De

rto

sa

Re

sta

ura

DD EERRestaura

DDEE

El moble antic.Tècniquesi tractamentsde restauració

Publicació de l’Escola d’Art i D

isseny de la D

iputació de Tarrago

na a Tortosa

Restauració,

conservació i

divulgació del

patrimoni de les

Terres de l’Ebre4 SET

EM

BR

E

CU

RS

2006

-200

7

Detall marqueteria d’una calaixera

sumari

DERestauraEdició: Diputació de TarragonaCoordinació: Carme Clemente i Zoraida BurgosEquip de redacció: Zoraida Burgos, Carme Clemente iJosepa RiberaCorrecció lingüística: Josepa RiberaCol·laboren en aquest número: Lluïsa Gené, Mª JoséAlonso i Emili RosalesMaquetació: Leonardo EscodaFotografies: Escola d’Art i Disseny de Tortosa, LluïsaGené, Carme Clemente.

Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona aTortosaPlaça Sant Joan, 5 • 43500 TortosaTel./Fax 977 444 163eadtortosa@altanet.orgDipòsit legal: T-1.507-03Impremta Querol, SL – 977 597 100 – TortosaTirada: 800 exemplars

Els punts de vista expressats en la publicació són responsabilitatdels seus autors.

EXEMPLAR GRATUÏT3

pag. 4 PRESENTACIÓ

pag. 5 OPINIÓLa façana fluvial de Tortosa

pag. 6 RECERCAPrimera fase de la restauració de l’Armari Arxiu de Tortosa

Lluïsa Gené

pag. 8 MONOGRÀFICEl moble antic. Tècniques i tractaments de restauració

Carme Clemente

pag. 12 TÈCNIQUESEl daurat al mobiliari

Mª José Alonso

pag. 15 ESPAIS PER RECUPERAREl Balneari d’en Porcar

Josepa Ribera

pag. 16 BREUSJosepa Ribera

MUSEUS A LES NOSTRES COMARQUESJosepa Ribera

pag. 17 TEXT D’AUTORRoma amb Antonello

Emili Rosales

pag. 18 BIBLIOGRAFIAZoraida Burgos

presentació

4

En incorporar-me a la Presidència de laDiputació he volgut, en primer lloc, visitar tots

i cadascun dels centres de treball per saludar, per-sonalment, tot l’equip humà que composa elcol.lectiu de treballadors i treballadores de laDiputació.

He de confessar-vos que la visita efectuada el 25de juliol passat a l’Escola d’Art i disseny a Tortosa,em va impressionar per la qualitat humana de totesles persones que hi treballen, per la càlida acollidai també per la important tasca formativa que s’hiestà duent a terme, tant significativa en l’àmbit dela restauració de béns culturals.

La revista DERestaura que teniu a les mans, és un fidel reflexed’aquest treball. Poder dirigir aquestes paraules de presentació, tantal professorat i a tot l’alumnat del centre, com a totes aquelles per-sones que esteu interessades en el món de la restauració, m’omplede satisfacció. Estic segur que trobareu interessant tota la informa-ció que presentem en aquest número de la revista, que s’ha con-vertit en un referent i una mostra de l’activitat que s’està duent aterme a l’Escola.

Vull agrair-vos la vostra feina, dedicació i il.lusió. També la de totesaquelles persones que col.laboren en la realització d’aquesta revis-ta, en la confiança que tots plegats treballem pel desenvolupamentdel nostre país i territori, i en especial de les Terres de l’Ebre.

Josep Poblet i Tous President de la Diputació

opinió

5

A. CervetoFaçana fluvial1894

Fragment d’un gravat.

Anton Van den Wyngaerde(s XVI). Osterreichische Nationalbibliothek de Viena

Ferran ArasaAprox. 1970

Nou projectede façana fluvial2006

La millor solució?

La façanafluvialde Tortosa

recerca

L’Armari Arxiu de Tortosa data del segle XVI iestà situat en l’actualitat a l’absis de l’Església deSant Domènec. La primera fase de la restaura-ció consta de la neteja i consolidació de la partestructural de l’armari i els 88 calaixos que ocu-pen l’interior.En primer lloc cal fer dos apunts importants pertal de poder valorar aquesta obra amb objecti-vitat. L’Armari Arxiu, és un moble que ha patitno tan sols diferents trasllats, sinó la seva modi-ficació tan estructural com estètica, tenint encompte que està datat al segle XVI. Molts docu-ments parlen d’un armari més petit amb elmateix número de portes però dues d’elles mésestretes, adequant-se així a les necessitats del’emplaçament d’aquell moment. La problemàti-ca bàsica d’aquest moble, com molts moblesque han sobreviscut tant de temps, ha estat lareutilització, la modificació i com no, la malarestauració. Les mans que han pogut tocaraquest moble han provocat molts canvis quehores d’ara és gairebé impossible conèixer icomprovar què no ha estat modificat i què noha estat substituït. Els canvis que s’han produïtno tan sols han estat estructurals sinó quetambé ha patit intrusions estètiques. És més,durant molt de temps s’havia trastocat la imatgeper tal de coincidir amb el règim polític del’època.La importància d’aquesta peça radica en l’úsdonat a l’armari. Els seus calaixos d’una llargà-ria de 80 a 90 cm i d’una profunditat de 30 a 45cm feien adequat que hi dipositessin docu-ments de rellevància per al territori.Aquest armari podríem dividir-lo en tres parts:la primera el seu interior, on observem unaestructura que s’ha anat modificant seguint elsemplaçaments que al llarg dels anys se li haanat buscant. En segon lloc trobem les car-tel·les, que donen significació a aquest armaripel seu ús. Cada una d’elles donava nom a undels pobles de la zona i marcava el contingutdel calaix. I per últim les portes, un emblemaque dóna més categoria al moble, tant per lapolicromia que tenen en el seu interior com perla planxa de ferro que decora el seu exterior.Desgraciadament la policromia que trobem enl’interior de les portes ha fet que molts entu-siastes d’aprenents de restauració, posessin màen aquest moble, provocant una controvèrsia iuna gran confusió a l’hora de conèixer el veri-table origen de cada peça que forma l’armari. Tot i això, podem dir que un moble es coneixun cop has vist com està fet. Aquest moble téuns 5’65 metres de llarg, per 3’03 d’alt, per uns

95 cm de fons al centre i uns 55 cm als lateralsper bé que la paret va tancant-se en diagonalper cada costat.Dels calaixos n’hi ha 20 de nous, com s’hapogut comprovar després de fer la neteja ja quela fusta, les unions i els claus són posteriors al’original. De la resta, 44 calaixos són de fustaantiga com es pot comprovar pel color i carac-terístiques.En essència uns 68 calaixos, dic en essènciaperquè he pogut observar, desprès de fer laneteja exhaustiva i la seva restauració, que téun total de 20 calaixos que són nous, de fustade pi més groguenc que la resta i amb unesunions i claus que denoten la mà de la indus-tria actual. Per contra aproximadament uns 44podem dir que són de fusta antiga. Aquestafusta un cop la neteges i la consolides mostraun color més marró i alhora més fosc. La construcció dels calaixos antics denotenpoca saviesa en l’art de la fusteria, els clausgrans de ferro forjat entren per un costat de lafusta i surten per l’altre, descantellant i provo-cant greus fissures a la fusta. Els claus llargs sónels elements trobats com a sistema de clava-ment, ja que el clavament de la fusta de mane-ra tradicional i artesana aplicant cola i treballantl’encreuament de les unions de la fusta, no ha

Primera fasede la

restauracióde l’Armari

Arxiude Tortosa

6

Calaixos netejats

Calaix abansde la neteja

Interior del’Armari Arxiu

adaptat a l’espai actual

LluïsaGené

7

estat l’element utilitzat en aquesta construcció.El sostre de l’interior de l’armari presenta unapolicromia de color blavós possiblement fetamb una tècnica de tremp de cola. L’emplaçament actual a l’absis de l’església,sota tres finestres els vidres de les quals esta-ven trencades i per on es filtrava l’aigua elsdies de pluja, va provocar que la majoria deproblemàtica que presentava aquest mobleradiqués en la brutícia acumulada, la presènciad’aigua i humitat. A tot això, ens cal afegirl’atac de xilòfags i la presència d’aranyes talcom demostren algunes de les teranyines tro-bades. Podem dirdoncs que el mal estatde l’armari ha estatocasionat perl’emplaçament, ja queno es regia per lesmínimes normesd’estanquitat i per tantno permetia la bonaconservació d’aquestmo-ble.La neteja s’ha produïtde forma mecànica amb unes paletines i aspi-rador. Posteriorment s’ha decidit fer una pri-mera neteja amb aigua destil·lada i amoníac al2%, i una segona passada amb aigua des-til·lada, utilitzant esponges per tal de no pro-duir cap mena d’alteració a la superfície de lafusta, ja que la rellevància d’aquests calaixos hade permetre la seva conservació al llarg delsanys.Un cop nets s’han valorat les modificacionspertinents. S’ha donat una capa d’antixilòfagsals calaixos que no havien estat atacats, i untractament més acurat als que havien estat visi-blement atacats. Els de la zona més baixa a lespotes de l’armari donaven mostres de més atac.Per contra els situats a més alçada i lessegüents portes mostraven menys presència.Els calaixos més nous no tenien mostres d’atacde xilòfags però també han estat tractats. La consolidació ha estat més intensa amb elscalaixos amb presència d’atacs de xilòfags, is’ha fet amb Paraloid B72 al 5% amb toluè,donat amb paletina. Els calaixos més antics han patit diferentsmodificacions. Les primeres que s’han detectatsón petites tires de fusta amb un xapa primametàl·lica sota del calaix, per tal que a l’obrir-lo fos més fàcil el desplaçament. A l’interiors’han posat una mena de rails metàl·lics quefeien córrer millor els calaixos. Aquestes modi-

ficacions han estat fetes aquest segle ja quenormalment els calaixos i l’estructura originalera fusta amb fusta.Aquesta modificació va comportar també lamodificació del frontal del calaix, que per talde no córrer cap a dins i no enfonsar-se, s’ampliava el frontal amb una petita tira de fustadissimulada amb un to semblant a la policro-mia original.Altres elements característics d’aquests calaixossón els tiradors. Se’n troben de dues formes:romboïdals o circulars amb forma de flor.Aquests tiradors han estat reproduïts possible-

ment amb motlles i hanutilitzat un metall mésbarat que no té unaspecte igual al ferro, noennegreix i pesa menys.El frontal del calaixcompta amb un marcque enquadra la base, ique està fet amb unbordó doble de grangruix el primer i mésprim el segon. Tot està

policromat amb un to verdós. Gràcies a les car-tel·les hem pogut conèixer el to original queera groguenc verdós. Desgraciadament, com laresta de l’armari, l’aspecte del frontal també haestat modificat, ja que té uns tons foscos quecorresponen a la presència de betum de judea,una capa de goma laca i una de cera més labrutícia ja existent. La neteja dels frontals delscalaixos ha estat poc agressiva: primer s’ha fetuna neteja superficial i posteriorment una novaneteja més acurada amb una mixta d’alcohol iWhite Spirit. No s’ha buscat fer una netejaintensa sinó intentar equilibrar el conjunt pertal que no hi hagués tanta diferencia entre elscalaixos antics i els nous. La policromia estava per sobre d’una capa depreparació blanca que en moltes zones haviaanat perdent-se, tant la policromia com la capade preparació.No seria correcte recuperar les zones amb pèr-dua de policromia i capa de preparació ja queaquest moble ha patit prou modificacions comper introduir noves accions. Finalment s’hadonat un vernís a tots els frontals dels calaixos.

Nota de la redacció.Aquest article explica un fase de la restauracióde l’Armari Arxiu de Tortosa. L’Armari s’had’acabar de restaurar, treball que es realitzaràen diferents fases.

Revers d’una porta

Detall de la porta

Calaix ambetiqueta original

Restaurar un moble antic és un treball quees pot qualificar de complex perquè és

difícil reconèixer la superfície original que estroba sota les nombroses capes de substàn-cies i matèries estranyes que s’han anat afe-gint i acumulant al llarg dels anys i també,perquè hi ha un desconeixement dels mate-rials i tècniques de construcció i d’acabatemprats pels tallers de fusteria i ebenisteriade l’època.

A tot això, hem d’afegir per unabanda el reaprofitament i lesreformes realitzades a aquesttipus d’objectes, amb finalitatsde caràcter pràctic i utilitari quehan modificat l’aspecte inicial(col·locació de travessers, subs-titució de panys i frontisses, apli-cació de xapats, …), i per l’altra, ladesvalorització i abandonament queha sofert sobretot el moble de tipus “mitjà”,més popular i molt freqüent a les cases definals del segle XIX i primera meitat del XX,ja sigui per qüestions de canvi de gustos,modes o formes de vida.

Recuperar la funcionalitat del moble i lesseves traces artístiques i culturals pròpiesd’una determinada època, sense perdre lapàtina que deixa el temps, són els eixos prin-cipals que fonamenten l’ensenyament de totel procés de restauració d’un moble.

La pràctica comença amb l’observació minu-ciosa de tots els detalls constructius, matèrics,tècnics i de les alteracions que presenta l’obraper poder recollir una informació que ha deservir per fer el plantejament i metodologia

del treball.

La primera operació en casde detectar-se indicis d’atacbiològic (fongs, insectesxilòfags) és la desinfecció.El mètode de desinsectacióque es realitza a l’Escola ésprincipalment físic, mit-jançant congelació, encaraque puntualment també

s’aplica el químic amb injecció. Cal dir peròque actualment un dels tractaments físics mésvalorats és l’anòxia (substitució de l’oxigenper una gas inert) per la seva innocuïtat iefectivitat.

La consolidació és un altre tractament deconservació imprescindible quan s’ha de resti-tuir la resistència mecànica de la fusta desa-pareguda a causa de les nombroses pèrduesinteriors. Els productes més eficaços, experi-mentats i que presenten millors requisits (elas-ticitat, bona penetració, resistència, poderd’adhesió, facilitat de treball i certa reversibili-tat) són les resines sintètiques, concretament

les viníliques i les acríliques.

Un cop reforçada la fusta s’had’estabilitzar l’estructura delmoble per al seu ús i per a lacomprensió i reconeixementde la seva funció original,encara que en alguns moblesantics la necessitat d’ús ésincompatible amb la bona con-

servació del material. S’inclouenen aquesta fase intervencions com: la

realització i reforç d’encaixos, substitució iaplicació de nous perns, reparacions de guiesde calaixos, encolat de juntes, adreçament desuperfícies deformades, reparacionsd’articulacions mecàniques, etc.

Després cal procedir a la neteja de la super-fície del moble eliminant de forma selectival’estrat de substàncies acumulades o deterio-rades de naturalesa variada: resines, olis,ceres, partícules orgàniques i inorgàniques…,que afecten tant estructural com estèticamentl’obra. Es tracta d’una operació molt delicada,arriscada i irreversible, ja que la dificultat deltreball comporta la preservació dels materialsoriginals que estan en bon estat i que tenenuna composició heterogènia: fustes, colo-rants, coles, vernissos, ceres, laques, paper,os, vori, metall, etc.

Els mètodes emprats als nostres tallers sónels mecànico-manuals, en què intervenen un

8

Etiqueta original

Neteja mecànica(dreta)

Etiquetesd’una maleta

(dalt)

monogràfic

El moble antic.Tècniques

i tractamentsde

restauració

CarmeClemente

bon nombre d’eines: bisturí, escalpel, ganivetde Solsona, raspalls amb diferents tipus defils, llanes de fil d’acer, torn de dentista, etc.,que permeten realitzar una neteja en secmolt acurada i respectuosa. Tanmateix, quanel cas ho requereix, també s’apliquen elsmètodes químics, usant alguns grups dedissolvents (descartant-ne els de composiciómés perillosa i tòxica per a l’usuari) i elsdetergents tensioactius que humecten i fandisminuir la tensió superficial dels dissol-vents polars com l’aigua.

Cal tenir en compte que el treball de netejaes dificulta davant dels variats casos desuperfícies d’acabat que té el moble, com lesdecoracions amb fusta tenyida, aplicacionsde xapes de fusta o d’altres materials denaturalesa diversa que envelleixen de formadiferent (os, vori, nacre, closca de tortuga,metalls,…), o bé acabats fets amb pintura, pad’or o plata, cera, vernís o laca. A més,aquests acabats poden ser o no originals, demanera que el grau de la neteja ha d’estar enfunció dels criteris que menys perjudiquinl’obra i que es basin en el respecte i funcio-nalitat esmentats.

En el cas que es detectin afegits al moble estorna a plantejar la qüestió de la seva elimi-nació o permanència, donat que té igual

importància la dimensió històrica de l’afegitcom la llegibilitat del projecte original. Ladecisió depèn de la problemàtica específicade cada moble, però cal considerar aspectescom la dimensió i ubicació de l’afegit, l’estatde conservació de la superfície original, laqualitat tècnica, la incidència sobre la inte-gritat física i estètica del moble, i la dificultatde l’operació d’eliminació.

Fixació dels elements decoratius (mar-queteria, xapat, pintura, daurat,…) quan estroben separats de la superfície, aleshores

s’ha de recuperar la cohesió ifixar-los novament mitjançant es-calfor i pressió, en el cas de lesfustes xapades, o bé injectar unnou adhesiu adequat que no pro-porcioni rigidesa a la zona tracta-da, per tal de no obstaculitzar elmoviment natural de la fusta.

La majoria de mobles d’una certaantiguitat presenten pèrdues matè-riques o llacunes que s’hand’integrar tant si es vol conservar

la matèria i evitar noves pèrdues, com si esvol recuperar la unitat de la imatge de l’obra.Per a realitzar aquesta operació de restaura-ció s’han de seguir uns criteris concretsd’intervenció que assegurin una lecturacorrecta. Els més destacables són: la utilitza-ció de material experimentat, estable i rever-sible; la limitació de la llacuna només a lazona de pèrdua; l’assoliment d’un cert graude diferenciació entre la part reconstruïda il’original, d’una forma harmònica i poc con-trastada, però que alhora no pugui ocasionarcap tipus de confusió.

La reintegració formal es complica quans’ha de reconstruir un element perdut que esdesconeix. Aleshores és imprescindible cer-car informació fotogràfica, bibliogràfica o de

9

Eliminació d’un repintat

Aspecte inicial i finalde taula de joc

Detallsornamental

models reals similars, i paral·lelament realit-zar una observació directa, detallada iexhaustiva de l’obra, per tal d’esbrinar indicisd’empremtes, marques, canvis de color, dis-posició dels forats dels claus, etc., que enshan de permetre fer el treball sense falsejar eldisseny del moble. En el supòsit quel’element desaparegut tingui una rellevànciaartística i es consideri com a únic i irrepeti-ble, la reintegració és inviable, únicament espot admetre la reconstrucció per motius deconservació que facin perillar l’estabilitat del’objecte.

Un cas especial de reintegració és el de lalaca, sobretot l’oriental feta amb l’urushi, perla seva complexitat d’aplicació, inestabilitat imanca de reversibilitat, essent per tant, untema que encara està obert a la recerca, i envies d’experimentació i resolució per part dediferents institucions especialitzades.

El material més emprat en la reconstrucció degrans volums és la fusta, però per a les lla-cunes més petites s’utilitzen els estucs quepoden ser de diferent composició com:l’estuc de cola, sigui animal o vinílica, i càrre-gues (sulfat càlcic, carbonat càlcic i pig-ments); l’estuc de goma laca, indicat per inte-grar closca de tortuga i acabats amb gomalaca; l’estuc de cera, fet amb cera d’abellablanquejada, pigments, resina (dammar,colofònia o màstic) i creta (opcional), idoniper als forats petits, i d’una gran flexibilitat iestabilitat; l’estuc de resina epoxídica formatper dos components i tenyit amb pastes colo-rants, destacable per la seva excel·lent capa-citat adhesiva, la qual cosa permet reintegrarparts estructurals, esquerdes profundes, ograns llacunes, tot i que la seva reversibilitatés costosa.

La següent operació de restauració és la rein-tegració cromàtica, que pretén recuperarel color esvaït o perdut de la fusta, i que per-met unificar l’obra i recuperar la seva unitat.Els productes que s’apliquen són els colo-rants, entre els quals els més recomanablesper a la restauració són els que es dissolen al’aigua: transparents, fàcils d’aplicar i reversi-bles, i per a zones petites els tints a l’alcohol,que assequen molt ràpidament i són mésresistents a la llum que els anteriors. Per afixar els colorants, els alumnes utilitzen el10

copolímer acrílic Paraloid B72, un producteque també s’utilitza per a impregnar tota lasuperfície, un cop finalitzat el procés de nete-ja, amb la finalitat de protegir i aïllar la fustaenfront dels agents ambientals.

L’acabat és l’última fase de la intervenció delmoble i fa referència al tractament final de lasuperfície. Es pot realitzar de dues maneres:regenerant l’acabat original mitjançant el politdelicat de la superfície que unifica la lluentor,i després aplicant un subtil estrat de vernís ocera que és fàcilment reversible, o béemprant un nou acabat, que ha de ser ade-quat a l’estil i l’època del moble, a més de serestable i reversible. Al taller de restauraciós’apliquen tres tipus de mètodes per als nousacabats. El primer és l’envernissat tradicionalamb goma laca realitzat amb monyeca, quanel moble ha estat lacat. El segon ésl’envernissat amb resina acrílica o vinílica,que aconsegueix un efecte molt similar a lalaca o vernís antic, essent necessari prepararprèviament la fusta mitjançant un estratd’alcohol polivinílic o Paraloid B72 per a faci-

Policromia d’un

respatller de cuir

d’una cadira

Alteració del vernís

Decoració ambmaterial divers.

Moble segle XVII

CORÉ. Conservation et restauration du patri-moine culturel. SFIIC; éditions Errance, núm.7-8, 1999-2000.BARCLAY, R. L.; EAMES, R.; TODD, A. A:L’entretien des objets en bois, A: Institut cana-dien de conservation, Bulletin tecnique núm.8, 1982.BUCHANAN, George, Restauración de mue-bles, Barcelona: CEAC, 1992.FERROZZI, Valeria; CREMONA, Marina. Ilmobile d’antiquariato. Antiche tecnichedecorative, moderni metodi di restauro,Bolonia: Zanichelli, 1993.ORDOÑEZ, Cristina; ORDOÑEZ, Leticia;ROTAECHE., Maria del Mar. El mueble: con-servación y restauración. Madrid:Nerea/Nardini. 1977.

11

Atac de xilòfags

Abans i desprésde la restauració

Reconstrucciód’un seient(dreta)

Procés de desinfecció(esquerra)

litar la reversibilitat del vernís. El tercermètode i el més emprat pels alumnes per laseva gran reversibilitat, és l’encerat fet ambcera verge blanquejada, cera carnauba o ceramicrocristal·lina, ja sigui en forma líquida,crema, transparent o en color.

Tots els tractaments que comporten el pro-cés de conservació i restauració d’un mobleantic han de ser els mínims indispensablesper assegurar l’estabilitat i la unitat de l’obra,i han de respectar la integritat de totes lesparts de l’objecte, incloent els efectes que hadeixat el temps sobre els materials: els can-vis cromàtics, les irregularitats dels materials,les abrasions de les superfícies pels desgasts,els petits clivellats de la fusta o altres mate-rials…, perquè li donen un aspecte fascinant,únic inimitable i irrepetible.

En definitiva, s’ha de tractar i valorar elmoble antic igual que la resta dels béns cul-turals. Elevar-lo a la categoria que li corres-pon, lluny dels gustos personals i modes delmoment, com s’ha estat fent fins ara. Tenimel deure d’estudiar, investigar i millorar elstractaments de restauració més idonis per almoble antic i sobretot ensenyar, educar iconscienciar de tot això als alumnes quepassen pel taller de restauració de la nostraEscola.

BIBLIOGRAFIA

AA.VV. Dossier: Restauration du mobilier. A:

tècniques

xut i més gran que els d’or fi. Al mobiliari es vaaplicar de manera general a partir del segleXIX. El coure que porta s’oxida en contacteamb l’oxigen i es torna verd, per això sempres’ha d’envernissar.Pa d’estany: És molt semblant al de plata, can-via, naturalment, el metall.Pa d’alumini: Més conegut amb el nom de falsargent o falsa plata.Or mòlt o “a la coquille”: Són els restes de lesfulles d’or fi. Té un aspecte granulós, es pre-senta dissolt en clara d’ou.

TÈCNIQUES DE DAURATA Europa trobem les següents tècniques dedaurat: daurat a l’aigua –mat o brunyit–; a l’ou;a la gelatina; a la grega; a l’oli; al mixtió; al lli-bret; a les pols –dit, a la purpurina o a l’orParís–; a la “coquille”.Els tipus de daurats més habituals són a l’aiguai al mixtió.Segons el tipus de daurat que es vulgui aplicar,el moble haurà de seguir una preparació deter-minada.

Tècnica del daurat a l’aigua(La més utilitzada)

El daurat a l’aigua es duu a terme aplicant fullsd’or sobre una fusta o altres superfícies prèvia-ment preparades per aquesta finalitat.Materials i eines per daurar a l’aigua:Fulls d’or fi. (Es venen en llibrets de 25 fulls 8x8cm.) Bols groc i vermell ja semipreparats(Lefranc-Bourgueois). Cola de conill en placa o

grumolls. Aigua destil·lada.Alcohol de 90°. Carbonatcàlcic (Blanc d’Espanya oCreta). Goma laca desence-rada per protegir el daurat.Coixí de daurador. Ganivetde daurar. Brunyidor depedra d’àgata. Pinzells.Polonesa de pel d’esquirol(per portar l’or del coixí a lazona a daurar). Paletines i

pinzells rodons per donar bases i bol. Pinzellde pèl d’esquirol per mullar la superfície a dau-rar. Pinzell de pèl de marta per aplacar l’or.

La preparació de la fusta:La fusta ha d’estar perfectament neta i llisa is’ha de preparar seguint els següents passosque s’expliquen de manera molt resumida.

L’or s’ha utilitzat sempre com un elementdecoratiu. La seva aplicació va anarampliant-se a diferents objectes: joies, elementsdecoratius i religiosos....A Europa, durant el període gòtic s’esténl’aplicació de l’or als retaules i d’allí passa aaltres camps entre ells el mobiliari.La tècnica del full d’or fi, arriba a un granesplendor a l’àmbit religiós amb el retaule al’època gòtica, però és al barroc als segles XVIIi XVIII que el mobiliari es va contagiar i va ferservir la tècnica del daurat per intentar imitarels orfebres. Els mobles d’estil Lluís XIV, Lluís XV i Lluís XVIacaben totalment recoberts d’or, i fins i totparets, sostres i decoracions són també dauratsamb profusió.

TIPOLOGIA DE METALLS EMPRATS PERDAURAR.Els pans metàl·licsExisteixen fulls d’or fi des de l’Antic Egipte,però aquests no es podien daurar a l’aigua,eren massa gruixuts 20 x 25 microns de gruix i10,25 cm. x 12,5 cm. de mida i havien de sercol·locats amb escalfor o melassa.El gruix i la qualitat de l’or en fulls era moltdiferent, degut a l’ habilitat dels batifullers , queels feien de monedes d’or o de restes de fullsanteriors.A Espanya, als segles XVI i XVII els fulls erenmolt gruixuts i de molt bona qualitat de 23 -24quirats, la qual cosa va fer que els mobles dau-rats fossin molt valuosos.Els fulls d’or es van tornar cada vegada mésfins. A la utilització de l’or esvan afegir altres metalls ambqualitat de mal·leabilitat,l’argent, coure, estany oaltres aliatges

Pans metàl·lics utilitzats al’actualitat.Pa d’or fi: És una làminad’or molt fina amb aliatged’altres metalls, que servei-xen per abaratir el preu del’or i endurir una mica el full.Pa d´argent o plata: És una làmina d’argentmolt semblant a la de l’or, que es fa servir igual,però s’envernissa per evitar la sulfatació que elfa ennegrir. De vegades es feien colraduresamb un vernís daurat per a que semblés d’or.Pa d’or fals: Generalment és un compost d’unaliatge de coure i zenc, el full sol ser més grui-12

Mª JoséAlonso

El dauratal

mobiliari

Aplicació de pa d’or

13

La base: Preparar 100 g. de cola de conill en 1l. d’aigua destil·lada (deixar en remull i desprésbullir al bany Maria). Donar una mà de colaaigua-cola. Donar 4 o 5 capes a veta i contra-veta respectivament. Després de cada capa s’hade rebaixar la cola i afegir càrrega. Deixar asse-car entre mà i mà i escatar després de les duesprimeres capes. La superfície a daurar had’estar absolutament llisa i brunyida.El bol: Acabar de preparar el bol segons ins-truccions de la casa comercial. Deixar-ho repo-sar. Aplicar el bol en fines capes a veta i con-traveta deixant assecar entre elles.L’aplicació del full d’or: Preparar l’aigua dedaurar amb unes gotes d’alcohol. Comprovarque no hi ha corrent d’aire ni pols.Desengreixar el ganivet amb alcohol. Deixarcaure un full d’or al coixí del daurador.Estendre el full. Tallar-lo a trossets de la midanecessària. Mullar una petita part del bolsegons la mida del trosset d’or que hem tallat.Passar la polonesa per la cara, agafar l’or i dei-xar-lo suaument sobre la superfície mullada.Tornar a mullar un altre tros de bol i repetir lesoperacions. Si l’or es trenca, s’ha de ressanar osigui, tornar a daurar amb aigua de daurar elsforats.El brunyit: Veure que l’or té l’assecat correcte.Amb moviments rotatius i suaus brunyir lasuperfície daurada amb l’àgata. Envernissaramb goma laca desencerada i normal.La pàtina: La tonalitat de l’or determinarà lapàtina. La tonalitat base és terra ombra naturala la que s’afegeix siena torrada i groc o negrede vori.La tècnica que s’ha d’emprar és sempre l’oli peral daurat a l’aigua i un tremp per a altres tècni-ques.

Tècnica de daurat a la mixtióÉs la més fàcil i ràpidaperò no es potbrunyir.A l’Edat Mitjana, sil’objecte havia de servist només de llum,s’aplicava una mà d’oliassecant i al damuntdirectament l’or.Des del segle XVIIIs’apliquen 2 capesd’estucs i 2 mans degoma laca molt estirada,després es dóna la mixtiótenyida i amb pinzell de pèl fi. Es deixa arribar

al grau òptim d’assecat is’aplica l’or sense aigua,s’aplaca amb el pinzell perajudar a que s’agafi. Normalment avui el daurat ala mixtió és una tècnica quees fa servir per a l’or fals i pertant cal envernissar per a queno es produeixi una oxidacióque torna negre el metall.

ALGUNES TÈCNIQUESANTIGUES DE DECORACIÓI ACABAT DE MOBLES.La pasta anglesa: És unamena d’estuc en fred quepermet fer motlles molt fins.Va estar molt de moda aprincipis del segle XIX perguarnir quadres i altresobjectes daurats. Ingredients: Blanc de Meu-don, cola de base, paper deseda i oli de lli cru.A Occident, els primers acabats coneguts vanser amb oli de cascall, d’anou, o de lli, despréses va fer servir la cera i més tard resines natu-rals amb dissolvents.L’urushi: És una paraula que designa a lavegada una resina vegetal (estreta de l’arbustRhus vernicifera) i la tècnica amb la qual es fauna laca xinesa o japonesa molt apreciada aOccident i que directa o indirectament és lacausant d’una part dels acabats que veurem. Tant la preparació de la laca com a materialcom la seva aplicació, s’anomenen URUSHI isón processos molt llargs i delicats. Això va fer

que els objectes lacats arribatsd’Orient fossin molt cars i aEuropa s’intentessin fer imita-cions.A la resina obtinguda persagnat de l’arbre i depuradade manera molt acurada,s’aplicaven substànciescolorants naturals.Tradicionalment cadacolor tenia un cairesimbòlic.El negre s’obtenia per

reacció química de componentsde ferro o carbó. El vermell es feia amb cina-

bri o òxid de ferro que de vegadess’aconseguia ficant la laca incolora a un conte-nidor de ferro oxidat que li donava el color. El

Interior d’un tallerde daurador

Projecte de decoració

14

groc i el verd es feien amb orpiment índig. Elvioleta es treia d’una pedra dita tsce-cie.Tots els ingredients s’havien de barrejar durantuns dies i tornar a depurar.El suport més habitual per al daurat era la fusta,però, es feia en metall, bambú, cuiro, ceràmica,paper…El suport havia d’estar net i sec, s’aplicaven 2capes de laca i al damunt una roba de seda ocànem, paper o fibres tèxtils per a donar-li fle-xibilitat i que no es clivellés ja que la laca estorna molt dura. Després es donaven altrescapes barrejades amb blat, arròs, argila, serra-dures... Més tard altres capes de laca pura i aixífins a entre 35 i 100 capes que eren polidescada vegada amb carbons més fins.Aquests llargs processos van originar una granquantitat de tipus de lacats que rebien distintesdenominacions.Vernís Martin: Desenvolupat a França pelsgermans Martin al segle XVIII. Buscaven unalaca que s’assemblés a aquella que arribava del’Extrem Orient. Va ser molt apreciat a Europa.Se sap que es composava de varis estrats deguix, pintura i vernís. Com a ingredients esfeien servir resina copal dura que es fonia a320º, així es tornava soluble amb oli de lli iessència de trementina.El producte obtingut es colorava amb pigments.El resultat era un vernís que donava una lluen-tor i una transparència semblants a la porcella-na xinesa. Laca “povera o contrafatta” : Tècnica que vatenir molt èxit a Venècia i altres ciutats italianes.Consistia en afegir gravats sobre un fons mono-crom i aplicar després diverses capes de vernís.Goma laca: Coneguda a l’Índia fa 3000 anys.Procedeix de secrecions d’uns insectes. Lagoma laca es va començar a utilitzar a Europaals segles XVII i XVIII, però l’any 1820 es vacomençar a utilitzar el tampó, un mètode queencara avui es fa servir i dóna uns acabats desde matisats a molt lluents, com de vidre. Vatenir molt èxit a meitat del XIX. El xarol: Tècnica desenvolupada a Europa apartir de la segona meitat del XVII per imitartambé la laca oriental. Consistia en aplicarsobre una superfície llisa preparada amb gesso,colors al tremp i al damunt diverses capes devernissos. Després es polia amb trípol. Larecepta variava segons els diferents tallers.Es troben xarols de fons verd, negre, vermell,blau o nacrat. Els temes eren d’influència orien-tal. Va tenir molt bona acollida al segle XVIII.El jappaning: Tècnica de lacat utilitzada a

Anglaterra al XVII, sobre una superfície defusta, metall o pasta de paper.El gris acolorit: Va ser molt utilitzat a Françaen la policromia del Rococó. S’obté amb laintroducció de caolí o creta com a càrrega de lapreparació base dels colors.Le vermeil: És un líquid vermellós que s’aplicasobre daurats i platejats. Es prepara amb alco-hol i goma laca o resina copal + sang de drago.Daurat sobre cristall: Tècnica coneguda aOrient. Consisteix a fer dibuixos ornamentals ala part de darrere del vidre i cobrir-los amblàmines de metall. La decoració podia fer-senomés amb or i plata pintats o combinats ambpols metàl·liques i pintura. Es feien servir coma mordents all o goma aràbiga (abans purifica-da amb vinagre i goma d’ametller o cirerer).L’or en pols s’aglutinava amb oli d’espígol. Unaaltra variant era fer un dibuix al tremp sobrelàmina d’estany que es fixava al vidre de mane-ra semblant a l’argent viu. Va poder ser intro-duïda a Europa el Segle XV amb el nom devidre d’or.

Bibliografia:- PERRAULT, Gilles. Dorure et polychromie surbois. Dijon, Faton impr.1997.- HERRANZ GARCIA, Eugenio. El Arte de dorar.Madrid 1959- WALKER, Aidan. Acabados de las superfíciesde madera. Guías de artesanía. Ed. CEAC 1990

Eines

Mostrari de bols

Bols per daurar

El balneari d’en Porcar és un més dels edifi-cis abandonats del nostre Patrimoni.

L’edifici és un antic balneari situat al barri deRemolins. Originàriament s’obrí al públic elprimer terç del segle XIX. L’edifici central delbalneari és una construcció de tipus moder-nista però amb poca decoració, de plantarectangular ocupada per dues edificacionsadossades i amb façana a un pati d’accés queresta tancat per les edificacions veïnes delbarri. El conjunt balneari consta d’edificisdestinats a habitacions, teatre, capella, lesinstal·lacions per tractar l’aigua i el jardí quearriba fins les muralles.

Segons un informe de 1897, de les fonts delbalneari brollaven aigües bicarbonatadesferruginoses. Inicialment estaven previstesper a usos higiènics, però posteriorment elpropietari D. Manuel Porcar i Tió amplià elsedificis existents per a donar un ús terapèu-tic al balneari i va construir el parc queenvoltava tota la instal·lació. El brollador foubatejat amb el nom de Ntra. Sra. del’Esperança. En les obres que es van fer acomençament de 1900 es van trobar dos bro-lladors nous, als quals se’ls va anomenarSalut i Sant Joan.

El balneari deixà de funcionar abans de laguerra. Posteriorment es va instal·lar l’ordrede les Salesianes que van adaptar l’edifici perubicar un col·legi.

L’Ajuntament de Tortosa adquirí el Balnearil’any 1970, i l’any 1989 s’acordà rehabilitarl’espai acollint la proposta de la FundacióJosé Celma Prieto de crear un museud’escultures a l’aire lliure. El dia 23 de setem-bre de 1991 es van inaugurar els Jardins per

Felip de Borbó, i per aquest motiu són cone-guts com els Jardins del Príncep. Les escultu-res que es troben al llarg del jardins són obrade l’escultor contemporani Santiago deSantiago.

El valor històric i arquitectònic dels edificismés antics de les ciutats està agafant prota-gonisme ja que són el testimoni que ensqueda del passat. Cal preservar aquests lle-gats de la nostra història, rehabilitar-los,donar-los un nou ús per a que continuensent part del patrimoni i no caiguin en l’obliti l’abandó que els aboca a un final trist i ine-vitable.

El balnearid’En Porcar

15

espais per recuperar

JosepaRibera

Detall d’un plànolde Tortosa de 1890,AHCTE

breus

16

RESTAURACIÓ D’UNES MÈNSULES El taller de restauració de l’Escola d’art de Tortosa haendegat aquest curs 2006-07, la intervenció d’un con-junt de sis mènsules esculpides gòtiques, procedentsdel fons del Museu municipal de Tortosa.Les mènsules del segle XV procedeixen de l’anticpalau dels Barons de Purroy, adquirit per laDiputació per a emplaçar l’Escola d’art, però al ferles obres s’enfonsà l’edifici, i aquestes peces esdonen l’any 1975 al Museu de la Ciutat. El conjunt ésd’un gran valor històric. Representen diferents capsd’animals d’aspecte grotesc i elements vegetals defulles, i han de formar part de l’exposició Les char-pentes méditerranéennes, organitzada pel MuseuDepartamental de Gap del Consell General HautesAlpes, de la qual es publicarà un catàleg.Abans d’iniciar el procés de conservació i restauraciódel conjunt gòtic, s’ha realitzat un estudi preliminaramb una presa de mostres, portada a terme pelCentre de Restauració de Béns Mobles de laGeneralitat de Catalunya, que possibilitarà, mit-jançant les anàlisis fisicoquímiques, la identificaciódels diferents components matèrics: fusta, pigments,aglutinants i vernissos, i que permetrà obtenir unadocumentació exhaustiva i necessària en els tracta-ments de restauració.Col·laborar i participar amb les institucions del terri-tori en matèria de conservació i restauració del patri-moni a través de l’acció formativa, és una de líniesde treball de l’Escola d’art i disseny de Tortosa queajuda a la recuperació de la identitat artística i cultu-ral del territori.

TROBALLA D’UNA TALLA DE FUSTA DEL S. XIII ABENIFALLET.El dia 7 de novembre de 2006 a l’ermita de SantaMaria (església de Dalt) de Benifallet, es va trobar latalla de fusta d’una Verge que data del segle XIII,mentre es feien obres de restauració del paviment.La imatge és d’estil romànic en transició al gòtic,

policromada i coronada. En un document de l’ArxiuDiocesà de l’any 1935 apareix inventariada. La figu-ra es troba actualment al centre de restauració delpatrimoni de la Generalitat de Catalunya per a seguirun procés de restauració que consisteix enl’estabilització de la peça, eliminació dels corcs, recu-peració pictòrica i i consolidació.Un cop feta la intervenció, la peça es tornarà aBenifallet on es preveu que sigui exposada a lamateixa ermita on va ser trobada.

Josepa Ribera

museus a les nostres comarques

El museu del Montsià està situat a la ciutatd’Amposta. Ocupa l’espai de les antigues escolespúbliques Miquel Granell, al davant del parc munici-pal. La construcció de l’edifici, l’any 1912, és obra del’arquitecte Ramon Salas. Conserva les façanes i elselements d’inspiració modernista originals peròl’interior ha estat reformat. L’actual Museu fou l’antic museu municipal creatl’any 1956 a partir de les troballes arqueològiques delDr. Francesc Esteve i els col·laboradors que forma-ven part del Grup de Recerques Arqueològiquesd’Amposta.L’any 1983, per iniciativa del Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntamentd’Amposta es va constituir l’actual museu, com unmuseu públic, comarcal i pluridisciplinar.El Museu presenta, mitjançant diferents salesd’exposició permanent, què és i què ha estat el terri-

tori i la història del Montsià. Les diferents sales ques’hi troben són: la sala de natura, la sala de l’arròs,la sala d’arqueologia i la sala de l’Ebre, camíd’aigua.El Museu compta també amb serveis didàctics, ser-veis turístics, biblioteca i fons audiovisual. Com acentre cultural dinàmic, promou anualment un ampliprograma d’activitats: exposicions, tallers, conferèn-cies, publicacions,... que són divulgades mitjançantla seva agenda i l’informatiu.

Adreça: Carrer Gran Capità, 3443870 Amposta. Telèfon 977 702 954Horaris de visita: de dimarts a dissabtes d’11 a 14h, ide 17 a 20h.Diumenges i festius: d’11 a 14h. Tancat tots els dilluns, dies 1 de gener, divendressant, 1 de maig, 11 de setembre i 25 de desembre.

Museu del Montsià

Josepa Ribera

EXPOSICIÓ A L’ESCOLA D’ART.Des del 25 de maig fins el 29 de juny, l’Escola d’arti disseny de la Diputació de Tarragona a Tortosa haorganitzat una exposició amb peces restaurades alstallers de Restauració de béns mobles. El títol del’exposició és Com vivíem... Una mirada a lacasa de principis del segle XX. Consta de dife-rents espais; a l’entrada de l’escola es podrà veureuna sèrie de fotografies que mostren diferents tipo-logies de cases i a la sala d’exposicions una recrea-ció de l’interior d’una casa.La intenció de l’exposició és divulgar els treballs derestauració fets pels alumnes i conscienciar de laimportància de la recuperació del patrimoni.Els elements presents en l’exposició han estatmobles, ceràmica, roba, vidre... Amb motiu de l’exposició s’ha fet una carpeta ambinformació relacionada amb el tema.

Neteja d’una mènsula

Talla de fustadel segle XIII

Mènsula

text d’autor

17

Era a Roma els dies al voltant del referèndumsobre la reforma constitucional italiana i

vaig presenciar una escena significativa: a piaz-za Farnese tenia lloc un míting de tancament decampanya de les forces polítiques partidàriesdel “no”, els actuals partits del govern.La festa consistia en el següent: a dalt del’estrada, una vintena de representants polítics,al davant dels quals s’agitava un núvol deperiodistes i càmeres, i finalment, un públic for-mat per una cinquantena de persones carrega-des de banderes... mentre la gent travessava laplaça o hi passejava, aliena a la música i elsdiscursos!Com se sap, la participació va ser semblant a ladel referèndum català del’Estatut, però el recolza-ment a la tesi governamen-tal (el “no”) va rondar el60%, la qual cosa tothom haconsiderat un gran èxit deProdi! Més enllà d’això,però, els italians amb elsquals parlo insisteixen queel país està en crisi, i que lacrispació política sí que res-pon a una situaciód’estancament real, com siel secular dualisme entreuna política o una adminis-tració col·lapsada i una cul-tura, una societat i una eco-nomia dinàmiques, amb rat-xes de genialitat, s’haguésespatllat...Llavors Itàlia deu estar encrisi, però no deu ser perquè s’hagin quedatenrere, com diuen ells mateixos, emmirallats enla prosperitat ibèrica, sinó potser perquè vanmés ràpids que les cames... vull dir que podriaser que ens estiguin mostrant el que seremd’aquí a una temporada. I tot això és tan dis-cutible... precisament a Roma, on la realitattangible s’atansa tantes vegades a la somiada, ies fa més difícil acceptar que has de viure cen-yit al que passa ara mateix. Així, mentre aques-tes cinquanta persones seguien el míting finalde campanya, calia reservar entrada amb set-manes d’antelació per a la mostra “Raffaello:da Firenze a Roma” que alberga la GalleriaBorghese, i es clausurava amb cues de gentesperant la històrica exposició consagrada aAntonello da Messina.Hi ha un parell de quadres a la fabulosa mos-

tra del pintor sicilià que s’acaba de tancar a laScuderia del Quirinale que valen ells sols unviatge a Roma. Es tracta de l’Annunziata habi-tualment exposada al Palazzo Abatellis dePalerm i d’un retrat d’home que cal visitar aCefalú. La fermesa i la dolcesa, l’assumpció i lainnocència, del rostre de la noia que escobreix de blau, la Mare de Déu, és una de lesimatges que resten amb tu una vegada t’hamirat des d’algun angle d’una sala. A sota elmantell de la intensitat del blau marí de la marfonda, hi ha un gest meravellat, intel·ligentsense perdre la sensualitat, una ànima de laterra. La humanitat sagrada. Mentre que el gestde l’home de Cefalú, més enigmàtic, és d’una

desimboltura descarada, tèr-bola, enganyosa, com unaaparició breu i inquietanten la nit. N’hi hauria prouamb el retrat de l’Abatellis iamb el de Cefalú perquèAntonello tingués un lloc ala història de la pintura... ien la retina i en l’ànim dequi els ha vist ni que siguiun cop. El de Messina vaobrir una ruta original idetonadora malgrat la sen-zillesa de la revolució queva iniciar: pintar la gent talcom és.I com era ell mateix? El mis-teri o el simple desconeixe-ment planen sobre la sevavida. Nascut a Messina,l’àvida ciutat comercial del’estret, se’l situa vagament a

l’ambient de la cort renaixentista del nostreAlfons el Magnànim a Nàpols, i més endavanten un encontre decisiu per a la història de lapintura, a Venècia, on entra en contacte amb labottega dels Bellini, en la qual participa tambéAndrea Mantegna. Però a banda d’haver fre-qüentat aquests dos cercles, i de les meravellestècniques i temàtiques que se’n deriven?Baltasar Porcel diu d’una manera insuperableque la pintura Giovanni Bellini, i una mica des-prés la de Raffaello, tindran “la gràcia de Déu”,el rastre vital d’Antonello s’esfuma.Com ens esfumem sempre de Roma sabent quehem acariciat durant una estona, el temps just,el somni, que habita tant a prop del malsondels embolics principescos o futbolístics queacaparen l’actualitat italiana.

RomaambAntonello

Emili Rosales

Crist mort sostingutper un àngel.Antonello de Messina

bibliografia

Rodríguez Bernis, Sofia.Diccionario del mobiliario.Madrid: Ministerio deCultura. Secretaria GeneralTécnica, 2006. (ColecciónDomus), 795 p.

El mobiliari al què es refe-reix el llibre inclou, segonss’explica en la introducció,

“els objectes que, elaborats fonamentalment enfusta, composen el paisatge domèstic funcio-nal.”

Recull la terminologia referida a denominacionsde mobles, tipologies, materials i tècniquesd’elaboració i decoració.

Entre els criteris emprats per la selecció dels ter-mes recollits en aquesta edició es troben elsadmesos i els consagrats per l’ús. En quant fareferència a paraules estrangeres s’utilitzen o béla traducció castellana en casos en què aquestano sigui forçada o bé la forma original si haestat normalment utilitzada.

En referir-se als noms de la fusta s’afegeix elnom científic dels arbres.

És un llibre que ajuda a establir la normalitza-ció i racionalització en la catalogació de lescol·leccions, facilita l’adaptació de criteris per lautilització de la terminologia tècnica específicanecessària per a descriure i classificar els bénsculturals.

Ramond, Pierre. LaMarqueterie. Préface deGuillaume Janneau. 6ème.éd. Dourdan: éditions H.Vial, 2000. 237 p.

Aquest llibre ens mostra lahistòria i evolució de l’art dela marqueteria, els seus orí-gens i desenvolupament al

llarg dels anys. En els seus capítols se’ns pre-senta un anàlisi de l’ofici i un estudi sobre elsprocediments en l’art de tallar la fusta, els siste-mes seguits en l’execució del dibuix previ, en lapreparació de les peces i un llistat dels materialsutilitzats en el taller de marqueteria així com deles eines emprades.

El text va acompanyat de croquis i làmines a totcolor.

OATES, Phyllis Bennett.Historia dibujada del muebleoccidental. Madrid: CelesteEdiciones, 1995. 249 p.Una història del moble ques’estén des del temps delsantics egipcis, grecs i romansfins al segle XX.Aquesta història del moble

occidental ens aporta una anàlisi de l’evoluciódel moble. És un llibre on, tant o més importantque el text, és la il·lustració (fotografies i dibui-xos) que l’acompanya, amb detalls que ajudena entendre els encaixos, talles, decoració, etc. Estudia els estils nacionals, la seva evolució, esdetallen tipus de mobles, examina la utilitzacióde nous materials, dins de cada època. És un llibre útil per als estudiosos i per als pro-fessionals del moble.

Rodríguez Liñán, Carmen;Paloma Rubio de Hita.Evaluación del estado de lamadera, en obras de rehabi-litación, mediante técnicasde ultrasonidos. Sevilla:Instituto Universitario deCiencias de la Construcción;E.T.S. de Arquitectura.

Universidad de Sevilla, 2000. 165 p. A la introducció d’aquest llibre s’explica que ésel resultat del treball d’investigació realitzat perl’equip d’investigació de la Càtedra deConstrucción II de la E.T.S.A. de Sevilla, en res-posta a un problema plantejat: l’estimació de laresistència de la fusta en una obra de rehabili-tació sense recórrer a examens destructius. S’ha desenvolupat una metodologia, basada enles tècniques d’ultrasons, que permet determi-nar el grau de deteriorament de la fusta afecta-da pels diversos agents destructors. En el llibre s’estudia la fusta i els seus principalsagents de destrucció, així com les seves patolo-gies, s’analitzen anàlisis realitzades sobrebigues o sobre degradacions provocades allaboratori.És un llibre interessant per als treballs de recu-peració del patrimoni. Les tècniques dediagnòstic permeten escometre la restauració irehabilitació amb un bon coneixement previ del’estat de conservació i la capacitat de resistèn-cia dels forjats de fusta.18

Zoraida Burgos

www.diputaciodetarragona.cat