Els animals i els seus desplaçaments

Mar Calavera

Eli Carrasco

Lídia Puig

Xènia Pelegrí

Noelia Torregrosa

Didàctica de les ciències

12-11-2010

2

Breu introducció

A continuació ens trobem amb el recull dels cinc animals (granota, manta, insecte pal,

camaleó i hipopòtam) escollits per cada membre del grup per tal de fer un estudi dels

diferents desplaçaments dels éssers vius. En un principi se’ns va proposar que féssim

una recerca sobre com es desplacen dos éssers vius diferents, però vam considerar

que fer-ne un cada una de nosaltres també estaria bé i tindríem més possibilitats de

treball, a l’hora de decantar-nos per un o altre.

D’aquests cinc animals hem buscat informació general i hem comentat les seves

estructures corporals que els permet aquell tipus de desplaçament.

Després vam escollir un ésser viu, la manta, i vam fer un estudi sobre el seu

desplaçament. És aquí quan vam consultar més informació i vídeos com l´adjuntat més

endavant. A continuació vam realitzar una maqueta que ens serveix per explicar com

es desplaça aquest ésser viu. També hem adjuntat fotografies del procés d´el·laboració

de la maqueta.

Finalment hem pensat en algunes preguntes sobre la manta vinculades al model

d’ésser viu.

3

La granota

Característiques

Les granotes són uns animals amfibis amb els ulls

grossos i sobresortits amb la pupil·la vertical, el cap

tan ample com llarg, la llengua protràctil i amb dents

a la mandíbula superior. Acostumen a tenir entre 9 i

15 centímetres de llargada. A més, el cap i el tòrax

no es pot diferenciar.

Es diferencien dels gripaus perquè les granotes tenen la pell suau.

Desplaçament

La granota és un amfibi. Té quatre potes les quals permeten que es pugui desplaçar.

Aquestes potes són molt diferents, ja que les dues del darrere són molt més grans i

robustes i això fa que pugui desplaçar-se saltant. A més, les potes del davant tenen

quatre dits i les del darrere 5, també per facilitar el salt. També tenen una tercera

característica per afavorir el salt: disposen d’una petita columna vertebral rígida que

s’anomena urostil.

Les granotes, tot i que habiten en les aigües (com es veurà més endavant), són

terrestres. En canvi, els capgrossos (primera fase de les granotes) porten una vida

aquàtica. Els capgrossos no tenen extremitats, però tenen cua. Això facilita el

desplaçament per l’aigua. A més, disposen de bronquis per poder respirar dins l’aigua

(respiració dual, pulmonar i cutània). La cua va desapareixent a mesura que es fan

adults i les extremitats van apareixent per convertir-se en granota.

4

Alimentació

La granota s'alimenta d'insectes, petits peixos, cucs, etc. i de petits animals que es

troben en moviment. Per capturar l’aliment, la granota es queda quieta i acte seguit

estira la seva llengua per atrapar i menjar la pressa.

Reproducció

Les granotes són amfibis i per tant fan la reproducció pròpia dels amfibis. La

reproducció la duen a terme a la primavera. Cada femella pon de cinc mil a deu mil ous

envoltats d'una massa gelatinosa. Aquests ous no tenen closca i necessiten una

humitat constant. Són ous formats per fecundació externa a l’aigua. Els ous els posa en

llocs de poca fondària.

D’aquests ous naixeran els capgrossos (estadi larvari), que mesos més tard es

convertiran en granotes. Aquest canvi s’anomena metamorfosi.

Les granotes triguen entre 1 i 4 anys per tenir maduresa sexual.

Relació amb l'hàbitat

Les granotes acostumen a viure en aigües quietes, dolces i amb vegetació abundant

com ara estanys, rius, torrents, bases, pous, etc.

Sovint té la pell amb tons verdosos, marrons i grisosos. Això fa que sovint els confonem

amb el seu entorn i ens costa diferenciar-los.

Es comuniquen a través d’uns sons vocals que fan amb la laringe, anomenats raucs. La

granota mascle té dos sacs vocals que produeixen aquest so.

Altres

Hi ha diferents espècies de granotes com la granota verda, la granota comuna, la

granota vermella, etc.

5

La manta

Característiques

La manta o també anomenada mantellina és un

peix de la família dels mobúlids. Les mantes

poden arribar a assolir uns 5.5 metres de llargada

i uns 3.5 metres d’ample i seu pes màxim poden

ser 100 Kg.

La manta té una cua llarga i prima on hi ha un

agulló curt. El seu cap és ample on hi apareixen unes prolongacions de les aletes. A

més, la seva boca és molt ample, la qual conté unes dents molt petites i nombroses. Els

ulls es trobem en posició lateral per davant dels espiracles.

La manta és un peix que manca d’aleta caudal ja que consta de les dues aletes situades

al costat del seu cap.

Desplaçament

El seu desplaçament pot ser lent o ràpid depenent de la seva mida, però sempre és

elegant. Les mantes grans solen nadar més ràpid que les petites. També habitaran

diferents regions ja que unes es mouran més que les altres. Per desplaçar-se utilitzen

les dues grans aletes. Les mou verticalment per empentar l´aigua. Quan volen girar

inclinen el tronc.

Alimentació

Les mantes són plasctòfones puix, és a dir, s’alimenten a través de filtracions de

zooplàncton i de petits peixos que captura gràcies a les seves prolongacions cefàliques.

6

Reproducció

La manta és un peix ovovivípar i per tant mantenen els ous fertilitzats dins de la panxa.

El seu període de gestació és llarg i dura al voltant de 25 mesos. Normalment solen

tenir una sola cria tot i que hi ha vegades que es pot donar el cas de tenir-ne dos. Les

seves cries neixen amb el pectoral enrotllat i poden arribar a fer 180 cm de llarg.

La seva reproducció és molt semblant a la dels taurons. La manta mascle conte uns

òrgans que contenen esperma, anomenats claspers. Cadascun d’aquests conductes

contenen esperma i són a través d’ells que es fertilitza a la manta femella.

Durant el procés de reproducció uns quants mascles s’apropen a la manta femella. El

mascle guanyador agafa una de les aletes de la femella i pressiona la seva panxa contra

la d’ella. En aquest moment flexiona un dels seus claspers i l’introdueix en l’obertura

de la femella. Aquest procés de còpula dura uns 90 segons i és després quan el mascle

guanyador i fecundador de la femella tendeix a matar els altres contrincants.

Relació amb l'hàbitat

Les mantes habiten els mars d’aigües tèbies de tot el món. Generalment, igual que els

taurons, tenen peixos netejadors i rèmores oportunistes enganxats a la part inferior,

els quals busquen les restes que queden de la seva alimentació i alhora busquen

protecció.

En les zones com les costes de Filipines, Argentina i el Golf de Mèxic hi va haver una

caça furtiva de mantes. Actualment es considera una espècie vulnerable en aquestes

zones.

Altres

Són peixos de grans dimensions, amb disc romboïdal i aletes cefàliques en forma

de banya. A la Mediterrània només hi ha una espècie, Mobula mobular, que pot

assolir 5 m de llargada, és planctòfaga, de costums nerítics, i salta sovint,

espectacularment, fora de l'aigua.

7

L’ Insecte Pal

Característiques

Els insectes pal també són coneguts com a

“fásmidos”. De fet, aquesta denominació fa

referència a l’ordre al que estan classificats

aquests insectes i el que també pertanyen

els insectes fulla.

La mida dels insectes pal és relativament variable. Aquests insectes tenen una llargada

mitjana d’uns 12 cm, però existeixen espècies que mesuren més de 30 cm de llargada.

Tenen un cos relativament fi que no té ni espines ni ales.

Els insectes pal d’Europa no tenen ales ni els mascles ni les femelles, però moltes

espècies tropicals són alades, altres, en canvi, només tenen ales desenvolupades els

mascles. En qualsevol cas, les ales d’aquests insectes mai són de gran mida i molt

menys el permeten volar.

Aquests animals estan dotats d’unes peces vocals de tipus mastegador de gran

fortalesa per triturar molt bé l’aliment vegetal.

Són autèntics mestres del camuflatge, imitant a la perfecció ser un tronc més de la

planta on s’estan refugiant. Inclús els ous es camuflen amb el medi. Els ous que s’han

post per aquest animal imiten les formes variades de les llavors o els excrements d’un

insecte.

L’ insecte pal pot ser de color verd clar o marró clar o fosc. Quan més vells són els

exemplars d’aquesta espècie, també són més foscos, passant de verd clar, quan són

joves, o un color marró clar, casi crema, a un marró molt fosc quan l’ insecte pal és

molt vell.

8

Desplaçament

Els insectes pal joves, sobretot els recents nascuts, són molt més actius que els adults i

poden recórrer grans distàncies per allunyar-se molt del seu lloc d’origen (també és

quan són més diürns). No obstant això, quan arriben a l’edat adulta es tornen animals

molt mandrosos i rarament es desplacen més de tres metres al llarg de tota la nit. Els

insectes pal tenen el cos dividit en cap, tòrax i abdomen i per desplaçar-se utilitzen 6

potes. Poden tenir 4, 2 o 0 ales.

Alimentació

Els insectes pal són animals herbívors amb una dieta totalment vegetariana (plantes

arbustives, sobretot mores i rosals silvestres; també ginestes, endrines i espins.

Reproducció

El seu cicle vital dura, normalment un any. Durant l’aparellament el mascle es posa

sobre el dors de la femella i doble el seu abdomen cap avall per buscar el conducte

sexual de la femella. En aquesta postura d’aparellament, pròpia més bé dels acròbates,

pot estar la parella unida durant hores en alguns casos.

Els insectes pal presenten la particularitat (bastant habitual en el món dels insectes) de

reproduir-se per partenogènesis quan la presència d’alguns dels dos sexes és rara (en

el cas dels insectes pal, normalment, falten mascles).

En moltes espècies, inclús, no existeixen individus mascles d’insecte pal (són més petits

i prims i que femelles), pel que la reproducció via partenogènesis (sense la participació

d’un espermatozou en el procés de fecundació de l’òvul) és una mica obligat.

La partenogènesi, no obstant, implica una menor taxa de supervivència dels ous

respecte aquells obtinguts per reproducció sexual.

Els ous que s’han post en un número variable segons l’espècie, de 80 a 500 ous, estan

dotats d’un opercle (estructura que recorda a una tapadora i que facilita la sortida de

l’ou per part de la cria, i més tenint en compte que els ous dels insectes pal són

extremadament durs ja que estan parcialment calcificats).

9

Els ous d’aquests insectes estan protegits, per una gruixuda coberta, dels efectes

ambientals, sobretot dels cops. Ja en el mateix moment d’abandonar el cos matern,

són sotmesos a una impactant experiència quan la mare els deixa caure literalment

sobre el terra.

Els insectes pal tenen una metamorfosi de tipus incompleta. Com a conseqüència del

tipus de metamorfosis dels insectes pal, les cries d’aquests animals (nimfes) són molt

semblants els individus adults ja que experimenten pocs canvis al llarg de la seva vida

ninfal. De fet, aquests animals quan neixen són bastant grans, si els comparem amb els

ous petits d’on han sortit.

Relació amb l'hàbitat

Els insectes pal estan distribuïts per Europa del Sud (zona mediterrània) i solen viure en

zones de sol i càlides i en superfícies de secà. A més, viuen generalment sobre arbustos

i arbres del qual s’alimenten.

Tant si són cries com adults, els insectes pal es refugien dels seus enemics amagant-se

entre la vegetació.

Els insectes pal no s’allunyen de la seva planta nutritiva durant el dia i esperen a què

arribi la nit per alimentar-se. (no són animals nocturns). No obstant, no totes les nits

els serveixen per les seves curtes corregudes (poc més de dos metres de distància).

Aquests animals estan només acostumen a abandonar el seu refugi en les nits càlides i

sense vent. El fort vent o la humitat ambiental elevada sembla incomodar els insectes

pal.

Altres

Es coneixen unes 2500 espècies.

A part de la seva aparença críptica, també compten amb altres sistemes defensius,

com fer soroll o tenir estructures amb vius color, les seves ales, que despleguen quan

se senten amenaçats, entre molts d’altres. A més, les cries de l’ insecte pal es poden

desprendre de les seves extremitats (fenomen denominat autotomia) quan són

10

capturades per un depredador i subjectades per aquest punt. És una cosa semblant al

que els pot passar a les salamandres amb la seva cua.

El Camaleó

Característiques

El nom camaleó significa "Lleó de terra" i són

rèptils escamosos, de mida més aviat petita.

És un animal conegut per la seva capacitat de

canviar de color (mimetisme), quan se senten

amenaçats i en resposta a canvis de

temperatura, llum, color i altres alteracions

ambientals. Aquest canvi de color és degut a

l'acció d'hormones que afecten a unes cèl·lules pigmentàries especials presents a la

seva pell. No obstant això, els camaleons no sempre canvien de color per adaptar-se al

medi que els envolta, tal i com pensem la majoria de les persones.

El camaleó té el coll curt, no té timpans auditius externs i la seva longitud màxima

oscil·la entre els 63 cm, aproximadament.

Desplaçament

Els camaleons tenen un cos comprimit lateralment amb potes llargues i primes. Els

seus dits estan dividits en dos grups de dos i tres dits que els hi permeten agafar les

branques. La seva cua, llarga i corbada, és prènsil (qualitat d'un apèndix o òrgan que

s'ha adaptat per agafar-se o arrapar-se).

Encara que els camaleons són rèptils, tenen una mobilitat molt limitada i són molt

lents per desplaçar-se. Aquest dèficit ho supleix amb els seus ulls grans que pot moure

en moltes direccions de forma independent l'un de l'altre.

11

Alimentació

Viuen generalment als arbres i s'alimenten d'insectes vius, grills, llagostes, cuques,

cucs,... utilitzant una llengua molt llarga (30-60 centímetres) i enganxosa que projecten

cap a l'exterior. Algunes espècies grans també cacen vertebrats com ara ratolins.

D’altra banda, de la rosada dipositada sobre les fulles dels arbres obtenen l'aigua que

necessiten.

Reproducció

La majoria de les espècies de camaleó són vivípars i ponen entre 30 i 40 ous amb una

closca semitransparent i, més tard, són enterrats per la femella. El període d'incubació

dels ous varia segons l'espècie i pot oscil·lar d’entre 2 o 3 mesos fins als 9 mesos.

Algunes espècies de l'Àfrica del sud i de les regions muntanyoses de l'Àfrica oriental

són ovovivípares.

Relació amb l’hàbitat

Hi ha aproximadament 160 espècies de camaleons, distribuïts per diferents hàbitats:

Àfrica i Madagascar principalment però també al sud de Portugal i d'Espanya. El

camaleó comú, que habita a la península ibèrica, és una espècie seriosament

amenaçada i protegida a tota la Unió Europea, i la seva possessió i venda estan

totalment prohibides.

Els camaleons viuen en llocs càlids perquè tenen la sang freda i necessiten escalfor. Si

visquessin en llocs freds, moririen.

El camaleó canvia de color quan es troba en perill. Aquest canvi es deu a impulsos

nerviosos (repòs, estrès, por, agressivitat, etc.).

12

Altres

Molts camaleons tenen el cap gran i els mascles poden arribar a tenir fins a tres

banyes, que de vegades utilitzen pel combat.

La majoria dels camaleons poden viure entre uns 5 o 6 anys.

L´hipopòtam

Característiques

L´hipopòtam, del grec «cavall de riu»,

són animals gregaris que viuen en

grups de fins a quaranta individus. La

seva esperança de vida és d'entre 40 i

50 anys. Els hipopòtams mesuren de

mitjana 3,5 metres de longitud i 1,5

metres al garrot per a un pes de

1500 kg a 3200 kg. Tenen més o menys

la mateixa mida que el rinoceront blanc i els experts discuteixen per saber quin dels

dos tipus és l´animal terrestre més gran després de l'elefant. Els mascles semblen

continuar creixent tota la seva vida, mentre que les femelles atenyen el seu pes màxim

cap a l'edat dels 25 anys; són d'altra banda més petites que els mascles i no pesen de

manera normal més de 1500 kg. Malgrat el seu aire innocent, és un dels animals més

perillosos per l'home, essent el més mortífer d'Àfrica ja que els seus ullals mesuren

50 cm.

Desplaçament

Tot i la seva feixuguesa, poden córrer més ràpid que un home sobre la terra ferma. Es

considera que la seva velocitat màxima pot anar de 30 km/h a 40 km/h, fins i tot

48 km/h, tot i que no poden sostenir tal velocitat més que durant alguns centenars de

metres. Es passen la major part del dia flotant i nedant a l´aigua o al fang. Només

13

l’abandonen de nit per alimentar-se i poden caminar 8km terra en dins. Els

hipopòtams adults no floten i no poden nadar. Quan es troben en aigües profundes, es

propulsen generalment donant petits salts pel fons i es mouen a velocitats superiors

de 8km/h. En canvi, els joves foten i neden mitjançant les potes del darrere. El procés

de sortida a la superfície i la respiració és automàtic i el poden realitzar inclòs dormint.

Alimentació

S'alimenta a terra ferma, ingerint fins a 50-70 kg diaris d´herba curta. Aquesta

l’arranquen sencera ajudant-se amb els llavis i es passen cinc o quatre hores pasturant.

Com la majoria dels herbívors, consumeixen un mínim d´altres tipus de plantes com

per exemple les plantes aquàtiques. Se´ls ha vist, a vegades, consumint carn, però molt

rarament i sempre a prop de l´aigua.

Reproducció

Estudiar la interacció entre homes i dones ha estat durant molt temps complicat ja que

no hi ha dimorfisme sexual. Malgrat els agrada estar a prop uns dels altres, no sembla

que formin relacions socials excepte mares i fills. La raó per la qual es mantenen en

grup és desconeguda. Les femelles arriben a la maduresa sexual als cinc o sis anys i

tenen un període de gestació de 8 mesos. En canvi els homes arriben a la maduresa

sexual als 7 anys. Les concepcions entre mascles i femelles tenen lloc a finals de

l’estació humida (estiu) i els naixements tenen lloc a principis de l’estació humida. Això

és degut al cicle astral de les femelles, ja que tornaran a ovular al cap de 17 mesos.

L’aparellament té lloc a sota de l´aigua en el qual la femella estarà submergida la major

part del temps. Són un dels pocs mamífers que pareixen a l´aigua i normalment

pareixen una sola cria, encara que hi ha casos de dues per part. Les femelles tornaran a

parir al cap de dos anys.

Relació amb l´hàbitat

Els ulls, les orelles i les narius de l'hipopòtam estan col·locats a l'extrem del cap, el que

els permet passar la major part de la jornada amb el seu cos immergit a les aigües de

14

rius tropicals, per quedar-se al fresc i impedir la insolació. Per protegir-se encara més

del sol, la seva pell secreta una mena de protector solar natural de color vermellós.

Aquesta secreció és de vegades dita «suor de sang», però no és, en realitat, ni sang ni

suor. Pot tancar les narius i romandre submergit durant 10 minuts, sura i és molt àgil a

l'aigua. Viuen a l`Àfrica a prop dels rius. També poden compartir territoris amb els

cocodrils.

Altres

És un dels dos membres de la família Hippopotamidae; l'altre és l'hipopòtam pigmeu.

Els hipopòtams tenen més punts comuns amb les balenes del que en tenen amb altres

ungulats com els porcs.

Un mascle dominant conté un territori de riu d´uns 150 metres dintre del qual hi

hauran unes 10 femelles. Sovint hi ha lluites entre un mascle solter i el mascle

dominant. Normalment no es maten entre ells i paren quan veuen que un és més fort

que l’altre. Quan l’hàbitat és comença a quedar petita per l’excés de població, el

mascle dominant pot arribar a matar cries encara que les mares es defensaran de

forma molt agressiva i inclòs podran arribar a matar el mascle.

Sobre la nostra proposta: Per què la manta?

Després de reunir tota la informació sobre els diferents animals, vam decidir fer la

maqueta sobre la manta perquè és un animal poc comú, tant pels nens com pels adults

i vam considerar que seria interessant conèixer el seu desplaçament.

Creiem que la maqueta que hem fet reflexa molt bé el desplaçament d’aquest peix i

s’entén perfectament el moviment (de les ales i la cua) que fa la manta per desplaçar-

se pel mar.

Preguntes que ens han sorgit i que podríem fer els nostres alumnes

- Per què la manta té peixets a la seva panxa?

15

- Tenen ossos com nosaltres les mantes?

- On tenen els ulls?

- Per què creieu que té aquest aspecte rugós a la seva part superior?

- Per què fa servir aquesta cua tant llarga i prima?

- Podria nadar si no mogués les ales?

- Com són les cries quan neixen?

- Quant de temps estan al costat de la mare?

- Es distingeix la manta femella del mascle?

- Dormen?

- Poden saltar per sobre de la superfície del mar?

Enllaç d’un vídeo sobre el desplaçament de la manta

http://www.youtube.com/watch?v=8HUhd6_ii3Y

Fotografies del procés d´el·laboració de la manta: