El misantrop Molière - tnc.cat · Avui és un dia com molts altres, o gairebé. Normalment, Alceste està de mal humor. Avui es troba en estat d’irritació. N’hi ha hagut prou

El misantrop Molière Sala Gran

2

La gran comèdia clàssica sobre la hipocresia humana

El misantrop és una de les peces més brillants de Molière, i el seu protagonista excel·leix entre tots els arquetips humans que poblen la literatura dramàtica universal.

Alceste és un home tocat per una aversió profunda a tot allò que respira i es mou al seu voltant, però té la virtut de resistir-se a qualsevol interpretació unívoca: si d’una banda és difícil que no simpatitzem amb la seva crítica hilarant i implacable de la hipocresia, la mediocritat i la petulància que l’envolten, de l’altra també costa passar per alt les seves febleses i contradiccions, la seva condició de botxí i de víctima al mateix temps. Sorprèn comprovar com, tot i haver estat escrita al segle XVII, El misantrop no ha perdut vigència. D’alguna manera, la societat continua oferint motius de sàtira i ridiculització que encaixen perfectament amb la divertida peça de Molière.

És, precisament, amb la voluntat decidida de subratllar-ne la vigència i la modernitat que Georges Lavaudant ha revisat aquest clàssic universal, i ho fa, a la Sala Gran del TNC, amb un equip de pesos pesants de l’escena catalana actual.


3

El misantrop Molière Traducció ...........................................................................................Sergi Belbel Direcció i il·luminació ...........................................................Georges Lavaudant Escenografia i vestuari ...........................................................Jean-Pierre Vergier So .......................................................................................................Luc Guillot Caracterització .................................................................................... Ignasi Ruiz Ajudant de direcció ............................................................................... Luis Blat Col·laboració artística .................................................................... Daniel Loayza Col·laboració en el moviment .................................................... Montse Colomé Ajudanta d’escenografia ................................................................... Paula Bosch Ajudanta de vestuari ............................................................. Brigitte Tribouilloy Ajudant d’il·luminació ..............................................................Salvador Cuenca Assistent a la direcció .......................................................................... Israel Solà Realització d’escenografia: Taller d’escenografia Jordi Castells, Tero Guzmán, Tallers Pascualín Confecció de vestuari: Sastreria Cornejo, Goretti sastreria teatral Agraïments: Pierre Raynaud, Juancho Gómez Uribe per a CEBADO, amb productes REDKEN 5th Avenue NYC


4

Repartiment: Alceste ......................................................................................... Jordi Boixaderas Philinte ............................................................................................... Jordi Bosch Oronte ..................................................................................................Lluís Soler Célimène ...........................................................................................Marta Marco Éliante ........................................................................................Anna Ycobalzeta Arsinoé ...............................................................................................Rosa Novell Acaste, marquès ............................................................................ Carles Martínez Clitandre, marquès .......................................................................... Jordi Martínez Un guarda de la marescalia de França ..................................................Ramon Giró Dubois, criat d’Alceste ........................................................................Miquel Bonet Criats: Andreu Banús Ignasi Campmany Òscar García David Ortega Xesco Pintó Ireneu Tranis Muntatge, assaigs i representacions: Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya Producció: Teatre Nacional de Catalunya Amb el suport de l’Institut Francès de Barcelona


5

Una nova versió d’El misantrop al Teatre Nacional de Catalunya?

M’imagino que molts espectadors recorden les magnífiques posades en escena de Fabià Puigserver i de Josep Maria Flotats. El projecte que en aquesta ocasió proposem, tot i ser fidel a Molière, presenta diverses particularitats que el fan diferent.

En primer lloc, la traducció de Sergi Belbel, lliure i audaç, que abandona el vers per oferir-nos un text més pròxim. Però també l’espai i el vestuari, que no fan referència a cap època concreta. I, finalment, la magnífica companyia d’actors i actrius que hem reunit, en la qual cadascú aporta la seva singularitat.

Tots ells es troben davant del repte de passar amb rapidesa del registre dramàtic a la farsa, de la conversa filosòfica a l’angoixa de la gelosia, de l’engany a les exigències absolutes de la sinceritat... És, doncs, com jugar a caminar per la corda fluixa. Exactament el que li passa a la peça, que no es pot dir si cau del costat de la comèdia o del drama.

Per acabar, no puc deixar de repetir, un cop més, la felicitat que sento en treballar en aquest gran teatre del país, on la paraula «art» encara significa alguna cosa. Georges Lavaudant


6

El misantrop, una de les obres mestres de Molière El misantrop o l’atrabiliari amorós és una de les peces més brillants de Jean-Baptiste Poquelin (París 1622-1673), dit Molière. Comèdia en cinc actes i en vers estrenada el 4 de juny de 1666 al Palais Royal, és una de les dues obres mestres –l’altra és Dom Joan (1665)– que Molière va escriure arran de la polèmica provocada per la seva obra anterior, Tartuf o l’impostor, sotmesa, del 1666 al 1669, a les pressions dels sectors més integristes, políticament i religiosament parlant, de l’època. En totes tres obres, el dramaturg hi aprofundeix el tema de la impostura, però hi interroga també sense concessions ni subterfugis el dret, el poder, la manera i, fins i tot, la utilitat de construir i de mostrar la veritat des de l’escena còmica. L’argument L’acció d’El misantrop es desenvolupa dins l’univers tancat de l’alta societat parisenca dels anys 1660. Alceste, protagonista de l’obra, és un personatge d’una sinceritat i d’una justícia sense límits: «No suporto aquesta actitud covarda i afectada que gasta la immensa majoria d’aquesta genteta teva tan a la moda; i no hi ha res que odiï més que la pedanteria de tots aquests que no paren de xerrar i pontificar a tort i a dret, que reparteixen abraçades i petons frívolament, parlen per no dir res, discuteixen pel gust de discutir i tracten de la mateixa manera l’home més honest i el més fals. Quin avantatge hi pots trobar que un home t’ensaboni, et juri amistat, fe, afecte, estima, tendresa i que faci de tu elogis desmesurats si al cap d’uns minuts acaba fent el mateix amb el primer desgraciat que passa? De cap manera! Ningú amb una mica de seny voldria una estimació tan... prostituïda; un home assenyat no necessita res de tot això, ni necessita que el barregin amb la resta de l’univers: l’estima, s’ha d’escatimar! Estimar tothom és no estimar ningú. Em sap greu, però tu no ets dels meus; jo estic en contra de tots aquells que afalaguen a tothom i no saben fer cap distinció ni tenen mai cap opinió pròpia: no vull que a mi em tractin com a la resta. T’ho diré net i clar: jo, amb l’amic del gènere humà no m’hi faig.» Això no li impedeix estar enamorat de la coqueta Célimène: «L’amor que sento per aquesta jove vídua no em fa tornar tan cec per no veure-li els defectes, i sóc el primer de veure’ls-hi i de condemnar-los encara que l’estimi. Malgrat tot, no hi puc fer res, reconec la meva debilitat, em deleixo per aquesta dona. Encara que li trobi tots els defectes del món i que els hi recrimini, sap fer-se estimar; les seves gràcies són poderoses però el meus sentiments també ho són. Estic segur que gràcies al meu afecte, podré allunyar-la de tota aquesta frivolitat viciosa.» Però Célimène, per la seva banda, no està gens decidida a lliurar-li el seu cor. Philinte intenta debades fer raonar el seu amic Alceste posant-lo davant l’evidència de les contradiccions i de l’absurditat de la seva actitud: «Déu meu, no cal ser tan estrictes amb els costums de la nostra societat, i hauríem de ser més tolerants amb la naturalesa humana; no cal examinar-la tan rígidament i hem d’acceptar els seus defectes. Cal que siguem honestos sense caure en l’exageració. Fins i tot l’excés de seny pot ser censurable. La raó perfecta defuig tots els extrems i ens demana ser assenyats però amb moderació. Aquesta actitud rígida i virtuosa, bastant passada


7

de moda, va en contra de la nostra època i dels hàbits actuals; als pobres mortals se’ls exigeix de ser immaculats i perfectes, quan el que cal en realitat és ser flexible i saber-se adaptar als nous temps sense resistir-s’hi. És una bogeria pretendre que pots corregir els defectes del món.» Alceste, però, persevera en la seva actitud: es crea un problema important quan refusa d’afalagar l’obsequiós Oronte per un sonet que aquest li presenta; posa en perill l’èxit d’un procés judicial que té iniciat perquè és reticent a sol·licitar el favor dels jutges i, pel que fa a Célimène, s’entesta a obtenir d’ella una resposta definitiva a les seves pretensions matrimonials. El moment de màxim conflicte es produeix, això no obstant, quan Alceste descobreix, a través de la beata Arsinoé, que Célimène li fa un doble joc amb diversos rivals. La seva misantropia arriba definitivament al punt àlgid quan «el misantrop» perd el procés i Oronte, convertit en enemic seu, el calumnia. Alceste obliga aleshores a Célimène a escollir entre la vida eremítica amb ell «al desert» i la fi de la seva relació. L’única sortida que li queda és retirar-se, ben sol, de la humanitat corrompuda, després de concloure la seva última rèplica: «Traït per totes bandes, ofegat per tantes injustícies, surto d’aquest abisme on triomfen els vicis. Buscaré el lloc més apartat de la terra on hi hagi llibertat per poder ser una persona honrada.» Una sàtira mordaç El misantrop és una peça singular dins l’obra de Molière: confinada en l’univers d’un saló parisenc, la comèdia presenta el ventall de personatges tal com les convencions de la novel·la de l’època i la sàtira molieresca l’havien establert: els marquesos ridículs, la beata, la coqueta, l’home honest. Les seves peripècies il·lustren les diferents facetes d’un tema d’interès universal: la hipocresia i la sinceritat en el comerç social. La comicitat de la peça tot sovint és considerada problemàtica: és menys evident que no acostuma a ser en l’obra de Molière i, sobretot, menys explícita tot i que El misantrop manté els diàlegs incisius i l’esperit crític despietat contra la hipocresia, la impostura o la incongruència de l’ésser humà. El sistema de valors que sosté aquest peculiar sentit de la comicitat –més proper a la ironia moderna– dóna un significat ambigu a Alceste, figura del ridícul que es pot interpretar com a patètica i, per això mateix, tan entranyable com repulsiva. Molière havia posat una gran cura en la composició d’aquesta peça, la creació de la qual s’estén, versemblantment, en un llarg període i per a la qual van ser recuperats passatges sencers d’una altra obra, sense èxit, Don Garcia de Navarra. I tanmateix, la recepció d’El misantrop no va passar, a l’època, de reservada. La dimensió moral i filosòfica de l’actitud d’Alceste va assegurar a El misantrop un prestigi que no va fer sinó créixer al segle següent, a mesura que la interpretació extravagant i ridícula del personatge cedia el pas a una lectura dolorosa i patètica esdevinguda la més freqüent al segle XX, i que resulta avui dia inqüestionable. És per aquesta raó, precisament, i amb la voluntat decidida de subratllar la vigència i la modernitat de l’obra, que Georges Lavaudant ha volgut retornar a aquest clàssic universal des d’una perspectiva fins ara inèdita: l’univers tancat on es desenvolupa l’acció és la societat francesa dels anys seixanta del segle XX i la nova traducció, feta per Sergi Belbel per encàrrec del mateix Lavaudant per a la nova dramatúrgia d’El misantrop, és en prosa.


8

«Ara ha arribat el moment de fer-nos saber què hi ha realment dins el seu cor»

(Molière, El misantrop, Acte V, escena 2) Avui és un dia com molts altres, o gairebé. Normalment, Alceste està de mal humor. Avui es troba en estat d’irritació. N’hi ha hagut prou amb un incident sense importància, una senzilla trobada casual, dos o tres intercanvis de frases banals entre el seu amic Philinte i un desconegut, perquè aquesta irritació esclati i derivi en una explicació que serà decisiva. Què li passa? Probablement, Alceste està preocupat. En primer lloc, a causa d’un plet mal gestionat contra un adversari disposat a qualsevol cosa. Però també, i especialment, a causa d’un assumpte del cor que el preocupa especialment: està encisat per la bella Célimène, però ella, aficionada a flirtejar amb els seus pretendents, no l’acaba de destacar com ell desitjaria. Avui, però, Alceste ha pres una resolució. S’han acabat les mitges tintes, les concessions. Avui, el món en general (i Célimène en particular) s’hauran de sotmetre a la llei de la sinceritat. Perquè cal que la noia manifesti què hi ha dins el seu cor. És per això que Alceste ha anat a casa seva. I és per això que hi tornarà, de manera obstinada, al segon acte, i al tercer, i al quart, i al cinquè. I en cada ocasió apareixerà un nou obstacle, altres visites interrompran, el món i la societat vindran a trencar la intimitat dels amants –una intimitat, a més, impossible, que Alceste no sap si ella desitja... Tot El misantrop està travessat, així doncs, per la tensió de la pregunta que formula Alceste i de la resposta que Célimène eludeix, rebutja o formula de manera insatisfactòria. I això és el que mostra, per sobre de tot, la peça: la frustració creixent, folla, d’un home que es debat en una mena de malson. Aquest és el vessant kafkià d’El misantrop. Un cop se’n coneix el veredicte (si més no, el que es pensa Alceste), ja pot caure el teló. En el transcurs de l’obra, l’esperit d’Alceste entra en revolta i els seus trets es tornen cada cop més i més acusats. És cert que la naturalesa del seu caràcter, de bon començament, el fa particularment susceptible a les proves que ha de passar. D’alguna manera, Alceste pot ser vist, de bon començament, com un malalt, afligit per un excés de bilis negra: a les seves esquenes, és el seu mal humor que li surt de la boca, i la seva misantropia s’explicaria, en primer lloc, per la seva malenconia. D’aquesta manera, el protagonista és perfectament ridícul, com ho són tots els personatges molièrescs no són capaços de veure les seves mancances a causa de l’amor propi. I des d’aquesta perspectiva, un personatge com Philinte, amic i confident de l’heroi, té com a funció fer-nos entendre on se situaria un «punt mig», tan distanciat de la severitat excessiva del misantrop com de les complaences culpables que els petits marquesos i Célimène senten recíprocament.


9

També, però, s’hi pot fer una altra lectura. Al cap i a la fi, la crítica que fa Alceste a tota la humanitat no és altra cosa que un símptoma. Tot i les seves exageracions, aquesta crítica no deixa de tenir fonament i adquireix una dimensió política. Perquè allò que Alceste rebutja per sobre de tot, és que els homes puguin degradar-se actuant una farsa, conformant-se amb els codis imposats per les xarxes de poder, integrant-se en ls grups on només regna la llei de l’interès. Els tràfics d’influències, els intercanvis de bones maners i els jocs de seducció adulterats són la nota dominant d’una societat on tothom paga amb la mateixa falsa moneda. I tots, al mateix temps, es deixen sotmetre en el mateix moment que es deixen comprar. Tothom està disposat, amb la intenció d’entrar en el club de privilegiats anomenat «noblesa» o «cort», a sacrificar la integritat del seu pensament i del seu discurs, mentre que el mèrit i la virtut estan condemnats, bé a excloure-s’hi tot abandonant la partida, bé consentir jugar segons aquestes regles. Des d’aquest punt de vista, Philinte està tan condicionat com els altres, perquè al cap i a la fi ja n’ha pres partit amb el seu «punt mig». Alceste no pot més: avui, exigeix la veritat i vol obtenir-la al preu que sigui, encara que hagi de convertir-se en la riota i el cap de turc d’aquest petit món. Podríem dir, però, que aquest sobtat acting out heroic no el fa semblar en última instància com si fos un desequilibrat que mereix l’exclusió a què ell mateix es condemna? És d’aquesta manera que Molière ens adreça, finalment, a la nostra pròpia responsabilitat crítica. Quin és el valor d’una veritat que, al mateix temps, es reafirma i es malbarata en la violència d’una revolta aïllada? I tanmateix, quin seria el valor d’una societat en la qual no tingués lloc una revolta com aquesta? Així doncs, estem parlant de la follia d’un esbojarrat o de la lucidesa d’un màrtir? En aquest dia tan particular, en qualsevol cas, tot passa com si l’acumulació de problemes, sumada a la conversa amb Philinte, conduïssin el misantrop a un punt de no retorn. Avui, potser per primer cop, formula clarament els seus principis i els porta fins a les darrers conseqüències: sí, si el que demanem és sinceritat (més envers els altres que amb un mateix), aleshores cal ser sincer amb tothom, i en tot moment. Però si la falsedat és l’element clau per coexistir en societat, com es pot sobreviure d’aquesta manera? La demostració dels fets, o l’experiència teatral, ja pot començar... I la resposta de la realitat no es fa esperar. Aquesta resposta arriba en boca d’Oronte, el primer que desafiarà Alceste i l’obligarà a posar en pràctica els principis que tot just ha afirmat. Oronte podria ser una solució a tots els problemes del misantrop. Només caldria que Alceste acceptés la seva «amistat» (dit d’una altra manera, que esdevingués un dels seus aliats polítics), o encara més, que donés un signe clar a aquesta «amistat», tot elogiant el sonet que Oronte es disposa a llegir. Per què no? No només Philinte no només no té cap problema a elogiar-lo, sinó que no li resulta difícil, perquè el sonet no té res d’indigne: de fet, encaixa perfectament amb els cànons estètics de l’època. Però vet aquí que en el poema no hi ha res de «natural», res de sincer. I això, Alceste no ho pot tolerar. De sobte, Oronte, en comptes d’esdevenir una solució, esdevé un altre problema, perquè utilitza contra el misantrop la


10

influència que hauria pogut utilitzar a favor. I el mateix podríem dir de l’altra cara de la temptació que encarna Arsinoé. Ella també s’ofereix a recolzar el fascinant Alceste; i de la mateixa manera, també passa a fer el contrari del que ell li demana, lliscant en dos versos dels assumptes del «cor» (v. 1099) als assumptes de la «cort» (1100). Alceste, però, no sap ordir cap estratagema, i no preveu que els altres en sàpiguen. No preveu que Oronte pugui conspirar contra ell, ni que Arsinoé intenti parar-li un parany... Amb qui, doncs, podrà dialogar amb l’heroi? El seu únic amic no l’entén. La seva estimada no l’escolta més del que ell pot escoltar-la: es troben en els pols oposats de la peça, Alceste a l’extrem dels qui rebutgen els codis, de la utopia d’una transparència absoluta, i Célimène a l’extrem de l’adhesió sense reserves al mateix codi, gràcies al qual ella aparenta la virtut, com un artista que, amb la intenció de plaure el seu públic, barreja amb destresa tècniques i materials fins al punt de perdre de vista quina és la fi de la seva empresa... En fi, quin interlocutor pot tenir el nostre misantrop? Potser Eliante ho podria aconseguir, però en aquesta ocasió, també, el món els interromp; la definició és, ben bé, aquesta: en aquesta peça, el món és el que no permet que s’entenguin. Alceste és un personatge confós, engolit en una comèdia on és debat sense poder sortir-se’n; una vocació tràgica atrapada en el parany terrible de la mascarada social, incapaç de trobar-hi el to just, i per tant, un personatge risible. Com si no pertanyés a la seva època, com es diu al començament del darrer acte: «Aquest segle en què vivim s’ha tornat massa pervers.» Olivier Rolin, en un llibre recent, afirma que tot escriptor és un Alceste, descontent amb el seu temps, i, precisament, aquesta disconformitat alimenta la seva escriptura. No podríem invertir aquesta frase i veure en Alceste un escriptor, sense obra, probablement, però escriptor al cap i a la fi? Isolat en aquesta peça per la qual circulen tants textos, es pren l’escriptura molt seriosament: sigui en el cas d’un poema o d’una carta privada, el text ha de mostrar el compromís íntim de la persona, i si no és capaç d’aconseguir-ho, val més el silenci. El camí d’Alceste és a la recerca d’aquest silenci. Si els seus crits ens arriben tot i l’excés, el ridícul, la injustícia, és perquè sentim que esgarren una veu amenaçada d’extinció. El misantrop, que fa un elogi dels temps passats, de vegades sembla que es dirigeixi als morts, o a una humanitat que encara ha de néixer, més enllà dels horitzons estrets de la seva època. És potser a nosaltres, que s’adreça? Fanàtic, suïcida, obsessionat amb la veritat, somia que la seva «flama» pugui «purgar», és a dir, purificar, l’ànima de Célimene dels «vicis del nostre temps» (vv. 233-234). Com si l’amor fos un auto de fe que permetés d’arribar a la salut espiritual. Així és Alceste: la seva tendència a l’absolut té, de vegades, aspectes terribles. Però això no és altra cosa que la cara oculta de la seva autoexigència: ell és, al cap i a la fi, la primera víctima d’aquesta flama de virtuosisme que l’il·lumina. I potser és el preu que ha de pagar perquè aquesta flama encara ens il·lumini avui dia. Daniel Loayza 18 d’abril de 2011


11

El misantrop a Catalunya Malgrat ser considerada per molts l’obra mestra de Molière, El misantrop no es traduí al català fins al segle XX, mentre que altres peces seves ja ho havien estat molt abans, potser perquè, tal com escrivia Josep M. de Sagarra a La Publicitat el 1923, El misantrop és «la peça dels connaisseurs»: «l’obra menys cridanera, més pensada i més ben deixada ha fet que no sigui precisament l’obra del públic». La primera versió catalana que es coneix d’aquesta peça es deu al prolífic traductor Alfons Maseras i es pogué veure el 29 de gener de 1922 en una representació al Teatre Romea, com un dels diversos actes commemoratius que aquell any organitzà Adrià Gual amb l’Escola Catalana d’Art Dramàtic per celebrar el tricentenari del naixement de Molière. La funció, amb invitació a les escoles públiques de l’Ajuntament i de la Mancomunitat, fou precedida de les conferències de Lluís Bertran i Pijoan, Pere Bohigas i Tarragó, Ventura Gassol, Adrià Gual i Josep M. de Sagarra. Maseras, de fet, ja n’havia fet una traducció abans del 1909 que no s’ha conservat. La versió del 1922, en què els alexandrins francesos havien estat traslladats a la prosa, no s’edità fins vuit anys més tard, el 1930, al primer volum de les obres completes de Molière que l’editorial Barcino publicà entre el 1930 i el 1936.

Teatre Romea. 1922 Traducció: Alfons Maseras Direcció: Adrià Gual Foto: Josep M. de Sagarra

La predilecció que Joan Oliver sentia per Molière l’havien fet plantejar-se de traduir-ne tota l’obra als anys quaranta. El misantrop, en què havia començat a treballar abans de tornar de l’exili el 1948, no pogué veure la llum sinó en una edició de bibliòfil el 1951 i només es representà en una funció única al Teatre Romea el 25 de març de 1954, sota la direcció del mateix Oliver i de l’escriptor Joan Guarro, i amb Núria Espert com a protagonista femenina. Malgrat que el 1952 havia obtingut el Premi Extraordinari del President de la República Francesa als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Tolosa, aquesta versió no aparegué en una edició corrent fins més de vint anys després, quan el


12

1973, coincidint amb el tercer centenari de la mort de Molière, Aymà la publicà juntament amb El banyut imaginari i El tartuf, tres adaptacions en vers que Oliver no havia parat de revisar i de reescriure durant dues dècades. Posteriorment, s’han reeditat en les obres completes de l’escriptor, però, a causa de la publicació tardana i de la poca representació, no han tingut la repercussió deguda. No fou fins al 1982 que la companyia del Teatre Lliure, dirigida per Fabià Puigserver, reposà El misantrop al Festival Grec, amb Lluís Homar i Anna Lizaran en els papers principals d’un muntatge que després es pogué veure a diverses ciutats catalanes i al Teatre Lliure de Gràcia.

Teatre lliure. 1982 Lluís Homar i Anna Lizaran Adaptació: Joan Oliver Direcció, escenografia i vestuari: Fabià Puigserver Foto: Ros Ribas

En canvi, no s’ha editat mai la versió que el 1968 en féu Bonaventura Vallespinosa, metge reusenc que durant la postguerra dugué a terme una important tasca d’activisme cultural des del seu càrrec de president de la Secció de Lletres del Centre de Lectura de Reus. Traductor de nombrosos textos teatrals al català, preparava un volum de peces molieresques que havia de dur el títol de Comèdies, que no arribà a veure la llum. El 1967 l’editorial Selecta li publicà L’amor metge, El metge per força i El malalt imaginari, però se’n conserven inèdites vuit versions més.

D’ençà dels anys vuitanta, El misantrop ha estat objecte de l’interès de diverses companyies amb propostes molt ben acollides pel públic: a més del muntatge del 1982 del Teatre Lliure, el 1989 Josep M. Flotats dirigí i protagonitzà El misantrop al Teatre Poliorama, en una versió a càrrec de Xavier Bru de Sala publicada per l’editorial Pòrtic i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Teatre Poliorama. 1989 Traducció: Xavier Bru de Sala Direcció: Josep Maria Flotats Foto: Faustí Llucià


13

Finalment, el 2005 Oriol Broggi i La Perla 29 posaren en escena El misantrop a la Biblioteca de Catalunya, en una versió de Josep M. Vidal editada per la Universitat Pompeu Fabra i Destino, juntament amb altres versions de Vidal: Les dones sàvies, Tartuf o l’impostor, Don Juan o el festí de pedra, L’eixelebrat o els contratemps, L’escola de les dones i L’avar.

Biblioteca de Catalunya. 2005 Direcció: Oriol Broggi Foto: David Ruano

A la Biblioteca de l’Institut del Teatre també es conserva una altra versió inèdita posterior, força lliure i en prosa, que en féu Jordi Voltas Nadal el 1990. Un any abans, el 1989, Josep M. Flotats havia dirigit i protagonitzat El misantrop al teatre Poliorama, en una versió a càrrec de Xavier Bru de Sala publicada per l’editorial Pòrtic i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Molière al TNC Les obres de Molière que fins ara ha programat el Teatre Nacional de Catalunya són L’escola de les dones, que es pogué veure del 27 d’abril al 15 de juny de 2003 en versió d’Esteve Miralles i direcció de Carles Alfaro, amb Lluís Homar com a protagonista, i que fou publicada per Óssa Major; i L’Avare, que es pogué veure del 8 a l’11 de setembre de 1999, representada pel Théâtre National Populaire amb sobretitulació en català, sota la direcció de Roger Planchon.

L’avare TNC Sala Gran. 1999 Théâtre National Populaire Direcció: Roger Planchon

L’escola de les dones TNC Sala Gran. 2003 Versió: Esteve Miralles Direcció: Carles Alfaro

Judit Fontcuberta


14

Lavaudant al TNC Georges Lavaudant és ben conegut pel públic del Teatre Nacional de Catalunya. El 1999 va recrear el seu propi llegendari muntatge d’ Els gegants de la muntanya de Pirandello amb una companyia d’actors catalans que també el van representar a l’Odéon. L’any següent, el 2000, va portar a la Sala Gran la seva versió de L’Orestie d’Èsquil, una producció de l’Odéon Téatre de l’Europe.

Com a director convidat ha portat endavant dos projectes més: Coriolà de Shakespeare (Sala Gran, 2002), protagonitzat per Lluís Homar, i Començaments sense fi, un espectacle de creació basat en textos de Kafka (Sala Petita, 2003).

Coriolà

Començaments sense fi

La Sala Tallers va acollir el 2005 la recuperació d’un dels seus espectacles més celebrats, La rose et la hache, a partir del Ricard III de Shakespeare, protagonitzat per Ariel García Valdés.

El 2007 la Sala Gran va acollir la coproducció del Teatro de la Abadía de Madrid i el CAER-Centre d’Arts Escèniques de Reus de Play Strindberg de Friedrich Dürrenmatt, un muntatge dirigit per Lavaudant i interpretat per Núria Espert, José Luis Gómez i Lluís Homar.


15

Georges Lavaudant Direcció i il·luminació

Georges Lavaudant (Grenoble, 1947) és director d’escena des de fa més de 30 anys. Va estudiar Filologia a la Universitat de Grenoble, on va ser cofundador de la companyia Théâtre Partisan i va firmar uns espectacles que de seguida van donar a conéixer el seu equip: Lorenzaccio, La memòria de l’iceberg, Els matadors, El rei Lear (1973-1975). Nomenat codirector i posteriorment director del Centre Dramatique National des Alpes (conegut amb el nom de Cargo), Lavaudant obre un primer cicle institucional de 10 anys, adquirint en aquest període un nom a nivell nacional. Lavaudant és considerat un dels mestres del “teatre d’imatges”, en què el poder del suggeriment es recolza en l’impacte visual i plàstic. No en va de vegades és el mateix Lavaudant qui dissenya la il·luminació. Alguns dels seus treballs d’aquesta època han esdevingut llegendaris: Palazzo mentale de Pierre Bourgeade (1976), amb textos de Borges, Kafka, Hölderlin..., que Lavaudant ha recuperat i revisat en diverses ocasions i que li va valer el seu primer Grand Prix du Syndicat de la Critique Dramatique; El senyor Puntila i el seu criat Matti de Brecht (1979); La rose et la hache, basat en Shakespeare i Carmelo Bene (1979), en què Ariel García Valdés interpreta per primera vegada Ricard III, paper que quatre anys més tard li donaria fama al Festival d’Avinyó. Aquest muntatge el va recuperar el 2004 l’Odéon-Théâtre de l’Europe i s’ha pogut veure al Teatre Nacional de Catalunya i a Madrid durant el Festival de Otoño 2005; Els gegants de la muntanya de Pirandello (1981), que va comptar amb un dels espais més impressionants de l’escenògraf habitual de Lavaudant, Jean-Pierre Vergier: un pont suspès, vist en perspectiva frontal. Va ser un espectacle recreat el 1999 pel Teatre Nacional de Catalunya i l’Odéon.

El 1986, Lavaudant és nomenat codirector del Théâtre National Populaire de Villeurbanne al costat de Roger Planchon. Aquest mateix any dirigeix a Mèxic El balcó de Genet. El descobriment de Mèxic, país on tornarà en nombroses ocasions, li produeix un autèntic xoc i li suggereix diversos muntatges. Sempre envoltat de bona part dels seus col·laboradors de “l’època Cargo”, continua explorant el repertori i treballant també amb autors contemporanis (Jean-Christophe Bailly, Michel Deutsch i Jean-Marie-Gustave Le Clézio). També comença a escriure i el 1988 firma el seu primer treball com a autor: Veracruz, un extens text de la mà de Marc Betton, en el qual un personatge es perd entre els seus records, i d’una part quasi sense paraules, una evocació lliure del teatre, de Mèxic i del món interior de Lavaudant, una successió de quadres màgics, de personatges insòlits. Mèxic l’inspira un altre treball realitzat per al Festival d’Avinyó, Terra incognita (1992), alhora que es respira en altres, como l’espectacle que va marcar una fita als 90, Lumières, que Lavaudant firma amb els seus col·laboradors habituals: Bailly, Deutsch i el coreògraf Jean-François Duroure.


16

L’obra va ser escrita al llarg del procés de creació, a partir de textos elaborats durant els assajos, per retre homenatge a les petitíssimes fonts de bellesa d’un món que es veu amenaçat sense treva per la guerra. Alguns van comparar Lumières amb una mena d’arca teatral –el mateix Noé, per cert, apareix a la funció–. En paral·lel, Lavaudant comença a interessar-se per qüestions relacionades amb la formació: el 1996, presenta al Conservatori Nacional Superior d’Art Dramàtic 6 vegades 2, un autoretrat de dotze joves actors a partir d’improvisacions, qüestionaris i temes de debat.

Aquell mateix any, en ser nomenat director de l’Odéon-Théâtre de l’Europe, Georges Lavaudant entra en el seu tercer decenni teatral. Inaugura el seu mandat amb una recreació del Lear. A l’Odéon, Lavaudant continua desenvolupant les seves diferents facetes artístiques: els títols del gran repertori clàssic (dels grecs fins a Brecht, passant per Shakespeare, Büchner, Chéjov i Feydeau) en alternança amb creacions contemporànies, algunes firmades per ell mateix (Fanfares, 2000). En la seva qualitat de director, programa a artistes como Romeo Castellucci, Krystian Lupa, François Tanguy, Luc Bondy. Així mateix, va ser ell qui va tenir la iniciativa perquè l’Odéon realitzés la seva activitat als Ateliers Berthier, lluny de l’històric Barri Llatí, quan durant tres temporades el teatre era tancat per obres de rehabilitació. En aquest període, entre d’altres, recupera el seu mític muntatge de La rose et la hache de Carmelo Bene, que també es va poder veure a la Sala Tallers del TNC el 2005. Amb motiu de la reobertura, l’abril de 2006, Georges Lavaudant compta novament amb Ariel García Valdés per a un muntatge inspirat en Shakespeare, titulat Hamlet (un somni).

Entre la resta de treballs de Lavaudant podem destacar: Tristan und Isolde, de Wagner, a l’Ópera de Montpellier. 2006; Play Strindberg de Friedrich Dürrenmatt. Teatro de la Abadía de Madrid. 2007, vist també a la Sala Gran del TNC; Cassandre de Michaël Jarrell a partir de l’obra de Christa Wolf. Opéra de Strasbourg. 2007; Hay que purgar a Totó de Feydeau. Teatro Espanyol de Madrid. 2007; Attila de Verdi. Théâtre de Vérone. 2008; La clemence de Titus. Opéra National de Lyon. 2008.

El maig de 2007 crea la seva companyia LG Théâtre, la primera creació de la qual va ser La mort d’Hercule de Sòfocles, amb adaptació de Daniel Loyaza. Amb la companyia ha creat, entre d’altres: La nuit de l’iguane de Tennessee Williams, amb traducció de Daniel Loayza, amb Tcheky Karyo. MC93 Bobigny 2009; Edipo. Una trilogía de Sòfocles, vista al Teatro Espanyol de Madrid, Festival Grec i Festival de Mèrida. 2009; Pawana de JMG Le Clézio i Tristres Tropiques de Claude Levis Strauss al Brasil. 2009; Andromaque. Festival de Schewtzingen. 2010.

Les seves darreres creacions han estat Une Tempête de Shakespeare, espaectacle inaugural del Festival des Nuits de Fourvière 2010, representat també a MC93 Bobigny i en gira pel Japó, «Etat Civil» a partir de l’obra de Lobo Antunes al MC93 Bobigny el 2011. El març de 2011 ha recuperat al Piccolo de Milà el seu espectacle Ajax et Philoctète. El gener de 2012 té previst muntar La Cerisaie a l’Òpera de París.


17

Jean Pierre Vergier Escenografia i vestuari Nascut a Rioges, al centre de França, comença a treballar en el món del teatre a partir del 1973. A França ha compaginat el treball com a figurinista i escenògraf en obres de teatre de text, òperes i coreografies, i ha col·laborat entre d’altres directors amb Georges Lavaudant, Daniel Mesguich, Bruno Boeglin, Eric Sadin, Christian Blaise, Bruno Bayern, Jean Luc Lagarce i Jean-François Eucklin. Ha estat l’escenògraf i el dissenyador de vestuari de gairebé tots els muntatges dirigits per Georges Lavaudant. Principals treballs a l’estat espanyol:

Amb Ariel Garcia Valdés: • Galatea de Josep Maria de Sagarra. TNC. 1998 • L’intercanvi de Paul Claudel. Teatre Romea • El viatge de Manuel Vázquez Montalbán. Teatre Romea • Timó d’Atenes de William Shakespeare. Teatre Lliure • La vida es sueño de Calderón de la Barca. Compañía Nacional de Teatro

Clásico de Madrid

Amb Ramon Simó: • 11 setembre 2001 / Les troianes de Michel Vinaver. TNC Sala Petita. 2002 • Escenes d’una execució de Howard Barker. TNC. Sala Petita. 2000 • Quatre dones i el sol. Teatre Romea

Amb Miguel Narros: • Las de Caín dels germans Álvarez Quintero. Centro Andaluz de Teatro. Sevilla

Amb Joan Anton Sánchez: • Babel 46, òpera de Xavier Montsalvatge.

Amb Hermann Bonnin • Escenografia i vestuari de Don Joan de Josep Palau i Fabre, Teatro Español,

2008

Amb Georges Lavaudant: • Escenografia i el vestuari de Els gegants de la muntanya de Pirandello, estrenat

a la Sala Gran del TNC el 1999 • Vestuari de Coriolà de William Shakespeare, estrenat a la Sala Gran del TNC

el 31 de gener de 2002. • Escenografia i vestuari de Començaments sense fi, a partir de textos de Kafka.

Sala Petita del TNC. 2003. • Escenografia i vestuari de Hay que purgar a Totó, de Feydeau, al Teatro

Español de Madrid, 2007. • Escenografia i vestuari de Edipo,una trilogía, al Teatro Español, 2009. • Escenografia i vestuari de Play Strindberg, de Friedrich Dürrenmatt. Producció

del Teatro de la Abadía de Madrid i el CAER-Centre d’Arts Escèniques de Reus. 2006. Presentat a la Sala Gran del TNC el 2007.


18

El Misantrop

La companyia


19

Jordi Boixaderas

és... Alceste

S’inicia a l’Aula de Teatre de L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, sota la direcció de Francesc Ventura, i fent muntatges col·lectius com The Manchester of Catalonia, El Tutalimundi o Un Pessic al Melic. Va ser membre de la companyia semi-professional municipal Teatre Estable de Sabadell dirigida per Ignasi Roda Fàbregas, on va participar en les obres L’Hostal de l’Amor, Un Ianqui a la cort del Rei Artur, El Carro de les Pomes i Romeo i Julieta.

Teatre: Un Déu salvatge de Yasmina Reza. Dir. Tamzin Townsend. Teatre Goya. 2010; Mort d’un viatjant d’Arthur Miller. Dir. Mario Gas. Teatre lliure i Teatro Espanyol de Madrid. 2009. Premi Butaca. Nominat al Premi Max; Espectres de Henrik Ibsen. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2003; El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. TNC 2003, durant tres temporades al Teatre Poliorama, gira i reporsició el 2010; Amants de Joe Di Pietro i Jimmy Roberts. Dir. Paco Mir; El Club de la corbata de P. Roger-Lacan. Dir. P. A. Gómez; Moll Oest de B. M. Koltès. Dir. S. Belbel; Sum Vermis de Ll. Soler i O. Molina. Dir. O. Molina; Don Joan de Molière. Dir. Ariel G. Valdés; A Little Night Music de S. Sondheim. Dir. M. Gas; L’ estiueig de C. Goldoni. Dir. S. Belbel; La sang de S. Belbel. Dir. T. Casares; El gos del tinent de J.M. Benet i Jornet. Dir. T. Casares; Paraules encadenades de J. Galceran. Dir. T. Townsend (Premi de la Crítica Teatral de Barcelona. 1997; Premi Butaca al millor actor de teatre. 1998); El silenci és or d’A. Mestres. Dir. F. Roda F; Testament de J. M. Benet i Jornet. Dir. S. Belbel; El visitant d’ E. E. Schmitt. Dir. Rosa M. Sardà; L’hostalera de C. Goldoni. Dir. S. Belbel; La llavor dels somnis sobre N. Comadira. Dir. X. Albertí; Otel·lo de W. Shakespeare. Dir. M. Gas (Premi de la Crítica Teatral de Barcelona. 1994); El concurs de J. Cavallé. Dir. P. Sagristà; Fugaç de J. M. Benet i Jornet. Dir. Rosa M. Sardà; Golfos de Roma de S. Sondheim. Dir. M. Gas; El temps i els Conway de J.B. Priestley. Dir. M.Gas; La bona persona de Sezuan de B. Brecht. Dir. F.Puigserver; La Ronda d’Arthur Schnitzler. Dir. Mario Gas; Romeo i Julieta de W. Shakespeare. Dir. E. Polls.

Cinema: els curts Breu Encontre, Natasha i Un año ocho meses y nueve días, i els llargs i telefilms La Bíblia Negra de D.Pujol, Dues Dones d’E. Folch, El pianista de M. Gas, Tic – Tac de R. Vergés, Gimlet de J. L. Acosta i La batalla del porro de J. Minguell.

Televisió: Ventdelplà, Mar de fons, El cor de la ciutat, Mirall trencat, Laberint d’ombres, Para qué sirve un marido, Sitges, Rosa, Estació d’enllaç, Poble Nou, La Lloll, Vostè jutja.

Des de 1982, treballa en feines de direcció, adaptació i interpretació de doblatge. És traductor homologat per la Televisió de Catalunya de l’anglès al català i director artístic de l’empresa Roca Producciones S.A., dedicada a la sonorització i doblatge de pel·lícules i documentals.


20

Jordi Bosch

és... Philinte

Neix a Mataró el 18 de desembre de 1956. A partir del 1983 treballa bàsicament al Teatre Lliure, on ha participat en els següents muntatges: Advertència per a embarcacions petites de T. Williams. Dir. Carlos Gandolfo. 1983; L’Héroe de Santiago Rusiñol. Dir. F. Puigserver. 1983; Al vostre gust de Shakespeare. Dir. L. Pasqual. 1983; La flauta màgica de Mozart. Dir. F. Puigserver. 1984; Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni. Dir. L. Pasqual. 1985; Fulgor i mort de Joaquín Murrieta de P. Neruda. Dir. F. Puigserver. 1986; El 30 d’abril de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. 1987; El muntaplats de Harold Pinter. Dir. C. Portacelli. 1987; Lorenzaccio, Lorenzaccio d’A. De Muset. Dir. L. Pasqual. 1987; La bona persona del Sezuan de Brecht. Dir. F. Puigserver. 1988; Titànic 92 de Guillem-Jordi Graells. Dir. Pere Planella. 1988; Les noces de Fígaro de Beaumarchais. Dir. F. Puigserver. 1989; Els gegants de la muntanya de Pirandello. Dir. X. Masó. 1990; Capvespre al jardí de R. Gomis. Dir. L. Pasqual. 1990; Història d’un soldat d’Stravinsky. Dir. L. Homar. 1991; Timon d’Atenes de Shakespeare. Dir. Ariel G. Valdés. 1991; El parc de B. Strauss. Dir. C. Portacelli. 1992; Roberto Zucco de Koltés. Dir. L. Pasqual. 1993; El barret de cascavells de Pirandello. Dir. L. Homar. 1994. Premi Nacional de Teatre. Premi de la Crítica de Barcelona; Arsènic i puntes de coixí de Kesselring. Dir. Anna Lizaran. 1995; Els bandits de Schiller. Dir. L. Homar. 1995; Lear o el somni d’una actriu, sobre textos de Shakespeare. Dir. Ariel G. Valdés. 1996; El temps i l’habitació de B. Strauss. Dir. L. Homar. 1996; Zowie de Sergi Pompermayer. Dir. L. Homar. 1997; Cantonada Brossa. Dir. R.M. Sardà, J.M. Mestres, J. Montanyès i L. Pasqual. 1999. Premi de la Crítica de Barcelona; L’hort dels cirerers de Txèkhov. Dir. L. Pasqual. 2000; L’adeu de Lucrècia Borja de F. Mira. Dir. Carles Santos. 2001; La nit just abans dels boscos de Bernard-Marie Koltès. Dir. Àlex Rigola. 2007; Celebració de Harold Pinter. Dir. Lluís Pasqual. Lliure de Gràcia. 2011.

Treballs al Centre Dramàtic de la Generalitat-Teatre Romea: El tango de dom Joan de J.Savary i Q. Monzó. Dir. J. Savary. 1986; El viatge de M. Vázquez Montalbán. Dir. Ariel G. Valdés. 1989; Restauració d’E. Mendoza. Dir. Ariel G. Valdés. 1990. Premi de la Crítica de Barcelona. Premi de l’Associació d’Actors i Directors; El desengany de F. Fontanella. Dir. D. Reixach. 1992; La guàrdia blanca de Bulgàkov. Dir. P. Chomsky. 1993; Morir de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. 1998.

Treballs amb altres companyies: Muntatge poètic sobre M. Martí i Pol. Centre Cultural Sant Cugat. 1997; Fuita de Jordi Galceran. Dir. Eduard Cortés. Vània Produccions. 1998; Espai pel somni. Muntatge poètic sobre M. Martí i Pol. Centre Cultural Sant Cugat. 1999; Novecento. El pianista de l’Oceà d’Alessandro Baricco. Dir. Fernando Bernués. Teatre Poliorama. 2001; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran.


21

2003; Greus qüestions d’Eduardo Mendoza. Dir. Rosa Novell. Sala Muntaner. 2004; Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran. 2005; Fi de partida de Samuel Beckett. Dir. Rosa Novell. Teatre Grec. 2005; Adreça desconeguda de K. Kressmann Taylor. Dir. Fernando Bernués. Teatre Bartrina i Teatre Borràs). 2006; Hay que purgar a Totó de G. Feydeau. Dir. George Lavaudant. Teatro Español. 2007; Spamalot d’Eric Idle i John Du Prez. Dir. El Tricicle. Teatre Victòria i Teatro Lope de Vega. 2009.

Televisió. Ha participat a les següents sèries de TV3: Crònica negra; Qui?; L’avi Bernat; Quico el progre; Agència de viatges; Arnau. Els dies secrets; La Lloll; Estació d’enllaç; Pedralbes centre; Nissaga de poder; La memòria dels Cargol; Nissaga. L’herència; Crims; Jet lag; Majoria absoluta. També ha intervingut al dramàtic de TVE Tots els que cauen de Jesús Garay, a la TV-movie de TV3 Junts de M. Ros, i a la sèrie de Tele 5 El comisario.

Cinema: El niño de la luna d’A. Villaronga; Capità Escalaborns de C. Benpar; Un día volveré de F. Betriu; La febre d’or de G. Herralde; Monturiol de F. Bellmunt; El perquè de tot plegat de Ventura Pons. Premi de l’Associació d’Actors i Directors. Premi Butaca; Boca a boca de M. Gómez Pereira; La buena vida de D. Trueba; De qué se ríen las mujeres de J. Oristrell; Carretera y manta d’A. Arandia; Silencio roto de M. Armendáriz; Deseo de Gerardo Vera.

Marta Marco

és... Célimène

Barcelona, 1976. Llicenciada en interpretació per l'Institut del Teatre de Barcelona. Cursos amb Jordi Mesalles i Berty Tovías. Ha estudiat dansa clàssica durant sis anys, solfeig, violoncel i periodisme.

Teatre: Celebració de Harold Pinter. Dir. Lluís Pasqual. Lliure de Gràcia. 2011; La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca. Dir. Lluís Pasqual. TNC Sala Petita i Teatro Español de Madrid. 2009; Me llamo Rachel Corrie, versió d’Alan Rickman i Katharine Viner. Dir. Mikel Gómez de Segura. Cia. Traspasos. Teatro Principal de Vitoria. 2009; El cercle de guix caucasià de Bertolt Brecht. Dir. Oriol Broggi. TNC Sala Gran. 2008; Carta d’una desconeguda de Stefan Zweig. Dir. Fernando Bernués. Teatre Borrás. 2007; Mòbil de Sergi Belbel. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. 2007; El malentès d’Albert Camus. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2006; Un matrimoni de Boston de David Mamet. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. 2005 i 2006; El censor d’Anthony Neilson. Dir. Magüi Mira. Villarroel Teatre. 2004; Teatre sense animals de Jean-Michel Ribes. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2004; Sis personatges en busca d’autor de Pirandello. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2004; La Perritxola de Jacques Offenbach. Dir. Joan


22

Lluís Bozzo. Dagoll Dagom. Grec 2003; La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2002; Unes polaroids explícites de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. Grec 2001. Lectura dramatitzada d’aquesta obra al Sitges Teatre Internacional 2000; Terra baixa d’Àngel Guimerà. Dir. Ferran Madico. TNC. 2001; Millor actriu als Premis de l’Espectador de la revista Teatre BCN; 23 centímetres de Carles Alberola i Roberto García. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Poliorama. 2000; Els tristos camps d’Asfòdels de Patrick Kermann. Dir. Pascal Henry. Lectura dramatitzada al Sitges Teatre Internacional 2000; Lectura de poemes “Veus de dones” al Teatre Artenbrut. 2000; Cul sec de François Rochambault. Lectura dramatitzada. 2000; Fashion feeling music. Espectacle de creació. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. 1999; La venganza de Don Mendo, de P. Muñoz Seca. Dir. El tricicle, Teatre Arnau. 1999; Els dos bessons venecians i Arlequí, servidor de dos amos, dos espectacles enmarcats en l'Operació Goldoni, dir. Toni Cafiero, duta a terme al Mercat de les Flors l'any 1998 i amb els que ha fet gira per França i Italia; La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1992. Figuració.

Televisió: Ha treballat en nombroses sèries com Vostè jutja (TV3), Para qué sirve un marido (TVE), dirigida per Rosa Vergés, Nissaga: l'herència (TV3), Laura (TV3), Des del balcó (TV3), Psico-express (TV3), Ventdelplà (TV3), Pelotas (TVE). Les TV-movies de Sílvia Munt Coses que passen i Las hijas de Mohamed, X-trems d’Abel Folk i La duquesa de Alba (Tele 5).

Cinema: Soldados de Salamina de David Trueba. 2002; Mala uva de Javier Domingo. 2004; El coronel Macià de Josep Maria Forn. 2006; Fuerte Apache de Jaume Mateu Adrover. 2007.

Carles Martínez

és... Acaste, marquès

Estudis d’Interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona i a The International School of Drama de Londres amb Michael McCallion.

Teatre: Un mes al camp d’Ivan Turguénev. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2011; Pel davant i pel darrera de Michael Frayn. Dir. Alexander Herold. Teatre Borràs. 2010; Nit de Reis de Shakespeare. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2010; Alaska i altres deserts de Harold Pinter. Dir. Xicu Masó. Tantarantana. 2010; Natale in casa Cuppielo d’Eduardo De Filippo. Dir. Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya. 2010; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Els diaris d´Adam i Eva de Marc Twain. Dir. Xicu Masó. Club Capitol. 2008; El rei Lear de Shakespeare. Dir. Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya. 2008; La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Dir. Toni Casares. TNC


23

Sala Gran. 2007; El ventall de Lady Windermere d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2007; Tres versions de la vida de Yasmina Reza. Dir. Xicu Masó. Teatre Lliure. 2007; La Strada de Federico Fellini. Dir. Xicu Masó. Centre Dramàtic del Vallès. 2007; Al vostre gust de Shakespeare. Dir. Xicu Masó. Teatre Romea. 2006 i Teatre Grec. 2005; No hay nada bueno en ti. Por eso te amo. Espectacle de creació a partir de poetes del segle d’or espanyol. Dir. Manuela Lorente. Corral de Comedias d’Alcalá de Henares i Teatro de la Abadía de Madrid. 2006; Casa i jardí d’Alan Ayckbourn. Dir. Ferran Madico. CAER. 2005; Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita. 2005; Teatre sense animals de Jean-Michel Ribes. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2004; Plou a Barcelona de Pau Miró. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2004; Liliom de Ferec Molnar. Dir. Carlota Subirós. Sala Beckett. 2004; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2003; El mestre i Margarida de Bulgakov. Dir. Xicu Masó. Teatre Lliure. 2003; Començaments sense fi. A partir de textos de Kafka. Dir. Georges Lavaudant. TNC Sala Petita. 2003; La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Josep Maria Mestres. TNC. 2002; Víctor o els nens al poder de Roger Vitrac. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2002; La mort accidental d’un anarquista de Dario Fo. Dir. Pere Planella. Club Capitol. 2001; Pluja seca de Jaume Cabré. Dir. Joan Castells. TNC Sala Petita. 2001; La comèdia del errors de Shakespeare. Dir. Helena Pimenta. TNC Sala Petita. 2000; L’estiueig de Goldoni. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 1999; Hamlet de Shakespeare. Dir. Lluís Homar. Grec. 1999; Els gegants de la muntanya de Pirandello. Dir. Georges Lavaudant. TNC Sala Gran. 1999; El sopar dels idiotes de Francis Weber. Grec. 1998. Premi de la Crítica de Barcelona; Fum, fum, fum de Jordi Sánchez. Dir. Josep Maria Mestres. CDGC. 1997. Premi de la Crítica de Barcelona; A trenc d’alba d’Ignasi Garcia. Dir. Pere Anglàs. Sala Beckett. 1997; La bona gent de Santiago Rusiñol. Dir. Pep Cruz. CDGC. 1997; El temps i l’habitació de Botho Strauss. Dir. Lluís Homar. CDGC i Teatre Lliure. 1996; De poble en poble de Peter Handke. Dir. Joan Ollé. Grec. 1996; Macbeth de William Shakespeare. Dir. Tamzin Townsend. Grec. 1996.

Televisió: Sagrada Família, Lo Cartanyà i La memòria dels Cargol com a protagonista, i en intervencions puntuals a Jet lag, Psico Express, Laura, Estació d’enllaç, etc.

Jordi Martínez

és... Clitandre, marquès

Teatre. Ha treballat amb diverses companyies de teatre de Catalunya: Teatre Estable de Barcelona (Un lloc entre els morts, 1980); Els Joglars (Olimpic Men Movement 1981-82); Zitzània Teatre (L’auca del senyor Esteve); G.A.T. d’Hospitalet (La Mort, 1992); Cia. Paco Morán (Mort accidental d’un anarquista, 1993; La extraña pareja, 1994); Comediants (Dimonis, El llibre de les bèsties); Monti & Cia. (Clàssics, Klowns, Utopista).


24

Altres treballs de teatre: El coronel ocell de Hristo Boitxev. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2000; Coriolà de Shakespeare. Dir. Georges Lavaudant. TNC Sala Gran. 2002; 11 setembre 2001/Les troianes de Michel Vinaver. Dir. Ramon Simó. 2002; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2003; L’escola de les dones de Molière. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Gran. 2003; Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004; Forasters de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2004; Ròmul el Gran de Friedrich Dürrenmat. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita. 2005; Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran. 2005; Uuuuh! de Gerard Vàzquez. Dir. Joan Font. TNC Sala Tallers. 2005; Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran. 2006; Temps real d’Albert Mestres. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 2007; Arcàdia de Tom Stoppard. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2007; Un roure de Tim Crouch. Dir. Roser Batalla. 2007; L’home, la bèstia i la virtut de Pirandello. Dir. Pep Pla. TNC Sala Petita. 2008; Hikikokimori de Jordi Faura. La Villarroel. 2008; Antílops de Hening Mankell. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2009; La ruta blava de Josep Maria de Sagarra. Dir. Josep Galindo. Teatre Romea. 2009; Petita feina per a pallasso vell de Matéï Visniec. Dir. Ramon Simó. CAET. Sala Muntaner. 2010; Questi fantasmi d’Eduardo De Filippo. Dir. Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya. 2010; L’arquitecte de David Greig. Dir. Julio Manrique. Teatre Lliure. 2011.

Televisió i cinema. Ha participat en nombroses sèries. Darrerament: Ventdelplà, El cor de la ciutat, Estació d’enllaç i Nissaga de poder. Ha intervingut en la versió televisiva de l’obra Uuuuh!, El pallasso i el Führer dirigida per Eduard Cortés, i a la darrera pel·lícula de Joaquim Oristrell, Dieta mediterránea.

Rosa Novell

és... Arsinoé

Teatre: La dona justa de Sándor Márai. Adaptació d’Eduardo Mendoza. Dir. Fernando Bernués. Teatre Borràs. 2010; Edipo. Una trilogía de Sòfocles. Dir. Georges Lavaudant. Teatro Espanyol de Madrid. 2009; Un dia. Mirall trencat de Mercè Rodoreda. Dir. Ricard Salvat. Teatre Borràs. 2008; Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza. Lectura dramatitzada. Teatre Lliure. 2007; Mòbil de Sergi Belbel. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. 2007;Vells temps de Harold Pinter. Dir. Rosa Novell. Sala Beckett. 2006; Fedra de Racine. Dir. Joan Ollé. Madrid. 2004; Zona Zero de Neil LaBute. Dir. Mario Gas. Teatre Borràs. 2003; Fedra de Racine. Dir. Joan Ollé. Grec 2002; Coriolà de William Shakespeare. Dir. Georges Lavaudant. TNC Sala Gran. 2002; Unes polaroids explícites de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Lliure. 2001; La noche de Molly Bloom, a partir de l’Ulisses de James Joyce. Dir. Lurdes Barba. Artenbrut i Teatre Lliure. 2000-2001. Premi Butaca a la millor actriu; Plaça dels herois de Thomas Bernhard. Dir. Ariel García Valdés. TNC Sala Petita. 2000. Premi Butaca a la millor actriu.


25

Premi de la Crítica de Barcelona a la millor interpretació; Memorias de Adriano de M. Yourcenar. Dir. Maurizio Scaparro. Festival de Teatro de Mérida. Grec. 1999; De poble en poble de Peter Handke. Dir. Joan Ollé. Mercat de les Flors. Festival Grec. Premi Ciutat de Barcelona. 1996; Revolta de bruixes de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Lurdes Barba. Teatre Joventut de L’Hospitalet. 1996; La paraula tan buscada. Lectura de poemes dels s.XIX i XX. Dir. Xavier Albertí. Pavelló Mies van der Rohe. 1995; Antoni i Cleopatra de William Shakespeare. Dir. Xavier Albertí. Grec 95; Queridos míos es preciso contaros ciertas cosas… d’Agustín Gómez Arcos. Dir. Carme Portacelli. Teatro María Guerrero. Centro Dramático Nacional. 1994; La senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda. Dir. Mario Gas. Teatre Romea. 1993-94. Premi de la Crítica de Barcelona a la millor interpretació. Premi d’interpretació de l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya; Joan Miró l’amic de les Arts de Joan Miró, J.V. Foix, Sebastià Gasch. Dir. H. Bonnin. Companyia Rosa Novell. Festival Internacional de Sitges. 1993; Carles Riba filòsof arquitecte. Dir. Rosa Novell-Teresa Vilardell. 1993; Cartes a nenes de Lewis Carrol. Dir. H. Bonnin. 1993; El gran mercado del mundo de Calderón de la Barca. Dir. Miguel Narros. Madrid Capital Cultural 92. Plaza mayor. 1992; Edip, Rei de Sòfocles. Dir. Mathias Langoff. Teatre Poliorama. Olimpíada Cultural. 1992; Restauració d'Eduardo Mendoza. Dir. Ariel García Valdés. Teatre Romea. 1991; El viatge de Manuel Vázquez Montalbán. Dir. Ariel García Valdés. Teatre Romea. 1989; Elsa Schneider de Sergi Belbel. Dir. Ramon Simó. Teatre Romea. 1989. Premi Margarida Xirgu a la millor actriu. Premi Nacional d’Interpretació de la Generalitat de Catalunya; La Marquesa Rosalinda de Ramón del Valle-Inclán. Dir. Alfredo Arias. Teatre Rialto . Centre Dramàtic València. 1988. Premi Nacional d’Interpretació de la Generalitat de Catalunya; L lntercanvi de Paul Claudel. Dir. Ariel García Valdés. Teatre Romea. 1987; El 30 d’abril de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. Teatre Lliure. 1987; Oh, els bons dies! de Samuel Beckett. Dir. Sanchis Sinisterra. 1987; La senyora de Sade de Mishima. Dir. J. Mesalles. Teatre Lliure. 1986; La ronda d’A. Schnitzler. Dir. Mario Gas. Teatre Romea. 1985. Premi Joanot d’interpretació; Al vostre gust de William Shakespeare. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. 1984; Oh, els bons dies! de Samuel Beckett. Dir. Producció: Rosa Novell: 1984; Deixeu-me ser mariner de Serra Fontelles. Dir. Beno Mazzone. Teatre Obert. Sala Villarroel. Premi Ciutat de Barcelona. 1983; El príncep d’Hamburg de von Kleist. Dir. Ricard Salvat. Teatre Romea. 1982; El guant negre d’A. Strindberg. Dir. H. Bonnin. Teatre Romea. 1981; Antoni i Cleopatra de William Shakespeare. Dir. Jordi Mesalles. Grec. 1980; El Balcó de J. Genet. Dir. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. Interpreta Chantal. 1980; La gavina de Txèkhov. Dir. H. Bonnin. 1979; Hamlet de William Shakespeare. Dir. Pere Planella. Plaça del Rei. 1979; Quiriquibu de Joan Brossa. Dir. Fabià Puigserver. Interpretació fregolista de tots els personatges (homes i dones) de l’obra. 1976; Les Troianes d’Eurípides. Dir. Joan Lluís Bozzo. Universitat Autònoma de Barcelona. 1974. A més de recitals de poesia contemporània i clàssica dirigint i interpretant.


26

Televisió: Majoria absoluta. TV3. Sèrie. 2003; La Mari. TV-movie. TV3-In Vitro. 2002; Germanes de sang. TV-movie. Massa d’Or I Tv3. 2001; Crims. Sèrie d’intriga. TV3. 1999-2000; Nissaga de poder. Sèrie de TV3. 1996-1997; La Tramontada de Laurent Carceles. Sèrie francesa-catalana. ICC; Pepe Carvalho. Sèrie francesa-catalana-tele 5; Un amor clarobscur de J. Garay. Coproducció TV3 – ICC – França; Secrets de familia. TV3; Estació d’enllaç. TV3; La tarda és nostra. Magazine cultural i d’oci. TV3; Arnau. Els dies secrets. Sèrie per TV3. Ovideo; Un corazón solitario. Sèrie “Crónicas del mal”. Televisión Española-Mabuse; Eh, Joe! de Samuel Beckett. Realització: Rosa Novell/ Jesús Garay.Televisió Espanyola. La 2. “Glasnost”; Tots els que cauen de Samuel Beckett. Realització i interpretació: Rosa Novell. “Glasnost”. TVE- 2.

Cinema: El año del diluvio de Jaime Chávarri. 2003; Más allá del jardín de Pedro Olea. 1996; Libertarias de Vicente Aranda. 1995; El passatger clandestí d’Agustí Villaronga.1995; Razones sentimentales d’Antonio Farré. 1995; El per què de tot plegat de Ventura Pons. 1994; Rosa Rosae de Fernando Colomo. 1992; Els papers d’Aspern de Jordi Cadena. 1991; El llarg hivern de Jaime Camino. 1992; Lo más natural de Josefina Molina. 1990; Dalí d’Antoni Ribas. 1989; La banyera de Jesús Garay. 1989; Lola de Bigas Luna. 1985; Pasión lejana de Jesús Garay. 1985

Ha dirigit nombrosos espectacles teatrals (El dia del profeta de Joan Brossa; Vells temps de Harold Pinter; Fi de partida de Samuel Beckett; Greus qüestions d’Eduardo Mendoza; Les dones sàvies de Molière; Olga Sola de Joan Brossa; Maria Rosa d’Àngel Guimerà, etc.)

Lluís Soler

és... Oronte

Teatre: Nit de Reis de Shakespeare. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2010; L’Odissea d’Homer. Temporada Alta. 2009; Alícia, un viatge al país de les meravelles. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2009; ...ens hi ha portat la paraula. Vinyoli. Dir. Antonio Calvo. Grec 2009; L’habitació de Verònica d’Ira Levin. Dir. Héctor Claramunt. Club Capitol. 2009; L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009; Sonata a Kreutzer de Quim Lecina. Dir. Quim Lecina. Teatre Romea. 2008; L’home de la flor a la boca de Pirandello. Dir. Carlota Subirós. Biblioteca de Catalunya. 2008. Premi de la Crítica de Barcelona d’interpretació masculina; A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007; Nausica de Joan Maragall. Dir. Hermann. Grec 2006; El comte Arnau de Joan de Sagarra. Dir. Antonio Calvo. Grec 2005; Maria Rosa d’Àngel Guimerà. Dir. Àngel Alonso. TNC. 2004; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC. 2003; El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. Sergi Belbel. TNC 2003, i durant tres temporades al Teatre Poliorama i en gira; Liliom de Ferenc


27

Molnar. Dir. Carlota Subirós. 2003; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. 2002; Moll oest de B. M. Koltès. Dir. Sergi Belbel. 2002; Enric IV de Luigi Pirandello. Dir. Oriol Broggi. 2001; La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. 2001; Suite de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. 2001; Tartuf de Molière. Dir. Oriol Broggi. 2000; La comèdia dels errors de W. Shakespeare. Dir. Helena Pimenta. 2000; L’estiueig de Carlo Goldoni. Dir. Sergi Belbel. 1999; Amadeus de Peter Shaffer. Dir. Àngel Alonso. 1998; Morir de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. 1998; Dos bessons venecians de Carlo Goldoni. Dir. Toni Cafiero. 1998; El silenci és or d’Apel·les Mestres. Dir. Frederic Roda. 1997; El rapte del serrall de W. Mozart. Dir. Mario Gas. 1997; Tot el que miro m’exalta… de Joan Vinyoli. Dir. Lluís Soler. 1997; Testament de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. 1997; Pesombra de Joan Salvat-Papasseit. Dir. Magda Puyo. 1997; L’avar de Molière. Dir. Sergi Belbel. 1996; … i un clavell al trau de Josep M. de Sagarra. Dir. Lluís Soler. 1996; La festa del blat d’Àngel Guimerà. Dir. Joan castells. 1995; Tartuf de Molière. Dir. Xavier Boada. 1995; Arsènic i puntes de coixí de Joseph Kesselring. Dir. Anna Lizaran. 1995; El mercader de Venècia de W. Shakespeare. Dir. Sergi Belbel. 1994; Otel.lo de W. Shakespeare. Dir. Mario Gas. 1994; Biografia de Francesc Pereira. Dir. Jordi Mesalles. 1994; Dos tristes tigres de José Sanchís Sinistierra. Dir. Roger Walkowiak. 1993; Mr. Barnett de Jean Anouilh. Dir. Joan Anguera. 1993; Un dia de Mercè Rodoreda. Dir. Calixto Bieito. 1993; La guàrdia blanca de Mijail Bulgàkov. Dir. Pavel Khomsky. 1993; El bressol de Jesús de F. Soler “Pitarra”. Dir. Fredric Roda. 1992; Civilitzats tanmateix de Carles Soldevila. Dir. Francesc Nello. 1992; El desengany de Francesc Fontanella. Dir. Domènec Reixach. 1992; Sota un vel d’estrelles de Manuel Puig. Dir. Jordi Mesalles. 1991; La vida perdurable de Narcís Comadira. Dir. Boris Rotenstein. 1991; Somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. 1991; Desig de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. 1991.

Cinema: 11-11-11. Dir. Darren Lynn Bousman; El hombre de las mariposas. Dir. Maxi Valero; Caracremada. Dir. Lluís Galter; Ens veiem demà. Dir. Xavier Berraondo; Bienvenido a Farewell Gutman. Dir. Xavi Puebla (nominació als premis Gaudí 2008 al millor actor protagonista); La ciudad de los prodigios. Dir. Mario Camus; Laia. Dir. Jordi Frades; El somni de Maureen. Dir. Romà Guardiet.

Televisió: La Ratjada; Zoo; El cor de la ciutat; Mar de fons; Psicoexprés; Comisario; Laberint d’ombres; Makinavaja; Secrets de familia; La Lloll; Estació d’enllaç; Poble Nou; Arnau; Vostè mateix.


28

Anna Ycobalzeta

és... Éliante

Teatre: Nit de Reis de Shakespeare. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2010; Un marit ideal d’Oscar Wilde. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre Goya. 2009; La casa dels cors trencats de Bernard Shaw. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Gran. 2009; Las troyanas. Dir. Mario Gas. Festival de Mérida i Matadero del Teatro Español de Madrid. 2008. Premi a la millor actriu de repartiment al Festival de Mérida; Don Juan. Príncipe de las Tinieblas de Josep Palau i Fabre. Teatro Español de Madrid. 2008; El maletí o la importància de ser algú de Mark Ravenhill. Dir. Josep Maria Mestres. TNC Sala Petita. Grec 2007; El fervor de la perseverança de Carles Santos. Teatre Lliure. 2007; Santa Joana dels escorxadors, de Bertolt Brecht, Ricard III de Shakespeare, i European House, totes tres dirigides per Àlex Rigola al Teatre Lliure; El rei Lear de William Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea; Acosta’t (Closer) de Patrick Marber. Dir. Tamzin Townsend. Villarroel Teatre. 2003; Cuando todo termine. Dir. Emilio del Valle. Sala Cuarta Pared de Madrid. 2002; Geloses. Dir. Teresa Devant. Grec 2002; Refugiats de Sergi Pompermayer. Dir. David Plana. TNC Sala Tallers. 2002; Las lágrimas amargas de Petra Von Kant de R.W. Fassbinder. Dir. César Martínez; Un dia després. Dir. Anna Llopart; El Combat de les sorpreses o el misteri de l’estoig xinés. Dir. Herman Bonnín.

Cinema: Cualquiera dirigida per David Marqués; Volverás dirigida per Antonio Chavarrías; A ras de suelo dirigida per Carlos Pastor i Escalofrío dirigida per Isidro Orti; El dia que va morir l’Elvis dirigida per Oriol Ferrer; La mosquitera dirigida per Agustí Vila.

Televisió. Ha intervingut a les sèries Pagats per riure, Psico Express, Mirall trencat, 20 tantos; El pantano, Carta mortal, Porca Misèria, Ventdelplà, Lo Cartanyà, Hospital Central, Polseres vermelles i Felipe y Letizia.

http://annaycobalzeta.com


29

Miquel Bonet

és... Dubois, criat d’Alceste

Ramon Giró

és... Un guarda de la marescalia de França

Els criats són...

Andreu Banús

Ignasi Campmany

Òscar Garcia

David Ortega

Xesco Pintó

Ireneu Tranis


30

Sala Gran Del 5 de maig al 19 de juny de 2011 Horaris: Dimecres i divendres, 20 h; dijous 17 h; dissabte, 21.30 h; diumenge, 18 h. Durada: 1 h 55 minuts (sense entreacte) Preus: 14-33 € Activitats paral·leles:

Col·loqui: divendres 6 de maig. Amb la participació de Georges Lavaudant (director) i Daniel Loayza (col·laborador dramatúrgic). El col·loqui el moderarà Sergi Belbel. Audiodescripció: dissabte 14 de maig Xat al facebook amb Jordi Boixaderas: dijous 26 de maig de 20 a 21 h. Espectacle recomanat a partir de 15 anys Més informació a: www.tnc.cat www.tnc.cat/facebook www.tnc.cat/youtube www.tnc.cat/twitter www.tnc.cat/issuu


31

Informació pràctica www.tnc.cat

Venda d’entrades i abonaments Tel·Entrada • www.telentrada.com • 902 10 12 12 • Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h • Caixer del vestíbul principal. Recollida d’entrades Taquilles del TNC Plaça de les Arts, 1 (Barcelona) 933 065 720 De dimecres a divendres, de 15 a 20 h Dissabtes de 15 a 21.30 h Diumenges, de 15 a 18 h Horaris especials per a les funcions de matí. L’hora abans de l’inici de les representacions, venda i recollida d’entrades exclusivament per a la funció d’aquell dia. Venda subjecta a disponibilitat. Tiquet Rambles Palau de la Virreina La Rambla, 99 (Barcelona) De dilluns a diumenge de 10 a 20.30 h Abonaments • www.telentrada.com • 902 10 12 12 (Tel·Entrada) • 933 065 720 (TNC) • Taquilles del TNC • Atenció a l’abonat: 933 065 707 [email protected] www.tnc.cat/abonat Grups: 933 065 707 [email protected] Servei educatiu: 933 065 740 [email protected] Empreses: 933 065 755 [email protected] Apropa Cultura: 933 065 740 [email protected] www.apropacultura.cat Accessibilitat. A totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per tal de garantir una atenció adequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20. Els vehicles que transporten minusvàlids tenen reservades places d’aparcament al carrer Padilla. Web accessible. Funcions amb audiodescripció.

Restaurant del TNC Gestionat per Singularis: Restaurant Obert de dimecres a dissabte, amb dos espais: - Restaurant per sopar i prendre una copa en

finalitzar les funcions. També amb menú d’entreacte.

- Espai per a dinars i sopars per a grups (amb reserva prèvia).

Cafeteria del vestíbul principal Oberta des d’una hora abans de l'inici de la funció fins a l'últim entreacte. Bar del vestíbul de la Sala Tallers Obert des d'una hora abans de les representacions.La Terrassa del Teatre Durant els mesos d’estiu, el Restaurant baixa al peristil per gaudir del bon temps a l’aire lliure. Informació i reserves: 933 065 729 [email protected] www.tnc.cat/restaurant

Llibreria del TNC Proa Espais Oberta des d’una hora abans de les representacions fins després de l’entreacte (excepte en les funcions matinals i escolars) 933 065 700 (ext. 243) [email protected] www.tnc.cat/llibreria

Visites guiades Dimarts i dijous de 10 a 13 h, cada hora. Preu: majors 18 anys, 5€; menors 18 anys, 3€ Grups reduïts (de 15 a 35 persones) Reserves: 933 065 749 [email protected]

Videoteca Compta amb el fons audiovisual del Centre Dramàtic de la Generalitat, de la Companyia Flotats i del TNC. Reserves: [email protected]

Com arribar al TNC Autobús. Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92 i B21 Nit Bus: N0, N3, N7 i N9 Metro. Línia 1 (Glòries i Marina) Línia 2 (Monumental) Tramvia.T4 (Auditori Teatre Nacional) T5 (Glòries) Bicing. Meridiana/Padilla i Padilla/Ribes Taxi. Padilla/Meridiana i Sancho d’Àvila/Meridiana Renfe. Clot i Arc de Triomf Autocar. Estació del Nord Pàrquing. Carrer Padilla (preu especial) amb accés directe al TNC. Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.


32

Documents

El misantrop Molière - tnc.cat · Avui és un dia com molts altres, o gairebé. Normalment, Alceste està de mal humor. Avui es troba en estat d’irritació. N’hi ha hagut prou