1
Teatre El rei Lear és una gran tragèdia soDre loamor entre pares i Ɓlls bàsicament, i la traïció. Una obra plena de dolor i ràbia. Diríem que Lluís Pasqual ha tirat justament del dolor per apropar-se a una història on regna la hipocresia i la mentida i on l’amor genuí és perseguit i marginat. I a fe que aconsegueix escenes colpidores i interpretacions magníƁques, però el conjunt pateix la manca d’un element cohesionador que doni forma i densitat dramàtica a la funció. Sobre l’escenari, allò que no funciona va en contra, i és el cas d’alguna gran idea com el personatge del bufó que interpreta Teresa Lozano, malmès per la dificultat d’entendre el text. Alguna cosa que també passa en algunes escenes amb crits. Cridar i que s’entengui no és fàcil, però és el que marca la diferència. El Lear de Pasqual es volgudament despullat i obscur. Des del fosc cromatisme que només trenca justament el vestuari del bufó i el vermell de la sang, fins a un espai escènic neutre i sense decorat, tot està orientat a la paraula. El director renuncia a crear un bona ficció per cercar l’autenticitat de les emocions, l’expressió del dolor. Ramon Madaula està superb com a comte de Kent. Julio Manrique crea un Edgar realment singular i captivador. David Selvas, magnífic com a intrigant bastard Edmund. Laura Conejero i, sobretot, Míriam Iscla, donen a la perfecció el perfil de les filles harpies de Lear, Goneril i Regan. No ens deixem Núria Espert, esclar. El seu és un Lear sense reialesa, sense grandesa. L’actriu fa un enorme esforç físic i transmet a la perfecció la debilitat de la senectut, el dolor del pare enganyat, la candidesa de l’embogit. Bons moments de teatre que valen per a tota una funció un pèl irregular. –Santi Fondevila NOTA AL PEU L’últim gran ‘Lear’ l’havia fet Bieito amb J.M. Pou. El rei Lear 1 hora i 1/2 tard Teatre Lliure: Montjuïc Fins al 22 de febrer DE LA SETMANA L’OBRA ROS RIBAS

El rei Lear

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Time Out, 2015-01-23

Citation preview

Page 1: El rei Lear

Teatre

Compra entrades i reserva taula a www.timeout.cat 37

Teatre

El rei Lear és una gran tragèdia so re l amor entre pares i lls bàsicament, i la traïció. Una obra plena de dolor i ràbia. Diríem que Lluís Pasqual ha tirat justament del dolor per apropar-se a una història on regna la hipocresia i la mentida i on l’amor genuí és perseguit i marginat. I a fe que aconsegueix escenes colpidores i interpretacions magní ques, però el conjunt pateix la manca d’un element cohesionador que doni forma i densitat dramàtica a la funció.

Sobre l’escenari, allò que no funciona va en contra, i és el cas d’alguna gran idea com el personatge del bufó que interpreta Teresa Lozano, malmès per la dificultat d’entendre el text. Alguna cosa que també passa en algunes escenes amb crits. Cridar i que s’entengui no és fàcil, però és el que marca la diferència. El Lear de Pasqual es volgudament despullat i obscur. Des del fosc cromatisme que només trenca justament el vestuari del bufó i el vermell de la sang, fins a un espai escènic neutre i sense

decorat, tot està orientat a la paraula. El director renuncia a crear un bona ficció per cercar l’autenticitat de les emocions, l’expressió del dolor.

Ramon Madaula està superb com a comte de Kent. Julio Manrique crea un Edgar realment singular i captivador. David Selvas, magnífic com a intrigant bastard Edmund. Laura Conejero i, sobretot, Míriam Iscla, donen a la perfecció el perfil de les filles harpies de Lear, Goneril i Regan.

No ens deixem Núria Espert, esclar. El seu és un Lear sense reialesa, sense grandesa. L’actriu fa un enorme esforç físic i transmet a la perfecció la debilitat de la senectut, el dolor del pare enganyat, la candidesa de l’embogit. Bons moments de teatre que valen per a tota una funció un pèl irregular. –Santi Fondevila

NOTA AL PEU L’últim gran ‘Lear’ l’havia fet Bieito amb J.M. Pou.

1 hora i 1/2 tard de Gerald Sibleyras i Jean Dell és una comèdia de bulevard, del subgènere pervers, similar al conreat per Delaporte & De la Patellière a El nom. Entorn i personatges de la burgesia exquisida enxampats en un moment inesperat de crisi i amb violents efectes en la dissolució del seu ordenat espai i les seves no menys ordenades vides.

En aquesta peça –molt ben defensada per Victoria Salvador

i Rafael Calatayud– la substància dissolvent són els fets que els obren la porta a la “tercera edat”. Explicada en temps real, la trama se centra en la conversa que fa aflorar les moltes ferides no curades de la parella mentre decideixen o no anar a un sopar de compromís. Una catarsi vital compartida amb el públic que acaba amb una breu frase enverinada que delata la hipocresia d’aquests rituals de renaixement individual. –Juan Carlos Olivares

NOTA AL PEU Obra de la tropa valenciana La Pavana.

El rei Lear

1 hora i 1/2 tard

���

Teatre Lliure: Montjuïc Fins al 22 de febrer

���

Teatre Gaudí. Fins a l’1 de febrer

Ens agrada! Per Andreu Gomila

rada!a

01. FOOT-BALLRecordo el ‘Sense fi/Conquassabit’, l’últim Cesc Gelabert gran i contemporani, com un xut d’aigua fresca, d’imaginació, d’alegria. I desitjo amb fervor veure què ha fet amb el futbol i set ballarins en escena. � Teatre Nacional. De dc. a dg.

02. L’AVARSi volen emocionar-se, veure una obreta que els farà creure que la màgia teatral existeix, no es perdin la creació de Jordi Bertran que ha recuperat Miquel Gallardo. És un delicadesa. � La Vilella. De dj. a dg.

03. MI GRAN OBRAI què me’n dieu de la peça que firma David Espinosa? Això sí que és teatre petit, per a gent que pensa que el teatre és alguna cosa més que un sofà i uns quants actors que parlen. � Teatre Lliure: Montjuïc. De dj. a dg.

04. PRENDRE PARTITSi no sabeu qui va ser Wilhelm Furtwängler, correu al Goya, ja que la seva història us fliparà. Si el coneixeu, sempre podreu dir que vau veure en Pou dins la pell d’un dels personatges més apassionants del segle XX. � Teatre Goya. De dt. a dg.

05. PACÍFICO #1Txalo Toloza és la mitja taronja de Sònia Gómez. No cal dir res més! � Antic Teatre. De dj. a dg.

Tots les crítiques a timeout.cat

DE LA SETMANAL’OBRA

RO

S R

IBA

S