El senderisme a Croàcia

Idees i Assessorament Turístic ● C/ Mare de Déu del Remei, 43 ● 17005 Girona ● Tel. 972 406 029 ● [email protected]

Any 2012: gran part del país que jo he visitat està preparat per la mobilitat amb bicicleta, tant per carretera i com per l’entorn natura.

Sender del Parc Nacional de Plitvice.

El parc és un model per a l'autosuficiència: els ingressos del turisme paguen les despeses del parc: infraestructura i treballadors (1600 empleats), i encara inverteixen en investigació. Els cotxes són pràcticament prohibits i el transport deixa petjada ecològica molt baixa.S’ha calculat puntes de 100.000 visitants/dia

Un viatge especial: Croàcia (I)

L’any 1997, quan ja em dedicava professionalment al senderisme, vaig tenir la oportunitat d’assistir a Barcelona, a un dels congressos més importants que he assistit mai: Velo city’ 97 10th International Bicycle Planning Conference, organitzat per l’ European Cyclists’ Federation.

No és que, professionalment, la bicicleta m’interessés massa en aquell moment però, per determinades condicions era probablement el que més se semblava a els senderisme.

Durant els 3 dies que va durar el congrés vaig assistir a multitud de conferències sobre seguretat, gestió, promoció, turisme, ofertes per una gran diversitat de professionals procedents de molts països: Noruega, Estats Units, Canadà, etc. Em vaig sentir una privilegiada per poder descobrir temes que ni sabia que algú es podia qüestionar, per escoltar opinions –a vegades enfrontades- de molts professionals d’experiència contrastada que portaven anys investigant i buscant sol.lucions.

Però de totes les ponències que vaig sentir, una especialment va ser la que em va deixar més petjada: Croàcia.

No va ser una ponència de senderisme, va ser, seguint la temàtica del congrés, sobre cicloturisme. Però, aquell va ser el punt d’inflació del meu desenvolupament professional: amb el que allí vaig descobrir vaig voler investigar més el model, buscar els pros i els contres –que segur que també els tenia-, vaig voler avançar buscant de quina manera resoldre dificultats. I, sens dubte, vaig qüestionar-me la feina que havia fet fins aleshores. Descobrir que hi ha coses que estan millor que les que coneixies et dóna forces per continuar investigant, però sobre tot et diu que cal conèixer per aprendre i avançar. Vaig seguir buscant: Anglaterra, Escòcia, Noruega, Suïssa. A tots aquests països hi pots trobar experiències importants entorn la promoció de la pràctica del senderisme, la gestió i el manteniment, el domini públic/privat del camí, el marcatge, etc. Sempre he intentat aprendre més i més, i crec que ho he fet! Però mai com aquella ponència que vaig escoltar.


Fa 15 anys, Croàcia, un país perdut en mig dels Balcans despuntava no pel seu conflicte bèl·lic sinó per una xarxa de vies ciclables, amb cada senyal georeferenciada, però també amb cada via, cada recurs (natural, cultural) i cada servei (allotjament, restauració, aparcament) georeferenciat, perquè així fos més fàcil no tan sols la creació de productes específics (ruta cultural, ruta llarga/ruta curta) sinó també la seva gestió i el seu manteniment. Finalment, algú parlava de gestió! no tan sols de promoció!

15 anys després, a Espanya ha plogut molt en matèria de senderisme, però encara tinc dubtes que ens hàgim posat a l’alçada d’aquella ponència que vaig sentir fa 15 anys per un país quasi desconegut del mig dels Balcans, però que va despertar l’admiració de ponents de Canadà, Anglaterra, Suècia, Suïssa per altra banda, països considerats capdavanters en la promoció i gestió de l’ús de la bicicleta.

Hi vaig de vacances, hi vaig a caminar, però no puc evitar destinar una estona del meu temps a fer una recerca de a quin nivell està avui la gestió del senderisme (o de la bicicleta) a Croàcia. Perquè una vegada allí, pugui contrastar les paraules escrites i publicades amb la realitat.


senyalització i categorització del

senderisme a Suïssa

Un aprenentatge especial: Croàcia (II)

Quan emprenc un viatge, acostuma a ser una forma de lleure, m’agrada veure mon. Però aquest afició i dedicació a caminar fa que sovint em qüestioni quelcom més, M’ha enriquit? I no parlo econòmicament, parlo de si m’ha enriquit personalment, culturalment, professionalment….

En aquest cas, Croàcia ha complert les més expectatives.

Els que em coneixen professionalment, saben que un dels models que admiro molt és Suïssa . Des del punt de vista del senderisme, sembla que ho hagin tingut tot sempre planificat : els camins (els nous i els antics), les seves senyals (clares, visibles i explícites) el seu manteniment (dels camins, de les senyals i de l’entorn), els mapes…. Sempre he dit que Suïssa és un model a tenir en compte per Catalunya.

Quan, des de la meva tasca professional, he divulgat aquest model he vist que són moltes les persones disposades a escoltar i aplicar –al menys en part- aquest model. D’aquí possiblement, la proliferació de marques grogues als nostres camins. I dic parcialment, perquè des del meu entendre, hi ha tres aspectes que frenen una plena incorporació d’aquest model. Aquest tres aspectes són:

1) El primer és un factor subjectiu i que ens l’imposem nosaltres mateixos. M’atreviria a dir que està relacionat amb la baixa autoestima que a vegades tenim els catalans. Quan parles de Suïssa sabem que és un país capdavanter amb moltes coses, i alhora, som molts els que admirem aquest país. Però, i d’aquí la meva referència a la baixa autoestima, conec poques persones que s’atreveixi a dir, és això el que vull pel meu país. Ja veieu, un factor psicològic però sovint definitiu: ens marquem límits. No ens atrevim a optar pel model complet i en realitat, penso, hi renunciem d’entrada.

2) El segon es un motiu de confiança. La xarxa de camins per al senderisme de Suïssa és una realitat gràcies a unes inversions destacables. Però és que la Constitució Suïssa ja parla dels camins. Creure en el valor d’una cosa és indispensable per a invertir-hi. A Catalunya, polítics, tècnics i empresaris comencen a parlar de senderisme. Perquè se’l creguin, i en conseqüència, per invertir-hi falta encara molt de temps.

3) El tercer motiu, no sé si és fruit dels dos motius anteriors o bé, té validesa per ell mateix. És el lideratge. A Suïssa, l’Oficina per a la mobilitat sostenible lidera


Blanc i vermell són els colors que

utilitza Croàcia per a senyalitzar el seguiment dels seus senders.

Els senyals verticals prioritzen l’exactitud i la fiabilitat del contingut per sobre de la forma o els materials. La informació que conté coincidència exactament amb la cartografia

(i amb el lideratge coordina) des de les estructures d’estat a les dels voluntaris, passant per les del cantons etc. És una estructura de dalt a baix i de baix a dalt que té la missió d’assegurar una realitat: el senderisme i el desplaçament a peu (Suïssa té 77.000 Km de via asfaltada i 66.000 de camí de terra). I és aquesta garantia que converteix el senderisme a Suïssa sigui probablement entre una de les més potents del mon.

Caminar per Croàcia m’ha fet qüestionar aquests tres aspectes, encara que per avaluar-los els tractaré diferent.

1) El factor subjectiu. Croàcia, al menys les persones amb els que vaig poder parlar, coneixen bé el model suís de senderisme. Però més enllà de sentir-se per sota, donen valor als punts que tenen en comú. No tan sols fan referència al valor del paisatge sinó que estan orgullosos de la seva xarxa de camins perfectament senyalitzats, una xarxa densa, amb camins nous i altres recuperats, perfectament planificada i també, perfectament mantinguda. També són conscients de què els diferencia: la marca amb que senyalen els camins, el posicionament del senderisme a Croàcia dintre del rànking mundial... i alguna més.

2) La confiança. Un viatge no et dóna prou per conèixer un país, i seguir investigant a la tornada a través de la fabulosa xarxa d’internet, ajuda però no completa. Però sense cap dubte, com a experta de planificació reconec que Croàcia ha fet una gran aposta per aquesta activitat. Probablement, si analitzen econòmicament la inversió dista molt del diners que hi ha posat Suïssa, però no és el cost de les senyals el que compte: a Suïssa les tenen d’alumini i a Croàcia és una marca en una pedra o un tall de fusta clavat en un arbre. En aquest cas, el que compta és la coherència, la planificació, la constància; compta poder seguir durant dies i dies el camins,


sense por a perdre’t amb una seguretat absoluta que va pel bon camí. Això, independentment dels diners que s’hi hagi invertit, ha de ser un dels objectius finals (mesurat si ca amb resultats) que persegueixi qualsevol inversió en senderisme.

3) El lideratge. Concebre un país ben planificat, tot, amb una única senyal, amb camins perfectament mantinguts, amb equips “in situ” que mantenen, que investiguen és possible només si hi ha una gran lideratge, amb una cartografia completa i excel·lent és tan sols possible si et creus aquest producte però també si hi ha un lideratge , que coordina, que empeny en una sola direcció. No el conec, encara, però caminant pels diferents indrets es respira aquest lideratge.


Ivan Krajač l’any 1930 va voler construir un sender a gran alçada per obrir la muntanya al turisme.

Un detall que considero significatiu (III)

Un dels primers alpinistes croats en tornar d’un dels cims més destacats, emocionat, va impulsar la creació d’un camí d’alçada que recorregués tota la carena muntanyosa del Velebit. La idea bàsica de la construcció d'aquest sender al llarg de la serralada Velebit era obrir la muntanya amb el turisme. La construcció del recorregut es va iniciar el 1930 i es va acabar en 1933. La Direcció Forestal a Rijeka, la Societat Croata de Muntanyisme i la Reial Administració el van finançar. Nombrosos artesans dels pobles de la part costanera de Velebit van dur a terme els treballs quan les condicions meteorològiques ho permetien.

... qui en el futur vingui a caminar en aquest camí bonic i còmode amb prou feines serà capaç d'imaginar tot el treball dur i l'esforç que els primers pioners van haver de suportar mentre caminaven a través d'aquest difícil terreny, sense rastre...

Ivan Krajač “muntanyer croata (Newsletter, 1931)

Marta Rotllan. Girona, setembre 2012.

Documents

El senderisme a Croàcia