ELS NOSTRES VEÏNS DEL CARRER

EL ROSTRE D’UNA PROBLEMÀTICA SOCIAL

Salvador Busquets

1. LES PERSONES EN SITUACIÓ DE SENSE LLAR .......................................................1.1. Qui són, com són. El món de les materialitats ...............................................1.2. El retrobament .................................................................................................1.3. El món interior ..................................................................................................1.4. Factors que intervenen en la situació de sense llar ........................................

2. DIMENSIÓ ECONÒMICA ..............................................................................................2.1. És suficient? .....................................................................................................2.2. Comparació amb la Unió Europea ..................................................................2.3. Possibilitats de l’economia espanyola ........................................................

3. ACCIÓ PÚBLICA I ACCIÓ POLÍTICA ..........................................................................3.1. Administració Pública compartimentada ...................................................3.2. Possibilitats d’acord polític per a una acció pública ......................................3.3. Alguns exemples d’acord .................................................................................

CONCLUSIONS ...................................................................................................................

EPÍLEG ................................................................................................................................ 2825

24232220

18171515

129755

INTERNET: www.fespinal.com • Dibuix de la portada: Roger Torres • Edita CRISTIANISME IJUSTÍCIA • R. de Llúria, 13 - 08010 Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 •info@fespinal.com • Imprimeix: Edicions Rondas S.L. • ISSN: 0214-6495 • Dipòsit legal: B-7489-07 • ISBN: 84-9730-175-7 • Dipòsit legal: B-44.546-07. Novembre 2007. La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen del nostre arxiu històric pertanyent al nos-tre fitxer de nom BDGACIJ inscrit amb el codi 2061280639. Per exercitar els drets d'accés, rectificació, cancel·laciói oposició poden dirigir-se al carrer Roger de Llúria, 13 de Barcelona.

Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona - Serveis Personals

Salvador Busquets i Vila és economista especialitzat en temes de fiscalitat. Directorde la Fundació Arrels, des de 1995, entitat privada dedicada a l’atenció de personessense sostre de Barcelona.

Podreu trobar una versió ampliada d’aquest quadernal nostre web: www.fespinal.com

3

L'autor d'aquest Quadern coneix de prop les realitats de marginació i les polítiques queen aquest moment s'apliquen. Afirma amb bon criteri que la solidaritat personal existeixenmig de tant egoisme, i que també hi ha possibilitats econòmiques malgrat la injustíciade les estructures, sobretot en èpoques de prosperitat.

Un altre pas important que ens manca, i que milloraria aquests dos camps (el personal il'econòmic) és el que podríem anomenar solidaritat cultural. La definim com la valoracióque fa la nostra cultura estructurada de tots aquests problemes. En aquest punt, el nos-tre nivell és molt baix.

I en aquesta falta de solidaritat cultural, podem dir que hi ha dos possibles grans res-ponsables:

a) Els Mitjans de Comunicació que dediquen pàgines i més pàgines a temes com elde les baralles entre l' Alonso i en Hamilton, o el de les desavinences entre el Raúl i l'Aragonés, i altres mil articles similars. Tot el que se'ns diu en aquest Quadern, tot justocuparà (si l'ocupa) un parell de paràgrafs en alguna columna perduda d'algun diari. Aixòés un manca greu de veracitat informativa; doncs té més tarannà humà el que hem des-crit en aquest quadern, que aquests altres "problemes" que apareixen en els Mitjans deComunicació. Cada vegada és fa més evident la dependència dels mitjans. Malgrat esfacin anomenar "diaris independents" o amb adjectius similars, depenen del màximbenefici, que és un tirà major que qualssevol partit polític.

b) Els polítics tenen una gran responsabilitat en molts dels conceptes descrits: la dinà-mica actual de la política fa que el poder deixi de ser el mitjà i es converteixi en la finali-tat, malgrat la intenció inicial potser fos orientar el poder per a complir amb nobles ide-als. Molts polítics abdiquen d'aquests ideals per fer-se amb el poder o mantenir-se en ell.No hi ha millor correctiu possible que la resposta ciutadana del vot. Una ciutadania beneducada ha de saber castigar inversions ostentoses, superluxoses o "faraòniques". Ihauria de saber premiar polítiques que indueixin la sobrietat, sense obviar res del queens és necessari, per afavorir més solidaritat amb els darrers.

Després de la lectura d'aquest Quadern, segurament, a més de dades que confirminaquestes opinions, voldràs possibilitar una solidaritat que posi l'accent no només en elcamp personal i en l'econòmic, sinó també en el cultural. Seria un assoliment importantque els lectors, i sobretot els polítics i els Mitjans de Comunicació Social consideréssimde debò aquestes línies.

4

El dia sis de març de l’any 2006 va morir, als 71 anys d’edat, en JCC.Està enterrat en el cementiri de Montjuïc. Un nínxol amb el número2.527 com a única referència, indica el lloc on descansen les seves res-tes.

A l’enterrament només hi assistírem dues persones, totes dues de laFundació Arrels. Ni família, ni amics. Mentre tornàvem al centre vàremrepassar la història d’en JCC, com l’havíem conegut, què li passava, larelació que vàrem establir. D’aquella conversa va sortir la necessitat deconsultar el seu expedient i reconstruir uns pocs anys d’una biografiade per si molt fraccionada.

Després de llegir les anotacions dels companys, es va fer palès queestàvem davant d’un gran fracàs, no d’ell, sinó nostre. El pitjor era quela mateixa manera en què s’havien produït els esdeveniments feiaquasi bé impossible que algú s’adonés d’aquest fracàs. Vida insignifi-cant, fets fragmentats i absència de família s’aliaven per a què l’oblitacabés de cobrir-ho tot amb el silenci.

D’aquesta constatació, va sorgir l’impuls inicial per escriure aquestespàgines.

1.1. Qui són, com són. El món deles materialitatsFEANTSA1 defineix la persona en si-tuació de sense llar com a aquella per-sona que no pot accedir o conservar unallotjament adequat, adaptat a la seva si-tuació personal, permanent i que pro-porcioni un marc estable de convivèn-cia, bé sigui per manca de recursoseconòmics, bé sigui per dificultats per-sonals o socials per portar una vida au-tònoma. Ser una persona en situació desense llar és una de les manifestacionsmés punyents de l’exclusió social.

Es calcula que són 21.900 les perso-nes ateses en el conjunt de centres del’Estat. Davant la percepció generalit-zada de què les persones en situació desense llar sobreviuen gràcies als ajutspúblics, les dades de l’INE2 ens diuenque en un 27,3 % dels casos, la princi-pal font d’ingrés prové de la seva prò-pia activitat: treball, venda d’objectes iprestació de petits serveis. A continua-ció, l’entorn proper, en forma de famí-lia, amics i coneguts, esdevé la princi-pal font d’ingrés pel 16,4 % de lessituacions, i la mendicitat ho és en el

5

1. LES PERSONES EN SITUACIÓ DE SENSE LLAR

De la mateixa manera que les situacions es descriuen a través de lesparaules, igualment les paraules acaben definint situacions. Per això,des de fa un temps, a Arrels intentem no parlar de persones sense llar,sinó de persones en situació de sense llar. “Persones sense llar” ensremet a una definició en què la circumstància, sense llar, forma partindissoluble de l’essència, persona. “Persones en situació de sensellar” ens remet a una definició en què la circumstància, sense llar, és uncomplement de l’essència, persona.

El canvi, encara que subtil, és profund. Quan parlem de personesen situació de sense llar, estem dient que la situació es pot canviar,que estar sense llar és una circumstància aliena a la condició de per-sona. Estem obrint una porta a l’esperança.

14,2%. De la resta, destaca un 21 % dequi no es coneix la seva principal fontd’ingrés.

Els instruments públics més especí-fics de lluita conta l’exclusió, renda mí-nima d’inserció i pensions no contribu-tives, constitueixen la principal fontd’ingrés en el 9 % dels casos, i les pen-sions contributives (jubilació, invalide-sa, viduïtat i atur) ho són en el 7 %.Preguntats sobre les dues principals rú-briques de despesa3, sorprèn com lesprioritats varien en funció de l’edat; a to-tes les persones en situació de sense llarels preocupa, en primer lloc, poder men-jar, i a aquesta finalitat destinen, princi-palment, els seus ingressos. On dormir,en canvi, preocupa poc quan s’és jove,mentre que a mesura que passen elsanys, cada cop té més importància.

Sorprèn que fins els 64 anys, la des-pesa en transport sigui la segona priori-tat, per davant de la roba, d’on dormir odel poder beure. Es fa difícil interpretaraquesta dada. Pot tenir el seu origen enla dispersió dels recursos disponibles(esmorzar en una parròquia, dinar en unmenjador públic, sopar i dormir en unalberg). Una altra explicació podria serla no acceptació de la pròpia situació iun desig de canviar-la, potser per la viade la inserció laboral, que exigeix fre-qüents desplaçaments tant en la recercade feina com per mantenir-la. D’aquíque a partir dels 65 anys, el transportpassi de la segona a la darrera prioritat.

També sorprèn el que passa amb labeguda. Per a les persones en situació desense llar joves, beure és l’última de lesseves preocupacions. Aquesta dada esveu confirmada per la de què el 30 %del total de la població en situació de

sense llar és abstemi i no ha consumitmai drogues. A mesura que es fan grans,si persisteix la situació de sense llar,beure passa a ser la tercera prioritat. Elsanys (i les malalties) acaben situant-laentre la quarta i la tercera prioritat.

Aquesta situació no es corresponamb l’estereotip més habitual que té lapoblació. En l’imaginari col·lectiu, per-sones en situació de sense llar i alcoho-lisme estan estretament lligats. Aquestfet perjudica la visió que el conjunt dela societat té d’elles, al introduir un ele-ment de responsabilitat personal fruïtd’un comportament de risc. Les culpa-bilitzem de la seva situació com a con-seqüència dels seus actes, en aquest casel manteniment d’una addició. Les da-des de l’INE introdueixen un elementde dubte: és l’alcoholisme una de lescauses de la situació de sense llar?, o béla situació de sense llar acaba afavorintl’alcoholisme com a resposta a una si-tuació insostenible? Caldrien estudismés rigorosos, però la nostra experièn-cia, després d’atendre prop de 6.000persones, és que l’alcoholisme, moltextens en els moments inicials de totprocés d’inclusió, remet de forma sig-nificativa quan la persona té un horitzóon el menjar i el dormir estan garantits,i quan la persona ha establert lligamsbasats en el reconeixement i el respec-te. De fet, una de les tasques dels pro-fessionals d’atenció directa d’Arrels ésla de motivar perquè la persona co-menci un tractament de “deshabitua-ció” Un cop iniciat, la gran majoria esmanté abstèmia, tot i que es poden do-nar recaigudes puntuals.

Una altra dada poc coneguda és laque fa referència al nivell d’estudis, el

6

13,0 % ha rebut una educació superiori el 63,9 % ha acabat l’educació secun-dària. Cada vegada més, la formació noés garantia d’una vida exempta de tren-caments com el que representa acabaral carrer. Els darrers estudis indiquenque el nombre de persones amb estudissuperiors al carrer augmenta, fent bonaaquella expressió: “això li pot passar atothom”. La nostra societat, cada copmés complexa, fa que cada vegada tin-guin més importància altres factors, amés del de la formació, com ara elstrencaments familiars, la precarietat la-boral (el 75,5% estan en l’atur, delsquals la meitat, el 49,6%, està buscantfeina), la delinqüència (el 41,9% ha es-tat amenaçat o insultat, el 40,3% ha pa-tit robatoris, el 3,5% ha patit agressionssexuals, el 47,6% ha estat denunciat odetingut alguna vegada) i els sistemesde protecció en malalties i trastornsmentals.

1.2. El retrobamentQui ha estat anys al carrer molt poquesvegades vol recordar aquella època. Enaquesta ocasió, un cúmul de casualitatsva fer que en José, el nostre protago-nista, anés al programa “Amb ulls dedona”, de la periodista Silvia Cópulo,que tractava el tema de la violència i elcivisme. Quan, poques setmanes des-prés, el periodista Kepa Aulestia ens vademanar ajuda per entrevistar a unapersona que hagués estat al carrer, pertal d’estalviar-nos la feina de convèn-cer a algú altre li ho vàrem demanar aell, amb l’argument de què si havia anata una entrevista per la televisió, no licostava res respondre a un periodista

de premsa escrita. Estava content d’ha-ver-hi anat, però ens va dir que no vo-lia anar més a cap entrevista.

José té 54 anys i va néixer en el sid’una família de cinc germans. Als 18anys ve a Barcelona per fer el servei mi-litar, i després es queda per treballar.També ve un germà seu que munta unnegoci fins que, al cap d’uns anys, eltanca i retorna al seu poble. En els pri-mers anys d’estar-se sol a Barcelona,manté una relació freqüent amb la fa-mília.

La feina li comença a anar mala-ment. La recessió posterior a l’any 1992l’enganxa de ple i coincideix en empre-ses que tanquen amb altres que fan re-gulació de plantilla. Espaia cada copmés el contacte amb la família, mentreespera que la situació remunti. Per úl-tim, amb 40 anys, es troba al carrer, onhi restarà durant deu anys.

En aquests deu anys li passen mol-tes coses:

– És conscient del progressiu dete-riorament en què està ficat: va brut, estorna alcohòlic (arriba a beure fins a 4cartrons de vi al dia), cada vegada men-ja menys.

– Sense un lloc on guardar les coses,perd la documentació. Augmenta el seuaïllament.

– Apareix la por: algun insult, algu-na agressió. El pitjor és haver de fer-hifront tot sol, sense el recolzament de capconegut, alguna entitat, l’administració.

– Els actes més quotidians es tornenfeixucs: per dutxar-se a l’estiu, va ca-minant fins a Castelldefels. Per esmor-zar, ha d’estar a les 9h en un col·legi delcarrer Provença, i a les 11h, en un altre

7

al carrer d’Amigó. Dina en un altre lloc,i dorm en un altre.

El gener del 2004 contacten amb elluns voluntaris de l’Equip de Carrer. Aljuliol ve al Centre a dutxar-se i comen-ça a dinar en un bar del barri. Al setem-bre va a dormir a una pensió i finalmental novembre entra en un pis d’Arrels.

Un any després d’entrar al pis se’lveu molt millor i està més tranquil.Comença a buscar feina. Al febrer li fanuna entrevista que es publica a ElCorreo Vasco (25-II-2006). El mateixperiodista s’adona de què a en José se liestà movent alguna cosa; vol retrobar-se amb la família, però li fa por. Se sentculpable de la situació en la que està, perdiverses raons:

– Va ser ell qui va marxar de casa iqui va tallar la relació, sense que hi ha-gués cap raó, cap baralla, ni malentès.

– Es veu com un fracassat, sense fei-na (encara no treballa), sense casa (en-cara no creu que aquell pis sigui casa se-va). Després de tants anys a Barcelona,no té res per mostrar als de casa seva quedoni raó del que ha fet, amb què ha es-merçat aquests anys. Al contrari, ha aca-bat sent com aquells que no s’ha de sermai: brut, alcohòlic, ociós.

– Creu que els seus pares han mort,i aquest pensament el turmenta, perquèestimava i es sentia estimat pels seus pa-res i els seus germans. Quina mena defill és capaç de no dir res durant tantsanys i no estar al seu costat al morir?

Parlem amb ell i comencem a bus-car per Internet a la seva família. No latrobem. Més tard sabrem que el canvid’una lletra al transcriure el cognom,

anys després de perdre el seu carnet d’i-dentitat, feia impossible la localització.Provem amb els cunyats i en localitzema un. Ara sols falta telefonar. No s’atre-veix, i ho fa la responsable del progra-ma de pisos.

A l’altra banda de la línia, una ne-boda de vint-i-pocs anys es queda sor-presa. Ens diu que fa anys que el bus-quen, que la seva mare és viva, té 86anys, i que aquest Nadal, com els ante-riors, quan sent una clau al pany pre-gunta si és en José. Deixem la conversaaquí.

Aquella mateixa tarda ens telefonala mare de la noia, que és una germanad’en José. També s’hi posa un germà.Ens demanen fotos. Ells, per la sevabanda, en el cap de setmana preparen unàlbum amb fotos de la mare, els 4 ger-mans i tots els nebots. Ens enviem cor-reus electrònics, alguns per a nosaltres,altres per a en José. Textos curts, plensd’una gran humanitat. Ell encara no s’a-treveix a posar-se al telèfon i no vol do-nar el del pis. A la setmana següent te-lefona a la mare. Parla amb ella i ambalguns dels germans.

Hem de frenar un intent de què vin-guin tots: en José vol ser ell qui torni aSevilla, no que el vinguin a buscar. Potfer-ho, ara treballa com a mosso de ma-gatzem a través d’una empresa d’inser-ció laboral.

Hem sabut més coses. En José sem-pre ha estat present en aquella família,mai ha desaparegut del tot, no s’ha fetinvisible:

– Li han seguit pagant la quota d’u-na confraria de natzarens a la que per-tanyia de jove.

8

– L’han recordat en les celebracionsimportants. En diferents casamentsl’han buscat per a convidar-lo a la festa.

– Han ensenyat la seva foto i explicatqui era als nebots que anaven naixent.

El juny de 2006, acompanyat per laresponsable del programa de pisos, enJosé vola a Sevilla. Ella torna al dia se-güent. Ell es queda i torna uns dies méstard. En aquest any que ha passat, la se-va família l’ha vingut a visitar, i ell hafet algunes estades, quan la feina li hopermet, a casa seva, amb la mare, elsgermans i els nebots.

A Arrels hem viscut bastants retro-baments. Tots són diferents, d’una granintensitat. En la majoria dels casos, eldesencadenant d’aquest procés és lamalaltia, sobre tot la malaltia terminal ila proximitat de la mort. Parlem amb lapersona i, si hi està d’acord, busquem ala família. En ocasions, aquesta no volsaber res, però en general, entre sorpre-sos i expectants, accepten venir.

Sabem que són moments delicats:les històries passades que moltes vega-des desconeixem, i les circumstànciesdel retrobament, sovint en un context demalaltia, pesen com una llosa i fan aflo-rar records i sentiments que mai hanmort del tot. Nosaltres ens limitem aoferir un espai acollidor i digne, nor-malment un dels nostres pisos, a expli-car la situació, i acompanyar-los enaquest moment. La resta ho fan ells.

1.3. El món interior

El procés d’exclusió es manifesta de di-ferents formes. La més evident fa refe-rència a aspectes físics: la brutícia, la

deixadesa, la pèrdua d’habilitats rela-cionals, el romandre sense un lloc pro-pi on anar. A mesura que passa el temps,veiem com la persona es deteriora.Aquests elements més materials són unacara de la moneda.

L’exclusió, però, afecta sobre tot lapsicologia de la persona, el seu món in-terior. Si no parem atenció, ens pot pas-sar desapercebut com és d’important lavivència que tenen de la seva situació, icom aquesta vivència afecta el seu sen-tit vital.

1.3.1. Procés de mortEsdevenir una persona sense llar no ésnomés una situació, sinó també l’ex-pressió d’un procés més ampli, queafecta a la totalitat de la persona, tant enl’àmbit de les materialitats com en elsaspectes més personals. No és un fetconcret, en què ara ets uns ciutadà nor-mal i corrent i a l’instant següent no hoets. És un procés de lenta mort, que télloc al llarg de varis anys, i en el que espot passar per diferents nivells. En elprimer nivell, la persona constata la im-possibilitat de dur a terme els seus an-hels més vitals: tenir una feina que per-meti tenir cura d’un mateix i dels seusmés propers, una llar, relacionar-se ambels altres. En aquest nivell apareix unsignificat diferent de la llar, que poquesvegades considerem en la nostra vidaquotidiana. Cortés Alcalà ho expressaamb claredat quan diu que «la vivendano és una simple mercaderia, sinó un béque al ser hàbitat es transforma en llar,convertint-se en una cosa personal i ín-tima que passa a formar part de la vidasocial com a espai privilegiat de la vidahumana» (Cortés Alcalá, 1997).

9

– És l’espai a través del qual esta-blim la nostra vida i les nostres referèn-cies socials

– És on construïm la nostra identitat– És el lloc de la família i la socia-

lització– És lloc d’activitat i relació social– És el lloc des del que ens relacio-

nem amb el nostre mon exterior a travésde continuats intercanvis de bens i ser-veis.

Viure al carrer és negar o, en el mi-llor dels casos, dificultar la possibilitatde desenvolupar aquests aspectes.

Si passa el temps i la persona norep ajut per superar la situació de sen-se llar, apareix un segon nivell mésprofund, que es manifesta al prendreconsciència de la situació en què esviu, una situació de gran duresa i so-vint injusta, però que no importa a nin-gú. Al costat de la pobresa econòmica,apareix la pobresa relacional: no serres per a ningú.

És una situació que necessita tempsper manifestar-se, però estades llarguesal carrer acaben facilitant la seva inte-riorització en la persona. Un dels resul-tats és saber-se invisible per a tothom.Un altre resultat és la desconfiança i, enúltima instància, la desesperança.

Per últim, si malgrat el temps trans-corregut, la persona continua al carrer,sentint impotència i desesperança, apa-reix el sentiment de culpa. La personapren consciència de què està fent i s’es-tà transformant en allò que no vol ser,de què fa allò que li varen ensenyar queno s’havia de fer: anar brut i fer pudor,convertir-se en un alcohòlic, no tenir cu-

ra de la salut, menjar del que es troba alcarrer.

La culpabilització, quan es dóna, ésun mecanisme pervers que té la capaci-tat de bloquejar els esforços tant de lapròpia persona, com també de les perso-nes i entitats que s’hi volen acostar, sor-geix en diferents moments del procésd’inclusió, quan s’ofereixen diferentspossibilitats a canvi de petits compromi-sos (que la persona dubta si podrà man-tenir), o les pors que apareixen quan esplanteja el retrobament amb la família.

Impotència, desesperança i culpasón sentiments que, amb major o menorintensitat, acompanyen a les personesque han viscut anys al carrer. Aquestssentiments ens remeten al nivell viven-cial de la persona, afecten el seu sentitvital. Allò que comença sent, sobre tot,un problema de manca de recursos, ambuna forta dimensió econòmica, amb elpas dels anys acaba sent un problemad’exclusió. Quan s’arriba a aquest punt,la simple aplicació de recursos econò-mics, vàlida per a situacions de pobre-sa, aquí és insuficient. Es necessita al-guna cosa més.

1.3.2. Procés de vidaSempre hem defensat que la situació desense llar és reversible, que es pot su-perar, (per això parlem de persones “ensituació de” sense llar, separant la situa-ció: sense llar, de l’essència: persona).Al costat dels processos que poc a pocvan reduint la persona, també hi ha pro-cessos que la fan créixer, processos queinjecten esperança, possibilitats, vida.Tenen, però, una característica: la per-sona que està al carrer no els pot abas-

10

tar per si sola, necessita dels altres. Sónprocessos que demanen proximitat i so-lidaritat.

La proximitat és fonamental. No espot transformar la situació de la perso-na si abans no ens hi hem acostat. Lahistòria d’en José ens mostra diferentstipus de proximitat.

– Per una banda hi ha la proximitatdel voluntari de l’equip de carrer ques’apropa fins on està ell. És una proxi-mitat física, algú que s’hi acosta, par-la, proposa, hi dedica temps (de vega-des pot semblar que es perd el temps),està amb ell. Al llarg dels anys hemdescobert que quan més temps fa quela persona està al carrer, menys impor-tància tenen els arguments, que aques-ta via té un recorregut limitat. En can-vi, per la proximitat, qui fins ara era undesconegut, el voluntari, es transformaen una persona significativa. I ara sí,per raons que no podem preveure (tro-bar-se malament, algun fet que se’nsescapa, etc.), la persona que ha fet l’es-forç d’acostar-s’hi es pot trobar amb lasorpresa de què un bon dia, davant laproposta feta mil vegades de dormir enuna pensió, sempre refusada, avui tin-gui com a resposta un sí. La situacióque romania estàtica comença a evolu-cionar.

– La proximitat no té perquè ser no-més física. La història d’en José ensmostra un altre tipus de proximitat: la dela família, que sempre el van voler tenira prop, encara que ell no hi fos. Aquestvoler no és una actitud passiva, sinó queprovoca en ells moviment: buscar-lo,ensenyar la fotografia als nebots, recor-dar la seva història. Són petits fets en-

focats a voler-se fer pròxims malgrat leslimitacions de la situació.

– Cal remarcar que d’aquesta con-junció, voluntat i circumstàncies, esdesprèn una varietat de respostes degran riquesa. Va des del jubilat ambminsos ingressos que no pot fer cap do-natiu però que escriu unes ratlles en quèens animen a continuar, fins el matri-moni que al celebrar els 25 anys de ca-sats demana que no se’ls hi faci regals,sinó que s’ingressin els diners en uncompte que es farà arribar a alguna en-titat social, passant per la parella que volcelebrar que inicien una vida en comú iencarrega a una entitat social un petitdetall per repartir a família i amics.

Totes aquestes situacions tenen coma punts en comú, el voler fer-se pròximsa aquesta realitat, fer-ho cadascú des delseu lloc, i ajudar a transformar aquestarealitat mitjançant actituds i petits ges-tos.

La proximitat és un primer pas per aquè les situacions evolucionin, però notenen la capacitat de transformar lescondicions de vida de la persona que es-tà al carrer. Es necessiten els mitjans ne-cessaris per consolidar i afavorir el pro-cés: menjar i sostre, atenció sanitària,ajuts econòmics puntuals, etc. José vacomençar a canviar el dia que va entraren la pensió. Es va atrevir a retrobar-se amb la família quan es va deixar deveure com a fracassat. I això només hova aconseguir quan va poder viure en unpis de lloguer i va aconseguir una feina,senzilla, però feina estable.

En aquest moment, va passar a seruna persona amb dificultats, com totsnosaltres.

11

El procés de sortida de l’exclusió co-mença quan la persona ja no es veu coma fracassat, cosa que demana unes con-dicions mínimes de vida (el suport co-munitari), és consolida quan és capaç desuperar la culpabilitat, cosa que dema-na experimentar la superació de situa-cions anteriors, i arriba a la seva màxi-ma expressió quan es recuperen lesrelacions perdudes, sobre tot les de tipusfamiliars. Aquest procés demana mit-jans i suport econòmic.

1.4. Factors que intervenen en lasituació de sense llarA partir de la història d’en José podemmirar el fenomen de les persones en si-tuació de sense llar des d’un angle di-ferent, posant l’accent no tant en el móninterior i en la resposta necessària, comen els diferents factors que intervenenen aquest procés.

Ja fa temps que els teòrics del temahan assenyalat que en la situació de lespersones sense llar intervenen factors detipus econòmic (manca d’ingressos eco-nòmics), relacional (aïllament i solitud)i vivencial (impotència, desesperança).Aquests factors estan lligats i actuen deforma conjunta.

1.4.1. Factors de tipus econòmicFan referència a les condicions mate-rials de vida: tenir o no tenir treball, ha-bitatge, ingressos suficients per sobre-viure, etc. Els factors de tipus econòmicsón, relativament, en els que podem in-cidir més fàcilment, fins al punt de quèsi l’exclusió social es degués, només, afactors econòmics, probablement fa

temps que aquesta hagués desaparegut.De fet la dimensió econòmica del feno-men sense llar és relativament modesta.Dit això, la situació econòmica és llunyde ser la desitjable: malgrat tots elsavanços socials encara es produeixen si-tuacions que fan que les persones afec-tades no trobin la possibilitat de desen-volupar-se com a tal.

Si ens hi acostem moguts per un sen-timent de solidaritat, la nostra voluntatde servei ben aviat ens demanarà trans-formar aquest sentiment en un desig dejustícia: cal aprendre a veure les causesde l’exclusió, en la mesura de les nos-tres possibilitats denunciar-les i, sobretot, treballar per a què desapareguin.

Una actitud crítica ens portarà a noacceptar les coses tal com són. Aquestés el camí per descobrir possibilitats alnostre abast: no seran les que voldríem(generar un canvi estructural ara per araestà fora de la nostra capacitat), peròque permeten un petit canvi i una mi-llora real en les condicions de vida deles persones excloses.

1.4.2. Factors de tipus relacionalEls factors de tipus relacional són im-portants en persones que tenen una bio-grafia plena de trencaments en les sevesrelacions familiars, socials i laborals.Trencaments sovint traumàtics, nodesitjats, que els han conduït a la sole-dat. Aquests factors fins fa poc estavenescassament presents en el plantejamentde les entitats, doncs la prioritat d’a-questes era cobrir els aspectes materials,fent que la intervenció social es reduís aaquests aspectes: proporcionar un sos-tre, facilitar l’accés a menjadors, roba,

12

etc. En la pràctica, s’equiparava l’ex-clusió social a la pobresa.

Una conseqüència negativa d’aquestplantejament ha estat la culpabilitzaciódel propi exclòs, és el típic: “els facili-tem menjar i dormir (o el recurs que si-gui), i no se’n en surten”.

Cal preservar un espai que permetireconstruir aquestes relacions trenca-des. Mai podrem substituir la família,però podem refer algunes de les sevesfuncions, sobre tot la que es refereix ala família com el lloc on cada personaes reconeguda i valorada. Això demanaafavorir espais de relació que permetintrencar l’aïllament: exposar opinions,experiències personals, records en unentorn de confiança. Aquests espais po-den tenir diferents nivells d’implicació,des dels molt lliures, com sala d’estar,jocs, etc., fins els que requereixen unmajor grau d’implicació: grups d’auto-ajuda, tallers específics.

Cada cop més, les entitats que ate-nen aquestes persones dediquen méstemps i recursos a afavorir les activitatsgrupals i l’assumpció de responsabili-tats per part de les mateixes personesateses.

No forçosament hi hauran resultatspositius sempre. Pot ser que s’aconse-gueixin o no, doncs en la persona podenincidir altres elements com malaltiesmentals, addiccions, trastorns de con-ducta, etc., Però el que és segur és queuna persona no passa d’aïllar-se a inte-grar-se amb els demés sense que, prè-viament, hagi trobat un espai on recu-perar habilitats perdudes de relació, o unespai que possibiliti el seu reconeixe-ment, que li permeti reviure l’experièn-cia de saber-se valorat.

1.4.3. Factors de tipus vivencial

Per a les persones en situació consoli-dada d’exclusió social, és per a qui, engran part es juga la possibilitat de cap-girar la seva situació. La pèrdua del’habitatge és l’expressió física (no te-nir un lloc on aixoplugar-se), afectiva(no tenir un lloc on ser reconegut) isimbòlica (estar en un no-lloc), d’unadoble pèrdua anterior, la família i eltreball, aspectes fonamentals per a totapersona, que acaben afectant el seusentit vital.4

S’entra en una dinàmica d’acció-re-acció: un empitjorament en la seva si-tuació econòmica (no poder pagar unapensió) i relacional (trencament de la fa-mília), afecta el seu sentit vital.Igualment, però, una millora en la si-tuació econòmica i la reconstrucciód’espais de relació permet millorar elseu sentit vital.

Quan parlem del sentit vital de lapersona que està al carrer, adquireix im-portància l’actitud de qui s’hi vol acos-tar. El nostre ser i fer al seu costat had’estar impregnat de confiança en l’al-tre, que vol dir estar convençut de les ca-pacitats que tota persona té, per difícilque sigui la seva situació.

Sovint, els exclosos han perdut finsi tot l’esperança. Cal que la retrobinamb nosaltres. No som la seva espe-rança de canvi, però sí que poden veu-re i trobar en nosaltres, persones quecreuen en ells, persones convençudesde què poden canviar. Per tant, hem decreure en el seu canvi, és condició bà-sica per poder transmetre esperança.Creure que l’altre pot, fa possible i ge-nera possibilitat de canvi.

13

Creure ens permet esperar, encaraque res es mogui. És una espera activa,fruït de l’experiència de què els canvispoden venir d’on menys ens ho pensem;en algun cas, una malaltia ho cura tot.És la situació de vegades viscuda perl’Equip de Carrer: la persona que sem-pre ha refusat venir al centre, un bon dia,perquè es troba malament, accedeix adormir en una pensió, situació que dó-na peu a què vingui al centre per dutxar-se i a canviar-se de roba; a què parli ambTreball Social, i es generi la possibilitatde canvi.

Acostar-se a la realitat de les perso-nes en situació de sense llar, i no tenirpresents aquests tres tipus de factors,ens pot dur a resultats no desitjables.

– Estar molt a prop de la persona, es-coltar-la, respectar-la, fer-se pròxim, ino millorar les seves condicions mate-rials, s’acosta perillosament al cinisme.És el perill que corren entitats volunta-rioses però poc efectives quan no tenenen compte la globalitat del que necessi-ta la persona afectada i limiten la sevaactuació a l’acompanyament, oblidant

la necessària millora de les condicionsde vida.

– Millorar les condicions de vida,garantir el mínim indispensable, peròfer-ho des de la distància, és relegar lapersona als aspectes físics de la super-vivència. La relació és freda.Simplificant molt, no importa què lipassa a la persona, sinó que no se’nsmori. És el risc que corren entitats mas-sa burocratitzades quan redueixen laseva activitat a garantir unes condi-cions mínimes, i defugen la relació per-sonal, la implicació en la seva situació.Cauen en l’eficacisme, sense tenir encompte la globalitat del que necessitala persona afectada.

La persona concreta que està al car-rer necessita, amb urgència i de formasimultània: proximitat, en forma de pa-raula i de relació, que humanitza; i soli-daritat, expressada en el suport econò-mic, que dignifica. Com veiem, elsfactors que intervenen en la situació desense llar ens remeten a la proximitat ia la solidaritat.

14

L’any 2005 l’INE5 va estimar en 21.900les persones en situació de sense llar,ateses en els centres de l’estat espanyol.No tenim dades de l’import que aquellany els centres varen dedicar per aten-dre’ls. L’any 2006, l’INE calcula en144.571.136 €, la quantitat que els cen-tres van destinar a l’atenció de les per-sones en situació de sense llar. En les pà-gines que segueixen, intentarem veuresi aquest import és suficient, si és com-parable al que destinen a altres societatssemblants a la nostra, i fins a quin puntestà afectada per la situació econòmicaespanyola, bé perquè aquesta estigui enuna fase expansiva, bé perquè estigui en

una fase de recessió. És a dir ens hemde preguntar sobre suficiència, compa-ració i possibilitat de l’atenció a perso-nes en situació de sense llar.

2.1. És suficient?144,6 milions d’euros poden ser pocs omolts en funció del que és necessiti.Igualment, hi ha masses variables queintervenen: l’atenció pot ser puntual,de mesos, o per a tot l’any. Es pot li-mitar a informació, o pot ser més in-tensa: cobertura de necessitats bàsi-ques (menjar i dormir), prestacionsdestinades a la inserció (formació, ta-

2. DIMENSIÓ ECONÒMICA

En les pàgines precedents sovint hem dit que les persones en situacióde sense llar necessiten l’ajut d’entitats i administracions per superar laseva situació. Ara, doncs, és necessari veure quins són els recursosque es posen a la seva disposició. Per a tal fi, utilitzarem dades de dife-rents fonts, principalment de l’INE i l’Eurostat.

15

llers ocupacionals). Cal recordar, però,que estem davant d’una població de21.900 persones que estan al carrer,que necessiten menjar i dormir, sovinttambé atenció sanitària, tant física commental, suport psicològic i assessora-ment jurídic i social (tramitació deDNI, empadronament, targeta sanità-ria, PNC, RMI) entre altres. Podríemequiparar, a nivell de necessitats, el quenecessiten aquestes persones amb elsserveis que es presten des d’una resi-dència per a gent gran, amb la diferèn-cia de què l’estada seria temporal.

Una simple divisió ens diu que, demitjana, els centres varen destinar18,09€ al dia per persona, 542,70 € almes. Aquell mateix any, l’acord decol·laboració entre el Departament deBenestar i Família (actual Acció Sociali Ciutadania) i els centres concertats pera l’acolliment residencial i centres dedia per a gent gran establia els següentsmòduls:

– Acolliment Residencial, baixa in-tensitat d’atenció6: 1.157,92 € al mes

– Centre de dia (no distingeix entrenivells d’atenció): 23,44 € al dia

Dues observacions:

– El mòdul diari de centre de dia és,ell sol, un 30 % superior a la mitjana dià-ria total: 23,44 € enfront de 18,09 €.

– Si s’apliqués el mòdul econòmicvigent per a la gent gran als centres d’a-tenció a persones en situació de sensellar, l’atenció de les 21.900 persones enaquesta situació requeriria 304,3 mi-lions d’euros, una mica més del dobledel que es dedica actualment.

Hi ha altres indicis que confirmen latesi de què estem davant d’un sectoramb greus carències de finançament. Simirem els recursos humans que s’hi de-diquen, veiem que en total són 14.815persones, de les que:

– 9.443, el 63,7 %, són persones vo-luntàries (sort n’hi ha!)

– 923, el 6,2 % són persones amb untipus especial de vinculació: són reli-giosos, estudiants en pràctiques, etc.Ara per ara, els religiosos que es dedi-quen a aquesta activitat són imprescin-dibles, tant per la seva experiència comper la disponibilitat amb que intervenen.

– 4.449, el 30 %, són persones assa-lariades, de les que 3.240 ho són a tempscomplert i 1.209 a temps parcial.

Suposant que, de mitjana, els con-tactes parcials ho fossin a mitja jornada,estaríem davant d’un total de 3.845 llocsde treball. La Encuesta anual de costelaboral 2006 de l’INE ens diu queaquell any, el cost total brut anual, pelconjunt d’activitats, va ser de26.611,13€. En el sector «Otras activi-dades sociales y servicios prestados a lacomunidad», va ser inferior,21.976,52€. Si apliquem aquest importal conjunt d’assalariats, veiem que laxarxa d’atenció a persones sense llarhauria dedicat 84,5 milions d’euros perpagar a un personal de per si amb sousun 20 % inferiors a la mitjana nacional,restant 60 milions d’euros per a totes lesdemés despeses.

Haurem de concloure que 144,6 mi-lions d’euros a l’any no semblen sufi-cients per atendre degudament les ne-cessitats d’aquestes 21.900 persones.

16

2.2 Comparació amb la UnióEuropea7

La insuficiència en l’atenció a les per-sones en situació de sense llar no és unfet puntual, sinó crònic. L’import en ter-mes d’UPC (Unitats de Poder Compra)que l’estat espanyol ha destinat sempreha estat, com a màxim, el 38 % de lamitjana europea en aquest capítol.Aquest fet ha perjudicat no només l’a-tenció que cada any es dóna, sinó tam-bé ha impedit la creació dels equipa-ments necessaris. No estem davantd’una situació conjuntural. La situacióactual només s’explica per l’abandó sis-temàtic, al llarg dels anys, de les dife-rents administracions amb responsabili-tat en el tema, sigui quin sigui el seucolor polític. Sembla que en els darrers3 anys, el diferencial entre UE i Espanyaha deixat de créixer, però el que ens se-para de la mitjana de l’EU dels 15 en-cara és molt, més del 60 %.

La debilitat de la xarxa que atén aaquest col·lectiu és veu afectada per ladebilitat dels altres sistemes de protec-ció. Aquelles funcions que poden pre-venir l’exclusió social o facilitar-ne lasortida estan, elles mateixes, en situacióde fragilitat. Espanya es situa significa-

tivament per sota d’Europa en totes lesfuncions protectores, excepte en l’atur.Està un 21 % per sota en Sanitat, 68 %per sota en Família, 70 % per sota enHabitatge, 55 % per sota en ExclusióSocial, 52 % per sota en Supervivència,32 % per sota en Invalidesa, i 28 % persota en Vellesa. En protecció per a si-tuacions d’atur, Espanya es situa un43% per damunt de la mitjana de l’UE.Curiosament, aquesta és de les poquescontingències la cobertura de la qual,per llei, està limitada a un període mà-xim determinat. En el cas de l’exclusiósocial, és pretensiós i massa agosaratpensar que podem fer el que fa Europadestinant-hi menys de la meitat dels re-cursos que hi destina.

La feblesa en totes les prestacionssocials és fruit, al seu torn, de l’escàs su-port que l’Estat del Benestar en el seuconjunt ha rebut per part de la nostra ad-ministració. De fet, s’està produint unadivergència respecte a l’Europa dels 15:mentre que, de mitjana, la protecció so-cial de l’UE, entre 1993 i 2004, va créi-xer el 55 %, en el nostre país ho va ferun 46 %.

En vista de les dades, hem de con-cloure que el suport, que el nostre paísofereix a les persones en situació de sen-

17

1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

UE(15) 62,6 72,8 80,7 84,7 84,3 88,5 89,9 89,9 93,7 98,8 98,4 101,4

Unió Europea (25) 77,5 81,2 85,9 85,7 86,8

Espanya 14,9 15,5 15,8 22,8 24,1 21,3 25,6 23,1 26,2 35,6 37,2 38,7

Diferencial Esp - UE(15) -47,7 -57,3 -64,9 -61,9 -60,2 -67,2 -64,3 -66,8 -67,5 -63,2 -61,2 -62,7

% Esp - UE(15) 23,80% 21,29% 19,58% 26,92% 28,59% 24,07% 28,48% 25,70% 27,96% 36,03% 37,80% 38,17%

Evolució funció Exclusió Social 1993-2004 en Unitats de poder de compra (UPC)

Font: EUROSTAT

se llar, no aguanta cap mena de compa-ració amb la resta d’Europa: històrica-ment sempre hem estat per sota, fins elpunt de què en el moment actual, el mi-llor en els darrers 10 anys, hi dediquemel 38 % de la mitjana europea.

2.3 Possibilitats de l’economiaespanyolaNo és el nostre objectiu fer una anàliside la situació econòmica d’Espanya, si-nó tan sols veure en quina situació es-tem. Per aquesta raó ens hem limitat autilitzar els indicadors més usuals: ba-lanç dels comptes de l’estat (superàvit odèficit), creixement en termes de PIB ievolució del deute públic. Sabem que hiha altres magnituds importants: infla-ció, formació de capital, balanç exterior,etc. Creiem, però, que als efectes queperseguim, els tres indicadors que uti-litzem són suficients.

L’estat espanyol ha controlat el dèfi-cit públic, que ha passat d’un dèficitequivalent al 6,3 % del PIB a un supe-ràvit en 2006 de l’1,8 %, amb una pre-visió del 0,7 % aquest any, un cop des-comptat l’efecte de la modificació del’IRPF, i del 0,8 % pel propers dos anys.Recordem que el PEC (Pacte d’Estabi-

litat i Creixement) obliga a mantenir eldèficit públic per sota del 3% del PIB.

Com podem veure en el gràfic se-güent, també la taxa de creixement delPIB ha tingut un comportament positiu.El creixement acumulat en termes dePIB de l’economia espanyola en el pe-ríode 1997-2006 ha estat d’un 46 %,mentre que l’UE dels 15 ha crescut un26 %, i l’UE dels 25 ho ha fet un 27 %.Les previsions per a 2007 i 2008, en elcas d’Espanya, són d’un creixement su-perior al 3 %.

En relació al deute brut consolidat deles AAPP en termes de PIB, en el perí-ode comprés entre 1996 i 2006, el deu-te brut en el conjunt de l’UE dels 15 esva reduir 9,3 punts, passant del 72,6%del PIB al 63,3 %. En el mateix perío-de, el deute espanyol es va reduir 28,2punts, situant-se actualment en el 39,9% del PIB. El següent gràfic mostra elseu comportament.

18

Evolució Dèficit Públic en %PIB. UE(15) - Espanya

-7,0

-6,0

-5,0

-4,0

-3,0

-2,0

-1,0

0,0

1,0

2,0

3,0

UE_15 -5,3 -4,1 -2,5 -1,7 -0,8 0,5 -1,1 -2,2 -2,9 -2,7 -2,3 -1,6

Espanya -6,3 -4,7 -3,3 -3,1 -1,3 -0,9 -0,5 -0,3 0,0 -0,2 1,1 1,8 0,7 0,8 0,8

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Evolució de la taxa de creixement del PIB

0

1

2

3

4

5

6

UE_15 2,6 2,9 3 3,8 1,9 1,1 1,1 2,3 1,6 2,8 2,7 2,5

Espanya 3,9 4,5 4,7 5 3,6 2,7 3,1 3,3 3,6 3,9 3,7 3,4

1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008

Deute brut consolidat de les Administracions Públiques

0

10

20

30

40

50

60

70

80

UE_15 70,8 72,6 71 68,9 67,9 64,1 63,1 61,5 63,1 63,3 64,4 63,3

Espanya (1) 63,9 68,1 66,6 64,6 63,1 61,1 56,3 52,5 48,8 46,2 43,2 39,9

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006

Vistes aquestes dades, podem con-cloure que la situació de l’economia es-panyola permet millors nivells de pro-tecció social que, sobretot, haurien deprioritzar les persones amb major vul-nerabilitat, entre elles les persones en si-tuació de sense llar.

El que més sorprèn d’aquesta situa-ció és que no estem parlant de gransmagnituds. Recordem que l’any 2006,l’atenció a les persones en situació desense llar en el conjunt de l’estat espa-nyol va comportar una despesa de 144,6milions d’euros. Podem compararaquesta xifra amb altres magnituds.Agafem uns exemples referits a infras-tructures ja fetes o en procés d’execució.

El Periódico (29-IX-2006), explica-va que el pressupost previst per a lesobres de l’Ave, en tres trams (Lleida-Barcelona, Sants-Figueres, Figueres-frontera), és de 7.100 milions d’euros.La Vanguardia (16-X-2001), feia ressòde la presentació de la maqueta de l’e-difici triangular del Fòrum. El seu costprevist era superior a 72 milions d’eu-

ros (encara que el mateix diari deia queset mesos abans s’havia calculat que elcost no superaria els 60 milions d’eu-ros). Podríem parlar d’altres infrastruc-tures amb una inversió superior als milmilions d’euros: l’aeroport del Prat, eldesdoblament de l’Eix Transversal,l’Eix del Llobegat, etc.

Sabem que totes elles són necessà-ries per a la modernització i el desenvo-lupament del país, i dur-les a aquestquadern no s’ha d’entendre de cap ma-nera com a una oposició a la seva exe-cució. Però sí que diem que a l’hora deplanificar aquest desenvolupament tam-bé s’hauria de tenir presents a qui estàen una situació més feble, encara mésquan el manteniment en aquesta situa-ció de feblesa es deu, precisament, a l’o-blit que han tingut les diferents admi-nistracions envers aquestes persones. Sino som capaços de trobar aquest puntd’equilibri amb l’actual situació de l’e-conomia espanyola, ens preguntem quèpassarà en el moment en què aquesta en-tri en recessió.

19

Ara és el moment de tornar al principid’aquestes pàgines, a l’enterrament d’enJCC, i explicar el que vàrem veure al re-visar el seu expedient. A la seva carpetahi ha una bossa de plàstic amb el seu re-llotge, la cartera de butxaca, el DNI, latargeta metropolitana i algun documentpersonal. Entre els papers que encaraconservem trobem documents perta-nyents a dos centres de la xarxad’Atenció Social, a tres de la xarxa deSalut, i a la de Justícia (petició d’incapa-citat i mesures cautelars). Ala base de da-des, un resum de deu pàgines recull untotal de 60 entrades fetes per professio-nals de l’entitat, entre el 3 de juliol de2002 i el 9 de març de 2006.

Però qui era en JCC? El juliol de2002, els servis socials del districte ensvaren demanar que atenguéssim a unsenyor. En concret, demanaven que po-gués venir al Centre Obert, que poguésutilitzar les dutxes i rober, i que li féssimel seguiment mèdic, que li concertéssimvisites mèdiques, l’acompanyéssim i liaconseguíssim la medicació.

Era en JCC. En aquell moment tenia68 anys i dormia al carrer. Entendre’nsva ser complicat. El seu trastorn mentalera evident, però no s’havia aconseguitvincular-lo amb la xarxa de salut mentali, per tant, no hi havia diagnòstic. Enaquestes condicions, no sabíem fins onarribava la realitat del que explicava i on

3. ACCIÓ PÚBLICA I ACCIÓ POLÍTICA

L’exclusió social no és una cosa inevitable. Ni tampoc res de consubs-tancial i escrit en les noves formes de desenvolupament econòmic. Ésun fenomen “polititzable“, és a dir, subjecte a respostes des de les ins-titucions públiques i des de la capacitat de reacció de la societat civil.8

20

començava el deliri. Igualment, era difí-cil establir una vinculació amb ell. Comes fa per guanyar-se la confiança d’unapersona malalta, sense consciència demalaltia, que viu al carrer, lluny de totapossibilitat d’intervenció mèdica i de re-lació personal?

Poc a poc vàrem saber que havia es-tat casat, que tenia fills, i que feia tempshavia marxat del seu poble i s’havia ins-tal·lat a Barcelona. No sabem quan vasorgir la malaltia, però suposem que feiaanys. Els seus ingressos eren els provi-nents d’una pensió no contributiva(258,68 €). Durant anys havia viscut enuna habitació rellogada a Ciutat Vella,però al final el varen fer fora, precisa-ment quan es va accentuar el seu discursdelirant. Sovint, a les nits, cridava estanttot sol. A més tenia una malaltia cutàniaque repel·lia a la gent (penfigoide ampo-lloso: ampolles que provocaven feridessagnants). Menjava on podia, dormia enpensions i quan s’acabaven els diners ola convivència es feia difícil, tornava alcarrer.

Serveis Socials-Atenció Primària vafer Sol·licitud Única demanant CentreResidencial, però els van denegar perquètenia autonomia. Ja havien explicat queera autònom a nivell físic, però no a ni-vell cognitiu ni mental. Malgrat la sevapretesa “autonomia”, Atenció Primàriava haver de posar-li una treballadora fa-miliar que l’anés a buscar al domicili (ha-bitació rellogada o pensió) i l’acompa-nyés a les visites mèdiques i gestionsnecessàries, però es va haver de tancar elcas, donat que quan arribava al domicili,ell ja havia marxat. Se li va denegar l’in-grés a residència malgrat complir els re-quisits d’edat, de manca de recursos i de

salut deteriorada. També se li va denegarl’accés a un habitatge protegit per a gentgran.

Anava al menjador d’un Casal d’avisde la xarxa pública, però se’l va haver dedonar de baixa davant les seves absèn-cies i perquè des del Casal es considera-va que no tenia el perfil per poder acce-dir-hi.

Quatre mesos després d’informar aFiscalia de la situació de vulnerabilitatdel Sr. JCC, tot demanant la seva inca-pacitació, Atenció Primària demanà l’in-grés del senyor en un centre públic per apersones en situació de sense llar. Aixòva ser el 22 d’octubre de 2003. Sabemque hi va anar, doncs, el 29 d’octubre se-güent; ens arriba la informació de què vaestar-hi dos dies i va marxar. Val a dir queaquest centre no era el més adequat peratendre situacions com les del Sr. JCC,però era l’únic existent a la ciutat (i àreametropolitana) de Barcelona.

El tres de novembre ens avisen desdel centre que tenen un avís importantper a JCC. El cinc ens expliquen que elservei sanitari del centre creu que té le-pra. Expliquem que no, que estem encontacte amb el metge del centre hospi-talari que l’atén i que, encara que l’afec-ció és notòria, no hi ha risc de contagi.Els informem del metge que el porta pera què es posin en contacte amb ell, i ensdiuen que ells han seguit el protocol cor-responent i l’han posat en recerca i cap-tura. Veient el caire que pren la situació,aquella mateixa tarda parlem amb l’hos-pital que l’atén i l’endemà enviem l’in-forme del Sr. JCC al centre. Val a dir que,per a tota persona, ser detingut és una ex-periència desagradable. Per a una perso-na en situació de sense llar, encara és més

21

dolorosa. Si a més es tracta d’un malaltmental, és absurd. Però detenir a una per-sona en situació de sense llar, malaltmental, per un motiu inexistent, és unasituació per a la qual no tenim adjectius.

La història d’en JCC és la històriad’un fracàs col·lectiu. Era un ciutadà quenecessitava la protecció i suport de l’ad-ministració pública, i no el va trobar. Vamorir just cinc dies després de passar lavaloració mèdica a la Clínica Mèdico-Forense, en la que el metge ens va dir quedemanaria un ingrés involuntari per viad’urgència. En aquest punt és on volemintroduir unes reflexions al voltant de ladimensió política de l’exclusió social.

La protecció no seria possible sensel’activitat política, que regula i ordena lesrelacions entre els individus i els grupsd’una societat. En realitat, el protagonis-ta principal de la protecció social és, pre-cisament, l’acció pública. La seva capa-citat per transformar les condicions devida de qui està en situació d’exclusió ésinfinitament superior a les de les entitatsno lucratives, associacions i persones engeneral que, a títol individual, intentenfer alguna cosa.

Malauradament, però, l’exclusiósevera i la situació de les persones ensituació de sense llar no formen part dela preocupació política. De fet, la prò-pia situació de l’Estat del Benestarsembla que no interessi. Sols d’aques-ta manera s’explica que, mentre delsindicadors macroeconòmics com taxad’atur, dèficit o superàvit de l’Estat,creixement del PIB, inflació, etc. Alcap de 24 hores de tancar-se el trimes-tre, els principals gabinets de qualsevolresponsable polític tenen un informeon consta el seu valor (real o estimat),

la seva previsió futura i es recorda laseva evolució anterior, respecte l’Estatdel Benestar, les dades oficials més re-cents de què es disposen són de fa tresanys. S’acaba el trimestre, es tancal’any i no hi ha cap previsió, no hi haressò mediàtic. Sorprèn en una magni-tud, la de l’Estat del Benestar, que re-presenta el 20% del PIB d’Espanya.

3.1. Administració Públicacompartimentada

Si mirem la història d’en JCC ambcerta distància, afegint-t’hi la d’altrespersones que han passat part de la sevavida al carrer, i ens preguntem què és elque necessiten, veurem que, en primerlloc, necessiten recursos residencials dediferent mena: equipaments d’emergèn-cia (albergs i centres de baixa exigència),equipaments de mitjana estada (residèn-cies d’estada limitada), i equipaments es-pecialitzats per tractar tant situacions demalaltia orgànica com de salut mental.Amb aquesta mena de recursos es podencontenir situacions que requereixen unaresposta ràpida.

Més endavant, en funció de les ca-racterístiques de la persona, es necessita-ran centres ocupacionals i d’inserció la-boral, residències per a gent gran, pisostutelats i habitatge amb suport, i, per a quipugui viure de manera autònoma, pisosamb un lloguer assequible. Igualment se-rà necessària una política de rendes quegaranteixi uns ingressos mínims sufi-cients per a qui no pugui treballar. Nooblidem que una gran part de les perso-nes en situació consolidada d’exclusiósón perceptores de pensions no contribu-tives d’invalidesa, justament per la seva

22

precària salut que fa que no puguin ac-cedir al mercat de treball.

Estem davant una situació complexa:

– Els recursos d’emergència sóncompetència de l’administració local,mentre que els especialitzats pertoquen al’autonòmica.

– Moltes vegades es fa difícil saberquina xarxa és la que ha d’actuar: un ma-lalt mental que està al carrer, ha de seratès per la xarxa de salut mental o la so-cial? Si estem davant patologies dife-rents, com ara esquizofrènia i càncer, quil’atén, l’hospital, el psiquiàtric? I les pa-tologies duals, com les tractem? I la per-sona que està en situació de sense llar iés també un discapacitat físic (va en ca-dires de rodes)?

Aquesta situació complexa només espot superar mitjançant l’acord entre lesdiferents administracions.

3.2 Possibilitats d’acord polític pera una acció pública

És possible l’acord polític? Hi ha ele-ments que fan pensar que sí: s’apreciauna major sensibilitat en temes socials,l’economia espanyola permet destinarrecursos per atendre aquestes situacions,i cada vegada hi ha més consciència dequè l’estat espanyol és deficitari enaquesta qüestió.

Però també hi ha elements que fandubtar d’aquesta possibilitat. Per unabanda, la inèrcia que s’arrossega de faanys, per la qual administracions enmans de partits polítics diferents tenendificultats per arribar a acords. LaConstitució s’ha convertit en una arma

llencívola. Malauradament, es refereixena ella per parlar de pàtria, bandera, llen-gua i altres temes identitaris, i oblidenque hi ha tot un capítol tercer amb arti-cles com:

– El 40, que parla del progrés sociali econòmic.

– El 43, sobre la protecció de la salut.– El 47, sobre el dret a gaudir d’un

habitatge digne i adequat, amb una for-mulació extraordinària, que preveu fins itot la regulació del sòl d’acord amb l’in-terès general per a impedir l’especulació.

– El 49, sobre la previsió, tractament,rehabilitació i integració dels disminuïtsfísics, sensorials i psíquics.

– O fins i tot l’article 50, relatiu a lespensions i el benestar dels ciutadans dela tercera edat: moltes entitats socials es-tan atenent a persones majors de 65 anysen pensions o pisos compartits a l’espe-ra de residències de tercera edat.

Malgrat aquest panorama desolador,mai fins ara les condicions han estat tanòptimes pensant en afrontar amb rigor imitjans suficients la problemàtica de l’ex-clusió social. En primer lloc, i de formafonamental, perquè la situació econòmicaho permet. En segon lloc, perquè no espot mantenir in aeternum aquesta situacióde confrontació política que situa el debaten aspectes allunyats de la protecció so-cial. En tercer lloc, cada cop més està ca-lant la idea de què no estem davant d’unasituació de solidaritat, sinó d’un greuabandó per part de l’administració públi-ca d’accions protectores que li pertoquena ella. L’última raó que justifica un mo-derat optimisme en la possibilitat d’arribara un acord que permeti afrontar l’exclusiósocial rau en el fet de què la situació ac-

23

tual, (en què l’estat espanyol destinamenys de la meitat de la mitjana europeaen protecció social no és responsabilitat decap govern ni partit polític en particular),sinó de tots en conjunt, tant quan han tin-gut responsabilitats de govern, com quanhan estat en l’oposició.

3.3. Alguns exemples d’acordQuan les diferents parts arriben a acords,la situació de les persones en situacióconsolidada d’exclusió millora substan-cialment. Posarem alguns exemples, totsells pertanyents a l’àmbit local, ja que ésel que coneixem millor.

Programa de Salut Mental al carrer L’equip l’integren 3 doctors psiquiatres,dos infermers de la mateixa especialitat,quatre professionals de diferents àmbitsamb funcions de PSI (Pla de SeguimentIndividual) i un administratiu. La sevafunció és atendre els Trastorns MentalsSevers (TMS) de persones en situació desense llar, fins aconseguir la seva vincu-lació al Centre de Salut Mental de refe-rència o l’ingrés en un centre especialit-zat. Contempla tant la visita en centressocials com en medi obert (carrer).Aquest és un molt bon exemple de lacol·laboració entre les entitats socials i laxarxa pública de salut mental. Està finan-çat pel Consorci Sanitari de Barcelona,òrgan on hi participen la Generalitat deCatalunya i l’Ajuntament de Barcelona.

Consorci de Serveis Socials deBarcelonaRespon al compromís contret a l’any1998 amb l’aprovació de la Carta

Municipal, que preveia la constituciód’aquest organisme. Per fi el juliol de2006 es constitueix formalment. Hiparticipen Generalitat de Catalunya iAjuntament de Barcelona, i alguns delsseus objectius són la planificació, or-denació i avaluació de l’oferta dels ser-veis, la coordinació interadministrati-va, el suport a entitats i la potenciacióde la proximitat dels serveis.

Programa d’Atenció Social a PersonesSense Sostre. Ajuntament de Barcelona9

Ha comportat incidir sobre diferents as-pectes del programa:

– Reforç dels professionals delsequips de detecció i atenció al carrer (any2004: 8; any 2005: 8; any 2006: 15), idels de primera acollida i tractament so-cial (any 2004: 15; any 2005: 15; any2006: 20).

– Posta en marxa de diferents centresd’acollida residencial (de primera acolli-da, d’atencions bàsiques i d’inserció).L’any 2004 hi havia 5 centres amb 309places, l’any 2005 són 7 centres amb 434places, i l’any 2006 9 centres amb 584places.

– Increment de pisos d’inclusió ambsuport socioeducatiu: cap pis l’any 2004,11 pisos l’any 2005 i 18 pisos l’any 2006.

L’acord entre les forces polítiquesamb responsabilitat de govern al’Ajuntament de Barcelona i el suport del’oposició ha permès que l’acolliment apersones sense sostre passés d’atendre a1.340 persones l’any 2004, amb 83.390estades, a 2.954 persones l’any 2006,amb 165.236 estades.

24

Al llarg d’aquestes pàgines ens hemacostat a les persones en situació de sen-se llar. Hem vist com les descriu l’INE,per descobrir que no sempre percep-cions i realitats coincideixen. Ens elsimaginem alcoholitzats, i un 30 % sónabstemis i mai han consumit drogues;pensem que són mandrosos a l’hora debuscar feina, i resulta que la meitat bus-ca feina i que, en un 27 % dels casos, laprincipal font d’ingressos prové de laseva pròpia activitat. Els veiem pidolai-res, i, sí, demanen, però en un 16 % enel seu entorn més proper, família iamics, i només en un 14 % al carrer.

Creiem que no saben aprofitar els re-cursos que se’ls proporciona, i desco-brim que el 61 % cobra menys de 450 €(i hi ha un 24 % de qui no sabem els seusingressos, ni tan sols si en té). La per-cepció de què viuen a costa dels subsi-dis de l’estat desapareix quan descobrimque RMI i PNC són la principal fontd’ingrés per a menys del 10 %.Percepció i realitat també divergeixenquan, al imaginar-los incultes i sense es-tudi, ens diuen que en el 64 % dels ca-sos han acabat la secundària i en un 13%han rebut una educació superior. Perúltim, la nostra percepció de parlar de

25

CONCLUSIONS

Els elements que incrementen la vulnerabilitat personal, com aradeterminades conductes (alcoholisme i addiccions), i factors individualscom malalties, són elements precipitants o circumstàncies significativesque faciliten el procés d’exclusió. Però la importància del seu efectemarginalitzador i excloent dependrà del marc estructural.10

delinqüents, reals o potencials, es difu-mina quan descobrim que un 42 % haestat amenaçat o insultat, un 40 % ha pa-tit robatoris, i un 48 % ha estat denun-ciat o detingut alguna vegada, essentcondemnades en la meitat dels casos.

Després de veure els elements des-criptius, ens hem acostat al seu món in-terior, sens dubte el més important. Hemvist com es va destruint la persona, pro-cés en el que ells mateixos descobrei-xen, per una banda, que no poden des-envolupar els seus anhels més vitals, iper l’altra banda, que la seva situació noimporta a ningú, apareixent la pobresacom no ser ningú per a ningú, fins que,per últim, apareix la culpa, no tant pelcamí i les decisions que han pres, compel resultat final, allò que han acabatsent, i que no és cap exemple de desen-volupament humà.

Al costat d’aquest procés que ensor-ra la persona hi ha també un procés queel fa surar. El conformen dos elementsclaus: proximitat i solidaritat, elementsfonamentals que també apareixen alanalitzar els factors que intervenen en lasituació de sense llar, quan veiem queaquests poden ser de tipus econòmic, re-lacional i vivencial.

Les persones que estan al carrer ne-cessiten el nostre ajut per sortir d’a-questa situació. Elles soles no poden. Enaquest punt descobrim que no estem enel millor dels móns. Constatem que elque el nostre país destina a aquesta pro-blemàtica és insuficient, no comparablea les magnituds europees i, el que és pit-jor, en un context de clara bonança eco-nòmica que permet fer molt més del quees fa. A aquest apartat s’hi ha dedicatbastants pàgines, no tant per fer un in-

forme econòmic com per transmetre da-des objectives i no opinions, al voltantdel superàvit famós. Estarem davantuna societat egoista?

No i sí. Sí perquè l’egoisme, al igualque la solidaritat, formen part consubs-tancial de la naturalesa humana. No,perquè les entitats socials que atenen apersones en situació de sense llar podendonar fe de fins a quin punt és de posi-tiva la resposta de la societat civil i dela ciutadania. És insuficient, però és fo-namental. Adopta diverses formes: vo-luntaris que col·laboren de forma desin-teressada (constitueixen el 64 % delsrecursos humans que atenen a aquestespersones!), donants i socis d’entitats, imoltes persones que escolten, ajuden,atenen de forma anònima i individualquan el seu camí es creua amb el d’unapersona que viu al carrer. Ho sabem per-què en la nostra entitat sovint rebem te-lefonades i correus de persones que ensdemanen què poden fer i com actuar.

No és, doncs, un problema d’egois-me (que també n’hi ha), sinó d’organit-zació social. Estem en el punt clau.Començàvem parlant de la situació in-dividual d’unes persones que estan alcarrer, i descobrim que la seva situacióens remet a una organització col·lectivaque no està en condicions d’atendre’ls.La cobertura de les seves necessitats,que en el fons són les nostres, no nomésforma part del dret positiu, sinó que es-tà expressament contemplada en laConstitució de 1978. Malauradament,encara que la persona sigui una, les se-ves múltiples necessitats han de ser ate-ses des de diferents parts del’Administració Pública. Estem parlantd’organització territorial i sectorial, i

26

també de forces polítiques amb respon-sabilitat de govern en aquestes adminis-tracions.

Parlar de persones en situació desense llar ens porta també a parlar deProtecció Social i Estat del Benestar.Ocupem un dels darrers llocs d’Europa.Aquesta situació porta problemes de to-ta mena: la manca d’habitatge ja no ésexclusiva de qui viu al carrer, sinó unproblema de classe mitja. Si hi ha pen-sions contributives baixíssimes, comhan de ser les no contributives? Enaquest context, com poden afrontar lespersones en situació de sense llar la sor-tida d’aquesta situació si, en el nostrepaís, els principals instruments de pro-tecció social estan afeblits?

Cal un acord ampli. Pot semblar es-trany en un tema que ha merescut pocaatenció per part de les forces polítiquesi cap paraula dels seus principals diri-gents. Però és que el col·lectiu de per-sones en situació de sense llar juguen, anivell social, el mateix paper que en l’e-cologia juguen determinades espècies,poc nombroses i que passen desaperce-budes, a partir de les quals es pot mesu-rar l’equilibri i la salut d’un ecosistema.

La impossibilitat d’accedir a un ha-bitatge ens parla de les dificultats delconjunt de la societat; la presència demalalts, físics o mentals, al carrer ens re-met a les deficiències de la xarxa de sa-lut; la recerca de treball sense obtenir-ne ens parla de greus disfuncions tant en

la formació com en la contractació; ladificultat en accedir a una residència degent gran ens mostra la situació enaquest camp; el poc suport que reben lesfamílies que tenen algun membre ambAlzheimer o altres malalties neurològi-ques incapacitants ens mostren la faltad’equipaments especialitzats. La situa-ció de les persones que viuen al carrerconstitueix un dels millors indicadorsper avaluar el nivell d’equitat i cohesiódel sistema social, i té la virtut de res-saltar les seves principals mancances.

L’acord entre forces polítiques i so-cials necessita condicions. Algunes ja hisón: hi ha recursos disponibles per aten-dre les necessitats. Altres condicions ne-cessitaran el seu temps: cal trobar la ma-nera de col·laborar en alguns temesmantenint la discrepància en altres, pe-rò això és difícil en una situació crispa-da com l’actual. Seria necessari rebaixarel nivell de confrontació i voler veureels punts que ens uneixen més que elsque ens separen.

Val la pena tant d’esforç, per 21.900persones que l’INE ens diu que varenser ateses per la xarxa d’atenció a per-sones en situació de sense llar l’any2005?

Sí, sens dubte. Primer, per una qües-tió de justícia, però, també, perquè lamillora en les seves condicions de vidano es podrà aconseguir si abans no hemsolucionat aspectes que ens afecten atots.

27

El primer, del que hem canviat els nomsrespectant literalment la resta, és unacarta que ens va enviar un home a quiconeixem de fa anys.

Feia temps que no venia pel centre,fins que va aparèixer un bon dia, agitati amb símptomes d’anar begut. Cal sa-ber que ha passat per 3 processos decàncer, el primer a la laringe, que vacomportar que se li fes una traqueoto-mia (cosa que provoca dificultats perentendre’l), el segon al colon, i el tercera la boca. Fent-se unes proves de con-trol es van disparar les alarmes: semblaque el de la boca s’ha reactivat. La no-tícia el va desestabilitzar.

Amb 68 anys, sense família, com-partint pis amb un amic en un petit po-ble (pateix d’una insuficiència respira-tòria que aconsella que visqui fora deBarcelona), va fer el que no havia de fer:

beure. Però se’n va adonar a temps comper venir i demanar ajuda. Demanavapoder ingressar en un centre de desha-bituació alcohòlica.

La sol·licitud es va cursar el dia se-güent, a través de la xarxa pública de sa-lut. Qui va atendre la nostra petició esva adonar de la gravetat del cas, i va pro-metre una resposta ràpida. Van passarels dies i les setmanes, en Francesc ca-da cop estava més alterat, i la respostano arribava. Per fi, un mes després, con-tactem amb una entitat privada i l’ende-mà hi ingressa. S’hi està una setmana.Mentrestant, la professional del centreque l’atén lliga una plaça a l’equipamentque feia poc havia obert la FundacióMambré, on hi va després de la desin-toxicació. Comencen les proves: anàli-si, Tac, ressonàncies. És en aquest mo-ment quan escriu la carta.

28

EPÍLEG

No voldríem acabar aquestes pàgines sense donar veu, encara quesigui testimonial, a persones que estan o han estat al carrer. Aportemdos textos.

Albert:Fa més o menys 15 anys que soc “usua-ri” d’Arrels. He estat llargues tempora-des (3-4 anys) sense venir per estarlluny o per no necessitat. Des de què hevingut el darrer cop (fa 40-50 dies),m’he trobat com sempre molt recolzat, ino parlo de diners sinó d’ajut psíquic.Quan vaig venir i em van dir que l’Albaera baixa de maternitat, així com laClara, vaig témer trobar-me aïllat. Hetrobat la Sara (em vas dir que tu l’ha-vies escollit). Et vaig dir que valia coml’Alba, i no em vaig equivocar. És unaTreballadora Social que dóna una sim-patia, empatia i sobre tot un tracte hu-mà i solidari que val tot el que puguisimaginar-te.

Avui he anat amb ella a veure la re-sidència11 del carrer La Lluna. Tal comvas dir és preciosa. Però en realitat not’escric per tot això. T’escric per:

El 16 del mes vinent tindré 69 anys.Em trobo molt buit interiorment. Emtrobo fatal de no tenir res a fer tot el dia,i pensar si tindré metàstasi de colon alfetge, si no podran controlar el càncera la boca, si la MPOC progressarà, etc.etc.

Aquest cap de setmana vaig anar, amés del “Comerç Just”, a la biblioteca.Vaig tenir la mala sort de llegir un poe-ma clàssic en una de les obres d’enReverte (Capitan Alatriste) que diu:“nació para hacer mucho, y no hizo na-da”. Ara (són les 17 h), estic plorantmentre escric això, suposo que és la de-pressió que tinc. Em sap molt greu es-criure tristeses. Però també vull dir-teque sense vosaltres (Arrels) tot hauriaestat pitjor per a mi.

Et prego que donis les gràcies a totsels professionals i voluntaris d’Arrels(sense dir el meu nom) per l’ajut quefan. M’he trobat voluntaris que feiaanys que no veia i que m’han abraçatfort. I com diu Miralles en el llibre d’enCercas, “Deme un abrazo”. Albert,gràcies.

Francesc.

PS: He decidit, avui 11-06-07, d’o-blidar-me de tots els meus mals i tornara viure com si no tingués res. Espero ala Sara per explicar-li tot. Una molt for-ta abraçada.

La carta és suficientment explícitacom per no necessitar cap comentari.Però queda una pregunta. Com haguésjutjat el comportament d’en Francesc,en cas de no aconseguir lloc per a la des-habituació, qualsevol personal que sen-se conèixer la seva història, se l’haguéstrobat begut pel carrer?

El següent text, menys dramàtic queaquest, ens el va fer arribar una personaatesa en el Centre, en ocasió del concursliterari que cada any organitzem perSant Jordi. El seu autor, un home de 52anys, poc s’imaginava arribar a la situa-ció en la que es troba. Casat, amb fills,professional reconegut en el seu terreny,ha publicat algun llibre i guanyat algunspremis de poesia. Fa vuit anys; dificul-tats laborals, una depressió, el trenca-ment del matrimoni i l’alcoholisme, totjunt, es van confabular per trencar-li lavida. Avui, més asserenat, després depassar temporades al carrer, de tant entant escriu. Ens va regalar aquest text.

29

FÁBULA DE LOS CIERVOS Y LASOCIEDAD

Érase una vez, dos ciervos pobres,muy pobres. Sobrevivían, el uno de la li-mosna y el otro de la chatarra.

Habían descubierto la amistad.

Un día encontraron a otro ciervo po-bre y solitario y le invitaron a unirse aellos.

Habían descubierto la fraternidad.

Y así se fueron sumando otro y otroy otro, cada uno con su variopinta ocu-pación.

Habían descubierto la solidaridad.

Un día celebraron una fiesta con suspobres medios.

Habían descubierto la alegría.

Hacían planes, casi siempre utópi-cos pero habían descubierto la ilusión.

Iban donde querían, sin horarios nijefes, preparándose para disfrutar delsol y de las estrellas cuando les parecía.

Habían descubierto la libertad.

Dormían casi todos al raso, algunosen un ciervoalbergue y pocos, los más

afortunados en una ciervopensión.Cada día la tristeza de la soledad les ibaabandonando y les invadía una paz queles llenaba de gozo.

Habían descubierto la felicidad.

¿Por qué –se preguntaron– ahoraque tenemos este saco lleno de valorespreciosos, no vamos a ofrecérselos a lasociedad? Parece que les falta alguno,o todos. Así lo hicieron, pero la socie-dad les humilló, les insultó y les expul-só. Ellos, felices, volvieron a pasar lanoche a sus ciervobancos del parque ya sus ciervocajeros automáticos.

A la mañana siguiente, encontraronque la sociedad estaba arrasada y des-trozada por el egoísmo, la envidia, laavaricia y el materialismo. La Bolsa deValores económicos se había desplo-mado y la bolsa de valores morales ha-bía pedido asilo en algún limbo remo-to.

Entonces, la sociedad acudió a exi-gir a los ciervos sus preciosos valores.Y los ciervos les cantaron:

“si no sabes como saliry la vida te hace añicos,nuestro consejo has de oír:hazte pobre y serás rico”.

30

1. Fédération Européene des AssociationsNationales Travaillent Avec les Sans-Abri. Ésuna entitat no lucrativa constituïda l’any 1989que aplega prop de cent entitats de 30 païsoseuropeus.

2. L’INE elabora dos tipus d’estudi en relació ales persones en situació de sense llar (pssll),referit per una banda a les persones (EPSH-Personas), i per l’altre als centres que els ate-nen EPSH-Centres). Les dades que s’indiquencorresponen a EPSH (Persones) 2005, publi-cat el 14-12-2005.

3. Elaboració pròpia a partir de dades de l’INE4. Pedro José CABRERA CABRERA. «Algunas

notas sobre la exclusión social en España».VII Conferencia Anual de la RedInternacional de Periódicos de Calle (INSP).Madrid, 25 al 28 de abril de 2002. RAIS-International Network of Street Papers.

5. Donada la metodologia que utilitza l’INE, alseparar la investigació en dos grans blocs,Centres i Persones, les dades de tipus econò-mic s’han extret de la Encuesta sobre lasPersonas sin Hogar-Centros 2006 (EPSH-06),publicat el 17-07-2007. Les dades referides alnúmero de persones figuren en la Encuestasobre las Personas sin hogar (EPSH 2005),publicat el 14-12-2005.

6. L’acord contempla 3 nivells d’atenció: baixa,mitjana i alta intensitat d’atenció. La baixaatenció comporta atenció a persones sense

demència o afectació lleu i baixa dependència.La mitjana comporta sense demència o afecta-ció lleu i mitjana dependència, o bé afectaciócognitiva moderada i baixa dependència. Persimplificació ens referim només al primernivell d’atenció, sabent que moltes personesen situació de sense llar encaixarien en elnivell de mitjana i fins i tot alta intensitat d’a-tenció.

7. En la informació que ve a continuació ensreferirem indistintament a l’UE(15) i al’UE(25). Quant l’anàlisi necessiti sèries his-tòriques, emprarem UE(15), única entitat dequi hi ha dades des de 1993. Sempre que lainformació referida no a un períodes sinó a unany concret estigui disponible per a l’UE(25),utilitzarem aquesta. Eurostat facilita dades anivell d’UE(25) a partir del 2000. En tot cas,indicarem si la dada en concret és refereix aUE(15) ó UE(25).

8. Joan SUBIRATS (director) i altres. Pobresa iexclusió social. Una anàlisi de la realitatespanyola i europea. Col·lecció EstudisSocials, 16. Fundació La Caixa. Pel seu inte-rès, reproduïm com continua aquest paràgraf:«Per què creiem que és important posar l’èm-fasi en tot això? En altres moments històrics,per exemple en les etapes centrals de la socie-tat industrial, el col·lectiu sotmès a relacionsde desigualtat i subordinació havia adquiritconsciència de la seva situació i, per tant,

31

NOTES

capacitat d’autoorganització social i política.S’havia convertit en agent portador d’unmodel alternatiu, amb potencial de superacióde les desigualtats vigents. Això no passa ambl’exclusió. Avui els col·lectius i les personesmarginades no conformen cap subjecte homo-geni i articulat de canvi visible i amb capacitatde superació de l’exclusió. D’aquí que siguimolt més complicat generar processos demobilització i definir en què consisteix unpràctica autònoma i superadora de l’exclusió».

9. Ajuntament de Barcelona, nota informativadel 12-01-2007 i Anuari Estadístic de la Ciutat

de Barcelona 2007 - Benestar Social, awww.bcn.es/estadistica/catala/dades/anuari/cap04/C0404010.htm.

10. CABRERA, Algunas notas...11. El nom del carrer, per descomptat, és inventat.

Es refereix a dos pisos grans per atendre a per-sones en situació de sense llar que ha posat enmarxa la Fund. Mambré, constituïda perl’Ordre Hospitalari de Sant Joan de Déu, laCompanyia de Filles de la Caritat, el Centred’Acollida Assis i Arrels Fundació, i que hacomptat amb el suport econòmic de laFundació Un Sol Món de Caixa Catalunya.