Estudi de la

historiografia

sobre

Francesc

Macià i

Llussà:

El mite del

mite

Estudi de la historiografia sobre

Francesc Macià i Llussà:

El mite del mite

Treball de Fi de Grau

Josep Ginesta i Vilà

Dirigit per: Dra. Gemma Rubí i Casals

Departament d’Humanitats

Universitat Autònoma de Barcelona

Setembre 2010

¡Aviador! ¡A luchar! Cuando manda el capitán

Su deber atacar cuando salen a volar.

Y por eso cuando salen a volar, llevan a su lado una mujer y con las averías del amor,

la vuelta de campana suele dar.

Ruge el motor de ese valiente aviador, que dominado su altura, lleno de gloria y valor,

me dijo así con bravura:

¡Lucho por la libertad, de nuestra España valiente!

Su alas rojas serán, con el fin de triunfar peleando en el frente.

Argelèrs-sur-mer, 1939

Als meus avis Jaume, Antònia, Josep i Dolores. Perquè la història pren dimensió mítica quan la sentim a través de la veu de la memòria.

El meu sincer agraïment als meus pares per la paciència que han tingut al llarg de tots aquests anys; a la Magda, en Josep i la Neus per perdre valuoses hores de diumenge remenant entre antigues revistes de l’Avenç buscant articles sobre en Macià, i especialment, a la “maria” perquè sense el seu suport i els seus consells hagués estat impossible acabar aquest treball.

5

LLISTAT D’IMATGES

Imatge 1 Els fets del “Cu-Cut” 11

Imatge 2 Caricatures de Francesc Macià 17

Imatge 3 “L’Avi”, consolidat 23

Imatge 4 Macià posant per a l’escultor Josep Clarà 47

Imatge 5 L’ús del mite 48

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ: OBJECTIUS I DISSENY DE L’ESTUDI 8

2. LA FIGURA HISTÒRICA: UNA APROXIMACIÓ A FRANCESC MAC IÀ I

LLUSSÀ 10

3. ANÀLISI DEL CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL A EUROPA I

CATALUNYA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX 24

4. ANÀLISI DEL MITE MACIÀ A TRAVÉS DE LA HISTORIOGRAFI A 32

4.1. ANYS 1930: LA CONSTRUCCIÓ DEL MITE? 32

4.2. DES DE L’EXILI: EL RECORD DEL MITE? 37

4.3. A PARTIR DELS ANYS 1970: LA DESTRUCCIÓ DEL MITE? 42

5. REFLEXIONS FINALS: EL MITE DEL MITE 51

6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I FONTS CONSULTADES 59

6.1. BIBLIOGRAFIA 59

6.2. ALTRES FONTS CONSULTADES 62

7. ANNEX 63

7

1. INTRODUCCIÓ: OBJECTIUS DE L’ESTUDI Aquest estudi és una reflexió sobre com la Història interpreta l’evolució i el paper

cultural i social de la trajectòria del que fou el primer President de Catalunya (elegit

democràticament): Francesc Macià i Llussà, “l’Avi”. Al mateix temps, “el mite del

mite” pretén entendre el rol que juga la historiografia en la discussió sobre qui era

aquest polític que començà vestit de militar espanyol i acabà defensant una Catalunya

independent sustentada amb les armes durant la dictadura de Primo de Rivera, abans

d’esdevenir el president de la Generalitat restaurada.

En aquest sentit, aquest estudi pretén entendre, en primer lloc, com es teixí el que

passà a la història com “el mite” de Macià al llarg dels anys 1930 en l’imaginari social

col·lectiu català, i a través dels testimonis de polítics i personatges il·lustres que foren

els seus coetanis. En segon lloc, pretén fer una reflexió crítica sobre el paper que han

jugat diferents historiadors i biògrafs de Macià des dels anys 1970 ençà en sustentar la

idea del “mite”, ja fos per deconstruir-lo i atacar-lo o bé per enaltir-lo.

Les preguntes de recerca que ens plategem són: Qui era Macià? Com i per què va

saber establir-se com a polític del poble (en tots els estrats socials) i com a referent

nacional per a entendre qui som i cap on caminem avui? Què ens aporta l’anàlisi de la

seva figura per avançar en el coneixement de la història de Catalunya i del rol dels

historiadors en presentar-la? Per què avui encara no hi ha una biografia exhaustiva

d’aquest referent? Com i qui va construir el mite? Amb quines finalitats i ideologies

polítiques s’empra avui la figura de Macià com a construcció cultural i històrica?

En el primer apartat d’aquest treball (apartat 2) presentem la figura de Francesc

Macià. Destaquem els aspectes més importants de la seva vida, així com els moments

claus que influenciaren directament la seva carrera, i , conseqüentment, el seu pas per

la història de Catalunya. L’objectiu d’aquesta secció és indagar, a grans trets, en la

trajectòria ideològica de Macià per tal de poder entendre per què esdevingué un líder

de masses i un personatge símbol del catalanisme.

9

En la segona secció (apartat 3) analitzarem el context històric en el qual Macià va

desenvolupar la seva tasca com a polític. Prestarem atenció als diferents canvis

polítics i socials que es produïren a l’Europa de principis del segle XX, fent èmfasi

ens aquells aspectes que creiem que van influir més en l’evolució del seu ideari

polític. Aquest apartat és necessari per entendre que entre els anys 1907 i 1933 a

Europa es van produir uns esdeveniments que marcaran el curs de tot un segle: la

Primera Guerra Mundial i els catorze punts de Wilson, el referent del cas irlandès, la

Revolució Russa i la irrupció de les masses en la vida política.

Un cop presentat el personatge i el context històric, analitzarem com en diferents

períodes ha estat interpretada la figura de Francesc Macià (apartat 4). Conscients que

un repàs exhaustiu de totes les fonts podria ser motiu d’un treball molt més ampli del

que aquí es presenta, hem pres la determinació de fer una tria que ens permeti

entendre com Macià ha estat vist, estudiat, mitificat, criticat i analitzat en diferents

èpoques fins a l’actualitat. Així doncs, hem procurat seleccionar tres períodes clau: la

visió dels anys 1930 quan es va crear el mite, la visió des de l’exili en la qual es

recorda la seva importància dins la història de Catalunya, i la visió contemporània del

la transició als nostres dies, que valora la trajectòria de Macià de manera més crítica.

En l’últim apartat d’aquest estudi es pretén presentar la tesi que defensarem al llarg

d’aquest treball. En aquest apartat es mostren les nostres conclusions i reflexions

sobre com ha estat interpretat el paper de Francesc Macià per la història de Catalunya.

Especialment, exemplifiquem i parem atenció en l’anàlisi i l’ús que s’ha fet de la

mitificació de Macià, i fem èmfasi en la necessitat de superar el tòpic del mite Macià

dels anys 1930, amb el qual, com veurem a continuació, la historiografia s’entrebanca,

atès que no s’ha analitzat una evolució d’aquest que, per tal de fer justícia a la figura

que analitzem, creiem que és necessària. Així doncs, concloem aquesta recerca

desenvolupant i descobrint la idea del mite del mite.

2. LA FIGURA HISTÒRICA: UNA APROXIMACIÓ A FRANCESC MACIÀ I LLUSSÀ

Francesc Macià va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d’octubre de l’any 1859. Els

seus pares Joan Macià i Artigas i Maria Llussà i Segarra, originaris de les Borges

Blanques, es van traslladar a la vila portuària de Vilanova i la Geltrú des d’on es

dedicaren al comerç de l’oli i el vi. Francesc Macià era el segon de set fills del

matrimoni de Joan i Maria. Atès que Francesc estava ben dotat per als estudis, en

acabar el batxillerat, el 1875, ingressà al l’Acadèmia d’Enginyers militars de

Guadalajara. Aquesta era una de les vies d’ascens socials més factibles per a un fill de

família modesta com la seva. L’any 1880 sortí de l’Acadèmia amb el grau de tinent

d’enginyers militars i sol·licità que el destinessin a Cuba. Tanmateix, fou destinat a

Barcelona i més tard a Madrid com a tinent telegrafista. Un cop ascendit a capità,

l’any 1883 el destinaren a Sevilla, i el 1887, a Lleida, com a cap de la comandància

d’enginyers militars. Finalment, l’any 1895 va ser ascendit a tinent coronel.

A Lleida Macià va conèixer Eugènia Lamarca i de Mier, filla de l’arquitecte, enginyer

i terratinent Agapit Lamarca, de qui s’enamorà i amb qui va contraure matrimoni

l’any 1888 i amb qui tindria tres fills: Joan, Eugènia i Maria. Durant aquests anys

Macià va sovintejar el casino Principal de Lleida, on va fer amistat amb Humbert

Torres, Alfred Pereña i Magí Morera, entre altres. Al casino, Macià es reunia amb els

seu amics, els quals discutien de política. Malgrat les diferències polítiques entre ells,

la majoria se sentien catalanistes, cosa que influiria de manera clau en la trajectòria

ideològica de Macià. En aquestes reunions Macià no podia mostrar-se partidari de cap

partit, atesa la seva condició de militar. No obstant, en una ocasió deixà palesa la seva

catalanitat: un dia, al casino, en sentir com un cap de l’exèrcit parlava malament de

Catalunya i dels catalans, Macià anà a casa, es canvià l’uniforme i es vestí de paisà

per tornar al casino i poder replicar al seu cap que “jo vestit de militar no li he pogut

contestar.”

Va ser, però, uns anys més tard que Francesc Macià va fer públic i va demostrar d’una

manera contundent el seu catalanisme. La nit del 25 de novembre de 1905 oficials de

l’exèrcit, a excepció del cos d’enginyers, es va reunir a la plaça Reial de Barcelona,

convocats pels seus superiors. Vestits amb l’uniforme militar es van dirigir cap al

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

11

carrer d’Avinyó on es trobava la impremta Galve, des d’on es feia el tiratge del

setmanari satíric català “Cu-cut!”. Tiraren la porta a terra a cops de destral i amb crits

de “!Viva España!” cremaren diferents documents. En acabar, es van dirigir a la

redacció del “Cu-cut!” situada al carrer de la Riera del Pi, on repetiren la lamentable

actuació. Poc després van fer cap a les Rambles de les Flors, on es trobava la seu del

la “Veu de Catalunya”, assaltaren el pis, llençaren els mobles i papers balcó avall i

feren una pira enmig de la Rambla.

Aquests esdeveniments eren una contundent resposta a un acudit gràfic del dibuixant

Junceda aparegut al setmanari el “Cu-cut!” on es ridiculitzava a l’exèrcit espanyol. En

motiu dels bons resultats electorals obtinguts per la Lliga regionalista es va celebrar

un sopar al Frontón Condal de Barcelona. El “Cu-cut!” se’n va fer ressò amb un

acudit gràfic on apareixia un militar i un civil davant del local on es celebrava el

banquet, i el militar preguntava al civil: “¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?”

i el civil responia: “El banquete de la victoria.” Davant d’aquesta resposta, el militar

en la vinyeta contestava: “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos” (vegeu Imatge

1). L’acudit feia referència a les derrotes que en els darrers anys havia patit l’exèrcit

espanyol, la qual cosa va provocar el malestar dels militars que van respondre amb la

rotunda i lamentable actuació de la nit del 25 de novembre.

Imatge 1. Els fets del “Cu-Cut”. Caricatura del dibuixant Junceda que l’exèrcit considerà ofensiva, arran de la qual es destruïren la impremta i la redacció, així com “La Veu de Catalunya” l’any 1905. Macià ho qualificà públicament de “fets salvatges d’indisciplina.”1

1 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009.

La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà

12

El dia 27 de novembre el congrés dels diputats va aprovar la suspensió de les

garanties constitucionals a Barcelona a proposta del ministre de governació Manuel

García Prieto. El mateix dia les corts van aprovar una investigació amb la qual es

podia culpar dels fets als militars. Tanmateix, diferents oficials de l’exèrcit d’arreu de

l’Estat van signar manifestos de suport als oficials que havien protagonitzat els fets de

la nit del 25 de novembre. Francesc Macià fou invitat a signar un d’aquest manifestos,

però, seguint els seus principis, s’hi negà rotundament.

D’altra banda, com a conseqüència de les hostilitats i injustícies que s’estaven patint

contra Catalunya, com ara l’aprovació de la llei de jurisdiccions amb la qual els

militars podien jutjar tot allò que consideressin un atac a la pàtria o a l’exèrcit

espanyol, les diferents forces polítiques catalanes es van aliar creant el moviment

conegut com a Solidaritat Catalana, el cap visible de la qual en va ser el diputat

republicà i antic president de la Primera República Nicolás Salmerón. El govern de

l’Estat va convocar eleccions generals pel 21 d’abril de 1907, i els dirigents de

Solidaritat Catalana van presentar candidats en tots els districtes electorals de

Catalunya. El dirigent solidari Amadeu Hurtado va proposar com a candidat per

Solidaritat Catalana Francesc Macià, que s’havia fet popular per negar-se a signar el

manifest d’adhesió als oficials de la guarnició de Barcelona que havien protagonitzat

els fets del “Cu-cut!”. Francesc Macià acceptà la proposta, decisió que el va col·locar

entre l’espasa i la paret, atès que, després de moltes pressions perquè desistís de

presentar-se com a candidat per Solidaritat, va haver de triar entre seguir a l’exèrcit o

presentar-se com a candidat per a Solidaritat Catalana. Finalment, Francesc Macià va

presentar la seva retirada de l’exèrcit. Tanmateix, va ser un acte dolorós per qui ara

era diputat per les Borges Blanques havent dedicat més de trena anys de la seva vida a

la carrera militar.

Francesc Macià va ser elegit diputat per les Borges Blanques a les Corts els anys

1907, 1910 (sense fer campanya), 1914, 1916, 1918, 1919 i 1923, any del cop d’Estat

de Primo de Rivera. Al llarg d’aquests anys Macià va anar evolucionant

ideològicament cap un catalanisme cada cop més radical. En la seva primera

intervenció com a parlamentari Macià va culpar els polítics dels desastres colonials,

acusant-los d’imprevisors. En la mateixa sessió va advertir que Solidaritat Catalana no

era un moviment separatista - com se’ls havia acusat - sinó que es tractava d’un

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

13

moviment regenerador que pretenia modernitzar l’Estat Espanyol, i també va

manifestar públicament el seu dolor per haver hagut de renunciar a la seva carrera

com a militar per les diferents pressions que havia rebut. Durant els primers anys de

diputat, Macià va intervenir en la política catalana defensant els interessos dels

habitants del seu districte, sobretot pel que feia referència als productors d’oli d’oliva,

però també per reclamar millors infrastructures i serveis. En altres intervencions al

congrés Macià va donar la seva opinió sobre l’exèrcit, proposant millorar i

modernitzar l’armada. No obstant això, les seves intervencions no foren mai

escoltades.

Amb els curs dels anys Francesc Macià es va anar desencantant de la política.

Solidaritat Catalana s’havia dissolt a conseqüència de les divergències ideològiques

de les formacions polítiques que l’integraven, i Macià, que havia començat la seva

carrera política com a diputat solidari, es trobà tot sol al congrés, tot i restar per un

temps afiliat a la Lliga Regionalista. Tanmateix, a les següents eleccions el diputat per

les Borges ja s’havia desvinculat de la Lliga, i es presentà com a candidat

independent. Amb tot, l’any 1915 el congrés va haver de sentir com Macià renunciava

al seu escó en senyal de protesta, mostrant el seu desacord amb la política espanyola i

argumentant que els convencionalismes dels polítics, els interessos personals i la falta

de comprensió que havien tingut intervencions ben fonamentades que miraven pel bé

del país i que mai eren escoltades feien de les corts un parlament inútil per a la millora

del país. També va afegir que el seu compromís amb Catalunya continuava sent el

mateix que el primer dia: “En mi están hoy más arraigadas que nunca las ideas con

que entré en esta cámara, la ideas de las reivindicaciones de Cataluña.” En aquesta

última intervenció el diputat català va lamentar de manera implícita la dissolució de

Solidaritat Catalana, afirmant que ell es mantenia en l’esperit catalanista que

compartien polítics de la dreta i de l’esquerra catalanes.

Amb tot, després d’aquestes declaracions la vida parlamentària de Francesc Macià no

s’acabà, ja que els seus partidaris de les Borges Blanques el van tornar a votar per les

eleccions de 1916, encara que amb prou feines hi va intervenir en tota la legislatura. A

finals del mateix any l’excoronel va rebre una proposta de l’antic company solidari

Amadeu Hurtado per anar a fer de corresponsal de guerra a França pel diari “La

Publicidad” perquè informés dels esdeveniments de la Primera Guerra Mundial.

La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà

14

L’excoronel acceptà l’oferiment i va publicar unes cartes al diari amb el títol “Desde

Francia. Carta del sr Macià”. Aquesta estada com a corresponsal de Guerra a França

i el desenllaç del conflicte bèl·lic van influir notablement en l’acció política de

Francesc Macià en els següents anys, com explicarem a continuació.

Aquell mateix any a l’Estat espanyol es va viure una important crisi econòmica fruit

de l’aturada de la puixança econòmica que havia suposat l’inici de la Primera Guerra

Mundial. A l’augment de l’atur i les conseqüències socials que se’n derivaren si van

sumar el conflicte entre el govern i l’exèrcit, amb les reivindicacions militars que van

suposar la creació de les juntes de defensa. Aquests conflictes van provocar la caiguda

del govern liberal de Manuel García Prieto i l’arribada al poder del conservador

Eduardo Dato, que va tancar les corts i va suspendre les garanties constitucionals. És

en aquest context que la Lliga Regionalista decideix liderar el que es coneix com

l’Assemblea de parlamentaris, amb la intenció d’aconseguir un règim d’autonomia per

Catalunya, ateses les limitacions de la Mancomunitat de Catalunya. Així doncs, la

Lliga va liderar unes assemblees extraoficials a les quals hi van assistir diferents

partits polítics espanyols que formaven l’oposició i en les quals es van aprovar una

sèrie de reformes entre les que hi constava el dret a l’autonomia de les regions.

Tanmateix, Eduardo Dato es va negar a acceptar-les. A més, la vaga general

propugnada per la CNT no va tenir el caire reivindicatiu que Francesc Cambó

desitjava, i el desordre social va anar en augment. Aquesta inestabilitat político-social

va provocar la caiguda de Dato del govern i la formació d’un govern de concentració

en el qual Francesc Cambó i altres dirigents Regionalistes no van dubtar a formar part,

a petició del Rei Alfons XIII, i per la necessitat de mantenir l’ordre.

Francesc Macià, que havia assistit a les Assemblees de parlamentaris mostrant-se

reticent al projecte autonomista demandat per la Lliga i aprovat per votació en les ja

esmentades assembles, apareixia ara com a cap visible del radicalisme nacional català

plantejant la independència. L’actitud dels polítics de la Lliga d’acceptar de formar

govern a Madrid sense obtenir res canvi va fer que cada cop es sumessin més veus de

l’opinió pública a la idea de l’independentisme. En una conferència celebrada al

Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) el 17 de

novembre de 1919 Macià es declarava obertament partidari de la independència. El 15

de gener de l’any següent els mateixos participants de la conferència anterior van

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

15

decidir formar la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), que elegí com a

president Francesc Macià. Aquesta formació política es caracteritzava per la

combinació d’un programa que combinava el nacionalisme radical amb un

plantejament de polítiques socialdemòcrates. Tanmateix, a les eleccions municipals

del febrer de 1920 la FDN no va obtenir cap representant a l’Ajuntament de

Barcelona, i, a més, l’hegemonia de la Lliga Regionalista als ajuntaments i a la

Mancomunitat semblava força difícil de superar.

Tot i així, amb el pas del temps es va produir una escissió dins de la Lliga

Regionalista provocada pel descontentament amb l’actuació de Cambó, que va

recolzar i va participar en el govern de concentració. D’aquesta manera la Joventut

Nacionalista de la Lliga va convocar una conferència amb altres sectors nacionalistes,

en la qual hi participaren els republicans nacionalistes de Rovira i Virgili. D’aquesta

conferència, coneguda com la Conferència Nacional Catalana, en va sorgir

l’organització política Acció Catalana. Macià, que havia intervingut en aquesta

conferència i havia proposat la creació d’un partit obertament independentista que no

va tirar endavant, va decidir desmarcar-se d’Acció Catalana i, juntament amb el sector

més radical del Catalanisme encapçalat per Daniel Cardona, va fundar, el 8 de juliol

de 1922, l’organització política Estat Català vinculada en un principi a la Federació

Democràtica Nacionalista com a branca paramilitar. Aquesta tendència insurreccional

d’Estat Català s’havia fet palesa i havia estat manifestada pel mateix Macià a les corts

espanyoles en la seva condició de diputat: “O nosotros continuamos bajo el domino

del estado opresor, del estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces

que la material, o vamos a la violencia. No queda otra solución.”

Aquesta pujança del radicalisme dins del nacionalisme català i de les reivindicacions

obreres van propiciar, junt amb el desastre colonial d’Anual, el cop d’Estat del general

Miguel Primo de Rivera. Francesc Macià aleshores gaudia de totes les credencials per

a ser detingut per les autoritats del nou règim, i és per aquest motiu que va haver

d’exiliar-se a França, tal i com ho van haver de fer molts ciutadans políticament

compromesos. Durant aquests anys a l’exili Macià no va parar de fer contactes amb

diferents activistes polítics de diferent caire ideològic com ara comunistes,

anarquistes, republicans i fins hi tot liberals espanyols, amb la finalitat d’enderrocar la

dictadura de Primo de Rivera. L’any 1924 Francesc Macià s’instal·là a París i obrí una

La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà

16

oficina d’Estat Català per la qual passaran catalanistes fugitius de nou règim com

Josep Carner-Ribalta o Ventura Gassol, els quals es convertirien en importantíssims

col·laboradors seus. L’any 1925 Francesc Macià va emetre l’emprèstit Pau Claris de

80.750.000 pessetes en títols de 25, 50, 100, 500 i 1000 pessetes que serien

reconeguts en “pessetes or” un cop constituït l’Estat català independent. D’aquesta

manera es pretenia finançar les activitats conspiratives d’Estat Català, com ara la

participació en el moviment de la Lliure Aliança, el viatge a la URSS per mirar

d’arribar a un acord amb els comunistes russos, i la contribució i participació en la

planificació de l’intent d’alçament contra la dictadura conegut amb el nom de la

Santjoanada, impulsat per militars republicans amb el suport de membres de la CNT i

d’Estat Català.

No obstant això, cap d’aquest intents conspiratius no va arribar a bon port i Macià va

arribar a la conclusió que si volia emprendre qualsevol acció contra la dictadura de

Primo de Rivera hauria de tirar pel dret i comptar tan sols amb les forces d’Estat

Català. Així és com Macià i els seus col·laboradors van començar a idear un pla per

dur a terme una incursió armada a Catalunya amb la intenció de declarar una

República Catalana independent. Aquesta conspiració és coneguda com el complot de

Prats de Molló. Estat Català feia temps que prepara joves per al conflicte armat i

durant els anys de la dictadura havien format, entrenat i armat un petit exèrcit. Amb

els diners aconseguits mitjançant l’emprèstit (més aviat pocs) i posant part de la

fortuna de la seva esposa, Macià va finançar la compra d’armament militar per dur a

terme aquest ambiciós projecte. Tanmateix, el nombre d’efectius amb els que

comptava Estat Català per dur a terme aquesta acció era bastant reduït, així que Macià

va recórrer a l’ajuda de combatents antifeixistes italians comandats per Riciotti

Garibaldi, nét del llegendari heroi del Risorgimento.

El complot de Prats de Molló plantejava la infiltració dels escamots d’Estat Català per

les Alberes i el Coll D’Ares amb la intenció d’envair la ciutat d’Olot atacant per

sorpresa la caserna de la guàrdia civil i dels carrabiners. Conscient de disposar de pocs

efectius, Macià va optar per la ciutat d’Olot sabent que el dia de l’atac es trobarien

concentrats 900 reclutes catalans destinats al Marroc, i esperaven que part d’aquests

s’unirien a l’alçament català. De fet, l’excoronel va concebre aquesta acció armada

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

17

com l’espurna que provocaria un alçament general al qual se sumarien

espontàniament ciutadans d’arreu de Catalunya.

Pocs dies abans de dur a terme el pla, la policia francesa va descobrir la trama

conspirativa catalana i va detenir gran part dels militants d’Estat Català i també dels

combatents italians. També van ser detinguts Francesc Macià, els seus col·laboradors i

el comandant italià Riciotti Garibaldi, que va resultar ser un agent secret de Benito

Mussolini. Aquests foren jutjats a París el gener de l’any 1927, en un judici que va

tenir una gran repercussió internacional i que va servir per donar a conèixer el

problema català internacionalment. Macià va ser condemnat a una pena de dos mesos

de presó, a una multa de 100 francs i a l’expulsió de França una vegada complerta la

condemna, per la qual cosa es va establir a Bèlgica. Aquest intent d’alliberar

Catalunya planificat per Macià va convertir l’excoronel en una espècie d’heroi. A

França i arreu d’Europa i fins i tot a Amèrica se’n va fer ressò de la gesta heroica que

volien protagonitzar els exiliats catalans. La figura de Francesc Macià en va sortir

reforçada, i ara tots els catalans, tant els exiliats, els que restaven a Catalunya, com

que residien des de feia anys a Amèrica, el coneixien. Gràcies, en part, a la defensa

que en va fer el seu advocat Henri Torres Macià apareixia als ulls del món com un

líder romàntic disposat a sacrificar els interessos personals per un ideals de llibertat i

de patriotisme, totalment contraposats al despotisme brutal de la dictadura Filofeixista

de Miguel Primo de Rivera. Ara la premsa de tot el món el mostrava com el cavaller

de l’ideal, tal i com s’il·lustra en la Imatge 2:

Imatge 2. Caricatures de Francesc Macià realitzades per periodistes internacionals com Roger Roy durant el judici de Prats de Molló.2

2 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009.

La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà

18

Tot aquest afer es va seguir amb especial atenció des de casals i entitats catalanes

d’Amèrica que havien ajudat econòmicament l’empresa de Macià, especialment els

membres del Casal Català de l’Havana, que feia uns anys havien fundat el Club

Separatista Català Número 1. Un cop instal·lat a Bèlgica, Macià va rebre cartes des

d’Amèrica convidant-lo a anar-hi per conèixer-lo. Així doncs, Macià, acompanyat pel

seu col·laborador Ventura Gassol, decidí embarcar-se cap a Uruguai, i un cop a

Montevideo van fer les gestions per a poder entrar a l’Argentina. El permís d’entrada,

peòr, no arribava. La negativa per part de les autoritats argentines de deixar entrar

Francesc Macià al país es devia a les pressions del govern de Primo de Rivera que,

recelant de l’excoronel català, va demanar a les autoritats argentines que li neguessin

l’entrada al país. Macià, home de poca paciència, decidí d’entrar a l’Argentina creuant

la frontera d’amagat. Un cop a l’Argentina la noticia es va escampar ràpidament i

molts catalans el van voler veure. El Casal Català va organitzar un sopar de

benvinguda en el qual Macià i Gassol van poder explicar les seves experiències. Pocs

dies després la policia argentina va detenir Macià i Gassol i els va expulsar del país

generant, altra vegada, un ressò mediàtic considerable. Tanmateix, Macià no es donà

per vençut i va tornar a creuar la frontera d’amagat. Un cop instal·lat de nou a

l’Argentina, va recórrer a la justícia d’aquell país, que els acabà donant la raó.

Després de la visita a l’Argentina i d’una breu estada a Valparaiso (Xile), Macià i

Gassol van anar cap a l’Havana, on estava prevista una assemblea per a debatre i

acordar les actuacions que havien de seguir les diferents organitzacions catalanes.

D’aquesta manera és com es va fundar el Partit Separatista Revolucionari de

Catalunya i es va redactar una Constitució Provisional de la República Catalana, gran

part de la qual va ser obra de Josep Conangla i Fontanilles, un montblanquí que feia

anys que residia a l’Havana i a qui se li atribueix la invenció de l’estelada. Després de

visitar l’Havana i abans de tornar a Europa Macià i Gassol van posar punt i final a la

seva visita al continent americà amb una ràpida estada a Nova York.

El Gener de l’any 1930, Primo de Rivera, que havia perdut part del suport de l’exèrcit

i la seva popularitat havia caigut en part per la crisi econòmica accentuada pel Crack

de l’any 1929, va presentar la seva dimissió al rei Alfons XIII. Primo de Rivera va ser

substituït pel General Damaso Berenguer, el qual, un cop al poder, va restablir

algunes llibertats (es va ser menys agressiu pel que referiria a la llengua i cultura

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

19

catalanes, o amb els presos polítics per exemple), fet pel qual es va donar a conèixer

el seu mandat amb el nom de “la dictablanda” . L’agost d’aquell 1930 es va signar el

pacte de San Sebastià entre republicans espanyols i nacionalistes catalans, on s’acordà

que un cop instaurat un règim republicà es concediria a Catalunya un estatut

d’autonomia prèviament aprovat per les corts.

El canvi s’apropava. Tanmateix, tot i aquest nou context, Francesc Macià tenia

prohibida l’entrada a l’Estat Espanyol. Impacient per tornar a Catalunya, decidí creuar

la frontera desafiant les autoritats espanyoles, que quan es van assabentar de la seva

presència a Barcelona el van detenir i expulsar de l’Estat. Aquest nou afer va posar

Macià en boca de tothom, atès que la seva expulsió va generar un bon rebombori. El

febrer de l’any 1931 el general Berenguer va presentar la dimissió pocs mesos després

de la insurrecció de Jaca, duta a terme per un grup de militars republicans. El

restabliment d’un nou règim de caire democràtic semblava estar a punt d’arribar i

Francesc Macià va tornar el 22 de febrer de 1931 sense que hi trobés oposició de cap

mena. El 6 de març el nou govern presidit per el capità general de l’armada Juan

Bautista Aznar convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d’abril següent.

El 17, 18, i 19 de març es van reunir diferents forces polítiques de l’esquerra catalana

(redactors del setmanari “l’Opinió”, alguns membres d’Estat Català i Lluís companys,

antic membre de la Unió Federal Nacionalista Republicana i del Partit Republicà

Català) en el local del Foment Republicà de Sants i van decidir pactar un programa en

el qual convergiren les diferents sensibilitats polítiques, que va significar la creació

d’un nou partit: Esquerra Republicana de Catalunya, del qual Francesc Macià en seria

escollit president. Aquest nou partit es definia com una força política demòcrata,

republicana i nacionalista amb un programa social que pretenia millorar les

condicions de vida de les classes desafavorides, com la classe obrera i la pagesia. Les

esperances de treure uns bons resultats per part dels dirigents d’Esquerra de cara a les

eleccions municipals convocades no eren gaire optimistes, així que van decidir aliar-

se amb la Unió Socialista de Catalunya, liderada per Rafael Campalans. Tot i les pors

dels dirigents d’ERC, les eleccions municipals van ser un èxit: a Barcelona, per

exemple, Esquerra va guanyar les eleccions doblant la Lliga, que restà com a segona

força política.

La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà

20

El 14 d’abril Lluís Companys, regidor electe per Barcelona, proclamà la República

Espanyola des de l’Ajuntament, i penjà la bandera Republicana. Poques hores després

Francesc Macià, molest amb el gest de Companys, va anar cap a l’Ajuntament i des

del balcó va proclamar la República Catalana, amb aquestes paraules:

“En nom del poble de Catalunya, proclamo l’Estat català, que amb tota cordialitat

procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques, ajudant-les a

instaurar el nou règim amb totes les nostres forces. Queda en aquest moment,

format el govern de la República catalana que es reunirà al Palau de la Generalitat.

Els qui formaran el govern de Catalunya estaran d’ací endavant disposats a

defensar les llibertats del nostre poble, a morir per elles. Esperem que vosaltres,

poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la

República.”

Tot seguit es dirigí cap al Palau de la Generalitat per tornar a proclamar la República

des del balcó:

“En nom del poble he pres possessió del govern de Catalunya. El poble ens ha donat

el seu vot perquè governem la ciutat i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del

seu govern i us dic que aquí estem disposats a defensar les seves llibertats. Espero

que el poble sabrà fer el mateix. D’aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que

ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el

poble sabrà, si cal, morir com nosaltres.”

A partir del mateix dia de la proclamació de la República catalana les converses dels

governants catalans amb el govern de l’Estat Espanyol van ser contínues i, després

d’una conversa telefònica entre Francesc Macià i Niceto Alcalà Zamora, cap del

govern provisional de la República, Macià ve emetre una segona proclama de la

República que va ser encara més difosa i coneguda, ja que va ser impresa i

enregistrada:

“Catalans! Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el

seu sufragi, proclamo la República catalana com estat integrant de la Federació

Ibèrica. D’acord amb el president de la República federal espanyola senyor Nicet

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

21

Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant

Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de president del govern de

Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és, en

aquests moments, llur voluntat [...].”

Les relacions entre els governants catalans i espanyols van continuar sent tenses fins

que el dia 17 d’abril tres ministres de la República, dels quals dos eren catalans

(Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer), es van reunir amb els governants catalans i

van pactar transformar la República catalana en la Generalitat de Catalunya. També

acordaren que aquesta aglutinaria les quatre diputacions provincials catalanes, i que

s’elaboraria un projecte d’estatut que hauria de ser aprovat pels diferents ajuntaments

catalans i pel poble de Catalunya i debatut i aprovat a les Corts espanyoles. Aquella

negociació va significar una rebaixa de les pretensions inicials de Macià que, en sortir

al balcó del Palau de la Generalitat per comunicar al poble català els resultats de la

negociació, les seves primeres paraules foren “Avui és el dia més trist de la meva

vida.”

A partir d’aquell dia Francesc Macià es va fer càrrec del govern Català i va començar

l’etapa de la seva presidència al capdavant de la Diputació provisional de la

Generalitat de Catalunya. El 28 de juny següent es van celebrar eleccions a les Corts

espanyoles, les quals tingueren uns resultats força bons per a Esquerra Republicana de

Catalunya. Durant aquest període es va encarregar la redacció d’un projecte d’Estatut

(l’Estatut de Núria, que rebé aquest nom perquè una representació del govern

encarregada de la redacció es va reunir en aquest indret dels Pirineus) que va ser

plebiscitat pels ajuntaments de la Diputació provisional el 26 de Juliol i pel poble

català el 2 d’agost del mateix any. Ara l’Estatut hauria de ser aprovat per les Corts

espanyoles, però abans s’havia d’aprovar la Constitució, que no va adoptar el caràcter

federal que desitjaven els governants catalans. El debat de l’Estatut no va començar

fins al maig de l’any 1932 i, de fet, va esdevenir un debat tens i dur amb campanyes i

manifestacions contraries a la seva aprovació que van acabar amb una retallada

contundent, poc després de l’intent de cop d’Estat protagonitzat pel general Sanjurjo.

L’alçament militar i la defensa de l’autonomia catalana que va fer el cap del govern

espanyol Manuel Azaña van propiciar l’aprovació de l’Estatut, encara que escapçat, el

9 de setembre de l’any 1932. El dia 15 de setembre el president de la República

La figura històrica: una aproximació a Francesc Macià i Llussà

22

espanyola Niceto Alcalà Zamora va signar l’Estatut i d’aquesta manera entrava en

vigor. El dia 20 de novembre es van celebrar eleccions al parlament de Catalunya i el

partit de Francesc Macià va treure 66 dels 82 diputats. Lluís Companys va ser elegit

president del Parlament de Catalunya i Francesc Macià president del govern de la

Generalitat.

Un cop assolida la presidència de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià va

formar govern. Tot i la manca de pressupost i de competències que s’anaven

transferint molt lentament (l’any 1936 al començament de la Guerra Civil encara n’hi

havia de pendents) es va fer una tasca important en cultura, ensenyament, sanitat,

assistència social i, sobretot, en catalanització, accions de govern que responien al seu

ideari polític catalanista i de millora de les condicions de vida de les classes més

desfavorides.

L’obra política de Macià durant la seva presidència ha estat valorada des de diferents

punts de vista i amb diferents conclusions, com veurem més endavant. La situació

econòmica d’aquells anys era molt complicada, atesa la greu crisi econòmica que es

vivia i els conflictes socials, que eren habituals, com per exemple la insurrecció

anarquista dels miners del Baix Llobregat o les nombroses vagues que hi va haver. A

més a més, la falta d’experiència política de molts governants catalans agreujava la

capacitat d’aquell govern a l’hora de trobar solucions. A aquests problemes, s’han

d’afegir les tensions i les divergències entre els integrants d’Esquerra Republicana que

van provocar greus crisis de govern. Membres del sector d’Estat Català van acusar

Macià de poc radical i els del grup de “l’Opinió” l’acusaven d’autoritari i personalista.

Per acabar-ho d’adobar, a finals de 1933 es van celebrar eleccions a les corts

espanyoles amb un important retrocés de les esquerres. Tot i que a Catalunya va ser

menys greu, Esquerra va sofrir la primera derrota electoral des de l’abril de 1931. El

triomf de les dretes més centralistes i radicals semblava fer trontollar tot el que

s’havia aconseguit durant els últims anys.

En aquest context polític la mort va sorprendre Francesc Macià el 25 de desembre de

1933, quan tenia 74 anys. Tot i les crítiques i les dificultats que va patir durant el seu

mandat Francesc Macià sempre va gaudir del suport d‘una part important del poble

que carinyosament l’anomenava l’Avi. El dia del seu enterrament el fèretre de

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

23

Francesc Macià va recórrer la ciutat de Barcelona des del Palau de la Generalitat fins

al cementiri de Montjuïc, seguit d’un multitud de milers i milers de ciutadans que van

sortir al carrer per acomiadar amb tristor el president Macià, tal i com es mostra en la

Imatge 3:

Imatge 3. “L’Avi”, consolidat. El reconeixement per part de tots els estrats de la societat catalana de la figura de Macià com a personatge clau dins la història de Catalunya. Seguici funerari en l’enterrament de Francesc Macià (Nadal de 1933).3

3 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009.

3. ANÀLISI DEL CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL A EUROPA I CATALUNYA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX

Quan estudiem una figura política és imprescindible entendre el context històric en el

qual aquesta va viure. Tanmateix, hi ha períodes històrics en els quals els canvis es

produeixen a una velocitat ferotge, i altres períodes on els canvis es succeeixen de

manera més calmada. En els últims trenta anys hem estat testimonis de diferents

guerres, com ara les dues d’Irak o la dels Balcans, hem vist caure el Mur de Berlín i,

poc després, també la dissolució de la URSS, i, actualment, tothom coincideix en

l’opinió que l’actual crisi econòmica marcarà un abans i un després en la nostra

història política i social. Aquests canvis, però, s’han anat produint d’una manera

esglaonada i, si mirem un mapa polític, posem per exemple el d’Europa, veurem que

tot i haver-hi hagut canvis com ara l’aparició de nous Estats, podríem dir que el

panorama no ha canviat extremadament. Si més no, podem assegurar que des de la

Segona Guerra Mundial Europa només a viscut una guerra: la Guerra dels Balcans.

Per tant, podem argumentar que en els últims trenta anys a Europa s’ha viscut un

període de relativa estabilitat.

En canvi, si analitzem el període dels trena anys que van des del 1905 fins al 1933

veurem que els canvis són constants i es succeeixen a una gran velocitat. Durant el

període 1914-1918 tenim Primera Guerra Mundial; el 1917, Revolució Russa; el

1929, la Gran Depressió, i durant la dècada dels anys 20 l’aparició dels feixismes i el

comunisme, entre altres fet rellevants. Tots aquest canvis van tenir grans

conseqüències, com són la Segona Guerra Mundial i l’aparició de nous Estats, i un

nou ordre mundial que significarà la fi dels grans imperis europeus i de la seva

hegemonia mundial. És a dir, que les tres primeres dècades del Segle XX esdevenen

un època convulsa i de grans canvis que influiran en tots els àmbits de la política.

Aquests trenta anys són els anys en què Francesc Macià va desenvolupar la seva tasca

com a polític, i és per això que creiem necessari mirar d’esbossar mínimament com

aquests canvis van poder, d’alguna manera, influir en la seva trajectòria i obra política

i el seu pensament.

Al nostre entendre, els canvis que es van produir a principis dels segle XX van estar

condicionats entorn a dos eixos: les ideologies de reivindicació social i les ideologies

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

25

de caire nacionalista, que tenen les seves arrels en el segle XIX. És a dir, per una

banda trobem les ideologies marxista, l’anarquista, etc., que arrelaran en la mentalitat

obrera europea i que ens ajudaran a explicar gran part dels conflictes socials de

reivindicacions i la lluita de classes. Per una altra banda també trobem l’emergència

dels nacionalismes, que calaran en la mentalitat europea com a ideologia identitària.

Tant un tipus d’ideologia com l’altra arribaran al seu punt àlgid durant les primeres

dècades del segle XX, amb l’aparició de la política de masses.

La Primera Guerra Mundial, les causes polítiques de la qual les trobem en el

desenvolupament del capitalisme en el segle XIX, la rivalitat colonial entre els

imperis europeus i les disputes territorials dins la mateixa Europa va evidenciar que el

poble europeu no va restar al marge del procés, i que un fort sentiment patriòtic havia

arrelat en la seva mentalitat. I si durant els anys precedents a la Guerra els moviments

obrers van mostrar oposició al conflicte, a l’esclatar la guerra, socialistes d’un país i

de l’altre van acabar per donar el seu suport a la causa patriòtica. El prestigiós

historiador Francès Marc Ferro ho explica de la següent manera:

Así, pues, el pacifismo y el internacionalismo se confundieron con el individualismo,

hecho bastante excepcional y que sólo se explica por la naturaleza de esta guerra:

era para todos una guerra de defensa patriótica y, por consiguiente, justa; en

cualquier caso, una guerra ineluctable.4

Tanmateix, si a països com França i Alemanya el nacionalisme s’havia convertit en

una força de cohesió,5 en altres països d’Europa van sorgir nacionalismes petits que

discutien i plantaven cara als grans imperis.

És en aquest context que els nacionalistes catalans interpretaren la Primera Guerra

Mundial com una guerra en la que estava en joc la supervivència de petites nacions,

com per exemple en el cas de Sèrbia o de Bèlgica. Un exemple que ens demostra

aquest fet el trobem en la revista RENAIXEMENT, Revista de la Joventut Nacionalista

de Catalunya, que va publicar un manifest titulat “Missatge a la Nació Sèrbia,” signat

per diferents personalitats com ara Francesc Macià o Rafel de Campalans, en el

4 Marc Ferro, La gran Guerra (1914-1918), Alianza Universal. Madrid, 1998. 5 Michael Howard, La Primera Guerra Mundial, Crítica. Barcelona, 2003. Pàg. 16.

Anàlisi del context històric i social a Europa i Catalunya a principis del segle XX

26

primer paràgraf del qual s’hi podia llegir: “Un sentiment de llibertat ens anima. La

gesta heroica de la defensa de la vostra pàtria ens admira. Nosaltres que tenim una

aspiració de llibertat nacional, us fem homenatge de la nostra més ferma simpatia”.6

Amb tot, el cas europeu que possiblement va influenciar més el catalanisme radical de

principis del segle XX va ser el nacionalisme Irlandès. Giovanni C. Cattini afirma en

el seu llibre sobre el complot de Prats de Molló que les reivindicacions irlandeses

havien influenciat el catalanismes ja des de el Segle XIX: “Al llarg de segle XIX, el

moviment irlandès havia estat un dels casos d’afirmació nacional que havien atret, i

força, l’interès de diferents catalanistes.”7 La lluita irlandesa es seguia atentament des

de Catalunya i, com molt bé explica Cattini, el complot de Prats de Molló, planejat

per Francesc Macià l’any 1926, té força punts de similitud amb l’Alçament de Pasqua

irlandès. L’aixecament del dilluns 24 d’abril de 1916 va estar protagonitzat per una

minoria que esperava que s’hi sumessin de manera massiva els irlandesos. Uns anys

després, a Irlanda, l’any 1920, l’alcalde de Cork i membre de l’IRA (l’Exèrcit

Republicà Irlandès) Thomas MacCurtain va ser assassinat a casa seva per la Policia

Reial, i pocs mesos després el seu successor a l’alcaldia Terence MacSwiney va ser

detingut i empresonat per haver organitzat una reunió de l’IRA a l’ajuntament.8

MacSwiney va protestar amb una vaga de fam de 74 dies que acabà amb la seva mort.

Enric Ucelay Da Cal en la seva tesi doctoral “El nacionalisme català i la resistència a

la dictadura de Primo de Rivera 1923-1931” ens explica com els esdeveniments

d’Irlanda van ser seguits des de Catalunya, i com la mort de l’alcalde de Cork va

provocar un interès creixent per al cas irlandès:

“Lord Mayor de Cork, la segona ciutat d’Irlanda, va iniciar una vaga de fam

desprès d’haver estat empresonat per tenir simpaties envers l’IRA. L’interès per

Irlanda, fins aleshores relativament restringit, es convertí en pocs dies en una

preocupació generalitzada de tota l’opinió catalanista: famílies senceres es vestien

de dol per l’anunci de la seva mort.”9

6 Vegeu annex (apartat 7). 7 Giovanni C.Cattinni, El gran complot, Qui va trair Macià?, Ara llibres. Badalona, 2009. Pàg. 31. 8 John O’Beirne Ranelagh, Historia de Irlanda, Cambrige University Press. Madrid, 1999. Pàg. 184-185. 9 Enric Ucelay Da Cal, El nacionalisme català i la resistència a la dictadura de Primo de Rivera 1923-1931, Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, 1983. Pàg. 219.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

27

Un fragment de l’obra de Fermí Rubiralta “Una història de l’independentisme polític

català” ens serveix per entendre com la Primera Guerra Mundial i el cas irlandès van

influir en el pensament catalanista d’aquells anys:

“En aquest sentit, a diferència del rebuig total a les campanyes colonials al Marroc,

qualificades, tant pels més ultra catalanistes com per a la resta de sectors

progressistes, d’enfrontament bèl·lic agressiu i imperialista, la consideració del

gran conflicte internacional com una mena de guerra de les nacions legitimada i la

invocació constant a participar-hi activament, des de la generalització del concepte

de guerra justa d’alliberament nacional i de defensa de les nacions oprimides, serà

fonamental per entendre en el separatisme una posició fortament arrelada cap a un

nacionalisme insurreccional i obert, per tant, a la utilització de la via armada.

Nacionalisme insurreccional que a Europa Occidental té el seu reflex pràctic en un

conflicte nacional que durant la Pasqua de 1916 coneixerà un dels episodis més

destacats: l’alçament irlandès a Dublín.”10

El final de la Gran Guerra va arribar a les acaballes de 1918. A Catalunya, que s’havia

viscut un clar sentiment aliadòfil (10.000 voluntaris catalans van lluitar en la legió

estrangera francesa),11 el final del contenciós va despertar un clima d’esperança i

entusiasme en els sectors catalanistes, que van veure en els catorze punts del

programa de Woodrow Wilson, en els quals es pretenia resoldre els problemes entre

les nacions reconeixent el dret a l’autodeterminació, una via per a les seves

aspiracions nacionals. Segons Enric Ucelay Da Cal, l’entusiasme que vivia el

catalanisme a finals de la Gran Guerra va animar a Francesc Macià (que, com hem

vist, s’havia apartat de l’activitat política el 1917) a fundar un nou partit polític: la

FDN (Federació Democràtica Nacionalista):

“La nova proposta de Macià sorgia el mateix moment que s’acabava la primera

guerra mundial, i queien els imperis històrics minats pels anhels de democràcia i

autodeterminació de les nacionalitats subalternes. A Catalunya, la fi de la guerra

10 Fermí Rubiralta, Una història de l’independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira. Pagès Editors. Lleida, 2004. 11 No totes les fonts consultades coincideixen amb aquesta dada, doncs a l’obra Historia de Catalunya dirigida per Albert Balcells, L’esfera dels llibres, Barcelona, 2006, s’afirma que el nombre de voluntaris catalans amb prou feines arribà al miler.

Anàlisi del context històric i social a Europa i Catalunya a principis del segle XX

28

portà una onada d’entusiasme Wilsonià concretant en la demanda protagonitzada

per la lliga d’un estatut d’Autonomia Integral, i l’esperança d’un possible lloc per a

Catalunya entre els altres països civilitzats en la futura Societat de Nacions.”12

Veiem doncs, com els canvis que es produïen a Europa a conseqüència del final de la

Guerra van influir en tot l’àmbit de la política catalana des de la creació d’un nou

partit per part de Macià, passant per la demanda d’un estatut d’autonomia per part dels

dirigents de la Lliga, fins a les posicions més radicals de caire insurreccional del nucli

d’acció encapçalat per Daniel Cardona. Tanmateix, amb el pas del temps la

problemàtica a Catalunya continuava exactament igual que abans de la Gran Guerra.

Ucelay Da Cal ho explica de la següent manera:

“Després de les grans esperances de finals de 1918 i principis del 1919, el

separatisme s’havia trobat bloquejat, inactiu, alhora derrotat. Ara la imatge

d’Irlanda eixia com a substitut de la realitat, com una visió celestial del què una

total força de voluntat podia aconseguir. Des de 1920, la imatge irlandesa quedà

com una idea fixa dels nacionalismes radicals catalans.”13

D’altra banda, com hem comentat anteriorment, un dels aspectes que s’ha de tenir en

compte quan analitzem el context polític-social d’inicis del segle XX és l’aparició i la

politització de les masses. Com afirma Manuel González de Molina, “El siglo XX ha

sido el de los grandes movimientos sociales.”14 Aquest historiador argumenta que

entre el 1880 i la Primera Guerra Mundial els sistemes polítics liberals es van anar

democratitzant i d’aquesta manera els moviments obrers van influir cada cop més en

la vida política. La conquesta de drets com el sufragi universal o el dret a organitzar

sindicats obren un nou panorama en la política europea. A partir de la Primera Guerra

Mundial comença un període de crisi en el si de les democràcies europees. La cruesa

de la postguerra en una Europa devastada i la Revolució Russa facilitaran que

socialdemòcrates d’arreu d’Europa vegin cada vegada amb més bons ulls les idees

12 Daniel Cardona, La batalla i altres textos, edició a cura d’Enric Ucelay Da Cal. Barcelona, La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984. Pàg. xx. 13 Enric Ucelay Da Cal, El nacionalisme català i la resistència a la dictadura de Primo de Rivera 1923-1931, Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, 1983. Pàg. 220. 14 Manuel González de Molina, “La sociedad y los movimientos sociales”, dins de Cristian Buchrucker, Julio Aróstegui Sánchez, Jorge Saborido (eds.) El mundo contemporáneo: historia y problemas, Pàg. 547-595, Barcelona: Crítica; Buenos Aires: Biblos, 2001. Pàg. 547.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

29

més revolucionaries: “De esta manera, lograron reagrupar las ansias revolucionarias

de todos cuantos se habían movido tradicionalmente a la izquierda de la

socialdemocracia.” 15 Veiem doncs, com durant les primeres dècades del segle XX hi

ha un canvi en la política europea amb el qual el vell sistema d’organització política

liberal serà desbancat amb l’aparició de noves ideologies com el comunisme, el

feixisme, l’anarquisme o el sindicalisme, moviments polítics que per la seva capacitat

de mobilització social González de Molina els defineix com els moviments socials

propis del segle XX.

L’entrada de les masses a la política obliga a canviar radicalment la percepció del

món social i polític. En aquest context apareixeran polítics que pretenen captivar

l’atenció de les masses, fomentar el creixement dels índex d’alfabetització i l’aparició

dels mitjans de comunicació, etc. Això fa que la població tingui una opinió envers el

món que influirà en la política, la qual cosa no passava (almenys amb la mateixa

magnitud) durant el segle XIX.

Havent vist com el context polític i social europeu va evolucionar durant les tres

primeres dècades del segle XX, mirarem d’esbossar en unes línies l’evolució del

catalanisme polític d’esquerres. Fins aquí hem vist com la Primera Guerra Mundial va

influir en el catalanisme polític d’aquells anys i com les reivindicacions de les petites

nacions enfront els grans imperis van fer exaltar les aspiracions nacionals dels

catalanistes. Tanmateix, paral·lelament a la Primera Guerra Mundial, un altre

esdeveniment va influir molt a una part molt important de la societat catalana i

europea: La Revolució Russa. La Revolució bolxevic de 1917 va obrir nous horitzons

per al món obrer, que veien que un canvi era possible. A més, la crisi econòmica

causada pel final de la Gran Guerra va agreujar les relacions entre la burgesia i la

classe obrera. En un context de crisi econòmica i política que travessava Espanya (i

que inclou l’Assemblea de parlamentaris de 1917, les Juntas de defensa, la crisi

econòmica i les vagues) el catalanisme radical d’esquerres no tenia un paper gaire

destacat en la política catalana. Gran part del món obrer tenia els ulls posats en la

Revolució Russa i recelaven de les reivindicacions catalanistes que es vinculaven a la

15 Manuel González de Molina, “La sociedad y los movimientos sociales”, dins de Cristian Buchrucker, Julio Aróstegui Sánchez, Jorge Saborido (eds.) El mundo contemporáneo: historia y problemas, Pàg. 547-595, Barcelona: Crítica; Buenos Aires: Biblos, 2001. Pàg. 557.

Anàlisi del context històric i social a Europa i Catalunya a principis del segle XX

30

Lliga, ja que la veien com un moviment burgès. El fracàs de la FDN (Federació

Democràtica Nacionalista), partit de Macià de tall socialdemòcrata i catalanista,16 a

les eleccions de 1919 demostra que el catalanisme d’esquerres estava lluny d’obtenir

el suport de les grans masses socials. Durant aquests anys el catalanisme polític

d’esquerres estava intentant fer-se un lloc, sense èxit, entre la burgesia catalana i el

món obrer. Enric Ucelay Da Cal, un dels autors que més ha estudiat aquest període,

afirma que la radicalització del conflicte obrer, del qual la vaga de la Canadenca de

1919 esdevindria el cas més pragmàtic, talla totes les aspiracions de l’esquerra

catalanista de reeixir en la seva intenció de situar-se com a força ideològica entre la

burgesia i el proletariat. Segons Ucelay Da Cal hi ha una gran distància entre

l’esquerra catalanista i el món obrer, atès que mentre l’imaginari d’aquest és la

Revolució Russa, el referent de l’esquerra catalanista és el “nou món Wilsonià”:

“Aquest enfrontament històric de Wilson i Lenin es reflectia en la mútua

incomprensió entre l’esquerra petit-burgesa i el sindicalisme proletari entre 1919 i el

1923.”17

Serà durant els anys de la dictadura de Primo de Ribera que el catalanisme radical

d’esquerres tindrà un paper important com a força interclassista representant els

interessos de diferents classes socials de Catalunya.18 La figura de Macià esdevindrà

la icona de la lluita contra la dictadura i les llibertats. Com hem vist en l’apartat

biogràfic d’aquest estudi (vegeu apartat 2), entre els anys 1923-1931 Macià va tenir

un protagonisme actiu contra la dictadura, i esdevindrà per a molts l’esperança del

canvi i un model a seguir. La historiografia coincideix força en interpretar que els

anys de la dictadura són crucials per a entendre la importància de la figura de Macià.

Tanmateix, hem cregut necessari exposar, encara que sigui de manera breu, quins van

ser els referents i influències del catalanisme polític durant els anys previs a la

dictadura. Si bé és certa l’afirmació d’Ucelay Da Cal que el catalanisme polític

d’esquerres no tenia un suport social molt ampli fins al 1923 (com hem vist en la cita

anterior) no es podria entendre el suport massiu que va obtenir Macià durant els anys

1930 si no hi hagués un sentiment catalanista arrelat en la societat catalana. En 16 Josep M. Roig i Rosich, Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923), L’esfera dels llibres. Barcelona, 2006. 17 Enric Ucelay Da Cal, “Wilson i no Lenin: l’Esquerra catalana i l’any 1917”, L’Avenç, núm. 9, octubre de 1978. Pàg. 57. 18 Enric Ucelay Da Cal, “Protagonistes cercant una base: els separatistes catalans en la resistència a la monarquia dictatorial (1923-1931)”, L’Avenç, núm. 36, abril de 1981.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

31

conclusió, podem entendre que, tot i que el triomf del catalanisme polític d’esquerres

no arribarà de veritat fins els anys 1930, el sentiment catalanista havia hagut d’arrelar

abans perquè aquest fet fos possible. I és per aquest motiu que és imprescindible

entendre el context històric europeu de les tres primeres dècades del segle XX.

Entenem, doncs, que l’auge dels nacionalismes arreu va influir en la societat catalana

de la mateixa manera que a altres països; que la Primera Guerra Mundial va obrir

noves esperances en les sensibilitats nacionalistes; que la Revolució Russa va

esdevenir un referent per als moviments obrers de tot el món; i que el protagonisme

creixent de les masses socials en la política van canviar la concepció d’entendre la

política en tots els àmbits.

Alhora també hem cregut necessari fer aquest breu repàs del context polític i social,

atès que la trajectòria i el pensament polític de Francesc Macià va anar evolucionant a

llarg dels anys. Si volem apropar-nos a la complexa figura política que va esdevenir

Francesc Macià no podem oblidar que els canvis i esdeveniments polítics que es van

anar succeint durant els primers anys del segle XX van influir en el seu pensament i

les seves accions. Com veurem més endavant, no tots els historiadors interpreten

l’evolució ideològica de Francesc Macià de la mateixa manera, però, en qualsevol cas,

podem concloure que la radicalització d’un sector del catalanisme polític d’aquells

anys s’ha d’entendre dins d’aquest context.

4. ANÀLISI DEL MITE MACIÀ A TRAVÉS DE LA HISTORIOGRAFIA

4.1. ANYS 30: LA CONSTRUCCIÓ DE MITE?

Josep Mª Roig i Rosich assegurava, en el pròleg que va escriure per a l’obra Francesc

Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat 1859-1926 de Joan Alavedra

que sobre Francesc Macià s’havien escrit tantes o més biografies en vida com en

mort.19 Com hem vist en l’apartat biogràfic d’aquest estudi (apartat 2), l’intent

insurreccional de Prats de Molló va situar el problema català a les primeres planes de

la premsa internacional del moment. La figura de Francesc Macià en va sortir

reforçada gràcies, en part, a la gran defensa que va fer l’advocat Herry Torrés, i també

a les declaracions a favor de Macià que van fer diferents intel·lectuals del moment tant

en el moment del judici com en les seves declaracions als mitjans de comunicació. És

a partir d’aquest moment que la figura de Macià començarà a prendre la dimensió de

mite, quan els mitjans de tot el món ja descriuen Macià com el cavaller de l’ideal o,

tal i com el va definir Madame De Noailles, com “l’home que he conegut que més

s’assembla a Don Quixot.”20 A partir del moment en què es va fer públic el complot

de Prats de Molló Macià va aparèixer als ulls de l’opinió publica i en l’imaginari

col·lectiu català com una figura política amb una llarga trajectòria a les seves

esquenes, com una persona que estava disposada a lluitar per les llibertats del poble

català. Sembla, doncs, tal i com afirma Heribert Barrera en les seves reflexions més

recents, que Macià va guanyar les eleccions més pel seu prestigi personal que pel seu

ideari polític:

“No crec que la gent votés Macià per les seves promeses electorals, sinó pel seu

enorme prestigi. Era una persona amb una trajectòria sòlida, d’anys, que havia

deixat l’exèrcit per catalanista, que havia estat diputat de la Solidaritat, que havia

passat molt de temps al Congrés dels diputats i que, sobretot, s’havia mullat contra

la dictadura, arriscant el seu patrimoni i la seva vida. La gent no el veia com un

polític més, sinó com una persona de la qual es podien refiar.”21

19 Joan Alavedra, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat 1859-1926. Edició a cura de Josep Maria ROIG I ROSICH, Barcelona: Curial, 1993. Pàg. 6. 20 Alfons Maseras, Francesc Macià, Barcelona: Quaderns Blaus Catalònia, 1931. Pàg. 9. 21 Enric Vila, Què pensa Heribert Barrera, Barcelona: Proa, 2001. Pàg. 15.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

33

Un cop Macià esdevé President de la Generalitat apareixeran les primeres biografies

sobre Francesc Macià que enaltiran la seva imatge i ajudaran al que, anys més tard, els

historiadors qualificaran com la mitificació de Francesc Macià. Una d’aquestes

biografies primerenques és la que va escriure l’escriptor Alfons Maseras l’any 1931,

en la qual qualificava a Macià com l’home símbol:

“Hem dit home-símbol: Francesc Macià ho ha estat i segueix essent-ho per

Catalunya, car representa la catalanitat integral i irreductible. Representa la puresa

de l’ideal català, però també la de l’esperit de ciutadania i la de l’afany de

llibertat.” 22

Aquesta biografia en la que s’admira la figura de Francesc Macià ens pot ajudar a

entendre com una part de la població veia en el líder català la imatge d’un home pur,

un home de principis que inspirava confiança. Josep Tarradellas explicava en una

entrevista a L’Avenç com un dels gran èxits de Macià va ser la capacitat d’aglutinar

una gran massa social.23 Aquesta biografia de Maseras també és un testimoni de com

el coronel Macià despertava l’admiració i entusiasme entre els joves de l’època:

“Hom comprenia per què els joves que el seguien solien anomenar-lo “l’Avi”, així

amb una certa familiaritat, però amb tot el respecte que infundeixen els anys i

l’autoritat. Calia sentir-lo parlar de Catalunya. Quan aquest nom sagrat eixia dels

seus llavis tremolosos, els seus ulls eren una brasa. En parlava gairebé com d’un

mite, com d’una divinitat.”24

En aquesta mateixa línia d’admiració i de reconeixement de la tasca de Francesc

Macià també trobem el periodista Lluís Aymamí i Baudina, que l’any 1933 va

escriure una obra titulada Macià. Trenta anys de política catalanista. Apunts per una

biografia. En aquesta obra de caràcter hagiogràfic se’ns dona una visió sacralitzada de

Macià com “aquell a qui estimen tots els seus compatriotes perquè ell els ha servit

22 Alfons Maseras, Francesc Macià, Barcelona: Quaderns Blaus Catalònia, 1931. Pàg. 11-12. 23 Josep Maria Muñoz, Els quatre presidents. Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla. Barcelona: L’Avenç, 2010. Pàg. 19. 24 Alfons Maseras, Francesc Macià, Barcelona: Quaderns Blaus Catalònia, 1931. Pàg. 11-12.

Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia

34

sempre sense servir-se mai d’ells.”25 Aymamí fa un repàs dels anys de vida política

de Macià mostrant-lo com un polític lluitador i just que entrà al món de la política a

conseqüència de la injustícia dels fets del “Cu-cut” i que a partir d’aquells fets serà

per sempre present a l’hora de defensar els interessos de Catalunya. Per Aymamí,

Macià és la figura política més important dels últims trenta anys: “S’ha dit que els

catalans, durant trenta anys, hem fet col·lecció de dates històriques. És ben exacte.

Darrera cada un d’aquests fulls de calendari, però, trobareu inevitablement un nom:

Francesc Macià.”26

A partir d’aquestes dues biografies podem treure unes conclusions de la imatge que

una part de la societat catalana tenia de Macià durant els anys 1930, de com i per què

es parla de la mitificació del President de la Generalitat. Tanmateix, no tots els

testimonis escrits que tenim sobre Francesc Macià tenen aquest tarannà hagiogràfic,

ans al contrari, existeixen també testimonis força crítics amb la figura del President

que daten de la mateixa dècada. L’any 1933 va veure la llum una obra que començava

amb les següents paraules:

“Catalunya en els moments àlgids de la seva història no ha tingut els homes

adequats. Haurem de dir que no hem estat de sort. En els de més responsabilitat no

hem tingut els homes a l’altura de les circumstàncies. A Catalunya hem tingut grans

poetes, filòsofs, literats que ens han forjat l’ànima nacional, però en els moments

decisius a l’hora d’encarrilament d’aquesta massa popular i sentimental d’una

manera revolucionaria, ens han mancat els polítics.” 27

Aquest fragment ja ens mostra el to crític i el descontentament dels autors amb la

política duta a terme pels polítics catalans. El llibre acusa als polítics de no haver estat

a l’alçada de les circumstàncies. Els autors posen en dubte el catalanisme de Macià i

tota la seva tasca política argumentant que “les idees primitives de Macià són més

aviat d’un estil imperialista que d’un sentit alliberador,” retreuen a Macià el seu

passat espanyolista i militar assegurant que sol·licitava anar a Cuba per col·laborar

25 Lluís Aymamí i Baudina, Macià. Trenta anys de política catalanista. Apunts per una biografia, Barcelona: Llibreria Catalònia, 1933. 26 Ibid. Pàg. 206. 27 Josep Casals i Feixes i Ramon Arrufat i Arrufat, Catalunya poble dissortat. La veritat d’uns fets de 7 anys d’actuació catalanista, Barcelona: Ed. J. Vila Fontserè, 1933. Pàg. 15.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

35

amb la tasca imperialista de l’Estat en terres americanes. Pels autors, Macià va entrar

en la política per una qüestió d’amor propi a partir dels fets del “Cu-cut”, i va decidir

deixar l’exèrcit per un qüestió d’orgull, ja que era un “home que fins aleshores no

havia reculat mai quan havia donat una paraula.” 28

Arrufat i Casals argumenten que durant els primers anys de la seva carrera política,

Macià era un home amb una tendència política conservadora i admirador de Maura i

del Rei. Segons aquesta tesi, durant els seus anys com a parlamentari Macià

“propugnava amb en Maura i en Cambó el famós programa de l’Espanya gran, i per

aquest camí volien convèncer el Rei per a convocar unes Constituents i concedir una

mena d’autonomia a les regions”29 i, quan aquesta opció se’n va anar en orris, és

quan Macià va expressar els seus desigs separatistes al CADCI. Les crítiques a Macià

en aquesta obra desmitifiquen el seu paper com a conspirador a l’exili durant la

dictadura i com a President de Catalunya, argumentant la poca capacitat d’acció i la

falta de valentia i compromís amb els ideals: “Quan hi havia l’home idealista, hi

mancava l’home revolucionari; i si hi havia l’home revolucionari hi mancava l’home

idealista.”30 L’obra també afegeix que un cop havent fracassat com a revolucionari

Macià també va fracassar com a polític, atès que no va recordar-se de les idees a

l’hora de defensar els interessos de Catalunya, i que quan va tenir la possibilitat de

refer el poble va refusar la possibilitat de comptar amb el bo i millor de Catalunya per

formar un parlament només amb homes que s’integressin dins l’Esquerra. Segons

aquests autors la trajectòria política de Macià és una negació constant, un polític que

no ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies en un dels moments més important

per a la història de Catalunya. Aquesta visió critica de Macià es fa des del punt de

vista del catalanisme radical, que no perdonà a Macià el fet de no aconseguir la

independència i de conformar-se amb un simple estatut.

En aquesta mateixa línia es pronunciava Daniel Cardona, la figura més important del

catalanisme radical d’aquells anys. Cardona era un del membres més actius del

moviment insurreccional català, fundador de l’escissió d’Estat Català Bandera Negra

que va protagonitzar el Complot del Garraf. Cardona no creia que amb la política

28 Josep Casals i Feixes i Ramon Arrufat i Arrufat, Catalunya poble dissortat. La veritat d’uns fets de 7 anys d’actuació catalanista, Barcelona: Ed. J. Vila Fontserè, 1933. Pàg. 236. 29 Ibid. Pàg. 240. 30 Ibid. Pàg. 242.

Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia

36

s’arribés a la llibertat de Catalunya, ja que era un home d’acció partidari de la lluita

armada com a única via per assolir la llibertat del poble català: “La tècnica pot servir

a l’acció deslliuradora. Però hi ha una tècnica d’acció i una tècnica política. Aquesta

va molt bé, per quan un poble és lliure, car la política és l’art de governar els pobles,

s’ha dit. No l’art de redimir o de deslliurar-los.”31

Cardona discrepa de la direcció d’Estat Català de París, afirmant que no s’hi feia res.

Ens dóna la visió d’un Macià indecís, poc valent i mal organitzat. Afirma que Macià

no tenia la gent organitzada, que va vacil·lar i titubejar i que, en resum, va deixar

escapar d’aquesta manera l’oportunitat que li oferien el ajuts d’uns financers disposats

a invertir en la causa catalana. Aquest autor es mostra dolgut amb Macià perquè havia

intentat impedir l’atemptat del Garraf, però sobretot l’acusa de no haver estat valent a

l’hora de defensar l’efímera República Catalana:

“Macià no ha comprés mai el seu paper històric. Ha tingut del nacionalisme català

una visió purament espanyola. Si Castella hagués arribat al cas de fermentar en un

nacionalisme, la persona que hauria aglutinat aquest nacionalisme castellà hauria

estat aquella que dels ideals nacionalistes n’hauria tingut el mateix concepte que el

senyor Macià. Nacionalisme no significa la rebel·lia perquè sí, llarga o curta, i

plegable a l’ocasió propícia. Macià no hauria pogut ésser mai Griffith o De Valera:

li manca la convicció essencial.”32

En definitiva, de la mateixa manera que J. Casals i R. Arrufat, Cardona critica a Macià

des de la visió del catalanisme radical que no perdonà el fet de no lluitar per la

independència i de conformar-se amb un estatut que no responia a les aspiracions

nacionals del poble català. Si bé podem afirmar que Francesc Macià va ser admirat

per una gran part de la societat catalana, l’objectiu d’aquesta secció ha estat la de

destacar que és important puntualitzar que no tothom compartia aquest punt de vista.

A més, s’ha de tenir en compte que aquest testimonis crítics sorgeixen des del

catalanisme més reaccionari, no dels rivals polítics de l’Esquerra. Aquests testimonis,

per tant, posen de manifest que la imatge de Macià com a “home-símbol” de les

31 Daniel Cardona, La batalla i altres textos, Barcelona: La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984. Pàg. 109. 32 Ibid. Pàg. 152.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

37

llibertats del poble català no és compartida pels catalanistes radicals dels anys 1930.

Els primers intents de desprestigiar, és a dir, desmitificar la figura de Francesc Macià,

doncs, apareixen ja abans de la mort del President, i des d’altres sectors del

catalanisme que també lluitaven activament per la causa catalana i que li van ser

coetanis.

4.2. DES DE L’EXILI: EL RECORD DEL MITE?

Com hem vist fins ara, Francesc Macià va fer-se popular arran del Complot de Prats

de Molló, durant la dictadura de Primo de Rivera. Malauradament per a la història de

Catalunya molts ciutadans catalans i espanyols que van haver d’exiliar-se entre els

anys 1923 i 1931 van haver de reviure un segon exili, molt més dur i molt més llarg,

vuit anys més tard i amb la moral destrossada després d’ensorrar-se tota la il·lusió

dipositada en la Segona República. Casilda Güell en el seu llibre Lluís Companys

inèdit. El símbol més enllà de l’home reflexionava sobre les conseqüències que va

tenir pel catalanisme la mort del President Companys. Segons Güell, després de la

mort de Companys mancarà una figura capaç d’aglutinar el sentiment catalanista i de

liderar un moviment de resistència catalanista durant aquells anys. Aquesta autora

conclou que aquest fet contribuirà a la creació d’un mite o un símbol entorn de la

figura de Lluís Companys.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, però, el cert és que Macià sí va ser capaç

d’aglutinar aquesta unitat catalanista. De fet, més que aglutinar el catalanisme, va

dirigir i conspirar des del catalanisme cercant constantment suports tant dels

anarquistes com dels republicans espanyols. Si Macià va esdevenir d’alguna manera

un símbol, va ser per aquesta capacitat de liderar una alternativa a la dictadura durant

els anys en què va restar a l’exili. Però un cop acabada la Guerra Civil i assassinat el

President Companys, aquest esdevindrà un símbol i màrtir de la democràcia i del

catalanisme. Tanmateix d’un catalanisme que s’ha quedat sense un “líder carismàtic

que unifiqui el moviment”33 que prendrà com a símbol d’aquells anys el president

màrtir, oblidant, creiem, en certa manera, el mite Macià. La reflexió que pretenem fer,

doncs, és que si Macià va ser “l’home-símbol” de la resistència i la lluita contra una

33 Casilda Güell, “Lluís Companys inèdit”. El símbol més enllà de l’home. Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006. Pàg. 135.

Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia

38

dictadura i una monarquia que finalment van caure, Companys esdevindrà el símbol

màrtir de la llarga nit franquista que acabarà eclipsant el mite combatiu de Macià.

En aquesta reflexió amb la qual comparem els dos presidents símbols pretenem

contextualitzar i explicar la manca d’obres que tracten la figura de Francesc Macià

durant la postguerra i la dictadura. Des de les obres que versen sobre Macià dels anys

1930 no es publicarà res fins l’any 1968. És a dir, 34 anys després de la mort del

President i després de gairebé trenta anys de dictadura serà Manuel Viusà qui

recordarà la figura de Macià en la seva obra Francesc Macià President de Catalunya

l’any 1968. Passat tots aquests anys Macià és vist per primera vegada amb perspectiva

històrica amb la intenció de recordar la figura del qui fou primer President de la

Generalitat democràtica.

En la seva obra Manuel Viusà recorda i defineix a Macià com un polític que entrà a la

política a una edat avançada, però que demostrà tenir una clara vocació que, creiem,

no deuria sorgí del no-res. Segons Viusà la vocació política de Macià es va anar

forjant a poc a poc com a fruit d’un procés de reflexió interior. I argumenta que els

anys en què va viure en terres lleidatanes com a enginyer militar són clau per a

entendre l’evolució ideològica de Francesc Macià: “Aquell contacte mantingut amb la

terra i amb els homes, estem segurs que havia de tenir una bona part d’influència en

la lenta decantació del seu nacionalisme.”34 Cal recordar que aquesta biografia, a

diferència de les que hem comentat fins ara, ens permet veure com la gent, en el seu

dia a dia, admirava i venerava Macià. Alhora no fa els retrets que altres obres més

radicals li fan a Macià pel canvi de la República Catalana en Generalitat de Catalunya.

Viusà argumenta que Macià no tenia gaire alternativa: “Si el dia 17 cedeix una part

del que reivindicava el 14 és perquè, necessàriament, mentrestant ha passat alguna

cosa: l’equilibri de forces en presència, un instant trencat pel xoc de l’enfonsament

del règim monàrquic, tendeix a refer-se ja a partir de l’endemà mateix del 14 d’abril,

per damunt – i a través- del règim naixent.”35

El context històric en què s’escriu aquesta reflexió també s’ha de tenir en compte: la

dictadura de Franco des de feia 30 anys condiciona la visió de Macià com a lluitador

34 Manuel Viusà, Francesc Macià, president de Catalunya, París: Quaderns Som, 1968. Pàg. 4. 35 Ibid Pàg. 86.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

39

per les llibertats del poble català, en un context molt diferent al de la dictadura de

Primo de Rivera. Tanmateix, aquesta biografia descriu el fets des d’una perspectiva

molt descriptiva, podríem dir que amb un to no tant passional com el que hem trobat

en les obres anteriors fruit, possiblement, del distanciament temporal. Amb tot, se’n

desprèn un valoració personal positiva i una certa admiració o reconeixement cap a la

tasca realitzada per Francesc Macià que no ha de ser oblidada, sobretot i, com acabem

de apuntar, en el context històric en el qual va ser escrita aquesta biografia:

“La immensa glòria de Francesc Macià és la d’haver sabut conduir Catalunya a la

conquesta, sinó de la totalitat de la seva llibertat política, almenys de tota la que

l’equilibri de forces permetia, llavors [...] Pensem que ningú no ens tornarà

graciosament el que teníem. Però lluitar per una simple restitució seria absurd. Si

volem seguir l’esperit de Francesc Macià, haurem d’aspirar a la superació del marc

de l’estatut del 1932.”36

Veiem doncs, com, des del seu exili a París, Manuel Viusà recupera la figura de

Francesc Macià amb la voluntat de recordar una figura històrica oblidada des de feia

temps.

Partint del mateix context històric és com hem d’analitzar el testimoni de Josep

Carner-Ribalta quan recorda Macià en les seves memòries publicades per primera

vegada a París l’any 1972 i reeditades l’any 2009 amb motiu de l’any Macià. Josep

Carner-Ribalta va ser un dels col·laboradors de Macià durant els anys d’exili a França.

Activista català destacat, va dur a terme diferents tasques importants com són la

d’acompanyar Francesc Macià a Moscou. És autor de diferents obres que parlen de

Macià i la seva tasca sempre des d’una una valoració positiva i des de l’admiració. A

diferència de Daniel Cardona, Carner-Ribalta parla de Macià com a un líder fort i

actiu que sempre està buscant la manera adient per prendre les accions necessàries per

deslliurar Catalunya de la dictadura. Un líder amb visió estratègica que espera el

moment oportú per dur a terme les accions, la qual cosa sovint exaspera els més

impetuosos. Respecte dels fets criticats per Cardona sobre el suposat suport frustrat de

financers europeus, Carner-Ribalta culpa directament a Francesc Cambó de boicotejar

36 Manuel Viusà, Francesc Macià, president de Catalunya, París: Quaderns Som, 1968. Pàg. 117.

Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia

40

aquella acció, argumentant que el dirigent regionalista tenia molt de prestigi en el món

de les finances i que és per aquest motiu que va convèncer els inversors interessats en

el projecte de Macià de no participar-hi.37 A les seves memòries Carner-Ribalta

defineix de manera molt personal el caràcter catalanista de Macià, afirmant que

“Macià no era catalanista... ni separatista. Era simplement català... i separat!”. Per a

Carner-Ribalta, Macià va actuar sempre per principis de dignitat moral i ètica, i tant la

seva entrada en el món de la política com les decisions presses després s’entenen des

d’aquesta visió d’enteresa moral i personal:

“Macià, en retirar-se del cos d’enginyers, ho feu primer que res i estrictament per

una qüestió d’ètica; en segon lloc, com a català... no pas com a catalanista.

Renuncià a la carrera militar dins l’exèrcit espanyol tal com un francès, per

exemple, funcionari de l’Estat alemany, en un moment que Alemanya perpetrés un

abús contra França, se sentiria automàticament incompatible sense necessitat de

recórrer a cap isme. Macià, àdhuc en els temps en que pel poble era considerat un

gran dirigent catalanista, entenia que el seu ideal consistia en que fóssim tots

catalans i separats”.38

Carner-Ribalta afirma que aquesta és la única convicció política de Macià, ser

simplement i per damunt de tot català, i que aquesta simple però ferma convicció era

una qüestió tant política com personal que va marcar sempre la seva obra, una obra

política marcada per la dignitat personal.

L’any 1993 es va publicar una biografia inacabada de Francesc Macià que Joan

Alavedra havia començat a mitjans dels anys 1960. Com el de Carner-Ribalta, el

testimoni d’Alavedra ens serveix per veure com un antic col·laborador del President

recorda i valora la seva tasca. Alavedra va ser secretari personal de Francesc Macià

des de l’any 1931 (i fins a la seva mort), i va viure de prop les dures negociacions

sobre l’estatut, atès que sempre va acompanyar al President tant a Madrid com a les

37 Josep Carner-Ribalta, Memòries. De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló, París: Edicions Catalanes, 1936. 38 Ibid. Pàg. 93.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

41

gires que Macià va fer per Catalunya, durant les quals redactava molts dels discursos

que el president realitzava.39

Alavedra va deixar aquesta biografia inacabada i precisament hi manquen els anys de

la presidència de Francesc Macià, és a dir, els anys que Alavedra va conèixer millor a

Macià com a col·laborador seu. Joan Alavedra va començar aquesta biografia durant

els anys 1960 en plena època franquista amb la intenció de deixar un testimoni de la

dimensió política de Francesc Macià a les futures generacions. No es tracta, doncs,

d’una obra amb rigor històric. Tanmateix, ens ofereix un testimoni directe d’un

coetani de Macià que esdevindrà un material valuós per entendre la figura de Francesc

Macià. Alavedra recorda Macià i no amaga la seva admiració i veneració per a qui fou

President de la Generalitat. En cap cas podem afirmar que l’obra d’Alavedra és una

obra objectiva, però sí que ens permet imaginar com una generació que tingué un pes

tan important dins de la història de Catalunya recordarà a Macià. Aquesta biografia és

doncs necessària per a entendre com l’imaginari popular col·lectiu recordarà Francesc

Macià.

Per copsar el to de l’obra d’Alavedra hem triat un fragment que reflexiona sobre la

radicalització de la postura política de Macià on es justifica l’evolució ideològica de

Macià. Entenent esgotat el camí de l’autonomisme per la impossibilitat que Catalunya

i Espanya s’entenguin Macià arriba a la conclusió que ha arribat l’hora de que

Catalunya deixi de demanar i exigeixi les seves llibertats:

“Aquest camí que alguns, abans, han entrevist, és arriscat, perillós, inèdit; però

Macià es decideix a seguir-lo amb totes les conseqüències. Potser és en aquest

moment de la seva vida que, aquest home que aplica el coratge a la política, sent la

seva missió de capdavanter. Catalunya no ha de demanar, ha d’aconseguir, la seva

llibertat, costi el que costi.”40

En aquest apartat hem repassat les obres que recorden Macià des de l’exili i després

de bastants anys de la mort del President. Les seves tesis esdevenen l’únic testimoni

39 Joan Alavedra, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat 1859-1926, Curial, Barcelona, 1993. Pàg. 29. 40 Ibid. Pàg. 174.

Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia

42

que tenim de com es percep la figura de Francesc Macià durant els anys de la

dictadura franquista i des de l’exili. Són per tant una peça clau per a entendre la

mitificació de la trajectòria de Francesc Macià. Persones que li foren coetànies però

que tingueren l’espai de reflexió i l’experiència de la dictadura enalteixen (ara amb un

to més serè) la seva figura i compromís amb el cas català.

4.3. A PARTIR DEL ANYS 70: LA DESTRUCCIÓ DEL MITE?

L’any 1971 Manuel Cruells va publicar a Barcelona una biografia de Francesc Macià

amb la voluntat de revisar la figura del President de la Generalitat republicana.

Aquesta biografia comença amb els següents mots: “No s’ha fet encara una exposició

analítica de la vida de Francesc Macià [...] nosaltres també hem de baixar les nostres

figures dels seus pedestals per treure’ls la pols i presentar-les amb tota la seva crua

netedat al públic actual.”41 Aquesta voluntat de mostrar un Macià de carn i ossos es

durà a terme en l’obra de Cruells mitjançant la valoració de la tasca de Macià de

manera punyent, clara i oberta. Manuel Cruells obre traça i marca un abans i un

després pel que es refereix a la valoració de la figura de Macià. A partir d’aquesta

obra trobem com la majoria dels estudis (articles, llibres, i pròlegs, entre altres) que

versen sobre la figura de Francesc Macià destacaran que encara no s’ha fet una

valoració encertada, i que falta la gran biografia,42 o parlaran de la necessitat de

superar la mitificació de la figura de Macià. Manuel Cruells no sembla haver reeixit,

doncs, en aquesta admirable pretensió, atès que, si bé és la primera obra que intenta

valorar la tasca de Macià més enllà de les passions, cap autor posterior dels consultats

per a fer aquest estudi li ha reconegut aquest mèrit.

Amb tot, la biografia realitzada per Cruells és molt crítica i es percep clarament la

voluntat de desmitificar la figura de Francesc Macià. Cruells no creu que Macià

hagués estat un polític per vocació, atès que no havia mostrat anteriorment cap

inclinació per la política i, des de la seva perspectiva, el canvi de militar a polític

nacionalista català es fa difícil d’explicar. Tanmateix, argumenta que les seves

posicions extremes es poden entendre tenint en compte el seu passat militar. Dels anys

en què Macià va ser parlamentari ens diu que va actuar com un diputat isolat que no

41 Manuel Cruells, Francesc Macià, Barcelona: Editorial Bruguera, 1971. Pàg. 9. 42 Vegeu, per exemple, l’article de Genís Barnosell, “Cap a una biografia de Francesc Macià,” L’Avenç, núm. 353, pàg. 50-52, 2010.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

43

tenia molt clar què volia i que no era coneixedor de la problemàtica catalana d’aquells

anys. Cruells sosté aquesta tesi argumentant que Macià mai va ser un entusiasta de la

Mancomunitat de Catalunya:

“Això, políticament, en aquell moment, era un greu error. I en Francesc Macià més

que un error era una falla de formació política. No s’adonava encara totalment del

pragmatisme polític, ni de la importància que tenia la mancomunitat ni de la seva

possible projecció en la política catalana d’aquell moment.”43

Veiem amb aquest fragment la duresa amb què es valora la tasca de Macià: les

pretensions desmitificadores es fan més que evidents. El Complot de Prats de Molló

s’explica com un acte poc preparat i poc pensat que Francesc Macià decidir fer

pressionat per la impaciència de les Joventuts d’Estat Català i després del fracàs del

complot conegut com la Santjoanada. Cruells entén que Macià va posar en perill la

vida de molta gent amb una acció que no estava ben preparada i amb la qual, com a

molt, hagués aconseguit:

“un efecte psicològic de propaganda de masses populars [...] Sigui com sigui, aquest

efecte psicològic sobre les masses populars, Francesc Macià el va aconseguir amb

la seva detenció, segurament d’una manera més efectiva que no l’hauria aconseguit

si per miracle arriba a poder realitzar el seu projecte subversiu.”44

En tota l’obra de Cruells es pretén desmitificar la figura de Macià com a polític i

contrarestar la importància que les biografies anteriors atorguen a Macià. No obstant

això, l’autor fa al final de la biografia una valoració personal positiva: “Si la seva

valoració política pot ser encara discutida, la simplement humana, no.”45 Cruells

valora positivament que Macià, un cop lliurat a la política, ho va sacrificar tot per uns

ideals i reconeix que fins hi tot va haver de posar diners de la seva butxaca i hipotecar

les propietats de la seva dona per finançar molts dels seus projectes. La crítica política

es compensa amb una valoració personal positiva per intentar d’aquesta manera

mostrar una objectivitat força discutible. No obstant, com hem apuntat anteriorment,

43 Manuel Cruells, Francesc Macià, Barcelona: Editorial Bruguera, 1971. Pàg. 46. 44 Ibid. Pàg. 84. 45 Ibid. Pàg. 151.

Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia

44

aquesta és la primera obra que des d’un punt de vista històric pretén revisar la figura

de Macià.

A partir dels anys 1970 la figura de Francesc Macià es recupera totalment i es

comença a estudiar des d’un punt de vista històric. L’any 1977 Jardí va publicar l’obra

Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931) en la qual repassava la trajectòria

política de Macià anterior a la presidència. Pocs anys després, l’any 1981, Jardí també

publicà el llibre Francesc Macià. President de Catalunya on feia un repàs de la tasca

de Macià al capdavant de la Generalitat. No s’ha escrit des d’aleshores cap biografia

més completa i extensa que aquesta obra, avui descatalogada per les editorials i només

disponible en biblioteques o llibreries de vell. L’objectivitat d’aquesta obra és

discutible (com tot intent d’objectivitat), però des del nostre entendre aquesta obra

aconsegueix transmetre un cert distanciament de les passions amb què sempre s’ha

tractat la figura de Francesc Macià. Tanmateix, la valoració que se’n fa és força crítica

i podríem situar l’obra de Jardí junt amb les que busquen desmitificar la figura de

Francesc Macià. La principal crítica que se li fa a Macià és la haver actuat com a

president del seu partit abans que com a president de tots els catalans:

“Tal vegada aquesta va ser la falta més seriosa que pot ésser denunciada en

l’actuació política de Francesc Macià a partir del moment en que assumí les funcions

de govern: el fet d’haver obrat com a president d’un partit més que com a president

de Catalunya.”46

Com hem vist anteriorment, aquest retret també li feien J. Casals i R. Arrufat en la

seva obra Catalunya poble dissortat. La veritat d’uns fets de 7 anys d’actuació

catalanista. Jardí sosté que cap altre president tant de la Mancomunitat com de la

Generalitat va caure en aquest error. I és que Jardí entén que Macià fou un polític poc

capacitat a qui “li mancà una un major coneixença de les flaqueses humanes com

l’ambició o la deslleialtat, vicis consubstancials a la vida pública. Una major

ductilitat, un major sentit de la maniobra.”47 Si bé aquestes crítiques les trobem en la

seva obra Francesc Macià, President de Catalunya, en una biografia publicada l’any

46 Enric Jardí, Francesc Macià, President de Catalunya, Montserrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981. Pàg. 450. 47 Ibid. Pàg. 445.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

45

1991, Jardí afirma que “ni durant la seva vida, ni després de la seva mort, ningú no

posà en dubte el patriotisme de Francesc Macià.”48

Anteriorment, hem vist com en els anys 1930 es van publicar obres a favor i en contra

de Macià. Aquest fet és completament normal tractant-se d’una figura política que,

com totes, tenia els seus partidaris i els seus detractors. El que ens ha sorprès és el fet

que les dues obres dels anys 1930 contràries a Macià que hem consultat en aquest

estudi estiguin realitzades per antics col·laboradors de Francesc Macià. Utilitzant

paraules de Roig i Rosich podríem afirmar que les primeres crítiques van venir per

part dels Ressentits.49 Les obres que acabem de citar de M. Cruells i E. Jardí

destaquen per la voluntat de desmitificar la figura de Macià, però amb un intent de

realitzar un anàlisi objectiu combinen, com hem vist, les seves crítiques valorant

positivament altres aspectes, com la dimensió humana, la coherència o la lleialtat als

seus ideals.

Tanmateix, hi ha un autor que més que pretendre fer un anàlisi amb la intenció de

desmitificar la figura de Francesc Macià sembla proposar-se destruir qualsevol bri de

candidesa romàntica que fins aleshores sempre havia envoltat la figura de Francesc

Macià. L’obra d’Enric Ucelay Da Cal sembla tenir com a principal objectiu destruir el

record benèvol que sempre s’ha tingut de Francesc Macià. Tot i que és autor de dues

biografies molt crítiques, no podem parlar d’Enric Ucelay Da Cal com un biògraf de

Francesc Macià sinó com un estudiós que ha centrat gran part de la seva recerca en

l’estudi del nacionalisme català de principis del segle XX. Les seves biografies són

molt breus i aprofundeixen poc en el personatge. Amb tot, com ja hem apuntat amb

anterioritat, l’obra d’Enric Ucelay Da Cal no versa exclusivament sobre Macià, encara

que el President de la Generalitat sempre hi juga com a peça fonamental en la seva

anàlisi sobre el nacionalisme radical català.

A grans trets Da Cal ens defineix Macià com un polític “políticament inestable, més

marcat per l’evolució del seu pensament que no pas per l’obstinada constància. La

seva trajectòria és el desenrotllament d’un interrogant, portat sempre endavant. Això

48 Enric Jardí, Francesc Macià, Barcelona: Edicions 62, 1991. Pàg. 127. 49 Joan Alavedra, Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat 1859-1926, Curial, Barcelona, 1993. Pàg. 7.

Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia

46

sí, les seves conviccions successives, mentre duraven, eren de pedra.”50 Allà on altres

biògrafs han atribuït a Macià un compromís amb els seus electors en l’etapa com a

diputat, definint-lo com un polític que es preparava minuciosament les sessions, Da

Cal afirma que Macià era un “polític aficionat a qui molestaven els sacrificis que

implicava la seva dedicació a Madrid,”51 un diputat excèntric que va abandonar

“espectacularment”52 el congrés dels diputats. I en la tesi doctoral que Da Cal va

escriure l’any 1983 El nacionalisme Català i la seva resistència a la Dictadura de

Primo de Rivera (1923-1931) afirma que un cop escollit diputat per les Borges Macià

“es convertí en el cacic virtual del districte electoral de les Borges [...] En comptes,

per exemple, d’amenaçar les famílies pageses amb represàlies econòmiques si no es

captenien electoralment, Macià simplement anava i els resolia el seu més immediat

problema, guanyant-se d’aquesta forma la seva gratitud i els seus vots.”53

Aquesta visió més aviat hostil de Macià va més enllà de la valoració política i, amb un

cert to irònic, fins i tot arriba suggerir que potser Macià es va casar més per interès

econòmic que per amor, tal i com s’exemplifica en el següent comentari: “va fer un

excel·lent casament amb la pubilla d’una de les més grans propietats de

Catalunya.”54

Totes aquestes dures crítiques que Enric Ucelay Da Cal fa sobre Macià es fan sense

aprofundir gaire ni aportar material historiogràfic que fonamenti o demostri les seves

argumentacions. Tanmateix, Da Cal fa un anàlisi més treballat i argumentat quan

descriu Francesc Macià com un polític populista molt preocupat per la seva imatge

pública, que no dubtarà a fer servir per guanyar-se la tant necessària admiració de les

masses (vegeu Imatge 4):

50 Enric Ucelay Da Cal, Francesc Macià: una vida en imatges, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1984. Pàg. 7. 51 Ibid. Pàg. 19. 52 Enric Ucelay Da Cal, Macià i el seu temps, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984. 53 Enric Ucelay Da Cal, El nacionalisme català i la resistència a la dictadura de Primo de Rivera 1923-1931. Tesi doctoral inèdita. Universitat Autònoma de Barcelona, 1983. Pàg. 112. 54 Ibid. Pàg. 108.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

47

Imatge 4: Macià posant per a l’escultor Josep Clarà, el qual modelà un dels seus busts (any 1933), demostrant la preocupació i ús de la seva imatge.55

Tal i com ens ho resumeix Ucelay Da Cal:

“Macià era un polític idoni per a la nova situació, un senyor elegant, capaç de

petonejar criatures i saludar grans aglomeracions amb poques paraules emotives,

Orador mediocre, Macià va aprendre – i potser va ser el primer polític d’Espanya a

valorar-la- la importància de la imatge pública.”56

Un polític que, conscient de les possibilitats que oferien els nous mitjans de

comunicació, va saber captar l’atenció d’aquests i utilitzar-les per a treure’n un gran

rèdit propagandístic del complot frustrat de Prats de Molló. Per a Enric Ucelay Da Cal

d’aquesta capacitat d’encisar les masses que tenia Macià també se’n va apropiar

l’Esquerra (vegeu Imatge 5).

55 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009. 56 Enric Ucelay Da Cal, La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939), Barcelona: La Magrana, 1982.

Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia

48

Imatge 5. L’ús del mite. Macià fotografiat en un míting el 1933. La foto esdevingué el cartell del Front d’Esquerres de Catalunya un cop mort (febrer 1936).57

Una de les tesis que destaca en la seva obra La Catalunya populista. Imatge, cultura i

política en l’etapa republicana (1931.1939) és que tant en l’etapa de la presidència de

Macià com després de la mort del president se’n va saber treure partit de la mitificada

imatge popular de “l’Avi” .

Hem vist doncs com amb la intenció de fer un estudi rigorós de la figura de Macià les

obres millor documentades i elaborades d’Enric Jardí i Enric Ucelay Da Cal acaben

fent una valoració crítica (particularment dura la valoració de Da Cal), però alhora la

més rigorosa des d’un punt de vista acadèmic. No serà fins l’aparició de l’obra de J.

M. Roig i Rosich que es fa una valoració positiva sobre Francesc Macià, amb

perspectiva històrica i argumentacions ben fonamentades.

En un article titulat “El perfil humà, tècnic i polític de Francesc Macià” Roig i

Rosich ens presenta a Macià com un home que ho tenia tot per a dur una vida

tranquil·la i confortable, però no va ser així. Rosich afirma que Macià tingué un vida

57 Solé i Sabaté, Josep Maria. Francesc Macià i Llussà. L’home el líder, el polític. Blog de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià. Generalitat de Catalunya, 2009.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

49

complexa que pot ser estudiada des de diversos angles o facetes del personatge:

militar, polític, burgès, exiliat, etc. Segons Rosich, cada etapa de la vida de Francesc

Macià pot ser analitzada o interpretada de moltes maneres. En aquest mateix article

Rosich defineix Macià amb els següents mots: "Fou un home honest, emotiu,

internament apassionat, sincer, modern pel seu temps, curador de la seva imatge des

d'una perspectiva molt actual”58 i com un polític “integrador, conciliador,

interclassista, intergeneracional, amb una concepció de l'autoritat, el protocol, i la

jerarquia de caire militar.”59 Si, a més, avancem una mica més en aquest mateix

article veiem com defineix la ideologia política de Macià, l’any de la seva entrada al

món de la política, de la següent manera:

“monàrquic (coneixia personalment Alfons XIII i sentia respecte, agraïment i fins

amistat envers el rei), patriota espanyol (no posava en dubte la realitat indivisible

d’Espanya), militar (ho subordinava tot a la defensa de la pàtria amb els mitjans

que fessin falta) i català (amb una catalanitat natural sense definició especifica).

[...] Essencialment el 1919 continuava sent el mateix, tot canviant, però, monarquia

per república, Espanya per Catalunya i militar per combatent civil...”60

En el paràgraf citat anteriorment hi trobem un buit que necessàriament s’ha

d’explicar: l’evolució ideològica de Francesc Macià. L’obra més reeixida de J. M.

Roig i Rosich Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-

1923) sens dubte es centra en l’anàlisi de l’evolució ideològica de Francesc Macià.

Roig i Rosich argumenta que la ideologia política de Francesc Macià va evolucionar

gradualment iniciant-se a Lleida i consolidant-se a Madrid.61 L’obra es centra sobretot

en els anys en què Macià fou diputat per les Borges Blanques, fent un repàs de la seva

carrera política en què va començar com a parlamentari per Solidaritat partidari de la

modernització d’Espanya i va acabar com un diputat solitari que no va dubtar en

denunciar públicament l’opressió d’un Estat centralista envers Catalunya.

58 Josep Maria Roig i Rosich, El perfil humà, tècnic i polític de Francesc Macià, dins de El Catalanisme en el nostre passat nacional, X Seminari d’Història (Solsona, 23 de Maig de 2009), pàg. 41-55, Lleida: Pagès Editors, 2010. Pàg. 42. 59 Ibid. Pàg. 43. 60 Ibid. Pàg. 45. 61 Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923), Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006. Pàg. 133.

Anàlisi del mite Macià a través de la historiografia

50

Segons Roig i Rosich, aquesta evolució s’explica perquè partint de la voluntat de

modernitzar l’Estat Macià acaba perdent tota esperança que Espanya cedeixi a les

peticions catalanes. Contra l’un Estat centralista que no respectava les diferències

reals que hi havia entre els pobles que l’integraven, Macià acaba per entendre que la

única via possible de solucionar el problema es negociant amb l’Estat des d’una

igualtat de condicions, i això només es possible amb la independència; d’aquí la seva

radicalització. Alhora, la preocupació que sempre va sentir pels habitants de les

Borges Blanques i els seus interessos (demostrada amb les seves intervencions al

Parlament) serà semblant a la preocupació que Macià tindrà envers les classes obres

de les zones industrials a mesura que va prenent consciència de la seva situació.

D’aquesta manera Macià haurà evolucionats cap a un ideari de nacionalisme radical i

de reformisme social. Tal i com ens explica Roig i Rosich:

“Desig de sobirania per a Catalunya i progrés social comparable al dels pobles més

avançats, aquest és l’esquema final de l’evolució ideològica de Francesc Macià que

quedà configurada el 1923. Ja no canvià els anys següents malgrat els difícils

moments que li tocà viure.”62

62 Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923), Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006. Pàg. 235.

5. REFLEXIONS FINALS: EL MITE DEL MITE

Després d’haver presentat la figura de Macià i d’haver analitzat el context històric en

el qual es desenvolupà la seva trajectòria política (apartats 2 i 3), hem fet un ampli

repàs de com en tres períodes ben diferenciats (el dels anys 1930, el dels anys de la

dictadura i l’exili, i el període que va des de la transició fins l’actualitat) s’ha anat

analitzant la figura de Francesc Macià (apartat 4). Hem vist com Alfons Maseras, en

una biografia del qui fou el President de la Generalitat, qualifica Macià com “l’home-

símbol” i com des d’aleshores la historiografia sempre ha parlat de la necessitat de

superar la visió mitificada de Francesc Macià. Tanmateix, cal destacar que la

historiografia només ha tractat la figura de Macià a partir dels anys 1970. Cap

historiador analitza la figura de Macià abans d’aquesta dècada. Tot el material del

qual disposem abans de l’any 1971 és un material que esdevé un testimoni

importantíssim de com era vist Macià en determinats moments i en diferents contexts

històrics: en la seva època i també des de l’exili. Des de l’obra de Manuel Cruells

(1971) fins a dia d’avui són més les obres que acaben tenint una valoració negativa de

Macià que les que en fan una valoració positiva. Per què, doncs, dels anys 1970 ençà

la historiografia parla de la necessitat de desmitificar la figura de Francesc Macià?

La primera conclusió que fem d’aquest estudi és que la voluntat de desmitificar la

figura de Francesc Macià ha dut a confondre desmitificació amb una valoració

negativa de la seva tasca política. Aquest fet potser es pot explicar per la necessitat de

contrarestar la mitificació basada en les diferents visions del personatge i amb les

valoracions positives sobre tot el que feia, com també per la dimensió que el mite

Macià va assolir durant els anys 1930. Si durant aquesta dècada l’admiració que el

poble català sentia cap a Macià no permetia fer una valoració crítica de la seva tasca

política, com descriu Enric Jardí:

“I és que al marge del poder polític de què disposava i de l’actuació partidista que

duia a terme, Macià apareixia als ulls dels catalans envoltat d’una aureola, com la

que rodeja la testa dels sants representats en els altars, perquè era un ésser de carn

i ossos magnificat pel sacrifici que havia fet de la carrera professional, pels anys

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

52

d’anar contracorrent en el món de la política, per l’amarg però mai resignat exili,

per l’honestedat i la transparència innegables de la seva vida privada.”63

d’un temps ençà hem viscut el procés invers, i per desmitificar la seva figura només

s’ha pensat en emprar la valoració negativa.

Concloem doncs, que si els historiadors parlen tant de la necessitat de superar la

mitificació de la figura de Macià és perquè Macià fou un Mite ja en vida. El que

diferencia Macià d’altres figures històriques, que, no oblidem, també han acabat per

esdevenir símbols és el fet que Macià va esdevenir un mite durant els seus anys

d’activisme (és a dir, en vida), mentre que altres personalitats esdevindran símbol

després de la seva mort. Anteriorment hem vist com Companys esdevindrà un símbol

de la democràcia i del catalanisme a partir del seu assassinat, mentre que Macià va

esdevenir un símbol a partir dels fets de Prats de Molló (vegeu apartat 4.2).

La segona conclusió que fem en aquest estudi és que d’alguna manera s’ha acabat

mitificant el mite. L’obsessió que la historiografia ha mostrat per analitzar un

fenomen de masses tant extraordinari i fascinant com és la capacitat de Macià

d’esdevenir un símbol en vida i de generar tant d’entusiasme no ha permès fer un

anàlisi de l’evolució del mite. Entenem que d’alguna manera la historiografia tan sols

ha pres com a objecte d’estudi la mitificació (és a dir, el constructe cultural) que es va

fer de Macià durant els anys 1930. Tanmateix, fora interessant fer un anàlisi de com

ha evolucionat la mitificació de Francesc Macià.

Enric Ucelay Da Cal ens explica com Macià va saber guanyar-se l’estima de les

masses populars fent ús de la seva imatge, però, a més, apunta que:

“Macià va esdevenir un personatge mític perquè, a grans trets, la seva evolució va

significar el pas lent d’un món polític burgés, manipulat i en alguna mesura

depenent del vot del camp, cap a un altre món populista basat en la intervenció de

les masses populars i en l’absolut predomini de Barcelona.”64

63 Enric Jardí, Francesc Macià, Barcelona: Edicions 62, 1991. Pàg. 130-131. 64 Enric Ucelay Da Cal, “El Mite Macià”, Arreu, núm. 9, Barcelona, 20-26 de desembre, 1976. Pàg. 40.

Reflexions finals: el mite del mite

53

Aquest fragment ens serveix per a situar i contextualitzar històricament el mite de

Macià. Ucelay Da cal ens està situant el mite Macià en un context històric determinat:

la irrupció de les masses a la política als inicis del segle XX (vegeu apartat 2). Més

enllà de la voluntat desmitificadora de l’estudi de Da Cal, l’anàlisi de com Macià

esdevé un mite en aquells anys aprofitant i fent ús de la imatge humana i càlida de

“l’Avi” és encertat. Tanmateix, veiem com innegablement Macià és un mite per les

masses socials d’aquells anys. La perspectiva historiogràfica ha analitzat la mitificació

de Macià des de la imatge que va saber projectar i de com va aglutinar diferents

sectors i estaments de la societat catalana. Tot i així, creiem que els historiadors s’han

estancat a l’hora analitzar mite. Creiem que el mite de Macià és un mite en constant

evolució, i que aquesta evolució (les vàries cares i usos del mite Macià) no ha estat

analitzada. Macià va esdevenir un símbol per al catalans del anys 1930, i avui dia

continua sent un símbol per als simpatitzants del catalanisme en el context social

actual. Però podem assegurar que la figura de Francesc Macià simbolitza el mateix

avui que 70 anys enrere?

Des del nostre punt de vista creiem que no. Macià avui és vist com un símbol del

catalanisme radical, que emfatitza que és el fundador d’Esquerra Republicana de

Catalunya i d’Estat Català, dues formacions polítiques que a dia d’avui són

partidàries de la independència de Catalunya. En canvi, el Macià dels anys 1930

esdevé un mite admirat per una gran part d’una societat catalana que, com explica

Tarradellas, no era independentista: “Tinc motius per a dir que si aquell va ser el dia

més trist de la seva vida, fou perquè va constatar que el poble català no volia la

independència total ni la República Catalana.”65

Concloem doncs, que manca un anàlisi exhaustiu i profund de l’evolució del mite.

Estaria bé aprofundir en l’estudi de com ha anat canviant la visió, la simbologia i l’ús

de Macià al llarg dels anys, i investigar en profunditat qui ha fet ús de la mitificació i

amb quins propòsits historiogràfics, socials i/o polítics.

65 Josep Maria Muñoz, Els quatre presidents. Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla., Barcelona: L’Avenç, 2010. Pàg. 18.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

54

Creiem que per a fer aquest anàlisi el primer que hauríem de fer és replantejar-nos la

idea de la figura històrica com a símbol o “mite”. És a dir, en primer lloc hauríem

d’analitzar què entenem o a què ens referim quan qualifiquem la figura de Francesc

Macià de mite. I per tal de desenvolupar aquest punt creiem que per a l’estudi sobre la

mitificació de Macià s’haurien de plantejar i estudiar dos possibles visions o

concepcions de mite ben diferenciades:

A) Un “mite” generat en vida. Aquest aspecte diferencia Macià d’altres figures

històriques mitificades anys després de la seva mort. L’anàlisi d’aquest tipus de mites

ha de ser totalment diferent al d’un mite merament històric. Creiem que els treballs

actuals s’han ocupat força sobre com Macià va esdevenir un “mite” quan era viu, i

com se’n va fer un ús polític tot just després de mort. Aquest anàlisi s’ha d’enquadrar

dins del context sociocultural d’aquells anys, sense confondre’l amb una mitificació

posterior creada des d’un context sociocultural totalment diferent.

B) Per altra banda, hem de tenir en compte que una figura històrica pot esdevenir

mite o símbol dins d’una concepció de la història nacionalista i patriòtica. Segons

Josep Fontana aquesta concepció patriòtica de la història és la concepció amb la qual

els estats-nació europeus van sostenir els seus nacionalismes, prenent la història com a

base dels seus fonaments identitaris:

“Els estats-nació dels segles XIX i XX van assentar els seus “nacionalismes” sobre

la base de l’ensenyament inculcant a l’escola la història oficial [...] El que s’intenta

a l’escola és inculcar sentiments patriòtics a través d’una història construïda com a

manera biogràfica de la pàtria i no pas com un instrument crític per entendre

l’entorn social dels estudiants.”66

En aquesta mateixa línia d’una concepció patriòtica de la història, Magí Sunyer

analitza l’origen dels mites nacionals catalans a partir dels textos literaris quan afirma

que la literatura catalana del segle XIX va contribuir decisivament a crear un

imaginari històric d’identificació nacional: “Quan es volen buscar les arrels del

discurs identitari, no es pot eludir la contribució que la literatura del segle XIX va fer

66 Josep Fontana, La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i el present, Barcelona: Editorial Base, 2005. Pàg. 17-18.

Reflexions finals: el mite del mite

55

a la determinació d’una mitologia i simbologia nacionals.”67 Segons aquest autor la

literatura va esdevenir una eina fonamental a l’hora de crear i mantenir una identitat

nacional. Magí afirma que Companys i Macià han passat a formar part d’aquesta

simbologia nacional a través d’aquest tipus de discurs identitari.68

Entenem doncs que per a incorporar Francesc Macià dins d’aquesta concepció

històrica forçosament s’ha d’analitzar la seva figura i trajectòria política des d’un

distanciament temporal; és a dir, passats uns anys de la mort de Macià. Caldria

analitzar què representa “el mite Macià” dins d’aquesta concepció i com hi encaixa.

Dit d’una altra manera, per com s’enquadra Macià en la suma de mites nacionals

catalans hem d’entendre aquest marc nacional de mitificació que, segons Sunyer,

s’inicia a través de la literatura del Segle XIX. Per tant, creiem que seria necessari

estudiar com la figura de Francesc Macià esdevé “mite” dins d’aquesta tradició d’un

imaginari col·lectiu històric nacional català. I dins d’aquesta concepció històrica de

símbols nacionals seria també necessari tenir en compte que la història és una

construcció cultural, i que, per tant, com totes les construccions culturals, la figura de

Macià està subjecte a un permanent procés de canvi, i que en cada època i context

històric pot ser subjecte d’interpretació fent un ús diferent d’aquest símbol o “mite”.

És a dir, dins d’aquesta concepció el mite de Macià pot anar evolucionant en funció

dels diferents contexts i perspectives històriques des d’on s’estudiï.

Per tant, per analitzar aquesta possible evolució de la construcció històrica del mite,

creiem que s’hauria d’aprofundir en l’anàlisi de les diferents èpoques des d’on

s’estudia la figura de Francesc Macià, parant atenció ens aquells aspectes de cada

època que podrien influir en una determinada visió de la figura històrica. És per

aquest motiu que, encara que de manera molt simple, hem dividit l’anàlisi de la

historiografia en tres etapes. La primera consisteix en l’anàlisi de les fonts coetànies

de Macià a partir de testimonis que ens ofereixen una visió directa i interpretacions

molt passionals i polititzades. La segona etapa és l’exili o postguerra, on interpretem

que la Guerra Civil sega pel mig el curs de la història de Catalunya i d’Espanya, i que

és per això que possiblement el record de la figura de Macià no pot ser vist de la

mateixa manera que si no hi hagués hagut la Guerra Civil. I, finalment, la tercera

67 Magí Sunyer, Els mites nacionals catalans, Vic: Eumo editorial, 2006. Pàg. 15. 68 Ibid. Pàg. 23.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

56

etapa, la dels anys 1970 fins a l’actualitat, on trobem uns interpretacions molt més

crítiques que s’haurien d’analitzar tenint en compte el corrents historiogràfics, i un

context polític marcat per la transició i els 30 anys de democràcia.

Si entenem que el mite és un mite en constant evolució, s’hauria de fer un anàlisi de

com aquest evoluciona, i amb quins motius polítics i historiogràfics. S’hauria de

determinar si hi ha una voluntat a darrere, quina i per què és aquesta i no una altra en

un context polític i social determinat. Per posar un exemple ens podríem preguntar:

l’actual descontentament de la societat catalana amb la retallada de l’últim Estatut de

Catalunya ratificat pel poble català pot emfatitzar més una visió d’un Macià

revolucionari i pot comportar també l’oblit d’un Macià més conciliador amb el govern

central que va accedir a dur a terme una retallada de l’Estatut de Núria? Qüestions

com la que acabem de plantejar ens serveixen per creure que seria necessari fer un

estudi de l’evolució de la visió i les diferents lectures que s’han anat tenint de

Francesc Macià amb el pas del temps, en funció del context amb què els historiadors

que van reflexionar sobre Macià es trobaven.

Finalment, com a últim apunt, i per acabar amb aquesta conclusió, plantegem la

possibilitat de tenir en compte altres visions o marcs teòrics des dels quals analitzar

altres possibles usos de la figura històrica de Francesc Macià. Més enllà de les dues

vessants de mite que acabem d’esmentar (mite en vida i mite nacional), caldria

analitzar com pot afectar la visió que es té de Francesc Macià des d’altres perspectives

històriques. Si entenem que des d’un punt de vista nacionalista i patriòtic Francesc

Macià pot ser vist com un símbol de lluita que planta cara a l’Estat opressor, des

d’altres visions se’ns podria presentar com una víctima, es a dir com un símbol de la

República Espanyola, i incloure, així, Francesc Macià entre una altra manera de

mitificar la història sorgida en les últimes dècades: la memòria històrica. En aquest

sentit seria més que interessant tenir en compte les teories d’autors com Enzo

Traverso, el qual reflexiona en la seva obra Els usos del passat. Història, memòria,

política (2005) sobre el paper que juga el concepte de memòria històrica alhora

d’entendre la història en l’actualitat. D’aquesta manera podríem analitzar, per posar

un exemple, la visió que es dóna o es donarà de Francesc Macià des del Memorial

Democràtic, una “institució pública que té per finalitat la, recuperació,

Reflexions finals: el mite del mite

57

commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i

1980.”69

Així doncs, concloem que, per valorar la figura de Francesc Macià o de qualsevol

altra figura històrica en tota la seva dimensió, s’hauria de tenir en compte totes les

visons possibles contextualitzant-les en tots els possibles marcs socioculturals i

historiogràfics. Només d’aquesta manera entendrem en profunditat els diferents usos i

visions d’una figura històrica.

Finalment, com a última conclusió volem destacar que la figura de Francesc Macià és

una figura molt complexa i que, per la trajectòria tan intensa que traçà, pot ser

estudiada dels de molts angles, tal i com afirma Roig i Rosich:

“Com a militar; com un membre del sector burgès lleidatà; com a home preocupat

per la situació de les classes socials més desvalgudes; com a parlamentari a

Madrid; com a monàrquic; com a republicà,; com a Espanyolista; Com a

conspirador i lluitador; amb pràctiques de lluita armada contra la dictadura de

Primo de Rivera; com a generador d’un catalanisme transversal; com a creador

d’un partit polític hegemònic dels anys 30 o, finalment, estudiar-lo com a polític i

com a primer president de la Generalitat restaurada.” 70

Creiem que totes aquestes facetes poden ser estudiades sense recórrer al tòpic del mite

(i la valoració de caire més emocional com a home “bo” o “dolent” pel projecte

nacional català). És a dir, afirmem que aquestes facetes podrien ser estudiades des de

la perspectiva dels nostres temps, superant la mitificació que se’n va fer durant els

anys 1930. Al nostre entendre, de totes les obres que hem consultat per a fer aquest

estudi les úniques que estudien la figura de Macià sense recórrer al topic del mite són

l’anàlisi de l’evolució ideològica de Macià que fa Roig i Rosich en l’obra Francesc

Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923), i l’obra de

Giovanni C. Cattini El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana estudi

69 Generalitat de Catalunya. 2010. Memorial Democràtic. http://www20.gencat.cat/portal/site/memorial democratic/. 70 Josep Maria Roig i Rosich, El perfil humà, tècnic i polític de Francesc Macià, dins de El Catalanisme en el nostre passat nacional, X Seminari d’Història (Solsona, 23 de Maig de 2009), Lleida: Pagès Editors, 2010. Pàg. 42.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: el mite del mite

58

sobre els fets de Prats de Molló, que analitza a Macià en profunditat i aporta dades

inèdites que, per exemple, ens demostren que no hi ha proves concloents que

demostrin que realment fos Ricciotti Garibaldi qui va denunciar el complot de Prats

de Molló. La resta d’autors sembla utilitzar la figura de Francesc Macià sense destacar

que, de fet, la figura és una construcció cultural i històrica – i no un ens neutre - que

pot ser abordat amb certa subjectivitat i que, per tant, s’hauria de qüestionar per

després poder analitzar i definir amb un rigor empíric. Per tant, creiem doncs que

Francesc Macià és una figura històrica poc treballada tenint en compte la complexitat

de la llarga trajectòria política i personal. Dit d’una altra manera: la nostra recerca ha

intentat demostrar que la historiografia té encara una assignatura pendent amb la

figura de Francesc Macià i que potser ha arribat l’hora de superar el mite del mite.

6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I FONTS

CONSULTADES

6.1. BIBLIOGRAFIA

ALAVEDRA, Joan: Francesc Macià, el camí cap a la presidència de la Generalitat

1859-1926. Edició a cura de Josep Maria ROIG I ROSICH, Barcelona: Curial,

1993.

ALOY I BOSCH, Joaquim: Qui era Macià?, Generalitat de Catalunya, Departament

d’Ensenyament, 1984.

AYMAMÍ I BAUDINA, Luís: Macià: Trenta anys de política catalanista. Apunts per

una biografia, Barcelona: Llibreria Catalònia, 1933.

BACARDÍ, Montserrat: “Macià a l’Argentina”, dins de Catalans a Buenos Aires:

Records de Fivaller Seras, pàg. 31-33, Lleida: Pagès Editors, 2009.

BALCELLS I GONZÀLEZ, Albert: Història de Catalunya, Barcelona: L’esfera dels

llibres, 2004.

BARNOSELL, Genís: “Cap a una biografia de Francesc Macià”, L’Avenç, núm. 353,

pàg. 50-52, 2010.

BOSCH, Alfred: L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià, Barcelona: Columna,

2000.

CARDONA, Daniel: La batalla i altres textos. Edició a cura d’Enric UCELAY DA

CAL, Barcelona: La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984.

CARNER-RIBALTA, Josep: Memòries. De Balaguer a Nova York, passant per

Moscou i Prats de Molló, París: Edicions Catalanes, 1936.

CARNER-RIBALTA, Josep: El complot de Prats de Molló, Barcelona: Rafael

Dalmau Editors, 1987.

CASALS I FREIXES, Josep; ARRUFAT I ARRUFAT, Ramon: Catalunya, poble

dissortat. La veritat d’uns fets de 7 anys d’actuació catalanista, Barcelona: Ed.

J. Vila Fontserè, 1933.

CASTELLS, Víctor: Francesc Macià parla. Escrits, parlaments, intervius i lletres,

Barcelona: Dux, 2007.

CATTINI, Giovanni C.: El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana,

Badalona: Ara Llibres, 2009.

Referències bibliogràfiques i fonts consultades

60

CIURANA I LLEVADOT, Jaume: “Gaziel, Xammar, Ametlla i Macià. Quatre

corresponsals catalans a la Gran Guerra”, L’Avenç, núm. 294, pàg. 41-46, 2004.

CRUELLS, Manuel: Francesc Macià, Barcelona: Editorial Bruguera, 1971.

ESTAT CATALÀ: La Catalunya rebel: el procés a Francesc Macià i als

protagonistes dels fets de Prats de Molló, Barcelona: Símbol, 2003.

FERRO, Marc: La Gran Guerra (1914-1918), Madrid: Alianza Universal, 1998.

FONTANA, Josep: La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i el

present, Barcelona: Editorial Base, 2005.

GONZÁLEZ DE MOLINA, Manuel: “La sociedad y los movimientos sociales”, dins

de Cristian BUCHRUCKER, Julio ARÓSTEGUI SÁNCHEZ, Jorge

SABORIDO (eds.) El mundo contemporáneo: historia y problemas, Pàg. 547-

595, Barcelona: Crítica; Buenos Aires: Biblos, 2001.

GÜELL, Casilda: “Lluís Companys inèdit”. El símbol més enllà de l’home.

Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006.

HOWARD, Michael: La Primera Guerra Mundial, Barcelona: Crítica, 2003.

JARDÍ, Enric: Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931), Barcelona:

Aymà, 1977.

JARDÍ, Enric: Francesc Macià, President de Catalunya, Montserrat: Publicacions de

l’Abadia de Montserrat, 1981.

JARDÍ, Enric: Francesc Macià, Barcelona: Edicions 62, 1991.

MACIÀ I LLUSSÀ, Francesc: Des de França, carta del senyor Macià. Les cròniques

de Francesc Macià com a corresponsal a la Primera Guerra Mundial.

Introducció i edició de Jaume CIURANA I LLEVADOT, Barcelona: Símbol,

2003.

MASERAS, Alfons: Francesc Macià, Barcelona: Quaderns Blaus Catalònia, 1931.

MATA, Jordi: “Mort i immortalitat de Francesc Macià”, Serra d’Or Montserrat:

Monestir de Montserrat, Núm. 588, pàg. 40-42, 2008.

MUÑOZ, Josep Maria: Els quatre presidents. Entrevistes a Tarradellas, Pujol,

Maragall i Montilla. Barcelona: L’Avenç, 2010.

NICOLAU D’OLWER, Lluís: “Tríptic de Francesc Macià”, dins de Democràcia

contra dictadura: Escrits polítics 1915-1960, de Lluís NICOLAU D’OLWER.

Recull i introducció d’Albert BALCELLS, pàg. 550-553, Barcelona: Institut

d’Estudis Catalans, 2007.

Estudi de la historiografia sobre Francesc Macià i Llussà: El mite del mite

61

O’BEIRNE RANELAUGH, John: Historia de Irlanda, Madrid: Cambridge

University Press, 1999.

PLANES, Jordi: “La conjuració catalana de ‘Prats de Mollò’”, Canigó, núm. 474,

pàg. 15-16, 6 de novembre, 1976.

PLANES, Jordi: “Entrevista amb Josep Marlès, un dels de Prats de Molló”, Canigó,

núm. 474, pàg. 17, 6 de novembre, 1976.

ROIG I ROSICH, Josep Maria: Francesc Macià. De militar espanyol a

independentista català (1907-1923), Barcelona: L’esfera dels llibres, 2006.

ROIG I ROSICH, Josep Maria: El perfil humà, tècnic i polític de Francesc Macià,

dins de El Catalanisme en el nostre passat nacional, X Seminari d’Història

(Solsona, 23 de Maig de 2009), pàg. 41-55, Lleida: Pagès Editors, 2010.

ROVIRA I VIRGILI, Antoni: Siluetes de catalans, Capellades: Proa, 1999.

RUBIRALTA I CASAS, Fermí: Una història de l’independentisme polític català. De

Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira, Lleida: Pagès Editors, 2004.

RUBIRALTA I CASAS, Fermí: “L’alter ego separatista de Macià. La trajectòria de

Daniel Cardona i Civit (1890-1943)”, L’Avenç, núm. 327, pàg. 40-44, 2007.

SARDÀ, Zeneida: Francesc Macià vist per la seva filla Maria, Barcelona: Destino,

1989.

SARDÀ, Zeneida: Maria Macià. “El mite humanitzat”, dins de Figures, de Zeneida

SARDÀ, pàg. 112-128, Barcelona: Destino, 1994.

SOLÉ I SABATÉ, Josep Maria: Francesc Macià, 1er President de la Generalitat,

Canigó, núm. 481, pàg. 18-19, 25 de desembre, 1976.

SUNYER Magí: Els mites nacionals catalans, Vic: Eumo editorial, 2006.

UCELAY DA CAL, Enric: “El Mite Macià”, Arreu, núm. 9, pàg. 40-45, Barcelona,

20-26 de desembre, 1976.

UCELAY DA CAL, Enric: “Wilson i no Lenin: l’esquerra catalana i l’any 1917”,

L’Avenç, núm. 9, pàg. 53-58, Barcelona, Octubre 1978.

UCELAY DA CAL, Enric: “Protagonistes cercant una base: els separatistes catalans

en la resistència a la monarquia dictatorial (1923-1931)”, L’Avenç 37,

Barcelona, Abril de 1981: pàg. 42-50.

UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en

l’etapa republicana (1931-1939), Barcelona: La Magrana, 1982.

Referències bibliogràfiques i fonts consultades

62

UCELAY DA CAL, Enric: El nacionalisme català i la resistència a la dictadura de

Primo de Rivera 1923-1931. Tesi doctoral inèdita. Universitat Autònoma de

Barcelona, 1983.

UCELAY DA CAL, Enric: Francesc Macià: una vida en imatges, Barcelona:

Generalitat de Catalunya, 1984.

UCELAY DA CAL, Enric: Macià i el seu temps, Barcelona: Diputació de Barcelona,

1984.

VILA, Enric: Què pensa Heribert Barrera, Barcelona: Proa, 2001.

VIUSÀ, Manuel: Francesc Macià, president de Catalunya, París: Quaderns Som,

1968.

6.2. ALTRES FONTS CONSULTADES

FORN, Josep Maria: El coronel Macià [pel·lícula cinematogràfica], Barcelona:

Enciclopèdia Catalana, 2009.

SOLÉ I SABATÉ, Josep Maria: Francesc Macià i Llussà. L’home, el líder, el polític.

Blog de la Commemoració del 150è aniversari del seu naixement. Any Macià.

Generalitat de Catalunya, 2009. Consultat (el 25 de juliol de 2010) a:

http://francescmaciacommemoracio.blogspot.com/.

7. ANNEX

64

“Ben aviat ens va tornar la visita, vam brindar i donar-nos les mans i, quan la venerable figura de cara de poeta es retirava, jo sabia que havia estat en contacte amb la matèria prima que serveix per a escriure la història.”

Claude G. Bowers, Fragment extret del llibre de Manuel Viusà, Francec Macià, Introducció.

“En el cas de Macià, però, la vida pública, tan sorprenent com fascinant, sembla fortament vinculada a la seva manera de ser i de sentir. Al carisma personal, s’hi afegia una forma molt peculiar d’actuar: decisions generoses, gestes apassionades, actituds cavalleresques i romàntiques...”

Zeneida Sardà, Figures, pàg. 113.

“Esdevingut home polític i diputat prestigiós, Macià no s’avingué a guaitar o a comentar passivament el curs dels fets. Volgué influir-hi. Volgué torçar-los en el sentit de la realització de l’ideal. Per aquest costat Macià era un impacient. No es conformava de caminar amb el lent pas de les evolucions polítiques. El temps no era per a ell un bon aliat. Més aviat li semblava un obstacle que calia vèncer. Si hagués estat metge, hauria preferit les ràpides operacions quirúrgiques als llargs tractaments mèdics. Els terminis, els ajornaments, les esperes, l’exasperaven. La història va a poc a poc? Doncs bé: cal empènyer-la.”

Antoni Rovira i Virgili, Siluetes de Catalans, pàg. 109.

“Les seves paraules podien vibrar com una diana per a deixondir els endormiscats i crear un ambient d’exaltació i de confiança; al dessota d’això, la seva conducta era sempre adient a l’abast dels seus mitjans, i no n’esperava més del que ells podien donar-li. Ple d’entusiasme, tenia però el bon seny de no confondre els propis desigs amb la realitat externa.”

Lluís Nicolau D’Olwer, Democràcia contra dictadura: Escrits politics 1915-1960”, pàg. 550.

“El visionari era més fort que el guerrer”

Fragment extret de la novel·la “L’Avi” , d’Alfred Bosch, pàg. 19.