Època “preliterària”

De la fundació de Roma a la conquista de Tarent (753-272 aC)

Segons la llegenda, Ròmul, descendent de la casa reial d’Alba Longa, un llogaret del Laci,

hauria fundat, vers el 754/753 aC, prop del Tíber una ciutat a la qual hauria donat el seu nom.

De fet, però, Roma sorgeix a partir del sinecisme de diversos poblats situats prop del riu Tíber,

un indret que gaudia d’una posició privilegiada, ja que gràcies al riu la ciutat dominava les

comunicacions entre la costa i l’interior de la península itàlica, al nord, i la Campània, al sud.

Roma fou, doncs, un punt d’encontre entre pobles i cultures diverses (llatins, sabins, etruscs,

grecs i probablement també fenicis).

La monarquia romana

El règim monàrquic sobrevisqué a la misteriosa mort del primer rei, Ròmul fou succeït per diversos reis d’origen

lacial o sabí: Numa Pompili, Tul Hostili i finalment Anc Marci. És el període de l’anomenada “monarquia llatina o

sabina” (754/753 – 616 aC). En època d’Anc Marci, arribà a la ciutat un ric etrusc Tarquini Prisc, el qual, a la mort

del rei, s’emparà del govern. S’inicià el període de l’anomenada “monarquia etrusca”, en què governaren tres reis:

Tarquini Prisc, Servi Tul·li, un personatge enigmàtic a qui la tradició atribueix una sèrie de reformes, i finalment

Tarquini el Superbiós. La “monarquia etrusca” és un període de gran esplendor i puixança per a la ciutat que amplià

la superfície urbana i embellí els seus edificis públics. Segons la tradició, davant les vexacions del darrer rei Tarquini,

anomenat precisament el Superbiós, els notables de la ciutat haurien decidit expulsar el rei. Es donà pas a un nou

sistema polític, la República, en una data que la tradició fixa al 510 / 509 aC.

La monarquia donà pas a la república, comandada per dos magistrats suprems, els cònsols. En

un període inicial s’enfrontaren els dos principals grups socials de la ciutat els patricis i els

plebeus. Successivament la ciutat s’enfrontà als seus poderosos veïns: llatins, faliscs, etruscs,

volscs, samnites, etc... El 272 aC, amb la captura de Tarent, Roma completava el control sobre

la península itàlica (llevat la plana padana).

La conquesta d’Itàlia

Del 498 al 493 tingué lloc la Guerra Llatina, amb la qual Roma aconseguí mantenir i consolidar la seva hegemonia

sobre el Laci. En el decurs del segle V aC, Roma s’enfrontà als seus veïns, especialment a les tribus meridionals

(hèrnics, eqües i volscs) i falisques. Una primera gran victòria fou la captura de Fidenes el 426 aC. Seguidament,

Roma comença una política d’agressió contra els seus veïns etruscs. Del 406 al 396 aC, té lloc un enfrontament mític

amb la poderosa ciutat etrusca de Veies. L’expansió romana queda frenada per la irrupció de les tribus gales que el

390/386 assaltaren Roma i l’incendiaren. Amb tot, en el decurs del segle IV les ambicions expansionistes romanes

continuaren. Aconseguiren aliances amb importants ciutats gregues del sud de la península (Càpua, Cumes i Nàpols) i

s’enfrontaren militarment a altres poblacions, especialment als Samnites de l’interior de la península en tres llargs

conflictes (“Guerres Samnites”). Roma assegurava el seu control fundant colònies de ciutadans romans o llatins

escampades pel territori peninsular. El darrer pas per al total control de la península fou la Guerra Tarentina (282-272

aC). En aquet conflicte, Roma s’enfrontà a les ciutats gregues del sud de la Península. Tot i la intervenció de Pirrus,

rei de l’Epir, a favor dels italiotes, l’any 272 aC Roma s’emparà de Tarent, culminant d’aquesta manera el total

control de la península.

Època mediorepublicana

De la conquesta de Tarent a l’esclat de la Guerra Civil (272 – 92 aC)

A partir de mitjans segle III aC, paral·lelament a la seva expansió militar, Roma s’obre de forma

més decidida a les altres cultures de la Mediterrània. Completada la conquesta de la península

itàlica amb la captura de Tarent l’any 272, l’expansió territorial romana es dirigeix cap al sud

(Còrsega, Sardenya i finalment Sicília i Àfrica), cap a ponent (intervenció a Hispània des del

218 aC) i cap a Orient.

Les Guerres Púniques: el conflicte amb Cartago

En el decurs dels segles III i II aC, Roma s’enfrontà en tres sagnants conflictes a la ciutat africana de Cartago. La

Primera Guerra Púnica (264-241 aC) acabà amb la victòria de Roma i l’annexió de Sicília, C`rosega i Sardenya. La

Segona Guerra Púnica (218-201 aC), que veié els enfrontaments entre Hanníbal i els generals romans, Luci i Publi

Corneli Escipió, acabà amb la victòria romana. Els territoris de l’imperi cartaginès a Hispània passaren a sobirania

romana. Finalment, la Tercera Guerra Púnica (149-146 aC) acabà amb la total destrucció de la ciutat de Cartago i

l’annexió dels territoris africans a Roma.

La intervenció a Orient

És en el decurs del segle II aC quan els romans intervenen de manera decisiva a Orient, arraconant una rere l’altra les

monarquies hel·lenístiques successores de l’imperi d’Alexandre. El primer pas fou la participació de Roma en la

Segona Guerra Macedònica (200-197 aC) en què Titus Quinti Flamini derrotà en la batalla de Kynoscèfales (197aC)

Filip V de Macedònia, tot proclamant la llibertat dels estats grecs (196 aC). Seguidament, Roma s’enfrontà a Antíoc

III de Síria i a la lliga etòlia (192-188 aC). El conflicte acabà amb la victòria dels Escipions a Magnèsia del Sípil (190

aC) i la pua d’Apamea (188 aC). Seguidament té lloc la Tercera Guerra Macedònica (171-168 aC) en què Roma

s’enfrontà a Perseu, rei de Macedònia. Amb la batalla de Pidna (168 aC) L. Emili Paule derrota Perseu, rei de

Macedònia. Roma aconseguí un immens botí i l’illa de Delos es convertí en un port franc sota control romà. L’any

148 aC, Macedònia es convertí en la primera província romana d’Orient. Seguidament, el 146 aC, el regne de l’Epir

fou incorporat a la província romana de Macedònia. L’any 146 aC el cònsol Mummi destruí la rica ciutat de Corint.

Els territoris centrals de Grècia passen a constituir la província romana d’Acàia. Finalment, l’any 133 aC, un any

transcendental en la història de Roma, Àtal III, rei de Pèrgam, mor sense descendència, llegant el seu regne, al poble

romà, regne que passa a constituir la província romana d’Àsia. D’aquesta manera, Roma s’havia convertit en la

mestressa de Grècia i de bona part de l’Orient.

En l’àmbit literari, els escriptors prenen com a model les obres de la literatura grega, la

manifestació culturalment hegemònica, les quals influiran decisivament en aquest procés de

germinació literària. Aquesta vinculació fou afavorida pels exponents de les classes dirigents,

com ara la filohel·lènica família dels Cornelii Scipiones, la qual dominà la política romana des

del final de la Segona Guerra Púnica fins ben entrar el segle II aC.

El cercle dels Escipions

L’anomenat “cercle dels Escipions” s’estructurà entorn d’EScipió Emilià (185-129 aC), fill de Luci Emili Paule, el

vencedor de Pidna, i nét per adopció d’Escipió l’Africà, el vencedor de la Segona Guerra Púnica. Entre els seus

membres es compten els majors intel·lectuals de l’època, com ara Leli, el comediògraf Terenci, el satíric Lucili,

l’historiador grec Polibi de Megalòpolis i el filòsof grec Paneci.

En qualsevol cas, també aquesta tendència marcadament filohel·lènica trobà l’oposició dels

grups més conservadors encapçalats per Cató el Censor, autor ell mateix d’una àmplia obra no

exempta d’influències foranes.

Aquesta fase d’expansió de la puixança romana acabaria cap a finals el segle II aC, quan

desapareix el consens entre les classes dominants. Al lloc d’aquest consens, sorgeixen tota una

sèrie de conflictes que dividiran la societat romana amb múltiples fractures.

Època tardorepublicana

De l’esclat de la Guerra Social a la batalla d’Acci (92 – 31 aC)

El període comprès entre l’any 92 aC i el 31 aC és marcat per una gran inestabilitat política

i social. La ràpida expansió territorial de Roma provoca una gran afluència de recursos a

l’Urbs, al temps que el seu sistema polític, que havia pogut transformar una petita ciutat en

l’Imperi més extens de tots els temps, esdevenia incapaç de governar i d’administrar uns

territoris tant vastos. També s’agreugen les desavinences i els desacords entre els diversos

estaments de la societat romana. D’una banda, l’oligarquia senatorial, que basava la seva

riquesa en la propietat agrària i el seu poder en el monopoli dels càrrecs públics, defensava

el manteniment del status quo; d’altra banda la classe eqüestre, enriquida pel comerç,

desitjava traduir aquest benestar en poder polític; la plebs volia participar en el repartiment

del botí; finalment també els aliats itàlics, copartíceps de les victòries i dels sofriments de

Roma, marginats, però, dels guanys, volien accedir a la plena ciutadania romana i

aconseguir la igualtat de drets i deures.

Els conflictes de la fi de la República

El període de turbulències començà el 133 aC quan un tribú de la plebs amb empenta i idees renovadores,

tiberi Semproni Grac, fou assassinat. El 121 aC, el seu germà i també tribú, Gai Semproni Grac, fou

assassinat quan intentà portar a la pràctica una sèrie de reformes que afavorien la plebs.

Del 92 al 89 aC té lloc la Guerra Social, on s’enfronten els romans amb els seus antics i vells aliats itàlics

(els socii “companys, aliats”). Tot i que Roma resultà vencedora del conflicte, hagué de concedir als

vençuts el que havien demanat: els itàlics passaren a ser ciutadans romans de ple dret.

Poc després esclatà un primer conflicte civil entre els populares, encapçalats per Gai Màrius (156-86 aC),

un famós general, set vegades cònsol, i el bàndol senatorial, comandat per Luci Corneli Sul·la (138-78

aC), que resultà vencedor. Emparat del poder, Sul·la s’erigí en dictador perpetu i promulgà una sèrie de

reformes que donaren un cop de gràcia fatal a les institucions republicanes.

Mort Sul·la, el joc d’aliances determinà l’aparició del primer triumvirat (l’any 60 aC). Tres importants

personatges – Gai Juli Cèsar, nebot de Màrius, de la facció popular, Gneu Pompeu, anomenat el Gran, un

general que havia servit fidelment a Sul·la, i el milionari Marc Licini Cras – uniren els seus esforços per

arrabassar el poder a l’oligarquia senatorial. Després de la desaparició de Cras, mort a la batalla de Carres

contra els parts (53 aC), l’entesa entre Cèsar i Pompeu, ara sostingut pel Senat, no durà gaire i acabà amb

un enfrontament directe, que acabà amb la victòria tota de Cèsar i la mort de Pompeu. Erigit dictador de

Roma, Cèsar inicià una sèrie de reformes i anà agafant més i més poder. Aquesta concentració de poder

féu témer a alguns dels seus col·laboradors, els quals decidiren eliminar el dictador (44 aC).

L’assassinat de Cèsar truncà la política de reformes del dictador, però no porta la tan desitjada pau. Els

hereus polítics de Cèsar – el seu antic lloctinent Marc Antoni, el seu nebot i fill adoptiu Octavi, que

passaria a anomenar-se Gai Juli Cèsar Octavià, i Marc Emili Lèpid – formen l’anomenat segon triumvirat

i s’enfrontaren a Brutus i Cassi i a l’oligarquia senatorial. Aviat, però, sorgiren discrepàncies entre

Octavià i Marc Antoni, que acabaren amb una nova guerra civil. En la batalla naval d’Acci, a les costes

occidentals de Grècia, del 31 aC, Cèsar Octavià derrotà la flota de Marc Antoni i de la seva aliada i

amant, Cleòpatra VII, sobirana del regne ptolemaic d’Egipte.

Amb la victòria de Cèsar Octavià, Roma recuperaria la pau interior després d’una centúria de constants

rivalitats i d’enfrontaments entre els seus ciutadans, al preu d’haver desmuntat l’antic sistema polític

republicà i de lliurar tot el poder a un únic personatge, l’emperador.

Època d’August (31 aC – 14 dC)

Després de la victòria d’Acci (31 aC) Cèsar Octavià esdevingué el senyor absolut de Roma.

Octavià, sobrenominat August per decisió del Senat (des del 27 aC), governà durant un

període força perllongat de temps, fins a la seva mort, esdevinguda el 14 dC. Durant aquest

període Roma, després d’una centúria d’enfrontaments civils, gaudí d’una pau interna. Des

del punt de vista polític, August fou suficientment hàbil com per a mantenir, almenys

formalment, bona part de l’antic sistema polític republicà. August, concentrà de facto tot el

poder efectiu, encara que conservà un respecte formal a les tradicions republicanes. Aquest

nou sistema de govern establert per August es basava en l’auctoritas “autoritat moral” del

nou príncep i també en l’exercici per una mateixa persona de diverses magistratures i

càrrecs. Les bases del poder de l’emperador eren l’exercici de la potestat tribunícia (que

concedia a l’emperador els privilegis i els amplis poders dels tribuns de la plebs), l’exercici

de l’imperi proconsolar (amb el qual, August gaudia dels poders i de les prerrogatives del s

cònsols sense límits espacials o temporals) i el pontificat màxim, el càrrec religiós més

important (des del 12 aC). En determinats casos, August es reservà també l’exercici

d’algunes magistratures tradicionals. Tot i ésser un sistema de governant únic, per raons

històriques, August rebutjà el títol de rei. El governant únic serà conegut amb el nom

genèric de Cèsar, d’August, d’emperador o també de príncep.

Les Res Gestae

Un bon exemple de la “propaganda imperial” són les anomenades Res Gestae Divi Augusti. Es tracta

d’una mena de memòria en què August passa revista a les seves gestes.

Entorn d’August, però, es conformà un consens social d’amplis sectors de la societat

romana, exhausta dels conflictes interns i desitjosa de col·laborar amb la tasca de

reconstrucció social que August proclamava contínuament. En aquesta tasca,

propagandística segons alguns, tingué un paper important Mecenes, un estret col·laborador

d’August, que reuní entorn seu un grup selecte d’intel·lectuals i de literats que constituïren

la veu del nou règim. Molt s’ha discutit sobre les vinculacions entre aquests literats i el

règim polític instaurat per August. Per alguns autors, els literats d’època augustea no són

sinó la veu del nou règim. Altres autors consideren que els primers compartiren de manera

sincera i espontània els nous valors propugnats des de les altres instàncies, com ara el

patriotisme, la preocupació per la moralitat, la profunditat del sentiment religiós, etc.

Continuà la tradició dels cercles literaris, agrupats entorn d’un important personatge. Entre

aquests cenacles cal citar el cercle d’Asini Pol·lió, un antic partidari de Marc Antoni passat

al bàndol d’August, el qual, però, conservà sempre un cert distanciament amb el príncep,

del qual formava part el mateix Virgili, el cercle de Messal·la, amb Tíbul, també distant de

la política del príncep, i el cercle de Mecenes, on trobem Virgili, Horaci i Properci.

Època julioclàudia

De la mort d’August a la mort de Neró (14 – 68 dC)

Mort d’August, el primer emperador, la consolidació del règim imperial fou obra dels seus

descendents, membres de les famílies Júlia i Clàudia: Tiberi (14 - 37 dC), Calígula (37 – 41

dC), Claudi (41 – 54 dC) i finalment Neró (54 – 68 dC). Des del punt de vista polític, el nou

règim anà abandonant, progressivament, la ficció de la vigència de la legalitat republicana i

augmentà el caràcter autocràtic de les seves decisions i disposicions. Els excessos de

l’emperador Neró originaren conspiracions de palau que, finalment, acabaren amb l’últim

representant de la dinastia julioclàudia.

La conspiració antineroniana “dels Pisons” (65 aC)

Almenys des de l 62, part de la noblesa senatorial, cada vegada més contrària a les mesures polítiques de

Neró, començà a preparar una conjura en contra de l’emperador. En aquesta conspiració participaren el

filòsof Sèneca, qui havia estat el preceptor i la mà dreta de Neró durant la primera part del seu principat,

el poeta èpic Lucà, nebot de Sèneca, i un dels dos prefectes del pretori, Feni. El candidat triat per succeir

Nero era Gai Calpurni Pisó, un noble romà descendent d’August. Per això, la conjura o conspiració

s’anomena “dels Pisons”. Dissortadament, la conspiració fou descoberta. La repressió de Neró fou

duríssima: foren condemnades a mort moltes persones, entre elles, a banda dels mencionats anteriorment,

Petroni, l’autor del Satiricó. De passada també foren condemnats a mort o a l’exili alguns senadors

estoics filorepublicans.

L’activitat intel·lectual es ressent d’aquest clima de creixent autoritarisme. L’activitat

artística en general i la literària en particular ha de conviure en uns límits cada cop més

condicionats per la voluntat i les directius del poder central i el seu marc d’actuació és cada

cop més estret. Són freqüents les condemnes de diversos autors, especialment historiadors

senatorials filorepublicans, molt descontents amb la marxa de les institucions imperials.

A la resta de la producció literària es fa cada cop més evident el pes de la retòrica i de

l’educació escolar, que privilegiava els autors de les èpoques anteriors. Amb tot, alguns

autors d’aquesta època reaccionen contra el classicisme de la prosa ciceroniana o de la

poesia virgiliana. Avança el costum de barrejar gèneres i estils literaris, abandonant els

cànons, explícits o implícits, que havien regit l’activitat literària. En general, la poesia

d’aquesta època no resisteix la comparació amb la poesia d’època d’August. Les obres

poètiques es caracteritzen per una càrrega retòrica cada cop més feixuga i per una

sobreabundància de referències erudites i metaliteràries.

Des del punt de vista intel·lectual, les doctrines estoiques tingueren una àmplia difusió entre

les capes més altes de l’aristocràcia romana, especialment durant el regnat de Neró. A

banda de Lucà, Persi i d’altres, la figura senyera d’aquest corrent filosòfic fou el totpoderós

ministre de Neró, Sèneca.

Època flàvia i de Trajà

De la mort de Neró a la mort de Trajà (68 – 117 dC)

La mort de Neró provocà un nou període de turbulències i d’enfrontaments civils. En l’espai

d’un any (68/69 dC) se succeïren quatre emperadors, tres d’ells assassinats i noves guerres

civils. Finalment, resultà vencedor del conflicte un hàbil general, Titus Flavi Vespasià,

l’iniciador d’una nova dinastia imperial, la flàvia. Vespasià governà durant deu anys (69-79

dC) i fou succeït pels seus fills Titus (79-81) i Domicià (81-96), en principi la dinastia flàvia

intentà de legitimar el seu poder, tot presentant-se com a restauradora de l’obra política i del

consens d’August, malmesos pels seus descendents. Inicialment practicaren una política

d’entensa amb el Senat, però els darrers anys de govern de Domicià, l’emperador adoptà un

talant més autocràtic i antisenatorial. Morí víctima d’una conjura.

Aquest cop el Senat reaccionà amb rapidesa i nomenà emperador un vell i distingit senador,

Marc Cocceu Nerva (96-98 dC). La continuïtat de les institucions imperials quedava

garantida per l’adopció per part de Nerva d’un intrèpid i carismàtic general d’origen

hispànic, Marc Ulpi Trajà. Durant el principal de Trajà (98-177 dC) hi hagué una forta

entesa entre l’administració imperial i el Senat, fins al punt que Trajà fou anomenat optimus

princeps, “el millor dels prínceps”.

En sintonia amb la revalorització política de l’experiència augustea per part de la dinastia

flàvia, la literatura d’època flàvia, especialment la poesia, enllaça directament amb els

clàssics de la fi de la República i d’època d’August, renunciant a la reacció anticlàssica que

havia caracteritzat la prosa i la poesia d’època julioclàudia. Amb Nerva i amb Trajà,

s’ampliaren els marges d’actuació dels intel·lectuals. Fruit d’aquest clima de major

tolerància, és la gran obra de l’historiador Tàcit, obertament crític amb la institució

imperial.

Època medioimperial

De la mort de Trajà a la batalla del pont Milvi (117 – 312 dC)

Durant el govern de l’emperador Trajà, s’havia aconseguit un cert consens i col·laboració

entre l’emperador i la classe senatorial, entesa que havia de perdurar amb la resta dels

emperadors que succeïren Trajà i que conformen l’anomenada dinastia antonina: Adrià

(117-138 dC), Antoní Pius (138-160) i Marc Aureli, l’emperador filòsof (160-180); aquest

clima de col·laboració fou trencant en els darrers anys del principat de Còmode, fill de

Marc Aureli (180-193), finalment assassinat. El tro dels antonins fou ocupat per una

dinastia d’origen africà, els Severs, conformada per Septimi Sever, Caracal·la, l’excèntric

Heliogàbal i finalment Alexandre Sever, que perdurà fins al 235 dC. A partir d’aquesta data

s’inicià un període d’anarquia política i militar (235-284 dC), que només trobà fi amb

l’adveniment de l’emperador Dioclecià (285-305 dC). Aquest emperador dugué a terme una

sèrie de reformes polítiques, institucionals i econòmiques que intentaren de salvaguardar

l’imperi. En efecte, disposà que l’Imperi fos governat simultàniament per dos Augusts i per

dos Cèsars (per això, els sistema fou anomenat “Tetrarquia”, és a dir, “quatre governants”),

que es dividirien les zones d’actuació. La tetrarquia resistí poc temps, ja que el 312 dC

Constantí el Gran, fill d’un d’aquests tetrarques es convertí en senyor absolut de les

províncies d’Occident. El 324 dC esdevingué senyor de tot l’Imperi, en derrotar Licini,

senyor de l’Orient.

Des del punt de vista artístic, cal destacar un creixent “funcionarització” de l’activitat

literària, unida a una inexorable i irremeiable decadència de la literatura en llengua llatina,

que contrasta amb la situació d ela literatura grega.

La revifada de la literatura grega

La literatura grega experimenta una brillant revifada amb els autors de la segona sofista, els historiadors

Plutarc, Flavi Arrià, Apià d’Alexandria, Dió Cassi, els filòsofs Marc Aureli, Plotí o Porfiri, els oradors

Favorí d’Arles i Eli Arístides, el biògraf Diògenes Laerci, el narrador Llucià de Samosata, Longus o

Jenofont d’Efes o Pausànies, autor d’una mena de guia turística de Grècia.