guió visita lliure

Material creat per: Montserrat Fontseca, Mercè Soler de Morell, Eduard Morera, Lourdes Masó, Margarita Saiz, Mita Riuró i Carme Puigderrajols. Curs de formació de mestres: Activitats Didàctiques Catedral de Girona 2008-2009.

GUIA DE LA CATEDRAL DE GIRONA PER AL MESTRE/A

GUIA EXTERNA

La Catedral és l’església més important de la ciutat i de

tot el bisbat de Girona.

Cada poble i cada barri té la seva parròquia,i per tant, cal

dir que la Catedral és l’església de tots els gironins i

gironines.

Si arribem, a peu, des de la

plaça de la catedral, a ponent,

l’edifici ens ofereix una vista impressionant. En aquest punt

elevat de la ciutat de Girona s’alça ”La Seu” ( iniciada el segle

XI) de forma vertical i massissa.

Des d’aquest punt podem veure la façana principal i el

campanar elevats damunt d’una gran escalinata (s.XVII), de

noranta esglaons i tres replans, amb sis terrasses laterals,

embellida amb balustres i esferes decoratives. Aquesta

escalinata és una de les més grans de l’art barroc.

Pel que fa a la façana, d’art barroc (s. XVII , XVIII), pren l’estructura

d’un retaule simètric, amb els seus habituals elements: columnes,

entaulaments i frontons.

En aquest retaule i a banda i banda de la

porta hi podem contemplar dues imatges

dels Apòstols prínceps de l’església: Sant

Pere, amb les claus, i Sant Pau, amb

l'espasa (obra de Josep Mª Bohigas).

Damunt d’aquests hi ha dos pisos més

d’imatges; així, al primer pis, a banda i banda, Sant Josep (amb

la vara florida) i Sant Jaume (amb vestit de pelegrí) (obra

d'Antoni Casamor). Al centre, una imatge de la Verge Maria amb

el Nen (obra de Jaume Busquets).


Al segon pis, Sant Joan Evangelista, amb l’àliga que li és emblema, i Sant Narcís, patró

de la ciutat i de la diòcesi, amb la mitra i el bàcul (tots dos de Domènec Fita).

Finalment la rosassa, amb les escultures que l’envolten (les tres virtuts teologals: Fe,

amb els ulls embenats; Esperança, amb una àncora; i Caritat, amb un calze) obra de

Pere Costa. Les últimes obres de restauració, que s’han fet a la façana, daten de l’any

2002. (Més informació sobre la façana a la guia del mestre de Batxillerat).

EL CAMPANAR

L’obra va ser iniciada per Joan Balcells, mestre major de l’obra de

la catedral de Girona. Ell va presentar el projecte l’any 1580, però

no va ser fins ben entrat el segle XVIII (1751) que s’acordà

continuar la construcció del campanar i aixecar la planta vuitavada

d’estil neoclàssic (l’octògon irregular que té avui).

La torre té uns 67 m d’alçada; sobresurt de la cornisa que corona la

façana i sosté en la seva cúpula un àngel de bronze que fa de

penell..

L’antiga imatge, destrossada pel pas del temps, va ser substituïda per una altra obra

feta també de bronze per Ramon M. Carrera l’any 1968.

El campanar, actualment, conté sis campanes, i d’entre elles cal destacar la Beneta

construïda el 1574 (coneguda com el “Bombo”), que és la que toca les hores.

LA PLAÇA DELS APÒSTOLS.

L’altra vista de la catedral és, vorejant el campanar, des de la

Plaça dels Apòstols, situada al sud de l’edifici. Des d’aquí es pot

veure millor el volum i la potència de la construcció gòtica , amb

els seus contraforts massissos.

Si triem un segon camí per arribar a aquesta plaça, el que passa

pel costat de les escales, voregem una gran cisterna construïda a

principi del segle XVI. El xamfrà d’aquesta hi ha una font

presidida per la imatge de la Mare de Déu anomenada “La Mare

de Déu de la Pera”.


Va ser al primer terç del s. XVI quan es va iniciar un dels canvis

urbanístic més notable del Renaixement gironí i va ser quan es va

crear aquesta plaça i on podem veure el pou que hi ha just al peu

del campanar.

La porta dels apòstols dona nom a la plaça, on sabem

treballaven els picapedrers i els constructors de la catedral gòtica.

La porta que veiem ara es va iniciar vers l’any 1370. Els autors

d’aquesta, Pere Sacoma i Guillem Morell, la van deixar

inacabada a l’alçada dels dotze dosserets de les dotze

fornícules. Les estàtues, de terracota, que representaven els

dotze apòstols van ser destruïdes l’any 1936. Només dues, Sant

Pere i Sant Pau, es van salvar i es poden trobar a l’entrada de les

sales capitulars.

L’obra de la porta es va reprendre l’any 1975.

Tancant la plaça per l’est hi trobem el Palau episcopal, actual

seu del Museu de l’Art de Girona, que exposa les peces del

Museu Diocesà de Girona.

ABSIS EXTERIOR DE LA CATEDRAL

Si seguim el camí pel carrer que passa

per sota del palau episcopal, podrem

veure i resseguir l’absis gòtic, just a la

zona est de la catedral.

La diferència de nivell entre el carrer i el

sòl de l’absis, respon a una fondalada natural. Aquí

antigament, hi hagué un cementiri de la seu, el més antic.

La contemplació de l’absis des d’aquest desnivell és difícil de

trobar en altres llocs i gràcies a aquest fet la perspectiva

d’aquesta zona és excepcional. Es poden veure els

contraforts i els finestrals així com els arcbotants, poc

desenvolupats.


FAÇANA NORD DE LA CATEDRAL.

Si entrem pels Jardins de les Francesa,

a la dreta de l’absis, podrem veure la

capella conventual (del culte diari),

darrera la qual hi ha el claustre de la

seu. Adossada a la gran nau de la

catedral, veurem la “Torre de

Carlemany”, un dels dos campanars de la seu romànica.

Aquesta façana, de gran bellesa, es pot contemplar amb gran

detall des d’una de les vessants de la muntanya de Montjuïc.

GÀRGOLES

Al costat de la torre, al capdamunt a mà dreta, destaca l’única gàrgola amb figura

humana de la catedral.

La imaginació popular hi ha volgut veure una bruixa. Protagonista d’una de les

llegendes lligades a la catedral.

Quan plou, la immensa teulada de la Catedral rep molta

quantitat d'aigua, que acabaria ensorrant el sostre si no

es desviés fora. En els edificis gòtics, aquesta feina de

treure de les teulades de l'aigua de la pluja

s'encomanava a una mena de canals de pedra, sortints,

anomenades gàrgoles, que recullen l'aigua i l'envien

directament al carrer.

Aquestes gàrgoles a vegades eren purament funcionals, però vegades tenien

decoracions vegetals o prenien forma d'animals, monstres o persones. A la catedral de

Girona, les gàrgoles, no tenen figura humana, amb una sola i rara excepció: al costat

de la torre de Carlemany, sortint directament de la paret, una figura humana de pedra,

amb llarga vestimenta, amb el cap cobert i un rotlle de pergamí a les mans

(probablement representa un profeta), obre perpètuament la seva boca per vomitar les

aigües de mil pluges.

Aquesta singularitat li ha donat un caràcter misteriós que, amb el temps, ha generat

una de les llegendes més conegudes de Girona:


Segons aquesta llegenda, hi havia a Girona, temps era

temps, una dona dedicada a les diabòliques arts de la

bruixeria que, per tal de mostrar el seu odi a la religió,

tenia el mal costum de llançar pedres contra el temple

catedralici.

Segons altres versions, les pedres les llançava al pas de

la processó de Corpus. En tot cas, la seva dèria era

apedregar els símbols religiosos. I un bon dia, i per obra

divina, la bruixa es va convertir en pedra i la van posar a

la part més alta de la paret del temple perquè de la seva

boca no en sortissin renecs o malediccions, sinó

únicament aigua neta caiguda dels núvols. I la van posar

mirant perpètuament cap a terra, sense poder girar la

vista cap al cel. Una cançoneta popular explica ingènuament la maledicció divina:

Pedres tires, pedres tiraràs, de pedra quedaràs.

GUIA DE LA NAU

Entrem a la catedral per l'entrada lateral. L'església és el lloc central del conjunt

catedralici i de la vida litúrgica diocesana.

PORTA DE SANT MIQUEL

Ens aturem a l'espai que permet comunicar l'església, el claustre i

les sales capitulars. Ens fixem amb la porta que dóna excés a

l'interior de la nau. És la Porta de Sant Miquel, plenament gòtica,

ja dins del segle XVI (fou acabada vers el 1529). Havia estat un

accés des de l'exterior i substitueix, de fet, l'entrada nord que la

catedral romànica ja tenia en aquest sector.


Les arquivoltes exteriors són senzilles i al timpà hi ha una imatge

del sant arcàngel guerrer. A l'espai quadrat cal destacar la volta

de creueria, amb cinc claus de volta: una de central amb el Pare

Etern i quatre al seu voltant, amb estrelles ornamentades de cinc

puntes.

Una possible opció, en aquest espai, és la de demanar als

alumnes que observin amb atenció les arquivoltes per a

descobrir-hi l'estàtua d'un falcó. Aquest falcó es troba a la

part superior de l’arquivolta de la dreta (situats en direcció

a la nau interior).

Una vegada descobert el falcó, podem explicar-ne la llegenda.

L'amo del falcó, Ramon Berenguer II, comte de Barcelona,

anomenat Cap d'Estopes per la frondositat i força del seu cabell

ros, va ser assassinat pel seu germà, Berenguer Ramon, mentre

tots dos estaven de cacera. El falcó va indicar el lloc on havia

quedat el cadàver als qui buscaven al compte, va seguir el fèretre

fins arribar a la catedral de Girona i, mentre feien el funeral, va

treure la corona del cap del fratricida. Així tothom va saber el que

havia passat. Després, el falcó va morir als peus del cos del seu

amo. Com que el van considerar un heroi, ha estat immortalitzat en

pedra a la catedral.

Entrem a la nau i ens podem aturar per contemplar la

gran rosassa oriental (per damunt de l’altar), amb la

imatge de sant Miquel Arcàngel (1705-1706). Podem fer

notar la diferència de veure-la des de l'exterior o des de

l'interior.

També podem observar la

rosassa de la façana

occidental, sobre la porta d’entrada. La decoració de l’orla és

idèntica a la rosassa de Sant Miquel però al centre hi ha la

imatge de la Mare de Déu Assumpta, obra del barceloní

Francesc Saladriga. S’instal·là a finals del 1732.


NAU

Continuem a l'espai de l'interior de l'església catedral i ens

col·loquem darrere la porta principal. Aquí podem mantenir

uns moments de silenci, atents, un temps adequat a les

característiques de cada grup, per captar les sensacions

que pugui produir. Podem suggerir als alumnes que utilitzin

tots els sentits per copsar-les: vista, oïda, olfacte,

sensacions interiors...

Podem demanar-los, després, que comparteixin

l'experiència amb els seus companys expressant oralment

allò que han observat, què han notat o sentit, el que els ha

sorprès, el que els ha agradat o desagradat...

Alguns aspectes que podem tenir en compte:

Contrast entre l'exterior i l'interior en quant a la llum, el color, l'olor, la temperatura, la grandària, el so...

Podem fer notar que totes aquestes característiques conviden al recolliment interior i a una certa intimitat.

Podem donar algunes informacions bàsiques: Aquest gran espai és la nau i és el lloc central

del conjunt de la catedral i també de celebració del culte.

La nau és gòtica i és la més ampla del món en el seu estil, de gairebé 23 (22,98 m.) metres. Té una alçada de 35 metres i fou iniciada a mitjan s. XIV i acabada l'any 1606. Consta de quatre tramades amb les seves grans claus de volta.

o Els murs interns són senzills i sobris. En el nivell inferior hi ha diverses capelles que feren construir diferents benefactors. En un altre nivell s'observen els vitralls (més endavant en comentarem algun amb més detall).


MAQUETES DE LES ETAPES DE LA CONSTRUCCIÓ DE LA CATEDRAL

Ens podem acostar a les maquetes col·locades darrere de la part posterior de l'orgue i

observem com ha anat canviant aquest centre de culte al llarg dels anys. A les

mateixes maquetes podem llegir com ha anat evolucionant. (A la guia del mestre de

Batxillerat es pot trobar informació ampliada).

ORGUE

Aquest volum cúbic que veiem al centre de la nau és l'orgue.

És l'orgue de tipus romàntic més important de Catalunya. Va

ser fabricat entre 1941 i 1944 per Salvador Aragonès. Està

situat aquí perquè abans hi havia el cor de la catedral, des

d'on es cantaven els salms i els himnes, que

s'acompanyaven amb l'orgue.

PRESBITERI I VITRALLS

Ens dirigim als primers bancs i, si

ens ve de gust, podem seure per

continuar més còmodament. És un

bon lloc on podem tornar a demanar

als alumnes que mantinguin una

observació atenta i silenciosa del

presbiteri i la unió de la gran nau gòtica amb aquesta

estructura més petita. Després d'un temps prudencial podem

donar-los l'opció per expressar les seves impressions.


Informacions possibles a tenir en compte:

Unió de la gran nau gòtica amb l'estructura més petita. La capçalera, part més antiga de la catedral gòtica alçada entre el 1312 i el

1350, és una estructura que té tres naus: les dues laterals continuen per darrere de l'altar major tot creant un passadís (deambulatori o girola) amb nou capelles.

La nau única és més alta que les tres anteriors. Finestrals amb vitralls. Els més antics són els dos més orientals del mur sud, els

de la dreta mirant al presbiteri. Són els dels Apòstols (els principals deixebles de Jesús) i el de les Sibil·les (endevines del món grecoromà en què l'Església reconegué anuncis remots de la vinguda de Crist). Aquest últim també incorpora figures dels quatre evangelistes i quatre sants.

Altar major o presbiteri, tancat per reixes de forja de 4'5 metres d'alçada. Sota seu hi ha les restes, no visibles, de l'absis de la catedral romànica. L'altar major és el centre de la litúrgia de la catedral. Hi ha diferents elements:

Altar: ara n'hi ha un fora de les reixes, però l'altar antic de la catedral, una taula rectangular de marbre blanc que ja presidia la catedral romànica del S. XI, es trobava al mig d'aquest espai

tancat per les reixes, i es cobria amb un baldaquí (o sostre aguantat per quatre columnetes) de plata, del segle XIV. Aquestes peces antigues es troben pendents de nova col·locació, de manera que l'altar cúbic de fora les reixes exerceix la funció de centre principal de a litúrgia de la Catedral, taula damunt de la qual se celebra l'Eucaristia.

Cadira de Carlemany: és un setial de marbre pirinenc del

S.XI que també procedeix de la catedral romànica. La

càtedra, que dóna nom a la catedral, és el seient des d'on

el bisbe predica i ensenya la fe.

Retaule d'orfebreria: és una obra d'argent, or, esmalts i pedreria dividida en tres pisos que data del S. XIV. Els retaules servien per ornamentar l'altar amb episodis de la vida de Crist (com en aquesta peça), de la Mare de Déu i dels sants. En època barroca, els retaules van créixer fins abastar tota la paret de les capelles.


GIROLA

Ens dirigim cap a la dreta per passar per darrere de l'altar, per davant les capelles de

la Girola. Són capelles que van fer-se perquè hi havia gent que les pagava, els

beneficiats o promotors. A la zona de l’altar, com també davant d’algunes capelles, hi

trobem les sepultures dels bisbes; a l’entorn de la nau, incloent la girola, la majoria

d’enterraments corresponen a canonges. (Més informació sobre les capelles a la guia

de Batxillerat)

Continuem fins arribar a la capella més gran, ja quasi al final de la Girola.

Aquesta capella és un lloc de pregària especial: hi té lloc el culte diari

dels canonges, i la resta del temps també es

lloc de recolliment perquè hi ha la Reserva de

l'Eucaristia, és a dir, el Sagrari de la catedral.

Ens podem fixar en el sepulcre i l'estàtua jacent

situat a la part superior de l'entrada de la

capella conventual. És la imatge completament armada de

Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, anomenat Cap d'Estopes, que morí el 1082.

Aquí es pot recordar la llegenda del falcó, que era propietat d'aquest comte. El

sepulcre és d'alabastre.

RETAULE DE SANT NARCÍS

Ens aturem davant de la propera capella, dedicada als sants

Andreu i Restitut (S. XIV) Aquí hi ha l'esplèndid retaule de Sant

Narcís (S. XVIII), bisbe i màrtir, patró de Girona. La tela lateral de

l'esquerra il·lustra el martiri de St. Narcís mentre presidia una

missa, i la de la dreta el miracle de les mosques. És un lloc adient

per explicar-la.


La llegenda del miracle de les mosques ens fa remuntar fins a

l'any 1285. Aquell any, durant el setge de Girona per part de les

tropes del rei Felip III de França, anomenat l'Ardit, alguns soldats

francesos van entrar a l'església de St. Feliu i van profanar la

tomba de St. Narcís, on hi havia el seu cos incorrupte. Davant

d'aquell insult, el sant decidí castigar els atacants: del sepulcre

van començar a sortir mosques i més mosques de grans

dimensions i de colors variats, que van picar els francesos i els

seus cavalls fins a provocar una gran mortaldat en l'exèrcit

invasor. Els atacants, finalment, s'hagueren de retirar cames ajudeu-me, i el mateix rei,

malalt, va morir mentre travessava els Pirineus.

Sortim per la mateixa porta d'entrada i ens dirigim al claustre.

EL CLAUSTRE

Acabada la visita de l’església, tot tornant per la porta de

Sant Miquel, accedirem a visitar el magnífic claustre del

segle XII.

El mot claustrum designa un lloc tancat, físicament separat.

Inicialment estava previst que els canonges visquessin en

comunitat en el mateix recinte. Les catedrals adoptaven

sovint una estructura similar a la del monestir, articulat al

voltant d'un pati que servia per connectar les dependències de vida comuna entre si i

amb l’edifici de culte. D’aquesta manera, aquest pati

distribuïdor passà a ser anomenat, per si mateix, el claustre.

El claustre agrupava al seu entorn les estances comunitàries

oficials dels canonges: al sud, la sala capitular, a l’est, el

dormitori (després sagristia), a l’oest, un celler a la planta

baixa i, finalment, al nord, en un pis alt, l’estança que va ser

la biblioteca de la seu. Aquestes dependències estaven

comunicades entre sí a través d’un pati celobert i més tard

es van construir les quatre galeries porxades que

contemplem.


Cal destacar la decoració escultòrica de capitells i

impostes, que consta bàsicament de tres menes de

temes: escenes de l’Antic i del Nou Testament,

escenes aïllades amb humans i animals, i finalment,

motius vegetals i geomètrics.

El claustre solia ser un lloc privilegiat per als

enterraments del clergat catedralici, generalment de canonges. Durant el recorregut

pel claustre estarem trepitjant làpides de canonges.

L’accés actual del claustre ens convida a passejar tot

seguint un circuit en sentit contrari a les agulles del

rellotge.

Des del centre del pati claustral és perfectament

visible la façana nord de la catedral i, especialment,

la torre de Carlemany, que fou en realitat un dels

dos campanars de la catedral del segle XI. La torre

ens ofereix molt netament els arcs de mig punt.

El centre del pati també és un bon indret per contemplar la

gàrgola de la Bruixa (podeu explicar aquí la llegenda, si no ho

heu fet abans).

A l’angle nord-oest, al replà de l’escala, es pot observar una

antiga obertura de mitjan del segle XVI amb la inscripció domus

canonice (casa de la canònica): és el testimoni de la remota

condició del claustre com a lloc de residència dels canonges.

Pel que fa a les galeries,

construïdes a finals del segle XII, podem observar

les dobles columnes que sostenen els arcs de mig

punt amb capitells decorats d’imatges florals o

bíbliques.

En el centre veiem el pou. Des del pati apreciem la

torre de Carlemany, de planta quadrada amb 7 pisos

d’altura. Data del segle XI i és una construcció del primer art romànic català.


EL TRESOR DE LA CATEDRAL

Un cop recorregut el claustre, a la sortida ens aturem al Tresor capitular, una exposició

de peces que al llarg dels segles han servit o serveixen encara per al culte litúrgic. Dins

les seves sales es poden contemplar peces com creus processionals, la custòdia per a

la processó del Corpus, retaules o fragments de retaules d'entre els segles XV i XVIII,

reliquiaris, calzes, frontals d'altar i altres objectes destinats al culte.

La peça més important del tresor es troba a la darrera sala: el Tapís de la Creació. És

un brodat de finals del S. XI o principis del XII, una

de les mostres més antigues de teixit sumptuari

de l’Europa Medieval. Es va restaurar el 1952.

La creació és representada mitjançant un cercle

amb la imatge creadora de la Maiestas Domini

(Crist en un tron, com a Déu i Senyor), en aquest

cas representat sense barba.

El cercle més gran és dividit en vuit parts, amb diferents escenes de

la Creació segons el Gènesi: l’Esperit planant sobre les aigües, els

àngels de la llum i de les tenebres, la creació del firmament, la

separació del firmament i les aigües, la creació dels astres celestes,

la creació dels animals de la terra, el cel i el mar i, finalment, la

creació de l’home i de la dona.

Entre el cercle gran i la sanefa, als quatre angles, s’hi representen els quatre vents amb

personatges alats que bufen unes trompetes i dirigeixen els vents en totes direccions.

Aquest conjunt està envoltat per una cinta perimetral on hi ha escenes relatives al pas

del temps: l’any, les estacions, els mesos i els dies de la setmana. Falten algunes

escenes que s'han perdut amb el pas del temps.

Al mig de la cinta superior, l’any és representat per un vell amb barba que té a la seva

mà esquerra una roda i a la dreta un bastó. S’hi veu amb claredat la inscripció Annus.


El sol

La tardor és representada per un home que recull el vi. L’ hivern és representat per una

figura que s’escalfa al cantó d’una llar. La primavera, per un home en actitud de cavar

la terra. L’estiu, un home amb els estris de llaurar o de batre amb la mà.

El Sol i la Lluna representen el diumenge i el dilluns. En

el Tapís hi havia altres astres que representaven la

resta de dies de la setmana.

També hi ha figures que, probablement, representin

Samsó i Abel. També hi ha dos dels quatre rius del

Paradís: Geon i, possiblement, Fison.

Els mesos estan representats per algunes de les coses que hi passen o de les

activitats que s'hi realitzen. Aixi, febrer té un cap fantàstic que bufa i un home porta

lligades amb un bastó unes peces de caça. S’hi llegeix, igualment, el mot Februarius.

En el mes de març, un home té a la seva mà esquerra una granota i a la

dreta una serp apretada. Es llegeix Marcius, i frigus (fred) damunt del

cap. Als peus hi ha un animal amb la paraula ciconia (cigonya).

L’any Tardor Estiu

Març

Riu Geon

Primavera Hivern


En el mes d’abril hi ha uns arbres florits i uns animals que llauren la terra.

Hi ha el mot aprilis.

Pel maig hi un jardiner, un jardí de flors i uns arbres. Llueix el sol i hi ha

les llegendes Sol i Maius.

El juny, un pescador acaba de treure el peix de l’aigua. Es repeteix el sol

lluent i hi diu Sol i Junius.

La franja inferior és incompleta. S’hi veuen unes escenes sobre fons

vermell que corresponen a la història de la troballa miraculosa de la Vera

Creu de Jesucrist. S’hi reconeix l’escena de l’emperadriu santa Helena i

el jueu Judes que la va ajudar a trobar-la. Al mig s’hi endevina una gran

creu i una corona que, probablement, pertanyen a una imatge de

l’emperador Constantí amb la Vera Creu al coll.

Abril

Maig

Juny

Documents

guió visita lliure