Ciència en catalàVI Premi Arrelats

Hivern de 2006Difusió gratuïta

enREVISTA DE LA XARXA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA DE LA UB

XARXAÕT9

Ciència en catalàVI Premi Arrelats

Infor

macio

ns

VII Premi Arrelats de narrativa breuTemàtica: contes escrits, en prosa i en llengua catalana, sobre viatges,

reals o imaginaris

Destinataris: alumnat de la UB de qualsevol cicle

Premi: un viatge a l’Alguer de sis dies per a dues persones

Termini: 14 de març de 2007

Lloc de recepció dels relats: Serveis Lingüístics (Melcior dePalau, 140, 08014 Barcelona) o seus de les comissions dedinamització lingüística dels centres (www.ub.edu/xdl)

Podeu consultar les bases a www.ub.edu/xdl/arrelats.

II Premi Maria-Mercè Marçal de poesia universitàriaTemàtica: qualsevol forma de creació poètica

Destinataris: alumnat de la UB de qualsevol cicle

Premi: cap de setmana de descoberta aeropoètica dels paisatges de Maria-Mercè Marçal

Termini: 14 de març de 2007

Lloc de recepció de les obres: Serveis Lingüístics (Melcior de Palau, 140, 08014Barcelona) o seus de les comissions de dinamització lingüística dels centres(www.ub.edu/xdl)

Podeu consultar les bases a www.ub.edu/xdl/poesia.

IX Premi Pensa d’assaig filosòficTemàtica: treballs d’assaig escrits en llengua catalana que tractin qualsevoldimensió del pensament filosòfic

Destinataris: alumnat de la UB de qualsevol cicle, en dues categories: la de llicenciatura i la de doctorat

Premi: categoria de llicenciatura: 250 €; accèssit: 150 €; categoria de doctorat:300 €; accèssit: 200 €

Termini: 19 de febrer de 2007

Lloc de recepció dels relats: secretaria de la Facultat de Filosofia (Montalegre, 8, 08001 Barcelona)

Podeu consultar les bases a www.ub.edu/xdl/pensa.

FONDÀRIA

El llenguatge científic vist per un treballadorde la ciència.Josep Vigo

Per un espai científic (en) català.Xavier Vila

El català i les ciències socials.Miquel Caminal

OPINIÓ

Classes futures 2010.Mariano Panzano

L’art de la vida.Alfred Verdaguer

L’ALTRA VIDA DE L’ESTUDIANT

Màgica Oz. Part 1: L’inici de tot plegat. I res més.Anna May

SEPARATA

París i el príncep del món.VI Premi Arrelats de narrativa breu 2006.Leticia Garrido

QUEDEM AL BAR

El català a la ciència.Alfred Verdaguer, Jordi Puig, Laia Hernàndez

L’ENTREVISTA

Quatre paraules amb… Tomàs Molina. Boi Sagarra

32

20

14

13

12

12

10

7

4

SUMARI -9

Hivern de 2006

Consell de Redacció (Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB): Josep Cara, Georgina Castellà, Mercè César, Laia Hernàndez,Montserrat Lleopart, Jordi Matas, Joan Mulero, Mariano Panzano, Conxa Planas, Jordi Puig, Boi Sagarra, Alfred Verdaguer.Coordinació: Josep Cara, Georgina Castellà, Montserrat Lleopart.Col·laboradors d’aquest número: Miquel Caminal, Pep Cara, Laura Casal, Georgina Castellà, Mercè César, Joan Cirera, EsteveFarrés, Antònio Garcia, Leticia Garrido, Eva Gomàriz, Francesc Gonzàlez, Anna Grau, Toni Hermoso, Laia Hernàndez, MontserratLleopart, Marina Lloberes, Gabriel Martí, Anna May, Tomàs Molina, Mariano Panzano, Maria Pocoví, Jordi Puig, Boi Sagarra, JoanVallès, Alfred Verdaguer, Xavier Vila, Josep Vigo.Revisió lingüística: Serveis Lingüístics de la UB.Edita: Serveis Lingüístics de la UB.Disseny de la capçalera: Laura Velasco. Dibuix de la portada: Marta Montori.Disseny, edició i maquetació: L’apòstrof, SCCL. Versió digital: http://www.ub.es/enxarxatImprimeix: Gramagraf SCCL.DL: B-22352-02ENXARXA’T té una periodicitat semestral. Els articles de la revista reflecteixen exclusivament l’opinió de qui els signen. Per participar en el proper número o publicar una carta d’opinió, escriu-nos a enxarxat@ub.edu.Amb el suport tècnic dels Serveis Lingüístic de la UB. Amb la col·laboració del Vicerectorat de Relacions Institucionals, Comunicació i Política Lingüística, Vicerectoratd’Estudiants de la Universitat de Barcelona i del Departament d’Educació i Universitats de la Generalitat deCatalunya.

FORA D’HORES

Zona de músicaUn que de tonto no en té ni un pèl: Estanislau Verdet.Esteve Farrés

La pluja no va fer apagar la música.Josep Cara

Què és Tercera Via?Eva Gomàriz

Zona de lecturaEl còmic: un gènere per al segle XXI (II).Gabriel Martí

El sofà literari‘Cireres’.Laura Casal

Zona de cinemaSalvador Puig Antich.Mercè César

Zona mediàticaA estones lliures: les ràdios lliures.Pep Cara

CiberzonaEl Firefox 2.0: la nova generació.Toni Hermoso i Anna Grau

30

29

28

27

26

24

Els continguts d'ENXARXA'T estan subjectes a la llicència deCreative Commons Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual. Les condicions de la llicència es troben ahttp://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.5/es.

núm. 94

Per començar haig de dir que no sóc pas expert enllengua i que, professionalment, m’he especialitzat enun camp molt concret de la biologia. Malgrat aquestes

limitacions, vull suposar que els comentaris que faré acontinuació poden ser útils per als científics, actuals o futurs,molts dels quals es troben, o es trobaran, en una situaciósemblant a la meva.

Estructura del llenguatge científic. Abans d’emprarqualsevol mena d’eina, de màquina o de giny, cal saber dequines parts consta i com s’ha de manipular. Doncs si elllenguatge és una eina de pensament i de comunicació, pertal de treure’n el màxim profit, s’ha de conèixer com estàconstruït i com s’ha de fer servir.

Com que la ciència (incloent-hi la tècnica, que no és altra cosaque la seva aplicació) s’ocupa d’objectes i de fenòmensespecials, requereix un llenguatge especialitzat. D’unabanda, necessita una terminologia particular, i exigeix, o liconvenen, unes formes d’expressió determinades. De l’altra,cal que el discurs científic sigui adequat a allò que volcomunicar. Repassaré breument els tres punts aquísubratllats.

La terminologia particular. Aquest és un dels trets mésdirectament evidents del llenguatge científic i que mésdiscussions ha suscitat entre els científics i els lingüistes.Sobretot en els darrers temps, en què l’avenç de les ciènciesi el naixement de disciplines i tècniques noves han obligat acrear milers de termes i a establir un munt de significatsespecials, és a dir, a formar contínuament neologismes.

No entraré gaire en la casuística de la neologia, que el lectorinteressat podrà trobar en diverses obres especialitzades (perexemple, en Bolòs, 1985; Cabré, 1992; Riera, 1992, 1994,1998; Marquet, 1993; Fundació Joaquim Torrens Ibern,2003; Observatori de Neologia, 2004). Recordaré, sim-plement, que hi ha tres procediments bàsics de formació deneologismes: la creació de termes nous a partir de les

llengües actuals o de les llengües clàssiques (neologismes decreació), l’atribució de nous significats a mots de la llenguacomuna (neologismes semàntics) i l’apropiació directa oindirecta del lèxic d’altres llengües actuals (adaptacions imanlleus).

Els neologismes creats a partir de la llengua actual són devegades fàcilment entenedors, com pot ser el cas demostratge, comptagotes, sostenibilitat o codificació. Altresvegades el seu significat no és directament comprensible,com passa, per exemple, amb any llum, circuit integrat oradiància.

Els termes d’origen grecollatí són molt corrents, i resultenespecialment abundants en la biologia i en les ciènciesmèdiques, el llenguatge de les quals es va formar de bonahora. N’hi ha exemples quasi infinits: metamorfosi, espec-troscopi, febrífug, ecologia, micoriza, televisió, cromosoma,hidròlisi… Els mots provinents enterament del llatí (comés ara pisciforme, perennifoli o intravenós) no solenplantejar problemes greus de comprensió per als parlantsde llengües neollatines com el català. Pel que fa als motsd’origen grec, la dificultat de comprensió es pot pal·liarconsiderablement fent l’esforç de conèixer el significat delselements que més correntment hi intervenen. Als meusalumnes de la Facultat de Biologia, solia traduir-los elstermes o els components grecs més freqüents la primeravegada que apareixien, i ells mateixos comprovaven queconeixent-ne no més d’una cinquantena eren capaços dedescobrir el significat de molts termes nous sense gairesexplicacions.

Les paraules construïdes a partir de condensació d’altresnomés es poden entendre coneixent-ne l’origen. Perexemple, cal saber que transistor és una fusió abreujada del’expressió anglesa transfer resistor o que mòdem prové demodulator-demodulator. Més incomprensibles resulten alprimer cop d’ull els mots nous obtinguts de sigles, com és araradar (radio detecting and ranging).

El llenguatge científicvist per un treballadorde la ciència

desembre-06 5

Pel que fa als neologismes semàntics, tenen l’avantatgeque són termes ja existents en la llengua d’ús, però elproblema que cal conèixer bé el significat que se’ls dóna encada disciplina. És el cas de gelada i glaçada enmeteorologia, canya en botànica o soca en microbiologia.

Els termes manllevats o traduïts d’altres llengües actualss’han fet cada cop més freqüents en els últims decennis. Lamajoria provenen de l’anglès, i n’hi ha sobretot en lesciències tècniques i aplicades. Aquesta mena de neo-logismes ocasionen molts maldecaps als lingüistes, ques’esforcen per donar-los una forma adient a la llenguad’arribada o per fer-ne una transcripció correcta. Lestraduccions o adaptacions, si són passablement ben fetes,per exemple, banc de dades (data bank), adjunt(attachment), cèl·lula mare (mother cell)…, no tenen gairesproblemes. Els calcs, és a dir, les imitacions d’una altrallengua seguint-ne incorrectament el model (fertilització del’ou, per fecundació de l’òvul; malaltia de l’om holandès,per malaltia holandesa de l’om), creen confusió ienlletgeixen el llenguatge especialitzat. Quant alsmanlleus, de vegades poden ser adaptats fàcilment a lallengua d’arribada (casset, escàner, clicar, flaix…); enaltres casos conserven molt de temps la forma original(software, feedback…) abans que els experts proposinalguna adaptació genuïna (programari, retroacció…) i queels usuaris l’acceptin.

El científic ha de ser conscient de la complexitat de laneologia i ha d’estar a l’aguait de les solucions que, davantd’un terme conflictiu, proposen els lingüistes experts.Diversos òrgans oficials estan compromesos en lanormalització de la terminologia en català i ofereixen ajut(en general, també a través d’Internet). I ho fa mésespecialment el TERMCAT, creat per conveni entre elDepartament de Cultura i l’Institut d’Estudis Catalans pertal de coordinar i potenciar les activitats en aquest camp;en el seu web es pot trobar informació extensa icontínuament ampliada.

Les formes d’expressió determinades. En gairebé totsels camps científics hi ha regles o normatives que obliguena utilitzar vocables o formes d’expressió prèviamentfixades. Un cas extrem és el dels símbols, que són formesabreujades de validesa universal; per exemple, Hg(mercuri), W (watt), rpm (revolucions per minut), ENE(est-nord-est)… I un altre cas semblant, el de les fórmulesmatemàtiques o químiques, que s’han d’ajustar a un modelpredeterminat. Hi ha també codis que estableixen la formacorrecta de certes denominacions, com és ara les regles denomenclatura química.

En un altre ordre de coses, existeixen també formesd’expressió complexes que són usuals en determinadesdisciplines i que convé adoptar amb poques variacions enbenefici d’una bona comprensió. Per exemple, lesdescripcions d’organismes vius, les definicions de lesentrades d’un diccionari o els raonaments matemàtics, quesegueixen unes pautes poc o molt definides.

El discurs científic. Com qualsevol forma de comunicaciólingüística, l’estil científic utilitza un registre particular.Ara bé, sigui quin sigui l’estil personal de cadascú, cal queel discurs tingui claredat i coherència, cosa que comporta,bàsicament, ordre en l’exposició, propietat del llenguatge iprecisió dels raonaments. En totes les llengües, i també encatalà, hi ha escrits científics fets amb rigor i bon estil. Lalectura d’aquests textos modèlics és el millor sistema peradquirir l’habitud d’escriure bé.

S’han d’evitar especialment les clàusules innecessàries i lesformes d’expressió llargues o indirectes. Fins i tot en unidioma tan poc donat a l’exageració com l’anglès s’insisteixen aquest aspecte. Els llibres d’estil donen exemplesd’expressions enfarfegades i de les formes equivalents mésconcises que les poden substituir; per posar-ne solamentdues mostres:in the view of the fact that becausethere can be little doubt that this is this probably is

Les llengües neollatines són més proclius a aquestsexcessos. El castellà literari fou deslliurat, des delcomençament del segle xx, del barroquisme que l’ofegava;però en certs àmbits, entre els quals el científic (i no diguemel jurídic), conserva encara, en paraules del filòleg GermàColón, “una pompositat poc escaient”. Fins i tot l’expressióformal no científica sol ser massa carregosa; tothom hasentit allò de “en breve va efectuar entrada por la vía cincotren tranvía procedente de…”, oi? Alguns científicscatalans poc experts tenen tendència a imitar aquesta menade llenguatge, i de vegades sembla ben bé que s’esforcin aconstruir frases tan enrevessades com puguin. En articlesanteriors (vegeu, per exemple, Vigo, 2002) he cridatl’atenció sobre aspectes concrets d’aquests mals usos, entreels quals:— la intercalació de locucions innecessàries (aquest factor

condiciona d’alguna manera el desenvolupament de…)— la utilització de verbs amb poca càrrega semàntica (un

cop hem realitzat el càlcul de l’índex d’afinitat…havent calculat l’índex d’afinitat…)

→

→→

núm. 96

— les frases preposicionals abusives (és un procés que té llocde manera molt lenta és un procés molt lent)

— l’ús dels adjectius major, menor, superior, inferior,millor, pitjor amb valor comparatiu, imitant un castellàsuposadament culte (un mètode que té major fiabilitat ique dóna uns resultats millors un mètode més fiablei que dóna més bons resultats)

Modernament el llenguatge científic català (i el d’altresparlars neollatins) es veu interferit també per l’anglès. Elsproblemes vénen sovint de la mala traducció dels termesanglesos propers morfològicament als existents en català,però de significat ben diferent (els false friends). Considereu,per exemple, el mal efecte que fa llegir:— hem testat (comprovat) els resultats i hi hem trobat

evidències (indicis) que donen consistència (coherència)a…

— una reacció ben balancejada (equilibrada)— el rang (l’interval) de variació dels resultats

La influència de l’anglès també ocasiona altres distorsions,com són el mal ús de les preposicions, l’abús de la veupassiva o la mala ordenació sintàctica (Els més notablesresultats de la nostra recerca són exposats en aquest article).

Altres falles que afecten alguns textos científics catalansprovenen, simplement, del desconeixement de la llenguanormal. I encara més, de la descurança amb què sovint es faservir, per contrast amb la cura que sol posar-se en utilitzaraltres idiomes. Insistiré en la conveniència de consultarsempre que calgui els diccionaris, com ho fan rutinàriamentmolts científics d’altres cultures.

Cal prendre consciència que el català és una llenguanormalitzada, rica i amb tanta capacitat expressiva comqualsevol altra. A més, té la virtut que permet construirfrases breus i molt precises. Pot ser utilitzada amb totaleficàcia en el camp de la ciència, però cal emprar-la amb ladignitat que es mereix tota llengua de cultura.

El futur del català científic. Tothom sap que l’anglès ésla llengua franca per excel·lència en el món científic actual.Els textos en anglès són llegits i entesos per un gran nombrede lectors i solen tenir molta influència en el món científic.Això no vol dir, però, que les altres llengües de cultura hagind’abandonar el camp de la ciència. Així ho entenen i hoprocuren la cultura alemanya, la francesa, la castellana…, i

altres de molta menys importància demogràfica, com sónara la danesa, la noruega o la txeca. La cultura catalana noen pot pas fer excepció. Més que més quan els escrits encatalà són els més fàcilment entesos pels parlants de totesles altres llengües romàniques.

Sense entrar en més disquisicions, crec que són ben vàlidesencara les propostes d’ús del català científic recollides en elManifest de Prada, del 1973, i en les resolucions del Congrésde Cultura Catalana del 1978:— L’ús del català en el treball científic és irrenunciable.— S’han de publicar preferentment en català els treballs de

recerca referits al nostre medi geogràfic.— Els treballs científics referents a temes universals,

independents del territori, s’han de publicarpreferentment en anglès (o en alguna altra llenguamajoritària), sense deixar de publicar-ne en catalàextrets o resums, si no el treball sencer.

— En el nostre àmbit cultural, la divulgació de la cièncias’ha de fer, evidentment, en català.

Josep VigoGrup de Recerca de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació de la Universitat de Barcelona

i Institut d’Estudis Catalans

BibliografiaBOLÒS, O. de. 1985. “Consideracions sobre la terminologiacientífica catalana i el seu ús”. Butlletí de la Institució Catalanad’Història Natural, núm. 50, pàg. 391-394.

CABRÉ, M. T. 1992. La terminologia. La teoria, els mètodes, lesaplicacions. Barcelona: Empúries.

CONGRÉS DE CULTURA CATALANA. 1978. “El català com a llenguad’expressió científica”. A: Congrés de Cultura Catalana. VolumI, Resolucions. Barcelona: Curial.

FUNDACIÓ JOAQUIM TORRENS IBERN. 2003. Diàlegs entorn delcatalà científic i tècnic (sessió del 12 de febrer de 1994).Barcelona: Publicacions d’Abast.

MARQUET, L. 1993. El llenguatge científic i tècnic. Barcelona:Associació i Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya(Cultura, Tècnica i Societat; 6).

OBSERVATORI DE NEOLOGIA. 2004. Llengua catalana i neologia.Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari deLingüística Aplicada.

RIERA, C. 1992. Manual de català científic. Barcelona: Claret.

RIERA, C. 1994. El llenguatge científic català. Barcelona: Barca-nova.

RIERA, C. 1998. Curs de lèxic científic. Volum I, Teoria.Barcelona: Claret.

VIGO, J. 2002. "Sobre el català científic”. A: De la preceptivade la llengua catalana. Reflexions i notes 2000-2002.Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Servei de RelacionsExteriors, pàg. 39-50.

→

→

desembre-06 7

1 D’entrada, copsar bé la realitat

A desgrat dels molts factors que hi juguen en contra, el catalàha assolit un cert grau de comoditat en el món de la ciència ila tecnologia. El català és, com a mínim des de fa una dècada,la llengua predominant de la docència a les universitats deCatalunya i de les Illes Balears. La llengua catalana tambéocupa un espai substancial en la vida de les institucions cien-tífiques dels territoris catalanòfons, tot i que amb gransdiferències segons camps i territoris. Certament, el català enel món científic és molt més fort en el pla oral que no pas enl’escrit. Però en termes generals, el nombre de publicacionscientífiques periòdiques en aquesta llengua no és en absolutnegligible, sobretot en algunes àrees com ara les cièncieshumanes i socials, com palesa una visita al web RACO(Revistes catalanes amb accés obert) o les publicacions periò-diques en línia de l’IEC. De fet, el percentatge de llibres cien-tífics en català sobre el total de llibres en aquesta llengua nodista excessivament dels percentatges que es registren encastellà en el conjunt de l’Estat.

Entenguem-nos: el català no té encara en el seu territori unaposició comparable a la d’altres llengües de demografia mitja-na com ara el txec, el danès, el suec o el grec modern, bàsica-ment perquè continua sotmès a una fortíssima pressió, tant

per part del castellà, llengua amb molts estats al darrere, comde l’anglès. Ara bé, al llarg de les darreres tres dècades, elcatalà ha avançat, i molt, en el camí d’esdevenir una llenguade ciència normalitzada. N’hi ha prou de pensar en termescomparatius: durant el mateix període, la immensa majoriade llengües de les 6.000 del món han continuat sense entraren els camps científics i tecnològics.

La perspectiva comparada és també important en un altreaspecte. A mitjan segle xx, la ciència capdavantera a escalamundial es publicava en anglès, francès i alemany. Avui,aquest panorama s’ha decantat del tot cap a l’anglès.Il·lustrem-ho amb un exemple. Al començament d’octubredel 2006, el Neuroscience citation index de Thompson, unamultinacional dedicada a la informació que es presenta com“the world’s leading information resource”, oferia ressenyesd’un total de 341 revistes. D’aquestes, un 93 % estaven escri-tes originalment en anglès. El 7 % restant es repartia entreun 1,5 % en alemany, un 1,2 % en francès, un 1,2 % encastellà, un 0,6 % en rus, i altres llengües i combinacions.Segurament, un recompte en algunes altres àrees científi-ques detectaria més ús d’altres llengües. Però també és certque el panorama descrit per a les neurociències encara seriamés favorable a l’anglès si hom tenia en compte, per exem-ple, que de les revistes en castellà comptabilitzades, només

Per un espai científic(en) català

núm. 98

una era exclusivament en aquest idioma, mentre que la restaja acceptava articles en anglès, o bé presentava traduccions al’anglès.

En poques paraules: mentre el català recuperava terrenycom a llengua científica en els nivells baixos i intermedis,l’anglès avançava per dalt. Ens trobem, doncs, instal·lats enun nou ordre lingüístic internacional en què, com feia seglesque no passava, la cúspide de la ciència internacional éssenyorejada per una sola llengua.

2 Hi ha arguments en favor del català enl’activitat científica?

En aquest context en què l’anglès capitalitza la recercapunta, hi ha espai per a les altres llengües en el món de laciència? Més important, encara: hi ha motius, per a promo-cionar-les-hi? Entenem que sí, que hi ha diversos motius pera potenciar l’ús del català, si més no en un segment signifi-catiu de l’espai científic del país.

En primer lloc, cal impulsar la posició del català en les àreescientífiques per responsabilitat social. Ens cal suficientproducció científica en català per a formar científi-cament la nostra societat. Només una societat familiarit-zada amb el món de la recerca pot entomar adequadamentels molts reptes de la nostra societat cientificotecnològica.Afortunadament, l’experiència indica que hi ha un mercatpotencial més que considerable per a temes científics encatalà, un mercat que creix amb les noves generacions. Desde manuals d’ornitologia o de botànica fins a llibres de paleo-antropologia, sociologia o cosmologia, els catàlegs de leseditorials catalanes tenen moltes històries d’èxits per a expli-car. En aquest sentit, són encoratjadors els excel·lents resul-tats de les revistes de divulgació científica massiva com araNat o Sàpiens, líders absoluts de vendes a Catalunya en elsseus camps respectius.

En segon lloc, als científics catalans els convé eixamplar l’es-pai científic en aquesta llengua per simple interès. La recer-ca és summament cara i els recursos escassos. Només elscientífics són conscients dels beneficis socials quereporta sufragar les seves investigacions, i només ellspoden difondre’ls. D’aquí ve la importància fonamentalque els homes i les dones de ciència, a més d’aprendre apreparar comunicacions en anglès per als congressos inter-nacionals, es preparin per tal de divulgar les seves descober-tes a la societat que els manté.

En tercer lloc, ens interessa col·lectivament disposar d’espaiscientífics en català per un simple motiu de productivitat. Lacapacitat discursiva en una llengua estrangera és habitual-ment inferior a la que es gaudeix en la primera llengua. Ladesimboltura amb què els anglòfons hegemonitzen elscongressos internacionals té molt a veure precisament ambaquest avantatge. Convé, doncs, disposar d’entorns enquè el científic pugui expressar-se amb plena comodi-tat en la seva llengua per tal que doni tot el fruit dequè és capaç. I això implica tant reunions científiques com

publicacions amb periodicitat i rigor que, si bé poden no sercapdavanteres al món, sí que poden generar espais d’altacreativitat intel·lectual.

En quart lloc, la bondat de promoure un espai de producciócientífica en català reposa en una altra dimensió de l’interèscol·lectiu. El predomini de l’anglès en el món de les revistescoincideix amb un altre predomini, menys palès a primeravista, que afecta la propietat i/o la ubicació dels mitjans. Laimmensa majoria de les revistes de neurociència apuntadesanteriorment no sols estan escrites en anglès, sinó que, amés, depenen d’empreses i/o societats de matriu anglo-nord-americana. I hi ha motius de pes per a témer els riscos debiaix que pot introduir una tal concentració. Al capdavall,tant les empreses editores com les entitats que promocionenles revistes tenen els seus —legítims— interessos. Però allòque una publicació anglo-nord-americana considera rellevantpot no ser-ho en moltes parts del món, i a l’inrevés. Pensem,per exemple, en el desinterès de les farmacèutiques enversmalalties com ara la malària en comparació amb els recursosabocats per a combatre malalties pròpies dels països rics.Aquests biaixos són probablement més notoris en les disci-plines socials i en les més aplicades. N’hi ha prou d’imaginarquin mitjà en anglès —o fins i tot en castellà— acceptariadedicar l’espai necessari a l’anàlisi del dèficit fiscal de les IllesBalears. Fet i fet, abandonar totalment en mans alienes ladecisió de quina recerca ha de veure la llum vol dir, en moltscasos, renunciar a posar damunt de la taula elements crucialsper a comprendre la pròpia realitat. Davant dels riscosque genera la concentració de mitjans, convé dispo-sar de canals propis per tal de poder plantejar elstemes rellevants específicament a la pròpia societat.

desembre-06 9

L’existència d’un subsistema científic amb el català com allengua de referència té encara un altre valor, ara moltdependent de les singularitats de la societat catalana. En tantque llengua històricament minoritzada i sense estat propi, elcatalà ha de fer un esforç suplementari per tal de seduir ambel seu prestigi les persones que no el tenen com a llenguad’origen. La presència del català en força àmbits decomunicació científica col·labora poderosament aatorgar a la llengua un valor de progrés que afavoreixla cohesió social. Els científics tenen, així, un paper suple-mentari en la construcció d’una societat més cohesionada.

3 Cap a un plurilingüisme sostenible?

Una de les principals lliçons de la sociolingüística és que elplurilingüisme social, fins i tot massiu, és sostenible sempreque es basi en una distribució de funcions entre les llengüesque sigui sòlida i raonable. La comunitat científica catalanahauria de saber construir un model de plurilingüismeadequat a la realitat que impulsés el progrés social i econòmicdel país sense comprometre’n la mateixa existència.

Un dels elements importants en plantejar aquesta distribu-ció de funcions és que no tota l’activitat científica s’adreçanecessàriament a la comunitat internacional. Bona partd’aquesta té uns destinataris molt més propers, ja siguin elscol·legues del país, els clients de l’entorn o la comunitat regio-nal o nacional en què viu el científic. En aquest sentit, mésque els models glotopolítics colonials que introdueixen lesllengües franques a tots els àmbits possibles per tal de forçarels autòctons a abandonar les seves llengües, als catalans

ens convé un model de distribució funcional de lesllengües basat en la subsidiarietat, que faci que allòque es pugui fer raonablement en la llengua local noes faci en la llengua franca (cf. Bastardas, 2004).

Definir amb precisió aquest model cau més enllà dels propò-sits d’aquest article, però podem suggerir-ne algunes líniesmestres. L’espai català de recerca hauria de combinar unaaposta decidida per l’anglès com a via de comunicació inter-nacional —i el castellà, òbviament, com a vehicle privilegiatper a les relacions amb l’espai hispanoparlant— amb unapresència reforçada del català sobretot en la base i les posi-cions intermèdies del sistema, principalment en la docènciauniversitària, en l’alta divulgació i per a les relacions amb elconjunt de l’espai comunicatiu catalanòfon. Pel que fa a lespublicacions d’alt nivell, per bé que en alguns camps podencontinuar sent viables, podria ser especialment recomanablede potenciar les publicacions interdisciplinàries. En aquestcas, seria intel·ligent d’establir aliances estratègiques ambaltres mercats compatibles, com ara el de les altres llengüesproperes: no hi ha cap motiu perquè una persona culta dellengua romànica no pugui llegir en qualsevol altra llenguaromànica. De tota manera, la feblesa inevitable del català enla cúpula del sistema demanaria ser reequilibrada, d’unabanda, amb una adequada planificació del corpus —generantamb rapidesa la terminologia especialitzada— i, d’una altra,amb una correcta política de difusió de les propostes neològi-ques per vies complementàries a les que difonen la termino-logia anglesa, com ara glossaris, vocabularis i diccionarisespecialitzats.

La diversitat cultural és una riquesa de tota l’espècie huma-na. L’existència d’un circuit científic en català constitueixuna valuosa aportació de la nostra comunitat al manteni-ment d’un dels valors més importants de l’espècie: la nostradiversitat creativa.

F. Xavier Vila MorenoCentre Universitari de Sociolingüística

i Comunicació (CUSC UB/PCB)i Xarxa CRUSCAT (IEC)

Bibliografia

BASTARDAS I BOADA, Albert. 2004. “Les llengües a Catalunya:diversitat sociolingüística i perspectives de futur”. PAYRATÓ,Lluís; VILA MORENO, F. Xavier (dir.). Les llengües a Catalunya.Cicle Joan Coromines III. Barcelona: Fundació Caixa deSabadell, pàg. 173-181.

TURULL, Albert. 2006. “L’ús de la llengua catalana a les univer-sitats de Catalunya: de la precarietat a la incertesa”. Butlletí delCercle XXI, núm. 6. <http://www.cercle21.org/newsletter>.

TREMBLAY, Rodrigue. 2001. ”Le français, langue scientifique?”.Les Affaires. <http://www.mef.qc.ca/francais-langue-scientifique.htm>.

Qualsevol universitari dedicat a l’estudi de les ciènciessocials deu haver comprovat en mirar la seva biblio-teca que els llibres escrits en català són ben pocs, fins

i tot en el cas d’haver tingut interès per adquirir-los quan jaestaven publicats en altres llengües. El català és una llenguatan científica com qualsevol altra, però la mà visible delmercat va a favor d’altres llengües més fortes i majoritàries.No es pot competir amb el castellà o amb l’anglès. El destí delcatalà en les ciències socials és la subalternitat o, fins i tot, laquasi desaparició si no té lloc una intervenció decidida sobreel mercat per part dels poders públics. Tot i així, la presènciadel català sempre serà de segon ordre. Però ja seria un granpas que s’assegurés una presència digna en la bibliografia deciències socials.

Els obstacles que cal superar són molts i cada vegada és méscomplicat saltar-los sense prendre mal. Només en destacaréalguns que em semblen especialment difícils d’esquivar. Enprimer lloc, les polítiques d’incentivació de la recerca valorenen major grau la recerca feta en anglès o en castellà. De fet,més aviat podem dir que la recerca en català està penalitza-da. Això ja succeeix amb les tesis doctorals, i continua sentigual en l’activitat investigadora posterior, ja que no es valo-ren igual les publicacions en català (llibres, capítols de llibre,articles) que les que s’han fet en les altres llengües esmenta-des. Cal afegir, a més, una malaltia recent que ha envaït lesuniversitats i els caps de fusta d’un professorat més preocu-pat pel currículum que pel saber. Consisteix, en primer lloc, alocalitzar la revista en anglès objecte del desig; després, adecidir l’article que pot interessar, i, finalment, a aconseguirels contactes necessaris i influents per assolir l’objectiu: lapublicació en llengua anglesa. Així anirem aconseguint duescoses: anul·larem el català com a llengua útil per a la recercai empobrirem culturalment les nostres universitats. Lesrecerques són qualificades o no pel seu contingut, no per lallengua en què són escrites; això és el que diu el sentit univer-sitari, però no el sentit mercantilista que impera en la univer-sitat actual.

L’anglès és en l’actualitat la llengua primordial de comunica-ció científica en l’espai universitari internacional. És lògic,

El català i les ciències socials

desembre-06 11

per tant, que tota investigació original i de qualitat tinguil’ambició d’aconseguir ser publicada en aquesta llengua id’entrar, així, en el circuit internacional. Però això no vol dirque s’hagi de renunciar a fer recerca en català. No és així, niper equivocació, en llengües fortes com ara l’alemany, elfrancès, el castellà o l’italià. Per què ho ha de ser en el cas delcatalà? No té cap sentit. Una llengua es defensa si els matei-xos que la parlen i l’escriuen ho fan. Una investigacióexcel·lent en català, com una bona novel·la, acaba sent traduï-da a altres llengües. Seria un suïcidi per al català com a llen-gua científica que s’anés estenent la idea i la pràctica que ésmés útil fer recerca en una altra llengua, sigui la castellana ol’anglesa.

D’altra banda, també són un gran obstacle les possibilitatsdel mercat. El mercat en català és petit, i no diguem el deciències socials. És legítim i natural que tot professor que faun esforç en l’elaboració d’un article o d’un llibre vulgui serllegit, especialment quan l’objecte d’investigació pot interes-sar a un públic més ampli que el català. És ben probable,doncs, que en aquest cas s’opti per escriure i publicar encastellà. Encara que és cert que es pot publicar en ambduesllengües, castellà i català, això comporta una feina de redac-ció doble o la traducció corresponent, a més de la dificultat detrobar les editorials o revistes científiques disposades acompartir la publicació. Tot això no és gens senzill, i facilitaque l’autor prioritzi el criteri d’utilitat, segons el qualnormalment es publicarà en la llengua majoritària, que és elcastellà.

Així, ni els criteris d’avaluació de l’activitat investigadora enciències socials ni la realitat del mercat animen a fer recercai a escriure en català. Tampoc no hi ha una política orientadaa promoure i subvencionar, en el mínim exigible, l’edició dellibres de ciències socials en català, o bé a col·laborar en elfinançament de revistes científiques per fer-les competitivesen el món universitari. Podem dir, sense exagerar, que no haexistit una política de promoció de la llengua catalana enl’àmbit de les ciències socials des de l’adveniment de lademocràcia. Dit ras i curt: la Generalitat de Catalunya no hafet res rellevant en aquest camp.

Les solucions possibles demanen dues coses: diners i prudèn-cia en els objectius. Cal una injecció de diners per aconseguirfer més present el català en les ciències socials, sabent que, enqualsevol cas, continuarà sent una llengua minoritària isecundària amb relació al castellà. Quina direcció ha de pren-dre l’esmentada injecció financera? En la meva opinió fóraimprescindible, com a primer pas, la creació d’una editorialespecialitzada en ciències socials, dedicada i centrada en elscamps del dret, de l’economia, de la sociologia i de la política.El mercat universitari en seria l’objectiu prioritari, però estractaria també de crear un mercat en català més ampli,orientat a les activitats professionals i a la cultura en ciènciessocials. Aquesta editorial, que és l’agent imprescindible perfer més present el català, no és possible sense la injecció dediner públic, sense la clara convicció que no es corregiran leslleis del mercat asimètric i desigual sense la intervenció públi-ca a favor dels llibres publicats en català.

Alhora, cal normalitzar l’ús del català en les revistes científi-ques. Això ja és així (només caldria!) en les revistes catalanes;però cal exigir la igualtat entre les llengües de l’Estat pel quefa a l’ús i l’avaluació científics. Hauria de ser normal allò queavui és excepcional: que es pugui publicar en català (o engallec), igual que en castellà, en tota revista espanyola espe-cialitzada en ciències socials. Un universitari espanyol ha deser capaç de llegir qualsevol llengua llatina, no solament l’ita-lià, el francès, el portuguès o el castellà, també el català. Elfutur universitari exigeix una obertura al coneixement de lesaltres llengües, i molt especialment de les llengües territo-rialment veïnes. Perquè no és únicament un principi univer-sitari, sinó un principi universal de justícia que cadascú s’ex-pressi en la seva llengua i que cadascú faci un esforç percomprendre la llengua de l’altre.

Miquel CaminalCatedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona

núm. 912

El món universitari ha de millorardia a dia. Una pauta per aconseguir-

ho consisteix a fixar-se en allò quefunciona bé a qualsevol universitat delmón i adaptar-ho, si és possible, a lanostra. Entenem per “allò que funcionabé”, tot el que facilita l’aprenentatge al’alumnat, l’ensenyament al professo-rat, i la reducció de costos i millora delsserveis a l’Administració.

Si dues universitats semblants obtenenresultats diferents (des del punt devista econòmic, per exemple), és evidentque un model és millor que l’altre, i ésinteressant analitzar els motius quegeneren aquesta diferència. A partir

d’aquesta anàlisi, cal estudiar si elmodel bo pot funcionar a l’altra univer-sitat: si es pot imitar o adaptar.

Vegem, per exemple, unes quantespropostes per millorar l’ensenyamentuniversitari. Sense perjudici de la lliber-tat de càtedra, el professorat del mateixdepartament podria posar-se d’acord enla metodologia docent. Si es posa encomú la manera d’explicar, és possibleque es detectin mètodes que funcionenmillor que d’altres.

D’altra banda, el programa anual del’assignatura podria concretar-se persetmanes, a fi d’optimitzar el procés

d’ensenyament i aprenentatge. Apro-fitant els dossiers electrònics, aquestatemporització s’hauria de poder consul-tar en línia. En aquest sentit, tambévaldria la pena recollir en un dossierhistòric virtual, sempre accessible, lainformació que cada any generen lesassignatures.

Totes aquestes propostes pretenengarantir l’objectiu de la universitat enrelació amb l’alumnat, que no és altreque aprengui, retingui i apliqui elsconeixements adquirits.

Mariano PanzanoEstudiant d’ADE

Caminant per la ciutat, caminantcaminava. Trobava art, i aquest

caminava, d’aquell immòbil també n’hihavia i n’hi ha, però, ja ho sabeu, feixuc,i cansat i avorrit i de sempre. Caminantcaminava fins que em vaig trobar un osa l’esquena. Ho vaig entendre tot. Oh!Érem lliures de tot remordiment. I vaser aleshores quan vaig rebre aquesttros de paper tacat de vida i esperança,llegiu, llegiu:

Manifest d’ossos i d’altresSom fills de la revolució econòmica,fills d’una classe mitjana treballadora.Fills dels que van salvar el país, delsque el van fer una miqueta més digne.Nosaltres, homes de bé, som la prime-ra generació que mama de la teoria isomia sense fer anar l’aixada i moltmenys la pala.

Ens agrada viure i riure, no ho negarempas. Ens agrada l’eterna joventut, elplaer de nits fermentades, som amantsd’un sexe lliure amb dosis de conserva-dorisme, ens agrada el fum i la disbau-xa i, per què negar-ho, ens agradem.

Cultivem la bellesa de les tardes mor-tes, entre migdiades i xibeques. Teo-ritzem i teoritzem i trobem la salvaciói un altre món és possible en l’altresexe. Els nostres pares clamaven demo-cràcia, el lliure mercat, la competèn-cia, volien créixer i accedir on sempreels havien barrat el pas. Nosaltres cla-mem bon rotllo, amistat, el reagge-ragga, la felicitat amanida d’hipocresia.

Odiem la mediocritat, la vulgaritat i laseducció sense teatre. Som la genera-ció de l’os a l’esquena. I què! Nopequem de victimisme, ni ens sentimorgullosos, ni fem proselitisme. Enshem adonat de qui som, de com vivim ide què serem. No demanem res, aquestmanifest senzillament té tan pocaimportància com la nostra existència.Teoritzem per teoritzar. Som la gene-ració de la lamentació sense actuació.Sabem qui som i només caldria que notinguéssim temps per a la crítica i pera l’insult. Ens han portat aquí i, com elsoldat que mata a la guerra, ensdeslliurem de tota responsabilitat i detot mal. Vivim a costa dels pares peracabar esdevenint mileuristes, vivim

d’aquells que ho van transformar tot.Felicitats!, diem, ho vau aconseguir. Noespereu res de nosaltres i viviu i viviu,i no us afligiu en veure els vostres fills.

Som una generació de paradoxa senti-mentalista, som una generació queestima el vi i és amant dels vespres,som una generació que venera OscarWilde i al mateix temps l’arquitecturacontemporània del MACBA. Som unageneració de plaça, de carrer, d’airelliure, de flors i de rumbes, de terraendins i d’amors fugissers.

I així, com van dir aquells, brindemdavant el ventre obert de l’enemic!

Per eternitzar el plaer de cada dia,sigueu feliços germans.

I així va ser com ens vam afiliar. Sensequotes, sense carnets, sense enregis-trar-nos, sense res..., ni més ni menys,ni més ni menys.

Alfred VerdaguerEstudiant de Farmàcia

Classes futures 2010

L’art de la vida

No em refereixo al grup de músicani al conte on surt l’home de llau-

na i l’espantaocells. Oz és el país que hetingut l’oportunitat de visitar aquestestiu, més conegut com a Austràlia pera la majoria de mortals, el país de lesantípodes.

Sí. Tot el que us podeu imaginar és cert.I molt més. I més encara quan hi vasperquè t’ha tocat un premi —fins i totel vol de més de 22 hores (amb duesparades incloses), el trobes apassionant.

La meva història és una mica depel·lícula. A mi mai no m’havia tocatres així abans. I, la veritat, tot és fruitde casualitats.

Tot va començar quan mirant perInternet la pàgina del servei d’intercan-vi acadèmic alemany (DAAD) —inten-tava trobar oportunitats per anar aestudiar a Alemanya a l’estiu— vaigveure que repartien entrades per alsaló Futura de la Fira de Barcelonad’enguany. No m’ho vaig pensar doscops i, impulsiva com sóc, els vaigenviar un correu electrònic. Vaig dema-nar que m’enviessin tres entrades, jaque segur que algú o altre m’hi acaba-ria acompanyant.

El dissabte de la fira va arribar. Jo esta-va a punt de marxar al poble quan, desobte, vaig recordar-ho: era el dia delsaló i tenia les entrades. La gent ambqui comptava no podia venir, així queno em va quedar més remei que anar-hi sola. “Faré una volteta i desprésagafaré el tren cap a Vic”, vaig pensar.

Vaig endur-me les tres entrades, i lesdues que em sobraven les vaig donar aun noi que feia cua. El vaig fer content,ja que l’entrada em sembla que valiauns 10 o 12 euros.

El saló en si no té res d’especial: totd’estands que ofereixen els seusproductes, en aquest cas, màsters ipostgraus a l’estranger, o cursos d’idio-mes. Vaig marxar ben carregada depapers i bosses, i mira que vaig renun-ciar a agafar-ne moltes! I, com a lamajoria dels salons, a l’entrada hihavia la típica urna amb el típic sorteig“que no toca mai”. Vaig omplir labutlleta amb les meves dades i la vaigficar dins. De petita ja era de les quesempre participen a tots els sorteigsque poden. Tant d’aquests d’urnes,com dels que s’han d’enviar a les revis-tes no sé quants codis de barres, comtambé el sorteig de 250.000 pessetes almes de Nescafé, el de tapes de iogurtsde Danone i el de les tasses amb la fotode carnet de la llet Celta.

Algun regal m’ha tocat, és cert; peròsempre dels que t’ho havies de treba-llar una mica.

Recordo que era a classe de Control iInstrumentació de Processos Químicsquan el mòbil va vibrar. Vaig veure queera un número desconegut, així que noel vaig agafar. “Si volen alguna cosa, jatornaran a trucar.” Al cap de cincminuts va tornar a sonar, però tampocno en vaig fer cas. La frase de “a latercera va la vençuda” en aquest cas vafuncionar, ja que a la tercera trucadavaig sortir de classe i vaig contestar.

Una noia amb una veu molt agradableem va fer saber que m’havia tocat unpremi. “Un premi? Però si no he fetres!” Jo ja ni recordava que feia dosmesos havia anat al saló Futura i haviaomplert aquella butlleta. “Un viatge aAustràlia?! Què?! Per un cap de setma-na?!” No. Eren cinc setmanes aAustràlia i, a més, a fer un cursd’anglès.

No m’ho podia creure. Un viatge decinc setmanes al país que quan ets peti-ta dius que un dia aniràs a veure-hicoales i cangurs. Encara no m’ho crec.Em va dir que, de fet, jo havia sigut lasegona “papereta” que van treure del’urna, és a dir, el primer suplent, peròla noia a qui li havia tocat no hi podiaanar “per problemes familiars”. Novaig voler insistir gaire en aquest tema,no fos cas que la noia en qüestió s’horepensés.

No vaig pas tornar a classe; només alfinal, per donar la incrèdula notícia alsmeus amics. Des d’aquell dia vaig estaren contacte per correu electrònic ambla noia que em va trucar —l’advocadaque s’encarregava dels tràmits legals—i després amb la responsable de l’agèn-cia de viatges que s’ocupava de gestio-nar el viatge i el curs d’anglès.

Fins al dia que vaig agafar l’avió, novaig estar del tot segura que tot plegatfos cert. Amb les enganyifes que hi haen aquest món on ens ha tocat viure,no és del tot estrany trobar-te enmigd’una estafa.

Però tot va anar com una seda. El dia24 d’agost marxava per embrancar-meen una nova aventura. Una màgicaaventura, de la qual només en sabeu elspreparatius.

Anna MayEstudiant d’Enginyeria Química

desembre-06 13

MÀGICA OZPart 1: L’inici de tot plegat. I res més

París i el Príncep del món

VI Premi Arrelats 2006

Com cada dissabte, l’Anna va arribar a les nou. Vaentrar amb un pastís de maduixes a la mà, i ambaquell somriure a la cara que només tenen les vellesfadrines. Des de quan havíem instituït aquells sopars?Suposo que des de la mort del meu marit, o una micadesprés, quan els meus dos últims fills van deixar lacasa i el poble per anar a treballar a la ciutat. De cop,la soledat es va fer una de les meves amigues: em vaigacostumar a les cambres buides, als sons de la casaque no significaven res, al plor sobtat que m’envaïa dematinada, a sentir-me mirada pels ulls de les fotogra-fies, a menjar sola, a parlar sola, a viure sola i a espe-rar. Vaig buscar-me ocupacions que em mantinguessindistreta: els meus gats, el jardí i les roses, la casa enor-me, llegir, els sopars de dissabte amb l’Anna i una vellapel·lícula, el club de bridge dels diumenges a la tar-da…, i el meu do de somiar. L’Anna em deia que m’es-tava convertint en una llunàtica.

—Necessites sortir, distreure’t, fer un viatge. Et pas-ses el dia parlant sola. Acabaràs boja. Vols que anemde viatge? A on et ve de gust anar? A París? A Roma?

Anar de viatge? Com? Jo no tenia diners, vivia delspocs estalvis del meu marit i dels diners que el meu fillgran, l’únic a qui li anaven bé les coses, tenia l’amabi-litat d’enviar-me. I ella, on podia anar amb una pagade mestra d’escola retirada? A París? A Roma?

—Sí, anem de viatge! —vaig dir—. Ara mateix vaiga fer les maletes. Tu encarrega’t dels bitllets.M’agradaria anar a Venècia. Venècia…: el PalazzoDucale, el Ponte dei Sospiri, el Rialto…, i aquell cafè,com es deia, el Quadri, a la Piazza San Marco, i escol-tar La traviata a La Fenice, ah…

—No podem anar enlloc —deia l’Anna després deveure’m a la cara el somieig—, només som duespobres velles guillades. Talla’m un tros de pastís. Sapsquina pel·lícula et porto? Vacances a Roma! AmbAudrey Hepburn i Gregory Peck!

Però uns dies després, fent voltes pel supermercat,vaig agafar un paquet de cafè. Era un petit paquet dedescafeïnat de quart de quilo, vermell i compacte. Hideia: «Participa en el sorteig per a dues persones d’unviatge a París». El vaig comprar i vaig omplir la butlle-ta. Abans de tirar-la a la bústia vaig passar per casa del’Anna:

—No siguis ingènua —em va dir—. Aquestes cosesno toquen mai —però de cop les arrugues se li van ale-grar—. Podria ser que ens toqués? París! M’agradariatant anar de viatge!

Aquell dissabte l’Anna no va portar cap pastís. Vaentrar amb una bossa gran, de plàstic, agafada al braç,i va començar a buidar-ne el contingut sobre el mar-bre. Eren dotze paquets de cafè. En tindríem per a unabona temporada.

—Sé una recepta de pastís de cafè. Em surt sempredeliciós. Porta la farina, la llet condensada i el sucre enpols. Tu comença a batre les clares. Tenim mantega?Parlant de mantega… saps quina pel·lícula porto peraquesta vetllada? L’últim tango a París!

Mentre a la pantalla Marlon Brando untava demantega el cul de Maria Schneider, nosaltres omplíemles butlletes. París. París… Per mi París era, feia qua-ranta anys, aquell petit hotel de la Rue d’Orsel, aMontmartre, com es deia, Bellevue, només de dir-hoho reveig tot, Bellevue, aquell petit hotel acollidor tana prop del Sacré Coeur, Bellevue, aquella habitaciódoble amb el llit grunyidor i la finestra sobre les teula-des verdes de molsa llustrosa i els coloms a l’ampit.París era passejar per Montmartre amb les cames ado-lorides de tant fer l’amor, de la mà del meu marit, i elMarais, i els Champs Elysées, Bellevue, dinar al Quai dela Tournelle, a la Closerie des Lilas, amb aquell somriu-re a la cara dels noucasats, un somriure innocent i idio-ta, ridículament encantador i a l’aguait de tot el que etpot oferir la meravella, passejar per la vora del Sena, elPetit Pont un dia càlid de sol daurat i desidiós, i lesvoreres plenes de turistes tafanejant a les petites para-des de pintura i llibres, bocabadats davant l’enormecatedral de la vorera oposada. Tot és promesa, invita-ció i goig, un sentit que es manifesta amb indicis a tra-vés de les petites coses: un tros de croissant, un glopde vi, l’olor d’un ram de camèlies, la remor del vent alscastanyers. Fa quaranta anys i sembla aquí, ara. Sí, eltemps passa com passa una tarda, com passa un dia,com passa un mes passa un any i dos i tres i quarantai a mi em feien mal les cames de tant fer l’amor i almeu costat el meu marit tan alt i ben plantat que a mise m’accelerava el cor només de veure-li les mans, elcoll, aquells ulls que semblaven pedres, tan durs, deci-dits, marrons com la xocolata, sentir-li les mans envol-tant-me la cintura, les espatlles, les meves mans dinsles seves mans, i jo amb aquell vestit de setí blau, enca-ra el trobaria a les golfes, arnat i rígid, amb aquellessabates tan maques, vermelles, de punta rodona, queem destrossaven els peus. I la seva veu dient-me «etdesitjo, anem a l’hotel a fer l’amor» i París era passejari fer l’amor i de nit veure la lluna sobre les teulades.

Però París era sobretot aquell home vestitde vermell.

—De què rius? —em pregunta l’Anna.Jo ric i penso: «París». Tornaria a París?

Tornaria a passejar pels jardins deLuxemburg? Tornaria a veure aquell solde París, aquell sol de llum bruta i apàtica,sobre els ponts del Sena? Tornaria a tro-bar el meu marit després de perdre’m pelBoulevard Saint-Germain, com havia pas-sat aquell dia, perquè jo m’havia distretmirant no sé quin aparador? París era feiaquaranta anys, era un lloc de feia quaran-ta anys, era una marca sobre un mapaabolit i irrecuperable. París era un homevestit de vermell.

—I ara, per què plores? —em pregun-ta l’Anna.

Ploro, però no són llàgrimes de dolor,perquè res em desconsola ni turmenta,només són marques, rastres fràgils d’untemps anul·lat que segueix desplomant-se i que m’aflora als ulls en marques líqui-des. Aquella nit l’Anna va quedar-se a dor-mir, perquè no consentia a deixar-mesola. Es pensava que em trobava mala-ment, quan la veritat és que feia molttemps que no em sentia tan feliç, o mésque feliç, en un estat lliure, en un èxtasiquiet i palpitant. Havia caigut dins aquellsomieig absolut: ja em sentia fora de lameva vida, assistia al meu passat com quiveu uns actors en un teatre, tot era obser-var-me i sentir-me existir a través d’imat-ges, desdoblada, espectadora i actriu almateix temps.

—Et passa res? —em demana l’Anna. Però a mi noem passa res: o més aviat em comença a passar tot,perquè tot i jo hem esdevingut la mateixa cosa. I aixímiro l’Anna a la cara i en segueixo les arrugues del seurostre afectuós: cada una d’elles marca un temps vis-cut entorn d’uns ulls transparents i fluixos com aiguaestancada. Li miro les galtes músties, els llavis ressecs,les dents impol·lutes i acuradament blanques: i a tra-vés de tot això sento i veig la seva vida com si n’ha-gués assumit el record.

Des de quan tenia aquest do?Em recordo d’aquella nit a París. La nit era caloro-

sa, l’ambient carregava un aire humit i viscós. El meumarit s’havia adormit de seguida, esgotat després d’undia de museus i jardins i fer l’amor, mentre jo em mira-va la caiguda del dia a través de la finestra. El cel eramorat, als núvols hi havia una espècie de porprapàl·lida i bruta. Jo em sentia surar, vigorosa i frescacom un lliri. Vaig guaitar per la finestra. Sobre les teu-lades s’escampava la darrera llum. A l’altra banda delcarrer hi vaig veure un home. Em va atreure perquèvestia de vermell, i perquè s’estava immòbil recolzat aun fanal, fumant un cigarret, amb les cames encreua-des, mentre el dia s’esmicolava i tot s’anava envaint

d’unes ombres lleugeres. La ciutat anava cobrint-se d’unvel blavós. L’home portava bastó i es va adonar que elmirava. Es va treure el barret, un copalta vermell, i emva fer una petita reverència. Torbada i divertida vaigassentir, lleument, alhora que ficava el cap dins l’habi-tació i tancava els vidres. Vaig dutxar-me però conti-nuava nerviosa i gens cansada, mentre que el meumarit roncava allargat al llit, amb els braços estesoscom un nadó. Li vaig acariciar el pit i va fer un ronc iva girar-se d’esquena. Vaig guaitar per la finestra: jaera ben fosc i el cel em va fer pensar en una dona quees pintés els llavis de color de coure. Vaig vestir-me denou i vaig sortir a passejar.

Vaig caminar per la Rue des Trois Frères fins a arri-bar al Sacré Coeur. Allà em vaig asseure a les escalina-tes. Molta gent passejava alegre i distreta. Feia una nitmeravellosa: l’aire tebi feia olor de gespa tallada i per-fum. Vaig veure l’home vestit de vermell a l’altrabanda del carrer, assegut rere els vidres d’un petit cafèatapeït de gent. Em va semblar que em mirava. Desd’on jo estava vaig veure com sortia i es perdia rereuna cantonada. Era alt i prim i portava bigoti, li vaigveure la cara molt blanca i els ulls lluminosos. Em vaigaixecar i vaig seguir passejant, sense voler-me adonarque el perseguia.

El següent dissabte l’Anna va portar un pastís decireres amb canyella. No parava de somriure’m perquèes pensava que així m’incitava a ser feliç.

—Saps quina pel·lícula et porto? No ho endevines?Un americà a París!

A la pantalla, Gene Kelly i Leslie Caron ballaven sotaels ponts. Però jo m’havia abismat, seguint un homevestit de vermell pels carrerons de París mentre el meumarit dormia a l’habitació de l’hotel Bellevue. Vaig arri-bar a la Place du Tertre. Encara estava plena de petitesparades de pintura, totes unides sota el mateix enve-lat. Hi havia tanta gent que el vaig perdre, però dis-treta vaig continuar passejant, admirant la petita plaçai de quina manera tot anava fent-se irreal sota la llumdaurada dels fanals i del brancam dels arbres. Els res-taurants i les cafeteries tenien taules a fora, totes ple-nes de gent. Vaig veure l’home de vermell sortint d’uncafè, parar-se per encendre un cigarret i perdre’s entre

la gentada. El vaig seguir, divertida, deixant-me portar,fins que va arribar al Moulin de la Galette. Però allà, decop es va fer fonedís, com si s’hagués dissolt entre lamultitud entusiasmada. Perquè pertot se sentien riuresi converses festives. Admirava les aspes del molí,il·luminades, i les parelles que entraven i sortien delball, besant-se, agafades del braç, quan vaig sentir reremeu:

—Que potser em segueix, senyoreta?Em vaig girar, alterada, i el vaig veure. Era realment

molt alt i prim, a més tenia la cara molt blanca.Semblava gairebé malalt. Però no deixava de somriu-re, un gest de segura satisfacció als llavis fins i blavo-sos, amb aquell bigoti petit i graciós, acurat i negre.Tenia els ulls d’un verd brillant, gairebé hipnòtic, delsquals era difícil deseixir-se. Portava a la mà el bastó i elbarret. I vestia un impol·lut i vistós frac vermell querelluïa.

Vaig girar-me i vaig posar-me a caminar. Però desobte el vaig trobar davant meu.

—Em seguia? —em va dir i vaig esquivar-lo—. Noem temi, senyoreta. No escapi de mi, sisplau. Emseguia? Sap com m’anomenen els meus seguidors?Abans m’ha saludat des de la finestra, recorda? —desobte m’havia tornat a aparèixer davant—. No em tin-gui por, senyoreta: no hi ha criatura més inofensivaque el Diable.

Em vaig posar a riure. De seguida em van venirganes de tornar a l’hotel, despertar el meu marit i dir-li: «Acabo de conèixer el Diable».

—Si vol tornar a l’hotel jo l’acompanyo —em va direll—. Perquè em temo que a hores d’ara es perdria.

Vaig mirar aquell carrer i el vaig veure desert. Senseadonar-me semblava que m’havia ficat en algun carre-ró sense sortida. De sobte havien deixat de sentir-serialles i bauxa. Em vaig trobar lluny de qualsevol can-tonada. En aquell carrer estret les cases eren baixes ifosques. L’home s’estava davant meu, mirant-me desd’una benèvola ironia.

—No es posi nerviosa, si vol l’acompanyo a l’hotel.Em va semblar realment incapaç de fer-me mal, tan

prim i pàl·lid que semblava fins i tot dèbil. I aquellstrets i ulls, que no podien pertànyer a ningú malvat.

—Conec un bar encantador, aquí, molt a prop,abans de tornar a l’hotel podríem beure una copetad’absenta.

—Tens son? —em demana l’Anna. I jo li dic:—Una copeta d’absenta? Qui es pensa que sóc?—Sé ben bé qui és vostè, no es preocupi. Com

podria no saber-ho? —em va dir ell, amb els ulls ale-gres—. Segueixi’m. Segueixi’m. Tenim tota la nit.

Va començar a caminar davant meu. A cada pas esrecolzava al bastó, com si temés delatar una lleu coi-xesa. Temia quedar-me sola en aquell carreró, així queli vaig anar al darrere. Ens vam trobar davant un petitcafetó pobrament il·luminat. Des de fora se sentiamúsica de pianola. Em va dir:

—Faci el favor d’acompanyar-me.—Et trobes bé? De què rius? —em diu l’Anna.I li vaig anar al darrere. No hagués sabut dir què era

que m’atreia d’ell, però em sentia totalment magnetit-zada. Com si no pogués fer altra cosa que seguir-lo. Emvaig oblidar del meu marit i vaig entrar en aquell cafè.L’ambient estava carregat de fum, totes les taules esta-ven ocupades per gent equívoca, rostres desdibuixats itèrbols amb copes de colors vius a les mans, pertot sorollde complicades converses, sobre un escenari minúscul lapianola sonava, i un violinista que s’hi recolzava eleganti cec acompanyava la melodia amb l’oscil·lació còmicadel seu balanceig. Em va portar a un reservat i em va feruna reverència, convidant-me a asseure’m en primerlloc. El seu somriure em va semblar capaç d’enamorar lespedres. Vaig estar a punt de girar cua i anar cap a la sor-tida, però quan vaig girar-me vaig topar amb el somriu-re del cec, esdentegat i negre, i vaig espantar-me. Vaigasseure’m i ell va fer-ho vora meu. Va picar els dits i vaapropar-se un cambrer, un noi jove, amb davantal, depell també molt blanca i mirada de tísic.

—Dues copes d’absenta —va demanar.—T’acompanyo al llit? Sembles cansada. Et trobes

bé? Vols un altre tall de pastís? Vols que em quedi adormir? —em demana l’Anna.

—Recordo quan vaig portar Van Gogh aquí per pri-mera vegada —va dir ell—. El vaig trobar furiós imaleint, vagant per un d’aquests carrers. Havia discu-tit amb no sé quin pintor o galerista. S’alimentavabàsicament de cafè i vi i sempre feia olor d’essència detrementina. Anava vestit de qualsevol manera. Els seusulls, senyoreta, tenien una llum excepcional, una llumtrèmula, nerviosa, idèntica a la llum del darrer sol queveuran els homes abans que el món es desfaci. Això vasaber posar-ho als seus quadres. Aquella nit el vaigportar aquí i vam estar parlant fins a l’albada. Desprésel vaig acompanyar a casa, vam agafar les pintures i elcavallet i vam pujar fins a un turonet proper: allà li vaigveure pintar una gran obra. Era impacient, vigorós,exaltat…

—Per què em pren el pèl? Vostè i Van Gogh? Famés de cinquanta anys que Van Gogh és mort, i vostèno aparenta tenir-ne ni una trentena. Què pretén,robar-me? Li adverteixo que quasi no porto diners.Faci’m el favor de portar-me a un lloc conegut. Hauriade tornar a l’hotel. A més sóc una dona casada.

—Va, et porto al llit —em diu l’Anna.—Ja sé que és casada. Però a mi això no m’interes-

sa. El que vull és parlar amb vostè. Et puc dir de tu?Només vull parlar-te.

—I de què vol parlar-me? De què vols parlar-me?—Quantes vegades has somiat en mi? —va dir ell—.

Quantes vegades no has imaginat una gran aventura?O deixar-ho tot i esdevenir realment lliure. No hasdesitjat mai un amant insaciable i poderós? No hasfantasiejat mai amb la vida eterna? No m’ho neguis, ésinútil negar-me el que sé. Jo sóc aquesta força que etpot alliberar de la vulgaritat tremolosa d’una vida mor-tal. Sóc la serp, el diable, el somni, la música, la llumde la lluna, tota forma de veritat que es manifesta através de seduccions, aparences, ficcions o paradoxes.Sóc etern com l’Univers sencer: encarno el no-res finalde totes les coses. Sé de què parlo, creu-me, senyore-ta, sé de què parlo. Tinc les meves prerrogatives i atri-buts. Al final tot és foscor i oblit, vanitat calmada, unnúvol de pols. Sí, algú havia de regnar dins les tene-bres, algú havia de comprometre’s amb el mal i donar-li una cara que poder maleir. La candidesa dels homesnecessita culpables: i jo ho sóc, evidentment, però lameva culpa és innocent, com l’atzar, que és un delsnoms que em donen els ingenus. Els altres sónl’Acusador, l’Enemic, el Temptador, el Maligne, el Parede les mentides, la Serp o el Príncep del món.

—Molt bé, tapa’t. I ara dorm. Sembles tan cansada—em diu l’Anna.

—Et penses que m’enganyaràs tan fàcilment?Realment tot el que dius és divertit, no puc negar-ho.Però jo no crec en el Diable.

—I en Déu? Creus en Déu? Sé que participes delsrituals, sé que visites les esglésies. Per què hauries decreure en ell i no en mi? Jo sóc el revés de la fosca que

necessita la seva llum per existir. Negar-me és una deles formes de negar-lo. Però en el fons som igualmentdèbils o nuls. El nostre poder ha estat sempre massavalorat. Ajuntar i separar, sí, ajuntar i separar, això éstot el que fem des de l’inici dels temps. Ell ajunta i joseparo. T’agrada l’absenta?

—És un beuratge fastigós —vaig dir jo després detastar-ne unes gotes—. Bé. Ha estat un plaer. Ha arri-bat l’hora d’anar-me’n.

—No tenim pressa. Tenim tot el temps, tot, fixa’ten el rellotge —em va assenyalar un rellotge de pèn-dol, parat a la mitjanit en punt en un racó del cafè—.No siguis desconfiada, en el fons m’has estat esperanttota la vida.

Aquella setmana la vaig passar mirant fotos. Avegades m’assaltaven els records i no podia fer res mésque regirar calaixos, buscar qualsevol cosa que emremetés al passat. Mirant les imatges em demanava si

havia tingut una vida feliç. Què haviaestat per mi la felicitat? Em veia amb elsnens, amb el meu marit, celebrant cadaun dels aniversaris, any rere any veientcom tot anava canviant, els nens crei-xent i jo fent-me vella entre les paretsd’aquesta casa: ells fent-se grans i joarrugant-me, empetitint. La meva vidahavien estat ells, ells eren la prova dequè jo havia viscut.

—Quina vida t’espera? —em vadir—. Saps el que jo et puc oferir? Almeu costat no seràs desgraciada nifeliç, això són categories petites, per-què saltaràs sobre l’esquifida condicióde qualsevol mortal. Per què confor-mar-se amb una vida minvada? La vidaeterna? Digues-li com vulguis: conecles teves inquietuds, he assaborit cadaalè dels teus sospirs, sé de l’àvida lleu-geresa de tots els teus capricis. La tevafeina serà la meva: temptar, moure eldesig fins a l’inassolible, agitar la vida,activar els impulsos... Sé que per tu nohi ha altre afany que la passió. Des quet’he vist que he sabut que la vida t’erapetita. Se’t veu als ulls, se’t veu al som-riure que no pots deixar d’oferir-me.Estàs feta d’alguna cosa més gran i vivaque els artistes, aquestes criatures quetambé se’ns assemblen, però que viuencapficades en aspiracions irrisòries: pertu la teva vida és la teva obra d’art.

La seva parla m’atordia. A mesuraque l’escoltava em sentia embriagar.Com podia ser que em deixés enganyarper aquell comediant? Però sentir-loparlar, deixant-me enredar, era tanagradable… Era tan bell, i tenia aquellsulls tan incitadors, i aquella boca irresis-tible: em tenia fascinada i confosa.Quantes dones hauria seduït amb

aquella arenga? L’absenta m’estava pujant al cap.Sentia el cos lleuger i un caliu al pit, em van venirganes de ballar nua. A mesura que ell em parlavam’envaïa el desig de fer-li l’amor. Aquell bergant emparlava de Balzac, de Picasso i de Hemingway comd’amics íntims, però jo ja havia deixat d’escoltar-lo inomés el mirava. M’havia oblidat del meu marit, permi ara només existia aquella nit i aquell home tan bellque es feia passar pel Diable.

—Com va? —em diu l’Anna per telèfon alguns diesdesprés—. Bé? Vinc cap a casa teva. Tinc una sorpresa!

Vam sortir del cafè agafats de la mà. El vaig besar acada cantonada. Tenia una boca gran i deliciosa, ambun gust estrany de cendra i licor. Li vaig treure el barreti vaig posar-me’l. El vaig seguir fins a un edifici atroti-nat. Vam pujar per una escala tenebrosa, besant-nos acada replà, fins que vam arribar a davant d’una petitaporta: era una golfa, estreta i baixa, per entrar-hi ell es

va haver d’inclinar. Va encendre alguns ciris i vaigveure tot el que hi havia: només un vell armari, unataula baixa i plena de papers i llibres, una cadira tro-nada, un llit desfet i les parets plenes de pintures.

—Reconeixes els estils? —em va dir quan va veureque me les mirava—. Fixa’t en les signatures: aquestesnenes de Renoir, aquestes ballarines de Toulouse-Lautrec, aquesta aigua i aquests nenúfars de Monet…—m’anava dient a mesura que em besava el coll i emdesfeia el vestit.

Mai més no vaig tornar a fer l’amor de la mateixamanera. Quan vaig voler adonar-me’n ja era de dia.Per les escletxes dels finestrons entraven els talls pol-sosos de la primera llum. El Diable, aquell home tanbell, dormia al meu costat, nu, despentinat, tan primque se li podien comptar les costelles i tan plàcida-ment adormit que semblava mort.

L’Anna, aquell dia, va entrar a casa amb un pastísenorme.

—Ho hem de celebrar! —va dir.Em vaig passejar per l’habitació. Vaig regirar els

seus papers i llibres, escrits en moltes llengües distintesi tots subratllats. Vaig obrir una Bíblia i vaig veure des-tacada una frase: «I va ser llançat fora el gran drac, laserp antiga, que s’anomena Diable o Satanàs i queenganya el món sencer; va ser llançat a la terra i elsseus àngels van ser llançats amb ell…» Em vaig tornara mirar els quadres fins que em vaig descobrir reflecti-da en un mirall. Em vaig veure nua i em vaig espantar.De sobte em va envair una vergonya bruta, em vaigsentir vil i menyspreable i vaig començar a plorar. Vaigagafar la roba i vaig vestir-me sense fer soroll, vaig sor-tir sense ni mirar-lo i vaig baixar les escales. Quan vaigser al carrer em vaig posar a córrer i no em vaig aturarfins que vaig arribar a un carrer conegut. Llavors emvaig encaminar a l’hotel i vaig pujar a la meva cambra.

El pastís de l’Anna era realment enorme: un tortellinflat de xocolata amb formatge, caramel i fruita. Ellano parava de somriure:

—No endevines què celebrem? —em diu, compo-nent amb felicitat les seves arrugues.

Vaig obrir la porta: el meu marit encara dormia.Vaig anar al lavabo i em vaig despullar, vaig omplir labanyera i m’hi vaig ficar a dintre. Tot el cos em feiauna olor amarga, com de sofre o de fum. Em vaigensabonar i fregar tan fort que la pell se’m va enver-mellir. El meu marit em va sorprendre quan m’eixuga-va. Aquell era el darrer dia del nostre viatge, aquellamateixa nit vam agafar l’avió i vam tornar cap a casa.

—No endevines què celebrem? —em repeteixl’Anna, gairebé a punt de plorar—. No? No? Sí, sí, ensha tocat el viatge!

La meva vida es va centrar en la casa i els fills. El meumarit viatjava per motius de feina uns quants cops

l’any, però jo havia de quedar-me a casa, a tenir curade tot. Durant tota la meva vida he pujat de nit a lesgolfes a plorar. Sempre em dominava la tristor les nitsde lluna plena. I només molts anys després vaig tornara viatjar, quan el meu marit em va portar a Venècia: elPalazzo Ducale, el Ponte dei Sospiri, el Rialto…

Dues setmanes després, l’Anna i jo vam partir cap aParís. Teníem la reserva en un pretensiós hotel de laRue de Lille, no gaire lluny de l’avinguda dels ChampsElysées. Ens passàvem el dia passejant, agafades debracet, com dues col·legiales. L’Anna estava tan entu-siasmada que no deixava de parlotejar, comentant-hotot, embriagada, com si no s’ho pogués acabar decreure: entrava a totes les pastisseries i ho volia tastartot: el gâteau battu, el pastís de taronja… París, des-prés de quaranta anys, em semblava idèntic, tot i quealguna cosa, important però indefinible, havia canviatals meus ulls. Un matí vam anar a Montmartre i ensvam fer retratar per un pintor de la Place du Tertre.

L’última nit, em vaig apropar sola al Pont des Arts.Feia un vespre serè i tebi i la lluna, plena i blanca comuna coca ensucrada, es reflectia i semblava fondre’ssobre l’aigua del Sena. Sota el pont va passar un d’a-quells bateaux mouches. Els fanals deixaven anar unallum bromosa i lívida. Em sentia tan plàcidamentacomplerta que em va semblar un bon moment permorir. Pesadament, ajudant-me d’un fanal, em vaigenfilar a la barana i vaig passar a l’altra banda. Noméshavia de deixar-me anar i tot hauria acabat. L’aiguacorria, sinuosa i obscura. Vaig soltar la barana i, incli-nant-me cap avant, vaig sentir com el meu cos s’ana-va precipitant cap a les aigües.

Unes mans fermes i ossudes em van agafar per lesespatlles i em van estirar cap enrere. Vaig sentir comm’agafaven per sota els braços i m’aixecaven i em dei-xaven lleugera sobre el pont. Vaig girar-me i el vaigveure: tan pàl·lid, amb el copalta, el frac vermell iaquell somriure captivador i exacte. Els ulls li refulgiental com jo els recordava: intensos i fondos i espurne-jants. Em va oferir el braç i li vaig agafar. Vam caminarlentament, en silenci, assaborint la ciutat i la nit, cap al’hotel. Abans de deixar-me em va dir:

—Recorda que encara et queda tota la vida.Em va fer un petó al front i va desaparèixer. Dins

l’ascensor vaig començar a sentir-me vivificada. Vaigentrar a l’habitació i vaig veure com el meu marit dor-mia, allargat al llit, tal com l’havia deixat aquella nit,amb els braços estesos com un nadó. Em vaig girar iem vaig veure reflectida en el mirall de l’armari: lesarrugues havien desaparegut i tornava a ser jove.

Rere les finestres, indecís i daurat, començava unnou dia.

Leticia Garrido Silvestre (Esplugues de Llobregat, 1980). Està a punt de llicenciar-se en Química. Li agrada llegir, la

pintura i el cinema. Autors com ara Gabriel García Márquez i Haruki Murakami, Claude Monet i Edward Hopper, o

Woody Allen i Kim Ki-duk són alguns dels seus predilectes.

núm. 920

D’entrada l’Àngels Egea, delsServeis Lingüístics, ens expli-ca uns conceptes bàsics dels

llenguatges d’especialitat.

Els llenguatges d’especialitat, siguincientífics o tècnics, es caracteritzenprincipalment pel fet de tenir un lèxicpropi format per paraules noves o perparaules provinents de la llenguageneral amb un significat nou o mésprecís. Cadascuna d’aquestes paraules,entesa dins del seu camp d’especialitati com a representació d’un concepteque ocupa un lloc determinat en unaxarxa conceptual concreta, rep el nomde terme. A diferència de les ambigüi-tats i imprecisions que les paraules dela llengua general poden exhibir, elstermes permeten articular un discursconceptualment precís. La creació ter-minològica, doncs, és un procés paral-lel a la creació conceptual. La creacióconceptual no està lligada a cap llen-gua; és una abstracció mental quetothom pot fer independentment de la

llengua que parli i, per tant, des dequalsevol llengua és possible donarnom a un nou concepte. El problemade la creació terminològica és que no esprodueix simultàniament en totes lesllengües, sinó únicament en la llenguaen què es fa la recerca o es desenvolu-pa una tècnica, que és on sorgeix lanecessitat denominativa per primercop i on es dóna una primera denomi-nació que molt sovint condiciona lespropostes denominatives que es facinposteriorment en altres llengües, i potdificultar enormement la implantacióde formes de creació pròpies ques’allunyin excessivament de la formaoriginal, encara que siguin gramatical-ment més correctes.

El català és una llengua deciència?

Josep: Això es pot entendre de mésd’una manera, si s’entén en el sentitque el català és prou ric, prou complexi prou sofisticat per parlar sobre cièn-

cia; òbviament sí, el català i qualsevolaltra llengua que tingui un vocabularicientífic bàsic. Però si parlem de fer icomunicar recerca crec que la llenguafranca ha de ser l’anglès. Ara bé, al’hora d’expressar els continguts de lallicenciatura, no sols el català és llen-gua de ciència, sinó que hauríem deprocurar que ho fos encara més.

Jordi: Estic força d’acord amb el ques’ha dit. Segons l’experiència que tincen el meu camp, puc dir que el catalàno és una llengua que s’empri a la físi-ca, la llengua de la física és l’anglès.L’únic que trobem en català són elstextos que edita la UB, la resta detextos científics els trobem en anglès.D’altra banda, crec que és viable feresdevenir el català llengua de ciència,però, de moment, no és la llengua enquè ens movem els físics.

Josep: Ara bé, jo distingiria dos usosdel català científic: d’una banda l’ús dela llengua en els cursos que fem al llarg

Ens trobem al bar de Filosofia i Història. Allà, al Raval.Diuen que la Facultat és nova, que fa poc que l’han inau-gurada. Ens reunim amb en Joan Vallès (professor deBotànica de la Facultat de Farmàcia), Josep Macià (profes-sor de Filosofia), Jordi Puig (llicenciat recentment enFísica), la Marina Lloberas (estudiant de doctorat) i enJoan Cirera (estudiant de Farmàcia). A la taula hi ha duescerveses, una tònica, una aigua i el senyor magnetòfon.Comencem:

El català és una llengua de ciència?

desembre-06 21

de la llicenciatura i en treballs derecerca, i de l’altra l’ús en uns àmbitsmolt més especialitzats: per exemple,si jo estic treballant en un determinattema de recerca, en el món hi podriahaver cent o dues-centes personesinteressades, mentre que en els PaïsosCatalans n’hi podria haver tan solsdues o tres. No té gaire sentit, doncs,que escrigui sobre el tema en català,els dos o tres estudiosos dels Països

Catalans, ja els conec, són amics meus.Les comunitats de recerca per a temesespecialitzats són molt restringides,per això és normal que es facin i esdifonguin en la llengua franca.

Joan: Jo penso que hi ha molts nivellsde ciència i molts nivells de comunica-ció. Els grans descobriments en ciènciasí que és lògic publicar-los en anglès.Però hi ha també altres nivells decomunicació, com ara la divulgació il’alta divulgació científica, que espoden fer en qualsevol altra llengua,sempre que disposi d’un vocabulariculte. En l’àmbit de la docència i de larecerca el català, evidentment, és i hade ser llengua de ciència.

En el meu camp, que és la botànica,que, com la geologia o la zoologia, ésuna ciència molt lligada al territori, hiha una certa producció de recerca que,contràriament al que heu dit abans, noté gaire sentit editar-la en anglès. Perexemple, imaginem que algú vol publi-

car La flora i vegetació de la muntanyade Montserrat, és una mica absurdeditar-ho en anglès, ja que tindrà pocslectors de fora del nostre àmbit. Fins itot en recerca, si filem prim, que supo-so que ja ho anirem fent, podríem fermoltes matisacions.

Marina: El català, com qualsevol altrallengua, com molt bé dèieu, té totes lescapacitats tant per ser llengua científi-ca com per adaptar-se a qualsevol altrecamp de la realitat.

En el meu camp, la filologia catalana,òbviament hi ha molta presència delcatalà. Tot i així, en l’àmbit interna-cional la llengua d’intercomunicació ésl’anglès; per més que canviïn les cosessempre hi ha d’haver una llengua d’in-tercomunicació. Ara bé, hi ha casos, nodiria incoherents, però sí sorprenents,per exemple algunes publicacions, nodiré noms…

Murmuri de fons: Digues, digues…

Marina: No, no. Tampoc no es tractaara de reivindicar res. Són publica-cions que parlen sobre aspectes de lesllengües romàniques, que acceptenresums en italià, francès o castellà,però encara no he trobat cap publica-ció que n’accepti en català. De bensegur que hi és, que no l’hagi trobat novol dir que no existeixi; però sí que hiha alguns casos curiosos.

Joan Cirera: El català pot ser llenguade ciència, però el problema són elstecnicismes. La qüestió és, s’han detraduir els tecnicismes al català? Jocrec que no és necessari, es podenutilitzar els tecnicismes en anglès. Enl’àmbit docent és claríssim que calutilitzar el català.

En Joan Cirera contra tot pronòsticens deixa...

Cap a on ha de tendir laproducció científica: cap a laredacció en la llengua de l’in-vestigador, cap a la redacció enanglès o cap a la redacció endiverses llengües?

Joan: Contestant directament, a lapregunta, em sembla que l’única opciópossible és la producció científica en

diverses llengües. No es pot pensarque només es poden produir textos enuna llengua, seria fins i tot antinatu-ral. Si ho preguntessis a persones quetenen l’anglès com a llengua mare enaquests moments potser serien lesúniques que et dirien que això és possi-ble; i encara no en tots els camps delsaber (fins on jo arribo!).

En el meu camp —torno un altre cop ala botànica— es publica molt en rus ien xinès, evidentment tothom no potsaber totes les llengües, però trobemuna diversitat que va molt més enllàdel català, del castellà i de l’anglès.

Josep: Sembla que en el teu camp,segons el que jo entenc, molts aspectesvan lligats al territori i al fet local; aixòés bastant especial en comparació ambaltres camps. Divulgació, alta divulga-ció, creació de textos per a estudisuniversitaris..., òbviament en moltesllengües; però el què és activitatpròpiament de recerca, publicació,divulgació per part dels especialistesdels resultats de la recerca, ja siguinescrits o bé en congressos, crec que ésbo que sigui bàsicament en anglès.

Jordi: L’anglès és molt necessari, jaque el nombre de recursos disponiblesen anglès és molt superior als que hiha en català o en castellà. Per això, toti que a la universitat s’ha de fomentarel català, en el cas de disciplines comara la física, també s’ha de fomentarque aprenguem l’anglès.

Josep: Entenc el que defenses: no ésque no sigui especialment bo que hihagi textos en català, sinó que és moltimportant —i crec que tots hi estemd’acord— que els estudiants tinguinaccés també als textos en anglès. Defet, si hi ha un text molt bo en francèsacabarà sent traduït a l’anglès, i si hiha un text de qualitat en rus acabaràsent traduït a l’anglès..., però això ésuna altra qüestió.

Joan: Abans ha sortit un altre temaque és el dels tecnicismes, que potserno és gaire rellevant en el debat d’avui.No estic gaire d’acord amb el que heudit vosaltres. Aquí a Catalunya jatendim a parlar un castellà malpronunciat que anomenem català i aracomençaríem a parlar un anglès mal

pronunciat que també anomenaríemcatalà.

Penso que, amb les excepcions quevulguem —també diem telèfon i estemparlant grec— hem d’adaptar elstecnicismes, i justament amb aquestafinalitat a Catalunya tenim el Centrede Terminologia TERMCAT, que ésmodèlic. Penso que Catalunya i elCanadà francès, el Quebec, són elspaïsos del món més avançats en aques-ta qüestió i ho hem d’aprofitar.

Marina: Estic d’acord amb tu. Elcatalà, com qualsevol altra llengua, had’adaptar la terminologia, vingui de lallengua que vingui, per tal de sercapaç de competir amb altres llengüesen els àmbits científics. Aquest proble-

ma no és exclusiu del català, afectatambé llengües com ara el castellà o elfrancès.

Després, pel que fa al tema de produc-ció, tot depèn de l’objectiu que etproposis. Si et proposes donar a conèi-xer allò que has fet a la teva ciutat o alteu país ho podràs fer en la teva pròpiallengua, si no és així, sinó que pretenssuperar les fronteres lingüístiques,llavors hauràs de triar alguna altrallengua.

La producció de textos cientí-fics a la universitat hauria d’es-tar regulada per criteris que

establís la universitat o hihauria d’haver lliure elecció dela llengua en què es redacta eltext segons el criteri de cadaprofessor?

Joan: Hauríem de tornar a distingiràmbits diferents. Pel que fa a la docèn-cia, jo penso que l’ús del català ha d’es-tar suficientment regulat tant al 1r, 2no 3r cicle i ens hem d’assegurar sensdubte la presència del català. En canvi,el cas de la producció en recerca és dife-rent, no es pot obligar a publicar elsresultats d’una investigació en català oen castellà, perquè moltes vegades ésnecessari publicar-los en anglès. Hi haun punt intermedi entre la docència i larecerca, és el cas, en concret, de lestesis doctorals. Actualment es discuteix

força si la publicació ha de fer-se o noen català, avui dia la normativa esta-bleix un mínim de continguts en llen-gua catalana o castellana; jo hi esticd’acord, s’ha de notar que són tesisd’estudiants de la Universitat deBarcelona.

Josep: Estic d’acord amb el que ha diten Joan; però jo consideraria que eltercer cicle es pot equiparar a laproducció en recerca, i, per tant, no emsembla bé que s’hi exigeixin mínims decatalà o castellà.

Conec casos concrets de persones queja estan prou atabalades amb l’esforç

que representa preparar una tesi itenen la sensació que els fan fer unafeina extra que no té cap utilitat real.Penso que s’exigeix als doctorands unesforç que, tanmateix, no té cap conse-qüència pràctica. La vida de l’estudiantque acaba la tesi ja és prou complicada.

Joan: Només estaria d’acord amb enJosep si l’estudiant no està al correntd’aquestes exigències fins al momenten què ja està acabant, que és justa-ment quan està més nerviós. Però elsestudiants, en general, ja saben des delprincipi que fan la tesi a la Universitatde Barcelona i no a la Universitatd’Oxford ni a la de París.

Josep: Jo crec que aquesta mesura nocontribueix a aconseguir que més gentllegeixi en català. Tot i que, pel que faals usos del català i de l’anglès de quèhem estat parlant, hi estem completa-ment d’acord. Crec que l’exigència delcatalà o el castellà genera problemesals estudiants de doctorat d’intercanvi,quan en realitat es tracta d’atreureestudiants que faran que el nostreprograma sigui el millor possible, amés cal tenir en compte que els nostresestudiants es beneficien del contacteamb companys d’altres països.

Marina: Reflexionant i tornant a laprimera pregunta, hem dit que elcatalà és una llengua capaç de fer-sevaler en qualsevol camp, i, en conse-qüència, també en els àmbits cientí-fics. Per tant, jo crec que sí, que des dela universitat s’haurien de garantiruns mínims d’ús del català pel que fa ala difusió, producció, etc. Sovint lapolítica del “deixar fer” no funciona, imenys en la situació actual del català.Per això crec que encara que no caldemanar als estudiants el nivell C o D,sí que cal exigir-los almenys un conei-xement bàsic de la llengua.

Joan: Poso un exemple per tal dedemostrar que a Catalunya tenimaquest problema perquè el català ésuna llengua minoritzada, en perilld’extinció i que, per tant, cal defensar-la sempre. Hi ha una universitat ambla qual jo col·laboro molt, la Uni-versitat de París XI, una de les moltesuniversitats de París. Al mes de no-vembre seré en un tribunal de tesi enaquesta universitat, la tesi és d’una

desembre-06 23

investigadora estrangera, concreta-ment tailandesa, que té com a llenguamaterna el tai i com a segona llengual’anglès, que és la seva llengua d’úscientífic, però la tesi la fa en francès,perquè l’ha de fer obligatòriament enfrancès, no té opció de fer-la en anglès.Tot això, tanmateix, no ha estat obsta-cle per atreure la investigadora perquètenen un programa molt bo. Al princi-pi li parlaven en anglès sense proble-mes, però la tesi l’ha de fer en francèsi el francès, a diferència del català, noés pas una llengua amenaçada. Hotrobo normal que es noti que la inves-tigació la fa a la Universitat de París.

Josep: Llavors, el cas de París elconsideres exemplar...

Joan: Jo exposo un cas que il·lustra elque passa en altres llocs que sónnormals, no com nosaltres que pel quefa a qüestions lingüístiques somanòmals.

Jordi: Si el català no és obligatori enl’àmbit universitari serà difícil quemai hi hagi terminologia en català. Pelque fa a les tesis doctorals s’han degarantir els usos mínims del català, siaixò no s’intenta quan algú acaba lacarrera ja es pot oblidar del català enels usos professionals. No sé si és moltestricte el que dic, però crec que de totallò que publiquem en anglès tambén’hauria d’existir una versió en catalào en castellà, per tal de potenciar-nel’ús.

Josep: Crec que és molt convenientque els textos de divulgació, tant elsque s’empren durant la carrera comels que utilitzen els estudiants dedoctorat siguin accessibles en català;d’altra banda, també és recomanableque l’estudiant que aprengui anglèstingui recursos accessibles en anglès.És positiu, doncs, que hi hagi en catalàtots aquests materials de divulgació ide docència, que, d’altra banda, sónmaterials que contribueixen a la crea-ció de certa terminologia en català o al’adaptació dels termes anglesos.

Pel que fa a la qüestió de si és normalexigir les tesis fetes a la universitat enl’idioma del país, crec que hauríem defer una estadística per comprovarquina és la mitjana de treballs fets en

català i de treballs fets en altres llen-gües.

Joan: Jo he posat l’exemple per ferveure que no som normals lingüística-ment.

De quina manera o maneres espodria impulsar la producciócientífica en català?

Marina: Estaria bé que es fixessin unspercentatges mínims de producció encatalà, pel que fa a revistes, per exem-ple, o a altres publicacions. Si més no,des de dins de la mateixa universitat idels organismes adscrits o els que endepenen, i fins i tot empreses privadeshaurien de potenciar una mica l’ús delcatalà; haurien d’esdevenir exemplesper a la resta d’institucions, entitats oempreses. Se m’acut que una maneramolt efectiva d’estimular l’ús delcatalà és mitjançant subvencions.

Josep: El que s’hauria de potenciar, elpunt en què realment tots hauríem defer un esforç important, és la presènciade textos d’ús universitari com els d’al-ta divulgació en català i accessibles alsestudiants. Una manera d’aconseguir-ho és establir uns criteris per tal queels textos que es publiquin siguintextos de qualitat, cosa que dóna pres-tigi a la divulgació redactada en catalài, a més, fa que els textos siguin méseconòmics. Un bon text ho té més fàcilper difondre’s, per això, a part de lanecessitat de fomentar el català, ha defomentar-se també la qualitat. Comdur això a la pràctica ja és una qüestiómés complicada.

Joan: Una de les coses que hauríemd’aconseguir —i encara ens quedamolt camí— és poder disposar demanuals, llibres de text en català per aqualsevol camp, que subvencioni

l’Estat o la Generalitat, tant és, algú sen’ha de fer càrrec.

Un altre cas seria aquesta ‘alta divul-gació’, que jo vinculo amb un certnivell de recerca, que també es pot feren català i per això ja hi ha uns canalsestablerts. En són un exemple totes lesrevistes de les filials de l’Institutd’Estudis Catalans on es publiquentreballs d’alta divulgació i algunacomunicació de resultats, en català.

Finalment, pel que fa al nivell més alt dela recerca, estic d’acord que es faci enanglès. Com es pot incentivar la produc-ció científica en català? Entre altrescoses, seria convenient que la producciócientífica en català es tingués en compteen les avaluacions de professorat, ja quemolts dels autors d’aquests treballs sóninvestigadors i professors. M’explico: elsprofessors si volem podem sotmetre lanostra productivitat a avaluació cada sisanys al Ministeri d’Educació. Aquestaavaluació premia bàsicament la produc-ció científica d’alt nivell en anglès; si ésen castellà ja gairebé no es té en compte,i si és en català no només no es té encompte, sinó que fins i tot no és vistaamb bons ulls per part del Ministeri. Peraixò penso que és prou important acon-seguir que això no passi, i que les publi-cacions d’alt nivell en català també esconsiderin a l’hora d’avaluar-nos.

Doncs moltes gràcies a tots perhaver vingut!

Alfred VerdaguerEstudiant de Farmàcia

Laia HernàndezEstudiant de Filosofia

Jordi PuigEstudiant de Química

núm. 924

Amb vint-i-cinc anys, en Pau Vallvéja té un bon currículum: quan

tenia tres anys tocava la bateria, quanen tenia sis estudiava música, quan entenia deu tocava en un grup i ambquinze va treure un disc. Ha estudiatmúsica clàssica, jazz i so. En els seusdiscos s’ho fa tot ell: canta, ho toca toti grava i mescla al seu estudi. A més, endissenya les portades: va començarBelles Arts, i encara pinta i dibuixacòmics. Ha tocat en grups com araFreak Out, Egon o Oak. Ha treballatcom a productor musical i com aprofessor de bateria, producció, harmo-nia i percussió. Ha compost tambémúsiques per al MNAC, publicitat,programes infantils de TV3, la sèriePorca Misèria i pel·lícules com larecent Zulo. Estanislau Verdet és elseu alter ego lletgista, i tot i que acabade debutar com a cantant amb Un quede tan tonto és llest i un que de tanllest és tonto (Global, 2006), ni ell ni ellletgisme no comencen ni s’acaben enaquest disc, i campen feliços perInternet, al bloc Yamshes en escabetx(http://estanislau-verdet.blogspot.com),seu del club de fans Llamàntols en Zel(amics del lletgisme). I què és, doncs, el

lletgisme? Un corrent artístic i humo-rístic basat en la ironia i la crítica. Unapassió pel que és lleig o cutre, com amitjà d’expressió que fa sentir vergon-ya a qui no hi està familiaritzat. De fet,és un contraesnobisme esnob i un nouelitisme, però sempre amb un punt deparòdia. L’Estanislau diu que el seudisc és un cant al lletgisme, un diverti-mento que no pretén ser original, nid’autor, ni tenir un estil propi. I, si béés cert que musicalment canvia molt acada cançó depenent del tema o delpersonatge que critica, no ho és pasmenys que la seva sensibilitat musicaltoca la fibra encara que la lletra et facipartir de riure, no tingui cap ni peus oratlli el ridícul. El lletgisme reivindicael dret a fer cançons de qualsevol fote-sa insubstancial, ja que la bellesasovint s’amaga als llocs més insospi-tats. L’Estanislau Verdet és fill espiri-tual de Salvat-Papasseit i del cantautorgalàctic Jaume Sisa, que va elevar a lacategoria de cançó l’escriptura automà-tica i les llistes de paraules. Si aQualsevol nit pot sortir el sol s’enume-raven els personatges d’infantesa del’altre noi del Poble Sec, l’EstanislauVerdet glossa a Per fer país insultem en

català una seixantena de renecs d’unaaltra època, a l’estil del CapitàHaddock —i del traductor de Tintín alcatalà, Joaquim Ventalló—, i tot i fer-ho amb una perfecció mètrica i musicalque enganxa, al final diu: “Per fer paísinsultem en català, però no el de fa centanys, com a (auto)crítica del purismelingüístic”. Riure’s d’un mateix iemocionar alhora és un doble èxit moltdifícil d’assolir, i l’Estanislau Verdetse’n surt prou bé. Entreu al seu món ixalareu una estona.

Esteve Farrés Professor dels Serveis Lingüístics

i crític musical

El passat dijous 19 d’octubre vam poder assistir a la FestaMeans Party que organitza anualment la Plataforma per laLlengua (www.plataforma-llengua.cat) amb el suport de lesuniversitats catalanes. Enguany ha estat la quarta edició dela festa d’acollida a les persones que vénen a estudiar a casanostra. Aquesta vegada, la festassa es va celebrar a la plaçaCívica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Els espaisde les edicions passades van ser el pati de l’Edifici Històricde la Universitat de Barcelona, el recinte de la Ciutadella dela Universitat Pompeu Fabra i el campus de Diagonal Nord,

davant del Palau Reial, a prop de la Facultat d’Econòmiquesi de la UPC.

Durant tot el dia hi va haver diverses actuacions, balls debastons, sardanes i castells, i van participar-hi diversosgrups musicals, com ara Rosa Luxemburg, Revolta 21 iDeskarats.

Aquesta jornada festiva va ser el centre d’un seguit d’activi-tats culturals adreçades als nouvinguts que es van dur a

Un que de tonto no en té ni un pèl: Estanislau Verdet

La pluja no va fer apagar la música

Zona de música

Què és Tercera Via?

Tercera Via és una associació senseànim de lucre nascuda com a res-

posta a la manca de recursos, ajudes,suport i confiança de l’Administració iles empreses del sector musical pelsgrups que inicien carrera cantant encatalà. Té com a objectiu promocionarels grups de l’associació, fent-ne publici-tat en tots els mitjans de comunicació,concertant-los entrevistes o actuacions,produint actes propis, assessorant elssocis en els espectacles o creant fòrumsde debat i col·laboració entre els músics.A més, ha creat un gran festival —elfesTOUR— i un circuit de sales propi—el fesSALES—, que contribueixen aregenerar el mercat musical català,potenciant-ne els nous valors ambpropostes sòlides i directes impactants,i professionalitzar els grups i els músicsde l’associació.

Quins grups en formen part?Els grups associats a Tercera Via pro-venen de diversos punts del Principati mostren un repertori musical moltvariat: des del rock de Malaspina o elpop rock de Plou com Mai, fins a lafusió de folk i ska amb influències derumba, cúmbia, txa-txa-txa, vals i reg-gae de Vall Folk Ska; sense oblidar elblues i el rock-and-roll de L’Home In-

visible; el pop rock amb color de rumbai pinzellades de jazz, funky, blues i hardrock de Sota Zero; la fusió ska ambpinzellades de rock, funky i rumba deKayo Malayo; el funk, el pop i el rock deNo Badis!, i l’ska barrejat amb unpolsim energètic de soul i breus retallsde jazz de Guaita’ls. Per escoltar unamostra de les propostes musicals decadascun d’aquests grups i estar al diade quan i on toquen, visiteu www.terceravia.org.

Què és el fesTOUR?El fesTOUR és el primer festival itine-rant de música catalana que preténdur arreu de Catalunya un espectaclede qualitat en català amb propostesmusicals noves, els millors mitjanstècnics i un concepte d’organitzacióinnovador, dinàmic i modular. Tambévol que el jovent, els grups musicals iles entitats culturals de cada localitaton es fa s’hi impliquin i hi participinactivament, per convertir-lo no nomésen un concert, sinó en una propostaque reactivi la música catalana endirecte. Per això ofereix un espectacleúnic des del punt de vista musical,cultural i participatiu, possible, d’al-tra banda, gràcies a l’acció de Racó

Català, Rock Català, VilaWeb, el con-curs Enganxa’t a la Música, Comuni-càlia i Productes de la Terra.

I el fesSALES?El fesSALES sorgeix amb la finalitatd’iniciar una nova etapa en el panora-ma musical del país per mitjà del’obertura de noves vies de col·labora-ció i comunicació directes entre lessales i els músics. Així, tracta de rendi-bilitzar la posada en escena dels grups,sense intermediaris; augmentar lapublicitat del cicle amb mitjans globalsi específics, com l’espai web; evitar lesdespeses innecessàries en promocióineficaç; obtenir un disseny orgànicgenèric, amb agenda pròpia, entrevis-tes i llistes de correu massives; promo-cionar sales noves i consagrades ambnous recursos publicitaris, i obrir laprogramació a propostes fiables degrups nous en escenaris professionals.En definitiva, pretén canviar les reglesdel joc i crear un nou corrent musical alPrincipat que regeneri el mercat ambidees, mitjans i estils nous.

Eva GomàrizEstudiant del doctorat

en Llenguatge i Variació

desembre-06 25

terme durant tota una setmana cultural que va començar eldia 23 d’octubre i que va perllongar-se fins al dia 27.

De la festa d’enguany, cal destacar-ne la participació delsestudiants estrangers d’universitats com la de Vic i sobretot,per nombre, la de Lleida.

Felicitats als organitzadors i sapigueu que ja esperem lapropera!

Pep CaraServeis Lingüístics

núm. 926

Fa poc va arribar a les meves mansPyongyang, l’última història grà-fica de Guy Delisle, un animador

d’origen canadenc però establert aMontpeller des del 1991. L’obra, queprotagonitza el mateix autor, perquè estracta d’un relat autobiogràfic del seuprimer viatge (per motius laborals) a lacapital de Corea del Nord, és un delsretrats més realistes que s’han fet d’a-quest país en els darrers anys.

Si bé ens arriben força notícies d’aquestpaís asiàtic, ja sigui a través d’articles derevistes culturals sobre economia, políti-ca, història o estudis humanístics, o béper televisió o també a través de repor-tatges morbosos sobre temes tan insig-nificants com ara les extravagàncies delseu president, Kim Jong II, que tantagraden a revistes del cor i a diarissensacionalistes; el cert és que costa fer-se una idea més o menys realista d’allòque succeeix a Corea del Nord, un paísque viu en un hermetisme total a escalamundial després de tancar les fronteresl’any 1953, tot just acabada la famosaguerra de Corea.

En aquest ambient de silenci i de desco-neixement, el relat de Guy Delisle haestat considerat per la crítica com undels millors documentals d’aquest paísdel nord-est asiàtic.

La història comença amb l’arribada del’autor a Corea del Nord. Un cop a l’ae-roport, primerament ha de passar perun control de la policia on és interrogatpel llibre que porta a l’equipatge de mà.Casualment, el llibre és ni més ni menys1984, de George Orwell. Casualitat o no,aquest llibre dels anys cinquanta, fidelretrat visionari d’allò que havia depassar més endavant —per exemple, enun país com aquest— no és reconegut

per la policia. El llibre d’Orwell, quepodríem qualificar com un llibre perillósper a un règim totalitari d’aquest tipus,no es troba, de ben segur, a les bibliote-ques de Pyongyang, i els seus habitants,tancats com estan a la informació del’exterior, probablement no en tenennotícia. Així és com Delisle arriba aCorea i a partir d’aquest moment esconverteix en l’irònic observador es-tranger d’un dels últims i més anticsrègims dictatorials del món.

Delisle ens fa una classe magistral sobrela vida tal com es viu a Corea del Nord,en primera persona i com a observadordirecte, fent ús d’esquemes, dibuixos demostra, acudits d’un humor negreescandalós i descripcions meticulosa-ment delineades. Gràcies a aquestacapacitat per fer gràfic allò real, amb unprocés iconogràfic envejable, Delisleaconsegueix transmetre’ns l’omnipre-sent desig de prepotència dels lídersautoritaris coreans. Ens descriu tots elsrituals pels quals ha de passar unestranger quan arriba al país, com ara elde portar un ram de flors que li dóna elseu guia a l’aeroport als peus d’una està-tua de bronze de 22 metres d’alçada deKim II-sung, pare de Kim Jong II i dicta-dor.

Així mateix, el retrat que fa Delisle delcoreà mitjà també és molt bo: la por quetot allò que surti dels seus llavis puguiser interpretat; el respecte per la omni-presència del dictador o del partit; elconformisme vulgar d’aquell que creuen la mentida perquè cap veritat no arri-ba a traspassar, qui sap si per por o perquè, i un munt de coses més.

És aquest, doncs, un llibre d’historietes,però alhora és també un documentalextraordinari sobre Corea del Nord,

conduït per un director d’animació devisita als estudis que col·laboren amb laseva companyia, i que ens mostra unarealitat caracteritzada per l’absènciatotal de sentit comú.

Què en traiem de tot això, però? D’unabanda, l’apropament a la realitat deCorea del Nord, de la qual aquest còmicn’esdevé un dels documentals mésrealistes. D’altra banda, la confirmacióque aquest format dinàmic i àgil s’estàconvertint en tot un gènere literari propidel segle XXI.

De moment, us comentem algunes de lesnovetats del 2005 i del 2006 que no uspodeu perdre.

Pascin de Joann SfarJulius Pincas, més conegut en els cerclesartístics com a Pascin, fou un delsmembres de l’Escola de París, un movi-ment que agrupava els artistes estran-gers que havien arribat a la capital gal·laansiosos de llibertat i de reconeixement.Sfar ens proposa amb Pascin, a través dediversos episodis de la vida del pintor, unretrat d’època del París dels anys vint itrenta, de la ciutat bohèmia sovint asso-ciada als relats de Hemingway; unseguit de relats on entren i surten nomscom ara Soutine, Chagall o Kokoschka,que deixen de ser noms abstractes iesdevenen personatges depriments,reals i propers.

Lupus de Frederik PeetersAquest volum de Lupus és la segonapart d’un projecte inicial de quatreentregues. Amb Lupus, Frederik Pee-ters, el reconegut autor del famós i pre-miat Pilules bleues, ens proposa unanova història d’amor, en aquest cas,

Zona de lectura

El còmic: un gènere per al segle XXI (II)

desembre-06 27

però, en un nou ambient fictici en quèels planetes estranys, pintorescos oestrambòtics se succeeixen l’un rere l’al-tre al llarg d’un viatge que comença sentd’amistat i de descobriment de lesdrogues, en aquest cas sintètiques inoves, i que, a poc a poc, es converteixprogressivament en un profund viatgeamorós pels inextricables camins de lavida. Amb aquesta segona entrega,Peeters deixa clar que, ara per ara, és undels narradors i dibuixants del gèneremés consolidats i amb més domini deltemps narratiu.

Pollo con ciruelas de MarjaneSatrapiSi a Persépolis l’autora Marjane Satra-pi feia un retrat de la caiguda del xa de

Pèrsia i la consegüent revolució islàmi-ca en què li va tocar créixer; ara, en elseu últim treball ens proposa —i esproposa— una història totalment dife-rent. Pollo con ciruelas (premi al milloràlbum del Saló d’Angoulême 2005) és,sobretot, una meravellosa i tràgicahistòria d’amor. L’entranyable prota-gonista és, en aquest cas, Nasser Ali,un músic de tar iranià que decideixmorir en el moment que la seva esposatrenca, enmig d’una discussió, el seuestimat instrument. Si bé és un còmicplenament europeu, les influènciesorientals de la infantesa de l’autoradoten la trama d’un component exòticon la màgia de la ficció actua amb totaldesimboltura dins la crua i bellíssimahistòria.

Jimmy Corrigan de Chris WareLa recent edició espanyola de JimmyCorrigan: the smartest kid on earth, hasuposat per a molts lectors el primercontacte amb el talent de Chris Ware. Estracta d’un llibre que recopila una sèriede còmics que Ware va publicar entre el1993 i el 2002, i que presenta una mesclade fonts tan dispars com ara els catàlegsde compres per correu del 1900, el grafit,el cartellisme soviètic o els còmics deHerriman. Es tracta d’una històriacommovedora, la de Jimmy Corrigan,que no deixa indiferent —i entenem quea gust— cap dels lectors que decideixenapropar-s’hi.

Gabriel MartíEstudiant de Filologia Catalana

I Premi Sebastià Alzamorade poesia

En aquest número de l’ENXARXA’T el sofàliterari el destinem a la publicació del gua-nyador del primer premi de poesia, dedicaten aquesta primera edició a SebastiàAlzamora. Volem mencionar els finalistesd’aquest premi, el qual es va lliurar en elmarc de la Primavera de la Llengua 2006:

Entre el fum o la boira, de Jordi Vallès Ortega(2n premi)Cabòries, renecs i algun poema d’amor, deLlorenç Andreu Barrachina (3r premi)A prop teu, de Jordi Marí TurAude Granada, d’Alfred Verdaguer LorenzoBoja?, d’Enric Miravitllas Pous I no és l’única, de Josep Barba i FerrerInfinit i etern, de Marta Gilaberte Basset iAram López Palahí Sintàcticament correcte, de Cristina BalaguerEscriche.

La guanyadora va ser Laura Casal i Valls, perl’obra Cireres. El premi va consistir en unviatge a París per assistir a la final de laChampions League, entre el FC Barcelona il’Arsenal, el 17 de maig de 2006.

El sofà literari

‘Cireres‘

Darrere aquesta cortina de sal, descobreixo el que em torbava, Darrere la inòpia de la teva vidaDe la meva son

Ara, lluny de les ombres d’aquell estiu, del desig del canyamel,

lluny del diluvi groc dels sentiments malaltissos,de les estones de plorar, d’escopir llàgrimes fades, esparses, de pellespàtica, hialines.

Descobreixo que, més enllà de la veu que creia sentir, hi ha un camp decirerers. Grosses com gegantso molins de vent que lluiten contra els cent soldats del general de lacrònica del diari de demà,

pàgines d’embolcall de castanya calentafreda si esperes

cireres de la mida d’aquella nota musical,

d’aquell temps tan llarg

tan blanc

tan pur

tan tu

i vençuda pel desig de l’aigua que gelosament guardena l’interior del cor de fusta

desfaig el farcell de les meves paraules

La dent cau a trossos, empolsegant el ciri que il·lumina l’escena macabra

s’ha tacat la camisa

i clama

La morfinòmana roman al llit, amb la bellesa patètica d’un ciri empolsegat.

Laura CasalEstudiant d’Història de l’Art

núm. 928

Al començament dels anys setanta,el Movimiento Ibérico de Libe-

ración (MIL), format per joves espan-yols i francesos, esdevé el punt de mirade la policia a causa dels robatoris abancs comesos per aquests joves. Entreels membres del MIL, hi havia SalvadorPuig Antich. La finalitat dels robatorisera donar suport als sectors del movi-ment obrer i lluitar contra la dictadura.

Al principi, els MIL se’n surten ambforça èxit en les seves actuacions contrael règim, i experimenten una sensaciód’invulnerabilitat, però aquesta sensa-ció acaba bruscament quan el setembrede 1973 efectius de la Brigada PolíticaSocial els paren una trampa. En eltranscurs de la detenció té lloc un tiro-teig confús en què resulta mort uninspector de policia. Salvador també enresultarà greument ferit i després d’ha-ver estat a l’hospital serà ingressat a lapresó Model de Barcelona.

A partir d’aquest moment comença lalluita dels seus advocats i de les sevesgermanes per defensar el jove activista.Però el 20 de desembre de 1973 esprodueix un atemptat d’ETA contra elgovern franquista, l’almirall CarreroBlanco és assassinat amb un cotxebomba, i Salvador Puig Antich esde-vindrà la víctima del règim.

La pel·lícula està basada en el llibreCompte enrere. La història de SalvadorPuig Antich, escrit per Francesc Es-cribano, que explica els fets que vanmenar a l’execució de Puig Antich.

Tant el llibre com la pel·lícula han rebutfortes crítiques per part dels anticsmembres del MIL i companys demilitància de Salvador, que afirmen queel personatge de Puig Antich és comple-

tament buit de contingut polític. Tot iaixò, el que més indignació ha causat ésl’escena del personatge del carcellerJesús Irurre durant l’estada deSalvador a la presó. Irurre és presentatcom un confident i, fins i tot, com unamic, quan la realitat d’aquest carcellerera completament oposada al quemostra la pel·lícula. Segons TxemaBofill, en realitat, aquest personatge vadestacar per protagonitzar episodis deviolència contra els presos polítics finsal mateix dia de la mort de Franco.

D’altra banda, però, els crítics de cine-ma resten importància al fet que lapel·lícula no reflecteixi amb exactitud lahistòria, i es desmarqui de la política.Així, Omar Khan (de Cinemanía) diu:“El peligro indudable de un proyectocomo éste estaba en caer en el panfleto,pero Huerga lo evita, distanciándose enlos aspectos políticos sin evadirlos, yprofundizando en los aspectos humanossin manipularlos.”

En aquest mateix sentit, el directorManuel Huerga comenta: “Salvador noes un documental. Es una película. Nonos interesaba hacer un tocho de adoc-trinamiento político. Es decir, que nohace falta estar preparado para ver lapelícula.”

En definitiva, Salvador és una pel·lícu-la que, tot i que no ho pretén, provoca eldebat. La seva intenció primordial éscolpejar la consciència, emmudir elpúblic, commocionar-lo i dur-lo a l’ex-trem de l’empatia emocional. Però, comes pot comprovar segons les opinionsoposades —i respectuoses— que lapel·lícula suscita, aquesta estructuraparoxística no n’esgota el contingut. I,com de vegades passa, les limitacionssorgeixen de manera interessant delsmèrits, perquè són dilemes sobre larepresentació del nostre temps, i sobreels seus límits.

Mercè CésarEstudiant de Dret

Zona de cinema

Salvador PuigAntich

desembre-06 29

En aquesta secció, hem parlat fins arade “l’altra premsa escrita”, de “la

contrainformació a Internet”, i hempresentat Directa, una publicació quedes del mes d’abril d’enguany s’editasetmanalment. És a dir, hem parlat delsmitjans lliures, populars, autogestionatsi independents en l’històric paper i en lamoderna xarxa d’Internet. Avui toquemun altre clàssic de la comunicació lliureal nostre país, la que es fa a través de lesones hertzianes; ens referim a les ràdioslliures.

Habitualment, la contrainformació i lacomunicació independent s’han rela-cionat molt amb el món de la ràdio. Acasa nostra, des de final dels anyssetanta aquest tipus de comunicaciós’ha articulat a través de les anomena-des ràdios lliures, molt sovint vincula-des a moviments i corrents llibertaris.La primera ràdio lliure que va aparèi-xer a casa nostra va ser Ràdio Maduixa(www.radiomaduixa.com), de Grano-llers, l’any 1977, durant l’anomenadatransició. El 1979 va començar a emetrea Barcelona Ona Lliure des de l’AteneuLlibertari del Poble Sec. La PoliciaNacional va tancar aquesta emissoradiverses vegades. Ja a la dècada delsvuitanta apareixen Contraradio, aBarcelona; La Campana de Gràcia, a lavila de Gràcia, i Boira Lliure, a Vic.L’any 1981 es va estrenar Ràdio Pica(www.radiopica.org), un vell projecteque encara es manté viu malgrat lesdificultats i traves que ha tingut al llargde la seva història, com ara l’any 1987en què els Mossos d’Esquadra vantancar la ràdio i van requisar-ne elsequips sota l’acusació d’interferir lescomunicacions de l’aeroport del Prat.

Finalment, però, es va demostrar queles interferències les causava RadioNacional de España, Radio 3. RàdioPica no va tornar a emetre fins a l’any1991, quatre anys després de ser tanca-da. Paral·lelament, el mateix any 1987,va aparèixer a Nou Barris una altra deles ràdios històriques de casa nostra,Radio Bronka (www.radiobronka.info).També l’any 1991, en què Pica torna-va a emetre, va començar a emetre aBarcelona Ràdio Contrabanda (www.contrabanda.org/contrabanda). Al PaísValencià cal destacar les emissions deRàdio Klara (www.radioklara.org).

Malgrat que el català ha estat present ales ràdios lliures des de 1977, l’ús que sen’ha fet ha estat sempre irregular. Lalliure expressió ha comportat que, engeneral, l’ús de la llengua depengui del’elecció personal, de manera que elsprogrames s’emeten en català, en cas-tellà i en totes dues llengües. Així doncs,la llengua catalana ha estat present enaquests mitjans tant a Ràdio Maduixa,com a Boira Lliure, Ona Lliure i a lesràdios que continuen actives avui, comara Pica, Contrabanda, Bronka o Klara.En aquest sentit, Ràdio Contrabanda,en els seus estatuts, defineix una polí-tica lingüística més clara que estableixel català com l’idioma vehiculard’aquest mitjà. Ràdio Trama (www.radiotrama.net), de Sabadell, emet enperíode de proves per Internet i tambéen català, tal com ho fa Ràdio Barraka(www.kasalpopular.net), de Terrassa,Ràdio 90 (www.r90.org), de la Garrotxa,o Ràdio Mistelera (www.lamistelera.org),de la Xara-Dènia (Alacant). A Palma,fins a l’any 2000, va funcionar Ràdio

Activitat, amb diversos programes en ca-talà, de la qual s’ha editat el llibre deJordi López Crònica sentimental de Rà-dio Activitat. [Palma: Associació Cultural

Índex i Edicions El Moixet Demagog,2005]. Recentment ha començat a emetreRadioactiva (radioaktiva.blogspot.com),des d’Alcoi.

Pel que fa als programes actuals encatalà de les ràdios lliures, cal feresment de La Memòria Silenciada —so-bre el moviment obrer, a càrrec del’Ateneu Enciclopèdic Popular—, As-semblea de Majares —magazín alterna-tiu i cultural— i Letal Age —una tertú-lia de temes d’actualitat— a RàdioContrabanda (91.4). Pel que fa a RàdioBronka (104.5), destaquem Judici a laJustícia —un programa que denunciaabusos de poder, a càrrec de FrancescArnau, pioner en l’ús del català al’Administració de justícia, motiu pelqual ha estat sancionat en diversesocasions— i Salut i Revolució —un pro-grama d’història—. De Ràdio Pica (96.6),cal esmentar Màximum Clatellot —quetracta de l’actualitat del món del punk—i també Relats, Textos, Cròniques. ARàdio Klara (104.4), de València: LliureDirecte —un magazín informatiu mati-nal—, La Descoberta, Acció Directa —detemàtica laboral—, Dones Lliures iDilluns Tempestuós.

Finalment, hem de dir que moltesd’aquestes ràdios es poden escoltartambé des del seu web.

Pep CaraServeis Lingüístics

*D’una cançó del grup A Morte do Pobo.

Zona mediàtica

“A estones lliures: les ràdios lliures”*

El llançament del Firefox 2.0 hatornat a revolucionar la xarxa i la

comunitat d’usuaris. Per celebrar-ho,la Fundació Mozilla ha promogut lesmés de 300 festes que s’han fet eldarrer cap de setmana d’octubre arreudel món. Al costat de les grans capitalseuropees, la cita de Barcelona, organit-zada per Softcatalà i patrocinada perVilaWeb, Mozilla Europa i Racó Català,ha aplegat incondicionals del navega-dor, simpatitzants del programari lliu-re i defensors de l’ús del català en lesnoves tecnologies.

Des que el Firefox es va fer públic perprimera vegada el novembre del 2004,ha anat guanyant adeptes i s’ha acabatconvertint en el rival directe de l’In-ternet Explorer. En menys de dos anys,milions d’usuaris ja han redescobert elweb. Amb aquesta segona versió, fetapública una setmana després que sortísla setena de l’Explorer, s’espera que elnombre d’usuaris del Firefox augmenti—de fet, s’han superat els dos milionsde baixades en 24 hores. S’obre, doncs,un nou episodi d’una guerra, la delsnavegadors, que no sembla tenir final.

El Firefox sorgeix del projecte deprogramari lliure Mozilla.org, unainiciativa mundial, sense afany de lucrei de codi obert en què participen milersde voluntaris. L’objectiu del projecte noés altre que preservar la llibertat d’elec-ció, garantir la innovació a Internet irespectar els estàndards oberts. Tot aixòfa que el Firefox hagi esdevingut el

producte estrella de Mozilla: lliure, gra-tuït, compatible amb la majoria de siste-mes operatius i traduït a més de 35 llen-gües, entre d’altres el català.

De fet, la traducció catalana de progra-mari que lidera Softcatalà es va estre-nar l’any 1998 amb el Netscape Com-municator —a partir del qual sorgeixel Mozilla i després, el Firefox. Enaquell moment, la versió catalana delNetscape (El Navegador) va tenir unagran significació, ja que era el primerprograma en català de gran difusió: alcap d’una setmana de publicar-se,Softcatalà tenia més de 1.500 baixadesi 300 visites diàries. Per això, el Fire-fox ha heretat el llegat del símbol delprogramari en català.

Les claus de l’èxit d’aquest navegadorpoden resumir-se en tres: una interfí-cie senzilla i propera a l’usuari, la pos-sibilitat d’ampliar-ne la funcionalitatgràcies a extensions fetes per terceresparts, i una política de promoció senseprecedents en el món del programarilliure. Respecte de la versió anterior,cal destacar les novetats següents delFirefox 2.0:

Nova interfície. S’ha actualitzat la in-terfície per millorar-ne la usabilitat, és adir, per augmentar la llegibilitat delstextos, la rapidesa de la baixada d’infor-mació, la manejabilitat i la capacitat desatisfer les necessitats de l’usuari.

Encara més protecció. I, en especial,contra un dels mètodes de frau mésestesos a la xarxa: la pesca electrònica,que consisteix a suplantar la identitatdels usuaris. El Firefox ens avisa quanuna pàgina és sospitosa.

Cerques més potents. S’ha millorat lagestió dels motors de cerca integrats: ésmés fàcil afegir-ne de nous i els cerca-dors més populars (com ara Google oYahoo!) suggereixen termes de cerca.

Més navegació amb pestanyes. Lanavegació amb pestanyes, tan preuadapels usuaris del Firefox, és més àgil:podem recuperar les pestanyes quehàgim tancat involuntàriament i dispo-sem d’elements de navegació nous.

Restauració de sessions. Si l’ordina-dor s’apaga, el sistema operatiu es penjao el Firefox es tanca inesperadament,podem tornar allà on érem i recuperarla sessió de navegació anterior.

Millora de la gestió dels canals. Elscanals d’informació han canviat lamanera de consultar el web i el Firefoxho ha potenciat. La nova versió permetaltres possibilitats de subscripció i d’ac-cés a aquesta informació.

Correcció ortogràfica integrada.Disposem d’un verificador ortogràfic enlínia que s’activa quan emplenem unformulari electrònic.

A part d’aquestes característiques no-ves, s’han millorat aspectes importantsd’accessibilitat i, per descomptat, s’hanconservat les opcions de blocatge de fi-nestres emergents, d’actualització re-mota o de supressió amb un sol clic deles dades privades que hàgim introduït.

Baixeu-vos la nova versió del Firefoxdes de www.firefox.cat i tasteu-la. Nave-gareu més ràpid, us sentireu méssegurs, veureu el web amb uns altresulls.

Toni Hermosoi Anna Grau

Membres de Softcatalà

núm. 930

El Firefox 2.0: la nova generació

Enllaçoshttp://www.softcatala.orghttp://www.firefox.cathttp://festa.firefox.cathttp://www.mozilla-europe.org

Ciberzona

Informacions

La col·lecció de guies de conversa universitària, enuna doble edició en paper i en línia, s’adreça alsestudiants de fora de l’àrea de parla catalana ques’incorporen anualment a la UB, però també alsestudiants catalans que participen en programesd’intercanvi internacional. Tant els uns com els altresreben aquestes publicacions a l’oficina de RelacionsInternacionals del centre on estan matriculats. Lesaltres persones que hi estiguin interessades elspoden adquirir a Publicacions i Edicions de la UB.

Els Serveis Lingüístics de la Universitat vancomençar a treballar en aquesta iniciativa l’any1996 i, des de llavors, any rere any, s’hi han anatafegint llengües, fins a arribar a la guia amazic-català,1 que s’acaba d’editar en el moment de sortiraquest número de l’ENXARXA’T.

La col·lecció en paper conté les llengües següents:alemany, amazic, anglès, àrab, castellà, francès,italià, neerlandès, polonès i portuguès. Estan enprocés d’elaboració les del rus i del xinès.

Pel que fa a les llengües de la versió en línia, hi hadisponibles les següents: alemany, anglès, àrab,castellà, francès, italià, japonès i portuguès. Elproper gener de 2007 s’hi incorporarà la guia deconsulta simultània en cinc llengües de l’Estat:català-castellà, aranès-gallec i basc.

Per a més informació, visiteu http://intercat.cesca.es/guia.

desembre-06 31

1. L’amazic o berber és la llengua materna de gairebé 25 milions de persones. Les comunitats lingüístiques que parlenl’amazic es troben en diverses regions del nord d’Àfrica.

Al Marroc, al voltant del 40 % de la població el té com a llengua materna. Algèria és el segon Estat magribí amb unapresència demogràfica més elevada de poblacions amazigòfones: aproximadament un 25% o un 30% dels seus habi-tants el tenen com a llengua materna.

Dos terços dels immigrants marroquins i algerians que viuen a Catalunya tenen l’amazic com a primera llengua.

Les guies de conversa universitària

En aquest nou número hem volgutconèixer més de prop la realitat d’enTomàs Molina, aprofitant que en l’actua-litat a més a més de fer d’home del tempsa TV3, compagina aquesta feina amb latasca docent a la UB. Ha retornat a lanostra Universitat, on es va llicenciar,per impartir-hi classes de pronòstic me-teorològic al màster en Meteorologia dela Facultat de Física. Hem quedat ambell al bar de la Facultat per enraonar unaestona...

Segons tenim entès, la primeravocació que vas tenir va ser ferde mestre, com portes, avui dia,la docència a la UB? És un retorna aquesta vocació primerenca?A mi m’agrada ser mestre, de tota la vidahe tingut aquesta vocació, quan de petitem preguntaven què volia ser de gran, josempre responia: “mestre”. M’agradaperquè quan ensenyes, aprens més coses;quan has d’ensenyar alguna cosa l’hasd’aprendre bé, perquè si no, no potstransmetre-la. A més a més, també hi hael contacte amb la gent jove... Vulguis ono, quan treballes en un mitjà de comuni-cació es perd molt el contacte amb larealitat. El món dels periodistes i delsmitjans de comunicació és un món moltespecial, molt tancat en ell mateix, on esté accés a molta informació i on arribes acopsar una visió de la societat diferent.D’altra banda, acabes professionalitzantmolt la relació amb la gent i els dónes elque creus que volen. En definitiva, és unmón una mica diferent i per això m’agra-da, sempre que puc, tenir contacte ambla realitat de fora; i crec que la Facultatem dóna aquesta oportunitat.

Entrant una mica en la tevatasca d’home del temps... Creusque a TV3 la manera de presen-tar i fer “El Temps” té un estilpropi, diferenciat d’altres televi-sions nacionals o estrangeres? Sí, nosaltres tenim un estil propi que, amés a més, s’ha anant exportant. Has depensar que el 70 % dels homes i les donesdel temps de les televisions espanyoles

són de la nostra escola. Són gent qued’una manera o altra ha passat perTelevisió de Catalunya i, en la major partdels casos, són catalans o han estat estu-diant aquí.

A més a més, en la manera de fer-ho,nosaltres hem tingut èxit. Això vol dirque tenim audiència, que tenim publici-tat i que a la gent li agrada com ho fem. Nosaltres fem una météo de cinc minuts,que ben poques televisions fan, hi intro-duïm divulgació, expliquem els perquès,informem sobre el temps passat (eltemps que ha fet), que és una cosa que,en general, als directors dels informa-tius no els agrada...

Fixa’t que jo, per exemple, sóc el presi-dent dels homes del temps de tot el móni no és per mi que ho sóc, sinó per lamanera com Televisió de Catalunya haimpulsat la meteorologia... Vull dir queTV3 té una presència internacional queno li correspondria si tenim en compte laseva dimensió.

L’espectador català té una cultu-ra meteorològica? O, si més no,té un interès especial pel clima?Jo crec que sí, i a més a més, molt dife-renciada de la resta d’Espanya; a l’Estatno hi ha hagut una història activa demeteorologia i a Catalunya sí; a Catalu-nya en tenim des de fa molt de temps,des del 1800 i escaig hi ha activitat mete-orològica organitzada, governamental ino governamental.

Al llarg de la història hi ha hagut moltaactivitat meteorològica..., des de la Man-comunitat, i abans i tot, hi va haver unatradició molt ferma, i això s’ha reflectiten els mitjans de comunicació. A la tele-visió, vam tenir el segon receptor desatèl·lit meteorològic d’Espanya, elprimer radar meteorològic en una televi-sió europea, etc.

La societat catalana està acostumada aun nivell alt, dins el panorama europeui nord-americà, d’informació meteorolò-

gica, amb xarxes meteorològiques moltatapeïdes..., vull dir que, si plou, sabemon i quan..., mentre que en altres llocsd’Espanya tenen una xarxa escassa, elradar no és de domini públic..., és dife-rent.

Com és la interacció entre elsespectadors i el programa, per exemple, a través de correuelectrònic? Com la valores?Tenim una relació espectacular amb elsespectadors. Nosaltres podem comprovarque el radar funciona a través dels espec-tadors que ens truquen... Avui mateix,plovia i ho he sabut abans per la gent quetrucava o enviava correus electrònics queno pas pel radar. O el cas dels terratrè-mols, quan n’hi ha un, en el mateixmoment que està passant, algú ja ens estàtrucant, aleshores nosaltres contactemamb el Servei Geològic i ho confirmem.De vegades ens n’assabentem abans nos-altres que el mateix Servei Geològic,gràcies als espectadors. És sorprenent iprova d’això és la gran quantitat decorreus electrònics que rebem... A més, lagent ens envia moltes fotografies.

Com penses que pot afectar elcanvi climàtic planetari queestem patint als Països Catalans?Hi haurà un problema amb l’aigua, queesdevindrà un problema polític. Ensfaltarà aigua a nosaltres, els catalans,però en el territori de la península Ibè-rica serem dels que més aigua tindrem, iaixò generarà conflictes en un futur prò-xim. Avui dia, ja ningú no nega el canviclimàtic i ens hi haurem d’enfrontar du-rant la nostra vida, en la teva i en la me-va, no estem parlant del segle que ve. Pertant, aquest problema s’haurà de gestio-nar, i aquesta gestió originarà friccionsentre països i entre pobles. El Pla Hidro-lògic Nacional s’haurà d’afrontar a curto llarg termini a Catalunya, però tambéa Espanya i a tot Europa.

Boi SagarraEstudiant de Biologia

Quatre paraules amb…

TOMÀS MOLINA