HOMES I DONES PER ALS ALTRESPedro Arrupe

1. IntroduccIó ..................................................................................................................1.1. Presentació del tema ..........................................................................................1.2. Actitud inicial .....................................................................................................1.3. Proposició ...........................................................................................................

2. LA JustícIA .....................................................................................................................2.1. Punt de partida: ensenyament i significat del sínode del 1971 .................2.2. Actitud de reconciliació i tesis complementàries .........................................2.3. desenvolupament dels sis parells de tesis complementàries .....................

3. Homes I dones Per ALs ALtres ...............................................................................3.1. L'home per als altres: justificació i sentit ......................................................3.2. Agents i promotors del canvi ...........................................................................3.3. L'home «espiritual» ...........................................................................................

4. concLusIó ......................................................................................................................

11977

2021

31

2825

33

46

Edita Cristianisme i Justícia - Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona Tel. 93 317 23 38 - E-mail: info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas S.L. - Depòsit Legal: B 12443-2015 ISBN: 978-84-9730-353-8 - ISSN: 2014-6531 - ISSN (ed. virtual): 2014-6558Traducció del castellà: Laura Mor Iriarte - Maquetació: Pilar Rubio Tugas - Abril 2015

Aquest quadern compta amb la col·laboració de la Direcció General d’Afers Religiososdel Departament de Governació i Relacions Institucionals

Protecció de dades: La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nomBDGACIJ, titularitat de la Fundació Lluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i permantenir-lo informat de les nostres activitats. Pot exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

El X Congrés Europeu de les Associacions d’Antics Alumnes dels jesuïtes arri-bava al final. La tarda del dia 1 d’agost de 1973 se celebrava solemnement lasessió de clausura. Aprovades les conclusions, escollits els nous càrrecs, formu-lades algunes comunicacions i pronunciats alguns discursos, el P. Arrupe va im -partir, amb l’energia i l’entusiasme que li eren habituals, la següent conferència.La limitació de temps no li va permetre de llegir-la sencera; però més tard lesActes del Congrés la van publicar com estava escrita.El contingut d’aquesta dissertació va tenir un gran ressò; a alguns els va amoï-nar i, en el context de tot el Congrés, fou l’ocasió d’unes poques però notòriesdimissions. Però, alhora, va ser molt ben rebut per amplis sectors d’opinió i haestat i és encara objecte d’estudi i de comentaris elogiosos.Com que determinada premsa espanyola de l’època va arremetre duramentcontra aquest discurs, i fins i tot contra el seu autor, arribant inclús a l’ofensapersonal, el cardenal Villot, secretari d’estat, amb data 30 de setembre d’aquellmateix any, va escriure una carta al P. Pedro Arrupe, general de la Companyiade Jesús, agraint en nom de Sa Santedat (Pau VI) el text de la conferència quehavia adreçat als antics alumnes a València i expressant «la seva (del SumePontífex) complaença per la forma incisiva amb què vostè, basant-se en el mis-satge evangèlic i en consonància amb el perenne ensenyament del MagisteriEclesiàstic, ha convidat els seus oients a viure i testimoniar la caritat i la justíciacristiana, principalment mitjançant la reforma interior i la superació dels egois-mes personals i socials».El text que oferim va ser publicat en l’original castellà a «Iglesia y justicia. Actasdel X Congreso de la Confede ra ción Europea de Asociaciones de AA.AA. de Je -sui tas». València (Espanya), 29 juliol - 1 agost 1973, p. 92-118.

1. INTRODUCCIÓ

El tema de l’«educació per la Justícia» ha esdevingut els darrers anys unade les grans preocupacions de l’Església. D’una forma molt especial sen’ha ocupat el darrer Sínode de Bisbes, en tractar el tema de la «Justícia alMón».

3

1.1. Presentació del tema

1.1.1. Educació per la Justícia L’església ha pres una nova consciènciadel fet que l’acció en favor de la Justícia il’alliberament de tota situació opressiva, i consegüentment la participació en latransformació d’aquest món, ja des d’ara,formen part constitutiva de la missió queel senyor Jesús li confià.1 Això l’impulsa aeducar-se (o més ben dit, a reeducar-se) a si mateixa, als seus fills i a tots els ho-mes, amb un mètode capaç d’ensenyar-nos a «conduir la vida en la seva realitatglobal i d’acord als principis evangèlics dela moral personal i social, que s’expressenen un testimoni cristià vital»2.

1.1.2. L’home per als altresLa nostra meta i objectiu educatiu és for-mar homes que no visquin per si mateixos,

sinó per déu i per crist; per Aquell quemorí i ressuscità per nosaltres; homes perals altres, és a dir, que no concebin l’amora déu sense l’amor a l’home; un amor efi-caç que té com a primer postulat la Justíciai que és l’única garantia que el nostre amora déu no és una farsa, o fins i tot unes ves-tidures farisaiques que ocultin el nostreegoisme. tota l’escriptura ens adverteixd’aquesta unió entre l’amor a déu i l’amoreficaç al germà. escoltem sols aquestesfrases de sant Joan (1Jn 4,20; 3,17-18):«si algú afirmava: ‘Jo estimo déu’, peròno estima el seu germà, seria un mentider,perquè el qui no estima el seu germà, queveu, no pot estimar déu, que no veu». «sialgú que posseeix béns en aquest món veuel seu germà que passa necessitat i li tan-ca les entranyes, com pot habitar dintred’ell l’amor de déu? Fills meus, no esti-mem amb frases i paraules, sinó amb fetsi de veritat».

1.1.3.Obstacles per a aquest objectiudavant d’aquesta tasca educativa de for-mar homes que visquin eficaçment per alsaltres s’alcen grans obstacles. el mateixsínode hi para esment i ens fa adonar que,en la major part del món, és precisamentl’orientació del sistema educatiu vigent (a l’escola i als mitjans de comunicació)la que camina en direcció oposada. encomptes de crear homes amb sentit social,«fomenten un individualisme tancat». encomptes de concebre la formació com unacapacitació per al servei, es fomenta «unamentalitat que exalta la possessió» i quedegrada l’escola, el col·legi i la universi-tat al nivell de camp d’aprenentatge detècniques per escalar posicions, fer dinersi situar-se –de vegades de manera explo-tadora– sobre els altres. Finalment –i aixòsigui possiblement el més greu– l’ordre (oel desordre) establert influeixen de tal ma-nera sobre les institucions educatives i els mitjans de comunicació social, queaquests, en comptes de fomentar «un ho-me nou», només engendra reproduccions«d’un home instal·lat», de l’«home que elmateix ordre desitja, és a dir, d’un home aimatge seva» incapaç de cap transforma-ció veritablement renovadora3.

1.2. Actitud inicial

després d’aquest preàmbul, comprendranque no resulti fàcil a un general de lacompanyia de Jesús parlar als seus anticsalumnes, és a dir, als homes educats pernosaltres. com diré tot seguit, abordo eltema amb una actitud fonamental de granconfiança i amb esperit optimista. crecque l’ambient familiar que ens embolca-lla permetrà entre nosaltres una profunda

intel·ligència; però aquest ambient enspermet també una gran sinceritat.

1.2.1. Humilitat: no hi estem educatsrecolzat en aquesta confiança i utilitzantaquesta sinceritat, em disposo a respondreuna pregunta que fa estona flota a l’aire ique més d’un de vosaltres ja s’haurà fet.us hem educat per a la Justícia? Vosaltresesteu educats per a la Justícia? responc.si al terme «Justícia», i si a l’expressió«educació per a la Justícia» li donem totala profunditat de què avui l’ha dotat l’es -glésia, crec que els jesuïtes hem de res-pondre amb tota humilitat que no; que nous hem educat per la a Justícia, tal comavui déu ho exigeix de nosaltres. I crecque puc demanar-vos també a vosaltres lahumilitat de respondre igualment que no;que no esteu educats per a la Justícia i queheu de completar l’educació rebuda. Vetaquí un aspecte profund de l’educació per-manent. més encara, ni tan sols m’atre-veixo a dir –encara que en alguns llocs s’haavançat molt– que avui en tots els nostrescol·legis i en general en tota la nostra ac-tivitat apostòlica estem educant per laJustícia els nostres actuals alumnes i lespersones a les quals arriba el nostre influx.tanma teix, en aquest punt crec que sí uspuc assegurar que fa temps que existeixuna gran preocupació dins la com pa nyia.més encara, que aquesta preocupació hadonat fruits parcialment i que fins i tot perells hem estat objecte de moltes incom-prensions i de més d’una persecució.

1.2.2. Confiança: esperit de recercapropi de la Companyiael reconeixement de les nostres limita-cions passades i actuals no ens impedeix

4

–com fa poc us deia– abordar el tema da -vant vostre amb confiança i optimisme.Aquesta confiança i aquest optimisme sesostenen en el següent: malgrat les nostreslimitacions i deficiències històriques, crecque la companyia us ha transmès, crecque encara vosaltres conserveu i que lacompanyia conserva encara, quelcom quecons titueix l’essència mateixa de l’esperitig nasià i que ens capacita per renovar-noscontínuament: un esperit de recerca conti-nua de la voluntat de déu, una aguditzadasensibilitat espiritual per captar ma ti sosamb què déu vol que el cristianisme esvisqui en les diverses etapes de la història.

s’ha dit amb veritat que la compa -nyia de Jesús, i molt més l’espiritualitatdels exercicis, quasi no ofereixen tretsconcrets que defineixin el jesuïta, o res-pectivament, l’home format per ells i quepermetin fixar per sempre la seva imatge.Amb això no vull dir que l’home que sor-geix dels exercicis sigui un home amorf,sense color ni trets. Ans al contrari. elsexercicis són un mètode per a prendre de -cisions molt concretes segons la voluntatde déu; un mètode per optar entre vàriesalternatives. el que passa és que els exer -cicis de per si no ens fixen ni ens confi-nen en cap d’elles, sinó que ens obrenàmpliament l’horitzó a totes, perquè siguidéu amb la seva magnífica originalitatqui ens marqui el camí.

un exemple pres de la mateixa com -pa nyia ens ajudarà a comprendre què vulldir. La companyia neix abans de trento iabans que s’afianci la reacció catòlica a lareforma protestant. neix oberta i disposadaa tot. Fora d’aquesta disponibilitat, neixsense estar en concret massa definida, enactitud de recerca de la voluntat de déuen aquell moment determinat de la histò-

ria. La companyia cerca aquesta vo luntatals tres llocs on es manifesta: l’evan geli,la vida concreta de l’església sota el ro -mà Pontífex i allò que avui anomenaríem«els signes dels temps». I sentint i discer-nint la veu de l’esperit que es manifestaper aquests tres canals, la com panyia apoc a poc trobà el seu camí concret i vaanar adquirint faccions, color i fesomia.no ha sigut la companyia de Jesús un or -de amorf. Ha pres opcions que l’han defi-nit molt concretament, fins al punt de serconsiderada per la majoria dels historia-dors com l’orde típic de trento i del pe -ríode posttridentí. el seu pluralisme deba se, això que podríem anomenar «el seupluralisme potencial», pel qual en princi-pi queda oberta a gairebé tot, no li ha ser-vit per deixar-la en una determinació ino -perant, sinó que ha estat el fonament so -bre el qual s’han pres opcions molt netesal límit de les existències històriques.

Però això precisament és el que fa queavui, al superar l’església el període post-tridentí i a l’emergir nous «signes delstemps» en l’horitzó històric, la compa -nyia es vegi obligada a preguntar-se sobreel propi camí, a tornar a buscar la sevanova concreció històrica a partir del seupluralisme potencial i de base. no és me -dul·lar de la companyia l’esperit de tren -to, sinó la fidelitat a la crida històrica dedéu que en un moment determinat li vademanar que adoptés aquell esperit detren to, però que avui li demana que en -carni en la seva vida i les seves opcionsl’esperit del Vaticà II. si la companyiavol ser fidel a ella mateixa, si no vol can-viar ni trair el tret més profund del seu es -perit, paradoxalment, ha de canviar pro-fundament en la majoria de les seves con-crecions d’època.

5

tornem ja a vosaltres i al tema de laJustícia. si no hem fracassat radicalmenten la vostra formació, confiem haver-vostransmès aquest esperit de disponibilitat ide canvi, o dit amb un llenguatge bíblic,aquesta capacitat de penitència i conver-sió. crec que us hem ensenyat a escoltarel déu vivent; a llegir l’evangeli de for -ma que a la seva llum siguem capaços dedescobrir nous aspectes en l’evangeli. ushem ensenyat a sentir amb l’església, enl’àmbit de la qual ressona, sempre antigai sempre nova, la Paraula de déu, amb elto precís que necessita cada època. Aixòés el que importa i on radica únicament lanostra confiança.

Per això, malgrat les limitacions quehagi pogut tenir la formació que us hemproporcionat, si us hem donat aquest es -perit, en el fons us ho hem donat tot.Perquè allò que importa no és que vosal-tres sigueu antics alumnes de la com pa -nyia de Jesús. Fins i tot m’alegro de notenir cap motiu de vanitat per poder-vosdir amb accent triomfal: «nosaltres, elsjesuïtes, us ho hem ensenyat tot. recor deusempre els nostres ensenyaments». no;no és això. La nostra glòria –si en tenimcap– o, més ben dit, la nostra alegria, noestà en recordar-vos que sou els nostresantics alumnes, sinó en constatar que,potser ajudats en alguna cosa per aquestdiscipular, sigueu ara amb nosaltres ac -

tuals alumnes i deixebles del se nyorJesús, homes que volen discernir la sevavoluntat pels temps actuals. no us parlo,per tant, com a pare, sinó com a simplecompany. tots som com panys d’escola,que junts intentem escoltar el senyor,asseguts als mateixos bancs.

1.3. Proposició

Les meves paraules sols pretenen ajudar-vos a escoltar déu; obrir un diàleg en elqual volem que intervingueu també vos-altres, perquè entre tots puguem veurequines són avui les exigències que l’es -perit inspira a la seva església en aquestamatèria de la Justícia i de la formació pera la Justícia.

em limitaré a dues sèries de conside-racions. en la primera vull aprofundir, apartir dels ensenyaments del darrer síno -de, en la mateixa idea de Justícia, tal comes va perfilant cada vegada amb majorclaredat, a la llum conjugada de l’evan -geli i dels signes dels temps. La segonasèrie de consideracions versarà sobre eltipus d’home que hem de formar, el tipusd’home en què hem de convertir-nos, sivolem servir aquest ideal evangèlic deJustícia: l’home per als altres, l’homenou, espiritual, és a dir, portat per l’es pe -rit, que transforma la faç de la terra.

6

1. sínodo de obIsPos 1971, Documents: La justicia en el mundo, salamanca, sígueme 1972, p. 55 i 66.2. Ibíd., p. 71.3. La justicia en el mundo, n. 51. Cf. supra p. 72.

2.1. Punt de partida: ensenyament i significat del Sínode del 1971

2.1.1. Actitud d’escolta de l’Església al SínodeAquestes afirmacions no són la simplerepetició del que s’ha ensenyat a l’esglé -sia; ni tan sols constitueixen un simpleprogrés doctrinal de caràcter abstracte.són més aviat l’expressió d’una inajorna-ble interpel·lació del déu viu, que dema-na a la seva església i a tots els homesunes actituds i unes actuacions eficacesen fa vor de la humanitat oprimida i ado-lorida.

La Introducció al document ens des-criu l’actitud d’escolta i conversió quehan adoptat els bisbes del sínode per

possibilitar que déu els interpel·li i elsmostri la seva voluntat concreta. I no estracta d’una escolta superficial i improvi-sada. La tasca de preguntar a déu, d’es-crutar l’acció del seu esperit als signesdels temps i rellegir el mateix missatge desalvació, per tal que ens mostri matisosfins ara inèdits; aquesta tasca fa anys quees desenvolupa a l’es glésia de maneraactiva. el seu origen clar deriva del VaticàII; la seva aplicació al problema de laJustícia la posa en marxa amb més forçal’encíclica Populorum Progressio. moltpoc després aquesta gus pira, nascuda delcentre de la cristiandat, s’escampa ambtota força a la perifèria, sobretot a lesregions més pobres. el sínode només ésun dels seus fruits.

7

2. LA JUSTÍCIA

El punt de partida per a la nostra reflexió sobre la Justícia el constitueixen–com acabem de dir– algunes afirmacions del darrer Sínode de Bisbes,celebrat a finals del 1971.

recordem únicament aquestes dates.el 1967 Pau VI publica la PopulorumProgressio i en fa al·lusió en el seu viatgea l’índia el 1966. els tres anys següents ala publicació de l’encíclica el Papa assis-teix i presideix les reunions dels bisbesdel tercer món, congregats per reflexio-nar sobre el que déu vol de les seves es -glésies en el postconcili i, particularment,en el tema de la Justícia. La història jut jaràun dia l’enorme importància d’aques tesreunions que estan donant un nou color al’església: 1968, reunió de l’església lla-tinoamericana a medellín; 1969, reunióde l’església africana a Kam pala; 1970,reunió de l’església d’Àsia a manila. coma colofó d’aquestes reunions, l’any 1971,poc abans del sínode, Pau VI escriu l’Oc -to gesima Ad veniens; que no és ni moltmenys un punt i final; no tan sols adoptala forma solemne d’una encíclica, sinód’una simple carta a un cardenal, gestamb el qual pretén expressament dir-nosque el seu propòsit és fomentar i prendrepart en el diàleg iniciat. en aquest am -bient és on cal col·locar el sínode. Alspares sinodals se’ls va proporcionar, coma document de treball, els principals tex-tos de medellín, Kampala i manila dedi-cats a la Justícia.

2.1.2. La introducció del Document:actitud d’escolta i resultatAra ja podem llegir –conscients de tota laseva força– alguns paràgrafs de l’esmen-tada introducció al document:

«reunits de tot arreu del món, en co-munió amb tots els creients en crist iamb tota la família humana i obrint elcor a l’esperit renovador de totes lescoses, ens hem preguntat sobre la mis-

sió del Poble de déu en la promocióde la Justícia en el món.»«escrutant els signes dels temps i mi-rant de descobrir el sentit de la histò-ria, volem escoltar la Paraula de déuper convertir-nos en l’actuació del pladiví sobre la salvació del món.» «[...]hem pogut adonar-nos de les greus in-justícies que envolten el món humàcom una xarxa de dominis, d’opres-sions i d’abusos [...]»«Percebem al mateix temps un movi-ment íntim que impulsa el món des desota. neix en els grups humans unaconsciència nova que ens sacseja con-tra la resignació al fatalisme i ens im-pulsa al seu alliberament. Apareixenmoviments que reflecteixen l’esperan-ça d’un món millor i la voluntat de can-viar tot allò que ja no es pot tolerar.»4

després d’aquestes paraules inicials, enquè sorgeixen els interrogants, els bisbesavancen amb tota nitidesa en la ma teixaIntroducció la resposta que han cregutsentir en déu, i que en síntesi és la se -güent: no es pot separar la predicació del’evangeli de l’acció en favor de la Jus tí -cia, de la participació en la transformaciódel món i en l’alliberament de tota si tua cióopressiva. Perquè tot això és part cons -titutiva de l’evangeli i de la mateixa es -glésia. Però escoltem ja les seves pa rau -les: «escoltant el clam dels qui pateixenviolència i es veuen oprimits per sistemesi mecanismes injustos tenim consciènciaunànime de la vocació de l’església d’es-tar present en el cor del món predicant labona nova als pobres, l’alliberament alsoprimits i l’alegria als afligits. L’esperançai l’impuls que animen profundament el món no són aliens al dinamisme de

8

l’evangeli, que en virtut de l’esperit santallibera els homes del pecat personal i deles seves conseqüències a la vida social».

Afirma tot seguit la Introducció que la mateixa història present amb les sevesvicissituds i dolors ens fa «pensar en laHistòria sagrada, en la qual déu mateixse’ns ha revelat, donant-nos a conèixer elseu pla d’alliberament i de salvació en laseva progressiva realització i que es vaacomplir d’una vegada per sempre en laPasqua de crist».

La frase final –tal vegada la més im -portant– és la següent: «L’acció en favorde la Justícia i la participació en la trans-formació del món se’ns presenta clara-ment com una dimensió constitutiva de la predicació de l’evangeli, és a dir, de lamis sió de l’església per la redempció delgènere humà i l’alliberament de tota si -tuació opressiva».5

2.1.3. El centre del Document: actitudd’escolta i resultatPermeteu-me encara la lectura d’un altreparàgraf –pres en aquest cas del mateixcor del document– en què fins i tot s’ex-pressen amb major claredat, tant la novaconsciència adquirida per l’església res-pecte a la seva missió de promoure la Jus -tícia, com la novetat que suposa aquestaconsciència, com a fruit de la utilitzaciód’aquest mètode teològic que és l’atencióals signes dels temps i la consegüent re -lectura de l’evangeli.

sentim primer la frase dedicada almètode, en plena sintonia amb l’ignasià.diu així: «La situació actual del món,vista a la llum de la fe, ens convida a tor-nar al nucli del missatge cristià, creant ennosaltres l’íntima consciència del seu ve -

ritable sentit i de les seves urgents exigèn-cies».

I vet aquí a continuació el resultat dela utilització d’aquest mètode aplicat alproblema de la Justícia: «La missió depredicar l’evangeli en el temps presentrequereix que ens entestem en l’allibera-ment integral de l’home ja des d’ara, en laseva existència terrena».6

2.2. Actitud de reconciliació i tesiscomplementàries

sobre aquesta base ja podem fer algunesconsideracions que ens ajudin a avançar enallò que és el concepte cristià de la Jus tíciai que serveixin de fonament per a l’im pulsd’una acció eficaç. comen cem dient algu-na cosa sobre la necessitat de con cordaren una unitat profunda algunes tesis quesovint avui es presenten com a contràries.Aquesta harmonització no serà possible sino adoptem una profunda actitud dereconciliació entre nosaltres mateixos.

2.2.1. Tensions en el si de l’Església no se us oculta que avui existeixen greustensions en el si de la mateixa església, imolt més encara en el si de les societatsd’inspiració catòlica. en gran part aques-tes tensions estan basades en el grau di -vers d’assimilació i d’acceptació de lesnoves interpel·lacions del senyor. no emrefereixo als que s’aferren al que ells ano-menen tradicional, com a forma de defen-sa dels seus interessos personals o de grupi que des d’aquestes actituds aporten laseva col·laboració a les estructures políti-ques i econòmiques d’opressió.7 tanma -teix, per a molts la temptació és més subtil,i en alguns casos les pròpies reticències no

9

estan mancades de fonament. temen queels nous corrents anivellin i redueixin elcristianisme al raser d’un simple humanis-me en el qual déu, l’amor cristià (quant acontraposat a la simple Justícia), la gràcia,el pecat, la conversió personal i l’altravida ja no comptin per a res, substituïtsper la freda exigència de Justícia, per unhumanisme tancadament horitzontalista,per la reforma de les estructures i per larealització d’un pretès regne de déu enaquesta vida.

2.2.2. Superació de les alternativesexcloentsmentre que per uns i altres el problema esplantegi en aquests termes d’alternativaexcloent, la qüestió no té solució. estemen vigílies de l’Any sant de la reconci -liació i potser nosaltres puguem –alhoraque solucionem en profunditat el proble-ma– contribuir a aquesta reconciliaciódins de l’església, eludint aquest plante-jament alternatiu.

els que han escoltat amb alegria iconscients de la novetat que impliquenles noves interpretacions de l’esperit delsenyor, no han d’oblidar que estan brotantdel mateix esperit que bufa a l’evangeli ia l’església des de sempre, i que la sevano vetat no anul·la els ensenyaments tra-dicionals del missatge cristià; més encara,que els reafirma i els porta a una majorplenitud. Pensin, a més, que oblidar-se’n,o simplement no explicar-ho prou –so -bre tot si s’acompanya d’una actitud deduresa o menyspreu pels que pensen elcontrari–, provoca comprensiblement lareacció conservadora i priva així moltsgermans, als quals en principi els resultamés difícil l’obertura, de les noves llums

i gràcies amb què avui ens vol enriquir elsenyor.

Però, d’altra banda, els cristians pre-ocupats per la conservació dels valors pe -rennes, també han d’aprendre amb l’es -glésia d’avui a considerar aquests valors,no com a relíquies mortes, sinó com arealitats vives capaces de donar novesflors i fruits d’inesperada i sorprenentcoloració. Pensin també que la seva nega-tiva a obrir-se a una acceptació sincera isense reserves de la novetat de vida a laqual avui ens impulsa l’esperit, provocala reacció, també comprensible, de l’aban -donament injustificat o de la relegació asegon terme d’altres aspectes més cone-guts, però menys importants del missatgei de l’actitud cristiana de vida.

2.2.3. Sis parells de tesis complementàriesel que aquí proposo no és una harmonit-zació oportunista de contraris irreconci-liables. estic convençut que les principalsafirmacions i actituds cristianes que afec-ten la Justícia només són veritables i cor-rectes si harmonitzen en profunditat elsextrems que de vegades es presenten coma enemics i contraris. Intentaré enumerarles principals parelles d’aparents oposi-cions.

Primera: Justícia eficaç pels homes iactitud religiosa respecte déu.

segona. Amor a déu i amor alshomes.

tercera: Amor cristià –amor de cari-tat– i Justícia.

Quarta: conversió personal i reformad’estructures.

cinquena: salvació i alliberament enaquesta vida i en l’altra.

10

sisena: Ethos cristià i mediacions tèc-niques i ideològiques.

2.3. Desenvolupament dels sisparells de tesis complementàries

un desenvolupament adequat d’aquestesafirmacions requeriria un ampli tractat.em limitaré a fer unes pinzellades sobrecadascuna de les contraposicions harmo-nitzades.

2.3.1. Justícia eficaç pels homes i actitudreligiosa respecte DéuAbans de res hem de superar tota aparentoposició, o fins i tot simple separació,entre l’imperatiu humà i històric de pro-moció de la Justícia i l’actitud religiosarespecte déu, que es concreta en la mis-sió de l’església de predicar l’evangeli ide portar la salvació integral als homes.certament, no s’esgota la missió de l’es -glésia en la promoció de la Justícia aquí ala terra, però aquesta promoció és un delsseus elements constitutius. el déu de labíblia, el déu de l’Èxode és el déu Alli -berador dels pobres i dels oprimits ja enaquest món.8 L’Antiga Aliança, el pactede Jahvè amb el Poble escollit té com acontingut bàsic l’exercici de la Justícia,de tal manera que la violació d’aquestaJustícia respecte els homes implica ruptu-ra de l’Aliança amb déu.9 Fins i tot es potafirmar que els inicis de la Història de larevelació proporcionen més aviat unaimatge de base terrenal i temporal de lesrelacions de l’home amb déu. els Pro -fetes completen aquesta imatge, afegintelements més espirituals, que de cap ma -nera neguen l’anterior imatge. el messiespromès i esperat segueix es sent un allibe-

rador que farà Justícia als pobres i opri-mits.10

És veritat que crist, quan arriba, supe-ra aquesta imatge i dilata els horitzons desalvació; però no nega els antics contin-guts. en multitud de passatges evangèlicssant mateu i sant Lluc veuen en Jesús elProfeta escatològic anunciat a Isaïes42,1-4; 61,1-2: Jesús ha rebut de déu lamissió de portar la bona nova als pobres,l’alliberament als oprimits i de fer triom-far la Justícia. en aquest context es com-prèn el sentit de les benaurances a lesquals cal donar, amb els millors exegetesactuals, la significació més senzilla i di -recta; els pobres són benaurats, perquè dei-xaran de ser-ho; perquè ja ha arribat elregne; ja està a la terra el seu Alliberador.11

2.3.2. Amor a Déu i amor als homesen tractar sobre com crist assumeix i ra -dicalitza la dimensió horitzontal tan pre-sent a l’Antic testament, hem entrat en lasegona tesi complementària: la d’iden -tificar l’amor a déu amb l’amor a l’home.Jesús mateix, sense que ningú li ho pre-guntés, fou qui proclamà el segon ma -nament semblant al primer, fins a fusio-nar-los en un de sol que compendia laLlei. Per això, l’únic tema del Judici Finalserà, segons l’ensenyament de Jesús, l’a-mor a l’home, perquè «tot allò que fèieua un d’aquests germans meus més petits,a mi m’ho fèieu».12 I per tal que això siguiaixí, no cal ni tan sols tenir consciènciad’aquesta identificació de Jesús amb elshomes.13

expressem això mateix amb les parau -les d’un teòleg actual del qual hem presforça idees a l’hora d’elaborar aquestaconferència: «La pertinença o l’exclusió

11

del regne anunciat per Jesús es decideixen l’actitud de l’home davant dels pobresi oprimits; els mateixos que a Isaïes 58,1-2 són indicats com a víctimes de lainjustícia humana i sobre les quals déuvol mostrar la seva Justícia. Però la grannovetat està en què Jesús fa d’aquestshomes menyspreats i marginats ‘els seusgermans’; se solidaritza personalmentamb tots els pobres i desvalguts, amb totsels que pateixen la fam i la misèria. tothome que es troba en tal situació ésgermà de crist; per això allò que es fa enfavor seu, es fa al mateix crist. Qui ajudaeficaçment aquests ‘germans’ de Jesús,pertany al seu regne; qui els abandona enel seu estat miserable s’exclou a si mateixdel regne».14 tots els altres escrits delnou testament, Jaume, Pau i Joan, repe-teixen amb incessants matisos aquestamateixa doctrina de la identitat de l’amora déu i l’amor a l’home, sobretot a l’opri -mit.15

2.3.3. Amor cristià –amor de caritat– iJustíciaun cop més hem entrat sense adonar-nosen la consideració de la tercera de les nos-tres parelles de conceptes complementa-ris. de la mateixa manera que es fusionenen el cristianisme sense possible separa-ció l’amor a déu i l’amor a l’home, aixítambé es fusionen i pràcticament s’identi-fiquen l’amor (la caritat) amb la Justícia.

només un procés abstractiu, que amés a més ha tingut un caràcter reduït iempobridor, ha pogut conduir el pensa-ment occidental a una tan dràstica distin-ció entre caritat i Justícia. Aquesta distin-ció avui no és tan neta, però sols l’hemaconseguit superar parcialment. durant els

darrers segles s’ha entès de manera pre-valent caritat (sobretot aplicada al prò-xim) com les anomenades «obres de cari-tat», que a més es consideraven quelcomde supererogació, introduint així un matísque resulta molt problemàtic dins l’ethoscristià. La Justícia, en canvi, indica allòque estrictament es deu a algú. La simbo-litza una figura cega, de rostre impassi-ble, amb una balança precisa en una mà iuna espasa a l’altra. si aquesta imatge espot tallar en marbre, molt millor, perquèun se l’imagina amb el cor fred, o mi llor,sense cor. Qualsevol sentiment, qualsevolcapacitat de sintonia humana podria tor-bar la seva equanimitat. L’ideal occiden-tal de justícia és impersonal, no fa accep-ció de persones. tanmateix, no cal pensarque aquest sigui l’únic ideal de justícia. Aorient les coses són molt diferents, gaire-bé contràries. A la Xina clàssica, perexemple, l’ideal de justícia no atén laimpersonalització, ans al contrari, a lamàxima personificació de les relacions.un jutge just no és el que jutja aplicantregles formals i abstractes sempre iguals,sinó aquell que jutja les persones d’acordamb les seves qualitats concretes i teninten compte la situació concreta, o ambd’altres paraules, d’acord amb l’equitat itractant d’apropar-se el màxim al resultatconcret.16 Fixem-nos de passada que tam -bé a occident el concepte romà de jus -tícia, malgrat romangui substancialmentigual, s’enriquí a l’edat mitjana i per in -flux del cristianisme amb la noció d’equi-tat.

en qualsevol cas, i sense pretendrenegar un cert valor per a l’anàlisi teòricaa la distinció entre caritat i justícia, el quediem és que, en un pla existencial i con-cret, no es pot distingir l’home just de

12

l’home que estima; i que a més en el cris-tianisme ambdues nocions són insepara-bles i s’impliquem mútuament. Vegem-hoamb més detall.

Abans que res –tal com ens diu elmateix document del sínode– «L’amoral pròxim i la justícia són inseparables.Perquè l’amor implica una existènciaabsoluta de justícia, és a dir, el reconeixe-ment de la dignitat i els drets del prò-xim»17. com es pot estimar i ser injustamb la persona estimada? sostreure lajustícia de l’amor és destruir-lo en la sevaessència més fonda. no hi ha amor senseconsiderar i reconèixer l’estimat com apersona, respectant-ne la dignitat amb totallò que aquesta exigeix.

en segon lloc, i per descomptat assu-mit això anterior, «la justícia al seu tornassoleix la plenitud interior només en l’a-mor». Fins i tot aplicant la noció romanade justícia, de donar a cadascú allò que seli deu, un cristià ha de dir que deu a totsels homes l’amor, sense exceptuar elsenemics. el sínode ens n’aporta també laraó: «essent cada home realment imatgevisible del déu invisible i germà de crist,el cristianisme troba déu en cada home il’exigència absoluta de justícia i d’amorque és pròpia de déu». sant Pau reafirmaaquest ensenyament: «Igualment peraquesta raó, pagueu els impostos: els quis’ocupen de recaptar-los són funcionarisal servei de déu. doneu a cadascú allòque li deveu: pagueu impostos i tributs alsqui els recapten, reverencieu a qui perto-ca, respecteu a qui heu de respectar. noquedeu a deure res a ningú, si no és l’a-mor que us deveu els uns als altres. Quiestima els altres ha complert plenament laLlei. no cometre adulteri, no matar, norobar, no desitjar allò que és d’un altre, i

qualsevol altre manament, tots es resu-meixen en això: estima els altres com a tumateix. Qui estima, no fa cap mal alsaltres. estimar és la plenitud de la Llei».18

encara ens queda un pas en aquestprocés d’identificació. no sols no es potpensar un amor cristià que no comenci itingui com a element constitutiu la justí-cia. ni tampoc no n’hi ha prou amb dirque no té sentit parlar de justícia cristianasi aquesta no està coronada per l’amor.encara hi ha més coses. L’amor infós perdéu està també en l’arrel: ningú no potser just si no estima amb aquest amor queés do de déu. «el missatge de Jesús –ensdiu el pare Alfaro– ha portat les exigèn-cies vetero-testamentàries sobre la justí-cia al nivell més profund de l’home, a lainterioritat radical de l’amor; sols l’amorsincer del pròxim pot donar la forçanecessària per fer efectiva la justícia almón»19.

de la mateixa manera que mai nosabem si estimem déu, a no ser que esti-mem l’home, així tampoc sabem si esti-mem el pròxim si no ho fem amb un amorque tingui com a primer fruit la justícia.m’atreviria a dir que el pas més difícil, el que està menys exposat a il·lusions, elque en definitiva prova si la nostra actitudreligiosa no és una farsa, aquest pas és elpas a la Justícia.20

És clar que es tracta d’una justícia, talcom ens la mostra la Paraula de déu, a lallum que ella ens proporciona, activadapel catalitzador dels signes dels temps.una justícia que no es deté en un «acom-plir» de caràcter individualista. consisteixmés aviat en primer lloc en una actitudcontinuada de respecte a tots els homes,sense utilitzar-los mai en propi profit coma instrument. en segon lloc, en un afany

13

decidit de no aprofitar-se ni deixar-se por-tar per les situacions i mecanismes de pri-vilegi (que correlativament són d’opres-sió) en els quals és suficient romandre-hii endormiscar-se per ser còmplice de lainjustícia d’aquest món i usuari silenciósdels seus fruits. en tercer lloc, una actitudde pas al contraatac, és a dir, la decisió decol·laborar en el desmantellament de lesestructures injustes, prenent partit pels dè -bils, els oprimits i els marginats. Aquestajustícia activa i alliberadora, que fa quequi la practica vulgui en primer lloc eli-minar la injustícia de la pròpia vida, no téres a veure amb l’odi de revenja de qui sesent oprimit i simplement reacciona da -vant d’aquesta opressió. no guanyarà resen aquesta vida qui practica aquesta justí-cia: perquè, per una banda, ell mateix esprivarà de molts fruits de les estructuresinjustes; per una altra, la seva solidaritatactiva amb els dèbils atraurà, com a cristi als Profetes, la persecució dels podero-sos. És evident que ningú pot fer aixòsinó està impulsat i sostingut per l’amor.Per l’amor als homes i per l’amor (devegades anònim) a déu. L’amor és l’arrelde la veritable justícia i l’amor és tambécorona i segell de la seva autenticitat. ex -pressem-ho d’una altra manera: la justíciaés la modalitat que adopta necessàriamentl’amor autèntic en un món lacerat per lesinjustícies personals i estructurals. en unmón així, l’amor adopta la forma d’opciópels marginats i els oprimits, perquè solsaixí s’estima tots els homes; és a dir, solsaixí s’allibera els oprimits de l’opressió iels opressors de la misèria de ser-ho. desd’aquestes perspectives comprenem millortota l’eficàcia renovadora de l’autoidenti-ficació que crist ha realitzat de la seva per-sona amb la dels petits i els qui pateixen.

2.3.4. Conversió personal i reformad’estructuresPassem ja a l’harmonització de la quartaparella de conceptes: conversió personal ireforma d’estructures. Permeteu-me abansuna petita giragonsa, i aviat veurem comes connecta estretament amb el tema queens ocupa.

L’ascètica cristiana tradicional es re -colza fonamentalment sobre la següentveritat: el pecat no és sols un acte perso-nal que afecta el centre de la nostra per-sonalitat fent-nos culpables i pecadors,sinó que s’estén també sobre allò quepodríem anomenar la superfície del nos-tre ésser, danyant els nostres hàbits, elsnostres costums, les nostres formes es -pontànies de reaccionar, els nostres crite-ris i formes de pensar, la nostra voluntat ila nostra imaginació. d’altra banda, enaixò que hem anomenat superfície de lanostra personalitat no sols influïm nosal-tres, sinó tots els que ens han educat i elsque ens envolten; encara més, sabem que,junt amb el pecat original, hem nascutamb la naturalesa inclinada al mal. Aixòs’anomena en llenguatge teològic la«concupiscència», que en concret, per acada home, és un efecte combinat delpecat d’Adam i de tots els pecats perso-nals de la història, inclosos els propis, quede fet afecten negativament la nostra ma -nera de ser.

Quan un home es converteix, quandéu realitza en ell la meravella de la jus-tificació, el centre de la seva personatorna a déu, als germans i, consegüent-ment, desapareix del seu si el pecat ensentit estricte. tanmateix, els efectes delpecat segueixen exercint el seu terribledomini –del qual a vegades ni en somconscients– en la superfície. sant Pau

14

anomena «pecat» a aquests efectes, aaquestes objectivacions o materialitza-cions del pecat, que romanen en els que jaestan justificats. el concili de trento ensdiu que pot anomenar-se pecat a la con-cupiscència, no perquè ho sigui en sentitestricte, sinó perquè «prové del pecat iinclina al pecat»21.

tal com apuntàvem a dalt, en aquestaveritat es basa l’ascètica i l’espiritualitatcristiana. crist no ha vingut sols a allibe-rar del pecat i a inundar amb la seva grà-cia el centre del nostre ésser. Aquesta grà-cia ha de manifestar la plenitud de la sevapotència conquerint per déu tot el nostreésser, també allò que hem anomenat la‘superfície’. Això és del tot necessari per-què la justificació fructifiqui cada vegadaamb major plenitud en obres d’amor adéu i als homes. L’obra de crist no estàdestinada a quedar reclosa en el fons se -cret del cor de cada home, operant en ellsimplement una transformació misteriosaque només surti enfora en l’altra vida.crist no ve a eliminar només el pecat sinóels efectes del pecat ja en aquesta vida.no sols a donar la gràcia sinó a mostra lapotència de la seva gràcia. negar-ho seriaminimitzar l’ascètica i l’espiritualitatcris tiana. A més, ja que la concupiscènciano és només quelcom que provingui delpe cat, sinó una materialització del mateixpecat, que si no es combat i, en la mesuraque es pugui s’elimina, tendeix a repro-duir-se en forma de pecat personal: fer lespaus amb ella és fer les paus amb el ma -teix pecat.

Apliquem tot això al nostre problemade la relació entre conversió personal ireforma d’estructures. en certa maneraaquesta parella de conceptes encaixa en elque acabem de dir. si per conversió per-

sonal entenem estrictament la justificacióque s’opera en el fons més íntim de lanostra personalitat, ja hem vist que nobasta; és només l’arrel (però a llarg termi -ni també l’efecte) d’una renovació, d’unareforma de les estructures de la part méssuperficial del nostre ésser, que en princi-pi queda fora del centre personal, peròque a partir d’ell es pot reformar a poc apoc.

Ara bé, a l’hora de lluitar contra laconcupiscència i els actes de pecat, efec-tes que tendeixen altre cop a ressuscitar elmateix pecat, per què hem de detenir-nosen aquells que ens afecten individualmentdes de la pròpia estructura personal? Perquè no atacar també els que afectentothom des de les estructures socials? nohi ha cap raó teològica profunda que hojustifiqui. L’únic que crec que es pot afir-mar, per explicar aquesta llacuna en l’as-cètica i espiritualitat tradicional, és quel’home ha estat més o menys conscient (iaquesta consciència li ha reforçat el cris-tianisme) que es pot transformar a si ma -teix; en el supòsit d’aquesta consciènciaresultava un imperatiu moral canviar-seeliminant d’un mateix les petjades delpecat. en canvi, només en temps moltrecents, l’home s’ha adonat que el mónen què viu, amb les seves estructures,organització, idees, sistemes, etc., aixícom és en gran part fruit de la pròpia lli-bertat, també així és modificable i refor-mable si de veritat s’entesta la voluntat del’home a fer-ho.

Admesa aquesta qüestió, les conse-qüències es precipiten. en gran part lesestructures d’aquest món (és a dir, elscostums, els sistemes socials, econòmicsi polítics, les lleis, les relacions d’inter-canvi i, en general, les formes concretes

15

d’interrelació humana són també objecti-vacions del pecat, són pecat objectivat,fruit del pecat històric, i a la vegada, fontcontínua de pecats renovats. comptemfins i tot amb un concepte bíblic perdesignar aquesta realitat: el concepte de«món» en el sentit negatiu que li dónasant Joan. si aquest concepte no s’hadesenvolupat en la teologia, com el de laconcupiscència, és perquè els temps nohan permès fins ara superar una concep-ció simplement individualista. Ara queaixò ja està superat, n’hi ha prou ambaplicar els mateixos esquemes teològicselaborats per la concupiscència, perquè elconcepte esmentat desenvolupi tota laseva immensa capacitat dinàmica. el«món» seria en el camp social allò que laconcupiscència és en el camp individual.Podríem fins i tot anomenar-lo «la concu-piscència d’allò social», quelcom que,com la concupiscència, «prové del pecat iinclina al pecat», quelcom que, com lamateixa concupiscència, ha de constituirl’objecte del nostre esforç de purificacióascètica i d’aquesta forma fonamentaruna nova espiritualitat, o millor encara,una dràstica ampliació del camp clàssicde l’ascètica i l’espiritualitat.

sempre se’ns ha dit que no n’hi haprou amb una conversió interior, sinó queprogressivament hem de perfeccionar ireconquerir per déu tot el nostre ésser.Ara ens adonem que allò que ens calreconquerir i reformar és, a més a més, totel nostre món. Amb d’altres paraules, queno es pot separar conversió personal ireforma d’estructures. si bé la primera ésfonamental en el sentit que tota objectiva-ció del pecat prové de pecats personals inomés és removible a partir d’una con-versió personal, també és cert que les

objectivacions del pecat (sobretot les decaràcter més general), un cop establertes,tenallen de tal manera la vida personal demultitud d’homes, que amb prou feines éspossible una conversió personal sense eli-minar-les. I que, per descomptat, ningúno pot dir que s’hagi convertit personal-ment si s’aprofita de manera egoista d’a-questes estructures o si simplement, ambconsciència d’aquest fet, hi fa les paus irenuncia a eliminar-les. com en la vidaindividual, no s’hi val l’abstencionisme,que és una forma de col·laboració amb elpecat.

Per això podem afirmar, amb paraulesdel sínode, que «el mateix evangeli» nosols «allibera els homes del pecat perso-nal», sinó també «de les seves conse-qüències en la vida social» i que «l’accióen favor de la Justícia i la transformaciód’aquest món» és una «dimensió consti-tutiva de la predicació de l’evangeli i dela missió de l’església»22.

2.3.5. Salvació i alliberament en aquestavida i en l’altrade nou hem arribat sense adonar-nos-en ala cinquena de les nostres tesis harmonit-zadores: salvació i alliberament en aques-ta vida i en l’altra. el text del sínode queacabem de llegir és suficientment explí-cit, però encara ho és més aquest altre:«La missió de predicar l’evangeli en eltemps present requereix que ens entestemen l’alliberament integral de l’home jades d’ara, en la seva existència terrena»23.

Fixem-nos que aquí no ens diu que lasalvació, a la qual tendeixen els nostresesforços ultramundans, l’haguem d’acon-seguir plenament en aquesta vida; tampocno se’ns diu que la salvació cristiana s’es-

16

goti en aquests objectius als que tendei-xen tals esforços. en aquest sentit, la nos-tra esperança reposa en un més enllà; en -cara més, abans ja hem advertit que l’ho-me que veritablement es compromet enfavor de la justícia poc podrà esperar d’aquesta vida altra cosa que la persecu-ció.

Però això no treu, en primer lloc, quela tensió per aconseguir aquesta purifica-ció i alliberament ultramundà no estiguien la mateixa entranya de l’actitud cris-tiana, de tal manera que qui renunciï aella, qui renunciï a la lluita per la Justícia,està implícitament renunciant a l’amorals homes i consegüentment a l’amor dedéu. en segon lloc, el convenciment quela lluita per la Justícia mai no s’acaba,que els nostres esforços no seran coronatsplenament per l’èxit en aquesta vida nosignifica que no serveixin per a res. elsèxits parcials són estimats per déu, sónprimícies dels fruits de la salvació aporta-da per Jesús, amb signes de l’arribada delregne i, en allò que tenen de més perma-nent, són ja manifestacions avançades, toti que no plenes, d’aquest regne que ja haarribat i va creixent misteriosament entrenos altres. en tercer lloc, el fracàs de tan-tes persones que seran vençudes i des-trossades en la lluita contra el món –per-què el món perseguirà i mirarà d’aniqui-lar els que no són del món i els que s’hioposen–, aquest fracàs sols és aparent.són precisament les persones que morena la creu les que, com crist, passen pelmón «fent el bé i guarint tots els opri-mits».24 I pel que fa al futur escatològic deles seves existències personals, estan enmans de déu, a l’Aliança del qual, enfavor de l’alliberament dels pobres, forenfidels fins a la mort.

2.3.6. ethos cristià i mediacions tècniques i ideològiquesmolt breument abordaré la presentació del’última tesi harmonitzadora. sense ellatota aquesta xerrada podria ser titlladad’angelisme inoperant o d’immediatismerevolucionari i, en el fons, absolutamentineficaç. tot allò que hem exposat finsara es mou en el pla del que podríem ano-menar «ethos cristià en favor de la Jus -tícia» i ens proporciona les actituds debase. Però el pas a l’acció, que és un delscomponents d’aquest ethos, necessita dela mediació de les tècniques i fins i tot de les ideologies. tècniques i ideologiesen primer lloc per a l’anàlisi; no n’hi haprou, en efecte, en constatar grosso modoque al món hi ha injustícies; cal a mésestudiar la trama concreta d’aquest mónper descobrir quins són els punts neuràl-gics on hi ha pecat i on la injustícia s’hainstal·lat. en segon lloc, també calen tèc-niques, ideologies i programes d’acciórenovadora per tal de demostrar aquestesinjustícies i expulsar-les eficaçment delsseus baluards. Això exigeix plans, tàcti-ques i estratègies, jerarquies d’objectius ide terminis, que gairebé sempre estaranen contradicció amb una ingènua actitudimmediatista.

no és fàcil l’harmonització entre elsimple ethos cristià en favor de la Justíciai les necessàries mediacions tècniques iideològiques, postulades per aquest ma -teix ethos. una certa tensió és inevitable ifructífera. sense les mediacions, l’ethosno serveix per a res. Però tampoc no espot oblidar que, al submergir-se en la com-plexitat de les mediacions, l’ethos corre elperill d’asfixiar-se, de perdre’s per sempreen el laberint, o de deformar-se. no po -dem oblidar que les tècniques i les ideolo-

17

gies, per molt necessàries que siguin, sóntambé productes combinats del bé i delpecat. en elles també s’instal·la la injustí-cia, sigui del signe que sigui.

L’ethos cristià ha d’utilitzar les me dia -cions, tot i que a la vegada ha de jutjar-lesi relativitzar-les, sense permetre mai quees converteixin en ídols. L’Octo gesimaAdveniens reconeix el valor que posseei-xen la contestació i les utopies com amitjà de superació i crítica de les ideolo-gies i sobretot dels sistemes concrets onmiren de realitzar-se. «Aquesta forma decrítica de la societat establerta sovint pro-voca la imaginació prospectiva per perce-bre a la vegada en el present allò possi-blement ignorat que s’hi troba inscrit, iper orientar cap a un futur millor; sosté amés la dinàmica social per la confiançaque dóna a les forces inventives de l’es-perit i del cor humà; i finalment, si esmanté oberta a tota la realitat, pot trobartambé novament la crida cristiana». so -bre aquest punt podríem afirmar que allòque fins ara hem anomenat ethos cristiàper la Justícia és una utopia qualificadaper la qual, segons continua dient l’Oc -toge sima Adveniens, «l’esperit del se nyor,que anima l’home renovat en crist, tras-torna contínuament els horitzons onsovint la intel·ligència humana desitjadescansar, moguda per l’afany de segure-tat, i les perspectives últimes on el propidinamisme es tancaria de bon grat; unacerta energia envaeix totalment l’home,impulsant-lo a transcendir tot sistema itota ideologia. […] el dinamisme de la fecristiana triomfa així sobre els càlculsestrets de l’egoisme. Animat pel poder del’esperit de Jesucrist, salvador dels ho -mes, i sostingut per l’esperança, el cristiàes compromet en la construcció d’una

ciutat humana, pacífica, justa i fraterna,que sigui una ofrena agradable a déu».25

res del que s’ha dit no nega tanma-teix la necessitat de mediacions tècniquesi fins i tot ideològiques. La saludablereacció contra la deïficació dels sistemesconcrets, de les ideologies,26 o de la ma -teixa tècnica i la ciència, convertides enideologies, no ens ha de portar a la il·lu -sió de voler construir eficaçment un mónmillor d’esquenes a tot això. també ensalerta l’Octogesima Adveniens d’aquestperill: «L’apel·lació a la utopia sovint ésun còmode pretext per qui desitja defugirles tasques concretes refugiant-se en unmón imaginari. Viure en un futur hipotè-tic és una coartada fàcil per deposar res-ponsabilitats immediates»27.

Això és tant o més cert, en la mesuraque els cristians poden esperar de l’esglé -sia i de la seva jerarquia «orientació i im -puls espiritual. Però no pensin que els seuspastors estiguin sempre en condicions depoder-los donar immediatament solu-cions concretes a totes les qüestions, finsi tot greus, que sorgeixin. no és aquesta laseva missió».28 L’església, com a comu-nitat religiosa i jeràrquica, els pot propor-cionar allò que hem anomenat l’ethoscristià per la Justícia, amb allò que com-porta de crítica, relativització i desmitolo-gització de les ideologies i sistemes con-crets, de «defensa, promoció de la dignitati els drets fonamentals de la persona hu -mana», arribant fins i tot a con siderar ele-ment constitutiu de la seva pròpia missióel fet de «denunciar les situacions d’injus-tícia quan ho demanen els drets fonamen-tals de l’home i la seva pròpia salvació».29

Però, segons ens ad ver teix l’OctogesimaAdveniens, amb això no n’hi ha prou. «noés suficient recordar principis generals,

18

ma nifestar propòsits, condemnar les in jus -tícies greus, proferir de núncies amb cer taaudàcia profètica, tot això no tindria pes sino va acompa nyat en cada home per un pre -sa de consciència més viva de la seva prò-pia responsabilitat i d’una acció efectiva».

Per fer aquest pas a l’acció calen lesme diacions, la utilització concreta de lesquals cada cristià ha de decidir sota laprò pia responsabilitat. «els membres del’església» en «assumir les pròpies res-

ponsabilitats en tot aquest camp» «donentestimoni de la potència de l’esperit sant,amb la seva actuació al servei dels homesen tot allò que és decisiu per a l’existèn-cia i el futur de la humanitat. I mentredesenvolupen aquestes activitats, obren,generalment, segons la pròpia iniciativa,sense implicar la responsabilitat de lajerarquia eclesiàstica; tanmateix, impli-quen d’alguna manera la responsabilitatde l’església, en ser-ne membres»30.

19

4. Ibíd., n. 1-4.5. Ibíd., n. 5-6.6. Ibíd., n. 37.7. Cf. Juan ALFAro, s.j., Cristianismo y justicia, comisión Pontificia Justicia y Paz (La justicia en el mundo, 3),

PPc (madrid, 1973), p. 42.8. Ibíd., p. 11-13.9. Ibíd., p. 14-17.10. Ibíd., p. 18-19.11. Ibíd., p. 19-26.12. Ibíd., p. 19-26.13. Ibíd., p. 25, 37-39.14. ALFAro, Cf. supra p. 24.15. Ibíd., p. 26-32.16. m. Weber, The Religion of China. Confucia nism and Taoism, the Free Press/collier mac millian Ltd new

York/London 1964, p. 149.17. La Justicia en el mundo n. 36. Cf. supra, p. 66.18. rm 13,7-10.19. ALFAro. Cf. Supra, pp. 24-25.20. nota del compilador: ens resulta difícil deixar de trancriure aquí el que el papa Joan Pau II diria, gaire-

bé nou anys més tard, sobre la relació entre amor i justícia: «L’amor cristià anima la justícia, la inspi-ra, la descobreix, la perfecciona, la fa factible, la respecta, l’eleva, la supera, però no l’exclou; ans alcontrari, la pressuposa i l’exigeix, perquè no hi ha veritable amor, veritable caritat, sense justícia. Queno és potser la justícia la mesura mínima de caritat?». (Als obrers de la fàbrica ‘solvay et cie, sA’, 19març 1982. Cfr. Ecclesia, n. 2.072, 3 abril 1982. p. 13. el Papa treballà a la casa solvay, de cracovia,durant la segona Guerra mundial).

21. Cf. enrique denzInGer, El magisterio de la Iglesia, barcelona, Herder, 1955, n. 792, p. 227.22. La justicia en el mundo, n. 6. Cf. supra, p. 55.23. Ibíd., n. 37. Cf. supra, p. 66.24. Ac 10,38.25. PAu VI, Octogesima Adveniens, n. 37. 26. Ibíd., n. 25-26.27. Ibíd., n. 37.28. Gaudium et Spes, (Vaticano II, constitución sobre la Iglesia en el mundo actual), n. 43.29. La justicia en el mundo, pp. 38-39. Cf. supra p. 67.30. La justicia en el mundo, n. 40. Cf. supra p. 68.

si n’hem tret aquest fruit, ja hem fet unpas decisiu per tal d’aconseguir l’objectiuprincipal d’aquesta ponència, i fins i totd’aquesta assemblea. en efecte, ens hemreunit aquí per pensar el sentit i les metesde la nostra Associació d’Antics Alumnesi ens ha assemblat que en principi lesAssociacions d’Antics Alumnes avui sóncridades a ser un cabal privilegiat de for-mació permanent. Avui es parla molt deformació permanent; però sovint se lidóna a aquesta expressió un abast moltlimitat: el de simple posta al dia delsconeixements tècnics i professionals queens permeten seguir lluitant amb avantat-ge en la competició, cada cop més dura,d’aquesta vida. de vegades es completaaquesta noció amb la reeducació delshomes per viure en una societat totalment

diferent, o fins i tot per capacitar-los aafrontar el repte d’un món en permanenttransformació. Però aquesta tasca, abso-lutament necessària en el món d’avui, ésdes del punt de vista dels valors cristians,una tasca neutra i pot fins i tot ser negati-va; tot depèn de l’orientació de base quehaguem imprès a la nostra existència. enla mesura en què l’haguem orientat perals altres i per a la Justícia, la capacitaciótècnica i professional i l’adquisició d’unnou sentit al canvi, serà positiva; en lamesura en què la posem al servei delsnostres egoismes personals o de grup, se -rà negativa. I en tota hipòtesi, al terme deformació permanent, tal com es fa servird’ordinari, li manca la nota més específi-ca de tota formació cristiana: la crida a laconversió. Però parlar de formació per-

20

3. HOMES I DONES PER ALS ALTRES

Al final d’aquest llarg recorregut sobre la noció cristiana de la justícia, m’a-contentaria amb què n’haguéssim tret un sol fruit: el convenciment de comde lluny estem de tenir assimilada totalment aquesta noció, tant en la nos-tra forma espontània de pensar, com en les nostres actuacions pràctiques.

21

manent en el cristianisme, és parlar deconversió continua i això avui, en concret,és parlar de formació per a la Justícia.

no en va hem iniciat aquesta xerradaamb la confessió que no hi estem for mats.només a partir d’aquesta consciència id’aquesta humil confessió, acompanyadade voluntat de reforma, té sentit el fet queens plantegem seriosament el problemade la nostra pròpia formació. deixo lògi-cament a les vostres deliberacions i anàli-sis de les formes concretes en què aques-ta formació podria i hauria d’encarnar-se,i deixo també al vostre es tudi i decisiól’elecció dels canals organitzatius que laposin en pràctica.

sota l’epígraf comú de «homes i do -nes per als altres» em limitaré a esbossaren aquesta segona part tres sèries de con-sideracions finals. La primera versarà so -bre la justificació i el sentit general quehem de donar a aquesta expressió. Lasegona, sobre una condició i qualitat in -dispensable que avui ha de posseir l’ho-me si de veritat vol servir els altres ambeficàcia: la de ser un agent, un promotordel canvi. La tercera versarà sobre unaaltra condició més radical i important: lade ser un home dòcil a déu, un home por-tat per l’esperit; és a dir, flexibilitzat isensibilitzat en la seva més profunda in -timitat per la unció de l’es pe rit sant, id’aquesta forma capacitat per discernir,escoltar i seguir la seva veu, que es mani-festa en les obres que el ma teix esperit faal món, a la vida sencera de l’església ien la prò pia intimitat personal; tot plegata la llum d’una relectura contínua delmissatge evangèlic, que va alliberant així,de mica en mica, en procés inacabable, laplenitud del seu sentit i les seves exigèn-cies.

3.1. L’home per als altres: justificació i sentit

3.1.1. Consideracions preliminarsen una primera aproximació de caràcterfilosòfic –que a més abordo sense captipus de pretensió– sembla que l’home escaracteritza per ser un «ésser per si», unésser centrat sobre si mateix. una simplereflexió sobre les dades de l’experiènciasemblen posar-nos davant l’evidència quel’escala de la plenitud i perfecció delséssers creix amb l’escala de la seva capa-citat interna d’autocentrament, que para-doxalment coincideix amb la d’una majorcomplexitat. els éssers més perfectes sónels més centrats i alhora els més comple-xos: un protó, un àtom, una molèculasimple, un cristall, una macromolècula,un virus, un protozou o una cèl·lula, unaplanta complexa que harmonitza i unificamilions de cèl·lules, un animal amb ma -jor complexitat encara i tanmateix dotatde la centralitat superior que li proporcio-na una vida viscuda i sentida, i finalment,l’home, amb la radical centralitat de què eldota la consciència. Amb la seva in tel·li -gència i el poder que d’ella se’n deriva,tendeix a dominar el món apropiant-se’l icentrant-lo en si mateix.

Però també és una dada de l’experièn-cia que l’home es descentra quan se centrade manera egoista. L’home és un centre,dotat de consciència, d’intel·li gència i depoder. Però un centre cridat a sortir de simateix, a donar-se i projectar-se als altresper amor. L’amor és la dimensió definiti-va i englobadora de l’ho me: la que a totesles altres dimensions dóna el seu sentit, elseu valor o el seu desvalor. no més aquellque estima es realitza plenament com ahome. Hom no és més persona quant més

22

es tanca sobre si mateix, sinó quant méss’obre als altres. el «saber» i el «tenir», ésa dir, el centrar-se en si mateix i apropiar-se de les coses amb intel·ligència o ambel poder, són certament dimensions enri-quidores de l’home, però només en lamesura en què no les tanqui als altreshomes, sinó que enriqueixin la mateixadonació i lliurament amorós de si mateixals altres. tota persona que fa créixer els«sabers» d’aquest món, o els «béns» d’a-quest món, per posar-los al servei de lahumanitat, realitza una tasca d’humanit-zació pròpia i del món.

3.1.2. La deshumanització per l’egoismePerò amb freqüència les coses passend’una altra manera. Quan el movimentcen tralitzador es deté en un mateix, quans’acumulen «sabers», «poders» i «béns»per posar-los al servei exclusiu d’un ma -teix, sostraient-los als altres, llavors elprocés es perverteix i es torna deshuma-nitzador.

en primer lloc deshumanitzador de lesvíctimes directes d’aquesta conducta. elmínim que es pot dir dels homes que noviuen per als altres és que no aporten res alsseus germans. L’escala comença doncs ambun pecat d’omissió, del qual quasi mai pre -nem consciència; aquest pecat pot adop-tar simplement la forma concreta d’unaexistència ociosa, o passar davant i adop-tar la forma d’una existència basada en ne -gocis especulatius; també cal col·lo car enaquest grup els que participen positiva-ment en el procés productiu (fent créixerla riquesa o el saber), però, aprofitant-sede tal manera de la situació de privilegi ipoder a l’hora de fixar contraprestacionsde tota mena, que en definitiva el saldoresulti negatiu pels més dèbils.

suposem, tanmateix, que encara no hiha cap tipus d’apropiació injusta. L’homeque viu per si mateix, no sols no aporta,sinó que, a més, tendeix a acumular en ex -clusiva, a acotar parcel·les cada cop mésgrans de saber, de poder o de riquesa, iconsegüentment, a desplaçar multitud demarginats dels grans centres de dominidel món.

Però, encara més, l’egoista no sola-ment no humanitza les coses (per l’únicprocediment pel que les coses es podenhumanitzar; és a dir, posant-les al serveidels altres), sinó que cosifica els mateixoshomes, convertint-los en objecte d’explo-tació i domini i apropiant-se d’una partdel fruit del seu treball.

en segon lloc, i amb major radicalitat,l’home que no viu pels altres es deshuma -nitza a si mateix. Per desgracia els casosen què aquest procés es realitza són molts,ja que per aquests no és necessari aprofi-tar-se dels altres, sinó que n’hi ha prouamb voler fer-ho. moltes víctimes de laindiferència o de l’opressió d’altres, sóntambé botxins de si mateixos (i a voltesde tercers), simplement per haver assimi-lat les pautes de comportament dels seusopressors. Quasi tots els homes –sobretotels que estem empresonats per les subtilsxarxes de la societat de consum– prenempart activa d’aquesta tasca suïcida de des-humanització.

si som sincers, tots tendim a valorar-nos a nosaltres mateixos amb els criterisde valoració amb què ens valora la socie-tat. La societat no valora avui l’home pelque és, ni tan sols pel que sap, sinó sim-plement pel que té i pel que pot assolir.Poder i riquesa són les mesures de valor.La tendència espontània és llavors identi-ficar-nos amb la nostra riquesa. som i

23

valem als ulls dels altres i als nostres pro-pis ulls, el que val la riquesa que posseïm.Per aquest procediment la ri quesa moltaviat deixa de ser mitjà per convertir-seen finalitat. L’home necessita de molt po -ques coses per viure humanament; peròno té límits en les seves apetències quanes valora a si mateix per la riquesa o el po -der assolit. els mateixos que ens queixemde ser tractats com a coses, ens cosifiquema nosaltres mateixos a l’identificar-nos ambles nostres ri queses. tenim la impressiód’ha ver triom fat a la vida, no quan ens hemdonat desinteressadament als altres, sinóquan hem escalat un càrrec, coronat unnegoci, afiançat una influència, compratuna fin ca o engrossit el paquet d’accions.

tanmateix, hi ha alguna cosa en el nos-tre interior que es rebel·la cada cop queconsumem en nosaltres mateixos aquestacosificació. ens sentim frustrats. en el fonssabem que no som ni valem el que tenim.Voldríem ser nosaltres ma teixos. Però noens atrevim a trencar el cercle viciós, ob-tinats a «tenir encara més» o, pitjor enca-ra, a «tenir més que els altres», convertintla vida en una competició sense sentit.L’espiral d’ambició, de competitivitat id’autodestrucció es cargola indefinida-ment sobre si mateixa, en cercles cada copmés amplis, que ens encadenen cada copamb més força a una existència frustradai deshumanitzada. cada cop ens resultamés necessari augmentar el nostre poder i l’eficàcia dels nostres mecanismes d’o-pressió i de lucre. d’aquesta manera, lanostra autodeshumanització torna a reper-cutir en el tipus de deshumanització dequè parlàvem en l’anterior apartat: la des-humanització dels altres.

Amb això hem arribat al tercer aspec-te deshumanitzador de l’actitud egoista.

Aquesta no sols deshumanitza els altres ia un mateix, sinó que deshumanitza lesestructures socials. estem davant d’undels exemples més nets d’allò que en laprimera part he anomenat «pecat objecti-vat». A partir dels nostres pecats d’egois-me, a partir dels nostres actes deshuma-nitzadors, en el doble sentit de ser explo-tadors dels altres i destructors de la pròpiahumanitat personal, el pecat (cosificat iendurit en idees, estructures i organismesanònims que escapen al nostre controldirecte) s’instal·la en el món com unaforça titànica que a tots ens tenalla.

3.1.3. La humanització per l’amorcom sortir d’aquest cercle viciós? Perquèefectivament es tracta d’un cercle, en elqual els tres aspectes humanitzants d’e-goisme desencadenat s’entrellacen de talmanera els uns amb els altres, que no esveu la forma de deslligar el nus. Advertimamb força claredat que l’egoisme perso-nal, o la suma d’egoismes personals, estàa l’arrel de tot procés. Però intentar viurel’amor i la justícia en un món on elsaltres, o la gran majoria, són egoistes iinjustos i on a més la injustícia i l’egois-me s’han instal·lat estructuralment, sem-bla una empresa suïcida i inútil.

tanmateix, a aquesta empresa ens im -pulsa amb tota nitidesa el missatge cris-tià, fins a constituir l’essència ètica delcristianisme. Hi ha una frase de sant Pauque il·lustra amb precisió el que us pre-tenc mostrar. diu així: «no et deixis vèn-cer pel mal; al contrari, venç el mal ambel bé»31. Aquest ensenyament que, comveurem, s’identifica amb l’ensenyamentde crist sobre l’amor als enemics, és elpal de paller del cristianisme. tots desit-

jaríem ser bons amb els altres i tots, o lamajoria, seríem relativament bons en unmón bo. el que resulta difícil és ser bonsen un món dolent; en un món on l’egois-me dels altres i l’egoisme estructural ensataca i amenaça d’aniquilar-nos. enssembla que llavors l’única reacció possi-ble és oposar el mal al mal, l’egoisme al’egoisme, l’odi a l’odi, fins, a ser possi-ble, aniquilar l’agressor amb les se vespròpies armes. Però és precisament lla-vors quan el mal ens venç més íntima-ment i profundament. no solament ensdestrossa exteriorment, sinó que ens des-humanitza i ens perverteix per dins; ensinocula el seu propi verí; ens fa dolents.És això al que sant Pau li diu ser vençutdel mal.

el mal només es venç amb el bé, l’odiamb l’amor i l’egoisme amb la generosi-tat: i tot plegat és necessari per implantarla Justícia en aquest món concret. Per serjust no basta amb no augmentar per prò-pia iniciativa la reserva ingent d’injustíciad’aquest món; cal a més a més suportargenerosament els efectes de la injustícia,negar-se a seguir-li el joc i, sobretot, subs-tituir la seva dinàmica per la dinàmica del’amor. Per a això no n’hi ha prou amb unamor com el dels gentils, que només esti-men els seus amics i odien els enemics;això no arreglaria res; com a molt man-tindria l’equilibri. L’amor cristià en canviés com l’amor de déu, que fa néixer el solsobre els bons i els dolents.32 Amor, pertant, creador que no consisteix en estimarallò estimable, sinó en estimar-ho tot i, aforça d’amor, convertir en estimable allòque s’estima.

sant Pau ens diu en el mateix pas sat ge:«beneïu els qui us persegueixen. be neïu,no maleïu. […] no torneu a ningú mal per

mal; mireu de fer el bé a tothom. si és pos-sible, i fins on depengui de vosaltres, es-tigueu en pau amb tothom. estimats, no usprengueu la justícia per la vostra mà[…] més aviat, si el teu enemic té fam, dó-na-li menjar; si té set, dóna-li beure: seràcom si posessis brases sobre el seu cap.»33

brases d’estimació que a la llarga enten-driran el cor i canviaran els homes. cal feraquesta sembra d’amor. Posar amor on nohi ha amor, per collir amor algun dia. Ésveritat que, molt possiblement, entre lacollita i la sementera, el gra de blat mori.només el gra que mor dóna fruit. Però enaixò consisteix la veritable victòria. La vic -tòria on, a més, no hi ha vençuts. dèiemabans que quan l’odi de l’altre fa néixeren nosaltres l’odi, som nosaltres els ven-çuts, fins i tot en el cas que aconseguimesclafar l’adversari. Però quan responema l’odi amb amor, fins donar la vida, si ésnecessari, com crist estimant i perdonantels enemics, llavors és més probable quesiguem nosaltres els que acabem infonentel nostre amor als altres. És llavors quanvencem profundament, amb una victòriaplena en la qual no hi ha vençuts, nomésvencedors, perquè el germà ha estat gua -nyat i l’enemic bescanviat per amic.

La gran dificultat està en què tot aixòens sembla molt bonic però terriblementineficaç. no tenim fe en l’amor. tanma -teix, res hi ha més eficaç que l’amor. en -cara més, el cost de dolor i patiment queels homes paguen contínuament per de-fensar-se i implantar inútilment una micade justícia en el món seria molt menor uti-litzant aquesta estratègia de déu. moltshomes, als quals no se’ls pot negar certa al-tesa i noblesa de mires, estarien disposatsa matar per establir la Justícia al món. Finsi tot n’hi ha molts disposats a morir ma-

24

tant amb el mateix objectiu. Però n’hi hamolt pocs disposats a morir simplement es-timant. I quasi mai és necessari arribar tanlluny. normalment n’hi ha prou amb esti-mar i suportar algunes de les seves conse-qüències. Per fer retrocedir notablementel domini de la injustícia, penso que seriasuficient la multiplicació d’una sèrie degrups selectes, suficientment coordinats,que orientessin la seva vida amb l’esperitaquí descrit, esperit que intentaré concre-tar una mica més en el següent apartat.

3.2. Agents i promotors del canvi

no oblidem que, malgrat l’arrel del regnede la injustícia estigui en nosaltres matei-xos (i per això dediquem els nostres millorsesforços a la pròpia reeducació i reforma),aquesta injustícia està assentada estructu-ralment en el món, amb independènciaobjectiva de cadascun dels homes. més en -cara, no podem canviar-nos fins les últimesconseqüències sinó canviem el nos tre món.educar per la Justícia és, per tant, educarpel canvi. Formar homes que siguin agentseficaços de transformació i de canvi.

Això requereix, segons vèiem en laprimera part, un tipus de formació que enscapaciti per a l’anàlisi de les situacions queen cada cas es pretengui transformar i pera l’elaboració d’uns plans i tàctiques peraconseguir eficaçment les metes transfor-madores i alliberadores. Aquesta tasca des -borda evidentment la realitat d’aquestaxer rada, encara que possiblement no so-brepassi la finalitat de les Associacionsd’An tics Alumnes. Penso que s’hi hauriade fomentar aquesta mena d’iniciatives endiversos àmbits, amb diversos graus decoordinació, i amb un ampli marge de plu-ralisme.

Jo simplement em limitaré a indicar al -gunes actituds molt generals, i també a cri-dar l’aten ció sobre la necessitat de fomen-tar una imaginació prospectiva que ensfaci prendre molt seriosament la tasca deconstruir un futur millor per la humanitat.

3.2.1. Actituds generals per promoureel canvinomés enumeraré tres actituds generalsque puguin contribuir eficaçment al canvi,sobretot si diversos grups les van fomen-tant en una acció coordinada.

Primera: un decidit propòsit de donarun to de molta més senzillesa a la nostravida individual, familiar, social i col·lec-tiva, frenant així l’espiral del luxe i de lacompetitivitat social. Festes, regals, ves-tits, joies podrien ser objecte de dràstiquesreduccions, que no sols permetrien pres-cindir de certes fons d’ingressos (potserno tan netes) o de reorientar-les generosa-ment als altres, sinó que sobretot actuariencom a gestos simbòlics d’enorme eficàciasocial.

un exemple molt simple: fàcilment lacelebració social d’una boda de cert tocosta mig milió, o un milió de pessetes.Per aconseguir la legítima satisfacció en-tranyablement humana, de la proximitatdels veritables amics en aquells moments,no és necessari aquest malbaratament.Però, si som sincers, no es tracta d’això;es tracta sobretot, de prestigi social i, ambmolta freqüència, de l’egoista i calculat«estira i arronsa» dels regals. Al comptenegatiu cal afegir les pertorbadores con-seqüències socials: es fomenta la compe-titivitat social; els que comparteixen elnostre ambient no poden quedar per sotao com a mínim no poden quedar mala-

25

ment: la pròxima boda ha de ser encaramillor, encara que per aconseguir-ho cal-gui guanyar els diners com sigui; una volta més de rosca en el cargol del luxe il’opressió, que s’encaixa així cada copamb major profunditat i fixació en l’es-tructura del món. L’exemple s’estén i elsambients menys pudents entren també enel joc, gastant de vegades allò que ni po-den ni tenen; al neci joc del prestigi se sa-crifiquen valors molt més satisfactoris iprofunds.

Què passaria si un grup de cristians,confessant públicament els seus propò-sits, es decidís a trencar amb aquesta ma-nera d’actuar? una cerimònia senzilla iveritablement religiosa, on, per desig ex-plícit dels contraents, s’exalci l’amor en-tre els esposos, que pretenen sostenir-semútuament i formar una comunitat ober-ta al pròxim i al servei d’una major hu-manització del món; aquesta cerimòniavindria completada amb una trobada fru-gal amb els amics i la donació d’una su-ma important –la més important de totesles despeses– destinada a una obra de pro-moció humana.

L’exemple serveix, però serveix no-més com a símbol; un símbol que de resserviria si no és expressió veritable d’unaconcepció nova de tota l’existència, queha d’encarnar-se en molts altres detalls.cal formar homes i dones, que no siguinesclaus de la societat de consum, que notinguin com a norma de vida ser i semblaruna mica més que els altres, sinó que esproposin, fins i tot com a ideal, quedar-sesempre una mica enrere, per així anar des-enroscant el cargol del luxe i la competi-tivitat. Homes i dones, que en comptes desentir-se incitats a comprar tot el que haaconseguit comprar una família amiga, si-

guin capaços d’anar prescindint de moltescoses, d’aquelles que d’altres en els seuspropis ambients han prescindit, i de lesquals la majoria de la humanitat es veuobligada a prescindir. L’antic consell do-nat pels moralistes, a l’hora de determinarallò que era un luxe acceptable per un cris-tià, es basa en la directiva d’assimilar-nos,sense excessos, al que és habitual a cadanivell social. Però aquest consell està su-perat. suposa una societat estàtica, preo-cupada per la justícia individual, però queni tan sols es planteja el fet que la mateixaestructura social (que determina aquestsnivells classificatoris dels grups socials)sigui una encarnació de la injustícia. Peròprecisament aquest és el cas, i sols és pro-fundament moral una actitud de tendeixia desmuntar i aplanar les escales socialsestablertes. des d’un altre punt de vista,cal formar homes i dones veritablementlliures i no esclaus de la societat de con-sum. Homes i dones que davant dels anun-cis de la televisió i els aparadors dels ma-gatzems sentin la satisfacció de poderexclamar contents de la seva pròpia lli-bertat: quantes coses hi ha que no neces-sito!, i de quantes no sóc esclau!

de forma molt més breu insinuaré lasegona i la tercera actituds fonamentals.

segona: un decidit propòsit no sols deno participar en cap lucre d’origen clara-ment injust, sinó fins i tot d’anar dismi-nuint la pròpia participació en els benefi-cis d’una estructura econòmica i socialinjustament organitzada a favor dels méspoderosos. no es tracta ja de disminuir lesdespeses, sinó, molt més radicalment, dedisminuir els ingressos basats en estructu-res injustes. Això ens obliga de nou a ca-minar contracorrent. en comptes d’afian-çar cada cop més la nostra posició de

26

privilegi, hem d’anar debilitant-la a favordels menys afavorits. en el si de lesAssociacions d’Antics Alumnes s’hauriende fer serioses i sinceres anàlisis per de-terminar en quins casos i fins a quin puntla participació en el producte social delsque estan millor situats (amos de grans ca-pitals, grans industrials i financers, pro-fessionals ben instal·lats) no supera allòque hauria de ser, si l’estructura fos mésjusta. us demanaria que no us exclogueude forma gaire ràpida d’aquest planteja-ment; estic convençut que tota persona decerta posició social s’hi veu afectada, en-cara que sigui només en alguns aspectes;i encara que, respecte a grups encara mésafavorits, resulti injustament discriminat.Però no oblidem que el punt decisiu de re-ferència són els veritablement pobres enels nostres països i en el tercer món.

La tercera actitud està molt connecta-da amb l’anterior. tal vegada sigui possi-ble reduir les despeses i portar una vidamolt més senzilla, sense xocar gaire ambla so cietat, encara que en el fons li des-agradi la nostra actitud i per això precisa-ment li faci bé. Però si el que pretenem ésreduir els nostres ingressos, en tant quevénen a nosaltres de la nostra participacióen una estructura injusta, això no es potfer sense transformar la mateixa estructu-ra. Llavors resulta inevitable que els quese senten amb nosaltres desplaçats delsseus llocs de privilegi adoptin una actitudde defensa i contraatac. un recurs massafà cil seria la renúncia a tot lloc d’influèn-cia.

en algun cas el procediment podriaser convincent, però d’ordinari solamentserviria per lliurar el món sencer a mansdels més egoistes. Aquí precisament és onradica la dificultat de la lluita per la Jus -

tícia i l’al·ludida necessitat de media-cions. Però aquí també podríem fer-nosllum mú tuament en el si de l’Associaciód’An tics Alumnes. Hauríem de comptar,per fer-ho, amb els nostres Antics Alum -nes pertanyents a la classe obrera. si bél’enfocament d’aquesta segona part de lame va conferència s’ha mogut en altresperspectives, no convé oblidar que elsprincipals agents de transformació i decanvi han de ser els més oprimits, delsquals els més privilegiats, en assumir laseva causa, són simples col·laboradorsinstal·lats en els punts de control de l’es-tructura que es vol canviar.

3.2.2. La construcció del futurunes paraules encara sobre la vostra col·la -boració en una responsable construcciódel futur. ralp Lapp compara el nostremón amb un «tren que està adquirint ve -locitat, lliscant per una via on un nombreignorat d’agulles condueixen a punts dedestí desconeguts. no hi ha un sol cien tífica la locomotora i hi poden haver di monis ales agulles. La majoria de la so cie tat va alvagó de la cua mirant enrere».34

L’amor que el cristià té pels homesl’impulsarà a instal·lar-se a la locomotorai a guiar eficaçment el tren en la direccióadequada. Però això exigeix domini delscomandaments, coneixement del territoricap on es camina, sistemes per al controlde les agulles, i fins i tot dels dimonis queregeixen les agulles. A la locomotora nobasten homes de bona voluntat, ni tan solsmés científics dels quals parla la citació;són precisos pensadors profunds i, en elsentit en què tot seguit explicarem, fins ahomes espirituals, exorcistes que sàpi-guen conjurar els dimonis que regeixen elmón.

27

28

de vegades una llarga marrada per pa-ratges abruptes pot ser l’únic mitjà perevitar la catàstrofe. Per això serà necessariafrontar les ires dels passatgers que, ins-tal·lats al fons del tren, només volen serconduits per paratges menys aspres. elcris tià mai ha d’oblidar que està al serveidels que van al tren, que és un home perals altres; però, precisament per això, had’uti litzar amb prudència i fermesa lesnecessà ries mediacions ideològiques itècniques. Però ha de fer-ho sense oblidarl’ethos fonamental, sense convertir lesmediacions en finalitats, co sa que equi-valdria de nou a abandonar la locomotorai la mirada cap al futur i tancar-se en unvagó laboratori instal·lat al tren, però tanaïllat de la veritable realitat com aquellsque van al vagó de la cua.

tampoc pot ser tant diletant que faciintents d’encertar el camí arbitràriament oportat pels corrents o les reaccions de lamoda. moda que és especialment perillo-sa quan reacciona, fins i tot legítimament,contra alguna exageració, absolutitzant laseva negació i la nova direcció. tots elstotalitarismes s’han implantat en una at-mosfera dominada per aquest tipus de re-accions. Alvin tofler defensa la no mitifi-cació de la tecnologia, però reaccionacontra una corrent que avui pretén sim-plement eliminar-la. «A aquells que, ennom d’alguns vagues valors humans, pre-diquen bajanades anti-tecnològiques elshauríem de preguntar: què enteneu per va-lors humans? endarrerir deliberadamentel rellotge seria condemnar milers de mi-lions d’éssers humans a una misèria for-çada i permanent, precisament en el mo-ment de la història en què es fa possible elseu alliberament. està clar que necessi-tem, no menys, sinó més tecnologia. Al

mateix temps, és indubtablement cert quemoltes vegades apliquem la nova tecno-logia d’una manera estúpida i egoista».Per això hi ha la legítima reacció contra latecnocràcia, reacció que es fa a si matei-xa estúpida si s’absolutitza. «Aquesta pro-testa contra els estralls de l’ús responsa-ble de la tecnologia podria cristal·litzar deforma patològica, en un feixisme antifu-tur en el qual els científics substituirien elsjueus als camps de concentració. Les so-cietats malaltes necessiten caps de turc. enaugmentar les pressions del canvi sobrel’individu i en adquirir preponderància elshock del futur, aquest final de malsonsembla més versemblant. És significatiuque un eslògan, gargotejat en un mur pelsestudiants en una vaga a París digués‘morin els tecnòcrates!’ no s’ha de per-metre que l’incipient moviment mundialpel control de la tecnologia caigui en mansd’irresponsables tecnòfobs, de nihilistes ide romàntics rousseaunians».35

sols és un exemple, que ens parla dela dificultat de la tasca; de la sinceritat,prudència i profunditat amb què ha d’ac -tuar el cristià en aquest punt.

3.3. L’home «espiritual»

Arribem al final de la xerrada on vull mos-trar de quina manera només l’home dedéu, l’home «espiritual», en el sentit de serportat per l’esperit, pot ser a la llarga l’ho -me per als altres, l’home per a la Justícia,capaç de contribuir a una veritable trans-formació d’un món, on es vagin eliminantles estructures de pecat.

Amb això no vull negar que existeixinhomes de radical bona voluntat que com-parteixin amb els autèntics cristians totesles notes explicades en la nostra exposi-

29

ció. en la mesura en què això sigui així,ells són als nostres ulls, els que avui s’ano -mena «cristians anònims», germans nos-tres que, en estimar radicalment i sincera-ment el germà, estimen déu i el seu cristsense conèixer-lo. només els cal escoltarla bona nova, l’evangeli que els expli citii porti a la plenitud la seva fe, la seva es-perança i el seu amor.

em limitaré a dos trets especificadorsd’aquest home «espiritual».

3.3.1. La infusió de l’amorL’amor, segons sant Joan, parteix semprede déu. ell té la iniciativa. L’amor no con-sisteix en què nosaltres haguem estimatdéu, sinó en què déu ens ha estimat,36 id’aquesta manera ens ha transformat alseu torn en fonts d’aquest amor que té lesmateixes característiques de l’amor dedéu: amor lliurat, amor que suporta eldes amor i suportant-lo el supera, amorque es deixa matar per la injustícia d’a-quest món, però que, en morir, mata la in-justícia convertint el seu triomf en derro-ta; amor que estima l’enemic amb unamor tan transformador que fa amableallò que s’estima i que, per tant, el con-verteix en amic; amor, per fi eficaç i vic-toriós. Aquest amor l’ha infós déu en nosaltres pel seu esperit. si el tenim i es-timem així els germans, hem nascut dedéu; si el rebutgem i no estimem així elsgermans, rebutgem l’amor de déu, la fi-liació divina, la germandat amb Jesucrist,i la recepció del seu es pe rit.37

La mateixa fe cristiana és en el fons feen l’amor,38 fe a més en l’amor victoriós iper això fonament de la nostra esperança.Per això pot dir sant Joan: «La victòria queha vençut el món és la nostra fe».39

3.3.2. Discreció d’esperitsAquest primer tret de la nostra vida enl’esperit és sens dubte allò principal i elmotor de tot. Però no basta. no n’hi haprou amb estimar, cal estimar discreta-ment. I aquí és on intervé el segon sentitdel que entenem per home «espiritual».

Aquest món concret, del que hem dedesallotjar la injustícia que s’instal·la ennosaltres i en l’estructura de la societat, ésde fet un producte d’influx conjugat del’esperit sant i del pecat. Per això, en lalluita per la Justícia, necessitem el do delconsell i discerniment, del carisma de ladiscreció d’esperits, per saber separar allòque és de déu i allò que és del pecat encada particularitat del món. no basta l’ob-servació ni l’anàlisi sociològica de la rea -litat. n’hi ha que identifiquen els resultatsd’una anàlisi sociològica amb els «signesdels temps», exposant-se a prendre perobra de déu allò que tal vegada sigui efec-te del pecat. La sociologia ens proporcio-na només el material en brut, sobre el qualha d’exercitar-se el discerniment espiri -tual. Per mitjà d’aquest discerniment hemde descobrir on està, i sobretot, on s’en-dinsa el pecat del món. I, ordits en la ma -teixa trama, hem de descobrir també elssignes dels temps, que ens poden donarpistes de com cal procedir per desallotjarel pecat dels seus reductes.

tampoc s’ha de descartar que la veude l’esperit es dirigeixi directament a nos -altres per ensenyar-nos i marcar-nos nouscamins i solucions. Però sols qui posseeixil’esperit és capaç de descobrir i entendreadequadament l’esperit, allà on es mani-festi. sant Pau ens diu que, així com nin-gú coneix «allò que hi ha en l’home, foradel seu propi esperit», «igualment, ningúno coneix allò que hi ha en déu fora de

l’esperit de déu». Però a continuació faaquesta magnífica afirmació: que nosal-tres hem rebut «l’esperit que ve de déu,perquè coneguem els dons que déu ens haconcedit. I no parlem d’aquests dons ambun llenguatge après de la saviesa humana,sinó amb el que hem après de l’esperit, jaque expressem les coses espirituals ambtermes espirituals. L’home que es guia per

ell mateix no admet res que vingui de l’es -perit de déu; li sembla absurd. no és ca-paç de comprendre-ho, perquè això noméses pot jutjar espiritualment. en canvi, elqui es deixa guiar per l’esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú.en efecte, qui pot conèixer el pensamentdel senyor, que pugui instruir-lo? nosal -tres, però, tenim el pensament de crist».40

30

31. rm 12,21.32. mt 5,43-48.33. rm 12,14-20.34. Cf. Alvin toFFLer, El shock del futuro, p. 451.35. Ibíd., p. 448 y 450.36. 1Jn 4,10.37. 1Jn passim.38. 1Jn 4,16.39. 1Jn 5,4.40. 1co 2,1-15.

31

Ja no hi ha homo faber, l’home hàbil i ar-tesà que en les albors de la història co -mençà a diferenciar-se radicament delsanimals, iniciant així el domini del món;ni el simple homo sapiens, que per la se -va intel·ligència i saviesa humana s’elevaper sobre de tota la creació i és capaç decomprendre-la i explicar-la; ni tan solsl’ho me prometeic, que se sap partícip delpoder creador de déu, i cridat, no sols acontemplar el món, sinó a transformar-lo.tampoc l’homo politici conscient de lacomplexitat d’aquest món i hàbil per pe-netrar i polsar els punts neuràlgics delsquals depenen les grans transformacions.tots aquests aspectes de l’home, fins i tottambé el de l’homo ludens, que li propor-ciona la capacitat de viure la vida i la prò-pia activitat gaudint-la en allò que té devalor en si mateixa, no supera el que santPau anomena l’homo psiquicus, és a dir:

l’home espiritual en el sentit de dotat d’es-perit o psiquisme humà, l’home simple-ment natural. Aquest home en concret noexisteix, és una possibilitat abstracta am-bivalent, que en concret està en major omenor mesura humanitzat o deshumanit-zat. Pot arribar a ser l’homo lupus, depre-dador dels propis germans; o pel contrari,l’homo humanus, concors, philantropus,és a dir, profundament humà, amant de la concòrdia i dels homes. normalmentaquest home serà també l’homo religiosusobert a la transcendència i, si la seva reli-giositat és genuïna, lligarà en unitat in-destructible l’amor de déu i l’amor als ho-mes. Però aquest ideal no és possible finsal fons sense l’acció de déu que ens trans-forma en l’homo novus, l’home nou, lanova criatura, l’últim principi vital delqual és el mateix esperit sant. Aquest ésl’homo spiritualis que, perquè és capaç

4. CONCLUSIÓ

Aquest és l’ideal de l’home, de l’home al qual tendeixen els nostres esfor-ços formatius, l’home «espiritual», pneumàtic o pneumatos, conduït i sos-tingut pel Pneuma de Déu, per l’Esperit Sant.

32

d’estimar, fins i tot els enemics, en aquestmón dolent, és també capaç de transfor-mar el món; i perquè té el carisma del dis-cerniment, és capaç de descobrir i sumar-se activament al dinamisme més profundi eficaç de la història, aquell que l’empenycap a la construcció, ja iniciada, del regnede déu.

Aquest esperit, que ens fa espirituals,també és l’esperit de crist, que ens fatambé cristians, que ens cristifica. tambéen aquesta tasca de la construcció de laJustícia, crist ho és tot: el nostre camí,Veritat i Vida. ell és, per excel·lència,l’«home per als altres», qui ens precedeixen la construcció del regne de la Justícia;el nostre model i punt obligat de referèn-cia; les seves paraules i la seva vida ensproporcionen l’estabilitat necessària perno perdre el nord en aquest món canviant.Però a més Jesús viu encara i és el senyorde la història que avança; assegut a la dre-ta del Pare, segueix assistint la seva

església i, pel seu esperit, ens va il·lumi-nant a poc a poc el més profund sentir deles paraules que un dia vam sentir delsseus llavis; d’aquesta manera es conver-teixen en paraules noves, capaces d’il·lu-minar-nos els camins amagats de la histò-ria.41 La seva mateixa absència és, així,una mena de presència viva: «us convéque me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, eldefensor no vindrà a vosaltres; en canvi,si me’n vaig, us l’enviaré […] Quan vin-gui l’esperit de la veritat, us conduirà capa la veritat sencera […] i us anunciarà l’es-devenidor. ell em glorificarà, perquè allòque us anunciarà, ho haurà rebut de mi.»42

crist és, a més a més i finalment, el fonament d’aquest «magis» tan ignasià,que ens mou a no posar mai límits al nos-tre amor, a dir sempre «més» i «més», abuscar sempre la «major Glòria de déu»que, concretament, es realitza en el majorlliurament a l’home i a la causa de la Jus -tícia.

41. Jn 14,26.42. 1Jn 16,7-15.