IES Mossèn Alcover / Departament de Filosofia / …linux.iespuigdesafont.cat/joomla/attachments/article/106/10Marx... · IES Mossèn Alcover / Departament de Filosofia / Temari de

IES Mossèn Alcover / Departament de Filosofia / Temari de 2n Batxillerat Tema 11: Filosofia dels segles XIX-XX. Karl Marx

1

KARL MARX

1 EL FILÒSOF I EL SEU TEMPS

Karl Marx va néixer el 1818 a Trèveris (Renània, regió de Prússia). Era fill d'una família jueva, rabins tant de part paterna com materna. Però el seu pare es convertí al protestantisme, evitant així molèsties antisemites. Estudiant a la Universitat de Berlín, Karl compartí l'inconformisme polític i la crítica dels joves hegelians d'esquerra. Amb el doctorat veié frustrada la seva aspiració a exercir de professor universitari: el govern prussià barrà l'accés a la docència a tots aquells cervells que no volien sotmetre's. Optà pel periodisme, però el govern prussià ordenà clausurar el diari on començà a treballar. Com per molts altres intel·lectuals alemanys, l'exili a París, el 1843, fou l'alternativa. A París es relacionà amb diferents grups revolucionaris. Llegeix obres de Saint-Simon, de Fourier i altres; coneix Proudhon, Bakunin. Marx ja se sent comunista, però un comunista que cerca fonament científic més que filosòfic per a la seva teoria. Funda la revista Annals franco-alemanys però només n'aparegué el primer i únic número; un article portava la firma de Friedrich Engels (1820-1895), persona que esdevindrà gran amic i col·laborador intel·lectual. En aquest any 1844 escriu els Manuscrits econòmico-filosòfics, obra que conté, influït per Feuerbach, el seu humanisme i la seva crítica a l'alienació. Expulsat de París, a instàncies del govern prussià, s'instal·là a Brussel·les (1845-1848), on féu infructuoses gestions per emigrar a EEUU. Obres importants d'aquest període són La Sagrada Família i La Ideologia Alemanya, escrites conjuntament amb Engels. També escriu Onze tesis sobre Feuerbach: la més coneguda de totes, la Tesi XI, mostra el programa del propi Marx...

«Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal

ara és transformar-lo.»

A Bèlgica, Marx intensifica la seva activitat política. Una associació obrera anomenada Lliga dels Justos, posteriorment Lliga dels Comunistes, proposa a Marx i Engels la redacció d'un text bàsic on, d'una manera ben comprensible, s'exposin les idees socials i polítiques que tots ells compartien. Aquesta proposta tendrà com a resultat el naixement del llibret més emblemàtic del marxisme: “Manifest del

Partit Comunista”, publicat el febrer del 1848, mes en què esclatà a França i s'estengué a altres països europeus la Revolució del 48. El Manifest, a més d'exposar que “la història de totes les societats és la història de la lluita de classes”, proclama la inevitable superació del capitalisme i l'adveniment d'allò que tant temia l'Europa contrarevolucionària: el comunisme.


2

«La història de totes les societats que han existit fins els nostres dies és la història de les

lluites de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i

oficials, en una paraula: opressors i oprimits s'han enfrontat sempre, han mantingut una

lluita constant, oculta a vegades, i altres franca i oberta; lluita que ha acabat sempre amb

la transformació revolucionària de tota la societat o amb l'enfonsament de les classes

bel·ligerants.»

A finals de 1849 s'instal·la a Londres on hi viurà fins a la seva mort. Els vint anys primers de la seva estada a Londres foren anys d'extremes privacions i d'insuperables problemes amb els creditors. El 1863, gràcies a l'herència materna i al llegat d'un amic, la família experimenta una millora econòmica sensible i, simultàniament, augmenta l'activitat intel·lectual i política de Marx: � Per una banda, fa l'esborrany i comença la redacció de la seva magna obra El Capital. El 1867 en publica el llibre primer. La redacció d'aquest primer llibre exigí a Marx un metòdic i ordenat estudi de recerca en la biblioteca del Museu Britànic de Londres; el llibre concreta l'explotació capitalista en el concepte de plusvàlua i critica la reducció del treballador (home, dona o nen) a una peça sense humanitat.

� Per altra banda, col·labora en la fundació de la Primera Internacional o Associació Internacional de Treballadors: en redacta els estatuts i el comunicat inaugural.

Quan al 1869 Engels es jubila, fa allò que abans ja volia fer però no podia: passar a l'amic una renda fixa anual. Engels compartia moltes activitats d'oci amb la família del "Moro" (aquest era el sobrenom amb el qual els amics anomenaven Marx). Malgrat les penalitats, a casa del "Moro" hi havia alegria i força amics hi passaven hores, fins i tot escoltant els llargs contes que Marx explicava als seus fills. En aquests anys, escriu sobre els esdeveniments polítics del moment: la guerra franco-alemanya, la guerra civil a França durant la Commune de París (1871) i l'enfrontament entre bakunistes i marxistes. Quan Jenny, la dona de Karl, morí al 1881, Engels comentà: «també el Moro ha mort». Així fou, Marx moria el 14 de març de 1883, encara no havien passat dos anys de la mort de la seva esposa Jenny. L'amic Friedrich Engels, que visqué dotze anys més, tingué cura d'acabar els llibres segon i tercer d'El Capital, el llibre que mostrava i denunciava el funcionament de la societat capitalista.

2 CONTEXT HISTÒRIC

Durant el s.XIX es viuen les conseqüències socials i polítiques de la revolució francesa i de la caiguda de l’antic règim. La industrialització s’escampa progressivament per Europa i EEUU, i s’imposa un nou mode de producció i d’organització econòmica, el capitalisme. Dins el nou sistema apareixen les noves classes socials: la burgesia, que ostenta el poder econòmic, i el proletariat, format per la massa de treballadors industrials que pateixen explotació i misèria. Com a resposta a una situació social greument injusta, per l’enorme desigualtat econòmica, sorgeixen els moviments obrers (socialisme i anarquisme). L’antagonisme entre burgesia i proletariat es fa cada vegada més patent i esdevé un factor important de canvi social. Els treballadors han de prendre consciència de classe per aconseguir els seus drets i objectius. Marx només es pot comprendre quan se’l situa en el context de les lluites obreres del XIX.

3 L’ORIGEN DEL PENSAMENT DE MARX

Segons Lenin, Marx és el punt de trobada dels tres principals corrents ideològics europeus del s. XIX: 1. La filosofia clàssica alemanya: Hegel, Feuerbach i l’esquerra hegeliana. 2. El liberalisme econòmic o l’economia política anglesa (Adam Smith i David Ricardo) 3 El socialisme utòpic francès (Saint Simon, Fourier)


3

3.1 La filosofia clàssica alemanya

3.1.1 Hegel

George Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) fou el filòsof més destacat del seu temps i el creador del darrer gran sistema filosòfic. Aquest sistema totalitzador suposa que la Història acaba, la Història de la Filosofia acaba quan la Filosofia es converteix en el Sistema de la Ciència. Per ell el paper de la filosofia és comprendre la realitat i justificar-la, analitzar-la quan ja tot està fet, quan ja ha passat: "El mussol de Minerva aixeca el seu vol en caure el crepuscle". Per aquest motiu apareix com un filòsof conservador i en aquest aspecte serà molt criticat per Marx.

L'idealisme filosòfic. L'Esperit

La rica cultura alemanya d'aquell temps era molt idealista, és a dir, més preocupada per la idea de les coses (art, filosofia, teoria de la història, dret, religió...) que per les coses mateixes. El més real i important són les idees. Si en el terreny cultural i de les idees Alemanya és un país molt productiu, a nivell social i econòmic va molt endarrerit. Mentre a França esclata la revolució francesa, els alemanys elaboren grans teories. L'idealisme filosòfic proposa l'existència d'una RAÓ, IDEA o ESPERIT que són infinits o absoluts. Són la totalitat del que existeix. L'Esperit és el món. Es desplega i materialitza en totes les coses: des de la matèria fins a la consciència humana i la història. Si els romàntics parlaven de l'esperit de la naturalesa, Hegel hi afegeix l'home, la seva consciència i les seves creacions, i especialment el transcórrer històric. L'Esperit, la Raó, és l'ànima de les coses, l'estructura més íntima de la realitat. "Allò real és racional".

La dialèctica

La realitat, el TOT, té un caràcter històric i dialèctic, evoluciona a través del temps i de la història gràcies a la NEGATIVITAT: els conflictes, les contradiccions i les oposicions que contínuament experimentam en tots els camps de la realitat són llei de vida ."L'hora del naixement és l'hora de la seva mort". Totes les coses contenen en elles mateixes el seu contrari, la seva negació. DIALÈCTICA = ve de diàleg, contraposició de raons. L'antecedent històric més clar d'una visió dialèctica del món és HERÀCLIT, el filòsof del canvi, qui concebia el món com un fluir constant, un etern moviment, fruit de la lluita de contraris (recordem la metàfora del riu, o del foc). La realitat és un tot en moviment que va passant per diversos moments antagònics. Hem d'insistir en el fet que la tensió de contraris, que forma part de l'essència de l'Esperit, és el motor del moviment. És clar que la història té aquest caràcter dinàmic o dialèctic: és una evolució constant que va passant per diversos moments i en ella tot està relacionat. Per entendre un fet, un pensador o una idea no els podem aïllar del seu context. Tampoc no hi ha veritats eternes; una forma de pensar no és vàlida per sempre sinó únicament en el seu moment històric (pensar p.e. en l'esclavitud o en els drets de les dones). És important recordar que la dialèctica, la contradicció no és tan sols una manera d’entendre el món. La dialèctica és estructural, representa el que és la Natura, la Història. A nivell acadèmic se sol descriure el moviment dialèctic a partir de tres moments: la tesi, l'antítesi i la síntesi. A una unitat que anomenam tesi li succeeix per negació interna l’escissió (primer moment). Les parts s'oposen i s'enfronten, és l'antítesi (segon moment). Finalment es produeix la síntesi o reconciliació, que suposa la superació de la tesi (tercer moment). Podem fer servir com exemples les diverses etapes històriques i també la història de les idees: el racionalisme es veu enfrontat amb l'empirisme; Kant en farà la síntesi.


4

3.1.2 Feuerbach: l’esquerra hegeliana i la crítica a l’idealisme de Hegel

Quan Marx ingressà a la Universitat de Berlín, feia tres anys que Hegel havia mort; ara bé, el seu pensament, amb tendències o interpretacions oposades, seguia imperant. Es produïren controvèrsies entorn a la interpretació de la seva obra, especialment en els temes de religió i política. Els seus seguidors es dividiren en dos corrents: � els més conservadors i religiosos, que justificaven l'estat existent a partir de la idea que el procés històric condueix als millors resultats possibles. Foren coneguts com els hegelians de dreta.

� els hegelians d'esquerra o joves hegelians feien una interpretació revolucionària i entenien que calia actuar per canviar el vell ordre i superar aquell moment històric. Marx, com la major part de joves, se sentí atret per l'esquerra hegeliana, la tendència que tenia en Ludwig Feurerbach (1804-1872) un dels més destacats representants.

Feuerbach serà l’esglaó entre Hegel i Marx en dos aspectes: per l’aplicació del concepte d’alienació a la religió i per la crítica a l’idealisme de Hegel: • Feuerbach centra la seva reflexió en la crítica de la religió. En la seva obra "L'essència del

cristianisme" afirma que el més real no són les idees sinó la naturalesa i els homes. Creu que Hegel ho va invertir tot i que les idees religioses són produïdes o inventades per homes que projecten en els Déus els seus temors, desitjos i necessitats. És l'home qui crea Déu a la seva imatge i semblança. La religió apaivaga el seu sofriment i alleuja el cor oprimit. Els atributs divins no són més que projeccions de l'essència humana. L'home religiós que adora Déu com un ésser "aliè", distint, separat, queda desposseït de la seva essència i es veu dominat per la representació que ell mateix ha creat. D'aquesta manera la religió es converteix en causa de l'alienació de l'home. ALIENACIÓ, en sentit general, significa l'estat en què una realitat es troba fora o separada d'ella mateixa. Per exemple, en el terreny de la medicina, l'alienat és el boig, el que es troba fora de sí. En el camp jurídic alienar equival a transmetre a un altre un domini, propietat o dret. Es pot dir, per tant, que el nucli del discurs de Marx sobre la religió està ja en l’obra de Feuerbach.

• Per altra banda Feuerbach criticà l'idealisme de Hegel: la filosofia no s'ha de basar en l'Esperit sinó en l'home concret i real i en les coses sensibles. No és la Idea absoluta o l'Esperit qui engendra les coses sensibles, els homes i la història, sinó que són els homes i les seves condicions materials de vida els que creen les idees i impulsen la història. Es tracta d'una crítica materialista.

Per resumir aquest punt, podem afirmar que Marx i Engels: � Fan seva la crítica materialista a l'idealisme de Hegel. � Consideren molt valuosa la seva concepció dialèctica de la realitat. � També reconeixen que la religió és alienant, encara que critiquen que Feuerbach no s'adonà que aquesta alienació no és mes que un reflex d'una alienació molt més real i concreta que és l'alienació econòmica.

3.2 El liberalisme econòmic o l’economia política a nglesa

Una sèrie de pensadors anglesos, com Adam Smith (1723-1790) i David Ricardo (1772-1823), es van proposar descriure i explicar l’economia capitalista i crearen la teoria del liberalisme econòmic, que serà el fonament de la idceologia burgesa. Es defensa la iniciativa individual i el lliure mercat (lliure competència i circulació de mercaderies i capitals)com a mecanisme capaç de produir per si mateix, com una mà invisible, el desenvolupament econòmic i el progrés social. Defensaven que les lleis de l'economia capitalista eren lleis eternes, inamovibles i naturals que calia assumir i respectar: la llei de l'oferta i la demanda, per exemple, era natural i necessària. L’estat, per la seva banda, hauria d’intervenir el menys possible en l’economia, seguint el lema laisser faire.

Marx qüestionarà i rebutjarà aquests plantejaments ja que es limiten a descriure unes lleis econòmiques que consideren com a inevitables i, a més, ignoren les desigualtats socials que provoca el capitalisme.


5

3.3 El socialisme utòpic

A mitjans segle XIX, i en oposició a les idees conservadores de la Restauració, aparegueren en l'Europa industrial, diferents pensadors sensibilitzats envers la situació econòmica i social d'injustícia, desigualtat i opressió. Posaren de manifest que la llibertat, la igualtat i la democràcia “s’havien aturat a les portes de les fàbriques”. Les seves reivindicacions de reforma social captaren l'atenció de Marx, però, pel seu caràcter poc científic i massa voluntarista, les criticà amb l'etiqueta de socialisme utòpic. Pensava Marx (i Engels) que es tractaven d’intents ingenus de reforma social, com per exemple la societat modèlica d'industrials (sense el nobles privilegiats) que dissenyà Saint-Simon (1760-1825) o els falansteris o associacions agràrio-industrials de Charles Fourier (1772-1837).

4 L'ALIENACIÓ A MARX

Per Marx l'home és en primer lloc un ésser actiu, pràctic, i la seva activitat principal és el treball. El treball és la manifestació de la vida de l'home: a través d'ell l'home es realitza i entra en relació amb els altres homes i amb la naturalesa. Dit d’una altra manera: “L’essència humana és, en realitat, el conjunt de les relacions socials”. L’home és sociable (un “zoon politikon”), i consisteix i es constitueix en la societat.

Però en la societat capitalista, en les condicions del treball assalariat, l'home no s’autorealitza sinó que s'aliena: el treballador assalariat ven la seva força de treball, el seu temps i a sí mateix a canvi d'un salari; d'aquesta manera perd la seva llibertat, es separa de sí mateix i es converteix en esclau del sistema de producció. El treball assalariat és l'arrel de l'alienació en la societat burgesa. Convé entendre el concepte d'alienació dins el marc de la crítica que fa Marx a l'economia política (ciència que tracta sobre la producció i distribució de la riquesa) i que hem de situar en el moment en què el jove filòsof entrà en contacte amb la misèria real del proletariat i els moviments revolucionaris obrers. L'economia, que es regeix sobretot pel principi del màxim benefici i el lucre individual (aquesta és la filosofia oculta del liberalisme econòmic) tracta l'home com una cosa, com una mercaderia més; l'atur i la misèria dels treballadors són acceptats com a fets naturals, fruit de les lleis econòmiques i els economistes es limiten a fer-ne una descripció. En canvi Marx en fa una crítica radical; per ell l'economia hauria d'estar al servei de l'home, de la seva autorealització, felicitat i llibertat. El concepte d’alienació apareix als “Manuscrits”, obra d’un Marx jove i utòpic, que protesta contra la injustícia en nom de la immensa majoria que viu una vida d’explotació. Com deia Ernesto “Che” Guevara: “El revolucionari veritable està mogut per ideals d’amor”. �Alienació és, per Marx:

� Reificació (o cosificació) de l’home, pèrdua d’un mateix, negació de la llibertat. � La conseqüència d’una manera d’entendre i organitzar la relació de producció. � El fruit d’una situació històrica, no natural.


6

4.1 Tipus d’alienació segons Marx Marx estableix diferents formes d’alienació, encara que l'alienació econòmica o del treball és la forma fonamental (tractada al punt 4.2): � alienació religiosa: recollint el testimoni de Feuerbach, Marx comenta que el creient cerca un paradís fictici en el més enllà fugint de la misèria del món real. És coneguda la frase de Marx: “La religió és l’opi del poble”. Per Marx, l’alienació religiosa suposa resignació, és una manera de justificar la injustícia social. La religió no és quelcom que formi part de l’essència humana.

� alienació política: l'Estat, servidor de determinats interessos, els de la burgesia, s'estableix com un poder absolut i estrany que controla la vida dels individus.

� alienació ideològica: les idees dominants en una societat són sempre les de la classe dominant i serveixen com a justificació del sistema econòmic. L’alienació ideològica es produeix quan la vida humana es basa en una interpretació (falsa) de la realitat. Això és el que denuncia Marx, això és el tret que el defineix com a filòsof de la sospita.

4.2 Alienació del treballador: quàdruple dimensió L'alienació del treballador es pot enfocar des de quatre punts de vista diferents:

1. En el producte del seu treball: el treballador ven el seu treball a canvi d'un salari i ,per tant, el producte que ell ha elaborat serà propietat d'un altre, un "estrany", l'amo capitalista.

2. En el treball mateix : és un treball forçat, no lliure. L'home no s'hi realitza i es sent infeliç. Només pot ser lliure i feliç fora del treball, quan realitza les seves funcions biològiques, i en canvi en el treball està fora de sí, el seu treball pertany a un altre.

3. En l'home mateix : l'home es veu reduït a una peça més de la gran maquinària productiva, una mercaderia que es ven.

4. En la relació amb els altres homes: cadascú treballa pel seu propi interès. Les relacions humanes giren entorn de l'intercanvi de mercaderies i els homes es tracten entre ells com a mitjans per un fi econòmic.

�La conseqüència bàsica del treball alienat és la propietat privada dels mitjans de producció. L'eliminació de l'alienació serà l'objectiu de la filosofia marxiana. Com se surt de l’alienació? La resposta és que només és possible a través de: � una presa de consciència de classe. � una revolució que abolirà les condicions que fan possible l’opressió, eliminant la propietat privada.

5 EL MATERIALISME DE MARX: DOS SENTITS

El materialisme de Marx es pot interpretar en dos sentits: � El materialisme històric: intenta respondre la pregunta “Què mou la Història?”.

L'encapçalament del Manifest Comunista diu: "La història de totes les societats és la història de la lluita de classes". Marx afirma, doncs, que la història és l'escenari d'una contínua lluita entre diferents classes socials i de lluites dins cada classe. Opressors (que posseeixen els mitjans de producció) i oprimits (productors del treball) es barallen per la possessió de l'excedent de la producció. L'economia és el motor de la història i els canvis en la producció són els detonants pel canvi d'un període a un altre.

� El materialisme dialèctic: intenta respondre la pregunta “Com es mou la Història?”. La resposta es basa en la dialèctica heretada de Hegel. Es comença amb una tesi qualsevol (estat inicial històric). En tota tesi apareix una antítesi que comença a qüestionar la veracitat i condició de la tesi actual. En el moment en que l'antítesi és recolzada per una bona base ideològica i es mobilitza la ciutadania, es produeix una crisi o conflicte. El resultat del conflicte s'anomena síntesi, però en el fons, com que la història és un canvi constant, tota síntesi no és més que una nova tesi. Per exemple, l'estat absolutista de l'Antic Règim és una tesi, a la qual apareix una antítesi anomenada Il·lustració. Quan s'enfronten, es produeix la crisi de la Revolució Francesa, que ens donarà com a síntesi, l'Estat liberal. Alhora l'Estat liberal capitalista, tindrà com a


7

antítesi al socialisme científic o comunisme, que desembocarà en un altre conflicte, i així successivament...

6 LA DIALÈCTICA

La intuïció fonamental de Marx és que la història és al mateix temps dialèctica i materialista: Dialèctica perquè el canvi és la seva essència i materialista perquè esta determinada per la base econòmica o material de la societat. Tal com deia Feuerbach, les condicions materials i l’home són els que creen les idees i impulsen la Història. Va ser mèrit de Hegel haver comprès i exposat l'essència del moviment, però, segons Marx, la seva dialèctica està invertida. Hegel presenta una “dialèctica de la Idea” i Marx la converteix en una “dialèctica de la matèria”, més transformadora, crítica i revolucionària. Per a Hegel el moviment dialèctic provenia de l’Esperit i per a Marx s’esdevé a partir de la base material de la vida dels homes. Podem dir que Marx va fer seva la dialèctica hegeliana, però rebutjà el seu idealisme i la capgirà. Hem d'entendre el terme dialèctica en dos sentits: � Com a concepció del món. Una concepció dialèctica del món significa, per una banda, que el canvi és l’essència de la realitat, es a dir, que la naturalesa, la vida humana i la història són un tot en moviment o en constant transformació. El motor del canvi és la negativitat, la contradicció present en totes les coses. I, per altra, que tots els elements i aconteixements d'una totalitat estan interconnectats i es determinen recíprocament.

� Com a mètode per a la investigació i explicació de la realitat. Sembla clar que per entendre una realitat que és en sí dialèctica és necessari utilitzar també un mètode dialèctic. Marx el fa servir per interpretar la història i descobrir com i perquè van evolucionant les formacions socials. El seu mètode conté dues lleis bàsiques:

⇒ Negació de la negació: tot moment històric genera necessàriament contradiccions que provoquen conflictes i lluita de classes; a partir d'aquestes contradiccions es produeix un salt endavant, una superació (moment de la negació de la negació). Cada moment històric conté el seu contrari, la seva negació (Món feudal / Burgesia = Societat capitalista). El motor de la història, l'essència del moviment, és la negativitat. Engels pensava que aquesta era una llei universal, vàlida per explicar tota classe de fenòmens naturals, històrics i socials. Marx l'aplicà a fenòmens diacrònics, aquells que analitzam des del punt de vista de la seva evolució temporal (p.e. per entendre els canvis en els sistemes de producció durant la història). ⇒ Acció recíproca: tots els elements de la realitat estan interconnectats i es condicionen recíprocament. D’aquí es deriva que si volem comprendre qualsevol fenomen històric no el podem considerar per separat. Aquesta llei s'aplica a l'estudi dels fenòmens sincrònics, simultanis en els temps. Un exemple: per entendre el fenomen de la pobresa als països del sud l'haurem de relacionar amb tot el conjunt de factors econòmics, socials, polítics, climàtics, culturals...

7 EL MATERIALISME HISTÒRIC: COM S’ESTRUCTURA LA SOCIETAT?

Per entendre el pensament marxista hem de tenir present que el seu objectiu era elaborar una teoria que pogués inspirar la pràctica revolucionària. "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diverses maneres; el que cal és transformar-lo". Tant el marxisme com l'anarquisme, els dos grans corrents ideològics del moviment obrer, es van adonar de la necessitat de destruir l'ordre burgès i de crear-ne un de nou. Creien que aquest canvi no es produiria espontàniament sinó que havia de ser el proletariat, mitjançant la revolució, que establís un nou ordre social sense classes. El materialisme històric, seguint la tradició dialèctica hegeliana, concep la història com un procés en constant moviment, transformació i desenvolupament. El motor que fa evolucionar la història és la LLUITA DE CLASSES, l'enfrontament constant entre els opressors i els oprimits (amo i esclau, senyor i


8

serf, obrer i capitalista). "La història de totes les societats que han existit fins ara és la història de la lluita de classes". Marx i Engels entenen que el materialisme històric és una teoria “científica” sobre la formació i desenvolupament de les societats. La tesi general del materialisme històric és aquesta: la base per a l'explicació de qualsevol fenomen històric és l'estructura econòmica de la societat, que determina o condiciona una superestructura (conjunt d'idees jurídiques, polítiques, morals, religioses, artístiques... d'una societat). Simplificant, això significa que, segons Marx, l'economia és el factor determinant de la societat o que la història, la política i la societat només es poden explicar satisfactòriament des de l’economia.

7.1 Estructura econòmica (o infraestructura) L'estructura econòmica (o infraestructura) és la base real de la societat i ve constituïda per: 1. Les forces productives: força de treball i mitjans de producció. 2. Les relacions de producció: conjunt de relacions que s'estableixen entre els homes en el procés de producció. S'expressen sobretot en : ⇒ el règim de propietat: el sistema capitalista es caracteritza per la propietat privada dels mitjans de producció que té com a conseqüència una distribució desigual del treball i del benefici. ⇒ la divisió del treball: que no depèn de l'habilitat de cada individu sinó del lloc que ocupa en l'estructura social. Hi ha una distribució desigual del treball i dels seus productes. Això engendra la divisió en classes socials amb interessos contraposats i genera l'alienació. En les fases de revolució social el desenvolupament de les forces productives produeix el desajust de les relacions de producció.

7.2 Superestructura Sobre la base de l'estructura econòmica d'una societat s'aixeca la superestructura que és el conjunt d'idees, creences, institucions i normes que configuren una societat. És a dir, que la societat i les seves idees són un reflex de l'estructura econòmica. S'han de distingir dos nivells dins la superestructura: 1. Superestructura jurídico-política: conjunt de normes i institucions que regulen el funcionament de la societat. Es tracta bàsicament de l'Estat, que té dues funcions: una d'administrativa i l'altra de dominació o control. L'estat és sempre l'instrument de la classe dominant per a perpetuar el seu domini. 2. Superestructura ideològica: la ideologia és el conjunt d'idees que ens transmeten una determinada visió de la realitat. Sol respondre als interessos de la classe dominant.

7.3 Relació estructura-superestructura És lògic que un mode de producció no pugui perdurar sempre, ja que la força de treball i els mitjans de producció canvien constantment. Així, els fonaments de la infraestructura se’n veuen afectats, i això porta a una reorganització econòmica, i per derivació, social (de tota la superestructura). Exemples clàssics són el pas de l’arada al tractor, o la substitució dels gremis pel món de la fàbrica. Segons la teoria del materialisme històric l'estructura econòmica és el factor determinant de la història, però no l'únic. De fet hi ha una acció recíproca que Marx i Engels no s'aturaren a descriure a fons, però que és prou important, ja que la filosofia marxista, que forma part de la superestructura, se proposa transformar el món. Les idees dels homes també determinen la història. Hem de recordar que si les idees no poguessin influir en l'estructura econòmica el marxisme no tendria sentit.

8 L’EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES SOCIETATS

Hem vist com s'estructuren les societats. Però el que més interessa a Marx és l'evolució històrica: en base a quines lleis i contradiccions es produeix el pas d'un tipus de societat a un altra? com s'ha d'operar el canvi de la societat capitalista a una futura i ideal societat comunista?


9

Les societats evolucionen mogudes per les contradiccions, que es manifesten en forma de lluita de classes amb interessos contraposats. La lluita i la violència són necessàries per al progrés històric. Les forces de producció progressen i es perfeccionen constantment (des de l'arada fins al tractor...), impulsant així l'evolució de l'economia. Finalment sempre es produeix l'enfrontament entre les forces de producció i les relacions de producció, que tendeixen a ser estàtiques. Al llarg de la història s'han succeït tres grans modes de producció o formes d’organitzar la propietat i el treball en una societat concreta: esclavisme, feudalisme i capitalisme. El pas d'un sistema a l'altre es produeix quan les contradiccions i antagonismes de classe al si d'un mode de producció acaben destruint-lo. Llavors es configura una nova classe dominant que controla els mitjans de producció i l'Estat. Els seus valors i la seva ideologia, esdevenen dominants per al conjunt de la societat.

8.1 L’evolució del capitalisme El capitalisme fou revolucionari en el seu moment perquè va trencar amb el feudalisme. Però al capitalisme li ha nascut una contradicció: l’obrer que viu oprimit i en la misèria i val només com a mercaderia, prendrà consciència dels seus interessos i de la seva situació, i lluitarà contra la classe burgesa i el seu sistema. La història mena cap a la lluita final entre la burgesia i el proletariat. Els obrers han de vèncer necessàriament perquè són la majoria i, a més, són imprescindibles. El propi capitalisme engendra les condicions de la seva derrota. És a dir, que segons Marx, el desenvolupament natural del sistema de producció capitalista conduiria inevitablement a la superació de la societat burgesa i a l'eliminació de la propietat privada. Podrem parlar, doncs, de la societat comunista, una societat sense classes. Marx va creure que el fracàs del capitalisme era inevitable en detriment del comunisme.

“El desenvolupament de la Indústria Moderna, per això, concep de cap a peus la mateixa

idea en que la burgesia produeix i s'apropia dels productes. El que la burgesia produeix,

sobretot, és la seva tomba. La seva caiguda i la victòria del proletariat són

inequívocament inevitables.”

8.2 Dictadura del proletariat Per posar fi a l'explotació de l'home per l'home i superar l’etapa històrica del capitalisme Marx va proclamar la necessitat que el proletariat, mitjançant la revolució, conquerís el poder polític i econòmic i creàs un nou estat obrer, la dictadura del proletariat. En aquest període, que Marx considerava transitori, la classe obrera prendrà el poder, abolirà la propietat privada i la substituirà per la propietat social dels mitjans de producció o socialisme. Trencarà també amb les lleis i l’educació burgeses. La dictadura del proletariat, o democràcia de la majoria, només seria una fase o una etapa intermèdia que donaria pas a una societat igualitària i sense classes: la societat civil comunista.

8.3 La societat civil comunista Marx parlà molt poc del comunisme, com si encara només fos un horitzó cap el qual dirigir-se. Així com en la democràcia burgesa hi ha una classe dominant i una classe dominada, amb el comunisme desapareixeran les diferències de classe, acabarà l’opressió de l’home per l’home i s’eliminarà l’alienació. Marx va escriure en el seu llibre La ideologia alemanya:

“El comunisme no és per nosaltres un estat que ha de ser establit, un ideal la realitat

del qual s'ha d'ajustar per ella mateixa. Anomenem comunisme al moviment vertader que

aboleix l'estat actual de les coses. Les condicions d'aquest moviment vénen de les

premisses existents d'ara.”

En la societat capitalista uns homes només tenen drets i uns altres només tenen deures. En canvi en la societat comunista no hi haurà diferències i cadascú produirà segons les seves possibilitats i rebrà segons les seves necessitats.


10

9 HUMANISME MARXISTA

Entenem per humanisme la doctrina que afirma el valor suprem de l'home i la defensa de la llibertat. Podem considerar que el marxisme és humanista per les següents raons: ⇒ Afirma que l'home és el protagonista de la història: són el homes concrets de cada època els qui van construint la societat i provoquen els esdeveniments històrics. ⇒ Nega l'existència d'un ésser superior i d'una altra vida. "La terra és la pàtria de l'home", la seva vertadera vida (ateisme). ⇒ La filosofia marxista té com a objectiu la transformació de la societat: l'eliminació de l'alienació i de les diferències de classe, per fer possible una vida més humana. ⇒ El marxisme proclama la solidaritat amb tota la humanitat. Contra l'individualisme propi del liberalisme econòmic, proposa la unió de tot el proletariat. En resum, és un humanisme perquè el centre de tot és al capdavall l’ésser humà. El que interessa realment és entendre en què consisteix la naturalesa o ser de l’home. Segons Marx l’essència de l’home i de la resta d’àmbits de la realitat (vida humana) és el treball, la producció de medis de vida (activitat pràctico-productiva). Aquesta essència ens allunya dels animals.

“La naturalesa de l’home consisteix en la producció de la seva vida”. Com hem vist, la crítica a l’idealisme i al materialisme de Feuerbach, l’explicació de la possibilitat de l’alienació a partir del treball i la necessitat d’una superació de les alienacions troben la seva arrel, sempre segons Marx, en allò que constitueix la naturalesa o ser de l’home.

10 INFLUÈNCIA DE MARX EN LA FILOSOFIA DEL S.XX

Les teories de Marx i Engels han tengut molta influència al llarg del segle XX, no només a nivell filosòfic sinó també a nivell social i polític. Tal vegada no hi ha hagut una altra filosofia que hagi unit de forma tan estreta la teoria i la praxi. Es sol dir que Marx és el “filòsof de la teoria i de la praxi”, ja que es basa en una comprensió teòrica (el seu materialisme) per edificar una crítica pràctica, política i revolucionària. L'aportació de Marx a la història i al pensament contemporani és certament valuosa i consisteix en: - Una teoria crítica de la societat capitalista. - Una concepció materialista de la història. - Una teoria filosòfica que es presenta amb la voluntat de transformar la realitat i que té com a base el materialisme i la dialèctica. - Una teoria econòmica, recollida en "El capital". - Una teoria política, molt poc explicitada. El marxisme original és obra de Marx i Engels. Després s'hi han anat afegint les aportacions de Lenin, l'anomenada "escolàstica soviètica" i les diverses lectures i revisions que s'han fet de l'obra de Marx durant el nostre segle. Les canviants condicions socials, polítiques i econòmiques han obligat a introduir moltes revisions i reformes en el marxisme original. Es fa difícil doncs parlar d'un únic marxisme. Diversos pensadors i corrents filosòfics han continuat la línia marxista. Destaquen L. Althusser, J.P. Sartre i, dins l'anomenada Escola de Frankfurt, E. Fromm, H. Marcuse, T. Adorno i J. Habermas, creadors de la teoria crítica de la societat. En el terreny social i polític el marxisme ha sigut la doctrina inspiradora de la revolució russa, de l'ordre polític de molts estats (URSS, Xina, Iugoslàvia, Cuba...), dels partits socialistes i comunistes d'arreu del món i de molts moviments obrers i revolucionaris.


11

10.1 Què queda avui de Marx? Marx s’equivocà en les seves prediccions històriques; el capitalisme, lluny d’esfondrar-se degut a les pròpies contradiccions, s’ha anat transformant i extenent a tot arreu. L’augment del benestar de la classe obrera a partir de principis del s.XX va portar als partits socialistes a abandonar la via revolucionària i decantar-se per la reforma progressiva del capitalisme, sense qüestionar ni la propietat privada dels mitjans de producció ni la democràcia burgesa. Aquesta és la posició dels partits socialdemòcrates: la classe obrera pot utilitzar la via parlamentària per anar aconseguint millores dins un paradigma essencialment liberal. La socialdemocràcia que domina el panorama occidental és el resultat d’intentar equilibrar els excessos del liberalisme econòmic i les aspiracions del socialisme i del marxisme. D’altra banda, la caiguda del mur de Berlín (1989) i la desintegració de l’URSS (1991) ha vengut a demostrar el fracàs de les dictadures comunistes, motivat per la seva ineficàcia econòmica i per la seva tendència a l’autoritarisme. Ara, que s’ha imposat el liberalisme com l’únic camí practicable i vivim en el temps de la globalització, el marxisme continua essent un ideal moral i intel·lectual que defensa els valors de la igualtat i la llibertat. Abans, els filòsofs idealistes havien intentat convertir filosòficament el món. Marx, en canvi, es proposa mundanitzar la filosofia, intenta que la Humanitat es pugui reapropiar a si mateixa i surti de l’alienació.

10.2 Filòsof de la sospita Marx comparteix amb Freud i Nietzsche l'actitud filosòfica de sospita i denúncia. Els tres són filòsofs de la sospita i del desemmascarament: posen de manifest els condicionaments ocults que determinen múltiples comportaments dels éssers humans. Marx, i posteriorment Freud i Nietzsche, volen arrencar la màscara. Quina màscara? La màscara de la consciència. Per sota de la consciència es troba el vertader condicionant d'aquesta. La crítica filosòfica de Marx és un intent de clarificar racionalment la consciència: és un producte social, que inclou una cultura i es fa una idea sobre el lloc de l’home en el món.

11 VOCABULARI BÀSIC

Alienació: Fet de trobar-se aïllat o separat del món. Situació de l’obrer que no és considerat com una persona sinó com un instrument. Aquesta situació es transmet a tot el conjunt de relacions socials. Així hi ha homes alienats, entreteniments alienats, idees alienades... L’alienació s’expressa al treball però també en les relacions socials, en la vida quotidiana i en la religió; implica també la fascinació que l’obrer sent per les vides suposadament felices i plenes dels rics, que gaudeixen del que ell mai no podrà tenir. Per a escapar de l’alienació cal la consciència de classe.

Capital: Béns productius i diners que permeten al propietari comprar la força de treball dels obrers. El capital es reprodueix mitjançant la plusvàlua.

Ciència: Saber segur i ben fonamentat. Marx creia erròniament que la història és una ciència.

Classe social: Grup humà unit per interessos materials o per la seva situació objectiva davant el treball. En cada mode de producció hi ha sempre com a mínim dues classes socials (explotadors i explotats) que s’enfronten.

Comunisme: Fase històrica en què suposadament hauran desaparegut totes les diferències de classe i, per tant, tothom serà lliure i igual, sense opressors ni oprimits. Marx el considera com un horitzó històric –és a dir, es veu al fons però mai no s’hi arriba, en la mesura que sempre hi haurà contradiccions.


12

Consciència de classe: Concepte del món comú a un grup social. El proletariat ha d’adoptar una consciència de classe pròpia separada de la burgesia. La consciència de classe implica la lluita contra l’alienació i s’expressa en l’acció política.

Determinisme: Característica del materialisme. Una teoria de la societat de caire marxista ha d’assumir que l’economia determina "en última instància" el conjunt de les relacions socials.

Dialèctica: Superació de contraris. Filosofia originada en Heràclit ("tot canvia") i revaloritzada per Hegel. Per a Marx la història és expressió de la dialèctica.

Dictadura del proletariat: Fase transitòria per la qual cal passar abans d’arribar al comunisme. És el període en què la classe obrera haurà d’adaptar les lleis i la societat als seus propis interessos, si cal a través de l’ús de la força. Gramsci en deia "democràcia de la majoria".

Ideologia: Actualment s'entén per ideologia el conjunt d'idees i valors que expressa les creences i interessos d'un grup social determinat. Però per Marx el concepte d'ideologia tenia un sentit negatiu i era definit com a forma de consciència deformada. La consciència, com el llenguatge, és un producte social i après; si ens dóna una visió deformada i falsejada de la realitat es converteix en una ideologia, una forma falsa de representar la realitat. Les ideologies –entre elles la religió- actuen segons Marx com a formes de mala consciència i de consolació al servei de la classe dominant.

Infraestructura: Base econòmica material d’una societat. Determina la superestructura o ideologia.

Materialisme històric: Teoria social de Marx, que expressa les lleis de la història i de la societat. La història es fonamenta en la lluita de classes.

Mode de producció: Forma d’organitzar la societat i el treball en un moment històric concret. Estableix relacions de producció. En tot mode de producció hi ha sempre opressors i oprimits.

Materialisme dialèctic: Teoria global –o "filosofia"- que explica l’estructura de la realitat a partir del canvi dialèctic entès com a llei interna de la matèria. Per a Marx significa: "posar a Hegel sobre els seus peus", és a dir, donar la volta a una dialèctica subjectiva i idealista.

Relacions de producció: Interacció entre els homes que intervenen en el procés de treball.

Socialisme utòpic: Segons Engels, són utòpiques totes les teories socialistes que expliquen com serà la societat futura però no expliquen com s’hi arriba. El socialisme utòpic té un caire bàsicament moral. Per oposició, Marx i Engels volen fer un socialisme científic, és a dir, basat en l’estudi de l’estructura econòmica del capitalisme.

Documents

IES Mossèn Alcover / Departament de Filosofia / …linux.iespuigdesafont.cat/joomla/attachments/article/106/10Marx... · IES Mossèn Alcover / Departament de Filosofia / Temari de