Imbricacions entre variació històrica i variació ...diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/147358/1/9788491683469 (Cr… · Introducció Àngels Massip-Bonet Universitat de Barcelona

Imbricacions entre variació històrica i variació geogràfica en la llengua catalana

Col·lecció Lingüística Catalana, 16

Imbricacions entre variació històrica i variació geogràfica en la llengua catalanaA cura d’Àngels Massip-Bonet

© Edicions de la Universitat de Barcelona Adolf Florensa, s/n 08028 Barcelona Tel.: 934 035 430 Fax: 934 035 531 [email protected] www.publicacions.ub.edu

© dels textos respectius: Joan Veny i Clar, Àngels Massip-Bonet, Xavier Luna-Batlle, Josep Moran Ocerinjauregui, Xavier Ravier, Jaume Corbera Pou, Joan Martí i Castell, Miquel Nicolás Amorós

Becaris col·laboradors Àlex Arnau i Canyelles, Roman Alonso i Fernàndez

ISBN 978-84-9168-346-9

Organització del 17è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 17): Àngels Massip-Bonet, Àlex Ar-nau, Ares Llop. El Grup d’Estudi de la Variació (GEV) i el projecte «Scripta i variació dialectal» (FFI2016-80482-P) de la Universitat de Barcelona han con tribuït a la publica-ció d’aquest llibre.

Aquest document està subjecte a la llicència de Reconeixe-ment-NoComercial-SenseObraDerivada de Creative Com-mons, el text de la qual està disponible a: http://creative commons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/.

Índex

IntroduccióÀngels Massip-Bonet (Universitat de Barcelona) .......................................................... 9

IMBRICACIONS ENTRE VARIACIÓ HISTÒRICA I VARIACIÓ GEOGRÀFICA EN LA LLENGUA CATALANA

El projecte «Diatopia i canvi lingüístic. Scripta i projecció dialectal». Presentació d’alguns resultatsJoan Veny i Clar, Àngels Massip-Bonet (Universitat de Barcelona) .............................. 15

Noves exploracions del lèxic del català del nord-estXavier Luna-Batlle (Universitat Autònoma de Barcelona) ........................................... 21

Aspectes fonètics i fonològics de l’evolució verbal del llatí al català Josep Moran Ocerinjauregui (Universitat de Barcelona / Institut d’Estudis Catalans) 39

Au cœur de l’onomastique : entre lexique et discours. Hommage à Josep MoranXavier Ravier (Universitat de Toulouse-Le Mirail) ......................................................... 49

TAULA RODONA

Estudiar els dialectes en el passat i en el presentJaume Corbera Pou (Universitat de les Illes Balears) ................................................... 81

Ideologia lingüística, variació diatòpica i diacroniaJoan Martí i Castell (Universitat Rovira i Virgili / Institut d’Estudis Catalans) ........... 83

Factors de divergència i factors de convergència entre variació diatòpica i variació diacrònicaMiquel Nicolás Amorós (Universitat de València) ........................................................ 89

Aspectes teòrics i metodològics de l’estudi integrat de la variació diacrònica i de la variació diatòpica Àngels Massip-Bonet (Universitat de Barcelona) .......................................................... 95

ConclusionsÀngels Massip-Bonet (Universitat de Barcelona) .......................................................... 99

IntroduccióÀngels Massip-Bonet

Universitat de Barcelona

El 17è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona pretén reflexionar sobre l’evolució de la llengua catalana i la variació dia —especialment la varia-ció històrica i la geogràfica— des d’una perspectiva integrativa i tenint present el que aquest enfocament més global aporta des del punt de vista metodològic (i fins i tot teòric) i com es pot dur a terme en la praxi docent (la qual, a la vegada, ens dona pistes per a concretar les metodologies).

Reunim aquí un conjunt de conferències a l’entorn de la variació lingüísti-ca amb l’objectiu de presentar aspectes concrets (en fonètica, morfologia, sin-taxi i lèxic) de la imbricació entre variació històrica i variació geogràfica i també d’examinar les conseqüències metodològiques i didàctiques que com-porta aquesta mirada complexa.

Som del parer que la perspectiva històrica en els estudis lingüístics aporta, tant a la recerca com a la lingüística aplicada, el component d’ubicació, d’em-marcament dins la realitat, i dona compte del panorama ecològic en què una llengua s’ha format. Quan es parla d’evolució en biologia, les contingències històriques es consideren determinants, i el mateix ocorre en lingüística: una llengua no deixa de ser un sistema com altres sistemes (oberts i dinàmics) que estudien les ciències, avui cada cop més de manera unificada.

No oblidem que hi ha complexitat quan no es poden separar els compo-nents que constitueixen un tot i quan existeix un teixit interdependent, inter-actiu i interretroactiu entre les parts i el tot, el tot i les parts.

Joan Veny i Àngels Massip parlen del projecte «Scripta», de com s’ha anat desenvolupant, de la web del projecte i de la base de dades que s’hi pot consul-tar. També Joan Veny presenta un resum dels trets de la scripta eivissenca a la llum del recull del centenar de textos publicats per l’IEC (J. Veny i À. Massip, Scripta eivissenca, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2009).

Josep Moran, en la seva contribució «Aspectes fonètics i fonològics de l’evo-lució verbal del llatí al català», mostra com l’evolució de la morfologia verbal en català ha estat condicionada per les lleis d’evolució fonètica en síŀlaba final, lleis que van comportar la desaparició de nombroses desinències i irregularitats en els paradigmes. L’analogia és un recurs clau en els canvis morfològics ver-bals, tant per la tendència a la compleció del sistema desinencial com per la

ÀNgElS MASSIP-BoNEt10

tendència a la regularització dels paradigmes. A causa d’això s’han desenvolu-pat nombroses variants de caràcter dialectal a partir de l’edat moderna.

Xavier Luna-Batlle, en «Noves exploracions del lèxic del català del nord-est», s’ocupa de presentar noves observacions sobre la història del lèxic de la part del nord-est del domini lingüístic (que anomena català del nord-est), con-tinuïtat de parlars que va de les Corberes cap al sud i que passa pel Pirineu oriental, via de comunicació més que frontera.

També va intervenir en el col·loqui Josep Martínez (Universitat d’Alacant) amb una conferència que duia per títol «Recerca diacrònica i coneixement de la sintaxi del català: variació diacrònica i diatòpica», la qual, però, no apareix publicada en aquest llibre.

Hem inclòs la conferència realitzada per Ravier en ocasió de l’acte que es va organitzar per a la jubilació del professor Josep Moran. A partir d’un topònim de l’Haute-Bigorre, Ravier ens fa fer un camí entre la lingüís tica (fonètica, mor-fologia, significació), el discurs i l’etimologia, i relaciona els topònims amb les característiques de l’entorn geogràfic i orogràfic real en què aparareixen, amb la producció etnoliterària. Ens porta, en definitiva, al convenciment que cal relacionar aquell topònim concret amb la totalitat antropològica amb què con-viu per poder comprendre’n l’«essència».

Segueixen després els resums de les intervencions a la taula rodona i les conclusions a què s’arribà.

Jaume Corbera fa un repàs de la relació entre documents escrits i estudi dels dialectes en el passat i en el present. No es pot arribar a una comprensió adequada dels dialectes actuals d’una llengua sense el coneixement tan aproxi-mat com ens sigui possible de les etapes històriques anteriors.

Joan Martí ens fa veure com la història d’una llengua (i ho concreta en el cas del català) es basa en el procés que duu de l’heterogeneïtat màxima a l’ho-mogeneïtat relativa. I fa èmfasi en la necessitat d’integrar en la història la va-riació que hi és inherent, tot combinant el mètode històric i el geogràfic. Ad-verteix també del perill que interpretem com a dialectal, relacionant-lo amb els dialectes actuals que el tenen, un tret que en la llengua antiga era solució ge-neral en català.

Miquel Nicolás relaciona la variació diatòpica i la diacrònica com a dimen-sions inherents a la durabilitat i contingència de la realitat lingüística i apro-fundeix en el diàleg establert entre dialectologia i història de la llengua. Exa-mina les divergències entre ambdues disciplines (conceptual, metodològica i ideológica) i després focalitza l’atenció en les convergències i integracions.

Àngels Massip, seguint el principi recursiu de la complexitat moriniana, postula i justifica, per analogia al que ocorre en altres sistemes complexos, que

INtroDuCCIó 11

la sincronia és en la diacronia que és en la sincronia. La sincronia porta incor-porada la diacronia. I la diacronia es pot estudiar quan tenim les (o algunes) diferents sincronies (potser no sempre de manera completa, però sí de tots els elements del sistema lingüístic i en totes les zones geogràfiques).

Barcelona, juny de 2018

IMBRICACIONS ENTRE VARIACIÓ HISTÒRICA I VARIACIÓ GEOGRÀFICA

EN LA LLENGUA CATALANA

El projecte «Diatopia i canvi lingüístic. Scripta i projecció dialectal».

Presentació d’alguns resultatsJoan Veny i Clar

Àngels Massip-Bonet Universitat de Barcelona

Aquest projecte té els precedents en l’ensenyament de la dialectologia catalana per part de Joan Veny (1971, Universitat de Barcelona). La primera idea fou de recollir textos per a una antologia dialectal.

El progrés dels mitjans informàtics, així com la irrupció de la lingüística de corpus, van conduir a un canvi d’objectiu: l’estudi de la variació diatòpica del català en l’eix diacrònic.

El projecte consisteix en la selecció de textos —la majoria no literaris— de totes les àrees dialectals del domini lingüístic, compresos entre els segles xiii i xxi i pertanyents a tipologies diferents (testaments, inventaris, llibres de comptes, edictes, teatre...). Des del punt de vista cronòlogic, els textos són molt pròxims en el temps; així doncs, en el cas dels textos eivissencs del segle xvi, en trobem dels l’anys 1500, 1501 (2), 1513, 1514, 1533, 1536, 1539, 1544, 1550, etc.). Cadascun dels textos, a més, va seguit d’un breu comentari lin güístic centrat en els àmbits de la grafia, la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic.

Pel que fa a les varietats geogràfiques, estan classificades en dialectes i sub-dialectes, a cadascun dels quals s’atribueix un codi que les identifica. També es codifiquen les 55 tipologies textuals que es distingeixen.

Fins a l’actualitat s’ha realitzat l’anàlisi i el comentari de 101 textos eivis-sencs, 109 textos menorquins, 335 textos mallorquins i 115 de rossellonesos. A més, n’hi ha seleccionats 673 d’altres dialectes.

En relació amb el procediment a seguir, en primer lloc seleccionem els tex-tos i, a continuació, els introduïm a l’ordinador a través de la còpia manual o digitalitzant-los. En tots dos casos, hi ha una revisió posterior de correcció i de confrontació amb l’original. Tot seguit es passen les dades a una base de dades (primer en format Access i després en format MSQL), amb el títol del document, l’autor, l’any, el gènere i la referència bibliogràfica (lloc de publicació, editorial, any, pàgines, revista, llibre). Aquesta base de dades és consultable per Internet

JoAN VENy I ClAr, ÀNgElS MASSIP-BoNEt 16

a través de la pàgina web www.scripta.ub.edu (apartat «Scripta online»). Final-ment es procedeix a la redacció del comentari i s’introdueix a l’ordinador.

Cada comentari presenta una estructura basada en tres apartats. En el pri-mer apartat —(A)—, s’hi indica la procedència del document (original o ja editat) i, si l’autor és conegut, s’hi afegeix una breu biografia, tenint en compte sobretot els seus viatges, el contacte amb altres llengües o dialectes, i el pes de l’estàndard. En el segon apartat —(B)—, s’hi desenvolupa el comentari lingüís-tic a través de l’anàlisi de la grafia, de la fonètica, de la morfosintaxi i del lèxic. Alguns dels trets lingüístics considerats en l’àmbit fonètic podrien ser, per exemple, la neutralització o no de a, e àtones (casa, pare) o de o, u àtones (do-nar), el segment final -ia/-i (ràbia/rabi) o la monoftongació o no dels grups àtons -qua/-gua (aigua/aigo/aiga), mentre que l’àmbit lèxic, per la seva banda, se centraria en la detecció de dialectalismes, llatinismes, hispanismes, sardis-mes... En darrer lloc, l’apartat (C) del comentari recull un resum i la conclusió pel que fa a l’adhesió a la llengua literària de l’autor i a la presència d’elements diatòpics.

En aquest moment de la intervenció es projecta un text que es troba penjat a la pàgina web (www.scripta.ub.edu) a tall d’exemple, concretament el text Be 1400-7.2 Inventari de l’església de Sta. Maria, i el seu comentari, i tot seguit es fan unes simulacions de cerques en línia per a mostrar com s’han de fer les cerques i quins resultats se n’obtenen.

Un altre aspecte rellevant del projecte consisteix en el marcatge i la indexa-ció dels mots que apareixen en el comentari, ordenats alfabèticament i acompa-nyats de l’any i de la tipologia textual a què pertanyen. Aquests índexs alfabè-tics aporten dades excel·lents per a formar una història diatòpica del català. (Durant la conferència es presenten alguns exemples de l’índex de l’eivissenc.)

Una darrera qüestió a remarcar és l’elaboració de la base de dades mitjan-çant el format MSQL, consultable a través d’Internet (www.scripta.ub.edu [apar-tat «Scripta online»]) i que conté una taula dels textos objecte d’estudi i infor-mació lligada a cada text. En la conferència s’accedeix a la pàgina web i es fan cerques en textos per a mostrar-ne el funcionament i es remarca que, malgrat que en l’actualitat les cerques només es poden efectuar dins de cada varietat, un cop s’hagi publicat el conjunt de corpus de les varietats del català, l’objectiu serà permetre establir concordances entre totes les varietats.

A continuació fem una síntesi d’alguns aspectes de la scripta eivissenca, els textos de la qual, com ja s’ha exposat anteriorment, es troben publicats en línia (www.scripta.ub.edu [apartat «Scripta online»]) i en el llibre Scripta eivissenca, on, a més, cadascun dels textos apareix comentat lingüísticament.

El ProJECtE «DIAtoPIA I CANVI lINgüÍStIC» 17

Grafia

a) Per a la història de la grafia ny/ñ (i variants): senyor/seyor 1380, anys/señor Déu 1531, anys, danys/señoria 1573, anyades/enseñà 1644, añs, nores-

meñs 1663, any/añy, compañero, Señora 1700, paño, pañ 1700a,* anys, menys, 1702a, puñalades, Señor, meñs, dañy, añys 1702 (VAL), anys, menys 1702a, pany, any 1707, any/Señor, compañía 1728, Senyor, espardenyas 1731, aiñ, ayñ, añy 1732a, guañar, Señora 1735, paño 1735, rossinyol 1892, enguañ 1915.

Fonètica

a) Datació d’un canvi fonètic ([o] àtona > [u]) a partir de la grafia 1) sense canvi: trobava 1380, tochat 1393, nomenades 1410, roquer 1478, trobà 1544,

posar 1557, 1569, comprar 1588, contam 1621, començat 1542, aporta-ren 1644...

2) amb canvi condicionat pel context: Juan 1594, 1700a, 1702, 1707, 1710, 1755, Jusep 1710, descubriren

1536, descubrir 1621, surtir 1712, surtidora 1720, cumplidament 1731, cubertes 1542, cuberta 1701

3) amb canvi no condicionat pel context: X°full «Cristòfol» 1599, Padruell 1621, Tuniets 1700, currador 1755,

suvent 1892, dulós «dolors», porxu 1903, ureyes 1906, adubà 1909, amu 1915, mublada 1930

4) hipercorrecció: sceremosaren «escaramussaren» 1533, regoseu/reguseu 1536, Cocarella

1552, coydavan 1562, Agostí 1569, s’és modat 1599, comonitat 1677, bofet 1700b, particolars 1732

b) Assimilació [rl] > [ll]: mall. bulles 1623, mallussas v. 1750c) Reflex gràfic de la neutra tònica [ə]: vana ‘vena’, às ‘és’ 1457, banayta 1557, fayen 1532d) Iodització: mullers 1393, muller 1533, fill, vull 1544, vull/vui 1557, muller, filla 1599,

miralls, vermelles 1651, segay, esparrays /parell, conills 1655, orelles, tallar

* 1700a vol dir que hi ha algun altre text de 1700 i que és del mateix gènere (s’anomena 1700b).


1663, treballs 1660, amortallant, tovalles 1675, consell 1677, vermeya /ver-mella, reya, véya, 1700a, vell, parell 1700b, fill 1702a, fills, vulla 1707, fill, vulla 1721, taya 1728, muller, parell, fill, mallol 1731, forrayat, paÿssa 1732, ovella, vella/ais, sagaya 1735, fill, filla 1737, fill, traball 1737, tuvaió, véia, beias, cristai/ovellas, poll 1755.

Morfologia

a) Coexistència polimòrfica (dues/dos) fins al triomf d’una variant (dos): duas mullers 1393, duas canadellas/dos tevelloles s. xv, dos barcas 1533,

dos fosas 1539, duas jornades 1544, dos fragatas 1579, dos cabras 1621, dos bastonades 1642, dos peces, dos bales 1651, dos ollas, dos camisas 1700a, dos barcelles 1700b, dos parts 1707, dos navades 1720, dos colum-nes 1728, dos frontizas 1732, dos claus (f.) 1732a, dos lliuras 1735, dos camisas 1755...

b) -itat, -etat / -idat, -edat → -itat, -etat solemnitat 1539, necesitat 1552, nativitat 1557, seguratat 1588, calitat 1663,

comunitat, seguretat 1660, festivitat, solemnitat 1700, heretat 1707, cantitat, Universidat 1710, claritat, antiguetat, cantidat 1712, conformitat 1720, he-retat 1731...

Sintaxi

a) Combinació de pronoms: lleva-me-la, cura-te’l, te l’he romput 1702b (men. me la volien dar 1560), te

las deixaré 1752, vos los dóna 1774

Lèxic

1) Arcaismes: isqueren 1531, axir 1562, ixit 1579, isqué 1594, ixit 1621, hisque 1675, is-

qués 1702) (valencià), eixir 1720, ixirà 1732a (valencià)2) ningun, -a, adj. arcaic no normatiu: ninguna renda s. xvi, cosa ninguna 1536, ningun comerci 1552, persona nin-

guna 1562, ninguns d’ells 1621, ningun venedor 1655, ningun sacerdot 1677, cosa ninguna 1712, ningun més 1968, ningun, de moro 1998

El ProJECtE «DIAtoPIA I CANVI lINgüÍStIC» 19

3) (Retro)datació: mall. gatzoll 1487 (DCVB 1747), buydador 1604 (DCVB 1903) eiv. àdenes 1655 (men. ànades 1781; mall. ànneres), baldraca 1702a, gor-

rins 1751; vi caser 1675 ipso facto 1531 (DIEC 1995; no DCVB)4) Noves unitats: ofayer s. xiv, prezer 14785) Diacronia: lop 1478 (→ llobarro 1655; act. llibarro), sparrallons 1478 (act. esparrais) mall. Anna 1524, Agne/Anna 1632 (act. Aina)6) Valencianismes: xàrcies 1655, Retoria 1700, haixa ‘haja’, vixca, se requirixen, eixe, deguera

‘degués’ 1702a, huy, propost, explicara ‘expliqués’ 1710, faena, tarches 1728, huy, ama ‘mestressa’, Madalena, procehisch 1731, retor 1732a, Retor, posaes, uno, dispondre, oferisca, acudiscan, soterrars 1932b

7) Llatinismes: a) erròniament interpretats com a castellanismes: modo 1552, 1569, 1720, 1721, 1731; clero 1644, 1660, 1677 b) recollits per la normativa: ipso facto 1531 (DIEC 1995; no DCVB); item 1380, 1410, 1588, 1700,

1720, 1728 (DG 1932); alias 1735 (DG 1932; DIEC àlies) c) altres: ut moris est, ad laudem Dei 1531; Corpus Domini 1539, «Déu volent»

1588, lignum crucis 1594, ad laudem Dei, Qui servit ad altare de altare vivere debet 1664, inopie vel ofense 1720, primo (no DCVB), quondam, ad lites, (cos) sive (cadàver) 1731, tantum 1751, modo ut supra 1731, coram 1735

Conclusions

Aquest projecte posa de manifest la importància de la lingüística de corpus per a una història diatòpica del català.

En el cas particular de la scripta eivissenca ens ha permès identificar dife-rents trets lingüístics entre els quals destaquen: la presència variable de diato-pismes i arcaismes segons els gèneres textuals (testaments, teatre popular), l’estabilitat de certes formes (ningun adj.), casos de convivència polimòrfica (dues/dos), el triomf de la llengua literària sobre el codi col·loquial (escassa io-dització, permanència de l’article literari), la datació d’un canvi a partir de la


grafia (tenint en compte la importància de la ultracorrecció: bofet), dialectolo-gia contrastiva (eiv. àdenes / men. ànades / mall. ànneres), la immixtió d’un altre dialecte en la scripta (valencià), la datació o retrodatació de mots o de canvis (ipso facto), la vida i mort dels arcaismes (eixir), la presència de noves unitats lèxiques (ofayer) i una col·lecció àmplia de llatinismes.

Noves exploracions del lèxic del català del nord-est1

Xavier Luna-Batlle Universitat Autònoma de Barcelona

El projecte «Scripta», del qual en aquesta mateixa publicació parlen Joan Veny i Àngels Massip, persegueix d’una manera minuciosa la història dels dialectes mitjançant l’anàlisi detallada de textos breus o fragments, separats entre ells per poca distància cronològica i abraçant un ventall ampli i ric en relació amb la tipologia i els gèneres d’escriptura. En paral·lel, una nova observació de tex-tos ja coneguts o l’anàlisi de textos no explorats anirà completant l’objectiu de conèixer l’evolució dels dialectes catalans.

En aquesta dissertació m’ocuparé de presentar noves observacions sobre la història del lèxic de la part del nord-est del nostre domini lingüístic, caracterit-zada per l’espai dialectal del rossellonès o català septentrional ampliat cap al sud, posem aproximadament fins a la Tordera. Aquest espai l’anomeno català del nord-est, sense precisar-ne els límits. No pretenc en cap moment erigir una nova entitat dialectològica, sinó simplement tenir present que hi ha una conti-nuïtat de parlars que va de les Corberes cap al sud i que passa pel Pirineu orien-tal, una zona molt transitable i molt transitada, via de comunicació més que frontera. Pensant en la història, aquesta continuïtat era sens dubte molt més patent abans del tractat de 1659, en què la després anomenada Catalunya del Nord és annexionada a França. Els efectes de la frontera de l’època moderna, i persistents en l’època contemporània, han fet que la referència fonamental i tradicional per a l’establiment de les entitats dialectals en català, la primera persona del present d’indicatiu, hagi sobreposat a la frontera política la isoglos-sa de la terminació -i per al present d’indicatiu (baixi/baixo) que passava més al sud. La tesi recent de Montserrat Adam (2006) mostra de manera clara que aquesta isoglossa s’ha instal·lat a la ratlla de França. La frontera ha actuat de catalitzador d’una isoglossa que havia abraçat tota la franja sud dels peus dels Pirineus amb bona part del nord de l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès:

1 Aquesta dissertació s’insereix en el projecte de recerca «Diatopia i canvi lingüístíc. Scripta i pro-jecció dialectal» que rep un ajut del Ministeri d’Educació i Ciència (FFI2016-80482-P).

XAVIEr luNA-BAtllE 22

Al llarg del segle xx hi ha hagut una reculada important de la isoglossa /i/ del morf de la primera persona del present d’indicatiu, de manera que, al sud de la frontera pirinenca, en la nostra investigació actual només hem trobat la caracte-rística a la Baixa Cerdanya, a Cadaqués (Alt Empordà) i a Espinavell (municipi de Molló, al nord-est del Ripollès) [...] Avui dia, a cap de les poblacions en què hem trobat aquest morf /i/, no hi ha aparegut com a forma única, sinó convi-vint-hi amb una /o/ (per a Espinavell també o+k). El procés de canvi, doncs, continua. (pàg. 92)

El moviment i el canvi són inherents a la història, també a la història re-cent, i allò que Adam ha constatat, ho podríem veure amb el lèxic, on també la frontera ha actuat en el parlar de la gent en els últims segles.2 Amb tot, la his-tòria en conjunt és una altra cosa: l’espai del nord-est, a banda i banda del Pi-rineu, ha estat un espai amb homogeneïtat, sense talls interns bruscos, sense fronteres. Aquesta és la nostra visió històrica que justifica l’estudi del que ano-menem català del nord-est.

M’he centrat en uns pocs textos que han estat objecte d’atenció recent, per part meva o d’altres, i d’aquests n’he extret exemples de novetats per al conei-xement dels parlars i els canvis històrics. Hi he afegit documentació dialecto-lògica particular, que he anat recollint. Les fonts escrites que faig servir són cinc publicacions, quatre de les quals han sortit a la llum recentment i l’altra encara no s’ha editat modernament, i dades extretes d’obres literàries o de re-plegues dialectològiques. Faig a continuació una breu ressenya d’aquestes cinc obres:

1) Els Diàlegs de sant Gregori, versió catalana de 1340. És ben conegut aquest text medieval entre els historiadors de la llengua. Els avatars de la història de la filologia han fet que una primera part es publiqués el 1931 per Jaume Bofarull a Els Nostres Clàssics, edició que quedà inacabada per la mort de Bofarull el 1932. Trenta-set anys més tard, Amadeu-J. Soberanas en publi-cà la part que havia deixat per fer Bofarull i l’acompanyà d’un estudi nou amb la identificació dels principals trets lingüístics de l’obra: s’hi posa en relleu que la llengua és del nord-est. Passats trenta anys més, Montserrat Alegre (2006 i 2007) n’ha pogut fer una nova edició filològica i un estudi complet. La versió catalana del text llatí del 593 data del 1340 i és feta per

2 S’obren interrogants en relació amb la frontera, com el cas, emblemàtic, del mot tòria ‘sarment’, tan íntimament relacionat amb una activitat tradicional a banda i banda de l’Albera, la vinya, mot que no passa al nord, on la gent diu xirment (DECat VIII: 596b).

VArIACIó lèXICA EN El CAtAlÀ DEl NorD-ESt 23

Bernat d’Ollers.3 Representa una obra amb «una llengua plenament i genuï-nament de l’època [...] tot i que s’hi endevinin arcaismes i trets propis del català nord-oriental del moment» (pàg. 21).

2) El fogatge de 1553, que recull les col·lectes, és a dir, els impostos, dels com-tats del Rosselló i la Cerdanya, és a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El geògraf Josep Iglésies, que també en va publicar d’altres contrades de Catalunya, no va trobar els corresponents a aquells antics comtats, i més tard Josep Tremoleda les va localitzar, desendreçades, en el mateix fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Tremoleda tenia la intenció de publicar-los, però mal-auradament va morir el 1999 abans de poder-ho fer. Poc després, Joan Peytaví ha pres el relleu d’aquella iniciativa i finalment el fogatge es pot llegir en una bona edició del 2005, en una publicació d’Òmnium Cultural i l’Antiga Fundació Salvador Vives i Casajuana. Els fogatges es presenten com una relació nominal dels caps de casa o focs per poble, per barriada o per carrers. No cal dir l’interès que tenen per a l’onomàstica, però també son documents amb informació de lèxic comú, perquè, per exemple, s’hi sol fer constar l’ofici dels cap de casa i, doncs, se’n pot extreure l’elenc dels noms d’ofici de l’època.

En la mateixa obra, Joan Peytaví ens ofereix la transcripció de la «Llis-ta de francesos de 1637, instal·lats al litoral rossellonès des de Salses fins a Banyuls de la Marenda», un dels punts de partida documentals de la cone-guda tesi de Jordi Nadal i Emili Giralt sobre l’emigració occitana de l’època moderna. Són declaracions, diu Peytaví, d’uns estrangers ja gairebé catala-nitzats, però a qui l’administració recorda el seu origen, focalitzant sobre ells els rancors d’un moment en què el país de procedència ha esdevingut l’enemic militar. La guerra entre Espanya i França s’havia iniciat el 1635 i, per tant, són declaracions per al control de la població potencialment ad-dicta a l’enemic en aquella guerra que acabarà amb el Tractat dels Pirineus i l’annexió del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya a França el 1659.

3) El Llibre de la pesta de Joan Rafel Moix, estampat el 1587 a Barcelona. Es tracta d’un llibre imprès, amb un exemplar que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, d’un metge gironí. Aquesta procedència de l’autor és congruent

3 L’èxplicit diu «Scriptum fuit per manum Bernardi de Ollariis, scriptoris Gerunde» (veg. Montser-rat Alegre (2006), pàg. 20. i, més endavant, pàg. 23: «[...] l’única referència certa que en sabem és que es deia Bernat, que era d’Ollers, poblet del municipi de Vilademuls (avui comarca del Pla de l’Estany»).


amb algunes solucions del nord-est: fauç ‘falç’4 (pàg. 19). El llibre va ser despullat —no exhaustivament, com veurem— per Marià Aguiló i és es-mentat com a Llibre de la peste a la llista de les referències del seu diccio-nari. És força evident que els autors dels diccionaris històrics posteriors, l’Alcover-Moll i el Coromines, no se’l miren de nou,5 per bé que és de justí-cia dir també que en algun cas és esmentat com la primera documentació d’un mot, com a escurçonera, ‘planta de la qual es creu que guareix la pica-da de l’escurçó’, amb la indicació que la informació procedeix del DAguiló. N’he fet una lectura atenta, d’aquesta obra mèdica, i he pres nota de mots interessants que hi apareixen. El tractat és exactament del mateix any que el que es va publicar a Perpinyà, el d’Antoni Girald, i que Joan Veny ([2002] 2006) ha estudiat des del punt de vista dels occitanismes. Com diu Veny en la introducció del seu estudi, «van ser nombrosos els tractats en català que van veure la llum en aquella època: 6 entre 1475 i 1625». Enca-ra que no sigui l’objectiu d’aquesta dissertació, no puc estar-me de fer saber que la lectura del llibre amb el contrast amb els diccionaris etimològics proporciona sorpreses interessants. Per exemple: el llibre de Moix ofereix retrodatacions en relació amb la informació d’aquests diccionaris de mal francès (recordem que és de 1587):

[...] la gran infectió del pestífero mal francès, que vuy dia tant miserable-ment regna per lo món [...]. (pàg. 52)

L’AlcM dona una citació de 1780, en la variant «mal gàl·lic»; i Coromi-nes (DECat VII: 921) no diu res més que afirmar que la denominació tradi-cional va ser mal gàl·lic o francès. Cal remarcar que aquesta citació que trec de Moix revela una aparició molt primerenca en català, poc després del naixement tant dels sintagmes mal gàl·lic o mal francès com de la forma més científica de sífilis en l’italià Gerolamo Fracastoro, cap al 1530 (a Syphilidis sive morbi gallici). Un segon cas de retrodatació és el de l’adjectiu camosina:

De les [fruites] verdes sols [són bones] les peres [...], pomes, senyaladament les camusines [...]. (pàg. 70)

4 L’AlcM situa aquesta pronúncia a l’espai nord del central: Olot, Ripoll, l’Empordà, el Lluçanès, la plana de Vic.

5 Entre altres proves també evidents Coromines parla, s. v. gerret, del Libre de la peste mallorquí, potser confonent-se amb l’origen insular d’Aguiló. I a propòsit d’aquest nom de peix, cap autor recull la variant cherret per a dir-ne si és de fiar o no la indicació que la pronúncia de la consonant inicial sigui sorda: «[...] lo peix menut de mar, com és lo que vulgarment se diu cherret, bogues y sorells» (pàg. 71).


L’adjectiu camosina segons l’AlcM i el DECat (II: 460a) aplicat a la poma no és testimoniat fins al segle xix, per bé que aplicat a la pera també hi és recollit del baró de Maldà (s. xviii), poc abans. Cap diccionari aplega aquest testimoni força més antic, ni el DAguiló,6 que treu tanmateix molta informació del llibre de Moix.

Per altra banda, Moix ens ofereix uns casos interessants d’occitanismes, potser de poca vitalitat, però que poden completar la nòmina d’occitanis-mes del català.7

4) Les Llibretes de memòries de Joan Serinyana (1838-1902), editades i estudia-des per Jordi Curbet (2007), són una interessant mostra d’escriptura popu-lar. L’autor no és un escriptor d’ofici, sinó una persona que ha après amb prou feines a escriure i que ho fa per una necessitat pràctica, a l’extrem oposat al de la intenció literària, molt sovint per a ell mateix o per als fa-miliars que el succeiran. Serinyana té una llengua ingènua fins a un punt entendridor. Escriu (i devia dir) fenòmetro (pàg. 113) per ‘termòmetre’, aurora reural (pàg. 109) per ‘aurora boreal’. De vegades llegeix el diari i anota en el seu dietari les catàstrofes que succeeixen a Espanya i llavors, com sense adonar-se’n, passa al castellà. La seva llengua, doncs, s’aproxima molt a la llengua oral ingènua, sense els filtres literaris o professionals.

5) Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà, de Lluís Feliu i Pumarola (2009). Finalment, volem incloure aquest llibre fet per un amant de la llengua que no és lingüista de professió. La feina de Lluís Feliu i Pumarola és d’un gran mèrit i d’una profunditat més que remarcables. La llista de col·laboradors (els dialectòlegs en diríem informadors) és de vint-i-tres persones (no sabem si totes de Llançà; aquí sí que el dialectòleg s’hau-ria ocupat de saber-ne detalls). Malgrat la manca de mètode dialectològic, el lector es veu obligat a posar confiança en una empresa amb tanta gent compromesa. Afegim-hi que també s’esmenta l’ajut i els consells de Jean-Paul Escudero, aquest sí, lingüista de professió i experimentat i excel·lent observador dels parlars del nord-est.

Feta aquesta breu ressenya d’aquestes cinc obres, totes elles contribuïdores, en èpoques i circumstàncies molt diferents, al coneixement de la història lingüís-tica del nord-est català, passem a l’exemplificació i el comentari d’alguns mots emblemàtics del que ha estat la història d’aquests parlars i que poden ser reve-

6 Només hi diu «una de les castes especials de la poma i de la pera».7 Feina per a la qual tenim les bastides fetes amb l’article de Joan Veny.


ladors de l’esquelet conformador de la seva evolució fins avui. Hi afegiré la in-formació literària dels autors en qui hem de dipositar confiança lingüística: Carles Bosch de la Trinxeria, Víctor Català, Joaquim Ruyra i Pau Berga ens oferiran contrapunts i dades valuosos en l’estudi del lèxic històric del nord-est.

1. Observacions lèxiques: alguns casos

1) feda i ovella. Pere Verdaguer, als seus Comentaris sobre el vocabulari ros-sellonès, en dedica un al mot feda, ‘ovella’, una generalització que s’ha do-nat al rossellonès del significat originari més específic ‘ovella fecundada’ (ja recollit al diccionari Fabra). La lectura dels Diàlegs de sant Gregori sug-gereix de seguir la història de la parella ovella-feda:

E avia en la sua cella iiii o v avoyletes, e no avia qui les li menàs a la pas-tura ne les gordàs. Manà al ors que les li menàs a la pastura e que les gordàs, e que a sesta les tornàs: e·l ors féu lo manament del baron, que pres offici de pastor; enaxí que·l ors, dejun, pexia les avoyes que avia acustumades de devorar. (f. 44r)

Tenim una forma dialectal per a ovella, i poc més endavant apareix el mot fedes:

Aquí avia I honrable capelan qui ab sos clergues tenia vida sancta, e en laors de Déu despenia son temps. Déus l’apelà, de la vida passà, e denant l’esgleya fo sepelit. E lo cortal de les fedes se tenia ab l’esgleya; e·l dit capelan era sepelit en la via per la cal anava hom al cortal. E Ia. nit los clergues deÿen les matines dins l’esgleya, e venc I ladre qui se·n entrà en lo cortal e pres I gros molton, e tost se·n exí; e quant fo sobre la fossa del dit capelan, él s’aturà e no se·n poc moure lo peu, e devalà·s lo molton del col, e volc-lo·n trametre, e no·l se poc de la man gitar. (f. 50r)8

S’ha indicat com a exemple emblemàtic del rossellonès el cas de feda, ‘ovella’. I ens porten a pensar això tant l’AlcM com el DECat:

En català feda ha restat en ús, si bé potser sempre, com a exclusiu del dialec-te rossellonès, car la documentació medieval pertany a aquell domini [...] doc. de 1128, lleuda de Cotlliure-1239, 1295, i Vides de sants rosselloneses. (DECat III: 924)

8 En l’edició d’Els Nostres Clàssics, 31-32 (1931), pàg. 221.


De manera que si creiem el traductor d’Ollers dels Diàlegs de sant Gre-gori, al segle xv podria donar-se en el territori del nord-est la convivència dels tres mots ovella, feda i moltó, i cadascun amb la seva especificitat se-màntica: com a nom genèric de l’espècie, ovella (o avolla), i en sentit més restringit, feda, ‘ovella fecundada’, i moltó, ‘ovella de poca edat, en crian-ça’. Aquest sentit més restringit de feda, convivint amb el genèric ovella, és el que ens indica Carles Bosch de la Trinxeria (s. xix), almenys per a una part del territori pirinenc i entre els pastors:

Se diu indistintament feda i ovella. [...] Les ovelles quan són fecundades van separades de la bassiva, és a dir dels marrans, i allavors los pastors les ano-menen fedes. («Alguns mots usats per nostres montanyesos ab llur explica-ció», dins Tardanies, 1892)

Remarquem, doncs, que feda, que és avui el mot que equival a ‘ovella’ en rossellonès, i tingut per un mot exclusivament rossellonès,9 ha estat un mot usat també més al sud dels Pirineus.

2) missatge. És ben conegut que el mot medieval missatge amb el significat de ‘servidor, criat’ ha perdurat a Mallorca i Menorca amb el significat espe-cífic de ‘home llogat per a fer feina en una possessió’ (AlcM). Coromines comenta que «missatge en el sentit de ‘persona’ decaigué quasi pertot ràpi-dament a la fi de l’Edat Mitjana [però] seguí ple de vida sobretot a Mallor-ca i a Menorca per als treballadors d’una possessió agrícola», i afegeix que «es degué mantenir en algunes zones molt conservadores (un sol ex. de Vic, 1619, en el DAguiló» (DECat V: 653b-654). Per a aquest missatge referit a persona tenim ara a disposició que al Rosselló era viu fins ben entrat el segle xvi —època de la qual cap diccionari històric no ens dona referèn-cies—, ja que en el fogatge del Rosselló de 1530 editat per Joan Peytaví s’hi fa constar un «Bernat Cardonet, misatge dels cònsols» (pàg. 81), un «Joan Jordà, misatge» (pàg. 96) i un «Pòlit, misatge del balle» (pàg. 102). Són dades rellevants per a conèixer l’època en què finà el mot amb aquest sig-nificat referit a persona en el català central i septentrional.10

9 «En català feda ha restat en ús, si bé potser sempre com a exclusiu del dialecte rossellonès, cal la documentació medieval pertany a aquest domini» (DECat III: 924b). Coromines no es refia de l’única citació cispirinenca, però no té en compte aquest passatge de l’edició dels Diàlegs del 1931.

10 Consignem que, com a les Illes, a l’extrem nord-occidental ha continuat fins avui el mot, tal com diu Coromines (DECat). Les àrees laterals es mostren, com en tants altres casos, conservadores.


3) matalaf. També és pertinent per a la història del lèxic la constatació crono-lògica dels canvis fonètics dels mots. Sabem que matalaf és l’arabisme comú de partença, amb una -f que deriva cap a -p al sud del domini (matalap, de Gandesa cap al sud (AlcM)) o bé cap a -s, pròpia del nord del domini, amb alguna zona conservadora de la -f final.11 D’aquest canvi de -f final per -s que es dona al nord encara no hi ha constància al fogatge del Rosselló de 1553 (Peytaví 2005), on tenim referències d’un «Jaume Illa, matalafer» (pàg. 66), d’un «Guillem Blasi, matalafer» (pàg. 84) i d’un «Francesch Besart, matala-fer» (pàg. 91). Fins quan s’ha dit al nord-est matalaf i matalafer? Els diccio-naris del rossellonès del segle xx donen matalassaire i matalàs (Botet 1997, Verdaguer 2002), però no deu ser gaire lluny el canvi de -f per -s si tenim en compte Joan Coromines quan diu «al Rosselló matalafaire (fins en femení: Mas de la Matalafaire a Sant Nazari, 1960)». (DECat V: 531a)

4) llavar. El mot llavar ‘rentar’, general en la llengua antiga, desapareix del nord-est en algun moment (és conegut que fins avui és un mot molt viu i bàsic en el valencià i en altres territoris, però no en el català nord-oriental). Als Diàlegs de sant Gregori, en l’edició de 1340 estudiada per Montserrat Alegre, apareix tant llavar:

e cant lo cors agren descubert per lavar, aparegren les mans e·ls peus axí mundes con si nuyl temps no·y agués aüt mal (f. 74v);

com derivats seus, que indiquen que el mot és viu i actiu:

fo [el baró Costanç] request per los ciutadans, lo dia de la sua mort, qui se-ria bisbe aprés él; als cals él respòs per esperit de prophecia: Aprés Costanç, serà bisbe I mulater, e aprés lo mulater I lavaner [...] (f. 39v).

Doncs bé, cent-cinquanta anys més tard, el gironí Joan Rafel Moix, al Llibre de la pesta ens dona fe que el mot encara era viu al nord-est:

També alguns aconsellen lavar tot lo cos ab vi blanch molt bo y un poquet de oli de espich [...]. (pàg. 65)

La data d’aquest ús del mot, a les acaballes del segle xvi, és rellevant perquè mostra que és exagerada la data de defunció (o d’agonia) que li assigna Joan Coromines quan al seu diccionari diu que el mot «Ja en aquell temps [el s. xv dels valencians Jaume Roig i Joanot Martorell] estava en

11 AlcM: [mataláf] (Pego, Sanet); [mətəláf] (Menorca, Eivissa).


definitiva decadència en totes les branques orientals de la llengua (ross., cat. or., balear)» (DECat V: 104).

En el mateix llibre de Moix s’usa, poques línies més amunt de la citació que hem donat, el mot rentar:

Cada matí serà molt bé rentar-se les mans, cara y lo coll ab vinagre molt amerat ab ayguròs o de font (pàg. 65),

amb què es pot interpretar que rentar s’usa amb el significat arcaic d’esban-dir-se. La convivència de tots dos, cadascun amb la seva especificitat se-màntica, es degué allargar més del que suposàvem.

El mot llavar del nostre Llibre de la peste gironí passà per alt a Marià Aguiló, que havia llegit el llibre de Moix. DAguiló consigna només que llavar és un mot valencià, referint-se, és clar, a l’època contemporània, i dona dues citacions històriques: una del Tirant i una altra d’un text de Per-pinyà de 1312. I ja hem consignat que el llibre de Moix no el van rellegir ni l’AlcM ni el DECat, refiant-se segurament del despullament que n’havia fet Aguiló.

5) bracós, -osa. Aquest adjectiu, que no trobem en cap diccionari, apareix en l’obra mèdica de Moix de 1587:

[...] la çarna bracosa en est temps és bé de curar-se. (pàg. 56)

Ve del mot brac en una de les seves dues accepcions, la de «postema, matèria supurada, pus», d’origen celta (DECat II: 185b), del qual bracós és un derivat no recollit encara. En l’accepció que significa ‘fang’ Coromines anota el derivat també adjectival bragós, d’un document valencià de 1322. El nostre bracós té un aire més culte, amb la consonant intervocàlica sense sonorització, cultisme que campa ben còmodament per una obra mèdica.

6) never, nevàs, ‘nevada’. El mot amb el significat de ‘nevada’ és recollit a l’AlcM a Molló, Camprodon i Llanars, una petita àrea del nord-est del Ripo-llès tocant a la Garrotxa, on la neu és freqüent; després J. Coromines afegeix que l’ha sentit a Sant Aniol i Bassegoda, en terres més baixes, ja a la Garrot-xa; i el diccionari d’Aguiló, a Olot. Nosaltres el trobem repetidament al text del segle xix del vinyater Serinyana de Llançà (el mot més freqüent, al costat d’un cas en què usa nevada):

Lo dit añ 70 lo ybern, molt fret. Als 12 janer un nabé molt gros. (pàg. 108)


Después lo dia 20 de dit mes [de 1876] un navé que quedà tot blanch y matà moltas viñas. (pàg. 110)

Als 12 de maitg un nabé que Racasens quedà blanch. (pàg. 112)

El Recull casolà de Lluís Feliu i Pumarola dona la informació que es diu encara a Llançà i remet alhora a la llibreta de Serinyana, a més d’indi-car-nos que també es diu nevàs. Aquesta altra variant, amb una derivació amb -às, segons l’AlcM és només del rossellonès, i Coromines la recull al Conflent (DECat V: 919b). Tenim, doncs, dades noves que indiquen que tant never com nevàs han estat o són encara mots empordanesos, compar-tits amb altres comarques del nord-est.

2. Mots amb testimonis literaris contemporanis

Fins ara hem aportat informació complementària de la vida d’alguns mots his-tòrics ja coneguts i hem pogut oferir dades noves pouades de textos editats recentment o que nosaltres mateixos hem despullat. De vegades, però, la histò-ria dels mots és encara a les beceroles malgrat la intensa recerca dialectològica i filològica feta fins ara.

7) vessana. A l’Empordà és ben viu el mot vessana com a mesura agrària, la més usual. El mapa 753 de l’ALDC12 ens dibuixa una àrea per a vessana, ‘mesura agrària’, que cobreix l’Empordà i no s’estén més enllà. És un signi-ficat derivat d’un antic versana, ‘feixa de conreu’, ‘peça de camp conreat’, des d’on ha passat a designar una mesura agrària.13 Al Rosselló la mesura agrària usual és l’aiminada o aminada,14 també allà general i ben coneguda de tothom. Hi ha, doncs, un repartiment geolingüístic del terme principal per a la mesura del terreny agrícola, separat per la ratlla de la carena piri-

12 Vol. IV. Les poblacions on es recull el mot com a mesura agrària són Llançà, Roses, Lledó, Ca-mallera, Banyoles, Cruïlles, Begur, Tossa i Llagostera; una àrea, doncs, inscrita gairebé exclusivament dins de l’Empordà. En cap altre punt del mapa hi veiem el mot vessana. En canvi, al Rosselló es recull eminada o eiminada a Salses, Estagell, Sant Cebrià, Monturiol i Jóc, i no hi trobem en cap cas vessana.

13 El mot ve del llatí versare, amb dues possibilitats motivacionals: que es refereixi a les girades que es fan llaurant quan s’arriba al cap del camp o al fet que els terrossos de terra en llaurar es giren i es capgiren (DECat IX: 193b).

14 Ens els dos diccionaris del rossellonès (Botet 1987, Verdaguer 2002) es recull amb e- inicial, com sembla que hauria de ser l’ortografia més adequada tenint en compte que ve del llatí hemina; nosaltres l’anotem en la forma normativa amb a- (des del diccionari Fabra).


nenca. Però al nord dels Pirineus no és desconegut en època contemporània el mot vessana, malgrat que ha passat gairebé desapercebut. En el diccio-nari de Bernat Botet (1997) aquest substantiu no hi és; en canvi, en el de Pere Verdaguer (2002) hi apareix amb la definició de ‘camp, tros’ i amb un exemple de l’escriptor de la Renaixença Josep Bonafont (el Soler, Rosselló, 1854 - Illa, Rosselló, 1935). Les meves visites a la Salanca m’han permès d’esbrinar personalment que, en efecte, entre la gent gran de la plana del Rosselló es coneix la paraula vessana, i m’indiquen que es tracta d’«una part de l’hort on es fan hortalisses, planera, especialment preparada per al rec» («que es pot arregar», em deia l’informant de Sant Hipòlit de la Salan-ca). I puc aportar també la informació que m’ha proporcionat Ramon Be-net, de Sant Llorenç de la Salanca, que em certifica que és un tros de terra conreada de mida imprecisa; i m’informa d’una cançó popular, «L’hortola-na del Vernet», que fa:

[...] eixorida i l’ull diu... Anava per les vessanes, collint les cols i les patanes.

Sigui avui un tros de camp o un tros d’hort, o totes dues coses, també al sud manté aquest significat, malgrat que pugui semblar que l’ha perdut a favor del de la mesura. L’AlcM localitza aquest significat de ‘tros de terra de conreu’ al Ripollès, a les Guilleries i al Collsacabra. També és aquest significat anterior i coetani al de la mesura agrària el que s’indica en dos dels adagis de Víctor Català comentats per Joaquim Armengol:15

76. Vessanes en erm, poc honren l’hereu. / Vessana: mesura agrària equiva-lent a 2.187 m2; mot emprat també, en plural, per designar una extensió de terreny d’extensió indeterminada. (pàg. 21)

391. L’aigua plujana fema la vessana. / [...] vessana: ací, porció de terra conreable. (pàg. 50)

Amb això provem que l’extensió geogràfica del significat ‘tros de terra de conreu’ s’estén força més en època contemporània del que indica la informa-ció recollida en les obres generals i, així, és un mot també del nord-est, i no

15 En aquest llibre que duu per títol Quincalla es recullen adagis en forma de rodolins inventats per Caterina Albert que posteriorment revisà i glossà Joaquim Armentol i Llach, mestre de llengua ca-talana i corrector de l’Armentera, població molt propera a l’Escala. Segons el prologista, Lluís Albert, J. Armengol «ha estat immers tota la vida en l’estament comarcal que va fornir l’estens i variat lèxic de Víctor Català: la pagesia de l’Empordà. Mentre treballàvem en la gestació del present volum, sovint havíem de suplir les mancances dels diversos diccionaris consultats amb el record del significat amb què tal o tal mot era emprat en els nostres respectius àmbits familiars o de relació» (pàg. 8).


només del Ripollès, les Guilleries i el Collsacabra (AlcM). El significat pri-mer, ‘terra de conreu’, recollit ja en les Vides de sants rosselloneses medievals (DECat IX: 193a), contemporàniament s’estén més del que suposàvem.

8) cap-rodo, ‘mareig, rodament de cap’. Mot que està incorporat al dicciona-ri de l’Institut des de la primera edició (1995) i amb el privilegi d’aparèixer al mapa 1 de l’Atles lingüístic del domini català, on queda ben delimitat el seu territori. L’usà Víctor Català a Solitud16 en el capítol en què el pastor Gaietà ensenya a la Mila la muntanya:

Fentla abocar demunt de cada pregonesa esgarrifosa, ensenyantli a reblincar el cos y afermar els peus en els llochs de perill y obligant-la a guaytar enrera a mitja enfilada d’un estimball, mentres se reya platxeriosament de sos es-glays, la encoratjava en ses temences y l’aguantava fort quan la vencía el cap-rodo [...]. (pàg. 214)

Joan Coromines apunta d’interpretar que cap-rodo sigui un compost amb ròdol (és a dir, cap-ròdol) en què s’hagi perdut la -l; i ròdol, un postver-bal de rodolar, poc documentat, a la manera de ròssec (de rossegar) i tràfec (de trafegar). Aquí hi ha, però, un pas poc creïble: ròdol, amb un «sentit semblant al de redol» derivat de rodolar, s’allunya del significat de ‘donar voltes’ que és el que es vol dir amb cap-rodo; el nostre mot, semànticament, coincideix amb els seus geosinònims «rodament de cap», «el cap em roda» (ALDC, núm. 1). Aquesta raó i el fet que ròdol té molt poca documentació, i encara dubtosa, com el mateix Coromines posa en relleu, porten a cer-car-hi un altre camí. L’observació del primer mapa de l’ALDC, més enllà de donar-nos informació de l’àrea geolingüística (mot pràcticament exclusiu de l’Alt Empordà: Maçanet de Cabrenys, Bassegoda, Roses, Lledó, Camalle-ra), ens invita a trobar-hi l’explicació en l’àrea propera: a Begur s’hi ha re-collit «quin cap-roda que tinc» i a Llagostera «tinc cap-roda». Aquesta dar-rera forma, «cap-roda», usada com un substantiu, no apareix ni a l’AlcM ni al diccionari de Coromines segurament perquè, més enllà de no tenir-ne documentació, l’àrea és molt reduïda i la geolingüística no n’havia donat encara informació.

Podem considerar una darrera dada. Joaquim Ruyra escriu:

Els ulls em feien pampallugues; el cap m’anava en roda, les cames quasi no em podien sostenir. («El rem de trenta-quatre», OC, pàg. 249)

16 També apareix a Un film, del 1926, novel·la més tardana i que és la referència que dona l’AlcM.


Tot plegat ens duu a formular la hipòtesi següent: de l’expressió «el cap em va en roda», «el cap em roda» es pot haver passat a «tinc el cap en roda» i, en una fase següent, en un procés de lexicalització consistent a suprimir la conjunció àtona (el mateix que ha passat en «filo de ferro», que ha dotat filferro, o en «bany de Maria», que ha donat bany maria) s’hauria passat a «cap-roda» i la fixació del nou substantiu. Aquest substantiu, documentat, com hem dit, en dos punts de l’ALDC, hauria sofert l’assimilació de la dar-rera vocal neutra a la vocal tònica [‘ɔ], la mateixa assimilació de rotllo, bronzo, homo, colzo, etc.,17 tret fonètic característic d’aquest territori del nord-est (entre d’altres, com Mallorca).

Afegim-hi un detall: hi ha (o hi hagué) una variant antiga «cap-rod», pronunciada [k,atr’ot], segons m’informa Maria Rosa Lloret, que ho ha sentit a la gent gran de Roses18 i que possiblement és també un canvi fonè-tic d’adaptació al masculí, aquí, però, eliminant la vocal que suggereix el femení.

9) lleró, ‘mena de cargol marí’. Aquest mot apareix a Solitud (1905):

[...] la enquimerada que l’alterà al veure sortir de la sala a n’en Matías, tot rioler y ab un sarró a la esquena y una capseta de fusta ab portella de vidre penjant devant del pit. Dins de la capseta, folrada de paper vermell envellu-tat, y dalt d’un sòcol guarnit de llerons y petxinetes de mar, un Sant Pons de mitj palm, coll-tort y esgroguehit com un hètich [...]. (pàg. 87)

A través de Núria Nardi en la nota a la seva edició crítica i comentada de Solitud (pàg. 116) sabem que es tracta d’una mena de cargol de mar. En consultes particulars recents a Lluís Albert, el nebot de Caterina Albert, que també fou l’informant de Núria Nardi, em confirma que es tracta d’un car-golet de mar, que no es menja i amb el qual jugaven de petits quan els nens de l’Escala passaven el dia entre platges i roques. En deien, afegeix, llerons o llerones (i em diu també que hi ha una dona de l’Escala que té el malnom Llerona perquè és molt petita) i que es fan servir com a peces decoratives enganxant-los en capsetes i altres objectes (aquesta és la funció amb què

17 Joan Coromines, Lleures i converses, 1971, pàg. 199.18 Aquesta forma no la conec d’enlloc més de l’Empordà. Podria ser una variant d’un espai força

restringit, que potser fins i tot no s’hagués generalitzat a Roses, per la informació que em proporciona Narcís Garolera, bon coneixedor del parlar rosinc i a qui agraeixo les respostes a les meves demandes, com també he d’agrair sincerament les valuoses dades proporcionades per Maria Rosa Lloret, de família de Roses.


apareix a Solitud). Com que a l’Empordà hi ha hagut la variant de lledó i lledoner, amb ròtica, lleró (que l’AlcM situa a la Bisbal i a Llofriu), lleroner (la Bisbal i Palafrugell, també segons l’AlcM), creiem que es tracta d’una migració d’un mot de terra a un ésser del mar, motivada per la semblança amb el fruit del lledoner. Un nom terrassà que ha passat a designar una espècie marina no és un fet rar, sinó ben freqüent (cabra, gat, aranya, cas-tanya, botifarra, són noms que designen espècies marines (AlcM).

3. Mots sense testimonis escrits coneguts

En la recerca sobre el lèxic del nord-est del domini català hem tingut ocasió de recollir mots dels quals desitjaríem tenir dades històriques, documents que ens aportessin informació sobre la seva vitalitat històrica i alhora poguessin servir de pistes per a indagar-ne l’origen. Entre aquests mots, marcadament dialectals per la seva limitada extensió geolingüística, he seleccionat els que presenten un desplaçament semàntic; no es tracta, doncs, de significants nous, sinó de nous significats a partir de significants ja coneguts.

10) branda, ‘pudor, olor forta i desagradable’. A les poblacions del sud de l’Al-bera (Garriguella, entre altres, segons informació que jo mateix he recollit) i fins a Llançà (ho sabem per Lluís Feliu (2008)),19 el mot branda té aquest significat de ‘pudor’, significat que no apareix recollit ni en l’AlcM ni en el DIEC (aquest recull la informació d’aquell sense afegir-hi res de nou), on s’anota el significat de ‘flama’ i se’l situa al Conflent i a la Garrotxa. Els diccionaris del rossellonès es limiten a copiar l’AlcM i no aporten res més. A més del significat ‘flama’, la branda que nosaltres hem sentit es refereix a una pudor intensa. Hi cal veure un desplaçament de significat amb la motivació que una flamarada causa un efecte semblant al d’un intensa olor, un cas de sinestèsia. De moment no tenim cap referència escrita del mot.

11) grunyell, ‘dipòsit per a les olives’. El mot es refereix als dipòsits fets d’obra on es descarreguen les olives al trull per a ser mòltes. L’AlcM en dona una única localització a Rabós, però jo l’he recollit personalment a Garriguella (Alt Empordà), a pocs quilòmetres. Coincideix per la forma amb el mot

19 Feliu explica el mot amb l’expressió fer branda i ens ofereix un exemple expressiu: «Llença la basura, que fot una branda que tomba d’esquenes» (pàg. 277).


d’Olot (també recollita a l’AlcM) que es refereix al lloc tancat on posen els petits de xais o ovelles a les nits perquè no molestin les mares i puguin re-posar. Coromines (DECat IV: 684a) per al dipòsit d’olives hi veu l’origen en un granell encreuat amb grunyell (derivat de grunyir) i la relació en el fet que aquests dipòsits d’obra per descarregar-hi les olives s’assemblen als espais també d’obra i tancats per als animals que grunyen. Aquest donaria nom, doncs, a aquell, per la forma de l’entitat designada, encara que la funció sigui diferent. De moment no tenim cap referència escrita d’aquest grunyell.

12) pruna, ‘rovell de l’ou’. En relació amb aquest significant del rovell de l’ou només conec referències dialectològiques, és a dir, informació provinent dels parlants. Em va cridar l’atenció ja fa anys sentir a Colomers i a Sant Pere Pescador que al rovell de l’ou en deien, o n’havien dit, «pruna»;20 i hi afegia el meu informador de Sant Pere que era un mot antic que feien ser-vir els grans, i ell mateix me l’oferia com una relíquia curiosa. Després vaig mirar de trobar altres rastres d’aquesta denominació i no he estat capaç de trobar res més que una nota llarga en un breu recull de vocabulari de Ba-nyoles del darrer quart del segle xix a què fa referència Júlia Butinyà, al número 598-599 de la Revista de Banyoles del 1981. Ella l’obté d’un breu vocabulari de l’excursionista científic Ramon Arabia i Solanas que apare-gué el 1882 a l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana. Anoto la infor-mació d’Arabia:

Pruna del òu f. Rovell (Obs[ervació] Exemple curiós d’extensió de significat per analogía, donant per resultat una associació de mots, impossible en sentit literal y extricte. Anàlogament s’emplea en fr. la paraula pruna pera significar la nina del ull (prunelle, pruneta) y en al. la paraula poma (Au-gerapfel, lit. poma de ull) pera significar lo meteix. Los inglesos, més posi-tius sempre, se fixan sols en la forma y dihuen secament eyeball, bola del ull. Tant cert es que fins en las menudencias de llenguatje se transparenta lo carácter dels pobles. Per lo demés, de aqueixas associacions, aparent-ment incompatibles, n’hi ha algunas molt notables en lo llenguatje comú, com v.g. la tant fam. de conill de bou, de moltó, etc. ab que’s designa la carn sense os ni greix de qualsevol dels animals que sólen vendre á plassa en las carnicerías).

20 Vegeu Xavier Luna-Batlle (1996), pàg. 240-241. Llavors no havia descobert la informació de Ramon Arabia que comento tot seguit.


Arabia aquí fa una especulació lingüística interessant, i clàssica, que po-dem acceptar de moment, mentre no tinguem més dades: la semblança semàn-tica entre el rovell de l’ou i la pruna, un fruit arrodonit, d’una mida entre la cirera i la poma, que pot ser de color groc o groc rogenc, com el del rovell de l’ou, ofereix l’explicació; hi ha, doncs, una operació metafòrica de transferèn-cia de significant d’una entitat a una altra per semblança formal.

De cap d’aquests quatre darrers mots tinc notícia que algun escriptor l’hagi enregistrat i, doncs, tenim pendent de trobar-ne testimoni escrit.

En conclusió, la vida dels mots és un apassionant camp de recerca que ens connecta amb el passat i amb la llengua històrica dins d’un entorn vital que canvia com canvia la llengua mateixa. L’exploració filològica de textos antics o coetanis, de gèneres com més diversos millor, des dels més cultes fins als més populars, com també la indagació directa dels coneixements que atresoren els parlants, augura descobertes noves en la història dels nostres dialectes.

4. Referències bibliogràfiques

Adam, Montserrat (2006), El català septentrional de transició: nova visió des de la mor-fologia, IEC, Barcelona.

AlcM = Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, Diccionari català-valencià-balear.

ALDC = Joan Veny i Lídia Pons (2001-2008), Atles lingüístic del domini català, 4 vols. fins ara, IEC, Barcelona.

Alegre, Montserrat (cur.) (2006), Diàlegs de sant Gregori. Transcripció de la versió catalana de 1340, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Alegre, Montserrat (2007), Diàlegs de sant Gregori. Estudi lingüístic de la versió cata-lana de 1340, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Botet, Renat (1997), Vocabulari rossellonès, El Trabucaire, Perpinyà.Bosch de la Trinxeria, Carles (1892), Tardanias, Impremta La Renaixensa, Barcelona.Butinyà, Júlia (1981), «Un vocabulari banyolí d’ara fa cent anys», Revista de Banyo-

les, núms. 598-599, pàgs. 20-21.Català, Víctor (1905), Solitut, Joventut, Barcelona.Català, Víctor (2005), Quincalla. Mil adagis per aprendre vocabulari, revisats i glos-

sats per Joaquim Armengol, tria i pròleg de Lluís Albert, Edicions 62, Barcelona.Curbet Hereu, Jordi (2007), Les llibretes de memòries de Joan Serinyana (1818-1903),

vinyater llançanenc, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Centre de Recerca d’Història Rural, Girona.

DAguiló = Diccionari Aguiló (1914-1934 [1988-1989]), 4 vols., reeditat per Alta Fulla, Barcelona.


DECat = Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua cata-lana.

Feliu i Pumarola, Lluís (2008), Recull casolà. Quasi tot escoltat i sentit a Llançà, a l’Alt Empordà, Brau, Figueres.

Luna-Batlle, Xavier (1966), «Alguns mots dialectals empordanesos», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, vol. xxxiii, Miscel·lània Germà Colón 6, 1996, pàgs. 235-244.

Moix, Joan Rafel (1587), Libre de la peste dividit en tres tractats. En doctrina, univer-sal preventió y curatió d’ella, Jaume Cendrat, Barcelona.

Nardi, Núria (1990), Edició crítica de Solitud de Víctor Català, Edicions 62, Barcelona.Peytaví, Joan (2005), Catalans i occitans a la Catalunya moderna (Comtats del Ros-

selló i Cerdanya, s. xvi-xvii), 2 vols., Òmnium Cultural / Antiga Fundació Salva-dor Vives Casajuana, Barcelona.

Ruyra, Joaquim (1949), Obres completes, Selecta, Barcelona.Veny, Joan ([1979] 2006), «Sobre els occitanismes del rossellonès», dins Contacte i

contrast de llengües i dialectes, Universitat de València, València, pàgs. 149-187.Veny, Joan ([2002] 2006), «La interferència occitana en l’obra epidemiològica

d’Antoni Girauld (1587)», dins Contacte i contrast de llengües i dialectes, Univer-sitat de València, València, pàgs. 189-204.

Verdaguer, Pere (1982), Comentaris sobre el vocabulari rossellonès, Barcino, Barce-lona.

Verdaguer, Pere (2002), Diccionari del rossellonès, Edicions 62, Barcelona.

Aspectes fonètics i fonològics de l’evolució verbal del llatí al català

Josep Moran OcerinjaureguiUniversitat de Barcelona / Institut d’Estudis Catalans

1. Introducció

L’evolució de la morfologia verbal en català ha estat molt condicionada per les lleis d’evolució fonètica en síl·laba final, que, d’una banda, van comportar la desaparició de nombroses desinències, amb la confusió consegüent entre per-sones verbals, i, de l’altra, irregularitats en els paradigmes.

No és estrany, doncs, que hi hagi influït molt l’analogia, tant per la tendèn-cia a la compleció del sistema desinencial com per la tendència a la regularit-zació dels paradigmes.

A causa d’aquesta confluència de tendències s’han desenvolupat nombroses variants de caràcter dialectal a partir de l’edat moderna.

2. Evolució fonètica bàsica

Les lleis fonètiques més importants en l’evolució de la morfologia verbal són:1

Vocals

´-a > -a : duca(m) > duga, sapia(m) > sàpia, duca(t) > duga, sapia(t) > sàpia

´-a + cons. (no -m, -t) > -e + cons. : cantas > cantes

´-e, -o > ø : canto > cant, cante(m) > cant, partesco > partesc, duco > duc

-cons. + líquida + e, o > cons.+ líq. + e (vocal de reforç) : intro/intre(m) > entre, curro > corre, sim(u)lo/simule(m) > semble

Assim. ó/ú —e > ó/ú —o : corre > corro

1 Com és habitual en lingüística romànica, assenyalarem els diversos tipus evolutius amb els sig-nes següents: > evolució fonètica, → evolució analògica.

JoSEP MorAN oCErINJAurEguI40

Consonants-m > ø : cantem > cant

-s > -s : cantes > cants

-t > ø : cantet > cant

´-ui > [k] : habui > hac

´-ui- > [γ] : habuisti > haguist

´-d’ > -u : confid(o) > confiu

3. Confusions i irregularitats en les terminacions personals

Com a mostra, i sense tractar de l’evolució del model verbal incoatiu, tracta-rem l’evolució general de les formes del present d’indicatiu i del de subjuntiu. Les principals confusions, degudes a l’aplicació de les regles anteriors en els presents d’indicatiu i de subjuntiu i en relació amb el perfet d’indicatiu en -UI en la llengua antiga són:

Terminació ø

Pres. ind. Pres. subj.

1a conj.: 1a p. canto> cant cantem> cant 3a p. — cantet > cant

2a conj.: 1a p. batto > bat, duco > duc valui > valc 3a p. battit > bat (ducit >duu) valui(T)> valc

3a conj.: 1a p. sento > sent 3a p. sentit > sent

Terminació -a

1a conj.: 1a p. — — 3a p. cantat > canta —

2a conj.: 1a p. — ducam > duga 3a p. — ducam > duga

3a conj.: 1a p. — faciam > faça 2a p. — faciat > faça

L’aplicació de les lleis fonètiques també ocasionaren solucions irregulars en els paradigmes, que sovint han estat regularitzades per analogia amb els para-digmes esdevinguts normals, per exemple en el verb morir:

ASPECtES FoNètICS DE l’EVoluCIó VErBAl DEl llAtÍ Al CAtAlÀ 41

Pres. indic. Pres. subj.

1a conj.: 1a p. morio > muir → moro moriam> muira → mori 2a p. moris > mors moras> muires → moris 3a p. morit > mor moriat >muira → mori

4. Refeccions morfològiques

A fi de completar o regularitzar el sistema, sobretot en la primera persona, s’habiliten desinencialment o temàticament diverses terminacions que resulten de l’evolució fonètica.

4.1. Present d’indicatiu. Primera persona

Desinències -e i -ocurro > corre > corro (amb assimilació ó-e > ó-o) → cante > canto. La de-sinència -e es manté en valencià en la 1a conjugació: porto > port → porte. La desinència -o s’ha estès a la 1a persona de totes les conjugacions al Principat i al nord del País Valencià, i s’hi assimilaren els verbs del tipus confido > confiu > confio.

Desinència -c A partir de formes com duco > duc, dico > dic, s’ha estès a verbs que pre-sentaven homofonia entre les persones 1a i 3a:

1a p. moveo > *movo > mou → moc3a p. movet > mou

Havent esdevingut solidària amb les formes de perfet velar (valui > valc → valguí), s’ha estès al present d’indicatiu (i de subjuntiu) dels verbs que pre-senten aquesta forma del perfet:

valeo > vall → valc (valeam > valla → valga → valgui) a partir del per-fet valui > valc → valguí

S’ha estès en valencià a la 1a persona, excepte en la primera conjugació, per tal d’evitar l’homofonia amb la 3a persona: fuigc, cusc, córrec, óbric, etc.


Desinència øEn els parlars baleàrics, on s’havien mantingut les formes amb terminació ø del tipus cant, bat, sent, aquesta terminació esdevingué desinencial per a la 1a persona del present d’indicatiu i s’estengué durant l’edat moderna als verbs que presentaven vocal final de reforç: curro > corre → corr, intro > entre → entr.

Desinència -iEn català nord-oriental (Rosselló i Cerdanya), a partir de verbs en -io (dormio > dormi i -eo : timeo > temio > temi), en què la I no fou assimilada a la consonant anterior, s’adoptà la terminació -i com a desinència.

4.2. Present de subjuntiu

A partir de formes en -´IA- (dormiam > dòrmia, sapiam > sàpia i temeam >*temia > tèmia), en què la I no fou assimilada fonèticament, en català cen-tral i nord-oriental esdevingué vocal temàtica en les formes personals no oxí-tones del mode subjuntiu, p. ex. cante → càntia, entenga → entènguia. La reduc-ció del tipus dòrmia > dormi, dòrmies > dormis; càntia > canti, etc. s’efectuà en la segona meitat del segle xix i s’estengué immediatament a l’imperfet de subjuntiu: cantasses → cantessis, entenguesses→ entenguessis, etc.

Els verbs que han adoptat la desinència -c en la primera persona del pre-sent d’indicatiu (i que alhora presenten formes amb consonant velar en el per-fet, del tipus valc → valguí), incorporen també el so velar [ɣ] com a element temàtic en tots els temps simples de subjuntiu: valgui, valguis...; valgués, val-guessis...

En català nord-occidental principalment, però també en alguna localitat o àrea del català central, a partir de les solucions del tipus recobre > recobro (amb assimilació ó-e > ó-o), també la -o s’ha estès temàticament sobretot a les persones 2a, 3a i 6a: recobros, recobro, recóbron i en algunes localitats també a la 1a: recobro.

5. Variabilitat flexiva

La combinació d’aquests elements amb caràcter desinencial o temàtic ha donat ocasió a un notable polimorfisme flexiu de caràcter dialectal, sobretot en la 1a persona del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu, que és palès en les


dades sobre la flexió verbal recollides entre 1906 i 1927 per Antoni M. Alco-ver, de què donem a continuació com a mostra les que corresponen als verbs cantar, batre i cabre, separant-hi els diversos elements que componen cada forma personal. Cal dir que algunes de les formes aplegades llavors han caigut en desús més recentment per ser considerades vulgars, com és el cas de les formes de subjuntiu en -o- del català central.

Cant-arPresent d’indicatiucant-ø, cant-i, cant-i-c, cant-o, cant-o-c, cant-o-t (< cant-o-c, assimilació t-c > t-t), cant-e, cant-acant-escant-acant-am → cant-emcant-au → cant-eucant-en

Present de subjuntiucant-ø, cant-i, cant-a, cant-e, cànt-e-g-a, cant-o, cànt-i-g-a, cànt-i-g(u)-icant-i-s, cant-o-s, cànt-e-gu-e-s, cànt-i-gu-e-s, cànt-i-gu-e-scant-ø, cant-i, cant-e, cant-o, cànt-e-g(u)-e, cant-a, cànt-i-g-acant-em, cant-e-g(u)-em, cant-am, cant-éss-em, cant-àss-emcant-eu, cant-e-g(u)-eu, cant-au, cant-éss-eu, cant-àss-eucant-e-n, cant-i-n, cànt-o-n, cànt-e-gu-in, cànt-i-gu-e-n

Bat-rePresent d’indicatiubat-ø, bat-o, bat-i, bàt-i-c, bàt-o-c, bat-o-t (< batoc, assimilació t-c > t-t), bàt-i-g-obat-s, bat-e-sbat, bat-ebat-embat-eubat-en

Present de subjuntiubat-i, bat-o, bàt-i-g-a, bat-a, bàt-g-a, bàt-i-g-o, bàt-e-g-a, bat-ix-c-a, batr-a, bàt-i-g(u)-ibat-i-s, bat-o-s, bàt-i-gu-e-s, bat-e-s, bàt-i-g-o-s, bat-g-o-s, bat-gu-e-s, bàt-e-gu-e-s, bat-qu-e-s, bat-ix-qu-e-s, batr-e-s, bàt-i-gu-i-s


bat-i, bat-o, bàt-i-g-a, bat-a, bàt-i-g-o, bat-g-o, bat-g-a, bàt-e-g-a, bat-c-a, bat-ix-c-a, batr-a, bàt-i-gu-ibat-em, bat-i-gu-em, bat-qu-em, bat-éss-em, bat-i-gu-éss-em, bat-e-gu-em, bat-qu-embat-eu, bat-i-gu-eu, bat-qu-eu, bat-éss-eu, bat-i-gu-éss-eu, bat-e-gu-eu, bàt-queubat-i-n, bàt-o-n, bàt-i-gu-e-n, bat-e-n, bàt-i-g-o-n, bàt-gu-o-n, bat-gu-e-n, bat-qu-e-n, bat-ix-qu-e-n, batr-e-n, bàt-i-gu-i-n

Cab-rePresent d’indicatiucap-ø, cab-i, queb-i, quèb-i-c, quèb-o-c, queb-o, cab-o, quèb-o-t (← cantot), càb-o-c, quèb-i-o, quep-o, càp-i-o, càp-i-g-o, càb-i-g-o, queb-øcap-s, queb-s, queb-e-s, cab-e-scap-ø, quep-øcab-emcab-eucab-en, queb-en

Present de subjuntiucab-i, càp-i-g-a, quèp-i-g-a, queb-i, quèp-i-gu-i, quep-i, quèb-i-g-a, càp-i-gu-i, cap-i, càpp-i-a, càp-i-a, quèp-i-a, quep-a, quèb-i-a, cab-a, cab-g-a, càb-i-a, càb-i-g-a, queb-g-acab-i-s, càp-i-gu-e-s, quèp-i-gu-e-s, queb-is, quèb-i-gu-i-s, quep-i-s, quèb-i-qu-e-s, càp-i-gu-i-s, cap-i-s, càpp-i-e-s, càp-i-g-o-s, càp-i-e-s, quep-a-s, quèb-i-e-s, cab-o-s, cab-gu-e-s, cab-g-o-s, càp-i-e-s, càb-i-gu-e-s, queb-gu-e-scab-i, càp-i-g-a, quèp-i-g-a, queb-i, quep-i-gu-i, quep-i, quèb-i-g-a, càp-i-gu-i, cap-i, càpp-i-a, càp-i-g-o, càp-i-a, quèp-i-a, quep-a, quèb-i-a, cab-o, cab-g-a, cab-g-o, cab-g-a, cab-g-o, càb-i-a, càb-i-g-a, queb-g-acab-em, cap-i-gu-em, cab-i-em, quep-am, cab-gu-em, cap-i-em, cap-i-gu-ess-em, cab-i-gu-em, cap-i-am.cab-eu, cap-i-gu-eu, cab-i-eu, quep-au, cab-gu-eu, cap-i-eu, cab-éss-eu, cab-i-gu-éss-eu, cab-i-gu-eu, cap-i-aucab-i-n, càp-i-gu-en, quèp-i-gu-en, queb-i-n, quèp-i-gu-in, quep-i-n, quèb-i-gu-en, càp-i-gu-in, cap-i-n, càpp-i-e-n, càp-i-g-o-n, càp-i-e-n, quèp-i-e-n, cab-gu-e-n, càb-g-o-n, càb-i-e-n, càb-i-gu-e-n, queb-gu-e-n

Com podem observar en els exemples anteriors, en la variació dialectal, a més dels fenòmens que hem assenyalat, poden haver-n’hi influït d’altres oca-


sionalment, com és l’alternança de formes radicals cap-, quep- en el verb cabre i bat-, batr- en el verb batre, i l’assimilació temporal a les persones 4 i 5 del present de subjuntiu de formes provinents de l’imperfet de subjuntiu en algu-nes localitats: cabésseu, cabiguésseu, etc.

6. Conclusió

Com a conclusió direm que l’evolució de la morfologia verbal en català és més pròxima a la de les llengües dites gal·loromàniques, sobretot de l’occità, que no pas a la de les hispanoromàniques. Així, mentre que el manteniment de les vocals finals en castellà ha possibilitat una major estabilitat desinencial en l’evolució del sistema verbal, sense que s’hi hagi hagut de produir una recom-posició analògica tan gran com la que presenta el català, aquesta llengua pre-senta unes característiques evolutives similars a les de l’occità, on també hi ha una gran variabilitat dialectal moderna. La posició extrema en aquest sentit és la del francès actual, en què, a causa de l’apòcope de molts sons posttònics, per a una distinció clara entre les persones en els temps verbals ha calgut recórrer a la incorporació pràctica del pronom personal a cada forma.

7. Bibliografia

Alcover, A. M. i Moll, F. de B. (1929, 1930, 1931, 1932), «La flexió verbal en els dialectes catalans», dins Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, vol. ii, pàgs. 73-112; vol. iii, pàgs. 73-96; vol. iv, pàgs. 9-104; vol. v, pàgs. 9-72.

Alegre, M. (2007), Diàlegs de sant Gregori. Estudi lingüístic de la versió catalana de 1340, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàgs. 151-158.

Alibèrt, L. (2000), Gramatica occitana, Institut d’Estudis Occitans i Institut d’Estudis Catalans, Tolosa/Barcelona.

Allières, J. (1963-1968), «Le subjonctif en -o- du catalan occidental», Estudis Romà-nics, núm. xii (Estudis de lingüística i de filologia catalanes dedicats a la memòria de Pompeu Fabra, vol. 1), pàgs. 255-265.

Alomar, A. I. (1994), «La desinència -o a la primera persona del present d’indicatiu a Mallorca», Randa, núm. 35, pàgs 159-187.

Badia i Margarit, A. M. (1981), Gramàtica històrica catalana, Tres i Quatre, València.Blasco, E. (1985), «Les desinències de la primera persona del present d’indicatiu en

català i occità. Estudi diacrònic de morfosintaxi gal·loromànica», dins Miscel·lània Badia i Margarit, volum 2, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàgs. 37-87.


Casanova, E. (1989), «Gramàtica històrica i història de la llengua. A propòsit de l’evolució de la desinència de 1a persona del present d’indicatiu», dins Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), vol. viii. Àrea 7. Història de la llengua, Institut de Filologia Valenciana, València, pàgs. 343-357.

Coromines, J. (1971 [1953]), «Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara», dins Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona, pàgs. 183-216.

Costa i Costa, J. J. (1987), «Subjuntius presents en -i, -a i ´-ia, al català septen-trional», un segle enrera, dins Miscel·lània Badia i Margarit, volum 6, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, pàgs. 189-201.

Diéguez Seguí, M. À. (2001), El llibre de Cort de Justícia de València (1279-1321). Estudi lingüístic, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Alacant/Barcelona.

Duarte i Montserrat, C. i Alsina i Keith, À. (1984), Gramàtica històrica del ca-talà, vol. i, Curial, Barcelona.

Duarte i Montserrat, C. i Alsina i Keith, À. (1986), Gramàtica històrica del ca-talà, vol. ii, Curial, Barcelona.

Farreny i Sistac, M. D. (1986), Processos de crims del segle xiv a Lleida: Transcripció i estudi lingüístic, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida.

Fouché, P. (1924), Phonetique historique du Roussillonnais, Privat, Tolosa.Fouché, P. (1924), Morphologie historique du Roussillonnais, Privat, Tolosa.Gulsoy, J. (1993), Estudis de gramàtica històrica, Institut Universitari de Filologia

Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València/Barcelona.Luna-Batlle, X. (2002), «El present de subjuntiu en -o- en el català central», Llengua

i Literatura, núm. 13, pàgs. 93-111.Maneikis Kniazzeh, C. S. i Neugaard, E. J. (1977), Vides de sants rosselloneses,

vol. i, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona.Martí i Castell, J. (2002), Estudi lingüístic dels Usatges de Barcelona, Publicacions

de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.Martínez i Taberner, C. (2000), La llengua catalana a Mallorca al segle xviii i pri-

mer terç del segle xix, Universitat de les Illes Balears/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Palma/Barcelona.

Moll, F. de B. (2006), Gramàtica històrica catalana, edició corregida i anotada per Joaquim Martí Mestre amb la col·laboració de Jesús Jiménez, Universitat de València, València.

Perea, M. P. (1999), Compleció i ordenació de La flexió verbal en els dialectes catalans d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, vol. i i ii, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

Pérez Saldanya, M. (1998), Del llatí al català: morfosintaxi verbal històrica, Univer-sitat de València, València.

Rabella i Ribas, J. A. (1998), Un matrimoni desavingut i un gat metzinat. Procés criminal barceloní del segle xvi, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barce-lona.


Riegel, M.; Pellat, J.-C. i Rioul, R. (1994), Grammaire méthodique du français, Presses Universitaires de France, París, pàgs. 245-248.

Schimd, B. (1988), Les «traduccions valencianes» del Blaquerna (València 1521) i de la Scala Dei (Barcelona 1523). Estudi lingüístic, Curial/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

Veny, J. (1971), «Regiment de preservació de pestilència» de Jacme d’Agramont (s. xiv), Diputació de Tarragona, Tarragona.

Veny, J. (199812), Els parlars catalans, Moll, Palma.

Au cœur de l’onomastique : entre lexique et discours.

Hommage à Josep MoranXavier Ravier

Universitat de Toulouse-Le Mirail

Le toponyme et l’anthroponyme sont inscrits dans la réalité linguistique. Mais cela ne signifie pas qu’ils seraient pour autant cantonnés dans quelque recoin de l’activité langagière. Je citerai à ce propos Catherine Fuchs, laquelle, dans un bel article de vulgarisation scientifique, rappelle des choses essentielles, écrivant ce que voici :

« Loin de refléter passivement le monde, les langues sont en effet des sys-tèmes qui en construisent des représentations diversifiées : elles disposent de procédés extrêmement variés, non seulement pour désigner certaines réalités (spectre des couleurs, types de neiges, espèces de végétaux, sortes d’aliments, etc.), mais aussi pour exprimer des notions plus abstraites, comme par exemple tout ce qui a trait à l’espace ou au temps1. »

Dans une telle perspective, l’onomastique ne saurait être considérée uni-quement comme une investigation sur l’origine des noms de lieux ou de per-sonnes — ce qu’elle a été pendant longtemps, nous le savons tous ici : elle est en droit de revendiquer une place de plein exercice dans les sciences du lan-gage. Comme pour toutes les autres manifestations du parler, elle mérite d’être prise en considération d’un point de vue, disons « maximaliste » et donc rien ne justifie qu’on en fasse, comme cela a été la cas en France comme ailleurs, une « discipline auxiliaire » — on se demande d’ailleurs « auxiliaire de quoi ». On doit à l’onomastique les mêmes égards que ceux qu’on accorde à tous les autres aspects de l’activité verbale.

Et quand je parle d’activité verbale, j’entends me placer sous le signe de la dualité langue / discours, celle-là même dont s’était réclamé Wilhelm von Hum-boldt, en allemand Sprache / Rede. Le toponyme et l’anthroponyme ont le même statut que les autres êtres langagiers que l’on appelle des mots, de telle

1 Fuchs, Catherine, « Les langues au carrefour de la cognition », Encyclopaedia Universialis, www.universalis.fr.

XAVIEr rAVIEr50

façon, comme l’écrit Humboldt, que « si le mot ne constitue pas la langue à lui seul, il en est l’élément le plus important, puisqu’il est à la langue ce que l’in-dividu est au monde de la vie. » Chaque élément de l’onomastique s’inscrit donc dans un parcours qui va de la langue au discours : cette idée, à mes yeux essentielle, je vais essayer de la scruter aussi loin qu’il me sera possible de le faire dans l’espoir de rendre à notre éminent collègue Josep Moran l’hommage qui lui est dû. J’emprunte d’autant plus volontiers cette voie que dans les tra-vaux de celui autour de qui nous sommes aujourd’hui réunis, la réflexion sur l’être même du toponyme et de l’anthroponyme a tenu une place significative et importante.

Pour entrer dans le vif de mon sujet, je vais, si vous le voulez bien, prendre un exemple dans la toponymie de la Haute-Bigorre et le soumettre à une ana-lyse linguistique aussi rigoureuse que possible et conforme à celle que tout onomasticien est appelé à faire ; après quoi, nous aurons à nous demander si cette analyse, oui ou non, épuise la question ; si la réponse est négative ou hésitante, il faudra voir alors de quel côté orienter la réflexion.

Donc, nous avons en Haute-Bigorre, comme désignatif d’un amas de gros rochers, un terme mardèr [mardη], dont il existe une variante phonétique mer-dèr [merdη]. Celle-ci, je le signale sans plus attendre, n’a rien avoir avec mèrda [m−ηrda], le nom archiconnu de la matière fécale.

Cet élément intervient comme formant de désignatifs dans lesquels, associé au continuateur de castellum, castèth [kastηt], il joue le rôle de détermi-nant : d’où castèth-merdèr [kastηt merdη]. Quand à castèth, on le trouve aussi dans castèth-verd [kastηt ̀ berd], castèth-crobit [kastηt krubit], respective-ment « château vert » et « château couvert », c’est-à-dire pour ce second, qui peut servir en montagne d’abri aux bêtes et aux personnes. Il est bien connu que le successeur de castellum dans les langues romanes a été souvent appliqué à des oronymes dont la forme rappelle plus ou moins celle d’un château. Pour ce qui est de la locution gasconne castèth-mardèr ou castèth-merdèr, nous n’allons pas tarder à nous apercevoir qu’elle est en réalité un composé tautologique.

Il se trouve, pour le bonheur des onomasticiens, que notre collègue Paul Fabre s’est naguère livré à une étude très sérieuse et convaincante de l’élément mardèr, merdèr dans son livre L’affluence hydronymique de la rive droite du Rhône. Essai de micro-hydronymie (1980)2. L’auteur s’occupe en premier lieu de la base hydronymique préindo-européenne *mar-, *mer-, porteuse, comme on le sait, d’un élargissement constitué par l’occlusive dentale [d], d’où *mard-, *merd-.

2 Fabre, 1980, p. 146-151.

AU CŒUR DE L’ONOMASTIQUE : ENTRE LEXIQUE ET DISCOURS 51

Le lecteur est dès lors mis en garde contre un recours unilatéral à un étymon merda s’agisant des formations concernées, telles que Merdanson, Merdaric, Merderie, etc. On le sait, ces noms de ruisseaux ou de rivières avaient été uni-latéralement rattachés par Dauzat, Deslandes3 et d’autres à ladite base ; notre collègue, avec à-propos et prudence, déclare que l’on ne saurait prétendre qu’aucun de ces hydronymes « ne puisse dériver de merda », mais il ajoute aussitôt :

Nous observerons seulement que tous les cours d’eau qui portent ces noms ne sont pas nécessairement chargés d’immondices et de détritus : certains sont même « d’une limpidité remarquable »4.

Un peu plus loin nous lisons :

... ces ruisseaux ont des caractères presque constants : ils coulent sur des bancs rocheux, ils sont courts et sont de nature torrentielle. Leur caractéristique com-mune, plutôt qua la saleté, serait leur assiette pierreuse, et on peut raisonnable-ment penser que la dénomination commune vient du dénominateur commun. À quel thème ce dénominateur commun est-il emprunté ?5

La réponse à la question posée va justement être facilitée par la donnée « assiette pierreuse » mise en lumière par l’auteur, qui poursuit :

Le Trésor du Félibrige connaît occ. merlon « dent de pierre qui sépare deux deux créneaux ; banc de pierre ». Alibert cite merlet « créneau » et Levy merlet « mer-lon » que Littré définit : « terme de fortification. La partie du parapet qui est entre deux créneaux ou deux embrasures »6.

Après avoir rappelé l’explication traditionelle de ces termes à partir du nom du merle, explication fondée sur le fait que, comme cela est dit dans le Robert, « on voit quelquefois ces oiseaux assis en file sur les murs », et après avoir aussi fait mention d’exemples proprement onomastiques, Fabre observe :

3 Dauzat, Deslandes, 1978, article Merdans, p. 65-66.4 Fabre, 1980, p. 148, où est reprise une expression de Charles Camproux.5 Fabre, 1980, ibid.6 Fabre, 1980, p. 149.

XAVIEr rAVIEr52

Remarquons néanmoins ceci qui nous semble intéressant : des hydronymes aux toponymes, en passant par le lexique technique des fortifications, le dénomina-teur commun est resté : la pierre7.

Dans les lignes qui suivent, il est fait état de toponymes dans lesquels la base *merl-, mais aussi la base *merd-, sont mises en œuvre dans des contextes et avec des valeurs oronymiques incontestables : Peyre Merle, Truc del Merle, Merderit. Sont cités aussi le Merderis, hauteur ardéchoise de 1300 mètres, et même le pic béarnais de Merdanson (1543 m). Des exemples sont également fournis d’emplois hydronymiques du thèmes lexical qui nous occupe8.

À mon sens, les données pyrénéennes relèvent exactement de la même problématique pour ce qui est de l’oronymie proprement dite. Notre auteur cite mardè dont le contexte oronymique, dans la locution castèth mardèr [kas∍tt mar∍d], montre bien que la base lexicale de cette forme est la même que celle que met en valeur Fabre pour la zone de la rive droite rhodanienne ; bien plus, la variante vocalique de la première syllabe de merdà prouve que dans le lexème en question, le doublet [e] ~ [a] du radical était également connu des parlers aquitano-pyrénéens prélatins.

Cette base est aussi attestée en Bigorre avec une valeur hydronymique. Qu’il me suffise de citer le Mardaing [mar∍de), mar∍da)], petite rivière venue des hauteurs des environs de Lourdes et qui suit son cours dans la plaine de Tarbes. Très présent dans la micro-toponymie catalane.

La dualité mar- / mard- se retrouve dans les noms du bélier tels qu’ils se sont fixés en plusieurs parties du domaine roman. Il n’est pas sans intérêt de voir ce que dit à ce sujet le few. L’article concerné est présenté sous l’entrée « *marr- (iber.) widder. »9. On note que dès le départ, les regards du rédacteur se sont tournés vers les formes linguistiques prélatines de la péninsule Ibé-rique : on est donc devant un présupposé qui, comme nous allons le voir, reste très présent dans la rédaction. Je cite en traduction française quelques lignes de la récapitulation placée en fin d’article, comme il est d’usage dans l’ouvrage, laquelle vient après une très riche liste d’attestations et de formes, parmi les-quelles celles qui présentent l’élargissement en rd- de rr, question dont nous occuperons dans un instant :

7 Fabre, 1980, ibid.8 V. aussi Fabre, 1980, p. 150-151, les explications relatives à la base *mal- et à ses rencontres

avec *merd- / merl-.9 FEW, Wartburg, Walter von (1922 i s.), Französisches Etymologisches Wörterbuch, Bonn, Basilea.


La forme du thème marr- porte à croire qu’à l’origine il s’est agi d’un cri ; en tout cas, ce thème est de manière certaine apparenté à celui de sens équivalent berr-... , lequel est une imitation du bêlement du mouton. Pour cette raison et pour ce qui est de marr, il pourrait s’agir d’une variante plus récente de berr, à la faveur de laquelle le -a-, sous l’effet du -rr- subséquent, aurait pris un timbre grave. Ce changement, comme celui de b > m, est propre à l’ibéro-basque, si bien qu’une origine ibérique de cette famille de mots est très concevable. Effecti-vement, barro aussi bien que marro sont cités en basque, de plus ils sont des dérivés de marret sont implantés dans la péninsule, y compris le Portugal et la Galice.

L’esprit de ces lignes est parfaitement clair : les faits sont appréciés par rapport au concept d’ibéro-basque, dont on sait maintenant qu’il n’est plus re-cevable au moins dans la façon dont Schuchardt et d’autres l’avaient formulé. Rien n’exclut qu’il y ait eu des échanges entre l’ibère et le basque, mais le pre-mier n’a jamais été l’antécédent immédiat du second. Par ailleurs, le statut du passage de [e] à [a] doit être relativisé : les gasconnisants ont souvent observé que le [rr] (r fort), dans l’idiome, favorise la présence à son contact de voyelles plutôt ouvertes — ce qui se vérifie dans la fameuse prothèse vocalique de a devant r fort initial, soit par ex. arrasar [arraza] vs rasar [rraza] « raser » ; inversement, en basque où le même type de processus existe, on a [e] au lieu du [a] dont est crédité le prétendu ibéro-basque : eŕota [errota] « roue », < lat. rota. Par ailleurs, dans les formes ibériques aussi bien qu’aquitaines, le groupe graphique mar n’apparaît pas ; quant au groupe ber, au moins en aquitain, il entre dans des contextes qui n’ont rien à voir avec celui des vocables que nous étudions aujourd’hui ; enfin, le dimorphisme *marr- / *mard- relève du même processus d’élargissement déjà signalé par Paul Fabre et dont j’ai traité à pro-pos des noms d’Oloron et de Lourdes dans ma contribution au n° 51-2009 de la Nouvelle Revue d’Onomastique10.

Mais les considérations que je viens de faire préludent en fait à l’évocation d’un problème que l’on ne saurait éviter de poser concernant les bases dont il est présentement question. En effet, face à la similitude des formants mis en œuvre d’une part dans l’oronymie et la toponymie, d’autre part pour les noms d’un animal qui a tenu une grande place dans la vie des éleveurs de nos mon-tagnes, ne serait-on pas en présence d’un seul et même ensemble lexical, à l’intérieur duquel la dualité sémantique fondamentale qu’ils présentent résul-

10 Ravier, 2009.

XAVIEr rAVIEr54

terait tout simplement de la rencontre, de la cohabitation et de l’interaction des éléments terminologiques en tant que tels ? Et, par exemple, le mardan, comme nom du bélier, n’aurait-il pas à voir avec le Mardaing, désignatif d’un cours d’eau ? De la même façon, le mardè signalé par Camelat ne devrait-il pas être lui aussi examiné dans ses rapports possibles avec le nom de l’animal ? Je vous dis sans plus attendre que ma réponse à ces questions, que je ne suis sans doute pas pas le seul à me poser, est « oui. »

Comment donc justifier ce point de vue ? Pour y parvenir, quelques données sémantiques, renvoyant les unes aux autres ou découlant les unes des autres, doivent être mises au premier plan. D’abord ce que Paul Fabre appelle « le dé-nominateur commun ... pierre », qu’il s’agisse du lit des cours d’eau ou des modes de constructions ; à ce sème s’ajoute celui « d’eau courante », une eau caractérisée aussi par son impétuosité sur les pentes et le vacarme qu’elle fait, tout cela étant lié normalement à un sème « force ». Or, ces éléments se re-trouvent tels quels avec le bélier : force consistant dans la capacité génésique de l’animal, exprimée par les beuglements de la bête, ces derniers se trouvant par-ticulièrement rendus présent dans la langue par des vocables qui, à partir juste-ment de la base marr-, nous rappellent que le mâle des brebis est loin d’être un silencieux : esmerròc [esmerrk] « mugissement, bramement, hurlement », es-marrocar [esmarruka], etc. Ces vocables ont même été employés pour les êtres humains : je me souviens que lorsque nous ne nous tenions pas bien, nos parents nous traitaient de màrros ; il en allait de même dans le blason populaire, et ce avec un choix dans les valeurs sémantiques disponibles aboutissant à des em-plois nettement dépréciatifs : le few, qui tient cette information du dictionnaire de Palay, rappelle que les gens de la vallée d’Ossau traitaient ceux de la plaine béarnaise de mardans, c’est-à-dire de « lourds, pesants, massifs », valeur dont il a été déjà question à propos du mardè de Camelat. Le few donne d’ailleurs une liste de ces valeurs de sens renvoyant à ce qui est rude, fruste : en plus de « lourd, pesant, massif », sont pris en compte « résistant, brutal, peu dégourdi, peu agile »11. Nous n’irons pas ici jusqu’aux possibles connotations péjoratives : nous définirons castét mardè comme un « gros rocher » et merdà, visiblement tenu pour un adjectif, comme « massif, pesant, ro buste »12.

11 Palay, 1961, article mardâ, -ne, p. 644.12 Le FEW dresse également la liste des dérivés reposant sur la forme élargie de la base MARR, soit

MARD- : ceux-ci correspondent à autant d’élargissements sémantiques, si bien qu’à côté des noms pro-prement dits des animaux concernés, le radical long est également mis à contribution pour traduire le facteur sonore, par ex. le mugissement des torrents identifié à celui du bélier (il en est question dans le texte principal de la contribution ; signalons aussi que pour le nom du bélier lui-même, nous retrouvons en Bigorre même mardan à côté de marro).


Compte tenu de ce que je viens d’exposer, comment finalement se repré-senter ce qui a pu se passer pour tout ce matériel lexical prélatin ? Rappelons tout d’abord que J. Hubschmid considérait *berr- et *marr- comme indépen-dants l’un de l’autre du point de vue étymologique : je pense qu’il avait rai-son13. Je suis même tenté d’aller plus loin et d’affirmer que *marr- pourrait être aussi ancien que *berr-. Il s’ensuit que le rattachement de mardè à mardan de-vient alors bien plus plausible : le bélier est crédité à la fois de la solidité du rocher et de l’impétuosité d’un torrent. Bref, des processus de métaphorisation qui pourraient finalement remonter très loin dans le temps, peut-être s’être mis en route à l’époque où les Pyrénées ne connaissaient que leur langue autoch-tone antécédente, une forme de l’aquitain, avec la possibilité d’une présence de quelques traits imputables à l’ibère dont le domaine était quasiment contigu14. Ses locuteurs devaient être aussi capables que nous de générer des images prises en charge par le langage, cette aptitude permettant normalement le pas-sage d’un secteur lexico-sémantique à un autre : s’il n’en avait pas été ainsi, aucune parlure n’aurait fait son apparition.

Le schéma ci-après est un essai de synthèse des explications que je viens de donner :

*marr-, *mard-

« eau courante matière pierreuse »

« impétuosité, force, bruit » « masse, solidité, poids »

mardan, mardanh màrro mardèr

[marde)n, marda)] [marru] [marrde)]« bélier », « torrent » « bélier » « gros rocher,> « rivière, ruisseau » rocher imposant »

13 Hubschmid, 1965, VII, 14, p. 93.14 Pour la possibilité ici évoquée, v. Beltrán Lloris, Francisco, 1999-2001 : ce travail récent, même

s’il concerne le territoire nord-hispanique (zone pyrénéenne), nous en dit beaucoup sur la manière dont certains matériaux trouvés par les archéologues peuvent nous renseigner sur les mouvements de popu-lations et de langages aux époques antérieures à la romanisation.

XAVIEr rAVIEr56

Note. Dans une aire des Pyrénées béarnaises (points ALG 692 Agnos, 692 SBedous, 692 SO Arrette et 693 NO), les enquêteurs de l’ALG ont recueilli exclusivement mar [maR] pour le nom du bélier : cette forme réduite à son radical semble montrer que la situation que nous décrivons a commencé à se mettre en place très anciennement et que l’aire concernée a purement et simplement hérité du mot prélatin sans le doter de suffixes, à l’inverse de ce qui a lieu partout ailleurs en Gascogne. Observer aussi qu’à Arrens même (695 O), le nom de l’animal est mardan [marde), marze)] et ce dans une aire acquise au dérivé marret [marret].

Quelques remarques au sujet de ce schéma. D’une part, peut-être aurait-il fallu relier la zone de droite « masse, solidité, poids » à celle de gauche, le bé-lier s’imposant aussi aux brebis par sa corpulence qui contribue à faire de lui le chef du troupeau. D’autre part, et ce point me paraît plus important, la rela-tion entre ce qui a trait à l’aspect purement « géologique » et ce qui intéresse la vie animale ne fonctionnerait-elle pas aussi d’une manière biunivoque ou bilatérale, si bien que mardèr pourrait aussi être interprété comme « rocher sous lequel s’abritent les béliers, rocher des béliers », question qui m’est venue à l’esprit à propos de castèt crobit, littéralement « château couvert », à savoir « rocher en forme d’auvent, d’abri ». Bref, l’événement langagier à la faveur duquel la pierre et l’eau se sont rencontrées avec la vie animale, et qui l’ont fait jusqu’à créer une nouvelle configuration dans l’ordre du sens, a finalement consisté en la rencontre de faits qui, au lieu de s’exclure mutuellement, sont entrée dans une relation que les philosophes qualifieraient de dialectique, c’est-à-dire et par définition l’un de ces processus eux aussi ouverts qui ont tenu une place considérable dans la genèse et l’histoire des langues. J’irai même jusqu’à dire que l’ensemble constitué par les valeurs sémantiques prises par les formes dérivées de *marret *mard- se présente comme une « unité duale », expression certes contradictoire mais qui est la définition même d’un processus dialec-tique : autrement dit, un jeu dans lequels des oppositions ou des différences constitutives sont dépassées et se résolvent en une tierce conformation, admise sans problème par les sujets parlants. Faut-il penser ici à quelque chose qui aurait à voir avec la fameuse Aufhebung hégélienne ?

Venons maintenant à la métaphorisation et à la métaphore : ces termes, les ono-masticiens ont eux aussi le devoir de ne pas oublier la place qui est la leur. Sur ce point et pour lancer la réflexion, rien de mieux que de citer Paul Ricœur, sous la plume de qui je relève un propos susceptible de nous intéresser à plusieurs titres :

L’étude sémantique de la métaphore contient à cet égard une seconde suggestion. Le jeu de la ressemblance, que nous avons tenu dans les limites strictes d’une si-


tuation de discours, consiste, avons-nous vu, dans l’instauration d’une proximité entre des significations jusque-là « éloignées ». « Voir le semblable », disions-nous avec Aristote, c’est bien « métaphoriser ». Comment cette proximité dans le sens ne serait-elle pas en même temps une proximité dans les choses mêmes ?15

Les matériaux nord-pyrénéens vont nous aider à y voir clair sur ce qui se passe vraiment quand un mot quitte le lexique commun pour entrer dans le lexique relativement contraint de la toponymie, processus à la faveur duquel s’exerce le « voir le semblable » d’Aristote cité par Ricœur. De plus, quelques lignes de Leroi-Gourhan pourront également nous aider à mieux comprendre ce qu’il en est vraiment. Les voici donc :

Le comportement figuratif est indissociable du langage, il relève de la même apitude de l’homme à réfléchir la réalité dans des symboles verbaux, gestuels ou matérialisés par des figures. Si le le langage est lié à l’apparition de l’outil ma-nuel, la figuration ne peut être séparée de la source commune à partir de laquelle l’homme fabrique et figure16.

Dans la perspective que je viens de dire, j’ai cherché à repérer les motiva-tions des formes qui appartiennent à la toponymie de la vallée haut-bigour-dane d’Azun, laquelle débouche dans la vallée supérieure du Gave de Pau : j’en ai identifié une soixantaine, qui mettent à contribution une gamme très ou-verte des réalités très diverses de la vie des gens de la Vallée d’Azun. Il n’est évidemment pas possible de se livrer ici à un commentaire exhaustif. J’ai donc choisi quatre exemples qui m’ont paru particulièrement représentatifs. Ils vont nous permettre de voir que l’agent métaphorisant est parfois un fait très parti-culier lié à l’activité humaine (v. le dernier des quatre).

1) outcha « huche » Cam. : « Huche. Rocher en forme de huche à pain, de coffre ». Le lexique de l’ameublement, notamment celui des meubles de la cui-sine, ce qui est ici le cas, est très souvent sollicité dans l’onomastique : càcou, cayèra, coumét, espouna, setina, taula ; il en va de même pour le lexique de la construction, en particulier pour ce qui est de la charpente des toits : v. tala-bént, tràbia, trau. Le fait n’est évidemment pas propre aux Pyrénées.

15 Ricœur, 1975, p. 290.16 Leroi-Gourhan, 1965, p. 206.

XAVIEr rAVIEr58

2) henna « femme ». La figure de la femme apparaît à deux reprises dans le Glossaire de Camélat : d’une part à l’article henna « femme », où ce vocable, dans son emploi toponymique, désigne un rocher dont la forme rappelle celle d’une femme accroupie ; d’autre part à l’article poùrga, dans lequel il est fait état d’un dérivé pourgadou, nom donné à des rochers dont l’aspect fait penser à l’attitude d’une femme qui s’emploie à arracher des herbes inutiles ou nui-sibles, par exemple au jardin.

Dans les deux exemples que nous venons de voir et pour reprendre la for-mulation de Ricœur, « l’instauration d’une proximité entre des significations jusque-là “éloignées” » fonctionne à plein régime ; alors que dans le premier cas, la métaphorisation met en présence deux objets auxquels est attribué une forme identique et donc aide à leur interchangeabilité, dans le second le « voir le semblable » est dit du mouvement ou de ce qui résulte du mouvement dans l’attitude prise par le corps humain : ce paramètre montre que le « faire image » implique tout un discours antécédent ou concomitant ; ainsi, on voit que les éléments onomastiques sont liés en profondeur à la dynamique langagière en tant que celle-ci est un mouvement jamais arrêté, jamais au point mort.

3) camatèrra. Endroit où il faut enjamber. Avec cette forme, nous sommes en présence d’une donnée qui implique l’histoire de la langue par rapport à l’his-toire globale. Ce mot, qui signifie littéralement « jambe à terre » et qui est au départ une locution adverbiale, j’ai eu la chance d’avoir à m’occuper de lui lorsque, en compagnie de Benoît Cursente, je préparais l’édition du Cartulaire de Bigorre, paru en 200517. Le mot prend place dans l’expression de camaterra en sus, portée par la pièce LXXI du document, censier rédigé peu avant 1238 ; dans l’un des articles de la pièce, on lit :

Lorde a. XXIX. casaus que son censaus que deuen dar ciuade, a cada, .II. trossas de palha e ciuade e gallina a Nadau e agnet a Pascha e qui busques a Nadau e a Pascha e junc de Pentecoste a Sent Johan totz disaptes e arene que deuen poyar de camaterra en sus can lo segner bolera obrar e palha lo prumier vespre que lo coms entrara.

[Lourdes a vingt-neuf casaux qui sont astreints au cens : ils doivent donner cha-cun deux bottes de paille et de l’avoine et une poule à la Noël, un agneau à Pâques et des bûches à la Noêl et à Pâques, du jonc de la Pentecôte à la Saint-Jean tous les samedis, du sable qu’ils doivent monter « jambe à terre » vers le

17 Ravier, Cursente, 2005, pièce LXXI, p. 104.


haut (i.e « au château de Lourdes ») quand le seigneur voudra faire bâtir et de la paille le premier soir où le seigneur entrera.]

Comme le montre cet extrait, il s’agit de l’entretien de la forteresse comtale et le transport du sable se faisait donc à dos d’homme, ce qui ne devait pas être une partie de plaisir compte tenu de la disposition des lieux.

S’agissant de la locution telle qu’elle a été relevée, on voit que son séman-tisme, en s’adaptant aux nécessités de la vie montagnarde, s’est spécialisé : je pense que l’explication « endroit où il faut enjamber » s’applique aux endroits où l’on est obligé à descendre d’une monture. Le Levy donne justement le verbe cambaterrar avec la valeur « mettre pied à terre, descendre de cheval » : cam-batterrar est un simple dénominatif de camba a terra, dont le premier compo-sant n’a pas connu la réduction gasconne du groupe [mb] à [m] simple.

On le voit bien, la lexicalisation forte que connaît la locution dès l’époque médiévale n’a pas fait obstacle à son entrée dans le thesaurus onomastique, le procès métaphorique ayant ici conservé toute sa vigueur et laissé le « être le même » aristotélicien jouer au maximum.

4) heresa-mil. Terme emprunté à la langue des meuniers : roche qu’il faut fran-chir doucement, avec précaution, comme la meule enlève doucement l’enve-loppe au grain de millet.

Quelques explications préalables, d’ordre morphologique et sémantique, sont nécessaires. Le second composant de cette forme tel qu’il est normalement atten-du devrait être [mil], avec l mouillé ; or, la prononciation actuelle fait soupçonner une dépalatalisation, soit [mil]. Une réalisation [mī] (avec i long) de ce mot a été relevée par moi-même à Arrens à l’occasion de l’enquête complémentaire de l’alg. Tout cela tendrait à montrer que le vocable en question aurait évolué non seulement vers un dévoisement, mais aussi vers une perte pure et simple de la liquide. Il faut aussi savoir qu’à l’époque de mon investigation, le millet n’était plus cultivé à Arrens18. De toutes les façons, l’existence antérieure de [mil], puis [mil] ne fait aucun doute et c’est bien au millet que le maïs à succédé, sous le nom de milhòc [milɔk]. On constate aussi que dans son explication, Camelat parle de la meule qui « enlève doucement l’enveloppe au grain de millet. »

Quant à heresa, une élève de Rohlfs, Lotte Paret, qui avait écrit une thèse sur le parler d’Arrens, définissait ce substantif « débris de farine et son mêlés » et renvoyait à Mistral, lequel cite frèso, hrèso, lui attribuant parmi d’autres

18 ALG, IV, carte 1504.

XAVIEr rAVIEr60

valeurs, celle de « farine grossière »19 : bien sûr elle s’en remettait à l’étymon FRESA, part. passé de frendere « broyer, écraser », que le latin employait comme substantif au sens de « farine ». L’ensemble heresa-mil peut donc être compris comme quelque chose comme « résidus de la mouture du millet que la meule a séparés délicatement des grains »20. Le travail impeccable de la meule est donc le métaphorisant à partir duquel le toponyme va être appliqué à un pas-sage où il est nécessaire de ne pas vouloir passer en force, où le marcheur doit se comporter comme le moulin : jusqu’ici le « être le même » aristotélicien a fonctionné comme on l’attendait.

Mais je crois que l’on peut conduire la réflexion un peu plus loin.On sera peut-être surpris de ce que les sujets parlants soient allés jusqu’à

rechercher l’équivalence dont ils avaient besoin dans le mode de fonctionnement des moulins. Sur ce point, revenons au propos de Leroi-Gourhan. L’exemple qui nous occupe en ce moment me paraît relever de ce que cet auteur appelle « le comportement figuratif... indissociable du langage » : ici, nous sommes bien en présence de « la source commune à partir de laquelle l’homme fabrique et fi-gure. » Sous ce rapport, la locution heresa-mil est bien plus qu’une simple figure de langage, nous pouvons voir en elle, en reprenant l’expression de Leroi-Gou-rhan, un symbole verbal, à la faveur duquel ceux qui l’ont mis en œuvre ont créé un véritable ensemble représentationel et l’ont fait à des échelles suscep-tibles d’associer des parties très distinctes de leur milieu de vie, l’ouverture des espaces montagnards et la modeste surface d’un moulin à eau. Ces variations d’amplitude méritaient d’être soulignées.

J’entre dans la dernière phase de mon propos. Je le ferai en évoquant le comment et le pourquoi des processus dont je viens de parler.

Le comment, j’incline à le mettre en correspondance avec le « être le même » d’Aristote. En cette affaire, la motivation associe, comme nous l’avons vu, un terme ou une locution relevant du lexique ouvert à un objet ou une forme du monde extérieur, par exemple le vocable henna « femme » et un rocher d’une certaine forme. Dès que cette rencontre a eu lieu, la métaphore et la désigna-tion métaphorique ont été créés. Mais alors, quel est le véritable statut linguis-tique de cette désignation ?

Comme vous l’aurez peut-être remarqué, je n’ai pas eu recours aux vo-cables saussuriens de signifiant et de signifié dans l’affaire qui nous occupe en

19 TDF, article FRÈSO, HRÈSO, RÈSO, vol. I, p. 1182.20 Camelat, Gaston Febus (2000), Editorial Atlantica-Institut Occitan.


ce moment : il n’est pas inutile que je m’explique sur ce point. Beaucoup des mots que nous employons ne se rapportent qu’à des realia : il en est ainsi de noms d’outils, d’ustensiles, d’habitations, etc. On voit alors qu’un signifié vient très souvent recouvrir plusieurs objets d’une même catégorie mais qui se dis-tinguent les uns des autres par leur forme ou la matière dont ils sont faits — ou d’autres attributs ; cette pluralité reparaît avec les signifiants qui correspondent à ces signifiés. Un exemple particulièrement parlant est à cet égard fourni par les noms des ruches : en occitan gascon ou languedocien, le terme qui désigne cet objet entre dans une série de vocables dont vous trouverez la liste dans le tableau des formes et qui concerne une zone allant de l’Atlantique au Rhône, c’est-à-dire la Gascogne et le Languedoc, soit une portion significative du domaine linguis-tique occitan. Que s’est-il donc passé ? En raisonnant à partir de la célèbre dicho-tomie saussurienne signifiant / signifié « ruche », on est en droit d’affirmer que le signifiant mobilisé pour désigner la ruche, pour entrer dans la langue, a eu besoin d’une véritable cohorte de mots — ceux de la liste —, autrement dit il s’est divi-sé, diffracté, aboutissant ainsi à une pluralité lexicale sont chacun des compo-sants peut-être à bon droit appelé un nommant, terme et concept dont j’avais autrefois proposé l’emploi ; corrélativement, le signifié correspondant s’est divisé en nommés, mot que j’avais aussi essayé de mettre en circulation : beaucoup de ces nommés indiquent la matière dont est faite la ruche, par ex. rusca, bien connu aussi du catalan, palhassa, sa forme : cauna, cavén, bornac, qui tous trois ren-voient à l’idée de « creux, de cavité, etc. » Tout cela revient à dire que signifiant et signifié constituent des « idéalités », dans le sens philosophique et kantien du terme, face aux réalités immédiates, de premier plan, avec lesquelles les hommes ont sans cesse à conduire leurs travaux et leurs jours.

Dans une telle pespective, les toponymes, pour ne parler que d’eux, sont foncièrement des nommants, correspondant à des nommés ; cela n’enlève rien à leur valeur en tant qu’êtres de langage, bien au contraire : en efffet, les référents de ces mots, loin de se limiter à une ébauche intellectuelle généralisante, réu-nissent le lieu nommé en tant que tel et le nom qu’il a reçu. C’est ainsi que ce nom appartient pleinement à l’existence menée par les locuteurs dans les contrées qui sont les leurs. Pour nous représenter pleinement cette situation, souvenons-nous que Rilke, dans la neuvième Élégie duinésienne proclamait :

« irdish gewesen zu sein, scheint nicht widerrufbar »(avoir été de la terre ne paraît pas récusable)

Je n’hésite pas à appliquer aux gens d’Arrens ce propos de l’immense poète dont la lecture m’accompagne depuis mon adolescence.

XAVIEr rAVIEr62

La fixation d’un élément onomastique, en particulier pour ce qui est de la toponymie, est la marque même de l’accès au statut de nommant inséparable de son nommé, il est pour une part non négligeable le passage du générique au spécifique.

Le pourquoi

Le versant du pourquoi ? En écho au propos de Leroi-Gourhan, je dirais que le toponyme est un outil comme un autre. Du point de vue de la vie courante comme sur le plan des représentations, il est, si j’ose ainsi m’exprimer, la bous-sole verbale à l’aide de laquelle nos montagnards étaient capables de se retrou-ver sans la moindre erreur dans tous les recoins d’un paysage géographique complexe, la toponymie faisait partie de leur savoir, au même titre que les pratiques de l’agriculture, de l’élevage, etc. (« le savoir de ceux qui ne savaient rien ») ; quant à la qualifier d’outil, un mot de Heidegger semble nous y auto-riser pleinement : « penser est un travail des mains » ; si bien que parler ou même simplement penser, c’est un moyen à chaque instant disponible d’activer cet outil, de le manier. De plus, comme nous avons pu nous en rendre compte, la toponymie est ouverte directement à l’imaginaire : certaines dénominations le montrent parfaitement, tels heresa-mil dont nous avons parlé, mais aussi galàfre, mounye, toulibana, serbelhèra.

Depuis lontemps, je m’interroge précisément sur ce savoir de l’homme de la terre et dans la part de ce savoir, sur ce qui relève de l’imaginaire. Ce ques-tionnement a fini par m’amener à me demander si l’onomastique, notamment sous l’apect de la nomination des lieux, n’aurait pas des rapports plus profond qu’on ne l’imagine avec ce que l’on appelle les traditions orales. Parmi celles-ci, j’en choisirai une très présente dans la Haute-Bigorre : le récit mythologique auquel j’ai eu la joie de pouvoir consacrer un livre en 1986, justement sous le titre Le récit mythologique en Haute-Bigorre. Ne croyez pas que je me laisse ici emporter par quelque vanité d’auteur. Mais en travaillant sur le thème qui nous rassemble aujourd’hui, une idée s’est imposée à moi avec une prégnance, une vigueur qui me rejeunissent de plus de trente années. Je ne puis m’empê-cher de vous l’exposer : considérez que c’est un cadeau que je fais à tous nos amis de la SFO.

A) Dans la commune de Gèdre, quelques kilomètres avant Gavarnie, j’avais relevé une série de récits mettant en scène un héros-agriculteur, sorte de Triptolème local, du nom de Mulat-Barbe, qui aurait labouré et en-


semencé les plus hauts sommets de la localité avant que n’existe la neige. Quand celle-ci apparaît la première fois, il sent que sa vie s’achève et qu’un monde nouveau va remplacer celui qui aura été le sien. Ayant touché de ces mains cette matière nouvelle, il meurt. La tradition veut qu’il ait été inhumé à proximité de la cabane pastorale (bòrda) dite de Cumia-Sesqué et que l’herbe n’aurait jamais repoussé sur sa sépulture : ce bout de terre est donc un lieu en quelque sorte sacralisé, marqué d’un signe fort, chargé de sens.

B) Dans un autre récit de la même localité, il est rapporté qu’un taureau, par un passage sous la montagne et une grotte (dite de Monferrand), aurait gagné l’Espagne à l’époque où le sarrasin était sur pied et aurait mangé de cette céréale. Quelques jours après, revenant à Gèdre, il au-rait fait ses besoins devant la cabane Cumia Sesqué, celle à côté de la-quelle reposait le héros agriculteur Mulat-Barbe. Les grains contenues dans les excréments du taureau auraient fini par gemer et c’est ainsi que les gens de Gèdre auraient été mis en possession de cette céréale qui a beaucoup compté dans leur histoire.

Le fait le plus frappant ici est celui de l’identité qui avait fini par s’établir entre la sépulture du héros-agriculteur et l’origine d’une plante alimentaire de première importance pour nos montagnards. Les deux mythes se sont rencon-trés, ont établi entre eux une connexion : ce processus, à mon avis du point de vue des trajets de l’imaginaire, est visiblement du même type que ce qui s’est passé avec les bases *mar-, *mar-, dont les valeurs originelles, oronymique et hydronymique, se sont transportées dans le monde des êtres vivants. Il s’agit donc d’un processus commun au langage et à la représentation mythique, ins-crit au départ dans les profondeurs de l’inconscient collectif et ne demandant qu’à s’extérioriser. Que la chose se soit faite à la faveur d’une mutation séman-tique ou par référence à un lieu chargé de sens ne change rien à l’affaire : dans les deux cas, on est en présence d’éléments positivement marqués, dont on peut attendre la même efficience. Quant à l’extériorisation que j’ai déjà men-tionnée, elle est la raison elle-même de ce que l’on pourrait appeler — en y mettant bien sûr des nuances — « l’instabilité » des ensembles mythiques : celle-ci explique précisément leur propension à entrer en communication les uns avec les autres ; mais il y a toujours au moins une cause à ces mouvements, ce qui fait que la rencontre n’est pas un événement « gratuit » ou aléatoire, elle fait partie d’un inévitable devenir. Du fait de cette instabilité, le matériel ono-mastique aussi bien que les contenus de de la littérature orale sont préservés du risque de clôture sur eux-mêmes, ils gardent la capacité de se diversifier, ils

XAVIEr rAVIEr64

possèdent ainsi leur histoire propre : s’agissant de la notion de fixation topony-mique ou anthroponymique, on doit par conséquent prendre garde à ne pas l’assimiler à une glaciation, bien au contraire.

On peut même aller plus loin dans la réflexion, et le faire en posant que les faits que je viens d’évoquer sont au centre de ce qui advient lorsque l’imagi-naire se confie à la parole. Ce versant du problème a été autrefois magistrale-ment mis en lumière par Ernst Cassirer dans sa Philosophie der symbolischen Formen (Philosophie des formes symboliques). Je cite trois lignes du vol. 1 (Le langage), qui appartiennent à un développement sur la nature de l’instrument linguistique :

« On vérifie encore une fois ici que le langage, en tant que forme d’en-semble de l’esprit, se trouve à la frontière entre mythos et logos, et qu’il repré-sente par ailleurs le milieu et la médiation entre les visions théorique et esthé-tique du monde21. »

Cassirer en dit beaucoup par la référence qu’il fait à l’un des philosophèmes majeurs de notre tradition intellectuelle. Concernant ce qui nous occupe pré-sentement, il nous aide à comprendre que le récit de l’appropriation par un groupe humain d’une céréale —le sarrazin à Gèdre — et le passage de la base *mard- de l’oronymie et de l’hydronymie au lexique commun — s’inscrivent sans aucun doute dans la dynamique par laquelle le mythos et le logos vont sans cesse l’un au devant de l’autre. Intellectuellement parlant, voilà qui suffit à mettre plus haut qu’on ne le fait habituellement les données de l’onomastique, car elles constituent elles aussi ce que Cassirer, dans un autre ouvrage, consa-cré spécialement au discours mythologique, appelle des « donations idéelles de sens » : ce qui importe à leur sujet est de voir « comment elles « se complètent et se conditionnent mutuellement » : bref, le mouvement qui s’exerce au sein de la toponymie est de même nature que celui que connaît la production eth-no-littéraire et dont nous avons vu un exemple. Dans un cas comme dans l’autre on a à faire à la circulation qui s’établit nécessairement entre le langage et la représentation que le sujet parlant se fait du monde qui est le sien ; en d’autres termes, on voit ici la représentation s’imposer à nous à travers le lan-gage, par lui : c’est exactement ce que la pensée allemande appelle die Darstel-lung, vocable qui a tenu une grande place dans l’expression des temps roman-tiques et qu’un commentateur français de Humboldt définit comme « l’articulation et la mise en scène d’une idée dans une image, rôle dont la langue est de bout en

21 Cassirer, 1972 (traduction française), p. 269.


bout l’instigatrice22. » Rapportée aux recherches qui sont les nôtres, une telle conception nous incite fortement à soutenir que l’onomastique n’est donc pas une affaire de recherche sur la seule origine linguistique des toponymes ou des anthroponymes, elle constitue l’une des composantes majeures de notre patri-moine immatériel et demande une ouverture du champ des approches que l’on entend faire d’elle. Et n’ayons pas peur de dire que, finalement, elle doit faire elle aussi l’objet d’une vision tournée vers la totalité anthropologique. Les noms de lieux comme les noms de personnes sont inséparables de leur être : ainsi que le disait Héraclite au sujet du « dieu dont l’oracle est à Delphes », chaque topo-nyme, chaque anthroponyme « signifiee », fait signe : à ce titre, chacun d’eux est intimement lié à notre destin d’habitants du monde. Que Josep Moran me per-mette de lui offrir encore une fois ce que j’ai exposé ici et la conclusion que je viens d’en proposer : je salue en lui le savant, l’homme de cœur et d’action, qui par sa contribution au Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya vient encore une fois de montrer tout ce qui l’unit à la terre qui est la sienne.

Bibliographie de Xavier Ravier

A) Ouvrages

a) Sciences du langage, ethnolinguistique, ethnolittérature, philologie1965 Le poète-chansonnier Marcellin Castéran : présentation de son œuvre « Mayoraus

de Nistòs », Annales Faculté des Lettres et Sciences humaines de Tou louse, 1965. Cet ouvrage de 96 pages avait initialement consisté en une publi cation accueillie par la revue « Via Domitia », laquelle était l’une des sections des «Annales Faculté des Lettres et Sciences humaines de Toulouse».

1978 Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc occidental, vol. 1, Paris, Edi-tions du C.N.R.S., 1978.



1986 Le récit mythologique en Haute-Bigorre, Aix-en-Provence / Paris, Edi sud / Edi-tions du C.N.R.S., 1986.

1993 Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc occidental, vol. 4, Paris, C.N.R.S. Éditions, 1993.

22 Humboldt / Caussat, 1974, p. 425.

XAVIEr rAVIEr66

Rappel. Avant de prendre la responsabilité de l’Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc occidental et de me lancer dans le chantier de cet ouvrage, j’avais participé à l’élaboration de l’Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne de Jean Séguy : à ce titre, j’avais par mes enquêtes de terrain apporté la plus grosse partie de la documentation des volumes 4, 5 et 6, en même temps que pris part à la réflexion occasionnée par cette entreprise, ce qui fait que lorsque j’ai dû me charger de l’atlas languedocien occidental, j’étais déjà passé par ce qui peut être considéré comme un véritable noviciat scientifique (pour tout cela, v. l’avant-propos de Jean Séguy, Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne, vol. 4, Paris, Éditions du C.N.R.S., 1985 [2e édition], notamment les sections II, VIII et IX).

2005 Le Cartulaire de Bigorre (XIe-XIIIe siècle), édité par Xavier Ravier. En collabo-ration avec Benoît Cursente, Paris, Éditions du Comité des travaux histo-riques et scientifiques, Collection des Documents inédits de l’histoire de France, vol. 36, 2005.

En cosignature avec Jean Séguy

1959 Ravier, Xavier et Séguy, Jean, Chants folkloriques gascons de création locale récemment découverts dans les Pyrénées, 1e série, Via Domitia VI (Annales Fa-culté des Lettres et Sciences humaines de Toulouse, fascicule 4, année VIII, 1959).

1960 Ravier, Xavier et Séguy, Jean, Chants folkloriques gascons de création locale récemment découverts dans les Pyrénées, 2e série, Via Domitia VII (Annales Faculté des Lettres et Sciences humaines de Toulouse, fascicule 4, année IX, 1960).

1978 Ravier, Xavier et Séguy, Jean, Poèmes chantés des Pyrénées gasconnes, C.N.R.S., Centre régional de Publications de Toulouse-Pyrénées, 200 p., 1978.

N.B. L’ouvrage qui vient d’être mentionné est une nouvelle édition, sous un titre également nouveau et simplifié, de Chants folkloriques gascons de création locale récemment découverts dans les Pyrénées : v. ci-dessus 1959 et 1960. J’ai introduit dans ce livre, paru après la disparition de Jean Séguy, quelques té-moignages et données recueillis postérieurement à 1960 et procédé à quelques allègements souhaités par le comité de lecture : mais l’esprit, la conception et l’agencement ini tiaux du travail tel qu’il avait été publié en 1959 et 1960 ont été intégralement respectés.

b) Littérature occitane2000 Antonin Perbosc, L’Arada (« L’Arée »). Présentation et traduction par Xavier

Ravier, Institut occitan, coll. « Occitanes », Biarritz, Atlantica, 2000.


2000 Antonin Perbosc, Lo Libre del Campèstre (« Le Livre de la Nature »). Première partie : Remembrança. Présentation et traduction par Xavier Ravier. Deuxième partie : Invocacions. Présentation et traduction par Georges Passerat, Institut occitan, coll. « Occitanes », Biarritz, Atlantica, 2000.

c) Littérature françaiseFrançois-Paul Alibert, Terre d’Aude. Présenté et annoté par Xavier Ravier, coll. « Écri-

tures du Sud », Biarritz, Atlantica, 2001.

d) Œuvres poétiquesEn grande partie inédites. Toutefois : 1954 Paraulas entà tròç de prima (Paroles pour des morceaux de printemps), Tou-

louse, Institut d’études occitanes, collection « Messatges ». Texte occitan (gascon) et traduction française en regard.

N.B. Des pièces extraites de ce recueil figurent dans Andrée-Paule Lafont, An-thologie de la poésie occitane (Préface d’Aragon), Paris, 1962.

1998 V. rubrique suivante.

Recueils poétiques inédits (français)

Stations de l’amourRemembrementJours de parole

N.B. a) Des pièces extraites de ces trois recueils ont fait l’objet d’une publication liée à un colloque de poétique organisé en novembre 1996 par le Laboratoire de Recherches en Langues et Littératures Romanes de l’Université de Pau et des Pays de l’Adour, sous l’initulé « Pays de la langue, pays de la poésie ». Ce titre a été conservé pour les actes de ce colloque, parus en octobre 1998 : la transition entre les communications est assurée par 21 de mes textes poétiques, dont la publication a été pour moi une surprise émouvante.

b) Sept pièces, dont cinq extraites du recueil Remembrement, ont été publiées dans L’Esprit et les Lettres. Mélanges offerts à Georges Mailhos, Les Cahiers de Littératures, Toulouse, Presses Universitaires du Mirail, 1999, p. 395-400 : elles apparaisssent sous le titre « Poèmes offerts ».

c) D’eau, de terre, de parole, Tarbes, La Malle d’Aurore, 2004 (avec peintures et des-sins de C. Brunschwig et texte de présentation de René Trusses). Contient des textes

XAVIEr rAVIEr68

extraits des trois recueils susdits : Stations de l’amour, Remembrement, Jours de parole, ainsi que des pièces plus récentes.

Contributions à des ouvrages collectifs

1974 La poésie populaire chantée des Pyrénées gasconnes, dans « Les Pyrénées : de la montagne à l’homme », Toulouse, Privat, 1974, p. 459-492. Nouvelle édi-tion : 1984.

1981 «Le charivari en Languedoc occidental : dénominations et usages», dans Le charivari, ouvrage publié sous la responsabilité de Jacques Le Goff et Jean-Claude Schmitt, Paris et New York, École des Hautes Études en Sciences so-ciales et Mouton, «Civilisations et Sociétés 67», 1981, p. 411-428.

1991 Okzitanisch : Areallinguistik / Les aires linguistiques de l’occitan, Lexikon der Romanistischen Linguistik (L.R.L.), vol. V, 2, n° 347, p. 80-105, Tübingen, Max Niemeyer Verlag, 1991.

2000 Les Atlas linguistiques régionaux : une entreprise plurielle das son uncité (1950-1997), Histoire de la langue française 1945-2000, sous la direction de Gérald Antoine et Bernard Cerquiglini, Paris, CNRS Éditions, 2000, p. 981-1004 plus une planche h.t.

2002 Sur le lexique des esprits follets et autres lutins en Languedoc et en Gascogne, Hommage à Jacques Allières, Anglet, Atlantica, vol. 2 (Romania sans fron-tières), p. 539-552 plus une carte accompagnée d’indications sur son mode de lecture.

2002 Joë Bousquet : entre l’écriture du poème et l’écriture de l’essai, L’Essai : métamor-phoses d’un genre, Toulouse, Presses Universitaires du Mirail, coll. CRIBLES, 2002, p. 417-437.

N.B. Les contributions à des volumes de mélanges ou d’hommage se trouvent dans la section « Articles, colloques et congrès, contributions diverses ».

B) Rapports, articles, communications, contributions, divers

Rapports à des congrès ou colloques

1984 (1880). Quelques considérations sur les formes minimales de l’ethnotexte, rap-port présenté à la table ronde du C.N.R.S. « La recherche sur les ethnotextes. Ré flexions pour un programme », Université de Provence, 1980. Publication dans « La recherche sur les ethnotextes. Réflexions pour un programme », Pa-ris, Éditions du C.N.R.S., 1984, p. 35-49.


1986 (1983). La linguistique occitane aujourd’hui : l’étude de l’espace langagier, ses implications, ses prolongements, Rapport présenté à l’une des séances plénières du XVIIe Congrès international de Linguistique et Philologie romanes, Aix-en-Pro vence, août-septembre 1983. Actes du Congrès, Aix-en-Provence et Mar-seille, vol. VI (« Variation lingustique dans l’espace : dialectologie et onomas-tique »), 1986, p. 13-38.

Articles, colloques et congrès, contributions diverses

a) Sciences du langage. Philologie1957 « À propos de quelques microtoponymes de la région tarbaise et de leur significa-

tion », Via Domitia IV (Annales Faculté des Lettres et Sciences humaines de Tou-louse), fascicule 5, année VI, 1957, p. 83-99.

1959 (1957). « Traduction et annonations de l’Accord d’arbitrage de 1294 entre Tarbes, Bagnères et Ibos », Bigorre et France méridionale (Actes du XIIIe Con grès de la Fédération des Sociétés savantes Languedoc-Pyrénées-Gascogne), p. 95-107.

1959 (1957). « Un trait peu connu de la phonétique du gascon dans l’Accord d’arbi-trage de 1294 entre Tarbes, Bagnères et Ibos », XIIIe Congrès de la Fédération des Sociétés savantes Languedoc-Pyrénées-Gascogne, Tarbes, 1957 ; Actes (sous le titre Bigorre et France méridio nale), 1959, p. 91-94.

1961 « La chanson de la noyade de Brocas : contribution à la connaissance de la litté-rature orale de la Grande Lande de Gascogne », Via Domitia VIII (Annales Fa culté des Lettres et Sciences humaines de Toulouse), fascicule 4, année X, p. 61-79.

1963 « Le suffixe toponymique pyrénéen -un. Le problème de ses relations avec d’autres suffixes à caractéristique nasale de l’Ibéro-Aquitaine », Via Domitia X (Annales Faculté des Lettres et Sciences humaines de Toulouse), fascicule 5, an-née XII, 1963, p. 57-85.

1964 « L’Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne : le bilan de l’entre-prise et les réalisations en cours », Lo Gai Saber (Toulouse, Revue du Col lège d’Occitanie), n° 315, 1964, p. 431-438.

1965 (1962). « L’expression de l’orientation dans le domaine linguistique gascon », Xe Congrès international de Linguistique et Philologie romanes, Strasbourg, 1962. Actes : 1965, p. 1305-1323.

1965 « Le traitement du -n- palatal intervocalique dans certains toponymes de la Basse Bigorre », Revue internationale d’onomastique, 1, 1965, p. 41-48.

1965 « Le traitement des données négatives dans l’Atlas linguistique et ethnogra-phique de la Gascogne », Revue de Linguistique romane, 1965, tome 29, n°s 115-116, p. 262-274.

1967 « ¿Tres vasquismos en la toponimia medieval de Bigorra? », Real Sociedad Vas-congada de los Amigos del País, San Sebastián, XXIIIe année, 1967, Ca hiers 3-4.

XAVIEr rAVIEr70

1967 « Dénominations médiévales des terroirs de la plaine de Tarbes », XXIIe Con-grès de la Fédération des Sociétés académiques et savantes Languedoc-Pyré-nées-Gascogne-Adour, Bagnères-de-Bigorre, 1966. Actes : 1967, p. 53-56.

1970 « Ferdinand de Saussure et l’approche du fait linguistique », Annales du Centre régional de Documentation pédagogique de Toulouse, n° 1, avril 1970.

1971 « Flexion dite inchoative en languedocien ariégeois et fait dialectal », Via Domi tia XVI (Annales de l’Université de Toulouse-le Mirail), nouvelle série, fas-cicule 5, tome VII,1971, p. 15-29.

1971 « Sur le système du pronom dans certains énoncés gascons », Actes du XIIIe Congrès international de Linguistique et Philologie romanes, Québec, Université Laval, 1971, p. 349-359 [Distribution des Actes en Europe : L’École, 11, rue de Sèvres, 75006 Paris].

1973 (1971). « L’incidence maximale du fait dialectal », Colloque national du C.N.R.S. sur les Dialectes romans à la lumière des Atlas linguistiques régionaux, Univer-sité de Strasbourg, 1971. Actes : publiés sous le titre Les dialectes romans de France, Paris, Éditions du C.N.R.S., 1973, p. 43-59.

N.B. Cette communication allait de concert avec celle de Jean Séguy, « La fonction minimale du dialecte », Actes, p. 27-42.

1974 « Le discours sur les isolats pyrénéens et la situation linguistique du Pays de Barèges », Revue de Linguistique romane, 1974, tome 38 (Hommage à Pierre Gar dette), p. 420-428.

1976 « Jean Séguy et la traversée du langage gascon », Revue de Linguistique ro-mane, 1976, tome 40, p. 389-402.

1977 « Espace linguistique français, espace linguistique occitan », conférence pro-noncée à la VIIIème Biennale de la Langue française, Université de Moncton, Nouveau-Brunswick, Canada, août 1977. Publication dans Terminologies, Con-seil international de la Langue française, s. date., p. 29-44.

1978 « Observations sur l’isoglosse [ fajt ] / | [ fats ] dans les parlers languedociens occidentaux : problèmes phonétiques et phonologiques », Via Domitia (An-nales Faculté des Lettres et Sciences de Toulouse), nouvelle série, tome XIV. Numéro spécial : Hommage à Jean Séguy, tome II, 1978, p. 257-298.

1978 « Thomas Jefferson et la langue d’oc », Annales du Midi, Toulouse, Privat, tome 90, n° 136, p. 41-52. Nouvelle publication dans Annales du Midi. Langue et litté rature d’oc (Anthologie du centenaire 1889-1989), Toulouse, Privat, 1989, p. 85-96.

1978 « Toponymes en dunu(m) dans le domaine aquitano-gascon et configurations géo-dialectales modernes », Via Domitia XX-XXI (Annales Faculté des Lettres et Sciences de Toulouse), nouvelle série, fascicule 6, tome XIV), 1978, p. 83-99.

1982 « *Kalma et autres mots de substrat dans la région pyrénéenne occidentale : problèmes de linguistique prélatine », dans L’Onomastique comme témoin des langues disparues, Université de Dijon, 1982, p. 195-209.


1982 « Le thème lur “terre” dans le lexique gascon », Festschrift für Prof. Dr Johannes Hubschmid, Berne, 1982, p. 937-952.

1983 (1982). « Sur le traitement par la cartographie de certains matériaux linguis-tiques et ethnographiques du domaine occitan », Colloque Bilan et perspectives de la carto graphie linguistique en Europe, Aix-en-Provence, Université de Pro-vence, 1982. Publication dans Terminologie, idéologies, pratiques, ethnocarto-graphie en Eu rope, vol. IX, n° 1-4 (Numéro spécial), 1983, p. 243-257.

1985 (1980). « “Glisser” en occitan languedocien occidental : remarques sur la présen-tation cartographique d’un champ lexico-sémantique », XVIe Congrès interna-tional de Linguistique et Philologie romanes, Palma, 1980. Ac tes : Editorial Moll, Palma, 1985, p. 439-446.

1985 « Sur les plus anciens toponymes de la basse vallée de l’Arros », Cin quième et sixième journées des archéologues gersois (1983-1984). Actes : Auch,1985, p. 35-50.

1985 « Toponymes gascons en r final sensible », dans Symbolae Ludovico Mitxelena septuagenario oblatae, Université de Vitoria, 1985, p. 741-752.

1988 « Battage, dépiquage : la carte III, 698 de l’Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc occidental », dans Espaces romans. Études de dialectolo gie et de géolinguistique offertes à Gaston Tuaillon, E.L.L.U.G. / Université Stend hal-Grenoble III, 1988, p. 256-281.

1988 « Épigraphie, onomastique, linguistique : à propos d’un travail récent sur l’Aqui-taine antique », Annales du Midi, 1988, p. 101-107.

1988 (1986). « Imaginaire forestier, défrichement : sur la toponymie ancienne du site de la bastide de Marciac », Huitièmes journées internationales d’histoire, Centre culturel de l’abbaye de Flaran, septembre 1986, publié dans Toponymie et dé-frichements médiévaux et modernes en Europe occidentale et centrale / Flaran 8, Auch, 1988, p. 77-87.

1989 « Des choses aux mots, des mots au discours : pour une utilisation maximale des données des atlas linguistiques et ethnographiques », dans La Bretagne lin-guistique / Cahiers du Groupe de Recherche sur l’Economie linguistique de la Bretagne, vol. 5, année 1988-89, C.N.R.S. (U.A. 374) et Université de Bretagne occidentale, Brest, 1989, p. 79-97.

1989 (1987). « Sur les dénominations des jardins en gallo-roman méridional », Neu-vièmes journées internationales d’histoire, Centre culturel de l’abbaye de Fla-ran, sep tembre 1987, publié dans Jardins et vergers en Europe occidentale /Flaran 9, Auch, 1989, p. 269-280.

1991 « Les actes en occitan du Cartulaire de l’abbaye de Lézat », Mélanges de Langue et de Littérature occitanes en hommage à Pierre Bec, Centre d’Etudes supérieures de Civilisation médiévale, Université de Poitiers, 1991, p. 465-473.

1991 « Sur la phénoménologie du nom de lieu », Actas de las Ieras Jornadas de Onomástica, Toponimia / I Onomastika Jardunaldien Agiriak, Toponimia, Real

XAVIEr rAVIEr72

Aca demia de la Lengua Vasca / Euskaltzaindia, avril 1988. Publication : 1991, p. 283-290.

1993 « Atlas linguistiques, ethnographie et ethnolinguistique », Bollettino dell’At-lante linguistico mediterraneo, Studi in memoria di Carlo Battisti 1993, n° 29-35, p. 17-42, Fondazione Giorgio Cini, Pise, 1993 (distribué en 1996).

1995 « Dialectologie et analyse syntaxique : sur le complément prépositionnel en occitan », Estudis de Lingüística i Filologia oferts a Antoni M. Badia i Margarit, Depar tament de Filologia Catalana (Universitat de Barcelona), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, vol. II, p. 199-213.

1996 (1991). « Goudouli et le lexique », 9e Colloque de l’Académie des Langues dialec-tales de la Principauté de Monaco (1991), Actes : Monaco, 1996, p. 133-142.

1996 « Géolinguistique et toponymie : un exemple gallo-roman méridional », Nou-velle revue d’ono mastique (Société Française d’Onomastique), n° 27-28, 1996, p. 19-45.

1997 (1996). « Images d’un milieu de vie médiéval : les censiers féodaux de Lourdes », communica tion présentée au colloque Languedoc et langue d’oc, organisé par le groupe de recherches «Lectures médiévales», Université de Toulouse II et la Société d’Études médiévales, janvier 1996. Actes (numéro spécial de «Perspectives médiévales») : 1997, p. 181-196.

1997 « Des choses aux mots, des mots au discours : pour une utilisation maximale des données des atlas linguistiques et ethnographiques », Le Français moderne, 65e année, n° 1, 1997, p. 20-34 [reprise, avec modifications et dans une pré-sentation améliorée, de Des choses aux mots, des mots au discours : pour une utilisation maximale des données des atlas linguistiques et ethnographiques, La Bretagne linguistique / Ca hiers du Groupe de Recherche sur l’Economie lin-guistique de la Bretagne : v. référence ci-dessus, 1989].

1998 « Réflexions sur l’histoire de l’enquête dialectologique en domaine gallo-ro-man », com munication naguère présentée au colloque Terrain et théorie en linguistique, organisé par la section 34 (Représentations, langages, communi-cations) du C.N.R.S., Paris, septembre 1994. Cahiers d’Études romanes (nou-velle série), CerCLiD 10, Toulouse, 1998, p. 145-161.

1998 (parution effective : 1999). « Sur le lexique du peuplement en Gascogne et en Languedoc : les mots fondamenatux », Nouvelle Revue d’Onomastique (Société Française d’Onomastique), n° 31-32, p. 37-60.

1999 (parution effective : 2000). « Remarques sur la charte de Nizezius », Nouvelle Revue d’Onomastique (Société Française d’Onomastique), n° 33-34, p. 111-142.

2000 « Toponymie et souvenirs d’enfance », Xe Colloque des langues dialectales, Académie des Langues dialectales de la Principauté de Monaco, novembre 2000. Actes, p. 73-80.

2001 « La bastide de Marciac et son terroir d’après la toponymie », dans Mémoire et actualité des pays de Gascogne. Identités, espaces, cultures, aménagement du


territoire, 53e Congrès de la Fédération historique de Midi-Pyrénées, Auch, juin 2000. Actes, vol. 1, Auch, 2001, p. 156-166 (Actes constituant le Bulletin du 2e trimestre 2001 de la Société arrchéologique, historique, littéraire et scientifique du Gers).

2002 « Sur la toponymie d’une ville nouvelle : la bastide de Marciac (1298) », Actes du colloque Les toponymes de l’espace urbain, significations et enjeux, U.M.R. 6570, Aix-en-Provence (décembre 1998), p. 41-52 (parution des actes : 2001, Paris, L’Harmattan. Titre identique à l’intitulé du colloque).

2002 « Sur les registres linguistiques du Cartulaire de Bigorre », Langues et parlers pyrénéens, Bulletin Pyrénéen, n° 212, 2002, p. 399-410.

2002 « Sur la scripta du deuxième censier des “casaux” de Lourdes dans le Cartu-laire de Bigorre », Mélanges offerts à Jean-Louis Fossat, Cahiers d’Études ro-manes, nouvelles série, Université de Toulouse-Le Mirail, 2002, p. 297-308.

2001 (parution effective 2002). « Sur la toponymie des cartulaires de Saint-Mont (Gers) » (première partie), Nouvelle Revue d’Onomastique (Société Française d’Onomastique), n° 37-38, p. 57-72.

2002 « Le deuxième censier des “casaux” de Lourdes dans le cartulaire de Bigorre », dans Mélanges offerts à Jean-Louis Fossat (Textes réunis par Lidia Rabassa), Toulouse, Cahiers d’Études romanes (Nouvelle série), CERCLID 11/12, 2002, p. 297-308.

2004 « Latinité et romanité dans la Gascogne médiévale : à propos des cartulaires du prieuré Saint-Jean-Baptiste de Saint-Mont (Gers) », Les langues du sud entre érosion et émergence (sous la direction de Geneviève Hasenohr), Paris, Éditions du Comité des travaux historiques et scientifiques, Paris, 2004, p. 29-41.

2005 « Sur la démarche lexicographique de Frédéric Mistral », Revue des Langues Romanes / Miscellanea Occitanica II, tome CIX, année 2005, n° 1, p. 121-140.

2005 « Sur le nom d’Aux-Aussat », Aux, Aussat et Lannefrancon, La légende des siècles, cahier n° 10, juin 2005, p. 6-7, p. 121-140.

2006 « Sur le groupe nominal dans des documents médievaux des XIe-XIIe siècles en lingua mixta (romano-latine) », Actes du 12e Colloque des Langues dialectales, Monaco, Académie des Langues dialectales, novembre 2006, p. 153-163.

2007 « Une révolte dans les Pyrénées gasconnes : les chartes des otages de Barèges dans le Cartulaire de Bigorre », Lectures médiévales, Université de Toulouse-Le Mirail : à paraître dans le numéro 2007 de la Revue de Lavedan et Pays Toy (Société d’Études des Sept Vallées).

2008 « Entre Astarac et Bigorre, le Pardiac : sur l’éponyme du comté de même nom », Nouvelle Revue d’Onomastique, n° 49-50, 2008, p. 115-139.

2009 « Histoires de moulins dans la Gascogne landaise et en Pardiac », Abbaye de Saint-Sever. Nouvelles approches documentaires (Journées d’études, septembre 2008), Société de Borda, Comité d’études sur l’histoire et l’art de la Gascogne, Dax, Saint-Sever, 2009, p. 251-277.

XAVIEr rAVIEr74

2009 « Iluro / Oloron : une problématique épuisée », Nouvelle Revue d’Onomastique, n° 51, 2009, p. 201-233.

b) Ethnolinguistique, ethnolittérature, ethnographie1961 « La chanson de la noyade de Brocas : contribution à la connaissance de la litté-

rature orale da la Grande Lande de Gascogne », Via Domitia VIII (Annales Fa culté des Lettres et Sciences humaines de Toulouse), fascicule 4, année X, p. 61-79.

1978 « De la Scythie à la Bigorre : permamence d’une mythologie », Congrès de la Fédé ration des Sociétés academiques et savantes Languedoc-Pyrénées-Gas cogne-Adour, Tarbes, 1978. Actes, Tarbes, 1978, p. 81-87.

1984 « Texte libre et ethnotexte », Revue des langues romanes, tome LXXXVIII, année 1984, n° 2, p. 139-160.

1986 « Paul Sébillot et le monde des eaux terrestres », Ministère de la Culture, Mis-sion du Patrimoine ethnologique.

1987 « Jean-François Bladé et le comparatisme », dans Réception et identification du conte depuis le Moyen Âge, colloque organisé à Toulouse (1986) par l’auteur et Michel Zink. Actes du colloque (publiés par les mêmes) : Toulouse, Service des Publications de L’Université de Toulouse II, 1987, p. 133-143.

1989 « Vastin Lespy, parémiologue béarnais », dans Langues en Béarn, préface de Pierre Bourdieu, Cahiers de l’Université de Pau et des Pays de l’Adour, n° 13, 1989, p. 31-41.

1991 « A propos de la forme brève », dans Texte et Parole. Mélanges en hommage à Fernand Carton (Université de Nancy II), Presses Universitaires de Nancy, 1991, p. 343-356.

1993 « Mythes et récits d’origine », dans Lorraine vivante – Hommage à Jean Lanher (professeur émérite, Université de Nancy II), Presses Universitaires de Nancy, 1993, p. 411-417.

c) Études littéraires, poétique1986 (1985). « L’ontologie du paysage dans la poésie de René Nelli », Colloque René

Nelli, Toulouse, 1985. Actes : Béziers, CIDO, 1986, p. 233-244.1988 (1987). « Religion, religiosité, mystique, poésie : Marius André et la figure

d’Esclar monde », 5e Colloque de Littérature régionale “Littérature – Région – Re-ligion, Université de Pau et des Pays de l’Adour, avril 1987 / Actes du Colloque : Presses Universitaires de Bor deaux, 1988, p. 275-293.

1992 (1991). « Ader et Camélat », Colloque Guilhem Ader (1567?-1638), Lombez, 1991. Actes : 1992, Béziers, CIDO, p. 251-260.

1994 « Poésie pour poésie », Champs du Signe 4, Presses Universitaires du Mirail, 1994, p. 131-156.

1994 « Sur la topographie de la Chanson de Sainte Foy d’Agen », in Les Troubadours et l’État toulousain avant la Croisade (1209), Centre d’Étude de la Littérature occitane, 1994, p. 29-38.


1995 « Dastros et le paysage de la Lomagne : le local et l’universel en débat », Bul-letin de la Société archéologique, historique, littéraire et scientifique du Gers, XCVIe année / 2e trimestre 1995, Auch, juillet 1995, p. 149-163.

N.B. Mise en forme de la conférence prononcée par l’auteur à Saint-Clar (Gers) le 19 juin 1994 à l’occasion de l’inauguration du monument élevé à la mémoire du poète.

1995 « État(s) de la matière, états du poème : lecture de Lorand Gaspar », Champs du Signe 1995, Presses Universitaires du Mirail, 1995, p. 163-180.

1995 « Un moment de la mythification guérinienne : Antonin Perbosc au Cayla (1923) », L’Amitié guérinienne (Bulletin périodique des Amis des Guérin), n° 168 – Automne – Hiver 1995, p. 19-44.

N.B. Mise en forme de la conférence prononcée par l’auteur le 16 juillet 1995 au Château du Cayla à l’occasion de la Journée de l’Amitié guérinienne.

1996 « René Char et la provençalité », Litttératures (Revue du Département de Litté-rature française de l’U.F.R. « Lettres, Langages et Musique » de l’Université de Toulouse II), n° 35, automne 1996, p. 217-234.

1996 « René Char, Le Loriot, la poésie des contradictoires », Champs du Signe 1996, Presses Universitaires du Mirail, 1996, p. 181-196.

1997 (1994). « Science des Pyrénées et pathos romantique chez Eugène Cordier », Colloque L’Occitanie romantique, Ville de Pau, Université de Pau, Département des Pyré nées Atlantiques, septembre 1994. Actes : Centre d’Études de la Litté-rature Occitane, William Blake & Co. Edit, 1997, p. 109-121.

1998 (1995). « L’oeil et la source : sur une expérience d’écriture poétique », commu-nication présentée le 6 juillet 1995 au Colloque international « Sémantique et rhétorique », or ganisé par le Centre pluridisciplinaire de Sémio-linguistique textuelle (Université de Toulouse II), membre du G.D.R.-C.N.R.S. « Sémio-tique », Albi, Centre Saint-Amarand. Actes : Toulouse, Éditions Universitaires du Sud, 1998, p. 433-445.

1998 (1996). « Le grand rite : sur le sonnet Gandiment d’Antonin Perbosc », Commu-nication présentée au Ve Congrès international de l’Association Internationale d’Études occitanes, Toulouse, août 1996. Actes : Pau, 1998, p. 505-512.

1998 « François-Paul Alibert, André Gide, Eugène Rouart : une escapade gasconne », Chemins ouverts. Mélanges offerts à Claude Sicard, Les Cahiers de Littératures, Toulouse, Presses Universitaires du Mirail, 1998, p. 191-201.

1998 « Joë Bousquet et René Nelli : temps, destin, ordre poétique », Litttératures (Revue du Département de Littérature française de l’U.F.R. «Lettres, Langages et Musique» de l’Université de Toulouse II), n° 38, printemps 1998, p. 129-143.

1998 « Exégèses et exégètes mallarméens ou de Camille Soula à Paul Bénichou : réflexions », in volume Mallarmé des Éditions Ellipses, collection « Capes Agrégation de Lettres », Paris, 1998, p. 139-152.

XAVIEr rAVIEr76

1998 « Le “double corps du roi” chez Godolin », Revue des Langues Romanes, tome CII, année 1998, n° 2, p. 279-295.

2000 « Maurice de Guérin et l’horizon mythique », dans Maurice de Guérin et le ro-mantisme, Presses Universitaires du Mirail, collection « Cribles » (textes ras-semblés et présentés par Marie-Catherine Huet-Brichard), p. 123-136.

2000 « Une entrée en écriture : Joë Bousquet et François-Paul Alibert », dans Joë Bousquet et l’écriture, Paris, L’Harmattan, 2000, p. 19-31.

N.B. Communication présentée au colloque international Joë Bousquet et l’écriture, Université de Toulouse le Mirail, Toulouse-Carcassonne, novembre 1997. L’au-teur de la contribution a été l’un des organisateurs du colloque susdit.

2000 « Sur la poésie de René Nelli : entre la cansó et le sonnet », dans Guerres, voyages et quêtes au Moyen Âge. Mélanges offerts à Jean-Claude Faucon, Paris, Honoré Champion Éditeur, 2000, p. 349-364.

2001 « Latinité et romanité dans la Gascogne médiévale : à propos des cartulaires du prieuré Saint-Jean-Baptiste de Saint-Mont (Gers), Les langues du sud entre érosion et émergence (sous le dir. de Geneviève Hasenohr), Paris, Éditions du CTHS, 2004, p. 29-41 ( = Actes du 126e Congrès national des sociétés histo-riques et scientifiques, Toulouse, avril 2001).

2005 « L’espace gascon et roman d’après Camelat », Récits d’Occitanie, sous la direc-tion de Jean-Claude Bouvier et Jean-Noël Pelen, collection Le temps de l’his-toire, Publications de l’Université de Provence, 2005, p. 111-130.

2005 « Sur la démarche lexicographique de Mistral », Revue des Langues Romanes, Miscellanea Occitanica II, tome CIX, année 2005, n° 1, p. 121-141.

2007 « Pour une relecture de l’Òda a Montsegur de René Nelli », Revue des Langues romanes, Le gai savoir de René Nelli, Presses Universitaires de la Méditerranée, année 2007, n° 2, p. 367-418.

2009 « Écriture poétique et discours érudit : sur le gai saber de René Nelli », Actes du VIIIe Congrès de l’Association Internationale d’Études Occitanes. Bordeaux, 12-17 octobre 2005, réunis et édités par Guy Latry, tome II, p. 1223-1240, Presses Universitaires de Bordeaux, 2009.

Divers

1998 Marciac dans ses commencements, Office de Tourisme du Pays de Marciac, 1998 (Brochure écrite à l’occasion du septième centenaire de la fondation de la bastide de Marciac ; 50 p.).


C) Travaux sous presse ou en instance de parution (manuscrits ef fectivement remis aux éditeurs ou aux responsables des publications, ou bien manuscrits d’ores et déjà acceptés)

« Ouvertures sur l’imaginaire de l’eau », Communication présentée au colloque Les villages pyrénéens du Moyen Âge à nos jours. L’habitat et l’eau, organisé par Laboratoire FRAMESPA (U.M.R. 5591 / C.N.R.S. et Université de Toulouse-Le Mirail), novembre 1997. Actes en cours de préparation : retard dans la publi-cation pour diverses raisons.

« Écriture poétique et discours érudit : le gai saber de René Nelli », sous presse dans les Actes du VIIIe congrès de l’Association internationale d’études occitanes, Bor-deaux, septembre 2005.

« Ultima ratio du poème ou épuisement du possible poétique », publication en cours par L’Institut de recherche pluridiscilinaire en arts, lettres et langues, Université de Toulouse II (réflexions sur la poésie et la poétique de Paul Celan présentées à l’occasion d’une rencontre organisée en mars 2005 par l’organisme précité dans cadre de l’enseignement de 3e cycle).

TAULA RODONA

Estudiar els dialectes en el passat i en el present

Jaume Corbera PouUniversitat de les Illes Balears

És estimulant estudiar i descriure dialectes d’èpoques passades o identificar l’àrea dialectal d’un text antic. Voldríem descriure diacrònicament un dialecte modern, però només podem comptar amb texts escrits, amb formes convencio-nals no localitzables.

Hi ha documentació dialectal abundant dels segles xviii i xix, però retro-cedint és més difícil trobar texts que reflecteixin les particularitats de l’indret d’origen. Dins l’àmbit romànic és encara més evident, atès que els texts litera-ris, jurídics, religiosos o científics medievals mostren fidelitat al patró llatí clàssic o reflecteixen un estadi primerenc dels romans. Amb les obres en vers podem deduir la pronúncia d’alguns mots.

Entre finals del segle xix i principis del xx cobren importància els escrits conservats als arxius, cartes particulars escrites en una llengua espontània amb un lèxic molt descriptiu. Modernament s’han demostrat útils en aquesta em-presa els processos judicials, on trobam extenses reproduccions més o manco literals de les declaracions en la parla vulgar d’encausats i testimonis. Aquests documents no són tampoc escrits en registre totalment coŀloquial o familiar, sinó que tenen influència de la llengua literària i, de vegades, d’altres dialectes veïns.

L’estudi dels dialectes sincrònics no es pot fer ignorant les fases anteriors que han afectat els parlars estudiats, perquè la situació present molt sovint s’explica amb les dades anteriors i perquè és important veure que l’estat mo-dern de la llengua no és una capritxada de la naturalesa que s’ha fet perquè sí, sinó el resultat d’una evolució històrica que, en el cas del català, ja té els seus fonaments probables en l’època romana. També pot ser útil en sentit contrari: si aquells texts poden mostrar-nos que els trets diferenciadors dels dialectes catalans ja són pràticament tan antics com el sistema lingüístic en conjunt, també són testimoni de la uniformitat essencial que mostren els escrits proce-dents de tots els racons del territori lingüístic.

S’analitzen trets lleidatans/occidentals que apareixen al Regiment de preser-vació de pestilència, de Jacme d’Agramont, del segle xiv. Coromines (1974)

JAuME CorBErA Pou82

remarca els trets rossellonesos de les Vides de sants (segle xiii). Maria Àngels Diéguez (2001), analitzant el Llibre de Cort de Justícia de València (1279-1321), ens mostra que ja era corrent en el valencià de la primera tongada de repobla-ció l’obertura de les [e] en síŀlaba inicial, el tancament de [e] per influència d’una palatal adjunta o determinades variants lexicals típiques valencianes. El Llibre del Mostassaf d’Elx, de principis del segle xvii, documenta trets que avui en dia es troben en el valencià popular de les comarques meridionals. El Llibre de Cort Reial de Montuïri, del segle xiv, ens dona una mostra d’un registre pròxim al mallorquí coŀloquial de l’època i el contrasta amb l’actual. Un altre document molt interessant, que mostra com al segle xiv el català oriental de Catalunya i de les Balears es diferenciava ben poc, és el publicat per Joan An-ton Rabella (1998) de Barcelona i del segle xiv.

Mai no es pot ignorar que la variació lingüística és un contínuum en el temps, en l’espai i en la societat. I sempre s’ha de tenir en compte que la llen-gua conservada per escrit no reflecteix més que en part, mala de quantificar, la realitat d’allò que era al seu moment.

Ideologia lingüística, variació diatòpica i diacronia

Joan Martí i CastellUniversitat Rovira i Virgili / Institut d’Estudis Catalans

1. El concepte de diacronia, l’evolució i la involució

Tradicionalment, s’ha entès com a diacronia l’estudi de les llengües des de la perspectiva de la seva evolució al llarg del temps. Tendim a admetre com a natural que el pas de la història significa avançar. Però hi ha un concepte, in-volució, que equival a regressió, el procés pel qual es torna a una situació pròpia d’una etapa anterior. Consegüentment, la diacronia pot suposar també la pèr-dua d’uns estadis assolits i el retorn virtual, diguem-ho així, a un passat crono-lògic. Els conceptes d’evolució i involució no són objectius: el que pot ser definit per uns com a evolució, per a d’altres pot ser considerat com a involució, i vi-ceversa. La diacronia podria ser entesa com la progressió cronològica al marge de res més, o bé com la successió d’estadis concrets d’una llengua que eviden-cien un progrés, però que també pot ser que mostrin un retrocés cap a etapes cronològiques anteriors. Tant l’evolució com la involució poden ser considera-des des de l’àmbit individual o des de l’àmbit coŀlectiu.

2. L’evolució entesa com a unitat; la involució, com a fragmentació

Hi ha tot un seguit de fets que demostren objectivament el procés evolutiu d’un idioma. Hi ha un signe emblemàtic i transversal en la consideració de l’evolu-ció i la involució: la unitat, entesa com a procés continu. S’estableix una relació directament proporcional entre tots els factors positius que donen poder a una llengua i la unitat: com més unitària és, més extensió en l’ús social té, més ex-pansió interior i exterior, més qualitat i quantitat de productes generats, més presència en tots els registres i els graus de formalitat, més genuïnitat, etcètera. I, consegüentment, s’estableix una relació inversament proporcional amb la fragmentació.

JoAN MArtÍ I CAStEll84

La història d’una llengua es basa en el procés que duu de l’heterogeneïtat màxima a l’homogeneïtat relativa. En els estudis de la història de la llengua catalana ens hem centrat especialment en la diacronia, que implica sobretot evolució; és a dir, en el període que abraça l’època medieval fins al segle xv, quan el català ha assolit una unitat sense que hi apareguin grans diferències diatòpiques, ni en la morfologia, ni en la sintaxi, ni en el lèxic. Ens hem aturat menys en la prehistòria de la llengua catalana: la documentació on apareix, però de manera excepcional, és entremig de textos sobretot llatins. El període en què el català ja és, però encara és fragmentat; no és, no pot ser unitari. I ens hem entretingut relativament poc en els períodes posteriors al segle xv, justa-ment quan la llengua catalana comença a perdre la solidesa de la compacitat assolida, i es fragmenta i és interferida per una llengua que esdevé dominant.

Hem tendit, d’una banda, a fer abstracció d’uns orígens normals en una cronologia evolutiva que tendeix cap a la configuració mitjançant una identitat cada cop més clara i una unitat també progressiva i acceptada, i d’una altra, hem fet abstracció d’una part de la història anormal, en què es retorna a vacil-lacions en el sistema, a una relació llengua subordinant / llengua subordinada, a una cronologia involutiva que tendeix a la pèrdua d’identitat i al retorn a una fragmentació perillosa.

Dit altrament, hem fet una història reivindicativa de la llengua, centrada en la consideració dels moments més àlgids i procurant marginar els que no mani-festen un idioma particularment consistent. Hem fet i fem sobretot la història nacional de la llengua catalana. Una història en què és decisiva la idea que qual-sevol llengua té el seu zenit en l’establiment de les formes generals d’ús supra-dialectal, identificadores i diferenciadores, i en què la llengua literària és el símbol per exceŀlència de la consolidació lingüisticocultural d’una comunitat.

Aquesta manera ideològica d’enfocar l’estudi de la història de la llengua catalana ha tingut, entre d’altres, dues repercussions importants: l’atenció gai-rebé exclusiva a la llengua culta, de registre altament formal, pròpia de les comunitats potents i avançades; i, consegüentment, la marginació de la pro-ducció en un català més vulgar, més espontani, més diversificat, menys unitari, que posa més de manifest la variació, especialment, diatòpica. Aquest defecte en l’anàlisi històrica, el comparteixen poc o molt totes les llengües de cultura. Els estudiosos tendeixen a una actitud que sobrevalora el caràcter simbòlic i referencial dels idiomes com a conformadors d’entitats nacionals. D’aquest de-fecte, en deriva un altre d’inevitable: l’afirmació que la llengua catalana té una variació molt minsa des dels orígens. Haver-ne subratllat tant la unitat és el resultat d’haver-nos interessat poc per la diversitat, tant la diatòpica com la de registres, la diastràtica o la diafàsica.

IDEologIA lINgüÍStICA, VArIACIó DIAtòPICA I DIACroNIA 85

Sortosament, des de fa anys s’ha obert el ventall de la documentació objec-te d’estudi lingüístic i cada vegada són més abundoses les aportacions que analitzen textos no literaris, populars, de més variació. Potser caldria que hi hagués també un canvi d’actitud ideològica dels investigadors, amb la voluntat de superar les barreres de la visió estrictament nacional i d’arribar a una histò-ria realment general.

3. Sincronia, diacronia i canvi lingüístic

Les llengües en si mateixes no són sincròniques o diacròniques; són qualifica-cions que hem d’atribuir a la manera d’afrontar-ne l’estudi, al mètode. Cal que ens preguntem si una teoria de la llengua pot elaborar-se sobre la base de ma-terials només sincrònics. Cal considerar les transformacions diacròniques i construir una teoria del canvi lingüístic que formi part de la teoria general. Hem de ser capaços d’assumir que els canvis s’han d’explicar per una relació causa/efecte, en què intervenen factors socials determinants.

Un canvi és generalment el resultat de la competència conflictiva basada sobretot en qüestions de prestigi i de menyspreu, i on les classes socials més influents tenen una funció decisiva. És així també com hem d’entendre que viu la variació diatòpica: en competència, que es resol amb la fixació d’una variant dialectal o d’una altra per factors complexos extralingüístics. La diacronia s’ha fet sovint sense la història: no s’ha interessat prou o gens pels contextos socials, polítics, econòmics, culturals.

4. Història de la llengua i variació diatòpica

La resposta a quin és el domini en què s’ha de moure la història de la llengua és que ha d’ocupar-se dels dialectes, perquè són aquests els que a través del temps esdevenen llengües. És absurd l’estudi de la història lingüística d’un idioma fent abstracció d’allò que forma la part essencial d’aquesta història: la variació, que haurà d’evolucionar cap a l’homogeneïtzació, que durà a la unitat que caracteritza qualsevol llengua. L’investigador, doncs, ha de saber combi-nar el mètode històric amb el mètode geogràfic, com ja assenyalava Gerhard Rohlfs. Una gramàtica històrica general d’una llengua ha de ser una gramàtica històrica de tots els seus dialectes.

Dialectologia i història de la llengua són dues parts de la lingüística estre-tament vinculades. La informació de la variació diatòpica ens fa llum sobre els

JoAN MArtÍ I CAStEll86

aspectes evolutius de la llengua; i això val per a la fonètica i la fonologia, per a la morfologia i per a la sintaxi. La consideració de la variació diatòpica en la història de la llengua ens fa conscients d’un fenomen primordial: allò que en un moment determinat es defineix com a dialectal d’una zona, generalment, precedentment, ha estat general en totes les zones. Per la qual cosa pot arri-bar-se a la relació entre dialectalisme i arcaisme. Hem d’estar alerta a qualifi-car de variació diatòpica antiga, especialment fins al segle xv, allò que és va-riació diatòpica avui, però que originàriament era solució general del català. En una altra direcció, és interessant discernir en quina mesura solucions que formaven part no de la variació diatòpica, sinó de la diastràtica o diafàsica, acaben esdevenint diferències geogràfiques.

Una font interessant d’informació sobre canvis lingüístics són les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols: testimonien vaciŀlacions que són índexs d’evolucions concretes. En la mateixa obra trobem fins i tot manifesta-cions d’actituds lingüístiques respecte a la variació diatòpica: «són de evitar sobre tot tots vocables los quals manifestament se coneix són de payssos de Catalunya o València diversos dels catalans»; «No res menys, entre persones de bon ingeni e experièntia, fàcilment se coneix dits vocables ésser de Empur-dà, o de Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesí-vols, dels quals no acustumen usar los cortesans ne elegants parladors e troba-dors».

5. Conclusió

En estudiar la història lingüística del català hem de partir de la concepció d’un procés complex i no absent de conflictes, en què distints parlants de distints dialectes convergeixen per a adoptar coŀlectivament i voluntàriament un idio-ma comú.

Cal esbrinar quan i com es produeix el sentiment de cohesió i de distinció d’una comunitat catalana diferent de la llatina i, complementàriament, com es produeix el sentiment de cohesió i de distinció d’una comunitat catalana dife-rent de la d’altres comunitats romàniques. Cal també fer el seguiment que va de la fragmentació a la unitat, a la creació de la llengua literària com a punt culminant de la història lingüística.

Entorn d’aquestes qüestions, que són particularment dependents de posi-cions ideològiques, tracta també la de la unitat de la llengua, igualment ideo-lògica, i que als Països Catalans afecta principalment el País Valencià en la interpretació dels resultats de la seva arabització.

IDEologIA lINgüÍStICA, VArIACIó DIAtòPICA I DIACroNIA 87

Cal superar les visions teleològiques de la història de la llengua. Convé d’incorporar a l’estudi de la història de la llengua i del tractament de la varia-ció diatòpica una sèrie de conceptes que s’han escapat en l’anàlisi pretesament objectiva de l’observació dels canvis lingüístics.

Factors de divergència i factors de convergència entre variació diatòpica i variació diacrònica

Miquel Nicolás AmorósUniversitat de València

Propòsit

La variació variació diatòpica i la diacrònica són dimensions inherents a la durabilitat i contingència de la realitat lingüística. Els estudis de lingüística catalana s’han desenvolupat en les últimes dècades sota les coordenades socio-polítiques i culturals que han condicionat l’evolució contradictòria del català: el català ha passat de ser una llengua perseguida a ser un idioma tolerat, i d’experimentar una clara retracció expressiva a gaudir de reconeixements ins-titucionals que n’han ampliat el ventall formal.

En quin sentit s’han descabdellat la variació dialectal i la diacrònica en el conjunt del català? Com hi han influït l’economia i les tecnologies digitals? Quina incidència han tingut en l’evolució formal del català al llarg del seu es-pai físic i, eventualment, en la consciència dels parlants? Quin diàleg s’ha esta-blert entre dialectologia i història de la llengua?

1) Davant les pressions de la mundialització envers l’homogeneïtzació cultu-ral i lingüística, els fenòmens de dispersió lectal d’una llengua com el cata-là perden rellevància social i cognitiva.

2) L’escolarització i l’acció de l’audiovisual i de la comunicació en xarxa ten-deixen a neutralitzar les diferències entre els dialectes a favor d’unes varie-tats estàndard.

3) L’hegemonia de l’audiovisual en la cultura contemporània dificulta la sedi-mentació d’una consciència d’historicitat i oculta que la sincronia acumula tota la densitat de la diacronia.

Per a donar resposta a aquest estat de coses i als reptes que comporta, sem-blen més adequades disciplines com la lingüística aplicada, la traductologia, la sociolingüística o la planificació lingüística, que no pas la dialectologia o la his-tòria de la llengua.

MIquEl NIColáS AMoróS90

Divergències entre la dialectologia i la història de la llengua

Divergència conceptual

1) La dialectologia aborda la variació en l’ordre de l’espai. La substància d’es-tudi va associada a la fisicitat de l’entorn i els referents són tangibles. El contrast entre les formes de vida i de comunicació tradicional i la moder-nitat urbana s’ha reduït. Les ciutats s’han transformat en un contínuum global, que té una existència més i més virtual. El vincle físic amb el medi conforma un entorn cognitiu que reforça la tangibilitat de la disciplina. Per contra, la història treballa amb el temps, dimensió esmunyedissa, de natu-ralesa inabastable. La temporalitat es representa visualment, espacialment, per tant, com una línia o projecció d’un punt de fuga que connecta els tres moments de la temporalitat canònica: passat, present i futur.

2) Els subjectes de la dialectologia són els parlants, inserits en un entorn local, comarcal o regional, que constitueix una comunitat de parla, on poden coe-xistir dues o més varietats lingüístiques, distribuïdes en diferents patrons asimètrics. El grau de coneixement i de pregnància amb què el dialectòleg s’atansa al seu objecte divergeix de la dificultat de l’historiador en la recons-trucció del seu. La comunitat lingüística de l’historiador és un constructe que, més enllà de la pertinença dels criteris i les evidències objectives que el fonamenten, es dona in absentia. L’historiador mai no podrà observar l’objecte d’estudi en la seva totalitat, ni en relació amb el moment sincrònic en què se situa. Pel que fa al passat, ha de postular una segon requisit con-ceptual: la continuïtat en el temps de la comunitat lingüística. Si definim una comunitat lingüística com un grup humà assentat sobre un territori delimitat, introduïm en el definens o terme definidor el definendum o terme a definir, de tal manera que incorrem en una circularitat insalvable.

3) La substància del treball dialectològic són les formes lingüístiques de l’ora-litat. La història de la llengua es proposa reconstruir la dinàmica entre les formes i els usos a partir de la documentació escrita directa o indirecta. Es pot pensar que la història de la llengua juga amb cert avantatge, perquè l’escriptura permet una fixació objectiva que contrasta amb l’efímer de la paraula parlada. Però la dialectologia del darrer segle s’ha fet amb tecno-logia que permet enregistrar i analitzar. En una recerca dialectal, la mane-ra de parlar dels subjectes entrevistats requereix més elements de valoració que les dades fornides pels informants. Un document escrit rarament porta incorporada tota la informació contextual que permet entendre com, quan,

DIVErgèNCIA I CoNVErgèNCIA ENtrE VArIACIó DIAtòPICA I DIACròNICA 91

per qui i per a qui i amb quina intenció va ser produït. L’historiador ha de confrontar cada text amb les dades d’uns altres documents i l’ha de coŀla-cionar amb el conjunt de la producció textual del seu temps.

Divergència metodològica

La dialectologia és una disciplina de recerca minuciosa, d’inventari positiu de la realitat parlada. Hi predominen el procediment descriptiu i l’aproximació analí-tica. Els mètodes de l’historiador de la llengua plantegen inconvenients: aboquen a la síntesi servida sota el format de la narració interpretada. L’historiador fabri-ca relats, amb aquest subjecte proteic que és la comunitat lingüística, i els atorga una significació precisa i un valor ideològic. La història narrativa és una deriva-ció del relat èpic i, com a tal, construeix paràfrasis més o menys elaborades d’un conflicte essencial entre el nosaltres, que integra el jo, i els altres.

En la historiografia lingüística del català hi ha elements de redempcionis-me messiànic. En lloc de remarcar el que hi ha d’universal i comú en tota ex-periència compartida, la història narrativoteleològica consisteix en un seguit de judicis sobre fets, individus o processos socials, on la reprovació o l’adhesió depenen del grau d’empatia i del resultat final, però mai de l’anàlisi objectiva-da (no pas objectiva) de les condicions històriques que concorreguin en cada cas. Mentre no es pugui substituir la història narrativa per una història expli-cativa, no podrem desempallegar-nos d’uns motlles interpretatius que acaben convertits en poc menys que dogmes de fe.

Divergència ideològica

Les implicacions ideològiques de la dialectologia practicada a casa nostra i sobre la nostra llengua no són exactament iguals que fa trenta anys. La dialec-tologia catalana havia estat fins llavors un camp que reflectia fragmentària-ment la diversitat interna de la llengua, que pretenia posar-se al servei de la recuperació social i política del català. Fins a la transició democràtica el procés de recuperació del català només s’havia iniciat a Catalunya, irradiant-se des del centre, Barcelona i subsidiàriament algunes altres ciutats, envers la perifè-ria. L’estandardització va poder prescindir en gran part del cabal dialectològic. I el discurs dialectològic es va concebre com una alternativa a aquesta norma-tivització, que es percebia com a supradialectal i despersonalitzada. La situació canvia amb la democràcia parlamentària. S’incorporen al procés de redreça-


ment del català l’àmbit valencià i el baleàric, i es redescobreix que el català no és sols la llengua de Barcelona, sinó que hi ha uns altres territoris catalano-parlants. La implantació del català en el sistema educatiu i en l’àmbit de la comunicació de massa amplifica el debat sobre l’harmonització de l’estàndard del dialecte central amb els altres estàndards, subestàndards o paraestàndards regionals. Entre altres models polítics, es reprengué i refundà el discurs nacio-nalista, fonamentat en la idea que la llengua és la nació, que es concretà en el pancatalanisme i en la idea d’uns Països Catalans, d’impossible federació d’acord amb la Constitució vigent. L’articulació d’aquest discurs va coincidir al País Valencià amb la gènesi de l’anticatalanisme polític, que s’alimentà de les tesis secessionistes. Era una forma de confondre, i de manipular, els esquemes de la identitat lingüística, la identitat cultural i la identitat política.

L’aportació de la historiografia lingüística en aquesta època tampoc no està exempta d’errors. El discurs historicolingüístic imperant no va ser capaç de separar prou bé els tres nivells d’identitat individual i coŀlectiva esmentats. I des de llavors el discurs canònic de la història del català ha retroalimentat les posicions teòriques i la pràctica política del catalanisme. La conceptuació de les formes coincideix bastant amb el contrast dels dialectòlegs entre centre/perifèria, que es tematitza en la bibliografia diacrònica amb el parell genuïni-tat/corrupció. D’acord amb l’esquema epiconarratiu a què ens hem referit, en una bona part de la bibliografia diacrònica s’insinua que en alguna època recu-lada i aparentment exempta de fractures socials s’originà un corpus de solu-cions formals (lèxiques o morfosintàctiques) i de convencions pragmàtiques més genuïnes i que el contacte amb l’adstrat espanyol (o francès o italià) les hauria corrompudes.

Convergències i integracions

Caldria agilitar la confluència entre el descriptivisme dialectològic i el narrati-visme historicolingüístic, amb la idea de superar les limitacions que cada camp perpetua caminant en solitari. L’únic requisit és que es produeixi dins el conei-xement científic, que es caracteritza perquè opera amb estratègies cognitives complementàries, per bé que puguin semblar a priori contradictòries. Els cien-tífics busquen la segmentació analítica de les dades observables, a fi de tro-bar-ne les unitats elementals indivisibles a partir de les quals puguin descriure la combinatòria que fonamenta aquell camp d’observació. El moviment de sín-tesi persegueix la inserció de dades diverses, adscrites a disciplines diferencia-des, en quadres explicatius integrats. Integrar vol dir projectar les dades en un

DIVErgèNCIA I CoNVErgèNCIA ENtrE VArIACIó DIAtòPICA I DIACròNICA 93

nivell epistèmicament superior, on es produeix un salt qualitatiu. La integració de coneixements deixa entreveure que síntesi i anàlisi no són dos moments alternatius i en certa manera discontinus, sinó estats simultanis, que copsem separadament per les nostres limitacions perceptives.

Una «fisió» conceptual i una reorientació metodològica

Una nova manera d’abordar els estudis integrats sobre les evolucions en el temps i l’espai del que avui són varietats del català implicaria començar per la junció de les peces del trencaclosques, obviant la imatge model que ve en la caixa. Cal acoblar les peces amb llibertat i sense por que el resultat final no s’assembli a la imatge que teníem in mente.

En lloc de comunitat de parla o de comunitat lingüística, hauríem de tendir a imaginar l’objecte de la nostra cerca com un espai comunicatiu i simbòlic on s’esdevenen múltiples processos de comunicació verbal. La idea és que l’objec-te d’una explicació integrada de com i per què es diversifica un microsistema de comunicació lingüística en unes coordenades de temps i espai discontinu comporta la descripció i l’anàlisi de les interaccions que mantenen tres tipus de repertoris: 1) el dels sistemes formals articulats en diferents nivells, dels sons, fonemes i lletres als patrons textuals i les regles pragmàtiques que governen l’intercanvi comunicatiu; 2) el dels contextos socials en què s’usen els reperto-ris formals de la llengua; 3) el dels esquemes de representació que generen els valors simbolicocohesius d’una llengua o llengües en concurrència.

Equiparar l’oralitat amb l’escriptura i considerar que aquesta és la repre-sentació convencional de la llengua parlada és un error elemental de concepte. L’escriptura no és la transcripció de la llengua parlada. La renovació de l’uti-llatge conceptual ha d’anar acompanyada d’un canvi dels procediments opera-tius i la metodologia de recerca. Dues idees bàsiques: l’alternança de procedi-ments d’anàlisi i de síntesi de les dades observables en un entorn espacial; una alternança que conservi plenament activa la seva densitat històrica. S’ha de prescriure la conveniència d’avançar envers les explicacions pluricausals. La raó es pot iŀlustrar amb una metàfora geomètrica. Si dos punts defineixen una línia i tres, l’àrea del polígon més elemental (el triangle), només amb quatre punts és possible definir un volum en l’espai tridimensional: la piràmide de tres cares. La majoria de les recerques que podríem revisar en els inventaris de bi-bliografia dialectològica o historicolingüística corresponen en el millor dels casos al model de l’àrea.


Uns altres valors ideològics

La integració del variacionisme geolectal i dels estudis d’història de la llengua hauria de permetre l’oxigenació conceptual i metodològica i també la renova-ció dels supòsits ideològics amb què es fabrica el discurs sobre la llengua en el seu ús concret. Prendre consciència d’aquesta dialèctica íntima implica també modular la veu discursiva incorporant-hi la convicció profunda que, lluny de bandejar les contradiccions, les hem de fer nostres. Això passa amb el contrast entre el nivell de categorització superior que imposen els processos de mundia-lització i el nivell de la supervivència immanentista, el de les formes més locals que percebíem com a hiperdialectalitzades. Aquest contrast se n’ha anat en orris d’ençà que, per mitjà de la neutralització tecnològica del ciberespai, tota forma de comunicació verbal esdevé glocal. Hem d’entendre que, en lloc d’afer-rar-nos a les nocions de genuïnitat, interferència, etc., un nou marc de valors ideològics invitaria a considerar els marcs culturals en un sentit antropològic i la separació de les nocions operatives d’identitat cultural, identitat lingüística i identitat política.

Suggerir un nou marc de topica ideologica no implica que perdem de vista que en tota situació comunicativa cal diferenciar el pla de l’observador i el de l’objecte i que en tots dos podem identificar un nivell ètic i un nivell èmic, així com uns patrons de representació ideològica, que cal confrontar amb les actua-cions dels subjectes històrics.

Conclusions

Com a variables copresents en tota situació comunicativa, la dimensió diatòpica i la diacrònica s’actualitzen en cada context cultural i es materialitzen en l’acti-vitat sociodiscursiva dels parlants. La distinció entre dades i discursos no s’hau-ria d’esborrar ni en les activitats de recerca o planificació ni en la docència.

Es podria afirmar que la integració plena de les dades diatòpiques en un discurs global sobre l’evolució del català és un horitzó a assolir. No implica tant fondre o soldar el que és de naturalesa diversa com adquirir consciència de les limitacions (nocionals, metodològiques i discursives) de cada àmbit, a fi de projectar-les en un esforç explicatiu més dens i travat. Aquest objectiu resulta-rà més plausible en la mesura que hi intervinguin uns camps tercers: la socio-logia del coneixement i l’anàlisi del discurs, disciplines imprescindibles per a garantir la capacitat de falsació i d’autocrítica.

Aspectes teòrics i metodològics de l’estudi integrat de la variació diacrònica

i de la variació diatòpicaÀngels Massip-Bonet

Universitat de Barcelona

Variació

Qualsevol acció és un canvi d’estat, i un estat és un conjunt d’accions poten-cials. Quan qualsevol d’aquestes accions s’executa, l’estat canvia, per definició. Per això la llengua canvia constantment: perquè s’executa constantment.

Variació és el canvi (en curs) en l’estat del món causat per accions (en el cas que ens ocupa, accions lingüístiques). La variació és sempre, en certa me-sura, cega, ja que cap agent, encara que tingui un objectiu, pot preveure totes les conseqüències de la seva acció.

La variació de tot tipus que es manifesta en qualsevol llengua és, doncs, el símptoma (o la manifestació) del canvi. La variació lingüística resulta de cap-tar una imatge estàtica de la llengua, però projectada en el contínuum tetra-dimensional espai-temps. Per la seva pròpia naturalesa, la variació, doncs, no-més pot ser estudiada des d’un punt de vista integracional i tenint en compte la dimensió temporal.

La sincronia, llavors, és en la diacronia que és en la sincronia. La sincronia por-ta incorporada la diacronia. I la diacronia es pot estudiar quan tenim les (o algu-nes) diferents sincronies (potser no sempre de manera completa: així doncs, sin-cronies de tots els elements del sistema lingüístic i en totes les zones geo gràfiques).

Evolució i temps

Quan es parla d’evolució en biologia, les contingències històriques es conside-ren determinants, i el mateix ocorre en lingüística: una llengua no deixa de ser un sistema com altres sistemes (oberts, dinàmics i adaptatius) que estudien altres ciències, avui, cada cop més, de manera unificada.

Prigogine (1996) mostra com és possible d’establir un pont entre la concep-ció estàtica de la natura i la dinàmica, entre univers gravitacional i univers


termodinàmic. Això implica una revisió dràstica del concepte de temps, que en la ciència actual ja no és només un paràmetre del moviment, sinó que «medeix evolucions internes cap a un món en no-equilibri».

Prigogine proposa la imatge d’un univers en el qual l’organització dels éssers vivents i la història de l’home ja no són accidents estranys a l’esdevenir còsmic.

L’home, com a observador, la seva conciència, és el que crea el temps, el qual no existiria en un univers sense homes ni consciència. Per a Prigogine (1996:25), l’home forma part d’aquest corrent d’irreversibilitat que és un dels elements essencials de l’univers. S’ha de pensar en l’univers com un sistema en evolució irreversible; la reversibilitat i la simplicitat clàssiques resulten, ales-hores, casos particulars.

L’evolució biològica i l’evolució de la societat són una història del temps, una història natural del temps. Amb l’aparició de la vida naix un temps intern que prossegueix durant els milions d’anys de la vida i es transmet d’una gene-ració a una altra, d’una espècie a una altra, i no només es transmet, sinó que es fa cada cop més complex.

La vida expressa, més que qualsevol altre fenomen físic, algunes lleis essen-cials de la natura. La vida (Monod 1970:35) es caracteritza per aquesta inesta-bilitat que fa que veiem nàixer i desaparèixer estructures en temps geològics.

La vida humana, la de les societats, ens permet observar aquest fenomen encara més bé perquè, en aquest cas, ho veiem en una escala de temps més curta. La ciència, en contraposició amb les humanitats, té l’ideal d’un esquema universal i intemporal, mentre que les ciències humanes es basen en un esque-ma històric lligat al concepte de situacions noves o d’estructures noves que se superposen les unes a les altres. D’altra banda, la creació literària està comple-tament basada en el temps i, en gran part, en el temps viscut.

Per a la biologia, el gen és el prisma a través del qual l’atzar es filtra i es refracta (Mukherjee 2017:257). De la mateixa manera, en les llengües, els es-tímuls intrínsecs (que venen ja donats per l’ètim de cada mot i per l’evolució d’acord amb les lleis de cada llengua al llarg de la història) podríem dir que fan de prisma a través del qual l’atzar o altres causes (més facilitat d’articulació —que en unes varietats es concreta en un sentit i en altres en un altre—, major freqüència de certs mots, etc.) es filtren i es refracten. El canvi, però, l’inciten també els estímuls externs (tots els contextos d’ús de cada mot al llarg del temps, el contacte amb altres llengües i/o varietats en un determinat territori). I, és clar, no cal dir que són fonamentals també les interaccions entre els actors, l’organització en els textos i en els discursos, i els imaginaris socials.

ASPECtES tEòrICS I MEtoDològICS 97

Conclusió

En definitiva, podem dir que els usos de cada paraula al llarg de la història són el que ha portat a la realitat lingüística actual, al significat que cada mot té avui, a les seves determinacions contextuals. I és clar que aquests usos depenen no només de factors lingüístics interns, sinó també dels factors sociolingüístics que han intervingut en cada selecció.

Bibliografia

Heylighen (2008), http://ecco.vub.ac.be/?q=node/99.Massip, Àngels i Bastardas-Boada, Albert (eds.) (2013). Complexity Perspectives on

Language, Communications and Society. Berlín / Heidelberg: Springer.Mukherjee, Siddhartha (2017), El gen. Una història íntima, Barcelona: La Campana.Prigogine, Ilya; Stengers, Isabelle (1996), La Nouvelle alliance. Métamorphose de la

science, París: Gallimard.Rovelli, Carlo (2016), Set lliçons breus de física, Barcelona: Anagrama.

Conclusions

La variació lingüística és un contínuum en el temps, en l’espai i en la societat.Dialectologia i història de la llengua són dues parts de la lingüística estreta-ment vinculades. La informació fornida per la variació diatòpica ens aporta llum sobre els aspectes evolutius de la llengua; i això val per a la fonètica i la fonologia, per a la morfologia i per a la sintaxi. La consideració de la variació diatòpica en la història de la llengua ens fa conscients d’un fenomen primordial: allò que en un moment determinat es defineix com a dialectal d’una zona, ge-neralment, precedentment, ha estat general en totes les zones. Per la qual cosa pot arribar-se a la relació entre dialectalisme i arcaisme. Hem d’estar alerta a qualificar de variació diatòpica antiga, especialment fins al segle xv, allò que és varia ció diatòpica avui, però que originàriament era solució general del ca-talà. En una altra direcció, és interessant discernir en quina mesura solucions que formaven part no de la variació diatòpica, sinó de la diastràtica o diafàsi-ca, acaben esdevenint diferències geogràfiques.

La resposta a la pregunta de quin és el domini en què s’ha de moure la història de la llengua és que ha d’ocupar-se dels dialectes, perquè són aquests els que constitueixen la llengua real i són alguns d’aquests els que, a través del temps, esdevenen llengües. És absurd l’estudi de la història lingüística d’un idioma fent abstracció d’allò que forma la part essencial d’aquesta història, la variació, que haurà d’evolucionar cap a l’homogeneïtzació, que durà a la unitat que caracteritza qualsevol llengua de cultura. L’investigador, doncs, ha de sa-ber combinar el mètode històric amb el mètode geogràfic, com ja assenyalava Gerhard Rohlfs. Una gramàtica històrica general d’una llengua ha de ser una gramàtica històrica de tots els seus dialectes.

Es podria afirmar que la integració plena de les dades diatòpiques en un discurs global sobre l’evolució del català és un horitzó a assolir. Això no impli-ca tant fondre o soldar el que és de naturalesa diversa com adquirir consciència de les limitacions (nocionals, metodològiques i discursives) de cada àmbit, amb la finalitat de projectar les dades diastràtiques en un esforç explicatiu més dens i travat.

Som del parer que la perspectiva històrica en els estudis lingüístics aporta, tant a la recerca com a la lingüística descriptiva i a l’aplicada, el component


d’ubicació, d’emmarcament dins la realitat, i dona compte del panorama eco-lògic en què una llengua s’ha format. Les contingències històriques són deter-minants quan es parla d’evolució. Una llengua no deixa de ser un sistema com altres sistemes (oberts, dinàmics i adaptatius) que estudien les ciències, avui cada cop més de manera unificada: sistemes vius biològics, el cos humà, el cervell, una organització... La variació de tot tipus que es manifesta en qualse-vol llengua és el símptoma (o la manifestació) del canvi.

La variació lingüística resulta de captar una imatge estàtica de la llengua, però projectada en el contínuum tetradimensional espai-temps. Per la seva pròpia naturalesa, la variació, doncs, només pot ser estudiada des d’un punt de vista integracional i tenint en compte la dimensió temporal.

Àngels Massip-BonetUniversitat de Barcelona