INFORME ESTATUS FUNCIONARIS ESTATALS DIA I+1, versió Joan Anton+Gabarró+David

8/20/2019 INFORME ESTATUS FUNCIONARIS ESTATALS DIA I+1, versió Joan Anton+Gabarró+David

http://slidepdf.com/reader/full/informe-estatus-funcionaris-estatals-dia-i1-versio-joan-antongabarrodavid 1/17

SITAL xlaIndependència(Sectorial de l’ANC)

1

INFORMEsobre la situació professional i jurídica dels funcionarisd’habilitació nacional el dia I+1, així com de la resta de

funcionaris de l’Estat espanyol a Catalunya

Assumpte : Situació professional i jurídica dels funcionaris d’habilitació nacional el dia I+1,

així com de la resta de funcionaris de l’Estat espanyol a Catalunya.

En relació a com ha de quedar la situació professional i jurídica dels funcionarisd’habilitació nacional el dia I+1, així com de la resta d’aproximadament trenta milfuncionaris de l’Estat espanyol a Catalunya, per a ús de l’Assemblea NacionalCatalana (ANC) i coneixement i aplicació de l’Associació de Municipis per laIndependència (AMI), emetem el següent

I N F O R M E

1. Supòsit a analitzar

El desenvolupament del procés sobiranista endegat a Catalunya, que ha deculminar amb la Declaració d’Independència un Estat propi, normalitzat i reconegutinternacionalment, obre alguns d’interrogants que s’han d’anar resolent totproposant solucions per a cada cas concret.

Un d’aquest interrogants és com ha de quedar la situació, l’estatus, delsaproximadament trenta mil funcionaris pertanyents a l’Estat espanyol que viuen i

treballen a Catalunya en les diverses delegacions ministerials espanyoles existentsa Catalunya el mateix dia en que es proclami la independència.

Entre aquest funcionaris hi ha els habilitats estatals ─ també denominats nacionals ─ , en qui centrarem aquest treball i, per analogia i extensió, també és aplicable a laresta d’aquests aproximadament trenta mil funcionaris.

Que és el que cal estudiar? Doncs bàsicament els aspectes següents:

Quin és el nou estatus d’aquest funcionaris i quin marc jurídic els empara.

Comentario [I1]: A suggeriment d’en

David

Comentario [I2]: Amb aquesta

modificació lliguem el comentari d’en

David amb la resta del document i també

amb el criteri que havíem parlat de

mantenir la denominació de «nacional»





SITAL xlaIndependència

3

1996 i la segona encara no està vigent, tot i que l’Estat espanyol no ha ratificat n i l’una ni

l’altra.

Malgrat les dificultats i obstacles tècnics i jurídics que planteja als estats la seva aplicació hi

ha consens doctrinal en considerar que una part de les disposicions d’ambdues convencions

són reflex del dret consuetudinari en aquest àmbit, que en dret internacional públic té un

valor normatiu igual al del dret convencional. No obstant això, la pràctica dels estats en

aquesta matèria ha estat diversa i contradictòria obeint, en la major part dels casos, no a

consideracions jurídiques sinó pràctiques i d’oportunitat, essent preponderants les solucions

polítiques respecte les jurídiques.

Un altre aspecte que s’hauria de diferenciar, seguint el plantejament d’Albert Pont en el seu

llibre “Addendum. L’endemà de la independència”, és el referit als conceptes de secessió i

d’independència. Tot i ser dos aspectes dins d’un mateix procés, la independència no és

possible sense la secessió. La secessió és un procés de presa de consciència personal i

col·lectiva d’una emancipació prèvia, del convenciment que porta a una col·lectivitat a voler

trencar el marc de relacions jurídiques vigents amb l’estat del qual forma part.

Durant aquest procés de secessió, que depèn només de la pròpia voluntat, s’haurien de

potenciar tots els espais de sobirania que depenguin del propi govern, activant al màxim

nivell aquests espais durant els moments decisius, tant abans com després de la proclamació

de la independència: administració civil pròpia, sistema tributari propi, sistema de seguretat,

mitjans de comunicació i oficines de representació internacional, tenint en aquest procés unaimportància cabdal els ajuntaments, ja que són la institució més propera als ciutadans.

El període de transició cap a la plena sobirania es caracteritza, doncs, com un procés

excepcional per les circumstàncies en què es produeix així com per la provisionalitat de la

legislació aplicable, que continua essent la de l’estat predecessor. És, en definitiva, una

procés esglaonat en que tot sembla que és aparentment igual però en que res tornarà a ser

el mateix que havia estat abans.

Per diferenciar aquests dos conceptes és interessant, a tall d’exemple, fer una referència al

cas d’Eslovènia:

1. l’Assemblea Nacional eslovena va adoptar l’estiu de 1990, la Declaració de Sobirania

que proclamava la Constitució i la legislació eslovenes com a única base del sistema

polític, econòmic i jurídic d’Eslovènia.

2. Després va decidir convocar un referèndum d’independència pel 23 de desembre de

1990, amb un 88% de vots afirmatius.

3. El febrer de 1991, l’Assemblea Nacional va adoptar la Resolució de Separació, que

proposava la divisió de Iugoslàvia en dos o més estats independents.

4. Durant els mesos següents el govern eslovè va preparar diverses lleis per obrir el

camí a la proclamació definitiva de la independència.




4

5. Finalment, el 25 de juny de 1991, l’Assemblea Nacional va adoptar la Carta

Constitucional sobre la Independència d’Eslovènia, la Declaració d’Independència i laLlei Constitucional que en determinava l’actuació. Això implicava, entre altres fets,

que la Constitució Iugoslava deixava de ser vigent a Eslovènia i que els òrgans de

govern eslovens assumien les competències de l’estat federal iugoslau.

2.2. LEGISLACIÓ APLICABLE EN L’ADMINISTRACIÓ LOCAL EL DIA I + 1

La legislació que caldria aplicar el dia I + 1 seria la pròpia de l’estat predecessor. Aquesta ho

seria amb caràcter provisional i durant tot el temps en què no hi hagués normativa pròpia.

En aquest sentit, el legislador català hauria d’aprovar una disposició que reconegués la

normativa espanyola com a ordenament provisional a l’espera de l’aprovació d’una

Constitució que permetés crear una legislació pròpia.

De fet, existeix en Dret Internacional una pràctica generalitzada a mantenir, de forma

provisional, la vigència del règim jurídic de l’estat predecessor però aquesta vigència ha de

ser acordada per l’estat successor. No obstant això, la conveniència de mantenir vigent

aquesta normativa no significa que el règim jurídic de l’estat predecessor no hagi estat

succeït i si es manté temporalment és per un imperatiu de seguretat jurídica.

De la mateixa manera, s’haurien de respectar els contractes d’obres, serveis,

subministraments i gestió de serveis públics que s’hagin adjudicat a empreses privades, tantper part del Govern de la Generalitat com de l’administració local, seguint el principi de

pacta sunt servanda (allò que s’ha pactat obliga), de la mateixa forma que les empreses

adjudicatàries també haurien de complir les condicions dels respectius contractes, donant

lloc l’incompliment, per qualsevol de les parts, de les condicions del contracte, a la seva

rescissió i a la realització d’una nova licitació.

En l’àmbit de l’administració local el legislador català, en exercici de les seves competències,

ja ha aprovat durant l’actual període de democràcia a Espanya, un conjunt de normativa

àmplia i extensa en algunes matèries que afecten als ens locals com són l’organització

territorial, l’urbanisme i el medi ambient. També ha aprovat el legislador i/o executiu català

disposicions en matèria de procediment administratiu, personal, patrimoni, protecció

d’incendis, espectacles i activitats recreatives, horaris comercials i protecció dels animals,

entre altres, que són d’aplicació a l’administració local.

En totes aquestes matèries ja existeix normativa pròpia, amb limitacions pel que respecta als

preceptes que són legislació bàsica reservada al legislatiu espanyol, que ha obert un camí i

ha estat un punt de referència cap a on podria anar el legislador català en el futur en aquests

temes.




5

Tanmateix, per coherència, el legislador català hauria d’aprovar una disposició que

reconegués la vigència d’aquells articles de les disposicions que afecten a les entitats locals,aprovades en el seu dia pel Parlament i el Govern de Catalunya, que van ser declarades

inconstitucionals pel Tribunal Constitucional espanyol i, alhora, establir que, en cas de

discordança entre la normativa catalana i la provisional espanyola, prevalgués la normativa

catalana tenint caràcter supletori la normativa espanyola.

Mantenir durant aquest procés, encara que sigui de forma provisional, la legislació espanyola

possiblement no agradi a molts i generi insatisfacció i incomprensió, motiu pel qual caldrà fer

molta pedagogia en tot aquest procés . Aquesta ha estat una pràctica generalitzada en

aquests processos, que poden durar entre dos i cinc anys. Per posar un exemple, en el cas

de Letònia, que va proclamar la seva independència el maig de 1990, no hi va haver un

acord bilateral amb la Federació russa per a la retirada de les forces soviètiques del seu

territori fins l’abril de 1994.

El que sí s’ha de procurar és que durant tot aquest procés hi hagi la màxima normalitat

possible i que els ciutadans percebin que es desenvolupen els esdeveniments amb total

naturalitat i que, malgrat l’excepcionalitat del procés, l’administració continuï funcionant i

prestant a la ciutadania els serveis li correspongui.

El dia després de la declaració d’ independència comença una nova realitat, preparada des de

molt abans, un punt d’inici cap a una nova concepció de l’estat en què els principis d’eficàcia,

eficiència, participació, subsidiarietat, proximitat a la ciutadania i els valors d’honradesa,integritat i servei públic dels representants polítics i del personal que treballi a l’administració

pública siguin els elements vertebradors de la nova societat.

2.3. TRANSMISSIÓ DE BÉNS, ARXIUS I DEUTES EN L’ADMINISTRACIÓ LOCAL

2.3.1. Béns

El Dret Internacional regula el repartiment de béns, arxius i deutes de l’Estat, a més de per

la doctrina, la jurisprudència i la pràctica internacional, mitjançant la Convenció de Viena

sobre la Successió d’Estats en matèria de béns, arxius i deutes. Aquesta Convenció , que no

ha estat ratificada per l’Estat espanyol, només seria aplicable, segons disposa l’article 4,

respecte d’una successió d’estats que s’hagi produït després de l’entrada en vigor de la

mateixa, excepte que s’hagi convingut en una altra cosa. No obstant això, el mateix article

estableix que les parts podrien acordar-ne l’aplicació provisional amb anterioritat a l’entrada

en vigor de la mateixa.

Mentre el nou Estat català i l’Estat espanyol no s’hi avinguessin, dins del procés de

negociació i d’acord amb la pràctica internacional i les normes aplicables, no seria possible

Comentario [I3]: Afegit a proposta

d’en David




6

negociar el repartiment dels béns i drets de l’estat predecessor ni el repar timent del deute.

Malgrat això, els articles 42 a 46 de l’esmentada Convenció regulen diferents procedimentsper resoldre les controvèrsies que poguessin haver-hi en relació amb la interpretació o

l’aplicació d’aquesta Convenció com són la consulta i la negociació, la decisió de la Cort

Internacional de Justícia, l’arbitratge o qualsevol altres procediment apropiat per a la solució

de controvèrsies.

Altrament, en cas d’avinença entre Catalunya i Espanya ambdós estats s’haurien de posar

d’acord en la identificació dels béns i els arxius ─ es trobin on es trobin, dins (tot el territori

actual de l’Estat) o fora del regne d’Espanya ─ que caldria repartir així com també en el

repartiment del deute que correspondria a cada estat. En cas que no hi hagués entesa, seria

necessària la intervenció dels organismes internacionals essent aplicables supletòriament les

disposicions de la Convenció de Viena. Cal dir, però, que tot i no estar en vigor les

disposicions sobre dissolució d’estats contingudes en aquesta Convenció les mateixes van ser

tingudes en consideració quan es va produir la dissolució de la República Socialista

Federativa de Iugoslàvia.

Malgrat la falta d’avinença entre els dos Estats, de la lectura de l’article 11 del susdit Conveni

de Viena se’n desprèn que la transmissió dels béns de l’Estat espanyol situats a Catalunya ho

seria de forma directa i sense compensació, a falta que els dos Estats acordessin que un

òrgan internacional decidís una altra cosa al respecte. Això implicaria que la seva transmissió

no estaria condicionada a assumir una part del deute de l’Estat espanyol ni a exigir la

devolució de cap inversió pública i servei realitzat a Catalunya.

Així mateix, l’Estat espanyol hauria d’adoptar totes aquelles mesures adients per impedir el

dany o la destrucció dels seu béns que passarien a l’Estat català.

Els béns immobles de l’Estat espanyol situats a Catalunya que es transmetrien serien els

edificis de l’administració civil i militar espanyola ─ excepte aquells que Espanya considerés

adient que es poguessin reservar com a seus de la seva ambaixada i dels consolats generals

─, les dependències de correus i telègrafs, els paradors “nacionals”, la xarxa ferroviària, la

xarxa de ports i aeroports, tota la xarxa de carreteres, autovies i autopistes, les instal·lacions

de RTVE i RNE, la xarxa radioelèctrica, les xarxes de comunicacions, els edificis i

instal·lacions de les empreses i societats públiques estatals ubicades a Catalunya i les xarxes

bàsiques de serveis públics com l’aigua, l’electricitat, el gas i la telefonia, entre altres.

Entre els béns mobles s’hi hauria d’incloure el mobiliari dels edificis públics, el material

d’oficina i els vehicles de titularitat de l’Estat, entre altres.

En un moment posterior de la negociació també caldria negociar els edificis i propietats que

l’Estat espanyol té per tot el món que li correspondrien a Catalunya, quan s’arribés a un

Comentario [I4]: Comentari afegit a

suggeriment d’En David Ros




7

acord sobre el seu repartiment, com són les ambaixades, consolats generals, oficines

consulars i comercials i centres culturals, entre altres.

Pel que respecta a l’administració local, el pas d’un estat a un altre no canviaria la titularitat

dels seus béns ja que aquests els pertanyen i estan localitzats dins del territori de Catalunya.

El que sí canviaria seria la titularitat dels béns immobles i mobles de l’Estat espanyol situats

a Catalunya que passarien al futur Estat català. En aquest sentit, seria l’administració

catalana la receptora dels serveis d’aigua, clavegueram, escombraries i guals, entre altres,

que les corporacions locals prestessin a aquests immobles així com la interlocutora a l’hora

d’establir acords i convenis i resoldre qualsevol controvèrsia que se’n pogués derivar del seu

ús i funcionament. Caldrà, doncs, elaborar un exhaustiu inventari/relació de cada una

d’aquests bens per tal que en cap circumstància res pugui restar al marge del procés de

successió.

2.3.2. Arxius

La Convenció de Viena considera arxius de l’Estat predecessor a tots aquells documents,

independentment de la seva data i naturalesa, produïts o rebuts per aquest estat en

l’exercici de les seves funcions que en la data de la successió de l’estat, pertanyien a aquest

estat i eren conservats per ell directament o sota el seu control.

De la mateixa forma que en els béns de l’Estat, l’article 23 del referit Conveni de Vienaestableix que la transmissió dels arxius de l’Estat espanyol es faria directament sense

compensació, a falta que els dos estats acordessin que un òrgan internacional decidís una

altra cosa al respecte. Tanmateix, l’Estat espanyol hauria d’adoptar totes aquelles mesures

adients per impedir el dany o la destrucció dels seus arxius que passarien a l’Estat català.

El traspàs dels arxius s’hauria d’acordar entre els dos Estats. A falta d’acord, la pauta a

seguir seria la regulada en la Convenció de Viena: traspassar l’Estat espanyol a l’Estat català

la part dels arxius necessària per a l’administració adequada del territori català i la part dels

arxius que concerneixin a Catalunya.

En l’àmbit de l’administració local, aquest traspàs d’arxius no afectaria a la titularitat dels

seus arxius, que continuaria sent de les entitats locals, però sí suposaria el traspàs a l’Estat

català que tots aquells documents que concerneixin a les entitats locals catalanes que

actualment estesin arxivats en dependències de l’Estat espanyol. També aquí s’haurà de fer

el corresponent inventari/relació d’aquest documents.




8

2.3.3. Deutes

La norma general en cas de traspàs de deutes hauria de ser l’acord entre l’estat predecessor

i l’estat successor. A falta d’entesa ─ i d’acord amb el dret internacional ─ , els deutes de

l’Estat espanyol passarien a l’Estat català d’acord amb un criteri d’equitat a raó de la relació

que els mateixos guardin amb els béns, drets o interessos que passin a l’Estat català, segons

el principi res transit cum suo onere (els béns es transmeten amb les seves càrregues). No

obstant això, sinó hi ha negociació, el nou Estat haurà de mantenir-se ferm i no transigir en

el repartiment i assumpció de cap actiu ni passiu que es pugui considerar immoral, il·legítim

i/o odiós, car en tot cas ─ no es pot obviar ─, el titular dels deutes és el Regne d’Espanya.

En el cas que aquí ens interessa, l’Estat català heretaria, a més del deute de la Generalitat i

de les seves pròpies empreses i la part que s’acordés de l’Estat espanyol, el provinent de

l’administració local.

D’acord amb el dret internacional els deutes contrets per l’administració local no són deutes

de l’Estat espanyol ja que el seu endeutament s’ha produït d’acord amb la seva autonomia

financera, essent cadascuna d’ella titular del seu propi deute, en exercici de les seves

potestats. Per tant, aquestes entitats estarien obligades a amortitzar aquest deute, abans i

després del moment de la successió.

Una altra cosa seria el deute públic que haguessin constituït aquestes entitats avalat per

l’Estat espanyol. En aquest cas, seria lògic considerar que els deutes de l’administració localque haguessin estat avalats per l’Estat espanyol, es traspassessin al nou Estat català tot i

continuar-ne essent l’únic titular dels deutes els propis ens locals, a través de la disposició

normativa que s’escaigui, el nou Estat hauria de poder garantir com fer front a la

corresponent devolució.

2.4. LA QÜESTIÓ DE LA NACIONALITAT

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 reconeix, en el seu article 15, la

nacionalitat com un dret fonamental al disposar que tota persona té dret a una nacionalitat i

a que no es podrà privar arbitràriament a ningú de la seva nacionalitat ni del dret a canviar

de nacionalitat.

Posteriorment, l’any 2000 l’Assemblea General de la Nacions Unides va aprovar la Resolució

55/153 referida a la nacionalitat de les persones naturals en relació amb la successió d’Estats

establint diferents principis assenyalats per les normes internacionals:

1. La nacionalitat es regeix pel dret intern dins dels límits establerts pel Dret

Internacional. Això no vol dir que no existeixin normes convencionals que regulin la

Comentario [I5]: Afegit a suggeriment

d’en David Ros i posterior resposta d’en

Josep Gabarró

Comentario [I6]: Afegit i refosa de text

com a resultat de les respectives

aportacions d’en David Ros i posterior

resposta d’en Josep Gabarró






10

minoria russòfona, tot i que s’ha de tenir en consideració que les circumstàncies històriques

d’aquestes repúbliques bàltiques difereixen àmpliament dels esdeveniments històrics deCatalunya.

Respecte a la doble nacionalitat catalana i espanyola, la normativa catalana podria

reconèixer-la de forma automàtica, des del moment de la independència, respecte dels

ciutadans espanyols nascuts o amb residència a Catalunya durant un període de temps

establert per llei.

Aquest plantejament també hauria de tenir un reflex en el mateix sentit per part de l’ Estat

espanyol que haurà de decidir si continua reconeixent com a espanyols els ciutadans

catalans amb doble nacionalitat o bé els retira la seva nacionalitat espanyola.

Si be és cert que aquest últim supòsit coincidiria amb la pràctica internacional en matèria de

transmissió de la nacionalitat en el casos de successió d’Estats també s’ha de tenir en

compte que hi ha legislacions que contemplen el reconeixement de la doble nacionalitat com

a norma general i que en el cas concret de la legislació espanyola aquest dret no és general

però sí existeix per a aquells països amb especials vincles amb Espanya, circumstància que

podria fer poc probable que Espanya retirés la seva nacionalitat als ciutadans que visquessin

a Catalunya que volguessin continuar sent espanyols i catalans ja que contradiria la seva

pròpia legislació sobre aquesta matèria.

Respecte a aquesta qüestió cal destacar que la normativa de l’Estat espanyol protegeix lanacionalitat espanyola per als seus nacionals d’origen així com també regula els supòsits de

doble nacionalitat amb països amb els quals hi ha tingut vincles històrics.

Així, l’article 11 de la Constitució Espanyola estableix:

“1. La nacionalidad española se adquiere, se conserva y se pierde de acuerdo con lo

establecido por la Ley.

2. Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad.

3. El Estado podrá concertar tratados de doble nacionalidad con los países

iberoamericanos o con aquellos que hayan tenido o tengan una particular vinculación

con España. En estos mismos países, aun cuando no reconozcan a sus ciudadanos un

derecho recíproco, podrán naturalizarse los españoles sin perder su nacionalidad de

origen.”

El segon paràgraf de l’aparat primer i l’apartat segon de l’article 24 del Codi Civil espanyol

reblen el clau tot dient:

“1 (...) La adquisición de la nacionalidad de países iberoamericanos, Andorra,

Filipinas, Guinea Ecuatorial o Portugal no es bastante para producir, conforme a este

apartado, la pérdida de la nacionalidad española de origen.




11

2. En todo caso, pierden la nacionalidad española los españoles emancipados que

renuncien expresamente a ella, si tienen otra nacionalidad y residen habitualmente

en el extranjero.”

Altrament, també hi podria haver ciutadans que no volguessin, per la raó que fos, tenir la

doble nacionalitat. En aquest cas haurien d’anar a una oficina de l’administració p ública

prèviament determinada i presentar allí una declaració de voluntat, manifestant que volen

renunciar a la nacionalitat espanyola o a la catalana.

Finalment, què passaria amb la nacionalitat dels funcionaris i del personal laboral que

treballen a l’administració local de Catalunya?

De l’estudi de la normativa interna sobre la nacionalitat se’n desprèn que la pràctica dels

estats és molt variada en aquest aspecte, tot i que la majoria dels ordenaments no

atribueixen els mateixos drets i llibertats als estrangers que als seus nacionals. De fet, hi ha

estats que, per a l’exercici de funcions de representació política o per a poder exercir aquells

càrrecs públics que tinguin atribuïdes competències de sobirania, fe pública o exercici

d’autoritat exigeixen la nacionalitat de l’Estat del territori limitant, fins i tot, alguns

ordenaments les funcions que poden exercir els nacionals d’origen dels nacionals d’adopció.

En el cas català i d’acord amb la pràctica de la majoria dels Estats, la resposta hauria d’anar

en el sentit de considerar que tot el personal funcionari i laboral que prestés els seus serveis

en entitats locals de Catalunya i que hagués nascut o residís de manera efectiva a Catalunyadurant un determinat període de temps establert per llei adquiriria de forma automàtica la

nacionalitat del nou Estat Català, podent continuar desenvolupant les seves funcions en les

entitats locals on estiguessin adscrits amb anterioritat al dia que Catalunya esdevingués un

Estat independent. L’atribució de la nacionalitat catalana no suposaria cap canvi en la seva

relació funcionarial o laboral amb les entitats locals en les quals treballessin perquè ja eren,

amb anterioritat al canvi d’Estat, personal estatutari o laboral de les pròpies corporacions

locals catalanes, respectant-los-els els mateixos drets i categories professionals.

En quant a la fixació de l’àmbit de l’administració local aquest inclouria no solament els

ajuntaments sinó també les mancomunitats, les comarques i altres entitats supramunicipals,

les entitats municipals descentralitzades, els consorcis locals, els organismes autònoms, les

fundacions públiques locals, les entitats públiques empresarials locals i les societats

mercantils locals de capital íntegrament local o de capital mixt.

En el supòsit dels funcionaris d’administració local amb habilitació de caràcter nacional que

desenvolupessin les seves tasques en entitats locals del territori català s’hauria d’aplicar el

mateix criteri que per a la resta del personal funcionari i laboral de l’administració local

catalana, tot i que en aquest cas, al ser un cos d’habilitació estatal, sí es plantejaria per

persones del col·lectiu la necessitat de continuar conservant la nacionalitat espanyola ja que




12

si perdessin aquesta per atribució de la catalana perdrien també la condició de funcionaris

segons el que disposa l’article 63 de la Llei 7/2007, de 12 d’abril, del Estatuto Básico del

Empleado Público, de tal manera que si poguessin tenir les dues podrien exercir les seves

funcions a l’Estat català i continuar mantenint la seva condició de funcionaris de l’Estat

espanyol, tot i que haurien de passar a la situació d’excedència voluntària per interès

particular, regulada en l’article 89.2 de la referida Llei 7/2007, de 12 d’abril.

Sobre aquest aspecte, com ja s’ha fet esment, la normativa catalana podria reconèixer-los la

doble nacionalitat catalana i espanyola de forma automàtica, des del moment de la

independència, amb els mateixos requisits i condicions que per a la resta del personal

funcionari i laboral de l’administració local.

En principi, aquesta no ha estat la pràctica habitual dels Estats però seria possible si

s’establís un conveni de doble nacionalitat entre els dos Estats possibilitat que es preveu, per

part de l’Estat espanyol, a l’article 11.3 de la Constitució Espanyola amb els països que hagin

tingut o tinguin una vinculació particular amb Espanya.

El que fins ara s’ha dit també hauria de ser aplicable a tot el personal de la Generalitat de

Catalunya, ja fos propi, traspassat o adscrit a Cossos Estatals, i al personal de l’Administració

civil de l’Estat i de les empreses públiques i d’altres entitats de l’Estat que prestessin els seus

serveis a Catalunya. Respecte als membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i dels

serveis d’intel·ligència, se’ls podria concedir el dret d’opció a la nacionalitat catalana si

demostressin el seu arrelament social a Catalunya.

2.4 RECAPITULANT

Naturalment, no hi ha precedents al nostre país, per la qual cosa caldrà acudir alsantecedents comparats d’altres països i a allò que estableixen la Convenció deViena sobre la successió d’Estats.

Res en concret s’estableix per a la successió del personal al servei de l’Estatprimigeni susceptible de passar al servei del nou Estat, per tant haurem de treballarper analogia que centrarem en dues línies:

a. La qüestió de la nacionalitat.b. La successió en matèria de tractats internacionals i en matèria de béns,

arxius i deutes d’Estat, ambdós regulats per les Convencions de Viena de 23d’agost de 1978 i de 8 d’abril de 1983.

Ja hem dit que en els Convenis de Viena de 1978 i de 1983, la nacionalitat hi té unagran importància. Tant és així que la Resolució 55/153 de l’Assemblea General deles Nacions Unides estableix que en els casos de separació d’una part del territorid’un estat, l’estat successor ha d’atribuir la seva nacionalitat a aquelles personesque tinguin la seva residència habitual dins d’aquest territori i que el dret d’opció a




13

la nacionalitat bascula entre la de l’estat predecessor i la de l’estat successor. De la

mateixa manera, l’obligació d’atribuir la nacionalitat de l’estat successor comprèntambé la de no privar de la mateixa als ciutadans que no han pogut adquirir lad’aquest estat successor.

El Dret Internacional, com també acabem de veure, regula el repartiment de béns,arxius i deutes de l’Estat, a més de la doctrina, la jurisprudència i la pràcticainternacional, mitjançant la Convenció de Viena sobre la Successió d’Estats enmatèria de béns, arxius i deutes.

Veiem, doncs, com malgrat la falta d’avinença entre els dos Estats, hi ha lapossibilitat que a través de l’article 11 del susdit Conveni de Viena la transmissiódels béns de l’estat predecessor (en aquest cas, de l’Estat espanyol), situats al’estat successor (en aquest cas, Catalunya) es podria produir de forma directa i

sense compensació.

Per tant, fent un exercici d’interpretació analògica de la normativa internacionalesmentada, convindrem a acceptar que:

1. Tots els empleats públics que tinguin la seva residència habitual dins elterritori de Catalunya, sigui quina sigui l’administració en la que prestin e lsseus serveis ─ institucions estatals espanyoles, Generalitat de Catalunya,ens locals ─ adquireixen la nacionalitat catalana de facto, llevat que hi vulguirenunciar.

2. En aplicació del Dret Internacional en successió d’estats, tota transmissió debéns de l’Estat espanyol al nou Estat ho és en tant que afectes a un serveique, al mateix temps, indestriablement, està executat pel personal

corresponent, per tant, la transmissió de qualsevol bé porta implícit latransmissió del servei que li és inherent i del personal adscrit al mateix.

3. En conseqüència, tot i que no hi hagi una obligació clara en dretinternacional, esdevé lògic i necessari reivindicar com a element directamentrelacionat al servei, el seu personal, i en conseqüència, l’adscripcióautomàtica com a treballadors públics del nou estat, amb els condicionants irequeriments oportuns.

3. Fonaments jurídics

Els fonaments jurídics que ens serviran de context legal de referència, estarandeterminats per allò que disposa el marc normatiu següent:

3.1.- Legislació específica:

Decret 195/2008, de 7 d’octubre de 2008, pel qual es regulen determinatsaspectes del règim jurídic del personal funcionari amb habilitació decaràcter estatal de les entitats locals de Catalunya.

Decret 214/1990, de 30 de juliol, pel qual s’aprova el reglament de Personalal servei de les Entitats Locals.

Comentario [I7]: Comentari afegit a

suggeriment d’En David Ros




14

Real Decreto 1174/1987, de 18 de septiembre, por el que se regula el

régimen jurídico de los funcionarios de Administración local con habilitaciónde carácter nacional.

Real Decreto 1732/1994, de 29 de julio, sobre provisión de puestos detrabajo reservados a Funcionarios de Administración Local con habilitaciónde carácter nacional.

Real Decreto 834/2003, de 27 de junio, por el que se modifica la normativareguladora de los sistemas de selección y provisión de los puestos de trabajoreservados a funcionarios de Administración local con habilitación decarácter nacional.

Real Decreto 522/2005, de 13 de mayo, por el que se modifican losrequisitos para la integración de los funcionarios de Administración local conhabilitación de carácter nacional pertenecientes a la Subescala deSecretaría-Intervención.

Ley 30/1984, de 2 de agosto, de Medidas para la Reforma de la FunciónPública.

Ley 53/1984, de 26 de diciembre, de Incompatibilidades del personal alservicio de las Administraciones Públicas.

Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut bàsic de l’empleat públic.

3.2.- Legislació general i de fons:

c. Declaració Universal dels Drets Humans, de 1948d. Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i Pacte Internacional dels Drets

Econòmics, Socials i Culturals, ambdós de 16 de desembre, de 1966.

e.

Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova la Declaracióde sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya.f. Estatut d’Autonomia de Catalunya, de 19 de juliol de 2006.g. Convenció de Viena, de 23 d’agost de 1978, sobre successió d’Estats en

matèria de tractats internacionals.h. Convenció de Viena, de 8 d’abril de 1983, sobre la successió d’Estats en

matèria de béns, arxius i deutes d’Estat. i. Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles. L’Assemblea General

de la “Conferència de les Nacions sense Estat d’Europa” (CONSEU), de 27 demaig de 1990.

4. Conclusions

Primera.- Immediatament després de la Solemne Declaració d’Independència, isense solució de continuïtat, s’ha d’aprovar la Llei de Transitorietat, en la ques’establirà, a l’empara de la Convenció de Viena, qui són considerats nacionalscatalans i amb quins criteris i condicions s’adquireix aquesta nacionalitat, així comqualsevol règim de doble nacionalitat. Així mateix, la Llei de Transitorietat ha deestablir que tota la legislació vigent emanada del Parlament de Catalunyacontinuarà en vigor i serà d’aplicació preceptiva, de manera que tota la legislacióestatal vigent passarà a ser supletòria però també en vigor de forma subsidiària.




15

Aquesta mateixa Llei ha d’establir que tots els processos i expedients judicials i

administratius iniciats amb anterioritat a la Proclamació d’Independènciacontinuaran la seva tramitació emparada amb la normativa sota la qual es vanoriginar.

Així mateix, la Llei de Transitorietat garantirà a tot el personal al servei de lesrespectives administracions públiques del país, incloses les estatals, quemantindran tots els seus drets i deures, inclosos aquells adquirits pel pas dels anysi també com a conseqüència dels mèrits acumulats.

La Llei de Transitorietat també garantirà l’empara legal d’acord el marc legislatiuprimigeni de totes aquelles operacions mercantils, comercials, industrials,econòmiques i financeres, iniciades amb anterioritat a la Declaraciód’Independència. I en el mateix sentit haurà de garantir la vigència del marc

normatiu originari en totes aquelles accions i actuacions de caràcter social iniciadesabans de la Solemne Declaració d’Independència.

Segona.- A l’empara del Dret Internacional en matèria de successió d’Estats, tote saquelles persones de nacionalitat espanyola que resideixin de manera efectiva aCatalunya adquiriran de forma automàtica la nacionalitat del nou Estat Català.També l’obtindran aquells ciutadans espanyols, nascuts a Catalunya, que en elmoment de la declaració d’independència tinguin la seva residència fora deCatalunya.

En allò que afecta al personal al servei de la cosa pública a Catalunya, d’acord ambla pràctica de la majoria dels Estats, la resposta hauria d’anar en el sentit deconsiderar que tots els empleats públics ─ personal funcionari i laboral ─ queprestin els seus serveis en les institucions estatals espanyoles, la Generalitat deCatalunya i els ens locals de Catalunya, i que hagi nascut o que acrediti unaresidència de manera efectiva a Catalunya durant un determinat període de temps

─ que ja s’hauria d’establir per la Llei de Transitorietat ─ adquirirà de formaautomàtica la nacionalitat del nou Estat Català, podent continuar desenvolupant lesseves funcions en les entitats locals on estiguin adscrits amb anterioritat al dia queCatalunya esdevingués un Estat independent.

L’atribució de la nacionalitat catalana no suposaria cap canvi en la seva relaciófuncionarial o laboral amb la Generalitat de Catalunya i les entitats locals ─ajuntaments, mancomunitats, les comarques i altres entitats supramunicipals, les

entitats municipals descentralitzades, els consorcis locals, els organismesautònoms, les fundacions públiques locals, les entitats públiques empresarials localsi les societats mercantils locals de capital íntegrament local o de capital mixt ─ enles quals treballessin perquè ja eren, amb anterioritat al canvi d’Estat, personalestatutari o laboral d’aquestes institucions, respectant-los-els els mateixos drets icategories professionals.

Una qüestió diferent és el cas dels empleats públics al servei de les institucionsestatals espanyoles en funcions a Catalunya. Cal tenir en compte que aquestesinstitucions hauran de deixar de prestar funcions a Catalunya, al mateix temps queindefugiblement les seves funcions hauran de passar a ser exercides pel nou Estat.




16

Així doncs, es planteja un escenari en el que ─ atès la quasi absoluta seguretat que

no hi haurà una successió automàtica ─ pot molt ben bé ser que durant un períodeindeterminat i transitori es produeixi una duplicitat d’organismes: els que el nouEstat haurà de menester per posar-se en marxa, i els que l’Estat espanyol esresistirà a abandonar del tot fins el darrer moment. En tot cas, durant tot aquestperíode, els empleats públics d’aquestes institucions i organismes que es trobinentremig afectats per aquest previsible litigi, han de tenir garantit des del primermoment, la seva pertinença a la nova administració de la República Catalana, ambles mateixes garanties que tota la resta de empleats públics citats anteriorment,independentment del temps que triguin a poder materialitzar aquesta mutació, i/odel temps ─ concedint un període prudencial ─ que triguin a escollir en quinaadministració decideixen quedar-se tot compatibilitzant, al mateix temps, l’exercicide les seves funcions. Es tractaria d’un dret que hauria de reconèixer de formaexpressa la llei de transitorietat. Aquest dret actuaria com a expectativa que esconsolidaria:

- Explícitament, mitjançant una presa de possessió expressa.- Implícitament, exercint el càrrec.

Seria convenient que tots els treballadors públics formalitzessin una nova promesao jurament de fidelitat d’acord amb la nova realitat estatal.

En el supòsit dels funcionaris d’administració local amb habilitació de caràcternacional que desenvolupessin les seves tasques en entitats locals del territori catalàs’hauria d’aplicar el mateix criteri que per a la resta del personal funcionari i laboralde l’administració local catalana, tot i que en aquest cas, al ser un cos d’habilitació

estatal, es planteja per als integrants del col·lectiu la necessitat ─ de formaopcional ─ de continuar conservant la nacionalitat espanyola ja que si perdessinaquesta per atribució de la catalana perdrien també la condició de funcionarissegons el que disposa l’article 63 de la Llei 7/2007, de 12 d’abril, del EstatutoBásico del Empleado Público, de tal manera que si poguessin tenir les dues podrienexercir les seves funcions a l’Estat català i continuar mantenint ─ aquells que aixího manifestin i ho desitgin ─ la seva condició de funcionaris de l’Estat espanyol, toti que haurien de passar a la situació d’excedència voluntària per interès particular,regulada en l’article 89.2 de la referida Llei 7/2007, de 12 d’abril.

Aquesta darrera recomanació ─ l’opció de mantenir ambdues nacionalitats ─ tambéés extrapolable als empleats públics al servei de les institucions estatals espanyoles

en funcions a Catalunya, tractats en el paràgraf anterior.Finalment, en relació a la present qüestió, la Llei de Transitorietat també hauria depreveure que una persona amb passaport espanyol ─ com de qualsevol altrenacionalitat corresponent a la Unió Europea ─ pugui continuar treballant al’administració pública catalana.

Tercer.- La Llei de Transitorietat, en matèria d’empleats públics, ha de garantirque tots aquells que estiguin actius al servei de la cosa pública, mantindran lescondicions que els hi reconeix aquesta llei, malgrat que el nou Estat en exercici dela plena sobirania i en atenció als seus nous interessos i objectius, plantegiposteriorment un nou model de funció pública, el qual només s’hauria d’aplicar a les

Comentario [I8]: Aquest redactat és el

resultat del que vàrem acordar a

l’assemblea de Girona

Comentario [I9]: Aquest text s’afegeix

d’acord amb el que es va acordar a

l’assemblea de Girona



Documents

INFORME ESTATUS FUNCIONARIS ESTATALS DIA I+1, versió Joan Anton+Gabarró+David