JOSEP TERRÉS GINARD, UN MILITAR AMB ÀNIMA DE FOTÒGRAF

Miquel À. Marquès SintesCentre d'Estudis Locals d'Alaior

Les fotografies antigues són una part essencial del nostre patrimoni cultural. Avui ningú ho posa en dubte. La seva consulta ens permet conèixer i refer espais urbans i rurals que, un segle i escaig després, gairebé sempre han sofert modificacions.

Per açò ens interessa parlar de Josep Terrés Ginard, un d’aquells primers homes que, màquina a becoll, es passejava per l’illa per deixar constància de les activitats que es realitzaven en l’entitat cultural a la qual pertanyia.

Els entesos en art ens expliquen que aquelles primeres fotografies fetes postal es feien sobre paper fotogràfic o amb impressió de fototípia, imatge feta a partir d’una placa de vidre, i de gravat en relleu, sistema que donava un contrast tonal molt acurat. Sigui com sigui, sorprèn la qualitat de les postals que encara conservam avui, gairebé un segle després de la seva impressió.

A principi del segle XX, la postal era una modalitat molt utilitzada pels fotògrafs locals i sobretot pels de fora illa que es desplaçaven a Menorca. A les primeres dècades del segle XX van realitzar fotografies Josep Terrés Ginard, editades per Remigio Alejandre i per Hauser i Menet; Garriga, editades per J. Pons; Calafat i Olives, Antoni Moll Camps i Miquel i Hernando. Van venir fotògrafs de fora com Lacoste i els anys trenta Luciano Roisin i Aldol Zerkowitz.

En aquell temps, a Maó a més dels afeccionats oferien els seus serveis quatre fotògrafs professionals: Diego Monjo a la plaça Miranda, Francisco Seguí Coll al carrer del Doctor Orfila, P. Sturla al carrer Castillo i la Sucursal d'A. Vela al carrer de la Infanta.

Per circumstàncies de la recerca d'una fotografia del barranc de cala en Porter, ja fa més de cinc anys, vam descobrir la dèria d'un home, Josep Terrés Ginard, un fotògraf afeccionat del qual conservam algunes imatges, gairebé totes editades per Remigio Alejandre.

Qui tengui paciència i pugui investigar a fons, tal volta podrà descobrir-ne els orígens i tal vegada si els seus hereus encara conserven alguns dels seus treballs fotogràfics. Mentrestant ens haurem de conformar amb el que hem pogut trobar fins avui.

A les col·leccions fotogràfiques hi trobam postals fetes per Terrés Ginard del port de Ciutadella, el desembarcament per atacar el castell de Sant Felip, una vista des Castell, la Mola, el barranc d’Algendar, una pagesa menorquina que va a vendre fruita, un fillet a sobre un ase per anar a dur la llet al poble, un pagès damunt un matxo colcant a sobre un bast i un ormeig, la davallada al port de Maó i l’esquinçacolzos, el carrer de Sant Roc de Maó, l’hospital militar a l’illa de l’Hospital, la casolania de s’Ullastrar de Sant Lluís, el barranc d’en Rellotge i Torre d’en Galmés, entre d'altres. En totes hi apareixen personatges, espais urbans i el medi rural, i ens serveixen de testimoni antropològic de la vida dels menorquins de fa un segle enrere.

Gràcies a la Revista de Menorca tenim constància de diversos personatges amb el llinatge Terrés. Mateo Terrés era sastre i treballava a Maó l'any 1902. Francisco Terrés Coll, vicepresident de la Unión Comercial e Industrial de Maó, feia un donatiu a l'Ateneu de Maó l'any 1915. Francisco Terrés Pons (agent consular de França) durant els anys quaranta va publicar tot un seguit d'articles sobre observacions meteorològiques a la Revista de Menorca. Fins i tot, entorn a 1830 coneixem l'existència de Mateu Terrés, mestre d'aixa que treballava a l'arsenal del port de Maó.

Sabem ben poc de la vida de Josep Terrés Ginard. Gràcies al senyor Francisco Fornals Villalonga, podem dir que Terrés Ginard va néixer el 22 d’abril de 1877, però no n’hem esbrinat la població d’origen. Pensàvem que seria de la part de llevant de l'illa, però una recerca als registres civils de Maó i es Castell no ens ho ha permès confirmar.

Josep Terrés Ginard era militar i va viure a Maó entre 1907 i 1910. Després de Maó, va ser destinat a Mallorca.

Alhora, Josep Terrés Ginard era un gran afeccionat a la fotografia. Va fer algunes fotografies que van ser publicades en forma de postal per Remigio Alejandre i també va ser un dels fotògrafs que va aportar una col·lecció fotogràfica per confeccionar la Guía de Menorca, editada per l’Ateneu de Maó l’any 1911.

Es va fer soci de l’Ateneu de Maó dia 5 de març de 1907, tenia el número 530 i al registre de socis hi apareix la seva professió com a “Administración militar”. Llavors vivia al carrer del Doctor Orfila (ses Moreres), núm. 5 de Maó, tot i que també es té constància que va habitar una casa al carrer de San Fernando.

L’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó s’havia fundat l’any 1905 i tenia la seu a un tercer pis al número 3 de la plaça del Príncep i en una part d’una casa que feia mitgera, en la qual hi havia el domicili social de la Cambra de Comerç. Disposava de cinc seccions: ciències exactes i naturals, ciències morals i polítiques, literatura i música, arts del dibuix i l’arqueologia, i esports i excursions.

Dos anys més tard de la seva fundació, l’any 1907, la secció d’esports i excursions va organitzar expedicions (com els agradava dir a l'època) a cavall i en carruatge a Torre d’en Galmés, el barranc d’Algendar, cala en Porter, Addaia i s’Hort des Lleó. A la Revista de Menorca, editada per l’ateneu maonès, van quedar immortalitzades aquelles sortides gràcies a les fotografies artístiques realitzades per Josep Terrés Ginard.

A la Revista de Menorca de 1907 hi apareix la notícia següent: “Los socios del Ateneo continuan realizando excursiones á caballo á distintos puntos de la Isla. En la última fueron visitados los restos de construcciones megalíticas de la torre d’en Gaumés, sacando varias preciosas fotografias el distinguido aficionado D. José Terrés, Capitán de Administración militar. Se anuncia la próxima para el barranco de Algendar”. Aquest comentari ens serveix per datar algunes de les imatges que avui coneixem.

També trobam el nostre personatge en altres tasques de l’ateneu maonès. El mateix 1907 Terrés Ginard juntament amb els senyors Escudero i Ládico van formar una ponència per respondre a un qüestionari sobre el “Desarrollo de las vías de comunicación, Transportes terrestres y marítimos, Producción manufacturera: obstáculos que impiden su desarrollo, y artículos similares de producción nacional y extranjera”. Les ponències eren redactades i presentades per ser discutides en l’assemblea, per cercar la millora del comerç, la indústria, la navegació i l’agricultura per a l’illa de Menorca. Aquesta ponència va ser presentada a Madrid i, posteriorment, se'n va donar compte als socis de la Cambra de Comerç, veïna de l’ateneu, en una assemblea general el juny del mateix any.

No en tenim constància, però no seria gens estrany que trobàssim Terrés Ginard en la visita retuda a les coves Polida i des Coloms (es Migjorn Gran) el maig de 1909.

Un altre fet interessant en la seva biografia és la seva participació amb imatges per a la Guía de Menorca editada l’any 1911 per l'Ateneu de Maó. Es va constituir una comissió encarregada per editar-la i es va convocar un concurs fotogràfic per obtenir les millors fotografies per a la guia.

El 23 de juliol de 1909, el jurat del concurs fotogràfic es reuní i, entre d’altres, va acordar que el treball presentat sota pseudònim “Constancia” fos el guanyador, perquè havia presentat una col·lecció de deu fotografies molt adequades per il·lustrar la guia. Es va obrir la plica i el pseudònim “Constancia” va pertànyer a Josep Terrés Ginard.

Per açò, algunes de les seves fotografies es troben a les pàgines de la primera guia de Menorca i una és exposada a la Sala Hernández. Altres afeccionats que van participar en aquell concurs van ser Pedro Pax, Mauricio Hernández, Sebastià Olives i Rafael Villalba.

L’any 1910 Terrés fotografia l’orgue de Santa Maria de Maó per il·lustrar un fullet sobre aquest magnífic instrument musical. El llibret és una reedició d’un treball fet l’any 1899 per la tipografia de Fàbregues i recordava el centenari de la inauguració del famós instrument l’any 1810.

Un any després, l’any 1911, Terrés participava amb quatre fotografies a la “Primera exposición general de Bellas Artes” organitzada per l’Ateneu de Maó.

Gràcies als anuaris militars, sabem que l’any 1910 seria destinat a Mallorca, a la Capitania General de les Balears. Dues dècades més tard, i per una notícia de La Vanguardia de Barcelona, sabem que Josep Terrés Ginard s’establia a la ciutat comtal el primer de juny de 1930 i ocupava el càrrec de tinent coronel d’Intendència. I en el mateix diari, el 14 d’octubre de 1930, apareix la notícia que Terrés Ginard, juntament amb altres militars, van ser rebuts en audiència per l’infant Carles. Dues setmanes més tard, el 31 d'octubre, Terrés Ginard era el cap de transports militars de Barcelona.

Un any més tard, el 1931, seguia com a comandant d’Intendència (transports militars) de la pagadoria de Barcelona. Segons el senyor Fornals, a partir d’aquell any ja no se’n troba més informació en els anuaris militars. El mateix senyor Fornals opina que, pel fet de tenir trenta-sis anys de servei, podria ser que s’hagués retirat gràcies a la Llei Azaña o bé per antiguitat.

En tot cas, desconeixem si a Mallorca, Barcelona i a altres possibles destinacions militars Josep Terrés Ginard va seguir amb la seva dèria per la fotografia. Pel que es coneix fins ara, sembla com si la seva estada a Menorca hagués estat la més creativa en l’àmbit del patrimoni fotogràfic.

Els espais fotografiats per Josep Terrés Ginard

De les imatges que acompanyen aquest article, podem fer-ne algun comentari. Quant a la població des Castell, podem parlar de Sant Felip, principal castell defensiu militar que es va construir a l’illa. El castell amb baluards va començar a ser construït pels espanyols l'any 1555, a causa de l’atac turc de Barba-rossa l'any 1535 a Maó.

Durant la dominació anglesa del segle XVIII es realitzen les obres d’ampliació del castell. Al llarg del segle XVIII, el castell va patir diferents setges per part de les tropes invasores (anglesos, francesos i espanyols). El castell consta de murades i baluards per a la defensa exterior, i de galeries subterrànies i contramines per a la defensa subterrània. Va ser el castell protagonista en totes les invasions del segle XVIII. Sant Felip va ser inutilitzat l’any 1782 per Carles III, quan se’n va ordenar la demolició dels baluards i les plantes i només en quedà el pati central, alguns edificis, els magatzems subterranis i l’aljub.

Si ens traslladam a Ferreries, arribam al barranc d’Algendar, que ocupa la franja més occidental del municipi de Ferreries. Fixa el límit entre aquest municipi i el de Ciutadella. És el barranc més llarg de Menorca. Forma part de l’ANEI (àrea natural d’especial interès) Me-13 i està catalogat com a LIC (lloc d’interès comunitari) i ZEPA (zona d’especial protecció per a les aus) en la directriu comunitària d’hàbitats.

Aquesta zona és molt valuosa per l’elevada varietat de comunitats vegetals i fauna que s’hi troben, i a més a més perquè conserva un important patrimoni arqueològic i etnològic. El barranc d’Algendar neix al pla Verd, concretament al puig de Santa Magdalena i, a mesura que avança en direcció cap al sud, va connectant amb nombrosos barrancs més petits (Algendaret, es Canaló, etc.) i, després de recórrer deu quilòmetres, acaba a cala Galdana.

Tres fotografies ens transporten a l’homenatge fet art cap als homes i dones que treballaven i vivien al camp menorquí de fa un segle enrere. En una fotografia hi trobam un pagès, assegut a sobre un bast i transportant l’ormeig que, de ben segur, després de ser fotografiat empraria per traslladar els feixos de cereals cap a l’era del lloc. També destaquen els dos fillets colcant a sobre l’ase blanc, amb les sàrries plenes amb les gerres de llet, que segurament després durien a vendre a les botigues del poble, o la dona damunt el mateix ase, que és a punt d’anar a vendre la fruita amb els paners.

Maó és representat per fotografies emblemàtiques, amb la imatge presa cap a la Mola, una fortalesa construïda a la segona meitat del segle XIX que no havia acabat de construir-se i ja havia quedat obsoleta, el pont de Sant Roc i l’esquinçacolzos, dos espais urbans típics maonesos. Però realment la imatge més singular és la presa a l’hospital militar i els seus malalts residents.

L’hospital militar era ubicat al bell mig del port de Maó, quasi a la meitat de la distància entre la bocana i la culàrsega, a l’illa del Rei, anomenada així perquè va ser on va desembarcar el rei Alfons III quan va conquerir l’illa de Menorca l’any 1287. Hi ha dos conjunts d’interès arquitectònic: les restes d’una basílica paleocristiana, descoberta l’any 1888, amb una planta amb tres naus, similar a la de Son Bou, i un mosaic conservat al Museu de Menorca. La segona construcció és l’antic hospital militar fet pels britànics durant la segona dominació sobre un altre també construït per ells mateixos l’any 1711.

L’illa del Rei, amb 41.177 m2, té forma lleugerament triangular i té dos embarcadors, un al costat nord i l’altre al sud, el més utilitzat, davant Calesfontanilles. Està pràcticament ocupada per l’antic edifici de l’hospital militar i conserva, a la banda de llevant, un recinte tancat que protegeix les restes de la basílica paleocristiana del segle VI.

El govern anglès va expropiar l’illa als seus propietaris per construir-hi un hospital per a la marineria. L’any 1711 s’hi va edificar un primer hospital, espaiós i ventilat, que va funcionar durant seixanta anys, fins que va ser substituït per l’actual edifici de línies barroques.

El nou hospital va ser construït entre 1771 i 1776, és de dues plantes, que s’obren en forma d’U al voltant d’un jardí. Les façanes que miren al mar són massisses, mentre que les interiors presenten tot un seguit d’arcades superposades. Tanca el conjunt la torre quadrangular que s’alça en el cos central i que en determina la silueta característica sobre el port. En aquella època, l’hospital tenia quaranta sales per als malalts, diferents habitacions per als facultatius, infermers i altre personal i tots els serveis necessaris de bugaderia, farmàcia i cuines, a més de tres cisternes i sala de banys. L’any 1784, els espanyols el van dotar d’una capella, dedicada a Sant Carles.

L’espai central de l’hospital, un lloc recollit i agradable, convertit en un jardí els darrers anys, està delimitat pels passadissos de circulació que connecten les vint sales de la planta baixa, cobertes amb volta de canó, i altres tantes a la planta pis, seguint un esquema simètric característic de la manera de fer dels enginyers militars britànics.

Les porxades d’arcs entre contraforts que recorren el perímetre interior de l’edifici a les dues plantes, similars als de Cas General, són l’element arquitectònic més interessant del conjunt, juntament amb les escales que connecten amb els soterranis travessant els contraforts ampliats.

La torre mirador sobre la façana massissa que mira a Maó és el precedent de les que construiran els comerciants als nous casals de la ciutat a principi del segle XIX.

La vida del centre hospitalari es va veure alterada per diferents motius. A principi del segle XIX, es va abandonar el servei i es van llogar les terres per pasturar el bestiar. El 1821, durant una epidèmia de febre groga, es va utilitzar com a llatzeret i el 1830 es va cedir als francesos com a hospital de guerra, durant la campanya africana. Tres anys més tard, el van ocupar els americans com a estació a la Mediterrània de l’esquadra dels Estats Units.

El 1840 van tornar els francesos, però en aquesta ocasió per utilitzar l’hospital com a dipòsit de carbó per a subministrament dels vapors que feien la línia amb Alger, moment en què Algèria era colonitzat i al qual van emigrar milers de menorquins. L’any 1843 es recupera el seu ús d’hospital militar, que es mantindrà fins a 1964, quan l’exèrcit cedeix l’illa al Ministeri d’Informació i Turisme. El mateix 1964 es construïa el nou hospital militar davant l’actual centre educatiu La Salle, hospital avui també abandonat i que l’any 1985 va passar a ser propietat municipal.

Abandonada i espoliada durant molts anys, l’illa del Rei va passar a ser municipal el 1985. Després d’un temps d’oblit, des del setembre de 2004 l’entitat Amics de l’Illa de l’Hospital treballa per recuperar l’antic edifici de l’hospital militar, així com la seva cultura sanitària. L’entitat cultural ha aconseguit diversos ajuts econòmics i donatius, la qual cosa els ha permès iniciar lentament una recuperació de l’edifici. Ofereixen una visita els diumenges matí i demanen voluntaris per al manteniment i recuperació de l’edifici.

Josep Terrés Ginard a Alaior l'any 1907

No podem acabar aquestes ratlles sense parlar sobre les imatges que hem recuperat de Terrés Ginard fetes a Alaior.

Com ja hem dit abans, l’any 1907, la secció d’excursions i d’esports de l’ateneu maonès va organitzar unes excursions a cavall i en carruatge a Torre d’en Galmés, el barranc d’Algendar, cala en Porter, Addaia i s’Hort des Lleó. Aquelles sortides van quedar immortalitzades amb les imatges captades per Josep Terrés Ginard. D’Alaior va captar el barranc de cala en Porter i Torre d’en Galmés.

A la mateixa Guía de Menorca es descriu l’excursió que es podia fer al barranc de cala en Porter. El barranc rebia aigües del centre de l’illa, canalitzades pel torrent. Té 7,5 quilòmetres d’horts fruiters, des del camí de Llucassaldent fins a la cala. Per travessar-lo a peu es deixava el camí carreter de Llucassaldent en el pont que té sobre el barranc, a on es troba el primer hort, és a dir, l’hort d’en Rellotge, davallant per aquest i passant pels altres.

Si es volia fer en carruatge s’havia de seguir el camí de Llucassaldent passant per Torre d’en Galmés i Son Vidal, fins a sa Torre Vella: quan s’arribava al darrer hort, el camí carreter passava per la banda dreta del barranc, fins a arribar prop de la cala, passant per baix del penya-segat. La guia recorda que el barranc de cala en Porter, juntament amb el d’Algendar, eren els dos més importants de l’illa que s’havien de visitar.

La imatge ens mostra la caseta de l’hort d’en Rellotge, aquell primer edifici que els excursionistes solien veure. Per açò en Josep Terrés el va fotografiar. Si un dia passau pel camí de Llucassaldent, just abans de pujar fins a la carretera de Son Bou i després

d’haver travessat el pont que indicava la guia, veureu com la fesomia de l’hort és exactament igual un segle més tard. I l’hort també segueix en explotació com temps enrere.

Quant al nom, en temps d’en primer es parlava del torrent de cala en Porter, perquè és allà a on arribava. Però durant el darrer segle els alaiorencs coneixen la zona de què parlam com el barranc d’en Rellotge i l’hort d’en Rellotge.

Segons va contar Toni Seguí, a la segona meitat del segle XIX va viure a l’hort Cosme Huguet, conegut popularment a Alaior com en Cosme Rellotge. En Cosme rebia aquest sobrenom perquè era l’únic hortolà de la zona que tenia un rellotge de butxaca, tot un luxe per a la gent que vivia amb senzillesa dels aliments que donava la terra. D’aquí que aquella part del barranc i de l’hort fos, i encara és, conegut amb el nom de l’hort d’en Rellotge.

Les altres dues imatges ens porten al poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés i ens mostren les restes arqueològiques d’una construcció megalítica i les d’una taula derruïda amb la seva llosa superior.

Estem segurs que milers d’alaiorencs al llarg d’aquests dos darrers mil·lennis han visitat el jaciment arqueològic, uns perquè vivien als llocs de la zona (Torre d’en Galmés, Son Vidal, sa Torre Vella, Santa Cecília o els Llucalaris); d’altres, en temps d’en primer, quan anaven pel camí de cala en Porter, que tenia l’inici al camí de ses Torres d’Avall, i havien de passar per força per davant els jaciments de Torre d’en Galmés i de ses Roques Llises. En definitiva, molts alaiorencs i menorquins, molt abans de l’arribada del turisme, ja coneixien les restes arqueològiques de la zona.

A final del segle XIX se’n tenien pocs coneixements, tot i existir algun treball important com l’estudi de les navetes de Ramis, i va ser el científic francès Émile Cartailhac i un viatger, l’arxiduc d’Àustria, els que deixaren constància d’una bona part de les restes arqueològiques de l’illa.

Cartailhac és un dels primers estudiosos de la prehistòria i el 1892 va publicar Los monumentos primitivos de las Islas Balears (obra editada en facsímil l'any 1978 per l’editor mallorquí José J. Olañeta). Del llibre n’hem de destacar les descripcions i, sobretot, els gravats que ens ajuden a conèixer en quin estat de conservació es trobava cada jaciment arqueològic.

De l’Arxiduc tothom sap que va realitzar una descripció metòdica de tota l’illa. Si consultau L’illa de Menorca, que publicà Última Hora en fascicles, a les pàgines 138 i 139 descriu el que ell va veure i el text va acompanyat d’un dibuix. Aquell dibuix ens interessa molt perquè, si el comparau amb la fotografia de Terrés Ginard, veureu com ambdues imatges pràcticament estan preses des del mateix angle, a dins el recinte de taula de Torre d’en Galmés.

Quant als dos personatges que apareixen a la fotografia de Terrés Ginard, i gràcies a Miquel Àngel Limón, sabem que l'home de l'esquerra amb capell i mostatxos és Francesc Hernández Sanz; no seria estrany que el de la dreta fos Remigio Alejandre.

De l’excursió, a la guia es pot llegir que han d’anar-hi pel camí de Llucassaldent fins a arribar al lloc del mateix nom i es pren a l’esquerra el camí de cala en Porter, que passa bé davant Torre d’en Galmés. Sobre el jaciment, s’informa que a la tanca de sa Talaia s’hi troben tres talaiots en mal estat de conservació, una taula enderrocada, la pedra superior de la qual es va usar com a sepultura (comenten que és d’època musulmana, ben igual que la dotzena de sepultures trobades a la tanca Mitjà de Darrere ses Cases del mateix lloc), moltes coves megalítiques i una gran abundància de restes de monuments, de manera que Torre d’en Galmés és una de les “estacions megalítiques” més importants de Menorca.

Torre d’en Galmés és un dels poblats més importants de l’illa, juntament amb Trepucó i Son Catlar, per la seva extensió i monumentalitat.

El dolmen de ses Roques Llises és l’element més antic conegut de la zona. La seva datació més antiga corresponia a l'any 1694 abans de Crist. És excavat fa dècades, s’hi trobaren restes humanes, ceràmiques, un botó d’os, dos fragments d’esmoladors, un

punxó i un punyal de metall. Fou declarat monument historicoartístic nacional el 16 de juliol de 1930.

Quant al poblat de Torre d’en Galmés se sap que és un lloc habitat al llarg de 2000 anys. És un exemple de la perdurabilitat dels poblats prehistòrics al llarg del temps. Té tres grans talaiots, que són construïts cap al 850 abans de Crist, a dalt un turó, des dels quals es controla una gran extensió de terra fèrtil. Uns segles després de la seva construcció, al peu del talaiot central s’hi fa el recinte de taula, un dels més perfectes que hi ha a l’illa. Entre 1970 i 1980 s’excavà aquest recinte i s’hi trobaren àmfores de vi procedents d’Eivissa, restes d’animals joves i una estatueta de bronze egípcia que reprodueix el semidéu Imhotep.

En una gran extensió al voltant del recinte de taula hi trobam les runes del que són les cases d’aquest moment, conegudes com a “cercles d'habitació”, que seguien el patró de dues cases adossades amb una sala hipòstila annexa. Durant les excavacions es recuperen materials prehistòrics i als nivells superiors s’han identificat les reformes fetes a les cases en època romana i islàmica, així com tota una sèrie de restes ceràmiques que van des del talaiòtic fins al final de l’època musulmana. A la banda sud, petits dipòsits decantadors d'aigua connectats entre si fan pensar en l'aprofitament de l'aigua de pluja.

Na Comerma de sa Garita, molt propera a ses Roques Llises, és una construcció única a les Illes Balears. La seva planta és circular, la meitat és un pati i l’altra meitat està coberta amb un seguit de columnes i llindes. Sembla que es construeix en època posttalaiòtica però no se’n tenen dades fiables; és el gran enigma d’aquest poblat.

Des de 1997, el CIM promou la visita al jaciment, inclòs a la xarxa de patrimoni cultural, i és visitat per milers de turistes anualment. El mateix 1997 s’anuncia que es crearà un centre d’interpretació, que no s’obrí fins al juliol de 2006 i va ser ubicat a l’antiga caseta de caminers.

Per acabar, voldríem agrair la paciència i la tasca professional feta pel personal de la Biblioteca Rubió Tudurí, Arxiu d’Imatge i So de Menorca, Museu Militar de Menorca (Francisco Fornals Villalonga), registres civils de Maó i des Castell, Arxiu Diocesà de Menorca i Ateneu de Maó. Gràcies a tots ells i a la Revista de Menorca avui sabem un poc més sobre Josep Terrés Ginard, un home que ens va deixar en herència algunes de les fotografies més precioses sobre la Menorca de fa un segle.

Bibliografia

ATENEO CIENTÍFICO, LITERARIO Y ARTÍSTICO DE MAHÓN (1911): Guía de Menorca. Est. tip. de M. Sintes, Rotger, a cargo de F. Fábregues Pons. Maó, Ateneu de Maó. [Guia dirigida per Antoni Victory, president de l’Ateneu i feta per nombrosos socis de l’entitat.]

MARQUÈS SINTES, Miquel À. (2009): “Làmina d’agost. Una excursió al barranc d’en Rellotge”, a S’Ull de Sol, núm. 228, agost, p. 67. Alaior, S’Ull de Sol.

MARQUÈS SINTES, Miquel À. (2009): “Josep Terrés Ginard, un fotògraf afeccionat a Alaior”, a Revista especial Sant Llorenç, agost, p. 36-42. Maó, Editorial Menorca.

MARQUÈS SINTES, Miquel À. (2011): “Josep Terrés Ginard, un fotògraf afeccionat”, a Estudis Baleàrics, núm. 100-101, p. 25-37. Palma de Mallorca, Institut d'Estudis Baleàrics.

MARTÍN MARTÍNEZ, F. Xavier (2005): Imatges del passat. Es Castell. Maó, Edicions Llevant S. C.

OBRA CULTURAL DE MENORCA (2009): Enciclopèdia de Menorca. XVII, Història de l’Art II. [Direcció: Josep Miquel Vidal Hernández; coordinació del tom: Cristina Andreu Adame, M. Àngels Hernández Gómez i Guillem Sintes Espasa]. Menorca, Obra Cultural de Menorca.

Revista de Menorca (1888-2000). Edició digitalitzada en format DVD. Maó, Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó.

Apèndix fotogràfic