Gerard Canals Puigvendrell

La cicatriu de l'nima

-Captols de mostra-

AutoediciVic, 2014

1

Primera edici: 8 de desembre de 2014.

Gerard Canals i Puigvendrell

ISBN: 978-84-617-3598-3Dipsit Legal: B 27919-2014Obra subjecta a Registre de la Propietat Intellectual.

Qualsevol forma de reproducci, distribuci,comunicaci pblica o transformaci, total o parcial, d'aquesta obra, noms es pot fer ambl'autoritzaci explcita del seu titular, llevatde les excepcions previstes per la llei.

2

Prleg

Ja retirat de tot deure mund, i acomodat en una petita cella del Monestir de Sant Pere de Sarmeda, indret on deixo repicar els ltims batecs del meu cor ja vell i atrotinat; tinc intenci de relatar-vos, si aix m'ho permet la meva pobra memria ja fa vuitanta sis anys comenada a escriure, uns fets que varen succeir-me a l'hivern de l'any del senyor 1621 durant un viatge que vaig emprendre a travs de les muntanyes que separen les remotes valls de les Nogueres de Pallars i de Ribagora.

I que dolors se'm fa en aquests moments recordar aquella vivncia, que desprs de tants anys no he aconseguit oblidar, i quina punyida sento endins del pit, quan hi penso encara, endut en els agullonants pensaments que em menen a donar-ne fe, i quin neguit em turmenta la ment quan les imatges que veig i els sons que sento dins meu m'esgarrifen novament i tinc por, fins i tot ara, de tot all que vaig viure temps ha...

Tot admirant el precis paisatge estival que m'acompanya aquest mat d'agost, no puc imaginar-me com em resultar de dur remembrar els fets anguniosos que varen esdevenir-me aquell hivern.

Ara, retirat a la meva petita cella, atiat encara per mil dolors, amb el bra encarcarat i amb els ulls mig clucs, intentar, si ms no per poc que pugui, recordar tot all que va succeir-me durant aquell viatge, car n's una histria digna d'esser contada i per tal que tu, lector meu, puguis entendre l'angoixa i puguis capir el neguit que em causa, i que m'ha causat durant tots aquests anys, la histria d'un petit llogarret de muntanya que si no recordo malament s'anomenava Montcavorc, i les nimes del qual no crec que visquin encara en aquest mn,.. i tal vegada potser tampoc en cap altre.

3

Trencs i malures assenyalen cada pam del meu cos ara arrugat, i una cicatriu profunda em migparteix l'nima de cap a cap, i s en aquestes nafres mal curades on millor foren escrits els fets que a hores d'ara em disposo a contar-vos; mes el cos rpid es consumeix i a l'nima fa de mal llegir-hi, a voltes. I s per aix que ara abans d'ara emprenc la ploma, anc que sigui sense art ni grcia...

Perdona'm d'antuvi, incaut lector inconegut, pel tra tremols i per la paraula poc destra que vesteix aquest manuscrit. I apiada't de mi, bon Sant Bernat, ja que sense cap ju he escollit el teu dia per comenar aquesta feixuga empresa, que m'ha de portar a descriure all que molt de temps ha va esdevenir-me i que ara, ara que potser ja s massa tard perqu ho recordi correctament, em disposo a relatar.

Vos prego doncs, abans de comenar aquesta lectura, que quan noteu la feblesa dels meus mots i la mancana del meu art, tingueu, per misericrdia, compassi de mi.

4

Llibre primer o dels secrets de la vall

I

Era la darreria de febrer, havia passat la nit en una atrotinada hostatgeria adossada a l'ermita de Sant Hug i amb la meva muntura, un ruc de Vic vell i ujat que havia intercanviat al mercat de Buixol a canvi d'un ungent per curar els brians, avanava fatigosament vers la vall d'Espr.

Poca cosa podria contar-vos a hores d'ara del meu viatge per aquelles terres hostils i inhspites, tan sols que em dirigia a Segrell, un poblet que es trobava a l'altre vessant del coll de la vall, d'aquella vall que havia decidit depassar tot i la neu que la cobria encara, i que s'obria aleshores enfront meu com un congost profund i inexpugnable.

Ben b a la boca d'aquell garganx, arredossada entre altius cimals i entre imponents contraforts de serra, hi havia divisat ja de molt delluny l'ermita que va resultar esser del bon Patr Sant Hug d'Urgells, petitona i arrupida al polleg d'un costerut turonet de roques mal amuntegades, que semblava el darrer senyal de vida enmig d'aquelles muntanyes ferstegues i escarpades. L'ermita, petita i descuidada, estava situada a la boca de la vall, i esdevenia l'ltim baluard pel caminant incaut que s'hi volgus endinsar.

L'ermit de Sant Hug, terrossenc saberut de carcter, traut de gests i rabassut de cos, m'havia acollit amb els braos oberts en veure'm arribar, lenta i compassadament, tot resseguint el nevat cam de carro que menava fins a endalt del turonell de l'ermita, i tantost va saber del meu viatge a travs d'aquell apartat rac de mn no va dubtar ni un instant a brindar-me la seva hospitalitat.

Durant les hores que vaig restar en aquell perdut santuari llargues i curioses histries va explicar-me el pobre

5

ermit d'aquells agrests encontorns; llegendries rondalles a voltes, o inquietants successos a d'altres, que varen delectar-me durant tota la vesprada i durant bona part de la nit que vaig passar en aquella ermiteta mig abandonada, on tres o quatre famlies de la zona, a tot estirar, hi proferien la seva fe ms devota i sincera.

Saltava a la vista; pels camins i pels corriols mal traats i difcils de transitar, pels conreus i per les bogues que no aconseguien esclarissar els ferstecs boscatges, per les masies i per les caseries que semblaven abandonades vora de la ribera tot i el fumejar de les seves xemeneies, i per l'ermitatge de Sant Hug, allunyat de tot i de tothom, descuidat fins i tot per romeus i per romeries, solitari endalt del seu petit setial al peu de les muntanyes,.. que aquella contrada, tan apartada de viles i de planes, tan escarpada i tan amagada entre les serres, era evitada per tothom, i va donar-me la sensaci, tantost vaig arribar-hi, que la meva visita era la primera que rebien aquells paratges i aquells murs sagrats tal vegada des de ja feia molts i molts anys.

Havent-hi passat la nit, vaig acomiadar-me del bon ermit, pensant-me que mai ms el tornaria a veure, vaig desitjar-li de cor salut i llarga vida i vaig remprendre de nou la meva travessia, enmig d'aquelles rocalloses muntanyes que la neu hivernal cobria majestuosament.

6

II

A trenc d'alba, marxant entre aquells roquissos immensos i entre aquells muntanyars grandiosos, entre aquells afraus profunds i entre aquelles valls angostes, recordo percebre un doll de sensacions i d'emocions caticament barrejades que a cada passa assaltaven la meva nima desorientada, que em panteixava dins del pit, assolada per mil dubtes i per mil temors.

Recordo la marxa per aquells caminois plens de neu, reveig encara el paisatge hivernal d'aquelles muntanyes silents i majestuoses, i recordo amb clara vivncia la sensaci que va produir-me la boira matinal en eixir de Sant Hug; car n'era una boira diferent a la de les planes, n'era una boira de cristalls de gel, un nvol esps i mandrs que glaava tot el que tocava i que gebrava fins i tot l'aire.

El poble ms proper, i al qual jo em dirigia, salvat ja el coll d'Espr, era Segrell, i comptava que hi arribaria en un parell o tres de dies si el fred i la neu m'ho permetien i si no em perdia en aquella vall inconeguda i recndita que semblava una ferida resseca oberta a la gruixuda pell de la terra.

Crestelleres indmites i grans muntanyes s'alaven a banda i banda d'aquells abismes emmantellats de boira i coberts de neu, pels que jo m'endinsava lentament i amb el cor encongit i temors, acompanyat noms pel fred silencis i per la blancor muda d'aquell congost gegantesc.

Aclofat endalt del meu pobre ruc, massa vellard i massa arrossinat per trescar per aquelles senderes plenes de neu, arraulit dins del pellenc, amb les mans a les butxaques i amb el cobricap ben cenyit entorn dels polsos i de les orelles, exhalant vaporoses alenades, fregant-me de tant en tant les mans per evitar els pigots que m'encarcaraven els dits i amb el ment tremols; anava jo ascendint per la vall a mitja vessant d'una

7

muntanya de la qual no en veia el cim, que es trobava amagat dins d'un tnue mantell de nvols, a voltes densos i a voltes mig trencats, que cobrien tot el cel donant a l'ambient un aspecte lgubre i ferstec.

A la nit, mentre sopvem, l'ermit de Sant Hug m'havia indicat que, per arribar al coll, hi havia dos senders de ferradura; un es dreava vora de la llera del riu, remuntant pel fons de la vall, comenava passat l'hort de l'esglsia i seguia amunt per dins del bosc fins a arribar al port d'Espr. L'altre sender, que fou el que vaig emprendre, comenava davant mateix de l'ermita i s'enfilava coster amunt, carenant la muntanya a mitja altura, fent marrades entre els englevats fins a unir-se amb el primer caminoi en l'ltim tram abans d'arribar a l'indret del pas del port.

Segons va dir-me el bon ermit, i recordo que va insistir-m'hi molt, el cam del riu era millor per passar la muntanya durant l'estiu, ja que entre l'espessa vegetaci de la ribera no es patia ni pel sol ni pel vent que sempre assolava aquelles muntanyes. A l'hivern, i all va dir-m'ho amb un posat molt seris, era millor trescar pel cam de la muntanya, el ms enfilat, que anava costejant el vessant a mitja alada, ja que, segons va advertir-me el vell ermit, el cam del riu era ms malastruc i hi havien passat ja molts accidents i molts infortunis a causa de les rovinades d'aigua i a causa de les allaus sobtades que, com deia ell, n'eren obra del bruixam d'aquelles serres.

Una vegada guanyat el pas, va dir-me el pobre home, ja no havia de patir per res, car la davallada era senzilla i car el cam era ben marcat fins a arribar-ne al fons de l'altra vall, on hi havia el poble de Segrell.

Tant va insistir-me el bon eremita que al final vaig decidir fer-li cas i vaig enfilar-me vessant amunt per aquelles gegantines muntanyes, zigzaguejant en un paratge immens i

8

nevat, sotjat tothora per grans nuvolades que anaven depassant les crestes de les agudes muntanyes que cloen a banda i banda la fonda vall.

Ben del cert recordo que, en eixir de Sant Hug, poc m'esperava la salvatgia i la desolaci en que es sumia el paisatge que en aquells moments m'envoltava... a mesura que trescava pel corriol, havent ja feia estona deixat de veure rere meu l'ermita, una terrible sensaci de desempar i de solitud m'havia envat, i tan sols portava una hora de cam que ja delia amb fervor poder eixir d'aquella vall engorjada que tants mals sentiments feia renixer dins meu... avanava tan de pressa com podia, emper el cam era llarg i costs i l'arribada al port la preveia molt llunyana encara...

Ara, cercant uns mots per descriure aquell paratge, noms puc dir que arreu la muntanya era tan quieta, tan sola, tan immensa... que semblava que d'ella mateixa en nasqus la quietud, la solitud i la immensitud...

9

III

El paisatge que s'obirava arreu era fantasmagric i inquietant. Altes serres i agudes crestes s'alaven a pertot, algunes es veien perfectament, blanques de neu i retallades damunt de la nuvolada grisenca, d'altres noms era possible intuir-les parcialment, ja que es trobaven embolicades amb faixes de boira que les feien semblar encara ms altives i encara ms misterioses del que eren fins i tot vistes des del caminoi estant.

M'embadalia constantment admirant aquell paisatge grandis; cims ensulsiats i crestes agudes, fraus profunds i engorjats inaccessibles, timbes i penyes amuntegades com blocs gegantescos de roques informes, i fosques boscries; silencioses, impenetrables, misterioses, cobrint el fons del congost i els vessants costeruts, lluitant tothora amb la roca inexpugnable dels penya-segats que s'alaven arran i arreu vertiginosos i amenaadors.

Aquells boscos eren foscos i marridors, s'espessien en desmesura al fons de les valls, i s'esclarissaven com parracs vells en ascendir vessant amunt de les muntanyes, on sols hi regnava la roca viva, el gla mort i la solitud eterna.

El paisatge era immens i majestus; els cims agrests s'enlairaven fins a altures inabastables, travessant boires i esquinant nuvolades de tempesta, els penya-segats s'abraonaven damunt meu com goles monstruoses i adormides... i enll d'all, tot guaitant admirat aquell paisatge gegant, vaig divisar-hi, molt al delluny, una muntanya punxeguda, que s'alava indmita i altiva com cap altra... Tot observant aquella muntanyassa vaig aturar un instant la meva marxa; noms podia entreveure-la enmig de la grisenca nuvolada d'aquell rfol mat, mes va cridar-me l'atenci la seva mola punxeguda i escairada, talment com si la seva gegantina

10

tossa hagus sigut brutalment estroncada pel colp colossal d'una immensa clava atiada, qui sap, per un antic ciclop d'aquelles agrestes serres. Tot el que m'envoltava era grandis i salvatge, i sadollava el meu cor de basarda i de paor, de solitud i d'esgarrifana...

L'ermit de Sant Hug, reticent a deixar-me endinsar sol en aquells mons de Du, m'havia advertit que vigils amb el mal temps i amb la glaada i, enfurrunyat, abans de permetre'm abandonar el reds de l'ermita, m'havia pres el jup, se me l'havia mirat atentament i m'havia dit entredents:

Amb guesta capellina de pell de ceba no n'arribarau cap gairi enll! Anau massa esporret per la gisca de guestes tresqueres.Havia sentenciat ell amb el seu enraonar tosc i muntanyenc.

s un jup de llana i esparts.Havia murmurat jo, irritat i mig enfadat de veure que aquell anci menyspreava la meva capacitat d'anar per la muntanya.

Ca!.. Esperau, hmen, esperau... no'n tingau cap tanta pressa que tenc un abric de pellenc folrat de vellut que vus far prou bona companyia enmig la neu glaada. Hau de pensar qu'en guestes comalades lo temps gira's de cop i cal qu'anau ben preparat si volau travessar-ne lo pas del port i arribar-ne fins Segrell... emportau-vos guest abric, vs qu'el necessitarau ms que no cap jo, i cuidau que no vus arroplegui lo mal temps.M'havia aconsellat el bon ermit, tot mirant-me amablement. s lo mancos que puc fere per vs... ahir'l vespre lo beuratge qu'em vau dar pla b m'ha nat per m'adolorida esquena, i avui trobo'm molt mellor i vus n'estic molt agrat,.. per o ara de mi prenau-ne guest bell pellenc...M'havia dit ell, tot oferint-me'l. I que Du vus acompanyi fins Segrell i ms enll, si s que ms enll hau d'anar.Havia acabat finalment de dir-me, tot benevolent, veient trasmudat el meu rostre que suara li agraa aquell gest

11

sense cap recana, sorprs per la seva bondat.... un vent glacial m'havia fet recordar aquella conversa,

restava aturat, embadalint-me amb el soberg paisatge, i tremolava de cap a peus. El fred augmentava a mesura que passaven les hores, i el torb, bufant de nord, s'enfurismava cada volta ms i ms. Temia que pogus desencadenar-se una tempesta de neu en qualsevol moment i, deixondint-me, vaig cobrir-me amb l'abric de pellenc fins a dessota dels ulls i vaig reprendre la marxa tot arriat, cercant a pertot algun aixoplug per si feia el cas.

12

IV

El vent xiulava esbocant-se entre els penyalars i ressonant endins dels boscos com un udol indmit i sinistre, arrossegant i fent alar la neu en remolins i en onades que batien la muntanya de cap a cap...

El cel, desprs d'una estona resseguint el cam endret d'aquelles costes, va anar ennegrint-se com si el sol estigus en eclipsi, la penombra, badant-se entre aquelles muntanyes nuades de qualsevol rastre de vida, va anar convertint el paratge en un lloc lgubre i perills, en el que cada vegada estava menys segur de voler endinsar-me, i el vent, enfurismant-se cada volta ms i ms talment es tracts d'un esclafit, va anar sumint-ho tot en una fredor dura i insuportable, que dificultava el meu avan cada cop ms i ms errtic enll d'aquelles solitries pregoneses.

El soroll del vent bufant amb fora enll dels cimals em va fer recordar una de les moltes contalles que durant la nit anterior el pobre ermit m'havia explicat:

Cuitau!.. per guestes muntanyes, si'n fa tempesta... Cuitau!..Havia comenat a dir-me ell en saber que tenia intenci d'arribar fins a Segrell travessant per aquella encontrada. Pensau qu'en guest pas les tempestes sn-ne llorigades de llops, udolants, fers i afamats, en cacera avernal... cuitau si'n sentiu braolar'l torb o lo fagony i prenau via d'aixoplugar-vos de sa eixarravada, car pensau que quan la manada de llops n's aplegada s'enfellonix endalt l'horitz i res pot ja deturar-la... lo cel a migdia torna's nere com a mitjanit, conti!, i llavors la cacera n's comenada i tota nima qu'arroplegui n's damnada!..M'havia advertit ell, seris, amb la veu profunda i amb la mirada cristallina i jupa.

Recordant aquells mots, i sentint-ne el vent cada volta ms i ms aferrissat, un neguit paors va fer-me niu dins del

13

cor i fou per aquell motiu que vaig intentar apressar el pas arriant ms encara el pobre animal que em feia d'nic company i que ja no podia anar ms de pressa per aquell cam glaat i ple de marrades. Les alforges plenes i el meu pes el fatigaven sobre manera.

Durant el viatge havia anat recollectant i arreplegant tota mena de plantes i d'animals, i tamb havia anat recollint i prenent tota mena de pedres i de minerals amb els quals elaborava els meus beuratges, les meves medicines i els meus ungents... Aquelles muntanyes eren riques en espcies que se'm feien difcils de trobar en altres llocs; animals verinosos tan estranys com l'escur negre, la taranta o l'escorp cec, plantes de muntanya tan escasses com l'acnit, l'orella d's o l'agrella, i minerals txics tan rars com l'orpiment, el granfir o el cinabri, els havia pogut trobar jo durant el meu viatge trescant per aquella muntanyosa comarca, i suara renunciava a desprendre-me'n, car tots aquells ingredients, en la dosi i en la mesura justa, m'eren molt preuats per a les meves tasques d'alqumia i de medicina. I era per tot all que em recava pensar que tal vegada les hauria d'abandonar per poder esperonar la meva feixuga i gansonera marxa, tot i tenir clar que en aquells moments el munt ingent de mostres que carretejava entaforades dins de les petites alforges de la meva muntura m'alentien i em dificultaven el pas fins al punt que cada nova giragonsa que descrivia el senderol tenia ms por de veure'm atrapat per la tempesta de neu que s'enfaristolava ennegrint ms i ms l'embravit celatge. I era aix com jo marxava, frisant i neguits, per aquell caminoi que serpentejava vessant amunt, lenta per incansablement.

En alguns punts em costava distingir per on havia de tirar, car la neu m'esborrava el cam i car la manca absoluta de petges em desorientava a mesura que avanava, fent-me ms d'un cop sortir de la ruta, adonant-me que no tirava pel lloc

14

indicat quan em trobava amb algun marge costerut que em barrava el pas. Llavors em girava, perdut i nervis, i fent un bot de la meva muntura comenava a cercar per tot arreu, fins que tornava a trobar de nou el cam serpentejant.

El vent, fora divina i eterna d'aquelles moles rones, s'enfellonia cada volta ms i ms irat, i anunciava amb clar preg l'arribada de la tempesta, que s'atansava lenta i atronadora.

Veient-me ja abastat per l'imminent vendaval, marxava jo tan esperitat com podia i, fou llavors, ho recordo plenament, quan, en havent acabat de fer una marrada vaig obirar, enlairat a l'altre vessant de l'angosta vall, el petit poble de Montcavorc.

En aquell moment no sabia el seu nom i va impressionar-me molt l'ubicaci i l'aspecte del petit llogarret. Montcavorc s'aixecava en un morrot de roca susps enmig del congost rocalls i encinglerat, i les cases que des del caminoi estant podia jo obirar s'alaven al tall mateix del vertical escarpat.

La roca del roqus es confonia amb la de les construccions i aquelles, al seu torn, es fonien amb la mateixa roca de la muntanyada esdevenint-ne un carcter ms de la seva fesomia agrest i inhspita. Observat des de la llunyania era obvi que el poble havia estat dreat aprofitant l'nica talaia que interrompia l'abrupte pendent del congost que requeia gaireb a pic fins al fons de la vall, damunt del riu; i s'hi comptaven, mal amuntegades, tan sols unes poques cases i una esglsia, de la que se'n distingia un menut campanar de paret que semblava imitar, punxegut, els endrets caralls de les cingleres que s'enlairaven gegantines entorn d'aquell nfim i apartat vilatge.

Tot esguardant-lo, tamb va cridar-me l'atenci una gran foguera que cremava al cim d'un cap rocs que sobresortia per damunt del poble talment es tracts d'una alimara encesa

15

per fer de far a ves a saber quins ssers voladors que, vaig imaginar llavors fabulosament, eren els nics que podien arribar fins aquell indret inaccessible.

Vaig quedar-me astorat durant un instant, la imatge d'aquell poble, allat i isolat dalt de la muntanya feresta, i d'aquella foguera, salvatge i ferotge dalt del penya-segat agrest, varen fer-me venir una esgarrifana que va recrrer-me el cos de cap a peus.

El poble feia de vigia a tota la vall, des del cim ms altiu fins a l'afrau ms pregon. No obstant aix, de tan petit que era i de tan confs que es veia enmig d'aquells estimballs gegantins de granit i de calcria, m'hagus sigut difcil veure'l, arraulit entre tanta rocallada, si no hagus sigut per la foguera incandescent que resplendia com un far enmig de la blancor dels lloms de la neu planera i de la negror dels contorns de les roques escarpades.

L'ermit de Sant Hug no me n'havia dit res, d'aquell poble... abans de partir m'havia aconsellat que en fes via, del meu viatge per aquella vall ferstega, car m'havia dit que no tornaria a trobar casa habitada ja ben b fins a esser-ne prop de Segrell, a l'altra banda del port de la muntanya... mes, veient aquell poble all enfilat, un bri de dubte va brotar de nou endins del meu pensament,.. el temps empitjorava i jo no sabia ben b per on anava; i si l'ermit m'havia enganyat?, no ho creia pas, per,.. i si jo m'havia perdut?.. i si m'havia errat de caminoi en partir de Sant Hug?.. estava neguits, mes llavors un cop de vent va deixondir-me dels meus pensaments, i altres maldecaps van assaltar-me novament.

Al fons de la vall la boira s'estenia sumint-ho tot en el no res, cobria les pregoneses dels cingles i avanava amb una rapidesa que feia basarda de veure. Dalt del cel enfosquit, al seu torn, la tempesta se m'atansava perillosament, arremolinava la neu en i enll de les abruptes crestes, aixecava una

16

borrufada blanca i cristallina al vessant de sotavent de les altes serres i feia embravir galiots de nvols que s'abraonaven enlaire damunt de la vall talment enemics enferets que pregonaven ja amenaadorament la imminent torbonada.

La visi del paisatge va impressionar-me d'una manera difcil de descriure. La combinaci de la vall muntanyosa i recndita, del poble all enfilat i immutable, com nic custodi d'aquelles fondalades i d'aquelles cresteries, de la boira sinistra i silenciosa i de la imminent tempesta que ho engolia tot; varen causar en mi una sensaci de pnic i d'admiraci ensems que mai he pogut oblidar.

Recordo, i ben cert s que ho recordar sempre; aquella primera imatge de Montcavorc, aquella primera visi d'aquelles poques cases arrupides enmig de tanta roca, aquella primera sensaci d'angoixa i de desolaci, aquella primera intuci de mal averany i, tamb, aquella primera tempesta, ferotge i escruixidora, que es desencadenava aquell darrer hivern de la meva antiga vida.

Acte seguit va comenar una intensa nevada i jo, temors, vaig intentar cercar un reds on aixoplugar-me del que tenia per clar que n'era la cacera infernal de la que m'havia parlat el bon ermit.

17

VLa neu queia a borrallons, empesa per una ventada que l'atiava d'un cant a l'altre amb una fora descomunal. En pocs segons tot va esdevenir blanc i em fou impossible distingir on era el terra i on era el cel. La neu s'acumulava al pelatge de la meva muntura i tamb al meu vestiment. L'alimara de Montcavorc havia desaparegut rere d'una espessssima nuvolada i noms s'albirava a voltes, quan el vent mig descobria aquella regi del cel, centellejant rduament enmig de la ferotge tempesta.

Urgit i nervis com estava per la cruent nevada, vaig posar-me a cercar amb nsia algun indret on soplujar-me, per tot estava cobert per un esps mantell blanc; marges i feixes, arbusts i rocades, arbres i bancals, tot estava assetiat de neu i era impossible amagar-s'hi o resguardar-s'hi, i vaig comenar a tmer el pitjor veient que enlloc trobava refugi. Esporuguit, corria amunt i avall sense saber on dirigir-me, estava desorientat, la neu feia intransitable el corriol i la visibilitat era tan escassa que se'm feia impossible avanar amb prestesa.

Al cap d'una estona de buscar amb desesper vaig arribar a una corba del cam i, fou just en aquell indret on, a la neu acabada de caure, vaig distingir-hi les petjades d'un home i...

[Si vols continuar llegint, pots adquirir el llibre directament a: www.lulu.com]

18