La prevenció de riscos laborals - IOCioc.xtec.cat/materials/FP/Materials/TRANVERSALS/TRANS_GS_FOL_L… · CFGS - Formació i orientació laboral La prevenció de riscos laborals

La prevenció de riscos laboralsMiren Itziar López Lorenzo

CFGS - Formació i orientació laboral

CFGS - Formació i orientació laboral La prevenció de riscos laborals

Índex

Introducció ............................................................................................... 5

Resultats de l’aprenentage ..................................................................... 7

1. La prevenció de riscos laborals a l’empresa. El marc normatiu ............................................................................... 9

1.1. El treball i la salut. La cultura preventiva ................................ 9

1.1.1. Condicions de treball ....................................................... 11

1.1.2. La cultura preventiva ....................................................... 12

1.2. Els danys a la salut ...................................................................... 13

1.2.1. L’accident de treball i la malaltia professional ............. 14

1.2.2. Patologies inespecífiques ............................................... 16

1.3. El marc normatiu bàsic de la prevenció ................................... 18

1.4. Els drets i deures en matèria preventiva.

Les responsabilitats i les sancions ............................................ 20

1.4.1. Els drets i deures en matèria preventiva ....................... 20

1.4.2. Les responsabilitats i sancions ....................................... 22

1.5. Els organismes públics de la prevenció .................................... 25

2. Els riscos laborals. La prevenció i protecció ................................... 27

2.1. Els riscos laborals i els factors de risc professional ................ 27

2.1.1. Els factors de risc derivats de les condicions

de seguretat: agents materials ....................................... 28

2.1.2. Els factors de risc derivats de l’entorn ambiental ........ 36

2.1.3. Els factors de risc derivats de la càrrega de treball ...... 44

2.1.4. L’organització del treball ................................................. 45

2.1.5. Les característiques personals ........................................ 46

2.2. Les tècniques de prevenció i les tècniques de protecció ........ 46

2.2.1. Les tècniques de prevenció ............................................. 46

2.2.2. Les tècniques de protecció .............................................. 51

3. La planificació i gestió de la prevenció a l’empresa. Els plans d’emergència i d’evacuació en entorns de treball ........................... 54

3.1. El pla de prevenció ...................................................................... 55

3.1.1. L’avaluació de riscos ......................................................... 56

3.2. L’organització de la prevenció ................................................... 58

3.2.1. La participació dels treballadors ..................................... 60

3.2.2. La investigació d’accidents .............................................. 61

3.3. Els plans d’emergència i d’evacuació en entorns

de treball ...................................................................................... 65

3.4. La senyalització de seguretat ..................................................... 67

CFGS - Formació i orientació laboral La prevenció de riscos laborals

3.5. Primers auxilis ............................................................................ 69

3.5.1. Principis d’actuació .......................................................... 70

3.5.2. Tècniques de primers auxilis .......................................... 71

3.5.3. Transports d’accidentats ................................................. 79

CFGS - Formació i orientació laboral 5 La prevenció de riscos laborals

Introducció

Al llarg d’aquesta unitat es fa una exposició dels diferents conceptes en

matèria de riscos laborals. S’han de tenir clares les nocions bàsiques per

poder parlar dels riscos laborals: el concepte de salut, de treball, el perill,

el risc, els factors de risc, etc.

En l’apartat “La prevenció de riscos laborals a l’empresa. El marc norma-

tiu” s’estudien els efectes per a la salut dels treballadors a causa dels ris-

cos que hi ha a la feina i es distingeix entre accident laboral i malaltia

professional, que són les patologies específiques, però també s’analitzen

les patologies inespecífiques, com la fatiga o l’estrès, que són influencia-

des per altres factors no relacionats directament amb el treball.

També es presenta la normativa bàsica en prevenció de riscos, i se centra

específicament en l’estudi de la Llei de prevenció de riscos laborals. Dins

d’aquesta normativa es copsen els drets i les obligacions que se’n deriven

tant per als empresaris com per als treballadors i també les responsabili-

tats i sancions. A més, es miren quins són els organismes que vetllen per-

què es compleixin i quines característiques i funcions tenen.

En l’apartat “Els riscos laborals. La prevenció i protecció” s’analitzen els

factors de risc que hi ha en l’entorn de treball classificats segons l’Institut

Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball en cinc grups: agents mate-

rials, entorn ambiental, càrrega de treball, organització del treball i carac-

terístiques personals del treballador. A més, s’especifiquen els que són

més habituals en la vostra professió. S’indica què diu la normativa en cada

cas de tots aquests factors de risc, quins efectes tenen per a la seguretat i

salut dels treballadors i quines mesures preventives es poden adoptar. Es

concreten les tècniques de prevenció i les tècniques de protecció que te-

nim a disposició nostra i què hem d’utilitzar per evitar o minimitzar els

riscos que hi ha en l’entorn de treball.

També s’estudien diferents sistemes de gestió de la prevenció i com cal

planificar i dur a terme l’acció preventiva en el marc d’una empresa: ava-

luació de riscos, modalitats organitzatives, participació dels treballadors,

investigació d’accidents.

En l’apartat “La planificació i gestió de la prevenció a l’empresa. Els plans

d’emergència i d’evacuació en entorns de treball” es donen totes les eines

necessàries per poder elaborar un pla d’emergència i evacuació en un cen-

tre de treball, dins del pla d’autoprotecció que determina la normativa, i

quins criteris s’han de seguir per elaborar-lo. També s’estudia la senyalit-

zació de seguretat i s’indica quin tipus de senyals hi ha, com han de ser i


per a què serveixen. En la darrera part també hi ha les actuacions que cal

dur a terme per poder fer els primers auxilis.

Per treballar els continguts d’aquesta unitat formativa, és convenient

anar fent les activitats i els exercicis d’autoavaluació, i llegir els annexos.


Resultats de l’aprenentage

En acabar la unitat heu de ser capaços del següent:

1. Reconeix els elements de la prevenció de riscos a l’empresa analit-

zant els factors de risc i els danys professionals.

2. Aplica el marc normatiu en prevenció de riscos identificant els orga-

nismes públics, els drets, els deures i les responsabilitats en relació

amb la prevenció de riscos.

3. Avalua els riscos derivats de l’activitat professional, analitzant les con-

dicions de treball i els factors de risc presents en l’entorn laboral.

4. Participa en la planificació i la gestió de la prevenció, identificant

els diferents sistemes de gestió.

5. Aplica mesures de prevenció i protecció individual i col·lectiva, de-

terminant les més adequades a l’activitat del sector.

6. Participa en l’elaboració dels plans d’emergència i evacuació, analit-

zant les particularitats de l’entorn laboral del sector professional.



1. La prevenció de riscos laborals a l’empresa. El marc normatiu

La Llei 31/1995, de prevencions de riscos laborals (LPRL), explicita en el

preàmbul que l’objecte que té és determinar un cos bàsic de garanties i

responsabilitats per tal d’establir un nivell adequat de protecció de la salut

dels treballadors enfront dels riscos derivats de les condicions de treball.

Des que es va promulgar aquesta llei s’ha dictat molta normativa en

aquest àmbit; tot i això, a hores d’ara encara hi ha molts treballadors que

tenen accidents i malalties i, per tant, hem de deduir que cal alguna cosa

més que les normatives per aconseguir la conservació del benestar físic,

social i mental dels treballadors en relació amb les condicions de treball i

el control d’aquestes condicions per garantir la seguretat total en el treball

i compatibilitzar l’ambient laboral amb les capacitats de cada treballador.

Una de les maneres que tenim d’aconseguir tots aquests objectius és tenir

una bona formació en prevenció de riscos, i aquest és l’objectiu principal

d’aquests materials.

1.1. El treball i la salut. La cultura preventiva

La transformació dels béns que hi ha a la naturalesa per obtenir un rendi-

ment més bo d’aquests béns es coneix com a treball. Aquest procés de

transformació dels elements de la naturalesa requereix una activitat que

unifiqui esforços, de manera que dóna lloc a la tecnificació, l’especialitza-

ció i l’organització.

Aquests factors nous poden exigir capacitats noves de l’individu i es poden

produir circumstàncies en què el descontrol amenaci la seva salut. Aques-

ta possibilitat de dany per a la salut rep el nom de perill.

En primer lloc, hem de conceptuar la paraula treball i la paraula salut.

Són dues paraules bàsiques en matèria de prevenció de riscos, estan molt

lligades l’una amb l’altra i han evolucionat al llarg del temps.

El concepte treball ha evolucionat des de la idea de Plató o de l’edat antiga

–els qui desenvolupaven els treballs manuals eren els esclaus– fins a arri-

bar a la concepció, d’arrels cristianes, del treball com a redempció del pe-

cat original, passant per les concepcions de l’edat mitjana –els qui feien

els treballs a la terra eren els serfs.

Per tant, la primera dificultat la trobem en les diferències en la concep-

tualització del treball. Per entendre això, ens pot ajudar tenir en compte

tres punts de vista que utilitzen experts del món del treball. !

L’entorn sempre influencia el subjecte d’algunamanera. En el cas que l’entorn no fos

estimulatiu, també condicionaria el subjecte.


• El treball com a càstig: aquesta idea és present en el nostre substrat

cultural cristià i és una concepció negativa en el sentit que fa que les

persones assumeixin o justifiquin que el treball afecta la salut.

• El treball com una necessitat: cal treballar per tal de poder assumir una

sèrie de despeses com el menjar, l’habitatge, l’oci o la roba. Tot i ser

una visió més optimista encara té connotacions negatives perquè es

pot pensar que, com que és necessari treballar, hem de córrer el risc de

perdre la salut.

• El treball com a manera de desenvolupament de la persona: aquesta

concepció molt més positiva ja que considera que per mitjà del treball

una persona pot desenvolupar les habilitats dins d’un marc organitza-

tiu, durant un temps i en unes condicions determinades, tant de pro-

ducció com de prevenció.

El concepte de salut també es pot abordar des de molts punts de vista: el psí-

quic, el somàtic, el fisiològic, el polític, el legal, el social, etc. Aquest concepte

també ha evolucionat, i ha passat d’una idea més tradicional que definia la

salut com “l’absència de malaltia” a la definició actual de l’Organització

Mundial de la Salut (OMS, 1946, figura 1): “Estat de benestar físic, mental isocial complet i no merament l’absència de malalties o afeccions”. !

Figura 1. El concepte de salut

D’aquesta descripció cal destacar el fet que té en compte els aspectes físic,

mental i social, que estan molt interrelacionats. Per tant, quan parlem de

salut hem de tenir en compte la integritat corporal d’una persona, l’equi-

libri emocional i les relacions amb la resta de persones. En cas que parlem

de salut laboral dins de la salut global d’una persona hem de tenir en

compte el fet que les condicions laborals no siguin generadores de dany

per al treballador.

En definitiva, podem afirmar que el treball té influència sobre la salut. La

salut és necessària per treballar i el treball té efectes sobre la salut. Aques-

Hauríem de fugir de la concepció del càstig, potenciar el treball com

a realització de la persona, i aprofitar així els aspectes positius

d’aquest treball i rebutjar-ne els negatius.

OMS: Organització Mundial de la Salut

És l’organisme de l’Organització de les Nacions Unides especialitzat a gestionar polítiques de prevenció, promoció i intervenció en salut arreu del món.

Les condicions laborals poden perjudicar la saluti el benestar físic, psíquic i social dels

treballadors.


ta influència pot ser positiva quan el treball és una forma de realització

personal i una manera de cobrir les nostres necessitats, però també pot

ser negativa, quan les circumstàncies especials del treball provoquen la

pèrdua de la salut als treballadors, com confirmen les dades estadístiques

de sinistralitat en el nostre país.

1.1.1. Condicions de treball

El treball es desenvolupa en un ambient i en unes condicions diferents

d’on es fan les activitats de la nostra vida (oci, descans, etc.). S’entén per

condició de treball qualsevol característica de l’activitat desenvolupada

que tingui alguna influència sobre la salut de qui la fa. L’article 4 de la Llei

31/1995, de prevenció de riscos laborals, ho defineix així:

Condició de treball segons l’LPRL

“Qualsevol característica d’aquest [treball] que pugui tenir una influència significativa en la genera-ció de riscos per a la seguretat i la salut del treballador.”

En aquesta definició hi queden incloses específicament les característi-

ques següents:

• Les característiques generals de locals, instal·lacions, equips, produc-

tes i les altres eines que hi hagi al centre de treball.

• La naturalesa dels agents físics, químics i biològics en l’ambient de tre-

ball i les intensitats, les concentracions o els nivells de presència cor-

responents.

• Els procediments per utilitzar tots aquests agents esmentats que influei-

xen en la generació de riscos.

• L’organització i ordenació d’aquests agents que influeixen en la magni-

tud dels riscos a què està exposat el treballador.

• Qualsevol altra característica del treball que generi riscos.

Figura 2. Les condicions de treball

Riscos laborals

Els espais desordenats, les màquines mal protegides o les eines defectuoses poden produir caigudes, atrapaments, ferides o talls.


Un cop definides les condicions de treball hem de clarificar tres conceptes

que ben sovint s’utilitzen de manera indistinta per descriure una situació

com si fossin sinònims, i de fet no ho són. Aquests conceptes són perill,risc i factor de risc.

El perill és inherent a les coses, és una font de possible dany o lesió per a

la salut.

En la taula 1 hi ha un exemple d’aquests conceptes:

Taula 1. Els conceptes de perill, risc, factor de risc i dany

1.1.2. La cultura preventiva

Un efecte induït i desitjable de la prevenció de riscos laborals és la mi-

llora de les condicions de treball. També és el mitjà per aconseguir els

objectius de l’acció preventiva i així es reconeix en l’article 5 de la Llei

31/1995.

Article 5 de l’LPRL

“La política en matèria de prevenció té l’objectiu de promoure la millora de les condicions de treballa fi d’elevar el nivell de protecció de la seguretat i la salut dels treballadors a la feina.”

La millora de les condicions de treball és un dels objectius de la mateixa

llei, que s’alinea amb els objectius de la política social europea, que es pro-

posen millorar les condicions de treball a fi de no solament evitar els

danys sinó de procurar el benestar dels treballadors.

El risc és la probabilitat que es produeixi un dany i el risc laboral és

la probabilitat que el treballador tingui un dany derivat del treball.

El factor de risc és una situació potencial que pot causar danys per

a la seguretat i salut dels treballadors.

Perill Risc Factor de risc Dany

Fer foc al bosc Probabilitat que es produeixi un incendi

Vent

Sequera

Brutícia

Actuació de les persones

Incendi

Fer escalada Probabilitat de caure Estat de la muntanya

Preparació de les persones

Actuació de les persones

Temps

CaigudaEl risc de caure en una escalada depèn de

diversos factors.


Podem dir que quan ens referim a cultura preventiva parlem del fet que

la prevenció formi part de la nostra manera de ser. Alejandro Mendoza-

Plaza afirma que cultura preventiva vol dir “treballar pel següent”, és a

dir, treballar com si el procés en curs pogués causar un accident (també

als altres). Això es basa en la constatació que tots els processos empresa-

rials van en cadena i la seguretat requereix que siguin duts a terme pre-

ventivament.

La cultura preventiva és un concepte que s’utilitza cada cop més per posar

de manifest que la seva carència és la causa dels accidents laborals i posa

de manifest que malgrat els anys de vigència de la llei i les importants que

s’hi han fet encara no està implantada en les nostres empreses al nivell

que es requereix.

Treballar pel següent demana un canvi cultural i aquest canvi interessa a

tots els actors que intervenen en el món laboral, és a dir, empresaris, tre-

balladors, sindicats, associacions empresarials, Administració i qualsevol

tipus d’empresa.

1.2. Els danys a la salut

És clara la influència del treball sobre la salut; per tant, hem de veure quin

tipus de patologia pot produir o afavorir. D’entrada, hem de dir que l’efec-

te del treball sobre la salut va molt més enllà de la causalitat de malalties

professionals o accidents laborals.

És evident que el treball pot contribuir de manera significativa a proble-

mes de salut freqüents entre la població en general i que la majoria de

trastorns que tenen els treballadors no són considerats legalment profes-

sionals, malgrat que la relació que tinguin amb les condicions de treball si-

gui clara.

Podem dividir la patologia laboral en dos grans grups:

1) Les patologies específiques: en aquest grup el treball és la causa fona-

mental i necessària de la pèrdua de salut. Aquesta patologia difícilment la

trobarem fora de l’ambient laboral o, en tot cas, no tant sovint. Dins

d’aquest grup hi ha les malalties professionals i els accidents de treball.

El concepte de cultura preventiva s’utilitza en el context de la segu-

retat i salut en el treball (SST) i es refereix a un conjunt d’usos, cos-tums i coneixements destinats a prevenir els accidents laborals i les

malalties professionals.

Danys a la salut

Aquests dos conceptes són jurídics, no pas científics, basats en consideracions legals i amb una sèrie de restriccions importants.


2) Les patologies inespecífiques: en aquest cas el treball és un factor més

de molts d’altres i és un factor que contribueix però que no precisament

el fonamental. Dins d’aquest grup hi ha la fatiga, la insatisfacció, la de-

pressió, l’estrès, l’envelliment prematur, la síndrome d’esgotament pro-

fessional, etc.

Aquestes patologies plantegen de manera molt clara la complexitat de les in-

teraccions entre factors individuals, culturals i de medi de vida i de treball.

Figura 3. Les patologies laborals

1.2.1. L’accident de treball i la malaltia professional

La primera distinció important que hem de fer és la diferència entre acci-

dent de treball i malaltia professional. Per fer-ho definirem els dos con-

ceptes.

L’accident de treball

Podem definir accident de treball des de diferents punts de vista: el de les

tècniques utilitzades per prevenir-lo, el mèdic, el tècnic, el legal, etc. Els

dos que utilitzem són el punt de vista tècnic i el punt de vista legal.

Des del punt de vista legal, el que defineix què és un accident de treball és

la Llei general de la Seguretat Social (LGSS).

Accident de treball segons l’LGSS

“S’entén per accident de treball qualsevol lesió corporal que el treballador pateixi en ocasió o a con-seqüència de la feina que executi per compte d’altri.”

Article 115 LGSS del Reial decret legislatiu 1/1994, de 20 de juny

Des del punt de vista tècnic, l’accident és tot succés anormal, no vol-

gut ni desitjat, que es presenta de manera brusca i inesperada, tot i

que normalment és evitable, interromp la continuïtat normal del

treball i pot causar lesions a les persones.

Accident de treball

Des del punt de vista mèdic, l’accident es defineix com una patologia traumàtica quirúrgica aguda provocada generalment per factors mecànics ambientals.

Lesió i accident

No podem confondre una lesió amb un accident ja que les lesions són el resultat dels accidents, però no tots els accidents tenen com a resultat una lesió.

Hi ha d’haver una relació causal entre la lesió i el desenvolupament del treball.


La LGSS determina que també es consideren accidents de treball els que

tenen en els casos següents:

• Anant o tornant de la feina (accident in itinere).

• Com a conseqüència del desenvolupament de càrrecs electius de caràc-

ter sindical.

• Com a conseqüència del desenvolupament de tasques en el compli-

ment d’ordres de l’empresari o espontàniament en interès del bon fun-

cionament de l’empresa.

• Com a conseqüència d’actes de salvament o de semblants en l’àmbit

del treball.

També s’hi contenen les malalties que tot i que són conseqüència del tre-

ball no queden incloses en aquest terme per manca de compliment dels

requisits establerts legalment.

L’LGSS també determina que no podem considerar-lo accident de treball

si hi ha una imprudència temerària del treballador (conducció de maqui-

nària sota els efectes de substàncies isotròpiques) o si es produeix per for-

ça major aliena al treball (un tsunami, una riada).

La malaltia professional

Quan parlem de malalties professionals ho podem fer des de diferents

punts de vista i també aquí ens interessa destacar el punt de vista tècnic i

el punt de vista legal.

El que caracteritza l’accident de treball és que hagi produït una le-sió, que sigui en el desenvolupament del treball i que aquest treball

sigui per compte aliè. Des de l’any 2003 també hi queden inclosos els

autònoms.

Des del punt de vista tècnic, la malaltia professional és el deteriora-

ment lent i gradual de la salut del treballador, produït per una expo-

sició crònica a situacions adverses, tant les produïdes per l’ambient

en què es desenvolupa la feina com per la manera en què està orga-

nitzada.

L’accident laboral sempre és no volgut iinesperat, i causa danys a les persones.


Des del punt de vista legal, la que s’encarrega de definir què es pot consi-

derar malaltia professional és l’LGSS. La definició és la següent:

Malaltia professional segons l’LGSS

“S’entén per malaltia professional la contreta a conseqüència de la feina executada per compte d’al-tri en les activitats que s’especifiquin en el quadre que aprovin les disposicions d’aplicació i desple-gament d’aquesta Llei, i que estigui provocada per l’acció dels elements i substàncies que en elquadre s’indiquin per a cada malaltia.”

Article 116 de l’LGSS

De la definició de malaltia professional de l’LGSS podem extreure una

sèrie de requisits per determinar quan parlem de malaltia professional:

• El treball ha de ser per compte aliè. Tot i això, actualment els treballa-

dors autònoms, com que poden cotitzar, també poden gaudir d’aquesta

cobertura legal.

• El quadre de malalties professionals que recull el reglament determi-

na quines malalties són considerades malalties professionals, quines

substàncies o elements les provoquen i en el desenvolupament de qui-

na activitat. Per exemple: grup 3, malalties professionals causades per

agents biològics.

• Hi ha d’haver una relació causal entre l’exposició continuada a les con-

dicions de treball nocives i els danys causats a la salut del treballador.

En la taula 2 hi ha les diferències entre l’accident de treball i la malaltia

professional.

Taula 2. Les diferències entre accident de treball i malaltia professional

1.2.2. Patologies inespecífiques

Quan les causes que ocasionen la pèrdua de la salut són influenciades per

altres factors no laborals, es parla de patologia inespecífica. La pèrdua de

la salut no és causada directament per l’ambient de treball, però ha apare-

gut o s’ha agreujat molt influïda pels elements de l’ambient de treball.

Accident de treball Malaltia professional

Exposició Brusc i inesperat Crònica, continuada

Causa Violenta. Es pot establir fàcilment la relació causa-efecte.

Elements i substàncies recollits en el quadre. És difícil establir la relació causa-efecte.

Tècnica Seguretat en el treball Higiene industrial

Criteri legal Definit de manera ambigua per garantir la màxima protecció per al treballador.

Definit amb criteris restrictius que no donen lloc a incloure-hi res més del que determina la normativa.

El reglament que desenvolupa l’LGSS és el Reial decret 1299/2006, de 10 de novembre. Trobareu el quadre de malalties professionals en la secció “Annexos” del web del mòdul.

!!


Els factors següents formen part de la patologia laboral inespecífica:

1) Fatiga

Actualment…

… i cada vegada més, n’hi ha en més feines: a les fàbriques en què el treballador fa movimentsrepetitius, feines sedentàries que entumeixen els músculs i provoquen problemes de circulació, tre-balls d’esforç físic considerable com la construcció, treballs amb pantalles de visualització que can-sen la vista i, a força d’hores, carreguen l’esquena, etc.

Hi ha tres graus de fatiga. El primer grau desapareix amb el repòs. El se-

gon grau comporta prostració i abatiment. El tercer grau comporta tras-

torns físics, rampes, pèrdues de memòria i, fins i tot, en alguns casos la

mort per aturada cardíaca.

2) Malalties inespecífiques

Són malalties comunes que, malgrat no ser una conseqüència directa de

l’ambient de treball, han aparegut o s’han agreujat molt a causa de l’ambient

de treball. Per exemple, el nombre més alt d’infarts en torns nocturns.

3) Insatisfacció

Moltes vegades l’activitat laboral que es fa no s’escull per gust, sinó per ne-

cessitat. Altres vegades l’organització del treball impedeix utilitzar totes

les capacitats de les persones. Aquests factors –juntament amb la mono-

tonia del treball, l’avorriment del treball mancat d’interès, la despersona-

lització del treballador, la tensió, les molèsties d’adaptació al lloc de

treball, la poca participació, la falta d’autonomia i el poc treball intel·lec-

tual– provoquen la insatisfacció.

4) Estrès

És una situació de tensió en el treballador que apareix quan la càrrega de

treball ultrapassa la capacitat del treballador.

La incapacitat per complir els objectius marcats i l’excés de càrrega de tre-

ball poden produir ansietat, agressivitat, frustració i sensació d’impotència.

Tot plegat repercuteix en la salut del treballador i provoca la baixa laboral.

És una situació en el treball en què una persona o més exerceixen una

violència psicològica extrema, sistemàtica i continuada, amb la intenció

de fer mal a una altra persona o grup de persones.

La fatiga és el cansament físic o mental, real o imaginari, que té un

treballador i que en disminueix la capacitat per fer la feina.

La fatiga física pot ser l’origen d’una lesió que es manifesta en dolors musculars, lesions d’esquena o trastorns gastrointestinals.

La fatiga mental ocasiona una disminució de l’atenció i del rendiment laboral, i es manifesta amb mal de cap, irritabilitat, insomni o depressió.

Malalties inespecífiques

Les malalties inespecífiques més conegudes són les relacionades amb problemes circulatoris, digestius (úlceres, gastritis), respiratoris (al·lèrgies), mals d’esquena i malalties mentals (neurosi).

Pèrdua d’interès

El treballador perd l’interès en la feina. Això es manifesta en un malestar que pot afectar la salut i la seguretat; el rendiment del treballador baixa, i provoca absentisme.


Exemples d’assetjament psicològic

No assignar tasques al treballador o encarregar-li’n d’inútils, assignar-li feines degradants, aïllar-lodels companys, calumniar-lo, amenaçar-lo verbalment, difondre falsos rumors, parlar-ne malament,ignorar-ne la presència.

L’assetjament psicològic provoca depressió, ansietat, autoestima baixa,

trastorns cardiovasculars, fòbies, irritabilitat, i aïllament social i familiar.

Per a l’empresa, és una causa de deteriorament de l’ambient laboral, ab-

sentisme, augment dels accidents i disminució del rendiment.

5) Envelliment prematur

És l’acceleració del procés normal d’envelliment fisiològic i que condueix

a una mort prematura. És provocat per un desgast biològic com a conse-

qüència d’una fatiga crònica acumulada. Els contaminants químics i físics,

i altres agents agressius, poden originar canvis biològics i generar el pro-

cés d’envelliment. !

1.3. El marc normatiu bàsic de la prevenció

L’organització del treball durant la Revolució Industrial va generar unes

condicions laborals que n’evidenciaren els efectes en la salut dels treballa-

dors. L’Estat va haver d’intervenir amb les primeres lleis socials.

Si els poders públics han de vetllar per la seguretat i higiene en el treball,

ho han de fer amb una normativa que defineixi com s’ha d’actuar per pre-

venir els riscos laborals.

La normativa més important en matèria de riscos laborals és la següent:

• La Constitució espanyola de 1978 estableix, dins dels principis rectors

de la política social i econòmica, que els poders públics han de vetllar

per la seguretat i la higiene en el treball (art. 40.2), i reconeix el dret a

la protecció de la salut (article 43).

• L’Estatut dels treballadors, en l’article 4.2.d, proclama el dret dels tre-

balladors a la integritat física i a una adequada de seguretat i higiene,

i, en el 19, regula que el treballador, en la prestació dels seus serveis,

té dret a una protecció eficaç en matèria de seguretat i higiene.

• El tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (art. 18.a in-

dica que els estats membres han de promoure la millora del medi de

treball per tal de protegir la seguretat i la salut dels treballadors.

A partir de la normativa europea, hi ha un nombre elevat de directives que

estableixen disposicions mínimes de seguretat i salut. N’hi ha de caràcter

general per a activitats laborals diverses, i n’hi ha per als riscos específics.

Amb l’objectiu d’adaptar la normativa espanyola a l’europea, el novembre

de 1995, es va aprovar la Llei de prevenció de riscos laborals. !

L’envelliment prematur…

… va augmentar molt durant la Revolució Industrial a causa de les condicions de treball. En l’actualitat, l’envelliment prematur es dóna en sectors concrets, com per exemple la mineria.

L’ingrés a la Unió Europea…

… obliga a traslladar a la legislació espanyola la normativa europea en matèria de seguretat i higiene, com la Directiva marc 89/391, de 12 de juny de 1989, sobre l’aplicació de mesures per promoure la seguretat i la salut dels treballadors a la feina.


• L’Estat espanyol ha ratificat molts convenis de l’OIT en matèria de se-

guretat i higiene.

• La Llei 31/1995, de prevenció de riscos laborals (LPRL), de 8 de novem-

bre, reformada per la Llei 54/2003, de 12 de desembre. L’objectiu

d’aquesta llei és promoure la seguretat i salut dels treballadors i definir

un marc de garanties i responsabilitats. Fomenta la prevenció i involu-

cra treballadors i empresaris en l’objectiu de disminuir la sinistralitat

laboral i garantir la salut dels treballadors.

Llei de prevenció de riscos laborals

Aquesta llei adapta al dret espanyol la Directiva 89/391/CEE, relativa a l’aplicació de mesures perpromoure la millora de la seguretat i salut dels treballadors, i també incorpora parcialment el contin-gut d’altres directives, com la 92/85/CEE, sobre la protecció de la maternitat, la 94/33/CEE, sobrela protecció dels joves a la feina, i la 91/383/CEE, relativa al tractament de les relacions del treballtemporal, de duració determinada i en empreses de treball temporal.

La Llei de prevenció de riscos laborals elimina la dispersió de la normativa espanyola en matèria deseguretat i higiene i va a un concepte més global de salut, com a benestar de la persona. D’aquestamanera es converteix en una llei preventiva i ja no es limita a la protecció dels danys professionals.

D’altra banda, l’LPRL implica l’empresari en el deure de protegir els treballadors dels riscos laboralsi el deure d’avaluar inicialment els riscos dels llocs de treball i planificar l’acció preventiva.

• L’LPRL ha estat desenvolupada pel Reial decret 39/1997, de 17 de ge-

ner, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció. Amb pos-

terioritat, s’han aprovat altres reglaments que regulen aspectes

concrets de la prevenció.

• Els convenis col·lectius d’empresa o de sector que regulen matèries de

seguretat i salut en el treball.

En la taula 3 es presenta la normativa en matèria de prevenció de riscos

laborals.

Taula 3. La normativa en matèria de prevenció de riscos laborals

Àmbit normatiu Normes existents

Normativa internacional Convenis de l’OIT en matèria de prevenció de riscos laborals

Normativa europea Directiva marc 89/391/CEE

Normativa bàsica nacional Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals (LPRL)

Llei general de la Seguretat Social (LGSS, RDL 1/1994, de 20 de juny)

Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social (LISOS, RDL 5/2000, de 4 d’agost)

Desenvolupament normatiu nacional

RD 39/1997, de 17 de gener. Reglament dels serveis de prevenció, modificat pels RD 780/1998, de 30 d’abril, RD 604/2006, de 19 de maig, i RD 298/2009, de 16 de març.

RD 485/1997, de 14 d’abril. Senyalització de seguretat i salut en el treball

RD 486/1997, de 14 d’abril. Seguretat i salut en els llocs de treball

RD 488/1997, de 14 d’abril. Treball amb equips amb pantalla de visualització

RD 664/1997, de 12 de maig. Exposició a agents biològics durant el treball

RD 773/1997, de 30 de maig. Equips de protecció individual

[…] relatiu a la seguretat i salut dels treballadors, i al medi del lloc de treball (diferent del medi general), i que serveix de suport a la nostra Llei de prevenció de riscos laborals.


A banda de totes aquestes normes tenim les guies tècniques i les notes tèc-niques en matèria de prevenció, que són documents, sense caràcter legal,

en què l’INSHT fixa orientacions per a empresaris i treballadors per tal

d’ajudar-los a interpretar els reglaments que desenvolupen l’LPRL. Per

exemple, la guia tècnica per avaluar i prevenir els riscos relatius a la uti-

lització d’equips amb pantalla de visualització.

1.4. Els drets i deures en matèria preventiva. Les responsabilitats i les sancions

La Llei de prevenció de riscos laborals, en el capítol III, regula els drets i

les obligacions en matèria de riscos laborals per als subjectes implicats.

Comprovareu que el reconeixement d’un dret del treballador implica el

deure correlatiu de l’empresa, cosa que obliga a adoptar les mesures ne-

cessàries per garantir-ho.

Tot i que les administracions públiques, els representants dels treballa-

dors i els serveis tècnics i de prevenció també hi estan implicats, la res-

ponsabilitat màxima recau sobre els empresaris com a conseqüència del

poder de direcció que tenen.

1.4.1. Els drets i deures en matèria preventiva

És important conèixer els drets dels treballadors en matèria preventiva

que es recullen en la Llei de prevenció de riscos laborals, ja que comporten

obligacions que els empresaris han de conèixer i complir i que els treballa-

dors poden exigir, ja que en cas d’incompliment poden comportar sancions

importants.

a) Drets i obligacions dels treballadors

• Drets

– Dret al subministrament d’equips de protecció individual (EPI).

– Dret a rebre informació i formació sobre totes les qüestions relatives

a la prevenció de riscos laborals que els afectin.

– Dret a la vigilància de la salut mitjançant reconeixements mèdics.

– Dret de participació.

– Dret a la gratuïtat de les mesures preventives adoptades.

– Dret dels seus representants a paralitzar l’activitat laboral en cas

de risc greu i imminent, i de tots els treballadors a abandonar el lloc de

treball sense ser sancionats.

• Obligacions

– Complir les mesures de prevenció.

Podeu trobar la Llei de prevenció de riscos laborals en el web de l’INSHT, que trobareu en la secció “Annexos” del web del mòdul.

!!

L’incompliment d’aquestes obligacions es pot sancionar com a incompliment laboral.


– Fer servir de manera adequada màquines, aparells, eines, substàn-

cies perilloses, equips de transport i, en general, qualsevol mitjà amb

el qual desenvolupin l’activitat.

– Fer servir correctament els mitjans i equips de protecció que propor-

cioni l’empresari, seguint-ne les instruccions.

– No desactivar els dispositius de seguretat i utilitzar-los correctament.

– Informar immediatament el superior jeràrquic, els delegats de pre-

venció o el servei de prevenció de qualsevol situació laboral que, per

motius raonables, els sembli un risc per a la seguretat i la salut dels

treballadors.

– Contribuir a complir les obligacions sobre seguretat i salut laboral es-

tablertes per l’autoritat competent.

– Cooperar amb l’empresari per tal que pugui garantir unes condicions

de treball segures i sense riscos.

b) Obligacions dels empresaris

L’empresari té el deure de protegir la seguretat i la salut dels treballadors

que estan al seu servei, en tots els aspectes relacionats amb la feina.

Les obligacions generals són les següents:

• Garantir la seguretat i salut dels treballadors al seu servei en tots els

aspectes relacionats amb el treball.

• Adoptar totes les mesures necessàries per protegir la seguretat i salut

dels treballadors.

• Assumir el cost de les mesures de seguretat i salut.

• Complir les disposicions establertes en la normativa de prevenció de

riscos.

• Planificar l’acció preventiva i l’avaluació de riscos laborals.

• Proporcionar als treballadors els equips de protecció individual (EPI).

• Informar els treballadors sobre els riscos i les mesures de prevenció.

• Garantir la formació sobre riscos laborals al treballador.

• Adoptar les mesures d’emergència.

• Elaborar el pla de prevenció.

• Garantir la protecció de col·lectius especialment sensibles. Aquests

col·lectius són els següents:

– Treballadors especialment sensibles a riscos determinats. L’empre-

sari ha de garantir, de manera específica, la protecció dels treballa-

dors que, per les seves característiques personals o estat biològic, són

especialment sensibles als riscos que es deriven de la feina.

Els treballadors tenen dret que els proporcioninEPI.

Canvi de lloc

Si el canvi de lloc no és possible per a la dona embarassada, s’ha de suspendre el contracte de treball per risc durant l’embaràs, amb la protecció consegüent de la Seguretat Social.


– Treballadores embarassades o en període de lactància. Si les condi-

cions d’un lloc de treball poden influir negativament en la salut de la

treballadora embarassada, del fetus o del fill (si està en període de

lactància), i el metge que assisteix la treballadora a la Seguretat So-

cial ho certifica, cal col·locar-la en un lloc de treball diferent i compa-

tible amb el seu estat.

– Treballadors menors. Abans de la incorporació dels menors de 18

anys, o bé quan hi ha una modificació important de les condicions

de treball, l’empresari ha de fer una avaluació sobre els riscos del

lloc de treball que posin en perill la seguretat o la salut d’aquests tre-

balladors.

– Relacions de treball temporals, de durada determinada i en empre-ses de treball temporal. Els treballadors amb aquestes relacions de

treball han de tenir el mateix nivell de protecció en matèria de segu-

retat i salut que la resta de treballadors de l’empresa en la qual han

de prestar els serveis.

L’empresari ha de garantir que aquests treballadors reben informació so-

bre els riscos als quals s’han d’exposar, que tenen la qualificació o les ap-

tituds professionals necessàries, que es fan controls mèdics especials i

que es compleixen les mesures de protecció i prevenció de riscos.

1.4.2. Les responsabilitats i sancions

La promulgació de la Llei 31/1995, de 8 de novembre (LPRL), va ser un pas

fonamental en la lluita del legislador per optimitzar les condicions de tre-

ball en les empreses, garantir el dret dels treballadors a la seguretat i salut

laborals i posar fre a la sinistralitat.

En aquesta llei es configura el marc general de la prevenció i es recullen

les diferents obligacions que garanteixen el dret dels treballadors a la pro-

tecció de la salut i integritat. A banda, però, d’aquesta norma i dels regla-

ments que la desenvolupen, és necessari l’ajut d’altres normes jurídiques

de diferents ordres jurisdiccionals per establir les responsabilitats i sancions,

és a dir, és necessari un sistema de responsabilitats.

Les infraccions de la normativa en matèria de prevenció de riscos

laborals es produeixen per les accions o omissions contràries a la

normativa. Així, tant treballadors com empresaris estan subjectes a

responsabilitats i sancions que poden ser administratives, discipli-

nàries, civils i penals.

Sancions

Les infraccions han de ser sancionades, després de la instrucció de l’expedient sancionador oportú, segons la Inspecció de Treball i Seguretat Social, sense perjudici de les responsabilitats d’una altra mena (administrativa, penal i civil) que hi concorrin.


Per tant, hi ha diferents tipus de responsabilitat i cadascuna té la seva prò-

pia naturalesa jurídica (pública, privada o mixta), les seves pròpies funcions

(punitiva, reparadora o mixta) i el seu propi marc normatiu de referència

(Codi civil, Codi penal, LISOS, etc.).

En el cas de les responsabilitats administratives, el marc normatiu és la

LISOS, la qual tipifica les infraccions administratives específiques en ma-

tèria de prevenció de riscos laborals i estableix les sancions que es poden

imposar.

Les infraccions es qualifiquen, segons el deure infringit i l’entitat del dret

afectat, en tres nivells:

• Infraccions lleus: per exemple, no tenir prou net el lloc de treball o no co-

municar a l’autoritat laboral competent l’obertura d’un centre de treball.

• Infraccions greus: per exemple, no fer les avaluacions de riscos o els

reconeixements mèdics, o incomplir els drets d’informació, consulta i

participació dels treballadors.

• Infraccions molt greus: per exemple, no complir les normes específi-

ques en matèria de protecció de la seguretat i salut dels menors o in-

complir el deure de confidencialitat en l’ús de les dades relatives a la

vigilància de la salut dels treballadors.

Les sancions es poden imposar en diferents graus (mínim, mitjà i màxim) i

els criteris que s’utilitzen per determinar aquesta gradació són els següents:

• La perillositat de les activitats desenvolupades per l’empresa.

• El caràcter permanent o transitori dels riscos inherents a aquestes ac-

tivitats.

• La gravetat dels danys reals o potencials per l’absència o la deficiència

de les mesures preventives necessàries.

• El nombre de treballadors afectats.

• Les mesures de protecció individual o col·lectives adoptades per l’em-

presari.

• L’incompliment de les advertències prèvies fetes per la Inspecció de

Treball i Seguretat Social.

En el cas de les responsabilitats administratives, la responsabilitat

es produeix per l’incompliment de les normes legals, reglamentà-

ries i clàusules normatives dels convenis col·lectius. Solament es

poden atribuir als empresaris.

Els òrgans sancionadors són la Inspecció de Treball i Seguretat

Social i l’Autoritat Laboral i les sancions poden ser des de sancions

econòmiques fins a la paralització dels treballs, la inhabilitació o

l’augment de les primes.

Les sancions econòmiques

Segons els diferents tipus, són les següents:

• Per una sanció lleu: des de 40 euros fins a 2.045 euros.

• Per una sanció greu: des de 2.046 euros fins a 40.985 euros.

• Per una sanció molt greu: des de 40.986 euros fins a 819.70 euros.


• La conducta general de l’empresari.

També es pot incórrer en responsabilitats civils i penals i, en aquest cas,

són atribuïbles tant a empresaris com a treballadors (figura 4).

• Responsabilitats civils: aquesta responsabilitat està regulada en el

Codi civil (CC) i l’objectiu que té és compensar els danys i perjudicis

que s’han ocasionat a les persones pel fet que altres persones han in-

complert les obligacions que tenien. En aquest cas, distingim entre la

responsabilitat contractual, quan hi ha un vincle contractual entre la

persona danyada i la persona que incompleix les obligacions, i la res-ponsabilitat extracontractual, quan no hi ha aquest vincle.

• Responsabilitats penals: aquesta responsabilitat està regulada en el

Codi penal (CP) i l’objectiu que té és donar una tutela específica contra

determinades conductes que atempten contra el dret dels treballadors

a tenir una protecció eficaç en matèria de seguretat i salut laboral i que

estan tipificades com a faltes o delictes.

Article 316 del CP

“Els qui amb infracció de les normes de prevenció de riscos laborals i estant-hi obligats legalmentno facilitin els mitjans necessaris perquè els treballadors desenvolupin la seva activitat amb les me-sures de seguretat i higiene adequades […].”

En el cas de les responsabilitats civils i penals, els tribunals civils o els tri-

bunals penals són els encarregats de determinar les sancions, que poden

anar del pagament de danys i perjudicis al pagament de multes i fins i tot

a la presó.

Figura 4. Les responsabilitats en matèria de prevenció de riscos i els òrgans sancionadors

La responsabilitat disciplinària és aquella en què incorren els tre-

balladors per l’incompliment de les obligacions en matèria de pre-

venció de riscos laborals. Aquest tipus de responsabilitat no es pot

atribuir als empresaris.

Responsabilitat contractual

Per exemple, es produirà responsabilitat contractual si els treballadors causen danys a terceres persones quan efectuen tasques per ordre de l’empresari.


1.5. Els organismes públics de la prevenció

Tant en l’àmbit internacional com en l’àmbit nacional hi ha uns organis-

mes que són els encarregats de vetllar per la seguretat i salut dels treba-

lladors.

En l’àmbit internacional, tenim l’OIT (Organització Internacional del Tre-

ball). Els seus objectius principals són promoure els drets laborals, fomen-

tar oportunitats d’ocupació dignes, millorar la protecció social i enfortir el

diàleg en el tractament d’assumptes relacionats amb el treball.

L’OIT és responsable d’elaborar i supervisar les Normes internacionals

del treball i treballa per garantir que aquestes normes es respectin tant en

els principis que tenen com a la pràctica.

En l’àmbit europeu, tenim l’Agència Europea per a la Seguretat i Salut enel Treball (European Agency for Safety and Health at Work). És un òrgan

de la Unió Europea que té l’objectiu de fomentar la millora del medi de tre-

ball, protegir la salut i seguretat dels treballadors i proporcionar tota la in-

formació científica, tècnica i econòmica d’utilitat en la protecció de la

salut i la seguretat en el treball.

En l’àmbit nacional, tenim els organismes següents:

• Comissió Nacional de Seguretat i Salut en el Treball. És un òrgan

col·legiat assessor de les administracions públiques en la formulació de

les polítiques de prevenció, i participa en les matèries de seguretat i sa-

lut en el treball.

• Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT). És un

òrgan tècnic autònom que depèn administrativament del Ministeri de

Treball i Afers Socials, i que fa una feina molt important en assessora-

ment, estudi i formació de la prevenció dels riscos laborals.

Relació entre l’INSHT i les comunitats autònomes

L’INSHT col·labora amb la Inspecció de Treball i Seguretat Social, i és qui estableix la cooperació ambels òrgans de les comunitats autònomes que tenen competències en matèria de prevenció de riscos.

Els serveis centrals són a Madrid, però té centres nacionals a Barakaldo, Sevilla, Barcelona iMadrid, cadascun dels quals té competència tècnica en alguna especialitat. El de Barcelona és elCentre Nacional de Condicions de Treball.

• Inspecció de Treball i Seguretat Social. És l’òrgan tècnic que depèn del

Ministeri de Treball i Afers Socials.

Funcions de la Inspecció de Treball i Seguretat Social

En matèria de prevenció de riscos, té les funcions següents:

• Vigilar el compliment de la normativa sobre prevenció de riscos laborals.

OIT

L’OIT va ser fundada l’any 1919, després de la Primera Guerra Mundial, i l’any 1946 va passar a ser la primera agència especialitzada de l’ONU.

European Agency for Safety and Health at Work

La seu és a Bilbao des de 1997 i treballa coordinadament amb els òrgans o les entitats designats per cada estat membre de la Unió.

Composició de la CNSST

La Comissió Nacional de Seguretat i Salut en el Treball està integrada per un representant de cada comunitat autònoma, per representants de l’Administració general de l’Estat i per representants de les organitzacions empresarials i sindicals més representatives.

L’INSHT fa una funció molt important en laprevenció de riscos laborals.


• Assessorar i informar empresaris i treballadors.

• Elaborar els informes sol·licitats pels jutjats socials.

• Comprovar el compliment de les obligacions assumides pels serveis de prevenció.

• Informar l’autoritat laboral sobre els accidents de treball mortals o greus i sobre les malalties pro-fessionals.

• Ordenar la paralització immediata de treballs en cas de risc greu i imminent per a la seguretat isalut dels treballadors.

En l’àmbit autonòmic, i pel fet que les autonomies tenen atribuïdes fun-

cions d’execució de la legislació preventiva tal com indica l’article 149.1.7

de la Constitució espanyola, trobem diferents tipus d’organismes.

També tenim els Centres de Seguretat i Higiene de cada província depen-

dents de l’INSHT.

Per exemple, les competències del Departament de Treball se centren en

tasques d’assessorament i formació, informació i divulgació, redacció d’in-

formes a petició d’institucions públiques o privades, i seguiment del com-

pliment de les normes relatives a la seguretat i salut dels treballadors.

Actua mitjançant els centres de seguretat i condicions de salut en el tre-

ball, situats a cada província de la comunitat autònoma, els quals posen a

disposició dels treballadors i dels empresaris els mitjans tècnics i els re-

cursos humans per assessorar en assumptes relacionats amb la seguretat

i la salut laboral.

En la secció “Annexos” del web trobareu un esquema dels organismes públics de la prevenció de riscos laborals.

!!


2. Els riscos laborals. La prevenció i protecció

Per fer una anàlisi dels factors de risc que determinen les condicions de

treball de qualsevol persona, es classifiquen aquests factors en diferents

tipologies, tenint-ne en compte les característiques. En aquest nucli for-

matiu hi ha la descripció de tots aquests riscos professionals, els instru-

ments de mesura, quina normativa és aplicable en cada cas, els efectes

sobre la salut que comporten aquest riscos i l’adopció de mesures de pre-

venció i protecció per tenir cura de la salut i seguretat dels treballadors

que n’estan afectats.

2.1. Els riscos laborals i els factors de risc professional

En el lloc de treball el treballador es posa en contacte amb uns elements

determinats o circumstàncies que poden posar en perill la seva salut. El

risc professional és la possibilitat que es generin els efectes i les altera-

cions que poden originar en la salut dels treballadors els factors nocius o

de risc. Per tant, el risc professional és la situació de perill en què es troba

una persona per culpa del treball si l’executa en condicions nocives i que

li pot ocasionar un determinat dany.

Hi ha condicions de treball que són comunes a tots els treballs; per això es

parla de risc comú. També hi ha el risc específic, però, que és el propi de

cada professió.

Un factor de risc és qualsevol objecte, substància o característica de

l’organització que contribueixi a provocar un dany en la salut del treba-

llador.

L’ Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT) classifica

els factors de risc en cinc grups: els agents materials, l’entorn ambiental,

la càrrega de treball, l’organització del treball i les característiques perso-

nals del treballador.

Podem afirmar que és important identificar els riscos professio-

nals o situacions de perill per a la nostra salut a fi d’avaluar-los i

evitar-los i, si no és possible, disminuir-los. La millor manera de

defensar la salut és saber de quina manera la pot afectar el tre-

ball.

Factors nocius o de risc

Els factors nocius o factors de risc són elements del lloc de treball que, de manera continua i durant un temps prolongat, afecten els treballadors i que els poden originar danys professionals.

Teniu un quadre amb la classificació de tots els factors de risc en la secció “Annexos” del web.

!!

Teniu un quadre amb els diferents factors de risc i els seus efectes en la secció “Annexos” de web.

!!


Figura 5. Esquema de riscos professionals

2.1.1. Els factors de risc derivats de les condicions de seguretat: agents materials

Les condicions del lloc de treball són regulades pel Reial decret 486/1997,

en el qual s’estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut als

llocs de treball.

Els factors de risc són els que ocasionen la majoria d’accidents laborals.

Els llocs de treball

El primer que cal deixar clar és el que entenem per lloc de treball i és

aquest mateix decret 486/1997 el que ens ajuda a definir-ho:

Les condicions de seguretat són els factors de risc que ocasionen

accidents laborals. Dins d’aquests factors de risc hi ha els llocs de

treball, els equips de treball, les instal·lacions elèctriques i els in-

cendis.

“[…] s’entén per lloc de treball les àrees del centre de treball, edifi-

cades o no, en les quals han de romandre els treballadors o a les

quals poden accedir per raó de la feina. Es consideren inclosos en

aquesta definició els lavabos i els locals de descans, els locals de pri-

mers auxilis i els menjadors.”


A més, en aquesta definició hi ha incloses les instal·lacions de servei o de

protecció alienes als llocs de treball, que es considera que en formen part.

De tota manera, el decret exclou alguns llocs de treball de l’àmbit d’apli-

cació; per exemple, les obres de construcció temporals, les indústries d’ex-

tracció o els bucs de pesca.

Tots aquests espais han d’estar dissenyats i tenir les dimensions necessàries,

segons l’ús que tindran, perquè el treballador desenvolupi la feina sense

risc de la seguretat i salut i amb unes condicions ergonòmiques acceptables.

En aquest cas els factors de risc són els següents:

• Seguretat estructural.

• Espais de treball i zones perilloses.

• Terres, obertures, desnivells i baranes.

• Vies de circulació.

• Envans, finestres i obertures.

• Portes i contraportes.

• Rampes, escales fixes i de servei.

• Escales de mà fixes.

• Escales de mà transportables.

• Vies i sortides d’evacuació.

• Condicions de protecció contra incendis.

• Instal·lacions elèctriques.

• Discapacitats.

Els principals accidents que es poden ocasionar són els següents: les cai-

gudes de persones al mateix nivell o a diferent nivell; els xocs contra ob-

jectes mòbils o immòbils; els atrapaments, els talls i la projecció de

partícules, i les petjades sobre objectes.

La normativa també estableix una sèrie de condicions mínimes que cal

que compleixin aquests llocs de treball per evitar tots aquests accidents.

En la taula 4 teniu especificades aquestes condicions.

Taula 4. Els espais de treball i les condicions mínimes

Les escales han de complir totes les condicionsque estableix el decret de llocs de treball.

Espais Condicions mínimes

Espais de treballEls locals han de tenir 3 m d’alçària i les oficines o locals comercials, de serveis o despatxos, 2,5 m.

L’espai per a cada treballador ha de ser de 2 m2 de superfície i de 10 m3 de volum.

Els passadissosEls principals han de tenir una amplada d’1,20 m com a mínim i els secundaris, d’1 m.

Cal tenir-los ordenats, nets i lliures d’obstacles.

Les portes

Han d’estar senyalitzades correctament, tant les portes com les sortides.

Si són transparents ha de tenir una senyalització a l’alçada de la vista.

L’amplada ha de ser com a mínim de 80 cm.

Les portes d’emergència no han d’estar mai tancades.

Les portes corredisses han de tenir un sistema de seguretat perquè no surtin de les guies i caiguin.


Els llocs de treball utilitzats o ocupats per treballadors amb minusvalideses

han d’estar condicionats perquè aquests treballadors els puguin utilitzar.

Els equips de treball

Exemples de classificació d’equips de treball

• Eines manuals: alicates, cisell, tornavís, martell, serra.

• Màquines portàtils: disc radial, serra circular, trepadora.

• Màquines fixes: fresadora, trepadora vertical, serra de cinta.

Aquesta mateixa normativa regula que els equips que s’utilitzen han d’es-

tar construïts segons unes determinades disposicions que regulen, entre

d’altres, els elements de perillositat especial, com les parts mòbils d’una

màquina, que poden causar cops, atrapaments, etc.

Algunes de les disposicions mínimes que recull el decret pel que fa als

equips de treball, concretament pel que fa a les màquines, són les següents:

• Els òrgans d’accionament han de ser clarament visibles i identifica-

bles.

Espais Condicions mínimes

Les escales

Han de tenir una amplada d’1 m, llevat de les de servei, que poden fer 55 cm.

Els esglaons de les escales que no són de servei han de tenir una petjada entre 23 i 36 cm i una contrapet-jada entre 13 i 20 cm.

En cas de tenir una amplada més gran d’1,20 m és necessari que tingui passamans, que han de ser rígids i d’una alçària mínima de 90 cm.

Les escales de cargol estan prohibides, llevat que siguin de servei.

Els envans i les finestres

Si són transparents o translúcids han de tenir la senyalització convenient i han d’estar fabricats amb mate-rials segurs.

Les operacions d’obertura, tancament o fixació s’han de poder fer de manera segura. Quan són oberts no han de ser cap perill per als treballadors.

El terra

Ha de ser fix, estable i sense irregularitats ni pendents.

No ha de patinar.

Cal tenir-lo eixut.

La temperaturaTenint en compte el tipus d’activitat cal que es mantingui entre 17 °C i 27 °C (per a activitats sedentàries)

i 14 °C i 25 °C (per a activitats lleugeres).

La humitat relativaHa d’estar compresa entre 30% i 70%.

En els locals on el risc d’electricitat estàtica sigui alt cal mantenir-la al 50%.

La ventilacióDepenen del tipus de feina s’estableixen els límits de 0,25 m/s (per a feines en ambients no calorosos), 0,50 m/s (per a feines sedentàries en ambients calorosos) i 0,75 m/s (per a feines no sedentàries en ambients calorosos).

L’RD 1435/1992 regula els equips de treball i defineix que s’hi ha

d’entendre “qualsevol màquina, aparell, instrument o instal·lacióutilitzat en el treball” i determina que no han de causar cap perill

als treballadors.

Els martells són considerats equips de treball isón eines manuals.


• La posada en marxa de l’equip de treball solament es pot fer de manera

voluntària sobre l’òrgan d’accionament.

• L’ordre de parada ha de ser prioritari a la resta.

• Si els elements mòbils comporten riscos d’accident per contacte mecà-

nic, han de tenir resguards de seguretat o dispositius de protecció.

• L’equip ha de tenir les advertències i senyalitzacions necessàries per

garantir la seguretat dels treballadors.

Els fabricants han de seguir les normes tècniques aplicables a la màquina

que fabrica a fi que aquesta màquina no comprometi la seguretat ni la sa-

lut de les persones, i obtenir, així, la declaració de conformitat i el marcat-

ge CE, cosa que possibilita la comercialització lliure en els estats membres

de la Unió Europea.

Els factors de risc principals són els següents:

• Eines defectuoses o en mal estat.

• Manteniments inadequats dels equips.

• Ús inadequat dels equips.

• Manca d’experiència.

• Les fonts d’alimentació: energies elèctrica, pneumàtica i hidràulica.

Els principals que tenen els treballadors amb els equips de treball són me-

cànics (cops, talls, atrapaments, aixafaments) i elèctrics (per contactes).

Per evitar aquests accidents, poden adoptar una sèrie de mesures preven-tives com fer un bon manteniment dels equips de treball, utilitzar màqui-

nes amb el marcatge CE, utilitzar resguards i dispositius de seguretat,

polsador d’emergència per aturar les màquines o utilitzar els equips de

protecció individual adients.

Les instal·lacions elèctriques

Una de les fonts d’energia més utilitzades tant en l’àmbit laboral com en

l’àmbit domèstic és l’electricitat; això i el fet que no és perceptible ni per

la vista ni per l’oïda fan que sigui causa de força accidents. Sempre que

s’utilitzi l’energia elèctrica cal adoptar una sèrie de mesures preventives

per evitar o minimitzar els accidents eventuals.

La normativa que fixa les disposicions mínimes pel que fa al risc elèctric

és l’RD 614/2001, de 8 de juny, el qual és aplicable a tots els llocs on hi ha

aquest risc, sia derivat de les mateixes instal·lacions elèctriques o dels tre-

balls que s’hi fan.

La fresadora amb resguard mòbil és un exemplede màquina fixa.

Trobareu més informació sobre mesures de prevenció en l’apartat “La planificació i gestió de la prevenció a l’empresa. Els plans d’emergències i d’evacuació en l’entorn de treball” d’aquesta unitat formativa..

!!

Aquest senyal avisa del risc elèctric.


Ara cal diferenciar el dos tipus de contactes elèctrics:

• Contactes directes: la persona entra en contacte amb una part activa

de la instal·lació.

• Contactes indirectes: la persona entra en contacte amb algun element

que no forma part del circuit elèctric però que ha adquirit tensió de ma-

nera accidental.

També hem d’assenyalar que els factors que influeixen sobre l’efecte elèc-

tric són sis:

• La intensitat del corrent.

• La durada del contacte elèctric.

• La impedància del cos humà.

• La tensió aplicada.

• La freqüència del corrent altern.

• La trajectòria.

Dins de la intensitat del corrent és important destacar els llindars següents:

• El llindar de percepció, que és el valor mínim que provoca una sensació.

• El llindar de no deixar anar, que és el valor mínim del corrent que per-

met a una persona deixar anar el contacte.

• El llindar de fibril·lació ventricular, que és el valor mínim que pot pro-

vocar aquesta fibril·lació.

Entre els factors de risc principals en el cas del risc elèctric hi ha els se-

güents:

• L’existència d’un circuit elèctric compost d’elements conductors.

• Que el circuit estigui tancat o es pugui tancar i que dins d’aquest circuit

hi hagi una diferencia de potencial de més de 30 V.

• Que el cos humà sigui conductor perquè no està prou aïllat.

• La manca de connexió de terra.

El risc elèctric és definit pel Reial decret 614/2001 com el risc origi-

nat per l’energia elèctrica i inclou:

• el xoc elèctric per contacte directe o indirecte,

• les cremades per xoc elèctric o arc elèctric,

• les caigudes o cops com a conseqüència del xoc o arc elèctric, i

els incendis o les explosions originats per l’electricitat.

Arc elèctric

L’arc elèctric és la descàrrega que es forma entre dos elèctrodes sotmesos a una diferència de potencial i col·locats en una atmosfera gasosa.

Impedància

La impedància és la resistència total que té el cos humà al pas del corrent i es distingeix entre la impedància de la pell a la zona d’entrada, la impedància interna del cos i la impedància de la pell a la zona de sortida. Les circumstàncies com el grau d’humitat de la pell, la tensió, la durada o la duresa de l’epidermis poden fer variar el resultat de l’accident.

Intensitat del corrent

La intensitat del corrent es mesura en amperes (A) i és la quantitat de corrent elèctric que circula pel mitjà conductor en unitat de temps. La resistència es mesura en ohms (Ω) i és la dificultat que ofereix el conductor al pas del corrent. La tensió es mesura en volts (V) i és la diferència de potencial entre dos punts.


Els efectes nocius poden ser de dos tipus: incendis o explosions i electrit-

zació i electrocució. Els incendis o les explosions afecten les persones i les

instal·lacions; en canvi, les electritzacions i electrocucions solament afec-

ten les persones.

L’RD 614/2001, de 8 de juny, sobre disposicions mínimes per a la protec-

ció de la salut i la seguretat dels treballadors enfront del risc elèctric, fa

una sèrie de recomanacions. Destaquem les següents:

• Conservar els equips elèctrics en bon estat.

• No manipular, reparar o modificar equips o instal·lacions elèctrics.

• Tenir en compte les instruccions d’ús dels equips i instal·lacions elèctrics.

Quan parlem d’establir una sèrie de mesures de protecció contra els con-

tactes elèctrics, hem de distingir entre els contactes directes i els indirec-

tes. En la taula 5 te n’indiquem algunes.

Taula 5. Les mesures de protecció contra els contactes elèctrics

Els incendis

Les conseqüències que té el pas de l’electricitat pel cos van des dels

simples cops o caigudes, les cremades, l’asfixia i l’aturada cardíaca

provisional fins a la fibril·lació ventricular, que causa la mort.

Tipus de contactes Mesures de protecció

Contactes directes Recobrir les parts actives amb materials aïllants.

Interposar-hi barreres, com per exemple un armari.

Instal·lar interruptors diferencials, que faciliten la desconnexió ràpida de la instal·lació.

Contactes indirectes Utilitzar preses de terra.

Aplicar-hi tensions de seguretat.

Separar els circuits elèctrics per mitjà d’un transformador.

Posar aïllament doble.

Utilitzar dispositius diferencials.

El foc és una reacció química d’oxidació violenta d’un material com-

bustible, en la qual es desprenen flames, calor, vapor d’aigua i diòxid

de carboni. Com que és un procés exotèrmic, el foc és la manifesta-

ció visual de la combustió. Aquesta combustió, en principi, controla-

da en un temps i un espai, quan es propaga sense aquest control,

dóna lloc a un incendi.

Electrització i electrocució

La diferència entre electrització i electrocució està en el fet que en el primer cas l’electricitat circula pel cos de la persona i té un punt d’entrada i un punt de sortida, i en el segon cas, en canvi, el pas del corrent elèctric provoca la mort de la persona..

És necessari adoptar mesures de protecciódavant dels riscos elèctrics.


En la majoria dels focs, la reacció de combustió es basa en l’oxigen de l’ai-

re, quan aquest aire reacciona a un material inflamable, com per exemple

la fusta, la roba, el paper o el petroli.

Perquè hi hagi foc es requereixen tres elements, que són coneguts com eltriangle del foc:

• Comburent: és l’oxidant necessari per a la combustió i el que hi ha en

els focs sol ser l’oxigen de l’aire.

• Material combustible: és un material capaç d’entrar en combustió des-

prés d’un escalfament (la combustió consisteix en un procés d’oxidació

en el qual s’absorbeix oxigen i es desprèn calor) per mitjà de la reacció

química amb un comburent. El combustible pot estar en estat sòlid, líquid

o gasós, però tots els combustibles s’han de vaporitzar abans de cremar.

• Calor: és l’element necessari per iniciar la combustió i ha de ser sufi-

cient perquè els materials arribin a la temperatura de combustió. És

l’energia d’activació.

És necessària, però, la presència d’un quart element: la reacció en

cadena, és a dir, que hi hagi els tres elements en les condicions i propor-

cions adequades. Amb la reacció en cadena tenim el tetraedre del foc. !

L’extinció del foc es pot fer de maneres diferents segons l’element del te-

traedre del foc que eliminem:

• Per segregació: si retirem el combustible o en tallen el pas o interpo-

sem elements incombustibles.

• Per sufocació: si excloem l’oxigen; per exemple, impedint la ventilació

de la zona incendiada o utilitzant gasos inerts.

• Per refredament: si reduïm la temperatura; per exemple, amb aigua a

les flames.

• Per inhibició: amb la interrupció de la reacció en cadena; per exemple,

amb l’ús d’extintors de pols.

Els focs es poden classificar tenint en compte el tipus de combustible i, se-

gons la classe de foc de què es tracta, utilitzem un tipus d’extintor o un altre.

La prevenció del foc es basa en el trencament d’aquest tetraedre del

foc ja que, si manca un dels elements, no hi ha foc i, per tant, el po-

dem extingir.

La fusta, els cartrons, els materials tèxtils, la cel·lulosa, la benzina, els olis, els lubricants o el fòsfor són exemples de combustibles.

El triangle del foc ens ajuda en l’extinció delsincendis.

La norma UNE 23-010-76 estableix classes d’incendis normalitzades.


• Classe A: incendis que impliquen sòlids inflamables que deixen brases,

com la fusta, els teixits, el paper i alguns plàstics.

• Classe B: incendis que impliquen líquids inflamables o sòlids liquables,

com el petroli, la benzina, els olis, les pintures, les ceres i alguns plàstics.

• Classe C: incendis que impliquen gasos inflamables, com el gas natural,

l’hidrogen, el propà o el butà.

• Classe D: incendis que impliquen metalls combustibles, com el sodi, el

magnesi o el potassi.

Abans també es consideraven els incendis de la classe E o risc d’electro-

cució: incendis que impliquen qualssevol dels materials de les classes A i

B però amb la presència d’electrodomèstics, cablejat o qualsevol altre

objecte de baixa tensió elèctrica a prop del foc i, per tant, amb risc d’elec-

trocució si s’utilitzen extintors conductors d’electricitat.

Disposem de diferents mitjans per fer front a l’extinció dels incendis. En

primer lloc, tenim els extintors, que són uns aparells que contenen un

agent o substància extintora que pot ser projectada i dirigida sobre el foc

per pressió interna. Cal que es mantinguin en bon estat i els treballadors

ha d’estar formats en la manera d’utilitzar-los. Cal que l’emplaçament que

tenen sigui accessible i visible, preferentment en suports verticals.

Segons la substància extintora que utilitzin, n’hi ha de les classes següents:

• Extintors d’aigua: focs de classe A.

• Extintors de pols seca: focs de classes B i C.

• Extintors de pols antibrasa: focs de classes A, B i C.

• Extintors de pols especials: focs de classe D.

• Extintors d’escuma: focs de classe B i acceptables per a fusta, paper i

teixits.

• Extintors de CO2 (neu carbònica): petits de classe B i instal·lacions

elèctriques.

• Extintors d’haló i els substituts de l’haló: focs elèctrics, adequats per a

la classe B i acceptables per a les classes A i C.

A més dels extintors, tenim els dispositius següents:

• Les boques d’incendis equipades (BIE): són instal·lacions fixes contra

incendis amb punts de pressa d’aigua que han d’anar muntades en un

suport rígid, generalment un armari encastat o de superfície i amb una

tapa de vidre.

• Els hidrants: als extrems de la xarxa hi tenen preses d’aigua. Són exte-

riors a l’edifici i tenen un diàmetre més gran que les BIE.

Els extintors de CO2 ens ajuden en l’extinciódels focs de classe B i elèctrics.


• La columna seca: és d’ús exclusiu dels bombers, està formada per una

conducció normalment buida que, partint de la façana de l’edifici, va

per la caixa de l’escala i té boques de sortida als pisos i de presa d’ali-

mentació a la façana.

• Les barres aspersores mòbils: són dispositius d’extinció automàtica

distribuïts pel sostre del local i que s’accionen amb la calor produïda

per l’incendi i llancen aigua com si plogués.

2.1.2. Els factors de risc derivats de l’entorn ambiental

Aquest grup està format pels factors de risc derivats de l’entorn ambiental

de treball. L’entorn ambiental és la causa de la majoria de les malalties

professionals.

Dins d’aquest grup cal distingir entre els factors físics, els factors químics

i els factors biològics.

Els factors de risc derivats dels agents físics

Concretament aquests agents físics són el soroll, les vibracions, les radia-

cions, la temperatura i la il·luminació.

En la figura 6 teniu un esquema dels agents físics que poden ser un factor

de risc de l’entorn laboral.

Figura 6. Els agents físics

Els agents físics són generats per diferents formes energia que hi ha

en el medi laboral. Aquestes formes d’energia són l’energia mecàni-

ca, l’energia tèrmica i l’energia electromagnètica. Hi ha molts

d’aquests agents que són elements quotidians.

En la secció “Annexos” del web trobareu diferents fotografies de tots els mitjans contra incendis.

Teniu més informació sobre aspectes específics de la prevenció de riscos laborals en la vostra professió en la secció “Recursos de contingut” del web.

!!


1) El soroll: és qualsevol so no volgut i molest que interfereix en l’activitat

humana. Es produeix per la vibració d’un cos que es transmet en forma

d’ones que generen una variació en la pressió que percep la nostra oïda.

És un dels riscos més estesos en el medi laboral.

• Magnituds: les magnituds del soroll són dues:

– Intensitat: és la quantitat d’energia utilitzada per generar el soroll,

el volum o nivell de pressió sonora de l’ona acústica. La unitat és el

decibel (dB).

– Freqüència: és el nombre de cicles per segon d’una ona de pressió

acústica. La unitat és l’hertz (Hz).

– Timbre: és una característica pròpia de cada so que identifica la font

sonora que el produeix. És la qualitat que confereixen al so els har-

mònics que acompanyen la freqüència fonamental.

– To: característica del so determinada per la freqüència de la vibració

fonamental.

• Normativa: el Reial decret 286/2006, d’11 de març, estableix els valors

límit, de manera que marca 87 dB(A) / 8 hores diàries com a nivell ac-

ceptat. També recull les obligacions dels empresaris en relació amb la

protecció de la salut dels treballadors enfront del soroll, i assenyala que

el soroll s’ha d’evitar en l’origen i, si no és possible, reduir-lo al nivell

més baix possible.

• Efectes: l’exposició perllongada al soroll pot causar des de la disminu-

ció de la capacitat auditiva (que és temporal i reversible) fins a la hipo-

acúsia professional (sordesa, es considera malaltia professional). La

prova utilitzada per mesurar l’audició és l’audiometria. A més, pot cau-

sar trastorns fisiològics no auditius en el son, cansament, irritabilitat,

alteració de la freqüència cardíaca, etc.

• Instruments de mesura: tenim el sonòmetre, que és un instrument que

mesura el soroll directament i ho fa en decibels a escala A, i el dosíme-tre personal, que és un aparell petit que es col·loca el treballador per me-

surar la quantitat de soroll a què està exposat durant el torn de treball.

• Mesures preventives: de les mesures preventives en distingir tres tipus

segons on actuen:

– Sobre el focus: utilitzar superfícies de treball que absorbeixin l’ener-

gia, canviar les carcasses de les màquines, substituir els processos o

equips més sorollosos per altres que ho siguin menys, fer un bon

manteniment preventiu.

– Sobre la propagació: allunyar el focus emissor del soroll o distribuir

les màquines adequadament, aïllar els equips per mitjà de cabines o

barreres.

Els avions produeixen un soroll entre 110 dBi 140 dB.

De manera indirecta el soroll pot incrementar el risc d’accident laboral per la disminució de l’atenció o del temps de reacció.

L’escala A s’ha desenvolupat per imitar la forma en què l’orella humana respon al soroll.


– Sobre el treballador exposat: aïllar els treballadors en cabines inso-

noritzades, utilitzar els equips de protecció individual (EPI), com

taps o orelleres, establir torns rotatius pels treballs més exposats, fer

controls mèdics periòdics i formar i informar els treballadors.

2) Les vibracions: són moviments transmesos al cos humà per estructu-

res sòlides, com màquines, motors o vehicles de transport, capaços de

produir un efecte nociu o qualsevol molèstia.

• Magnituds: els efectes de les vibracions depenen de la freqüència que

tenen i la unitat és l’hertz (Hz). La freqüència és el nombre d’oscil·lacions

per segon i es distingeix entre les vibracions d’alta freqüència (de 20 Hz

a 1.000 Hz), les vibracions de baixa freqüència (de 2 Hz a 20 Hz) i les vi-

bracions de molt baixa freqüència (menys de 2 Hz). També es fa una altra

distinció entre les vibracions mà-braç i les vibracions a tot el cos.

• Normativa: el text normatiu que regula la protecció de la salut dels tre-

balladors davant els riscos de l’exposició a vibracions mecàniques és

l’RD 1311/ 2005, de 4 de novembre. Aquesta norma estableix els valors

límit tenint en compte si la vibració és mà-braç o cos sencer i per a pe-

ríodes d’exposició diaris de 8 hores. En el cas de mà-braç el valor límit

d’exposició diari és de 5 m/s2 i el valor d’exposició diària que dóna lloc

a una acció de 2,5 m/s2. En el cas de cos sencer el valor límit d’exposició

diari és d’1,15 m/s2 i el valor d’exposició diària que dóna lloc a una acció

és de 0,5 m/s2.

• Efectes: les vibracions mà-braç produeixen lesions musculars, articula-

tòries o òssies, la més freqüent de les quals és la síndrome de Raynaud

o dit blanc, que consisteix en pal·lidesa intermitent dels dits; i les vibra-

cions a tot el cos produeixen problemes de lumbàlgies, artrosi, defor-

macions òssies i lesions a la columna com pinçaments discals.

• Instrument de mesura: el vibròmetre, que consta de transductor de vi-

bracions, amplificador, xarxes de ponderació de freqüència i de temps

i alguna classe d’indicador o registrador..

• Mesures preventives: cal actuar sobre el focus d’emissió implantant

mesures com un bon manteniment de les màquines, utilitzant amorti-

ment a les màquines, usant materials aïllants, comprant maquinària

amb marcatge CE fins a assegurar el compliment dels procediments

tècnics de treball adients. Pel que fa als treballadors exposats, cal que

utilitzin els EPI adequats (botes, guants, cinturons lumbars, etc.), que

facin parades periòdiques, que tinguin formació i informació i que fa-

cin reconeixements mèdics periòdics.

3) Les radiacions: són una font d’energia que es desplaça per l’espai per

mitjà d’ones i partícules electromagnètiques emeses per determinades

matèries.

Les magnituds d’alta freqüència…

… són produïdes per màquines pneumàtiques o rotatives; les de baixa freqüència són produïdes per autobusos, tractors, etc., i les de molt baixa freqüència, per avions, vaixells, etc.

Els EPI són els equips de protecció individual.


• Magnituds: la unitat de mesura és el sievert (Sv). Se’n distingeixen dos

tipus: ionitzants (provoquen la ruptura dels àtoms) i no ionitzants (no

provoquen la ruptura dels àtoms). Dins de les radiacions ionitzants te-

nim els rajos X, alfa, beta i gamma. Dins de les radiacions no ionitzants

tenim els infrarojos, ultraviolats, microones i làser.

• Normativa: tenim dos reials decrets en aquesta matèria: l’RD 783/2001,

de 6 de juliol, que regula la protecció sanitària contra radiacions ionit-

zants, i l’RD 815/2001, de 13 de juliol. Els límits s’estableixen segons la

dosi efectiva o la dosi equivalent. Pel que fa a la dosi efectiva, és de 100

mSv durant 5 anys consecutius i de 50 mSv qualsevol any. Pel que fa a

la dosi equivalent, és de 150 mSv per any (cristal·lí) i de 500 mSv per

any (pell, mans, avantbraços, peus i turmells).

• Efectes: les radiacions ionitzants són més perilloses ja que el nostre or-

ganisme no les pot detectar i produeixen efectes irreversibles. Provo-

quen des de vòmits, diarrees, pèrdua dels cabells o cremades fins a

càncer, alteracions genètiques o esterilitat. Les no ionitzants són

menys perilloses però també poden ocasionar danys: conjuntivitis, le-

sions de retina, cataractes i cremades.

• Mesures preventives: en aquest cas depenen del tipus de radiació. Es po-

den aplicar diferents mesures preventives, però podem dir que cal aïllar

el focus d’emissió per mitjà de pantalles de protecció, pantalles absor-

bents, cortines d’aigua, blindatges de formigó, etc. Pel que fa als treballa-dors exposats, cal que tinguin una neteja personal estricta, que utilitzin

roba específica i EPI com ulleres, màscares, guants, pantalles de protec-

ció, que limitin els temps de treball, que vigilin la salut i que tinguin for-

mació i informació. Finalment cal senyalitzar el lloc de treball, utilitzar un

sistema de ventilació contínua de l’aire, fer controls mèdics específics, etc.

4) La temperatura: un ambient tèrmic no adequat pot causar diferents

problemes mèdics en els treballadors: incomoditat, transpiració, tremo-

lors. L’organisme humà és homeoterm, és a dir, és capaç de mantenir

constant la temperatura, independentment de la temperatura exterior i

de l’esforç físic que ha fet. Quan els mecanismes d’autoregulació no són

suficients es poden donar situacions molt perilloses que causen estrès tèr-

mic, cops de calor, hipotèrmies, etc.

• Normativa: el Reial decret 486/1997, de 14 d’abril, pel qual s’establei-

xen les disposicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball,

és el que regula les recomanacions en aquesta matèria.

• Efectes: els mecanismes d’autoregulació davant de la calor són la vasodi-

latació i la sudoració, però si no són suficients es donen rampes, esgota-

ment per calor o cop de calor. Els mecanismes d’autoregulació del fred

són la vasoconstricció o el tancament de les glàndules sudorípares, però si

no són suficients tenim reumatismes, malestar general, bronquitis, etc.

Exemples de les radiacions no ionitzants

Infrarojos: làmpades incandescents, forns, soldadures.

Ultraviolats: rajos UVA, arcs de soldadura elèctrica, fotocopiadores.

Microones: telèfons mòbils i forn microones.

Làser: raig X, rajos gamma.

Dosi equivalent i dosi efectiva

La dosi equivalent és una magnitud que considera l’energia cedida per unitat de massa considerant el dany biològic i la dosi efectiva és la suma de les dosis equivalents ponderades en tots els teixits i òrgans del cos.

La temperatura correcta…

… ha d’estar compresa entre 17 °C i 27 °C si la feina és sedentària i entre 14 °C i 25 °C si es fan treballs lleugers.


• Mesures preventives: protegir parets i sostres, instal·lar sistemes de

ventilació generals o pantalles per impedir que es propagui la calor. Pel

que fa als treballadors exposats, usar roba de feina adequada, tenir un

accés fàcil a l’aigua, planificar períodes d’aclimatació i tenir-los infor-

mats i formats.

5) La il·luminació: per desenvolupar l’activitat laboral és necessari un

confort visual màxim; per tant, la il·luminació, el contrast, les ombres,

l’enlluernament i l’ambient cromàtic han de ser els adequats per aconse-

guir un entorn de treball adequat.

• Magnituds: la il·luminació és mesura en lux (lx), que és el flux lluminós

que il·lumina una unitat de superfície. Els nivells d’il·luminació adients

depenen dels tipus de tasques que es desenvolupen en cada lloc de tre-

ball i que permeten un rendiment elevat amb una fatiga mínima.

• Normativa: el Reial decret 486/1997, de 14 d’abril, és el que fixa la regu-

lació de la il·luminació als llocs de treball. Els luxs que fixa la normativa

tenen en compte les exigències visuals de cada tasca desenvolupada i

també la il·luminació dels llocs d’ús comú. Van des dels 1.000 lx per a

treballs que necessiten molta il·luminació fins als 25 lx per a passadis-

sos i vies de circulació, passant pels 500 lx per als treballs amb exigèn-

cies visuals altes, els 200 lx per als treballs amb exigències moderades

i els 100 lx per als treballs amb exigències visuals baixes.

• Efectes: la fatiga visual és l’efecte principal d’una il·luminació inade-

quada en el lloc de treball i es deu a l’esforç excessiu de l’aparell visual.

També pot ocasionar lesions no oculars com el mal de cap.

• Instrument de mesura: el luxímetre és l’aparell per mesurar els luxs i

té una cèdula fotoelèctrica que converteix la llum en electricitat per

mesurar-la.

• Mesures preventives: fer descansos breus, distribuir la il·luminació de

manera uniforme.

Els factors de risc derivats dels agents químics

L’RD 374/2001, a més, especifica la definició d’agents químics perillosos,

als quals defineix com els agents químics que representen un risc per a la

salut i seguretat dels treballadors per les propietats fisicoquímiques, quí-

L’RD 374/2001, de 6 d’abril, de protecció de la salut i seguretat dels

treballadors contra els riscos relacionats amb els agents químics du-

rant el treball, defineix els agents químics com tots els elements

ambientals, d’origen natural o artificial, orgànics o inorgànics, que

hi ha en el medi laboral i que produeixen diferents tipus de danys a

l’organisme quan se n’absorbeixen dosis determinades.

Aquí teniu un exemple de luxímetre.

Agents químics perillosos

Són agents químics tant els que es presenten de manera natural (substàncies químiques) com els que elabora l’home en els seus processos productius (preparats químics).


miques o toxicològiques que tenen i per la manera com s’utilitzen o són

presents en el lloc de treball.

Tenen forma molecular o són agrupacions moleculars i estan en estat lí-

quid, sòlid o gasós. En aquesta figura teniu la classificació dels agents quí-

mics segons l’estat.

Figura 7. Els agents químics

Els agents químics es classifiquen tenint en compte diferents criteris.

• Segons les propietats fisicoquímiques:

– Explosius: fan explotar per efecte d’una flama o de la calor o fins i

tot per friccions o xocs.

– Comburents: en contacte amb altres substàncies, especialment les

inflamables, originen una reacció fortament exotèrmica.

– Extremadament inflamables: en cas de ser líquids tenen un punt

d’ignició extremadament baix i un punt d’ebullició baix; en cas de ser

gasos, a una temperatura i pressió normals, s’inflamen amb el con-

tacte amb l’aire.

– Fàcilment inflamables: s’escalfen i s’inflamen en l’aire a temperatu-

ra ambient. Els sòlids s’inflamen fàcilment després d’un contacte pe-

tit amb una font d’inflamació. També s’inflamen els líquids amb el

punt d’ignició molt baix i les matèries que en contacte amb l’aire hu-

mit o l’aigua desprenen gasos extremadament inflamables en quan-

titats perilloses.

– Inflamables: substàncies i preparats líquids amb un punt d’ignició baix.

• Segons les propietats toxicològiques:

– Molt tòxics: en una quantitat molt petita provoquen efectes summa-

ment greus, aguts, crònics i fins i tot la mort.


– Tòxics: en quantitats petites provoquen efectes summament greus,

aguts, crònics i fins i tot la mort.

– Nocius: provoquen mals de gravetat limitada.

– Corrosius: destrueixen els teixits vius en contacte amb aquests

agents químics. Per exemple, l’àcid sulfúric.

– Sensibilitzats: ocasionen una reacció d’hipersensibilitat de manera

que en una exposició posterior hi ha efectes negatius com picor, der-

matitis o asma.

– Cancerígens: produeixen càncer o n’augmenten la freqüència.

– Mutagènics: danyen l’ADN i produeixen defectes congènits heredita-

ris o n’augmenten la freqüència.

– Tòxics per a la reproducció: produeixen efectes negatius en el fetus

o disminueixen la fertilitat.

• Per la perillositat per al medi ambient: són substàncies o preparats que

representen un perill immediat o futur per a un component del medi

ambient o per a més d’un.

Hi ha diferents vies d’entrada d’aquests agents al cos humà que teniu re-

presentades en la taula 6.

Taula 6. Les vies de penetració a l’organisme

Els efectes sobre l’organisme depenen de la dosi rebuda i de la toxicitat

que tingui. !

Via Òrgans

Respiratòria Nas i boca, laringe, bronquis, bronquíols

És la via per la qual entren la majoria dels contaminants.

Digestiva Boca i mucositats que arriben a l’estómac.

En principi els casos són força reduïts.

Dèrmica Pell i més fàcilment si hi ha lesions petites.

És una de les vies més importants.

Parenteral Ferides o nafres Va directa a la sang.

El control del risc es basa en l’avaluació ambiental i biològica.

L’INSHT va determinar quins eren els valors límit ambientals

(VLA) i els valors límit biològics (VLB) referits a una exposició de

8 hores diàries i de 40 hores a la setmana.

En la secció “Annexos” del web trobareu les etiquetes que estableix l’RD 363/1995 sobre classificació, envasament i etiquetatge de les substàncies perilloses amb les frases R corresponents. També hi trobareu exemples d’aquests agents químics.

!!

Frases R o frases de risc

En relació amb les substàncies perilloses tenim una sèrie de frases R o frases de risc, que és un conjunt numerat de frases i combinacions de frases usades per descriure els riscos atribuïts a una substància o preparat perillós. També tenim les frases S o de seguretat, que són consells de prudència relatius a les substàncies i preparats perillosos. Es descriuen en l’annex III de la Directiva 67/548/CE.


Les mesures preventives contra aquest tipus d’agents són les següents:

• Sobre el focus d’emissió: substituir els productes perillosos per altres

de menys perillosos o innocus, aïllar les operacions perilloses, utilitzar

sistemes d’extracció.

• Sobre el mitjà difusor: netejar el lloc de treball, augmentar les distàn-

cies entre el focus emissor i el treballador.

• Sobre el treballador: facilitar-li els EPI adients, formar-lo i informar-lo

i vigilar la salut.

Els factors de risc derivats dels agents biològics

La normativa que regula aquesta matèria és l’RD 664/1997, sobre protec-

ció dels treballadors contra riscos biològics. En aquesta normativa es re-

cull la classificació d’aquests agents tenint en compte el risc d’infecció. Els

grups definits són quatre:

• Grup 1: els que tenen una possibilitat baixa de causar malalties a les

persones.

• Grup 2: els que causen malalties i posen en perill la salut dels treballa-

dors però que és poc probable que es propaguin a la col·lectivitat (ru-

bèola, xarampió) i per als quals, a més, hi ha una profilaxi o un

tractament.

• Grup 3: els que causen malalties greus i representen un perill seriós

per als treballadors i, a més, s’estenen a la col·lectivitat (ràbia, hepati-

tis) però per als quals hi ha tractaments o una profilaxi.

• Grup 4: a més de causar malalties greus als treballadors i estendre’s a

la col·lectivitat, no hi ha un tractament o una profilaxi coneguts (virus

d’Ebola).

Els efectes d’aquests agents depenen de característiques com la contagio-

sitat, la infectivitat, la patogenicitat i la virulència.

Els microorganismes que tenen interès a prevenir riscos són els virus, els

bacteris, els protozous i els fongs.

Els agents biològics són éssers vius (bacteris, cucs, fongs, etc.) o es-

tructures biològiques (virus) que ocasionen qualsevol tipus d’infec-

ció, al·lèrgia o toxicitat, és a dir, qualsevol malaltia de tipus infecciós

o parasitari, quan penetren a l’organisme.

Teniu més informació sobre aspectes específics de la vostra professió en la secció “Recursos de contingut” del web.

!!


Les mesures preventives que cal adoptar són, entre d’altres, les se-

güents:

• Sobre el focus d’emissió: substituir els productes perillosos per altres

de menys perillosos o innocus, aïllar les operacions perilloses, utilitzar

sistemes d’extracció.

• Sobre el mitjà difusor: netejar el lloc de treball, esterilitzar i desinfec-

tar els objectes utilitzats, augmentar les distàncies entre el focus emis-

sor i el treballador, disposar d’un procediment adequat d’eliminació de

residus.

• Sobre el treballador: facilitar-li els EPI adients, fer campanyes de vacu-

nació (com per exemple per a l’hepatitis B), formar-lo i informar-lo i vi-

gilar la salut.

2.1.3. Els factors de risc derivats de la càrrega de treball

Fatiga física i mental

La conseqüència més important de la càrrega de treball és la fatiga, és a

dir, la disminució de la capacitat física i mental d’un treballador després

d’haver treballat.

La fatiga física

Es manifesta com un esgotament muscular progressiu al llarg de la jornada de treball a causa delsesforços físics, les postures inadequades, i els moviments i la manipulació de càrregues que es fande manera incorrecta.

La fatiga mental

Es manifesta en símptomes que disminueixen l’atenció i el rendiment laboral a causa d’una exigèn-cia excessiva de capacitat d’atenció, anàlisi i control del treballador.

Alguns treballs comporten sobrecàrrega física per postures incorrectes,sia a causa d’un treball estàtic –assegut o a peu dret– o de la manipulació

de càrregues, o una sobrecàrrega mental per una necessitat excessiva

d’atenció i control.

El rendiment baix, la falta d’atenció i l’envelliment prematur són algunes

de les conseqüències de la fatiga quan es fa permanent o crònica. !

L’esforç que s’ha de fer per exercir l’activitat laboral és un factor

que origina risc i que s’anomena càrrega de treball.

Entre els EPI més adients destaquem mascaretes, ulleres i pantalles, guants i maneguins, mandils, roba de protecció i calçat.


2.1.4. L’organització del treball

L’organització i ordenació del treball influeix en la salut del treballa-

dor, ja que la manera de treballar pot respondre a les seves expectati-

ves o no. Tota organització del treball és susceptible de generar factors

psicosocials. !

L’OMS classifica els factors psicosocials del treball en dos grups, segons el

tipus, les condicions i l’organització (taules 4 i 5).

1) Factors psicosocials segons el tipus de treball

Taula 7. Els factors psicosocials segons el tipus de treball

2) Factors psicosocials segons l’organització i les condicions de treball

Taula 8. El tipus de feina segons l’organització del treball

Segons el tipus de treball

Tasques repetitives És una conseqüència, en part, dels processos de mecanització i automatització que especialitzen fins a l’extrem el treball, de manera que s’arriba a perdre la visió de conjunt de l’obra iniciada i acabada.

Grau de responsabilitat És imprescindible per garantir un mínim de satisfacció i de valoració del treball personal. Cal ajustar-lo a les possibilitats individuals, perquè tan nociva és la manca de responsabilitat com l’exigència de responsabilitat superior a les possibilitats personals.

Aïllament És una conseqüència de la mecanització i automatització de les indústries en què el treballador tan sols fa tasques de supervisió i control.

Ús de les aptituds Les tasques laborals s’han de fer d’acord amb la preparació i especialització de cada persona.

Segons l’organització i les condicions de treball

Treball per torns Implica un canvi constant en el ritme de vida, modificar horaris de descans, d’àpats, etc.

Estabilitat en el lloc de treball L’actual situació econòmica qüestiona sovint la permanència en un lloc de treball.

Insuficiència de la càrrega de treball

Implica un aprofitament baix de la capacitat personal.

Cohesió del grup La relació que s’estableix amb la resta de companys de treball afecta molt directament l’individu.

Estil de comandament Tant dels càrrecs superiors i directius com dels responsables i encarregats immediats.

Seguretat Les possibilitats elevades que un risc es materialitzi.

Factors físics i químics del medi de treball

Quan el treballador hi està exposat de manera prolongada, són especialment perillosos.

Sistema de remuneració Moltes vegades és l’única manera en què es valora i es reconeix la tasca del treballador.

Grandària de l’empresa Despersonalitza el treballador.

Els factors psicosocials tenen l’origen en l’organització l’empresa, les condicions de treball i les característiques individuals del treballador.

L’aïllament és un dels factors psicosocials queafavoreixen les alteracions de la salut.


Els efectes d’aquests factors de risc són determinades alteracions de la sa-

lut com a resultat de la materialització de riscos psicològics i de compor-

tament i riscos físics o psicosomàtics.

Altres efectes derivats de l’organització del treball

Al costat d’aquests efectes derivats de factors psicosocials n’hi ha d’altres com la falta de motivació,l’avorriment i el cansament, i també la malaltia o l’accident laboral.

Són molt coneguts els efectes o danys com la insatisfacció laboral, l’estrès, l’assetjament psicològico la síndrome d’esgotament professional.

2.1.5. Les característiques personals

No totes les persones reaccionen de la mateixa manera davant les matei-

xes condicions de treball. Hi ha característiques individuals, com l’estat de

salut, el caràcter, l’edat, la formació o l’entorn sociocultural, que incidei-

xen en la capacitat d’adaptació a les condicions de treball.

Els factors de risc derivats del factor humà o de les característiques perso-

nals són l’edat, l’experiència professional i tots els que hem indicat ante-

riorment.

2.2. Les tècniques de prevenció i les tècniques de protecció

Les actuacions en matèria preventiva estan marcades pel caràcter inter-

disciplinari i multidisciplinari, i és necessari integrar-les en totes les clas-

ses de procés productiu i en l’organització de l’empresa.

S’ha de diferenciar de la prevenció que el que vol eliminar és el risc en

l’origen, i així evitar-ne l’aparició i la protecció, l’objectiu de la qual és mi-

nimitzar o evitar els danys que ocasionin els diferents riscos.

Si actuem sobre el risc i si actuem sobre el mitjà de transmissió, parlem

de prevenció; si actuem sobre el receptor, parlem de protecció.

2.2.1. Les tècniques de prevenció

L’avaluació de riscos determina si és necessari adoptar mesures o tècni-

ques que evitin les conseqüències o els danys sobre les persones. Aquestes

tècniques s’anomenen tècniques de prevenció.

Segons l’objectiu, les tècniques que s’utilitzen en la prevenció de riscos

són seguretat en el treball, higiene industrial, ergonomia, psicosociologia,

medicina del treball i política social. !

Alteracions per riscos psicològics i físics

Aquests són alguns exemples d’alteracions de la salut fruit de la materialització de riscos psicològics i de comportament: hostilitat, agressivitat, ansietat, insatisfacció en el treball, consum d’alcohol i drogues, alteracions del son, disfuncions sexuals, depressió, estrès i apatia. I aquests són alguns dels exemples d’alteracions de la salut fruit de la materialització de riscos físics o psicosomàtics: fatiga nerviosa, mals d’esquena, dolor al clatell i a les espatlles, cardiopaties i envelliment prematur.

Efectes dels factors de risc

Els efectes dels factors de risc són la falta d’adaptació del treballador a la feina, la falta d’atenció, les distraccions i els comportaments temeraris, que solen ser la causa d’un accident.

Tècniques de prevenció

Mesures de prevenció adoptades per l’empresa per evitar l’aparició de riscos laborals. L’objectiu que tenen és eliminar el risc des de l’origen actuant sobre el focus, el mitjà de difusió o, en última instància, sobre el mateix treballador com a receptor del risc.


Seguretat en el treball

La seguretat en el treball és una tècnica per evitar els accidents de treball.

L’objectiu és preveure els riscos d’accidents, eliminar-los en la mesura del

possible i desenvolupar la protecció de danys i pèrdues.

Revolució Industrial

La Revolució Industrial va aportar un canvi important entre el final del segle XVIII i el principi del XIX.Va comportar avenços científics, els descobriments ultramarins, la invenció de la màquina de vaporper James Watt el 1750, el naixement de la fàbrica en detriment del taller artesanal, l’explosió de-mogràfica a causa del cessament de les epidèmies i de la disminució de les guerres, i els canvis enel pensament, com l’ètica nova de la Reforma protestant, que va permetre justificar èticament el be-nefici i l’interès pel diner, un interès que en l’època medieval es considerava pecaminós. D’aquestamanera, la Revolució Industrial va aportar jornades de treball llargues i, com que es va reduir l’es-forç muscular gràcies a la màquina de vapor, va introduir els infants i les dones en el sector laboral,i els va abocar a l’explotació.

Les condicions de treball de la Revolució Industrial van evidenciar els efectes del treball en la salutdel proletariat. La situació va esdevenir tan escandalosa que va promoure la intervenció de l’estatamb les primeres lleis socials, les anomenades lleis de fàbriques. És en aquests moments que s’ini-cia la seguretat i higiene en el treball.

La seguretat acostuma a aplicar-se amb un caire col·lectiu, i això fa que les

actuacions tècniques siguin més econòmiques, malgrat el cost inicial que

tenen.

La seguretat utilitza mesures o tècniques generals i tècniques específi-ques.

1) Tècniques generals. Serveixen per a qualsevol tipus de risc. Són analí-

tiques i operatives.

a) Tècniques generals analítiques. Estudien les causes dels accidents a fi

de detectar-ne els riscos.

b) Tècniques generals operatives. Intenten corregir les causes dels ris-

cos. Les tècniques operatives poden actuar en el factor tècnic o en el

factor humà.

Acció de les tècniques operatives

• En el factor tècnic, s’apliquen resguards: carcasses que tapenunes transmissions o un tancat que envolta un forat; dispositiusde seguretat com les cèl·lules fotoelèctriques de la porta d’un as-censor o la presa de terra d’una màquina; normes de seguretatque estableixen per escrit la manera de portar a terme el treballamb risc; senyalització, com els senyals de perill; ordre i neteja;manteniment preventiu de la maquinària; instal·lacions i sistemesde seguretat, com revisions periòdiques dels ascensors i munta-càrregues, i proteccions personals, com l’ús de casc, ulleres o bo-tes de seguretat.

• En el factor humà, són la formació –ajuda a aconseguir actitudsi aptituds que incrementen la seguretat mitjançant la millora demaneres de treballar i mètodes segurs, i prepara per desenvolu-par determinats treballs–; la propaganda; l’acció sobre grups, permodificar el comportament de cada individu; la disciplina i els in-centius, la gratificació pels comportaments segurs.

La seguretat actua sobre els factors agressius identificats de l’ambient de treball, i intenta modificar-los, eliminar-los o fer-los tolerables.

Projecte permanent

La seguretat ha de ser un projecte permanent, que analitzi de manera continuada les innovacions, les noves tecnologies, les fonts de risc noves i l’adaptació que tenen en el mercat.

Tipus de tècniques generals operatives

En formen part l’estadística d’accidents (detecció del risc mitjançant l’estudi estadístic), la investigació d’accidents i la inspecció de seguretat.

Dins les tècniques generals operatives per corregir riscos, actuen sobre el factor tècnic.


2) Tècniques especifiques. Solament són útils per a riscos concrets, i no

serveixen per a d’altres, com és el cas de les tècniques de lluita contra in-

cendis.

Per mantenir la seguretat, calen auditories periòdiques que mesurin l’efi-càcia de la gestió.

Higiene industrial

La higiene industrial és una tècnica de prevenció de les malalties profes-

sionals. La higiene industrial estudia i valora els diferents tipus de conta-

minants químics, físics i biològics que hi ha en els llocs de treball, per tal

de preveure els trastorns o les malalties professionals que poden ocasio-

nar als treballadors.

Actua identificant els factors de risc, mesurant la intensitat de l’agent i el

temps d’exposició del treballador, comparant el valor del risc amb uns va-

lors de referència, valors límit ambientals o TLV, i corregint la situació

ambiental si és necessari.

El procés d’actuació de la higiene industrial és el següent:

1) Estudia l’efecte dels agents contaminants sobre el cos humà a través

de les vies respiratòries, de la pell o de l’aparell digestiu, i analitza i valora

els factors següents:

• La naturalesa de l’agent contaminant.

• La concentració ambiental.

• El temps d’exposició del treballador.

2) Avalua el risc, i per això compara l’estudi de les condicions ambientals

del treballador amb uns valors de referència per sota dels quals no són

d’esperar efectes irreversibles en la salut.

Espanya

A excepció d’alguns productes que ja tenen normativa específica, s’utilitzen els anomenats criterisde valoració TLV. Els TLV són valors límit que fan referència a nivells de contaminació d’agents fí-sics i químics per sota dels quals els treballadors hi poden estar exposats sense perill per a la salut.

3) Pren mesures correctores.

Algunes mesures correctores són les següents:

• La modificació del procés productiu.

La seguretat està formada per un conjunt de tècniques o mesures

que actuen sobre les causes d’accidents de treball i intenten elimi-

nar-los o disminuir-los.

Costos no previstos

Són els costos ocults que comporten els accidents de treball en temps perdut, els danys materials ocasionats, els aspectes psicològics, les despeses fixes no compensades i la pèrdua d’imatge.

Podeu consultar un esquema de les tècniques de seguretat en la secció “Annexos” del web.

!!

Malalties professionals

Es coneixen des de l’antiguitat. Hipòcrates (460-395 aC) va descriure el còlic produït pel plom (còlic saturní). Galè (202-130 aC) va conèixer malalties pròpies d’adobadors. Plini (23-79) va iniciar, en certa manera, la higiene en el treball, en aconsellar als que treballaven en ambients polsosos que es protegissin la boca per evitar inhalacions de pols.

El TLV

S’expressa com un nivell de contaminació mitjà en el temps, per a 8 hores al dia i 40 hores a la setmana, i són els valors límit ambientals.


• L’eliminació o substitució de productes.

• La selecció d’equipaments adequats.

• L’extracció localitzada.

• La ventilació.

• La neteja.

• La disminució del temps d’exposició.

• La protecció personal.

• La formació i informació.

Ergonomia

L’ergonomia és una ciència que estudia com es pot evitar la fatiga adap-

tant el treball a les característiques i limitacions anatòmiques i fisiològi-

ques dels treballadors, per aconseguir el benestar, la seguretat i la salut, i

l’augment del rendiment.

L’ergonomia s’ocupa d’aspectes diversos, i per això es pot parlar dels tipus

d’ergonomia que veieu en la taula 9.

Taula 9. El tipus d’ergonomia

Psicosociologia

La psicosociologia és la ciència que estudia com es pot evitar la insatisfac-

ció i l’estrès en el treball. Estudia i avalua les condicions que afecten el

comportament del treballador i la seva interacció social en el procés de

treball. D’una banda, intenta eliminar la insatisfacció a la feina com una

de les causes d’accidents de treball i de malaltia, i, de l’altra, mira d’acon-

seguir una adaptació entre el treballador i el seu entorn.

Estudia els aspectes psíquics i socials de l’individu en l’ambient de treball

per prevenir els danys psicosocials que l’organització del treball, sense obli-

Ergonomia

Estudia les relacions entre el treballador i el tipus de tasca que desenvolupa mitjançant l’adaptació de les condicions de treball a les característiques físiques i psicològiques del treballador.

Tipus d’ergonomia

Si es té en compte el moment d’actuació

Preventiva Detecta els problemes en l’anàlisi de l’activitat professional sense tenir en compte el lloc de treball, és a dir, en la fase de disseny.

Correctiva Modifica llocs de treball en funcionament.

Si es tenen compte les condicions de treball

Geomètrica Estudia les relacions entre la persona i les condicions mètriques i proporcionals d’un lloc de treball i, per tant, estudia les postures, els moviments i les posicions d’un treballador en el transcurs de l’activitat.

Si es tenen compte les condicions de treball

Temporal Té en compte els temps de treball i avalua la relació entre la fatiga i el descans; també estudia l’adaptació del treballador a condicions temporals com l’horari, els torns o la jornada.

Ambiental Analitza el medi laboral, com la il·luminació, la temperatura o els colors, i estudia de quina manera pot ser més confortable.

Organitzativa Analitza l’organització del treball i estudia la càrrega física o mental de cada lloc de treball, per adaptar-ho als treballadors i crear benestar.

La psicosociologia…

... estudia els hàbits, les tendències, la fatiga, les necessitats de repòs, les motivacions, les relacions de grups de treball i l’organització del treball.


dar les característiques pròpies de l’individu, li poden produir. Actua mit-

jançant la selecció de personal, l’orientació professional i el clima laboral.

Mesures de prevenció des del punt de vista de la psicosociologia

Les mesures de prevenció des del punt de vista de la psicosociologia són la utilització de mètodesde recollida de dades de manera directa –com l’observació, el mesurament de paràmetres fisiolò-gics, els mètodes d’anàlisi de condicions de treball o les dades estadístiques– i la utilització de mè-todes de recollida de dades de manera indirecta –com els tests, les escales de valoració, elsqüestionaris o les entrevistes.

Aquestes mesures permeten fer un diagnòstic de les condicions de treball

i canalitzar les intervencions en dos nivells:

1) Acció sobre les estructures. S’estableixen pautes que incideixen en l’or-

ganització del treball, el medi ambient, els canals de comunicació i el con-

tingut de les tasques.

2) Acció sobre l’individu. S’intervé fonamentalment en la formació i en la

informació sobre procediments de treball i riscos en el lloc de treball, i en

la manera de prevenir-los.

Medicina del treball

La medicina del treball és el conjunt de tècniques mèdiques que tenen

l’objectiu de mantenir la salut del treballador. Mitjançant els reconeixe-

ments mèdics i l’educació sanitària es vol evitar l’aparició de malalties, i

mitjançant el tractament o la reparació adequats es vol curar o reduir els

efectes de les que ja hi són. És per això que es parla de medicina preven-tiva i de medicina curativa.

Una de les activitats preventives que desenvolupa la medicina del treball

és la vigilància de la salut. Aquesta vigilància consisteix en la recollida sis-

temàtica i contínua de dades del personal de l’empresa, per tal d’analitzar

possibles problemes de salut, interpretar-los i avaluar-los.

La vigilància de la salut l’ha de dur a terme personal sanitari qualificat. Els

resultats no poden ser utilitzats amb finalitats discriminatòries i solament

hi tenen accés el personal mèdic i les autoritats sanitàries.

La vigilància de la salut és voluntària i l’empresari hi ha de garantir l’accés

a tothom que s’hi vol sotmetre. Solament és obligatòria en tres casos:

• Quan és completament necessària per avaluar els efectes de les condi-

cions de treball.

• Quan cal verificar si l’estat de salut del treballador constitueix un perill

per a si mateix, per als altres treballadors o per a terceres persones.

Exemples d’acció sobre estructures

Fomentar la participació del treballador en l’organització, augmentar la varietat de les feines, establir una rotació dels llocs de treball, millorar les condicions de l’entorn físic, establir pauses, crear sales de descans i suprimir les primes per rendiment, entre d’altres.

La medicina del treball actua prevenint o curant.


• Quan ho exigeix una disposició legal per a la protecció de riscos especí-

fics i activitats especialment perilloses.

En aquests casos, serà necessari un informe previ dels representants dels

treballadors. !

Política social

La política social és tot el conjunt de mesures i mitjans que l’Estat esta-

bleix per lluitar contra els riscos professionals, i que es concreten en una

acció legislativa i de control. El control el porta a terme l’Administració la-

boral mitjançant organismes d’àmbit central o autonòmic, entre els quals

cal destacar la Inspecció de Treball. !

Organismes de l’Administració

El Ministeri de Treball i d’Afers Socials va crear l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Tre-ball, amb funcions d’assessorament, gestió i control de les accions tècniques i preventives destina-des a disminuir riscos laborals, accidents de treball i malalties professionals.

Els centres de Seguretat i Condicions de Salut en el Treball tenen a càrrec seu la seguretat i higieneen l’àmbit autonòmic de la Generalitat de Catalunya i depenen del Departament de Treball.

L’objectiu d’aquests organismes és la formació i la informació sobre prevenció de riscos laborals.És a dir, la formació dels treballadors en l’àmbit de la seguretat i higiene mitjançant l’oferta de cursosper a les empreses, i la informació als empresaris i treballadors sobre les matèries referents a riscosespecífics, prevenció, mesures que s’han de prendre, plans d’actuació i legislació.

2.2.2. Les tècniques de protecció

Les tècniques de protecció són el conjunt d’activitats, en el camp de la pre-

venció de riscos, encaminades a eliminar o disminuir els danys que causin

els riscos laborals als treballadors.

Es diferencien de les tècniques de prevenció en el fet que aquestes prete-

nen eliminar el risc des de l’origen, mentre que les de protecció donen per

fet que hi ha el risc, i l’objectiu que tenen és eliminar o disminuir el dany

que se’n derivi. !

Mesures de protecció col·lectiva

Les mesures de protecció col·lectiva són les que protegeixen més d’un tre-

ballador. Garanteixen la seguretat de diversos treballadors simultània-

ment. Algunes de les mesures de protecció col·lectiva són les següents:

• Resguards. Són dispositius que s’afegeixen a la màquina i impedeixen

que el treballador accedeixi a les parts perilloses. Eviten talls, cops o

atrapaments.

Seguretat en el treball

L’objectiu que té és evitar els riscos adoptant mesures o tècniques de prevenció. Quan no és possible evitar els riscos, s’han d’utilitzar mesures i tècniques de protecció que eliminin o disminueixin els danys derivats dels riscos.

Les mesures de protecció…

... s’apliquen al medi de treball, les instal·lacions, els equips i les màquines. Per tant, no comporten cap tipus de molèstia física que interfereixi en l’execució de la feina, ni requereixen la participació del treballador a l’hora d’usar-les.


• Baranes. Eviten les caigudes des d’una gran altura tant de persones

com d’objectes.

• Plataformes. Impedeixen la caiguda dels treballadors i serveixen per

tapar buits.

• Xarxes de seguretat. S’utilitzen en les obres i serveixen per minimitzar

els efectes de les possibles caigudes d’objectes.

• Interruptors diferencials. Són dispositius que s’utilitzen per tallar el

pas de corrent en cas de contactes entre el treballador i la instal·lació

elèctrica.

• Senyalització de riscos. Informació dels riscos utilitzant senyals amb

colors i símbols que adverteixen els treballadors del perill, els prohibei-

xen una conducta o els informen d’una situació.

També hi pot haver senyalització lluminosa i acústica. En el cas de senya-

lització lluminosa, la llum emesa pel senyal ha de provocar un contrast llu-

minós apropiat respecte a l’entorn, segons les condicions d’ús previstes.

La intensitat n’ha d’assegurar la percepció, sense produir enlluernament.

En el cas de senyalització acústica, el senyal ha de tenir un nivell sonor su-

perior a l’ambiental, de manera que sigui clarament audible, sense arribar

a ser excessivament molest.

Mesures de protecció individual

Les mesures de protecció individual són els equips de protecció individual

(EPI) que el treballador ha d’utilitzar per protegir-se dels riscos que posen

en perill la seva salut o seguretat.

L’objectiu dels EPI és protegir les parts del cos que estan exposades direc-

tament o indirectament a un risc.

L’empresari ha de proporcionar, de manera gratuïta, els EPI adequats

al risc. Han de ser homologats i tenir el marcatge CE.

Els treballadors i els seus representants han de rebre formació i informa-

ció sobre les instruccions i la utilització correcta dels EPI, i sobre els riscos

que cobreixen.

Els equips de protecció individual (EPI) es classifiquen en tres categories:

• Categoria I. Són de disseny senzill, de protecció contra riscos mínims,

com els guants de jardineria, les gorres, les sabates i les botes.

• Categoria II. Són de protecció contra riscos elevats que tenen conse-

qüències greus.

La senyalització amb colors és una de lesmesures de protecció col·lectiva més eficaces i

econòmiques.

Podeu ampliar la informació sobre senyalització de seguretat en la secció “Annexos” del web.

!!

Solament s’ha de recórrer als EPI quan s’han esgotat totes les altres vies de prevenció i protecció.

Ús d’equips de protecció individual

La utilització d’aquests equips està regulada en Reial decret 773/1997, de 30 de maig, que implica la transposició al dret espanyol del contingut de la Directiva 89/656/CEE, de 30 de novembre.

Trobareu més informació sobre exemples d’aquests EPIs en els Annexos del material web.

!!


• Categoria III. Són de disseny complex, de protecció contra riscos que

tenen conseqüències molt greus, irreversibles o mortals. Pertanyen a

aquesta categoria, entre d’altres, els equips de protecció respiratòria,

els equips de protecció contra caigudes d’altura o els equips de protec-

ció destinats a protegir d’accidents elèctrics.

Abans de comercialitzar un model d’EPI, el fabricant ha de reunir la do-

cumentació tècnica corresponent, elaborar la declaració de conformi-

tat corresponent i posar a cada EPI o, per defecte, a l’embalatge, la

marca CE.

Si es tracta d’un EPI de categoria II o III, abans de ser comercialitzat, el

fabricant ha de superar un examen CE de tipus. A més, per fabricar els de

categoria III, cal adoptar els sistemes A o B de garantia de qualitat CE.

Els EPI es classifiquen segons la part del cos que protegeixen.

El sistema A és la garantia de qualitat CE del producte final, i el B és la garantia de qualitat CE de la producció amb vigilància


3. La planificació i gestió de la prevenció a l’empresa. Elsplans d’emergència i d’evacuació en entorns de treball

La prevenció és el conjunt d’accions que es duen a terme en totes les fases

de l’activitat de l’empresa, amb la finalitat d’evitar o disminuir els riscos

que se’n deriven. L’objectiu és anul·lar els riscos o, almenys, disminuir els

que no es poden eliminar totalment.

El desenvolupament de tot treball implica l’exposició a algun tipus de risc

que pot acabar amb un dany a la salut del treballador. La prevenció de ris-

cos laborals comporta una protecció de la salut del treballador en tots els

aspectes relacionats amb la seva feina.

3.1. L’acció preventiva

L’acció preventiva consisteix en el conjunt de mesures adoptades en l’àm-

bit de l’empresa per prevenir els danys per a la salut dels treballadors

abans que es produeixin.

L’acció preventiva està integrada en el conjunt de les actuacions de l’em-

presa. Tant l’empresari com els treballadors tenen l’obligació d’incloure-

la en qualsevol activitat que duen a terme.

L’empresa ha de planificar l’acció preventiva fent activitats d’identifica-

ció, avaluació i control dels riscos, i l’ha d’integrar en el conjunt d’activi-

tats empresarials.

Principis de l’acció preventiva

Els treballadors tenen dret a una protecció eficaç en matèria de seguretat

i salut en el treball. Aquest dret implica el deure de l’empresari de protegir

els treballadors dels riscos laborals, i per això ha de desenvolupar una ac-

ció permanent de prevenció.

L’acció permanent s’ha de basar en els principis següents:

• Evitar riscos.

La integració de l’acció preventiva en el sistema de gestió de l’em-

presa es fa mitjançant un pla de prevenció, que s’elabora d’acord

amb els principis de l’acció preventiva que estableix l’article 15

de la Llei de prevenció de riscos laborals.

L’acció preventiva

Prevenir els riscos laborals és important per a la seguretat i la salut laboral. En aquesta unitat ens plantejarem quin procés cal seguir per evitar o reduir els riscos laborals i identificar les mesures de prevenció i protecció que convé aplicar segons el tipus de risc.

La llei defineix

La Llei de prevenció de riscos laborals defineix la prevenció com “el conjunt d’activitats o mesures adoptades o previstes […] amb la finalitat d’evitar o disminuir els riscos derivats del treball”.


• Avaluar els riscos que no es poden evitar.

• Combatre els riscos des de l’origen.

• Adaptar el treball a la persona.

• Tenir en compte l’evolució de la tècnica.

• Substituir el que és perillós pel que no comporti cap risc o en comporti

poc.

• Planificar la prevenció.

• Anteposar la protecció col·lectiva a la individual.

• Donar les instruccions pertinents als treballadors.

L’aplicació d’aquests principis en l’acció preventiva es concreten en les fa-

ses d’actuació següents:

1) Identificació de riscos.

2) Localització.

3) Avaluació.

4) Recerca de les causes.

5) Proposta de millora.

6) Aplicació de la proposta.

7) Verificació de l’eficàcia de la proposta.

3.2. El pla de prevenció

La llei de prevenció de riscos laborals obliga l’empresari a vetllar per la se-

guretat i la salut dels treballadors; per això l’empresari ha de portar a ter-

me una correcta de la prevenció de riscos laborals.

El pla de prevenció és l’eina que articula l’acció preventiva de l’empresa i,

per tant, la gestió de la prevenció d’aquesta empresa. Aquest pla ha de ser

aprovat per la direcció i assumit i conegut per tots els nivells jeràrquics,

inclosos els treballadors. Aquest document ha d’estar a disposició de l’au-

toritat laboral, de les autoritats sanitàries i dels representants dels treba-

lladors.

Els elements que conté aquest document són els següents:

• La definició de la política preventiva: ha d’incloure els principis que la

regeixen, la integració de l’activitat preventiva i el desenvolupament

de la cultura preventiva.

La gestió de la prevenció consisteix a determinar la política de la

prevenció a l’empresa i l’estructura organitzativa, planificar la pre-

venció i elaborar un pla d’emergències.

La política ha d’estar integrada en les polítiques i la cultura generals de l’empresa.

El pla de prevenció s’ha d’elaborar d’acord amb els principis de l’acció preventiva que regula l’LPRL.


• La planificació de la prevenció. Es desenvolupa en cinc fases:

– Fase I. Avaluació de riscos laborals: cal descriure les condicions de

treball, identificar els riscos, mesurar-los i comparar els resultats

amb els nivells de referència.

– Fase II. Establiment de prioritats: cal eliminar els riscos que no s’han

pogut suprimir en la fase anterior i controlar els riscos que no s’han po-

gut eliminar.

– Fase III. Planificació dels programes: cal analitzar els problemes per

tal de triar la solució òptima i cal enunciar els objectius i establir els

recursos adients.

– Fase IV. Implantació d’activitats: cal dur a terme les activitats pre-

ventives bàsiques i les específiques que estableixen els programes.

– Fase V. Avaluació dels programes: cal avaluar els programes, l’es-

tructura i els resultats.

• La modalitat preventiva escollida: dins de les possibilitats que determina

la normativa cal triar la més adient (el mateix empresari, un o diversos

treballadors, un servei de prevenció propi, un servei de prevenció aliè).

• La participació dels treballadors: per mitjà dels seus òrgans de repre-

sentació.

3.2.1. L’avaluació de riscos

La primera fase de la planificació de la prevenció és l’avaluació de riscos.

Tot i que aquesta és la primera fase, cal entendre que l’activitat preventiva

és dinàmica i, a banda d’aquesta avaluació inicial, cal dur a terme avalua-

cions noves sempre que s’incorporin modificacions en l’activitat de l’em-

presa, com per exemple adquirir equips nous, redistribuir els llocs de

treball, incorporar treballadors especialment sensibles i modificar les con-

dicions de treball.

La normativa no especifica un procediment per fer les avaluacions de ris-

cos però si que regula que cal tenir en compte el tipus d’activitat, els tipus

de lloc de treball i treballadors que ocupin aquests llocs. Això vol dir que

L’avaluació de riscos és un procés dirigit a estimar la magnitud dels

riscos que no ha estat possible evitar, i obtenir la informació neces-

sària perquè l’empresari pugui prendre una decisió sobre les mesu-

res preventives per reduir el risc.


s’ha de sistematitzar un procediment per poder dur a terme aquesta ava-

luació. Ara bé, segons el risc es fan diferents tipus d’avaluació.

El procés d’avaluació de riscos està format per les etapes següents:

• Anàlisi del risc: hi ha unes guies d’identificació i llistes generals que ser-

veixen per detectar els perills possibles; de tota manera, cal elaborar una

llista específica tenint en compte l’empresa en què es fa l’avaluació. Les

llistes de control o checkt list són un mètode ràpid i senzill per fer l’ava-

luació de riscos i consisteixen en un seguit de qüestionaris de comprova-

ció en què s’han de contestar unes preguntes preestablertes.

• Valoració del risc: l’Institut de Seguretat i Higiene en el Treball (ISHT)

segueix un mètode per estimar i valorar els riscos que és senzill i fàcil

d’aplicar. Aquest mètode està basat en l’estimació del risc utilitzant

dues variables:

– La severitat del dany (conseqüències).

– La probabilitat que s’arribi a produir.

En la taula 10 teniu recollida la manera com s’estima el risc.

Taula 10. L’estimació dels riscos

Per determinar les accions que cal emprendre un cop valorat el risc, se-

guim la taula 11, en la qual es relaciona la valoració obtinguda amb l’acció

correctora.

Taula 11. La valoració del risc

Estimació del risc Severitat del dany: conseqüències

Lleu Greu Molt greu

Probabilitat Baixa Risc trivial (1) Risc tolerable (2) Risc moderat (3)

Mitjana Risc tolerable (2) Risc moderat (3) Risc important (4)

Alta Risc moderat (3) Risc important (4) Risc intolerable (5)

Valoració del risc Accions correctores

(1) Trivial No es requereix cap acció específica.

(2) Tolerable No és necessari millorar l’acció preventiva però cal considerar solucions més rendibles o millors sense que impliquin una càrrega econòmica.

(3) Moderat S’han de fer esforços per reduir el risc, i determinar les inversions precises.

Les mesures que es determinin s’han d’implantar en un període fixat.

Quan el risc moderat està associat a conseqüències molt greus, s’ha de precisar una acció posterior que determini la probabilitat del dany.

(4) Important No es pot començar el treball fins que s’ha reduït el risc.

Es poden tenir en compte recursos considerables per controlar el risc.

(5) Intolerable Fins que no es redueix el risc no es pot continuar el treball ni començar-lo.

Si no es pot controlar el risc ni tan sols amb recursos il·limitats, s’ha de prohibir treballar.


• Control del risc: en aquesta etapa, i vistos els resultats de la detecció i

l’avaluació dels riscos, cal establir les prioritats d’actuació, planificar

els programes, adoptar les mesures de prevenció concretes, implantar

aquests programes i, finalment, avaluar-los. Tot això a fi de controlar o

eliminar els riscos detectats.

3.3. L’organització de la prevenció

La gestió de la prevenció consisteix a decidir com s’organitza la prevenció.

Es pot distingir entre l’organització de la prevenció fora de l’empresa i a

l’empresa.

Els serveis de prevenció són el conjunt de mitjans humans i materials ne-

cessaris per dur a terme les activitats preventives. Assessoren i assistei-

xen l’empresari, els treballadors o els seus representants i els òrgans de

representació especialitzats.

3.3.1. Les modalitats organitzatives

La Llei de prevenció de riscos laborals i el Reglament dels serveis de pre-

venció estableixen les modalitats per organitzar la prevenció.

Concretament l’RD 39/1977, de 17 de gener, en què s’aprova el Reglament

dels serveis de prevenció, l’empresari, per complir el deure de prevenció,

ha d’organitzar les activitats preventives d’acord amb alguna de les moda-

litats següents:

• Responsabilitat de l’empresari mateix. L’empresari pot assumir personal-

ment la prevenció, exceptuant les activitats relatives a la vigilància de la

salut dels treballadors, sempre que es compleixin els requisits següents:

– Que l’empresa tingui menys de 6 treballadors.

– Que l’empresari sigui habitualment al centre.

– Que tingui la formació i capacitat corresponents.

– Que no es tracti d’una activitat perillosa.

• L’empresari designa un o diversos treballadors. L’empresari pot desig-

nar un o més treballadors per ocupar-se de l’activitat preventiva. En

aquest cas, els treballadors designats han de tenir i acreditar una for-

mació determinada en matèria de prevenció de riscos laborals, i dispo-

sar de temps i mitjans suficients.

• Servei de prevenció propi. Es constitueix amb personal de l’empresa,

que s’ha de dedicar de manera exclusiva a aquesta activitat. Ha de dis-

posar de mitjans materials i humans suficients i adequats. Aquesta mo-

dalitat és obligatòria en els casos següents:

– En empreses amb més de 500 treballadors.

Podeu ampliar la informació sobre la gestió de la prevenció amb dos esquemes que trobareu en la secció “Annexos” del web.

!!


– En empreses que tenen entre 250 i 500 treballadors i desenvolupen

activitats de risc per a la salut dels treballadors.

– En empreses que no són en els apartats anteriors, però que, per la

perillositat de les activitats o la freqüència o gravetat de la sinistrali-

tat, l’autoritat laboral les hi decideix incloure.

• Servei de prevenció aliè. L’empresari ha de recórrer a un servei de pre-

venció aliè quan les modalitats anteriors són insuficients per fer l’acti-

vitat preventiva i no hi concorren les circumstàncies que obliguen a

constituir un servei de prevenció propi. En aquests casos, l’empresa ha

de concertar el servei amb una entitat especialitzada, generalment,

amb una mútua d’accidents de treball i malalties professionals de la Se-

guretat Social que ha de tenir l’acreditació del Departament de Treball.

• Servei de prevenció mancomunat. Es pot constituir un servei de pre-

venció mancomunat –que té la consideració de servei propi de les em-

preses que en formen part– quan hi ha diferents empreses que

exerceixen simultàniament activitats en un mateix perímetre territo-

rial, tant si és un edifici com un centre comercial.

Auditories

La primera auditoria del sistema de prevenció s’ha de fer en els dotze me-

sos següents del moment en què es disposa de la planificació de l’activitat

preventiva. L’auditoria s’ha de repetir cada quatre anys o cada dos anys en

el cas de les empreses dedicades a activitats que recull l’annex I de l’RD

39/1997, de 17 de gener.

Les auditories es poden fer a instància de l’autoritat laboral, per iniciativa

pròpia o per revisar o actualitzar el sistema de prevenció.

Les auditories tenen en compte tant la normativa general vigent com l’espe-

cífica, i també la informació que han rebut els treballadors. L’objectiu princi-

pal de les auditories és reduir l’accidentalitat laboral de les organitzacions.

Les empreses que estan obligades a fer auditories són les que no han con-

certat un sistema de prevenció aliè totalment, i sempre cal contractar una

entitat externa a l’auditada.

Les auditories finalitzen amb un informe en què es reflexa la situació en

prevenció de les empreses, destaquen les possibles deficiències del siste-

Les auditories es defineixen com un instrument de gestió que fa

una avaluació sistemàtica, documentada i periòdica, que mesura

l’eficàcia dels sistemes de prevenció de riscos laborals, d’una em-

presa o d’un grup d’empreses.

Activitats perilloses

Dins de les activitats perilloses que estan incloses en l’annex I hi ha les següents: treballs amb radiacions ionitzants en una zona controlada, treball amb agents tòxics o molt tòxics, activitats que comporten la fabricació, tinença i manipulació d'explosius, etc.

L’RD 39/1997, de 17 de gener, estableix en l’annex I una sèrie d’activitats que comporten un perill especial com la construcció o la metal·lúrgia.


ma de prevenció i hi donen solucions, de manera que eviten les sancions

eventuals per incompliment de la legislació.

3.3.2. La participació dels treballadors

Un dels drets que recull la Llei de prevenció de riscos laborals és el de la

participació dels treballadors pel que fa a la prevenció de riscos laborals i,

per tant, en qüestions relacionades amb la seguretat i salut a l’empresa.

Hi ha una sèrie d’òrgans per mitjà dels quals es canalitza aquesta partici-

pació i que definim a continuació.

Delegats de prevenció

Els òrgans de representació col·lectiva són els delegats de prevenció i el

comitè de seguretat i salut. !

Els delegats de prevenció són els representants dels treballadors amb fun-

cions específiques en matèria de prevenció de riscos en el treball.

Designació dels delegats de prevenció

Els delegats de prevenció són designats pels representants de personal (delegats de personal i comitèsd’empresa) i, entre ells, en les empreses de menys de 50 treballadors i més de 10. Per mitjà de la ne-gociació col·lectiva, es pot acordar crear òrgans específics que facin les funcions que els encomanen.

Els delegats de prevenció col·laboren amb la direcció de l’empresa a millorar

l’acció preventiva, duen a terme funcions de promoció i foment de l’observan-

ça de la normativa sobre seguretat, salut i condicions de treball, i fan tasques

de vigilància i control relacionades amb la prevenció de riscos laborals.

Nombre de delegats de prevenció

El nombre de delegats de prevenció en l’empresa depèn de la plantilla d’acord amb l’escala de lataula 12: els contractes de durada inferior a un any es computen segons el nombre de dies treballatsen el període d’un any anterior a la designació; cada 200 dies treballats o fracció, es computen comun treballador més a l’efecte de determinar la plantilla i el nombre de delegats.

Taula 12. El nombre de delegats de prevenció

Treballadors Delegats

Fins a 30 treballadors El delegat de personal = delegat de prevenció

De 31 a 49 treballadors 1 delegat de prevenció

De 50 a 100 treballadors 2 delegats de prevenció

De 101 a 500 treballadors 3 delegats de prevenció

De 501 a 1.000 treballadors 4 delegats de prevenció

De 1.001 a 2.000 treballadors 5 delegats de prevenció



De 4.001 cap endavant 8 delegats de prevenció

L’empresari ha de consultar…

… els delegats de prevenció abans de prendre mesures sobre organització i desenvolupament de les activitats de protecció i prevenció dels riscos professionals de l’empresa.


Comitè de seguretat i salut

El comitè de seguretat i salut és un òrgan paritari i col·legiat de participa-

ció destinat a la consulta regular i periòdica de les actuacions de l’empresa

en matèria preventiva, com s’indica en els articles 38 i 39 de la Llei de pre-

venció de riscos laborals..

La seva missió ha de ser participar a elaborar, posar en pràctica i avaluar

els plans i els programes de prevenció de riscos en l’empresa. Es poden

promoure iniciatives sobre mètodes i procediments per a la prevenció

efectiva de riscos laborals, i proposar a l’empresa millorar les condicions

o corregir les deficiències.

3.3.3. La investigació d’accidents

Les tècniques analítiques, les quals analitzen i valoren els riscos, es clas-

sifiquen segons si actuen abans que es produeixin els accidents o després.

Dins d’aquest darrer grup hi ha la notificació, el registre i la investigació

dels accidents.

Un cop s’ha produït un accident, l’empresa ha de fer la notificació i el re-

gistre d’accidents, la investigació i el control estadístic. La finalitat és co-

nèixer i analitzar els danys produïts en la salut o en la integritat física dels

treballadors, amb l’objectiu de valorar-ne les causes i proposar les mesu-

res preventives oportunes.

1) Notificació d’accidents

L’empresari està obligat a notificar a l’autoritat laboral els danys per a la

salut dels treballadors que s’han produït amb motiu del desenvolupament

de la seva feina.

El temps que utilitzen els delegats de prevenció per desenvolupar

les funcions es considera temps de treball efectiu, sense que sigui

imputat al crèdit horari que reconeix l’Estatut dels treballadors en

l’exercici de les funcions de representació.

En les empreses i centres de treball que tenen 50 treballadors o

més, s’ha de constituir un comitè de seguretat i salut format, a

parts iguals, pels delegats de prevenció i per l’empresari o els

seus representants.

Els delegats sindicals i els representants tècnics de la prevenció en l’empresa participen en el comitè amb veu però sense vot.

El comitè es reuneix trimestralment, com a mínim, i sempre que ho sol·liciti algun dels seus representants.

Comitè intercentres

Les empreses que tenen diversos centres de treball amb comitè de seguretat i salut poden acordar, amb els treballadors, crear un comitè intercentres amb les funcions que l’acord li atribueixi.

Aquest conjunt d’actuacions són mesures de seguretat perquè l’objectiu que tenen és evitar accidents.

Notificació

Consisteix a confeccionar i enviar un document, un comunicat d’accident, en model oficial, en què s’ha de descriure de manera completa i resumida el succés.


A més a més, l’empresari ha d’elaborar i conservar, a disposició de l’auto-

ritat laboral, un registre dels accidents de treball i de les malalties profes-

sionals que han causat al treballador una incapacitat laboral superior a un

dia de feina. Aquesta informació també s’ha de proporcionar als delegats

de prevenció i al comitè de seguretat i salut.

Per això, és convenient que l’empresa faci, a part del comunicat oficial

d’accident de treball, un comunicat intern en què s’ampliï la informació

relativa al succés, que ha d’incloure els apartats següents:

• Descripció de l’accident.

• Dades d’identificació: temps, lloc, dades de l’accidentat, naturalesa i

gravetat de la lesió, tipus d’accident, testimonis...

• Causes possibles de l’accident: causa tècnica, acció imprudent...

• Mesures preventives que cal adoptar: tècniques, organitzatives...

2) Investigació d’accidents

La Llei de prevenció de riscos laborals, en l’article 16.3, determina l’obli-

gació de l’empresari d’investigar tots els accidents amb conseqüències

lesives per als treballadors afectats; tot i això, cal estendre aquesta inves-

tigació també als incidents, és a dir, als accidents que no han ocasionat le-

sions als treballadors exposats.

La investigació dels accidents té la finalitat de descobrir les causes que els

provoquen per aplicar les mesures correctores que n’evitin de nous.

Els objectius que es pretenen assolir, gràcies a la investigació d’accidents,

són els següents:

• Coneixement exacte dels fets ocorreguts.

• Deducció de les causes que els han produït.

• Aplicació ràpida de mesures correctores del risc que previnguin acci-

dents de treball per les mateixes causes.

És obvi que tots els accidents causants de lesions greus s’han d’investigar,

però també s’han d’investigar molts accidents lleus quan es repeteixen

freqüentment o quan haurien pogut ser greus fàcilment. !

El procés d’investigació comprèn les etapes següents:

a) Recopilació de dades que permeti deduir allò que realment ha ocorre-

gut.

La notificació és obligatòria quan l’accident ha causat, al treballa-

dor, una incapacitat superior a un dia de feina.

Incident

Un incident és qualsevol succés no esperat ni desitjat que, sense haver causat pèrdua de la salut o lesions a les persones, ocasiona danys a la propietat, els equips, els productes o el medi ambient, pèrdues a la producció o augment de les responsabilitats legals.


Entrevista dels testimonis

Els testimonis s’han d’entrevistar de manera individual i s’han d’evitar les preguntes indicatives.L’entrevistador ha d’evitar fer judicis de valor i s’ha de limitar, en aquesta fase, a recollir dades re-latives al lloc, al dia i a l’hora, i les dades sobre l’accidentat –incloent-hi el temps que duu en la feinai si està qualificat per fer-la o no–, i tot allò que fa referència al succés i a les condicions en què s’haproduït.

b) Anàlisi i valoració de la informació obtinguda que permeti saber com

han passat els fets. La finalitat és obtenir una descripció de l’accident que

sigui veraç.

c) Determinació de les causes de l’accident. Tots els accidents tenen com

a condició prèvia un nombre de causes relacionades amb les condicions de

treball i les conductes dels treballadors.

Aquestes causes s’han d’ordenar diferenciant entre causes primàries i

causes immediates.

d) Proposta d’adopció de mesures concretes que actuïn sobre les causes

que van originar l’accident, per evitar esdeveniments similars futurs.

Una de les metodologies d’investigació d’accidents que utilitza la preven-

ció de riscos és la metodologia de l’arbre de causes. L’arbre de causes re-

presenta gràficament la concatenació de causes que han determinat el

succés últim materialitzat en l’accident. Es parteix del fet que s’ha esde-

vingut, es recula en el temps i es reconstrueix in situ quines circumstàn-

cies es donaven en el moment anterior a l’accident i que el van provocar.

3) Control estadístic

L’estadística facilita el control sobre el nombre d’accidents, la gravetat i la

freqüència amb què es produeixen. Així mateix, permet arribar a conclu-

sions sobre l’evolució de l’accidentalitat i l’establiment de mesures de pre-

venció.

Les causes primàries o bàsiques són les que estan en l’origen del

procés que causa l’accident i són degudes a errors de disseny o fa-

llades de gestió. Aquestes causes són realment importants per

evitar accidents nous ja que s’originen anteriorment al moment

de produir-se l’accident i són les que expliquen la raó de cadascu-

na de les causes immediates.

Les causes immediates són les que provoquen el desencadena-

ment de l’accident i es divideixen en dos grups: actes insegurs i

condicions perilloses.

La investigació…

… s’ha de fer com més aviat millor després de l’accident, i s’ha de procurar que no s’hagin alterat les condicions materials del lloc on s’ha produït l’accident.

En la secció “Annexos” del web teniu exemples de causes primàries i causes immediates.

!!

Eliminar les causes

L’investigador ha de diferenciar les causes que es poden eliminar de les que no es poden eliminar.

Ginebra, 1962

En la X Conferència Internacional d’Estadístiques de Treball es van establir les normes bàsiques, en el camp de l’estadística, dels accidents laborals.


Els valors comparatius de l’accidentalitat s’obtenen per mitjà d’uns ín-

dexs, que es calculen amb uns criteris determinats. !

a) Índex de freqüència d’accidents. És una expressió que relaciona el

nombre d’accidents ocorreguts per cada milió d’hores treballades i ens in-

dica la freqüència amb la qual es produeixen els accidents.

La fórmula utilitzada per calcular-lo és la següent:

El nombre total d’hores per persona treballades…

… és el producte de multiplicar el nombre mitjà de treballadors ocupats per jornada pel nombre mitjàd’hores treballades per empleat i jornada i pel nombre de jornades treballades en el període de quèes tracti.

Quant al nombre d’accidents, si es compten els accidents amb baixa i sen-

se baixa, s’obté l’índex de freqüència general; si solament es compten els

accidents amb baixa, s’obté l’índex de freqüència d’accidents amb baixa.

b) Índex de gravetat. L’índex anterior indica la freqüència amb la qual es

produeixen els accidents, però no la gravetat. Per obtenir aquesta infor-

mació, s’utilitza l’índex de gravetat, que és el nombre de jornades perdu-

des com a conseqüència dels accidents per cada 1.000 hores treballades en

un període determinat.


Naturalesa de la lesió Jornades perdudes

Mort 6.000

Incapacitat permanent absoluta 6.000

Ceguesa total 6.000

Incapacitat permanent total 4.500

Pèrdua d’un braç per sobre del colze 4.500

Pèrdua d’una cama per sobre del genoll 4.500

Pèrdua d’un braç pel colze o més avall 3.600

Pèrdua de la mà 3.000

Pèrdua d’una cama pel genoll o més avall 3.000

Sordesa total 3.000

Pèrdua o invalidesa permanent del polze i quatre dits 2.400

Pèrdua del peu 2.400

6 nre. d 'accidents 10 =

nre. d 'hores treballadesfI×

Aclariment

Dt és el nombre de jornades que han perdut els accidentats que han tingut incapacitats temporals. Db són les jornades perdudes per incapacitat permanent i mort.

+ ×( ) 1.000 =

nre. d 'hores treballadest b

gD D

I


c) Índex de seguretat. Expressa la relació entre el nombre de treballa-

dors, per accident i per cada 100.000 hores treballades.


Com més gran és aquest índex, més seguretat demostra. !

d) Índex d’incidència. Es defineix com la relació entre el nombre d’acci-

dents registrats en un període de temps i la mitjana de treballadors expo-

sats al risc considerat.


e) Índex de durada mitjana d’incapacitats. Expressa el nombre de jorna-

des perdudes per cada accident amb baixa laboral.


3.4. Els plans d’emergència i d’evacuació en entorns de treball

La Llei de prevenció de riscos laborals obliga l’empresari a analitzar les si-

tuacions d’emergència possibles per tal d’adoptar les mesures oportu-

nes i designar les persones per posar en pràctica aquestes mesures i

comprovar-ne el funcionament. També la norma bàsica d’autoprotecció

de centres, establiments i dependències dedicats a activitats que originin

Naturalesa de la lesió Jornades perdudes

Pèrdua o invalidesa permanent del polze i tres dits 2.000

Pèrdua o invalidesa permanent de quatre dits 1.800

Pèrdua de la vista (un ull) 1.800

Pèrdua o invalidesa permanent de tres dits 1.200

Pèrdua o invalidesa permanent del polze i un dit 1.200

Pèrdua o invalidesa permanent dels dits 750

Pèrdua o invalidesa permanent del polze 600

Pèrdua de l’oïda (solament d’una orella) 600

Pèrdua o invalidesa d’un dit qualsevol 300

Pèrdua o invalidesa del dit gros o de dos dits del peu o més 300

1.000 nre. d 'hores treballades personas

TA

I×

=×

Aclariment

T és el nombre de treballadors. A és el nombre d’accidents.

nre. d 'accidents 1.000 =

nre. mitjà de treballadors exposatsiI×

nre. jornades perdudes

nre. accidents amb baixadmiI =


situacions d’emergència estableix l’obligació d’elaborar, implantar i man-

tenir operatiu els plans d’autoprotecció.

El pla d’autoprotecció aborda la identificació i avaluació dels riscos, les ac-

cions i mesures necessàries per prevenir i controlar el risc i les mesures

de protecció i altres actuacions que s’han d’adoptar en cas d’emergència.

És un document únic i ha d’incloure tots els procediments i protocols neces-

saris per reflectir les actuacions preventives i de resposta a l’emergència.

El pla d’autoprotecció té una vigència indeterminada; de tota manera, cal

mantenir-lo actualitzat i fer-ne una revisió com a mínim abans de cada

tres anys.

La implantació del pla d’autoprotecció ha de comprendre la formació i ca-

pacitació del personal, l’establiment de mecanismes d’informació al pú-

blic i la provisió dels mitjans i els recursos que facin falta per aplicar-lo. A

més de la formació inicial, s’ha d’establir un programa d’activitats forma-

tives periòdiques per assegurar el manteniment de la formació del perso-

nal assignat al pla.

L’objectiu del pla d’autoprotecció és preparar, redactar i aplicar el plad’actuació en cas d’emergències.

L’empresa ha de designar una persona com a responsable única de gestio-

nar les activitats adreçades a prevenir i controlar riscos. Aquesta persona

és la responsable d’activar el pla d’actuació en emergències, segons el que

s’ha establert, i ha de notificar l’accident a les autoritats competents, in-

formar el personal i adoptar les mesures immediates per reduir les conse-

qüències de l’accident.

El pla d’autoprotecció és un document que estableix el marc or-

gànic i funcional que preveu un centre, un establiment, un espai,

una instal·lació de dependència amb l’objecte de prevenir i con-

trolar els riscos sobre les persones i els béns, donar resposta a les

situacions d’emergència possibles i garantir la integració de les

actuacions amb el sistema públic de protecció civil.

El pla d’emergències ha de definir la seqüència d’actuacions que s’han

de desenvolupar per al control inicial de les emergències que es pro-

dueixin i ha de respondre a les preguntes següents: què es farà?, qui

ho farà?, quan?, com?, on? Alhora, ha de planificar l’organització hu-

mana amb els mitjans necessaris que la possibilitin.

En la secció “Annexos” del web trobareu els criteris mínims que s’han d’observar per elaborar-lo.

!!


Aquest pla d’emergències ha de contenir el protocol d’actuació en cas

d’emergències, dins del qual s’han de preveure els punts següents:

1) La identificació i classificació de les emergències, és a dir, dels possi-

bles fets que poden donar lloc a una emergència: incendi, inundació, ame-

naça de bomba, explosió, núvols de gas tòxic.

2) Els procediments d’actuació en cas d’emergència:

• Detecció i alerta.

• Mecanismes d’alarma: qui farà l’avís i la identificació del centre de co-

ordinació d’atenció d’emergències de protecció civil.

• Mecanismes de resposta.

• Evacuació o confinament.

• Prestació dels primers auxilis.

• Maneres de recepció dels ajuts externs.

3) La identificació i les funcions de les persones i els equips que duran a

terme els procediments d’actuació en cas d’emergència.

4) La identificació del responsable de posar en marxa el pla d’emergèn-

cies.

Per avaluar el pla d’emergències s’han de fer simulacres amb la periodici-

tat mínima que fixi el mateix pla, però com a mínim un cop a l’any.

Aquests simulacres han de permetre comprovar l’eficàcia de l’organitza-

ció, la capacitació del personal adscrit a l’organització, la idoneïtat i sufi-

ciència dels recursos assignats i l’adequació dels procediments d’actuació.

3.5. La senyalització de seguretat

El Reial decret 485/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes en ma-

tèria de senyalització de seguretat i salut en el treball, és el que regula els

senyals de seguretat en els centres de treball. Aquest decret està desenvo-

lupat amb una guia tècnica de l’INSHT que pretén facilitar-ne a les empre-

ses i als responsables de prevenció la interpretació i aplicació, de manera

que s’hi especifiquen criteris i recomanacions.

Cal entendre, segons el Reial decret, que la senyalització de se-guretat és la senyalització que, referida a un objecte, una activi-

tat o unes situacions determinades, proporciona una indicació o

obligació relativa a la seguretat o salut en el treball per mitjà d’un

senyal en forma de panell, un color, un senyal lluminós o acústic,

una comunicació verbal o un senyal gestual.


La guia encara ens orienta més, però, i els descriu com un conjunt d’estí-

muls que pretenen condicionar, amb l’antelació mínima necessària, l’ac-

tuació del qui els rep enfront d’unes circumstàncies que es pretén

ressaltar. Aquests estímuls són rebuts pels sentits de la vista i l’oïda.

A més, la guia tècnica ens ofereix una classificació de la tipologia de la se-

nyalització molt útil que teniu esquematitzada en la figura 8.

Figura 8. Els tipus de senyals de seguretat

Els senyals de prohibició, advertència, obligació i salvament o socors són se-

nyals en forma de panell, és a dir, són senyals que, per la combinació de for-

ma geomètrica, colors i pictogrames, ens proporcionen una informació.

Aquests senyals es poden complementar amb un senyal addicional que pro-

porciona altres informacions que no estan específicament codificades.

• Senyal de prohibició: és un senyal que prohibeix un comportament de-

terminat susceptible de provocar un perill.

• Senyal d’advertència: és un senyal que adverteix el treballador d’un

risc o perill.

• Senyal d’obligació: és un senyal que obliga el treballador a tenir un

comportament determinat.

• Senyal de salvament o de socors: és un senyal que proporciona indica-

cions relatives a les sortides de socors, als primers auxilis o dispositius

de salvament.

També es poden utilitzar senyals lluminosos, acústics, la comunicació ver-

bal i senyals gestuals.

• El senyal lluminós és un conjunt de materials transparents o translú-

cids il·luminats des de darrere o des de dins.

• El senyal acústic és un senyal sonor codificat, emès per mitjà d’un dis-

positiu sense intervenció de la veu humana.

Per indicar que un equip està forà de servei es pot posar el senyal de perill i una indicació que digui: Fora de servei. No toqueu.


• La comunicació verbal és un missatge verbal predeterminat en què

s’utilitza la veu humana o sintètica.

• Els senyals gestuals és un moviment o una disposició dels braços o de

les mans en forma codificada per guiar les persones que fan maniobres

que constitueixen un risc o perill per als treballadors.

L’RD 485/1997 estableix una sèrie de criteris per usar la senyalització:

• La senyalització s’ha d’utilitzar sempre que l’anàlisi dels riscos exis-

tents, de les situacions d’emergència previsibles i de les mesures pre-

ventives adoptades posi de manifest la necessitat de fer alguna

d’aquestes accions:

– Cridar l’atenció dels treballadors sobre l’existència de determinats

riscos, prohibicions o obligacions.

– Alertar els treballadors quan es produeix una determinada situació

d’emergència que requereixi mesures de protecció o evacuació.

– Facilitar als treballadors la localització i identificació de determinats

mitjans o instal·lacions de protecció, evacuació, emergència o pri-

mers auxilis.

– Orientar o guiar els treballadors que facin determinades maniobres

perilloses.

• La senyalització no s’ha de considerar una mesura substitutòria de les

mesures tècniques i organitzatives de protecció col·lectiva i cal utilit-

zar-la quan, per mitjà d’aquestes mesures tècniques, no ha estat possi-

ble eliminar els riscos o reduir-los suficientment. Tampoc no pot

substituir la formació i informació dels treballadors en seguretat i salut

laborals.

3.6. Primers auxilis

La Llei de prevenció de riscos laborals estableix, en l’article 20, que:

“l’empresari, tenint en compte la grandària i l’activitat de l’empresa, i la possible presència de per-sones alienes a aquesta, haurà d’analitzar les possibles situacions d’emergència i adoptar les me-sures oportunes en matèria de primers auxilis”.

Els primers auxilis que es dispensen a les persones accidentades

tenen com a objectiu preservar la vida, pal·liar el dolor i evitar les le-

sions secundàries.

En la secció “Annexos” del web trobareu un esquema amb més informació sobre els colors i les formes que s’han d’utilitzar i exemples de pictogrames.

!!

Primers auxilis

Mesures que s’adopten amb un accidentat o malalt sobtat en el mateix lloc dels fets fins a l’arribada de l’assistència mèdica. Qui els aplica ha d’estar capacitat per no causar, per desconeixement, més danys dels que ja s’han produït.


3.6.1. Principis d’actuació

D’aplicar les tècniques de primers auxilis i de la forma que les apli-

quem, depèn, en alguns casos, una cosa tan important com la vida o la

mort d’una persona i, en altres, que una lesió susceptible de produir

una incapacitat permanent quedi limitada a una lesió temporal sense

conseqüències. !

1) Organització dels primers auxilis en l’empresa

Es basarà en les actuacions següents:

• Avaluació de la sinistralitat a l’empresa.

• Nomenament de responsables.

• Organització de la coordinació amb els serveis externs de l’empresa per

garantir rapidesa en l’assistència mèdica.

• Formació bàsica de tots els treballadors en matèria de primers auxilis.

• Disposició d’una farmaciola a l’empresa amb el material per a primers

auxilis.

• Local per a primers auxilis.

2) Principis bàsics d’actuació

La persona que ha de prestar els primers auxilis ha d’actuar tenint en

compte els principis següents:

• Actuar i prendre decisions amb rapidesa però amb prudència.

• Mantenir la serenitat per donar confiança a la víctima. La tranquil·litat

dóna confiança a l’accidentat i als que són a prop.

• Actuar amb seguretat i organització.

En funció dels criteris establerts, s’actuarà de la forma següent:

• Actuar amb rapidesa però tranquil·litzant l’accidentat. Avisar els serveis

mèdics al més aviat possible perquè es desplacin al lloc de l’accident.

• Assegurar-se que no hi ha perill de gasos tòxics, corrents elèctrics,

explosions ni esfondraments; ja que, prèviament, s’haurà de traslla-

dar l’accidentat –també per seguretat pròpia– fora del lloc perillós,

o bé, si escau, tallar el corrent elèctric.

• Examinar bé l’accidentat, amb l’objectiu de comprovar si ha perdut

el coneixement, respira, té pols, sagna o presenta alguna fractura.

Si la persona està inconscient, no se li ha d’administrar cap beguda.

L’empresari ha de planificar els primerauxilis tenint en compte l’activitat i la

grandària de l’empresa.

La designació i formació de responsables de practicar els primers auxilis s’ha de planificar amb intervenció dels delegats de prevenció.

Les empreses de més de 50 treballadors o les d’especial perillositat han de tenir un local específic per a primers auxilis.

Tècnica del PAS

Protegir: assegurar-se que tantla víctima com el socorrista són fora del lloc de perill.

Avisar: comunicar-se amb els serveis d’emergència .

Socórrer: atendre l’accidentat segons el mètode d’actuacióque escaigui.


• Col·locar i mantenir el ferit en posició horitzontal si està conscient.

Si està inconscient i es té la seguretat absoluta que no té lesions a lacolumna vertebral, s’ha de col·locar i mantenir en posició lateral de

seguretat (PLS); d’aquesta manera, es possibilita una millor circula-

ció de la sang i, en conseqüència, el cervell està oxigenat i evitem un

possible ofegament en cas de vòmit.

• Fer només allò imprescindible. Les cures han de ser simples, i el so-

corrista sempre ha de tenir en compte que no és un professional en

la matèria i mai no pot substituir un metge.

• Mantenir l’accidentat calent. Tots els lesionats tendeixen a perdre tempe-

ratura. Per evitar-ho, el millor és abrigar-lo amb una manta o abric.

• Tranquil·litzar l’accidentat, calmar-li els temors i procurar que no es

vegi les ferides.

3.6.2. Tècniques de primers auxilis

La fase de socórrer es basa en el reconeixement dels signes vitals, com són

la consciència, la respiració i el pols.

1) Parada cardiorespiratòria

La funció principal de l’aparell respiratori…

… és subministrar oxigen a les cèl·lules, i la de l’aparell circulatori, que la sang transporti l’oxigenper mitjà del cor, que n’és l’òrgan impulsor.

Per apreciar l’estat de consciència, li haurà de preguntar coses senzilles:

com es diu?, què ha passat?, on li fa mal?; i, per comprovar la capacitat de

resposta, donar-li ordres simples: obri els ulls, estrenyi’m la mà.

Mai no s’ha de donar de beure a una persona inconscient, ja que, en faltar-

li els reflexos de seguretat, part del líquid que li subministrem pot dirigir-

se als pulmons i, aquí, en no haver-hi forma d’expulsar-lo, produir-li asfíxia

per un mecanisme similar al que es produeix en qualsevol ofegament per

immersió. !

La missió més important del socorrista és mantenir les funcions

respiratòria i circulatòria. Per això, com a primera mesura d’actua-

ció, haurà d’avaluar l’estat de consciència de l’accidentat, que cons-

titueix un reflex del funcionament del seu cervell.

PLS: posició lateral de seguretat

Si s’intenta fer moltes coses, com cures complicades, o se’l mou sense necessitat, només s’aconsegueix augmentar-li els dolors o empitjorar-ne l’estat.

Podeu consultar un esquema dels principals conceptes de les tècniques dels primers auxilis en la secció “Annexos” del webdel mòdul.

!!

En el cas que la víctima sigui sorda la persona que efectua l’atenció, s’ha de fer entendre amb gestos.


a) Persona inconscient que respira

Tota persona inconscient però que respira s’ha de col·locar horitzontal-

ment en posició lateral de seguretat (PLS) –sempre que estiguin descarta-

des lesions de la columna vertebral– i s’ha de vigilar constantment.

b) Persona inconscient que no respira però té pols

Quan la respiració s’ha aturat, cal utilitzar la tècnica de reanimació de la

respiració artificial.

Quan la respiració se suspèn

La suspensió de la respiració duu com a conseqüència la privació de l’oxigen, que és indispensableper a la vida de l’organisme. Hi ha òrgans especialment sensibles a aquesta manca d’oxigen, comel cervell, les cèl·lules nervioses del qual, sense oxigen, moren en un curt espai de temps i s’esdevéla mort.

És important començar a actuar amb summa rapidesa, mitjançant les fa-

ses següents:

• Obrir el pas de l’aire. Per a això, s’han de seguir els passos següents:

– Col·locar l’accidentat estirat de cara enlaire.

– Agenollar-se al costat del cap de l’accidentat i afluixar-li la corbata,

el mocador, el cinturó, els botons del coll. Col·locar una mà a la

nuca i una altra al front, i empènyer suaument el cap enrere.

Aquesta actuació, en molt casos, serveix perquè la respiració es re-

prengui espontàniament; si això no passa, mantenint aquesta po-

sició, passarem al pas següent.

– Col·locar a la barbeta la mà situada a la nuca, empenyent suaument

per obrir-li la boca.

– Alliberar l’accés a la faringe amb dos dits col·locats en forma de gan-

xo, si està obstruït per vòmits, dentadura postissa, saliva; o bé amb

un drap o mocador net, si el que produeix l’obstrucció és líquid.

• Practicar un mètode de respiració artificial. Els passos que cal seguir per

aplicar aquesta tècnica són els següents:

– Ajeure l’accidentat a terra o en una superfície dura, de cara enlaire,

i introduir els dits a la boca per alliberar-la de cossos estranys, o bé,

netejar els líquids amb un mocador.

– Empènyer cap amunt la nuca i el coll amb una mà, i amb l’altra el

front, i flexionar el cap enrere. Aquesta maniobra només es realit-

zarà si estan descartades possibles lesions a les cervicals. Si no, es

passarà del primer pas al tercer. !– Obrir-li la boca i, amb els dits polze i índex de la mà que estava col·lo-

cada al front, tancar els orificis del nas; mantenir la pressió cap avall

amb aquesta mà.

La posició lateral de seguretat evita la caiguda de la llengua cap enrere i l’obstrucció de les vies respiratòries per vòmits.

Tècnica de reanimació

És prioritari començar a actuar amb rapidesa, sense que hi hagi temps per dubtar, i no s’ha de realitzar un trasllat ni esperar que arribi el metge sense haver practicat les tècniques de reanimació.

Compte!

En el cas que existeixin lesions a les cervicals, el moviment brusc del cap endarrere per deixar lliures les vies respiratòries pot malmetre la medul·la i provocar una tetraplegia; per tant, només es realitzarà aquesta maniobra si s’està absolutament segur que no hi ha lesions de la columna vertebral.

El mètode de respiració artificial més efectiu és el denominat boca a boca.


– Col·locar els llavis al voltant dels de la víctima, de manera que abas-

tin la seva boca, i insuflar aire fermament i sense brusquedat. Cal

observar si el pit s’eleva; si no ho fa, significa que les vies respiratò-

ries no estan lliures, o bé que l’aire s’ha escapat per les foses nasals,

que no s’han tapat suficientment, o per les comissures labials; per

tant, ràpidament es tornarà a netejar la boca i, si és necessari, es po-

sarà la víctima de costat i se li donaran uns cops entre els omòplats

per intentar moure allò que impedeix l’entrada d’aire.

– Un cop aconseguida la penetració de l’aire als pulmons, se’n perme-

trà la sortida (espiració) de manera espontània, separant els llavis

dels de l’accidentat.

c) Persona inconscient que no respira i no té pols

Quan l’accidentat està inconscient, no respira i no té pols, s’ha d’utilitzar

la tècnica de reanimació del massatge cardíac acompanyada de la respira-

ció boca a boca.

Comprovar el batec del cor

La millor manera de saber si el cor batega o si ho fa de manera ineficaç és localitzant el pols, queés la transmissió a totes les artèries de l’organisme de l’impuls cardíac durant la contracció del cor.Per això, es pot apreciat en les arteries. Les artèries on és més fàcil localitzar el pols són les carò-tides, situades a ambdós costats del coll, que són les que duen sang al cervell.

Després d’haver realitzat 6 o 7 insuflacions (boca a boca), el socorrista ha

de comprovar el pols de l’accidentat, ja que no serviria de res subministrar

oxigen si no es distribueix a l’organisme per mitjà del sistema circulatori.

Quan el cor no envia sang al cervell, no es pot localitzar el pols en aquestes

artèries; per tant, s’ha d’iniciar immediatament el massatge cardíac ex-

tern. !

Passos per aplicar la tècnica del massatge cardíac:

1) Comprovar l’absència de batec cardíac.

2) Situar una mà sobre l’altra, amb els palmells cap avall, i col·locar-les sobre la meitat inferior del’estèrnum, tenint cura de no recolzar els dits sobre les costelles per no pressionar-les, trencar-leso causar nous danys.

3) Exercir una pressió ferma, amb tot el pes del nostre cos, mantenint els braços estesos, per acon-seguir desplaçar l’estèrnum uns centímetres cap a la columna vertebral.

4) Interrompre la pressió, sense aixecar les mans de l’accidentat, perquè el tòrax es recuperi per simateix.

5) Repetir la compressió toràcica a un ritme de 60 vegades per minut.

Les operacions es repetiran 4 o 5 vegades a un ritme de 12 a 15 ve-

gades per minut, que és la nostra cadència respiratòria d’inspiració-

espiració.

Mitjançant la tècnica del massatge cardíac se suplanta la funció del cor i es bombeja sang a la resta de l’organisme.

La compressió (massatge cardíac) s’ha de fer amb la força suficient per aconseguir queel tòrax baixi de 3 a 4 centímetres en cada compressió.


El millor és que aquestes dues tècniques de reanimació es realitzin entre

dos socorristes: un farà el massatge cardíac al ritme habitual i, l’altre farà

2 insuflacions cada 15 compressions del massatge cardíac. Aquestes pràc-

tiques són fatigoses per als socorristes, però no es poden interrompre els

ritmes i, molt menys, suspendre’ls. No hi ha un temps màxim d’aplicació,

donat que la víctima es pot recuperar després d’un temps llarg d’aplicar-li

les tècniques de reanimació.

Només es pot cessar per dues causes: perquè l’accidentat s’hagi recuperat

o per l’arribada d’un metge que determini l’actuació que cal seguir.

2) Cremades

Són les lesions que l’escalfor produeix a l’organisme. Poden tenir com a

causa el foc, l’electricitat, substàncies càustiques o corrosives, el sol, lí-

quids a altes temperatures o objectes incandescents.

Classificació de les cremades

Les cremades, segons la profunditat, es classifiquen en tres graus:

• De primer grau, quan la pell està irritada, i presenta un envermelliment intens.

• De segon grau, quan la lesió a la pell és més gran i es produeixen les butllofes.

• De tercer grau, quan la pell està destruïda i, fins i tot, pot afectar teixits més profunds.

Les cremades produeixen efectes locals (a la zona cremada) i efectes ge-

nerals sobre l’organisme de l’accidentat.

Els efectes que es produeixen a la zona cremada són fonamentalment:

• Dolor, que pot ser tan intens que deixi l’accidentat en estat de xoc.

• Infecció, pels teixits que queden danyats i, per tant, amb menys resistèn-

cia als microbis.

• Deshidratació, que constitueix la causa més greu i que, en repercutir a

tot l’organisme, ocasiona els efectes generals esmentats anteriorment.

Els passos que cal seguir en cas de cremades són els següents:

• Eliminar la causa traient a la víctima del focus tèrmic, apagant les flames

i retirant el producte químic, si n’hi ha.

La gravetat de les cremades es determina per l’extensió de la super-

fície corporal cremada.

Quan el socorrista està sol...,

... ha d'alternar la respiració boca a boca amb el massatge cardíac, de manera que faci 2 insuflacions profundes (boca a boca) i, a continuació, 15 compressions (massatge cardíac) sobre el tòrax, i continuar amb aquest ritme ininterrompudament.

Actuació bàsica en cas de cremades

1. Eliminar la causa.

2. Refrigerar amb aigua.

3. Tapar la zona lesionada.

4. Evacuar la víctima a un centre mèdic.

Caràcter d’una cremada

Es considera que una cremada té caràcter:

lleu quan la superfície cremada és inferior al 10% i la seva profunditat no sobrepassa el segon grau;

greu quan afecta entre el 10i el 30% de la superfície del cos, independentment de la profunditat;

molt greu quan la superfície afectada està entre el 30 i el 50%.


Si la causa de la cremada és la roba

Si a una persona se li ha encès la roba, hem d’evitar que corri, ja que amb això s’aviven les flames.La cobrirem amb una manta o un abric o la farem rodolar per terra.

En el cas que tingui la roba impregnada de líquid candent, se li traurà, si no és que li hagi quedatenganxada a la pell. Mai s’intentarà desenganxar trossos de roba adherits a la pell socarrimada. Siestà impregnada de productes químics de qualsevol tipus (àcid sulfúric, sosa, potassa...), la des-vestirem completament, protegint-nos les mans per no tocar els productes.

• En tots els casos de cremades, refredar al més aviat possible les zones cre-

mades, ruixant-les amb aigua de l’aixeta o dutxa a una temperatura entre

10 i 20 ºC, durant un temps aproximat de 20 minuts. !

• Posteriorment, protegir les zones cremades amb apòsits estèrils o amb els

més nets que tinguem humitejats amb aigua.

• Instal·lar el cremat en posició horitzontal i cara enlaire, embolcallat en

una o diverses mantes o abrics, o en PLS, si té l’esquena cremada. Si està

cremat a l’esquena i als costats, se’l col·locarà estès de boca terrosa, sem-

pre procurant moure’l el menys possible per no causar-li més dolor.

• Evacuar urgentment a una unitat de cremats.

Algunes accions que no s’han de fer en cas de cremades: !

• Aplicar pomades o cremes sobre la zona cremada. Sols aigua.

• Refredar massa la víctima. Solament s’ha de refredar la zona cremada.

• Donar-li aigua, alcohol o analgèsics per via oral.

• Trencar les butllofes de la pell cremada.

• Desenganxar la roba de la pell cremada.

• Deixar sola la víctima.

• Retardar el trasllat a la unitat de cremats de l’hospital.

3) Hemorràgies

Una hemorràgia és la sortida de sang fora de l’aparell circulatori.

Si la sang surt a l’exterior a través d’una ferida de la pell, l’hemorràgia és

externa. Si la sang s’aboca cap a l’interior, per exemple es queda emma-

gatzemada a la cavitat abdominal, l’hemorràgia és interna.

Quan la sang flueix a l’exterior a través d’un orifici natural –com el nas,

oïda o boca– s’anomena hemorràgia exterioritzada.

a) Tractament de les hemorràgies externes

Per aturar una hemorràgia s’ha de fer una compressió directa sobre

la ferida. Si falla la compressió directa, s’ha de fer una compressióarterial.

Protecció de les cremades

Les cremades, en deixar d’estar en contacte amb l’aire, es fan menys doloroses i, a més a més, s’evita, dins del possible, la contaminació que produeixen en els gèrmens de l’ambient.

Les hemorràgies produeixen pèrdua de sang. Això causa la falta d’oxigenació dels teixits, la qual alhora en causa la mort.


• Compressió directa. Comprimir la ferida. Amb un drap o tela, el més

nets possible, cal taponar la ferida que sagna amb els dits o el palmell de

la mà, segons l’extensió de la ferida. Posteriorment, cal fixar el drap o

tela amb unes voltes de bena aplicades amb certa força, però sense opri-

mir massa per no impedir la circulació.

Si, un cop fet el tamponament i col·locada la bena, l’hemorràgia no

s’atura, s’ha d’intentar la compressió arterial.

• Compressió arterial. Comprimir l’artèria amb els dits o amb el puny, con-

tra un os, i intentar així interrompre el pas de la sang.

Principals artèries

Cal trobar l’arteria principal del braç (artèria humeral) o de les cames (artèria femoral) i parar-ne lacirculació sanguina.

L’artèria humeral passa per sota del braç i, comprimint-la, es pot aturar una hemorràgia greu de lapart inferior del braç.

L’artèria femoral és a la cara interna de la cuixa i, comprimint-la, s’atura una hemorràgia greu de lacama.

No s’ha d’afluixar mai el punt de compressió. S’ha de mantenir, amb la víc-

tima estirada, mentre s’espera un mitjà d’evacuació i durant el transport

fins al centre sanitari. !

• Torniquet. Únicament està justificat en casos extrems.

Sobre la tècnica del torniquet cal tenir el compte el següent:

• El torniquet només es pot aplicar a les parts anteriors dels membres: es col·loca per sobre delcolze o per sobre del genoll .

• El socorrista afluixarà el torniquet cada 10 minuts, per evitar la gangrena.• S’ha de col·locar un cartell que indiqui l’hora i el minut de col·locació del torniquet sobre la roba

de l’accidentat. El perill més gran és el de gangrena del membre afectat, en mancar-li el rec san-guini i, amb ell, la nutrició.

b) Tractament de les hemorràgies internes

És molt difícil per al socorrista saber si hi ha hemorràgia interna. Gene-

ralment, el ferit té set, el pols dèbil i ràpid, pal·lidesa, suor freda, angoixa,

nàusees i un gran malestar.

Actuació en hemorràgies internes

Davant d’una hemorràgia interna s’actuarà de la forma següent:

• Es controlaran els signes vitals.• Es tractaran les lesions quan sigui possible.• S’afluixarà tot allò que comprimeixi a l’accidentat.• Es taparà el ferit per evitar la pèrdua de calor corporal.• Es col·locarà a l’accidentat estirat, amb el cap més baix que els peus si està conscient, i en po-

sició lateral de seguretat PLS, si està inconscient.• S’evacuarà urgentment a un centre sanitari.

c) Hemorràgies exterioritzades

Quan la sang surt del nas, l’accidentat ha de romandre assegut amb el cap

endavant, sense estirar-lo ni tirar-li el cap enrere; si no s’atura compri-

La compressió es farà per sobre de la ferida.

L’ús del torniquet únicament està justificatsi hi ha algun membre seccionat o amputat

o la distància al centre hospitalariés molt gran.

Important

Qualsevol persona que hagi rebut un fort cop al tòrax o abdomen,o qualsevol que tingui una feridaal pit o al ventre ha de ser considerada com a sospitosa d’hemorràgia interna i, per tant,ha de ser traslladada urgentment a un centre sanitari.


mint amb el dit l’orifici que sagna durant 5 minuts, introduirem una gasa

mullada amb aigua oxigenada. Si l’hemorràgia no cessa, s’ha d’avisar el

metge.

Altres hemorràgies exterioritzades

El fet que l’oïda sagni pot ser un símptoma de fractura del crani o trencament del timpà. Si la sangsurt de la boca, pot ser un símptoma de lesió a l’aparell digestiu o respiratori. Es col·locarà l’acci-dentat en posició lateral de seguretat (PSL), amb l’oïda que sagna dirigida cap el sòl; això, si éspossible moure’l; en cas contrari, és millor no tocar-lo. Es controlaran els signes vitals i es traslla-darà el ferit a un centre sanitari.

4) Fractures

Una fractura és el trencament complet o incomplet d’un os. Les fractures

poden ser obertes o tancades, segons si la pell que les cobreix està intacta

o hi ha alguna ferida; en l’últim cas, la fractura és més greu pel risc d’in-

fecció que dificulta la formació de l’os reparador de la lesió.

Pas de fractura tancada a oberta

Un moviment incorrecte en la captació o transport de l’accidentat pot convertir una fractura tancadaen un fractura oberta; per tant, no s’ha de traslladar un accidentat sense haver immobilitzat la frac-tura prèviament.

Els símptomes de fractura són els següents:

• Dolor al focus de la fractura.

• Impotència funcional o incapacitat per al moviment normal del mem-

bre fracturat.

• Deformació i aparició de blaus a la zona afectada.

• Deformació del membre per escurçament, o bé perquè s’ha torçat o

desviat.

a) Actuació en cas de fractura

Els passos que cal seguir en cas de fractura són els següents:

• Evitar moure el ferit.

• Reconèixer els signes vitals.

• Curar la ferida, si la fractura és oberta, aplicant apòsits estèrils.

• Immobilitzar la fractura seguint el procés següent:

– Tranquil·litzar l’accidentat, explicant-li cada una de les accions que es

fan.

– Treure tot allò que pugui molestar quan es produeixi la inflamació

com anells, braçalets.

– Immobilitzar el membre si no presenta una deformació important,

és a dir, proporcionar a l’os fracturat un sistema que li impedeixi

moure’s, perquè els fragments de l’os trencat no originin noves le-

sions mentre l’accidentat és traslladat a un centre sanitari, on se li

realitzarà el tractament definitiu.

Prioritats

Normalment, les fractures no presenten una urgència vital. Abans de procedir al tractament provisional és necessari atendre la integritat física de l’accidentat: en primer lloc és necessari evitar el xoc i controlar l’hemorràgia,si n’hi ha.

Compte!

El socorrista que es trobi sol mai no ha d’immobilitzar un membre si presenta una deformació important; només mantindrà l’accidentat estirat, abrigat i en un lloc tranquil.


Immobilització d’una fractura

Quan s’immobilitza una fractura, a part d’impedir el moviment, es proporciona a la part del cos le-sionada el suport rígid que constituïa l’os. Aquest suport rígid s’anomena fèrula, però, si no se’n técap, es poden utilitzar revistes o diaris enrotllats, o cartrons, i es col·loquen en nombre de dos, siés possible, al costat del membre fracturat. La fèrula o l’element que en faci la funció ha de ser su-ficientment llarg com perquè sobrepassi les articulacions situades immediatament per sobre i persota del focus de la fractura.

Exemples d’immobilització

Si l’os fracturat és la tíbia, es col·loca una fèrula que sigui prou llarga per arribar del turmell al genoll,i els sobrepassi una mica. Les dues fèrules es col·loquen a ambdós costats de l’os fracturat, i eslliguen entre elles. Un cop subjectes amb fermesa, s’omplen els buits amb cotó, teles o goma es-puma per afirmar-les i encoixinar-les.

Si l’os fracturat és d’un membre superior, hem de fer servir la paret del tòrax com a suport rígid. Pera això, a part de col·locar la fèrula, farem el clàssic cabestrell amb un drap o mocador, que plegaremen forma de triangle, i el lligarem al voltant del coll.

– Tapar l’accidentat perquè no es refredi.

– Evacuar l’accidentat a un centre sanitari controlant els signes vitals

i els elements que immobilitzen la fractura.

b) Actuació en cas de fractures del crani

La conducta que ha seguir el socorrista consisteix a instal·lar el ferit en

posició lateral de seguretat (PLS) si està inconscient, abrigar-lo i, vigi-

lant-lo en tot moment, procurar-ne l’evacuació immediata a un centre

sanitari.

c) Actuació en cas de fractura de la columna vertebral

L’actuació del socorrista haurà d’evitar que una columna vertebral trencada

pugui danyar una medul·la encara sana, o bé, intentar no agreujar la compres-

sió, o la secció o tall, de la medul·la, que podria ser només parcial. !

Si el ferit està exposat a un accident immediat (caiguda d’un mur, colum-

na, biga o esfondraments...), se l’ha d’apartar en pocs segons del perill de

mort imminent, subjectant-lo pels turmells i estirant-lo per tal d’arrosse-

gar-lo, al més ràpidament possible, i col·locar-lo fora de perill.

Gravetat de les fractures de columna vertebral

Per comprendre la gravetat d’aquestes fractures és necessari recordar que la columna vertebralestà constituïda per una sèrie d’ossos, les vèrtebres, que es comencen a articular al crani, conti-nuen al llarg de l’esquena i acaben en un os anomenat sacre, que s’articula amb els malucs.

La funció la columna és doble: d’una banda, serveix de suport rígid central i d’armadura òssia deltronc i, d’altra banda, protegeix la medul·la espinal. Cada vèrtebra té un orifici i, en sobreposar-se,entre totes formen un conducte per on llisca la medul·la espinal. La medul·la està formada per totsels nervis que entren i surten del cervell, al qual duen totes la informació del cos i, del qual rebentotes les ordres per al cos.

Quan les vèrtebres de la columna es fracturen, els fragments ossis poden lesionar la fràgil estruc-tura de la medul·la i, en trencar algun nervi, interrompre aquesta circulació d’ordres. Això produeixuna paràlisi des del punt en què la medul·la està lesionada en avall.

Quan l’os fracturat és el fèmur o la tíbia i no disposem de fèrules o succedanis, es pot fer servir l’altre membre lligant l’un amb l’altre.

Tota persona que hagi rebut un fort cop al cap...

... s’ha de considerar sospitosa de patir una fractura al crani o lesions cerebrals (per ferides o aixafament del cervell), i s’hade posar sota vigilància mèdica immediata i prolongada.

Conducta davant la fractura de columna

• Obligar el ferit que està conscient a no realitzar cap moviment.

• No es mourà l’esquena de l’accidentat.

• No doblegar ni flexionar mai el cap enrere, ni de costat ni cap endavant. No asseure’l ni deixar que s’assegui.

• Impedir que el moguin i que el transportin agafant-lo per les axil·les o per sota els genolls.

• L’accidentat haurà de romandre cara enlaire sobre un pla dur.


3.6.3. Transports d’accidentats

La norma general és que no s’han de moure els accidentats; però, per as-

segurar-ne la supervivència, si hi ha perill de sobreaccident, es poden

moure i s’imposa l’evacuació urgent, malgrat els riscos que comporta. En

aquests casos, que, a més a més, poden constituir un risc per al socorrista,

els accidentats s’han de transportar en pocs segons a un lloc segur.

El transport d’accidentats té una sèrie d’aspectes específics segons cada

cas. !

a) Trasllat per un sol socorrista

El desplaçament d’urgència sobre el terra per un sol

socorrista es realitza pels turmells, i mantenint l’eix

cap-coll-tronc per evitar qualsevol flexió que posi en

perill la medul·la espinal si hi ha fractures de colum-

na; es desplaça uns metres, transportant-lo recte com

un pal per posar-lo fora de perill.

Si la distància és llarga, es pot transportar el ferit , portant-lo a coll sobre

l'esquena del socorrista, carregant-lo sobre una de les espatlles amb el cap

enrere i cap per avall i es passen els braços per l’altra espatlla subjectant

amb una mà les cames i amb l’altra, els braços. També es pot agafar pels

braços i arrossegar-lo tocant els peus a terra.

Si l’accidentat està conscient i pot caminar una mica se’l pot dur passant

un dels seus braços per sobre de les nostres espatlles, agafant-li la mà i

passant el nostre braç per la seva esquena.

b) Trasllat per diversos socorristes

Si hi ha lesió de columna es col·locaran tres persones amb l’accidentat es-

tès entre les seves cames. Els socorristes passaran els braços per sota

d’ell, sostenint un el cap, l’altre la cintura, i l’últim els peus. Una quarta

persona introduirà una llitera o qualsevol altra superfície rígida.

c) Actuacions d’un socorrista després de l’accident

• Es farà càrrec de l’assistència de l’accidentat.

• Tranquil·litzarà l’ambient, donant mostres de seguretat.

• Es farà ajudar per les persones més útils i allunyarà les que interrom-

pin el seu treball.

• Comprovarà si l’accidentat respira.

• Comprovarà si el seu cor batega.

• Comprovarà si té alguna hemorràgia.

• Immobilitzarà les fractures, si escau.

De la rapidesa amb què s’apliquin els primers auxilis, pot dependre la supervivència i el futur del ferit.

Tot i que la norma general és no moure elsaccidentats, hi ha normes específiques per

al cas en què sigui necessari.

Trasllat en cadireta

Quan hi ha diverses persones que poden ajudar, la víctima està conscient i estan descartadesles lesions de columna vertebral, es podrà portar en cadireta, que formaran els braços dels socorristes.


• Tindrà cura de l’estat general de l’accidentat.

• Es responsabilitzarà del trasllat de l’accidentat.

• L’acompanyarà al centre hospitalari.

• Donarà la informació de l’accident i avisarà la família i el responsable

de l’empresa.

Documents

La prevenció de riscos laborals - IOCioc.xtec.cat/materials/FP/Materials/TRANVERSALS/TRANS_GS_FOL_L… · CFGS - Formació i orientació laboral La prevenció de riscos laborals