PereCalders i Rossinyol

(// - //)

Centenari

DESEMBRE Centre Artístic del Penedès Núm.

De la LiteraturaDel TeatreDe la Llengua (Llengua i prejudicis) D’en Pere CaldersDe l’Avel·lí Artís Gener, “Tisner”De l’Agrícol

Secció literària:Miquel Cartró BoadaTeresa Costa-GramuntXavier Hernàndez VentosaPere Martí BertranAnna Ruiz Mestres

Maqueta: Mercè OlivellaEscola Municipal d’Art Arsenal

EditaEl 3 de vuit

De LA LiTeRATURAPassatge 2David Madueño és llicenciat en fi lologia catalana i exerceix com a docent i corrector. Com a crític literari, ha col·laborat a les revistes “Caràcters”, “Quadern” i “Poetari”. Amb la seva poesia ha guanyat els premis Salvador Estrem i Fa (Falset, 2008), Fo-ment Martinenc (Barcelona, 2008) i La Mar de Lletres (Calafell, 2011). Poesia per a carnívors (Bubok, 2012) és el seu segon lli-bre autopublicat.De Poesia per a carnívors el presentador, en Jordi Llavina en va valorar que sigui un poemari despullat de clixés i tòpics res-suats, que sigui fresc en la forma i encoratjador quant al fons. També en va destacar el to irònic, com desmenjat, del jo poètic, no exempt d’una certa recança existencial. Així mateix va dir-ne que és un llibre que, tot d’una que te l’acabes, et vénen ganes de tornar-hi: de menjar-te’l d’una tacada una altra volta; i de recrear-t’hi de manera ostensiva i llaminera en tant que és un autèntic plaer per als sentits.

sUMARi

David Madueño Sentís(Sabadell, 1976)

En el Centenari de Pere CaldersPere Calders i Russinyol va néixer el 1912 a Barcelona i va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts. Va treballar com a dibuixant d’un publicitari, i com a periodista a revistes com L’Esquella de la Torratxa.Amb l’esclat de la guerra civil espanyola, va adoptar un actitud compromesa col·laborant en publicacions polítiques i de suport al soldat, sense abandonar el conreu de la litearatura.Amb la caiguda de la República, Calders va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló, fi ns que va aconseguir eva-dir-se’n. Després d’una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera dona i un fi ll, es va exiliar a Mèxic però sempre va mantenir viu el desig de tornar.L’any 1955 va ser plenament reconegut per la major part de la crítica catalana amb el recull Cròniques de la veritat oculta.De nou a Catalunya va continuar practicant el periodisme i pu-blica Ronda naval sota la boira (1966) -la seva millor obra.Pel que fa als contes, l’any 1968 els reuneix tots i n’afegeix al-gun d’inèdit al volum Tots els contes, que va obtenir el Premi de la Crítica Serra d’Or l’any següent.Va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994.

recrear-t’hi de manera ostensiva i llaminera en tant que és un autèntic plaer per als sentits.

Cròniques de la veritat ocultaDe nou a Catalunya va continuar practicant el periodisme i pu-blica Ronda naval sota la boira (1966) -la seva millor obra.Pel que fa als contes, l’any 1968 els reuneix tots i n’afegeix al-gun d’inèdit al volum Tots els contes, que va obtenir el Premi de la Crítica Serra d’Or l’any següent.Va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994.

DE LA LITERATURACENT ANYS D’EN PERE CALDERS

“POESIA PER A CARNÍVORS” D’EN DAVID MADUEÑO

DE LA LITERATURA I DEL TEATREEL DEBUT D’ANNA ROIG COM A ESCRIPTORA

CRUEL DESFILADA TEATRALDEL TAT, TALLER D’ASSAIG DE TEATRE

DE LA LLENGUA (I)MATINAL “LLENGUA I PREJUDICIS” (I)

LLUÍS PAYRATÓ I LES LLENGÜES EN CONTACTE

ESTHER FRANQUESA

JAUME MARFANY

DE LA LLENGUA (i II)MATINAL “LLENGUA I PREJUDICIS” (i II)

UNA TAULA RODONA DE LUXE

ORIOL SAGARRA

RAFEL TORNER

D’EN PERE CALDERSHOMENATGE A PERE CALDERS

CRÒNICA D’UNA VERITAT OCULTA

PERE CALDERS, VIDA I OBRA

DE L’AVEL·LÍ ARTÍS GENER “TISNER” I DE L’AGRÍCOLELS MOBLES AL CARRER

Presentació al Centre Agrícol de Poesia per a carnívors, poemari d’en David Madueño, acàrrec d’en Jordi Llavina, el l4 d’octubre de 2012.

Premi de la CríticaSerra d’Or

Dos anys després, veu la llum el tercer exemplar d’aquesta revista cultural del Centre Artístic Penedès, l’Agrícol amb la col·laboració del setmanari El 3de8. La vam pensar a partir de la tasca que fa la Comissió Literària i com una eina d’expressió i de dinamització cultural. Sens dubte, els continguts que sempre l’han confi gurat són d’excel•lència i mostren com, poc a poc, l’Agrícol ha esdevingut el principal pol cultural de Vilafranca. Un espai per al debat, per a la literatura, la música i les cultures del vi. Una activitat en què la visió que ens guia és la de la interrelació entre el local i el nacional, el passat i el present i la d’exercir, des de la vila, la capitalitat cultural de la comarca. Penso, sincerament, que ens n’hem de felicitar, sobretot en l’actual context de crisi i de problemes de tot tipus.Els següents reptes són: continuar la tasca d’eixamplar la nostra base social, donar sortida a les màximes inquietuds culturals i literàries de la comarca, fomentar la consciència cívica i els nostres vins i, fi nalment, començar, ja, la rehabilitació de l’edifi ci modernista que ens acull per a optimitzar-lo i per a donar més serveis als nostres socis i a la ciutadania i les entitats que vulguin fer pinya.Pel que ara ens toca, cal seguir defensant aquest projecte de qualitat i de pluralitat, del qual en aquestes pàgines en teniu una bona mostra. De col•laboració i d’esforç compartit.Aquest és un projecte cultural que, a més, referma la forçai la vàlua de la llengua catalana com a llengua de cultura.De primera categoria. Gràcies, doncs, a tots els socis i a les persones que l’han fet possible per fer-nos confi ança. Ara toca, com deia Joan Fuster, que les paraules que han brollat entre aquestes parets centenàries (ara impreses) “vagen pel món.”Finalment, només resta felicitar-los un bon any 2013 i que aprofi teu aquestes vacances per llegir i gaudir d’aquest tercer número de L’Agrícol / Lletres al Passatge.

L’Anna Roig, estudiant educació musical a la ciutat de Lió, va des-cobrir un estil musical que la va captivar pels textos, per la compo-sició i per la interpretació: la cançó francesa.Per endinsar-se en l’univers d’aquelles cançons que li agradaven i per aprendre a fer-ne de pròpies, a l’École Nationale de Musique de Villeurbanne va cursar Escriptura i musicació de textos, Inter-pretació de cançons, Posada en escena, Anàlisi de cançons i Veu.Va viure quatre anys a França i es va impregnar de les creacions dels grans chansonniers. Aleshores, va decidir tornar a terres ca-talanes, on va crear el grup “L’ombre de ton chien”, amb el qual, primer, tan sols versionava cançons franceses.Tres anys després, “L’ombre de ton chien” es planteja fer un pas endavant i un canvi en el repertori, passant a interpretar cançons escrites i composades per l’Anna.El grup, ara ja “Anna Roig i l’ombre de ton chien”, va treure un primer disc homònim l’any 2009, amb el qual es va guanyar el re-coneixement del públic i la crítica, sent escollits “Grup revelació 2009” per la Revista Enderrock.En l’edició d’enguany d’aquests premis, el grup ha estat reconegut amb dos altres premis: el guardó al millor disc per Bigoti vermell i al millor directe.

Anna Roig(Sant Sadurní, 1981)

El passat mes de febrer, l’Agrícol va acollir la presentació del llibre d’An-na Roig Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m’invento i les

coses que he somniat, que va anar a càrrec d’Anna Ruiz, professora i crítica literària. L’acte el van organitzar la llibreria La Cultural i la Secció literària del Centre Artístic Penedès, L’Agrícol.Durant la presentació, alumnes i exalumnes de l’Escola Intermunicipal de Sant Sadurní d’Anoia i la mateixa autora van fer una lectura dramatit-zada d’alguns dels textos del llibre amb acompanyament musical. Anna Ruiz va fer una repàs personal de la trajectòria d’Anna Roig com alumna de la Intermunicipal i va comentar que, en aquest llibre se’ns revela una autora que ha fet literatura dels seus petits instants diaris i que ha transformat els propis sentiments en col·lectius. Tot plegat tenyit amb ironia, amb tendresa, amb rialles... Un autèntic cant a “la felicitatde viure”. Al seu torn, Anna Roig va comentar que ella no tenia la intenció d’escriu-re, però que ho ha fet a petició i proposta de l’Editorial Columna. Davant del repte, va fullejar llibretes on havia escrit textos que havien quedat en procés de ser cançons, que tenien força i que transmetien el que volia.Aleshores, va demanar que la il·lustradora fos la Clara-Tanit, amiga de la infantesa. Plegades van aconseguir que textos i il·lustracions s’interrela-cionessin, construint un puzzle.El llibre s’arrodoneix amb una cançó inèdita, composada per l’Anna iarranjada pel seu amic Guillaume Dussably, i que vol “fer sentir béa la gent”.

Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m’invento i les coses que he somniatSi mai heu assistit al concerts de “L’Anna i els chiens” haureu gaudit d’una música i d’unes lletres que són un cant a la vida, amb tot el que té de bo i també de no tan bo.El primer llibre de l’Anna és un conjunt de relats breus. De vegades s’acosta al microconte, ara tant de moda, i de vegades a les avantguardes amb textos que són autèntics cal·ligrames.Però una dona com l’Anna, dotada d’una sensibilitat especial, us farà gaudir a través de les seves pà-gines de les petites tendreses de la vida. Si alguna cosa tenen els seus relats és una gran dosi d’huma-nitat, una gran dosi de refl exió sobre el que som, el que hi fem aquí en el nostre dia i dia i també com ho fem, com ho gaudim i com ho patim.A l’hora d’escriure, l’Anna també demostra un gran domini de la llengua. El seu text és ple de re-franys, de frases fetes: “com una gata maula”, ”amor per donar i per vendre” i juga amb gran mestria amb els contrastos, amb els jocs de paraules ”del mal temps,...del mal i del temps”, amb les repeti-cions, amb les imatges i les personifi cacions. Sovint propera també a Joan Brossa, juga amb la poesia visual amb conceptes tan brossians com el full d’escriure que vola relacionant-lo amb el vol de la fulla de l’arbre.En fi , el llibre és un meravellós calidoscopi de colors i d’estils, i tant pots llegir-hi un poema, un po-ema en prosa, una prosa poètica, un cal·ligrama, una narració breu,... i tot plegat molt ben il·lustrat per les imatges tan ben trobades de la Clara Tanit, que ajuden a fer més propera la màgia de la litera-tura de l’Anna.En aquest llibre se’ns revela una autora que ha fet literatura dels seus petits instants diaris i que ha transformat els propis sentiments en col·lectius. Tot plegat tenyit amb ironia, amb tendresa, amb rialles...El llibre, que és un autèntic cant a “la felicitat de viure”, aportarà un aire fresc i nou a la literatura catalana actual.No cal que us digui que és de lectura imprescindible.

Anna Ruiz Mestres

CRUEL DESFILADA TEATRAL11 de maig de 2012. TAT, Taller d’assaig de Teatre.

L’anomenat “Assaig de Teatre” es presentava sota un títol prou ambigu: Monòlegs i diàlegs per somriure i pensar, un enunciat que es completava amb la notícia que l’un era inspirat lliurement en un text d’en Txèkhov i que els altres perseguien aires pinterians.D’altra banda, la copa de cava que s’oferia al públic que entrava al local del Centre Agrícol presagiava que l’espectacle que s’anava a veure seria tan lleuger, frívol i enjogassat com les bombolles de les copes.El primer sketch, adaptat lliurement de Sobre els danys del tabac d’en Tchèkhov, ja va servir perquè els espectadors entressin en situació i entenguessin que, rient, rient, el que anaven a veure, no els deixaria indiferents. No cal dir que la correctíssima interpretació del Santi Pujol va saber transmetre amb extraordinària efectivitat que qui governava el seu matri-moni de fi cció era la crueltat psicològica més extrema.Entre bromes i veres, les altres escenes a continuació van acabar de confi rmar aquest espe-

rit inicial. Ja sigui perquè una conversa intranscendent sobre una relació a la platja acabava amb l’amenaçadora presència de la policia, o perquè es representava un anunci on es veni-en homes com si fossin objectes de compra venda, o la violència soterrada que animava els personatges que havien de compartir l’espera d’un bus, o, en fi , perquè es posava de relleu l’absoluta falta de consideració humana que animava una selecció de personal, tots els di-àlegs sobre l’escena posaven de relleu unes relacions i reaccions humanes guiades sempre per la crueltat envers els altres com a refugi de la solitud.En defi nitiva, un excel·lent i colpidor “assaig” de teatre amb el que, el grup TAT, Taller d’As-saig de teatre, sota la direcció del veterà Valeri Laguna, va saber captivar el públic assistent.

Xavier Hernàndez Ventosa

TAT, Taller de Teatre, és una entitat sense ànim de lucre creada el 2006 pel tal de poder representar obres de teatre i textos de di-versos autors, així com també muntatges propis del grup. L’assaig com a treball de formació de l’actor i la creació del personatge, buscant vincles i emocions, a partir del propi text, és l’objectiu del grup. L’evolució constant dels espectacles creats forma part essen-cial d’aquest treball de creació.Des del moment de la seva fundació han representat textos de Josep Pere Peyró, Valeri Laguna, Steven Berko� , Sam Sheppard, Henrik Ibsen i Anton Txèkov, entre d’altres. També han participat varies vegades a la Trobada de Grups de Teatre Amateurs de Cata-lunya i, darrerament, van participar en els actes commemoratius en honor del polític i dramaturg vilafranquí Eduard Vidal i Valen-ciano amb l’obra Lo Diable, la Dona i la Taverna!, de Valeri Laguna.Actualment, el TAT, està integrat per actors professionals i ama-teurs. Són, la Fina Ferrer, el Jordi Figuerola, l’Alba Gabarró, la Gemma Grau, la Mar Soler, l’Ana Vega i el Jordi M.Zambrano. Tots plegats, sota la direcció del Valeri Laguna i amb la col·laboració, pel que fa a la il·luminació, maquillatge, vestuari i música, de l’Anto-nio Rabal.

TATTaller de TeatreEl grup, ara ja “Anna Roig i l’ombre de ton chien”, va treure un

primer disc homònim l’any 2009, amb el qual es va guanyar el re-coneixement del públic i la crítica, sent escollits “Grup revelació 2009” per la Revista Enderrock.En l’edició d’enguany d’aquests premis, el grup ha estat reconegut amb dos altres premis: el guardó al millor disc per Bigoti vermell i al millor directe.

Actualment, el TAT, està integrat per actors professionals i ama-teurs. Són, la Fina Ferrer, el Jordi Figuerola, l’Alba Gabarró, la Gemma Grau, la Mar Soler, l’Ana Vega i el Jordi M.Zambrano. Tots plegats, sota la direcció del Valeri Laguna i amb la col·laboració, pel que fa a la il·luminació, maquillatge, vestuari i música, de l’Anto-nio Rabal.

UN MERAVELLÓS

CALIDOSCOPI DE COLORS

I D’ESTILS

De LA LiTeRATURA i DeL TeATRePassatge 3

EL DEBUT D’ANNA ROIG COM A ESCRIPTORA

De LA LLeNGUA

Lluís Payrató(Barcelona, 1960)

Catedràtic de Lingüística Aplicada i Pragmàtica del Català, Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barce-lona (1989) i professor titular del Departament de Filologia Catalana d’aquesta universitat, on imparteix classes de “Pragmàtica i Català Col.loquial” i de “Lingüística Aplicada Catalana”. Ha publicat diversos llibres i articles especialitzats so-bre la temàtica d’aques-tes assignatures, sobre les varietats funcionals de la llengua catalana i sobre diversos aspectes relacionats amb la co-municació no verbal i l’anàlisi del discurs (es pot consultar una llista d’aquestes publicacions a Estudis de Llengua i Literatura Catalanes XLI - Repertori de catala-nòfils/6, a cura de Núria Mañé i Albert Soler, Bar-celona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, pàgs. 220-225. Recentment ha publicat The pragmatics of Catalan (2010), en col·laboració amb Josep Maria Cots, i Pragmàtica, discurs i llengua oral. Introducció a l’anàlisi funcional de textos (2010). A més és el flamant guanyador del premi Valeri Serra i Boldú de Cultura popu-lar 2012.

Ester Franquesa Bonet, és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Diploma en Estudis Avançats per la Fa-cultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Ha estat directora del Centre de Terminologia TERMCAT de 1997 a 2002 i directora de l’Àrea de Llengua de l’Institut Ramon Llull des de la seva constitució fi ns al 2004. Actualment, és Cap del Ser-vei de Foment de l’Ús del Català de la Direcció General de Política lingüística de la Generalitat de Catalunya. Membre de comissions i associacions relacionades amb la llengua i la comunicació. Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre llengua, terminologia i comunicació. Ha estat la comissària de l’Exposició “Pompeu Fabra. Una llengua per a tot i tothom” a l’Espai Betúlia de Badalona.Ester Franquesa

Bonet

Jaume Marfany Segalés, és llicenciat en Filologia catalana. Tècnic de Normalització Lingüística i professor de català al Centre de Normalització Lingüística de Sant Feliu de Llobregat. Vicepre-sident de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL). Membre del Secretariat Nacional i del Comitè Executiu de l’As-semblea Nacional Catalana (ANC). Director de la revista de llen-gua i cultura catalanes L’Escletxa. Director, productor, guionista i presentador del programa CAL parlar de llengua d’ETV Llobregat.

Jaume Marfany Segalés

LLENGUA I PREJUDICISLLENGUA I LLENGÜES EN CONTACTE: PER QUÈ TANTS PREJUDICIS?Resum de la conferència pronunciada al Centre Agrícol el 2 de Juny de 2012

Sembla que no hàgim pogut arribar a pair mai del tot la relació entre la llengua, el català com a llengua pròpia i nostra, i la situació de les llen-

gües en contacte, en aquest cas particular la convivència (o la batalla) entre el català i la resta de llengües amb què comparteix hàbitat i àmbits. Sovint la causa de la indigestió ha estat justifi cada: una persecució multisecular en el context d’un imperialisme lingüístic sense escrúpols; però altres vegades també cal reconèixer que la nostra imaginació per dibuixar un paisatge lin-güístic respectuós i ecològic no ha estat gaire explotada. Alguns estudiosos i molts amateurs sembla que associïn una anhelada independència política amb la fi de tots els mals lingüístics del català, d’altres pensen que siguem o no independents, el castellà no desapareixerà du jour au lendemain... I l’an-glès tampoc, de manera que ens aniria molt bé decantar-nos per esprémer neurones i endegar un lloc per a cada llengua i una autèntica convivència lingüística (més que no batalles, i amb armes tan desiguals). Fonamentats en un esperit pacifi sta i humanista, ens cal, no pas amb imaginació naïf, sinó amb racionalitat respectuosa i democràtica, defensar per una banda que el català deixi de ser una llengua de segona categoria com ho és ara, encara, en força àmbits d’ús; i, per una altra, preveure que la resta de llengües amb les quals el contacte és inevitable han de trobar el lloc que la nostra societat vol que tinguin. Les decisions, en aquest sentit, ja sabem que no són només raci-onals o sentimentals: combinen factors diversos de tots dos vessants.

Els prejudicis lingüístics Mentrestant, els prejudicis lingüístics es mantenen, o neixen, creixen i es reprodueixen, i lamentablement no sembla que en desapareguin gaires. Així, sentim sovint que el català es mor, sense remei; i si no, es degrada, es corromp; sembla del tot evident que el català de Barcelona és horrorós, si fa no fa com el de València, però en canvi el de Girona, Mallorca o els Pirineus és molt pur i molt bonic... El bilingüisme és un mal en tots els sentits, una mena d’estigma o plaga bíblica, i el català és, per descomptat, una llengua minoritària, per a molts una mena de nyicris o entitat “poqueta cosa” en un món de grans, grandioses llengües, que ens avancen per tots els fl ancs...N’hi ha tantes, d’afi rmacions d’aquest tipus, que no acabaríem mai. La llen-gua és un bé públic, i tothom n’opina amb llibertat i facilitat, però no sempre amb fonament. Què en pensen els especialistes, els estudiosos? No hi ha opinions unànimes, però serà bo de recordar alguns fets força objectivables sobre el català i sobre el bilingüisme o multilingüisme del món actual. Al capdavall, la informació és el millor antídot contra el prejudici. Si després de manejar informació fi able es manté el prejudici, aleshores és que ja no es tracta pròpiament d’un pre-judici, sinó més aviat de la simple manipulació de la informació, una activitat, per cert, que actualment també viu i es reprodu-eix arreu i amb gran facilitat.

Llengua i estatFruit d’una educació pobra en aquest sentit, tots plegats gaudim de ben poca cultura lingüística, i molta gent té com a implícit mental que una llengua es correspon amb un estat (algú deu recordar fi ns i tot allò que “sempre les llengües són companyes dels imperis”...). Però si al món hi ha unes sis mil llengües i només uns dos-cents estats, ja es veu, encara que siguem de lle-tres, que no ens surten els números... I, per tant, en realitat, deu ser que hi ha molta gent bilingüe o plurilingüe, i per tant el monolingüisme no és el “normal”... ¿I quantes d’aquestes llengües són parlades per uns deu milions de persones, tal com és el cas, més o menys, el català? De les sis mil, poquíssi-mes, o sigui que el català no és una llengua petita en gaires sentits... i és lògic,

esperable, que estigui en contacte amb altres llengües. El que no és lògic ni esperable, i a més és evitable, és que estigui subordinada a alguna altra llengua, però això són fi gues d’un altre paner, i convé no barrejar les coses o les paneres. No diguem, tampoc, que el multilingüisme és necessàriament dolent, ni imaginem, per absurd, cap mena de lema del tipus “només català”, una mena de seguidor lamentable del “hable en cristiano” o del “only En-glish”. En el món actual aquests lemes fan riure, si més no des d’un punt de vista cultural, i són simplement l’expressió d’una ideologia etnocèntrica.

Llengües “bones”, “fàcils”, “maques”...No siguem, per cert, tampoc, etnocèntrics de portes endins: la variació no és solament interlingüística, i totes les llengües mostren un grau de variació interna (intralingüística) notable. No caldria haver de dir que no és gens po-sitiu reproduir els prejudicis envers altres llengües (hi ha llengües “bones” i “dolentes”, “fàcils” i “difícils, “maques” i “lletges”, aptes per a la física nucle-ar o inaptes...) en el cas de les diferents varietats d’una mateixa llengua. La varietat estàndard, tan necessària en tants sentits, no pot ser l’única varietat de prestigi “intocable”, i s’ha de recordar que neix i es nodreix de les varie-tats col·loquials dels diferents dialectes que s’utilitzen en una comunitat de parla.En defi nitiva, i encara que no hi hagi, de fet, consells fàcils per donar, hem de ressituar el lloc de la nostra llengua, tant de portes enfora com a dins de casa. Al costat del manteniment de la fi delitat i els sentiments cap a la llen-gua, fem un esforç de racionalitat també per entendre que el català és una llengua en contacte amb altres llengües, i una llengua diversa amb accents diferents —i necessitats de respecte—, amb varietats que, des d’un punt de vista estrictament lingüístic, són totes ben dignes, amb parlants que tenen estils que els serveixen per expressar la seva manera de ser... Revisem els nostres pre-judicis i fem-ne post-judicis en forma de raonaments equilibrats, amb voluntat d’objectivitat, amb la mirada científi ca que som capaços de projectar sobre molts altres fenòmens complexos. Una mirada que no té per què restar res als sentiments, i que, encara que a vegades vegi coses que no ens agraden, siguin interferències, incorreccions o imposicions, ens pot ser-vir per refermar, a partir de la capacitat d’anàlisi i de crítica, la convicció que totes les llengües es mereixen un futur tan just com el que siguem capaços d’imaginar.

Lluís Payrató, Universitat de Barcelona

La Convivència lingüística

Passatge

De LA LLeNGUARafel Torner i Guinart, és llicenciat en geografi a i història i màster de Lingüística Aplicada. Ha treballat com a professor de llengua catalana per a infants i ha impartit classes sobre la Política Lingüística en les Institucions Públiques al Postgrau de Gestió del Multilingüisme de la Universitat de Barcelona i dins els Cursos de Formació Especialitzada. Ha realitzat l’assessora-ment Lingüístic de la Direcció General de Política Lingüística de les Illes Balears.Actualment forma part del cos superior de planifi cació lingüís-tica de la Generalitat de Catalunya. Ha publicat diversos articles relacionats amb la política lingüística i, en particular, sobre la seva legitimació, a les revistes Llengua i Ús, Escola Catalana i Revista de Catalunya, als diaris Avui, El Punt i Ara, i, també, al Butlletí del Cercle 21, associació de la qual forma part. És mem-bre de la Societat Catalana de Sociolingüística, fi lial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Rafel Torner i Guinart(Barcelona, 1958)

Oriol Sagarra, és membre de la Junta nacional d’Òmnium Cultu-ral, de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, del Team Europa de La Comissió Europea a Barcelona.Estudià Dret a la Universitat Autònoma de Bellaterra i ha donat classes de Filosofi a del Dret a la Universitat Pompeu Fabra.És advocat especialista en Dret Administratiu.

Oriol Sagarra(Barcelona, 1956)

LLENGUA I PREJUDICIS La sessió matinal sobre “Llengua i prejudicis” es va celebrar al Centre Agrícol el dia 2 de juny de 2012.Es va iniciar amb una conferència d’en Lluís Payrató que va tractar els conceptes de variació i varietat lingüística, les va-rietats dialectals i les funcionals i la variació i els models de llengua.A continuació, el mateix Lluís Payrató va moderar una taula rodona sobre el tema que va comptar amb la participació d’Ester Franquesa, de Jaume Marfany, de Rafel Torner id’Oriol Sagarra.

UNA TAULA RODONA DE LUXE

La segona part de la matinal “Llengua i prejudicis”, va consistir en una taula rodona, moderada pel mateix Lluís Payrató, en la qual hi va haver representada bona part de la

societat civil i de les institucions que durant anys s’han signifi cat en la defensa de la llengua catalana. Hi van ser representats des de l’ IEC (Institut d’Estudis Catalans ), en la fi gura de Rafel Torner, i la Direcció General de Política Lingüística, en la fi gura d’Esther Franquesa, passant per la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana), amb Jaume Mar-fany, i Òmnium Cultural, amb Oriol Sagarra.

Prejudicis lingüístics i tòpicsVa iniciar el torn de paraula la senyora Esther Franquesa, que va començar agraint actes com aquest, perquè eren punts de refl exió de molt interès per a la Direcció de Política Lingüís-tica. Per passar tot seguit als diversos tipus de prejudicis lingüístics, que va defi nir com uns judicis de valors basats en tòpics i manies que fan molt mal a la llengua si són negatius. Va parlar de la universalitat dels prejudicis (Dante, Carles V, Adolfo Suárez... ens en forneixen bons exemples) i de la necessitat de rebutjar-los amb arguments, informació i coneixements, i, sobretot, de destacar aquells valors positius de totes les llengües. Va posar com a exemple el fet que quan aprens una nova llengua mai no et fa perdre ni la teva ni alguna altra que ja coneguessis.El senyor Rafel Torner va obrir el seu torn amb una enumeració de tòpics (hem guanyat au-les/ hem perdut patis; els catalans sempre canvien al castellà; etc.), per centrar-se tot seguit en alguns aspectes del comportament lingüístic que a parer seu cal revisar. L’exemple més clar que en va posar va ser la reducció que s’està fent del terme “castellanoparlant”, ja que es tendeix a identifi car-lo amb el qui només parla castellà. Va insistir que no ens convé utilitzar el terme, com tampoc no ens convé parlar de llengua materna, ja que les biografi es lingüísti-ques personals són molt variades i variants. Va defensar l’ús del català en tots els àmbits i en tots els registres i va posar com a exemple a corregir la moda d’introduir el castellà en l’hu-mor, que tant ha arrelat entre els joves.

Prejudicis i català oralJaume Marfany va començar fent un repàs històric pel que fa als prejudicis respecte, sobre-tot, del català oral. Va recular fi ns al fet que les llengües romàniques ja fossin anomenades llengües vulgars i va destacar que Cristòfor Despuig, a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (segle XVI,) ja denunciés els prejudicis lingüístics i l’imperialisme castellà. Va insistir en les raons històriques en la base de tots els prejudicis lingüístics i en va posar alguns exem-ples, com ara el model que hem rebut, arreu dels Països catalans, que mantenir la llengua da-vant d’un interlocutor que no la parla és de mala educació, de manca de cortesia... Va insistir en la necessitat de prendre consciència de tots aquests prejudicis i sobretot en el fet de no canviar de llengua mai al nostre país: “No cal justifi car sempre els nostres drets lingüístics: cal usar-los”, va concloure. Oriol Sagarra va començar dient que li tocaria de fer el paper més desagradable de la taula, ja que estant en contacte com està amb el món de la justícia, ja que és advocat, no podia ser

optimista de cap de les maneres. Va recalcar que als jutjats es juga la gran batalla per la llen-gua: les sentències com la retallada de l’Estatut, les del TSJC contra la immersió... Va parlar de la llengua amenaçada des dels jutjats , ja que a molts jutjats no es reconeixen els drets dels catalanoparlants, no s’apliquen moltes lleis relacionades amb la llengua... “La justícia no ha tingut un canvi democràtic”, va sentenciar. I va demanar de tornar a la militància. Tot seguit va plantejar algunes preguntes a la resta de membres de la mesa i es va iniciar el col·loqui.

L’ús del catalàUn col·loqui que va ser ric i viu i en el qual van participar un bon nombre d’assistents, tant amb comentaris com amb preguntes adreçades a membres de la mesa. S’hi va parlar de l’es-tàndard de TV3 i dels entrebancs per arribar a tot el domini lingüístic que té la televisió del Principat; de la difi cultat d’aplicar els protocols lingüístics a la majoria d’administracions: massa funcionaris es passen al castellà així que veuen una persona amb pinta d’estrange-ra, fi ns i tot aquí a Vilafranca, va reblar una persona del públic; del pes del poder econòmic (grans empreses, multinacionals...) i de com costa de fer-los entendre que també han d’uti-litzar el català aquí, ja que hi ha unes lleis que els hi obliguen, tot i que no s’exigeixen; també es va parlar de la castellanització de la sintaxi i de la difi cultat per eradicar-la: “Corregir una paraula, com s’ha demostrat al llarg d’aquest darrers quaranta anys, no és pas difícil, corregir la sintaxi ho serà molt més”, va sentenciar un assistent. Un altre va parlar, encara, del presti-gi social i polític de la llengua catalana durant la transició, mentre que ara és tot el contrari: el català és de dretes, el català no cal, el català no és modern... En aquest darrer punt, Esther Franquesa va insistir en la necessitat de destacar sempre els aspectes positius relacionats amb la llengua i va posar d’exemple l’impacte que aquests darrers anys ha tingut l’ús que n’ha fet Josep Guardiola. Lluís Payrató va reblar el clau amb la metàfora del got mig ple i el got mig buit i va defensar la llibertat de cadascú per veure’l d’una manera o d’una altra, però va tancar amb una frase contundent: “El que és important és que tots ajudem a omplir-lo”. I tot seguit el regidor de cultura de l’Ajuntament de Vilafranca, el Sr. Raimon Gusi, va cloure la matinal denunciant l’hostilitat manifesta contra la llengua catalana arreu dels territoris i pronosticant que si les coses segueixen així la necessitat d’un estat propi cada vegada serà més clara i majoritària.

Pere Martí Bertran

bre de la Societat Catalana de Sociolingüística, fi lial de l’Institut d’Estudis Catalans.

Passatge

D’eN PeRe cALDeRsiPere Calders, és un dels escriptors més llegits de la literatura ca-talana, especialment destacat com a contista. Són trets caracterís-tics de la seva obra l’absurd, l’imprevist o l’atzar.Exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys, escriu els que han estat considerats els seus millors textos, que tenen des del primer mo-ment el reconeixement de la crítica. Sobresurten els contes Cròni-ques de la veritat oculta (1955) i la novel·la Ronda naval sota la boira (1966). Joan Fuster va escriure: «És ben possible que, sense el pas per l’exili —sense l’escenari i sense els personatges que li propor-cionà Mèxic—, els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades a Poe, Pirandello o Ka� a: al conte “fi losòfi c” tradi-cional. Mèxic li brindava una “realitat” susceptible d’interpretaci-ons suggestives».Torna a Catalunya el 1962, es dedica a feines editorials i col-laboracions periodístiques i, a la dècada de 1980, li arriba la popu-laritat arran de l’èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus.El 1986 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Pere Calders(Barcelona, 1912-1994)

HOMENATGE A PERE CALDERSCRÒNICA D’UNA VERITAT OCULTA

Va ser un homenatge tan entranyable com ho va ser Pere Calders, la personalitat huma-na i literària del qual va quedar amplament desvetllada al llarg de la celebració que es

va fer per commemorar el centenari de l’autor de les Cròniques de la veritat oculta.L’acte va tenir lloc el passat dia 26 d’octubre, a la sala d’actes de l’Agrícol i anava adreçat, pri-mordialment, als alumnes de segon de batxillerat de la vila i comarca.

Família i amics presents i absentsAl voltant d’una mesa presidida per dos dels fi lls d’en Pere Calders, la Tessa i el Raimon Calders Artís, als que acompanyava el catedràtic de literatura, Pere Martí Bertran, s’hi van aplegar més de setanta nois i noies, alumnes, respectivament, de l’Escola Montagut, de l’IES Eugeni d’Ors i de l’IES Milà i Fontanals de Vilafranca i de l’IES Escola Intermunicipal del Pe-nedès.No van ser, però, els únics assistents. N’hi va haver més que també hi van ser, tot i que de manera virtual. Perquè, en començar, es va projectar el video “El meu avi”, que, sobre l’autor d’Aquí descansa Nevares, havia produït TV3. Al llarg de la projecció, doncs, també es van fer presents per recordar-lo el fi ll del primer matrimoni de Calders, el Joan Calders, l’amic es-cultor de Calders, l’Enric Clusells, les nétes de l’autor i una ampla galeria de personatges que l’havien conegut i estimat.Aleshores, de tots plegats, el que tothora va transcendir al públic va ser la imatge del pare, de l’avi, de l’amic, del col·laborador, d’un home, en fi , del que tots recorden, de banda de l’excel-lència literària, les seves qualitats familiars i humanes.

La seva “veritat oculta”Ningú, ni ell mateix, no es podia imaginar que aquell noiet que va començar a guanyar-se la vida com a dibuixant acabaria convertint-se en un dels grans referents de la literatura cata-lana del segle XX. Tant és així, que la mateixa família, com va referir la seva fi lla Tessa, es va quedar impactada quan va llegir-lo per primera vegada, entre altres coses perquè ell, en cap cas, mai no feia gala de la seva faceta d’escriptor.Com si la magnitud de la seva creació literària fos una veritat oculta (fruit de la humilitat que el caracteritzava) a la que no hi donava la major importància.Quan esclata aquella guerra mal dita “civil”, Calders ha de fugir d la repressió franquista i dei-xa el seu primer fi ll a Barcelona i, amb els Artís, l’Avel·lí i la Rosa, acabarà exiliant-se a Mèxic, on es casarà en segones núpcies amb la Rosa Artís i on hi acabaran vivint durant 23 anys.Continua guanyant-se la vida com a dibuixant, però, als matins, es lleva molt d’hora i, ara ja sí, es dedica a escriure. I sempre en català. Perquè, malgrat estar a tants quilòmetres de dis-tància del seu país —tal com ho manifesta una trajectòria que els seus fi lls van corroborar—, en Pere Calders, des del primer moment va saber que havia de defensar una llengua i una cultura que el dictador pretenia malmetre.

Una imaginació inusualEn un altre sentit, a més de la família, tots els qui el van conèixer insisteixen en la genial i inusual, per magnífi ca, imaginació de l’escriptor. Explica, per exemple, el seu fi ll que quan es posava a escriure, era com si li rajés una aixeta. I després, Jesús Moncada, que diu que una sola paraula era sufi cient perquè se li disparés la imaginació.Perquè, com es va dir de l’autor de Gent de l’alta vall, el seu va ser un ull que no tal sols veia, sinó que també registrava. Tot plegat per reconvertir-ho en aquell realisme tan màgic i poè-tic, que, partint tothora de la realitat, és una de les claus de la seva producció literària.Arriba l’any 1954, guanya el premi Víctor Català i, més endavant, el 1964 guanya el premi Sant Jordi amb la novel·la L’ombra de l’atzavara. Aleshores ja, fi nalment reconegut per la intel-lectualitat literària del país, treballa com a periodista, com a director editorial i publica la que ell va considerar sempre la seva novel·la més aconseguida, Ronda naval sota la boira.

Antaviana i el públicFins que, l’any 1978, la companyia “Dagoll Dagom” posa en escena Antaviana, el lluminós espectacle basat en els seus contes que fa arribar al gran públic tot l’univers calderià.Tot i així, com van explicar els seus fi lls Raimon i Tessa, la família sempre quedava una mica al marge de la seva activitat literària, fruit, com ja s’ha dit de la humiliat que li era pròpia. En aquest sentit, el mateix Pere Martí, que, de pas, va voler insistir que el caracteritzava un tarannà tan divertit i alegre com ho són els seus relats, va explicar que quan ell era professor a Olot, va acompanyar-lo a parlar a diferents Instituts de Secundària i així, amb el temps, va descobrir que Calders era un home que mai no sabia dir que no a qualsevol col·laboració que se li demanés.Per fi nalitzar, van prendre la paraula el Raimon i la Tessa, que van reviure alguns records de la seva infantesa a Mèxic DF i de com parlaven molt de Barcelona i dels avis Calders, de manera que, per a ells, Catalunya era una mena de paradís on els calia tornar. Van recordar també que el seu pare era un home totalment compromès amb el país i amb els més febles i que s’havia plantejat no tornar a Catalunya fi ns que Franco no fos mort, però que va acabar tornant el 1962 pensant també en els fi lls, ja que no volia que acabessin no sent catalans (La Tessa, per exemple, va explicar que el seu pare no volia que anessin a escola fi ns que no fos-sin a Catalunya, però que la mare el va convèncer que allò no podia ser.Finalment, van acabar valorant el gran privilegi que va ser haver-lo tingut com a pare, així com el gran capital moral i espiritual que els va encomanar un home pel qual, la primera pre-ocupació, el que més el va interessar per damunt de qualsevol cosa (abans fi ns i tot que una literatura que l’havia de consagrar com un dels clàssics del segle XX) va ser la familia.Després ja, un grup dels alumnes assistents van voler convertir en paraula viva alguns dels contes de Pere Calders i, fi ns i tot, dramatitzar-los, com va ser el cas dels estudiants de l’IES Milà i Fontanals, que van representar el conte Feblesa de caràcter.

Xavier Hernàndez Ventosa

Foto

grafi

a: J

. Sue

iro

Foto

grafi

a: J

. Sue

iro

L’obra d’en Pere Calders. Títols destacats

Novel·laL’ombra de l’atzavara. Barcelona: Selecta-Catalònia, 1964.Ronda naval sota la boira. Barcelona: Selecta, 1966.Sense anar tan lluny. Bellaterra: UAB, 2008.

Narrativa breuEl primer arlequí. Barcelona: Quaderns Literaris, 1936.Cròniques de la veritat oculta. Barcelona: Selecta, 1955.Demà, a les tres de la matinada. Barcelona: Albertí, 1959.Invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1978; 2011 (7a ed.).Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Barcelona: Edicions 62, 1980.Tres per cinc, quinze. Barcelona: La Gaia Ciència, 1984.Un estrany al jardí. Barcelona: La Magrana, 1985; 2002 (3a ed.).El barret fort i altres inèdits. Barcelona: Edicions 62, 1987.Un crim i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1995.Tots els contes. Barcelona: Labutxaca, 2010; 2011.

Narrativa infantil i juvenilEls nens voladors. Barcelona: Argos-Vergara, 1984.

laboracions periodístiques i, a la dècada de 1980, li arriba la popu-laritat arran de l’èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus.El 1986 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Un estrany al jardí. Barcelona: La Magrana, 1985; 2002 (3a ed.).El barret fort i altres inèdits. Barcelona: Edicions 62, 1987.Un crim i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1995.Tots els contes. Barcelona: Labutxaca, 2010; 2011.

Narrativa infantil i juvenilEls nens voladors. Barcelona: Argos-Vergara, 1984.

Passatge

D’eN “TisNeR” i De L’AGRÍcOL

Artícle publicat a la revista Joventut, VII, 8. Barcelona, , p.8

ELS MOBLES AL CARRERAvel·lí Artís i Gener

Avuy he vist, arrambats a l’acera d’un carrer, un munt de mobles: tots els mobles d’una famí-lia que no podia pagar el lloguer del pis, y, com no podia, el propietari els hi ha fet desemba-

raçar.Me’ls he mirat bella estona aquells trastos apilonats de qualsevol manera, apilotament de quarto de mals endreços, y m’he aturat a la cantonada, com si la tristor m’obligués a fer guarda a tota la riquesa que devia quedar-li a n’aquella família llençada de sota teulat.Dret a la cantonada, observava... He observat als qui passaven. N’hi havia d’estupits que se’n reyen y s’atançaven a la pila pera tafanejar si els “deshauciats” estaven o no ben provehits. N’hi havia d’altres que s’indignaven y passaven de llarch y depressa, fent anar pietosament el cap, ombrejàntelshi el rostre joyós l’agombolament d’idees diverses que al cervell tenien. D’altres pre-guntaven, indiferents al dolor, a la vehina batxillera dreta a la porta de més avall, el còm y el què, aixecant la vista al balcó senyalat cercanthi el rostre dels afrontats, tal volta per si els coneixien, tal volta pera vèurels per primera vegada y recordarlos pera sempre més.Jo, abstret, l’he contemplat aquell munt de mobles, y m’ha semblat vèurehi, destacantse per de-munt de tot, l’acabament d’un inefable goig somniat durant anys de prometatge. M’ha semblat com si una tristesa infi nita envolcallés tot lo d’aquell carrer, y que’ls trastos arrambats a l’acera s’esforçaven que’ls vianants escoltessin llurs planys anguniosos. Semblava que, fòra del seu lloch, ens contessin el drama de que eren espectadors...El llit matrimonial era’l testimoni més atent: havia vist escorres per demunt d’ell la joya en sa plenitut, el dolor ab sa cruesa... Havia escoltat aquelles converses rialleres, esperançadores... Ha-via sentit l’esclat d’alegria al llençar el primer fi ll... Després, després, les converses havien esde-vingudes tristes, s’havien acabat les hores d’ilusió... Y havia nascut entre llàgrimes el segon fi ll... Y s’acabaren els petons sorollosos, y, per entre les tenebres, no més s’ohia’l panteig de la esposa que plorava quan se sentia al costat de l’espòs, obrint les portes a n’aquell doll de llàgrimes reclòs du-rant el dia perquè’ls petits no s’entristissin. Y’s sentia la veu commosa d’ell que procurava conso-larla dihentli qu’esperés, que potser a l’endemà, que a una casa li havien dit que tornés a passar... Y li donava compte de lo caminat durant el dia, de còm havia recorregut tota la ciutat cercant, cercant y no trobant res...Y després he vist els llitets de la maynada, uns llitets nous encara, uns llitets de ferro, de les cria-tures que deuen haver passat la nit demunt de dues cadires, al menjador del pis d’una vehina pie-tosa; y, com ràpida visió, les he vistes a les pobretes, anyorades de les cambres polides per la mare, sentint aquella mena de buydor que sentim tots quan fem nit en llar que no es la nostra.Y tot lo demés me parlava... L’armari que de tants dies devia trobarse a mancar aquells vestits de nuvi que qui sap quan reconqueriria... La calaixera buyda d’aquella roba blanca de fl ayre de pomes canoses... El rellotge, parat perquè ja no precisava anunciar hores pels seus amos... La màquina de cusir, potser encara no pagada del tot a un tant cada setmana, plena de pòls, greixosa de restar pa-rada dies y dies, sens haver pogut trevallar ni en uns vestidets pera la maynada... Y, com si els que han baixat els mobles al carrer ho haguéssin fet a gratcient, al recó més amagat hi ha deixat un cabaç d’eynes de fuster, un cabaç d’eynes també polsoses de tant temps d’encantament...Era un espectacle ben dolorós que’m tenia dret a la cantonada. Y, com seguint la força d’aquelles idees, he pensat en els esposos que, desconsolats, deuen recórrer a tots els coneguts pidolant vergonyosamnet, cercant medis y nou hostatge hont establir la llar qu’encara somnien véurela encisera. Y els he vist passar hardidament aquell Via Crucis, rebent un desengany, y un altre, y he endevinat que a cada nou desengany creuava’l cervell de l’home un pensament sinistre qu’ell, trobantse fl ach, allunyava... Y, asserenantse, abaixava la vista, com si’s refi és de la casualitat pera trobar perdut a terra quelcom que’l tragués del pas, car en res més tenia ja confi ança...Y, com devien recordarles els esposos en llur romiatge, jo també m’he recordat altra volta de las criatures que devien quedarse al pis de la bona vehina, tenint gana y no atrevintse a demanar pa en casa estranya; y còm devien anyorar les festes de la mare y els petons vibrants del pare; y fi ns una volta m’ha semblat vèurels al balcó contemplantse al carrer els llits, anyorats aquella nit pas-sada demunt de cadires, expressant les seves cares encongides pel fret una estranyesa per tot lo que veyan y qu’elles no sabien explicarse.Me l’he contemplat bella estona aquell espectacle... He pensat en lo vergonyós qu’es això pera la ciutat coqueta, pera la ciutat presumida... He pensat en els habitacions confortades del propieta-ri... En lo que’s fa quan venen aquests casos, en lo que s’hauria de fer, en lo que’s farà...Y he pensat altres coses més estranyes quan, fent un esforç, he abandonat aquell munt de mobles que ja estimava com si fossin cosa meva.

Amb els germans vilafranquins Avel·lí Artís i Balaguer (1881-1954) i Josep Artís i Balaguer (1875 - 1956) s’inicià una nissaga de notables intel·lectuals catalans, la qual és ben evident quan repassem la seva obra i la dels seus fi lls: Avel·lí Artís Gener “Tísner” (fi ll de l’Avel-lí nascut a Barcelona l’any 1912) i Andreu Avel·lí Artís Tomàs “Sempronio” (fi ll del Josep nascut a Barcelona l’any 1909). Homenots de les lletres catalanes con-temporànies a qui reconeixem avui a través d’aquestes pàgines recordant un text de l’Avel·lí Artís publicat a Joventut (la revista senyera del modernisme català que dirigia el poeta vilafranquí Lluís Via) just entrat el segle XX (però d’una gran actualitat).

Passatge ACTIVITATS EN MARXA A banda dels actes que trobeu refl ectides en aquesta revista, n’hi ha dos més que cal remarcar. Que s’han organitzat aquest 2012 i que seguiran, amb èxit, el proper 2013. Des del Centre Artístic Penedès, estem contents de recoma-nar-vos la participació en dues activitats. Primer, les que es fan al voltant de Sant Jordi, entre les quals el Sopar del 14 d’Abril (que és un acte social que serveix com a homenatge als socis de l’Agrícol que a la darrera dècada del segle XIX van crear, com a secció de l’entitat, el primer Centre Catalanista de Vilafranca). Així mateix, en segon lloc, us recordem que tots els dijous podeu participar en els tastos de vins i en els maridatges que l’Acadèmia Penedès Tastavins organitza a les sales de l’Agrícol.El civisme, els vins i literatura, així com la participació al Dia Internacional de la Música (cada dia 21 de juny), les altres activitats que acollim (des de les tertúlies hivernals de la Llibreria La Cultural fi ns a els que organitzen la Jove Cambra de Vilafranca) tenen com aixopluc la nostra societat, i les que organitzem com l’exposició de Fèlix Plantalech i la presentació del llibre d’estètica de Pau Milà i Fontanals d’enguany conformen una manera de fer i un tarannà.Seguiu tota la informació a través de la xarxa: http://lagricol.blogspot.com.es

Aquest any 2012, en motiu dels 50 anys de la mort del fi lòsof Francesc Pujols i Moragdes, l’Agrícol va presentar i editar el DVD Món poètic Pujolsià de Paton Soler i Joan Cuscó.

seccióPassatge 8