3030303030

La descripció i l’anàlisi de la si-tuació en la qual es troben actual-ment els estudis bíblics és una tascadifícil; cal esmentar, però, que la in-vestigació ha assolit un nivell i unaprofusió com mai s’havien vist dinsl’Església. L’objectiu del nostre es-tudi rau en oferir una panoràmica dela situació de les investigacions bí-bliques en el marc temporal marcatper dues fites senyeres: la publica-ció del document de la PontifíciaComissió Bíblica: “La interpretacióde la Bíblia en l’Església” (1993), ila convocatòria del “Sínode de laParaula” per part de Benet XVI(2008). Com és evident, l’abast delnostre estudi és limitat i sens dubteparcial, però vol presentar l’horitzóactual dels estudis bíblics posantesment, en la mesura del possible,en la situació de la investigació i di-fusió de la Paraula en el nostre país.

1. El punt de partida. El documentde la Pontifícia Comissió Bíblica:“La interpretació de la Bíblia enl’Església” (1993).

Tal com recalca la constituciódogmàtica Dei Verbum, l’estudi de

L’horitzó dels estudis bíblics

de “La interpretació de la Bíblia en l’Església” (1993),

al “Sínode de la Paraula” (2008)

MN. FRANCESC RAMIS I DARDER, prevere de Mallorca, biblista i professor al Centred’Estudis Teològics de Mallorca i subdirector de l’Associació Bíblica Espanyola.

la Sagrada Escriptura és l’ànima detot el quefer de la teologia (DV 24).Recollint l’anhel de l’Església, laPontifícia Comissió Bíblica publicàun document molt significatiu res-pecte la naturalesa i fondària delsestudis bíblics: “La interpretació dela Bíblia en l’Església” (1993).1

L’esmentat document començaal·ludint les grans fites amb que elMagisteri ha contemplat els estudisbíblics al llarg dels darrers temps: Pro-videntissimus Deus (Lleó XIII; 1893),Divino Afflante Spiritu (Pius XII;1943), Santa Mater Eclessia (1964),però sobretot fa referència a la Cons-titució Dogmàtica Dei Verbum ema-nada dels treballs del Concili Vaticà II(18 Novembre 1965). L’objectiu deldocument rau en ponderar seriosamentels diferents aspectes de la situació ac-tual en referència a la interpretació bí-blica; desitja posar esment a lescritiques i aspiracions que bateguendins el cor dels investigadors; preténvalorar les possibilitats ofertes pelsnous mètodes d’investigació. En defi-nitiva, desitja precisar les orientacionsque millor responguin a la missió del’exegesi dins l’àmbit de l’Església Ca-tòlica.

1. Pontifícia Comisión Bíblica, La Interpretación de la Biblia en la Iglesia, PPC (Madrid 1994).

3131313131

El document assoleix l’objectiuesmentat desenvolupant quatre as-pectes bàsics. Comença descrivintels diferents mètodes i apropamentsque els investigadors actuals adop-ten per endinsar-se pels viaranys del’Escriptura, alhora que fa una valo-ració dels avantatges i limitacions quepresenten els diferents mètodes. 2

Seguidament aprofundeix en algunesqüestions hermenèutiques pròpies dela interpretació dels textos bíblics.3

Acte seguit es detura en la reflexiósobre les dimensions característi-ques de la interpretació catòlica dela Bíblia, i sobre la seva relació ambaltres disciplines teològiques.4 Final-ment considera, de la manera mésacurada, els aspectes més significa-tius pels que s’ha de distingir la in-terpretació de la Bíblia en la vida del’Església.5

L’horitzó de comprensió queabasta el Document és ample i pro-fund; per la nostra part sols voldríemdestacar dos aspectes complemen-

taris que fan referència a la situacióactual i al desenvolupament en quees troben els estudis bíblics.

En primer lloc, deixar palès quel’ús del mètode històric crític és in-dispensable per a l’estudi científicdel sentit dels textos antics, estudique es concreta, com remarca eldocument, en les investigacions bí-bliques. El document emfatitza quela Sagrada Escriptura, “la Paraula deDéu escrita en llenguatge humà”, haestat redactada per autors humansen totes les seves parts i en totes lesseves fonts, per això conclou expres-sant de forma apodíctica que la jus-ta comprensió de l’Escriptura nosols admet com a legítim l’ús delmètode històric-crític, sinó que lautilització de l’esmentat mètode es-devé indispensable per a l’estudi cien-tífic de l’Escriptura.

En segon terme, el text de la Pon-tifícia Comissió Bíblica desautoritzade forma contundent la lectura fo-

2. Mètode històric crític. Mètodes propis de l’anàlisi literària (Anàlisi retòrica, narrativa,semiòtica). Apropaments basats en les dades de la Tradició (Apropament canònic, lareferència a les tradicions jueves d’interpretació, la historia dels efectes del text). Apro-pament des de les ciències humanes (Apropament sociològic, antropologia cultural, pers-pectiva psicològica i psicoanalítica). Apropaments contextuals (Perspectiva pròpia de lateologia de l’alliberació, òptica pròpia del feminisme). Lectures fonamentalistes.

3. Hermenèutiques filosòfiques. Sentits de l’Escriptura Inspirada (Sentit literal, espiritual,ple).

4. La Interpretació en el sí de la Tradició Bíblica (Relectures, relacions entre l’AT i el NT).La interpretació en el sí de la Tradició de l’Església (Formació del Cànon, exegesi patrís-tica, paper dels diferents moments de l’Església pel que fa a la interpretació del’Escriptura). La tasca de l’exegeta (Orientacions principals, investigació, ensenyament,publicacions). Relacions amb les altres disciplines teològiques (teologia i precomprensiódels textos bíblics, exegesi i teologia dogmàtica, exegesi i teologia moral, punts de vista di-versos i interacció necessària).

5. La necessària actualització (Principis, mètodes, límits). Inculturació. Diversos àmbits delectura de la Bíblia (Litúrgia, lectio divina, el ministeri pastoral, moviment ecumènic).

3232323232

namentalista de la Bíblia.6 La lecturafonamentalista es base en el principique la Bíblia ha de ser llegida i inter-pretada literalment en tots els seusdetalls. Sota la menció de “la inter-pretació literal”, l’aproximació fona-mentalista aludeix a la interpretacióprimària i literalista. Exclou qualse-vol esforç dirigit a la comprensió dela Bíblia que tingui en compte el re-refons històric d’on brostaren elstextos, igualment desconeix i refusael desenvolupament que experimen-tà el tarannà literari i teològic delcontingut de l’Escriptura. En defini-tiva, segons remarca el Document,la perspectiva fonamentalista s’opo-sa a l’ús del mètode històric-critic ide tot altre mètode científic orien-tat cap a la comprensió de l’Escrip-tura.

Els dos aspectes que acabemd’esmentar situen acuradament laglòria que ateny a l’Església quanaprofundeix amb rigor l’estudi de laSagrada Escriptura, però també ad-verteixen contra el perill i l’anor-reament en què s’aboca la co-munitat cristiana quan es precipitaper la fondejada del fonamentalis-me.7

A continuació ens endinsarempels amples camins de l’Escripturaper copsar com la investigació cien-tífica ha aprofundit en el millor co-neixement de la Bíblia.

2. Els estudis bíblics: Aproxima-ció a l’estat de la qüestió.

Com dèiem a la introducció, laprofusió actual en què es desenvo-lupen els estudis bíblics fa difícil quepuguem presentar una panoràmicageneral ample i precisa; així i totvolem indicar, dins el marc de les li-mitacions infranquejables, els vec-tors cap on s’orienten els estudisescripturístics.

2.1. La història d’Israel.

El coneixement acurat de lahistòria d’Israel constitueix el teixitsobre el que es pot bastir la inter-pretació del llibres bíblics. Nomésuna bona síntesi de la història israe-lita i del Pròxim Orient Antic faranpossible la comprensió més precisadels textos amb l’aplicació acuradadel mètode històric-crític.

Els estudiosos de la història il’arqueologia d’Israel des de la pers-pectiva clàssica foren nombrosos.Voldríem destacar-ne tres. E. Wrightescriví un manual d’arqueologiabíblica de molta vàlua (1955), J.Bright elaborà una famosa històriad’Israel (1959), mentre R. de Vauxpresentava el contingut d’una mag-na història d’Israel. La història deBright analitzava els esdevenimentssucceïts des de “l’edat de Pedra”,com esmenta el mateix autor, fins al’alba del primitiu judaisme orientat

6. Sobre el fonamentalisme bíblic: F. Fernández Ramos, Fundamentalismo bíblico (Bilbao2008).

7. Síntesi senzilla referida a la situació dels estudis bíblics: J.-L. Arín, “Som aquí … o aixím’ho sembla”, Butlletí de l’Associació Bíblica de Catalunya 72 (2001) 59-65.

3333333333

cap a l’adveniment del cristianisme.L’arqueologia de Wright abastava elmarc que abraça la prehistòriad’Israel (l’època del Gegants, comdiu l’autor) fins al naixement del’Església i les seves primeres pas-ses. El treball de R. de Vaux8 oferiaal lector una voluminosa històriad’Israel revestida de nombroses da-des arqueològiques i geogràfiques.Les tres obres, amples i sòlides,permetien inserir el contingut delsdiversos llibres bíblics en el marchistòric que els exegetes de llavorspensaven que eren els més adi-ents.9

La solidesa de la construcció his-tòrica i arqueològica que acabemd’esmentar començà a esmicolar-sequan aparegueren els treballs de di-versos investigadors; la brevetat delnostre treball ens constreny a fixar-nos tan sols amb un del més signi-ficatius: J. van Seters. 10 Comperceberen els nous investigadors ladebilitat de les grans cosmovisionshistòriques bastides pels estudiososque els precediren?

Posem-ne un exemple. Els autorsclàssics sostenien que el rerefonsmés important de les històries patriar-cals (Gn 12-50) fou redactat a

l’època de David i Salomó (ca. se-gle IX aC.). Ara bé, els nous investi-gadors pensaren que el contingut deEx 12,1-4 que narra el pelegrinatged’Abraham des de Mesopotàmia finsa Canaan, podria ser tal volta unametàfora del camí que emprengue-ren els deportats quan tornaren del’exili. Un altre exemple: l’esplendorde la immensa riquesa del temple talcon la descriu Ex 25-28; ¿podria ha-ver estat redactada durant l’immediatpostexili (a partir del 539 o 522 a.C.),tal com afirmaven els autors clàs-sics, quan el país estava sumit en lapobresa? No correspondria més tota l’obra d’algun autor molt posterioral retorn de l’exili?

Lentament, comença a discernir-se rere el transfons històric que pre-senten els relats de l’Escriptura unacomprensió metafòrica dels esdeve-niments. A mode d’exemple, podemdestacar l’obra de Michaud que dis-tingia en el rerefons de les històriespatriarcals una metàfora dels esde-veniments polítics que tengueren llocdurant el regnat de Salomó. A moded’il·lustració podem evocar comMichaud distingia en el fons de lateologia del relat d’Esaú i Jacob (Gn27,1-28,9) els successos durant leslluites que esclataren entre els diver-

8. R de Vaux, Histoire Ancienne d’Israel;Des origenes a l’instalation en Canan (Paris 1970);el segon volum, La période des Juges (Paris 1973) fou elaborat, a partir de materials jaredactats, pels deixebles de R. de Vaux degut a la mort del mestre.

9. La confusió que actualment impera en el marc de la historia d’Israel, ha propiciat que amb-dues obres fossin reeditades amb algunes actualitzacions i comentaris. J. Bright, La His-toria de Israel: Edición revisada y aumentada con introducción y apéndice de William P.Brown (Bilbao 2003). E. Wright, Arqueología Bíblica (Madrid 2002).

10. J. van Seters, In Search of History: Historiography in tne Ancient World and the Originsof Biblical History (New Haven 1983).

3434343434

sos partits per assolir el trono de Da-vid: Salomó, el menor, aconseguí eltrono en demèrit del menor, Adonies,el major; de la mateixa manera queJacob, el germà menor, havia rebutla primogenitura de mans del seu pare,Isaac, en detriment del drets que cor-responien a Esaú, el germà major.11

La percepció metafòrica de la his-tòria era molt interessant, però no re-solia la gran pregunta: Quin ha estat elcamí que ha recorregut el pobled’Israel al llarg de la seva historia? Finsi tot la qüestió abastà horitzons inquie-tants: realment, deien els comentaris-tes, podem conèixer la vertaderahistòria d’Israel, si els textos bíblicses redueixen a metàfores redactadesen èpoques molt posteriors?

L’intent de respondre la qüestióesmentada engendrà dues posicionsentres els historiadors. Els anome-nats “maximalistes” entenien que, en

línies generals, es podia conèixerprou bé la història d’Israel, mentreque els “minimalistes” sostenien quetant sols es podien tenir per vàlidesles dades de l’AT que fossin confir-mades pels documents extra bíblics.A mode d’exemple cal esmentar queels “minimalistes” arribaren a negarla mateixa existència de David i Salo-mó, ja que, segons asseguraven, nohi havia cap informació extra bíbli-ca que remetés a l’existència d’amb-dós monarques.

Les disputes antre els “maxima-listes” i els “minimalistes” servirenper acréixer l’interès pels estudis his-tòrics des de quatre vessants com-plementaries: el millor coneixementdels documents antics (Egipte, Me-sopotàmica, Ugarit, Ebla, Mari, en-tre altres),12 el rerefons cananeu quebatega rere el desenvolupament his-tòric d’Israel,13 l’arqueologia,14 i lahistòria d’Israel pròpiament dita.15

11. R. Michaud, Los Patriarcas (Estella 1991); La historia de José (Estella 1981), el segonvolum situa la història de Josep (Gn 37-50) sobre el canyamas de dos comptes egipcis.

12. F. Lara, Código de Hamurabi (Madrid 1986). W. von Soden, Introducción al Orientalis-mo Antiguo (Barcelona 1987). P. Mander – J. M. Durand, Mitología y religión del Orien-te Antiguo II/1: Semitas Occidentales: Ebla, Mari (Barcelona 1995). D. Arnaud – F. Bron– G. del Olmo – J. Teixedor, Mitología y Religión del Oriente Antiguo II/2: Semitas Oc-cidentales: Emar, Ugarit, Hebreos, Fenicios, Arameos, Árabes (Barcelona 1995). J.Bottéro, La epopeya de Gilgamesh (Madrid 1998). F. Lara, Poema de Gilgamesh (Ma-drid 2005). Una bona traducció de textos extrabíblics: V. H. Matthews – D. C. Benjamín,Paralelos del Antiguo Testamento (Bilbao 2004).

13. P. Xella, Gli Antenati di Dio (Verona 1982). G. del Olmo, Interpretación de la mitologíacananea (Valencia 1984). G. del Olmo, La Religión Cananea según la liturgia de Ugarit(Barcelona 1992) J. M. Blázquez, Dioses, mitos y rituales de los semitas occidentales enla antigüedad (Madrid 2001).

14. A, Ben-Tor (ed.), La Arquología del Antiguo Israel (Madrid 2004).

15. J. A. Soggin, Storia d’Israele (Brescia 1984). G. Garbini, Storia e ideología nell’Israeleantico (Brescia 1986). J. Gonzalez Echegaray, El Creciente Fértil y la Biblia (Estella1991). I. Finkelstain – N. A. Silberman, La Biblia desenterrada (Madrid 2003). M. Li-verani, Más allá de la Biblia: Historia Antigua de Israel (Barcelona 2005).

3535353535

Lentament els estudis històrics esvaren anar decantant cap a l’èpocade l’exili amb una pregunta clau: se-ria a l’època de l’exili quan el poblehebreu, sumit en la desgràcia, escri-ví la seva història per tal de recupe-rar la confiança en la seva identitatreligiosa i identitària? Des d’aquestaperspectiva, C. i F. Jullien analitza-ren els avatars del poble hebreu des-terrat a Babilònia.16 Bastard va desferel mite del país buit (mite que soste-nia que durant l’exili el territori deJudà havia quedat despoblat o coma molt habitat per camperols pobresi illetrats), a la vegada que insistí enla importància de l’exili com a fontprivilegiada de l’experiència religio-sa d’Israel.17 Albertz abordà la teo-logia que naixé de l’exili.18 El recullemprés per Blenkimsopp i Lipschitsabastà la situació dels jueus durantel període Neo-babilònic.19

Els treballs que acabem d’esmen-tar entengueren que el poble d’Israelescriví la seva història des de la pers-pectiva de l’exili. Ara bé, els investi-gadors no es limitaren a l’estuditeològic de la història, també anaren

constatant la certesa d’alguns delsesdeveniments històrics. Encara quecontinuàs la incertesa sobre algunsesdeveniments claus, com és ara larellevància històrica de l’Èxode,20

demostraren la veracitat d’algunesqüestions que els “minimalistes” ha-vien negat: com dèiem abans els mi-nimalistes descartaven l’existènciade David i Salomó perquè no troba-ven evidencies extra bíbliques quedonassin fe de l’existència de la Casade David. La posició minimalistaquedà desfeta quan al 1994 a Tel Danes descobriren dues làpides, incrus-

tades a la muralla, que parlaven de laCasa de David.21

A poc a poc, els historiadors i elsteòlegs de la història anaren compre-

16. C. et F. Jullien, La Bible en Exil (Paris 1995).

17. H. M. Barstad, The Myth of the Empty Land (Oslo 1996). H. M. Barstad, The Babylo-nian Captivity of the Book of Isaiah (Oslo 1997).

18. R. Albertz, Israel in Exile: The History and Literatura of the Sixth Century B.C.E. (At-lanta 2003).

19. O. Lipschits – J. Blenkinsopp, Judah and the Judeans in the Neo-Babylonian Pariod(Winona Lake, Indiana 2003).

20. Examen d’algunes qüestions cabdals de la història antiga d’Israel i del Pròxim Orient Anticen relació amb Israel: J.C. de Moor, The Rise of Yahwism: the roots of israelit monotheism(Leuven 1997). S. Gitin – A.Mazar – E. Stern, Mediterranean Peoples in Transition (Je-rusalem 1998). E. D. Oren (ed.), The sea Peoples and Their World: A Reassessment(Pennsylvania, Philadelphia, 2000).

21. J. C. H. Laughlin, La Arqueología y la Biblia (Barcelona 2001) 144-160.

El poble d’Israelescriví la sevahistòria des de laperspectiva de l’exili.

3636363636

nent que l’estada dels deportats aBabilònia possibilità que el poble he-breu començàs a sintetitzar el con-tingut de la seva història sobre elcanyís de dues percepcions diver-ses.

Per una banda, els deportats queenvoltaren l’estament sacerdotal po-saren l’accent sobre la comprensióbabilònica de la història. Com sabem,els babilònics tenien una concepcióteològica de la història molt peculiar:tot havia començat des d’“el cel”, hihavia un déu que havia creat el Món,i a partir d’aquest fet cabdal havienanat succeint-se els esdevenimentsque marcaren la vida dels homesdamunt la terra. Per altra banda, elsexiliats reunits entorn de la cort deJeconies i més tard de Zorobabel,adoptaren la cosmovisió històricapròpia dels assiris. Com també re-cordem, la cosmovisió teològica delsassiris assolia un caire més terrenalrespecte de la perspectiva dels babi-lònics: la història començava i esdesenvolupava a “la terra”, tot haviacomençat amb el primer rei d’unadinastia i a partir d’aquest monarca,pensaven els assiris, s’havien anatdesenvolupant tots els esdeveni-ments.

Els investigadors començaren aesbrinar que la síntesi d’ambduescosmovisions de la història d’Israel,nascudes arran de l’exili, tan solshaurien pogut posar-se per escrit al’època persa. D’aquí la importàn-cia que han assolit en els darrerstemps els estudis referits a la his-tòria d’Israel durant el període per-sa.22 Al nostre parer, ens inclinemper l’opinió que sosté que la històriad’Israel present a la Bíblia fou ela-borada a les acaballes de l’èpocapersa per una comunitat específicaentre el poble jueu, l’anomenada“Resta d’Israel”. Més endavant elcontingut de la història sorgida de laploma de la comunitat de la Restasofrí la reelaboració nascuda de laperspectiva històrica pròpia delsteòlegs apocalíptics.23

2.2. El Pentateuc i els llibres

històrics.

2.2.1. El Pentateuc.

Durant molts anys els estudissobre el Pentateuc van estar domi-nats per la famosa “Hipòtesis Docu-mentaria” nascuda de la intuïció deJ. Wellhausen (1898). Cal esmentarque a l’època hi havia també altres

22. Entre els mes significatius, cal mencionar: E.-M. Laperrousaz, La Palestine a l’époqueperse (Paris 1994). B. Becking – M. C. A. Korpel (eds.), Transformation of ReligiousTradition in Exilic – Post-exilic times (Leiden 1999). P. Sacchi, Historia del Judaísmo enla época del Segundo Templo (Madrid 2004). O. Lipschits – M. Oeming (eds.), Judahand the Judeans in the Persian Period (Indiana, Winona Lake, 2006).

23. Entre molts d’altres referim les obres de dos autors que han recollit, en més omenys mesura, la perspectiva teològica de la historia d’Israel. Cl. Westermann,Dios en el Antiguo Testamento: Esbozo de una teología bíblica (Bilbao 1993). R.Albertz, Historia de la religión de Israel en tiempos del Antiguo Testamento(Madrid 1999). J-L. Ska, Los enigmas del pasado: Historia de Israel y relatobíblico (Estella 2003).

3737373737

autors que havien ofert diverses pro-postes sobre l’origen del Pentateuc:Wetter, Astruc, Geddes, Vater, Ke-lle, Ewald, de Wette. La proposta delWellhausen s’imposà, entre altrescoses, per la seva claredat expositi-va i per la decisió de prescindir delsproblemes que aquí i allà sorgien quans’aplicava de forma acurada el con-tingut de la hipòtesi.24

Wellhausen sostenia que l’Hexa-teuc (Gn-Jos) estava construït en-trunyellant quatre fonts o documentsde distintes èpoques: J (Jahviste) i E(Elohista), les mes antigues, que ser-virien de base per a la redacció deldocument JE (Jehovista), una com-posició literario-redaccional del se-gle VIII a. C. Un altre document, D(Deuteronomi) correspondria al’època de Josies (segle VII a.C.).L’autor parla de l’anomenada font P(Sacerdotal) que s’escriví a l’èpocapost exiliar; cal recordar que Well-hausen també es referia a la font Panomenant-la Q en referència a lesquatre aliances que presenta (Adam,Noé, Abraham i Moisés). Segons sos-tenia l’investigador, el document JE

s’entrunyellaria amb D i P a l’èpocapost exiliar. Concloïa afirmant que laredacció del Pentateuc hauria tengutlloc en el context de la reformad’Esdres (finals del segle V a.C.).

No cal dir que la hipòtesis deWellahusen ràpidament entrà en con-flicte amb les opinions de nombro-sos comentaristes. La raó era clara:no hi havia manera de saber ambseguretat quins eren els textos quecalia atribuir a les diferents fons: J,E, JE, D, P. Quan la teoria de Well-hausen s’aplicava als textos con-crets, tan sols d’una forma moltgenèrica es podia intuir a quina fontpertanyien, i així i tot amb poquesgaranties de seguretat. La confron-tació entorn a la hipòtesi documen-taria fou tan aferrissada que fins itot arribà a posar en qüestió la utili-tat del mètode històric-crític pel quefa a la investigació bíblica.

Els estudiosos actuals del Penta-teuc no acaben de posar-se d’acordni en la forma en que es redactà elPentateuc ni en la fondària de les di-verses teologies que conté.25 Malgrat

24. Sobre l’estat de la qüestió entorn dels estudis del Pentateuc: Association catholiquefrançaise pour l´étude de la Bible, Le Pentateuc: Débats et Recherches (Paris 1992). R.Rendtorff, Introducción al Antiguo Testamento (Lima 1994). R.N. Whybray, El Penta-teuco: Estudio metodológico (Bilbao 1995). A.A. García Santos, El Pentateuco: Historiay Sentido (Salamanca 1998). J. Blenkinsopp, El Pentateuco: Introducción a los cincoprimeros libros de la Biblia (Estella 1999). H.D. Preuss, Teología del Antiguo Testamento(Bilbao 1999). J. L. Ska, Introducción a la lectura del Pentateuco: Claves para la inter-pretación de los cinco primeros libros de la Biblia (Estella 2001). Cal citar també elcomplement bibliogràfic dels anys 1977-2000 aportat per J.L. Sicre a: O. Eissfeldt, In-troducción al Antiguo Testamento (Madrid 2000). T.B. Dozeman – K. Schmid (eds.), AFarewell o the Yhawist? The Composition of the Pentateuc in Recent European Interpre-tation (Atlanta 2006).

25. Oferim un elenc bibliogràfic perquè el lector pugui fer-se càrrec de la complexitat i delsdiversos viaranys pels que travessen les investigacions sobre el Pentateuc. J. C. Gertz,

3838383838

tot caldria que fixar-nos amb la hi-pòtesi de Blum, clara en la presenta-ció i que tal volta pugui arribar aassolir, d’una manera o d’una altra,un cert consens entre comentaris-tes.26

Segons sosté Blum, el Pentateucés el resultat d’una elaboració li-terària feta a partir de tradicions mésantigues. L’autor començà ambl’anàlisi acurada de Gn 12-50. Con-clogué que els capítols esmentatsconstitueixen una gran unitat confor-mada mitjançant un llarg procés deredacció que començà amb relatsindependents, després originà cerclesnarratius per desembocar finalmenten dues grans composicions tardanes:una de tipus deuteronòmic (KD),datada entorn del 530 a.C., i l’altrede tipus sacerdotal (KP), post exi-liar. Més endavant, el comentaristava estendre la investigació als textosnarratius d’Èxode-Nombres. En opi-nió de l’autor, l’arc narratiu Èxode-Nombres està constituït per duescomposicions tardanes, que recolli-ren i elaboraren tradicions més anti-gues: una “composició deuteronò-mica” (KD), posterior al Deuterono-

mi, i una “composició sacerdotal”(KP).

Tradition und Redaktion in der Exoduserzählung. Untersuchungen zur Endredaktion desPentateuch (Göttingen 2000). R. Achenbach, Die Vollendung der Tora. Studien zur Re-daktionsgeschichte des Numeribuches im Kontex von Hexateuc und Pentateuch (Wiesba-den 2003). B.S. Childs, El Libro del Éxodo (Estella 2003). G.N. Knoppers – B.M. Le-vinson (eds.), The Pentateuch as Torah. New Models forUnderstanding Its Promulgationand Acceotance (Winona Lake 2007). T. Römer – K. Schmid (eds.), Les dernières rédac-tions du Pentateuque, de l’Hexateuque et de l’Enneateuque (Leuven 2007). T. Römer (ed.),The Books of Leviticus and Numbers (Leuven 2008).

26. E. Blum, Die Komposition der Vätergeschichte (Neukirchen-Vluyn 1984). E. Blum, Stu-dien zur Komposition des Pentaeuch (Berlin 1990).

27. La hipòtesi de Blum està magníficament explicada i sintetitzada a: F. García López, ElPentateuco (Estella 2003) 50-52. No podem deixar d’esmentar els treballs de J.R. Marínsobre el Pentateuc.

La datació de KD correspondriaa l’època de la primera generació delretorn de Babilònia. La temàtica deKP, gira entorn a les qüestions co-munitàries, pressuposa també la pre-sencia de tradicions antigues i datade l’època persa. El Pentateuc és elresultat d’un compromís entre lesdues tendències reflectides a KD iKP.27

Evidentment, la hipòtesi de Blumno ha estat acceptada per tots, fins itot el mateix autor ha manifestat pos-teriorment algunes reserves a la sevapròpia hipòtesis. Com hem pogutcopsar, cal encara recórrer molt decamí per establir una hipòtesi de

El Pentateuc és elresultat d’unaelaboració literàriafeta a partir de tradi-cions més antigues.

3939393939

consens respecte de la teologia i lacomposició del Pentateuc; cal espe-rar l’arribada d’un nou paradigma queobri portes noves als estudis bíblicssobre el Pentateuc.28

2.2.2. Els llibres històrics.

La investigació sobre els llibreshistòrics ha experimentat un enor-me desenvolupament . Quedenmolt llunyans els temps en què elcontingut dels l l ibres històricss’havia d’entendre literalment; tansols els plantejaments fonamenta-listes continuen aferrats avui endia a la interpretació literal-histo-ricista.

Els estudiosos que emprenen elmètode històric-crític o altres mèto-des per aproximar-se al contingut del’Escriptura discerneixen quatre ti-pus de tradicions històriques: HistòriaDeuteronomista (Js; Jt; I-II Sa; I-IIRe), Història Cronista (I-II Cr; en-cara que no tots el comentaristesestan d’acord, cal afegir: Esd i Ne),Epopeia Macabea (I-II Ma; la cano-nicitat no és acceptada pels protes-tants), Històries Exemplars (Tb, Jdt,Est, Rt; cal dir que els biblistes pro-testants no accepten el caire revelatde: Tb, Jd, i els fragments grecsd’Ester), Cinc Visions Històric-Apo-calíptiques de Daniel (Dn 2.7.8.9.10-12).

Les tradicions històriques hanestat objecte de nombrosos estudis icomentaris acurats.29 A tall del queacabem d’exposar, convé apreciaralguns matisos respecte de la per-cepció de les diverses tradicions.

El món protestant no admet lacanonicitat ni de l’epopeia macabeani dels llibres de Tobies i Judit i tam-poc dels fragments grecs d’Ester. Lesedicions ecumèniques de la Bíblia hanresolt la dificultat publicant els lli-bres deuterocanònics al final de l’AT;la BCI els edita després de la histo-ria cronista.

Convé precisar que tan l’epopeiamacabea com els llibres de Tobies,Judit i els fragments grecs d’Ester,apareixen a la Septuaginta, evident-ment en grec. La qüestió ens convi-da a apropar-nos a l’estat actual delsestudis sobre la LXX. L’autèntic va-lor de la Septuaginta quedà un poceclipsat en temps passats pels estu-dis que debatien la seva naturalesainspirada. Els estudis de P. Benoit (LaSeptante, ¿est-elle inspirée?) decan-taren les investigacions cap al’aspecte literari, fins que l’obra deD. Barthélemy (L’Ancient Testamenta mûri à Alexandrie) mostrà la ma-duresa literària i teològica que assolíel text dins el marc de la diàsporaalexandrina. Les investigacions de P.Benoit, P. Grelot, D. Barthélemy i R.

28. L’idea de “nou paradigma” remet a: T.S. Kuhn, La estructura de las revoluciones cien-tíficas (Madrid 1981).

29. Citam tan sols els que puguin estar més a l’abast del lector. A. González Lamadrid, Lastradiciones históricas de Israel (Estella 1993). J.M. Sánchez Caro (ed.), Historia, Narra-tiva, Apocalíptica (Estella 2000). J. Vílchez, Rut y Ester (Estella 1998). J. Vílchez, Tobíasy Judit (Estella 2000). J.L. Sicre, Josué (Estella 2002).

4040404040

Le Déaut, han subratllat el vertaderprocés doctrinal emprés per la Sep-tuaginta i canonitzat després perl’autoritat del NT.

La investigació actual aprofun-deix sobre l’origen i conformació dela Septuaginta i analitza amb moltamés cura el contingut de la Cartad’Aristees.30 Els estudis de la LXXes basaven, en bona mesura, enl’edició crítica de Rahlfs31 ; cal no-tar el progrés que va assolint l’edicióde Göttingen dirigida a establir el textgrec de forma més acurada.32 Ac-tualment és l’edició més importantdel text grec de l’AT. Presenta el textgrec, acompanyat dels textos de lesdiferents famílies o grups textuals, ide forma eclèctica aspira a recons-truir el text grec més pròxim al pos-sible original. No podem deixar demencionar el curs de la traducciófrancesa de la Septuaginta conegu-

da com a Bible d’Alexandrie, nideixar tampoc de citar l’incipientprogrés de la traducció espanyola.33

Darrerament s’està investigant mésa fons l’aportació de la Vetus lati-na34 i de la Peixita35 que contenenlliçons sovint anteriors a les que fi-guren a la LXX.

En relació a la història deutero-nomista (Js; Jt; I-II Sa; I-II Re; re-lectura deuteronomista de Jr), cal dirque tant el decurs de la seva redac-ció com el seu contingut teològic,són objecte d’un viu debat.

La postura clàssica elaborada perM. Noth sostenia que abans de l’exilino existien de manera independentcap dels llibres de la història deute-ronomista, ni tampoc documents, al’estil dels que integraven, segonsl’opinió de Wellhausen, el Pentateuc(J; E; JE, D, P), que parlessin dels

30. Presentació, traducció i comentari: N. Fernández Marcos, “Carta de Aristeas” a A. DíezMacho, Apocrifos del Antiguo Testamento (Madrid 1982) 11-66.

31. A. Rahlfs, Septuaginta (Stuttgart 1935) I-II.

32. Septuaginta: Vetus Testamentum graece auctoritatae Societatis Göttingensis editum (Göt-tingen 1931 endevant) I-XVI. Fins el moment han aparegut catorze volums: Genesi,Exodus, Leviticus, Numeri, Deuteronomium, Esdras liber I, Esdras liber II, Esther, Judit,Tobit, Maccabeorum liber I, Maccabeorum liber II, Maccabeorum liber III, Psalmi cumodiis, Iob, Sapientia Salomonis, Duodecim prophetae, Isaias, Jeremias, Baruch, Treni,Epistula Jeremiae, Ezechiel, Susana, Daniel, Bel et Draco.

33 . Els reculls bibliogràfics sobre la Septuaginta son diversos, en presentam un especialmentsignificatiu: N. Fernández Marcos, Introducción a las versiones griegas de la Biblia(Madrid 1979).

34 . Vetus latina: Die Reste der altlateinischen Bibel nach Petrus Sabatier neu gesammelt undherausgegeben von der erzabtei Beuron (Freiburg i.B. 1949 en endavant). Fins el momentpresent han estat publicats 27 volums: Gn Sap, part del Sir, Is, Rm, 1Cor, Ef, Fil, Col,1-2 Ts, 1-2 Tm, Tt, Flm, 1-2 Pt, 1-3 Gv, Ap. Elenc bibliografic: P.-M. Bogaert, “Bulletinde la Bible latine. VII. Première série. Deuxième série. Troasième série”, Rben 105 (1995)200-238; 196 (1996) 386-412; 108 (1998) 359-386.

35 . The Peshitta Institute (ed.), The Old Restament in Syriac According to the Peshitta Ver-sion (Leiden 1972 endevant).

4141414141

esdeveniments que comencessin al’època dels Jutges i acabessin ambla narració dels últims moments dela monarquia judaica (Js 1,1- 2Re25,30). En opinió de Noth, tan solsexistien petits fragments que un au-tor exílic utilitzà per compondre lahistòria deuteronomista’.

En definitiva, M. Noth assegura-va que la història deuteronomista erael fruit del treball d’un sol autor, queredactà la seva obra en temps del’exili a la província de Samaría,prop de Mispà i Betel, i no a Babilò-nia com pensaven altres comentaris-tes. La magna obra històrica co-mençava amb una gran introducció,el llibre del Deuteronomi, que oferiala interpretació i valoració de la his-tòria: la fe en un sol Déu i l’ac-ceptació d’un únic lloc de culte. Mesendavant, el Deuteronomi quedà se-parat del conjunt Josué-Reis, però,segons recalcà Noht, la seva funcióoriginària no era tancar els quatreprimers llibres de la Bíblia (Gn-Nm),sinó obrir teològicament el contin-gut de la història deuteronomista. Desde la perspectiva de l’exili, quan Judàho havia perdut tot (terra, temple, reii llibertat), la ploma de l’autor de la

història deuteronomista esdevinguétaxativa: la desgràcia era la con-seqüència del pecat del poble i tansols calia esperar la duresa del càs-tig diví.36

A partir de M. Noth, els estudio-sos han aprofundit en l’anàlisi de lahistòria deuteronomista des de duesperspectives: el coneixement delsfragments previs que utilitzà l’autorper compondre la història, i la unitatde l’obra i la seva finalitat. Moltscomentaristes segueixen parlant delsfragments dels quals l’autor de lahistòria deuteronomista es poguévaler per redactar el seu treball, en-cara que alguns d’ells en lloc de par-lar de fragments, prefereixen parlarde documents. Respecte la unitat ifinalitat de l’obra cal destacar tresposicions en la investigació. En pri-mer lloc, Cross i els seus deixeblesadmeten dues redaccions: una ante-rior al desterro, durant el regnat deJosies (640-609 a.C.), i l’altra al’exili de Babilònia.37 W. Dietrich, A.Jepsen, R. Smend i T. Veijola, en di-versos matisos un de l’altre, defen-sen tres edicions de l’obra que hande ser exíliques o postexíliques.38

36 . Síntesi pedagògica de l’evolució de les investigacions sobre la història deuteronomista:J.L. Sicre, Introducción al Antiguo Testamento (Estella 1992). Obres especialitzades: M.A. O’Brien, The Deuteronomistic History Hipótesis: A Reassement, OBO 92 (Göttingen1989), 3-23.

37 . Encara que F.M. Cross sigui el mestre, la posició apareix esposada en major claredat, alnostre parer, a l’obra de dos deixebles: R. D. Nelson, The Double Redaction of the Deu-teronomistic History, JSOT Suppl. Ser. 18 (Sheffield 1981); R. E. Friedmann, The Exileand Biblical Narrative. The Formation of the Deuteronomistc and Priestly Works, HSM22 (Chico 1981).

38 . Eludim a una sola de les obres: T. Veijola, Das Königtum in der Beurteilung der deute-ronomischen Historiographie. Eine redaktionsgeschichtliche Untersuchung, AASF B/19(Helsinki 1997).

4242424242

Segons opinava M. Noth, l’objec-tiu de la història deuteronomista essuportava en el fet de mostrar el justjudici de Déu, que castiga els conti-nus pecats del seu poble. Ràpida-ment, diversos autors començaren acriticar aquesta posició. Segons G.von Rad, la paraula de Déu no solsactua sobre el poble des de la pers-pectiva del càstig, com sostenia M.Noth, sinó des d’un doble horitzó:per una banda, la veu divina actuades de la Llei, jutjant i aniquilant, peraltra banda també intervé en formade la bona nova que salva i confe-reix el perdó al poble pecador. Afir-mà von Rad que el fil conductor dela història deuteronomista era posi-tiu, positivitat expressada a 2Re25,27-30 on apareix la rehabilitaciódel rei Jaconies, a l’exili.39

Entre els investigadors posteriors,cal mencionar-ne dos especialmentrellevants: H.W. Wolf i F.M. Cross.Segons sosté Wolf, l’objectiu últimde la història deuteronomista no rauen el fet d’infondre esperança al po-ble o en l’interès per destruir-lo (Rad,Noht), sinó en la crida a la conver-sió a fi que la vida del poble elegittorni discórrer pels viaranys deDéu.40 Cross discerneix dues edicio-ns de la història deuteronomista. Laprimera, a l’època preexiliar, profun-ditza en temes que podem sintetit-zar en dues frases significatives:

“Aquest va esser el pecat del llinatgede Jeroboam. Per això va ser des-truït i exterminat de damunt la te-rra” (1Re 13,34); “concediré unatribu al teu fill, per consideració almeu servent David i a Jerusalem, laciutat que jo he escollit” (1Re 11,13).

Com podem veure, la primeracita, corresponent a la primera edi-ció, traspua l’al·lusió a l’amenaça,formulada darrera el càstig contra ladinastia de Jeroboam, a la vegada quedelata la veracitat del permanent so-cors del Senyor al seu poble expres-sat darrera la promesa a la casa deDavid. La segona referència, fruit dela segona redacció feta durant exili,està plena d’esperança. D’aquestamanera, segons l’opinió de Cross, lahistòria deuteronomista presenta unrerafons marcat per l’esperança queserà tenyida després pel desencís al’època de l’exili.41

Actualment, com succeeix ambla resta de l’AT, la posició dels in-vestigadors respecte la història deu-teronomista és molt lluny d’assolirun consens. Els estudis continuendesenvolupant-se amb la intenció dedeterminar les diferents etapes de laredacció i l’objectiu últim de l’obra.Les llums i les ombres dels estudisapareixen recollides per T. Römer.42

La posició de R. Albertz43 sosté laredacció definitiva de la història dins

39. G. von Rad, Estudios sobre el Antiguo Testamento (Salamanca 1975) 177-189.

40. H.W. Wolf, Das Kerygma des deuteronomistischen geschichtswerk, ZAW 73 (1961) 171-186.

41. Síntesi, J.L. Sicre, Introducción al Antiguo Testamento (Estella 1992).

42. T. Römer (ed.), The Future of the Deuteronomistic History (Leuven 2000).

43. R. Albertz, Israel in Exile: The History and Literature of the Sixth Century B.C.E. (At-lanta 2003) 271-344.

4343434343

el territori de Yehud després de l’exilibabilònic. La intenció de la històriadeuteronomista, segons l’opiniód’Albertz, rau en el desig de confe-rir ànim al poble en l’època del des-encís que succeí a l’eufòria delretorn de l’exili, a la vegada que pro-posa al poble el camí que porta capa la conversió.

2.3. La literatura profètica.

La situació actual per on trans-corren els estudis referits als llibresprofètics és complexa i diversa; pertal que el lector pugui fer-se’n unaidea, exposarem la situació dels es-tudis referits a la profecia d’Isaïes.

Amb la intenció d’atorgar clare-dat als estudis isaians es va cele-brar el 1989 el Congrés de Lovainaque abordà aspectes textuals, his-tòrics, literaris i teològics del llibre.Des de la perspectiva literària es vaestudiar l’obra en el seu conjunt (1-66), per després envestir a cada unade les seves parts (1-39; 40-55, 56-66). Els resultats del Congrés per-meten extreure les següents conclu-sions

a. El llibre d’Isaïes prové d’unllarg procés literari, però a l’horad’identificar les fases de la històriade la redacció no existeix acord en-tre els comentaristes (Bogaert, Her-misson, Kaiser, Rendtorff; Ver-meylen).

b. El text d’Isaïes presenta unsentit global coherent, però quan esvol determinar la seva estructuraconcreta, no hi ha consens entre elsautors (Nobile, Jenkins, Talstra, Wie-ringen).

c. El llibre d’Isaïes ha experimen-tat un llarg procés de redacció, i acada fase ha presentat una estructu-ra determinada. Segons Rendtorffés necessari utilitzar conjuntamentels mètodes sincrònics i diacrònics.

d. Els llibres de l’Antic Testamentno es varen escriure de manera aïlla-da, sinó que ho varen fer en el con-junt d’una gran tradició que vacristal·litzar en obres concretes. Se-ria necessari comparar l’obra d’Isaïesamb Ben Sirà, l’escola Deuteronomis-ta, Ezequiel, Zacaries, Salms, i altresllibres. Esdevé igualment necessàriala confrontació dels fets històrics ambel seu reflex teològic a 1-66.

e. Sembla convenient una valo-ració més gran de les traduccionsd’Isaïes especialment la Septuagin-ta i la Vetus Latina.

Els anys posteriors al Congréshan aportat nombrosos estudis, en-tre els quals cal destacar tres obresde conjunt editades per Melugin-Sweeney, Broyles-Evans, i Ruiten-Vervenne. Els autors anomenatsanalitzen la globalitat del llibred’Isaïes, les seves tres seccions prin-cipals (1-39; 40-55; 56-66), i els te-mes més significatius: Càntics delServent, Oracle de Cir, la Nova Jeru-salem, fragments contra la idolatria iaspectes teològics, històrics i textuals.

Entre el congrés i el moment pre-sent els estudis sobre el l l ibred’Isaïes s’han desplegat en cinc ver-tents principals:

Estudis Sincrònics (Baltzer, Blen-kinsopp, Breuggemann, Clifford,Childs, Gitay, Laato, Melugin).

4444444444

Estudis Diacrònics (Gosse, Oors-chot, Rendtorff, Schoors, Tomasi-no, Vermeylen).

Estudis Intertextuals (Bastiaens,Beentjes, Conrad, Dijkstra, Lust,Ruiten, Steck, Sweeney).

Estudis Històrics. Els estudis dela literatura. l’arqueologia, la història,la geografia del període persa i del’hel·lenístic han permès establir,amb més claredat, l’escenari en elqual va veure la llum el llibre d’Isaïes(Albertz, Barstad, Berquiss, Gonçal-ves, Laperrousaz, Lipschits).

Estudis Textuals i Sintàctics(Flint, Gelstron, Korpel, Kooij, Kun-tz, Moor, Porter, Ulrich, Tov).

En els darrers anys la investiga-ció sobre el llibre d’Isaïes ha seguitles cinc línies descrites; però, en elfons, existeixen tres principis mo-tors que regeixen l’estudi.

a. Apareix reforçada la tendènciaa entendre el llibre de Isaïes com aunitat de sentit (1-66), malgrat hidestaquin tres unitats majors signi-ficatives (1-39; 40-55; 56-66).

b. Surten nous elements de discus-sió, especialment pel segon Isaïes. Laproposta de redacció de 40-55 a Jeru-salem. L’estudi del tema del SegonÈxode completat amb el seu significatreferit a la Restauració d’Israel. El

canvi de perspectiva en relació a laidentitat de les coses primeres i les quesucceiran després mencionades a 40-46. La revisió de la noció dels Cànticsdel Servent en el sentit que els va en-tendre B. Duhm. La consideració deles sàtires contra la idolatria com a partintegrant de 40-55. La valoració de lesversions antigues i el text Qumran,com a tradicions d’interpretació delllibre de Isaïes. L’estudi de la formafinal del llibre de Isaïes, nascut a fi-nals del període persa o a comença-ments del període hel·lenístic.

c. Destaca, especialment, la va-loració del contingut metafòric delllibre d’Isaïes en relació a la resta del’Antic Testament, i l’apreciació dela importància de la intertextualitaten la redacció de 1-66.44

2.4. Apunt sobre els llibres sapien-cials.

L’interés fonamental dels estudio-sos del llibre de Ben Sirà va recaure,fins l’any 1965, damunt la qüestió tex-tual. El descobriment (1896) i el pos-terior estudi dels primers testimonishebreus del Siràcida a la guenizà de lasinagoga del Caire, i posteriorment elstreballs empresos entorn del rotlle breutrobat a Masada (1964), marcà el puntmés àlgid dels estudis textuals refe-rents al llibre de l’Eclesiàstic. Actual-ment les investigacions estan orien-tades cap a la qüestió més general

44. La síntesi que exposam figura ampliada a: F. Ramis, Isaías (Madrid 2004) 27-30. F. Ra-mis, Isaías 1-39 (Bilbao 2006). F. Ramis, Protoisaías, Déutero-Isaías, a J.L. Barriocanal(dir.), Diccionario del Profetismo Bíblico (Burgos 2008) 590-602; 202-214. Respecta dela literatura profètica cal enfatitzar l’obra de F. Raurell; com a botó de mostra: F. Raurell,Profeta: El forjat per la Paraula (Barcelona 1993).

4545454545

d’establir les relacions entre el judais-me i l’hel·lenisme tal com apareixen ala literatura sapiencial. Les discussionsdirigides a dirimir la importància en-tre la influència del judaisme i del’hel·lenisme pel que fa als escrits sa-piencials ha deixat pas a l’evidència,cada cop més rellevant, del batec deljudaisme hel·lenitzat en el sí de la lite-ratura sapiencial. És de justícia desta-car en el camp del Siràcida les in-vestigacions de Nuria Calduch, il’estudi sobre el Qohelet per part deMª Claustre Solé.

Molt sovint els estudiosos s’havienapropat al Salteri considerant-lo, en-tre molts altres aspectes d’enormevàlua, com una mena de cantoral nas-cut de les celebracions litúrgiques prò-pies del Segon Temple. Els darrerstemps són testimonis de la nova pers-pectiva amb que els investigadors con-templen el Salteri: en lloc de percebre’lcon un conjunt de poemes amb pocslligams literaris entre sí, comencem acontemplar el llibre dels Salms comuna obra teològica que conté cent cin-quanta poemes entrellaçats entre siamb forts lligams literaris i teològics.En definitiva els autors s’endinsen enla contemplació del Salteri com un lli-bre que presenta un sentit global,d’aquesta manera queda descartadal’antiga idea que contemplava el llibredels Salms com un conjunt, en certamanera, arbitrari de poemes.45

2.5. El Nou Testament i els orígens

del cristianisme.

La temàtica d’aquest paràgraf,com pot supurar el lector, és amplai profunda. Tan sols volem oferirunes breus pinzellades de l’estat dela investigació dels diferents aspec-tes.

La bibliografia referent a la in-vestigació orientada cap als escritsjoànics permet copsar quatre gransetapes en les quals s’han desenvo-lupat els estudis. Al llarg dels anys1900-1959 els autors enfocaren elses tudis joànics en la l ín ia del’escola de la història de les reli-gions. A partir de 1960 fins el 1969podem afirmar que els estudiososvaren aprofundir en l’aspecte de lacristologia joànica. Entre els anys1970-1979 la investigació es vaendinsar per la ruta que volia es-brinar la identitat de la comunitatjoànica. Durant els anys 1980-1989els estudiosos varen aprofundir enel camp de la narratologia aplicadaals textos joànics. Podríem dir quedes de l’any 1990 ha aparegut unalinia d’investigació sintètica en re-ferència als quatre aspectes queacabam d’esmentar, línia presididaper l’esforç de presentar la teolo-gia joànica al nivell de l’alta divul-gació. 46

45. En aquest sentit, cal destacar a casa nostra: I.Mª Fossas – R. Ribera-Mariné, El Salteri:Tres introduccions (Barcelona 1996) 5-43. Cal remarcar també: H. Raguer, Curs pràcticsobre els Salms (Barcelona 1992).

46. Entre les obres mes significatives cal referir-se a: X. Léon-Dufour, Lectura del Evange-lio de Juan: Jn 1-4 (1993), a partir de 1993 han anat publicant-se en castellà la resta devolums. La descripció precisa de l’estat de la investigació: J.O Tuñí – X. Alegre, Escritosjoánicos y Cartas católicas (Estella 2000).

4646464646

El moment actual de la investiga-ció en que es troben els estudis pau-lins pot apreciar-se en tota la sevaprofunditat a l’obra de Sánchez-Bos ch.47 L’esmentat comentaristareitera en els seus escrits que les dis-cussions entre els punts fonamen-tals de la biografia paulina, l’apre-ciació de l’autenticitat d’algunes car-tes i percepció dels aspectes essen-cials de la teologia paulina ha assolitun grau molt elevat de consens en-tre els comentaristes; consens, calremarcar-ho, que no es dóna comhem pogut constatar al llarg d’aquestarticle, en altres camps de la inves-tigació bíblica.

La investigació sobre el Jesús his-tòric viu un moment d’especial efer-vescència. Metodològicament, calremarcar la profusió d’estudis refe-rits al medi sociològic i a l’abast del’antropologia filosòfica que emfatit-zen la situació sociocultural i teolò-gica de Palestina durant el segleprimer.48

Ara bé, el més important rau enaturar-nos un moment per copsarl’estat actual de la investigació so-bre la figura de Jesús. La prolifera-ció d’obres és tan enorme que ens

hem de conformar en referir-ne qua-tre, al nostre parer, d’especial vàlua.La magna obra de J.P. Meier, cons-titueix un ample recull de les inves-tigacions sobre el Jesús històric,calibrant de la forma més acuradales dades de la investigació recent.49

La important obra d’A. Puig consti-tueix una vertadera cristologia, cla-ra i profunda, que ha tengut unimpacte enorme tant a nivell eruditcom des de l’aspecte de l’alta divul-gació.50 L’obra de J.A. Pagola re-presenta un notable esforç d’in-vestigació sobre la perspectiva his-tòrica que envoltà Jesús i la seva pre-dicació. 51 No podem deixar d’es-mentar el llibre sortit de les mans deBenet XVI que constitueix una me-ditació profunda sobre la persona deJesús.52

Les dues darreres obres esmen-tades (Pagola, Benet XVI) han rebutdes de l’òptica de diferents sectorsuna crítica, al nostre parer, injustifi-cada. En la nostra opinió els detrac-tors, sovint durs i parcials, hanignorat el plantejament hermenèuticde les dues obres. El llibre de BenetXVI no pretén descriure les condi-cions referides al Jesús històric, ésuna meditació sobre la persona de

47. J. Sánchez-Bosch, Escritos paulinos. Manuales de Introducción al estudio de la Biblia(Estella 1999).

48. A mode d’exemple, cal remarcar: B.J. Malina, El mundo del Nuevo Testamento: Perspec-tivas desde la antropología cultural (Estella 1995). J. González Echegaray, Los Hechosde los Apóstoles y el Mundo Romano (Estella 2002).

49. J.P. Meier, Un judío marginal: Nueva visión del Jesús histórico (Estella 1998); amb anyssuccesius han anat apareguent altres quatre volums.

50. A. Puig i Tarrech, Jesús de Natzaret (Barcelona 2006).

51. J.A. Pagola, Jesús (Madrid 2007).

52. Benedicto XVI, Jesús de Nazaret (Madrid 2007).

4747474747

53. No podem deixar d’esmentar la reedició d’algunes obres clàssiques sobre els orígens delsEvangelis o sobre els primers assaigs cristològics; a mode d’exemple: M. Dibelius, LaHistoria de las formas evangélicas (Valencia 1984).

54. J.D. Crossan, El nacimiento del Cristianismo (Santander 2002). Des d’una altra perspec-tiva: B. W. Longenecker, Las Cartas de Pérgamo (Salamanca 2004).

55. G. Theissen, Colorido local y contexto histórico en los evangelios (Salamanca 1997). G.Theossen – A. Merz, El Jesús Histórico (Salamanca 1999). G. Theissen, La religión delos primeros cristianos (Salamanca 2002).

56. E. W. – W. Stegemann, Historia social del cristianismo primitivo (Estella 2001).

57. Respecte les fonts dels Sinòptics cal esmentar: J. M. Robinson – P. Hoffmann – J. S. Klop-penborg, El Documento Q (Salamanca 2002).

58. F. Díez Fernández, El Calvario y la Cueva de Adán: el resultado de las últimas excava-ciones en la basílica del Santo Sepulcro (2004). En un altre aspecte cal destacar, del ma-teix autor: Guía de Tierra Santa: Israel, Palestina, Sinaí y Jordania. Historia – Arqueo-logía – Biblia (Estella 2006). Des de la perspectiva de l’AT cal mencionar les excavacionsde Fernández Tres guerres a Muqawa (Jordània) sobre el període Neolític.

59. Cal subratllar: F. García Martínez, Textos de Qumrán (Valladolid 1992).

60. Especialment rellevant es la Biblioteca Midrashica, dirigida per M. Pérez i publicada a Ver-bo Divino. Volem destacar l’aportació d’un enyorat company i biblista: J. Ribera Florit, ElTárgum de Isaías (Valencia 1988). D’enorme vàlua són els treballs d’Enric Cortés.

Jesús. L’obra de Pagola no apunta al’horitzó meditatiu referit a la figuradel Senyor, és un intent de precisarel marc històric en que es desenvo-lupà el ministeri de Jesús. La confu-sió de l’horitzó hermenèutic propiciaen massa freqüència percepcionsesbiaixades dels plantejament teolò-gics.53

A tall de les investigacions sobreel Jesús històric ha esclatat un es-plet d’obres enfocades a la investi-gació dels orígens del cristianisme.Entre elles, i com exemple general,cal ressenyar el treballs de J.D. Cros-san, obra tal volta massa extensa peròdotada d’una informació enorme,54

els treballs de G. Theissen55 i E. W.Stegemann.56 Especialment remarca-ble, és l’obra magna de J. Rius-Camps sobre els Fets del Apòstols;i, des d’una altra perspectiva, el seuestudi sobre l’origen i redacció de

l’evangeli de Marc.57 Cal remarcaren notable rellevància els treballsd’Agustí Borrell sobre els sinòptics.

Convé esmentar la importància deles investigacions arqueològiques quelentament van il·luminat l’espai his-tòric i social del NT; en aquest as-pecte és de justícia referir-nos alstreballs de F. Díez Fernández sobreel Sant Sepulcre.58 Els estudis so-bre la literatura qumràmica59 conti-nuen el seu camí que il·luminadiversos aspectes del període Inter-testamentari i del NT, com també hofan, encara que tenguin una entitatpròpia, les investigacions sobre elJudaisme.60

2.6. El caire pastoral, formatiu iespiritual dels estudis bíblics.

El primer que cal notar és l’apa-rició de noves traduccions de la

4848484848

61. Nueva Biblia de Jerusalén. Revisada y Aumentada (Bilbao 2000).

62. A mode de referència citam un dels cinc toms que l’integren: Sagrada Biblia. Antiguo Tes-tamento: libros históricos (Pamplona 2000). La Biblia conté a peu de pàgina el text llatíde la Neovulgata.

63. A mode d’exemple volem esmentar-ne un: J. L. Barriocanal (dir.), Diccionario del Pro-fetismo Bíblico (Burgos 2008).

Bíblia i l’adaptació i millor adequa-ció d’algunes de les existents tant pelque fa al llenguatge com a les notesi explicacions que acompanyen elstextos sagrats. A l’àmbit castellà esimprescindible destacar la revisió dela Biblia de Jerusalén,61 el procésde revisió lingüística i adaptació deles notes de la Biblia de la Casa dela Biblia, i la seva corresponent in-corporació a La Biblia de América;volem destacar també l’aparició dela denominada Biblia de Navarra.62

Hem pogut veure fa molt poc i ambgran goig l’aparició de la Biblia In-terconfesional, i esperam poder lle-gir d’aquí a poc temps la Biblia dela Conferencia Episcopal Española.Tal volta el projecte més ambicióssigui la traducció de la Bíblia al cas-tellà que un grup de biblistes, encap-çalats per Carlos Junco, han emprésa terres hispanoamericanes.

No cal emfatitzar l’enorme im-portància i el gran ressò que ha re-presentat la traducció de la BíbliaCatalana: traducció interconfessio-nal. Es de justícia ressenyar l’adap-tació lingüística del text a lesmodalitats del Principat, de València,i de les diòcesis de Mallorca, Me-norca i Eivissa; en aquest darrer casno podem oblidar ni deixar d’agrairla tasca erudita i apassionada de Mn.Pere Llabrés i Martorell. En relacióal procés de traducció i edició de laBCI cal remarcar dos aspectes molt

significatius. Per una part, és el fruitmadur del treball ecumènic (UR), iper l’altra subratllar, sobretot pel quefa a les diverses adaptacions a lesmodalitats de la parla, l’interès del’Església per apropar la Paraula deDéu a tots els cristians i a tots elshomes de bona voluntat (DV).

La BCI ha conegut tot tipusd’edicions: Normal, de butxaca, en lle-tra grossa, edició de luxe, edicionsespecífiques del NT, i, com no podiaser d’altra manera, figura en aquestmoment a Internet. Hem d’esmentaramb el més gran dels orgulls, l’ediciódel Nou Testament: Grec, llatí, català(Barcelona, 1995). L’edició de la BCIha propiciat l’inici de la publicació dela que serà una de les obres magnesde la nostra llengua: el Corpus Bibli-cum Catalaunicum (P. Casanelles).

Les eines bàsiques per encararl’estudi de la Bíblia han vist com aflo-raven una gran quantitat de publica-cions en els camps més diversos:Concordances (Biblia de Jerusalén),Sinopsis (J. Cervantes Gabarrón); enllengua catalana cal destacar l’apor-tació de D. Roure. Gramàtiques ivocabularis: Hebreu (E. Farfán, J.Vázquez, L. Alonso Schökel, Jüon-Muraoka, A. Niccaci); grec (M.Zerwich, A. García-Santos, I. Ri-cart); siríac (T. Muraoka, M. Pazzi-ni, J, Ferrer); arameu (J. Ribera).Diccionaris teològics.63 Entre les

4949494949

64. Els volums apareixen sota el títol genèric de Introducción al Estudio de la Biblia. Són elssegüents: La Biblia en su entorno; Biblia y Palabra de Dios; el Pentateuco; Historia,Narrativa, Apocalíptica; libros Proféticos; libros Sapienciales y otros escritos; Evange-lios Sinópticos y Hechos de los Apóstoles; Escritos Paulinos; Escritos Joánicos y CartasCatólicas; Literatura Judía Intertestamentaria; la Biblia en el Cristianismo antiguo.Actualment un nou equip de redacció, vinculat a la Asociación Bíblica Española, haemprés la tasca d’elaborar uns nous manuals amb el nom de “Nuevos Manuales de Intro-ducción al estudio de la Sagrada Escritura”. Com a complement, també aparegué: R.Aguirre – A. Rodríguez (eds.), La Investigación de los evangelios sinópticos y Hechos delos Apóstoles en el siglo XX (Estella 1996).

65. Els Cuadernos Bíblicos cosntitueixen la traducció castellana da la prestigiosa colecciófrancesa publicada per: Les Éditions du Cerf.

66. Entre els nombrosos volums, és de justícia citar-ne un d’un biblista del nostre país: J.O’Callaghan, Introducción a la crítica textual del Nuevo Testamento, (Estella 1999).

noves revistes de caire científic hemde ressaltar la publicació de ScriptaBiblica; i entre les publicacions dedivulgació cal destacar el Butlletí,vinculat a l’Associació Bíblica deCatalunya (Mª Esperanza Amill; J.Ferrer), i Reseña Bíblica editada sotaels auspicis de la Asociación BíblicaEspañola. La constant pervivència deles peregrinacions a Terra Santa (J.Magí, J. Aragonés) i la projecciópedagògica dels Museus Bíblics(Montserrat, Mallorca, Tarragona),constitueixen eines rellevants perportar la Paraula a tots els qui ambcor assedegat cerquen el conhort delSenyor.

Els estudiosos de la Paraula hanemprés, especialment en els darrerstemps, l’esforç per apropar els re-sultats de la investigació a la forma-ció del públic en general, peròespecialment enfocada a la forma-ció dels agents de pastoral i als fu-turs pastors de l’Església. En aquestsentit, cal destacar, entre moltes al-tres aportacions, l’aparició dels deuvolums en castellà dedicats a l’estudide la Bíblia64 , la continuada publica-

ció dels Cuadernos Bíblicos quel’editorial Verbo Divino que es po-sen a l’abast de lectors no especialit-zats en la temàtica bíblica, 65 il’aparició de la col·lecció de Instru-mentos para el estudio de la Bibliaque la mateixa editorial, Verbo Divi-no, ofereix als estudiosos.66

Els treballs de la Pontifícia Co-missió Bíblica han estat molt inten-sos durant aquests darrers anys. Dosdocuments especialment importantshan sortit dels treballs de la Comis-sió. El primer, d’enorme repercus-sió en l’àmbit de la relació ecumènicaentre catòlics i luterans: la comuni-cació conjunta sobre la teologia dela justificació. El segon aprofundeixi perfila el contingut de les relacionsamb el poble jueu i la comunitat cris-tiana: El poble jueu i les seves es-criptures sagrades en la Bíbliacristiana.

Com acabem de veure, el nouressò dels estudis bíblics sobre elsplantejaments teològics ha estat par-ticularment intens, però el que hamarcat i marcarà en el futur l’em-

5050505050

penta de la Bíblia dins el cor del’Església serà el constant desenvo-lupament de Lectio Divina.67 La Lec-tio Divina, com és sabut, consisteixamb un antic mètode de caire monàs-tic per introduir-se en la Paraula iconvertir-la amb pregària i acciócompromesa a favor del Regne deDéu.

Segurament hàgim de referir-nosde forma eminent al Cardenal Marti-ni com un dels artífex actuals del’empenta de la Lectio Divina. 68

L’Associació bíblica de Catalunya haeditat fins el present set carpetesamb materials per a la pràctica de laLectio Divina, edició que ha tingut,cal remarcar-ho, una extraordinàriaacollida.69 En llengua castellana dis-posem de quinze volums dedicats alsdiversos llibres de la Bíblia o a te-mes específics de la metodologia ila teologia bíblica.70

Dins l’horitzó del futur immediatemergeixen dues fites senyeres per

l’aprofundiment de la investigació, ladifusió, la espiritualitat i la lectura dela Bíblia: la proclamació de l’any paulí(29 Juny 2008 – 29 Juny 2009), i laconvocatòria del Sínode de bisbessobre la Paraula de Déu en la vida ila missió de l’Església. Sens dubteambdós esdeveniments seran cab-dals per obrir, encara més si cal, elcor dels cristians al só sempre nou iharmoniós de la Paraula del Senyor.

3. Conclusió.

Al llarg d’aquest article hem vol-gut senyalar, certament des d’unaperspectiva parcial i genèrica, la si-tuació actual dels estudis bíblics. Elnostre treball ha recorregut un arctemporal de quinze anys: des de lapublicació del document de la Pon-tifícia Comissió Bíblica: “La interpre-tació de la Bíblia a l’Església”, finsel moment actual: la convocatòria delSínode de bisbes sobre la importàn-cia de “la Paraula de Déu dins la vida

67. Sobre la importància de la Lectio Divina: J. Martínez Pérez, Despertar les llavors: llegirla Bíblia des de la vida. Experiències de lectura bíblica a Catalunya 1999-2008. Comuni-cació al Congrés de Granada sobre la Paraula de Déu, Butlletí de l’Associació Bíblica deCatalunya 99 (2008) 35-43.

68. L’aproximació de C.M. Martini a l’Escriptura des de l’òptica de la Lectio Divina és am-pla; ens permeten citar algunes obres especialment emblemàtiques: El sueño de Jacob:Inicio de un itinerario espiritual (Valencia 1989); David, pecador y creyente (Santander1989); Habéis perseverado conmigo en mis pruebas: Meditaciones sobre Job (Valencia1989); Samuel: Profeta religioso y civil (Santander 1991). Cal esmentar també les guiesque han anat apareixent per propiciar la lectura espiritual de l’Escriptura; com a botó demostra: A. Bonora, Guía espiritual del Antiguo Testamento: El libro de Qohélet (Madrid1994).

69. A dia d’avui han aparegut les carpetes següents: Èxode, Isaïes, Mateu, Marc, Lluc, Joan,i Fets; la carpeta referent a l’Apocalipsi és d’imminent aparició.

70. Pentateuc i llibres històrics, Profetes, Sapiencials, Mateu, Marc, Lluc, Joan, Fets I-II,Pau, Apocalipsi; un volum referit a la metodologia bíblica, i dos a temes específics: LaMare de Déu i l’any jubilar.

5151515151

i la missió de l’Església”. Hem vol-gut suggerir al lector l’enorme im-portància que han assolit els estudisbíblics i la difusió de la Paraula entots els àmbits.

Així i tot volem concloure subrat-llant els dos aspectes que, al nostreparer, marcaran el camí per on discor-rerà la tasca d’Església per difondreencara més l’amor per la Sagrada Es-criptura. Per una part, veurem coms’eixampla encara més l’horitzó del’estudi científic de l’Escriptura, en totsels camps de la investigació. Per altra

part, apareixerà cada cop més clara laimportància de la Lectio Divina pel quefa a l’espiritualitat i al compromís delscristians en la transformació del mónsegons els criteris de l’Evangeli. Cadavegada es farà més cert l’adagi:Conèixer l’Escriptura és conèixer alSenyor. El coneixement de la Paraulade Déu, celebrada sacramentalment enel cor de l’Església, obrirà de pinte enample el cor de la humanitat a l’esperasempre atenta i sempre certa del’arribada del Regne de Déu, la presèn-cia amorosa del Senyor entre nosal-tres.