Lle g a Naci al · 2017. 5. 12. · Lle g a Naci al El sentit de la llengua ... EDITORIAL Cinquanta nnúmeros N o podem deixar de comentar, en aquesta pàgina editorial, el fet que,

Llengua Nacional

El sentit de la llengua

El català a Europa

Retrucar el castellà

L’un... l’altre

núm. 50I trimestre del 2005

any XV4 euros

50-Revista.qxd 18/02/2005 11:22 Página 2

LLENGUA NACIONAL - núm. 50 - I trimestre del 2005 3

ED ITOR IAL

Cinquanta nnúmeros

No podem deixar de comentar, en aquesta pàgina editorial, el fet que,amb el present número, la nostra revista arriba al nombre de cinquanta.Des de l’octubre-novembre de 1991, s’han escolat prop de catorze

anys en què LLENGUA NACIONAL s’ha presentat al públic com a òrgan d’ex-pressió i comunicació de moltíssimes persones preocupades per la llenguacatalana en els dos aspectes del seu ús i del seu bon ús.

Com és de suposar, en una sèrie tan llarga hi haurà hagut números mésreeixits que altres, articles més interessants o no tant, posicions claramentencertades o poc o molt discutibles. Certament, però, són moltes les veusque s’han sentit i són moltes les qüestions a què els nostres col·laboradorshan aportat llum; n’és prova el fet que la nostra revista ja és citada en di-versos estudis lingüístics.

Dit això, potser val la pena que aprofitem l’avinentesa per a recordar elsnostres propòsits.

En primer lloc, com apuntàvem, ens preocupa l’ús del català, que estroba en un període delicat, per causes que els nostres lectors prou sabeni que han quedat reflectides a bastament en les nostres pàgines. Per aixòconvenen revistes com la nostra, que van parlant de l’ús de la nostra llen-gua, a vegades comparant-lo amb altres casos, bo i criticant tot allò que vacontra l’ús de la nostra llengua en qualsevol dels territoris on secularmentha estat conreada i bo i encoratjant totes les iniciatives encaminades amantenir, recuperar o reforçar tal ús. Les inevitables discrepàncies en elsenfocaments sociolingüístics no ens han de fer perdre mai la visió d’aquestobjectiu fonamental.

En segon lloc, també recordàvem, ens preocupa el bon ús del català.Precisament LLENGUA NACIONAL va néixer, en part, com a reacció envers la cas-tellanització, la dialectalització i l’empobriment que s’observava en aquellmoment en el nostre ús lingüístic i que, malauradament, encara perdura.Per això la nostra tasca, creiem, continua tenint ple sentit. Calen sentine-lles que ens alertin contra la supeditació de la nostra llengua a altres, es-pecialment a la que, tenint-la si us plau per força ficada a casa nostra ma-teix, interfereix l’ús normal del català. També són necessàries veus queposin en guàrdia contra la fragmentació dialectal, la qual, si bé de fet exis-teix, hauríem de mirar que no cresqués, ans disminuís, ja que sols la uniófa la força. I, encara, hem de vetllar perquè el nostre idioma no s’empobreixii desfiguri, essent com és un idioma de llarga, noble i rica tradició literària.

Per això, voldríem acabar aquesta nota editorial fent, una vegada més,una crida a tots els catalanoparlants conscients, sigui com a individus, si-gui com a integrants d’entitats, grups i altres organismes, a treballar ambseny i fermesa pels objectius expressats, que certament comparteixen. I,atesa la gran responsabilitat que té envers l’ús i el bon ús de la nostra llen-gua, voldríem fer una crida especial a l’Institut d’Estudis Catalans perquèdoni exemple en aquesta actitud de vigilància contra l’embastardiment delnostre idioma, contra la seva fragmentació i contra la seva degradació. Desde les pàgines de LLENGUA NACIONAL s’han ofert sovint estudis i reflexionsadreçats a tal fi i que, lamentablement, no han tingut el ressò que esperà-vem —o almenys fins ara no s’ha notat— en la nostra màxima autoritatlingüística. Des de l’altura dels nostres cinquanta números, ens permetem—amb tot el respecte i tota la cordialitat— de recordar a la docta institucióque existim; és a dir, que existeixen uns catalans preocupats per la llenguade tots i promptes a oferir la seva col·laboració per al bé comú lingüístic inacional. És demanar massa que siguem tinguts en compte?◆


LLENGUA NACIONAL - núm. 50 - I trimestre del 20054

SUMARI

Publicació i administració: Associació Llengua Nacional

Registre d’Associacions núm. 12842Dipòsit legal: B-35574-91ISSN: 1695-1697

Adreça postal:C. de Sant Pere més Alt, 2508003 BARCELONAA/e: [email protected]://www.llenguanacional.org

Director: Ramon Sangles i Moles

Consell assessor: Miquel Adrover, GabrielBibiloni, Carles Domingo, David Casellas,Mercè Espuny, Joan Ferrer, Marcel Fité,Pilar Gispert, Rosa V. Gras, Albert Jané,Bernat Joan, Lluís Marquet, Joan-CarlesMartí, David Pagès, Víctor Pallàs, CarlesRiera, Josep Ruaix, Màriam Serrà, JordiSolé, Joan Valls, Carme Vilà

Maquetació: Jordi Ardèvol

Portada: L’escut de Catalunya,envoltat de les imatges de quatrebèsties fantàstiques encadenades.Tomba del bisbe Josep Morgades.(Monestir de Ripoll)FOTO: R. SANGLES

«No vulguem que l’obra de redreça-ment es deturi en el punt on ha arribatpels nostres esforços; ans desitgemque continuï ininterrompudament finsa veure’s la nostra benvolguda parlacompletament refeta, retrobat el seutresor lèxic, retrobades la seva prosò-dia i la seva sintaxi, foragitats del totels castellanismes que la desparenceni rebaixen.»

(Pompeu Fabra)

EDITORIAL

• Cinquanta números 3

SOCIOLINGÜÍSTICA

• Fets!, no paraules. Víctor Castells 5• Que ho faci sa tia! Quim Gibert 7• El sentit de la llengua. Marcel Fité 8• El català a Europa. Bernat Joan i Marí 12• La guerra de la llengua. Víctor Alexandre 18• Invasió subtil... Ramon Monton 20• Algunes concordances. Joan-Carles Martí i Casanova 24

LÈXIC

• Bruixot, didot i putot. Esteve Betrià 30• Les «illes» i les «moixes». Carles Domingo 30• Retrucar la castellanització. Toni Cucarella 32• Expressions col·loquials incorrectes. Jaume Salvanyà 34• Un dels usos dels quantificadors. Jaume Vallcorba i Rocosa 35

SINTAXI

• Règims verbals caiguts en desgràcia. Roser Latorre 36• L’un... l’altre. David Casellas 37

AMICS I MESTRES

• Josep Ibànez i Senserrich (1929-2004). Albert Jané 38• Els enigmes de la llengua. Redacció 39• Entrevista a Miquel Ponsetí i Vives. M. Gemma Bonet 40

BIBLIOGRAFIA

• Veus que s’apaguen. Joan Ferrer 44• Geografia espiritual de Catalunya. Jordi Solé i Camardons 44• El despertar dels Països Catalans. Jordi Sedó 45• Catalonia infelix. Ramon Sangles 45• Contra el liberalisme i el cofoisme lingüístics. Anna Porquet 46• Diversitats. Jordi Solé i Camardons 46

La redacció no s’identifica necessàriament amb les opinions

expressades en els articles publicats.

• Llengua Nacional és membre de l’APPEC• Amb el suport de la Generalitat de Catalunya


Vivim un moment difícil i alhoradecisiu per a definir una novaetapa que pot ben bé ser alta-

ment positiva si són aplicades amburgència i dedicació algunes mesuresde base i si tots plegats ens fem nos-tres fórmules de capteniment nacionalamb clara i inequívoca convicció, dei-xant de banda exclusions i polèmi-ques, siguin ideològiques o de mane-res diferents de veure les coses. El lemaha de ser «Fer, i endavant!», sense des-cans ni vacances, a la manera delsJoan Ballester que ens han precedit enactivisme, civisme i catalanitat.

Em guardaré prou de desmerèixeren res cap número de LLENGUA NA-CIONAL, on predominen les pàginesamb valuoses aportacions acadèmi-ques; però, mentre els diaris i els mit-jans de comunicació en general nocol·loquin l’afirmació i la defensa netadel nostre idioma com a tema prioritari,cal que publicacions com aquesta, benpresentada i amb bon tiratge, dediquinun màxim d’atenció a la militància a fid’ajudar-nos a aconseguir un conven-ciment ben travat i l’instrumental in-formatiu necessari perquè el ser i el ferde cadascun de nosaltres adquireixiforça i poder d’irradiació.

No cal cridar ni escampar penja-ments a tort i a dret, en contra dels unso blasmant els altres, immersos en l’u-nivers de la queixa, malgrat que hihagi moltes raons per a fer-ho. Tan-mateix, sí que hem d’establir, ambl’objectivitat i la naturalitat de les ve-ritats evidents, els temes de la situa-ció en la qual ens trobem, tant si aixòés políticament correcte com si no hoés. Correspon, doncs, d’anotar, perexemple, com a important i necessari,tenir en compte en tot moment queens trobem amb el fet d’un idioma,l’espanyol, amb una gran força ex-pansiva i una declarada predisposicióexcloent. En patim des de fa seglesmales conseqüències, i ara ja hi haels primers indicis de nova actuació aPortugal, de la qual s’havien deslliu-rat a temps.

Sense escarafalls ni por de culpa-bilitats imaginàries, convé adonar-nosque tot aquest malefici no és pas obrade classes dirigents, ni d’oligarquies,ni de cap polític d’ideologia equívoca,sinó simplement de la gent espanyola,tant dels d’una part com dels d’una al-tra. És així. No és pas tot sols culpa delfranquisme. De qualsevol part i dequalsevol tendència ve gent forasteraaquí i s’hi instal·la amb mobles, ambmúsiques i amb tota la parafernàlia depropietaris nats. Excepcions a part, fanvida des del seu monolingüisme, ambla corresponent caracterologia i costu-mari que comporta. Alhora, hi ha unnombre creixent de catalans que, nosolament troben normal o negligibletota aquesta ocupació, sinó que s’a-punten al procés actiu de «secunda-rització» del català, conscients o nodel fet que es tracta del primer pas de-vers la seva eliminació. Clar i net:s’imposa posar fre a l’arraconament

lingüístic i propiciar un bon redreça-ment. Diguin el que vulguin, no hi haequilibris estables: o es fa retrocedir elprocés vergonyant d’expansió caste-llana o continuarà avançant la sevasobreposició al català.

Revisar el pensament franquistacomporta trobar expressions inequívo-ques de la voluntat de descatalanitzarCatalunya i proveir-la de gent no ca-talana. Amb l’exili republicà i amb totaaquella immigració que va venir, es vavoler fer creure que certament queda-ria superat el «problema català». Ac-tualment, hem de continuar pregun-tant: què es desitja, què es diu o quèes pensa ara de l’allau immigratòria,arribada de les procedències més di-verses i exòtiques? Entre els nous arri-bats hi ha un bon gruix d’hispanopar-lants i de base també cristiana, peròsón majoria els de llengües i culturesben allunyades; ara bé, tots, uns i al-tres, se sobreposen via castellà a la rea-


SOC IOL INGÜÍST ICA

Fets!, nno pparaules

VÍCTOR CASTELLS

Escut de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès FOTO: J. ASENSI


litat catalana «residual». No cal esbrinar-ne els mò-bils ni cercar si n’hi ha o no de malèvols. És un fetque és aquí i que, com en l’altra immigració, enstroba sense instruments a l’abast –científics, polítics,econòmics– per a prendre més decisions integrativesde les que, migradament, pot adoptar pel seu comptecadascú, cada català.

Dir idioma com a fesomia definida i com a pal depaller vol dir també història i cultura; una històriaque ens ha fet ser el que som en civilització i mo-dernitat, i una cultura que és una creació de valuo-ses individualitats, una cultura assumida per tothom,construïda a l’entorn dels drets de l’individu i, enprincipi, inviolable. I ens trobem que arriba gent ambaltres idiomes i altres cultures. I, per tant, tornem apreguntar: a substituir la local? Amb quin dret? Els del’onada anterior eren –d’una manera visible, ama-gada o subconscient– els de conquesta; ara, ambaquesta nova arribada de forasters, s’apel·la als dretsindividuals. I els drets individuals dels catalans? Quinamena de postulats de civilització són els que podendeterminar que els individus catalans hàgim d’ac-ceptar i suportar cultures que no respecten els dretsindividuals dels altres, allà on van? I els drets delsmateixos immigrants (hi ha una escandalosa diferèn-cia entre homes i dones i un indegut tracte als me-nors), com es garanteixen? Acceptar a casa deixar ferla seva a cultures retrògrades és dimitir del nostreprogrés i cultura i anar enrere.

Correspon a cada català d’assentar-se fermamenten allò que és, sempre en vies de progrés individuali col·lectiu. I serà sobretot en la nostra col·lectivitat, es-tablerta segons la base sòlida que ha anat confegintla història i l’evolució social, que l’individu pot i podràdesenvolupar la seva plena llibertat, aquella que faràpossibles també els drets dels altres. Els catalans, perantiguitat i autenticitat provada –diguem-ne cohesióterritorial– disposem ja de la coherència, visió, mo-dernitat i autoritat necessàries. Per tant, parlant clar inet: predicar multiculturalitats a casa és una maneracom una altra de pressionar per reduir a res la cultu-ralitat de casa. De primer patírem la «biculturalitat»,que ja ens està fent prou malbé; ara sofrim la «mul-ticulturalitat». Blasme natural per als de fora, blasmeadolorit per als de dins.

No deixa de ser curiós i és indicació d’una ano-malia malastruga que en un país com el nostre, cos-mopolita i obert, proliferin tota mena de «onegés»per a acudir als més llunyans i diversos territoris i mi-rar de solucionar-hi tota mena de problemes, i, percontra, és sorprenent que no n’hagi sorgida cap ambenvergadura, continuïtat i omnipresència per a afer-mar i ampliar en tots els camps el predomini del ca-talà. Governs municipals, «diputacionals», «regio-nals» i «nacionals» (espanyol) estan aconseguint benpoc. D’ací la urgència dels «no-governamentals» pera no deixar cap racó –no català o sí– sense fer-hi sen-tir la veu del bon català, enèrgic i sobretot afable, pera convèncer tothom de la bondat de la catalanitat. Enl’idioma i en el fer. Convé convèncer amb els dretsindividuals a la mà. Sempre en acció i endavant!◆



P A S T I S S E R I A

B O M B O N E R I A

C O N F I T E R I A

G E L A T E R I A

Major dde SSarrià, 55708017 BBARCELONA

Tels. 993 2203 007 114 // 993 2203 000 004

Pl. dde SSarrià, 112-11308017 BBARCELONA

Tel. 993 2203 004 773 // FFax 993 2280 665 556

Fundada e l 1886


Un dels contes de Jorge Bucay sesitua en un reialme on abundenles vinyes. Els seus vinyataires

sempre havien pagat unes importantsquantitats a la corona en concepte decontribucions. Fins que un dia el reidecideix abolir les taxes reials perconsiderar-les abusives. En contra-partida, el monarca es conforma queun cop l’any tots els pagesos aboquinuna gerra del vi produït en una granbóta. Com que es tractarà del millorvi de la collita, els guanys permetranfinançar les despeses del regne. Taldit, tal fet, queda convocat un actepúblic per tal que tothom hi pugui ferla seva aportació. Acabada la ce-rimònia, el rei constata un gust es-trany en tastar el vi recaptat. De se-guida una comissió d’experts l’alertaque l’únic líquid que conté la bota ésaigua. A cau d’orella el més vell delsassessors reials no dubta a dir-li queprobablement a un dels vinyataires liha passat pel cap posar aigua ala seva gerra. Perquè, una ve-gada abocada dins tants litresde vi, ningú no se n’adonaria. Elproblema és que la idea tambés’ha ocorregut a cada un de laresta de camperols.

La petició que darreramenthan fet un grup de magribins deFalset perquè les classes que elsfa el Consell Comarcal del Prio-rat siguin en castellà té més d’unlligam amb la historieta d’en Bu-cay. I és que mentre hi ha tantscatalanoparlants que constatenla necessitat urgent de fomentarl’ús interpersonal del català,quan és l’hora de posar-ho ensolfa ens assalten pensaments del’estil dels vinyataires. La nostrareacció lingüística davant un ex-tracomunitari, fins i tot entre in-dependentistes, és la d’aigualirel vi: dir-nos a nosaltres matei-xos que jo puc ser l’excepcióparlant-li en castellà perquè ja hihaurà algú que ho farà en ca-talà. Malauradament, és tot alcontrari. La tendència majorità-

ria dels catalanoparlants és la de par-lar en castellà, tant als nouvinguts comals castellanoparlants que fa dècadesque viuen entre nosaltres. No fer-hoaixí ha esdevingut una incomoditatque ens fa sentir ridículs, contrariats,incorrectes. I és que rere aquesta càr-rega emocional hi ha una pressió queens empeny a canviar de llengua. Enel País Valencià, per exemple, aquestaatmosfera és tan atuïdora que, per alfilòsof valencià Antoni Defez, si algúparla la nostra llengua habitualmentés perquè no sap castellà, o no en sapprou: «Es podria dir sense perill d’e-quivocar-se que la gran majoria delsvalencianoparlants només tenen unproblema: no haver pogut encara subs-tituir la seua llengua pel castellà» (dinsel diari Avui, 11-11-04).

Si hem d’esperar que siguin els«altres» els qui ho facin, el catalàtambé s’esfumarà igual que el vi del

conte. Per això, els membres de l’es-mentat col·lectiu marroquí del Prio-rat al·leguen que assistir a classes decatalà, tal com fan actualment, no téel més mínim sentit en no poder ferservir aquesta llengua en la sevaquotidianitat.

Encara que el problema de fons ésEspanya, la nostra llengua és qui enpaga els plats trencats. I és que quanuna demanda d’allò més elemental(poder viure en català als Països Ca-talans) no és satisfeta, aquest greugedificulta entre els menyspreats poderraonar i actuar en termes lògics. Totala resta requereix fer dobles esforços iunes pràctiques militants que enmoltíssims casos els humans no somcapaços de sostenir. I aleshores ensconsolem imaginant que això de lliu-rar un petricó de vi al rei o de parlaren català a la nova i vella immigraciója ho farà sa tia.◆



Que hho ffaci ssa ttia!

QUIM GIBERT

Baix relleu de la deessa Diana, en la cantonada dels carrers Barra / Mirabeau (Perpinyà)


L’estiu passat vaig fer un cursetd’anglès. Érem un grup de vuitpersones; la majoria, joves. Tret

de jo, que en tinc uns quants més, laresta devien ser d’entre vint i trentaanys. Un cop acceptat i assumitaquest fet, em vaig disposar a treureel màxim profit de l’experiència, quecom es podrà veure, em va significaruna doble immersió: lingüística i ge-neracional.

Pel que vaig poder comprovar alllarg del curs, la major part dels inte-grants del grup eren de parla catalana:només un noi rus i una noia barcelo-nina, filla de pares andalusos, parla-ven exclusivament en castellà, encaraque tant l’un com l’altra entenien per-fectament el català. De fet, la noia ha-via cursat una bona part del seu en-senyament en català i el jove rus ja feiauns cinc anys que vivia a Catalunya i,a més a més, tenia molt bona predis-posició per a les llengües: el castellà elparlava molt bé i mostrava força in-terès per aprendre el català.

Les classes duraven tres hores, ambuna pausa al mig d’uns deu minuts,que aprofitàvem per a prendre cafè,estirar les cames i fer els típics co-mentaris que se solen fer en aquestsmoments de descans.

En les converses personals, perexemple les que mantenia a la vora deltaulell mentre ens servien el cafè ipagàvem la consumició, parlava en ca-talà amb tothom i tothom m’hi con-testava amb normalitat, tret de les duespersones exclusivament castellano-par-lants, que he esmentat suara. Però enel moment que el grup s’asseia en rot-llana al voltant d’una taula, la llenguacatalana quedava pràcticament esbor-rada de la conversa intergrupal. Nomésde tant en tant, quan algú se’m dirigiaa mi directament i em mirava, reapa-reixia la nostra llengua, ja fos en frasessenceres o en paraules combinadesamb altres de castellanes.

Estic acostumat a mantenir el ca-talà en contextos lingüístics semblants,

o si més no així m’ho havia semblatfins aleshores. Però he de reconèixerque aquesta vegada l’esforç i la sen-sació de testimonialisme, d’intrusisme,d’aïllament i d’estranyesa van ser moltmés forts, violents i tot, que en cap al-tra ocasió. Cada vegada que introduïauna falca en català notava que creavaalguna mena d’incomoditat, frenavapoc o molt la fluïdesa del discurs i,sobretot, notava com si aquell fet demantenir la llengua, de recordar queexistia, desconcertés, creés tensió, fesuna nosa innecessària, inútil. Em sem-blava increïble que això passés en pleEixample barceloní i amb aquella co-lla de joves que majoritàriament ha-vien passat per l’escola catalana delsdarrers anys.

De fet, a poc a poc em vaig adonarque aquest context lingüístic d’ús gai-rebé exclusiu del castellà no era genssemblant als que, per raons genera-cionals i de lloc de treball, havia co-negut fins aleshores: no es tractava d’un



El ssentit dde lla lllenguaEEll sseeggllee ddee llaa ggrraann ccaattààssttrrooffee?? ((XI))

MARCEL FITÉ

Una llengua nacional no arriba mai ala seva integritat i comunitat en vir-tut d’una passivitat espiritual, sinód’una activitat col·lectiva.

Karl Vossler

La definició dels significats és el puntmés feble de l’estudi de la llengua iho seguirà essent fins que el conei-xement humà avanci molt més enllàdel seu estat present.

Leonard Bloomfield

Marcel Fité en el transcurs d’una conferència


grup de persones monolingües caste-llano-parlants amb una bona actitudenvers el català, en què l’ús del catalàno exigeix cap esforç, més enllà de ladecisió de parlar-lo, ni tampoc es trac-tava d’un grup hostil, en què la deci-sió i l’esforç d’emprar-lo es veuencompensats per la gratificació quecomporta l’exercici d’un dret recone-gut, que esdevé un deure en el decà-leg encara no escrit de la conservacióde les llengües minoritzades. Es trac-tava d’un grup d’individus majoritària-ment catalano-parlants (sis persones,més dues que l’entenien), que tàcita-ment havien acordat comunicar-se encastellà. Pel que fa a les actituds, novaig percebre cap mena de rebuig,d’hostilitat o de ressentiment, peròtampoc cap mena de defensa ni decompromís, envers la llengua delpaís. La troca s’embolicava encara mésquan sentia certes respostes que feiena classe la majoria dels membres delgrup: generalment es mostraven moltpartidaris de Barcelona, dels seus mo-numents, de les seves platges, dels seusclubs esportius… Sobretot quan els ha-vien de comparar amb d’altres ciutats(i ja no diguem si aquesta ciutat eraMadrid!). Per si això no hagués estatprou –tret del jove rus i d’algun altre–solien respondre que eren catalans, quela seva nacionalitat era la catalana, etc.En fi, que quan parlaven en anglèshauríeu dit que eren catalanistes, na-cionalistes i, qui sap, potser fins i totpoc o molt independentistes…

Un dia que em va venir a tomb vaigpreguntar a un dels membres d’aquellgrup com era que durant el temps dedescans solien emprar sistemàticamentel castellà. «No ho sé –va ser la sevaresposta–, potser és perquè ens hi vamacostumar el primer dia, quan encarano ens coneixíem… De fet, és bastantnormal, no?» Jo vaig insistir a volersaber què passava. Li vaig aclarir queno era per fer-li’n cap retret ni per respersonal (a més d’estrany, intrús i can-sat, ja començava a sentir-me com sifos un tavà a la panxa d’un ruc, enaquells moments), però que em ne-guitejava molt saber per què en unasituació com aquella s’havia acabatimposant, tàcitament i d’una maneratan aclaparadora, el castellà. «Et repe-teixo que no ho sé… És així… Potserés perquè ens resulta més còmode… Alcapdavall, les llengües són per a co-municar-se, no?»

No gosaria dir que allò que intuïm,sentim o pensem sobre una llenguan’acabi determinant d’una maneramecànica i absoluta el futur, però notinc cap dubte que hi tindrà una in-cidència molt important, sobretot encontextos lingüístics com el que nos-altres patim. I ja és ben curiós que araque sabem que el menjar serveix per amés coses que no pas per a alimentar-se, i ens hem inventat la gastronomiaper a ser més feliços i gaudir dels pla-ers de la natura, ara que acceptem quela roba serveix per a més coses que pera abrigar-se, i ens hem inventat lamoda per a estar al dia, presumir i gau-

dir de la bellesa dels cossos, ara quemolt pocs discuteixen que el sexe ésmolt més que reproducció, i ens heminventat l’erotisme per a gaudir de lavida i intentar ser més feliços, resultaque molts diccionaris, gramàtiques,manuals escolars i discursos pedagò-gics continuen presentant la llenguacom un simple «sistema de signes queserveix bàsicament per a la comunica-ció». És una definició, clara, senzilla ique a més no sembla pas cap mentida,però que a mi –com ja he dit algunaaltra vegada– em preocupa, perquè latrobo molt incompleta, simplista i, pertant, perillosa. Perquè, ¿algú es pensa,de debò, de debò, que si algun dia elsPaïsos Catalans perdien la llengua queels és comuna, només es perdria un«sistema de signes»? I si aquest algúpensa així, quin sentit té fer els múl-tiples i constants esforços que calenper a mantenir-la? Quin paper hi té unconcepte tan còmode i simple, tanben instal·lat en el nostre inconscientcol·lectiu, en la desmobilització iabandó que se’n fa cada dia en tan-tes i tantes situacions?

Sé perfectament que els problemesmés immediats i urgents de la nostrallengua, aquells que a hores d’ara sónde debò al damunt de la taula, no sónpas una qüestió conceptual, de defini-ció ni d’essències. La problemàtica



¿Algú es pensa, dedebò, de debò, quesi algun dia els Paï-

sos Catalans perdienla llengua que els éscomuna, només esperdria un «sistema

de signes»?

Trobareu aquest dibuix en la carretera que va al santuari del Far (Osona)


lingüística que planteja l’acollimentde la nova immigració, els resultats del’avaluació dels coneixements i delsusos quotidians de la llengua entre elsjoves, després de dècades d’ensenya-ment del català i en català, la creaciód’un espai sociocultural que garanteixila supervivència de la llengua pròpiadel territori amb normalitat, entenc quesón prioritats que els responsables deltema han d’afrontar sense cap menade vacil·lació ni retard. Però em temoque ens tornarem a equivocar si elscanvis estructurals que la nova situaciórequereix no van acompanyats d’unanova concepció del fet lingüístic i, coma conseqüència, del seu ensenyament.

KKaarrll VVoosssslleerr:: ll’’eessttuuddii ddee ll’’««eessppeerriitt»»Des de sempre he intuït que l’es-

cissió radical entre l’idealisme i el po-sitivisme lingüístics va fer perdre unmunt de possibilitats d’experimentaciói de recerca sobre aquesta activitat hu-mana que és el llenguatge. És cert quealgunes afirmacions dels idealistes enssemblen avui exagerades i, sobretot,mancades de base científica. L’inicia-dor de l’idealisme lingüístic, Karl Voss-ler, per exemple, va arribar a dir enCultura i llengua a França que «el par-titiu és una de les moltes i variadíssi-mes manifestacions en què es veu l’es-perit calculador dels francesos; de lamateixa manera que penso que aquestaforma partitiva contribueix, al seu torn,a enrobustir, aclarir i desenvoluparaquesta mentalitat». El fet que, en un

context dominat pel positivisme, gosésrecuperar la idea de Humboldt quesubratllava el nexe existent entre lallengua i l’esperit del poble que la parlali va costar crítiques, retrets i fins i totinjustíssimes acusacions de filonazismeper part de certs estructuralistes ame-ricans (R.A. Hall jr. i altres). En reali-tat, però, Vossler i la seva escola vanser apartats de les universitats alema-nyes i es van veure obligats a emmu-dir, a exiliar-se o fer mans i màniguesper a evitar els camps de concentració.Però, més enllà d’aquests fets, prou sig-nificatius, hi ha allò que Vossler real-ment afirmava. Els seus atacs al positi-visme el van portar a escriure algunesafirmacions realment contundents.Així, en El llenguatge com a acció as-segura, referint-se a Charles Bally: «Pera ell, d’exacte només pot ser-ho elconcepte del llenguatge com a funciói sistema, apreciació en què hom potdonar-li la raó. Per a mi aquesta exac-titud, però, és allò afegit i secundari,no els fonaments sinó el cimbori del’edifici.» En Positivisme i idealisme, hiafegeix: «Tot aquest camp de discipli-nes gramaticals és un gran cementiriinstal·lat pels positivistes incansablesallà on estan curosament enterrats entombes individuals i col·lectives totamena de fragments morts del llen-guatge […] matar els vius i enterrar-losés el que fan molts centenars de mes-tres d’escola a tot arreu». I és que, se-gons exposa en El llenguatge com acreació i evolució, Vossler pensava

que «la gramàtica és un herbari, i elllenguatge un camp il·limitat de flors».Perquè el que interessa a Vossler no ésúnicament la regla o la norma en simateixa, sinó la raó per què «aquestaha correspost millor que aquella a lesnecessitats i tendències de la majoriadels individus. La norma sintàctica téel seu fonament en el caràcter espiri-tual de cada poble» (Positivisme i ide-alisme). Però, on més clarament s’ex-pressa la seva ideologia lingüística, ésen un fragment de la conferència quepronuncià a l’Ateneu Barcelonès1 eldia 8 d’abril de 1929 i que va ser edi-tada per Publicacions de «La Revista»:«Com que la literatura internacionalprodueix en totes les ciutats del nos-tre Occident les mateixes modes i ex-travagàncies, és clar que els guardiansconservadors de la poesia nacional,per no restar esclafats, es disposen perllur banda a exagerar i a subratlar mési més els caràcters patriòtics, arcaics,autèntics i populars de llur art. Aixíapareixen al costat de les deformitats dela literatura universal, des de l’èpocaromàntica, diverses menes d’aspror iprimitivisme teutònic, franc, bavarès,suís, gal, llatí, etrusc, ibèric. Primera-ment aquests regionalismes es presen-taren amables, moderats, i amb certacoqueteria simpàtica… Finalment lapropaganda nacionalista s’apodera detots aquests productes, siguin bons, si-guin dolents, els porta al mercat, iamenaça de profanar amb el seu co-mercialisme i reclamisme tot allò que



«La gramàtica és un herbari,

i el llenguatge un camp il·limitat

de flors»(K. Vossler)

1 Vossler va gaudir d’un fort prestigi a Catalunya, on la seva obra Positivisme i idealisme ja s’havia traduït l’any 1917, mentre que la versió castellanano apareixeria fins al 1929.


pugui restar d’íntim, pur i serè en lespàtries dels pobles.»

Em fa l’efecte que les ombres dedubte i de sospita llançades sobre l’o-bra de Vossler i els seus seguidors vanimpedir que es tinguessin en compte ies desenvolupessin tres línies de tre-ball tot just apuntades en la seva obra.Em refereixo a les implicacions d’ana-litzar el llenguatge com a evolució iacció, al desplegament d’estudis sobreels aspectes individuals i creadors dela llengua i, sobretot, a la distinció en-tre llenguatge privat i llenguatge social(«pensi en el bram d’un lleó famolencal desert o en el benaurat ronc del gata la vora del foc. Tot el que és expres-sió psíquica sense resultats pràctics isocials, és, no obstant això, llen-guatge»), que tant d’interès despertarenen L.S. Vigotski –de qui parlaré en unproper article– i en els seus estudis so-bre la llengua i la capacitat que aquestaté de planificar, orientar i autoregularla conducta dels individus.

LLeeoonnaarrdd BBlloooommffiieelldd:: ll’’eessttuuddii ddee llaaffoorrmmaa

L’exponent més evident de l’escis-sió entre els plantejaments idealistesde Vossler i els positivistes penso quel’exemplifica el gran lingüista americàLeonard Bloomfield. La seva obra Elllenguatge, parcialment traduïda al ca-talà per Gabriel Ferrater, és un exem-

ple de rigor metodològic i de saviesalingüística. Tot i això (o potser peraixò mateix), cal que sigui llegida ambmolta cura i es tingui en compte queobeeix més a un propòsit de tipus des-criptiu que no pas pedagògic. La sevaaportació, com la del positivismelingüístic en general, és oferir-nos unateoria molt més clara i precisa sobrel’estructura d’una llengua i el seu fun-cionament. Per tal de poder dur aterme la seva obra, però, Bloomfieldva excloure de la lingüística l’estudidel significat, fet que el va dur a efec-tuar afirmacions tan contundents omés que les dels idealistes i que,contràriament al que va passar ambaquells –que pràcticament van em-mudir–, van tenir unes conseqüènciesenormes en els estudis lingüístics i, deretop, en els de la didàctica de lesllengües: «L’estudi del llenguatgenomés pot fer-se sense pressupòsitsespecials quan no prenem en consi-deració el sentit d’allò que es diu.»D’aquesta manera, Bloomfield s’in-corporà a la concepció antimentalistade la ciència lingüística, aquella quenomés tenia en compte els aspectesmaterials i observables de l’estructuradel llenguatge, mentre que deixava debanda aquells aspectes que per alsidealistes eren tan fonamentals comel mateix sistema lingüístic, allò dequè Vossler irònicament es queixava

quan deia: «Ja no es demana: perquè?, ni per a què? Es demana: quèés?, i què s’hi esdevé? Això és la cièn-cia rigorosa, objectiva.»

La influència de Boomfield i de l’es-tructuralisme ha estat immensa. Noúnicament en l’àmbit de la investiga-ció sobre el llenguatge, on el mètodeha estat prou debatut i qüestionat, sinótambé en el de l’ensenyament de lallengua, en el dels currículums esco-lars i en el dels mateixos exàmens deselectivitat. El generativisme, que enteoria l’hauria pogut corregir i millorar,va tenir una escassa durada i arrela-ment a casa nostra, amb una aplicacióde vegades força discutible.

Si volem superar els plantejamentsexcessivament mecanicistes de l’es-tructuralisme, i aspirem a fer que unallengua sigui una eina viva que ser-veixi de debò per a la comunicació,no podem pas negligir aquesta partessencial del llenguatge que és el sig-nificat i, ni de bon tros, prescindir-ne.Si volem que les llengües del planetaes mantinguin, cal que sapiguem tro-bar una explicació àmplia i satis-factòria a allò que realment és unallengua i a la resta de preguntes queVossler formulava: per què?, per aquè?, que són les preguntes que enun moment o altre es formula tot apre-nent o aprenenta de qualsevol llen-gua, fins i tot de la pròpia.◆



11.. EEll rrèèggiimm lliinnggüüííssttiicc ddee llaa UUnniióó EEuurrooppeeaa

La Unió Europea reconeix com aoficials les llengües que són oficialsdels estats membres. Vegeu una dis-tinció molt important: no es tracta dellengües oficials en alguna part d’al-gun dels estats membres (en aquest cas,el català o el basc no tendrien proble-mes de reconeixement), sinó les quesón assumides oficialment pels estats.Això no implica, naturalment, que cadaEstat en pugui reconèixer només una:a Europa hi ha estats unilingües (des delpunt de vista de la pròpia oficialitza-ció), i, en canvi, d’altres que reconei-xen el plurilingüisme intern.

Així, per exemple, malgrat el reco-neixement de l’oficialitat de les llen-gües de les «comunitats autònomes»,l’Estat espanyol formalment és un Es-tat unilingüe, perquè realment nomésreconeix el castellà (a Europa i, pertant, als Països Catalans, «espanyol»)com a llengua oficial de l’Estat. De laresta se’n diu, en la Constitució es-panyola, que «seran objecte de res-pecte i protecció» (alarma roja!), i quepoden ser oficials en el marc de les

respectives comunitats autònomes (fetque sembla deixar de banda el reco-neixement de la plena oficialitat perpart del mateix Estat). En alguns casos,la situació legal de les llengües dife-rents de la pròpia de l’Estat encara ésmés greu, perquè ni tan sols existeixaquest tipus de reconeixement: Françao Grècia, tantes vegades esmentades,en constitueixen exemples flagrants.

Però també existeixen països on esreconeix la pròpia pluralitat interna. Elmillor exemple (i ens ve molt bé, teninten compte que hi ha situada Brussel·les,la capital de la Unió Europea) és Bèl-gica. L’Estat belga reconeix les tresllengües que s’hi parlen –francès, ne-erlandès i alemany– com a llengüespròpies de l’Estat, i com a tals les as-sumeix en tots els organismes interna-cionals dels quals Bèlgica forma part. Enun cas com el de Bèlgica el fet de serrepresentada en un determinat òrgande decisió implica que automàticamentel francès, el neerlandès i l’alemany hisiguin oficials, perquè així ho reque-reix l’Estat. Per posar un exemple moltconcret: en l’embrió de l’eurocorps, el

que teòricament hauria de ser el fu-tur exèrcit europeu, el neerlandès hifou oficial per mor de la presència deBèlgica. Per posar una comparacióelemental: si Espanya fos igual de de-mocràtica que Bèlgica (des del puntde vista del reconeixement de la plu-ralitat lingüística), per a entrar a l’O-TAN hauria exigit que el català en fosllengua oficial. Però, és clar, abans elcatalà hauria de ser també llengua ofi-cial de l’exèrcit espanyol.

Són els estats, doncs, els que de-terminen el règim d’oficialitat lingüís-tica en el si de la Unió Europea. Peròno hi ha cap disposició segons la qualcada Estat només pugui oficialitzar unallengua: al contrari, estats com Bèlgicaen reconeixen tres com a oficials i prò-pies sense cap ni un problema.

El fet que siguin els estats els únicsa determinar l’oficialitat lingüística aEuropa mostra una de les febleses fo-namentals que encara pateix la UnióEuropea –i que no se solucionarà (o nose solucionaria) amb l’aprovació delTractat constitucional que se’ns posaràa referèndum–: la manca d’entitat polí-



EEssttrruuccttuurreess ii ppeerrcceeppcciioonnss eenn eell pprrooccééss ddee rreeccoonneeiixxeemmeenntt ddeell ccaattaallàà aa EEuurrooppaa

BERNAT JOAN I MARÍ

Allò que, a la llum del sen-tit comú, de la història, lacultura i la ciència, hauriade constituir un camí pla-ner –el del reconeixementple de la llengua catalanaa Europa– s’està conver-tint en un autèntic tragi-nar del carro pel pedregara causa dels entrebancsque una construcció esta-talista de la Unió Europeaposa a objectius ben jus-tos i ben democràtics.

Bernat Joan en una intervenció al Parlament Europeu


tica d’Europa al marge dels estats. Sesuposa que la Unió Europea ha d’aca-bar tenint una entitat política pròpia,plenament autònoma, i superadora dela identitat que pugui sorgir de la merasuma dels estats que la integren.

Pel que fa al règim lingüístic de laUnió Europea, emperò, encara aquestacondició és ben lluny de complir-se:perquè una llengua sigui oficial a Eu-ropa no hi ha més condició que un Es-tat que la reconegui com a pròpia lademani com a oficial de la Unió. Enaquest cas, i per molt que diguin algu-nes veus sobre les dificultats d’oficia-litzar el català a Europa, no hi ha capEstat que s’atreveixi a oposar-s’hi.

22.. CCoomm eessddeevveenniirr lllleenngguuaa ooffiicciiaall ddeellaa UUnniióó EEuurrooppeeaa

Europa, doncs, ens marca clara-ment el camí que cal seguir per a ofi-cialitzar-hi una llengua: tenir un Estatpropi. Les nacions que compten ambun Estat propi i que, per tant, són re-presentades directament davant tots elsorganismes de la Unió Europea, comp-ten amb els mecanismes per a oficia-litzar-hi la llengua. No han tengut capproblema, per exemple, els maltesos a

l’hora de fer que el maltès sigui llen-gua oficial de la UE. I cap Estat, ni tansols els més unitaristes com França oGrècia, no s’hi ha pogut oposar de capde les maneres. Al contrari: el fet de serEstat constituït garanteix l’oficialitat dela llengua.

En la mateixa línia, són llengües ofi-cials de la Unió Europea les llengüesde les repúbliques bàltiques, recent-ment normalitzades: el letó, el lituà il’estonià, malgrat que totes tres sumenmolt menys ciutadans europeus queles parlin que no pas el català tot sol.

Per tant, el camí més segur (de fet,el camí segur) perquè una llengua si-gui oficial a la Unió Europea és quecompti amb un Estat propi. En aquestcas, siguin quines siguin les carac-terístiques, el nombre de parlants o lescondicions històriques de la llengua,aquesta esdevé automàticament oficial,sense cap tipus de prevenció ni d’obs-tacle per part de la resta dels estats, percontraris que siguin al reconeixementde la pròpia diversitat interna.

Una altra forma d’aconseguir l’ofi-cialitat lingüística en la UE és que un Es-tat membre determinat reconegui elpropi plurilingüisme, accepti les di-

verses llengües com a oficials de l’Es-tat i, a partir d’aquesta condició legalinterna, exigeixi l’oficialitat de totes lesllengües per part de la Unió Europea.Si es donen aquestes condicions, tam-poc cap Estat membre de la Unió nos’hi pot oposar, perquè és cada Estatqui decideix quina o quines llengüesvol com a oficials de la Unió (en re-presentació del propi Estat). El camí,doncs, per a esdevenir llengua oficialde la UE el marquen molt clarament lesregles del joc del conjunt dels estatsmembres. Mentre la UE sigui nomésuna suma d’estats –i aquesta entenemque és la seua condició actual–, calpartir d’aquestes regles del joc per talde poder aconseguir l’oficialitat de lallengua catalana.

33.. QQuuèè ssee’’nn ssaapp,, ddiinnss llaa UUnniióó EEuu-rrooppeeaa,, ddee llaa lllleenngguuaa ccaattaallaannaa??

Contràriament al que pugui sem-blar des dels Països Catalans, el co-neixement de la nostra realitat lingüís-tica és més estès del que es percep aprimera vista. Però existeixen moltesincomprensions que, com veurem mésendavant, en molts casos parteixen deles nostres pròpies contradiccions i de



Dibuix fet pel pintor Trepat. Cedit per l’Associació de Practicants de la Psicoestètica, de Carles Muñoz Espinal


les nostres imprevisions a l’hora de pre-sentar les coses.

També, contràriament a allò que sesol difondre (i al que molts europeuscreuen a l’hora de veure’s a si matei-xos), no és veritat que Europa sigui moltrespectuosa amb la pluralitat i la di-versitat internes. Jo més aviat (desprésd’alguns mesos de transitar per dinsuna institució tan important i clau peral nostre futur col·lectiu com el Parla-ment Europeu) diria que el sentit comúeuropeu és contrari a la pluralitat siaquesta no és avalada per cadascundels estats. Allò que és ben vist en elsestats d’origen, és ben vist ací. L’Estat,

doncs, ve a ser la mesura de totes lescoses. I això constitueix una contra-dicció d’unes dimensions extraordinà-ries en una Europa que, precisament,s’està construint per a poder anar su-perant els entrebancs que suposen, pera la societat de principis del segle XXI,el manteniment de les estructures ar-caiques dels estats-nació sorgits en elssegles XVIII i XIX.

D’una manera difusa, podríem dirque a Europa se sap que els catalansexistim, que tenim algunes particulari-tats diferencials amb relació a Espanya,i que tenim unes reivindicacions que,generalment, resulten vagues i boiroses.Exactament allò que més poc agrada enel si de la Unió Europea. En posaré un

exemple: quan, en un intent de deixarcontents els catalanistes, l’Estat espa-nyol va proposar d’incloure un article enel Tractat Constitucional Europeu on esfeia una referència a les llengües de lescomunitats amb capacitat legislativapròpia i es deia que havien de gaudird’algun marge de reconeixement insti-tucional a Europa, la proposta va aixe-car butllofes, per inconcreta i imprecisa.Què volen (devien pensar la majoriadels governants europeus) aquests es-panyols (incloem-hi els catalans...) in-tentant introduir un article tan estranydins el Tractat? Si, en canvi, s’haguésproposat d’afegir el terme «català» a la

llista de llengües oficials de la UnióEuropea (voleu res més clar?), estic benconvençut que no hi hauria hagut capni un problema per a l’oficialitat delcatalà i que no s’hauria fet cap obser-vació de rebuig o de prevenció des decap dels estats membres.

Tenim, doncs, una justíssima i me-rescuda fama d’inconcrets, poc clars,poc definits, embolicafils i cagadubtes.Un drama, si volem fer-nos un lloc dinsla Unió Europea actual. Tambépodríem tenir fama de contradictoris;però això ja seria demanar massa de lasensibilitat dels altres països. Dic aixòperquè, posem per cas, a Europa no espot entendre que algú vulgui que laseua llengua sigui oficial de la Unió,

que sigui present en l’educació i en elsmitjans de comunicació, etc., però quela pròpia nació no sigui independent.Si fins i tot volen ser independents elspobles d’estats amb un model lingüís-tic igualitari, com ara Flandes!

44.. CCoomm ssoomm ppeerrcceebbuuttss ((ppoollííttiiccaa-mmeenntt)) eenn llaa UUnniióó EEuurrooppeeaa??

La resposta a aquesta qüestió potresultar una mica esbalaïdora: no sompercebuts de cap manera, perquè lamajoria dels eurodiputats catalans vanper Europa d’espanyols. Això és letalper al ple reconeixement de l’oficia-litat de la llengua catalana a Europa.Que durant anys i panys els catalanshagin estat completament ignorats perla Unió és culpa bàsicament dels ma-teixos catalans. Si hom no pot distin-gir un diputat català d’un espanyol,no es pot entendre tampoc que aquestdiputat català, de tant en tant i sensegaire entusiasme, faci una declaracióemfàtica sobre la necessitat que lanostra llengua sigui oficial en la UnióEuropea.

Com apuntava molt encertadament(ja a finals dels setanta o principi delsvuitanta) Lluís V. Aracil, no es pot en-tendre que l’Estat espanyol sigui plu-rilingüe si, en les corts espanyoles, aMadrid, els diputats i les diputadescatalanoparlants només fan servir l’es-panyol (com ha ocorregut, malaurada-ment, fins ara). ¿Qui pot entendre lesreivindicacions d’algú que no sols éscapaç d’usar perfectament la llenguade l’Estat, sinó que, a més, ho fa habi-tualment i sense que sembli que aixòli suposi cap mena de trastorn?

Quan existeixen aquestes disfun-cions tan evidents entre la pròpia ma-nera d’actuar i allò que es demana,ningú no pot entendre què és el queocorre en realitat (i, per tant, tothom tétot el dret del món a suposar que aquíhi ha alguna cosa que no s’acaba demanifestar en tota la seua amplitud icaracterístiques reals).

Record encara la conversa que vaigtenir amb l’amic Josu Ortuondo, dipu-tat al Parlament Europeu pel PNB i ex-batlle de Bilbao, quan li vaig proposarque prometéssim la Constitució es-panyola no sols per imperatiu legal sinóen anglès. N’Ortuondo, fent servir elconsell d’amic, em va dir que això de«l’imperatiu legal» ja ho tenien assumit(encara que ell i jo vàrem ser els únicsde prometre la Constitució espanyola



Les llengües dins la Unió Europea


seguint aquesta fórmula), però prome-tre-la en anglès, segons ell, ens hauriacostat automàticament l’acta de dipu-tat. Això no ho podrien suportar.

55.. EElleemmeennttss aa ffaavvoorr ii eenn ccoonnttrraa ddeellrreeccoonneeiixxeemmeenntt ooffiicciiaall ddeell ccaattaallàà eennllaa UUnniióó EEuurrooppeeaa

Arribats a aquest punt del nostre pa-per, podem fer una mica de balanç delselements que ens són favorables per alreconeixement oficial de la llengua ca-talana en la Unió Europea i d’aquellsque juguen en contra nostre.

Entre els favorables, podem desta-car els següents (sense pretendre, encap moment, de ser exhaustius a l’horade detallar-los):

a) No hi ha cap altra llengua a Eu-ropa amb nou milions de parlants, enun territori habitat per pràcticamentdotze milions d’europeus, que no siguioficial de la Unió Europea. La disfun-ció estadística és, al nostre entendre,una de les més explotables, perquè ésallò que posa més clarament de mani-fest la injustícia existent en la Unió Eu-ropea amb relació a l’estatus de la llen-gua catalana. Aquest argument es posaencara més de manifest quan, objecti-vament, podem argumentar que no hiha cap altra llengua sense Estat, a Eu-ropa, amb més d’un milió d’habitants,que no sigui plenament oficial de laUnió Europea (si algú està pensant enel gallec, li demanaria una mica menysde secessionisme lingüístic: el portu-guès és una llengua plenament reco-neguda i plenament oficial de la Unió).

b) Pràcticament els únics diputatsque no podem parlar en la nostra llen-gua en el Parlament Europeu som elscatalans. Potser algú, interessat i con-trari als nostres interessos, podria di-fondre la idea que hi ha una pila dediputats parlants de llengües minorit-zades que no poden usar la seua llen-gua i, per tant, usen la de l’Estat delqual són membres. Això és radicalmentmentida. Els gairebé únics a tenir prohi-bit l’ús de la seva llengua al ParlamentEuropeu som els catalans. Fa uns quantsmesos vaig proposar un exercici moltsenzill: veure realment, dels set-centstrenta-dos diputats del Parlament Eu-ropeu, quants n’hi ha que no puguemfer les intervencions dins el ple en lanostra llengua. En sortien escassamentun dos per cent. (Pensem que, perexemple, els gallecs poden parlar en laseua llengua, i així ho feia normalment

Camilo Nogueira, sense cap ni un pro-blema, mentre era eurodiputat; els ger-manòfons del Tirol del Sud, a Itàlia,també, perquè l’alemany és oficial dela Unió; els alsacians, si volen, tam-poc no hi tenen cap problema: a Alsà-cia no es pot funcionar en alemany,però en el Parlament Europeu sí. I aixísuccessivament). Qui no pot parlar laseua llengua? Una gal·lesa (que, a més,no la té com a llengua pròpia, sinóapresa formalment ja d’adulta), unbasc (en les mateixes condicions quela gal·lesa), una diputada russoparlantde Letònia (el rus tampoc no és oficialdel Parlament Europeu)... i una colla decatalans (incloent-hi el president i un

vice-president del Parlament). Del dosper cent d’eurodiputats que no podemusar la nostra llengua, doncs, gairebétots som catalanoparlants. No estracta, per tant, d’un problema de lesllengües, en plural, sinó d’un pro-blema que es pot focalitzar exacta-ment sobre la llengua catalana.

En aquest sentit, sóc de l’opinió quefan un mal immens a l’oficialitat de lallengua catalana els diputats dels Paï-sos Catalans que usen habitualmentl’espanyol (que són, no cal dir-ho, lamajoria, i no sols entre els espanyolis-tes, sinó també entre els «catalanistes»).En el Parlament Europeu, les interven-cions dels diputats socialistes catalans,siguin del sector jacobí o del sector ca-talanista, són inequívocament en es-

panyol. Cap eurodiputat d’un altre Es-tat no podria distingir cap diferència deposició sobre la llengua entre, posemper cas, Carlos Iturgaiz i Teresa Riera.

També he de dir, emperò, i en ho-nor a la veritat, que en el ParlamentEuropeu hi ha alguns diputats que fanun ús lingüístic que permet visualitzaraquesta no submissió directa a l’Estatespanyol. En el cas dels «alternatius»com Raül Romeva o David Hammers-tein, aquest ús plural no exclou alguncop l’ús de l’espanyol. I, en el cas delcompany Ignasi Guardans, he de dirque existeix una coincidència de posi-cions, en aquest aspecte, pràcticamentabsoluta: es tracta d’un membre de

Convergència Democràtica de Catalu-nya que posa per davant el patriotismecatalà, l’europeisme i la feina per unaEuropa plural i democràtica.

c) Existeix una sòlida tradició cul-tural en llengua catalana. No hi ha,evidentment, tampoc cap altra llenguad’Europa amb la nostra tradició cultu-ral que no siga oficial de la Unió Eu-ropea: resultaria inconcebible, a Eu-ropa, que cap comunitat humana ambfigures com Ramon Llull, Ausiàs Marc,Roís de Corella, Jacint Verdaguer, JoanMaragall, Josep Pla o Joan Fuster restésfora de l’oficialitat lingüística. Actual-ment, llengües amb una tradició cul-tural molt recent i molt escassa, comara el finès, són oficials de la UE sensediscussió.



Les quatre barres en un giratori que hi ha a l’entrada de Prada de Conflent


d) La intel·lectualitat europea coneixla qüestió de la llengua i la cultura ca-talanes molt millor que no els políticseuropeus. Arreu d’Europa, en les uni-versitats existeixen estudis catalans, te-nim desplegades pertot arreu potentsassociacions que articulen una cata-lanística sòlida, i la difusió de la nos-tra cultura funciona cada vegada mi-llor. Fets com ara que la culturacatalana hagi estat la convidada a laFira Internacional del Llibre de Gua-dalajara o que tengui també un paperestel·lar en la Fira del Llibre de Frank-furt constitueixen un àmbit magníficper a donar a conèixer la nostra cul-tura, la literatura catalana, la situacióde la nostra llengua i les nostres rei-vindicacions nacionals.

e) Pel que fa al discurs públic, laUnió Europea és favorable al reconei-xement de la pluralitat real i al mante-niment de la diversitat. Aquest elementtambé el podem comptar entre els fa-vorables al reconeixement de l’oficia-litat de la llengua catalana en la UnióEuropea, tot i que, en tractar-se d’unprincipi massa general, després sol seruna mica difícil d’adaptar-hi qüestionsmolt concretes.

Juntament amb els elements favo-rables a l’oficialitat del català a Europa,i a l’altre cap de la balança, en tenimtambé una pila de contraris, que en-trebanquen el nostre procés legal.

a) En primer lloc, hem d’esmentarun fet elemental: els Països Catalansno tenim Estat propi. Volem «colar-nos» dins les llengües oficials sensecomptar amb un Estat propi que ensavali, i, a més a més, essent consenti-dament membres de l’Estat espanyol(si fóssim molt clarament independen-tistes, majoritàriament, la qüestiótambé es podria plantejar en uns ter-mes realment molt diferents).

b) Per la seua forma d’actuar, po-dem deduir clarament que el Governespanyol, al marge de declaracions méso menys boiroses, en realitat no vol queel català sigui oficial a Europa en elmateix nivell que ho són l’espanyol, elfrancès o l’italià. Als governants espa-nyols, per a poder quedar bé davantels catalans, els agradaria poder acon-seguir algun tipus de reconeixementd’aquests boirosos i imprecisos (quetan nerviosos posen els dirigents euro-peus), però no la plena oficialitat (moltmés fàcil d’aconseguir, d’altra banda,si hi ha voluntat política, que no

aquests pseudo-reconeixements). Si elGovern espanyol volgués que el catalàfos un dels idiomes oficials de la UnióEuropea, hauria presentat una línia a laComissió i al Consell que digués: «L’Es-tat espanyol proposa l’oficialitat de l’es-panyol i del català.»

c) Per si l’apartat b) no resta prouclar, vegem com ha embolicat la trocael govern Zapatero, molt especialmenta través del seu ministre d’Exteriors,Moratinos: qui li manava destapar eltema del secessionisme lingüístic, pro-posant una mena de reconeixementboirós i pseudo-oficial per a quatrellengües, una d’elles el «valencià»?Destapar el secessionisme lingüístic haconstituït únicament una revifalla de lavella estratègia d’intentar dividir-nosentre nosaltres. Hem de tenir molt clarque qui ha revifat la polèmica ha estatel Govern espanyol, el qual n’és moltmés responsable que no els dretans iblavers del govern de la Generalitat va-lenciana o els venuts i comprats de l’A-cadèmia Valenciana de la Llengua. Sapgreu que Zaplana ho deixàs tan clar: hiposaré una mica de pressupost i com-praré els catalanistes; però en sap moltmés que qui talla el bacallà –el Go-vern espanyol, ara en mans dels so-cialistes– no sigui capaç de posar lescoses al seu lloc.

d) Un altre entrebanc per al nostreprocés d’oficialització del català ésque, tant dins la lògica europea comdins la lògica dels processos de norma-lització lingüística reeixits, no s’enténde cap de les maneres que hom vulguique la llengua pròpia sigui en l’ense-nyament, en els mitjans de comunica-ció, en els ajuntaments, a la resta d’ins-titucions públiques i fins i tot a la UnióEuropea i que els catalans no vulguem,d’una manera inequívocament majo-ritària, constituir un Estat independentseparat d’Espanya i de França. La lògi-ca dels processos de normalització vaíntimament lligada al procés de cons-titució d’entitats polítiques. Si majo-ritàriament ens sentim espanyols o fran-cesos, quin problema tenim a l’horad’acceptar que l’espanyol i el francèssiguin les nostres llengües oficials, decultura i de vida quotidiana?

66.. PPaasssseess sseegguurreess ii iinnsseegguurreess aa ll’’hhoo-rraa dd’’eennccaarraarr eell pprrooccééss dd’’ooffiicciiaalliittzzaa-cciióó ddeell ccaattaallàà aa EEuurrooppaa

Com a mínim, a hores d’ara, hi haalguns sectors de la societat i de la vida

política catalanes que tenim clar, pot-ser per primera vegada des de la tran-sició, els nostres objectius polítics. Te-nim clar, per exemple, que volem quela llengua catalana sigui oficial a laUnió Europea, en peu d’igualtat ambles altres llengües que hi són oficials.

Per a avançar en aquesta direcció,hem de fer passes (algunes de més fàcils,unes altres de més difícils; algunes mésde segures, unes altres de més insegures).

Les segures no tenen discussió:a) Treballar per la nostra inde-

pendència nacional. S’ha dit moltes ve-gades que la independència d’Escòcia,d’Euskadi o dels Països Catalans supo-saria l’aïllament dels nostres països (i,per tant, el caos econòmic i polític).Res més lluny de la realitat: la UnióEuropea es podria permetre sense capdificultat una «ampliació interior», perusar els termes de Neil McCormick, enla qual entrassin nous estats, que ja hisón, però no amb representació directa.A més, poden entrar a la UE aquells es-tats que ho sol·licitin, mentre complei-xin una sèrie de protocols, com ara te-nir un sistema democràtic o respectarels drets humans. Voleu dir que els Paï-sos Catalans faríem una república fe-deral tan esguerrada que no respecta-ria els drets humans o no funcionariademocràticament?

b) Treballar per oficialitzar el ca-talà a l’Estat espanyol. Si l’Estat espa-nyol tengués diverses llengües com aoficials i una d’aquestes fos la cata-lana, en bona lògica el català seria aramateix llengua oficial de la Unió Eu-ropea. Perquè això ocorregués, caldriacanviar l’article 3 de la Constitució es-panyola, que oficialitza una sola llen-gua com a pròpia de l’Estat, per un ar-ticle que aclarís que «el català, elcastellà, el basc i el gallec són llengüesoficials de l’Estat». Tan difícil ha de seraconseguir-ho?

c) Fer que algun altre Estat es faciseua la reivindicació de la llengua ca-talana. Això és molt més difícil, perquè,d’entre els estats en què està divididala comunitat lingüística catalana, l’es-panyol no és pas el més intolerant ambla normalitat lingüística. Tanmateix, siun altre Estat acceptés aquesta reivin-dicació, el català segur que seria a Eu-ropa. Vull dir que si, posem per cas, aItàlia es produís algun trasbals de gransdimensions, i aquest Estat reconeguéscom a pròpia la llengua de l’Alguer ien demanàs l’oficialitat davant la Unió




Europea, el català automàticamentn’esdevindria llengua oficial.

d) Enllaçant amb l’argument c),existiria una manera que entenc que,com a eivissenc, tenc l’obligació de nodescartar ni tractar frívolament: acon-seguir que Mallorca esdevingui un landde la República Federal d’Alemanya.No hi ha enlloc, de tot el cabal comu-nitari –constituït per més de seixantamil pàgines de disposicions, directrius,reglaments, etc., etc.–, on es digui queuna part d’un Estat no pot passar a for-mar part d’un altre Estat de la Unió, siaixí ho decideixen, posem per cas, lamajoria dels seus habitants. Probable-ment seria més fàcil aconseguir queMallorca fos un land d’Alemanya queno pas aconseguir la independència,ara com ara, dels Països Catalans.Aleshores, simplement es tractaria queAlemanya respectàs la llengua pròpiade Mallorca i n’assumís, estatalment,l’oficialitat. Naturalment, els mallor-quins haurien de posar aquesta condi-ció a Alemanya per a incorporar-s’hi.

Potser, arribats a aquest punt, hi pothaver algun lector que esbossi un lleusomriure irònic. Per a qui ho faci, empermet de recordar que, immediata-ment després de l’ocupació borbònicade 1715, els jurats d’Eivissa –defenes-trats com a governants– varen enviaruna ambaixada a Londres per intentarque la Corona Britànica ocupàs Eivissai Formentera (per allò d’anivellar-nosamb Menorca). En no aconseguir unaresposta positiva per part dels britànics,ho varen intentar amb l’Imperi Austro-Hongarès, aprofitant que hi havia unaflota austríaca devers Sicília. Així ma-teix, durant la II República espanyolaes diu que Joan March va intentaraconseguir que les Illes Balears fossinun Estat lliure associat a la Itàlia deMussolini; en no aconseguir-ho, va fi-nançar l’«alzamiento» franquista. Elsillencs, doncs, tenim ja una llarga tra-dició d’intents de deixar de ser espa-nyols per la via d’afegir-nos a altres es-tats: Anglaterra, Áustria, Itàlia... Per quèno a Alemanya?)

Aquestes, entre altres, serien lespasses segures per a aconseguir laplena oficialitat del català a Europa.Havent-hi tants camins diferents per aaconseguir l’objectiu, no s’entén com,legislatura rere legislatura, encara nol’hem aconseguit.

Existeixen, així mateix, com hemapuntat més amunt, vies més o man-

co insegures d’aconseguir el mateixobjectiu. Aquestes vies són aparent-ment més fàcils, però, al cap i a la fi,no tenen el mateix trellat. Explorem-ne algunes:

a) Presentar iniciatives al ParlamentEuropeu. Aquesta via resulta poc se-gura, per les febleses que actualmentté el mateix Parlament i que patim elsqui hi treballam com a representantsdels nostres respectius pobles. Allò mà-xim que, al meu entendre, podem ferels eurodiputats és posar de manifest lagreu irregularitat que no puguem usarnormalment el català en les institucionseuropees. Com que això només hofeim una minoria, difícilment podremactuar amb prou força perquè hom enstengui en compte, al marge de la vo-luntat dels estats que ens oprimeixen iens constrenyen.

b) Recórrer a Andorra. Això no re-sulta tan banal com pugui semblar aprimera vista. De fet, a mitjan no-vembre es varen aprovar algunes dis-posicions en aquest sentit, i la UnióEuropea va rebre el primer documentque és plenament oficial i que hi in-corpora la llengua catalana (en untractat, precisament, entre la Unió Eu-ropea i Andorra, sobre política mo-netària). Si Andorra fos membre de laUnió Europea, tots ens podríem aco-llir, sense cap problema, a l’oficialitatplena de la llengua catalana. Potsercaldria treballar-ho, doncs, en aquestsentit per a solucionar el problemad’una manera eficaç.

Dubt, emperò, que, a hores d’ara,a una majoria de la societat andorranali interessi l’ingrés del seu país a laUnió Europea...

c) Confiar en l’Estat espanyol, coma agent d’oficialització de la llenguacatalana a Europa. D’alguna manera,això implica confiar en aquells que,històricament, han fet tot el que hanpogut per a intentar anorrear la llenguacatalana i la resta de llengües ibèriquesdiferents de l’única que, ara com ara,l’Estat reconeix com a pròpia. El pas re-sulta, doncs, d’allò més insegur.

d) Confiar en la classe política ma-joritària del Principat de Catalunya,del País Valencià i de les Illes Balears.Aquest pas podria semblar igual defeble que l’anterior, però hi podríemfer alguns matisos, que únicament po-drien venir per dues bandes: o per l’i-nici d’un procés sobiranista a Catalu-nya, que pogués desembocar en un

referèndum d’autodeterminació, fruitd’un trencament institucional ambl’Estat; o bé per un xoc d’interessoseconòmics entre els sectors turísticsde les Illes Balears i el govern delRegne d’Espanya, que portàs aquestssectors a voler-se’n dissociar (i, even-tualment, com ja hem apuntat abans,associar-se amb algú altre). Evident-ment, no veig impossible que Barceló,Escarrer i companyia demanassin a ungovern alemany molt de dretes (hau-ria de caure Schröder i el seu govern)d’associar-hi, almenys, Mallorca.Però, òbviament, no trob que sigui, ahores d’ara, una passa gaire segura,tot i que pos per endavant que tendriatot el meu suport parlamentari.

e) Demanar que l’única llengua ofi-cial de la Unió Europea sigui l’anglès.Això, que ja he manifestat públicamenten un ple del Parlament Europeu, crecque constitueix un dels arguments quepoden fer més mal als estats més dís-cols amb relació al reconeixement dela pluralitat real d’Europa. Si Europa noreconeix el català i crea amb això ungreuge comparatiu, per quina raó hade reconèixer llengües més petites,com ara el maltès o el lituà? Però, perquè ha de reconèixer, així mateix,llengües molt comparables amb el ca-talà, com ara el suec, el neerlandès ol’hongarès? I, posats a fer, per quinaraó ha de reconèixer llengües que nosón de comunicació internacional,com ara l’italià o el polonès? I, oidàmés, per quina raó hauria de reconèi-xer-ne algunes que tenen valor a nivellinternacional però que no són univer-salment vàlides com a mitjà de comu-nicació, com ara el francès, l’alemanyo l’espanyol? Per tant, reduint les co-ses a la seua justa lògica, si el catalàno assoleix la categoria d’idioma ofi-cial de la Unió Europea, els catalanspodríem treballar perquè l’únic idiomaoficial de la Unió fos l’anglès.

El pas resulta insegur, però pens quehi podríem trobar moltes complicitats–argumentant que es despenen cadaany milions i milions d’euros en tra-ducció i interpretació, que existeixendificultats evidents de comunicació,que això d’haver-hi tantes llengües ofi-cials és un batibull...–, i obligaria amoure fitxa aquells que teòricamentsón favorables a la pluralitat lingüís-tica d’Europa però que únicament ac-cepten la voluntat dels estats com amesura per a aquesta oficialitat.◆




P robablement els Països Catalans són, si no l’únic, undels pocs pobles d’Europa amb una revista anomenadaLLENGUA NACIONAL. Allà on la normalitat hi fa vida i

els drets nacionals són respectats, la reivindicació perd laseva raó de ser. A Holanda, Dinamarca o Portugal, perexemple, no calen publicacions com aquesta. No hi ha capholandès, danès o portuguès que no tingui clar que la sevallengua pròpia és la llengua nacional del seu país. De fet,així ho entén també la resta del món. Sense anar més lluny,els mateixos catalans. Nosaltres tampoc no dubtem que lallengua nacional d’Holanda és el neerlandès, la de Dina-marca el danès i la de Portugal el portuguès. Curiosament,però, són molts els catalans que tendeixen a fer-se un em-bolic quan hom els demana quina és la llengua pròpia delseu país. Són els mateixos catalans que també tendeixen afer-se un embolic quan hom els demana quin és el seu país.

Això explica paràgrafs com aquest, escrit per un ca-tedràtic de polítiques públiques de la Universitat Pompeu

Fabra, al diari Avui: «... ja fa molts anys vaigviure una altra experiència semblant al meupropi ppaís, Catalunya ii EEspanya. L’any 1936,un cop militar contra un govern democràti-cament elegit va tenir lloc al nostre ppaís...».N’hi ha prou d’analitzar la frase –les remar-ques en negreta són meves– per a veure comés de reeixida la feina que han fet els nos-tres colonitzadors. El catedràtic ens parla delseu propi ppaís, en singular, però n’esmentados, de països. Per no cometre un error deconcordança hauria d’haver dit els mmeus ppaï-sos, CCatalunya ii EEspanya, però la confusióhauria estat encara més gran. Ningú no diu«els meus països», perquè qui més quimenys, de país, només en té un. El contra-sentit, per tant, revela un problema més pro-fund que el gramatical. Al catedràtic, com amolts catalans, se li fa incòmode referir-se aCatalunya com el seu país, amb naturalitat,en una qüestió de temàtica internacional.Per això, talment com si fos el passaport,agafa el nom d’Espanya per sortir a l’exte-rior. Catalunya, ja ho sabem, no té cap dreta figurar tota sola, sense tutories, al costatd’altres pobles del món. Com a infant petiti immadur que és, necessita sempre la com-panyia adulta i assenyada d’Espanya.

Però el contrasentit esdevé desconcertquan el catedràtic rebla el clau en la se-gona frase afirmant que Catalunya i Espa-nya són el nnostre ppaís (!). Ens desconcerta,sí, perquè dóna per fet que el nostre cervelltreballa en xarxa amb el seu i que, per tant,compartim el mateix caos identitari. Si el

que pretén és dir-nos que Catalunya «és» Espanya, perquè diu Catalunya «i» Espanya? Per què no dir-ne senzi-llament Espanya? Cap espanyol de Castella no diu «el meupaís, Castella i Espanya». Sembla, per tant, que el sub-conscient traeix el catedràtic i l’empeny sentimentalmenta optar per tots dos noms davant la probabilitat que Ca-talunya quedi diluïda d’una manera tan espectacular enuna identitat superior. Amb els dos noms, en canvi, ensve a dir: «Sóc espanyol, sí, però peculiar.» El problema ésque es tracta de dos noms que no poden ser escrits ambun guió al mig, com Carod-Rovira o Artís-Gener, sinó quenecessiten la conjunció «i» per tenir sentit: Catalunya «i»Espanya. Per desgràcia, com si es tractés d’una partidad’escacs, aquest moviment acaba esdevenint una trampamortal per al catedràtic jugador, ja que comporta l’ad-missió que Catalunya «i» Espanya no són el mateix; i si nosón el mateix, tampoc no poden ser concordants a l’horade definir un sol país.



La gguerra dde lla lllengua

VÍCTOR ALEXANDRE

Víctor Alexandre (novembre del 2004)


Atrapats com estem en aquest garbuix d’evidències, enquè l’energia se’ns esmuny en la defensa diària de l’ele-mentalitat, fins i tot davant de cervells eminents, és d’agrairla lleialtat pacient i insubornable d’aquells que des de fatretze anys fan possible aquesta LLENGUA NACIONAL que ellector té a les mans i que ara assoleix el número 50.

Pensem que de totes les nacions sense Estat d’Europa,la catalana és la que més absurdament manté aquesta hu-miliant condició. No hi ha res que li impedeixi tornar a serun Estat, res, llevat d’ella mateixa. Presonera de la seva in-definició, s’alimenta d’eufemismes i subterfugis que ajornensine die el seu pas a l’àmbit dels pobles adults. Per això com-patibilitza la dependència emocional que té d’Espanya ambl’exercici reivindicatiu de la seva identitat; per això, men-tre demana perdó a la primera, necessita publicacions comaquesta, que alimentin la segona. I és que el temps no jugaa favor seu. L’enemic ha evolucionat i està disposat a jugara fons la carta científicament aberrant, però políticamentefectiva, de l’esquarterament de la llengua catalana. Laguerra de la llengua ha esclatat de nou i serà difícil gua-nyar-la sense unitat, convicció i fermesa.

L’origen d’aquesta guerra, però, és molt antic. Es re-munta a la Instrucción Secreta que el fiscal del Consejo deCastilla, José Rodrigo Villalpando, va trametre als corregi-dors de Catalunya el 29 de gener de 1716. La derrota de lanació catalana, l’any 1714, davant les tropes de Felipe V,va tenir, com sabem, gravíssimes conseqüències. No solsva significar la fi de les llibertats i de la sobirania políticade Catalunya; també va suposar la persecució implacablede la seva identitat, llengua i cultura. Identitat, llengua i cul-tura que, 291 anys després, continuen sota sospita i són sa-tanitzades sistemàticament cada cop que un fet puntual lesporta un xic més enllà de la reserva folklòrica en què Es-panya les ha confinades.

Els intents de convertir el català del País Valencià enuna llengua diferenciada del català del Principat responena aquest objectiu. Pot ser que tal absurd provoqui hilari-tat en l’àmbit científic, però si hem de jutjar pel silenci queguarden els seus més insignes representants no semblaque els amoïni gaire. Una llengua, això no obstant, ésmolt més que una eina de comunicació –altrament, a cappaís li importaria perdre la seva i adoptar l’anglès com aeina comuna–; una llengua constitueix per si mateixa l’ex-pressió d’una identitat netament singular i intransferible.És, per entendre’ns, la prova d’una existència amb proupersonalitat per adoptar una actitud pròpia davant la vida,amb independència de les existències veïnes. Aquesta ésla raó per la qual es minoritzen les llengües políticamentfebles, perquè amb la seva desaparició es pretén que morino tan sols la prova més explícita de l’existència d’unaidentitat diferenciada sinó perquè també ho fa la cons-ciència nacional dels seus parlants. I aquest és l’objectiuespanyol amb relació a la llengua catalana: eliminar persempre la prova més fefaent que Catalunya no és Espanyai que els catalans no som espanyols. I és que si Catalunyafos Espanya, la seva llengua, lògicament, seria l’espanyol.De la mateixa manera que si els catalans fossin danesos iels espanyols francesos, no seria el danès la llengua delsprimers i el francès la dels segons? Espanya sap molt béaquestes coses, però no pot admetre-les perquè això, con-seqüentment, l’obligaria a reconèixer el dret imprescrip-

tible del poble català a dirigir el seu propi destí; i el po-ble català, segons Espanya, no té destí més enllà de la na-cionalitat espanyola.

D’acord amb això, no és estrany que tot allò que puguiprojectar al món la nació catalana –l’oficialitat de la sevallengua a les institucions europees, les seleccions nacio-nals, el rang dels mossos d’esquadra com a policia Schen-gen, la facultat per convocar referèndums o fins i tot la trevaterritorial d’ETA– causi un profund malestar a Espanya. I ésque si hi ha una cosa que aquell país no pot suportar és lavisió de la realitat, la irrebatible realitat de l’existència na-cional de Catalunya. Per això el seu ministre de l’Interior,José Antonio Alonso, pronuncia sense enrojolar-se frasescom aquesta: «L’Europa que volem construir amb la novaConstitució serà la dels Estats o no serà.» Doncs bé, noserà. No ho serà per la senzilla raó que no es pot imposaruna unitat irrespectuosa amb els drets i la voluntat d’unapart dels units. I en aquests moments, a Europa, pel cap baix,hi ha uns 50 milions de persones que no veuen respectatsels seus drets nacionals.

La prohibició d’usar la llengua catalana al Parlamenteuropeu, negant-li l’oficialitat, s’està tornant de mica enmica en contra dels mateixos legisladors. El vergonyós es-pectacle que el seu president, José-Josep Borrell, i el seuvice-president, António Costa, van oferir a Estrasburg, ne-gant l’ús de la paraula a Bernat Joan, diputat d’EsquerraRepublicana de Catalunya, quedarà per sempre en els an-nals de la cambra parlamentària. Va ser lamentable veureel català Borrell ordenant al portuguès Costa que prohibísa Bernat Joan parlar en la seva llengua; i encara ho vaser més veure Costa com l’obeïa sense adonar-se que lallengua en què Joan parlava no era català sinó alemany.L’apoteosi, com és lògic, va arribar amb la reacció delsdiputats alemanys, els quals, indignats per la prohibiciói solidaritzant-se amb Joan, van protestar i avergonyirCosta, que va acabar disculpant-se.

Que la llengua catalana, setena de la Unió Europea, tin-gui un rang inferior al maltès pel sol fet de no tenir Estat, jadescriu perfectament l’Europa elitista i excloent que elsnostàlgics d’un passat imperial estan construint. Cosa, peraltra banda, que demostra fins a quin punt la intenció polí-tica de trossejar el català és conseqüent amb la política ra-dial practicada per Madrid des del franquisme per tal de re-duir el pes específic dels Països Catalans. D’aquí vel’acostament de Madrid al País Valencià, promogut pel PPi el PSOE, tant en infraestructures de transports i comuni-cació com en la voluntat de convertir Alacant en platja ibalneari madrilenys. Amb això s’aconsegueixen tres co-ses: esquarterar la nació catalana, trencar la cohesió delsseus territoris i reduir els catalanoparlants valencians a unasimple peculiaritat antropològica. El Principat tampoc noqueda exempt d’aquesta estratègia nacionalista espanyola.La política de peatges n’és una prova: a un català li resultamolt més car circular amb cotxe per dins del seu país queno pas fer-ho en direcció a Espanya. I és que no hi ha restan immobilitzador com les fronteres psicològiques inte-riors. Així de perversa és la rentada de cervell que Espanyapractica a Catalunya, així són les colonitzacions actuals:sense guerres, sense morts, sense sang. Per què, si podenobtenir-se els mateixos resultats sota la màscara del progrési la democràcia.◆




M’he permès d’utilitzar el títold’un conte de Pere Calders pera fer referència a una sèrie de

fenòmens lligats als processos de subs-titució cultural que uns quants autorshan analitzat des de diversos vessantsamb rigor i valentia1. Sense menystenirl’efectivitat de l’aniquilació física, l’a-gressió militar, el terror i la repressiópolítica com a instruments destructorsd’una identitat i com a pas previ i ne-cessari per a la imposició de la novaidentitat que es pretén implantar, aques-tes pràctiques cruentes van sempreacompanyades de mecanismes i es-tratègies més subtils d’infiltració ide-ològica, control social i guerra psicolò-gica, coses que constitueixen el nucli,menys espectacular i visible, perquè no

deixa cap rastre de sang, d’un típicprocés de substitució cultural, d’altrabanda, de tots els processos colonials2,una veritable «reprogramació» que Jo-sep Huguet ja va detectar amb encert iironia l’any 1988 en el seu llibre acabatde redactar el dia de la segona «fiestanacional de España»3, un recull de tò-pics i mentides espanyolistes que, a cò-pia de repetir-les, seguint la conegudafórmula de Goebbels, s’han convertit enveritats en les ments dels malalts d’au-toodi i de més d’un despistat.

Dins aquests mecanismes i es-tratègies hi ha tota la xerrameca polí-ticament correcta i en aparença innò-cua sobre la modernitat, el progrés,la pluralitat, el cosmopolitisme, el

mestissatge, la multiculturalitat i elmultilingüisme, entre altres subterfu-gis i eufemismes que donen coberturaconceptual a tota mena d’infàmies4.Un bon antídot o arma metodològicaés desconfiar de tots els actes, festes,fòrums i martingales que girin a l’en-torn de les «llengües», les «cultures»i els «ciutadans», en plural, perquèsovint acaben implicant un misteriósarraconament de la nostra llengua, dela nostra cultura i del nostre poble, ensingular.

«Barcelona ttiene ppoder» La Barcelona socialista o «tristpar-

tita» (el matís em sembla irrellevant), laciutat hispanoamericana, oberta, inte-



IInnvvaassiióó ssuubbttiill:: ««ccoossmmooppoolliittiissmmee»» ii ssuubbssttiittuucciióó ccuullttuurraall

RAMON MONTON

Per a exterminar un poble, nocal matar cadascun dels seusmembres, n’hi ha prou destruintla seva capacitat d’autoestima;n’hi ha prou fent que la comuni-tat que el constitueix s’arribi aconvèncer que la seva culturaés inútil.

(Johnny Depp)

Ramon Monton. Tardor del 2004

1 Cal destacar els estudis del psicòleg Quim Gibert, com la seva aportació al volum Autoestima i Països Catalans, La Busca, 2003, la remarcable con-tribució del sociolingüista Bernat Joan, l’esgarrifosa anàlisi del blaverisme de Vicent Bello en La pesta blava, Eliseu Climent, editor, 1988, i obresque desemmascaren sagnantment el presumpte progressisme de l’esquerra espanyolista com El País, «la quinta columna», de Josep Palou, EdicionsDocumenta Balear, 1999, entre altres.

2 Com ens recorda Albert Memmi en el seu Retrat del colonitzat, l’objectiu d’aquestes estratègies és aconseguir que el poble ocupat, privat de sím-bols de prestigi propi, arribi a avergonyir-se de la seva identitat i acabi odiant-la, alhora que es desviu per assumir la identitat del colonitzador, demanera que es converteix en un perfecte candidat a l’assimilació.

3 Josep Huguet, L’espanyolisme de la A a la Z. Guia pràctica, El Llamp, 1989. Inclou un pròleg antològic que es diu «Com esdevenir espanyolista enset dies», en què proposa dedicar les jornades, successivament, a la desintoxicació nacionalista; a la reprogramació; al contacte amb els espanyolspostissos i els genuïns; a educar els reflexos antinacionalistes; a civilitzar la Catalunya rural, antropològica, anacrònica, tronada i localista i a con-tribuir teòricament a la modernització de Catalunya.

4 Com va dir Confuci a un jove príncep: «Domina el llenguatge i dominaràs el món.» Citat per Albert Sáez en «Mestissatge, pillatge i ultratge», Avui,19-9-2004.


gradora, mediterrània i olímpica dePasqual Maragall, que volia inventaruna bandera i un himne per a la sevaCorporació Metropolitana abans de serpresident de la Generalitat; la «millorciutat del món» (Joan Clos); «l’únicaciutat real que apareix en el Quixot»(Canal Cultura, publicació digital del’Institut de Cultura de l’Ajuntament deBarcelona) és, en realitat, una ciutatcada vegada més inexistent, no sols pelprocés d’anorèxia demogràfica que pa-teix, sinó per l’estratègia sistemàtica dedespersonalització a què l’han sotmesaels seus governants, fins a convertir-laen una Cosmòpolis que és la capitald’un país de les meravelles que fabri-quen cada dia els ideòlegs del poder,una mena de «no-lloc» asèptic com lasala d’espera d’un aeroport5 que, enser buidat de continguts identitaris id’història, esdevé un terreny adobatper a la implantació de continguts fo-rans. Més decidit que els dirigents del’acomplexat «oasi català» convergent,l’Ajuntament de Barcelona ha conver-tit en fets d’una estranya normalitat po-der escoltar flamenc davant la catedral,sentir pregons de festa major en castellàperquè «tothom l’entén», inaugurar fò-rums «universals» amb manifestacionsculturals andaluses, considerar litera-tura catalana la que fan els escriptorslocals que escriuen en castellà i omplirl’agenda d’actes de la festa major degrups de «rock de barri» o «so de Bar-celona» que s’expressen, naturalment,també en castellà, de manera que siCatalunya era un oasi abans de l’arri-bada al poder dels «progressistes»6,Barcelona fa molts anys que és un de-sert, almenys des del punt de vista dela catalanitat. No és casual que la im-mensa majoria de grups de rock catalàsiguin de «comarques» o de la restadels Països Catalans.

La tasca que han dut a terme els so-cialistes durant els darrers vint-i-cinc

anys té el dubtós honor de ser una con-tinuació de l’obra franquista, tant pelque fa al porciolisme urbanístic comtambé perquè ha consistit a aplicar unprograma de desnacionalització deBarcelona i exportar-lo a la resta deCatalunya amb la intenció de diluir-laprogressivament en unagran àrea metropoli-tana7, envoltada d’unimmens parc temàticd’esbarjo barceloní sen-se personalitat, ni histò-ria, ni projecte de futurque no siguin els pro-ductes tipus Fòrum fa-bricats pels governants:una massa indiferen-ciada de ciutadans de-sarrelats i vulnerables ales fal·làcies espanyolis-tes, propagades pels mit-jans de comunicació«amics»8, els quals, ambel seu pes demogràfic,consoliden les inèrciescreades pel franquismei per la Transició, és adir: que el simple fun-cionament automàticd’una realitat creada encontra nostre ens potacabar aniquilant. Aaixò es referia VicentBello9 quan afirmavaque, amb uns quantsanys més d’Estat centra-lista i d’hegemonia so-cial, econòmica i cul-tural espanyolista, laqüestió nacional podriaquedar liquidada.

BBeennvviinngguuttss aa CCoossmmòòppoolliissNo fa gaire, en un bar històric de

deliciosa ambientació francesa que hasabut conservar el seu encant al capdels anys, malgrat els estralls de la mo-

dernor en tota la ciutat, una amiga fran-cesa coincidia amb mi a valorar que elnivell de conservació del patrimonihistòric i cultural, incloent-hi els cafèsi locals amb tradició i caràcter, diu moltdel grau d’autoestima d’un poble, de lamateixa manera que el poc respecte, la

ignorància, l’enderroc i la modernit-zació compulsiva demostren el seugrau d’autoodi. Què hauríem de dir,doncs, de la relació del nostre poble o,més concretament, dels nostres diri-gents, amb la llengua i la literatura delpaís? ¿N’estan orgullosos i, en con-



Detall del monument a Colom (Barcelona)

5 Vegeu en aquest sentit l’article de Vicenç Villatoro, «Paisatges d’hivern. La barbaritat de fer un pessebre sense pessebre o una truita sense ou», Avui,2-1-2005, sobre la polèmica generada per la recomanació de l’ajuntament de Barcelona a les escoles bressol que no fessin pessebres ni ensenyes-sin cançons nadalenques per no «ferir la sensibilitat dels nouvinguts». És un cas flagrant i ridícul d’autoodi i «progressisme» mal entès que encarano ha estat desmentit.

6 Durant la campanya electoral del setembre de 1999 un cartell de Maragall i els seus «Ciutadans pel canvi» enganxat a l’estació de metro de la plaçade Lesseps de Barcelona ja anunciava: «Contigo cambiaremos Catalunya». Suposo que perquè no la conegués «ni la mare que la va parir», com vaproclamar alegrement el candidat.

7 L’estiu de l’any passat vaig llegir que, a la «tercera corona metropolitana», és a dir, en la terminologia de Pau Vila, al Penedès, la pressió construc-tora va reduint els espais de conreus i, per tant, en fa desaparèixer les vinyes, fent perillar el futur del xampany català (veg. Avui, 15-8-2004).

8 El dia 5-5-2004, en una carta a la «Bústia» de l’Avui, un suposat votant d’ERC manifestava el seu entusiasme per la Feria de Abril perquè, deia, «hemde ser interculturals i internacionals» i rentar la imatge del «nacionalisme essencialista». Això em va recordar el cas d’una amiga meva a qui, lite-ralment, se li va girar el cap de tant llegir El País i es convertí en una furibunda «antinacionalista».

9 En la seva obra La pesta blava, que ja he esmentat.


seqüència, dediquen els màxims re-cursos possibles a fomentar-ne la difu-sió i el prestigi o fan una altra cosa?

L’escriptor, assagista i traductor SamAbrams parlava en un article10 sobreCosmòpolis, nom de la «festa literària»biennal que organitza el Centre de Cul-tura Contemporània de Barcelona, latercera edició de la qual serà excep-cionalment aquest any per fer-la coin-cidir amb la celebració de l’Any delLlibre que promou l’Ajuntament deBarcelona11. En el seu article, Abramsrecomanava als organitzadors de lafesta literària cosmopolita que, abansde l’edició següent, fessin un curs ac-celerat de cultura literària catalana, encomprovar «la inexplicable margina-ció» a la qual havia estat sotmesa lacultura catalana en el certamen. Laprimera edició de la festa –continuavadient Abrams– ja va suscitar dures crí-tiques, i els organitzadors van prome-tre «esmenar aquest aspecte en futuresconvocatòries». Però, segons l’articu-lista, aquesta millora es va limitar atractar la cultura catalana de tres ma-neres: ignorant-la, recloent-la en ungueto i suplantant-la amb el típic recursbabèlic de convidar escriptors en cas-tellà en representació de la literaturacatalana, de manera que la festa, ambl’aclaparador predomini de participantsforasters, esdevingué una apoteosigrandiloqüent del provincianisme (se-gons Josep Ramoneda, director del cen-tre, «un certamen de literatura univer-sal») en què els participants se’n vananar de Catalunya ignorant la realitatdel país i sense haver tingut gaires op-cions d’entrar en contacte amb els au-tors d’aquí, per l’estranya dicotomiaque fa inconciliables per a «cosmopo-lites» com Ramoneda conceptes comtradició i modernitat, arrelament i uni-versalitat, nacionalisme i cosmopoli-tisme, encara que es puguin enriquirrecíprocament, com demostra el casde tants escriptors, intel·lectuals i crea-dors de tot arreu.

Però, aquesta marginació que de-nunciava Abrams ¿és un simple acci-dent, un cas excepcional, una anèc-dota provocada per la poca eficiència

d’uns organitzadors o, més aviat, unapràctica habitual en el món de la ges-tió cultural i els mitjans de comunica-ció? Quin tractament rep la nostra cul-tura (i quan dic la nostra cultura vull dirla nostra cultura) per part de les insti-tucions i els mitjans, després de l’intentgenocida perpetrat pel franquisme i lanormalització de la anormalitat queconsolidà la Transició? Davant la rea-litat inqüestionable d’un procés desubstitució cultural i lingüística enl’àmbit dels Països Catalans, més omenys avançat segons el territori dequè parlem, què fan els nostres repre-sentants polítics i els nostres mass-me-

dia per a invertir-ne la tendència? Pera aturar el procés, caldria crear les con-dicions més propícies perquè la llen-gua i la cultura catalana tornessin a serles predominants, començant per unapercepció social generalitzada delcaràcter inevitable i imminent d’aquestpredomini, perquè, mentre la poblacióentengui que la llengua del poder (polí-tic, empresarial, judicial, policial) i del’èxit (Beth Rodergas i altres joves ca-talans que han «saltat a la fama» can-tant en castellà) és una altra, totes lescampanyes institucionals que diguin«Tu ets mestre» per a animar la gent aparlar en català als nous immigrantstindran una incidència reduïda. Quan

un escriptor que escrivia en catalàguanya un premi important i ben do-tat econòmicament, que guardonaobres escrites en castellà, sorgeix unapregunta clau per a una veritable nor-malització lingüística: en quina llen-gua és possible guanyar-se la vida oarribar al nivell màxim de realitzaciódels propis potencials humans? Si laresposta és «el català», això vol dir queanem pel camí correcte.

Però no sembla que les coses vaginben bé per aquí. El document apòcrifsobre els mitjans de comunicació a Ca-talunya, que provocà la caiguda deMiquel Sellarès, posava en relleu,d’una manera políticament força inco-rrecta, una sèrie de qüestions que se sa-bien o s’haurien de saber: per exemple,que la Generalitat, amb la seva políticade subscripcions, no afavoria pas lespublicacions en català, sinó més aviatal contrari. Altres institucions triparti-des, com l’Ajuntament de Barcelona,també haurien de fer públiques les se-ves xifres pel que fa a aquest apartat.

I, quant al tractament dels mitjans(majoritàriament en castellà o pensatsdes d’una òptica inequívocament es-panyolitzadora) de la nostra cultura,puc esmentar-ne un cas significatiu: laconsideració que dedicà la premsa méso menys barcelonina al lliurament delsPremis de la Crítica Serra d’Or de l’anypassat: l’Avui n’informà en un racó depàgina, sense fotografia, en una breucrònica anònima i comprimida per lapàgina i mitja en què es recordava elprimer aniversari de la mort de TerenciMoix12, escriptor català que triomfà encastellà; La Vanguardia i El País hi de-dicaren dos breus13; El Periódico, res deres, perquè li devia faltar espai per a lesfotografies de Beckham, els toreros, elscantaores assassins i altres temes demés actualitat.

Tot plegat potser no és tan estrany,si recordem el comentari de Joan Sa-les sobre el silenci amb què la críticade l’època va acollir La plaça del Dia-mant de Mercè Rodoreda: «No és pera nosaltres cap sorpresa; d’ençà d’unquart de segle, estem avesats a aquestsilenci tan glacial com significatiu en-



10 «Kosmopolis/Cosmòpolis?», Avui, 23-9-2004.11 Sobre quin és el Llibre i cap on es podria orientar aquest Any, vaig llegir que els Reis d’Orient ja en van avançar alguna cosa en la cavalcada d’en-

guany en incloure-hi una carrossa dedicada al Quixot, perquè algú ha considerat que la millor manera de «potenciar i consolidar l’històric lligamentre Barcelona i els llibres» és organitzar diverses activitats sobre Cervantes coincidint amb el quart centenari de la seva obra més famosa. L’es-criptor Carlos Ruiz Zafón presentava la celebració a Madrid amb aquestes paraules: «En dies de soroll i pólvora, Barcelona vol que la fúria del dià-leg i de la pau dinamiti prejudicis i fronteres.» Ignoro el significat de les seves violentes declaracions i a quins prejudicis i fronteres es referia, peròtenint en compte segons quins precedents, potser és per a posar-se a tremolar.


torn de quasi totes les obres catalanesambicioses que van apareixent. Formapart d’una vasta maniobra (només elscàndids sense remei poden no haver-se’n adonat encara) encarrilada a ferarrelar entre nosaltres una altra litera-tura en substitució de la pròpia.»

I si hem de parlar de TV3, que ja vanéixer amb la xacra provinciana d’e-vitar com fos el perill de ser acusada(pels espanyols) de «televisió antro-pològica»14, el relatiu pluralisme quehi havia abans s’ha acabat i, en elsinformatius, s’hi observen nivells desectarisme i d’espanyolització delscontinguts que fan angúnia. Avui dia,veure les notícies de «la nostra» senseproferir crits d’indignació és gairebéimpossible, sobretot quan els presen-tadors repeteixen «aquí, a Espanya», oquan transformen unes escaladores ca-talanes en «les primeres espanyolesque han pujat a l’Everest», o quan pro-clamen (amb una alegria que se su-posa que hem de compartir) que «s’hanclassificat tants espanyols per a l’eli-minatòria següent» d’alguna competi-ció esportiva o, quan la notícia és l’enè-sima enquesta de la Direcció Generalde Política Lingüística per demostrarque el català va bé, apareix a la pan-talla un titolet que diu: «Un país, duesllengües»15.

EEll ppaappeerr nnoorrmmaalliittzzaaddoorr ddeell pprrooffeess-ssoorr BBuueennaaffuueennttee

L’amic Buenafuente ha estat durantmolts anys una estrella mediàtica deTV3 i un bon exemple de què és l’au-toodi i de com es pot contribuir a des-truir una comunitat i una cultura senseque es noti, perquè extingir-se rient deuser menys dolorós que fer-ho lluitant.Quan li van cridar l’atenció perquè uti-litzés més el català i millorés la quali-tat de la llengua en els seus programes,Buenafuente va respondre que «a ell noli pagaven per fer de mestre, sinó perfer riure». Aquesta resposta val la penaanalitzar-la des de dos vessants:

1) Buenafuente era mestre o no? Siho era, què ens ensenyava?

2) Si és veritat que feia riure, comho aconseguia? És a dir, de què reiaBuenafuente?

Gràcies a la seva enorme populari-tat, penso que, malgrat que ell ho ne-gués, era mestre, perquè influïa en lapercepció de la realitat de la gent delcarrer i, a més, va fer escola entre elsprofessionals del ram dels «comunica-dors». La conyeta fàcil, sobretot a costadels febles i els oprimits, s’ha anat es-campant, i s’ha posat sospitosament demoda riure’s de la Moreneta, de santJordi, etcètera. Jo he vist periodistes de

la ràdio fent-se un tip de riure sobre elnostre patró a la seva paradeta de SantJordi i, tot seguit, posant-se mortalmentseriosos perquè se’ls acostava el presi-dent de la Asociación de Víctimas delTerrorismo. Buenafuente, doncs, no so-lament era mestre sinó que, en cadaprograma, tenint en compte la llenguausada i el tipus de convidats, ens donavatota una lliçó del que en Joel Joan vaanomenar «normalització espanyola».

Però sovint també es reia directamentdel català, com quan es burlava de pa-

raules com «esvoranc» o promovia bar-barismes com «matxembrat». Una inter-pretació possible del rerefons del seuparticular sentit de l’humor seria aquesta:

1) El català, si no és castellanitzat,com el seu, no fa riure.

2) Tot el que és genuí, és a dir, ca-talà, és ridícul i, per tant, qualsevolpersonatge que tingui la desgràcia deser «massa català», com Xirinacs o elsPets, quan sortia en els seus progra-mes era ridiculitzat sistemàticament.Buenafuente també es reia de tots elsderrotats (en «modern», de tots els fra-cassats): per exemple, els republicansdels anys trenta eren, segons ell, unacolla de «pringats». En conclusió, que,pel fet de ser catalans, som fracassatsi dignes de ser escarnits per la televi-sió per personatges tan simpàtics comBuenafuente.

GGeennoocciiddii ccuullttuurraall aa llaa sseecccciióó ddee jjoo-gguuiinneess

No voldria acabar aquest articlesense apuntar un tema que no és decap manera anecdòtic, perquè, encaraque no tingui gaire a veure amb laproblemàtica del «cosmopolitisme»,és una conseqüència directa de laconfluència perversa entre la nostracondició de poble colonitzat i el fe-nomen de la globalització. No vull en-tretenir-m’hi gaire; anem directamenta les conseqüències: de què serveix alsnostres infants saber català o, si sónpetits, només català quan van al ci-nema a veure una pel·lícula que nomésels ofereixen en castellà16 o quan en-tren a la secció de joguines d’uns gransmagatzems o d’una botiga i les jogui-nes els parlen en castellà o en anglès?A casa, des del dia de Reis tenim unagranota «didàctica» que, en prémer-la,diu «Hola, soy Croki, juguemos», cantal’alfabet i els nombres en castellà i en-senya als nens catalans a dir «por fa-vor», «gracias» i «buenas noches».

Em temo que n’haurem de conti-nuar parlant.◆



12 Cal felicitar l’Avui per haver superat de moment la seva crisi financera, però sense deixar de demanar-nos quin preu haurà de pagar pel fet que undels nous socis majoritaris de l’empresa ho sigui també del sinistre La Razón. El dia 13 de gener d’enguany, a la portada, l’Avui tractava Bernat Joande «diputat espanyol» al Parlament europeu (l’edició digital deia, en canvi, «d’Espanya»).

13 Com va escriure Aldous Huxley, «les desferres no mereixen una crítica, només se’ls concedeix una nota breu». La cultura catalana, per a aquestsmitjans, deu ser, doncs, una desferra, un vestigi anacrònic del qual, de tant en tant i per compromís, no hi ha cap més remei que informar.

14 L’ex-rector de la Universitat de les Illes, Nadal Batle, ja va advertir l’any 1991 que TV3 és l’instrument més poderós i subtil d’espanyolització, per-què utilitza «la tècnica del cavall de Troia. Tot hi està absolutament dirigit a espanyolitzar, per fer perdre la consciència de catalans». Citació re-collida per Quim Gibert en el seu capítol de l’obra Autoestima i Països Catalans.

15 Telenotícies migdia del 21-4-2004.16 Sovint, a més, en dialecte madrileny: «¿Qué pasa, tronco?»


LL’’aannoommaalliiaa eeuurrooppeeaa ddeell ccaattaallàà eenn llaasseeggoonnaa mmeeiittaatt ddeell sseeggllee XXXX

En l’any 1850 el mapa lingüísticd’Europa Occidental és el mateix, ambpetits retrocessos i avenços territorials,que els mapes lingüístics de la BaixaEdat Mitjana. En la primera meitat delsegle XIX la taxa d’analfabetisme és en-cara força elevada. Entre 1850 i 1914assistim a uns canvis espectaculars. Al’Estat francès l’analfabetisme gairebéha desaparegut en 1914 (Thélot, C., et

al., 2004). A l’Estat espanyol hi haviaencara més d’un 50% d’analfabetismefemení en 1930, amb un 23% d’anal-fabets en 1940, els quals davallen al12,7% en 1960 (Bonet, 1999). El de-calatge entre Occitània i els Països Ca-talans, si fa no fa unes tres generacions,és evident. Si ens referim a la ruralia ia la menestralia ciutadana, els percen-tatges havien de ser, necessàriament,més alts. En aquest article tractarem,doncs, d’avaluar la repercussió que

això ha tingut en el manteniment de lallengua catalana i presentarem l’estatde la qüestió atenent a una àrea delsPaïsos Catalans i a una altra d’Occità-nia: el País Valencià i la Provença, ambalgunes concordances pel que fa a unfals prestigi mitificador que rep el vist-i-plau del regionalisme estatalitzat. Elsecessionisme valencià fa servir l’ar-gument de fonamentar-se en el prestigidels clàssics valencians del segle XV–dels quals reneguen contínuament(perquè els veuen massa catalanitza-dors), llevat d’aquelles solucions en lesquals poden argumentar separar-se delcatalà estàndard– , i Provença es val del’entronització de Frederic Mistral1,premi Nobel de literatura –del qual re-nega contínuament una part del movi-ment felibre, sempre que resulta massaoccitanitzador. Per tant, es tracta del’apropiació d’unes marques, buidant-les del seu contingut primigeni, per-què ni els clàssics valencians dubtarende la unitat del català ni Frederic Mis-tral de la unitat de l’occità.

Així, durant la tardor del 2004 as-sistírem a una nova embranzida de lasecessió lingüística valenciana, empa-rada, paradoxalment, en l’anunciadasuperació del problema amb la creacióde l’Acadèmia Valenciana de la Llen-gua en 1998, la qual, malgrat tenir unamajoria qualificada d’especialistes enllengua catalana, es veu políticamentmediatitzada per l’espanyolisme mésferotge i per les concessions que es fana un sector residual, el qual voldria queValència fóra una ciutat-estat medieval,pel que fa al seu país, sense deixar deser la tercera ciutat de la Corona d’Es-panya pel que fa a la seva projecció es-tatal i internacional. Per la seva banda,Marsella s’estima més ser la segonaciutat de França que no pas la granmetròpoli que Occitània hauria ne-



AAllgguunneess ccoonnccoorrddaanncceess eennttrree eell sseecceessssiioonniissmmee vvaalleenncciiàà ii eell ffeelliibbrriissmmee

ppsseeuuddoo-mmiissttrraalleenncc pprroovveennççaallJOAN-CARLES MARTÍ I CASANOVA

Joan-Carles Martí i Casanova (15 de maig del 2004)

1 Malgrat que el felibritge es proposà d’aconseguir la renaixença cultural de la Provença i, per extensió, de tota Occitània (i, en aquest sentit, esta-bliren lligams d’amistat amb llurs companys catalans des de 1859), llur procedència burgesa els impedí d’afrontar l’autèntica problemàtica socialdel país (al moment de la proclamació de la Comuna, el 1871, s’inhibiren), i, com a reacció, es reclogueren en un idealisme utòpic que, a la llarga,els abocà a un folklorisme tradicionalista i nostàlgic. Dit això, tornaren a l’occità la seva dignitat cultural i prepararen, doncs, l’arribada del movi-ment occitanista, més eficaç, políticament.


cessitat, alhora que els felibres pseudo-mistralencs «enarboren arguments an-ticientífics» des de «manifestacionsmolt particulars de subordinació into-cable i d’antinormisme dialectalista»(Sumien, 2004). A més a més, el se-cessionisme valencià no s’explica sen-se l’existència d’una Barcelona que esplanta contra els designis d’un Estat es-panyol fet a imatge i semblança del seuorigen dinàstic borbònic francès.

EExxtteennssiióó ddee ll’’eedduuccaacciióó ii ddeellss mmiitt-jjaannss ddee ccoommuunniiccaacciióó:: OOcccciittàànniiaa iieellss PPaaïïssooss CCaattaallaannss

Quan la televisió arribà, l’any1950, a França, l’ensenyament pú-blic ja havia dut a terme, en menysde tres generacions, el mandat uni-formatitzador revolucionari de 17892

amb l’extensió de l’escola primàriagratuïta de Jules Ferry en 1882. El pa-triotisme francès de la Segona Guer-ra Mundial (1939-1945) acabaria dereblar-hi el clau, llevat d’algunes zo-nes laterals, conservadores o de laresistència de cercles militants.

Així, en els anys trenta, amb l’a-parició del cinema sonor, l’èxit delgran actor Fernandel es fonamentaràen l’explotació caricaturesca del seuaccent marsellès, més enllà del seutalent còmic innegable. Marsella,que hauria pogut haver liderat lanorma del bon parlar occità del se-gle XIX, afrancesada i agenollada, espresta a fer de barret de rialles coma exemple d’anti-norma del bon par-lar francès. Així, en tractar la segonaurbs de la República amb condes-cendència, París s’estalviarà qual-sevol qüestionament del seu imperisobre l’hexàgon. Fernandel obria laboca i tots els cinemes de França es-clataven a riure davant una allau d’or-tografisme i de vocals que no s’hande pronunciar en francès estàndard.Veiem un accent marsellès que a laprimeria del segle XXI es bat lenta-ment en retirada, alhora que un nouregionalisme possibilista reivindicaun francès regional francitan davantla pèrdua de l’occitan. Així, l’arri-bada de la televisió pública trobaràuna població en una fase moltavançada de substitució lingüística.

En canvi, la televisió no arribarà aBarcelona fins a 1959 i no abastarà totel territori fins ben avançats els anysseixanta. A diferència d’Occitània, elcastellà encara no s’havia endinsatgaire en la immensa majoria de les llarscatalanoparlants populars. I això desdels Pirineus fins a Elx, amb l’excepciód’Alacant i València i d’algunes famí-lies de la burgesia benestant de les po-blacions grans i mitjanes. Res que nofóra encara irreversible. El període queva de 1940 a 1980 significarà una ac-celeració gradual de la castellanitza-ció valenciana interna amb l’accés de

les classes populars a l’ensenyamentsuperior. Paradoxalment, també sig-nificarà l’extensió comarcal del cata-lanisme polític d’arrel fusteriana, queassentarà les bases de l’eclosió valen-ciana dels anys setanta i vuitanta.

Una generació després, en 1985, através de la cooficialització i amb el ca-talà a les escoles, les emissions de laTelevisió de Catalunya s’estendran tantal País Valencià com a les Balears. Pelque fa al País Valencià, Canal 9 co-mençarà a emetre a la darreria delsvuitanta, amb una castellanització crei-xent arran de l’arribada del PP al poder



Occitània i els Països Catalans. (Mapa fet per Jacme Taupiac)

2 Vull agrair al lingüista occità Joan Barceló aquesta precisió: «matisariái lo ròtle uniformizador de la «Revolucion» francesa de 1789, essent qu’enrealitat s’acontentèt d’aplicar d’idèas ja inspiradas per l’Estat monarquic (çò que doncas mòstra l’ipocrisia republicana) e qu’a la debuta foguèt pastant ostila a las autras lengas : la declaracion dels dreches de l’òme e del ciutadan se revirèt en lenga d’òc e i aguèt de luchas violentas entre cen-tralisme e federalisme - amb un federalisme ben actiu en Occitània».


en 1995. Així, la segona cadena mi-noritària valenciana, Punt 2 (íntegra-ment en català), servirà de refugi delsmillors professionals i de la millor fonè-tica comarcana valenciana, amb unaprogramació culturalista amb pocaaudiència i pocs mitjans econòmics.

La cooficialització incompleta delcatalà dins l’Estat espanyol, a partir dela darreria dels setanta, tindrà com aefecte aturar el procés de substitucióinterna –especialment preocupant enpart del País Valencià– mentre l’occitàminoritzat es debat entre una xarxamarginal d’escoles primàries –amb unspocs milers escolaritzats a les calan-

dretas– i unes classes voluntàries poc es-teses en el sector públic, unes emissionstelevisives regionals de curta durada ialguna emissora de ràdio voluntarista,amb l’Estat francès com a paradigma eu-ropeu, el més antidemocràtic quant altractament de les seves llengües històri-ques. Per al 22 d‘octubre del 2005s’anuncia una granda manifestacion perla lenga occitana a Carcassona, i evi-dentment haurem de donar suport alsnostres veïns del nord.

EEll ccaass oocccciittàà eennffrroonntt ddeell ccaass vvaalleenncciiàà

Així, la situació valenciana és en-vejada pels occitanistes, per bé que lanostra situació no és bona com a Ca-talunya o a les Balears, on la presèn-cia del català és més ferma, malgratque siguen lluny de la normalitat. Se-gons el cens de població del 2001, elsanalfabets en català al País Valenciàsón el 77,5%. Això no obstant, mal-

grat la presència de comarques caste-llanoparlants i de grans ciutats moltcastellanitzades, un 64% dels joves va-lencians entre quinze i dinou anys afir-men saber parlar-lo després de vintanys d’ensenyament obligatori i d’ex-posició parcial a mitjans de comuni-cació en llengua catalana. Aquestesdades s’han de comparar amb el 43%dels valencians entre seixanta-cinc iseixanta-nou anys que afirmen saberparlar valencià, perquè els alfabetitzatsen aquest tram d’edat són marginals.

Segons una enquesta3, duta a termeper Marc Antoni Adell, citada en eldiari Levante (4-1-2005), un 42% dels

alumnes valencians entre 14 i 19 anyss’expressen en català a casa; observa-reu que coincideix, fil per randa, ambel percentatge d’avis que afirmaven,en el cens del 2001, saber parlar català,la qual cosa ens demostra el trenca-ment de la substitució lingüística en elconjunt del País Valencià. En canvi, lautilització en el centre educatiu baixaal 23,4% (17,8% quan és escrita), men-tre que al carrer és del 29,4%. L’autorde l’estudi, director de la Societat Va-lenciana de Psicologia, reclama al sis-tema educatiu que «actue coherent-ment i –més enllà del compromísformal de la inclusió de la llengua alscurricula– la relació social (el carrer)consolida l’ús de la llengua pròpia».Així i tot, és sorprenent que el mateixestudi assenyale que un 48% dels jo-ves entre 14 i 16 anys empren el ca-talà entre «bastant» i «molt», mentreque entre els de 17 i 19 anys l’ús so-vintejat davalle al 38%. Ens inclinem

a pensar que la cultura espanyolatardo-adolescent i dels joves adults hité molt a veure, malgrat que intuïm unretorn al català amb l’entrada en elmercat laboral. A més, caldria analit-zar si també correspon a una catala-nització creixent per sota. Tanmateix,el tema és potser el més preocupantper a la viabilitat futura del català, atesala xarxa de relacions vitalícies que escreen durant aquest tram d’edat.

Per tant, observem com duesllengües tan pròximes com la catalanai l’occitana –amb un índex de vitalitatpopular idèntic cap a 1880– coneixensorts diverses al llarg del segle XX, mal-

grat que el País Valencià es debat araentre dos corrents oposats: el norma-litzador català i l’uniformitzador cas-tellanista. Ambdós corrents es generentant enfora com endins del País Va-lencià. D’un costat hi ha la influènciade Catalunya, amb l’efecte beneficiósque ha tingut al llarg del territori cata-lanoparlant, fora de les seves fronteresadministratives, amb l’adhesió genera-litzada de totes les comarques valen-cianes; d’un altre, hi ha els correntscastellanitzadors centrals que ressor-geixen amb força d’ençà de l’acaba-ment de la dictadura franquista, ambun predicament especial a les ciutats deValència i Alacant. Una estratègia sem-blant a la que pretén separar la Pro-vença mistralenca de la resta d’Oc-citània, amb una ortografia basada enel francès i una major francesitzaciódel provençal, basats en un prestigi mi-tificat que menysté qualsevol aportacióque arribe d’una Occitània més auto-



3 Adell, Marc Antoni, Levante, 4 de gener del 2005. Declaracions del president de l’Associació Valenciana de Psicologia referides a un estudi coor-dinat per ell.


nomista. Aquests moviments disgrega-dors reben els noms de felibrisme, es-pecialment en el seu vessant pseudo-mistralenc a Provença (Sumien, 2004)i de blaverisme a València. No és de-bades que els noms apel.len a emble-mes locals4 que donen lloc a manifes-tacions clarament folkloritzants.

Així, no és gens estrany que el se-cessionisme valencià actual reba el su-port incondicional d’algun element no-tori dels pseudo-mistralencs, convidata conferències lingüístiquesfantasmagòriques a Valèn-cia per algun acadèmic va-lencià del blaverisme se-cessionista5. Tant a Françacom a Espanya aquests mo-viments tenen el vist-i-plaudels poders conservadorsestatals respectius. Així, alPaís Valencià, malgrat queel món cultural en llenguacatalana siga aclaparado-rament unitarista de dalt abaix del país, vivim hipo-tecats per uns cercles capi-talins que se senten ofesosper l’amenaça de la sevapossible pèrdua de lide-ratge. Per a aquesta Valèn-cia, Barcelona representael que Tolosa de Llengua-doc representa per als feli-bres marsellesos, però ambuna gran diferència de pes:Barcelona és l’única granurbs europea on una llen-gua no estatal encara ésmajoritària, malgrat els crits d’alarmapel que fa a la immigració dels darrersanys. Per contra, malaraudament, espot viure a Tolosa i a Marsella durantanys sense sentir mai una conversa enoccità. Així, els conservadors valen-cians viuen de la negació de la catala-nitat lingüística d’una llengua quediuen estimar. Els exemples són forçaconeguts. Des del no-reconeixementdels títols de filologia catalana, emesosper les mateixes universitats valencia-

nes, fins a prohibir que personatgesdel català oriental contesten en la sevavariant natural a Canal 9, malgrat serentrevistats en català occidental pelpresentador. Així, hom aconsella quecontesten en castellà, cosa que noarriba a passar pas sempre, atesa la na-tural inclinació dels catalanoparlants arelacionar-se entre ells en la seva llen-gua. Sovint es fa l’excepció de no ne-gar la catalanitat a polítics catalans: ésmés fàcil demonitzar-los; en els noti-

ciaris els polítics catalans poden pas-sar sense subtítols, perquè quede clarque parlen una varietat estranyamentpròxima i intrínsecament perversa i lesnoves que ens porten no acostumen aser gaire bones per als interessos regní-coles. Tot això, és clar, en la millor tra-dició propagandística goebbeliana.

Aquestes comparacions entre occi-tans i valencians ens forneixen algunesclaus de per què el 27 de novembredel 2004 es fa una manifestació amb

40.000 persones pels carrers de Valèn-cia a favor de la secessió del valenciàdel català; un esdeveniment atiat perl’extrema dreta valenciana i espanyola,convenientment aventada pels conser-vadors espanyols, pel regionalisme mi-llor entès, amb l’anuència dissimuladadels socialistes que diuen desmarcar-se’n perquè la il·lustració ibèrica i an-tifranquista, d’arrel republicana, no elspermet determinades alegries contrala raó. El que més sorprèn la retina és

la piràmide d’edat dels mani-festants secessionistes en unpaís on hi ha tants joves cata-lanoparlants. No és que non’hi hagués; senzillament, nohi havia el contingent de jovesque corresponia i, sobretot, nohi havia els de la major part deles comarques.

Aquesta mobilització se-lectiva de joves de tot arreudel país, amb uns altres 40.000manifestants en la balança, tansols l’aconsegueix al voltantdel 25 d’abril –commemora-ció de la pèrdua dels furs i del’oficialitat del català al PaísValencià en 1707– Acció Cul-tural del País Valencià. Els va-lencians comarcans més actiusi conscienciats se senten mésatrets per la imatge de con-temporaneïtat i de compromísque significa Barcelona, pelque fa a la llengua i culturacompartida. No es tracta queno hi haja consciència de la

importància de València per a la restadel país –si fos això, no hi desfilarienreligiosament. Com s’ha repetit sovint,no hi ha país sense València, però nohi ha València sense país, i –el grandrama– València necessita el país,molt més del que el país està disposata necessitar València, ateses les cir-cumstàncies.

Així, el curs 2004-2005, uns 15.000professors valencians, amb la capaci-tació lingüística en català, estan em-



4 Pel que fa al felibritge, tan sols recordarem dues citacions. La primera, de Mistral: «Qu’un poble tombe esclau/ si tèn sa lenga tèn sa clau/ per deiscadènas lo desliurar», mentre que la divisa dels felibres és aquella que diu: «lou soulèu me fai canta» (el sol em fa cantar). És clar que Mistral fouoccitanista, malgrat ser un dels fondadors del felibritge en 1854, a Font-Segunha. Pel que fa al blaverisme, refereix, més enllà de la franja blava dela bandera local de València, esdevinguda senyera oficial, al pes desmesurat que alguns valencians atorguen a València pel que fa a la resta delseu propi país. Es tracta, en definitiva, d’un menyspreu a la resta de comarques i de la comunitat catalanoparlant.

5 En el II Congrés de la Llengua Valenciana (València, 2003) es va llegir un text del professor de sociolingüística de la Universitat de Rennes (AltaBretanya), Philippe Blanchet, en el qual definia la personalitat lingüística de la Llengua Valenciana i comparava la pressió catalanista sobre la llen-gua valenciana amb la pressió occitanista sobre el provençal. El cas és que les relacions entre el món universitari català i occità són les úniques que han de marcar una vertadera col·laboració avantatjosa entredues llengües, pròximes però independents.

Ajudem-nos, correm! Que no ens deturin ni valls ni muntanyes. DIBUIX: PILARÍN


padronats i imparteixen classes a Ca-talunya i a les Balears, els suficientsper a superar la barrera mítica del 5%del vot nacionalista valencià6 sense ha-ver de caure en braços de secessionis-tes o hiperparticularistes acomodaticis.El cas de la diàspora dels professorsvalencians és, sens dubte, el més pu-nyent del País Valencià actual pel quesignifica de pèrdua d’un potencialhumà necessari.

Si aconseguim de superar aquest es-cull històric, l’espanyolisme sap que hotindrà molt dur d’aquí a una generació.D’una cosa estem segurs: l’any 2040 nohi haurà manifestacions per la secessiólingüística pels carrers de València, sigaper obsolescència del català al País Va-lencià o siga per una alta vitalitat del ca-talà que eixirà de les comarques cap aunes grans ciutats a les quals tant elscosta regenerar-se des de dintre.

LLaa ppaarraaddooxxaa vvaalleenncciiaannaa.. EEnnttrree uunnffuuttuurr eessppeerraannççaaddoorr ii uunnss iinntteerreessssoossbbaassttaarrddss

El gran factor d’inflexió de la re-presa nacional valenciana fou l’apari-ció del nacionalisme polític catalanistai l’acabament del franquisme amb unesvies democràtiques que pensàvem queserien més civilitzades pel que fa a lanostra causa. Així i tot, tenim televi-sió, ràdio, escola, literatura, contacteamb les altres variants de la llengua iuns quants premis de consolació més,impensables fa ara trenta anys.

El fet que la immensa majoria delsnascuts abans de 1960 siguen analfa-bets en català al País Valencià s’afegeixa la paradoxa que els dos terços delsadolescents valencians afirmen tenircompetència lingüística en català, mal-grat el seu baix ús social, amb unesgrans ciutats molt castellanitzades iunes comarques castellanoparlants quecreixen en pes específic, especialmenta l’extrem Sud. Alhora, els valenciansens enfrontem amb unes generacionsanteriors, obligades a evolucionar enpoc més d’una generació el que en al-tres països se’n trigaren tres. Per això,el regionalisme sap que tan sols enspot guanyar la mà amb una manipula-ció informativa barroera a gran escala–adreçada especialment a aquestscol·lectius analfabetitzats encara majo-ritaris i educats durant el franquisme–,

que consisteix a separar-nos de la ca-talanitat a la qual pertanyem de pledret, onomàstiques particularistes abanda. Saben que és el darrer trumfoque els queda en el joc, perquè l’al-tre, el de la unitat de la llengua cata-lana, el tenen perdut abans d’havercomençat la partida. A més a més, ladarrera estratègia consisteix a silen-ciar que, durant els darrers trenta anys,l’avenç de l’acceptació de la deno-minació català al costat de valencià haestat notable entre el segment de la po-blació més qualificat i entre les gene-racions comarcanes més joves.

Així, la fermesa ens exigeix que nodeixem d’anomenar catalana la llen-gua, si més no en àmbits formals iacadèmics, perquè això ho aprofitarienen contra nostra, fins i tot, els qui hiveuen bondat i esperança en la pro-posta, els quals corren el perill de que-dar engolits pels poders fàctics, per lesnoves amistats perilloses i per una novarespectabilitat social que demonitza totallò que ve de Catalunya. Això ho sa-ben perfectament alguns secessionis-tes, a qui tocà la loteria amb una re-verència possibilista per part del mónde la filologia catalana, fins aleshoresimpertorbable, la qual cosa els permetéun baló d’oxigen i la quarta part delsvots academicistes, molt per damuntde la seva representació real. Alguns,encara, ni s’ho deuen creure.

Hem de recordar que el monestir deSant Miquel dels Reis, seu de l’Acadè-mia Valenciana de la Llengua, haguéde presenciar un coup d’état acadèmic–únic al món occidental– protagonitzatpel Govern valencià al desembre del2004. En aquella sessió vergonyosa, totun conseller d’Educació, Cultura iCiència prohibí que dos terços delsacadèmics poguessen pronunciar-se afavor de la unitat de la llengua cata-lana, un fet que no ha discutit mai capautèntic erudit valencià de vàlua ni unapart molt considerable dels seus locu-tors i usuaris més fidels, una opinió que–així ho confirmen les enquestes mésfiables– ja és majoritària entre el jo-vent valencià alfabetitzat.

Aquest és el gran drama de l’oligar-quia benestant de València –amb totesles sucursals i voluntats pagades que pu-guen tenir arreu del país. Llurs fills sónenfora d’aquesta massa de joves valen-

cians alfabetitzats en català, alhora quecorren el perill de quedar-se fora delmercat del futur poder valencià.

Pel que fa als germans occitans, noserem pas nosaltres a no engatjar-nosen tot allò que puguem. Els amics oc-citanistes saben que escrivim des delrespecte mutu i necessari. Els canals decol·laboració són imprescindibles en unaEuropa futura, plena de paranys per alsmés febles. Hem de procurar fer-los cos-tat i col·laborar en tot el que puguem,des de la germanor, que ve donada perla proximitat lingüística i geogràfica,amb un autèntica escletxa medieval queestà a l’arrel primigènia de la catalani-tat de valencians i baleàrics, amb parti-cipació inclosa dels milers d’occitansque fugiren de la desfeta de Muret, al-hora que deixaven un país orfe de moltsdels seus millors caps i poetes.

L’índex de salut democràtica delPaís Valencià es troba, a la primeriadel 2005, molt per sota del nivell re-comanable per mor de la manipulaciólingüística i històrica del poble valen-cià. Davant d’això, no serem nosaltresqui aconsellarem a la comunitat lin-güística i cultural catalana que es ple-gue de braços i que no hi intervinga;això sí, amb tota la fermesa, prudènciai elegància exigible en aquests casos,perquè actuar contràriament fóra suï-cida per a la viabilitat lingüística i na-cional de gairebé tots els catalanopar-lants, els quals, de sempre, hem hagutde compartir els mateixos designis, lesmateixes guerres, les mateixes casesreials i les mateixes dominacions.◆



6 En les eleccions autonòmiques del 2003 el BLOC obtingué el 4,67% dels vots. Per altra banda, es mira amb recança la implantació del vot, margi-nal però creixent, d’ERPV. El cas és que calen el 5% dels vots per a tenir presència a les Corts Valencianes.

Algunes ffonts ccitades:BONET, L. (1999), «Evolución y retos de la políticacultural en España», dintre Tablero, Revista del Con-venio, núm 61 (agosto), pp. 88-89.COLON, D. (2004), Peut-on parler de société eu-ropéenne à la veille de la Première Guerrre Mon-diale» dins <perso.wanadoo.fr.david.colon>.MARTÍ I CASANOVA, J.C. (2003), «La transmissió dela llengua catalana al País Valencià. Anàlisi delscensos lingüístics de 1986 a 2001», Quaderns deEl Tempir, núm. 3, Associació Cívica per la Llen-gua El Tempir (Elx)MARTÍ I CASANOVA, J.C. (2003), «Model de llengua es-crita i de llengua parlada al País Valencia», dins Llen-gua Nacional, pp. 9-14, hivern 2003 (Barcelona).SUMIEN, DOMERGUE (2004), «La standardisationpluricentrique de l’occitan: nouvel enjeu socio-linguistique, développement du lexique et de lamorphologie» [tesi]: Universitat Pau Valery / Uni-versité Paul Valery (Montpeller).THÉLOT, C. ET MARCHAND O. (2004), «Statistique surla longue durée concernant le travail en France»,citat dintre Le travail en France (1800-2000).



Voldria fer una matisació sobre un punt del meu arti-cle «Les illes de terra ferma», publicat en el darrer nú-mero de LLENGUA NACIONAL, el 49. Un amable sug-

geriment, que em va fer arribar Carles Castellanos, me n’hafet veure la conveniència.

M’hi notifica que hi ha un indret de la vila de Calonge,al Baix Empordà, que s’anomena La Illa, topònim que noés sinó el d’un paratge, ara ocupat per un barri de cases,que té la particularitat de trobar-se situat entre dues rieres,just abans de confluir, però que no es pot pas considerar nimuntanyós ni abrupte.

Doncs, l’esmena que caldria introduir en el meu intentde classificació de les situacions terrals en què se sol tro-bar el topònim illa, hauria d’anar en aquest sentit. Per tant,la «categoria espacial D», (p. 23), és la de quan es troba ano-menat simplement el tros de terra que hi ha encara entredos corrents d’aigua, just abans de la seva confluència;prescindint, per tant, de si l’indret en qüestió és un terrenypla o muntanyós, advertint, en tot cas, que l’abruptesa del

terreny no és cap obstacle per a aquesta denominació, pot-ser fins i tot propiciant-la.

Quant a les moixes de l’encapçalament, tenen a veureamb l’excel·lent article del mateix número de LLENGUA NA-CIONAL sobre els ocells de nit del company Albert Jané. Iés que encara s’hi podria afegir, si més no, un altre mot al’abundant sinonímia que presenta el mot òliba, el prefe-rit per a l’espècie Tyto alba. És la paraula moixa que elDCVB recull a Xàtiva (fent una entrada exclusiva per aaquest significat), i que Coromines esmenta de passada din-tre l’article moix, amb la mateixa atribució, però sensefer-ne cap comentari. Personalment, he sentit aquest moten persones procedents d’aquella població valenciana pera denominar l’ocell i també, en sentit figurat, per a titllaralgú de molt callat, que no pareix gaire eixerit. Val a dir,un sentit figurat, anàleg al que té gamarús, per bé que –jocrec– no pas idèntic.◆


LÈX IC

Les ««illes» ii lles ««moixes»

CARLES DOMINGO

NNootteess mmínniimmeess ssoobbrree uunn ppaaiissaattggee:: bbrruuiixxoott,, ddiiddoott ii ppuuttoott

ESTEVE BETRIÀ

En general, en català la marca defemení dels noms singulars es re-presenta ortogràficament amb la

lletra -a inaccentuada (deixo de bandasi la grafia -a encarna la vocal neutra[c] en el català oriental o bé la vocal[a] àtona en el català occidental, per-què no és l’objecte d’aquesta nota).Així els noms femenins –i la resta demots gramaticals que tenen flexió degènere– que fan referència a éssers se-xuats es construeixen molt sovint afe-gint aquesta lletra a la forma masculina,o més rarament canviant una altra lle-tra vocàlica (en especial la -e) per la-a, afegitons i canvis que poden pro-vocar l’aparició de consonants en lesnoves formes: fill/filla, sogre/sogra,cosí/cosina, gos/gossa, noi/noia,lleó/lleona, abat/abadessa...

Cal dir que també hi ha una breu sè-rie de noms que fan referència a éssers

sexuats que presenten formes total-ment diferents, o prou diferents, per areferir-se als individus de sexe masculío bé als de sexe femení: home/dona,ruc/somera, oncle/tia, gendre/nora, ca-bra/boc, cavall/egua... I que hi hanoms que designen éssers sexuats quenomés tenen gènere femení (formiga,cadernera, balena, girafa...), de la ma-teixa manera que n’hi ha que nomésen tenen de masculí (ocell, elefant,dofí, lluç...).

Hi ha, finalment, un reduït nombrede noms –i és aquí on volia anar a pa-rar– en què la forma derivada és lamasculina, és a dir, que el nom mas-culí sorgeix a partir d’una forma pri-mitiva femenina. En aquest cas la llen-gua s’ha valgut tradicionalment delsufix -ot per a masculinitzar aquestsmots d’origen femení. Aquests mots degènere masculí els podem agrupar en

dos apartats. En el primer hi trobaremmots masculins que fan referència aobjectes o conceptes asexuats que enel primitiu femení terminen, com a fe-menins que són, en -a: arna > arnot,banya > banyot, bitlla > bitllot, es-quella > esquellot, illa > illot, ungla >unglot... En el segon apartat agru-paríem mots que fan referència a ani-mals que només tenien gènere femení;llavors s’empra el sufix -ot per a de-signar el mascle de l’espècie: abella >abellot (o abegot), cabra > cabrot, fura> furot, guatlla > guatllot, guilla > gui-llot; llebre > llebrot, merla > merlot;perdiu > perdigot... o bé una altraespècie animal, afí a la que presentauna forma femenina: àliga > aligot, ga-vina > gavinot... o les cries de l’espè-cie: llúdriga > lludrigot...

Un cas curiós d’aquest procés demasculinització d’una espècie cone-

* * * * * * * * * *


guda pel gènere femení és el granot,forma masculina de granota, i malgratque la terminació -ot podria suggerir enun primer cop d’ull que es tracta d’una«clàssica» derivació –masculinització–d’un mot de gènere femení, en realitatel canvi de gènere s’obté amb la su-pressió de la -a de la forma femeninaoriginal. Amb tot, cal dir que el fet queaquesta masculinització –amb supres-sió de la -a de la forma femenina– sigaúnica en el català general, pot fer pen-sar que la terminació -ot hi té un pa-per important.

I bé –ara sí que som on volia anara parar–, el sufix -ot també serveixper a construir el masculí, aplicat alshòmens, de mots de gènere femeníemprats amb aquest gènere, perquèfan referència a ocupacions o dedi-cacions tradicionalmentassignades a la dona.Així, de dida trobem di-dot; de bruixa, bruixoti, d’alguna manera, denina, ninot.

Aquest sistema demasculinització de motsd’origen femení es trobaen clar retrocés en lallengua d’avui. De fet, noés emprat, probablementperquè en l’actualitat elsufix –ot -ota s’empra encatalà per a afegir un as-pecte despectiu a unnom primitiu. En podenser exemples home > ho-menot, sabata > sabatot,barraca > barracot, casa> casalot, cavall > cavallot... És tan vi-gent, aquest sufix aspectual, que els dic-cionaris normatius, naturalment, no enrecullen les formes derivades, encaraque parlant català siguin reconegudes(animal > animalot, dona > donota);només si, d’acord amb el diccionari,s’hi ha introduït un nou matís aspec-tual, aquestes formes derivades tenenentrada pròpia: barracot «barraca do-lenta, mal feta», casalot «casa gran ve-lla o ruïnosa», cavallot «persona, es-pecialment una noia jove i esvalotada»,lladregot i lladregota «lladre que cometrobatoris de poca importància», saba-tot «sabata vella», etc.

I encara recordar que en altres mo-ments de la història de la llengua el su-fix -ot ha servit com a sufix diminutiu:illot «illa molt petita», banyot «banyatot just eixida», Joanot –com ara en Jo-

anot Martorell, el novel·lista més im-portant del segle XV–. Ignoro si encaraés viu aquest procés de derivació en al-gun parlar català, però em fa l’efecteque ha perdut vigència.

Doncs bé, tornant al desusat sufix -ot, que serveix per a masculinitzarnoms femenins relacionats amb unaactivitat tradicionalment assignada ales dones, fa temps que em demanavasi no hi havia alguna manera d’acti-var-lo en aquesta època de canvis. Enconcret, pensava en la manera d’evi-tar el castellanisme puto per a referir-nos –en vulgar, si es vol– a un homeque exerceix la prostitució. Em sem-blava que en català col·loquial seria lò-gic de dir-ne putot; si de bruixa tenimbruixot, de puta hauríem de tenir pu-tot. Vaig consultar diccionaris generals

i vocabularis especialitzats, però no hivaig saber trobar res d’aclaridor; nomésen el DCVB, en la llista de derivats del’entrada puta, hi apareix la forma pu-tot –i putota–, però sense cap contex-tualització ni definició.

Vet ací, però, que aquest sufix nodeu estar mort del tot, perquè fa al-gunes setmanes, llegint la novel·labreu de Yas,ar Kemal Esclafaràs la serp(Empúries, Barcelona 2000), traduïdaal català per Lluís Serrasolses, en lapàgina 22 hi vaig trobar el fragmentsegüent: «No ets res més que un as-sassí, un cuc de terra... Assassí, bord,fill de gos! No ets res més que unbord, tothom ho sap, aquí, un bordno ha d’oblidar mai que no és res mésque un bord! Però et matarem, bord!Quin escàndol, permetre que un porcamb les mans brutes de sang visqui

ni un sol dia més! Ets fastigós, mise-rable! Un porc, fill de porc! Miserable,coi! Putot, cagalló de porc! [el re-marcat és meu]» Enmig d’un torrentd’insults i despropòsits, sempre de gè-nere masculí, un home diu a un altreque és un putot !

No tinc cap dubte que es tractad’una adaptació reeixida; en aquestcontext narratiu no són viables voca-bles de tipus prostitut o gigoló, que tro-bem en el Diccionari del IEC, ni, evi-dentment, els castellanismes puto oxapero, propis de l’argot de base cas-tellana que caracteritza el català me-tropolità, per a referir-se a un homeque se suposa que exerceix la prosti-tució. És clar que, com trobem en elDCVB, aquest putot podria ésser un de-rivat despectiu a l’estil d’animalot, però

em fa l’efecte que el con-text desmenteix aquestapossibilitat. Tampoc noés prou clar el sentit delmot putot emprat perEmili Teixidor en la pà-gina 32 de la seua últimanovel·la, Pa negre (Co-lumna, Barcelona 2003)quan escriu: «–Un putot–repetien i repetíem nos-altres després–, no és resmés que un putot sensecap mena de vergonya.»I no ho sabem del certperquè, entre altres co-ses, el mateix novel·listaosonenc afegeix tot se-guit: «¿De qui parlaven?Però la impressió d’a-

quella paraula, «puta», «putot», eramassa forta per poder parar atenció ala persona a qui anava destinada. Se-gur, pensàvem, segur que ha de seralgú allunyat de la família, de la casa,fins i tot del veïnat. La persona que-dava ennegrida per l’insult infamat...»Pel context, no sembla que en aquestcas putot faça referència a un homeque exerceix la prostitució, sinó queseria un cas, fins aquest moment solsdocumentat en el DCVB, d’ús del sufixdespectiu -ot aplicat a una dona quesuposadament exerceix la prostitució.

En fi, en aquesta nota no tractemmés que de reivindicar –i ja em per-donareu– el mot putot, d’acord ambla història de la llengua i enfront delscastellanismes puto i xapero, per a re-ferir-nos a un home que exerceix laprostitució.◆


LÈX IC


S i cerquem el verb retrucar en elvast alcig de la nostra llengua na-cional que és l’Alcover-Moll o

Diccionari català-valencià-balear, veu-rem que retrucar és replicar. Tanma-teix, haurem de matisar una mica tanrònega definició. Retrucar ve de retruc,i als qui coneixen el joc del truc o ma-nilla no els cal cap explicació del motretruc. Tanmateix, retrucar no vol direxactament «replicar»; més aïnes voldir «espetar». El mot retruc forma partdel llenguatge oral valencià; diríem quesovint sense altra funció que servint amanera de contrasenya. Si un diu i l’al-tre retruca, és que són del mateix ro-dal; si voleu, de la mateixa tribu. Aixíexisteixen retrucs diguem-ne clàssics,la majoria bastant grossers.

«–Mare, done’m diners! »–Diners? El burro en té tres!»–De veres? »–Com si menjares peres i les ca-

gares senceres.»

Servesquen aquests dos exemplesper a explicar el retruc i rematar lagarba de l’aclariment previ.

Anem al cas, que se’ns fa de nit!Diuen dels valencians que som un po-ble que de tot fem broma i burlesca,que les desgràcies ens les prenem axangla i que a tot hi posem un esguitd’humor. També diuen de nosaltresque som «muelles», és a dir, tous isense espenta; si més no, així ens vaqualificar aquell comte-duc d’Oliva-res, allà pel segle XVII. De desubstan-ciados, ens va definir en aquell mateixsegle, també, un paisà nostre, l’escrip-tor en castellà Gil Polo. La història,afortunadament, desmenteix ambbons exemples aquesta fama que enshan encolomat, als valencians, d’és-ser uns éssers sense ésser. No en po-saré exemples, però en trobareu abastament quan grateu en qualsevolllibre d’història.

Els valencians, doncs, hem resistitl’embat de la castellanització, tot i quepotser més abans que no pas ara. Sivoleu, no hem resistit d’una manera

ordenada i conscient; tanmateix, la re-sistència ha existit, i d’això em disposea donar-ne proves.

L’any 1865 una disposició reial es-panyola prohibia la publicació d’obresteatrals íntegrament en català, obliganta incloure-hi el castellà. Per aquest mo-tiu el teatre popular valencià de la se-gona meitat del segle XIX havia d’in-corporar personatges que s’expressavenen la llengua de «la España uniformey puramente constitucional», segons ladefinició d’un mapa vuitcentista benaclaridor, en què els territoris de l’an-tiga Corona d’Aragó som denominatscom a «España incorporada o asimi-lada». En aquelles obres de consumpopular, els sainets –continuadors delsantics col·loquis i raonaments–, calia,doncs, un castellanoparlant, el qual so-vint era funcionari, espanyol ric o –vesper on– nou-ric valencià, i que, en mu-dar de classe social, canviava tot d’unade llengua com de camisa, per mésque no sabera parlar-la i que, per tant,havia d’expressar-se en un castellàfarcit d’«espardenyades», les qualsprovocaven fàcilment la rialla entreels espectadors indígenes. Hom pre-tenia, doncs, d’escarnir la defecciólingüística dels nous-rics valencians.

Més anterior a la disposició reial aquè adés m’he referit és l’actitud cas-tellanitzant de l’Església valenciana. Eldietarista lleidatà Diego Carceller re-criminava en els seus papers –i ho feiaparadoxalment en castellà– que els pre-dicadors valencians sermonejaven enllengua forastera l’antic regne, mentreque, quan pujaven al Principat, ho feienen el català que els era comú. Fins a lesnostres generacions ha sobreviscut un«sussoït» (contalla de caire humorísticbasada en fets verídics) que exemplifi-cava les dificultats dels devots valen-cians per a pregar en la llengua oficialde l’Església al servei de l’Espanya im-perial. El «sussoït» explica el cas d’unapobra beata que va haver d’aprendre lesoracions en la nova llengua, una de lesquals feia així: «Bajó el Padre, bajó elHijo, bajó el Espíritu Santo.» De tot-

hom és coneguda la dificultat que hatingut el catalanoparlant per a repro-duir el so de la jota castellana, per laqual cosa hom haurà pogut imaginar-se com quedaria el prec en boca de lanostra compatriota: «Bacó el Padre,bacó l’Hico, bacó l’Espéritu Santo.» L’e-fecte final desbaratava la devota, prouconsternada ja perquè l’obligaven aadreçar-se a Déu en llengua forastera,una llengua que, de més a més, tenial’atreviment de tractar de porcs (bacons)tota la Santíssima Trinitat.

Si més no, al sud valencià, si algúes deixa la porta oberta en un lloc pú-blic, no sentireu que li recriminen, comara, «Tanqueu la porta!». Potser senti-reu una reprovació interrogadora: «Eresde Madrid?» Si acabeu d’entrar en unacasa o en un establiment públic i es-colteu aquesta demanda, afanyeu-vosa tornar sobre les vostres petjades pertancar la porta que us deixàveu obertade bat a bat. Hi ha dues versions sobrel’origen d’aquesta curiosa interpel·la-ció. D’una banda, la més «patriòtica»,la qual s’argumenta sobre la històricaespoliació que els diferents i succes-sius governs de Madrid han fet delsrecursos naturals i econòmics dels va-lencians. L’animadversió contra la gentde la Meseta és, per altra banda, comés sabut, inveterada, i n’han sorgitsentències com «De ponent, ni vent nigent», o el crit més bel·licós, proclamatencara per les nostres penúltimes ge-neracions: «Castellans, a la gerra!» L’al-tra versió podríem qualificar-la mésaviat de classe que no pas de patriòtica,malgrat que potser totes dues van debracet. Els valencians, durant molt detemps, treballàrem de criats a les casesde la gent rica de Madrid, que al PaísValencià tenia (encara hi té!) bonesheretats i beneficiosos negocis. En elnostre català se’n diu «estar en amo»o «posar-se en amo», de l’ocupació decriats i majordoms. Era clar, doncs, queels amos eren tan senyorets que nitancaven la porta, de la qual cosas’encarregaven els criats. Els criats,valencians; els amos, de Madrid.


LÈX IC

Retrucar lla ccastellanització

TONI CUCARELLA


Però passem a l’afer dels retrucs.Els qui recriminaven en to burlesc elprocés d’embastardiment del nostre ca-talà per la incorporació de castellanis-mes, o bé els qui menystenien els nos-tres adverbis «aleshores» o «llavors»,substituint-los pel castellà entonces, re-trucaven: «Mig ermut i quatre onces!»Més rotunds eren si sentien a dir ca-rinyo. El retruc era –és encara!– de-molidor: «Carinyo és nom de cabra.»I alguns encara hi afegeixen: «... i Lealés nom de gos!»

Més interessants d’aclarir són elsretrucs que escarnien la incorporació,en el parlar familiar, de les formes cas-tellanes papà i mamà, en detrimentde les nostres genuïnes «papa» i «ma-ma». N’hi ha dos, de retrucs, però al’un i a l’altre els escau la mateixa ex-plicació. Així, en sentir els forasters

papà i mamà, els valencians retrucà-vem: «Papà i mamà i la panxa buida!»;o bé: «Papà? En el caixó hi ha rotlló opa?» Totes dues exemplificaven, comsucceïa amb alguns personatges neo-castellanòfons dels sainets del segleXIX, el canvi d’idioma subsegüent alcanvi de situació social. En castellàparlaven els nous-rics valencians i elssenyorets espanyols; el poble pla va-lencià, fidel a la llengua pròpia, bes-cantava la transmutació lingüística,escarnint amb el retruc el desig de fi-nejar d’alguns compatriotes, els quals,tot i ser d’extracció social popular,imitaven les classes adinerades (de-nominades «del puntet»), i esdevenientambé deslleials a la llengua pròpia.¿Com gosaven, doncs, de finejar encastellà si passaven més fam que elcèlebre Carpanta valencià, altrament

dit Garró? ¿Com gosaven, en el segonretruc, de finejar en castellà si a casaseua, casa de pobres però honrats,menjaven l’insuls rotllo, o pa dedacsa, en comptes del suculent pablanc de les cases riques?

Potser, com raonava Joan Fuster, lalleialtat de molts valencians a la llen-gua pròpia era més per obligació queno per convenciment. Siga com siga,tampoc no cal que ens tirem terra alsulls ni pedres a la teulada. Mal quemal, doncs, alguna resistència histò-rica hem arribat a fer. Constatem-la, simés no. I alegrem-nos-en. Els valen-cians no hem estat, al capdavall, ni tan«muelles» ni tan desubstanciados;però tenim un humor peculiar, negrei càustic, com ara el d’aquest popularacudit: «–Xiquet, fes una gràcia alpare!– I el xiquet va i li trau un ull.»◆

LÈX IC



LÈX IC

**AAqquuíí eessttiicc!!,, **aaqquuíí eesstteemm!!,,**aaqquuíí eessttàà!!

Acostumats a viure enpermanent contacte ambl’espanyol, moltes vegadesno ens adonem que fem ser-vir una sèrie d’expressionsd’aquesta llengua com sifossin pròpies del català.

*Aquí estic... o *aquí es-tem... en són una mostra.Quan trobem algú i ens fala pregunta típica «Què ex-pliques?», molta gent solendonar aquesta resposta tò-pica: «Doncs mira, aquí es-tic, anar fent...» Aquest esticno és pas correcte. Els es-panyols diuen aquí estoy oaquí estamos, però nosaltrestenim una altra manera dedir el mateix, i hi ha qui noho sap. En català diem aquíem ttens: «Què expliques?Doncs mira, aquí em tens,anar fent...»

Aquesta expressió, en elsmitjans audiovisuals es faservir bastant, i els locutorsdel Grup Flaix ja ho saben,perquè els ho anem recor-dant. Quan s’adrecen a l’au-diència en general, han dedir aquí eem tteniu o aquí eensteniu; i si s’adrecen a algunoient en particular –per telè-fon, per exemple–, aquí eemtens o aquí eens ttens:

Aquí ens teniu, per fer-vos com-panyia fins a les tres...

Igualment a l’hora depresentar una cançó, quancomença a sonar, no s’ha dedir aquí està!, sinó aquí llatens! o bé aquí lla tteniu!

I un segon ús incorrected’aquesta expressió és quanvolem corroborar el que ensdiu el nostre interlocutor:Allò que els espanyols ex-

pressen dient ¡ahí está! o¡ahí estamos!, i els italiansexpressen amb ecco! o ec-coli qua!, nosaltres tenim al-tres expressions, com araaixxò mmateixx! / exxacte! / arat’escolto! / justa lla ffusta! /Àngela MMaria!

— ¿Ho has entès bé, aquestavegada?

— Sí, que primerament hed’omplir el formulari de laweb, i després em trucaranper a fer una prova i ja emconfirmaran el dia i l’hora...

— Això mateix!

**DDeessqquuiicciiaattAquest adjectiu calcat

del castellà el podem evitaramb l’expressió ffora dde ssi oamb altres adjectius, comdesencaixxat o desequilibrat.

NO: Després de les eleccions,el PP està desquiciat.

SÍ: Després de les eleccions,el PP està FFOORRAA DDEE SSII / DEE-SSEENNCCAAIIXXAATT.

NO: La novel·la parla d’un as-sassí que està desquiciat.

SÍ: La novel·la parla d’un assassíque està FFOORRAA DDEE SSII / DDEESSEE-QQUUIILLIIBBRRAATT.

**DDee ccuuiiddaaddooPodem evitar aquesta ex-

pressió castellana amb altresde tradicionals o més mo-dernes:

NO: Aquest paio és de cuidado!SÍ: Aquest paio és DDEE GGUUAARRDDAARR!

NO: Aquesta noia és una ca-lenta de cuidado!

SÍ: Aquesta noia és una calentaAAMMBB TTOOTTEESS LLEESS LLLLEETTRREESS!

NO: Va agafar una emprenyadade cuidado.

SÍ: Va agafar una emprenyadaDDEELL QQUUIINNZZEE.

Aquesta última alterna-tiva –malgrat que actual-ment no se sent gaire– es potconvertir en una expressiómolt productiva i utilitzadasi algun dia s’arriba posar demoda. I, en això els mitjansde comunicació hi tenimmolt a dir.

I *ser un pàjaro de cuidadoequival a SSEERR UUNN PPIINNTTAA o UUNNBBOONNAA PPEEÇÇAA.

**LLiiaarr ii **lliiaarr-sseeEl verb *liar pot tenir una

pila de sentits. En el llen-guatge juvenil es fa servirmolt amb el sentit de «pro-vocar alguna cosa», «fermerder». Per exemple,*aquest cap de setmana laliarem! Entre el gran nom-bre de girs correctes que hipodem donar (fer-la grossa,fer-la bona, muntar un si-dral, etc.), al Grup Flaix pro-curem de vehicular el verbarmar. Així, la frase d’abans,amb un canvi ben senzill delverb, ja la tenim resolta:Aquest ccap dde ssetmana ll’ar-marem!

NO: Quan s’ajunten la lien fort!SÍ: Quan s’ajunten LL’AARRMMEENN

fort!

A més a més, les pro-postes solen ser més efecti-ves com més simples són.Als locutors els és més fàcild’assimilar-ho, encara quedesprés la batalla consisteixia arribar-los a convèncerque aquell verb és tan com-prensible i té tanta forçacom el castellanisme i quetan sols es qüestió d’agafarl’hàbit de fer-lo servir.

Un altre dels usos que téaquest verb és la forma pro-

nominal *liar-se en el sentitde «tenir una relació se-xual». En aquest cas el verbque el substitueix és enrot-llar-sse, malgrat que ambaquest sentit no el recullenel GDLC ni el DIEC, però sí elDiccionari d’ús dels verbscatalans.

NO: En Joan s’ha liat amb laveïna.

SÍ: En Joan s’ha enrotllat amb laveïna.

RReeppeettiirr-ssee ii ttoorrnnaarrRepetir-se és incorrecte

en el sentit de «tornar». L’all,doncs, no es repeteix, sinóque torna ((a lla bboca). Pertant, quan volem establiruna comparació per dir, perexemple, que algú és moltpesat perquè sempre diu elmateix, no hem de dir que esrepeteix més que l’all, sinóque hem de buscar un altreelement que es repeteiximolt, com ara un lloro: esrepeteixx mmés qque uun llloro.◆

Expressions ccol·loquials iincorrectes

JAUME SALVANYÀ


LÈX IC

En la nostra llengua els quantifica-dors són importants en diferentsusos; per exemple, intervenint en

el condicional de temps, com a con-cordant amb el verb estar, i també enles anàfores de les oracions de partitiu.

Per això, serà bo de fer-ne l’inven-tari. Són quantificadors: els numeralscardinals (un, dos... cent...), els nume-rals partitius (mig, terç... centèsim...),els numerals col·lectius (centenar, dot-zena, parell...), els adjectius quantitatius(quant, tant, poc, bastant, molt –ambels femenins i plurals–, gaire, gaires, iels invariables més, menys, força, que,gens i prou. També els corresponentspronoms homònims. Els indefinits al-gun, tot, amb els femenins i plurals.També moltes locucions o mots ex-pressius d’una quantitat definida o in-definida, com ara: la part més petita, lamajor part, uns quants, unes quantes,més poc, més poques, una mica, etc.

És ben sabut que, tal com diu Fa-bra, «són introduïts amb la preposicióde els adjectius qualificatius atributsdel pronom feble en (‘n, ne o n’). Ex.Tens cigarretes egípcies? –No, però entinc d’angleses. Si vols taronges, te’npuc donar DE molt bones. [...] N’hi haDE grans i DE petites». I hi afegeix:«Quan l’omissió del verb emmena ladel pronom feble en, els adjectius atri-buts d’aquest no deixen per això d’in-troduir-se amb la preposició de. Ex.Tinc quatre cintes blaves i tres DE ver-

melles». És sobretot en aquest últim casque sovint hom ho castellanitza i enlloc del de hi posa d’ell. En aquest cashauria dit «tres d’elles vermelles».

Per exemple: parafrasejant l’últimexemple de Fabra podríem fer aquestaltre: [1] Tinc cinc cintes, tres DE gro-gues i dues DE blaves». Aquesta ma-teixa frase podria traduir-se, en bon cas-tellà, així: [2] «Tengo cinco cintas, tresde ellas amarillas y otras dos azules».

Ara bé, a l’hora de traduir al catalàaquesta darrera hi ha qui ho fa així: [3]«Tinc cinc cintes, tres d’elles groguesi dues altres blaves». Comparant el text[1] amb el [3] comprovem la castella-nització d’aquest darrer, en què la pri-mera preposició de ha estat substituïdaper d’elles, i la segona de, que hi ca-lia, s’ha transformat en altres.

Vegem-ne exemples dels mitjans decomunicació:

«Vegin aquestes tempestes, algunesd’elles molt fortes a la zona del Barce-lonès, i alguna altra més dèbil a l’inte-rior», en comptes de: «Vegin aquestestempestes, algunes de molt fortes a lazona del Barcelonès, i alguna de mésdèbil a l’interior».

«Hi ha hagut bombardejos pràcti-cament diaris, un d’ells particularmentmortífer en un mercat, i un altre tambében terrible afectant un conjunt decases», on hauria correspost de dir: «Hiha hagut bombardejos pràcticament

diaris, un de particularment mortíferen un mercat, i un de també ben terri-ble afectant el barri vell». És evidentque aquest darrer bombardeig no erael del mercat, per tant «altre» no hi ca-lia, però sí que hi faltava el de.

En català, si volem reforçar l’ana-forisme del quantificador, hi antepo-sem el conjunt haver-n’hi, conjugatadequadament, però no cal posposard’ells als quantificadors partitius, o ellsal quantificador, no-partitiu, tots. Mol-tes vegades no hi cal cap reforç i ambel quantificador tot sol n’hi ha prou. Acontinuació en posem exemples ambel quantificador sol.

«Aquestes obres, totes d’una granbellesa, han estat glossades per deu es-criptors».

«Ho dic per eximir-ne la societatcultural, organitzada en dotzenes d’en-titats, totes meritòries».

«La van atendre de sis ferides decaràcter menys greu, dues al ventre».

«Tres trossos de gel cauen del cel aValència i Castelló. Cap no va causardanys».

I ara , un exemple amb el reforça-ment «n’hi ha»:

«Ens en van portar mostres, n’hi ha-via algunes que eren passades demoda», redacció que sense el reforçfaria: «Ens en van portar mostres, al-gunes eren passades de moda».◆

RReeccoorrddeemm uunn ddeellss uussooss ddeellss qquuaannttiiffiiccaaddoorrss

JAUME VALLCORBA I ROCOSA



S INTAXI

Els verbs, encara... I és que el des-coneixement o l’oblit dels diver-sos comportaments d’un verb

–això que anomenem règims– segonsel que volem expressar, empobreix tantla llengua com els qui la parlen, quandesaprofiten la riquesa de possibilitatsque la identifiquen i que els identifi-quen.

Pensem-hi. Sí, perquè el verb PEN-SAR és un dels afectats, en l’ús quoti-dià i en el dels mitjans de comunica-ció, que voldríem modèlics. Heus acíuna de les frases recollides:

No s’ho ppensi gaire i faci-ho aviat.

De seguida s’hi endevina la in-fluència del castellà: «No lo piense de-masiado y hagalo pronto.»

Perquè en català, quan volem indi-car que convé reflexionar abans de dura terme una possible acció, disposemde la forma verbal pensar-s’hi:

Encara no has anat a veure el pis? T’hipenses massa i quan hi vagis ja l’hau-ran venut.

Què diuen, els nostres diccionaris?– Fabra: pensar-s’hi (a fer una cosa), no

llançar-se a fer-la irreflexivament.– Diccionari català-valencià-balear: pen-

sar-s’hi (en una cosa, a fer una cosa), po-sar-hi l’enteniment amb atenció abansde fer-la, no fer-la irreflexivament.

– Diccionari de la Gran Enciclopèdia Ca-talana: pensar-s’hi (o pensar-s’hi bé),no llançar-se a fer una cosa a la babalà.

– Diccionari del IEC: pensar-s’hi, nollançar-se a fer una cosa irreflexivament.

– Diccionari castellà-català de la GranEnciclopèdia Catalana; pensar-s’hi bé,com a traducció de «pensarlo mucho»;pensa-t’hi, pensa-t’hi bé, com a tra-ducció de «piénsalo, o piénsalo bien)».

Hauríem, doncs, de corregir aque-lla primera frase així:

No s’hi ppensi gaire i faci-ho aviat.Que fóra com dir:

Decideixi’s, no hi doni més voltes, etc.

La forma pronominal PENSAR-SEequival a creure, opinar. Per tant, allòque en rigor expressa la frase comen-tada anteriorment és:

No s’ho ccregui gaire i faci-ho aviat.

No sembla que tingui sentit, si mésno el que es pretén.

Però sí que en tenen, naturalment,els exemples que trobem en els dic-cionaris:

Fabra: Qui et penses que és? Em pensoque és boig.

Diccionari català-valencià-balear: Jom’ho penso, que ho diu de broma (Vi-lanova,Obres). Que em penso que nol’heu sentida mai (Ruyra, La parada).

Diccionari castellà-català de Ia Gran En-ciclopèdia Catalana: Em penso que arano és el moment oportú, que tradueix«pienso que ahora no es el momentooportuno».

Aquest canvi del pronom correspo-nent per un altre que fa una funció di-ferent (en la forma verbal que hem ex-posat al començament d’aquest articleseria la substitució del pronom hi pelpronom ho), sovinteja malauradamenten altres usos verbals.

Així, per exemple, semblen con-demnats perpètuament els verbs TELE-FONAR i PEGAR.

Amb el primer, que és transitiu iemprat absolutament quan volem sig-nificar que parlem per telèfon, sabemque per a les terceres persones neces-sitem el pronom complement indirecteli o els (singular o plural) sempre queaquest complement no sigui ja repre-sentat per un substantiu:

–Ja has telefonat a l’advocat? –No encara,però li telefonaré demà sens falta.

–S’estima tant les nebodes que els telefonacada setmana.

Doncs bé, sentim habitualment enles converses:

–Ja has telefonat a l’advocat? –No encara, però el telefonaré demà... –S’estima tant les nebodes, que les tele-

fona cada setmana.

Dient-ho així convertim errònia-ment en complement directe la per-sona o persones que reben la telefo-nada. Les paraules que enviem, la cosaque diem, sí que són realment el com-plement directe, per bé que sobreentès.

Fixem-nos en el fet que amb el verbESCRIURE podem recórrer a una cons-trucció semblant, però l’error no hiapareix:

–Ja has escrit a l’advocat? –No encara,però li escriuré demà.

No diem pas:... no encara, però l’escriuré demà.

Fixeu-vos que Ia cosa escrita no éspas l’advocat, que fa la funció de com-plement indirecte, sinó la carta, l’es-crit, el document, etc.

El verb PEGAR també pot ser transi-tiu i emprat absolutament. Vegem quèen diu el diccionari Fabra en una de lesaccepcions:

tr. Donar (un cop, una empenta, etc. Livaig pegar un cop de puny; una pun-tada de peu. Em va pegar una empentaque de poc em fa caure / Abs. Donarcops a algú, batre. Per què li pegueu, aaquest xicot? A mi, ningú no em pega!

Tanmateix, allò que vam sentir enun bocí de conversa radiofònica va ser:

... després la pega, la maltracta, perquè ésmés fàcil pegar-la...

Torna a aparèixer, com en el casdel verb telefonar, l’ús incorrecte delpronom la, complement directe, en llocde l’indirecte li, com correspondria:

... després li pega, la maltracta, perquè ésmés fàcil pegar-li...

Val més no pegar mai a ningú, ésclar. Però si un dia ho hem d’arribar afer, procurem ser, almenys, gramati-calment correctes.◆

Règims vverbals ccaiguts een ddesgràcia

ROSER LATORRE

Nota de la Redacció:Pel que fa al règim del verb pegar, el Dic-cionari auxiliar de Josep Ruaix diu: «pe-gar. Verb que, quan significa ‘donar cops(a algú), batre’, regeix, segons els diccio-naris, un compl. Indirecte. Ex.: El fill nocreia i el pare va pagar-li. Però hi ha unaforta tendència a considerar-lo verb tran-sitiu (com ho és el sinònim colpir), ús quehauria de considerar-se correcte: El fill nocreia i el pare el va pegar.»


He estat rellegint Els sots feréstecsde Raimon Casellas (ed. Selecta,1947, 5a ed.) i una de les coses

que més m’han sobtat, a més d’un llen-guatge molt viu i ric de dialectalismes,ha estat l’ús gairebé sistemàtic de lacorrelació l’un... l’altre, sempre d’a-questa manera, amb l’article determi-nat davant de un i de altre. Vegem-neexemples:

[1] L’un recordava el dia que el va tro-bar sobre la cinglera de Bertí... i no vagosar a ventar-li empenta. L’altre espenedia de no haver-lo deixat anar laperdigonada de balins aquell capves-pre que el va veure pel torrent de laRovira (p. 16).

[2] I mentres, sense saber-ho els uns delsaltres, tots els escampats veïns em-prenien la ruta del casalot enrunat (p.16).

[3] Els uns se miraven amb els altres ambdesconfiança (p. 17).

[4] ... aquell home del diastre que teniael do meravellós d’aparèixer-se desde l’un cap a l’altre cap del terme, ala mateixa hora justa i cabal (p. 17).

[5] Els homes que jugaven a la brisca al’era de l’hostalet, varen plegar el car-ter, l’un darrere l’altre, pensant quehavia arribat l’hora de fer els comptesa l’Aleix (p. 22)

[6] ... tot van ser xius-xius a cau d’orellai dir-se els uns als altres [...] (p. 33)

[7] ... mentres els uns s’asseien als pe-drissos del voltant del cementiri, els al-tres s’arrupien a la paret de l’església[...] (p. 56)

[8] L’un s’estava amb el cap caigut sobreel palmell de la mà, com si dormís;l’altre, tot encantat, tenia els ulls fixossobre els munts de l’herba del ce-mentiri [...] (p. 57).

[9] Per tot Déu-vos-guard se deien vaga-ment els uns als altres: [...] (p. 67).

[10] ... quan queien sobre les clotades lesprimeres ombres de la nit, ara l’un aral’altre, eren molts els que s’esquitlla-ven cap a l’ermita de Puiggraciós.

Em sembla que amb aquestsexemples n’hi ha prou per a adonar-nos de com Raimon Casellas sent,com a pròpia i genuïna del català es-pontani, la correlació l’un... l’altre,

on els dos quantificadors han de serambdós sencers o enters. En aquestsexemples, sempre la suma dels ele-ments correlacionats suma la totalitat;és a dir, no hi pot haver ningú mésque no es trobi dins cap dels dosgrups. Fins i tot hi trobem algun casd’ultracorrecció, on evidentment nopot anar-hi l’article els, ja que uns noté funció pronominal en trobar-se da-vant un substantiu:

[11] ... els uns arbres li feien cortesia atall de mofa i els altres li ballaven ballsde rams davant els ulls. (p. 71)

Un dels pocs casos en què RaimonCasellas no fa servir aquesta correla-ció, deixant de banda l’ús del caste-llanisme demés (que en aquest autorno pot tenir el significat antic de ‘lamajoria’), és correcte, ja que uns éssinònim de uns quants i, per tant, téun significat partitiu, mentre que elsdemés o la resta indica la totalitat delgrup:

[12] –Sota terra siga! –deien uns.–Aixís se l’enduguin els dimonis! –mor-

molaven els demés.

En grups de més de dos, com enl’exemple anterior, pot haver-hi en unafrase la combinació d’un partitiu i elsencer. En aquests casos, el partitiu solanar introduït per haver-n’hi.

[13] De caramels, n’hi ha uns de moltbons, però els altres són força dolents.

[14] De caramels, n’hi ha uns de moltbons i uns altres de força dolents.

En la frase [13] hi ha la voluntat ex-pressa d’indicar que els que són moltbons són un nombre indeterminat, in-definit (expressat pel partitiu uns) de latotalitat dels caramels (expressada pelsencer els altres). En canvi, en la [14]en cap cas no fem referència a la tota-litat dels caramels: n’hi pot haver unsaltres que no siguin ni molt bons niforça dolents.

Però les frases més problemàtiquessón aquelles en què els dos elementshan de ser sencers, ja que expressenla totalitat. Actualment hi ha unatendència a oblidar-se de l’article de-terminat en el primer component dela correlació, en oracions que no s’in-terpreten com a partitives. Recordeuque una de les característiques de l’o-ració partitiva és que contingui unquantificador, entre els quals hi haels numerals, els quantitatius i elsconjunts encapçalats per un (vegeuVallcorba, LLENGUA NACIONAL, 30,pp. 13-21). Si volem convertir unquantitatiu o numeral en enter, hihaurem d’afegir al davant el quanti-tatiu sencer tots o bé l’article deter-minat. Fixeu-vos com només en [15a]entenem que formaven part d’un grupmés ampli de nois, dels quals nomésquatre van arribar tard; en canvi, en[15b i 15c] s’expressa que la totalitateren els quatre nois:

[15] a) Quatre nois van arribar tard.b) Els quatre nois van arribar tard.c) Tots quatre nois van arribar tard.

Per tant, quan volem fer una co-ordinació de dos elements iguals, siel segon és sencer, el primer tambého ha de ser. I en el cas de uns, pera convertir-lo en un mot sencer, hihem de posar al davant l’article de-terminat. Així, el diccionari castellà-català tradueix ni uno ni otro per nil’un ni l’altre; uno del otro per l’unde l’altre; uno tras otro per l’un dar-rere l’altre; uno y otro per l’un i l’al-tre. I en el diccionari català-castellàhi trobem les expressions catalanesde l’un a l’altre, de l’un en l’altre, elsuns i els altres, l’un a l’altre, l’un ambl’altre, l’un darrere l’altre, l’un i l’al-tre, l’un per l’altre. És a dir, sempreamb l’article determinat davant totsdos components de la correlació. Nofer-ho, com es dedueix del que hemdit, és clarament una incorrecciógramatical fruit del calc amb la llen-gua castellana.◆


S INTAXI

L’un... ll’altre

DAVID CASELLAS


D urant la primera quinzena d’a-gost de l’any passat ens va dei-xar el nostre company Josep

Ibàñez i Senserrich, professor de catalài gramàtic, que té sens dubte un llocdestacat i digne d’ésser recordat en lahistòria de la represa de les classes dellengua catalana de la difícil èpocafranquista.

Josep Ibàñez va néixer a Barcelonal’any 1929, en una família modesta.Per la banda paterna era d’origen va-lencià (el seu pare era blasquista) i perla banda materna procedia de SantMartí de Tous (Anoia). Com tots els dela seva generació i de la seva condició,va haver de patir en molts aspectes, in-dividuals i com a membre conscientde la seva col·lectivitat, les tristesconseqüències de la guerra i de lapostguerra, una postguerra aspra i dura,en què s’imposava la necessitat pe-remptòria i ineludible de guanyar-se la

vida mínimament i anar ambun ral a la butxaca. JosepIbàñez va cursar estudis mer-cantils, en què va obtenir elgrau de professor, i va assajarel seu camí en el camp del’administració d’empreses. Lairrupció que hi va fer la in-formàtica a principis de la dè-cada dels seixanta li va obriruna via que li va permetre desituar-se professionalment,d’una manera digna i estable.

Però això no satisfeia lesinquietuds de Josep Ibàñez,que veia la llengua catalana,que ell estimava apassiona-dament, reprimida i perse-guida, el coneixement normalde la qual li havia estat igno-miniosament negat a l’escola,i per a la qual era un més adesitjar una plenitud d’ús i dedrets. De fet, com tants altrescompanys de la nostra lleva,va ser un autodidacte en l’ad-quisició dels coneixementsque permetien un ús oral i es-crit mínimament digne de lanostra llengua. I per un camí

o per un altre (com l’excursionisme,les audicions de sardanes, les tertú-lies d’alumnes i antics alumnes del’Institut Francès de Barcelona), els quicompartíem els mateixos neguits i lesmateixes inquietuds ens vam anar tro-bant, coneixent i aplegant, i vam anarcanalitzant aquells neguits i aquellesinquietuds cap a actuacions concretes.En el nostre cas, hi va haver una per-sona decisiva que ens va orientar i ensva donar l’empenta, lleu però efectiva,perquè actuéssim. Parlo, evidentment,de Joan Triadú. Va ser durant el curs1957-58 que un grup reduït d’aquestscompanys que teníem ganes de fer al-guna cosa, entre els quals, a més de Jo-sep Ibàñez, hi havia la Maria EugèniaDalmau, filla del lingüista Delfí Dal-mau i que després seria la seva muller,Gabriel Bas, Esteve Ferrer i alguns més,vam assistir, al domicili mateix de JoanTriadú, al seu pis de l’avinguda del

Príncep d’Astúries, a unes lliçons queens impartia de llengua i literatura (i, hipodríem afegir, de «matèries afins»),amb les quals ja ens vam sentir prouvalents, el curs següent, per a passar aengruixir la nòmina, aleshores encaraesquelètica, dels professors de catalàque, com uns vers infiltrats, feien clas-ses en entitats recreatives, excursionis-tes, parroquials, etc. Josep Ibàñz es vaencarregar d’un curs, que devia muntarell mateix, a l’Agrupació ExcursionistaCatalunya, de la plaça del Pi, entitat dela qual era soci actiu. En més d’una oca-sió hi va haver d’esquivar les visites, in-quisitorials i inoportunes, d’un delegatdel Govern Civil, el qual no s’estavade declarar formalment que no tenienpas res contra les classes de llenguacatalana, però hi formulava l’objecciófonamental que eren una activitat noprevista en els estatuts de l’entitat.

L’any 1961 va ser l’any de la fa-mosa gramàtica Signe, una iniciativade Josep Tremoleda, un dels fundadorsde la revista Cavall Fort, gramàtica quees va encarregar de redactar un equipformat per Josep Ibàñez, Enric Gual (unaltre dels professors de català del mo-ment, que també ens va deixar ja faforça temps), Maria Eugènia Dalmau ijo mateix. Parlo de l’any 1961 perquèva ser quan hi vam treballar: el llibreva sortir, exactament, el febrer de1962, i al cap d’un any ja es va haverde reeditar. Un mes abans de la sevaaparició, és a dir, el gener de 1962, hihavia hagut els primers exàmens, des-tinats a aspirants de Barcelona, per al’obtenció del títol de professor de ca-talà convocats per la Junta Assessoraper als Estudis de Català (JAEC), creadafeia poc temps per un acord entre laComissió Delegada d’Ensenyamentd’Òmnium Cultural i la Secció Filolò-gica de l’Institut d’Estudis Catalans. IJosep Ibàñez, juntament amb nou exa-minands més, entre ells Maria EugèniaDalmau, hi va obtenir el títol de pro-fessor de català de grau mitjà, el méselevat dels dos que es concedien. Elsvuit restants eren: Gabriel Bas, CarlesCastellanos, Josep M. Ferrer i Ferrer, Al-


AMICS I MESTRES

Josep IIbànez ii SSenserrich ((1929-22004)

ALBERT JANÉ

Josep Ibàñez i Senserrich


bert Jané, Roser Latorre, Jordi Mir, Ma-ria Assumpció Rocabert i Jordi Vila.

L’any 1966 apareixia la revistaTele/estel, el primer setmanari en ca-talà de la postguerra. En un projecteanterior, que no va arribar a bon port,hi havia prevista una secció que s’ha-via de dir «Aclariments lingüístics» ique havia d’anar a càrrec del profes-sor Delfí Dalmau, sogre de JosepIbàñez. Però quan va ser l’hora deTele/estel el senyor Dalmau ja feia unany que havia traspassat. Aleshores ladirecció del setmanari va oferir la sec-ció a Josep Ibàñez, que se’n va fercàrrec durant tot un any, al cap delqual la va haver d’abandonar perquèli costava fer-la compatible amb lesseves obligacions professionals, queeren d’un altre camp i molt absor-bents. Les seves lliçons, com les delsaltres treballs més omenys contemporanis,tenien, certament, po-ques pretensions innova-dores i s’adreçaven mésaviat a un públic general,al qual calia recordarconstantment aspectesmolt elementals del bonús de la llengua catalana.Els seus articles, que nohan estat mai aplegats enun volum, ens ajuden,com diu Joan Solà, a aca-bar-nos de fer una ideacompleta del tarannà d’un considera-ble sector del nostre poble durant elsanys de la postguerra.

La vida professional de JosepIbàñez, esdevingut un executiu depunta en el camp de la informàtica,va fer que la seva actuació de serveial país i a la llengua s’anés orientantcap a les tasques de direcció i d’or-ganització, especialment com a col·la-borador de Joan Triadú en la direccióde la JAEC i de la Delegació d’Ense-nyament de Català i, molt aviat, coma membre de la mateixa junta direc-tiva d’Òmnium Cultural, en repre-sentació dels professors de català, enuna època en què la formaven, bà-sicament, els seus fundadors i algunsaltres grans empresaris o homes denegocis acabalats que es van afegira aquells il·lustres mecenes.

En aquest sentit, sempre m’ha fetl’efecte que no es van saber aprofitarprou les facultats, la capacitat de tre-ball i la insubornable vocació de ser-

vei de Josep Ibàñez, especialmentquan amb la reinstauració del governde la Generalitat de Catalunya hi ha-via tanta feina a fer i homes com elleren tan necessaris. Va ser, això sí, elcreador dels serveis informàtics delnostre govern, un lloc de treball i deservei que li va donar, com sol pas-sar en aquests casos, satisfaccions idisgustos. Satisfaccions per la realit-zació d’una feina útil i creativa, enquè es podien aliar el mester tècnici la fidelitat identitària, de què no vaabdicar mai. I disgustos, perquè, ma-lauradament, no sempre va obtenirel suport que calia i que mereixia, ifins i tot perquè s’havia d’adonar queno deixava d’haver-hi qui li posavabastons a les rodes. Que Josep Ibàñezarribés a ser allò que en diem untecnòcrata no va fer mai que deixés

de ser un gran idealista.En moments més avi-

at poc plaents, Josep Ibà-nez, a instàncies meves,va accedir a formar part,com a vocal, del patro-nat de la Fundació Ca-vall Fort. La seva actua-ció, determinada per untemperament lúcid i serè,va ser molt eficaç i po-sitiva. Continuava encaraintervenint amb profit enel consell assessor d’a-questa institució quan

una malaltia progressivament impla-cable el va recloure definitivament acasa seva, fins que va acabar amb laseva existència.

En els darrers anys, la vida va serverament injusta per al nostre com-pany. És una injustícia cruel, revoltant,sense sentit, que no és possible d'en-tendre.

Han estat prop de quatre anys enquè les seves facultats van anar min-vant inexorablement a despit delsesforços de la medicina. Prop dequatre anys de lluita, sostingutnomés per l’assistència abnegadadels seus, especialment de la sevaadmirable muller. I, qui sap, potseren certs moments per una remota es-perança en una sempre possible re-cuperació. Fins que les forces el vanabandonar del tot, definitivament, iun matí del mes d’agost, els qui l’es-timàvem ens vam aplegar per dir-lil’últim adéu al vell cementiri de SantGervasi. Que reposi en pau.◆


AMICS I MESTRES

El proppassat 11 de novembre esvan concedir els premis que tradicio-nalment atorga el Cercle de les Arts ide les Lletres del Principat d’Andorra.El premi d’assaig, Sant Miquel d’En-golasters, va recaure en l’obra Els eenig-mes dde lla lllengua, de Marcel Fité.

L’obra recull les reflexions que l’au-tor ha anat publicant en la revista Llen-gua Nacional durant aquests darrersanys. Temes com la importància i lespossibilitats de mantenir la diversitatlingüística en l’actual context de glo-balització, la llengua i el pensament,la llengua i l’entorn, la llengua i la na-ció, la llengua i la percepció de la re-alitat i dels sentiments, etc., hi són trac-tats des d’una perspectiva de vegadespoc convencional, però sempre rao-nada, documentada i oberta. Així, lapanoràmica de la problemàtica lin-güística que Marcel Fité ens presenta,de vegades és vista des d’una òptica so-ciolingüística, altres històrica, ecolò-gica o psicolingüística. Malgrat aquestapluralitat d’enfocaments, l’obra ha es-tat construïda amb paciència i rigorartesans, amb els testimonis d’aque-lles veus autoritzades dels segles XIX iXX que els articles requerien i que nosempre són les més difoses i conegu-des, i amb un estil personal, àgil i moltelaborat, el qual, sense trair l’esperit del’assaig, ens evoca les emocions prò-pies d’altres gèneres literaris. Perquè,fet i fet, el que Els eenigmes dde lla lllen-gua planteja són els avantatges, elsinconvenients, les dificultats, les ne-cessitats, les pors, les possibilitats i elsatzars de la supervivència lingüística,una de les aventures més decisives iapassionants del segle que tot just aca-bem d’encetar, i que només es resoldràpositivament si es produeix una àmpliapresa de consciència del problema,acompanyada, és clar, d’un ferm com-promís.

Marcel Fité és autor de diversos lli-bres de text de llengua i de literatura iautor de les narracions Històries dde vvet-llador (ed. Pagès, 1977), El ccarrer ddelsPetons (ed. Barcanova, 2003) i Unseient aa lla lllotja (Barcanova, 2004).◆

EEllss eenniiggmmeess ddee llaa lllleenngguuaa,,ddee MMaarrcceell FFiittéé,, pprreemmii

dd’’aassssaaiigg SSaanntt MMiiqquueell dd’’EEnnggoollaasstteerrss


—Se ssuposa qque lles ggrans cciutats ttenennomenclàtors dde lles vvies ppúbliques. NNoserien nnecessaris ttambé aa lles cciutatsmitjanes oo vviles mmés ppetites? PPodríemconsiderar eel nnomenclàtor ccom uunaeina pper aa cconèixer mmillor lla hhistòria ddela cciutat oon vvivim?—Que jo sàpiga, hi ha poquíssimes ciu-tats que disposin del nomenclàtor deles seves vies públiques, amb la histò-ria o la causa dels seus noms. A Cata-lunya en té Barcelona, però a l’Estat es-panyol no crec que hi hagi cap ciutatque en tingui, ni tan sols Madrid. Jo su-poso que n’hi deu haver a París, o aRoma, o a les ciutats importants delmón, però no n’estic gens segur.

Lligar la nostra història amb la delscarrers, aquest fet que sembla tan ele-mental, fou idea d’un català notable,

dels anys de la Renaixença: VíctorBalaguer. Ell va ser qui va publicarun llibre, en tres toms, que es deiaLas calles de Barcelona en 1865, coma complement de la seva Historia deCataluña. El llibre, com a introducció,té unes quantes pàgines amb la «Notí-cia històrica de Barcelona». VíctorBalaguer va ser l’encarregat de donarels noms dels carrers del futur ei-xample de la ciutat, obra d’IldefonsCerdà, que s’acabava d’aprovar,noms que, en la seva major part, en-cara conserva Barcelona.

El tema va interessar a molta gent,però no es va voler sistematitzar, fentun nomenclàtor en català del carrers deBarcelona, fins que un dia, el 29 denovembre de 1917, l’ajuntament vaencarregar als historiadors J. Roca i

Roca i Ramon M. Comas de «formularllegendes breus explicatives del signi-ficat dels noms dels carrers de la ciu-tat». Aquests meritoris personatges (queno van excloure, segons diuen en elseu treball, ni un dels dos mil dos-centscarrers de la ciutat) van presentar laseva obra a l’ajuntament l’any 1922, elqual en decidí la publicació, que, ma-lauradament, no es va poder dur aterme a causa de l’adveniment de ladictadura de Primo de Rivera.

El tema ha estat tractat profusamentper molts historiadors, cronistes,amants de la història i amants de laciutat. La bibliografia ens diu com ésd’ampli l’assumpte i com és de difícilabastar-lo en profunditat. Per això,contesto la darrera part de la vostrapregunta dient-vos que jo crec que


AMICS I MESTRES

Entrevista aa MMiquel PPonsetí ii VVives

M. GEMMA BONET

Miquel Ponsetí nasqué l'any1920 a Felanitx (Mallorca) i, quanell tenia quatre anys, la seva famí-lia es traslladà a Barcelona.

Per la Universitat de Barcelonaté el títol de Llicenciatura en Cièn-cies Exactes i és Doctor Arquitecte.

En 1945 obtingué el Premi Na-cional d’Arquitectura (pel seu expe-dient acadèmic). Essent arquitectede l’Ajuntament de Barcelona foucap del Pla de la Ciutat, del Serveide Topografia i, en el Departamentde Cultura de la Generalitat, delServei del Patrimoni Arquitectònic.Féu també de professor a la Univer-sitat de Barcelona i a l’Escola Su-perior d’Arquitectura (càtedrad’Anàlisi Matemàtica i càtedra deTopografia i Geodèsia).

En arquitectura hi ha més detres-cents edificis de nova planta(d’ús i caràcter vari) que són obraseva i encara hi ha més de tres-cents obres seves pel que fa a am-pliació, remodelació o adequacióde botigues i comerços. Un cop ju-bilat s’ha dedicat sobretot a es-criure i a pintar.

Miquel Ponsetí en el despatx de casa seva


l’interès per conèixer la nostra històriano pot venir del coneixement de lahistòria d’uns noms de carrers. És, empenso, a l’inrevés: primer hi ha d’ha-ver l’interès per la nostra història idesprés vindrà la seva extensió a lesparticularitats del nostre urbanisme.

—A vvegades ees ddediquen ccarrers aa pper-sones vvives, pperò aaltres vvegades hhande ppassar aanys dde lla mmort dd’algú pper aadedicar-lli uuna vvia ppublica. QQuines rra-ons eexpliquen aaquest pprocediment iiquin ccreieu mmillor?—Aquesta pregunta em recorda unsfets dels anys vuitanta, quan jo era re-gidor de l’ajuntament. Jo mateix haviatrobat en els arxius municipals una dis-posició que exigia que hagués passatun termini de cinc anys –o potser deu,no ho recordo bé– per a donar el nomd’un carrer a un personatge acabat definar. Resulta que quan vaig presentaraquella disposició (perquè l’ajuntamentvolia honorar algú que acabava de mo-rir, donant-li el nom d’una via pública)la contesta a la meva troballa va serimmediata: es va prendre l’acord d’a-nul·lar aquell antic acord.

Vull dir, amb això, que les admi-nistracions donen els honors a qui vo-len, quan volen i com volen. Jo, per-sonalment, crec que canviar el nomd’un carrer duu massa problemes sihom no s’assegura prèviament que l’a-cord d’homenatjar algú «a perpetuïtat»estigui sòlidament fonamentat. I aixòno se sap bé fins que no ha passat untemps prudencial. Jo crec que hauriaestat molt millor que aquell acord an-tic s’hagués mantingut. Posar el nomd’una persona vivent a un carrer és uncontrasentit: em recorda una dictaduraqualsevol. Abans, a Barcelona, algú vaviure quaranta anys a l’avinguda deFranco. Avui, algú viu de fa anys a laplaça de Joan Carles. Els honors envida, per merescuts que siguin, no sóndemocràticament aconsellables.

—Vós ssou ddoctor aarquitecte. CComveieu eel pprocés uurbanístic dde BBarce-lona ii eel ggust ppels nnous eedificis, dditsemblemàtics? EEs rrespecta pprou lla iiden-titat dde lla cciutat? EEls ccorrents aarqui-tectònics ii uurbanístics aactuals ssónharmònics ii ddenoten pprogrés?—El procés urbanístic de Barcelona vacomençar quan s’enderrocaren les se-ves murades, i es tingué la sort d’haverde seguir el pla Cerdà. Però, l’endemà

mateix d’haver-hi aquesta obligació,d’atenir-se a l’urbanisme dissenyat ioficialment aprovat, Barcelona va ne-gar-se al sentit comú. El pla va ser des-virtuat successivament, degradant elsmagnífics propòsits del seu autor, sensecorregir cap ni un dels seus defectes.Les illes de cases que avui coneixem,havien de compondre’s de dues fileresparal·leles de cases. No existien niles dues fileres de cases que avuicompleten el quadrat, ni es podienedificar els patis centrals de lesilles (que havien de ser jardins pú-blics), ni les alçades de les casespodien passar de cinc plantes. Empenso que l’única cosa notableque ha quedat a l’eixample deCerdà han estat els xamfrans pro-jectats en les interseccions de car-rers (que estan bé), la quadrículaamb la seva diagonal i la sevameridiana (que estan bé), i lamanca d’ordenació dels usos delsedificis que es podien construir,l’un al costat de l’altre (que es-tava malament, perquè no hi ha-via zonificació).

El pla Cerdà va ser successiva-ment escarnit, modificant-se a gustdels especuladors de torn. Però lacosa més greu és que als poste-riors plans urbanístics de Barce-lona (com als de totes les altres vi-les de Catalunya) els ha passat elmateix. I el procés continua. Eldarrer esguerro s’ha dissimulatamb un nom clàssic –Fòrum–,després d’anys de lluita per urba-nitzar la zona del Poble Nou a gustdel gran postor del moment, escollitentre la tanda de voluntaris que vo-lien «salvar» aquell tros de ciutat.

Tot són bones paraules per a justi-ficar monstruositats urbanístiques, aquíi arreu. No en queda res, d’aquella po-esia que trobaven els nostres avis, mes-tres de cases, en els llibres d’urbanismeque els feien llegir, com Städtebau (“Laconstrucció de ciutats, segons principisartístics») de Camil Sitte, de l’any 1889.Avui tan sols dominen els principiseconòmics. L’art, com tot, sembla des-virtuat en benefici d’uns interessos quesempre són de poder o econòmics. I sialgú en dubta i vol una confirmació debona tinta, que ho pregunti a algunmallorquí que conegui què era abansl’illa de Mallorca, què és actualment iquè serà demà, un cop aprovat fa pocel Nou Pla d’Urbanisme.

Quan jo era encara un adolescent,la Generalitat tenia un govern amb di-versos polítics de bona fe, patriotes i desentit comú. La presidia Francesc Ma-cià, i era conseller de Cultura el poetaVentura Gassol. S’havia presentat, pera la seva aprovació, la construcció d’unedifici arran del mar, en un poble dela Costa Brava. Ventura Gassol va pre-

guntar: «¿No seria bo que es prohibísconstruir ran de mar, fent deixar, al-menys, una faixa d’uns quants metres,buida d’edificació?» Jo recordo els co-mentaris d’algun sector de la premsafent befa del conseller, com si haguésdit una plasenteria, i les rialletes decerta gent «entesa» en el futur del nos-tre urbanisme. Els «entesos» d’aquelltemps seria bo que poguessin treure elcap, avui, per contemplar les nostrescostes. No cal pas anar al País Valen-cià, per a veure desastres.

La nostra ciutat ha perdut moltescoses bones que tenia. La ciutat vaperdent la seva identitat. I els seus edi-ficis –dits emblemàtics– són, lamen-tablement, emblema d’insipidesa isímbol de poder econòmic. Perquè ar-quitectura i urbanisme van molt lli-gats, sempre. I perquè els valors queun poble exterioritza en un moment o


AMICS I MESTRES

C. Galileu, 294-296, cantonada C. Can Bruixa (any 1973)


època determinats són homogenis. Ca-talunya, durant els anys d’acabamentdel segle XIX i començaments del XX,fins a l’any 1936 (exceptuats els anysde la dictadura de Primo de Rivera),va consolidar-se amb poderosos valorsde gran categoria, i no tan sols en art,sinó en ciències, i en cultura general.Foren els anys de Domènech i Munta-ner, de Gaudí, de Puig i Cadafalch enarquitectura, i de tants i tants bonspolítics, escriptors, metges, pintors, es-cultors, músics... Els anys de PompeuFabra, i dels defensors de la nostrallengua nacional... Tot lligava, fins itot les discussions.

Al final, la pregunta que crec queestic responent, es concreta: Sónharmònics i denoten progrés els cor-rents arquitectònics i urbanístics ac-tuals? La meva sincera resposta és unNO ben categòric. Si hi haguésprogrés, no hi ha cap dubte que hihauria simultàniament progrés, perexemple, en l’ús i en la dicció de lallengua catalana en tots els programesde TV3, perquè el progrés cultural,com deia abans, és normalment ho-mogeni. I no és així.

—¿No uus ssembla qque ll’arquitecte, aamés dde ddominar eels aaspectes ttècnicsde lla sseva pprofessió, hha dd’anar mmésenllà ii sser uun xxic ssociòleg, ppsicòleg,filòsof ii, ssobretot, cconèixer bbé lla tterraon ttreballa?—Aquesta pregunta retrata el fons delmeu pensament. Jo crec que elsavenços socials actuals són fruit de l’es-pecialització del treball de la gent, i, al-hora, la davallada dels valors de la so-cietat va molt lligada a aquesta mateixaespecialització.

M’explicaré: l’especialització del’home en una tècnica (científica oartística) permet que aquesta pugui de-senvolupar-se ardidament, per dir-hoamb termes ampul·losos, perquè la in-sistència en algun tema pot donar fruits.Tant és així que moltes vegades con-corden, fins i tot en el temps, els re-sultats que obtenen, per exemple, unslaboratoris ben independents quan cer-quen la solució d’algun problema sani-tari. Reiterant, persistint, perseverant, éscom la societat (si no imposa traves alsinvestigadors per tabús ètics o religiosos)ha anat aconseguint millores i èxits.

Això no obstant, no hi ha treballben fet sense una àmplia visió de totallò que ens envolta, sense una cultura

general que ens permeti la necessàriaamplitud de mires per a no caure en lamonotonia intel·lectual, en la reduccióde la nostra capacitat creativa.

Jo crec que no pot ser bon arqui-tecte un home que es tanca en el seumer ofici –per molt que el domini– si,a més, no és un xic sociòleg, psicòleg,filòsof i, sobretot, culte, en el més am-pli sentit del mot. Tampoc no pot sersatisfactòriament entès en cap matèrial’home que no en domini moltes més.La importància de la cultura és moltmés profunda del que sembla. Això hohan sabut totes les civilitzacions quehan volgut imposar-se a d’altres.

—Havent-vvos jjubilat dde ll’arquitectura,us hheu ddedicat aa eescriure ((i ttambé aapintar). VVoldríem ssaber eel mmotiu ppelqual eescriviu ii dd’on uus ssurt lla ffacilitata cconfegir uun lllenguatge rric dde llèxic iiben eestructurat. QQuè eens vvoleu ttrans-metre, eescrivint?—Us contestaré, d’antuvi, que jo noem vaig jubilar, sinó que em van jubi-lar. D’una banda, hi influí l’edat, id’una altra, una crisi econòmica en elram de la construcció (dels anys vui-tanta) que va dur a la ruïna la majoriadels meus clients. Jo sóc dels rarsespècimens que no creuen en les ju-bilacions dels professionals que hantreballat tota la vida emprant el seucervell, la seva voluntat, la seva cu-riositat pel saber i la seva cultura ge-neral. Aquests éssers estranys, entre elsquals em compto, creuen que el sentitde la vida es troba essencialment en eltreball i en el pensament. Si aquestséssers es donen voluntàriament a la so-cietat, per què la societat els ha d’ar-raconar? ¿És que es va jubilar mai PauCasals, o Einstein, o Picasso, o qualse-vol geni? Bé, sí, la societat ha jubilatmanta vegada genis de debò. I, com aexemple, recordeu com va ser expul-sat Leonardo da Vinci de la seva terra,i on i com va acabar la seva vida.

Jo, sense clients, no puc fer edificis.Alguna cosa haig de fer, doncs. I el quemenys malament em penso que em veés escriure, si tinc quelcom a dir. Elproblema està a «dir», i en el fet que undia algun editor vulgui publicar aixòque escric. Però els dos problemes esresolen si hom pensa que més val obli-dar que existeixen, i treballar per a unmateix. I això faig: escric per a mi ma-teix. En quatre ocasions, quatre ben-volguts editors han cregut que valia la

pena la publicació de quatre coses. I leshan publicades. Són quatre llibres, quealguna cosa volen dir. I en tinc deu mésesperant l’ocasió de ser editats. Si s’e-diten, jo satisfet, i si no s’editen, tambésatisfet, encara que un xic menys.

—I, pper aacabar, ddigueu-nnos ccom vviviuel mmoment ppresent aa CCatalunya, ttantpel qque ffa aa lla lllengua ccom aa lla ccul-tura, aa lla ppolítica, aa lla vvida eeconòmicai ssocial.—Fa temps, Brossa escriví en un diariun article el títol del qual era «Catalu-nya, la darrera colònia d’Espanya». Nocal detallar què hi deia, si sabem quèsignifica que un poble sigui «colònia»d’un altre. Jo, un ciutadà més d’aquestpaís sotmès, afegiré tan sols que, en elfons, ens trobem en aquesta situaciódes de la mort de Martí l’Humà, faràaviat sis-cents anys. Quan es consumà«la iniquitat de Casp», com la titulàDomènech i Muntaner, en aquell«compromís» del 24 de juny de 1412,la corona de Catalunya-Aragó perdé laseva independència, passant a depen-dre indirectament de la corona de Cas-tella. La dependència directa es con-sumà, com sabem, l’11 de setembrede 1714. I la solució no hi és, donat elfet de la persistència del caràcter,l’essència espiritual, la idiosincràsia delpoble castellà. Els diaris espanyols d’a-vui s’assemblen com una gota d’aiguaa una altra als diaris de fa dos-centsanys, cent o cinquanta, comentant la«indisoluble unidad de la patria». Elpoble castellà hauria de comprendreel que Isaiah Berlin explica quan parlade l’empatia en el seu treball «Dosconceptes». No em sé estar de copiar-ne unes paraules: «L’aptitud liberalessencial ha de ser l’empatia, és a dir,l’habilitat de ser obert, receptiu, sensetemor de les opinions i passions alie-nes. L’empatia et compromet a aban-donar la defensa de la teva raó per apoder entendre els límits de qualsevolraó en un món impulsat per convic-cions apassionades. L’empatia no im-plica indulgència relativa; significa, tansols, concretar el que pot ser negociat,i el que no ho pot ser, en les diferèn-cies entre conviccions.»

Sóc pessimista respecte al futur delsPaïsos Catalans. Però ni per un mo-ment deixaré de pensar ni de fer tot elque pugui perquè Catalunya torni a laseva llibertat com a nació, amb laplena sobirania que li pertoca.◆


AMICS I MESTRES




Hi ha una pregunta que pocagent gosa formular però queés a flor de llavis de moltes

persones catalanes: es morirà el ca-talà? Ara com ara no hi ha ningúque sàpiga la resposta d’aquestaqüestió punyent, però el llibre Veusque s’apaguen, obra de SuzanneRomaine –una lingüista nord-ameri-cana que ensenya a la Universitatd’Oxford i que ha fet treball decamp sobre llengües molt poc estu-diades de Papua-Nova Guinea– ide Daniel Nettle –antropòleg queha estudiat la llengua fyem del nordde Nigèria i que ha publicat un as-saig intitulat Linguistic Diversity(1999)– aporta molts elements per auna reflexió lúcida sobre la mort deles llengües.

Hi ha una constatació ques’imposa: les llengües del móns’estan morint. No cal anar gaireenllà per a trobar-ne exemples:quan Tefvik Esenç va morir a Tur-quia l’any 1992, la llengua ubykh–una de les llengües del Caucasnord-occidental– va desaparèixeramb ell. En el món hi ha entre5.000 i 6.700 llengües; doncs bé,Nettle i Romaine calculen que–amb les dinàmiques històriquesactuals– abans de cent anys la ma-jor part d’aquestes llengües haurandesaparegut. Els autors pensen quedurant la major part de la història

humana hi va haver un equilibrilingüístic en què els grups hu-mans, que eren de dimensions re-duïdes, mantenien una gran varie-tat de llengües. Aquest equilibri esva esfondrar quan es van produirdues grans ones que van ocasionarun desenvolupament accelerat dela història: el primer va ser causatpel domini de l’agricultura; el se-gon va ser fruit del domini pro-gressiu de la tecnologia. La granona del desenvolupament de l’a-gricultura va començar fa uns10.000 anys i va preparar l’esce-nari per als avenços en la tecnolo-gia que han alterat pregonamentels destins de les societats huma-nes i de les seves llengües en elsdarrers 500 anys de la història. Elcanvi bàsic que s’ha produït en lahistòria humana es pot formulard’una manera ben simple: la histò-ria humana ha passat d’un món desocietats reduïdes i igualitàries, enriquesa i poder, a un món d’estatson uns pocs són infinitament mésrics i poderosos que la immensamajoria dels altres. La sort –o ladissort– de les llengües ha anat debracet amb la dinàmica de la for-mació i expansió dels estats i delsimperis, i de la riquesa i el poderque els estats del Primer Món hanaconseguit acumular i vehicular.

Nettle i Romaine demostrenque el model de l’Estat monolingüecentralitzat és recent i antinatural,perquè el multilingüisme ha estatla situació normal per a la majorpart de la humanitat al llarg de lahistòria. Els autors de Veus que s’a-paguen ofereixen raons pràctiques,ètiques i estètiques per a encoratjarla defensa de la diversitat lingüís-tica mundial.

Hi ha un proverbi en llenguahawaiana que diu: I ka ‘ôlelo nôke ola; i ka ‘ôlelo nô ka make («Enla llengua hi reposa la vida; en lallengua hi reposa la mort»). Cadallengua porta una visió del món,que és indissociable d’ella mateixai que cal preservar, perquè cadallengua aporta riquesa i vida a lahumanitat.

Veus que s’apaguen és un lli-bre brillant, de lectura molt agra-dable, que ofereix nombrososexemples d’arreu del planeta quefan veure la intrínseca relació quehi ha entre història, ecologia, an-tropologia i lingüística, i que con-vida a pensar en les llengües –es-pecialment en aquelles que sónmés febles– i en el futur que plau-siblement els pot esperar.◆

JOAN FERRER

Artur Bladé i Desumvilava posar en ordre leslliçons que Francesc

Pujols va fer a un grup decatalans durant l’exili aMontpeller, un llibret que java guanyar un premi en elsJocs Florals de l’any 1944 al’Havana. Joaquim Auladell,en una nota prèvia, diu quePujols ha estat una víctimadel noucentisme, del fran-quisme i del postfranquisme,pel fet que han volgut mini-mitzar-lo. Per aquest motiu,ens sembla molt oportuna lainiciativa de l’AssociacióFrancesc Pujols de reeditaraquest llibre i tota l’obra d’a-quest original filòsof català.

En l’apartat «La situació»mostra que l’objectiu d’a-quests escrits és explicar lescauses que han produït algu-nes de les «característiquesessencials de l’espiritualitatdel nostre poble». Així, re-butja les teories que intentenexplicar la història a partirde les lleis econòmiques (jaque aquestes sols serien l’e-fecte i no pas la causa de lahistòria), i explica que laclau que determina la histò-ria i la manera de ser d’unanació caldria anar-la a cer-car en els fets geogràfics,autèntics definidors de lapersonalitat dels pobles i del’ànima humana.

Per aquesta raó, Catalu-nya seria el resultat de laseva geografia, i, per això,

«cap terra no pot ésser com-parable a la nostra, perquèno n’hi ha cap que puguireunir en un espai equivalenttants elements de benignitat,tanta diversitat de bellesa niuna situació tan privile-giada». Ho justifica pel climasuau i per l’equidistància res-pecte al Pol Nord i l’Equa-dor, i de l’Àsia i l’Amèricadel Nord, al bell mig de l’es-cenari universal. De la ma-teixa manera que Judea vaser el centre de la civilitzacióantiga, Catalunya ho hauriade ser de la civilització mo-derna. Aquesta situació geo-gràfica facilitaria el tarannàconciliador i generador deles grans síntesis deslloriga-dores dels conflictes humans.Ramon Llull –creador d’unaciència universal– en serial’exemple màxim.

També, a escala més re-duïda, Catalunya es trobaria–segons Pujols– entre l’Es-panya imperial de Castella(que va desenvolupar la uni-tat religiosa) i França (que vadefensar la religió lliure); Ca-talunya faria la síntesi per-fecta entre el misticisme cas-tellà i el tarannà méscientífic de França.

Pujols parla també deltema de l’ànima col·lectivacatalana i de la llengua, lamanifestació més clara i méscatalana de l’espiritualitat,que seria el resultat de tro-bar-se envoltada de lesllengües castellana, francesai italiana. Així, la llengua ca-talana participaria «delsavantatges de les altres tresgermanes sense tenir cap dellurs inconvenients». Aquestageografia psíquica catalanatambé inclou temes com eldel liberalisme català, querepresenta l’equilibri entrel’autoritat despòtica i l’anar-quia antisocial, o el delseny. Els catalans solamenthauríem d’aplicar-nos a pen-sar, per a encertar-la i acon-seguir l’hegemonia mundialel dia que els Estats Unitss’adonin de la nostra existèn-cia. Però, en aquest camí,cal crear una religió cientí-fica que portarà a la pau uni-versal i a la definitiva com-prensió interhumana. Unsquants reptes per als catalansdel futur.◆

JORDI SOLÉ I CAMARDONS

bibl iograf ia

VVeeuuss qquuee ss’’aappaagguueenn GGeeooggrraaffiiaa eessppiirrii-ttuuaall ddee CCaattaalluunnyyaa

DANIEL NETTLE – SUZANNE RO-MAINE, Veuss qque ss’apaguenn.. LLammoorrt dde lless lllenngüüess ddel mmóónn.Traduït de l’anglès per JosepCortadellas i Joan Ferrer (Veusdels temps 2), Girona: CCG Edi-cions – Universitat de Girona(Institut de Llengua i CulturaCatalanes) 2004.

Artur Bladé i Desumvila, Llibresde l’Índex, Barcelona 2004.



L a nostra comunitat lingüís-tica ha donat prou mostresd’estar afectada d’aquest

sentiment negatiu envers ella ma-teixa, fins al punt de poder afir-mar, sense por d’equivocar-nos,que l’autoodi és, en bona me-sura, allò que, entre ben poquesaltres coses, ens impedeix de re-eixir com a comunitat lingüísticai com a comunitat nacional.

Aquest sentiment col·lectiu deser una nosa; aquesta nostra cre-ença que l’ús de la nostra llenguapot resultar ofensiu en determina-des circumstàncies; aquest no go-sar exigir allò que és nostre;aquest constant intent d’explicar-nos, de justificar-nos; aquest sen-timent de culpa que experimen-tem els catalans pel fet de ser-hosón les conseqüències immedia-tes de l’autoodi, que, al seu torn,provoca moltes actituds d’inhibi-ció i de dimissió lingüística i na-cional de conseqüències alta-ment pernicioses.

De fet, es podria fer unallista interminable de les causesper les quals la nostra nacióperd un llençol a cada bugada ide per què cada cop som méslluny de la sobirania nacional ilingüística; però, al final,aniríem sempre a raure a dues otres raons fonamentals; i unad’aquestes raons, sens dubte, se-ria aquest sentiment d’inferioritatque ens tenalla i que no ens per-met d’abastar l’única situació en

què és possible reeixir: l’auto-centrament.

Doncs bé, El despertar delsPaïsos Catalans aborda fonamen-talment el problema. Es tractad’un breu volum que recull lesponències de les jornades que,amb el títol Recuperació de l’au-toestima i normalitat nacional, esvan celebrar a Sueca el 14 de fe-brer de l’any passat. La primera,de Quim Gibert, psicòleg i mes-tre, parla directament de l’autoes-tima, de la seva naturalesa i de lanecessitat imperiosa que tenimels catalanoparlants de recuperarel nostre orgull i la nostra digni-tat. A continuació, Carme Ju-nyent, professora de lingüística ala Universitat de Barcelona, espe-cialista en llengües africanes imembre del Grup d’Estudi deLlengües Amenaçades, ens parlade la llengua com a element ver-tebrador de la identitat nacional ide com pot arribar a esdevenirun instrument per a recuperar-lao per a afeblir-la, segons com ju-gui les seves cartes el poder esta-blert. La tercera ponència és lade Bernat Joan, catedràtic dellengua i literatura i reconegut so-ciolingüista, actualment diputatper ERC al Parlament europeu,que ens presenta el tema de laminorització lingüística, la sevanaturalesa i les actituds que calenper a superar-la. Finalment, Fer-ran Suay i Gemma Sanginés,psicòlegs ambdós, analitzen lesactituds lingüístiques submises iofereixen pautes de conducta aseguir per a superar-les. El llibreofereix el text que va servir depresentació a Veu Pròpia, exem-plar entitat, formada per personesque no són catalanoparlants d’o-rigen i que, ja que viuen en unaterra on el català és la llenguapròpia, han decidit adoptar-lacom a habitual.

Els autors, des de l’absolutconvenciment que els Països Ca-talans són una realitat viable,pretenen donar als ciutadans ar-guments i eines que facin possi-ble la recuperació i el ressorgi-ment de la nostra nació ambtotes les seves potencialitats per-què, a partir de l’observació dià-ria de l’actitud de la majoria delscatalanoparlants, perceben queés ben urgent que fem una refle-xió profunda que ens permetid’agafar l’empenta necessària pera dur endavant un projecte depaís que ara per ara periclita, enbona part, per culpa nostra.◆

JORDI SEDÓ

Heus ací un títol inte-ressantíssim per a totbon català. El seu au-

tor és l’hispanista anglès Ed-gar Allison Peers, un homeamb un coneixement d’Es-panya i les seves nacionsque molts ibèrics enveja-rien. Té traduïdes a l’anglèsles obres de sant Joan de laCreu i les de santa Teresad’Àvila i, pel que fa a nos-altres, té traduït al mateixidioma el Blanquerna;també té molts estudis i re-cerques sobre el DoctorIlluminatus i altres clàssicscatalans. Fou catedràtic a launiversitat de Liverpool ipassà moltes temporades aMadrid, i potser més a Bar-celona, on també ensenyà ala Universitat i va fer moltaobra de recerca en les sevesbiblioteques i els seus ar-xius. La guerra del 36 elsorprengué en plena activi-tat a Barcelona i fou testi-moni ocular de molts fets.

El llibre en referèncial’adreça al món de la cul-tura anglesa amb la finalitatde donar-li «una notíciasencera i explícita de Cata-lunya». La seva tesi la faben clara al principi del lli-bre: fer veure com fou degran Catalunya en el seupassat, donar relleu a la

seva aportació fonamentaldevers la civilització d’Oc-cident, estudiar els assoli-ments i les glòries de Cata-lunya en tots els rams: en elpolític, en el social, enl’artístic, en el comercial,etc. i, com a conseqüènciade tot això, vindicar el llocde preferència que li tocaocupar entre els països lliu-res d’Europa. Per això,Franco tenia Peers en lallista dels de pena capital.

Es tracta, en definitiva,d’una apassionant exposicióde la nostra història, desdels nostres inicis com apoble destriat dels francsfins a l’ensorrada de laguerra del 36, la qual con-templa rodant-li el cap iamb l’ai al cor per Catalu-nya. Les filosofies que faarran dels fets cabdals, delsfets «cruïlla» –Muret, Casp,Joan II, unió amb Castella,Segadors, 1714– són d’unrealisme patètic. És d’admi-rar la seva clarividència i elseu aplom. Sorprèn el seuamor sincer per Catalunya.Ja voldríem que els catalansd’avui tinguessin una fla-meta de la veneració quePeers sentia per la cultura,la llengua i la nació catala-nes. I amb això no vull pasdir que ens faci favor quanno ens ho mereixem: és es-trictíssim a judicar-nos i,quan convé, no ens planyla censura i fins l’oprobi,com s’esdevé, per exemple,amb motiu de les atzagaia-des del 36 i següents. Tan-mateix, és un veritable ena-morat de Catalunya.

El llibre és d’una clare-dat inestimable. Tres-centestrenta-tres pàgines ben talla-des, didàctiques per la con-cisió i el relleu que dónaals fets grans i petits. És ad-mirable com sap anar sem-pre sobre la línia més es-sencial.

Llibre excel·lent per atenir al prestatge de la lli-breria de casa amb vista auna consulta ràpida i clarasobre un punt de la nostrahistòria. Llibre excel·lentper a estudiosos i investiga-dors, per als estudiants. Laseva lectura és un labora-tori aptíssim per a fer bonscatalans.◆

RAMON SANGLES

bibl iograf ia

EEll ddeessppeerrttaarr ddeellssPPaaïïssooss CCaattaallaannss

CCaattaalloonniiaa iinnffeelliixx

Quim Gibert, Carme Junyent,Bernat Joan, Ferran Suay iGemma Sanginés; El ddessperrtarrdelss PPaïssooss CCatalannss; La Busca,Barcelona 2004.

Cataloonnia iinnfelix. DissssoorrtadaCatalunnya. Edgar Allison Pe-ers. Traducció catalana dePere Ortís (segona edició),Edicions Albí, Berga 2004.



El Col·lectiu Contrastant,des de la seva web(www.contrastant.net),

analitza el discurs dels mitjansde comunicació, especialmentpel que fa a la llengua i a larealitat sociolingüística delsPaïsos Catalans. Albert Berrion’és membre i en aquest llibreaplica, amb rotunditat i sa-viesa, la metodologia científicaper tal d’analitzar els discursossobre la llengua que han tingutdifusió pública entre l’any1996 i el 2002.

Berrio explica com es vareflectir el debat sobre la llen-gua en la redacció de l’Estatutde Sau, i com del consenspolític d’aquell moment sobrela qüestió s’ha anat passant al’aparició de diversos tipus dediscurs; analitza des d’una vi-sió crítica les tesis liberals, par-tidàries dels drets individualsper sobre dels col·lectius, divi-dides en dos grups: les que es-tan d’acord amb la políticalingüística per normalitzar elcatalà (com Albert Brancha-dell) i les que hi estan en con-tra perquè consideren que elbilingüisme ja és la normalitat(com el Fòrum Babel i altresautors); analitza també altres

tipus de discursos, entre elsquals el del «cofoisme lingüís-tic», que basa el seu opti-misme respecte a la situaciódel català en la quantitat depersones que coneixen la llen-gua i no pas en els àmbits d’úsassolits o pendents d’assolir(discurs que s’ha promogut totsaquests anys des del poderpolític oficial) i el del naciona-lisme d’Estat, que està latenten la nostra societat i serveixper a mantenir i perpetuar elprojecte polític de l’Estat es-panyol tal com és ara; i final-ment aporta un seguit de pro-ves extretes de la vidaquotidiana i dels mitjans decomunicació que reforcen lavaloració negativa que l’autorfa de la situació de la llengua.

Berrio dissecciona les tesisde cada discurs, les rebat ambarguments sòlids, exemplesclars, paraules contundents ipreguntes incitadores a la re-flexió, alhora que demostra lafal·làcia que s’hi amaga. I ho faamb una valentia que no de-fuig la polèmica, desemmasca-rant els promotors de cada dis-curs i citant-los amb noms icognoms: els dos manifestosdel Fòrum Babel, el llibre deBranchadell contra la inde-pendència, altres treballs d’au-tors com Jesús Royo o MiquelPorta Perales (tots dos en unalínia semblant a la dels babe-lians) i el discurs públic delpoder polític oficial, al qualBerrio critica que hagi defugitel debat que els babelians pro-posaven i s’hagi acomodat enuna postura feble que fins araha impedit que el català esde-vingui una llengua necessària ique, en conseqüència, asso-leixi més àmbits d’ús.

Aquest és un llibre lúcid iconcís que evidencia els argu-ments falsos al voltant de la si-tuació del català i fa propostesinteressants per a assolir laplena normalitat. Un llibre va-lent i necessari que ens forneixd’arguments per a reflexionar.Amb aquest llibre Albert Berrioenceta el debat entre la classepolítica i també entre els ciuta-dans el debat sobre l’estat dela llengua.◆

ANNA PORQUET I BOTEY

Aquest llibre és el fruit dela I Jornada Transdisci-plinària organitzada per

la Universitat de Barcelona,que va tractar el tema de labio/linguodiversitat. S’hi re-cullen també textos elaboratsposteriorment però influïtsper allò que s’hi va dir. Estracta d’escrits que tenen perobjectiu entendre i ajudar apreservar la diversitat biolò-gica i cultural des d’una pers-pectiva interdisciplinària, mésenllà de la lingüística i la so-ciolingüística, per tal de tro-bar nous models teòrics queajudin a entendre i aprofun-dir en la realitat dels fenò-mens de contacte i evoluciólingüístics.

Albert Bastardas creu con-venient d’integrar la creixentconsciència de l’extinció deles espècies vegetals i animalsamb la de la desaparició demoltes varietats lingüístiques,elaborant una nova teoria desdel que anomena socioecolo-gia de les llengües, una novamanera de mirar el món. Unenfocament holístic que posal’accent en el tot per damuntde les parts i que fa prendreconsciència clara de la inter-relació dels fenòmens de larealitat i de la centralitat d’a-questes interdependències.També s’hi troben les aporta-

cions de l’antropòleg ClaudiEsteva i Fabregat, de lalingüística Carme Junyent, dellingüista Joan A. Argenter, del’ecòleg Jaume Terradas i delfilòsof J.M. Terricabras.

En l’apartat de perspecti-ves teòriques –encetat perBastardas– Esteva parla de ladiversitat en la cultura, exem-plificada en els 206 grups èt-nics indígenes que sobreviuenal Brasil (dels més de mil ambquè es van trobar els euro-peus quan hi van arribar);Junyent se centra en lalingüística genètica, la brancadedicada a l’estudi del paren-tiu lingüístic i l’origen de lesllengües. I en l’apartat –mésbreu– de perspectives ètiquesi polítiques Argenter ens parlade la destrucció de la diversi-tat lingüística i d’algunes ra-ons per a evitar-la; Terradasfa un seguit de valoracionsètiques i polítiques de la di-versitat des de l’ecologia,mentre que Terricabras les fades de la filosofia, començantper afirmar que tot i que ésimpossible distingir nítida-ment entre natura i cultura, síque convé distingir entre lallengua com a mitjà i la llen-gua com a medi, ja que elllenguatge no és ben bé unmitjà de comunicació sinó unmedi en el qual viuen els par-lants d’una llengua.

Es tracta d’un seguit d’in-tervencions que volen superarla vella concepció biologistaper a mostrar la validesa delparadigma ecològic, tan ne-cessari per a fer possible, perexemple, el funcionamentnormal de la comunitatlingüística catalana, sempreque no s’oblidi la dimensiópolítica dels fenòmens decontacte lingüístic, que en elnostre cas encara pateix detots els mals a què condueixla subordinació lingüística delcatalà.◆

JORDI SOLÉ I CAMARDONS

bibl iograf ia

CCoonnttrraa eell lliibbeerraa-lliissmmee ii eell ccooffooiissmmee

lliinnggüüííssttiiccss

DDiivveerrssiittaattss

Albert Berrio, Coonntrra eel lliberralissmme ii eel ccoo-fooissmme llinngüüíssticcss(Elss ddissccurrssooss ppúbliccss ssoobrre llallenngua aa CCatalunnyaenn eel pperríoode 11996-22002)),Editorial 3 i 4, Col·lecció “Con-textos”, València 2004.

Albert Bastardas (ed.), Diverrssitatss.. LLlenngüüess, eesspècciess iieccooloogiess,Empúries, Barcelona 2004.


Aquesta SSetmana SSantatoca

l’illa dde SSardenya (Itàlia)

Aquesta meravellosa illa ofereix, aqui mai hi ha estat, la possibilitatde gaudir d’un ambient acollidor,d’uns paisatges encantadors, d’unsmonuments fascinants i d’una gas-tronomia exquisida i variada. Aquest període de Setmana Santaés un bon moment per a veure lespossibilitats de l’illa i fer-ne un tast,com, per exemple, les platges desorra blanca i aigües turqueses,amb infinitat de cales semidesertesque a l’estiu són un plaer. Tanmatesix, a qui ja hi ha estat...què li hem d’explicar?: sempre ésun pler tornar-hi!

Com que no disposem de gairesdies, gaudirem de la part occiden-tal de l’illa.L’Alguer, la ciutat més bonica deSardenya, amb 45.000 habitants iel seu centre històric medieval,amb vestigis catalans per tot arreu,bastions, muralles, esglésies, etc.,on podreu assistir a la solemneprocessó del Divendres Sant, querecorre tota la ciutat vella ambllànties vermelles. Passejar pels seus carrers estrets,prendre un «capuccino» a les ter-rasses dels bars dins la ciutat o decara al mar és una delícia.

L’equip de Meridià viatges, pio-ners a organitzar viatges a l’illa deSardenya, us ofereix la possiblili-tat d’anar-hi en vol directe espe-cial, de la companyia Air Europa,des de Barcelona, i us ofereix l’es-tada en els millors hotels peraquest període: l’hotel Catalunya(l’hotel de 4 estrelles mes cèntricde la ciutat) i l’hotel El Balear (detres estrelles, senzill i acollidor, da-vant el mar, a deu minuts del cen-tre històric.

MMeerriiddiiàà vviiaattggeess:: uunnaa eexxppeerriièènncciiaa ddee vviinntt-ii-cciinncc aannyyss oorrggaanniittzzaanntt vviiaattggeess aa ll’’AAllgguueerr!!

Aquesta SSetmana SSanta, ddoncs, ttoca ll’illa dde SSardenya! (Itàlia)

Preus hotel 3 estrelles hotel 4 estrellesBitllet d’avió + trasllats + mitja pensió 475,00 525,00Tot inclòs** 690,00 730,00

Horaris24/03 (dijous) Barcelona - L’Alguer AEA-877 11,20 h 12,30 h28/03 (dilluns) L’Alguer - Barcelona AEA-878 15,10 h 16,20 h

Preus eespecials pper aals ssubscriptors ddel ddiari ««Avui» ii ««Llengua NNacional»

Demaneu iinformació ddetallada aa:

C. de la Indústria, 34 / 08025 Barcelona / Tel. 93 458 55 56 / Fax 93 458 73 31 A.e.: [email protected]

P VV PP

**Excepte extres o qualsevol cosa no in-dicada en l’itinerari.

Taxes aaeroports pper ppersona: 24,00 eeuros



Documents

Lle g a Naci al · 2017. 5. 12. · Lle g a Naci al El sentit de la llengua ... EDITORIAL Cinquanta nnúmeros N o podem deixar de comentar, en aquesta pàgina editorial, el fet que,