LLENGUA CATALANA Matأ¨ria I LITERATURA LLENGUA CATALANA I LITERATURA 1r BATXILLERAT Matأ¨ria comuna

  • View
    10

  • Download
    0

Embed Size (px)

Text of LLENGUA CATALANA Matأ¨ria I LITERATURA LLENGUA CATALANA I LITERATURA 1r BATXILLERAT Matأ¨ria...

  • Josep Rosell Lluís Homs

    Ignasi Llompart

    LLENGUA CATALANA I LITERATURA

    11rr BBAATTXXIILLLLEERRAATT

    Matèria

    comuna

    Matèria

    comuna LLENGUA CATALANA

    I LITERATURA

  • Durant molt de temps els teòrics de la cultura pensaven –alguns ho pensen enca- ra– que els primers signes, els més humils signes que feien pensar en una civilit- zació, eren els objectes manufacturats. En aquesta perspectiva definien l’home com a Homo faber, fabricant d’estris, i aquest tret era el més característic de la cultura. El tret que permetia donar el salt de la naturalesa a la cultura. Avui s’ha canviat d’opinió i creiem que la línia de demarcació entre la cultura i la natura- lesa no són els estris, els atuells, sinó el llenguatge articulat. Penso que el llindar de la humanitat és el llenguatge. Amb el llenguatge es produeix realment el salt.

    Sebastià Serrano: Signes, llengua i cultura. Edicions 62.

    Unitat 1Unitat 1

    Contingut Lectura >Les paraules

    primeres

    Ús de la llengua >Comunicació

    i llenguatge

  • Unitat 1

    11

    5

    10

    15

    20

    25

    30

    Lectura Si el salt de la naturalesa a la cultura es produí gràcies al llenguatge, quines condicions físiques permeteren a l’Homo sapiens assolir aquesta facultat?; quins avantatges tenen les paraules perquè el nostre avantpassat fes aquesta opció en el moment que cercava una comunicació eficaç? Aquestes preguntes troben resposta en el text que llegireu, un dels vint-i-dos assaigs que, en forma de relats breus, componen el llibre Històries natu- rals de la paraula. Amb aquesta obra i d’altres del mateix estil, el professor Jesús Tuson s’ha proposat divulgar entre el gran públic qüestions relatives als fenòmens del llenguat- ge, i hi ha reeixit plenament, sobretot gràcies a la forma tan amena i entenedora amb què s’adreça al lector. Els seus arguments s’entenen i, precisament per això, convencen.

    Les paraules primeres Totes aquestes històries de les paraules, totes les històries possibles i imaginables, passades, presents i futures, van començar ara fa aproximadament cent cinquanta mil anys. I van començar de la manera següent.

    A l’Àfrica oriental, en algun lloc de la llarguíssima depressió coneguda amb el nom de Rift Valley, un grup de gent fa poc que ha arribat a la condició d’Homo sa- piens. Disposen d’un gran cervell, d’uns mil quatre-cents centímetres cúbics de mit- jana, i a més tenen unes cordes vocals molt lleugeres, situades ja a l’alçada de la nou del coll. Els seus avantpassats van fer un camí molt llarg: primer es van posar dem- peus, van alliberar les extremitats superiors de la servitud locomotiva i van començar a fabricar instruments de pedra, una mica barroers*, tot s’ha de dir, però molt útils per escorxar els animals morts. És per aquesta i per altres raons que els anomenem Homo habilis. Després va aparèixer l’Homo erectus, amb vocació d’emigrant, que des d’Àfrica es va escampar per Europa i Àsia. D’altres avantpassats del sapiens, en línia directa o per branques col·laterals* (ergaster, heidelberguensis, neanderthalensis), tam- bé van tenir ànsies viatgeres; però tots van acabar per extingir-se, ai las!*, tant els emigrants com els qui van restar en el seu lloc d’origen, a l’Àfrica.

    Així doncs, aquests sapiens que ara tenen el cervell tan gros i les cordes tan bai- xes i fines estan ja en condicions de fer una proesa espectacular perquè el seu cer- vell pot simplificar i organitzar tot un munt de sensacions i percepcions que, sense aquesta màquina potentíssima, tindrien una configuració força caòtica. A més, les cordes d’aquesta gent són prou sensibles per vibrar sota la pressió de l’aire pulmonar, cosa que els permet fer tot de melodies extraordinàriament matisades: les músiques del cant i de la parla. Cervell i cordes: vet aquí les dues eines essencials d’una co- municació verbal que ara ja s’anuncia molt i molt rica; una comunicació prefigura- da*, sens dubte, pels seus avantpassats, al llarg d’un camí evolutiu llarg i pacient. L’Homo sapiens parla.

    I, en realitat, aquesta gent ha fet una tria encertadíssima; i l’ha feta sense deci- dir-ho expressament, sense cap assemblea prèvia al mig de la sabana. Han optat pel so com a base del seu sistema comunicatiu; pel so i no pas pels gestos, i aquesta op- ció els ha donat tot d’avantatges en la seva adaptació al món: tants avantatges que els seus descendents encara belluguen. Els sapiens són molt treballadors: fan eines i tot d’estris variats, van de cacera, pesquen, recullen els fruits de la natura, i a més omplen de pintures les parets de les coves; tenen, doncs, les mans ocupades tot el

    *Vocabulari Barroer -a. Es diu d’una persona que tre- balla malament, que no és gens delicada ni s’hi mira gaire a l’hora de fer una cosa, ma- tussera. Col·lateral. Situat la- teralment, que està al costat. Ai las! Interjecció que s’usa per expressar el plany, el lament. Prefigurat -ada. Es diu d’una cosa que pren la figura o la for- ma amb anterioritat.

  • dia, i si s’haguessin comunicat mitjançant un sistema de gestos manuals haurien ha- gut de fer vaga constantment, o només haurien pogut parlar en les estones d’esbar- jo*. En canvi, aquestes persones mengen de tant en tant i sense fer excessos; a més, poden alterar el ritme de la respiració (agafen molt d’aire de cop i l’expel·leixen* a poc a poc), i això els permet produir sons variats en qualsevol moment del dia, per- què la seva boca està lliure la major part de la jornada.

    Hi ha una altra raó que els ha guiat en la tria vocal. Els sapiens encara trigaran molt de temps a descobrir els avantatges i les aplicacions de l’electricitat (creuen que els llamps i els trons són senyal de les ires divines), i és per això que les seves nits són llargues, fosques com la gola del llop. La comunicació amb gestos demana- va la percepció visual i, doncs, a la nit haurien d’haver emmudit fins que la claror de l’albada hagués tornat a fer possible l’intercanvi de gestos i mirades. La veu, però, traspassava la foscor i il·luminava amb les seves vibracions l’espai de la nit convertit, també i per sempre, en àmbit de comunicació.

    Encara més, els gestos exigien la visió directa, unidireccional, dels parlants. Però aquests sapiens no semblaven disposats a mirar-se cara a cara quan del que es trac- tava era d’observar els moviments de l’animal amb què havien de treure el ventre de pena. Ni podien deixar la seva posició, un a cada costat d’una roca o d’un arbre, per fer els senyals d’una comunicació urgent. En canvi, la veu tenia l’avantatge decisiu que s’escampava en totes les direccions. La veu, doncs, no tan sols il·luminava la foscor; a més, omplia l’espai, feia totes les giragonses* imaginables, s’introduïa arreu fins als racons més amagats.

    L’última gràcia de l’invent era que els gestos no haurien pogut ser percebuts a cent o dos-cents metres lluny. La distància, és clar, hauria empetitit els moviments de les mans fins a reduir-los al no-res; la veu, però, ara convertida en crit, anul·lava l’obstacle de la llunyania i apropava els parlants fins a fer-los l’un al costat de l’altre. La veu, les ones sonores generades per les vibracions de la veu, com a forma verita- ble de tacte: un impacte físic.

    L’Homo habilis va iniciar una cursa que, de moment, s’ha clos amb l’Homo sa- piens. Aquest va ser sapiens de debò, i va demostrar la seva saviesa fent una tria co- municativa del tot revolucionària: la més econòmica i rendible de totes les eleccions imaginables. Es mereix un altre nom, si més no*, des del punt de vista lingüístic: Homo loquens, l’humà que parla. I tot va començar, ara fa més de cent mil anys, en algun lloc ignot, a l’Àfrica oriental, el bressol* de la humanitat.

    JESÚS TUSON: Històries naturals de la paraula. Empúries.

    35

    40

    45

    50

    55

    60

    65

    Lectura

    12

    *Vocabulari Esbarjo. Entreteni- ment, distracció; esto- na en què no es tre- balla. Expel·lir. Llançar fora. Giragonsa. Sinuosi- tat, serpenteig, revolt. Si més no. Almenys. Bressol. Lloc de nai- xença.

    Jesús Tuson va néixer a València el 1939. És professor de lingüística a la Universitat de Barcelona. Ha publicat un bon nombre de llibres sobre qüestions lingüístiques, alguns dels quals tenen una clara inten- ció divulgadora amb l’objectiu de defensar les llengües minoritàries, lluitar contra els prejudicis lingüístics o desfer els tòpics creats a l’en- torn del llenguatge. Entre els seus llibres que han obtingut més èxit destaquen El luxe del llenguatge, Mal de llengües, Històries natu- rals de la paraula, ¿Com és que ens entenem? i Una imatge no val més que mil paraules.

  • Unitat 1

    13

    1.1. El tema és la proposició que indica l’assumpte de què tracta un text. El tema s’expressa per mitjà d’un enunciat breu i precís, ja que sintetitza en po- ques paraules el contingut informatiu del text.

    Digues quin dels enunciats següents expressa millor el tema del text de la lectura: a) L’evolució dels avantpassats de l’Homo sapiens. b) Les condicions físiques de l’Homo sapiens. c) Les possibilitats comunicatives de l’Homo sapiens. d) Els avantatges de la comunicació verbal.

    1.2. Els textos se solen organitzar en paràgrafs. El paràgraf és una unitat composta per una successió d’oracions que desenvolupa, amb proves i sovint amb exemples, un aspecte o subtema del tema genera