El llibre que teniu a les mans aplega el sentir dels alumnes de sisè de la

promoció 2012-13. Alumnes que, com vosaltres, han viscut l’experiència de

l’educació primària a l’escola Les Fonts.

Aquestes pàgines recullen el sentiment, les vivències i la identificació d’una

etapa tendra i inicial en la seva vida i el vincle amb una escola que per

sempre més romandrà dins d’ells.

Els mestres i les mestres de Les Fonts sempre hem tingut la vocació de

transmetre coneixements, il·lusions, valors..., amb la ferma voluntat de

treballar per a que vosaltres, els nostres alumnes, sortiu de l’escola amb la

motxilla més plena que quan vau entrar.

Tanmateix, els fonaments de la nostra escola no es limiten únicament a

l’estructura de l’edifici, el que dóna sentit és l’esperit que any rere any aneu

deixant vosaltres. Quan amb el temps algú s’entretingui a llegir els llibres

d’aquesta col·lecció, serà capaç de copsar el que veritablement és l’escola

Les Fonts.

En un acte d’egoisme sentimental ens plau la idea i la voluntat de quedar-nos

un tros de cadascun de tots vosaltres per a nosaltres.

Els vostres mestres.

Sant Jordi de 2013

Guillem Aiguadé

Jo vaig arribar a l’escola, un setembre calorós, quan tot just tenia dos anys.

D’això ja en fa més de nou. He tingut moltes anècdotes al llarg d’aquests

anys, però la més divertida és aquesta:

Un dia de carnaval, quan fèiem P5, estàvem al sorral del pati i, encara que

havíem d’estar disfressats, no ho estàvem perquè se’ns havia trencat la

disfressa ja que estàvem corrent pel pati i ens tiràvem a terra. Aquell dia, a

l’escola, hi havia els familiars de tots els alumnes que venien a veure la rua

de Carnaval.

En Miquel, l’Artur, en Bernat, l’Arnau, i jo estàvem jugant a fet i amagar

quan de sobte, mentre estava corrent, un senyor em va fer la traveta sense

voler i vaig caure a un bassal que el dia abans s’havia fet perquè havia plogut

molt. Em vaig mullar i em vaig quedar xop. El senyor no es va preocupar per

mi perquè no se n’havia adonat però els meus amics sí. Vaig haver d’anar a

casa amb la meva mare a canviar-me de roba. Vam perdre uns quinze minuts

mentre jo li anava dient a la meva mare si podíem marxar ja de casa perquè

s’acabaria l’estona de classe. Vaig tornar a l’escola per continuar jugant amb

els meus companys tot i que tan sols ens quedava mitja hora.

Finalment, tot va acabar en un petit ensurt, tot i que vam pensar que aquell

senyor era un mal educat per no haver-se disculpat.

Tinc molts bons records d’aquesta escola, cal dir que tots aquests anys he

fet molts amics i he tingut moltes aventures, algunes divertides i altres

tristes.

Ara toca marxar a l’institut i espero poder tornar a l’escola, això sí, només

de visita!

Carlota Almendros

Recordo el primer dia de primer de primària a l’escola Les Fonts.

L’Alexandra i jo havíem anat juntes a la classe des de P3, aquell dia ens van

dir que ja no hi aniríem juntes, cada una aniria a un primer diferent.

D’entrada nosaltres vam entrar juntes en una classe, però en seguida ens

van dir que una de les dues no anava a 1r A. Vam començar a plorar perquè

érem molt bones amigues, mai ens havíem barallat.

Les mestres ens van tranquil·litzar dient-nos que ens veuríem a l’hora del

pati i jugaríem juntes. Quan va arribar aquella hora ens vam retrobar. Tota

l’estona vam estar jugant més contentes que un nen amb sabates noves.

Quan va sonar la música d’acabament de l’estona d’esbarjo, vam tornar

cadascuna a la seva classe fent com si res hagués passat aquell matí.

Va ser durant dos cursos, que l’Alexandra i jo no vàrem anar juntes ja que a

partir de tercer i fins ara hem tornat anar a la mateixa classe.

Els nou anys que he estat a l’escola han sigut molt especials per a mi perquè

he tingut molts records bons i dolents que mai oblidaré.

A partir d’ara començaré una nova etapa, aniré a un institut a Mataró. Això

vol dir que no només aniré sense l’Alexandra, sinó tampoc amb cap dels meus

companys actuals. Espero que els pugui continuar veient pel poble, a la

vegada que segur que a Mataró faré nous amics.

Arnau Arroyo

En els meus nou anys d’escola, he observat que hi havien moments divertits i

d’altres d’avorrits.

Però el que més m’ha agradat ha sigut una gran anècdota que ara us

explicaré.

A P5 fèiem una activitat anomenada protagonista, on un pare o mare

explicava o presentava el seu ofici davant la classe i fèiem activitats

relacionades amb aquell ofici.

Vaig decidir, que volia que vingués el meu pare amb el camió, a explicar-nos

una mica com funcionava aquest vehicle i l’ofici de camioner.

El meu pare va entrar per la porta del carrer Abad Escarré amb el seu gran

camió, i es va plantar en mig del camp de futbol. Va voler espantar els nens i

les nenes tocant el clàxon. i, ho va aconseguir; tots es van espantar

moltíssim, fins i tot jo!

Quan el meu pare va baixar del camió, va venir la Paqui, la directora del

centre, per veure què havia passat. Però es va posar molt contenta al veure

l’activitat que havia preparat la meva família relacionada amb l’ofici del meu

pare. Tots ens vam fer fotos amb el meu pare i el seu camió. Finalment vam

anar a la classe i allà, vam pintar uns dibuixos de camions que havia portat el

pare.

El que sempre recordaré de l’escola seran els meus companys, les meves

companyes i les mestres. M’agradaria que tots els mestres de l’escola els

tingués a l’institut.

Crec, que a l’institut no serà igual de divertit, perquè ens haurem d’esforçar

el doble, o més.

Carla Camargo

El meu record és del primer dia que vaig venir a l’escola Les Fonts.

Era 14 de setembre de 2009 i començava 3r. Jo a la nit no vaig dormir gaire

perquè estava molt nerviosa, pensava que ningú voldria sentar-se al meu

costat perquè era nova. Em vaig despertar molt aviat per no arribar tard el

primer dia. La mare em va dir que no em preocupés, que faria amics, però jo

no m’ho acabava de creure.´

Vaig arribar a classe i l’Alba, la mestra, em va dir que m’assegués al davant

de tot perquè entengus molt bé les coses que explicaria aquell dia. Com que

estava una mica sola, l’Alba li va dir a l’Olga que es poses al meu costat, així

jo no estaria sola el primer dia.

A partir d’aquell moment jo vaig comença a creure en tot allò que m’havia di

la mare unes hores abans i, l’Olga a acabat sent una de les meves millors

amigues. Aquell mateix dia a l’estona del pati, l’Olga em va presentar a les

seves amigues, d’aquesta manera ja vaig entrar al seu grup i ara encara són

les meves millors amigues.

Des de 3r fins ara m’han passat coses a l’escola, algunes de bones i ‘altres

de dolentes, encara que jo em vull quedar amb totes les bones.

Espero que a l’institut pugui anar a la mateixa classe que algunes de les

meves millors amigues, encara que segur que en faré de noves.

Marc Carbonell Plana

El que més recordo dels nou anys que he estat a l’escola és una anècdota que

va passar quan fèiem tercer de primària.

En Lluís va demanar anar al lavabo i el van deixar. Quan tornava pel passadís

cap a la classe, va fer un salt i va prémer el botó d’incendis. Al moment va

començar a sonar l’alarma d’incendi. La mestra ens va dir que féssim fila

ràpidament, que havíem d’evacuar l’escola. Van sortir immediatament cap a

la Plaça dels Enamorats, però, no només nosaltres sinó tota l’escola.

En Joan, el conserge de l’escola, va venir a avisar-nos que tot era una falsa

alarma i que podíem tornar a entrar.

En Lluís va confessar als mestres, que ell va prémer el botó d’incendis quan

tornava del lavabo, però que ho havia fet sense voler.

També recordo la sortida a les “Coves del Toll” quan fèiem 5è. Vam anar-hi

perquè estudiàvem la Prehistòria. Aquell dia, després d’esmorzar, vam

entrar a visitar la cova. Era una cova llarga i freda. De sobte, vam veure un

ratpenat dormint penjat de cap per avall del sostre. Nosaltres el volíem

tocar, però no ens van deixar i no vam tenir més remei que deixar-lo enrere

i seguir visitant la cova.

Mai oblidaré aquesta escola ja que tinc molts records. Tampoc oblidaré els

mestres que he tingut aquests nou anys!

Espero que a l’institut també tingui records divertits com els que us he

explicat ara, també espero fer nous amics i, especialment, desitjo que tot

em vagi molt bé.

Nerea Culebras

Durant aquests nou anys a l’escola he tingut moltes anècdotes, però només

n’explicaré una.

Va succeir durant les colònies de 5è a Planoles.

Era la segona nit, estàvem a l’habitació i no podia dormir. Vaig començar a

saltar amb el sac amb la intenció de cansar-me i així poder dormir.

Les nenes de l’habitació del costat estaven molt espantades, perquè sentien

sorolls estranys que no sabien d’on venien. De sobte, la Sandra va dir:

-Bé, si morim morirem juntes!

Jo, quan em vaig assabentar, vaig començar a riure però les nenes de

l’habitació del costat continuaven molt espantades.

L’endemà al matí, una nena va preguntar si havíem sentit algun soroll durant

la nit. La Raquel va contestar que era jo que estava saltant amb el sac.

Durant les nits següents ja no vaig saltar més amb el sac i tothom va poder

dormir tranquil·lament.

D’aquelles colònies també recordo el moment que estàvem passejant per

Ripoll i va començar a ploure bastant. No anàvem gens preparats per a la

pluja, amb la qual cosa vam quedar xops. No va ser fins al cap de més d’una

hora que vam arribar a l’alberg i ens vam poder canviar i posar-nos roba

seca.

Al llarg d’aquests anys he fet molts amics que espero mantenir per sempre,

encara que agafem diferents camins i no anem al mateix institut.

Alexandra Deulofeu

Amb els nou anys que he estat a l’escola he viscut moltes experiències

bones i dolentes, però la que avui us vull explicar és una de molt especial, on

la nostra ment no donava a l’abast del problema que teníem.

Va passar al curs passat, a les colònies de 5è quan vam anar al poble de

Planoles.

Tot va començar per la nit, quan ens vam perdre un grupet d’amigues

intentant trobar l’habitació. Era el primer dia de colònies i no vam poder fer

jocs de nit perquè plovia, per tant, vam fer una festa amb música, ball i

molta diversió.

La Christina ens va demanar d’anar a buscar un disc de música que havíem

portat. Ens vam donar molta pressa perquè no ens volíem perdre res de la

festa però, a arribar al vestíbul tot era fosc i no estàvem segures de saber-

hi anar. Tot i així vam començar a pujar escales amb por de caure. De sobte,

algú va dir que quan arribéssim a l’habitació agaféssim una llanterna. quan

per fi hi vam arribar no ens vam recordar d’agafar-la i estàvem encara més

espantades que abans, així que vam haver de fer mitja volta per agafar-la.

Al final tot va sortir genial, amb la llanterna no vam tenir cap complicació

per tornar a la festa i a l’arribar vam gaudir de bona música recordant els

moments de por i terror havíem viscut.

Ara que hi penso, aquests nou anys d’escola han estat fantàstics. Sé que

amb els llaços d’amistat que hem creat serà difícil trencar-los per molta

distancia que hi hagi entre nosaltres. Crec que hem reflexionat sobre

moltes coses i que tots estem preparats per a anar a l’institut. Espero que

pugui viure tantes experiències bones com aquí.

Ariadna Di Raccano

Durant tots aquests anys a l’escola, he passat molts bons moments, tant de

tristos com de divertits. Del que més me’n recordo és aquest:

Tot va començar a les colònies de tercer, tota la classe era present quan

vam pujar a l’autocar cap a Comarruga. La nit abans no havia dormit gaire

perquè estava molt nerviosa. El viatge se’m va fer curt, ja que tots anàvem

cantant i parlant de tot el que faríem quan arribéssim a la casa de colònies.

Tots aquells dies van ser divertidíssims, sobretot quan arribava l’hora de

dinar. En aquella hora tothom començava a tirar menjar pels aires.

Però ni tan sols a la nit paràvem quiets, al revés, a la nit començava la festa.

Quan els mestres ja dormien, ens aixecàvem i anàvem a trucar a les portes

de les altres habitacions...Però només a la nostra, hi havia el millor, el peluix

d’en Guillem Aiguadé, “l’alcalde patito”. Me’n recordo que tota l’estona ens el

passàvem intentant que no caigués a terra. Al Guillem, mentre dormia, li vam

tirar de tot, des del peluix fins a la seva pròpia motxilla i, com que dormia

profundament que semblava una marmota, no es va despertar durant tota la

nit.

Després, també recordo que els mestres van venir a renyar-nos, perquè

nosaltres fèiem molt xivarri en comptes d’estar dormint. Tot això és el que

recordo, van ser les millors colònies.

He passat molts bons moments a l’escola amb els meus companys i espero

que a l’institut també visqui moments que siguin així de divertits.

Artur Farriols Raimí

Penso que un dels millors records que tindré de l’escola és en Jordi, el meu

fillol. En Jordi és un nen molt tranquil, divertit i una mica despistat.

Un dia, durant el primer trimestre del curs 2012-2013, el vaig acompanyar

al lavabo. Llavors, em vaig adonar que no sabia tancar la porta amb pestell, i

vaig pensar que seria bona idea ensenyar-li.

En Jordi va estar d’acord però, quan va acabar, no sabia sortir del lavabo.

Jo, des de fora, li anava explicant com girar el pestell. Després d’uns quants

intents, el pestell continuava de color vermell. En Jordi estava tranquil

però, de tant en tant, em deia que volia sortir.

Jo cada cop estava més nerviós perquè em sentia responsable. Finalment, en

ell va entendre com havia de moure el pestell perquè la porta s’obrís i vam

poder tornar a la biblioteca.

Veure en Jordi amb els seus amics em recorda com érem els meus amics i jo

de petits. Això fa que em resulti més divertit i agradable tractar amb ell.

Per a mi han estat uns anys inoblidables, plens de records i emocions. Però

ara acabem sisè, l’últim any a l’escola i toca anar cap a l’institut. Com passa

el temps!

M’emporto molts bons records, que mai oblidaré!

OLGA

FERNÁNDEZ

Jo, he tingut moltes experiències a l’escola però hi ha una de la que me’n

recordaré sempre.

Tot va començar a les colònies de segon curs, a la primavera. Vam fer una

petita excursió a la platja i, unes amigues meves i jo li vam preguntar a la

mestra si podíem anar a fer pipi. Ella va dir que sí, però quan jo ja me

n’anava se’m va quedar el peu travat entre dues roques i, com que sóc molt

vergonyosa no li volia dir a ningú.

Estava a mig camí i el pipi començava a regalimar i no era precisament la

meva il·lusió que em taqués tota la sabata.

Tothom, em mirava estranyat pels gestos que feia quan intentava treure el

peu, i quan el meu grup de companys començava a acostar-se espantats per

els meus moviments vaig treure el peu amb totes les meves forces. Per fi el

meu peu havia pogut sortir, encara que estava ple d’esgarrapades fetes per

les roques.

Però això no acaba aquí perquè l’Alba, jugant, es va fer un trau però ella,

com que és valenta, no li va fer cap mal, però quan la van portar a l’hospital

crec que es va espantar una mica. Quan va tornar estava molt contenta. Tot

havia sortit bé.

Jo, marxaré d’aquesta escola amb molts records, bons i dolents. Els millors

records bons són amb els mestres i companys que han estat sempre quan els

necessitava.

Raquel Jimenez

Encara que de ben petita venia a aquesta escola, es pot dir que vaig arribar

a quart i, des d’aquell moment m’han passat moltes coses tant de dolentes

com de bones. Una de les coses bones ha sigut les colònies de 5è.

Vam anar a Planoles els dies 22, 23 i 24 de març. A mi, em va tocar

compartir l’habitació amb la Claudia Z, la Carlota, la Nerea, l’Ari i la Sofía.

Recordo que una d’aquestes nits, els companys de l’habitació del fons, ens

van comentar que a les dotze de la nit farien una mini festa i ens convidaven

a gaudir amb ells.

Nosaltres estàvem entusiasmades i molt nervioses. Quan ja eren tres

quarts de dotze i estàvem a punt de sortir, vam obrir la porta de l’habitació

i, quina sorpresa!!

Les noies de l’habitació del davant, també van obrir la seva porta. Totes ens

vam quedar parades, després vam començar a riure, encara que aquest riure

es va convertir en un espant quan vam veure que un mestra estava davant

dels nostres nassos preguntant què fèiem a aquestes hores fora de

l’habitació.

Nosaltres no li vam explicar que anàvem a una festa però, li vam dir que a

l’habitació del fons estaven fent gresca i feien tant de soroll que no podíem

dormir per això, els hi anàvem a dir si poden baixar el to de veu.

Mai oblidaré tots els somriures que hem tingut a l’escola. Espero que l’any

vinent a l’institut sigui igual de divertit!!

Pol Martín Espelt

Des de que vaig arribar a l’escola fins ara, a finals de 6è, he tingut una

estada molt divertida i plena de records. El més impactant i divertit va

passar a mitjans de 4t, a l’estona del migdia, quan anàvem al menjador.

Sortíem de classe i fèiem una fila índia en parelles. Jo anava amb el meu

amic Joel.

En Joel tenia molt bon dia i no parava de fer bromes. Llavors em va explicar

un acudit molt divertit, el del “Ratonzito Perez” que és un gran clàssic dels

acudits.

Justament, en aquell precís moment, jo estava bevent aigua de l’aixeta. Em

va fer tanta gràcia aquell acudit, que jo em vaig posar a riure i tota l’aigua

em va sortir explosivament pel nas, rebotant a la pica i esquitxant a tots els

del meu voltant.

Al començament em vaig espantar al veure que el meu nas era un sortidor,

però de sobte, vaig començar a riure i, en Joel, al veure que jo reia, també

ho va fer. Després va venir en Marçal, que era el nostre monitor de

menjador, i ens va dir que anéssim a dinar, que ja era l’ hora i deixéssim de

fer el que estàvem fent.

Nosaltres li vam fer cas, encara que continuàvem rient per dintre, i vam

anar a dinar. Tot va acabar sent un ensurt molt divertit i tinc l’esperança

que no torni a passar..

Aquests set anys han estat fantàstics. Espero que a l’institut tingui tants

bons records com aquí a Les Fonts!

CARLOS MARTÍN PUGA

El meu record comença el segon dia de les colònies de 5à a Ripoll. Aquell dia

en Pol Martin i en Pol Martinez estaven molt bromistes. A la tarda els dos

Pols van gastar-li una broma a en Joel tancant-lo a la terrassa i tancant-li la

persiana de l’habitació.

Jo com bon amic que sóc, vaig intentar puja-li perquè pogués passar, però en

Pol Martin la tornava a baixar i jo la tornava a pujar.

De cop i volta la persiana es va queda travada i ens vam espanta molt.

Llavors vam cridar a un monitor i li ho vam explicar tot. Vam intentar ajudar

a en Joel i als dos minuts, les nenes de l’habitació del costat ens van dir que

havia saltat a la seva habitació molt àgilment i amb una caiguda de cinc

metres.

Al tornar de les colònies, concretament al quart dia vam parlar amb els

monitors del que havia passat el dia anterior. Després de parlar-ho ho vam

solucionar tot.

A part d’aquesta experiència negativa han sigut uns vuit any meravellosos.

He fet molt bons amics i m’ho he passat molt bé!

Ara aniré a l’institut i espero tenir tants bons records com els que he

tingut a l’escola les “Les Fonts”.

Clàudia Mustarós Arañó

Nou, són els anys que he passat a l’escola. Des de P3, fins a 6è. Recordo

bastantes experiències, però sobretot les de l’any passat, les de 5è. De

totes les que guardo explicaré les de les colònies de 5è, que van ser a

Planoles. Va passar a la primera nit, els dies 22,23 i 24 de març.

L’Olga, la Sandra, la Carla, la Maria i jo, estàvem a l’habitació del costat de

la Nerea i la Raquel. De sobte, vàrem sentir un soroll, totes pensàvem que

era un monstre. La Carla i jo, teníem molta por i no paràvem de cridar i es va

posar al meu llit, i jo, em vaig posar al de la Sandra. I després es va afegir

la Maria i es va posar al meu costat. Com que la Carla era la que estava més

a prop de la porta, no parava de queixar-se dient que no volia estar en aquell

lloc, però es va haver d’aguantar.

Al cap d’una bona estona, totes menys la Carla i jo, es van adormir, llavors

vam sentir un soroll a la porta i ens vam fer les adormides, eren les

professores van entrar a l’habitació perquè deien que ens sentien cridar,

però per sort no ens varen poder renyar, perquè estàvem dormint. Al cap

d’una estona, la Carla i jo ens vam adormir al voltant de les quatre o quatre i

mitja.

L’endemà, la Raquel i la Nerea ens van preguntar si a la nit havíem sentit

algun soroll, nosaltres vam dir que sí i que perquè ens ho van preguntar,

llavors ens van dir que era la Nerea qui provocava el soroll.

Van ser les meves millors colònies, mai les oblidaré!!!

Però, la vida no s’acaba a aquí a l’escola, la vida continua a l’institut!!! Amb la

majoria dels companys que han estat a l’escola des del principi, o els que han

arribat més tard.

Maria Pàrraga Diaz

Des de que estic a l’escola m’han passat moltes coses, a les excursions, a les

colònies... algunes de tristes i altres de divertides però sempre me’n

recordo d’aquesta.

Quant estàvem de colònies a El Vendrell, ens vam instal·lar en un alberg.

Cadascú se’n va anar a la seva habitació, i a mi em va tocar anar amb la

Mireia, la Laura, la Cristina Beltran, l’Arnau, l’Àlex i la Georgina.

Quan ja era hora de dormir, vaig treure un Bob Esponja de peluix. Em van

dir que l’anés passant i ho vaig fer. Cada vegada que rèiem, venia la mestra a

renyar-nos perquè cridàvem massa. La nostra habitació estava al costat de

las mestres i es clar, ens sentien de seguida.

Quan ja portàvem una estona jugant, el ninot es va quedar al mig de

l’habitació i ningú el volia anar a buscar, per tant es va quedar allà tota la

nit.

Aquestes colònies les recordaré sempre, no només per aquesta anècdota

sinó també per les activitats que vam fer durant les nits; com anar a buscar

objectes amagats pel poble o la discoteca que vam preparar a l’alberg.

Durant tot aquest temps que he estat a l’escola, nou anys, m’han passat

moltes coses tristes però també moltes coses divertides. Sempre

recordaré els mestres, als companys i les assignatures com per exemple la

música. M’agrada molt veure tocar la guitarra elèctrica en el Xavier!

Sofia Rodríguez Lugo

Jo vaig arribar a l’escola al setembre a punt de començar P5. Des d’aquell

moment he gaudit d’uns grans amics i d’uns bons records. Un d’ells va ser a

les colònies de tercer a El Vendrell.

Anàvem a conèixer la vida i l’obra de Pau Casals. Quan vam arribar a El

Vendrell, les mestres ens van agrupar per distribuir-nos en diferents

habitacions. Jo vaig anar amb el Miquel, el Guillem Vila, el Pol Marti, la

Cristina Gallega, el Lluís i el Bernat.

Quan va arribar la nit, no teníem son. Volíem seguir jugant, però la nostra

mestra, l’Elena, no ens va deixar.

Jo dormia a la llitera de sota i el Pol al llit de dalt. De sobte, ell em va

començar a molestar. Va llençar la seva roba bruta a la meva cara. Jo em

vaig enfadar una mica. Llavors vaig veure que ell tenia la mà penjant de la

llitera, vaig estirar-li la mà i va caure fent la tombarella.

Al principi va plorar. Jo estava una mica preocupada perquè no era la meva

intenció. Però, de sobte, ell va començar a riure i jo també.

El dia següent vam anar a la platja i durant una estona que teníem lliure per

jugar, vaig enterrar al Pol fins que només se li veia el cap. Al cap d’una

estona , van venir totes les meves amigues i em van ajudar a posar-li més

sorra a sobre.

Va ser molt divertit! Una experiència que sempre em quedarà dins el meu

cor!

Ara estem a punt d’acabar sisè, i espero que aquest trimestre em vagi bé.

Després faré un gran pas, aniré a l’institut, allà espero estar sempre amb

tots els meus amics que he fet aquí a l’escola i que mai oblidaré!

Aarón Ruiz

El dijous 14 de març, tots el alumnes de cicle superior vam anar a gravar un

programa de TV3.

Aquest programa es el “Fish and Chips” que hi participaven tres companys

de 6è, la Clàudia Mustarós, en Miquel i l’Olga.

Aquell dia vam matinar molt perquè havíem d’estar a la plaça dels enamorats

a les 6:30h del matí, ja que començaven a gravar a les 7:15h a Barcelona

Quan vam arribar als estudis, primer de tot vam esmorzar i ens van donar

una ampolla d’aigua. Més tard vam entrar a una sala per assajar la

coreografia i finalment vam entrar al plató.

Allà dins vam estar-hi molta estona passant molta calor. Cada dos per tres

tallàvem i calia tornar a repetir.

Una de les vegades que es va interrompre la gravació va ser perquè a la

Clàudia li va sortir una dent volant.

Finalment, aniré a l’institut i així podré estar amb els meus companys de fa

dos anys.

Bernat Solà

El meu millor record d’escola va començar el dia de Carnestoltes, és a dir, el

dia sis de febrer de dos mil tretze.

No era un Carnaval com els altres, aquell any no ens disfressàvem, sinó que

fèiem una màscara i després un ball. Els de cinquè i sisè vam construir una

màscara de por i vam decidir fer el ball de Thriller de Michael Jackson.

Quan estàvem a punt de començar el ball, se'm va caure la màscara que

portava. La cinta que em sostenia la màscara no em va quedar ben

subjectada, i la màscara va caure a terra. Va començar la música, em vaig

posar ràpidament la careta i vam iniciar el ball.

El nostre ball era un recull dels millors passos de Thriller. A mida que el ball

s’acabava, va arribar el meu moment de glòria. Havia de fer el pas estrella

d’en Michael Jackson, el Monwalk. Jo estava una mica nerviós, però havia

practicat molt aquell pas i segur que em sortiria bé.

Quan va finalitzar el ball tothom em va felicitar pel pas que vaig fer. Fins i

tot alguns nens i nenes volien que els hi ensenyés el pas. Vaig tenir molt

d’èxit.

Espero que a l’institut les coses em vagin igual de bé o millor que a l’escola,

encara que no crec que sigui possible perquè aquí, a Les Fonts, m’ha anat

genial!

Miquel Trafí

Un dels records més marcats que tinc d’aquesta escola és quan una vegada, a

5è, vam fer una excursió a la Font del Ferro. En aquella excursió, un grup de

nens, jo inclòs, vam tenir la idea de caminar amunt per la pujada de Burriac,

que estava just al costat de la font.

Vam començar a pujar sense que els mestres se n’adonessin. Portàvem un

minut quan en Joel va caure i va baixar rodolant per tot el camí que havíem

aconseguit pujar. Els altres estàvem preocupats per ell. Però, per veure si

estava bé, no podíem tornar a baixar cap a la font on ell havia anat a parar,

perquè al tornar corrents faríem massa soroll i potser les mestres

s’adonarien que baixàvem de Burriac, cosa que no es podia fer. Així que el

vam deixar endarrere i varem continuar pujant. Quan havíem recorregut la

meitat del camí, vam decidir tornar i vam arribar a la font en dos minuts.

Allà, a la font, ens vam trobar en Joel i ens va dir que estava bé, però ell li

havia explicat tot el que ens havia passat a l’Artur, com si fos una cosa molt

divertida, però van tindre mala sort perquè tenien una mestra al seu

darrera que va escoltar tot el que havíem fet. Aquella mestra ens va

castigar deu minuts sense poder-nos moure de uns bancs de pedra que hi

havia allà, a tots els que havíem pujat a Burriac i vam passar una estona molt

avorrida...

Aquella aventura la vaig recordar durant una setmana com una experiència

desagradable però després d’uns quants dies ja em semblava una cosa

divertida.

Tot el que m’ha passat a l’escola ha estat divertit!! Però m’haig d’anar fent a

la idea de deixar-la perquè d’aquí uns mesos ja estaré a l’institut. Sempre

recordaré aquesta escola com la millor.

Marta Vallés Aniceto

Estàvem la meva mare i jo esperant davant de la porta del col·legi. Era

nova, aniria a sisè. De cop, unes nenes van dirigir la mirada cap a mi. Em vaig

sentir observada.

Aleshores, es van apropar i em van començar a fer preguntes: com em deia,

quants anys tenia, a quin curs anava... i finalment es van presentar. Es deien

Alexandra, Ariadna, Sofia i Judit. També anaven a 6è.

Quan el conserge, en Joan, va obrir la porta de l’entrada va aparèixer la

Mireia, una nena que ja la coneixia de fa temps perquè anem al mateix equip

de bàsquet.

Vam anar corrents cap a la classe per mirar les llistes per veure si anàvem

juntes. Però no varem tenir sort. No anàvem juntes.

A l’arribar a la meva aula, vaig estar molt contenta perquè coneixia a la

meitat de la classe. La majoria feien bàsquet, i els que no en feien de

seguida els vaig conèixer.

A partir d’aquell instant vaig fer molt bones amigues i també molt bons

companys ja que em van acollir molt bé a la classe.

Són molt simpàtics!

D’aquesta escola tinc pocs records sorprenents, però em quedo amb els

millors.

Ara passarem de ser els més grans de l’escola als més petits de l’institut!

Espero que a l’institut tingui més bons records dels que he tingut en aquesta

bonica escola.

Guillem Vila

Porto uns anys en aquesta escola la qual cosa tinc molts records, dolents o

bons, tristos o divertits. Un d’ells és quan em vaig fer mal a la barbeta.

Era un dia com qualsevol altre, jo anava a P5 i m’ho passava molt bé jugant al

sorral amb la sorra, lliscant pel tobogan …

De sobte, en Pol em va dir que si m’atrevia a saltar d’unes escales molt i

molt grans. Jo no m’atrevia, però vaig saltar igualment.

Recordo que mentre saltava pensava que no era bona idea, però era massa

tard. Vaig caure de barbeta a terra. Jo, vaig pensar que em moria, encara

que no va ser així. Ja no recordo res més fins que vaig arribar al CAP.

No volia que en posessin punts. Jo plorava molt perquè em pensava que al

clavar-me l’agulla em faria molt de mal. Per això em van adormir la barbeta.

Els dies següents a aquest desagradable accident, no vaig poder anar a

l’escola, a més a més, vaig haver de prendre’m un xarop fastigós perquè no

se’m infectés la ferida.

Tot i aquest entrebanc, sempre recordaré l’Escola Les Fonts.

Durant aquest temps m’ho he passat molt bé, aprenent i compartint

estones amb els meus amics: jugant a matar bolets a les sessions d’educació

física, assajant balls pel final de curs, mullant-nos en les gimcanes d’aigua,

fent tallers de Sant Jordi,...

Ara toca fer un pas més i canviar d’etapa!

Claudia Zambrano i Requena

Jo vaig arribar a l‘escola l’any 2004 i des d’aquell any gaudeixo d’uns bons

amics i records, però el meu millor record és de les colònies de 5è a

Planoles.

A l’habitació em va tocar amb la Carlota, la Sofia, L’Ariadna, la Nerea i la

Raquel.

Aquell dia d’arribada ens vam instal·lar a l’habitació que van assignar-nos les

mestres. Un cop instal·lades ja era massa tard per sortir i vam anar

directament a sopar.

A l’hora d’anar a dormir ens van deixar quinze minuts per rentar-nos les

dents, posar-nos el pijama i preparar el llit. Un cop vam acabar ens van

apagar el llum però... nosaltres no teníem son i vam començar a fer el tonto

rient, ballant, saltant, jugant ... de tot excepte dormir.

Al cap d’una estona ja havíem fet tot el que podíem fer però, de sobte

tothom va deixar de parlar, se’m va acudir trencar aquell silenci i vaig dir:

“COMPRA PAN INTEGRAL” la Sofia, l’Ariadna, la Nerea, la Raquel i jo vam

començar a riure sense parar.

Al dia següent ens van aixecar a les vuit del matí per anar a fer una gimcana

pel poble, ens van donar un mapa, una brúixola un llapis i les activitats a fer.

Ens ho vam passar molt bé encara que estàvem cansades ja havíem dormit

ben poc.

Espero que quan arribi a l’institut no em separin de les meves amigues. Vull

continuar tenint aquest tipus d’experiències tan divertides i no oblidar mai

els meus records a primària.