ruME, ICRONICAO LLIBRE

DE,LS FT,ITS

Edicbns 62 i *la C-aixa"

LES MIIIORS OtsRES M LA UTERATURA CATALANA

Jaume IJaume I, nascut a Montpeller el 1208 i mort a Valénciael 1276, fou comte de Barcelona i rei d'Aragó (1213-1276), de Valéncia (1239-1276) i de Mallorca (1229-127 6\; i, també, fou I'autor del Llibre dels Feíts del rei enJqume, una de les quatre grans cróniques medievals. Ini-cialment, fou discutida la paternitat de Jaume I pel que faa la crónica que tracl.a de la seva figura i regnat, peroavui és unánimement admesa la intervenció del monarcaen la seva redacció. Possiblement l'ajudaren algunscollaboradors del seu seguici personal i. més que es-criure-la, la degué dictar o en "compongué les sevesraons", com era habitual en les altes dignitats. Jaume I,en diferents passatges de I'obra, declara explicitamentque ell és I'autor de la crónica, per exemple, quan fa ladescripció d'lnnocenci ill: "E aquest apostoli, papa Inno-cent, fo el mellor apostoli: eue de la saó que feem aquestllibre en cent anys passats no hac tan bon apostoli en I'es-glésia de Roma." Confrrma, també, que es tracLa d'unaobra personal, la forma autobiografica de la crónica, ambel plural majesuátic, com coffespon a la categoria del seuautor, pero, a voltes, amb la primera persona del singu-lar, que s'esmuny pel fet de tracLar-hi uns [emes relacio-nats amb la vida quotidiana del monarca. Contribueixen.alhora, a demostrar la intervenció directa del rei tant unsdetalls d'ordre personal i anecdótic com, també, el llen-guatge global de la crÓnica, que correspon com ha estatnotat, a la formació idiomática de Jaume I. Tota I'obraexhala, a més, una voluntat de justificació dels actes del

monarca, i hi trobem una cura especial a no esmentaraquells fets que poguessin perjudicar el seu valor perso-nal o I'habilitat diplomática, com s'esdevé, per exemple,amb el tractat de Corbeil.

La crónica de Jaume I ens ha pervingut en dos textosfonamentals, un de catald, I'esment¿t Llibre dels Feits, iun de llatí, un cnrt Líber gestqrum redacüat I'any l3l 3pel dominicá fra Pere Marsili, que confessa a la introduc-ció que traduí i ordend els relats en llengua vulgar sobreles gestes del Conqueridor que es conservaven a I'arxiureial. El manuscrit més antic conservat del I lihre delsFeits fou acabat de copiar al monestir dc Poblet el | 7 desetembre de 1343 per ordre de I'abat l'onq de Copons,peró és possible que hi hagués un text anterior. segura-menl. redactat entre | 3l 3 i 1327 .

Segons sembla, la conquesLa de Mallorca impulsáJaume I a redactar la seva crónica, perqué la considerácom un fet extraordinari: "és la mellor cosa que féu homcent anys ha"; peró el que es destaca per damunt de tot ésel carácter insular d'aquesLa conquesLa -représ poste-riorment per Joan Maragall i Josep Lleonart-, un ca-rácter insolit dins la península: "s€rá cosa meravellosa ales gesl.es que oiran que prengats terra e regne dins lamar, on Déus lo volc formar".

Semblantment a les tres altres croniques, El llihre delsFeits s'obre amb un pref,aci que, tant pel seu carácter méserudit -amb citacions llatines- com per la seva majorperfecció estilística hi ha les vacil.lacions i repeti-cions que lrobem a la resta de la cronica- ha fet pensarque fou redacut per un personatge de cultura superior, ique és posterior a la mort del rei; Ferran Soldevila haapuntal el nom de Jaume Sarroca, bisbe d'Osca.

El contingut de la crónica, própiament diLa. es pot di-vidir en quatre parts, i hom ha proposat I'any 1244 i lalocalitat de Xátiva per a la redacció de les dues primeresque comprenen des del capitol 2 al 327 . [a primera part,que narra uns fets esdevinguts entre 1208 i 1228, es te-nyeix d'una certa imprecisió en tractar d'esdevenimentsreculats en el temps: I'engendrament gairebe miraculósde Jaume I, la mort del seu pare Pere el Católic a Muret,les lluites internes d'Aragó i el casament del rei, gaireMun infant, amb Lionor de Castella. En canvi. la segona

II

II

part és molt minuciosa i precisa, perqué evoca uns fetsrecents, esdevinguts entre 1228 i 12402 la guerra d'Ur-gell a favor de N'Aurembiaix, les conquestes dels regnesde Mallorca i de Valéncia, i el sojorn del rei a Montpe-ller.

La tercera i quarta part foren redactades, probable-ment, a Barcelona, l'any 127 4; la tercera és, novament,poc minuciosa a causa de la seva gran condensació ja quevint-i-tres anys ( 1242-1265) són tractats en poques pági-nes i narra, principalment, els problemes amb Alfons deCastella i les campanyes contra els sarrains rebels de Va-léncia. La quarta part torna a ser de gran precisió perquérecull uns fets més recents (1265-1276): les campanyesal regne de Valéncia. la guerra de MúrciÍr...; v€rSefil-blantment, els últims capítols que narren la malaltia quedesembocaria en la mort de Jaume I foren redactats peralguna altra personalitat en voler incorporar la mort delmonarca a la crónica.

D'entre els lrets que hom ha subratllat de la crónicadel Conqueridor hi excel.leixen la seva religiositat, itambé la bel'licosiLat, perqué el rei era un hábil estrateg.Destaca, igualment, el seu to épic que prové en bona partde les fonts joglaresques d'on deriven alguns passatges dela crónica, bé que també pot provenir del fet que el rei de-via conéixer I'epopeia novellesca. Al costaL d'aquests as-pecLes, cal remarcar la importáncia de detalls de la vidaquotidiana del monarca i, de retop, del seu temps, inclo-sos, també . ala Crónica. Tots aquests aspectes fan que laCrónica tingui un gran interés alhora com a documenthistoric i l i terari.

Del seu estil ha dit Ferran Soldevila que és lent, comcorrespon a qui es delecta explicant, "simple i ingenu delqui té una ánima sense gaires complicacions, del qui ex-plica de paraula, més que no escrivint, com en una con-versa, i per aixo no es preocupa gaire de l'ordre, ni d'evi-tar repeticions"; tanmateix, en alguns passatges el seu au-tor arriba als registres més subtils: "l 'al la poesia, el pate-tisme o la tendresa".

C. A .

NOTES AL MARGE DE LA CRONICA

En el parágraf 108 del Llibre del Feits, Jaume I inse-reix aquesta frase, relativa al consell que, a propÓsit delsanuncis de passatge del rei de Tunis a I'illa de Mallorca,els nobles que l'acompanyen i els prohoms barceloninsdonen al rei d'esperar altres flov€S: "No ens sembla que

bon consell sia aquest per a nós ni per a la Lerrai car la

mellor cosa que féu hom cent anys ha, volc Nostre Se-nyor que nós la fessem quan presem Mallorqu€S: €, püS

Déus la ens ha donada, no'n la perdrem per perea ne per

coardia, car nós hi volem ésser a I'acórrer". I per reblarmés la seva decisió, després de citar dins tres setmanes a

Salou els nobles calalans que foren amb ell a la presa deMallorca i la seva mainada d'Aragó, declara terminant-ment: "que més nos valdria pendre la mort esLant en Ma-llorques, que si nós la perdiem per nostra colpa: e sapiatsque no la perdreffi, e coneixeran Déus e hÓmens que

no romandrá en nós". I afegeix: "E en aquella manera

mateixa com ho diguem de paraula, ho complim defeit".

En aquest passatge veiem l'origen de la decisió reial dedeixar un llibre en qué constés aquesta "mellor cosa quefeu hom cent anys ha" per voler de Déu i precisamentque la fes ell: el rei Jaume. I-¿ resta, també important, hiserá posada perqué ja l'obra haurá estat empresa.Aquesta frase exposa la jerarquia dels esdeveniments enl'ánima del rei Jaume: n'és la determinant psicolÓgica.

L'excepcionalitat de la gesta, que li confereix la primacia

entre les gestes del Conqueridor, és, peró, també procla-mada en altres frases contingudes en el Llibre dels Feits,dites pel rei mateix o per altres personatges. I és, sobre-tot, la condició insular del regne conquerit o per conque-rir, alló que el fa tant i tant excepcional, aquella condicióinsular que Maragall recollia, gairebé literalment, delsllavis del rei, en recollir-la de la crónica:

"Tinc un regne soltre el marcottl no el té cap rei a Espa,t-t'a".

Ja en I'episodi de Pere Martell, a Tarragona, que haestat a tort posat com a punt de partenga de la iniciativade la conquesta (perqué en data precedent el rei ja haviafet al.lusió al projecte expedicionari) quan els barons, en-tusiasmats per les paraules del cómit, s'adrecen al rei, perproposar-li que els dugui a la conques[a. fonamenten laproposta en dues ÍáoIlS: "la primera", diuen, "que vós envalrets més e nós; I'altra que será cosa meravellosa a lesgents que oiran aquesta conquesta, que prengats terra eregne dins en la mar, on Déus lo volc formar". I en lareunió secreta que, a Barcelona, té el rei amb els nobles,abans que amb I'arquebisbe i els bisbes, el comte d'Em-púries insisteix en la frase i sosté que, grácies a llur ajudaels nobles ca[alans retrobaran la bona anomenada quellur conducta els havia fet perdre: "que el pretz que ha-vem perdut, que el cobrem, e en esLa manera lo cobra-rem, si vós prenets un regne de sarrai'ns, ab ajuda de nós,que sia dins mar." "E será", afegeix, ..lo mellor feit quecrestians feessen cent anys ha."

Encara I'endemá, en la reunió de la cort general, aBarcelona mateix, Guillem de Montcada, prenent la pa-raula pels nobles, abans que els clergues i els ciutadans.[orna a evocar "aques[ feit de qué vós nos havets parlat,de conquerir lo regne de Mallorques, qui és dins mar", iafegeix: "que us será major honrament que si en conque-rits tres en r.erra". (9 50)

Encara, trobant-se en el setge de Borriana, davantI'opinió de I'infant Ferran i altres nobles aragonesos, queli aconsellen d'abandonar I'empresa, el rei Jaume. recor-dant el bé i la merce que Déu li va fer en el seu jovent i

l0 que "en nostra ninea hajam pres un regne que és sobre

m¿lr", no pot avenir-se que ara li aconsellin de llevar elsel.ge d'un "llogar üan vil com aquest, que no és majord'un corral" (Ó 167)

I en la commovedora escena del comiat, quan, després.de la conquesta i dels catorze mesos d'estada a I'illa,Jaume I reuneix consell general, "go és, tots los cavallerse tots los pobladors qui eren en Mallorques", i els adregala paraula, no pot, en el seu parlament, mancaf-hi lafrase consabuda, gairebé tal com la imitd Maragall enL'estimada dc don Jauntet "Car creats en bona fe que nohaurá saó del món, de dia ni de nuit, que la major partidadel nostre pensament no sia de vosaltres; €, pus Déus nosha feita tanta de grdcia que ens lia donat regne dins mar,€o tlue anc rei d'Espan¡'a no poc acsbar, e que hajam nósaquí edificada església de nostra dona Sancta Maria, etantes ah.res que n'hi haurá, que sapiats que no us desem-pararé, ans per ma ajuda e per ma persona sovent e me-nut nos veurets e ens haurets".

I acaba escaientment i commovedorament el passatge,amb el que hem qualificat altres vegades d"'el plor delsherois"; seguit aquest cop de "la decisió dels herois":

"E ploram nós: e ells preseren llur comiat. E, quanhaguem estat una pega nós e ells, que no podíem parlarper la dolor que haviem, dixem-los que els lleixaríem percap en Bernat de Sancta Eugénia, e que feessen per ell aixícom farien per nós, e si res oíem de neguna part d'estolque sobre ells vingués, que nós hi acorreríem de nostrapersona." ( f 105).

FinalmenL, quan Jaume I enfoca la conquesta de Va-léncia, Don Blasco d'Alagó, que és al costat d'ell en elconsell, ensems amb el mestre de I'Hospital, que acaba defÍloIl&f :

- Sényer, diu, pus Déu vos ha tan ben guiat el feit deMallorques, e en aquelles illes ¿no comengarets vós ninós degá, en aquell regne de Valéncia, qui ha estat decara tots temps e de front al vostre llinatge, e tots tempsha punyat d'haver aquell...?

I aleshores Don Blasco, girant-se cap al rei, li diu, totreprenent la imatge de la conquesta damunt la mar.

- Senyor, ver diu lo Maestre de I'Espital, que, puspart mar vos ha Déu dat conquerir, que a lo que está a laporta del vostre regne que ho conquirats. E és la millor I I

terra a la pus bella del món...", afegeix, Lol. referint-se alregne de Valéncia.

Perd aixo ja se surt dels limits d'aquest apartat.

La redacció de la Cronica del rei Jaume I, tal com haarribat fins a nosaltres porta un prefaci o próleg. que co-ffiehQÍr: "Retrau mon senyor senL Jaume, que fe sensobres morLa és", o sia la paraula que, en llatí, diu:"Fides, si non liabet opero, morlue esl".

Aquesta és la primera ciLa erudita que trobem al llargdel dit prefaci i, podem dir, al llarg de la crónica. Perdconvé fer observar que les cites erudites, en aquest pre-faci, sovintegen molt més que al llarg de la resta del Llí-bre : un primer motiu perqué ens aparegui amb un carác-ter diferent que la resta, i que comenci a fer néixer en no-saltres la sospita que no és obra de la mateixa má que lamajor part de la resta. Igualment, crida l'atenció una mésacurada construcció, sense les vacillacions i repeticionsque trobem en allres passatges, tampoc sense les incohe-réncies que hi llisquen algun cop. En r€SUrIl: que es tractadiun escrit d'un nivell erudit superior al que és usual enlá crónica.

¿Ens trobem, doncs, en preséncia d'un prefaci escritper un altre aul.or que el del Llibrc dels Feits del'yei EnJacme? ¿D'un prefaci com tants se n'escriuen, redactat aposteriori, després d'existent ja l'obra i tot tenint-la encompte? Perqué és el cas que I'autor d'aquesta páginaúnica demostra conéixer el context de la crónica i nodeixa de fer-hi algunes referéncies. I al mateix temps nosembla que es tracti de l'autor del Llibra, que, tot posantuna cura especial en el prefaci. hagi pogut superar-se.No, és el carácter el que és diferent. I també l'erudició,tot i que I'autor del Llíbre (i aquest fet no s'oposa, ans alcontrari, que en sigui el rei Jaume) també es complau amostrar al llarg de I'obra, bé que més excepcionalment,la seva erudició.

S'ha parlat molt de la possibilitat que l'aulor del Llibredels Feits hagi estat el bisbe d'Osca, Jaume Sarroca. Vacomengar per parlar-ne En Manuel de Montoliu, en un

l2 article dels primitius 6sludis Romanics (vol. II); va se-

guir, donant-li la raó Joaquin Miret i Sans, en el seu /ti-nerari de Jqume / (1918), basant-se en el fet que el sa-crista-bisbe constituia el personatge, que, apareixentforga en el seguici del rei, era el més indicat per haver-loseguit tambe en la narració de la cronica. Després han es-ut sovint fetes al.lusions a la possible paternitat de JaumeSarroca, la darrera en un article de Joan Ainaud, apare-gut recentment en un dels darrers números de la segonasérie d'Estudis Romanics, en el vol. I dels Estudis dedi-cats a Jordi Rubió.

En general, respecte a aquesta paternitat Jaume Sar-roca, com també respecte la de Bernat Vidal, insinuadaper Lluís Nicolau d'Olwer, ens hem mostrat una micaescéptics: "Aquestes paternitats -hem dit en més d'unaocasiF- no han estat conhrmades per proves suhcients ino han passat d'hipótesis i conjectures més o menys ar-riscades". Pero ara no es tracta de la redacció del conjunto d'una bona part de la cronica, sinó d'un prefaci nogaire llarg. Evidentment, podría tractar-se de l'obra d'undels dos. I més aviat ens decan[ariem per Jaume Sarroca.Les raons que militaven a favor d'ell com a eventual au-tor. militarien amb més de motiu en el cas concret delprefaci. Alló que, en tot cas, es presenuria com un fetd'impossible compatibilitat fora que fos autor de totesdues coses alhora: del prefaci i de la resta o la major partde la crónica. I posat a resoldre. em decanüaria més aviatenvers una dualitat en aquesta forma: el prefaci com aobra del bisbe Sarroca, la resta de la crónica, sou la di-recció i inspiració del monarca. en totalitat o en granpart, redacció d'un escriptor d'inferior categoria. erudita-ment parlant, respecte a un autor de la categoria d'unJaume Sarroca; sense excloure la possibilitat, ans, al con-trari, de fragments de la crónica redactats pel rei en per-sona. amb la sola excepció, aixo sí. del debatut prefaci,que, si altres raons fonamentades no s'hi oposessin, no elveiem com a possible obra de Jaume I, precisament, per-qué el sentim massa frcat en la crónica, i la nostra con-clusió és la no identitat de l'autor del prefaci i de la cró-nica.

Crida l'atenció, en aquest prefaci, el fet que, trac[ant-sed 'unaobrah is tÓr ica-essenc ia lmenth is tÓr ificca el comentari des d'un punt de vista fonamentalment l -1

moral i religiós. I sols en el darrer parágraf ens en dónaI'objectiu enllagat indirect¿ment amb una finalitat histó-rica: "E per tal que els hómens coneguessen e sabessen,quan hauríem passada aquesta vida mortal, go que nóshauríem feit ajudant-nos lo senyor poderós, en qui ésvera trinitat, lleixam aquest llibre per memória a aquellsqui volran oir de les grácies que nostre senyor nos ha fei-[es, e per dar exempli a tots los altres hómens del món,que facen go que nós havem feit de metre sa fe en aquestSenyor qui és tan poderós". D'altra banda, la redacció aposteriori, que ja indicávem de bon comengament, no ésni tan sols dissimulada: així pot asignar al rei una llargavida, perqué Jesucrist sabia que la seva vida s'allongaria.Sabia -més- que no moriria fins que hagués fet ajusu-ment de bones obres, de manera que, per pecador que ha-gués estat, de pecats mortals ni de venials, no arribaria aprendren honta en cort o en altre lloc. I sabia encara quesempre seria honrat dels seus enemics, de fet i de pa-raula. I, més encara, sabia que en la seva vida tindria sa-lut en la seva persona, observació que sols un recorregutpuntual de la cronica mateixa pot permeLre, perqué sónescassíssimes les referéncies a malalties del rei, a part laferida que. en el setge de Valéncia, va fer-li prop del frontuna sageta sarrai'na, i engrossá-li tota la cara i els ulls, demanera que. duranl quatre o cinc dies, no pogué veure deI'ull de la part en qué era ferit té ZO0'1. Enfora d'aquestcas, que no és própiament de malaltia, trobem en la cro-nica solamenl les següents referéncies: a) quan pel juliolde 1237 Bernat Guil lem d'Entenga anuncia la seva ar-ribada al Puig de Santa Maria, el rei afirma "nós no ha-víem estat de bona saó". i s'excusa d'anar a trobar el seuoncle a Borriana, com li envia s. preSlr: "Anar-hi híemde bon grat. mas havem estat malau[e, e ara som en ju-liol; e, si ens prenia una calor. havem paor que ens pejo-rás la malalria" G Zlr. D En el 6 ZSl, el narrador seserveix del record d'una malura per plagar el momentque els almogávers i servents se'n van a prendre Rugafa:"E nós l lavores", diu, "havíem mal als ulls, e no els po-diem obrir menys d'aigua calda, que els nos lavaven". Icom que es Lracla d'un record tan personal, que solamenLpodia tenir valor per a I'interessat, és un motiu concretmés. entre molts d'altres, perqué creiem en la intervenciól l

del rei en I'elaboració de la crónica. c) Ja a les acaballesdel regnat (é 558) quan el rei sap que els moros han bar-rejat Llutxent. i vol eixir-los al davant, el maestre delTemple, i Garcia Ortiz d'Aragra i el bisbe d'Osca, i altresli preguen que no prengui part en aquellp expedició con-tra els genets, "per go com feia gran calor e que ens poriaLornar a gran dan, per go com haviem estat d'ávol delit".d) | ara, per raó de la din malaltia, que és mortal, les dar-reres allusions a malalties el rei se segueixen, agreujadespel dolor causat per la desfeta cristiana: "E nós pel treballque havíem sofert, e car a Déu plai'a, venc-nos algun des-Lrempament. E isquem-nos de Xátiva, e vinguem-nos enAlgezira per trametre vianda a I'infant e a sa companya.E aqui pujá'ns a cresc-nos la malalLia..." I el rei es con-fessa moltes vegades, amb gran contrició dels seus pecatsi ab grans llágrimes. I, purgat de pecats mundanals, ambgran contrició rep el cos de Jesucrist.

Tots aquests parágrafs i encara els següents i darrersde la crónica, amb el parlament del rei a l'infant Pere iamb tots els seus consells i recomanacions semblen haverestat presents en l'escrit de l'autor del prefaci i haver-loinfluit. I ens permeten, o, mil lor dit. ens comanden d'ar-ribar a la conclusió, que deixávem implícita. en referir-nos a altres raons fonamentals que impossibiliten el fetque el prefaci del Llibrc dcls f-cits sigui obra de Jaume I:aixó és que, quan el prefaci fou escrit, Jaume I ja eramort. La mateixa seguretat amb qué són fetes les afirma-cions no hi permeten rectificació ulterior. [-a frase: "novolc encara que moríssim tro aqó haguéssem complit",sembla com si escapés malgrat d'ell a l'autor: Jaume Sar-roca o el qui sigui. Bé que les probabilitats a favor delbisbe de Osca, en el cas concrel d'aquest prefaci, no fansinó augmen[ar per les paraules amb qué el rei recomanael bisbe al seu fill Pere: "E encar tot aqo dit en presénciade tot lo consell, comanam a ell lo bisbe d'Osca, lo qualnós havíem e feit nodrid d'infantesa a engá; el qual pernós era pujat a I'honrat benefici de bisbalia, e era estatcanceller de nostra cort entro al dia d'ui, el qual deguésamar e honrar per honramenl e per esguardament denós". I encara afegeix: "E aprés comanam-li lo sacristáde Lleida, frare del dit bisbe d'Osca..." Afegim que és hi-pótesi llangada per Joan Ainaud -ja que hi som a t5

II

It '

Lemps- a afegir-ho, que el bisbe era no menys que hllnatural de Jaume.

Si l'estil del prefaci ¿.f"t" *, p.ui:a i un art construc-tius en el seu autor, sigui el qui es vulgui, també el llen-guatge del prefaci participa d'aquests carácters, la qualcosa no es pot dir, en termes generals, de la resta de lacrónica, en la qual estil i llenguatge són molts desiguals.I, si hi trobem passatges que revelen un veritable artistainstintiu, també n'hi trobem de feixucs, de lents i de plensde repeticions. "L'estil és lent., del qui es delecta explicant-hem escrit-, simple i ingenu, del qui té l'ánima senzi-lla, sense gaires complicacions, de caires rectilinis, es-ponüanis, del qui explica de paraula, més que no escri-vint., com en una conversa, i per aixó no es pot preocuparmassa de I'ordre logic, de conservar tothora la il.lació delsconceptes, d'evitar repeticions. En aixó la crónica deJaume I s'assembla a la de Muntaner; peró la seva espon-tanei'tat és encara més accent.uada --{om d'obra possi-blement dictada més que no pas escrita; peró aixó no ésobstacle perqué en certs moments, la prosa del Llibre delsFeits arribi a aconseguir una remarcable perfecció deritme i d'eufonia; i els efectes dramátics, i la seva grada-ció, de cara als lectors o a l'auditori, no tanl. per recercade l'escriptor com per instint psicologic del narrador, oper simple valor humá dels fets narrats, ateny momentsd'alta poesia, de patetisme o de tendresa".

No és la nostra intenció de donar en aquest. treball elsexemples més adients de to[s aquests aspectes de les ex-celléncies de la crónica, peró sí, puix que hi hem fetallusió, no ens sabriem estar de presenLar-ne algunscasos sobressortints.

De la parten€u dc l'expedició a Mallorca (é 56). "Esmoguem dimecres matí de Salou ab I'oratge de la [erra,car per I'estatge llong que haviem feit tot vent nos era bo,sol que moure-nos pogués de la terra. E, quan viren losde Tairagona e els de Cambrils que l'estol movia de Sa-lou, feren vela, a feia-ho bell veer a aquells que roma-nien en terra e a nós, que tota la mar semblava blanca deles veles. |.an era gran I'estol."

16 Aquest passatge tan bell, amb la imatge hnal de la

blancor de la mar per I'abundor de les veles, no sols ha .estat recordat sovint i reproduit, sinó que ha inspirat al-guns versos reexits en algun poeta contemporani, així enuna composició de Josep Lleonard, una de les millorsd'aquest poeta, on canta també I'efecte de les veles blan-ques damunt la mar en calma (veles blanques virginals--que d'un no-res sou rosades) i on trobem aquestaquarteta evocadora:

"No diré com oquell reitota la mar n'era blanca:tnes sí que de sa blancorcel í mor sa n'enriallen."

De Ia :ravessia. Quan es lleva un vent al llebeig i elscómits de les galeres acuden prop del rei i li aconsellen detornar en terra, és gallarda la resposta del rei, mostra dela decisió i de la fe acumulades en les lluites de la se-va adolescéncia, ell que encara és propiament un adoles-cent:

"...nós anam en aquest viatge en fe de Déu, e peraquells que no el creen, e anam sobre ells per dues coses.o per convertir-los o per destruir-los, e que tornen aquellregne a la fe de nostre Senyor; e, pus en nom d'ell anam,havem fianga en ell que ell nos guiard."

L'arribada del primer vespre, tan ben introduida en lanarració de la crónica, nova espurna de poesia, és se-guida de I'episodi de I'encreuamant de la nau del rei ambla de Guillem de Montcada, en travessia cap a la mort, idÓna lloc a aquesL passatge entendridor, mostra de I'amorque el rei inspirava a tots els seus súbdits: "E ja vencI'hora del vespre, e aconseguíns la nau, prop del primerson, d'En Guillem de Montcada, que tenia la guia, e ei-xim a la llanterna, e saludam-los, e demanam-los qualera la nau, a ells a nós, qual era la galea, e resposeren-losque era la galea del rei, e dixeren que fóssem bé vengutsper cent mília vegades, e dixeren que la llur era la naud'En Guillem de Montcada e anam-nos-en per veles. Eaixí com moguem darrers de Salou, al primer son fomprimers de tots los altres, e anam toLa aquella nuit ambvent al llebeig".

La visió de Mallorca, sorgint abans de sol post. enl'horitzó enllá de la mar encalmada, després de la des- t7

cripció de la tempesta, és un dels passatges més feliqos dela crónica:

"E, quan fo entre hora nona e vespres, enforti's la marpel creiximent del vent., e feu tanta de mar, que en laterga part de la galea, de part de proa, que passava llassúsI'aigua de les grans ondes de la mar quan venien. E quanvenc que aquesta mar haguem correguda, prop del ves-pre, ans que el sol se pongués, cessá lo vent; e al cessarque feu lo vent, veem l'illa de Mallorques, e destriam laPalomera et Sóller e Almeruig."

No coneixem, sense excepció, en cat¿lá antic o mo-dern, un passatge que superi gaire, en ritme i eufonia, leslínies que acabem de reproduir.

Descripció de la ten?pestot. Si en la descripció de la bo-nanga, el rei troba frases i situacions adequades i evoca-dores, no en troba menys quan I'estol s'endinsa en latempesta. Ja hem citat el passatge que precedeix imme-diatament la primera visió de Mallorca. Després d'uneshores de bonanga que la segueixen, un vent de Provengasucceint al llebeig, fa esclatar brutalment la tempesta. [¿galera del rei, ben dirigida pel comit Berenguer Gayran,pot calar a temps, peró: "les naus e els llenys que venienen torn de nós foren en gran pena de calar. E havia grancrida entre ells, car lo vent los venc sobtosament... E ca-lam nós e tots los altres, e féu mala mar que referiaaquest vent a la Provenga al vent de llebeig que fet havia.E totes les naus e les galees e els llenys que eren en tornde nós e en I'estol estigueren a arbre sec. E d'aquell venta la Proenga féu mala mar. E null en la galea en qué nósérem no parlava ne deia re, e estaven tuit SUaü: e anavenlos llenys en roda".

[¿ cridória inicial ha estat seguida per aquest silencianguniós, i I'una i I'altre ens donen una sensació punyentde la realitat, així com de precisió de l'autor en la mani-pulació dels ressorts descriptius més eficaqos.

Segueix immediatament, en mig de la tempesta, la be-lla oració que el rei adrega a Déu i a la seva mare, sempreinseparables en les invocacions del monarca, com no si-gui per invocar solament la maternitat i la feminitat. Ésun dels passatges més sovint citats i reproduíts de la cró-nica també un dels més llargs, motius per qué ens estemde fer altra cosa que esmentar-lo en aquest breu resum.I 8

Poesia del ,firmament: estellar i lunar. Cal remarcarI'encert, amb qué d'una manera tota senzilla, sense re-buscament de cap mena, són inclosos en la narració de lacrónica tocs adients del que podríem anomenar poesia es-tel.lar i lunar. En la mateixa descripció de la travessia,just abans la descripció de la tempesta, trobem aquestafrase: "E quan venc a la mitja nuit., vim, entre naus e ga-lees e tarides, bé trenta tro en quaranta. E fai'a bellalluna, e venc-nos un oreig de vent de la part de garbí, edixem-los nós que ab aquell poríem anar a Pollenqa...".Observem I'oportunitat del simple "e faia bella lluna",que sembla il.luminar-nos Lot d'una alhora I'estol i la rutade PollenQa, que el rei creu poder seguir i que la tempestaimpedirá, obligant-los a seguir una altra ruta més breu iafortunada, que els durá rápidamen[ al setge de la capitalo sia la Ciutat de Mallorques, en lloc d'haver de travessarLoLa I'illa, amb la resisténcia que no haurien mancat detrobar-hi.

Abans, peró, d'arribar davant la capital, té lloc la bata-lla de Santa Ponga, dita també de Porto-Pi, victoriosa perals cristians, peró en la qual troben la mort Guillem i Ra-mon de Montcada. És el bisbe de Barcelona, Berenguerde Palou, qui l i ho comunica, tot prenent-lo a una partdel camí, escena de la qual parlem en un altre aparLat.Pero tot planyent la mort dels rics homes, el jovenívolrei no oblida els seus deures de capitost: c&l saber si hi haaigua en algun indret on la host pugui albergar, i la fam lifa recordar que tot aquell dia no ha menjat gens. I diu alseu cosí en segon grau Nunyo Sang, nét del comte deBarcelona Ramon Berenguer IV, després que han trobatun rierol i la host ha albergat en [orn:

- Fe que deig a Déu, gran fam he que (av)ui nomengé.

I don Nunyo li respon:- Senyor, N'Oliver ha parada sa tendre e adobat de

menjar. e ella porets menjar.- Anem, doncs --diu el rei-, on vós vullats.I afegeix la cronica:"E anam lla e menjam. E quan haguem menjat, veta

hom les esteles al cel."Algú en aquesta frase ha vist una simple indicació

cronológica, com per indicar I'hora en qué I'escena aca- l 9

bava de tenir lloc. Irlosaltres I'hem vista sempre molt di-ferentment. Ni des del punt de vista gr¿rmatical ni des delpunt de vista psicológic no se'ns ha acudit mai que la in-terpretació pogués o hagués d'ésser aquesta. Nosaltres hiveiem el rei, satisfet del sopar que acaba de fer, assabo-rint el goig de la victória obtinguda, que ara, per primeravegada, pot considerar reposadament en tota la sevatranscendéncia -"¿9¡ és nostre", li ha anunciat exacta-ment don Nunyo- amb aquesta beatitud que encomanala fi d'una jornada ben complerta, amb la consciéncia deldeure superat, assegut o agegut al davant de la tenda deN'Oliver de Térmens, i contemplant el cel nítid, setem-brí, de Mallorca, en el comenEament august de la ves-prada.

El benestar del rei és [al, que cal que don Nunyo I'enLregui, recordant-li la tragédia dels Montcada, que jauen

morts esperant el tribut i la visita del sobirá pel qual handonat la vida:

- "Senyor, bon seria, si menjat havets, que anássetsa don Guillem de Montcada e a don Ramon."

"E dixem nos que fort be ho deia" --diu el rei ar-rencat al seu embadaliment.

En el Ó t t O de la crónica trobem un altre exemple pelque podríem dir-ne poesia llunar. És un altre cas de nota-ble encert en I'oportuna i senzilla evocació del clar delluna. Es tracta d'un episodi del segon passatge del rei aMallorca -€n la crónica, per error, del tercer, segonsvam demostrar, anys enrera, en el nostre estudi Lu sa-gona i la tercera estadcs de Jaumc I a Malbrca (dins Rc-carques i Comenturi.s, p. | 69-l 9l ).

La travessia d'aquesta segona estada del rei a Mallorcafou feta en una nau d'En Berenguer Ses-poses. El rei s'hiembarca,'una nit. a Salou. "E feia", diu la crÓnica,'"n-i¡itescura e torbada. e a pesar dels meriners. metem'nos enla mar".

També en la primera travessia, la de la conquesta, elrei fa el viatge contra el parer i la voluntat dels mariners.PerQ, si allí és per a trobar-se amb la tempestat de qué

hem parlat, aquí és per a tot el contrari. segons la crÓnicasegueix:

"E quan haguem anades deu milles amb un poc20

d'oreig que havíem, venc-nos la bella nuit, e bona mar. ebella l luna..."

Calma i bonanga que inspiren al comit citat, aquesrbell comentari digne també d'ésser reproduit, ..Sí qué dixEn Berenguer Ses-poses que tant nos amava Déu, que engalotxes poriem passar la mar,

-...que nón cuidávem haver mal temps, e vós havetsaital temps com galees armades demanen, e par que Déufassa per vós."

I el rei corn€nh:"E nós dixem-li que tal senyor servíem, que no cuidá-

vem fallir en res que fáessem en nom d'ell, e que li hograíem aitant com podíem ne sabíem."

D'enga que to[ un Oouil.,.l, .n els versos del'lllíada,no sols es posa a plorar desesperadament perqué li hanpres Briseida. la seva esclava preferida, sinó que se'n vavora la mar i crida la seva mare, com un infant, i ella, ensentir el clam filial, surt del fons de la mar. acompanyadad'un nombrós seguici de nereides, i se li adreqa en aquellcommovedor passatge que co[l€riQÍl: Tccnr¡n tí klaies?"Fil l, per qué plores?" -tors els poetes épics han usat.iabusat de les llágrimes en els ulls dels herois. Ens guar-darem de dir que aquest hagi estat l'origen d'aquesl re-curs épic i dramátic. Potser el trobaríem també en poe-mes indús. Pero volem dir que. si Aquil.les plora -i peruna dona que li han pres- bé pot plorar Roland, i potplorar el Cid. "por los .s¿r.s oio.s mu¡' .fuertcmcnte Ilo-rundo ", i pot plorar, desesperat. Gonzalo Gustios, el paredels set infants de Lara. davant els caps truncats dels seusset fills... i pot plorar el rei Jaume, en acomiadar-se delsnovells pobladors de Mallorca i en altres ocasions queara anem a recordar. com també el plor d'altres com-panys o testimonis seus de penes i de treballs. tot a travésdel seu Llibra dels I:e its.

Salvant error o omissió, la primera vegada que tro-bem en el Llíbrc dels Feits una escena de plor dels herois,és en el cap. 13, en l'episodi dels comiat del rei Jaume,infant de nou anys, i el seu cosi el comte de Provenga Ra-mon Berenguer V. Tots dos són a Montsó, delint-se perla llibertat. i el primer a obtenir-la és el provengal. Un 2l

missatge de rics homes de Provenga li anuncia que vin-dran amb una galera a cercarlo a Salou, i el treuran cela-dament del castell de Montsó. "E quan ell se'n dec anar,dix que volia parlar ab nós, e descobrí'ns son secret, epres comiat de nós plorant, ab aquells qui eren vengutsper ell. E nós ploram ab ell per la dolor del partiment..."Plora, malgrat que "plaia'ns molt per la sua anada", pre-ludi de la seva llibertat. I el comte de Provenga parteixdisfressadament, i a Salou s'embarca, tot com estava pre-vist i se'n torna Provenqa.

El comiat d'aquests dos infants, cridats a grans gestes,sobretot el nostre, inaugura, doncs, en la crónica el seguitd'escenes de plor, totes naturals, totes normals, totes, di-ríem, justificades, que trobem al llarg de la narració.Aquells homes no consideraven que el plor fos una fe-blesa. Feblesa hauria estat per a ells, de contenir-lo oamagar-lo, quan els fets ho requerien. No es tracta,doncs, d'una narració o d'una epopeia llacrimosa, comho és I'epopeia francesa. El plor hi és un tret d'humani-tat, de realitat. I res més.

En les lluites d'Aragó, durant la seva adolescéncia,Jaume I, refiat, es troba com pres dels homes d'Osca, igrácies a la seva decisió el seu enginy i la seva energia, sesalva del parany que li han parat en connivéncia amb elsrics homes aragonesos, quan el rei, després d'aconseguir,amenagant amb empresonar una vintena d'homes, queimmediatament li trametin tot el que li havien segrestaten la vila, se'n va per la vora del riu Isola en avall, troba,que I'esperayen "En Ramon Folc. En Guillem de Car-dona, ab tots los altres cavallers, e la nostra mainada, edon Ato, plorant, que es cuidaven que ens haguessen re-tenguts. E els hómens d'Osca havien ja enviat a don Fer-rando et als hómens de Saragossa, que vinguessin, queells nos tenien en Osca".

Vet aquí un cÍrs de plor col.lectiu, d'una colla de guer-rers en espera desesperangada de llur rei en perill @32).

Tornem ara a Mallorca. Arran de.la mort dels Mont-cada. El bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, atura elrei, que, apressat, sense ni aturar-se a llevar el camp des-prés de la batalla de Santa Ponga, se'n va camí de la ciu-tat. I el bisbe li diu:

- Sényer, per I'amor de Déu, no uc cuitets Lant.22

- Per qué no, bisbe? que aixó és mellor.E dix ell:- Parle ab vós.E tira'm fora del camí e dix:- Ah, sényer, més havets perdut que no us cuidats,

que En Guillem e En Ramon de Montcada són morts.- Com morts? --dixem nos.E presem-nos a plorar. E puis dixem al bisLre:- No plorem, que ara no és hora de plorar, mas lle-

vem-los del camp, pus morts són.- Sí que ho farem -dix ell.- E vós anats-nos esperant, que ho farem -dixem

nos (á 66).Quan després d'haver dinat (Ben dinat, en diuen

d'aquell indret), don Nunyo desvetlla al rei del seu emba-daliment estelar i li recorda els Montcada morts, ell lidóna la raó "E anam-hi: e haguem tortes e candeles etrobam-lo que jaia en almatracs, e un cobertor que teniadessús. E estigum aquí una pega plorant, e puis sobre EnRamon altre ul. E quan agó haguem feit, tornam-nos-ena la tenda de N'Oliver. e dormim tota la nit tro al dia"tÓen.

Evidentment, el dol per la mort dels Montcada nolleva al rei ni la gana ni el son. I així havia d'ésser, aixíconvenia que fos. El plor en aquesl.s casos, per molt sin-cer que fos, era un deure, un tribut degut als difunts.Complert el deure. la vida reprenia. Ja vindran per al rei.ara en els seus vint-i-un anys. al cap d'uns quants anysmés. les preocupacions i les adversitats que li impedirande dormir, ben a diferéncia d'aquesta primera nit damuntla terra mallorquina.

Ja hem parlat del plor dels habitants de Mallorca i delrei mateix, amb reproducció del passatge corresponent,cn qué rei i poble ploren a l'uníson i no poden parlar du-ranl una estona per la dolor que sentien. Es tracl.a d'undels millors moments de la crónica. Pero. si hi ha l 'horaJe la partenga de Mallorca, hem d'incloure també, enrluesl apartat. el moment de l'arribada a Catalunya . a laPorrassa. entre Tamarit i Tarragona. Arriba amb molt¡ran bonanga. després d'una navegació de dos dies i unanrr I en arribar troba un hdel servidor, En Ramon dePlegamants. el qui ha dut al seu damunt l 'aparellament JJ

2 t

de I'expedició de la conquesta. I el fidel servidor el saludai li besa la má, i ara és el torn d'ell de plorar: "E al salu-dar, pres-se a plorar de molt gran alegria que hac denós".

En Ramon de Plegamans té, pero, una mala notíciaper donar-lo: la mort del rei de Lleó, que li havia promésuna filla amb tot aquell regne. "E quan nós oim aquellesnovelles", diu el rei, "pesá'ns molt; pero, amb tot lo pe-sar que nós n'havíem, conhor[am-nos, que més valia apreu de nós la conquesta que nós havíem feita de pendreMallorques, que el guany que faérem d'haver aquellregfie; e. pus Déus no ho volia, que no ens deviem enLre-meLre de go que ell no volia".

I acaba la seva resignació amb aquesta frase. repeticiódel seu son reparador després de la malauranga de lamort dels Montcada. La mort del rei de Lleó no el privad'una bona i seguida dormida:

- E dormim aquí tro al dia ---ts la conclusió.Si ara ha plorat un organitzador de I'expedició con-

queridora en rebre -el monarca que n'arriba, ara toca eltorn a un arquebisbe i a un monjo de Poblet: "l'arquibis-

be de Tarragona, que era del llinyatge de la Barca e eranostre parent. e En Guillem de Cervera, qui era monjode Poblet" ( 0109). És a dir N'Espáreg de la Barca. pro-bablement parent del rei per part de mare, i que, en al-guns documents, apareix amb el t itol de patruo nostro.

Quant a Guillem de Cervera (que no cal confondre ambel trobador Cerverí). segon marit de la comtessa d'UrgellElvira de SobiraLs, parastre. doncs. i conseller d'Aurem-biaix d'Urgell. apareix en la crónica tÓ Yl com a "homantic e dels pus savis homs d'Espanya".

Aquests dos ancians, carrelats d'anys i de saviesa,surten al pas del rei, que es disposa a passar a Mallorcaper tercera vegada, i li preguen per Déu i per la fe que te-nen en el rei "e per bon consell que ells nos daven, quenostra persona o aventurássem, mas que hi enviássemaquells cavallers que aquí s'eren ajustats pel passal.ge edon Nuno que fos cap d'ells". I afegeix: "e preseren-se aplorar Lan carament com podien".

Peró llur plor no obté resultat damunt el rei. "E anc anós de llur plor no ens pres dolor. e responem-los en estamanera. e dixem-los que passatge era que nós per re del

món no lleixariem que no hi passássem". Aquestes pa-raules, tan decidides del rei, no fan desistir els dos vellsde llur insisténcia, ni el rei de la seva decisió, motiu pelqual insisténcia i decisió enllacen aquest fragment, amb latercera anada del rei a Mallorca, quan corren noticies delpassatge del rei de Tunis a I'illa. "E punyaren rnolt", diula crónica, "eo abaragar-nos per raó del retenir a nós, enos esquivam-nos d'ells e partim-nos-en, e anam a Sa-lou".

I alli resten plantats els dos vells, mentre el jovenivolmonarca se'n va, tot decidit, cap al port d'embarcament.

Un altre cas, no menys'colpidor i eloqüent, de plor devasalls -n aquest cas solament. dos, peró amb la parti-cularitat impressionant que és el plor del monarca mateixel qui suscita el seu, és el de I'escena del setge de Bor-riana, amb Eixemén Péres de Tarassona i el seu germá elJustícia d'Aragó.

Els rics homes aragonesos, capitanejats no menys queper I'infant Ferran, s'oposen insistentment i decidida, a lacontinuació del setge de Borriana. I comminen al rei queI'abandoni: el rei de Valéncia no deixará de pagar unabona suma per aquell abandó: i el rei sospita que l'infantFerran i els altres ja hi tenen la seva participació. I ara elrei s'esplaia amb els dos germans, fora de la host, a horade vespres. "E no ens poguem abstenir que no hagues-sem a plorar per lo gran mal que veiem que ens percaga-v€m; que més querien haver del rei de Valéncia, que noguardar la nostra honra ni la fe que ens deuen portar. Eells, que ens veeren plorar, prengueren-se a plorar abnós".

Si el plor dels dos vassalls aragonesos és penyora dellur fidelitat, els comentaris que, plorosos encara, posen ala iniciativa infidel dels altres rics homes d'Aragó no hoapareixen pas menys.

- Amb falsa gent vos tenits e ab mala -li diu, entrealtres coses, el justícia, i li ofereix aconseguir que restinamb ell en el setge un centenar d'homes lleials.

El seu germá li fa observar, peró, que, ja tan endinsaten el regne de Valéncia, d'un centenar d'homes el rei noen tindria per res. I el rei. de la seva banda, diu que, en lasituació en qué I'han posat els rics homs confabulats.voldria ésser ferit d'una sageta, de manera que no en 25

26

morís, peró que justifiqués la seva retirada. Per fortunael rei i té altres recursos -i altres vassalls: enviará pelsbisbes i per altres rics homes ("que n'hi havia alguns decatalans") i per En Bernat Guillem d'Entenga, i "per losbons hómens de les ciutats qui són aquí" i ell els expo-sard el cas "així curosament. com jo lo sabré fer ne po-dré", i ells li ho atorgaran, i els protestaúaris no podransinó avergonyir-se i continuar hns a la presa de Bor-riana.

Tal com el rei ho projecta, així s'esdevé. I Borriana éspresa. Després del plor i grácies al plor, la volunlat fermadel rei ha prevalgut un cop més.

Com cau Borriana, aniran caienL les altres poblacionsfrns la presa de la capital: Valéncia. N'és prou conegudaI'escena. El rei és entre la rambla i el reial, i la torre quedesprés fou la del Temple. I té els ulls fits en la torre, onha d'ésser hissada la seva senyera. I escriu:

"E quan vim nosLra senyera sus en la.torre, descaval-cam del cavall e endreqam-nos vers orient, e ploram delsnostres ulls, e besam la terra, per la gran mercé que Déusnos havia feita".

En la besada del rei a la terra valenciana i amb les llá-grimes amb qué la rega sembla infondre-li la seva catala-nitat i el deler per alliberar-la tota fins als límits d'ara ifins als de més enllá: ftns als del mateix regne de Murcia.

I fins a Múrcia mateix la capital: el rei Savi no ha sa-but conservar-la, i ell la hi reconquerirá. L'hi espera, pre-cisament, una de les escenes a les quals el seu plor dónamés d'emoció i de relleu. Quan el rei té la ciutat de Múr-cia en el seu poder, vol que els sarrains, que romanen enla ciutat, li cedeixin la mesquita per fer-ne església. Elssarrains s'hi oposan en nom dels pactes; pero el rei sostéque, segons els pactes, ell pot, si vol posar-los en els su-burbis, perqué també són vila. [, davanL els sarraíns quees mostren irreductibles, el rei es decideix a fer guarnircinquanLa cavallers i cent-vint ballesLers de Tortosa i esdisposa a fer-los barrejar la vila.

Quan els sarrains veuen que la cosa va de veres, aca-ben cedint. I la mesquita esdevé església cristiana. La de-voció del rei envers madona santa Maria fa que el rei I'hidediqui tot d'una i que Lot d'una li faci aixecar un altar, iguarnir-lo amb roba de la seva capella. I el bisbe de Bar-

celona Arnau de Gurb i el bisbe de Cartagena presidinttots els clergues que el rei por trobar i que fa guarnir ambcapes de sámit i altres draps d'or, acompanyen el rei apeu, des de I'albergada o campament fins a la novella es-glésia. I aquí ve I'escena del plor incontenible del rei: "E,quan vim I'altar", diu, "e ens acosLam a ell, pres-nos tangran devoció de la grácia e la misericdrdia que Déus noshavia feita per precs de la sua mare, car no passávem en-torn de Múrcia nulla vegada que nós no la pregássem quenós hi poguéssem metre lo nom de la verge gloriosasancta Maria, a ella, pregant el seu car fill, féu-nos com-plir nostra voluntaL, c ttós, abragats a l'altar, ploram tantlbrt e tan de cor, que per anadura d'una gran milla, noens poguent partir d'aquell plorar ni da l'altar. E feemcantar Veni creator spiritus e puis la missa de Salvesancta parens. E ago feit, entramnos-en en I'alcásser al-bergar ab gran alegria".

Una anadura de milla plorant! Vet aquí una mesurade longitud servint per mesurar el temps, quan el cascontrari és avui el més corrent: una mesura cronolÓgicamesurant, les distáncies: "Quant hi ha de tal indret a talaltre? Una mitja horeta, un parell d'hores". El rei no, ino s'hi posa per poc: per anadura d'una gran milla. És lallarga mesura de la seva llarga, de la seva inhnita devocióa la Verge.

El rei de Castella Alfons X el Savi envia missatges alseu sogre perqué vulgui assistir a les noces del seu frll EnFerrando, que es casa amb una filla del rei de Franga,Blanca de nom. El rei Jaume accepta. I entre Tarassona iAgreda es troben els dos reis: "E trobam lo rei de Caste-lla enmig de la carrera, que eixia a nós. E hac molt granalegria e abragá'ns tres vegades. E ploram. E entram-nos-en en Agreda". El record de les ofenses passades hadesaparegut totalment del cor del Conqueridor, invaria-blement generós, molt sensible a les manifes[acionsd'afecte del seu gendre. Ací en tenim la mostra i la prova.

Una darrera mostra de I'entendriment del rei. de lesmostres recollides per ell en la seva crónica: una darreraescena del plor de I'heroi que era Jaume I, aquest cop benjustihcada.

Es tracta de I'escena de la seya reconciliació amb elseu fill primogénit Pere, després de llur discordáncia i 2 7

, l

l l

l i

l 1

t l tt i

I

l i

llarga separació i declarada rebetlió de I'infant. Es elbisbe de Valéncia qui serveix d'intermediari per a la re-conciliació.

- Senyor -@menga dirigint-se al rei- per cert sa-piats que I'infant, sens tot si, se vol metre en vostre podere vol venir en vostre poder, e que fará go que vós vullats,e que venrá en Eixátiva."

I, en efecte, I'infant va a Eixátiva, i el rei I'acull bé ialegrament, quan el veu que acut amb tanta humilitat. I lidiu que vagi a reposar i que ja parlaran al matí. "E elldix-nos que no iria a posada ni en lloc del món, mas queens pregava e ens clamava mercé que nós enviássem pernostres cavallers e per bons homes de la vila, e nós faem-ho. E, quan tots.foren venguts, llevá's en peus e dix." I se-gueixen les paraules de I'infant, les quals contra toLa ver-semblanga, són en parla aragonesa, probablement perquéel cronista utilitza una font aragonesa on les troba ínte-gres i en estil directe. Altrament, ¿com podriem explicar-nos que, al seu pare, que li parla en caüalá, davant un pú-blic on la gran majoria són catalans i valencians, I'infantPere, que ha residit la major part de la seva vida en terrescatalanes i que ha ostentat i ostenta encara el titol d'hereude Catalunya, Heres Catalonie, ara surti amb aquestaresposta en aragonés al seu pare, fidel al seu idioma?Aquesta i altres arguments (Marsili, que acostuma indi-car I'idioma que usa I'interlocutor, quan no s'expressa encaüalá, guarda silenci en aquest cas, essent el cataláI'idioma de la dinastia, no s'explica com, sense motiu es-pecial, que un dels seus membres abandoni la tradició,que no abandona cap dels seus germans ni cap dels seusfitls) hem argumentat. en al nostre Pere el Gran, publicatper I'Institut d'Estudis Catalans, vol. III, p. 366-368, imés resumidament, en la Vida de Pere el Gran, cap. VIII,n. 12. Per tot plegat, donem ara ací les paraules deI'infant en personal versió catalana, més próximes a larealitat de com foren pronunciades:

"Senyor agó que jo he feit em pesa molt, e molt grandolor n'he en mon cor, quan jo he feit neguna cosa que avós pesa. E vinc ací a la vostra mercé, e fets de mi e deles meves coses go que volrets. e dels meus, e dats qo quevós volrets, e prenets-ne alló que en vullaK."

28 I continua el rei: "E aná's gitar als nostres peus. e

besá'ls-nos, e pregá'ns per Déu que li perdonássem. Enós fom tot remogut, e pres-nos dolor d'ell, e no puguemestar que els ulls no ens venguessen en llágremes, e vimla gran devoció sua, e perdonam-l'hi".

Així tot acaba bé, quan tot semblava a punt d'esguer-rar-se defrnitivament,. El rei, ple d'alegria, comunica lajoiosa noya, en lletra circular a tot de personatges, en-capgalats per I'infant Jaume i I'arquebisbe de Tarragona iels altres prelats dels regnes, i acabant per diverses auto-ritats de viles i ciutats aragoneses, com també a les auto-ritats de Valéncia. [¿ satisfacció del rei, després de ladura prova que degué constituir per a ell la rebellió delseu fill, va propagar-se, mercés alacarta circular, a totsels seus pobles, i fins el trobador áulic Cerverí va reco-llir-la en una de les seves composicions: La Faula delRossín¡,o\. on dóna la culpa de les discrepáncies entre elrei i I'infant als barons que no s'esforcen aconseguir lamútua complaenga entre ells, i on pronostica que desd'ara:

" Ior.leits seran comtid'orenon, e serond'un cor e d'un talan,e no es parlira,t tnaísper l'als consells saveis."

És fama que el Ltibrc dels Feíts abunda en aragonesis-mes i castellanismes. L'ahrmació ens ha semblat sempreexagerada. I generalment I'hem trobada en ploma de filÓ-legs. Recordarem sempre que un filÓleg notable -<n

Pere Barnils-, que va publicar el Diccionarí catals'ale'n?anI medieval, va caure en una semblant exageració i vaarribar a incloure entre els castellanismes del dit diccio-nari la paraula .l'ac, perfectament caLalana (la santa faq,entre altres expressions fetes). Doncs bé: sembla que

aquesta tendéncia hagi perdurat entre els filÓlegs i el l/i-bre dels Feits ha invitat tambe a caure en alguna exagera-ció. ¿No hem vist un filóleg excel.lent incloure entre elscastellanismes destriables la paraula perxa, que En Fabraadmet en el seu diccionari ortográfic? Caldria, en cada 2 9

cas, no fiar-se d'una impressió instintiva i consultar elsdiccionaris, que per aixd existeixen entre altres finalitats.Caldria també tenir en compte la possibilitat que tal motque avui ens apareix, i, en realiLat, és un castellanisme,no ho fos en l'época d'un text antic, com ara el Llibre delsFeits. Hi ha casos indubtables, com és ara bando, merino,aragonesismes evidents. Ja és més dubtQs que sigui uncastellanisme la forma escalera per escalá, en cerca clarad'un assonant, existint com existeix la forma escalerons.Més fácilment ens decantaríem a veure castellanismes oaragonesismes en cavalgar per cavalcar, osar per gosQr,lregua per treva, por.fia per por.fi'día, siguen persegueixen, volveren-nos les mstes per giraren, llevar ensentit de dur, com llevam lla la regína, e el maestrelleva'ns e Montsó, al costat de casos d'ús correc[e, ensentit act.ual: Haguem-nos a llevar (del setge deMontcada), per tal quc ens en llevassent, amb a./'ers gransde mercaderia que llevaven los mercaders (cas dubtós,que tant poL ésser en un sentil com en un altre) pcr tul t¡ucens cn l lct,ttsscttt (traguéssim). f prc(._t,os quc l lcvcts i lt i ,t¡trc vu.ju ub yos" (paraules de la reina Violant al rei, per-qué se I'endugui a Valéncia a disposar la lluita contraAlazrac.) I també encara en sen[i[ correcte d'alqar-se o ai-x€c?r-Se: "e; les viles que tenis lo rei de Castella onhavia moros e aitambé ab Sivilla on havia gran re demoros, que un dia es llevassen tols e que es comnatessenab los crestians" (378); "que no es llevaren los sarrai'ns";"que em daria lo rei de Valéncia... per go que em llevásde Borriaho"; "per la gran honta que nós pendriem dellevar-nos d'aquest siti".

Molts altres casos podrien ciLar-se; peró. aquesl.s emsemblen suficients, perqué hi apareix la paraula llevar enels seus tres sentits: l'impropi de dur: i els exactes deI reu rc i d' a lga r - sc o drcAa r - se.

L'ús del llur. El llur está habitualmenL ben usat, peróno sempre. Podem ahrmar que la primera redacció (laque hem de suposar original) de la crónica usava el llurpronominal, com el trobem usat, per exemple en la cró-nica de Desclot: "enviam-llur missatge" G40), "dixem-llurs" (élq\, "digats-llurs". En les cÓpies i adaptacionssuccessives els copistes o adaptadors yan acabar substi-l0

tuint:lo Wr els i'los, amb la particularitat que a vegadeses va conservar una forma que podem considerar detransició: lus per lurs, perqué, contra el que fem nosal-tres actualment, la r, en aquell temps no sónava: "e dar-lus híem encara més) (f 164), "que nós erem aparellats defer-lus dret" ( 0 395), "per go quan /¿rs trensávem lurs.f urs" É+ool.

Ara: tambc hr ha casos en qué el llur ha estat a tortsubstituit per s¿r (j'aquells qui viuran hauran honor epreu en sa vida") (ló2), per ses ("e estaven-li tres eixorti-quins denant amb- ses atzagaies") (087). "E ells havienenviat missatge e que farien ses cartes ab nós" (9134)."E enviaren G. Boy e Pere Sang de Martell e vengren-se'n anostra casa e feren fer sos llits" @2D. "E foaquesta la primeralemanda que ens feien: eus pogues-sen tenir sa llei" (9440).,"E aquells qui viuran hauranhonor e preu en sa vida" g6D.

En resum, repetim el que hem dit al comengament delparágrafi el llur esu habitualment ben usat, peró no sem-pre. Es pot observar una vacil.lació, una inseguretat perpart de I'autor. Aixó s'enllaqa amb aquesta qüestió pri-mordial. I ve a aportar un nou element a la qüestió delseu llenguatge.

Parlant del llengu*r. * ,;*. I el Conqueridor vam'escriure ja en la primera edició de la nostra história de

Catalunya: "D'altra banda, catalá era el seu idioma, pot-ser amb algun terme llenguadocid, reminiscencia delsprimers mots balbucejats a Montpeller o parlats a C.ar-cassona, potser amb alguna paraula aragonesa, incorpo-rada al seu vocabulari en les seves llargues estades aAragó. Quin bell recurs per explicar-nos els provengalis-mes i aragonesismes que han estat assenyalats en el llen-guatge de la seva crónica, si realment hagués estat obraseva!" I en la segona edició, publicada dinou anys des-prés i havent-me decantat decididament per la paternitatdel rei Jaume respecte la crónica, suprimia ja totalmentaquesta reserva feta en la primera edició. I hem vist ambgoig, no cal dir-ho, com Marti de Riquer, en I'estudi que,dins la seva magna Historia de Ia literatura catalana (1,páe. 428-429), consagra a la crónica de Jaume I, valora 3l

com cal, la tal existéncia de aragonesismes i provenqalis-mes dins el llenguatge de la crónica i troba, especialmenten els primers, "una prova preciosa a favor del mateixmonarca com a autor de la crónica".

Doncs, bé: ara afegiríem com un argument. mésd'ordre lingüistic, aquestes mostres de vacil.lacions queacabem de presentar en l'ús del llur -mostres que po-drien multiplicar-se. L'autor, per regla general, está beninformat dels casos en que cal usar el llur i de com calusar-lo, la qual cosa demostra un fonamen[al domini delcatalá. Peró potser per influéncia aragonesa (l'aragonésperdé molt més aviat l'ús del lor que no el catal¿),s'introduí algun cop el seu desús en casos en qué el catalán'exigia l'ús. Dins el catalá mateix, hi hagué casos de pér-dua prematura del llur, mentre en d'altres es conservava i,en el ilenguatge escrit, en aquest casos, ha perdurat, fins alsnostres dies, mentre que en altres, ni els partidaris mésacérrims del llur no han gosat. ni intentar la seva restaura-ció.

En resum, creiem en la paternitat del Llibre dels Feitscom a obra de Jaume I. Hi creiem, en primer lloc pel seucarácter autobiográfic, excepcional, excepcionalissim, alqual em sembla que hi ha hagut una tendéncia a concediruna importáncia molt relativa, quan per a mi la té essen-eial. Es tractaria no menys que del suplantació d'un reien tota la seva personalitat i tots els seus fets i la manerade tractar-los. En el grau i l'extensió que el fet abasta re-sulta inversemblant. Es comprén que, si el rei no era ver-sificador -i res no s'oposa que no ho fos en la seva jove-nesa- encarregués a algun joglar la composició de frag-ments poétics narratius que són també en primera per-sona. Peró ja és més difícil d'acceptar que, sense una in-Lensa intervenció seva, fes escriure tota una crónica de lallargária del Llihre dels Feits en forma aurobiográfica-intensitat que li dóna drer a una indiscurible parernitat.

Després del valor que per a mi ré la forma autobiográ-fica, fonamental, com a argument a favor de la paternitatreial, entren en lliga els elements lingüistics, que, comacabem d'indicar. nmbé pledegen a favor de la dita pa-ternitat. I seguidament cal concedir tot el seu valor als ar-guments psicológics. En tots els apartats d'aquest treballse'n poden trobar de molt valuosos, a partir dels relatius-t2

a les malalties o malures sofertes pel rei, ben escasses percert i ben insignificants, tot pÍNsant pels cÍlsos del quehem designat amb I'expressió de "poesia del firmament" ifrns els cÍrsos sovintejats de plor, en els quals no veiem caprecurs literari, sinó una realitat vivent.

FEnn¡,N Solorvtln

.?.t