Llibres perdutsLlibres perdutsLlibres perdutsLlibres perduts

En aquest díptic explicarem el cas dels llibres que es van extraviar en el curs de la història, obres destruïdes pels seus propis autors o per altres persones a les que se’ls van entregar amb l’esperança que les editessin, manuscrits que no van sobreviure, naufragis que ens conviden a imaginar el possible esplendor del perdut.

MargitesMargitesMargitesMargites de de de de HomerHomerHomerHomer

Abans d’escriure la Ilíada i l’Odissea, Homer va crear Margites (del grec margos, boig), una comèdia èpica perduda i de la que se sap poc. Escrit al voltant del 700 aC, va ser el primer treball d’Homer i d’ell només han quedat algunes referències que descriuen l’heroi del poema:

“Sabia moltes coses, però totes malament” (d’Alcibíades, de Plató). “Els deus no el van ensenyar a cavar ni a llaurar, ni qualsevol altre habilitat, va ser un inútil en tots els oficis” (de Ètica nicomàquea, d’Aristòtil)

Es considera una pèrdua molt important ja que fins i tot Aristòtil a la seva Poètica va manifestar que:

“Homer era el príncep dels poetes en l’estil seriós [...] va ser el primer en indicar les formes que devia adoptar la comèdia, doncs el seu Margites guarda la mateixa relació amb les nostres comèdies que la seva Ilíada i Odissea amb les nostres tragèdies”.

De tots els llibres perduts, el Margites és el menys explicable ja que el seu autor era molt apreciat i era una obra única entre les seves. Però potser, només potser, no hem de lamentar massa la seva pèrdua. Davant de l’absència de una comèdia del més gran poeta de tots els temps, les successives generacions s’han sentit lliures per a imaginar comèdies sarcàstiques, sentimentals, fantàstiques, series, nobles, grosseres o enigmàtiques. Una explosió de noves formes que bé pot valer el preu d’una extinció.

CardenioCardenioCardenioCardenio de William Shakespeare de William Shakespeare de William Shakespeare de William Shakespeare

Existeixen proves que el maig de 1613 es va representar l’obra de teatre Cardenio, que Shakespeare va escriure amb John Fletcher, però de la que no s’ha trobar mai el guió.

El nom de l’obra procedeix de la primera part del Quixot de Cervantes, que va aparèixer en anglès el 1612, i en la que s’explica com Cardenio ha embogit ja que el seu millor amic l’ha traït i s’ha casat amb la seva enamorada. Gràcies a algunes afortunades coincidències, trobades fortuïtes i a la intervenció de Don Quixot, els enamorats es retroben i Cardenio queda curat de la seva bogeria.

“El més important no és que tindríem una nova obra de Shakespeare per veure, el que és veritablement important és que establiria una relació directa entre el fundador de la novel·la moderna y el dramaturg més gran de tots els temps, una relació entre les tradicions literàries espanyola i anglesa, i una reunió de les dues majors veus literàries de les dues grans potències colonials” escriu el novel·lista Stephen Marche el 2009. “Si Cardenio existís, s'hauria de tornar a definir el concepte de literatura comparada”.

InInInInventio Fortunataventio Fortunataventio Fortunataventio Fortunata

En el segle XIV, un monjo franciscà d’Òxford va viatjar a l’Atlàntic Nord. Va descriure la geografia de l’Àrtic, incloent el que ell pressuposava era el Pol Nord, en un llibre anomenat Inventio Fortunata o El descobriment de les Illes Afortunades. Li va donar al rei Eduard III una còpia de la seva guia cap al 1360, i se sap que unes altres cinc còpies van voltar per Europa abans que el llibre es perdés.

El que segueix és un “joc del telèfon” que s’estén a través dels segles.

El 1364 un altre monjo Franciscà va descriure el contingut de Inventio Fortunata a l’autor flamenc Jacob Cnoyen que, a la vegada, va escriure un resum del llibre en la seva obra Itinerarium. Dissortadament, Itinerarium també es va perdre, però no abans que Gerard Mercator, un dels més prestigiosos cartògrafs del segle XVI, el llegís.

Mercator, va escriure al científic anglès John Dee en 1577 i va copiar paraula per paraula la descripció del Pol Nord que apareixia a Itinerarum: “Al mig dels quatre continents hi ha un remolí, en el que es buiden aquests quatre mars que divideixen el Nord. I l’aigua es precipita cap a baix i descendeix a la Terra com si estigués fluint a través d’un embut de filtre. Té quatre graus d’ample a cada costat del Pol, és a dir, vuit graus en total. Llevat que a la dreta del Pol es troba una roca nua enmig del mar. La seva circumferència és de gairebé 33 milles de França, i és tota de pedra magnètica ".

Quan Mercator va publicar un mapa mundial, el 1569, va utilitzar aquesta descripció com a font per a la seva il·lustració de l’Àrtic, basada en un resum que li havia arribat de tercera mà d’un llibre perdut escrit per un monjo desconegut 200 anys abans.

Sanditon Sanditon Sanditon Sanditon de Jane Austende Jane Austende Jane Austende Jane Austen

Quan Jane Austen va morir el 18 de juliol de 1817, va deixar escrits els primers onze capítols d’una novel·la incabada. En ells, la protagonista Charlotte Heywoo visita Sanditon, una ciutat costera en la que s’està construint un centre turístic. Austin descriu l’escenari, desenvolupa alguns personatges i temes i, a continuació, quan sembla que la trama arrenca, finalitza abruptament.

En aquests onze capítols hi ha alguna cosa més que moments brillants quan destaca l’estil precís i mordaç de l’autora. Possiblement l’aspecte més estrany, en relació a les altres obres de l’autora, sigui la sàtira: Austen sabia que estava malalta quan la va escriure, sospitava que es moria, i va escriure una novel·la en la que arremetia contra els hipocondríacs.

La pèrdua de Sanditon és inestimable, sobretot si tenim en compte que hi ha crítics que han dit sobre la literatura anglesa: “seria major motiu de celebració el descobriment d’una nova novel·la completa de Jane Austen que cap altre troballa literària, excepte que es tractés d’una nova gran obra de Shakespeare”.

El misteri d’Edwin DroodEl misteri d’Edwin DroodEl misteri d’Edwin DroodEl misteri d’Edwin Drood de Charles Dickens de Charles Dickens de Charles Dickens de Charles Dickens

El 1870, Dickens va oferir a la reina Victòria una lectura privada de l’inici de la seva nova obra El misteri d’Edwin Drood,

La novel·la presenta el personatge de John Jasper, un mestre de cor addicte a l’opi, que està secretament obsessionat amb la promesa del seu nebot, Edwin Drood. Quan Drood desapareix i troben en el riu el seu rellotge i l'agulla de la seva camisa, Jasper acusa immediatament un altre personatge, Neville.

Dickens li va oferir a la reina l’oportunitat de conèixer, abans que els seus súbdits, el final de la història, però Victòria va refusar l’oferiment. Menys de tres mesos després va morir Dickens, deixant el llibre inacabat.

El gran problema de l’obra és que coneixem el criminal, però no el delicte. La caracterització i descripció de Jasper el presenten com un personatge sinistre, la qual cosa sembla indicar que és el culpable, però ¿quin és el delicte? ¿va aconseguir assassinar Drood? ¿o aquest continua viu, intentant desemmascara el seu pèrfid oncle?

L’illa de la creuL’illa de la creuL’illa de la creuL’illa de la creu de Herman Melville de Herman Melville de Herman Melville de Herman Melville

En un viatge a Nantucket en juliol de 1852, li van explicar a Melvill la tràgica història d’Agatha Hatch, que va salvar de la mort un nàufrag anomenat James Robertson. Amb el temps es van casar i uns anys després ell va emprendre un viatge marítim per buscar feina però no va tornar. Durant els disset anys següents, Agatha va restar a l’espera, sense tenir la confirmació de la mort de James. Quan James torna els explica que s’havia casat amb una altra dona i que per això no podia tornar amb ella. Agatha decideix no fer pública la bigàmia del seu home per no allunyar-lo d’ella.

Després d’escoltar-la, Melville es planteja escriure-la, però també creu que la persona indicada per escriure una novel·la basada en aquesta història és Nathaniel Hawthorne, així que li fa arribar de forma que els dos escriptors comencen a treballar amb ella.

L'illa de la creu és un cas únic ja que és l’obra fallida de dos homes de talent: quatre mesos després que Melville li expliqués la història, Hawthorne va abandonar el projecte; es creu que Melville va acabar el seu manuscrit i el va portar a l’editor Harper & Brother, que el va refusar. I a partir d’aquí L'illa de la creu, desapareix de la història ja que no s’ha trobat cap còpia del manuscrit.

L’home pobre i la damaL’home pobre i la damaL’home pobre i la damaL’home pobre i la dama de Thomas Hardyde Thomas Hardyde Thomas Hardyde Thomas Hardy

Es tracta de la primera novel·la de Hardy, on parla de la relació entre el fill d’uns camperols i la filla d’uns hisendat de Dorsetshire, Anglaterra. Això és el que s’ha pogut rescatar d’una conversa transcrita entre Hardy i el poeta Edmund Gosse el 1915, cinquanta anys després d’escriure’l. Hardy no recordava gaires detalls del que va escriure ja que ni tan sols va poder explicar si al final els protagonistes acaben junts o no.

El que sí sabem per la transcripció és que a finals de la dècada de 1860, Hardy considerava que era el més original que havia escrit, però els editors van rebutjar el manuscrit. Alguns estudiosos pensen que Hardy va incorporar peces de L'home i la pobra dama en les seves obres posteriors, incloent el poema “Un pobre i una dama”, la novel·la Una indiscreció en la vida d’una hereva, i la seva primera obra publicada “Remeis desesperats”.

L’estrany casL’estrany casL’estrany casL’estrany cas del Dr. Jekyll del Dr. Jekyll del Dr. Jekyll del Dr. Jekyll iiii Mr. Hyde Mr. Hyde Mr. Hyde Mr. Hyde de Robert Louis Stevende Robert Louis Stevende Robert Louis Stevende Robert Louis Stevensonsonsonson

Es diu que Robert Louis Stevenson va escriure trenta mil paraules en tres dies creant el manuscrit de L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr Hyde. Però quan la seva dona, Fanny Stevenson, el val llegir, va criticar el text dient que seria un treball millor si l’argument servís com a al·legoria moral.

El que va passar després, no ho sap ningú. Una versió diu que Stevenson no es va prendre la crítica gaire bé i va cremar el manuscrit. Però l’any 2000, uns 115 anys després que fos escrita l’obra, es va trobar una carta de Fanny Stevenson a W.E. Henley (el poeta que va inspirar el personatge de Long John Silver a L’illa del tresor) datada el 1885. En ella, Fanny anomenava el primer manuscrit “un complet disbarat” i deia que “el vaig cremar després que m’ho va ensenyar”. Si ho va fer ella o no, no se sap, però de qualsevol manera el primer esborrany no existeix. Stevenson va tornar a escriure la història i els lectors mai sabran quines eren les semblances i les diferències entre la seva visió original i la història clàssica posterior.

La Primera Guerra MundialLa Primera Guerra MundialLa Primera Guerra MundialLa Primera Guerra Mundial d’ d’ d’ d’Ernest HemingwayErnest HemingwayErnest HemingwayErnest Hemingway

L’escriptor va presenciar varis conflictes bèl·lics del segle XX. A la Primera Guerra Mundial va servir com a conductor d’una ambulància italiana, va participar en la Guerra Civil Espanyola i fins i tot en els inicis de la Segona Guerra Mundial. En els

seus inicis com a escriptor, havia escrit alguns contes i tenia molt avançada una novel·la sobre la Primera Guerra Mundial.

Però el 1922, Hadley Hemingway, la seva primera dona, va posar tots els originals del seu home en una maleta ja que viatjava de Paris a Lausanne (Suïssa) per trobar-se amb Hemingway. Però, en el camí, la maleta i el seu preuat contingut van ser robats.

No va ser fins després que va ser conscient de la gravetat de la pèrdua. Una vegada va dir que hauria optat per la cirurgia si això hagués servit per a extirpar el record del que havia perdut. Va ser un dels fets que va provocar el divorci amb la seva dona.

Mai va intentar reescriure els manuscrits perduts, ni va tenir l’oportunitat revisar-los i perfeccionar-los. Però si hagués dedicat els anys següents a perfeccionar-los mai hauríem vist les novel·les que va ser capaç d’escriure. Doble exposició Doble exposició Doble exposició Doble exposició de Sylvia Plathde Sylvia Plathde Sylvia Plathde Sylvia Plath

El 1962, Sylvia Plath va començar a treballar en una nova novel·la que planejava titular Doble Exposició. Tenia 130 pàgines escrites, però el llibre va quedar incomplet quan va decidir suïcidar-se l’onze de febrer de 1963.

Després de la seva mort, el poeta Ted Hughes, el seu home, va quedar a càrrec dels seus béns i dels seus treballs no publicats. Quan li van preguntar sobre la novel·la en 1995 va dir “Be, del que jo estava al corrent és d’un fragment d’una novel·la d’unes setanta pàgines. La seva mare em va dir que havia vist una

novel·la completa, però jo no en vaig saber res. Del que jo estava al corrent eren d’unes seixanta o setanta pàgines que van desaparèixer. I per dir-te la veritat, sempre vaig suposar que la seva mare se les va emportar, o alguna de les seves visites”.

Tot i això, la crítica literària Judith Kroll, va veure un esquema de la novel·la i afirma que la novel·la tractava sobre un home, la seva dona i una amant. Hughes y Plath tenien una relació problemàtica, i, tenint en compte que Hughes va destruir altres textos de la seva dona, potser va pensar que la novel·la era en part autobiogràfica i que no volia que arribés als lectors.