EL REPORTATGE

Món inèdit14

LA GRAN AVENTURA

Mali: des de Tombuctúal país Dogón Texte i fotografies: Romà Hereter

LA GRAN AVENTURA

Tombuctú va estar durant molts segles vedadaals viatgers "infidels" no musulmans. Però encaraavui continua tenint fama d'inaccessible. Situadaen la confluència del desert del Sahara amb l'ÀfricaNegra, era punt de trobada dels camellers tuaregque portaven la sal a través de les rutes sorrenques,i les diferents tribus negres, riques en or, fruites ipeix.

Aquestes transportaven les seves mercaderiesa bord de les seves barques pel riu Níger, que des-criu a la zona una corba ascendent abans de de-sembocar en el Golf de Guinea. Aquesta posicióestratègica li va valer múltiples riqueses i una esplen-dor envejada en tots els confins coneguts de laterra. El segle XIV va ser el "segle d'or" africà i laciutat es va convertir en un focus intel.lectual i es-piritual que feia empal.lidir a les urbs europees.Els cristians tenien prohibit l'accés i van haver d'es-perar fins a la tercera dècada del segle XIX per en-trar en ella, encara que no tots van sortir amb vida.

Avui es pot arribar amb avió, però una ciutatmítica com aquesta, que ja per endavant se sapque defraudarà al que la visita perquè la sevallegenda supera amb escreix a la seva actual realitat,aconsella un viatge intens, oposat a la fredor quesignifica un vol aeri. I llavors, hi ha dues formesd'arribar. A través de les sorres del desert resultaactualment desaconsellable. L'altra possibilitat és,primer per carretera i després a través del riu Níger.Són quatre dies de viatge a bord d'una "pinasse"o piragua des del port de Mopti, últim enclavamentamb carretera asfaltada, hotels, restaurants i el queavui s'entén per "quelcom de civilització". És llavorsquan la ruta cap a Tombuctú es converteix en unrepte atractiu, desafiador, i fins i tot possiblementgenerós que vaig tenir l'oportunitat d'afrontar fa jaalguns anys.

L'arribada a Bamako, la capital de Mali, no vaser exempta d'una certa emoció. Tanmateix, l'urbs,situada a les voreres del Níger, denota el seu ràpidcreixement des que fou fundada pels francesos el1883, a partir del fort edificat per les tropes del

Foto pàgina esquerra:mercat davant elminaret d'una de lesmoltes mesquitesd'estil sudanès que estroben escampadespel país.

Món inèdit16

comandant Borgnis-Desbordes. Avui ronda el miliósis-cents mil habitants que formen un mosaic deles diferents ètnies que al llarg del viatge m'aniriatrobant disseminades pel país. Un dels màximsatractius de la capital és el mercat, abundant enproductes alimentaris acompanyats per diversosobjectes d'artesania. Una visió general de la ciutats'observa des de l'anomenat punt G, un lloc elevatal qual s'arriba per una sinuosa ruta on se situa elzoològic.

Bamako està dividida en sis comunes dirigidespels seus respectius alcaldes electes. La regió haestat habitada des de temps prehistòrics, com aixího confirmen les excavacions arqueològiques deMagnambougou. La ciutat pròpiament dita va serfundada a finals del segle XVI pels Niaré, un grupd'ètnia soniké. A finals del segle XIX, Bamako erauna important ciutat fortificada de 600 habitants,i un centre d'estudi musulmà en l'època de l'imperide Mali, fins que el 1883, les tropes franceses vanconquerir la regió, passant en pocs anys a convertir-se en la capital de la zona i la ciutat més importantde la regió de l'Alt Senegal i Níger, que posterior-ment, al 1920 va passar a dir-se el Sudan francèsfins a la independència de 1960. Una línia de ferro-carril la uneix amb Dakar, la capital senegalesa.

Però és aconsellable partir aviat de la capital.Les empremtes de la història i el bategar ancestralde Mali es troba una mica més a l'est. A 235 quilò-metres de Bamako s'aixeca Segou, la ciutat quefou antic centre d'un regne bámbara animista elsegle XVIII i un estat toucoleur musulmà més tard.L'ambigüitat de la pertinença dels animistes afric-ans a l'Islam es fa patent per tot arreu, com ocorred'altra banda amb aquesta tolerància fonamental,que permet l'esmentada ambigüitat. Cal detenir-se al mercat de terrisseria, el més important delmón bámbara, així com a la zona dels teixidors.És necessari gaudir en les petites poblacions dis-seminades pel camí, on destaquen les petites mes-quites d'estil sudanès, plenes de fidels durant lagran oració dels divendres. Sempre m'han cridat

La falla de Bandiagara, amb els seus famosos poblats Dogón, i la mítica ciutatde Tombuctú, són probablement els dos atractius més destacables d'aquestimmens país africà. Tanmateix, transitant per les seves rutes i especialmental llarg del riu Níger, es pot gaudir de tot un món tremendament autèntic capaçde fer les delícies dels seus visitants, especialment dels amants de la fotografia.

Foto pàginesanteriors: poblatDogón, situat en lafalla de Bandiagara.

Món inèdit 17

LA GRAN AVENTURA

LA GRAN AVENTURA

l'atenció aquestes mesquites, que construïdes entova, destaquen pels troncs de fusta que surten entotes direccions i que formen part de la seva estruc-tura. El seu nom, contribueix en principi a situar-les al Sudan, però no podem oblidar que aquestvocable significa "terra de negres" i per tant, lesmesquites d'estil sudanès es poden trobar en di-ferents llocs de l'Àfrica subsahariana.

Una de les més espectaculars és la de Djenné.Cal procurar arribar en dilluns, o encara millor, diu-menge a la tarda. L'endemà i amb la mesquita coma teló de fons se celebra un dels mercats més im-pressionants de l'Àfrica. El color dels vestits de les

Món inèdit18

LA GRAN AVENTURA

En el trajecte de quatredies entre Mopti i el port

de Tombuctú, se solacampar a la nit a prop

d'algun poblat de lesriberes del riu Níger,

des d'on s'apropenalguns dels seus

habitants atrets per lacuriositat.

dones i l'assortiment de pa de cacauet, patates,cocos, nyams, bitxos, sal, síndries, taronges, llimo-nes i diverses herbes i medicines, criden l'atencióde compradors i venedors procedents de la regiócircumdant. Les arracades de les dones peul, elsbarrets dels pastors i els turbants que apareixena tot arreu, sorprenen el viatger. Djenné va serfundada el segle IX per un grup de sarajolés, quecompartia un mateix origen amb els que en lamateixa època dirigien l'imperi de Ghana.

Es tracta d'un històric enclavament religiós icomercial situat al delta interior del riu Níger, aprop de la confluència amb el riu Bani, en la part

central del país. Va ser, al costat de Tombuctú iMopti, una de les grans ciutats de la zona. El seuapogeu com a empori comercial va tenir lloc entreels segles XIV-XVI, quan va pertànyer successiva-ment als imperis de Mali i Songhay. Per llavors,Djenné ja s'havia islamitzat i en el seu centre estrobava construïda la Gran Mesquita, el monumentmés excel·lent de l'arquitectura sudanesa. En elpassat, la ciutat va ser centre de comerç i ensenya-ment i és famosa per la seva característica arqui-tectura a base de maons de tova. El centre històricde la ciutat de Djenné, junt amb diversos jacimentsarqueològics dels voltants, que representen etapes

anteriors del poblament de la regió, ha estat declaratPatrimoni de la Humanitat de l'UNESCO el 1988.

Mopti: la Venècia de Mali

Mopti, coneguda com "la Venècia de Mali" haestat durant molt temps un enclavament lleugera-ment elevat i completament envoltat d'aigua. Peròde tant en tant la sequera s'enceba amb la zonai només l'aigua apareix en el curs dels rius. Capitaladministrativa de la regió, és punt de trobada depastors peuls, funcionaris bámbaras, comerciantsmoros, i sobretot pescadors bozos, que tenen el

Món inèdit 19

LA GRAN AVENTURA

Món inèdit20

LA GRAN AVENTURA

Món inèdit 21

riu com a principal font de vida. Des d'aquí resultasenzill dirigir-se al país Dogón, per observar endirecte el seu prehistòric mode de vida i l’alt graude religiositat animista, però és millor deixar-hoper al final ja que el mite de Tombuctú, es mantensempre molt present en la ment.

La contractació d'una piragua resulta tascafàcil, encara que l'acord econòmic acostuma aportar alguna mica més de temps. La consecucióde les provisions necessàries per a quatre dies detrajecte van precedir a la sortida. Alguna cosarealment imprescindible és l'aigua, ja que la delNíger té alts índexs de contaminació i a partir deles seves vores s'estenen cada vegada més lessorres del desert.

El viatge és llarg i les moltes hores de navegaciópodrien convertir-lo en monòton. Però les paradesals petits llogarrets i poblats que es troben en

ambdues vores constitueixen una experiènciainoblidable. Poc o gairebé res acostumats a rebrevisites alienes, la gent riberenca viu al límit de lasupervivència, però tenen molt arrelat el sentit del'hospitalitat. L'Àfrica profunda aflora a les pellsnues de les noies, les arrugues marcades dels an-cians i el somriure incipient dels nens. Els més pe-tits ploren en apropar-te amb la càmera fotogràficai és que en molts casos encara no havien vist maiun home blanc.

Hi ha poblats construïts en "banc", una espèciede tova. Una petita mesquita amb estaques defusta i contraforts en forma piramidal ocupa elcentre de les esmentades aglomeracions, que acu-llen grups de songhays, moros o peuls sedenta-rizats. Per contra, els pescadors bozos habitencases rodones construïdes amb palla. Cap al tardes dirigeixen cap al riu per instal.lar els seus

artefactes de pesca, base de la seva alimentació,junt amb l'arròs i el mill que poden aconseguir ambla seva precària economia.

El riu Níger és el principal curs fluvial de totaÀfrica Occidental. Neix a Guinea Conakri travessantdesprés Mali, Níger, Benín i Nigèria, on desembocaformant el gran delta del Níger en el golf de Guinea.Té una longitud de 4.184 km que el converteix enel 13è del món i el tercer de l'Àfrica, només superatpel Nil i el riu Congo, i drena també una gran concade 2.262.000 km2.

A la Roma Antiga es pensava que el riu erauna part del riu Nil, com narra Plini el Vell en la se-va "Història Natural", una creença continuada tambépel prestigiós viatger musulmà Ibn Battuta. Acomençaments del segle XVII, els exploradors eu-ropeus pensaven que el riu fluïa cap a l'oest desem-bocant al riu Senegal. El curs real era conegut per

a molts dels habitants de la zona, però elsoccidentals sols van establir el curs del riu en elsegle XIX, sent un dels seus descriptors l'exploradorescocès Mungo Park, que el 1788 es va oferir coma voluntari a l'African Assocation per trobar lesfonts del Níger que constituïa un dels enigmesgeogràfics de l'època.

Va partir el 22 de maig de 1795 cap al riuGàmbia, la desembocadura del qual va assolir el21 de juny de 1795, per remuntar-lo fins al centrecomercial de Pisania, l'actual Karantaba. Vaaprendre el dialecte local gràcies al metge del lloci va començar el seu periple per aquestes terres eldesembre de 1795. Va travessar el riu Senegal, vavisitar Moullé, Bondou i Kaarta i va ser detingut ifet presoner per les tribus musulmanes durant qua-tre mesos, sent tractat com a esclau pel seu líderAli. Va aconseguir escapar pel desert, sense gairebéres per a beure o menjar, i després de tres setmanesde sofriments, va arribar a la ciutat de Segú, on ala fi va poder veure el riu Níger. Va remuntar 110km de riu, però sentint-se esgotat i malalt, va decidirtornar Segú. Informat pels indígenes, es va assa-bentar que la ciutat havia caigut a les mans d'Ali,el seu antic carceller. Va decidir llavors dirigir-se ala ciutat de Kamalia. Havia co-mençat l'estació de

Sota els grans arbresque donen bona

ombra, al costat delsmurs de tova,

descansen els vells ijuguen els nens dels

llogarrets situats en lesvoreres del riu Níger.

LA GRAN AVENTURA

Món inèdit22

LA GRAN AVENTURA

les pluges i el viatge es va fer més penós encaraque al desert. En arribar esgotat a Kamalia, es vadebatre diversos dies entre la vida i la mort. Ja re-cuperat, es va unir a una caravana d'esclaus quereseguía la costa. Sis mesos després, ja en elRegne Unit, va publicar, amb gran èxit, el relat delseu viatge.

El 1803 i a petició del govern anglès, va acceptardirigir una nova expedició al riu Níger. Va partir el30 de gener de 1805 cap a Gorée, i després capa Bamako on va construir un vaixell per remuntarel Níger. La malaltia i les emboscades dels indí-genes van delmar l'expedició, perdent fins 33 delsseus companys. Malgrat les dificultats, va remun-tar 1600 km pel curs del Níger, abans de ser atacatpels Haussa. A punt de ser vençut, es va retirarcap al riu on es va ofegar junt amb la resta delsseus companys a Busa, ja en l'actual Nigèria. Unguia i un portador supervivents van informar delseu tràgic final.

Per ventura, avui no resulta tan complicat, idesprés d'un dia de navegació, s'arriba al llac De-bo, on el riu s'eixampla durant 45 quilòmetres. Al-guns illots rocosos trenquen la monotonia de l'ho-ritzó que durant l'època de pluges adquireix encaratons verdosos. És un bon lloc per plantar les tendesi passar la primera nit. La falta de llum elèctricaaconsella detenir-se poc abans de la posta de sol,ja que és preferible sopar amb la llum del crepuscle.El fort vent regnant refrescarà la nit i sobretot im-pedirà les plagues de mosquits. Si la posta de solrepresenta un moment màgic, l'alba aconsegueixun altre punt espectacular. La bellesa del cel, elstons daurats que adquireix el riu, el silenci regnantsol interromput pel cantell dels galls dels llogarretsveïns, són impressionants.

Lluny de tot arreu, completament aïllats delmón exterior, sense cap possibilitat d'anar-se'n peruna altra via que no sigui el curs fluvial amb molteshores per davant, un experimenta una sensaciódifícil de qualificar. Però no és possible demorar-se ja que cal mantenir les mitjanes de navegaciósi es pretén arribar en quatre dies. La lluna plenapermetria viatjar de nit, com de fet fan la majoriade les barcasses de transport, que carregades finsals límits, avancen lentament. Altres embarcacionsmés petites es poden veure impulsades per blan-ques veles quadrades. Els més humils despla-cenles seves petites piragües amb la força dels braçosi l'ajuda d'una perxa, realitzant esforços sobrehu-mans quan van contra corrent.

La "pinasse" anava avançant, mentre el cuinerpreparava el menjar a bord. Un combinat d'arròsi peix, comprat al mateix riu als pescadors bouzos,constituïa la dieta de cada migdia. Els fideus ambpeix van representar l'excepció que confirma laregla. Niafunké, amb el seu mercat dels dijous,Tonka, que ho celebra els diumenges, i Diré, sónles parades habituals i les aglomeracions que tenenrang "urbà", però resulta molt més atractiu utilitzar

Pàgina esquerra: devotmusulmà al costatd'una mesquita d'estilsudanès. Sotaaquestes línies,pescador “bozo”navegant contra correntamb l'ajuda d'unaperxa.

el temps detenint-se als poblats abans d'arribar aKabara, el port de Tombuctú, situat tan sols a setquilòmetres de la mítica ciutat.

El far de l'Islam

"La sal ve del nord, l'or del sud i els diners delpaís dels blancs..., però les velles històries, elscontes bonics i la paraula de Déu, només potescoltar-se a Tombuctú".

Aquest vell proverbi compendia bona part del'esperit de la ciutat i explica en part la seva míticahistòria. Far de l'Islam, avançada de la penetracióde la fe musulmana, focus cultural amb una univer-sitat que va arribar a tenir quaranta mil estudiants,punt de trobada entre el Sahara i el vell Sudan o"terra de negres", Tombuctú és un mite. Les sevesmesquites eren famoses, els seus habitants res-pectats, i les riqueses tant materials com culturalsfluïen sota els sostres dels seus edificis. Avui totha canviat i la ciutat no té la monumentalitat que

Món inèdit 23

LA GRAN AVENTURA

Món inèdit24

LA GRAN AVENTURA

Món inèdit 25

Els nens miren des deles finestres de fusta deles cases de Tombuctú,mentre les donesparticipen en una festaTuareg.

es podria esperar. Tanmateix, els seus carrers si-nuosos vorejats per cases massa noves i semblantsentre si, enclouen una màgia especial. Cal assimi-lar-la, abstreure's de l'aclaparament dels nens, dela insistència dels comerciants, de la calor, de lestempestes de sorra i de la constant persecuciódels insectes.

Cal captar el seu esperit, entrar a la mesquitadurant l'oració dels divendres, contemplar el vaivéde la gent i observar com una anciana es passamitja tard fent pa en un dels forns escampats pelsseus carrers irregulars.

Djinguereber és la mesquita més antiga. I tambéla més famosa. Encara que la Sankoré i la Sidi Ha-hiya li van a la saga, però Tombuctú no és ciutatde monuments, ni lloc que pugui satisfer turistesjaponensos. Decep a primera vista, però es deixaestimar. "Les velles històries, els contes bonics ila paraula de Deu....només pot escoltar-se a Tom-buctú".

Tombuctú va tenir relacions amb Espanya.Quan l'exèrcit victoriós dels Arma va conquerir l'Im-peri Songhay, i va entrar victoriós a Tombuctú elsegle XVI comptava entre les seves files amb nom-brosos contingents d'origen hispà, tant andalusís,com cristians renegats. Poc més d'un segle abans,el noble Alí ben Ziyad Al-Qutí, expulsat de Toledo,va arribar amb la seva biblioteca personal i va sercalorosament acollit a la ciutat per l'emperadorSonghay, un indici de les bones relacions culturalsi comercials entre Al-Andalus i l'Imperi del Níger.Al-Qutí, significa "el godo", per la qual cosa a laciutat han tingut sempre consciència del seu origenandalusí. Els més de 9.000 documents que cons-titueixen avui el denominat Fons Katí ens ofereixenuna informació valuosíssima del passat andalusí,la civilització que des de la Península Ibèrica vairradiar per totes les vores de la Mediterrània.Inclouen descripcions sobre la vida en ciutats comToledo, Còrdova, i cobreixen tots els camps delsaber, com la religió, medicina, matemàtiques, his-tòria, filosofia, llibres de viatges... Y diuen que quanun dels sultans de Tombuctú va passar pel Caireen peregrinació a La Meca, va ser tan generós enles seves donacions que va caure el preu de l'ora la capital egípcia. El cert és que Tombuctú eralloc de passada de les caravanes que des de l'anti-guitat proporcionaven l'or necessari a la conca Me-diterrània, i a això es deu l'esplendor de la ciutat,situada en un punt estratègic entre el Sahara il'"Àfrica Negra".

També sobrenomenada "la dels 333 sants" totjust assoleix els 35.000 habitants. Es va fer pròs-pera per gràcies a Mansa Musa, rei de l'impero deMali que es va annexionar pacíficament la ciutaten 1324. És la llar de la prestigiosa Universitat San-koré i va ser capital intel.lectual i espiritual i centreper a la propagació de l'Islam a tota Àfrica durantels segles XV i XVI. Les seves tres grans mesquitesrecorden els seus temps de glòria. Enencara que

contínuament restaurades, aquests monumentsestan avui sota l'amenaça de la desertificació, jaque la ciutat està principalment feta de fang. Segonsalguns estudis, Tombuctú ha tingut una de lesprimeres universitats del món i els estudiosos localsi col.leccionistes encara compten amb una impres-sionant col.lecció d'antics texts d'aquella època.

Existeixen diverses teories per intentar expli-car l'origen del nom de la ciutat. D'una banda, escreu que es compon de la unió de tin, que significa«lloc» i buktu, que és el nom d'una vella dona co-neguda per la seva honestedat i que va viure a laregió. Els tuareg i altres viatgers confiaven a aques-ta dona totes les seves pertinences que no tenienús en el seu viatge de tornada al nord. Així, quanaquests tornaven a casa i els preguntaven on ha-via deixat les seves pertinences, aquests responienque les havien deixat a Tin Buktu, això és «el llocon viu Buktu».

La ciutat va ser fundada per la seva proximitatal riu Níger com un parada de comerç. Tombuctúera el punt d'entrada al desert del Sahara en laruta transsahariana de nord en sud; aquí es reunienels camellers tuareg, els qui comerciaven amb lasal que portaven de la Mediterrània i la intercan-viaven amb or, fruita i peix amb les tribus negresque tenien els esmentats béns en abundància. Laprocedència de l'or amb què comerciaven aquestestribus era desconeguda, i sumat al fet que no es

permetia l'entrada a la ciutat als no musulmans,va originar les llegendes més diverses sobre laciutat.

Durant el segle XIV es va construir la murallaactual i la primera mesquita. Va tenir el major es-plendor durant el regnat dels Askia (1493-1591),amb més de 100.000 habitants de diverses ètnies:berebers, àrabs, mauritans, bambaras i tuaregs.Els esmentats habitants eren organitzats en barria-des, on s'agrupaven, però mantenint activa la ciutatmitjançant el comerç.

Però Tombuctú també va ser famosa per la se-va cultura, convertint-se en un centre d'estudis is-làmics, gràcies a les diverses facultats de la sevauniversitat. Quan la prohibició als no musulmansva ser aixecada, durant l'època francesa, van arribara la seva universitat lletrats i científics de diferentsllocs, espanyols, egipcis, perses i de tot el Magreb.

Mansa Musa va convertir Tombuctú en un im-portant centre comercial i en un gran centre d'estu-dis islàmics. Llavors, l'imperi controlava gran partde les rutes comercials entre l'or del sud i la saldel nord; es va annexionar la ciutat i la va poten-ciar com a punt d'unió d'aquestes rutes comercials.Mansa Musa va ser un devot musulman, interessaten expandir la influència de l'Islam pel que en elsseus primers anys com rei, va enviar a alguns delsseus súbdits a estudiar a les universitats marro-quines i al final del seu regnat aquests ciutadans

LA GRAN AVENTURA

Món inèdit26

El Castell Himeji ésuna de les estructuresmés antigues del Japómedieval que encara

sobreviu en bonescondicions i el mésvisitat del país. Se'lconeix de vegades

amb el nom d'Hakuro-jo o Shirasagi-jo, que

van tornar i van establir els seus propis centresd'estudi a la ciutat.

Com musulmà, va ordenar la construcció degrans mesquites, entre elles la mesquita Djinga-reyber, per l'arquitecte granadí Abu Haq Es Sahelien 1326, biblioteques i madrases i encara que l'im-peri Mali va perdre el control sobre la regió el segleXV, la ciutat va romandre com el major centre islà-mic del África subsahariana. Si bé sota el controlde Mansa Musa la ciutat va prosperar, l'edatdaurada de Tombuctú va arribar sota el domini del'imperi Songhay, quan va ser conquerida per lestropes enviades pel rei Sonni Alí Ver el 1468. Mal-grat que era musulmà, no era gaire popular, aixíque va ser enderrocat per Askia Mohamed, un

devot musulmà que va utilitzar els estudiants coma assessors legals sobre qüestions ètiques. Sota elseu regnat, la religió i l'estudi van ocupar de nou unlloc principal en l'imperi Songhay. Estudiants de totel món islàmic van acudir a la Universitat de Sankorei a les 180 madrases amb les quals comptava laciutat, on s'ensenyava teologia, llei islàmica i literatura.Uns 25.000 alumnes van estudiar un rigorós pro-grama acadèmic.

El 1591, tropes enviades pel sultà del Marrocvan conquerir la ciutat i altres poblacions de la zona.L'expedició estava formada básicament per moriscs,al comandament dels quals se'n trobava un de pro-cedent de Castella conegut com Yuder Pachá. Lamajor part d'aquests soldats es van quedar a Tom-

buctú i es van barrejar amb la població local. El do-mini marroquí va durar gairebé dos-cents anys, alcap dels quals els sultans van perdre interès per laciutat ja que no havien arribat a controlar les minesd'or i que resultava massa car mantenir el podernominal sobre la mateixa i sobre la regió en general.

Durant segles l'entrada a la ciutat va estar veda-da a no musulmans. El primer europeu que va entrara la ciutat va ser Lleó l'Africà, un musulmà granadíque va estar en ella la primera meitat del segle XVIacompanyant el seu oncle en un viatge diplomàtic.El primer europeu no musulmà en entrar a Tombuctúva ser l'explorador escocès Alexander Gordon Laing,que va sortir de Trípoli el febrer de 1825 amb la in-tenció d'estudiar la conca del riu Níger. Va arribar

a Tombuctú l'agost de 1826 i va ser obligat a marxarpoques setmanes després, encara que no va arribargaire lluny, ja que va ser assassinat al desert. Pocdesprés, el 1827, va visitar la ciutat el francès RenéCaillé, que va arribar navegant pel riu Níger disfressatde musulmà. Va romandre en ella dues setmanes,prenent notes que després publicaria al seu llibre«Journal d'un voyage à Tombouctou» («Diari d'unviatge a Tombuctú»), l'any 1830, de tornada ja aFrança. Es va convertir així en el primer europeuen tornar de Tombuctú per explicar-ho, encara queva morir pocs anys després a causa d'una malaltiacontreta a l'Àfrica. Anys abans havia estat el marinerfrancès Paul Jubert, que va arribar a la ciutat desprésde sofrir un naufragi davant les costes del Marroci el Senegal, sent fet presoner i conduït a Tombuctú,on va ser venut com a esclau. Mai no va recuperarla seva llibertat i va morir al cap d'alguns anys alMarroc com a captiu. El 1893 la ciutat cau sota ladominació colonial francesa, no sense la resistènciadels tuareg, que van sofrir grans baixes. L'ocupaciófrancesa es va mantenir fins a 1960, quan el Sudanfrancès es va independitzar amb el nom de Mali.

Vaig tornar a Mopti amb avió, per a posteriormenten tot terreny desplaçar-me fins al país Dogón.Ocupen la regió que inclou la Falla de Bandiagara,i es dediquen a l'agricultura del mill, encara que la

Típiques construccionsdel país dogón. Sobreaquestes línies unPhacochoerus africanuso jabalí berrugós.

Món inèdit 27

LA GRAN AVENTURA

seva fama els ve donada per la seva cosmogonia,escultures i danses rituals. Hi ha qui afirma que sónposseïdors d'una mitologia tan rica com complexai que les seves llegendes contenen coneixementsastronòmics que de cap manera no van poder haverobtingut per si mateixos. La saviesa d'aquest pobleconté dades precises i detallades sobre el sistemasolar, descriuen a la Lluna com a "seca i estèril",saben que el planeta Júpiter, al qual criden "DanaTolo", té quatre grans satèl.lits, coneixen els anellsde Saturn i que els planetes descriuen òrbites el-líptiques al voltant del Sol. La seva llengua, el dogón,reagrupa diversos dialectes. Posseeixen així mateixuna llengua secreta, el sigi sota, reservada per ala societat de les màscares, utilitzada durant unasèrie de danses que vaig tenir l'oportunitat de con-templar i fotografiar.

El territori on es localitza la majoria dels dogónestà estès entorn de la falla de Bandiagara, que arri-ba a presentar un desnivell de 500 metres al llargde 150 quilòmetres. Al sud-est de la falla es trobala plana àrida de Seno-Gondo, i al nord-est l'altiplàde Bandiagara. La població actual és d'almenys450.000 individus. Històricament, els pobles dogónvan ser perseguits pels musulmans, exterminant-los o sotmetent-los a l'esclavitud segons augmentavala demanda d'esclaus per a les ciutats en creixementdel nord de l'Àfrica. Raó per la qual es van veureobligats el segle XII a emigrar per evitar la conversióa l'Islam i instal.lar-se en aquesta falla que els pro-curava protecció. En aquella època aquest era terri-tori dels pigmeus, que habitaven a les coves de l'altde la falla, on van resistir durant un segle en guerraamb el dogón que es van establir al peu de la falla.La lluita per aquest enclavament territorial estratègic,defensat pel gran mur de roca i banyat pels afluentsdel Niger en l'època de pluges, va acabar amb l'ex-pulsió dels pigmeus de la zona el segle XIV.

A finals del segle XVIII hi va haver un ressorgi-ment de la yijad islamista, que va aconseguir islamit-zar part de la població dogón amb nous movimentsesclavistes. No van ser fins a mitjans del segle XXquan els dogón van començar a rebre influènciaoccidental amb els moviments evangelistes.

L'art dogón consisteix primordialment en l'escul-tura. Les figures giren entorn de valors religiosos,ideals i llibertats. Les escultures dogón no tenencom a finalitat l'exhibició pública, i normalment sónguardades en cases de familiars, santuaris o ambl'Hogon. La importància d'aquest secretisme és elsignificat simbòlic que es troba després de les fi-gures i el seu procés de creació. La temàtica del'escultura dogón consisteix en figures amb els bra-ços estesos, figures barbudes superposades, tam-borets amb cariàtides, dones amb fills, figures cobrintles seves cares, dones molent mill, dones portantvasos sobre el cap, burros de càrrega, músics, gos-sos, figures arquejades per la cintura, imatgesreflectides, i figures dempeus. Algunes influènciesels venen dels pigmeus.

Món inèdit28

LA GRAN AVENTURA

La majoria dels dogón practiquen una religióanimista. En ella s'adora als avantpassats i a unasèrie d'esperits i divinitats. Entre ells destaquenAmma, déu celeste creador de l'univers, Dyongo,primer ser humà en morir, la qual cosa dóna lloc alculte Awa a la mort; Lebe, la deessa terra, que téun santuari a cada llogarret i un sacerdot, l'hogon,que s'encarrega del manteniment i els rituals, i Bi-nu, un dels quatre bessons primordials. Segons laseva mitologia, durant l'acte de la creació, Ammacol.loca les llavors de dos bessons androgòns, unsdels quals escapa i crea el caos. Per restaurar l'ordre,Amma sacrifica l'altre bessó, Nommo. De la sevasang neixen els astres, els animals i les plantescomestibles. Amma envia les restes de Nommo, ala terra, i on cau un tros, es funda un santuari binu.Junt amb Nommo vénen les quatre parelles de bes-sons que donaran origen a la humanitat. Un d'ellsés Binu, i Nommo l'utilitzarà per ensenyar als és-sers humans l'art de parlar; i per això els santuarisque van recollir els trossos de Nommo es diuensantuaris binu, per Binu Seru, el "testimoni de Binu".

Una significativa minoria dels dogón són musul-mans, i alguns han estat convertits al cristianismeper missioners. Avui en dia, en alguns poblats, cadauna d'aquestes religions representa un terç delshabitants, dividint el poblat en tres barris cada unamb el seu edifici sagrat. Els dogons conserven unsistema de parentiu patrilineal. Cada comunitat do-gón, o família extensa, està encapçalada per unbaró adult. Aquest cap és el més ancià fill en vidade l'avantpassat del llinatge local de la família, i espermeten fins un màxims de quatre dones per baró.De tota manera, la majoria només tenen una esposa,

i és bastant inusual per a un home tenir-ne més dedos. Formalment, la dona no es muda a la casa delmarit fins que no dóna a llum el primer fill. Les doneshan d'abandonar els seus marits al començamentdel matrimoni fins que doni a llum. Després de tenirfills, el divorci és poc comú i un tema delicat a trac-tar, en el qual tot el poblat s'involucra. Una famíliaextensa pot comptar fins i tot amb cent persones ise les anomena guinna.

Hi ha hagut diferents estudis que han relacio-nat la cosmogonia dogón amb possibles contactesamb extraterrestres, encara que últimament les es-mentades teories han estat desmentides. Tanmateixval la pena visitar els poblats dogón i quedar-se aobservar tranquil.lament el bategar diari d'un gruphumà que manté un ritme de vida assossegat quecontrasta amb les danses rituals que són capaçosde practicar. El país dogón pot representar l'últimaetapa d'un viatge a Tombuctú amb el riu Níger coma eix principal, on podrem apreciar una diversitatètnica espectacular capaç de fer les delícies tantde viatgers, com de fotògrafs i antropòlegs.

LA GRAN AVENTURA

Pàgines anteriors:Dona dogón, tornant al

poblat amb llenya iverdures, i danses

típiques dogón amb lesseves espectaculars

màsqueres.

Món inèdit30

Fidel musulmà ressanta una de les mesquites

de Tombuctú.

Com anar a Mali

La companyia Spanair vola una vegadaa la setmana des de Barcelona a Bamako,la capital de Mali, sortint de l’aeroport delPrat dissabtes a les 20:10 i tornant diumen-ges a les 01:00 hores. A partir d'abril l'anadaserà igualment els dissabtes a les 20:10 ila tornada el mateix dia a les 23:59.