Evolució i causes de la

mercantilització del model d’atenció

sanitària a Catalunya

Treball realitzat per: Àlex Duque Triviño

Tutor: Joan Benach

Treball final de Postgrau d’Idees i Experiències

Polítiques Transformadores

Curs 2017/2018

Agraïments

Cursar un postgrau requereix un esforç que es multiplica quan un és: treballador,

sindicalista, marit i pare. Per això, abans d’entrar en matèria, m’agradaria fer esment a

la meva companya, la Maria, ja que va assumir algunes de les meves obligacions a casa

per tal que jo pogués preparar i assistir a les classes i redactar aquest treball. L’Ariadna

i el Miquel van haver de passar unes hores més a la setmana sense el papa i ho van

assumir sense retrets, amb naturalitat i amb bon comportament . Gràcies a la meva

família, sense ells tot seria impossible. Us estimo!

La meva mare, Charo, ens va ajudar molt quan va vindre els divendres a la tarda,

mentre treballava la Maria, i va acceptar apretar-se a casa amb nosaltres per tal que jo

pogués assistir a classe. Va estar allà quan la vam necessitar, igual que els meus sogres

Paquita i Miquel.

D’altra banda, la Fundació Cipriano García em va becar i, així, vaig aconseguir realitzar

aquests estudis. Els meus companys de la Secció Sindical CCOO-Clínic em van facilitar

molt la vida i em van permetre treure el temps de sota les pedres. En Joan Benach va

tindre la paciència de llegir-se el meu treball i indicar-me com millorar-lo. L’Enric Prat i

el Jordi Mir han sabut coordinar, amb èxit, uns estudis universitaris superiors en un

context de professionalització dels alumnes. Necessitem més formacions d’aquest

tipus. Gràcies!.

Finalment, una dedicatòria especial per a Pablo Casado (and company) i tota aquella

gent que pensa que es poden comprar títols ben baratets a la universitat. Tot el nostre

sistema universitari no és així, l’esforç, la dedicació i la coherència són alguns ítems

bàsics.

Per acabar, una abraçada a tots els que lluitem cada dia per un món socialment més

just i equitatiu. Salut i encert!

Índex

1. Introducció 1

2. Polítiques aplicades en el marc de les retallades (2009-2017) 2

2.1. Evolució de la inversió econòmica pública sanitària catalana

(no salarial) en el marc de les retallades 3

2.2. Evolució de les llistes d’espera públiques en el marc de les

retallades 4

2.3. Evolució de les inversions en personal del sector públic en

salut en el marc de les retallades 5

2.4. % del pressupost sanitari destinat al sector privat 6

2.5. Evolució del pressupost sanitari per càpita de les comunitats

autònomes 7

2.6. Processos de privatització de la sanitat pública a Catalunya.

L’exemple de Barnaclínic 8

3. Alternatives polítiques a aplicar (2018-…) 12

3.1. Reptes a afrontar per a la constitució d’un nou model sanitari 13

3.2. Objectius en matèria de salut pública comuna 15

3.3. Línies polítiques de treball 16

4. Conclusions 19

5. Bibliografia 21

1

1. Introducció

El 14è informe de la FADSP, Federació d’Associacions de Defensa de la Salut Pública,

publicat el setembre de 2017 i que avalua els sistemes sanitaris autonòmics amb els

mateixos paràmetres que els mundials, estableix que Catalunya ha passat de la

cinquena posició que ocupava l’any 2009 a les tres últimes, juntament amb el País

Valencià i les Illes Canàries.

Així, és evident que el sistema sanitari públic ha empitjorat a Catalunya entre el 2009 i

el 2017. Òbviament, podem parlar de diferents causes:

Des del 2010 les retallades en sanitat, aplicades a Catalunya, han sigut les més

dràstiques d’Espanya. En conseqüència, falten, aproximadament, 2.000 milions

d’euros que no s’han aportat.

El sistema sanitari públic català es va empobrint de manera progressiva. La inversió

per habitant és de 1189,55 €/any, la més baixa d’Espanya després d’Andalusia.

El 25% del pressupost sanitari a Catalunya va a parar al sector privat.

Les llistes d’espera, en lloc de reduïr-se, han augmentat progressivament durant el

període esmentat.

Ens hem quedat embolicats amb algunes banderes i no hem sabut gestionar la

governança de la realitat.

Per tant, amb aquesta situació a Catalunya, és evident que, des de l’esquerra, hem

d’analitzar quines polítiques sanitàries s’han aplicat en el marc de les retallades durant

el període 2009-2017 i abans. Tanmateix, és més important encara que establim

quines alternatives polítiques existeixen perquè, quan arribi el moment, puguem

prioritzar els problemes partint d’una optimització dels recursos públics.

2

2. Polítiques sanitàries aplicades en el marc de les retallades (2009-2017)

D’entrada, cal dir que les retallades són només un factor relacionat amb l’evolució i les

causes de la mercantilització del model d’atenció sanitària a Catalunya. Per això, en

primer lloc, abans de començar a analitzar les polítiques, hem de fer un petit dibuix del

mapa sanitari català. D’entrada, Catalunya té un sistema sanitari mixt que s’inicia el

1981 amb les transferències autonòmiques des de l’Estat. Aleshores, el 10 % dels

centres eren de l’Insalud (ICS) i la resta eren centres que tenien concerts amb la

Seguretat Social i que eren propietat d’ajuntaments, diputacions, l’església, agents

privats... Després, la segona data important és el 1990 on s’aprova la Llei d’ordenació

sanitària de Catalunya (LOSC). La LOSC és important perquè separa la compra i

planificació, que va a càrrec del Catsalut, de la provisió de serveis. Així, el 1995, es va

introduïr una modificació mitjançant la qual l’administració pública sanitària catalana

podia establir acords, convenis, consorcis o fòrmules de gestió amb entitats públiques

o privades. Aquest és el model sanitari de la CiU de Jordi Pujol. Per tant, l’estratègia

deslegitimadora del sistema sanitari i les accions de privatització i mercatilització ni són

noves ni han nascut amb la crisi actual.

En segon lloc, hem de partir de la base que en el període 2009-2017 hi ha tres

consellers de Sanitat; Marina Geli (17/12/2003-27/12/2010), Boi Ruiz

(29/12/2010-14/01/2016) i Toni Comín (14/01/2016-27/10/2017). Finalment, Alba

Vergés és consellera de sanitat des del 29/05/2018. Sobre Marina Geli (PSC), que

ocupa poc de l’àmbit temporal d’estudi d’aquest treball, podem dir que és la creadora

del SISCAT com a Consellera de Sanitat del tripartit de Montilla. Així, lluny de

desmontar el model sanitari creat per CiU la dècada anterior, es volen definir les

relacions entre els diferents proveïdors mitjançant el Sistema Sanitari Integral

d’Utilització Pública de Catalunya.

Boi Ruiz és l’artífex d’un canvi de model radical a la sanitat catalana. Aquest model

consistia en aplicar retallades a la sanitat pública per a donar-li negoci a la privada.

Venia de ser el màxim dirigent de la patronal d’hospitals i el primer que va fer va ser

3

recomanar-li a la població que es fes una mútua privada1. En conseqüència,

analitzarem les seves polítiques des de sis apartats concrets: inversió econòmica

pública, gestió de les llistes d’espera, dotació econòmica del personal del sector públic

en salut, % del pressupost sanitari destinat al sector privat, evolució del pressupost

sanitari de les comunitats autònomes i processos de privatització de la sanitat pública

a Catalunya.

2.1. Evolució de la inversió econòmica pública sanitària catalana (no salarial) en el

marc de les retallades

Font: Generalitat de Catalunya.

En aquest gràfic podem veure com el pressupost anual del Catsalut es redueix. Així,

s’ha disposat de menys diners per a planificar, comprar i avaluar els serveis sanitaris en

funció de les necessitats de salut tant pel que fa a l’àmbit públic com al concertat. Per

tant, menys inversió del sector públic en salut vol dir: menys intervencions, quiròfans,

llits, visites... Recordem que tot això va passar en un sistema mixt de gestió

publicoprivada en el marc del SISCAT. Sobre aquest tipus de gestió que tenim a la

1 https://youtu.be/y4Y45DBw40E

10427,2 11268,3

9509,3 8821,1

8308,2 8276,8 8432,3 8716,5 8568,1

0

2000

4000

6000

8000

10000

12000

2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017

M€

Anys

Inversió del sector públic en salut

4

sanitat catalana, el Tribunal de Comptes Europeu, la máxima autoritat continental en

referència a la legalitat i regularitat dels ingressos i despeses, conclou que la gestió

publicoprivada és: “ineficient, opaca, corrupta i tramposa”2.

2.2. Evolució de les llistes d’espera públiques en el marc de les retallades

Font: Generalitat de Catalunya.

En aquest gràfic, podem veure com les llistes d’espera a Catalunya van créixer

exponencialment des del 2010 al 2011 i després no s’ha aconseguit retornar-les a

nivells previs a la crisi. La situació és tant dolenta que, partint de la base que el 2016

els hospitals catalans van operar més que el 2010, no es van aconseguit reduïr les

llistes d’espera. Per tant, es posa de manifest que cal exigir una atenció sanitària de

qualitat ja que la salut és un dret de tota la ciutadania i, per una mala gestió política,

milers d’usuaris i usuàries estan, el 2018, pitjor que el 2010.

2 Informe 9/2018 del Tribunal de Comptes Europeu.

153916

193879 181559

160804 164103

0

50000

100000

150000

200000

250000

2010 2011 2013 2015 2017

Pe

rso

ne

s

Anys

Llistes d'espera IQ

5

2.3. Evolució de les inversions en personal del sector públic en salut en el marc de

les retallades

Per a desenvolupar aquest punt treballarem el següent gràfic que fa referència a les

dotacions econòmiques del personal del Catsalut entre el 2011 i el 2016. Així, podem

constatar dos factors: s’ha perdut personal i el valor de les retribucions s’ha reduït

quan el cost de la vida ha augmentat.

Font: Generalitat de Catalunya.

D’aquesta manera, es posa de manifest la vigència de diferents estudis que parlen de

la pèrdua d’un 35 % del poder adquisitiu del personal sanitari del sector públic o de

que falten 10.000 professionals assistencials per recuperar des de l’any 2010.

D’aquesta manera, en el període 2009-2017, trobem: menys inversió en salut, més

llistes d’espera, menys personal i menys sou. En conseqüència, l’esforç personal del

col·lectiu mèdic, asssistencial i no assistencial ha aconseguit, fins ara, que la sanitat no

caigui en barrena, però l’acumulació de responsablitats per sobre de les possibilitats

dels i les professionals està arribant al límit.

72925 72246 72246

71176

69552

70740

67000

68000

69000

70000

71000

72000

73000

74000

2011 2012 2013 2014 2015 2016

M€

Anys

Dotació econòmica personal sector públic en salut

6

2.4. % del pressupost sanitari destinat al sector privat

Catalunya és la comunitat autònoma que més percentatge del seu pressupost destina

a concerts sanitaris amb empreses privades. Per exemple, la Generalitat va destinar el

2013 “prop de 2.400 milions d’euros a concerts sanitaris amb operadors privats”3, la

qual cosa suposava un 25,6% respecte al total de despesa sanitària, molt per sobre de

Madrid o Canàries, amb un 10,6% i un 10,5% del pressupost, respectivament.

Pel que fa a la distribució geogràfica dels hospitals privats, Catalunya és, també, el

territori que compta amb un major nombre d’hospitals privats, que en forma de

percentatge representa el 32% dels hospitals de tot l’estat. En total són 146, gairebé 3

vegades més que el nombre d’hospitals públics al territori, que en són 66. Dels privats,

un 7%, que equival a 32 hospitals, estan integrats dins la Xarxa d’Hospitals d’Utilització

Pública. En nombre de llits hospitalaris, Catalunya és l’única comunitat autònoma que

compta amb més llits privats que públics: 19.387 privats davant dels 15.307 llits

públics. Juntament amb Andalusia i Madrid, concentren el 62% dels llits privats a tot

l’Estat.

En aquest sentit, és curiós llegir que el sector privat preconitza que és un important

aliat estratègic del sistema públic de salut. Així, es presenten, a Catalunya sobretot,

com els garants de la sostenibilitat del propi sistema.

3 Informe Sanitat Privada. Aportant Valor. Anàlisi de la situació 2016.

7

2.5. Evolució del pressupost sanitari per càpita de les Comunitats Autònomes

Pressupost sanitari per CA

2010 2017 Andalusia 1180,09 1106,14

Aragó 1419,37 1433,6

Astúries 1507,15 1578,64

Balears 1066,37 1307,23

Canàries 1295,36 1264,74

Cantàbria 1347,47 1418,3

Castella i Lleó 1360,62 1343,15

Castella-la Manxa 1346,52 1271,43

Catalunya 1298,94 1189,55

Comunitat Valenciana 1122,79 1233,09

Extremadura 1509,72 1422,37

Galícia 1333,39 1331,57

Madrid 1108,14 1184,65

Múrcia 1334,25 1209,17

Navarra 1543,12 1633,15

País Basc 1623,08 1632,79

La Rioja 1443,94 1362,58

Mitjana 1343,95 1337,02

Font: Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social.

En l’anterior taula hem vist com evoluciona la despesa sanitària (en euros) anual per

habitant i per comunitat autònoma entre el 2010 i el 2017. Pel cas català, l’evolució és

molt negativa ja que la inversió per habitant, el 2017, és la més baixa d’Espanya

després d’Andalusia. Això significa que és imposible que es donin, en funció de la

comunitat autònoma, les mateixes prestacions amb el mateix nivel de qualitat. Per

tant, en aquesta taula es veu com s’ha ensorrat la sanitat catalana a nivel estatal i com

s’ha mantingut gràcies a la professionalitat dels seus treballadors/es. També, partint

de la base que la sanitat catalana no es va acabar de mercantilitzar amb la crisi sinó a la

dècada dels 90, podem entendre que la salut dels més febles és la que es danya més.

Finalment, cal destacar que, en aquest context de decrement, la societat està més

envellida i, per tant, els tractaments són més cars.

8

2.6. Processos de privatització de la sanitat pública a Catalunya. L’exemple de

Barnaclínic

Entre el 2009 i el 2017, en paral·lel a les retallades que descrivim, es donen processos

de privatització de la sanitat pública. Així, un clar referent del desenvolupament i

perversió del sistema sanitari mixt català és Barnaclínic. Barnaclinic es va constituir

l’any 2001. En la seva web, es defineix com:

“barnaclínic+ es la entidad del Hospital Clínic de Barcelona responsable de la actividad

no financiada por el sistema público de salud. Es una entidad que revierte todos sus

ingresos al Hospital Clínic y, de esta forma, a la sociedad, contribuyendo así a la

suficiencia financiera del centro y al mantenimiento de los niveles de eficiencia en todos

los procesos. Así, el Hospital Clínic de Barcelona integra la actividad pública con la

privada, garantizando el pleno respeto a los principios éticos fundamentales de

equidad, igualdad y acceso libre y voluntario de los pacientes”.4

Per explicar la jugada de Barnaclínic, ubicat a la setena planta de l’HCPB i a la tercera

de l’edifici de CE, dibuixarem un escenari radicalment diferent al que tenim. Imaginem

que no hi han hagut retallades i que el Clínic ha crescut en estructura i personal per

afrontar sense problemes l’atenció dels 520.000 residents de l’Àrea Integral de Salut

Barcelona Esquerra, els pacients derivats per activitat i els malalts complexos que li

arriben de Barcelona i de la resta d’Espanya. És obvi que amb els professionals del

Clínic, amb atenció excel·lent i sense llistes d’espera, no seria necessari que l’hospital

oferís una part de la seva estructura i professionals a una part dels ciutadans de

manera privada. Seria una estafa, estaríem pagant dos vegades pels mateixos serveis.

Ara bé, tornem al món real: llargues llistes d’espera, pressupostos insuficients...

Aquesta és la coartada per a desenvolupar la següent equació:

4 https://www.barnaclinic.com/es/quienes-somos/

9

Hospital Clínic

Barnaclínic

Menys activitat pública.

Menys qualitat.

Més activitat privada dels que s’ho

poden pagar.

Més benefici per alguns

professionals formats i pagats per

la pública.

Manca d’equitat.

Utilització de recursos públics per

a fer privada: activitats de tardes

de professionals, quiròfans, llits,

aparells diagnòstics…

Sobre aquest tema, la Sindicatura de Comptes va corroborar la impossibilitat de

separar clarament els recursos destinats a l’activitat pública i privada en el mateix

centre: “actualment no existeix un marc jurídic que empari la prestació d’assistència

sanitària privada per part de centres públics amb els mitjans personals i materials

d’aquests”5. També, entre d’altres aspectes, fa referència a les intervencions a pacients

de Barnaclínic en horari de pública o a les incongruències en la contractació a personal

contravenint limitacions pressupostàries.

Una altra qüestió important és què passa amb l’assignació pressupostària de

Barnaclínic via pressupostos de la Generalitat. En la següent gràfica podrem veure

l’esmentada assignació:

5 Informe 29/2016 de la Sindicatura de Comptes sobre Barnaclínic SA.

10

Font: Generalitat de Catalunya.

A més a més, el fet que molts professionals de Barnaclínic siguin gent que presta

serveis a l’HCPB vol dir que eludeixen la cotització obligatòria a la Seguretat Social ja

que, a pesar que la seva relació amb el Clínic és laboral, actúen com si la relació amb

Barnaclínic no ho fos. Aquest estalvi en les cotitzacions al fons general de la Seguretat

Social suposa també un important benefici per a BCL, ja que eludeix les càrregues

socials obligatòries per a totes les empreses per la contractació dels seus

treballadors/es. Aquest estalvi pot suposar un 25% del total dels honoraris que abona

als professionals, la qual cosa li permet competir avantatjosament en tarifes amb

qualsevol altra entitat privada que sí assumeix aquestes càrregues. A sobre, tampoc no

necessita realitzar inversions ni pagar amortitzacions ja que disposa lliurement de

totes les instal·lacions i recursos materials de l’HCPB. Tanmateix, l’any 2015 Barnaclinic

li va guanyar una demanda a ACES per competencia deslleial, és a dir, els jutges van

avalar com a legal la seva activitat.

€13.376.592 €13.431.463

€14.547.976 €15.476.317

0

2000000

4000000

6000000

8000000

10000000

12000000

14000000

16000000

18000000

2013 2014 2015 2016

€

Anys

Pressupost Barnaclínic

11

D’altra banda, cal destacar que l’HCPB no només disposa de Barnaclínic en aquesta

situació d’empresa privada que opera dins d’un hospital públic. Podem citar algunes

més: Fundació Clínic, IDIBAPS, Eixample Clínic o Inter-Unit. Tot aquest entremat

empresarial no el desenvoluparem per manca d’espai però respon, genèricament, al

mateix esquema operatiu que el de Barnaclínic.

En conseqüència, Boi Ruiz, havent finalitzat els seus anys com a conseller de salut a

inicis del 2016, deixa un sistema sanitari públic català caracteritzat per:

1. Una inversió econòmica pública en sanitat cada cop més baixa.

2. Unes llistes d’espera incrementades.

3. Unes condicions laborals precàries per al personal del sector públic de salut.

4. Un increment, emparat en la LOSC/SISCAT, del % pressupost sanitari públic

destinat al sector privat.

5. Catalunya, a la cua d’Espanya en pressupost sanitari per càpita.

6. Uns exitosos processos de privatització de la sanitat pública a Catalunya on

hem treballat el cas de Barnaclínic. Tanmateix, també podríem treballar

d’altres, com ara la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla, i citar les grans

famílies sanitàries catalanes; Boi Ruiz, Joan Mª Adserà… Podria ser objecte

d’un nou estudi.

En resum, partint de la base que la salut i la malaltia és construeixen socialment6,

podem dir que hem anat molt cap enrere en un context de mercantilització de la

sanitat pública i de precarització de les condicions laborals.

Per acabar, el gener del 2016, el Sr Toni Comín pren possessió del seu càrrec i

caracteritzarà la seva gestió per tenir un conflicte permanent marcat per l’àmbit

sanitari i independentista i per no haver assolit cap gran objectiu. D’entrada, no li

ajuda el fet de no ser un professional sanitari; és el primer conseller de Salut que, des

de Tarradellas, no és metge.

L’àmbit sanitari parteix de la base que una de les “màximes” de Comín era revertir la

política de privatitzacions de CiU. Per exemple, ell mateix portava el tema, que no va

6 Entenem salut com a condició saludable i sanitat com a sistema sanitari.

12

arribar a bon port, de buscar una alternativa jurídica a Barnaclínic. Aquest fet va

generar tensions amb el PDCAT que l’acusava de ser massa d’esquerres!! D’altra

banda, també va tenir problemes quan va definir un passadís d’un hospital com un

espai assistencial més o quan no va donar respostes sobre la nova facultat de Medicina

de Vic o l’ampliació de les places MIR. Tot i això, en l’àmbit positiu, va rescindir el

contracte del CatSalut amb la Clínica del Vallès (Sabadell) que caducava l’agost del

2016. Tanmateix, els seus grans objectius, com ara la construcció del nou Hospital Joan

XXIII a Tarragona, han quedat com a anuncis sense projecte executiu i dotació

pressupostària associada. Òbviament, en un context de guerra de banderes, tampoc

no li va ajudar el fet d’admetre que la independència requeria un trajecte més llarg.

Finalment, Toni Comín finalitza el seu mandat el 27/10/2017 i, a continuació, es suspén

l’autonomia en aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Les retallades

aplicades per Boi Ruiz continuaven intactes en el nou marc jurídic.

3. Alternatives polítiques a aplicar (2018 - …)

Celebrades noves eleccions autonòmiques el 21 de desembre de 2017, Alba Vergés és

nomenada consellera de Sanitat el 29/05/2018. Així, després de les retallades, ens

trobem amb un sistema sanitari que, des de l’esquerra i malfiant amb motius d’ERC,

volem que tingui com a objectiu el dret a la salut equitatiu i universal. Tanmateix,

abans d’establir les línies polítiques de treball, trobo necessari analitzar els reptes que

tenim al davant i els objectius que en matèria de salut pública comuna volem assolir.

13

3.1. Reptes a afrontar per a la constitució d’un nou model sanitari

En primer lloc, cal parlar de la sostenibilitat del propi sistema. Òbviament, no estem

parlant de retallades sinó de com gestionar una sanitat pública que pateix un dèficit

crònic derivat d’una mala gestió i d’un dèficit crònic amb l’estat. Així, a diferència del

que comenta la consellera, no ens trobem davant d’un sistema públic tensionat sinó

destrossat. En segon terme, lligat al punt anterior, hem de fer referència a

l’envelliment de la població. Així, les dones continuen tenint fills al mateix ritme, el

problema és que són menys. Actualment hi ha 80.000 dones entre els 20 i els 35 anys a

Catalunya, però les que avui tenen 10-24 anys -la generació que puja- són només

50.000, és a dir, 30.000 menys. La taxa de fecunditat a Espanya és de les més baixes

d’Europa i no ha fet grans variacions els últims anys. La taxa a Catalunya era de l’1,45

fa 10 anys (l’últim any de bonança abans de la crisi) i avui està a l’1,41. Per tant, aquest

fet, suposarà tensions no només en materia de pensions sinó també a nivell de serveis

d’atenció i cura de la gent gran.

En tercer lloc, trobo que cal transformar el paradigma pacient-ciutadà. S’ha de

trencar, d’una vegada per totes, amb la idea que la sanitat és gratuïta i això es pot fer

generant un model continuat de participació ciutadana en el marc d’un pla estratègic

sanitari territorial. D’altra banda, és conegut que s’ha produït, en les últimes dècades,

un canvi en les famílies i això fa que, per exemple, al incorporar-se la dona al mercat

laboral, hi hagi més gent sola.

En cinquè lloc, un gran repte del nou model sanitari passaria per unes millores de les

condicions laborals dels i les professionals. Com s’ha explicat anteriorment, des del

2010, s’han aplicat unes dràstiques retallades: DL 3/2010, desaparició d’algunes

pagues extres, els ERE, congelacions salarials... Per exemple, a l’HCPB, totes les i els

professionals hauríem de cobrar, cada mes, un 20% més del que cobrem. D’altra

banda, al propi hospital, hem rebut l’import de les pagues tretes via decret

parlamentari mitjançant increment de tarifes. Així, no ens han tornat les pagues sinó

que ens hem autofinançat el seu retorn.

14

En sisè lloc, és obvi que existeix un impacte de la globalització. D’aquesta manera, hi

ha malalties que tornen com la tuberculosi o la malària. Hi ha d’altres que són

conseqüència de la “mcdonalització” dels hàbits alimentaris com ara els problemes

d’obesitat o, genèricament, els transtorns relacionats amb la dieta. Fins i tot aquí

podríem parlar de la mutilació genital femenina. En setè lloc, un dels reptes més

importants és l’abordatge de les desigualtats en salut. A Catalunya, es donen els

quatre trets bàsics de les desigualtats en salut: “magnitud, gradualitat, no reducció i

adaptabilitat”7. Això vol dir que està estesa, que a pitjor situació social pitjor situació

de salut, que no s’ha reduït amb les retallades i que s’ha anat adaptant al llarg de la

història. Aquesta necessitat de l’abordatge de les desigualtats en salut es veu molt bé a

la ciutat de Barcelona on l’esperança de vida a Torre Baró és de 75 anys i a Pedralbes

és de 86.

En vuitè lloc, cal parlar de l’accés universal al sistema sanitari. Així, és molt necessari

desbloquejar la Llei de Salut Universal de Catalunya. El Parlament va tirar endavant

aquesta llei, el juny del 2017, perquè totes les persones que viuen a Catalunya puguin

tenir accés al Servei Català de la Salut. Ho va fer després que el govern espanyol

aprovés un Reial Decret l'any 2012 en què limitava l'accés dels immigrants a l'atenció

sanitària, a excepció de les urgències, l'atenció a les embarassades i els nens. La

Generalitat no va aplicar el reial decret espanyol, però va fixar que per accedir a la

targeta sanitària s'havia d'estar empadronat un mínim de tres mesos.

En canvi, amb la llei catalana que va aprovar el Parlament no calien els tres mesos

d'empadronament, encara que es mantenia el padró com a condició prèvia per a

accedir a la targeta. Tot i això, en cas de no poder acreditar el padró, la llei reconeixia

altres criteris que no es van arribat a desenvolupar per l’aplicació del 155. Tanmateix,

el setembre d’aquest any el govern de Pedro Sánchez va retirar el primer recurs del TC

contra aquesta llei catalana. Finalment, l’últim gran repte seria continuar amb la

recerca i la innovació. En aquest sentit, seria important no fer-ho només als grans

hospitals i potenciar, per exemple, la investigació als CAP.

7 Benach J., Muntaner C. Aprender a mirar la salud. Como la desigualdad social daña nuestra salud.

Barcelona: El Viejo Topo, 2005.

15

3.2. Objectius en matèria de salut pública comuna

Determinats el reptes, ens hem de plantejar quins objectius tenim en matèria de salut

pública comuna per a enllaçar la diàgnosi dels problemes amb com fer front als canvis

de model. Així, es tracta de dibuixar un canvi de paradigma sociosanitari:

“hay otra manera de ver las cosas que entiende que la libertad no nace de la voluntad del amo

sino de la existencia de derechos sociales (por ejemplo, el derecho a trabajar la tierra, la

democracia en la empresa, o recibir una renta básica universal), donde los ciudadanos

disponen de los recursos, los medios y la protección adecuados para trabajar y vivir

dignamente y con buena salud. Al igual que poder votar libremente, tener una pensión, o recibir

educación, ser libre significa que cualquier individuo tenga por ley, de forma garantizada, el

derecho a una atención sanitaria pública de calidad, no mercantilizada”8.

D’aquesta manera, cal fixar-se els següents objectius:

1. Augmentar la despesa en el sistema de salut públic.

2. Desprivatitzar i desmercatilitzar la sanitat.

3. Donar-li prioritat a les atencions primària, comunitària i sociosanitària.

4. Desprecaritzar les condicions d’ocupació i treball dels i les professionals.

5. Oferir als i a les professionals una educació i formació sanitària més integral i

humanística, trencant amb el model biomèdic hegemònic i els interessos de la

indústria farmacèutica.

6. Desmedicalitzar la iatrogènia tot aplicant les intervencions i la tecnologia de

forma mesurada.

7. Més i millor inversió en salut pública des dels determinants socials de la salut

per a reduïr les desigualtats.

8. Enfocament de salut a totes les polítiques tot actuant enfront de les necessitats

sociosanitàries de forma integral.

9. Més recerca social i comunitària de la salut pública per a desenvolupar una

sanitat amb més democràcia, transparència i participació popular.

8 http://www.sinpermiso.info/textos/la-mercantilizacion-de-la-sanidad-sin-salud-no-hay-libertad-sin-

libertad-no-hay-salud

16

Es tracta, doncs, de partir de la premisa que la salut i la malaltia són fenòmens

biopsicosocials i de que en la seva generació i desigualtat tenen un paper esencial

factors socials i polítics.

3.3. Línies polítiques de treball

Així, estudiats els reptes i fixats els objectius, trobo necessari treballar amb tres línies

per a assolir els tres conceptes bàsics; recuperar, millorar i avançar. Es tracta d’incidir

en el sistema sanitari i, a la vegada, en els determinants socials de la salut.

D’entrada, cal que parlem de resoldre un problema d’inversions/finançament del

nostre sistema sanitari. Per començar, cal recuperar els 2000 milions d’euros que es

necessiten a fi que el sistema comenci a funcionar de nou. Tot això hauria d’anar

acompanyat d’un desplegament de la Llei de Salut Universal de Catalunya.

Després, des de l’esquerra política, hem de començar a treballar en un model

alternatiu a la LOSC. Aquest seria l’objectiu real. En el cas de Barnaclínic hem vist com

la corrupció està dins del sistema, per tant, cal canviar-lo o, com a mínim, millorar-lo o

aprofundir-lo. De fet, no seria nou perquè, en el 2003, ICV ja va començar a treballar

en aquest marc tot demanant la Conselleria de Sanitat. Tanmateix, no va ser possible

gestionar-la per qüestions d’acords de formació de govern i el pla inicial es va quedar

guardat en un calaix. En aquest model alternatiu hi hauria set ítems irrenunciables per

a regenerar el caràcter públic del model català:

a) Rebuig a qualsevol sistema de copagament en la sanitat pública. Copagar què?

En tot cas seria repagar i no ho hem de fer perquè nosaltres ja ho hem pagat.

Nosaltres som els propietaris del sistema i el paguem amb els nostres impostos.

No tenim res gratuït. No hem de perdre de vista que l’atenció sanitària no és un

procés comercial sinó un bé comú.

b) Fixar criteris de transparència i codi ètic. Això vol dir un sistema transparent de

contractació i inspecció tot evitant les formes privades de gestió dins de la

sanitat pública.

17

c) Rendiment de comptes amb accés públic a: dades d’activitat, de finançament,

de resultats, de convenis, de contractes, retribucions per categoria professional

també pels càrrecs directius o actes dels òrgans de govern.

d) Derogació del Decret llei 3/2010 i de les normatives lesives per a les

treballadores i treballadors del sistema sanitari públic.

e) Tallar concerts amb les privades tot fent créixer el SISCAT, és a dir, el 100 % de

recursos públics per al sector públic. A la vegada, cal aplicar criteris de

transparència en com es concerta l’activitat. Per què al Clínic li creix el concert

amb el Catsalut, en el tram 2011-2013, un 30% i a l’Hospital de Sant Pau es

manté igual? El mateix passa amb Althaia i Reus, hospitals amb el mateix nivel

de complexitat i el mateix número de llits que els hi creix el concert amb un

30% de diferència. Això ens dona a entendre que el tema dels concerts és un

mercat de relacions.

f) Redefinir el paper de les fundacions i els consorcis. Hem de tindre molt clar

que el diner públic ha de ser plenament transparent i ha d’estar auditat i

controlat. Això no passa actualment amb les fundacions i els consorcis. La

Fundació de la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla9 o el Consorci de l’Hospital

Clínic, amb Barnaclínic al ple rendiment detallat anteriorment, en són

exemples.

g) Aplicar indicadors empírics per a replantejar el concepte de gestió farmacèutica

amb l’objectiu de finalitzar amb el Disease Mongering (l’art de fabricar

malalties).

En segon lloc, es tractaria de fer una aposta per: l’atenció a les persones, sector

sociosanitari, atenció primària, envelliment de la població i dret en situació de

dependència. Podríem desenvolupar aquest àmbit de treball de diferents maneres:

ampliació dels CAP, reforçant els espais de participació ciutadana amb consells

assessors de participació, apostant pel desenvolpament de la promoció professional en

els convenis del sector salut, regulant el sector de la dependència mitjançant un

conveni de sector. Tanmateix, el concepte bàsic és refomar l’estructura territorial tot

9 http://diaridigital.tarragona21.com/joan-m-adsera-josep-mercade-i-jordi-canellas-en-el-punt-de-mira-

per-possibles-irregularitats-a-santa-tecla/

18

repartint recursos en funció de les necessitats per càpita. Hi ha una dada molt clara en

referència a la primària que exemplificarem amb el cas de la Fundació de la Xarxa

Sanitària i Social Sta. Tecla al nord de la província de Tarragona. Quan surten els

concursos per a gestionar les Àrees Bàsiques de Salut, en el moment en el qual Joan

Maria Adserà és alhora gerent de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona i director

general i gerent de la Fundació Santa Tecla, es dissenya una gran teranyina

empresarial. D’aquesta manera, la Tecla obté: la gestió de les ABS del Vendrell, del

Baix Penedès Interior i de Torredembarra, del CAP de Vila-seca, del centre

Sociosanitari la Mercè i de la Residència CAP Llevant. A més a més, s’impulsa la

construcció de l’Hospital del Vendrell, també en mans de la Sta. Tecla. A sobre, obren

una nova línea d’actuació que permetrà un gran creixement de la Fundació: la creació

de tot un seguit d’empreses que subministren serveis als diversos centres que controla

la Tecla (i a d’altres). Òbviament, aquestes empreses guanyen sistemàticament tot els

concursos fins avui. Un negoci rodó! Això demostra que està prèviament acordat i no

precisament en funció de les necessitats de la població.

En tercer lloc, els dos punts anteriors han d’anar acompanyats per un paper clau de

CCOO en la lluita social/activisme. En aquest treball hem vist com la corrupció: està

dins del sistema a nivell polític, de gestió, professional i empresarial. En aquest sentit,

ens correspon a nosaltres treure-li la careta a aquesta gent. Hem de continuar

denunciant aquests fets i traslladar-los al Parlament i al carrer. També, hem de buscar

la implicació dels col·legis professionals els quals van mantenir un silenci sanitari en la

destrossa sanitària del govern de CiU.

D’altra banda, s’ha de seguir treballant en els determinants socials de la salut: factors

polítics i poder, polítiques socials, ingressos i la seva distribució justa, educació pública

i de qualitat, desocupació i protecció, condicions d’ocupació i treball, seguretat

alimentària, transport, habitatge, justícia ambiental... No oblidem que tenen una

incidència clau en la salut i el sistema sanitari. En definitiva, es tractaria de continuar

sent reactius, com hem fet al llarg d’aquests anys, a la vegada que proactius tot seguint

una estratègia com l’abans descrita.

19

4. Conclusions

El sistema sanitari català ha sigut el nucli dur de Convergència i amb el PSC no es van

aconseguir canviar les coses. Les característiques que hem vist són clares:

modificacions de preus, incompetències manifestes, procediments vulnerats, manca

de transparència pública, conflictes d’interessos, manca de controls, no respostes a la

Sindicatura de Comptes, mercadeig de relacions en els concerts... Aquestes han sigut

les pràctiques habituals durant molts anys.

Amb aquest panorama, la Consellera Alba Vergés, que porta tres mesos al càrrec, no

sembla tenir voluntat de donar-li un gir al panorama sanitari català. De fet, la seva

participació a la jornada politicosanitària a CCOO, el dia 27 de juny de 2018, va generar

molts dubtes entre els que estem al peu del canó ja que no va fer cap referència clara

als aspectes descrits en aquest treball. Aquests dubtes es van veure agreujats quan la

Consellera no va asistir al Consell Interterritorial de Salut convocat pel Ministeri de

Sanitat, Consum i Benestar Social per a l’última semana de juny. En aquest sentit,

l’autor té la sensació que ella no té molt d’interés en revertir la situació i, de fet,

encara que en tingués, no la deixarien.

Una clara mostra de tot això l’ha pogut veure l’autor d’aquest treball, resident a El

Vendrell, durant aquest estiu. Així, en cap moment la Generalitat ha atès les

reclamacions que s’han fet, entre d’altres, des de CCOO Baix Penedès en referència a

les mancances de l’Hospital del Vendrell en la campanya d’estiu del 2018. Partim de la

base que és un hospital que s’ha quedat petit (fora de l’estiu només disposa de 100

llits per a 100.000 ciutadans), amb urgències col·lapsades on falta personal, espais i

inversió. Aquesta situació es veu agreujada a l’estiu quan la població al municipi es

multiplica per quatre. Així, aquesta situació va portar a protestes als CAP i a l’Hospital

del Baix Penedès durant aquest estiu. Una situació similar s’ha donat a l’Hospital

General del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat. Aquí, la

direcció del centre va decidir tancar plantes d’hospitalització i, com a conseqüència, el

dia 1 d’agost 37 pacients que requerien ingrés seguien a urgències per falta

d’habitacions lliures.

20

Per tant, veient el que ha passat aquests tres mesos podem pensar que la Consellera

segueix anclada en la guerra de banderes i no té cap interès en revertir les

conseqüències de les polítiques sanitàries aplicades per CiU. Això, juntament amb els

companys de govern que té, ens ha de fer malfiar i continuar treballant de valent en la

generació d’un model sanitari que optimitzi els recursos públics prioritzant les línies de

treball abans descrites. Finalment, crec que hem tenir clars tres principis que li hem de

fer entendre als ciutadans des dels sindicats i partits d’esquerres:

1. La desafecció política i sociopolítica no és saludable.

2. La salut pública vol dir lluita i empoderament donat que nosaltres som els

propietaris del sistema.

3. La salut poblacional no es basa només en aspectes mèdics i mercantilistes; els

determinants socials de la salut tenen un paper esencial i hem de treballar per

a millorar-los.

L’objectiu és clar, hem de ser capaços, quan ens arribi el moment i des del minut 0,

d’articular polítiques d’esquerres per a canviar el sistema. Si no ho fem nosaltres,

ningú ho farà ja que la relació de la precarietat amb la salut és un clàssic de

confrontació antagònica.

21

5. Bibliografia

Obres consultades:

BENACH, J.; MUNTANER, C. Aprender a mirar la salud. Como la desigualdad social daña

nuestra salud. Barcelona: El Viejo Topo, 2005.

BENACH, J.; MUNTANER, C. con SOLAR, O.; SANTANA, V.; QUINLAN, M. Empleo,

trabajo y desigualdades en salud: Una visión global. Barcelona: Icaria, 2010.

BENACH, J. “La salud de todos y sus causas. La salud pública, la equidad y sus causas:

¿de qué depende nuestra salud?, Observatorio de Salud 1”. A: Mientras Tanto.

Accesible a: http://www.mientrastanto.org/boletin-99/notas/observatorio-de-salud-1

BENACH, J.; PERICÀS, JM.; MARTÍNEZ-HERRERA, E. “La salud bajo el capitalismo.

Contradicciones sistémicas que permean la ecohumanidad y dañan nuestra

mentecuerpo”. A: Papeles de Relaciones Ecosociales y Cambio Global. 2017; 137, p.

29-56.

BENACH, J.; MUNTANER, C.; TARAFA, G; VALVERDE, C. La sanidad está en venta.

Barcelona: Icaria, 2012.

Referències citades:

BENACH, J.; MUNTANER, C. Aprender a mirar la salud. Como la desigualdad social daña

nuestra salud. Barcelona: El Viejo Topo, 2005.

BENACH, J. “La mercantilización de la sanidad: sin salud no hay libertad, sin libertad no

hay salud”. A: Sin Permiso, 2013.

Informe 9/2018 del Tribunal de Comptes Europeu.

Informe Sanitat Privada. Aportant Valor. Anàlisi de la situació 2016.

22

Informe número 14 de la FADSP, Federació d’Associacions de Defensa de la Salut

Pública.

Informe 29/2016 de la Sindicatura de Comptes sobre Barnaclínic SA.

Recursos audiovisuals:

http:// intranet.clinic.cat

https://youtu.be/y4Y45DBw40E

https://www.barnaclinic.com/es/quienes-somos/

http://www.gencat.cat

http://www.mscbs.gob.es

http://www.fadsp.org