mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm · f7mirallsaldau 7 Miralls al DAU 1. nº 3 2007-08 d7mirallsaldau PRESENTACIÓ En aquest nou número dediquem uns espais al tema de l’admiració

mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm Nº3 mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm

7 Miralls al DAU 1. © Abril de 2008 mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm

Direcció. Jordi Traperho

Ajudant de direcció. Zul Shanar

Coordinació i col·laboració. Parigi

Col·laboradors en aquest número

Anna Bellbosc. Gaia. Georgina Negre. Pilar Parcerisas.

Parigi. Jordi París. Núria París. Jordi Rodríguez-Amat

Amàlia Sanchís. Zul Shanar. Emili Trapero. Jordi Traperho

Traducció. Anna Bellbosc Daus 26 i 26

Disseny gràfic i maquetació. Joria

Fotografies. Parigi Dau 9 . Ambient. Jordi Traperho Dau 10

Il·lustració Jordi París Dau 22, Gaia. Contraportada interior.

Pintures. J.Traperho Daus 5 i 14. Núria Baliarda Contraportada

Poemes Visuals i Poemes Objectes. J.M.Pezuela. Daus 29 i 30

1ª Edició limitada. 50 exemplars numerats. © Tras-Síntesi Edicions.

copyright .7 Miralls al Dau 1. e-mail. [email protected]

Impressió. Fotoletra Passeig Sant Joan 198. Barcelona.

Tots els autors que apareixen en aquests número tant gràfica com literàriament són propietaris del © i de tots els drets que la Llei de la Propietat Intel·lectual marca i protegeix. No es poden reproduir o utilitzar sense autorització dels autors cap dels continguts d’aquesta publicació. La direcció es fa responsable i s’identifica amb les formes i continguts aquí publicats, fora de casos d’excepció que serien assenyalats.

��

f7miralls al dau 7 Miralls al DAU 1. nº 3 2007-08 d7miralls al dau

PRESENTACIÓ

En aquest nou número dediquem uns espais al tema de l’admiració en un doble sentit: reconeixement del mèrits personals dels altres i exemple a seguir. En la mostra primera editorial varem manifestar la nostra admiració per a el Grup Dau al Set com referència històrica. D’aquest important grup artístic català ens ha deixat un dels seu fundadors, Modest Cuixart. També recentment ha mort en Josep Guinovart. Amb la seva desaparició física l’art català, espanyol i internacional perden dues importants personalitats; però també ens deixant un important llegat artístic. Des d’ací el nostre Homenatge.

En aquestes pàgines trobaran també novetats editorials dedicades a Gaudí, Tàpies i l’Art Conceptual al nostre país. Fotografies, pintura, pictoescultura i un Ambient dedicats a Gaudí, Cuixart i Guinovart, juntament a dos articles a la seva memòria.

També publiquem poesia d’avui, haikus, a més de poesia visual i poemes objectes.

Dos temes ocupen el nostre interès: l’admiració amb un article i una il·lustració; i el taoisme com filosofia de la naturalesa amb un poema de Lao Tzé.

El cinema català també està present amb una pel·lícula dedicada a Bach.

I tanquem amb una reflexió ecològica en forma de il·lustració i una pintura de Núria Baliarda.

7miralls al dau DAU 1 7miralls al dau

f7miralls al dau 7 Miralls al DAU 1. nº 15 2007 d7miralls al dau

CUIXART : LA UNIVERSALITAT DE LA PINTURA.

Jordi Rodríguez-Amat

Avui, Modest Cuixart és mort. Fa ja més de 30 anys que Cuixart havia decidir d’anar a viure i a treballar a l'Empordà. En un edifici modernista al bell mig de Palafrugell, obra d’un dels més grans arquitectes catalans de principis de segle, Cuixart tenia, i té encara, el seu taller i la seva residència. Travessar el llindar de la porta permetia al visitant, no ja tan sols de gaudir d’un espai arquitectònic i d’una obra pictòrica personal, sinó, per damunt de tot, retrobar un dels personatges catalans que, avui encara, marquen una forta empremta en el món de l’art en general i de la pintura en particular.

Si parlar entre artistes estimula el diàleg amb les muses, conversar amb en Modest Cuixart permet, a més, permetia reconfortar l’esperit i alleugerar-lo de tota materialitat: una mena de viatge per les esferes de la voluptuositat sensitiva.

Independentment de la profunditat de la seva obra, i el coneixement de la història de l’art, que no era pas poc, molts i molts anys de treball intens i sincer, atorgaven a Cuixart una gran capacitat de reflexió i una visió globalitzadora de l’art i de la societat, alhora que una considerable facultat per a l’anàlisi acurat del fet artístic.

Un bon dia, la nostra conversa va girar a l'entorn de quatre grans temes: les avantguardes artístiques, la pintura, l’ètica i l’estètica i l’Empordà.

La dialèctica del raonament genera el dilema de la raó de ser o no ser de les avantguardes artístiques, de la seva realitat com a simple producte d’uns interessos concrets o bé com expressió màxima de l’individuo enfront d’uns necessitats personals i històriques. En aquest sentit, per a Cuixart, l’estil per l’estil era un fet absolutament gratuït. I si l’avantguarda es limita a una simple experimentació, aleshores es converteix en pur estil de via morta, deia l’artista. L’experimentació per se no té interès i genera avantguardismes pansits. Cal un art d’avantguarda sincer que respongui a una realitat històrica. És així que la columna vertebral de tota avantguarda exigeix un missatge nodrit



d’un discurs profund en un moment històric adequat. El propi Cuixart, sempre a la recerca, ha estat un gran experimentador sense fer, però, desplaçaments cronològics o històrics.

L’art té la funció de donar noves visions i nous conceptes i ha d’estar al servei d’una nova interpretació de l’ésser, de la natura, de la societat i de la pròpia història. En aquest sentit tot moviment artístic ha de reflectir el seu temps si vol ser testimoni d’una realitat temporal. La pintura, en canvi, deia Cuixart, és l’expressió d’una realitat universal, és a dir, intemporal. I quan parlem de pintura, continuava, no parlem de la pintura d’aquest o d’aquell artista, sinó de la pintura la universalitat del sentiment. Cal que la pintura, continuava dient, reflecteixi realment amb tota la seva serietat i profunditat el moment més proper a la versió de la natura que tots tenim. Personalment m’atreviria a dir que, per en Cuixart, la pintura era una eina que li permetia assolir la plena capacitat d’acció i el desenvolupament total de la seva pròpia personalitat.

Avui, tot i que l’art és considerat una forma personal d’expressió, les controvèrsies sobre els principis ètics i estètics continuen sent freqüents. En aquest sentit Cuixart es movia sempre a l’ombrà de la seva pròpia llibertat i declarava prioritari aquest dret per damunt de qualsevol altre aspecte ètic.

La nostra conversa, en aquest punt, va tombar cap a l'Empordà. Per en Cuixart l'Empordà era un cor molt bonic que batega dins de Catalunya. Fa anys que ell havia fet l’elecció d’anar a l'Empordà. Tota Catalunya és la nostra Terra, el nostre patrimoni i l'Empordà en particular té unes dimensions molt particulars i tots tenim el dret d’estimar-lo.

Cuixart entenia l'Empordà en el seu aspecte més universal, no pas l'Empordà de postal i pinzell lleuger. No hem d’exportar, deia, un provincionalisme casolà. L'Empordà és una terra carregada d’història i de misteri, paradisíaca, plena i oberta "La meva i entranyable terra". I la imaginació es transformava en realitat quan "Davant del mar immers en les meves particulars meditacions em trobo amb les filles de Neptú".

( Fundació Jordi Rodríguez-Amat. Les Olives. Girona. www.rodriguez-amat.com )


xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx 7 Miralls al DAU 1 ©

aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

DESEMBRE BARCELONA 2007 Direcció Jordi Traperho MIRALL 16 Col·laboració Parigi

................................................................................................................. Tras-Síntesi Edició [email protected] Vvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn vageidmsodgcts dof mg fkfiualeismfnvifmgigmb demnmvk

HISTÒRIA, FILOSIA I ART ARNAU PUIG

Noves publicacions Presentem les dues darreres publicacions d’Arnau Puig, crític i filòsof.

Conversación con Antoni Tàpies En aquesta nova obra Conversación con Antoni Tàpies, (editat per la galeria Llucià Homs i Editorial Aqua. Barcelona) Arnau Puig teixeix tota una xarxa de pensaments, reflexions personals sobre l’obra i la filosofia de l’artista, entrecreuades amb declaracions del propi Tàpies, en un diàleg on també el pensament dens i profund del crític i catedràtic d’estètica queden paleses.

L’atzar en el camí del bosc En L’atzar en el camí del bosc (Pagès Editors. Barcelona), fa una acurada i profunda anàlisi de Gaudi, com artista penitent i com gran arquitecte, descobrint-nos am el seu text aspectes originals i una mirada inèdita de l’arquitectura del genial arquitecte català.

Gaudí emmirallat. Gaudi@mus Ambient En aquestes pàgines també presentem dues fotografies de Parigi de la sèrie Gaudí Emmirallat i l’Ambient Gaudi@mus de l’artista Jordi Traperho. Aquestes obres són una recreació i homenatge alhora de Gaudí



JOSEP GUINOVART: EL MEU TATUATGE ÉS LA TERRA

PILAR PARCERISAS

Poques frases poden definir millor Josep Guinovart, artista plàstic integral que duia la pintura al cos, projectada a la terra i al cosmos. Travessà generacions i tendències, convertint-se en un dels artistes més rellevants de Catalunya i l’estat espanyol de la segona meitat del segle XX. És considerat un dels millors artistes de l’ informalisme espanyol, al costat dels membres del grup El Paso, com Miralles, Saura, Feito o Canogar.

Treballador infatigable, l’obra de Guinovart brollava sens fi com la lava d’un volcà constantment en erupció, sempre a la recerca d’una expressió lliure i independent, que reflectís l’esperit pur que hi pot haver a l’ interior de l’ésser humà. Tanmateix, la xarxa que sostenia la seva obra es manifestava en les derives humana, estètica i política.

L’entorn familiar marcà molt la coherència còsmica de l‘obra de Guinovart, La mare, d’Agramunt, li proporcionà una visió del camp i de la saviesa del pagès, que amplià durant la Guerra Civil quan la família s’hagué de refugiar després del primer bombardeig a les cabanes dels animals, on els pagesos guardaven les eines. D’aquí, la sensibilitat per la terra, el fang, la palla i el rostoll, per l’energia que es desprèn de la terra àrida i seca que dóna el blat i l’obsessió per les eines del camp i els animals. El pare, de Tarragona, li aportà la visió del blau de mar i l’ofici de pintor de parets. Guinovart va assumir molt aviat aquests orígens que transcendí amb gran habilitat, fent de la brotxa la seva bandera. Els seus referents artístics, els artistes més rars i marginals de l’art català: Nonell, Mir, Raurich o Gimeno, el hieratisme del romànic i l’art popular, sense oblidar l’esperit pur de Miró i Gaudí.

Més jove que els artistes de la generació de Dau al Set, els seus inicis van ser molt durs, als anys 40, quan intentà reflectir l’angoixa de la postguerra, mitjançant personatges que udolaven enfront de l’Espanya negra, autàrquica, un crit d’angúnia que ens recorda l’alarit de la Montserrat de Juli González o la dona que empunya la làmpada de gas al Guernica de Picasso. Aquesta etapa inicial, entre ingènua i tràgica, influïda per Picasso i també per l’art romànic, que el va fer



figurar al Grup Taüll, que immortalitzà Català Roca en una fotografia l’any 1955, Guinovart s’endinsà en l’informalisme, que excavà l’ànima barroca de l’artista i el posà en contacte amb l’energia dels materials, l’objecte, l’ ensamblatge i d’una manera definitiva amb el collage, que ja havia emprat en una obra de joventut l’any 1948. Les fustes cremades de final dels anys 50, més alguns intents d’abstracció el representen a la Biennal de Venècia de 1958. En Guinovart la matèria tenia un valor transcendent per sobre dels materials.

Els negres carbó, el blanc de calç, les closques d’ou trencat, els filats de galliner, àdhuc l’escriptura, són elements materials que caracteritzen el seu esperit barroc, dramàtic, reforçat per l’ús de miralls trencats que, com deia ell mateix, “s’hi podia descobrir l’animal que hi ha en nosaltres mateixos”. La seva “animalitat plàstica” s’encarnava en un ull salvatge i una intuïció feréstega que actuava en complicitat amb la natura i els materials.

Porós als temps que li van tocar viure, als anys 60 rebé un cert influx del pop, que mai no es va arribar a americanitzar a la manera de les combine/paintings de Rauschenberg. Es va mantenir fidel al seu entorn i context social i polític, derivant aquest pop cap a obres de denúncia social, a final dels anys 60 i primers 70: El Che, el retorn del Guernica, les execucions, l’opressió de Llatinoamèrica i del franquisme van ser temes recurrents. Als anys 70 va oferir obres magnífiques, plenes d’esperança, dedicades al blat i al rostoll, va obrir-se pas en els environaments i l’obra tridimensional, treballant les cordes, els materials tèxtils, el fibrociment i el fang cru, influït per la Mediterrània i les terres d’ Algèria, el Marroc i Mèxic.

Els darrers temps, Guinovart es tornà més líric, prop dels seus orígens. Renovà la percepció i la sensibilitat envers l‘home, el paisatge i la mediterrània, transcendint el mediterranisme noucentista periclitat mitjançant l’informalisme i el pop arrelats a la seva geografia. Barceló deu molt a les troballes pictòriques de Guinovart. La seva obra va ser sincera i pura, un crit constant a la llibertat. És un escàndol que avui, a Barcelona, no hi hagi cap museu públic, ni MNAC ni Macba, exhibint cap obra de Guinovart. (Diari AVUI el 13 Desembre 2007) 7miralls al dau DAU 13 7miralls al dau

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

7 Miralls al DAU 1 ©


FEBRER-MARÇ BARCELONA 2008 Direcció Jordi Traperho MIRALL 19 Col·laboració Parigi


SOBRE L’ADMIRACIÓ

Núria París i Anna Bellbosc

Aquest article fa referència especialment a la capacitat d’admirar, en una època basada sobretot en el cultiu de les emocions fortes i efímeres, el consumisme i tot el seguit d’insatisfaccions i adicions permanents que aquesta recerca de la satisfacció immediata comporta. Recuperar el sentit de l’admiració podria ser un principi per retrobar models que ens mostrin camins a seguir, no com simples imitacions, ans al contrari, com una forma de trobar-nos reflectits en les aptituds, esforços i realitzacions d’altres, potenciant alhora les nostres capacitats, ja siguin personalitats de prestigi públic, o qualsevol persona digna de respecte i admiració.

Les societats occidentals estan marcades sobretot en dos aspectes, un el de la recerca de la felicitat immediata i l’altre, el de les emocions, i com més fortes millor. La recerca de la felicitat immediata està basada especialment en el consumisme, en el tenir, sí tinc “allò” serè feliç i a la vegada necessito “allò” per ser feliç, però és una sensació totalment fugaç, doncs un cop hem aconseguit el que volíem s’ha acabat la felicitat, pel que hem de tornar a comprar una altra cosa per seguir sent feliços, i així contínuament.

En el que fa referència a les emocions, és com un joc en el que guanyen les emocions més fortes, les que ens produeixen descàrregues d’adrenalina superiors. Si observem la publicitat de qualsevol producte, fins i tot de les campanyes polítiques, veurem que sempre juguen amb les emocions, i quan va relacionat amb viatges, esports d’aventures, etc, llavors ja ha de ser amb emocions fortes, que ens sacsegin, que ens “alliberin”. Aquesta dinàmica de la recerca de la felicitat immediata i dels plaers fugaços, creen irremediablement un


f7miralls al dau 7 Miralls al DAU 1. nº 19 2008 d7miralls al dau constant buit que tant sols es pot omplir amb la satisfacció d’altres objectius iguals d’efímers i a la fi banals, alimentant així una dinàmica de necessitats addictives materials i psicològiques constants.

No deixem un espai per la reflexió, per la contemplació, per l’admiració. Admirem algú que no sigui induït per una campanya publicitària? Què entenem per admiració? Basant-nos en Michel Lacroix (1) “l’admiració

és una barreja d’emoció i virtut. Té la capacitat de transformar la nostra vida interior (basada en l’aspecte psicològic, per tal totalment subjectiu) en vida espiritual (basada aquesta en unes creences, valors universals) fent que l’individua’l, la persona surti del seu jo singular, de la seva pròpia particularitat, per anar al JO a on es reflecteix l’experiència de tot home, el JO Universal”. Hem d’estar disponibles a l’admiració, el que vol dir oberts, i a la vegada hem de ser crítics en tot, i també en l’admiració, amb la persona i/o objecte que admirem, doncs aquest ha de ser noble, digne d’admiració. Si aquest és el cas, l’admiració ens portarà a un propi enriquiment. La persona que tenim al nostre costat ha de ser digne d’admiració, llavors la relació amb ella ens fa créixer, sinó és el cas, no evolucionarem, com tampoc el nexe amb ella.

En tota relació humana, sigui d’amistat, afectiva, professional... a més a més d’existir un respecte mutu, ha d’haver-hi també, un intercanvi d’admiració.

Considerem com “normal i natural” moltes de les aptituds, tasques, dedicacions, que pertanyen al cicle biològic, com per exemple al treball abnegat i amorós d’educar a un fill, o a les tasques socials: el treball d’un mestre, d’una infermera, d’un conductor d’autobusos... Però tots ells, a més a més de dedicar-se a allò que els correspon, realitzar-ho amb la màxima dedicació i eficiència, inclòs podríem dir amb un immens afecte i aptitud de servei, pel que deuran ser objecte de gran respecte i admiració personal i socialment reconeguda.

El treball ben fet ha de ser valorat i reconegut com a tal, tot i que també sigui una obligació per part nostre, com a pares i/o treballadors. Hem d’anar molt en compte amb la joventut actual, doncs hem deixat de banda del tot educar-los el sentit crític, el sentit del gust, el respecte, la contemplació, l’admiració. Ens comença a preocupar el medi ambient, l’alimentació, però no ens preocupem de tota la contaminació visual, sonora i constant, que tots patim, i més els infants i joves, factors totalment contraris a poder exercir una vida humana, d’un nivell més elevat, i per tant més espiritual, i enriquidor per nosaltres mateixos. En aquest sentit tant sols hem d’observar les moltes revistes que trobem anomenades “del cor”, un munt de programes de la televisió, a més a més dels ja qualificats de “telebasura”, en la que hi ha una manca total de criteris educatius i de models socials autèntics, com no sigui el de persones d’èxit internacional reconegut, i/o bé que ja estiguin mortes, i en moltes ocasions ni així. La gent jove necessita d’uns referents personals i socials autèntics, “dignes d’admiració”, en els que tot i posar-los una “aureola mítica”, siguin un exemple per la pròpia autorealització. El que ens trobem en gran mesura en l’actualitat, són uns models d’èxit social (objectes i personatges 7miralls al dau DAU 21 7miralls al dau

f7miralls al dau 7 Miralls al DAU 1. nº 19 2008 d7miralls al dau mitificats, figures sublimades), que el que fan es crear pautes i/o conductes de consum i comportament, acceptades i seguides socialment. En el cas de l’admiració en l’àmbit familiar i personal, hem passat de l’obediència total a les persones grans, a la manca de respecte i admiració total a les mateixes persones grans. La societat actual economicista està marcada per el “ser útil”, “productiu”, que implica directament ser jove i guanyar diners; la resta fa nosa i a més a més de no “produir”, gasta, (suposa una despesa social). Veiem que en altres cultures el respecte per les persones grans es manté, no perquè toca, sinó perquè està clar que en elles hi ha la saviesa de la vida, que poden ser un referent per nosaltres, per tal dignes d’admiració i respecte. Tot i així hem de tenir en compte que admiració no significa submissió o mitificació, hem de crear la distància necessària i el sentit crític suficient, per no caure en una valoració excessiva, subjectiva, ans al contrari, un judici el més objectiu possible. Aquest aspecte el podem traslladar a tots els camps, el familiar, personal, professional, social, etc. Tampoc podem caure en l’obediència per “l’estatus” social o familiar, sinó en l’admiració per la seva excel·lència personal, humana, intel·lectual, espiritual, etc. Segons Michel Lacroix, “tota obra que es distingeixi per cercar allò que hi ha de més elevat en la humanitat, com poden ser textos humanístics, filosòfics, obres literàries, poètiques, plàstiques, místiques... estan creades a partir de la vida espiritual”. Quan ens trobem enfront d’una d’aquestes obres, sigui un text, o una obra plàstica, o poètica, sigui del gènere que sigui, i estant en la capacitat d’admirar, oberts i disponibles, generalment ens commou. Indiferents no ens deixa, diem nosaltres. Llavors a què tendim? A rebutjar-ho, desacreditar-ho, en moltes ocasions utilitzant la ironia, ja que no tenim la capacitat d’acceptar que és superior a nosaltres en l’aspecte que sigui, per tal, digne d’admiració. En quest aspecte hi podem trobar reflectit en altres moments el sentiment d’enveja, la frustració personal, el que jo no he aprofundit la pròpia autorealització, pels motius que sigui; l’altre persona sense saber-ho ens fa de mirall, i el millor que sabem fer, és criticar-la, ignorar-la, burlar-me’n, etc, tot menys acceptar que l’hauríem d’admirar. De la mateixa manera que si nosaltres admirem algú i aquest és receptor de crítiques, ens enutjarem, ja que considerem que si nosaltres l’admirem, els altres també ho han de fer.

I ja per últim, som capaços d’admirar alguna cosa o algú persona anònim, o de l’entorn quotidià? Tal i com hem dit al inici, algú què no sigui famós producte de campanyes publicitàries? Què sent sincers, hem de reconèixer que la seva humanitat, intel·ligència, sensibilitat, espiritualitat o treball, ens és un referent, ens commou? Potser podríem fer entre tots una bona reflexió i iniciar un camí de canvi de pautes, si més no, individuals. 1) Michel Lacroix. El culte a l’emoció. Editorial La Campana 7miralls al dau DAU 22 7miralls al dau

7 Miralls al DAU 1 ©


MARÇ BARCELONA 2008 Direcció Jordi Traperho MIRALL 20 Col·laboració Parigi


SOBRE TAOÍSME ( I PART )

Si en el número 1 d’aquesta publicació vam tractar el concepte de lògica paradójica, com sistema de pensament diferent i inclòs “oposant” al nostre sistema occidental de pensament lògic, racional i científic (o “cientifista”), en la segona publicació ens varem traslladar al món clàssic grec per abordar breument l’hedonisme com sistema filosòfic i pràctica de vida que arriba als nostres dies. També vam tractar la qüestió de la meditació (nº2) i del misticisme (nº1) en les mes elevada i generosa besant laica i espirituals, com “retorn als orígens” i com forma de viure.

A continuació obrim un nou espai de reflexió i intentem breument un apropament a la història i filosofia del Taoisme, adaptant-lo al pensament lògic i racional del món occidental. Per establir amb una aptitud oberta, sense judicis previs (o prejudicis), relacions, oposicions i sobretot un possible camí de confluències, de síntesi que ens possibiliti ampliar els nostres espais de coneixement, d’experiència real d’aquest pensament i, sobretot de la nostra personal vivència en la realitat. D’aquesta forma podríem evolucionar, enriquint-nos, considerant que “en tot està o pot trobar-se la llum de la veritat,” o dit d’altre forma (paradoxal) “tot és i no és”, per tant “tot és veritat i no ho és de forma absoluta i, a la vegada, tot és relatiu”. Veiem també com el taoisme i l’ecologisme es donen de la mà i parteixen de la mateixa font: la Naturalesa i del seu respecte i admiració. Una altre fusió Sinteista. 7miralls al dau DAU 24 7miralls al dau

f7miralls al dau 7 Miralls al DAU 1. nº20 2008 d7miralls al dau

TAOISME FILOSOFÍA DE LA NATURALESA

Una de les possibles definicions del pensament taoista és el d’una filosofia de la Naturalesa d’origen xamànic. 1- “El contacte amb la terra en la vida quotidiana produeix la saviesa de no interferir en el curs de la vida”, per tant ”així com permetre que les coses segueixin el seu propi camí.” 2- D’això es desprèn una veritat elemental: “no hem d’interferir en el nostre propi camí, i comprendre (escoltar) l’esforç intern de la nostra naturalesa, en comptes d’intentar canviar-la”. “Cada criatura troba el seu propi camí, segons les lleis de la Naturalesa”, per això “cadascú de nosaltres té el seu propi sender en el camí. El Camí del Tao.

3- Direm també que el pensament taoista “és de naturalesa totalment pràctica, de forma que pot enllaçar amb la nostra perspectiva contemporània”. Fonamentalment “és una forma de viure i d’enteniment pràctic”, amb el que insistim, pot tenir implicacions en els ciutadans i les societats modernes.

4- Es pot practicar el taoisme i cercar la vivència del tao, en Occident, “com una forma personal d’alliberació de les limitacions i creences comuns de la nostra cultura”, obrim-nos a una consciència més natural i fluida, a les hores que harmònica i pacífica (no-violenta).

5- El Tao fa èmfasis “entre la consciència humana i la naturalesa, i el ser com part integral del context de la vida,” això implica una “comprensió de la ciència ecològica”, avançant-se en molts segles als actuals moviments conservacionistes, i a la pròpia teoria Gaia, base del nostre ecologisme contemporani.

6- “És una forma de comprendre el vertader valor del nostre ser com individus amb lliure judici i llibertat d’acció que “accepta els patrons sempre canviants i fluids del món natural”

7- Això també produeix un desvetllar de la consciència de la saviesa de les formes: “les coses són per si mateixes,” o “ per si mateix” (Tzu-jan ).

8- “La vida es desenvolupa sense interferències i sense forçar situacions quan el temps no és l’adien” (Wu Wei).

9- Esforçar-se, tenir èxit. “No es pot obtenir quelcom per res. No pots tenir quelcom de res”.

10- “Cada cosa requereix el seu oposat”(Ying i Yan). 11- “Un lloc per estar. Un atuell receptor. Una ment tranqui-la. Un cor obert.” 12- “L’ésser humà no està separat de la Naturalesa sinó que és una part

integral de ella.” Per tant “no desitjarà dominar-la, signo s’adapta i se sent com a casa amb ella”. És en la mentalitat occidental on ha existit el pensament i la voluntat de conquerir l’espai, la Naturalesa, i tot el que existeix viu: animals i vegetals i inerts: riqueses naturals de tot tipus. “Amb l’ús (i l’abús, afegim nosaltres) tecnològic hi ha una finalitat de domini. Establim una batalla contra el món exterior amb les forcés de la tècnica”.


f7miralls al dau 7 Miralls al DAU 1. nº20 2008 d7miralls al dau 13- Per contra “la religió i la filosofia occidental desconfien de la Naturalesa,

heretant la doctrina del pecat original.” Així “se’ns ha ensenyat que com éssers pensants i amb voluntat pròpia que som, devem dubtar de la nostra naturalesa animal i dels nostres instints” i gràcies a això “hem pogut conquerir grans avenços tecnològics al intentar domesticar les forces de la Naturalesa.” Conseqüentment “la nostra manipulació interfereix amb el curs de la Naturalesa i és indubtable que això ens ocasiona seriosos problemes”.

14- Per últim fem una breu referència al sentit religiós oriental, en general dient que “s’adequa al sentir a través d’imatges d’objectes de la naturalesa.” Pel que el sentiment laic o religiós de la contemplació és un camí fonamental per trobar el sentit autèntic del propi jo (no egotista) fusionat (consciència còsmica), en harmonia amb tot el vivent de la realitat. Realitat no en la seva aparença, sinó en l’autentica manifestació de la seva entitat (forma - essència); expressió també de les veritats transcendents espirituals, laiques, o religioses en el cas dels creients. De moment fins aquí, seguirem en altres capítols. ¡ Que escolteu les veus de la Naturalesa i a la vostra naturalesa interior!

Zul Shanar. París Gener de 2008. Traducció Anna Bellbosc. (1) Aquest article ha tingut com a base fragments de El Camino del Tao. taofilosofia de la natuyrale ataofilos

El Tao que puede ser expresado no es el verdadero Tao.

El nombre que se le puede dar no es su verdadero nombre.

Sin nombre es el principio del universo;

y con nombre, es la madre de todas las cosas.

Desde el no-ser comprendemos su esencia, y desde el ser, sólo vemos su apariencia.

Ambas cosas, ser y no-ser, tienen el mismo

origen, aunque distinto nombre. Su identidad es el misterio.

Y en este misterio

se halla la puerta de toda maravilla.

Lao Tze ( Tao Te King)


f7miralls al dau 7 Miralls al DAU 1. nº21 2008 d7miralls al dau

POESIA AVUI

EMILI TRAPERO

PROGRAMA DOBLE

Capítol de novel·la bizantina: així les tardes llargues de cinema, en què et veies objecte d’anatema o dur genet de la Pampa argentina.

De solituds, bugada sabatina:

així el retrobar-te dins la crema inútil dels segons, on d'Ipanema

cleptòman ets, o emperador de Xina.

Així, amic, tal volta és que aprengueres a del món desentendre’t quan calia i a canviar, quan s’esqueia, de raça.

O fou així que, perdent les ulleres,

oblidares que el ver sempre ultrapassa la més agosarada fantasia?

SOUVENIR

Crepuscle màgic pels jardins de Roma, fugint d’un temps absurd, esquizofrènic,

cercant pels marges dels segons eixides, comptant les síl·labes d’un vers esfèric. Coliseu (moll relleu en cel de marbre): pels forats penetrat d’un vent desèrtic, habitat per mil gats que sols entenen

la paraula llatina, el sol eclèctic. Tremola la columna de Trajà,

de núvols coronada, com tremolen la tarda amb els concerts de Brandemburg,

els llavis que desitgen i que enyoren, si enllà dels oceans un terratrèmol la nàusea s’endrapa de les Hores.

Cercant pels marges dels segons tendresa, arestes fràgils dels matins de Roma.


Índex

Mirall Dau

Portada. Pintura. Jordi Traperho

PRESENTACIÓ……………………………………………………………………1

15- HOMENATGE A MODEST CUIXART. Presentació…………………………...2 Cuixart. La universalitat de la pintura. Jordi Rodríguez-Amat….................3-4 Composició I. A Cuixart. 2005. Pintura. Jordi Traperho….........................….5 16- HISTÒRIA, FILOSOFÍA I ART. Noves publicacions.......................................6 Conversación con Antoni Tàpies. Arnau Puig................. ..............................7 L’atzar en el camí del bosc. Arnau Puig.........................................................8

Gaudí Emmirallat. Una recreació fotogràfica. Parigi.......................................9 Gaudi@mus. Ambient. J.Traperho...............................................................10

17- HOMENATGE A JOSEP GUINOVART. Presentació..................................11

Josep Guinovart: El meu tatuatge és la terra. Pilar Parcerisas..............12-13 Construcció I. A Guinovart. 2005. Pictoescultura. J.Traperho.....................14

18- POESIA AVUI. A Kuan Yin. poema. Amàlia Sanchís ……….…………..….15

Haikús d’un Occidental. J.Traperho………… ………………...............….16-17 HISTÒRIA D’ART. Conceptualismo(s). Pilar Parcerisas.........................18-19 19- SOBRE L’ADMIRACIÓ. Presentació……………………………………..……20 Text. Núria París i Anna Bellbosc………..………………………......…20-21-22 Il·lustració. Objecte d’admiració. Jordi París………………....………..….….23 20- SOBRE TAOISME. I Part. Presentació........................................................24 Taoisme filosofia de la Naturalesa. Zul Shanar.......................................25-26

Lao-tzé. Poemes..........................................................................................26

21- CINEMA. POESIA VISUAL. POEMES OBJECTES....................................27 Pere Portabella. El silenci abans de Bach...................................................28

José Manuel de la Pezuela. Poemes objectes.............................................29 Poesia visual................................................................................................30

POESIA AVUI. Poemes Emili Trapero.........................................................31 Índex.............................................................................................................32

Contraportada interior. Fràgil III. Il·lustració. Gaia Contraportada. Pintura. Núria Baliarda.


Documents

mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm · f7mirallsaldau 7 Miralls al DAU 1. nº 3 2007-08 d7mirallsaldau PRESENTACIÓ En aquest nou número dediquem uns espais al tema de l’admiració