. . . I EL SEU MÓN

1912 - 1994

Calders, autor que és considerat el millor contista català del S. XX, va néixer a Barcelona l’any 1912. De jove estudià a l’Escola Superior de Belles Arts i poste-riorment va treballar, escrivint-hi i il·lus-trant-la, a la revista satírica i humorística L’Esquella de la Torratxa, que va dirigir conjuntament amb el seu gran amic i futur cunyat, el també escriptor Avel·lí Artís Gener (Tísner). L’any 1936 publicà el seu primer recull de contes, El primer arlequí, i la seva primera novel·la curta, La glòria del Dr. Larèn, amb les quals es donà a conèixer en els cercles literaris del moment. Però arribà la Guerra Civil i s’allistà a l’exèrcit republicà.

Va ser destinat a la rereguarda, al front de Terol, i va fer-hi de topògraf. Allà aprofità el temps lliure per escriure el dietari Unitats de xoc, en el qual va recollir una sèrie d’impres-sions subjectives sobre la guerra; el llibre fou publicat l’any 1938 amb pròleg de Carles Riba. Acabada la guerra i després d’una breu reclusió a un camp de concentració, aconse-gueix escapar-se i passa a França, des d’on marxaria a Mèxic, amb un ajut econòmic de Josep Carner. Allà s’estaria més temps del previst: 23 anys. Mai acabà d’adaptar-se a l’exili, tot i que va tenir-hi una vida cultural plena, tot fundant, juntament amb exiliats catalans, la revista Lletres i col·laborant amb Pont blau i Revista de Catalunya entre altres.

Calders es guanyà la vida a Mèxic treballant per a l’editorial Uteha i va prosseguir amb la seva passió: els contes. Precisament a la llarga estada a Mèxic devem una part interessantíssima de la seva producció.

“He vist en aquests anys més indis de muntanya que no pas pescadors mediterranis. Això, per a un català, és molt gros. Un fenomen així no es deu, gairebé mai, a causes banals, i la que ens va empènyer a mi i els meus fou un daltabaix famosíssim,

del qual encara no em sé avenir”

Pere Calders

“És ben possible que, sense el pas per l ’exil i –sense l’escenari i els personatges que l i proporcionà Mèxic–els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades al conte “f i losòfic”

tradicional. Mèxic l i brindava una “realitat” susceptible d’interpretacions suggestives”

Joan Fuster

A Mèxic Calders entra en contacte amb allò que s’anomenà el realisme màgic, un moviment literari específicament llatinoamericà que tenia com a característiques principals la introducció d’elements sobrenaturals i fantàstics al bell mig de narracions de caire realista o costumista, de manera que quedaven imbricades en la realitat dels personatges. Aquesta influència acabà de conformar el seu estil particular, tot i que no es pot dir en propietat que Calders en formés part, ja que el concepte s’aplica a la literatura escrita en castellà. Ara bé, una cosa sembla clara: si el nostre autor hagués escrit en castellà, ara estaria a l’altura dels escriptors Juan Rulfo, Rómulo Gallegos o fins i tot de Gabriel García Márquez. Rulfo

García Márquez

Va publicar en 1942 un primer recull de contes al qual posà per títol Memòries especials, poc difosa. Però sense dubte, la que va obtenir un reconeixement més ampli va ser Cròniques de la veritat oculta, de 1955, en la qual aprofità per incloure relats dels quinze anys anteriors. Després vindrien Gent de l’alta vall , de 1957, i Demà a les tres de la matinada, de 1959. En 1963 tornà a Catalunya, i va compaginar el treball a l’editorial Montaner i Simó amb la literatura pròpia, però l’èxit se li resistia. En 1964 guanyà el Premi Sant Jordi amb una novel·la, L’ombra de l’atzavara, en què parlava dels anys d’exili. Altres novel·les posteriors van ser: Ronda naval sota la boira (1966) i Aquí descansa Nevares, (1967) de personatges i temàtica mexicans.

En 1968 recull els contes ja publicats i afegeix de nous en l’edició Tots els contes, (Premi de la Crítica Serra d’Or de 1979) En 1978 publica Invasió subtil i altres contes (Premi Lletra d’Or 1979) iamb posterioritat fa el recull Tot s’aprofita (1983) i Barret for t (1987) entre d’altres. La fama i l’èxit li arriben tard, com sempre, amb ocasió de la posada en escena per par de la companyia Dagoll Dagom del seu espectacle basat en certs contes escrits per ell Antaviana,. Compaginà contes de mida estàndard amb alguns de breus, i també amb articles peri-odístics a les revistes Canigó, Serra d'Oro El Temps i el diari Avui. Rebé el Premi d’Ho-nor de les Lletres Catalanes l’any 1986.

Calders, escriptor de la normalitat cultural

Calders es va formar en un ambient cultural que aspirava a la normalitat, la dels anys trenta, encara sota els efectes de les reminiscències del modernisme i del noucentisme. Com a "artista adolescent", Calders pertanyia a una generació que, sense renunciar al passat, vol construir un futur diferent i propi. Traduït al particular univers literari caldersià, això dóna com a resultat un corpus narratiu únic, modern, que difícilment es va poder valorar en tota la seva plenitud fins que el país i els seus lectors no van recuperar el pols d'una certa normalització.

Disposició narrativa

Pere Calders és, per damunt de tot, un narrador, un contador d'històries. Per això s’hi troba a gust conreant el conte, gènere molt més flexible que la novel·la. Calders mostrà sempre un gran interès per construir una història a partir de la ficció pura, alliberat de la necessitat d'haver de traduir fidelment la realitat immediata. Per això trobem pocs escenaris concrets (i quan els trobem són exòtics o estranys) poques descripcions físiques o una poc profunda caracterització psicològica dels personatges. Li interessa molt més representar una determinada -i parcial- percepció de la realitat. La seva.

La ironia com a esti l

El Calders escriptor, doncs, és conscient que en construir una història -tant si és descaradament fictícia com si parteix de fets reals- no fa sinó representar la seva pròpia percepció de la realitat, una percepció que arriba a fer de la ironia el seu instrument literari més eficaç. La ironia sempre demana la participació còmplice del lector. Aquesta complicitat és la que fa tan interessant la narrativa caldersiana. Sota aquesta aparent intranscendència, sota el tractament subtil i sovint humorístic de les trames relatades, sota el vel d'uns escenaris obertament imaginaris, la complicitat des de la ironia permet anar més enllà i fer una reflexió posterior profunda sobre l’absurditat extrema de la condició humana.

Nota biogràfica

Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

El miral l de l ’ànima

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

 

A tornajornals

Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment no ho sembli), fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I tingué la sort, enmig de la desgràcia, d’ésser correspost en la mateixa mesura per la seva estimada.  

Història castrense

Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament. Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.

No se sap mai

De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

Venim de la pols

Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d’una glorieta. «Es tracta d’una sorpresa» responien a cada pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se’n diu cristiana sepultura.

  

Discreció

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

Falsa modèstia

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt meravelloses peces.

Els bons costums

El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el cavall, convençut que complia un deure pietós, va rematar-lo amb una forta guitza a la nuca.

L’exprés

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.

Via mor ta

El forense va donar un cop d’ull a les dues ratlles paral·leles, rovellades i cobertes de males herbes. «Crispadora paradoxa!», digué. «Aquesta via ha mort perquè el tren l’ha aixafada poc.»

Costums d’altres terresEls indis alosa són lletjos sense excepció, però molt amistosos i summament hospitalaris. Així que et reben a casa, t’ofereixen la dona a tot drap i ells mateixos et paren el jaç. Això sí: si la dona no t’agrada i la rebutges, et degollen al siti amb una pedra foguera sense esmolar.

Ars poèticaLi va sortir una rima preciosa, d’aquelles que poden salvar un poema. Però havia nascut vídua, abandonada de parella que la justifiqués, i es va quedar sola a final de ratlla, sense que cap llei mètrica acudís al seu socors. Si no s’hi troba remei, coses així ens amargaran la vida.

CopyrightAlgú m’ha fet a mi i he estat venut. Mai no he pogut saber qui ha cobrat els drets ni si he estat un bon o un mal negoci.

A Cròniques de la veritat oculta, publicat a 1955, Calders utilitza tres eixos bàsics: l ’absurd, l ’ imprevist i l ’atzar. Els personatges dels contes aplegats a aquesta obra es troben en situacions inesperades i insòlites, a mig camí entre la realitat i la irrealitat, davant les quals actuen majorment amb normalitat i racionalitat, la qual cosa provoca un contrast característic: a més, l’humor, àcid i irònic, però gairebé sempre de rostre ben humà, fa de fil conductor de la majoria de relats, que tenen un final lògic, dintre de la falta de lògica que els caracteritza. El mateix títol de l’obra barreja una altra de les passions caldersianes, el periodisme, amb la utilització de la paraula cròniques, que són relats de fets que ocorren vistos des de l’exterior, que intenten ser objectius i no tenir gaire implicació emocional, la qual cosa evidentment no sempre passa, conscientment o inconscient. I és que cal tenir en compte que Calders equiparava la literatura amb el periodisme, la posava al mateix nivell per a explicar la realitat. Per altra banda, el sintagma veritat oculta al·ludeix a tot allò que podria passar i passa, realment, en la seva prodigiosa imaginació, que pren vida a través dels seus personatges.

El recull de Cròniques de la veritat oculta va ser publicat a l’Editorial Selecta i està estructurat en tres parts: I . La imprevista cer tesa; I I . Ver, però inexplicable i I I I . L’escenari desconcer tant. Els ingredients bàsics de tots els relats són l'humor i la fantasia. Un humor més o menys ambigu, subtil i sorneguer però tendre. La fantasia crea situacions impossibles d’assimilar, incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat i situa les històries en un temps i un espai abstractes, imprecisos, irreconeixibles. Tot plegat fa d’aquest recull el més reconegut de Calders i el més ben valorat pels crítics, que el reconeixen com un dels millors contistes del S. XX.

Els 31 relats del recull són aquests (en negreta els que llegirem a classe):

La imprevista certesa El desert, La ratlla i el desig, La consciència, visitadora social,El principi de la saviesa, L'any de la meva gràcia, La ciència i la mesura,La revolta del terrat, La clara consciència, L'home i l 'of ici, Coses de la providència, El Teatre Caramar i La clau de ferro

Ver, però inexplicable El problema de l'Índia, Els catalans pel món, L'arbre domèstic,Cada u del seu ofici, L 'esperit guia, Fet d'armes, Història natural, La f i , O ell , o jo, L '«Hedera Helix», Una curiositat americana i Quieta nit

L'escenari desconcertant Coses aparentment intranscendents, La maleta marinera,Les mans del taumaturg, El geni magiar, Feblesa de caràcter,Raspall (conte infantil) i Un crim

CALDERS: L’HOME DIBUIXAT

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=645

PER A UN DEMÀ MILLOR(Drama en menys d’un acte)

L’escena representa:A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.

En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència) s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta. Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.

FI

(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia.)