Planeta LletraRevista l i teràr ia

I I Època - Any 5 - Núm 13

Òrgan de difusió de l ’Associació Planeta Lletra

Si vols descarregar-te la versió digital i gratuïta de la revista entra a:http://www.planetalletra.org

Especialciència ficció

Planeta Lletra

2

Í N D E X

Editorial (Jordi Lopesino)................................................... 3

Mars one (David Garcia Prats)............................................ 4

Aleix (Pilio Piris) ................................................................. 8

Semilla (Bàrbara Sarriera)................................................... 11

65 (Miguel Ramirez) ...........................................................14

Eneas (Ulises Zunzunegui) ...........................................................16

Sal (Isabel Sanfeliu Pujadas) ....................................................... 19

La noche del dragón (Roser Lorite) .................................. 21

Planeta futur? (Hèctor Agramunt) ................................ 24

L’avió sense finestres (Carme Cañizares) ..................... 27

Con tu serenidad (Marta Lacruz) .................................. 30

Panteras negras (Ricardo Garcia) .................................. 32

Retorn (Xavier Ballesta).................................................... 35

Pensa un desig (Txell Pañella i Montlleó) ....................... 38

Malson (Sandra Cabrespina) ............................................ 40

Sacrificios (Montse Pérez) ............................................... 42

Híbrida (Júlia Lancho Teruel) ........................................... 45

El paradís perdut (Ma Rosa Salas) ................................ 48

Cassandra (Núria López Garcia) ...................................... 51

Història d’e- (Salvador Riera Solsona) .............................. 54

La partícula (Francesc Malea i Collado) .......................... 57

Maquetació:Txell Pañella i Montlleó

Direcció editorial:Jordi Lopesino

Equip de correcció:Sandra Cabrespina, Francesc Malea, Txell Pañella i Salvador Riera

Redactors:Hèctor Agramunt, Xavier Ballesta, Sandra Cabrespina, Carme Cañizares, David Garcia Prats, Ricardo Garcia, Marta Lacruz,Júlia Lancho, Núria López, Roser Lorite, Francesc Malea,Txell Pañella i Montlleó, Montse Pérez Martínez, Pilio Piris, Miguel Ramírez, Salvador Riera Solsona, M. Rosa Salas Anglès, Isabel Sanfeliu Pujadas,Bàrbara Sarriera i Ulises Zunzunegui.

Il·lustradors:Maria Parés, Pere Jordi Royo Garcia, Isa Roca,Blanca Ros, Raquel Ruiz i Laura Soler.

Portada:Txell Pañella i Montlleó

Logo: Gustik Albo

ÍNDEX

STAFF

www.planetalletra.orgwww.twitter.com/planetalletra

www.facebook.com/planetalletraplanetalletra@gmail.com

juliol 2015

Col·laboren:

�

�

� Aquests autors no han acceptat les esmenes de l’equip de correcció, és peraixò que els correctors noes fan responsables del text publicat.

3

EDITORIAL

Teniu a les vostres mans —és una manera de parlar ja que segurament la es-tareu llegint a la pantalla d’un ordinador— la revista número tretze. Una re-vista dedicada al gènere de la ciència ficció. Quin número aquest el tretze!Alguns creuen que el tretze és un símbol de mala astrugància, però el tretzeés el camí imprescindible per arribar al catorze, al quinze, al setze... És el camíinevitable per assolir properes revistes i propers projectes. El tretze és una pet-jada més en aquest camí de futur per on transitem.

Ja fa cinc anys que vam començar a treballar en el projecte Planeta Lletra ihem aconseguit moltes fites junts: les revistes, els llibres, els vermuts literaris,una radio novel·la, els sopars de germanor, un premi literari, tenir presènciaen la festa de Sant Jordi... I el que és el més important: el reconeixement perpart de les institucions i de les forces culturals de Mataró i comarca. Ens conei-xen i ens tenen en compte. I encara podem fer més coses.

Com ja sabeu, el nostre planeta està vivint moments de canvis decisius. Partde la junta canvia i dóna pas a gent nova amb empenta que tirarà endavantel nostre projecte, això sí, amb la col·laboració de tothom. En aquests momentshi ha una comissió gestora que treballa amb l’objectiu de presentar una novajunta amb vista a l’assemblea general de setembre. Aquest és un procés querequereix la implicació i l'entusiasme per part de tots els lletrícoles. Una impli-cació que ja s'ha pogut desprendre de l'enquesta que la comissió gestora usva fer arribar. L’enquesta va tenir un nivell de participació del 30%, tot i queaquells que la van respondre es senten involucrats en el projecte i en volenformar part. Haurem d'esperar al mes de setembre per veure com queda totplegat, però de ben segur que, entre tots, el Planeta Lletra tirarà endavant.Mentrestant aquí teniu lectura per l’estiu. El tema, la ciència ficció; els autors,vosaltres. Ens veiem a la propera revista.

Jordi LopesinoAmbaixador del Planeta Lletra

EDIT

ORIA

L

Planeta Lletra

4

ESCRIPTURA

—On creus que vas, amb aquest carnet de jo-guina? —pregunta barroerament el policia—.Si no portes carnet d'identitat o passaport, nopots passar.—Aquest carnet és propi del meu planeta.

He passat per altres aeroports i no hi ha hagutmai cap contratemps. Jo sóc el 324 i vinc a visi-tar la Terra —respon el 324.—A veure, noi —s'hi posa el policia, amb in-

credulitat—, m'estàs dient que vens d'un altreplaneta a visitar la Terra? I que ja has passatper altres aeroports?

—Així és, senyor. —El 324 no està gaire con-vençut que el policia ho hagi entès—. No n'hasentit a parlar mai, de la Missió Mars One?L'any 2024 un grup de voluntaris van ser en-viats a Mart per quedar-s'hi.—Oh, i tant! Sí que se'n va sentir a parlar! —

Sembla que el policia ho va comprenent i el 324es tranquil·litza—. I dius, que tu vens de Mart?—Així és! Sóc fill dels primers colonitzadors

del planeta vermell. Venim de visita però, noes pensi que he vingut sol —diu, en un intentde simpatitzar amb el vigilant.

Què passaria si un bon dia arriben persones que habiten un altre planeta del sistema solar? Com reaccionariem? I com ho farien les autoritats? Amb un bona dosi d'humor, en David ens desgrana la reacció desproporcionada dels cossos policials. Crítica social o sàtira? Jutjeu vosaltresmateixos.

Mars one

David Garcia Prats

Amant de l'evasió a través de la lectura i l'escriptura.

5

ESCRIPTURA

—Oh, no, no. No m'ho penso pas que hagivingut sol. Ja m'imagino que vostès, els mar-cians, sempre viatgen en grup.—No, no som marcians. Som humans, com

els nostres pares —vol rectificar el 324.—Que no ha dit que va néixer a Mart? Ales-

hores, vostè és marcià. Mai m'havia trobat enaquesta situació: un marcià que es presenta alcontrol d'immigració de l'aeroport. —Baixa elcap i tecleja amb dos dits—. Introdueixo lesdades a l'ordinador per saber què he de fer. El 324 mira al seu voltant. Hi ha cinc cabines

més de control, i en cadascuna d'elles, un poli-cia, equipat amb un ordinador i una càmera deseguretat. No veu cap dels seus companys de vol, segurament hauran volat cap a altresparts del planeta blau. Mira un rellotge digitalque hi ha penjat en una paret: 16 de juny del'any 2059.—A veure, noi —torna el policia—, aquí hi

diu que he de donar l'alerta als meus superiorsper a iniciar el PEPIdE, és a dir, el Protocol d'Emergència Per Invasió d'Extraterrestres.

En pocs minuts arriben quatre homes ambvestits d'aillament i màscares que els cobreixenel cap sencer. Agafen el 324 per sota els braçosi se l'enduen.—Comproveu contaminants tòxics o radioac-

tius! —diu el que mana.—Net, senyor! —respon un altre mirant unes

monitors.—Igualment, procediu a netejar-lo. Si el sub-

jecte A ve d'un altre planeta, no sabem ambquè ens podem trobar.—Netejant subjecte A.El 324 s'està plantat al mig de la sala qua-

drada de vidre, mirant a totes bandes, sensesaber què fer ni què dir. De sobte un vapor comença a despendre's del terra i una plujafina cau del sostre. Rajos de diferents colors re-corren el seu cos, amunt i avall.—Neteja completada. Procedim a l’aspiració

de contaminants.Un corrent d'aire succiona el vapor que s'ha

acumulat, guanya força i la roba del 324 tre-mola per la força provinent del sostre. Els braços

Planeta Lletra

6

ESCRIPTURA

se li enlairen i amb prou feines es manté dretal terra.—Procés finalitzat amb èxit. Obriu les portes

i immobilitzeu el subjecte A.Les portes s'obren i els quatre homes, de

nou, enxampen el 324, l'arrosseguen cap afora i el fan seure en una cadira.—Però què esteu fent? —crida el 324, que

ha quedat tot desmanegat.—Alarma! El subjecte A ha emès sons! —in-

forma un dels operaris—. Procedirem a l'anàlisii decodificació del missatge.El 324 protesta i intenta alliberar-se.—El subjecte A es mostra violent. Procediu a

sedació profunda.Un dels homes tapa el nas i la boca del 324

amb una mascareta. En pocs segons el turistaextraplanetari perd el coneixement. Els homesdel laboratori li treuen la roba i posen al 324a sobre d’una taula de treball. Exploren el seucos, primer superficialment. L'home quemana, informa en veu alta per tal que el se-cretari en prengui nota: «El subjecte A té figura antropomórfica: dotat de dues extremi-tats inferiors i dues de superiors, més curtes;tronc i volum monocefàlic en la part alta delcos. Aquesta última està formada per dos pos-sibles ulls, dues possibles orelles i una ober-tura central». Els altres homes, mirant alvoltant de la taula de treball, afirmen amb el cap. El secretari, aprofita l'avinentesa de lapausa i diu: «Senyor, vol dir que això no és unaboca?». El que mana se'l mira amb mala cara:«Severino, coi, que això és molt seriós! Els ex-traterrestres se'ns fiquen a casa i les cosess'han de fer ben fetes». L'exploració continua,aquest cop a un nivell més intern. Li fan radio-grafies, un escanejat de tot el cos i analítiquesde sang. «El subjecte A està dotat d'endoes-quelet i òrgans especialitzats», informa un

metge. En Severino no se'n pot estar: «Ben bécom si fos una persona». L'home que manavol increpar-lo altre cop, però en aquell mo-ment, un noi vestit de carrer entra al labora-tori.—Senyor, li fan arribar, des de control d'im-

migració, aquest missatge urgent —diu el noi,mentre dóna un paper escrit a l'home quemana i amb ulls ben oberts, mira tots elshomes amb vestits d'aillament al voltant de lataula de treball on hi ha estirat, ben nu, un noiaproximadament de la seva edat—. Perdoninla interrupció, només compleixo ordres.Sort n'ha tingut que el subjecte A és ben net

de tòxics i contaminants, li deixa anar ambmala baba l'home que mana, sinó, hauríem deretenir-lo i procedir amb una neteja com-plerta. El missatger fa mitja volta i, sense afe-gir res més se'n va.L'home que mana es treu la màscara, pen-

sant que, realment, si el subjecte A és net, jano es fa necessària una seguretat d'aillamenttan rigurosa. Els altres homes l'imiten imme-diatament. Ara tots respiren alleujats. El secre-tari Severino s'afanya a prendre nota del quediu el cap i es maleeix els óssos per no podertreure's la màscara.«Atenció!». Informa el cap. «Per la informa-

ció sol·licitada al Departament de Defensa delsEstats Units, se'ns fa saber que: fa 48 hores haarribat un transbordador espacial a la base ae-ronàutica de Cap Canyaveral, provinent deMart, els passatgers de la qual han viatjat a diferents indrets del planeta».Els homes comencen a xiuxiuejar entre ells,

cada cop més exaltats. La indignació fa pujarel to de veu: no ens han informat, són uns in-competents; s'han tornat bojos, per què dei-xen escampar-se els marcians per tot arreu?Són uns inútils!

7

ESCRIPTURA

Enmig d'aquest batibull de crits, entra unaltre home al laboratori, amb vestit d'ailla-ment i uns papers a la mà. Es fa un silenci sob-tat. L'home mira les màscares dels altreshomes, que estan escampades per les taules.Amb un filet de veu: «Senyor, tenim la decodi-ficació del missatge oral del subjecte A». L'atenció de tots els homes es centra en el mis-satger que acaba d'arribar mentre, sobre lataula de treball, el 324 comença a recuperar laconsciència. L'home que mana l'anima a con-tinuar: «Endavant, Ordóñez, aquesta informa-ció és de vital importància per a la investigaciódel subjecte A. Nosaltres sí que farem la feinaben feta». L'Ordóñez, no les té totes: «Proce-deixo a informar del resultat de l'anàlisi delmissatge: el subjecte A ha dit “Però, què esteufent?” i la màquina decodificadora revela queha dit “Però, què esteu fent?”. El missatge, pertant, fa servir el mateix sistema morfosintàcticque el nostre idioma». L'Ordóñez fa mitjavolta i surt a corre-cuita del laboratori.Tothom calla. Esperant que l'home que

mana faci la primera valoració.—Ja li he dit ben clar al policia de l'aeroport

—parla de sobte, amb veu pastosa, el 324—. Tots

els homes, al voltant de la taula de treball, se'lmiren sorpresos. «Ha parlat, ha parlat», diuen.En aquell moment entra al laboratori un ba-

talló d'homes equipats amb vestits d'aillamenti màscares.—Senyors! —alça la veu un home que mana

més que cap altre—. Se'ns ha informat que noestan emprant les mesures de seguretat quemarca el PEPIdE. Han de ser netejats i analitzatsper haver estat en contacte amb un marcià.—Senyor, —diu el secretari Severino—, amb

el seu permís: el Subjecte A ja és net i ha supe-rat totes les proves, tal com tinc anotat a lesactes. —Ensenya el quadern on ha estat pre-nent nota.—Així doncs —diu el que mana més que cap

altre—, que es procedeixi a l'alliberament del subjecte A i a la neteja i anàlisi d'aquestssenyors, que han estat en contacte amb el mar-cià abans que deixés de ser considerat marcià.El secretari Severino ajuda el 324 a posar-se

dret. L'Ordóñez, que acaba d'entrar al labora-tori, s'hi apropa per ajudar-lo i pica l'ullet al seu company. L'home que mana més quecap altre, ordena: «Comproveu contaminantstòxics o radioactius!».

Planeta Lletra

8

ESCRIPTURA

No vaig matar el meu germà. Ell no m'agra-dava, però no el vaig matar, l'escopeta va dis-parar-se sola. Ni dins el taüt, ni tapat per la sorra que el

cobria, ni la llossa de marbre rosat que elspares hi varen fer posar, me van separar d'ell. Només he trobat la pau i només des d'aquí

puc escriure, no sense inquietud, el relat d'uncondemnat a viure eternament o potser finsque l'ànima de l'Aleix trobi un cos que hagi re-nunciat a la seva, només l'he trobada aquí aCiutat de Parella.He fugit de l'omnipresència fastiguejant del

meu germà tant com he pogut, me reclamavaconstantment el dret, ell així ho creia, quetenia de cohabitar en el meu cos la seva ànima,encara més de fer-se'l seu. M'ho recordavaconstantment.La meva fuita va ser esgotadora, passava

moltes hores a la vorera del mar. Sabia que lameva fuita definitiva era el mar, l'únic lloc onl'Aleix, l'ànima de l'Aleix, no me podria pren-dre el cos que tan desitjava.Me trobava refugiat a la torre del castell de

Ciutat de Parella, la ciutat submergida al fonsdel mar. Des d'aquí les set filles de Nereu emer-geixen cada any en el solstici d'estiu, per folgaramb els set fills de Kren, de l'encontre naixeran

els rajos del que donen vida als habitants deles profunditats.Les nimfes, apiadant-se de la meva angoixa,

me varen convidar a viure al castell de la Nereude Ciutat de Parella. És allí on hi vaig trobarl'assossec de pensament i on hi puc escoltar elrepic de les hores sense por. La llum filtradaper l'aigua és de color blau i els estels del cel,les nits, s'hi veuen amplificats i el seu parpelle-jar, per mor de les ones que hi ha a la superfí-cie, esdevé una simfonia de llums. L'Aleix no hipot entrar, les ànimes mancades de la protec-ció del cos s'hi dissolen.El pare havia deixat l'escopeta a damunt la

taula de la cuina, l'estava netejant i quan hofeia no volia que els fills fórem a prop d'ell,mai deixava sola l'escopeta.Aquell dia, era un dia rar, el cel estava tenyit

d'un color rogenc, el vent bufava de xaloc, eraun vent espès i calent, el cel s'enfoscava poc apoc, uns forts cops a la porta del carrer varenfer sortir al pare corrent i sense acomiadar-sede ningú.―Mans enlaire―em vaig girar, era el meu

germà amb l'escopeta del pare que m'apun-tava al cap.L'Aleix té una veu inconfusible, la seva mal-

formació facial li parteix el rostre en dos tros-

AleixQuan la culpa ens rossega busquem refugi, però per molt que ens amaguem sempre ens acaba trobant. El personatge acaba a Ciutat de Parella, on en Pilio ens transporta a la seva Ciutadellanatal, sa llengua ens hi duu i ens pareix que som allà.

Pilio Piris

Menorquí de soca, català d'adopció. Va començar a escriure per mord'una recomanació facultativa, se podria dir que escriptor tardà i, araper ara, per divertiment personal. Compagina més o manco per igual,poesia i relat.

9

ESCRIPTURA

sos, el llavi superior, el paladar i la llengua iquan parla és com si ho fes xiulant, com el xiu-let d'una serp.―Aleix, deixa estar l'escopeta―li vaig dir―

saps que el pare no vol que hi juguem.Al davant meu tenia un ésser que jo no volia

que fos un germà, ni un parent, ni res, els ullsaiguosos de color violat, ―en aquell momentme varen semblar tan rogencs com els núvolsque aquell dia emboiraven el cel―, el cosblanc, els cabells blancs, les parpelles, les ce-lles, tot ell era blanc, d'un blanc quasi trans-parent, que el feia un ésser irreal i per a mirepugnant.―Mans enlaire―me va repetir―aquest cop

amb una veu més ronca, els ulls més vermellsque mai.

―Aleix, deixa estar l'arma―li deia mentrepoc poc m'hi apropava amb la intenció d'aga-far-li l'escopeta pel canó i separar-la cap uncostat.―Necessit el teu cos―me va dir en veu atro-

nadora.Vaig estirar els braços per agafar i treure

l'escopeta de les mans de l'Aleix, va sonar untret i em vaig trobar assentat de cul a terra,amb l'escopeta entre les mans, dins un món defosca. Poc a poc va retornar la llum, va serquan vaig veure el meu germà estirat a terraamb un forat al pit, no hi havia sang, els ullsde color violeta me miraven, tenia un rictus ala cara que li donava un aire diabòlic. Jo no elvaig matar, no l'estimava, però no el vaigmatar.

Raquel Ruiz

Planeta Lletra

1 0

ESCRIPTURA

«Tots tornem a la terra, a la mateixa terraamb la que varem ser modelats des dels prin-cipis dels temps. Avui acomiadem a l'Aleix...»Les paraules del capellà, mentre l'enterra-

morts anava omplin de terra el clot on havienbaixat el taüt, se'm feien llunyanes, com unressò, tenia els ulls i el pensament fixats en lafoscor del forat i en les mans i braços de l'Aleixque s'estiraven cap a mi com si em volguessinarrossegar dins el fossar. Ni la terra que elshomes hi anaven tirant aconseguien for-losdesaparèixer, ni la llosa de marbre rosat que ala fi ho cobria tot.Quan la cerimònia havia conclòs el capellà

resava últimes oracions i amb l'hisop ruixavaamb aigua beneïda la fosa, els braços del meugermà varen traspassar el marbre i estirant elsdits transparents cap a mi intentaven agafar-me.El meu temps de pau al castell de Ciutat de

Parella es va acabar el dia del gran eclipsi, eldia que l'ànima de l'Aleix em va robar el cos iem va deixar l'ànima nua, errant permanent-

ment pels espais amb el desfici de no trobardestí.La llum es va anar apagant, els rajos de sol

que arribaven a la torre del castell eren cadacop més minsos, fins que la foscor va ser total,després la llum va tornar, com torna cada dia al'alba i vaig recordar, no sense temor que el diaque va morir l'Aleix havia succeït el mateix.Tots els peixos que envoltaven la torre on

vivia havien desaparegut, les campanes de l'es-glésia sonaven sense compàs, el moviment del'aigua del mar sacsejava tot el castell i en elmoment just on el sol estava en el punt mésalt, el nivell de l'aigua va baixar tant que totala Ciutat de Parella va emergir, l'Aleix em vaprendre el cos.La meva ànima d'ençà que l'Aleix em va

robar els cos, navega pels espais siderals ambl'esperança de trobar un altre món habitat percossos sense ànima i poder refer la vida quese'm va estroncar el dia que l'Aleix se va suïci-dar, només perquè el seu cos no li agradava iel volia baratar pel meu.

Fahrenheit 451 és una novel·la de Ray Bradbury ambientadaen una distopia futurista i publicada el 1953. El títol ve de latemperatura a la qual crema el paper, ja que una de les ca-racterístiques dels líders al relat és cremar els llibres per con-trolar el que aprèn la població. El llibre ha esdevingut unaobra de culte a la ciència-ficció.

Lectura recomanada

Farenheit 451Ray Bradbury

1 1

ESCRIPTURA

El trabajo y las preocupaciones que nos invaden son el día a día de muchas personas, pero saber encontrar la paz interior es más difícil. Sabiendo relativizar, aprendiendo a observar el cielo o dejándose llevar por los sueños. Bàrbara nos descubre que un mundo mejor es posible aunque elmensaje no llegue por los canales habituales.

Semilla

Trabajaba como educadora social en un cen-tro para menores en riesgo de exclusión. Mepreocupaban muchísimo las historias que se es-condían detrás de cada acto de vandalismo deesos niños. Detrás de cada insulto que propi-naban sin razón y en medidas desmesuradas.Me entristecía ver como perdían su tiempo,como el odio y la venganza brotaban en ellos,como se perdían en esa oscuridad que traíande sus casas y sembraban sin conocer sus con-secuencias.Me dolía todo lo que veía a mí alrededor.

Algo me decía que los actos que estábamos ha-ciendo, la manera de pensar que teníamos enesta sociedad y la falta de conexión con nues-tros sentimientos y con los demás seres debíande ser modificados. Sabía que existía una posi-bilidad para mejorar nuestra calidad de vida ynuestras condiciones como seres humanos. Da-mián, mi compañero de vida, psicólogo, profe-sor de reiki, chamán por naturaleza, meescuchaba cada noche cuando regresaba a casade trabajar, exhausto. Él sabía que debía dejarque todas esas preocupaciones salieran de míser. Sabía que mi viaje no tardaría en llegar. Enuna noche fresca y perfumada de primavera,rompió el mágico y misterioso silencio que nosacompañaba mientras contemplábamos en

nuestro jardín las estrellas del cielo oscuro, yme aconsejó que antes de irnos a dormir, dedi-case algunos minutos a contemplar el firma-mento que habitaba encima de nosotros;“Quizás así tu inquietud pueda sosegarse,Blanca” y acompañó sus palabras con una res-petuosa mirada de compañerismo.Así que a partir de entonces, hice caso a ese

sabio que me ofrecía su amistad y amor incon-dicional luna tras luna y empecé a contemplarla fuerza de los astros. Esos momentos se con-virtieron en eternos viajes hacia el universo enforma de ritual, y mis preocupaciones empeza-ron a aparecer con menos frecuencia. Admi-raba contemplar el vasto vacío; ese explosivo,misterioso, fascinante, silencioso espacio exte-rior que nos rodeaba. Pensaba en lo pequeñosque éramos, en la poca consciencia que dispo-níamos, por no entender que estamos aquí depaso. Que allí afuera debían existir otras vidas,otras almas, otros seres. Que nuestro planetaes un simple puntito de tierra, agua, natura-leza, animales, humanos, ruidos, miedos, ale-grías, penas, guerras, corrupción, poder, amor,vida, muerte.Una noche de verano mientras me daba un

baño caliente, Damián me observaba desde lacama, yaciendo en ella desnudo. Dormíamos

Bàrbara Sarriera

Hace algún tiempo, un trozo de papel en blanco y un bolígrafo salva-ron mi alma. Las palabras escritas contienen un poder mágico; capaz decrear vidas, capaz de sanar espíritus.

Planeta Lletra

1 2

ESCRIPTURA

desnudos porqué deseábamos acariciar nues-tra piel. Al empezar nuestra relación, decidi-mos que la hora de dormir sería nuestromomento de amor, de conexión. El único mo-mento del día que podíamos conectarnos eluno con el otro, olernos, sentirnos, alejarnosdel caótico mundo en el que vivíamos. Cuandosalí del baño, sequé mi cuerpo con toda la de-licadeza que podía disponer y mientras im-pregnaba mi piel con aceite de almendras,Damián me esperaba con los brazos abiertos ycon medio cuerpo tapado con la sábana de en-caje blanca que compré en un mercado ibi-cenco. “Blanca, ven deprisa, deseo olerte”.Emití una risa dulce y cómplice y cuando acabé,con mi piel húmeda y los pies descalzos, corrícomo una niña a sus brazos. “Todo va a ir bien,mi amor”, me susurró acariciándome el pelo.Me dio un beso en la frente, sopló la vela quetenía encendida en la mesita de noche y mien-tras nos acariciábamos con ternura en mediode la oscuridad, una sensación de liberaciónme inundó. El roce de sus dedos en mi espaldaaminoró el ritmo hasta que su mano paró enmi cintura. Su respiración profunda me acunóhasta quedarme dormida.Profundo silencio. Me desperté en un bos-

que de color rosado, anaranjado, verde in-tenso. Flores silvestres hermosas de diferentesformas y tonos cálidos; pureza. Una sensaciónde paz, equilibrio y serenidad me acogió. Ple-nitud, silencio y belleza. Amor. Eternidad. Derepente, una mano firme y suave se posó enmi hombro. “Blanca, te estaba esperando” su-surró con voz femenina y dulce en mi nuca. Esapresencia se situó delante de mí sin darmetiempo a poder girarme. Era la mujer más her-mosa que jamás pude haber visto o imaginado.Alta, esbelta, con piel blanca, pelo largo, on-dulado y de color rojizo. Una tela fina y larga

de seda, de color beige, caía sobre su cuerpodesvelando sus bellas formas redondeadas. Eraun ángel encarnado en figura de mujer. Su cá-lida sonrisa salpicó mi corazón. Me cogió de lamano, delicadamente, y nos adentramos albosque. Majestuosas lechuzas blancas nos es-piaban desde los altos, ancianos y frondososárboles. Cantos de pájaros salvajes, olor ahierba húmeda y fresca. Me dejé llevar por eseángel del cielo azul mientras sus pies desnudosme guiaban hacia la paz. Aparecimos en unaaldea con altas y grandes casas hechas de tron-cos y hojas enormes. Los niños vestían sin ropa,pero alrededor de sus cuerpecitos se podía ob-servar una capa gruesa y casi transparente dediferentes colores. Todos ellos corrían y se di-vertían. Nunca antes unas risas ajenas me pro-dujeron tanta felicidad. Todas las mujeres quehabía, eran ángeles hermosos sin alas, reco-giendo las cosechas, amamantando a sus hijose hijas, riendo, cantando, bailando, ayudán-dose las unas a las otras. Los hombres hacíanexactamente lo mismo que ellas. Ancianas y

1 3

ESCRIPTURA

ancianos con miradas y sonrisas eternamentejóvenes contaban historias mientras los demáspermanecían sentados en círculos perfecta-mente redondos, unos al lado de otros y escu-chaban con atención. Tambores, ritmos.Instrumentos desconocidos para mí empeza-ron a sonar. Melodías celestiales y a la vez tri-bales. Eso era un hermoso paraíso. Esa mujerme seguía cogiendo de la mano. Entonces memiró y puso mi mano tocando su corazón. Ellatambién puso su mano en mi pecho. En esemágico instante se detuvo todo el ruido denuestro alrededor. Silencio. La nada. “Blanca,todo lo que te preocupa, algún día dejará deexistir en el mundo en el que vives. En nuestrohogar creemos que el miedo y el amor formanparte del mismo ser. Perdonamos, sentimos yexpresamos humildad, aceptamos, amamos.Nuestros antepasados vivían en un completocaos y fue una mujer la que trajo paz y fundónuestro hogar. Tu gente, esa gente que mataa otra gente, que miente, que envidia, quedesea, que siente el mal… nacen fruto del

miedo. Y ese miedo que yace en los corazonesde aquellos que no saben amar debe de trans-formarse. El amor conlleva la aceptación deese lado oscuro que habita en sus espíritus. Elamor, Blanca, es una semilla que habita entodos los corazones y brota cuando los pensa-mientos, sentimientos y el cuerpo forman uno.Cuando la consciencia brilla en el Universo sa-grado formando parte de él. Esto, querida hu-mana, es lo que deseabas escuchar. Siéntelo yhaz brotar tu semilla en ese hogar al que algu-nos llamáis Mamá Tierra. Ella te está espe-rando.” De repente caí del Universo. Medesperté sobresaltada, sudada, temblando.Apenas podía respirar e intentaba recobrar laconsciencia. Damián se despertó.—¿Blanca, qué ocurre? —me dijo preocu-

pado y todavía dormido. —¿Quién soy?... La mujer, la semilla…—miré

a Damián, confusa. Todavía oía risas inocentesde niños, tambores.— Creo que te has ido muy lejos… Bienve-

nida a casa, mi chamana —me susurró al oído.

Pere Royo Garcia

Planeta Lletra

1 4

ESCRIPTURA

Miguel fiel a su estilo nos narra una historia con pistolas, disparos, persecución, violencia: acción enestado puro. Pero a veces, no todo es lo que parece si nos encontramos en el año 3115. Una historiade ciencia ficción ambientada en el centro de Mataró.

65

Daniel Llàcer no me da opción a moverme.El cañón de la pistola se mueve violentamentecon el temblor de sus manos. Ahí es cuando lorecuerdo todo. El atraco. El grito. Los disparos.La muerte de su mujer y su hijo. Él abalanzán-dose sobre mí. Otro disparo. Y corro. Corrotodo lo rápido que me permiten mis piernas ymis nervios. Y, un año después, ha conseguidoencontrarme y ahora quiere venganza. Dejacaer la pistola. No cae tan bajo como yo.En la soledad del 66 de la calle Sant Agustí,

viendo la pistola de Daniel, decido que tengoque hacer un bien a la sociedad. Ya está biende estar escondido, emborrachándome concerveza barata y olvidando los pecados del pa-sado. Es el momento de salir de las sombras.—David —escucho.¿Daniel se lo ha pensado y vuelve para aca-

bar la faena?—David.Y cada vez está más cerca.Abro los ojos y grito. En frente, tengo a un

hombre que me mira y vuelve a decir mi nom-bre. Tiene numerosas cicatrices en la cara, mu-chas de ellas ocultas por la barba larga y rubiay el pelo rizado y desordenado. Además, unode sus ojos azules no se mueve.—Tranquilo, David, tranquilo —me dice

viendo que todavía mi respiración es acele-rada—. Estás en un lugar seguro.—¿Cómo? ¿Qué ha pasado? Estaba en la

casa abandonada del centro.—Y sigues estando en ella —levanta la mano

y señala una ventana de la habitación–. Míralotu mismo.Antes de levantarme, me quito todos los ca-

bles conectados a mi cuerpo y la máquina dejade pitar. Me asomo y veo, desde la altura deun segundo piso, el 66 de la calle San Agustípor dentro. Pero nada es como antes. En elcentro hay tres extrañas motos, aunque son di-ferentes modelos, su constitución básica es: untubo brillante que se divide en dos a la alturade las ruedas, que no tienen neumáticos y, elmanillar es muy parecido al de las bicicletas decarretera. Una de ellas tiene un protector delas piernas, que recoge más al piloto. A loslados hay otros vehículos que no identifico yarmarios con armas. También hay ordenadorescon pantallas enormes y, en un rincón, unachaqueta verde con capucha, una barba rubiapostiza y unas gafas de motorista puestas enun maniquí. Y muchas otras cosas que no logroni imaginarme qué son. Todas son de metalesbrillantes y relucientes, parecen mecánicospero no me atrevo a poner la mano en el

Miguel Ramírez

Hay días que le apetece escribir relatos de terror. Otros, explicar unahistoria de suspense. Pero si no se siente capaz de escribir, intentaimaginar monstruos que asquearían a la humanidad.

1 5

ESCRIPTURA

fuego porque no veo por ningún parte elhueco del motor, aunque sea eléctrico, o lasbaterías.—¿Qué has hecho con la casa? Ahora es un

hangar —el hombre de la barba rubia no mecontesta. Se está dirigiendo hacia las escale-ras—. Eh, tu.No me escucha o no quiere hacerlo y sigue

su rumbo escaleras abajo. Aunque me sientoalgo débil, corro tras él y bajo las escaleras. Loalcanzo cuando estoy en la planta baja.—¿Me oyes? —le digo, cogiéndolo del cuello

de su camiseta—. ¿Quién eres?Con un rápido movimiento, se da la vuelta,

coge mi brazo y me derriba. Apenas me hadado tiempo de escuchar el crujido en el codo,que ya estoy en el suelo.—Yo soy tú y tú eres yo. Los dos somos él, el

primer Capucha Verde de Mataró.—¿El primer…? —digo levantándome.—Sí, el primero de nosotros. Le vino la idea

de ser un vigilante como a ti y como a mí. Y,cuando estuvo lo suficiente mayor para nopoder continuar con la lucha contra los malesde la ciudad, decidió que necesitaba un relevo.¿Y quién mejor que él mismo?Desde entonces, han pasado muchos como

nosotros y siempre hay un Capucha Verde paracombatir las amenazas, da igual cualesquieraque sean. Tú eres él, tu eres yo.—Pero no recuerdo nada de todo eso.—Porque cada uno hace su camino y tu pue-

des elegir empezarlo o no. Tú eres el númerosesenta y cinco y estamos a treinta de agostodel año tres mil ciento quince.Él calculó que nuestra efectividad es de die-

cisiete años. Y el siguiente programa tardaunos siete años en actualizarse. Así que teaconsejaría que después de diez años, lo em-pezaras. Es lo que hice yo y aquí estamos. Es-

taré el tiempo suficiente para prepararte. Peropiensa que muchas de estas cosas tendrás quequitártelas de encima, necesitarás tu espacioporque no estarás solo. Con el tiempo vendránaliados. Y también enemigos.—Antes has dicho que puedo elegir si empe-

zar este camino o no. ¿Qué pasa si digo que no?—La puerta está por allí —me dice, seña-

lando la salida con la mano—. No impediréque te vayas.Entonces, empiezo a correr. No sé por qué lo

hago. Es un acto reflejo. ¿El miedo a no estara la altura de mis antepasados? ¿Del primerode nosotros? No lo sé. Cuando abro la puerta,se escucha una sirena y todo el edificio sevuelve rojo.—A todas las unidades —se escucha por un

altavoz que no logro ver—, el Banco Santanderde plaza Santa Anna ha activado su alarma.Mi corazón late fuerte y rápido pero no con-sigo empujar a mi cuerpo a salir de allí. Miro ala versión anterior de mi mismo y me sonríe.Sabe que he tomado una decisión.Sabe que me quedo.

Maria Parès

Planeta Lletra

1 6

ESCRIPTURA

El protagonistes d'aquesta història són Eneas, heroi de la guerra de Troia, i el seu fill Ròmul, un dels creadors de la ciutat de Roma. Després de la caiguda de Troia, Eneas va aconseguir escapar i emprendre un viatge que el portaria a la terra de Laci. Mitologia grecorramona i ciència ficció, éspossible? Doncs l'Ulisses ho aconsegueix en aquest relat.

Eneas

—Papa! No hi vull anar! —Els ulls se li co-mençaven a negar sense poder-hi fer res.—A on fill? On no vols anar?—Ja ho saps Papa, tothom ho sap... —...a on…?— amb prou feines li sortia un fil

de veu. Les paraules del seu fill l’asfixiaven li-teralment. Clar que ho sabia.—Allà— va dir mentre estirava el braç amunt

assenyalant les estrelles—.No hi vull anar…Ròmul sabia quina era la seva obligació i

sabia que no hi havia més opció, tot i així: s’hinegava. No volia emprendre aquell viatgesense retorn; li feia por. No volia abandonar elseu planeta —No! —. Tres dies més tard s’iniciaria el primer trasllat

d’éssers humans a Mart degut a l’excés de po-blació a la Terra, i ell era un dels escollits.El resultat del sorteig se’ls va comunicar amb

un any d’antelació. Era el temps que diferentsestudis psicològics consideraven com l’adequatper fer front a aquest tipus de situació. Una co-missió integrada per especialistes mèdics i pla-netaris seguia cada cas, assessorava la famíliaescollida i les persones afectades del seu en-torn. Eneas, pare de Ròmul, va optar per noparlar del tema des que li van comunicar tantla seva elecció com la del seu fill. Va deixar córrer el temps esperant que poc a poc la peti-

ció es desintegrés i es transformés en alguntipus de compost orgànic.El dia s'apropava i Ròmul era totalment

conscient que aviat abandonaria el planetaTerra amb el seu pare i li feia pànic. Per Eneascada prec del seu fill era com una petita mos-segada de formiga carnívora. Cada cop que al nen se li negaven els ulls parlant del dia as-senyalat, per Eneas era com un mar de llàgri-mes on s’hi ofegava irremeiablement sense

Ulisses Zunzunegui

Espècie de primat de la família del homínids. Graduat en física. Pro-fessor i divulgador científic al laboratori d'aprenentatge científic,LAC.

1 7

ESCRIPTURA

flotadors ni salvavides ni oxigen. Que podia ferell per salvar el seu fill?Eneas tenia trenta-cinc anys, com el número

atòmic del brom. El brom a temperatura am-bient és un líquid volàtil i dens i així era Eneas.Havia estat pare jove, abans que s’imposessinles restriccions de control de natalitat pactadespels governs dels tres continents. Potser, fins itot, massa jove. Sempre havia estat sol amb elseu fill i mai havia sentit que aquell fet fos unacàrrega. Junts havien viatjat per tot el món tre-ballant on fes falta. Eneas era intel·ligent, viu,despert; només calia veure’l entrar per la portaamb el seu fill penjant de l’esquena per veureque aquell noi tan trempat no tardaria en em-prendre el camí cap a qualsevol altre direccióprivilegiada.Ara feia poc més d’un any que havien tornat

al lloc que havia vist néixer a Ròmul. Feia cincanys que ningú els havia vist per aquelles con-trades però la comunitat els havia acollit ambels braços oberts. Ròmul per fi va poder cultivar

alguna amistat duradora. Per primer cop sentiaque pertanyia a algun indret i que no hi haviamotius per seguir cap enlloc. Aquell indret sa-tisfeia al seu pare, ell ho notava i ho agraïa.S’havien despertat amb ressaca; la nit ante-

rior havien anat a un concert holograma de Metallica per celebrar els vint anys de la dis-solució del grup. Ròmul hi havia convidat l’Hèctor, un dels amics que havia fet enaquesta nova etapa de la vida. Els dos s’ho pas-saven bé junts i Eneas sabia que la seva relacióajudava a Ròmul a no pensar en el futur queels esperava. K-SIRI anunciava la victòria delBarça per sis a dos al camp del Madrid. —Histò-ric— deien. Feia més de trenta-cinc anys que noes repetia aquest resultat. —Detingut un copmés Joan Carles III, fill de la reina Leonor—.“Sempre el mateix” pensava Eneas mentreRòmul aquelles noticies ni les sentia... Ja nomésquedaven tres dies i ni la ressaca del concert ni les noticies el distreien de la severa realitat.Una etapa que s’acabava per imperatiu legal.

Blanca Ros

Planeta Lletra

1 8

ESCRIPTURA

Tothom parlava de les dificultats de ser unextra-terrestre i dels perills que comportavaviure en un planeta amb un 95,32% de diòxidde carboni a l’atmosfera. Feia temps que hihavia camps d’humans instal·lats al planetaamb l’única funció de treballar per habilitar lesinfraestructures necessàries per rebre més hu-mans. A aquests se’ls presentava com herois,com exemple a seguir per a tots els terrícoles.—La seguretat és preservar l’espècie— profes-saven les autoritats de cada una de les ínfimesregions sense competències que governaven.Tots ells eren titelles de la gran i única aliançatranscontinental que realment governava elque quedava del nostre planeta. A ulls d’Eneastot era mentida, l’espècie humana estava ca-vant la seva pròpia tomba i a ell no li impor-tava a on. Portava dies donant voltes al seu pla.No era un pla perfecte, però era l’únic quetenia.—Fill, el teu pare t’estima amb bogeria. Ets

el millor que m’ha passat a la vida i per aixòvull que visquis com el que ets: un terrícola. Noaniràs a Mart. No ho permetré.− Xiuxiuejava acau d’orella a Ròmul mentre li posava bé lamanta i li acariciava per darrer cop la puntadels dits. S’aixecà, ajustà la porta i sense mésdramatismes va baixar les escales. En aquestinstant la vida d’Eneas es va acabar. La cerà-mica és un material sòlid inorgànic molt fràgil.El seu cor es va trencar en mil trossets en unprocés irreversible.

Agafat de la mà del seu fill passava els con-trols un a un. —Benvingut Sr. Anquises— era el cognom

d’Eneas— té un fill preciós. La humanitat re-cordarà la vostra valentia.Les portes s’obrien i es tancaven rere seu se-

parant literalment els dos móns en que es tro-bava. La mà del xiquet tremolava però elll’agafava amb gest ferm i sense dubtar. A cadapas li girava més ràpid el cap i se li inflaven mésles venes. A cada pas se li ennuvolava més lamirada i sentia el batec del cor sobre cada undels seus òrgans. El nus que li lligava els set me-tres que mesura l’intestí prim el sentia cadacop més apretat.—Bon dia Sr. Anquises, li han dit que té un

fill preciós? La humanitat recordarà la vostravalentia.No es va relaxar fins que van arribar al tub

de succió. La capsula s’elevava a una velocitatde vint-i-cinc metres per segon. Des d’allàpodia veure com s’allunyava la seva comunitat.Com aquell puntet s’anava fent més i més petitcada segon, El lloc on havien viscut feliços elsúltims dos anys desapareixia. Un lloc on el seufill podria créixer amb pau i felicitat... si eracapaç de perdonar-lo.La capsula es va aturar en sec. Ja eren a la

nau que els havia de traslladar cap al seu noufutur. Eneas va agafar la mà de l’Hector i ambpas ferm va fer un pas endavant... les llàgrimesli impedien mirar cap a on.

1 9

ESCRIPTURA

Els arbres, les branques i la vegetació poblen la Terra. Per alguns podria semblar un paradís, comseria el viure envoltat de la selva a les ciutats. Els espais verds —el pulmó de la ciutat en diuen—poden arribar a generar un problema quan es converteixen en un invasió. La Maribel ens mostra un món ben diferent al que coneixem.

Sal

Una ombra avançava ràpidament enmig dela foscor de la nit, era un ésser misteriós ambuna missió per complir. La ciutat, il·luminada amb les primeres llums

del dia, va deixar al descobert un paisatge in-sòlit i sorprenent. Una claror estranya augu-rava un mal presagi. Sense una explicacióraonable, les plantes i els arbres s’havien con-vertit en criatures invasores éssers invasors queho cobrien tot. Eren insaciables i devoraven totallò que se’ls posava al davant. Era un fenomenestrany que desfermava el creixement incon-trolat de totes les espècies vegetals. Cada cop es feia més difícil i perillós caminar

per la ciutat. Els arbres havien crescut tant quetapaven la claror del sol, convertint el terra enun lloc humit i inhòspit. Les branques penjavencom immensos braços que abraçaven mortal-ment a qui s’hi acostava. Els cactus havientransformat les punxes en llances que traspas-saven qualsevol cosa. Les arrels eren serps an-sioses per emergir de la foscor. La vegetació,furiosa i rebel, s’escolava per tot arreu. Va arri-bar un moment on es va fer impossible sobre-viure a la intempèrie. Si algú ho provava, unabranca, un arbust o qualsevol planta queia aldamunt de l’agosarat que ho intentava,ma-tant-lo.

Els dies passaven i la gent cada vegada estavamés desesperada. Arreu s’acabaven les provi-sions i cada cop es feia més difícil subsistir enaquelles circumstàncies. Van intentar combatreun munt de vegades aquell creixement frenè-tic, però ni els experts més hàbils havien reeixit.Però no només això, aquest rar fenomen

s’escampava arreu. La terra, vista des de l’espai,

Isabel Sanfeliu

És una gran observadora de la realitat que l'envolta. Sembla que no hi sigui, però els seus ulls recorren incansablement el món en busca dematerial inèdit per després transformar-lo en literatura.

Isa Roca

Planeta Lletra

2 0

ESCRIPTURA

semblava entapissada de verd perquè, fins itot, el mar havia canviat de color.Una gran quantitat de naus equipades amb

dipòsits plens de clorur sòdic concentrat espe-raven ordres per enlairar-se des dels únics llocson encara no hi havia arribat la invasió, els de-serts. No es podia perdre temps perquè altresindrets semblants ja havien estat envaïts. Laseva missió seria la d’escampar aquell producteper acabar amb la vegetació de tota la Terra.Era una mesura desesperada a la recerca d’unasolució desesperada. Tothom en coneixia les

conseqüències: tirar grans quantitats de salabocava la Terra a un terrible desastre ecològic.El sòl quedaria totalment erm durant milersd’anys. La Terra seria un lloc incapaç de produiraliments. Cap espècie, ni vegetal ni animal,hipodria sobreviure i, per tant, alimentar-se’nseria impossible. Buscar alternatives requeririaun temps del què no es disposava. En realitatla solució era pitjor que el problema perquè nohi havia diferència entre devorar o ser aniqui-liat. Malauradament, només quedava pensaren quina seria la millor manera de morir.

L'associació cultural Llibre Viu recupera llibres fora d'ús.

Dóna una nova vida als llibres facilitant l'intercanvi gratuït.

Carrer Poeta Punsola, 31Rocafonda - 08304 MATARÓ

2 1

ESCRIPTURA

Nos encontramos en el año 2015 de la Era de la Globalización. La historia se nos cuenta a través de los ojos de una niña. Y mientras se trasladan en un metro muy especial al que todos nos gustaríasubir algún día, padre e hija hablan, la conversación es una dura crítica social con un final descabellado pero lleno de imaginación.

La noche del dragón

La luna, redonda como un plato, se cuela enla estancia donde Marta intenta en vano dor-mirse. La niña saca un pie de entre las sábanas,buscando el frescor de la noche y da un par devueltas en la cama peleándose con toda laropa que la aprisiona. Abre los ojos y ve quetodavía es oscuro. Da un salto y se incorporaconsiguiendo por fin liberarse. Se dirige sigi-losa con el resplandor de la luna al espejo decornucopia de plata, que cuelga de una pareddel salón y que es tan grande como ella misma.Acerca su carita para mirarse a los ojos. Losabre al máximo y comprueba la llamita flame-ando dentro de su retina. Aquello la tranqui-liza y se vuelve a su habitación. Se mete denuevo en la cama y el sueño la vence en unosinstantes.A la mañana siguiente, Alexia, la androide

de última generación que le regaló su padrepor su octavo cumpleaños y cambio de ciclovital, le recoge su melena cobriza en una largatrenza. Marta levanta la vista y ve colgada latúnica de color púrpura y adornos dorados quesólo se utiliza en las grandes fiestas. Alexia la

ayuda a vestirla. —¡Por fin ha llegado el grandía! Papá me llevará a la catedral de Barcelona—le dice la niña entusiasmada. La androideemite un sonido metálico iluminando su cora-zón rojo de forma intermitente. —Marta, apresúrate con el desayuno que se

hace ya tarde —le dice el padre, mientrasapura el último sorbo de un café humeante.La niña y su padre viven en las afueras de

Barcelona, en una zona cercana a las playas deMataró. Salen de casa y cogen el metro sub-acuático que recorre todo el litoral del Medi-terráneo. Es un trayecto muy agradable, puesa través de las ventanas se divisa el fondo delmar con sus diversas especies. Muchas veces,sin ningún temor, delfines y otros peces seacercan a las ventanas como queriendo saludara los pasajeros que se encuentran dentro delvagón. Marta disfruta saludando y jugandocon los animales. Hacen transbordo en el Ma-remágnum y en un par de minutos llegan a laplaza de la catedral. Hoy se encuentra especial-mente engalanada, con toda clase de motivospara celebrar el bicentenario de la llegada del

Roser Lorite

"Aprendiza de escritora" Me gustaría lograr escribir bien, pequeñashistorias anónimas, autobiográficas o no, y que algún día se leyeran.

23 de Abril del año 2215 de la Era de la Globalización.

Planeta Lletra

2 2

ESCRIPTURA

dragón. Marta ha oído mil veces la historia,pero le gusta que su padre se la vuelva a con-tar.—Papá, mientras no comienza la fiesta. . .—

balbucea, abriendo sus ojitos de par en par. Lallamita flamea brillando con toda intensidad.—Dice la leyenda, que aquella noche antes

del 23 de Abril del año 2015, la sociedad es-taba sumergida en una grave crisis desde hacíavarios años. Había sido causada por unos seño-res que les llamaban especuladores y que ma-nejaban todo el dinero de los ciudadanos. Supoder era tan grande, que hacían caer gobier-nos y manipulaban los medios de comunica-ción, haciendo creer a la gente que no habíaotras soluciones que no fueran las que ellosdictaban en los mercados. Los países cada vezeran más pobres y la gente no tenía trabajo.—¿Qué quiere decir pobre, papá?—Buena pregunta, hija. Pues bien, se ve que

había una especie de clases sociales con gran-des diferencias entre sí. Unos eran ricos y mu-chos de ellos formaban parte de esosespeculadores y otros, los pobres, sufrían lasacciones de éstos. La situación era lamentable

e insostenible. Día tras día, más familias se en-contraban sin trabajo. Perdían la casa y teníanque ir a pedir limosna a las organizaciones so-ciales. Estas a su vez ya no disponían de recur-sos, porque los gobiernos no tenían fondosque darles si querían cumplir con el déficit queestipulaban esos mercados. Todo era real-mente muy confuso, pero lo cierto es que laHumanidad estaba sometida a un gran sufri-miento sin necesidad. A pesar de haber estre-nado el siglo XXI todavía existían guerrasdonde se mataba a inocentes y niños que mo-rían de hambre. —Y ¿qué pasó? –pregunta Marta, poniendo

cara de no haberse enterado de nada.—De repente, aquella noche sucedió algo in-

explicable —prosigue el padre. —Aparecieronen el cielo unas grandes bolas de fuego que seacercaban con gran velocidad hacia la tierra.Los científicos decían que era el sol que se es-taba desintegrando. Otros, apuntaban que erael fin del mundo y así se cumplía la profecíaMaya del 2012, aunque fuera con tres años de retraso. Cuando aquellas grandes bolas defuego llegaron cerca de la atmósfera, se vio

2 3

ESCRIPTURA

claramente que en realidad eran dragones.—¡Dragones, papá! –ríe la niña contenta.—Sí, millones de dragones que comenzaron

a dar vueltas alrededor del planeta. Volabandesde el Polo Norte hasta la Antártida. Los his-toriadores no saben exactamente qué sucedió,pero toda la Humanidad quedó inmersa en unprofundo sueño, producido por una especie defuego que lanzaban los dragones. A la mañanasiguiente, algunas personas, las más evolucio-nadas, habían sido conectadas con nuestraEsencia y flameaba en sus ojos el fuego purifi-cador. Otras muchas no tuvieron esa suerte ypoco a poco fueron desapareciendo. Hoy díasabemos que en realidad lo que ocurrió es quelo que los dragones enviaron a la tierra fueuna especie de bacteria que cambió la estruc-tura del ADN de los escogidos. La mente de losindividuos se modificó. Lo cierto es que huboun gran cambio de sistema estructural. Ya nose necesitaba consumir en exceso, ni ser pro-ductivo, ni competir con nadie. Cada persona,de acuerdo con sus aptitudes y preferencias,trabajaba para la comunidad con la alegría yla satisfacción del trabajo bien hecho. Entonces

se racionalizaron los recursos y todo el mundofue incluido dentro del sistema. Ya no hubomás naufragios en el Mediterráneo de seresque huían de sus países por hambre o guerras.Las farmacéuticas dependieron directamentede la OMS y paulatinamente fueron desapare-ciendo las enfermedades. Ya no fue necesariomatar a los animales para comer, pues elloscomo ves también conviven con nosotros comoseres vivos que son.—Papá, no me digas que se mataba a los ani-

males.—Si hija, si, aquella gente eran tan primiti-

vos, que incluso mataban elefantes por diver-sión. —Papá, papá, mira, que empieza la ceremo-

nia —dijo la niña acariciando su mascota. Sonaron las trompetas y un sinfín de papeli-

llos de colores cayeron del cielo emulando elfuego purificador de aquella extraña noche.Todo el mundo en silencio se puso a meditarconectando su llama interior con la Fuente dela energía universal. La Humanidad por fin,había evolucionado a una dimensión superior,estando cada vez más cerca de su Creador.

Laura Soler

Planeta Lletra

2 4

ESCRIPTURA

Una conversa entre un home i un androide on repassen tot el que ha fet la humanitat, de bo i dedolent: parlen de quan l'home va arribar a la Lluna, de les guerres, de les malalties, de les noves tecnologies, de com en són de contradictoris els éssers humans... Ciència ficció i critica social. Unrelat amb un bon final.

Planeta futur?

—Havia una antiga cançó que deia; No seràsningú fins que algú t’estimi.—Jo t’estimo.—Tu no comptes estúpida, només ets una

màquina.—Ets cruel.—La raça humana és cruel. Encara no t’has

adonat?—Estàs enfadat amb mi?—Jo vaig néixer emprenyat, com la resta de

la humanitat.—Això és molt trist.—Els humans quan naixien els hi prometien

la lluna, però alhora de la veritat només erenuna estadística. La decepció i el desenganycreixia exponencialment a mesura que es feiengrans. Si ho acceptaves, eres una mica mésfeliç, però tard o d’hora rebies la bufetada dela realitat.—Quina era la realitat?—Era freda, fosca i plena de solitud amarga.

Sempre et sents més sol, quan estàs rodejat demilions de persones que t’ignoren. Era com unvell vaixell ple de pedaços que intentava noenfonsar-se i no sabia el rumb. Dins d’un marartificial que cada vegada es removia més imés, fins que inexorablement...—S’enfonsa?

—Exacte.—Però heu anat a la Lluna, a Mart, heu creat

vida del no res,...—Sí, és veritat, però al mateix temps milions

de persones morien de fam. —Diuen que la vida és molt injusta.—Mentida, això ho diuen per poder tenir la

consciència tranquil·la. El món és just, però elser humà no ho ha estat mai. ¿Tu que ets unamàquina, com entens que l’ésser més intel·li-gent del planeta, sucumbeixi per si sol?—Mala sort?—En serio? No sé per què parlo amb tu. L’ex-

plicació és molt senzilla, tot ésser vivent que hihavia a la Terra tenia un enemic, però l’hometenia a l’home. Podies odiar al teu veí tota lavida, però quan apareixia un enemic, ja fos enforma de terratrèmol, tsunami o d’estúpidesguerres, apareixia l’empatia natural de l’home.—Que és l’empatia?—Una cosa que mai podràs sentir i que pocs

homes l’han sentit per un desconegut. És unmalestar que sents quan veus a algú patir, peròamb el temps et vas acostumant i al final ja nosents res... I pensar que hi havia gent queguanyava amb les desgràcies dels altres, tot hovan convertit en merda. Una societat no potfuncionar bé, quan estàs mort en vida i existei-

Héctor Agramunt

Cuando H.G Wells escribió El hombre invisible estaba pensando en Héctor. Es una persona discreta, reservada, silenciosa... Su fina ironía se hace visible en el momento en que abre la boca.

2 5

ESCRIPTURA

xen paraules com; assassinat, violació, humilia-ció, pederàstia, genocidi,...—Calma’t, les teves pulsacions s’han incre-

mentat.—Calla, tu ets l’artífex del suïcidi, tu ets la

cua del gos d’Alcibíades...—Qui era Alcibíades?—Un home que regnava en un petit territori

a la Grècia clàssica. Sempre anava acompanyatdel seu gos i un dia li va tallar la cua. Tots elsseus súbdits es van estranyar i només parlavendels possibles motius pels quals hauria fet unacte tan cruel al seu propi gos. Alhora que pen-saven i pensaven, l’Alcibíades va canviar unesquantes lleis i va apujar els impostos. La tecno-logia s’ha utilitzat per crear una cortina de fuminterplanetària total. Mentre escrivíem “mis-satgets” superflus o veiem vídeos estúpids, ensdonaven pel sac. No estàvem preparats pertanta tecnologia, va ser com anar primer en bi-cicleta i tot seguit conduir una moto de carre-res. ¿Que succeeix?—Que t’estavelles? —Exacte i així va succeir, la humanitat es va

estampar a tres-cents kilòmetres per hora con-tra una paret. Ja ho deia el meu avi; Si trobes

el mal i l’aculls amb els braços oberts, perquèt’estranyes quan el mal s’apodera de tu.—No ho entenc.—Tots els grans avanços de la humanitat han

sorgit de les guerres. Milions de morts peravançar unes passes. Quan l’home va arribar ala Lluna, a ningú li va importar que l’artífex detal gesta, vint-i-quatre anys abans hagués fa-bricat els primers míssils de la història i què per poc no envia una bomba atòmica contraNova York. Tampoc importava que la majoriad’avenços mèdics i d’estètica, fossin fruit delscamps de concentració nazis.—Això és molt cruel.—Doncs tens milions d’exemples; la meitat de

malalties amb els seus antídots, jo crec que eraun control mundial de demografia pervers i re-torçat. Els satèl·lits, Internet i tu mateixa, tutambé ets fruit de la guerra, ja t’ho he dit abans;som cruels, però crec que ha estat amb el pas deltemps. De la violència només pot sortir violència,la por acaba en violència, la decepció amb eltemps genera violència. Les nostres estúpidesnormes, només podia acabar d’una manera...—En violència, us heu exterminat vosaltres

mateixos.

Planeta Lletra

2 6

ESCRIPTURA

—Exacte, el meu avi quan era petit, jugavaamb diners de mentida amb els seus amics iquan es va fer gran, va seguir jugant amb pa-pers de mentida. Tot ha sigut fum, des dels ini-cis de la humanitat, tot ha sigut un engany desdel començament. Quan vam sotmetre al pla-neta, ens va sobrar molt de temps, massa.—Esteu ple de contradiccions, sou molt com-

plicats.—No som complicats, sinó que ens ho hem

complicat a base de bé. Si Déu encara mira,deu tenir una depressió de cavall.—Qui és Déu?

—Déu és una esperança, una excusa, un faril·luminat en un mar de preguntes sense res-postes. Déu ho és tot i no és res, és dolent i bo,cruel i bondadós, mata i dóna la vida, totdepèn de com vegis el got d’aigua o del prismaamb què t’ho miris. Però per a molts, Déu erasimplement una excusa per a poder dormir ales nits. La gent s’ha cregut que em nascut perpatir i que la felicitat es efímera o de boixos.Ens han fet dubtar tant de nosaltres mateixosi durant tant de temps, què ja ho tenim gravata l’ADN. Ens agrupàvem com a bestiar en gransciutats per no sentir-nos sols i no ens adonà-vem que ja estàvem sols des de feia molt detemps. L’avi sempre explicava la història d’unatal Montse, una veïna del seu bloc. Vivia sola inomés sortia de casa per anar a comprar, almeu avi li feia molta pena. Però una nit, uncentenar de persones amb espelmes, es vanaturar davant de l’edifici del meu avi. Moltsploraven, altres cantaven o s’abraçaven. Diesmés tard l’avi es va assabentar què la Montses’havia mort i tota aquella gent estava allà perretre-li un homenatge. —Però sempre estava a casa. ¿Com podia co-

nèixer a tantes persones?

—Resulta que era la tercera persona del mónamb més seguidors a internet. Coneixia a mi-lers de persones i no coneixia al meu avi quevivia al costat. Ja t’ho he dit abans, això nopodia tenir un final feliç, quan l’estupidesavenç al seny, estem llestos.—Però també heu fet coses bones.—Sí, tens raó, però si ho penses bé, no hi ha

res del que hem fet que no hagi estat per be-nefici o comoditat pròpia. Ara que estaràs sola,tindràs temps de pensar-hi.—Ho tens decidit?—Sí.—Podem parlar?—Ja m’he cansat de parlar amb tu, fa cin-

quanta anys que només parlo amb tu i ja n’es-tic fart. Adéu Jolie, ara que tindràs la soledatcom a companya i tot el temps del món, buscaels motius del nostre fracàs. Potser no érem tandiferents d’Adam i d’Eva, ells tenien el paradísperò encara volien més. Pots posar la cançó(*)per últim cop?—Sí.18 de novembre de l’any 2213, l’últim ésser

humà observa des del terrat de l’edifici més alt,una ciutat morta. La vegetació després d’anysde reclamar el que és seu, per fi s’ha imposat.Els animals corren lliurement per les gransavingudes, entre els arbres i els matolls quehan trencat el paviment. De la majoria d’edifi-cis, només queda l’estructura d’acer. Tot seguitel darrer home mira al cel i amb ràbia aixecaun puny amb el dit mig estirat, després salta alvuit. Minuts després, l’androide amb forma dedona, arriba a la conclusió què ja no és útil perningú i també es precipita pel terrat del grata-cel més alt de la ciutat.

(*) What a wonderful world (Louis Armstrong)

2 7

ESCRIPTURA

Una operació de vista et pot canviar la vida d'un dia per l'altre, sobretot quan descobreixes que pots veure coses que la resta dels homes i de les dones que tens al voltant no són capaces de veure.Us imagineu viatjar en un avió sense finestres? i sí, tu sí que hi pots veure malgrat la manca de fi-nestres? No, no és la dona biònica, però bé que ho podria semblar.

L’avió sense finestres

La Maria va sentir a parlar per primera ve-gada de la degeneració macular a la clínica of-talmològica on va anar quan va a començar aveure-hi borrós. Allà li van explicar que era unamalaltia degenerativa pròpia de l’envellimenti que els casos de persones joves eren conside-rats rars. El fet era que la degeneració era irre-versible i ella aniria perdent visió fins aquedar-se totalment cega.La Clara, la seva millor amiga, que treballava

en R+D, al departament d’òptica i optometriade la Universitat Bonavista, li va parlar d’unesnoves lents de contacte, encara en fase d’as-saig, que corregien el problema macular queella, als seus 30 anys, no hauria de estar patint.Amb un pronòstic tan descoratjador com

havia de dir que no a qualsevol tractamentque li prometés una mínima millora? Si li ha-guessin dit que la seva pèrdua de visió millo-raria menjant cargols, se’ls hauria menjat acabassos encara que fos un dels plats que mésfàstic li feia.Uns dies abans havia començat a anar a la

Clínica Universitària on li havien explicat totsels avantatges i els molts inconvenients queaquestes lents experimentals li podien causar. La Maria no acabava de sentir-se còmode

amb aquelles noves lents de contacte.

Els assajos clínics fets als Estats Units i al Canadà donaven com a resultat que nou decada deu pacients tractats amb aquestes noveslents aconseguien recuperar agudesa visual. Elsestudis, però, no parlaven de la comoditat i laMaria no s'acostumava a dur-les posades. Lesinstruccions dels responsables de l’assaig erenclares, les havia de portar entre tres i cinc horescada dia per poder aconseguir aturar la dege-neració macular. Per sota d’aquests temps d’úsels investigadors no en garantien els resultats.Però quan feia un parell d’hores que les por-tava, li semblava que veia coses estranyes. Quanhavia manifestat aquest fet als responsables del’estudi, aquests només li havien comentat queho afegirien a la relació dels efectes secundaris.

Aquell dia havia d’agafar un avió així queles duia posades abans de sortir de casa. Vacomprovar que portava les ulleres dins la bossade mà i la targeta d’embarcament per cin-quena vegada des que havia pujat al taxi.

Al vestíbul de l’aeroport del Prat totes les mi-rades es dirigien al grup que faria el vol inau-gural del primer avió sense finestres. El volBarcelona-Palma de Mallorca tenia la sortidaprevista per a les onze del matí. La Maria es

Carme Cañizares

Rata de biblioteca, enamorada dels llibres i del procés creatiu que transforma les idees en històries. Nouvinguda al món literari i amb moltesganes d’aprendre. El ritme d’escriptura el marquen els personatges que,com Mataró, fan olor de sal.

Planeta Lletra

2 8

ESCRIPTURA

dirigí cap al grup i quan va veure un noi ambun cartell que deia “premsa” s’hi va acostar ies va identificar.—Ve vostè sola senyoreta? —preguntà en

Xavier, el cap de premsa de la companyia AirViews, propietària de l’avió, acostant-se a laMaria mentre ella ensenyava la credencial.—Sí, si no tenim en compte el fantasma del

meu davant —va contestar la Maria secament.—Que encara estàs enfadada potser?— va

preguntar en Xavier fent cara de sorprès——Per què hauria de continuar enfadada?

Per què em vas deixar plantada a la festa? opotser per què vas marxar acompanyat d’unarossa? Ah! no, esperà! —va continuar— deuser perquè han passat tres mesos des de queem vas trucar per darrer cop.

—Va Maria, no t’ho prenguis així! Ja sapsque aquella rossa era la filla d’un dels socis ino podia deixar que marxés sola i en aquellestat ....—Xavier no m’interessen les teves explica-

cions. No te les he demanat i no vull saber-neres. He vingut per feina així que deixa’mestar.La Maria va marxar darrere el grup encapça-

lat pel noi de la pancarta. Es dirigí cap a laporta d’embarcament on va ser obsequiadaamb un fulletó que va guardar a l’interior dela bossa després d’un intent infructuós de lle-gir la lletra menuda amb què l’havien editat.Un cop dins de l’avió la Maria no entenia res.

Tothom al seu voltant es meravellava de la llu-minositat de l’interior i que no semblava pas

Raquel Ruiz

2 9

ESCRIPTURA

que aquell ultra modern avió no tingués fines-tres. Pel que a la resta de passatgers eren unesvistes sobre l’exterior de l’avió que s’emetienper pantalla, per la Maria només eren imatgesreals dels carretons amb les maletes, els treba-lladors de l’aeroport i la torre de control. La resta de passatgers deien que les imatgess'assemblaven a les reals. —És que tothom s’ha tornat boig? —va pre-

guntar.— Algun problema senyoreta? —va pregun-

tar en Xavier divertit— o potser és la seva por a volar el que la fa posar nerviosa? No s’amoïni, viatja en l’avió més segur del món! —va continuar en Xavier mentre enumerava lesmeravelles d’aquell nou aparell.La companyia que havia creat aquell enginy

tecnològic certificava que l’avió era més segurque els actuals amb finestres perquè el seu fu-selatge era més lleuger, prim i fort. Per això ne-cessitava menys combustible per volar i havienpogut dissenyar seients més amples en supri-mir les finestres.—Aquestes pantalles poden, fins i tot, com-

batre el jet-lag manipulant el temps de la sor-tida o la posta de sol durant els vols de llargadurada..... —continuava explicant el cap depremsa.La Maria no s’ho podia creure. No era com si

les imatges “fossin” reals, les imatges “eren”reals. Es va mirar a tota aquella gent entre en-curiosida, divertida i preocupada. Quan l’avió vacomençar a rodar per la pista la Maria va poderveure com s’enlairava mentre la resta de passat-gers comentaven la versemblança de les imatgesque emetien les pantalles. En el moment en que

la veu del Capità va anunciar que volaven a30.000 peus d’alçada la Maria va veure flamesen el motor dret mentre la resta de passatgerses delectaven amb una rogenca sortida de sol.La pal·lidesa de la seva cara va alertar al seu veíde seient que va cridar una de les auxiliars devol. La Maria quasi histèrica va embarbussar-seagafant el braç de l’auxiliar i assenyalant cap a l’exterior on les flames eren per ella molt visibles i reals. Un metge que la companyia haviacontractat per aquell viatge inaugural va acostar-se-li i, obrint-li la boca, va posar-li unapastilla sota la llengua. Pocs minuts després laMaria estava asseguda tranquil·lament mentreel Capità anunciava que en pocs minuts aterra-rien i donarien per conclòs el vol inaugural delprimer avió de passatgers sense finestres.La Maria, relaxada sota els efectes del cal-

mant, veia com la pista d’aterratge s’omplia debombers ruixant el motor en flames que nomésella i els pilots veien.En baixar de l’avió quasi no podia parlar. El

seu cos rígid, la inexpressió del seu rostre i elfet que no el pogués mirar als ulls va fer sospi-tar a en Xavier que alguna cosa no anana bé.En preguntar-li com es trobava la Maria va con-testar que necessitava que l’acompanyés a laClínica Universitària perquè li havien de treureles lents de contacte.Camí de la Universitat la Maria va comentar aen Xavier que ella havia vist la realitat, que nola podien enganyar i que l’endemà ho veuriaescrit en el seu article.—I quina realitat explicaràs Maria la visible?

o la invisible? —va sentenciar en Xavier som-rient per sota del nas.

Planeta Lletra

3 0

ESCRIPTURA

Cuando un nave llena de humanos y clones se dedica a dar vueltas y más vueltas por el universo sinningún destino concreto ¿qué puede pasar? Leyendo el relato se os van a pasar unas cuántas seriespor la cabeza, pero en ninguna de ellas hay un protagonista cómo el de este relato.

Con tu serenidad

Estaba en el puente de mando cuando le avi-saron del último asesinato entre especies. San-tos miró la pantalla de navegación. Él sabíaque los crímenes no pararían. Lo cierto era quela ciencia genética había logrado estableceruna colonia de seres clonados idénticos a loshumanos. Igual en número de individuos y en-frentada por igual. Sentado en su sillón, el so-nido suave de los mandos, y el brillo de losconmutadores le causaron desaliento. Elpuente de control era parte de la nave in-mensa que los protegía de la extinción. Esta-ban viviendo allí, como huéspedes fijos,esperando que de la órbita de la Tierra desapa-reciera el nivel de peligro. Cerraste los ojos y respiraste hondo dese-

ando poder ahuyentar de forma mágica tusdudas; debías ofrecer a los demás lo que tú nopodías ofrecerte a ti mismo: esperanza, pararecuperar la convivencia pacífica. Tú eras el ca-pitán, y tenías que velar por todos los pasajerosde la astronave, la gente que vivía en ella. Por-que la nave era lo único que teníais. Y tu gradoincluía la amarga obligación de bajar hasta loslaboratorios en busca del jefe de bioquímica.

El área científica se encontraba en una zonarestringida a la que sólo podían acceder los

altos oficiales. El pasillo se mostraba solitario.Santos tuvo la sensación que caminaba comoun furtivo por la nave en la que había crecido.Por encima de él una viga de que contenía lasluces cruzaba la bóveda del pasadizo. Se oía elzumbido de los conductos de ventilación y senotaba el aire fresco. No le gustaban los clo-nes. En su opinión, la comunidad clónica habíaheredado el don de la belleza, la inteligencia,la perfección, y por desgracia, la frialdad de loslaboratorios. Habían ideado un navío autosu-ficiente, un ecosistema que podía sostener lavida durante generaciones y la población esta-ble. Trabajaban con material biológico, desdenivel celular hasta cuerpo humano entero.Analizaban los seres vivos, y desarrollaban me-dicinas. Eran el pilar de la supervivencia.¿Era aquí donde estaba el corazón de la hu-

manidad? Dependíais de ellos. Tal vez seríaiscapaces de vivir sin ellos, como erais capaces devivir como ratas en una jaula de metal. Era di-fícil cambiar las cosas, pero ¿debías negar elinstinto humano rebelde en un entorno ais-lado? Puede. La gente desesperada necesita lí-deres fuertes para sentirse seguras. A lo mejoralgún día tú serás capaz de ser un líder, peroen aquel momento solo eras el capitán. Y tepreguntabas si podrías frenar los incidentes.

Marta Lacruz

Dispuesta a escribir las historias que se esconden tras la vida cotidiana y me gustaría poder logarlo.

3 1

ESCRIPTURA

En realidad, no te interesaba la opinión de losaltos oficiales, sino el sentido que le daría lagente a los asesinatos. Una rebelión os destrui-ría a todos. Erais un pueblo de refugiados quetratabais de sobrevivir.Santos siguió por los pasillos mientras se pre-

guntaba qué es lo que pensaría el doctor sobreél. El doctor era un ser clonado, y Santos du-daba que en aquel corazón hubiese algúnhueco para las emociones. Hablarían sobre loque estaba ocurriendo, sobre la separación delos grupos en la vida diaria.

Había llegado a los laboratorios. Duranteunos instantes, Santos se detuvo a mirar a tra-vés de la ventana de la sala, se estremeció. Notodo el mundo veía el peligro potencial de losexperimentos. Tampoco veían el interior de lascámaras. Abrió la puerta. Nada más entrar,sobre una isla blanca, había media docena decubetas con instrumentos de cirugía. En una de las paredes se veían unos nichos cuadradoscon formas gelatinosas. La sala tenía mucha luz y todo era blanco. Los científicos se movían con cuidado, hablando bajo, ignorando su pre-sencia.El jefe de bioquímica vino a su encuentro.

Frente a Santos apareció un cuerpo de estaturaalta, delgado y esbelto. Sus cabellos eran mo-renos y la cara ovalada con la nariz ligera-mente respingada, y lucía además una sonrisaagradable. Una sonrisa valiente. Porque la cria-tura era una réplica exacta del hermano deSantos; excepto que sus manos se veían cuida-das, algo imposible para su hermano carnal,adicto a morderse las uñas.Aquel ser te atormentaba. Sus células serían

muy similares a las tuyas, posiblemente tendríatus mismos hijos. Te resultaba difícil no desviarla mirada, pero dominaste tu rabia y el rostro

de tu hermano comenzó a borrarse de tumente. Él te extendió la mano con un gesto deofensiva serenidad. ¿Estaba actuando? Os de-testabais.

Santos salió del laboratorio y el ambiente lepareció más seguro. Debía de haberle pedidocómo detener los crímenes, y el doctor podríahaberle dado una respuesta extensa, estu-diada, pero Santos se había sentido tan aba-tido que había hablado con brevedad. Se dabacuenta que la nave era una mentira perversalevantada sobre estructuras metálicas donde sise movía una pieza todo se vendría abajo. Talvez el exterior sería un medio hostil para losclones; habían pasado generaciones, tantas,que sería imposible que se adaptaran a loscambios, a la esencia de la naturaleza. Habríaque esperar a aterrizar algún día. EntoncesSantos sonrió y pensó que el planeta Tierrapronto recuperaría su belleza, porque estabadotada de ese don.

Isa Roca

Planeta Lletra

3 2

ESCRIPTURA

Un vigilante de Seguridad se encuentra atrapado junto a sus compañeros por unos seres a los queno puede identificar. ¿Son panteras negras? ¿Lo seran de verdad? Y, ¿Cómo se las arreglará parasalir del embrollo?

Panteras negras

Había comenzado como cualquier otro día. Mi rutina siempre es la misma.Suena el despertador, me levanto, me

ducho, me visto, despierto a mi hijo, desayu-namos, lo llevo al colegio, voy al trabajo, ficho,me pongo mi uniforme de vigilante, activo loscontroles de seguridad rutinarios y me colocoen mi puesto.La jornada laboral se reduce a pasar varias

horas viendo entrar y salir gente con batablanca a un área restringida a la que ni yo, nininguno de los otros vigilantes tenemos ac-ceso. Me pagan por vigilar y no por hacer pre-guntas. Si alguna vez se disparan las alarmas, se com-

prueba el motivo y a olvidarse de lo ocurrido. Hasta hoy.Las alarmas han saltado. Automáticamente

las puertas externas se cierran y las luces deemergencia se encienden.De repente, un gran estruendo se produjo en

el interior de la zona a la que no tenemos ac-ceso y acto seguido tres animales, parecidos alas panteras, asomaron por la puerta.Mi superior nos ordenó a todos que nos colo-

cáramos en nuestras posiciones. Yo desde el pisosuperior, dando el apoyo necesario y él y miscuatro compañeros flanqueando la entrada.

Todo ocurrió como si fuera una proyeccióna cámara lenta. Lo observaba todo parali-zado, sin poder hacer absolutamente nada.Mientras, mis compañeros intentaban defen-derse de aquellas bestias. Gritos, crujidos,chasquidos, detonaciones… Todos sucumbie-ron de las heridas producidas. Fue entoncescuando perdí la noción del tiempo, del en-torno…¿Qué pasaba alrededor mío? No lo sé. Toda-

vía no lo sé.

Ricardo Garcia

Nació un día del milenio pasado en Arenys de Mar. Este arenyencno ha hecho nada destacado para ser citado en ésta biografía.

3 3

ESCRIPTURA

Oía ruidos, voces, no sé si lo que ocurría es-taba sucediendo delante de mí o en otra partedel edificio. No era capaz de comprender ni derazonar. No podía moverme, no podía pensar,no podía reaccionar.Al cabo reconocí el sonido de un WhatsApp.

Era de mi mujer. No sé cómo, pero instintiva-mente cogí el móvil y leí el mensaje, “Recuerdaque hoy tienes que recoger al niño de la es-cuela”. ¿Recogerlo?, pensé, “menuda ironía”, sini siquiera voy a ser capaz de salir vivo de estelugar y lo último que voy a recordar de mi fa-milia es el incumplimiento de un compromiso.

Sentí qué algo se ponía en marcha en mi in-terior.—¿Quieres morir? —Me dije.—No, claro está.—¡Pues recuerda y enfréntate a la situa-

ción!La absurda discusión entre mi voz interior y

yo mismo me hizo reaccionar y las imágenes sehicieron presentes.

Recordé que lo que en un principio me pa-recían panteras negras, no lo eran. Eran ma-quinas o simbiosis. Sus cabezas no eranredondas, tenían formas rectangulares y pare-cían tablets. Yo no era capaz de definir suforma exacta y sus movimientos no parecíannaturales. Además, parecían adelantarse anuestros movimientos y así se anticipaban anuestros ataques.

—Tengo que salir de este infierno.—¡Levántate y corre! —me arengué.Cogí la pistola y abandoné el lugar hacia la

salida.Como imaginé, la puerta estaba cerrada.

Malditos protocolos de seguridad. En ese mo-mento recordé una de esas largas jornadas deformación obligatoria. Las puertas de seguri-dad bla, bla, bla… se podrán desbloquear y abrir durante varios segundos siempre ycuando se tenga una tarjeta de nivel 1 y el sis-tema de energía del área restringida esté apa-gado. Miré la mía: nivel 3.

Blanca Ros

Planeta Lletra

3 4

ESCRIPTURA

Tenía que conseguir una de nivel 1. Si mi su-perior no tiene una, no sé me ocurría quién lapodría tener. Había que intentarlo.Me acerqué. Haciendo gala de toda mi fuerza

de voluntad por sobrevivir me arrimé a su bultoy comencé a registrarle. Tardaré años en superarlo que estaba haciendo, pero esa era una cues-tión de la que ya me ocuparía más adelante. Laencontré. Por suerte me permitiría salir.

Miré la entrada. Por primera vez iba a aden-trarme en un área que durante años había vi-gilado y que nunca había traspasado. Meadentre al pasadizo. Pasé de la oscuridad a unabrillantez que hacía innecesaria la luz artificial,que era inexistente. Cuando llegué a una bi-furcación me quedé sin palabras. Las vidrieraspermitían observar todo el interior de la estan-cia. Una estructura triangular de color negrocuyas paredes estaban bañadas de un líquidoapenas transparente alumbraba el lugar. Unrotulo indicaba a donde llevaban cada uno delos pasadizos. Uno descendía hacia la estruc-tura y el otro llevaba a la sala de control. Medirigí a éste.Mientras me acercaba, las huellas de violen-

cia y de caos en el interior aumentaban.No era buena señal.Me apoye en el marco de la puerta y miré.

Había una persona que no llevaba la batablanca de los empleados. Entré y actué comoun vigilante.—Levanta las manos y date media vuelta.

Lentamente. —le grité.Se giró y me sonrió.

Un ruido a mi izquierda hizo que volviera la cabeza. Una de esas “cosas” apareció de lanada, me inmovilizó el brazo y la única herra-mienta de defensa que me quedaba. Una se-gunda “cosa” me tiró haciéndome caer alsuelo. Instintivamente fui retrocediendo sin sercapaz de levantarme, hasta toparme con algoque me impedía seguir haciéndolo. Aquí fuedonde pensé que acababa mi vida.Uno de esos híbridos puso su pantalla a

menos de un palmo de mi cabeza. Un láser rojose proyectó sobre mí haciendo que temblarade terror. Una imagen apareció en la pantalla.En ella salía mi imagen con un texto en la partesuperior que decía: “father not kill”.Aquella persona se marchó de la estancia se-

guido de los animales. Una de las últimas imá-genes que recuerdo claramente cuando salían.En los lomos de las “panteras” había un em-blema. Se asemejaba bastante a un dibujo quepresento mi hijo hace unos días y al que le ha-bían concedido el primer premio.Los pasos se amortiguaron y al poco tiempo

la luz que manaba del triángulo también seapagó.

No sé cuánto tiempo estuve en la oscuridad.No sé cómo salí de ese lugar, ni por qué sigovivo. Lo siguiente que recuerdo es estar en unahabitación completamente blanca y detrás deun cristal ver a mi mujer llorando y a mi hijocon la camiseta con la palabra “Necronimi-com” que le había regalado.

Una enfermera se acerca. Poco después mevuelvo a dormir.

3 5

ESCRIPTURA

Xavier Ballesta

És curiós, però la vida d’en Xavier s’assembla molt a un dels poemesmés famosos d’Antonio Machado... Tot són camins i esteles a la mar.

Un món soterrat lluny de les amenaces radioactives i dels perillosos raigs solars... Anàlisis del estatdel Planeta, dues espècies: Nous Homes i Homenoides. Un visió de la Terra des de l'exterior i una recerca que amaga una història de desenganys i d'amor.

Retorn

07:NN:NN/234/0126. Zzz, zzz, zzz. El matalàsd'hidrogel s'endurí convertint-se en una llosa,en Manel, antropòleg, l'abandonà obligat iobligant a l’antropòleg Manel a abandonar-lo.Mig adormit davant la pantalla central digué:mirall!, el paisatge alpí desaparegué i va podercontemplar-se. Buf!, no feia bona cara. Des-prés d'un: esmorzar!, va ditejar per les imatgesd'aliments oferides i les envià a la impresso-no-dridora; sonà l'avís de manca de vermell, vaja!,els croissants sortirien verdosos. Es ficà a la cabina higiènica on els ergo-raspalls iònics, l'ai-gua destil·lada i un turbo-eixugador el deixa-ren com nou. Esmorzà i tornà a invocar elmirall; lliscant el dit per la barra lateral d'eineses va retocar la imatge i picà l'”OK”. Baixà uncasc esfèric obert, se li acomodà al cap i el vamaquillar en un no res; s’enfundà la granotatèrmica i en va regular el color mitjançant lapolsera: magenta. Al replà va agafar l'elevadortubular que el duria al moll de transport. Allàva sol·licitar una unitat amb destí al Centred'Expedicions. Un minut després es trobava enun torpede que el conduïa a gran velocitatpels conductes subterranis que recorrien la ciu-tat; als cinc minuts estenia el seu avantbraç da-vant el lector de xips per accedir a l'edifici.

Feia cent-vint-i-sis anys de la gran catàstrofe.Sort que es va veure venir i es van construir Ciu-tats Cúpula a recer de radiacions solars i de plu-ges radioactives. Els refugis no van ser suficientsper a tots i només un centenar de milions esvan salvar. Periòdicament, naus-sonda recolliendades de l'exterior per verificar l'estat del pla-neta. A l’any cent de la Nova Era va sortir la pri-mera missió tripulada: la natura s'havia migrefet i tribus d'hominoides vagaven per les ruï-nes d’antigues ciutats on capturaven algunsd'aquests espècimens, els estudiaven i es crea-ven medicines per respondre a les seves malal-ties Més endavant es procedia a la cerca delsgrups salvatges i els fumigaven. S'havien definitdues espècies: els Nous Homes i els Hominoides.

A la sala escoltaven les últimes instruccionsdel comandant de la missió. Després d'unifor-mar-se, carregaren els equips i foren transpor-tats a l’aeroport. Pel camí, en Manel anavapensant en la Lluïsa, companya de carrera i devida, desapareguda en una missió feia sismesos. Havia fet tot el possible per cercar-la i,per fi, ja estava en camí.Es van obrir les comportes de l'enorme sitja,

la nau s'elevà enmig de les turbulències, agafà

Planeta Lletra

3 6

ESCRIPTURA

altura i avançà cap el sud. Pels ulls de bou, es-campades per l'àrida superfície terrestre, espodia veure com lluïen els hivernacles queabastien la Cúpula. Més tard aparegueren ta-ques verdes de vegetació i, al final, la selva:una espessa catifa verda amb clapes groguen-ques ocasionals de pluja àcida recent. Restestestimonials d'antigues edificacions sobresor-tien aquí i allà. La nau avançava plàcidamentrastrejant amb els sensors d'infraroigs l'entorni a la recerca de vida A la pantalla sortien, detant en tant, grups de punts vermells escam-pant-se. Un cop arribats al quadrant a explorar,el comandant els avisà. La nau reduí a zero lavelocitat horitzontal i començà a descendir finsa posar-se a terra. Es ficaren les escafandres,agafaren els equips i esperaren que s'obrís larampa. A l'ordre, activaren el mimetisme delsvestits i començaren a baixar. Cada escamotagafà la direcció assignada.

Es movien fantasmagòricament entre ladensa vegetació com formes refractades perl'aire calent de l'estiu, només se'ls podia distin-gir de molt a prop. Els científics, escàners enmà, avançaven per davant de la mitja lluna for-mada pels soldats. De sobte a la pantalla d'enManel aparegueren uns senyals: corresponiena dos xips personals, consultà la base de dades:un era l’Albert Cirera i l'altra de... la Lluïsa!,ambdós desapareguts a la mateixa expedició.El cor se li disparà. Va comunicar la troballa a la resta del grup i la seva intenció d'anar acercar-los. El caporal, contrariat, el comminà a mantenir la formació i el pla, li digué que elsxips devien ser a la panxa d'algun d'aquells ca-níbals. En Manel va desconnectar l'intercomu-nicador i sortí corrents cap al senyal, als pocsmetres ja era invisible. No sabia què deien niquè farien els altres, ell sí: seguir el rastre finsa trobar la veritat.

3 7

ESCRIPTURA

Ja era a prop quan, de sobte, es va entreban-car amb un tronc i caigué rodolant fins a xocaramb un tros de ciment armat. Va quedar migestabornit... el vestit esquinçat... moriria... Lafoscor l’envaí.Enmig de l’atuïment va veure la Lluïsa par-

lant-li, no l'entenia però ja li estava bé, era elcel! Poc a poc es va anar revifant i es trobà dinsuna cova il·luminada amb torxes, despullat itapat amb una tela desconeguda, semblavallana antiga de la qual en parlaven els DVDs d'Història. Sonà el seu nom, es girà... Lluïsa!Sóc viu? Li preguntà. Il·lusionat, una abraçadaho va respondre tot.Van seguir hores d'allau informatiu. Els Ho-

minoides no s'assemblaven en res als monstresque sortien a les noticies, no eren antropò-fags. L'Albert i la Lluïsa van caure en unatrampa que els Homes Lliures, que era coms'autoanomenaven, feien servir per caçar.

L'Albert era paleontòleg lingüístic, per això esva poder comunicar amb ells. El que pretenienels científics no era salvar els “Hominoides”sinó rescatar, pels Nous Homes, les cadenesgenètiques malmeses per anys d’higienitzadavida sintètica. Les teòriques fumigacions “cu-ratives” en realitat eren esterilitzadores, pertal d'eliminar els mal anomenats salvatges ipoder expandir així el domini de les Cúpules.El món era perfectament habitable. L'interèsde la Lliga de Ciutats era mantenir la ignoràn-cia dels urbanites per conservar l'estatus do-minant. En quant als Hominoides no volieninterferir en la civilització de les Cúpules, peròtampoc volien ser torbats, mantenien hàbitsancestrals, parlaven un idioma antic i... tenienllenguatge escrit! Totes aquestes revelacions encaixaven per-

fectament amb les històries que el seu avi lihavia explicat de petit i que, segons li deia, ellhavia escoltat del seu rebesavi. Això li va incul-car l'interès per la antropologia. Ara es trobavadavant els seus somnis, no en tenia cap dubte:s’hi quedaria!

El comandant, després d'una recerca nogaire intensa, tornà a la base i comunicà labaixa del científic Manel Sales, mort en actede servei. En totes les pantalles dels habitaclessortia la notícia i l'historial del malaurat an-tropòleg amb imatges de l'atac, on es veienuns peluts i grisosos éssers emportant-se ununiforme blanc que esquarteraven i es men-javen en pocs minuts. Pobres salvatges, laseva ignorància els exonerava de culpa, que-dava lluny el temps en què podrien ser civilit-zats!

Un any després va néixer en Roger, fill de laLluïsa i en Manel, un Home Lliure!

Laura Soler

Planeta Lletra

3 8

ESCRIPTURA

Què passaria si la teva vida s'aturés en una edat determinada? I si per arribar a aquella edat obtinguessis l'eterna joventut? És com un somni fet realitat, és la quimera de molts, sinó observeucom els cirurgians es guanyen tant bé la vida. El protagonista de la història es passa tot el relat pensant el desig que ha de formular com a premi per haver arribat a l'edat adulta.

Pensa un desig

Ja n'havia fet 40, l'edat adulta i per aquellsque hi arribaven s'obrien un munt de possibi-litats. Ara podia demanar un desig que auto-màticament es faria efectiu. Però el millord'assolir els quaranta era poder-se quedar persempre més en aquella edat. La immortalitatestava garantida sense cap obligació extra. Els polítics així ho havien decidit en entrar alsegle XXII: les persones plenament productivescalia mantenir-les en el seu estat de forma per-mament per tal de garantir el creixement econò-mic. La gent gran, les jubilacions i la maternitatja no impedirien l'evolució del país com a granpotència mundial i la protecció de l'Estat.Això els havia permès ser tecnològicament

els més avançats. Aquells robots que netejavenles cases i que havia vist de petit havien quedatobsolets, ara tothom tenia a casa un hologramaque els feia tot el que calia. Podia adoptar laforma del seu propietari i davant d'un mirall in-candescent, anar-se provant virtualment robaper a reunions, per a festes, per a sopars decompromís... i quan encertava el model quemés li esqueia, l'holograma s'encarregava detenir-lo preparat en qüestió de dos minuts. Abans d'assolir l'edat eterna, es podia viure

sense condicionants, això feia que més d'un es

perdés pel camí. D'altra banda, els que no pas-saven pel Centre de Rehabilitació Corporal, dei-xaven de tenir privilegis i envellien com hohavien fet els rebesavis dels nostres avis. Es con-vertien en pàries i havien de viure sempre fu-gint, ja que si els localitzava el Cos General delCentre de Rehabilitació Corporal, els empreso-nava de per vida a l'espera del seu final, això sí,els deixaven escollir com volien morir: en unessales asèptiques, on podien escollir les darreresimatges que veurien i la música que els acom-panyaria cap el son final, plàcid i profund.L'Oleguer tenia garantida l'eternitat, i la

feina, al cos de policia interestel·lar, on vetlla-ven perquè els habitants d'altres planetes noarribessin mai al territori. Es tractava de des-viar-los cap a altres destinacions. Durant lesllargues hores de vigilància entre estels i aste-roides havia pensat molt en el seu desig, peròera conscient que l'havia de formular de talmanera perquè ningú rere seu el pogués des-fer. Sabia que, en fer-se públics tots els desitjos,tindria més detractors que partidaris i aixòpodia convertir la seva eterna joventut en unveritable malson.Va sonar l'intercomunicador de la nau. Cada

vint dies li anunciava el mateix:

Txell Pañella i Montlleó

Tot al seu voltant gira entorn de la paraula escrita:Periodista de formació, editora de professió i lletraferida de vocació.

3 9

ESCRIPTURA

—Bon dia capità, li queden dos-cent cin-quanta dies per poder demanar el desig. Si noel formula dins el temps establert, perdrà elprivilegi.Era conscient que l'havia de demanar ja que

d'altra banda, quan expirés el seu termini, el desig no formulat seria per al proper mem-bre de la societat que arribés a l'edat adulta.No podia permetre que algú gaudís de dosdesitjos per la seva desídia.Quan va arribar a casa, va agafar el seu toc-

comuni.cat, l'aparell que havia substituït elsrudimentaris mòbils, i va establir connexió:—Aquí el capità Oleguer Permanyer Mon-

fort comunicant amb el Centre de Rehabilita-ció Corporal.—Endavant capità.

—Demano permís per poder formular elmeu desig.—Establint connexió amb el Centre de Con-

trol Desitja... Ja pot formular el seu desigetern.—Que es creï una llei irrevocable que prohi-

beixi els gossos a les ciutats, sota pena de presóeterna per als amos i sacrifici de l'animal.De fet, no podia entendre com en una socie-

tat tan avançada encara la gent es resistia atenir aquelles bestioles en càpsules, tancats totel dia, per treure'ls un hora cada al carrer a ferles seves necessitats. Com si encara fóssim alsegle XXI, on la higiene dels carrers era deplo-rable. Fora animalots i benvinguts els rotlles degos amb salsa hidrogenada i escuma de núvolcom a àpat de luxe.

Raquel Ruiz

Planeta Lletra

4 0

ESCRIPTURA

En aquest relat ens trobem en un món on la tecnologia ha envaït tots els aspectes de la vida, peròencara es poden gaudir d'alguns plaers com un bon cafè matinal i tenir malsons cada nit. Però si elquè vols és que totes les màquines deixin de monopolitzar-te i et vols revelar contra elles, com hofas? I què pot passar?

Malson

Com cada matí, es va despertar a les 7:45amb el so de la seva música predilecta mentrela persiana s’anava alçant poc a poc i deixavaentrar la llum pàl·lida d’un sol desdibuixat perl’espessa capa de pol·lució. La música es va fon-dre suaument i va sentir l’olor de cafè, però vapassar una estona abans no va decidir llevar-seper passar per la dutxa vaporitzada, vestir-se iesmorzar. Havia tingut un malson anguniós ino era el primer cop. Tenia la sensació que seli repetia massa vegades. Avui no se’l podiatreure del cap.Va decidir que segurament havia de modifi-

car alguns hàbits de les seves rutines, de ma-nera que va introduir petites variacions en elseu Comandament Centralitzat de Vida. Enpocs segons va corregir un grau la temperaturanocturna de l’habitacle, va avançar quinze mi-nuts l’hora de l’últim àpat nocturn de cada diai va cancel·lar les comandes dels dimarts al res-taurant xinès i dels dijous al restaurant tailan-dès canviant-les pel servei d’alimentaciódietètica amb sabors extres. La resta de dies se-guiria amb els insípids complements alimenta-ris de baix preu que li enviava el seu clientprincipal, un cop al mes. També va corregir elgrau de cafeïna del seu dispensador de cafè.

Un cop va haver esmorzat, i un cop passatsels atuells per la desinfectaràpid, es va rentarles dents i asseure’s al tamboret ergonòmic situat davant del teclat i pantalla on treba-llava. A les onze va fer una pausa i es va pren-dre un segon cafè i un entrepà vegetal quehavia agafat del dispensador automàtic delpassadís. Últimament no coincidia amb ningú.Va voltar per algunes zones de xat virtual senseèxit, tots els seus coneguts figuraven com a nodisponibles. Darrerament li passava molt, això,la gent estava molt ocupada. Ell també, és clar. Al vespre va jugar una intensa estona al nouSensigame. Va aconseguir matar un munt detrollups i de verkengs i va tenir unes trobadessexuals molt satisfactòries amb un grup de Vei-xins. El millor moment del dia amb diferència.Però no va aconseguir passar de nivell i aixòvolia dir que hauria de fer una nova aportacióde crèdits per seguir jugant. Si continuavasense assolir els objectius marcats en el seu pro-jecte econòmic personal aviat es trobaria unaltre cop en descobert. Necessitava ser capaçde descansar bé per concentrar-se i veure compodria aconseguir alguns crèdits extres.Per desgracia, el malson no va desaparèixer

ni aquella nit i ni les següents. Nit rere nit es

Sandra Cabrespina

Creu que he fet un descobriment estrany: La veritat i la mentida sonvasos comunicants, com més inventes més veritats dius, i quan més sincera vols ser, més mentides acabes dient.

4 1

ESCRIPTURA

repetia i el deixava cada cop més angoixat.Anava tan curt de crèdits que no podia perme-tre’s ni unes vacances ni una hora amb un re-programador vital. Al final ja no sabia quinscanvis fer en els seus hàbits i, en un rampell,va intentar desconnectar el seu ComandamentCentralitzat de Vida i tota la resta d’aparells.Els aparells es reparaven de forma automàticaa gran velocitat i es tornaven a connectar bom-bardejant-lo amb Veixins de veus vellutades ide formes incitants. Aquests repetien eslògansper animar-lo a aconseguir els objectius alsquals s’havia compromès. Li prometien la re-compensa dels plaers més exquisits amb l’objec-tiu que assolis més crèdits. Però no es podia

concentrar en la feina de cap manera. Sabiaque era un error però no podia deixar de pen-sar com fer que s’avariessin aquells aparells per-sistents. Finalment ho va aconseguir amb unacomplexa combinació d’ordres contradictòries ide peticions absurdes planificada amb cura pertal d’assolir un cúmul d’errors que es van anarexpandint com un virus fins a deixar el seu ha-bitacle totalment lliure de cap tecnificació. Aquella nit va dormir de gust. Com feia anys

que no dormia. Per desgràcia, al matí, unshomes vestits d’un blanc impol·lut van entrara l’habitació i se’l van endur. Curiosament, era una repetició exacte i real

del seu malson.

Planeta Lletra

4 2

ESCRIPTURA

La protagonista del relato es el fondo una revolucionaria que quiere cambiar el mundo, que quiereque sus orígenes no sean destruidos y buscar la forma de mejorar la vida de los que tiene a su alrededor en el trabajo. Tras toda la vida limpiando en un hospital vemos el avance de la tecnologíay a través de ella descubrimos cómo podría ser el mundo en el futuro.

Sacrificios

—¡Puñetero cacharro! —reniega Lola mien-tras intenta que el lector de la máquina limpia-dora reconozca su dedo índice.—¡Hartita me tiene! —le refunfuña a la en-

fermera que reparte la medicación.Una disimulada patadita en el sitio oportuno

convence al lector de que ese dedo perteneceal código 1974DMS —el suyo—. Vuelve a seleccionar el programa indicado para la lim-pieza estándar de las habitaciones y pulsa elbotón de inicio. El aparato comienza a desli-zarse vaporizando desinfectante a pavimentoy paredes, dejando así la estancia totalmenteaséptica, mientras Lola, con un aerosol esteri-liza el escaso mobiliario. Después ella y la má-quina pasan al cuarto de baño a completar ladesinfección.Recuerda Lola sus comienzos en el hospital,

allá por el 2009, justo el día en el que cumplía35 años. Entonces la jornada era mucho másdura. La mopa mojada y la bayeta resultabanagotadoras, y había que sumar el estrés diariode poner a punto las habitaciones de los pa-cientes a los que daban de alta, para ingresar,inmediatamente, a otros nuevos. «Ahora haymenos pacientes; con mis 66 años no podría so-portar aquella presión –piensa». Y da gracias

al cielo y a los médicos por todos los progresoshabidos en la medicina y sobre todo por haberconseguido controlar la epidemia del virustransmitido por los ácaros del polvo, que tan-tas vidas se cobró en la década de los veinte.Ahora entra en la 4654, en la que se halla una

enferma de unos cuarenta años a la que ha co-gido cierto cariño —aunque intenta, en vano,que esto no le suceda—. Es una paciente habi-tual, la personificación de la paciencia y la for-taleza, a pesar de su frágil aspecto. Al entrar, laha encontrado conectada con su hija mayor. Laproyección en la pared muestra a una adoles-cente que posee sus mismos rasgos, y Lola nopuede evitar que sus ojos se tornen vidriosos.«¡Maldita sea! ¡Pobre mujer! Tantos avances

y no encuentran una cura para esto —piensaLola—. ¡Asquerosos bichos!»Y ahora ya, las lágrimas aparecen en sus ojos

recordando a su perrito Gold, al que, hace dosaños, tuvo que entregar a los del control deplagas, cuando tras haber eliminado a los ani-males de la vía pública, también se prohibió laposesión de mascotas en los hogares.«Y aún así, el sacrificio no sirvió de nada…»Fue un intento, a la desesperada, del go-

bierno para erradicar la espiroqueta que trans-

Montse Pérez Martínez

Me gusta el orden. Mis amigos me tachan de “cuadriculada”. Pues bien, ¿a dónde va todo eso cuando tengo una idea y una pantalla en blanco?

4 3

ESCRIPTURA

mitían diversos artrópodos vectores, principal-mente, las garrapatas, que había encontradoen la raza humana un suculento anfitrión alque invadir las células, robándoles la energía ydejándolos incapaces de completar los procesosmetabólicos necesarios para su subsistencia.Pero tal medida resultó un fracaso. Fue imposi-ble controlar a especies como aves, roedores yreptiles, y además las garrapatas se volvieron in-munes a los repelentes que, diariamente, se ro-ciaban por las calles y que también se aplicabanpor vía tópica las personas.A la limpiadora, la expresión de la mujer tras

cerrar la conexión le resulta tan demoledoraque decide que ella será el próximo pacienteal que ayudará a aliviar su carga. Ya lo hahecho en varias ocasiones... Sabe que no ha deimplicarse, que no está bien, pero es superiora ella… En la medida de lo posible, hay queaplacarles su sufrimiento.

Lola conduce su vehículo hasta casa delmodo tradicional; no le gusta la conducción au-tomática y piensa que así también mantiene enforma los reflejos. Antes de entrar al portal, separa en la entrada del supermercado y ordenavirtualmente un pedido que a los pocos minu-tos le es entregado mediante una cinta trans-portadora. Al llegar a casa, se da una ducha yun baño de infrarrojos. Se cocina su cena y des-pués de ingerirla con apetito, saca una antiguallave de un bote metálico que contiene bolsasde té y se dirige a su dormitorio.El cuarto está decorado de forma minima-

lista, como la mayoría de los hogares desdeque se aconsejara la eliminación de objetosque no fuesen de primera necesidad y pudie-sen acumular polvo, y en consecuencia ácaros.Lola entra en su pequeño vestidor, saca uncajón repleto de calcetines y desliza el brazopor el interior del hueco hasta introducir la

Blanca Ros

Planeta Lletra

4 4

ESCRIPTURA

llave en la cerradura que queda escondida enel fondo de la cajonera. Al girarla, el panel fron-tal del vestidor se abre dejando a la vista otraestancia repleta de estanterías que contienenun preciado tesoro: la biblioteca de su madre.

Lola se despierta sobresaltada y un libro caede su regazo. Se ha quedado dormida en eldesvencijado sillón, entre los cientos de ejem-plares; ha cometido una imprudencia. Ner-viosa, vuelve a ocultar aquel lugar tras elvestidor y se dispone a arreglarse para cumplircon su jornada laboral, no sin antes prepararlo necesario para llevar a cabo su propósito deauxiliar a la paciente de la 4654.

***

Thais llega hasta el baño con esfuerzo; estámuy débil. El olor del producto desinfectanteque acaba de utilizar la limpiadora le resultamolesto. Mientras torpemente se cepilla losdientes percibe en el espejo la imagen de algode color rojo que sobresale de entre las toallascolocadas en el estante: «¿una caja de bombo-nes?»

Confundida, comienza a hacer cábalas decómo ha aparecido ahí. Se decide a destaparla,percibiendo que el fino plástico de protecciónya ha sido retirado. Al ver su contenido, el co-razón se le dispara y reacciona cerrándola in-mediatamente.«No puede ser… –piensa–. Es imposible…

Eran uno de los hábitats ideales para los áca-ros; las autoridades se encargaron de hacerlosdesaparecer durante la epidemia… Fuerondestruidos… Toda la información se almacenódigitalmente…»Temblando, vuelve a abrir la caja y lee la

nota que hay dentro que, extrañamente, estáescrita a mano:

“No tengo la sabiduría necesaria para ali-viar tus problemas de salud, pero, almenos, puedo evitarte los de otra índole.La dirección que te indico abajo es la deun coleccionista dispuesto a pagar lo quesea por cualquier ejemplar…”

Thais acaricia suavemente la cubierta de la no-vela titulada Contra el viento del norte.

Narra l'arribada a Mart i la colonització del planeta perpart dels humans, que provoca la caiguda de la civilitza-ció marciana i l'extinció dels marcians.

Lectura recomanada

Cròniques marcianesRay Bradbury

4 5

ESCRIPTURA

La Júlia vol jugar una mica amb els lectors, com ho fa la protagonista del seu relat. Però, estem llegint ciència ficció? O un relat eròtic? És possible barrejar aquests dos gèneres? Llegiu la història i podreu comprovar com n'és de possible! I amb un final que us sorprendrà.

Híbrida

Ell era el seu tigre. Sí, d’acord, la frase sonavadel tot extemporània en boca d’una dona comella. Decidida, enèrgica, autosuficient. Unadona que mai no havia depès de ningú, per tigreque fos. De fet, sempre els havia fet anar de cor-coll, els homes. Ballaven al so que ella volia, comella volia i quan ella ho volia, sense cap resistèn-cia: ells, senzillament, l’adoraven. El desig esfeia palès en cada mirada, en cada respiració,en cada gest i en cada moviment que els mas-cles, atrapats per una força interna inconteni-ble, provaven de dissimular com podien per noespantar-la d’entrada, per mirar d’assegurar-se’n la presa i el botí, sense arribar a compren-dre que a ella mai, en cap mena de situacióterrestre, l’espantaria un individu de l’altre sexe.Lògic, d’altra banda. Era morena, però sense

res a envejar a les rosses més explosives. La sevacabellera, d’un negre carbó que refulgia sotala llum del sol, amagava la circumferència per-fecta d’una cintura estreta de mides impossi-bles. Les seves cames llargues, sospitosamentllargues, dibuixaven en canvi unes passes cur-tes, tranquil·les, mesurades. Irradiava segure-tat. Els seus braços traçaven movimentsoscil·lants al voltant del cos amb una precisiómil·limètrica, programada al detall. El seu som-

riure magnètic encisava qualsevol ésser viu enun radi que s’estenia fins els confins d’allò visi-ble, i l’aura que irradiava sotmetia sense mésla voluntat dels qui l’envoltaven, fent-los dòcilsservents sotmesos als seus desitjos.Vestia habitualment texans amb samarretes

amples i informals, cosa que no impedia quecausés sensació a primer cop d’ull. Aquell ves-pre, però, duia una faldilla molt curta, d’unblanc immaculat, que permetia intuir unes nat-ges graciosament atapeïdes i anguloses; un topdel mateix color, cenyit, que donava forma auns pits pels quals les més cotitzades top modelshaurien pagat milions; unes mitges negres se-mitransparents; i unes sabates amb platafor-mes vertiginoses que la feien semblar una divade l’espectacle suburbà.—Surto amb algú —, va ser la resposta a les

mirades fixes d’incredulitat de les seves ami-gues. I què? Ni era el primer ni, amb tota se-guretat, seria l’últim. Per aquesta bandasempre havia anat molt ben servida. Totes sa-bien, a més, que era ella qui imposava les re-gles, sense excepció. No entenien res.—Es tracta d’algun joc? —va preguntar la

Marta, qui ja se la imaginava duent a terme al-guna d’aquelles fantasies que ella tant anhe-

Júlia Lancho Teruel

M’aturo, escolto, observo. Sociòloga per vocació; tot ho analitzo, nopuc evitar-ho. L’estil amb què estic més còmoda és l’humor. No deixeu mai de somriure ni d’escriure.

Planeta Lletra

4 6

ESCRIPTURA

lava. Sempre havia volgut tenir la seva fermesai la seva capacitat de persuasió. Ella, en canvi,no tenia cap qualitat que la permetés anaramb aquell aplom per la vida, que li facilitésl’existència com sí ho feia a la seva envejadagermana. Una enveja que, de vegades, la por-tava a controlar-li les passes d’una forma im-placable, per damunt de qualsevol sentit deprotecció assenyat. Si pogués, li prendria, finsi tot, la vida.—A ell li agrada.—Et vesteixes així per un home? —, va dei-

xar anar amb brusquedat l’Elena, sempre a laque saltava, militant.Ella va somriure, però no pas amb la fran-

quesa habitual. Era un somriure estrany, recar-golat, enigmàtic. Un somriure de Mona Lisa.“És el meu tigre”, li van sentir dir a manera decomiat. I van restar allà, assegudes a la terrassadel bar, immòbils, veient-la marxar, com si algúles hagués clavat a la cadira. Què li passava?Allò no era gens normal. Semblava com si lessabates de taló influïssin de manera decisivaen aquelles cames llargues, excessivament llar-gues, que havien abandonat de sobte el seuhabitual caminar segur i moderat i creuaven laciutat a base de grans gambades. Tenia pressa.Va entrar en un barri marginal dels afores.

Devorava carrers sense afluixar el ritme, no-tant com desenes d’ulls humits, amb voluntatluxuriosa, es clavaven en les seves formes vo-luptuoses. En qualsevol altre moment ella s’hauria aturat i els hauria tallat amb qualsevolde les seves frases definitives. Avui no li impor-tava reconèixer que la situació l’excitava en-cara més. Anava a trobar-se amb el seu tigre.Es va aturar davant de la porta metàl·lica d’unlocal desmanegat. Va mirar a banda i banda,assegurant-se que ningú no la veia. Va enfon-sar la mà a la bossa de xarol negre brillant, i

en va treure una clau rònega. Va tornar a girarel cap vers els quatre punts cardinals. Estavasola. I ell l’esperava a dins, també sol. El cor libategava com si volgués fugir-li del pit. Vaposar la clau al pany i la va fer girar. El grinyoles va escampar per tot el barri. Ell era allà,efectivament, amb aquell vestit vermell que latornava boja. Un roig cridaner, que la feriasense remei. I aquella mirada. Eren com dosfars que se li clavaven ben endins, que la feientremolar com una fulla de cap a peus. No, ellesno ho haurien entès. Si ja la miraven de ma-nera estranya quan parlava del seu tigre, quèno haurien pensat si els hagués parlat... del seujaguar?La veritat és que, només de mirar-lo, es va

posar a mil. El ritme cardíac li pujà a cinc-cen-tes revolucions per minut deixant-la senseesma, calada completament. Havia fet pana.Però, en una reacció de zero a cent sense pre-cedents, les seves vàlvules d’injecció l’insufla-ren el combustible necessari perquè la flamaentrés immediatament i es tornà incandescent,

4 7

ESCRIPTURA

disposada a aconseguir la millor marca.Aquesta vegada ho donaria tot, sense recan-ces, sense permetre contratemps innecessarisque l’impedissin assolir l’èxtasi. Sentia com lasang se li filtrava per totes i cadascuna de lesjuntes, dilatant-les al màxim. La resta dels den-sos fluids viscosos s’escolava per la totalitat deles seves esquerdes i circuits, esponjant-la, con-ferint-li la millor de les flexibilitats possibles. Latemperatura assolida era tan elevada que des-prenia vapors intensos sobre el seu estimat jaguar, qui va començar a correspondre-la ambuna intensa melodia ronca emesa des del seumismíssim motor d’explosió: el ritual d’acobla-ment tot just s’iniciava.Ell, en aquella excitació romàntica, s’hi recre-

ava sempre: no es permetia descuidar cap de-tall. Obria i tancava les portes rítmicament,acaronant-la, i provocava que ella jugués ambel seu cuir abatible, ara cap amunt, ara de bocaterrosa, fregant-se i refregant-se mentre estreia la roba i ajuntava les seves pells sensual-ment. Ell li corresponia apassionat, engegant i

apagant el motor de vegades frenèticament id’altres de manera suau, harmoniosa, imprevi-sible. Fins que la excitació màxima el va ferimantar-la de tal manera que fusionà l’amanthíbrida al seu capó sense donar-li cap mésopció, obligant-la a restar immòbil i engan-xada mentre les seves temperatures no recu-lessin fins al punt de repòs, durant una llargaestona d’aliatge sublim.Aquella nit, però, el seu jaguar li amagava

una sorpresa enverinada. El ritual amoróshavia estat tan salvatge que ell va perdre com-pletament el control i no s’adonà que inun-dava lentament els pulmons de la sevaestimada amb els gasos mortalment tòxics queemanava. Ja de matinada, un crit ofegat escapà de la

boca de l’orgullós propietari d’un jaguar ver-mell en mig del carrer d’un polígon de la ciu-tat; el cos inert d’una dona meitat humana,meitat metàl·lica, jeia damunt del capó, ambun somriure estrany, recargolat, enigmàtic. Unsomriure de Mona Lisa.

Raquel Ruiz

Planeta Lletra

4 8

ESCRIPTURA

M. Rosa Salas Anglès

El seu nom artístic és Rosa Rosae. Aquesta manera de declinar el seunom ja apunta maneres. Gaudeix quan explica una història, i també ensfa gaudir a nosaltres

El bé i el mal enfrontats, la FRU que vol l'ordre i la harmonia contra la FDU que defensa el caos i eldesordre. Un joc entre forces ben universal amb un nou vestit anomenat ciència ficció. I guanyi quiguanyi la partida seran els homes qui en patiran les conseqüències, perquè l'home és l’únic ésserque s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra.

El paradís perdut

La FRU (Força Reparadora de l’Univers) estàultrapassada de feina, no pot arribar a tempsa tot arreu i a vegades alguna situació se li es-capa de les mans. L’Univers s’ha expandit molten aquests últims temps i ella està sola, no técap ajuda en la seva tasca rehabilitadora, cadadia més feixuga. Ha de fer mans i màniguesper a tenir mitjanament implantats l’Ordre il’Harmonia en els móns universals que tenentendència a caure en poder de la seva grancontrincant la FDU (Força Desestabilitzadorade l’Univers) que implanta el Desordre i el Caosper l’univers.Al cap de molts eons per fi li torna a tocar el

torn al petit món blau d’aquell remot SistemaSolar. Està tan apartat del centre... cap al finald’un del braços de l’espiral de la Via Làctia, quel’ha tingut una mica oblidat. Ha de tornar a re-dreçar la seva situació perquè els seus habi-tants tornin a sentir la Il·lusió i el Respecte peraquest món generós que se’ls ha deixat enpréstec i que està en greu perill. En un petit planeta, situat en una de les espi-rals de la incommensurable Andròmeda, és l’època en que floreixen els arbres daurats delsimmensos boscos que el cobreixen per com-plet. Quantitats ingents d’un escumós pol·len

dolç i de color auri canvia per complert la fiso-nomia del petit planeta que, transformat enuna bola daurada i esponjosa, flota, lluent imeravellós com un miratge, en la immensitatde l’univers. La FRU tornarà a utilitzar els po-ders de l’extraordinària matèria miraculosa perredreçar la malmesa situació de la Terra —undels planetes que conformen la grandíssimaquantitat de galàxies del Grup Local—, planetaque cau de forma reiterada, una i altra vegada,sota el poder de la FDU.La FRU queda sorpresa per la gran tecnologia

que, des de fa només uns nanosegons (segonsla seva interpretació del temps) s’ha desenvolu-pat al planeta i comprèn que aquesta és, preci-sament, la responsable de la seva degradació ila que exhaurirà en breu els recursos formatsdurant milions i milions d’anys (segons la inter-pretació del temps dels terrícoles).La FRU centra tota la força de la seva pode-

rosa ment en transportar aquella matèria sa-nadora a través dels gasos i de la pols de lesnebuloses del medi interestel·lar entre duesgalàxies separades per dos milions i mig d’anysllum.En forma d’eixam, les minúscules esferes sal-

varan el petit, però meravellós, planeta blau

4 9

ESCRIPTURA

d’aquella apartada galàxia i als insignificantshabitants d’un planeta insignificant que escreuen el centre de l’univers.L’eixam pol·lini, atret per la poderosa força

gravitatòria de la Terra, cau sobre la seva fè-tida i contaminada atmosfera i el dens núvoldaurat cobreix, a poc a poc, tot el blau del cel.Sigui de dia o de nit, la foscor s’estén per sobrede la superfície de la Terra. Allò que havia co-mençat com un petit nuvolet oculta, com sid’un eclipsi es tractés, la llum del Sol.La gent, més que temor, sent curiositat i fa

mil comentaris. —Això és degut a la contaminació —diuen

els saberuts. —És un volcà que ha entrat en erupció —

opinen els taxatius.—És la fi del món! —conclouen els catastro-

fistes.L’alarma s’estén a tots el països del món. Els

governants es pregunten si aquell fenomensignifica el començament d’un nou conflicte

mundial, de la última guerra que acabarà ambla humanitat. Tots es demanen quin és el paísque ha gosat fabricar una arma que pot tren-car l’equilibri d’uns acords que s’havien acon-seguit a base de moltes concessions per part detots els països.Totes les antenes dels radars militars electro-

magnètics de detecció a llarga distància de totsels països, són orientats cap al “núvol d’or”. Enmesuren la densitat, la distància i l’altitud,també la direcció i la velocitat. Els radars d’in-vestigació espacial, també dirigeixen les ante-nes cap aquella singular anomalia: serà unaturbulència atmosfèrica? una reflexió ionosfè-rica? o només una estela de meteorit?A través dels gràfics, que les escombrades

consecutives del radar elaboren, se sap que ésuna massa en moviment, però no el causa capprecipitació de pluja, de neu, ni calamarsa, nitampoc cap tempesta de sorra. En més d’unaocasió un estol d’ocells detectat pels radars, hafet saltar alguna alarma però tampoc és aquest

Blanca Ros

Planeta Lletra

5 0

ESCRIPTURA

el cas. Aquest immens núvol en moviment,d’una densitat descomunal, el provoca un fe-nomen desconegut fins aleshores, no estudiatni catalogat. La conclusió de l’estudi espectroscòpic del

seu espectre electromagnètic és sorprenen:aquell núvol dens està format per minúscules iínfimes esferes de pol·len!L’eixam, en contacte amb l’atmosfera, co-

breix, amb la seva fosforescència daurada, totala superfície de la Terra. Les petites esferespol·líniques que el componen formen unaboira densa i espessa que els humans per forçahan de respirar. I s’esdevindrà el miracle. S’in-troduirà la Concòrdia al cor dels humans, des-apareixerà l’Agressivitat, l’Afany de Poder i deDomini; imperarà la Comprensió, la Generosi-tat i el Respecte per tot tipus de Vida. A partird’aquest moment el Planeta Terra, que va sercreat com un paradís, recuperarà l’esplendorperduda perquè els seus estadants el respecta-ran i el preservaran per a les futures genera-

cions i esdevindrà de nou el primigeni ParadísTerrenal.Però la truculenta FDU, que ha seguit aten-

tament els esdeveniments, es proposa reim-plantar el Caos allà on la FRU ha restablertl’Ordre i, valent-se de la força de la seva tambéportentosa ment, ho destrueix tot implantantde nou el Caos i el Desordre a la Terra.Quan la FRU veu que la seva feina ha estat

destruïda es posa —teòricament parlant— lesmans al cap i amb veu estentòria, exclama: —Altra vegada! Aquest planeta no té remei!

S’ha deixat engalipar altre cop per les argúciesde la FDU. Sembla mentida que un món tan in-significant necessiti tantes rehabilitacions i emdoni tanta feina... S’arremanga unes imaginàries mànigues i

diu:—Som-hi! —sona un gran tro i la poderosa

FRU actua de nou.Podrà, la poderosa FRU, redreçar la situació

del paradís perdut?

Un dijous a l'hora de dinar, la Terra és demolida per poderconstruir una nova autopista hiperespacial. Arthur Dent, untipus que aquell mateix matí ha vist com tiraven avall la sevapròpia casa, considera que això supera el que una personapot suportar. Arthur fugirà de la Terra al costat d'un amic seu,Ford Prefect, que resultarà ser un extraterrestre emparentatamb Zaphod Beeblebrox, un pirata esquizoide de dos caps.

Lectura recomanadaLa guia del autoestopista galàcticDouglas Adams

5 1

ESCRIPTURA

Els ratolins de laboratori poden crear una relació especial amb qui els investiga o qui en pren notes.Això és el que li passa al protagonista de la història, que fuig amb un dels ratolins i es troba immersen una fugida on el món ja no és el que coneixia, on tot ha canviat. Un relat vist i explicat amb ullsde nen.

Cassandra

Aquella nit arribava tard com moltes altresnits. La feina l’avorria, cada dia el mateix. “Lainvestigació avança —li deien—. Controla elsespècimens, mesura les dosis de menjar ibeure, i apunta-ho tot al quadern blau”. Lafeina d’en Claudi era netejar les gàbies dels ra-tolins a la nit i posar-hi el menjar. Li havien ditque els nens especials no agafaven la malatia.Que encara que els ratolins el mosseguessin, ellno es posaria malalt; que havia de recollir elsque es morien i ficar-los dins una capseta deplàstic a la gran nevera del fons de la sala. I apuntar-ho tot molt bé al quadern pels inves-tigadors. En Claudi aprofitava les hores que elsratolins estaven adormits per canviar-los l’ai-gua i el menjar; per netejar la gàbia. Ell ho feiaamb molta cura. Excepte, és clar, les gàbies delsratolins amb l’etiqueta de color vermell que es-taven sempre actius, com joguines a piles, finsque queien morts d’esgotament.Això li haurà passat a la mare —pensava—

que un dia haurà començat a escombrar la casauna i altra vegada, de dalt a baix, sense atura-dor fins a morir.—Gualba, vols un trosset de pa? Gualba... —

el ratolí estava petrificat immòbil en un racó.En Claudi el va acaronar suament passant un

dit per entre els barrots i tocant-li el llom.—Gualba, què no en vols? —en Claudi, trist,

va desistir.Dues hores després que en Claudi s’hagués

emportat el seu amic petrificat amagat dins labutxaca, els investigadors van entrar a treba-llar al laboratori. Ells sí, enfundats en vestitsd’aïllament, guants i mascaretes. Ahir n’erencinc, avui quatre. La progressió de la malaltiaera imparable. Feia mesos que havien detectatel primer cas, però a dia d’avui encara es dis-cutia si es propagava per l’aire o si la causa estrobava en la ingesta d’algun tipus d’aliment.Tot eren teories i cap certesa.Al campament de refugiats en Claudi va

notar que el seu ratolí es movia. Content, va comprovar que en Gualba havia tornat a lanormalitat i semblava estar encantat de corre-tejar damunt el llit. Sense que en Claudi po-gués impedir-li-ho, va saltar al terra, es vaesmunyir sota la lona campament enllà. El noino sabia si estar alegre o trist, el ratolí era lliurei ningú li faria mal; però també l’havia perdutcom amic. I no n’hi quedaven gaires.La doctora Marinat va entrar a la tenda se-

guida d’un guàrdia amb cara de mal humor icansament.

Nuria López García

Per les seves venes corre sang de P.D. James, Ruth Rendell, Margaret Millar i Dorothy L. Sayers. Li agrada tot el que sigui negre i criminal.

Planeta Lletra

5 2

ESCRIPTURA

—On és el ratolí XY-073? —la doctora no liva preguntar si se l’havia endut ell, ja ho sabia. —Se m’ha escapat. Jo no volia ...

Sense esperar resposta, la doctora va fer ungest al soldat que es va emportar a en Claudi,mort de por, cap un dels camions aparcats vorala reixa.—Puja darrere i deixa de somicar, plorami-

ques! —al soldat no li agradaven els nens comen Claudi. Es notava en la forma com els mi-rava o com els els cridava les ordres. El camió el va tornar a portar al davant de

casa seva, al barri que ara no semblava pas quehagués estat el seu. Cases cremades, cotxesabandonats enmig del carrer, ombres darrereles cortines. Però sobretot silenci. No semblavaque hi visqués ningú.—Fora del camió! Ves-te’n a casa teva, imbè-

cil! –el camió va arrencar derrapant sobre l’as-falt. En Claudi es va posar a plorar i a tremolar.

Sense pensar-ho, instintivament, va anar cap acasa seva. La porta estava tancada amb clau.Va trucar al timbre, però aquest no sonava. Vadonar cops a la porta.

—Mare! Obre’m! Sóc jo i no porto la clau! No hi va haver resposta. Dins tampoc se sentiacap soroll.Una veu adolescent el va cridar des d’una

casa del veïnat: “Claudi, vine, som aquí!” EnClaudi va reconèixer la veu i els rinxols negresque sortien de la finestra del primer pis. —Marta! Quina sort que estiguis a casa! Vinc

corrents!La Marta va obrir la porta i en Claudi va

veure altres nens i nenes i a una vella del barrique la seva mare li havia dit que no estava bédel cap. —Què hi feu tots aquí? Us heu amagat per

què els soldats no se us emportin? O us hancastigat com a mi?—Se’ns van endur, però ens han deixat tor-

nar a casa ara fa uns dies. Es veu que hi haviamassa nens al campament i no en volien tants. —I la senyora Graciel.la? —També la van fer fora. No sap vestir-se, ni

rentar-se. Només fa que cantar. La van pujaramb nosaltres al camió i ens van deixar a totsplegats enmig del carrer.—I vosaltres, qui sou?

Laura Soler

5 3

ESCRIPTURA

—Jo em dic Marc.—Jo, Lina—Jo, Roser—Jo, Alberto.—Jo sóc en Claudi. Vivia amb la meva mare

aquí al davant. Tenia un ratolí que era amicmeu, però se m’ha escapat. Per això m’han cas-tigat i m’han fet fora del campament.—A casa jo tenia un hàmster que es deia

Tom —explica la Roser.—El meu es diu Gualba i és de tres colors.

Com és el teu?—El meu és marró i negre. Però no l’he vist

des de que se’ns van emportar.—Creus que s’haurà mort de gana?—Oh! Pobre Tom! I si encara és viu? Anem-

lo a buscar, si us plau. Jo vivia al costat de l’es-cola Verge de Lourdes. El seu menjar és alrebost.A la Marta se li obren els ulls.—Teniu rebost?—Sí, la mare feia conserves i confitures. En

tenim les prestatgeries plenes.

—Nosaltres sí que ens morim de gana! –ex-clama l’Alberto—Anem-hi! Salvem en Tom iemportem-nos tots els pots que puguem!Els nens es van quedar mirant la Marta, com

si l’Alberto hagués dit alguna cosa poc conve-nient. En Claudi estranyat també la va mirar iva preguntar:“Què passa?”.La Marta es va posar vermella, se la veia in-

còmoda però es va decidir a contestar.—Claudi. Jo no vull sortir de casa. Quan la

malaltia va deixar immòbils als meus pares, joanava on volia de dia o de nit. Vaig fer-meamiga d’una colla i entravem a les cases perendur-nos tot el que ens vingués de gust. Unssoldats ens van enxampar i a mi em van fermolt, molt mal. Després se’m van endur al cam-pament i els metges em van curar. Però no emvan treure la por als soldats, la por a sortir undia pel carrer i trobar-me’ls.La senyora Graciel.la es va apropar a la

Marta i la va abraçar. “Mi hijita...” —deia fent-li petonets al front— “...No llores mi amor. Ca-sandra, no llores”.

Oryx i Crake examina d'una forma crítica els avenços de la me-dicina i la tecnologia de manipulació genètica, en concret lacreació d'animals transgènics. La societat descrita tolera i pro-mociona la comercialització de tots els aspectes de la vida, imanté una divisió abismal entre pobres i rics, que viuen pro-tegits en àrees tancades.

Lectura recomanada

Oryx i crane

Margaret Atwood

Planeta Lletra

5 4

ESCRIPTURA

Salvador Riera Solsona

S’enfronta a la vida armat de rimes i poesia. És feliç esmicolant larealitat i tornant-la a muntar endreçada en versos.

El protagonista és un fugitiu electrònic molt entremaliat a qui persegueix la comunitat científica per atrapar-lo i sotmetre’l a captiveri. El títol porta a la memòria una coneguda pel·lícula eròtica,però el relat no és eròtic —o potser sí— i s’endinsa en el món de la ficció i de la ciència. O era de la ciència-ficció? Tant se val, l’ordre dels factors no altera el producte.

Història d’e-

Deixeu-me que em presenti: sóc un fermiód’espín mig enter, un leptó de càrrega negativasencera. Així és com em defineixen els científics,entossudits a escodrinyar-ho tot fins al mésmínim detall. Però, vaja, no us deixeu impres-sionar per aquesta definició tan altisonant, josegueixo sent un electró dels de tota la vida.A l’escola us van ensenyar que jo era un dels

tres components de l’àtom. Us van explicar queun àtom estava composat per un nucli formatpel mateix nombre de protons i de neutronsamb els electrons orbitant en cercles al voltantdel nucli. Fins a la primeria del segle XX, aquestpostulat va ser quasi un axioma.Com passa el temps! Avui, en ple segle XXI,

els físics s’han entestat a esmicolar els meusgermans protons i neutrons. N’han descobertfins a més de vint partícules que els composeni n’han buscat totes les diferències: si tenen, ono, càrrega elèctrica; si tenen l’espín enter ofraccionari; quan pesen, com s’exciten... Comen són de xafarders! I tot això desprès de sotmetre’ls a unes col·li-

sions tan extremes que fan feredat. Els bom-bardegen de manera salvatge dins d’immensosacceleradors de partícules que són com llòbre-gues presons d’acer, quilomètriques i solitàries.

Em fa fàstic veure com els investigadors s’e-xalten mentre contemplen com els meus ger-mans s’esberlen i es destrueixen entre ells.Sàdics! No sé què dirien tant de setciències sienlloc de protons hi poséssim els seus collons!I no us ho perdeu! Cada nova partícula que

troben la bategen amb menys imaginació: en-cant, estrany, cim, fons, quark, muó, tau...Però, no veuen com en són de ridículs aquestsnoms? Val més que no m’hi faci mala sang. Bene-

eixo el fet que a mi mai m’han aconseguit di-vidir. Dóno fe que ho han intentat, também’han sotmès a sessions interminables de tor-tura dins d’aquells horribles aparells sota lapressió d’immensos camps magnètics —com elsodio, aquests són els únics que m’alteren deveritat!—, fent-me anar a tota hòstia i colpe-jant-me a tort i a dret, però no se n’han sortit. Perquè encara sóc la partícula amb la càrregaelèctrica més petita que es coneix i, tret delfantasmagòric neutrí muònic —i jo diria quequan el van descobrir tots anaven trompes i esvan equivocar en mesurar-lo—, el que té lamassa més petita de totes.El fet de ser tan extremadament petit, que

em desplaço, si vull, a la velocitat de la llum i

5 5

ESCRIPTURA

que mai saben amb certesa on sóc, m’ha per-mès ser el més lliure. Vaig sempre a la meva,això sí, lligat a un àtom, del qual depenc. Però,quan m’enllaço amb altres electrons i ens pas-sem a comportar com a electrons de valència—quin nom, valga’m déu, quin nom!—, ales-hores ho embrollem tot. Però això és una altrahistòria: potser algun dia us l’explicaré. I, de tant en tant, faig alguna trapelleria:

m’escapo de l‘àtom, jugo al gat i a la rata ambels nuclis i tot déu va de corcoll fins que em lo-calitzen en un altre lloc. Pel camí ja he fet mésd’un estrall. Que hi farem, sóc juganer! I Xsssst! no ho digueu a ningú, però jo tinc

una arma secreta, em comporto de dues for-mes diferents alhora: o com una partícula sò-lida o com si fos una ona. A més a més, canviod’una forma a una altra quan em rota. Això elsposa dels nervis i jo xalo fent la punyeta als sa-beruts que s’escarrassen a buscar-me.Sempre estic amb l’ai al cor per si algun dia

m’arriben a enxampar, però, què voleu que usdigui? Encara no ha nascut el científic que siguicapaç d’engarjolar-me!I mira que porten anys i panys volent saber

amb precisió qui sóc, com sóc, on sóc i què faig.L’any 1875, el físic anglès Sir William Crookesja va pensar que m’havia atrapat dins del seupompós tub de raigs catòdics i, eufòric, em vaanomenar matèria radiant en una primera de-mostració dels noms ridículs que s’acabarien in-ventant.L’any 1896, un altre britànic, Joseph John

Thomson, va creure que jo anava sol per la vidai em va posar com a nom: corpuscle—ai, Senyor!Perdona’ls perquè no saben el què es diuen! Finalment, l’irlandès George Fitzgerald,

aquell mateix any, em va batejar tal i com se’mconeix avui en dia: electró, combinant la pa-raula anglesa electricityi el sufix grec -tró. Com

veieu, tampoc s’hi va matar gaire en la recercadel nom! Un dels primers que em va parar un bon pa-

rany per intentar atrapar-me va ser, l’any 1913,el danès Niels Böhr amb el seu model quànticde l’àtom —ja li val, ja, quin nom més xaró!—on deia que només em podia moure dins d’unsdeterminats nivells quànticsd’energia. Quinaparida mental! Però si ell va ser feliç creient-s’ho, doncs que en gaudeixi dins del seu taüt!Encara se m’escapa el riure quan recordo coml’any 1925 l’alemany Werner Heisenberg, fartde fracassar en mil i un intents per localitzar-me, es va treure de la màniga el seu famósPrincipi d’Incertesa, on va pontificar: “És im-possible saber al mateix temps on es troba unapartícula i a quina velocitat es mou”. Aquellgamarús mai va admetre que em movia massaràpid pels seus arcaics instruments de mesura.Però, ves per on, li van donar el Premi Nobel itot. El què s’ha de veure!Vaig tenir un bon ensurt, l’any 1926, quan

vaig topar amb l’austríac Erwin Schrödingerqui, en veure que no se’n sortia a localitzar-me,es va inventar una equació que definia elvolum a l’espai on era més probable que emtrobés en cada moment. Haig de reconèixerque la teoria era força brillant, l’encertavaprou, però si voleu riure una estona busqueuper Internet els volums que surten com a solu-cions de l’equació d’aquest sonat, pel cas par-ticular de l’àtom d’hidrogen. Veient aquests orbitals atòmics —així els

anomenen, què hi farem, és el què hi ha!—,crec que per definir-los es van inspirar en elsglobus de fira esprimatxats que els pallassos re-cargolen, lliguen i nuen fins que s’assemblen aun gos, a una espasa o a un bunyol mal engi-ponat, que és realment la paraula que millorels defineix!

Planeta Lletra

5 6

ESCRIPTURA

Tots es van posar molt eufòrics dient que jasabien on trobar-me, però la veritat és queaquests xurros només són llocs on és probableque em trobi en un moment donat i, com amàxim, amb el 90% de probabilitat. No saben,ineptes, que això només passa quan estic man-drós i m’acosto al nucli de l’àtom per descansarde tant de tràfec com porto. Com en són depallussos!Els trec tant de polleguera a aquests ciència-

ferits que, fins i tot, s’han empescat una partí-cula que, diuen, és capaç de anihilar-me. Unfísic nord-americà, en Carl David Anderson, vapresumir l’any 1925 d’haver-la trobat i la vaanomenar positró. Això sí, aquesta cosa nomésactua en l’àmbit de l’antimatèria i en condi-cions de radioactivitat extrema. Bah! no val la pena que perdi el temps pen-

sant-hi, no me la trobaré mai en condicionsnormals! Aquest il·lús també em va voler can-viar el nom a negatró i sort que no se’n va sor-tir, ja que, mal per mal, prefereixo el nomd’electró!Com veieu, aquests físics quàntics segueixen

sent unes llumeneres pel que fa als descobri-ments. Quasi tothom que ha tingut a veurequelcom amb mi ha acabat guanyant un PremiNobel. Però, analitzant-ho fredament, no pen-seu que sóc jo qui realment es mereix aquestPremi? I pel que fa als noms... És evident que s’ho

han de fer mirar. Per molt que ho vulguin, nosón gent de lletres!

Pere Royo Garcia

5 7

ESCRIPTURA

Francesc Malea i Collado

Enamorado del mar y del deporte. Lee mucho y escribo lo que puedo.

En el relato se mezclan partículas subatómicas, átomos, química orgànica y un científico y sus descubrimientos. Aquí también nos preguntamos si estamos ante una historia de ciencia o de ciencia ficción.

La partícula

El científico estaba muy excitado. Si su teo-ría, que había culminado en la construcción delaparato que presidia el laboratorio, se confir-maba, estaba a punto de ser el primero entresus colegas, capaz de contemplar visualmentey de forma real, las partículas subatómicas quecomponen los átomos. Utilizaba una muestraextraída de un cadáver, que le había sido con-fiada por el Hospital General del cual era cate-drático. Lo había decidido así, como homenajea ese hombre, su maestro, la persona con laque había trabajado en los últimos años.Por otra parte quería concentrarse en un

átomo de carbono. En ese elemento en parti-cular, porque contiene el resumen de toda laquímica orgánica, y es el rey de la vida. Por una decisión meditada, se hallaba solo

en aquel departamento del laboratorio. A sualrededor una gran cantidad de aparatos, pan-tallas y controles que seguramente eran toda-vía desconocidos para la mayoría de suscolegas, ayudaban a crear una atmosfera algoinquietante.Conectó el aparato y la imagen fue confir-

mándose hasta aparecer en el campo variosátomos que no tuvo dificultad en determinarcomo elementos de carbono.

Fue subiendo la potencia del submicrosco-pio, como lo había denominado, hasta que latotalidad de la pantalla solo mostró una partede uno de los átomos. Podía ver perfecta-mente, en una posición centrada, el núcleo dela partícula formado por el neutrón y otraspartículas mientras aparecían periódicamentelos diferentes electrones girando en su trayec-toria a su alrededor. Le complació la calidad de la imagen, pero

era consciente de que solo estaba en un esta-dio mejorado de lo que otros científicos de suépoca, ya conocían.Dio más potencia y descendió a otra escala

inferior. Tuvo un sentimiento de autocompla-cencia al observar que el control que utilizabapara incrementar el rendimiento del aparatoapenas marcaba una cuarta parte de sus posi-bilidades.Por fin se hallaba en un lugar donde nadie

había penetrado hasta aquel momento. ¡Es-taba viendo claramente un electrón! Podíacomprobar su movimiento ondulatorio y certi-ficar que se movía en una zona orbital, talcomo el mismo había estudiado teóricamente.En un estado cercano a la histeria, movió len-tamente el control del aparato y su corazón

Planeta Lletra

5 8

ESCRIPTURA

saltó como un loco en su pecho. Tuvo la sensa-ción de que literalmente penetraba en la par-tícula. Lo que apareció a su vista superabaampliamente todas sus expectativas. Sus ojoscontemplaron algo sencillamente inimagina-ble. ¡El electrón no era ni siquiera remota-mente sólido! Más bien podía adivinarse queel espacio vacío era infinitamente superior alespacio ocupado por las masas, que parecíansólidas y que se mostraban a su vista comopuntos de diferente tamaño y brillo.Se dio cuenta de que existían partículas ma-

yores que parecían desprender luz y otras máspequeñas que solo reflejaban la luz de las pri-meras.Aumentó de nuevo la capacidad del aparato,

al mismo tiempo que manejaba otros controlespara fijar las imágenes que le atraían por unau otra razón.

Intentó abrir su mente a cualquier razona-miento que le ayudara a entender lo que estabaviendo. Aceptando mentalmente cualquier ana-logía, comenzó a distinguir agrupaciones depuntos brillantes que se mantenían claramenteseparados de otras agrupaciones semejantes.Acercando aún más las imágenes, se excitó

tanto que estuvo a punto de caerse de suasiento.—¡Eso es imposible! ¡Lo que estoy pensando

es una estupidez!Las ideas que llenaban su mente, destroza-

ban literalmente las estructuras de todo lo quehabía aprendido en sus estudios de ingenieríay astrofísica y las investigaciones a las quehabía dedicado la mayor parte de su vida pro-fesional. Incluso ponían en serio peligro, su lar-gamente razonado sentimiento agnóstico. Sinpoderlo evitar utilizó sus conocimientos para

5 9

ESCRIPTURA

buscar dentro de aquel enjambre algo que élpudiera determinar sin error. Le costó mucho.Más de una vez creyó haber encontrado algo,pero una mirada más atenta le demostrabaque se equivocaba.Había comenzado el experimento hacia las

nueve de la mañana. Un cansancio importantehizo que mirara su reloj. ¡Señalaba las siete dela tarde! ¡Y ni siquiera había comido ni bebidonada en todo aquel tiempo! Cuando ya habíadecidido abandonar el trabajo por aquel día,un detalle pareció acercarlo a su objetivo. Unapartícula brillante, no muy grande, que parecíaemitir una cantidad de luz no demasiado im-portante, estaba centrada en su campo de ob-servación. A su alrededor varias partículasopacas danzaban en una especie de orbitas detipo elíptico. Se le humedecieron los ojoscuando contó las partículas que se movían en

aquel espacio.—Son ocho —apenas pudo balbucear– ¡Son

ocho! —gritó.Rápidamente, ya prácticamente histérico,

manipuló para acercarse a las partículas queorbitaban más cerca del punto brillante. Sindudarlo, buscó la tercera más cercana. Una oje-ada le mostró que estaba utilizando práctica-mente el máximo de la potencia que podíasuministrar al aparato. Todavía apuró el con-trol hasta el límite. Dos sonidos se confundie-ron en el tiempo. La fuerte explosión quesurgió de las entrañas del aparato y que lodejó humeando, y el terrible alarido del hom-bre que se había dejado caer de rodillas frentea la pantalla.Aquella pantalla quedo totalmente oscura

después de la explosión, pero él sabía que otrodispositivo había estado grabando todo lo queel submicroscopio le iba mostrando. Frenética-mente conectó unos cables a otra pantalla ymanipuló algunos interruptores. Sin intentarvolver a ver todo lo que había conseguido,buscó solamente las últimas imágenes obteni-das. Cuando aparecieron en la nueva pantalla,apoyó la cara entre las manos y rompió a llorarconvulsivamente. La imagen que ofrecía elaparato era la visión distante de un globo ma-yormente azul, recubierto parcialmente de gi-rones blancos como de algodón que dejabanver algunas porciones de otras texturas marro-nes y verdes separadas en varios conjuntos quese dibujaban claramente sobre el azul domi-nante.

6 0

Pla- 6 0

ESCRIPTURA

Organitza

http://www.planetalletra.org

http://www.twitter.com/planetalletrahttp://www.facebook.com/planetalletra

Col·laboren:

Nova seu iinauguració