1

Poemes  Una  nova  primavera  

Cristina  Dalmau  

2

Índex  

MI  AMARILLO    1-­‐1-­‐16   3  

OBLIDAR  6-­‐1-­‐16   5  

TINC  ULLS  PER  MIRAR  6-­‐1-­‐16   6  

DIOS  MIO  CONSUELA  LA  NIÑA  9-­‐1-­‐16   7  

CUANDO  ESTAS  AQUÍ  17-­‐1-­‐16   8  

JARDÍ  DE  LES  MEVES  ENTRANYES  30-­‐1-­‐16   9  

EL  ARBOL  DEL  HUERTO  6-­‐2-­‐16   10  

DESITJOS  7-­‐2-­‐16   11  

ABRAÇAR  ELS  COLORS  7-­‐2-­‐16   12  

MI  LAGO  13-­‐2-­‐16   13  

ES  HORA  14-­‐2-­‐16   14  

CARNAVAL  25-­‐2-­‐16   15  

ESTE  POEMA  26-­‐2-­‐16   16  

TRESOR  17-­‐2-­‐16   17  

DES  DE  LA  FINESTRA  11-­‐3-­‐16   19  

MIRAR  PER  MIRAR    11-­‐3-­‐16   20  

PALET  DE  FUSTA  28-­‐3-­‐16   21  

LA  DONZELLA  30-­‐3-­‐16   22  

BUSCANT  EL  LÍMIT  8-­‐6-­‐16   23  

3

MI AMARILLO 1-1-16

Veo- veo! que es? Una cosita De qué color es? de color amarillo Amarillo? amarillo limón o amarillo cadmio? amarillo Nápoles? no! ese tal Nápoles no es amarillo que estropea las tonalidades y desvanece el brillo. El amarillo limón tiene azul y enfría el alma. Es amarillo cadmio, que conforta, que abriga, que da calidez y esperanza. Ah vale! Amarillo cadmio. Es... aquella pelota! Esa pelota no es amarilla esa pelota es de un amarillo pistacho, y yo te he dicho que es amarillo cadmio. Es.... aquel edificio! No ves que ese edificio es ocre amarillo? el ocre amarillo está muy lejos más cerca del suelo que del cielo. Buf… es… el bolso de aquella señora! ese bolso es amarillo pastel, es un bonito color

4

pero no es mi amarillo. Me rindo,... ya no veo nada más amarillo qué estabas viendo tú? Pues mi amarillo está... ...en el barniz del lápiz que uso cada día en el colegio, se le caen trocitos de pintura cuando lo muerdo, y son de ese amarillo cadmio tan intenso. en esa crema de calabaza, que está tan rica y me espera para cenar, en las yemas de los huevos cocidos, que hace mi madre los domingos... Pero sobretodo está, en cada zona iluminada, en cada parte cálida, en cada color bañado por la luz. Está en mi media cara, en uno de mis brazos, en mi medio tronco, en uno de mis pechos, en uno de mis pies

5

OBLIDAR 6-1-16

Avui vull plorar, avui tinc llàgrimes al cor, no sé el què he menjat, no recordo amb qui he parlat, no se res d’ahir. Avui vull plorar, plorar el meu neguit… el nostre neguit. En quin món vivim? quina mort és aquesta? que tal com vius, mors. Que cada dia has d’estar de dol, per tot el que ja ha quedat enrere? I de tant en tant, com en un somni, et desvetlles i tornes a beure un glop de la copa de la vida. Quin dolor és aquest? que no podem aturar, que l’hem de portar sempre amb nosaltres, que no el podem arraconar sinó és per… per la inconsciència, per l’autoengany… sinó és mentint, dient-nos que ens és igual, sinó és a contracor fent que cada batec el dolor sigui menys dolor, i la pell sigui més aspre, més dura. sinó és pel neguit de viure, sinó és per l’empeny de subsistir, sinó és per l’impuls profund de fer el que sigui per continuar vius, Així vivim cada dia, cada àpat, cada paraula, sabent que s’esvairà, que serà com el fum, que cada cop que acluquem els ulls es farà negra nit, i tornarem a despertar i tornarem a lluitar. Avui vull plorar, plorar el meu neguit… el nostre neguit.

6

TINC ULLS PER MIRAR 6-1-16 Tinc ulls per mirar, per veure el cel, per veure el prat, per veure el sol, per veure els arbres, per veure pinzells i colors però a tu, amor meu, no et puc veure. No puc mirar a dos llocs alhora, Tinc dos ulls, que miren sincronitzats, sempre, on quelcom més poderós que la raó i el cor junts li diuen de mirar. I tota jo sento una pressió, un poder atraient que m’envaeix i m’hi trobo sense poder explicar. Mirant estona i estona, dies i dies, anys i anys, coses o persones que no són reals. No sóc feliç mirant la imatge que em té presa. No sóc feliç. Em sento esmorteïda, sense poder atansar un braç, com en una teranyina ben embolcallada. la imatge il·lusòria, aranya ben atenta, cada cop em té més presa, em volta i em volta, la miro i la miro, i cada cop és més a prop. Vull plorar la meva mort, tants anys morta, i ... encara no viva del tot. Vull plorar que no t’he pogut mirar, que no t’he vist créixer, vull plorar que no recordo tantes coses, han anat passant i se’n han anat i les sento com en un altre món

7

DIOS MIO CONSUELA LA NIÑA 9-1-16 Dios mío, hoy he visto una niña, de ojos negros y piel clara, lloraba, lloraba. Me acerqué, la acaricié, la abracé y le dije bonitas palabras pero no pude consolarla. Dios mío, la niña llora, los ojos se le deshacen entre las lágrimas, está bonita, como una muñeca, y no puede estarlo más ... Dios mío, hoy he visto por primera vez, a la niña, he visto su rostro, he podido mirarle a los ojos, sin ver los míos, escuchar su latir. Hoy la he amado un poco más, la he visto en sus ojos desteñidos, la he visto en sus objetos desperdigados, la he visto en sus sábanas manchadas y la he amado así. Dios mío, consuela a la niña, Tú que abrazas sin ahogar, Tú que escuchas sin interrumpir, Tú que sostienes sin abandonar. Dios mío consuela a la niña, Dios mío consuélame a mí.

8

CUANDO ESTAS AQUÍ 17-1-16 Cuando estás aquí, a mi lado, la soledad se va, se aburre. Cuando estás aquí, en mi día, habita el ruido, la gente, la calle y tu sonrisa. Cuando estás aquí, en mi vida, llegan las palabras, el orden y la brisa de la mañana. Cuando estás aquí, a mi lado, tu piel me da calor y tu regazo me cobija. Cuando estás aquí, se completa el círculo y juntos somos una rueda que avanza. Vete, vete, amor mío, ve por montes y ríos, cruza mares, conquista continentes …pero vuelve cada noche, que te estaré esperando, esperando tu sonrisa, esperando tus fuertes manos, esperando tu resguardo y con los besos de mi boca, sellaré nuestro pacto.

9

JARDÍ DE LES MEVES ENTRANYES 30-1-16 Jardí de les meves entranyes, deixa’t endur, deixa’t endur per la brisa del matí, deixa’t endur pel cel rosat de l’albada.

10

EL ARBOL DEL HUERTO 6-2-16 En un huerto fértil destacaba un árbol que creció en silencio, robusto, seguro, bello. Pero un día de primavera vino el viento y en un golpe de fuerza lo arrancó y lo derribó. El huerto entero, entristecido, cantó su pena pero del hortelano, roto por dentro y por fuera enmudeció y cual fantasma paseó su silenciosa queja. Después de unos pocos días, una noche clara y cálida, despertó de su clausura. Recogió las ramas partidas, y con sumo cuidado, separó sus brotes tiernos, aun con vida y los hundió en la tierra. De sus leños talló tres objetos, una cuchara, un peine blanco y un violín. Pasó el tiempo, y hoy feliz con sus nietos, al son de la música y alrededor de la mesa, recuerda aquel árbol con la mirada puesta en su frondoso huerto, que entre verso y verso, aún canta la pena.

11

DESITJOS 7-2-16 Llavor minúscula, embrió esbossat, desig teixit en la infantesa, entre jocs que vénen i van. Els ninos que dúiem als braços, bressolant-los amunt i avall han esdevingut reals. Llavor minúscula, embrió esbossat, desig d’omnipotència, desig d’eternitat.

12

ABRAÇAR ELS COLORS 7-2-16 Voldria abraçar tots els colors, Rodons, rodons, petites esponges, Plenes de fils, plenes d’aromes, plenes de records. Voldria absorbir cada tonalitat, conèixer-la, posar-li nom, saber-ne l’origen, i conviure-hi. Però sobretot jugar-hi. llançar-les enlaire i veure-les caure i cadascuna cau just al seu lloc, al lloc que ha triat. I jo les miro i els hi somric, perquè som amigues perquè m’agrada que siguin lliures. Tenir cada color gravat a la meva ment, anar destriant, observant-les una a una, gaudint intensament de cada matís, perquè cap em fa por.

13

MI LAGO 13-2-16 Nací en un lago de leche y hiel, de un verde intenso, oscuro, casi negro. Nadaba y me sumergía en él, sin saber de otras aguas, sentía su calor y su dolor al mismo tiempo. De cuando en cuando jugando, tragaba agua y luego, al pasar el tiempo, sentía un dolor punzante, amargo, largo, que no cesaba. Qué sabía yo, de mis queridas aguas, bañada en ellas miraba el sol y la luna al anochecer, como siempre, como el tiempo, como el destino. Sin ver más allá, sin ver la orilla, sin ver el horizonte.

14

ES HORA 14-2-16 Tu, que ets presa del sentiment de satisfer el desig dels altres, que amb les teves mans vols controlar el destí, perquè ningú no es desenganyi. que, com si fossis Déu, penses que ets la causa de cada moviment, que et creus sol i lluna. Sento desmuntar la teva tasca, difícil, temuda, esgotadora. És hora de viure, de veure la llum, de no portar càrregues alienes, de que el Si sigui teu, de que el No també ho sigui. És hora de jugar amb les paraules, és hora de jugar amb els colors, de deixar-te endur pels seus matisos, per les seves rimes i cantarelles, Pel mar immens de les seves possibilitats i així… ...conversar, jugar, i finalment ser lliure.

15

CARNAVAL 25-2-16 Nos tan ignorats, tan amagats, tan enfonsats i comprimits. Nos tan inespecífics, tan desdibuixats. Nos dèbils, transparents, Nos innombrables, insonors, silenciosos, Nos disfressats. Disfressats de simpatia, d’amabilitat, de concessió, de benvolença, d’autoengany. Nos tragats i empassats amb dolor però amb determinació, Nos nascuts de la ceguera de la por.

16

ESTE POEMA 26-2-16 Siento rabia, siento pena, siento disgusto, siento gangrena, aprieto los labios, cierro los ojos, y escribo… este poema.

17

TRESOR 17-2-16 Tresor, tresor, El meu tresor, estoig tancat, protegit, preservat. El temps, però, rellotge imparable que no puc aturar, arribes puntual a la cita. I t’emportes els meus fruits lluny, ben lluny. Preservats, protegits, ben precintats, tant, tant, que no poden sortir, que s’estan ofegant, s’estan envellint abans de gaudir de la vida. Que no ho veus? necessiten trencar la beina, esgarrar-la, escindir-la, arrancar la porta, el meu tresor. Ai, però, fa mal, ai, però, fa por, ai però, no hi ha volta enrere...

18

Només una mica de dolor, una petita ferida per donar a llum. Neix!! petita llavor, tor-na a trencar-te sense por ja no ets el meu fruit, ja ets molt més... un bri, un brot, un tall una, dues, tres fulles, un arbret, un arbre, un bosc, ple de tresors.

19

DES DE LA FINESTRA 11-3-16 Des de la finestra et contemplo paisatge boscà magnífic, esplèndid, salvatge tan alliberador, tan sobirà. Si et miro de lluny ets com un somni, Si et penetro, una aventura real. Què escollir? El somni serà el que jo vulgui, l’aventura la viurem plegats. Tu em sorprendràs i jo em deixaré captivar. La teva remor, els teus matisos, les teves miniatures en moviment constant, em donaran, momentània felicitat. I estarem lligats per sempre, disposats a retrobar-nos, disposats a recordar, que tu sempre em tornaràs a sorprendre i que jo, ...sempre em deixaré captivar.

20

MIRAR PER MIRAR 11-3-16 De la finestra estant amb ulls tímids recorro el carrer, busco imatges, accions momentànies que es deixin copsar. Vides alienes que passen, sense noms, sense destí. Despreses d’angúnies, absentes d’il·lusions. Mirar per mirar, mirar i no pensar, com qui passa una pàgina lànguidament, sense més motiu que reposar, sense més interès que no escoltar, amb tota la intenció que la vida pari, i per uns minuts, només, mirar per mirar.

21

PALET DE FUSTA 28-3-16 Amable i suau és el teu traç quasi invisible, quasi ignorat, com una prolongació de la meva mà et deixes dur, obedient, imparcial, en deixar la teva empremta ets un mer mitjà, un instrument al servei de la sensibilitat

22

LA DONZELLA 30-3-16 Alta, ben alta una torre s'enlaira quasi vora els núvols la fosca nit l’atrapa. Presonera entre els seus murs, una donzella canta, canta suau, segura que sa cançó el seu mal espanta. Una nit de lluna plena, presa d'una pena punyent, alça la veu més forta que mai. Canta una pregària, demanant a Déu un miracle, i en el punt d'una nota vibrant, la donzella presa, es converteix en petit animal, un colom blanc de plomes sedoses, que entre els barrots s’escola i llença a volar. Lliure de sa presó, vola ben alt, per prats i ribes, vola sobre la platja, vola àgil sentint el vent, vola entre les roques, vola sobre el mar d’argent, vola hores i hores i per fi reposa i comprèn que per sentir altra cop cos de dona, presa a la torre haurà de tornar. D’ençà i cada nit, la donzella en sa pregària en colom es converteix, gaudeix del mar, gaudeix de l’aire i cada matí torna, segura que vol sentir, un cos de dona que aguanta.

23

BUSCANT EL LÍMIT 8-6-16 Suspesa en el buit, camino, sobre el fil que em sosté. A sota, el mar, que com lleó silenciós, m’espera per engolir-me. Primer un peu, després l’altre, buscant l’equilibri, m’empeny un estrany impuls que no atén a raons, que no sé on em porta. Buscant el límit, buscant la ratlla, buscant fins on aguanto, buscant què és el que busco. Buscant, buscant, en la nit trobaré la resposta en la seva manca de judici, en la seva absència de maduresa, sense adults, sense pares, sense ulls carregats de lliçons, em toparé amb el que de mi desconec, desplegaré tota la meva força, tot el meu encant, comprovant quan n’és d’eficaç, comprovant tot el que puc oferir, tot el que em pot donar. Jugant i arriscant, miraré front a front al perill, sense por, però amb respecte, i lluitarem cos a cos fins que un dels dos en surti vencedor. I tot dansant amb la mort, trobaré la vida. Vida plena que sap què pot fer i què vol fer.