Programa de mà Òpera VinateaÒpera en tres actes amb música de Matilde Salvador i llibret de Xavier Casp.

-3-

Vinatea és una òpera en tres actes amb música de Ma-tilde Salvador i llibret de Xavier Casp, estrenada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 19 de gener de 1974.

Repartiment:

Vicente Antequera, baríton (Vinatea)Sandra Ferró, soprano (Jacmeta)Juan Felipe Durá, baix (Rabasa)Mario Corberán, tenor (Morellà)Marián Torres, soprano (Dama)Fernando Piqueras, baríton (Cavaller)Gonzalo Manglano, tenor (Nicolau)Manuel Valero, tenor (Rei Alfons)Héctor García, tenor (Jurat 1r)Valentín Petrovici, baríton (Jurat 2n)Maria Morellà, contralt (Reina Elionor)Óscar Ventura, tenor (u d’Alzira)José Goterris, tenor (Alguatzil)Cor Veus de Cambra coordinat vocalment per Rosanna i Gisela MoralesVeus blanques: Conservatori Calasancio de Castelló

Equip artístic:

José Luis Miralles, repertoristaJuli Domingo, edició de partituraEyesberg Studio, escenografia digitalOrquestra Simfònica de CastellóCarlos Pascual, director

L’òpera Vinatea ens situa en un moment transcendental de la nostra història, el conegut com a Fet de Vinatea ocorregut l’any 1333 i que es recull en la Crònica de Pere el Cerimoniós: l’acció que els valencians emprengueren en defensa dels Furs i de la integritat del Regne liderada pel morellà Francesc de Vinatea, jurat de València, en oposició a les pretensions del rei Alfons el Benigne i la seua dona, la reina Elionor, de segregar algunes viles. Vinatea va morir poc després d’aquests fets, segurament com a conseqüència directa. Com diu l’autor, és la his-tòria d’un valencià que va saber ser-ho.

Il·lustració portada: Vinatea ed. Socarrat de la ceramista Felicidad Mota de Manises · fotografia Sergio Renard.

Il·lustració contraportada: Decorats i vestuari de l’estrena, panell de la Mostra Cent Anys amb Matilde Salvador a la Llotja del Cànem. · foto-grafia Sergio Renard.

-5--4-

Sinopsi argumental

Acte I

En una gran sala se celebra una reunió dels jurats de València, en què es comenten les pretensions de la reina Elionor de desmembrar el regne per mitjà de donacions reials a favor del seu fill Ferran. Amb diverses interven-cions de pobles com Alzira o Morella es manifesta el ma-lestar creixent a tot el regne i la necessitat de fer front a la situació.

Serà Francesc de Vinatea, jurat valencià, qui voluntària-ment accepta enfrontar-se al rei per a defensar el furs de la seua terra, amb la gran responsabilitat que això comporta, malgrat els dubtes de la seua esposa Jacmeta pel perill que pot suposar un enfrontament amb els reis.

Acte II

Vinatea, després de combregar i fer testament es prepa-ra per a dirigir-se al Palau Reial i complir la seua espino-sa missió davant del monarca. S’acomiada de l’esposa i del seu fill Nicolau, i els fa present el seu alt esperit per la justícia que representa la seua posició i perquè Déu l’acompanya.

Al Palau Reial, davant dels monarques, la cort i la guàrdia es presenten els jurats amb Vinatea al capdavant per tal de fer entendre al rei el contrafur que suposa la segre-gació de les viles que pretén la reina Elionor, la qual, molt aïrada, recorda a Alfons que el seu germà el rei de Castella no permetria aquesta injuria sense fer-los dego-llar a tots. Alfons li respon: “Ah, Reina, Reina! El nostre poble és franc i no és així subjugat tal com és el poble de Castella; car ells tenen a Nos com a Senyor i Nos a ells com a bons vassalls i companyons”.

I tot seguit accepta les reclamacions del poble i deixa sense efecte les donacions.

Acte III

En un carrer de València el jurat en cap Rabasa i Vinatea parlen sobre els fets i les possibles conseqüències, pas-sen uns xiquets cantant i els dos jurats se separen. Apa-reixen uns homes amb intencions dubtoses i un d’ells retreu a Vinatea la seua acció davant de la reina. En un moment, es llancen sobre ell i l’assassinen a ganivetades. El poble horroritzat descobreix el cos exànime del seu heroi.

-7--6-

Sobre Vinatea

Podríem dir tantes coses de Vinatea… Hem pensat que el millor serà reproduir ací les paraules de Matilde ex-tretes de l’extraordinari llibre escrit per Rosa Solbes, Matilde Salvador, converses amb una compositora apas-sionada, i que tant encertadament va publicar Tàndem al març de 2007.

«...—Quan i per què vas fer Vinatea?

—Perquè en convocar la Caixa d’Estalvis el Premi Joan Senent destinat a la composició d’una òpera, encara sa-bent que un temps abans se n’havie fet una que respo-nia a les bases d’aquesta convocatòria, jo vaig pensar en concórrer-hi perquè, al capdavall, el premi per a mi serie tindre-la feta.

Vaig demanar a Casp el llibret sense proposar-li cap mo-tiu, perquè treballare amb llibertat. Això sí, vaig dir-li que, abans de mamprendre’n la realització, em digue-re quin seria l’assumpte escollit. Al cap d’uns mesos em diu: “Tinc per a l’òpera dues idees: una és el fet de Vina-tea”. Vaig replicar: “No em digues l’altra” perquè, quan adolescent jo encara, passejant per Castelló amb mon pare, passàvem per la ronda Vinatea i ell contave la his-tòria i jo pensave: “Quin argument d’òpera!”.

Vaig gaudir molt fent-la i no em va decebre gens no aconseguir el premi. Li vaig dir a Casp que el premi per a mi serie veure-la representada. Ell contestà amb molt de sentit de la realitat: “Que difícil!”.

Passat un temps, als Amics de l’Òpera de València (AVAO) es representava Carmen, dirigida per Gerard Pérez Busquier. A la fi, anant a l’escenari a saludar-lo, vaig trobar D. Joan Pàmias, empresari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona que en veure’m digué: “¿Qué tal, Matilde?”.

Em va sorprendre la seua memòria, ja que només ha-via parlat amb ell l’any 60, quan Antonio havie ballat El segoviano esquivo al Liceu. Després de saludar-nos ell hi afegí: “Conte’m, què ha fet últimament?”. I jo li dic:

“Una òpera”. I ell: “Una òpera de vosté m’interessa”. “Doncs calcule a mi!”, li vaig respondre. I mirant de reüll cap enrere, on hi havie el meu marit, li vaig veure el gest de sorpresa i alegria que feie.

Total, que el Sr. Pàmias, que ere molt concret i direc-te, em digué que en començar la pròxima temporada, li portare alguns fragments gravats per a fer-se una idea.

Açò passava al maig. L’onze de novembre entrava jo al seu despatx al Liceu amb unes gravacions casolanes de fragments d’escenes diferents. Els assistents a l’audició érem: ell, el Sr. Francesc Massó (director administratiu del Liceu) i Gerard Pérez Busquier, que feie poc que ha-vie estat contractat com a mestre intern, i jo, que em sentie com un pollet banyat i que, si arribe a escoltar “Açò és una bírria”, me n’haurie anat sense piular.

Però no. En escoltar el primer fragment ja va fer-li un gest imperceptible, però significatiu al Sr. Massó, i el se-gon fragment el va interrompre dient: “Això es repre-sentarà al Liceu!”. Ere el 1972 i, com que la programació de la temporada següent i una part de la de l’altra ja estaven fetes, quedàrem que es representarie el 1974 i en marcà ja la data: 19 de gener.

—Devies alegrar-te’n molt?

—Sí, moltíssim. El Sr. Pàmias va dir que ell elegirie els cantants i jo el decorador, el dissenyador del vestuari, el director d’escena i el d’orquestra. Els noms de Joaquim Michavila, Josep Maria Morera i Gerard Pérez Busquier els vaig dir de seguida perquè, a més d’amics, tenien la solvència acreditada i tots eren valencians.

Per al personatge de Vinatea (baríton) ell em va parlar de Pedro Farrés, que poc després, en conéixer-lo, vaig pensar: “És Vinatea, no caldrà ni maquillar-lo”. I per a Rabasa (baix), indicà: “Al nostre cor hi ha un jove menor-quí. Escolte’l i ja em dirà si li agrada”. M’agradà molt i aquella va ser la primera òpera en què Joan Pons va fer, i molt bé, un paper important.

En tornar a València, com que encara faltava un any i mig

-9--8-

per a l’estrena no li vaig dir res a ningú, ni a Casp, perquè si passave qualsevol cosa i no arribave a terme, podrien pensar que havia marcat una fanfarronada.

Per a mi, estrenar al Liceu ere una grandíssima alegria i la il·lusió de tota la vida. També Casp es va posar molt content en saber-ho, més avant, quan anave tot vent en popa.

—I a València i Castelló, com va reaccionar la gent?

—Molt bé. Diputacions i Caixa d’Estalvis aportaren ajuda econòmica. A l’estrena vingueren les autoritats valencia-nes (incloent-hi les de Castelló i Alacant) i, fins i tot el governador Oltra Moltó (que no hi estave convidat), i Pàmias va haver de cedir-li la seua localitat perquè no en quedave cap lliure.

Una agència de viatges de València organitzà una ex-cursió. Del periòdic Mediterráneo, de Castelló, s’hi des-plaçà el director, Jaume Nos, el crític i un fotògraf, que van dedicar cinc pàgines a l’esdeveniment. Tots van es-tar més que cordials.

Jo havie dit al senyor Pàmias que vejam què passarie amb la censura, perquè al text hi havie frases fortes, ja que estaven, exactament, les paraules del Rei i la Reina tal com consten a la Crònica. No hauríem d’admetre cap canvi. Ell em tranquil·litzà: “No es preocupe, al Liceu no hi ha censura”.

—Tot un èxit, és clar.

—I, per a mi, un dels moments més bonics de la meua vida musical. Eixir a aquell escenari, davant d’un públic amb cent cinquanta anys de tradició operística, va ser molt emocionant. A la primera fila hi havie Miquel Peris i, un poc més enllà, el pintor Ripollés, amb una vestimenta que va fer que porters i aposentadors del teatre li dedi-caren reverències prenent-lo un príncep oriental.

Pepito Pastor Montoliu –que a Barcelona ere molt co-negut pels anys que havie viscut allà quan ere secretari de Tórtola Valencia– lluïa un abric de visó que suscità

comentaris, i per tal que al Liceu cride l’atenció un abric de pell ja cal que sigue extraordinari. Total: que aquell dia tothom es va posar lo millor de la caixeta.

També vaig tindre l’alegria que la meua filla i el meu gendre vingueren des de Canadà, on ja vivien, per a gaudir-ho tots junts. Tots els amics catalans estigueren gentilíssims. Jo crec que el més content i emocionat de tots era Vicent. Al Liceu es representà els tres dies que ere costum d’aquell moment.

L’any següent, a l’octubre, es representà tres dies a València gràcies a la gestió de Joan Alfons Gil Albors, gerent del Teatre de la Princesa. També a Castelló es va fer, al Teatre Principal, i com que ja portava un cert rodat-ge és on va estar millor interpretada. Eren els mateixos cantants, excepte la soprano, que en aquelles ocasions va ser Carmen Bustamante (triada per mi), i el cor de xiquets (que a València i Castelló es deia Pequeños Can-tores, dirigit per Jesús Ribera)».

Hui assistirem a un esdeveniment poc comú i transcen-dental per a nosaltres com és la reestrena d’aquesta obra magna. La producció de què gaudirem és ben diferent de l’original, encara que feta amb tot l’amor i respecte, i creiem que manté l’esperit i les intencions dels autors. No és una versió representada teatralment, sinó més prompte a l’estil cantata, però sense renunciar a una am-bientació dramàtica, possibilitada per unes projeccions suggeridores que configuren un marc d’acord amb el contingut i l’atmosfera de l’òpera.

El gran musicòleg i compositor Xavier Montsalvatge va escriure una crítica elogiosa en La Vanguardia al voltant de l’estrena de l’òpera, de la qual us oferim alguns frag-ments: “Cada episodi de la narració està musicalment descrit amb sobrietat, sense el mínim efectisme i amb recursos de curioses formes harmòniques i cadències modals que donen a la partitura una constant suavitat i un aire arcaic sense arribar a ser imitatiu dels clàssics o primitius. La música de Matilde Salvador en aquest cas és fidel (però no servil) als principis tonals, i això diu molt en favor de l’artista perceptiblement femenina, sense mancar de nervi.

-11--10-

Potser es pot raonar que no participa de la problemàti-ca de l’art actual, la qual cosa la priva d’imposar-se per la sorpresa o la novetat, però la naturalesa musical de Matilde Salvador és tan autèntica que la seua obra no queda, per tant, marginada d’una realitat sonora que no solament mantenen vigent els innovadors. En els set quadres de Vinatea tot està expressat amb sinceritat, i aquesta característica, que en ocasions podria donar lloc a l’expressió inútil o adotzenada, en el de la compositora valenciana li presta el seu millor encant i una distinció especial. Escenes com el vigorós monòleg de Vinatea en el segon quadre, la del segon acte en què el cor entona un motet llatí o totes les del tercer acte i especialment les del diàleg de Vinatea amb la seua esposa Jacmenta d’una tendresa i lluminositat melòdica singulars, cimen-ten l’estructura general de l’obra, a la qual cosa contri-bueix en no escassa mesura l’hàbil, sàvia i ponderada instrumentació de Vicente Asencio; molt d’acord amb el contingut líric de la composició”.

Producció actual

Hui assistirem a un esdeveniment poc comú i transcen-dental per a nosaltres, com és la reestrena d’aquesta obra magna. La producció de què gaudirem és prou di-ferent de l’original, encara que està feta amb tot l’amor i respecte i creiem que manté l’esperit i les intencions dels autors. No és una versió representada teatralment sinó més prompte en estil cantata, però sense renunciar a una ambientació dramàtica que possibilita el recurs d’unes projeccions suggeridores i que configuren un marc d’acord amb el contingut i l’atmosfera de l’òpera.

Intèrprets:

Vicent Antequera Nascut a València, on estudia i obté el títol superior de cant. Prossegueix els estudis a Opera-Studio de Gine-bra i la Scuola Musical de Milà, entre d’altres. En la seua formació tindran influència notable Paco Valls, Carlos Chausson, Bianca Maria Cassoni, Dalton Baldwin, Wol-fram Rieger i Giulio Zappa. Ha estat premiat en els cer-tàmens d’Orvieto i Pavia a Itàlia, on canta La Bohème, L’elisir d’amore i El barbero de Sevilla. Ha debutat amb prop de 20 rols protagonistes d’òpera i sarsuela i també destaca com a intèrpret d’oratori i lied amb una gira re-cent amb Winterreise de Schubert. A Castelló hem po-gut gaudir dels seus rols exitosos com a Marcelo en La Bohème, el Lobo Feroz en La ópera de Los tres cerditos, Joaquín en La del manojo de rosas i, més recentment, en la cantata Els dotze estels de Matilde Salvador amb el Cor de la Generalitat Valenciana del qual forma part.

Sandra Ferró Nascuda a Castelló de la Plana. Perfecciona tècnica de cant amb Mariella Devia i Ofelia Sala. Debuta amb el rol de Corinna (Il viaggio a Reims) en el Rossini Opera Fes-tival 2013 de Pesaro, Itàlia, després de formar part de l’Accademia Rossiniana dirigida per Alberto Zedda.

Ha treballat internacionalment sota la règia escènica i musical de professionals com Alberto Zedda, Daniel Smith, Umberto Finazzi, Elisabetta Courir i Marco Gan-

-13--12-

dini cantant a Espanya, Itàlia, la República Txeca i Suïssa. Ha obtingut diversos premis i distincions, entre els quals destaquen el Premio Internazionale «Arca d’Oro» Giova-ni Talenti 2014 de Torí, el Premi Hispànica, el Premi JME i les beques Yamaha i Montserrat Caballé.

Interpreta els rols de Pamina en La Flauta Màgica, Corin-na i Delia en Il viaggio a Reims, Susanna en Le nozze di Figaro, Bastienne en Bastien und Bastienne, Zerlina en Don Giovanni, Katiuska en Katiuska, la mujer rusa, Du-quesa Carolina en Luisa Fernanda, Clorinda en La Cene-rentola, Nella en Gianni Schicchi, Lisette en La Rondine, Berenice en L’occasione fa il lladro, Ascensión en La del manojo de rosas i Adina en L’elisir d’amore, entre d’al-tres.

Juan Felipe DuráNaix a la Llosa (Castelló) i rep les primeres lliçons musi-cals del mestre Fabián Melchor a la UM Sta. Cecília de Xilxes. Posteriorment amplia els seus estudis de clarinet i solfeig als conservatoris de la Vall d’Uixó i Vila-real. Inicia els estudis de cant al Conservatori Professional Joaquín Rodrigo de Sagunt, on finalitza el grau mitjà de Cant amb les màximes qualificacions en totes les especialitats. Am-plia els estudis de grau superior de Cant al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València amb la professora Gloria Fabuel. Ha assistit a cursos de tècnica vocal amb diversos professors com Carlos Chausson o Ana Luisa Chova, entre d’altres.

Va arribar al món coral de la mà del mestre Miguel Ale-puz, amb qui ha cantat i dirigit els cors de la Llosa i del Sant Àngel de la Vall d’Uixó, i també va cantar en el cor Veus de Cambra de Vila-real. Actualment és membre del Cor de la Generalitat Valenciana, la qual cosa li ha permés treballar amb directors com Lorin Maazel, Zubin Mehta o Plácido Domingo.

Com a baríton solista ha tingut l’oportunitat de cantar al Palau de les Arts de València junt amb Plácido Do-mingo i ha interpretat papers en les òperes Cyrano de Bergerac de F. Alfano i Macbeth de G. Verdi, i també en El gato montés. Ha cantat al Conservatori Superior de

Música de València com a baríton solista en les òperes La fille du regiment de G. Donizetti, D. Giovanni de W. A. Mozart i Una cosa rara de V. Martín i Soler, i també amb l’Orquestra del Conservatori Superior de Música de Castelló l’òpera La serva padrona i el Rèquiem de M. Duruflé. A més, ha cantat les parts solistes d’obres com Carmina Burana de C. Orff, Passió segons Sant Mateu de J. S. Bach, o Missa de la Coronació i Rèquiem de W. A. Mozart, entre d’altres.

Carlos PascualNascut a Castelló, és professor d’Orquestra i Harmonia al Conservatori Professional de Música San José de Cala-sanz de Castelló, i director artístic i musical de l’Orques-tra Lírica de Castelló.

Obté amb premi extraordinari el títol superior de Com-posició, a més de posseir el màster en Música i Arts Escèniques per la Universitat Politècnica de València –amb menció d’honor– i el màster en Gestió i Direcció de Centres Educatius per la Universitat Cardenal Herrera de València.

A més de cursar estudis de direcció al Conservatori Su-perior de Música Joaquín Rodrigo de València, ha estu-diat amb els mestres Salvador Sebastiá, Ferrer Ferran, Maurizio Colasanti, Ennio Nicotra, Jan Cober, Pascual Vilaplana, Dante Andreo Rafael Sanz-Espert i Gianluigi Gelmetti els cursos de postgrau de direcció orquestral a l’Accademia Chigiana de Siena (Itàlia).

Com a mestre convidat ha dirigit la Ilya Musin Society Or-chestra (Sant Petersburg) el 2009, la Hsinchu Symphony Wind Orchestra (Taiwan) el 2010, l’Arts Alive Internatio-nal Festival 2011 (Sud-àfrica) o l’Orquesta Sinfónica del Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires (l’Argentina) el 2013, a més d’altres formacions nacionals. També ha dirigit en les temporades del Cicle d’Òpera de Castelló (2013-2017) títols com La flauta mágica, La traviata, La Bohéme i sarsueles com Katiuska, La chulapona o La del Manojo de rosas, o en la final del Certamen Internacional de Guitarra Francisco Tárrega (2014 i 2015).

Ha sigut professor de Composició al Conservatori Supe-

-15--14-

música contemporània. Així mateix, ha posat especial èmfasi en l'estrena d'obres de compositors estretament vinculats als orígens de l’OSC; una política que també s'ha estés a l'elecció de directors i solistes de la terra, sense descartar, per això, altres de reconegut prestigi, sempre en nom de la qualitat que procura l’agrupació.

Després dels seus començaments amb el director i fun-dador Vicent Simó, l’OSC ha estat dirigida per diversos directors entre els quals citem Gonçal Comellas, Michael Thomas, José R. Pascual Vilaplana, Salvador Sebastià, Jordi Mora o Enrique García Asensio. D’altra banda, han participat en concerts de l’OSC solistes de recone-gut prestigi com Marina Rodríguez Cusí, Elena Gragera, José A. López, Rafael Aguirre, Dimitri Ilarionov, Mariano García, Santiago Juan, Vicente Huerta, Juan de la Rubia, Ilya Grubert, Lev Shugon, Natascha García, José Enri-que Bouché, Javier Bonet, Carles Marín, Rumiko Hara-da, Alba Ventura o Albert Guinovart. En la mateixa línia, l’OSC ha col·laborat amb diverses agrupacions corals com Veus de Cambra, l’Orfeó Universitari de València o el Cor de la Generalitat Valenciana.

Igualment, l’afany per difondre la música simfònica l’ha portada a organitzar concerts didàctics, destinats espe-cíficament a contribuir a la formació dels joves estudiants amb la finalitat que aquesta activitat els introduïsca en el coneixement i interés per aquest art.

L’OSC ha oferit concerts a les diferents províncies i po-blacions de la Comunitat Valenciana, a Madrid, Conca, Sevilla, Tarragona i altres ciutats espanyoles, i té entre els seus projectes ampliar el radi d’acció en escenaris internacionals amb una programació ambiciosa que ser-virà per a imprimir un nou camí en el seu historial. En aquest sentit, cal destacar la progressió que l’OSC ha experimentat en aquests últims anys i la consolidació de les seues actuacions en la programació de l’Auditori castellonenc, havent comptat, especialment, amb el su-port de la Diputació Provincial, l’Ajuntament de Castelló i CulturArts.

Actualment, el director principal convidat és Henrie Adams.

rior de Música Salvador Seguí de Castelló i de Didàctica de l’Expressió Musical a la Universitat Jaume I.

Cor Veus de CambraContribuir a la recuperació, investigació i divulgació d’obres de compositors de la Comunitat Valenciana són els objectius prioritaris de l’associació cultural Veus de Cambra.

Des de la seua creació a l’estiu de 2001, Veus de Cambra ha treballat distints estils, autors i èpoques del panora-ma coral internacional, i ofereix un treball acurat amb cadascuna de les produccions que presenta. L’activitat concertista de l’agrupació coral ha estat molt intensa, ja que ha realitzat més de 200 concerts, tant en solitari com en col·laboració amb diverses agrupacions corals i instrumentals, com ara la Banda Municipal de Castelló, l’Orquestra Simfònica de Castelló, l’Orquestra Cambra XX de Vila-real, la Coral Amalthea de València, el Cor Marceliano Marceli de Verona (Itàlia), Spanish Brass Llur Metals i Corniloquio, entre d’altres.

Pel que fa a la difusió de la música de la nostra terra, cal assenyalar l’enregistrament de dos CD d’autors de Castelló: Joseph Pradas i Francisco Morera, per la qual cosa van rebre el premi Onda Cero l’any 2007. També han enregistrat la cantata El Naixement del compositor vila-realenc Rafael Beltrán.

Orquestra Simfònica de CastellóL’Orquestra Simfònica de Castelló es fundà l’any 1998 gràcies al suport de la Diputació Provincial amb l’objec-tiu de constituir-se en una agrupació estable formada per músics professionals establits a la Comunitat Valenciana. La seua pretensió ha sigut la de difondre especialment, encara que no exclusivament, l’anomenada música culta, tant a la ciutat d’origen com en qualsevol altra part de la geografia nacional i fins i tot internacional.

Des dels inicis, la varietat de gèneres ha sigut una cons-tant en la seua programació: música simfònica, òpera, sarsuela, de cambra, concerts amb solista, etc., que abasta un ampli ventall d’obres des del barroc fins a la

-16-

VICENT ANTEQUERAbaríton (Vinatea)

SANDRA FERRÓsoprano (Jacmeta)

Intèrprets Principals

-17-

JUAN FELIPE DURÁ baix (Rabasa)

CARLOS PASCUAL director

-19--18-

Vinatea es una Ópera en tres actos con música de Ma-tilde Salvador y libreto de Xavier Casp, estrenada en el Gran Teatro del Liceo de Barcelona el 19 de enero de 1974.

Reparto:

Vicente Antequera, barítono (Vinatea)Sandra Ferró, soprano (Jacmeta)Juan Felipe Durá, bajo (Rabasa)Mario Corberán, tenor (Morellà)Marián Torres, soprano (Dama)Fernando Piqueras, barítono (Caballero)Gonzalo Manglano, tenor (Nicolás)Manuel Valero, tenor (Rey Alfonso)Héctor García, tenor (Jurado 1º)Valentín Petrovici, barítono (Jurado 2º)Maria Morellà, contralto (Reina Leonor)Óscar Ventura, tenor (uno de Alzira)José Goterris, tenor (Alguacil)Coro Veus de Cambra coordinado vocalmente por Ro-sanna y Gisela MoralesVoces blancas: Conservatorio Calasancio de Castellón

Equipo artístico:José Luis Miralles, repertoristaJulio Domingo, edición de partituraEyesberg Studio, escenografía digitalOrquesta Sinfónica de CastellónCarlos Pascual, director

La ópera Vinatea nos sitúa en un un momento trascen-dental de nuestra historia, el conocido como Fet de Vinatea, ocurrido en 1333 y que viene recogido en la Crónica de Pedro el Ceremonioso: la acción que los va-lencianos emprendieron en defensa de sus fueros y de la integridad del Reino liderada por el morellano Fran-cesc de Vinatea, jurado de Valencia, en oposición a las pretensiones del rey Alfonso el Benigno y su esposa, la reina Leonor, de segregar algunas villas. Vinatea murió poco después de estos hechos, seguramente como con-secuencia directa. Como dice el autor, es la historia de un valenciano que supo serlo.

Sinopsis argumental

Acto I

En una gran sala se celebra una reunión de los jurados de Valencia, donde se comentan las pretensiones de la reina Leonor de desmembrar el reino por medio de do-naciones reales a favor de su hijo Fernando. Con varias intervenciones de pueblos como Alzira o Morella se ma-nifiesta el malestar creciente en todo el reino y la necesi-dad de hacer frente a la situación.

Será Francesc de Vinatea, jurado valenciano, quien vo-luntariamente acepta enfrentarse al rey para defender los fueros de su tierra, con la gran responsabilidad que esto conlleva, pese a las dudas de su esposa Jacmeta por el peligro que puede suponer un enfrentamiento con los reyes.

Acto II

Vinatea, después de comulgar y hacer testamento, se prepara para dirigirse al Palacio Real para cumplir su es-pinosa misión ante el monarca. Se despide de su esposa y de su hijo Nicolás, haciéndoles presente su alto espíritu por la justicia que representa su posición y porque Dios le acompaña.

En el Palacio Real, ante los monarcas, la corte y la guar-dia se presentan los jurados con Vinatea al frente para hacerle entender al rey el contrafuero que supone la se-gregación de las villas que pretende la reina Leonor, que, muy furiosa, recuerda a Alfonso que su hermano el rey de Castilla no permitiría esta injuria sin mandar degollar-los a todos, a lo que le responde el rey: “¡Ah, Reina, Rei-na! Nuestro pueblo es libre y no está sojuzgado tal como el pueblo de Castilla; pues ellos no tienen como señores y nosotros a ellos como buenos vasallos y compañeros”.Y a continuación acepta las reclamaciones del pueblo y deja sin efecto las donaciones.

-21--20-

Acto III

En una calle de Valencia el jurat en cap Rabasa y Vinatea hablan sobre los hechos y las posibles consecuencias, pasan unos niños cantando y los dos jurados se despi-den. Aparecen unos hombres con intenciones dudosas y uno de ellos le reprocha a Vinatea su acción ante la reina. En un momento se lanzan sobre él y lo asesinan a cuchilladas. El pueblo horrorizado descubre el cuerpo exánime de su héroe.

Sobre Vinatea

Podríamos decir muchas cosas de Vinatea, pero pensa-mos que lo mejor será reproducir aquí palabras tradu-cidas de la propia Matilde extraídas del extraordinario libro escrito por Rosa Solbes, Matilde Salvador, conver-sacions amb una compositora apasionada, y que tan acertadamente publicó Tàndem en marzo de 2007:

«...—¿Cuando y por qué hiciste Vinatea?

—Porque al convocar la Caja de Ahorros el Premio Joan Senent destinado a la composición de una ópera, aun sabiendo que un tiempo antes se había hecho una que respondía a las bases de esta convocatoria, yo pensé en concurrir porque al fin y al cabo el premio para mí sería tenerla hecha.

Pedí a Casp el libreto sin proponerle ningún tema, para que trabajara con libertad. Eso sí, le dije que, antes de emprender la realización, me dijera el tema escogido. Al cabo de unos meses me dijo: “Tengo para la ópera dos ideas: una es el Fet de Vinatea». Repliqué: “No me digas la otra” porque, cuando yo era adolescente, paseando por Castellón con mi padre, pasábamos por la ronda Vi-natea y él contaba la historia y yo pensaba: “¡Qué argu-mento de ópera!”.

Disfruté mucho haciéndola y no me decepcionó no con-seguir el premio. Le dije a Casp que el premio para mí sería verla representada. Respondió con mucho sentido de la realidad: “¡Qué difícil!”.

Pasado un tiempo, los Amigos de la Ópera de Valencia (AVAO) representaban Carmen, dirigida por Gerard Pé-rez Busquier. Al fin, yendo al escenario para saludarle, encontré a D. Joan Pàmias, empresario del Gran Teatro del Liceo de Barcelona, que al verme dijo: “¿Qué tal, Matilde?”

Me sorprendió su memoria, ya que solo había hablado con él en el año 60, cuando Antonio había bailado El segoviano esquivo en el Liceo. Después de saludarnos él añadió: “Cuénteme, ¿qué ha hecho últimamente?”. Y yo

-23--22-

le digo: “Una ópera”. Y él: “Una ópera de usted me in-teresa”. “Pues calcule a mí!», le respondí. Y mirando de reojo hacia atrás, donde estaba mi marido, le vi el gesto de sorpresa y alegría que hacía.

Total, que el Sr. Pàmias, que era muy concreto y directo, me dijo que al empezar la próxima temporada le llevara algunos fragmentos grabados para hacerse una idea.

Esto pasaba en mayo. El once de noviembre entraba yo en su despacho en el Liceo con unas grabaciones caseras de fragmentos de escenas diferentes. Los asistentes a la audición éramos: él, el Sr. Francisco Massó (director administrativo del Liceo) y Gerard Pérez Busquier, que hacía poco había sido contratado como maestro interno, y yo, que me sentía como un pollito mojado y que, si llego a escuchar “Esto es una birria”, me habría ido sin rechistar.

Pero no, al escuchar el primer fragmento le hizo un ges-to imperceptible, pero significativo, al Sr. Massó, y el segundo fragmento lo interrumpió diciendo: “Esto se representará en el Liceo”. Era en 1972 y, como la pro-gramación de la temporada siguiente y una parte de la otra ya estaban hechas, quedamos que se representaría en 1974 y marcó ya la fecha: 19 de enero.

—Debió alegrarte mucho?

—Sí, muchísimo. El Sr. Pàmias dijo que él elegiría a los cantantes y yo al decorador, al diseñador del vestuario, al director de escena y al de orquesta. Los nombres de Joaquim Michavila, Josep Maria Morera y Gerard Pérez Busquier los dije enseguida porque, además de amigos, tenían la solvencia acreditada y todos eran valencianos.

Para el personaje de Vinatea (barítono) él me habló de Pere Farrés, que poco después, al conocerlo, pensé: “Es Vinatea, no habrá ni que maquillarlo”. Y para Rabasa (bajo), indicó: “En nuestro coro hay un joven menorquín. Escúchelo y ya me dirá si le gusta”. Me gustó mucho y aquella fue la primera ópera en que Joan Pons hizo, y muy bien, un papel importante.

Al volver a Valencia, como todavía faltaba un año y me-dio para el estreno, no le dije nada a nadie, ni a Casp, porque si pasaba cualquier cosa y no se llevaba a cabo, podrían pensar que me había marcado un farol.

Para mí, estrenar en el Liceo era una grandísima alegría y la ilusión de toda la vida. También Casp se puso muy contento al saberlo, más adelante, cuando ya iba todo viento en popa.

—Y en Valencia y Castellón, ¿cómo reaccionó la gente?

—Muy bien. Diputaciones y Caja de Ahorros aportaron ayuda económica. Al estreno vinieron las autoridades valencianas (incluyendo las de Castellón y Alicante) e incluso el gobernador Oltra Moltó (que no estaba invi-tado), y Pàmias tuvo que cederle su localidad porque no quedaba ninguna libre.

Una agencia de viajes de Valencia organizó una excur-sión. Del periódico Mediterráneo, de Castellón, se des-plazó el director, Jaume Nos, el crítico y un fotógrafo, que dedicaron cinco páginas al evento. Todos estuvieron más que cordiales.

Yo había dicho al señor Pàmias que ya veríamos qué pa-saría con la censura, porque en el texto hay frases fuer-tes, ya que estaban, exactamente, las palabras del Rey y la Reina tal como constan en la Crónica. No deberíamos admitir ningún cambio. Él me tranquilizó: “No se preocu-pe, en el Liceo no hay censura”.

—Todo un éxito, claro.

—Y, para mí, uno de los momentos más bonitos de mi vida musical. Salir a ese escenario, ante un público con ciento cincuenta años de tradición operística, fue muy emocionante. En la primera fila estaba Miquel Peris y, un poco más allá, el pintor Ripollés, con una vestimenta que hizo que porteros y aposentadores del teatro le de-dicaran reverencias tomándolo por un príncipe oriental.

Pepito Pastor Montoliu –que en Barcelona era muy co-nocido por los años que había vivido allí cuando era se-

-25--24-

cretario de Tórtola Valencia– lucía un abrigo de visón que suscitó comentarios, y para que en el Liceo llame la aten-ción un abrigo de piel ha de ser extraordinario. Total: que ese día todo el mundo se puso sus mejores galas.

También tuve la alegría de que mi hija y mi yerno vinieran desde Canadá, donde ya vivían, para disfrutarlo todos juntos. Todos los amigos catalanes estuvieron amabilí-simos. Yo creo que el más contento y emocionado de todos era Vicente. En el Liceo se representó los tres días de costumbre en aquel momento.

El año siguiente, en octubre, se representó tres días en Valencia gracias a la gestión de Joan Alfons Gil Albors, gerente del Teatro de la Princesa. También en Castellón se hizo, en el Teatro Principal, y como ya llevaba cier-to rodaje es donde estuvo mejor interpretada. Eran los mismos cantantes, excepto la soprano, que en aquellas ocasiones fue Carmen Bustamante (elegida por mí), y el coro de niños (que en Valencia y Castellón se llamaba Pequeños Cantores, dirigido por Jesús Ribera)”.

El gran musicólogo y compositor Xavier Montsalvatge escribió una elogiosa crítica en La Vanguardia después del estreno de la ópera, de la que ofrecemos algunos fragmentos: “Cada episodio de la narración está mu-sicalmente descrito con sobriedad, sin el mínimo efec-tismo y con recursos de curiosas formas armónicas y cadencias modales que dan a la partitura una cons-tante suavidad y un aire arcaico sin llegar a ser imita-tivo de los clásicos o primitivos. La música de Matilde Salvador en este caso es fiel pero no servil, a los prin-cipios tonales, y eso dice mucho en favor de la artis-ta perceptiblemente femenina, sin carecer de nervio.

Tal vez pueda razonarse que no participa de la proble-mática del arte actual, lo que le priva de imponerse por la sorpresa o la novedad, pero la naturaleza musical de Matilde Salvador es tan auténtica que su obra no que-da por lo tanto marginada de una realidad sonora que no sólo mantienen vigente los innovadores. En los siete cuadros de Vinatea todo está expresado con sinceridad, y esta característica, que en ocasiones podría dar lugar a la expresión inútil o adocenada, en el caso de la com-

positora valenciana le presta su mejor encanto y una dis-tinción especial. Escenas como el vigoroso monólogo de Vinatea en el segundo cuadro, la del segundo acto en el que el coro entona un motete latino o todas las del ter-cer acto y especialmente las del diálogo de Vinatea con su esposa Jacmeta de una ternura y luminosidad melódi-ca singulares, cimentan la estructura general de la obra, a lo que contribuye en no escasa medida la hábil, sabia y ponderada instrumentación de Vicente Asencio; muy de acuerdo con el contenido lírico de la composición”.

-27--26-

Producción actual

Hoy asistiremos a un evento poco común y trascendental para nosotros como es el reestreno de esta obra magna. La producción de la que vamos a disfrutar es muy dife-rente a la original, aunque está hecha con todo el amor y respeto, y creemos que mantiene el espíritu y las inten-ciones de los autores. No es una versión representada teatralmente, sino más bien estilo cantata, pero sin re-nunciar a una ambientación dramática, posibilitada por unas proyecciones sugerentes que configuran un marco acorde con el contenido y la atmósfera de la ópera. Intérpretes Vicente AntequeraNacido en Valencia, donde estudia y obtiene el título su-perior de canto. Prosigue sus estudios en Opera-Studio de Ginebra y la Scuola Musical de Milán, entre otros En su formación influyen notablemente Paco Valls, Carlos Chausson, Bianca Maria Cassoni, Dalton Baldwin, Wol-fram Rieger y Giulio Zappa. Ha sido premiado en los certámenes de Orvieto y Pavia en Italia, donde canta La Bohème, L’elisir d’amore y El barbero de Sevilla. Ha de-butado con cerca de 20 roles protagonistas de ópera y zarzuela y también destaca como intérprete de oratorio y lied con una reciente gira con el Winterreise de Schu-bert. En Castellón hemos podido disfrutar de sus exito-sos roles como Marcelo en La Bohème, el Lobo Feroz en La ópera de Los tres cerditos, Joaquín en La del manojo de rosas y, más recientemente, en la cantata Els dotze estels de Matilde Salvador con el Coro de la Generalitat Valenciana, del que forma parte.

Sandra Ferró Nacida en Castellón de la Plana. Perfecciona técnica de canto con Mariella Devia y Ofelia Sala. Debuta con el rol de Corinna en Il viaggio a Reims en el Rossini Opera Festival 2013 de Pésaro, Italia, después de formar parte de la Accademia Rossiniana dirigida por Alberto Zedda.

Ha trabajado internacionalmente bajo la regia escénica y musical de profesionales como Alberto Zedda, Daniel

Smith, Umberto Finazzi, Elisabetta Courir y Marco Gan-dini cantando en España, Italia, República Checa y Suiza. Obtiene varios premios y distinciones, entre los que des-tacan el Premio Internazionale «Arca d’Oro» Giovani Ta-lenti 2014 de Turín, el Premio Hispánica, el Premio JME y las becas Yamaha y Montserrat Caballé.

Interpreta los roles de Pamina en La flauta mágica, Co-rinna y Delia en Il viaggio a Reims, Susanna en Le nozze di Figaro, Bastienne en Bastien und Bastienne, Zerlina en Don Giovanni, Duquesa Carolina en Luisa Fernanda, Clorinda en La Cenerentola, Nella en Gianni Schicchi, Li-sette en La Rondine, Berenice en L’occasione fa il ladro, Ascensión en La del manojo de rosas y Katiuska en Ka-tiuska o Adina en L’elisir de amore, entre otros.

Juan Felipe DuràNace en La Llosa (Castellón) y recibe las primeras lec-ciones musicales del maestro Fabián Melchor en la U. M. Sta. Cecilia de Xilxes. Posteriormente amplía sus es-tudios de clarinete y solfeo en los conservatorios de La Vall d’Uixó y Vila-real. Inicia los estudios de canto en el Conservatorio Profesional Joaquín Rodrigo de Sagunto, donde finaliza el grado medio de Canto con las máximas calificaciones en todas las especialidades. Amplía sus es-tudios de grado superior de Canto en el Conservatorio Superior de Música Joaquín Rodrigo de Valencia con la profesora Gloria Fabuel. Ha asistido a cursos de técnica vocal con varios profesores como Carlos Chausson o Ana Luisa Chova, entre otros.

Llegó al mundo coral de la mano del maestro Miguel Alepuz, con quien ha cantado y dirigido los Coros de La Llosa y del Santo Ángel de La Vall d’Uixó, además de cantar en el coro Veus de Cambra de Vila-real. Actual-mente es miembro del Coro de la Generalitat Valencia-na, lo que le ha permitido trabajar con directores como Lorin Maazel, Zubin Mehta o Plácido Domingo.

Como barítono solista ha tenido la oportunidad de can-tar en el Palau de les Arts de Valencia junto a Plácido Domingo, y ha interpretado papeles en las óperas Cyra-no de Bergerac de F. Alfano y Macbeth de G. Verdi, y

-29--28-

también en El gato montés. Ha cantado en el Conser-vatorio Superior de Música de Valencia como barítono solista en las óperas La fille du regiment de G. Donizetti, D. Giovanni de W. A. Mozart y Una cosa rara de V. Mar-tín y Soler, y también con la Orquesta del Conservatorio Superior de música de Castellón la ópera La serva pa-drona y el Réquiem de M. Duruflé. Además ha cantado las partes solistas de obras como Carmina Burana de C. Orff, Pasión según San Mateo de J. S. Bach, o Misa de la Coronación y Réquiem de W. A. Mozart, entre otros.

Carlos PascualNacido en Castellón, es profesor de Orquesta y Armonía en el Conservatorio Profesional de Música San José de Calasanz de Castellón, y director artístico y musical de la Orquesta Lírica de Castellón.

Obtiene con premio extraordinario el título superior de Composición, además de poseer el máster en Música y Artes Escénicas por la Universidad Politécnica de Valen-cia –con mención de honor– y el máster en Gestión y Dirección de Centros Educativos por la Universidad Car-denal Herrera de Valencia.

Además de cursar estudios de dirección en el Conserva-torio Superior de Música Joaquín Rodrigo de Valencia, ha estudiado con los maestros Salvador Sebastiá, Ferrer Ferran, Maurizio Colasanti, Ennio Nicotra, Jan Cober, Pascual Vilaplana, Dante Andreo, Rafael Sanz-Espert y Gianluigi Gelmetti los cursos de posgrado de dirección orquestal en la Accademia Chigiana de Siena (Italia).

Como maestro invitado ha dirigido la Ilya Music Society Orchestra (San Petersburgo) en 2009, la Hsinchu Sym-phony Wind Orchestra (Taiwán) en 2010, el Arts Alive International Festival 2011 (Sudáfrica) o la Orquesta Sinfónica del Teatro Nacional Cervantes de Buenos Ai-res (Argentina) en 2013, además de otras formaciones nacionales. También ha dirigido en las temporadas del Ciclo de Ópera de Castellón (2013-2017) títulos como La flauta mágica, La traviata, La Bohème y zarzuelas como Katiuska, La chulapona o La del manojo de rosas, o la final del Certamen Internacional de Guitarra Francisco Tárrega (2014 y 2015).

Ha sido profesor de Composición en el Conservatorio Superior de Música Salvador Seguí de Castellón y de Di-dáctica de la Expresión Musical en la Universitat Jaume I de Castellón.

Coro Veus de CambraContribuir a la recuperación, investigación y divulgación de obras de compositores de la Comunitat Valenciana son los objetivos prioritarios de la asociación cultural Veus de Cambra desde su creación en verano de 2001. Ha trabajado distintos estilos, autores y épocas del pa-norama coral internacional, ofreciendo un trabajo cuida-doso con cada una de las producciones que presenta. La actividad concertista de la agrupación coral ha sido muy intensa, habiendo realizado más de 200 conciertos, tanto en solitario como en colaboración con diversas agrupaciones corales e instrumentales, tales como la Banda Municipales de Castellón, la Orquesta Sinfónica de Castellón, la Orquesta Cambra XX de Vila-real, la Co-ral Amalthea de Valencia, el Coro Marceliano Marceli de Verona (Italia), Spanish Brass Llur Metals y Corniloquio, entre otros.

En cuanto a la difusión de la música de nuestra tierra, hay que señalar la grabación de dos CD de autores de Castellón: Joseph Pradas y Francisco Morera, por los que recibieron el premio Onda Cero en 2007. También han registrado la cantata El Nacimiento del compositor vila-realense Rafael Beltrán.

Orquesta Sinfónica de CastellónLa Orquesta Sinfónica de Castelló se funda en el año 1998 gracias al apoyo de la Diputación Provincial con el objetivo de constituirse en una agrupación estable compuesta por músicos profesionales afincados en la Comunitat Valenciana. Su pretensión ha sido la de di-fundir especialmente –aunque no exclusivamente– la denominada música culta, tanto en la ciudad de origen como en cualquier otra parte de la geografía nacional e internacional.

Desde los inicios, la variedad de géneros ha sido una constante en su programación: música sinfónica, ópe-

ra, zarzuela, de cámara, conciertos con solista, etc., que abarca un amplio abanico de obras desde el barroco hasta la música contemporánea. Asimismo, ha puesto especial énfasis en el estreno de obras de composito-res estrechamente vinculados a los orígenes de la OSC; política que también se ha extendido a la elección de directores y solistas de la tierra, sin descartar, por ello, a otros de reconocido prestigio, siempre en aras de la calidad que procura la agrupación.

Tras sus comienzos con el director-fundador Vicent Simó, la OSC ha sido dirigida por varios directores, entre los que citamos a Gonçal Comellas, Michael Thomas, José R. Pascual Vilaplana, Salvador Sebastià, Jordi Mora o Enrique García Asensio. Por otra parte, han participado en conciertos de la OSC solistas de reconocido presti-gio como Marina Rodríguez Cusí, Elena Gragera, José A. López, Rafael Aguirre, Dimitri Ilarionov, Mariano Gar-cía, Santiago Juan, Vicente Huerta, Juan de la Rubia, Ilya Grübert, Lev Shugon, Natascha García, José Enrique Bouché, Javier Bonet, Carles Marín, Rumiko Harada, Alba Ventura o Albert Guinovart… En la misma línea, la OSC ha colaborado con diversas agrupaciones corales como Veus de Cambra, el Orfeón Universitario de Valèn-cia o el Coro de la Generalitat Valenciana.

Igualmente, el afán por difundir la música sinfónica le ha llevado a la organización de conciertos didácticos, des-tinados específicamente a contribuir a la formación de los jóvenes estudiantes con el fin de que esta actividad les introduzca en el conocimiento e interés por este arte.La OSC ha ofrecido conciertos en las diferentes pro-vincias y poblaciones de la Comunitat Valenciana, en Madrid, Cuenca, Sevilla, Tarragona y otras ciudades es-pañolas, y tiene entre sus proyectos ampliar el radio de acción en escenarios internacionales con una programa-ción ambiciosa que servirá para imprimir un nuevo ca-mino en su historial. En este sentido, hay que destacar la progresión que la OSC ha experimentado en estos últimos años y la consolidación de sus actuaciones en la programación del Auditorio castellonense, habiendo contado, especialmente, con el apoyo de la Diputación Provincial, el Ayuntamiento de Castellón y CulturArts.

Actualmente, el director invitado es Henrie Adams.

-30-

Decorats i vestuari de l’estrena de l’òpera Vinatea, dissenyats pel pintor Joaquim Michavila.