QUICO SABATÉ, UN MAQUI ANTIFRANQUISTA DE L’HOSPITALET · 2020. 4. 19. · Referència bibliogràfica: antifranquista de l’Hospitalet”. Dins: DD.AA. ☺Es permet la reproducció

Referència bibliogràfica:

☺Es permet la reproducció no lucrativa d’aquest text sempre que se’n citi la referència bibliogràfica.

Menèndez i Pablo, F. Xavier (2012). “Quico Sabaté, un maqui

antifranquista de l’Hospitalet”. Dins: DD.AA. Patrimoni, història

local i didàctica. Homenatge a Jaume Codina. Actes de les VI

Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat, Sant Feliu de

Llobregat: Consell Comarcal del Baix Llobregat i Edicions del

Llobregat, 2012. Pàg. 252-268. [ISBN: 978-84-938801-6-3].

253

QUICO SABATÉ, UN MAQUI ANTIFRANQUISTA DE L’HOSPITALET F. Xavier Menéndez i Pablo Ajuntament de l’Hospitalet

L’any 2010 va tenir lloc el 50 aniversari de la mort del cèlebre guerriller antifranquista, de filiació anarquista, Quico Sabaté, nascut a l’Hospitalet el 1915, que va ser abatut per les forces de l’ordre el 5 de gener de 1960 a Sant Celoni. L’Ajuntament de l’Hospitalet, en el marc del programa de Memòria Democràtica que impulsa la Secció de Patrimoni Cultural, va dur a terme un seguit d’actes per donar a conèixer aquesta figura tan controvertida de la lluita antifranquista, considerat un heroi per uns, i un simple atracador per uns altres.

La principal activitat realitzada es la Ruta Quico Sabaté pel barri centre de la ciutat, un itinerari a peu on es comenten in situ les seves principals accions, que seguim programant de forma regular, amb una bona acollida.

Quico Sabaté va viure una vida de pel·lícula, que volem evocar amb aquesta comunicació. Per tant, a més de relatar els actes esmentats, aportem una petita biografia del personatge, a l’espera de poder escriure una nova biografia més completa, amb algunes novetats i documents inèdits que hem pogut anar recollint en els darrers anys.

Així, doncs, durant el 2010, la Secció de Patrimoni Cultural va dur a terme un seguit d’actes: una taula rodona (desembre 2009), amb la projecció de la pel·lícula “Sabaté” realitzada per un col·lectiu local el 1980; una conferència i la presentació de la Ruta Sabaté, a càrrec de Dolors Marín (25.2.2010) –les rutes es van fer el 25 de febrer, i el 24 i el 18 de març, i posteriorment s’han anat programant amb regularitat–; la presentació del llibre Tren Correu 1104, a càrrec del

VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat

254

seu autor, Joan Ventura, (sobre el darrer viatge del cèlebre guerriller anarquista, des que va travessar la frontera fins la seva mort a trets a Sant Celoni el 5 de gener de 1960 (18.3.2010); i un cicle de cinema “El maquis en el cinema”, amb la projecció de tres pel·lícules (juny 2010).

Context històric. L’Hospitalet a la primera meitat del segle XX

A finals del segle XIX s’inicia la industrialització a l’Hospitalet com a conseqüència de la de Barcelona. Al principi dominaren les indústries del ram de la construcció (bòviles), però amb el canvi de segle començaren a establir-se les fàbriques tèxtils, sobretot a Santa Eulàlia i a Sant Josep, i posteriorment les grans plantes metal·lúrgiques. Aquest fenomen va generar una gran demanada de mà d’obra

Durant el primer terç del segle XX , la ciutat de l’Hospitalet va passar de ser una comunitat eminentment agrària (amb 5.000 habitants el 1900) a una ciutat industrial satèl·lit de Barcelona (amb 51.000 habitants el 1940). En els anys vint, l’Hospitalet triplicava, en només 10 anys, la seva població, mercès a una massiva immigració propvinent principalment de Múrcia, Almeria, País Valencià i Aragó (de 12.360 habitants el 1920 a 37.650 el 1930), atreta per la forta industrialització de Barcelona. En aquests anys l’Hospitalet ja era coneguda a Catalunya com la ciutat de la immigració (sobretot Collblanc - La Torrassa, la “Múrcia xica”).

La forta onada immigratòria dels anys vint, provocada per la demanda de mà d’obra a Barcelona, comportà el creixement d’habitatges a la nostra ciutat i va revifar les industries relacionades amb la construcció (vidre, marbre, ceràmica...). Les industries tèxtils (la més gran, Can Trinxet, va arribar a ocupar 1.200 treballadors i treballadores), van anar superant les crisis cícliques (1917, 1929) i

Quico Sabaté, un maqui antifranquista de l’Hospitalet

255

les convulsions socials (pistolerisme, vagues, atur), però als anys 30 van experimentar una notable davallada de la producció i una retallada de plantilles, en un context de crisi en què l’atur era especialment elevat a la nostra ciutat.

Durant el primer terç del segle, l’hegemonia política està en mans de la Lliga Regionalista, opció per la qual aposta l’oligarquia terratinent (la dominant) i la nova burgesia comercial i industrial, en creixement. La Lliga guanya les successives eleccions municipals i governa l’ajuntament. El prohom més representatiu de la Lliga fou Just Oliveras Prats, alcalde en els anys 1916, 1918-23 i 1930-31. L’oposició estava representada pel republicanisme radical, fortament arrelat a l’Hospitalet. La Lliga es va veure arraconada durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), en què governà la ciutat l’oligarquia més procliu al nou règim (amb Tomás Giménez d’alcalde, que governa la ciutat amb estil corporativista i paternalista). L’oposició ciutadana fou assumida pels republicans (fonamentalment la Unió Republicana, amb força al Centre), i sobretot pels lerrouxistes (Partit Republicà Federal, amb força a Collblanc - La Torrassa). Però l’autèntica oposició real a la Dictadura, al carrer i a les fàbriques, fou exercida per l’anarcosindicalisme, que en torn al Sindicat únic (CNT), va convertir-se en l’organització hegemònica del moviment obrer, sobretot a Collblanc - La Torrassa. El moviment llibertari comptava amb nombrosos ateneus i escoles pròpies, i tot i la dura repressió que pateixen durant la Dictadura, la CNT emergeix amb força a la fi d’aquesta.

Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 donen la victòria a la Coalició Republicana (liderada per ERC), que derroten la llista de la Lliga, novament encapçalada per Just Oliveras, que n’era l’alcalde sortint. El 14 d’abril el Comitè Revolucionari proclama la República i el dia 15 és elegit alcalde el republicà Josep Muntané. S’obre un


256

període de grans transformacions polítiques i socials a la ciutat. Les reformes socials que impulsa l’ajuntament (per exemple, duplica les places escolars i crea colònies infantils) es veuen desbordades per la crisi social i econòmica (creixen l’atur i els desnonaments), que origina nombroses vagues convocades per la CNT. La inestabilitat política domina a la ciutat, amb una pressió al carrer cada vegada més violenta per part dels anarcosindicalistes, que veuen com empitjoren les condicions de vida de la classe obrera. Nombroses bombes casolanes esclaten en fàbriques i comerços. El desembre de 1933 té lloc un nou aixecament anarquista, que pren un particular protagonisme a l’Hospitalet, amb la proclamació del Comunisme Llibertari a Collblanc - La Torrassa, del 8 al 12 de desembre. L’exèrcit ofega la rebel·lió i ocupa l’Hospitalet. Les seus de la CNT són clausurades. Aquests fets van incrementar la llegenda negra dels anarquistes de la Torrassa entre la societat barcelonina (i espanyola), que van ser retratats per la premsa com el paradigma de la violència antisocial i com una xusma incendiaria, delictiva, gansgsteril, antireligiosa i castellanoparlant (“murciana”).

Les eleccions municipals de 1934 tornen a donar la victòria a la llista d’esquerres (ERC), liderada per Ramon Frontera, front a la llista de la Lliga, encapçalada novament per Just Oliveras. Els problemes socials tornen a tenallar la societat hospitalenca, amb nous tancaments de fàbriques, més vagues i més atur. Arran dels fets d’octubre de 1934 a Barcelona, l’ajuntament de l’Hospitalet estarà gestionat, fins al maig de 1935, per un comandant militar, i posteriorment, per un consistori de dretes.

Quan les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 donen la victòria al Front Popular a Espanya (i al Front d’Esquerres a Catalunya), els regidors elegits el 1934, amb Ramon Frontera d’alcalde, tornen a ocupar l’ajuntament. El Front d’Esquerres obté a l’Hospitalet el 76% dels vots; val a dir que en aquestes eleccions la


257

CNT demanà el vot per les esquerres. El consistori continua la seva política progressista (creació de noves escoles), però creix la tensió social i política (entre ERC i CNT), sobretot al carrer (amb noves vagues).

El diumenge 19 de juliol de 1936, s’atura la revolta militar a Barcelona, amb la participació de columnes, majoritàriament anarcosindicalistes, de l’Hospitalet. Aquella mateixa tarda ja cremen les esglésies de la ciutat. L’endemà es constitueix el Comitè de Milícies Antifeixista (CMA), dominat per la CNT i liderat per Josep Xena. Fins al 30 de setembre, les milícies exerceixen el poder revolucionari al carrer, i a l’Hospitalet es produeix una difícil cohabitació entre el poder municipal oficial (Ramon Frontera d’ERC) i el CMA (Josep Xena, de la CNT), que es qui exercia el poder real. Els càrrecs municipals són depurats. Es posen en marxa les col·lectivitzacions a les indústries i també al camp, amb la creació de l’”Agrícola Colectiva”. Es municipalitzen les escoles. S’expropien residències i entitats, on es creen menjadors populars, guarderies, escoles, etc.

Amb la reorganització municipal del 30 de setembre, es crea un nou consistori, anomenat Consell d’Economia i Defensa, i presidit per Francesc Martínez Alves (ERC), en el qual s’integra el CMA. Entren nous regidors (de la UGT) i la CNT manté el predomini. La cohabitació segueix essent difícil. La ciutat està afamada. A partir de febrer de 1937 comença el declivi de la CNT i remet el període revolucionari. S’obra una nova etapa municipal, que dura fins al final de la guerra, caracteritzada per la necessitat d’assegurar l’abastiment. La població civil ja pateix la guerra de forma directa. La ciutat és bombardejada diverses vegades. L’escassetat i el racionament s’imposen. El 1938, la manca de queviures i els talls de llum exasperen la població. Quan la darrera ofensiva de l’Exèrcit Popular a l’Ebre fracassa, el lent avanç de les tropes franquistes es fa


258

inexorable. Els nacionals entren a l’Hospitalet el 26 de gener de 1939.

Malgrat la guerra, que comportà la mort i l’exili de milers d’hospitalencs, la població continua creixent de forma moderada a la dècada dels anys quaranta (39’6%) i cinquanta(71’5%), passant de 51.249 habitants el 1940 a 122.813 el 1960. Aquest increment de població és prèvia a la gran onada immigratòria dels anys seixanta. La ciutat, però, no pot acollir tots els nouvinguts i apareix el fenomen dels rellogats i l’habitatge en precari (en coves i barraques)

L’economia de la ciutat no experimenta grans canvis, en relació amb el període anterior a la Guerra Civil. Durant els anys quaranta, l’activitat econòmica s’estanca, i el sector industrial (que no havia sofert grans danys estructurals durant el conflicte) pateix restriccions elèctriques i l’escassetat d’importacions, de matèries primeres i de combustible. La població pateix l’escassetat, el mercat negre i el racionament. A partir de finals de la dècada dels cinquanta, s’inicia una nova etapa caracteritzada pel creixement dels sectors metal·lúrgic i químic (a més del de la construcció) en detriment del sector tèxtil, sector tradicional de l’Hospitalet .

Les autoritats franquistes de l’Hospitalet van imposar una repressió sistemàtica i intensa en una ciutat que sabien que els era desafecta, atesa l’extracció obrera i el comportament electoral d’esquerres que havia demostrat fins llavors. Però la ciutat era molt gran, i les ciutats grans afavoreixen l’anonimat. Potser per això el Règim va aplicar una repressió realista i selectiva, conscients de les seves possibilitats, més per incapacitat i manca de mitjans que per desig. Hi va haver, és clar, delacions. Desenes d’hospitalencs foren detinguts, i molts d’ells afusellats al Camp de la Bota. L’associacionisme progressista previ a la Guerra Civil fou prohibit, però ben aviat sorgiren noves iniciatives associatives als barris..


259

Els ajuntaments franquistes dels anys quaranta i cinquanta estaven formats per pagesos terratinents i sobretot industrials, fonamentalment del Centre de la ciutat, de tarannà conservador i catòlic, alguns de tradició carlina o procedents de la Lliga i dels antics partits monàrquics, amb poc currículum polític, i que ara s’havien apuntat al Movimiento, al partit únic FET i las JONS (amb seu a l’Harmonia). No tenien un projecte de gestió municipal ni un disseny de futur per a la ciutat. No tenien cap política urbanística coherent ni es van preocupar de les infraestructures, la qual cosa va originar un desgavell urbanístic en una ciutat que seguia creixent demogràficament i que estava greument mancada d’habitatges (per això apareix el barraquisme) i de serveis bàsics (sanitaris, escolars...).

La intensa repressió política va aconseguir soterrar inicialment les expressions polítiques i sindicals dels hospitalencs i limitar-ne les protestes i reivindicacions socials. Només algunes accions aïllades del guerriller anarquista Quico Sabaté, fill de l’Hospitalet, va aconseguir alterar el silenci imposat amb alguns audaços atracaments (“expropiacions”, per ell) a la nostra ciutat els anys quaranta. Tot i així, van tenir lloc a l’Hospitalet algunes vagues obreres aïllades en aquests anys (com les vagues dels tramvies de 1951 i 1957). La CNT va intentar reorganitzar-se en la clandestinitat, però patia continuades caigudes i detencions.

En aquest context de postguerra, caracteritzat per la repressió, l’escassetat i la por, Quico Sabaté es movia bé per Barcelona i l’Hospitalet.

Quico Sabaté, un hospitalenc compromès, una vida per la causa

Francesc Sabaté va néixer a l’Hospitalet, al barri de Muntanya, el 1915. Tenia un germà més gran, Josep, que també va formar part


260

dels grups guerrillers armats antifranquistes. Tenia tres germans més petits: Manel, Maria i Joan. El pare va treballar com a empleat municipal i la mare era mestressa de casa.

Quico Sabaté va estudiar dos anys a l’Asil Duran de Barcelona i més tard assistí a l’escola de Miquel Romeu a l’Hospitalet. Des de la seva adolescència va treballar amb el seu germà com a llauner en el taller de Josep Charles. En aquells anys es va afiliar al sindicat anarcosindicalista CNT, llavors majoritari a Catalunya.

En els anys de la república (1931-1936), Quico Sabaté es va relacionar amb altres nois i noies anarcosindicalistes i va assistir als actes organitzats pel professor Josep Xena a l’escola racionalista Ferrer i Guàrdia (vetllades teatrals, excursions al Llobregat, xerrades, etc.). En aquells anys es va apropar al naturisme i als corrents vegetarians. Va freqüentar l’Ateneu Racionalista de la Torrassa que també organitzava actes culturals i es va relacionar amb els grups del Baix Llobregat i de Sants. Va formar part d’un grup d’afinitat anarquista que es va anomenar “Los Novatos”.

A causa del seu ideari anarquista va ser pròfug del servei militar. Per aquest motiu va marxar de casa per anar a treballar a una vaqueria a la Marina, al Prat de Llobregat, cap el 1934. En aquells anys va conèixer la seva companya, Leonor Castells, amb qui se n’anirà a viure el 1936.

Va participar en l’aixecament llibertari hospitalenc del mes de desembre de 1933, i també en els combats al carrer del 19 de juliol de 1936 a Barcelona per aturar el cop d’estat, ja que amb el seu germà gran formava part dels grups de Defensa i del Comitè Revolucionari de la ciutat. Dies després (24 de juliol) va marxar al front d’Aragó amb altres joves de l’Hospitalet Centre i La Torrassa dins de la columna comandada per Durruti. El 27 d’agost van passar a la columna dels Aguiluchos de Garcia Oliver.


261

Durant la guerra, al front d’Aragó, Quico Sabaté va viure moltes vicissituds, entre elles la de la pèrdua de poder dels anarquistes després del mes de maig de 1937. Aquest fet provocà l’hegemonia comunista al si de l’Exèrcit Popular. Sembla que Quico Sabaté va matar el comissari comunista Ariño per haver enviat a una mort segura combatents anarquistes, ja que era freqüent que els comissaris comunistes els enviessin a missions d’especial perillositat. Aquest fet l’obligà a fugir cap a Barcelona, sota la protecció de la CNT. A Barcelona va alliberar anarquistes de les presons però finalment fou detingut, torturat i empresonat, primer a la Model de Barcelona i després a la presó de Vic. Va protagonitzar una sonora fugida de Vic i de camí a Barcelona va tenir una topada amb una patrulla de carrabiners, un confús incident amb un saldo de quatre carrabiners morts. Finalment, aconseguí tornar al front dins de la 121 brigada, de majoria anarquista, fins a la fi de la guerra. Des del Cadí passà cap a França amb la 26 divisió el 10 de febrer de 1939. Va ser internat al camp de concentració de Vernet d’Ariège amb molts companys de l’Hospitalet. En canvi, el seu germà Pepe va quedar atrapat a Cartagena i fou desterrat a València.

Durant la segona guerra mundial i amb el territori francès ocupat pels alemanys, Quico Sabaté va fer accions de sabotatge i es va integrar dins del maquis francès. A la fi de la guerra va decidir de passar a Catalunya per continuar amb les seves accions. Es per això que va decidir de cridar el seu germà i també els seus antics companys de l’Hospitalet amb qui comença un seguit d’accions de lluita armada. Les seves primeres accions es fan en territori conegut, és a dir, el Baix Llobregat (atracament a un Banc de Gavà) i a l’Hospitalet (masies, establiments comercials i bancs, com el cèlebre atracament al banc Hispano Colonial el 1949) i als anys cinquanta centra les seves accions a Barcelona (bancs i empreses). També va intentar atemptar contra personalitats destacades del règim franquista i va realitzar accions de propaganda antifranquista


262

(discursos, fulls volants, premsa, etc.) que van ser silenciades pels mitjans de comunicació censurats per la dictadura. Els atracaments, o expropiacions en terminologia anarquista, es feien per obtenir recursos econòmics pels grups d’acció, per procurar-se armament, per ajudar les famílies dels presos o exiliats, per alliberar presos polítics, i per finançar l’edició de propaganda.

Durant els anys cinquanta i seixanta, Sabaté varià sovint de residència a França, i passà algunes temporades empresonat i confinat per les autoritats franceses. Amb tot, va viure molts anys en diversos masos rurals de la Catalunya Nord, on subsistia fent treballs de llauner o de pagès amb la seva companya Leonor Castells i les seves dues filles, Paquita (1941) i Alba (1947), que viuen actualment a Tolosa.

Després d’una llarga vida de lluita i rebutjant l’exili francès, va decidir solidaritzar-se amb els de l’interior, com deien els exiliats, i va deslligar-se dels nuclis oficials de l’exili anarquista a França per continuar la lluita quasi en solitari. Quico Sabaté va morir en combat, el 5 de gener de 1960, als 44 anys, a Sant Celoni, abatut per la Guàrdia Civil i el sometent local, després d’un viatge molt accidentat des de França, en el qual també perderen la vida els seus quatre companys de partida.

La ruta urbana Quico Sabaté, en marxa

Com hem esmentat més amunt, la Secció de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de l’Hospitalet (que aplega el Museu d’Història i l’Arxiu Municipal i que impulsa el programa de memòria Democràtica de la ciutat) ofereix una nova ruta urbana en el marc de la programació d’actes del 50 aniversari de la mort del cèlebre guerriller anarquista hospitalenc Quico Sabaté: la ruta Quico Sabaté.


263

Aquesta ruta s’ofereix mitjançant l’empresa especialitzada en serveis pedagògics Schola Didàctica Activa, als centres educatius de la ciutat (hores concertades) i al públic en general, els caps de setmana, mitjançant un calendari preestablert (amb places limitades).

La ruta urbana Quico Sabaté, preparada per la historiadora hospitalenca Dolors Marín i per Xavier Menéndez, consisteix en un itinerari a peu pels barris Centre i de sant Josep en el qual es recorren els principals escenaris de la vida i les accions de Quico Sabaté (amb una durada aproximada de 2 hores).

La ruta s’inicia a l’Harmonia amb una breu presentació amb suport audiovisual i consta de 15 punts repartits pel barri Centre, fonamentalment. Entre ells cal destacar la casa del carrer Xipreret on va viure; el carrer del Baró de Maldà, on hi havia la seu del “Coro” (l’antiga coral La Campestre), on es reunien els cenetistes, i l’antiga seu del Sindicat i l’escola racionalista de Josep Xena; la plaça de l’Ajuntament; la cantonada entre Prat de la Riba i la Rambla, on s’ubica la vella casa de Just Oliveras i l’antiga sucursal del Banc Hispano Colonial (avui la Casona Asturiana), que el Quico va atracar l’any 1949; la ubicació de l’antiga llauneria Charles, al carrer Prat de la Riba, on Sabaté va treballar de jove; i ja a la Rambla, la ruta farà escala davant del mateix Centre Catòlic, on durant la guerra s’instal· laren menjadors populars, i que se situava davant de l’immoble de la Rambla que fou la seu de la revista anarcosindicalista Ideas durant la Guerra.

Bibliografia sobre Quico Sabaté

EYRE, Pilar. Quico Sabaté, El último guerrillero. Barcelona: Península Atalaya. Gener de 2000.


264

MARCÉ I RIERA, Francesc. “ Sabaté i Llopart, Francesc”. A: Francesc. MARCÉ i RIERA. Hospitalencs d’ahir. L’Hospitalet: Ateneu de Cultura Popular, 1994 (La Medusa; 8).

MARIMON, Sílvia. “El darrer viatge de Quico Sabaté” . A: Sàpiens, Setembre 2009. p. 20-27.

MARÍN, Dolors. Clandestinos. Barcelona: RBA Coleccionables, 2006.

TÉLLEZ, Antonio. Sabaté. Guerrilla urbana en España (1945-1960). Bilbao: Virus, 1992.

1. L’Harmonia, seu de l’Espai d’Art del Museu de l’Hospitalet. Punt de partida de la Ruta Quico Sabaté. Lloc on anaven a ballar els joves del barri Centre durant la II República. Foto: Ajuntament de l’Hospitalet.


265

2. Casa on va viure Quico Sabaté en la seva infantesa i joventut, al carrer Xipreret 81. Foto: Ajuntament de l’Hospitalet. Josep Ma. González Pavón.


266

3. Retrat d’un jove Quico Sabaté, datada el 1936. Foto: de Téllez, 1992.


267

4. Retrat de Quico Sabaté al Pirineus, el 1957. Foto: de Téllez, 1992


268

5. Retrat de Quico Sabaté fet a Dijon, el 1958. Foto: de Téllez, 1992

Documents

QUICO SABATÉ, UN MAQUI ANTIFRANQUISTA DE L’HOSPITALET · 2020. 4. 19. · Referència bibliogràfica: antifranquista de l’Hospitalet”. Dins: DD.AA. ☺Es permet la reproducció