Miguel Ángel López-Egea

Recull fotogràficd’Antoni Puchades Casanova

Imatges procedentsde l’Arxiu Fotogràfic i Periodístic López-Egea/Biblioteca Suecana.

Joaquim Carlos Noguera

Una estàtua desapareguda a Sueca:La justícia ultratjada

Fa algun temps va caure en les meues mans una antiga postal publicada

en el diari Levante, sobre una es-tàtua, que en principi i a pesar de la meua edat, jo no havia vist mai a Sueca. Encuriosit, vaig anar inda-gant qui era aquella majestuosa escultura de marbre blanc, quan i on havia estat ubicada. Vaig po-der assabentar-me que es tractava de La justícia ultratjada, que havia sigut erigida en record de l’assas-sinat d’un jutge que exercia a la nostra localitat, Jacobo López de Rueda, en els anomenats “succes-sos de Cullera de 1911”, que havia estat situada a la placeta del Con-vent (aleshores plaza de la Libertad) i finalment al Cementeri de Sueca, i la va realitzar l’escultor valencià, Francisco Paredes García (València, 1881-1945) i va ser inaugurada el 18 de maig de 1913.

Encara que fou satisfeta la meua curiositat, mol-tes vegades la casualitat o els fats sembla que s’en-carreguen màgicament de fer retornar a l’actualitat allò que va desaparéixer misteriosament en el seu moment. Així que, passats uns quants anys, un dia en una conversa va tornar a sorgir amb ironia el tema sobre com pogué anar-se’n una estàtua tan gran del Cementeri i mai pel seu propi peu, sense que ningú ho vera i damunt que no conste res en els annals municipals.

Dotat ja d’ordinador (cal actualitzar-se), vaig pen-sar que buscant en internet sempre podria esbrinar més del que sabia i, efectivament, vaig trobar un arti-cle de l’actual cronista del diari Levante, Eva Melero, ti-tulat “La desaparición de la justicia ultrajada”, per cert molt ben escrit i amb abundants dades, que encara que em va aclarir alguns dubtes, me’n va fer plante-jar uns altres. Però, anem per parts, sempre seguint les informacions de l’article esmentat, en el qual es

pot llegir alguna cosa interessant sobre la misteriosa desaparició. Eva Melero ens ho conta així:

“«Aparece» a finales del s. XX: A Alfredo Guillem, alcalde de Sueca en los períodos 1980-1983, 1983-1987 y 1999-2003, le llegó la versión, duran-te este último mandato, que la escul-tura había sido localizada en uno de los depósitos del Ministerio de Inte-rior en Madrid. Puestos en contacto con el citado gabinete «contestaron que no había ni había habido nunca una escultura o monumento de esa índole», recuerda. «No conseguimos dar con el paradero del monumen-to ni ninguna pista fidedigna de qué podía haber pasado con él», asegu-ra. Aprovechó uno de los viajes rea-lizados a Madrid y nada aclaró. Gui-

llem afirma que el historiador y bibliotecario, J. Antoni Carrasquer, «dedicó mucho trabajo, porque mi pretensi-ón era encontrarlo para someterlo a restauración». Así, el final del monumento todavía sigue siendo un misterio. Una de las versiones señala que fueron los anarquistas quienes en la guerra civil la arrastraron, haciéndola ro-dar sobre sí misma, hasta tirarla al azud del río Xúquer. Otra es que fue cortada para hacer lápidas. La tercera es similar, aunque el aprovechamiento pudo ser el ser utilizada para la delimitación de los campos, fites, como son conocidas en Sueca a este tipo de señales. Y la últi-ma es que fue enterrada a la derecha de la entrada del cementerio, en una zona donde no existen sepulturas”.

I tornant de nou a la casualitat o als fats: en una tertúlia recent, havent ja llegit l’article anterior, co-mentava jo la localització a Madrid, en temps de l’al-calde Guillem, de la nostra escultura, quan un dels ter-tulians, l’advocat Vicent Ferri Ferrando, ens va contar que en un dels recorreguts pels voltants dels Jutjats de Primera Instància i Instrucció de Madrid en 1957, va veure a l’entrada de l’edifici una estàtua també en marbre blanc que en la part superior tenia una

al·legoria sobre la justícia. El pedestal que la susten-tava era de forma prismàtica amb quatre cares i en una d’aquestes hi havia gravats sobre els successos de Cullera. No recordava bé el que figurava en les altres cares suposant que també hi hauria gravats sobre altres injúries fetes a la justícia en altres llocs d’Espanya. Continuà informant-nos que en la seua úl-tima estada a Madrid en 2004, ja no va veure aquell monument en el lloc on hi havia estat sempre, però que de tota manera no es tractava de La justícia ul-tratjada de Sueca, que jo, a l’inici de la reunió, els ha-via mostrat en una postal.

No sé qui degué fer el comunicat a l’Ajuntament de Sueca indicant que es trobava al Ministeri de l’In-terior. No seria el monument que hi va veure l’advo-cat Vicent Ferri? Possiblement, per això els contesta-ren que no coneixien cap escultura d’aquella índole.

Quant a quina fou la causa de la seua desaparició, de tant en tant, em produïa algun que altre desfici. Si s’havia dit que foren els anarquistes els qui durant la guerra l’havien destrossat, no coincidia amb alguna persona, a qui jo havia preguntat, que deia haver-la vist al Cementeri després d’acabada la guerra. Qui deia la veritat? Finalment se’m va ocórrer que qui podia donar-me alguna llum sobre la misteriosa de-saparició de l’estàtua no podia ser altre que el bon amic José Antonio Benedito Beltrán, ja que ell va ser l’autor de la investigació sobre el patrimoni artístic municipal de Sueca en 1997. Vaig contactar amb ell i m’explicà, molt amablement com té per costum, que també havia investigat en el seu moment el tema que jo li consultava i que, després de pegar-li moltes voltes, l’havia portat a entrevistar-se amb el pedrapi-quer José Mafé Alberola sobre aquell assumpte, qui li va manifestar que durant algun temps aquella es-cultura de marbre blanc havia estat tallada a peces al seu taller. A més a més, em va dir que vera la manera de posar-me en contacte amb aquest pedrapiquer. Seguint el seu consell, i acompanyat per Bernardo Franco (Forn de Calet) i cunyat de José Mafé, el vaig localitzar i entrevistar i, a pesar de les seues crisis de memòria i dificultat per a expressar-se, em va contar, com va poder, que sols recordava el cap seccionat d’aquella estàtua i ell el situava en el solar del costat del seu taller, que era dels seus cosins, els altres pedra-piquers Mafé. Vist el que hem vist se’m va aconsellar que visitara Vicente Salvador Muñoz, que va ser soci de José Mafé. A continuació, em vaig dirigir a casa d’aquest soci i li vaig mostrar la foto de l’estàtua del Cementeri. No la recordava en eixa ubicació, però sí quan es trobava en la placeta del Convent i, també, això sí, que el cap de l’estàtua el recordava vivament, tenint en compte que entre 1940 i 1945 és quan

es va posar a treballar de pedrapiquer i el va veure seccionat en el lloc que havia assenyalat José Mafé. Dies després, i a indicació de Bernardo Franco, vaig entrevistar Salvador Mafé Cebolla, que és qui em va fixar el més antic record d’haver vist el cap seccionat de l’estàtua quan tenia uns 8 o 9 anys _mai la resta de la escultura_ al solar del taller de pedrapiquer de son pare que donava al sequer de la so Andrea, on ell jugava a futbol, per tant seria l’any 1940 o 1941, ja que ell va nàixer en 1932. També afirmà conven-çut que aquell cap mai no va ser destrossat, perquè estava molt ben fet i que era de marbre de carrara, i que algú se’l va emportar, encara que no sap qui.

Hem pogut veure fins ací: que en data 26/02/1936 encara es trobava el monument al Cementeri de Su-eca (fotografia de la revista Mundo Gráfico que s’ad-junta), que en 1940-41 ja estava seccionat el cap en el solar del pedrapiquer Salvador Mafé; per tant, podem determinar, aproximadament, el període de temps quan va desaparéixer del Cementeri. Va ser tallat a peces durant la guerra civil? La seccionaren els anarquistes? Tampoc no sabem qui se’n va em-portar el cap del solar de Salvador Mafé i si encara el conserva hui. Aquestes són les incògnites que no hem pogut esbrinar.

Es trobarà encara al Ministeri de l’Interior a Madrid el monument que va veure l’advocat Vicent Ferri en 1957? Aquesta qüestió també ens falta per aclarir…, si tenim sort!

Vull fer arribar els meus agraïments, per l’ajut a aquesta investigació, a Eva Melero, pel text que li he agafat prestat; a l’advocat, Vicent Ferri Ferrando; a l’advocat i exoficial major de l’Ajuntament de Sue-ca, José Antonio Benedito Beltrán; a Bernardo Fran-co; a José Mafé Alberola; a Vicente Salvador Muñoz; a Salvador Mafé Cebolla i al bibliotecari municipal, J. Antoni Carrasquer Artal, per les seues informacions i facilitar-me la fotografia del Cementeri publicada en la revista Mundo Gráfico pel perio dista José Rico de Estasén el dia 26 de febrer de 1936.

Joan Antoni Ribera i Osca

Transició demogràfica i sanitàriaal municipi de Sueca 1868-1936*

Un dels fets més importants per a la Salut Públi-ca que es produeix a mitjans del segle XIX, és l’aparició d’unes polítiques públiques de salut,

enfront de les individuals que fins al moment eren les que tenien prevalença, i que davant del canvi de paradigma que implicava la teoria miasmàtica de la propagació de les malalties, fa que les institucions públiques hagen d’ade-quar les seues normatives a la nova situació. Segons esta teoria, els miasmes, conjunt d’emanacions fètides del sòl i aigües impures, eren els causants de les malalties.

A Sueca poden trobar nombrosos documents que po-sen de relleu com la ciutat es va adaptar normativament a esta nova situació.

Des de mitjans del segle XIX s’experimenta un procés de canvi en els patrons demogràfics i epidemiològics, on es passa d’un període caracteritzat per una mortalitat ele-vada, especialment infantil, i pel predomini de les malalti-es infectocontagioses agudes, a un període de malalties infectocontagioses cròniques, les quals ja no es manifes-taven en forma d’epidèmies catastròfiques, però seguien afectant a sectors importants de la població.

Aquest període és el que es denomina “transició de-mogràfica i sanitària” i que es caracteritza per un descens en les taxes de mortalitat, un augment de l’esperança de vida i un augment demogràfic.

Aquest període coincideix amb l’expansió de la higi-ene pública i les polítiques sanitàries estatals, que donen com a resultat l’aparició de la Sanitat Municipal.

La prosperitat del segle XVIII implica un augment con-siderable de la població de Sueca i fa que arribe als 13.600 habitants. Durant el segle XIX Sueca pateix amb especial virulència les epidèmies del còlera morbo i és l’any 1885 el més rellevant per la gran mortalitat produïda.

Junt al còlera morbo, el paludisme va ser també en aquesta època molt freqüent, tenint en compte l’entorn en què està situada la població, envoltada de zones humi-des necessàries per al cicle vital del mosquit transmissor del paludisme, que a l’igual que l’absència d’una xarxa de sanejament van afavorir l’expansió de la malaltia.

Dins del terme de Sueca hi ha dos nuclis de població especialment sensibles en aquesta època, el del Mareny i el del Perelló, que estan situats com dues illes enmig de zones pantanoses i que actua ven com a reservoris entre èpoques d’epidèmies.

Durant aquest període les aigües residuals del poble són abocades directament a les sèquies que creuen la ciu-

tat, que són les mateixes que usaven els aiguaders per a arreplegar l’aigua que després es venia o que utilitzaven les dones del poble per a netejar la roba.

Un clara visió de la situació en què es troba Sueca en aquesta època la podem observar en el document con-servat a l’Arxiu Municipal, Cuestionario de la Real Acade-mia de Medicina de 1900, en el qual a través d’una sèrie de preguntes dirigides a la primera autoritat del municipi s’obté una clara informació que comprén:

- Enumeració dels terrenys pantanosos.- Cicles de dessecació i inundació d’aquestos terrenys.- Vegetació o malesa que creix.- Terrenys de cultiu abandonats.- Utilització de les aigües pantanoses per a cultiu, beu-

re, etc.- Longitud, latitud i altitud dels terrenys pantanosos.- Temperatures màximes i mínimes en hivern, estiu,

tardor i primavera.- Tipus de vents, humitat i dies de pluja.- Estudi químic i bacteriològic de l’aire.- Èpoques de l’any en què es manifesten els efectes

del paludisme.- Indústries o treballs als quals es dediquen els habi-

tants.- Manifestacions morboses del paludisme, formes lleus,

greus i pernicioses, proporció entre les unes i les altres.- Cens de població durant l’última dècada.- Efectes del paludisme en els animals domèstics.- Malalties més comunes i mortalitat en general amb

expressió de les causes.- Procediments per a sanar els terrenys palúdics.Aquest document és una clara mostra de les topogra-

fies mèdiques, gènere literari que va proliferar per tot Eu-ropa durant aquest període, que fent-se ressò del projecte higienista, intentava relacionar l’entorn físic i social amb la presència i distribució de les malalties.

Així es posa de manifest la visió negativa del medi urbà, l’anàlisi minuciosa de les condicions de vida i la vi-sió miasmàtica de l’origen de les malalties. Les topografi-es partien del concepte de “constitució atmosfèrica” per a explicar l’existència de certes malalties epidèmiques. Per la descripció feta abans del municipi de Sueca, aquesta teoria era molt adient. La ruptura d’aquest equilibri natu-ral provocaria l’aparició del fenomen epidèmic.

Com hem vist a través del document, es fa una anàli-si quantitativa del medi i amb açò les topografies mèdi-

* Extracte de l’informe: Higiene i malaltia del municipis valencians. Història de la Medicina. Llicencia tura en Medicina. Universitat de València.

ques no feien sols un estudi minuciós de les temperatures al llarg de l’any, també es consideraven com hem vist la humitat, els vents, l’altura, la proximitat a la mar, etc. per a interpretar amb la clau de contagi miasmàtic, el con-tagi i la infecció, entesos com una forma de verí derivat de la corrupció de la matèria orgànica (fem, excrements, cadàvers...).

Aquest gènere va ser afavorit fonamentalment per les activitats que en el domini de la salut pública van desen-volupar les acadèmies de medicina, de les quals l’Institut Mèdic Valencià va ser el principal impulsor d’aquest cor-rent a València.

Es poden destacar dos tipus de documents, que són un clar reflex de l’expansió de la higiene pública i de les no-ves polítiques sanitàries que caracteritzen aquest període:

A- Documents que fan referència a mesures de desin-fecció i descontaminació.

1- Expediente sobre la adopción de medidas sanitarias en esta población de 16/VII/1883

En aquest document s’estableixen una sèrie de me-sures sanitàries per a prevenir la propagació del còlera, davant de les informacions rebudes d’aquesta malaltia a Egipte. D’entre les mesures recomanades podem remarcar:

- Situar els cementeris fora de les poblacions.- Prohibir la matança i la venda de porc fresc en èpo-

ques d’estiu.- Els llavadors públics han de comptar amb aigua corrent.- Prohibició de la criança de porcs, paridores i ramats

dins de la població, així com el dipòsit dels budells i que es permeta únicament al camp i a un quilòmetre de dis-tància de la població.

- Prohibició del dipòsit de femta fresca a la població, només es permetrà a 1,5 quilometres de distància.

- Les bases per a guarir el cànem, una vegada extret el material tèxtil, han de buidar-se en un període de tres dies.

Com podem observar en totes aquestes mesures, es fa palesa la teoria del contagi miasmàtic. Totes aquestes van encaminades a allunyar de la població tot allò que puga corrompre la salubritat pública.

2- Un altre exemple el trobem en el document Acta de la Junta Municipal de Sanidad de 9/VII/1866, on es donen una sèrie de recomanacions per a la necessària salubritat pública en èpoques d’estiu. Es poden destacar:

- Les cases particulars, on visca molta gent, s’han de ventilar adequadament per a la deguda renovació de l’aire.

- Traure fora de la població els dipòsits de femta dels corrals de les cases.

- Prohibició de la venda d’embotits de carn fresca de porc i fruites no assaonades, per considerar-les nocives per a la salut en l’estació present.

B- Documents que fan referència a mesures sanitàries i preventives davant d’epidèmies:

1- Adopción de medidas para evitar o combatir el desar-rollo de toda enfermedad contagiosa de 17/VI/1890

Fa referència a l’adopció de mesures per a evitar o com-batre la propagació de tota malaltia contagiosa. Entre les mesures més rellevants es poden assenyalar:

- Neteja de carrers, places i clavegueram.- Prohibició als aiguaders de carregar aigua de les sè-

quies per al consum de la població.

- Dipòsit de les pells dels animals fora de la població.- Els soterraments han de fer-se a una profunditat de

dos pams més que les ordinàries tirant a sobre dels cadà-vers una capa de calç amb l’objectiu d’evitar els miasmes que pogueren perjudicar a la salut.

- Habilitació d’un local fora de la població per a instal-lar un hospital per a la curació de malalts de qualsevol malaltia epidèmica que envaeix la vila.

- Les defecacions i els vòmits de persones malaltes es dipositaran en recipients que continguen una dissolució de sulfat de ferro o un altre desinfectant que destrueix el germen; les robes seran cremades i s’indemnitzarà als propietaris el seu valor.

Com podem veure totes són mesures que intenten pre-venir o eliminar el contagi de malalties, segons les normes que tenen com a base el contagi miasmàtic.

2- Adopción de medidas para evitar los daños que a la salud pública pudieran ocasionar los soldados enfermos re-patriados procedentes del ejército de Cuba, Puerto Rico y Fi-lipinas” de 12/X/1898. Podem destacar que:

- Es divideixen els malalts en tres grups: anèmics, di-sentèrics i tuberculosos.

- S’habiliten per part de l’Ajuntament diversos edificis per a aquests malalts, com el molí de Múzquiz que es va condicionar per als tuberculosos, ja que reunia la higiene recomanada per a aquests desgraciats: alimentació, ven-tilació i desinfecció (creosota). A l’Hospital de la Caritat s’habiliten dues sales per a formar dos grups de malalts: un per a anèmics i un altre per a disentèrics. Calia cremar tota la roba que portaven els repatriats.

Tot aquest procés fa sorgir una nova institució a nivell municipal: les juntes municipals de Sanitat, que al llarg de les seues activitats donen lloc a l’aparició d’una esta-dística demogràfica i sanitària, a través dels registres de naixements, defuncions, malalties, etc., que fins a aqueix moment només es feia ocasionalment davant d’epidè-mies de còlera.

Des de mitjans del segle XIX les societats occidentals experimenten un procés de transformació que afecta a les formes tradicionals d’emmalaltir alterant els patrons de mortalitat, la qual cosa augmenta les expectatives de vida de la població. L’estadística demogràfica sanitària constitueix un dels instruments fonamentals per a acon-seguir aquest canvi.

Rosa Roig

Virtudes Cuevas Escrivà

“Una fiesta —una fiesta mayor— es si-empre algo así como una cita puntu-al con la estirpe y con la tierra ... esto

es, reencuentro esencial con las raíces más directas e íntimas, más estrictamente inmediatas”, així co-mençava Joan Fuster, Fill Predilecte de Sueca, un article per a un llibre de festes local, que no he po-gut datar. Estirp i arrel és Virtudes Cuevas Escrivà, una dona generosa, valenta, de fermes conviccions, d’un gran sentit de l’humor, lleial, decidida, hones-ta i profundament preocupada per servir els altres, fins i tot més enllà de la mort. Una suecana que mereix un reencontre, un record i totes les distin-cions i honors que les institucions —suecanes o no— li puguen atorgar.

La cita, per tant, ens obliga al record. Virtudes Cuevas mai va deixar del tot Sueca, perquè des de Madrid, des de La Tor de Querol, des de Burdeus, des de Ravensbruck, des del treball en la Casa Cuna, des del camp d’internament, des de l’exili o des del camp de concentració, va seguir ajudant la seua gent. Era socialista de la JSU, però els seus eren tots aquells que sofrien i lluitaven contra la barbàrie. Com la seua amiga, companya de la Resistència francesa, Geneviève De Gaulle, nebo-da del general i president francés, de fermes cre-ences cristianes. Totes dues van posar la seua vida en perill en moltes ocasions per solidaritat i per compromís. Com explica Eva Álvarez, autora del llibre Deportada 27372 en Ravensbruck, les depor-tades als camps de concentració són un exemple de “resistentes frente a una situación que no podí-an aceptar, por lo que actuaron con la coherencia que sus convicciones les exigían ... Estas mujeres incidieron de modo decisivo en la vida ciudadana a su alrededor como agentes de cambio social, y su impacto y su valía distan mucho de haber sido suficientemente reconocidos”.

Virtudes es torna a posar en perill per complir l’última voluntat de sa mare: ser soterrada a Sueca. Ella mateixa ens explicava el dolor i la desesperació que li provocava pensar que sa mare anara “a pa-rar a un forat de terra estranya”. I Madame Carmen —el nom pel qual la coneixien en la Resistència— va moure cel i terra i s’enfrontà amb un cònsol es-panyol, amb contundència i sense “amagar-me de res” i assumint el perill. I sa mare, descansa en pau, junt al seu home en terra d’arròs.

Com va escriure Fuster “... ser de poble és ‘ser el poble’. Sueca ‘som’ nosaltres... Un poble és això: una gent concreta. I ho oblidem massa sovint”. I ella, Virtudes, és “gent concreta”, de molta vàlua i generosa. En morir ens va deixar, al seu poble, el que tenia. A totes i a tots, sense distinció, als “gua-nyadors” i als “perdedors”, als que la perseguiren i als que col·laboraren amb els qui li impediren tor-nar a recuperar la seua vida de mestra, de dona jove, esperançada amb els canvis de l’any 1936. “Paz, piedad, perdón” era la recomanació d’Azaña, president de la República, en el discurs del 18 de juliol de 1938, i Virtudes li va fer cas. Com li havia fet cas a Ricardo Lapesa, que la va encaminar a fer-se mestra; o com li va fer cas a Enrique Lister, quan es va fer càrrec de cuidar dones, xiquetes i xi-quets a Madrid; i com va fer cas al seu superior en la Resistència francesa, la mà dreta de Jean Moulin, que organitzà el Conseil National de la Résistance, a qui confessà “jo no sé tirar, jo no he tirat mai”, i li va encomanar fer d’enllaç, fins que els alemanys la van detindre.

Virtudes Cuevas passà la guerra cuidant xique-tes, xiquets, dones i ferits, mentre les bombes fei-xistes queien sobre Madrid i quan acabà va haver de fugir cap a França. I la frontera no va ser la salva-ció, sinó una nova pena, perquè el govern francés de Daladier recomanava l’expulsió de les persones

refugiades —“indesitjables” en deien—, bloquejà la frontera i els va impedir el pas. Virtudes conta, en l’entrevista que va concedir a SuecaTV l’any 2003, com veia passar de llarg els camions d’ajuda, mentre els soldats republicans ferits i malalts mo-rien pels camins. I després els tancaren en camps d’internament: “Quanta, quanta gent es quedà pel camí, quanta, quanta...”. I quantes dones valentes, ens han deixat el seu exemple. Massa voltes silen-ciat, invisible, soterrat.

Quantes dones, i entre elles una suecana, de la meua estirp, de la meua terra. Quantes dones van defensar la nostra dignitat, el dret a ser conside-rades ciutadanes de primera, el dret a l’educació i el dret a decidir sobre el nostre cos, a la indepen-dència i al vot. I quantes van pagar ben car haver-ho fet. Com les preses polítiques a l’Estat espanyol —entre 1939 i 1940— entre 18.000 i 30.000, mi-lers d’elles executades. Al País Valencià, també. Ho explica Ricard Camil Torres: “Les dones també van patir les detencions i les consegüents tortures i ve-xacions, com ara el tall del monyo i dels cabells al

zero i després ser passejades pels carrers de la lo-calitat, la ingesta d’oli de ricí i, en moltes ocasions, varen ser sotmeses a violacions, inclús les dones embarassades ... El franquisme no va reconèixer mai les preses polítiques com a tals, sinó que les va considerar directament prostitutes”.

Victoria Kent, una dirigent republicana, escrivia el 1948: “La dona ha conegut en aquesta guerra totes les humiliacions i tots els sacrificis; res li ha estat perdonat ... L’exili és una font inesgotable de sofriments”. També per a la suecana, però en la seua veu no existeix ni un bri de venjança, ni d’amargura, conserva el frescor de qui creu ferma-ment en el que fa, una dona menuda, de faccions dolces i mirada clara. Una dona sense engany, ni maldat. Una dona que només deté el relat d’una vida de lluita i de sacrificis “Allò sí que era terrible”, diu quan parla de Ravensbruck, en el qual van ser internades, entre el 1939 i el 1945, aproximada-ment, 132.000 dones i criatures.

Virtudes Cuevas Escrivà va arribar a Ravensbruck el 31 de gener de 1944 des de la Gare de l’Est de París. El comboi tenia nom: les 27.000. Sabien on anaven. Geneviève De Gaulle, amiga, companya de lluita i de confinament, descriu el viatge en La traversée de la nuit: “Ha passat un any des d’aquell terrible viatge de tres dies i tres nits. No hi havia aigua, només un bidó per fer de comú per a 80 dones que només poden gitar-se o seure, a torns. Cap d’elles podrà oblidar la nit en la qual el tren es va detindre en l’obscuritat; era el 2 o el 3 de fe-brer. La porta s’obri, i ens quedem mig encantades, ens reanimem de seguida amb els crits de les SS, i els seus gossos, ... [que] ens reben amb les porres: “Vite, vite, par cinq, sales cochonnes”. Havien traspas-sat les portes de l’infern.

I Virtudes va sobreviure i la República francesa la va distingir amb els graus de cavaller, oficial i comandant de la Legió d’Honor, pel seu valor, per la seua vàlua. Podrem nosaltres, vull dir les nostres institucions democràtiques, nomenar-la filla predi-lecta i difondre el seu exemple i la seua memòria?

Sueca, 5 de juliol de 2013

Daniel Francesc Vera i Sisternes

El ball de les vetes

Aquesta danseta presenta la particula-ritat que les cintes no se subjecten al capdamunt d’un pal, com és d’ús cor-

rent a tot arreu; degut a aquest singular tret, únic pel que fa a balls amb cintes, és coneguda fora de la capital de la Ribera Baixa com a Ball de les vetes de Sueca. Val a dir que així, amb aquesta denomina-ció, ha estat ballada qualcuna vegada, per exemple, a la ciutat de València. A la nostra ciutat rep, unívo-cament i popular, la denominació de Ball de les ve-tes; mentre que la modalitat local suecana de ball de cintes lligades a l’extrem d’un pal, lògicament, es diu Ball del pal. Al sa i al pla, les persones que l’interpreten l’anomenen, simplement, les vetes.

La música del Ball de les vetes presenta una es-tructura de tornada proporcionada per un solo introductori de dolçaina en el qual alçant pels extrems les cintes i tensant-les, els dansaires pas-sen al dessota tot descrivint un cercle cadascú en girar sobre si mateix, seguit d’una melodia bipar-tida, interpretada també amb dolçaina de marcat ritme ternari a toc de tabal. Portant cada parella una cinta, la dansa, de passeig senzill, lleugera-ment botat i valsat, és interpretada per quatre parelles de vetaires; ocasionalment, en època con-temporània ha estat executada per cinc parelles, però no és el cànon. De cap a cap la coreogra-fia del ball consta de quatre mudances regulars,

tot i que cadascuna descriu una figura distinta, més una darrera mudança de temps irregular fins que acaben deslligades les vetes amb els corres-ponents solos introductoris i, de coda, un darrer solo rubatejat. Eixida, Per dalt per baix, Lligar –el cap dels vetaires recull i subjecta les cintes men-tre van trenant els quatre de l’altre bàndol i ro-manen al lloc els tres restants-, Roda i Harca són, per ordre, les cinc mudances.

De reminiscències medievals i amb una in-dumentària privativa, a mig camí entre centurió romà i oficial carlí, per bé que a la valenciana, amb camisa de màniga llarga, calçotets per baix del genoll, calces i espardenyes, farà uns cinquanta anys sols era ballada per homes, ja que representa un combat. L’encant d’aquesta danseta, gràcies a poder repetir l’estructura bipartida de la melodia a l’Harca, rau a veure quin serà el bàndol vence-dor en la batalla incruenta que s’estableix entre ambdues parts, la dels que entrellacen o la dels que desentortolliguen; o com que normalment acaben guanyant aquests darrers, la dissimulada i seriosa befa dels primers envers els segons en l’intent per ballar més ràpidament i, de pas, can-sar, quant més millor, els que destrenen. També pot concloure en un bon embolic, de final incert i poc lluït; s’acabe com s’acabe, és d’obligat aplau-diment pels qui la contemplen.

Si més no, segurament, aquest ball ja existiria a la Sueca del segle XVIII; n’Ambròs Iborra en seria el mestre al segon quart del XIX i, ambdós, mes-tre i ball, apareixen citats l’any 1845 al sainet es-trenat el 7 de setembre d’aquell any al Teatre de Baix dels Porxets, Un assaig fet en regla o Qui no té la vespra, no té la festa d’en Josep Bernat i Baldoví, en el qual l’escena se situa a l’interior del dissor-tadament enderrocat casalot d’un dels carrers de volta de la vila d’aleshores, on precisament vivien els sogres de l’esmentat autor, la casa dels Qua-tre Cantons, mentre pel carrer discorre la princi-pal processó de l’any, on participen tots els balls, misteris i personatges bíblics. Així mateix apareix anotat per primera vegada en la documentació municipal en 1852 i resta documentat a la segona meitat del XIX i al llarg del XX. De fet, en Ramon Claver i en Francesc Llopis són citats a la segona meitat del segle XIX com a mestres de les vetes i retribuïts com a tals. A primeries del segle XX, és en Josep Gimeno qui ensenya el ball formant part

del grup; és a dir, les quatre parelles d’homes que dansaven més el mestre sumaven un total de nou vetaires. Reiteradament nou és el nombre dels pa-rells d’espardenyes documentades i pagades pel consistori suecà, així com tota la veta necessària.

Malgrat la primera temptativa de prohibir-lo en 1863 i la lamentable supressió de 1913, hi ha constància que als feliços vint encara es ballava, com també en 1948. La dècada següent, però, va estar desaparegut fins als seixanta, quan s’hi ballà qualcun any; tot i el 3r Vint-i-cinquenni de 1952. Als setanta i vuitanta, els Almogàvers, de grata i felicíssima memòria, s’esforçaren de valent per restaurar-lo i reintegrar-lo definitivament al patri-moni immaterial. Actualment, cada 8 de setembre, festa major de Sueca, el Grup de Danses L’Almo-gàver continua ballant aquesta danseta acom-panyat pels tabals i les dolçaines de l’Associació Cultural La Xala en la processó de la patrona de la nostra ciutat, la Mare de Déu de Sales. El Ball de les vetes: danseta singular, senzilla, nostrada.

(Burguera, 1924: 406).

Juanvi Vivó i Teruel

1903 enderrocament de la muralla

Hi hagué un temps que Sueca es-

tava envoltada de muralles, les

quals servien com a mesura de

seguretat davant de la inestabilitat política de

l’època (guerres carlines, bandolerisme, delin-

qüència, pronunciaments militars...).

Cap a l’any 1903 i per iniciativa popular,

els veïns i les veïnes de Sueca enderrocaren

la muralla amb la mirada passiva de les au-

toritats locals, ja que els poders fàctics ve-

ien que l’encariment de la superfície del sòl

d’intramurs actuava en contra dels interessos

urbanístics: no es podia pagar l’edificació de

vivendes degut a l’elevat cost del sòl. Al crit de

“fora les muralles!”, els ciutadans de Sueca, armats

amb pics i pales, tiraren avall aquells murs que

tanta suor i tant d’esforç havien costat als seus

avantpassats.

La planificació urbanística d’extramurs consisti-

ria, després de l’enderrocament, en la parcel·lació

de finques rústiques a partir d’un carrer central,

sense atendre cap sistematització urbanística.

Aquesta manera d’anar fent dóna origen a un

conglomerat de vivendes unides una al costat de

l’altra, i que al nostre poble són conegudes pel

nom de bàrios, en llenguatge col·loquial suecà:

el barri del Proletariat, el barri de Carrasquer, el

barri Granell, el barri fresco, el barri de Quiquet...,

són un exemple d’aquesta forma peculiar de viu-

re. Lamentablement els nostres avantpassats de

principis de segle posaren tant de zel en l’ender-

rocament com els seus ancestres n’havien posat

en construir la muralla.

Així, avui en dia, només podem veure restes

arquitectòniques d’aquella primigènia construc-

ció en la ronda del Borx, a les vores del Sequial i

dins d’un magatzem privat de la Ronda del Ma-

teral. Aquesta va ser l’última vegada que Sueca

va viure encorsetada per un mur de pedra. Un

alliberament als nous temps que curiosament va

coincidir amb l’inici de segle. Els ciutadans asso-

liren una millora en la qualitat de vida, un canvi

en la perspectiva del municipi que creixia mirant

a l’Albufera. Sueca es va obrir al futur!

FE D’ERRATADivenDres 20 de setembre

19:00 h VI edició deTasta la Plaça.

Al programa de festes apareiximprés dissabte 21 de setembre.