REVISTA DE PROFESSORS I ALUMNES ABRIL DE 2008 NÚM. 50

REVISTA ESPECIAL PEL DIA DEL LLIBRE I DE LA ROSA

C e l e b r a c i ó d e l n ú m e r o 5 0

HEM ARRIBAT A L’ARTICLE NÚMERO 1000

I MOLTES COSES MÉS

ÍNDEX

EDITORIAL La segona casa 3 TEMES D’ESCOLA 50 números de Ocho-a 13 -Quina sorpresa 50 números ! Ferran Vidal 4 -Les revistes dels meus instituts. Frederic Bofill 5 -Una revista que dura y madura. Ricard Fernández 7 -No contaba para nota. José Luís López Freire 8 -Records de la revista. Nuria Enrique 9 -Albert Martí 10 -Reflectir la vida. Edmundo Espina 11 -Tres años en el equipo. Mónica López Freire 12 -La revista número 50. Montse Buxadé 13 ENTREVISTES -Alex Barrera 13 -Roser Vilardell 15 -Josep Mora 18 NADAL 21 CARNESTOLTES 22 CULTURA -Des del banc de la plaça. Jordi Junyent 24 Les claus del Taichí-xuan, Xavier Sabaté 25 Acerca del colecionismo. Lluís Salazar 800 aniversari de Jaume I el Conqueridor. Elena Vicioso 30 Coneguem la catedral. Teresa Ros 32

El inglés: una llave para el futuro. Laura Mínguez 33 Un món meravellós. Albert Martí 34

VIATGES

L’esquiada, Eduardo Florido 35 ¿Cómo puedo vivir con esto? Montse Molero 39 Com una moto. Xavi Molero 40

Ha despertat. Albert Martí 41 Cal·ligrames d’anglès. Antònia Salido 42 Contraportada. Xavier Sabaté 44

IES SEVERO OCHOA, ESPLUGUES DE LLOBREGAT Dibuix portada: Xavier Sabaté. Disseny títol: Alex Hinojosa Equip de redacció: Ricard Fernández, Xavier Sabaté, Elena Vicioso. Redactor en cap: Josep Mora Ochoa-13 digital: Elena Vicioso

Juny 2007, número 48. OCHO-A 13

Per consultar-la per internet www.ies-severo-ochoa.es Correu electrònic: severo8a13@hotmail.com

Editorial: La segona casa Hem arribat amb aquest número de la revista 8 a 13 a la quantitat mítica de 50. Les matemàtiques fan acte de presència i comencen a fer-se sentir, de manera que estem a punt d’arribar a l’article núm. 1.000 i el proper curs celebrarem els 25 anys des que l’any 1.984 se’n va fer el primer exemplar. Son molts números que es poden citar gràcies a una sèrie de persones que de manera voluntària han col·laborat i que han anant passant per l’Institut. La redacció ha estat formada per l’alumnat que, com es lògic, ha anant canviant per noves generacions, de manera que van arribar a comparar la redacció a un equip de futbol, en què cada curs hi ha una renovació. El mateix podem dir del professorat i del personal administratiu que també hi ha col·laborat, alguns ja estan en un altre centre o jubilats, i els seus escrits són una manera de recordar el seu pas per l’escola. Per aquest número hem fet un índex de tots els articles amb una base de dades. Com que l’espai que ocupa es considerable, l’hem publicat només a la web del Centre, on hi trobareu els articles classificats per autor, per data, i per número de la revista. Fer un repàs d’aquestes revistes suposa retrobar una part del dietari de l’escola. Imatges com la de la revista núm.18 que mostra el canvi de nom de l’Institut, de Politècnic a IES o rebre la certificació ISO de qualitat en són un exemple. Per sintetitzar i recordar aquesta fita s’ha confeccionat un cartell amb les 50 portades. És una mostra del treball constant, del dia a dia, que amb la suma de tots representa un gruix de treballs i que serveix per posar en pràctica l’ofici de la redacció. Quan es contempla el cartell un s’adona de la quantitat d’esforç que hi ha al darrera, d’il·lusió, i d’informació. I perquè no es perdi aquesta informació es deixarà tota una col·lecció sencera de la revista enquadernada i indexada a la biblioteca perquè tothom qui vulgui la pugui tenir a l’abast. Des d’aquí donem les gràcies a tothom que ha ajudat a arribar a aquest número, fruit de les aportacions que van des de l’alumnat de 1r d’ESO als més grans de batxiller i cicles formatius, i també del professorat i el personal administratiu. I últimament en concret, a Josep M. Roy i el seu grup d’administratiu que ha fet la feina d’indexació de les 50 revistes. Entre tots fem que aquesta activitat ajudi a què el Centre sigui la nostra segona casa.

Fer-ne 50 Fa uns dos mesos va aparèixer uns cartells per l’Institut amb el número 50. A la vora d’aquest número havia frases com “arriba el número 50”, però no acabaven de dir del què es tractava. Era la primera part de la publicitat per recordar que la revista Ocho-a 13 publica el número 50 de les seves publicacions. Per celebrar-ho hem fer un recull de diferents col·laboradors amb uns articles que us agradaran i descobrireu secrets de la revista.

QUINA SORPRESA, 50 NÚMEROS !!!! Ferran Vidal Cetina Cap d’Estudis de l‘IES Esteve Terradas de Cornellà.

En Josep Mora m’ha demanat que faci unes ratlles sobre l’inici de la Revista a l’Institut i és que ja aneu pel nº 50. És increïble!!!. M’ha dut una gran sorpresa. De cap manera m’hagués imaginat que s’arribés al número 50. Recordo que era final d’estiu i vaig arribar a l’institut –llavors es deia Politècnic-, amb les oposicions aprovades per a ocupar la meva plaça, era el meu tercer any a l’ensenyament. Tenia moltes il·lusions. Em vaig trobar un cap d’estudis baixet, amb cara molt seriosa, de pocs amics, que hem va dir: ” Tú llevaras la revista del Instituto”. Jo li vaig dir: sí, d’acord (quina altre cosa podia fer?). Em vaig posar a treballar. Es va crear una comissió de col·laboradors formada per professors i alumnes. Vàrem fer un concurs intern per escollir la portada i amb l’ajuda dels alumnes i dels professors del

departament de Delineació es va muntar la maqueta. Els ordinadors eren inexistents, per tant, va ser una feina de “recorta y pega” bastant complicada, però, en definitiva, els delineants dibuixaven a mà i ja estàvem acostumats. Va ser una feinada però va valdre la pena. En aquest moment no sabíem que estàvem fixant les bases per crear una tradició a l’institut: La revista OCHOA-13. Vaig col·laborar, doncs, a crear els dos primers números, el cero i l’ú. Des de la perspectiva d’una persona que ha estat 14 cursos en aquest institut el recordo molt gratament. Al Severo Ochoa he estat de Cap d’Estudis, de Responsable de manteniment, de Cap de Departament, en definitiva, he passat els millors anys de la meva vida i fet bons amics que encara conservo. Per cert, un d’aquests amics és aquell Cap d’estudis que em va rebre el setembre del 1984. Felicitats per la feina d’aquest 50 números a totes aquelles persones que en algun curs heu estat responsables d’aquesta revista.

LES REVISTES DELS MEUS INSTITUTS Frederic Bofill Gairebé tothom sap que sóc d’Eivissa, illa on hi viu tota la meva família, on vaig créixer i on em vaig formar com a persona fins l’hora d’anar a la universitat. A l’Instituto Nacional de Bachillerato “Santa Maria de Ibiza” vaig tenir diversos professors que deixaren en mi una profunda empremta.

Vista d’Eivissa. En aquell Batxillerat de sis cursos i un de Preuniversitari vaig tenir a “don” Pasqual García, el meu professor de Llatí, a “donya” Llanos Lozano, de Filosofia..., encara avui els considero amics (ja han perdut el “don”), que és la millor consideració que es pot tenir pel mestre. Un d’ells, n’Antoni Marí (per a nosaltres Toni “Moreno”, perquè és de can “Moreno”), més jove que els altres, em va ensenyar literatura a l’últim curs, el “Preu”. Era el professor jove, recent sortit de la Facultat, que amb la seva incorporació al Claustre injecta idees i actitud noves. Actualment exerceix de catedràtic d’Estètica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor de llibres d’Estètica i de crítica, va publicar ja fa anys un llibret que em va impressionar molt: El vas de plata. M’hi vaig sentir retratat. Sóc com algun dels personatges que en Toni dibuixa. Suposo que en retratar la seva infantesa i joventut molts dels trets característics dels personatges són comuns a molts joves en general, i a aquella generació d’illencs en particular Es tracta d’un recull de narracions curtes, independents, que tal com apareixen ordenades agafen la consistència i gairebé la unitat del que anomenem novel·la. La idea que

proporciona unitat és tan senzilla com important: l’edifici ètic i moral de la persona adulta, s’arrela en la infan-tesa i en el món que va envoltar-la. Per això m’hi vaig sentir retratat, perquè el món que envolta els personatges és el meu, l’illa, l’Eivissa dels anys seixanta. Un dels records més importants d’aquella època té com a escenari l’institut i com a personatge clau el Cap d’estudis, Pasqual García. Al meu centre s’hi publicava una revista. No puc dir des de quan. Penso que des de sempre. Els responsables eren alumnes de 5è curs. Encara que hi podia col·laborar tot qui volgués, professors i alumnes de qualsevol curs, l’equip de redacció i d’impressió era constituït únicament per alumnes de 5è; això sí, “supervisats” pel Cap d’estudis. A 3r ja tenies ganes de fer 5è per poder portar la revista! A 4t ja hi anaves algun dia per si podies ajudar a donar voltes a la maneta de la ciclostil! El funcionament era fantàstic: l’institut finançava la totalitat del primer número de cada curs; es tractava de vendre –sí, vendre!- molts exemplars per a que hi hagués beneficis un cop deduïdes les despeses necessàries per publicar següent número; en publicàvem sis números cada curs; a finals de juny, amb tots els diners aconseguits es feia un sopar per a tota la redacció i tots els col·laboradors. Hi vaig anar quatre anys! Sempre he pensat que aquella revista del meu institut era una meravella pels alumnes que ens hi interessàvem i que ens va aportar una formació tant interessant com difícil de mesurar. Per això mateix, quan vaig començar a exercir de professor a l’institut de Molins de Rei, ho vaig intentar. No me’n vaig sortir. El meu error? Voler transportar un model de revista que ja no responia a la manera de ser dels alumnes de finals dels 70. Publicàrem alguns números de manera irregu-lar... després les coses van canviar

molt a l’institut i jo vaig decidir demanar trasllat i marxar. Vaig venir a Esplugues el 87 El canvi d’institut em resultà estupend: nova gent, noves dinàmiques, un centre molt gran on tot es diluïa més que no a l’altre. Vaig fer nous amics i amigues. I en vaig retrobar d’antics: la Viki. Coneixia a Victòria Senserrich des del curs 79-80. Des que va arribar al Molins es va convertir en una mena de catalitzador del nostre institut: animava, organitzava, mai deia no a cap demanda ni de professor ni d’alumne. Malgrat que sempre em deia que no s’hi veia tota la vida de professora, perquè era arquitecte i vivia el seu despatx amb passió, puc afirmar amb rotunditat que és dels millors professionals de l’ensenya-ment que he conegut. La seva capacitat per fer-se estimar pels alumnes era envejable. Pel mateixos motius que jo, havia marxat de l’altra institut un curs abans. De seguida vaig veure que aquí, a Esplugues, també havia esdevingut una persona important. Era feliç al seu nou depar-tament i mantenia una molt bona relació amb els seus companys.

La Viky amb un grup d’alumnes a la platja, al voltant de 1990 L’estiu abans -una nit que no oblido- sortírem a sopar i xerrar. Parlàrem dels anys passats a Molins, de la nostra professió i de la il·lusió que ens feia tornar a treballar plegats. Em va parlar de la gent d’Esplugues, de Montse Tarín, a qui ja coneixia, de Llorenç Galmes, etc. El primer que vaig fer el 14 de setembre de 1987 quan em vaig incorporar al Politècnic d’Esplugues,

després de saludar els nous companys de departament, va ser anar a buscar la Viki. Vaig trobar-la al tercer pis parlant amb tres professors joves. Ens saludàrem. Em vaig presentar i ella me’ls va presentar: Llorenç Galmes, Joan Freixa i Josep Mora. De seguida, la Viki, que sabia el meu interès per les revistes escolars, va dir: “el Josep porta la revista, així que si hi vols col·laborar ja ho saps”. “Quin valor! Però si avui l’esforç de fer una revista escolar és tant titànic que no compensa!”, vaig pensar, per justifi-car-me. Vaig explicar la meva relació amb les revistes i vaig prometre col·laboració. El Josep em va fer una petita presentació del funcionament de la revista i es va afanyar a dir-me que no era ell l’únic professor interes-sat que la revista tirés endavant, i em va parlar de Ricard Fernández i d’altres.

Grup de professors a Portaventura Han passat molts anys, la revista ha continuat, hi he anat col·laborant, ha passat per algunes etapes difícils i per altres de més satisfactòries; sempre, a darrera de la revista, s’ha fet present la figura de Josep Mora amb la seva actitud discreta i eficient: recordant-te que havies promès un article, acompanyant unes alumnes per a que entrevistar un professor no es fes gaire difícil... Ara que celebrem la publicació del número 50 de Ocho-a 13 i soc el director de l’institut em pertoca fer dues coses: primer, reconèixer que anava molt errat, la revista que jo proposava era impossible i irreal; i segon, lloar la feina constant i l’encert d’en Josep, perquè sense ell... tindríem revista a l’IES Severo Ochoa? Josep: feliços 50 números! Gràcies, moltes gràcies! El mèrit és teu.

molt a l’institut i jo vaig decidir demanar trasllat i marxar. Vaig venir a Esplugues el 87 El canvi d’institut em resultà estupend: nova gent, noves dinàmiques, un centre molt gran on tot es diluïa més que no a l’altre. Vaig fer nous amics i amigues. I en vaig retrobar d’antics: la Viki. Coneixia a Victòria Senserrich des del curs 79-80. Des que va arribar al Molins es va convertir en una mena de catalitzador del nostre institut: animava, organitzava, mai deia no a cap demanda ni de professor ni d’alumne. Malgrat que sempre em deia que no s’hi veia tota la vida de professora, perquè era arquitecte i vivia el seu despatx amb passió, puc afirmar amb rotunditat que és dels millors professionals de l’ensenya-ment que he conegut. La seva capacitat per fer-se estimar pels alumnes era envejable. Pel mateixos motius que jo, havia marxat de l’altra institut un curs abans. De seguida vaig veure que aquí, a Esplugues, també havia esdevingut una persona important. Era feliç al seu nou depar-tament i mantenia una molt bona relació amb els seus companys.

La Viky amb un grup d’alumnes a la platja, al voltant de 1990 L’estiu abans -una nit que no oblido- sortírem a sopar i xerrar. Parlàrem dels anys passats a Molins, de la nostra professió i de la il·lusió que ens feia tornar a treballar plegats. Em va parlar de la gent d’Esplugues, de Montse Tarín, a qui ja coneixia, de Llorenç Galmes, etc. El primer que vaig fer el 14 de setembre de 1987 quan em vaig incorporar al Politècnic d’Esplugues,

després de saludar els nous companys de departament, va ser anar a buscar la Viki. Vaig trobar-la al tercer pis parlant amb tres professors joves. Ens saludàrem. Em vaig presentar i ella me’ls va presentar: Llorenç Galmes, Joan Freixa i Josep Mora. De seguida, la Viki, que sabia el meu interès per les revistes escolars, va dir: “el Josep porta la revista, així que si hi vols col·laborar ja ho saps”. “Quin valor! Però si avui l’esforç de fer una revista escolar és tant titànic que no compensa!”, vaig pensar, per justifi-car-me. Vaig explicar la meva relació amb les revistes i vaig prometre col·laboració. El Josep em va fer una petita presentació del funcionament de la revista i es va afanyar a dir-me que no era ell l’únic professor interes-sat que la revista tirés endavant, i em va parlar de Ricard Fernández i d’altres.

Grup de professors a Portaventura Han passat molts anys, la revista ha continuat, hi he anat col·laborant, ha passat per algunes etapes difícils i per altres de més satisfactòries; sempre, a darrera de la revista, s’ha fet present la figura de Josep Mora amb la seva actitud discreta i eficient: recordant-te que havies promès un article, acompanyant unes alumnes per a que entrevistar un professor no es fes gaire difícil... Ara que celebrem la publicació del número 50 de Ocho-a 13 i soc el director de l’institut em pertoca fer dues coses: primer, reconèixer que anava molt errat, la revista que jo proposava era impossible i irreal; i segon, lloar la feina constant i l’encert d’en Josep, perquè sense ell... tindríem revista a l’IES Severo Ochoa? Josep: feliços 50 números! Gràcies, moltes gràcies! El mèrit és teu.

UNA REVISTA QUE DURA Y MADURA Ricard Fernández Aguila Pues que la revista del instituto cumple 50 (números) y eso es que se ha hecho mayor. Lleva mucho visto y oído (para eso vino al mundo) y también lleva bastante explicado (para ello también vino). A veces, la revista, se siente extraña, sorprendida casi siempre, y es que, de ayer a hoy, en ocasiones no sólo le parece que haya pasado mucho tiempo, sino que ha cambiado de planeta. Así que al llegar a esta madurez que dan los 50 quiere hacer inventario de aquel mundo, cuando en los años 80 todo lo descubría y todo le parecía nuevo y para siempre, y hacer inventario de este mundo, que es ya otro siglo, y de eso no le cabe duda alguna. De aquello a esto, sin orden ni concierto, ésta es su lista, podrían hacerse otras, del imparable paso del tiempo: En tono menor De las cabinas de teléfono (cuando funcionaban) a las “cabinas” móviles en el bolsillo. De grabar cintas de cassette a “bajarse” la historia de la música y en mp3. Del ciclostil y la tienda de fotocopias al escáner-fotocopiadora-impresora en casa. Del VHS al DVD, que ya va a durar poco. Del carrete de fotografías a las fotos digitales enviadas por correo electrónico. De las palabras enteras al “finde”, “porfa”, “hazme una perdi” O del “más”, “por”, “guapa” al +,x,”wapa”. Del pop de Spandau ballet, Roxy music o Duran Duran, al “reggaeton”. Y de Alejandro Sanz a Rodolfo Chiquilicuatro. De un mundo de dos pantallas: cine y TV, a un mundo pluripantallas: ordenador, gameboy, nintendo,DVD portátil y, desde luego, también cine y TV (ésta en

multioferta : en abierto, de pago, generalista, temática, por satélite, por cable,TDT...). De la enciclopedia Larousse a wikipedia. Y de nada que se le parezca al youtube. Y, en definitiva, de ser analógicos a ser digitales. En tono mayor De tener frío o calor según el orden natural de las estaciones al calentamiento global. Y de decir : “Hará mal tiempo: se anuncian lluvias” a decir: “Por fin va a llover”. Del muro de Berlín a la jubilación de las aduanas en casi toda Europa. De la enseñanza hasta los 14 años a la enseñanza hasta los 16 y más, por poco que se pueda. De vivir muy lejos de Ecuador, Perú, Colombia, Marruecos, Senegal Filipinas... a vivir también aquí con Ecuador, Perú, Colombia, Senegal... De las Torres gemelas de Nueva York a la zona cero de Nueva York. De llegar en tren de Cercanías a la estación de Atocha al monumento a las víctimas frente a la estación de Atocha. Y de todos aquellos que nacían, jugaban, trabajaban, soñaban en cualquier lugar del País Vasco, de España en general, o de Irak, Palestina, Israel, Afganistán, Sudán, Mexico... y ahora son una ausencia, un dolor para algunos, y un motivo de reflexión y lucha para todos. ¿Hemos avanzado? ¿Hemos ido a peor? ¿Cuánto progreso? ¿Cuánto retroceso? ¿Todo sucede sin que yo pueda hacer nada más que adaptarme? Como nuestra revista, que dura y madura , no nos queda otra opción que estar aquí para conservar el mundo y también para cambiarlo.Como siempre ha sido. Y como dijo el poeta: ¿Dices que nada se crea? No te importe, con el barro de la tierra, haz una copa para que beba tu hermano.

Antonio Machado

“NO CONTABA PARA NOTA”

José López Freire

Cuando Josep Mora me envió un email solicitándome un pequeño artículo acerca de lo que me aportó mi paso por la revista hace ya muchos años, me sorprendió el planteamiento del requerimiento: “Teniendo en cuenta que no contaba para nota”. Nunca me lo había planteado desde este punto de vista. ¿Cómo es posible que me apuntara a una actividad que me quitó recreos y tiempo libre sólo por el placer de hacerlo?.

Probablemente ahí radica el secreto de aquella experiencia: por el placer de hacerlo. Mi paso por la revista se produjo en unos años de cambios, tanto a nivel social y económico como personales. De 1988 a 1991, cayó el muro de Berlín y el bloque comunista se vino abajo como un castillo de naipes. Algo cuyas consecuencias seguimos pagando hoy (preguntadle a vuestro profesor de historia). Tuvo lugar la primera guerra del Golfo Pérsico contra Iraq que, tras un paréntesis de unos 10 años, continúa hoy. Fue también, probablemente, la llama que prendió la mecha del islamismo radical, de funesto y muy presente recuerdo, y a nivel personal yo me encontraba en un momento complejo y crítico tras una adolescencia y un primer paso por la Formación Profesional, en la rama de la electrónica, decepcionantes.

En 1988 acababa de terminar el servicio

militar (sí, entonces era obligatorio) y con un futuro muy incierto. Así que puede que por primera vez en mi vida me enfrentase a mis problemas y miedos: Comencé a estudiar algo totalmente diferente en el mismo instituto: administrativo (lo que generó no pocos arqueos de cejas e incluso incomprensión) y que, quizás, me daría una salida laboral. Me saqué el carnet de conducir. Me apunté a natación, hasta entonces nadaba como una piedra y un profesor del instituto, que a lo mejor alguno conoce, Ricard Fernández Águila, que por aquella época era el coordinador de redacción de la misma, y mi profesor de lengua castellana, me animó a participar en la revista. Le había enseñado algunos dibujos y cómics y esa fue mi principal colaboración con la misma durante los 3 años siguientes.

Hasta 1991 sacamos entre tres y cuatro números, en los que colaboré mediante dibujos, cómics y portadas. También me involucré en un apartado de la misma que incluía la entrevista a alguien famoso como Miquel Calçada, en aquella época conocido como Mikimoto, y hoy popular por sus programas para TV3 de “affers exteriors”. A Manuel Orantes, un tenista retirado que, entonces, vivía en Esplugues y que probablemente si preguntáis a vuestros padres, coloquen a la altura de Nadal, entre otros. El equipo de la misma era muy reducido, pero teníamos muchos colaboradores esporádicos entre alumnos y profesores. Recuerdo, aparte de Josep Mora, a Elena Vicioso, otra profesora que creo se encargaba de corregir los textos y artículos que llegaban, y a Montserrat Tarín, que solía incluir unos artículos a modo de reflexiones muy irónicos.

Creo que todos ellos, como yo, colaboraron con la revista, a pesar de que no “contara para nota”, por el simple placer de hacer

algo diferente. Porque sí. Entonces se veía menos televisión, no había internet y los videojuegos eran cosa de niños. La gente se relacionaba más. Incluso en el antiguo gimnasio del centro ¡se hacían fiestas! y sin problemas de peleas. También existía lo que llamaban la Semana Cultural donde incluso se hacían bailes de salón y concursos de “playback” que tenían una gran aceptación entre los alumnos y profesores. Era cierto que costaba encontrar gente que se involucrara pero creo que el “pasotismo” de aquella generación era más sano que el falso y muy violento hedonismo que practica la, aterrorizada y superada, generación actual. Además, muchos trabajaban o trabajábamos al tiempo que estudiábamos y el horario de clases, de 4 a 10 de la noche, puede que no fuese el más adecuado para motivar a la gente, más preocupada por sacarse el título cuanto antes para encontrar trabajo, pero aun así las colaboraciones y las ganas de hacer cosas estaban ahí. Todavía había futuro.

Sé que estoy sonando duro, pero es lo que pienso y veo. Para mí, aquellos tres años de colaboración con la revista del instituto fueron cruciales y muy enriquecedores, me abrieron una ventana que no he cerrado todavía, para alguien que necesitaba ganar confianza en sí mismo con urgencia. Confianza que me fue muy útil en los siguientes años. Si alguna vez habéis pensado hacer algo diferente y enriquecedor a nivel personal, preguntad por el personal de la revista, creo que estarán encantados de escucharos.

Esplugues de Llobregat, 24 de Enero del 2008

RECORDS DE LA REVISTA Nuria Enrique, exalumna Tot són bons records quan penso en la revista de l’Institut i en general els cinc anys que vaig estudiar Administratiu.

L’any 1991 varem anar a Lyon, França durant tres setmanes a fer intercanvi i pràctiques a empreses organitzat per la professora de francés, Régine.

L’any 1992 varem anar a Marseille durant una setmana a fer intercanvi cultural amb un Institut francès. En aquestes ocasions vaig ser una de les responsables de gravar per l’Institut i la revista el molt que varem aprofitar i el molt que ens varem enriquir d’aquelles experiències.

També recordo amb nostàlgia les setmanes culturals, tan bé que ens ho passàvem i el treball d’equip que hi havia darrera a la revista per poder fer entrevistes als responsables dels tallers, per fer fotos, gravacions,… per després de la forma més amena possible publicar-ho a la revista.

Aquests moments van ser els que jo vaig aprofitar, els que varen complementar en aquell moment els meus estudis i els que avui per avui valoro com un tresor que em vaig trobar pel camí.

Fent un petit resum del que ha sigut la meva trajectòria en els últims tretze anys

us diré que quan vaig acabar administratiu me’n vaig anar a Virgínia, USA, a estudiar College en l’especialitat de negocis internacionals. Després de tres anys vaig tornar i dos anys més tard vaig fer empresarials a la mateixa hora que em vaig treure el Màster com a Tècnica Superior de Riscos laborals. Actualment estic acabant la llicenciatura de Ciències del Treball i ja penso en el què serà el següent.

M’agradaria donar un missatge sobre la importància que té el fet de poder tenir una bona formació i de com podem aprofitar-nos d’aquesta formació pel nostre futur.

Així els ho faig entendre als treballadors als quals dono formació en matèria de Seguretat laboral. I així intento transmetre-ho a la meva filla Sònia.

S’ha d’apostar fort per la formació i aconseguir que aquesta sigui de qualitat. El dia de demà serà el nostre coneixement i la sort que ens porti la vida la que farà que nosaltres pugem créixer a nivell professional i a nivell personal. No deixeu escapar les oportunitats que avui us dóna l’Institut i que seran de profit pel vostre futur.

Gràcies a la revista per fer-me arribar l’última publicació i per deixar-me aportar el que crec que és important.

EL NÚMERO 50 Albert Martí Arribar a publicar cinquanta revistes 8 a 13 ha estat tot un esforç considerable per a un bon grapat de persones que, amb la seva feina i la seva il·lusió, han anat empenyent per posar cinquanta revistes al carrer. Molt bé, felicitats a tots. La revista de l’Institut, ja només amb el seu nom, ens indica que alguna cosa interessant s’hi cou; a mi em recorda “La Codorniz” que és postulava :”La revista más audaz para el lector más inteligente” i publicava coses com ara la reproducció d’un segell per la correspondència, en què es reproduïa un a pintura d’en Francisco de Goya i per trobar-hi la gracia calia llegir el nom de la pintura i la paraula del segell com si fos el modus imperatiu del verb. Hi així deia l’acudit: “La maja desnuda ¡Correos!”. Però la revista de l’Institut ni ha estat ni ha volgut ser una revista d’humor; i en aquesta publicació hi podem trobar coses tan interessants com un escrit sobre en Josep Pla o un sobre la Marta Mata, i molts més. Han quedat enrera els temps que la revista es feia tirant de ciclostil ara es fa a la impremta. Espero que tots plegats podrem celebrar el número 100.

Reflectir la vida Edmundo Espina Reflectir la vida de l’institut ha sigut l’objectiu prioritari dels 50 números de la revista “de 8 a 13”. El número 50 de la revista de l’institut no és un moment per romandre callat. La revista, potser, ha sigut la institució que millor ha mantingut viu el fil vital de comunicació entre tots els que ens movem pel Severo Ochoa. I això durant diverses generacions d’alum- nes. I amb els canvis de professorat i de Direcció ocorreguts. Segurament en altres llocs d’aquest número es ressalten els mèrits dels diversos equips que han col·laborat en la edició de la revista però no voldria deixar passar que els ele-ments cohesionadors de tots han estat en primer lloc Josep Mora, acompanyat de Xavier Sabater (¡un luxe de dibuixos¡), de l’Elena Vicioso (el mimo en l’edició i la correcció lingüística) i de Ricard Fernández (amb els matisos del llenguatge). També cal ressaltar la col·labo-ració d’alumnes, entre els quals destaca José Luís López Freire que ens ha obsequiat amb

uns preciosos dibuixos i còmics. A ells se’ns dubte es deu haver pogut disposar d’aquest magnífic element cohesionador de la vida de l’institut. L’element que vull ressaltar en la trajectòria de la revista és la seva independència com a instrument de comunicació, la qual cosa li ha donat frescura i ha mantingut l’interès per ella. Parlant amb el Josep fa uns mesos sobre que s’apropava el núm. 50 de la revista, em va comentar que quan jo era la Direcció em va plantejar publicar un treball que estaven elaborant un grup d’alumnes sobre els “tics” o “coletilles” que molts dels professors del centre --jo entre ells-- fèiem servir a les classes. Li vaig mani-festar reticències. Malgrat tot es va publicar. I va ser un treball molt comentat i, fins i tot celebrat, a l’institut. Com explicar-li ara al Josep les meves reticències de llavors? En aquells moments jo forma-va part de “l’establishment” de l’institut i un article amb aquest contingut podia alterar la seva tran-quil·litat i fins i tot provocar “rebots” d’algun professor.

Amb això connecto amb un altre element característic de “de 8 a 13”: el respecte per les persones. Cosa que no impedia el possible to irònic d’algun dels seus articles. En aquests temps en què un comença a pensar a deixar aquesta feina i quan es mira en perspectiva, una de les coses de les quals em sento orgullós és d’haver disposat fins ara de “de 8 a 13”. Ens hem de felicitar perquè, poc o molt, tots hi hem posat alguna cosa. Però sobretot s’ha de felicitar l’equip que l’ha feta possible.

Tres años en el equipo Mónica López Freire Cuando me preguntaron si quería escribir este artículo me hizo mucha ilusión, pero cuando me puse ante el ordenador..., ¡horror!, me bloqueé, (como a todo gran escritor le ha pasado alguna vez, je, je, je), bromas aparte, no sabía qué escribir. Hoy escribo estas líneas desde la inspiración que me ha supuesto tener entre mis manos el último número publicado de la revista, gracias al equipo de redacción que ha tenido a bien enviarme.

Por cierto, ha mejorado mucho la calidad de la misma desde los tiempos en que, mi hermano primero, y luego, gracias a él, yo tuve el honor de formar parte. Hace 13 años que acabé el instituto y ahora he vuelto a estudiar y para ser sincera, echo en falta una revista en este instituto, tanto que a veces siento la imperiosa necesidad de hablar con el director y exponérselo. ¿Por qué, os preguntaréis? He aquí donde empieza el auténtico artículo, razón por la cual lo escribo: En la era de Internet, donde impera el individualismo, me parece importante que haya revistas de papel y no me refiero a las del corazón, no, sino a una revista hecha por y para alumnos en la que puedan expresar sus ideas,

inquietudes, abrir la imaginación y donde trabajar codo con codo en un grupo, no vía e-mail, tan fría e impersonal, una revista en la que ir a entrevistar a gente de la talla de Manolo Santana, Miki Moto, José Miguel Cruz o Don Lorenzo Palacín, se convertía en toda una aventura, grabadora en mano y cámara de fotos cargada cual buen periodista, y era un reto al que enfrentarse. Lo que más me gustaba era el momento del montaje de la revista: qué fotos poner, cómo ponerlas, que artículos escoger, dónde cortar, dónde pegar..., todo el montaje a copistería, y luego, preparados, listos ¡ya!, las páginas encima de la mesa, 6 las cogían por orden, 2 grapaban, ¡ya, a vender! ¿Lo que me aportó formar parte de este equipo? Tras tres años me aportó: tesón, ser responsable, imaginación, ganas de superarme, confianza en mí misma y hacerme ver que puedo ser capaz de hacer lo que quiera. Desde este humilde artículo quiero agradecer a quien con su esfuerzo, ilusión y saber hacer consiguen que esto siga adelante y me concedieran estos preciados bienes tan útiles hoy en día.

Mascota de l’olimpiada a l’Institut de 1988

La revista número 50 Montse Buxadé, Dept. de Química No sé si també us passa a vosaltres, però, quan m’arriba la revista a les mans, l’obro de seguida, encuriosida per veure què hi trobaré. Al llarg de totes les seves edicions hi hem pogut llegir moltes i moltes pàgines plenes de vida: des d’informacions de qüestions acadè-miques del moment fins a entrevistes a companyes i companys de l’institut -que ens han permès ficar una mica el nas en qüestions tan personals com els gustos per determinades lectures o les raons de perquè van escollir la feina d’ensenyar-, passant per escrits divulgatius de tota mena, poemes, articles d’opinió, entreteniments, crítiques de teatre o cinema, fotografies dels alumnes que han anat acabant els seus estudis al Severo, reportatges de la desapareguda “setmana cultural”, esdeveniments d’Esplugues i tantes altres coses. Ara la nostra revista arriba al número 50 i és unl moment propici per a manifestar en veu alta el reco-neixement a la tasca callada, discreta, quasi imperceptible de les persones que l’han anat tirant endavant curs rera curs, que hi dediquen il·lusió, hores de treball i esforços importants des de fa molts anys: el Josep Mora, l’Elena Vicioso, el Xavier Sabaté i el Ricard Fernández; perquè la qüestió fonamental és ¿on seria l’”Ocho-a-13” sense ells? Gràcies i.. cap al número 51!

Entrevista a Àlex Barrera, Estudiant de 4t d’ESO i estrella del bàsket Josep

L’Àlex amb l’equip de la sel·lecció espanyola -Quan vas començar a jugar a bàsquet. Vaig començar amb 8 anys, a l’equip d’Esplugues.

-Com és que ets jugador del DKV Joventut de Badalona? Al començament anava a les concen-tracions de tecnificació de la selecció catalana. També destacava en el meu equip i és llavors quan elDKV em va fitxar.

-En quina categoria jugues? Et toca viatjar gaire? Jugo a la categoria de Cadet A. Sí, contínuament estem viatjant a diferents tornejos.

-Pots compaginar bé l’estudi i l’entrenament? A vegades se’t fa pesat, i estàs cansat. Però no ho deixaria.

-El teu germà petit també juga a bàsquet i al Barça, això ens recorda els germans Gasol. És en Pau Gasol un referent per a tu? Sí és cert que juga al Barça i esperem ser com ells!! (jejejeje). Hi ha altres jugadors referents per a mi, són el que

juguen en la mateixa posició que jo. Però Gasol és molt bon jugador.

-Quina posició tens en el terreny de joc? La posició és escorta-ales. De 2 o 3.

-N’hi ha prou amb el que diem sempre: “l’important és participar”, o se us demana guanyar sigui com sigui. Al nostre club anem a passar-ho bé. Però guanyant. A cap persona del nostre equip li agrada perdre i això fa que siguem els millors.

-Que fas per estar en forma a part d’entrenar, fas alguna dieta especial? Quan estic amb el meu club o a casa menjo el que vull. Però quan he d’anar a tornejos importants amb la selecció Espanyola, fem una dieta que ens treu molts tipus de menjars.

-El fet que els teus companys puguin sortir més, et comporta algun problema, o et compensa l’esforç que et suposa fer aquest tipus d’esport?. No tinc cap tipus de problema, cadascun decideix què fer en el seu temps lliure, a mi m’agrada el bàsquet.

L’Àlex en plena actuació amb el seu equip. -Penses dedicar-te al bàsquet professionalment? Sí, per això hi dedico tant de temps i sacrifici.

-L’any que ve, què estudiaràs? Batxiller? Segurament sí, però ara mateix no sé què faré.

Creus que el mitjans de comunicació tracten igual tots els esports? És bo o dolent? La veritat és que no, als mitjans de comunicació hi ha esports per damunt dels altres. Però jo no em puc queixar, el bàsquet cada cop està creixent més.

-Com veus l’esport a l’Institut? Hi ha altres nois del Centre que juguen en equips d’elit? Està bé.... Sí, conec en Dani Martínez, que juga al mateix club que el meu germà. Des de l’Institut li desitgem molts d’èxits.

L’àlex amb l’equip de la sel·lecció espanyola

Entrevista a Roser Vilardell, Directora del Patrimoni Cultural de l’Ajuntament d’Esplugues Elena i Josep

-Quan parlem de patrimoni cultural parlem de....? D’una mena de tipologia o classificació del patrimoni. El concepte de “patrimoni” és molt ampli, quasi inabastable (patrimoni moble, immoble, immaterial, natural...) i, per això, les administracions, sovint, delimiten possibles àmbits. En el nostre cas, comprèn l’Arxiu Municipal, els Museus (Can Tinturé i el futur centre museístic Pujol i Bausis, “La Rajoleta”) i Turisme Cultural. Les seves connexions i potencialitats resulten evidents. Parlar de patrimoni porta, inevitablement, referir-nos a una herència del passat que es valora i que mereix ser conservada per al futur. -A nivell de patrimoni cultural, quina característica remarcaries d’Esplugues? Que Esplugues té un valuós patrimoni cultural molt desconegut encara i, això fa que, a vegades, no sempre és pugui mesurar la seva importància... -Què tenen de singulars “Can Tinturé” i “La rajoleta”? Can Tinturé és l’únic museu monogràfic existent dedicat a la rajola de mostra catalana. El seu fons és obra del col·leccionista Salvador Miquel que estava convençut del valor cultural d’unes rajoles que anaven

desapareixent del seu barri nadiu de la Barceloneta i d’arreu del país... De les diferents singularitats de “La Rajoleta”, jo destacaria la diferent i singular tipologia dels seus forns industrials que la converteixen en un espai únic i irrepetible. -Fa quatre anys el Museu Can Tinturé va produir una exposició molt interessant (i molt bonica) sobre Lluís Bru -“Lluís Bru, fragments d’un creador. Els mosaics modernistes”-, que itinera per diferents ciutats. La podrem tornar a veure a Esplugues? No hi ha previst exposar-la de nou a Esplugues però ens queda el seu preciós i magnífic catàleg i, sobretot, l’esperança i la voluntat de retrobar-la (més o menys adaptada) en el futur museu de La Rajoleta. Fins al dia 29 de juny, l’exposició es pot visitar en el Museu d’Onda (Castelló) i, crec que continuarà itinerant... -Tu que has organitzat moltes exposicions, les consideres un bon recurs didàctic? Bé no han estat tantes... Una exposició és sempre una manera de comunicar, un intent d’activar els sentits; l’exposició pot ser una experiència de coneixement i d’emocions però no, necessàriament, sempre ha de resultar didàctica... En el cas de ser-ho, l’exposició és sempre un recurs força eficaç i efectiu. El ventall de recursos museogràfics (visuals, àudios, interactius...) que poden ser utilitzats en el fet expositiu avala les possibilitats d’obtenir una bona experiència didàctica. -Teniu catalogats els dibuixos que es feien en les fàbriques la fàbrica de ceràmica d’Esplugues? En el cas de La Rajoleta, sí, hi ha un inventari d’ una bona part dels dibuixos que s’han conservat de la fàbrica, elaborat en base a l’estudi que M. Pia Subías va fer en el seu moment. Malauradament, no tenim cap altre fons documental de cap altre centre ceràmic d’Esplugues; la tinença de documentació empresarial segueix sent en els arxius una gran excepció. En aquest sentit, l’adquisició que l’ajuntament va fer del fons del Taller de Lluís Brú és un mèrit a

1

destacar no només pel seu valor sinó, també, per la garantia de la seva conservació. -El fet de ser Esplugues un municipi tan a prop de Barcelona, té avantatges o inconvenients a nivell turístic? El fenomen turístic de Barcelona és tan potent que ofereix aquesta contradicció per als municipis del voltant i, en especial, per Esplugues: per una banda, la pròpia ciutat de Barcelona té tants atractius d’interès que, ella mateixa, s’autoabasteix, per aquest motiu, resulta molt difícil entrar en aquests circuïts establerts en la gran ciutat; però, per altra banda, la seva proximitat i força d’atracció pot afavorir, algunes de les seves sinergies que cal aprofitar i, en aquest sentit, és un avantatge. Evidentment, “Esplugues no és Venècia” però sí que pot oferir una oferta de tipus de turisme cultural que cada cop és més creixent. La seva estratègia de difusió passa necessàriament per formar part de diferents xarxes i rutes de turisme cultural. En aquests moments, la nostra població està inserida en diferents xarxes: Turisme Total, 9 Rutes Modernistes i Turisme Industrial de la Diputació de Barcelona; la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya (XATIC) i la Ruta Europea del Modernisme. Cal però, moltes coses a fer en una població que mai ha cregut tenir cap atractiu d’interès turístic... -És o era Esplugues terra de masies? Quines se’n conserven? El paisatge rural ha desaparegut del tot. La seva transformació social, demogràfica i urbana realitzada en el decurs del segle XX ens ha convertit amb el que ara som... Malgrat però aquests canvis tan radicals encara, miraculosament, es conserven algunes masies en diferents indrets del municipi que testimonien aquest passat agrícola, ara, inexistent; algunes d’aquestes construccions conservades a l’entorn de l’església (Can Ramoneda, Can Cortada, Can Pi, Can Bialet, Can Casanoves) configuren un entorn únic, atraient i molt valuós.

-¿Xavier Corberó, l’escultor, és un referent per Esplugues? Sens dubte. Es tracta d’un escultor i artista instal·lat a Esplugues fa més de 30 anys, amb un prestigi i reconeixement internacional que no pot passar desapercebut. Amb col·laboració amb l’AMPEL (Associació d’Amics dels Museus i del Patrimoni d’Esplugues), el museu Can Tinturé va organitzar, el gener passat, una conferència que contextualitzava la seva obra i el seu significat i que, probablement, va suposar una descoberta i un millor coneixement dels assistents en l’acte.

La Roser davant de Can Tinturé -Teniu gaires entitats socioculturals locals respecte altres poblacions veïnes? Jo no puc precisar-te dades comparatives però, em consta, que una de les característiques que té Esplugues és, precisament, la gran quantitat i força de les entitats culturals i associatives existents. -Els que t’hem tractat el primer que hem percebut és que ets una persona entusiasta, a qui es nota que li agrada la seva feina. Quins ingredients personals creus que s’han de posar per arribar a ser un entusiasta de la feina o de l’estudi? Crec que el secret està en creure’s la feina. A partir d’aquest convenciment, la capacitat de lluita i d’entusiasme són una conseqüència. -Explica’ns alguna anècdota sobre la teva feina (alguna sobre algun document de l’Arxiu històric o sobre la posada en marxa de “La rajoleta”, o alguna altra)

2

En tinc moltes però, potser la més divertida que recordo ara, em va passar fa alguns anys... Vaig assistir a una reunió del Centre d’Estudis del Baix Llobregat amb la idea d’auspiciar la creació d’una comissió de patrimoni industrial i, quan va arribar l’hora de les presentacions, d’una manera molt natural i espontània van anomenar-me com la Roser Pujol i Bausis . Penso que, en el fons, això és molt afalagador ja que confonien la meva persona amb la bona causa, en un moments, que La Rajoleta no era prou valorada... -Si tinguessis els mitjans necessaris, què t’agradaria portat a terme des del teu càrrec? Sens dubte, l’execució de la musealització de La Rajoleta. Es tracta d’un projecte molt ambiciós i d’un gran cost econòmic que cal tenir molt clar. En una població com Esplugues, sovint, hi ha moltes necessitats que tempten sempre l’ordre de les prioritats. -Hi ha algun personatge que creus que calgui descobrir o que creguis que ha estat poc valorat dins la vida espluguenca? Probablement hi hauria moltes vides d’homes i dones d’Esplugues que valdria la pena conèixer i valorar i que, en canvi, es perden en l’anonimat del pas generacional de la vida i del temps... En aquest sentit, voldria reivindicar a la Roser Artigas que pels pocs i poques que, encara la recorden, tenia un taller de modistes a la plaça de l’actual ajuntament, on hi acudien a cosir moltes de les noies d’abans de la guerra. Ella era presidenta de la secció femeninal de l’Orfeó de L’Avenç i presidenta de la secció feminal del Grup Excursionista Germanor; tenia un petit defecte que li dificultava caminar correctament però això no era cap impediment per tirar endavant algunes de les seves activitats destacables en el món de la cultura local i de participació ciutadana en uns moments de gran efervescència social. Crec que ella va influir molt positivament, en algunes nenes i noies d’aleshores. -Ha influït d’alguna manera en la vida professional dels espluguencs

l’existència, en el passat, de platós per rodar westerns o l’estudi actual de televisió? La instal·lació a l’any 1964 dels Estudis Balcázar i el seu plató cinematogràfic d’”Esplugas City” va marcar una etapa en la producció de la indústria cinematogràfica del país i, és clar, també va tenir les seves repercussions en l’economia local, en empreses auxiliars. A tall d’anècdota, Salvador Juan –estudiós del tema- explicava que la pastisseria Fígols feia “vidres de caramel” que es trencaven en les obligades lluites del “Saloon”, els trocets dels quals feien les delícies d’alguns privilegiats espectadors del rodatge. Precisament, aquest any, per la Festa Major, el Museu té previst una exposició, dedicada a Juan Alberto Soler, el creador d’aquest “mític” poblat... Serà una manera de fer “memòria” d’aquest passat que enllaça amb altres referències cinematogràfiques i televisives que Esplugues ha tingut en el temps. -Quina època d’Esplugues t’hagués agradat viure? La d’ara, però no puc negar que m’agradaria tenir, com el protagonista de la pel·lícula “El tiempo en sus manos”, una màquina capaç de traslladar-nos en el temps però sempre amb la possibilitat de retornar al present... t’ho imagines? -Es pot conjugar la cultura tradicional amb la dels nouvinguts? La tradició no és quelcom inamovible i estàtic, al contrari és una composició viva. La seva pervivència consisteix en la seva capacitat per a renovar-se i adaptar-se a les realitats de cada espai i temps. En aquest sentit, la continuïtat de les tradicions culturals haurien d’esdevenir una oportunitat per a la integració i la convivència de tots plegats. Gràcies per dedicar-nos, com sempre que t’ho hem demanat, una estona: que hi continuïs disfrutant i que tinguis molt d’encert en la teva feina.

ENTREVISTA A JOSEP MORA, REDACTOR EN CAP DE OCHOA-13 Xavier, Ricard i Elena

-Escolta, Josep, tu d’on ets? On vas néixer? Quants anys tens? Sóc un terrícola, fill d’un poblet que es diu les Pallargues i tinc tants anys com números cumpleix aquesta revista. -En quins centres d’educació vas estudiar? Vaig fer la primària al poble i als deu anys vaig anar a estudiar secundària a l’institut a Cervera, a l’antic edifici de la universitat, uns dels pocs instituts que havia a la província de Lleida. -Quan eres petit jugaves amb “l’Exin Castillos” o amb fustetes? Jugava amb objectes elementals reciclats, com llaunes de sardina lligades amb un cordill per fer un tren. Tenia un Meccano, i jugàvem a amagar en el castell del poble. -Quan et va venir la dèria d’estudiar arquitectura? Des de sempre m’han sorprès la geometria i el dibuix tècnic per la seva precisió i racionalitat. A l’hora de decidir què estudiar després del batxiller, em feia respecte una carrera llarga com arquitectura, per això vaig començar amb arquitectura tècnica i després vaig fer la superior. -La teva tesi doctoral és sobre la construcció a Catalunya al segle XVIII i la Universitat de Cervera. Per què vas escollir aquest tema que sembla que ens quedi tan lluny?

A Cervera vivia en un col·legi menor que estava situar en l’antiga impremta de la universitat. A més, a l’arxiu de la Corona d’Aragó hi havia una arxivera cerverina que sempre m’animava a què fes un treball d’arquitectura sobre la universitat. L’època de la Il·lustració va ser un moment molt interessant i els cos d’enginyers que es crea és qui realitza la varietat d’obres per la península i Iberoamèrica. -Catalunya és un país ple d’obres arquitectòniques, si haguessis de triar-ne una (del temps o època que sigui) per quina et decantaries? L’última que he revisitat i que us aconsello –si pot ser, amb guia o amb els cascs d’informació, és la casa Batlló, d’Antoni Gaudí.

Pati de la casa Batlló, amb finestres més grans cap el pisos baixos i el pati més clar per augmentar la il·luminació. -Quins són els teus arquitectes de referència? Són els meus mestres i amics. Josep M. Montaner, com a crític d’arquitectura, i Salvador Tarragó, com a bon coneixedor del patrimoni arquitectònic construït. -Quin vessant de l’arquitectura t’interessa més? Qualsevol construcció, per senzilla que sigui, que tingui una unitat entre estructura, composició i tipologia. -Bona part de la teva feina la dediques a la restauració d’edificis històrics, com ara l’església d’Agramunt o l’església romànica d’Ossó. Què és el més complicat d’aquesta feina tan interessant? Una edificació que té segles, acostuma a tenir afegits. Decidir quines parts es mantenen i quines es retiren, comprovar

el seu estat estructural, investigar quins paraments són més antics, és una feina de detectiu on convé que hi participin també estudiosos diferents, com ara historiadors i arqueòlegs. Una vegada es va trobar entre la volta i el terra una caixa segellada, a dintre havia un manuscrit en perfectes condicions i l’esquelet d’una rata. Què hi feia dins? El manuscrit estava intacte. La rata havia consumit tot l’oxigen i havia fet el buit dins la caixa. -En Manuel de Pedrolo, en el seu Dietari parla de tu. Diu així: “Visita d’en Josep Mora, el noi que em trucava ahir. El llibre a què es referí se centra en els Plans de Sió, entre els pobles del qual cal comptar l’Aranyó (...) Es preveia un article introductori per part meva, però li dic que més valdria confiar-lo a algú que no hagi perdut un contacte continuat i estret amb aquells terrenys. Quedem que, per poc que pugui, una cosa o altra els donaré, i al cap d’una estona, quan ja és fora, se m‘acut que podria fer una descripció de l’interior del castell on vaig néixer.” (9 de novembre 1988)”. Era fill del municipi i quan vam fer un treball recopilatori d’història, costums i art, el vaig anar a visitar per demanar-li una col·laboració. M’havien dit que era esquerp i va resultar que va ser tot el contrari. Va ser el primer a lliurar el treball de la vintena de col·laboradors.

En Josep observant com es fan les forques per l’últim forcaire de Catalunya -Ets arquitecte, professor d’aquest centre, director de la seva revista, animador i promotor d’actes culturals ...? Hi ha alguna cosa més, que facis, i

nosaltres no sapiguem? Com pots fer tantes coses en tan poc temps? Es tracta d’aprofitar el temps, encara que siguin cinc minuts i planificar bé el dia -Fa uns anys, a l’institut, vàreu guanyar un Premi CIRIT a la investigació docent amb un projecte que tu vas dirigir. Ens pots explicar en què consistia? Va ser l’any 1991, el treball reconvertia una masia en una casa de colònies amb aplicacions electròniques d’automatis-mes. També vam presentar un treball sobre la ceràmica feta a Esplugues i un d’automatismes per estalvi d’energia a l’Institut. -Els treballs de recerca de batxillerat que proposes sempre són molt originals: “La vida d’un vas”, “Història d’una cadira”, “El disseny d’una taula”, “Les masies d’Esplugues” “l’arquitecte municipal d’Esplugues Rubió i Tudurí”..., Per què? Tots aquest treballs es basen en l’anàlisi d’objectes quotidians a través de dibuix com una forma complementària de coneixement. També m’interessa que aquests treballs siguin sobre Esplugues, en el context on estem. -Ha canviat molt la teva matèria a l’ensenyament des que vas començar? A nivell teòric poc, a part de quedar-nos sense línia de terra en el sistema dièdric, les novetats estan en el camp de la informàtica, amb el dibuix assistit per ordinador i els programes en tres dimensions amb recreacions reals.

-Com i quan va sorgir la idea de crear una revista en aquest institut? M’acabo d’assabentar per Ferran Vidal, que havia estat professor de pràctiques de delineació, i ara està a Cornellà, i que ens ho explica en aquest número, com va començar 8a13, que un dels culpables de la seva existència va ser el Pepe García, el cap d’estudis de matí actual. -Per què, el nom, Ocho A-13? És degut al nom del carrer i la numeració de l’Institut. Ara bé, costa

una mica, ja que cada començament de curs ho hem d’explicar. -En quin moment t’incorpores com cap de la revista? Va ser al voltant de 1988 quan ens vam proposar fer tres numeros per curs, un per Nadal, un altre per Sant Jordi i un per a final de curs. -Després de tant de temps, creus que ha valgut la pena tot l’esforç de tirar endavant la nostra revista? Qui la llegeix? Quina raó t’esperona encara a tirar endavant aquest projecte? Després de repassar el llistat d’articles en l’indexació que s’ha fet i comprovar que hi ha sortit al voltant dels 1000 articles d’autors i sobre temes tan variats, penso que la revista és un fons de riquesa que col·labora a prestigiar l’institut i les persones que hi han passat. Tot i que el tema de la lectura és un tema delicat, s’ha de reconèixer que es llegeix poc, ara bé, els que formen la redacció i hi col·laboren, són molt entusiastes. Les persones que han estat a la redacció en guarden uns bons records, com l’alumnat que ens ha escrit o altres que han fet arribat correus electrònics, fent-nos saber que encara guarden revistes antigues i que si fa falta les portaran. I que ara ens llegeixen per internet. -Has participat en congressos i publicacions culturals? Tanta manca hi ha de cultura en aquest país, o es tracta, només, d’una dèria teva? Les trobades són espais de connexió de gent amb afinitats semblants. En el meu cas participo en trobades d’arquitectura popular i trobades d’art. -En quin temps de la història t’hauria agradat viure, o si més no treure el cap? Poder provar la màquina del temps és atractiu. Ara bé, sempre m’ha cridat l’atenció com deuria ser Cervera en el s.XVIII amb dos mil habitants i que de cop i volta duplica la població amb l’arribada de dos mil estudiants. -Com veus l’entorn urbà del centre (pont del barranc, carrer Severo Ochoa, plaça del mestre ...? T’agrada? Que modificaries o milloraries?

L’entorn està continuament millorant perquè hi ha espai lliure, primer va ser el poliesportiu i la plaça, després una part del torrent amb el pont i el camp de futbol, després amb les piscines i actualment crec que estan fent un complex, crec, ludico-termal que pot ser la solució per als profes i els alumnes en les fases d’estrès. -Dels problemes d’espais del nostre centre que en penses? ho podríem millorar? t’atreveixes a fer alguna proposta? El fet d’estar format per tres peces sense connexió entre elles i amb desnivell fa que falti una arquitectura que unifiqui els diferents edificis. Què és la Segarra per a tu? Segons la meva dona, el meu segon amor. -I per acabar, una pregunta personal, quin és el llibre que tens damunt la tauleta de nit? Depèn del dia. Llegeixo abans d’adormir-me. Hi tinc: “Visió cosmopolita de Catalunya de Pere Balañà”, que són relats de viatges i escriptors que va visitar Catalunya de diferents èpoques. I un altre per practicar l’anglès. -I una altra: per què et van entrevistar a “La nit al dia”? Ens van entrevistar per ensenyar el que fem a l’associació Amics de l’Arquitectura popular en defensa de les construccions del camp. Moltes gràcies

Grup davant una cabana que s’està reconstruint durant el curset d’estiu d’arquitectura popular de 2007

LA FESTA DE NADAL

CARNESTOLTES

Des del banc de la plaça

Jordi Junyent

Sovint justifiquem el pas del temps no per l’envelliment personal, sinó per l’acumulació d’experiències i el fer-nos més “SAVIS”. Ja ho diuen: Sabe más el diablo por viejo, que por diablo.

A l’Institut hem passat èpoques plàcides i convulses. Èpoques d’il·lusions i decepcions, d’alegries i penes, d’amors i desamors, viscerals i cerebrals, de tempestes i calmes, de companys fantàstics i d’altres de dubtosos i d’alumnes destres i d’altres, no tant. El nostre ànim, però ha estat sempre el fet d’ajudar a formar persones autònomes i competents. Així és com ara veig l’ Institut, després compartir goig i misèries durant 21 anys sempre al costat dels menys afavorits; dels alumnes, però, que sincerament us dic, han estat els més agraïts i respectuosos; almenys amb nosaltres, l’equip de “profes”.

En els seus inicis, l’A.d’O. (Aprenentatge d’Oficis) o Compensatòria va ser impulsat per Mestres i professors com: en Ferran Polo, Gabi Reguera, Josep M. Torres, Carmen Mahia, Lluís Mateu, Pilar Arévalo i Jordi Junyent, un equip de 1ª divisió. Després i amb moltes dificultats, varem integrar-nos a la Reforma amb el nom d’Aula Flexible o

Diversitat; tal i com se’ns coneix ara. Hi han passat una bona colla de professors i molts alumnes.

No vull entrar a valorar si abans estava més bé i ara no tant; però sí, que es fan paleses unes diferències. Abans l’ensenyament requeria d’unes pràctiques i criteris determinats, més centrats en la manipulació i ara en

són uns altres; més acadèmics. Cada temps el què li toca.

El temps també et fa prudent i des del banc de la plaça fas una mirada amable que va avant i enrere. I com tota persona que s’ha fet gran, t’envaeix el silenci, que no es pot interpretar com un no tenir criteri ni com a covardia, sinó simplement com a prudència i tolerància de cara als altres; sobretot perquè ara us toca a vosaltres tirar del carro. Sort!

Decoració de la sala d’actes coordinada pel Jordi

Per a mi ara m’arriba el temps de gaudir de la conversa i de la vellesa. I de l’estètica i de l’ètica de l’art. Un oasi que us recomano. Una abraçada.

Les claus del taixí-xuan (I part) Xavier Sabaté A vegades alguna persona encuriosida m’ha preguntat quins són els principis que fonamenten el tai-xi xuan? Potser la resposta més senzilla seria dir que el tai-xi xuan es recolza doctrinalment en la filosofia taoista. Molt em temo però, que aquesta asseveració generalista no aclariria res. A títol personal i, des d’un punt de vista pragmàtic, fonamentaria la pràctica del tai-xi xuan en els següents principis: 1. Suavitat. 2. Lentitud 3. No agressivitat 4. Naturalitat i espontaneïtat 5. Sensibilitat 6. Moderació 7. Fluïdesa 8. Continuïtat 9. No preocupar-se pel temps 10. Restar amatent 11. Harmonia 12. Tenacitat 13. Paciència 1. Suavitat Els moviments de Taixi-xuan han de ser suaus, la suavitat té tres propòsits: a) La producció d’elasticitat i flexibilitat de la musculatura que es posa en moviment; b) La generació de tensió mínima davant d’un esforç; c) L’adquisició de la tonalitat muscular suficient per a realitzar l’acció precisa sense sobrepassar-se. Un moviment brusc comporta la utilització d’un excés d’energia, implicant de forma incipient els sistemes circulatori i respiratori alhora, que se sentiran forçats a interactuar compulsivament. Aquesta manera de fer afectarà, inevitablement, el nostre sistema nerviós. Ser suaus ens ajudarà a ser més eficients en la execució dels nostres esforços, restarem més relaxats, patirem menys ansietat i no ens cansarem tant. Una persona de maneres convulses, és una persona poc polida, que malmet la seva energia, que ens colpeja amb ella i ens excita. Una persona de modals suaus és una persona elaborada i suggestiva, que convida a l’apropament perquè aporta pau i recer als seus interlocutors.

• Abans de començar la “forma” el mestre ens concedeix uns minuts de relaxació. Drets amb els ulls aclucats, els braços caiguts al costat dels malucs, els peus arrelats al terra i la coroneta atreta cap al cel, restem immòbils esperant la seva ordre per a començar a moure’ns. A vegades passa pel costat, se situa darrera meu, posa les mans damunt les meves espatlles i imprimeix una lleu pressió per tal que em deixi anar, tot dient-me: “relaxa’t, si no et relaxes no arribaràs a moure un cos sinó un sac de patates”.

2. Lentitud La lentitud ens dona temps per a pensar, per a concentrar-nos en cada moviment decidint quina part del cos ha de quedar implicada, per a detectar com està en cada moment el nostre organisme. La lentitud evita que ens fem mal a l’hora de realitzar moviments perillosos (forçats o incorrectes). També permet al mestre detectar fàcilment els errors dels seus alumnes, per la persistència de la incorrecció en el temps. La lentitud evita que ens tornem rígids. Es difícil ser suau i mantenir-se relaxat quan s’està fent una cosa amb rapidesa. La lentitud ens torna a la manera de fer de la naturalesa. La nostra relació amb el món que ens volta ha de ser serena i pacífica. Quan actuem amb lentitud acabem coordinant millor el nostre caràcter i les nostres emocions. Els nostres actes es tornen, més precisos i les nostres percepcions acaben sent, cada cop, més pregones. • El mestre dona l’ordre, el cos s’inflama d’energia, les cames se separen, els braços s’enlairen i, en abaixar-los el pes s’asseu damunt els malucs. Comencem l’execució de “la forma” . Dintre meu ressona la veu del mestre: “Deix que el cos flueixi com el riu: sense força, sense tensió, sense presa ...”

3. No agressivitat Sovint es diu, en tai-xi xuan, que el moviment ha de ser intencionat però no aparent. Així si ens volem moure cap el costat esquerra, el nostre cos s’ha de desplaçar inicialment cap a la dreta; i, si pretenem avançar, primer haurem de recular. Una ment agressiva, és una ment primària que deix entreveure fàcilment la seva intenció (un bon jugador de cartes no dóna pistes sobre la seva pròxima jugada). Altrament, el tai-xi xuan és una art marcial defensiva, on el practicant mai no dona el primer pas. El practicant, no ha de provocar baralles, sinó controlar la situació. Autocontrol significa, seguretat i perspectiva, domini de la situació És a dir, que“si pots arranjar-ho amb paraules, no perdis el temps a cops”, perquè la millor manera de resoldre un problema és la que no lesiona els interessos (ni la integritat física ni moral) de ningú. “El mestre de tai-xi-xuan practicava amb els seus alumnes. Un bon dia un alumne es va adreçar al mestre i li va dir: - Mestre! Sempre dius que no hi ha Kung-fu més elevat que el que deriva de la pràctica del Tai-xi Xuan. - És veritat. - Però tu mai no ens deixes barallar amb altres escoles. - No! - Aleshores com podem saber si això és cert? - En teniu la meva paraula. - Però, encara així, com podem determinar el nostre nivell de progrés, si no el mesurem amb altres contrincants. - No us cal. - No ho entenc, doncs! El mestre va clavar els ulls en l’esguard del seu deixeble i va preguntar : - Per què creus que som aquí? - ... ... ...? - Nosaltres som aquí per resoldre problemes, no per generar-los

• Mentre executem “la forma” el mestre ens observa callat, a vegades, però, trenca el silenci per dir: - “Abandoneu la tensió, controleu l’instin. Que el desplegament de la força derivi de la voluntat, no de l’emoció. Al colpejar, la força no prové del braç, sinó de l’interior. Tota força prové, sempre, del nostre interior”.

4. Naturalitat i espontaneïtat. En la pràctica del tai-xi xuan, cada moviment ha de ser còmode o resultarà incorrecte. Les extremitats no han d’estar rígides, sinó lleugerament doblegades en les articulacions, i amb els ossos formant corbes naturals. La respiració ha de ser natural, no s’ha de forçar. Si es força, els muscles del pit es tensaran, i després els del coll, i tot plegat dificultarà el procés respiratori. Quan ens falta l’aire, el cos pateix. Aleshores el cervell llença un senyal d’alarma i tota la musculatura comença a contraure’s, generant tensió física i mental. Un cop el cervell ha perdut la serenitat i el nostre cos la fluïdesa. Ja no hi ha tai-xi, només pràctica gimnàstica. El tai-xí és com l’aigua. Va i bé, giravolta, mai no es detura, sempre flueix. Tot moviment forçat, tota postura incòmode o dolorosa, esdevé antinatural i a més tallar la fluctuació del Xi pel nostre cos. Si omplíssim d’aigua una llarga mànega transparent, i l’enlairéssim per un extrem,

podríem observar el discórrer lliure del líquid pel seu canut, independentment que la mànega estigues enrotllada formant cercles. Ara bé si en una secció concreta de la mànega fem un sec aquest doblec brusc i forçat, aquesta acció impedirà el decurs espontani del líquid. Doncs bé, això es el que fa un practicant de qualsevol disciplina gimnàstica quan realitza un exercici extenuant, compulsiu o forçat. Tenim el costum de pensar que treballem el cos quan el forcem i el fem patir. Que eduquem la ment quan som capaços de suportar el patiment físic. Tot això és fals, el dolor constitueix sempre l’expressió del límit (físic, mental o espiritual). El cos ens donarà tot el que té sempre que li demanem. Però resulta estúpid castigar-lo sense més ni més; perquè aquesta manera de fer, tard o d’hora, ens passarà factura. Pocs atletes sobreviuen als estralls causats durant la seva joventut. Molts, en arribar a l’edat madura, s’han vist forçats a abandonar la practica de l’esport, i entre els supervivents, una gran part, arrosseguen patologies derivades d’una execució descontrolada. • Sovint, el mestre em renya, diu que faci les passes més curtes, que no forci els gestos, que no abaixi tant la postura, que no tracti d’imitar els joves, que em relaxi, que sigui més conscient del meu cos. - “El tai-xi és com la respiració. Entra, recorre cada racó, se’n va, i acte seguit torna... El cos, gairebé ni se’n adona, sempre està igual, relaxat.” 5. Sensibilitat Ser sensible no significa, ser una persona sentimental o més emocional que les altres, no. Significa ser capaç de veure i/o captar allò que passa dintre i fora de tu mateix. Per exemple, una situació de perill (un cotxe se salta un semàfor vermell quan tu fas el posat de creuar el carrer). Un dels sistemes de sensibilització que utilitzen els estudiants “avançats” de tai-xi és “l’empenta de mans”. Es tracta d’un conjunt d’exercicis que es practiquen en parelles i que s’empren per a desenvolupar dues percepcions bàsiques: el sentit del tacte i la intuïció. Aparentment semblen molt innocents, però en la pràctica ajuden a

desenvolupar l’essència del tai-xi marcial (captar les condicions corporals de l’adversari i advertir la seva acció en el mateix moment que l’inicia). En la vida real, la sensibilitat constitueix un factor d’integració i equilibri amb tot allò que ens volta: l’actitud dels nostres alumnes, la mirada d’un company/a, un canvi sobtat en la inflexió de la veu, la pressió d’una encaixada de mans, la tensió muscular en el rostre dels nostres interlocutors, l’ambient calorós o fred... Ser capaços captar tot això (a través dels ulls, la pell i els sentits), ens permet connectar de manera més efectiva amb les persones que tractem i, també, ens ajuda a donar una resposta més adequada a les seves necessitats. • A vegades el mestre em trepitja suaument un peu, em fa notar que tinc els dits dels peus aixecats, que no distribueixo correctament el pes corporal assentant-lo de manera uniforme en les plantes dels peus. Aquest personatge sempre em sorprèn. Acostuma a detectar la posició corporal incorrecta, fins i tot, en aquells aspectes que jo no jutjo aparent. - “Controlem allò que tenim al davant i als costats, amb els ulls; i el que tenim darrere amb les orelles. Aprenem a escoltar en el moviment i en la quietó.”

6. Moderació Cal evitar tota mena d’extremisme, tant físic com, ideològic o afectiu. La manera de fer d’una persona ha de tendir sempre a l’equilibri, entre d’altres coses perquè desprès d’una acció en segueix una altra i una altra. La nostra força és la força de les ones que van i venen i mai no es deturen. Deturar-se no forma part de la vida sinó de la mort. Res comença i s’acaba amb una embranzida, la nostra vida és una successió d’actes indeterminats que requereixen la

intervenció del nostre esforç de manera dosificada i constant. Dur una vida moderada, no comporta privar-se de res, significa, senzillament no descontrolar-se, no obsessionar-se, no encegar-se, aprendre a detectar els límits i no sobrepassar-los per pura inconsciència. Hi ha un conte extret d’una paràbola de Buda, que il·lustra a la perfecció el sentit de les meves paraules: Què és tota aquesta sang? – Va exclamar el mestre d’arts marcials – Això sembla el camí de l’escorxador! Un dels deixebles li va respondre: - Aquest és el corriol pel qual passeja el jove Sona, sempre amunt i avall, amb els peus despulls, tallant-se i ferint-se amb les pedres per tal d’enfortir el seu cos i el seu esperit. Un cop assabentat del que passava, el mestre, va voler parlar amb aquest sacrificat alumne. Asseguts l’un davant de l’altre, el mestre va fitar els ulls del jove i, llegint en la seva ment i el seu cor, va dir: - No es veritat que per més que t’hi escarrasses el teu esforç és endebades, no progresses, i et sens trist i decebut, incapaç d’anar més enllà … - Així és, senyor –va reconèixer Sona- He arribat a la conclusió que no tinc la força ni les qualitats que caracteritzen al guerrer. El mestre va deixar escolar mitja rialla, i preguntà: - Tinc entès que quan ets amb els companys i, aquests, es posen a cantar, tu els acompanyes amb el teu llaüt. I que el saps tocar molt bé. Veritat? - Sí, tinc una relativa habilitat amb aquest instrument senyor. M’agrada molt! - Ara diguem una cosa: Sonen bé les cordes del llaüt si estan massa tenses? - De cap manera – va respondre Sona- perquè els tons sonen massa alts.

- I si deixes les cordes massa fluixes? Sonen bé? - Tampoc, senyor, aleshores els tons són massa baixos. - Així doncs, Sona, quan les cordes del teu llaüt no estan massa tenses ni massa flonges, si no en la seva justa mesura de tibantor, sonen bé? - I tant, senyor! –va afirmar Sona sense cap mena de dubte. - Doncs de la mateixa manera – va explicar el mestre- un excés d’esforç, extenua el cos i la ment; mentre que la seva manca mena a la indolència i a la peresa. Ambdues actituds són errònies. Has d’aplicar-te al teu treball amb seny, de forma gradual, pas a pas i controlant els teus sentits.

L’aplicació d’aquest principi en la pràctica del Tai-xi pot resumir-se en aquests tres punts: 1) Mai no s’ha de donar la passa massa llarga. 2) Mai no s’ha d’estirar, completament, els braços. 3) Del final d’un moviment en sorgeix el següent (de forma enllaçada i continua). • El mestre ens diu: “La pràctica del tai-xi és una roda sense fi, el Yin i el Yang van del bracet i l’un fa a l’altre. El Yang s’expandeix, i quan sembla que toca a la seva fi, aleshores el Yin recull. I quan el Yin arriba a la fase crítica de contracció, llavors, de forma espontània i natural, torna a sorgir el Yang. Aquest ball, incessant, constitueix l’expressió de l’energia del univers”.

ACERCA DEL COLECCIONISMO Lluís Salazar En esta sociedad en la que vivimos parece que haya cada vez menos tiempo para comprobar lo que hemos hecho y lo que hemos dejado o tomado por el camino. Todos nosotros somos de una manera determinada gracias a lo que hemos visto o tenido, especialmente en la infancia y algo después. Toda esta reflexión viene porque creo que es bueno, a veces, echar la vista atrás, recordar cosas o momentos que han sido buenos y felices para cada uno, no se trata de vivir de recuerdos sino de vivir con recuerdos ya que alguien dijo el que no tiene recuerdos está condenado a crearlos. Quiero entonces elogiar el papel, por un lado de los museos en relación a la cultura en general y también por otro el más silencioso de los coleccionistas.

Muchos conocen mi afición por los objetos que rodearon mis años jóvenes (los 50 y 60) especialmente juguetes, comics, cromos, discos, carteles de cine, etc., debido a ello y a mi curiosidad he podido conocer a personas, especializadas normalmente en un tema concreto y puedo decir lo entrañable y divertido que puede ser volver a ver objetos de la infancia ya sea en vivo o en imágenes.

En Internet se pueden consultar varias páginas o blogs (de los que indico direcciones abajo). El mundo del coleccionismo es muy interesante como forma de entender la vida de unos años y en el caso de los jóvenes entienden mejor la vida de los padres y otros familiares en unos años en que no era especialmente fácil vivir. Los jóvenes es difícil, pero no imposible, que puedan sentir deseos de recordar lo que tuviera hace años pero cuando vayan pasando los años aumentaran, sin duda, esa curiosidad por volverse a encontrar con ellos y recordarle a sí mismos como los niños o niñas que fueron. Espero que no haya sido del todo inútil este recuerdo, pero las personas que intentaron que no se pierda la memoria histórica, tanto de los grandes acontecimientos sociales, políticos o culturales como de esa otra parte de la memoria que se ha querido llamar cultura popular o cultura de la vida cotidiana que además de los objetos ya mencionados podrían extenderse a otros como radios, televisores, neveras, coches, motos, planchas, ropa, etc. Aquí indico direcciones útiles de Internet: http://.ebay.es http://.todocoleccion.net http://juguetesenelrecuerdo.iespana.es (del autor del artículo) http://enlos50y60.iespana.es (del autor del artículo) http://usuarios.lycos.es/truenoclasico http://pepefiguritas.blogspot.com

800 aniversari del naixement de Jaume I

Elena Vicioso

Quin soroll d’espases, quin brillar d’argent!

“El Rei, el Rei”!, mil veus criden al vent.

Amb la cara encesa sota el cas lluent

Cavalca en Jaume, bell i somrient.

De petit, petit, que sap defensar-se sol.

És el més valent i és amorós.

Àliga reial que es llança i emprèn el vol.

Jaume Picas

D’ aquesta manera tan senzilla, Jaume Picas, escriptor i home de teatre, va

resumir les quatre característiques que han fet de Jaume I el rei català per

excel·lència. Tan famós que fa pocs anys el públic va escollir-lo alguna cosa així

com el personatge històric més influent en un concurs de televisió.

En primer lloc tot el que sabem d’ell en porta a

creure que, efectivament, Jaume I era bell. Que

tenia una presència física important. Bernat

Desclot el descriu com el “més bell home del

món”: era alt, de cabells rossos, ample

d’espatlles, fort, prim, amb els ulls d’un color

indefinit, el nas llarg i recte, i

les dents blanques com perles. D’altra banda, segons ens diuen era valent,

simpàtic, desprès, i misericordiós. I elegant.

Així és que no és d’estranyar que fos també amorós. Es va casar dues vegades

–la primera molt jove, només amb tretze anys, amb Elionor de Castella, i la

segona, amb vint-i-set, amb Violant d'Hongria. Amb tot, se li coneixen infinitat

de relacions extramatrimonials i de fills naturals, molts d’ells reconeguts i origen

de conegudes famílies de la noblesa.

D’altra banda, Jaume Picas ens diu que: “De petit, petit, que sap defensar-

se sol.” I és que Jaume I, que havia nascut a Montpeller el 1208, va començar

a regnar als cinc anys. S’havia quedat orfe ben jove, als quatre anys. La seva

mare, Maria de Montepeller, havia mort quan anava a veure el Papa de Roma

per oposar-se al divorci que havia demanat el seu marit -i pare del seu únic fill,

Jaume-, Pere el Catòlic d’Aragó, que sembla que no volia tenir-la massa a prop.

I tan lluny volia tenir-la que prou feina van tenir els homes de la cort perquè del

matrimoni reial pogués néixer un hereu de la corona. De la seva banda,el seu

pare, Pere el Catòlic, acabava de morir lluitant al costat dels seus vassalls

contra les tropes franceses a la batalla de Muret.

“Un soroll d’espases” que es repetiria sovint al llarg de tot el regnat de Jaume

I. D’aquí el sobrenom de “Conqueridor”: va conquerir els regnes de Mallorca i de

València als sarraïns. I també el de Múrcia, que va cedir al seu gendre, Alfons X

el Savi de Castella.

I tant ell com el seu gendre, Alfons X de Castella, van recollir la seva vida en

una Crònica: en el seu cas en el Llibre dels feyts del rei En Jacme, escrit –això

és el que es creu fins ara- per un dels seus fills extramatrimonials.

Jaume I el Conqueridor, rei

d’Aragó, de València i de

Mallorca, comte de Barcelona i

d’Urgell, i senyor de

Montpeller; nét, per part de

pare d’Alfons I d’Aragó, comte

de Barcelona i marquès de

Provença, i de Sanxa

de Castella; i de l’emperador de Constantinoble, per part de mare, va morir a

Xàtiva el 1276. Havia regnat 63 anys. En el seu testament va deixar establert

que les seves despulles fossin enterrades al monestir de Poblet.

CONEGUEM LA CATEDRAL Teresa Ros Aquest temple es va començar a construir a finals del segle XIII , durant el regnat del rei Jaume II de Catalunya i Aragó. Durant molt temps va tenir una façana quasi llisa fins que a finals del segle XIX la família Girona va ajudar a la seva remodelació. Abans d'aquesta catedral gòtica va existir una església paleocristiana i una de romànica. Avui dia, la façana que podem contemplar, del segle XX, està en fase de neteja i reconstrucció. Esperem que aviat puguem gaudir de la seva magnifica visió. La dedicació de la catedral a la Santa Creu és d'origen molt antic. Podem observar la imatge de Crist en la creu present en molts llocs esculpida i pintada; fins i tot la creu que apareix en l'escut de la ciutat procedeix originàriament de la creu de la catedral tot i que amb el temps es va modernitzar. Sobre la càtedra episcopal podem observar la imatge de Crist en creu, obra realitzada per l'esculptor Frederic Marés . instal·lada l'any 1976. L’ampli espai de la planta i la seva lluminositat és una invitació a la reflexió i a la contemplació de tot allò que ens ajuda a la interiorització i a la comunicació amb el Sagrat. A la porta principal, a cada costat, l'artista català Agapit Vilamitjana, esculpí la figura dels apòstols amb els seus símbols corresponents, com a presència dels fonaments de l'església cristiana. Les naus són tres, la central més alta que les laterals. Arràn de la porta principal, s'aixeca el cimborri amb uns grans finestrals de colors que donen llum a l'entrada (la llum en les catedrals gòtiques era un element important que simbolitzava Déu com a llum del món). Entre els contraforts hi ha uns espais que s'aprofiten per a situar-hi capelles dedicades a diferents sants patrons dels gremis barcelonins. Damunt de la nau central podem veure-hi les claus de volta, el tema de les quals correspon a diverses ecenes com les del

Crist Gloriós, l'Anunciació, etc... Sota l'altar major hi ha la cripta destinada a la veneració de Sta. Eulàlia (co-patrona de la ciutat) i a on les seves relíquies reposen en un magnífic sarcòfag d'alabastre policromat on es relaten les escenes de la llegenda entorn a aquesta santa i màrtir.

L'orgue de la catedral està situat sota el campanar; cap al 1560 van ser penjades unes grans portes per protegir-lo que varen ser pintades per Pere Serafí "El grec" (també li deien el Pere de les set P's: Pere Pau Pinta Portes Per Poc Preu). Avui dia es conserven al Museu de la Catedral. Finalment cal esmentar el claustre, lloc de pau i tranquilitat, on hi ha una font dedicada a Sant Jordi, la qual es vesteix de flors el dia de Corpus i on es coloca "l'ou com balla". Des del claustre es poden albirar les dues torres on estàn situades les campanes. En una, la campana Honorata toca els quarts i la campana Eulàlia, les hores. A l'altre torre, les campanes Paciana, Severa, Angèlica, Oleguera, Dolors, Gregòria, Narcisa i Tomasa cumplien una missió determinada. Segons el toc de la campana, la gent sabia si es tractava d'un bateig, d'un difunt ó d'una invitació a l'oració. Avui dia la campana Tomasa toca l'Angelus a les dotze hores del migdia amb un solemne so. Aquesta construcció guarda moltes històries i llegendres que et sorprendran.

EL INGLÉS: UNA LLAVE PARA EL FUTURO Laura Mínguez Gavín Professora d’anglès El inglés es la segunda lengua más hablada del mundo, por detrás del chino mandarín que es la primera. Esto es posible gracias a los países de habla inglesa por una parte: Reino Unido, E.E.U.U, Australia, Canadá, Nueva Zelanda, etc., y a los que usan el inglés como segunda lengua por otra, como por ejemplo el nuestro. La lengua de Shakespeare es hoy en día la lengua de la ciencia, de los negocios, de las relaciones internacionales, de la economía. El inglés se ha convertido así en una lingua franca1, y como tal, es una herramienta fundamental para que las jóvenes generaciones puedan acceder y desenvolverse sin problemas en el mundo laboral. Sin embargo, aprender inglés les enriquece desde otras perspectivas como la de viajar y conocer otras culturas, aprendiendo a respetar otros modos de vida. Desde el Departamento de Lenguas Extranjeras intentamos hacer comprender a los alumnos del Severo Ochoa de la importancia de saber comunicarse en varias lenguas, aunque a ellos les resulta evidente ya que sus actividades de ocio cotidianas, como pueden ser escuchar música, usar un ordenador o jugar a la play station, incluyen el inglés como lengua de comunicación. De lo que nos se han dado cuenta aún algunos es de que ellos solos en casa pueden mejorar su inglés. ¿Cómo? Muy fácil: viendo películas en DVD en lengua castellana o catalana con subtítulos en inglés para anotar expresiones típicamente inglesas si tienen un nivel principiante o intermedio o viendo películas de habla inglesa en versión original con subtítulos también en V.O si tienen un nivel más avanzado. La suerte que tenemos los que vivimos en Cataluña es que ni siquiera

1 Lengua usada por hablantes no nativos de la misma para comunicarse entre sí

hace falta un DVD, ya que la TV3 ofrece la posibilidad de escuchar las películas en V.O . Otro recurso muy conveniente es la música. Seguro que la mayoría de los alumnos del Severo Ochoa tienen un grupo favorito que cantan en lengua inglesa y seguro que también tienen acceso a Internet. No necesitan nada más. Hay páginas web que ofrecen las ‘lyrics’ o letras de las canciones de ayer y de hoy, como por ejemplo www.lyricsfreak.com, www.azlyrics.com o www.letrasmania.com. Lo único que hay que hacer es buscar el nombre del artista por orden alfabético. Si no encontramos muestro grupo preferido, basta con poner en www.google.com la palabra ‘lyrics’ y el título de la canción. Si no tenemos ninguna preferencia clara, yo recomendaría ‘The Beatles’, puesto que sus letras y su pronunciación son fáciles de seguir.

Otra opción es la de los penfriends, o amigos por correo, aunque ahora deberían llamarse ‘e-mailfriends´. Desde el Departamento de Inglés les hemos ofrecido a los alumnos de 4º y de Bachillerato la oportunidad de escribirse con estudiantes de habla inglesa, concretamente con escoceses/as de la misma edad o parecida. ¡Algunos ya han empezado! Los alumnos de 1ªBachillerato del Severo son conscientes de que tienen que ampliar horizontes y enriquecerse culturalmente, para lo cual habrán de emplear el inglés, una llave que les abrirá muchas puertas en el futuro. De momento aprenden a expresar su admiración por el campo concreto de estudio que han elegido: la ciencia, la tecnología, la lingüística o los

estudios sociales practicando distintos ejercicios creativos que les incitan al estudio y al conocimiento, como por ejemplo ACRÓSTICOS (poemas en los cuales las primeras letras de cada verso forman una palabra). Os presentamos una selección. S-omeone walks blind in the deep darkness C-an he find the path or light? I-t’s unlikely, he looks like a dead in live E-ndless in his condemnation, endless in his pain N-obody can help him; he’s lost in himself until the judgement day T-he confusion have ate his memories; soon he will forget who he is I-t’s his fate, he can change it S-o much time wandering between mistakes, it makes him mad T-his is his destiny, fall in the oblivion, paying for his sin Gustavo Molina- 1Batxillerat 3

S-o far away from home, C-an our minds describe the events? I-n the middle of the life, E-xperiences without countdown, N-obody can describe the plain of existence, C-rying on the floor, E-ndless suffering… Albert Orozco -1 Batxillerat 1 S- cience technologic are a special, interesting and C- omplicated specialization, it studies mainly the I-nformation technology, mechanics and E-lectronics, these subjects are N-ecessary to progress and C-an make easier the life of E-veryone in this world Evelyn Ibarra- 1 Batxillerat 1

L-earning new languages, like Latin, I-’m trying to know, but I don´t understand. N-ow, I’m studying Catalan. G-etting bored of all. U-nfinished work, but never mind I only want to get out. S-inging loud, singing proud. T-aking what I want, what I need I ignore what they say to me. C-all me dumb, call me lame, S-omeday, maybe I realise that I’m wrong Josué Moncho – 1 Batxillerat 4

S-tudies is my priority O-lder and young people C-an study and get his purposes. I-s very difficult to pass the exams A-nd to get good marks, but L-earning languages is very useful Judith Anoro-1 Batxillerat 4 L-ove is to enjoy I-ncredible dream N-obody dream about this G-rant your life U-sually think about the moments. I-n only him S-ay I love you T-ake this heart I-nside your love C-an you feel this? Alba Chamorro-1 Batxillerat 4 L-evel and sportlife, is the best way of life? I-f we take a look around us N-ever as today the young people G-et all the things so easy and close. U-nbelievable and amazing advances today living into society

I-f you take your look back, people lived with less stress. S-o many level so little freetime. T-aking on mind that with less you could work better I-ncluding if you don´t mind getting an important work C-atch the moment and try to enjoy your life. Anaïs Torres-1 Batxillerat

UN MÓN MERAVELLÓS Albert Martí Aquest és el títol d’una cançó que cantava en Louis Armstrong, amb la seva veu una mica rovellada, i era la música de fons d’un film sobre la guerra del Vietnam mentre els soldats americans feien les seves accions de guerra en aquell país. He pres aquest encapçalament perquè escoltant la ràdio i veient anuncis per la televisió tal sembla que de veritat estem en el paradís. De manera que podem veure i escoltar això: tothom regala calés. De tal forma que les entitats, les quals, el seu negoci i els seus beneficis extraordinaris els obtenen acumulant capitals, es dediquen ara -si ens creiem els anuncis- a repartir-los entre els clients. Estem parlant dels bancs i de les asseguradores, que quedi clar.

Que els deutes no et permeten acabar econòmicament el mes?. Cap problema! demana un crèdit. No deixa de ser un miracle que per solventar uns deutes t’endeutis encara més. Senzillament meravellós. Deu ser per allò de “si no quieres caldo, toma tres tazas”. Resulta força miraculós que els que diuen oferir els seus serveis a més bon preu, els que van presumint de no cobrar per res, són els que ofereixen interessos més alts; en altres termes, els que menys acaparen són els que millor retribueixen a qui els deixa els seus diners. Davant d’aquest tipus d’actuació: “Mecachis! Otra vez se ha aparecido la Virgen a los pastores” que deia un cap de secció en una de les diferents empreses que he treballat. És que avui dia el que cal és consumir; que no tens calés per anar de vacances? només els antiquats es queden a casa. Si ets “fashion”, demana un crèdit. Que vols comprar-te un cotxe, demana un crèdit. Que has estirat més el braç que la màniga, no et preocupis: hi ha empreses que per uns calerons de no res et financen els deutes amb una quota mensual a l’abast de la teva butxaca. Això sí en un termini més llarg, només per uns quants anys més. Resulta una operació indolora, fan servir vaselina. Però compte, perquè als Estats Units, tal sembla per les notícies que d’allà ens arriben que no tan sols han estirat més el braç que la màniga els vilatans de peu. Es veu que també ho ha fet algun que altre banc. A veure si ara no hi haurà diners per a la vaselina i ens tocarà a tots afluixar-nos tirants i cinturons.

ESQUIADA 2008 Eduardo Florido

Como cada año, y van 19, el curso de tercero de ESO ha realizado su salida a la nieve. Ha sido una expedición con más integrantes de lo habitual, (60 más 3 profes), por algo ésta es una de las promociones más marchosas que han pasado por este centro. Durante 3 días han trabajado duro, han aprendido cosas nuevas, con el añadido este año de que al acabar la jornada de esquí aún quedaban un par de horas de crédito de síntesis. Como cada año (y no sabemos muy bien por qué) el Severo Ochoa ha sido felicitado por su saber estar tanto en el hotel como en el restaurante donde realizábamos las comidas. Por una vez, y sin que sirva de precedente, el tiempo nos ha sido favorable y hemos podido disfrutar de 3 días de auténtico sol del Pirineo y no fue hasta el miércoles que tuvimos la ocasión de ver algunas nubes.

No obstante, y a pesar de que la mayoría ha adquirido su nivel mínimo de técnica y práctica en sus modalidades, (esquí y snow), ha habido alguno que otro que bien por cansancio, bien por lesión o, bien por vete a saber qué, no ha hecho del todo sus deberes. De todas formas hemos batido varios records; el primero a la lesión más temprana (Pau), el segundo al mayor número de lesiones el primer día (3, Pau, Ainoa y Marc), y el tercero (que no todo iba a ser negativo), que nadie se ha lesionado el último día. En general ha sido una salida provechosa y espero que divertida para la inmensa mayoría, ya que es en estas salidas donde se descubre el otro yo de algunos de los integrantes de la expedición. No en vano, hemos podido ver, por ejemplo, que Rafa además de música sabe baile, que Pilar es como una pila alcalina que dura, dura, dura….. y nunca se acaba. Que se puede entablar amistad con un zorro tuerto en un hotel de montaña. Que la mejor

manera de descansar de una agotadora jornada de esquí es bailar como un poseso durante un par de horas, que la mejor manera de aprender a jugar al billar es tomar un café con leche y, por último, que las pistas “negras” de las estaciones…. ¡son de color blanco! En fin, que cada uno ha podido dejar escapar un poquito de ese yo interno que raras veces sale a la luz y que provoca que los demás nos conozcan de una manera más auténtica. Es por eso que he elaborado esta lista que a continuación os relato. Es una relación en la que bajo un punto de vista humorístico, se intenta mostrar la parte oculta de la personalidad de algunos, bien sea por la similitud con el guión, bien por el parecido físico con los protagonistas, bien por algún hecho que haya ocurrido durante la salida o simplemente por el parecido del nombre. Ninguna de estas similitudes está hecha con mala intención aunque alguno se pueda picar, y ya se sabe,…. El que se pica….…. Ahí van: Raquel Lendines como Joely Richardson en el papel de Anita en “101 Dálmatas”. David Rosado como Mark Williams en el papel de Horace y Didac Sebastián como Hugh Laurie en el papel de Jasper en “101 Dálmatas”. Judith Valenzuela como Angelina Jolie en el papel de Olimpia en “Alejandro Magno”. Patricia Soler como Tina Majorino en el papel de Alicia en “Alicia en el país de las maravillas”. Tania Huerto como julia Roberts en el papel Maggie Carpenter en “Novia a la fuga”. Yasmina Reyes como Halle Berry en el papel de Patience Philips en “Catwoman”. Albert Pascual como Jack Nicholson en el papel de Joker en “Batman”. Sara Alba en el papel de Bunty, Marta Galván en el papel de Fowler, Carlota Marín en el papel de Ginger y Javier Piris en el papel de Rocky en “Chicken Run”. Desiré Raja como Irene Cara en el papel de Coco Hernandez en “Fama”.

Adrián Fuentes como Chuck Norris en el papel de Capitán Braddock en “Desaparecido en combate”. Héctor Lopez como Wally en “¿dónde está Wally?”. Alex Valduciel como Nemo en “Buscando a Nemo”. Borja Mera como Santiago Segura en el papel de Borjamari en “El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo”. Maciá Guillamet como Santiago Segura en el papel de Isi en “Isi y Disi”. Daniel Quesada como Orlando Bloom en el papel de Legolas en “El señor de los anillos”. Paloma Sanz como Nicole Kidman en el papel de Isabel en “Embrujada”. Marta Galvez como Maggie Smith en el papel de Medusa en “Furia de Titanes”. Sergio Sanz como Daniel Radcliffe en el papel de Harry Potter en “La orden del Fénix”. Olalla Heredia como Julia Roberts en el papel de Campanilla y Pau Momblan como Dustin Hoffman en el papel de Capitán Garfio en “Hook”. Paula Jiménez como Natalie Portman en el papel de Reina Amidala y Alex Puertas como Hayden Christensen en el papel de Anakin Skywalker en “La venganza de los Sith”.

Alexandra Garcia como Jennifer Tilly en el papel de Tiffany en “La novia de Chucky”. Ainoa Hidalgo como Demi Moore en el papel de Jordan en “La teniente O’Neill”. Neus Benegas como Cher en el papel de Alejandra Medford, Nuria Gelo como

Susan Sarandon en el papel de Jane Spofford y Leticia Porro como Michelle Pfeiffer en el papel de Sukie Ridgemont en “Las brujas de Eastwich”. Daniela Fernandez-Dávila como Vivien Leigh en el papel de Scarlett O’Hara y Daniel Martinez como Clark Gable en el papel de Red Butler en “Lo que el viento se llevó”. Laura Nuñez como Mary Olsen en el papel de Hally y Noemí Nuñez como Kate Olsen en el papel de Anny en “Tu a Londres y yo a Nueva York”. Jefferson Pin como Arnold Schwarzenegger en el papel de Conan en “Conan el bárbaro” Yanina Escobar como Danna Garcia en el papel de Norma, Lady Huaman como Paola Andrea Rey en el papel de Jimena y Darinka Gaete como Natasha Klaus en el papel de Sara en “Pasión de Gavilanes”. Rafael Márquez como Tom Hulce en el papel de Mozart en “Amadeus”. Kevin Saldaña como Terry O’Quinn en el papel de John Locke en “Perdidos”. Victoria Urbaneja como Rosie Perez en el papel de Perdita en “Perdita Durango”. Angela Teixeira como Anne Hathaway en el papel de Mia Thermopolis en “Princesa por sorpresa”.

Patricia Muñiz como Keira Knightley en el papel de Jules Paxton en “Quiero ser como Beckham”. Paula Simón como Scarlett Johansson en el papel de Charlotte en “Perdidos en un hotel de Tokyo”.

Marc Vives como Tobin Bell en el papel de John Kramer en “Saw III”. Diego Pereira como Vincent Cassel en el papel de Mike Blueberry en “Blueberry, la experiencia secreta”. Marc Aroca como John Wayne en el papel de Sean Thorton y Juan Carlos Pardos como Barry Fitzgerald en el papel de Danaer en “The Quiet Man”. Sara Rubio como Nicole Kidman en el papel de Joanna Eberhart en “Las mujeres perfectas”. Marta Tarrés como Madeleine Stowe en el papel de Codi en “Cuatro mujeres y un destino”. Sergio Lopez como como Dudley Moore en el papel de Arthur en “Arthur el soltero de oro”. Pilar Arévalo como Halle Berry en el papel de Tormenta en “X Men”. Eduardo Florido como Oliver Reed en el papel de Bill Sikes en “Oliver Twist”. Anna Asencio como Lina Morgan en el papel de Victoria y Mireia Asencio como Lina Morgan en el papel de Susana en “Vaya par de gemelas”. Marc Raposo como Brian Cox en el papel de Rey Agamenón en “Troya”. Joel Martinez como Russel Crow en el papel de John Nash en “Una mente maravillosa”. Alvaro Navarro como Miguel Angel Valero en el papel de Piraña, Kevin Ojeda como Juanjo Artero en el papel de Javi y Kevin Sandoya como Miguel Joven en el papel de Tito en “Verano Azul” Joseph Castro como Kevin Costner en el papel de Wyatt en “Wyatt Earp”. Y finalmente Christopher Biaggi como Nicolas Cage en el papel de Johnny Blaze en “El motorista fantasma”. Y con esto se da por terminado el reparto de actores de este año. Espero que a todos y a todas les haya quedado un buen recuerdo del viaje y que hayamos aprendido todos algo bueno de los demás…. Y de nosotros mismos. El año que viene Dios dirá.......

Montse Molero El día 25 de febrero los alumnos y alumnas de 4t ESO de diversidad y del crédito variable de mediación fuimos a Caixa Forum a participar en un taller de interpretación. La actividad consistió en ver tres escenas y opinar de cada una de ellas. El grupo que representaba la obra, se llamaba Frec a Frec.

La obra va de tres personas que se conocen a través del Chat. El era un chico llamado Contrabajo de 20 años, una chica llamada Lidia 32 de 17 años, y otra chica llamada Issis de 17 años. Las tres chicas mienten sobre su aspecto físico para gustar al chico. Los tres quedan para ir a un concierto de música. Después del concierto Issis, que era una chica rebelde, les dice que se queden un rato más y así se van conociendo en la discoteca. Ellos se quedan y Contrabajo, que era un poco salido, le toca el pecho a Lidia 32 y ella se lo dice a Issis. Y esta decide hacerle creer que las dos están enamoradas de él y así hacer lo que querían con el. Lo cogen y lo emborrachan hasta el punto que no se podía ni mover. En ese momento Lidia 32 se siente muy mal y le da pena. Pero al final cada una se va por donde ha venido. Al día siguiente Lidia 32 lee una noticia en la que se decía que se había matado un chico de 20 años en la carretera e iba borracho entonces ella se siente muy mal por lo que le

hizo. Porque pensaba que podía ser su amigo. A Issis que era tan rebelde no le afecta. El titulo de la obra es así por el cargo de conciencia que le queda a Lidia 32. Éramos 16 alumnos agrupados de cuatro en cuatro. Al final de cada escena teníamos que opinar en nuestro grupo sobre cada situación y que haríamos nosotros en una situación similar. Después poníamos en común lo dicho en cada grupo mediante un portavoz. Algunas de las conclusiones fueron: * No iríamos a un concierto con gente desconocida. * No mentir sobre tu aspecto físico si después te van a conocer tal y como eres. * No dejarse influenciar por otra persona. * Hablar las cosas ante de actuar y hacer algo de lo que te puedes arrepentir. * No fiarse de la gente que habla por el Chat. Esta obra me ha gustado porque habla de las cosas que están sucediendo a nuestro alrededor y que a lo mejor no nos damos cuenta. Es un poco para que abramos los ojos y pensemos antes de actuar sobre algo.

Com una moto Text i fotos: Xavi Molero Homs Moltes vegades anem com una moto, i és que les sensacions i emocions que vivim pilotant aquests vehicles de dues rodes són realment especials, per això cal viure-les i sentir-les.

Com una moto és el nom de l’ expo- sició que des del 20 de setembre fins el 27 d’ abril de 2008 el Museu Can Tintoré ha organitzat amb motiu dels cinquanta anys del naixement del Motoclub Esplugues, amb una mostra de diferents motocicletes i objectes relacionats amb les dues rodes.

Al llarg d’aquests cinquanta anys d’ història, s’ han organitzat a Esplugues diverses curses de motocròs, velocitat i trial, amb diferents muntures que es poden veure tant al Museu de Can Tintoré com a d’ altres indrets de la ciutat, com ara l’ Ajuntament o la piscina.

Des de la Montesa de 1951 -també anomenada iaia-, diverses Cota 25 o 247 dels anys seixanta i setenta

conegudes pels afeccionats al trial, la Cappra de motocròs de 1979, a més d’ una Ossa 250 Motorball de 1983, que va ser la primera moto del món concebuda per a la pràctica del Motorball, modalitat que es va practicar a principi dels anys vuitanta, on la selecció amb jugadors d’ Esplugues va guanyar la Copa d’ Europa com a representant de l’ Estat Espanyol. Una modalitat que no podia faltar és el trialsín, amb una bicicleta Monty Bike Trial de1986. Als anys vuitanta, la dura competència de les motos japoneses va fer que a l’ any 1986 la marca Montesa fos absorbida per Honda, amb el tancament de la fàbrica l’ any 2002.

Esplugues és un referent mundial dins el món del motociclisme, gràcies a la fàbrica Montesa, que des dels anys cinquanta del segle XX va omplir les carreteres i muntanyes de tot l’ estat d’ aquestes fiables motos de color vermell, especialment les Cota i el model Impala, dissenyat pel enginyer d’ Esplugues, Leopold Milà, i que es va presentar el 30 de maig de 1962. I tot i que ara són models buscats pels col·leccionistes encara segueixen circulant per moltes ciutats, només hem d’anar a Barcelona i veure les Impales circulant pels pocs carrers que encara queden amb llambordes.

HA DESPERTAT! Albert Martí Com una Blanca Neus, tal sembla que l’Organització Mundial de la Salut tot d’una ha espavilat. Qui ha estat el príncep blau? I d’aquest despertar ha sorgit un informe on diu que l’atmosfera de la ciutat de Barcelona és més plena de partícules contaminants que la de Mèxic D.F., la qual cosa és força greu. Tal sembla que l’obsessió pel tabac està amainant en l’OMS i, aquests xicots, comencen a estar amoïnats per la qualitat de l’aire que respirem, ja tocava, jo que creia que aquells cels marronosos eren cosa d’en Tàpies i ara resulta que l’Antoni no hi té part en tot això, i el color de l’aire que respirem, no és un detall artístic sinó pura i dura contaminació. Posaran un cartell a les entrades de la ciutat avisant que respirar l’aire no és bo per la salut o que insistir en respirar en aquest ambient pot provocar càncer? Es que si deixo de respirar em moro, va dir un vianant; hi ha gent que es queixa per tot!. Van respondre els guaridors de pulmons. Estem de bon any, a Barcelona, amb els trens de rodalies, el subministrament de l’energia elèctrica o l’incendi en el conjunt hospitalari de la Vall d’Hebron, només ens faltava aquesta i amb tot aquest marró, un terme ben escaient. Hi ha qui es preocupa del tema? Hi ha en marxa cap estudi? Perquè el problema no és senzill; potser això de la contaminació és un assumpte aparcat per després de les eleccions generals. S’oferiran rebaixes fiscals als cotxes que contaminin menys o els que funcionin amb biocombustibles? Amb tota la complexitat que comporta la utilització dels biocombustibles que generen la mancança de cereals, i com a conseqüència d’aquesta falta, l’encariment dels derivats bàsics en l’alimentació. Respecte de la indústria i les calderes domèstiques. Es prendran mesures efectives?, es posarà en marxa algun pla de renovació pels escalfadors d’aigua?

Seria un bon pretext fomentar mesures contra la contaminació de l’atmosfera, ja que aquestes mesures també poden servir per disminuir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, i de passada alentir el canvi climàtic que ara està aquest tema molt de moda i mataríem dos ocells d’un sol tret. A les industries s’impulsaran els sistemes de cogeneració d’energia? Em pregunto, i es prendran seriosament les alternatives a l’actual consum energètic, impulsant la recerca i el desenvolupament, de les energies renovables, se frenarà el consum de combustibles fòssils, sense posar en marxa noves centrals nuclears que generen uns residus radioactius de llarga durada que no sabem on guardar i resultarà un llegat emmetzinat per futures generacions, per produir energia elèctrica? Se’ns ofereix un futur prou interessant amb moltes incògnites per determinar; qui sap si serem. capaços de resoldre-les, però tal sembla que no estem per la tasca que es necessita per millorar la qualitat de l’aire que respirem, ja que allò important, si escoltem als polítics, és si els nostres militars a l’Afganistan fan l’amor o la guerra, si els retrats del Rei han de ser incombustibles, o si els pressupostos són prou sobiranistes.

ANGLÈS Sel·lecció de caligrames de 1r. d’ESO, fruit de l’activitat de classe de la profesora Antònia Salido