Jacint Verdaguer

Dietari d'un pelegrí a Terra Santa

*************

ÍndexDietari d'un pelegrí a Terra SantaIntroducció- I -- II -Camí de Jerusalem- III -Anada al Jordà- IV -La Setmana Santa a Jerusalem

*********************

IntroduccióMa estimada mare, que al cel sia, era molt afectada a llegir El Devoto peregrino, del P. Castillo, llibre que's trobava en tots els escons i llibreries de la plana de Vich. Oint-lin jo llegir algun passatge bonic, desde sa falda, sentí naixer en mi'l somni, llavors tant llunyà com falaguer, de veure la Terra Santa. El somni llunyà se m'es acostat, i, grat sia a Déu, he pogut regalar-men tot l'Abril i Maig de 1886. Els records que'n guardo duraran més que'l somni: espero que seran eterns. No hi aní a escriure cap llibre d'impressions com ara s'estila, per més que aquest ne tinga'l tirat, ni menys a cercar inspiracions pera cap poema, com ho digué en prosa algun periodic i en vers la llorejada poetisa Monserdà en Lo llorer de Vinyoles:Si tant enciseres sónles flors fins avui descloses,Déu guardi les que en llevorde Jerusalem ens porta.

Francament, tinc de confessar que mon viatge era més interessat: jo hi anava a cercar quelcom més que quatre flors esfulladices de poesia. Jo volia veure de més aprop i sentir i banyar-me en el sol de Palestina, no'l

sol material, sinó aquell sol que no s'ha post ni s'ha de pondre, el sol de tots els cors, de totes les inteligencies, el veritable centre de l'univers. Tres viatges tenia jo fets llavors: un a America, cercant la salut perduda per mi; altre a Tanger i a Argelia, cercant-la per un amic estimat; i el tercer al Nord ab no menys bona i agradable companyia. Fallava'l quart braç, o diguem el cap a l'immensa creu que havia formada en la terra ab mos viatges, i li posí dignament ab el millor de tots, el de Jerusalem. Els tres primers enfortiren mon cos delicat i enriquiren mon esperit, més deixaren mon cor buit i assedegat sempre de veure quelcom més que mars i terres i ciutats, formiguers de gent. L'anada a Terra Santa m'ha apagada aqueixa sed i ja no desitjo ni espero fer altre viatge que'l de l'eternitat, quan hora sia. El de Palestina l'emprenguí pera conèixer a Jesucrist, mon Déu i Senyor, i poc o molt dec haver guanyat en aquesta dolça coneixença, puix me sembla que l'estimo més, a pesar de la petitesa de mon cor i de l'esquifidesa de mon enteniment, per emmirallar-s'hi aquell que no cab en l'univers. Sí: entre les etzavares i figueres de pala de Nazaret, en les vores del mar de Tiberiades, ressonantes encara al tro de sa paraula; en les del Jordà, consagrades per son baptisme, i en la cima del Calvari, aont aixamplà sos braços pera abraçar l'humanitat, me sembla haver vist una línia més d'aquella fesomia divina inaccessible al pinzell del pintor i a la ploma del filosop i del poeta. L'he vista entre'ls descendents de sos deixebles en aquella terra de prodigis, entre'ls venerables fills del Pobre d'Assís, imatge viva del Crucificat, i fins en les cares dels israelites, pobres i avilits nets de sos butxins. Gracies infinides al bon Jesús, que deixant-me, encara que indigne, celebrar la santa missa en son rient breçol i en son gloriós sepulcre, m'ha deixat veure no sia més que un raig de llum de sa cara. Jo guardaré aqueixa visió; jo estotjaré aqueix ressol en el bell fons de la meva ànima; jo'n dauraré mos records i m'enjoiaré mes esperances; jo'n filaré més darreres cançons i en teixiré mos darrers versos, i al baixar a la tomba m'agafaré ab aqueix bri de resplendor celestial pera sortir d'aquesta vall de llagrimes i pujar a la vida millor i perdurable.En un article critic publicat, no fa pas gaires dies, sobre mon darrer llibre, Patria, el critic, queixant-se, pot-ser ab raó, de lo que en mes ultimes obres no dono prou destriats els genres literaris, semblava doldre's de que jo deixés caure massa gotes de poesia religiosa en el doll de ma poesia patriotica. Oh! Com m'honrava i em plavia, sense voler, ab això, mon benvolgut amic! Com li agraesc l'acusació! Com li agrahiria encara més si'l cor me digués que'n só mereixedor! Oh! Si pogués suavisar ab el melós i adorable nom de Déu la seca aspror de tots mos versos! Oh! Si, deixant apart mon no res, pogués, com altre Eliseu, ab un grapat de sal divina, endolcir el doll cada dia més amargant i terrós de la poesia contemporania, que, descreguda, sense cor i sense ànima, va deixant les ales a bocins en el fang de la materia! Qui pogués posar el nom de Déu allà on voldria! En cada rocal de vora mar pera guiar als qui naveguen; en el front de cada serra, com una estrella que iluminés totes les valls; en el mur de les ciutats oblidadices i en el portal dels masos oblidats; i en cada recó de món aon se plora, ben sovint sense conhort, i en cada golfa humida on se pateix, i en el breçol del que naix, i en el llit del que agonitza! Qui tingués la veu de les ones o del tro pera fer-lo sentir a

l'humanitat ingrata que l'oblida! Si al menys el pogués escriure en un cor! Més, ja que això es obra de Déu, jo hauria d'aconhortar-me d'escriure-l en aquest pobre i senzill llibre, massa senzill i massa pobre pera endreçar-se a la terra aon s'obrà nostra santa redempció.Són notes de viatge, nues d'estil i de poesia, escrites a corre-cuita i comsevulla, que no haurien sortit de la cartera, a no caure en les mans amigues dels directors de La Veu del Montserrat i la Ilustració Catalana. Ells són la causa d'aquesta humil publicació; bé que sa pobresa, sa incorrecció i tots sos defectes sien meus. Prenga-n el lector la bona voluntat, i ajudi-m a donar gracies a Déu per haver posat aqueix flairós oasis en el camí esteril de mos dies, i, sobre tot, per haver-me deixat besar ses petjades en la terra. Del perfum que vaig cullir en elles, i ja fa tres anys, ne tinc encara l'ànima plena, i espero que m'hi durarà mentres me duri la vida; i llavors rai! si m'ha sigut tant dolç veure'ls serrats i boscuries, les roques i els monuments que vegeren a Jesucrist, ha dos mil anys, mortal i fet home de dolors; si m'ha sigut tant plaent seguir ses passes ja mig esborrades pels camins pedregosos i plens d'espines d'aquest miserable desterro, què serà veure-l de cara a cara, immortal i gloriós, i seguir-lo eternalment entre'ls elegits per les riberes florides de la vera patria!Janer de 1889

- I -En nom de Déu i de la Verge Maria, el dia primer d'Abril, temps de primavera gentil, com diria fra Anselm, a les quatre de la tarda, ens embarquem a Barcelona pera Terra Santa, vers on, desitjós d'arribar-hi abans que'l vapor, el cor s'envola, sumptis fidei alis, segons paraula de Sant Geroni. Així com el pol atreu l'agulla magnetica, la prada florida les abelles sedentes d'olors i de mèl, la California atreia adés els afamats d'or, i els grans centres d'Europa atreuen els assedegats de ciencia, vanitat i plaer, la Palestina atreu el cor cristià. Sa aridesa i desolació espantosa fan sospitar que ja hi posa son peu terrible'l desert; més encara continúa sent la terra de promissió anyorada i desitjada pel poble de Déu, que ja no es la niçaga d'Abraham, d'Isaac i de Jacob, sinó'l poble cristià, format ex omnibus gentibus, et tribubus, et populis, et linguis, que té son cap a Roma, en mig d'eix ample occident, vers on, segons tradició, estava girat el bon Jesús expirant en el Calvari, en l'hora més solemne que ha senyalat el rellotge del temps.El vapor Panay es espaiós, de 375 peus d'eslora, i en un de sos amples compartiments poden allotjar-se bé i independentment els dotze pares caputxins que tenim la bona sort de trobar-hi. Van destinats pel Govern espanyol a les Carolines, sent els primers apostols que hi posaran el peu. Ditxosos ells! Molts passatgers hi ha a bordo: hi ha rics marxants, empleiats del Govern, dignataris de l'Esglesia, militars d'alta graduació, joves en la flor de la vida, homes al cim de sa carrera. Sols eixos fills de Sant Francesc me fan enveja. Ditxosos ells i ben nats! Van a sembrar en un camp verge la primera llevor de l'Evangeli, i a cullir-ne les primeres flors, pera oferir-les a nostre bon Déu i Senyor, que, sense

saber-ne elles res, les té comprades ab el preu de sa mateixa sang. Que contents volen a la conquista de les animes! Me recorden els segadors de ma terra quan, tot cantant, baixen ab la falç al coll a segar a la marina, animats ab l'esperança d'una bona messa, o els joves militars que he vist anar a la guerra somniant ja'ls llorers de la victoria. Ells també somnien llurs llorers i palmes, més no s'acontenten ab els de la terra. Més ambiciosos que'ls empleiats i comerciants que'ls acompanyen, no'n tenen prou d'un grau, ni d'un grapat d'or: volen un guany infinit. Ab quin entusiasme parteixen, sense saber on van, ni qui'ls espera! Van a fer la voluntat de Déu, i que sels endóna de viure o de morir! Si moren allí, moriran com a bons soldats en el camp de batalla; si en la mar, ja tenen la fossa oberta i estan ab la mortalla posada, puix els enterren ab son mateix habit; i, morin allà on morin, no'ls ha de recar res del món, perquè no hi tenen res.De la cambra del vapor, on gairebé tots sols s'han aposentat, n'han feta una capella, que per sa senzillesa'ls deu recordar la que deixaren en el convent.En l'humil trono de rustic altar tenen un quadro a l'oli de sa patrona, la Divina Pastora. Va vestida de blau com la reina del cel, més porta'l barret de palma adornat ab un pom de flors, i en sa dreta'l gaiato de pastora de les ànimes, que són mistiques ovelles, a les quals, pera fer-sels més agradosa, semblen haver emmanllevada la samarra de llana. Ella i son fill diví, que seu rialler sobre sa falda.Fra Isidoro de Sevilla, predicant a Santa Marina de la mateixa ciutat, en 8 de Setembre de 1703, retragué aquell hermós versicle del Cantic dels Cantics (I, 7): «Si ignoras te, o pulcherrima inter mulieres, egredere, et abi post vestigia gregum, et pasce hædos tuos juxta tabernacula pastorum». Parlà, per primera volta en el món, de la Divina Pastora, i ho faria en termes tant inspirats, que'ls sevillans sortiren del sermó proclamant-la a altes veus per carrers i places. La nova advocació de la Verge, no cabent a Andalucia, s'escampà, com olor de balsem, per Catalunya, Castella, Espanya i America, acompanyant i fent dolços els treballs apostolics als pobres caputxins, que l'havien presa per patrona de ses missions. Ella, que'ls segueix amorosa a les Carolines, faci totes aquelles ànimes, que no coneixen a Déu, manyagues ovelles del seu ramat.

8 d'AbrilA les cinc del matí s'ovira la torra de Bourlog al mig de les amples boques del Nil. Tres hores després veiem la de Damieta, que s'aixeca com de puntetes, sobre la costa, pera fer llum de ben lluny als barcos que s'hi dirigeixen. Sols veiem en la població'ls pals dels que acarona ja en son port i alguna vela llatina que papelloneja a l'entrada del gran riu, entre la terra i la mar. Ab prou feines ovirem algun platjar arran de les unes, nu de caseries i d'arbres. La mar, en una gran extensió, es verdosa i terbola per efecte de les aigues del Nil, que mai venen ben clares, i del poc fons de la mar. Blanques i grosses gavines ens venen a parlar de la terra de Moisès, a que'ns acostem a tola vela, i entretenen als

viatgers que l'anyoren, no tant per ser la de Moisès, com pera fugir del breçoleig de les ones, no sempre falagueres.

Port-Said, 9 d'AbrilSi l'Egipte es un do del Nil, aquesta ciutat n'es la darrera mostra, puix acaba de nàixer a la vora d'un de sos braços, encara que no es nada a sa regor, sinó a l'influencia del canal de Suez, del qual es ella qui té les claus. Sa població antiga, més que població, era un escampall de barraques de mala mort, habitades pels pescadors arabes: ara es dels ports del Mediterrà que veuen entrar banderes de més diferents colors i una de les ciutats on se senten més llenguatges. El poble parla arabe; la gent culta, italià o francès; hi ha alguns inglesos i molts grecs. Aquests tenen un temple cismatic i un altre grec-unit. El sacerdot del segon, com el del copte i maronita units, són subdits del pàrroco catolic, que es el simpatic guardià del couvent de franciscans, on estem allotjats.La població mora està a cent passes de l'europea, més sos usos i costums n'estan a mil lleugues, a pesar dels esforços que fa'l govern egipci pera civilisar-la, protegint nostra santa religió, subvencionant sos ministres, plantant ferrocarrils i telegrafs, fent adoptar per son exèrcit nostres armes i trajos. Les cases són de fusta, entregirades, guerxes, mal airades i petites, ab reixes de confessionari a les finestres i un portier esparracat a l'entrada, pera no deixar veure la bruticia interior, que no deu ser poca, a judicar per la flaira pestilencial que'n surt. Algunes que tenen segon pis, l'avancen damunt el carrer un parell de passes, sostenint-se ab puntals o bigues que tenen pretencions de columnes. L'escombra es un moble desconegut dintre i fòra de les cases, i l'aigua que'ls volta per totes bandes, i de que fan ús tot sovint, no'ls priva d'anar bruts i de ser-ho tot lo que toquen: sos vestits, sos mobles, ses tendes de vins i d'industria, sos carrers i carrerons, places i placetes en que's divideixen sos laberintics pobles.Els habitants, per sa alta i gallarda estatura, m'han recordat els filisteus, veíns no llunyans d'aquestes terres, i, pera no sortir de la nostra, els empordanesos, ab qui semblen, per ser més alts que sapats, per son aire desinvolt i per sa llengua solta i deslligada. En Pella, l'historiador de l'Empordà, ben segur hi diria quelcom més. Els fellahs, o pagesos, van vestits de blau, color de l'aigua que vessa la saor i la vida en sos camps i del cel que s'hi emmiralla. Després he vist que no es en honor del Nil que vesteixen de blau, puix es color molt usat en tota la Palestina i gairebé unic a Samaria. Les dònes se tapen la cara ab una especie de careta composta d'un vel negre, que'ls amaga'l front, i altre que'ls amaga la part inferior de la cara, units per un canó d'or o de llauna daurada ab dos o tres cercles, que'ls cau lletjament com un petit embut damunt el nas. Això i el mantell negre que duen a la ciutat, els dóna més aire de fantasmes que de dònes.Tots els espanyols que han estat a Port-Said coneixen el senyor Artola, unic compatrici nostre empleiat en el canal i un dels vells de l'empresa, puix no se n'ha mogut desde'l primer cop de magall que s'hi donà, i tal volta l'home que'n sab millor l'historia; historia curiosa,

dramatica i interessant per demés, que té ja escrita i que, segons entenguerem, no trigarà gaire a estampar. Doncs ell, ab una amabilitat tota espanyola, ens ha ensenyat els magatzems de l'Empresa, que estan a son carrec, aont hi ha diposit de deu mil objectes, de ferro, fusta, canems, etc., que's necessiten o poden necessitar-se en l'obra immensa del canal. En el taller, que està adjunt, treballen 500 operaris; ses maquines són de gran força i de les darreres invencions, destinades totes a adobar i construir les dragues i vaporets, a reparar els vapors que hi van i s'hi estalonen cada dia, que en va cercarien adob desde Hong Kong a Liverpool. Allò es un rusc d'abelles d'Europa dintre'l desert de l'Africa.La draga principal, unica en son genre, es una meravella. Llença l'aigua terrosa, la sorra i el fang 80 metres lluny. Està iluminada per tres fars electrics pera que puga treballar tant de nit com de dia, i es tota de ferro i com feta d'una sola peça. Vista d'un xic lluny i a la darrera llum del dia, me semblà un pelicà monstruós movent son bec enorme a una i altra banda de ses sorrenques vores. Aqueix aucell mistic i extrany, que veig ací en Egipte per primera vegada, m'ha posat esta comparació al cap de la ploma.

Cap a Jaffa, 11 d'AbrilDecididament el patriarca Sant Francesc, amic dels pelegrins, vol acompanyar-nos a Terra Santa, de la que es digne i providencial guardador. Entrant a Port-Said ens digueren adeussiau els dotze simpatics pares caputxins que volen a la conquista espiritual de les Carolines; al sortir-ne, en el vapor de les Messatgeries franceses, ens hi dóna'l déu-vos-guard un altre fill de Sant Francesc, més elevat en la jerarquia de l'Orde, el savi, humil, piadós i amabilissim P. Farnesin, visitador dels convents de Palestina. L'acompanya'l venerable fra Bucelli, conegut per sa eloqüencia i sos escrits. Venia abatut per una llarga i penosa malaltia, i, ple de fè, s'aconhortava en mig de la mar ab aquelles misterioses paraules del salm 64: «Spes omnium finium terræ, et in mari longe», que esbrinava saviament, trobant-hi una gota de mèl pera sa tribulació, quan se vegeren allà d'allà blavejar els cims de la terra anyorada. Montana Judæ, exclamà ell, que'ns parlava en llatí, signant-nos-les ab el dit.Sota un vel de tristes bromes que esqueia molt bé an aqueixa terra viuda i desolada, sens apareix, ab les primeres llums del dia, la terra promesa de Moisès, la patria del Messies esperat i desitjat per tots els pobles, i ai! solament aquí desconegut i rebutjat; la terra predilecta de l'Altissim, que, ingrata, li pagà tant i tant incomprensible amor ab una corona d'espines i una creu. M'agrada veure un munt de boira sobre la terra deicida, al front de la que, havent conegut a Jesucrist, el deixà per Mahoma; verament li escau un negre turbant de nuvols. Més no triga a esqueixar-se la boirada, retirant-se a negres borrallons, que's van esblanqueint i apetitant al bés de foc del sol de Palestina.

Jaffa, 12 d'AbrilTant bon punt tirem les ancores a fons, els barquers moros, cridant, baladrejant i movent llurs braços, com si vinguessin a l'abordatge, assalten el vapor pels dos costats, agafen els farcells i maletes que troben, estiragaçant-les un per cada ança i prenent-se-les de les mans com a cosa propria. El dret que s'han pres sobre'l bagatge l'extenen sobre'l pobre viatger, disputant-sel i estirant-lo un per cada braç cap a ses barques, ab un brugit i cridoria que aixorden.La bona sort de navegar ab el pare visitador, i sa gran amabilitat, fan que tinguem lloc a la barca del convent, ab tant bona companyia i la de dos pares espanyols que venen a cercar-lo. Els acompanyen dos geniçars, o soldats turcs, que viuen al servei dels dos convents de Jaffa i Jerusalem. Van vestits de blau ab ribet blanc, armats de llur alfanc i de llur alt bastó ab porra d'argent cisellat, ab que davant la comitiva fereixen les lloses del carrer i les escales del convent, a l'estil dels armats de nostres solemnes processons de Divendres Sant.El convent, que du sobre la porta'l retol: Hospitium latinum PP. Franciscanorum Terræ Santæ, es un simil de la vila, per ses pujades i baixades, escales, passadiços i terrats, que domina aquell port ple d'esculls i aquella mar, blava com son cel, que'ns acaba d'escupir en tant encantadora platja.El temple no té re de monumental; més, segons diuen, està fet de pedres del palau d'Herodes de Cesarea. Els paraments ens han fet dubtar de si estavem a Espanya. En et pali de l'altar major, que deu ser present d'algun català, se llegeix el nom de Barcelona; les casulles, dalmatiques i roba blanca són espanyoles, com les de gran part dels santuaris de Terra Santa.En el portal del convent se veuen també les armes d'Espanya; però lo més espanyol de la casa són els tres pares Benet, Bonaventura i el president, Casto Amado, simpatic fill de la Rioja, que, havent servit vuit anys al rei en temps d'Espartero, ha vingut a servir a Déu en milicia millor, regint, fa vint anys, aquest convent, marxapeu de nostra santa Esglesia a Palestina. Son caracter respon a son nom d'Amado, puix es l'home més amable del món, i qui estima es estimat.En aquest port s'embarcà la Verge anant a Efeso, segons la venerable Agreda. Vuitcents anys abans s'hi havia embarcat Jonas, que fugia de l'obediencia del Senyor, trobant feixuga pera ses espatlles la missió de profeta.Els jardins de Jaffa, que tal són sos voltants, són verds i ufanosos com l'horta de Valencia. Hi verdegen els tarongers i llimoners, carregats de flors d'argent i fruites d'or; les moreres al costat del cactus i el magraner, que ab sa vermella flor recorda la de la rosella, la flor catalana, que m'agrada veure esbadellada ací a Orient, quan en nostre país encara no poncella.

13 d'AbrilA mitja tarda sortim de Jaffa, atravessant sos vergers, veritables oasis de Palestina. A 15 minuts de camí's troba una font, al nord de la

qual a duescentes passes, hi ha un cementiri abandonat, on se creu que hi havia la casa de Tabitta, resucitada per Sant Pere. Allí s'aplega'l poble en romiatge tots els anys, el quart diumenge aprés de Pasqua.Entrem en l'immensa plana de Saron, celebrada en el Cantic dels Cantics. Està extesa entre les montanyes de Judea, el Carmel i les dunes de la platja, blanquinoses i tristes. En eixa plana Samsó incendià'ls blats dels filisteus, qual país tenim a mà dreta. Eixes montanyes el vegeren triomfant i l'endemà vergonyosament presoner en braços d'una dòna enemiga de sa patria.L'herba i el blat verdegen bellament en tota l'encontrada, i entre ells groguegen els rubelics, flor que enjoia també'ls camps de la costa catalana. Alguna olivera perduda cendreja ací i allà, i, a excepció d'algun arbre, que no conec, semblant al pi, cap més sen veu. Veus-aquí lo que resta de l'hermosura de Saron que retreu Isaies: Decor Carmeli et Saron.Lo primer que s'ovira del poble de Ramleh, l'antiga Arimathea, es la torra dels Quaranta Martirs. La casa de Nicodemus està convertida en capella del temple dels pares franciscans, aont he tingut la ditxa de celebrar missa. Gairebé tots els frares del convent són espanyols; els que no ho són, i sos sirvents, fins un negre gegantí vingut de Nubia, parlen castellà.Desde Ramleh, aont arribàrem a mitja tarda, anàrem a visitar Lydda, en la bona companyia del P. Abuga, secretari de la Custodia (avui custodi de Terra Santa). A mig camí, sota d'un roure, vegérem una familia de leprosos, que a grans i llastimosos crits ens demanà caritat. Quin espectacle! Eix mal terrible, desconegut entre nosaltres, els va rosegant de mica en mica la pell, els òssos i les articulacions, i els va mutilant horriblement i a quiscú de sa manera. Pobres! I ab prou feines saben el nom de Jesucrist, el fill de Déu, que, nat en llur propri país, ab una sola paraula guaria'ls leprosos de son temps.Lydda, patria i lloc son, segons la tradició, fou martiritzat Sant Jordi per Dioclecià, guardà molt temps ses reliquies, en un temple caigut i aixecat de ses ruines dues o tres vegades. L'actual té'ls tres absis i grans fragments de l'antic i està reconstruit pels grecs cismatics que'l posseeixen. Acompanyat per un pope a la cripta, que es on nasqué, he orat ab tot l'afecte de la meva ànima per Catalunya, terra estimada d'ont es patró, i per mon poble, on té una de ses poques ermites, aon celebrí, acompanyat de mos pares i de germans, que ja no tinc en la terra, ma primera missa. Que'l soldat gloriós de la fè toqui'l cor dels guardians del seu breçol, que fan a l'ombra de l'heretgia la sòn de la mort.

- II -Camí de Jerusalem

13 d'AbrilAmoàs. Resten d'aquesta ciutat, antiga Emmaus, les ruines d'un gran

temple, dedicat als set germans Macabeus, aquí on Judes guanyà la celebre batalla a Georgies, general d'Antiochus.L'absis es rodó per dins i cairat per fòra i compost d'enormes pedres, alguna de 3 metres de llarg.Latrun, poble vehí d'Amoàs, ab qui, segons fra Lievin, formaven la ciutat de Nicopolis, recorda ab son nom una tradició notable. La Sagrada Familia caigué en aqueix lloc en mans d'una colla de lladres. L'esposa del cap-de-colla se sentí moguda a la vista de l'infant Jesús i demanà a la Verge que en l'aigua ont el banyés hi deixés banyar un fillet seu leprós. L'hi banyà i restà guarit de la lepra del cos, com més tard, a una paraula de Jesús, fou guarit de la lepra de l'ànima, puix aquest noiet fou Dimes el bon lladre.Lecanú creu que això succeí venint d'Egipte la Sagrada Familia, d'on, segons ell prova, tornaren per mar, desembarcant a Ascalon o Jamnia. Així s'explicarien les tradicions de llur passatge per Latrun, Ramleh i Carmel, dificils de lligar d'altra manera.Ací donem l'adéu a l'oberta i hermosa plana de Saron i comencem a pujar les montanyes de Judea, escalada digna de la ciutat santa de Jerusalem.En la vall del Terebinte, vora avall del torrent, on David cullí les cinc pedres pera enviar-les ab la fona al front de Goliat, davant una posada, esperen al pare visitador un representant del consol francès i un altre de l'austriac, acompanyats de llurs respectius geníçars. Ells, el drògman i els geníçars dels convents de Jaffa i Sant Salvador, munten a cavall i es posen tres per banda davant la carroça del pare visitador.Atravessem el torrent sec del Terebinte i els cendrosos oliverars d'aqueixa estreta i sinuosa vall; ens enfilem a les montanyes que l'encaixen per l'altra banda, i, al cap d'una estona de pujar i baixar per ses aspreses, sens apareix de sobte la Ciutat Santa, que les llagrimes m'aturen de veure. Stantes erant pedes nostri in atriis tuis, Jerusalem. Baixant de cavall, ens descobrim i resem devotament el salm: Lœtatus sum in his quæ dicta sunt mihi: in domum Domini ibimus. M'he alegrat de les paraules que se m'han dit: anirem a la casa del Senyor. Sempre m'ha fet impressió aqueix salm de sentit misteriós i doble, però mai com ací, on fou dictat. Aquí'ls mots que fan referencia als atris de Jerusalem, a les tribus que hi han pujat, a la pau i abundantia in turribus ejus, no's poden pronunciar sense plorar; més que més per qui, iluminat per la fè, sobre les torres i murs d'aqueixa ciutat, encara hermosa en sa desolació, allà dalt entre eixes blanques boires, en la blavor del cel, veja baixar la nova i resplendenta Jerusalem de que'ns parla'l capitol XXI de l'Apocalipsis. Déu meu, gracies infinides per haver-me deixat veure la de la terra! Més no es aqueixa, no, la fi del meu viatge: quan sia arribada ma darrera hora; quan, enfortida per l'aliment dels angels ma ànima pecadora, vaja a obrir les ales, deixeu-me cantar per segona vegada aqueix cantic diví que ha acompanyat tantes animes pures en sa volada a la Jerusalem celestial.En el quartel de la porta de Jaffa'ls soldats turcs presenten les armes al pare visitador. El poble s'apila a totes bandes pera veure-l passar, i, no obstant de ser la major part de la gent de diferenta religió, el saluden ab respecte.

A l'entrada de Sant Salvador l'esperen els pares franciscans a la porta, precedits de la creu alta i tres sacerdots ab capa pluvial. L'encensaren i, entonant el Te Deum l'acompanyaren a l'altar major. Aprés d'orar, s'asseu en un humil trono a la dreta de l'altar. El pare custodi i tots els frares del convent han anat a besar-li la mà humilment, i ell als ordenats de presbiterat els ha tornat afectuosament el bés a la galta. Aqueix es el primer exèrcit franciscà que he vist passar davant mos ulls. Són ben bé una cinquantena, gairebé tots del mig dia d'Europa, on tenen una llar estimada, pares o germans que han deixat pera seguir el patriarca dels pobres. Alguns han posat cabells blancs i s'han emmalaltit lluitant sota son gloriós penó, entre enemics terribles i en un clima devorador, més ells guarden, fa siscents, anys, a l'Esglesia, el sepulcre de Jesucrist.

- III -Anada al Jordà

14 d'AbrilArribàrem ahir vespre a Jerusalem i en sortim avui de bon matí, havent-ne vist solament el carrer d'entrada i el de sortida, i el clar i esbarjós temple de Sant Salvador, ont hem dit missa. A l'entrar al convent s'estava organisant una caravana al Jordà i ens hi allistàrem, preveient que, si deixavem escapar aqueixa ocasió, ben segur que no sens presentaria mai més.Bethania es la primera població que trobem al perdre de vista la Ciutat Santa. Voltades de figueres i oliveres s'hi veuen una vintena de cases, entre les quals s'ensenyen les ruines de les de Simon Leprós i Llatzer. En aquesta, Jesucrist fou acullit moltes vegades per Marta i Maria, i en ella pronuncià aquella paraula que es un resum de l'Evangeli: Una sola cosa es necessaria.La tomba de Llatzer es el principal monument de Bethania. Se baixa per una escaleta d'uns vint graons i un vestibol de quatre passes de llarg i poc menys d'ample. Allí estava la llosa sepulcral que Jesús manà treure abans de cridar ab veu forta: Llatzer, vine a fòra.Un xic més avall de Bethania's troba una roca on Maria i Marta sortiren a l'encontre de Jesús, que anava a veure a llur germà difunt. «Si haguessiu estat aquí, -li digueren,- nostre germà no hauria mort.» Manà que l'acompanyessin davant la tomba i allí plorà. «Jamai -exclama un autor- Déu fou més home que plorant sobre el sepulere de son amic: jamai l'home fou més Déu que reprenent aqueixa victima a la mort.»No triguem a trobar al peu del camí, sota una roca tallada a escaire, el Camp de la Figuera malehida. Sortint de Bethania, Jesús, sentint ganes de menjar, s'hi acostà, i, no trobant-hi més que fulles, la malehí. L'endemà, passant-hi ab sos deixebles, Sant Pere li digué: «Mestre: mireu com s'es assecada la figuera que malehíreu ahir».A la dreta del camí's veu en una cima l'indret on David, fugitiu, fou

malehit per Semei.La Font dels Apostols es al fons de la vall del Sol, nom que li escau molt bé, puix no recordo haver-lo sentit tant ardent en la vida.Ací es ont el Salvador posà l'escena de la parabola del bon samarità. En totes eixes valls i colls i montanyes no's veu un arbre, ni una mata, ni un brot de farigola: la poca herba que hi ha està sense verdor, secardina i com socarrada pel sol.En el vessant de Jericó comencem a trobar alguna mata de fanal i de rebrolls extranys pera nosaltres, més les roques que fins ara vèiem o endevinavem amagades sota un vel de terra, surten com òssos a travers de la pell.De prompte les montanyes més atormentades i abruptes se separen, i desde un coll veiem ab tota sa majestuosa amplada la plana de Jericó, hermosa, verda i plena d'arbres, entre les montanyes de Moab i les de Judea.La Font d'Eliseu està en aquesta banda de plana, regant-la amorosament i adornant-la d'una gran faixa de verdor. Més que una font es un torrent que surt tot plegat de la terra; ses aigues, que eren amargues, foren endolcides pel profeta Eliseu, que hi tirà un vas de sal, dient en nom de Jehovà: «Jo he purificat aquesta aigua, i la mort i l'esterilitat no sortiran més d'ella».A l'oest de la font hi ha una montanyeta, formada per les ruines de l'antiga Jericó.Desde allí'ns dirigim a la montanya de la Quarantena, de pujada dreta i aspra. Orem a la cova ont orà Jesucrist per espai de quaranta dies, i després espaiem la vista desde aquell balcó de roca, que fa rodar el cap. El panorama es immens i d'un genre a que'ls occidentals no estem acostumats. Les roques del voltant estan vorades, i en eixes balmes vivien, segons Sant Geroni, set verges, quiscuna en la seva cova. Quan sen moria una aparedaven sa celda, que'ls servia de tomba, i obrien una nova cova pera una altra verge.Cosroes posà en mans d'aquestes verges la palma del martiri.Un vol de coloms de bosc que passava per davant d'eix extrany asceteri m'ha fet recordar la blanca voladuria de ses animes al volar ab ses palmes i lliris al paradís.L'amable solitari grec que viu en la cova, consagrada per Jesucrist, convertida fa molts sigles en santuari, no té altra companyia que alguna merla manyaga que hi vola desde Sant Sabas, com pera donar-li noves de sos companys de vida eremitica.Jericó, la ciutat de les palmes, la que Josuè féu caure després d'haver-la voltada set vegades al sò de trompeta, pronunciant després aquesta terrible maledicció: «Malehit sia davant del Senyor l'home que tornarà a bastir aquesta ciutat», no s'ha aixecat més. No fa gaire hem trobat son cadavre, o, millor, la pols de son cadavre, mal apilada al peu de la montanya de la Quarantena. Sos boscos de canya de sucre i de palmeres, sos balsamers, i sa Rosa, per les divines lletres celebrada, s'han assecat, i aquells antics jardins s'han tornat un desert, bé que no tant complet com lo restant de la Palestina, per estar entre'l Jordà i la Font d'Eliseu.La Jericó d'ara està a dues hores de la primera i no la retira en

res. Més que una vila es un clap de cabanyes de rocs i fang, on viuen trescents beduins mig despullats i d'aspecte selvatge. Hi he vista alguna dòna duent un botonet clavat al nas i fins un osset clavat en un de sos forats. Les criatures anaven o completament espelliçades o nues.Entre'ls aucells diu que hi ha la merla de Marsaba i el rossinyol de Palestina; entre les plantes, l'Spina Christi, arbre regular, l'arbre de Sodoma i el baladre.La flor que avui porta'l nom de Rosa de Jericó ha sigut trobada per fra Lievin en la montanya de la Quarantena, i en posseim un exemplar de que'ns féu present ell mateix. No es més grossa que un clau dinal, es del mateix color i s'obre instantaniament en l'aigua.A les dues de la nit partim de Jericó cap a les vores del Jordà. La llarga caravana es tot sovint trencada, sobre tot a l'arribar a l'arbreda, que fa més negra la fosca de la nit; més a crits i a aucs ens tornem a reunir. A l'arribar a Guilgal o Galgala'l dia començava d'apuntar. Ací'ls israelites acamparen després de passar el Jordà i adreçaren dotze pedres en eterna memoria de tant feliç passatge.Per aquí's veuen les ruines d'un antic convent de Sant Joan.Arribem al terme del pelegrinatge. El Jordà corre suaument darrera aqueixos saules i tamarins.Segons la tradició (i aquí copiem a fra Lievin, que l'ha estudiada bé), en aquest lloc els israelites, quan entraren en la terra promesa, atravessaren el Jordà a peu aixut, mentres les aigues de baix s'escolaven vers la Mar Morta, i les altres s'aixecaren i formaren com una montanya desde la vall d'Adom fins a Sorthan.En aquest mateix lloc Elies, devent passar a l'altra banda del Jordà, ont anava a ser enarborat en un carro de foc, ferí l'aigua ab son mantell i l'atravessà a peu aixut en companyia d'Eliseu. El profeta, al desaparèixer, deixà caure son mantell. Eliseu l'aplegà, i, de retorn al Jordà, ferí ab ell les aigues del riu, com havia vist fer-ho a Elies; més elles no's dividiren. Llavors Eliseu digué: «Doncs ont es ara'l Déu d'Elies?» I, ferint segona vegada, les aigues l'obeiren i li obriren passatge.David, perseguit per Absalon, atravessà'l Jordà acompanyat de sos fidels servidors.Naaman, capità de l'armada siria, estant cobert de lepra, vingué, per orde d'Eliseu, a banyar-se en el Jordà i guarí. El mateix profeta féu pujar a la cara de les aigues del riu un tascó de ferro que un noi, tot aterrant un arbre, hi havia deixat caure.Una tradició no interrompuda designa aquest indret com el lloc en que Sant Joan predicà la penitencia i batejà a Nostre Senyor Jesucrist.Aquí, el dia 15, a la sortida del sol, tinguí la ditxa de celebrar la santa missa commemorativa d'aquest passatge ab l'Evangeli de Sant Joan: «Vidit Joannes Jesum venientem ad se, et ait: Ecce Agnus Dei, ecce qui tollit peccatum mundi».L'impressió que fan els grans mots de l'Evangeli en el lloc de la mateixa escena es superior a tota ponderació. Cent vegades he dit en mon viatge lo que dic ara mirant-me en les aigues del riu sagrat. Solament pera llegir aquest Evangeli ací dono per ben empleat el viatge i en dono gracies a Déu.

Un xic més avall, en la tofa d'arbres de vora'l Jordà, he sentit cantar el rossinyol, unic que he sentit a Palestina. Algun escriptor ha comparat al Nil el Jordà, regant per totes bandes en temps primitius aqueixa fonda plana, que la Sagrada Escriptura compara a l'Egipte, dient que era una vall fertil i com un jardí del Senyor. Més sos crims horribles «feren ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc del cel. Llavors Abraham, alçant-se del lloc ont s'era entretingut ab el Senyor, mirà Sodoma i Gomorra, i en tot el país del voltant s'hi vegé una fumada espessa com la d'un forn que s'alçava de la terra».«Increduls o esceptics, a nostra arribada al Mar Mort, -diu un savi, director de la missió americana d'exploració,- després de vintidós dies d'un examen rigorós, hem proclamat unanimement la veritat de lo que diu la Biblia sobre la destrucció de les ciutats d'aquesta plana.»La vall de la Mar Morta es la depressió més fonda que's coneix en la superficie de la terra: es 171 metres més baixa que Jerusalem, de manera que'l camí per on n'hem vingut es una baixada continua: està a 393 metres sota'l nivell del Mediterrani, lo que, unit a la fondaria mitjansera de ses aigues, que es de 225 metres, fa que la depressió total sia d'uns 790 metres.La tomba de cinc ciutats com Pentapolis havia de ser més gran que la tomba d'un home havia de ser més ample que la tomba d'una familia o d'una parroquia: s'hi havien d'enterrar els homes i les besties, les cases, els camps, boscos i jardins, sos temples i divinitats; sobre tot hi havia de cabre sos vicis monstruosos i son orgull.Ses aigues són amarguissimes, com si fossin llagrimes de desesperació de la gran victima soterrada allí de viu en viu; i en ses vores, sense una herba ni un aucell, solitaries, nues, arides i seques, sembrades de negres pedres d'asfalt que puden a sofre, se sent la farum, la soletat, la tristesa i el terror de la tomba.

Sant Sabas, 15 d'AbrilMig monastir, mig fortalesa, voltat d'altes i fortes muralles, Sant Sabas seu en el rost d'un pregon i aspre congost, al fons del qual corre anguilejant el torrent Cedron, avui, com gairebé sempre, sense una gota d'aigua. Aprofita tot accident de la montanya pera oferir un sojorn de pietat als cinquanta monjos que l'habiten. Al mig del rost, en un replà, sostinguda per enormes botarells, s'aixeca l'esglesia en forma de creu grega. Sa ornamentació es riquissima, però sense art. Dos grossos salomons d'argent iluminen el presbiteri, en quals parets no caben els senzills quadros moderns a istil del segle XIII.Davant l'esglesia s'aixeca un petit oratori octogonal, anomenat la tomba de Sant Sabas; i un xic més lluny, i en la mateixa montanya, hi ha la cova-capella de Sant Nicolau. L'adornen alguns retaules antics, un d'ells representant l'horrible matança d'anacoretes en temps de Cosroes,

prop d'una restellera de llurs cranis i reliquies que blanquegen darrera una reixa.Després de visitar la capella que fou habitació i tomba de Sant Joan Damasceno, passem a la cova de Sant Sabas, altrament anomenada del Lleó. Havent-ne sortit un dia'l sant penitent, entrà a ocupar-la un lleó. Tornà Sant Sabas tot resant, i, qui mal no fa, mal no pensa, aprés de tancar el llibre, s'adormí. El lleó, volent ser amo de la cova, l'agafà per l'habit i l'arrocegà a fòra. El sant se desvetllà, entrà de nou a la balma i recomençà'l reso. Havent-se tornat a dormir, fou altra vegada arrocegat al portal de la cova. Llavors el sant, dirigint-se al molestós animal, li digué: -No es prou gran la cova per tots dos? -El lleó, fent-se carrec de la raó, se n'anà tot moix a jeure ont el sant li digué, i allí habitaren tots dos en bona companyia.Un dels pocs arbres que s'hi veuen es una vella palmera, que, segons tradició, fou plantada per Sant Sabas.Alguns dels monjos viuen en petites balmes, aon no hi ha més que una creu de fusta i una estora de palma. A un d'ells fa quaranta anys no se l'ha vist fòra d'ella sinó pera anar a l'esglesia o al refetor. Viuen en la més aspra penitencia, tenint privada la carn tots els dies de l'any, i llevant-se a cantar matines, al sò d'una grossa planxa de bronzo sostinguda per dues cadenes de ferro, a la una de la nit, com es estil de l'Orde de Sant Basili, que segueixen. Els aucells del cel, ab qui's deuen tractar gairebé unicament, els nou mesos de l'any, baixen a pellucar les engrunes de pa en ses mans descarnades, com jo mateix ho he vist, fent-me recordar ab anyorament i recança'ls ermitans de nostre Montserrat, que feien baixar del cel, ab pregaries més pures, no solament els cantadors aucells, sinó'ls mateixos angels.No obstant, no es or tot lo que llu: la pobresa monastica regna a Sant Sabas, més no hi falta qui té diners llargs, puix cadascú fa bossa apart i té dret de comprar i vendre per son compte. Alguns, a cada pelegrinació que passa, surten a fer davant la porta, sobre una estora, sa paradeta de quadrets senzillament pintats, medalles, bastons i culleres. Això sembla i es realment poca cosa, més revela que en els monastirs cismatics no hi ha comunitat de béns, i sense ella, per més virtut i penitencia que hi haja, es una ilusió la vida monastica.Que diferenta seria aquesta humil Tebaida abans de la degollació de sos ermitans per les tropes de Cosroes! Quin chor d'alabances alçarien, cada matí, els quatre mil anacoretes que, segons Quaresmius, hi vivien, i els deu mil que animaven les coves que l'una al costat de l'altra, com celdes d'una bresca, se veuen buides a una i altra vora del córrec fins qui sab aon, servint avui de cau a les guilles i xacals! Els murmuris pregons i llunyans de les sagrades aigues del Cedron, que mig-parteix eixa mistica regió com el torrent de Santa Maria partia en dues la Tebes i Tebaida de Montserrat, ab quines oracions i cantics tant purs i flairosos sen pujarien al trono de l'Altissim! De cada peu de mata brotaria una halenada de perfum, de cada roca un sospir d'amor, de cada cor una posada de l'himne més armoniós i bonic que haja sortit de la terra.Vostres abelles on són volades,celdes desertes, ruscos sens mèl?On s'envolaren vostres niades,

nius d'orenetes penjats al cel?

16 d'AbrilSortida de Sant Sabas. Celebració en l'altar de la Magdalena en el Sant Sepulcre.A les dues de la tarda som convidats a veure passar la pelegrinació dels moros a Nebi-Mussa, antic convent fundat per Sant Eutimi, aont una llegenda arabesca coloca la tomba de Moisès. Diu que Déu li prometé allargar-li la vida fins que ell mateix se fiqués a la tomba. Passaren anys i més anys, ell se féu vell i més vell, i com mai se ficava a la tomba, mai moria. Una vegada, passant per eixa montanya, al pic del sol, entrà, pera reposar, en una cova, ell ignorant que en altra temps havia servit de tomba. L'angel de la mort, que anys havia, no'l deizava de petge, al veure-l dintre la balma, tancà l'entrada i Moisès quedà en ella soterrat.La vera tomba del legislador dels jueus està en el mont Nebo, part d'allà del Jordà, segons testimoni de la Biblia; més un santó, que no volia anar tant lluny, se llevà un matí dient que Mahoma aquella nit se li era aparegut dient-li que'l sepulcre de Moisès no estava en el mont Nebo, sinó en el Nebi-Mussa. Desde allavors cada any s'hi fa un romiatge, que dura vuit dies, quedant-se'ls pelegrins en la montanya, els rics en hermoses tendes, els pobres al sol i a la serena.L'espectacle de la sortida es verament imponent. Dues hores abans la Porta de Sant Esteve ha estat traient espectadors, que's coloquen entre ella i la montanya de les Olives, en els dos vessants de la Vall de Josafat. Els cims de les torres, les emmarletades muralles, les finestres i terrats de les cases veínes, les parets dels camps, els margens desiguals de vora'l camí, tot es un formiguer de gent curiosa, que, vestida de festa, ha sortit a pendre comiat dels que, més venturosos, van al gran pelegrinatge.Precedeix la comitiva un esquadró de cavalleria vestida a l'europea. A no ser el birret egipci, que no estem acostumats a veure damunt testes batejades, i la mitja lluna que llueix en les xapes de ferro dels cinyells i en els botons de ses casaques, no la pendriem pas per cavalleria mora. Darrera ella ve l'infanteria i alguns prohoms de Jerusalem ricament vestits. Al sò de la musica de regiment, que toca aires extranyissims pera nosaltres, passen penons i banderes molt semblants a les de nostres processons, i prop d'elles uns quants ferestecs santons fent contorsions i ganyotes, i cantant en mig d'una gran multitut d'una manera esgarrifosa. Sense ordre ni concert passen homes rics a cavall, pobres a peu ab llurs dònes i mainada, i, en mig una altra agrupació de pelegrins, ve'l gran santó de la mosquea d'Omar, vestit de tunica, mantell i turbant verds, fent lluir en ses mans una terrible visarma, que ab un petit cop podria obrir el cap i quelcom més a un home. Veus-aquí les insignies de la santedat per aqueixa raça fanatica, sorda i cega; ramada d'homes que'l profeta Mahoma junyí a son carro en son triomf a travers de l'Africa, l'Asia i l'Europa.Les dues o tres xarangues que segueixen la comitiva se componen de

bombo, que toquen ab dues manetes o brocs, un a cada cara de l'atronador instrument, i dos o tres parells de platets de sò esquerdat, que aixordarien les pedres.En els pelegrins com en els espectadors, quina varietat i hermosura de vestuaris, encara que molts sien apedaçats i fins esqueixats! Quin veremar seria pera nostres pintors i artistes que, afamats de bellesa, s'han de desdejunar ab la vista del napolità que toca l'arpa i del pastor dels Pireneus que baixa a fer ballar l'ós en les places de Barcelona!Els mahometans parteixen al romiatge ab tota llur fè i entusiasme primitius. No's veu pas ombrejar llurs fronts cap nuvol de dubte: ells no dubten pas. Res hi fa que tota la Palestina conegués altra tomba de Moisès, que es la unica i vera; res hi fa que no s'hagués escrit ni dit un mot en contra: ho digué un santó al sortir del llit, i encara que no ho acompanyés ab cap raó ni testimoni, encara que no fos una veritat de les escrites en el Coran, fou acceptada per unanimitat sense sospita: els arabes no sospiten. Llur fè es cega, tant cega que no hi vol veure, i accepta de la mateixa manera lo que té raó de ser com lo que es contra tota raó.Quan Mahoma'ls prohibí la discussió ab els cristians sobre materies de religió, sabia lo que's feia. Com home de gran talent i previsió devia conèixer que no era prou forta l'obra que fundava pera posar-la en perill. El mahometisme, com certs aucells que fugen de la claror, necessita la nit de l'ignorancia pera viure, es una boira que's desfaria i s'evaporaria si s'exposés a la llum del sol de Jesucrist.

Bethleem, 18 d'AbrilMassa bona es la carretera que hi acompanya avui al viatger desde Jerusalem, fent anyorar el camí vell que anguilejava per vinyes i jardins, encaixonat entre dos margens guarnits d'etzavares i rosers. Era mal empedrat, ple de rocs, desigual i aixaragallat; però guardava les petjades de David i Salomó, i les encara més sagrades de Jesús, Josep i Maria, que hi passarien més d'una vegada.Una tradició'ns presenta la Sagrada Familia a mig camí, reposant a l'ombra d'un terebinte, que s'inclinà respectuosament davant l'infant diví, fent-li ab ses branques un ombriu dosser. Els pelegrins no passaven mai sense abraçar i besar l'arbre ditxós, i guardaven ses fulles i escorça com reliquies, fins que, fent-li mal d'ulls tot això, el moro amo del camp, un dia que's llevà de mal humor, agafà una destral i en féu llenya. En el mateix lloc una mà cristiana ha plantat un altre terebinte que d'aquí alguns anys farà ombra als pelegrins tot recordant-los tant bella i piadosa tradició.Al peu de la montanyeta que corona'l monastir de Sant Elies se troba'l pou dels tres Reis, aon sels aparegué de nou l'estrella que sels havia amagat a l'entrar a Jerusalem. Som a l'extrem de la plana de Rafaim o dels Gegants, aon David baté dues vegades els filisteus i cremà llurs idols.Desde ací's veu encara'l Sant Sepulcre i el mont de les Olives, més transeamus usque ad Bethleem, «arribem-nos fins a Bethleem», ciutat que

veuen per primera vegada nostres ulls; blanca, resplendenta i colocada en un cim com la gloriosa corona de Judea.A mà dreta del camí trobem abans de gaire l'hermosa tomba de Raquel, que'ns recorda la degollació dels Ignocents ab aquella paraula tant bella i tant trista de Jeremies: «Vox in Rama audita est; Rachel plorans filios suos et noluit consolari quia non sunt». «Fins a Ramà se sentiren les veus, molts plors i alarits. Raquel plora a sos fills, i no's vol aconsolar perquè no hi són.»Bethleem o Beit-Lehem, com l'anomenen sempre'ls del país, es una ciutat cristiana, gairebé catolica. La creu no s'amaga davant la mitja lluna, com a Jerusalem, sinó que s'alça majestuosament, se multiplica i, com en nostres pobles antics, se va a posar com un signe sagrat damunt el portal de les cases i sobre'l pit de les bethlemites. Ja a l'arribar se sent la civilisadora influencia cristiana, la gent no s'aparta astorada, ni'ns guaita ab ulls plens de llastima i menyspreu, sinó tot lo contrari: la major part ens envien un afectuós déu-vos-guard en sa llengua, un buona sera o bon soir que'ns roba'l cor. La mitja rialla que apunta en tots els llavis ens diu que estem entre germans; i no solament ens somriu la gent, sinó les finestres obertes, les hortes plenes de verdor, els carrers plens de gent, els arbres, la ciutat i el bon Jesús i tot a dalt del cel.Avui es diumenge i no cal dir que la gent està endiumenjada. Els homes duen turbant de seda virolada en que domina'l groc, i tunica ratllada de vermell, i sobre ella un abrigall semblant al nostre gambeto, negre ab ratlles blanques de dalt a baix. El duen senzillament posat sobre les espatlles, sense ficar els braços en les manegues. Els nois usen gorreta egipcia, tunica ratllada de vermell, i no duen gambeto fins que són grandets. El trajo de les bethlemites es més original i ric encara: estreta tunica blava vionada, paltó de seda vermella ab ratlles d'altres colors i ab dibuixos arabes al coll i pit. Deixen penjar esquena avall el vel blanc de les musulmanes, que sobre llur cap, a efecte d'algun postiç especial, pren la forma d'una corona suaument inclinada enrera. Ab aqueix trajo, ajudat de llur aire noble i reposat, fan recordar algunes pintures antigues de la Mare de Déu.Les joves solteres cenyeixen llur front ab un rengle de monedes petites de plata o d'or, i uneixen sota la barba'ls dos becs del vel ab cadenes de plata, i més sovint ab una penjollada de mitges pessetes o escuts d'or, que'ls cauen en artistic escampall, jugant, bellugant-se i dringant sobre llur pit. El vestit de les noies de pocs anys es encara més agraciat i bonic: suprimeixen el paltó, i, si'n duen, es curt fins a cintura i vermell ab ratlles negres i blaves. La tunica es blava també, ratllada de vermell i verd, i cenyida ab faixa vermella. Sobre'l pit duen un quadrat vermellós de bellissim dibuix que recorda l'ephod dels sacerdots hebreus.Els nois catolics besen la mà als sacerdots, i aprés la posen humilment sobre llur front, com demanant la benedicció. Vull notar aquí, i això ens ho conta un venerable religiós, que quan naix un noi a Beethleem, sos pares cristians, i fins i tot els moros, el tenen vuit dies extès sobre la palla, en un llitet fet exprés, a imitació del bon Jesús.La Cova. Acabo d'entrar a la sagrada Cova del Senyor. Mos ulls han vist lo que mon cor somniava desde que estic al món. Ab quin reculliment

un s'agenolla en aquelles lloses on s'agenollaven els pastors i els angels la nit de Nadal! Ab quina fruició's posen els llavis ont el bon Jesús posà'ls peus a l'arribar a la terra! Com flueixen les llagrimes ací on vessà les primeres el mateix Déu fet home! El lloc on nasqué està cobert de marbre i voltat d'una planxa de plata en forma d'estrella ab aqueixes paraules, que fan saltar el cor d'alegria: «Hic de Virgine Maria Jesus Christus natus est». «Aquí Jesucrist nasqué de Maria Verge.»La sagrada Cova es d'uns 12 metres de llarg per 4 d'ample. Està coberta de marbres i domassos que fan anyorar la roca nua. Està plena de mistica foscor, trencada per trenta dues llanties que hi vessen una llum semblant, segons Schubert, a la de la lluna en una nit de primavera, o, millor, a la celistia d'aquella nit benehida de la que nasqué'l dia més hermós que vegeren els segles.Una cosa entristeix en eix primer santuari de Jesucrist, i es que en el lloc on nasqué, solament sa verdadera Esglesia's veu privada de celebrar els divins sacrificis. Dos dies jo he tingut la sort de celebrar en l'altar del Pessebre, que està a quatre passes; més, per esser Setmana Santa, no he pogut dir la missa votiva d'aquest lloc sagrat, sinó la de Passió. El siti era'l de la nit de Nadal; estava en la mateixa balma que elegí pera palau el diví Messies. La Mare Santissima i Sant Josep li feien companyia en aquell antre; venien els pastors d'aquell voltant i els Reis d'Orient a adorar-lo; els angels cantaven Gloria in excelsis Deo; mon cor i mos llavis l'anaven a cantar també, però en el missal no llegia més que mots de dolor i de tristesa. El teatre es del Naixement, més ai! els dies són els del Calvari.La Cova del Naixement s'allarga i ramifica sota la penya, formant altres coves, on la tradició troba altres records: la capella de Sant Josep; la dels Sants Ignocents; les tombes de Santa Paula i de Santa Eustaquia; la tomba de Sant Geroni; son oratori on se donava a la contemplació i a l'estudi. En el jardí del convent s'ensenya un taronger plantat per ell, no gaire lluny de l'escola ont ensenyava als nois.Cova de la Llet.- Està un xic apartada del convent i convertida en capella. En ella, segons la tradició, se retirà la Verge en els primers dies de la persecució d'Herodes. Alletant al bon Jesús deixà caure algunes gotes de llet en la terra, que'n prengué'l color i la virtut de donar-la a les dides que no'n tenen. La prenen ab aqueix fi les beduines com les cismatiques, les mores com les catoliques. Allí a la vora hi ha la cisterna de Maria. Conten que una dòna hi pouava aigua quan s'escaigué passar la Verge, que, venint de lluny i assedegada, lin demanà i li negà. Veus-aquí que les aigues, que eren fondes, anaren pujant pujant, fins que la Verge'n pogué beure.Cova dels Pastors.- Es a quinze minuts de Bethleem, sota la costa ont està assentada la ciutat, en un camp anomenat de Booz per haver-s'hi escaigut l'idili de Ruth, la moabita. Allí estaven els pastors, quan l'angel sels aparegué dient-los: «Nolite timere. Ecce enim evangelizo vobis gaudium magnum, quod erit omni populo: quia natus est vobis hodie. Salvator qui es Christus Dominus, in civitate David. Et hoc vobis signum: Invenietis infantem pannis involutum; et positum in prœsepio. Et subito facta est cum angelo multitudo militiæ cœlesti, laudantium Deum et dicentium: Gloria in altissimis Deo; et in terra pax hominibus bonæ

voluntatis.» «No tingueu por, puix vos porto una nova que serà de gran alegria per tot el món. I es que'ns ha nat Jesucrist el Salvador, en la ciutat de David. I aqueix serà la senyal: trobareu l'Infant envolcat i posat en un pessebre. Al mateix punt s'uní a l'angel una gran milicia celestial, alabant a Déu i dient: Gloria a Déu en lo més alt del cel i en la terra pau als homes de bona voluntat» (Sant Lluc, cap. II).

Hebron, 19 d'AbrilDe bon matí deixem la terra dels pastors, aon nasqué'l Fill de David, que havia de ser el pastor de tots els pobles, pera visitar la terra dels patriarques, sos antepassats en quant home. El camí pedregós anguileja per entre petites montanyes sense arbres, més no sense herba i matisser que verdeja i ab sa gentil florida sembla voler amagar els òssos de la terra. Al peu del camí raja, bé que molt prim, la Font Ain-diroueh, aon, segons probabilitats, Sant Felip batejà l'eunuc de la reina d'Etiopia.Kherbet-en-Nassara (ruines dels cristians) portaven algun temps el nom del poble de Maria, per haver-hi passat una nit la Mare de Déu anant a Egipte.Hermoses vinyes i oliverars ens acompanyen a les portes de la ciutat d'Hebron, que seu al fons d'una vall, entre dues montanyes, a la vora d'un torrent que'n davalla.Son gran monument es la mosquea d'Abraham, que'ns haguerem d'acontentar mirant-la per fòra, menys afortunats que nostre compatrici Ali-Bey, el primer europeu que hi entrà i en féu una completa descripció. Allí hi ha la Cova de Makpelah, que Abraham comprà pera enterrar-hi'l cos de sa esposa Sara, fent-ne aprés sepulcre seu i de tota sa familia.Són notables els cenotafis d'Abraham, d'Isaac, de Jacob i de sa esposa Rebecca.Desde part d'amunt de la Mosquea donàrem un cop d'ull a la vila, que sembla una restellera de cases que sen pugen les unes sobre les altres pera acostar-se a la meçquita principal. Els carrers són, no cal dir-ho, tots, plens de bruticia i de pedres, i tant aviat s'obren com un camp a la claror del dia, com se clouen sota una negra volta que s'enfonsa, convertits en pestilenta i fosca claveguera. Els habitants, que són tant fanatics com actius i industriosos, no miren ab bon ull als goços cristians, que així poc amorosament ens anomenen, i a no ser el bakchiche, sempre simpatic a l'oriental, ens treurien de la ciutat dels patriarques a puntades de peu com als goços de debò.Una antiga tradició fa d'aqueixa encontracla breçol i tomba d'Adam. Hi habitaren els Enacites, gegants fills d'Enac, que foren desfets per Josuè. Més el nom gloriós que l'omple encara tota es Abraham. Quan, per manament del Senyor, sortí de Caldea, «plegà sa tenda i anà a viure prop de la vall de Mambré, que es a Hebron» (Gen., XIII, 18). Allí se li aparegueren els tres angels en figura humana. «Vos portaré aigua, -els digué Abraham,- vos rentareu els peus i reposareu a l'ombra d'aqueix arbre.» Aqueix arbre, segons alguns autors, es l'actual Alzina de Mambré o d'Abraham.Té 7 metres de circumferencia, i en les sinuositats de sa soperba

soca s'hi amagaria un home, com una sargantana en l'escorça d'una sarment. El tronc, que no es pas gaire alt, s'esbadia en tres branques que s'aixequen quiscuna com un arbre gegantí; més una d'elles es ja morta i la fullosa capsada, digna corona de la vall, comença d'escantellar-se. Son altissim cimeral s'asseca, i, sense esser profeta, pot assegurar-se que l'unic gegant que resta del temps d'Enac no trigarà a caure. Ses aglans són diferentes de les de nostres alzines. Sa clofolla es més grossa i son fruit petit i més de mal treure. Una noieta mahometana me n'ha vingut a oferir una, demanant-me bakchiche, i jo a més li he fet present d'una medalleta de la Verge, que ha ensenyada a son pare, qui, coneixent-la, ha dit Mirjam.Hortus Conclusus.- Tornant desde la vall d'Hebron a Bethleem, com si diguessim desde la tomba d'Abraham al breçol de Jesús, passem a saludar a Ras-el-Ain (Fonts Signatus), l'imatge de Salomó, graó digne de l'escalada de l'historia divina. Es de quinze escalons la que baixa a la Font Segellada, encara avui ab dues pedres que aixequen pera entrar. Ses aigues són abundoses i dolcissimes, i a mi me les feia encara més dolces el vers del Cantic dels Cantics, que assaboria ab elles: «Hortus conclusus soror mea sponsa, hortus conclusus, fons signatus». «Ets hort tancat, germana meva esposa; hort tancat, font segellada.» Pera fer-se-la seva i protegir-la, els Creuats aixecaren en sa vora un enorme castell i hospici, coronat d'emmarletades muralles, que s'esllavissen.Sota aqueix hospici, en la vall, cavats en la roca viva i rodejats de paret, se veuen els Estanys o Piscines de Salomó. El més alterós vessa ses aigues, que reb del Fons Signatus, en el segon, i el segon en el tercer, com en els estanys de Tristanya, part d'amunt de la vall d'Ordino, a Andorra. L'inferior i més gran es de 177 metres de llarg, de 82 d'ample, per 15 de fondaria. Son autor mateix retreu eixes basses en l'Ecclesiastes: «Me fiu horts i jardins, i plantí-ls d'arbres de tota mena, i fiu safreigs pera regar el bosc dels arbres que naixien».Aqueix bosc, per altre nom Hortus Conclusus, es més avall, reclòs entre dues montanyes paraleles, i encara mereix dels arabes el nom de Jardins de Salomó. Segons testimoni de Josefo: «Ací tenia costum de venir-sen a trenc d'alba, sortint de Jerusalem, escoltat de sos guardes armats de ses ballestes, montat en sa carroça i vestit de blanc». Aquí tenia son palau d'istiu, de que sembla fer esment l'Ecclesiastes (cap. 11, v. 4), i ací compongué en una hora d'inspiració divina que no ha tingut igual abans ni després d'ell, en cap poble de la terra, el misteriós Cantic dels Cantics, desesperació de la poesia amorosa terrena, que no té ales pera volar tant i tant amunt, i font inestroncable de la poesia mistica de totes les literatures. Tots els epitalamis, tots els idilis, tota l'incomparable poesia oriental viu i canta en eixos versicles nupcials, que semblen dictats en el paradís terrenal, o, millor, en el veritable paradís, pera celebrar els eterns desposoris de l'Anima i Jesús.Diu Sulamitis:«Jo só morena, més só hermosa, filles de Jerusalem, com les tendes de Cedar, com els pabellons de Salomó.»No us extranyeu de que sia morena: el sol m'ha fet perdre'l color.»«Jo só la flor del camp i el lliri de les valls, -diu l'Espòs;- com el lliri entre les espines es ma estimada entre les filles.

«Vinga'l meu estimat a son hort -diu ella- i mengi'l fruit de ses pomeres. Mon estimat es candi i ros, triat entre milers. Son cap es or del fi, sos cabells són com rebrots de palmera, negres com el corb. Sos ulls són semblants a colomes sobre'l riu de les aigues, que estan rentades ab llet i viuen vora la corrent abundosa. Ses galtes són com els plantius dels especiers. Sos llavis deixen degotar la mirra més pura... I aqueix es mon Estimat, oh filles de Jerusalem.»«I aon se n'es anat? -responen elles.- Vers on s'ha desviat ton amic? Diga-ns-ho i el cercarem ab tu.»«Mon estimat davalla a son hort vers l'airola dels aromes, pera guiar-hi son ramat i cullir lliris.»Jo per mon estimat i mon estimat per mi, que pastura entre'ls lliris.»La mistica escena no sembla sortir gaire d'aquests vergers que l'Espòs compara a Sulamitis:«Hort tancat ets, oh Esposa meva; hort tancat, font segellada.»Tos tanys són un jardí de delicies ple de fruits de magraner.»El nard, el çafrà, la canya dolça i el cinamom i tots els arbres del Líbano hi flairegen ab la mirra i l'aloes i perfums més exquisits.»Plega les ales, vent del nord; vine, vent de mig-dia, halena per mon hort i corrin sos aromes.»I aprés de tres mil anys flueixen encara aquests aromes a tots els convents i monastirs, a tots els temples i capelles, a totes les celdes i oratoris aon prega una ànima enamorada de Jesús. En aquests jardins perfumaren ses animes pures i sos llibres Santa Gertrudis i Santa Teresa. Guarden sos olors els cantics del melifluo Sant Bernat i els de nostre iluminat Ramon Llull; més Sant Joan de la Creu ens dóna en sos idilis celestials ses mateixes flors, com les que'ls sacerdots pelegrins ne porten estotjades entre'ls fulls del breviari.Avui eixos vergers són horts partits en petites feixes, que beuen per cada costat un rec d'aigues dels safreigs de Salomó. Les pomeres i altres fruiters que omplen l'estreta i delitosa vall s'escauen en el bell esplet de sa florida, una blancor rosada cobreix eixos camps de blat i d'hortaliça, com si pera celebrar la Pasqua que arriba's volguessin posar l'antiga i ja oblidada vesta de jardí. El mormuri de les aigues, el fresseig de les fulles, el concert dels aucells, en que sols anyoro la veu del rossinyol; la dolça soletat i l'eixam d'imatges divines que la poblen, ne fan el sojorn més deliciós de Palestina.

- IV -La Setmana Santa a Jerusalem

Gracies al Senyor que m'ha deixat veure, en aquest venturós viatge, els llocs més sagrats de Palestina, i entre ells, ab més temps i més plaer, la ciutat santa. L'he vista i sentida plorar com una viuda en els dies en que se celebra l'aniversari de son Espòs diví; més he hagut de

renunciar a escriure cada dia més propries impressions pera ajudar en un treball literari d'una persona respectable. Jerusalem es lo que he vist més i millor de Terra Santa; més també es el punt en que he pogut escriure menos, puix es de memoria (i això que la meva es curtissima), i un any aprés, que escric eixes quatre lleugeres i mal lligades notes.Diumenge del Ram.- Davant mateix de l'entrada del Sant Sepulcre s'improvisà un altar, en sa major part de plata, que regalaren els reis d'Espanya quan eren amos del Nou Món, i allí se celebraren els oficis del dia. Celebra de pontifical el patriarca ajudat de dos de sos canonges, i li responen en el chor, que es a poques passes, els pares franciscans de Jerusalem i els vinguts de Bethleem, de Sant Joan i dels convents veíns pera assistir a les ceremonies de la setmana. El patriarca, vestit ab capa pluvial morada, beneeix les palmes, vingudes ahir de Gaza, que estan arrimades com una garba d'or a la paret del Sant Sepulcre, i les distribueixen als frares, a sos canonges i als seminaristes, als sacerdots i seculars pelegrins. El diaca exclama: Procedamus in pace, i la processó volta majestuosament per tres vegades el Sant Sepulcre, en record de la que feren Jesucrist i els Apostols entrant en triomf a Jerusalem. Nostres palmisses recorden les que arrencaren de les palmeres els infants hebreus, eixint-hi a carrera: «Pueri Hebræorum tollentes ramos palmarum, obviaverunt Domino». Nostres cantics recorden llurs clamors d'Hosanna in excelsis. Que de bon grat he acompanyat a mon Déu i Senyor en son triomf per la ciutat ingrata, que dintre quatre dies l'ha de crucificar! Triomf efimer en apariencia, més que dura i durarà mentres el món sia món, i si'l món arribés a no ser, durarà mentres Déu sia Déu.Alguna hora'ls pares franciscans anaven a començar aqueixa sagrada ceremonia en el poble de Bethphagé, aon la començà'l Salvador. Posaven ses capes sobre una somera seguida de son pollí. El pare guardià hi muntava, i en seguici d'ell baixaven a Jerusalem cantant Hosanna in excelsis, aont entrava per la mateixa porta que donà entrada a Jesucrist. Els catolics sembraven el camí de flors i el rebien alçant branques de palma i d'olivera.Dijous Sant.- Aprés del solemne ofici, el patriarca ha voltat tres vegades el Sant Sepulcre, seguit dels religiosos, sacerdots i fidels en respectuosa i devota processó, que acaba en el mateix sant edicul, aon queda una altra vegada guardat el cos santissim de Jesucrist dins una preciosa urneta de plata. Avui es el dia de l'institució del Santissim Sagrament, i aqueixa fou precedida del Lavatori. El patriarca, a exemple de Jesús, se cenyeix la tovallola i renta i besa'ls peus a dotze sacerdots pelegrins, a qui fa present d'un record de Terra Santa.L'efecte de les Lamentacions de Jeremies en el lloc on foren escrites es indescriptible:«Quomodo sedet sola civitas plena populo: facta est quasi vidua domina gentium: princeps provinciarum facta est sub tributo.»Plorans ploravit in nocte, et lacrimæ ejus in maxilis ejus: non est qui consoletur eam ex omnibus charis ejus omnes amici ejus spreverunt eam, et facti sunt ei inimici.»«Com s'ha quedada solitaria la ciutat un dia tant populosa! La reina de les nacions s'ha quedada viuda; la soberana de les provincies es ara tributaria.

»Plora sense conhort tota la nit, i ses llagrimes baixen de fil a fil per ses galtes: entre tots sos amants no hi ha qui l'aconhorti; tots sos amics l'han menyspreada i s'han tornat enemics seus.»«Viæ Sion lugent, es quod non sint qui venian ad solemnitatem: omnes portæ ejus destructæ: sacerdotes ejus gementes: virgines ejus squalidæ, et ipsa oppressa amaritudine.»«Ploren els camins de Sion perquè no hi ha qui vinga a la solemnitat; destruides estan ses portes; sos sacerdots gemegant; descolorides ses verges, i ella presa d'amargor.»I a les llagrimes i sospirs de la ciutat deicida nostra Santa Esglesia respon amorosament que's convertesca al Senyor: «Jerusalem, Jerusalem, convertere ad Dominum Deum tuum», com les amigues de la morena Esposa dels Cantars li deien: «Revertere, revertere, Sulamitis».El Cenacle.- Es possible passar el dia del Dijous Sant a Jerusalem i no visitar el Cenacle? El trobàrem ple de pols i escombraries, com a escola que es de nois mussulmans; més donem-ne gracies a Déu, puix fou cosa pitjor.Les dues sales principals són la del rentament de peus i la de l'institució de l'Eucaristia. Pocs moments poguerem passar en eix breçol de la religió, omnium orbis ecclesiarum mater et caput, més poguerem besar aquelles sagrades pedres que vegeren, avui fa anys, obrir les rescloses del mar d'amor del Cor doicissim que ab ses onades havia de cobrir tota la terra; poguerem, en curta però ferventa oració, demanar la mercè de no ser mal agraits al bon Jesús, que, pera no deixar-nos orfens, ha trobat en son amor infinit un medi de quedar-se ab nosaltres fins a la fi del món.Divendres Sant.- L'ofici matinal d'aquest dia se celebra en el Calvari, qual capella està plena de catolics estona abans de la piadosa funció. El P. Bucelli fa d'evangelista, i ab veu sencera, que els anys i la predicació no han descolorit encara, canta'l Passio de Sant Joan: «En aquell temps sortí Jesús ab sos deixebles part d'allà del torrent Cedron, aont hi havia un hort, en que entrà Ell i sos deixebles». El silenci es sepulcral, ningú perd un mot del sagrat llibre. Veiem ab l'Evangelista l'escena de Judes traidor; la de Sant Pere, tant valent al desenvainar l'espasa en l'hort, com flac en l'atri de la casa d'Anas. Veiem al bon Jesús en la casa de Pilat; el veiem açotat i coronat d'espines, postposat a Barrabas i condemnat a mort en creu; més, an aquelles paraules que sentien les roques del Calvari: «Et bajulans sibi crucem, exivit in eum qui dicitur Calvariæ locum», la sonora veu de l'evangelista s'enterbolí a la força del sentiment, i restà tant commogut que no li fou possible cantar més, sinó plorant i gemegant. S'enterboliren de llagrimes tots els ulls, i un esclat de plors baix i unanim, fins al darrer mot del Passio, féu ressonar aquelles voltes sagrades i aquella roca del Gòlgota, que tants plors ha sentit desde aquell dia en que'l dolor l'obrí fins al fons de ses entranyes, desde aquella hora en que hi ploraven ab Maria i Joan els més fidels deixebles del Crucificat.Via-Crucis.- Avui es verament dia de llagrimes. Es que ploren de devoció al fer el Via-Crucis en nostres temples, com plorarien al fer-la tots els divendres de l'any pels carrers de Jerusalem, empedrats tal volta ab les mateixes pedres que besaven els peus, les mans i la cara sagnosa de Jesucrist, caient-hi cinc vegades al portar-hi la creu feixuga! Com

plorarien al fer-lo ab nosaltres avui, en el dia i en les hores en que se compliren els misteris de nostra redempció!La primera estació's fa sobre les ruines del Pretori de Pilat, que s'escauen al mig de la clasta o pati d'un quartel. Allí, davant la creu que porta un llec, un pare franciscà francès, pujant-sen dalt d'una cadira, ens fa una exhortació. Els soldats turcs, a l'arribar nosaltres, ens han fet lloc i ens guaiten ab una gravetat i un respecte que es en va demanar a cap poble del mig-dia d'Europa. Baix aquest punt de vista, els barbres som nosaltres i ells els civilisats.D'allà sortim cap als carrers més transitats de Jerusalem. A una senyal del geníçar del convent, els transeunts de peu i de cavall s'aturen respectuosament, per pressa que tinguen, deixant-nos agenollar i besar la terra. En els punts de transit el pare predicador enllesteix la platica, i els doscents catolics ens enllestim en nostres devocions.Les estacions estan assenyalades ab una creu senzillament gravada en la pedra, que una vegada he vist al pare aixugar-hi les escupines dels jueus irreverents, que Déu perdoni i ilumini. Desde allí anem, a l'altar de la Crucifixió, al Calvari i al Sant Sepulcre.Aquí tornàrem a les sis de la tarda en processó més solemne, però semblant an aquesta. La compon tota la Comunitat de Sant Salvador, els sacerdots i catolics que s'escauen a Jerusalem. Sortim ab ciris encesos de la capella de la Verge cap a l'altar de la Divisió dels vestits i al dels Improperis, desde on pugem al Calvari.En l'altar de la Crucifixió's posa una imatge de membres flexibles a la creu, que's coloca sobre la mateixa roca del Calvari. No calia allí sermó d'agonia, puix predicaven bé prou el lloc sagrat, el dia i sobre tot la divina imatge aixamplant al món els braços desde la creu; més un reverent franciscà'ns féu una curta i sentida platica, aprés de la qual se començà la patetica escena del Davallament de la Creu. Tragueren a la sagrada imatge la corona d'espines, ab unes estenalles arrencaren els claus de ses mans i peus, que sostenien ab bandes blanques, i l'anaren a extendre, coberta ab un sudari, sobre la pedra de l'Unió, ont el rosaren d'essencies i li oferiren encens. En aquesta processó s'hi fan set sermons en set llenguatges, i ací, davant la pedra de l'Unció, que mira a la gran entrada del temple, se predica en arabe. L'auditori de moros es gran: venen a sentir parlar de Jesucrist, i l'orador pot dir en honor seu tot lo que vulga, el pot posar en lo més alt del cel i sobre tots els sants, patriarques i profetes; més, Déu lo guard de comparar-lo ab Mahoma, puix se posaria en perill de baixar de la trona per la drecera.La devota i patetica funció s'acaba en el Sant Sepulcre, davant del qual el simpatic P. Ventura, de Jaffa, que ja havia predicat en turc, ens féu sentir la sonora, galana i armoniosa llengua de Cervantes.Plaça dels plors dels Jueus.- Aquesta tarda hem aprofitat un moment vagatiu, després de dinar, pera anar-hi. Més que una plaça, es un corredor de 12 metres de llarg per 4 d'ample, davant l'unica paret que resta del temple de Salomó. Les pedres són molt ben escairades i enormes en els primers rengles, més van minvant de dimensió cap amunt, acabant ab un troç fet en l'època mussulmana.Per una escaiensa que sembla talment providencial, tots els divendres de l'any, menos un, a la tarda, els jueus més fervorosos de la ciutat van

a llegir-hi, rellevant-se uns a altres, les Lamentacions de Jeremies i els Salms de David. Llegeixen drets o arrupits a terra, brandant la testa com solen els orientals. N'he vistos llagrimejant i gemegant sense dir un mot, ab el cap sobre les pedres nues i ficant les mans convulsives entre ses juntures com pera abraçar i cobrir de besades i de llagrimes aquell troç de mur, que es tot lo que'ls queda de son gloriós reialme, de sa patria i de son temple.Pobres fills d'Abraham! D'ençà que Jesucrist, ab la creu al coll, digué a les filles de Jerusalem: «No ploreu sobre mi: ploreu sobre vosaltres i sobre vostres fills», ells ploren; més, com observa un viatger, ses llagrimes són esterils, perquè no es pas l'arrepentiment qui les fa caure.Devegades el rabbí entona aquest cantic, que sembla allí la lletania del dolor:«Rabbí. -A causa de nostre palau, que s'es enderrocat.»Poble. -Nosaltres seiem solitaris i plorem.»R. -A causa del temple destruit.»P. -Nosaltres, etc.»R. -A causa dels murs que han caigut.»P. -Nosaltres, etc.»R. -A causa de nostra majestat que es passada.»P. -Nosaltres, etc.»R. -A causa de nostres grans homes que són morts.»P. -Nosaltres, etc.»R. -A causa de nostres sacerdots que han claudicat.»P. -Nosaltres, etc.»R. -A causa dels nostres reis que'ls han menyspreat.»P. -Nosaltres seiem solitaris i plorem.»Dissabte Sant.- Els pares franciscans enllesteixen avui les funcions publiques pera deixar el temple més sagrat del món a la ridicola funció o profanació dels grecs, anomenada del foc sagrat. El Sant Sepulcre (vergonya fa'l dir-ho) ha pres la forma de teatre, ab sos palcos i galeries. Els grecs, possessors de la major part de la basilica, lloguen a altissim preu ses tribunes i sos intercolumnis, aon fan sostres per medi de bastides de taulons i empostiçats. Allí's coloquen les dònes, nois i gent delicada. Els homes, grecs, armenis i coptes, se posen en el pla de l'esglesia, dividits en dos cercles concentrics per dues files de soldats turcs que, estant a l'aguait per si cal, obren un passadiç al voltant del Sant Sepulcre. La devoció n'es fugida estona ha: la gatzara dels nostres corre-bous omple aquelles voltes que guarden lo més sant i sagrat de la terra. Se menja com a casa, s'enraona com al carrer, se riu i se juga com en una fira, i a baix els homes s'agiten, se mouen d'ací d'allà, corren, s'apilonen, pujant en castell els uns sobre'ls altres. Apareix el patriarca grec seguit de dues llargues fileres de popes, dóna tres voltes al sant tabernacle i s'hi fica sol, quedant-se la comitiva pregant al cel que li faci baixar el foc sagrat. No triga a sortir un moixell d'antorxes per un forat obert en la paret de marbre, i una onada de bogeria passa per sobre la multitut. El primer que ha rebut el foc, comprat a gran preu, està en cos de camisa, com preparat a revendre-l bé: passa per sobre la turba apilada al seu voltant, enviant a sos consocis el sagrat element,

que puja per un fil, com una guspira electrica, a un balcó de la cupola aont hi ha'ls representats de Grecia; passa a les galeries, entra a les capelles i surt pera ser tramès als pobles veíns aont hi ha comunitats cismàtiques. El patriarca, que l'ha fet baixar del cel, surt del Sant Sepulcre agitant dues atxes enceses que encreua i aixeca ab aire triomfant. Els popes i fanatics fidels encenen sos moixells de candeles, i el majestuós temple sembla abrandar-se com un braser, esclatant en una cridoria selvatge i infernal. Els homes corren esbojarrats entre'l foc purificador, prenent-sel els uns als altres, i passant-sel per la barba, coll i pit, i les dònes, més supersticioses encara, els imiten, passant la flama beneita per llurs cares i per les de llurs fillets, que ploren esgarrifats, com deuen fer els angels guardians del Sant Sepulcre.Confesso que jo n'hauria fugit espantat desde'l principi si hagués trobada la porta oberta i el pas lliure, puix temia que Déu, insultat i befat en son mateix tabernacle i en els dies més sagrats de l'any, no enviés un castic d'aquells que's troben pera exemple en l'historia. Quina paciencia la de Nostre Senyor!Pasqua.- «Aquest es el dia que ha fet el Senyor. Alegrem-nos en Ell.» La festa de la Resurrecció es alegra en totes les bandes del món, més enlloc com ací a Jerusalem. Les campanes de la santa basilica desvetllen a primera hora la ciutat adormida, i el cant d'Alleluia, sortint dels murs de la ciutat de David, ressona per les montanyes de Judea, i la trista vall de Josafat, plena de supulcres, s'extremeix a la dolça nova de que ha resucitat Aquell que ha de presidir en ell la gran Resurrecció.A exemple de les piadoses Maries, de bon matí baixem al Sant Sepulcre a adorar les lloses que havien guardat trenta i tantes hores el cos del diví Crucificat, i sobre tot a adorar-lo an Ell, lliure ja pera sempre de les cadenes de la mort.Els grecs i armenis han celebrat llurs oficis de nit, seguint la costum oriental, i abans de punta de dia han deixada buida la basilica i desertes ses capelles, que no triguen a omplir-se de catolics. Entre vuit i nou se canta l'ofici de Resurrecció ab una solemnitat i magnificencia orientals. Com fa batre'l cor, en la tant inspirada com irregular Sequentia, el dialec entre'ls Apostols i Maria Magdalena:«-Diga-ns, Maria, diga-ns què has vit en el camí?»-He vist el sepulcre de Crist vivent i la gloria del Resucitat; els angels, celestials testimonis, son sudari i blanques vestidures. Ha resucitat Crist, ma esperança.»Acabat l'ofici's volta per tres vegades en solemne processó la sagrada sepultura, aturant-se en diferents indrets pera cantar els fragments de l'Evangeli que conten les primeres aparicions de Nostre Senyor Jesucrist.Per poc o res que valga, vull notar la tradició següent: venint dels oficis del Sant Sepulcre avui, m'he adonat de que en totes les tendes de queviures, mores o cristianes, venien ous pintats de vermell. N'he demanada la raó, i em diuen que una volta'ls jueus donaren a uns nois uns quants ous pera tirar a Jesucrist quan passaria. Passà, i els nois, a l'anar a rebatre-li'ls ous, els trobaren pintats de color de sang, i, prenent-ho com un avís del cel, tots esglaiats els tornaren als jueus. La costum de vendre per Pasqua ous vermells beneíts, diu que també se segueix

a Italia i en altres bandes.

Emmaús, 26 d'AbrilCada any, l'endemà de Pasqua, alguns pares franciscans de Jerusalem venen en pelegrinació an aquest poble beneít en aqueix dia per la presencia de Jesucrist. Ens enfilàrem nosaltres a l'acompanyament, format gairebé de pobres pelegrins alemanys. Sortírem per la porta de Jaffa, seguint les petjades dels dos deixebles que partien tristos de Jerusalem, tement que, ab Jesucrist en el Calvari, hagués mort pera sempre sa divina religió. La tradició diu que'l celestial pelegrí sels féu encontradiç vers la font Ain-Beit-Houlmeh, que dóna son fil d'aigua al torrent del Terebinte. Nosaltres no tinguerem la fortuna de trobar-hi a Jesucrist, sinó una rua de nois del poble veí que'ns-e seguí amorosament demanant-nos bakchiches, i, veient que no'ls en donavem tants com ells ne volien, deixant de tractar-nos a la bona, ens enviaren un raig de pedres, acompanyades ab vocables secs i guturals, que per sort no enteniem, més que devien valer quiscun per dues o tres pedres. Jo, francament, ho prenguí per joguina o entremaliadura d'infants, més que per odi. Hi ha més odi en la mirada temorenca i hipocrita, però quimeruda,dels jueus, que en els cops de pedra dels noiets mahometans.Ab quin gust caminavem, retrayent la conversa de Cleofas i son company, i la que tingueren ab llur diví mestre, disfreçat de pelegrí, en aquell camí que s'anomena encara Camí dels Deixebles!«-Què es això de que parleu tot caminant, i com esteu tant tristos?»Respongué Cleofas: -Vós sou tant extranger a Jerusalem que no sapigueu res de lo que ha succeit aquests dies?«-Què? -preguntà ell.«-Què? -respongueren.- De Jesús de Nazareth, que ha sigut un profeta poderós en paraules i obres davant de Déu i el poble. I com els summos sacerdots i els princeps l'han condemnat a mort i l'han crucificat. Nosaltres prou esperavem que rescataria a Israel. No obstant, aprés tot això, ja fa tres dies que eixes coses són passades. Es veritat que algunes dònes dels que estaven ab nosaltres ens han espantat, puix havent anat abans de dia al sepulcre, i no havent trobat son cos, vingueren contant-nos que hi han vist angels que diuen que Ell es vivent. I alguns dels nostres, havent anat al monument, han trobat les coses com elles digueren, més an Ell no l'han pas trobat.»Llavors Ell los digué: -Oh insensats i tardans de cor pera creure tot lo que'ls profetes han dit! No calia que Crist sofrís tot això pera entrar en sa gloria?»I, començant per Moisès i tots els profetes, els explicava totes les Escriptures que's referien an ell. I s'acostaven al castell ont anaven, i Ell semblava voler anar més lluny. I ells l'obligaren a aturar-se, dient: -Quedeu-vos ab nosaltres, puix se fa vespre, advesperascit.»També a nosaltres sens fa vespre retraient aquesta conversa divina en

el mateix camí on se tingué, vora aquests mateixos camps i penyals que l'escoltaven. Fins les flors semblen les mateixes: els gallarets vermellegen entre'ls blats, les xicoies groguegen en els ombrius; els aucellets canten en les oliveres la mateixa cançó, donant-nos la bona nit que donarien a Jesucrist i a sos deixebles al sentir-los passar. Qui sab si aqueixes vores de camp, aquests margens del camí rosaren sa aerea tunica; qui sab si aquests mateixos codols besaren aquells peus sagrats a qui ja no podien fer mal!Avui, desde les quatre fins a les vuit, se celebraren misses en la devotissima esglesia d'Emmaús; aprés, per la veu clara i ben entonada del pare lector de Sant Salvador, sentírem cantar l'hermosissim Evangeli del dia, podent-lo sentir aquells convents i cim de serra, llocs testimonis de l'escena. Aprés hem vist a plaer el convent construit per la terciaria de Sant Francesc, Comtessa de Nicolai. Quin lloc de repòs pera una ànima que estiga morta a les vanitats del món! Quina solitut! Quina pau, quina delicia! Volta'l grandiós edifici una horta plena d'arbres florits, que tenen als peus un jardí també en sa florida. Les flors que hi trobo conegudes són la reina de totes, la rosa, l'encesa rosella, la primavera, el clavell, l'arbret, el gojat i l'adonis, que ací anomenem gota de sang, potser per haver-la beguda adorant els peus sagnosos de nostre Salvador.Fa uns quants anys, remenant un llec del convent les pedres de l'horta, sortiren les colgades ruines d'una gran esglesia, construida pels Creuats, de la qual ne resten les parets de l'absis, fins a deu o dotze pams de pedra picada, els socols de tres columnes d'un costat i un de l'altra banda. Lo restant d'aquest costat, que era paret macissa, se creu que era la casa de Cleofas, enclavada en el temple. En aquest cas seria probablement l'aposento en que Jesucrist s'hauria donat a conèixer als dos deixebles in fractione panis. Allà a la vora blanquegen també'ls fonaments d'un monastir, sobre'l qual viuen oliveres seculars.Els més dels pelegrins que acompanyem són alemanys i austriacs, que, units a uns quants compatricis seus, que tenen una petita colonia adossada al convent, han estat bona estona en el temple resant i cantant en sa llengua ab una devoció que enamorava. Al partir s'han agenollat tots davant del pare president o guardià pera rebre la benedicció.

Sant Joan en la Montanya, 27 d'AbrilA mitja tarda sortírem d'Emmaús, en companyia del pare lector i dos novicis de Sant Salvador, i a les sis arribàrem a l'humil poble, patria del profeta, i més que profeta, Sant Joan. Està situat en una montanya voltada per altres montanyes més alteroses, i de 700 habitants que conté no n'hi ha més de 100 de catolics. L'esglesia del convent seu damunt les ruines de la casa dels pares del Precursor, que nasqué en una cambra cavada en la roca. El lloc mateix del naixement recorda'l de Bethleem, per estar cobert de granet, sota la mesa d'un altar, dins una estrella de marbre blanc. Sant Zacaries, a més de la casa que posseía en el poble, tenia una masia en el camp, en el rost de la montanya veína. A mig camí de les dues, en el fons de la vall, on s'embranquen, se troba la Font de la Verge, perquè ella devia servir-se de ses aigues en sa estada en casa de

Santa Elisabeth. N'assorteix abundosament an aquell veinat i rega ses hortes i jardins. Bé mereix el nom hebreu d'Ain-Karim (Font Generosa), que'ls moros encara donen al poble.La Capella del Magnificat.- Fou construida l'any 1856, més sa cova o petit santuari a que's dóna més particularment aqueix nom es primitiu i està coberta de marbres finissims i diferents i ab un bonic quadro, pagats per espanyols. Damunt hi ha les ruines de l'antic convent i esglesia; als costats y davant, un humil verger, aon veig una palmera, una olivera i dos xiprers, tres arbres que les sagrades lletres ens donen com simbols de la Verge. A llur ombra viuen plantes més humils, més d'Ella també molt estimades: l'arbret; carregat de flors rosades; el romaní, el clavell i una perpetuina de botó gros i moradenc que jo no coneixia.En aquest jardinet, que hauria donades flors a Maria, i sobre tot dintre la capella, que saborós se troba, que dolç i inspirat el Magnificat, aqueix cant diví brollat de sos purissims llavis, pera conhort dels cors assedegats de poesia del cel! Ací, en la mateixa font d'on raja, seguint la piadosa costum dels pelegrins, hem volgut cantar-lo també nosaltres, i aprés hem demanat a la Verge, reina dels poetes, que'ns el deixi cantar un dia ab Ella a la gloria.Dintre la mateixa capella, vora'l portal, hi ha un pou que anomenen Font de Santa Elisabeth.Sortint de la Visitació enfilem el camí de la Cova, vora'l qual, a vint minuts, trobem el Rocal de Sant Joan, desde on, segons la tradició, cridava a la multitut: «Feu penitencia, puix s'acosta el reialme del cel». Diuen que un moro posà aqueix roc en la paret d'un forn, més no hi podia coure'l pa; puix, per tanta llenya que hi posés, no podia escalfar-lo. Advertit de que podia ser en castic de la profanació del Roc de Sant Joan, el tornà a son lloc i el forn tornà a coure.La Cova de Sant Joan en el Desert.- Es una hora lluny. Es d'uns 5 metres de fondaria, 3 d'amplaria i 2 d'altura. Sobre un penyal que anomenen el Llit del Precursor, hi ha un altaret senzill, sostingut per dues columnetes. Té una finestra a la dreta, reixada com el portal d'entrada. Dels penyals de sobre la cova, clapejats de morelles, surt una abundosa i remorosa font, que atura ses aigues davant d'ella en un safreig mitjanser, i aprés baixa a regar una escalada de feixes plenes d'arbres i flors. Entre eixes hi veig la simpatica rosella, la margueridoia, el clavell de pastor, la floravia espinosa, la farigola, l'absinti, la salvia, l'hisop, violers, estepa, trebol, argelaga florida i rosers de bosc; entre'ls arbres, l'olivera, arbre dominant en eixos vessants; el baladre, llimoners, magraners, pereres, terebintes i garrofers, que'ls alemanys anomenen arbres del pa de Sant Joan.Ací passà'l Baptista la primera part de sa vida; Santa Elisabeth, que té'l sepulcre part d'amunt, l'hi amagà en temps d'Herodes; l'infant se trobà a plaer en la soletat, aon, segons Origenes, «l'aire es més pur, el cel més obert i Déu més aprop», i s'hi quedà fins que arribà la seva hora. Llavors la veu del desert fou sentida vora'l Jordà i en les ciutats de Judea, i féu tremolar al mateix Herodes en son trono. Segons una tradició, els tres Reis, tornant de Bethleem, passaren una nit en esta cova; i, segons altra, Joan vegé desde ella passar allà baix, al peu de la montanya en la vall de Terebinte, al bon Jesús venint d'Egipte, i li ensenyà desde

un penyal una creu de canya.Sant Joan in Montana es el primer noviciat dels pares franciscans, i en ell se quedà un dels sis pelegrins espanyols que passaren ab nosaltres la Setmana Santa a Palestina. Es un jove i simpatic marí de Vizcaya. Ditxós d'ell! Es ja a port i nosaltres haurem d'atravessar quelcom més que mars i terres pera arribar-hi.

Temple de l'Ecce Homo, 3 de MaigDues hores s'ens han escorregut, llestes com un instant, en esta bella i devotissima esglesia, després de celebrar en son altar major. Aquest s'aixeca senzillissim davant un arc romà, ample i soperb, per on s'entra a la sagristia. Sobre ell hi ha una marmoria imatge de l'Ecce Homo, sola, trista i compassiva, com devia estar son diví original allí mateix, mentres Pilat llegia la més iniqua de les sentencies. Al peu de la cupola del temple's llegeixen eixes tres paraules, que, escrites per un jueu a sos germans, i en aqueix lloc, valen més que cap sermó: «Ecce Rex vester».La mesa de l'altar i l'altar mateix estan fets de sis o set pedres del Litòstrotos, i, per lo tant, estan trepitjades pels peus sagrats i adorables de Jesucrist. L'esglesia es paralela al carrer i reb la llum pels costats. Davant la porta forana, a l'entrar en el temple, se presenta en la paret, que es la roca nua, una enorme creu de fusta senzillament treballada i sense imatge, ornada unicament del cartell en tres llengues: «Jesus Nazarenus rex Judæorum». Tal volta Ratisbonne li féu posar recordant la creu que'l perseguia ab sos braços oberts uns quants dies abans de sa meravellosa conversió. Al costat de la porta hi ha una llastimosa Verge dels Dolors ab son fill als braços. En l'unic altar lateral, sobre un tapiç vermell que recorda'l mantell de purpura, hi ha un Ecce Homo de mig cos ben encarnat i d'alçada natural, que, rebent un raig de llum de costat, sembla talment viure encara. Les creus de les catorze estacions no tenen altra cosa que'l senzill numero al mig, voltat d'una corona d'espines. Eixa corona's veu per tot com a primer motiu d'ornamentació del temple. La més hermosa es la d'espines d'or, que serveix de diadema al preciós globo del sagrari.L'esglesia es de pedra i d'aire monumental. Ses blanquinoses parets estan cobertes d'estrets tapiços de color de sang, recordant als devots que es un temple expiatori. Tot aquí està consagrat a la mateixa idea. En la saleta de rebre se veu un gran quadro representant una gallina cridant a l'ombra de ses ales els pollets que fugen, i sota se llegeixen aquests tendres i amorosos mots de Jesucrist, que ací no's poden llegir sense plorar: «Jerusalem, Jerusalem, quoties volui congregare filios tuos, quemadmodum gallina congregat filios suos sub alas, et noluisti» (Matt., 23). «Jerusalem, Jerusalem, quantes vegades he volgut aplegar tos fills, com la gallina recull sos pollets sota les ales, i no ho has volgut.»Oírem la missa de comunitat de les Dames de Sion, cantada per elles i les pobres orfanetes a que està dedicada la congregació. N'hi ha de catoliques; de cismatiques, tant de ritu grec com d'armeni; de protestantes, de jueves i fins de mussulmanes. Al començar la missa canten

l'oració de Sant Bernat, sentint la qual se convertí son venerable fundador; després el Credo, i tot seguit de la consagració aquelles paraules de Jesús en creu: «Pater dimitte illis, non enim sciunt quid faciunt», capaçes de fer plorar les pedres, com més les pobres que ho canten, filles algunes d'aquells que cridaren allí mateix: «Tole, tolle, crucifige eum, sanguis ejus super nos et super filios nostros». Acabada la missa canten el Magnificat a sa divina autora.Pobres orfanetes! Fan bé de tancar llur petit missal ab les gafes d'or de dues oracions a sa mare celestial, que les ha preses en ses braços al morir-sels la mare terrena; fan bé de festejar a la Verge, que les abriga ab son mantell de reina en aquesta terra aon la dòna naix esclava! A les que han tinguda la sort de naixer cristianes, Ella les guiarà pels camins de la vida; a les que nasqueren entre heretges i moros, sols Ella les podrà salvar.La segona casa de l'evangelica institució de les Filles de Sion vermelleja en el millor punt, centre de la vall de Sant Joan de la Montanya, vora la tomba del P. Ratisbonne i davant per davant de la capella del Magnificat, aont el deuen cantar a plaer com a chor escullit de la mare dels orfens i desamparats.Una de les hermoses industries de les Filles de Sion es teixir corones de brots de l'arbre raamus spina Christi, a semblança de la que cenyí'l front adorable de nostre Salvador, i d'anar a cullir flors en els llocs evangelics pera vendre en agraciats albums i ajudar-se a viure. Ab quin gust deixí a eixes pobres orfanetes una almoina que m'encomanaren tres joves germanes d'una noble i cristiana familia originaria de ma terra!Déu els conservi'ls pares, i a una mare, fervorosa cristiana, que també m'encomanà pera elles una gracia de caritat, Déu li conservi'ls fills.

Montanya de l'Ascensió, 2 de MaigNo m'es possible recordar tot lo que acabo de veure, més notaré breument lo que'm vinga a la memoria. Hem començada la pelegrinació per Santa Agna, gran i majestuós edifici de pedra del país, bellament restaurat pel cardenal Lavigerie. Allí la tradició més comuna posa'l lloc del naixement de la Verge. Prop d'ella, an alguna fondaria, s'acaba de descobrir la Piscina probatica. Desde son breçol baixem a son sepulcre, que es al fons de la Vall de Josafat. S'hi baixa per una llarga i magnifica escala, que té a mà esquerra'l sepulcre de Sant Josep, i a mà dreta'ls de Sant Joaquim i Santa Agna. Es tallat a la roca viva, d'un metre d'alçada i cobert de marbre blanc, dintre una hermosa capella que pertany als cismatics. Es la joia d'aquesta trista vall, que, havent de ser sepulcre de l'humanitat, comença de ser la vall dels sepulcres. Comença en la tomba dels Jutges i segueix cap avall coberta de lloses sepulcrals; a la banda de Jerusalem té les dels moros, entre les quals hem sentit cantar elegies a un marabut; a la banda esquerra té les dels jueus, com si esperessin veure desde la tomha la Ciutat Santa. Part d'avall, fets d'un gran bocí de roca viva, blanquegen els sepulcres de Zacaries, occisus

inter templum et altare; el de Josafat i el d'Absalon, que té una obertura a l'alçada de 3 metres, aont els nois tiren pedres i malediccions al fill dolent i desnaturalisat que perseguí a son pare. Montanya amunt hi ha la tomba dels Profetes.Getzemaní.- Al costat mateix del sepulcre de la Verge s'obre la Cova de Getzemaní en la roca. Es fonda i trista i està convertida en capella pels pares franciscans. Entrant a l'hort se troba la Roca dels Apostols, on Jesús deixà'ls tres predilectes, dient-los: Vigilate et orate; i el cor sen va vers les set oliveres colossals, testimonis muts de les tristeses de l'Home-Déu, en l'ultima vegada que'l visità. Llurs arrels nuoses se regaren ab ses llàgrimes i suor de sang, i, després de dinou segles, encara tendregen, com si a l'hora de sa mort Ell els hagués concedida l'immortalitat. Fòra'l clos del jardí s'ensenya'l lloc on Jesucrist rebé'l bés del sacrilec Judes, ab aquell mot capaç de rompre una pedra: Amice, ad quid venisti? «Amic, per què has vingut?» Més avall hi ha'l Pont del Cedron, aont, al tirar-lo daltabaix els jueus, s'estamparen sos sagrats genolls en la roca. Desde aquí, abandonat per tots sos deixebles (encara's mostra'l sepulcre on s'amagà Sant Jaume), fou portat a Jerusalem, aon ja no entrà com tres dies abans, en el dia de son triomf, per la Porta Daurada, sinó per la Sterquilinea.Als primers passos de la pujada de la montanya de les Olives, a mà dreta, blanqueja una roca, -Roc Blanc s'anomena,- aon, segons tradició, Sant Tomas, havent arribat tard pera assistir al sepeli de la Verge Maria, rebé de ses mateixes mans una cinta misteriosa que encara's conserva a Prato de Toscana.Dominus flevit.- Són les ruines d'una mosquea que fou esglesia en el lloc on Jesús plorà veient la Ciutat Santa (Lluc, XIX):«I acostant-se Jesús a la baixada de la montanya de les Olives, la turba dels deixebles, plens d'alegria, començà d'alabar a Déu en veu alta per tots els prodigis que havien vist.»Dient: «Beneít qui ve rei en nom del Senyor, pau en el cel i gloria a les altures».I, acostant-se a la ciutat, al veure-la, plorà sobre ella, dient:«Si tu també coneguessis, almenys en aquest dia, que t'es encara concedit, lo que t'importa! Més ara aqueixes coses són amagades a tos ulls.»Dies vindran, i tos enemics te voltaran de fossos i t'estrenyeran per totes bandes.»I et tiraran per terra a tu i a tos fills, i no't deixaran pedra sobre pedra, perquè no has volgut conèixer el temps en que has sigut visitada.»Bethphagut.- Ruines del poble on Jesucrist, el Diumenge de Rams, envià a cercar pera son triomf l'humil jument. S'hi acaba de descobrir una gran ara o altar de roca flonja, aon se veu, entre altres pintures esborrades, el bon Jesús muntat sobre'l jument i voltat de sos apostols.En el lloc on Jesús ensenyà'l pare-nostre a sos deixebles, la princesa de la Tour d'Auvergne ha fet un hermós claustre, al voltant del qual se llegeix en trenta dues llengues eixa divina oració. No es gaire lluny d'allí la capella ont els Apostols se reuniren pera dictar el Credo, abans de separar-se i empendre la conquista del món. Els dos memorables

llocs estan inclosos dins un convent de monges carmelites, que's deuen regalar resant eixes dues oracions en el lloc on se resaren per primera vegada.Montanya de les Olives.- Acabem-hi de pujar. Els arbres que li donaren nom, com a Getzemaní (premsa de les olives), abriguen encara algun de sos camps i el clapegen de cendrosa verdor. Corona son cim el poble de Zeitun. Al mig del poble s'aixeca, dintre de les ruines d'una gran basilica octogonal, bastida per Santa Elena, una petita mosquea, dedicada pels mussulmans a Jesús, puix creuen, com nosaltres, en el misteri de l'Ascensió del Fill de la Verge. En el centre de la basilica, sota mateix de la cupola que, segons tradició, restava sempre oberta, retirant-se per elles mateixes les pedres que hi posaven pera cloure-la, com pera deixar lliure pels aires el camí de Jesús resucitat, enquadrada entre peces de marbre blanc, se veu impresa en la roca sa petjada divina, mirant a l'occident. Desde allí prengué la volada'l Fill de Déu, al tornar-sen als braços de son pare celestial; i es allí, segons creença comuna, aon baixarà'l dia darrer dels temps a judicar els vius i els morts, i a pesar lo que hauran deixat de polç o de perfum totes les generacions de la terra.Una vegada l'any, el dia de l'Ascensió, la mosquea's vesteix d'esglesia catolica; ses parets se cobreixen de tapiços, i en el centre, sobre aquella petjada tant dolça de besar, se coloca un altar en que'ls pares franciscans celebren un solemne ofici. Després, a corre-cuita, apaguen els ciris, desfan l'altar portatil, despengen els tapiços, i el sagratissim temple de l'Ascensió torna a quedar, malaguanyat, en mans de moros.Ens estariem ací tota la vesprada, més el clauer, que també es moro, ens treu a fòra, cansat d'esperar a la porta que acabessim de besar la roca i de fer nostres devocions; i fent dringar les claus, que pera mi tenen sò de cadenes, ens mostra un panorama que no tindrà parió en la terra.«A l'orient, darrera nues i desertes montanyes, s'ovira la vall del Jordà i les fondes aigues del Mar Mort, que's deixa veure entre'ls alts i baixos dels puigs i sota'ls raigs del sol ardent com un estany de metall fos. Part d'allà crestegen les montanyes d'Arabia immensos murs que separen els deserts de Moab de l'actual desert de la Terra de Promissió. S'aixeca'l mont Nebo entre les serres que'l volten, nues de vegetació i trencades per nombroses i fosques torrenteres. La vivor de la llum vessa sobre llurs costalades aqueixa indefinible tinta que tantes voltes admiràrem en els paisatges del Líbano i en la plana de Balbek. El Jordà, mercès als arbres que ombregen sos margens, fa una gran ratlla verda en mig de l'arida comarca on tingueren lloc les primeres escenes de l'historia del món. Al nord els monts d'Efraim, coronats per les ruines i meçquites de Sant Samuel, embranquen ab els d'Hebal i Garizim, en el centre de Samaria. A ponent se contempla, als peus, la vall de Josafat; els monuments i plans de la ciutat, quals cases se podrien comptar. Ab quin dalè s'extén la vista desde'l mont Sion fins al Calvari, desde'l sitial que ocupà'l temple de Salomó fins a la Torra de David! L'Antic i el Nou Testament, l'historia de cent pobles barrejada ab les cendres d'aqueixa ciutat, se manifesten a ma presencia; no permeti el cel que

m'oblidi d'aqueixa gran pagina ni de sos divins ensenyaments.»He copiada aquesta descripció de Mislim pera no privar al lector del magnific panorama de que'ns priva a nosaltres el fortissim vent d'aquesta tarda, que abriga a Jerusalem, la Judea i sos veinatges ab un nuvol de polsaguera, digne mantell d'aqueixa terra de ruines.Circunscrivint-nos a la ciutat, que tristes reflexions m'inspira lo poc que'n veig! Son temple i edifici més sobirà es el d'Omar, que seu aon seia'l de Salomó, i la mitja lluna corona la roca Sakhra, que fou, segons se judica, el lloc del Sancta Sanctorum, aont estava guardada l'Arca Santa. El Sant Sepulcre's veu petit, insignificant, darrera d'ell, i ai! el Sant Sepulcre no es dels catolics. Quatre sectes ens pledegen la possessió, i els protestants, si no n'estan fòra encara, no n'estan gaire lluny. Dos o tres temples seus s'aixequen ací i allà com blancs espectres, i les ruines del Temple, que estan en llur poder a les portes del Sant Sepulere, semblen plorar i escruixir-se al pensar que d'avui a demà poden veure-s profanades pels sectaris de Luter. Als peus de la montanya de Sion se mostra orgullosa una gran sinagoga de les moltes que hi ha en la ciutat, i l'esglesia de Sant Salvador està tant amagada en les teulades, que caldria'l fil d'Ariadna pera trobar-la d'ací estant. Se senten moltes veus de muezin i poques de campana, i la creu, el signe adorable de nostra redempció, sembla estar a l'ombra de la fatidica i avorrida mitja lluna. Jerusalem, que no volgué per espòs a Jesucrist, es esclava de Mahoma.Oh! Si jo pogués fer un crit a l'Europa catolica, si li pogués mostrar aqueix espectacle dolorós! «Mira, -li diria,- això es obra teva. Tu ets filla de Jesucrist; ets sa filla i estimada, puix te dóna, tot sencer, el seu amor, que no sapigué merèixer l'ingrata Jerusalem. Pera dirigir-set a tu li girà l'espatlla an ella, al morir en el Calvari i al pujar-sen al cel en la veína Roca de l'Ascensió. Jesucrist t'ha treta de la barbarie i t'ha feta reina del món. Ell t'ha feta sa representanta en la terra, segons expressió del poeta Alexandri, i, en penyora del seu amor infinit, te féu guardiana de sa creu, de son breçol i de sa tomba, i dels llocs santificats ab sa presencia divina. Per què avui t'ho va prenent tot? ¿Per què ha donat als cismatics el lloc on se tallà l'arbre de la creu, els convents de Lidda, Sant Elies i Sant Sabes; els sepulcres de la Verge Maria, de Sant Josep i els de Sant Joaquim i Santa Agna? Per què ha compartit entre les sectes anti-catoliques el Sant Sepulcre, deixant-ten a tu la minima part? Per què'ls ha donat el breç de Bethleem, on va naixer, i la roca del Golgota, on va morir? Per què dóna a la guarda dels fills de Mahoma aqueixa Roca de les Olives, la darrera cosa que trepitjà de la terra? Per ta ingratitut! Bé't pot dir a tu la queixa que llençà a la ciutat deicida: «Jerusalem, Jerusalem, quantes vegades he volgut congregar tos fills, com la lloca aplega sos pollets sota les seves ales, i no ho has volgut!»

Nazareth, 7 de MaigA mitja tarda del dia 2 sortírem de Jerusalem per la grandiosa i monumental porta de Damasc. Mos ulls se posaren en la fonda i negra Cova de Jeremies, ja que ell, i sols ell, ab el plorós accent de les

Lamentacions, pot parlar de la Jerusalem, actual.A quatrecentes passes se troba l'edifici que dediquen els pares predicadors a Sant Esteve, el primer predicador que donà ell mateix, segons tradició, la sang i la vida per la fè. Han descobert un gran mosaic prop del solar d'una capella que estaria dedicada al mateix sant, en el lloc on caigué ferit i mort a la gran pluja de pedres. Els dominics, segons se diu, hi fan una casa destinada a exercicis espirituals, i en la paret de l'horta o jardí, a mida que la van edificant, hi posen hermoses capelletes representant els quinze misteris del Rosari.La tomba dels Reis, que's troba més ençà, consisteix en un fosso quadrat i immens que, segons fra Lievin, serví de pedrera a Jerusalem molts anys. El vestibol, sostingut en altre temps per columnes de la mateixa roca, s'obre en una de ses parets i està ornat d'un fris de gust delicat, més incomplet. Allí, per una porta de 90 centimetres d'alt, s'entra a les tombes, cavades al voltant de cambres, que s'enfonzen, l'una darrera l'altra, en la roca viva.Desde la tomba dels Reis se camina un bon troç per una via romana, i s'atravessa la Vall de Josafat, que acaba un xic més amunt.Montanya Scopus.- Ont el gran sacerdot Saddo sortí a l'encontre d'Alexandre, que s'anava a apoderar de Jerusalem.Desde una altura, al despedir-nos de la Ciutat Santa, resàrem, com es costum, el salm:«Super flumina Babilonis illic sedimus, et flevimus cum recordaremur Sion.»In salicibus in medio ejus, suspendimus organa nostra.»I, mirant segurament per darrera vegada a Jerusalem, coronada encara d'hermosos murs, li diguerem ab el rei Profeta:«Si oblitus fuero tui, Jerusalem, oblivioni detur dextera mea.«Adhæreat lingua mea faucibus meis, si non meminero tui.»Cap ciutat del món fa aqueixa impressió al deixar-la, i, no obstant, un no sab si es amor, odi o compassió lo que sent per ella, o si sent d'una a una eixes passions, segons se recorda, de la ciutat que fou l'arca de la llei, imatge de la Jerusalem celestial, predilecta de l'Altissim, o de la vila ingrata, crudel i deicida.El Bireh (antiga Beroth).- Allí Debora, asseguda sota una palmera, judicava'l poble d'Israel. Es aquí on Josep i Maria, tornant de Jerusalem, s'adonaren de que Jesús no anava ab l'un ni ab l'altre. S'hi veuen ruines d'una esglesia de tres naus, dedicada a la Verge pels Creuats.Samaria.- El primer poble que's troba es Bethel, on Lot se separà de son oncle i aon Jacob, fugint d'Esaú, vegé l'escala misteriosa que arribava fins al cel.Allí fou enterrada Debora, dida de Rebecca, sota una alzina que fou anomenada Alzina dels Plors. Jeroboam adorà en Bethel un vedell d'or, i 42 nois d'eixa població, en el camí que va a Jericó, foren devorats pels óssos per haver insultat el profeta Eliseu.Jifna.- L'hem vista solament de lluny. No hi ha més que'l lloc de l'alzina anomenada Arbre de la Santa Verge. Segons la tradició, la Mare de Déu s'hi aturà venint de Nazareth ab son fill i altra volta tornant de Jerusalem, quan perdé a Jesús, venint desde El Bireh pera cercar-lo.Silo (Seiloun), on Josué posà l'Arca, que hi restà 300 anys, i allí

morí'l sacerdot Helí al saber la mort de sos fills Ophni i Phinees.Sortint de Khan-es-saoureh s'oviren lluny, per primera volta, al nord, la cordillera de Garizim, i més enllà l'Hermon, gairebé sempre cobert de neu, com en nostre Canigó.Pou de Jacob o de la Samaritana.- Està en mig de les ruines d'una esglesieta construida per Santa Elena. Es de pedra i calç i fondissim, més sense aigua. Sa boca es d'una peça. Al peu d'ella llegim devotament l'evangeli recordant l'hermós encontre de Jesús i la Samaritana. A un kilometre del pou passem prop de la tomba de Josep.Ain Dafnah.- En aquest lloc, que està al mig de la vall, entre dos monts, Josuè posà l'Arca, i, després d'oferir un sacrifici, fent colocar sis tribus a una banda i sis a l'altra, pronunciaren els levites les malediccions contra'ls transgressors de la llei i les benediccions pera'ls seus observadors, i tot-hom respongué: Amen.Napluse (antiga Sichem).- Situada en una hermosa vall entre les montanyes Hebal, vestida en tot aquell vessant de figueres de moro, i Garizim, verdejant d'arbres i camps de blat. De Garizim baixen unes quantes abundoses fonts que omplen de vida i de mormuris ses hortes i jardins, passant sos recs per dintre la ciutat, que no per això es més neta que les altres de Palestina, encara que es totalment diferenta.Hi ha moltes cases de tres pisos i d'aire monumental, com el tenen ses muralles.La capella llatina està enclavada dins la rectoria, es molt petita, i ab prou feines se deu haver vist mai plena, puix de 16.000 habitants no hi ha més que 60 catolics, sent gairebé tots els altres mussulmans. Visitàrem el temple dels grecs units, que es tant gran com desert, i el dels samaritans pera veure'l famós manuscrit del Pentateuc, que data, segons Lievin, de Manasès, això es, de 300 anys abans de Jesucrist.Consisteix en una ampla faixa de pergamí que s'enrotlla per cada cap en dues broques d'argent. Els cinc llibres de Moisès estan escrits en caracters samaritans. El pontífice d'aqueixa extranya branca del judaisme, reduida avui a 240 fidels, ens el treu, perquè nosaltres no'ns voliem descalçar, fins a la porta del temple, i ens-e l'ensenya falaguer per dues pessetes i mitja. Li costa més morir una religió, per xica que sia, que dèu dinasties.Djemeh-el-kebir.- Es una antiga esglesia, convertida en mosquea. Sa portalada gotica es magnifica i té algun parentiu ab la del Sant Sepulcre de Jerusalem. Se veuen dintre columnes de granet, senceres o a bocins, però dretes encara, com soldats de la creu que no han volgut tòrcer el genoll a Mahoma.Els habitants de Napluse no semblen dels més civilisats de Palestina, i els infants, que fan, segons l'adagi, lo que veuen fer als grans, corren amablement darrera nosaltres demanant bakchiches, a cambi dels fastics que'ns diuen.Desde Jerusalem a Napluse'l vestit cambía totalment. A Samaria'ls homes del camp van vestits ab tunica blava, com les dònes pageses de gairebé tota Judea, i moltes dònes vesteixen de blanc, com els homes a Judea, encara que això no es raro al voltant de la Ciutat Santa. Lo que fa verament extrany es veure'ls homes vestits de llarg i les dònes, especialment en sa infancia, portant calces amplissimes i desairades. En

tota la Judea hem vist en les dònes tendencia a coronar-se de monedes d'or o plata; més desde Jerusalem a Samaria les hem vistes, riques i pobres, fins les herbejadores dels camps més apedaçades, ab el cap voltat de duros de cantell (n'hi hauria quaranta o seixanta) foradats pel mig i lligats ab un cordó. Diu que molts són de pilans, anomenats per ells columnata, que exigien, fa alguns anys, dels pobres frares; tribut que les dònes fan lluir sobre son front, trametent-sel de mares a filles. A Samaria no he vist més eixa corona d'argent, encara que, segons me diuen, es sols pera guardar-la millor dins una de drap que'n duen de la mateixa forma.El país de Napluse es fertilissim: les oliveres són grosses, tendres i carregades de flor; hi verdegen les pomeres, magraners vermells de flor; les figueres de moro clouen tots els horts i jardins, plens de cebes, alls, tomatecs, meloneres, on se sent remintolar l'aigua i cantar els aucells. El país que trobem cap a Sebaste no es tant aiguós, més el retira.Ací a Napluse, com a Ramalà, hem posat en la casa parroquial o patriarcal, com l'anomenen, per estar servit per un sacerdot del patriarca. Els dos són del país. En les dues rectories posen fins els protestants, sent així que en els dos pobles hi ha pastor protestant, i en el primer fins una fonda servida per gent de la mateixa secta. Això prova l'ascendent i bon nom dels nostres sacerdots.Sebaste.- Eixa ciutat, que Herodes fortificà i coronà d'un mur d'una lleuga de llarg i l'augmentà de 6.000 homes, donant-los les terres del voltant, no té avui més que 300 habitants entre ruines. La de l'iglesia de Sant Joan Baptista es considerada per M. Vogüé com la més important de les basiliques cristianes de Palestina. No'n resta més que la senzilla fatxada, l'absis i la caixa del temple fins a certa altura, i sobre tot la tomba de Sant Joan Baptista en mig del temple, coronada d'una cupoleta blanca. S'hi baixa per una escala de vint escalons. La porta es de basalt, més es fòra de son lloc.El sostre està empedrat de petites lloses de marbre. En la paret hi ha com tres ninxos. En l'un jeu el profeta Elies, en l'altre'l profeta Eliseu, i el tercer es el de Sant Joan. Hi fou portat per sos deixebles després d'haver sigut escapsat per Herodes.Sortint de la vila, a cosa de cinc minuts, se veuen dretes, com soldats no caiguts encara en la batalla, setze columnes monolites que diuen al viatger on fou el grandiós teatre que regalà Herodes a Sebaste. Com record de Sebaste, guardo una moneda trobada en ses ruines, on se veuen separats per una creu Constantí i Santa Elena.Bethulia (Sanour).- Està assentada al cim d'un turonet rodó i deslligat al mig del pla, a excepció d'una lleuga de terra baixa que la lliga a la petita cordillera. Tenia hermoses muralles, de que la descoronà Abdallah-Pachà, de les quals, com a florons, lin resta encara algun troç de torra. Es una ciutat guerrera molt ben situada, i en aquell temps dificil de guanyar, puix la pujada per totes bandes es llarga, i solament a cops de pedres podien defensar-se dels sitiadors. La plana es ampla, verda i sense un arbre pera abrigar-se del sol, que ací talment crema. Ja l'espòs de la bella Judith, qual ombra apar que volateja encara entorn de Bethulia, morí d'una soleiada en aqueix pla.Anem a dinar a Djenim, sota unes figueres d'ombra espessa i regalada,

dins un hort rodejat de cactus.A Djenim se creu que Jesús curà'ls déu leprosos (Lluc, XVII), dels quals un solament li donà les gracies. No ha pas guanyat gaire en pietat aquell poble, puix de 3.000 habitants que compta, no hi ha més que dues families catoliques.Galilea. -A Djenim deixem la Samaria i entrem ensems a Galilea i a la plana d'Esdrelon, que s'extén als peus del viatger cinc hores seguides, fins a deixar-lo al peu de la montanya de Nazareth. Es de forma triangular i la més gran i hermosa de Palestina. A la dreta, a mitja plana, deixem la montanya de Gelboe, seca i pelada, coronada de la blanca tomba d'un santó. Darrera veiem el Tabor, rodó, verdejant i hermós, coronat ab la capella de la Transfiguració.

Nazareth, 8 de MaigUn pare franciscà francès me conta que la Casa de Nazareth sortí d'aquest país cap a la Dalmacia, després de l'ultima derrota dels Creuats a Sant Joan d'Acre i de l'horrible fet següent: a Nazareth, que era llavors sede episcopal, restava encara'l bisbe, que's vegé voltat de moros que amenaçaven llevar-li la vida. Ell, debil i de poca fe davant dels mahometans, llençà la mitra i se posà'l turbant, declarant-se apostata.Ab la perdua de la casa santa començaren a ploure sobre Nazareth calamitats sens nombre.Un fet notable succeí l'any 1622, que vull notar. Els beduins de les montanyes de Moab, o de l'altra part del Jordà, el passaren un dia en sò de guerra i saquejaren tot aquest país, i acabaren per la casa i convent de Nazareth. Volien coronar la festa matant els pobres frares, i anaven a fer-ho, quan els aparegué una gran i hermosa dòna, vestida a l'estil del país, dient-los, molt enfadada, que no toquessin els seus sirvents. Ells s'espantaren i arrancaren a fugir, dient que aquella dòna sola era capaça pera treure-ls i llençar-los d'aquella terra sagrada. Els pobres frares no reberen dany per intercessió de la Verge Maria.En 1885, havent-hi una gran sequedat, les mares mahometanes de Nazareth enviaven sos infantons al temple, aon cridaven a Nostre Senyor: «Senyor, doneu-nos aigua».Nazareth, que significa flor, es verament la flor de Galilea esbadellada en el sí de les montanyes. Eixes, pera deixar-la seure a plaer, tenen la forma d'amfiteatre, o, millor, d'una grandiosa petxina, en qual conca o ampla boca està asseguda la ciutat, i qual columnela o cor es el santuari de l'Anunciació, en el fons de la vall ditxosa, triada entre totes les encontrades del món pera rebre les primeres petjades del Déu fet home.La forma de petxina d'aquesta vall, aixecada sobre'ls cims de Galilea, fa venir l'idea de la perla, i de la meravellosa manera com, segons la poesia, la concebeix.Quan la conquilla està ben formada i preparada al fons de la mar, a voltes se deslliga de la terra a l'hora de l'alba, per una atracció desconeguda puja fins a flor d'aigua, i allà, obrint-se, copsa una gota rosada, se clou com una capsa i guarda en son si aquell tresor del cel que

un dia ha de lluir com la més estimada de les pedres precioses. Aixís, la vall hermosa de Nazareth apar que s'haja aixecada sobre totes, sobre les de Galilea, pera rebre a Jesucrist, veritable i preciosissima perla de l'Evangeli.L'esglesia de l'Anunciació es de tres naus i senzilla. En son centre, davant l'altar major, se troba una escala de marbre blanc de quinze escalons, i, baixat el darrer, s'es a la capella de l'Anunciació. Allí, en aquell mateix lloc, sota aquella mateixa volta de roca, l'angel donà a Maria l'embaixada més gran que han vist sortir els cels, i Déu se féu home en les entranyes d'una verge.Jamai, trobant-me devorat per la set en les montanyes de Catalunya, ni en les planes seques i ardentes de Palestina, posí'ls llavis en cap font ab tant ardor com en aqueixa pedra, font de tota nostra civilisació, d'ont ha rajat ab les divines aigues del cristianisme tot el bé, lo ver i lo sant que veiem en el món. La vida interior que ha poblat en epoques passades la Nitra i la Tebaida, Miramar i les ermites de nostre Montserrat, i en la present tants convents i monastirs, té aquí sa font; la caritat, que fins en el descreiment de nostres dies avança en la societat i cura continuament les llagues de l'humanitat malalta, té aquí son origen. El Messies promès en el Paradís a nostre primer pare, el desitjat de les gents, aquí tingué son primer breçol, i baixà d'eixes montanyes, com altre Moisès de les del Sinaí, a publicar la dolça llei de l'amor als desterrats fills d'Eva.Moltes antigues cases de Nazareth que estan adossades a la montanya tenen, i ho he vist per mos ulls, alguna habitació sota la roca, que tal volta en les primeres èpoques fou la maisó primitiva. Doncs d'aqueixa part constava la Casa de Nazareth i fou la que's quedà ací al ser transportada per mans d'angels a Loreto. La tradició, segons el P. Lievin, diu que l'arcangel Gabriel, en el moment de l'Encarnació, estava en la Casa de Loreto, mentres la Verge's trobava en el lloc de Nazareth que estem visitant. L'altar, que hauria de ser el millor del món, i encara no seria digne del Déu humanal, es de marbre senzill, i un quadro representant la Verge en oració mentres l'arcangel la saluda. Sota l'ara, iluminat per cinc llanties i assenyalat per una creu de marbre, hi ha'l lloc ditxós, que tants pelegrins venen a adorar a travers de terres i mars, rodejat de l'inscripció: «Hic Verbum caro factum est».Botiga o taller de Sant Joseph. -Es una senzilla capella edificada en el lloc on treballava'l sant patriarca, ajudat i beneit pet bon Jesús. Aquesta capella i la de Mensa Christi són catoliques. La taula on diuen que menjà ab sos apostols, fins després de la resurrecció, es una roca plana que s'aixeca un metre de terra i està avui retallada pera comoditat dels fidels que van a oir missa en aquell temple.Font de la Verge.- On les nazarenes van a cercar aigua, portant sempre l'airosa amfora al cim del cap i un xic inclinada. Els grecs han fet una esglesia més amunt, d'on diuen que ve la font, i sota l'altar hi ha una boca de pou d'un pam d'ample, d'on pouen aigua amb una hermosa galleda pera oferir als devots.Montanya del Precipici.- Ahir a les quatre de la tarda'ns hi dirigírem pel fons de la vall, anant contornejant la montanya fins al lloc del cingle, daltabaix d'on volien tirar al bon Jesús els faritzeus de

Nazareth. Hi ha una cova petita que serviria probablement d'altar en la capella que hi hagué en altre temps, de la qual solament sen veuen les ruines; lo mateix que de l'ermitatge que l'acompanyaria, del qual ne resten troços de paret i dues cisternes, rodejades d'espinosos cactus, tamarius i herbes. Part d'amunt les roques són tallantes i esqueixades de mala manera.Davant la montanya del Precipici hi ha una altra montanya a l'altra banda del torrent de Nazareth, avui sense aigua. A la mateixa altura de la cova d'ací se n'hi veu una altra. Qui sab si també fou habitada? Qui sab si era tradició popular lo que diu Adricomius, autor del segle XIVe, que Jesús, quan transiens per medium illorum ibat, fou vist en el mateix moment en la montanya de davant, on deixà estampades en la roca ses vestidures?Desde'l cim de la montanya del Precipici donem un cop d'ull al país. La plana d'Esdrelon se mostra ab tota sa bellesa. Aquí Debora i Barac, davant d'un exèrcit de 10.000 homes, desferen a Sisara, que venia ab una armada innombrable i 900 carros armats de falç. El torrent Cison, que's veu allà sense una gota d'aigua, arrocegà llurs cadavres per la plana.Al peu del petit Hermon se veu Naim, i més enllà Endor, on Saul anà, mai aconsellat, a consultar la pitonisa.Seguint la serra, anem a coronar l'expedició visitant a Nostra Senyora del Tremor. Quan els jueus anaven a precipitar a Jesucrist, diu que la Verge vingué plorant fins aquí, seguint ses petjades, i, veient que l'anaven a estimbar, li vingué un gran tremolor. Aquí hi hagué un convent, quals ruines i lloc encara es anomenat pels moros Convent de les Donzelles, i una esglesia, l'absis de la qual incloía la roca on la Verge estava en son tremolor. La capella que hi acaben de fer els pares franciscans n'agafa la gran part. Té en l'altar la Verge rodejada de dònes compassives del Zebedeu i sos dos fills que l'aconsolen.Sant Jaume.- Es una capelleta que d'almoines espanyoles s'acaba d'edificar en el solar mateix del Zebedeu, on nasqueren Sant Joan Evangelista i l'apostol d'Espanya. Allí hi havia ja les ruines d'una capella de fusta, de la qual queden dues grosses pedres que's trobaren sota l'ara, colocades en el mateix lloc de la nova esglesieta. Al voltant se troben dues o tres cisternes, cavades en la roca. Pot-ser fossin de la casa dels Fills del Tro. Una d'elles té dues boques rodones i la forma de dues gerres unides interiorment; més en les parets de roca i al fons se veuen varis forats per on passaria un home, però no se n'ha tret la terra.Eixa capelleta es a un cantó del poble, que es dels més miserables que's poden veure. En dues cases, o, millor, barraques, hem vist moldre'l blat ab una mola de mà moguda per una dòna, com en temps dels romans. Davant la casa tenen el forn, digne de tal molí, aon generalment se cou el pa ab fems de bestiar sec. De manera que ja es un adagi: «En Orient hi ha campana de carn (el muezin), clau de fusta i carbó animal». En eixa capelleta hem tingut la ditxa de celebrar el dia 9 de Maig, quan sols havien celebrat en ella dos o tres pares franciscans. En ella he pregat per Espanya i he demanat al gran apostol Sant Jaume que no deixi minvar la fe en el regne on la portà, i on rebé la promesa de la Verge de que mai s'hi apagaria.A l'àliga dels evangelistes, que prengué'l vol al cim d'eixa

montanya, veína de Nazareth, li he demanat que adreci i que ilumini'ls camins de la poesia moderna, tant plens de fang, de pols, de tenebres, de dubte i de desesperació.Pera mi, humil cigala dels boscos de Catalunya, grillet que aprenguí a cantar entre'ls terroços de la Plana de Vich, demaní la benedicció pera mes pobres cançons i la gracia de saber beure la poesia, una gota que sia, en la sagrada font del Cor de Jesús, ont ell begué la més alta que s'ha escrit sobre la terra.

Tabor, 9 de MaigA la una de la tarda baixàrem de les montanyes de Nazareth i, atravessant la plana d'Esdrelon, passem a veure l'esglesia de Naim, que acaba de fer un sacerdot de Nazareth, de cognom català, Cardona, en el mateix lloc on Jesús resucità'l fill de la viuda que duien a enterrar. A falta de catolics en la població, els moros guarden la clau del temple, que ha vingut a obrir una mora ab son fill al braç. Hem llegit l'Evangeli del lloc i ens hem encaminat ací al Tabor. La pujada es suau i l'emprenem per la banda del nord, verda i ombriua, plena de roures, els primers que he vist a Palestina, garrics i alzines d'una verdor que encanta.Que hermosa vista'l quin dia tant clar pera fruir-ne! A ponent veiem, per un rebaixament del Carmel, el mar de Cesarea, i aquesta montanya sens apareix de cap a cap, dominant-la tota'l turó del sacrifici d'Elies.A mig-dia'ns tapen l'horitzó les verdes montanyes de Samaria, que'ns amaga'l petit Hermon, que té en aquesta banda Naim i a l'altra Sunam, la patria de la Sunamitis dels Cantars. La plana d'Esdrelon s'allarga com un tapiç verd desde'l Carmel al Jordà, un xic restret al mig del petit Hermon. A l'altra banda del Jordà's veuen de sud a nord les planeres montanyes de Moab, a claps emboscades i per tot arreu incultes. N'es el terme, cap a la banda del nord, el gran Hermon, altiu i hermós ab sa corona de neu, i dominant, per sa cabellera blanca i per sa alçada, totes les montanyes de Palestina. De l'Hermon ací, els ulls s'aturen a contemplar la montanya de les benaventurances, el camp de la multiplicació dels pans, l'estany de Tiberiades, que sembla, mirat desde aquí, un ferro de llança immens, deixat allí per algun altre Goliat.Desde l'Hermon, cap a ponent, se veu en ultim terme la montanya de Saphet o Cesarea de Feliph, que blanqueja alterosa com Medinasidonia vista desde la badia de Cadiz. Més ençà's veu la montanya ont està assentat Canà de Galilea. Tota aqueixa encontrada està atravessada per la carretera que segueixen els mercaders del Caire i de Damasc, que passa per Napluse i pels peus del Tabor, i el mont de les Benaventurances.Tot es bell en aquesta montanya, tot es bell al seu voltant. La Galilea no es pas pedregosa i esteril com la Judea. Com no fou tant criminal, apar que la maledicció de Déu no l'haja ferida tant de ple, i

cabalment el Tabor està al mig d'ella, dominant sos millors paisatges, son unic estany, sa plana més gran i ses montanyes més verdejants. A més, aqueixa es la més alta de Galilea, es rodona, tant ben feta com ben colocada, entapiçada d'herbes, i vestida de flairoses plantes i fullosos arbres. No en va la trià entre totes aquestes Nostre Salvador pera pedestal de sa glorificació, com trià l'esteril Calvari pera pedró de sa ignominia. La paraula plena d'amor i satisfacció de Sant Pere es la primera que ve als llavis en aquest altar misteriós de Nostre Senyor Jesucrist: Bonum est nos hic esse. Seria un dels punts de la terra en que nom desplauria parar la tenda o al menys prolongar-hi'l sojorn, i dedicar-me a mirar aqueix cel, encara ple de la gloria de l'Altissim, aqueixes valls i montanyes, aquests camps, riberes i camins, on son Fill diví deixà impreses ses petjades.

Tiberiades, 11 de MaigAhir a la tarda férem un viatge al sud de l'estany, vers ont el sagrat Jordà torna a rependre la marxa, interrompuda per cinc o sis lleugues, del mar.M'ha recordat el Rose sortint de l'estany de Ginebra, valent i impetuós com un cavall que's desvetlla cansat de dormir i emprèn de nou la carrera. La del Jordà no es tant forta, per ser la terra planera; més cada any s'emporta cap al Mar Mort alguns dels beduins que s'atreveixen a passar-lo, nusos, ab el farcell de roba al cim del cap. Els que van a cavall el passen més segurs i millor; més l'intrepit animal té de remar de fort i de ferm pere vèncer la corrent calmosa i avassalladora.A mitja hora curta de la ciutat hi ha una gran tomba d'un jueu, aprop d'uns banys calents, celebres en el país. Entre ells i la ciutat se veuen troços de paret enormes que'm fan recordar els del moll de l'antiga Empuries i columnes de granet, fa dos mil anys ajegudes vora la mar, de que serien alguna hora ornament. Es tot lo que resta de la Tiberiades romana.Aquest matí, a primera hora, en ales d'una senzilla barca, hem anat a veure'l Jordà petit, o sia'l punt on desemboca baixant d'entre Hermon i el Líbano.De la veína Cafarnaum no'n resta més que una torra, la meitat de grossos marbres, i els fonaments, també de marbre, d'una gran basilica, que Lievin diu que estava en el mateix lloc de la casa de la sogra de Sant Pere, santificada per la presencia de Jesucrist i sa Mare Santissima. Ne resten grossos capitells, troços de columnes i arquitraus de formes grandioses, coberts d'herba i d'espines.De Betsaida no'n resta tant, puix les parets que hi ha són modernes, bé que fetes ab pedres tretes de monuments antics. De Corozain, que estava part d'allà de Cafarnaum, encara'n resta menys: solament la terrible maledicció que'ls caigué a totes. «Væ tibi, Corozain; væ tibi, Betshaida... Et tu, Capharnaum, numquid usque in cœlum exaltaberis? usque in infernum descendes: quia si in Sodomis factæ fuissent virtutes quœ factæ sunt in te forte mansissent usque in hanc diem.» «Ai de tu, Corozain! Ai de tu, Betsaida! I tu, Cafarnaum, t'afigures pujar-ten fins

al cel? Doncs seras capbussada fins a l'infern; puix si a Sodoma s'haguessin fet els miracles que s'han fet en tu, tal vegada Sodoma existiria encara avui dia.» Més ençà hi ha una plana tota plena d'arbres i fonts, anomenada Onadi-Hamam (Vall de les Colomes).Entre ella i Tiberiades negreja l'avui humil poble de Magdala, patria de Santa Maria Magdalena.En la primera d'eixes dues expedicions ens ha acompanyat el sacerdot Miquel Karam, del patriarcat de Jerusalem, i destinat de pàrroco, o, mellor, missionista, en la terra d'Hus, que està darrera'l troç de montanya de Moab, que tenim davant. Fa un any que hi obrí la missió, i ja hi té 300 fidels convertits d'entre'ls mils cismatics grecs que hi havia. Els grecs, no tenint personal, hi tenen popes beduins ordenats, que ni saben llegir, de manera que no es dificil pendre-ls el govern de les animes, que ni saben ni poden guiar pel camí del cel; més pera això's necessiten dots especials, com els del reverent Karam. Es de raça àrabe, del peu del Líbano, i a més de son idioma natural parla'l siriac, el llatí, el francès i l'italià. Es de gran sobrietat, com el poble que regeix. Fins ha deixat de beure vi, pera no fer-se antipatic als beduins, que, com viuen entre'ls mussulmans, l'avorreixen. Es home d'una paciencia propria de races europees, i, per ultim, d'una amabilitat que roba'l cor. Es de tipo arabe, i sobre la sotana porta'l mantell blanc i el turbant, fet d'un mocador negrós, de manera que's pendria per un cheïkh.Llastima gran que no hi ha sacerdots pera totes les missions que s'hi podrien i haurien de plantar! Són camps verges que esperen el sembrador de la divina llevor de l'Evangeli. Els beduins semblen dolents, més no ho són, me deia altre missionista que ha estat entre ells. Segueixen la llei natural, un xic ofuscada pel mahometisme, i l'admiració que tenen per Jesucrist obra facilment l'entrada a qui'ls va a parlar de sa doctrina celestial. Són, sobre tot, molt senzills, s'admiren del missionista i l'escolten com si hagués baixat del cel. Quan el conviden a dinar a una casa maten el moltó més gros del ramat pera ell tot sol. En cambi, quan són convidats per ell, hi va tota la tribu, avis, pares, fills i néts.Quan van a la rectoria a demanar-li alguna cosa, encara que'ls diga que no pot donar-los-la, o que no la té, no's donen per entesos: la demanen de nou, i aprés la demanen d'una altra manera, i la tornen a demanar sense parar, com fan les criatures. Demanen al pàrroco consell pera tot, fins pera sembrar, comprar i vendre; de manera que ha de fer una provisió de paciencia que no s'acaba mai.

Canà de Galilea, 11 de MaigSortint de Tiberiades no's triga a trobar tres tombes a mà esquerra. La una es del doctor Maymon, filosop jueu, fill de Cordoba, més conegut a Europa pel nom de Maymonides, i les altres dues són de Bebe-Vriuic i Jocna-Bensach, rabins del temps de Jesucrist, que l'aculliren moltes vegades en llur casa de Genezareth, més no's convertiren.Se deixa la vall i s'arriba a la gran i hermosa plana d'Hattine, i a pocs passos se troba, a mà dreta, vora'l camí, el lloc de la multiplicació dels pans. Les grosses pedres basaltiques on s'asseuria Jesucrist i sos

apostols, encara són allí, com si tot just se n'acabessin d'alçar. La terra està coberta com a llavors d'herba ufanosa: erat fenum in loco. Sols falta Jesús i la turba que al seu voltant devia cobrir aqueixes margenades o pletes, com la gent en els aplecs.Montanya de les Benaventurances es anomenada pels indigenes Kurn-Hattine, les banyes d'Hattine, pera terminar en dues puntes, entre les quals hi ha un planet on diu que féu Jesucrist l'eternament celebre sermó de la Montanya.El cop de vista es immens.Camp de les Espigues.- On Jesucrist defensà als apostols de que, obligats per la necessitat, cullissin algunes espigues, recordant als faritzeus que, en semblant cas, David «entrà a la casa de Déu i menjà'ls pans de proposició que no li era permès altrament menjar».Canà de Galilea.- L'esglesia que'ls pares franciscans acaben de construir està colocada en la mateixa casa de les celebres i afortunades bodes on Jesús fóu el primer miracle convertint l'aigua en vi. Es la casa de Simon el Cananeu, que, segons Sant Ciril, era l'espòs d'aquelles bodes. Davant mateix de l'esglesia catolica'ls grecs n'aixequen una altra, on volen colocar dues grosses urnes de pedra que diuen que són les del convit.Les ruines de la casa de Sant Bartomeu són proprietat dels pares franciscans i estan aprop del cementiri catolic.Com en gairebé tots els pobles importants de Palestina, les pobres animes, especialment les dels infants, són disputades a la vera i unica esglesia pels protestants, grecs i mahometans, per tots els medis.Sortint de Canà deixem a la dreta, sobre una altura, el poble de Mesched, patria del profeta Jonas, que guarda cuidadosament sa tomba dintre una mosquea.

Nazareth, 13 de MaigHem assistit al Mes de Maria d'aquesta població. Davant l'altar, a les cinc i mitja del matí, se reuneixen els nois catolics, i darrera d'ells alguns estols d'homes i dònes, i resen el rosari en arabe, menant-lo un minyó de vint anys. L'oració de l'Ave-maria, baldament sia en la llengua de Mahoma, sembla més dolça en esta esglesia, on fou dictada, en gran part, per l'arcangel Gabriel, i la Verge'ns sembla que l'ha d'escoltar millor, més que més quan li tornen a dir llavis d'angels. Després del rosari canten la lletania, l'Ave maris Stella, ab una airosa tonada francesa, que desaccentua, això si, les paraules de l'hermós himne llatí; i el pàrroco, que aquí es espanyol, ha dit missa, mentrestant acaba la funció, donant la benedicció ab la vera-creu.La Verge Maria, desde son altar ple de flors, cullides per mans pures en els jardins de Nazareth, sembla somriure al cant dels noiets i donar-los també la benedicció. Ella's digni beneir-nos també a nosaltres viatgers que venim a adorar ses petjades en la terra.Es curiosa la manera de portar-se'ls orientals en el temple. Deixant apart els cismatics, que's postren fins a tocar de front a terra, s'aixequen i se senyen, repetint lo mateix a lo menos tres vegades; els

catolics se lleven o no'l turbant o gorra egipcia, s'asseuen a terra o sobre'ls talons i no s'agenollen encara que llevin Déu; més quan ho fan se postren fins a terra, besant-la ab gran compungiment moltes vegades.Les dònes duen aquí, sobre la tunica, un mantell que s'assembla a un gambeto airós, ab manegues curtes, adornat ab algun dibuix. Quan van al temple sel posen sobre'l cap, més un cop són dintre se l'abaixen fins a les espatlles, deixant veure llavors el cap ab un mocador com en nostra terra, més coronat son front ab un segon mocador que recorda'l turbant dels homes. Homes i dònes no saben oblidar la costum arabiga de llevar-se les babutxes, que deixen al peu d'una columna, o vora seu, per més que nostres religiosos els diguin que es valida i bona l'oració per més que's duguin sabates.Respecte a la devoció, me sembla que, deixant apart honroses excepcions, no entra molt endins del cor dels orientals, sinó que's queda molt per sobre. No són dificils de guanyar, més són facils de perdre. Coneixen solament l'exterior de la religió, miren les ceremonies i coses sagrades en sí soles, independentment de lo que signifiquen; en una paraula, agafen les fulles de l'arbre diví de la religió, no les branques i el tronc. Per això cambíen tant facilment. A Bethleem, per haver els pares franciscans, no fa gaires anys, fet cambiar el cementiri en bé d'ells, puix el que hi havia era indecent, i jo'n só testimoni, se feren cismatics 400 del ramat catolic, encara que, comptat i rebatut, hi tornaren gairebé tots.Si demanen alguna cosa al convent i no sels dóna, baldament sia una taronja, cambíen de religió, fins que en la nova tenen algun disgust, que'ls fa tornar enrera. Una esglesia que pagui bé sempre serà plena, a excepció de la protestant, que parla poc als sentits dels orientals. Els protestants fan sa propaganda en les escoles, que planten per tot arreu, sobre tot on poden fer més mal. Centenars de noies i nois del Líbano estan avui en escoles protestants, pera ser demà altres tants mestres i pastors; i Déu faci que aqueixa fortalesa de la fe catolica a Orient resisteixi a tant fortes bateries.

Carmel, 15 de MaigA poc més de les dues de la nit sortiem avui de la Ciutat Santa, i pera mi la més estimada de Palestina. Passant per davant el sagrat temple de l'Anunciació hem resat, ben segur per darrera vegada en aquest sant lloc, l'ave-maria; hem desfilat pel costat de l'abundosa Font de Maria; per la primera volta l'he vist solitaria: cap amfora omplint-se barrejava sa remor al mormuri de ses aigues, cap nazarena enraonava sota l'arc de pedra que abriga la font, cap infant jugava agafat a les faldilles de sa mare; la rua de camells que havia de partir de Jerusalem no bevia encara en el gran abeurador, les abelles no bugonaven tot festejant les flors de la vora. Dient adéu an aquelles aigues mormurioses, no'n beguí perquè m'esperava darrera la montanya més dolça beguda.Tot dormia en la vall ditxosa de Nazareth, sinó'l bon Jesús que vetllava, oblidat de tot-hom, en el sagrari, que s'escau damunt mateix de l'unic lloc del món que porta escrites eixes misterioses paraules: «Hic

Verbum caro factum est».Desde'l cim de la montanya'm girí encara a Nazareth, que ab prou feines s'ovirava, puix aqueixa nit el creixent de la lluna no lluía en son cel, ni, gracies a Déu, hi havia qui adorés l'astre en aquella hora, en el beneít breçol del Verb encarnat. Seguint a les fosques les giragonces del camí, davallem de la serra a la vall de Zabulon, per més avall del poble de Reineh en direcció del de Sephoris, patria dels pares de la Verge Maria, i qui sab si també patria seva. Abans d'arribar a ses primeres cases ens envia un raig de llum, guaitant desde la banda del Tabor l'estrella de la matinada, que entre totes les estrelles del cel lluía com un brillant entre perles. En aquella hora i en aquell lloc, quina imatge més dolça i agradosa pera nosaltres de la Verge Maria! Stella matutina, ora pro nobis. Quan la Verge divina fou concebuda a Sephoris; quan nasqué pura i immaculada i hermosa, el món, com ara i més que ara, estava en les tenebres, els homes havien oblidat els camins de la vida, i les valls i montanyes de Galilea, desvetllant-se les primeres en aquell raig de llum nova, se dirien elles ab elles lo que deiem nosaltres tot acostant-nos a la Sephoris i mirant l'estrella de l'alba: el dia es aprop.El dia'ns ha atrapat dient missa dintre de la capella de Sant Joaquin i Santa Agna, feta en el solar de la mateixa casa en antics temps, i bellament restaurada pels custodis de Terra Santa. Es de les més senzilles i de les que més ens han agradat de les moltes que posseeixen; però es solament una de les capelles de l'antiga basilica, edificada per Joseph, governador de Tiberiades, en el segle IV, i refeta de la destrucció de Cosroes pets Creuats. Encara hi ha dreta, entre les quatre o cinc que jeuen trencades per terra, una esbelta columna de granet.Els habitants de Sephoris no estimen pas gaire, ni pot-ser coneixen, la gloria sense igual de sa vila, puix de 4.000 que són, solament n'hi ha quatre o cinc de catolics, que oiren avui nostra missa.Els demés són mahometans fanatics i de mala jeia, més no tant encara com en temps passats, que no deixaven celebrar la missa sinó januis clausis; més ni en temps passats, ni en els presents, els pares de Terra Santa han estat mai rebuts de nostres moros selvatges com solen ser-ho de cristians saturats de civilisació en la Rambla de Barcelona.A Sephoris ens hem despedit de l'amable paisà nostre, el P. Vazquez, que'ns hi ha acompanyat, i ens hem dirigit cap a Khaipha a travers de boscos de roures i terres mig conresades, on se veien, com en Hattine i Tiberiades, fa dos dies, segadors ab una petita falç al puny, segant l'ordi d'un ros esblanqueit. En els boscos vèiem aixecar a dreta i esquerra del camí vols de tortores, que deuen ser les perdius de Palestina. Sentim un aucell que canta i refila molt bé, més enlloc el rossinyol, que sols he sentit en les vores del Jordà. Al baixar de la darrera montanya als sorrals de la marina, trobem el poble de Chepha-Amr.El sorral que trobem dues hores més avall es d'altres tantes de llarg, petit mar del qual les montanyes de sorra són les onades, que pugen i baixen com les de Bagur, empeses i transportades pels vents. Avui les mou en trebolins de polsaguera abrusadora'l sirocco, o vent de l'Africa; més, feliçment, no fa més que empenye'ns; puix, com el sol, que l'ajudaria a foguejar-nos, ens ve d'esquena. Es una franja deslligada del Desert, que va aixamplant son sient a Palestina, d'ençà que ha merescuda la maledicció

de Déu.Guanyada la vora de la mar, trobem a esquerra un bosc clar d'agraciades palmeres, i atravessem el Cison, que anguileja per entre elles.

Mont Carmel, 16 de MaigA mig-dia del més calorós que hem tingut a Palestina arribem a Khaipha, poble assegut als peus de la montanya del Carmel, com Monistrol als peus de nostre Montserrat. Lo més notable es sa colonia agricola prussiana, que conresa admirablement el troç de terra que separa la ciutat i la mar de la montanya. Són 500 protestants. Els catolics llatins no són pas tants, i tenen per pàrroco un pare carmelita de l'Hospici.En sa hermosa iglesia, dedicada, no cal dir-ho, a la Verge del Carme, hem assistit al Mes de Maria, ab exposició del Santissim. Els nois cantaren, al sò de l'orgue, el Tantum Ergo, lletania lauretana, que agrada molt als orientals, tot en llatí, com l'ave-maria en el rosari que han dit, lo que prova una instrucció més fonda que en gairebé tots els pobles de Siria, ont eixos cantics i oracions se fan en arabe. Els nois són educats pels beneíts Germans de la Doctrina Cristiana i les noies per les Dames de Nazareth.Fins a entrada de fosc no hem sortit de Khaipha cap al Carmel, de que no hauria de parlar per no haver-lo vist gairebé més que a les fosques. No obstant, aixís i tot, quina bonica vista! El sirocco, que'ns empenyia encara ab sa mà de foc, montanya amunt, movia fortament les oliveres i garrofers. Grossos nuvols d'amples ales se miraven en la mar, juntant-hi immenses i negroses ombres, que feia ressaltar, allà baix, als peus de la montanya, la franja d'escumes de la platja, i a l'altra banda de Khaipha la franja de sorra, blanca com l'escuma que s'extén en semi-circol fins a Tolemaida. La montanya negrosa s'enfonza en el cel blau, com un front de cabell negre en una immensa mitra brodada de pedres precioses.El Carmel es verament digne de l'anomenada que té, baix qualsevol aspecte que's miri. Trono de la Verge, a qui l'Escriptura Santa anomena decor Carmeli et Saron, donà sojorn a sos primers adoradors; i desde son cim vegé Elies aixecar d'envers la mar de Tiberiades la boirina que envià la pluja feconda i suau que la terra demanava.Segons tradició, la Verge en persona hi vingué ab sa santa mare, que hi tenia ramats i una casa per sos pastors. Deixant apart sos innombrables records, el Carmel es la més hermosa de les montanyes de la Terra Santa: mira per una banda, a sos peus, totes les de Galilea, i per l'altra la mar, de que la Verge del Carme es la patrona desde'ls antics temps. L'enorme far que per guia dels navegants hi ha davant de l'iglesia, no es més que un simbol. El veritable far dels navegants, l'Estrella de la mar, es Maria.El superior del Carmel, P. Francisco, es espanyol, com ho fou el P. Prosper de l'Esperit Sant, que en 1635 plantà en el Carmel l'orde que li devia'l hom, que ja havia dut la bandera de sa patrona i mare a tots els pobles de la terra.El convent es el més grandiós de Terra Santa, més no hi ha tant lloc

com sembla, per tenir l'esglesia en son centre. Aqueixa es d'estil grec, en creu, blanca i iluminada per una gran cupola. Diuen que ocupa'l lloc de la capella edificada pels fills d'Elies Virgini parituræ. En son centre, sota mateix de l'altar major, hi ha la Cova d'Elies, convertida en capella del sant, servint d'altar una roca que li feia de llit, segons ell mateix ho revelà a principis d'aquest segle a un religiós espanyol. Elies es molt venerat pels grecs cismatics, que diferentes vegades se volgueren apoderar del convent, i, lo que es més extrany, pels moros, que li tenen un xic d'amor barrejat d'un gran temor. En eixa cova santa he tingut la ditxa de celebrar la missa a les quatre del matí, una hora abans de deixar aqueixa montanya i sos llocs sagrats, sense coneixe-ls.No he pogut veure la cova anomenada Escola dels Profetes, ont Elies interpretava a sos deixebles les sagrades escriptures, i aon diuen que passà alguns dies la Sagrada Familia venint d'Egipte. No he pogut veure la vall dels Martirs, regada ab sang de pares carmelites, ni'l Jardí d'Elies, en se troben els celebres melons de pedra. No he pogut acostar els llavis a la font que sortí tot plegat d'entre les seques roques als precs del gran profeta.A les nou del matí, seguint sempre la vora de la mar, arribavem a Sant Joan d'Acre. Abans de ser-hi's troba, com a Khaipha, un riu abundós i un palmar.Ses muralles són de terra, a la moderna. L'interior està ple d'enderrocs d'edificis antics, més no hi ha res monumental. De l'ample esparó del port que rebé les esquadres dels Creuats, no'n resten més que troços perduts entre les ones, que sepultaren tantes naus, tants braços i cors de ferro i tant glorioses esperances.A les dèu partim cap a Beyrouth, en el vapor Iberia, que té per capità un català del Rosselló, Calixte Sagols, de Banyuls.Tyr i Sidon, les filles de la mar, passen a nou lleugues de distancia l'una de l'altra, davant nostres ulls, com fantasmes del temps passat que surten d'entre les arenes i la mar, digna tomba on foren enterrades.Una i altra reberen la visita de Jesucrist. En Tyr digué a una dòna pagana que li demanava la curació de sa filla:«-Deixeu per ara menjar els fills, puix no cal pas pendre'l pa dels fills i tirar-lo als goços.»-Es veritat, senyor, -respongué ella;- no obstant, els cadells mengen sota la taula les engrunetes dels fills.»Llavors Jesús li digué:«-A causa d'eixa paraula, aneu: el dimoni ha sortit de vostra filla».Molts fills de Tyr seguiren a Nostre Senyor, més no deixaren de cumplir-se les terribles profecies d'Isaies i Ezequiel.«Oh Tyr, -exclama aquest profeta (capitol XXVII),- tu digueres: Jo só una perfecta hermosura. Estic asseguda en mig de la mar. Tos veíns, que't bastiren, no han oblidat res de lo que pot embellir-te.»Te construiren d'abets de Sanir, ab tos empostigats a estil de la mar. Tallaren un cedre del Líbano pera fer-te l'arbre mestre.»Dolaren les alzines de Basan pera fer-te rems; evori de les Indies gastaren en tos sients; materials de les illes d'Italia pera fer-te tes cambres.»De lli d'Egipte finissim de diferents colors s'ha teixida la vela

pera ton pal; el jacinte i la purpura de les illes d'Elisa feren ton pabelló.»Els habitants de Sidon i d'Arad foren tos remers; tos savis, oh Tyrl, te serviren de nauxers.»Els ancians de Gebal i els més habils d'ella te donaren gent pera ton servei.»Els perses i els de Lidia i els de Libia eren soldats de ton exèrcit, i en tu penjaren llurs escuts i capmalls pera ornar-te.»Els aradians, ab llurs tropes, eren al voltant de tos murs, i els pigmeus, que estaven sobre les torres, han penjat en la montanya llurs buiracs pera completar ta hermosura.»Els cartaginesos que trafiquen ab tu omplien tos mercats de riqueses de tota mena, d'argent, de ferro, d'estany i de plom.»La Grecia, Tubal i Mosoch negociaven ab tu, duent-te esclaus i artefactes de coure.»Ton comerç s'ha extès per totes les illes.»Els pobles de Judà i d'Israel també negociaren ab tu i portaren a tos mercats el millor forment, balsem, mèl, oli i reína.»Els vaixells entretingueren ton principal comerç. Tu fores rica i gloriosa en mig de la mar... més el vent de mig-dia t'ha fet bocins, contrivit, en mig de les aigues.

Beyrouth, 16 de MaigSembla, emmanllevant la comparació a un gran escriptor de Terra Santa, una agraciada sultana recolzada sobre un coixí verd i contemplant les ones en sa somniosa indolencia. Es una ciutat asiatica que's va disfreçant o, millor, se va tornant europea, en sos edificis, costums, trajos, llengua, i sobre tot en son moviment. Porta de Damasc i porta principal de la Siria, va fent seva tota la vida comercial d'aqueixa extesa regió i d'una creixent meravellosa, a pesar de les trabes que li posa, com a tot lo que té vida propria, el govern turc.Es una ciutat antiga sense monuments. Les principals esglesies són: les dels pares caputxins, franciscans, lazaristes, grecs catolics i armenis catolics.Lo que es molt digne de visitar-se es l'universitat, aixecada fa alguns anys, pels pares jesuites, pera fer cara a l'universitat americana, que amenaçava protestantisar aquest país. Consta de tres principals cossos, l'esglesia ab l'universitat a una banda, i el seminari en l'altra, dividits per dos grans patis i units entre sí per la part d'edifici destinada als pares de la companyia i catedratics.El seminari i l'universitat tenen vida independent l'un de l'altra; i llurs respectius estudiants no's veuen, puix fins pera'ls actes religiosos tenen capelles apart.Avui, per ser la festa major d'eix establiment, dedicat al Patrocini de Sant Josep, els he vist plegats en l'esglesia gran, en la benedicció solemne. Quin plaer donava veure 600 estudiants, de totes bandes, de tot color, puix n'hi ha de blancs i negres, procedents de totes les religions, de cismatics, moros y fins jueus, agenollats davant del Santissim, fent

ressonar ab el Tantum ergo aquella airosa i espaiosa nau de pedra! Quin entusiasme religiós denotaven aquelles tendres veus i quin recolliment se veia en aquelles cares animades al mateix temps pel foc de la vida i l'ardor de la joventut! Després de la funció religiosa s'han anat a esbargir ab la representació, feta per ells mateixos, d'un drama arabe en un teatret aixecat dins la mateixa universitat mentres les dònes de la ciutat celebraven en el temple el mes de la Reina de les Flors.En la mateixa universitat se sosté una impremta arabe, on treballen 70 operaris, estampant llibres de devoció, els unics que's veuen a Orient, i un periodic. Una de les moltes obres que s'han publicat es la Biblia, i altra de les que's publiquen la Suma de Sant Tomas en arabe.Entre'ls seminaristes hem vist alguns monjos maronites i altres tants joves destinats al ministeri sacerdotal en aquella montanya, baluart de la fe.L'universitat aqueixa es digna de l'orde religiós que la sosté, i es, sens cap dubte, la bateria més forta que la religió catolica ha parat a Orient contra'l protestantisme.Beyrouth, com hem dit, no té monuments, més té historia; però d'ella solament citarem un fet, no perquè sia desconegut, sinó perquè s'ha reproduit en altra forma en nostres dies.Un cristià que vivia prop de la Sinagoga tenia un Sant Crist penjat a la paret, prop de son llit. Vengué la casa a un israelita, i aqueix, poc temps després, invità a sos amics a fer un dinar. Un d'ells, havent-se adonat de l'imatge de Jesús crucificat, reptà al nou proprietari de mal jueu i anà a queixar-se als rabins. Aquests i els ancians del poble vingueren rodejats d'una multitut, s'apoderaren del Crucifix i digueren: «Nostres pares l'han cobert d'injuries: fem nosaltres lo mateix». L'escupiren, li donaren cops i renovaren en lo que'ls fou possible tot lo que'l Salvador havia sofert en sa passió. Més, quan li atravessaren el costat, ne sortí sang i aigua. Havent-les recullides en un vas, se digueren uns als altres: «Els seguidors de Crist diuen que ha fet miracles de totes maneres. Portem-nos-en aqueix vas a la Sinagoga i vessem aqueixa sang sobre'ls malalts. Si lo que conten de Jesucrist es veritat, tots seran curats». S'endugueren el vas a la Sinagoga, i son contingut féu un gran nombre de curacions sobre cegos, tulits, leprosos i malalts de tota mena. Veient això, els jueus demanaren perdó de sa falta i es convertiren a nostra santa religió. La Sinagoga fou cambiada en esglesia i consagrada a Nostre Senyor Jesucrist.L'aniversari d'aquest fet se celebra encara 19 de Novembre. De la sang que rajà del costat de Jesucrist, el bisbe de Beyrouth n'envià a diverses catedrals en petites fioles, una de les quals se conserva encara en el tresor de Santa Maria de Venecia. Doncs, dos casos que han succeit a Beyrouth, aqueixa primavera, denoten que'l fanatisme i quimera dels jueus contra Jesucrist i sos seguidors estan tant vius i arrelats com mai.Una dòna s'adonà de que un jueu duia dins un sac alguna cosa que's bellugava.-Què hi porteu? -li digué.Ell, sense tornar resposta, s'arrencà a córrer, la dòna cridà, i el jueu, esporuguit, deixà'l sac, aon trobaren una criatura, filla de pares cristians, segurament destinada al sacrifici.

En l'altre succés ja s'havia anat més enllà: els veíns d'una casa en que solien tenir col·lotge'ls jueus, hi sentiren crits d'una criatura. Sabent que no n'hi havia cap, s'astoraren, se demanaren uns als altres què podia ser, i anaren a empènyer la porta de la casa. La trobaren tancada. Obligats per maliciosa sospita, la desbotaren i trobaren un hermós infant lligat en una creu i ja desangrat.En una banda o altra, cada any se beuen la sang d'un infant cristià, i es que estan en dubte de si ha vingut el ver Messies i de si ho es Jesucrist, i per això, en cas d'haver realment vingut, mitjançant aqueixa sang, que fan substancia propria, creuen els crudels fanatics fer-se participants de ses promeses redemptores.En els veinats de Beyrouth hi ha'l lloc en que, segons una antiga llegenda, Sant Jordi vencé'l drac.

Camí de Damasc, 16 de MaigA les sis de la tarda sortiem en el cotxe diligencia pel camí de Damasc. Com era dia de festa, trobàrem els voltants de la ciutat plens de passejants que anaven o venien de fòra, ni més ni menos que a Barcelona en aquella hora. Aquella banda de Beyrouth es bonica: molts d'aquells camps són de regadiu i plens de moreres de fulla ampla i de vinyes pampoloses i verdes.Una gran pineda que cobreix aquells cims, que'ns recorda'l Tibidabo i Sant Pere Martir, baixa fins als peus de la ciutat. Eixos cims són més llunyans i alterosos que'ls que fan de respatller a la ciutat dels Comtes, i estan coronats de pobles, i són el repeu de les montanyes del Líbano, que anem escalant calmosament, fent tortes i marrades, i mudant cara hora de cavalls. El paisatge cambía a cada plec de serra, dominat sempre per la cresta nevada. Chtora es l'estació de mitja via, aont arribem nit enllà. A la tornada la vegerem a la grisa claror de la lluna, que aguaitava'ls verdosos prats per entre'ls dos rengles de pollancres alts i hermosos de la carretera. L'aneroide de mon estimat company de viatge'l Dr. Almera marca en algun punt l'altura de 1.880 metres sobre'l nivell del mar, es dir, que hem pujat a l'altura del Montseny. Baixant de la montanya's troben troços de país de gran aspresa i ariditat; més, a l'arribar a la plana, el riu Barada, que s'acosta tot plegat a la carretera, cambía de decoració, vestint de verdor els dos vessants de sa hermosa riba i acompanyant al viatger admirat a les portes mateixes de Damasc. El pollancre i els saules són els arbres que hi dominen, fent-se ovirar entre'ls darrers una varietat més petita, com parenta del salic, de fulla esblanqueída, carregat de flors, xiques i grogues, de flaira regalada. Un brot que'n prenguí a la tornada, desde'l cotxe, dessota la casa on morí Abdel-Kader, al passar pel peu de sos jardins, ha deixat en ma cartera la regalada olor del cinamom. Hermós siti escullí pera passar els darrers anys de sa vida i pera morir el gran guerrer. Desde allí'l Barada, dividint son curs, ne deixa esmadeixar algunes branques pel rost de la serra; i com els recs són obra mora, deixen, descuidats, escapar l'aigua per tots cantons, en imprevistos saltants, com arreglats per la mà de la naturalesa.

Damasc, 17 de MaigEl secret de la llarga i sempre ufanosa vida de Damasc està en sa posició geografica i en l'aigua que desde una gorja del Líbano li baixa'l riu Barada, i que, dividida en mil recs i canals, la refresca, fertilisa i embelleix meravellosament.Una tradició posa en aquest oasis el Paradís terrenal, i els arabes, en llur entusiasme, fins assenyalen l'indret d'on Déu Nostre Senyor prengué la terra pera formar el primer home.De bona arribada no'm fa pas l'impressió que esperava. Els carrers estan plens de fang, per acabar de ploure; i lo primer que he vist, tot anant al convent dels pares franciscans, es el firal dels ases i després els dels cavalls.Els franciscans són tots espanyols, i ens reben, com solen en tota Palestina, ab els braços i el cor obert, ni més ni menos que si fossim germans seus. Sa esglesia fou feta després de la matança dels frares i cristians de l'any 1860, en que fou devorada per les flames l'antiga. L'aixecà'l venerable P. Enric Rico, valencià, que ha passat cinquanta-cinc anys a Terra Santa; i com el govern turc no'ls donava temps, fou aixecada sense arquitecte ni mestre d'obres, i, lo que es més extrany, sense plan. La roba de la sagristia porta la marca d'Espanya, i la joia i ornament principal de l'altar major es un gran quadro, regalat per Donya Isabel II, representant la caiguda de Sant Pau quan sentí la veu de Jesucrist que li cridava: «Saule, Saule, per què'm persegueixes?»La primera sortida (tant se val) la fem al teatre d'aqueixa gran escena, on llegim el capitol IX dels Actes dels Apostols. Res la recorda allí en aquell sorral assoleiat, avui convertit en cementiri cristià, sinó'l signe de la creu sobre les tombes de marbre d'alguns catolics que's fan enterrar allí. Que aqueixos marbres i aqueixa creu sien penyora d'algun monument que l'esdevenidor aixequi en aquell lloc, d'on l'enemic de l'Esglesia que anava a Damasc, «no respirant sinó amenaces i mort contra'ls deixebles del Senyor», s'aixecà apostol de les gents.

18 de MaigAvui celebrem missa en la casa de Sant Ananies, de la qual ne resta una cambra subterrania, convertida en capella pels custodis de Terra Santa. La volta que la cobreix, de tant vella, fumada i rosegada pels temps, talment sembla de roca. Al primer toc de campana han acudit a la missa'ls veíns, que fins els moros tenen per advocat de la vista al sant que la tornà a Sant Pau, fent caure de sos ulls com escata: tanquam squamæ.No ha sigut tant afortunada la casa de Sant Pau, in vico qui vocatur Rectus, recte encara avui, bé que no tant adornada com en temps dels

romans, puix està convertida en mosquea anomenada Mosquea de Judes. El santó, per un bakchiche, deixa entrar-hi'ls cristians a veure-la i a pregar, i els ensenya una piscina antiga, on diu ell que fou batejat el gran apostol, i serveix avui, malaguanyada, pera les ablucions dels mussulmans.Un quart record guarda encara aquesta ciutat de Sant Pau, al que's refereix en els versicles 32 i 33 del capitol IX de sa carta II als Corintis:«Sent jo a Damasc, el governador de la provincia, posat pel rei Aretes, tenia centinelles a les portes de la ciutat pera agafar-me; més per una finestra'm baixaren del mur en un cove, i aixís m'escapí de ses mans.»Aqueix mur, de solida fabrica romana, se conserva encara, i s'ensenya'l torreó desde on baixaren el sant.La Companyia de Jesús ha adquirit la casa de Sant Joan Damascenc, de la qual ne resten un arc i la cambra on nasqué. En ella volen fer una esglesia, que estarà molt ben situada en el cor mateix del barri cristià.Aqueix gran sant, gentil flor de Damasc, trobi rebrots de santedat en sa patria, tant segles ha dominada per la mitja lluna, i, beneint-la desde'l cel, logri sa dificil conversió!Passant per davant d'una petita mosquea, el drogman catolic que'ns acompanya'ns mostra dintre, per una finestra, no sé ab quin fonament, el sepulcre de Sant Simon Stilita.Serà una tradició com la de que en la Gran Mosquea guarden la testa de Sant Joan Baptista dins una caixeta d'or.La Gran Mosquea ocupa'l sitial d'un gran temple que estava voltat d'una altissima columnata, de la qual ne resten dos fragments. Un d'ells, que era portal, se pot veure encara ab ses tres columnes per banda, i són més altes que les del carrer del Paradís de Barcelona, tenint una immensa arcada, que's pot veure encara desde'l bazar dels argenters, i, més d'aprop, desde uns terrats aon pujàrem.Sobre'l temple romà edificà l'esglesia cristiana Arcadi, fill de Teodosi, en 395; més els mussulmans se n'apoderaren i la convertiren en mosquea en 705. En una de ses portes folrades de bronzo's veu encara un calzer gravat, de peu petit i curt i d'ampla copa, semblant a un d'antic que'n tenen a Nuria. En sa copa llisa estan gravats dos calzerets petits de la mateixa faisó, que no sé lo que poden significar.Sobre la porta de l'est se veu, acompanyant una creu, aquesta inscripció grega: «Ton reialme, oh Crist, es un reialme etern, i ton regne dura a travers de totes les generacions».Un dels tres minarets, el més semblant a nostres campanars, s'anomena Medinet Isa (minaret de Jesús). Tornarà a ser la mosquea temple de Jesús? Déu ho sab, més ara com ara nostra santa religió avança poc, si no recula, a Damasc; puix pel fanatisme de sos habitants n'han fugit molts catolics i cristians de totes sectes, desde les matances de l'any 1860, i ara viuen en un barri apart, prop de la muralla per on feu despenjat Sant Pau, preparats a seguir-lo a l'aixecar-se'l primer cap de nuvol de la tempesta. No obstant, el fanatisme mussulmà minva cada dia. En mig del gran pati de la mosquea, sostinguda per dos rengles de columnes, hi ha una caseta, on creuen els moros que's conserven els vasos sagrats i tot el tresor del

temple cristià, tal com fou desat allí al pendre-n possesió.El sepulcre de Sant Joan està dins l'antiga basilica. Es de marbre cobert de seda brodada i voltat d'una balaustrada de bronzo daurat.Anant a veure'l barri Meidan, en l'aixample de la ciutat, passem pel costat de la mosquea Djamat-es-Senamyeh, que té un gentil minaret cobert de rajola verda.Es notable'l convent dels dervitxes i la mosquea on s'apleguen cada dijous a fer ses extranyes evolucions. Té dos amples patis rodejats de columnes de marbre. En un d'ells, voltat d'habitacions gratuites pera'ls pobres, aon sels reparteix menjar cada dia, hi hem vist una noieta de catorze anys, circassiana, tacitament destinada a la venda per sos mateixos pares!La tomba de Saladí esta en una petita mosquea. Era de fusta ricament treballada fa quatre-cents anys, com la de son visir, que li fa costat; més sos descendents han tingut el mal gust de desfer-la pera cobrir-la de marbres molt rics, però sense art. Està abrigada d'un gran tapiç, i en el capsal hi ha un gran turbant verd i una bandera vermella.Seguint la Baradà, avall, cap a la ciutat, se troba, vora un carrer, una platana de 12 metres de circumferencia. Diuen molt seriament els mussulmans que'l plantà'l profeta Alí al peu d'una font que féu brotar de terra d'un cop de llança. En diuen l'arbre sant, i al vespre li fan llum ab una llanterna triangular, que pengen en ses branques.Visitàrem dues cases, una cristiana i altra jueva; llur porta forana i el corredor d'entrada són senzills i pobres, com qualsevol altra del carrer; més era una careta lletja que amaga una hermosa cara. El corredor dóna a un pati enrajolat de marbre, ab un bell sortidor al mig, que deixa caure ses aigues en un safretget voltat de testos de flors, de palmissos i rosers mig ombrejats per algun taronger o desmai. En una de les quatre parets pintades o cobertes de marbre s'obre un estrado, cobert ab volta de punta i rodejat d'un divan. Aquest aposento'n té un altre a una banda, enrajolat i aparedat de marbres de diferents colors, aon l'agraciada ratlla arabesca juga ab els colors d'or i plata i pedres precioses que adornen també i enriqueixen meravellosament el trespol. El sostre es de desigual alçaria. En la part baixa, que es pera'ls esclaus i criats, hi ha també una piscineta, on brollen un o dos raigs d'aigua, omplint de mormuris l'habitació, i en l'altra, cobert de tapiços de Persia i de brodats orientals, seuen els senyors fumant el narghilé o prenent el café en taces petites com closques d'avellana.Es digne de veure per sa situació'l café d'Hamara. Està rodejat com una fila de les aigues del Baradà, a l'altra banda de les quals se veu el troç més bonic i monumental de la muralla, feta pels moros i adornada ab retols del Koran, en caracters cufics.Les costums i vestits orientals se conserven aquí ab alguna puresa. Les dònes, com les de Jerusalem, van cobertes ab un gran mantell blanc i s'amaguen la cara ab un vel. El trajo dels homes es tant bonic com variat. He vist alguns beduins, que no deuen ser pobres, vestits de pells de gacela. Diu que llurs dònes i tots els de llur tribu van vestits així.En els bazars de tapiços de Persia sederies, pites i brodats de Damasc se veuen coses sense preu i bellissimes. En les robes, com en els mobles i en les habitacions, combinen la ratlla en infinides variants,

traient-ne efectes meravellosos.Prop de la Gran Mosquea hi ha'l bazar o carrer dels tapins o xinel·les. El drap o cuiro brodat està clavat a una sola de fusta de caoba, que descansa sobre dos travessers, més o menos alts, segons la dignitat de que gosa en la casa la dòna que'ls compra. N'hi ha d'un pam i mig d'alt, de manera que hi deuen caminar com sobre xancles. D'incrustacions ramejades de nacre no'n volgueu més.Abans de dir adéu a la ciutat, volguerem veure-la desde'l Salgie, punt que desde'l repeu d'una montanya domina de cap a cap aquella fertil i hermosa plana veritable oasis, pera'l qual deuen sospirar els arabes atravessant els deserts de la Siria.Sortírem a les sis del vespre en diligencia, aon trobàrem al més petit dels fills d'Abdel-Kader, en qui saludàrem respectuosament l'ombra del seu pare, tant gran en les guerres d'Alger contra els francesos, com en la matança de 1860, protegint, amagant en sa casa i amparant ab sa bandera i ab son nom als cristians perseguits.Desgraciadament sabia ell tant poc l'italià i francès, llengues en que provàrem de parlar-li, com nosaltres d'arabe, llengua ab que'ns responia. Més no deixà de complaure-l nostre respecte i admiració per son pare, de qui parlavem cabalment al passar per sota l'hermosa casa de camp aon morí.

Egipte, 19 de MaigEns embarquem a Beyrouth en el vapor Minerva, del lloyd austriac. En ell trobem el patriarca de Jerusalem que venia de Xipre, aont havia anat a refer, després de Pasqua, sa salut perduda. Ens parlà de ses 24 missions cisjordaniques i transjordaniques, del fruit que treuen sos missionistes en aquesta part de Palestina, que havia sigut cristiana, i aont hi ha races anteriors a la dominació arabiga, que tenen com un debil record de l'Evangeli, barrejat ab certa veneració a Mahoma. Se plangué de la falta d'obrers en sa gran vinya, la primera i més immediatament plantada per Jesucrist. Ens féu participants de ses esperances pera l'esdevenir d'aquell país i de son temor de que ab la civilisació europea vinguen la corrupció i el dubte a trencar-les-hi en flor. Nosaltres li diguerem l'afecte ab que guardavem i duiem a Europa la palma que reberem de sa mà'l diumenge del Ram, abans de voltar per tres vegades, davant seu, el Sant Sepulcre. Ens en despedírem a Jaffa rebent sa benedicció.El dia 25 arribàrem en el mateix vapor a Alexandria, havent tocat el dia abans a Port-Said.

Alexandria, 25 de MaigArribem al convent de Santa Caterina després de les dotze, i es l'unic dia del viatge en que no he pogut celebrar la santa missa.En la ciutat dels Ptolomeus no hi ha res, que recordi sa biblioteca de 500.000 volums, ni son Gimnasium. De son celebre Pharum, que donà son nom a tots els altres i estava construit en figura de torra, que

s'aprimava a cada pis, fins a l'altura de 400 peus, diu que sen veuen alguns bocins al fons de la mar, en dies de bonança.Son monument més notable es la columna dita de Pompeu, més aixecada en honor de Dioclecià. Sa alçaria es de 30 metres, i la de son fust, de granet rogenc i allisat, es de 22 metres, per 9 de circumferencia.Allí mateix hi havia'l Serapeum o temple de Serapis, sense igual després del Capitoli de Roma, i fou el lloc on se donà la darrera batalla entre'l cristianisme naixent i ja amo del món i el paganisme agonitzant. Mentres els dos partits estaven ab les armes a la mà pera embestir, se llegí'l decret imperial que manava la destrucció dels ídols. Són interessantes les vistes del canal del Nil, de les mosquees i la del port i jardins coronats de palmeres.El temple de Santa Caterina es gran i espaiós, i té en son altar major un gran quadro de la santa disputant ab els doctors del paganisme.Allí's predica i s'ensenya la doctrina, cada festa, en maltès, italià, francès, arabe i en alguna altra llengua, per altres tants pares franciscans, que serveixen de pàrrocos a les diferentes nacionalitats. Entre ells hem trobat tres espanyols, un d'ells de Barcelona, unics que hi ha a la ciutat, exceptuant una familia.

26 de MaigA mig-dia sortim d'Alexandria pel primer camí de ferro construit a Orient.La terra es pelada i trista, i aquí i allà, sota una capa d'aigua salobre, per on devegades se foca'l tren i s'arrocega com una formidable serp d'aigua, que'ns en volgués fer alguna.Després el paisatge s'anima i la naturalesa del Delta comença a insinuar-se: la plana s'allarga i s'extén per totes bandes sense'l limit d'una montanya grossa ni xica, dividida com un mosaic en horts verdosos, prats humits i arrossars estanyats, que llauren els brufols negrosos ab aigua fins a genoll, com el fellah mig nu que'ls agullona. Es la primera vegada que veig eix animal, gairebé amfibi, posat per la Providencia aquí, aont el bou, i sobre tot el camell, company de l'arabe, són inutils. Passa les hores de repòs pasturant en el prat, revolcant-se en el fang o nedant en el canal, aon se veu traient solament un troç de cap pera respirar. Té les dues banyes caigudes enrera, i no sé si diga planes sobre l'esquena; més son coll es tant flexible que, quan embesteix, abaixa'l cap cap a son pit, i arriba a aplanar ses terribles banyes sobre la terra, podent-ne cullir un mocador.No's veu ja un bri de blat en els camps: tot està ajegut sobre les eres, aont els brufols o els bous, o uns i altres en bona companyia, el baten ab els peus i ab un rossec que fan seguir, aont hi ha quatre rengles de rodetes de ferro, que esgranen l'espiga, trinxen, esmenucen i molen la palla, deixant-la com el boll o pallús de nostres eres. Damunt d'aqueix rossec hi ha un sient on seuen comodament, dirigint la roda, els eugacers d'aquest país.Les eres estan al peu del poble, que no sol ser gran, i el poble al peu del canal, com el nen al peu de la mamella, i les criatures del poble

s'hi rabegen davant la porta de sa casa de fang del Nil, on la mare cou el frugal dinar dels batedors.Els canals són innombrables i s'esbranquen en recs i regarons, formant quiscun una malla d'un filat immens extès sobre l'Egipte.Per aquí veig que's fa de la teulada de les cases cambra dels mals endreços, posant-hi'ls cistells i mobles espatllats i tot lo que fa nosa a dins, fins part de la palla, com si no fossin prou pobres i fastigosos de sí aquells canyiçots de fang sec.

Nafr-el-ZaiatUn quart d'hora lluny està Saíz, celebre en l'historia d'Egipte. Guarda entre ses ruines un mur de 70 peus d'altura i 50 de gruix. En ella hi havia un monolit que pera dur-lo d'Elefantina hi estigueren empleats, tres anys de seguida, 3.000 homes; més jo no'n faig esment ni pel mur del temple de Neith, aon se celebraven els misteris d'Osiris, ni pel monolit, sinó per haver un dels seus sacerdots contat a Solon l'enfonzament de l'Atlantida.

El Caire, 23 de MaigEl Kahirah, la Victoriosa, se pot anomenar la Damasc de mig-dia i la perla d'Orient. Està assentada a la vora del Nil, en la punta del Delta, als peus de la montanya de Mogattam, aont està enfilada sa ciutadella, que sembla tenir un peu en els jardins d'Egipte i un altre en sos deserts, com pera vetllar-lo tot.Té sa part antiga, arabesca, oriental, de carrers estrets i torts, de cases que avancen sobre'l carrer, tocant-se i fent pont ab les de davant, de portalades precioses, i tot dominat pels 400 minarets d'altres tantes mosquees, la gran part de marbre, els més ben tornejats, alts, prims i airosos que han aixecat els sectaris de Mahoma. Té bazars de robes i mobles, bé que sos productes no tenen l'originalitat i bellesa dels de Damasc; mercats, cafès a milers, aont els arabes passen les hores fumant el nargilé, cantant i enraonant eternament, com si no tinguessin res que fer. Hi ha 70 banys publics i 300 fonts o cisternes.Les mosquees i moltes cases estan ratllades de blanc i vermell, responent a la varietat de gent i de trajos que's belluguen a sos peus: el negre llustrós de Nubia, al costat de son amo, marxant del país; el fellah humil, torrat pel sol, darrera'l soldat inglès, blanc com un paper i ros com un pa de pessic; el portador d'aigua, ab son bót negre i degotant a l'esquena; el criat del cònsol, que, a cavall, fa apartar la gent davant la carroça; la fellahina, vestida de blau, i la ciutadana, ab son mantell negre, que li dóna apariencies de fantasma.

HeliopolisDe bona arribada anàrem a veure'l Sicomor de la Verge, encara que

està dues hores lluny. Belles són les mosquees d'El Caire, altes i grandioses com les Piramides, més pera nosaltres són més bells i més alts els records de la Sagrada Familia en la terra dels Faraons. Jesús, aqueix infant que entrà a Matariyeh en braços de sa Mare, es més gran que tots ells; més que'ls Menés, Sessostris i Ramsés, i més durader que les 30 i tantes dinasties dels reis d'Egipte: Ell d'una ditada les esborrarà totes ab sos temples, palaus i ciutats immenses; d'una halenada farà caure sos idols, i unicament els deixarà per tomba la piramide de Kheops.A l'extrem del carrer Mouski's troben les deixalles de la ciutat o ciutats antigues, de les quals sols ne queden munts de terra cuita, en forma de petites montanyes d'una hora i mitja de llarg. Tota la ciutat d'El Caire, diu el P. Jullien, ab ses quatrecentes mosquees i sos palaus sens nombre, si fos tirada a terra, no formaria pas un munt com aquests de que parlem.Arribats a Matariyeh, nom que significa aigua nova, lo primer que veiem es el pou miraculós; l'aigua no surt, com alguna hora, a flor de terra: s'atura a tres metres sota, i, sent més alta que'l Nil i no plovent en el país pera donar-li vida, es considerada com l'unica veritable font d'Egipte. Veus-aquí lo que'n diu la venerable Caterina Emmerich, veient arribar la Sagrada Familia an aquest lloc: «Ells no trobaven aigua enlloc i s'assegueren afadigats al peu d'un monticol de sorra. La Santa Verge pregà a Déu, i vegé una abundosa font sortir al seu costat i regar la terra al voltant. El troç de terra que regà fou meravellosament beneít; fou tot seguit cobert de verdor, i el preciós arbre que produeix el balsem s'hi multiplicà en gran manera. Aqueix lloc fou celebre temps després com a jardí de balsem». El balsem n'ha desaparegut, més no'l record d'Aquell que s'hi compara ab eixes boniques paraules: «Com el balsem aromatic he feta olor».Els bisbes coptes cullien en aqueix jardí'l balsem que entra en el crisma. El Sicomor de la Verge que, segons tradició, s'obrí pera oferir-li amagatall, veient-la perseguida, no es gaire lluny de la font. Segons el P. Jullien, a qui devem alguna d'aqueixes notes, el troç que's descartà de l'arbre pera donar refugi a la Verge, caigué en 1656 i fou conservat com una reliquia en la sagristia dels pares de Terra Santa, en El Caire. Son ample tronc està aplanat de la banda de nord a sud, com si no restés més que la meitat de l'arbre; té 7 metres de circumferencia i 8 d'alt, es decanta cap al nord, com fent referencia a l'infant Jesús, que de la banda del nord vingué an aqueixes terres. Aqueixa circumstancia, unida a la de ser arbre fruiter, me fa venir a la memoria l'hermosa balada religiosa que'm cantava la mare en temps i en un poble, ai! ben llunyans:De la tronca sortia la rama,de la rama naixia la flor,de la flor naixia la Verge,de la Verge'l Redemptor.

L'arbre meravellós està voltat d'una cleda enramada de flairosos gessamins. Ses branques (en això i en sa bellesa sembla imatge de la Verge plantada en el jardí de l'Esglesia), ses branques són tant baixes que sen pot abastar el fruit i les fulles ab les mans; ses fulles són tant verdes com si l'arbre de dos mil anys acabés de cumplir dues primaveres.

El Sicomor havia sigut donat a la França, més s'es quedat proprietat del Kedive. No obstant, els pares jesuites han posat un peu en el jardí i n'han presa possessió, edificant, sobre una Cova de Lourdes, una capelleta a la Sagrada Familia.L'hermós quadro de l'altar representa la Verge asseguda sota'l Sicomor; Jesús, desde sa falda, la mira somrient i ab sa maneta li mostra una font que acaba de sortir de terra en agraciat brollador, aon Sant Josep omple una amfora egipcia. Als peus de la Verge hi ha una manta extesa, ab el cabacet de les provisions, la carabaça i el gaiató de viatge, i al seu voltant algunes flors, que són sempre les companyones de Maria. A una banda's veu l'obelisc d'Heliopolis, i més lluny les piramides.Sota la mesa de l'altar hi ha un ram de flors fresques, i damunt, mentres ens agenollavem, han anat a posar-s'hi dues orenetes tot cantant, com si les flors i els aucells sabessin, ja que'ls homes ho ignoren, que avui es la festa de la Sagrada Familia a Egipte.A les cinc del matí, a Alexandria n'hem dit sa missa, especial en aquest país, i a les cinc de la tarda besem ses petjades, tot recordant el mot de l'Evangeli de Sant Mateu: «Se retirà a Egipte, aon s'estigué fins a la mort d'Herodes, pera que es complís lo que digué'l Senyor pel profeta: l'he fet venir a mon fill d'Egipte».El quadro de la Sagrada Familia's troba en tots els temples, fins en els cismatics; en totes les capelles i en totes les cases cristianes, i confesso que no me l'he tret de la memoria en tot l'Egipte. En aqueixes planes sense fi, abrasades pel sol o arrosades pel Nil, llaurades pel brufol o escombrades pel terrible simoun, en sos jardins i en sos deserts, sempre la meva imaginació ha vist, allà d'allà, a l'ultim terme de l'horitzó, la silueta, tant cercada dels pintors de l'Edat Mitjana, d'un sant vellet tirant el ronçal d'un jument, i sobre d'ell la Verge portant son Fill als braços, com l'havia vista Isaies en figura de boira misteriosa: «El Senyor pujarà sobre una broma, i entrarà a Egipte». Més enlloc se veu com aquí, vora la font on se feren passar la set, sota l'arbre on s'ombrejaren i en el sorral afortunat que ab sa benedicció convertiren en jardí. Enlloc se veu com aquí'l bon Jesús assegut en els braços de sa divina Mare, com en son millor altar, ja ovirat també per Isaies: «En aquell temps tindrà'l Senyor un altar en mig d'Egipte». Que hermosos records! Aquí treuria'ls braços dels volquers Aquell que'ls havia d'extendre en la creu; aquí donaria'ls primers passos Aquell que n'havia de donar tants pera la redempció del món; aquí articularia'ls primers mots aquella veu divina que havia de desvetllar l'humanitat adormida i devia ser escoltada pels extrems de la terra. L'oració que m'es vinguda als llavis i al cor, agenollat davant del quadro de la Sagrada Familia, es un versicle de l'himne de Zacaries: «Per les entranyes misericordioses de nostre Déu, que ha fet que aqueix sol naixent vingués a visitar-nos de dalt del cel, pera iluminar als que jauen en les tenebres i en l'ombra de la mort».A l'ombra de l'arbre sagrat, en son dia, no hi hem trobat més que dues dònes del país (l'una'ns ha semblat mora); vora la font i en els jardins les colles de gent s'hi empenyien, i les carroces plenes anaven i venien d'El Caire sense parar.

A doscentes passes de l'Arbre de la Verge hi ha'l Sicomor de Sant Joseph; son tronc es buit i de 7 metres de circumferencia.Heliopolis, la ciutat del sol, en quals ruines diuen que habità també la Sagrada Familia, es a un quart d'hora.En les dependencies de son temple, centre dels coneixements d'aquelles èpoques llunyanes, ont estudiaren Moisès i Plató, vivien 10.000 persones. Tenia davant dos rengles d'esfinges de granet, de 22 peus d'altura, aixecades pels primers Faraons.Ne resta solament l'obelisc de 20 metres d'altura, tenint-ne 3 de base, sota terra, sobre un pedestal de 8. Es el més antic d'Egipte.

El Caire, 24 de MaigDe bon matí passem el gran pont del Nil, que obren cada mig-dia pera donar pas als barcos, i ens dirigim a les piramides de Gizeh per una carretera bona i comoda, més despullada de tota poesia. Seria més bonic veure acostar aquests gegants d'una raça perduda per entre palmeres mal sembrades, ací i allà, desde les sinuositats d'un camí ramader; més la carroça, aixís anomenen els cotxes a Egipte, ja'ns ha deixat als peus de la piramide de Kheops, la reina de les cent piramides, que, dretes o per terra, senceres o mig arruinades, hi ha encara a Egipte. Al veure-s de sobte als peus d'aqueixa montanya de pedra, l'unica aixecada per la mà de l'home, un sent com una extranya impressió de terror i de fred, diferenta de la que fan les altres montanyes alçades, pastades, emmotllades i vestides per la mà de Déu. El rei que ha pastada aqueixa ab sang de sos vassalls, apar que ab les mostres de son poder i de sa grandor hi hagi posat també quelcom de la petitesa humana. L'anima d'aqueix formidable cos no es un Déu, ni un idol, ni un sancta sanctorum, ni un sagrari: són ses mateixes cendres; més, quina sepultura aquí a vora'l riu que ha vist caure i sepultar tants pobles i imperis! Quin tumol alçat a la gola del desert, com desafiant-lo ab ses feres i vents i tempestes! Quin guaita pera veure-n venir el simoun que ha d'escombrar de pols i de gent aqueixa terra tantes vegades!De bona arribada, i a l'enfilar-nos piramide amunt, me ve'l record de la montanya de Montserrat, aont he pujat el dia d'avui, alguna vegada, i avui Déu ha volgut que'n tinguessim la missa i el reso, que m'hi han fet volar el cor, que hi sab bé'l camí i li tinc presoner encara. Les lleixes i graons de rocs enormes d'aquí'm retreuen els graons i lleixes d'allà plenes d'eura i aritjol; devegades, allargant la mà a un penyal, m'extranya no trobar-me-la perfumada de romaní, i, al girar-me enrera pera reposar, m'apar que tinc de veure'ls cims de Vacarisses i Sant Llorenç del Munt, i que ha de ser el Llobregat el riu que's presenta a mos ulls, com una peça de satí blau, mig esquinsada i ab ses filagarces i flocs extesa sobre'l Delta verdós.Els beduins agils que m'ajuden a pujar arrenquen mon esperit de la montanya catalana, estirant-me i empenyent-me cap amunt, i començant-me a parlar del bakchiche de la manera més prosaica del món. Se puja per la banda de l'est i sempre pel mateix lloc; de manera que'l camí es conegut i fressat; els escalons són d'alçada desigual, més les pedres de quiscun

segueixen al mateix nivell de les quatre cares de l'edifici. No estan aixís aliniades les pedres en la cara que dóna a fòra; i an això hauran contribuit la naturalesa de la pedra, les pluges i els vents; i tal vegada ja foren posades aixís pera rebre altra crosta superior de pedra que la revestia, presentant la superficie uniformement llisa, com se veu encara en la part alterosa de la segona piramide, que ha sigut menos maltractada. L'altura vertical de Kheops es de 137 metres; la de la faç, midada sobre'l pla inclinat, de 227. Son cim està escapsat d'una vintena de metres; de manera que forma un petit replà, desde aon se frueix d'un espectacle sens igual.Davant tenim extesa la verdosa plana, estreta aquí, que rega'l Nil, deixant-hi córrer i esbadiar en rius i rierons ses aigues beneídes. La clapegen petits pobles i ruines, i la domina, desde l'alta riba, El Caire ab sa extesa de cases coronada de minarets. An aquesta vora del Nil, a mà dreta, s'adressa un rengle de piramides, la de Abouroach, les d'Abousir i les de Sakkarah, digna capsalera de les ruines de Memphis. Totes elles, com les que tinc als peus, miren la conca del Nil desde'l desert, que omple tot lo restant de l'horitzó, nèt, escombrat, sense un arbre ni una boira, dividit solament per monticols de formes indecises i arrugues de sorra, com pera aplegar més els raigs i l'escalfor del sol; que sen puja a mig-dia.Vista la piramide, encara que a corre-cuita, per fòra, l'anem a veure per dins. S'hi entra per una rampa de 1 metre 20º d'alçada, i d'una inclinació regular. La porta es de 20 metres d'altura. La galeria, a l'arribar a les arrels de la piramide, se bifurca: una branca s'enfonza uns quants metres en la terra, no se sab per què. Herodot parla d'un canal que duia l'aigua del riu a l'interior de la piramide, més no sen troba rastre; altre puja uns 25 metres fins a una galeria molt més espaiosa, que's bifurca també, i, de ses dues branques, l'una condueix, a peu pla, a una cambra anomenada de la Reina; l'altra, de 5 metres de llarg, la més dificil i perillosa, continua la rampa de la segona galeria cap amunt, i dóna a un vestibol de 5 metres d'altura, 10 de llarg i 5 d'ample, anomenat Cambra del Sarcofac. Aquí hi havia la momia real. Les dues estan fetes d'enormes peces de granet; les galeries, de caliça molt compacta, que sembla marbre, i tot lo restant, està treballat i ajustat d'una manera admirable.Com un goç a la porta de sa casa, davant la piramide de Khephren està arrupida la misteriosa esfinge de roca viva. Sa cara humana es, desde la barba al front, de 9 metres, y de 57 sa llargada desde la cua fins a l'extrem de les potes de davant, que ara s'acaben de desensorrar. Colles de nois i noies, separats, prossegueixen encara en el treball, pera donar-se aire cantant el cap de colla com una lletania sobre Alah, i responent el chor ab un mot també d'alabança a Alah, o el seu profeta. Ab cantics semblants els negres de Cuba s'ajuden en els més penosos treballs.A doscentes passes de l'esfinge, més baix que ella, totalment sota'l nivell de la terra, està'l misteriós temple de granet descobert per M. Mariette. Té tres cambres i es fet de pedres enormes d'alabastre i granet, alguna de 5 metres de llarg.Entre eixos dos monuments se n'acaba de descobrir un altre, no menys extraordinari, consistent en una cavitat sepulcral oberta a la roca, uns

10 metres de fondo, quals parets; tallades també exteriorment, queden independentes, formant un edifici quadrangular de roca. En elles, a mitja alçada, se veu el ninxo i fins la caixa d'un dels difunts allí soterrats.Sortint de les piramides anem a visitar el Museu de Boulag, tant notable com elles. El vegerem a vol d'aucell, i això i sobre tot lo extès i complicat de l'assumpte, ens dispensa de dir-ne res, no de manifestar l'admiració per un poble que, a travers de tants segles, ens ha deixat tantes mostres de sa manera de ser, de sentir i de pensar. Entre les momies conegudes de tres i fins de quatre mil anys, mostren la d'algun dels Faraons, del qual se poden veure l'estatura, les dents, els cabells, el posat i fesomia, com d'una persona que s'acaba de morir. Entre'ls mobles, utensilis i objectes d'aquelles èpoques s'hi veuen vestits, sandalies, pintes, tamborets, vasos, cadires, una escombra, un nivell, cordes, armes de silex i ferro de tota mena, anells, arracades i joies d'or i pedres fines, i, lo que es més extrany, grans i fruits, ordi, blat, lli, rahims, etc.Ab recansa sortim de Boulag, aon se podria passar un mes sempre veient coses noves, i ens dirigim a El Caire vell, aon una tradició coloca una habitació aon la Sagrada Familia visqué alguns anys. Santa Elena hi féu construir una esglesia, més no'n queda rastre: solament se pot contemplar el lloc, dius un soterrià, aon la Verge posava l'infant Jesús. La volta està sostinguda per vuit columnetes, i al fons hi ha un altaret aont en altre temps se podia dir missa. Avui està en poder dels coptes, que allí en un recó de la cripta tenen la batejadora, ampla i fonda, puix bategen encara per immersió.Segons una llegenda piadosa, al peu d'aquesta balma hi havia una palmera que s'inclinà pera oferir sos datils a la Verge.En el vell El Caire hi ha la mosquea d'Amrou o de les trescentes columnes. Dues n'hi ha a mà esquerra de la porta. Passant entre elles creien recobrar les forces i la salut els soldats moros malalts en l'ultima guerra.Una altra sen veu que té una depressió, causada, segons la creença mussulmana, per una empenta o cop que li donà Omar, llençant-la pels aires desde la Meca aquí. Es la mosquea més antiga d'Egipte.Després de la més antiga anàrem a veure la de Mohammet-Alí, que alguns tenen per la més bella, essent solament la més rica, puix els arquitectes s'han inspirat en les grans mosquees de Constantinopla. Les columnes que sostenen la cupola i les parets per fòra i per dins són revestides d'alabastre de tintes palides. Més que de mosquea té aires de basilica bisantina; de manera que's comprèn lo que digué al veure-la un bisbe francès: «M'agradaria poder celebrar de pontifical en aquest temple i morir». Aquesta mosquea està enclavada dintre la ciutadella, obra del terrible Saladin, desde la qual se domina la ciutat com la de Barcelona desde Montjuic. No podem entrar a la mosquea d'Hassan, per ser tancada i no trobar-se enlloc el clauer.Gam'a-el-Azhar, mosquea esplendida, es la casa de l'oració i l'universitat de l'Egipte i de l'Orient: 300 professors hi ensenyen 9.000 estudiants vinguts de les quatre parts del món mussulmà, i molts d'ells són mantinguts i viuen en el mateix establiment. Aqueix està dividit en un gran pati voltat de columnes, que té al mig alguns safreigs pera les

ablucions, a una banda dues mosquees, una d'elles de 380 columnes de marbre, granet i porfir, i 1.200 llanties; a les altres tres bandes, sales i corredors, aont estan allotjats els escolars per nacionalitats.Aquests estan asseguts a terra, sobre una estora, ab un full del Coran als dits, llegint-lo en alta veu i aprenent de memoria la lliçó, tot donant capsinades endarrera i enclavant sense mai parar.No vegerem més que una aula formal, aont una cinquantena de deixebles, formant quadro, escoltaven al mestre, que, assegut a terra, com ells, els dirigia fogosament la paraula.Abans que les ultimes mosquees hem visitat les principals esglesies i establiments religiosos acompanyats del P. Placit, franciscà alemany, que predica en quatre llengues i en parla algunes més, entre elles l'espanyola. Es home sumament amable, de molts coneixements i qualitats. Havia sigut oficial d'exèrcit, i quan s'entusiasma encara'n té quelcom. N'era capellà en la guerra contra França, i ara, d'ençà que'ls pares de Terra Santa s'han posat baix el protectorat d'aqueixa nació, coneixent prou bé les intencions del govern republicà, ha d'entonar cada festa, després de la missa major, el «Domine, salvam fac rempublicam nostram»; i quan el cònsol hi assisteix de gala ha de repetir tres vegades, cantant, la deprecació.Al costat mateix del convent de franciscans hi ha dos o tres frares del mateix orde reformats, i sa capella es la dels pobres coptes convertits al catolicisme. En l'altar hi ha un hermós quadro de la Sagrada Familia arribant a Egipte. Els idols cauen de llurs pedestals, i els obeliscs mateixos i les piramides semblen tremolar de por. El pintor, coneixedor de la senzillesa dels coptes, i de que'ls faria bé, colocà entre les palmeres, rebent la Sagrada Familia, els sants que ells més estimen: Santa Caterina, Sant Francesc i Sant Antoni.Els coptes, com diu M. Isambert, són el resultat del barreig de totes les nacions que han dominat l'Egipte. Un troba en les velles estatues i fins en les momies alguna cosa de sa fesomia. Era un poble nombrós, més s'ha anat fonent ab l'arabe, i avui no'n resten més que uns 150.000, 10.000 dels quals viuen en El Caire. Tots són cristians, més de la secta d'Eutyches, això es, no reconeixen en Jesucrist més que la naturalesa divina. Són molt ignorants i, per tant, fanatics. Més sen pot treure partit, i qui sab si en la disolució en que estan els reialmes mussulmans han de tornar al ramat de Jesucrist!Confesso que he tingut un plaer immens al visitar els pares de la Companyia de Jesús de aquesta ciutat, quan he vist desfilar entre'ls joves que eduquen pera'l sacerdoci vuit o déu coptes. Qui sab si seran el gra de mostaça de l'Evangeli que's torna un gran arbre! Qui sab si d'aquests joves ha de sortir l'apostol de sa raça!Una altra milicia té'l catolicisme en El Caire, i es la dels Germans de la Doctrina Cristiana, que tenen sempre, i ja fa trenta anys, un miler de nois, entre catolics llatins i de tots els ritus orientals, cismatics grecs, coptes, armenis, abissinis i protestants, moros i jueus. A tots obliguen a apendre la doctrina i moral cristiana, i no són poques les vegades que un israelita o un mussulmà s'emporta'l premi; i com generalment els nois hi aprenen primera i segona ensenyança, tornen a la casa de sos pares ab l'esperit format per Jesucrist. Aquests nois van a

omplir les oficines i primers llocs de l'Estat; l'un es oficial de l'exèrcit, l'altre jutge, l'altre pachà; i encara que nos passen als cristians, cosa dificil aquí, ja que s'hi oposen lleis i preocupacions terribles, porten alguna cosa de Crist a una societat que no'l coneix, apaguen el fanatisme de falses religions i sectes desencaminades, i preparen el camp i l'auditori als predicadors de l'Evangeli. No puc parlar de totes llurs conquistes: solament diré que un dels germans mes estimats de la Congregació es fill d'una de les principals families d'El Caire, i que un jove metge sortit d'esta escola, sent moro encara, batejà moltes criatures mussulmanes in articulo mortis, obrint les portes del cel als altres, abans que a si mateix. No puc callar una escena que'ns contà, tot sopant en la taula, el superior. Un dia repartí estampes als nois cristians; un estudiant moro s'ho mirava, i mirava al mateix temps una estampa que li quedava, representant a Jesús lligat a la columna i tot llagat, deixant llambregar en sos ulls l'esperança de que li donés. Vegent que no li donava, se li acostà respectuosament i li demanà. «-Què! Tu, que ets mahometà, -li digué'l superior,- me demanes l'imatge de Jesucrist? Seria tal volta pera fer-ne befa?» «-Mon fraire, vós no'm coneixeu, -li respongué, deixant humitejar sos ulls de llagrimes, i al mateix temps arrancant-li l'estampa de les mans i besant-la.- Vós no'm coneixeu. Jo mofar-me de mon Déu i Senyor?» I, tornant-la a besar, se l'emportà a casa seva. Jo sentí també humitejar mos ulls al sentir-ho contar, i, ara que ho escric fredament, m'humitegen encara. Jesucrist es en nostres dies i en nostres paísos llençat ingrata i crudelment de moltes ànimes, més troba refugi, trono i altar en moltes altres terres més agrahides. Preguem i esperem.Les germanes terciaries de Sant Francesc, les del Bon Pastor i les Dames de la Legió d'Honor cuiden d'alguns centenars de noies, especialment de les orfenes.Bona companyia'ns tenia cercada la Providencia pera les dues o tres travessies que hem hagut de fer en nostra pelegrinació a Terra Santa. Hi arribàrem per primera vegada ab la del P. Eusebi Farnezin, visitador de l'orde franciscana a Palestina, que'ns deixà edificats no solament ab sa conversació continua de les coses del cel, sinó fins ab ses maneres i aire de sant. Ab ell tinguerem la ditxa d'anar, per mar, desde Port-Said a Jaffa, i, per terra, desde Jaffa a Jerusalem. La segona vegada que passàrem per Jaffa veniem desde Beyrouth ab el patriarca de Jerusalem, ànima pura, tranquila i hermosa, que, dedicada a evangelisar de nou la Palestina, hi passa fent bé a tots com Jesucrist, pertransiit benefaciendo omnes. Venint d'Espanya, a Port-Said, gosàrem de la companyia gratissima i inoblidable de dotze pares caputxins que anaven a cristianisar les Carolines, un dels quals fou cridat a rebre'l premi de sa abnegació i sacrifici abans d'arribar al terme de son viatge, morint a l'entrada del Mar Roig, quatre dies després de despedir-se de nosaltres.Ara, de retorn a Espanya, ens toca encara companyia millor, la d'un martir de la fe, l'ilustrissim Berrio Ochoa, vicari apostolic del Tonkin Central, decapitat per la fe en 1861.Els sis sacerdots que'ns ensopeguem a bordo de l'Isla de Luzon celebrem cada dia'l sant sacrifici de la missa sobre ses cendres posades en un receptacle canonicament sellat i colocat sota l'ara de l'altar, pera

tenir-les més presentes al pronunciar aquelles paraules de l'Introit: «Quorum reliquiæ hic sunt». Sobre l'altar, a dreta i a esquerra del Sant Crist, tenim dues fotografies de quadros del seu martiri. Son inseparable company era nostre compatrici'l P. Almató, a qui anomena angelical la biografia del bisbe de Centuria, que s'acaba de publicar.Doncs, per què no venen plegats a la mare patria, després de morts, els que no's deixaren en vida? Per què'l pare torna sense'l fill? Per què Catalunya no reclama les reliquies de son ilustre martir el P. Almató, com Viscaia les del P. Berrio Ochoa? La vinguda d'aquest i son passatge per nostra terra creiem que despertarà la memoria de l'altre, i ses cendres adorables vindran a honrar el poble ditxós que'l vegé naixer.

Dia de l'Ascensió de 1886Gracies a Déu estem de tornada. El Montseny verdós, ab algun floc de neu encara sobre son front, s'ha deixat veure fa estona darrera'l Montnegre. Sota la serralada dels Tres Turons i Burriac se veuen els pobles de la costa afilerats vora l'aigua que'ls dóna vida. El Montjuic espadat ens mostra son dors de monstre marí, i no triguen a ovirar-se'ls campanars, palaus i murs de la ciutat estimada que's veu en sa falda gegantina. Som a casa nostra, de tornada del viatge que més desitjava nostre esperit. Pera'l cristià i pera'l sacerdot que ve de Palestina, quin altre viatge pot haver-hi interessant? Hem anat a cercar quelcom més que lo que acostumen a cercar els qui naveguen, quelcom que val més que l'or i la plata, i ho hem trobat i ho portem. Venim carregats de records preciosos d'aquells que no s'obliden: fins les imatges dels divins personatges de l'Historia Sagrada'ns van seguint. Dolça escaiença! A l'embarcar-nos a Suez trobàrem en la capella del barco'l quadro de la Sagrada Familia, que a Egipte trobavem i vèiem per tot arreu, i davant d'ell hem dit missa tot els dies fins a Barcelona, aon la Trinitat de la terra tindrà dintre pocs anys, tal volta, el temple més gran i hermós que té en el món. Ab tant bona companyia, i, sobre tot, ab tant bona guia com arribem avui al port de la patria, puguem atravessar el mar de la vida, i, lliures de totes ses tempestes i esculls, arribar al port de la patria celestial.