ROMA, UNA CIVILITZACIÓ URBANA

El triomf de Roma fou, a l'occident, el triomf de la ciutat. Prova d'això és que pràcticament a tota Europa es dóna el fet que sota d'una ciutat actual s'hi troba, en molts casos, una ciutat romana.

D'altra   banda,   el   fenomen   de   la romanització  es va fonamentar en  l'establiment de   les   ciutats,   perquè   aquestes   van   funcionar com a focus de difusió des d'on es propagaven els nous models de vida, les estructures socials, polítiques,   religioses   i   econòmiques.   A   causa, justament, d'aquest paper difusor  de les ciutats romanes   es   va   anar   configurant   per   tota   la geografia   catalana   una   xarxa   urbana extraordinàriament  equilibrada,  de  manera  que la distància entre dues ciutats mai sobrepassava la quarantena de quilòmetres, la qual cosa volia dir  que es podia anar  d'una ciutat  a  una altra esmerçant un dia de camí a peu.

Detall de la reconstrucci ideal de la Roma imperialó

Tot i que moltes ciutats romanes van néixer a partir d'uns precedents indígenes, aquests nuclis eren tan sols poblats, mancats d'una estructura i organització urbana. El fenomen urbà, el concepte de ciutat amb una estructura social i urbanística complexa arriba amb els romans, els quals transformaren aquests nuclis indígenes preexistents en veritables ciutats. La ciutat romana té, per primer cop, una estructura que respon a unes determinades funcions socials que s'hi han de desenvolupar. D'aquí ve que hi  trobem tota mena d'espais  i  edificis encarregats de complir  una funció  determinada:  fòrum, basílica, amfiteatre, termes, aqüeductes ...

LES CIUTATS ROMANES A CATALUNYA

És  difícil  precisar   la   importància  demogràfica   i   l'extensió  de   les  ciutats   romanes  a   l’actual Catalunya. De tota manera, prescindint de les estimacions demogràfiques, gairebé impossibles de fer en el món antic, un càlcul aproximat de les extensions de les ciutats, tenint com a base l'extensió de les muralles, divideix les urbs romanes a Catalunya en quatre grups:

Les ciutats grans (70­80 ha.) ­ només Tarraco. Emporiae (20 ha.), de tipus mitjà. Ciutats d'entre 10 i 15 ha., com Barcino i Dertosa. La resta de ciutats, Baetulo,  Iluro,  Gerunda,  Ilerda, etc., que eren ciutats petites, que 

no arribaven a les 10 ha.

A partir  d'aquest estudi,  es pot concloure que a  l’actual Catalunya el  fenomen urbà   té  més importància perquè s'estableix una xarxa urbana equilibrada territorialment, que no pas per la mida de les ciutats, perquè aquestes, comparativament amb d'altres urbs del món romà, eren més aviat petites.

                                                                                                                                                    XLVIII

      De   totes   les   ciutats   catalanes,  Tarraco  va   ser indiscutiblement   la   ciutat   més   important.   En   primer   lloc, perquè   junt  amb  Emporiae,   va   ser   una  de   les   principals bases   romanes  de   la  Península   Ibèrica  durant   la  segona guerra púnica. En segon lloc, perquè  ja en l'època de Juli Cèsar   va  obtenir   la   categoria   de   colònia,  portant  el   nom oficial de  Colonia Vrbs Triumphalis Tarraco; i tot seguit, en temps   d'August,   va   ostentar   la   capitalitat   de   la   província Hispania Citerior  o Tarraconensis  i va convertir­se en ciutat imperial.    

     Reconstrucci ideal de Tarracoó

Si  Tarraco  fou la base militar i el centre d'operacions de l'Imperi,  Emporiae  va ser porta dels romans a l’actual Catalunya i va tenir una gran importància en la primera fase de la dominació romana. La ciutat fou situada al costat de l'urbs grega, segons algunes hipòtesis, al lloc on Cató va desembarcar i hi instal∙là el campament militar, l'any 195 a.C., amb motiu de la sufocació de les rebel∙lions de les tribus iberes.

Gerunda  (Girona)  va   tenir   la  categoria  de  municipi   i  es  considera  de   la  classe  de  ciutats romanes amb antecedents  ibèrics clars. Seguint el   litoral  i  el  prelitoral,   trobem diverses poblacions d'importància desigual. Més al sud Blandae (Blanes) i Aquis Voconis (Caldes de Malavella), importantper les seves termes d'aigües calentes, considerades curatives. A la costa central de l’actual Catalunya van tenir molta importància dos municipis, Iluro (Mataró) i Baetulo (Badalona), i una colònia, Barcino (Barcelona). L'únic nucli urbà amb categoria de colònia a destacar a la zona litoral sud és Dertosa (Tortosa), que estava situada sobre la Via Augusta en el pas de l'Ebre.

                        Maqueta de una reconstrucci ideal de Barcinoó

Totes les ciutats de l'interior de l’actual Catalunya tenen orígens indígenes directes. Les més importants   són:  Ilerda  (Lleida),  Iesso  (Guissona)   i  Aesso  (Isona),   aquesta   última   punt   extrem  de l'urbanisme romà  al   territori   interior.  Altres establiments  foren  Ausa,   l'actual  Vic;  Egara,   la ciutat  de Terrassa, i, finalment, les restes romanes trobades a Llívia sembla que confirmen l'establiment romà de Iulia Libica,   la qual  cosa desfà   la  idea segons la qual  no existia cap nucli   romà  a  la zona central pirinenca.

 ACTIVITATS

56. "Xarxa urbana equilibrada territorialment" vol dir que:a. Totes les ciutats són igual de grosses.b. Totes les ciutats es dedicaven a la pesca.c. Les ciutats estan molt repartides per tot el paísd. Totes les ciutats tenien el mateix territori.

57. Quina ciutat moderna es troba sobre les ruïnes d'Emporiae?

                                                                                                                                                    XLIX

58. Esbrina quin és el nom actual d'aquestes ciutats hispanes  i  digues quines corresponen als actual Països Catalans:

Emerita Augusta ­ Corduba ­

Ebusus ­ Mago ­

Aquae Calidae ­ Cesaraugusta ­

Legio VII Gemina ­ Valentia ­

Gades ­ Lucus Augusti ­

Carthago Nova ­ Segobrica ­

Hispalis ­ Malaca ­

Salmantica ­ Calagurris ­

Aventura la llegenda d'aquesta reconstrucció ideal de Barcino:1.2.3.4.5.6.7.

                                                                                                                                                    L

FEM UN VOLT PER LA CIUTAT

El disseny de la ciutat

FD­ 20. Normes per a construir una ciutat:La construcció de les muralles es regirà pels principis següents: en primer lloc, s'escollirà un indret  

ben sa. Cal que aquest lloc sigui elevat i que estigui protegit de les boires i de les glaçades, i no orientat cap  als vents càlids ni cap als vents del nord, sinó cap a les zones temperades; finalment, cal evitar la proximitat  de les zones pantanoses ...

Un cop fetes les muralles, cal fer dins el recinte la distribució dels solars i de les places i marcar la  direcció dels carrers segons els punts cardinals. Serà una bona disposició si els vents no coincideixen amb la direcció dels carrers. Car, si els vents són freds, molesten; si són càlids, desequilibren; si són humits,  perjudiquen la salut.

Vitruvi, De Architectura

Les directrius urbanístiques que trobem en el   text  constitueixen el  punt  de   referència dels arquitectes romans a l'hora de projectar el disseny d'una nova ciutat. A més a més, a les ciutats   romanes   es   nota   la   influència   de   la disposició   dels   campaments,   amb   un   centre format per l’encreuament de dos grans carrers (el decumanus maximus i el cardo maximus. A un costat i a l'altre, en ambdues direccions, hi havia   els   carrers   secundaris   que   dividien   la ciutat   en   illes   de   cases,   o  insulae,   de   tal manera   que   formava   una   estructura   en quadrícula,   com   la   que   podeu   veure   en   el plànol.

59. Aquest tipus de traçat no va ser invenció dels romans, els grecs ja l'empraven i li donaren el nom. Esbrina quin era i d'on ve . Pel que fa al nom et donem a triar:

      a. quadrangular       c. equitatiub. hipodàmic       d. hipotenúsic

60. Coneixes alguna ciutat o algun barri  no construïts pels romans que segueixi  aquest mateix model?

                                                                                                                                                    LI

I per portar aigua a la ciutat

FD­ 21. Com aconseguien l'aigua:

Però  si no hi hagués fonts en les quals es puguin empalmar les conduccions d'aigua, cal  excavar pous ... Però  si els terrenys fossin massa durs o les venes d'aigua es trobessin a massa  profunditat, llavors ... Cal recollir l'abundor d'aigua procedent dels terrats i dels llocs més elevats.

Vitruvi, De Architectura El proveïment d'aigua a les ciutats fou un 

problema de solució  prioritària per als pobles de l'antiguitat.   Les   solucions   que   trobaren   els romans   foren:   pous,   cisternes,   fonts   i aqüeductes,   aquests   últims   una   innovació típicament romana.

Un aqüeducte és una conducció d'aigua, el primer tram de la qual va des de la font, on es feia una primera deposició d'impureses. Al llarg del   seu   trajecte,   la   inclinació   del   qual   era rigorosament   calculada   per   tal   d'aprofitar   la força de  la  gravetat.  El  canal  per  on circulava l'aigua consistia  en una galeria  excavada a  la roca   o   enlairada  per   arcs,  el   fons   de   la   qual estava   arrebossat   amb   morter   que l'impermeabilitzava. Una volta de mig punt o bé unes lloses planes cobrien aquesta galeria que, intermitentment, tenia uns forats que permetien assegurar­ne el manteniment.

En els llocs on el cabal variava segons l'estació   de   l'any,   es   construïa   un   veritable embassament   de   retenció   que   permetia conservar   un   volum   d'aigua   acceptable   en èpoques de sequera.  A Hispània,  n'és un bon exemple   el   que   trobem   a   6   km.   de   Mérida anomenat pantà de Prosèrpina.

Detall de la conducci d'aigua (partó superior de l'aq educte)ü     

Pont du gard 

61. Dibuixa, amb tanta traça com puguis, una volta de mig punt.

62. Prop d'on vius, hi ha algun aqüeducte? N'has visitat algun? Quin? Què en recordes? A quina part de la descripció del text correspon?

                                                                                                                                                    LII

L'aqüeducte arribava a una torre d'aigua situada a la part alta de la ciutat, a través de la qual en feien la distribució a tota l'urbs.

FD­22.  Com era una torre d'aigua?Quan l'aqüeducte arriba a les muralles es construeix una torre  

i, al costat de la torre, un receptacle triple per a rebre­hi l'aigua. A  la   torre   es   col∙loquen   tres   canonades   que   distribueixen   de  manera uniforme l'aigua en els tres receptacles, comunicats de manera que, quan els dos dels extrems estan plens, l'aigua cau en el del mig.

Així, en el del mig, es connecten les conduccions que van a les basses i a les fonts; dels  segon surten les que van als banys públics ...;  les que van a  les cases privades surten del  tercer, per tal d'evitar que en manqui per als usos públics; ... la raó per la qual he fet aquesta  triple   divisió   rau   en   el   fet   que   aquells   que   privadament   condueixen   l'aigua   a   casa   seva, contribueixin,   amb   un   impost,   al   manteniment   de   l'aqüeducte,   a   través   dels   recaptadors d'impostos.

  Vitruvi, De ArchitecturaLa puresa de l'aigua era assegurada mitjançant la instal∙lació de 

filtres de reixa a l'arribada de l'aqüeducte; després, encara hi havia un dipòsit de decantació per a facilitar la deposició de potencials impureses.

Un sistema de comportes   i  d'aixetes  permetia  d'interrompre  el cabal d'aigua, sempre que calia, i així podien buidar les cisternes i treure el llot que s'hi acumulava. 

Per   transportar   l'aigua   des   dels   dipòsits   o   des   de   les   torres d'aigua a   les  diferents  destinacions  utilitzaven canonades de  diferent diàmetre i de diferent material. Les canonades més comunes eren fetes de plom perquè aquest material és molt mal∙leable i s'adapta a qualsevol forma, però com que eren cares, de vegades eren substituïdes per altres de terrissa.

L'existència   de   nombroses   fonts   a   les   ciutats   que   han   estat estudiades posa de  relleu    la  importància que els  antics  conferien al subministrament públic de  l'aigua.  Les  fonts constaven de dues parts ben diferenciades:

1 La sortida de l'aigua. La feien mitjançant una canonada de plom que sortia d'una pedra   que   la   protegia.   Aquesta   pedra estava,   sovint,   decorada   amb   algun motiu (una boca, un animal,  etc.), com les actuals.

2 La cisterna o dipòsit. Servia per recollir l'aigua que hi queia. Aquest dipòsit solia estar recobert amb lloses o amb teules. El   conjunt   interior   era   arrebossat   amb una barreja molt fina formada per sorra i teules triturades per tal d'assegurar­ne la impermeabilitat.

                                                                                                                                                    LIII

Per tal  d'evitar  les filtracions del  fons,  feien el recobriment en  la forma d'un petit   talús que coincidia amb els angles, característica peculiar de les fonts i de les cisternes. 

63. Et sembla lògica la prioritat que estableix Vitruvi quant a la distribució de l'aigua? Raona la teva resposta i, si ve al cas, fes­ne una de més racional.

64. Quin material era emprat fins fa trenta anys (o menys) per a la construcció de les canonades? I actualment?

65. Per a què fem servir les fonts a les nostres ciutats? Es diu que a Roma, al segle IV d.C., n'hi havia 1.352; actualment n'hi ha moltes menys. A què deu ser degut això?

FD­23. Legislació sobre la utilització de l'aigua:

          a. Aigua excedentQue cap persona privada no s'endugui altra aigua que la que cau del dipòsit a terra ... és a dir,  la que sobreïx del dipòsit, la que nosaltres anomenem excedent.

b. SancionsQue ningú no embruti l'aigua amb males intencions allí on brolla per al públic. Si algú l'embruta,  que se li imposi una multa de deu mil sestercis.

c. Concessions d'aiguaPel que fa al dret de conduir l'aigua a les cases privades, cal tenir en compte que ningú no ho  faci sense el permís del Cèsar, és a dir, que ningú no es faci posar aigua pública sense haver­ne obtingut el permís, ni que en prengui més de la que li ha estat concedida. 

d. La salubritat de la ciutatCal que dels dipòsits sobreïxi una mica d'aigua, perquè això no solament suposa la salubritat  de la nostra ciutat sinó, fins i tot, ajuda a netejar les clavegueres.

Frontí, Els aqüeductes de Roma

66. Et semblen justes les normes sobre l'ús de l'aigua? Raona la teva resposta.

67. Pensa en cinc usos diferents de l'aigua, excepció feta de l'ús domèstic.68. Totes les ciutats romanes tenien aqüeducte? Raona­ho.

                                                                                                                                                    LIV

68. Com   més   gran   era una   ciutat,   més   alt havia   de   ser l'aqüeducte? Raona­ho.

 

    

Aq educte de Seg viaü ò

                                                                                                                                                    LV

Els carrers per dalt

Les   voreres   feien   15   centímetres   d'alçada respecte   de   la   calçada   per   tal   d'evitar   que   els vehicles   poguessin   envair,   encara   que   fos accidentalment,  la zona reservada per al vianants. De  tant  en  tant,   la calçada estava  travessada per una filera de blocs de pedra equidistants entre si, amb la doble finalitat de facilitar el pas del carrer als vianants   i   d'entorpir   la   circulació   als   vehicles,   de manera que no poguessin arribar  a velocitats que posessin en perill   la  tranquil∙litat  i   la seguretat del carrer.

Quan   plovia,   l'aigua   era   recollida   per   les clavegueres situades sota les voreres; si resultaven insuficients   i   una   pluja   torrencial   inundava   la calçada, no hi havia problema per creuar el carrer gràcies a les fileres de blocs de què hem parlat abans.

                                                                                                                                                    LVI

Els carrers per baix

El   sistema   de   sanejament   de   les ciutats fou resolt d'una manera senzilla però eficaç:   mitjançant   canalitzacions   tapades amb lloses planes, que de vegades formaven part del paviment dels carrers, i amb canals coberts, generalment, amb una volta de mig punt. Ambdós sistemes formaven una àmplia xarxa de clavegueres que anava per la major part de la ciutat seguint el  traçat hipodàmic per tal de conduir les aigües residuals cap als camps o cap als rius més propers.

Un sistema d'embornals  o   forats  de desguàs,   practicats   a   cada   costat   de   les calçades recollia   les aigües de  les pluges  i d'altra procedència fins al clavegueram. Elsedificis públics i els habitatges hi feien evacuar les   aigües   residuals   mitjançant   canonades fetes de ceràmica.

 FD­24.a. Els vells encara s'admiren davant el clavegueram de la ciutat, l'obra més gran de totes. Es va  construir fa 700 anys i encara es manté. Es van construir galeries sota els turons i Roma va  esdevenir una ciutat construïda "sobre l'aire". Hi ha set rius que corren per set galeries sota la  ciutat i desemboquen a la claveguera màxima. Aquests rius van a gran velocitat i, alimentats  per l'aigua de la pluja, arrosseguen totes les aigües residuals".

Plini el Vell, cap al 79 d.C.

b.  Per molt de pressa que vagis, hi ha una multitud davant i una gran gentada darrera, que  constantment t'empenyen. Et claven el colze a les costelles, després algú et pica amb un tauló, i  un altre et fa anar contra la biga d'una casa o d'una bodega. Els carrers estan molt bruts, per no  dir fastigosos, i les nostres cames estan plenes de fang.

Juvenal, Sàtires (va viure del 65 al 140 d.C.)

70. Els dos textos de  la FD­24 parlen de  la mateixa ciutat, Roma,  i de la mateixa època. Com explicaries que ens en donin imatges tan oposades?

 Claveguera a la via dell'Abbondanza de Pompeia. En realitat, la ciutat no tenia veritables clavegueres; aquesta n' s una excepci .é ó

                                                                                                                                                    LVII

Les termes

Les  termes,  o  banys públics,  eren un  lloc d'esbargiment  molt   important  per  a   la  vida d'un ciutadà romà. Podríem dir que tenia tres funcions: higiènica, gimnàstica i fomentadora de la vida social entre els ciutadans. Ben segur que les termes de les diverses localitats de l'Imperi romà no eren, ni de bon tros, tan grans ni tan sumptuoses com les de Roma, però en devien ser una reproducció en petit.

         Calia que la ubicació de les termes fos adient a la funció social que prestaven.

FD­25.Primerament, cal triar un lloc tan càlid  

com   es   pugui,   és   a   dir,   a   resguard   de   la  tramuntana  i  de  l'aquiló.  Però  si   la  disposició  del terreny no ho permetés, que rebin la claror  des del migjorn, ja que les hores més freqüents per   a   banyar­se   van   des   del   migdia   fins   al  vespre.

Vitruvi, De Architectura

La distribució d'uns banys públics era més o menys semblant arreu de l'Imperi.

Des del vestíbul es passava a l'apoditeri, o sala per a despullar­se i vestir­se, amb bancs arran de paret i amb unes fornícules per deixar­hi la roba. Per això calia que un esclau la vigilés, perquè cap rapinyaire no se l'endugués. A continuació hi havia el tepidari, o sala temperada amb bancs de marbre per   tal   que   els   banyistes   s'adaptessin   a   les diferències de temperatura entre el frigidari, o sala per al bany fred, i el caldari, o sala amb una pica i banyeres per a prendre banys calents. Per a suar hi havia   el  lacònicum,   sala   amb   una     obertura   al sostre tapada amb un disc que servia per a regular la temperatura a gust de l'usuari.

La   calefacció   de   l'aire   i   de   l'aigua s'aconseguia mitjançant un forn de carbó de llenya i   un  hipocaust,  un   sistema   de   distribució   d'aire calent sota el paviment i per entremig de les parets del caldari, del tepidari i del lacònicum.

                                                                                                                                                    LVIII

FD­26. Consells per a construir un hipocaust:El terra de les sales de banys calents ha de ser  enlairat ... Damunt l'enllosament hom construirà  uns  pilars   fets  de   rajoles  de  vuit  polsades   ...  Sobre   aquests   pilars   hom   hi   col∙locarà   les rajoles que aguantaran el paviment dels banys.

Vitruvi, De Architectura

71. Un cop hagis buscat què volen dir tramuntana  i  aquiló,   sabràs  dir­nos  per  què calia resguardar­ne les termes.

72. Per què no hi havia instal∙lat hipocaust al frigidari?

        Les cobertes de les sales dels banys calents solien ser construïdes amb volta  per   tal  que el  vapor  d'aigua,  en  topar  amb  la   fredor  dels sostre,  s'escolés  suaument  per   les  parets   i   la  caiguda de   les  gotes d'aigua no molestés els banyistes.

FD­27. Consells per a construir el sostre d'unes termes:

          Els sostres voltats dels banys, si són d'obra, seran més útils ... Si les  voltes de les sales de banys calents són dobles, serà molt millor, perquè la  humitat del vapor no podrà fer malbé el fustam de les bigues, sinó que es  dissiparà entre les dues voltes.

     Vitruvi, De Architectura

A les termes, a més de les sales abans citades, hi solia haver altres dependències, com la  palestra, per a fer esport, la sala per a untar­se el cos abans d'entrar a la palestra, la sala per a treure amb un  estrígil  la pols que s'havia adherit al cos untat tot fent esport (o senzillament per  a  rentar­se),   la piscina,   i  nombrosos establiments per a poder xerrar, menjar i beure. A les grans termes, fins i tot hi havia   porxos   i   jardins   per   a   passejar,   biblioteca,   sales   per   a conferències..., en fi, tot allò que fomentés la vida en societat.

Les   termes   estaven   obertes   des   de   mig matí fins que es feia fosc. Hi havia diferents horaris per  a homes  i  per  a dones  i,  si   les  termes eren prou   àmplies,   eren   dividides   en   dues   parts   que funcionaven   simultàniament   tenint   en   compte   la divisió de sexes.

                                                                                                                                                    LIX

En uns locals com aquests, la cridòria devia ser considerable ...

FD­28. No es pot viure damunt unes termes.

Visc damunt mateix d'uns banys. Imagina't ara els crits de tota mena que poden molestar  l'oïda: quan els atletes més forçuts s'entrenen bracejant les halteres de plom, quan es fatiguen  o fan el fatigat, sento els gemecs; cada cop que expulsen l'aire contingut, sento esbufecs i  respiracions molt cansades;  si  es  tracta d'un banyista passiu  i  que no vol  res més que un  massatge no gaire car, sento el soroll de la mà espetegant damunt les seves espatlles, que fa  un so diferent, segons doni els copets amb el palmell o amb clot de la mà. Però si s'hi aplega  un jugador de pilota que es posa a comptar els punts que fa, això és el cop de gràcia. Afegeix­hi ara els cerca­raons i el furtador enxampat mentre roba i el que troba bonica la seva veu al  bany; afegeix­hi els qui salten a la piscina amb la gran remor de l'aigua remoguda. A més a  més de tots aquests, les veus dels quals almenys són naturals, imagina't el depilador que fa  una veu prima i estrident, per fer notar més la seva presència als possibles clients, que només  calla quan depila unes aixelles i fa   cridar un altre en lloc d'ell; imagina't encara les diverses  modulacions del venedor de begudes, els salsitxaires, els pastissers i tots els proveïdors de  tavernes que venen la seva mercaderia amb una entonació diferent.

Sèneca, Lletres

73. Observa la reconstrucció del dibuix de la pàgina anterior i digues si s'hi segueixen els consells de Vitruvi. Per què?

74. Fes un llistat amb els personatges que descriu Sèneca. Et sembla que se n'ha deixat algun? Afegeix­l'hi.

Les   grans   termes   de   Roma   eren, generalment,   obres   imperials.   N'hi   havia   de propietat pública,  d'associacions de banyistes  i fins i tot de particulars. Moltes termes d'arreu de l'imperi romà eren administrades pels municipis. També sabem per les inscripcions que algunes termes foren edificades gràcies a la generositat de  ciutadans   distingits,   com és  el   cas   de   les termes de Barcino.

També els romans aprofitaven les deus d'aigües termals per a construir­hi balnearis, on eren tractades malalties, sobretot les de tipus reumàtic. Els usuaris de les termes d'aigües amb propietats curatives agraïen a les divinitats encarregades de vetllar per la salut dels humans els beneficis que en rebien, com ho demostren les inscripcions trobades en balnearis que ja foren emprats pels romans.

                                                                                                                                                    LX

ACTIVITATS

75. Tres de les termes del mapa tenien aigües termals; quines creus que són i per què?

76. Quins locals o institucions actuals funcionen, en alguns aspectes, de manera semblant a unes termes romanes?

77. Aparella aquestes dues llistes de paraules que tenen un significat semblant:                        1. Fornícula a. Sala de banys calents                        2. Apoditeri b. Sala de banys freds                        3. Frigidari c. Vestuari

     4. Tepidari d. Nínxol     5. Caldari e. Sala temperada     6. Lacònicum f. Raspador     7. Aquiló g. De l'altra banda de les muntanyes     8. Hipocaust h. Sauna     9. Tramuntà i. Nord   10. Estrígil j. Cambra per a escalfar l'habitació 

                         situada al damunt

1 ­ ........ 2 ­ ......... 3 ­ .......... 4 ­ ........ 5 ­ .........

6 ­ ........ 7 ­ ......... 8 ­ .......... 9 ­ ........ 10 ­ .........  

____________________________

                                                                                                                                                    LXI

78. Observa el dibuix de les termes stabianes i col∙loca al costat del nom de cada lloc el número que li correspon:

........ ­ latrines .........  ­ vestuari

......... i ......... ­ piscina .........  ­ palestra

......... i ......... ­ caldaris ......... ­ dipòsit d'aigua11 i 12 ­ caldera i forn    2     ­ entrada

                                                                                                                                                    LXII

78 bis. Ara, tot observant aquesta reconstrucció ideal de les termes de Baetulo, mira de reconèixer­hi les diverses parts i escriu el número corresponent dins el parèntesi que precedeix cada part de les termes:

(   ) Palestra per a practicar esports.(   ) Praefurnium o boca del forn.(   ) Alueus balnei o piscina d'aigua calenta.(   ) Natatio o piscina d'aigua freda.(   ) Labrum o pica d'aigua fresca.(   ) Caldari(   ) Tepidari.(   ) Frigidari.(   ) Apoditeri o vestuari.(   ) Fornícula per als estris dels massatgistes.

                                                                                                                                                    LXIII

El teatre

A més a més de les grans obres literàries que s'han conservat, també ens ha pervingut una altra mena de restes, els edificis on es representaven aquestes obres. 

Originàriament, les representacions romanes eren a l'aire lliure i els espectadors estaven drets:

FD­29.I, fins i tot, un decret del senat va prohibir que ningú, ni a Roma ni a una milla de distància, posés  

cadires en el teatre ni contemplés les representacions assegut.Valeri Màxim

 Més  endavant,   es   construïren   teatres  de   fusta   i,   a  partir   del   200  a.C.,   s'hi   afegiren  unes 

graderies en semicercle, on tots els espectadors estaven drets i barrejats.

FD­30.Durant cinc­cents cinquanta­vuit anys el senat va assistir als jocs públics, barrejat amb el poble.

Valeri Màxim

L'any 145 a.C. , L.M. Acaic manà construir el primer teatre de fusta permanent. Roma no posseí cap teatre de pedra fins a les darreries de la República, quan Pompeu en patrocinà la construcció d'un l'any 55 a. C.

Els   romans   van   imitar   la construcció dels teatres que tenien els   que   vivien   a   les   colònies gregues del sud d'Itàlia, introduint­hi  només  algunes   innovacions.  Si observem  els   elements   del   teatre romà, veurem que el  frons scenae n'és un dels més característics. Era una  paret,   que  s'aixecava al   fons de l'escena, decorada profusament i   rica,  que simulava  l'entrada d'un palau i constituïa l'únic decorat de totes les obres. Tres portes obertes donaven accés des dels vestidors a l'escenari. Aquest mur projectava la veu dels actors cap al públic, però, en canvi,   treia  tot el   realisme que podien   tenir   els   decorats   que   els grecs   utilitzaven   en   cada   una   de les representacions.

                                                                                                                                                    LXIV

Una altra innovació important dels romans fou la utilització del teló   que,   a   diferència   dels   nostres,   baixava   quan   començava   la representació i pujava en acabar, mitjançant un sistema de politges. Els grecs, en canvi, anunciaven el començament de la representació amb un pregoner que convidava el poeta a presentar el cor de la seva obra.

Els teatres eren edificis descoberts. No obstant això, es podien cobrir amb un tendal, velum els dies de molt de sol.

FD­31....els tendals, grocs, vermells i blaus que fluctuen en els grans teatres  i ondulen estirats pels màstils i bigues.

Lucreci

A Roma les dones assistien habitualment al teatre, excepte a les representacions dels mims, que eren considerades llicencioses.

FD­32. Col∙locació dels romans als espectacles:Així doncs, (August) va fer decretar pel senat que, cada vegada que hi hagués un espectacle  públic allí on fos, la primera fila de bancs estigués reservada per als senadors ... Va separar els  

soldats   del   poble.   Va   assignar   uns  graons   especials   per   als   plebeus casats,   uns   altres   als   joves   que vestien  la pretexta  i  al seu costat els  seus preceptors, i va establir que cap plebeu de baixa estofa s'assegués als  sectors del mig. A les dones ... els va concedir veure l'espectacle des de les  grades superiors i soles ... Amb tot, en els espectacles d'atletes va excloure la  presència femenina.

Suetoni, Vida d'August

El teatre romà, doncs, estava dividit en tres sectors separats per passadissos: l'inferior,  ima cavea, reservat a les autoritats i als cavallers; el del mig, media cavea; i el superior, summa cavea, per a la resta del públic.

Les representacions es feien mentre durava la claror del sol  i,  molt  sovint,  es perllongaven durant tot un dia. El públic es portava el menjar i la beguda, xiulava, aplaudia, picava de peus, etc... És a dir, l'ambient teatral era bulliciós i alegre.

FD­33. Venedors ambulants al teatrePerò,  vet aquí  que per tota  la càvea puja una altra munió   tan nombrosa com la que està  

asseguda, notable per la seva bellesa, ben vestida. Els uns sostenen paneres i tovallons blancs  i menjars exquisits; els altres serveixen vi ranci a dojo.

Estaci, Silves

                                                                                                                                                    LXV

FD­33 bis. Consells per al públic abans de començar la representació d'una comèdiaFeu silenci i calleu, i pareu atenció. El director mana que escolteu.... Que amb bon ànim 

seguin als bancs els qui heu vingut tenint fam i els qui heu vingut tips. Els qui heu menjat ho heu fet molt més sàviament, els qui no heu menjat, esdevingueu tips de comèdies.

Plaute, El petit cartaginès

Tanmateix, els romans no foren uns grans afeccionats a les representacions teatrals, cosa que explica que a Roma només hi hagués tres teatres,  la capacitat  total dels quals no superava la de l'amfiteatre Flavi.

Aquest mateix fet explica la poca consideració social en què eren tinguts els actors i autors teatrals, molt sovint pertanyents a les capes socials més baixes.

FD­34.  August castiga uns actorsAugust va reprimir el llibertinatge dels actors fins a tal punt que va fer exiliar un actor de peces  

romanes ..., després d'haver­lo fet fuetejar en els tres teatres, perquè s'havia assabentat que es  feia servir a taula per una matrona amb els cabells tallats com un noiet; féu  fuetejar l'actor de  pantomimes Hilas a l'atri de casa seva davant de tothom, perquè havia assenyalat amb el dit  un pretor i havia descobert un espectador que el xiulava.

Suetoni, Vida d'August

ACTIVITATS

79. Vés repassant les mesures que es prenen en el decret de què parla la FD­33 i digues quines et semblen justificades i per què, i quines injustificades, raonant també la teva resposta.

80. Informa't i digues:a. Quin tipus d'obres teatrals es podien veure a l'antiga Roma?

b.  Què i com eren les farses atel.lanes?

c. Com anaven vestits i maquillats els actors?

81. Segons el text de la FD­35, et sembla que l'ofici d'actor estava més o menys ben considerat que actualment? Raona la teva resposta.

                                                                                                                                                    LXVI

El circ

Les curses de carros, que se celebraven en els circs, constituïen l'espectacle que encenia més passions i partidismes més radicals entre els romans. 

La planta d'un circ   romà  és un   rectangle   allargat,   els   costats més petits del qual formen un arc de circumferència.   La   pista   estava dividida per un terraplè allargat situat al bell mig i denominat spina. A cada extrem   de   la  spina  hi   havia   una meta.   Damunt   de   la  spina  hi   solia haver   obeliscs,   molts   dels   quals procedien   d'Egipte,   estàtues   de divinitats,  entre  les quals no faltava la   de   Cíbele,   brolladors,   i   set   ous grossos   de   fusta   que   servien   per assenyalar   les   set   voltes   que  calia fer   en   cada   carrera.   També   set dofins esculpits podien fer una funció 

semblant. 

Al   davant   d'una   de   les   metes   hi   havia   les   cotxeres,   anomenades carceres, on els cavalls i els carros amb els aurigues esperaven el moment per posar­se damunt de la línia blanca de partida.

Tots els espectadors, asseguts a les grades o càvea, esperaven ansiosos el moment en quèFD­35

...  al   circ,  el  pretor  ha  fet  sortir,  espectacle  màxim,   les  quadrigues de  les  cotxeres  obertes simultàniament.

Ovidi, AmorsAixò tenia lloc quan el magistrat que presidia els jocs, assegut en una llotja reservada a 

les autoritats, llança un mocador a l'arena.     Reconstrucci ideal del Circ M xim (Roma)ó à

Cada carrera consistia a donar set voltes a la pista al voltant de  la  spina,  que solia tenir  214 metres   de   llargada.   Els   carros   eren   denominats bigues, si eren tirats per dos cavalls; trigues, si ho eren per tres; quadrigues, els més normals, si ho eren per quatre; i més rarament per sis, vuit o deu.

Cada carro defensava un bàndol o  facció. Les  faccions eren quatre,   ja  que quatre eren els carros que corrien alhora: els blancs, els verds, els blaus i els vermells. 

                                                                                                                                                    LXVII

Cada auriga sortia a   la  pista amb un casc al  cap, unes  benes que  li  cenyien  les cames  i   les  cuixes, amb la casaca del color de la facció, amb un fuet a la mà   i  amb el  cos  lligat  a   les   regnes,  que havia  de tallar   amb   un   punyal   si   es   produïa   un   accident   o naufragium.

  FD­36.  Ambient i emoció en una cursa de carros:...tan abrivats, a la cursa de carros, els cavalls sota el jou corren per la pista i s'hi precipiten des de  

les cotxeres... així els aurigues, incitant els cavalls, agiten les regnes onejants i es repengen, el cos  endavant, amb el fuet a la mà. Aleshores, amb l'esclat dels aplaudiments i amb els crits incitadors, tot  ressona ...

L'alegria dels defensors d'un color era indescriptible quan el carro del seu auriga passava vora la meta sense ensopegar­hi. Si agafava la corba massa oberta perdia temps i terreny amb el perill de xocar amb l'altre carro i provocar el temut naufragi. Calia que l'auriga fos destre en moviments cap endavant per a incitar els cavalls i cap endarrere per a frenar­los.

Els cavalls i les eugues eren, de fet, els protagonistes del joc. Cada animal tenia el seu nom i tot un historial de gestes i proeses.

Normalment, els aurigues procedien de les capes socials més baixes. Però, com que a mesura que aconseguien més victòries exigien cobrar més, molts, d'esclaus passaven a ser milionaris. Per a un auriga era molt més honorable morir a la pista durant els jocs circencs que no pas en un llit. N'és testimoni real d'aquest fet el contingut d'una inscripció d'un pedestal funerari trobat a Tarragona:

   FD­37.

Als déus Manes. Per a Eutíquet, auriga de vint­i­dos anys i   servent   benemèrit,   han   fet   aquest   monument   Flavi   Rufí   i  Semprònia Diòfanis. En aquest sepulcre descansen els ossos d'un auriga rude, però  gens maldestre a subjectar  les regnes amb les mans ... Els fats cruels, però, envejaren els meus anys,  fats als quals no vaig poder oposar les meves mans. No em fou concedit  morir  al  mig de  la  glòria del  circ,  ni  que  la multitud  enfervorida deixés caure  les seves  llàgrimes per  mi.  Ans em consumiren a  l'interior de  les meves entranyes unes malalties  

que no van poder vèncer les mans dels metges. Viatger, si et plau, escampa flors damunt de la meva  tomba. Tal vegada tu mateix em vas aplaudir quan jo era viu.

Els jocs circencs, a més a més d'oferir un espectacle de dotze carreres o de totes les que es podien fer durant la claror del dia, eren la base sobre la qual es feien apostes que recaptaven molts diners. Per culpa d'aquestes apostes uns s'enriquien i d'altres s'arruïnaven. Per això, cada espectador, segons el color de  la seva facció  preferent,  en favor de la qual havia fet  l'aposta, estava nerviós  i pendent de les més petites incidències de l'arena. Més d'un cop devien sortir de  la boca de molts espectadors frases com aquestes:

                                                                                                                                                    LXVIII

FD­38.Desgraciat de mi, gira la meta amb corba massa oberta. Què fas? El qui et segueix l'ha rasada  de prop i et passarà al davant. Què fas, infeliç? Arruïnes els bons desitjos d'una noia: estira, si  et plau, amb mà vigorosa les regnes de l'esquerra. Ben bé hem apostat per un inepte.

Ovidi, Amors

El   públic   romà   no   era   com   els   espectadors   grecs,   que   es   deixaven   endur   pels   valors autènticament   esportius,   com   l'habilitat   dels   aurigues   i   la   força   dels   cavalls,   sinó   que   només reaccionava pel triomf o per la derrota. Al final de cada cursa, uns quants espectadors estaven pletòrics d'alegria, mentre que els altres estaven desesperats.

Entre els mateixos romans ja sorgiren crítiques en contra dels jocs de circ com a espectacle alienador de masses:

FD­39.Aquest poble només desitja  ansiós dues coses: pa i jocs de circ.

Juvenal

És clar que en un lloc tan concorregut   hi   passaven moltes   coses   més  que   les curses i les apostes...

FD­39bis. ...també amaguen perills   per   a   les dones   boniques.  Seu,   si   ningú   no t'ho   impedeix,  vora   la   teva 

estimada; atansa el teu costat al seu fins allà on puguis. Llavors busca un motiu de conversa  amistosa, que unes paraules trivials facin sortir els primers sons: afanya't a preguntar­li amb  interès de qui són els cavalls que vénen, i de seguida vés a favor d'aquell del qual ella vagi a  favor, sigui quin sigui. I, tal com sol passar, si per casualitat caigués una mica de pols a la falda  de la noia, la hi has de treure amb els dits; encara que no n'hi hagués gens, treu­li que no hi ha.

Ovidi, Art Amatòria

82. En què s'assemblen i en què es diferencien els circs romans i els circuïts de les carreres de cotxes actuals? I les curses de carros antics i les curses de cotxes d'ara?

83. Per què trobem representada la deessa Cíbele en un circ?

                                                                                                                                                    LXIX

84. Fes memòria i digues qui eren els déus Manes. Què hi feien citats en monument funerari?

85. Feu travesses a casa vostra? Feien els romans alguna cosa semblant?

86. Pel que fa als mòbils econòmics, es comporten els esportistes actuals de la mateixa manera que els aurigues romans?

87. Repassem   tot   dient   a   quin   número corresponen les següents parts del circ:

___ carceres___ arena___ spina___ podium___ cauea___ puluuinar___ comptador___ meta 

                                                                                                                                                    LXX

L'amfiteatre

L'amfiteatre   és   una   construcció   oval   que   recorda   la   unió   de   dos   teatres   pel   diàmetre   de l'orquestra,   on  s'oferien   tres   tipus  d'espectacle:   combats  de  gladiadors,   lluites  de   feres   i   combats navals.

Consta de les tres parts següents:

1 El soterrani   . El constitueixen les construccions que es troben sota l'arena i que serveixen per guardar els decorats, les gàbies de les feres, etc. Està cobert per un empostissat de fusta de manera que queda amagat a la vista del públic.

2 L'   arena   . És l'espai on feien els espectacles. Al seu voltant hi ha una reixa metàl∙lica per protegir el públic de l'escomesa de les feres.

3 La càvea   . És la graderia, construïda generalment mitjançant un sistema de galeries amb volta que comunicaven amb uns passadissosinteriors   que   servien   com   a   aixopluc   o passeig.   Comença   a   uns   4m.   de   l'arena sobre   una   plataforma   o   pòdium.   Està dividida   generalment   en   tres   sectors, separats entre si  per passadissos  i  un petit mur. A cada un dels sectors s'hi accedeix a través  d'unes  escales  que  desemboquen  a l'interior   de   l'amfiteatre   per   unes   portes amples, o vomitoria.

          Amfiteatre de Tarraco

En cas de necessitat, es podia estendre un gran tendal per evitar el sol.

L'amfiteatre   Flavi   o   Colosseu   (inaugurat   l'any   80   d.C.)   tenia   una   capacitat   d'uns   45.000 espectadors, el de Mèrida de 15.000 i el d'Itàlica (prop de Sevilla) de 25.000. Cada espectador tenia una espècie d'entrada de pedra on  figurava el  número de  la porta d'accés,  el  sector   i  el  graó  en concret. 

89. En el següent dibuix de l'amfiteatre Flavi de Roma, assenyala el pòdium, l'arena, la càvea, els sectors, els passadissos de separació,  els  vomitoria  i  els pals on se subjectava el  tendal o velarium.

                                                                                                                                                    LXXI

90. Quin edifici actual està inspirat en l'amfiteatre romà?

Maqueta del Colosseu (amfiteatre Flavi) – Roma                  Els combats de gladiadors foren introduïts a Roma procedents de la Campània, com a part 

d'un ritus funerari. Amb el temps, varen arribar a ser l'espectacle preferit dels romans, juntament amb les curses de carros, de manera que la seva organització era una peça clau per als magistrats que abans de les eleccions es volien fer notar entre els seus conciutadans.

Els  gladiadors  que hi  participaven  tenien  un   triple  origen:  condemnats  a  mort  o  a   treballs forçats, esclaus castigats pels seus amos, homes lliures que renunciaven als seus drets cívics per mancança absoluta de recursos i provaven sort en la lluita.

S'entrenaven   en  escoles   especials   i   formaven   grups.   Les   lleis   varen   limitar   el   nombre   de components de cada escola, per por que en sorgissin bandes armades a les ordres de particulars, i també en varen fixar el seu preu en el mercat.

              Les sessions de lluita, prèviament anunciades, sempre eren a la tarda i el nombre de participants mai no   podia   excedir   les   cent   vint   parelles.   Malgrat aquestes   restriccions,   l'emperador   tenia   el   dret   de presentar el nombre de lluitadors que volgués. Tant és així  que Trajà,  en una ocasió,  va  fer   lluitar  deu mil homes durant vint­i­tres dies.

Després d'una desfilada i del crit dels combatents Ave   Caesar,   morituri   te   salutant,   s’examinaven   les armes i se sortejaven les parelles de gladiadors que havien de combatre junts.

El públic començava a cridar, animant el lluitador pel qual havia apostat. Quan un dels dos lluitadors queia a terra vençut, demanava la vida a la multitud amb el braç enlairat. Si la plebs  considerava que la seva actuació havia estat bona, tancava el puny al voltant del polze en senyal de perdó. En cas que el senyal fos el police uerso, el vencedor degollava el vençut i després rebia la palma com a símbol de la seva victòria. A més a més, podia rebre regals i grans quantitats de diners fins que,  després de moltes victòries,  se  li  concedia una espasa de fusta com a símbol de la seva retirada.

FD­40. Lluita igualada:No   obstant   això,   es   va   arribar   a   un   final   d'aquesta   lluita   tan   igualada:   varen   lluitar  semblantment, varen caure de forma similar. A l'un i a l'altre, el Cèsar els remeté l'espasa de  fusta i la palma. El seu enginyós valor els procurà aquest premi. Això no ha succeït sota cap  altre príncep que no siguis tu, Cèsar: que dos lluitin i que tots dos vencin.

Marcial, Sobre els espectacles

                                                                                                                                                    LXXII

91. On és la Campània?

92. Per   què   et   sembla   que   un   emperador   podia   decidir   gastar tantíssims diners com per organitzar combats gegantins com els de Trajà?

93. Què vol dir el crit del combatents? "Salut Cèsar,a. els lluitadors et saluden".b. els que moriran et saluden".c. els mortals et saluden".d. els que mataran et saluden".

94. Qui   decidia   sobre   la   vida   del   vençut   era   el   president   dels   jocs,   que   era   qui   els   pagava (l'emperador, un magistrat ...). Et sembla que solia coincidir amb el públic? Per què?

Igualment com els aurigues i els actors de moda, els gladiadors fruïen del seu èxit popular, sobretot davant les dones.

Hi havia diferents tipus de gladiadors, els més importants dels quals eren:

Els reciaris,  que lluitaven sense casc amb un trident  i  una xarxa. Com a protecció portaven un braçal a l'esquerra que perllongava en una peça metàl∙lica que els cobria l'espatlla i el cap. Anaven vestits amb una mena de calçotets cenyits per un cinturó de cuir, on duien un punyal que feien servir a l'últim moment.

Els tracis. Portaven gamberes, genolleres i cuixots a ambdues cames i un braçal a la dreta. Es protegien amb un escut petit de forma rodona i amb un casc que els cobria tot el rostre i acabava en forma d'animal. Lluitaven amb una espasa curta i corba.

Els samnites o mirmillons. Portaven proteccions a la cama esquerra i al braç dret. Es cobrien el cos amb un escut llarg i concau i el cap amb un casc ornat amb una ploma o amb una crinera.

Les venationes. Aquest espectacle era ofert generalment al matí com a preludi de les lluites de gladiadors i tenia diferents modalitats: exhibició d'animals estranys, lluites entre animals, lluites entre 

homes i bèsties i exercicis de doma.

Els animals eren transportats a Roma des de les províncies més allunyades   de   l'Imperi,   de   d'on   els   governadors   els   enviaven   als magistrats encarregats d'organitzar els jocs.

En el  Colosseu  (amfiteatre Flavi),  els animals eren tancats als soterranis fins l'hora en què havien d'aparèixer a l'arena. Amb motiu de la inauguració d'aquest amfiteatre, foren presentats cinc mil animals i, durant els tres mesos de celebració del triomf de Trajà, onze mil.

                                                                                                                                                    LXXIII

Les  naumàquies  eren uns espectacles oferts de manera excepcional  en els  quals se simulaven combats navals. Tenien lloc  en el  circ  o   l'amfiteatre,  que eren  inundats,  o  bé  en  llacs naturals o artificials, fets especialment per a aquest espectacle. Més tard es construïren uns edificis especials per a naumàquies.

L'espectacle   intentava   reproduir   batalles   navals històriques, i els combatents solien éssers gladiadors i criminals condemnats.   En   una   naumàquia   organitzada   per   l'emperador Claudi lluitaren dinou mil homes.

A l'amfiteatre també tenien lloc les execucions dels condemnats a les bèsties. Eren espectacles extremadament cruels en què  uns homes, indefensos, eren devorats per les feres. Normalment els feien en hores de poca assistència, al matí o a l'entreacte del migdia.

Alguns emperadors, com Adrià o Marc Aureli, varen prendre mesures destinades a disminuir el nombre d’espectacles de gladiadors,   tot substituint­los per  uns altres en què  el  públic admirava  la destresa en l'ús de les armes, però no s'arribava a la mort. Al començament del segleV d.C., l'emperador Honori els prohibí totalment.

96. Quin tipus d'espectacle, dels que es feien a l'amfiteatre, et sembla que era el més popular de tots? Raona la teva resposta.

97. Actualment, hi ha algun tipus d'espectacle semblant als que es podien veure en un amfiteatre?

  

Amfiteatre d'It licaà

Interior de l'amfiteatre Flavi

                                                                                                                                                    LXXIV

El fòrum 

El fòrum era una gran plaça rectangular oberta i rodejada per un pòrtic amb columnes, on hi havia els edificis públics més importants de   la   ciutat,   com   la   cúria,   una   gran   sala rectangular  on se celebraven les reunions del senat local,   i   la basílica, edifici que solia tenir tres naus separades per columnes, en el qual tenien lloc els processos públics, els negocis i les transaccions comercials.

FD­41.Cal que les basíliques siguin edificades tocant a les places públiques, en els indrets més assolellats,  perquè a l'hivern s'hi puguin reunir els homes de negoci sense patir les inclemències del temps.

Vitruvi, De Architectura

També al fòrum hi solia haver un temple dedicat a la tríada capitolina, formada per Júpiter, Juno i Minerva i, de vegades, un altre dedicat al culte imperial. Davant del temple hi havia una ara per als sacrificis.

Sota els  porxos del   fòrum hi  havia botigues, o  tabernae,   i   fins  i   tot,  de vegades, un mercat on hi havia les diverses tabernae. Tanmateix, amb el pas del temps, a mesura que els edificis públics ocupaven el fòrum, les  tabernae  foren desplaçades d'aquest lloc, però sempre foren situades en els carrers més propers al fòrum.

       Parada de mercatEn el fòrum hom hi col∙locava escultures damunt de pedestals, les quals 

representaven les divinitats, els emperadors i les persones il∙lustres de la ciutat. Aquestes estàtues solien ser posades sota els porxos, a la cúria o a la basílica.

Totes les ciutats romanes tenien un fòrum, però algunes d'importants en tenien dos. Aquest és el cas de Tarraco, on   hi havia un fòrum provincial a la zona alta de la ciutat i un altre de municipal, situat molt a prop del port.

Tal  com acabem de  veure,  el   fòrum era  un  centre  polític   (cúria),   jurídic   (basílica),   religiós (temple/s) i comercial (basílica i tabernae); però, a més a més, era també un lloc de diversió i d'esbarjo, on, originàriament, s'hi celebraven els jocs públics i tota mena d'activitats, lúdiques o no, que tenien alguna cosa a veure amb la comunitat: els sacrificis als déus, els banquets públics, les arengues que els oradors feien al poble des de la tribuna, o podium, les execucions dels condemnats, etc.

El fòrum era, en definitiva, l'escenari de la vida pública de la ciutat, on es desenvolupava una intensa activitat des de primeres hores del matí fins al capvespre.

                                                                                                                                                    LXXV