Sumari 1 Pensament renaixentista: Humanisme i Reforma ...jcomas12/3_fi2_moderna.pdf · l'estoïcisme des de mitjan s II aC, amb el sentit, generalment, de lligam entre els homes,

Institut d’Educació Secundària Vall d’Hebron

Seminari de Filosofia www.xtec.cat/~jcomas12/portada.html Professor: Joan Comas [email protected] Matèria: Filosofia2

Sumari I. Pensament modern II. Filosofia antiga (-VII/III) 1. Pensament renaixentista Humanisme i Reforma. Filosofia i política 2. La revolució científica. Matemàtiques i experimentació. 3. Pensament barroc Coneixement i veritat. Racionalisme Empirisme Escepticisme. 4. Pensament il·lustrat: raó i progrés.

Autors: Maquiavel, Montaigne, Galileu; Descartes, Spinoza, Hobbes, Locke,

Hume, Voltaire, Rousseau, Kant.

Sumari 1. Pensament renaixentista Humanisme i Reforma. Filosofia i política 1.1 Context històric. 1.2 Humanitas 1.3 La revolució científica 1.5 Autors

1 Pensament renaixentista: Humanisme i Reforma. Filosofia i política.

1.1 Context històric: Algunes dades històriques i culturals: fi de l'imperi romà oriental (1453) que

queda sota dominació otomana. Aquest fet desencadena una corrent

migratòria cap a Itàlia: retorn a les fonts clàssiques; moviment humanista;

descobriment d'Amèrica per l'Europa de Colom (1492); ruptura de Luter

amb Roma i reforma protestant amb la configuració de dues europes

enfrontades que preparen les guerres de religió (1521), anglicanisme (Enric

VIII 1531); rivalitat entre les monarquies borbònica i d'Habsbourg per

l'hegemonia del continent. Avenços científics i tècnics (impremta 1445,

Origen:jc 05/02/2007 1



brúixola, cartografia moderna); increment comerç: innovacions en les

tècniques financeres (lletres de canvi, primeres asseguradores….

Crisi i desorientació "metafísica". Pensadors rellevants d'aquest període:

1.2 Humanitas Humanitas és un mot llatí que tradueix el grec jðiðlðaðnðfðrðwðpðiðað, que

significa 'amor a la condició humana' i que fou usat per primera vegada per

Èsquil (Eleusis –525 / Gela -456), que l'aplicà a la benevolència de

Prometeu envers els homes. A l'època hel·lenística i romana era una

qualitat desitjable en un monarca, i sant Pau l'atribuïa a Crist.

El llatí humanitas sovinteja en els texts d'autors estoics o influïts per

l'estoïcisme des de mitjan s II aC, amb el sentit, generalment, de lligam

entre els homes, constitutiu humà independent de la raça, les creences, el

lloc d'origen, etc., de cadascú.

En aquest sentit humanitas és complementari de la idea de concòrdia, que

hom aplica fonamentalment a fets de política interior i d'equilibri social.

Bruni trobà el terme humanitas en Ciceró (Arpino, Laci - 106 - Formia, Laci -

43), potser en Aulus Gel·li (? segle II ) i en Sèneca (Córdova -4 - Roma 65),

i el convertí en un ideal que encisà els homes del Renaixement bo i llegint-

lo amb els ulls fixos en Atenes i no en Roma.

Nicolau de Cusa, Erasme de Rotterdam, Maquiavel, Thomas More, Martí

Luter, François Rabelais, Joan Calví, Giordano Bruno, Tomasso

Campanella, Montaigne

1.3. La revolució científica. Matemàtiques i experimentació. Principi de la gran ruptura epistemològica de la civilització occidental. Fins

aleshores el saber s’interpretava com a únic i jerarquitzat: fe o raó

(metafísica = filosofia). La ruptura que s’inicia és entre les ciències naturals

o positives i la filosofia. Els principals impulsors d’aquesta ruptura seran:

Copèrnic, Francis Bacon, Galileu i Pascal.

Origen:jc 05/02/2007 2



1.4 Autors *Científics Copèrnic (1473-1543)

Astrònom polonès (Mikolaj Kopernik). Estudià a la universitat de Cracòvia

(1491-94) sota el mestratge del matemàtic Wojciech Brudzewski. Viatjà per

Itàlia i s'inscriví a la universitat de Bolonya (1496-99), on estudià dret,

medicina, grec i filosofia, i treballà com a assistent de l'astrònom Domenico

da Novara. El 1500 anà a Roma, on explicà un curs de matemàtiques i

astronomia, i el 1501 tornà a la seva pàtria i prengué possessió d'una

canongia de la catedral de Frauenburg, càrrec obtingut gràcies a l'ajut del

seu oncle Lucas Watzelrode. Malgrat el seu càrrec, retornà a Itàlia, aquest

cop a Pàdua (1501-06), per estudiar dret i medicina; féu, però, una breu

estada a Ferrara (1503), on obtingué el grau de doctor en dret canònic.

Reinstal·lat definitivament al seu país (1512), atengué l'administració de la

diòcesi d'Ermland, exercí la medicina, ocupà certs càrrecs administratius i

dugué a terme el seu immens i cabdal treball en el camp de l'astronomia.

Copèrnic és considerat el fundador de l'astronomia moderna, per tal com

donà les bases que permeteren a Newton de culminar la revolució

astronòmica —en passar d'un univers geocèntric a un cosmos

heliocèntric— i de capgirar irreversiblement la visió del cosmos prevalent

fins aleshores. La seva obra mestra, De Revolutionibus Orbium Coelestium,

fou escrita al llarg d'uns vint-i-cinc anys de treball (1507-32), però moltes de

les idees bàsiques i de les observacions que conté circularen a través d'un

opuscle titulat De hypothesibus motuum coelestium a se constitutis

commentariolus (no editat fins el 1878), que, malgrat la seva brevetat, és

d'una gran precisió i claredat. Copèrnic havia estudiat els escrits dels

filòsofs grecs cercant-hi referències al problema del moviment terrestre,

especialment els pitagòrics i Aristarc de Samos (? ~310 aC - ~230 aC ), el

qual establí per primera vegada la teoria heliostàtica. Cal centrar el valor

real de la seva obra en el fet de reimposar teories ja rebutjades pel "sentit

Origen:jc 05/02/2007 3



comú" i de donar-los una estructuració coherent i científica. La ruptura

bàsica que representava per a la ideologia religiosa medieval la substitució

d'un cosmos clos i jerarquitzat, amb l'home com a centre, per un univers

homogeni i infinit, situat al voltant del Sol, féu dubtar Copèrnic de publicar la

seva obra per tal d'evitar problemes més que previsibles amb l'Església, i

no fou fins el 1543 que aparegué la primera edició del De revolutionibus,

feta a Nuremberg amb la supervisió del seu deixeble G.J. Rheticus

.

Galileu (1564-1642)

Neix a Pisa. Fou professor de matemàtiques i d'altres matèries en diferents

universitats italianes. El seu pensament és fonamental en la periodització

de l’aparició de la ciència moderna. Defensa l'autonomia de la raó, proposa

la comprovació empírica i els experiments, proposa el treball amb hipòtesis

i formula les seves teroeis amb ajuda de les matemàtiques. Fou acusat per

la inquisició principalment per la seva defensa de l'heliocentrisme salvant la

vida en retractar-se de les seves teories.

Resum de les principals aportacions

a)separació de física i metafísica

b)la matematització de la física

c) mètode resolutiu-compositiu de Galileu: 1) experiència, 2) selecció

dades, 3) elaboració hipòtesi i deducció d'efectes, 4) experiments de

comprovació de la hipòtesi i dels efectes deduïts. Per primera vegada es

diferencia clarament "experiència" d'"experiment". El mètode resolutiu-

compositiu (que coincideix amb el modern mètode "hipotètic-deductiu" té

com a competidor dins ja de plantejaments moderns al mètode inductiu de

Bacon (no podem fer cap hipòtesi prèvia, hem de confiar exclusivament en

l'experiència).

Bacon, Francis 1561-1626

Londres 1561 - 1626 Baró de Verulam i vescomte de Saint Albans. Filòsof i home d'estat anglès.

Estudià lleis a Cambridge i exercí diversos càrrecs polítics sota el regnat de

Origen:jc 05/02/2007 4



Jaume I, entre ells el de lord chancellor. El 1621, acusat de concussió,

abandonà la vida política. Fou un dels primers a prendre consciència de la

significació històrica de les ciències i de com aquestes havien de

transformar no solament la filosofia, sinó també la vida dels homes. Per

Bacon el saber ha de permetre a l'home de dominar la natura. Bacon tractà,

per això, d'unir les tradicions sàvia i menestral, fins aleshores separades. La

seva filosofia és basada, essencialment, en la substitució de la lògica

deductiva medieval, que ell qualificà d'estèril, per un nou mètode,

experimental i inductiu. La seva obra principal, el Novum organum

scientiarum (1620), ensems amb De dignitate et augmentis scientiarum

(1623), forma l'inici d'un ambiciós projecte de síntesi total del coneixement

humà, que s'havia d'anomenar Instauratio Magna. Després de criticar els

prejudicis (idola) que obstaculitzen el camí de la veritable ciència, Bacon

fixa sistemàticament les regles de la inducció (taules de presència,

d'absència i de graus). Desconegué la importància del mètode analític i de

les matemàtiques, i es mostrà adversari del mètode elaborat per Galilei,

perquè els fenòmens hi són aïllats de llur medi natural i estudiats només en

llurs aspectes mesurables. La filosofia de Bacon fou anomenada, durant

molt de temps, "nova filosofia" i "filosofia experimental". El Novum organum

tingué una gran influència a Anglaterra al s XVII, i a França al s XVIII. Amb

tot, els progressos de la ciència al s XVII foren producte del mètode

matematicodeductiu elaborat per Galilei i per Descartes, mentre que el

mètode qualitatiu-inductiu de Bacon no trobà el seu terreny d'aplicació fins

al s XIX, amb els desenrotllament de la geologia i la biologia

evolucionistes. Bacon és encara autor d'uns Essays (1625), model de la

prosa anglesa en el gènere, recull de reflexions d'una moral pràctica, i d'una

utopia científica inacabada, New Atlantis (1626).

*Humanistes

Origen:jc 05/02/2007 5



Francesco Petrarca 1304-1374

Arezzo 1304 - Arquà Petrarca, Vèneto 1374

Poeta italià. La seva vida (ben coneguda gràcies a les seves mateixes

obres) fou llarga, moguda i complexa; amb un amor, Laura (sincer?), i

moltes relacions amoroses. És possible de sintetitzar-la en quatre períodes:

joventut i estudis (1304-27); inquietud: vida mundana, ordes menors,

viatges per Europa, alpinisme (1327-37), residència a Valclusa (regió

d’Avinyó), lloc de soledat i estudi, però alhora d'ambicions (1341, coronació

poètica a Roma), i viatges a Itàlia amb l'amistat personal amb Boccaccio

(1337-53); ja a Itàlia (1353-74), successivament a Milà amb els Visconti

(1353-61), a Venècia (1362-68) i a Pàdua amb els Carrara, fins a la mort, a

la caseta que tenia a Arquà. L'amor per Laura (coneguda el 6 d'abril de

1327) no fou important per a la seva vida, però sí essencial per a la seva

poesia. En la personalitat de Petrarca cal distingir el que fou i el que volgué

ésser. Ànima complexa i molt inquieta (voluntat feble, afany de novetats,

descontentament d'ell mateix), amb conviccions menys sòlides que no pas

les de Dant, la seva rica vida sentimental és marcada per un fort

egocentrisme, que ha fet d'ell el primer poeta egocèntric del món modern.

Volgué tenir un ideal (sobreposar-se a les passions mundanes) i tingué

gran cura de la seva fama (preocupació constant per les seves obres i pel

llegat a la posteritat). Això i el menyspreu per la gent vulgar el portà a

acostar-se als autors antics —els veia com a companys ideals de vida—, a

imitar-los i a obtenir la (potser demanada) coronació poètica. Fou alhora

humanista (descobrí manuscrits de Ciceró i en posseí). La seva cultura era

vasta i refinada, però no pas sistemàtica, més literària que filosòfica, amb

gran coneixement i amor dels clàssics. Políticament creia que l'Imperi era

aliè als interessos de la Itàlia del seu temps (època de signorie) i desitjava

la unitat nacional, segons el model de la Roma republicana (actitud llibresca

i pràctica: poesies polítiques, adhesió a Cola di Rienzo, etc). Quant a la

posició religioso-filosòfica, no tenia interès per la teologia, sinó per la moral

Origen:jc 05/02/2007 6



(pau, felicitat), seguint sant Agustí; era atret per Plató, adequat a la veritat

cristiana, i enemic de l'escolàstica. Condemnava la corrupció i decadència

de l'Església i volia tornar a la simplicitat evangèlica; propugnava el retorn

del papa a Roma. Les seves obres —difícils de datar, atesa la constant

revisió que en feia— han d'ésser classificades en dos grups, per llur

diversitat lingüística i intencional, tot i que cronològicament foren coetànies:

obres en llatí i obres en vulgar. Les obres llatines responen a la seva

posició humanística, amb adhesió sentimental més que doctrinal: foren les

que li procuraren èxit i ell creia que li donarien fama en el futur (sobretot

l’Àfrica), i així fou un quant temps. Obres en vers: Àfrica, poema en

hexàmetres (primera redacció 1338-42, inacabat), cant èpic (seguint el

model de Tit Livi (Pàdua -59 - 17)) de les glòries romanes en la persona

d'Escipió (-IV/-I), que salva la pàtria durant la segona guerra púnica;

Bucolicum carmen, 12 èglogues (escrites en 1346-48, retocades fins el

1364), de temàtica variada sota ficció pastoral; Epistolae metricae, en 66

hexàmetres (1331-55), amb temes variats, sovint autobiogràfics; 7 Psalmi

poenitentiales, religiosos (abans del 1347). Les obres en prosa comprenen

diversos gèneres. Té obres històriques: De viris illustribus (començada el

1338, no acabada), biografies de romans des de Ròmul fins a Cèsar;

Rerum memorandarum libri (1343-45), compilació d'episodis històrics

agrupats per virtuts morals; Itinerarium syriacum (1358), pretesa guia de

Terra Santa. Altres obres són polèmiques: De suis ipsius et multorum

ignorantia (1367), defensa d'Aristòtil contra averroistes venecians;

Invectivarum contra medicum quendam libri IV (1351-55), defensa de la

poesia contra la ciència i les arts "mecàniques"; i altres invectives. D'altres

eticofilosòfiques: De vita solitaria (1346 i 1356), exaltació del valor de la

solitud per a la vida contemplativa; De otio religioso (1347 i 1357),

enaltiment de la vida monàstica; De remediis utriusque fortunae (1354-66),

vademècum de vida diària, en forma de 253 dialoguets per a fortificar-se

contra fortuna pròspera i adversa, molt llegit fins al s XVIII, sovint en la

traducció italiana (1427); Secretum (1342-43; redacció definitiva 1353-58),

Origen:jc 05/02/2007 7



examen de consciència, fonamental per a conèixer la personalitat de

Petrarca: són tres diàlegs entre Petrarca i sant Agustí en presència de la

Veritat sobre el mal, els set pecats capitals en Petrarca, i les seves dues

passions (Laura i amor de glòria): reconeix que les té, però es declara

incapaç de renunciar-hi. El seu epistolari és molt abundós, tot i ésser cartes

dirigides a parents i amics (per exemple Boccaccio), personatges coetanis

(reis, papes, duxs, Cola di Rienzo, etc) i de l'antiguitat (Sèneca, Ciceró,

Virgili, Horaci, etc), són escrites literàriament de cara al públic. Ell mateix

les distribuí i ordenà, retocant-les constantment, en: Familiares (fins el

1361, 24 llibres), Seniles (des del 1361, 17 llibres: entre elles una a

Boccaccio amb la traducció llatina del darrer conte del Decameró, el de

Walter i Griselda, que fou traduït per Bernat Metge), Sine nomine (1342-58),

19 cartes contra la cúria d'Avinyó, i Posteritati (abans del 1367?), breu

autobiografia fins el 1351, que havia d'ésser la darrera de les Seniles; a

més, Variae, recollides després de la seva mort. La poesia en vulgar toscà

de Petrarca comprèn el Canzoniere i el poema dels Trionfi. Les poesies que

anava escrivint, i que anomenava nugae o nugellae, foren reunides

intencionalment per ell mateix (Rerum vulgarium fragmenta) per formar

cançoner; en resten dos manuscrits autògrafs. Hom en coneix quatre

redaccions successivament augmentades, des del 1337 fins poc abans de

morir, la darrera autògrafa amb 366 composicions, segons una ordenació

(bàsicament cronològica) establerta per ell —la separació en dues parts (In

vita/In morte di madonna Laura) és dels primers editors—. Mètricament hi

ha: 317 sonets, 29 cançons (poques, però suficients perquè la cançó antiga

fos anomenada cançó petrarquesca), sextines, 7 balades i 4 madrigals.

Temàticament cal distingir poesies polítiques (cançons Spirto gentil i Italia

mia), polèmiques (sonets contra la cúria d'Avinyó), epistolars (als amics) i

religioses (pregàries i cançó Vergine bella); predominen, però,

extraordinàriament les poesies líriques, amb dos temes cabdals: amor per

Laura (amb tota mena de variacions) i fugacitat de la vida terrenal i

caducitat de la bellesa. (No hi ha paisatge). No és una història d'amor, sinó

Origen:jc 05/02/2007 8



una història íntima: pocs fets insignificants ("una història feta de no res", ha

dit un crític) dels quals és protagonista no pas Laura, sinó Petrarca. Es

tracta d'una lírica psicològica (no pas sentiment, sinó reflex del sentiment),

que suggereix més que no diu, basada en la imatge que, segons Petrarca,

és a la poesia el que el color és a la pintura. La llengua és molt simple —

això en féu model lingüístic—, el registre lèxic és limitat, però amb una gran

càrrega semàntica. Quant als Trionfi (obra tardana, començada el 1352 i

mai no acabada), és un poema al·legòric en tercets encadenats, format per

6 triomfs successius (Amor, Castedat, Mort, Fama, Temps, Eternitat), intent

palès d'imitació de la Divina Comèdia, fallit tot i que hi ha alguns passatges

notables (l'aparició de Laura, per exemple). Les dues grans conquestes de

Petrarca, originalitat psicològica i originalitat estilística, foren la base del

petrarquisme.

Erasme, Desideri 1469 - 1536

Rotterdam 1469? - Basilea 1536 Humanista, conegut també com a Erasme de Rotterdam. Estudià a Gouda

(1473-76), a Utrecht (1476-78) i a Deventer (1478-84), on conegué

l'humanista Rudolf Agricola. Orfe, passà a les escoles dels Germans de la

Vida Comuna de 's-Hertogenbosch, on rebé l'influx pietístic de la devotio

moderna. Canonge regular de sant Agustí a Stein (1487), hi escriví De

contemptu mundi epistola (1521), elogi de la vida monàstica, i hi degué

començar l'Antibarbarorum liber (1518) contra el ròssec medieval que

l'havia envoltat. Ordenat sacerdot el 1492, el 1493 esdevingué secretari del

bisbe de Cambrai. Era ja un perfecte llatinista, bon coneixedor dels poetes i

prosistes de l'antiga Roma i un refinat epistològraf. Matriculat (~1495) a la

universitat de París, residí al col·legi de Montaigu, un altre centre de la

devotio moderna, sota la direcció de Jan Standonck. A París conegué

l'humanisme platònic arribat d'Itàlia, continuà escrivint versos llatins i

esbossà posteriors obres literàries i pedagògiques: Adagiorum collectanea

(1500), De duplici copia uerborum ac rerum (1512), Colloquiorum

familiarium formulae (1518), De conscribendis epistolis (1521). En el seu

Origen:jc 05/02/2007 9



primer viatge a Anglaterra (1499-1500), el teòleg John Colet i l'humanista

cristià Thomas More l'emmenaren a una síntesi de platonisme i cristianisme

i a una pietat paulina i cristocèntrica; alhora, s'afeccionà a la llengua grega,

com a preludi del De recta latini graecique sermonis pronunciatione (1528).

Fruit d'aquella nova espiritualitat fou l'Enchiridion militis christiani (1515).

Erasme hi exalta la pietat interior, bescanta les pràctiques externes i malda

per estendre la vida espiritual a tots els estaments. En una segona estada a

Anglaterra (1505-06) conegué els bisbes humanistes John Fisher i Richard

Foxe. A Torí es doctorà en teologia (1506); a Bolonya conegué Paolo

Bombasio, i començà de completar els seus Adagia amb dites dels autors

grecs. A Venècia tractà Giovanni Lascaris, Girolamo Aleandro i Aldo

Manuzio, el qual li publicà els Adagia (1508). Preceptor d'Alexandre Stuart a

Pàdua, passà després a Roma i a Nàpols. Establert a Londres, a casa de

More, hi escriví el Moriae encomium ('Elogi de la follia'), la seva obra

mestra, confluència de teologia paulina i de sàtira romana. Aquest tercer

període anglès (1509-14) fou un temps de privacions; però Cambridge el

decantà definitivament vers la teologia crítica i positiva, i de llavors arrenca

el seu europeisme pacifista i cristià; arran de la mort (1513) del papa Juli II,

el Iulius exclusus a caelis és com una anticipació de la Querela pacis

(1517). Entre el 1514 i el 1521 visqué a Lovaina i a Anderlecht. No acceptà

les proposicions d'establir-se a França, a Anglaterra, a Alemanya i a

Espanya —on Cisneros el volia a Alcalá i on hauria pogut anar amb el jove

Carles I, del qual havia estat nomenat conseller i a qui havia dedicat la

Institutio principis christiani (1516)—, i romangué, primerament, en terres

neerlandeses, i després anà a Basilea (1521), tot esperant veure quin caire

prenia la Reforma de Luter. Dominada Basilea pels protestants, anà a

Friburg de Brisgòvia (1525-35). La nova versió llatina del Novum

Instrumentum (1516) o Novum Testamentum (1519) fou seguida de les

edicions de Cebrià, Arnobi, Hilari, Ireneu, Ambròs i sobretot d'Agustí, i de

les traduccions llatines d'Orígenes, Atanasi, Joan Crisòstom i Basili, alhora

que amb el Ciceronianus (1528) s'enfrontava amb certs humanistes que

Origen:jc 05/02/2007 10



anteposaren Ciceró a Crist. De primer, Erasme havia pensat que la

condemnació de Luter a Roma havia estat un triomf dels reaccionaris,

enemics de les "bones lletres", i volia restar com un espectador del drama.

Influït, però, de moltes bandes a prendre-hi posició, publicà el De libero

arbitrio (1524) i les Hyperaspistes diatribae (1526) contra les doctrines de

Luter.

Els anys de Friburg foren els de les seves darreres obres espirituals —De

praeparatione ad mortem (1524), Eclesiastes (1535)— i els de la seva

peroració De sarcienda Eclesiae concordia (1533), que el 1535 envià al

papa Pau III, el qual l'invità a col·laborar en la preparació del concili i

sembla que el volia nomenar cardenal. Morí poc temps després, desitjant la

pau i la unitat de l'Església. J. Pin i Soler traduí al català Elogi de la follia

(1910, versió amb un comentari sobre la vida i les obres de l'autor),

Col·loquis familiars (1911-12) i el Llibre de civilitat pueril (1912). L'any 1982,

Jaume Medina féu una nova versió de l'Elogi de la follia.

More, Thomas 1477-1535

Londres 1477 - 1535 Humanista i polític. Educat a la Saint Anthony School amb Nicolau Holt, fou

patge del cardenal-arquebisbe de Canterbury, John Morton (1489-92);

passà, després, successivament, al Canterbury College d'Oxford (1492-94)

i, per estudiar lleis, al Lincoln's Inn (1496) i a Londres. Influït per John Colet,

s'estigué quatre anys a la cartoixa de Londres (1500-04); en sortí i es casà

amb Jane Colet, de la qual tingué quatre fills; morta ella (1511), es casà

amb Alice Middleton; la reunió de fills, filles, gendres i nores donà lloc a

l'anomenada escola de More (1511-34). En la seva carrera pública fou

undersheriff de Londres (1510), membre del consell privat reial (1518),

speaker de la Cambra dels Comuns (1523), canceller del ducat de

Lancaster (1525) i canceller del regne (1529-32); portà a terme diverses

ambaixades a França i als Països Baixos i intervingué d'una manera

preeminent en el tractat de Cambrai (1529). Fou contrari, des de bon

començament, al divorci del rei Enric VIII. Tot i que acceptà la fórmula

Origen:jc 05/02/2007 11



restrictiva de la seva capitalitat sobre l'església d'Anglaterra (1531),

presentà la seva renúncia a la cancelleria i després es negà rodonament a

acceptar la llei de supremacia, tot i acceptar la de successió, que legitimava

Isabel, filla d'Anna Bolena. Condemnat a la forca i a l'esquarterament, el rei

commutà aquesta pena per la de decapitació, que tingué lloc el 6 de juliol

de 1535. Entrà en contacte amb Erasme en el primer viatge d'aquest

(1499); des d'aleshores tingueren una gran amistat, i aquell residí llargues

temporades a casa seva, on escriví Moriae encomium, dedicat a Thomas

More. Polemista enfront del luteranisme, fou autor d'una Responsio ad

Lutherum (1523) i de diverses obres enfront dels primers reformadors

anglesos (William Tyndale, Simon Fish, Robert Barnes). En el camp de

l'espiritualitat destaca la Godly Meditation, escrita a la presó, com a glossa

al llibre de les hores. Però, sobretot, destaca la seva Utopia (1516), obra

clàssica de l'humanisme, l'influx de la qual ha anat des de Bacon a

G.Orwell. El manuscrit de la seva Expositio passionis, fortament influït per

Gerson, es conserva al Col·legi del Corpus Christi a València. Existeix una

associació internacional d'amics de Thomas More, que publiquen

"Moreana" (Angers, des del 1963). Fou canonitzat per l'Església Catòlica el

1935. Festa: 22 de juny.

*Filòsofs

Ramon Sibiuda ? - 1436

Filòsof. La seva catalanitat es dedueix del seu cognom i dels pocs rastres

que el català literari del seu temps ha deixat en la seva única obra

coneguda. Fou mestre en arts, en medicina i en teologia, i llicenciat en dret

canònic, encara que no consta on estudià. Professà les arts i la teologia a

l'estudi general de Tolosa (Llenguadoc). És autor de Scientia libri

creaturarum seu nature seu liber de homine, extractada pel cartoixà való

Pierre Dorlant sota el títol Viola Animae (1499) i refosa per Joan Amós

Commeni amb el títol d'Oculus fidei (1661). Cal cercar l'origen de la seva

filosofia, més que en una o altra escola, en els problemes del seu temps,

Origen:jc 05/02/2007 12



dominats per la crisi del Cisma d'Occident, les primeres embranzides de

l'humanisme i el cas Turmeda. Entre Eiximenis i Ferrer, d'una banda, a

través dels quals perviu la problemàtica teologicofilosòfica medieval, i

Bernat Metge i Antoni Canals, de l'altra, en els quals es manifesta ja una

nova actitud i la problemàtica humanista, construeix una vasta síntesi

centrada en la consideració de l'home, que harmonitza la tradició medieval i

les exigències del nou racionalisme, i alhora renovella, contra Turmeda, la

clàssica polèmica antimusulmana. Partint del socratisme cristià i de la

tradició apologètica anterior, assaja una presentació racional del dogma

cristià en el sentit d'una filosofia de la religió i no en el sentit de voler

construir filosòficament una religió dita després natural. En aquest sentit, la

seva obra s'aparta de la tradició típicament lul·liana, que intenta fondre en

una síntesi universal i única els coneixements d'ordre natural i sobrenatural,

i retorna, en canvi, a la tradició augustiniana, representada per Anselm de

Canterbury, Hug i Ricard de Sant Víctor, Bernat de Claravall i Bonaventura,

a les obres dels quals manllevà alguns dels seus punts de vista. La seva

originalitat està, sobretot, en el seu antropocentrisme i en el sentit d'equilibri

que sap infondre a la seva especulació. Sobre una metafísica de base

essencialista, construí una moral centrada en l'amor. Filòsof de transició,

transmeté les grans línies del pensament medieval en un enquadrament

innovador, amb un llenguatge assequible i amb la intenció confessada

d'arribar a un públic ampli. Així, la seva obra és la primera resposta

sistemàtica a les preocupacions dels humanistes del seu temps, als quals

oferí un pont de diàleg entre l'especulació medieval més amarada d'intenció

humanista i les noves actituds espirituals centrades en la problemàtica de

l'home que es vol conèixer a ell mateix. La seva obra fou llegida per

humanistes, com Picco della Mirandola, traduïda per Montaigne i estudiada

per Pascal, el qual hi trobà l'esquema del seu pari. La seva influència fou

notable dels ss XV al XVII, com ho demostren l'èxit de les successives

edicions i les nombroses traduccions a les principals llengües europees.

Origen:jc 05/02/2007 13



Nicolau de Cusa, 1400-1464 Kues, Trèveris, Alemanya 1400/1 - Todi, Úmbria, Itàlia 1464

Nom amb què és conegut el filòsof alemany Nikolaus Krebs. Clergue des

del 1416. Estudià gramàtica a Deventer, filosofia a Heidelberg i dret canònic

a Pàdua (1417-23), on es doctorà, alhora que hi estudià matemàtiques i féu

amistat amb Toscanelli (Florència 1397 – 1482; Geògraf, matemàtic,

astrònom i astròleg italià). De Roma passà a Colònia, on en 1425-26

estudià teologia amb l'albertinià Eimeric de Campo, provinent de la facultat

d'arts de París. A Colònia, Nicolau trobà el cardenal Orsini, legat pontifici,

interessat en la recerca de còdexs d'autors clàssics. Aquell hi col·laborà en

diferents biblioteques, i descobrí comèdies desconegudes de Plaute i els sis

primers llibres de Tàcit; aquestes troballes el posaren en relació amb els

humanistes italians. El 1428 Nicolau féu ja extrets del Liber contemplationis

de Ramon Llull copiats directament a la cartoixa de París. El 1432 anà al

concili de Basilea, com a canonista del comte Ulrich von Manderscheid. De

primer s'inclinà cap al conciliarisme, però després propugnà la plena

primacia pontifícia. El seu De concordantia catholica (1432-33) és força

medieval en la concepció dels dos poders (l'imperi i el papat), però defensa

llur mútua independència. Formà part de la comissió conciliar que anà a

Constantinoble per promoure la unitat de l'Església grega amb la llatina,

unió concordada a Florència el 1439, però de breu durada. Del 1440 és la

seva obra cabdal, De docta ignorantia (expressió de sant Agustí i de sant

Bonaventura). En aquesta, i en altres de posteriors —com De coniecturis

(1442), Apologia doctae ignorantiae (1449), Idiota (1450), De venatione

sapientiae (1462-63)—, sosté que, més que no pas la raó deductiva, és la

intuïció de l'intel·lecte el que ens permet de conèixer Déu —malgrat la

diferència essencial entre el seu ésser i el de les creatures—, l'univers i

l'home (l'home creat i l'Home-Crist).

Les oposicions que hom troba en els altres éssers concorden en Déu, de la

infinitud del qual tot deriva. En moltes d'aquestes actituds, i en l'ús de

figures i de nombres per a l'expressió de les idees, hom troba, ultra la

Origen:jc 05/02/2007 14



influència del neoplatonisme i de la mística germànica, una clara empremta

de Llull, molts escrits del qual ell extractà o copià; d'altres foren comprats

per ell, o rebuts en do del lul·lista Fantino Dandolo, bisbe de Pàdua del

1448 al 1458. Legat d'Eugeni IV a Alemanya el 1441 i nomenat cardenal el

1448 per Nicolau V, aquest l'envià novament a l'Imperi per promoure la

reforma eclesiàstica i la fe catòlica a Alemanya, Bohèmia i els Països

Baixos. Bisbe de Brixen (Bressanone) del 1450 fins a la mort, s'enfrontà

amb l'emperador Segimon. Pius II el cridà a Roma, on fou vicari del papa.

Hi visqué pobrament i planejà una reforma del clergat romà com a base de

la reforma de l'Església universal. També en aquest aspecte, el desig de la

unitat dels prínceps cristians després de la presa de Constantinoble pels

turcs, en el diàleg De pace fidei (1453), i l'esperança d'una certa concòrdia

amb l'islam, en la Cribatio Alcorani (1461), són uns altres trets que

l'emparenten amb Ramon Llull. Nicolau de Cusa fou un humanista, més que

no pas per l'estil llatí i pel to teologicofilosòfic del seu pensament, més aviat

medievals, per les seves recerques dels clàssics llatins i grecs, pel seu

acostament a les ciències matemàtiques i físiques i pel seu interès per

l'intel·lecte humà. Deixà tota la seva biblioteca a l'hospital de Kues, fundat

per ell, i fou sebollit a la seva església titular de Roma, San Pietro in

Vinculis.

Rabelais, François 1494-1553

La Devinière ~1494 - París 1553 _ INCLUDEPICTURE "http://www.grec.net/home/img2/1per1.gif" \*

MERGEFORMATINET ___

Escriptor i metge francès. Rebé una educació erudita al monestir de

Fontenay-le-Comte i amb els benedictins de Maillezais. El 1527 abandonà

la vida monàstica i com un goliard recorregué totes les universitats

importants de França. Estudià medicina a Montpeller i exercí a Lió, on

publicà (1523) les Horribles et épouvantables faicts et prouesses du très

renommé Pantagruel . Acompanyà el bisbe Jean du Bellay a Itàlia i de

tornada publicà el segon volum: Vie inestimable du grand Gargantua, père

Origen:jc 05/02/2007 15



de Pantagruel (1534). Ambdues obres tingueren molt d'èxit, però foren

condemnades per la Sorbona. Es doctorà a Montpeller (1537) i emprengué

després una vida aventurera. A Margarida de Navarra dedicà el Tiers Livre

(1546), que també fou censurada. Una nova missió del bisbe el portà a

Roma. Novament a Lió, aparegueren els primers capítols del Quart Livre

(1548, la resta és del 1552) i féu freqüents estades a Saint-Maur-les-

Fossés, d'on fou prior. El Cinquième Livre (1564) és, potser, apòcrif, si bé

molt digne de l'estil de l'autor. L'obra de Rabelais reflecteix d'una manera

festiva les idees fonamentals del pensament humanista. El lector

observador hi troba una condemna dràstica de l'ascetisme i de la

superstició, i un sentiment de confiança en la natura humana i en el

progrés. Rabelais desitja reformes, és un cristià raonable i progressista. La

seva experiència el fa indulgent amb totes les follies humanes. Insisteix en

detalls concrets i irònics, sovint escabrosos. Però per a ell és alhora un

procediment còmic i una manera de fer palesa la seva visió desmitificadora

de l'home. La seva narrativa és d'una riquesa única en tota la literatura

francesa i la llengua és una constant creació a tots els nivells, amb la

finalitat d'assolir el màxim grau de comicitat possible. La rialla té una funció

catàrtica. La part més important de l'obra de Rabelais no és el seu aspecte

crític, ni les seves impertinències religioses (més formals que de fons), sinó

perpetuar una concepció alliberada de l'home víctima dels condicionaments

socials i ideològics. Lluís Faraudo i de Saint-Germain, amb el pseudònim de

Lluís Deztany, publicà (1909, 1929) la traducció al català del Gargantua i

deixà inèdita bona part de la resta de l'obra rabelaisiana, en un català

volgudament arcaïtzant. El 1985 fou publicat Gargantua i Pantagruel, versió

i notes de M-À.Sánchez Férriz.

Bruno, Giordano 1548-1600 (Filipo Bruno):

Neix a Nola, Campania, i mor a Roma. El 1565 ingressa en l'ordre dels

dominics i estudia durant tretze anys filosofia, matemàtiques i teologia

tomista. En la disciplina matemàtica a ser un dels primers teòrics de l'infinit.

Abandona la disciplina de l'església el 1576. Resideix a Ginebra on es

Origen:jc 05/02/2007 16



vincula al calvinisme que després va rebutjar per considerar la seva

doctrina intolerant. Marxa després a Tolouse (1578-81) i posteriorment a

París (1581) on publica De architectura et comento artis Lulli (1582) i una

comèdia renaixentista Il candelaio (1582). Posteriorment es trasllada a

Anglaterra i ensenya a Oxford (1583-85). Allí dóna a conèixer els seus sis

diàlegs (De la acausa, principio et uno (1584); De l'infinito, universo et

mondi (1584); Degli eroici furori (1585)). Torna a França on segueix amb les

seves disputes amb els aristotèlics (1585-86). Viatja a Helmstad (Alemania)

on es fa luterà i a Frakfort (1590) publica De triplici minimo; Demonade,

numero et figura i De inmenso et inumerabilibus. El 1588 havia residit a

Praga. Decideix tornar a Itàlia (Venècia) sota la protecció del noble venecià

Hocenigo. Es situa la seva filosofia dins del corrent neoplatònic

renaixentista i com altres pensadors europeus de l'època rep influències de

Ramon Llull (1232/5-1315) sobre qui escriu l'obra abans mencionada i De

lampade combinatoria lulliana (1587) i De lulliano specierum scrisinio

(1588).

Defensa una concepció conciliadora dels contraris (l'individual i l'universal).

L'univers per a Bruno està penetrat de vida i és ell mateix vida; es tracta

d'un organisme infinit en el qual s'hi troben els organismes dels móns

particulars, entre ells els infinits sistemes solars anàlegs al nostre. Segons

això el sistema total està ja definitivament format i format per diversos

sistemes que inclou el sistema solar. Déu està en el món, en totes les

coses, però en raó de la seva omnipotència està també molt per damunt

d'ell. La noció d’infinitud i la cosmovisió panteista de la realitat (tot és déu)

presentaven masses complicacions als teòlegs cristians. Fou acusat

d'heretgia (el darrer cop i definitiu detingut a Venècia 1593) i condemnat a

mort, sentència que es complí l'any 1600, sent cremat viu a Roma al

Campo de Fiori. El seu judici i execució tingué amplia repercussió en tota

Europa i entre els pensadors i homes de ciència. Galileu n'estigué al corrent

i així molts d'altres. Les seves idees podran retrobar-se un segle més tard

en les de Spinoza, Leibniz i en la filosofia del romanticisme alemany.

Origen:jc 05/02/2007 17



Montaigne, Michel de 1533-1592 castell de Montaigne, Perigord 1533 - 1592

Nom amb què és conegut Michel Eyquem, senyor de Montaigne, moralista

francès. Fill del gentilhome Pierre Eyquem, estudià al col·legi de Guiena, on

perfeccionà l'aprenentatge rebut en llatí amb la lectura dels poetes llatins i

grecs. A partir del 1549 estudià dret a la universitat de Tolosa, al

Llenguadoc. Conseller al tribunal de Perigús (1554), passà al parlament de

Bordeus. Hi trobà Étienne de la Boétie, el gran amic de la seva vida, que li

revelà el preu de l'amistat i el valor de l'autodomini. A poc a poc, però,

abandonà les seves funcions parlamentàries i començà a freqüentar la vida

de la cort. El seu casament amb Françoise de la Chassaigne (1565) i la

mort del seu pare —que li deixà el domini de les terres— li permeteren de

vendre els seus càrrecs (1570). Un any abans havia publicat la traducció de

la Theologia naturalis sive Liber Creaturarum del català Ramon Sibiuda,

que emprengué obeint un desig del seu pare, que sentia un interès viu pel

llibre, però segurament també per l'admiració que tenia Montaigne per

Sibiuda, la qual li inspirà l'Apologie de Raimond Sebon, un capítol dels

Essais dens i curiós pel fet que, estranyament, ocupa la posició central de

l'obra. Alliberat de totes les seves funcions, anà a París per preparar l'edició

de les obres del seu amic La Boétie, mort set anys abans, i a la fi del 1571

(o el 1572), retirat a la seva "librairie", en la solitud i meditació, començà a

escriure els Essais, alhora que llegia les obres de Plutarc (acabava de sortir

la traducció de les Oeuvres morales d'Aymot) i de Sèneca, que el

reconfortaven enmig de les torbacions i les guerres de religió que assolaven

França i que l'obligaren a interrompre el seu retir. Aviat, però, tornà a retirar-

se i enllestí la seva obra, que aparegué en primera edició el 1580. Aquest

mateix any, per guarir la seva afecció renal, inicià un gran viatge per

França, Alemanya, Suïssa, Àustria i Itàlia, que durà fins el 1581 i que fou

recollit en el llibre Journal de voyage en Italie (publicat el 1774). De retorn, a

Lucca, tingué notícia de la seva elecció com a batlle de Bordeus, càrrec que

detingué durant quatre anys (1581-85), molt tensos per la difícil situació

Origen:jc 05/02/2007 18



política. Rebé Enric de Navarra el 1584, però es mantingué en bones

relacions amb el duc de Matignon, governador general de la Guiena i

partidari d'Enric III de França. Declarada la pesta a Bordeus i acabant-se el

seu mandat, de nou es retirà i redactà la segona edició dels Essais, que

aparegueren amb nombroses addicions i amb un tercer llibre el 1588. A

partir d'aleshores (llevat d'un viatge a París, en el decurs del qual fou atacat

i empresonat i en el qual també entrà en contacte amb Mademoiselle de

Gournay, que esdevingué més tard la seva filla espiritual) romangué al seu

castell, on preparà una tercera edició dels Essais (publicada, pòstumament,

el 1595, per P.de Brach i Mlle de Gournay), que tornà a augmentar fins a

arribar a constituir una autèntica confessió, en tant que les innovacions

responien a la seva vida i els seus gusts, costums i idees. Fill de

l'humanisme i creient sempre que el saber humà ha de permetre a cadascú

de trobar un art de viure raonable que ajudi a esperar la mort, Montaigne

manifesta en tot moment (al llarg de les tres edicions dels Essais,

representatives del desenvolupament del seu pensament i del seu art) una

penetració lluminosa i segura que revela, a més d'una curiositat per totes

les expressions de l'ànim humà, una constant facultat de domini o de

comprensió, de calma espiritual i d'independència. Amb una cultura literària

vastíssima, se servia de les seves lectures i dels seus coneixements per a

avivar les seves reflexions profundes, expressades amb un estil desordenat

i amb un llenguatge espontani que, bé que ha estat molt recriminat, dóna al

llibre un to d'agradable conversa i assenyala el camí als grans moralistes

(Pascal) i als grans prosistes francesos.

*Filosofia política Campanella, Tommaso 1568-1639

Stilo, Calàbria 1568 - París 1639

Nom de religió amb què és conegut el filòsof, teòleg, teòric polític i poeta

renaixentista italià Giovanni Domenico Campanella. A 14 anys ingressà a

l'orde dominicana. Influït per les teories naturalístes de Telesio, s'oposà

Origen:jc 05/02/2007 19



(1591) a la filosofia aristotèlica, motiu pel qual fou acusat d'heretgia. El 1592

anà a Roma, a Florència i a Pàdua, on es posà en contacte amb Galileu

Galilei. Per diversos motius, entre els quals el de defensar les doctrines

animistes neoplatòniques i el materialisme de Demòcrit, fou processat tres

vegades i finalment portat presoner a Roma. Alliberat el 1595, es retirà a

Stilo, on planejà una conjura contra la dominació hispànica, amb el fi

d'instaurar una república teocràtica. Descoberta la conspiració (1599), fou

cruelment torturat; salvà la vida fent-se passar per boig, però, condemnat a

cadena perpètua, restà empresonat 27 anys a Nàpols; allí escriví les

principals de les seves obres: Theologia, Philosophia rationalis, Apologia

pro Galilei i especialment la Philosophia realis amb la Civitas Solis ('La

ciutat del Sol') com a apèndix. El 1626, per una apel·lació d'Urbà VIII, fou

posat en llibertat, bé que encara estigué presoner del Sant Ofici fins el

1629. Aleshores Campanella anà a París, on fou pensionat per Richelieu

(1634), i on inicià la publicació de les seves obres (entre les quals

Metaphysica el 1638). El fonament últim del pensament de Campanella, tot

i que sempre defensà el catolicisme, és filosòfic i naturalista. En el camp

epistemològic s'anticipà a Descartes a plantejar el dubte universal per tal

d'establir la possibilitat i realitat del coneixement i de la pròpia existència, i

arribar a la prova de Déu. L'aportació, però, més interessant de l'obra de

Campanella és la seva concepció política d'una comunitat universal regida

segons les normes de la natura i de la raó, sota la tutela espiritual del papa,

exposada sobretot en la utopia La ciutat del Sol (1602), obra influïda per la

República de Plató. Campanella és autor, encara, d'una abundant

producció lírica (canzoni metafísiques, madrigals, sonets), una de les més

originals de la literatura italiana del seu temps.

Maquiavel (1469-1527) Neix a Florència. La seva és una reflexió dedicada a la naturalesa del poder

polític que fa dependre de la seva concepció de la naturalesa humana i

Origen:jc 05/02/2007 20



també de l’estudi positiu de la història. En aquest sentit és considerat

l’iniciador de la ciència política moderna.

Funcionari de la república de Florència es represaliat, empresonat, quan les

tropes de Ferran el catòlic restauren la dinastia del Medici. Empresonat

escriu El Príncep dedicat a Giuliano de Medici (Papa Lleó X, el 1511). En

aquesta adopta una concepció pessimista sobre la naturalesa humana, per

a ell, l'home és un ésser corrupte per la qual cosa l'única política possible

és aquella que no té que veure amb l'ètica. La política és un art que té per

objecte el poder: aconseguir-lo o conservar-lo. El mitjans justifiquen el fins.

Hem de tenir en compte que la principal preocupació de Maquiavel en

aquells moments era la reunificació política d'Itàlia, objectiu que li semblava

prioritari per poder fer front a les grans potències europees del moment i

davant la desarticulació de la societat italiana del moment. Per aconseguir

aquest objectiu es necessitava un Príncep disposat a tot.

Més endavant però publica la que serà l’obra política més influent de

l’època moderna: retorna al seu republicanisme original. Es tracta dels

Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, defensa, sòbria i vigorosa

de la superioritat de las constitucions republicanes sobre principats i

monarquies. Influeix de manera determinant sobre els homes de la

commonwealth a l’Anglaterra del XVII, a Rousseau i als clubs jacobins en la

Franca del XVIII, al republicanisme transatlàntic de Jefferson i els pares

fundadors dels Estats Units d’Amèrica. En ells proclama la necessitat d’una

educació del ciutadà per al servei públic de la societat. En la seva anàlisi

defensa la intima vinculació entre societat civil i política, fins a aquella

moment completament separades. La política és cosa de tots segons

Maquiavel i la virtut més celebrada és la dels ciutadans que intervenen a

favor del bé públic i no de l’interès individual.

*Reformistes protestants

Origen:jc 05/02/2007 21



Luter, Martí 1483 - 1546

Eisleben 1483 - 1546 Reformador. Format a Magdeburg, en contacte amb els germans de la vida

comuna, i a Eisenach (1498), passà després, gràcies al progressiu

millorament econòmic de la seva família, dedicada a la mineria, a la

universitat d'Erfurt, on rebé una formació de tendència

nominalistaoccamista i en fou investit magister artium (1505). El mateix any

1505, malgrat l'oposició paterna, ingressà en el convent dels agustins

observants. Ordenat de prevere (1507), començà el seu magisteri com a

lector en arts al monestir, adherit a la universitat. Cridat pels agustins de

Wittenberg (1508), regí la càtedra d'ètica aristotèlica, i simultàniament

prosseguí els estudis de teologia a la universitat, on rebé el batxillerat en

Bíblia (1509), el qual li permetia la docència, que exercí al convent i estudi

general augustinià d'Erfurt. De l'octubre del 1510 al març del 1511 residí a

Roma, per defensar davant el general de l'orde la posició dels convents de

l'observança; de retorn anà a Wittenberg per concloure els estudis de

teologia, i en rebé el doctorat (1512). Ocupà diversos càrrecs, tant en el

convent —sotsprior i regent d'estudis— com en l'orde —vicari de

l'observança a Turíngia—, però es dedicà principalment a la docència, i

succeí Staupitz, el seu director espiritual i mentor en els estudis, en la

càtedra d'Escriptura, que regí fins a la mort, exceptuant el bienni 1521-23.

Seguint el fil del seu ensenyament des del 1515, hom s'adona que el

problema de la seva personal predestinació i salvació, que l'havia inquietat i

que s'havia plantejat al voltant del 1508, agreujat pel seu caràcter

temperamental i els seus escrúpols, s'obrí pas per trobar una doctrina

coherent i clara que li resolgués aquest problema i l'alliberés de la seva

angoixa. La pugna contra l'escolàstica aristotèlica, que volgué substituir per

l'augustinisme, el portà a aplicar a les qüestions del pecat i de la

concupiscència tot un conjunt d'afirmacions augustinianes estrictes, que

l'ajudaren a emprendre una nova lectura dels texts paulins, i sobretot de la

carta als romans, fins a descobrir la concepció de la fe fiducial en Crist

Origen:jc 05/02/2007 22



salvador com a causa única de la salvació, amb l'exclusió de tot altre mitjà i

de la col·laboració de l'home amb les seves bones obres, que ell considerà

necessàries com a testimoniatge de l'elecció de Déu i no pas com a

meritòries de salvació. Aquesta crisi interna religiosa esclatà amb la qüestió

de les indulgències. Luter, que durant la controvèrsia havia anat perfilant i

radicalitzant el seu pensament, respongué a la butlla condemnatòria

(Exsurge Domine) de Lleó X (1520) amb l'Adversus execrabilem Antichristi

bullam, en la qual encara més obertament es traspassava al nivell

eclesiològic la discussió fins aleshores mantinguda en el nivell de la

soteriologia; l'Església era presentada com la congregació de cors en una

sola fe, presidida per Jesucrist en el cel i solament per ell regida, sense que

el papa tingui absolutament cap lloc en l'Església. D'altra banda, la trilogia

d'obres aparegudes durant el darrer semestre del 1520 —An den

Christlichen Adel Deutscher Nation ('A la noblesa cristiana de la nació

alemanya'), De captivitate Babylonica Ecclesiae ('La captivitat babilònica de

l'Església') i Von der Freiheit eines Christenmenschen ('La llibertat del

cristià')— donava una nova interpretació de la relació fe-Escriptura-creient

(que excloïa qualsevol intervenció autoritària del magisteri), del concepte de

sagrament amb vista al creixement de la fe fiducial i de la reducció de dos

sagraments —baptisme i eucaristia—, tot conservant una certa penitència.

La ruptura amb l'Església restà determinada per la butlla d'excomunió

personal de Luter (3 de gener de 1521). Convocat per l'emperador Carles V

a la dieta de Worms, a petició del senyor de Wittenberg, Frederic de

Saxònia, el 26 de maig de 1521, fallits els intents d'aconseguir la seva

retractació, fou signat l'edicte de proscripció imperial; però ja Luter estava

refugiat en el castell de Wartburg (4 de maig de 1521 — 3 de març de

1522), on es dedicà a l'estudi i a la traducció a l'alemany del Nou

Testament, dins el pla general de traducció de tota la Bíblia, que acabà el

1534. La implantació descontrolada de la reforma de Wittenberg l'obligà a

tornar-hi. A poc a poc es configurà la nova Església: missa en llengua del

poble, visita a les comunitats que comportà l'establiment dels

Origen:jc 05/02/2007 23



superintendents (figura semblant a bisbes seculars) i redacció dels dos

catecismes de Luter —el gros i el petit— (Grosser Katechismus i Kleiner

Katechismus) (1529). El 1525, alhora que prenia una postura molt dura

contra els camperols revoltats, amb els quals inicialment havia actuat de

mitjancer, es casà amb Katharina von Bora, de la qual tingué cinc fills. La

controvèrsia amb Erasme sobre el lliure albir —De servo arbitrio (1525)— el

portà a l'enfrontament amb ell i, a més, acabà en fracàs el col·loqui religiós

organitzat per Felip de Hessen, cap militar del luteranisme, a qui Luter

permeté de viure en bigàmia, per aconseguir l'acord amb Zwingli sobre

l'eucaristia. Els intents que a partir de la Dieta d'Augsburg (1530) féu

Melanchthon per arribar a un acord amb els catòlics fallaren per la postura

intransigent de Luter, que concedí als seus seguidors el dret de defensa

armada contra l'emperador i donà lloc a les lligues militars. Enfront de la

convocatòria d'un concili ecumènic a Màntua redactà els articles

d'Esmalcalda (1537), fixà la postura luterana i es refusà a acudir-hi, refús

que es reproduí en ésser convocada la primera etapa del concili de Trento

(1545). A la fi del 1545 passà a Mansfeld per resoldre uns conflictes sorgits

en la noblesa local; poc després la mort li arribà, d'una forma quasi sobtada.

La publicació de les seves obres completes fou iniciada a Weimar el 1883, i

han estat dividides en quatre sèries: escrits de Luter per ordre cronològic

d'aparició (57 volums), traducció de la Bíblia, col·loquis de sobretaula (6

volums) i correspondència. Una obra catequètica de Luter ha estat traduïda

al català per Lluís Duch: Explicació del Parenostre (1984).

Calví, Joan 1509 - 1564

Noyon, Picardia 1509 - Ginebra 1564 Teòleg i reformador protestant francès. El seu nom original era Jean

Cauvin, que llatinitzà en Calvinus. Inicià la carrera eclesiàstica i estudià

filosofia a París (1523-27) amb l'humanista Mathurin Cordier i amb Noël

Beda i es vinculà amb Guillaume Budé i Nicolas Cop, deixebles de Lefèvre

d'Étaples; en 1528-31 es llicencià en dret a Bourges, on treballà amb el

luterà Melchior Wolmar, i es doctorà a Orleans. El 1532 publicà un

Origen:jc 05/02/2007 24



comentari al De clementia de Sèneca. La seva conversió a la fe reformada

l'obligà a fugir de França i s'establí a Basilea (1535), on acabà Christianae

Religionis Institutio i en publicà la primera edició (1536), la seva obra

cabdal, que ha tingut una gran influència en el protestantisme (la versió

definitiva és del 1559). A instàncies del reformador Guillaume Farel,

s'establí a Ginebra el 1537 per tal d'ajudar-lo a organitzar la seva església

evangèlica: aviat tingué un paper destacat en les assemblees religioses

suïsses, i redactà per a l'església de Ginebra un catecisme i altres texts.

S'oposà a l'autoritat del consell de la ciutat damunt la jerarquia, i el 1538 fou

bandejat, juntament amb Farel. S'establí a Estrasburg, protegit per Martin

Bucer, on fou pastor i professor de teologia. El 1540 es casà amb Idelette

de Bure, vídua d'un anabaptista. El 1541 el consell ginebrí el tornà a

reclamar i residí a la ciutat fins a la mort. Aconseguí aviat d'imposar les

Ordonnances ecclésiastiques, elaborades segons uns esquemes rígids,

amb una estreta vinculació del poder civil al religiós, i sota la seva direcció

Ginebra es convertí en una ciutat de religiositat estreta i minuciosa,

controlada severament per una oligarquia que regulava fins i tot el

comportament privat. Acollí un gran nombre de refugiats francesos que li

feren costat; creà escoles, on hom ensenyava humanitats i exegesi bíblica;

tingué una especial importància i una gran influència per Europa l'acadèmia

protestant que fundà amb Théodore de Bèze (que el succeí a la seva mort).

Hagué d'afrontar diversos complots i l'oposició de la ciutat de Berna.

Impulsà el procés que portà Miquel Servet a la foguera. Fou un notable

predicador, i escriví nombroses obres teològiques, exegètiques, litúrgiques i

polèmiques. El seu sistema teològic fou el més coherent de la Reforma, i

posà el fonament de l'organització presbiteriana.

Jansenisme

Moviment doctrinal i religiós, difós als ss XVII-XVIII pels Països Baixos,

França, Alemanya i Itàlia, que marcà perceptiblement l'espiritualitat catòlica

coetània i posterior. El nom deriva de Janseni, que en l'Augustinus exposà

les idees que aquest moviment féu seves, dirigit primer per Abbé de Saint-

Origen:jc 05/02/2007 25



Cyran, col·laborador de Janseni i, en morir, per Antoine Arnauld. El nucli

inicial comprenia el monestir de Port-Royal, i hi participaren activament

homes com Pascal. Sobre la base de la teologia augustiniana, entesa

segons Janseni, propugnava un rigorisme moral radical, i combaté

durament el molinisme (i els jesuïtes, en general), adoptà una actitud

gal·licana en la qüestió de la potestat episcopal i la seva doctrina de la

gràcia era bàsicament determinista. Innocenci X en condemnà (1653) cinc

proposicions que afirmaven la impossibilitat per part de l'home d'obeir els

manaments de Déu sense cap gràcia especial, la irresistibilitat de la gràcia i

la creença que Crist només morí pels electes. Alexandre VII sentencià

(1656) que aquestes doctrines eren efectivament a l'Augustinus,

contràriament al que els jansenistes havien replicat en ésser condemnats.

Perseguits a França, es refugiaren als Països Baixos, on es constituïren

església cismàtica (1723). A França aquest moviment perdé empenta

després del concordat de Napoleó (1801), i només sobrevisqué

privadament i en l'esperit d'algunes institucions d'ordre espiritual

Origen:jc 05/02/2007 26



Sumari 2. Pensament barroc: Coneixement i veritat. Racionalisme, empirisme i escepticisme. 2.1 Racionalisme i Descartes 2.1 Empirisme

2 Pensament barroc: Coneixement i veritat. Racionalisme, empirisme i escepticisme. 1. Racionalisme.

Pensadors

Descartes 1590-1650

Spinoza 1632-1677

Malebranche 1638-1715

Leibniz 1646-1716

Sumari 2.1 El racionalisme i Descartes 2.1.1 Biografia i context històric 2.1.2 Teoria del coneixement 2.1.3 La metafísica 2.1.4 L’antropologia cartesiana 2.1.5 Ètica i política 2.1.6 Els continuadors

2.1. El racionalisme i Descartes. 1596-1650 Descartes, René du Perron (Cartesius). Guió

1. Biografia i context històric

2. Teoria del coneixement (Gnoseologia).

3. Metafísica. Les Idees. L'innatisme. Déu.

4. Antropologia

5. Ètica i política

6. Els continuadors

Origen:jc 05/02/2007 27



2.1.1 Biografia i context històric. Guerres de religió. Reforma/ anglicanisme/ calvinisme. Expansió planetària:

colònies.

L'època de Descartes està caracteritzada d'una banda per la consolidació

dels avenços en ciència, en tècnica, en organització política (Estat Modern)

i pel creixement demogràfic; de l'altra, el segle està marcat per les guerres

político-religioses, crisi de l’ortodòxia sobre la gran "cosmovisió": el

cristianisme. En l'àmbit cristià les postures estan definitivament afirmades

com a contràries: fanatisme però també renovació del paper que juga

l'individu, palès en la reforma del luteranisme, del calvinisme, del

anglicanisme. En la dimensió sociopolítica es desencadenen les

revolucions polítiques (les més significativa: la “gloriosa” anglesa (1688), la

americana (1776) i la francesa (1789). En l’àmbit europeu més

tradicionalista, cal tenir en compte la contrareforma.

Biografia: trajectòria personal, política i filosòfica._ La Haye (actualment La Haye-Descartes), Turena (França), 1590 -

Estocolm,1650.

Filòsof i matemàtic francès. De família burgesa terratinent, pare

parlamentari a Bretanya, fou alumne dels jesuïtes del col·legi de la Flèche

(1604-1612) on queda fascinat per les matemàtiques, i des de 1619, prestà

servei en varis exèrcits (guerra dels trenta anys: militar amb Maurici de

Nassau, amb Maximilià de Baviera, (viatges a Alemanya, Suïssa, Itàlia,

Holanda i Suècia). Va residir vint anys als Països Baixos (1629-1649), país

tolerant per excel·lència i centre de controvèrsia "civilitzada" entre catòlics i

protestants (Hobbes, Locke, Spinoza). Descartes no escapà a la polèmica.

La universitat de "Leyden" prohibeix que s'esmentí el seu nom. La reina

Cristina de Suècia el requerí de viatjar a Estocolm (envia un vaixell de

l'armada sueca), on morí víctima de pulmonia cinc mesos després. Viu de

rendes familiars.

Escriu el Discurs del mètode (1637) a Baviera.

Origen:jc 05/02/2007 28



Coneixedor de le teories de Galileu, les comparteix. També està informat de

la condemna de Galileu per la Inquisició (1616).

Obra La seva primera obra es publicà de una manera anònima: Discurs del

mètode, preàmbul als tres tractats sobre Diòptria, Meteors i Geometria.

Ampliació del Discurs del mètode i reflex de la polèmica que aquest va

suscitar en són les Meditacions metafísiques (Meditacions metafísiques (1641-

Llatí i 1647-Francès) II) sobre filosofia primera y respostes a les objeccions

(1641, en llatí; traduïda al francès el 1647, amb noves objeccions i

respostes). Li seguiren els Principis de filosofia (1644, en llatí; traduïts el

1647) i Les passions de l´ànima (1649).

Després de seva la mort apareixen El món, o tractat de la llum i el Tractat

de l´ home i de la formació del fetus (1664), escrits el 1633, també,

l’extensa correspondència recollida a Cartes (1657-1667) y les Regles per a

la direcció de l’esperit (1701, publicades en llatí, amb altres obres sobre

física i matemàtiques, amb el títol d´Obres pòstumes.

2.1.2 Teoria del coneixement (Gnoseologia). La claredat i l'evidència. El mètode i el model matemàtic. La substància

pensant. L'innatisme. La substància divina. La res extensa. El mecanicisme.

La idea de causa.

Considerat el "pare de la filosofia moderna" inicia de manera sistemàtica la

recuperació de la filosofia com a saber autònom respecte de la teologia. El

Renaixement havia suposat la ruptura entre dos tipus de coneixements.

D'una banda la filosofia, de l'altre el científic. Aquest darrer imposava amb

la seva metodologia i resultats un model de pensament que la filosofia no

tenia ni podia tenir. La filosofia, en suma, se li obren dos fronts:

desempallegar-se de l'autoritat teològica i defensar la seva validesa en

relació a la ciència.

Des dels primers científics, l'escissió entre ciència i filosofia es feia

progressivament més important. Si repasseu les relacions entre les dues a

Plató i Aristòtil, comprovareu que la supremacia de la filosofia era

Origen:jc 05/02/2007 29



incontestada. Aristòtil, proporciona als coneixements "particulars" d'un

estatut d'autonomia pel que fa a l’objecte d'estudi, però no oblida mai que la

filosofia en tant que ciència dels primers principis és la ciència per

excel·lència. La Metafísica segueix tenint un paper molt rellevant en la

filosofia moderna però per als moderns, el problema de la certesa i el

mètode és converteixen en els temes prioritaris, la condició per

desenvolupar la metafísica. Descartes intenta tornar a posar a lloc a la

metafísica des de les noves preocupacions "gnoseológiques i

metodològiques", com ho faran molts altres que el segueixen en el temps:

els racionalistes, Kant, Hegel...

De totes maneres. No tots els moderns tenen com a objectiu immediat la

reconstrucció de la metafísica, encara que sí comparteixen les

preocupacions de teoria del coneixement. N'hi ha que anuncien la fi de la

metafísica, la impossibilitat de la mateixa i amb això anuncien un límit a les

possibilitats del coneixement, és el cas de Hume (XVIII) que estudiarem en

el següent tema.

En el context històric del que parlàvem a l’anterior apartat, Descartes pretén

posar ordre. Recuperar una teoria global i metafísica sobre la realitat a

partir d’una sòlida teoria del coneixement1 que asseguri la certesa de les

nostres investigacions; i sense oblidar els avenços que en ciència s'estan

operant. Respecte al passat filosòfic considera que hi ha poc que es pugui

aprofitar des d'una perspectiva sistemàtica. Ni l'escolàstica ni el pensament

antic és per a ell una garantia de veritat. Desconfia respecte dels estudis

fets a La Fleche (jesuïtes), excepte en una matèria, les matemàtiques, que

li semblen en el seus principis i desenvolupament, rigorosos i coherents. La

claredat que hi ha a la matemàtica pretén que sigui el criteri per a la nova

filosofia.

EL PROBLEMA

1 Cal recordar que amb els grecs mai vàrem començar l’estudi dels seus autors per la seva teoria del coneixement. Iniciàvem l’estudi per la seva Metafísica, la pregunta era que podiem dir sobre l’ésser.

Origen:jc 05/02/2007 30



El problema principal consisteix en que en filosofia falta un criteri de certesa

per descobrir primers principis i un sistema deductiu que de manera

ordenada i rigorosa ens proveeixi del coneixement vertader sobre la realitat

món.

TRADICIO, METAFISICA O TEOLÒGICA O GNOSEOLOGICA:

A qui podem recórrer?: A la tradició no. Aquesta es presenta al nostra

enteniment com un conjunt d'afirmacions polèmiques, i poc fonamentades

des del punt de vista del coneixement humà.

Podem dir que és la veritat - es pregunta- quan encara no sabem si ens és

donat als homes conèixer-la?. El punt de partida no pot ésser l'ontologia

(part de la metafísica, teoria de l'ésser). El punt de partida cal que sigui la

pregunta, què conec jo de cert i com ho conec? Però per poder-me fer

aquesta pregunta cal que primer dubti de tot. No es tracta aquí d'un dubtar

escèptic", sinó d'un principi metodològic conseqüent amb el seu programa

d'investigació. Si dic que vull examinar el meu coneixement aleshores, per

assegurar-me'n tinc que qüestionar-les. A aquest dubtar se’l coneix amb el

nom de dubte metòdic. La seva investigació filosòfica farà servir dos

instruments: A. El dubte metòdic2 i B. El mètode d’investigació.

A. EL DUBTE METÒDIC: LES RAONS PER DUBTAR DE TOT

Les raons del dubte les sistematitza Descartes en els següents quatre

punts:

1er. Del que conec pels sentits no me’n puc fiar ni del que em sembla més

evident, perquè no és difícil trobar el cas en el no hagi resultat enganyat,

pels sentits (l'observació).

2on. Tampoc la raó m’és fiable en tot moment. En els càlculs més senzills

més d'una vegada m'equivoco.

3er. Em falta de manera totalment certa, un criteri que em distingeixi entre

vigília (estar despert) i somni. Com tantes vegades ens ha passat quan

somiem pensem que estem desperts; qui ens diu - argumenta - que ara

2 El dubte metòdic te ressonàncies socràtiques: Sòcrates parlava de la necessitat de seguir la màxima preparatòria de només sé que no sé res.

Origen:jc 05/02/2007 31



mateix no estiguem en un somni profund del que no podem despertar tot

fent-nos la il·lusió de d'estar desperts?.

4rt. I si tot el que acabo de dir no em convenç, puc suposar - afirma - la

següent hipòtesi "ad hoc" ( se’n diu així per ser una hipòtesi plausible

malgrat no encaixi amb la resta de certeses que tenim): existeix un geni

maligne que m'enganya.

B. EL MÈTODE

De totes maneres raonarà Descartes, amb el dubte metodològic encara no

n'hi ha prou: Necessitem decidir com volem que sigui el desenvolupament

del nostre coneixement i també ens cal decidir quines característiques han

de posseir aquells coneixements que prendrem com certs i indubitables.

Decideix aleshores proposar com a model a seguir les matemàtiques,

utilitzar els criteris i mètode matemàtic que consisteix en:

Tota investigació ha de respectar els següents procediments:

1.- construir el saber filosòfic partint d'axiomes o primeres veritats

indubitables.

2.- Inferir des d'elles, amb rigor lògic (que les conclusions derivin

necessàriament de les premisses) altres coneixements, vertaders en virtut

de poder ser inferits de les premisses i depenent la seva veritat de la veritat

d'aquelles.

3.- En 1 i 2 queda palès que el que importa en el procés de coneixement és

la deducció i la necessitat, condició del coneixement matemàtic.

EL METODE FILOSOFIC

Tal com ell presenta el mètode aquest ha de respectar quatre moments:

1) Partir de principis racionalment evidents previ dubtar de tot.

2) Dividir els problemes complexos i reduir-los als seus elements simples:

l'anàlisi.

3) Reunir els coneixements elementals en coneixements complexos:

síntesi.

4) Enumerar totes les veritats conegudes per comprovar les relacions que

hi ha entre elles: enumeració i prova.

Origen:jc 05/02/2007 32



Tot el problema consisteix en trobar un primer grup de veritats i sobretot

una primera que sigui incontestable - de la que no puguem dubtar. Aquesta

primera ens servirà de model per a totes les altres, de tal manera que

puguem dir respecte a les que seguiran que són veritat, perquè, entre altres

consideracions posseeixen les mateixes característiques que la primera -de

la que no podem de cap de les maneres dubtar.

LA PRIMERA VERITAT

Decideix que pot servir als seus propòsit una primera veritat - clara, distinta

i evident per ella mateixa -, que es convertirà en model de certesa per a

qualsevol altra: la prova de la meva existència. Si dubto és que penso i si

penso és que existeixo. Cogito ergo sum: penso doncs existeixo¡ Cal fixar-

se en que aquesta afirmació només ens revela amb tota seguretat què som

en tant que substàncies pensants. El cogito no permet anar més enllà del

fet de considerar-nos pensament. Ja tenim la primera veritat tan desitjada:

som substàncies pensants.

2.1.3 La metafísica. Les Idees. El Món i el mecanicisme causal.

El fet d'haver arribat a una primera veritat no ens priva de sentir-nos

confosos sobre el demés: a) sobre els continguts del nostre pensament, b)

sobre la realitat exterior al nostre pensament.

Les idees. L’innatisme. La idea de perfecció.

Apliquem el mètode, demana Descartes. Analitzem (anàlisi) el que

"pensem", les nostres idees.

Descobrirem afirma Descartes que tenim tres tipus d’idees (coneixements)

1. Idees Adventícies: provenen del Món (de l’experiència i sentits): la idea

de taula, per exemple.

2. Idees Facticies: les idees que elaborem des de la capacitat associativa

de la nostra ment (fabulació, imaginació): el Minotaure, L’home - cavall, el

cavall alat.

Origen:jc 05/02/2007 33



3. Idees Innates: que no són cap de les dues anteriors. Són aquelles idees

que es caracteritzen per la intuïció3 que tenim d’elles que són vertaderes.

Les veritats matemàtiques, el cogito, la substància pensant.

D'entre les moltes idees que tenim, entre les innates, n'hi ha una que

especialment ens crida l'atenció i que pot reunir les condicions de claredat i

distinció que hem trobat en el cogito. Es tracta de la idea de perfecció. En

l'anàlisi d'ella en deduïm (lògica) dues afirmacions importants:

1a) Aquesta idea no pot ésser en el seu origen meva, doncs jo no puc

afirmar de mi que sigui una substància pensant perfecta en raó dels meus

propis dubtes. Si en mi hi hagués la perfecció no m'escauria dubtar.

Igualment no puc considerar que la perfecció pugui ser deduïda del món

extern que m'envolta. Ergo, la idea de perfecció només pot provenir de

quelcom que sigui perfecte, aquest quelcom és Déu (amb majúscula a

Descartes, que era un pensador catòlic)4.

2a) L'existència en mi de la idea de perfecció obliga a acceptar l'existència

de la mateixa doncs aquesta (l'existència) està continguda en la mateixa

idea de perfecció.

Dit tot això no queda altre remei que afirmar una nova veritat de caràcter

indubitable: la substància divina5.

Breu resum del que hem dit fins ara:

1er: Sóc substància pensant.

2on: Tinc idees.

3er D'entre aquestes n'hi ha una que reuneix els requisits de claredat i

distinció exigible per a tota veritat: Déu.

Aquestes idees-veritats estan en mi i no m'ha calgut l'experiència sensible o

l'observació per descobrir-les. N'infereixo d'aquest fet, que posseeixo idees

3 És el moment intuïtiu del coneixement, intuïció intel·lectual que prové de manifestar-se com a evident i sense confusió una determinada idea o coneixement. 4 Per a un ciutadà poc informat aquesta afirmació pot semblar una banalitat. Si pensem però, l’afirmació en el context històric de la disputa entre raó i fe, entre filosofia i teologia, ho deixa de ser una banalitat. L’afirmació de Descartes té un valor filosòfic inqüestionable: reafirma l’autonomia i l’autoritat de la raó. En l’època era revolucionari front l’obscurantisme religió 5 Descartes definí la substància com quelcom existent que no requereix d’altri per a existir. Però com ell mateix reconeix explícitament, aquesta definició en rigor només pot aplicar-se a Déu, de manera que rigorosament només és possible anomenar substància a Déu, i al món ens hi podem referir per analogia.

Origen:jc 05/02/2007 34



innates que no tenen el seu origen en els sentits, em són immediates:

innatisme i racionalisme6.

A les dues substàncies afirmades els hi correspon uns atributs determinats:

- divinitat: infinita, eterna, immutable, omniscient, omnipotent.

- jo (pensament): pensament, esperit, raó.

El Món. La seva possibilitat. La realitat natural com una gran màquina. La idea de causa. El món. La seva possibilitat

Del món tinc - segons Descartes- una percepció subjectiva, però

1) Les percepcions no són fiables.

2) Els pensaments que puc elaborar sobre el món (per exemple, aquells

que parlen de quelcom com causa d'alguna cosa) poden ser erronis (el

pensament no escapa a l’error i a més hi ha la hipòtesi del geni maligne)...

Així teories com l'heliocentrisme, la definició galileana del moviment, l'acció

de les forces naturals... poden ser errònies.

Però hi ha quelcom que em permet acceptar l'existència del món (com una

altre idea clara i distinta) i dels pensaments que sobre el món tinc: la

substància divina. Déu destrueix la hipòtesi del geni maligne i de la confusió

entre vigília i somni.

Dit això puc concloure que:

Existeix una tercera substància: la substància extensa, dita així perquè

l'únic atribut que li reconec és el de la extensió.

L'extensió i el moviment són les úniques idees que sobre el món em

garantitza déu existeixen. De les dues en dedueixo amb igual garantia les

propietats de magnitud, figura, situació7.

Altres coneixements-idees (qualitats secundàries) sobre el món sempre em

seran confoses: olor, sabor, color...les qualitats subjectives.

6 Les crítiques a l’argumentació són varies. Considereu les següents: 1. el pensament és realment una manifestació primitiva i immediata? (la crítica empirista diu que no). 2. és legítim fer deduccions de realitats diferents, com és deduir d’un contingut de coneixement (idea de perfecció) l’existència fora de la ment d’aquesta idea? 7 Cal tenir present que totes aquestes idees les infereixo no de l’observació sinó de la idea d’extensió

Origen:jc 05/02/2007 35



La teoria sobre el mon només la puc construir sobre la base de les idees de

extensió i moviment:

a) Déu crea el món

b) Déu crea el moviment en una quantitat determinada i fixa.

c) Els fenòmens físics (els esdeveniments, els fets...) s'expliquen perquè

participen d'aquest moviment. Els fenòmens físics es regeixen segons tres

lleis:

1) El principi d'inèrcia

2) El principi de que tot cos en moviment tendeix a moure's en línia recta.

3) El principi de conservació del moviment.

Coneixent l’extensió i el moviment així com la situació de les coses

(realitats enteses com a masses puntuals movent-se per l’espai

tridimensional) l’organització de l’univers i els fenòmens són el resultat

d'una cadena causal, d'una llarga relació de causa – efecte entre les coses.

D'aquest concepció se’n diu mecanicisme.

Resumint:

El model filosòfic-científic de Descartes sobre el món és:

- mecanicista: el món és una gran màquina

- matematitzable: el món és matematitzable.

- i es regeix pel principi de simplicitat: contra el dualisme platònic i

l'animisme aristotèlic (en el sentit de no admetre altres causes que

l’eficient).

- el jo com a pensament guanya, el món sensible perd.

2.1.4 L'antropologia cartesiana: ànima i cos.

En mi hi reconec d'una banda la substància pensant (el jo) i una substància

extensa regida pels principis ja estudiats en el món, en la substància

extensa. El jo pensant és per a Descartes l’enteniment i la voluntat. La

llibertat (no indiferent ni arbitraria sinó la que permet triar el que dicta la raó)

serà la principal característica de la voluntat (ampliarem la idea de la

llibertat quan ens referim a la seva ètica).

Origen:jc 05/02/2007 36



Establert de manera definitiva que no m’enganyo respecte a la meva realitat

corporal, accepto que entre aquesta i la substància pensant s’estableix una

comunicació. Es tracta d'una comunicació en forma d'interacció. El meu

comportament és el resultat d'aquesta interacció, i en ell hi puc apreciar la

relació de causa-efecte, en aquest cas entre cos i ment, entre cos i ànima.

El cos, afirma Descartes, actua sobre l'ànima donant lloc a les passions

(involuntàries, immediates i no sempre racionals (d’acord amb la raó). Les

passions són pensaments resultants de l'acció del cos. Les passions les

podem entendre com a percepcions (provenint del cos), com a sentiments

(en tant que l’ànima se’n sent) i com a emocions (perquè afecten a 'ànima).

Igual que els estoics, Descartes dóna una gran importància a l’autodomini.

L'ànima juga un paper de control de les emocions.

2.1.5 Ètica i política. Per entendre l'ètica cartesiana hem de tenir en compte tres aspectes

complementaris de la seva filosofia de les que deriven les tres

característiques de la seva Teoria ètica o Filosofia moral:

1.- la filosofia del "dubte" dóna lloc a la seva concepció de l’ètica

provisional".

2.- la seva concepció antropològica dóna lloc a la seva concepció de la

moral entesa com una moral de control. (Dimensió psicològica)

3.- l'objectiu d' aconseguir la beatitud (benaurança o felicitat espiritual) dóna

lloc a la moral pràctica.

La Llibertat El "dubte", i el "cogito" ens mostren que som éssers lliures. La llibertat

s’entén aquí com a “lliure albir” o llibertat de judici8.

Certament aquest era un punt important. La discussió filosòfica i teològica

del moment es centrava en la teoria de la predestinació. Si Déu era

omniscient i omnipotent quina llibertat podia quedar per a l’individu? Déu,

doncs, ve a complicar les coses. Descartes es proposa conciliar la nostra

8 El dubte pressuposa la llibertat, n’és un antecedent lògic (necessari).

Origen:jc 05/02/2007 37



llibertat amb la teoria de la predestinació. Descartes argumentant que

malgrat després les coses es compliquin, siguin complexes i fins i tot

confuses, el que és clar, evident i distint és la idea de la meva llibertat. He

de considerar aquesta com una veritat indubitable9.

Per altra banda la llibertat no és el mateix que la indiferència; es tracta de la

llibertat d'escollir entre l'error i la veritat. En suma, per a Descartes ser lliure

vol dir voler (la voluntat)10 jutjar conforme la veritat.

Establert que som éssers lliures i que l'exercici d'aquesta llibertat ens ve

donat per la voluntat de ser-ho, només li queda per indicar-nos de manera

concreta quins tenen que ser els continguts pràctics, les regles morals del

nostre comportament. Però fer això, és a dir, construir una ciència de la

moral basada en la raó i que posseeixi els trets que caracteritzen la seva

gnoseologia -"idees clares i distintes"-, tot i que, la investigació moral, és el

més desitjable (afirma) no és possible encara quan tot just acaba d'encetar

Descartes el camí de les primeres veritats. Tan és així, ens diu, i a l'espera

que altres continuïn el que ell ha començat, cal conformar-se amb una

"moral provisional" tot seguint unes regles senzilles que si més no evitaran

que cometem gaires i grans errors:

1a) obeir les lleis del nostre país.

2a) ser resolt i conseqüent amb les decisions preses.

3a) superar-se a un mateix com a persona sense fer de la fortuna pròpia o

de l'altra el criteri de referència11.

Ajuda a entendre la concepció ètica cartesiana i aquestes regles

anunciades, el que desenvolupa en el seu tractat sobre les passions. Bona

part del nostre esforç per superar-nos deriva de la possibilitat de controlar

les nostres passions. Si hem definit que el cos es causa de les passions

9 Per a Descartes la predestinació divina no es confon amb determinació del nostre destí (reformadors) sinó que consisteix precisament en la nostra llibertat. 10 A Descartes se li reconeixen influències estoiques (moral de l’auto control), aristotèliques (a. acceptació dels bens materials, b. que les passions no són intrínsecament dolentes; c. El paper de la voluntat), socràtiques (el recurs a la raó i a la possibilitat de discernir la veritat (el bé) de l’error (el mal i la ignorància). 11 Una altra versió de les regles la podem trobar en altres textos. Segons aquesta altra versió la primera regla seria conèixer el que cal fer en cada circumstància (autoritat de la raó); la segona, actuar de manera resolta; la tercera, considerar que tots aquells bens que no posseïm estan fora de l’abast per a nosaltres. I encara una altra versió de les regles: 1ª. Conèixer Déu, 2ª

Origen:jc 05/02/2007 38



amb les seves accions, bo és que la ment -l'ànima- actuï directament sobre

el cos de manera que minvi les conseqüències de determinats actes

corporals. Si la ira neix "d'aixecar" el braç, actuem sobre ell "baixant-lo". Si

la ira o la ràbia o la por irrompen en la nostra ànima, operem directament

sobre elles contrarestant els efectes amb els seus contraris: la placidesa, el

valor... En definitiva, sigui quin sigui el cas i la circumstància, deixem

sempre que la ment -l'ànima- ponderi les raons d'una i altra, i les utilitzi per

contrarestar-se.

En aquesta filosofia moral destaca principalment el seu caràcter provisional,

conservador i pràctic. I el que val per a la moral també ho podem aplicar a

la política. Ja hem dit que Descartes aconsella acceptar les lleis del país on

un resideix. Encara sobre aquestes temàtiques falta avançar envers les

societats modernes que coneixem i la seva reflexionar sobre la legitimitat

del poder.

2.1.6 Els continuadors:

Spinoza 1632-1677

Panteista. n. a Amsterdam procedeix d'una família d'origen jueu de la

península Ibérica. Fou expulsat de la sinagoga per les seves idees

religioses. Redueix les tres substàncies de Descartes a una entenent que

per definició la substància és aquella que només pot existir per ella mateixa

sense dependre de cap altra. Segons això la substància és el tot: infinita,

absoluta, perfecte i causa de si mateixa, és a dir, Déu. Defensa una

concepció panteista de la realitat: tot deriva d'una única substància, de la

substància divina. Aquesta substància posseeix dos modes o atributs:

l'extensió i el pensament. Desenvolupa una metafísica i una ètica que

adoptant el model matemàtic deductiu (mètode geomètric) i prenent a déu

reconèixer la naturalesa humana com a autosubsistent, 3ª. Reconèixer la infinitud (atribut diví), 4ª Reconèixer que formem part d’un tot ...

Origen:jc 05/02/2007 39



com a primer principi o primer axioma que dedueix tot el seu sistema

filosòfic12.

Malebranche 1638-1715

Malebranche 1638-1715. Ocasionalisme. Estudiós de l'obra de Descartes

se’l recorda per la seva reflexió sobre les relacions entre cos i ànima. Entre

aquest, afirma, no hi ha possible comunicació directa sinó que aquesta es

produeix sota la mediació de Déu: la voluntat i els moviments del cos són

meres causes ocasionals (ocasionalisme) de la vertadera causació que és

Deu.(separant-se de Descartes)13.

Leibniz 1646-1716

n a Leipzig i mor a Hannover. Gran matemàtic descobreix el càlcul

infinitesimal al mateix temps que Newton. Diplomàtic preocupat els

conflictes religiosos. Amb ell acaba el període de l'escola racionalista.

Segons Leibniz no és l'extensió l’essència dels cossos sinó la força,

l'energia. Per a ell, tot centre de força és substància. Cadascuna d'aquestes

substàncies constitueix l'estructura metafísica de l'ésser i reben el nom de

monades, que etimològicament vol dir unitat.14

12 Font: Ángel González Álvarez.Historia de la Filosofia. EPESA. Madrid 1978 13 Font: Ángel González Álvarez.Historia de la Filosofia. EPESA. Madrid 1978 14 Font: Ángel González Álvarez.Historia de la Filosofia. EPESA. Madrid 1978

Origen:jc 05/02/2007 40



Sumari 2.2 L’Empirisme 2.2.1 L’Anglaterra dels segles XVII i XVIII. 2.2.2 Filòsofs i científics d’orientació empirista 2.2.3 David Hume (1711-1776)

2.2. L’Empirisme 2.2.1 L'Anglaterra dels segles XVII i XVIII. Política i Societat. Anglaterra està immersa en unes transformacions que la preparen per

situar-la com a primera potència militar i econòmica del món. Abans, però,

haurà de superar crisis polítiques i socials molt importants. Per exemple, la

guerra civil entre la corona i el parlament, l'execució del rei Carles I (1649),

la proclamació de la república (1649-1660) que liderà Cronwell (1599-

1658), la restauració dels Estuard (1660-1688) amb Carles II (1660-1685) i

Jacob II (1685-88), aquest últim pretenent restaurar el catolicisme; després,

la "revolució gloriosa" de 1688 que obliga a fugir al monarca. Jacob II és

substituït per Guillem d'Orange de la casa regnant a Holanda. El canvi de

dinastia suposà la fi de l'absolutisme a Anglaterra. També haurà de trobar

l'equilibri entre les diferents sectes religioses i aconseguir la completa unitat

del territori britànic. No es d'estranyar que tots aquests esdeveniments

comportin una gran preocupació per definir el model de societat i d'estat

que volien per al seu país.

2.2.2 Filòsofs i científics d’orientació empirista Hobbes (1588-1679)

Hobbes és essencial en la teoria política moderna i fa entendre els

conflictes civils i polítics d'aquests setanta-cinc anys del segle XVII, com

Locke ho serà en la resolució definitiva dels conflictes en el final de segle.

Hobbes, convençut materialista, defineix l'estat com l'instrument suprem

que defensa a l'home, per naturalesa egoista i individualista, dels altres

homes. Propugna un estat absolut que sorgeix de la necessitat mateixa de

la guerra entre els homes. L'home transfereix els seus drets a l'estat

Origen:jc 05/02/2007 41



mitjançant un contracte o pacte que és irreversible. La diferència amb els

estats absolutistes vigents en el continent és que el seu estat absolut es

legitimitza no per designació divina sinó per decisió dels homes. Es tracta

d'un defensor de l'absolutisme sobre bases modernes: l'individualisme i el

pacte social.

Els defensors de l'inductivisme:

NEWTON (1642-1727) i BACON (1561-1626).

Ja n'hem parlat en l'apartat de "Renaixement i Ciència moderna" (Bacon).

Aquest autors ens mostren com la importància de l'observació i

l'experiència és fonamental per al coneixement de la realitat física. Es tracta

d'un clar precedent de l'empirisme filosòfic del que parlarem a continuació.

Bacon (1561-1626) Representa l'oposició anglesa a la lògica aristotèlica i escolàstica (com a

Itàlia ho representa Galileu, 1564-1642) proposant un mètode inductiu de

descobriment de la veritat. El de Galileu era l’hipotètic deductiu. La raó,

segons el mètode baconià, té que partir dels fets particulars per arribar a un

coneixement més general de les propietats físiques de la naturalesa.

En el cas de

Newton (1642-1727) aquest científic estableix en la quarta de les seves Regles del Raonament

en Filosofia:

"IV. En la filosofia experimental hem de considerar les proposicions

obtingudes mitjançant inducció general a partir dels fenòmens com suficient

o aproximadament vertaderes, contra qualsevol hipòtesi contrària que hom

pugui imaginar, i, seran vertaderes mentre no apareguin altres fenòmens

pels quals aquelles proposicions puguin fer-se més exactes o veure's

sotmeses a excepcions"

i, segueix,

" Jo no faig hipòtesis; doncs tot el que no sigui inferit dels fenòmens cal

denominar-ho hipòtesis; i les hipòtesi físiques o metafísiques, sobre

Origen:jc 05/02/2007 42



qualitats ocultes o qualitats mecàniques, no poden admetre's en la filosofia

experimental".

Newton estudia al Trinity College de Cambridge (1661), on es gradua al

1665. Professor de matemàtiques al Trinity (1667) i més endavant

catedràtic (1668), publica Philophia naturalis principia mathematica (1687).

Representant de la universitat de Cambridge al parlament (1689-1690 i

1701-1705). President de la Royal Society (1703). Nomenat cavaller (Lord)

per la reina el 1705. Un any abans havia publicat Optics el 1704.

Generalment s'ha interpretat Newton com el pare del pensament científic

modern acompanyat per una metafísica força estranya. Altres

interpretacions com les de Keynes (1930), Burtt (1932), Koyré ([957)

assenyalen que Newton fou un seguidor de la tradició alquimista medieval.

Segons aquests historiadors Newton mirava l'espai com un immens

criptograma preparat per déu i que per desxifrar-lo havia disposat unes

claus que eren l’observació dels fenòmens.

És inevitable: bibliografia per s'hi interessa sobre Newton:

• Rattansi i mcGuirre: Newton and the pipes of pan.

• Keaney: Orígenes de la ciencia moderna. 1500-1700

Pierre Bayle Lo Carlat, Arièja 1647 - Rotterdam 1706

Pensador i escriptor francès. Combaté la intolerància en matèria

religiosa i les disputes teològiques o filosòfiques, que veia inútils.

El seu Dictionnaire historique et critique (1695-97) és considerat

un precedent de la crítica històrica de l'Encyclopédie. El

pensament de Bayle ha estat interpretat molt diversament, des

d'un escepticisme pur i simple fins a un fideisme15 racional basat

en determinades veritats fonamentals de les quals hom no podria

dubtar. El Dictionnaire aconseguí deu edicions abans del 1760.

15 Doctrina que accepta la fe i la revelació divina com a darrer criteri de certesa per a conèixer els primers principis metafísics, ètics i religiosos, inaccessibles a la raó. El fideisme fou una reacció conservadora de catòlics i protestants davant l'efervescència ideològica i política de la darreria del s XVIII, dirigida principalment contra l'enciclopedisme, el racionalisme il·lustrat i la Revolució Francesa. Les seves arrels foren la impotència de la raó natural per a defensar la veritat contra l'escepticisme i l'ateisme i, alhora, el desig de mantenir les veritats fonamentals de l'ordre moral i religiós tradicionals. S'estengué per França, Bèlgica i Alemanya, i fou condemnat per l'Església Catòlica en el concili I del Vaticà.

Origen:jc 05/02/2007 43



L'Escola empirista abans de Hume:

LOCKE (1632-1704) i BERKELEY (1685-1753).

John Locke (1632-1704)

Escriu Locke, "Dir que posseïm idees o principis innats seria dir que quan naixem ja

tenim les mateixes idees o principis … la qual cosa és absurda o

indemostrable…"

i, també, “No man's knowledge here can go beyond his experience.”

John Locke. Essay Concerning Human Understanding Locke sorgeix en el moment oportú per elaborar de manera sistemàtica el

pensament empirista encara que farà concessions al racionalisme. L'òptica

empirista és bàsicament psicològica (psicologisme), introduint-se

desplaçant l’interès típicament racionalista de cercar els fonaments del

coneixement com a realitat independent de la realitat natural per interessar-

se pel coneixement humà com un fenomen que forma part de la naturalesa.

No obstant el canvi de perspectiva, va seguir fent concessions a l'idealisme

racionalista. Va reconèixer més enllà del coneixement empíric la realitat del

jo, de déu i de les coses en la seva globalitat.

També és fonamental el pensament de Locke pel que fa a la teoria política

(liberalisme i republicanisme) en la seva forma de govern representatiu, i

exercirà una gran influència en els teòrics de la revolució francesa. Ataca la

teoria del dret diví dels monarques al mateix temps que defensa que

l’autoritat cal que sigui legitimada amb el consentiment dels governats.

Defensa la llibertat de pensament i d'expressió.

Per la seva banda,

Berkeley (1685-1753),

Bisbe anglicà, intenta conciliar el seu empirisme psicològic amb una

defensa radical del realisme espiritual. De la reflexió sobre l’ésser conclou

que l'existència de l'ésser és, essencialment, en tant que ésser percebut

(Esse = percipi o percipere; ésser = percepció). La realitat, aleshores, i

Origen:jc 05/02/2007 44



segons aquesta anàlisi, és pròpiament espiritual (psicològica o mental). La

matèria, explica, igual que els demés universals, no és altra cosa que un

compost de qualitats experimentades o percepcions individuals. El terme

"existència" no té altre significat que el de presència en la consciència, i,

per això, no pot dir-se de cap cosa que existeixi excepte en les ments

individuals (esperits). Aquest radicalisme però no arriba fins a les darreres

conseqüències doncs admet la realitat dels esperits "finits" i la realitat de

l'esperit infinit, les quals no poden ser reduïdes a idees a la manera com les

entenen els empiristes.

Origen:jc 05/02/2007 45



2.2.3 Hume 1711- 1776

Sumari 1. Biografia 2. La naturalesa humana 3. La teoria del coneixement 3.1 Impressions i idees 3.2 Crítica a les nocions de causa, substància i identitat 3.3 Hàbit i creença 4. Els principis de la moral 5. La política 6. Déu i la religió

Poets...though liars by profession, always endeavour to give an air of truth

to their fictions. (Poetes... tanmanteix mentiders de professió, sempre esforçant-se a donar un aire de veritat a les seves ficcions) David Hume --A Treatise on Human Nature

1. Biografia. Neix el 1711 a Edimburg. Estudia dret i exerceix com a advocat durant uns

mesos a Bristol. Descontent amb una activitat professional que li fou

imposada per la família marxa a França des del 1734 al 37, època durant la

que escriu una de les seves obres més conegudes, el Tractat sobre la

naturalesa humana (1740), reelaborat el 1748 a An Enquiry concerning

Human Understanding, la seva segona versió del Tractat. El 1751 publica

An Enquiry concerning the Principles of Morals (1751); el 1752 Political

Discourses; el 1759, History of England i apareixen després de mort

Dialogues concerning Natural Religion (1779), escrits el 1752. El 1745 és

rebutjat a la Universitat d'Edimburg pel seu escepticisme religiós quan

pretenia la càtedra d'ètica i filosofia pneumàtica16. No obstant, aquest

mateix any aconsegueix ser anomenat bibliotecari de la Facultat de Dret de

la Universitat d' Edimburg.

16 Entre els grecs, principi vital conscient de tot organisme. Relatiu o pertanyent al pneuma, a l'esperit o a l'Esperit Sant. L'hel·lenisme i sant Pau contraposen l'home pneumàtic (espiritual) a l'home psíquic (purament humà, anímic) i al carnal i indiquen que el primer posseeix l'esperit o l'Esperit Sant. Desenvolupant aquesta contraposició, alguns gnòstics anomenaren pneumàtic l'home arribat a la plena possessió de l'esperit o de la gnosi (GREC).

Origen:jc 05/02/2007 46



Resideix a París (1763-66) com a secretari de l’ambaixador anglès a

França. Manté correspondència amb Montesquieu (1689-1755) i una fràgil

amistat (1766) amb Rousseau (1712-1778). Del 66 al 68 ocupa el càrrec de

subsecretari d'Estat i del 69 fins a la seva mort resideix a Edimburg, on mor

el 1776.

2. La naturalesa humana com a objecte de la ciència. Context teòric.

Hume és modern i anti-racionalista (anti-escola racionalista). Modern

perquè l'hi interessa esbrinar com es possible el coneixement; és "anti-

racionalista" perquè seguint a Locke "Afirmar que tenir idees innates o

proposicions innates (referint-se als cartesians) ... és absurd i

indemostrable".

De l'afirmació de Descartes segons la qual "sóc pensament" - que li permet

teoritzar la idea de substància i seguir una línia lògic-lingüística en el seu

anàlisi- Hume se n'aparta completament. Pren com a punt de partida els

coneixements humans com un "fenomen" produït com a resultat de les

nostres facultats psíquiques. Com Descartes - els dos són moderns -

considera que previ a la recerca de la veritat, està determinar amb fidelitat

com es produeixen en l'individu els coneixements. Per a Hume això suposa

plantejar-se a fons el tema de la NATURALESA HUMANA. Totes les

ciències, afirma, es relacionen pel que ens diuen de la naturalesa humana,

fins i tot les que semblen més independents, perquè totes formen part dels

coneixements humans.

Així, l'estudi del com conec esdevé un estudi sobre la naturalesa humana

que en aquest filòsof acaba en una barreja de gnoseologia i psicologia amb

conseqüències escèptiques importants per a la metafísica.

Entre els objectius que es marca estan els de

- evidenciar que el coneixement humà queda restringit a l'àmbit del que és

probable.

- alliberar l'ètica i la política de les fomentacions metafísiques.

Origen:jc 05/02/2007 47



- criticar i rebutja com a absurds les nocions metafísiques de substància,

identitat i causa.

- evidenciar que la certesa de la demostració només és possible en les

ciències formals: les matemàtiques.

- i que aquesta tasca de revisió crítica només es pot dur a terme mitjançant

la raó, tal com ell l’entén.

La naturalesa humana: En l'estudi de la naturalesa humana cal seguir el mateix procediment que

utilitzem amb l'estudi de qualsevol fenomen natural, ens hem de basar en

l'observació utilitzant el mètode inductiu (tradició empirista i inductivista:

Bacon, Newton…).

Segons això, per a Hume l'ésser humà es sentiment (en sentit ampli de

sensació-emocions) i instint. I també segons aquesta anàlisi la raó és una

manifestació de l'instint i té com a punt de partida -origen- la sensació. La

tasca de la filosofia - saber que s'origina espontàniament, com a resultat

d'una curiositat instintiva - és analitzar aquest fenomen que anomeno "jo" i

d'aquest anàlisi se'n desprèn que el jo no és “una” sinó “vàries”

percepcions.

La naturalesa humana com a objecte de la ciència.

Context teòric

3. La teoria del coneixement. Impressions i idees. substància, identitat

i causa. Hàbit i creença.

1.- Impressions i idees. Dos son els tipus de coneixements que tenim que Hume anomena

"impressions" i idees.

Aquest coneixement són el resultat d’una activitat mental consistent en:

1r Impressió de sensació, 2n. idea o còpia d’impressió, 3r. impressió de

reflexió i 4t. Ela boració d’idees complexes a partir de l’associació d’idees

simples.

Origen:jc 05/02/2007 48



Les impressions: el resultat de l’acte de sentir, estimar i odiar: són les

sensacions, les passions i les emocions. Aquestes impressions es

caracteritzen per la seva immediates en com es produeixen i per la seva

força i vivor.

- les idees o pensaments: es tracta de representacions de les impressions.

Segons l’anàlisi dut a terme les anomenades per nosaltres idees abstractes

encara que en podem fer un ús "general", elles mateixes son particulars i

singulars. En realitat són signes "particulars" amb els que ens referim a

impressions particulars. El mecanisme "cognoscitiu" que fem servir per

assegurar aquest procés és de tipus psicològic: l'hàbit. Ens habituem a l'ús

de signes per referir-nos a conjunts de coses particulars i percebudes

similars.

El principi de l'associació d'idees Les idees que constitueixen el món de la nostra experiència presenten

indubtablement ordre i regularitat i això és gràcies els principis que les

associen i les uneixen entre elles. Aquests són els de semblança,

contigüitat i causalitat. Els tres operen en la nostra ment amb

independència de la producció de proposicions (llenguatges).

Aquests principis constitueixen el nucli descriptiu (no en descarta d'altres)

de com operem amb dues de les nostres facultats psíquiques: el

record/memòria i la imaginació. Es refereix Hume en aquest punt a com és

capaç l'individu d'associar idees. Així, d'una impressió ens ve el record

d'una altra que guardem a la memòria perquè s'hi assembla (semblança),

perquè recordem que aquesta impressió es troba en l’espai al costat i/o

temporalment a continuació d’una altra impressió o idea (contigüitat), i,

finalment, perquè és possible que una impressió vingui en el record en

connexió amb una altra (causalitat).

Tipus de proposicions Amb el que queda dit no s'esgota però aquest tema. Amb els pensament i

les impressions construïm les nostres afirmacions i negacions sobre el que

Origen:jc 05/02/2007 49



ens envolta. D'aquestes en diu Hume proposicions. En distingeix dos tipus

(també tipus d'operacions de l'enteniment):

- Proposicions de relacions d’idees (pròpies de les matemàtiques) que

també anomena proposicions analítiques. Aquestes es caracteritzen per

regir-se pel principi de no contradicció (es tracta d'una pura operació de

l'enteniment i la seva negació és impossible perquè implica contradicció).

La seva certesa no depèn de la seva existència real. El principi o criteri que

presideix la producció d'aquestes proposicions és el d’identitat).

- Proposicions de fet, d'experiència, d'existència: Aquestes depenen

totalment de la percepció sensible. No depenen del principi de contradicció

en no estar fundada la seva relació en el principi de semblança o identitat.

La seva capacitat de predicció és només probable. Afirmar que demà

sortirà el sol no posseeix el mateix grau de certesa que 2+2=4.

Els principis de producció que regeix en aquest cas són els propis a tota

activitat mental sent el més important el principi de causalitat.

Dient-ho d’una altra manera, Les nostres proposicions es basen en les

impressions i les seves còpies - les idees- que les posem en relació seguint

criteris mentals de semblança, contigüitat i causalitat.

La tesis fonamental de Hume és que la relació de causa i efecte

(causalitat), bàsica en ciència, no pot ser mai coneguda a priori amb una

operació pura del raonament, sinó només per l'experiència i l’experiència en

sentit estricte no es suficient per fonamentar de manera necessària cap

previsió de futur.

Si dic que el Liceu està en flames provocades per una espurna d’un

soldador, em refereixo a les impressions corresponents: la impressió

"flames", la impressió "liceu", la impressió “soldador” i la impressió

“espurna”. Si dic que l'aigua bull perquè el recipient que la conté està sobre

el foc, també en aquest cas he disposat de dues impressions: “l'aigua que

bull” i el “foc” damunt del qual està el “recipient”.

Origen:jc 05/02/2007 50



2.- Crítica de les nocions de causa i substància i identitat. La noció de causa històricament sempre s'ha pensat en sentit de connexió

necessària entre dos fenòmens. Així quan dic que el foc es la causa de que

l'aigua bull estic interpretant que sempre que hi hagi foc l'aigua bullirà. Així

pensava la noció Descartes, per exemple. Però Hume afirma que això no

s’adequa a l'observació. Si busquem la impressió que respon a la "idea" de

causa es fa evident - ens diu- que no hi ha tal. L’anàlisi ens mostra que la

idea causa es deriva del fet de que dues impressions es produeixen una

darrera l’altra. Aquesta continuïtat produeix l’hàbit de que a una impressió

concreta li segueix una altra. Aquest hàbit generarà un profund sentiment

de creença de que això succeirà "sempre" així. El principi de causalitat, per

tant, té en realitat una explicació psicològica, doncs és d’aquesta manera i

d’un altra que podem explicar-nos els hàbits.

Quelcom semblant passa amb la noció de substància. Les definicions

d'Aristòtil eren clares en afirmar sobre elles les seva existència com a

entitat totalitzadora i autosuficient per a l’anàlisi. Contrari a aquestes

definicions, Hume veu en la noció una idea abstracta que té la utilitat de

referir-se a un conjunt d’impressions hagudes en un temps psicològic. La

idea substància no és còpia d’una impressió, és signe d’un conjunt

d’impressions regides pel principi de contigüitat. D’aquesta manera quan dic

"món" (substància extensa a Descartes) en realitat m'estic referint a una

suma de sensacions que deixen la incògnita sobre la seva unitat

globalitzant.

Igualment, el que diu per a la noció de substància ho aplica a la d’identitat.

Jo - la substància pensant de Descartes- és una suma de sensacions en un

temps i en un espai psicològic i m’és impossible demostrar la seva realitat

com a substància encara que l’hàbit i la creença que se’n deriva em facin

creure en mi en terme d’identitat "percebuda".

Origen:jc 05/02/2007 51



3.- Hàbit i creença. La creença en realitats o fets més enllà del seu coneixement per percepció,

per experiència, o, el que és el mateix, la creença que necessàriament hi ha

aquest món amb independència de la meva experiència és pròpiament un

sentiment o un instint, no un acte de raó. No hi ha necessitat racional de

que això sigui així. Si hi hagués tal necessitat racional voldria dir que es

podria demostrar amb independència de l’experiència, i això segons Hume

només és possible en les matemàtiques, i aquestes com hem vist , la seva

certesa no depèn de la realitat sinó de les operacions mentals per elles

mateixes.

La creença es un sentiment natural que no pot ser definit encara que sí pot

ser descrit. Es tracta d' "una concepció més viva, més intensa i forta que la

que acompanya les pures funcions de la imaginació, concepció que neix

d'una connexió habitual del seu objecte amb alguna cosa que està present

en la memòria i en el sentits" (Investigacions sobre l'enteniment humà

1748). De fet l'única realitat de la que podem estar certs són les

percepcions. Una realitat que sigui diferent de les percepcions i externa a

elles no es possible afirmar-la sobre la base dels sentits ni sobre la base de

la relació causal. La realitat externa no és comprovable però l’instint que

tenim de creure en ella no pot ser eliminada. Mai hem d’oblidar que la

coherència i constància de certs grups d’impressions és la que ens confon

quan en realitat la naturalesa d’aquestes impressions és sempre

discontinua.

4. Els principis de la moral.

A l’època de Hume la polèmica sobre la fonamentació dels principis morals i

sobre els criteris que ens permeten fer els nostres judicis morals es

caracteritzava pel debat entre els qui pensaven que la moral depenia de la

raó i els seus principis eren de caràcter racional (racionalistes i idealistes), i

els qui sostenien que la moral tenia el seu origen en el sentiment i que per

Origen:jc 05/02/2007 52



tant depenia d’aquest. Hume és partidari d’aquests últims. Per a Hume els

judicis morals tenen el seu origen en un sentiment íntim i últim d’aprovació

o desaprovació.

Altra cosa és com es formen aquests sentiments. L’observació n’és una

guia per defensar aquesta concepció moral. Aquesta observació ens

permet constatar que els individus no som autosuficients i en conseqüència

necessiten dels demés. Per a Hume aquest sentiment natural es

desenvolupa en contacte amb les demés persones, té doncs una dimensió

social. A més, segons Hume, a diferència de Hobbes, no és veritat que

l'individu sigui egoista: el benestar i la felicitat individual estan estretament

vinculades al benestar i felicitat de la col·lectivitat.

És per aquest motiu que el criteri per regular les nostres relacions amb els

demés és el de la utilitat social. I per pròpia necessitat dels altres Hume

afirmarà que la justícia es convertirà en la principal virtut sent les altres

l’humanitarisme, la benevolència, l’amistat, la sociabilitat, la fidelitat, la

sinceritat.

Com a bon empirista la seva anàlisi s’ajusta a l’observació i la reforça en

orientar la formulació dels seus judicis ètics sobre individus a partit de

l’avaluació global dels mèrits de l’individu. Es jutja les seves qualitats,

hàbits, sentiments, facultats que en la seva suma el fan dignes d'estima o

de menyspreu. Si del que es tracta es de jutjar-nos a nosltres mateixos ho

hem de fer com si ens observéssim des de fora, des dels ulls d’un altre.

5. La política. Hume examina les dues teories sobre el dret vigents: la teoria del dret diví i

la del contracte social. Sobre les dues en diu que són coherents amb els

seus principis o postulats però que cap dels dos poden ser provades. La del

dret diví arrenca de la creença en la providència i que segons aquesta tot

poder és legítim quan és de procedència divina. La del contracte social es

basa en que tot poder es legítim quan deriva o té el seu origen en el poble.

Origen:jc 05/02/2007 53



Per la seva banda ell tendeix a considerar que l'origen del poder és en

realitat una pràctica que es va consolidant en raó de la seva utilitat social.

El deure i l’obediència

En tant que inverificables, ell prefereix procedir a analitzar en que consisteix

el deure. El deure -afirma- pot ser considerat:

- com a instint natural, que deixa al marge els interessos individuals i

públics, es centra en l’amor als fills, en el sentiment de gratitud i el

sentiment de pietat.

- com a derivat de la necessitat social, que consisteix afegir a l’instint

natural (engendrat en l’àmbit familiar) el sentiment de que la societat és útil,

que aquesta augment la nostra força, la nostra habilitat i la nostra seguretat.

En aquest sentit social aquest deure s’entén com "respecte a la propietat

privada", "fidelitat a les promeses", "obediència civil o política".

Si bé aquest anàlisi del deure aclareix les seves idees sobre el "dret"

importants per a la política, ell va més enllà quan perfectament informat

dels esdeveniments de la seva època (el moment "anglès) afirma "Una

nació mancada d’indústria serà pobre i tendirà a fer la guerra. Una nació

rica serà poderosa en la pau i en la guerra: una distribució defectuosa de la

riquesa es perjudicial per a l’estat, el mateix que la pobresa d’un poble

deriva de la manca de llibertat".

6. La religió. Déu.

Obres: Diàlegs sobre la religió natural (1779). Història natural de la religió.

Sobre la immortalitat de l’ànima (1783).

Hume procedeix a fer la crítica de l’argument "ontològic" amb el qual es

pretén demostrar l’existència de déu. Aquell argument pretenia que de la

idea de déu se’n desprenia la seva existència amb independència de la

ment que la pensava. Hume afirma que cap idea pel mer fet de ser pensada

se’n pot deduir la seva existència. Ni la de déu ni la de cavall com tampoc la

Origen:jc 05/02/2007 54



idea, de Descartes, de perfecció. Tampoc podem demostrar a déu

mitjançant la prova cosmològica (necessitat de la primera causa: Aristòtil i

Tomàs d'Aquino) doncs no admetem - seguint a Hume- la noció de causa.

Per tant, Hume afirma que no és possible demostrar l’existència de déu. El

seu raonament és que "Res no és demostrable si no és que el seu

concepte inclou una contradicció (proposicions analítiques). Res que sigui

distintament concebible implica contradicció. Tot el que nosaltres concebem

com a existent, podem concebre-ho també com a inexistent". (proposicions

de fet)

Però allò que si podem fer és explicar-nos la religió en tant que fenomen

íntimament vinculat a la naturalesa humana. Segons això, déu i la religió no

tenen un caràcter instintiu des del punt de vista del seu coneixement. Es

tracta de percepcions derivades d’impressions primàries i com a tal déu i la

religió són impressions secundàries. El fenomen religiós deriva del

sentiment primari de l’interès que manifestem pel que ens pugui passar, és

a dir, neix dels sentiments d’esperança i temor. Ell és de l’opinió de que: "El

todo es una adivinanza, un enigma, un misterio inexplicable; duda,

incertidumbre, suspensión del juicio parecen los únicos resultados de

nuestras más cuidadosas investigaciones sobre este tema. Pero es tal la

fragilidad de la razón humana y tal l contagio irresistible de la opinión, que

aun esta duda deliberada puede mantenerse con dificultad. No indaguemos

más y, oponiendo una especie de superstición a otra, abandonémoslas

todas a sus discusiones. Nosotros mientras dura su furia y su disputa,

refugiémonos felizmente en las tranquilas, aunque oscuras, regiones de la

filosofía."

A considerar altres posicions sobre el tema:

Deisme: Doctrina religiosa que reconeix l’existència d’un Déu personal,

principi i causa de l'univers, però sense cap influx ulterior sobre el món i

sense possibilitat de revelació. Aquest Déu, conegut només per la raó, pot

ésser identificat amb cadascun dels déus de les diferents religions, mentre

Origen:jc 05/02/2007 55



aquests siguin despullats de llurs elements històrics i positius. Aquesta

doctrina aparegué a Anglaterra, a la segona meitat del s XVI, i, sota l'impuls

de lord Cherbury, s’estengué també a França, on se’n feren ressò, entre

altres, Voltaire, Rousseau, Montesquieu i la major part dels enciclopedistes.

A Alemanya tingué seguidors des de mitjan s XVIII i en fou representant

l’escola wolfiana.

Teisme: Doctrina que afirma l’existència d’un Déu personal creador i

provident.

Origen:jc 05/02/2007 56



3 Pensament il·lustrat: raó i progrés. Guió: 1. El segle XVIII: Política i societat a Europa.

2. La Il·lustració. Característiques generals.

3. Filòsofs

4. Kant

4.1 Biografia, obres i context històric-filosòfic.

4.2 Les preguntes de Kant.

4.3 La crítica de la raó pura. El problema: què puc conèixer? = És possible

la metafísica com a ciència. Les facultats del coneixement: sensibilitat i

enteniment. Quines són les condicions que fan possible la ciència. Els

judicis científics. Judicis analític i sintètics.

4.4 La crítica de la raó pura: característiques generals de l'obra.

4.5 L'estètica transcendental.

4.6 L'analítica transcendental.

4.7 La dialèctica transcendental

4.8 L'ètica kantiana: la crítica de la raó pràctica. L'aprioirsme kantià.

--------------------------------------------------------------

1 El segle XVIII: Política i societat a Europa. 1735: Invenció màquina de vapor

1776: Declaració d’independència dels USA

1783: Reconeixement d’Anglaterra de la independència USA i decadència

de l'imperi britànic atlàntic.

1789: Aplicació de la màquina de vapor a la producció: comença la

mecanització i amb ella la revolució industrial.

1789-1792: Revolució francesa.

1799-1804: Napoleó és elegit Cònsol

1804-1815: Període imperial napoleònic.

Origen:jc 05/02/2007 57



2 La Il·lustració. Característiques generals. - Confiança en la raó. Es tracta d'una raó diferent a les dels racionalistes.

La raó il·lustrada té un caràcter més instrumental, i supeditada a

l'experiència i a l’acumulació de coneixements.

- Entusiasme científic: es concep la ciència com un instrument al servei de

l'ésser humà. L'entenen com un saber concret, pràctic i instrumental i per

alguns el coneixement de la naturalesa com a obra de Déu.

- Crítica al cristianisme o secularització: El pensament s'orienta a eliminar

totes les explicacions de caràcter sobrenatural vigents fins aquell moment

en la cultura europea.

- Enciclopedisme: es forja l'ideal de l'home culta obligat obrir-se a tot tipus

de coneixements. El projecte i realització de l'Enciclopèdia per part dels

intel·lectuals francesos n'és el símbol i l'exemple d'aquest ideal.

- Refús de l'autoritat: Es té la idea de que els individus han aconseguit sortir

de la seva minoria d'edat i poden valer-se de la seva raó en la línia d'una

mentalitat optimista, universalista i utòpica.

- confiança en el progrés: idea de la història com un procés lent però

continuat de progrés en tots els ordres.

- Els temes: la natura (que substitueix a les preocupacions metafísiques, la

naturalesa humana i la llibertat (de pensament i acció).

3. Filòsofs. Els enciclopedistes o Philosophes: Lleis naturals i lleis positives. República democràtica i aristocràtica.

Monarquia amb lleis i tirania sense lleis. Divisió dels tres poders.

Diderot (1713-84) D'Alambert (1717-84) Ambdós directors i editors de l'Enciclopèdia ( Enciclopèdia de les arts, de

les ciències i dels oficis) publicada a París entre 1751 al 1780 amb 35

volums (28+5+2).

Voltaire (1694-1778) Conegut anticlerical proposa com a alternativa a la religió - supersticiosa i

fanàtica- un pensament filosòfic capaç de descobrir a Déu a través de la

Origen:jc 05/02/2007 58



natura i amb l’única ajuda de la raó (deisme). De tendència aristocratitzant

veu convenient, no obstant, dur a terme reformes radicals totes elles

relacionades amb la defensa dels individus: llibertat de pensament i

d'expressió (ell havia estat empresonat el 1817 per una sàtira que va

escriure contra el regent), protecció legal de tots els individus. Es converteix

en el símbol del segle de la defensa de la tolerància. Obres: Cartes

angleses (1728), Cartes filosòfiques (1734), Zadig o el destí 1748), Càndid

(1758) i L'ingenu (1767).

La Mettrie (1709-1751). Neix a Saint-Malo (França). Metge de l'exercit francès està convençut de

que l'ésser humà té una única naturalesa i que aquesta és material

(monisme materialista). Aquesta naturalesa pot ser explicada des dels

mecanismes fisiològics de l'organisme. També

Helvecio 1715-71 i Holbach (1723-1789) Critiquen el dualisme i d’idealisme metafísic tradicional.

Rousseau (1712-1778). Neix a Ginebra. El seu és un pensament crític davant de l’optimisme de

l’època. Des del seu criticisme repensa l’optimisme en el progrés de la

història centrant-se en temes socials, d’educació, i de política. Representa

la reacció contra els excessos de racionalisme i una defensa de l’ésser

humà com a sentiment (inicis del romanticisme).

"L’ésser humà és bo per naturalesa", afirma, però ha estat pervertit per

l’egoisme d’aquesta societat que té el seu origen històric en la violència i la

desigualtat. Cal canviar la societat modificant entre altres coses el dret a la

propietat privada i també l’educació. Pel que fa a l’ésser humà afirma que la

raó és important com també els sentits, però tant una com els altres estan

impregnats de sentiment, que és l’element determinant en l’acció humana.

Temes: Estat de natura i corrupció, el contracte social i la voluntat general,

la importància de l’educació.

Origen:jc 05/02/2007 59



Obres: Somnis d’un passejant solitari (publicació pòstuma), Confessions

(publicació pòstuma), Discurs sobre les ciències i les arts (1750), Discurs

sobre els orígens i fonaments de la desigualtat (1758), Contracte social

(1762), Emili o de l’educació (1762).

Montesquieu (1689-1755): En ell es dona la confluència del naturalisme i de l'historicisme típics del

segle. Segon el primer, les lleis són relacions necessàries que provenen de

la naturalesa de les coses i per això mateix no hi ha atzar sinó lleis. Segons

el segon, la societat humana (europea) ha superat l’estadi natural en el que

regnava la pau i la concòrdia i que estava regit per les lleis naturals per

evolucionar cap a una societat diferent en la que cal desenvolupar

igualment unes lleis -positives- que serien les naturals adaptades al context

on es troba la societat: constitució, costums, clima, religió…

Crítica l’absolutisme francès (Cartes perses-1721) i reelabora la teoria de la

divisió de poders de Locke (L’esperit de les lleis-1748). Defensa la

monarquia com sistema de govern sempre que sigui una monarquia

constitucional. Aquesta estarà basada en la divisió de poders: executiu,

legislatiu i judicial.

4. Kant: 1724-1804 4.1 Biografia. Neix a Königsberg. (Prússia oriental). Família amb pocs recursos i molt

religiosa (pietisme). 1727 mor Newton. Kant tenia tres anys. El 1740, inicià

el seu regnat Frederic II (1740-1786), que succeeix al seu pare Frederic

Guillem I (1713-1740), fundador de l’estat prussià. Frederic II és un

exemple de dèspota "il·lustrat" que impulsa a Prússia com a potència

europea disputant-se l’hegemonia centro-europea amb l’imperi austro-

hungar.

Hume escriu el Tractat de la naturalesa humana.1738-40

Entre els anys 40-46 estudia a la universitat de Königsberg (matemàtic,

ciències naturals, filosofia). El 1746 escriu un petit opuscle sobre ciències

naturals. Es guanya la vida com a preceptor-tutor. El 1754, Kant escriu dos

Origen:jc 05/02/2007 60



articles científics sobre el planeta terra. Poc abans, Montesquieu havia

publicat L’esperit de les lleis (1748) i Rousseau el Discurs sobre les

ciències i les arts (1750).

Del 1757 al 62, la ciutat és ocupada pels russos (guerra dels set anys). El

65 pren possessió de la plaça de sots-bibliotecari del castell de la ciutat.

Rep ofertes d’altres universitats. El 1770 és anomenat professor honorari

de la universitat de la ciutat. Són els anys del moviment pre-romàntic

alemany anomenat Sturm und drang (tempesta i bursada) que posa fi a la

cultura cortesana, es distancia del racionalisme il·lustrat, reivindica el

sentiment i assumeix la tradició alemanya (inici de la reivindicació

nacionalista alemanya: comunitat de cultura, comunitat de destí i comunitat

política). Goethe n’és (1749-1832) la figura més representativa.

El 1774, hi ha la proclamació de la Declaració de drets de la persona a

Filadelfia, anterior a la declaració d’independència americana, dos anys

després, i declaració oficial de la guerra d’independència americana. El

1781, Kant escriu La Crítica de la Raó Pura. El 1786 es anomenat rector de

la universitat. El 1789 esclata la Revolució francesa, amb la promulgació de

la Declaració universal dels drets de l’home. El 1794, Kant entra en

conflicte amb la censura prussiana (regnat de Frederic Guillem II (1786-

1797) amb el seu llibre La religió dins dels límits de la raó (1794) que es

considerat un atac al cristianisme. Kant es compromet a partir d’aquell

moment a no tractar públicament sobre religió. El 1797 es jubila. El 1799

Napoleó pren el poder a França.

OBRES: Història general de la naturalesa i teoria del cel (1755, influències

newtonianes), L’únic argument possible per a la demostració de l’existència

de Déu, Dissertació sobre la forma i principis del món sensible i intel·ligible,

Els somnis d'un visionari, Crítica de la raó pura (1781), Crítica de la raó

pràctica (1790), Crítica del judici (1793), La religió dins dels límits de la

vertadera raó i Idees de la historia universal (1793), Metafísica dels

costums (1795). Antropologia (1798) .Lectures preferides de Kant: La física

Origen:jc 05/02/2007 61



de Newton, les obres dels racionalistes alemanys Leibniz i Wolf, les dels

empiristes (Hume) i els filòsofs de la il·lustració (Rousseau).

Context filosòfic i històric. Religió.

Des del segle XVII, els moviments espirituals cristians prenen diverses

formes segons on es desenvolupen. El pietisme és una variant de

l’anomenada església reformada, del puritanisme i també del calvinisme

(veure esquema esglésies cristianes). Molt estesa per Holanda, Anglaterra,

Baixa Renània té com a característiques l’ascetisme, la defensa de la

predestinació, de la tolerància (en temes d’educació; sobre les relacions

econòmiques: mercantilisme), de l’emotivisme religiós. En la variant pietista

que visqué Kant, la predestinació no tenia el mateix grau de importància

que en la resta del moviment encara que defensava una doctrina

d’aristocràcia dels elegits i com en els altres casos l’ascetisme és

concretava en la importància del treball i de la vida professional dels qui

professaven aquesta doctrina religiosa. Era inqüestionable una forta

presència de l’element racional en el seu ascetisme.

Història i Idees.

Des del 1650, mort de Descartes, han passat moltes coses:

a) disputes entre les cases reials per l’hegemonia d'Europa i repartiment

dels territoris conquistats fora del continent. Potència en decadència

(Espanya), noves potències: Holanda, Anglaterra, França, Prússia i Imperi

austro-hungar.

b) Emergència política de la burgesia (la ideologia liberal: vessant liberal de

revolucions i contra-revolucions polítiques. La revolució comercial i

financera, que prepara "econòmicament" la rev. industrial (màquina de

vapor de Wat, descoberta a finals del XVIII)

c) Resistència popular a la tirania i emergència de teories republicanes

defensores del bé comú i l’interès general (vessant republicana de

revolucions i contra-revolucions polítiques.)

Origen:jc 05/02/2007 62



c) Cinc grans i complexes "sub-cultures" filosòfiques totes elles

relacionades: 1.- L'empirisme i filosofia política anglesa (Hume 1711-1776,

Locke 1632-1704, Hobbes), 2.- La Il·lustració francesa (enciclopedistes...:

Diderot 1713-1784, D'Alambert 1717-1783, Montesquieu 1689-1755,

Voltaire 1694-1778, Rousseau 1712-1778), 3.- L'"Sturm und drang"

alemany (Goethe i Herder 1744-1803)), la filosofia racionalista alemana

(Wolff), l'idealisme filosòfic alemany (Fichte 1762-1814, Schelling 1775-

1854) del que el criticisme kantià n'és una variant i el romanticisme

alemany i anglès (Novalis (pseudònim de Friedrich von Hardenberg,

(Oberwiederstedt, Turíngia 1772 - Weissenfels, Turíngia 1801), Worswortrth,

Keats (Londres 1795 - Roma 1821), Byron (Londres 1788 - Mesolóngion,

Grècia 1824); 4.- La continuació de la revolució científica (cientificisme-

positivisme). 4.- El racionalisme com a escola que segueix a Descartes.

4.2. Les preguntes de Kant. - Què puc conèixer? Es tractava de definir les condicions d'un coneixement

cert de tal manera que qualsevol de les disciplines del saber si

reconeguessin.

- Què cal fer? Òbviament, es tractava de definir les condicions per les que

es podia establir els principis d’un comportament ètic.

- Què puc esperar? Es tractava de donar resposta a les inquietuds

sobrenaturals, és a dir, al problema de la religió i les seves condicions de

realització. (La religió dins dels límits de la raó. Idees de la historia universal

– 1793)

- Què és l’home? es tracta de relacionar les tres preguntes anteriors i

reflectir-ne el que podem entendre per ésser humà, per la naturalesa

humana.

4.3. La crítica de la raó pura (1781). La pregunta què puc conèixer? Era per a Kant respondre a la pregunta

sobre si era possible la metafísica com a ciència. Això l’obligava a

investigar en que consistien les facultats del coneixement: la sensibilitat i

Origen:jc 05/02/2007 63



l’enteniment prenent com a referent l’estudi de les condicions que fan

possible la ciència. Això per Kant exigia aclarir en que consistien els judicis

científics, és a dir, els judicis analítics i els sintètics.

En la pregunta què puc conèixer? Kant planteja el que es coneix com el

“problema crític”. Si Descartes es preguntava per la certesa del

coneixement (quins dels meus coneixements són certs) Kant es pregunta

sobre els límits del meu coneixement (més proper a Hume). Situat així el

problema Kant procedeix a fer una anàlisi (similar a un judici) a la raó. Cal

fer-ho, pensa Kant, per raons històriques i filosòfiques: és el moment de

que la gent arribi a la seva majoria d’edat!

És possible la metafísica com a ciència?

Això planteja: és possible la ciència? I si és possible, pot ser aquestaq

ciència una ciència universalment vàlida, és a dir, anar més enllà de la d’un

escèptic moderat com Hume? I si és possible, podem pensar en una

metafísica científica?

Respecta a la ciència podem constatar que progressa, que els científics es

posen d’acord en els seus pronunciament i teories: això vol dir que els seus

judicis són OBJECTIUS, UNIVERSALS i NECESSARIS, ningú els pot

negar. Si la metafísica vol ser una ciència cal que sigui construïda com

aquestes últimes. Si no és possible haurà d’abandonar la pretensió

(tradicional) de parlar d’aquests temes amb rigor científic. Ens convé saber

per tant, ens diu Kant: Com és possible la ciència!

1r. Tipus de coneixements

Kant ha accepta que tenim dues facultats cognoscitives: d’una banda, la

sensibilitat, que és passiva i que coincideix amb les "idees simples" de

Locke i les "impressions" de Hume. De l’altra, l’enteniment, que és una

facultat activa que produeix espontàniament conceptes i idees que no

provenen de l’experiència (per ex. causa, necessitat…). Per a Kant els

conceptes no provenen de l’experiència (contra l’empirisme) però, aquests,

només tenen aplicació vàlida en els coneixements que provenen de

l'experiència, de la nostra sensibilitat.

Origen:jc 05/02/2007 64



2n Dues són les condicions necessàries perquè sigui possible la ciència:

a) condicions empíriques, és a dir, tota ciència ha de basar-se en dades de

l’experiència. Es tracta d’unes condicions FÀCTIQUES, PARTICULARS,

CONCRETES i ALTERABLES.

b) unes condicions transcendentals, és a dir a priori, anteriors a tota

experiència, que proporciona directament l’estructura cognoscitiva del

subjecte; que proporcionen les característiques de saber UNIVERSAL,

NECESSARI, i PRÈVIES A L'EXPERIÈNCIA.

Els judicis científics. Judicis analítics i sintètics.

La base de totes les teories científiques són es judicis. Què caracteritza a

un judici científic segons el que hem vingut dient?:

és un judici que fa avançar a la ciència, ens proporciona informació nova

sobre la realitat però al mateix temps la seva veritat no depèn de

l’experiència sinó que ens la proporcionarà l’enteniment. Es tracta del que

ell en diu Judicis sintètics (experiència: no universals, no necessaris,

extensius) a priori (universals i necessaris. És la diferència entre un judici

com "el gos del meu veí està malalt (judici sintètic: el predicat no està

contingut en el subjecte) i un altra com "la línea recta és la distància més

curta entre dos punts" o tot el que comença a existir té una causa".

Tots els demés judicis són o judicis analítics a priori (universals, necessaris

i no extensius) que no són científics perquè no aporten res nou e el

coneixement del subjecte: "El tot és més gran que les parts", o judicis

sintètics a posteriori (no universals, no necessaris, extensius) del tipus "el

gos del meu veí és lleig, judicis que no interessen a la ciència.

Recordeu que en això Kant no coincideix amb Hume que afirmava que els

judicis matemàtics i de la geometria eren analítics.

RESUM tipus de judicis segons Kant

- segons proporcionin o no informació nova

a) Judicis sintètics: L’aula de COU té goteres. (el que es diu d'alguna cosa

(predicat) no està contingut necessàriament en el subjecte)

Origen:jc 05/02/2007 65



b) Judicis analítics: El tot és més gran que les parts. (el que es diu

d'alguna cosa (predicat) ja està contingut en el subjecte)

- segons la manera en com puguem comprovar la seva veritat:

c) Judicis a posteriori: L'aula de COU té goteres. (la seva veritat és

coneguda a través de l'experiència)

d) Judicis a priori: el tot és més gran que les parts. (la seva veritat es

coneguda independentment de l'experiència perquè ja està continguda en

el subjecte)

e) Judicis sintètics a priori: el judicis científics que són extensius,

universals i necessaris.

4.4. La crítica de la raó pura: característiques generals de l'obra. Kant divideix la crítica de la raó pura en tres parts, dedicades cadascuna a

l'estudi de les tres facultats que, segons ell, té el coneixement humà:

facultat de la sensibilitat, facultat de l'enteniment i facultat de la raó. Les tres

parts porten per títol respectivament: Estètica transcendental, Analítica

transcendental i Dialèctica transcendental.

a) L'estètica transcendental: Estudia la primera de les facultats del

coneixement humà: la de la sensibilitat. Amb el seu estudi coneixerem les

condicions espai-temporals del coneixement, que com a intuïcions pures,

produeixen la primera sintesis de caràcter sensible.

b) L'Analítica transcendental: Estudia la segona de les facultats del

coneixement humà: la de l'enteniment. Amb els seu estudi coneixerem els

conceptes purs de l'enteniment, condició necessària per tal de que allò que

ens ha vingut donat per la sensibilitat adquireixi el caràcter d'objecte pensat.

c) La dialèctica transcendental: Estudia la facultat de la raó. S'ocupa del

problema de la possibilitat de la metafísica com a ciència.

Els objectius de la "crítica" són:

a) postulats bàsics:

- no hi ha coneixement objectiu sense dades empíriques (empirisme) com

tampoc es possible l'objectivitat sense l'aprioritat (racionalisme).

Origen:jc 05/02/2007 66



- les facultats indiquen diferents nivells d'aprioritat del subjecte

transcendental, cadascuna de les facultats mitjançant les formes a priori

redueix a unitat una diversitat de continguts. Cada facultat produeix un tipus

de síntesi, les dues primeres, entre les dades empíriques i les condicions a

priori aportades pel subjecte, la tercera, entre els judicis produïts per les

dues primeres i principis generals racionals. D'aquí que hi hagi tres tipus de

"síntesis"

b) les diferents modalitats de síntesi a priori que corresponen

respectivament: a l'exercici de les tres facultats:

- síntesi sensible: la diversitat de les dades empíriques queda unificada sota

les formes a priori de la sensibilitat.

- síntesi categorial: la diversitat fenomènica queda unificada sota les formes

pures dels conceptes o categories de l'enteniment

- síntesi ideal: la raó pura ordena i sistematitza de forma sistemàtica la

diversitat dels judicis sota principis metacategorials produint la "il·lusió de la

raó pura".

4.5. L'estètica transcendental. La síntesi sensible. El moment de la Facultat de la Sensibilitat.

La facultat que fa possible els judicis de la matemàtica i de la geometria.

Si analitzem el coneixement sensible, ens diu Kant, constatarem: que les

nostres percepcions estan sempre situades en un espai i en un temps. En

rigor aquest coneixement consta de dos elements: d'una banda, l'objecte

percebut i, de l'altra, l'espai i el temps en el que nosaltres hem situat tota

percepció. Espai i temps acompanyen sempre a qualsevol percepció PERÒ

elles no són en si mateixes percepcions (no ens és possible percebre

l'espai i el temps de manera pura).

Què són aleshores espai i temps?

Per a Kant són formes pures a priori de la sensibilitat i intuïcions pures, és a

dir:

a. Formes: vol dir que no són impressions ni percepcions, com tampoc

dades empíriques.

Origen:jc 05/02/2007 67



b. A priori: són anterior a tota experiència

c. De la sensibilitat: que corresponen a la meva facultat de la sensibilitat

d. Intuïcions: que no són conceptes elaborats per la raó, es tracta de

contextulització de la informació sensible espontània i immediata.

- Pures: en tant que formes estan desproveïdes de contingut.

És gràcies a les característiques de la nostra facultat de la sensibilitat que

es pot produir la denominada per Kant SÍNTESI SENSIBLE, és a dir que la

diversitat de les dades empíriques quedin unificades sota les formes a priori

de la sensibilitat: l'espai i temps.

La ciència i la facultat de la sensibilitat.

La síntesi sensible és la que fa possible la matemàtica i la geometria com a

ciència:

- en la matemàtica és condició necessària el temps. L'àlgebra està basada

en construccions serials numèriques que operen segon l'abans i el després.

ex: 7+5=2

- en la geometria és bàsica la intuïció pura de l'espai sense la qual no seria

possible els seus judicis. ex. la línia recta és la distància més curta entre

dos punts"

RESUM: 1r. l'espai i el temps estructuren les dades que ens arriben pels sentits.

2n. coneixem allò que se’ns apareix als sentits de manera que el que

coneixem sempre és conegut per nosaltres (fenòmens) i és de l’única cosa

que el subjecte pot parlar.

3r. no és el subjecte qui s'adapta a l'objecte sinó que és l'objecte que

s'adapta al coneixement.

4.6. L'analítica transcendental. Fins ara en diu Kant hem recollit dades, tenim fenòmens, recollits per la

sensibilitat que és una facultat passiva. Però aquestes dades no han estat

treballades activament pel nostre intel·lecte. Pensar-les, entendre-les depèn

del nostre enteniment. La funció pròpia de l'enteniment es pensar sobre els

Origen:jc 05/02/2007 68



fenòmens. El que procedeix és unificar aquestes dades.. Percebre és cosa

de la sensibilitat, entendre i comprendre es cosa de l'enteniment.

Fixem-nos en la diferència entre les següents expressions: "veig una casa"

i "veig alguna cosa però no sé el que és". Entre l'una i l'altra hi ha tenir un

concepte o no.

En definitiva pensar, entendre o comprendre inclou conceptes i judicis.

Tipus de conceptes

N'hi ha de dos tipus:

- empírics que són conceptes que procedeixen de l'experiència i per tan són

a posteriori.

- Purs o categories: són els que no procedeixen de l'experiència i son a

priori (inherents a la raó, innats). Aquests conceptes són aplicats

espontàniament als fenòmens que provenen de la sensibilitat. N'hi ha dotze

i els classifica, seguint el model de la lògica clàssica, en grups de quatre:

- Quantitat: unitat, pluralitat i totalitat, o el que és el mateix els judicis seran

singulars, particulars o universals.

- Qualitat: realitat, negació i limitació, o e que és el mateix els judicis seran

afirmatius, negatius o indefinits.

- Relació: Substància-accidents, causa-efecte, reciprocitat, o el que és el

mateix els judicis seran categòrics, hipotètics o disjuntius.

- Modalitat: possibilitat, existència, necessitat, o el que és e mateix els

judicis seran problemàtics, assertòrics o apodíctics (demostratiu).

Segons aquestes categories quan formulem un judici tipus "totes les cases

de Davos són de fusta" vol dir que el fenomen l'hem unificat comprenent-lo

a partir de les categories. Hem aplicat la categoria de totalitat formulant un

judici universal; hem aplicat la categoria de realitat formulant un judici

afirmatiu. Hem aplicat la categoria de substància (casa) i la d’accident

(fusta) i per això és un judici categòric i per últim hem aplicat la categoria

d'existència i per això hem formulat un judici asertòric.

Les categories són conceptes purs i formals, és a dir, són a priori i buides

de contingut i mai poden tenir altre aplicació que no sigui en els fenòmens

Origen:jc 05/02/2007 69



que ens proporciona la sensibilitat o coneixement sensible. Per exemple jo

no puc afirmar amb propietat "l'esperit de l'home es malvat" perquè no tinc

experiència sensible d'això que en dic "esperit".

La facultat de l'enteniment és la que fa possible la Física. Gràcies a les

categories podem formular els judicis que necessita aquesta ciència: ex:

"tot el que comença a existir té una causa" o "Els cossos es dilaten pel

calor", aplica unes categories i es converteix en premissa de moltes altres.

És un judici analític, sintètic i a priori.

RESUM:

L'enteniment coneix aplicant les categories als fenòmens i només té valides

quan les aplica als fenòmens.

Pel que hem dit fins ara és comprensible el títol que donà Kant a la seva

filosofia, es tracta d'una filosofia d'idealisme transcendental: idealista

perquè no coneixem les coses tal com són en sí, sinó que coneixem allò

que el subjecte construeix; i transcendental perquè aquesta construcció es

fa amb independència de l'experiència. Coneixem el fenomen, però no el

noumen (la cosa en sí). Aquesta é la limitació de la raó humana: no tenim

altre cosa que intuïcions sensible, per anar més enllà d'aquestes haurem de

confiar en la raó pràctica no en la raó pura. L'espai, el temps i les categories

són condicions de possibilitat de l'experiència, dels fenòmens. Tot allò que

està fora de l'experiència és inaccessible.

4.7. La dialèctica transcendental En aquest apartat s’analitza la possibilitat de la metafísica com a ciència.

Anteriorment l’havíem definit com aquella part de l’obra que estudia la

facultat de la raó i que s’ocupa del problema de la possibilitat de la

metafísica com a ciència. També l’havia caracteritzat com aquelles

operacions mentals amb les que produíem síntesi ideal, és a dir, moment

en que la raó pura ordena i sistematitza la diversitat dels judicis sota

principis metacategorials produint la “il·lusió de la raó pura”.

Quins són aquests “principis metacategorials” dels que parlava? Es tracta

de les idees de Món, ànima i déu, és a dir idees globalitzadores (les

Origen:jc 05/02/2007 70



nocions clàssiques de la metafísica de sempre: substància, identitat, déu)

d’una raó que té tendència a universalitzar i unificar tot el saber humà.

Món: substància que globalitza tota l’experiència externa.

Ànima: substància que globalitza tota l’experiència interna

Déu: punt de convergència de tot, principi i fi.

Aquestes idees no provenen de l’experiència. Són el que Kant diu purs

ments pensats. Però aquests purs ens pensants no poden ser aplicats a

cap dels fenòmens, perquè cap d’ells correspon amb propietat a aquestes

idees pures. Les idees (pures) expressen l’ideal de la raó de trobar principis

que englobin i unifiquin e això són fàcilment explicables, però no tenen una

base de coneixement perquè el noumen ens és inaccessible; d’aquí que

quan l’enteniment humà els si estigui caient en el que Kant anomena la

il·lusió transcendental. Per això a aquesta part de la “Crítica” n’hi diu Lògica

de l’aparença o de la il·lusió.

Segons això tota metafísica, ja sigui del passat (des de Plató a

Descartes…), ja sigui futura ha comès i cometrà errors. Aquests poden ser

de tres tipus:

1) quan es pretén fer judicis sobre l’anima o Jo pensant.

2) quan es pretén fer judicis sobre el món en sentit cosmològic.

3) quan es pretén fer judicis sobre Déu.

En els dos primer casos, Kant anomena a aquests errors: Paralogismes i

Antinòmies.

1.- PARALOGISMES: “L’ànima és” o el “jo penso és”.

Quan afirmo la realitat del “jo penso” en psicologia racional o filosòfica

m’estic excedint en les possibilitat de la meva raó. El “jo penso” no és una

realitat empírica i no m’ajuda a comprendre-la en aquest cas la categoria de

substància

2.- ANTINOMIES (o contradiccions):

Les afirmacions que s’han fet sobre el món són totes elles oposades i cap

definitiva. Es el que ell reconeix com una successió de tesis i antítesis.

Per exemple

Origen:jc 05/02/2007 71



*Tesi: El món té un principi en el temps i en l’espai doncs per tal de que

passi alguna cosa té que haver-hi un principi i un final. El principi i el final

indiquen l’existència d’uns límits i en això mateix d’una obra acabada.

Antítesi: El món no té cap principi ni final perquè de tenir-los sempre

podríem preguntar-nos pel que hi ha darrera d’aquests límits.

*Tesi: Tota substància consta de parts simples, no existint més que allò que

és simple o allò que és compost de parts simples.

Antítesi: Res no es composa en el món de parts simples, de manera que el

tot és abans que les parts.

*Tesi: Existeix llibertat com a possibilitat d’un començament incausat (és a

dir indeterminat)

Antítesi: Tot passa en el món segons lleis naturals (determinisme)

*Tesi: Existeix en el món com a part o com a causa un ésser necessari

Antítesi: No existeix en el món o fora d’aquest cap ésser necessari (No

existeix en el món com a part o com a causa.

3.- Sobre Déu:

- L’argument cosmològic no és vàlid perquè d’un concepte no se’n

pot derivar la seva existència

- l’argument cosmològic: de l’experiència de l’ésser contingent no

se’n pot derivar la de l’ésser necessari

- l’argument teleològic. Aquest és l’únic argument que li mereix algun

respecte. Es a dir, aquell argument que defensa un sentit en l’esdevenir

de l’ésser (la causa final d’Aristòtil). Aquest argument però només podria

admetre’s en el sentit de l’existència d’un ésser ordenador, mai creador.

4.8. L'ètica kantiana: la crítica de la raó pràctica. L'aprioirsme kantià. El coneixement humà com hem vist fins ara parteix de que es combinen

dos elements (postulats de la raó pura): el material, que prové de les

nostres sensacions, i el formal que són les intuïcions pures, les categories i

les metacategories o idees pures (que no poden aplicar-se a res).

Però l'home no es preocupa només del que puc conèixer sinó també del

que pot fer.

Origen:jc 05/02/2007 72



Amb la crítica de la raó pràctica entrem en el domini de l'ètica. Aquí la

pregunta a respondre és Que puc fer?

Fins ara hem vist de que Kant s'ocupava de l'ésser (a traves del

coneixement), a partir d'ara s'ocupa del haver de ser.

La crítica Kant a l'ètica material (que no materialista)

Al llarg de la història, totes les ètiques - segons Kant - han comès el mateix

error: Ha fet que els valors - el bé, el mal - depenguessin d'alguna cosa

concreta que passava a considerar-se el bé suprem: el plaer, la felicitat,

déu, la utilitat social; i també ha volgut establir unes normes o medis

mitjançant els quals aconseguir aquests fins dels que parlàvem fa un

moment.

Aquesta ètica per Kant és errònia per que:

- és empírica: tot en ella depèn de l'experiència, i en conseqüència no pot

ser universal que seria el que li proporcionaria un tipus d'ètica que

poguéssim establir a priori.

- és hipotètica: per acceptar un determinat comportament sempre li hem de

posar un condicional davant: si vols aprovar, tens que estudiar …; si ets bo

déu t’ho recompensarà

- és heterònoma: les normes per les que regir-se provenen de fora de la

raó: déu, les coses que proporcionen plaer, són útils… En definitiva no es el

subjecte qui es dona la llei, sinó que ve de fora.

L'ètica kantiana:

- no pot ser empírica: ha de ser a priori, és a dir, necessària i universal a

tots els homes.

- no pot ser hipotètica: ha de ser categòrica, és a dir els judicis, tenen que

ser absoluts, sense condició alguna.

- no pot ser heterònoma: ha de ser autònoma, és a dir, té que estar

determinada pel propi subjecte.

Per això, enfront de les ètiques material Kant defensa una ètica formal, és a

dir buida de continguts.

Origen:jc 05/02/2007 73



L'única ètica possible és aquella que exigeix que els humans actuem

segons un mandat interior incontestable: és a dir actuem per la nostre noció

de deure. L'única ètica possible és la del deure pel deure. Y aquesta

conducta és possible quan actuem conforme a la llei. Actuar així és actuar

moralment perquè no s'actua per a cap fi, ni tan sols ens interessa els

mitjans per aconseguir aquest fi, sinó que seguim la inclinació d'un mòbil

interior que ens exigeix actuar "moralment", és a dir segons el deure.

ex: fixem-nos en aquest exemple:

• contrari al deure: cobrar preus abusius

• conforma al deure: cobrar el que es just per guanyar clients

• per deure: cobrar el que s'ha de cobrar.

Cap de les dues primeres accions és moralment bona en canvi la tercera ho

és perquè està regida pel deure mateix: és el que Kant denomina el deure

pel deure.

Aquesta és la vertadera característica d'un acte moral: no dependre

d’imperatius hipotètics sinó per imperatius categòrics. Aquests darrers són

els únics que tenen valor universal.

Per a Kant aquesta és l’única conducta que reconeix que l'home és un fi en

sí mateix i mai un instrument.

Per Kant només ens cal dues normes per orientar-nos en les nostres

accions:

La norma subjectiva: "actua de tal manera que la teva conducta pugui tenir

un caràcter universal".

La norma objectiva: Cal que hem comporti sempre i en tot moment amb els

demés de manera que aquests siguin considerats com un fi mai com un

mitjà.

Tot plegat es resumeix en l'exigència moral d’actuar segons un imperatiu: el

del deure i la nostra voluntat l'obeeix perquè creu que és la nostra obligació

actuar conforme a ell.

Aquesta descoberta del sentit del deure com innat a la nostra raó pràctica

té unes conseqüències importants pel que fa a la metafísica. Ja hem vist

Origen:jc 05/02/2007 74



que ell nega tota possibilitat a un coneixement metafísic científic però

també hem vist que admet que les idees de la metafísica estan en nosaltres

en tat que idees pures de la raó. La seva realitat no pot demostrar-se i no

en tenim evidencia directa, però en canvi la realitat d'aquestes idees les

haurem d'admetre a partir de la moral.

Per tal de que sigui possible la moral kantiana de l'imperatiu categòric hem

d'admetre tres postulats que afirmen l'existència d'una realitat metafísica

(postulats: proposicions que no són evidents i no poden demostrar-se

perquè les hem d'admetre perquè si no seria impossible alguna cosa, en

aquest cas la moral):

1) que l'home és lliure (si no ho fos no hi hauria possibilitat d'una moral

autònoma)

2) que l'anima és i és immortal: doncs l’imperatiu categòric indicaria la

necessitat d'un objectiu transcendent a la vida material

3) que Déu existeix: si com és obvi en el món fenomènic l'ésser i l'haver

d'ésser no coincideixen, ens cal admetre la necessitat d'un ésser (déu) e el

que pugin identificar-se. En ell es dona una unió perfecta entre virtut i

felicitat.

Origen:jc 05/02/2007 75



End

Origen:jc 05/02/2007 76

Documents

Sumari 1 Pensament renaixentista: Humanisme i Reforma ...jcomas12/3_fi2_moderna.pdf · l'estoïcisme des de mitjan s II aC, amb el sentit, generalment, de lligam entre els homes,