Ciutadella de Menorca, abril de 2016

XXIIè Premi Literari 2015

M. ÀNGELS CARDONA

I E S

PRESENTACIÓ

Cada mes d'abril, i des de fa uns quants anys, al nostre centre vivim un

dia molt especial: la diada de Sant Jordi.

Entre les diferents activitats d'aquell dia hi ha una que ja s'ha

convertit en una tradició: el lliurament dels premis literaris Talia. Tots,

alumnat i professorat, treballen de valent i amb molta il·lusió per treure la

creativitat que tothom duu dins, i ens sorprenen amb aquesta capacitat de

crear, amb l'intel·lecte o la fantasia, històries plenes de sentiments,

emocions, aventures i mil elements més. Des d'aquestes línies vull donar la

més sincera enhorabona a tots els que ho fan possible!!

El llibret que ara teniu a les vostres mans és una mostra del que vos

deia: creació i il·lusió, barrejades amb hores de feina. Ja sabeu que els

guanyadors dels premis, així com els finalistes, veuen com allò que van

escriure perdura en el temps. I és així com un any més ens trobam amb la

publicació dels treballs guanyadors del concurs literari TALIA. Aquesta ja és

la 22a edició.

Hem d'agrair l'ajuda imprescindible que ens dóna l'Associació de Pares

i Mares, envers les diferents activitats del centre i, especialment, en l'edició

d'aquest llibret, que s'ha convertit en una publicació esperada per tots.

Per cabar vull felicitar tots els que heu participat i, especialment,

tots els guanyadors i guanyadores.

Esper que xaleu amb la lectura!!

Rebeu una cordial salutació del vostre director,

Joan Lluís Pons Marquès

El director

3

NOTA DE L'EDICIÓ

Publicam les obres guanyadores i finalistes de XXIIè Premi Literari

Talia de l'IES Maria Àngels Cardona, en llengua catalana i castellana, en les

diferents seccions i nivells. Aquesta edició ha respectat, tant com ha estat possible, l'estil i la

redacció pròpies dels alumnes. Només s'han corregit alguns errors

ortogràfics i sintàctics. Segurament que els autors i les autores ho

entendran...A més trobareu dins aquest llibret l'auca premiada de 1r d'ESO i també les

fotografies guanyadores del VIè Concurs de Fotofilosofia (en les seues dues

categories: categoria ESO i categoria Batxillerat i Cicles Formatius). Enguany, com a novetat, també veureu unes il·lustracions que

acompanyen les obres guanyadores i que han fet alumnes del centre a l'àrea

d'Educació Plàstica i Visual a partir de la lectura dels textos. Al final d'aquest

llibret veureu la relació dels noms dels alumnes que hi han participat. Per altra banda, també hem comptat amb la implicació i la

col·laboració del Departament d'Educació Plàstica i Visual per dissenyar la

portada d'aquest llibret. A partir de la lectura de fragments del Llibre de les

bèsties de Ramon Llull, els alumnes de 3r d'ESO de l'àrea d'Educació Plàstica i

Visual i els de 1r de Batxillerat de l'àrea de Cultura audiovisual van dissenyar

possibles portades. El 2016 ha estat declarat Any Llull, en commemoració

del setè centenari de la seua mort, i aquest fet va ser el punt de partida. Des d'aquí volem agrair sincerament la dedicació d'en Lluís Antem i de

n'Elena Sintes. Bona feina feta pels alumnes i els seus professors!! Com a cada edició , podreu llegir l'acta del jurat, on apareixen tots els

guanyadors i finalistes de cada categoria. Al final d'aquest llibret també trobareu una imatge amb una petita

informació de la musa Talia, que dóna nom al nostre concurs literari. Per acabar, aquesta edició es pot publicar gràcies a l'ajuda

inestimable de l'APIMA del centre.

Endavant amb aquest nou Talia!

5

ACTA DEL JURAT DEL XXIIÈ PREMI LITERARI TALIA 2015

Reunit el jurat del premi Talia 2015 de l’IES M. Àngels Cardona de

Ciutadella format per: les professores Eugènia Moll, Marta Llufriu, Teresa

Ortueta i Anna Vivó; les representants de les famílies Marga Coll i Mariana

Rotger; els alumnes Carlos Palma, Natàlia Moll, Júlia Bosch, Toni Bosch,

Francina Bagur, Reyes Alo i Leni Llorens, i Vicenta Estada com a secretària,

amb veu i sense vot, s’acorden els següents punts:

Els membres del jurat es mostren satisfets d'haver disposat d'unes

pautes establertes per valorar les obres presentades, fet que els ha ajudat a

decidir.

També reconeixen que fer una preselecció de les obres presentades

ha estat efectiu per no arribar un volum tan gran d'obres al jurat, com havia

passat en edicions anteriors.

Per altra banda, el jurat reconeix la feina feta (amb molta dedicació

i esforç) per part de l'alumnat i del professorat a les classes de llengua.

En aquesta edició han estat presentades 73 obres, i a causa de la

seua diferent qualitat i a l'exigència que requereix el premi, el jurat

decideix:

1.Declarar desertes les categories de Diàleg Teatral de 4t d'ESO i d'Assaig de

Batxillerat i Cicles Formatius.

2.Fer una menció especial a una obra de la categoria de Narrativa de

Batxillerat i Cicles Formatius.

Tant el jurat com la secretària d'aquest premi anima tot l'alumnat a

seguir participant en el nostre Premi Talia.

Un cop fetes aquestes consideracions, el jurat decideix donar els

següents premis:

AUQUES 1r d' ESO

-Primer premi d'auques a la titulada Dècades musicals d'Ariadna Sastre

Febrer i Carlos Robledo Capella de 1r D

-Premi finalista a l'auca Llocs del món d'Ariadna Piris Camps, Natàlia Mascaró

Salord i Madalina Risitariu de 1r D

-Premi finalista a l'auca Professionals de Francesc Bagur Bosch, Miquel Font

Forcada i Pau Moll Mascaró de 1r A

7

NARRATIVA 2n ESO

- Primer premi de narrativa de 2n d'ESO al relat La noia del quadre de

Cristina Enrich Pericàs de 2n B

- Finalista de narrativa de 2n d’ESO al relat Les memòries del silenci de

Gemma Vera Triay de 2n D

NARRATIVA 3r ESO

- Primer premi de narrativa de 3r d’ESO a la història 1460 inferns d'Aida

Barceló Troitiño de 3r C

- Finalista de narrativa de 3r d’ESO a la història Novembre de Júlia Moll Pons

de 3r C

- Finalista de narrativa de 3r d’ESO a la història Amb el buf d'una espelma

d'Olga Triay Bagur de 3r E

NARRATIVA 4t ESO

- Primer premi de narració de 4t d’ESO al relat A flor de pell de Núria Bagur

Llorens de 4t D

DIÀLEG TEATRAL 4t ESO

Desert

NARRATIVA BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS

-Primer premi de Narrativa de Batxillerat i Cicles Formatius al relat Ànimes

perdudes de Maria Sabater Pons de 2n de Batxillerat C

8

- Finalista a la història Imaginació i efectes especials de Xavier Herbera

Llufriu de 2n Batxillerat C

-Finalista al relat Deixa'm dormir de Júlia Bosch Silvela de 1r de Batxillerat A

- Menció especial a la narració Las rosas d'Alexis Casado Muñoz de Mòduls

voluntaris

POESIA BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS

- Primer premi de Poesia de Batxillerat als poemes Recopilació Macarelleta

de Marina Moll Ramon de 2n Batxillerat A

- Finalista el poema Menorca, petita illa de Teresa Moll Arguimbau de 1r de

Batxillerat A

ASSAIG BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS

Desert

Ciutadella de Menorca, 16 d'abril de 2015

9

LA NOIA DEL QUADRE Cristina Enrich Pericàs, Primer premi de narrativa de 2n d'ESO

El record em venia cada tres dies i sempre era el mateix: una noia

amb la cara tapada pels cabells llargs i negres com la nit s’apropava a mi amb

les mans blanques i fredes. Aixecava el cap i podia veure els seus grans ulls

negres com el carbó que es clavaven en mi. Jo, incapaç d'aguantar aquella

mirada desafiant, desviava els ulls cap al terra vell, fosc i ennegrit pel pas

del temps. La noia seguia caminant lentament cap a mi i jo mantenia els ulls

fixos al terra. Quan la tenia al davant, podia veure els seus peus vermells de

la seva sang que s'escolava pel terra . La noia em mirava de cap a peus, com si

estudiés cada part del meu cos, m’aixecava el cap perquè la mirés als ulls i

amb una veu ronca i profunda em deia: «Sempre seràs meva... no et pots

amagar de per vida».

Acabava de tenir aquesta visió una altra vegada .Vaig començar a

obrir els ulls vagament, i em vaig adonar que encara circulàvem per una

carretera llarga i estreta, envoltada de bosc. Vaig girar el cap per mirar el

meu pare i ell em va tornar la mirada amb un somriure amable i consolador.

El meu pare i jo vivim sols perquè la meva mare va morir després

d'una greu malaltia quan jo només tenia 5 anys. Quasi no me’n recordo

d’ella, però el meu pare sempre em conta les coses que li agradaven: anar a

veure la posta de sol, pujar a la terrassa i mirar els estels, anar a passejar

amb el pare... La meva mare semblava una dona extraordinària, tot el

contrari de jo. Sóc una d’aquelles nenes que s’asseuen al final de la fila per

no destacar, que van a la biblioteca només per poder estar tranquil·la.

11

Abans de viure a Port Royal vam viure a Bollywood, però el meu pare

va rebre una oferta de treball i ens estàvem mudant.

La nova casa es trobava a uns 23 km de la ciutat, el veí més proper

vivia a uns 2 km, és a dir, estàvem aïllats de la civilització.

La casa era vella i necessitava alguna mà d’obra. De dins era gran,

tota feta de fusta. La vam trobar plena de pols, amb els mobles tapats amb

llençols blancs.

El meu dormitori era una habitació amb les parets pintades d’un

blanc esgrogueït i elsmobles també tapats amb els mateixos llençols blancs.

Amb curiositat, vaig destapar-ne un i vaig veure que al davall

amagava el retrat d'una noia, amb un vestit blanc, estirada al llit amb la cara

trista i atemorida. La paret em pareixia estranyament familiar així que, la

vaig mirar amb més deteniment. De sobte, com per art de màgia, la noia del

retrat va canviar d'expressió. Ara a la seva cara es dibuixava un somriure gran

i misteriós com si acabés de trobar alguna cosa que feia temps que cercava.

En aquell moment, no sabia si cridar o fugir corrents, però l'únic que vaig fer

va ser quedar-me allà, amb els ulls ben oberts, tancant les mans amb força i

notant com les ungles travessaven la meva pell fins fer brollar la sang,

vermella i calenta que relliscà de la meva mà. Vaig tornar a tapar el quadre

amb la intenció d'oblidar el que havia vist, però instintivament el vaig tornar

a destapar. Necessitava saber si allò era real o havien estat imaginacions

meves. Aquesta vegada al quadre no hi havia cap noia. Al seu lloc, en canvi,

hi havia una nota escrita amb una lletra petita i irregular on es podia llegir:

«Se li ha acabat el temps, ara et toca a tu...»

El meu cervell només podia donar una ordre i era, CORRE ! Les cames

van obeir i vaig sortir de l’habitació. Vaig arribar a un passadís al final del

qual hi havia una porta de metall amb una obertura petita i rectangular a la

part superior. Es podia sentir, a fora, el vent que xiulava, violent i

esgarrifador, com si m'estigués cridant. Les llums van començar a fer

bellumes i vaig pensar que allò era exactament el que passava a una

pel·lícula de terror, quan la noia és a punt de morir. Tanmateix, alguna força

superior, com si algú dirigís els meus passos, m'empenyia, inconscientment

cap a la porta. Em vaig parar al davant la porta i vaig poder sentir unes passes

que s'apropaven des de dins de la cambra, lentes i pesades. Vaig tornar a

intentar marxar-me d’allà, i aquesta vegada ningú m’ho va impedir. Vaig

començar a caminar lentament , sense fer renou, cap a la sortida, però no

12

es tractava d'un home, sinó una noia, extremadament pàlida i magra,

possiblement menor que jo, amb els cabells negres i llargs que li arribaven

fins als peus. Portava una espècie de bata d' hospital i anava descalça amb

els peus banyats en sang. La mà de la noia anava baixant de la meva espatlla

al meu braç i del braç a la meva mà, rígida i tremolosa.

La noia em va començar a estirar de la mà per portar-me dins

d’aquella habitació fosca i petita. Jo, espantada, notava com els meus peus

s'arrossegaven per aquell terra negre, fins arribar al mig de la sala, quan la

porta es tancà. Vaig intentar cridar desesperadament per demanar ajuda,

però la veu no em sortia, incapaç d'articular cap so.

Llavors, la noia s’apropà a mi i posant els seus llavis ressecs al costat

de la meva orella, va murmurar: «Ara ets meva, per sempre... com ella».

En aquell moment vaig poder veure els seus ulls, d'una tristesa

immensa. Vaig fer memòria per recordar on havia vist aquells ulls grans i

verds i, ho vaig saber a l'instant. Era la noia del retrat, el retrat que havia

destapat a l' habitació. La noia em va fer un senyal de complicitat i xiuxiuejà

de nou a cau d'orella: «Ara et toca a tu».

De sobte, em tornava a trobar en aquella habitació gran, amb les

parets esgrogueïdes, però alguna cosa havia canviat. No hi havia el meu

equipatge on l’havia deixat l’última vegada. Vaig mirar al meu voltant i vaig

veure un llit, aferrat a una paret que em semblà estranyament familiar. De

cop hi vaig caure. ESTAVA DINS DEL QUADRE!, amb el mateix vestit blanc que

la noia anterior, damunt del llit de matrimoni, amb la mateixa postura. Vaig

intentar cridar inútilment. L’últim que vaig veure va ser una noia amb els ulls

negres com el carbó que agafava un llençol blanc i el posava damunt del

quadre alhora que reia amb una veu aguda i esgarrifosa mentre deia : «Ara

ets meva... per sempre».

13

LES MEMÒRIES DEL SILENCIGemma Vera Triay, Finalista de narrativa de 2n d'ESO

A la ciutat de Hartsville, Tennessee, un vespre de lluna plena i

tempesta, una parella acabada de prometre's es dirigia cap a Jeffersson, a

passar un cap de setmana a una casa a la platja.

L'home, d'uns quaranta anys, anomenat James, era alt i ben plantat,

de complexió robusta. A la seva cara destacaven unes celles gruixades i ben

poblades i uns ulls verds i grans, amb una mirada dura, intensa i llunyana.

James era el cap de la FBI, d'aquí les seves qualitats físiques. Era molt àgil,

res no li feia por, sempre lluitava amb valentia contra els perills que se li

posaven al davant.

La dona era molt elegant, de silueta esvelta, rostre pàl·lid, alta i

magra. De cabells rossos, llisos i llargs, que en aquell moment duia recollits

amb una trena. En conjunt, resultava una dona molt atractiva i jovial. Feien

una bona parella.

La dona, en veure que cada vegada la tempesta esdevenia més forta,

amb més trons, llamps i aigua, es va retgirar molt. El seu home tractava

d'animar-la, mentre conduïa el cotxe que el duria a Jeffersson, però

sobtadament, en mirar al davant, va veure al fons de la carretera una silueta

fosca d'aspecte sinistre, que tornava cada vegada més gran. L'home va

decidir aturar el cotxe i descobrir què era allò que els havia retgirat. Van

quedar sorpresos en descobrir que era una nena, però no una nena qualsevol,

sinó una nena estranya, amb un aspecte molt sinistre. Llavors, na Chloe, la

dona d'en James ,va dir amb un to molt fluix, intentant que li sortís la veu,

mentre un calfred li recorria el cos:

-James, el millor és tornar cap a casa. No m'agrada gens tot això.

L'home va contestar:

-A mi una nina no em farà perdre les nostres vacances.

En James va sortir del cotxe i es va atracar lentament a la nina amb

curiositat i desconfiança. En tenir-la al davant, no va poder evitar una

esgarrifança. Aquella nena tenia alguna cosa de sobrenatural que no podia

explicar. El seu rostre era molt pàl·lid, però el que més cridava l'atenció era

la seva extrema primor, quasi cadavèrica. Duia uns cabells molt llargs i

14

embullats que li regalimaven a causa de la pluja. Als seus ulls, plorosos,

destacaven unes ulleres profundes i fosques i a la seva cara lluïa unes

quantes esgarrinxades amb sang que li regalimava per les galtes. En James es

va fixar també amb les ungles negres, llargues, i rompudes, com si hagués

excavat la terra. A les seves cames i braços duia moltes ferides, amb crostes

de sang apresa. La seva roba també era molt estranya: duia una espècie

d'uniforme escolar romput, descolorit i esquinçat. Anava descalça.

La filleta es va atracar a l'home i va dir amb una veu fluixa i trista,

mentre les llàgrimes li queien per la cara:

-Em podeu ajudar, per favor? M'he escapat de l’orfenat. Ella està matant les

meves amigues, no suporta que ens queixem. Ja en quedam poques. La meva

amiga Mery està en perill. Jo he intentat escapar, però no sé on em trobo. Per

favor ,ajudeu-me! Anem allà i intentem salvar la Mery!

La parella, commoguda per la súplica de la filleta, es van dirigir cap

al’orfenat, mentre la nena els indicava la direcció. La dona se sentia

incòmoda dins el cotxe, amb ella asseguda a la part del darrera, amb la

mirada fixa a la seva nuca. Deu minuts més tard, en arribar a l’orfenat i en

veure aquell edifici van quedar paralitzats. Estava envoltat per un jardí de

terra, la gespa havia desaparegut feia molt de temps. La pedra en què era

construït, estava plena de floridura solcada per regalims i marques de la

pluja. La porta de fusta estava mig podrida i el pany, rovellat. Els cristalls de

les finestres dels pisos de dalt i de les golfes estaven romputs, i el vent

passava per les escletxes provocant un soroll profund i eixordador.

En donar la volta per tot l'edifici, van descobrir un pou enmig del

pati. S'hi van abocar i van veure, esgarrifats, el cadàver d'una filleta molt

petita que penjava de la corda amb una ganyota de dolor. La Chloe no va

poder suportar aquella visió i va tancar els ulls , aterrida, mentre s'amagava

darrere el seu home cridant que la tragués d'aquell lloc. En James també es

trobava desconcertat i confós. La nena li va dir, tremolant i amb els ulls

encara plorosos:

-És ella. Per favor, que la Santa Michelle no ens vegi!, però hem de salvar la

meva amiga, per favor!

N'Emily, que així es deia la nena, i en James van obrir lentament la

porta vella d'aquell casalot i van entrar fins a una sala, mentre na Chloe va

romandre a la porta de l'entrada, incapaç de donar una passa més. El terra de

15

l'habitació estava cobert de sang, encara líquida i, espargits per tot arreu, hi

havia ganivets ensangonats i trossos de cordes velles. La sala era fosca,

només il·luminada per unes quantes espelmes a cada banda, però aquella

llum va bastar per veure el macabre espectacle. A un racó, arrenglerats, hi

havia una filera de nins i nines mortes, amb el rostre desfigurat . L’home es

va tornar vermell de ràbia i de dolor mentre la suor li regalimava per la nuca.

Amb una mirada encesa de desesperació, mentre arreplegava un ganivet del

terra i l'estotjava a la butxaca, va advertir:

-Ara m’hauràs d’ajudar, Emily. Tu coneixes més bé que ningú cada zona

d'aquest lloc. Pujarem al segon pis. Jo em quedaré amagat a la teva cambra

mentre tu puges a les golfes on segurament es troba la Michelle. Tu

aconseguiràs fer-la sortir. Sense que sospiti res. No et posis nerviosa,

tranquil·la, tot anirà bé.

I de sobte, el soroll del vent travessant els vidres romputs de la primera

planta va interrompre la conversa.

La filleta va anar pujant a poc a poc i sense fer soroll les escales que

conduïen cap a les golfes. Li era difícil avançar, li semblava que els batecs del

seu cor ressonaven amb força per tota la casa. En arribar dalt, just quan era a

punt d’agafar el pany de la porta, n'Emily va pegar un bot. Na Michelle havia

sentit pujar la filleta i l'estava esperant amb una destral a la mà darrera la

porta. La monja, fora de si, en veure la nina, va exclamar amb un somriure

sarcàstic:

-A tu et volia veure! Ha, ha, ha!, seràs la següent en dirigir-te cap a la mort.

N'Emily ja no podia fer res. Només enfrontar-se al que ja s'havien

enfrontat molts dels seus companys. Tanmateix, en un rampell de ràbia li va

contestar, ben nerviosa a la monja:

-Ja has matat totes les meves amigues! Tinc proves que has matat 26 òrfenes

i d'aquesta no et podràs escapar.

La monja en sentir això se va atracar i li va acariciar suaument els

cabells fastigosos i sense pensar-ho, va alçar la destral disposada a deixar-la

caure amb tota la seva força sobre el cos petit i feble de n'Emily.

Sortosament, en James va entrar en aquell precís moment i n'Emily va poder

decantar-se amb rapidesa cap a un costat mentre l'home l'advertia:

- Proves de baixar la destral un centímetre més, i seré jo qui et mataré

després a tu sense pietat.

16

A la monja li va importar ben poc les seves paraules i va baixar la

destral, amb una rapidesa increïble, de manera que va fregar el coll a en

James produint-li una lleu ferida. N'Emily va cridar tant fort com va poder i

va plorar amargament en veure en James ferit amb una raig de sang que li

queia del coll. Llavors, la filleta, en un rampell de bogeria, va agafar el

ganivet que en James duia a la butxaca i va tirar-lo amb totes les seves forces

cap a na Michelle, amb tanta punteria que li travessà el pit. Va ser un cop

mortal. Na Michelle caigué al terra amb un gest de profund dolor. La filleta

de seguida va córrer a cercar na Mery que estava arraulida, fermada de peus i

mans al fons de les golfes.

Na Chloe en sentir tots aquells crits, armant-se de valor, va pujar a

dalt i va aconseguir telefonar la policia i algunes ambulàncies.

Dos dies després es trobaven a l'hospital de Jeffersson, la ciutat més

propera, en procés de recuperació. N'Emily, neta i arranjada, era la nena

més guapa d' Amèrica. Havia dipositat tota la seva confiança en en James, l'

home que li havia salvat la vida, a ella i la seva amiga. Durant un instant va

pensar que seria molt fàcil estimar na Chloe i en James com els pares que ella

mai havia tingut.

I un ampli somriure es va dibuixar al seu rostre.

17

1460 INFERNSAida Barceló Troitiño, Primer Premi de narrativa de 3r ESO

“No hay ningún final real.

Sólo hay un punto

en el que dejas de contar la historia.”

Frank Herbert.

Nota: Aquesta narració, depenent de cada persona i els seus pensaments, pot arribar

a ser molt subjectiva, ja que hi ha persones que hi creuen i n'hi ha que no. A pesar

d’aquest contra, ho he escrit basant-me en un familiar molt pròxim a jo.

Els matins a l'hospital ja no són tant bonics quan ja et saps els

passadissos de memòria, el nom de totes les infermeres i la infinita tonalitat

del blanc de les rajoles. Conec l' olor d'aquest edifici des de l'aparcament

subterrani on la mare sempre, a les 11:30 del matí, aparca el seu cotxe i puja

amb l'ascensor fins al cinquè pis on es troba la meva cel∙la allà on em tenen

“pres” des dels 8 anys.

Crec que 4 anys basten per acabar de rumiar que les rajoles són color

“blancós”, encara que la meva mare em segueixi portant la contrària.

Som al mes d'abril i crec que és un dels millors dies d'aquest mes, el

sol brilla, fa una miqueta de vent i la meva mare està a punt d'arribar.

També m'agradaria que el meu pare vingués a visitar-me, però

gairebé en sé res d'ell. Des de l'11 de novembre de fa 4 anys, quan em van

diagnosticar càncer terminal de leucèmia limfoblàstica, el meu pare va

desaparèixer de les nostres vides i mantenim poc contacte.

Sento el caminar de la mare cap a la meva habitació.

-Bon dia petit guerrer! Has dormit bé?-s'apropa a mi i em dóna un petó amb

força al front.

-Bon dia, mare, avui fa un dia molt bonic, però no em sento del tot bé.-

responc de dins el llit.

Parlem durant una hora fins que la mare ha de marxar a treballar, em

torna a besar al front, em diu que m'estima i marxa. És l'hora de dinar i entra

a l'habitació la meva infermera amb el meu dinar. Em mira arrufant les celles

i em pregunta:

-Dylan, et trobes bé? Et veig molt pàl·lid.- Em toca el front amb la seva mà

gelada.

18

No han passat ni 5 segons i ja no sent la mà de la Laia, ni el canvi de

temperatura entre el seu cos i el meu, ara no sent res, absolutament res,

només veig un buit color blanc que no em deixa respirar, moure'm, parlar,

sentir... només em deixa recordar i em poso a fer-ho, a recordar moments,

imatges, viatges, sensacions, gustos, cares de desconeguts, l'escola, casa...

Tampoc fa falta que m'esforci en recordar-los perquè passen sols per

la meva ment, com si algú, en cada moment de la meva vida hagués fet una

fotografia i després les hagués ajuntat totes fins en aquest moment. I ara és

quan m'adono que la vida simplement són records i moments i, fins que no

arriba l'hora de marxar-nos, no ens adonem de la veritable infinitat de coses

que hem fet i, en el meu cas, les que em quedarien per fer.

El buit color blanc va desapareixent lentament fins que em torno a

trobar davant el llit de l'habitació de l'hospital. El llit està envoltat de

metges i d'infermeres. Reconec els cabells rossos de la meva mare, això

indica que ella també hi és, però no entenc què hi fan allà mirant el llit,

llavors li demano a la mare:

-Què hi fas aquí? Que no em sents? -Durant dues mil·lèsimes de segon es gira

cap allà on sóc jo però no em veu, i torna a fixar la vista en el llit. Crido i crido

però ella no em sent, no sé què està passant, fins que el metge s'apropa a la

mare i parlen però seguesc sense entendre-ho.

Li diu que no hi han pogut fer res més, que ha estat de cop, que ho han

intentat, que valoren molt tots els quatre anys en els que jo he lluitat, que

ho sent molt i li dóna el més sincer condol.

Ara és quan m'adono de tot... que no tornaré a sentir mai més les seves

abraçades després d'un campament d'estiu, la seva mania de posar els

tovallons en forma triangular en els dinars de Nadal i els seus plors de cada

nit en saber que el meu pare ja no tornarà. No tornaré a sentir el gust i la

fredor del gelat de vainilla qualsevol dia d'estiu, ni les coquetes salades del

forn del carrer de casa de l'àvia. No podré tornar a jugar a futbol amb tots els

meus amics, ni anar a l'escola, ni banyar-me a la piscina de la tieta, mai

més...

Ja han passat dos anys des de la meva mort i m'he pogut privilegiar

de veure-ho tot. El meu funeral va ser el capvespre del dia següent de la

meva mort on, per primera vegada en quatre anys, apareixia el pare amb el

seu posat seriós i els ulls brillants que contenien les ganes de plorar, però no

ho feia, el seu orgull sempre l'havia guanyat en tot.

La meva mare... no puc enyorar-la més. Fa dos anys que va entrar en

depressió i em sento tant culpable... Crec que la pitjor desgràcia en aquest

19

món és que els teus pares et vegin créixer i també morir. Sé que ella és forta,

o almenys ho intenta, però ara ni això. Intent parlar amb ella en cada segon,

però és ridícul perquè no em sent, ni em veu, ni em nota. És totalment

absurd intentar-ho.

Ella sempre em deia que mai t'has de rendir, que sempre ho has d'intentar,

que enfonsar-te no és una opció i fugir dels problemes només fa que en

tinguis més; posa-hi valor i endavant, que es pot aconseguir tot el que et

proposis. M'agradaria que ho recordés.

I en un obrir i tancar d'ulls tot canvia. Una nit entro a la meva habitació, cosa

que ja he agafat com a costum només per recordar tots el moments que hi

vaig passar allà dins, i em trobo una carta escrita per la meva mare al damunt

de l'escriptori:

“Estimadíssim fill:

No saps el que una mare pot arribar a enyorar un fill, fins que el

perd. Ha canviat tant tot des que vas marxar i ens vas deixar amb el teu

record que mai oblidarem. M'encantaria poder estar amb tu, et vas marxar

tant prest, tant petit... Dins meu hi ha un petit buit que només tu eres capaç

d'omplir amb cada petit detall dia a dia, i ara que ja no hi ets, omplir-lo se'm

fa tant difícil.

Sé que llegiràs aquesta carta, perquè sé que no te n'has anat del tot,

sé que segueixes entre nosaltres, ho sé perquè quan entro a la teva habitació

un calfred em recorre tot el cos i una energia positiva em barreja totes les

emocions i records, fent que només quedin els bons, cosa que tu sempre em

deies, que em quedés amb la part bona de cada dia. Des de sempre m'han dit

que el bo es fa esperar i el dolent ni t'ho esperes, i mai havia pogut

comprovar tant bé la veritat d'una frase.

Des que ja no ets amb mi (físicament, perquè espiritualment, de

cada dia tinc menys dubtes de que hi siguis) em sobra tot a la meva vida, em

sobra fins i tot el que no tinc ni tindré, perquè tu m'ho vas donar tot quan

ningú em donava res. Ets el meu petit món, i quan a una persona li lleven la

seva major alegria que mai li haguessin pogut donar, una part dins ella mor.

El meu llibre preferit, El Petit príncep, diu que «si hay algo más duro que

tenerte cerca, es la triste estabilidad de sentirte lejos.”

Encara que ara em toqui viure a poc a poc, ràpid, sense alè, viure en

fals o al descobert, en tots els dies bons i no tant bons, viure tots i cada un

dels teus aniversaris i també enterraments.

Encara que ara em toqui viure sense ganes, ja arribaran les ganes de

estar viva de nou, d'estar viva en la teva absència perquè mai t'oblidaré.

20

T'estimo tantes estrelles, dies, hores i anys que puguin existir en

tota una eternitat.

Amb tot l'amor del món,

Anna.”

Mai, l'amor i la sinceritat d'una mare és podrà aconseguir en cap

altre lloc que en ella mateixa. Perquè quan arribi el dia en què no la puguis

acariciar, ni escoltar les seves rialles, ni olorar el perfum que cada dia es

posava abans d'anar a treballar, ni la puguis mirar als ulls... Quan no la tornis

veure entrar mai més a la teva habitació per donar-te un petó de bona nit i

dir-te que descansis, quan ja no la tinguis a prop, tant a prop com per poder

notar la seva respiració, llavors en aquell moment la trobaràs a faltar tant,

que t'adonaràs de sobte qui és l'ésser humà més fantàstic que el destí t'ha

posat a la teva vida. I puc jurar-vos pel cel, que qui el té més merescut és

ella.

21

NOVEMBREJúlia Moll Pons, Finalista de narrativa de 3r d’ESO

Your past-times, consisted of the strangeAnd twisted and derangedAnd I love that little game you had calledCrying lightning Crying Lightning - Arctic Monkeys

Eres tant tu, amb aquells ulls buits i tristos, i aquella boca de la qual només en sortia fum. Amb aquell cor romput, i aquelles taques liles davall dels ulls. Eres tant tu, amb cada un dels teus falsos somriures, i aquelles dents tant blanques que feien que la neu es veiés més fosca. Tant tu, amb aquells immensos morats a l'estómac... I sé, estimat, el molt que t'odiaves. I sé, estimat, el molt que et vaig estimar. Ploraves ràpidament, amb la por de demostrar als altres el dèbil que eres de veritat. I et puc assegurar que eren les llàgrimes més sinceres que havia vist en tota la meva vida, perquè, simplement, deixaves anar tots els teus dimonis per aquelles dues precioses obertures. Però tu i jo sabíem que tornaven, i que no et deixaven dormir per les nits. Tu i jo sabíem que et torturaven, i que, encara que els expulsessis, eren ells els que et feien vessar aquelles precioses llàgrimes. Tant transparents com l'aigua, tant pures com el nostre amor. I fumaves, fumaves més del que els teus pulmons podien aguantar, i deies que era la teva única manera d'escapar de tot el que t'envoltava. I deies que era l’única manera de recuperar la part de felicitat que et faltava... Deies que era l'única manera de tornar a ser tu, d'oblidar, de no pensar. I deies que era l'única manera de deixar anar tota la por que senties, de tornar a sentir, d'aturar tot el teu món, d'anar-te'n només per un instant. Aquell instant en què de debò podies ser tu, riure sense control, de coses que no tenien sentit... Tornar a plorar, ràpidament, sense saber per què, i després, quan tot passava, deies:- Sóc com la lluna, com un dia nuvolat, d'aquells que tenen dos costats però que sempre tornen a la seva part obscura, m'entens? És com si no en pogués sortir, sempre tornant allà, amb els meus dimonis, aquells que he creat i que fan mal al seu creador. També cridaves, cridaves com si volguessis que tot el món t'escoltés, potser per ser important per un moment, per destacar i per sentir-te important. Potser ho feies per intentar ser únic, però jo sabia que era l'únic adjectiu que et descrivia a la perfecció. Eres únic, amb totes aquelles

22

samarretes de les teves bandes preferides, les camises de quadres que sempre duies per damunt i les teves inseparables Doctor Martens. I esper que recordis tot el que vas fer per aconseguir aquelles negres botes militars. Cada dia, a totes hores, et posaves a l'entrada de l'estació de metro de Passeig de Gràcia cantant totes les cançons que havia tret l'Alex Turner i la seva banda amb la teva veu fosca. Aquella veu que, just sentir-la, t'adonaves que era especial i et podies imaginar totes les situacions difícils per les que havia passat, que si t'aturaves a escoltar-la et feia sentir especial i feliç. També m'encantava la manera en què els teus dits passaven per cada trast de la teva guitarra i com expressaves cada riff que feies. Quan la tocaves eres simplement tu i això m'agradava. Sabia tot el que havies passat, però tot i així t'estimava. I tu sabies el que m'encantava el teu somriure i crec que, per això, ho feies poques vegades. Però quan ho feies, no hi ha cap adjectiu que pugui descriure el molt que m'agradava. Era un somriure irònic, d'aquells que treus per fer veure que estàs bé, encara que el teu món s'enfonsi. D'aquells somriures blancs amb olor a menta i tabac. També record cada petó que ens vam donar. Petons prohibits plens de pensaments suïcides de part teva. Perquè sabia que no volies viure més, que eres un àngel caigut que volies tornar al teu lloc de partida. Perquè això és el que fan els àngels caiguts, no? Roben ànimes de persones sabent que després han de tornar al seu lloc, al seu petit paradís. Crec que aquesta seria la descripció adequada per a tu, un àngel caigut que em va robar l'ànima per després marxar i no tornar. Vas ignorar la mort de la teva mare, l'odi del teu pare, vas ignorar el rebuig de tots, menys de mi. Potser era l'única que tenies. L'única persona en qui podies confiar. No sé, tal vegada és el que ens va mantenir junts. Record també cada una de les cançons que t'agradaven. Tenies una passió tan gran per Arctic Monkeys... Record que vam anar al concert que van donar a Barcelona, com cantaves les seves cançons, com et brillaven els ulls quan miraves cap a l'escenari i em deies “ Ho hem aconseguit, Zoïk, ho hem aconseguit.” I, possiblement, van ser les paraules més sinceres que vas dir en tota la teva vida, perquè no hi havia amor tant gran que l'amor cap a aquella petita banda de Sheffield, Anglaterra. Però creies que no hi havia res més a part d'ells que t'unissin a aquest món. Que no mereixies ser aquí, que la teva existència ja havia estat prou complicada, que eres un noi problemàtic que es desfogava amb la seva guitarra, tocant acords tristos i suïcides:

- Estrany, no?- insisties. És estrany que la música sigui una de les poques

maneres que em permeten fugir uns instants d'aquest món i que la interpreti

com la meva vertadera sortida.

23

Record aquell 11 de novembre com si fos el darrer dia de la meva vida. Sabia quant

t'agradava volar, sabia que ansiaves desaparèixer d'aquest món, convertir-te en

cendra com tots els cigarrets que fumaves, i també sabia que desitjaves fer-ho amb la

teva cançó preferida. Sempre deies que seria la teva última agafada d'aire, que, així,

no seria tant profund el dolor que deixaries a les persones. Em vas dir que quan te

n'anessis agafaries tot el que era teu i t'ho emportaries. Però jo era teva i mira'm,

seguesc aquí sense saber per on agafar tant de dolor, sense ganes de respirar. Vaig

veure que ja no tornaries quan vas agafar el teu reproductor de música, la teva

guitarra i vas anar a aquell lloc que tant t'agradava on, per la nit, la lluna es veia clara

i podies demostrar al món que eres tu. I puc imaginar el teu somriure quan et vas tirar,

amb les butxaques plenes de pedres, a aquell riu net i clar. Deixant sola en aquest

miserable món l'única persona que t'estimaves, possiblement.

Vas volar, vas volar per mig segon i sé cert que això et va ser suficient per

morir en pau. I, estimat Kurt, sabia que eres d'un altre món i que ansiaves tornar allà

d'on venies. Ara sé amb certesa que el teu infern es va acabar un 11 de novembre i

que, siguis on siguis, ets feliç.

Zoïk,

Encara que el meu propi dimoni m'hagi convertit en cendra, estaré sempre al

teu costat.

I no et deixaré caure.

24

AMB EL BUF D’UNA ESPELMAOlga Triay Bagur, Finalista de narrativa de 3r d’ESO

És ja el quinzè cop de la meva vida que m'assec en aquesta cadira,

davant del pastís que l'àvia prepara any rere any. Els convidats envolten la

taula, que és plena a vessar de menjar que ma mare ha cuinat per aquest dia

especial. N'hi ha que mostren emoció, d'altres alegria, i, algun impacient

comença a cantar la cançoneta que cada any sona a casa: “Que t'ho passis

molt bé, que t'ho passis molt bé...” I el nombre de cantaires creix, fins que,

poc a poc, tota la sala s'hi ha unit. Tots em miren a mi, avui, jo sóc

la protagonista. Acaba la melodia i somric, segurament estic tant vermella

com cada any però la llum ataronjada de les espelmes, que il·luminen

l'estança, ho amaga una mica. La gent aplaudeix i el meu pare ve a dir-me a

cau d'orella: “Aquest any pensa-te'l bé, el desig dels quinze no s'oblida”.

Des de l'any passat només canvien dues coses. Al pastís s'hi pot

comptar una espelma més i la sala no és plena de la mateixa gent.

No falten pas les abraçades de la mare, ni els petons de l'àvia que em

diu que cada any estic més guapa i que m'estic convertint en una autèntica

doneta. Tampoc falta la típica frase de la tieta: “Aquest any sí que ja ets més

alta que jo” o els comentaris dels oncles: “No ho heu vist la crescuda que ha

fet?”, “Però si sembla que fós ahir que encara caminava a quatre potes”. No,

això no manca. Es troba a faltar però, el somriure que el meu germà

aconsegueix treure'm amb aquella broma de: “Aquest any en fas catorze,

no?” “Ai! No! Deuen ser tretze”, rectifica en veure la meva cara de pomes

agres i esclata a riure mentres em felicita i em desitja uns dolços quinze. En

lloc d'això, enguany, he rebut una trucada des dels patis de la universitat de

Barcelona: “Felicitats! Disfruta d'aquests quinze, que te'ls mereixes

germaneta”, deia. I, sí, es notava que ho deia amb il·lusió, però, no és el

mateix una felicitació amb interferències que una acompanyada d'un càlid

somriure. Així i tot, jo no hi puc fer res més que dir-li un: “Moltes gràcies”.

Ell ja sap que l'enyoro molt i jo he descobert que, avui, em fa més falta que

mai. M'ho ha dit aquella brillantor que m'henotat als ulls en sentir la veu a

l'altra banda de la línia. Pensant-hi bé, és el primer any que no és aquí,

darrere de la cadira on estic asseguda, amb les seves mans sobre les meves

espatlles estretes i indefenses. I, és que, és l’única persona en aquest món

que em fa sentir petita. Tot amb una sola abraçada en la qual sempre hi trobo

el que em fa falta en aquell moment. Per això només puc donar-li les gràcies,

gràcies per existir.

25

Entre els convidats hi ha la tieta. Bé, en realitat no és exactament la

meva tieta, en realitat és la tieta de ma mare però tots la consideram una

segona àvia. La miro i no sé dir si realment és allà on jo la veig o si, a la cadira

de rodes, només hi roman el seu cos. I, no és el primer dia que tinc aquesta

sensació, fa dos mesos que pateix el que per a mi és la pitjor tortura de totes,

el fastigós Alzheimer; malaltia que no en té prou amb la memòria d'una

persona sinó que, a sobre, fa patir a tot aquell que té al voltant,

perquè, us asseguro, que no ser reconegut per una de les persones que més

m'ha ensenyat en aquesta vida és la cosa més trista que mai he viscut.

Recordo quan ma mare em va donar la notícia: “He de dir-te una cosa. A la

tieta li han detectat els primers símptomes d'Alzheimer. A partir d'ara, hi

haurem de tenir més paciència.” I, en aquell moment no sabia com m'ho

havia de prendre. Sabia perfectament que era la malaltia de la qual ma mare

m'estava parlant però no sabia què dir. Ni tan sols em podia imaginar que la

tieta no em reconegués, ho creia impossible, però amb el temps m'he adonat

que, per al cervell, la llista d'impossibles, és curta.

En el rostre de la tieta s'hi veuen, darrera els vidres de les ulleres, els

petits ulls, tancats. Com m'agradaria que, de sobte, els obrís i s'aixequés

d'aquesta maleïda cadira en la que seu per venir a abraçar-me i dir-me un cop

més: “Ets la noia més bonica del món i Mallorca”, “Què faria jo sense tu?”.

Poder dir-li que és la persona més forta que mai podré conèixer, que no es

mereix això que està vivint i que l'estimo, que l'estimo més que a ningú.

Faig la darrera ullada a la sala. Tothom està pendent de mi, que

demani un desig i apagui les espelmes. Somriuen, n'hi ha que encara deixen

anar els darrers aplaudiments i veig que el nen més menut de la sala s'ha fet

pas entre les cames dels adults, que s'hi havien col·locat davant, per veure el

moment des de més a prop. Ell no se'n preocupa de tot el que està passant al

seu voltant, ell simplement ho viu. És el que li ha tocat viure i, conscient o

inconscientment, ho accepta i en gaudeix. Sense cap més preocupació que,

potser, avui arribi tard a casa per veure els dibuixos animats que tant li

agraden. Encara que no és per a ell gaire important ja que se'l veu content

jugant i fent broma amb els altres cosins i cosines, que, per suposat, tenen

també el seu lloc en l'habitació. Segurament d'això sí que ja n'és concient: les

famílies no s'escullen. Tot i que totes són perfectes tal i com són per a

cadascú de nosaltres. I, si hi trobam a la nostra algun petit fall, no és culpa de

ningú més que del destí, que, escrit o no, a vegades ens juga males passades.

Però amb això sí que no hi puc fer res, així que m'ho rumio un cop més i, per

aquests quinze, només demano que, a casa, de males passades, no n'haguem

de passar gaires.

26

A FLOR DE PELLNúria Bagur Llorens, Primer Premi de narrativa de 4t d'ESO

Una tarda de tardor. Ets a la teva habitació. Estirada al llit. Mirant pel vidre del teu balcó. Pensant en tot, però a la vegada en res. A fora, les fulles dels arbres dansen al ritme del vent. Els cotxes passen, tots en la mateixa direcció, encara que cap amb un destí definit.

Plou, i unes gotes de pluja llisquen pel vidre de la teva finestra, mentre unes altres cauen directes estavellant-se al sòl. La gent creua el carrer i camina per les voreres acostant-se a la paret intentant no mullar-se, encara que no ho aconsegueixen. Alguns amb paraigües; altres, despistats, han oblidat mirar-se la previsió del temps abans de sortir de casa. Alguns, caminen amb tranquil·litat, gaudint del dolç soroll de la pluja. Altres, inquiets, caminen amb rapidesa, sense ni tan sols parar-se a sentir la remor de la combinació del plugim amb el trànsit. Però, malgrat la tempesta, es respira un aire fresc i, tant els cotxes com la gent, aconsegueixen continuar amb el seu camí.

Dins la teva habitació, l'ambient és diferent. L'aspecte de la sala és calmat, seré, tranquil, ja que tan sols es pot sentir una suau melodia de piano procedent de l'ordinador i la llunyana remor de la pluja; en canvi, tu sents que tens el cap a punt d'explotar. Mil pensaments, mil idees, mil records, mil sentiments, recorrent pel teu cervell. I, de tots aquests, ni un de positiu. I és que, en aquests moments melancòlics, quan t'atures a pensar en tots els teus problemes, en les discussions que darrerament has tingut amb els teus pares, en els exàmens que has suspès i els que encara et manquen per fer, en les persones que eren importants dins la teva vida i has anat perdent, en com aconseguir cridar l'atenció d'aquell noi que t'està començant a agradar...

31

En aquest moment, és quan te'n adones que, potser, la teva vida no és tan

fàcil com tu la pretens fer. I, mentre observes la carrera que fan dues gotes

desplaçant-se vidre avall, segueixes pensant en totes aquestes qüestions. En

com dir als teus pares que no has aprovat Matemàtiques. En com t'ho faràs per

arranjar la disputa que has tingut amb el teu germà pel comandament del

televisor. En d'on trauràs temps aquesta setmana per estudiar, anar al gimnàs,

trobar-te amb els amics... En quina excusa podries utilitzar per iniciar una

conversa amb aquell noi. En com aconseguir que la teva millor amiga et

perdoni, després d'haver-la fallat. En com fer que els teus pares t'escoltin, i

comprenguin com de difícil pot arribar a ser el dia a dia d'un adolescent.

"Quan siguis gran entendràs el que de veritat són problemes", et

repeteixen una vegada i una altra. És que ells mai han estat joves? Mai s'han

atabalat? Mai s'han enamorat? Mai han discutit amb els seus amics? Mai s'han

sentit inferiors? Sembla que no. Sembla que aquí l'únic important és estudiar i

fer-se gran. I segueixes darrere el vidre, i mentre va enfosquint, t'atures a

observar la gent. I veus aquella veïna que té més o menys la teva edat, amb la

que jugaves quan eres petita, i t'atures a pensar en què ara ni tan sols us

saludau. I veus la dependenta del forn que hi ha a sota de casa teva, la que

t'ha vist créixer i a la que tu has vist envellir, mentre anaves cada dia a visitar-

la i a comprar el berenar. I així com ha acabat la teva relació amb elles, també

comences a mirar enrere i et poses a pensar en totes les persones que has

perdut en qüestió de mesos. Persones que han sortit de la teva vida i que mai

més hi tornaran a entrar. I és que és increïble com, dia a dia, res canvia; però

et poses a mirar enrere i veus com, de sobte, tot ha canviat.

I mentre es van apagant els llums del carrer i veus com la ruixada

sembla que està acabant, és quan te n'adones que, per molta tempesta que et

pugui caure a sobre, el Sol tornarà a sortir, tornarà a brillar com cada matí

d'estiu.

Però, a vegades, no som capaços d'entendre-ho fins que no ens

ajuden a fer-ho. I, mentre les darreres notes de la teva composició de piano

preferida van sonant, mentre els darrers raigs de llum van entrant a la teva

habitació, i mentre les gotes acaben de caure vidre avall, una llàgrima també

va caient per la teva galta, després de tant de reflexionar, amb els sentiments

a flor de pell.

Totes les coses que passen en aquesta vida passen perquè han de

passar, però, i si no som prou forts per afrontar-ho?

32

ÀNIMES PERDUDESMaria Sabater Pons, Primer premi de narrativa Batxillerat

Des de sempre m'havien apassionat les coses perdudes i les coses de segona mà. M'apassionava perquè em fan imaginar qui l'ha perduda, com l'ha perduda o qui el tenia abans, com l'havia tractat i havia acabat en una botiga de segona mà. Per això, en acabar el cicle formatiu d'Administració superior, vaig obrir la meva pròpia botiga, dedicada als objectes perduts, esperant ser retrobats, i als objectes de segona mà, esperant tenir un nou propietari. Vaig obrir la botiga en un lloc cèntric, que no era molt gran i que em podia permetre, gràcies als anteriors treballs que havia fet i als diners que havia estalviat. Vaig obrir la botiga amb molta il·lusió, fent d'ella un cau de noves esperances. Però, per transmetre-ho, vaig haver de reformar la botiga una mica, amb l'ajuda de la meva amiga Esperança, que havia estudiat Arquitectura, i la qual també m'ajudà amb la distribució de l'espai (adquirint mobles amb un to vintage, col·locant-los d'una manera específica, etc.). A més, també vaig rebre l'ajuda de la meva cosina Anna, que havia estudiat Belles Arts, que em va ajudar a pintar de color turquesa tot el local, donant-li una aparença tranquil·la, i ella va dibuixar-hi petits detalls, com un ocell volant, un llibre obert, un armari amb peces de roba, infinits... i va escriure una frase a la paret central, on hi havia el meu escriptori: «Somia, somriu, imagina». Però elles dues no foren les úniques que m'ajudaren; també hi havia la meva amiga Clara, que havia estudiat Disseny Gràfic, i la meva amiga Gemma, que havia estudiat Publicitat i Relacions Públiques. Van dissenyar un fantàstic cartell, que tenia com eslògan la frase que l'Anna havia escrit a la paret central, i que penjarien per tot el poble quan jo hagués escollit el nom de la botiga. Cal destacar també la gran aportació de tota la meva família, ja que en van parlar a tothom, per tant, em van ajudar a atreure els clients i, sobretot, a atreure gent disposada a donar alguns objectes per poder-los vendre com a segona mà. Algunes escoles, i fins i tot la policia, quan van saber la meva proposta, van oferir-me els objectes perduts que ells conservaven, per tal que els pogués exposar a la meva botiga.

Estava molt contenta, havia rebut moltes ajudes i notava com si tot el poble m'ajudés, tot i que només era una part d'ell. M'alegrava veure que cada dia el local tenia més forma a la botiga que volia formar, que volia com a resultat. La meva botiga.

Encara no tenia decidit el nom de la botiga, ja que em costava expressar en poques paraules el que volia transmetre. Volia que fos un nom que anés en conjunt amb tota la serenor de la botiga, amb la meva passió per aquells objectes perduts o que abans eren d'algú altre. Però no em sorgia cap nom en la meva ment.

33

Cada vegada s'atracava el dia de la inauguració i jo estava molt nerviosa a mesura que s'aproximava. A més, encara no havia aconseguit un nom i això em tenia bastant preocupada. Una setmana abans, quan ja estava desesperada per trobar-li algun nom, vaig anar a fer un tomb per aclarir les idees.

La meva sorpresa va ser gran quan vaig descobrir una petita cafeteria, en un carrer en què circulava poca gent, i que a més, no era gaire lluny d'on tenia el meu local. Vaig entrar-hi per curiositat i perquè em venia de gust prendre un cafè en un lloc nou. En entrar, vaig enamorar-me completament d'aquell petit, però acollidor, local. Es tractava d'una sala no gaire gran, com ja he dit, amb unes taules de fusta que estaven rodejades de dues o més cadires o d'un sofà petit. Tenia un aroma especial i la música que ambientava la sala et posava en un increïble estat de relaxació. Vaig notar com la pressió i el nerviosisme per la propera obertura del meu propi local baixaven lentament, convertint-los en llibertat i calma. Després vaig adonar-me d'un rètol que es recolzava a la paret central i que indicava el nom d'aquella petita i màgica cafeteria: “Ànima”. Fins i tot el nom era especial en aquell lloc. Vaig asseure'm a la cadira més propera a mi. Al cap d'uns segons, se'm presentà el cambrer, que per la vestimenta que portava sembla ser el senyor d'aquell local.

-Bon dia, què li vindria de gust prendre?

-Un cafè amb llet, sisplau.

-De seguida li porto.

<<Tot aquest lloc inspira confiança, fins i tot l'home que m'acabava d'atendre>> vaig pensar. Mentre esperava el meu cafè amb llet, vaig fixar la meva atenció al petit detall que restava sobre la taula; un petit ram de flors fetes en paper maixé, però que eren quasi com si fossin de veritat. I, enmig d'aquelles flors, vaig veure un paper, no molt gran. El vaig treure del seu lloc corresponent i vaig llegir-ne el contingut d'aquest. Posava:“Frase del dia: La inspiració no es busca, es troba”. Vaig sentir com si aquella frase anés dirigida a mi, com si, d'alguna manera, aquell home sabia el que em passava abans i tot d'entrar a Ànima. Com si hagués intuït que necessitava sentir aquella frase, que ningú havia dit al meu voltant. No vaig poder evitar somriure. En aquell moment vaig adonar-me que la màgia d'aquell món paral·lel al real, al de les pressions, al de les presses, m'havia captivat per sempre i que no em podria desprendre d'aquella cafeteria mai més. Quan va venir el cambrer, vaig deixar el paper al seu lloc, com sentint-me culpable per haver-lo tret de lloc. El cambrer va deixar el cafè amb llet que em corresponia a la taula amb una gran elegància i va dir, somrient:

34

-No fa falta que se senti culpable, aquest paper està fet per ser tret del seu lloc, llegit i reflexionat.

Vaig somriure i vaig agrair-li la seva amabilitat i el cafè amb llet.-Sap -va afegir el cambrer abans de tornar-se'n al seu lloc- jo crec que ha somrigut perquè la frase que li ha tocat significa alguna cosa per a vostè, oi?-Cert -vaig afirmar- Com ho ha sabut?

-Per l'expressió de la seva cara. Quina li ha tocat?

-”La inspiració no es busca, es troba”-vaig citar.

-Bona frase, cert. Per a què necessita trobar inspiració?

-Per tenir un nom per la meva nova botiga.

-Vaja, em trobo davant d'una emprenedora, m'alegrava saber que encara n'hi queden d'aquests. A més, la tasca no és fàcil, certament. A mi també va costar-me elegir-lo. Fins que vaig deixar de buscar i el vaig trobar enmig d'apunts de filosofia oblidats en un calaix.

-Que bonic. Però per què abans ha dit quin m'havia tocat?

-En totes les taules, la frase del dia és diferent.

-Doncs , qu ina casua l i ta t que m 'hag i a s segut en aques ta !-Casualitat? No, jo no hi crec en això. Jo crec que ha estat el destí. Si no fos pel destí, creu que hauria arribat aquí? Diria que per l'expressió del seu rostre quan ha entrat no coneixia l'Ànima.

-És vostè un autèntic observador.

-Sí, m'agrada observar cada petit detall del món, per minúscul que sigui. Per això cuido tant els detalls de la meva petita cafeteria.

-Es nota. A més, aquest local inspira tanta màgia per si sol...

-Sí, l'Ànima és màgica, és especial. Però sobretot és única. Té ànima pròpia.-Ànima... Sap què? Crec que ja sé més o menys el nom de la meva botiga. Crec que la inspiració per fi ha estat trobada, precisament en el moment que havia deixada de ser cercada.

-És per això que la inspiració també té “ànima”, vida pròpia. Vaga en l'aire fins a ser trobada.

Va retirar-se a una altra part del local que no veia, ja que em separava d'ella un mur. Em va deixar reflexionant sobre tot allò, bevent-me a glops el cafè amb llet. I, per fi, vaig tenir el meu gran moment Eureka: sabia el nom exacte que tindria la meva botiga. En acabar, vaig demanar-li el compte, el qual no tardà gaire a arribar. Però on hauria d'haver-hi el tiquet amb el preu, hi apareixia una nota que deia: “Preu del cafè amb llet: Una invitació el dia de la inauguració i una altra bona conversa.” Vaig somriure i vaig dirigir-me a la barra del cambrer.

35

-Això està fet. Quan tingui les invitacions, te la portaré. Respecte a la bona conversa, no et preocupis, demà tornaré a fer el cafè. Ah, per cert, t'he deixat propina.

Vaig anar-me'n abans que em digués res sobre la propina, tot i que notava el seu somriure darrere el meu clatell.

Quan vaig arribar a casa, vaig cridar de seguida la Clara i la Gemma, encarregades de fer el cartell i de penjar-ne per tot arreu, que ja sabia el nom de la botiga. Elles, alegres, van modificar el cartell afegint aquest detall i entre les quatre (l'Esperança també ens va venir a ajudar) van repartir-ne per tot el poble. Vam repartir també a tort i a dret invitacions a la gent que passava pel carrer, i me'n vaig guardar una pel cambrer.

L'endemà vaig tornar a Ànima. En veure'm entrar per la porta, em va somriure i se'm va acostar.

-Té, aquí tens la meitat del preu.-vaig dir, entregant-li la invitació.Va mirar-se'l i no va poder evitar riure.

-M'agrada el nom. Més ben dit, m'encanta. Saps? Mai més ben dit.-Cert.

-N'hi ha tantes i tantes d'aquestes...

Ens vam endinsar dins una conversa esplèndida, que girava entre el nom de la meva nova botiga i la frase del dia, que era “I avui tens motius per somriure, que no són els d'ahir i tampoc els de demà”. Vaig anar-me'n d'allà quan ja s'havia fet fosc.

Els següents dies, els vaig passar nerviosament, fins que va arribar el dia esperat; el dia de la inauguració. Vaig passar tot el dia a la botiga, tot i que no era fins a la tarda que vindrien els possibles clients, preparant-ho tot.Per fi, es va fer de tarda i jo, rodejada dels meus familiars, amics, el cambrer i els possibles clients que van venir a la inauguració, vaig col·locar la peça clau, la peça que indicava quin era el nom del local. Vaig pujar a una escala i vaig col·locar el nom, fet de ferro forjat. Tothom va aplaudir, i vaig inaugurar definitivament la botiga. La meva pròpia botiga: Ànimes perdudes.

36

37

IMAGINACIÓ I EFECTES ESPECIALSXavier Herbera Llufriu, Finalista de narrativa de Batxillerat

Era qualsevol nit gèlida, típica de l'hivern escocès, al petit poble de Dunvegan.

Devora la llar de foc, les bombes queien com a llamps enmig d'una gran tempesta elèctrica causant múltiples baixes entre els soldats enemics. Alguns eren traslladats a la infermeria amb greus traumatismes o ferides obertes causades per l'impacte de metralla dels projectils. D'altres, amb menys sort, quedaven al mig del camp de batalla, sense cap tipus d'alè, amuntegats uns sobre els altres i greument mutilats. Malgrat els incessants esforços del petit exèrcit local per delmar les línies enemigues, es comptaven per centenars de milers els efectius hostils que esperaven per entrar en combat. La putrefacta olor dels cadàvers en descomposició, invisible ja davant el permanent flux de bales que travessaven l'enorme taulell d'escacs i el soroll atronador, entrava fins al rebost de les alqueries, impregnant-se en les parets i propagant tot tipus de malalties

De portes endins el front de batalla amic, un jove oficial s'emprovava de nou l'uniforme militar adobat per la seva preciosa muller. Aquest havia quedat totalment esquinçat després d'un forcejament salvatge, primitiu i a cop de puny contra un adversari enmig del camp de batalla. La dolça, fina, rossa muller, d'ulls blaus i clara pell nòrdica, amb una perfecta simetria que competia amb la d'una nina i una figura fora d'aquest món. A banda d'arranjar l'uniforme del seu marit, pregava dia i nit i suplicava al creador que aquest no li fos retornat de nou, foradat pel tret d'una arma de foc.

El jove oficial era un home d'acció, provinent segurament del continent asiàtic, però fill d'una parella hispanogermànica, fet que li conferia un rostre viril, marcat, de gran mandíbula i un físic prodigiós banyat en un color terròs. Destacat entre la resta dels seus compatriotes per l'enginy demostrat en l'art de la guerra, la seva direcció de les tropes era peça clau si volien assolir la victòria. Fet pel qual no convenia retardar el seu retorn al front. De feia dies que aquest es mostrava neguitós veient l'avanç enemic i la seva clara superioritat, per la qual cosa decidí que la seva preciosa esposa marxaria amb el pròxim tren d'aquell infern macabre i deplorable.

Una vegada ja a l'estació, moltes foren les promeses que es feren ambdós enamorats i molt llargs els petons atrevits que es desenvoluparen fins a l'arribada del ferrocarril entre botzines i la xiscladissa de les rodes d'acer frenant damunt les polides vies.

38

La immobilitat del temps durant el transcurs de les demostracions d'afecte prèvies a l'atronador soroll del comboi, ràpidament es convertí en tot un seguit d'empentes i sacsejades entre la multitud per accedir al mitjà de transport i unes sinceres paraules de comiat. En perdre's el tren a l'horitzó, cap obstacle impedia ja la tornada del jove oficial a la primera línia de foc. Al llarg dels darrers dies l'enemic havia augmentat considerablement el nombre d'homes a les seves files i es preparava per ocupar la petita localitat que restava indefensa i abandonada a la seva sort.

L'ofensiva no es va fer esperar, les tropes avançaren amb pas ferm posant en setge la petita població. Al capdavant de la contraofensiva i dirigint les darreres defenses cap a l'enfrontament s'hi trobava el jove oficial. Esperonats per l'amor a les seves terres i famílies i afinant la punteria aconseguiren resistir les primeres onades però un rere l'altre anaven caient per l'acció de les bales travessant els seus cossos exhausts.

Quan ja tot semblava perdut, i l'esperança començava a esvair-se com ho fa la boira amb la pujada de temperatures al matí, de sobte, un ovni va aparèixer del no-res. Tripulat per un parell d'extraterrestres de color verd, amb ovalats ulls d'un negre profund i orelles llargues i amb forma de trompeta. La nau, amb forma de disc de frisbee, sobrevolà el camp de batalla a gran velocitat llançant raigs fulminants que desintegraven als pobres soldats que havien quedat astorats, incrèduls davant aquella extraordinària situació. Tot seguit, aterrà entre un gran núvol de pols. Es difuminaven ja les siluetes dels alienígenes quan...

La mare de Joan el cridà dient-li que deixés de jugar i que anés a parar taula perquè el sopar era llest

39

DEIXA’M DORMIR!Júlia Bosch Silvela, Finalista de narrativa de Batxillerat

Són les 22:00h, hora d’anar a dormir. Ja he fet tot el que havia de fer

avui: deures de matemàtiques, passar apunts de biologia i estudiar per a

l’examen de filosofia de demà.

Normalment, ara és quan agafaria el mòbil i m’alegraria el dia,

només en veure el nom d’aquella persona a la pantalla. Però no, ara em toca

anar a dormir. En realitat no és tan dolent.., és l’únic moment del dia on sóc

jo qui decidesc que passa a la meva vida.

M’agrada ficar-me al llit i notar com va agafant aquella perfecta

escalfor per poder dormir tota la nit d’una tirada, mentre el meu cap

s’inunda d’aquells pensaments en els quals passa tot allò que em faria feliç.

Deu dormir ja? No... es troba en línia, amb qui deu xerrar? Carme no hi

pensis! Ara només sou amics, que faci el que vulgui, saps que s’ho mereix.

Què passa avui, que fins i tot el llit se m’ha posat en contra? Se’m clava el

coixí, el pijama m’és incòmode i els cabells se m’enreden. Tranquil·la, ja

està, col·loca’t i torna a començar. Pensa en allò que tant t’agradaria que

passés, pensa que t’enyora i torna a cercar-te. Pensa que comenceu de nou i

tot és tan perfecte com ho va ser en realitat. No pot ser... no puc tornar a

estar plorant, fa una setmana que no falla. Pla B, tanca els ulls i dorm, serà

la manera de no pensar en res. M’havia oblidat que és impossible no pensar

en res i ara és massa tard, ara ja m’he submergit en el món dels records.

El primer dia...qui ho hagués dit? Sense gairebé saber res l’un de

l’altre va passar el vespre amb mi, convertint el que em pensava que seria un

vespre desastrós, per la presència d’aquella persona que tant de mal

m’havia fet, en un vespre inoblidable. La setmana següent ens vam tornar a

veure i, tot i que mai havia passat res entre nosaltres, hi havia mirades

acabades en somriures que encara no han desaparegut. Aquell vespre va ser

màgic, aquell vespre em vaig enamorar d’ell, tot i que vaig tardar mesos en

adonar-me’n. Aquell vespre em va agafar de la mà, mentre es pensava que

dormia, i va passar hores jugant a acariciar els meus dits.

Les llàgrimes s’han apoderat de mi, però tant me fa, són els meus

records. Qui ho hagués dit, que aquell que durant tanta estona m’ha llevat la

son per inventar meravelloses històries d’un futur en el qual només existíem

nosaltres, ara me l’estaria llevant, obligant-me a conformar-me en

recordar, provocant-me aquest dolor al cor, l’únic que em queda d’ell.

40

Carme, no hi tornis! Sempre us quedarà l’amistat, la base de la vostra

història, una història que mai ha passat d’aquesta amistat especial. Com me’l

miraré ara? Què faré quan el vegi? Tot al seu temps, no desesperis, ja saps que

bastarà una mirada per calmar-te i veure que no el perdràs mai, especial o no,

l’amistat hi serà sempre.

Tantes converses que em vénen al cap, aquells capvespres en què ens

trobàvem per anar a fer un cafè amb els nostres amics, aquelles mirades que

ja formaven part de nosaltres. Cada dia a la mateixa hora, aquell missatge en

què un simple “bon dia” em feia sentir especial. Res com aquells vespres

asseguts al portal on desapareixia el temps, on l’hora de tornar a casa ens

l’indicava el dolor de les mandíbules per no haver parat de riure. Aquells

nirvis de cada dia per saber si el veuria, si en algun moment del seu dia jo era

la protagonista dels seus pensaments. A poc a poc les converses eren més

íntimes, amb alguna indirecta que feia créixer la il·lusió que aquella carícia a

la mà havia fet néixer.

Quina hora deu ser? Deu dormir? Les 23:07 i no, no dorm i jo no en sóc

la causa. Temps enrere ho era i res em feia sentir millor. Tot i que la son

s’apoderava de nosaltres, xerràvem fins que se’ns tancaven els ulls. Record

aquell vespre en què ell era a un sopar i jo m’havia quedat adormida. Ell havia

begut una mica de més, el que el va omplir de coratge per enviar-me aquell

whatsapp que em va fer plorar d’alegria. Aquell missatge en què em

demanava més, em demanava les besades que mai li havia donat i em

confessava el temor que tenia ell de fer-ho, per por a la meva reacció. Una

vegada més, va aconseguir que m’oblidés de tots aquells problemes en els

quals ell sempre hi trobava la manera de consolar-me, i és que ningú en el

món és tan atent, comprensiu, afectuós i millor amic dels seus amics, com ho

és ell.

I ja són les 00:00 h, que bé Carme, amb el vespre que estàs passant

segur que demà a filo brillaràs. Que irònica la vida. Devia ser això el que devia

fer que es fixés amb mi? Veure que fins a la pitjor notícia me la prenia amb

humor i responent sempre amb aquella ironia que tapava el dolor que sentia?

Doncs no sé si va ser això o no, el que sé és que ja dorm o almenys ja no està

amb el mòbil. Et sents millor Carme? Estàs millor ara que ja saps que no està

xerrant amb ningú? Tant me fa, jo el que vull és que xerri amb mi. Tenc

l’esquena destrossada, em giraré a veure si m’adorm d’una vegada! No me

n’adono i torno a desaparèixer.

L’endemà ens havíem de veure a una festa i això em posava molt

nirviosa. Quan ens vam veure ens vam saludar, es va posar al meu costat i em

va acariciar l’esquena. Després cadascú va seguir pel seu compte i al cap

41

d’una estona ens vam tornar a trobar. Un amic seu, al qual encara no coneixia

portava unes pastes, una de les quals em va caure a terra. En aixecar-la em va

omplir la cara de nata, em va abraçar entre somriures i em va besar. Mai

m’havia sentit tan feliç. Basta dir que no ens vam separar més, ens vam fer

mils de besades, ens vam abraçar, vam riure i ens vam oblidar de tot allò que

ens envoltava. La setmana següent vam passar tres dies junts entre amics.

Tres dies en què m’acariciava dissimuladament durant el dia i em feia

totalment seva durant la nit. I això va ser la nostra amistat durant aquell

estiu; entre celebracions, dinars, acampades i tot allò que ens permetia estar

junts.

Quin fred, m’estiraré la manta al damunt, així segur que aconseguesc

agafar el son. I amb el fred de la nit em vénen els records de l’hivern. Aquelles

nits en què ell era la millor escalfor, aquells matins en què només les seves

besades aconseguien despertar-me. Però no sempre va ser així, jo l’estimava

tant que només el volia per a mi, odiava a tota aquella que intentava fer-lo

seu. Tot va començar a canviar i un dia em va dir que ell no sentia el mateix

que jo i que això no li permetia avançar, que necessitava anar més a poc a

poc. Des d’aquell dia les converses no van ser igual, algun dia renaixia allò

que feia un temps era la nostra rutina. Algun dia ens vèiem i era com si tot fos

igual, però no sempre. Ell estava diferent, distant i això em distanciava a mi.

Ell no tenia la necessitat que tenc jo de saber d’ell, de tenir-lo a prop. I això

ens ha separat. Ha fet que ell no vegi possible aquella relació que tant

m’hauria agradat. Aquella relació on s’haurien complert tots els somnis que

durant aquell temps havia creat. Aquells somnis que es basaven en el nostre

dia a dia, en estar junts i estimar-nos. Això ha fet que em demani una amistat

corrent en què un dia parlarem hores, i un dia ni pensarà en jo. Ha fet que una

nit com avui no pugui dormir, que no pugui deixar de pensar en el que hauria

pogut ser i no ha estat, en allò que va ser i ja no és, en allò que vull que sigui i

voldré sempre.

Són les 07:00 h i ell encara dorm. Em vestesc ràpid, berén i agaf els

apunts de filo per repassar abans d’anar cap a classe. Curiosament, entre els

apunts d’aquest tema hi tenc la fulla de textos del tema passat i en deixar-la

damunt la taula llegesc el primer text: “Al final tot sortirà bé, i si no surt bé,

és que no és el final”. I amb aquesta frase m’adon que no és tant desastrós,

que el que hem viscut no ens ho llevarà ningú, que sempre formarà part de mi

i, qui sap què passarà demà? A vegades per poder seguir endavant s’ha de

començar de nou.

42

LAS ROSASAlexis Casado Muñoz, Menció especial de Mòduls Voluntaris

Se despertó el joven muchacho antes de hora, nervioso, excitado y

temeroso del gran día que todavía le esperaba. Las nubes cubrían el sol y no

dejaban que sus rayos de luz iluminasen la cara del chico, que se había

asomado a la ventana de un salto para ver que tiempo acompañaría a su gran

día.

El joven saco de nervios, que temblaba como si fuese un trozo de

gelatina con forma humana, después de lavarse la cara, vio que las cartas que

con tanto recelo llevaba en un bolsillo de su mochila, se habían caído al suelo.

Al recogerlas, se las llevó a la nariz y pudo oler esa fragancia por la que había

ido hasta tan lejos. Podía sentir el aroma del deseo y de la curiosidad. Ese

perfume a rosas se le metió en la mente inundándola de sentimientos. Las

volvió a dejar en la mochila sin olvidarse de ese olor que le había llevado a ese

lugar, y se dispuso a ir al comedor del hotel para llenarse de energía y poder

calmar sus nervios con una taza de leche caliente.

Bajó por las frías escaleras de aquel antiguo convento transformado

en hotel. Mientras las bajaba, se imaginaba cómo debía de haber sido la vida

en aquel claustro. Le llamaba la atención todo lo que veía: las paredes, las

pequeñas grietas en las robustas y negras puertas de madera y, sobretodo, se

fijaba en ese suelo, ese suelo empedrado, lleno de grandes piedras

incrustadas en un antiguo cemento. Eran como un libro abierto que dejaban

volar la imaginación a todo aquel que las pisaba pensando en todos los

personajes que, en un remoto pasado, pudiesen haber pisado ese mismo suelo

que en ese momento pisaban ellos. El joven muchacho no quería olvidar

ninguna sensación ni emoción de aquel día. Tal era su afán por conseguir ese

propósito, que siempre caminaba pegado al viejo y frio muro con una mano

deslizándose por él, como si intentara pintar con ella, dejando allí su marca

por los tiempos de los tiempos.

Todos estos pensamientos distrajeron su mente por primera vez

desde que llegó al hotel. Al acabar de bajar las frías y blancas escaleras,

siguió el camino por el que entró la pasada noche, que creía que le llevaría

hasta el comedor pero, por algún casual, se encontró delante de una gran

arco de piedra que tenía una cruz protegiéndolo desde la altura y que miraba

al muchacho, imponentemente, como si lo juzgara para permitirle la entrada

o no a la capilla que protegía.

43

Nuestro curioso amigo no quería dejar de investigar todo aquello que se

encontraba y poder guardar en su memoria ese viaje que había hecho desde

tan lejos. Miró a un lado del pasillo antes de entrar y luego al otro. Sin nadie

que le impidiese la entrada, salvo esa cruz juzgadora, el joven chico se

atrevió a asomar la cabeza por la gran puerta de madera custodiada por una

gran cerradura abierta.

Desde dentro de la capilla se podía ver una cabecilla curiosa y tímida

fisgoneando desde la puerta con temor a entrar, pero con unas ganas que

tuvieron más empuje que el miedo. Cuando entró, los fríos y tristes cuadros lo

miraban fijamente, incluso el santo de detrás del altar también lo hacía. En

sus ojos tristes se podía ver el reflejo del curioso ser que, sin permiso, había

entrado en la capilla y se sentía observado por miradas invisibles y acosado

por el frío que guardaba la sala. Las ásperas y viejas paredes, más viejas aún

que las paredes de las escaleras, echaron al chico del lugar empujandolo con

un gélido viento que se colaba a través de sus grietas hasta su principal

destino, el comedor.

El comedor ya no tenía nada en comparación con el resto del edificio.

Era un lugar cálido y acogedor, con unas paredes pintadas en un agradable

color beige, lleno de comida para los clientes y hasta una tele, que recogía

toda la envidia de los antiguos cuadros colgados en las viejas paredes.

La poca gente que se había levantado a esa hora para desayunar se

encontraba en el comedor. Se quedaron embobados al ver, nuevamente, al

joven saco de nervios, con la camisa del pijama desabrochada, una pierna del

pantalón levantada y sin zapatillas dispuesto a comer al lado de ellos. ¡Los

nervios del muchacho lo traicionaron de tal manera que hicieron que se le

olvidase el vestirse! El nervioso chico, avergonzado por su enorme estupidez

y descuido, cogió un poco de comida a toda prisa y volvió a su habitación tan

rápido como pudo, mientras de su boca se escapaban balbuceos sobre el

deseo de no encontrarse con alguien por el camino.

Después de desayunar y acabar de vestirse, el muchacho echó a

caminar contemplando todo el paisaje que había desde la puerta del hotel,

apartado del pueblo, hasta la estación de tren. El paisaje rural que tenía a

ambos lados del viejo camino, con todo tipo de animales pastando, campos

llenos de trigo y grandes huertos, tranquilizaron un poco más al chico. El

ambiente ya era muy cálido y en él se escondía un olor tranquilo que le

gustaba. El aroma del trigo y de la vieja tierra sembrada hizo que, como en el

44

convento, el chico se imaginase el día a día de los antiguos habitantes del

lugar y de lo dura que tendría que haber sido la vida para ellos. El sol

empezaba a asomar tímido tras las espesas nubes de la mañana, pero no

duraría mucho en imponerse glorioso sobre aquellos algodones que flotaban

en el cielo, dispuesto a acompañar el tan ansiado día que el chico tenía por

delante.

Por fin había llegado a la estación. No podía creer que se encontrase

en aquel lugar realmente. Desde la acera de enfrente el chico observaba

aquella estación de piedra. Era un edificio antiguo que, como el convento,

había sido reformado. La puerta de cristal por donde tenía que entrar para

comprar el billete destacaba sobre la antigua fachada. Ahora sí, sin vacilar, el

chico entró y compró un billete.

¿Todavía no habéis podido imaginar el motivo del viaje? ¡El chico iba a

ver por primera vez a la joven de la que se había enamorado! Durante un largo

tiempo los dos jóvenes se estuvieron escribiendo. Los sentimientos jóvenes e

inexpertos de la juventud que le acompañaba, hicieron que el joven viajase

muy lejos de su casa sólo para verla. El cómo se conocieron, es otra historia.

Poco después de comprar el billete y de esperar sentado en un frío

banco de piedra, el tren, el portal que le llevaría hasta ELLA, por fin llegó. Sin

dudarlo y con la cabeza libre de ideas por primera vez en todo el viaje, entró y

se sentó.

Su cabeza no quedaría vacía de pensamientos durante mucho tiempo más.

Justo después de sentarse, los pensamientos de cualquier tipo, y las dudas,

entraron sin remedio en su cabeza acompañados, de nuevo, del olor de rosas

que le estremecía aún más. ¿Cuál sería su primera palabra? ¿Cómo se sentiría

teniéndola a ella a su lado? ¿Brillarían sus ojos al verle como brillan las

estrellas que protegen los cielos oscuros por la noche?¿Cómo sería ver su

propio rostro reflejado en los ojos de ella? El muchacho tenía miedo de poder

olvidar todo lo que pasara ese día con el paso del tiempo, pero en el fondo

sabía que ella sería imposible de olvidar. A medida que esos pensamientos

desbordaban y atemorizaban la mente del joven, él veía pasar los carteles de

las estaciones por la ventanilla . Estaba más que claro que su destino se

acercaba implacable, y toda clase de sentimientos hacia la chica le surgían

desde lo más profundo de su mente.

La puerta del vagón se detuvo ante el último andén del recorrido y se

abrió. La puerta estaba fría del viaje, o eso es lo que el chico sentía. Salió.

Miró las escaleras. Subió. Volvió a mirar, esta vez lo observaba todo: las

45

nubes, los pájaros, el balanceo de los árboles de la plaza por el viento,

el gentío de la plaza. A todas las personas. Miró a todas las personas que podía

y a todos lados. Su mente, libre de pensamientos por fin, daba cobijo a todas

las nuevas caras que tenía que guardar hasta el momento de su muerte, al

igual que los olores. El olor del café del bar de la estación, el olor de los

coches que cruzaban delante de él sin percatarse de su presencia, el olor de

la gente y el olor a rosas...

Como un loco empezó a buscar entre todas las personas que había a

su alrededor aquel olor. Las rosas. Cada vez eran más intensas. Más y más.

Podía olerlas detrás de él. Nunca había temido a un olor hasta ese día. Pero de

repente, y contra todo pronóstico, el olor de las rosas se volvió agrio y se iba

marchitando como las tristes hojas otoñales. El joven y fresco aroma

desaparecía entre las personas de la plaza, volviéndose un oscuro olor que,

como el joven muchacho deseaba con tanta pasión, nunca jamás olvidaría.

46

CALA EN TURQUETA

Marina Moll Ramon, Primer Premi de poesia de Batxillerat

La calma és el primordial

pels que vivim a la roqueta,

no ens fa falta més ideal

que fer vega a Cala en Turqueta.

La mar serena i clara hi festeja tot l’estiu,

així passeja feiner i festiu,

el menorquí i el visitant,

davant el paradís natural al·lucinant.

L’essencial és la bellesa

quan el sol s’està dormint,

les gavines van fugint,

aletejant en gran dolcesa.

No seria perfecte, com en temps passats,

tenir l’oportunitat d’acampar

i guitarreta amb mà, cantar

tal com feien els nostres avantpassats?

Així tots podríem gaudir

de l'apreciable Cala en Turqueta.

Amb tot això només vull dir:

-Moltes gràcies, per existir, estimada roqueta.

47

48

LA VALL

Poesia, és la imatge d’aquest paratge!

a l’estiu les aigües cristal·lines;

a l'hivern la mar més salvatge,

és el contrast del bell paisatge.

En un pinar d'ombra imperial

ens aturem a reposar,

i és que no hi ha lloc tan genial

on el diumenge anar a passar!

La caseta vora al mar

sembla vella i descuidada,

però és a la vegada,

ben reconeguda pels d’allà.

MACARELLETA

Per veure la mar avalotada

tota la família caminem

fins que a Macarelleta arribem,

una platja molt valorada.

La ventada amb gran força

ens indica el temporal,

el vent del sud amenaça

amb desmesurat potencial.

Les onades descontrolades

deixen, quan bufen els vents

d'aquesta illa tan valents,

a les persones esglaiades.

Entre els peus l'arena

sovint se'ns amaga

i fent pessigolles divaga,

traient-nos una rialla plena.

El sol m’acaricia la pell,

il·luminant de bat a bat l’indret

mostrant tot allò bell

d’aquest superb indret.

49

I és que el sol de Menorca

no és l'únic hermós,

el temporal poderós

també et deixa estupefacte.

Si véns a aquesta platja

un dia de ventada,

quedaràs bocabadada

davant la magnitud del paratge.

50

MENORCA, PETITA ILLA Teresa Moll Arguimbau, Finalista de poesia de Batxillerat

Com cada any a s’estiu,

Esperant un cel blau,

Sa mirada perduda,

Reflex de Sant Joan.

I recordo aquells dies,

En la sorra tombats,

Com si d’un bell somni es tractàs,

I mai acabàs.

Aquella fina sorra a ses sabates,

Amb aquell color tan especial,

Per cada gra un sentiment sorgeix.

Records des passat.

Un bell desig, recordant aquells dies,

Se’m fa present amb s’aroma des teu vent.

Tot es meu món és aquesta bella illa.

Llàgrimes a s’ull que cau molt tristament.

Ses aigües cristal·lines,

D’aquest bell paradís,

Sa bella lluna es reflexa,

A sa fosca nit.

51

Aquella fina sorra a ses sabates,

Amb aquell color tan especial,

Per cada gra un sentiment sorgeix.

Record des passat.

Un bell desig recordant aquells dies,

Se’m fa present amb s’aroma des teu vent.

Tot es meu món, és aquesta bella illa.

Llàgrimes a s’ull que cau molt tristament.

52

ALUMNES QUE HAN PARTICIPAT EN LES

IL.LUSTRACIONS DE LES OBRES GUANYADORES

– La noia del quadre: Josep Gomila Canet (4t ESO C)

– 1460 inferns: Rosa Llufriu Rubiales (4t ESO B)

– A flor de pell: Roser Allès Anglada (4t ESO D)

– Ànimes perdudes: Berta Cardona Pons (4t ESO B)

– Recopilació de poemes Macarelleta: Carlos Salord Florit (4t ESO C)

53

55

Talia, d'on ve el nom dels nostres premis?

Talia (en grec antic Θάλεια, "la que floreix, la festívola") era una de les

muses, la vuitena per ordre de naixença.En origen no tenia cap funció específica però acabà inspirant la

comèdia. Per això se la representa amb la màscara pròpia d'aquestes

representacions. Després va passar a inspirar també la poesia bucòlica

o pastoral, per això porta a les mans un bastó de pastor. Porta al cap una

corona d’heura, com a símbol d'immortalitat (la comèdia durarà sempre)

i de lligam amb la natura (pels temes rurals de la poesia).