TEMES DE SEGURETAT2Introducció 9 El delicte de conduir vehicles de motor i ciclomotors sota ... que assumim en asseure'ns i conduir una màquina tan potent i poderosa. ... o bé la

TEMES DESEGURETAT2

COORDINACIÓJoan Miquel Capell i Manzanares

TEMES DE SEGURETAT 2

Coordinació Joan Miquel Capell i Manzanares

Primera edició: març de 2018

© de l’edició: Diputació de Barcelona© dels textos: els autors

Coordinació: Gabinet de Seguretat Corporativa de la Diputació de BarcelonaEdició i producció: Gabinet de Premsa i Comunicació de la Diputació de Barcelona

Correcció: Anexiam, SLMaquetació: t&s – Traducciones y Tratamiento de la Documentación, SL

ISBN: 978-84-9803-829-3

Nota: els enllaços han estat validats el gener de 2018.

7

Índex

Introducció 9

El delicte de conduir vehicles de motor i ciclomotors sota la influència de les drogues, estupefaents o substàncies psicotròpiques i altres delictes contra la seguretat viària 13

Isabel López Riera

Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària: modificacions principals. El procediment sancionador en matèria de trànsit 123

Sílvia Mas Boada

Substàncies tòxiques d’abús, amb una referència especial a l’alcohol etílic. La seva incidència en la conducció de vehicles 153

María Teresa Talón Navarro María Teresa Tortosa López

Controls de drogoalcoholèmia 259

Francisco Cermeron Despuig

9

Una de les problemàtiques més importants que en els darrers temps ha causat milers de morts i infinitat de ferits greus és la derivada de la sinistralitat en el trànsit.

La mobilitat s’ha configurat com un dret de les persones i, ara com ara, en una societat moderna com la nostra, no ens podem imaginar els carrers i les carreteres buits sense vehicles. El fet de tenir un vehicle de motor al nostre abast ens fa sentir en algun sentit més lliures, ens permet apropar-nos als nostres familiars o ens permet desplaçar mercaderies d'un punt a un altre, però, per sobre de tot, ens permet reduir les distàncies que ens sepa-ren, malgrat que, a vegades, no som prou conscients del risc que assumim en asseure'ns i conduir una màquina tan potent i poderosa.

Com més hores estem asseguts al volant més risc de patir un ac-cident de trànsit assumim, encara que sigui tan sols una qüestió estadística.

La conjugació del consum d'alcohol, i altres drogues, amb la conducció de vehicles de motor o ciclomotors té uns efectes ne-fastos i dramàtics en molts casos; per aquesta raó les normes re-lacionades amb la conducció de vehicles de motor i ciclomotors regulen i estableixen les quantitats de substància que pot haver en el cos del conductor perquè aquesta no l’afecti en el domini del vehicle o en la percepció de la realitat.

Per determinar el grau d’impregnació d’alcohol o la quantitat de drogues consumides per un conductor d’un vehicle de motor o d’un ciclomotor hi ha diverses tècniques i, unes quantes, poden ser aplicades pels agents encarregats de la vigilància i el control del trànsit. Els policies responsables del control i la vigilància del

Introducció

10

Detecció de drogues i alcohol en conductors de vehicles de motor

trànsit han de dominar aquestes tècniques de detecció, ja que així es garanteix millor la seguretat de tots els usuaris de les vies públiques i, per tant, és imprescindible que rebin tota la forma-ció possible en aquesta matèria.

És convenient i exigible que cada agent de vigilància i control del trànsit, en la mesura que pot participar en un control d’alco-hol o drogues a conductors de vehicles de motor i ciclomotors, pugui acreditar que ha rebut una formació específica en l’ús de les diferents tècniques emprades per detectar aquest consum re-gulat.

Cal tenir present que conduir sota els efectes de l'alcohol o al-tres drogues un vehicle de motor o un ciclomotor pot tenir unes conseqüències penals importants que poden suposar, entre altres coses, la pèrdua de llibertat o de l'habilitació per conduir o una multa econòmica.

Amb la intenció de formar els agents de vigilància i control de trànsit de les policies locals, la Diputació de Barcelona organitza, des de fa uns quants anys, uns cursos específics de detecció de dro-gues i alcohol en conductors de vehicles de motor i ciclomotors.

El curs pretén dotar de competències i habilitats els partícips perquè puguin aplicar les normes de trànsit amb totes les garan-ties possibles. Els ponents són persones altament qualificades i amb molta experiència en aquesta matèria des de les diferents vessants: penal, administrativa i operativa policial.

Els coneixements que s’imparteixen en aquests cursos —que són valorats molt positivament pels alumnes que hi participen— queden ara recollits en aquest llibre, que conté el que podem considerar com apunts de classe, però, com podrà veure el lector, es converteix en un veritable manual segons l’ús, que, de ben segur, serà molt útil per a tots els professionals que s’encarreguen d’aquesta funció. Tanmateix, el llibre no és útil nomes per als

11

Introducció

professionals, sinó que serveix també perquè tots els conductors siguem més conscients del que suposa conduir havent ingerit al-gun tipus de droga.

Més enllà d’agrair als autors la seva tasca i animar a llegir el lli-bre, esperem que aquesta obra pugui contribuir en l'objectiu de reduir la sinistralitat en el trànsit.

Joan Miquel Capell i Manzanares Cap del Gabinet de Seguretat Corporativa

de la Diputació de Barcelona

13

El delicte de conduir vehicles de motor i ciclomotors sota la influència de les drogues, estupefaents o substàncies psicotròpiques i altres delictes contra la seguretat viària1

Isabel López RieraFiscal de la Fiscalia Provincial de Barcelona Fiscal delegada de Seguretat Viària de Catalunya

1. Definicions

L’estudi dels delictes contra la seguretat viària (llibre ii, títol xvii, capí-tol iv del Codi penal —CP—) es pot fer des de diverses perspectives, una de les quals és des de la tasca de les forces i cossos de seguretat en la seva missió de prevenció general i especial de la comissió de delictes. Es pretén analitzar aquests delictes des d’un punt de vista policial, abordant els fets des de la perspectiva i la feina de les forces de segure-tat estudiant la manera d’actuar per recopilar els indicis necessaris per perseguir el delicte. La manera d’elaborar els atestats, la problemàtica que pot sorgir en la intervenció i els diferents indicis que han de ser objecte de recopilació és l’objectiu d’aquest treball.

Abans d’abordar l’estudi de cada un dels delictes és imprescindible exposar, de manera breu, alguns conceptes que es desenvoluparan en l’estudi per facilitar la comprensió dels termes:

Concepte de vehicle de motor o ciclomotor: l’art. 379 (conduir a una velocitat per sobre de l’establerta legalment i conduir sota la influència de begudes alcohòliques o drogues), l’art. 380 (conducció temerària), l’art. 381 (conducció suïcida) i l’art. 384 (conducció sen-

1 Vegeu l’índex de les abreviacions al final de l’article.

14


se permís, sense punts o trencament de resolució judicial) castiguen la persona que condueix «un vehicle de motor o ciclomotor». Què s’entén penalment per vehicle de motor o ciclomotor? Quins vehicles queden inclosos i quins, exclosos, de l’esmentada denominació? Per esbrinar-ho hem d’acudir a l’annex i del Reial decret legislatiu 6/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària (d’ara endavant, LSV) que defineix vehicle com un aparell apte per circular per les vies o terrenys a què es refereix l’art. 2 de la llei, i vehicle de motor, com un vehicle previst de motor per a la seva propulsió. S’ex-clouen d’aquesta definició els ciclomotors, els tramvies i els vehicles per a persones amb mobilitat reduïda. Al mateix annex, a l’apartat 9, es defineix el que és un ciclomotor. Tenen la condició de ciclomotors els vehicles que es defineixen a continuació:

a. Vehicle de dues rodes, amb una velocitat màxima per construc-ció no superior als 45 km/h i amb un motor de cilindrada in-ferior o igual a 50 cm3, si és de combustió interna, o bé amb una potència contínua nominal màxima inferior o igual a 4 kW si és de motor elèctric.

b. Vehicle de tres rodes, amb una velocitat màxima per cons-trucció no superior als 45 km/h i amb un motor la cilindra-da del qual sigui inferior o igual als 50 cm3 per als motors d’encesa per guspira (positiva), o bé la potència màxima neta del qual sigui inferior o igual a 4 kW per als altres motors de combustió interna, o bé la potència contínua nominal mà-xima del qual sigui inferior o igual a 4 kW per als motors elèctrics.

c. Vehicle de quatre rodes, la massa en buit del qual sigui in-ferior o igual a 350 kg, no inclosa la massa de bateries per als vehicles elèctrics, la velocitat màxima per construcció del qual sigui inferior o igual als 45 km/h, i la cilindrada del motor del qual sigui inferior o igual als 50 cm3 per als mo-tors d’encesa per guspira (positiva), o la potència màxima

15

El delicte de conduir vehicles de motor i ciclomotors sota la influència de les drogues…

neta del qual sigui inferior o igual a 4 kW per als altres motors de combustió interna, o la potència contínua nomi-nal màxima del qual sigui inferior o igual a 4 kW per als motors elèctrics.

Concepte de via: l’art. 2 de la LSV assenyala: «Els preceptes d’aques-ta llei són aplicables a tot el territori nacional i obliguen els titulars i els usuaris de les vies i els terrenys públics aptes per a la circulació, tant urbans com interurbans, els de les vies i els terrenys que, sense tenir aquesta aptitud, siguin d’ús comú i, en defecte d’altres nor-mes, els titulars de les vies i els terrenys privats que siguin utilitzats per una col·lectivitat indeterminada d’usuaris». A l’apartat 2c, el Reglament general de circulació assenyala que s’exclouen expressa-ment de l’aplicació d’aquesta norma «els camins, terrenys, garatges, cotxeres o altres locals de naturalesa similar, construïts dins de fin-ques privades, sostrets a l’ús públic i destinats a l’ús exclusiu dels propietaris i els seus dependents». La jurisprudència ha tingut oca-sió de delimitar en diverses ocasions el concepte de via i, així, la sentència de l’Audiència Provincial de Badajoz de 8 de juliol de 1996 ja assenyalava que cal considerar els aparcaments com a possi-ble lloc de comissió del delicte i defineix via com a «qualsevol lloc pel qual transitin altres usuaris sigui conduint altres vehicles o sim-plement caminant». L’Audiència de Madrid, el 29 de setembre de 2000, va assenyalar que els aparcaments annexos a una via pública, que són utilitzats pel públic, entren dins de l’àmbit de prohibició de la norma administrativa que proscriu circular sota la influència de begudes alcohòliques i, per tant, també dins del tipus penal. Igual-ment, múltiples sentències han considerat lloc obert a la circulació l’estacionament existent al costat d’un club de carretera i, per tant, via pública, així com també les esplanades que s’utilitzen com a zona d’aparcament a prop de discoteques.

Concepte de conductor: cal tornar a acudir a l’annex i de la LSV, que ens defineix en el primer punt el conductor com una «persona que, amb les excepcions del paràgraf segon del punt 4, maneja el mecanisme de direcció o comanda un vehicle, o a càrrec del

16


qual hi ha un animal o animals. En vehicles que circulin en funció d’aprenentatge de la conducció, té la consideració de conductor la persona que està a càrrec dels comandaments addicionals».

2. L’article 379.2 del Codi penal: anàlisi del delicte contra la seguretat viària en la modalitat de conduir sota la influència de les drogues, els estupefaents o les substàncies psicotròpiques

La realitat judicial ens indica que, a Catalunya, pel delicte de l’art. 379.2 del CP es van dictar 9.5152 sentències el 2016, però la immensa majoria en la modalitat de conduir sota la influència de l’alcohol o per la superació de la taxa objectiva establerta legalment. Les sentències dictades en la modalitat de conduir sota la influència de drogues, estupefaents o substància psicotròpiques brillen per la seva absència, com assenyala la memòria de la Fiscalia General de l’Estat del 2016. Cal destacar que la persecució penal és molt limita-da, a causa de la manca de garanties científiques per afirmar només amb l’analítica la influència típica, així com sobre els signes de com-portament que l’expressen.

La persecució d’aquesta modalitat delictiva va tenir l’origen als EUA: el programa DRE (drug recognition expert) comporta la persecució dels conductors que condueixen sota la influència de drogues amb la participació d’un «especialista», en què es combina l’observació de signes, l’entrevista amb l’infractor i l’obtenció de mostres que s’ana-litzen al laboratori.

En l’àmbit europeu tenim dos programes de referència: a final dels anys noranta, el projecte ROSITA (Roadside Testing Assessment), i, entre el setembre del 2008 i l’octubre del 2009, el projecte DRUID (Driving under the Influence of Drugs, Alcohol and Medicines). El primer tenia com a objectiu verificar la fiabilitat dels aparells tècnics

2 Memòria de la Fiscalia General de l’Estat del 2016.

17


que s’estaven utilitzant en el mesurament i les anàlisis de la ingesta d’aquestes substàncies i assolir estàndards d’eficàcia d’aquests pro-cessos que permetessin una recomanació europea, és a dir, identificar els requisits que ha de complir un test de detecció de drogues aplicat a la carretera i comparar l’eficàcia dels resultats esmentats amb els obtinguts al laboratori. El segon tenia com a finalitat dur a terme un estudi de referència sobre l’impacte de l’alcohol, les drogues d’abús i els medicaments en la capacitat de conduir, que proporcionés noves pautes científiques sobre l’efecte que el consum té en la seguretat viària; elaborar recomanacions sobre la fixació de llindars de risc de-terminant quines substàncies i quines concentracions poden ser to-lerades en el trànsit; analitzar la prevalença d’alcohol, drogues d’abús i medicaments en accidents de trànsit, i avaluar i desenvolupar una guia de bones pràctiques per a la detecció de les esmentades substàn-cies a càrrec dels organismes encarregats d’aquesta missió (forces i cossos de seguretat), entre altres objectius.

L’estudi va revelar que un 16,96 % dels conductors espanyols con-duïen després d’haver ingerit substàncies psicoactives. A més de l’al-cohol, gairebé un 11 % ho feien després d’haver consumit drogues d’abús, amb el cànnabis i la cocaïna com les dues drogues de més incidència. La freqüència de casos positius en drogues disminueix a mesura que augmenta l’edat dels conductors, té més freqüència en vies urbanes que en interurbanes, té més incidència en homes que en dones i és més freqüent en els períodes de matinada.3

Aquesta modalitat delictiva s’enfronta a grans reptes i dificultats. La persecució d’aquest delicte es troba en un estadi encara embrionari per diverses raons, entre d’altres, per la falta de consens científic a determinar quin grau de concentració de la substància pot indicar una influència inequívoca. Així com amb l’alcohol hi ha múltiples estudis forenses en els quals s’afirma que a partir d’una taxa d’alcohol

3 http://www.dgt.es/Galerias/seguridad-vial/eventos/sesiones-tecnicas/2011/DRUID_Sesiontec-nica_12_12_2011.ppt (diapositiva19: Estudi de prevalença a Espanya, principals resultats)

http://www.dgt.es/Galerias/seguridad-vial/eventos/sesiones-tecnicas/2011/DRUID_Sesiontecnica_12_12_2011.ppt

18


superior als 0,4 mil·ligrams per litre l’afectació en un ésser humà de la substància és inequívoca, no passa el mateix amb les drogues, ja que no hi ha (encara) consens. L’afectació diversa que produeix en les persones representa una limitació a l’hora d’establir, com en l’al-cohol, una taxa objectiva punible en l’ordenació jurídica.

Analitzant ja el que constitueix la modalitat delictiva és imprescindi-ble acudir a les fonts de regulació de la prova, que són les següents:

En primer lloc, l’art. 796.1.7 de la Llei d’enjudiciament criminal (d’ara endavant, LECRIM) diu així: «[…] Les proves per detectar la presència de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpi-ques en els conductors de vehicles de motor i ciclomotors han de ser realitzades per agents de la policia judicial de trànsit amb formació específica i subjecció, així mateix, al que preveuen les normes de se-guretat viària. Quan el test indiciari salival, al qual obligatòriament s’ha de sotmetre el conductor, doni un resultat positiu o el conduc-tor presenti signes d’haver consumit les substàncies esmentades, està obligat a facilitar saliva en una quantitat suficient, que ha de ser analitzada en laboratoris homologats, i se n’ha de garantir la cadena de custòdia.

»Tot conductor pot sol·licitar una prova de contrast consistent en anà-lisi de sang, d’orina o d’altres d’anàlogues. Quan es practiquin aques-tes proves, s’ha de requerir al personal sanitari que les faci que remeti el resultat al jutjat de guàrdia pel mitjà més ràpid i, en tot cas, abans del dia i l’hora de la citació a què es refereixen les regles anteriors.»

Hem de tenir en compte també l’art. 14 de la LSV i el 28 del Regla-ment de circulació:

Art. 14: «[…] El conductor d’un vehicle està obligat a sotmetre’s a les proves per a la detecció d’alcohol o de la presència de drogues a l’organisme, que han de practicar els agents de l’autoritat encarregats de la vigilància del trànsit en l’exercici de les funcions que tenen encomanades. Igualment hi estan obligats els altres usuaris de la via

19


quan estiguin implicats en un accident de trànsit o hagin comès una infracció d’acord amb el que tipifica aquesta llei.

»3. Les proves per a la detecció d’alcohol consisteixen en la verifica-ció de l’aire espirat mitjançant dispositius autoritzats, i per a la de-tecció de la presència de drogues a l’organisme, en una prova salival mitjançant un dispositiu autoritzat i en una anàlisi posterior d’una mostra salival en quantitat suficient. No obstant això, quan hi hagi raons justificades que impedeixin efectuar aquestes proves, es pot ordenar el reconeixement mèdic del subjecte o la realització de les anàlisis clíniques que els facultatius del centre sanitari al qual sigui traslladat considerin més adequades.

»4. El procediment, les condicions i els termes en què cal efectuar les proves per a la detecció d’alcohol o de drogues s’han de determinar reglamentàriament.

»5. A l’efecte de contrast, a petició de l’interessat, es poden repetir les proves per a la detecció d’alcohol o de drogues, que han de consistir preferentment en una anàlisi de sang, llevat de causes excepcionals degudament justificades. Quan la prova de contrast doni un resultat positiu, l’ha d’abonar l’interessat.»

L’art. 28 del Reglament general de circulació: «Proves per a la detec-ció de substàncies estupefaents, psicòtrops, estimulants o altres subs-tàncies anàlogues.

»1. Les proves per detectar estupefaents, psicòtrops, estimulants o altres substàncies anàlogues, així com les persones obligades a realit-zar-les, s’han d’ajustar al que disposen els paràgrafs següents:

»a) Les proves consisteixen normalment en el reconeixement mèdic de la persona obligada i en les anàlisis clíniques que el metge foren-se o un altre titular experimentat, o personal facultatiu del centre sanitari o institut mèdic on sigui traslladada aquella, considerin més adequades.

20


»A petició de l’interessat o per ordre de l’autoritat judicial, es podran repetir les proves a l’efecte de contrast, que poden consistir en anàli-sis de sang, d’orina o d’altres d’anàlogues (art. 12.2, paràgraf segon, in fine, del text articulat).

»b) Tota persona que estigui en una situació anàloga a qualsevol de les enumerades a l’art. 21, respecte a la investigació de l’alcoholèmia, queda obligada a sotmetre’s a les proves assenyalades en el paràgraf anterior. En els casos de negativa a efectuar les proves, l’agent pot immobilitzar imme-diatament el vehicle en la forma prevista a l’art. 25.

»c) L’agent de l’autoritat encarregat de la vigilància del trànsit que adverteixi símptomes evidents o manifestacions que raonablement denotin la presència de qualsevol de les substàncies esmentades a l’organisme de les persones a què es refereix l’article anterior s’ha d’ajustar al que estableix la Llei d’enjudiciament criminal i a tot el que ordeni, si s’escau, l’autoritat judicial, i ha d’ajustar la seva actua-ció, quan sigui possible, al que disposa aquest reglament per a les proves per a la detecció alcohòlica.

»d) L’autoritat competent ha de determinar els programes per portar a efecte els controls preventius per a la comprovació d’estupefaents, psicòtrops, estimulants o altres substàncies anàlogues a l’organisme de qualsevol conductor.

»2. Les infraccions a aquest precepte relatives a la conducció sota els efectes d’estupefaents, psicòtrops, estimulants o altres substàncies anàlogues, així com la infracció de l’obligació de sotmetre’s a les pro-ves per a la seva detecció, tenen la consideració d’infraccions molt greus, tal com preveu l’art. 65.5.a i b del text articulat.»

El primer que cal plantejar és la manera d’aplicar aquests tres precep-tes. Cal tenir en compte que la redacció actual de l’art. 796.1.7 de la LECRIM ve de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny, per la qual es modificava el CP. Anteriorment a aquesta redacció, la regulació de la prova de drogues era a l’art. 12 de la LSV (ara 14), que, al seu torn, era

21


posterior a la regulació de l’art. 28 del reglament. En opinió nostra, la regulació no és excloent sinó que és subsidiària.

En primer lloc, cal ajustar-se a la regulació que preveu l’art. 796.1.7 de la LECRIM, és a dir, a un test indiciari salival a què obligatòria-ment s’ha de sotmetre el conductor i, en cas que doni positiu, i fins i tot si dona negatiu, si l’agent policial de trànsit amb formació espe-cífica observa simptomatologia clara que el subjecte està sota la in-fluència de determinades substàncies, aquest subjecte haurà d’ator-gar una mostra en quantitat suficient perquè pugui ser analitzada en un laboratori homologat.

Això significa que el conductor està obligat a fer dos lliuraments: la primera per al test indiciari, que es realitza in situ, i posterior-ment, si hi ha alguna de les dues circumstàncies que preveu la llei (positiu o símptomes evidents), una mostra suficient per analit-zar-la en un laboratori homologat. La negativa a una acció o a una altra comportarà un delicte de negativa a sotmetre’s a les proves (desobediència) de l’art. 383 del CP, que analitzarem en un apartat posterior.

Si no és possible dur a terme la prova amb el test salival, res no im-pedeix que acudim a la regulació subsidiària que preveu l’art. 14 de la llei o el 28 del reglament.

No s’ha d’oblidar que la dicció actual de l’art. 14 és posterior a la redacció de l’art. 28 del reglament. La primera refereix que es podrà ordenar el reconeixement mèdic del subjecte o la realització de les anàlisis clíniques que els facultatius del centre sanitari on sigui tras-lladat considerin més adequades. Tanmateix, l’art. 28 del reglament diu: «Les proves consisteixen normalment en el reconeixement mè-dic de la persona obligada i en les anàlisis clíniques que el metge forense o un altre titular experimentat, o personal facultatiu del centre sanitari o institut mèdic on sigui traslladada aquella, consi-derin més adequades». La diferència entre «reconeixement mèdic o la realització de les anàlisis clíniques» i «reconeixement mèdic i les

22


anàlisis clíniques» no és fútil, ja que, durant anys, només existia la disposició reglamentària, i la falta de realització de les proves tal com les assenyalava el reglament va tenir conseqüències transcen-dentals; com, per exemple, en la sentència de 8 de març de 2010 del Jutjat Penal número 1 de Pamplona, en la qual el jutge cons-tata: «En cap moment un metge no va reconèixer l’acusat, malgrat la claredat amb què s’expressa la normativa legal i reglamentària aplicable, ja que en les actuacions consta, únicament, el formulari utilitzat per la policia municipal, en què només es refereix que l’acusat va ser traslladat a l’hospital, on un infermer li va extreure sang, que posteriorment va ser remesa a l’Institut Nacional de Toxi-cologia per ser analitzada».

El jutge raona de la manera següent: «És a dir, d’acord amb la nor-mativa reguladora de la seguretat viària, quan es tracta d’alcohol, la determinació de la seva existència i quantitat s’ha de fer mitjançant l’ús dels aparells d’alcoholimetria degudament homologats, cali-brats i revisats, i pot contrastar-ne el resultat, a petició del ciutadà, amb una anàlisi de sang. I quan es tracta de drogues tòxiques, estu-pefaents o substàncies psicotròpiques, la prova a què ha de ser sot-mès el conductor per determinar si aquestes substàncies estan al seu cos són, en primer lloc, un reconeixement mèdic, és a dir, l’examen del subjecte per un titulat en medicina, que pot ser un metge foren-se o un altre titular experimentat, diu la mateixa normativa, o per-sonal facultatiu del centre sanitari o institut mèdic on sigui traslla-dada aquesta persona; així com, en segon lloc, les anàlisis clíniques que els facultatius considerin més adequades. Això vol dir que és necessari el reconeixement d’un metge, no de qualsevol altre perso-nal sanitari, que, lògicament, ha de comparèixer com a testimoni en el judici oral o bé emetre l’informe corresponent, que s’ha d’aportar com a prova documental a les actuacions; personal facultatiu, que és qui ha de determinar les anàlisis clíniques que consideri més ade-quades, les quals, en conseqüència, han de ser ordenades per un metge, si bé, lògicament, l’obtenció de les mostres per a les anàlisis es poden encomanar a un altre professional sanitari. Si el mateix legislador ha determinat les formes en què ha de verificar-se l’exis-

23


tència de substàncies prohibides al cos d’un conductor, és evident que aquesta existència no pot verificar-se de cap altra manera».

D’aquesta manera absol l’acusat, ja que no es va dur a terme el pro-cediment tal com l’assenyala la norma. Actualment, com que la llei és de rang superior al reglament i com que aquesta llei preveu el re-coneixement mèdic o les anàlisis clíniques que el facultatiu determi-ni, entenem que pot valer alternativament com a prova una acció o l’altra, tot i que, si l’objectiu és reunir com més indicis millor, és desitjable que es faci el reconeixement mèdic i, al seu torn, les analí-tiques corresponents.

Respecte a les analítiques que s’han de dur a terme, en primer lloc, hem de destacar la necessitat que l’investigat consenti aquesta pràc-tica o, si no la consent, s’acordi per resolució judicial motivada. Com hem vist anteriorment, el mateix precepte indica les anàlisis de sang com a preferents per a la prova de contrast, però també indica l’orina o d’altres d’anàlogues. En aquest sentit, hem de recordar que les drogues en l’orina poden ser detectades temps després del consum: per exemple, l’alcohol, unes dotze hores després; la cocaïna, quatre dies; la benzodiazepina, entre set i deu dies; la codeïna, quatre dies; l’heroïna, quatre dies; la marihuana, uns 30 dies; la metadona, uns deu dies, i les amfetamines, quatre dies4; per tant, si l’objectiu és acreditar la influència de la droga, una prova de sang és molt més idònia que una d’orina, ja que aquesta última mostra la permanència de la substància a l’organisme en períodes molt més dilatats sense que, necessàriament, hi hagi una afectació en la capacitat cognitiva o volitiva del subjecte.

Pel que fa al concepte de drogues, estupefaents i substàncies psico-tròpiques, hem de portar a col·lació dues tendències doctrinals: els autors que consideren que penalment no pot fer-se més que una in-

4 Kaplan, H. I.; Sadock, B. J. Psiquiatria clínica, colección de manuales médicos. Ed. Médi-ca Hispanoamericana (Laboratorios Lilly), 1991.

24


terpretació restrictiva del terme i que si la dicció que utilitza el codi és «drogues, estupefaents i substàncies psicotròpiques», que és la ma-teixa que utilitza el CP per definir a l’art. 368 els delictes contra la salut pública5 i és diferent de la que s’utilitza en altres preceptes del Codi com, per exemple, en els eximents que refereix l’art. 20.2: «El qui en el moment de cometre la infracció penal es trobi en estat d’intoxicació plena pel consum de begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicotròpiques o d’altres que pro-dueixin efectes anàlegs» no pot ampliar-se a altres substàncies que no estiguin incloses en el precepte. I, d’altra banda, la tendència doctri-nal que refereix que el bé jurídic protegit en els delictes contra la seguretat viària no coincideix amb els delictes contra la salut pública, entenent que hi ha determinades substàncies que sí que poden com-portar un perill per a la seguretat viària i que, per tant, han de ser incloses en el delicte, fins i tot encara que no estiguin a les llistes dels convenis que regulen la matèria.

2.1. Incidències en la investigació policial

Abordarem tres qüestions que, en l’àmbit de la investigació policial, poden tenir una gran transcendència:

Primera. El lloc on es practica la prova. Ordinàriament, la prova amb el test salival es duu a terme in situ, al lloc on s’atura el vehicle. Això no pot afectar de cap manera el dret constitucional a la lliber-tat ambulatòria. El Tribunal Constitucional (TC) va tenir l’oportu-nitat d’analitzar la qüestió en la sentència de 7 d’octubre de 1985 referida al test de determinació etílica, els arguments de la qual són d’aplicació idèntica al test salival i al lliurament de mostra suficient per ser analitzada en un laboratori homologat en la investigació del delicte de conduir sota la influència de les drogues. En aquesta re-

5 Els qui executin actes de conreu, elaboració o tràfic, o d’una altra manera promoguin, afa-voreixin o facilitin el consum il·legal de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psico-tròpiques, o en posseeixin amb aquells fins, han de ser castigats amb les penes de […])

25


solució, l’Alt Tribunal refereix: «El demandant va invocar la violació dels articles 17.3 i 24 de la Constitució Espanyola. La lesió de l’art. 17.3 la va atribuir al fet que, quan la policia va aturar el seu vehicle, no se’l va informar que les diligències que se li practicarien tenien com a objectiu la constatació de fets que, si es confirmaven, podien ser susceptibles de constituir delicte, ni se li va oferir assis-tència lletrada; prova d’aquest fet és que no consta a l’expedient policial cap diligència en aquest sentit. D’altra banda, en considera-ció que l’única prova que va servir per condemnar-lo va ser l’atestat policial realitzat sense garantia constitucional, i que, al llarg del pro-cés van ser negats els fets imputats i sostinguda, en canvi, la violació produïda, va considerar el sol·licitant de l’empara que se’l va col-locar en una situació discriminatòria de pràctica indefensió, i es va vulnerar el dret a un procés amb totes les garanties i particularment el principi de presumpció d’innocència.

El TC assenyala que de cap manera no pot considerar-se inconstitu-cional la previsió normativa d’una prova que pretén determinar el grau d’alcohol a la sang dels conductors de vehicles de motor. Refe-reix que estem davant de la pràctica d’una perícia tècnica de resultat incert. La realització d’aquesta prova, per tant, així com la compro-vació per altres mètodes per agents de l’ordre públic de la identitat i l’estat dels conductors, no requereix les garanties inscrites a l’art. 17.3 de la Constitució Espanyola, disposades específicament en la protecció del detingut i no de qualsevol que es trobi subjecte a les normes de la policia de trànsit. En una sentència posterior de 18 de febrer de 1988, el TC va assenyalar: «No és possible equiparar la privació de llibertat a què es refereix l’art. 17 de la Constitució Espanyola en els seus diversos apartats amb la presència física d’una persona a les dependències policials per a la pràctica d’una diligèn-cia —en aquest cas, la prova d’alcoholèmia—, pel temps estricta-ment necessari per portar-la a efecte».

En el mateix sentit s’expressa l’Audiència Provincial de Barcelona en algunes de les seves resolucions i, així, en una sentència de 31 de maig de 2011: […] d’aquestes manifestacions es desprèn de manera

26


inequívoca que l’acusat Sr. Teodosio es va sotmetre a una prova amb un etilòmetre portàtil, prova que va donar el resultat de 0,75 mil-ligrams per litre d’aire espirat, i va ser requerit seguidament, en vis-ta d’aquest resultat, a traslladar-se a les dependències policials a fi d’efectuar allà les proves reglamentàries amb etilòmetre de precisió, a la qual cosa es va negar obertament. En funció d’això no pot po-sar-se en dubte que els funcionaris de la policia van requerir l’acusat perquè els acompanyés a les dependències policials, a fi de sotme-tre’s a les proves mecàniques d’impregnació alcohòlica amb l’etilò-metre de precisió de què es disposava allà, i que s’hi va negar ober-tament i que se’l va advertir de les conseqüències que podien deri-var-se per a ell si no accedia al que se li demanava, una actuació que fora d’això no era necessària per poder arribar a ser perpetrat el de-licte de l’art. 383, ja que no és un element del tipus que es faci il-lustració a l’autor que, en cas de desobeir l’ordre emanada d’un agent de l’autoritat en l’exercici de les funcions pròpies del seu càr-rec, s’incorre en delicte, particular sobre el qual s’ha d’afegir tan sols que és de coneixement públic i general que hi ha obligació de sot-metre’s a les precitades proves i que, si no es fa, es pot incórrer en responsabilitat penal.

En el mateix sentit hi ha la sentència de 29 de març de 2011 de la mateixa Audiència, en què s’assenyala: «Pel que fa referència al lloc on s’han de practicar les proves esmentades, tot i que és desitjable que es facin al mateix lloc on es detecta la conducció presump-tament influïda per un consum previ d’alcohol, el fet que en la pràctica totalitat dels casos això no pugui ser així no integra una circumstància que elimini la tipicitat de la conducta. Per raons òb-vies, el gran nombre de patrulles policials no poden portar amb si un etilòmetre de precisió, però se’n disposa a les dependències poli-cials. En aquest context, si el conductor és requerit, com a resposta dels símptomes de trobar-se sota la influència de l’alcohol, perquè acompanyi els agents a les dependències policials a fi de sotmetre’s a les proves amb l’aparell existent allà, i s’hi nega obertament, in-correrà segons el parer del tribunal en el delicte de desobediència tipificat a l’art. 383 del CP».

27


Segona. Declaracions espontànies realitzades pel conductor d’un ve-hicle al qual s’observa simptomatologia clara d’estar sota els efectes de drogues, estupefaents o substàncies psicotròpiques i al qual enca-ra no s’ha instruït dels seus drets.

Una qüestió que cal plantejar des del mateix moment en què s’inicia l’actuació policial és plasmar en l’atestat manifestacions que faci de manera espontània la persona que és requerida a sotmetre’s a una prova de drogues perquè hi ha indicis de la seva participació en un delicte contra la seguretat viària. Ens referim, per exemple, al supò-sit d’una patrulla policial de servei que observa un vehicle fent una conducció anòmala, conduint a batzegades, amb frenades brusques, etc., i que, quan se li demana que s’aturi, observen en baixar del vehicle una persona amb símptomes clars d’estar sota els efectes de l’haixix o de la cocaïna. Si de manera espontània manifesta que ha consumit cocaïna, quina valoració cal fer d’aquesta manifestació? S’ha de plasmar en l’atestat policial? Quin valor li atorguen els tri-bunals?

A la Sentència 548/2001, de 3 d’abril, el Tribunal Suprem (TS) refe-reix: «Si bé és cert que l’art. 17.3 de la Constitució exigeix que tota persona detinguda ha de ser informada dels seus drets, i que s’ha de garantir al detingut l’assistència d’un advocat a les diligències policials i judicials, tanmateix, cap llei no prohibeix, com diuen les sentències d’aquesta sala de 7 de febrer i de 27 març de 2000, que les persones detingudes facin, de manera voluntària i espontània, determinades manifestacions a l’autoritat o als seus agents, confessant la seva culpa-bilitat i fins i tot oferint-se a col·laborar amb ells —qualssevol que puguin ser els mòbils de la seva conducta o la finalitat perseguida—, sigui per evitar l’esgotament de l’acció delictiva (cal pensar en la possi-bilitat d’informar de la col·locació d’explosius programats, de la pre-tensió dels implicats de matar una determinada persona, etc.), sigui per evitar la desaparició dels estris, dels efectes o dels instruments de delicte (en els casos de dipòsits d’armes o d’explosius, del cos del delic-te, etc.), sigui per evitar causar perjudicis a terceres persones o per in-tentar disminuir els efectes de l’acció delictiva. […] Des d’aquesta

28


perspectiva, doncs, les possibles manifestacions que hagi pogut efec-tuar el recurrent, voluntàriament i espontàniament, no poden consi-derar-se contràries a l’ordenació jurídica i, per tant, no poden afectar la possible eficàcia probatòria de les diligències ulteriors practicades, amb ple respecte de les exigències legals i constitucionals».

La Sentència 292/2012, d’11 d’abril, del TS diu: «Les declaracions espontànies d’un detingut davant dels funcionaris policials, bé en dependències policials, bé en els seus trasllats, han estat considerades aptes per enervar la presumpció d’innocència per la nostra jurispru-dència».

La jurisprudència, no obstant això, és cauta a l’hora de basar el pes de la prova única i exclusivament en aquest tipus de declaracions i, en aquest sentit, ha recalcat que aquestes manifestacions han d’in-cloure dades i circumstàncies concretes, la veracitat de les quals re-sulti comprovada pels mitjans veritables de prova processal, com ara inspeccions oculars, peritatges, autòpsies, testimonis, etc. En aquest cas, la suma de les dades confessades policialment amb les dades provades processalment pot permetre la deducció raonable de la par-ticipació admesa en la declaració espontània policial, i no ratificada (o fins i tot negada) judicialment.

En la sentència de 15 d’octubre de 2009, fins i tot el TS indica que aquestes declaracions espontànies no poden ser utilitzades com a prova apta per destruir la presumpció d’innocència, tot i que sí com a element que serveixi per a la investigació. Aquestes declaracions no són «nul·les»; però tampoc no són «utilitzables» com a material pro-batori de càrrec. Seran insuficients si no estan corroborades per mit-jans de prova veritables.

Finalment, la sentència del TS de 25 de març de 2014 indica: «Aquesta sala que admet que es valorin probatòriament les declara-cions espontànies i no provocades mitjançant un interrogatori més o menys formal de les forces policials si es constata que van ser efectuades respectant totes les formalitats i garanties que l’ordena-

29


ció processal i la Constitució estableixen, de manera absolutament voluntària i espontània, sense cap coacció, i que s’introdueixen de-gudament en el judici oral mitjançant declaració, sotmesa a contra-dicció, dels agents que la van presenciar (però en cap cas no la van provocar)».

Tercera. Assistència lletrada durant la pràctica de la prova amb la persona detinguda o sense.

No hi ha cap disposició legal que exigeixi la presència lletrada per a la pràctica d’una prova salival, cosa que és, a més, contrari a la seva pròpia finalitat i essència, ja que pot permetre dilatar la seva pràctica i, en molts casos, impedir l’obtenció d’uns resultats fiables.

El TC ha assenyalat en més d’una ocasió (per a totes, sentències de 7 d’octubre de 1985 i de 19 de setembre de 1994), referida un altre cop a l’alcoholèmia, però d’aplicació anàloga a la pro-va de drogues, que la pràctica de la prova d’alcoholèmia és una perícia tècnica i, funcionalment, el dret a l’assistència lletrada del detingut tendeix a «assegurar que els drets constitucionals del de-tingut siguin respectats, que no pateixi coacció o tracte incompa-tible amb la seva dignitat i llibertat de declaració i que tindrà l’assessorament tècnic degut sobre la conducta que vol tenir en els interrogatoris, inclosa la de guardar silenci, així com el seu dret a comprovar, una vegada realitzats i conclosos els interroga-toris amb la presència activa del lletrat, la fidelitat del que s’ha transcrit en l’acta de declaració que se li presenta per signar», és a dir, la funcionalitat del dret a l’assistència lletrada va dirigida a evitar indefensió en el justiciable, indefensió que no provoca sotmetre’s a una pericial tècnica, que és el que integra la prova d’alcoholèmia.

Finalment, l’art. 28.b) del Reglament de circulació fa referència a la persona obligada a sotmetre’s al test: «b) Qualsevol persona que es trobi en una situació anàloga a qualsevol de les enumerades a l’art. 21, respecte a la investigació de l’alcoholèmia, queda obligada a sotme-

30


tre’s a les proves assenyalades al paràgraf anterior. En els casos de negativa a efectuar aquestes proves, l’agent podrà immobilitzar im-mediatament el vehicle en la forma prevista a l’art. 25».

Per tant, hem de remetre’ns a l’art. 21 del Reglament, que analitza els casos obligats al test d’alcoholèmia i que analitzarem a l’apartat corresponent.

Hi ha una peculiaritat important que cal destacar i analitzar en la matèria, que és que la llei estableix de manera expressa que la prova esmentada haurà de ser practicada per «policia judicial de trànsit amb formació específica». Aquest requisit no s’exigeix per a la pro-va d’alcoholèmia, però sí per a la de drogues. Què significa policia judicial de trànsit amb formació específica? Quin contingut implica? Quins coneixements o titulació (si es refereix a això) han de tenir aquests agents?

La llei no ha regulat ni desenvolupat el concepte, però aquesta previsió és diferent de la que preveu la regulació de les proves d’alcoholèmia. En les proves d’alcoholèmia la llei parla que la practicaran «els agents encar-regats de la vigilància de trànsit» i, tanmateix, en la de drogues parla de «policia judicial de trànsit amb formació específica». Per la mateixa dicció literal de la llei és obvi que són dos agents amb for-mació diferent.

Per ser considerat agent de la policia judicial és necessari el títol corresponent expedit pel Centre d’Estudis Jurídics o l’Acadèmia de Policia d’àmbit territorial que pertanyi a les comunitats que tin-guin assumides les competències. Una vegada obtinguda aquesta titulació, quin tipus de formació integra la «formació específica» a què es refereix la llei? Sense regulació que estableixi el contingut que l’ha d’integrar sembla clar que haurà de comportar nocions de caràcter jurídic, mèdic i administratiu. La peculiaritat que com-porta el delicte de conduir sota la influència de les drogues (amb símptomes específics per a cada una), amb particularitats que no són senzilles de detectar i que impliquen uns coneixements previs

31


de l’agent, determina la necessitat d’aprofundir en la matèria en la realització d’aquesta formació.

Els agents han d’assolir, després de la realització del curs, l’«estatus» de pèrits, motiu pel qual no és descartable la seva pro-posició a judici en la condició doble: de testimoni i de pèrit. Testimoni del que ha observat (la manera de conduir, la destresa en la conducció, la situació de l’investigat, els símptomes que presentava, etc.), però també de pèrit, ja que la interpretació que faci d’aquests símptomes i la capacitat que tingui per identifi-car-los determinaran, posteriorment, la prova en plenari per acreditar que aquesta persona es trobava sota la influència de la substància esmentada.

3. L’article 379.2 del Codi penal: el delicte de conduir vehicles de motor i ciclomotors sota la influència de l’alcohol i amb una taxa superior a l’establerta legalment

L’art. 379.2 del CP estableix: «Amb les mateixes penes ha de ser cas-tigat el qui condueixi un vehicle de motor o ciclomotor sota la influ-ència de drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicotròpiques o begudes alcohòliques. En tot cas ha de ser condemnat amb les penes esmentades el qui condueixi amb una taxa d’alcohol en l’aire espirat superior als 0,60 mil·ligrams per litre o amb una taxa d’alcohol a la sang superior als 1,2 grams per litre».

D’aquesta manera, recull en un únic precepte la conducció sota els efectes de l’alcohol, la conducció sota els efectes de les drogues, estu-pefaents o substàncies psicotròpiques (ja analitzada) i la conducció amb una taxa d’alcohol en l’aire espirat superior als 0,60 mil·ligrams per litre o 1,2 grams per litre de sang. Analitzarem en primer lloc el delicte de conduir amb una taxa superior a l’establerta legalment i, posteriorment, abordarem la conducció sota la influència de l’alcohol.

La modalitat de conduir amb una taxa superior a l’establerta le-galment va ser introduïda en el CP en la reforma operada per la

32


LO 15/2007, de 30 de novembre. Va ser un canvi transcendent en la matèria, ja que, si fins a aquell moment s’havia castigat úni-cament el qui conduïa sota la influència de begudes alcohòliques, amb la reforma s’establia una taxa objectiva per la qual les perso-nes que la superessin, amb independència que conduïssin amb afectació, cometien delicte. Això proporciona també seguretat jurídica, ja que establint taxes objectives la societat coneix quins són els límits penalment rellevants (sense perjudici que taxes in-feriors tinguin també la seva rellevància penal) i afavoreix un pro-cediment ràpid i les conformitats6.

El primer element que cal analitzar és qui està obligat a sotmetre’s a aquesta classe de control: tots els usuaris de la via, únicament els conductors als quals s’observi simptomatologia d’estar sota els efectes de l’alcohol, els vianants…? Qui és el subjecte obligat?

En el delicte contra la seguretat viària de l’art. 379.2 del CP només poden ser autors els que condueixin un vehicle de motor o un ci-clomotor. És cert, també, que altres persones que poden conduir o utilitzar un vehicle poden ser els causants d’un greu perill per a la seguretat viària (com una persona embriaga que porta una bicicle-ta), però òbviament no podran ser autors del delicte que estem analitzant.

D’una lectura simple del precepte penal («el qui condueixi un vehi-cle de motor o ciclomotor») es dedueix clarament qui està obligat a sotmetre’s al control. La qüestió és si, en qualsevol circumstància, una persona que condueix un vehicle de motor o ciclomotor s’ha de sotmetre a aquesta prova o només en determinades circumstàncies (símptomes d’embriaguesa, conducció irregular, etc.) Acudim nova-ment a la LSV, que a l’art. 14.2 determina: «El conductor d’un vehi-cle està obligat a sotmetre’s a les proves per a la detecció d’alcohol o

6 La conformitat en aquesta modalitat assoleix gairebé el 90 % dels assumptes tramitats per judici ràpid, segons dades facilitades per la Fiscalia de sala el juliol del 2016.

33


de la presència de drogues a l’organisme, que han de practicar els agents de l’autoritat encarregats de la vigilància del trànsit en l’exer-cici de les funcions que tenen encomanades. Igualment hi estan obli-gats els altres usuaris de la via quan estiguin implicats en un accident de trànsit o hagin comès una infracció d’acord amb el que tipifica aquesta llei».

Per tant, està obligat a sotmetre’s a la prova el conductor d’un vehi-cle, sigui en un control aleatori, sigui per haver produït un accident o en qualsevol altra circumstància. El qui condueix un vehicle està obligat a fer-se la prova si li requereix un agent de l’autoritat encar-regat de la vigilància del trànsit en l’exercici de les funcions que té encomanades.

El segon element és el procediment que ha de dur-se a terme per tenir coneixement de si aquesta persona supera la taxa establerta legalment, és a dir, la pràctica de la prova, si supera els 0,60 mil·ligrams per litre d’aire espirat o els 1,2 grams per litre de sang. Això comportarà necessàriament fer la prova tal com preveu la llei. Analitzarem primer la prova en l’aire espirat. Per fer-ho hem de tenir en compte tres disposicions:

Primera. Art. 796.7 de la Llei d’enjudiciament criminal, que refe-reix: «La pràctica dels controls d’alcoholèmia s’ha d’ajustar al que estableix la legislació de seguretat viària».

Segona. L’art. 14 de la LSV, que diu: «[…] Les proves per a la de-tecció d’alcohol consisteixen en la verificació de l’aire espirat mit-jançant dispositius autoritzats, i per a la detecció de la presència de drogues a l’organisme, en una prova salival mitjançant un disposi-tiu autoritzat i en una anàlisi posterior d’una mostra salival en quantitat suficient.

»No obstant això, quan hi hagi raons justificades que impedeixin efectuar aquestes proves, es pot ordenar el reconeixement mèdic del subjecte o la realització de les anàlisis clíniques que els facultatius del centre sanitari al qual sigui traslladat considerin més adequades.

34


»4. El procediment, les condicions i els termes en què cal efectuar les proves per a la detecció d’alcohol o de drogues s’han de deter-minar reglamentàriament.

»5. A l’efecte de contrast, a petició de l’interessat, es poden repetir les proves per a la detecció d’alcohol o de drogues, que han de con-sistir preferentment en una anàlisi de sang, llevat de causes excep-cionals degudament justificades. Quan la prova de contrast doni un resultat positiu, l’ha d’abonar l’interessat.»

Tercer. Per remissió a l’articulat del Reglament de circulació, l’art. 22 refereix: «Les proves per detectar la possible intoxicació per alcohol les duen a terme els agents encarregats de la vigilància de trànsit i consisteixen, normalment, en la verificació de l’aire espirat mitjan-çant etilòmetres que, oficialment autoritzats, determinen de manera quantitativa el grau d’impregnació alcohòlica dels interessats.

»A petició de l’interessat o per ordre de l’autoritat judicial, es po-den repetir les proves a l’efecte de contrast, que poden consistir en anàlisis de sang, d’orina o d’altres d’anàlogues (art. 12.2, paràgraf segon, in fine, del text articulat).»

L’art. 23 del mateix text legal recull la manera com s’ha d’efectuar aquesta prova: «Si el resultat de la prova practicada dona un grau d’impregnació alcohòlica superior als 0,5 grams d’alcohol per litre de sang o als 0,25 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat, o al previst per a determinats conductors a l’art. 20 o, fins i tot sense as-solir aquests límits, la persona examinada presenta símptomes evi-dents de trobar-se sota la influència de begudes alcohòliques, l’agent ha de sotmetre l’interessat, per a més garantia i a l’efecte de contrast, a la pràctica d’una segona prova de detecció alcohòlica per l’aire es-pirat, mitjançant un procediment similar al que va servir per efectu-ar la primera prova, de la qual cosa l’ha d’informar prèviament.

»2. De la mateixa manera, ha d’advertir la persona sotmesa a examen del dret que té a controlar, per si mateixa o per qualsevol dels seus

35


acompanyants o testimonis presents, que entre la realització de la pri-mera prova i de la segona hi hagi un temps mínim de deu minuts.»

És important destacar que, d’acord amb el criteri de la Fiscalia, la sub-missió a la segona prova per a «més garantia i a l’efecte de contrast» no és un dret renunciable. El precepte assenyala que «l’agent ha de sotme-tre l’interessat». Es tracta d’un mandat legal que indica com s’han d’efectuar les proves, sense possibilitat de renúncia de l’implicat, de manera que no voler sotmetre’s implicarà un delicte de desobediència en la modalitat de negar-se a sotmetre’s a les proves establertes legal-ment de l’art. 383 del CP, que veurem més endavant.

Perquè es cometi el delicte és necessari que ambdós mesuraments superin (no igualin) els 0,60 mil·ligrams per litre que indica la llei. En cas que no se superin, la conducta no és necessàriament atípica, i es pot haver comès un delicte de conduir sota la influència de begudes alcohòliques que analitzarem posteriorment.

És necessari, en tot cas, descomptar els marges d’error dels etilòme-tres, així com el certificat de verificació d’aquest aparell, informa-cions que s’hauran d’aportar a l’atestat a fi d’acreditar el delicte.

Tot el que s’ha exposat fins ara fa referència a la prova practicada amb etilòmetre evidencial, però la modalitat que preveu el CP es-menta no tan sols la taxa de 0,60 mil·ligrams per litre d’aire espirat, sinó també una taxa d’alcohol a la sang superior als 1,2 grams per litre, i això implica analitzar l’altra prova de la qual pot extreure’s aquesta dada: l’analítica sanguínia.

L’analítica sanguínia, que implica l’extracció de sang de l’investi-gat, té uns requisits, uns límits i una regulació diferents dels vistos fins al moment.

Com a resposta a un buit normatiu sobre la matèria, el TC, ja en sentència de 16 de desembre de 1996, establia els límits i els requi-sits que havien de concórrer per dur a terme qualsevol actuació que

36


pogués atemptar contra la integritat corporal i, així, assenyalava que a través del dret a la integritat física el que es protegeix és el dret de la persona a la seva incolumitat corporal, és a dir, a no patir cap lesió o menyscabament al cos. En les intervencions corporals, és a dir, les consistents en l’extracció de determinats elements ex-terns o interns del cos per ser sotmesos a informe pericial (orina, cabells, sang, ungles, etc.) queda afectat aquest dret fonamental (art. 15 de la Constitució7), ja que impliquen una lesió o ingerèn-cia (encara que sigui mínima) al cos. En consideració a l’atemptat que comporti, seran «lleus» o «greus». El tribunal assenyala que quan quedi afectat el dret a la integritat corporal és necessari que es compleixin una sèrie de requisits, que són:

a. Que la mesura limitadora del dret fonamental estigui prevista per llei.

b. Que sigui acordada per una resolució judicial motivada.

c. Que sigui idònia, necessària i proporcionada.

d. Que tingui un fi constitucionalment legítim.

e. Que sigui duta a terme per personal mèdic o sanitari.

f. Que en cap cas no pot implicar un menyscapte en la salut de la persona.

g. Que en cap cas no pot dur-se a terme amb un tracte denigrant o inhumà.

En la sentència de 18 de desembre de 1997, el TC assenyala: «Si la prova consisteix en una anàlisi de sang, que és una intervenció

7 Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Queda abolida la pena de mort, tret del que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra.

37


corporal lleu, és evident que, quan es fa de manera voluntària, no es lesiona ni el dret a la integritat física (art. 15.1 CE) ni el dret a la intimitat corporal. I que quan es tracta d’una obliga-ció imposada pel jutge a l’efecte del seu contrast amb una altra prova, cal tenir present que aquesta mesura està prevista per la llei (art. 380 del CP, que té caràcter orgànic) i és proporcionada, ja que serveix objectivament per determinar fets que constitu-eixen l’objecte d’un procés penal i és necessària amb aquesta finalitat; sense que hi hagi altres mesures menys costoses i aptes de la mateixa manera per determinar el grau d’alcohol o altres substàncies a la sang ni el sacrifici que imposa resulta excessiu en comparació de la gravetat que comporta la conducció sota els seus efectes.

»D’altra banda, si la prova només consisteix en l’espiració d’aire, tampoc no és contrària a la Constitució, ja que és clar que, per la part del cos afectat, difícilment es lesiona el dret a la intimitat corporal.»

En sentència de 24 de setembre de 2007, el TC analitza en la demanda d’empara si s’ha produït una vulneració dels articles 15 i 18.1 de la Constitució (és a dir, els drets a la integritat corpo-ral i a la intimitat) com a conseqüència que la Guàrdia Civil va ordenar, sense haver informat l’afectat prèviament, sense haver-li sol·licitat el consentiment i sense autorització judicial, efectuar-li una anàlisi de sang, posteriorment a l’ingrés a l’hospital, amb la finalitat de determinar la taxa d’alcohol, diligència que es va practicar i el resultat de la qual va ser incorporat al procés i utilit-zat com a prova de càrrec.

En analitzar aquesta sentència, el TC fa notar que els termes abans exposats pel demandant no són correctes, ja que els fets no van ser que la Guàrdia Civil ordenés dur a terme aquesta prova, sinó l’anàlisi del que li havien extret amb finalitats terapèutiques per determinar la taxa d’alcohol a la sang (o altres substàncies) de l’in-vestigat. El TC conclou que no es va produir una afectació al dret a

38


la integritat corporal del subjecte, ja que havia consentit de manera expressa o de manera tàcita, però sí que es va produir una vulnera-ció al dret a la intimitat, ja que si ell no havia consentit que amb aquesta extracció es dugués a terme una analítica sobre la possible concentració d’alcohol a la sang que presentava la mostra, necessà-riament aquest consentiment havia d’haver estat substituït per una resolució judicial motivada que, en aquest cas, tenint en compte tots els requisits ressenyats anteriorment (prevista per llei, resolució judicial motivada, idònia, necessària i proporcionada, fi constituci-onalment legítim, etc.), hauria estat perfectament legítima.

El segon dels supòsits esmentats a l’art. 379.1 del CP és conduir sota la influència de les begudes alcohòliques8. La superació d’una taxa objectiva i establerta legalment constitueix delicte sense ne-cessitat que hi hagi cap circumstància més; tanmateix, si la taxa és inferior als 0,60 mil·ligrams per litre hi ha la possibilitat que els fets siguin igualment constitutius de delicte, però llavors és neces-sari provar que la persona investigada conduïa «sota la influència» i això implica demostrar que es trobava afectada pel consum previ d’aquesta classe de begudes, motiu pel qual s’haurà de demostrar la ingesta prèvia i com «influïa» d’una manera o una altra en la conducció.

La circular de la Fiscalia assenyala que, per acreditar aquesta in-fluència, serà determinant tant la descripció dels possibles testi-monis de com conduïa el subjecte (una conducció irregular, sense mantenir el traçat rectilini, a batzegades, etc.) com l’observació de símptomes que evidenciïn la influència inequívoca de l’alcohol en el subjecte (parla pastosa, caminar vacil·lant, falta d’equilibri, etc.). Tots aquests factors junts o de manera individual podran fer

8 Són les begudes que contenen etanol en la seva composició. Es classifiquen en dos grups, les produïdes per fermentació alcohòlica (vi, cervesa, sake, etc.), en què el contingut d’alco-hol no sol superar els 15 graus, i les produïdes per destil·lació, generalment a partir d’un producte de fermentació previ. Entre aquestes últimes hi ha els diferents tipus d’aiguardents (ginebra, whisky, tequila, etc.) i els licors, entre d’altres.

39


determinar a l’òrgan que jutja la convicció que una persona esta-va influï da pel consum de begudes alcohòliques en el moment en què conduïa el vehicle de motor o ciclomotor.

Respecte al que s’entén per influència de l’alcohol, hi ha dues actituds diferenciades en els tribunals. La primera assenyala que perquè pu-gui observar-se una influència en la conducció no tan sols és neces-sari que el subjecte presenti una simptomatologia d’haver ingerit al-cohol, sinó que, a més, això s’haurà de reflectir en actes de conducció concrets que ho revelin i que impliquin un perill (abstracte) contra la seguretat viària. Així, una sentència recent de la Secció Desena de l’Audiència Provincial de Barcelona de 18 de desembre de 2015 re-corda que «influència», tal com va referir el TC a la Sentència 148/1995, de 30 d’octubre, «és un element normatiu del tipus penal que com a tal requereix valoració jurisdiccional, i això ho determina que la conducció sigui anòmala, amb una repercussió negativa en la seguretat viària; per això, necessàriament s’han d’atendre les circum-stàncies del cas concret i singularment les condicions físiques del subjecte actiu i altres dades concomitants, principalment el tipus de conducció que fa el conductor i els signes externs que siguin indici d’estar sota la influència de begudes alcohòliques, drogues tòxiques o estupefaents».

La sala va valorar la testificació dels agents en el sentit d’apreciar de manera inequívoca que l’acusada presentava, certament, i tal com els agents indicaven, símptomes d’haver ingerit begudes al-cohòliques, però entén que hi ha un dubte raonable pel que fa al fet de si hi havia una pertorbació o alteració de les facultats psi-cofísiques de l’acusada, i en aquella ocasió el Tribunal va enten-dre que no quedava acreditada la influència de l’alcohol en la conducció, ja que cap dels agents no va veure com es va produir la col·lisió, motiu pel qual no hi ha prova testifical d’una conduc-ció irregular o anòmala.

En canvi, la sentència de 22 de juliol de 2009 de la Secció Cinque-na de l’Audiència Provincial de Barcelona analitza la condemna

40


realitzada en el marc d’un control preventiu, sense que la patrulla actuant hagués advertit cap infracció ni conducció anòmala del condemnat anteriorment a ser sotmès a la prova de determinació etílica, que va donar un resultat positiu sense ultrapassar les taxes objectives punibles. No obstant això, el Tribunal, analitzant el cas en concret, va assenyalar que objectivament quedava acreditada la creació d’un risc penalment rellevant pel resultat de les proves d’al-coholèmia practicades i, d’altra banda, per la declaració de l’agent dels Mossos d’Esquadra, que va fer al·lusió a la lentitud dels movi-ments del recurrent durant la pràctica de les proves de detecció alcohòlica, així com al conjunt de símptomes que presentava. En aquesta ocasió, malgrat que no s’hagués produït cap acte de con-ducció «irregular», el jutge, primer, i l’Audiència, després, van en-tendre que quedava acreditat que el subjecte es trobava sota la in-fluència de begudes alcohòliques i, en conseqüència, la sentència va ser condemnatòria.

Per això, en aquesta modalitat delictiva tindrà una importància vital que en l’atestat policial quedin reflectits tan detalladament com sigui possible els símptomes o actuacions possibles que el sub-jecte hagi dut a terme i que reflecteixin que es troba sota els efectes de l’alcohol, amb descripcions clares i inequívoques dels símpto-mes que presenta i la conducta que hagi tingut. Si no es fa detalla-dament, trobarem sentències com la dictada el 28 de juny de 2016 per la Secció Desena de l’Audiència Provincial de Barcelona, que diu així: «Per a la comissió del delicte previst a l’art. 379.2, incís primer, del CP, no n’hi ha prou de conduir un vehicle amb una taxa d’alcohol determinada, sinó que és necessari que es faci “sota la influència” de begudes alcohòliques, de manera que la conduc-ció es realitzi amb una alteració indubtable de les facultats psíqui-ques i físiques, en relació amb els nivells de percepció i de reacció; per això és rellevant que, a més del resultat de les proves d’alcoho-lèmia, s’han de reconèixer altres elements de prova, com el testimo-ni de les persones que observessin la manera de conduir o de com-portar-se del conductor, particularment el dels agents de la policia que van practicar la prova corresponent.

41


»En relació amb aquesta qüestió hem de partir de dues premis-ses: primera, que la simple constatació d’un grau d’impregnació alcohòlica en l’acusat no s’erigeix en si mateix, almenys en relació amb el que s’aplica en la instància delicte de l’incís primer de l’art. 379.2 (ja que la jutge a quo descarta el tipus de l’incís segon perquè un dels resultats de la prova d’alcoholèmia no supera els 0,60 grams després d’haver aplicat el marge d’error), com a pro-va suficient per a la seva apreciació i, per tant, resulta essencial la prova sobre la influència en la conducció; i segona, la con-currència necessària de l’element objectiu que l’acusat conduïa sota la influència de l’alcohol pot acreditar-se per altres mitjans de prova diferents del d’alcoholèmia, ja que, com han dit tant el TC com el TS fins a la sacietat, la prova d’alcoholèmia no és l’única prova vàlida per acreditar la ingesta alcohòlica. Així, si no hi ha prova d’alcoholèmia, o no hi ha cap prova directa sobre la influència en la manera de conduir, ja que és habitual que els que declarin com a testimonis, normalment funcionaris policials, no hagin presenciat com conduïa el subjecte actiu, la convicció de la condemna podrà sustentar-se en la prova indirecta, sempre que es compleixin els requisits següents, que permeten distingir-la de les simples sospites:

»a) Que parteixi de fets plenament provats,

»i b) que els fets constitutius de delicte es dedueixin d’aquests in-dicis a través d’un procés mental raonat i d’acord amb les regles del criteri humà, explicitat en la sentència condemnatòria.

»[…] Tanmateix, en el cas concret dels diferents símptomes pro-pis de la intoxicació etílica, l’únic que pot aportar una dada més concloent sobre l’afectació de les capacitats psicofísiques, deam-bular vacil·lant (quan afecta la psicomotricitat), no s’assenyala en l’acta de simptomatologia ni la jutge la va fer constar a l’apartat de fets provats, ja que es refereix a moviments lents i inestables, i no precisa si al·ludia a l’habilitat per mantenir-se dret i en equili-bri o a l’actitud o estat d’ànim canviant del subjecte. Se’n desta-

42


quen en canvi d’altres, com l’halitosi (que no té res a veure amb l’alè amb pudor d’alcohol), la parla pastosa i repetitiva (que pot no tenir una influència en la conducció del volant), la pèrdua d’equilibri (a què els agents no van al·ludir en el judici) i la falta de coordinació (sense especificar entre quins elements s’exigia la coordinació, amb què havia de coordinar-se l’acusat); i si bé tot això pot formar un criteri sobre la seva aptitud per conduir aquell dia que pot desembocar en l’element objectiu de la influència, ja que la diligència de simptomatologia és molt pròxima als fets, sí que almenys cal requerir que s’expliciti millor l’abast dels símp-tomes en el plenari, més enllà de la simple ratificació, o almenys la corroboració amb altres mitjans de prova, a causa de l’alt grau d’indeterminació. Per tant, el recurrent té la raó que en la sentèn-cia no s’explicita amb detall en què va consistir aquesta afectació de les capacitats de l’acusat per conduir i si això podia comportar un risc per a la seguretat dels altres usuaris de la via, tenint en compte a més que la conducció prèvia al “bony a la llanta” amb la vorera, com el va qualificar un dels policies, no va poder con-cebre’s com una conducció irregular o antireglamentària que de-notés la influència que és objecte de sanció en l’àmbit penal, ja que el titubeig al·ludit per un dels agents en el judici no era pre-cís. Pel que fa a l’impacte de la roda del vehicle amb la vora de la vorera en el moment en què l’acusat es va disposar a estacionar, que també podia ser causa de la imperícia del conductor, no pot deduir-se, sense més ni més, que es degués a la influència alcohò-lica, ja que no són pocs els casos en què s’observa conductors que pugen a la vorera el vehicle per estacionar-lo correctament amb el mínim de maniobres indispensables i no per això estan afectats per l’alcohol. No es descriu quines dimensions tenia l’àrea de càr-rega i descàrrega on finalment va quedar estacionat el vehicle conduït per l’acusat, i que els agents van manifestar que va ser correcte, com també el seu comportament en els requeriments que se li dirigien, i que els policies van qualificar d’educat, ni tampoc no es diu si hi havia altres vehicles estacionats al voltant que poguessin quedar afectats per la maniobra efectuada per l’acusat, motiu pel qual no s’observa que es posés en perill el bé

43


jurídic protegit pel tipus penal analitzat i per això ha d’entendre’s que la prova practicada no ha aconseguit el judici de suficiència capaç de desvirtuar la presumpció d’innocència de l’acusat, que ha de ser absolt del delicte que se li atribueix.»

4. L’article 379.1 del Codi penal: el delicte de conduir un vehicle de motor o ciclomotor a una velocitat que supera l’establerta legalment

L’art. 379.1 del CP diu: «1. El qui condueixi un vehicle de mo-tor o un ciclomotor a velocitat superior en 60 km/h en una via urbana o en 80 km/h en una via interurbana a la permesa per reglament ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a sis mesos o amb la de multa de sis a dotze mesos o amb la de treballs en benefici de la comunitat de 31 a 90 dies, i, en qualsevol cas, amb la de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclo-motors per un temps superior a un any i fins a quatre».

El legislador distingeix, per tant, si es tracta d’una via urbana o interurbana per establir un marge més elevat en les vies interur-banes que en les urbanes. Això probablement obeeix al fet que hi ha més perill i risc per a les persones (alienes al vehicle) en vies urbanes, on l’accés de vianants a la calçada, etc., incrementa el perill per als ciutadans. Aquesta discriminació que fa la llei ens obliga a distingir i qualificar el tipus de via en què ens estem, ja que determinarà el límit de velocitat punible i, per tant, la co-missió d’un delicte. El criteri establert per la Fiscalia9 parteix de les definicions atorgades en la LSV que són (annex i de la llei): via interurbana, definida com a «via pública situada fora de po-blació», i via urbana, com a «via pública situada dins de pobla-ció, excepte les travesseres».

9 Circular 10/2011, de 17 de novembre, sobre criteris per a la unitat d’actuació especialitza-da del ministeri fiscal en matèria de seguretat viària.

44


Vies urbanes seran, per tant, les situades geogràficament entre els senyals d’entrada i sortida d’una població, i interurbanes, les altres. Atendrem, doncs, els senyals d’entrada i sortida del nucli urbà per qualificar com a urbana o interurbana la via.

En els casos en els quals el nucli urbà, de fet, s’estengui més enllà de la senyalització o que no hi hagi cap senyalització caldrà tenir en compte altres criteris que ens permetin determinar si estem parlant d’una via urbana o interurbana, com l’existència d’edificis, la con-figuració de la ciutat i del terra, l’extensió del terme municipal, la titularitat de la via, els agents policials encarregats de la seva vigi-lància i control, etc. En cas que, malgrat una interpretació conjun-ta dels elements assenyalats, subsisteixin dubtes sobre en quin ti-pus de via ens trobem, l’haurem de catalogar com a via interurbana a favor de l’investigat.

El supòsit que pot generar més controvèrsia són les travesseres. La LSV les defineix en l’annex com a «tram de carretera que discorre per població. No tenen la consideració de travesseres els trams que disposin d’una alternativa viària o variant a la qual té accés».

L’Audiència de Barcelona ha tingut ocasió de pronunciar-se en diverses ocasions sobre el concepte de via urbana o interurbana de les travesseres en resoldre recursos d’apel·lació interposats contra sentències dictades al jutjat penal que analitzaven la qües-tió. Així, una de les primeres resolucions dictades a aquest efecte va ser la sentència de la Secció Vuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona de 18 de gener de 2013, que analitzava el cas se-güent: un motorista que conduïa a una velocitat de 163 km/h en un tram de via senyalitzada amb una prohibició de fer-ho a velo-citat superior als 80 km/h. El tram pel qual circulava la motoci-cleta de l’acusat en detectar-se l’excés de velocitat es corresponia amb la B-10 en el punt quilomètric 16, justament en el punt en què finalitza el tram d’autovia per incorporar-se a la ronda del Litoral en direcció al Besòs. La penalitat del fet depenia de la catalogació de la via. Si era urbana excedia la velocitat en 60 km/h,

45


però si era interurbana no assolia els 80 km/h (descomptant els marges d’error del cinemòmetre).

El jutge a quo, en la seva resolució, va determinar que la via era ur-bana per la seva notorietat (és conegut per tothom la consideració de la ronda del Litoral com a via urbana), la pertinença al terme municipal de Barcelona i la competència de la Policia Local de Bar-celona de regular el trànsit en el seu trajecte. Tanmateix, l’Audiència refereix que aquests elements són insuficients per poder qualificar la via com a urbana; d’acord amb el criteri de la Fiscalia, hi ha riscos o interessos superiors compromesos en les vies de tipus urbà respecte de les interurbanes; d’aquesta manera, no n’hi haurà prou amb la constatació que la via per la qual circulava l’infractor tenia una ca-talogació administrativa com a via urbana per raons de titularitat de la via o de la força policial amb competència per a la regulació del trànsit, sinó que s’haurà de justificar en el procés que es tracta d’una via que, a més de reunir aquesta catalogació administrativa, incor-pora determinats elements que permeten identificar un increment dels riscos respecte d’una via a la calçada de la qual únicament hi poden accedir els vehicles que hi circulen.

La sala assenyala: «En aquest sentit, les rondes, travesseres, autopis-tes, autovies o vies ràpides, encara que transcorrin en el seu traçat per les proximitats d’un nucli urbà, si no hi tenen autoritzat l’accés via-nants o elements mòbils no motoritzats, ni estan interrompudes per la intersecció d’altres vies o senyals semafòrics que obliguin a atu-rar-se en determinades contingències, no podran ser considerades urbanes a aquest efecte de la tipicitat per excés de velocitat, ja que aquesta consideració haurà de quedar reservada, amb caràcter gene-ral, a les vies en les quals apareixen compromesos interessos diferents dels genuïns dels vehicles i els seus ocupants, és a dir, quan s’hi pu-guin afegir els riscos que procedeixen de la presència de vianants o dels que puguin circular sobre elements mòbils no motoritzats, que comunament trobarà correspondència amb limitacions de velocitat més exigents a les que hi ha establertes en la via per la qual circulava l’acusat, 80 km/h […]».

46


I en consideració a aquest criteri estima el recurs de la defensa abso-lent el condemnat en segona instància. En el mateix sentit, la sen-tència de 9 de febrer de 2015 de la Secció Sisena de l’Audiència Provincial de Barcelona, amb una argumentació idèntica, qualifica les travesseres com a vies interurbanes.

Un altre dels punts que ha de ser objecte d’anàlisi és la velocitat. El tipus penal parla de «superació de la velocitat permesa reglamentàri-ament» i, així, és necessari delimitar aquests conceptes. L’article par-la en primer lloc de «superació»; per tant, no n’hi haurà prou amb igualar-la, sinó que cal depassar-la, amb independència de si es pro-dueix durant uns quants segons o es manté la superació en un espai prolongat en el temps.

El segon element és «permesa reglamentàriament». Per determi-nar-la hem de tornar a acudir a la normativa administrativa, en aquesta ocasió, al Reglament general de circulació (d’ara enda-vant, RGCir), concretament l’art. 48, que estableix les velocitats màximes en vies fora de població10 i 50 (vies urbanes i travesse-res11), així com dels específics. També es tindran en compte el que es deriva de limitacions psicofísiques del conductor, conduc-

10 En autopistes i autovies per a turismes i motocicletes, 120 km/h; per a autobusos, vehicles derivats de turisme i vehicles mixtos adaptables, 100 km/h; per a camions, vehicles articulats, camions tractor, furgons i automòbils amb remolc de fins a 750 kg, 90 km/h, i per als auto-mòbils amb remolc restants, 80 km/h.

11 La velocitat màxima, d’acord amb aquest precepte, que no hauran de depassar els vehi-cles en vies urbanes i travesseres s’estableix, amb caràcter general, en 50 km/h, tret que siguin vehicles que transportin mercaderies perilloses, que circularan com a màxim a 40 km/h.

Aquests límits podran ser rebaixats en travesseres especialment perilloses per acord de l’autoritat municipal amb el titular de la via, i en les vies urbanes, per decisió de l’òrgan competent de la corporació municipal.

En les mateixes condicions, els límits podran ser ampliats mitjançant l’ús de la senyalització corresponent, a les travesseres i a les autopistes i autovies dins de població, sense depassar en cap cas els límits genèrics establerts per a aquestes vies fora de població. En defecte de senyalització, la velocitat màxima que no hauran de depassar els vehicles en autopistes i autovies dins de població serà de 80 km/h.

47


tors novells o determinats vehicles o conjunts de vehicles per les seves característiques especials o per la naturalesa de la seva càrre-ga. Amb la concurrència de totes aquestes dades i l’anàlisi de lí-mits genèrics, específics i particulars determinarem la velocitat màxima d’una via, i la infracció penal que es pot constituir si es depassa en 60 km/h si és via urbana i en 80 km/h si es tracta d’una d’interurbana.

La sentència 436/2017, de 15 de juny, del Tribunal Suprem ens defineix què és conduir, i ho expressa així: «Exigeix l’acció de conduir un moviment locatiu, cert desplaçament, però no una conducció durant un determinat espai de temps o distància. Un trajecte en automòbil, sota l’acció del subjecte actiu, en una via pública i en condicions de poder causar un mal, en abstracte, és conducció».

4.1. Indicis que han de constar en l’atestat policial per poder acreditar el delicte

Abordarem a continuació les dades necessàries que, al nostre enten-dre, ha de tenir un atestat per poder acreditar el delicte. En primer lloc, si la velocitat ha estat registrada amb un cinemòmetre12 és ne-cessari que en l’atestat constin una sèrie de dades sobre l’aparell: si és un radar fix o mòbil, data d’aprovació del model, temps d’utilització des de la seva posada en funcionament, reparació, etc. Totes aquestes dades serviran per determinar quin marge d’error se li ha d’aplicar i, per tant, és imprescindible per determinar, amb exactitud, la veloci-tat a la qual anava conduint l’autor. En l’atestat, tal com assenyala la circular a què abans hem fet referència, han de constar les circums-tàncies meteorològiques, riscos de la via, concurrència de trànsit, etc., ja que il·lustraran com es va produir el fet.

12 S’entén per cinemòmetre l’instrument o sistema de mesura destinat a determinar la ve-locitat de circulació dels vehicles de motor, juntament amb els dispositius complementaris destinats a registrar i conservar els resultats de les mesures efectuades.

48


Les dificultats en aquesta modalitat penal parteixen en múltiples ocasions del fet que l’única prova de la qual es disposa en aquesta classe de delicte és de la fotografia del vehicle i del registre de la velocitat a la qual anava en el tram. Si al conductor se l’atura in situ no comporta cap dificultat la investigació del delicte, però es-devé molt dificultós quan únicament es disposa de la fotografia i la velocitat captades pel radar. El titular del vehicle acostuma a ser citat a declarar policialment i una vegada instruït dels fets, si revela que era ell qui conduïa s’interromp la declaració i se li comuniquen els seus drets constitucionals de l’art. 520 de la LECRIM, i pot acollir-se al dret a no declarar. A diferència del que passa en la via administrativa, en la qual el conductor està obligat a manifestar qui era la persona que conduïa el vehicle, en la via penal això no passa; tot i que des de la Fiscalia s’indica que es farà, si és neces-sari, la comprovació de la versió exculpatòria i la investigació de l’entorn familiar, professional o social a fi de poder determinar qui conduïa el vehicle.

En aquests supòsits cal tenir en compte l’últim acord del ple del TS sobre les declaracions en seu policial de 3 de juny de 2015, que diu: «Les declaracions davant dels funcionaris policials no tenen cap valor probatori. No poden operar com a corroboració dels mitjans de prova, ni ser contrastades per la via de l’art. 714 de la LECR, ni es poden utilitzar com a prova preconstituïda en els termes de l’art. 730 de la LECR. Tampoc no poden ser incorporades al patrimoni probatori mitjançant la citació dels agents policials que les van recollir com a testimonis. Tanmateix, quan les dades objectives contingudes en l’au-toinculpació són acreditades com a veraces per mitjans de prova veri-tables, el coneixement de les dades que evidencien l’autoinculpació pel declarant poden constituir un fet de base per a inferències legítimes i lògiques. Per constatar, a aquest efecte exclusiu, la validesa i el contin-gut de la declaració policial hauran de prestar testimoni en el judici els agents policials que la van presenciar».

Tot i que és ordinari que la font de prova sigui la captació del radar, cal conèixer altres mitjans de prova útils i pertinents per acreditar

49


el delicte. En aquest sentit, la sentència de 17 de gener de 2011 de l’Audiència Provincial de Burgos fa el raonament següent: «La cre-dibilitat del testimoni que presta l’agent policial no és gratuïta, sinó que la jutge considera que és més imparcial que el testimoni dels amics de l’acusat, i resulta, a més, que la versió policial la rati-fica en un atestat detallat en el qual es descriuen totes les zones i limitacions de velocitat que no va respectar el conductor acusat durant uns 12 km i que, malgrat ser perseguit pel vehicle policial amb els llums rotatius connectats, en va fer cas omís i no es va aturar.

»Si bé no es va mesurar la velocitat del vehicle mitjançant els aparells tècnics normalment utilitzats, s’ha provat que el vehicle policial, mal-grat superar en diversos trams en més de 60 km/h la velocitat permesa, no va poder atrapar el que conduïa l’acusat, i tot i haver arribat a cir-cular a una velocitat de 170 km/h (amb una limitació de 90 km/h) no el van poder atrapar. A més, durant un tram de 2,200 km, de via ur-bana, l’acusat va circular a una velocitat de 130 km/h, unit al fet de portar a l’interior del vehicle cinc ocupants, un dels quals ajagut sobre les tres persones que viatjaven asseguts en la part posterior.

»Per això no hi ha cap motiu per dubtar de les manifestacions de l’agent policial ni del contingut de l’atestat, ja que reflecteixen la velo-citat a la qual circulava el vehicle de la policia i que, tot i ser superior en 60 km/h a la permesa, no van poder atrapar vehicle de l’acusat, el qual no es va aturar, sent conscient (almenys per la seva declaració) que durant uns 3 o 4 km el van perseguir.»

En el mateix sentit, la sentència de 24 d’abril de 2013 de l’Audièn-cia Provincial de Pontevedra en un cas similar a l’anterior afirma: «És lògic que en una persecució policial —ja que l’acusat fugia del vehicle policial que el seguia—, no hi hagi proves objectives de la velocitat a la qual circula l’acusat, sinó les manifestacions dels tes-timonis, tant dels agents de policia que duen a terme la persecució com de qualsevol altre. I la sentència d’instància valora prudenci-alment el testimoni dels agents de policia que van iniciar la perse-

50


cució i que van fixar la velocitat a la qual circulava l’acusat entre 80 i 90 km/h en una zona limitada a 30 km/h (l’agent NÚM000) i entre 60 i 80 km/h (l’agent NÚM001). El jutge pren com a refe-rència el mínim que van afirmar els agents, d’almenys 60 km/h en zona urbana regulada a 30 km/h. D’altra banda, l’atestat i les foto-grafies aportades mostren que els límits de velocitat pels carrers que va circular l’acusat eren de 30 km/h i que encara que en aquest cas no era el delicte pel qual se l’acusava, el de velocitat excessiva al límit establert legalment, el testimoni dels agents va servir per for-mar la convicció judicial de la velocitat a la qual anava el condem-nat posteriorment».

4.2. La punibilitat

Respecte a la pena que implica aquesta classe de delictes, el legislador ha previst la pena de multa, treballs en benefici de la comunitat o penes de presó. Totes comportaran, a més, la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors. El legislador, en pre-veure de manera alternativa les tres modalitats, està proporcionant un marge de discrecionalitat al jutge perquè imposi, segons les cir-cumstàncies del fet, les característiques personals de l’autor, etc., la pena més adequada.

La pena de treballs en benefici de la comunitat només podrà ser im-posada si el condemnat n’accepta el compliment; per tant, en la ma-joria de casos anirà acompanyada de sentències de conformitat.

La pena privativa del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors és una pena que, segons criteri de la Fiscalia, s’ha de complir de ma-nera no fraccionada, és a dir, si s’imposa un any i un dia de pena, haurà d’iniciar-se un dia determinat i complir-se ininterrompuda-ment fins al cap de l’any i el dia que s’hagi imposat.

L’argumentació de la Fiscalia a favor d’aquest compliment ininter-romput es basa en els punts següents:

51


1. La llei preveu en determinats supòsits, com la multa13, la possibi-litat que si hi ha raons justificades pugui fraccionar-se la pena, a contrario sensu, quan el legislador no ha previst de manera expressa aquesta possibilitat les penes han de ser executades com diu l’art. 990 de la LECRIM: «[…] en la forma i dins el termini que prescriuen el CP i els reglaments».

2. L’art. 794.2.a de la LECRIM diu: «En els casos en què s’hagi im-posat la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclo-motors, el secretari judicial ha de retirar immediatament el permís i la llicència habilitant, si no és que ja s’ha disposat aquesta mesura, ha de deixar el document unit a les actuacions i ha de trametre un ma-nament a la Prefectura Central de Trànsit perquè el deixi sense efecte i no n’expedeixi un altre de nou fins a l’extinció de la condemna». Si el document ha d’estar unit a la causa i el secretari judicial (ara, lle-trat de l’Administració de Justícia) ha de comunicar a la Direcció Central de Trànsit que el deixi sense efecte i no n’expedeixi cap de nou fins a l’extinció de la condemna és perquè el legislador està par-tint d’un compliment ininterromput de la pena.

És important destacar també la necessitat que les policies posin a dis-posició del jutjat d’instrucció en els atestats que es presentin per trami-tar com a judici ràpid el permís de conduir de l’investigat. Aquesta aportació del permís té com a base legal l’art. 770 de la LECRIM, que assenyala: «La policia judicial ha d’acudir immediatament al lloc dels fets i realitzar les diligències següents: […] 6a. Ha d’intervenir, si és procedent, el vehicle i retenir el permís de circulació d’aquest vehicle i el permís de conduir de la persona a la qual s’imputi el fet».

Tenint en compte l’elevat índex de conformitats que hi ha en aques-ta classe de delictes, posar a disposició el permís de conduir agilita l’execució que s’ha de dur a terme. No té lògica que, a una persona

13 Art. 50.6 del CP: «El tribunal, per una causa justificada, pot autoritzar el pagament de la multa dins d’un termini que no superi els dos anys des de la fermesa de la sentència, o bé d’una vegada o en els terminis que es determinin».

52


condemnada en un judici ràpid, en què ha prestat la seva conformi-tat i hi ha una sentència ferma, no se li practiqui una liquidació immediata de la condemna, iniciant-ne l’execució a partir del mateix dia i contribuint, tant a l’expulsió de conduir a persona que ha de-mostrat la seva perillositat per haver comès un delicte contra la segu-retat viària com també la contribució en la funció de prevenció ge-neral i especial que tenen les penes.14

5. L’article 380 del Codi penal. La conducció temerària

L’art. 380 del CP recull el delicte de conducció temerària de la ma-nera següent: «1. El que condueixi un vehicle de motor o un ciclo-motor amb temeritat manifesta i posi en perill concret la vida o la integritat de les persones és castigat amb les penes de presó de sis mesos a dos anys i privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per un temps superior a un any i fins a sis.

»2. A l’efecte d’aquest precepte, es reputa manifestament temerària la conducció en què concorrin les circumstàncies que preveuen l’apartat primer i l’incís segon de l’apartat segon de l’article anterior.»

Els elements que exigeix el Codi per entendre consumat el delicte són dos: d’una banda, que la conducció es dugui a terme «amb teme-ritat manifesta» i, de l’altra, que s’hagi posat en perill concret la vida o la integritat física d’una persona. Respecte a què s’entén per teme-ritat manifesta, el TS ha referit en més d’una ocasió15 que es tracta d’una desatenció anormal i notòria de les normes reguladores del trànsit menyspreant-les, comporta la inobservança total i absoluta de les normes reguladores del trànsit més elementals o com diu la sen-tència de 4 de desembre de 2009: «Temeritat significa imprudència

14 L’any 2015 es van incoar 818 procediments per aquest delicte, en què es van presentar 426 escrits d’acusació i els tribunals van dictar 477 sentències.

15 Una de les sentències més recents és del 5 de maig de 2014.

53


en grau extrem, però també gosadia, atreviment, audàcia, irreflexió, el contrari a la prudència o sensatesa».

El segon dels elements implica posar en perill concret la vida o inte-gritat física de les persones. El tipus penal exigeix aquest fet, per tant, una conducció anormal que es faci sense aquesta posada en perill concret, és a dir, un perill en abstracte, no tindrà una conducta pe-nalment reprotxable (sense perjudici de les seves possibles conse-qüències en l’àmbit administratiu). Les persones que poden estar en perill concret a les quals es refereix el text poden ser altres usuaris de vehicles, persones que transitin a peu o persones que estiguin dins del vehicle conduït per l’infractor16 i així, per exemple, en la sentèn-cia de l’Audiència Provincial de Burgos de 2 de desembre de 2010 la sala refereix: «En aquest cas, la conducció realitzada per l’acusat ex-cedeix la simple producció d’un risc en abstracte, i passa a integrar un risc en concret per a la vida i la seguretat no solament dels ocu-pants del vehicle que condueix, sinó també per a la integritat física d’altres usuaris de la via de circulació. Així s’acredita de la declaració de Guillermo i Dolores, que en dependències policials ja van indicar que la conducció observada del vehicle conduït per Heraclio era to-talment temerària, ja que circulava en zig-zag, accelerant sense mo-tiu i canviant de carril de circulació al seu aire i sense respectar la prioritat de pas de la resta dels usuaris. Aquesta circulació va posar en perill concret la seguretat dels testimonis indicats, que circulaven a bord d’un altre turisme per la mateixa via, tal com manifesten en la seva declaració policial […].

Més recentment, l’Audiència de Pontevedra, el 21 de juny de 2016, avaluant el fet de posar en perill concret refereix: «En aquest sentit, l’actuació de l’acusat, que fuig a gran velocitat, a uns 120 km/h en trams de 50-70 km/h, fent avançaments prohibits per la senyalitza-ció existent, en revolts de velocitat reduïda, envaint el carril contrari

16 La consulta 1/2006 ja preveia com a subjectes passius els ocupants del vehicle, tret que siguin cooperadors de la FGE o inductors del delicte.

54


de circulació, obligant els vehicles que circulaven en sentit contrari a desviar-se de la seva trajectòria per evitar la col·lisió, són fets que impliquen una conducció temerària i que creen un perill evident per als usuaris de la via, que queden obligats a realitzar maniobres d’emergència per evitar un accident, i per a les dues ocupants del seu vehicle, una de les quals, una nena».

Conduccions com anar a una velocitat excessiva en carrers de via-nants plenes, conduir per la vorera, fer-ho en sentit contrari, envair el carril contrari a la carretera en revolts amb poca visibilitat, depas-sar semàfors en vermell, saltar-se un stop, sempre que impliqui la posada en perill concret, són susceptibles d’incloure’s en el tipus pe-nal. Ens trobem en una modalitat de perill en concret, però no és necessari que efectivament es produeixi la mort d’una persona ni que es causin unes lesions que, d’altra banda, seran objecte de delicte de lesions o d’homicidi, però sí que és necessari la imminència en la lesió o atac contra la integritat física de les persones que, per les raons que sigui, no acaba de consumar-se o cristal·litzar.

Quan fem referència a la conducció temerària una altra qüestió relle-vant és saber si perquè es consumi aquesta modalitat és necessari que l’infractor dugui a terme diverses accions anòmales o, al contrari, una única acció (una única infracció) pot consumar la conducció temerària.

Tradicionalment, els tribunals han exigit perquè es consideri con-ducció temerària que l’infractor dugui a terme més d’una maniobra al·legant, entre altres raonaments, que si la conducta és única i l’ac-ció és única si es duu a terme el resultat (d’homicidi o de lesions) es castigarà dues vegades el mateix fet; d’una banda, la conducció teme-rària i, de l’altra, l’homicidi o lesions imprudents comeses. Així ho expressa la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona de data 13 de febrer de 2008, en què el condemnat argumentava que la seva conducta (una única infracció) no podia subsumir-se en el tipus pe-nal de la conducció temerària. La sentència raona que la conducció, per ser típica, ha de tenir una certa durada temporal: «Efectivament

55


[assenyala], la redacció del tipus penal exclou com a element consti-tutiu d’aquest l’acte aïllat de conducció. El conductor d’un vehicle que circula per un carrer d’una ciutat i en un moment concret puja a la vorera o envaeix momentàniament el carril contrari de circulació no comet aquest delicte. L’acceptació de la tesi contrària ens porta-ria, en els casos en què es produís un resultat mortal o lesiu com a conseqüència d’aquesta conducció, a penar doblement la mateixa acció, com a conducció temerària i com a delicte d’homicidi o lesi-ons per imprudència. […] El Sr. Carlos conduïa d’una manera que no consta que estigués provada que no era reglamentària per la car-retera de Terrassa quan es va aproximar a un control policial preven-tiu d’alcoholèmia, moment en què va fer una maniobra evasiva i va accelerar la marxa, que va mantenir quan un dels agents es va despla-çar fins al centre de la calçada perquè s’aturés, cosa que va determi-nar que l’agent s’hauria d’haver desplaçat per evitar ser atropellat.

»Doncs bé, la conducta del Sr. Carlos pot ser qualificada en la forma que es vulgui (per exemple, delicte d’homicidi dolós en grau de temptativa), però no constitueix en si un delicte de conducció teme-rària, sense que durant la conducció posterior —que circulava a ve-locitat superior a la permesa, desatenent els senyals acústics i llumi-nosos de la policia perquè s’aturés i en sentit contrari— consti provat que posés en concret perill la vida o integritat de les persones, raó per la qual la seva conducció el dia dels fets no és subsumible en el tipus de l’art. 381 del CP.

»El motiu del recurs examinat aquí ha de ser, doncs, estimat».

Tot i això, aquesta posició no és unànime en la jurisprudència, ja que trobem sentències com la d’Audiència Provincial de Lleida de 21 d’abril de 2016, que dicta: «[…] Amb aquest resultat, la magistrada d’instància conclou que l’accident va ser conseqüèn-cia d’una conducció negligent de l’acusat, que va posar en perill concret la vida i la integritat dels ocupants del vehicle i també de la resta d’usuaris de la via, ja que va conduir afectat pel consum d’alcohol, sense haver respectat un període de descans prudent,

56


va efectuar un gir antireglamentari a l’esquerra a una velocitat excessiva, en què va perdre el control i va impactar finalment contra un mur. El tribunal ho comparteix tot, ja que, com que la conducta excedeix de la falta d’imprudència —tal com pretén el recurrent—, es pot incloure perfectament en l’il·lícit previst a l’art. 380 del CP, ja que és una infracció greu i de les normes de cura formalitzades en la llei del trànsit, fet que implica un perill efectiu i constatable».

D’altra banda, el segon paràgraf preveu un supòsit en què el legis-lador ha definit i concretat que caldrà refutar la conducció teme-rària, que és quan es concorri en un mateix cas en una velocitat punible i, alhora, l’acusat condueixi amb una taxa superior a l’esta-blerta legalment a l’art. 379.2 del CP, és a dir, el legislador defineix un supòsit concret en què es presenta temeritat en la conducció. La intenció del legislador és, des d’aquesta perspectiva, aclarir que la conducció en la qual es presenta la conducta de l’art. 379.1 (ve-locitat excessiva per sobre dels límits establerts legalment) i la de l’art. 379.2 del CP (conduir amb un taxa superior a l’establerta legalment) és ja, per la seva perillositat intrínseca, una conducció amb temeritat manifesta.

6. L’article 381 del Codi penal. El delicte de conducció temerària amb menyspreu absolut envers la vida dels altres

«1. És castigat amb les penes de presó de dos a cinc anys, multa de dotze a 24 mesos i privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors durant un període de sis a deu anys el que, amb menys-preu manifest per la vida dels altres, realitzi la conducta descrita a l’article anterior.

»2. Quan no s’hagi posat en perill concret la vida o la integritat de les persones, les penes són de presó d’un a dos anys, multa de sis a dotze mesos i privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclo-motors pel temps que preveu el paràgraf anterior.»

57


Com diu el TS ja des de la Sentència 872/2005, d’1 de juliol, el delicte de conducció temerària amb menyspreu manifest per la vida dels altres és «un delicte de simple activitat que exigeix una conduc-ta que consisteix en una conducció temerària manifestament, duta a terme amb menyspreu manifest per la vida aliena, i que pressupo-sa no solament un estat subjectiu d’indiferència pel possible dany aliè, sinó, a més, una conducta extremadament perillosa, altament temerària».

De la mateixa manera, a la STS 1209/2009, de 4 de desembre, es recullen els requisits del llavors art. 384 del CP, precedent de l’actual 381 del CP, que són:

1r. Conducció d’un vehicle de motor. Es tracta d’un delicte dels co-neguts com de pròpia mà, és a dir, dels que només poden ser autors pròpiament els que realitzen una determinada acció corporal o per-sonal, sense perjudici que hi pugui haver partícips en el sentit ampli a títol d’inductors, cooperadors necessaris o còmplices (no coautors ni autors mediats). L’autor en sentit estricte ha de ser el que condu-eix un vehicle de motor o un ciclomotor.

2n. Cal conduir el vehicle amb temeritat manifesta, és a dir, la temeritat ha d’estar acreditada. La temeritat, com ja hem vist en analitzar el delicte de conducció temerària tal com el definia el TS, significa: «Imprudència en grau extrem, però també go-sadia, atreviment, audàcia, irreflexió», termes compatibles amb l’anomenat dol eventual, és a dir, el subjecte que actua amb dol eventual no té com a finalitat produir el resultat, però reconeix la possibilitat que es produeixi i, no obstant això, continua ac-tuant.

3r. Cal que es posi en perill concret la vida o la integritat de les per-sones. Es tracta d’un delicte de perill concret, és a dir, d’una infracció en què cal acreditar que hi va haver persones que van patir un risc per a la integritat física, fins i tot, per a la seva vida; persones concre-tes, tot i que pot ser que no estiguin identificades.

58


4t. «Amb menyspreu conscient per la vida dels altres». En el preàm-bul de la LO 3/1989, de 21 de juny, que va introduir aquest delicte a l’art. 340.bis d del CP anterior, es diu que aquest tipus especial de risc, creat per donar resposta a l’alarma social originada pels conduc-tors homicides (els que anaven per una autopista en sentit contrari), «té una posició intermèdia entre el delicte de risc i la temptativa d’homicidi».

El perill que comporta la conducta és un atac a la seguretat col-lectiva, com veurem més endavant; si la concreció del perill es foca-litza en persones concretes ja no estarem en aquesta modalitat delic-tiva. El que caracteritza aquest tipus és aquest perill en abstracte, no focalitzat en uns béns jurídics concrets.

Es tracta, en definitiva, de realitzar la conducta típica de l’art. 380, però amb «un plus»: el conductor ha de representar-se l’alta probabi-litat que el seu comportament produeixi un sinistre, i malgrat això persisteix en el seu propòsit.

El TS ha tingut ocasió d’analitzar aquesta tipologia penal arran de la sentència de 29 de gener de 2015, en què es va analitzar el supòsit de fet següent:

«La matinada del dia 6 de novembre de 2011, l’acusat José Pedro estava a la zona de lleure del Port Olímpic de Barcelona, juntament amb Conrado, Juan Francisco i els germans Florencio i Isidro, a qui a l’inici de la nit havia traslladat fins allà amb el seu vehicle, un Maz-da 323 amb matrícula W-…-WC, que havia deixat estacionat al pàr-quing del Port Olímpic, sota la rampa d’accés al recinte portuari, a les proximitats dels molls de Marina i Gregal.

»Així, a l’hora ressenyada, quan tots ells ja havien accedit a l’inte-rior del vehicle indicat a fi de tornar als seus domicilis a Badalona, com que l’acusat estava molt molest amb els seus acompanyants perquè l’havien deixat sol, manifestant-los que havia tingut un incident amb un grup de joves d’ètnia gitana, i com que, una ve-

59


gada dins del turisme, els acompanyants l’havien increpat dient-li que si era una maricona, aquesta circumstància va incrementar el seu enuig fins a l’extrem que, després d’haver fet una maniobra de marxa enrere per treure el vehicle de la plaça d’aparcament que ocupava, iniciada la marxa ja cap endavant, en lloc de dirigir-se cap a la sortida del pàrquing, es va introduir en un espai exclòs a la circulació per girar novament 90 graus a l’esquerra i encarar la recta d’aproximadament uns 30 metres que no tenia cap més sor-tida ni obstacle que impedís la precipitació al mar immediat, de tal manera que, una vegada va haver encarat aquella recta, l’acusat va posar la segona velocitat i va pitjar l’accelerador a fons, desate-nent les veus d’algun dels acompanyants que l’instaven que frenés, i malgrat això va mantenir el rumb i l’acceleració fins a caure al buit i al mar immediat.

»Com que el vehicle es va submergir ràpidament a l’aigua, una vegada es va haver omplert l’habitacle de l’element gèlid, l’acusat va sortir per la finestreta corresponent a la seva porta, que havia deixat oberta, cosa que van fer també instants després els ocu-pants de les places posteriors, concretament Florencio, que va sortir per la finestreta posterior esquerra del vehicle, ja que ocu-pava el seient immediat a aquesta finestreta i ja estava parcial-ment abaixada en el moment de la caiguda, i per aquí també hi va aconseguir sortir; després, Juan Francisco, que ocupava el se-ient de darrere central; mentre que Conrado va haver de fracturar la finestreta posterior dreta del turisme, ja que ocupava aquest seient i no va aconseguir abaixar-la mecànicament. Isidro va ser l’últim a sortir de l’interior del turisme, malgrat que ocupava el seient del copilot i tenia la finestreta també parcialment abaixada en el moment de la caiguda.

»[…] Arran de la caiguda i de l’activitat que van haver de dur a terme per sortir a la superfície, Conrado va patir lesions consis-tents en cervicàlgia amb limitació i contractura del trapezi dret i edema amb dolor en el quart metacarpià de la mà dreta, a més d’hipotèrmia, per les quals no consten més atencions mèdiques

60


que una primera assistència i l’ús de 21 dies no impeditius per a la seva curació. Juan Francisco va patir lesions al turmell dret i una cervicàlgia, per les quals no consten més atencions mèdi-ques que una primera assistència i la necessitat de 21 dies sense impediment per a la curació. Isidro va acreditar haver patit cer-vicodorsolumbàlgia i inflamació amb ferides superficials i dolor en el tercer i el quart dit de la mà dreta, motiu pel qual va neces-sitar una primera i única assistència mèdica i va tardar a curar-se catorze dies sense impediment. I Florencio va patir cervicàlgia amb espinopressió negativa, musculatura paravertebral positiva bilateral, a més de lumbàlgia i equimosi a la banda frontal dreta, lesions per les quals no consten més atencions mèdiques que la primera assistència i l’ús de deu dies per a la seva curació, sense cap impediment.»

L’Audiència va condemnar l’acusat, José Pedro, com a autor penal-ment responsable d’un delicte contra la seguretat del trànsit de con-ducció temerària i amb menyspreu manifest per a la vida dels altres (és a dir, pel tipus penal de l’art. 381.1 del CP, sense la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal), a les pe-nes de tres mesos de presó, amb l’accessòria d’inhabilitació especial per a l’exercici del dret de sufragi passiu durant el mateix temps, multa de setze mesos, amb una quota diària de cinc euros i una res-ponsabilitat personal subsidiària per al cas d’impagament d’un dia per cada dues quotes impagades, i a la privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per temps de sis mesos, així com quatre faltes de lesions, amb la pena, per cada una de les quatre fal-tes, de multa d’un mes, amb una quota diària de cinc euros i una responsabilitat personal subsidiària per al cas d’impagament d’un dia per cada dues quotes impagades.

El TS va revocar la sentència en assenyalar que no es podia subsu-mir el fet en el delicte contra la seguretat col·lectiva, precisament perquè el fet provat no refereix aquesta afectació: es va atemptar contra la vida dels ocupants del vehicle i es va generar una situació de perill, representada i assumida, en la causació del resultat.

61


Recorda que el tipus penal de la conducció temerària de l’art. 381.1 del CP exigeix:

1. Acte de conducció per via pública.

2. Conducció temerària.

3. Afectació de la seguretat col·lectiva.

4. Posada en perill concreta de la vida de terceres persones.

La sentència refereix: «Ens interessa destacar, per la importància per al cas d’aquesta cassació, l’element del perill per a tercers usua-ris de la via pública, que no és sinó conseqüència del requisit de l’acte de la circulació. Tot i que el delicte sigui de perill concret, els destinataris de l’acció perillosa són tercers indeterminats per a l’au-tor del fet delictiu, ja que l’acció no va dirigida només contra els ocupants del vehicle, sinó que es dirigeix a posar en perill una cir-culació per si mateixa perillosa i fortament normativitzada en la seva regulació.

»D’aquesta manera, si la conducta s’adreça contra persones deter-minades que es vol posar en perill, assumint la materialització del risc en un resultat concret que es persegueix o que una vegada advertit es continua en l’agressió al bé jurídic, la conducta no pot ser subsumida en el delicte contra la seguretat del trànsit, sinó en el de resultat, ja que s’atempta contra la vida i la indemnitat de persones concretes i determinades, contra qui s’adreça concreta-ment el delicte d’homicidi». Cal destacar que l’Alt Tribunal expo-sa que no hi va haver cap acte de circulació, és a dir, un acte que comporti un trasllat entre dos llocs. L’autor d’un delicte de l’art. 381.1 del CP ha d’utilitzar el vehicle per a un acte de circu-lació, utilitzant una via pública per regla general, si bé la conduc-ta pot realitzar-se sobre vies que no tinguin aquesta consideració. El que és rellevant és l’existència d’un acte de circulació. En el cas analitzat, l’autor no fa pròpiament un acte de conducció en

62


aquest sentit, no pretén un trasllat entre dos llocs. L’acció es de-senvolupa en un espai exclòs de la circulació i l’autor no duu a terme una conducta que s’emmarca en la circulació, com a acció d’enllaçar dues localitzacions, sinó que vol precipitar el cotxe al mar, i no conduir a través d’una via pública reservada a la circu-lació de vehicles de motor.

El Suprem destaca en el raonament de la sentència que el condemnat no va posar en cap moment en perill «la seguretat col·lectiva», en el sentit de perill dirigit a una pluralitat de persones no definides, sinó que la seva acció va anar dirigida a la causació d’un mal concret als seus amics, amb els quals estava enfadat per haver-se rigut d’ell. No hi va haver greuge a la seguretat viària ni posada en perill d’usuaris de la via, sinó que hi va haver un atac dirigit a persones determinades utilitzant el vehicle com a arma, com a instrument de delicte.

Analitzarem a continuació el paràgraf segon del mateix article, que diu així: «2. Quan no s’hagi posat en perill concret la vida o la inte-gritat de les persones, les penes són de presó d’un a dos anys, multa de sis a dotze mesos i privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors pel temps que preveu el paràgraf anterior».

Part de la doctrina considera tota una contradicció del legislador que l’article exclogui per a la seva configuració el que sembla que és un dels seus elements essencials17. L’art. 381.1 del CP castiga la persona que amb menyspreu manifest envers la vida dels altres duu a terme la conducció referida a l’article anterior, és a dir, una conducció temerària en què es posi en perill concret la vida o la in-tegritat de les persones. En aquest precepte, doncs, manté aquesta conducta (és a dir, una conducció amb temeritat manifesta i amb menyspreu envers la vida dels altres), però n’exclou la posada en perill concret.

17 López Barja de Quiroga, Jacobo. «La inseguridad típica penal en la seguridad vial», Ac-tualidad jurídica Aranzadi [en línia]. Dialnet, 2012, núm. 834.

63


Certament, aquest precepte ha tingut una aplicació escassa en la pràctica. N’analitzem un parell d’exemples:

La sentència de la Secció Primera de l’Audiència Provincial d’Alme-ria, de 30 de desembre de 2011, analitza el supòsit d’una conducto-ra que circulava per l’autovia A-7, a la qual es va incorporar al quilò-metre 438 en sentit contrari i hi va circular fins al quilòmetre 412 en sentit contrari al de la circulació, amb el consegüent risc per a la vida i la integritat física de la resta dels usuaris de la via pública, a qui no va arribar a posar en perill concret amb la seva circulació temerària per l’actuació policial i per l’hora en què es van desenvolupar els fets.

En aquest supòsit, l’Audiència raona: «Resulta obvi que la conducció d’un vehicle en sentit contrari al de la circulació per una autovia cons-titueix una conducta temerària en grau extrem, ja que comporta un menyspreu manifest per la vida dels altres, i si no va posar en perill concret els usuaris de la carretera va ser per l’hora en què van succeir els fets. La probabilitat d’haver causat un sinistre era alta, ja que l’acu-sada va circular amb el seu vehicle en sentit contrari durant 25 km, i a gran velocitat, malgrat haver estat advertida pels agents de la Guàrdia Civil, que en aquells moments estaven a la zona. No pot al·legar-se l’existència d’un error o equivocació, ja que no és fàcil que això succe-eixi si es respecten els senyals de circulació verticals i horitzontals per a l’accés a l’autovia i les sortides d’aquesta via. Al contrari, la falta d’aten-ció a les incidències del trànsit va estar provocada per la ingesta prèvia d’alcohol de l’acusada, que, com que tenia les facultats sensorials min-vades, no va poder exercir el control que tot conductor ha de tenir sobre el vehicle que dirigeix».

La sentència de 16 de gener de 2015 de la Secció Segona de l’Audi-ència Provincial de Madrid analitza el supòsit d’un camioner que, conduint el camió per l’autovia M-50, en arribar al punt quilomètric 55,5, va aturar el camió al carril dret i va circular marxa enrere uns metres fins a la sortida 55 d’aquesta autovia, amb menyspreu clar envers la vida dels altres, si bé no va posar en perill concret la vida i la integritat dels usuaris de la via.

64


En aquest supòsit, l’Audiència va concloure que conduir marxa en-rere en una autopista, tenint en compte que es tracta d’una via d’al-ta velocitat, amb el que això implica de més distància de reacció, revela una imprudència en grau extrem. Rebutja els arguments de la defensa, que justifica l’acció, ja que assenyala que es va executar a una velocitat reduïda i amb els llums d’emergència activats, i diu l’Audiència que pretendre d’aquesta manera que la conducta de l’acusat és poc menys que correcta o diligent és desenraonat, i no fa sinó posar de manifest que, lamentablement, l’acusat encara no ha comprès el perill enorme que va generar als altres conductors el dia dels fets.

En aquest cas, l’Audiència refereix que l’acció de l’acusat és comple-tament irresponsable per diversos factors:

1. Perquè circulava pel carril dret, no pel voral; per això va cons-tituir un obstacle total i absolut per a qualsevol altre vehicle que pogués circular amb normalitat a 120 km/h per aquest punt i que es trobés sobtadament amb la presència inesperada d’un camió circulant marxa enrere.

2. Perquè ho va fer en un moment del dia de visibilitat escassa.

3. Perquè ho va fer a bord d’un camió, vehicle de diverses tones que té una capacitat de causar mal als altres usuaris de la via molt superior a la d’un turisme. Precisament per això són més exigents les proves d’aptitud requerides per conduir un vehicle d’aquestes característiques.

4. I, finalment, perquè, a més d’una conducta completament irresponsable, la seva actuació va ser motivada, únicament i exclusivament, per no fer la volta uns quilòmetres més enda-vant perquè s’havia passat la sortida, cosa que no fa sinó confirmar el menyspreu absolut per les normes que regulen la circulació en una autopista i per la seguretat de la resta d’usuaris de la via.

65


Aquesta acció realitzada es correspon plenament amb la noció de con-ducció temerària i amb menyspreu a la vida dels altres, tot i que, com que no es va posar en perill concret cap usuari, ja que els que conduïen van poder frenar sense aquesta concreció de perill, no configura un delicte de l’art. 381.1 del CP, sinó el segon i una condemna per aques-ta modalitat delictiva.

7. L’article 382 del Codi penal. La regla concursal

Aquest article assenyala: «Quan amb els actes sancionats als articles 379, 380 i 381 s’ocasioni, a més del risc previngut, un resultat lesiu constitutiu de delicte, de qualsevol gravetat, els jutges o tribunals han d’apreciar tan sols la infracció més greument penada i aplicar la pena en la meitat superior i condemnar, en tot cas, al rescabalament de la responsabilitat civil que s’hagi originat».

Per començar, haurem de fixar-nos en els resultats lesius constitutius de delicte que assenyala el precepte i que són, fonamentalment, la mort d’una persona o la causació de lesions. Això ens porta a reme-tre’ns als articles del CP que regulen aquestes modalitats delictives, és a dir, l’homicidi (dolós o imprudent) —els articles 138 i 142 del CP— i les lesions (doloses o imprudents) —articles del 147 al 150 del CP (les primeres, i amb graduació segons el tipus de lesió) o l’art. 152 del CP si són imprudents.

Respecte a les modalitats doloses, tant d’homicidi com de lesions, la redacció és la mateixa que la que hi havia anteriorment a l’entra-da en vigor de la reforma per la LO 1/2015, i així, l’art. 138 del CP castiga «el qui mati a altri» amb la pena de presó de deu a quinze anys; l’art. 147 del CP castiga «el qui, per qualsevol mitjà o proce-diment, causi a altri una lesió que menyscabi la seva integritat cor-poral o la seva salut física o mental; l’art. 149 del CP, quan sigui «la pèrdua o la inutilitat d’un òrgan o membre principal, o d’un sentit, la impotència, l’esterilitat, una greu deformitat, o una greu malal-tia somàtica o psíquica», i l’art. 150 del CP, quan sigui «la pèrdua

66


o la inutilitat d’un òrgan o d’un membre no principal, o la defor-mitat». La nova reforma del CP introduïda per la LO 1/2015 deroga la distinció tradicional establerta legalment i jurispruden-cialment entre les dues categories existents d’«imprudència greu» i «imprudència lleu», que determinaven la qualificació jurídica en delicte o falta segons que l’acció es correspongués amb una o amb l’altra. Tanmateix, la redacció actual dels articles 142 i 152 del CP diu així:

1. El qui per imprudència greu causi la mort d’altri ha de ser castigat, com a reu d’homicidi imprudent, a la pena de presó d’un a quatre anys.

»Si l’homicidi imprudent s’ha comès utilitzant un vehicle de motor o un ciclomotor, s’ha d’imposar així mateix la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors d’un a sis anys.

»Si l’homicidi imprudent s’ha comès utilitzant una arma de foc, també s’ha d’imposar la pena de privació del dret a portar o te-nir armes per un temps d’un a sis anys.

»Si l’homicidi s’ha comès per imprudència professional, s’ha d’imposar, a més, la pena d’inhabilitació especial per a l’exercici de la professió, ofici o càrrec per un període de tres a sis anys.

»2. El qui per imprudència menys greu causi la mort d’altri ha de ser castigat amb la pena de multa de tres mesos a divuit mesos. Si l’homicidi s’ha comès utilitzant un vehicle de motor o un ciclomotor, es pot imposar també la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors de tres a divuit mesos.

»Si l’homicidi s’ha comès utilitzant una arma de foc, també es pot imposar la pena de privació del dret a portar o tenir armes per un temps de tres a divuit mesos.

67


»El delicte previst en aquest apartat només és perseguible mitjançant una denúncia de la persona ofesa o del seu repre-sentant legal.»

L’art. 152 del CP:

«1. El qui per imprudència greu causi alguna de les lesions que preveuen els articles anteriors ha de ser castigat, pel que fa al risc creat i el resultat produït:

»1r. Amb la pena de presó de tres a sis mesos o multa de sis a divuit mesos si es tracta de les lesions de l’apartat 1 de l’art. 147.

»2n. Amb la pena de presó d’un a tres anys si es tracta de les lesions de l’art. 149.

»3r. Amb la pena de presó de sis mesos a dos anys si es tracta de les lesions de l’art. 150.

»Si els fets s’han comès utilitzant un vehicle de motor o un ciclomotor, també s’ha d’imposar la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors d’un a quatre anys.

»Si les lesions s’han causat utilitzant una arma de foc, també s’ha d’imposar la pena de privació del dret a portar o tenir armes per un temps d’un a quatre anys.

»Si les lesions s’han comès per imprudència professional, s’ha d’imposar a més la pena d’inhabilitació especial per a l’exer-cici de la professió, ofici o càrrec per un període de sis mesos a quatre anys.

»2. El qui per imprudència menys greu causi alguna de les lesions a què es refereixen els articles 149 i 150 ha de ser castigat amb una pena de multa de tres mesos a dotze mesos.

68


»Si els fets s’han comès utilitzant un vehicle de motor o un ci-clomotor, també es pot imposar la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors de tres mesos a un any.

»Si les lesions s’han causat utilitzant una arma de foc, també es pot imposar la pena de privació del dret a portar o tenir armes per un temps de tres mesos a un any.

»El delicte que preveu aquest apartat només és perseguible mitjan-çant una denúncia de la persona ofesa o del seu representant legal.»

7.1. La doctrina

El fet que el legislador creï ex novo aquesta categoria jurídica passa per intentar determinar quin és el seu contingut. La doctrina ha previst les possibilitats següents:

1) Una primera opció és pensar que s’ha substituït l’anterior dicoto-mia d’imprudència greu o lleu per la d’imprudència greu o menys greu. D’aquesta manera, el que ha fet el legislador és elevar (com en moltes de les faltes existents fins ara, que s’han elevat a la categoria de delicte lleu) les faltes previstes a l’art. 621 del CP a la categoria de delicte (lleu). En aquest cas, l’abast de la modificació és purament terminològica, com en el seu moment ho va ser en el CP del 1995 el canvi d’imprudència temerària o simple pel d’imprudència greu o lleu.

Els casos abans qualificats d’homicidi o lesions per imprudència lleu de l’art. 621 del CP són qualificats ara com a delictes lleus per impru-dència menys greu dels articles 142.2.n i 152.2.n, que, a més, es con-tinuaran enjudiciant pels tràmits de l’antic judici de faltes (ara anome-nat del procediment per al judici sobre delictes lleus: disposició final sego-na, apartat 8) i estan sotmesos al mateix requisit de procedibilitat (després de la denúncia prèvia del perjudicat i amb possibilitat de per-dó de l’ofès).

69


2) També es pot argumentar, en segon lloc, que el legislador ha extret del concepte d’imprudència greu alguns supòsits menys greus i que ha creat una subespècie d’imprudència, la menys greu, on s’engloben parts de les imprudències que anteriorment es consideraven lleus i tanmateix no tenien la qualificació jurídi-ca d’«infracció lleu» pròpia de les faltes sense arribar a complir els requisits per ser considerades «imprudències greus».

A això fa referència a expressament l’exposició de motius de la LO 1/2015, quan afirma que la nova regulació «alhora ha de per-metre reconèixer supòsits d’imprudència lleu que han de quedar fora del CP», de la qual cosa raonablement pot deduir-se que al-guns casos abans qualificats d’imprudència lleu ara podran ser reconduïts a la imprudència menys greu.

És a dir, sembla que només s’ha despenalitzat parcialment la im-prudència lleu, ja que els casos més greus de les imprudències lleus es mantenen dins l’àmbit punitiu. En aquesta interpretació, la imprudència menys greu es nodreix de supòsits que abans es qualificaven d’imprudència lleu. Respon també a la intenció del legislador de posar fi a la pràctica judicial que feia una interpre-tació restrictiva de la imprudència greu i una interpretació àm-plia de la imprudència lleu, que relegava a l’àmbit del judici de faltes supòsits d’accions imprudents de certa gravetat.

3) En tercer lloc, també és possible afirmar que la imprudència menys greu inclou supòsits que abans estaven dins de la impru-dència greu. Des d’aquest punt de vista, la imprudència menys greu ha de ser definida en negatiu o per exclusió i partir del concepte d’imprudència greu, de tal manera que la imprudèn-cia menys greu és la imprudència que no pot ser qualificada de greu.

Cal graduar, doncs, la importància i la rellevància del deure d’atenció infringit per qualificar la conducta negligent de greu o menys greu. Com ha declarat el TS, les infraccions culposes, a

70


diferència del que passa amb les doloses, no es distingeixen entre si per la seva naturalesa específica, sinó per la intensitat i la relle-vància de la previsió i la diligència que s’han deixat d’observar.

Des d’aquesta òptica, la imprudència menys greu és una impru-dència «de grau mitjà». A aquest concepte es refereix expressament la STS 434/1992, de 29 de febrer, però l’equipara a la imprudència simple antireglamentària anterior, ja que diu: «Partint de la distin-ció de culpa que fa la doctrina científica en greu, lleu i molt lleu, amb operativitat de l’última en l’àrea civil i de les dues primeres en el camp penal, la nostra legislació positiva de caràcter sancionador sota l’òptica d’unicitat o de naturalesa igual de totes i cada una de les classes o graus de la “imprudència punible”, inclou dins d’aquest supòsit la culpa lata, tipificada amb el nomen de temerària a l’art. 565 del CP (i 563.2 quan apareixen les condicions que s’in-diquen en el precepte), la de “grau mitjà” o “antireglamentària sim-ple” [fins a la Llei orgànica 3/1989, enquadrada en el tipus delictiu i sancionada com a tal], avui considerada falta en l’incís 1r del pa-ràgraf 1r de l’art. 586 bis del Codi, i l’“ínfima”, prevista (igualment com a infracció “venial”) als articles 586 bis (ja esmentat), incís 2n, del mateix paràgraf 1r, i 600, tots dos del Codi punitiu (tots redac-tats d’acord amb la llei orgànica indicada abans)».

També dona suport a aquesta interpretació d’identificació de la imprudència menys greu amb la imprudència simple (o lleu) amb infracció de reglaments la redacció inicial dels articles 142 i 152 en el projecte de reforma del CP, quan estableix expressament com a criteri per graduar la gravetat de la imprudència «la gravetat del risc no permès creat i, en particular, si constitueix una infracció greu o molt greu d’acord amb el que disposa la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària».

4) Finalment, també es pot defensar una interpretació integradora de les dues anteriors, de manera que la imprudència menys greu la formen els supòsits qualificats abans d’imprudència lleu i d’impru-dència greu.

71


En una data molt recent (14 de juliol de 2016), el fiscal de la sala de seguretat viària va publicar un dictamen18 en què assenyalava que el concepte d’“imprudència greu” quedava invariable i que s’havia de rebutjar la interpretació que la imprudència menys greu agafava ca-sos de la imprudència greu. També assenyalava que la imprudència menys greu no podia equiparar-se a la lleu d’abans, ja que és un concepte jurídic autònom que comporta la vulneració de deures re-llevants de cura.

7.2. La jurisprudència

També serà rellevant l’estudi que els tribunals vagin fent sobre aques-ta modalitat delictiva. Sense tractar-se d’un delicte contra la segure-tat viària, la Sentència 488/2016, de 21 de setembre, del cas Madrid Arena, de la Secció Setena de l’Audiència Provincial de Madrid, ana-litza la qüestió de la imprudència greu i la imprudència menys greu i destaca:

«Dins de les imprudències que el legislador considera que constitu-eixen conductes mereixedores de retret penal s’estableix una modula-ció de la imprudència delictiva entre greu i menys greu, en les quals s’inclouen, en el que afecta aquesta resolució, els delictes d’homicidi per imprudència greu i menys greu previstos en els paràgrafs primer i segon de l’art. 142 del CP, respectivament, i les lesions per impru-dència greu de l’art. 147.1 del CP, que es recullen a l’art. 152.1.1r del CP, i no es consideren constitutives d’infracció penal les lesions previstes a l’art. 147 del CP que es cometin per imprudència menys greu, ja que el segon paràgraf de l’art. 152 del CP només sanciona el que per imprudència menys greu cometi alguna de les lesions a què es refereixen els articles 149 i 150 del CP.

18 Dictamen 2/2016, del fiscal de sala coordinador de Seguretat Viària. La Llei orgànica 1/2015, de 30 de març, per la qual es modifica el CP. Els nous conceptes d’imprudència greu i menys greu dels articles 142 i 152 del CP i la seva incidència en l’actuació especialit-zada del MF per a una protecció penal efectiva de la seguretat viària.

72


»Partint del paràgraf anterior, es pot entendre que la imprudència menys greu no es refereix al límit superior de les conductes que abans eren considerades lleus i que el legislador ha volgut despena-litzar expressament, sinó que s’ha de considerar que dins de la im-prudència menys greu hi ha supòsits que abans s’englobaven en la imprudència greu, però que, tenint en compte que el deure de cura infringit té menys importància i rellevància, de conformitat amb els requisits objectius i subjectius exigits per la jurisprudència en aquest cas, i als quals anteriorment s’ha fet referència, poden ser considerats menys greus.

»La sala considera que això és el que succeeix en aquest cas amb la conducta de Braulio Fabio i Braulio Lucio, que van ometre greu-ment les accions que, dins de les seves competències i obligacions com a responsables del servei de seguretat que prestava Seguriber els eren exigibles, ja que s’entén que la conducta de tots dos, d’acord amb la redacció que el CP tenia en el moment en què es van produ-ir els fets, en què només es podia distingir entre imprudència greu i imprudència lleu, era, sens dubte, constitutiva de la primera, és a dir, d’imprudència greu. Tanmateix, ja que la possibilitat de neutralitzar els riscos de la seva actuació era més baixa que la dels altres acusats que han estat condemnats, i, per tant, la influència que la seva con-ducta podia tenir a evitar el resultat, en un supòsit com aquest de conductes concurrents, també era inferior, en aplicació de la gradu-ació actual de la imprudència constitutiva de delicte en el CP, s’esti-ma que la seva responsabilitat ha de ser qualificada, en benefici dels dos acusats, com a imprudència menys greu.»

És a dir, en contra del criteri marcat per la Fiscalia, el Tribunal es decanta per considerar la imprudència menys greu un subtipus de la imprudència greu. Els tribunals i la doctrina seran els encarregats d’anar perfilant aquesta nova categoria jurídica.

Tornant a la modalitat de l’art. 382 del CP, el legislador estableix una regla concursal per la qual, quan apareguin els delictes resse-nyats —art. 379 del CP (velocitat excessiva o conducció sota els

73


efectes de l’alcohol, drogues o superació de la taxa rellevant penal-ment), art. 380 del CP (conducció temerària) o art. 381 del mateix text (conducció temerària amb menyspreu absolut a la vida dels altres)—, en aquests casos la llei preveu que s’imposarà només la pena més greu en la meitat superior. Així, si tenim una conducció alcohòlica (la pena de presó de la qual oscil·la entre els tres mesos i els sis) amb un homicidi amb imprudència greu (amb una pena que oscil·la entre un any i quatre), la pena que s’imposa és la re-sultant de la més greu (l’homicidi) en la meitat superior (és a dir, entre dos anys i sis mesos i quatre anys). Per regla general, podem afirmar que quan es presenti l’article 379 i 380 del Codi penal i es produeixi un resultat lesiu en les persones, aquest resultat serà imputable a títol d’imprudència. Quan es presenti la modalitat de l’art. 381 del CP, tenim exemples en la jurisprudència en què s’aprecia el resultat lesiu a títol dolós, almenys com a dol eventual, com ja hem vist anteriorment en analitzar aquesta modalitat de-lictiva.

Una vegada situada la qüestió, analitzarem les distincions que fa la llei per poder ubicar en un estadi o en un altre les diferents actuaci-ons. Partim de la base que la imprudència, quan és greu, és consti-tutiva d’una infracció penal, tant si té com a resultat la mort d’una persona com qualsevol tipus de lesió (art. 152 del CP en relació amb els articles 147, 149 i 150 del CP, que hem analitzat abans), però quan parlarem d’una imprudència de caràcter greu?

7.3. La imprudència: greu, menys greu, lleu

El TS ha assenyalat en diverses ocasions que per analitzar una con-ducció hem de partir de tres principis bàsics:

Principi de confiança: principi que es fonamenta que tota persona que participa en el trànsit rodat pot confiar que els altres condueixen de manera correcta, mentre no consti el contrari per circumstàncies específiques del cas.

74


Principi de conducció dirigida: aquest principi es basa en la creença de tots els conductors que les normes de trànsit estan reglades i que tothom s’hi sotmet. És a dir, tothom, per exemple, sap que davant d’un semàfor en vermell s’ha d’aturar i s’atura.

Principi de protecció o defensa: està inspirat en els col·lectius vul-nerables i està dirigit al fet que un conductor adverteixi els riscos associats a la presència en espais públics de nens, persones grans, ciclistes, etc., que obliguen a adoptar un «plus» de protecció.

Partint, doncs, que qualsevol conductor ha de conduir tenint en compte aquests tres principis bàsics, el TS defineix com una impru-dència greu en la conducció «l’absència més absoluta de cautela que causa un efecte lesiu o nociu fàcil de preveure, l’oblit total i absolut de les normes de previsió i cura més elementals, les que la persona menys curosa hauria adoptat o les que es caracteritzen per imprevisi-ons que eren fàcilment assequibles i vulgarment previsibles, o la vul-neració de les regles més elementals de cautela o diligència exigibles a la conducció».

Conductes com conduir després de la ingesta de begudes alcohòli-ques, en estat de somnolència, circular a una velocitat excessiva, sal-tar-se un senyal de stop, passar-se un semàfor en vermell, travessar una doble ratlla contínua, etc., són conductes que han estat analitza-des pel TS i les audiències i s’han considerat constitutives d’una im-prudència greu. Així, per exemple, en una sentència de la Sala Sego-na TS de 19 de desembre de 2001, es refereix: «[…] Però sí que cal fundar la imprudència greu d’Ángel amb resultat de mort en el relat fàctic de la sentència recorreguda, ja que la narració revela que l’acu-sat va ometre la cautela essencial de constatar si estava lliure de vehi-cles el carril situat a la dreta del carril per on circulava i que va fer una acció summament perillosa, que va comportar un risc no permès —ja que estava prohibit per senyals horitzontals girar a la dreta—, en traslladar-se des del carril per on circulava al contigu de la dreta, per desplaçar-se al carrer C., sense tenir constància de si per aquest carril circulaven vehicles, i sense haver avisat prèviament de la mani-

75


obra mitjançant indicadors d’un intermitent. L’acció automobilísti-ca d’Ángel va implicar l’omissió dels deures elementals de cura i la creació d’un greu risc, previsible per l’acusat, ja que circulava per vies centrals molt importants de Barcelona en una hora de trànsit nor-mal, com eren les quatre de la tarda, i l’acusat hauria d’haver previst que circulaven altres vehicles pel carril de la dreta contigu als quals podia interceptar el pas. El canvi de carril del Volkswagen Santana B-…-GP, conduït per Ángel, va ser determinant de la col·lisió lateral a la motocicleta Suzuki GS 500 B-…-MH, que conduïa Sandra, que va ser sorpresa per la maniobra prohibida i no senyalitzada d’Ángel, i va ocasionar la col·lisió dels vehicles, l’arrossegament de Sandra per la calçada i la seva mort».

Aquesta conducta també ha estat analitzada en diverses ocasions per la jurisprudència menor i, així, l’Audiència Provincial de Barcelona ha dictaminat en múltiples ocasions que depassar una doble línia contí-nua integra la modalitat d’imprudència greu, com, per exemple, la Interlocutòria 77/2006, de 23 de febrer, recurs 671/2005, de la Secció Vuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona, en què es diu: «En el cas dels fets, hi ha indicis importants que l’imputat va actuar amb in-fracció greu del deure de cura objectiva, en conduir el seu automòbil per la Nacional II, en direcció a Madrid, i envair el carril contrari, se-parat per dues línies contínues, i col·lidir amb un altre vehicle que circulava correctament al seu carril, en sentit a la Jonquera, i causar la mort d’una ocupant i lesions a quatre persones més. Aquesta conducta ha de ser qualificada d’imprudència greu, ja que, en primer lloc, és clarament antireglamentària i, en segon lloc, constitueix una conducta que no duria a terme ni l’home menys diligent, atesa la perillositat elevadíssima d’una conducció en sentit contrari així, que pot anome-nar-se imprudència temerària, segons la terminologia del CP anterior, que equival a la imprudència greu del CP del 1995».

O la sentència de la Sentència 48/2015, de 7 de gener, recurs 321/2013, de la Secció Novena de l’Audiència Provincial de Barce-lona que, en desestimar l’apel·lació del condemnat per un delicte d’homicidi per imprudència greu, raona: «El motiu de recurs ha de

76


finalitzar, ja que la gravetat de la imprudència imputable a l’avui re-current és màxima, tenint en compte que opera una maniobra d’avançament en un revolt amb doble línia contínua, sense visibilitat i tenint un senyal vertical prohibitiu d’aquesta maniobra; per tant, la qualificació del fet d’homicidi imprudent és plenament ajustada al dret i fa fracassar el motiu del recurs que ens ocupa».

O la Sentència 497/2015, de 2 de novembre, de la Secció Segona de l’Audiència Provincial d’Alacant, que, també en una apel·lació d’una condemna imposada per un delicte d’homicidi per imprudència greu, refereix: «Poques maniobres poden ser més perilloses que la realitzada per l’acusat. Conduint un camió en una carretera de doble via i amb lí-nia contínua, pretén accedir a una estació de servei a l’esquerra. No ho assenyala amb l’intermitent i no s’assegura que no circuli cap vehicle pel carril que pretén travessar. Això és causa directa de la col·lisió i de la mort de la víctima. Per tot això, procedeix la desestimació del recurs».

També conduir sota els efectes de l’alcohol i, com a conseqüència d’ai-xò, provocar la mort d’una persona és valorat com a imprudència greu i, així, la sentència de la Secció Cinquena de l’Audiència Provincial de Barcelona, de 31 de maig de 2012, assenyala: «La valoració de la prova és ajustada al dret i és racional. L’audició de l’enregistrament del judici, i l’examen de la causa permet constatar que l’acusat, en el moment de l’accident, estava afectat per l’alcohol ingerit. S’acredita una taxa d’al-cohol superior a la permesa, de 0,47 mil·ligrams i de 0,45 mil·ligrams (testifical de l’agent NÚM002). S’acredita la ingesta de medicament per l’acusat que pot potenciar els efectes de l’alcohol i que aquest efecte era conegut per l’acusat (interrogatori en el judici de l’acusat i perici-al medicoforense documentada, foli 270). S’acredita per la testifical del policia local de Manresa amb TIP NÚM003 corroborada per les manifestacions de l’agent amb TIP NÚM002 que la simptomatolo-gia de l’acusat en el moment dels fets o cinc minuts més tard era la següent: “Alè d’alcohol clarament perceptible, molta loquacitat, varia-cions sobtades del comportament o de l’estat d’ànim, parla titubejant i pastosa, amb reflexos lents i imprecisos i sense tenir una apreciació clara de les distàncies”. S’acredita que en el moment de l’accident no

77


havia començat a ploure torrencialment (testifical dels agents amb TIP NÚM003, NÚM004 i NÚM005). S’acredita que el vianant va ser atropellat al pas de vianants (testifical de David, interrogatori de l’acusat, testifical de l’agent NÚM004, referencial de la víctima que estava conscient al lloc de l’accident) al final del seu trajecte i que el lloc no tenia semàfors i que tenia una visibilitat perfecta, testifical de David i de l’agent NÚM004, que va fer l’informe fotogràfic del lloc de l’atropellament i de les seves característiques que consta en l’atestat (foli 69 i seg.) i que va ratificar en el judici.

»Aquestes dades no són contradictòries amb el fet que l’acusat circulés a poca velocitat, ja que els agents li van apreciar reflexos lents i impre-cisos i que no tenia una apreciació clara de les distàncies, que, atesa la visibilitat important en el lloc de l’accident, l’absència de trànsit, el fet d’atropellar una persona quan acabava de travessar el pas de vianants i sense haver-s’hi ni tan sols adonat que al pas de vianants no hi havia semàfors, unit a la taxa d’alcohol que presentava, condueix a concloure que l’atropellament va succeir a causa de l’afectació dels reflexos de l’acusat, que van ser lents i imprecisos, sense tenir una apreciació clara de les distàncies motivada per la ingesta alcohòlica.

»I cal afegir que en l’àmbit del trànsit viari, en els supòsits d’embria-guesa, la jurisprudència qualifica els fets com a homicidi per impru-dència greu.»

Partint del criteri que estableix el dictamen del fiscal de la sala de seguretat viària, la modalitat d’imprudència greu no ha patit cap modificació per la introducció o creació de la nova modalitat que implica la imprudència menys greu. La imprudència greu segueix tenint el concepte que el TS li va atorgar al seu dia, és a dir, la falta absoluta de l’absència de cautela més absoluta que causa un efecte lesiu o nociu fàcil de preveure, la falta d’atenció que el ciutadà més descurós hauria adoptat… Aquest seguirà sent el concepte, almenys per a la Fiscalia mentre el Tribunal Suprem no es pronunciï, del que constitueix la imprudència greu i, per tant, quan es presenti i tingui com a efecte lesiu la mort, però també lesions (siguin del tipus que

78


siguin, sempre que es requereixi per curar-les tractament mèdic o quirúrgic), ens trobarem en la comissió d’un delicte.

La qüestió ja assenyalada del fet que el que es presenti sigui impru-dència menys greu és diferent. En aquest cas, només serà punible i perseguible si el resultat és la mort d’una persona o les lesions que hem vist a l’art. 149 (pèrdua o inutilitat d’òrgan o membre princi-pal, etc.) o a l’art. 150 del CP (pèrdua o inutilitat d’un òrgan o membre no principal, etc.). En els casos en què no es produeixin aquest tipus de lesions (les bàsiques, per exemple, de l’art. 147.1 del CP) si el que es presenta és la imprudència menys greu serà un fet atípic.

El fiscal de la sala, no obstant això, assenyala en aquest mateix dicta-men que per fer una valoració dels fets correcta i poder discernir en tipus d’imprudència ens trobem (si és greu, menys greu, lleu o no hi ha imprudència de cap mena), els tribunals han d‘obtenir l’informe tècnic de valoració de l’accident policial corresponent, ja que la seva absència pot portar a prendre decisions de caràcter precipitat i sense el rigor necessari. Per saber si en el fet hi ha indicis que una conduc-ta pot ser imprudent, és necessari prèviament tenir totes les dades de com es va produir l’accident i quines circumstàncies concretes hi va haver (o no) en el moment de produir-se. D’aquí la rellevància de disposar d’aquest informe.

Quan la imprudència sigui lleu, sigui quin sigui el resultat esdevin-gut (fins i tot la mort de la persona), no és constitutiva de cap infrac-ció penal. El perjudicat (els familiars, el mateix lesionat si són lesions, etc.) haurà d’acudir a la via civil per ser rescabalat econòmicament del sinistre.

8. L’article 383 del Codi penal. La desobediència

L’art. 383 del CP actual està redactat de la manera següent: «El con-ductor que, requerit per un agent de l’autoritat, es negui a sotmetre’s

79


a les proves legalment establertes per a la comprovació de les taxes d’alcoholèmia i la presència de les drogues tòxiques, els estupefaents o les substàncies psicotròpiques a què es refereixen els articles anteri-ors, és castigat amb la penes de presó de sis mesos a un any i privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per un temps su-perior a un any i fins a quatre anys».

Aquesta redacció va ser modificada per la LO 15/2007, de 30 de novembre, per la qual es modifica la LO 10/1995, de 23 de novembre, del CP, en matèria de seguretat viària. La redacció originària del text, que s’ubicava a l’art. 380 del text legal deia així: «El conductor que, requerit per l’agent de l’autoritat, es negui a sotmetre’s a les proves legalment establertes per a la com-provació dels fets descrits a l’article anterior, serà castigat com a autor d’un delicte de desobediència greu, previst a l’art. 556 d’aquest codi».

La importància de les modificacions successives que va tenir el text determinen un canvi en els requisits legals per consumar-se. Així, si n’observem la redacció originària, per cometre aquest delicte era ne-cessari que hi hagués indicis racionals de la comissió d’un delicte contra la seguretat viària en la modalitat de conduir un vehicle de motor o ciclomotor sota la influència de l’alcohol o de les drogues. Si no hi havia aquesta circumstància, és a dir, si no hi havia indicis d’estar sota la influència d’aquestes substàncies, el subjecte no come-tia cap delicte per negar-se a sotmetre’s a les proves malgrat el reque-riment policial.

En la redacció actual que dona l’art. 383 del CP, ja no és necessari que hi hagi aquests indicis previs, sinó que el fet de negar-se a la pràctica de la prova requerida per un agent de l’autoritat determina la consumació del delicte. Analitzem cada un dels elements que hi han d’incidir:

En primer lloc, la figura del conductor. Ens hem de trobar davant d’una persona que els agents vegin realitzant un acte de conducció

80


en el sentit que hem estat referint al llarg de l’exposició, ha de tractar-se de la conducció d’un vehicle de motor o un ciclomo-tor. La negativa a sotmetre’s a la prova de determinació etílica, per exemple, d’una persona que circuli amb bicicleta podrà tenir les seves conseqüències en l’ordre administratiu, però no en l’or-dre penal. Un altre cop, qualsevol persona que circuli en un ve-hicle, ja sigui en un control preventiu o sigui per haver produït un accident, perquè hi ha indicis que va sota l’efecte de substàn-cies o qualsevol altra circumstància, està obligada a sotmetre’s a les comprovacions esmentades.

En segon lloc, els agents de l’autoritat que requereixen algú per sotmetre’s al control. Aquí hem de recordar el que s’estableix per a la pràctica de les proves. Com ja hem tingut oportunitat d’ana-litzar, l’art. 796.1.7 de la LECRIM assenyala: «La pràctica de les proves d’alcoholèmia s’ha d’ajustar al que estableix la legislació de seguretat viària.

»Les proves per detectar la presència de drogues tòxiques, estu-pefaents o substàncies psicotròpiques en els conductors de vehi-cles de motor i ciclomotors han de ser realitzades per agents de la policia judicial de trànsit amb formació específica i amb sub-jecció, així mateix, al que preveuen les normes de seguretat vià-ria. Quan el test indiciari salival, al qual obligatòriament s’ha de sotmetre el conductor, doni un resultat positiu o el conductor presenti signes d’haver consumit les substàncies esmentades, està obligat a facilitar saliva en una quantitat suficient, que ha de ser analitzada en laboratoris homologats, i se n’ha de garantir la ca-dena de custòdia.

»Tot conductor pot sol·licitar una prova de contrast consistent en anàlisi de sang, d’orina o d’altres d’anàlogues. Quan es prac-tiquin aquestes proves, s’ha de requerir al personal sanitari que les faci que remeti el resultat al jutjat de guàrdia pel mitjà més ràpid i, en tot cas, abans del dia i l’hora de la citació a què es refereixen les regles anteriors.»

81


És a dir, si acudim a la LSV19, per la remissió que hi fa la LE-CRIM, resulta que, com ja hem vist, són els «agents de l’autoritat encarregats de la vigilància del trànsit en l’exercici de les funcions que tenen encomanades» les persones competents per fer la prova de determinació etílica i, si es tracta de la de drogues, estupefa-ents i substàncies psicotròpiques, els que són competents segons la disposició legal són «els agents de la policia judicial de trànsit amb formació específica». Si la llei preveu que siguin específica-ment aquests agents amb formació específica els que facin aquest tipus de prova són ells els que poden requerir als conductors que la practiquin i no un altre tipus d’agents amb una formació di-ferent.

Les proves són les que hem anat analitzant als apartats anteriors:

Respecte a la prova per determinar el grau d’impregnació alcohòli-ca, ja l’hem analitzat, atès que, d’acord amb les disposicions de l’art. 22 del reglament: «Les proves per detectar la possible intoxi-cació per alcohol les duen a terme els agents encarregats de la vigi-lància de trànsit i consisteixen, normalment, en la verificació de l’aire espirat mitjançant etilòmetres que, oficialment autoritzats, determinen de manera quantitativa el grau d’impregnació alcohò-lica dels interessats.

»A petició de l’interessat o per ordre de l’autoritat judicial, es po-den repetir les proves a l’efecte de contrast, que poden consistir en anàlisis de sang, d’orina o d’altres d’anàlogues (art. 12.2, paràgraf segon, in fine, del text articulat).»

L’art. 23 del mateix text legal recull la manera com s’ha d’efectuar aquesta prova: «Si el resultat de la prova practicada dona un grau d’impregnació alcohòlica superior als 0,5 grams d’alcohol per litre de sang o als 0,25 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat, o al

19 Art. 14 de la Llei i 28 del Reglament de circulació.

82


previst per a determinats conductors a l’art. 20 o, fins i tot sense assolir aquests límits, la persona examinada presenta símptomes evidents de trobar-se sota la influència de begudes alcohòliques, l’agent ha de sotmetre l’interessat, per a més garantia i a l’efecte de contrast, a la pràctica d’una segona prova de detecció alcohòlica per l’aire espirat, mitjançant un procediment similar al que va ser-vir per efectuar la primera prova, de la qual cosa l’ha d’informar prèviament.

»2. De la mateixa forma ha d’advertir la persona sotmesa a exa-men del dret que té a controlar, per si mateixa o per qualsevol dels seus acompanyants o testimonis presents, que entre la realit-zació de la primera prova i de la segona hi hagi un temps mínim de deu minuts.»

Un altre cop assenyalem que, d’acord amb el criteri de la Fis-calia, la submissió a la segona prova per tenir més garanties i a l’efecte de contrast no és un dret renunciable. El precepte as-senyala que l’agent sotmetrà l’interessat. Es tracta d’un mandat legal que indica com s’han de practicar les proves, sense possibi-litat de renúncia per l’implicat, de manera que el fet de no voler sotmetre-s’hi implicarà un delicte de desobediència en la moda-litat de negar-se a sotmetre’s a les proves establertes legalment a l’art. 383 del CP. Aquest criteri no el comparteixen alguns òrgans jurisdiccionals, que consideren que és un dret renunciable si s’ha dut a terme de manera correcta la primera prova. Així, en veiem exemples en la jurisprudència menor, com la sentència de 20 de maig de 2011 de la Secció Vuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona, en la qual coneix per recurs d’apel·lació la condemna imposada a un conductor per un delicte de negativa a sotmetre’s a les proves en haver-se negat a bufar per segona vegada, que fa el raonament següent: «Certament, i com ja s’ha anticipat, l’acusat acudeix en apel·lació per reclamar l’absolució pel delicte del qual ha estat acusat, d’acord amb l’art. 383 del CP, i per aquest motiu invoca i esgrimeix les nostres sentències passades, des de les quals de manera invariable hem mantingut un judici d’atipicitat per a

83


supòsits fàctics com el que es presentava al jutge penal, segons ja se li va fer present en defensa de la tesi absolutòria; no obstant això, aquell jutge va decidir mantenir el seu criteri particular, per obligar l’acusat a acudir a aquesta via de recurs, amb la certesa que el criteri expressat pel jutge d’instància no tenia cap possibi-litat de ser mantingut sobre el nostre.

»El conductor aquí acusat es va sotmetre tant a les proves de mos-treig a les quals va ser requerit com a la primera de les realitzades amb etilòmetre evidencial, que va donar els nivells d’impregnació etílica que ja es van consignar en el relat dels fets de la sentència recorreguda i que hi van ser presos invariablement per disposar en contra seu una condemna per delicte contra la seguretat del trànsit per conduir sota els efectes de l’alcohol i un grau d’intoxicació etí-lica superior al que s’estableix amb efectes de presumpció legal. Informat el conductor aquí acusat del resultat i requerit pels agents, com preveu el Reglament de trànsit, per a la realització de la sego-na de les proves preceptives, el conductor acusat s’hi va negar, sen-se que consti, per tant, cap resultat per a una prova que no es va dur a terme.

»Doncs bé, com ja es reprodueix en l’articulació del recurs que ara acollim, per a una seqüència fàctica de les característiques de la que s’ha descrit que hem estat fent, des de sempre, una interpretació integradora de la descripció que a l’art. 380 —ara 383— del CP es fa del nucli de la prohibició delictiva —la ne-gativa a sotmetre’s a les proves establertes legalment—, amb la previsió de l’art. 22 del Reglament de circulació, que assigna a la segona prova de les previstes com a obligatòries una naturalesa exclusivament garantista i de contrast; interpretació que ens per-met afirmar que l’il·lícit sancionat a l’art. 380 —ara 383— del CP únicament funciona en els casos en què el conductor instat a la submissió de les proves obligatòries de detecció alcohòlica es negui a la pràctica de les dues proves, i deixa fora de l’àmbit de la tipicitat els casos en els quals es presta a realitzar la primera prova i, com a resposta del resultat, en aquest cas positiu, es nega

84


a la ulterior prevista per a la seva seguretat i garantia d’encert de la primera. Això serà així amb independència de la motivació que porti el conductor requerit a oposar-se a la seva pràctica, ja que el fet rellevant és la funció de contrast que s’assigna a aques-ta segona prova en la norma reglamentària i, fonamentalment, perquè negar-se a fer una única de les proves obligatòries no pot completar les exigències de tipicitat establertes a l’art. 383 del CP segons el raonament fet.

»Tenint en compte el que s’ha dit anteriorment, s’ha de deixar sense efecte, per això, el raonament contingut en el primer dels fonaments de la sentència combatuda, tret del que diu el seu paràgraf primer, en el qual afirma la comissió d’un delicte de desobediència de l’art. 383 del CP i cal variar i, també, deixar sense efecte la condemna seguida per aquest il·lícit concret.»

Com aquesta, hi ha múltiples resolucions de l’Audiència Provinci-al de Barcelona en pràcticament totes les seves seccions. Tot i que aquesta ha estat la jurisprudència menor, el TS, a la recent Sentèn-cia 210/2017, de 28 de març, en la línia de la tesi de la Fiscalia General de l’Estat, estableix la tipicitat de la conducta en cas que el subjecte es negui a sotmetre’s al segon mesurament d’una manera inequívoca.

A la Sentència 419/2017, de 23 de maig, el TS també estableix la compatibilitat del delicte de conduir sota els efectes de l’alcohol o drogues amb el de desobediència en negar-se a sotmetre’s a la prova legalment establerta.

Un altre dels supòsits que també cal analitzar és el que va dilucidar la sentència de la Secció Setena de l’Audiència Provincial de Barcelo-na (sentència de 20 de juny de 2014), en què s’absol el condemnat en primera instància per haver-se tramitat el delicte de desobedièn-cia en aquesta modalitat quan a allò a què es va negar no va ser a l’etilòmetre evidencial, ja que no se li va oferir aquest aparell, sinó a l’estimatiu. La sentència raona de la manera següent:

85


«Però és que al marge del que s’ha dit anteriorment, els fets nus, tal com es detallen en l’escrit d’acusació i es recullen en la sentència, no integren el delicte sancionat a l’art. 383 del CP.

»El precepte sanciona el “conductor que, requerit per un agent de l’autoritat, es negui sotmetre’s a les proves legalment establertes per a la comprovació de les taxes d’alcoholèmia i la presència de les drogues tòxiques, els estupefaents i les substàncies psicotròpiques a què es refereixen els articles anteriors […]”.

»D’acord amb l’art. 22.1 del Reglament general de circulació, “les proves per detectar la possible intoxicació per alcohol les duen a terme els agents encarregats de la vigilància de trànsit i consisteixen, normalment, en la verificació de l’aire espirat mit-jançant etilòmetres que, oficialment autoritzats, determinen de manera quantitativa el grau d’impregnació alcohòlica dels inte-ressats”.

»I els etilòmetres oficialment autoritzats són els etilòmetres eviden-cials, que, en el supòsit analitzat, no es van arribar a fer servir. En la línia exposada en les sentències de la Secció Tercera de l’Audièn-cia Provincial de Girona de 19 de maig i 21 de novembre de 2013, “[…] per ser més versàtils i ràpids, la pràctica policial ha provocat que, en els controls d’alcoholèmia, els agents facin servir, a l’efecte de detectar quins conductors presenten uns nivells d’alcohol prou significatius per sotmetre’ls a les proves establertes legalment per a la comprovació de les taxes d’alcoholèmia, un etilòmetre dels mo-dels que hem anomenat manuals o portàtils. Això els permet, en qüestió de pocs minuts, distingir els possibles infractors dels que no han begut, o ho han fet en una quantitat molt escassa; i evitar així sotmetre a un control mitjançant l’etilòmetre homologat (molt més lent, i sobretot molt més costós) individus amb taxes d’alcohol inferiors al límit legal, o fins i tot sense cap nivell d’intoxicació. Però això no vol dir, en cap cas, que aquesta primera tria efectuada amb l’etilòmetre portàtil sigui la prova establerta legalment a què fa referència el CP, ja que s’efectua sempre amb un aparell no ho-

86


mologat degudament; fet que impedeix, a més —i en vista de la nova redacció de l’art. 379 del CP, la dada és summament impor-tant— que el resultat obtingut tingui cap valor legal, ja que no se’n coneix el marge d’error.

»A diferència del que succeeix amb els aparells homologats, per als quals l’Ordre del Ministeri d’Indústria i Energia de 22 de novembre de 2006 fixa a l’annex ii uns errors màxims permesos: tractant-se de concentracions de més de 0,4 mil·ligrams per litre i de menys o iguals a 1 mil·ligram per litre, del 7,5 % del valor veritable de la concentració, “[…] resulta patent que la negativa del subjecte actiu a dur a terme la pràctica d’una primera pro-va ‘de cribratge’ amb l’etilòmetre portàtil no pot ser tipificada com un delicte de desobediència de l’art. 383 del CP, ja que no es presenta cap element objectiu del delicte: que la prova sigui l’establerta legalment per a la comprovació de les taxes d’alco-holèmia”.

»En definitiva, l’acusat no es va negar a la pràctica de les proves establertes legalment, perquè només se’l va requerir per sotme-tre’s a l’etilòmetre portàtil, que no compleix aquesta condició i la utilitat pràctica del qual es limita a una primera aproximació que orienta sobre la necessitat d’acudir a l’alcoholímetre de precisió. Després de la seva negativa no se’l va requerir perquè realitzés la prova amb aquest instrument, motiu pel qual no es va cometre el delicte tipificat a l’art. 383 del CP, fet que obliga a estimar el re-curs i absoldre l’acusat per aquesta imputació.»

9. Article 384 del Codi penal. Diferents modalitats delictives

L’art. 384 del CP engloba en la seva redacció diverses modalitats delictives, a les quals dedicarem l’epígraf següent i analitzarem, a més, la modalitat relacionada amb aquestes modalitats que preveu l’art. 47 del CP: el conductor que condueix havent-se acordat la pèrdua de vigència del seu permís per resolució judicial.

87


9.1. L’article 47 del Codi penal. Trencament de pena per pèrdua de vigència del permís de conducció

Començarem l’estudi precisament per aquesta última modalitat. L’art. 47 del CP assenyala: «La imposició de la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors inhabilita el penat per exercir ambdós drets durant el temps fixat a la sentència.

»La imposició de la pena de privació del dret a la tinença i el porta-ment d’armes inhabilita el penat per exercir aquest dret durant el temps fixat a la sentència.

»Quan la pena imposada ho és per un temps superior a dos anys, comporta la pèrdua de vigència del permís o llicència que habilita per a la conducció o la tinença i el portament, respectivament.»

Això significa que, quan la pena que s’imposa, d’acord amb el que hem analitzat en les diferents modalitats delictives, superi els dos anys de privació del dret a conduir vehicles de motor, implicarà la pèrdua de vigència del permís. És necessari que la pena sigui la imposada per un delicte contra la seguretat viària, no la suma de les imposades. Si a un conductor se li imposa, per exemple, un any i un dia de privació per un delicte de conduir sota la influència de l’alcohol (art. 379.2 del CP) i, alhora, un altre any i un dia per negar-se a sotmetre’s a les proves (art. 383 del CP), això no comportarà la pèrdua de vigència perquè, encara que la suma de les dues penes és de dos anys i dos dies, és necessari que la pena superior a dos anys s’imposi per la comissió d’un delicte, no per la suma de diversos.

És necessari que la pena (que ho és, ja que està prevista a l’art. 47.3 del CP) es reflecteixi en la sentència, de manera que necessàriament ha de quedar establert així en la sentència que ho acordi. Una vegada prevista en la sentència, juntament amb la pena privativa del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors serà necessari, en primer lloc, que es dugui a terme la liquidació corresponent de la pena im-

88


posada de privació del dret (per exemple, tres anys i sis mesos) i que el condemnat compleixi aquesta sanció penal.

En cas que condueixi durant el temps de privació cometrà un delicte de trencament de resolució judicial, que analitzarem posteriorment. Una vegada transcorregut aquell període, és necessari que el lletrat de l’Administració de Justícia li comuniqui que, d’acord amb l’art. 47.3 del CP, es va acordar la pèrdua definitiva del permís de conduir i es va remetre el document (el permís de conduir) a la Di-recció General de Trànsit, i que també se li faci l’advertència legal que, si condueix, cometrà un delicte de trencament de condemna de l’art. 468 del CP20.

El supòsit en el qual la pena és inferior a dos anys és diferent. En aquest cas, l’Administració determina la necessitat de realitzar un curs. A l’art. 73.2 de la LSV diu així: «Si la condemna és igual o inferior a dos anys, per tornar a conduir únicament haurà d’acreditar haver superat amb aprofitament el curs de reeducació i sensibilització viària al qual es fa referència al primer paràgraf de l’art. 71.2», però la falta de realització del curs no implicarà cap tipus d’infracció penal (sense perjudici que aquesta falta sigui una infracció administrativa sancionable).

9.2. El delicte de conduir amb pèrdua total dels punts assignats legalment

Una vegada analitzat l’art. 47 del CP iniciarem l’estudi de l’art. 384 del mateix text:

«El qui condueixi un vehicle de motor o ciclomotor en els casos de pèrdua de vigència del permís o llicència per pèrdua total dels punts assignats legalment ha de ser castigat amb la pena de presó de tres a

20 Foli 50 i seg. de la Circular 10/2011, sobre criteris per a la unitat d’actuació especialitza-da del Ministeri Fiscal en matèria de seguretat viària.

89


sis mesos o amb la de multa de dotze a 24 mesos o amb la de treballs en benefici de la comunitat de 31 a 90 dies.

»La mateixa pena s’ha d’imposar a qui realitzi la conducció després d’haver estat privat cautelarment o definitivament del permís o la llicència per decisió judicial i a qui condueixi un vehicle de motor o ciclomotor sense haver obtingut mai permís o llicència de con-ducció.»

»El primer supòsit previst en el precepte és el delicte de conduir havent estat privat totalment dels punts assignats legalment. Això implica, en primer lloc, la necessitat que el subjecte hagi estat pri-vat legalment de tots els punts per resolució administrativa. És convenient que la resolució sigui ferma i que l’administrat no hagi recorregut contra aquesta resolució a la jurisdicció contenciosa ad-ministrativa, ja que, si resol en favor de l’administrat i anul·la la resolució que dona lloc a la pèrdua total de punts, la conseqüència és que l’única manera d’anul·lar la sanció penal imposada per con-duir amb pèrdua total dels punts és el recurs de revisió al TS.

En una sentència recent de 20 de maig de 2015, l’Alt Tribunal expo-sa els requisits que han de concórrer en un recurs de revisió per po-der acollir-s’hi. Assenyala que per poder anul·lar una sentència penal per la via del recurs de revisió es necessita:

1. El requisit de la novetat: és necessari que després de la sentèn-cia condemnatòria es coneguin fets o elements de prova nous.

2. El requisit de l’evidència: aquests fets o elements de prova nous han de tenir l’eficàcia necessària, en relació amb la condemna imposada, per acreditar sense cap mena de dubte la innocència del condemnat.

En concret, el que es planteja el TS és la possibilitat de revisar la sen-tència que va condemnar al seu dia el recurrent, en un pronuncia-ment, ja declarat ferm, per la comissió d’aquest delicte, a la pena de

90


divuit mesos de multa, amb quota diària de dotze euros, en haver-se constatat documentalment, després de la condemna, que el recurrent sí que disposava en el moment de cometre els fets dels punts que l’habilitaven per conduir, ja que es va acordar posteriorment per via judicial la nul·litat de les actuacions administratives per les quals es privava el recurrent dels punts. El TS raona que, com que la base de la sentència condemnatòria se centra que el condemnat havia perdut tots els punts en el moment dels fets i que aquesta premissa no és real, ja que un tribunal contenciós va acordar que la resolució administra-tiva de pèrdua total de punts no estava d’acord amb el dret, la conse-qüència és que en el moment de cometre presumptament el delicte no es trobava en aquesta situació, ja que, en realitat, sí que tenia els seus punts, perquè així va ser declarat judicialment posteriorment. Aquí apareix la conveniència d’esperar que la resolució sigui ferma, a fi de no haver d’obligar el ciutadà condemnat a instar recurs de revisió al TS per anul·lar la condemna dictada pel jutjat penal o en segona instància per l’Audiència Provincial.

Un altre dels punts que cal analitzar és la mateixa resolució admi-nistrativa, que ha d’estar incorporada (una còpia) en el procedi-ment judicial. No n’hi ha prou amb la simple comprovació en el sistema informàtic que fa la policia actuant i cal incorporar també una còpia de la notificació (enviament per correu postal, notifica-ció per una patrulla policial, etc.) que es va dur a terme. En aquest punt, cal destacar que la notificació ha de ser fefaent. Com que es tracta d’un delicte dolós, només hi ha la condemna si s’acredita que l’acusat conduïa amb ple coneixement que havia estat privat dels punts per resolució administrativa. Això pot acreditar-se de diferents maneres:

En primer lloc, si la resolució s’ha enviat per correu postal, haurà d’incorporar-se a la causa la còpia de la notificació personal que va fer el funcionari de Correus a l’investigat. Si no és una notificació personal i ha estat notificat a algun familiar o convivent al pis, serà qüestió de prova poder demostrar que l’investigat tenia coneixement d’aquesta resolució. Sentències com la 120/2011, de 13 de juliol, de

91


l’Audiència Provincial de Pontevedra, o la 15/2017, de 16 de febrer, de l’Audiència Provincial de Badajoz, donen plena validesa a la noti-ficació realitzada en el domicili de l’acusat encara que no sigui per-sonal. Una altra qüestió és posar en dubte, com fan algunes defenses, que el defensat tenia coneixement del sobre que contenia la resolució de pèrdua de punts. Es qüestiona, en aquests casos, no pas que l’in-vestigat rebés una notificació, sinó que en tingués coneixement no-més per haver signat la notificació.

En aquest sentit, les audiències resolen en termes molt semblants al que il·lustra l’Audiència Provincial d’Albacete en sentència de 7 de novembre de 2011, on diu: «Aquesta notificació personal amb justificant de recepció és una prova de càrrec suficient del dol espe-cífic consistent en el ple coneixement de la pèrdua de vigència del permís per a la conducció realitzada que exigeix el tipus, sense el qual (per exemple, perquè les notificacions s’han dut a terme per edictes sense prova que han tingut efecte notificador) el delicte no es comet, de manera que, a diferència del que pretén de manera subsidiària l’apel·lant, no pot cometre’s el delicte objecte d’aquest procediment a títol de simple imprudència ni pot considerar-se l’existència de cap error a causa dels termes en què s’expressen les notificacions realitzades».

És diferent, com hem assenyalat anteriorment, si la notificació no s’ha fer de manera personal. En aquest cas, caldrà provar que l’acusat tenia coneixement de la resolució esmentada. Analitzem el supòsit previst en la sentència de l’Audiència Provincial de Bis-caia d’1 de juliol de 2013, que analitza la notificació realitzada a l’antic domicili de l’acusat, el domicili dels seus pares. La resolu-ció no va ser lliurada per absència dels pares i la notificació es va fer per via edictal. L’Audiència remarca: «Tanmateix, no podem convenir amb el jutge d’instància que en aquest cas sigui suficient amb la notificació a través del butlletí oficial provincial, perquè no consta de cap manera que l’acusat hagi tingut coneixement de l’arribada de la carta certificada de la Direcció de Trànsit al domi-cili que constava a l’efecte de notificació ni, per tant, que l’acusat

92


hagi obrat conscientment per eludir que es portés a efecte aquesta notificació. Per tant, si bé la notificació de la resolució administra-tiva de pèrdua de vigència del permís de conduir per la retirada de punts es va produir a través del Butlletí Oficial de Biscaia i va pro-vocar els efectes administratius corresponents, aquesta notificació no és suficient a l’efecte de la comissió del delicte de conduir sense permís de l’art. 384 del CP, perquè com que no va tenir coneixe-ment personal i directe de la resolució en què s’acordava la pèrdua total dels punts del permís no va poder ajustar la seva conducta al dictat en la resolució administrativa, de manera que no va arribar a tenir coneixement que la seva acció era antijurídica i, per tant, tampoc no va poder obrar amb la intenció de conduir sense permís de conduir».

Els tribunals han tingut també ocasió d’analitzar en diverses oca-sions el concepte que s’assenyala en la resolució anterior: «eludir de manera conscient i deliberada la notificació». En sentències com la d’11 de febrer de 2014, l’Audiència Provincial de La Rio-ja analitza que l’acusat coneixia la pèrdua de vigència del permís de conduir per pèrdua total dels punts assignats, assenyalant que constava en les actuacions el domicili de l’investigat com el carrer «Primer», núm. NÚM000, de la localitat «X». Igualment consta-va l’acord de la Direcció de Trànsit de La Rioja per iniciar el procediment per declarar la pèrdua de vigència d’autorització ad-ministrativa per conduir, així com els justificants d’intents de no-tificació d’aquest acord del funcionari de Correus al domicili in-dicat en les dates que es recullen en la sentència sense que fossin retirades de l’oficina de Correus.

Finalment, consta la notificació de la resolució per edictes esmenta-da. L’acusat va assenyalar en plenari que tenia coneixement que li faltaven punts, però que no tenia coneixement de la pèrdua total, que no recollia les cartes, que no les recollia ningú, que li van enviar un paper per anar a recollir-les a Correus però que no el va recollir, que rebia els avisos de Correus per anar a recollir les cartes, que no recollia les cartes de Trànsit, que l’última vegada que va mirar-ho a

93


Internet tenia tres punts, un parell de mesos abans dels fets, i que pot ser que rebés després alguna multa més.

L’Audiència raona que l’acusat conscientment i voluntàriament va decidir no recollir les cartes que li arribaven de Trànsit i no anar a l’oficina de Correus a recollir les notificacions de Trànsit, és a dir, l’acusat, lluny de preocupar-se de recollir la comunicació, se’n va de-sentendre, és a dir, per pròpia voluntat va preferir ignorar el que se li estava notificant, i assenyala: «En situacions com la relatada, es pot assenyalar amb caràcter general que la nostra jurisprudència ha estat expressant amb insistència (per totes les STS, de 24 de juny de 2002) que constitueix un principi general indiscutit que el sistema de noti-ficacions es defineix com un conjunt de garanties en favor del ciutadà per assegurar-li racionalment prou oportunitats d’articular la seva de-fensa contra les actuacions de l’Administració que puguin incidir en els seus interessos particulars amb vista, en aquest cas, de l’exercici del seu dret a la tutela judicial efectiva; ara bé, tots els requisits i formali-tats que han d’acompanyar la diligència de la notificació que fan les administracions públiques no poden ser utilitzats ni transformats en cobertura perquè el ciutadà eludeixi arbitràriament el compliment de les seves responsabilitats davant aquestes administracions. […]

«En aquest cas, es pot concloure que l’Administració va exhaurir la via de notificació per Correus i que tenint en compte la desatenció en la recollida va fer-ne la notificació via edictal i al tauler d’anuncis de l’Ajuntament d’Albelda de Iregua.»

I d’acord amb el raonament, la falta de notificació personal es deu a la voluntat renuent de l’acusat de recollir la notificació de Tràn-sit, que es va col·locar voluntàriament en una situació d’ignorància deliberada, motiu pel qual la sala conclou que Conrado va cometre el delicte previst a l’art. 384.1 del CP, pel qual havia estat acusat, sense haver-se infringit tampoc els articles 5 i 14.3 del CP, ja que és indubtable l’existència del dol i, per tant, la inexistència de qualsevol supòsit d’error invencible que ha de portar a revocar la sentència recorreguda.

94


L’existència de procediments previs en què l’acusat ha estat objecte d’investigació per aquest mateix delicte i que van ser arxivats en aques-ta seu per haver estat objecte de notificació edictal, també poden ser un fonament suficient per entendre que el subjecte ja té coneixement de la pèrdua total de punts i, per això, és acusat d’aquest delicte.

La sentència de 15 de juliol de 2014 de l’Audiència Provincial de Navarra assenyala:

«Pel que fa referència al delicte pel qual va ser condemnat l’acusat, hem d’assenyalar que va quedar plenament acreditat que l’acusat va conèixer perfectament la resolució administrativa de pèrdua de vi-gència del permís de conduir espanyol que, en el seu moment, havia estat bescanviat pel búlgar, del qual era posseïdor.

»Aquest coneixement es desprèn, amb evidència absoluta, del fet, no discutit, que l’acusat ja va ser imputat en el judici ràpid anterior número 1978/2013, del Jutjat d’Instrucció número 2 de Pamplo-na, pel mateix delicte que ara se li atribueix, i que aquell procedi-ment es va arxivar, ja que no constava que li hagués estat notificada la privació de vigència per pèrdua de punts del seu permís de con-duir a l’acusat.

»En aquest judici ràpid va prestar declaració amb data 18 de març de 2013, indicant “que va ser aturat mentre conduïa i que ell no sabia que havia perdut els punts. Que no li ho havien notificat”.

»El que s’ha dit anteriorment va permetre l’arxivament d’aquell procediment, ja que no constava aquesta notificació de pèrdua de vigència del permís de conduir. Ara bé, des que va prestar aquesta declaració en el procediment, almenys, és clar que l’acusat ja conei-xia perfectament la pèrdua de vigència del seu permís de conduir per pèrdua de punts.

»Així es desprèn de manera taxativa de la seva pròpia declaració i del fet d’haver estat imputat en aquell procediment en relació amb el

95


delicte esmentat; per tant, es dedueix que no hi ha cap dubte sobre el seu ple coneixement de la pèrdua de vigència, atès que es va seguir un procés judicial contra el mateix acusat per aquest motiu.

»Per tant, i sense que la notificació de pèrdua de punts, com a requisit per a l’existència del delicte que ens ocupa, requereixi cap formalitat especial, satisfent-se el requisit del dol del delicte esmentat amb el perfecte coneixement d’aquesta pèrdua de vi-gència amb independència de la manera com aquest coneixe-ment hagi arribat a l’afectat; atès tot això, només es pot conclou-re que, en efecte, l’acusat conduïa un vehicle de motor el dia dels fets sense vigència del permís de conduir espanyol que posseïa per la pèrdua dels punts corresponents, cosa que l’acusat conei-xia perfectament en aquell moment.

»Per tant, es presenten els elements integrants del delicte esmentat.»

Les notificacions que facin les forces policials en cas que, inter-venint per raons de trànsit amb algun vehicle, se n’identifiqui el conductor i es comprovi que ha patit pèrdua total de punts i es faci acta de notificació serà vàlida igualment. Aquesta acta haurà de referenciar el número d’expedient administratiu, la circums-tància que el conductor ha patit la pèrdua total dels seus punts i l’advertència que no ha de conduir, ja que està incorrent en un possible delicte de conducció sense punts que estem analitzant.

Un altre dels supòsits que cal analitzar és què passa quan una per-sona que ha estat privada de tots els punts del permís de conduir obté el permís de conduir en un altre país. Aquest supòsit apareix amb relativa freqüència en les comunitats autònomes limítrofes amb Portugal. Analitzem la sentència de 5 d’octubre de 2012 de l’Audiència Provincial de Zamora. Aquesta sentència coneix en se-gona instància la condemna a l’acusat Aurelio com a autor respon-sable d’un delicte contra la seguretat viària, previst i penat a l’art. 384.1 del CP, sense concórrer cap circumstància modificativa de la responsabilitat, a la pena de divuit mesos de multa, a raó de

96


deu euros al dia. El jutge considera a quo que en el cas concorren els requisits del tipus penal esmentat, que són la pèrdua de vigència del permís per haver estat privat de tots els junts assignats legal-ment, i que això ha estat degudament notificat al conductor afec-tat. Així, dona per acreditat que a l’acusat se li va notificar la pèr-dua de vigència del permís de conduir per pèrdua de punts a través d’una carta amb justificant de recepció al seu domicili i que ell mateix conduïa el vehicle «x» pel lloc en què va ser interceptat; de la mateixa manera, entén que tenir un permís de conducció expe-dit a Portugal no impedeix l’aplicació del tipus penal.

Respecte a la normativa aplicable, assenyala la sentència, a causa de la data de comissió dels fets, era aplicable el Reial decret 818/2009, de 8 de maig, que aprova el Reglament general de conductors i que va entrar en vigor el dia 8 desembre de 2009.

L’art. 15 d’aquesta norma, en relació amb els permisos de con-ducció expedits als estats membres de la Unió Europea, disposa el següent:

«1) Els permisos de conducció expedits a qualsevol estat membre de la Unió Europea o en estats part de l’acord sobre l’Espai eco-nòmic europeu de conformitat amb la normativa comunitària mantenen la seva validesa a Espanya, en les condicions en què hagin estat expedits en el seu lloc d’origen, amb la condició que l’edat requerida per a la conducció ha de correspondre a l’exigi-da per obtenir el permís espanyol equivalent.

»2) No obstant això, no són vàlids per conduir a Espanya els permisos de conducció expedits per algun dels estats esmentats que estiguin restringits, suspesos o retirats en qualsevol d’aquests estats o a Espanya.

»3) Tampoc no són vàlids els permisos de conducció expedits en qual-sevol d’aquests estats a qui hagi estat titular d’un altre permís de con-ducció expedit en algun d’aquests estats que hagi estat retirat o suspès

97


o del qual s’hagi declarat la nul·litat, lesivitat o pèrdua de vigència a Espanya.

»4) El titular d’un permís de conducció expedit en un d’aquests es-tats que hagi adquirit la seva residència normal a Espanya queda sotmès a les disposicions espanyoles relatives al seu període de vigèn-cia, de control de les seves aptituds psicofísiques i d’assignació d’un crèdit de punts.»

La sentència assenyala que «és evident que l’autorització per con-duir un vehicle de motor de les autoritats portugueses no era vàlida per conduir un vehicle de motor per territori espanyol, amb la pèrdua en vigor del permís de conduir, de conformitat amb l’apar-tat tercer de l’art. 15 de la norma, ja que és evident que intenta, a banda d’unificar la validesa dels permisos de conduir, evitar fraus legals obtenint el permís de conduir en un estat membre de la Unió Europea.

»Tot el que s’ha dit anteriorment, sobretot si tenim en compte les dates d’inici i de final de l’expedient de pèrdua de vigència del per-mís de conduir per pèrdua de punts, i la data de canvi del permís espanyol pel portuguès.

»Consegüentment, es desestima el primer dels motius del recurs oposats per la part apel·lant, ja que la consecució del permís de con-duir portuguès es considera que va ser obtingut en frau de llei, per-què es va demanar una vegada iniciat l’expedient de pèrdua de vigèn-cia del carnet espanyol per pèrdua de punts.»

És a dir, els tribunals, d’una manera més o menys pacífica, han entès que aquests permisos posteriors que s’obtenen després d’ha-ver perdut a Espanya els punts corresponents al permís que sigui són un frau de la clar i, per tant, no són tinguts en compte a l’hora d’analitzar si es presenten els requisits que s’estableixen en la norma i la jurisprudència per a la condemna en aquesta moda-litat delictiva.

98


9.3. El delicte de conduir havent estat privat cautelarment o definitivament del permís

Passem a analitzar a continuació el paràgraf segon de l’art. 384 del CP, que diu: «La mateixa pena s’ha d’imposar a qui realitzi la con-ducció després d’haver estat privat cautelarment o definitivament del permís o la llicència per decisió judicial».

L’article preveu dos supòsits: la privació com a mesura cautelar i com a mesura definitiva. Els jutges d’instrucció, durant la instrucció de la causa, poden acordar diferents mesures de caràcter cautelar a fi de garantir una sèrie d’objectius. La més dràstica i costosa per a l’inves-tigat és la presó provisional, que s’ha d’acordar amb el que marca la compareixença de l’art. 505 de la LECRIM i sempre que es presen-tin els requisits de l’art. 503 del mateix precepte legal21. Abans d’ar-ribar a l’extrem de la privació de llibertat poden acordar-se mesures restrictives d’altres drets, com el de conduir vehicles de motor. Això està previst a l’art. 764.4 de la LECRIM: «Es pot disposar la inter-venció immediata del vehicle i la retenció del permís de circulació, el temps indispensable, quan calgui practicar-hi alguna investigació o

21 1. La presó provisional només es pot disposar quan s’esdevinguin els requisits següents:

1r Que en la causa consti l’existència d’un o de diversos fets que presentin caràcters de delicte sancionat amb una pena amb un màxim igual o superior a dos anys de presó, o bé amb una pena privativa de llibertat d’una durada inferior si l’investigat o encausat té antecedents penals no cancel·lats ni susceptibles de cancel·lació, deri-vats d’una condemna per delicte dolós.

2n Que en la causa hi hagi prou motius per creure responsable criminalment del delic-te la persona contra la qual s’hagi de dictar la interlocutòria de presó.

3r Que mitjançant la presó provisional es persegueixi alguna de les finalitats següents:

a) Assegurar la presència de l’investigat o encausat en el procés quan se’n pugui inferir racionalment un risc de fugida. […]

b) Evitar l’ocultació, l’alteració o la destrucció de les fonts de prova rellevants per a l’enjudiciament en els casos en què hi hagi un perill fundat i concret”. […]

c) Evitar que l’investigat o encausat pugui actuar contra béns jurídics de la víctima, especialment quan aquesta víctima sigui alguna de les persones a les quals es refereix l’art. 173.2 del CP. […]

99


per assegurar les responsabilitats pecuniàries, mentre no consti acre-ditada la solvència de l’investigat o encausat o del tercer responsable civil.

»També es pot disposar la intervenció del permís de conducció amb el requeriment a l’investigat o encausat que s’abstingui de conduir vehicles de motor, mentre subsisteixi la mesura, amb la prevenció del que disposa l’art. 556 del CP.

»Les mesures anteriors, una vegada adoptades, comporten la retirada dels documents respectius i que es comuniqui als organismes admi-nistratius corresponents.»

El jutge pot acordar, per tant, aquesta mesura com a cautelar o com a definitiva, entenent, amb aquesta fórmula, la sanció de la pena privativa del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors que, com estem veient, va unida als delictes contra la seguretat viària. Tant si es contravé l’ordre imposada, si es tracta d’una me-sura cautelar imposada pel jutge d’instrucció, com si es fa havent estat imposada pel jutge sentenciador, en els dos casos, tindrem aquesta modalitat delictiva. Per a aquest motiu serà necessari, com indica el precepte de la LECRIM, que s’hagi imposat per resolució judicial (aquesta advertència només es pot determinar a través de l’estament judicial, ja que és una mesura limitadora de drets), que s’hagi notificat al subjecte a qui s’imposa la mesura restrictiva (l’incompliment, per tant, és dolós per la seva pròpia naturalesa) i que se l’hagi advertit de les conseqüències de l’in-compliment.

En cas que s’hagi infringit la mesura com a pena imposada en una sentència serà necessari que prèviament s’hagi dut a terme una liquida-ció de la sanció penal imposada pel lletrat de l’Administració de Justí-cia, en què s’especifiqui d’una manera clara quins són els períodes en què el subjecte ha quedat privat del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors. Una vegada notificat el període i requerit perquè s’abstin-gui de conduir, si ho fa, cometrà el delicte que estem analitzant.

100


En una sentència de 20 d’abril de 2016, l’Audiència Provincial de Barcelona analitza el recurs plantejat per la defensa per la condemna en aquesta modalitat delictiva i de manera clara diu: «En contra del que es diu en el recurs, hi ha una prova documental indubtable, que l’acusat va ser notificat el dia 9 de juliol de 2013 de la sentència per la qual se’l condemnava a la privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors des del 2 d’abril de 2013 fins al 3 d’abril de 2015, i requerit formalment per al seu compliment i lliurament del permís (així es desprèn del contingut dels folis 25 i 27 de les actua-cions, i se li va notificar personalment així mateix la liquidació de condemna en la mateixa data, foli 30). Com que els fets constitutius del delicte es van produir el 17 de febrer de 2015, és evident que apareixen tots els elements del tipus, inclòs el subjectiu del coneixe-ment de la prohibició de la conducta desenvolupada. El fet que no s’hagi produït el lliurament efectiu del permís de conduir no obsta per a res el que s’ha argumentat anteriorment.

»Per tot el que s’ha dit, és procedent la desestimació del recurs i la confirmació íntegra de la sentència pels seus propis i encertats fona-ments.»

Aquest delicte, com s’observa en la condemna, no té cap dificultat més que el fet que consti la liquidació, la notificació personal i l’advertència legal de les conseqüències de l’incompliment en les actuacions. Si tot això es presenta ens trobem en la modalitat ressenyada.

9.4. El delicte de conduir sense haver obtingut mai el permís de conduir

La darrera modalitat delictiva que preveu el precepte és la de l’últim paràgraf de l’article, que diu: «I al que condueixi un vehicle de motor o ciclomotor sense haver obtingut mai permís o llicència de conducció».

El precepte castiga, doncs, la persona que no hagi obtingut mai cap permís ni llicència per conduir. Com assenyala la circular abans es-

101


mentada, no s’exercirà cap acció penal quan el conductor tingui un permís o una llicència obtinguts al seu país d’origen d’acord amb la seva legislació interna, encara que hagi perdut la vigència en el seu país i no sigui vàlid per conduir a Espanya.

La qüestió que es planteja és si és possible emmarcar en el delicte el conductor que condueix amb un permís determinat, tot i que el ve-hicle que condueix (per exemple, autobús escolar) n’exigeix un d’una altra categoria. La circular conclou que, partint dels principis de le-galitat i taxativitat, tampoc no pot exercir-se acusació en cas que una persona condueixi amb una permís diferent de l’exigit en la categoria del vehicle.

Un altre element que cal analitzar és la conducta del cooperador necessari o inductor en aquesta classe de delictes. Cal pensar en l’amic que, coneixedor que el seu company no té permís de condu-ir, li deixa les claus del cotxe perquè el condueixi o el pare que acompanya el fill a un descampat per fer «pràctiques». Aquesta con-ducta ha estat analitzada en diverses ocasions pels tribunals, tenint en compte que hi ha dues posicions doctrinals enfrontades sobre aquesta matèria:

D’una banda, hi ha els autors que consideren que en els delictes contra la seguretat viària, en els delictes anomenats de pròpia mà, no hi té cabuda aquesta forma de participació, mentre que altres autors entenen que hi té lloc perfectament. Procedim a analitzar la sentència de 29 de febrer de 2012 de l’Audiència Provincial de Castelló, que, analitzant la condemna com a coo-perador necessari a Abel, ens mostra les diferents posicions doc-trinals sobre la matèria. Per començar, la resolució porta a col-lació una sentència del TS de 10 de novembre de 2011, en què l’Alt Tribunal assenyalava que: «La participació en concepte de cooperador necessari requereix el coneixement dels elements del tipus objectiu del delicte en la preparació o execució en la qual es pren part. En aquest cas, doncs, és necessari acreditar que els dos recurrents coneixien que el coacusat creditor recla-

102


mava un deute i que per a això feia servir la intimidació, i que, per tant, ells formaven part de l’acció intimidatòria».

La sentència assenyala que és cert que la jurisprudència menor existent sobre aquest tema és contradictòria. Així, esmenta la sen-tència de l’Audiència Provincial de Toledo, en una sentència de 9 de març de 2010, en què es va considerar que: «Els comporta-ments de coexecució no eren predicables a aquest tipus delictiu, d’execució de pròpia mà i que es consuma per la sola circums-tància que el subjecte delinqüencial realitza l’acte de conduir un vehicle de motor sense estar en possessió de l’autorització admi-nistrativa corresponent, cosa que no és extrapolable al fet que hi hagi un coadjuvant, ja que s’està en possessió del permís o no, i aquesta única circumstància és la que integra el tipus, sense que la conducta típica pugui desplaçar-se a un altre perquè sigui proce-dent l’execució conjunta».

En canvi, la sentència de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de València, de 16 de novembre de 2009, sí que admet aquesta for-ma de participació. Es tractava d’un menor de tretze anys, fill de l’acusat, que era qui portava el vehicle, amb el perill que això va comportar, tant per al menor com per als usuaris de la via, entenent que l’actitud de l’acusat va ser determinant en consentir que el me-nor conduís el vehicle, i que havia de ser inclosa en l’art. 28.b del CP com a col·laborador necessari, ja que va consentir que el seu fill de tretze anys conduís el vehicle.

En aquests casos o en casos semblants, assenyala la sentència, la Fiscalia entén que s’ha d’imputar el delicte de l’art. 384 del CP al propietari del vehicle, no conductor, quan es presentin dos requi-sits legals i jurisprudencials:

a. Un requisit de caràcter objectiu: que consisteix que el propietari faciliti l’ús del vehicle de motor o ciclomotor, element material imprescindible per cometre el delicte, al conductor.

103


b. Un requisit de caràcter subjectiu: que el propietari tingui la constància que l’usuari no té el permís o la llicència necessaris que l’habiliti per utilitzar el vehicle, i el coneixement general de qualsevol ciutadà que conduir sense aquest permís és delic-te, motiu pel qual la seva conducta facilita la consumació.

La sentència conclou assenyalant que la participació del propietari en aquests casos compleix els requisits doctrinals i jurisprudencials per considerar-lo cooperador necessari, ja que sense la seva aportació decisiva el conductor no hauria pogut cometre el delicte.

10. L’article 385 del Codi penal: conductes de risc

L’art. 385 del CP exposa: «És castigat amb la pena de presó de sis me-sos a dos anys o a les de multa de dotze a 24 mesos i treballs en bene-fici de la comunitat de deu a 40 dies qui origini un risc greu per a la circulació d’alguna de les formes següents:

»1a. Col·locant obstacles imprevisibles a la via, abocant-hi substàn-cies lliscants o inflamables o mutant, sostraient o anul·lant la senya-lització o per qualsevol altre mitjà.

»2a. No restablint la seguretat de la via, quan hi hagi obligació de fer-ho.»

En primer lloc, cal assenyalar que el tipus penal és de perill i, per tant, no és necessari causar un resultat perquè es consumeixi. Col·locar obstacles imprevisibles a la via, abocar-hi substàncies o sostreure o anul·lar la senyalització, sempre que comporti un risc objectiu per a la circulació, determinarà la consumació del tipus penal. La conducta és dolosa, és a dir, requereix intencionalitat del subjecte en l’acció. La jurisprudència ha tingut l’ocasió d’ana-litzar diferents fets que s’inclouen en alguna de les conductes que preveu la norma, i així, el primer dels supòsits, «col·locant obsta-cles imprevisibles a la via», s’ha tingut en compte en els supòsits

104


en què es produeix el llançament d’objectes a la via. N’és una mostra la sentència de l’Audiència Provincial de Guipúscoa de 2 de gener de 2012, per la qual es condemna els acusats, que van llançar una paperera i diverses pedres sobre els carrils de circula-ció d’una avinguda de Sant Sebastià i van crear obstacles per al trànsit rodat i un risc greu per a la circulació, ja que els vehicles van haver d’esquivar els obstacles per evitar xocar-hi, o la sentèn-cia de l’Audiència Provincial de Còrdova de 29 d’abril de 2011, en què el condemnat era a la terrassa del bar Victoria de l’avin-guda de Cádiz quan, després d’una discussió amb la propietària, va començar a agafar cadires de la terrassa i a llançar-les (entre vuit i deu) a la carretera, on van quedar obstaculitzant el trànsit, tot i que no van arribar a impactar contra cap vehicle ni cap dels usuaris de la via hi va xocar. O la sentència dictada per l’Audièn-cia Provincial de Palència de 16 de gener de 2012, en què es va condemnar l’acusat que el dia 12 de desembre de 2010 va llançar una pedra contra un vehicle, que va impactar contra la porta esquerra i va causar danys al vehicle en el qual viatjava una mare amb els seus dos fills. L’Audiència va considerar que llançar una pedra contra un vehicle en marxa consisteix una acció clarament atemptatòria contra la seguretat viària col·lectiva i la circulació de vehicles, tant si ho va voler directament o almenys pel dol even-tual, ja que era previsible un risc abstracte i genèric a la circulació que podia haver originat un greu accident de trànsit depenent de la reacció que hagués tingut la conductora.

Les audiències han condemnat també altres supòsits de fets i, així, la sentència de 18 de febrer de 2013 de l’Audiència de Guipúscoa analitza el recurs d’apel·lació interposat pel Ministeri Fiscal contra l’absolució acordada pel jutge penal respecte a l’acusat, un ciclista, que conduïa de nit i per una autopista sense cap tipus d’accessori que permetés veure’l i amb uns auriculars posats, amb el raonament següent:

Primer, l’Audiència exposa que, a diferència d’altres modalitats dels delictes contra la seguretat viària, la comissió d’aquest delic-

105


te no exigeix la concurrència d’«un perill concret», sinó que n’hi ha prou amb la producció d’«un greu risc», però la referència que fa la norma a la gravetat del risc requereix efectivament que aquest risc s’hagi produït i, per tant, és un requisit que objectiva-ment s’ha d’acreditar. És necessari, a més, explica la sentència, que el subjecte que comet l’acció no tan sols comet l’il·lícit de la seva conducta sinó que també, en particular, està originant un risc per a la circulació. L’Audiència assenyala que, malgrat que el ciclista va dur a terme una acció antireglamentària, de la declara-ció del testimoni no s’infereix que posés en perill la resta d’usua-ris de la via, entre altres coses, perquè no ha quedat acreditat si conduïa pel voral o pel carril. Assenyala, a més, que la conducta realitzada no pot incloure’s en el tipus penal, ja que no té cap analogia amb les anteriors.

Una altra modalitat que s’ha analitzat sota aquesta rúbrica és la que mostra la sentència de 8 de novembre de 2010 de l’Audiència de Gi-rona, que condemna per aquesta modalitat les persones que es van endur tres tapes de claveguera del centre de la via (el camí del càm-ping Laguna, de la localitat de Roses) i van crear tres forats de dimen-sions suficients per ocasionar un greu perill a la circulació, sobretot en ciclomotors i bicicletes, que circulen especialment per aquest camí, i perquè en determinades condicions de llum és molt difícil apreciar els forats existents a terra. El jutge va declarar provat, i l’Audiència ho va ratificar, que es tractava d’un camí especialment transitat partint de les declaracions dels testimonis i va considerar que retirar d’una via pública unes tapes de claveguera de mig metre d’amplada per molt més de fondària per a cada una crea un greu risc per als vehicles (en particular, per als de dues rodes) que circulaven per allà.

Pel que fa a la modalitat prevista entorn de la «mutació, alteració o sostracció de la senyalització», cal tenir present que és constitutiu de delicte sempre que comporti un risc i un perill greu per a la circula-ció. Sostreure un senyal sense que comporti aquest risc objectiu po-drà incloure’s en una altra modalitat delictiva (furt ordinari), però no es considerarà en aquesta modalitat delictiva.

106


11. L’article 385 bis del Codi penal: el decomís del vehicle

L’art. 385 bis del CP diu: «El vehicle de motor o ciclomotor utilitzat en els fets que preveu aquest capítol es considera instrument del de-licte a l’efecte dels articles 127 i 128».

Els articles esmentats del CP fan referència a la figura del decomís del bé, instrument i efecte del delicte. Això determina la possi-bilitat que el jutge, a més de la pena corresponent al delicte que sigui, pugui ordenar el decomís del vehicle com a instrument del delicte i, per tant, privar el titular d’utilitzar-lo. La dicció actual de l’art. 127 quater del CP permet anar més enllà de la simple titularitat formal del bé quan, per mitjà de la investigació poli-cial o judicial, pugui determinar-se que, en efecte, el bé, malgrat una titularitat nominal, pertany realment al condemnat. Vegem algunes sentències que han ordenat el decomís del vehicle i la seva motivació:

En la sentència de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Badajoz, d’1 de març de 2012, l’Audiència assenyala: «El fonament del decomís rau en la necessitat que aquest instrument no torni a ser utilitzat per a la comissió de nous delictes. Aquest motiu no és únic, ja que, per a l’aplicació d’aquesta conseqüència accessòria del delicte en aquest àmbit concret i delimitat dels delictes contra la seguretat viària, és necessari ponderar la concurrència de tres parà-metres:

a) El motiu de perillositat objectiva de determinades coses mate-rials i que s’orienta a prevenir la seva utilització en el futur per cometre nous delictes.

b) El motiu de la perillositat del subjecte, que utilitzant aquest instrument pugui tornar a delinquir.

c) El judici de proporcionalitat en l’aplicació de la mesura, tenint en compte les circumstàncies concretes de cada cas.»

107


Des de la Fiscalia s’ha fet èmfasi que el decomís del vehicle ha de ser una mesura proporcionada. La Fiscalia de l’Audiència Provincial de Las Palmas de Gran Canaria va adreçar la Instrucció 1/2011 a les forces i cossos de seguretat de l’Estat del seu àmbit respectiu fent referència a la mesura del decomís i va disposar que: «Aquesta nova previsió normativa (la de l’art. 385 bis del CP) utilitza termes impe-ratius (“es considera”). Tanmateix, una interpretació logicosistemàti-ca del precepte, amb remissió expressa al que disposa l’art. 128 del CP, a contrario sensu, ens n’ha de portar a la introducció de criteris de proporcionalitat que evitin l’aplicació gairebé automàtica del que disposa l’art. 385 bis.

»Això determina la necessitat de fixar uns criteris generals per a la seva aplicació, la definitiva concreció dels quals haurà de ser modulada en el futur en funció dels pronunciaments dels òrgans judicials. […]

»Els criteris són els següents:

»1. Quan el fet tingui una gravetat especial. A aquest efecte es consi-dera que el fet té una gravetat especial en els casos següents:

»a. Conducció sota la influència de begudes alcohòliques, drogues tòxi-ques, estupefaents o substàncies psicotròpiques, i conducció amb excés de velocitat punible (art. 379 del CP), sempre que la taxa, influència o excés superi, almenys, el doble dels límits que s’estableixen en el mateix CP i això generi un risc que provocar el judici de perillositat.

»b. Conducció temerària o amb menyspreu conscient per la vida dels altres (articles 380 i 381 del CP).

»c. Quan algun dels delictes contra la seguretat viària concorri amb delictes d’homicidi o lesions greus per imprudència (articles 142 i 152 del CP).

»2. Reiteració delictiva. A aquest efecte s’entén per reiteració la comis-sió d’una tercera infracció penal per algun dels tipus delictius previstos

108


i penats als articles 379 i 384 del CP. En sentit negatiu, no serà proce-dent el decomís quan el vehicle de motor o ciclomotor pertanyi a un tercer, sempre que sigui de bona fe i hagi adquirit el vehicle legalment. En tot cas, haurà de tenir la propietat real del vehicle, més enllà de la simple titularitat formal o registral, motiu pel qual s’hauran de tenir en compte diverses circumstàncies, com ara la utilització habitual, la pos-sessió en concepte de propietari, el pagament del preu, el pagament d’impostos i rebuts de l’assegurança obligatòria, etc.».

En sentència de 18 de gener de 2016, la Secció Novena de l’Audièn-cia Provincial de Barcelona decreta el decomís del vehicle en consi-deració del grau d’alcoholèmia que presentava el condemnat, així com la seva condició de reincident. La sentència de 15 de març de 2013 de la Secció Setena de la mateixa Audiència, en el mateix sen-tit, decomissa el vehicle en consideració dels mateixos motius.

El decomís provisional també pot acordar-se com a mesura cautelar, i això comportarà privar durant la tramitació de la causa del vehicle de motor de l’investigat. La mesura cautelar està prevista a l’art. 764 de la LECRIM, que diu:

«1. Així mateix, el jutge o el tribunal pot adoptar mesures cautelars per assegurar les responsabilitats pecuniàries, incloses les costes. Aquestes mesures s’han d’ordenar mitjançant una interlocutòria i s’han de formalitzar en una peça separada.

»2. A aquest efecte, s’han d’aplicar les normes sobre contingut, pres-supostos i caució substitutòria de les mesures cautelars que estableix la Llei d’enjudiciament civil. Les caucions que es disposin s’han de prestar en la forma que preveu la Llei d’enjudiciament civil i ho pot fer l’entitat en què tingui assegurada la responsabilitat civil la perso-na contra la qual s’adreci la mesura.

«3. En els casos en què les responsabilitats civils estiguin totalment o parcialment cobertes per una assegurança obligatòria de responsabili-tat civil, s’ha de requerir a l’entitat asseguradora o al Consorci de

109


Compensació d’Assegurances, si escau, perquè, fins al límit de l’asse-gurança obligatòria, les fianci. Si la fiança exigida és superior al límit esmentat, el responsable directe o subsidiari està obligat a prestar fian-ça o aval per la diferència; altrament, se li han d’embargar els béns.

»L’entitat responsable de l’assegurança obligatòria no pot ser part del procés en aquest concepte, sense perjudici del seu dret de defensa en relació amb l’obligació de fiançar; a aquest efecte, se li ha d’admetre l’escrit que presenti, i s’ha de resoldre sobre la seva pretensió en la peça corresponent.

»4. Es pot disposar la intervenció immediata del vehicle i la retenció del permís de circulació, el temps indispensable, quan calgui practi-car-hi alguna investigació o per assegurar les responsabilitats pecuni-àries, mentre no consti acreditada la solvència de l’investigat o en-causat o del tercer responsable civil.

»També es pot disposar la intervenció del permís de conducció amb el requeriment a l’investigat o encausat que s’abstingui de conduir vehicles de motor, mentre subsisteixi la mesura, amb la prevenció del que disposa l’art. 556 del CP. Les mesures anteriors, una vegada adoptades, comporten la retirada dels documents respectius i que es comuniqui als organismes administratius corresponents.»

Per aquest motiu, com hem assenyalat anteriorment, es pot dur a terme la mesura amb caràcter cautelar o com a pena accessòria im-posada en la sentència.

Els jutges, a l’hora de valorar el possible decomís del vehicle, tenen en compte les circumstàncies concretes del cas per valorar la seva pertinència, i així, en una sentència recent de l’Audiència Provincial de Barcelona de 8 de juny de 2016 es fa el raonament següent:

«En el cas de fets, si bé és cert que l’acusat ha estat condemnat en una altra ocasió pel mateix delicte, tanmateix, s’ha de valorar que en el judici va reconèixer els fets aportant un rebut de 4 de desembre de

110


2015 de l’Autoescola Mas Jorné d’haver satisfet la quantitat 260,70 euros “a compte del permís B teoria”.

»Això evidencia un cert penediment de l’acusat pels fets comesos i una intenció d’esmena, en decidir-se finalment per presentar-se a les proves per a l’obtenció legal del permís de conduir i sufragar les despeses es-mentades en una autoescola per obtenir legalment el permís de conduir. Per aquest motiu, el tribunal considera que ha disminuït substancial-ment el perill que torni a utilitzar el vehicle dels fets, i és desproporcionat el decomís de l’automòbil, en el cas concret, de conduir sense permís de conducció, sense que s’hagi acreditat una conducció temerària o la posa-da en perill concret d’altres intervinents en el trànsit rodat, ja que es tracta d’una persona amb mitjans econòmics escassos i amb família amb dona i dos fills menors, segons s’acredita documentalment. Es revoca la resolució del jutge a quo que havia acordat el decomís del vehicle.»

12. L’article 385 ter del Codi penal: la rebaixa en grau de la pena de presó

Com hem assenyalat anteriorment, les penes establertes en alguns dels delictes contra la seguretat viària són presó, multa o treballs en benefi-ci de la comunitat. Òbviament, la pena de presó es reserva per als fets amb circumstàncies més greus o extremes o per a aquells casos en què les circumstàncies personals del delinqüent (la multireincidència, per exemple) determinen la necessitat de la sanció més costosa de les pre-vistes en la norma per la falta d’eficàcia de les adoptades anteriorment. El precepte esmentat exposa: «En els delictes que preveuen els articles 379, 383, 384 i 385, el jutge o tribunal, raonant-ho en la sentència, pot rebaixar en un grau la pena de presó en atenció a la menor entitat del risc causat i a les altres circumstàncies del fet».

Analitzarem les diferents possibilitats que poden plantejar-se:

1. A l’art. 379 del CP. En aquest precepte és realment difícil pensar que hi hagi la possibilitat que el jutge pugui plante-

111


jar-se l’aplicació d’aquesta rebaixa en grau. Ens trobem, com hem assenyalat anteriorment, en una previsió legal que preveu com a sanció «treballs, multa o presó», és a dir, el jutge pot decidir entre les tres modalitats i, al nostre enten-dre, si concorren circumstàncies de fet especial o menor entitat del risc creat és lògic que es decanti o bé per treballs, si el condemnat està disposat a complir-los, o bé per multa, ja que les dues modalitats són més benèvoles que la presó i només, com hem vist anteriorment, en els casos més greus, fets que exterioritzin un menyspreu especial per la seguretat viària o multireincidències, determinaran aquesta opció del jutge. Ens és difícil preveure cap supòsit en què el jutge, malgrat que es presentin unes circumstàncies especials del fet o hi hagi una entitat menor del risc causat, es decanti per la pena més rigorosa.

2. A l’art. 383 del CP, tanmateix, aquesta modalitat és més pro-fusa. L’article fa referència, com ja hem analitzat anteriorment, a la negativa a sotmetre’s a les proves establertes legalment, i el codi assenyala exclusivament pena de presó. En la modalitat esmentada sí que trobem en la jurisprudència sentències com la de la Secció Vuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona de 26 de setembre de 2011, que diu: «En el cas que ens ocupa, els fets que integren l’il·lícit es produeixen després que l’acusat fos aturat en un control preventiu, sense que s’hagués apreciat conducció irregular prèvia o cap maniobra d’evasió, i si bé l’acusat presentava símptomes externs de consum previ de drogues, motiu pel qual va ser convidat a practicar les proves pertinents, no ho és menys que aquests símptomes no eren notoris i evidents. Pel que s’ha exposat, cal coincidir en la me-nor entitat del risc causat, i considerem ajustada i proporcio-nada la petició del recurrent de rebaixar en un grau la pena de presó, que queda fixada, seguint el mateix criteri de la sentèn-cia recorreguda, en l’extensió de tres mesos, mantenint-se ín-tegrament la resta de la condemna pel que fa a la pena de pri-vació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors i al

112


pagament de costes de la primera instància, i es declaren d’ofi-ci les meritades en aquesta apel·lació».

3. Respecte a les diferents modalitats a què fan referència els articles 384 i 385 del CP, ens trobem en la mateixa situació del que ja s’ha comentat amb l’art. 379. Són dos preceptes que preveuen tres penes (l’art. 384 del CP) i dues penes (l’art. 385 del CP) de manera alternativa; per tant, si el jutge considera que és necessària la presó en comptes de la multa o els treballs, difícilment es podrà aplicar la rebaixa en grau. La sentència de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Las Palmas, de 19 de setembre de 2014, n’és un clar exemple quan assenyala: «Segons el nostre parer, la pena en qüestió no solament és molt proporcionada a l’entitat de la infracció o infraccions penals comeses per l’apel·lant, sinó que també ho és en les seves cir-cumstàncies personals, a les del fet i, a més, ha estat deguda-ment motivada, com hem vist, sense que en cap cas es pugui pretendre aplicar la previsió de rebaixa de pena de l’art. 385 ter en relació amb qui ja s’ha demostrat que la sanció penal no ha produït cap efecte reformador del seu comportament i que altres penes no han servit en la seva rehabilitació, ja que ha continuat delinquint; la pena és plenament proporcionada en aquest supòsit, ja ho hem dit, i per això la facultat mode-radora del precepte esmentat no és aplicable. El que a més és il·lògic és que a qui ja li ha estat imposada penes de multa o treballs en benefici de la comunitat sense que s’hagi modificat la seva manera d’actuar i la seva tendència a posar en perill la seguretat viària, sigui novament sancionat amb penes l’eficàcia de les quals ha estat nul·la.»

13. L’article 195 del Codi penal: l’omissió del deure de socors

Una vegada analitzats els delictes contra la seguretat viària, analitzarem una figura que, sense tractar-se pròpiament d’un delicte contra la se-guretat viària, hi està estretament relacionada: es tracta del delicte

113


d’omissió del deure de socors. Aquest delicte queda regulat a l’art. 195 del CP, que assenyala: «1. El que no socorri una persona que es trobi desemparada i en perill manifest i greu, quan pugui fer-ho sense risc propi ni de tercers, serà castigat amb la pena de multa de tres a dotze mesos.

»2. En les mateixes penes incorrerà el que, impedit de prestar socors, no demani amb urgència auxili aliè.

»3. Si la víctima ho fos per accident ocasionat fortuïtament pel qual va ometre l’auxili, la pena serà de presó de sis mesos a divuit mesos, i si l’acci-dent es degués a imprudència, la de presó de sis mesos a quatre anys.»

La comissió d’aquest delicte requereix, per tant:

a. Existència d’un perill manifest i greu.

b. Desemparament de la víctima.

c. Capacitat objectiva de salvaguarda en l’auxiliador.

d. Exigibilitat de l’auxili.

e. Omissió de l’auxili.

Davant un sector minoritari que situa el bé jurídic protegit en la mateixa integritat física o vida de les persones «desemparades», la jurisprudència i la doctrina majoritària parlen de la infracció del deure de solidaritat humana, que el precepte eleva a rang de deure jurídic. Es castiga la indiferència de la persona que omet el deure en una situació greu de perill, i es castiga més severament si, a més, la persona és la que ha causat la situació en què es troba la víctima.

El TS ha tingut l’oportunitat d’analitzar aquest delicte en diverses ocasions. De les sentències que han marcat els requisits i les exigèn-cies constitucionals en destacarem dos:

114


La STS de 16 de maig de 2002, que confirma la condemna pel delicte de l’art. 195.3 del CP i en què es rebutja l’argument de la de-fensa que consistia a assenyalar que la víctima estava en companyia d’una persona que va resultar il·lesa i que podia ajudar el lesionat. La defensa va al·legar que just després s’havien presentat al lloc dels fets dues ambulàncies, però l’Alt Tribunal raona: «La persona que va patir l’accident, immediatament després dels fets evidentment encara no estava emparada, llavors, i es pot afirmar que, com a re-sultat de la gravetat de l’accident, de l’existència del qual ha quedat provat que el recurrent actual era conscient, els ocupants de l’auto-mòbil sinistrat estaven en situació patent i manifesta de perill greu. En aquests fets, l’exigència social de solidaritat està reforçada amb sanció penal en cas d’ometre’s la prestació d’ajuda que s’imposa a qualsevol persona que, independentment dels coneixements pro-fessionals, pugui aportar auxili a qui estigui en perill greu, tret que aquesta assistència determini un risc per a qui pugui prestar-lo o per a terceres persones».

El fet que una persona estigui il·lesa, raona el TS, com que acaba de tenir un accident, no la possibilita per prestar ajuda, ja que es troba en un estat de xoc que fa que no estigui habilitada per ajudar-ne d’altres. A més, la persona que ha provocat el sinistre té l’obligació d’auxili primer de tot, que només decaurà quan s’asseguri que la víctima és assistida i que no pot aportar res a l’ajuda prestada per tercers.

En la STS d’11 de novembre de 2014, la impugnació de la defensa es basa en la falta d’acreditació de la situació de desemparament i de la negativa a l’auxili sense risc propi. La sentència recull: «El recur-rent manifesta en el motiu d’impugnació l’existència de prova sobre la realitat de l’accident, la intervenció de l’acusat en la seva produc-ció, sense discutir la culpabilitat de l’acusat, manifesta la seva dissen-sió amb vista al desemparament de la víctima, ja que hi havia diver-sos vehicles que circulaven —i, per tant, la víctima estava atesa— i que el recurrent pogués socórrer sense risc propi, i argumenta que un conductor, en adonar-se de l’accident, el va perseguir durant diver-

115


sos quilòmetres amb la intenció de retreure-li la conducta. Afirma, finalment, que la producció de l’accident va ser en una autovia i que el recurrent no va poder parar, per la presència de diversos camions i perquè està prohibit fer la volta en el seu sentit de la marxa fins que va trobar un canvi de sentit, com ho va fer, i que no es va aturar en arribar al punt de l’accident en veure que al mateix lloc ja hi havia la Guàrdia Civil ocupant-se del sinistre.

»La persona que pateix l’accident, en aquest cas el ciclista atropellat pel recurrent, immediatament després dels fets evidentment no esta-va emparada. Es pot afirmar que, com a resultat de la gravetat de l’accident, la víctima estava en situació patent i manifesta de perill greu, precisament quan el conductor va realitzar l’acció típica d’omissió del deure exigible. Com vam dir en la STS de 16 de maig de 2002, davant d’un accident, com el que va causar l’acusat, l’exi-gència social de solidaritat està reforçada amb sanció penal en cas d’ometre’s la prestació d’ajuda que s’imposa a qualsevol persona que, independentment dels seus coneixements professionals, pugui apor-tar auxili a qui es trobi en perill greu, tret que aquesta assistència determini un risc per a qui pugui prestar-lo o per a terceres persones. El text de l’art. 195 del CP sanciona l’omissió d’auxili per a qualsevol persona i no solament per a qui, pels seus coneixements tècnics, pu-gui ser de més utilitat per a qui estigui en perill.»

També és interessant la sentència de 24 de setembre de 2012, en què el recurrent manifesta que no va poder aturar la marxa del seu vehicle per-què un altre conductor el perseguia. El tribunal raona: «Aquesta circum-stància, a més de normal en una situació com l’esdevinguda, evidencia que l’acusat ja havia iniciat la fugida del lloc de l’accident, cosa que va obligar un tercer a perseguir-lo. D’altra banda, tot i que el tercer intentés recriminar una conducta antijurídica, aquesta situació no implica que l’acusat corregués un risc desproporcionat per realitzar la conducta de-guda, socórrer la víctima de l’accident que havia ocasionat.

»Del relat de fets provats es dedueix que van concórrer els ele-ments requerits per a la figura de delicte d’omissió del deure de

116


socors. Hi va haver un accident ocasionat per la persona que des-prés va ometre l’auxili degut. […] El fet que hi hagués allà altres persones, que almenys en els moments inicials en què l’ara recur-rent va marxar del lloc amb el seu vehicle no prestaven cap assis-tència, no excusa l’actuació insolidària del condemnat. Tots teni-en obligació d’acudir en auxili de la persona que ho necessitava perquè estava ferida a terra després de l’atropellament; tots els presents allà que es van adonar de la situació, sense que la simple presència d’uns pogués excusar els altres del seu deure de socór-rer; però més que cap altre qui estava obligat a auxiliar és el que havia estat causant de l’accident (i en grau superior, fins i tot per haver-ho estat com a conseqüència del seu comportament impru-dent, fins i tot temerari).

14. L’article 82 del Codi penal: la regla de conducta

Un últim punt que cal analitzar en aquest treball abans de concloure és l’estudi de la regla prevista a l’art. 82 del CP, que queda redactat així:

«1. El jutge o tribunal ha de resoldre en sentència sobre la suspensió de l’execució de la pena sempre que això sigui pos-sible. En els altres casos, una vegada declarada la fermesa de la sentència, s’ha de pronunciar amb la màxima urgència, amb l’audiència prèvia a les parts, sobre la concessió o no de la sus-pensió de l’execució de la pena.

»2. El termini de suspensió es computa des de la data de la resolució que l’acorda. Si la suspensió s’ha acordat en una sentència, el termi-ni de la suspensió es computa des de la data en què la sentència ha esdevingut ferma. No es computa com a termini de suspensió aquell en què el penat s’ha mantingut en situació de rebel·lia.»

I a l’art. 83 del mateix text legal, que queda redactat de la manera següent:

117


«1. El jutge o tribunal pot condicionar la suspensió al compliment de les prohibicions i els deures següents quan això sigui necessari per evitar el perill de comissió de nous delictes, sense que es puguin impo-sar deures i obligacions que siguin excessius i desproporcionats: […]

»8a. Prohibició de conduir vehicles de motor que no disposin de dispositius tecnològics que condicionin la seva encesa o el seu funcionament a la comprovació prèvia de les condicions físiques del conductor, quan el subjecte hagi estat condemnat per un de-licte contra la seguretat viària i la mesura sigui necessària per pre-venir la possible comissió de nous delictes.»

Aquesta regla és aplicable en el marc de la concessió de la llibertat condicional i suspensió de l’execució de la resta de la pena per aplica-ció del nou art. 90.5 del CP i en els de suspensió de l’execució de la presó permanent revisable de l’art. 92.3 del CP, ja que es remet a pre-ceptes del ja esmentat art. 83 del CP.

Les condicions que marca l’article són:

a. Que els dispositius tecnològics formin part del mateix vehicle o s’hi instal·lin (no es parla de dispositius externs).

b. Que aquests dispositius comprovin la taxa d’alcohol en l’aire del subjecte o de drogues a l’organisme.

El legislador sembla que fa referència a dispositius de l’estil alcohol lock, que impedeixen l’encesa del vehicle quan el subjecte supera la taxa prèviament establerta al dispositiu. Altres dispositius, a més d’impedir l’encesa del vehicle quan està apagat, reforcen el mecanis-me de control en demanar proves al llarg del trajecte, de manera que s’evita d’aquesta manera fraus del conductor si en l’encesa utilitza terceres persones.

En països com Suècia i Finlàndia, que han incorporat aquest sistema en les seves legislacions, han vist com els índexs de reincidència han

118


descendit entre un 40 i un 95 %, tot i que en aquests països el dis-positiu tecnològic implantat van acompanyats sempre de programes i cursos de sensibilitat i reeducació viària, condicionant que no s’in-clou en la nostra ordenació (sense perjudici que sigui també afegit com una altra regla de conducta més pel jutge).

Quins són els punts que poden determinar una veritable impossibi-litat d’establir aquesta la regla de conducta?

1. Costos elevats del sistema.

Es calcula que costa una mitjana de 3.500 euros anuals, així com problemes generats per la recepció de les dades que aporti el vehicle. No hi ha dotació pressupostària per a l’execució d’aquesta mesura. Es desconeix si la previsió és que l’assumeixi el mateix condemnat (en el cas del qual serà determinant per poder accedir a la suspensió de la pena la seva capacitat econòmica, cosa que trenca amb el principi d’igualtat de l’art. 14 de la Constitució, ja que es condici-ona la possible suspensió de la pena a la incorporació del dispositiu electrònic al vehicle i el manteniment posterior) o l’administració penitenciària.

2. La previsió és per a tots els delictes contra la seguretat viària, però a la pràctica només té sentit en l’aplicació en els delictes previstos a l’art. 379.2 (els dos paràgrafs del CP): influència d’alcohol i drogues. No s’arriba a comprendre la utilitat ni pertinència de la mesura en qualsevol de les modalitats de l’art. 384 del CP o de l’art. 383 del mateix text.

3. La modificació tecnològica constant. El mes de juliol del 2015, la NHTSA va presentar el nou sistema DADSS (Driver Alco-hol Detection System for Safety), un sistema nou que permet directament la detecció a la mateixa cabina del vehicle dels índexs d’alcohol i drogues del conductor, sense necessitat de «bufar» en cap aparell i amb una fiabilitat superior a l’alcohol

119

lock. Per tant, sembla que el sistema actual existent pendent de regulació reglamentària per a l’execució de la norma prevista a l’art. 83 del CP neix obsolet tecnològicament parlant.

4. Problemes d’execució. Si al condemnat se li imposa la pena de privació del dret a conduir vehicles de motor per un període de dos anys i alhora la pena de presó susceptible de suspensió condicionada, a més dels requisits ordinaris d’aplicació, a aquesta regla de conducta, com pot articular-se el compliment? Òbviament, no es pot dur a l’execució simultània (privació del dret a conduir i alhora suspensió amb imposició d’una condi-ció que el que permet és conduir condicionat a la comprovació prèvia de la falta de consum o influència d’alcohol en la con-dició), cosa que passa necessàriament pel compliment previ de la pena privativa de conduir vehicles de motor i deixa als llimbs la suspensió de pena de presó imposada per, posteriorment, una vegada acabada la de privació del dret a conduir, suspendre’l (per un període de dos a cinc anys) amb la regla de conducta (allargant, per tant, d’una manera considerable, l’execució de la pena).

15. Conclusions

L’estudi de totes les modalitats delictives contra la seguretat viària ens permet concloure que, avui dia, algun dels delictes, com condu-ir sota la influència de begudes alcohòliques, ha assolit un grau d’efi-càcia en la seva persecució tant policialment com judicialment, que fa que la via jurisdiccional constitueixi una veritable funció preven-tiva en la realització de delictes, ja que, pel grau d’eficàcia assolit, són delictes la persecució ràpida, eficaç i certa dels quals permet que les penes mostrin en plenitud la seva funció punitiva, rehabilitadora i preventiva.

Altres modalitats com, per exemple, la persecució del delicte de con-duir sota la influència de les drogues, els estupefaents o les substàn-


120


cies psicotròpiques estan en un estadi embrionari, i la seva escassa perseguibilitat actualment per les causes ja exposades determina la necessitat d’invertir més mitjans per a la seva persecució correcta i eficaç. Un dels punts, sens dubte, és la formació dels agents de la policia per a la persecució del delicte i aquest ha estat, en síntesi, l’objectiu d’aquest treball.

Abreviatures

CE: Constitució espanyola.

CP: Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.

DADSS: Driver Alcohol Detection System for Safety.

DRE: drug recognition expert.

DRUID: Driving under Influence of Alcohol, Drugs and Medicines.

LECRIM: Reial decret, de 14 de setembre de 1882, pel qual s’apro-va la Llei d’enjudiciament criminal.

LO: Llei orgànica.

LSV: Reial decret legislatiu 339/1990, de 2 de març, pel qual s’apro-va el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària.

NHTSA: National Highway Traffic Safety Administration.

RGC: Reial decret 818/2009, de 8 de maig, pel qual s’aprova el Re-glament general de conductors.

RGCir: Reial decret 1428/2003, de 21 de novembre, pel qual s’apro-va el Reglament general de circulació per a l’aplicació i el desenvolu-

121

pament del text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehi-cles de motor i seguretat viària, aprovat pel Reial decret legislatiu 339/1990, de 2 de març.

Rosita: Roadside Testing Assessment.

SAP: Sentència de l’Audiència Provincial.

STC: Sentència del Tribunal Constitucional.

STS: Sentència del Tribunal Suprem.

TC: Tribunal Constitucional.

TS: Tribunal Suprem.


123

Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària: modificacions principals. El procediment sancionador en matèria de trànsit

Sílvia Mas BoadaResponsable de sancions Servei Territorial de Trànsit de Barcelona

1. Introducció

L’any 1990 es va publicar la primera llei de seguretat viària per donar cobertura legal al dret a la lliure circulació i per la necessitat de disposar d’una norma més idònia per afrontar la problemàtica actual de la circulació de la que es disposava (Codi de la circulació, aprovat pel Decret de 25 de setembre de 1934). Aquesta llei va ser el RDL 339/1990, de 2 de març, pel qual s’aprova el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària (LSV). Amb aquesta llei es van establir les competències en matèria de trànsit de cada administració pública, les normes de comportament en la circulació, la senyalització, les autoritzacions administratives, tant per conduir com per circular, i el règim san-cionador.

La LSV va ser modificada en diferents ocasions, les més impor-tants, per la seva magnitud de reforma integral pel que fa als comportaments més segurs en la conducció, centrats sobretot en el conductor, i altres modificacions no tan prioritàries però que milloren altres aspectes de la seguretat viària, són les se-güents:

124


• Llei 17/2005, de 19 de juliol, per la qual es regula el permís i la llicència de conducció per punts.

• Llei 18/2009, de 23 de novembre, per la qual es modifica el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària.

• Llei 6/2014, de 7 d’abril, per la qual es modifica el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària.

El 2015 es publica la nova LSV, que es tracta d’un text refós que inclou totes les modificacions: RDL 6/2015, de 30 d’octubre.

2. La Llei 17/2005, de 19 de juliol, per la qual es regula el permís i la llicència de conducció per punts

Aquesta llei introdueix el concepte del permís per punts. Per prime-ra vegada, per conduir un vehicle de motor o ciclomotor no tan sols és necessari demostrar uns coneixements i unes aptituds que garan-teixin la seguretat viària, disposar de l’autorització administrativa corresponent i que estigui en vigor, sinó que també cal mantenir un saldo positiu de punts.

Totes les autoritzacions administratives per conduir es lliuren amb un saldo de punts, que es pot incrementar fins a quinze punts si els titulars no són sancionats amb cap infracció de les que treuen punts. Aquests punts es poden perdre per unes infraccions administratives tipificades en un annex de la LSV. La Llei 15/2005 desenvolupa el concepte de pèrdua de vigència de la llicència o permís per la pèrdua total de punts, i estableix uns mecanismes de recuperació de punts, tant parcials com totals.

Aquesta mesura va ser molt efectiva, i va ajudar a reduir la sinistrali-tat. Les persones conductores tenien més por de perdre punts que de

125

Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària: modificacions principals…

les quantitats pecuniàries. Darrerament, però, s’observa un incre-ment de persones conductores que condueixen amb el permís no vigent per pèrdua de punts, fins i tot, amb dos i tres pèrdues de vi-gència en el seu historial.

Tots els òrgans sancionadors de totes les administracions comuniquen a la Direcció General de Trànsit (DGT) les sancions fermes amb pèr-dua de punts, i el titular del registre va restant els punts. Quan la persona conductora es queda sense saldo de punts, la Prefectura Pro-vincial de Trànsit corresponent inicia un expedient de pèrdua total de punts.

Com poden comprovar els agents de trànsit si la persona conductora ha perdut tots els punts? Consultant el Registre de Conductors i Infractors de la DGT:

En el mapa del Registre de Conductors i Infractors hi consta en l’«historial de sancions» l’anotació en el concepte «pèrdua de vigèn-cia», en què hi ha un número d’expedient de deu dígits. S’especifica una data d’inici i una data de finalització (sis mesos si es tracta de la primera pèrdua de vigència, un any a partir de la segona pèrdua de vigència), la qual cosa no vol dir que a partir d’aquesta data es pugui conduir.

L’agent pot comprovar si ha recuperat el permís quan consti en l’his-torial de permisos una nova expedició del permís i disposi de permi-sos en vigor.

No podrà conduir si consta una pèrdua de vigència, i la persona conductora encara no ha recuperat el permís. Aquest fet tindrà la consideració de delicte. En cas que consti que la notificació és edictal, cal formular la denúncia administrativa per l’art. 3.2, juntament amb una acta que s’ha de trametre a la Prefectura de Trànsit, i no s’obriran diligències judicials. Aquesta infracció té la consideració de molt greu, motiu pel qual l’import de la sanció és de 500 euros.

126


I si la pèrdua de vigència no és per la pèrdua total de punts?

Cal diferenciar quan la pèrdua de vigència és conseqüència d’una condemna judicial de la pèrdua del dret a conduir durant més de dos anys:

En aquest cas, en el Registre de Conductors i Infractors consta en l’historial de sancions una suspensió judicial i una pèrdua de vigència; el número d’expedient de la pèrdua és el mateix número d’executòria que el de la suspensió temporal, i sempre cal obrir diligències judicials per conduir amb la llicència o permís suspès per decisió judicial. La persona conductora no podrà conduir fins que compleixi el termini de suspensió i recuperi el permís de conduir. Té la consideració de delicte tant el fet de conduir durant el termini de suspensió judicial com, una vegada acabada la suspensió, si encara no s’ha tornat a recuperar el permís; en aquest supòsit, el delicte comès no és contra la seguretat viària sinó un delicte de trencament de condemna.

Per condemnes de privació del dret a conduir de durades inferiors a dos anys, i sempre que hagi transcorregut el termini de suspensió, es podrà conduir sempre que s’hagi superat amb aprofitament un curs de reeducació i sensibilització. Aquest fet consta en el Registre de Conductors i Infractors de la DGT amb l’anotació de «DA 13a», o «art. 73.2 de la nova LSV». Si no consta realitzat aquest curs, l’agent ha de formular una denúncia administrativa tipificada com a greu per conduir el vehicle amb el permís de conduir no vigent per no haver fet el curs preceptiu després d’haver complert condemna penal de privació del dret a conduir inferior a dos anys.

3. La Llei 18/2009, de 23 de novembre, per la qual es modifica el RDL 339/1990, de 2 de març, en matèria sancionadora

Si bé la implementació de la llicència i el permís per punts va ajudar a reduir la sinistralitat de les nostres vies, calia continuar incidint en

127


els comportaments del conductors, i reflexionar sobre quins altres canvis eren necessaris.

De la reflexió de la sanció com a element modificador dels com-portaments que no volem a les nostres vies, i, per tant, element de seguretat activa i preventiva en la conducció, va sorgir la ne-cessitat d’una revisió del procediment sancionador en matèria de trànsit.

En aquesta reforma integral es va tenir en compte la modificació del CP mitjançant la LO 15/2007, de 30 de novembre, en què una per-sona conductora amb una ingesta d’alcohol tipificada com a delicte podia ser condemnada al cap de poques hores, i, en canvi, si la con-ducta es tractava com a infracció administrativa, la sanció es podia prolongar durant mesos.

També calia millorar la notificació dels procediments sancionadors per-què el sistema actual creava indefensió i incertesa en moltes ocasions.

Un altre element objecte de revisió va ser el de les quantitats de les infraccions. Fins aleshores, una mateixa conducta podia ser sanciona-da amb un import diferent depenent del lloc on s’hagués comès, atès que l’import de les sancions es graduava amb un mínim i un màxim: les lleus, fins a 90 euros; les greus, de 91 a 300 euros, i les molt greus, de 301 a 600 euros. Per exemple:

El conductor d’un vehicle que no utilitzava el cinturó de segure-tat en una via urbana podia ser sancionat amb un import de 91,86 euros; en una altra via urbana, amb 300 euros, i en una via interurbana, amb una sanció de 150 euros, ja que es tractava d’una infracció greu.

Les novetats que caracteritzen el nou procediment sancionador en matèria de trànsit són les següents:

• Establiment d’un procediment abreujat, i d’un d’ordinari.

128


• Acabament d’ofici del procediment contra la inactivitat de la persona infractora.

• Disseny d’un nou règim en la pràctica de les notificacions tenint en compte els nous sistemes telemàtics de comunicació.

3.1. Barem de les infraccions administratives

(31/10/2015)

Lleus Greus Molt greus

Fins a 100 € 200 € 500 €

Amb la reforma introduïda per la Llei 6/2014, de 7 d’abril, la quan-titat de les infraccions següents és de 1.000 euros:

• Conducció d’un vehicle amb presència de drogues a l’organisme.

• Incompliment de l’obligació de sotmetre’s a les proves de detec-ció de drogues o d’alcohol a l’aire espirat.

• Conductor amb taxa d’alcohol superior a la prevista ja sanci-onat en l’any immediatament anterior per excedir de la taxa permesa.

• Conducció d’un vehicle amb una taxa el doble de la permesa.

Les infraccions per no respectar els límits de velocitat se sancionaran per la quantitat prevista en l’annex iv de la LSV.

La xifra de les infraccions per l’incompliment de l’obligació d’asse-gurar el vehicle es graduarà de 601 a 3.005 euros.

En relació amb aquestes quanties cal tenir en compte el següent:

129


Conduir un vehicle que tingui instal·lat inhibidors de radar o qual-sevol altre mecanisme destinat a interferir en el funcionament cor-recte dels sistemes de vigilància del trànsit: sanció de 6.000 euros.

L’incompliment del titular o arrendatari del vehicle amb el qual s’hagi comès una infracció de l’obligació d’identificar el conductor responsa-ble d’aquesta infracció: el doble de la quantitat de la infracció originà-ria si es tracta d’una infracció lleu, i el triple, si és greu o molt greu.

Sancions de 3.000 a 20.000 euros per les infraccions següents:

• Realització d’obres a la via sense autorització, així com la retira-da, ocultació, alteració o deteriorament dels senyals.

• No-instal·lació dels senyals d’obres o fer-ho incorrectament, amb greu risc per a la seguretat viària.

• Incompliment de les normes reglamentàriament establertes que regulen les activitats industrials, que afecten de manera directa la seguretat viària.

• Instal·lació d’inhibidors de radar als vehicles, o altres mecanis-mes destinats a interferir en el funcionament correcte dels siste-mes de vigilància del trànsit. No es considerarà infracció els sis-temes d’avís que informin de la posició dels sistemes de vigilàn-cia del transit.

• Incompliment de les normes sobre el règim d’autorització i funci-onament dels centres d’ensenyança i formació i els centres de reco-neixement de conductors.

• Realització de danys a la infraestructura de la via, o alteracions de la circulació per la massa o dimensions del vehicle, quan no es tingui l’autorització administrativa corresponen o s’hagin in-complert les condicions, amb independència de l’obligació de la reparació del dany causat.

130


3.2. Pràctica de les notificacions i nous sistemes telemàtics de comunicació

Abans d’aquesta reforma, tots els titulars d’autoritzacions adminis-tratives tant per conduir com per circular tenien una adreça física en els registres administratius de la DGT.

Qualsevol notificació de denúncia es feia mitjançant l’enviament a través de Correus. Els problemes principals d’aquesta manera d’actuar eren:

• Quan la persona denunciada canviava l’adreça i no ho notificava a la Prefectura Provincial de Trànsit: el carter retornava el justifi-cant de recepció de la notificació fent-ho constar i l’Administra-ció publicava la notificació en el diari oficial corresponen.

• Quan el carter no podia localitzar la persona perquè estava ab-sent, i feia constar que deixava avís a la bústia: en aquests casos, si no anava a Correus a buscar la notificació, l’Administració també ho publicava en el diari oficial corresponent.

No era fins que la sanció era ferma i s’iniciava el procediment de constrenyiment, generalment notificada per l’Agència Estatal Tribu-tària (que sí que disposava de les adreces més actuals), que les perso-nes denunciades tenien coneixement de la infracció.

Actualment, tenim uns nous sistemes de comunicació que permeten dur a terme les notificacions amb totes les garanties, que van des de les adreces electròniques fins a les plataformes tecnològiques corpo-ratives per a l’intercanvi d’informació entre administracions i publi-cacions digitals dels diaris oficials.

A) Adreça electrònica viària (DEV).

Voluntària per a persones físiques, obligatòria per a persones jurídi-ques. La persona natural o jurídica que hagi informat d’una adreça electrònica rebrà un missatge de text que li indicarà que es diposita

131


en el seu correu electrònic una notificació, i disposarà de deu dies per obrir-la. Si no ho fa en aquest termini constarà com a rebutjada, llevat que acrediti problemes informàtics.

Qualsevol notificació d’un procediment sancionador en matèria de trànsit s’ha de fer mitjançant aquest sistema.

B) Tauler edictal de sancions de trànsit (TESTRA).

Substituïa les publicacions que es feien en paper en diferents diaris oficials. Actualment ja no està vigent, i la publicació es fa mitjançant el TEU, el tauler edictal únic (BOE digital), i el diari oficial que correspon a cada administració.

C) Plataforma tecnològica corporativa per a l’intercanvi d’informació entre administracions.

En cas que la persona a qui s’ha enviat una notificació consti com a descone-guda en el domicili, permet la recerca d’un altre domicili (per exemple, si està empadronada en un altre municipi), i es torna a fer la notificació.

Una altra innovació que agilita la gestió dels procediments és la inclusió en el Registre de Vehicles de la DGT de l’arrendatari del vehicle i del conduc-tor habitual. En les infraccions de circulació, quan no s’ha pogut aturar el conductor responsable, si ja es disposa d’aquesta informació, en lloc de requerir les dades del conductor al titular es poden requerir directament a l’arrendatari o al conductor, si ja consta en el Registre de Vehicles.

4. Llei 6/2014, de 7 d’abril, per la qual es modifica el RDL 339/1990, de 2 de març, i el RDL 6/2015, de 30 d’octubre: la nova LSV

Aquesta llei se centra en aspectes no tan adreçats al conductor, i no tan prioritaris, com adaptar i ajustar el text articulat, corregir disfun-cions i adaptar-se als contextos canviants:

132


1. Restricció de la circulació per motius mediambientals: ja no es pot donar de baixa per exportació un vehicle que no reuneixi certs requisits mediambientals, i, a més, es pot restringir la circulació per aquests motius.

2. Sistemes de retenció infantil (SRI): els criteris són d’edat i talla. I, a més que els menors d’1,35 metres d’alçada han de portar un SRI, també s’indica que s’han de seguir les instruccions dels fabricants. Es prohibeix que aquests menors ocupin els seients del davant amb exempcions: quan tots els seients del darrere estan ocupats per menors, quan no hi ha instal·lat seients al darrere o quan no hi ha cinturons al darrere i no se’n poden instal·lar. Aquesta mesura al principi va ser motiu de contro-vèrsia, ja que els pares i mares constataven que era més fàcil controlar que el menor no es deslligués si era al seient del davant que si era al darrere.

3. Altres sistemes de seguretat passiva: casc, en via urbana és obli-gatori en menors de setze anys.

4. Obres a la via: obligatorietat d’informar l’autoritat responsable de la gestió i la regulació del trànsit de l’inici de les obres i de seguir les instruccions que hagi donat.

5. Retorn de la prohibició dels sistemes de detecció de radars i cinemòmetres.

6. Regulació de la presència de drogues o estupefaents: adminis-trativament és sancionable la simple presència d’aquestes subs-tàncies, i, per primera vegada, s’estableix en què consisteix la prova. És una prova salival amb un dispositiu autoritzat i una anàlisi de mostra salival suficient posterior. Si no es pot fer així es pot ordenar un reconeixement mèdic o altres anàlisis pels facultatius d’un centre sanitari. Es modifica la quantitat de la sanció a 1.000 euros. S’estableix una exempció pel que fa als medicaments, si estan prescrits per un metge, amb finalitats

133


terapèutiques, i sempre que s’estigui en condicions d’utilitzar el vehicle i de conduir amb la diligència i la precaució necessà-ries. Aquest document que ha de certificar un metge cal pre-sentar-lo en fase d’al·legacions per la persona denunciada, una vegada notificada la denúncia.

Administrativament s’incoa el procediment sancionador d’acord amb el resultat del laboratori de la prova salival.

El laboratori analitza si hi ha cap substància que s’inclogui als apartats següents:

• Cannabinoides

• Cocaïna

• Amfetamines

• Opiacis

• Benzodiazepines

7. Modificació de la quantitat de les sancions administratives per conduir amb una taxa d’alcohol superior a la permesa i amb presència de drogues:. la sanció administrativa per conduir amb presència de drogues o per negativa a efectuar les proves d’al-cohol i drogues és de 1.000 euros. També és de 1.000 euros la sanció administrativa per conduir amb el doble de la taxa d’alcohol permesa, o tot i que la taxa no sigui del doble, quan la persona ja hagi estat sancionada en ferm durant l’any per haver conduit amb una taxa d’alcohol superior a la permesa.

8. Persones obligades i quantitat de les sancions en relació amb les proves d’alcohol i drogues: tots els conductors de vehicles queden obligats a sotmetre’s a les proves, que practicaran els agents encarregats de la vigilància del trànsit., També hi està

134


obligat qualsevol usuari de la via quan estigui implicat en un accident de trànsit o hagi comès una infracció d’acord amb el que estableix la LSV. La novetat és que qualsevol usuari, per exemple, un vianant o el passatger d’un vehicle que cometi una infracció a la normativa de trànsit, podrà ser obligat a efectuar aquestes proves, com, per exemple, quan el passatger d’un tu-risme no porti el cinturó de seguretat. El que no s’explica és, si dona positiu, què es farà amb la prova.

9. Competència municipal: la immobilització dels vehicles a la via urbana quan no tinguin el títol que habiliti l’estacio-nament en una zona limitada en el temps o l’excedeixin fins que es pugui identificar el conductor. També es pot retirar el vehicle de la via urbana si obstaculitza la circulació, és un perill o està estacionat en lloc reservat. Les bicicletes només es podran retirar i portar al dipòsit si estan abandonades o si estan amarrades, dificulten la circulació o fan malbé el mobiliari urbà.

10. Mesures provisionals:

• No s’immobilitzarà la bicicleta quan algun dels ocupants no porti casc.

• Es pot immobilitzar el vehicle quan s’incompleixin les condicions de l’autorització per circular.

• Es pot immobilitzar el vehicle quan no es faci ús dels dispositius de retenció infantil.

• Es pot immobilitzar el vehicle quan el conductor necessi-ti el permís de la classe C o D, i no el tingui (no és el cas si disposa del C1 o D1, respectivament). Això significa que no s’aplica la immobilització quan una persona con-dueix amb un permís que no l’habilita i el vehicle es pot conduir amb un permís inferior al C o el D.

135


• En els casos d’immobilització, els agents podran retirar el permís de circulació fins que s’hagin pagat les despeses.

11. Facilitació d’informació per a l’intercanvi transfronterer: s’es-tableix un procediment per a l’intercanvi transfronterer d’in-formació sobre infraccions de trànsit quan són comeses per un vehicle matriculat en un estat membre de la Unió Europea diferent del país on s’ha comès la infracció, sempre tenint en compte la normativa sobre protecció de dades de caràcter per-sonal. Queden exclosos d’aquest procediment el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca. Aquest intercanvi d’informació només es fa en el cas de les infraccions de trànsit següents:

• Excés de velocitat.

• Conducció amb taxes d’alcohol superiors a les establertes reglamentàriament.

• No-utilització del cinturó de seguretat o altres sistemes de retenció homologats.

• No aturar-se davant un semàfor vermell o en el lloc pres-crit per la senyal de stop.

• Circulació per un carril prohibit, circulació indeguda pel voral o per un carril reservat per a determinats usuaris.

• Conducció sota els efectes d’estupefaents, psicotrò-pics, estimulants o qualsevol altra substància d’efectes anàlegs.

• No-utilització de casc de protecció.

• Utilització del telèfon mòbil o qualsevol altre dispositiu de comunicació durant la conducció quan no estigui permès.

136


La Direcció General de Trànsit serà el punt de contacte nacional i podrà accedir als registres corresponents dels restants estats membres de la UE.

Les comunicacions de dades es fan exclusivament per mitjans elec-trònics, d’acord amb les especificacions tècniques que estableixi la Direcció General de Trànsit. A patir de les dades subministrades per aquest òrgan, els òrgans competents per sancionar en matèria de trànsit podran dirigir al presumpte autor de la infracció la carta d’in-formació prevista a l’annex iii de la Llei 6/2014.

L’octubre del 2015 es va publicar la nova LSV: RDL 6/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei sobre trànsit, cir-culació de vehicles de motor i seguretat viària.

El que es va fer va ser refondre totes les modificacions en un sol text, per la qual cosa va ser necessari ordenar i numerar totes les dispo-sicions, ordenar l’articulat i regular d’una manera més coherent la pèrdua i la recuperació de punts i la pèrdua de vigència, tant per la desaparició dels requisits per al seu atorgament com per la pèrdua del crèdit de punts.

També es va adaptar el seu contingut a la modificació recent de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les adminis-tracions públiques i del procediment administratiu comú, per la Llei 15/2014, de 16 de setembre, que va convertir el BOE en un tauler edictal únic i en voluntària la publicació al TESTRA, i es va tenir en compte la Directiva (UE) 2015/413, d’11 de març, del Parlament Europeu i del Consell, pel que fa a l’intercanvi trans-fronterer.

5. El procediment sancionador en matèria de trànsit

Es tracta d’un procediment administratiu i, com a tal, el seu objectiu és imposar una sanció administrativa a qui hagi comès una infracció.

137


En el capítol i del títol v de la LSV s’estableix la tipificació de les infraccions en lleus, greus i molt greus.

Quan en un procediment sancionador es posi de manifest un fet que pugui tenir indicis de delicte, l’autoritat administrativa ho ha de posar en coneixement del Ministeri Fiscal, per si escau l’exercici de l’acció penal, i ha d’acordar la suspensió de les actu-acions. Per exemple:

En una via urbana un vehicle circula a 90 km/h. L’òrgan competent per sancionar ho comprova a través d’una imatge captada automàticament per un radar fix. Com que es tracta d’un fet penal, el mateix òrgan ho posa en coneixement del Ministeri Fiscal penal. Si el mateix excés de velocitat és obser-vat per un agent de l’autoritat encarregat de la vigilància del trànsit, és l’agent qui ho ha comunicar al Ministeri Fiscal, que ha d’obrir les diligències judicials corresponents. L’expedi-ent administratiu restarà aturat pendent de sentència.

Hi ha fets en què el límit entre la sanció administrativa i la con-ducta penal és difús, com passa en la conducció temerària. En aquest cas, els indicis per obrir les diligències els trobem tant en la intencionalitat com en el perill manifest.

En el cas de l’alcohol i altres drogues, és més fàcil saber quan ens trobem amb un delicte o una infracció administrativa (s’explica en el punt 5.2).

Amb la reforma de la Llei 18/2009, s’introdueixen dos tipus de procediments, l’abreujat i l’ordinari.

De què dependrà el tipus de procediment escollit? De l’actitud de la persona denunciada, és a dir, si paga en el termini de des-compte, si presenta al·legacions o si no fa res.

138


5.1. Tipus de procediment

Procediment abreujat

La persona denunciada paga en el termini de 20 dies des de l’endemà de la notificació de la denúncia amb el 50 % de descompte.

Conseqüències:

• No pot presentar al·legacions, i, si ho fa, no es tindran en compte.

• Sanció ferma des del dia del pagament.

No és aplicable en infraccions de l’art. 65.5 (actualment 77):

h) Inhibidors de radar.

j) No-identificació del conductor.

n) Obres sense autorització.

ñ) No-instal·lació de senyals d’obres.

o) Incompliment de les normes d’activitats industrials.

p) Instal·lació de mecanismes per eludir la vigilància del trànsit.

q) Incompliment de les normes dels centres mèdics i les escoles de conductors.

r) Realització de danys a la infraestructura de la via o alteracions en la circulació per la massa i les dimensions del vehicle quan no es disposi d’autorització o se n’incompleixi alguna condició.

Procediment ordinari

1. La persona denunciada presenta al·legacions en el termini de 20 dies des de l’endemà de la notificació de la denúncia (perd el descompte del 50 %): rebrà la resolució sancionadora, contra la qual podrà presentar un recurs de reposició.

2. La persona denunciada paga la totalitat de la sanció en el termini de des-compte: pot presentar al·legacions (igual que el punt 1).

3. La persona denunciada no fa res:

− Si l’han aturat, al cap de 30 dies des que va cometre la infracció la sanció és ferma.

− Si no l’han aturat: depèn del tipus d’infracció:

• Lleu o greu sense punts: al cap de 30 dies des que va cometre la infrac-ció la sanció és ferma.

• Si és greu amb punts o molt greu: rebrà la resolució sancionadora, contra la qual pot presentar un recurs de reposició.

139


Amb aquesta reforma s’agilita la gestió del procediment sancionador, i es penalitza la inactivitat de la persona denunciada.

Exemples:

Persona denunciada per una alcoholèmia positiva administrati-va, a la qual s’entrega una còpia de la butlleta i que paga el 50 % en el termini dels 20 dies indicat per l’agent: s’acull al procediment abreujat. No pot presentar al·legacions i des de l’en-demà del pagament l’òrgan instructor ja pot comunicar la reti-rada de punts a la Direcció General de Trànsit.

Persona denunciada que rep al seu domicili la notificació d’un acord d’incoació d’una infracció administrativa per conduir un vehicle amb presència de drogues a l’organisme. Aquesta persona presenta al·legacions en el termini de 20 dies des de l’endemà de rebre la notificació: s’acull al procediment ordinari. L’òrgan san-cionador resol el procediment i es notifica aquesta resolució a la persona interessada, la qual podrà presentar un recurs potestatiu de reposició.

Persona denunciada que rep al seu domicili la notificació d’un acord d’incoació d’una infracció administrativa per conduir un vehicle amb presència de drogues a l’organisme. Aquesta perso-na no fa res: s’acull al procediment ordinari. L’òrgan sancio-nador resol el procediment i es notifica aquesta resolució a la persona interessada, la qual podrà presentar un recurs potesta-tiu de reposició.

Persona denunciada que rep al seu domicili la notificació d’un acord d’incoació d’una infracció per estacionar el vehicle en un lloc prohibit per senyal, i no fa res. S’acull al procediment ordi-nari, i al cap de 30 dies des de l’endemà de rebre la notificació la sanció esdevindrà ferma, és a dir, l’òrgan sancionador pot ini-ciar la via del constrenyiment.

140


5.2. Novetats principals en relació amb la formulació de butlletes

• Termini del pagament amb descompte: 20 dies a partir de l’en-demà de la data de la denúncia. En el cas que hagi estat lliurada per l’agent denunciant comptarà des de l’endemà de la data de la infracció. Exemple:

Data de la infracció: 2 de març, el darrer dia per pagar amb des-compte serà el 22 de març.

• Quantitat del descompte: 50 %, fins i tot amb les denúncies pel fet de no tenir concertada l’assegurança obligatòria (infraccions excloses: vegeu el quadre del procediment abreujat).

• No hi ha suspensió de l’autorització administrativa per condu-ir. Abans, algunes infraccions es penalitzaven amb una suspen-sió d’un a tres mesos, però amb la reforma de la LSV i amb la implementació de la llicència i el permís per punts desapareix aquest supòsit.

Altres aspectes importants que cal tenir en compte en la formulació de denúncies:

Generalment, la denúncia formulada pels agents de l’autoritat en-carregats de la vigilància del trànsit i notificada en el moment a la persona denunciada constitueix l’acte d’iniciació del procediment sancionador, llevat que la responsabilitat de la infracció no recaigui en el conductor o que a la denúncia no consti l’import o la detracció de punts. En aquests casos, l’òrgan instructor envia la notificació correcta a la persona responsable de la infracció, i és a partir de l’en-demà de la recepció d’aquesta notificació que comença el termini per al pagament i per presentar al·legacions.

Un exemple pel qual una denúncia formulada per un agent i entre-gada a la persona conductora no constitueix l’acte d’iniciació:

141


Infracció per no haver presentat el vehicle a la ITV ordinària i la persona conductora no és la titular del vehicle. En aquest cas, en com-provar que el titular no és la persona que consta a l’apartat 10, l’òr-gan instructor notifica la denúncia al titular o arrendatari que cons-ti en el Registre de Vehicles de la DGT.

En cas d’infraccions per presència de drogues, l’acte d’iniciació corres-pon a l’òrgan instructor, atès que fins que l’òrgan no disposa de la prova del laboratori no es pot saber si hi ha presència de drogues o no. Si la prova és positiva, tant en una substància com en més d’una, l’òr-gan competent inicia el procediment i notifica la denúncia indicant quina o quines substàncies han donat positiu (la quantitat de la sanció i de punts és la mateixa tant per a una com per a diverses substàncies: 1.000 euros i la pèrdua de sis punts).

Com hem vist, en les denúncies notificades a l’acte, la inactivitat de la persona denunciada es penalitza, i d’acord amb la LSV en el termini de 30 dies la sanció adquireix fermesa, cosa que vol dir que es pot iniciar la via de constrenyiment pel que fa al pagament i demanar a l’òrgan com-petent la detracció del punts. És per això que és molt important com es formula la butlleta de denúncia, tant pels terminis com perquè no pugui ser motiu d’anul·lació, i per això sempre que es lliuri una còpia de la denúncia, malgrat que la persona denunciada no vulgui signar, i això consti a la butlleta, també cal indicar si es lliura còpia i, en cas contrari, el motiu de la no-notificació.

També cal tenir en compte que després d’haver lliurat la còpia de la denúncia a la persona conductora, si l’agent vol fer algun aclariment, rectificació o adjuntar més dades, no ho ha de fer mai en la butlleta original, ja que la persona a la qual s’ha entregat la còpia no tindrà coneixement d’aquestes modificacions. És per això que totes aquestes modificacions o aclariments s’han de fer mitjançant un ofici.

En vista que els agents de les diferents policies locals tenen dos tipus de talonaris, depenent de la matèria de la infracció, ja que l’òrgan san-cionador és diferent, cal tenir en compte que en el talonari del Servei

142


Català de Trànsit (SCT) sempre s’ha d’indicar la població on s’ha efec-tuat la denúncia. En les butlletes municipals ja hi consta en el mateix talonari, però no en les del SCT, i com que es tracta d’una dada bàsica s’ha de fer constar.

Una altra dada que s’ha d’incloure, en cas que s’obrin diligències judicials, és el número de la diligència i el jutjat on s’ha adreçat.

Els agents han d’iniciar les diligències judicials corresponents contra les infraccions següents:

Infraccions per excés de velocitat:

• Via urbana: excés de més de 60 km/h de la velocitat permesa.

• Via interurbana: excés de més de 80 km/h de la velocitat per-mesa.

Infraccions per alcoholèmies positives:

• Conducció amb una taxa superior als 0,60 mil·ligrams per litre d’aire espirat o 1,2 grams per litre de sang: en taxes inferiors també té la consideració de delicte si es constaten signes d’estar sota la influència de begudes alcohòliques.

• Conducció amb una taxa superior als 0,25 mil·ligrams per litre d’aire espirat o 0,50 grams per litre de sang, quan a causa de l’estat hagi infringit manifestament el Reglament general de cir-culació, hagi generat una situació de risc o hagi provocat un atropellament o col·lisió amb resultat de lesius o de mort.

• Superació de la taxa reglamentàriament establerta, malgrat no superi els 60 mil·ligrams per litre, en un accident de trànsit amb ferits o morts, amb presumpta responsabilitat.

• Negativa a sotmetre’s a la prova reglamentària.

143


Infraccions per presència de drogues:

• Conducció sota els efectes de les drogues, estupefaents o psicotròpics.

• Negativa a sotmetre’s a la prova reglamentària.

Infracció per conducció temerària:

• Conducció amb temeritat manifesta.

• Si va acompanyada amb una taxa d’alcohol superior als 0,60 mil·ligrams per litre d’aire espirat i una velocitat excessiva que comporta delicte.

Infraccions en relació amb l’autorització administrativa per conduir:

• Conducció sense haver obtingut mai cap autorització per conduir.

• Conducció quan l’autorització administrativa ha estat privada cautelarment o definitivament per decisió judicial.

• Conducció quan l’autorització administrativa ha perdut la seva vigèn-cia, tant per la pèrdua total de punts com per haver estat condemnat a la privació del dret a conduir amb una pena superior a dos anys.

Activitats que comporten un risc greu per a la circulació:

• Col·locació d’obstacles imprevistos.

• Abocament de substàncies lliscants o inflamables.

• Canvi, sostracció o anul·lació de senyalització.

• No-restabliment de la seguretat quan hi hagi obligació de fer-ho.

En cas que els agents hagin obert diligències judicials, l’Administració que ha d’incoar el procediment sancionador no ho farà fins que s’hagi

144


dictat sentència, ja que si la sentència és condemnatòria o absolutòria total caldrà arxivar les actuacions, i només s’incoarà el procediment ad-ministratiu en cas que la sentència dictada sigui absolutòria penal.

Si l’agent ha entregat còpia de la butlleta, se suspendrà el procedi-ment fins que s’hagi dictat sentència.

Cal tenir en compte que és important, en la mesura que sigui pos-sible, que sempre que un agent observi una infracció i formuli la denúncia corresponent sigui notificada a l’acte, ja que d’aquesta ma-nera la persona és conscient del que ha fet i del perill que comporta aquesta conducta. Això és molt més eficient que rebre la notificació (de vegades, una mica tard) quan ja no es recorda el que s’ha fet, per què es va fer i el perill que va poder ocasionar.

És veritat que per motivar els comportaments que fan segura la con-ducció i desterrar conductes perilloses l’educació viària és imprescin-dible, ja que és a través de l’educació que la persona pren consciència de què pot fer i què no per convicció.

Per als casos on no arriba l’educació viària hi ha la sanció. Modifica els comportaments que no tenen la diligència i la precaució necessàries, fins i tot negligents o temeraris, a través de la por, tant a una sanció pecuniària com a la pèrdua de punts, i per tant també garanteix la seguretat viària.

5.3. Mesures provisionals

Són mesures, a banda de la sanció pecuniària i la pèrdua de punts, que s’adopten per garantir la seguretat viària.

A) Immobilització del vehicle.

Els agents de l’autoritat encarregats de la vigilància del trànsit en l’exer-cici de les seves funcions poden immobilitzar el vehicle, com a conse-qüència de presumptes infraccions a la LSV, quan:

145


a. El vehicle no disposi de l’autorització administrativa per circu-lar, perquè no l’hagi obtingut mai, hagi estat objecte d’anul·lació o declarada la seva pèrdua de vigència, o incompleixi les con-dicions de l’autorització que habilita la seva circulació.

b. El vehicle presenti deficiències que constitueixin un risc espe-cialment greu per a la seguretat viària.

c. El conductor o passatger no facin ús del casc de protecció o dels dispositius infantils de retenció, en els casos que siguin obligatoris. Aquesta mesura no s’aplicarà als ciclistes.

d. Es produeixi la negativa a efectuar les proves d’alcohol i drogues o quan donin un resultat positiu.

e. El vehicle no tingui concertada l’assegurança obligatòria.

f. S’observi un excés en els temps de conducció o una minoració en els temps de descans que siguin superiors al 50 % dels temps establerts reglamentàriament, menys si el conductor és substi-tuït per un altre.

g. Es produeixi una ocupació excessiva del vehicle que impliqui augmentar en un 50 % el nombre de places autoritzades, ex-closa la del conductor.

h. El vehicle superi els nivells de gasos, fums i soroll permesos reglamentàriament.

i. Hi hagi indicis racionals que posin de manifest la possible manipulació en els instruments de control.

j. El vehicle estigui dotat amb mecanismes o sistemes destinats a eludir la vigilància dels agents de l’autoritat encarregats de la vigilància del trànsit i dels mitjans de control a través de la captació d’imatges.

146


k. Es condueixi un vehicle pel qual s’exigeixi el permís de la classe C i D, sense l’autorització administrativa corres-ponent.

l. Apareguin els supòsits previstos a l’art. 39.4 de la LSV.

La immobilització s’aixecarà en el moment en què desaparegui la causa que la va motivar.

En els supòsits previstos als apartats h, i i j, s’aixecarà només en cas que, traslladat el vehicle en un taller designat per l’agent de l’autoritat, es certifiqui la desaparició del sistema o manipula-ció detectada o ja no se superin els límits permesos.

La immobilització es produirà en el lloc assenyalat pels agents de l’autoritat, motiu pel qual l’agent pot indicar al conductor que continuï circulant fins al lloc designat.

Les despeses que s’originin com a conseqüència de la immobi-lització, menys en els casos de sostracció o altres formes d’uti-lització del vehicle en contra de la voluntat del titular, aniran a compte del conductor que ha comès la infracció. En la seva absència, del conductor habitual o arrendatari, i, a falta d’aquestes persones, del titular. Els agents podran retirar el permís de circulació del vehicle fins que s’hagi acreditat el pa-gament de les despeses.

Si el vehicle fos utilitzat en règim d’arrendament, la immobi-lització se substituirà per la prohibició que l’infractor utilitzi el vehicle.

B) Retirada i dipòsit del vehicle.

L’autoritat encarregada de la gestió del trànsit, si qui està obligat a fer-ho no ho fa, pot retirar el vehicle de la via i portar-lo al di-pòsit en un lloc que es designi en els casos següents:

147


a. Sempre que constitueixi un perill, causi greus pertorbaci-ons a la circulació de vehicles o vianants o deteriori algun servei o patrimoni públic.

b. En cas d’accident que impedeixi continuar la marxa.

c. Quan s’hagi d’immobilitzar un vehicle i no hi hagi una zona adequada per fer-ho sense obstaculitzar la circulació de vehicles o vianants.

d. Quan després d’haver immobilitzat un vehicle no desapa-reguin les causes que ho hagin motivat.

e. Quan un vehicle estacioni en llocs habilitats per l’autoritat municipal com a zones d’estacionament reservat per a l’ús exclusiu de persones amb minusvalidesa sense col·locar el distintiu que l’autoritza.

f. Quan un vehicle estacioni en carrils o parts de la via reser-vades exclusivament per a la circulació o servei de deter-minats usuaris, i en zones reservades de càrrega i descàrre-ga.

g. Quan un vehicle estacioni en lloc habilitats per l’autoritat municipal com a estacionaments amb limitació horària sense col·locar el distintiu que l’autoritza, o quan s’exce-deixi el triple del temps abonat segons el que s’estableix.

h. Quan obstaculitzin o dificultin la circulació o impliquin un perill.

Les despeses que s’originin com a conseqüència de la immobilitza-ció, menys en els casos de sostracció o altres formes d’utilització del vehicle en contra de la voluntat del titular, aniran a càrrec del titular, arrendatari o conductor habitual, segons els casos, que haurà d’abo-nar-les com a requisit previ a la devolució del vehicle, sense perjudi-

148


ci del dret de recurs. L’agent de l’autoritat podrà retirar el permís de circulació fins que s’hagi acreditat el cobrament de les despeses.

L’Administració haurà de comunicar la retirada i el dipòsit del vehicle al titular en el termini de 24 hores. La comunicació s’efectuarà a través de l’adreça electrònica viària, si el titular en disposa.

6. Polítiques públiques de prevenció

Els accidents de circulació són una seqüela negativa del trànsit, re-presenten un alt cost per a la societat i accentuen l’obligació d’inter-venció de les administracions públiques per mantenir la seguretat viària i garantir una mobilitat segura, tot i que aquesta responsabili-tat afecta tots els usuaris.

Dins de l’àmbit del consum d’alcohol i altres drogues, les adminis-tracions actuen des de diferents vessants, ja que és un fet transversal que afecta no solament el trànsit, amb l’objectiu comú de canviar l’actitud del consumidor/conductor.

A Catalunya, hi ha un pla interdepartamental de salut pública en què s’engloben actuacions del Govern (des dels departaments d’In-terior, Salut, Ensenyament, Justícia…) i la societat.

La vigilància i el control del trànsit a càrrec dels agents de l’autoritat també és un vessant d’aquesta prevenció, com l’educació viària, tant pel que fa a desterrar els comportaments negatius com a potenciar-ne els positius.

Calen unes línies estratègiques, però, per protegir els usuaris de la mobilitat i el control eficaç de les conductes de risc.

Al nostre país, des de fa anys s’elaboren plans nacionals de segure-tat viària (com en l’àmbit europeu) per a una mobilitat segura i sostenible, i un dels punts és l’esforç per reduir la conducció amb

149


alcohol i altres drogues. Aquests plans els elabora la DGT (Pla es-tratègic de seguretat viària 2011-2020), el Servei Català de Trànsit a Catalunya (Pla estratègic de seguretat viària 2014-2020) i el Go-vern del País Basc (Pla estratègic 2015-2020). També hi ha molts ajuntaments que disposen de plans locals de seguretat viària, els objectius dels quals són reduir la sinistralitat i millorar la mobilitat al municipi.

Totes les administracions, dins de les seves competències, han dut a terme diferents iniciatives en la prevenció del consum de l’alco-hol i drogues en la conducció. A grans trets, aquestes estratègies se centren en:

1. Reformes legislatives. Tant en l’àmbit administratiu, amb la reforma de la LSV, cosa que ja hem tractat anteriorment (incrementant les quantitat pecuniàries de les sancions ad-ministratives, penalitzant la reincidència…), com en el ju-dicial, amb la reforma del CP (a banda de la conducció sota els efectes de l’alcohol i drogues, s’estableix, per exemple, una taxa d’alcohol en la conducció a partir de la qual ja es parla de delicte). Aquestes reformes estan destinades a cor-regir la conducta de la conducció amb consum d’alcohol i drogues mitjançant el càstig (sanció administrativa o con-demna judicial).

2. Mesures de rehabilitació per sensibilitzar els conductors rein-cidents en aquesta conducta o que han estat condemnats per sentència judicial ferma per evitar que tornin a incórrer en aquests comportaments, mitjançant els cursos de sensibilit-zació i educació viària. En aquest cas, es tracta de corregir i evitar aquests comportaments, no des d’un punt de vista sancionador sinó reeducatiu.

3. Campanyes de coordinació de control i vigilància d’alcohol i drogues a càrrec dels diferents cossos policials. Són campanyes coordinades amb totes les administracions (a banda dels controls

150


habituals d’alcohol i drogues). Aquestes campanyes coincideixen amb dates en què és més probable la ingesta d’alcohol i drogues per part dels conductors, com Carnestoltes, la nit de Sant Joan, Nadal i d’altres. És una mesura dissuasiva per evitar aquesta conducta, i, alhora, quan es troben conductors que han consumit drogues, i amb taxes d’alcohol superior a les permeses, com a mesura preventiva eviten que continuïn conduint per un risc més alt d’accident (en aquest sentit, cal destacar la col·laboració entre el SCT i els ajuntaments a través de la signatura de convenis sobre cessió d’etilòmetres i equips de drogues).

4. Campanyes publicitàries. S’intenta sensibilitzar la societat, creant un impacte que posi de manifest la xacra d’aquestes actituds, quines en són les conseqüències en la societat en tots els àmbits, no tan sols el de la víctima.

5. Educació viària i informació. Es potencia l’educació per una mobilitat segura i altres mesures de prevenció del risc mitjançant la participació dels centres educatius com a instruments per promoure un canvi en la percepció de la importància de la segu-retat viària, i en la idea que és responsabilitat de tots els ciutadans. En aquest àmbit, els agents de la policia són una part important, ja que són els que, al centre educatiu, faran reflexionar i sensibi-litzaran infants i joves, futurs conductors, del risc de conduir havent consumit alcohol i drogues. El SCT i l’Institut de Segu-retat Pública formen aquests monitors per a la mobilitat segura. El SCT els assessora i els lliura recursos didàctics i divulgatius. És mitjançant la reflexió i la sensibilització que s’incideix en futurs comportaments positius en la circulació viària.

6. Plans de seguretat viària com a línies d’estudi per treballar en l’estratègia de reduir les víctimes mortals i complir els objectius de la UE. Aquests plans es concretaran posteriorment en els plans estratègics de seguretat viària, els projectes dels quals se centren, entre d’altres, en accions preventives d’informació i de control d’alcoholèmia i drogues, i preveuen estudis per adoptar

151


altres mesures. Un exemple a Catalunya és (un projecte pendent d’estudi segons el Pla estratègic 2014-2016) la implantació de l’alcohol lock per a determinats col·lectius. Aquest sistema és un dispositiu connectat al sistema d’arrencada del vehicle que incorpora tecnologia d’anàlisi d’alcohol a l’alè, i impedeix que el vehicle es pugui engegar si el conductor està sota els efectes de l’alcohol. Els col·lectius prioritaris poden ser infractors re-incidents, persones en procés de rehabilitació o conductors de transport comercial.

153

Substàncies tòxiques d’abús, amb una referència especial a l’alcohol etílic. La seva incidència en la conducció de vehicles22

María Teresa Talón Navarro Metge Forense del IMLCFC (Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya)

María Teresa Tortosa LópezMetge Forense del IMLCFC (Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya)

I. Begudes alcohòliques

Preàmbul amb unes referències legislatives

Hem dividit aquest estudi en dues parts i comencem parlant de l’alcohol etílic per diversos motius. En primer lloc, perquè es tracta de la substàn-cia tòxica amb influència en la conducta de les persones que la consu-meixen que més àmpliament s’ha estudiat al llarg dels anys, i actualment es disposa d’una correlació exacta entre la primera prova no cruenta (determinació a l’aire espirat) i la determinació a la sang. D’altra banda, és ben sabut que, quan es duu a terme la valoració d’un conductor sos-pitós de conduir sota la influència de substàncies tòxiques, els agents competents comencen de manera protocol·lària per la investigació de l’alcohol, abans d’utilitzar l’equip destinat a la detecció d’altres drogues.

L’alcohol és, a més a més, la droga més antiga coneguda en la nostra civilització. Tant la cervesa, que ja es coneixia a l’antic Egipte, com el vi, a què es fa referència a la Bíblia, formen part de la nostra cultura, i han perdurat fins als nostres dies. Precisament per aquest motiu, l’alcohol forma part de l’entramat econòmic i és el mitjà de subsis-tència d’un sector important de població, especialment a Europa.

22 Vegeu l’índex de les abreviacions al final de l’article.

154


No és casual que França, el productor de vins més reputat en l’àmbit mundial, sigui també un dels països més alcoholitzats.

Si a tot això hi afegim l’atractiu de les begudes alcohòliques per a la pobla-ció més jove, en les quals cada vegada més veuen un mitjà per iniciar-se en el món dels adults, estarem entreveient la magnitud del problema.

Perquè és, sens dubte, un problema important des del punt de vista mèdic i social, especialment si tenim en compte com està d’arrelat el seu consum. Sense entrar en estadístiques, variables segons autors i països, ja que hi in-flueixen una sèrie de circumstàncies que s’analitzaran més endavant, l’al-cohol està en l’origen d’un gran nombre d’accidents tant de trànsit com laborals o fortuïts, així com en la gènesi de moltes conductes delictives.

Mentre que les campanyes contra el que col·loquialment s’entén per drogues o les de tabac tenen un nivell d’acceptació social alt, amb resul-tats positius en la majoria de casos, els intents de reduir el consum d’al-cohol en general estan abocats al fracàs.

Per esmentar el país en el qual hi ha més taxes d’alcoholèmia, a França es va prohibir la publicitat de qualsevol tipus de beguda alcohòlica, una mesura que va ser molt qüestionada per gran part de la població, que ho atribuïa a una ingerència de les autoritats europees, quan en realitat no hi ha cap cri-teri comú sobre aquesta qüestió, ja que a Espanya la prohibició afecta úni-cament les begudes altament alcohòliques (amb més de 20 graus).

Als Estats Units, l’edat legal per consumir alcohol és els 21 anys, mentre que la majoria d’edat se situa en els divuit, i l’edat per tenir relacions sexuals consentides, en els setze. Malgrat aquestes mesures restrictives, que ni tan sols permeten l’entrada de menors de 21 anys a locals on se serveixin begudes alcohòliques, trobem estadístiques que afirmen que prop de 100 milions de persones beuen regularment alcohol i un 10 % d’aquest segment pot considerar-se alcohòlic.

De la mateixa manera, tots coneixem la incidència sobre certes poblaci-ons costaneres de les periòdiques «invasions» d’estudiants nòrdics o an-glosaxons amb l’única finalitat de consumir alcohol i de les seves conse-qüències desgraciades.

155

Substàncies tòxiques d’abús, amb una referència especial a l’alcohol etílic…

A Espanya es considerava que el seu consum era predominant entre els homes; tanmateix, un fenomen relativament recent, com el dels botellons, fa dubtar de la vigència d’aquesta consideració, ja que ten-deix més aviat a equiparar «per la banda dolenta» ambdós sexes.

Segons una enquesta realitzada al nostre país, que se cita en la bibli-ografia consultada, entre els escolars de 14-18 anys un 78,5 % n’ha-via consumit durant el mes anterior, generalment en festes de cap de setmana, i amb freqüència havien arribat a l’embriaguesa (24 %); mentre que per sobre dels setze anys el percentatge de consum l’úl-tim mes es quedava en el 53 %. Aquestes xifres, com la majoria d’estadístiques, han d’utilitzar-se amb cautela, i citar-les únicament té com a objectiu il·lustrar l’abast del problema global.

Finalment, és interessant constatar les diferents formes de consum d’alcohol, relacionades directament amb la cultura i la producció. Mentre que als països del sud d’Europa és més alt el consum habitu-al, amb el risc d’abús i, en ocasions, d’alcoholisme crònic, als països nòrdics és clàssica la «borratxera de cap de setmana», amb menys tendència a la cronicitat, però amb més risc de sinistralitat, ja que no hi ha els fenòmens d’acostumament i tolerància.

Encara que la legislació existent sobre la seguretat viària és objecte d’estudi en altres capítols, és convenient a l’efecte d’exposició insistir en un parell d’aspectes per la seva repercussió medicolegal.

En primer lloc, cal tenir en compte que, des del punt de vista admi-nistratiu, s’estableixen unes taxes fixes per a l’alcohol etílic, a partir de les quals està sancionada la conducció de vehicles, mentre que, per a la resta de substàncies psicoactives, és suficient la seva presència en la mostra obtinguda perquè hi hagi sanció administrativa.

Des del punt de vista penal, en canvi, per a l’alcohol etílic s’asse-nyala un valor a la sang unívoc a partir del qual es considera acre-ditada la influència d’aquesta substància en la conducció, mentre que en el cas de les substàncies psicoactives restants és necessària

156


l’existència d’afectació de les capacitats del subjecte, per a la qual cosa se sol·licita aquesta valoració en l’examen pericial pertinent. Igualment, en el cas de l’alcohol, si amb taxes inferiors a la norma s’aprecien signes d’afectació de les facultats, l’autoritat judicial pot sol·licitar que es faci la valoració pericial.

En segon lloc, ens sembla important fer referència als articles en què el metge forense apareix esmentat de manera explícita, per mati-sar-los en la seva aplicació a la pràctica diària.

Tot això pot verificar-se a l’annex 1, en què hem recollit els punts de la legislació que ens semblen més il·lustratius.

L’objecte d’aquest treball és precisament aclarir els conceptes que s’utilitzen en l’àmbit legislatiu i reglamentari per millorar-ne la com-prensió i intentar, d’aquesta manera, coordinar les funcions dels di-ferents professionals implicats.

1. Taxes d’alcoholèmia vigents al nostre país. Correlació amb valors clínics, forma de càlcul i factors que influeixen en la taxa

Alcoholèmia significa presència d’alcohol a la sang, i les unitats en què es mesura són grams d’alcohol absolut per litre de sang.

L’alcoholèmia té una correlació exacta amb els mil·ligrams de sang en un litre d’aire espirat multiplicat per 2.

Una altra manera de mesurar la quantitat d’alcohol present a l’orga-nisme és en grams per quilogram de pes.

El nivell d’alcoholèmia és el resultat de l’absorció digestiva, de la distribució tissular, de l’oxidació i de la seva eliminació.

Les formes de determinació poden ser directes o indirectes:

157


• Directa, mitjançant extracció sanguínia i mesurament de la con-centració d’etanol a la sang.

• Indirecta, mesurant la taxa a l’aire espirat.

També pot establir-se una alcoholèmia previsible dividint els grams d’alcohol ingerits pel pes en quilograms multiplicat per un factor de correcció, que és 0,7 en els homes i 0,6 en les dones.

La taxa d’alcoholèmia es calcula determinant el percentatge d’alco-hol etílic d’un subjecte respecte a la quantitat de sang que, en cir-cumstàncies normals, és d’uns 4 o 5 litres. Tanmateix, pot variar se-gons diferents factors dietètics, genètics, hormonals i farmacològics.

Aquí convé fer referència al gran nombre de pàgines web que hem trobat amb indicacions que permeten a l’individu conèixer aproxi-madament la seva taxa d’alcoholèmia amb vista a un possible control en funció del pes i les dosis (UBE) ingerides. Hi ha fins i tot aplica-cions per a telèfons intel·ligents que permeten fer aquest càlcul. És necessari advertir del risc que comporta aplicar aquests mètodes, te-nint en compte totes les variables que hem detallat i que continua-rem detallant i que fan fins i tot difícil el càlcul per a un professional.

A Espanya, la legislació actual, des del maig del 1999, estableix com a màxim en conductors les taxes d’alcoholèmia següents:

• Conductors de turismes amb més de dos anys d’antiguitat, mo-tocicletes o bicicletes: 0,5 grams d’alcohol per litre de sang, cosa que representa 0,25 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat.

• Conductors de transport de mercaderies i vehicles especials: 0,3 grams d’alcohol per litre de sang, equivalents a 0,15 mil-ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat.

• Conductors novells (amb menys de dos anys d’antiguitat per a tots els permisos i llicències): 0,3 grams d’alcohol per litre de

158


sang o, el que és el mateix, 0,15 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat.

Tot i que des d’un punt de vista teòric és desitjable el nivell 0 en l’alcoholèmia, l’arrelament social de certes begudes alcohòliques fa molt difícil la seva aplicació, motiu pel qual s’ha optat per un cert grau de tolerància, que, com veurem més endavant, no és tan baix com pot semblar en un primer moment. Per això, les campanyes publicitàries destinades a evitar que els conductors consumeixin al-cohol tenen una rellevància especial.

Contra qui argumenta que són nivells molt baixos, obtinguts amb ingestes molt reduïdes i que pràcticament no tenen efectes sobre la conducta, se li pot recordar que el SNC (sistema nerviós central) és l’òrgan més afectat per l’alcohol, per sobre de qualsevol altre sistema de l’organisme.

Alguns estudis relacionen la quantitat d’alcohol a la sang amb la proporcionalitat en el risc d’accidents:

• 0,20 grams per litre de sang: disminució dels reflexos, falta de percepció de les distàncies. El risc d’accident es multiplica per 1,5.

• 0,30 grams per litre de sang: velocitat percebuda inferior a la real, atenció dividida i eufòrica. El risc d’accident es multiplica per 2.

• 0,50 grams per litre de sang: augment del temps de reacció i aparició de somnolència. El risc d’accident es multiplica per 3.

A Espanya, l’anàlisi de les mostres de fluids orgànics realitzades du-rant l’any 2000 a càrrec de l’Institut Nacional de Toxicologia espa-nyol a conductors morts en accidents de trànsit va constatar que més del 40 % havien ingerit alguna quantitat d’alcohol, i gairebé el 80 % d’aquests conductors superaven el màxim permès. Això va fer incre-mentar de manera espectacular els controls.

159


Passant als factors que influeixen en la taxa d’alcoholèmia, esmenta-rem com els principals els factors següents:

• Pes del conductor: una persona normal sol tenir, com ja s’ha dit, entre 4 i 5 litres de sang. Tanmateix, una persona corpulenta o amb sobrepès pot arribar a tenir 8 litres. En el segon cas, per tant, amb la mateixa ingesta d’alcohol, l’alcoholèmia serà dife-rent, ja que es reparteix en un volum sanguini superior.

• Sexe del conductor: aquest factor està condicionat, en part, pel pes. Cal recordar també, però, que el coeficient d’etiloxidació és diferent en homes que en dones, cosa que influeix en el metabo-lisme.

• Hora del dia: el metabolisme és més lent a la nit.

• Temps transcorregut des de l’última copa: és important per a la valoració. Abans es parlava d’una hora per arribar al punt màxim d’absorció i assolir la taxa màxima d’alcohol, actualment s’ha vist que és entre 30 i 90 minuts després depenent del tipus de beguda.

• Rapidesa amb què es beu: si s’ingereix tot l’alcohol massa ràpid, no es deixa que l’organisme el metabolitzi i, per tant, el més probable és que la taxa pugi massa de pressa.

• Edat: els menors d’edat i la gent gran són més sensibles als efec-tes de l’alcohol.

• Estómac ple o buit: no es recomana beure amb l’estómac buit perquè l’alcohol s’absorbeix amb més rapidesa, com veurem a l’apartat de toxicocinètica.

• Situació personal: aquest és potser el factor menys conegut; situ-acions d’estrès, ansietat, cansament i, globalment, l’estat anímic influeixen en la resposta a l’alcohol.

160


2. Etiologia de les intoxicacions originades per l’alcohol etílic amb una referència especial a la seva relació amb els accidents de trànsit

2.1. Fonts de la intoxicació alcohòlica

Parlem d’intoxicació alcohòlica quan es produeix un consum d’alco-hol etílic o etanol, la fórmula química del qual és CH3CH2OH. Per definició, qualsevol líquid bevible que contingui entre un 0,5 i un 95 % d’alcohol etílic és una beguda alcohòlica.

La graduació alcohòlica d’una beguda indica el percentatge d’al-cohol etílic que conté, és a dir, una beguda alcohòlica de 10 graus vol dir que conté un 10 % d’alcohol etílic, i això significa que hi ha 10 cm3 o mil·lilitres d’alcohol per cada 1.000 cm3 o litre de beguda.

Tot i que afortunadament cada vegada és menys freqüent, pot tro-bar-se metanol o alcohol metílic, de fórmula química CH3OH i també conegut com a alcohol de fusta, en la fabricació de begudes alcohòliques casolanes, adulterades o durant l’obtenció de licor en alambins clandestins, que no garanteixen una temperatura estable al llarg del procés de destil·lació i que, per tant, produeixen un licor contaminat (barreja d’etanol i metanol). Es tracta d’un alcohol alta-ment neurotòxic, que pot conduir a la mort i deixa seqüeles de tipus neurològic, com la ceguesa. A títol anecdòtic, a mitjan segle passat hi va haver una epidèmia d’intoxicacions d’aquest tipus pel consum d’un anís, a més de casos més esporàdics per petites produccions no controlades. En alguns països s’ha arribat a prohibir la comercialitza-ció d’alambins per aquesta raó.

Si ens limitem a l’alcohol etílic, les fonts habituals de la intoxica-ció són les begudes alcohòliques, també anomenades espirituoses, que, segons la seva concentració en etanol, es divideixen en tres grups:

161


Feblement alcohòliques: el seu percentatge d’alcohol no supera el 8 %. Són el producte de la fermentació de sucs vegetals, que conte-nen midons o sucres amb poca capacitat de fermentació. En són exemples la cervesa i la sidra.

Mitjanament alcohòliques: la graduació oscil·la entre el 10 i el 20 %. S’obtenen a partir de la fermentació del raïm, amb un alt contingut en glucosa i, per tant, una gran capacitat de fermenta-ció. Segons el temps de fermentació, el mètode fet servir i l’enve-lliment, juntament amb la maduració del raïm, s’obtenen vins amb una concentració alcohòlica diferent, des de vins de taula, més lleugers, amb una graduació entre 10 i 12 graus fins als vins anomenats «generosos», com el xerès i el porto, amb una gradua-ció que arriba als 15-20 graus.

Fortament alcohòliques: són el producte de la fermentació i la destil·lació posterior, cosa que fa que el gradient alcohòlic augmenti de manera apreciable. Hi ha el conyac, l’anís, el rom, el whisky, la vodka, etc., i la seva graduació sol oscil·lar entre els 40 i els 50 graus, encara que algunes superen aquesta concentració i se solen consumir diluïdes (pastís, absenta…).

En totes, el responsable dels efectes tòxics és l’etanol o alcohol etílic, amb independència del grau d’altres substàncies responsables de les seves propietats organolèptiques, que poden fer-les més atractives per al consum.

A més de les begudes alcohòliques, hi ha altres fonts d’intoxicació menys evidents, ja que l’alcohol està present en multitud de pro-ductes farmacèutics, cosmètics o fins i tot detergents. Aquest ti-pus d’intoxicació sol ser accidental i és més freqüent en nens, molt més susceptibles als efectes del tòxic. Generalment es pro-dueix per ingesta, però també hi ha hagut intoxicacions postab-sorció a través de la pell i les mucoses. En el cas de nadons, convé assegurar-se que les colònies que s’utilitzen en la seva higiene no contenen alcohol.

162


2.2. Dosis tòxiques

Les dosis tòxiques són variables segons les circumstàncies individuals i l’acostumament. No obstant això, es poden establir valors mitjans a títol d’orientació, gràcies a estudis clínics i experimentals.

Com veurem més endavant, quan parlem d’ingesta d’alcohol ens estem referint a alcohol absolut, és a dir, amb una graduació del 100 %, la qual cosa evidentment no es troba en cap beguda alco-hòlica. Aquesta ingesta l’expressem en grams per quilogram, ja que, amb el mateix volum ingerit, dependrà del pes de l’individu la concentració d’alcohol que s’assoleixi i, per tant, els seus efectes sobre la conducta.

Amb aquestes premisses, pot afirmar-se de manera general que la ingesta d’1,20 a 1,50 grams d’alcohol per quilogram de pes produeix embriaguesa en les tres quartes parts dels subjectes. Superades aques-tes xifres, l’embriaguesa és la regla, però si la quantitat ingerida arriba als 5 grams per quilogram de pes, la intoxicació sol ser mortal.

Les dosis mortals en l’adult són sempre superiors als 4 grams per quilogram de pes, i en els nens, a partir dels 3 grams per quilogram.

Tenint en compte el que s’ha exposat respecte als diferents tipus de begudes alcohòliques, la quantitat d’alcohol que s’absorbeix està determinada per la graduació, el volum ingerit i la densitat de l’al-cohol (0,8). Així, els grams totals d’alcohol són el resultat de la fórmula següent:

Grams d’alcohol = (graduació alcohòlica x volum en ml) x 0,8 100

Per exemple, si es consumeixen 100 mil·lilitres de vi (beguda mitja-nament alcohòlica, amb una graduació d’entre 10 i 12 graus, supo-sem d’11 graus), la quantitat d’alcohol absolut ingerida és:

163


(11x100) x 0,8 = 9,6 g d’alcohol 100

A fi de facilitar el mesurament, s’han establert unes unitats de begu-da estàndard (UBE), que equivalen a 10 grams d’alcohol pur (amb oscil·lacions d’entre 8 i 13 grams), que no són sinó el resultat d’aquesta fórmula.

Un individu sa, en condicions normals, pot metabolitzar una UBE cada hora i mitja.

Equivalències

− Conté 1 UBE:

• Un vas de vi (100-125 ml).

• Un quinto de cervesa (250 ml).

• Una copa de xerès (60 ml).

• Un cigaló (cafè i licor), amb 25 ml de destil·lat.

• Una copa de cava (100-125 ml).

− Conté 1,5 UBE:

• Una llauna de cervesa (333 ml).

− Conté 2 UBE:

• Una copa de conyac o licor destil·lat (50 ml).

• Un combinat.

− Conté 5 UBE:

• Un litre de cervesa.

− Conté 10 UBE:

• Un litre de vi.

L’OMS recomana no superar els límits de 20 grams diaris d’alcohol en la dona i 30 en l’home.

Segons la quantitat d’UBE consumides diàriament, s’han establert tau-les que distingeixen entre bevedors lleugers, moderats i excessius. L’inte-

164


rès d’aquesta distinció rau especialment en la valoració medicolegal que pot fer-se del consum. Esmentarem únicament les UBE diàries que es consideren d’alt risc: a partir de 13 en els homes i de 8 en les dones.

2.3. Relació amb els accidents de trànsit

Hi ha una clara relació entre l’abús en el consum d’alcohol i els acci-dents de trànsit, demostrada en una gran quantitat d’estudis estadís-tics. És inqüestionable la influència dels nivells d’alcohol a la sang sobre el comportament, però a l’hora d’avaluar-ho, només pot fer-se basant-se en les xifres.

Entre les causes determinants d’un accident, el 75 % s’atribueix a factors personals o humans, en contraposició amb el 25 % restant, que es deu a factors locals (tipus de via, senyalització…), climatolò-gics (gel, pluja…) o mecànics.

En els que tenen com a causa determinant el factor humà, l’abús d’alcohol constitueix una de les causes responsables tant de l’aug-ment tant de la freqüència com de la gravetat.

En la bibliografia consultada trobem diverses xifres: a partir dels 0,5 grams per litre l’accidentalitat creix linealment fins als 0,8 grams per litre, i a partir d’aquest nivell ho fa exponencialment, de manera que, amb una alcoholèmia d’1 gram per litre, s’incrementa cinc ve-gades; amb 1,5 grams per litre, 30 vegades, i fins a 70 vegades quan l’alcoholèmia arriba als 1,8 grams per litre.

Respecte a la gravetat de l’accident, les mateixes fonts revelen que entre els accidents amb alcoholèmies superiors als 0,5 grams per li-tre, només un 10 % no tenen víctimes, entre el 15 i el 35 % tenen ferits greus i entre el 30 i 50 % són accidents mortals.

També es relaciona l’edat del conductor amb el nivell d’alcoholèmia i el risc d’accidents. S’ha comprovat que hi ha un índex més alt de

165


sinistralitat, amb el mateix nivell d’alcoholèmia, en conductors més joves, a causa de factors metabòlics relacionats amb l’edat i en funció de determinants psicològics (més afany d’assumir riscos en la joven-tut, més influx de les expectatives socials que inciten els riscos, etc.) i el factor d’habituació.

Els bevedors ocasionals o de cap de setmana són causants de més accidentalitat que els consumidors habituals, la qual cosa es jus-tifica per l’efecte de la tolerància a l’alcohol que confereix l’hàbit. Així s’explica un dels components de la «paradoxa francesa»: en un país com França, els índexs d’alcoholització de la qual superen la resta dels països occidentals, la sinistralitat per accidents de trànsit és més baixa que en altres països que tenen un índex més baix d’alcoholització, com ara Àustria, Bèlgica, Espanya, etc. El risc per a la conducció va portar fins i tot a plantejar una propos-ta de llei a França en la qual es preveia l’obligatorietat de portar un alcoholímetre d’un sol ús en tots els vehicles que circulessin per aquest país; no obstant això, la mesura no s’ha arribat a im-plantar de moment.

De manera esquemàtica, a la taula següent pot apreciar-se com influ-eixen els diferents nivells d’alcohol a la sang (grams per litre) en l’estat físic i psíquic i, consegüentment, en el risc d’accidents.

g/l Estat fisicopsíquic Risc

0 Plenes facultats. Nul

0,3Disminució de la capacitat d’apreciar situacions pe-rilloses. Alentiment de la resposta.

Sota

0,5Dificultats en la visió (enfocament). Els senyals de trànsit poden passar desapercebuts.

Alt

0,8Afectació de la motricitat. Incoordinació motriu. Sensació d’eufòria i confiança.

Alt

1,5Estat d’embriaguesa. Alteració de reflexos. Reacti-vitat lenta. Dificultat per mantenir l’atenció.

Molt alt

2,5Confusió. Conducta imprevisible. Impossibilitat de prendre decisions.

Greu

3 Avantsala de coma i principi del risc de mort. Extrem

166


3. Característiques de l’alcohol etílic: metabolisme, mecanisme d’acció i toxicitat. Corba d’alcoholèmia

3.1. Toxicocinètica

L’etanol és una substància hidrosoluble, que es distribueix de mane-ra homogènia a l’aigua continguda a l’organisme. La seva absorció i distribució són, per tant, molt simples, i les úniques alteracions es produeixen en funció del que tarda la substància a assolir la mucosa digestiva i de la superfície d’intercanvi que trobi (a causa dels ali-ments, el tipus d’ingesta, etc.).

Gràcies a la seva toxicocinètica, l’alcohol pot quantificar-se amb re-lativa facilitat i permet establir límits d’alcoholèmia, amb indepen-dència de la clínica que presenti l’individu.

La utilitat de la quantificació en el cas de l’alcohol és evident, ja que es tracta d’una substància el consum de la qual està summament es-tès i que fins i tot pot produir-se en processos fisiològics en petites quantitats, motiu pel qual no és suficient una única determinació qualitativa, com és el cas d’altres drogues.

3.1.1. Absorció

La principal via d’absorció és a través de la mucosa digestiva. Tanma-teix, també s’han descrit intoxicacions per via respiratòria per alco-hol vaporitzat (un supòsit pot ser la neteja de botes molt profundes amb mala ventilació) i a través de la pell, especialment en nens.

Quan ingressa a l’organisme per via oral, pot ser absorbit per qualse-vol de les mucoses del tracte gastrointestinal, ja que l’absorció es produeix per difusió i a favor del gradient. Després de la seva ingesta, entre un 20 i un 30 % s’absorbeix ràpidament per la mucosa de l’es-tómac; la resta, aproximadament el 70 %, és absorbit a l’intestí prim,

167


especialment al jejú. Les quantitats absorbides a la resta de mucosa digestiva són mínimes, ja sigui per l’escàs temps que roman en con-tacte amb la mucosa bucal i esofàgica, o bé, en el cas del còlon, per la poca quantitat que hi arriba, a causa que la majoria de l’alcohol ja ha estat absorbit.

En condicions normals, l’absorció es pot modificar per múltiples factors:

• Més flux sanguini.

• Estómac buit o amb aliments.

• Tipus d’aliments.

• Concentració alcohòlica de la beguda.

• Tipus de beguda.

Amb l’estómac buit l’absorció és més ràpida, l’alcohol passa ràpida-ment al duodè per l’efecte «sorpresa pilòrica» i es difon a la sang.

En canvi, amb l’estómac ple, especialment quan es tracta d’àpats amb un alt contingut en proteïnes, disminueix la velocitat d’absor-ció, ja que es retarda el pas a l’intestí prim.

També hi ha factors genètics: al Japó, un 40 % de la població té un dèficit de l’enzim aldehid deshidrogenasa mitocondrial (ALDH2), que té una alta afinitat per l’acetaldehid, amb el consegüent aug-ment dels nivells del segon, fet que provoca un efecte disulfiram (manifestacions clíniques desagradables en el pacient com ara nàuse-es, vòmits, sudoració i enrogiment facial).

També varia en funció de la graduació alcohòlica, les begudes amb una concentració del 20-30 % són les que s’absorbeixen de manera més ràpida. Les que en tenen menys (com la cervesa)

168


produeixen un gradient molt baix a través de la membrana, men-tre que les begudes de concentració alcohòlica elevada irriten la mucosa gàstrica i l’esfínter pilòric i provoquen una secreció mu-cosa que retarda el buidatge gàstric i, d’altra banda, inhibeixen la motilitat intestinal.

Altres factors que disminueixen l’absorció de l’alcohol són l’aug-ment del pH gàstric, la ingestió de grans àpats, alguns aminoà-cids (asparagina, alanina, fenilalanina, glutamina) i l’augment de la diüresi.

Hi ha també alteracions fisiopatològiques que modifiquen la motili-tat gastrointestinal o la seva morfologia, ja siguin induïdes per fac-tors externs o interns, i que donen lloc a modificacions importants en el ritme d’absorció.

Supòsits d’augment i disminució:

L’absorció augmenta quan:

• Augmenta la motilitat intestinal: gastritis i ulcus o fàrmacs coli-nèrgics (pilocarpina, fisostigmina).

• Augmenta la capacitat d’absorció gàstrica: gastritis crònica, estrès, estats d’ansietat, febre, ingesta d’aliments o begudes calentes.

• S’accelera el buidatge gàstric: alcoholisme crònic, ingestió de be-gudes carbòniques o gastrectomies.

L’absorció disminueix quan:

• Disminueix la motilitat gàstrica: nàusees, fàrmacs anticolinèrgics (atropina) o xoc.

• Disminueix la capacitat d’absorció gàstrica: pànic, agents simpa-ticomimètics (amfetamines, fenfluramina) o amb l’exercici.

169


• Es retarda el buidatge gàstric: alteracions emocionals o carcino-matosi gàstrica.

3.1.2. Distribució

Com hem dit al principi del capítol, l’etanol és hidrosoluble; per tant, es pot trobar en qualsevol dels líquids corporals i arriba pràcticament a tots els teixits, si tenim en compte que gairebé la meitat del pes corporal està constituït per aigua. La concentració serà més alta com més contingut en aigua tingui el teixit, raó per la qual té una afinitat tan alta per al cervell.

Un factor que cal tenir en compte és l’edat, ja que els nens tenen més proporció d’aigua corporal, cosa que fa que la concentració d’etanol en els teixits sigui més alta amb la mateixa quantitat d’alcohol consumida.

Quan finalitza l’absorció, s’assoleix l’equilibri en la concentració san-guínia. En aquest moment, de manera teòrica, la concentració en tot l’organisme és similar.

No obstant això, a la pràctica hi ha una diferència entre el contingut d’alcohol a la sang arterial (que és la que es mesura a l’aire espirat) i a la sang venosa (mostres recollides quan es fa una extracció).

3.1.3. Metabolisme

El metabolisme de l’alcohol es produeix majoritàriament al fetge, on es rovella a un ritme de 0,15-0,30 grams per litre i hora, amb independència de la concentració, encara que, en el cas dels alcohòlics crònics, l’alcohol pot arribar a metabolitzar-se el doble de ràpid, per inducció enzimàtica.

Quan la quantitat d’alcohol és petita, l’oxidació té lloc a través d’un enzim: l’alcohol deshidrogenasa, present en tots els mamífers. En una primera fase, l’alcohol és rovellat per l’ADH (alcohol deshidro-genasa) en acetaldehid. En una segona etapa es forma acetat per

170


l’acetaldehid deshidrogenasa (enzim que és inhibit pel disulfiram); en aquest moment es forma acetilcoenzim A, que s’incorpora al cicle d’àcids carboxílics per, finalment, produir CO2 (diòxid de carboni) i H2O (aigua). Aquesta reacció és exotèrmica, és a dir, desprèn set ca-lories per gram d’alcohol metabolitzat.

La capacitat de degradació per aquesta ruta és constant per a cada persona i s’anomena coeficient d’etiloxidació. S’estima en 100 mil-ligrams d’alcohol per quilogram de pes i hora.

Si la ingesta d’alcohol és superior a la capacitat de metabolisme per aquesta via, l’organisme utilitza una altra ruta metabòlica, la de la xan-tina-oxidasa-catalasa, molt més complexa i que té efectes tòxics per a l’organisme. Aquesta ruta metabòlica consumeix proteïnes i és respon-sable de la pèrdua de massa muscular en les persones que consumeixen begudes alcohòliques de manera excessiva.

L’alcohol també pot rovellar-se en acetaldehid per les oxidases micro-somals de funció mixta, que es troben al reticle endoplasmàtic llis del fetge (fins a un 10 % del total de les grans ingestes). Aquesta ruta es coneix com a MEOS o sistema microsomal d’oxidació de l’etanol.

3.1.4. Excreció

En circumstàncies normals, un 2 % de l’alcohol s’escapa de l’oxida-ció —pot arribar al 10 % en casos especials, com quan se’n consu-meix grans quantitats. La majoria d’aquest alcohol no rovellat s’eli-mina pel pulmó i el ronyó, encara que també poden aïllar-se petites quantitats en la suor, saliva, llàgrimes, bilis i altres secrecions.

3.2. Corba d’alcoholèmia

L’absorció de l’alcohol etílic transcorre de manera clàssica segons una corba que té dues fases: una d’ascendent i una altra de descendent.

171


La primera fase correspon al període d’absorció i finalitza en un punt màxim, que indica el nivell més elevat d’alcoholèmia. En la segona fase, la descendent, es reflecteixen l’eliminació i l’excreció de l’alcohol, fins a arribar a una alcoholèmia mínima, que corres-pon al punt d’equilibri de l’alcoholèmia endògena.

En condicions ideals, amb l’estómac buit, el nivell màxim d’alco-hol a la sang es produeix al cap de 30-60 minuts de la ingesta.

Aquesta és la corba d’alcoholèmia en condicions normals; tanmateix, cal tenir en compte una sèrie de circumstàncies que l’alteren i, per tant, en modifiquen la morfologia i la in-terpretació:

• Hi ha variacions en la fase d’absorció (manera d’ingestió, en una sola presa o en unes quantes) i variacions en la fase d’al-tiplà (altiplà més o menys ampli en un simple punt).

• En les dones es produeixen pics plasmàtics més elevats que en els homes, a causa que tenen un metabolisme hepàtic més baix i menys activitat de l’alcohol deshidrogenasa.

• En la fase d’absorció, la concentració a la sang arterial és més alta (fins a un 40-60 %) que a la sang venosa. Una vegada conclosa l’absorció, la concentració a la sang venosa és lleuge-rament superior a l’arterial.

• Altres circumstàncies ja esmentades, com la presència d’ali-ments a l’estómac o la concentració de l’alcohol de la beguda ingerida, modifiquen la velocitat d’absorció i, per tant, poden determinar que la primera fase de la corba duri més o menys i, així mateix, que tingui més pendent o menys.

• De la mateixa manera, la velocitat d’eliminació es pot modi-ficar per nombrosos factors, com poden ser l’estat de la fun-ció hepàtica i renal o la quantitat total de líquids ingerits.

172


• Finalment, també cal tenir en compte el cas de l’alcoholisme crònic, en el qual l’absorció s’accelera molt.

Com més gran sigui el temps transcorregut entre l’extracció de la sang i el moment en què interessa conèixer el grau d’impregnació alcohòlica, més gran serà la possibilitat d’error.

D’altra banda, cal tenir en compte que a l’organisme humà es detecta una producció endògena d’alcohol etílic, estimada en 1-2 grams diaris, fet que es tradueix en una concentració sangu-ínia de fins a 0,1 grams per litre. Aquesta petita concentració està per sota dels límits de detecció de la majoria de les tècniques analítiques.

Recerques recents, tanmateix, qüestionen el model toxicocinètic de la corba, i defensen que l’eliminació d’alcohol etílic no és line-al (cinètica d’ordre zero), sinó que, al contrari, segueix un model bicompartimental obert (cinètica de primer ordre).

Malgrat que la corba d’alcoholèmia, tal com hem vist, pot modi-ficar-se per nombroses circumstàncies, s’han proposat fórmules basades en aquest gràfic per fer càlculs sobre alcoholèmies retros-pectives, d’interès per a la valoració medicoforense. La més cone-guda és la fórmula de Widmark.

Utilitzant l’anomenat coeficient d’etiloxidació pot calcular-se l’al-coholèmia en un moment anterior a l’instant de la presa, mitjan-çant la fórmula següent:

C0 = Ct + β · t

en què C0 representa la concentració d’alcohol a la sang en el moment dels fets, Ct l’alcoholèmia en el moment t, és a dir, el cor-responent a l’extracció, t el temps transcorregut entre ambdós expressat en minuts i β és una constant anomenada coeficient d’etiloxidació.

173


El coeficient d’etiloxidació β expressa la quantitat d’alcohol rovellat per quilogram de pes i minut; de 0,1 a 0,3 grams per litre i hora. Aquest últim valor es refereix a bevedors crònics; a l’efecte pràctic i com a valor de referència s’agafa 0,15 grams per litre i hora. Atès que el fetge treballa a un ritme constant i elimina de mitjana uns 7-8 grams cada hora (100 mil·ligrams per quilogram de pes), aquest ritme es recull en un coeficient al qual s’assigna la lletra grega β, que té de mitjana els valors següents:

En l’home: 0,0025 g (l/min).

En la dona: 0,0026 g (l/min).

L’aplicació d’aquesta fórmula només serà vàlida sempre que C0 i Ct estiguin en el període postabsortiu, és a dir, en la segona fase de la corba (temps en què es produeix l’equilibri entre la sang i els teixits). En aquesta segona fase d’eliminació, el nivell d’alco-holèmia és progressivament descendent per la seva oxidació (tres hores després de l’última presa d’alcohol amb l’estómac ple, o bé al cap de 60 minuts si estava buit). La validesa de la fórmula s’aplica sempre que no hagin transcorregut més de cinc hores des del moment que es vol investigar.

Si es vol obtenir més precisió a l’hora de determinar l’alcoholè-mia en un moment determinat, es poden agafar dues mostres de sang, amb un interval de 30 minuts entre cada una. Amb això es pot quantificar el ritme d’eliminació aparent de l’alcohol i saber en quina fase de la corba està l’individu; si la segona determina-ció és més baixa indica que està en fase d’eliminació i és llavors quan pot fer-se el càlcul retrògrad.

En qualsevol cas, la utilització d’aquestes fórmules i la seva in-terpretació han de ser molt prudents, ja que pot ser que la inges-ta s’hagi produït en diverses fases i que quedi alcohol etílic a l’estómac, que continuarà absorbint-se.

174


4. Conceptes d’abús, hàbit, alcoholisme agut i crònic

Cal distingir entre el bevedor habitual i l’esporàdic o ocasional. En-cara que en els dos casos no hi ha dependència, es tracta de dues modalitats diferents de consum.

El 1960, Jellinek va distingir cinc tipus d’alcoholisme, i aquesta clas-sificació ha influït en la majoria de definicions posteriors:

• Alcoholisme alfa: presenta una dependència a l’alcohol única-ment psicològica, sense síndrome d’abstinència. El subjecte manté el control del consum d’alcohol, però continua consu-mint-ne per pal·liar el dolor emocional o físic d’una altra etiolo-gia. No és en si una malaltia, però és simptomàtic d’un altre trastorn subjacent.

• Alcoholisme beta: es tracta de bevedors regulars sense dependèn-cia física ni psíquica, però que presenten complicacions associa-des al consum, com gastritis o cirrosi.

• Alcoholisme gamma: bevedors excessius, amb pèrdua de control, dependència física i un trastorn psiquiàtric subjacent. Poden pa-tir episodis d’abstinència.

• Alcoholisme delta: bevedors socials, excessius i regulars, incapa-ços de tenir períodes d’abstinència, amb una certa dependència física i psíquica, però que no perden el control ni arriben a la intoxicació aguda. La seva progressió és lenta.

• Alcoholisme èpsilon: són bevedors de cap de setmana, sense de-pendència física ni psíquica, però que consumeixen alcohol de manera compulsiva, amb intoxicació aguda i pèrdua de control (correspon al binge drinking).

La resposta a la ingesta d’alcohol és una variable personal en funció de la constitució (edat, pes, raça, sexe, etc.) i l’hàbit adquirit.

175


L’alcohol, com a sedant del SNC, provoca tolerància. Així, el «bevedor excessiu regular» (tipus beta de Jellinek) és capaç de retardar les mani-festacions conductuals malgrat l’augment progressiu de la ingesta. En el grau avançat d’alcoholització es produeix el fenomen invers; és a dir, una progressiva «intolerància» a l’alcohol, de manera que es respon amb manifestacions d’embriaguesa amb petites quantitats.

Sense necessitat d’entrar en estadístiques, d’altra banda molt varia-bles, sí que ens referirem als factors etiològics.

4.1. Determinants d’abús alcohòlic

• Genètics (vulnerabilitat biològica): a partir de certs estudis genè-tics pot defensar-se la idea que hi ha un «marcador biològic» de l’alcoholisme i fins i tot el concepte de vulnerabilitat biològica. De fet, hi ha estudis recents que mostren que els alcohòlics sem-bla que no tenen un enzim que ajuda a controlar l’impuls de beure. En concret, es tracta de l’enzim PRDM2, que ja s’havia estudiat anteriorment en les recerques sobre el càncer, tot i que se’n desconeixia la funció al cervell. En estudis efectuats amb rates s’ha vist que, en desactivar la producció de l’enzim als lò-buls frontals, s’afavoreix el consum d’alcohol en els animals, fins i tot quan les conseqüències són desagradables.

• Psicològics: és més freqüent en personalitats dependents i addic-tives. Hi ha determinats trets caracterials (introvertits, extraver-tits, dissocials) que poden estar-hi més exposats.

• Socials: hi ha factors econòmics o laborals inductors del consum (hostaleria, enologia, relacions públiques), i fins i tot d’altres de més subjectius, com la imitació de models tant reals (amics o familiars) com ficticis (personatges literaris o cinematogràfics).

Tots aquests factors condueixen a la pèrdua del control de l’absti-nència.

176


El consum té, llavors, efectes positius immediats, ja que redueix l’an-sietat, provoca eufòria i sobrevaloració, incrementa l’erotisme, millo-ra la sociabilitat i alleuja el sentiment de culpa.

Aquests efectes prevalen sobre les conseqüències negatives diferides, totalment oposades: sentiment de culpa, depressió, infravaloració, impotència sexual, marginació social, retrets familiars, etc.

4.2. Intoxicació alcohòlica aguda: embriaguesa

L’alcohol actua augmentant inicialment l’acetilcolina cerebral i l’alli-berament d’amines biogèniques (dopamina, noradrenalina, seroto-nina), cosa que explica l’efecte estimulant i desinhibidor inicial; en una segona fase, amb dosis més altes, augmenta l’àcid gamma-ami-nobutíric (GABA), responsable de l’efecte depressor.

El consum excessiu d’alcohol de manera esporàdica i sense associ-ar-se a altres tòxics origina una intoxicació aguda que sol tenir una fase inicial d’activació del SNC que provoca sensació d’eufòria i ben-estar físic, així com un augment de l’autoestima. És sobradament coneguda la seva utilització per «donar-se ànims» o superar una situ-ació tensa o violenta. Precisament per aquest motiu, les begudes al-cohòliques formen part dels hàbits socials i és un repte molt difícil erradicar-ne el consum en reunions, festes o simples àpats familiars.

Després d’aquesta primera fase, n’hi ha una de posterior de sedació del SNC, amb atàxia (dificultat en la coordinació dels moviments), disàrtria (dificultat per articular sons i paraules), inhibició de l’aten-ció, la concentració i la memòria i vasodilatació perifèrica. Aquest últim efecte pot enganyar persones que volen entrar en calor mitjan-çant el consum de begudes alcohòliques en ambients freds, ja que pot causar mort per hipotèrmia.

La hipotèrmia està afavorida per la primera fase de vasodilatació cu-tània i sensació de calor, amb un augment de les pèrdues calòriques

177


i, també, una afectació del termòstat central de la temperatura. La intoxicació alcohòlica, les drogues d’abús i els trastorns psiquiàtrics són les causes més freqüents de la hipotèrmia.

Tot i que l’evolució de la intoxicació és benigna i breu habitualment, acompanyada de vegades d’amnèsia lacunar, en els casos més greus es pot arribar a la confusió mental i al coma etílic.

A la clínica de la intoxicació, tenint en compte els nivells d’alcoholè-mia, se succeeixen els períodes següents, segons un quadre elaborat per Dubowski:

• Període subclínic o sobrietat (0,1-0,5 g/l): quan es parla de concentracions inferiors a 0,1 gram per litre, no indica necessà-riament que el subjecte hagi consumit begudes alcohòliques. En aquest període, la conducta és propera a la normalitat, només se li poden observar petits canvis amb tests especials. Es correspon amb uns nivells d’alcohol a l’orina de 0,1-0,7 grams per litre.

• Període d’eufòria (0,3-1,2 g/l): el consum provoca eufòria moderada, sociabilitat, verborrea, augment de la confiança en un mateix i pèrdua d’inhibicions. És l’efecte buscat general-ment pel bevedor social. Tanmateix, en aquest període també es produeix una disminució de l’atenció, el judici i el control, mentre comença la incoordinació sensitivomotriu i s’alenteix la comprensió.

• Període d’excitació (0,9-2,25 g/l): en aquest moment ja hi ha inestabilitat emocional, amb pèrdua de capacitat de judici crític; pèrdua de la percepció, la memòria i la comprensió; descens de la resposta sensitiva (increment en el temps de reacció); reducció de l’agudesa visual, de la visió perifèrica i de la recuperació des-prés de l’enlluernament; incoordinació sensitivomotriu, i som-nolència. Amb una alcoholèmia superior als 2 grams per litre es confirma la realitat de l’embriaguesa, encara en absència de qual-sevol signe o símptoma clínic.

178


• Període de confusió (1,8-3 g/l): es produeix desorientació, con-fusió mental i vertigen. Poden constatar-se estats emocionals exagerats (por, tristesa), amb alteracions de la visió (diplopia), en la percepció del color, la forma i la mida. Hi sol haver dificultat per a la coordinació muscular i, per tant, per a la deambulació i la bipedestació, així com per al llenguatge (disàrtria). Finalment, es produeix apatia i letargia.

• Període d’estupor (2,7-4 g/l): ja hi ha un descens molt marcat de la resposta als estímuls, així com incoordinació muscular ex-trema amb impossibilitat per caminar o mantenir-se dempeus. Hi pot haver vòmits i incontinència d’orina i excrements. L’estat de consciència és oscil·lant i desigual: son o estupor.

• Període de coma (3,5-5 g/l): la inconsciència és completa, amb estat de coma i anestèsia. Hi ha depressió o abolició de reflexos, alteracions de la temperatura, incontinència d’orina i excrements, alteracions cardiocirculatòries i respiratòries, i possible mort. Alguns alcohòlics crònics poden tolerar nivells de 4-5 grams per litre sense presentar depressió profunda del SNC o signes vitals anormals. En aquests subjectes pot consi-derar-se un rang de supervivència de 6,5 a 15 grams per litre. No obstant això, en condicions normals, a partir de 4,5 grams per litre la mort és pràcticament segura.

El quadre següent mostra una idea aproximada dels nivells d’alcoho-lèmia i la clínica, segons que es tracti d’un bevedor ocasional o habi-tual, relacionant-ho amb els efectes en la conducció:

Alcoholèmia Bevedor ocasional Risc

0,2-0,5 g/l

– Eufòria, relaxació, disminueix la inhibició.

– En la conducció: disminució dels reflexos, distorsió de l’apreciació de distàncies, menysvaloració de la velocitat del vehicle.

– Efectes escassos o lleus: disminueix la con-centració.

179

0,5-0,8 g/l

– Fetor enòlica i enrogiment facial per vasodilatació, desin-hibició.

– En la conducció: afecta el raonament, la percepció pro-funda i la visió perifèrica. Difi-cultat per recuperar la visió després de l’enlluernament.

– Eufòria, augment del temps de reacció.

0,8-1,2 g/l

– Pertorbació general del com-portament. Disàrtria (alteraci-ons del llenguatge) i atàxia (alteracions de l’equilibri). Sensació de mareig, amb nàusees i vòmits. Pot aparèi-xer agitació.

– Pertorbació del compor-tament, augment del temps de reacció i fatiga.

– Amb 1 gram per litre, un 10 % de la població pre-senta símptomes d’em-briaguesa.

1,2-2 g/l

– Sensació de mareig més acu-sada, malestar general. Altera-ció de la visió i trastorns de la conducta amb discurs incohe-rent. Incoordinació motriu. Pot aparèixer agitació extrema, seguida de depressió del SNC: bradipsíquia, somnolència, obnubilació.

– Dificultat per a la coordi-nació motriu i signes de depressió del SNC: som-nolència.

– Amb 1,5 grams per litre, un 50 % de la població presenta símptomes d’embriaguesa i, amb 1,75 grams per litre, els presenta un 75 %.

2-3 g/l– Letargia, coma. Risc de vò-

mits i broncoaspiració.

– Alteracions emocionals i motrius.

– Amb 2 grams per litre, pràcticament el 100 % de la població presenta símptomes d’embriague-sa.

4 g/l– Somnolència, estupor o

coma.

– Alteracions emocionals i motrius. Embriaguesa manifesta.

> 4 g/l

– Rang potencialment letal. Coma profund amb risc d’ap-nea, parada cardiorespiratòria i mort.

– Rang potencialment letal. Coma profund amb risc d’apnea, parada cardio-respiratòria i mort.

Com pot apreciar-se, els nivells d’alcohol a la sang en cada període són variables, i se superposen entre si, a causa de les diferències de resposta interindividual.


180


Pel que fa a la seva freqüència, tenint en compte la gravetat i els efec-tes sobre el subjecte, encara que hi hagi moltes variables, les dades següents poden ser orientatives del tipus d’intoxicació:

• Intoxicació no complicada: 75 %

• Intoxicació aguda amb agitació psicomotriu: 18 %

• Coma alcohòlic: 7 %

La gravetat de la intoxicació està determinada per la profunditat del coma i les possibles complicacions respiratòries (insuficiència respi-ratòria aguda o broncoaspiració), que sol ser la causa de la majoria de les morts. També poden produir-se crisis convulsives i, amb menys freqüència, alteracions del ritme cardíac.

4.3. Embriaguesa patològica: discrepància entre clínica i nivell a la sang

Es tracta d’una forma peculiar d’intoxicació aguda, en què hi acos-tuma a haver una relació amb un quadre psicopatològic de base, i que consisteix en una reacció exagerada de petites quantitats d’alco-hol. Hi ha, per tant, una discrepància entre la clínica i l’alcoholèmia.

Aquest tipus d’embriaguesa es caracteritza pel fet de tenir una evolu-ció més llarga que la normal; per la freqüència que acabi en coma, pel fet de presentar amnèsia retrògrada i pel fet de tenir tendència a la recidiva amb el mateix patró de conducta.

També es diferencia de l’embriaguesa no patològica en el fet que generalment no solen ser bevedors habituals d’alcohol; després de l’episodi acostumen a rebutjar la beguda i només reincideixen al cap d’un temps.

Pot manifestar-se de diferents maneres:

181


• Excitomotora o amb predomini d’agitació psicomotriu: l’indivi-du està agitat, furiós i agressiu. Pot prolongar-se unes quantes hores, abans de caure en coma.

• Al·lucinatòria: predominen les al·lucinacions visuals i auditives. Pot comportar agressions per mecanisme defensiu.

• Delirant: amb predomini de deliris d’autoreferència, megalò-mans, de gelosia o de persecució. També poden derivar-se con-ductes de tipus agressiu.

4.4. Alcoholisme crònic

Parlem d’alcoholisme crònic quan hi ha fenòmens de tolerància i de-pendència, com en qualsevol altra droga. L’alcohòlic no té control sobre els límits del seu consum, que va en augment a mesura que es desenvolupa la tolerància. En fases més avançades, s’inverteix el feno-men, i es reacciona desmesuradament en petites quantitats d’alcohol.

La dependència pot ser física o psíquica, en el cas de l’alcohol apareixen totes dues, i en els dos tipus de dependència coexisteix la necessitat del consum.

Dependència física és la necessitat fisiològica de la substància, marca-da per desagradables símptomes d’abstinència en interrompre’n el consum. La substància s’ha incorporat al metabolisme del subjecte i l’organisme necessita mantenir-ne un nivell determinat a la sang per funcionar amb normalitat.

Dependència psíquica és una compulsió de consumir periòdicament la droga per experimentar un estímul afectiu positiu (plaer, benestar) o deslliurar-se d’un estímul afectiu negatiu (abatiment, tristesa).

La síndrome d’abstinència es defineix com la presència de signes i símptomes característics de l’absència de la substància. Es consu-

182


meix una substància per alleujar o evitar els símptomes. En el cas de l’alcohol, la síndrome d’abstinència pot arribar a produir un quadre d’una gran virulència, el delírium trèmens, que sol acabar amb la mort.

L’Associació Mèdica Nord-americana considera l’alcoholisme una ma-laltia crònica, incurable, progressiva i mortal, mentre que l’OMS el de-fineix com «tota forma d’embriaguesa que supera el consum alimentari tradicional i corrent o ultrapassa els límits dels costums socials».

Per desenvolupar fenòmens de dependència és necessari un consum abusiu durant diversos anys i, habitualment, aquest tipus de pacients ja tenen complicacions associades, principalment, trastorns neurològics i mentals (recordem que l’òrgan més afectat per l’alcohol és el SNC): danys encefàlics, pèrdua de memòria, pertorbacions del son i psicosi. L’alcohol és responsable d’un dèficit nutricional, principalment, del complex vitamínic B, que s’associa també a síndromes neuropsiquiàtri-ques com l’encefalopatia de Wernicke o la psicosi de Korsakov.

L’altre òrgan «diana» és el fetge, que pateix una degeneració grassa (esteatosi hepàtica) i, finalment, cirrosi.

També és freqüent la pancreatitis, per la sobreproducció enzimàtica que produeix el consum crònic.

En l’etiologia de l’alcoholisme crònic, com en l’abús, s’ha invocat l’existència de factors genètics i de patologies psiquiàtriques subja-cents. Segons la Societat Espanyola de Patologia Dual, els pacients alcohòlics solen presentar, fins en un 80 % dels casos, altres trastorns psiquiàtrics associats, motiu pel qual han de ser considerats pacients amb patologia dual.

Segons la classificació de Jellinek, esmentada abans, l’alcoholisme crònic es correspon amb els tipus gamma i delta.

Altres autors propugnen dos tipus d’alcoholisme:

183


• Tipus i: propi de persones adultes, que alternen etapes de grans ingestes amb períodes d’abstinència, cada vegada més curts, fins a assolir una dependència, acompanyada del desenvolupament de malalties hepàtiques.

• Tipus ii: es desenvolupa en l’adolescència i sovint s’acompanya d’un historial violent i de propensió a la delinqüència. En alguns estudis s’ha associat a una expressió més baixa de l’enzim monoa-mino-oxidasa (MAO), cosa que s’ha correlacionat amb menys producció de serotonina en el sistema nerviós central.

Relacionat amb el tema que ens ocupa, és a dir, la conducció, l’alcoholisme crònic representa un problema pel que fa al seu diagnòstic, ja que la tole-rància al principi i l’efecte invers que es produeix posteriorment fan variar la clínica en taxes idèntiques d’alcoholèmia i, per tant, el risc d’accidents.

S’han proposat llistes de qüestions que permeten l’autoavaluació si es té la sospita que la persona pateix alcoholisme, que inclouen:

• La quantitat de vegades en què es beu més quantitat o més temps del que s’havia planejat.

• Si es va intentar reduir el consum o deixar de beure però no es va aconseguir.

• El temps i l’esforç invertits per aconseguir alcohol, consumir-lo o recuperar-se dels seus efectes.

• Si es pateix ansietat per consumir alcohol o se sent un fort im-puls de fer-ho.

• Si l’alcohol està causant falta a la feina o a l’escola o no compor-tar-se bé a causa de la beguda.

• Si es continua bevent fins i tot quan les relacions amb la família i els amics surten perjudicades.

184


• Si s’ha deixat de participar en activitats de què se solia gaudir.

• Si mentre beu o després de beure es veu involucrat en situacions en què pot sortir perjudicat, com manipular maquinària o man-tenir relacions sexuals sense protecció.

• Si es continua bevent malgrat conèixer que empitjora un proble-ma de salut causat per l’alcohol.

• Si necessita cada vegada més alcohol per notar-ne els efectes o per emborratxar-se.

Si nota símptomes d’abstinència quan passen els efectes de l’alcohol.

4.5. Valoració de l’estat psicofísic del conductor

No és infreqüent que se sol·liciti al metge forense la valoració conjun-ta d’un resultat d’alcoholèmia i una acta d’estat psicofísic omplerta per l’agent o agents actuants en un accident de trànsit. Les dades que es recullen en aquest tipus de documents són, a grans trets, un resum dels signes i els símptomes descrits en la intoxicació alcohòlica aguda.

Els agents que efectuen aquest tipus d’avaluacions acostumen a res-pondre a un qüestionari que avalua de manera esquemàtica una sèrie de funcions:

• Coordinació i equilibri, mitjançant proves senzilles (caminar en línia recta, equilibri amb els ulls tancats, estendre les mans per comprovar que no hi ha tremolor…).

• Alteracions del llenguatge: balbuceig, veu escanyada, incohe-rent, pronunciació.

• Alteracions orgàniques: vòmits, enrogiment cutani, ulls ver-mells, somnolència.

185


• Alteracions psicomotrius: moviments lents, insegurs, inestabilitat.

• Comportament: correcte, indiferent, desinhibit, agressiu, impulsiu.

• Estat d’ànim: tranquil, exaltat, apàtic, plorós, ansiós, irònic.

• Orientació en el temps i en l’espai.

Juntament amb aquestes proves es valora la constitució física, l’alè (fetor enòlica) i l’aspecte extern (si vesteix correctament o va descu-rat, va brut o té ferides).

Aquest tipus de qüestionaris poden ser de gran utilitat a l’hora d’ava-luar el fet que el subjecte estava «sota la influència de begudes alcohò-liques» en un moment determinat, juntament amb les proves analíti-ques i altres dades directes o indirectes, ja que recullen una informació que, en general, ha desaparegut o s’ha atenuat considerablement en el moment que un facultatiu fa l’exploració. Tanmateix, en cap cas no pot constituir per si sola una evidència, atès que, com veurem més endavant, hi ha circumstàncies que poden conduir a error.

5. Criteris del DSM-5

S’anomena DSM el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns men-tals (abreviatura de l’anglès Diagnostic and statistical manual of men-tal disorders). Va ser editat per l’Associació Americana de Psiquiatria i proposa descripcions de les categories diagnòstiques a fi que els professionals de la salut puguin intercanviar informació sobre els di-ferents trastorns mentals.

Es va elaborar a partir de dades empíriques i amb una metodologia descriptiva. No pretén explicar les diferents patologies ni proposa cap tipus de tractament farmacològic o psicoteràpic.

La vigent edició és la cinquena i es va publicar el 2013.

186


La classificació que proposa el DSM-5 dins dels «Trastorns relacio-nats amb l’alcohol» és la següent:

• Trastorn per consum d’alcohol.

• Intoxicació per alcohol.

• Abstinència d’alcohol.

• Altres trastorns induïts per l’alcohol.

• Trastorn relacionat amb l’alcohol no especificat.

El trastorn per consum d’alcohol es defineix com a «patró problemà-tic de consum d’alcohol que provoca un deteriorament o malestar clí-nicament significatiu». Hi ha fenòmens de tolerància i abstinència, amb la qual cosa podem equiparar-lo a l’alcoholisme crònic.

Segons una sèrie de criteris (símptomes o fets que han de manifes-tar-se en un termini de dotze mesos) es classifica en gravetat lleu (2-3 símptomes), moderada (4-5 símptomes) o greu (presència de sis símptomes o més).

També es recomanen uns especificadors tipus en remissió inicial o en remissió continuada, així com un especificador addicional d’un en-torn controlat.

S’aporten dades de prevalença d’aquest tipus de trastorn, encara que es basen en estadístiques nord-americanes: als EUA la preva-lença al cap de dotze mesos s’estima en un 4,6 % en els adolescents d’entre dotze i disset anys i en un 8,5 % en els adults de més de divuit anys. Les taxes del trastorn són més altes en els homes adults (12,4 %) que en les dones (4,9 %). La prevalença en els adults disminueix en la maduresa, arriba a la taxa més elevada entre els divuit i els 29 anys (16,2 %) i a la mínima en les persones amb més de 65 anys (1,5 %).

187


Els factors de risc que s’esmenten són ambientals, genètics i fisiolò-gics. Així mateix, els trastorns bipolars, l’esquizofrènia i el trastorn antisocial de la personalitat, a més d’alguns trastorns depressius i d’ansietat, s’associen amb un augment notable de la taxa de trastorn per consum d’alcohol.

Finalment, cal remarcar que s’estableix el diagnòstic diferencial i la comorbiditat amb altres patologies fonamentalment de tipus psi-quiàtric.

La intoxicació per alcohol obeeix a una ingesta recent abusiva però puntual i es relaciona amb aspectes culturals i socials. Pot produir-se de manera comòrbida amb una altra intoxicació per substàncies, so-bretot en les persones amb un trastorn de la conducta o amb trastorn de la personalitat antisocial.

Cal remarcar en els criteris diagnòstics que als apartats b i c apareix una relació de símptomes i signes i canvis psicològics i comporta-mentals que corresponen als ja esmentats repetidament en les actua-cions dels cossos de seguretat i el personal clínic.

L’abstinència d’alcohol és un quadre que apareix al cap de poques hores o pocs dies d’haver cessat o reduït el consum d’alcohol quan ha estat intens i prolongat.

S’estima que aproximadament el 50 % de les persones amb un trastorn per consum d’alcohol han experimentat alguna vegada una síndrome d’abstinència. No obstant això, menys d’un 10 % dels individus en abstinència arriben a desenvolupar un delírium trèmens.

Els altres trastorns induïts per l’alcohol fan referència a trastorns mentals amb els quals comparteixen simptomatologia, és a dir, que s’assemblen als trastorns mentals independents, amb la diferència que són temporals i s’observen després de la intoxicació greu amb absti-nència d’alcohol o sense. Parlem del trastorn psicòtic induït per l’alco-hol, el trastorn bipolar induït per l’alcohol, el trastorn d’ansietat…

188


En el trastorn relacionat amb l’alcohol no especificat s’agrupen les presentacions en què predominen els símptomes característics d’un trastorn relacionat amb l’alcohol que ocasionen un malestar clínicament significatiu o un deteriorament social o laboral, però que no compleixen tots els criteris de cap trastorn específic relacio-nat amb l’alcohol o de cap dels trastorns de la categoria diagnòstica o trastorns addictius relacionats amb substàncies.

6. Interacció amb altres drogues

En referència al problema de la conducció cal considerar dos tipus de drogues:

• Les que s’utilitzen per la seva pretesa acció desfatigadora (cafè, amfetamines).

• Les que el conductor consumeix com a agent terapèutic contra alguna afecció morbosa (medicaments).

Com que les drogues d’abús s’estudien en un altre apartat, aquí ens referirem únicament a les prescrites mèdicament, sense oblidar les preses voluntàriament per contrarestar els efectes de l’alcohol (cafeï-na, benzodiazepines…).

En principi, els medicaments es recepten i es prenen per tractar i curar malalties, però és cert que molts, com demostren estudis, són l’origen d’alguns accidents de circulació, fins i tot de manera aïllada (anticomicials, antihistamínics…). D’entre els que cal tenir més amb compte, parlarem dels següents:

• Els analgèsics narcòtics, com els derivats opiacis, que potencien l’acció depressora del SNC.

• Els opioides com la codeïna, que s’utilitza com a antitussigen amb el mateix efecte.

189


• Els antidepressius tricíclics, el carbamat de liti i els neurolèptics, utilitzats en teràpia psiquiàtrica i que poden produir clínica d’ad-dicció i en l’últim supòsit increment de l’extrapiramidalisme.

• Els anticoagulants orals, en els quals l’alcohol augmenta els seus efectes per competitivitat metabòlica hepàtica, amb el greu risc subsegüent.

• Els barbitúrics i les benzodiazepines, en els quals hi ha una de-pressió més elevada del SNC de l’esperada per la suma d’efectes.

• La cafeïna, que es considera que té un efecte antagònic, ja que es tracta d’un estimulant, encara que no està ben corroborat.

• El cànnabis, utilitzat com a fàrmac en teràpia oncològica per als efectes indesitjables dels quimioteràpics, fonamentalment com a antiemètic, amb el qual també es produeix una modificació dels efectes clínics esperats en el SNC.

• La cimetidina, antiàcid (protector gàstric) que interfereix en l’absorció i metabolisme de l’etanol.

• El disulfiram, com també algunes cefalosporines, la nitrofuran-toïna o el metronidazole (tots són antibiòtics), que provoquen l’efecte disulfiram, ja que s’inhibeix el metabolisme de l’etanol i augmenta a la sang de manera desproporcionada.

En general, cal remarcar les interaccions entre l’alcohol i els fàrmacs amb efectes depressors del SNC, l’acció del qual s’incrementa en el cas de:

• Sedants/tranquil·litzants/hipnòtics.

• Anticonvulsius.

• Antidepressius.

190


• Alguns analgèsics.

• Opiacis, com la codeïna.

És molt important que a un individu sotmès a un tractament d’aquest tipus el metge l’adverteixi del risc de consumir el que se li ha prescrit amb begudes alcohòliques. En aquests casos, la intoxica-ció pot produir-se amb nivells d’alcohol baixos.

D’altra banda, l’alcohol pot afectar la distribució sistèmica d’alguns fàrmacs i reduir-ne la vida mitjana. És el cas del meprobamat (ansi-olític i relaxant muscular).

En altres casos, la medicació pot resultar afectada pel consum d’alco-hol, com amb els antidiabètics i la insulina, ja que l’efecte hipoglice-miant es potencia i pot arribar a produir efectes tòxics greus.

D’altra banda, tots aquests aspectes ja estan recollits en la Llei del medica-ment, en què es regulen les condicions d’autorització, registre i dispensació dels fàrmacs per a l’ús humà i es defineix un etiquetatge especial per als que poden reduir la capacitat de conducció (annex 2), que inclou una imatge gràfica obligatòria en aquest tipus de medicaments.

7. Possibilitats de modificar o falsejar els resultats

Aquí convé distingir entre la possibilitat de modificació de la clínica i la dels resultats analítics.

És bastant freqüent que, amb una analítica amb valors d’alcohol elevats, per sobre dels límits legalment establerts, s’addueixin trac-taments i patologies que presumptament modifiquen la taxa d’al-coholèmia.

Tenint en compte el que s’ha exposat anteriorment, l’absorció, la distribució i l’excreció de l’etanol es basa en les seves propietats fisi-

191


coquímiques. És molt soluble en aigua (hidrosoluble), s’absorbeix ràpidament a l’intestí i es difon de manera uniforme a l’organisme en funció del contingut d’aigua dels diferents teixits, sense unir-se a proteïnes plasmàtiques. És a dir, que les taxes d’alcoholèmia deter-minades per mètodes analítics (a la sang o a l’aire espirat) es corres-pondran amb l’alcohol ingerit, amb independència d’altres substàn-cies que pugui haver consumit. A excepció, naturalment, de medica-ments que continguin excipient alcohòlic (alguns xarops), encara que aquests últims solen contenir quantitats ínfimes d’alcohol i, com que la dosificació acostuma a ser moderada, no alteren significativa-ment la taxa d’alcoholèmia.

No obstant això, quan l’alcoholèmia es calcula respecte a un període anterior a la presa de la mostra, sí que hi ha factors que en poden modificar la corba i, per tant, la valoració, tot i que, en cap cas, el punt més elevat d’aquesta no supera la quantitat ingerida. Entre aquests factors podem esmentar les malalties hepàtiques, que alen-teixen el metabolisme i provoquen, per tant, que els valors d’alcohol a la sang s’allarguin més del que és habitual o, en l’extrem oposat, l’alcoholisme crònic, en què el metabolisme és molt més ràpid.

Quan ens referim a la clínica de l’embriaguesa, la valoració és molt més complexa, ja que, a més dels factors fisiològics individuals que poden fer que variï la simptomatologia, hi ha circumstàncies patolò-giques i fàrmacs que en modifiquen els efectes. Esmentarem dues de les causes més evidents que poden induir a error:

1 Alguns grups químics, entre els quals hi ha el disulfiram, poden produir un cúmul d’acetaldehid per inhibició de l’acetaldehid deshidrogenasa, que provoca l’anomenat efecte aldehid, efecte Antabus o efecte disulfiram. Els signes són taquicàrdia, hiper-tensió i taquipnea. Aquest efecte s’utilitza en l’àmbit terapèutic en la deshabituació de pacients alcohòlics. La ingesta d’alcohol (entre tres i dotze hores després d’haver pres disulfiram) pro-dueix enrogiment facial, congestió de la conjuntiva, mal de cap pulsatiu, taquicàrdia, hiperpnea i sudoració. Posteriorment

192


apareixen nàusees i vòmits, hipotensió, vertigen i, de vegades, pèrdua de consciència.

2 La cetoacidosi diabètica és una de les complicacions metabò-liques agudes més importants de la diabetis, causada per un dèficit relatiu o absolut d’insulina, que provoca la tríada: hiperglucèmia, cetosi i acidosi. En el quadre clínic trobem poliúria, polidípsia, nàusees i vòmits. Més tard poden aparèi-xer alteracions de l’estat de consciència, principalment, letar-gia i somnolència. També produeix alteracions respiratòries (respiració de Kussmaul).

Qualsevol d’aquestes dues situacions pot confondre’s clínicament amb una intoxicació alcohòlica aguda.

Cal tenir en compte, a més a més, respecte a la clínica, és a dir, la simptomatologia que podem apreciar, l’efecte combinat amb altres drogues o medicaments que ja s’ha exposat a l’apartat anterior.

8. Proves per determinar la taxa i la seva crítica

8.1. Marcadors biològics relacionats amb el metabolisme de l’alcohol

La utilitat d’aquests marcadors és principalment mèdica, ja que són indicatius d’una afectació orgànica derivada de l’abús d’alcohol. Tanmateix, a l’efecte forense, ajuden en el diagnòstic dels efectes de l’alcoholèmia, ja que poden explicar una gran afectació de les facul-tats amb quantitats relativament baixes d’alcohol a la sang o, a la inversa, absència de clínica en taxes altes d’alcoholèmia, pels efectes de tolerància que abans hem comentat.

L’òrgan més afectat estructuralment pel consum abusiu d’alco-hol és el fetge i, per aquest motiu, les proves hepàtiques seran les

193


193

primeres que s’alteraran: la GOT i la GPT (transaminases), però sobretot la GGT, o gammaglutamiltranspeptidasa, que és molt es-pecífica per detectar possibles alcohòlics. S’ha vist que hi ha una correlació entre els seus nivells a la sang i el consum d’alcohol. És un dels millors indicadors, es troba en un 70-90 % dels pacients alcohòlics (amb consums d’alcohol d’entre 40 i 60 grams per dia), tot i que pot donar falsos positius en pacients amb altres malalties hepàtiques d’etiologia no alcohòlica o en tractament amb anticon-vulsius, hipotiroides o hidantoïnes.

Altres marcadors biològics més inespecífics són la disminució dels nivells de glucosa (hipoglucèmia), l’augment de triglicèrids i coleste-rol (hiperlipèmia) i l’augment d’àcid úric (hiperuricèmia).

Per un mecanisme no gaire ben conegut hi ha, a més, un augment del volum corpuscular mitjà (VCM) en el 75-90 % d’aquests ma-lalts. Això vol dir que els glòbuls vermells o eritrocítics són més grans. Aquest fet s’ha atribuït a una acció tòxica directa de l’alcohol en el desenvolupament dels eritroblasts (cèl·lules precursores de l’eritròcit).

Hi ha altres marcadors més específics però menys útils, a causa de la complexitat de determinar-los: la transferrina, que aug-menta en el 80 % d’individus que consumeixen més de 60 grams per dia d’alcohol i, tanmateix, no s’eleva en cas d’hepato-patia no alcohòlica; el salsolinol, producte de condensació de l’acetaldehid; la dopamina, de la qual s’han trobat nivells fins a vint vegades superiors a l’orina d’alcohòlics (els seus nivells es redueixen després de quatre dies d’abstinència i la seva determi-nació requereix una tècnica complexa), o el butandiol, que és un metabòlit inusual que s’ha relacionat amb el metabolisme de l’acetona i l’etanol.

La valoració dels marcadors biològics no pot fer-se de manera aïlla-da, sinó que, com qualsevol altra dada analítica, s’ha de relacionar amb la clínica puntual i la patobiografia del pacient.

194


8.2. Correlació entre nivells a la sang i a l’aire espirat

8.2.1. Mètodes bioquímics incruents

Gràcies a la capacitat que té l’alcohol per distribuir-se a l’organisme, pot determinar-se el grau d’impregnació alcohòlica en diferents fluids: sang, orina, saliva i aire espirat. Mentre que la determinació a la sang és un mètode cruent que pot plantejar objeccions, en la resta de fluids els mètodes d’obtenció són incruents.

Durant un temps es va propugnar la determinació d’alcohol a l’orina com a mètode incruent en individus sospitosos de conduir sota els efectes de l’alcohol. S’ha vist que no es tracta d’un mètode fiable, ja que no s’ha pogut trobar una correspondència directa entre la con-centració d’alcohol a l’orina i a la sang. A més, la concentració d’al-cohol varia depenent del metabolisme de la persona i la quantitat de fluid que tingui en el seu sistema. Una persona que estigui lleugera-ment deshidratada tindrà tendència a tenir una concentració més elevada d’alcohol a la seva orina. També els elevats nivells de sucre i d’acetona al cos poden produir fermentació a l’orina i crear un fals positiu. Per tot això, el test de contingut d’alcohol a l’orina és el mè-tode menys adequat de què es disposa.

Encara que es pensa que hi ha una correlació entre la concentració d’alcohol a la sang i la saliva, no s’ha pogut trobar la tecnologia ni la reacció química que ho demostri amb exactitud i fiabilitat.

D’altra banda, la concentració d’etanol a l’aire espirat està equilibra-da amb la que té la sang, que, al seu torn, ho està amb la que hi ha al cervell. Per aquest motiu, l’anàlisi d’etanol a l’alè té la màxima fiabi-litat i presenta avantatges sobre l’anàlisi de sang, ja que no es tracta d’una prova invasiva i el resultat és immediat.

Com que es tracta d’una substància volàtil, una quantitat d’etanol proporcional a la seva concentració a la sang passa als sacs d’aire al-

195


veolar als pulmons d’una manera semblant a com el diòxid de carbo-ni surt de la sang alveolar i entra als pulmons per ser expirat. Això fa possible analitzar una mostra d’aire alveolar per determinar la con-centració a la sang en aquell moment.

Lijestrand i Linde van demostrar el 1930 la relació entre la concen-tració a la sang i a l’aire espirat: la quantitat d’etanol continguda en 2 litres d’aire era aproximadament la mateixa que la continguda en 1 mil·lilitre de sang (en realitat són 2,1-2,3 litres).

El primer alcoholímetre va ser creat el 1954 per Robert F. Borkenstein. Es tractava del breathalyzer: consistia a espirar profundament en un tub connectat a una ampolla amb una dissolució àcida, en què l’aire bombollejava i produïa un canvi de color que es comparava amb una ampolla sense obrir. Es tractava d’un mètode colorimètric que perme-tia mesurar la concentració d’alcohol a la sang en temps real.

El 1971, Richard A. Harte va inventar l’intoxilyzer, utilitzant la tec-nologia d’infrarojos, que va ser el principal mètode de test d’etanol a l’aire espirat als EUA a partir dels anys vuitanta.

A Espanya, els primers alcoholímetres es van començar a utilitzar en la dècada del 1970. Des del 1992 es realitza anualment un control metrològic independent dels alcoholímetres utilitzats per la policia.

L’eficàcia demostrada i la senzillesa d’utilització dels etilomètres ha fet abandonar les determinacions a l’orina i la saliva, que es feien servir com a alternatives i, en qualsevol cas, a Espanya només és ad-mesa oficialment l’anàlisi de l’alcohol a l’aire espirat.

Al cap de quinze minuts des de l’última ingesta d’una beguda alco-hòlica, la concentració a l’aire espirat es correspon amb la concentra-ció d’alcohol a la sang que circula als pulmons.

Cal tenir en compte alguns factors que modifiquen aquesta correla-ció, com les malalties pulmonars obstructives.

196


Actualment s’utilitzen dos tipus d’alcoholímetres o etilòmetres ho-mologats o, com diu el Reglament de circulació, oficialment autorit-zats. En els controls d’alcoholèmia s’utilitzen dispositius de mà portàtils, que ofereixen resultats de presumpció. Són menys exactes, el valor que proporcionen és orientatiu, però tenen com a avantatge la mida, més aviat petita, i mostren en una pantalla la taxa d’alcoho-lèmia. Si el resultat del test és positiu i dona una taxa d’alcoholèmia superior a la permesa, s’efectua una segona prova amb un dispositiu de prova d’alè evidencial, de més precisió, que acostuma a estar a l’interior de la furgoneta d’atestats. En aquest segon tipus d’alcoho-límetre s’imprimeix el resultat i pot utilitzar-se com a prova davant d’un jutge.

La tecnologia utilitzada és la de sensor dual. Es basa en la mesura de l’absorció d’energia infraroja i la cèl·lula electroquímica. La combi-nació de les dues tecnologies origina un procediment molt exacte.

És important per fer la prova assegurar-se que el subjecte no ha inge-rit begudes alcohòliques durant els últims quinze minuts. Un altre inconvenient per a aquest tipus de mesurament és que el subjecte hagi utilitzat un nebulitzador o que pateixi regurgitacions gàstriques, ja que la prova mesurarà també la concentració d’alcohol en aquests productes i no serà vàlida.

8.2.2. Mètodes bioquímics cruents

Està previst en el mateix Codi general de circulació que, si ho sol-licita el mateix interessat o ho determina l’autoritat judicial, s’efectuï una segona prova, que podrà consistir en una anàlisi de sang, d’orina o d’altres d’anàlogues. També es preveu aquesta possibilitat en cas que, per malaltia o impediment físic, el subjecte no pugui efectuar la prova d’alcohol a l’aire espirat.

Com ja hem vist, les proves a l’orina han demostrat no ser fiables, motiu pel qual normalment es recorre al que s’anomena mètodes

197


bioquímics cruents, és a dir, els que requereixen l’extracció d’una cer-ta quantitat de sang.

Poden ser macromètodes (10 ml de sang), semimicromètodes (2 ml) o micromètodes (dècimes de mil·lilitre).

En aquest cas, la precaució principal que cal tenir en compte és que la desinfecció de la zona on s’efectuï l’extracció s’ha de fer amb una substància no alcohòlica, per evitar la contaminació del resultat.

Històricament s’han utilitzat dos tipus de mètodes d’anàlisi d’alcohol:

• Inespecífics: basats en les propietats reductores de l’alcohol. Són mètodes antics d’oxidació-reducció com els de Widmark, Cordebard, Truhaut-Boudène i Cavett. Tots tenen un fonament similar i només es diferencien en la quantitat de sang que es necessita per a l’anàlisi. Tenen amplis marges d’error, ja que la reacció química en què es basen no distingeix entre l’etanol i els seus metabòlits, altres alcohols (metanol i isopropanol) o fins i tot compostos endògens.

• Específics: hi ha els mètodes de l’ADH (alcohol deshidrogena-sa), basats en la reacció de l’enzim ADH, sensibles i més fiables, però de gran complexitat i alt cost, motiu pel qual no s’utilitzen de manera sistemàtica. S’ha al·legat, a més, la possibilitat d’inter-ferències amb altres substàncies que també poden inhibir la reac-ció enzimàtica, com el cloroform, l’èter, l’àcid acètic, etc.

Actualment, es considera que la tècnica més fiable és la cromatogra-fia gasosa, que permet separar l’alcohol existent a la mostra de la resta de substàncies que poden acompanyar-lo i quantificar-lo de manera aïllada. Es tracta d’una tècnica senzilla i molt específica.

En la cromatografia de gasos, la mostra es volatilitza i s’injecta al cap d’una columna cromatogràfica. L’elució es produeix pel flux d’una fase mòbil, que és un gas inert, i, a diferència de la majoria dels tipus de cromatografia,

198


la fase mòbil no interacciona amb les molècules de la substància analitzada, sinó que la seva única funció és transportar-les a través de la columna. Dit d’una altra manera, el principi en què es basen totes les cromatografies és la retenció selectiva, és a dir, la separació de diferents components d’una bar-reja basant-se en diferències subtils en el seu coeficient de partició.

La cromatografia de gasos s’aplica en la biociència per investigar dro-gues, fàrmacs, alcohols i contaminants a la sang.

9. Valoració medicoforense dels resultats

Totes les tècniques que hem exposat per determinar l’alcoholèmia han de ser interpretades per poder utilitzar-se com a prova pericial. Hi ha una sèrie de qüestions que es plantegen al metge forense i a les quals cal respondre tenint en compte tota la informació de què es disposa, tant les proves analítiques com les observacions que puguem realitzar en una exploració del subjecte (que sempre serà a posteriori). A més, disposem de la informació que aporten els agents que han intervingut en el control, com els facultatius assistencials que l’han reconegut en el moment en què se’l va traslladar a un centre assistencial per a la prova a la sang i, si s’escau, tractar la possible afectació.

Cal tenir en compte que, tot i que fa alguns anys podíem trobar detinguts al jutjat de guàrdia per alcoholèmies positives, cosa que permetia al metge forense assistir-los i valorar-los en una situació encara d’una certa afectació, actualment no és així, i la nostra actuació es produeix en un marc pura-ment pericial sobre les dades que obren en la documentació aportada.

Esmentarem els motius d’actuació més freqüents.

9.1. Correlació entre alcoholèmia i afectació fisicopsíquica

Aquesta relació només pot establir-se si es considera que el subjecte no presenta tolerància ni hi està acostumat, ja que admet grans variants,

199


sobretot entre 0,5 i 1,2 grams per litre, xifres incontrovertibles per a la transgressió administrativa però no per a la tipificació penal.

Ha de quedar clar, tanmateix, que les xifres bioquímiques són suficients per sustentar la transgressió administrativa del Codi de circulació (més de 0,30 o 0,50 grams per litre de sang, segons els casos), però no per justificar un delicte de «conduir sota la influència de les begudes alcohò-liques», ja que aquest últim supòsit queda a criteri del jutge, per a qui seran importants però que s’ha de basar precisament en els informes pericials. Tanmateix, recordem que el CP sí que estableix una taxa d’al-cohol indiscutible, atès que a l’art. 379.2 assenyala: «En tot cas ha de ser condemnat […] el qui condueixi amb una taxa d’alcohol a l’aire espirat superior als 0,60 mil·ligrams per litre o amb una taxa d’alcohol a la sang superior als 1,2 grams per litre».

És en aquest supòsit quan pren una importància especial l’exploració del subjecte que, com ja hem explicat, fins fa relativament poc temps, l’efec-tuava el metge forense, però que actualment la fan altres facultatius del centre d’urgències al qual és conduït el pacient.

És necessari, per tant, un estudi detallat dels informes previs, tant dels que han dut a terme els mateixos agents intervinents com dels informes dels centres en què hagi estat assistit el subjecte. En alguns casos, pot ser rellevant efectuar una història clínica acurada i demanar al mateix pacient o al seu advocat possibles determinants biològics de consum alcohòlic, que poden justificar un acostumament o tolerància, així com qualsevol altra dada indi-ciària de malalties o tractaments que agreugin la simptomatologia.

Amb independència de l’estudi individualitzat, hi ha xifres d’alcoholèmia amb què, per a qualsevol individu, es pot considerar la conducció com a molt perillosa. Es tracta dels nivells que superen 1 gram per litre.

Amb aquesta xifra, i per contraposició, podem esmentar els 2 grams per litre per a la majoria de persones com el nivell en què es pot considerar un estat d’intoxicació aguda alcohòlica o embriaguesa, com a eximent o atenuant de responsabilitat. Com es veu, en el segon cas, és una impregnació del doble.

200


9.2. Incongruència entre els resultats de l’alcoholèmia: xifres d’alcohol a la sang i d’alcohol a l’aire espirat

De vegades pot passar que els resultats obtinguts d’alcohol a l’aire espirat no es corresponguin amb les xifres d’alcohol a la sang. Això pot ser a causa de diversos factors:

• En primer lloc, s’ha de valorar el temps transcorregut entre la determinació a l’aire espirat i l’extracció de sang. Durant aquest interval, l’alcohol ha anat metabolitzant-se i la xifra que obtenim en segon lloc és inferior a la primera. Això és fàcil d’esmenar partint de la corba d’alcoholèmia que hem vist anteriorment i aplicant-hi la fórmula de Widmark.

• Tanmateix, si no està en fase d’eliminació, és a dir, a la segona part de la corba, podem trobar-nos amb taxes d’alcoholèmia su-periors a les obtingudes a l’aire espirat. En aquest cas, no pot aplicar-se la fórmula de Widmark i és necessari efectuar una se-gona determinació al cap de 30 minuts per valorar en quina fase de la corba està el subjecte i, consegüentment, quina és l’alcoho-lèmia real en el moment que ens interessa.

• Finalment, cal tenir en compte que l’extracció de sang que s’efec-tua es fa en una vena, mentre que la determinació establerta a l’aire espirat es refereix a la sang arterial, motiu pel qual els valors a la sang (venosa) sempre seran lleugerament inferiors als obtin-guts a l’aire espirat.

9.3. Factors cinètics que afecten el resultat de l’alcoholèmia

Hi ha diferents motius que fan variar la taxa d’alcoholèmia amb in-gestes de la mateixa quantitat d’alcohol:

• Amb presència d’aliments a l’estómac, el pic d’alcoholèmia a la sang pot disminuir entre un 9 i un 25 %.

201


• Segons la graduació de la beguda alcohòlica, l’absorció es produ-eix més ràpid o menys: recordem que mentre les begudes de baixa o mitjana graduació passen sense problemes a través del pílor i s’absorbeixen amb rapidesa (vi, cervesa…), les de més gra-duació irriten la mucosa i la vàlvula pilòrica i produeixen secre-ció de mucositat, que retarda el pas a l’intestí prim i l’absorció.

• Finalment, cal tenir en compte que l’organisme humà produeix endògenament una petita quantitat d’alcohol, s’estima que d’en-tre 1 o 2 grams diaris, xifra que equival a una concentració san-guínia de fins a 0,1 grams per litre, tot i que habitualment és molt inferior i està per sota dels límits de detecció de la majoria de tècniques. Un cas a banda és la diabetis, ja que poden produ-ir-se xifres de fins a 3,5 grams per litre; per tant, s’ha de tenir en compte també l’existència d’aquesta malaltia metabòlica en la determinació d’alcoholèmia.

Encara que el coeficient d’etiloxidació pot accelerar-se de manera intencionada amb tractaments a base d’insulina, fructosa o aminoà-cids, es tracta d’una pràctica perillosa.

9.4. Deduccions medicolegals de la corba d’alcoholèmia

Com ja hem assenyalat a l’apartat de la corba d’alcoholèmia, l’apli-cació de la fórmula de Widmark i altres fórmules complementàries permeten diferents càlculs per, coneixent la concentració d’alcohol a la sang en un moment concret dins de la fase de descens, establir nivells d’alcoholèmia previs, la quantitat total d’alcohol present a l’organisme i marges segurs de retroactivitat.

En qualsevol cas, no es tracta de càlculs que se sol·licitin al metge forense habitualment, ja que, com s’ha assenyalat, el que interessa al jutge és que el valor d’alcoholèmia trobat tingui una repercussió clí-nica amb afectació de la conducció i que no estigui influenciada per factors diferents de la ingesta enòlica. A l’últim apartat veurem, amb

202


una sèrie de casos pràctics, quins són els motius habituals de sol-licitud per a les proves pericials medicolegals.

9.5. Diagnòstic de la intoxicació alcohòlica en un cadàver

Tenint en compte el que hem assenyalat per a les proves pericials d’alcoholèmia en els individus vius, en cas que s’hagi produït la mort del conductor en l’accident de trànsit, sí que ens trobarem en un supòsit per se d’actuació del metge forense, que durà a terme l’autòpsia del cadàver, la recollida de totes les mostres per a estudis complementaris (com la sang per a l’alcoholèmia) i, quan es tracti d’instituts de medicina legal amb secció de laboratori, fins i tot l’anàlisi toxicològica de les mostres.

Un problema que cal destacar en la determinació d’alcoholèmia del cadàver és que les diferències de concentració d’alcohol en-tre la sang arterial i la venosa són més grans que en una persona viva i, a més, no podem saber la fase de la corba en què estava. Per tot això, cal fer menció del concepte de toxicocinètica post mortem, que des del punt de vista medicolegal adquireix una gran importància. La toxicocinètica post mortem es deu a diver-sos factors, entre els quals podem esmentar els mateixos fenò-mens autolítics, la producció d’alcohol post mortem, fenòmens de difusió passiva entre membranes biològiques, presència de microorganismes (Candida albicans) que poden augmentar la producció d’alcohol o la influència de factors exògens (tempe-ratura, humitat). Aquest fet determina que, en cadàvers, la ma-joria d’autors considerin que la vena femoral és el lloc idoni per agafar la mostra de sang.

En l’àmbit medicolegal, en els últims anys s’ha incrementat conside-rablement l’ús de l’humor vitri com a mostra per analitzar l’alcohol etílic. Es tracta d’un fluid fàcil d’obtenir i relativament estable en el període post mortem. S’admet una correlació entre la concentració d’etanol a l’humor vitri i a la sang d’1/1.

203


També s’ha utilitzat el líquid cefalorraquidi amb la mateixa finalitat, ja que s’han obtingut correlacions amb la sang molt similars a les de l’humor vitri (0,9-1,1). Tanmateix, aquest element ha estat menys estudiat.

Segons alguns autors, sempre s’ha d’analitzar la concentració d’alco-hol a l’estómac, les cavitats cardíaques dretes, la vena femoral i l’hu-mor vitri per poder donar resposta als interrogants que planteja el cadàver.

Pel que fa a l’alcohol com a tòxic responsable de la mort, per poder donar-li aquesta consideració i, en absència d’altres patologies, s’han d’obtenir xifres superiors als 4 grams per litre.

9.6. Patologies somàtiques que poden incidir en el resultat de l’alcoholèmia

Pot plantejar-se al metge forense que determini l’existència de possi-bles patologies físiques que interfereixin en els elements següents:

• En el nivell d’alcoholèmia. Ja hem comentat com pot modifi-car-se el traçat de la corba, però en qualsevol cas cal recordar que el nivell d’alcoholèmia trobat respon a l’alcohol exogen ingerit i que els nivells d’alcohol endogen (fins i tot en els casos més extrems, com en una important diabetis descompensada) estan per sota dels límits de detecció de la majoria de les tècni-ques analítiques.

• En la clínica de la intoxicació. Cal recordar els fenòmens d’habi-tuació i tolerància ja esmentats, casos de borratxera patològica…

• En la realització de la prova. Com quan s’al·lega patologia respi-ratòria restrictiva o debilitat patològica de la paret muscular ab-dominal (eventracions o hèrnies) per realitzar l’espiració forçada en el grau necessari.

204


9.7. Psicopatologia que pot interferir en la realització de la prova amb l’alcoholímetre

Cal fer una referència especial als supòsits de negar-se a fer la prova o realitzar-la incorrectament. En ocasions, el subjecte presenta falta de col-laboració o, fins i tot, actitud contrària (negativisme, obstruccionis-me…) que va més enllà dels atribuïbles a la situació d’intoxicació enòli-ca. També pot presentar-se una agitació psicomotriu important. En aquests supòsits, i com és ben conegut pels agents que duen a terme la prova, no s’ha d’entrar en la confrontació personal i cal oferir la possibi-litat del trasllat a un centre hospitalari per practicar l’analítica a la sang. En qualsevol cas, però, és possible l’individu o el seu advocat al·legui posteriorment algun tipus de trastorn mental o simplement clínica d’an-sietat o estrès secundari a la situació responsable de la seva conducta.

9.8. Supòsits d’alcoholisme crònic o associació amb drogues d’abús o psicofàrmacs

En aquests supòsits també podem trobar dissociacions entre la clíni-ca i el nivell d’alcoholèmia detectat. Cal considerar que el quadre sindròmic observat aparegui en absència d’una ingesta enòlica i que es degui a un altre tipus de substància tòxica (ja que les clíniques, fins i tot si són suggestives, no són patognomòniques de cap de les substàncies). Per aquest motiu, amb una alcoholèmia negativa en un subjecte amb alteracions físiques i conductuals suggestives de reper-cussió en la seva capacitat per conduir es duu a terme l’aplicació d’un equip de determinació de drogues d’abús a la saliva.

10. Casos pràctics

• Referències a una ingesta enòlica imprecisa. S’han de calcular les UBE consumides en el temps referit i intentar establir de mane-ra aproximada, tenint en compte el pes i el temps transcorregut, el possible nivell d’alcoholèmia i, si s’escau, la clínica esperable.

205


• Pacient diabètic no controlat i fins i tot desconeixedor de la seva ma-laltia. Possibilitat d’alcoholèmia positiva en absència d’ingesta enòlica o amb una ingesta «mínima» i possibilitat de quadre clínic a causa de la hiperglucèmia que imiti o simuli una embriaguesa aguda.

• Patologia somàtica en el supòsit d’un pacient amb malaltia as-màtica que requereix teràpia amb nebulitzadors i situació d’es-très. Impossibilitat de fer el control.

• Patologia somàtica en el supòsit d’un pacient amb implantació de malla abdominal secundària a una eventració amb recidiva i situació d’estrès. Impossibilitat de fer el control.

• Interacció amb psicofàrmacs. Es pregunta fonamentalment per ansiolítics i hipnòtics i per antidepressius tant pel fet que puguin modificar la taxa d’alcoholèmia com en relació amb el possible increment de la clínica.

• Pacient en tractament amb disulfiram (Antabus®). Cal valorar si la simptomatologia pot correspondre a l’efecte disulfiram. Cal tenir en compte que l’efecte no apareix si no hi ha hagut una ingesta enòlica i, a més, cal no oblidar que el nivell d’alcoholè-mia obtingut està determinat per la ingesta enòlica i és indepen-dent de l’augment d’acetaldehid.

II. Altres drogues d’abús

Introducció

Tot i que la majoria de substàncies considerades drogues es coneixen des de l’antiguitat, el seu ús en la nostra cultura té dos períodes rellevants.

Cap a finals del segle xix i principis del segle xx va proliferar el con-sum d’opiacis (morfina i posteriorment heroïna) i de cocaïna, en

206


aquell moment legals. En comprovar-se’n el caràcter addictiu i els efectes secundaris se’n va restringir ràpidament la utilització, al prin-cipi terapèutica.

Als anys seixanta hi va haver a Europa una escalada important en el consum de drogues, lligat a canvis en el model de societat. La prime-ra i més utilitzada era i segueix sent el cànnabis, però també les ano-menades drogues psicodèliques, amb efectes al·lucinògens, com l’LSD. Entre estudiants i esportistes s’utilitzaven les amfetamines per millo-rar el rendiment. Ja a finals dels anys setanta es va desenvolupar el consum d’heroïna. El 1982 es va diagnosticar el primer cas de sida relacionat amb l’ADVP (addicció a les drogues per via parenteral) i va augmentar la mortalitat per heroïna. Entre els addictes a l’heroïna és freqüent el policonsum (en un 40 %), associat a la cocaïna.

En els últims anys es manté o fins i tot ha augmentat el consum de cànnabis, tornen a consumir-se substàncies al·lucinògenes i han pro-liferat les amfetamines i les metamfetamines (MDMA, MDA, Eva) associades a determinats ambients i amb caràcter lúdic.

En la medicina legal, l’estudi de la detecció de drogues d’abús és d’interès en diferents camps. En l’àmbit de la conducció de vehicles de motor té una importància especial per la repercussió social i legal que implica conduir sota els efectes de les drogues. Des que se n’efec-tuen controls de manera sistemàtica, ha quedat demostrada la relació entre el consum de drogues i els accidents de trànsit, cosa que ha fet modificar la normativa per incloure aquestes substàncies (lícites o il·lícites) en la legislació que regula la conducció. Actualment, la sa-liva és una matèria no invasiva amb utilitat demostrada per analitzar drogues d’abús, per a les quals la tolerància és zero.

Hi ha molts estudis amb la finalitat d’obtenir dades de drogues a la saliva dels conductors de vehicles de motor no infractors ni acciden-tats, per exemple, en l’àrea recreativa, amb la finalitat de valorar les alteracions físiques dels subjectes sospitosos de trobar-se sota la in-fluència de drogues d’abús i revisar la normativa legal.

207

Entre molts d’altres, esmentarem dos treballs:

• Un estudi del 2007, del Servei de Laboratori de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya (IMLC) en col·laboració amb el Servei Català de Trànsit. Es va utilitzar el test Cozart DDS 801 (immunoanàlisi) per a amfetamines, metamfetamines, cocaïna, opiacis (6-monoacetilmorfina) i cànnabis (A-9-tetrahidrocanna-binol). Fem referència a aquest treball perquè es va dur a terme en el marc de la nostra comunitat autònoma, ja que els estudis complementaris en l’àmbit de laboratori de les mostres recollides pels agents de control de seguretat viària es feien en el servei de laboratori de l’IMLC. Actualment, aquest tipus de detecció es duu a terme amb un altre test que inclou benzodiazepines i es fa en un laboratori extern a l’àmbit forense.

• Estudi del 2011 del Servei de Toxicologia Forense de l’Institut Universitari de Medicina Legal de Santiago de Compostel·la, en col·laboració amb la Direcció General de Trànsit. Es va utilitzar el Dräger DrugTest 5000 per a opiacis, amfetamines, metamfe-tamines, cocaïna, cànnabis i benzodiazepines; amb quantificaci-ons en mil·ligrams per mil·lilitres de saliva. Aquest segon treball té l’avantatge que és més recent i inclou entre les substàncies analitzades les benzodiazepines, ja que el test utilitzat les detecta.

Respecte a la normativa, es recull a l’annex 3.

Com pot observar-se, la legislació distingeix entre l’alcohol i la resta de drogues a efecte quantitatiu; mentre que per al primer hi ha uns límits establerts segons el tipus de conducció (turisme, transport de mercaderies perilloses o passatgers, etc.), en les segones és suficient que hi siguin presents, detectades mitjançant qualsevol dels mètodes establerts (test a la saliva o anàlisi d’un altre tipus).

És important assenyalar l’excepció que implica el fet que hi hagi una prescripció mèdica i, atès que no s’explicita el tipus de documentació que es requereix per acreditar aquesta prescripció, pot ser objecte de


208


proves pericials posteriors, ja sigui pel metge forense o per qualsevol altre professional, que hauran de justificar el tractament concret.

Finalment, volem destacar la menció expressa del metge forense a l’apartat 1.a de l’art. 28 del Reial decret 1428/2003, de 21 de no-vembre, com un dels facultatius responsables de decidir el tipus de proves que s’han de practicar.

1. Conceptes de droga, toxicodependència, tolerància i síndrome d’abstinència

Segons la definició de l’OMS, una droga és «qualsevol substància que, introduïda a l’organisme per qualsevol via d’administració, pro-dueix d’alguna manera una alteració del funcionament natural del sistema nerviós central de l’individu i és, a més, susceptible de crear dependència, ja sigui psicològica, física o ambdues».

La toxicodependència és sinònim de drogoaddicció, drogodependència o toxicomania. Pot definir-se com l’hàbit de consumir una droga, del qual no es pot prescindir o resulta molt difícil fer-ho per raons de dependència psicològica o fins i tot física. En la majoria de casos es produeix a més un fenomen anomenat tolerància.

La dependència física és la necessitat fisiològica d’una droga, marcada per símptomes d’abstinència desagradables en interrompre’n el consum, fo-namentalment dolor. La droga s’ha incorporat al metabolisme del sub-jecte i l’organisme necessita mantenir-ne un nivell determinat a la sang per funcionar amb normalitat. L’exemple més patent de dependència física és el dels opiacis en general, i l’heroïna en particular, ja que, en una situació d’abstinència, donen lloc al que es diu vulgarment «mono». No és tan conegut l’efecte de l’abstinència en les benzodiazepines, la retirada brusca de les quals pot donar lloc a una crisi convulsiva.

La dependència psíquica és una compulsió a consumir periòdicament la droga per experimentar un estat afectiu positiu (plaer, benestar) o

209

deslliurar-se d’un estat afectiu negatiu (abatiment, tristesa). L’exem-ple més típic és el de la cocaïna.

Tant en un tipus de dependència com en l’altre hi ha necessitat.

La tolerància és un fenomen comú en la majoria de drogues que con-sisteix en la necessitat de consumir quantitats cada vegada més altes per aconseguir l’efecte desitjat. Això comporta un efecte notablement reduït després del consum continuat de la mateixa quantitat de tòxic. Tanmateix, en abandonar el consum, la tolerància disminueix i, en cas que es reprengui al cap d’un temps les dosis anteriors, pot produir-se una intoxicació aguda, coma o fins i tot la mort. Aquest fenomen ex-plica moltes morts en heroïnòmans, que, en abandonar el centre peni-tenciari o un altre medi que els ha forçat l’abstinència, recauen en el consum utilitzant les dosis a les quals estaven habituats prèviament a l’ingrés. Aquesta situació és cada vegada menys freqüent, ja que s’ha introduït la teràpia substitutiva amb metadona.

La síndrome d’abstinència és la presència de símptomes i signes carac-terístics de l’absència de la substància en un subjecte habituat. Cal consumir la substància o una altra de semblant per alleujar o evitar que es produeixi. Aquí és convenient aclarir que, en medicina, s’ano-menen símptomes aquelles molèsties que refereix el pacient però que no són objectivables per a terceres persones, com pot ser el dolor o l’ansietat, mentre que els signes, com la midriasi, la sudoració, la pi-loerecció, etc., poden comprovar-se fàcilment mitjançant l’explora-ció del subjecte. El conjunt de les dues classes es diu síndrome, i d’aquí ve el nom de síndrome d’abstinència.

Midriasis pupilar


210


2. Tipus de drogues

Segons el seu efecte sobre el SNC, les drogues es classifiquen en:

• Depressores o psicolèptiques. Són substàncies que deprimeixen l’ac-tivitat mental, relaxen l’estat d’alerta i esmorteeixen el to emocional.

• Estimulants o psicoanalèptiques. Són substàncies amb uns efec-tes psicotròpics que augmenten l’activitat del sistema nerviós. Aquests estimulants psíquics exciten l’humor.

• Pertorbadores o psicodislèptiques. Són substàncies que produei-xen canvis mentals que distorsionen la percepció normal o que indueixen al·lucinacions. També s’anomenen psicodèliques, psico-tomimètiques o al·lucinògenes.

Dins de les psicolèptiques o depressores hi ha:

• L’alcohol.

• L’opi i els seus derivats (heroïna, morfina i metadona).

• Els ansiolítics i els hipnòtics.

Són drogues estimulants:

• La cocaïna.

• Les amfetamines i les metamfetamines.

• La nicotina.

• Les xantines (cafeïna, teïna i teobromina).

Com a pertorbadores del SNC esmentarem:

• Els cannabinoides (haixix, marihuana…).

211

• L’èxtasi (MDMA), com a metamfetamina especialment al·luci-nògena.

• L’LSD.

• Els inhalants.

Mereixen una menció a banda les anomenades drogues de disseny. Es tracta de substàncies psicoactives, habitualment producte de re-cerques farmacològiques fallides, que se sintetitzen en laboratoris clandestins i que solen tenir efectes estimulants o pertorbadors del SNC. D’aquesta manera va sorgir, per exemple, l’èxtasi. D’altres són substàncies destinades a altres usos, com, per exemple, el clor-hidrat de ketamina, utilitzat com a anestèsic en veterinària, que produeix al·lucinacions amb sensacions de vivències estranyes. D’introducció relativament recent són les anomenades ecodrogues, d’origen vegetal, com pot ser el cas d’alguns fongs al·lucinògens procedents d’Amèrica.

El problema d’aquest tipus de drogues és que contínuament sorgei-xen noves substàncies que no estan catalogades i, en molts casos, ni tan sols és possible detectar-les. És el que s’anomena en anglès legal highs. També se’n diu drogues de disseny legals, ja que es poden com-prar legalment, especialment a través d’Internet, i el seu consum està en ple apogeu a Europa. Es calcula que cada any apareixen més de 100 substàncies que no són detectades i representen un problema sanitari important pels seus efectes, que, en el cas que ens ocupa, tenen repercussions greus sobre la conducció de vehicles.

3. Clínica i metabolisme de les drogues d’abús més freqüents

Opiacis

L’opi s’obté de la càpsula del cascall (Papaver somniferum) i és una de les drogues més antigues que es coneixen. Hi ha documentada


212


l’existència de plantacions de cascall al sud d’Espanya i a tota la conca de la Mediterrània. La consumien en la civilització egípcia i s’ha utilitzat àmpliament en medicina des del segle iv aC. Hipòcra-tes ja es referia a les seves propietats analgèsiques.

El consum directe de l’opi fumat (extracte de la càpsula de cascall dessecat) estava molt estès a Orient fins fa relativament poc temps, així com el d’alguns subproductes com el làudan o tintura d’opi (Sydenham, 1660), utilitzats com a remeis casolans fins a principis del segle xx. Des del punt de vista mèdic, l’èxit més important va ser aïllar la morfina, principal alcaloide de l’opi, dut a terme el 1803 pel químic alemany Sertürner, que la va anomenar així en honor a Mor-feu, al qual van seguir el de la codeïna i la papaverina.

Per les seves propietats analgèsiques i hipnòtiques, sedants i també euforitzants, la seva utilització ha tingut sempre dues finalitats: una de terapèutica, per calmar el dolor en malalties, i una altra de lúdica.

Encara que s’utilitzin de manera indiferent, cal distingir entre el ter-me opiaci, referit als alcaloides presents en l’opi, derivats naturals o semisintètics, i el d’opioide, que designa les drogues amb una acció similar a l’opi.

Són opiacis la morfina i la codeïna, totes dues alcaloides de l’opi, i també l’heroïna, derivat semisintètic de l’opi. Respecte a aquesta úl-tima, és curiosa la història del seu origen, ja que es va sintetitzar amb la finalitat de «desintoxicar» els morfinòmans, majoritàriament ad-dictes per haver rebut tractaments analgesicosedants amb morfina durant la Guerra Civil americana, la francoprussiana i la Primera Guerra Mundial, i d’aquí en ve el nom, heroïna. Coneguda com a cavall o sugar, es tracta estructuralment de diacetilmorfina o diamor-fina, i és l’opiaci més utilitzat com a droga d’abús.

Pel que fa a la metadona, es tracta d’un opioide sintètic derivat del difenilheptà que es va desenvolupar a Alemanya entre els anys 1937 i 1939. La seva utilització per via oral, així com la seva vida mitjana

213

prolongada, la converteixen en un fàrmac substitutiu d’elecció per tractar la desintoxicació dels heroïnòmans. Ha estat molt útil per evitar la progressió de la sida, ja que es prescindeix de les xeringues contaminades. A més, aquesta via d’administració evita l’efecte ad-dictiu de la xeringa, cosa que és un avantatge afegit més. De tota manera, el seu ús també s’ha associat amb el d’altres drogues il·lícites, i apareix ocasionalment en intoxicacions mixtes.

La clínica de la intoxicació per opiacis és molt similar en tots els seus tipus, tant si es tracta d’alcaloides naturals (morfina), semisintètics (heroïna) o sintètics (metadona), i consisteix en un quadre de de-pressió del SNC, depressió respiratòria i miosi (reducció de la mida de la pupil·la). La depressió del SNC pot anar des de l’endormisca-ment fins al coma.

Una complicació freqüent és l’edema agut de pulmó, que apareix en fins a un 50 % dels casos i empitjora el pronòstic.

L’absorció pot produir-se per qualsevol via, excepte la transcutània (no s’absorbeixen per la pell), encara que les més utilitzades són la via endovenosa i la inhalatòria, ja sigui esnifada o fumada. En el cas de la metadona, sol ingerir-se per via digestiva.

El temps en què es produeixen els seus efectes varia d’una substància a l’altra:

Mentre que la morfina per via endovenosa sol produir el màxim efecte al cap de deu minuts, per via intramuscular al cap de 30 i per via digestiva al cap de 90, en el cas de l’heroïna, ja sigui inhalada per via nasal, subcutània o endovenosa, el màxim efecte s’obté al cap de pocs minuts i té una durada de tres a quatre hores. L’hero-ïna, a causa de la seva vida mitjana curta, és difícil de detectar en mostres biològiques.

D’altra banda, la metadona administrada per via oral té efectes du-rant un període variable entre 34 i 48 hores, una altra de les raons


214


per les quals s’utilitza en el tractament de desintoxicació dels heroï-nòmans, ja que permet un marge de maniobra més gran perquè no es necessita la substància de manera tan continuada. També facilita que l’usuari pugui disposar de la substància amb previsió, mitjan-çant l’administració als centres de dispensació de diferents pots mo-nodosi de manera conjunta (take-home).

El metabolisme d’aquestes substàncies es produeix al fetge i l’elimi-nació, per via renal, en un 90 % en forma inactiva.

Cocaïna

És també una de les drogues conegudes més antigues, en aquest cas al Nou Món, ja que els inques consumien fulles de coca pel seu efecte estimulant, que els permetia treballar a gran altitud. També era utilitzada en rituals religiosos i el seu cultiu s’estima que es remunta al 3000 aC. D’aquesta manera, la coca va arribar a la nostra cultura a través del descobriment d’Amèrica i la seva colonització.

L’alcaloide responsable dels seus efectes estimulants, la benzoil-metilecgonina o cocaïna, el va extreure el 1859 el químic ale-many Niemann, i va ser molt utilitzada amb finalitats mèdiques. Sigmund Freud la consumia i va preconitzar-ne el consum en el seu entorn. Un altre nom famós és el de Sir Arthur Conan Doyle, que descriu també el consum de cocaïna en el seu famós detectiu Sherlock Holmes. Mentre que al principi es tractava d’una droga reservada a les elits, a finals del segle xix va adquirir popularitat i va arribar a dir-se que va formar part de la fórmula inicial de la Coca-Cola, tot i que posteriorment en va ser retirada.

Al començament del segle xx, es van començar a constatar els riscos del seu consum, fins a arribar a la seva prohibició als EUA el 1922. En aquella època, es van crear nombrosos establiments a tot Europa destinats a la desintoxicació de cocaïnòmans.

215

La cocaïna o benzoilmetilecgonina és l’alcaloide principal de la fulla de coca i provoca una sensació gratificant amb loquacitat i hiperagudesa mental, elimina la sensació de cansament i son i pro-dueix midriasi (dilatació de les pupil·les). Com a efectes negatius es poden esmentar: augment de la freqüència cardíaca, sudoració, hipertensió i augment de la temperatura corporal.

S’absorbeix per totes les mucoses, inclosa l’oral, encara que les vies d’administració habituals són la respiratòria (esnifada o fumada) i l’endovenosa. La seva acció és més o menys ràpida segons la via uti-litzada:

• Inhalada assoleix el seu punt màxim al cap de 30 minuts i la seva durada és d’entre una i sis hores.

• Fumada (en aquest cas es tracta de crac, un derivat de la cocaï-na), el pic és més ràpid, al cap de set o deu minuts, i la seva acció és més curta, ja que desapareix vint minuts després.

• Endovenosa, assoleix el pic al cap de cinc minuts, però també desapareix molt més ràpid. Per aquesta via moltes vegades es bar-reja amb l’heroïna (speedball).

• La via oral és menys freqüent, el pic màxim s’obté al cap d’una hora, però la durada és molt més prolongada perquè l’absorció és continuada.

En qualsevol cas, la seva presència a la sang i la seva consegüent re-percussió sobre el SNC no supera les sis hores.

Es metabolitza al fetge i la seva eliminació té lloc a través de l’orina, en què pot trobar-se benzoilecgonina, el seu metabòlit més conegut fins a 48-72 hores després de la presa.

Es tracta d’una droga molt addictiva, a causa del seu efecte sobre la via mesolímbica del cervell, i hi ha un alt risc d’experimentar depen-


216


dència, fins i tot amb períodes curts de consum. La dependència és fonamentalment psíquica i la síndrome d’abstinència és bastant in-específica; pot ocasionar depressió, alentiment psicomotor, ansietat, fatiga, letargia, nàusees i vòmits i ideació paranoide.

Un fenomen relacionat amb aquesta droga és l’anomenada síndrome de body packers. Es tracta de persones que transporten càpsules de cocaïna a l’interior del tub digestiu, els quals es trenquen i provo-quen un pas massiu de la droga al torrent circulatori i una mort sobtada. Ens referim a un problema medicolegal que ha augmentat en els últims temps.

Amfetamines i metamfetamines

L’amfetamina és un derivat de l’efedrina, un alcaloide d’origen vegetal procedent d’Orient i utilitzat en medicina. Es va sintetit-zar per primera vegada a finals del segle xix, encara que es va començar a utilitzar a principis del segle xx, en concret, el sulfat d’amfetamina, amb el nom comercial de benzedrina, seguida del seu isòmer, la dextroamfetamina, comercialitzada amb el nom de dexedrina. Els dos fàrmacs tenien com a finalitat la seva acció broncodilatadora.

Els efectes d’aquestes substàncies sobre el SNC no es van desco-brir fins més tard. Primer van passar a utilitzar-se en diferents guerres (Guerra Civil espanyola i Segona Guerra Mundial) pel seu efecte estimulant i més tard com a anorexígens en dietes d’aprimament i com a antidepressius. Buscant millorar el rendi-ment físic i intel·lectual, la van utilitzar de manera indiscrimina-da estudiants i esportistes, fins a la constatació dels seus efectes adversos, ja a la dècada del 1970.

Actualment, la seva prescripció mèdica no està justificada, excepte en casos molt limitats d’hiperactivitat infantil (TDAH), dèficit d’atenció crònica i tractaments d’obesitat exògena curts.

217

De manera col·loquial, a les amfetamines i les metamfetamines se les coneix com a speed, sobretot el sulfat d’amfetamina, pols que es co-mercialitza al mercat negre per al seu ús lúdic.

Un derivat n’és la dextrometilamfetamina, coneguda com a ice, que es consumeix fumada. Té uns efectes clínics similars a la cocaïna i un gran poder addictiu i neurotòxic.

Altres derivats de les amfetamines són les ja considerades drogues «de disseny»:

• MDMA, abreviació de 3,4-metilendioximetamfetamina, coneguda com a èxtasi. Va ser aïllada accidentalment pels laboratoris Merck i patentada el 1914 com a supressora de la gana. És de les que més s’utilitzen pels seus efectes mixtos, al·lucinògens i estimulants, i, tot i que té menys efectes col·laterals que les altres, s’han descrit morts sobtades per fibril·lació ventricular a causa del seu consum.

• MDA o tenamfetamina, substància psicoactiva de la família de les fenetilamines, anàloga sintètica de la MDMA i amb un efecte si-milar, també se l’anomena píndola de l’amor, ja que produeix un augment de l’empatia i els sentiments, i afavoreix la comunicació.

• MDEA, metilendioxietilamfetamina, coneguda com a Eva. Es considera un al·lucinogen que també té efectes estimulants.

En general, totes tenen una acció estimulant i, en molts casos, al-lucinògena, que pot produir, amb un consum crònic, estats depres-sius o psicosis tòxiques (psicosi paranoide tòxica amfetamínica) amb ideació paranoide i al·lucinacions. Actuen sobre el SNC i tenen un efecte múltiple en l’àmbit sinàptic, incrementant l’alliberament de dopamina i noradrenalina i inhibint la recaptació de serotonina. Es manifesten per una desorientació inicial seguida de canvis d’humor (eufòria, disfòria), sensació d’augment d’energia i de l’estat d’alerta i disminució de la sensació de cansament. També s’acompanyen de tremolors, cefalea i insomni.


218


Els seus efectes duren més que els de la cocaïna i produeixen una forta dependència psíquica i tolerància. La síndrome d’abstinència, tanma-teix, és considerablement menys intensa que la dels opiacis o la cocaïna.

L’absorció d’aquestes drogues és fonamentalment per via oral, tot i que també s’utilitzen per via parenteral, en el cas de la qual és més procliu la síndrome d’abstinència, o inhalades.

Per via oral s’aconsegueixen pics plasmàtics al cap d’unes dues hores i tenen una vida mitjana d’entre sis i dotze hores.

Es metabolitzen al fetge i l’excreció és renal en forma de metabòlits. Un 30 % de la dosi absorbida, tanmateix, s’elimina sense metabolit-zar per orina en 24 hores.

Cànnabis

El cànnabis es defineix com el cànem indi utilitzat com a estupefa-ent. El seu ús, tant lúdic com medicinal, es remunta al tercer mil-lenni abans de Crist. L’ONU el considera la droga més utilitzada al món; segons aquesta organització, prop del 3 % de la població mun-dial adulta en consumeix anualment. Segons un estudi recent, als EUA, un 51 % n’ha consumit al llarg de la seva vida.

S’utilitza de manera lúdica i també com a fàrmac pal·liatiu; tanma-teix, els efectes adversos fan que l’OMS la consideri una droga peri-llosa i adverteixi dels riscos de la seva legalització. El seu ús medicinal s’ha legalitzat en alguns països europeus, el Canadà, Austràlia i diver-sos estats dels EUA. Amb el temps ha acumulat molts noms: mari-huana, cànem, costo, haixix, xocolata, grifa… Cànnabis n’és el nom genèric i el terme científic més apropiat per a les substàncies psicoac-tives derivades de la planta.

El seu principi actiu és el tetrahidrocannabinol, present a les fulles i les flors de la planta femella de cànnabis.

219

N’hi ha diferents modalitats de consum:

• El terme cànnabis o marihuana fa referència generalment a les flors seques, les fulles i les tiges d’exemplars femelles de la planta. És la forma més generalitzada de consum i conté entre un 3 i un 22 % de tetrahidrocannabinol.

• El kif és una pols tamisada a partir de les fulles i la grifa s’ob-té a partir de les flors de les plantes. Tots dos es consumeixen en pols o comprimits, i també es poden fumar.

• L’haixix és la resina concentrada obtinguda a partir de les flors de la planta femella. Sol ser més potent que la marihua-na, amb un contingut en cannabinoides de fins al 40 %.

• Hi ha una marihuana transgènica o «supermarihuana», ori-ginària dels EUA i els Països Baixos i que es va estendre pos-teriorment a Colòmbia i Veneçuela. Coneguda també com a creepy, es tracta d’una modificació genètica amb què s’ob-tenen plantes amb fulles més resistents als canvis climàtics i productes químics defoliants, amb una gran concentració de tetrahidrocannabinol, cosa que la fa cinc vegades més po-tent que la marihuana tradicional, amb efectes similars als de l’LSD.

També té una utilització terapèutica, ja que en els últims anys s’han presentat evidències científiques sobre les seves propietats com a analgèsic, com a relaxant muscular en l’esclerosi múltiple, per a la disminució de la pressió intraocular i, sobretot, pel seu efecte anti-emètic en quimioteràpia antineoplàstica. Hi ha un debat respecte a les dosis i les vies d’administració més adequades per obtenir aquests efectes terapèutics dins de les restriccions existents en la majoria de països i per evitar caure en l’ús indiscriminat de la subs-tància. Les formulacions orals sintètiques (pastilles o càpsules) de delta-9-tetrahidrocannbinol estan disponibles amb recepta mèdica i han estat aprovades per a una varietat d’indicacions.


220


Segons l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC), «la quantitat de THC (tetrahidrocannabinol) present en una mostra de cànnabis s’utilitza generalment com a unitat de mesura de la potència del cànnabis». Segons l’UNODC, la marihu-ana conté generalment un 5 % de THC, la resina pot contenir-ne un 20 %, i l’oli d’haixix, més d’un 60 %.

La clínica de la intoxicació és molt variable depenent de la dosi, del tipus de substància, de l’estat psicològic previ i de la vulnerabilitat individual. Predominen els efectes sobre el SNC (trastorns de l’hu-mor i cognitius). Els signes físics són, principalment, envermelli-ment de conjuntives i pupil·les variables.

Hi ha una tendència a la banalització del consum de marihuana, que s’ha classificat com a «droga tova», la qual cosa ha propiciat la seva legalització total en alguns països i parcial en d’altres, per a ús tera-pèutic. No obstant això, és necessari insistir que el seu ús crònic propicia l’aparició de psicopatologia i pot agreujar malalties mentals preexistents. A més de la seva participació en el fenomen anomenat de l’escalada, entès com que facilita passar a un altre tipus de dro-gues, s’ha descrit en el consum crònic una síndrome amotivacional, que encara que pugui ser més discutida o menys, cada vegada s’uti-litza més en l’explicació de la falta d’interessos i de projectes de futur en grups de població que van iniciar el consum de manera molt precoç, amb abundants estudis que relacionen el període de debut esmentat i les consecucions d’aquests sectors de població.

En qualsevol cas, la seva relació amb els accidents de trànsit està es-tablerta i és indiscutible, ja que disminueix la capacitat de reacció i altera la percepció i la coordinació. En un dels molts estudis efectu-ats sobre aquesta qüestió, publicat pel British Medical Journal, es conclou que el consum de cànnabis duplica el risc de patir un acci-dent de trànsit.

L’absorció té lloc tant per via respiratòria com oral. S’ha vist que se’n controlen millor els efectes quan es pren per via respiratòria (fumada).

221

El metabolisme és molt complex: dos terços s’eliminen pels excre-ments després de ser metabolitzats al fetge i un terç s’elimina a l’ori-na, en què en podem trobar metabòlits fins un mes després de la presa.

Per via oral, els efectes s’inicien al cap d’entre 20 i 60 minuts després de la ingesta i tenen una vida mitjana de sis hores, amb el pic al cap de dues hores.

Per via inhalatòria, els efectes comencen uns deu minuts després i duren unes tres hores, amb el pic al cap de 20 minuts.

Barbitúrics i benzodiazepines

Es tracta de fàrmacs hipnoticosedants. Tenen una acció sedant, hip-nòtica, ansiolítica, amnèsica, anticonvulsiva i relaxant muscular, i segons el compost de què es tracti predominarà una acció o l’altra.

Les benzodiazepines s’utilitzen en medicina des dels anys cinquanta, en què van ser sintetitzades pels laboratoris Roche. Es tracta de bases orgàniques que comparteixen una estructura composta per un anell de benzè amb sis elements, unit a un altre anell de set membres he-terocíclics, anomenat diazepina. Cada benzodiazepina es forma per la substitució de diversos radicals en diferents posicions.

La primera va ser el clordiazepòxid, comercialitzat com a Librium®. No obstant això, la més coneguda en la farmacopea és el diazepam, nom genèric del Valium®.

Podem esmentar, entre d’altres, el flurazepam, el lorazepam, el fluni-trazepam (Rohipnol®), el clonazepam (Rivotril®), el triazolam (Hal-cion®) i, la més recent, l’alprazolam (Trankimazin®).

Hem assenyalat entre parèntesis els noms comercials més coneguts, ja que s’han transformat en referents en el món dels toxicòmans, que


222


els han incorporat a les substàncies d’abús i, com a tals, es comercien al mercat negre.

Són psicòtrops que actuen sobre el SNC i en medicina s’utilitzen com a sedants, hipnòtics, ansiolítics, anticonvulsius, amnèsics i relaxants musculars, útils tant en el tractament de l’ansietat i l’insomni com en l’epilèpsia o les contractures musculars. També solen administrar-se per pal·liar els efectes de la síndrome d’abstinència. En ocasions poden produir efectes paradoxals, i causar agitació o psicosi.

Precisament per aquesta raó, molts drogoaddictes les obtenen de manera il·legal, ja sigui amb finalitats de potenciar el consum d’altres substàncies a les quals associen o disminuir els símptomes de l’absti-nència, i és freqüent trobar-les en companyia de les drogues d’abús.

Els barbitúrics actualment tenen poques indicacions mèdiques i, per tant, es consumeixen també menys com a drogues, ja que són més difícils d’obtenir. També produeixen sedació, però tenen un marge terapèutic molt més estret que les benzodiazepines, atès que conduei-xen ràpidament al coma. Es divideixen en els d’acció ultracurta (d’uti-litat principalment en anestèsia), curta o intermèdia (són els utilitzats com a ansiolítics o sedants) i llarga (d’utilització anticonvulsiva).

Les benzodiazepines es metabolitzen hepàticament. Són bastant se-gures, però la seva toxicitat augmenta considerablement quan es pre-nen associades amb altres substàncies.

Els barbitúrics són molt perillosos. La síndrome d’abstinència produ-eix agitació, ansietat i tremolor, seguides de confusió i al·luci nacions.

La via d’ingrés a l’organisme de totes pot ser oral o parenteral.

Mentre que en les benzodiazepines per via oral el pic sèric acostuma a aparèixer al cap de tres hores (l’absorció per via intramuscular és molt irregular), en els barbitúrics la seva acció es produeix al cap de 30 minuts i el màxim efecte s’obté en les primeres quatre hores.

223

Tant unes com les altres provoquen fenòmens de tolerància i depen-dència. Després d’haver-ne consumit de manera continuada durant un mes o dos, poden crear síndrome d’abstinència, que apareix de dos a set dies després d’haver suspès el tractament. Els símptomes més freqüents són agitació, hiperreflèxia, ansietat i tremolor, segui-des de confusió i al·lucinacions.

4. Criteris de sospita de consum de drogues

Si hi ha la sospita de consum de drogues, hi ha una sèrie de signes físics i símptomes comuns que poden orientar tant en l’exploració clínica com en la conducta del subjecte entre les persones amb qui conviu.

Enumerarem alguns dels signes físics més freqüents.

• Ulls vidriosos, envermellits, amb pupil·les anormalment dilata-des (midriasi) o més petites de l’habitual (miosi) i en qualsevol cas un reflex fotomotor (resposta a la llum) alterat. També pot aparèixer fotofòbia, és a dir, intolerància a la llum, i visió borro-sa, amb llagrimeig.

Miosis pupilar

• Mans tremoloses.

• Sudoració.

• Marejos, nàusees i vòmits.


224


• Disminució de la coordinació muscular, amb trastorns de la ma-nera de caminar.

• Pruïja (picors cutànies).

• Astènia (cansament) i anorèxia (pèrdua de gana).

• Cefalees.

També hi ha signes indirectes del consum, com són les cremades a les mans — és freqüent que es produeixin si es queden incons-cients amb un cigarret encès— o signes de venòclisi (puncions venoses), solen trobar-se en el trajecte de les venes de l’avantbraç, preferentment al plec del braç o al dors de les mans —orienta que estiguin en llocs accessibles per al subjecte i que siguin múlti-ples—, i formen de vegades autèntiques cicatrius endurides, amb aspecte de cordons, que segueixen el trajecte venós.

En els consumidors per via inhalatòria (esnifada), pot apreciar-se una congestió nasal important amb sagnies freqüents (epistaxi), especialment quan es tracta de cocaïna, molt agressiva per a la mucosa nasal. Quan el consum és prolongat, es produeix atròfia de la mucosa i fins i tot desgast i perforació de l’envà nasal. De fet, és un dels signes pels quals es reconeix els consumidors per aquesta via, ja que mitjançant l’observació amb un rinoscopi pot veure’s la mucosa dessecada i envermellida, en molts casos he-morràgica, i l’absència de vibrisses (el borrissol que hi ha a l’inte-rior del nas i que serveix per filtrar l’aire inspirat). De vegades fins i tot pot observar-se el desgast de l’envà o la seva perforació.

Pel que fa als símptomes psíquics, són sobretot alteracions emo-cionals, que poden alertar l’entorn, ja siguin familiars, amics, professors o companys de feina. De vegades, es tracta simplement de nerviosisme, inquietud, irritabilitat o falta de concentració. En altres ocasions trobem agitació. També és freqüent que es pro-dueixin quadres més patològics com ansietat i depressió.

225

En general, alerta l’aparició de canvis radicals en el caràcter i la personalitat, així com la falta d’entusiasme o indiferència per in-teressos o aficions que abans el motivaven.

Els canvis conductuals que poden trobar-se es veuen en totes les àrees de la vida de relació del subjecte. D’aquesta manera pot apre-ciar-se, per exemple, que gasten molts diners sense que se sàpiga exactament en què, o bé que canvien de grup d’amics sense motiu aparent. És molt indicatiu que de sobte descuidin com vesteixen i la higiene, especialment en individus que prèviament eren curosos en el seu aspecte i la seva higiene; la tendència a aïllar-se o les absències injustificades a l’escola o la feina.

De manera global, destaca una irresponsabilitat que pot ocasionar problemes laborals o disminució en el rendiment intel·lectual.

Es tracta d’individus amb tendència a la crítica i el rebuig de les nor-mes socials.

Malgrat tots aquests signes directes o indirectes, és freqüent que la pri-mera notícia d’una addicció sigui la comissió d’un acte delictiu de ma-nera conscient o inconscient, com és el cas de la conducció temerària.

5. Criteris del DSM-5: trastorns relacionats amb l’ús de substàncies (TUS) i trastorns addictius

Pel que fa a les drogues, el DSM-5 ha comportat canvis respecte al DSM-IV. El capítol que hi fa referència s’anomena: «Trastorns relaci-onats amb substàncies i trastorns addictius» i inclou el joc patològic.

Segons l’última versió del DSM, els efectes de les drogues es dividei-xen en dos grans grups:

• Trastorns relacionats amb substàncies, que inclouen els trastorns per consum de substàncies.


226


• Trastorns induïts per substàncies, que, al seu torn, queden dividits en intoxicació, abstinència i trastorns mentals induïts per substàn-cies, que apareixen específicament en el seu capítol corresponent.

En aquesta nova classificació, desapareix el criteri legal que hi havia en el DSM-IV, referent a conflictes amb la justícia.

També desapareix la diferència entre abús i dependència, que eren mútuament excloents en les versions anteriors i tots dos s’inclouen en un únic concepte inherent als trastorns per consum.

La dependència física s’entén com «un estat d’adaptació que es mani-festa per a cada tipus de droga per una síndrome d’abstinència que es pot produir per un cessament abrupte, reducció ràpida de la dosi, disminució dels nivells de la droga a la sang i administració d’un antagonista».

D’altra banda, s’afegeix el criteri de deler (craving), definit com un desig intens o urgència de consumir una substància, en ocasions temps després del cessament de consum.

Els trastorns relacionats amb substàncies inclouen deu classes de drogues:

• L’alcohol.

• La cafeïna.

• El cànnabis.

• Els al·lucinògens.

• Els inhalants.

• Els opioides.

• Els sedants, hipnòtics i ansiolítics.

227

• Els estimulants (amfetamines, cocaïna i altres estimulants).

• El tabac.

• Altres substàncies.

Aquestes deu classes no són excloents entre si. Qualsevol droga consumida en excés provoca una activació directa del sistema de recompensa del cervell que participa en el reforç dels comporta-ments i la producció de records. Provoquen una activació tan in-tensa del sistema de recompensa que s’ignoren les activitats nor-mals. La novetat del DSM-5 respecte a la versió anterior (DSM-IV) és que s’afegeixen dos nous trastorns relacionats amb substàn-cies no incloses fins al moment: l’abstinència al cànnabis i l’absti-nència a la cafeïna.

Els criteris diagnòstics del DSM-5 per al trastorn per consum de substàncies es divideixen en quatre grans grups:

Control deficitari

• Consum de grans quantitats de substància o fer-ho durant un temps més prolongat del previst.

• Desitjos insistents de deixar el consum o de regular-lo, amb es-forços fallits per disminuir-lo o abandonar-lo.

• Inversió de gran part del temps intentant aconseguir la droga, consumint-la i recuperant-se.

• Desig intens de consum.

Deteriorament social

• El consum recurrent pot portar a l’incompliment de deures en els àmbits acadèmic, laboral o domèstic.


228


• Pot continuar consumint malgrat els problemes recurrents o persistents en l’esfera social o interpersonal causats o exacerbats pels efectes del consum.

• Es redueixen o s’abandonen importants activitats socials, ocupa-cionals o recreatives a causa del consum de substàncies.

Consum de risc

• Pot produir-se un consum recurrent de la substància fins i tot en situacions en les quals provoca un risc físic.

• La persona consumeix de manera continuada malgrat saber que pateix un problema físic o psíquic recurrent o persistent que probablement s’origina o s’exacerba a causa del consum esmentat.

Criteri farmacològic

• Tolerància, entesa com una necessitat de quantitats cada vegada més grans per aconseguir la intoxicació o l’efecte desitjat, o bé com un efecte notablement reduït després del consum continuat de la mateixa quantitat de substància.

• Presència de la síndrome d’abstinència característica de cada una de les substàncies.

És important, per valorar aquests criteris, especificar si es troba:

• En remissió inicial: després d’haver-se complert prèviament els criteris d’un trastorn, no se n’ha complert cap durant un mínim de tres mesos, però sense arribar als dotze.

• En remissió continuada: després d’haver-se complert prèviament els criteris d’un trastorn per consum, no se n’ha complert cap durant un període de dotze mesos o més.

229

• En un entorn controlat: aquest especificador addicional s’utilitza si l’individu està en un entorn amb accés restringit a la substància.

Per establir el diagnòstic és necessari complir com a mínim dos d’aquests onze criteris que es proposen. Un altre paràmetre és la gravetat, que també es basa en el compliment d’una quantitat determinada de criteris:

• Lleu: 2 o 3 criteris.

• Moderat: 4 o 5 criteris.

• Greu: 6 o més criteris.

«En un entorn controlat» s’aplica com un especificador addicional de remissió si l’individu està alhora en remissió i en un entorn con-trolat (és a dir, en remissió inicial i en un entorn controlat, o en remissió continuada i en un entorn controlat). Els exemples d’aquests entorns són els centres penitenciaris lliures de drogues amb supervisió estreta, les comunitats terapèutiques i les unitats hospitalàries tancades.

Les variacions de la gravetat en un individu al llarg del temps també es poden reflectir pels canvis de freqüència (per exemple, els dies d’ús al mes o les vegades que consumeix al dia) i la dosi (per exemple, la quantitat utilitzada per episodi), que s’avaluen mitjançant l’autoin-forme de la persona, la informació de les persones pròximes, les ob-servacions del clínic i les proves biològiques.

Altres conceptes que apareixen en el DSM-5 són:

La prevalença o freqüència de consum del tipus de substància en una comunitat determinada, tenint en compte les diferències per raó de sexe, edat, raça o ètnia.

El desenvolupament i curs, referit a l’edat d’inici habitual, el patró de consum (diari, de caps de setmana o en determinades situacions).


230


Els factors de risc i pronòstic, que poden ser deguts al caràcter pro-pi de l’individu o temperamentals, a l’ambient que l’envolta o ambi-entals i, també, a factors genètics o fisiològics.

Les conseqüències funcionals del trastorn per consum de substàn-cies són part dels criteris diagnòstics.

El diagnòstic diferencial es refereix en general al consum de substàn-cies respecte a altres trastorns mentals, els símptomes dels quals s’as-semblen als efectes ocasionats pel consum. En general n’hi ha prou amb un examen físic que, moltes vegades, es basa en el resultat d’anà-lisis toxicològiques.

La comorbiditat, que pot produir-se tant pel consum simultani amb altres substàncies, bastant freqüent, com per l’existència concomitant d’altres trastorns mentals.

6. Proves per determinar el nivell de consum i la seva crítica

L’avaluació de la influència de les drogues i els fàrmacs en la conducció per mitjà de dispositius aplicats in situ és un fet constatat al nostre país, al qual han contribuït de manera rotunda el desenvolupament durant els anys 1999-2000 i 2004-2005 dels projectes europeus Rosita 1 i 2, respec-tivament. El projecte DRUID (conducció sota la influència d’alcohol i altres drogues) dut a terme des del 2006 fins al 2010 ha consolidat l’apli-cació habitual en controls preventius d’aquest tipus de dispositius.

Ja als anys setanta es van començar a elaborar als EUA programes destinats al reconeixement de conductors que estaven sota els efectes de les drogues, com a conseqüència de la preocupació generada pel nombre creixent d’acci-dents en què hi havia implicades drogues d’abús i la impossibilitat d’actuar contra els responsables, ja que no es disposava de proves adequades.

La policia de Los Angeles va desenvolupar el programa DRE (drug recognition expert), que es va generalitzar als anys vuitanta. La necessi-

231

tat de validar els mètodes d’aquest programa va portar a efectuar un estudi de laboratori amb voluntaris a la Universitat John Hopkins. En aquest estudi, el DRE va demostrar un 90 % de precisió per detectar la presència de droga i identificar-ne el tipus.

Així, l’avaluació DRE és un procediment estandarditzat per detectar drogues o una combinació de drogues i alcohol en conductors, especial-ment dissenyat per a controls preventius a la carretera. A través d’aquest procediment pot detectar-se la presència de set classes de drogues: de-pressors (inclòs l’alcohol), inhalants, PCP (fenciclidina), cànnabis, esti-mulants, al·lucinògens i narcòtics (opiacis com a heroïna i morfina).

A la Unió Europea s’han fet nombrosos intents per desenvolupar un dispositiu capaç de detectar la presència de drogues a l’organisme dels conductors. Entre altres fluids, la saliva és la matriu que s’està utilitzant per analitzar drogues il·lícites, ja que la seva obtenció és senzilla i poc invasiva.

A finals dels anys noranta es va posar en marxa el projecte anomenat Rosita (Roadside Testing Assessment), coordinat per la Universitat de Gant, i en el qual participava l’Institut Universitari de Medicina Legal de la Universitat de Santiago de Compostel·la, en col·laboració amb els EUA. El seu objectiu era identificar els requisits que ha de complir un test de detecció de drogues aplicat a les carreteres i com-parar la seva eficàcia amb els resultats obtinguts al laboratori.

Aquest projecte ha tingut dues fases diferenciades: 1999-2000 i 2004-2005, amb les denominacions de Rosita 1 i Rosita 2, respecti-vament. Als diferents països participants es van dur a terme tests de detecció a la carretera, amb un dispositiu que mesurava els nivells de concentració de diferents substàncies a través de la saliva, i es com-plementava la prova amb una anàlisi de sang i un test que havien d’emplenar els agents de la policia que avaluava el deteriorament conductual observat en el conductor. Les substàncies que es detecta-ven eren amfetamines, metamfetamines, cànnabis, cocaïna, opiacis i benzodiazepines.


232


La sensibilitat i l’especificitat dels tests van variar en funció del tipus de substància, però cap no va superar els criteris inicialment propo-sats pel projecte Rosita per recomanar-ne la utilització, és a dir, una sensibilitat i una especificitat superiors al 90 % i una precisió supe-rior al 95 % per a amfetamines, benzodiazepines i cànnabis. El pro-jecte Rosita va posar de manifest, a més, certes deficiències en els tests salivals existents al mercat, així com la dificultat per a la lectura d’alguns, instruccions massa complexes o disfuncions amb tempera-tura ambiental inferior als 10 °C.

Cal recordar, tanmateix, que el test salival només és una prova indi-ciària i que necessita una comprovació posterior amb una analítica realitzada al laboratori.

El projecte DRUID (Driving under the Influence of Drugs, Alcohol and Medicines) també es va dur a terme en l’àmbit europeu del 2006 al 2010, i hi van col·laborar 36 institucions, pertanyents a dinou països.

Segons l’informe sobre els controls preventius de drogues elaborat per la fiscal Prieto González (adjunta al fiscal de sala de seguretat viària), el projecte DRUID tenia vuit objectius:

• Dirigir estudis de referència europeus sobre l’impacte de l’alco-hol, les drogues d’abús i els medicaments en la capacitat de con-duir que proporcionin pautes científiques noves sobre l’efecte que el seu consum té en la seguretat viària.

• Elaborar recomanacions sobre la fixació dels límits de risc, deter-minant quines substàncies i en quina concentració poden ser tolerades en el trànsit.

• Analitzar la prevalença de l’alcohol, les drogues d’abús i els me-dicaments en els accidents de trànsit i, en general, en la con-ducció, a través de l’elaboració d’una base de dades epidemio-lògica.

233

• Avaluar i desenvolupar una guia de «bones pràctiques» per detec-tar aquestes substàncies en controls realitzats a la carretera pels cossos policials encarregats de la seguretat viària, així com per formar els agents d’aquests cossos policials.

• Establir un sistema adequat de classificació dels medicaments que afecten la capacitat per conduir, i elaborar recomanacions per a la seva implementació i crear un sistema d’etiquetatge de medicaments adequat.

• Avaluar l’eficàcia de les estratègies de sanció, prevenció i rehabi-litació, i fer recomanacions de «bones pràctiques».

• Definir les estratègies sancionadores en l’àmbit de la seguretat viària, buscant un equilibri entre la consecució dels objectius de seguretat viària i la necessitat de mobilitat.

• Definir la responsabilitat dels professionals sanitaris en relació amb els pacients que consumeixen substàncies psicoactives, defi-nint les línies generals d’actuació i proporcionant la informació disponible i aplicable en tots els estats membres.

Un informe final publicat per la Direcció General de Trànsit el 2015 va concloure que:

• En els controls rutinaris efectuats en la població general. entre un 2 i un 17 % de les mostres van donar positiu a alguna subs-tància psicoactiva, inclòs l’alcohol.

• Aquest percentatge augmentava de manera important quan els controls es feien de nit o en cap de setmana.

• La prevalença era encara superior si s’efectuava en conductors sota sospita de trobar-se sota els efectes de substàncies psicoacti-ves o bé en víctimes d’accidents de trànsit, ja que en aquest segon cas arribava fins al 47 %.


234


Equips de detecció

Si partim de la definició d’equip com a conjunt de productes i estris suficients per aconseguir un determinat fi i que es comercialitzen com una unitat, els equips de detecció de drogues tenen, a més del dispositiu destinat a efectuar l’anàlisi pròpiament dita, un hisop per obtenir saliva i un tub d’assaig destinat a recollir més mostres en els casos que doni positiu, amb la finalitat de fer una segona anàlisi al laboratori.

Les efectuades in situ són immunoanàlisis, és a dir, anàlisis basades en una reacció immunològica, en les quals s’utilitzen com a reactius anticossos i antígens. Tenen una gran sensibilitat i especificitat per identificar substàncies.

A les mostres positives s’efectua una segona anàlisi amb una altra mostra de saliva mitjançant cromatografia de gasos i espectrometria de masses.

En l’avaluació dels diferents tests utilitzats, cal considerar tres con-ceptes: sensibilitat, especificitat i precisió. S’entén per sensibilitat la proporció de casos positius que el dispositiu ha identificat correcta-ment, l’especificitat és la proporció de casos negatius correctament identificats, i la precisió es defineix com la proporció de casos correc-tament identificats del conjunt de la mostra.

Respecte a la utilització de saliva per fer les proves, s’ha parlat dels avantatges i els inconvenients que té, i de moment prevalen els avantatges. Es consideren avantatges: el fet que és una tècnica no invasiva i que, com a tal, no hi ha risc potencial d’infecció per al subjecte; que hi ha un baix risc per a l’operador que pren la mostra; que es protegeix la intimitat quan es prenen mostres de diferents persones en un mateix recinte o a la via pública; que hi ha baix risc d’adulteració; que és possible de fer un seguiment més bo de la presa; que es fa una estimació més exacta de la con-centració real de la droga, ja que la saliva és un ultrafiltrat del

235

plasma, i que hi ha una bona correlació amb les alteracions dels subjectes. Com a inconvenients, s’ha adduït: que hi ha poca in-formació sobre la detecció de les diferents substàncies en relació amb el temps, tenint en compte el seu metabolisme i els mètodes analítics actuals; que no es poden utilitzar les mateixes tècniques que a l’orina, i, fonamentalment, que falta informació analítica que permeti fer comparacions i determinar si es tracta d’un con-sumidor ocasional o crònic, ja que les concentracions existents després d’haver-se administrat la droga varien considerablement en els dos casos.

Com ja avançàvem en la introducció, ens referirem a dos treballs concrets entre els molts que s’han fet per avaluar la fiabilitat dels tests amb saliva i, per tant, dels mètodes de detecció utilitzats en aquests dos treballs, que són el Cozart DDS 801 i el Dräger DrugTest 5000.

El test Cozart DDS 801, comercialitzat per Bioscience Laboratories Ltd. al Regne Unit el 2006, és una immunoanàlisi que detecta les drogues següents: amfetamines, metamfetamines, cocaïna, opiacis (6-monoacetilmorfina) i cànnabis (alfa-9-tetrahidrocannabinol). Aquest test, el més antic dels dos que esmentem, té l’inconvenient de no detectar benzodiazepines.

Utilitzant aquest test es va efectuar el primer dels treballs a què ens referim, el 2008, amb l’objectiu d’obtenir dades de consum de dro-gues d’abús amb la saliva de conductors de vehicles de motor, no infractors ni accidentats, en una àrea recreativa, i valorar alhora les alteracions físiques en els subjectes sospitosos de trobar-se sota la influència de drogues d’abús.

Es va efectuar un estudi de 632 mostres recollides pels agents de la policia i es va obtenir un 82 % de resultats positius. Del grup de subjectes amb resultat positiu, en un 62,3 % dels casos es va detectar la presència d’una sola droga; en un 29,8 %, de dues drogues, i en un 7,8 %, de tres drogues o més.


236


Independentment, la prevalença del cànnabis va ser del 48,4 %; la de la cocaïna, del 49,3 %; la d’opiacis, de l’1,54 %, i la d’amfetami-nes i metamfetamines, del 0,61 %. Quan es van detectar dues dro-gues, la combinació més freqüent va ser cocaïna i cànnabis (83,2 %).

En l’anàlisi confirmatòria es va trobar metadona i benzodiazepines en alguns casos, anàlits no detectats pel test Cozart.

En la interpretació dels resultats, l’alta prevalença de cànnabis i de cocaïna coincidia amb la tendència observada, i es va comprovar que les dues drogues són les més representades, mentre que ha disminuït el consum d’opiacis.

Alhora, el segon objectiu, és a dir, la valoració dels símptomes psico-físics associats (coordinació motriu, manera de caminar, llenguatge i estat d’ànim), situava la majoria dels conductors en el grau codificat com a «normal», excepte per la variable «estat de les pupil·les», que es van valorar com a «dilatades» en un 75,6 % dels subjectes.

El Dräger DrugTest 5000, utilitzat en el segon estudi, permet la detecció in situ de cocaïna, amfetamines, opiacis, metamfetamines, tetrahidrocannabinol i benzodiazepines. En aquest cas, el resultat pot ser observat a través d’un lector i el dispositiu té un mecanisme de control que indica si el test és normal.

L’estudi va tenir lloc el 2011 i es va utilitzar una mostra de 3.400 conductors, amb una selecció acurada per incloure el màxim de re-presentativitat en tots els àmbits.

Els objectius d’aquest estudi eren, d’una banda, analitzar la capacitat discriminatòria del test per detectar els subjectes que han consumit recentment dels que no ho han fet i, de l’altra, l’aplicabilitat de la prova des d’un punt de vista policial, administratiu i penal.

Els resultats del dispositiu in situ van ser contrastats amb els resultats de les mostres analitzades posteriorment al laboratori mitjançant una cro-

237

matografia líquida d’alta resolució acoblada a un espectròmetre de mas-ses. Els compostos objecte d’anàlisi van ser els mateixos que al dispositiu portàtil i els seus metabòlits principals foren cocaïna, benzoilecgonina, cocaetilè, tetrahidrocannabinol, amfetamina, metamfetamina, MDA, MDMA, MEDA, MBDB, codeïna, morfina i monoacetilmorfina.

Considerant els objectius i d’acord amb els nivells considerats pel pro-jecte DRUID inicialment com a valors «ideals» (per sobre del 80 % de sensibilitat, especificitat i precisió per a totes i cada una de les substàn-cies), el test Dräger DrugTest 5000 va mostrar una bona resposta pel que fa als requisits d’especificitat i precisió, però no en sensibilitat.

La sensibilitat va ser superior al 70 % per a la cocaïna, el cànnabis i els opioides. Tanmateix, va quedar per sota en les amfetamines, les metamfetamines i les benzodiazepines.

Sobre la validesa del procediment, la presa de mostres va tenir una bona acceptació en general dels conductors sotmesos a la prova. L’ob-tenció és senzilla sempre que es compleixin una sèrie de requisits:

• Abstenció d’ingerir aliments immediatament abans de la prova o entre la presa per a la prova indiciària i l’evidencial.

• Introducció del dispositiu col·lector sota de la llengua.

• Manteniment del dispositiu a la boca fins que passin quatre mi-nuts o fins que canviï el color.

• Evitació del contacte del dispositiu amb el cos o qualsevol altre objecte abans de ser introduït al lector.

Un problema que es planteja és la possibilitat que algunes persones no siguin capaces d’amarar el col·lector de saliva, tant perquè no en tenen prou a la boca com perquè no han volgut fer-ho, ja que si un subjecte no vol amarar el col·lector voluntàriament no ho farà, ja que té la possibilitat d’empassar-se la saliva.


238


7. Interferències en els resultats de la recerca de les drogues d’abús

Les drogues apareixen a la saliva per difusió passiva de la sang, però també poden ser dipositades a la cavitat oral durant la inhalació in-tranasal o fumades. Les discrepàncies entre un resultat positiu a la saliva i un de negatiu a la sang poden explicar-se per contaminació oral, especialment en drogues que es consumeixen per aquesta via.

Hi ha dos tipus d’interferències possibles en les anàlisis destinades a detectar drogues d’abús: endògenes i exògenes.

Es consideren interferències endògenes quan el mesurament d’una substància determinada queda afectat per constituents desenvolu-pats o originats dins de l’organisme o per factors interns.

Les interferències exògenes poden originar-se fora de l’organisme en el període de conservació de la mostra o perquè es contamini i creen distorsions que dificulten la possible identificació o quantificació de la substància que s’ha d’analitzar. Tanmateix, les interferències exògenes se solen deure a un dels tres grans grups que veurem a continuació:

• Teràpia farmacològica.

• Consum alimentari humà.

• Efecte matriu: procediment de l’anàlisi, mètode d’anàlisi o pro-cediments clínics extralaboratori.

En la teràpia farmacològica, hi ha interferències amb la majoria de drogues d’abús. La causa més comuna és la presència ja sigui del fàrmac o d’un metabòlit relacionat amb la droga objecte d’estudi, estructura que reconeix l’anticòs de la droga i, per tant, es produeix una reactivitat encreuada variable segons el grau d’analogia. El grau d’interferència també pot ser variable i depèn del mètode d’anàlisi.

239

Les drogues que presenten similituds estructurals amb altres fàrmacs més freqüentment són les amfetamines, ja que tenen una estructura química bastant comuna a molècules orgàniques i altres derivats far-macològics. Amb alguns fàrmacs presenten analogia estructural, tot i que també s’han descrit interferències positives amb d’altres amb què no es relacionen estructuralment.

Els barbitúrics no tenen gaires interferències, encara que s’han rela-cionat amb falsos positius en fàrmacs tan freqüents com els AINE (antiinflamatoris no esteroidals).

Les benzodiazepines són un grup heterogeni, amb diferències me-tabòliques molt importants que poden provocar una reactivitat encreuada. Hi pot haver falsos positius amb els AINE, l’oxaprozi-na i el nefopam. D’altra banda, també hi ha falsos negatius amb algunes de les noves benzodiazepines d’acció curta com el fluni-trazepam.

Pel que fa als cannabinoides hi ha un fàrmac anomenat dronabinol, utilitzat per tractar les nàusees i els vòmits en quimioteràpia i també la pèrdua de pes i gana en pacients amb el VIH el principi actiu del qual és el delta-9-tetrahidrocannabinol, i evidentment induirà un resultat positiu en un test de drogues d’abús. A més, també poden produir-se falsos positius amb els AINE i altres fàrmacs relacionats a la taula que hi ha a continuació.

La cocaïna té poques interferències descrites, però també hi pot ha-ver falsos positius amb fluconazole (antimicòtic) i salicilats.

L’LSD és una de les drogues que provoquen més referències d’inter-ferències, possiblement a causa de l’analogia estructural entre la dro-ga i els fàrmacs de prescripció. En diferents estudis, la taxa de falsos positius oscil·la entre el 4 i el 10 %. La llista és llarga en aquest cas.

La metadona pot donar falsos positius amb una sèrie de fàrmacs, entre els quals hi ha els antidepressius fenotiazínics.


240


Sobre els opiacis cal tenir en compte, d’una banda, la seva analogia es-tructural amb derivats utilitzats en farmacologia com la codeïna. D’altra banda, també hi ha falsos positius amb la rifampicina i la quinolona.

Drogues Interferències farmacològiques (falsos positius)

Amfetamines

Per analogia estructural: efedrina, pseudoefedrina, fenil-propanolamina, isometeptè, beta-fenetilamina, heptami-nol, metilfenidat, clobenzorex, famprofazona, ritodrina, mebeverina, prenilamina, labetalol, ranitidina i trimetoben-zamida.

Benzatina, clorpromazina, tioridazina, pipotiazina, fluspiri-lè, prometazina, perazina, trazodona, desipramina, aman-tadina, doxepina, bupropió, clormetina, fentermina, buflo-medil, cloroquina i selegilina.

BarbitúricsAINE: fenoprofèn, ibuprofèn i naproxèn.

Fenitoïna.

Benzodiazepines

AINE: ibuprofèn, fenoprofèn, tolmetina, flurbiprofèn, indo-metacina i ketoprofèn.

Oxaprozina i nefopam.

Cannabinoides

Dronabinol (positiu autèntic)

AINE: ibuprofèn, naproxèn i fenoprofèn.

Àcid niflúmic, gemfibrozil, efavirenz, lansoprazole i rito-drina.

Cocaïna Floconazol i salicilats.

LSD

Sertralina, haloperidol, trazodona, verapamil, clorpromazi-na, fluoxetina, risperidona, doxepina, labetalol, tioridazina, amitriptilina, buspirona, cefradina, diltiazem, metoclopra-mida, proclorperazina, ambroxol, prilocaïna, melperona, pipamperona, difenhidramina, atracuri, bupivacaïna, doxi-lamina, lidocaïna, mepivacaïna, prometazina, ranitidina, bupropió i fentanil.

Metadona

Antidepressius fenotiacínics: ciamemazina, levomeproma-zina, alimemazina i olanzapina.

Verapamil, doxilamina, disopiramida, difenhidramina, zu-clopentixol, quetiapina, mazindol i fendimetrazina.

Opiacis

Per analogia estructural: codeïna, folcodina, oxicodona i hidrocodona.

Rifampicina, perazina, doxilamina i les quinolones: levofloxa-cina, ofloxacina, perfloxacina, enoxacina, gatifloxacina, lome-floxacina, moxifloxacina, ciprofloxacina i norfloxacina.

241

En el consum alimentari humà hi ha aliments i productes relacio-nats que poden contenir substàncies susceptibles de donar positiu en un test de drogues d’abús. És el cas, per exemple, del Ma hu-ang, nom amb què es coneix una planta herbàcia de distribució variable consumida des de fa molt de temps en forma de te pels seus efectes estimulants. Conté diversos alcaloides, entre els quals hi ha l’efedrina i la pseudoefedrina. També les llavors de rosella del gènere Papaver són ingredients de la cuina de diverses cultures i s’utilitzen en la fabricació d’aperitius. D’altra banda, hi ha una àmplia varietat de productes alimentaris derivats del cànnabis i de les fulles de coca.

Més habitual en el consum diari és la semblança estructural entre els ciclamats (edulcorants artificials) i les amfetamines, que pot induir resultats positius.

Una altra font de substàncies susceptibles de provocar error és la in-gesta no declarada de fàrmacs, sigui voluntària o no. Dit d’una altra manera, hi ha preparats al marge del control oficial, com preparats multivitamínics d’origen incert, fàrmacs «miracle» fabricats en altres països o fàrmacs subrepticis utilitzats en animals la carn dels quals es comercialitza.

8. Valoració medicoforense dels resultats

L’actuació del metge forense en relació amb aquest tipus de delictes, deixant a banda les consideracions ja establertes al llarg del capítol, es produeix fonamentalment en el marc de la prova pericial sol-licitada per a la instrucció i l’enjudiciament dels fets.

Cal diferenciar globalment una sèrie d’aspectes que caracteritzen el context i el marc legal i que constitueixen unes consideracions de caràcter general. En primer lloc, cal tenir en compte l’admissibili-tat de l’evidència, és a dir, si l’evidència obtinguda és creïble per ser admesa:


242


• En el moment de la recollida de la mostra hi ha possibilitats d’adulteració tant quan parlem de l’absorció directament de la saliva a la cavitat com de la seva expectoració al tub de plàstic.

• A continuació, cal tenir en compte l’estabilitat de les mostres, que varia segons el tòxic que s’ha de considerar, i esmentarem com a exemple el cas de la cocaïna, amb un test molt fiable, no tan sols per l’escassetat de reaccions encreuades, sinó també per la seva estabilitat prolongada, quatre dies i, en casos especials, fins a una setmana.

Posteriorment, cal comprovar la fiabilitat de la cadena de custòdia, amb els mateixos requisits que en qualsevol tipus de mostra.

I, finalment, com s’ha dut a terme la interpretació dels resultats, qüestió que encara provoca molta controvèrsia, ja que no n’hi ha prou que la substància hi sigui present, sinó que cal tenir en compte si estem parlant d’un consumidor habitual o esporàdic; cal diferen-ciar si pot tractar-se d’un consum passat i de quant temps fa; s’ha valorar una possible exposició passiva, i cal tenir en compte la proba-bilitat d’alteracions en el subjecte.

Enllaçant amb l’últim punt i tenint en compte que es tracta de pro-ves de credibilitat científica alta, entrarem en les consultes més habi-tuals per al metge forense en el marc de l’informe pericial.

El primer motiu de consulta és el temps d’actuació de la substància a l’organisme, és a dir, quan pot haver-se produït el consum abans de l’acte de la conducció. Convé tenir en compte que, en compa-ració d’altres matrius, el temps de detecció a la saliva i a la sang és el més curt (el més llarg és amb els cabells, seguit de l’orina, la suor i finalment la saliva i la sang). A la saliva, concretament, les dro-gues d’abús poden ser detectades amb una variabilitat, segons la substància, d’entre cinc i 48 hores en nivells baixos de nanograms per mil·lilitre. Si és present a la saliva, i consegüentment a la sang, significa que continua actuant sobre el SNC.

243

Un altre motiu d’informe pericial freqüent és sobre les patologies somàtiques que pot patir un conductor i que poden incidir en la clínica de la intoxicació, en la realització de la prova i fins i tot en el seu resultat:

• La clínica de la intoxicació pot quedar modificada i fins i tot imitada pel consum d’altres substàncies (cosa que no té rellevàn-cia als efectes que ens interessen) o per processos infecciosos o metabòlics que produeixen alteracions de l’estat de consciència de més envergadura o menys.

• La realització de la prova és més difícil de manipular pel subjecte que en el cas de l’alcohol, ja que no es tracta d’una conducta activa (bufar de manera eficaç), sinó passiva (permetre la intro-ducció d’un hisop a la cavitat oral). No obstant això, està descri-ta la possibilitat d’empassar-se saliva per evitar la impregnació de la turunda.

• Pel que fa al resultat de la prova, ja s’ha parlat de totes les possi-bles reaccions encreuades que determinen la necessitat de com-pletar la prova in situ amb l’anàlisi de laboratori.

D’altra banda, la valoració pot parlar de les patologies psiquiàtri-ques responsables de la negativa o la falta de col·laboració en la realització de la prova. El mateix estrès que comporta la situació serà molt més significatiu si hi ha una patologia subjacent de tipus ansiosa o depressiva, o fins i tot quadres de naturalesa psicòtica.

També es pregunta de manera reiterada sobre la possibilitat que les substàncies detectades siguin fàrmacs que es venen amb pres-cripció facultativa (RD 1345/2007). Ja s’ha assenyalat en el seu moment que la legislació insisteix que aquests fàrmacs no poden afectar de cap manera «la diligència, la precaució i la no-distrac-ció» requerides per a la conducció i sobre aquesta qüestió és con-venient, cosa que ja es fa en molts casos, que el metge prescriptor elabori un informe sobre si tant la patologia de base que s’està


244


tractant (fonamental en la psiquiàtrica) com els medicaments utilitzats en la teràpia poden repercutir en la capacitat per a la conducció del pacient.

9. Casos pràctics

• Possibilitat de contaminació passiva a la cavitat oral. Supòsit d’objectes introduïts en aquesta cavitat que hagi pogut utilitzar prèviament algú que ha consumit o fins i tot supòsits de petons.

• Toxicòman que manifesta no haver consumit cap tipus de subs-tància en un període previ més o menys prolongat a la pràctica de la prova.

• Pacient diabètic no controlat i fins i tot desconeixedor de la seva malaltia. Possibilitat de resultat positiu en absència de consum de la substància tòxica trobada.

• Interacció amb l’alcohol. Es pregunta fonamentalment en con-sum d’ansiolítics i hipnòtics i antidepressius pel possible incre-ment de la clínica.

• Tractaments amb control mèdic acreditat en què es planteja si es compleixen els criteris d’adequació per utilitzar vehicles.

És cert que, en el cas de les drogues, els informes pericials que se sol-liciten al metge forense són molt menys freqüents que en el cas de l’alcohol etílic, fonamentalment perquè la legislació és molt més ta-xativa.

Finalment, i això és vàlid per als dos capítols, es produeix també la sol·licitud de pericials no solament pel delicte contra la seguretat viària, sinó també per possibles delictes en relació amb la conducta desenvolupada cap als cossos de seguretat encarregats de la realitza-ció de les proves.

245

Bibliografia

Alhambra Pérez, M. P.; Segura Abad, L. El alcohol: cuestiones jurídico- médicas. Ed. Comares: 2001, p. 552-578.

«Alcoholismo y abuso de alcohol». MedlinePlus [en línia]. Biblioteca Nacional de Medicina dels EUA. <https://www.medlineplus.gov/spanish/alcoholismandalcoholabuse>

Arroyo, A.; Mora Font, A.; Sánchez Fité, M.; Barbal Pagés, M.; Palahí Adroher, M. «Drogas de abuso en saliva de conductores: aspectos médico-legales». Revista Española de Medicina Legal. Institut de Medicina Legal de Catalunya, 9 de juliol de 2008.

Arroyo, A.; Mora Font, A.; Sánchez Fité, M.; Barbal Pagés, M.; Palahí Adroher, M. Passos fins a futurs canvis legislatius en l’àmbit penal en matèria de conducció de vehicles. Estudi quantitatiu de cocaïna i heroïna en saliva de conductors. Institut de Medicina Legal de Catalunya, Servei de Laboratori.

Arroyo, A.; Marrón, M. T.; Leal, M. J.; Vidal, C. «Fatal road accidents in Spain: psychoactive substances in killed drivers in 2014». Jourmal of Forensic Science & Criminology [en línia], p. 4(5). <http://www.annexpublishers.com>

Baldwin, D.; Jowett, G.; Gallina, M.; Jehanli, A. «Development and validation of the Cozart DDS oral fluid collection device». Forensic Science Internacional, 6 d’agost de 2007, 170, p. 117-120.

Bondallaz, P.; Fvrat, B.; Chtioui, H.; Fornari, E.; Maeder, P.; Gi-roud, C. «Cannabis and its effects on driving skills». Forensic Sci-ence Internacional, 16 de setembre de 2016, 268, p. 92-102.

«Capítulo 10.4. Intoxicación por drogas de abuso». Principios de urgencias, emergencias y cuidados críticos [en línia]. Uninet. <http://tratado.uninet.edu/c100402.html>.


246


Cederbaum, A. I. Farmacocinética y aspectos forenses del alcohol [en línia]. Nova York: Facultat de Medicina Mont Sinaí. <http://docplayer.es/3582745-Farmacocinetica-y-aspectos-forenses-del-alcohol-arthur-i-cederbaum-mount-sinai-school-of-medicine-new-york-10029-ny.html>.

De Prada Pérez de Azpeitia, F. I.; Martínez Pons, J. A. «Alcohol y alcoholímetros: historia, fundamentos científicos y aplicación didáctica». Anales de la Real Sociedad Española de Química [en línia], 2003, p. 53. <https://www.dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/ 637814.pdf>.

Díaz Ruiz, S. «Síndrome de body packer con resultado de muerte. A propósito de un caso». Cuadernos de Medicina Forense, gener del 2008, p. 51.

Direcció General de Trànsit, Subdirecció General d’Intervenció i Po-lítiques Viàries, Unitat d’Intervenció Educativa. El alcohol y la con-ducción [en línia], 2014. <http://publicacionesoficiales.boe.es>.

Direcció General de Trànsit. Informe final alcohol, drogas y medica-mentos en conductores de vehículos de España, juny del 2015.

Druid Project <http://www.druid-project.eu>.

Farré, M.; De la Torre, R.; González, M.; Terán, M. T.; Roset, P. N.; Menoyo, E.; Camí, J. «Cocaine and alcohol interactions in humans: neuroendocrine effects and cocaethylene metabolism». The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics, 1997, 283, p. 164-176.

Federación Española de Bebidas Espirituosas (FEBE). Disfruta de un consumo responsable [en línia]. <http://www.disfrutadeunconsumo-responsable.com/comprender/unidad-bebida-estandar.aspx>.

Fundación Alcohol y Sociedad. Información sobre alcohol. ¿Qué es una UBE? [en línia]. <http://www.alcoholysociedad.org/alcohol/ubes.aspx>.

http://www.disfrutadeunconsumoresponsable.com/comprender/unidad-bebida-estandar.aspx

247

Gascó, P.; Piga, J. Alcohol y tráfico. Madrid: Institut Nacional de Toxicologia, 1994.

Gisbert Calabuig, J. A. Medicina legal y toxicología. 6a edició. Barce-lona: Editorial Masson, 2005.

González Luque, J. C. «Alcohol y otras drogas en el ámbito europeo. Proyecto DRUID». Jornada PAT. Barcelona: Direcció General de Trànsit, octubre del 2012.

Gutiérrez-Rojas, L.; De Irala, J.; Martínez-González, M. A. «Efectos del cannabis sobre la salud mental en jóvenes consumidores». Rev. Med. Universidad de Navarra, 2006, 50(1): 3-10.

Kolbrich, A.; Insook, K.; Barnes, A. J.; Moolchan, E. T.; Wilson, L.; Cooper, G. A.; Reid, C.; Baldwin, D.; Hand, C. W.; Huesti, S. M. A. «Cozart. RapidScan oral fluid drug testing system: an evaluation of sensitivity, specificity and efficiency for cocaine detection com-pared with ELISA and GC-MS following controlled cocaine admin-istration». Journal of Analytical Toxicology, octubre del 2003, p. 27.

Lehninger, A. Bioquímica. Barcelona: Editorial Omega, 1987.

López Aleixos, A.; Pastor Tendero, C.; Arlandis Navarro, A.; Calvo Mendoza, A. «Repercusión clínica y jurídica de la ingesta de alcohol etílico. Resolución de casos prácticos». Revista Española de Drogodependencia [en línia]. Institut de Medicina Legal de València, Laboratori de Toxicologia, 2014, p. 74. <https://www.roderic.uv.es/bistream/handle/10550/47642/5014181.pdf>.

López-Rivadulla, M.; Cruz Landeira, A.; Castro Ríos, A.; Concheiro Guisán, M.; Quintela Jorge, O. Evaluación del dispositivo Dräger DrugTest 5000 para la detección de drogas de abuso en saliva. Santiago de Compostel·la: Universitat de Santiago de Compostel·la, Institut Universitari de Medicina Legal, Servei de Toxicologia Forense, no-vembre del 2011.


248


Lorenzo, P.; Leza, J. C. Utilidad terapéutica del cannabis y derivados [en línia]. Madrid: Universitat Complutense de Madrid, Facultat de Medicina, Departament de Farmacologia. <http://www.adicciones.es/index.php/adicciones/article/viewFile/678/667>.

Mencías Rodríguez, E.; Mayero Franco, L. M. Manual de toxicología básica. Madrid: Editorial Díaz de Santos, 2000.

Miró García, F.; Ortega Pérez, A. Factores modificadores de la alcoholemia [en línia]. <http://www.arturo-ortega.com/files/modificadores_alcoholemia.pdf>.

Moral Jiménez, M. V.; Ovejero Bernal, A.; Rodríguez Díaz, F. J.; Sirvent Ruiz, C. Hábitos de consumo de alcohol y otras sustancias psicoactivas asociados a pautas de ocio juvenil. Universitat d’Oviedo, Facultat de Psicologia.

Net Castel, A.; Marruecos, L.; Nolla, J. (eds.). Toxicologia NET (CD-Rom). Cerdanyola del Vallès: Universitat Autònoma de Barcelona, 2002.

Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC). Informe mundial sobre las drogas 2014. Resumen ejecuti-vo (castellà) [en línia], 2014 <http://www.unodc.org/documents/wdr2014/V1403603_spanish.pdf>.

Palomo Rando, J. L.; Santos Amaya, I. M.; García Gálvez, A.; Cas-tilla Gonzalo, J. «Estudio médico legal de la intoxicación alcohólica» [en línia]. Seminario del Colegio de Abogados de Málaga. Màlaga: Clí-nica Medicoforense (Audiència Provincial de Màlaga) i Càtedra de Me-dicina Legal i Toxicologia (Facultat de Medicina de Màlaga), 1994 <https://www.seguridadpublica.es/wp-content/uploads/2014/ 03/1994_1722.pdf>.

Portero Lazcano, G. «Dsm-5. Trastornos por consumo de sustan-cias. ¿Son problemáticos los nuevos cambios en el ámbito foren-

249

se?». Cuadernos de Medicina Forense, juliol-desembre del 2015, 21 (3-4).

Prieto González, H. M. Los controles preventivos de las drogas. Estado de la cuestión [en línia]. <http://www.transit.gencat.cat/web/.content/articles/arxius_drogues_i_conduccio/controles_preventivos_drogas_2.pdf>.

Pujol. A.; Puig, L.; Talón, M. T.; Tortosa, M. T. «Estudio de la mu-erte por reacción aguda a la heroína en la ciudad de Barcelona (1980-1986)». I Congreso Internacional de Medicina Legal y Toxicología (co-municació). Buenos Aires, abril del 1988.

Reglament general de conductors [en línia]. Direcció General de Trànsit, 2014. <http://www.renovarcarnet.com/public/v3/pdf/ley-de-trafico-2014.pdf>.

«Reial decret 1333/94, de 20 de juny». Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), núm. 169, de 16 de juliol de 1994.

«Reial decret 1428/2003, de 21 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament general de la circulació per a l’aplicació i desenvolupa-ment del Text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, aprovat pel Reial decret legislatiu 339/1990, de 2 de març». Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).

Seindenberg, A.; Honegger, U. Metadona, heroína y otros opioides. Granada: Ediciones Díaz de Santos, 2000.

Simonin, C. Medicina legal judicial. 2a edició. Barcelona: Editorial Jims, 1966.

Tortosa López, M. T.; Albert Casalí, C.; Martí Lloret, J. «Contribu-ción al estudio médico-legal de las intoxicaciones por barbitúricos». IV Jornadas Toxicológicas Españolas (comunicació). Lleó: maig del 1981.


http://transit.gencat.cat/web/.content/articles/arxius_drogues_i_conduccio/controles_preventivos_drogas_2.pdf

250


Tortosa López, M. T.; Martí Lloret, J. «Contribución al estudio médico-legal de la marihuana». A IV Jornadas Toxicológicas Españolas (comunicació). Lleó: maig del 1981.

Tortosa M. T.; Torralba, L.; Brugal, M. T.; Villalbí, J. R.; Toribio, A.; Valverde, J. L. Mortality due to acute adverse drug reactions. Barcelo-na: 1989-1993.

Tortosa M. T.; Torralba, L.; Brugal, M. T.; Villalbí, J. R.; Toribio, A.; Valverde, J. «Epidemiología de la reacción aguda adversa a drogas en Barcelona, 1983-1992: análisis de mortalidad». Medicina Clínica. Barcelona: 1995, 105, p. 441-445.

251

Annex 1

L’art. 12 redactat per l’apartat nou de l’article únic de la Llei 6/2014, de 7 d’abril, per la qual es modifica el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, en el punt 3 assenyala que: «Les proves per a la detecció d’alcohol consisteixen en la verificació de l’aire espirat mitjançant dispositius autoritzats. […] No obstant això, quan hi hagi raons justificades que impedeixin fer aquestes proves, es pot ordenar el reconeixement mèdic del sub-jecte o la realització de les anàlisis clíniques que els facultatius del centre sanitari al qual sigui traslladat considerin més adequades». I en el punt 5 s’assenyala: «A l’efecte de contrast, a petició de l’interes-sat, es poden repetir les proves per a la detecció d’alcohol […], que han de consistir preferentment en una anàlisi de sang, llevat de cau-ses excepcionals degudament justificades».

D’altra banda, ens sembla interessant assenyalar que a l’apartat b de l’art. 21 sobre la investigació de l’alcoholèmia del Reial decret 1428/2003, de 21 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament ge-neral de circulació per a l’aplicació i el desenvolupament del text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, aprovat pel Reial decret legislatiu 339/1990, de 2 de març, es descriuen com a persones obligades a sotmetre’s a les proves esmentades dels agents de l’autoritat encarregats de la vigilància del trànsit: «Els qui condueixin qualsevol vehicle amb símptomes evi-dents, manifestacions que denotin o fets que permetin presumir ra-onablement que ho fan sota la influència de begudes alcohòliques».

I a l’art. 22, sobre les proves de detecció alcohòlica mitjançant l’aire espi-rat, diu: «1. Les proves per detectar la possible intoxicació per alcohol les duen a terme els agents encarregats de la vigilància de trànsit i consistei-xen, normalment, en la verificació de l’aire espirat mitjançant etilòmetres que, oficialment autoritzats, determinen de manera quantitativa el grau d’impregnació alcohòlica dels interessats. A petició de l’interessat o per ordre de l’autoritat judicial, es poden repetir les proves a l’efecte de con-trast, que poden consistir en anàlisis de sang, d’orina o d’altres d’anàlo-


252


gues (art. 12.2, paràgraf segon, in fine, del text articulat). 2. Quan les persones obligades pateixin lesions, malalties o mals la gravetat de les quals impedeixi practicar les proves, el personal facultatiu del centre mè-dic al qual siguin evacuades ha de decidir les que s’han de realitzar».

A l’art. 23, referent a la pràctica de les proves, es regula:

«1. Si el resultat de la prova practicada dona un grau d’impregnació alcohòlica superior als 0,5 grams d’alcohol per litre de sang o als 0,25 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat, o al previst per a determinats conductors a l’art. 20 o, fins i tot sense assolir aquests límits, la persona examinada presenta símptomes evidents de tro-bar-se sota la influència de begudes alcohòliques, l’agent ha de sot-metre l’interessat, per a més garantia i a l’efecte de contrast, a la pràctica d’una segona prova de detecció alcohòlica per l’aire espirat, mitjançant un procediment similar al que va servir per efectuar la primera prova, de la qual cosa l’ha d’informar prèviament

»2. De la mateixa forma ha d’advertir la persona sotmesa a examen del dret que té a controlar, per si mateixa o per qualsevol dels seus acompanyants o testimonis presents, que entre la realització de la primera prova i de la segona hi hagi un temps mínim de deu minuts.

»3. Igualment, l’ha d’informar del dret que té a formular totes les al-legacions o observacions que tingui per convenient, per si mateix o per mitjà del seu acompanyant o defensor, si en té, que s’han de consignar per diligència, i a contrastar els resultats obtinguts mitjançant anàlisis de sang, d’orina o d’altres d’anàlogues, que el personal facultatiu del centre mèdic al qual sigui traslladat consideri més adequades.

»4. En cas que l’interessat decideixi dur a terme aquestes anàlisis, l’agent de l’autoritat ha d’adoptar les mesures més adequades per traslladar-lo al centre sanitari més pròxim al lloc dels fets. Si el perso-nal facultatiu del centre aprecia que les proves sol·licitades per l’inte-ressat són les adequades, ha d’adoptar les mesures tendents a complir el que disposa l’art. 26.»

253

I, finalment, a l’art. 26, com a obligacions del personal sanitari, s’es-tableix:

«1. El personal sanitari està obligat, en tot cas, a obtenir mostres i a remetre-les al laboratori corresponent, i a donar compte, del resultat de les proves que es realitzin, a l’autoritat judicial, als òrgans perifè-rics de l’organisme autònom Prefectura Central de Trànsit i, quan escaigui, a les autoritats municipals competents (art. 12.2, paràgraf tercer, del text articulat).

»Entre les dades que comuniqui el personal sanitari a les autoritats o els òrgans esmentats hi ha d’haver, si s’escau, el sistema emprat en la investigació de l’alcoholèmia, l’hora exacta en la qual es va prendre la mostra, el mètode utilitzat per conservar-la i el percentatge d’alco-hol a la sang que presenti l’individu examinat.

»2. Les infraccions a les diferents normes d’aquest capítol, relatives a la conducció havent ingerit begudes alcohòliques o a l’obligació de sotme-tre’s a les proves de detecció alcohòlica, tenen la consideració d’infracci-ons molt greus, tal com preveu l’art. 65.5. a i b del text articulat.»

I des del punt de vista penal, cal recordar que l’art. 379.2 del CP diu literalment: «Amb les mateixes penes ha de ser castigat el qui condu-eixi un vehicle de motor o ciclomotor sota la influència de drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicotròpiques o de begudes alco-hòliques. En tot cas, ha de ser condemnat amb les penes esmentades el qui condueixi amb una taxa d’alcohol a l’aire espirat superior als 0,60 mil·ligrams per litre o amb una taxa d’alcohol a la sang superior als 1,2 grams per litre.»

Annex 2

Reial decret 1345/2007, d’11 d’octubre, pel qual es regula el proce-diment d’autorització, registre i condicions de dispensació dels me-dicaments d’ús humà fabricats industrialment.


254


A l’art. 33 del capítol iii, referent a etiquetatge i prospecte, es descriu la incorporació de símbols i motius gràfics. Així, en el punt 1 diu: «És obligatori incloure en l’etiquetatge els símbols recollits a l’annex iv». I en aquest annex, a l’apartat f, s’especifica que els medicaments que poden reduir la capacitat de conducció han d’incloure al pros-pecte, sobre fons blanc, un triangle equilàter vermell, amb el vèrtex cap amunt i amb un cotxe negre a l’interior sobre fons blanc. La mida s’ha d’adaptar a la de l’envàs; en tot cas, el costat del triangle no pot ser inferior als 10 mil·límetres.

Annex 3

Reial decret 1428/2003, de 21 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament general de circulació per a l’aplicació i el desenvolupa-ment del text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, aprovat pel Reial decret legislatiu 339/1990, de 2 de març. A l’art. 28, apartat 1, diu: «Les proves per detectar estupefaents, psicotròpics, estimulants o altres substàncies anàlogues, així com les persones obligades a realitzar-les, s’han d’ajustar al que disposen els paràgrafs següents:

»a) Les proves consisteixen normalment en el reconeixement mè-dic de la persona obligada i en les anàlisis clíniques que el metge forense o un altre titular experimentat, o personal facultatiu del centre sanitari o institut mèdic on sigui traslladada aquella, consi-derin més adequades.

»A petició de l’interessat o per ordre de l’autoritat judicial, es poden repetir les proves a l’efecte de contrast, que poden consistir en anàli-sis de sang, d’orina o d’altres d’anàlogues […].»

També la Llei 6/2014, de 7 d’abril, per la qual es modifica el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i se-guretat viària, a l’apartat ii fa referència a begudes alcohòliques i dro-gues. El nou art. 12 estableix com a prohibició general la presència

255

de drogues a l’organisme, i només exclou les substàncies que s’utilit-zin sota prescripció facultativa i amb finalitat terapèutica. A l’apartat 1 diu: «Tampoc no pot circular per les vies objecte d’aquesta llei el conductor de qualsevol vehicle amb presència de drogues a l’organis-me, de les quals queden excloses les substàncies que s’utilitzin sota prescripció facultativa i amb una finalitat terapèutica, sempre que s’estigui en condicions d’utilitzar el vehicle d’acord amb l’obligació de diligència, precaució i no-distracció que estableix l’art. 9».

Al mateix article, a l’apartat 2, diu: «Tots els conductors de vehicles queden obligats a sotmetre’s a les proves per a la detecció d’alcohol o de la presència de drogues a l’organisme, que practiquen els agents encarregats de la vigilància del trànsit. Igualment, hi estan obligats els altres usuaris de la via quan estiguin implicats en un accident de trànsit o hagin comès una infracció de conformitat amb el que tipi-fica aquesta llei».

A l’apartat 3, respecte a la forma de detecció, exposa: «[…] i, per a la detecció de la presència de drogues a l’organisme, en una prova sali-val mitjançant un dispositiu autoritzat i en una anàlisi posterior d’una mostra salival en una quantitat suficient.

«No obstant això, quan hi hagi raons justificades que impedeixin fer aquestes proves, es pot ordenar el reconeixement mèdic del subjecte o la realització de les anàlisis clíniques que els facultatius del centre sanitari al qual sigui traslladat considerin més adequades.»

Finalment, a l’apartat 5 es recull: «A l’efecte de contrast, a petició de l’interessat, es poden repetir les proves per a la detecció d’alcohol o de drogues, que han de consistir preferentment en una anàlisi de sang, llevat de causes excepcionals degudament justificades.»


256


Abreviatures

• º: graus (percentatge d’alcohol etílic)

• β: coeficient d’etiloxidació

• ADH: alcohol deshidrogenasa

• AINE: antiinflamatoris no esteroidals

• ALDH: aldehid deshidrogenasa

• AMA: Associació Mèdica Nord-americana

• C0: concentració d’alcohol a la sang en el moment dels fets

• Ct: concentració d’alcohol a la sang en el moment de l’extracció

• CH3CH2OH: fórmula química de l’etanol o alcohol etílic

• CH3OH: fórmula química del metanol o alcohol metílic

• CO2: diòxid de carboni o anhídrid carbònic

• DRE: drug recognition expert

• DRUID (projecte): Driving under the Influence of Drugs, Alco-hol and Medicines

• DSM: Diagnostic and statistical manual of mental disorders

• GABA: àcid gamma-aminobutíric

• GGT: gammaglutamiltranspeptidasa

• GOT: transaminasa glutàmica oxalacètica

257

• GPT: transaminasa glutàmica pirúvica

• IMLC: Institut de Medicina Legal de Catalunya

• LSD: dietilamida de l’àcid lisèrgic (coneguda com a àcid)

• MAO: enzim monoamino-oxidasa

• MBDB: N-metil-1,3-benzodioxolilbutanamina

• MDA: 3,4-metilendioxiamfetamina o tenamfetamina

• MDEA: 3,4-metilendioxietilamfetamina

• MDMA: 3,4-metilendioximetamfetamina

• MEOS: sistema microsomal enzimàtic d’oxidació

• OMS: Organització Mundial de la Salut

• PCP: fenilciclohexilpiperidina o fenciclidina (pols d’àngel o píndola de la pau)

• pH: potencial hidrogen (mesura d’acidesa o alcalinitat)

• PRDM2: anticòs monoclonal PRD

• Rosita (projecte): Roodside Testing Assessment

• SIDA: síndrome d’immunodeficiència adquirida

• SNC: sistema nerviós central

• TDAH: trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat

• THC: tetrahidrocannabinol (fórmula C21H30O2)


258


• UBE: unitats de beguda estàndard

• UNODC: Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte

• VCM: volum corpuscular mitjà

• VIH: virus de la immunodeficiència humana

259

Controls de drogoalcoholèmiaFrancisco Cermeron Despuig Sotsinspector Cap de l’Àrea Central d’investigació d’accidents – Divisió de Trànsit

1. Introducció als controls operatius de substàncies estupefaents

Amb data 1 de gener de 2005, la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra (PGME) iniciava els controls de substàncies estupefa-ents, i es va convertir en la primera policia de trànsit en l’àmbit esta-tal que feia aquests controls de manera generalitzada.

Foto

: arx

iu M

osso

s d’E

squa

dra.

Senyalització d’un control de drogoalcoholèmia, març 2006.

260


Aquest impuls estava motivat pel coneixement dels resultats de les analíti-ques que realitzaven els metges forenses dels conductors morts en accident, que indicaven que entre el 10 i el 12 % havien consumit estupefaents.

Els resultats demostraven la necessitat d’implementar i definir nous elements de control (a part del de velocitat, alcohol o ús dels elements de seguretat passiva) per assolir l’objectiu fixat per la UE de reduir en un 50 % el nombre de víctimes mortals en accidents de trànsit en el període 2000-2010.

La participació de la PGME en el projecte DRUID, en què s’avaluava l’ús de diferents dispositius d’anàlisi de drogues a la saliva, es va mostrar determinant per a l’obtenció del coneixement necessari per al disseny del procediment de control a la carretera de substàncies estupefaents.

A diferència dels controls de velocitat, on la tecnologia ha permès automatitzar processos, ubicar equips en diferents punts, instal·lar radars de tram i, d’aquesta manera, facilitar el control d’un nombre elevat d’usuaris i quilòmetres de via, el control de substàncies estu-pefaents es duu a terme d’una manera més selectiva.

Algunes de les singularitats que es presenten en els controls de subs-tàncies estupefaents respecte d’altres tipus de controls són:

• Complexitat més gran del procediment.

• Més temps d’actuació policial per a cada conductor.

• Necessitat d’una millor selecció del conductor sotmès a prova.

2. Primers resultats dels tests de drogues

La PGME va iniciar el 2005 els controls de drogues de manera opera-tiva i integrats als controls d’alcoholèmia tramitant el dia 1 de gener de 2005 la primera mostra a laboratori per a la seva confirmació.

261

Controls de drogoalcoholèmia

A partir d’aquesta data, el nombre de proves d’estupefaents s’ha in-crementat anualment de manera progressiva.

Amb posterioritat a l’inici dels controls d’estupefaents, es van intro-duir canvis normatius a la Llei de seguretat viària, mitjançant la in-corporació d’una redacció més específica en relació amb el procedi-ment que regula la realització de proves de substàncies estupefaents.

El protocol d’actuació que la PGME havia iniciat amb anterioritat als canvis normatius ja s’ajustava a la nova normativa, fet que repre-sentava un nou impuls per a l’increment en el nombre de proves d’estupefaents que es feien a la carretera.

El coneixement operatiu va facilitar una especialització més gran en el reconeixement dels símptomes i una millor selecció dels con-ductors sotmesos a prova. En paral·lel, s’introduïen millores en el procediment d’etiquetatge i recollida de les mostres de saliva per traslladar-les al laboratori, amb la finalitat que els resultats quedessin afectats el mínim possible.

L’increment substancial en el nombre de proves no hauria estat pos-sible sense aquestes circumstàncies:

• Trobar un test indiciari de fàcil ús policial.

• Adaptació de l’operativa policial al marc legislatiu.

• Alt percentatge de resultats contrastats a laboratori.

• Formació específica als agents en la detecció de símptomes.

Ha estat necessària una col·laboració sincera i estreta entre l’organit-zació policial, els laboratoris i els fabricants de tests indiciaris per millorar el procediment operatiu policial.

El fabricant ha de saber de primera mà, mitjançant la participació conjunta amb la policia en els tests de camp, quins són els requisits

262


operatius, les incidències tècniques que poden aparèixer durant la realització de la prova i els errors en què pot incórrer el policia en la interpretació del resultat o en l’ús del dispositiu.

Cal establir els tipus de substàncies estupefaents que cal analitzar, tenir coneixements amb relació a les reaccions encreuades de cada substància, els nivells de tall, la sensibilitat i els riscos per a la salut i mediambientals que el dispositiu pot tenir per al policia i la persona sotmesa a prova.

Una bona recomanació és iniciar els controls d’estupefaents utilit-zant algun dispositiu que hagi estat contrastat per una altra organit-zació policial.

Es requereix una organització tècnica que lideri el projecte d’implan-tació inicial i que faci la supervisió i l’avaluació dels resultats. També cal seleccionar els agents amb millors coneixements i capacitats, de manera que «facin de formadors de la resta» i implementin bones pràctiques policials.

Actualment, el conjunt de policies de Catalunya fa una xifra lleuge-rament superior a les 10.000 proves anuals de detecció de substànci-es estupefaents.

3. Resultats actuals dels tests de substàncies estupefaents realitzats per la PGME

Des de la realització de les primeres proves de detecció de substàncies estupefaents realitzades l’any 2005 fins avui, el nombre de proves realitzades per la PGME s’ha multiplicat per 9.

A continuació es fa constar el nombre de proves de saliva que han estat tramitades per la PGME al laboratori després que el resultat indiciari hagués estat positiu.

263


AnyMostres tramitades a

laboratori

2005 683

2007 1.786

2009 3.659

2011 4.007

… …

2015 4.392

2016 5.314

Els jocs de detecció estan destinats a la detecció preferent de quatre tipus de substàncies estupefaents (opiacis, cocaïna, cànnabis i amfeta-mines). El percentatge més elevat de substància indiciària detectada correspon al cànnabis.

Resultats de les mostres indiciàries el 2016

Cànnabis Cocaïna OpiacisAmfetamines

metamfetamines

Positiu 4372 1.471 247 1.011

Negatiu 942 3.843 5.067 4.303

Percentatge* 82,27 % 27,68 % 4,65 % 19,03 %

Total 5.314

* Percentatge: cal tenir present que un nombre elevat de conductors han consumit més d’una substància, fet que justifica que la suma dels percentatges de substàncies detectades sigui superior a 100.

El consum de més d’una substància estupefaent incrementa no-tablement els riscos en la conducció de vehicles, i moltes vegades es tracta d’una barreja de substàncies depressores i estimulants del SNC.

En un 96 % dels casos, la mostra de saliva que indiciàriament ha donat un resultat positiu ha estat confirmada posteriorment al laboratori.

264


Resultat Total

Positiu indiciari 5.314

Positiu laboratori 5.092

Percentatge de confirmació* 95,82 %

A diferència d’altres països, no es detecta un consum de ketamina rellevant. A l’anàlisi al laboratori, aquesta substància és present en un percentatge inferior a l’1 %.

4. Senyalització i realització de controls de drogoalcoholèmia

4.1. Referències normatives

La ubicació d’un control d’alcoholèmia és un fet circumstancial que modifica la senyalització habitual que hi ha a la zona.

La senyalització i la visualització correctes de la zona del control ga-ranteixen tant la seguretat dels agents que hi treballen com la de la resta d’usuaris de la via.

Per aquest motiu, els conductors han de visualitzar amb prou antelació la senyalització circumstancial, de manera que els per-meti reduir progressivament la seva velocitat de circulació sense necessitat d’executar maniobres brusques i arribar a la zona de selecció del control aturant-se a la zona on indiqui l’agent ubicat en aquest punt.

Cal tenir presents aquestes premisses genèriques:

• Tenir en compte la totalitat de la senyalització ja existent al tram de via (marques viàries, limitacions de velocitat, etc.) on s’ubica-rà el control.

265


• Ubicar preferentment el control en trams de via on l’avança-ment estigui prohibit. En cas contrari, caldrà preveure senya-lització amb cons i un senyal vertical que prohibeixi aquesta maniobra.

• És convenient esglaonar les limitacions màximes de velocitat prèvies a la zona de control en múltiples de 20 km/h.

• Les reduccions de velocitat entre diferents senyals no poden ser mai superiors als 30 km/h.

• Les senyalitzacions de macrocontrols en via interurbana que disposen de calçada separada (autopistes, autovies) és conve-nient que siguin realitzades per equips de senyalització de carreteres.

• L’aturada de vehicles a la zona de selecció ocupant els carrils de circulació incrementa la seguretat a la zona de control, si bé caldrà estar pendent de la cua de retenció, a l’efecte d’in-crementar les distàncies on s’ubica la senyalització vertical prèvia.

• Cal delimitar un altre espai o zona, fora de la part transitable de la via, on els conductors sotmesos a proves de substàncies estupefaents o proves d’alcoholèmia amb etilòmetre evidenci-al podran estacionar els vehicles, per garantir, d’aquesta ma-nera, una seguretat més gran en aquest punt de control.

• La utilització de cons i balises amb llum, delimitant l’estreta-ment del carril de circulació abans d’arribar a la zona de se-lecció, indica al conductor la necessitat de reduir la velocitat. També delimita les zones excloses al trànsit on els agents es podran moure amb més seguretat.

• La utilització de bandes rugoses conjuntament amb un senyal vertical de STOP Policia / STOP Control de drogoalcoholè-

266


mia delimita clarament la zona de selecció on els conductors hauran d’aturar el vehicle.

• Alinear els senyals dibuixant una diagonal, de manera que, com que no estan perfectament alineats, el conjunt de la senyalització és més visible per als que s’aproximin a la zona de control.

• No s’ha d’oblidar la senyalització amb cons passada la zona de selecció, destinada a fer visible el control per als vehicles que s’aproximen en sentit contrari. Així mateix, canalitzar l’accés a la zona d’estacionament dels vehicles seleccionats.

• En horari nocturn, tots els vehicles ubicats a la zona de control han de mantenir el pont de servei connectat.

• Vehicle de reacció ubicat a 100 metres a posteriori de la zona de control, per garantir, d’aquesta manera, la seguretat de la zona de control amb relació als vehicles que s’aproximen en sentit contrari de circulació i reacció a qualsevol imprevist o situació d’emergència que es presenti al control.

Cal tenir presents aquestes premisses específiques:

• L’ordre de senyalització vertical, en el sentit de circulació dels vehicles, ha de ser:

− Senyalització vertical de perill indefinit.

− Senyals verticals de limitació de velocitat màxima (80, 60, 40) en funció de la velocitat de circulació màxima establerta a la via.

− Senyal vertical de STOP Control policia / STOP Control de drogoalcoholèmia.

267


Foto

: arx

iu M

osso

s d’E

squa

dra.

• L’últim senyal vertical de limitació de velocitat màxima, i per tant anterior a la zona de selecció del control (punt on els vehicles hauran d’aturar-se), ha de ser de 40 km/h o inferior.

• Com a premissa, cal evitar canvis de rasant o revolts. En qualse-vol cas, cal garantir la visualització de la senyalització prèvia a la zona de control a una distància d’entre 100 i 125 metres.

• Per a la ubicació de cada senyal, s’han de prendre com a referèn-cia aquestes distàncies:

Distància entre senyals

Fins a

Reducció des de 0 40 60 80

40 35

60 40

80 60

100 75

268


Per a la ubicació del senyal vertical de perill indefinit es poden pren-dre com a referència les distàncies anteriors.

Així, per exemple, si el primer senyal vertical de limitació de velocitat és 60, el senyal vertical de perill indefinit aleshores substituiria el senyal de 80 km/h i seria ubicat 75 metres abans del senyal de 60.

• És convenient que la zona on s’inicia la ubicació de cons i balises comenci a partir de la penúltima senyalització de limitació de velocitat, o bé a partir de la senyalització de perill indefinit (per exemple, en zones urbanes o de velocitat màxima limitada a 50 km/h).

Foto

: arx

iu M

osso

s d’E

squa

dra.

269


4.2. Esquemes amb la ubicació i la senyalització de controls de drogoalcoholèmia

Senyalització* bàsica d’un control de drogoalcoholèmia reduït

Balises lluminosesConsAgents MMEEEls vehicles policials han de tenir el pont fixe encès obligatòriamentExemple de senyalització per a una via limitada a 70 km/h

ZONA DE SELECCIÓ

ZONA DE PROVES

ZONA D’ESTACIONAMENT

CONTROL DROGO-

ALCOHOLÈMIA

*

40 m 35 m

5. Tecnologia per a la mesura de l’etanol

L’alcoholímetre és un aparell que s’utilitza per mesurar el percentatge o quantitat d’alcohol present en una mostra líquida o gasosa.

En els controls d’alcoholèmia, durant la fase de «selecció», els agents utilitzen de manera ordinària alcoholímetres coneguts com a etilò-metres digitals.

No es tracta d’etilòmetres de precisió, però garanteixen una mesura molt aproximada a la real, ja que disposen d’un sensor químic de pila de combustible tipus fuel cell chemical sensor.

270


Alguns exemples d’aquests models d’equips utilitzats per diferents cossos de policia són aquests:

Foto

cedi

da p

el fa

bric

ant D

räge

r.

Foto

cedi

da p

el di

strib

uïdo

r d'A

lcoqu

ant a

Esp

anya

, B+C

SL.

Alcoholímetre Dräger model Alcotest 6810.

Alcoholímetre Envitec model Alquocant 6020 Plus.

A diferència dels anteriors, els etilòmetres de precisió són alcoholí-metres amb característiques tècniques molt concretes, a l’efecte de garantir la precisió en la mesura i el compliment de l’Ordre ITC/3707/2006.

La precisió d’un equip evidencial es pot garantir fent ús de dos tipus de sensors per al mesurament de la quantitat d’etanol.

En el cas de l’equip Dräger Alcotest 7110, compara els resultats ob-tinguts fent ús d’un sensor electroquímic i d’un sensor òptic amb infrarojos. La desviació de resultats entre els dos sensors indicaria un error en la lectura.

El principi de funcionament és el següent: l’etanol absorbeix energia infraroja a una certa longitud d’ona. El detector d’infrarojos només rep l’energia radiada en aquesta mateixa longitud d’ona i la converteix

271


en energia elèctrica. Com més alcohol hi ha a la mostra, més energia és absorbida per l’etanol i menys energia elèctrica es genera.

Alguns exemples d’aquests models d’equips en funcionament per di-ferents cossos de policia són l’alcoholímetre SAF’IR Evolution i l’al-coholímetre Dräger 7110 MK III:

Foto

cedi

da p

el fa

bric

ant D

räge

r.

Alcoholímetre Dräger model 7110 MK III.

La transferència de gasos entre la sang i l’aire es produeix en els alvè-ols pulmonars. L’àrea és més gran de 100 metres quadrats (més de 50 vegades la superfície de la pell).

En repòs s’inspiren o s’expiren 500 mil·lilitres d’un total de 3 litres aproximadament d’aire que hi ha en tot el sistema respiratori. Du-rant l’expiració, l’aire que es troba a les vies aèries és el primer a sortir, no ha estat en els alvèols i, per tant, no ha sofert un veritable intercanvi de gasos amb la sang.

Per tant, en condicions normals, només 350 dels 500 mil·lilitres són els que verdaderament es van reemplaçant en el sistema.

272


Què mesuren realment els equips?

L’aire alveolar és la part final de l’aire que ha sofert veritablement un intercanvi de gasos amb la sang i és el que té la correlació de quanti-tat d’alcohol amb el que hi ha a la sang. Els primers 0,5 litres d’aire tenen una proporció d’alcohol més baixa a l’aire alveolar.

El 1930, Liljestrand i Linde van fer diferents estudis en els quals van arribar a la conclusió que la quantitat d’alcohol continguda en 2 li-tres d’alè era la mateixa que la continguda en 1 mil·lilitre de sang.

Per aquest motiu, la taxa d’etanol obtinguda es pot deduir de la relació 2000:1 demostrada científicament, fet que justifica per què 0,25 mil·ligrams per litre d’etanol en aire espirat equivalen a 0,5 grams per litre d’etanol a la sang.

6. Taxes de referència en la mesura de l’etanol

En relació amb les proves realitzades amb els equips evidencials, cal tenir present que a les taxes d’alcoholèmia obtingudes cal aplicar els marges d’error de mesurament dels equips. Aquests marges d’error estan indi-cats a la Instrucció ITC/3707/2006. Els errors màxims permesos són:

• 0,030 mg/l per a concentracions X ≤ 0,400 mg/l.

• 7,5 % per a concentracions 0,400 < X ≤ 1 mg/l.

• 20 % per a concentracions X > 1 mg/l.

Cal tenir present que el mesurament d’etanol pels equips evidencials es fa en unitats de mil·ligrams per litre (mg/l), amb una resolució mà-xima de dos dígits al valor decimal.

Per aquest motiu, en aplicar el marge d’error del 7,5 % als 0,6 mil-ligrams per litre de taxa límit establerts en aplicació de l’àmbit penal:

273


• 0,60 + 0,045 = 0,645 Taxa > 0,64

En relació amb l’àmbit administratiu, l’error de 0,03 mil·ligrams per litre aplicat a les taxes límit comporta que les taxes que s’apliquen in-diquin uns límits de:

• 0,25 + 0,003 = 0,28 Taxa > 0,28

• 0,15 + 0,003 = 0,18 Taxa > 0,18

7. Interpretació dels resultats obtinguts amb un etilòmetre evidencial

El procediment de realització de la prova d’alcoholèmia consisteix a fer dues bufades consecutives. L’equip evidencial fa una mesura d’ambdu-es bufades, de manera que, si la diferència entre els resultats d’etanol mesurats donen una diferència superior al 14 %, l’equip presenta com a resultat un error en la mesura.

Si el resultat d’etanol obtingut ha estat superior als 0,25 mil·ligrams per litre o 0,15 mil·ligrams per litre (segons el tipus de conductor o vehicle), aleshores s’ha de fer una segona prova passats deu minuts des de la realització de la primera prova.

Procediment Valor de la prova de referència

Administratiu

La denúncia i la seva quantia es fixen d’acord amb el resultat obtingut a la segona prova d’alcoholèmia. Aquest valor ha de ser inferior o igual als 0,64 mil-ligrams per litre i el conductor no ha de presentar símptomes evidents.

Penal

Quan les dues taxes obtingudes amb l’alcoholímetre evidencial superin el límit de 0,64 mil·ligrams per litre o bé, sense arribar a aquesta taxa en una prova o en ambdues, si els agents han observat símptomes evi-dents.

274


Una altra situació possible es produeix quan el resultat obtingut a la primera prova ha estat inferior als 0,25 mil·ligrams per litre o 0,15 mil·ligrams per litre (segons el tipus de conductor), però el conductor presenta símptomes de trobar-se sota la influència de begudes alcohòliques. Aleshores, aquesta primera prova pot ser re-petida per a més garantia del procediment.

En un àmbit d’actuació penal, cal prestar atenció als valors obtinguts en els tiquets d’alcoholèmia, ja que, en cas que a la prova les dues bufades no s’hagin fet correctament, el tiquet ofereix informació d’interès per a la instrucció de diligències penals.

Al tiquet es fa constar com a resultat definitiu de la prova el valor més baix de les dues bufades realitzades. Abans de cada mesura, l’equip fa un test per comprovar que l’equip està net i el valor inicial és 0.

8. Proves de detecció per altres mitjans

La no-realització de les proves de detecció d’etanol mitjançant l’ús d’alcoholímetres destinats a l’anàlisi de l’aire espirat únicament es podria donar per causes justificades que impedeixin al conductor la realització de les proves.

En la resta de situacions, el conductor cometria el delicte de l’art. 383 del CP per negar-se a sotmetre’s a les proves establertes reglamentà-riament.

Les proves de detecció d’alcohol mitjançant una mostra d’aire són senzilles de fer pels conductors, ja que no es requereix un volum elevat d’aire, raó per la qual únicament raons motivades com seria que el conductor hagués patit lesions justificarien la impossibilitat física de fer la prova.

En aquests casos, es podria ordenar un reconeixement mèdic o la realit-zació d’anàlisis clíniques que els facultatius del centre sanitari on hagi estat traslladat el conductor estimin adequades. Aquesta prova no té la

275


consideració de prova de contrast, ja que esdevé la primera prova que es fa al conductor.

9. Proves de contrast: tipus de mostra per obtenir i procediment

A petició de la persona interessada o per ordre de l’autoritat ju-dicial, es poden repetir les proves realitzades amb els etilòmetres evidencials mitjançant una anàlisi de sang, d’orina o d’altres d’anàlogues.

Quan la petició la fa la persona interessada a l’efecte de contrast, les proves consisteixen preferentment en l’anàlisi de sang, amb excepció de causes degudament justificades que motivarien l’anàlisi d’una mostra d’orina.

En cas que el trasllat de la persona s’hagi fet per la seva impossi-bilitat de realitzar les proves mitjançant etilòmetre evidencial, també és convenient obtenir preferentment una mostra de sang (llevat que per algun tipus d’impediment físic el personal facul-tatiu consideri més convenient fer una altra prova), ja que la mostra de sang facilita que el valor obtingut de l’analítica del laboratori sigui més representativa d’una ingesta recent d’alco-hol o estupefaents.

En aquest últim cas, si l’interessat es nega a l’obtenció de mostra de sang, el facultatiu determinarà la prova alternativa (orina o d’altres), però en qualsevol cas no s’obligarà l’interessat a l’ob-tenció de la mostra de sang.

Per a l’obtenció de la mostra, els agents han de lliurar al personal sanitari una bossa estandarditzada, etiquetada i amb precinte, espe-cíficament destinada al transport de mostres orgàniques, on s’han de dipositar els dos tubs amb la mostra obtinguda. Els tubs, nor-malment, els han de facilitar els agents actuants i, així mateix, han

276


d’indicar al personal mèdic que els omplin en la seva totalitat, per garantir la conservació de la mostra.

El personal mèdic ha d’atendre el que disposa l’Institut Català de la Salut en relació amb els procediments per a l’obtenció de mostres de sang per punció venosa, on es fa constar que aquesta punció venosa s’ha de fer sense utilitzar alcohol per desinfectar el punt d’extracció, per evitar, d’aquesta manera, qualsevol interferència en el procés d’analítica que fa el laboratori en el resultat que se’n deriva.

10. Realització de proves a conductors en estat d’inconsciència

És necessària l’autorització judicial per a l’obtenció de mostres de sang o altres per a la comprovació de la taxa d’alcoholèmia o de consum de substàncies estupefaents, psicotròpiques, estimulants o anàlogues dels conductors o usuaris implicats en un accident de trànsit amb possible responsabilitat penal i que es trobin en estat d’inconsciència com a conseqüència de les lesions sofertes en l’accident.

En el cas d’accident amb resultat de mort o lesions greus i amb indicis de responsabilitat per part de la persona que es troba en estat d’inconsciència, així com quan hi hagi indicis d’imprudència greu i que, per tant, el fet sigui susceptible de ser qualificat com a homicidi imprudent o lesions greus per imprudència greu, com també per delictes dolosos (homicidi dolós, lesions doloses, etc.), s’ha de sol·licitar sempre i de manera immediata a l’autoritat judi-cial l’autorització de la prova.

L’autorització judicial únicament s’obté si el requeriment està mo-tivat, i per això abans de fer el requeriment al jutjat competent cal recollir tota la informació relacionada amb els fets (símptomes d’intoxicació, manifestacions fetes pel subjecte, maniobres estra-nyes realitzades pel conductor, presència d’ampolles, xeringues, restes de drogues, etc.).

277


En els casos en què els agents actuants hagin apreciat símptomes d’intoxicació alcohòlica o substàncies estupefaents i, havent-ho preguntat al personal sanitari, els consti que han estat obtingu-des mostres de sang amb finalitats terapèutiques, poden sol-licitar al centre sanitari que adopti les mesures necessàries per a la custòdia i la conservació d’aquestes mostres, i en aquest cas han de posar immediatament en coneixement de l’autoritat ju-dicial aquesta circumstància a fi que, si ho considera pertinent, ordeni judicialment i de manera motivada les analítiques opor-tunes per comprovar les possibles intoxicacions per alcohol o per consum de substàncies estupefaents, psicotròpiques, estimulants o anàlogues.

L’obtenció d’una resolució judicial que autoritzi a fer una analí-tica d’aquest tipus de mostres requereix que, perquè l’autoritat judicial tingui elements per motivar suficientment la seva reso-lució, es facin constar a l’ofici judicial totes les informacions o dades que poden resultar necessàries per a aquesta valoració, i en especial:

• La tipologia dels fets que s’investiguen són de caràcter greu ate-sos els resultats lesius que a causa de l’accident s’han produït.

• La mesura és idònia, ja que no hi ha altres mitjans menys perju-dicials per determinar el grau d’impregnació d’alcohol del con-ductor implicat.

• No existeix cap altra mesura urgent, i actualment factible, que es pugui prendre amb una certa immediatesa que eviti la desapari-ció de les proves que permeten la investigació dels fets.

• Aquesta mesura és necessària i imprescindible per a la determi-nació de les causes possibles que desencadenen els fets greus re-latius a l’accident de trànsit que s’està investigant, i la influència de l’alcohol o els estupefaents és un dels factors concurrents amb més presència en la producció dels accidents.

278


• Es requereix autorització per traslladar la mostra al laboratori acordat per ser analitzada.

11. Càlcul del grau d’alcoholèmia retrospectiva

Un tema d’interès operatiu són aquells casos en què la unitat policial que intervé fa la prova d’alcoholèmia al conductor passades unes ho-res des del moment en què aquest conductor ha provocat l’accident. Aquestes situacions es poden produir quan el conductor ha fugit del lloc dels fets i ha estat localitzat més tard o bé perquè ha estat tras-lladat a seu hospitalària i no ha estat possible fer la prova fins al cap d’unes quantes hores.

El resultat obtingut no és demostratiu del grau d’alcoholèmia que el conductor tenia en el moment dels fets.

Es pot fer una estimació del grau d’alcoholèmia en el moment de l’accident?

Abans d’aquest càlcul, cal explicar breument les tres fases fisiològi-ques que es presenten quan l’organisme ingereix alcohol:

Fase Descripció

Absorció

La fase d’absorció per via oral és immediata.

L’alcohol té una gran facilitat de difondre’s mitjançant les parets de l’estómac i dels intestins, tot i que hi ha gran diversitat de factors que poden fer variar l’absorció:

- Presència de sucs gàstrics a l’estómac.

- Presència d’aliments greixosos, que retarden l’absorció.

La variació en l’absorció provoca que la concentració d’alcohol a la sang pugui variar (mateix individu en diferents ocasions).

279


Distribució

La distribució de l’alcohol per la sang es produeix mitjançant la vena porta. Bona part de l’alcohol és destruït al fetge, i la resta circula per tot el cos, fins a arribar al cervell.

La sang subministra alcohol als diferents teixits del cos perquè la concentració sigui menor.

L’alcohol es distribueix en més proporció en els teixits amb més contingut d’aigua:

- El teixit muscular té un 80 % d’aigua.

- El greix té un 20 % d’aigua.

La distribució dels teixits continua fins que la concentració queda equilibrada.

Eliminació

El procés de redistribució o eliminació d’alcohol és molt més lent.

El 95 % d’alcohol s’elimina mitjançant enzims del fetge, i es converteix en diòxid de carboni i aigua.

El 5 % restant s’elimina amb l’orina i, en menor quantitat, per l’alè i la transpiració.

Tornant al càlcul retrospectiu de l’alcoholèmia, les fases queden dibuixades en el gràfic següent. S’observa que les corbes d’absorció i eliminació presenten figures similars quan la mesura d’etanol s’ha fet en diferents teixits.

Aquest fet és el que permet, a partir del coneixement de la taxa obtinguda amb un equip evidencial i el coneixement del temps transcorregut entre el moment en què es produeix l’accident i el moment de realització de la prova, fer un càlcul del grau d’alcoho-lèmia en el moment de l’accident.

280


Corbes d’absorció-eliminació d’etanol en plasma, fetge i testicle en rates in vivo (amb autorització de Quintans, L., 2008).

Etanol in vivo

µg e

tano

l / g

teix

it o

ml p

lasm

a

Temps (h)

4.000

3.500

3.000

2.500

2.000

1.500

1.000

500

0 0 3 6 9 12 15 18 21 24

Plasma

Testicle

Fetge

A partir dels estudis realitzats per Widmark, per Gullberg i Jones i per Manuel Repetto, es poden fer els càlculs estimatius.

Widmark (1930) va calcular la velocitat amb què l’alcohol es meta-bolitza a l’organisme. És una velocitat constant lenta i independent del grau de concentració, estimada en 0,15 grams d’alcohol per litre de sang per hora (gh/l). Aquest valor de pendent d’eliminació d’eta-nol s’anomena coeficient β.

Gullberg i Jones (1994) van determinar que aquest càlcul pot tenir un marge d’error del 20 %.

Manuel Repetto estima que cal fer el càlcul considerant a un valor del coeficient de β de 0,1 grams d’alcohol per litre de sang per hora com a garantia legal ajustada a dret.

El valor Cm esdevé el valor obtingut amb l’equip evidencial, mentre que el valor Ct seria el valor d’etanol que es vol estimar observant que entre aquests dos instants han passat dues hores en l’exemple mostrat a la gràfica següent.

281


2,4

2,0

1,6

1,2

0,8

0,4

0 0 2 4 6 8 10

Temps (hores)

Ct

Δtβ = tg Ψ = ΔC

Ψ

Cm

Con

cent

raci

ó d’

etan

ol a

la s

ang

ΔC

Exemple pràctic. Imaginem aquesta situació:

• 06.00 h: es produeix l’accident.

• 12.00 h: es practica la prova d’alcoholèmia a l’hospital.

• Resultat:

− 0,35 mg/l d’aire espirat a les 12.00 h en primera prova.

− 0,33 mg/l d’aire espirat a les 12.15 h en segona prova.

Realització del càlcul:

Ct = Cm + β · t

On:

• Ct: resultat de l’alcoholèmia retrospectiva en grams d’alcohol per litre de sang en el moment de l’accident.

282


• Cm: resultat de l’alcoholèmia obtingut amb l’etilòmetre evi-dencial a partir del qual es fa la retrospectiva (es pot utilitzar la primera prova o la segona). Cal fer constar el valor en grams d’alcohol per litre de sang, i també caldrà aplicar el marge d’error de la mesura realitzada amb l’equip evidencial.

• t: diferència de temps en minuts entre l’hora de la prova re-alitzada (es pot utilitzar la primera prova o la segona) i l’hora de l’alcoholèmia retrospectiva que es vol calcular.

Cal tenir en compte que si es desconeix el moment en què el conductor va deixar d’ingerir begudes alcohòliques (fet habitu-al), també es desconeix quan ha tingut lloc la fase d’absorció, motiu pel qual cal restar 60 minuts al temps d’eliminació, en aplicació del principi in dubio pro reo.

Anotacions prèvies al càlcul:

1. En disposar de dues mesures realitzades amb etilòmetre eviden-cial, es pot calcular el coeficient β o grau d’eliminació concret per al conductor implicat. En cas de disposar d’una única lectura, ales-hores caldria utilitzar el valor genèric de 0,1 grams d’alcohol per litre de sang per hora estimat per Manuel Repetto.

Cal fer constar els resultats en grams d’alcohol per litre de sang per hora, motiu pel qual els valors obtinguts en mil·ligrams per litre d’aire espirat amb l’etilòmetre evidencial es passen a grams per litre de sang, multiplicant per 2 els valors inicials.

2. En calcular el coeficient β cal utilitzar els valors mesurats per l’etilò-metre evidencial i incorporar també el marge d’error corresponent en funció del valor de la mesura C1 i C2.

Per aquest motiu, als valors C1 i C2 anteriors els anomenarem C1 i C2

corregits.

283


Valor de la concentració

≤ 0,8 g/l > 0,8 i ≤ 0,2 g/l > 2 g/l

(C1 – C2) corregit (C1 – 0,06) – (C2 – 0,06) (C1 – 0,06) · 0,925 (C1 – 0,06) · 0,8

On:

• C1: resultat de la primera prova de l’etilòmetre en grams d’alco-hol per litre de sang amb aplicació dels marges d’error.

• C2: resultat de la segona prova de l’etilòmetre en grams d’alcohol per litre de sang amb aplicació dels marges d’error.

• t1- t2: diferència de temps entre la primera prova i la segona en minuts.

En el cas que ens ocupa, com que s’ha obtingut un resultat amb l’equip evidencial inferior als 0,4 mil·ligrams per litre d’aire espirat, l’error de l’equip és de 0,03 mil·ligrams per litre.

Per aquest motiu, el valor de (C₁ – C₂) corregit es correspon amb el càlcul (C₁ – 0,06) – (C₂ – 0,06), que en aquest cas ofereix un resultat de:

(C₁ - C₂) corregit = 0,04 g/l

3. El temps d’eliminació de l’etanol (diferència entre la primera mesu-ra i la segona) no correspon als minuts, sinó al nombre d’hores que hi ha entre ambdós resultats. Per aquest motiu, si el temps es inferior a 60 minuts el valor serà decimal.

En aquest cas, com que és de 15 minuts, representa proporcionalment 0,25 parts

d’una hora

284


β = C1 – C2 t1 – t2

Aleshores, el valor del coeficient β serà de 0,16 grams d’alcohol per litre de sang per hora.

Coneixent el grau d’eliminació, estimar el valor del grau d’alcoholè-mia existent prèviament, sis hores abans, és relativament senzill:

Ct = Cm + β · t = 0,7 + (0,16 · 6) = 1,66 gh/l

Ara calculem el valor de Ct aplicant el marge d’error de l’equip evi-dencial al valor de Cm. També restarem una hora al temps d’absorció al temps de sis hores des que es va produir l’accident, ja que es des-coneix en quin moment el conductor va deixar d’ingerir alcohol.

Aquesta aplicació màxima del principi in dubio pro reo significaria que hem considerat que s’ha deixat de beure alcohol just en el moment de produir-se l’accident.

Ct = 0,64 + 0,16 ∙ 5 = 1,44 g/l equivalent a 0,72 mg/l

Si al valor obtingut li apliquem l’error propi de la tècnica, tal com fe-ien constar als seus estudis Gullberg i Jones, aleshores el valor final obtingut seria aquest:

Valor obtingut final Ct entre 1,152 i 1,728 g/l, equivalents a 0,576 i 0,864 mg/l

En cas d’accidents greus o mortals es pot requerir en seu judicial el suport del metge forense per a la realització d’un informe pericial d’al-coholèmia retrospectiva, o bé aquest informe pot ser realitzat per la unitat instructora, cas en el qual ha d’informar la seu judicial que es tracta d’un càlcul estimatiu prenent com a referència els estudis realit-zats i ha de fer constar la font bibliogràfica.

285


12. Principis de funcionament dels tests d’estupefaents

La realització de la prova de substàncies estupefaents requereix un test indiciari que permeti l’anàlisi de la mostra de saliva. Aquests dispositius de cribratge o screening identifiquen amb una alta pro-babilitat el resultat positiu quan detecten la presència de la subs-tància.

Screening:

• Tècnica de cribratge ràpida, revisió.

• Objectius:

− Detecció d’aquells conductors que han ingerit o incorporat substàncies estupefaents.

− Realització de la prova pròxima a la ingesta recent.

− Resultat qualitatiu (sí/no).

• Sense necessitat d’aparició de símptomes evidents.

Els tests funcionen habitualment per tècniques d’immunoassaig, ba-sats en l’ús d’antígens i anticossos per generar un resultat.

Immunoassaig:

• Tècnica immunoquímica.

• Destinada a la cerca de compostos presents en líquids orgànics.

• Es detecta la substància objecte d’anàlisi (anàlit) mitjançant reacció antigen-anticòs.

• la tècnica pot quedar afectada per les reaccions encreuades.

286


• Un exemple clar és el test d’embaràs.

L’anticòs és un tipus de proteïna produïda pel cos en resposta a una substància invasora (estranya, com seria, per exemple, la substància estupefaent).

L’antigen és la substància que el cos està intentant combatre (eliminar o reduir) preparant una resposta immunològica.

El test de detecció d’immunoassaig utilitza un anticòs selectiu o diferents anticossos si es vol detectar més d’una substància que es-tan ubicats a les tires reactives. Quan es diposita la saliva i aquesta saliva comença a córrer per les tires reactives, arrossega en primer lloc l’anticòs.

A la part final de les tires reactives té lloc la reacció amb les substàncies estupefaents (unió amb l’antigen).

La mostra de saliva d’un conductor que hagi consumit estupefa-ents haurà generat l’anticòs, i aquest anticòs ja haurà reaccionat amb la substància estupefaent presa, motiu pel qual, en arribar a la zona del joc preparada per a la reacció amb l’antigen (mostra de droga), aquesta reacció no es produirà.

Preguntes freqüents:

• Quina quantitat de substància estupefaent és necessària perquè el joc faciliti un resultat positiu?

Tots els jocs tenen un «llindar de detecció» o quantitat mínima neces-sària de cada substància, mesurada en nanograms per mil·lilitre de sa-liva, a partir de la qual comencen a oferir un resultat positiu. Aquest llindar de detecció és indicat pels fabricants com a valor cut off o valor de tall.

287


Quantitat

Test positiu

Test negatiu

Valors de tall

Temps

Cada fabricant, en funció del tipus de joc i de substància que es vol detectar, fixa uns punts de tall concrets.

Taula amb exemples de valors de tall per a cada substància indicats per dos dispositius diferents:

Classe de drogaClasse de substància

Cut off (ng/ml) DDS2 ALERE

Cut off (ng/ml) DRUGWIPE 5S

Amfetamines d-amfetamina 50 50

Cànnabis (THC) ∆9 THC 20 25

Metabòlit de la cocaïna

Benzoilecgonina 30 20

Metamfetamines Metamfetamina 50 50

Opiacis Morfina 40 10

Si bé la diferència entre els punts de tall dels diferents dispositius no és significativa, cal prestar una atenció especial al fet que, a mesura que el punt de tall és més baix, el joc indiciari ha de ser més precís, atès que aquest punt de tall es va aproximant al punt de tall de confirmació al laboratori.

Preguntes freqüents:

• Per què s’utilitza com a mostra de detecció la saliva? En l’àmbit policial, a diferència de la presa d’una mostra de sang o d’orina, l’obtenció d’una mostra de saliva té un seguit de facilitats opera-tives importants:

288


− Recollida no invasiva, ràpida i senzilla.

− Difícil d’adulterar.

− Composició menys complexa que el plasma o la sang.

− Conté la fracció lliure de droga.

− Possible correlació amb nivells plasmàtics.

− Es pot recollir in situ.

− No requereix personal especialitzat.

− Detecció de l’anàlit principal: droga.

− Representativa d’un consum o ingesta recent (a diferència de mostra d’orina o cabell).

Inicialment, hi havia dues dificultats en relació amb la mostra de saliva: volum de recollida molt limitat i concentracions d’anàlit baixes. Els actuals jocs indiciaris, tot i aquestes dificultats, fan ana-lítiques per cribratge amb un percentatge d’encert elevat.

13. Requisits operatius policials per a la selecció d’un test indiciari

Cal tenir present que l’ús del joc a la carretera difereix substancial-ment del seu ús en un entorn tancat, un entorn de laboratori o hospitalari. S’han de tenir en compte aquests ítems abans de selec-cionar el tipus de joc indiciari que es farà servir als controls de substàncies estupefaents:

• Usabilitat.

289


• Temps en la recollida de la mostra de saliva.

• Temps en l’anàlisi de la mostra.

• Aspectes higiènics.

• Simplicitat del test: lectura i interpretació fàcils.

• Fiabilitat.

• Temps de realització del test reduït: no superior a 5 minuts (cal evitar esperes per la incomoditat que representa per a la persona sotmesa a la prova).

• Temps de recol·lecció de la mostra de saliva: inferior a 2 minuts

• Higiene (no manipulació del col·lector de la mostra de sa-liva).

Informació d’interès policial en adquirir el dispositiu:

• Substàncies que detecta: habitualment cocaïna, opiacis, metam-fetamines, amfetamines, cànnabis.

• Full d’instruccions per al seu ús correcte.

• Punts de tall per a cada substància.

• Taula de reaccions encreuades.

• Sensibilitat, especificitat, precisió.

• Temperatures recomanades d’ús.

290


• Data de caducitat.

En aquest llibre s’ha inclòs un apartat titulat «Interpretació de resul-tats», amb l’objectiu de fer un tractament específic relatiu a la taula de reaccions encreuades dels jocs i, també, per tractar les definicions relatives a la sensibilitat, l’especificitat i la precisió del joc i la seva importància.

L’elevat nombre de jocs de detecció que hi ha al mercat obliga a seleccionar convenientment aquells que s’ajustin més a les necessi-tats policials. Alguns d’aquests jocs indiciaris amb lectura visual del resultat són Sun Oraline, Ultimed, Surescreen, Mavand, Avitar, Branan, Envitec, Drugwipe i Cozart:

Foto

cedi

da p

el di

strib

uïdo

r del

DD

S2 a

Espa

nya,

T

RAD

ESEG

UR,

SA.

Models de jocs de lectura de resultat de prova d’estupefaents fent ús d’un dispositiu electrònic: Dräger DrugTest 5000 i Alere DDS2.

291


Foto

cedi

da p

el di

strib

uïdo

r del

DD

S2 a

Espa

nya,

T

RAD

ESEG

UR,

SA.

La utilització d’equips de detecció electrònics en proves d’estupe-faents aporten una millora amb relació al test visual: eviten un cert grau d’interpretació de l’agent en fer la lectura visual per identificar si el test ha estat positiu o negatiu. Aquest grau d’in-certesa en la lectura és més factible quan la quantitat de substàn-cia estupefaent consumida s’aproxima al punt de tall del disposi-tiu, i fa que el marcador del test no ofereixi prou contrast.

Els fabricants també concentren els seus esforços a introduir mi-llores en l’operativitat del joc visual amb l’objectiu de facilitar un contrast més alt del marcador i fer més evident la diferència entre un resultat negatiu i un de positiu.

14. Selecció del conductor sotmès a la prova: indicis, signes, símptomes

A diferència dels controls i les proves d’alcoholèmia, on la realitza-ció d’una prova amb un etilòmetre digital no supera els deu segons, la identificació i la selecció dels conductors que seran sotmesos a

292


prova d’estupefaents ha de ser més acurada, ja que la realització de la prova requereix un temps estimat de deu minuts.

Abans de fer la prova, cal tenir en compte tots els detalls que podrien orientar l’agent de policia a seleccionar un conductor determinat:

• Primer nivell: INDICI

Conjunt de circumstàncies o elements que ajuden l’agent de policia a decidir si un conductor o un vehicle ha de ser objecte d’un control policial especial. «Pot ser».

• Segon nivell: SIGNE

Element subjectiu de l’agent de policia consistent a avaluar en el con-ductor elements «relatius» al possible consum de substàncies estupefa-ents. «Deu ser».

• Tercer nivell: SÍMPTOMA

Observació realitzada per l’agent de policia en la qual determina en el conductor elements objectius d’haver consumit substàncies estupefa-ents. «És».

L’agent ha de tenir en compte els elements següents:

Què olorem… Què veiem…

Haixix / marihuana Vehicle desendreçat

Olor insòlita Cendrer ple

Esprai bucal Moviment nerviós del conductor

Olor intensa de cafè Comportament dels passatgers

Ambientador Descurança en la vestimenta

Encens Vehicle amb cops, rascades, descuidat

293


Què sentim…

Declaracions o conclusions extraordinàries

Respostes contradictòries, incoherents…, o amb una certa loquacitat o amabilitat

Renecs, insults

Declaracions poc clares, incomprensibles, incoherents amb el context del control

Confessions respecte al consum

Negació enèrgica d’ingesta de begudes alcohòliques

Quadre de símptomes/signes de consum recent

Símptomes/signes Elements perceptibles

Ulls

Pupil·les dilatades

Tremolor en les pupil·les

Ulls injectats en sang

Pupil·les contretes

Reacció lenta a la llum

Hipersensibilitat a la llum

Estrabisme

Vista borrosa

Pestanyes que cauen

Boca

Boca seca

Saliva abundant

Irritació a la paret nasal

Picors

Erosió de l’esmalt dental

Genives enrogides

Comportament

Agitació

Atenció exagerada

Agressiu, nerviós, trasbalsat

Confusió mental

Apatia

Eufòria

294


Llenguatge

Tartamudeig

Parla pastosa

Vèrbola, xerrameca, loquacitat

Balboteig

Massa segur

Passes curtes

Caminar

Arrossegament dels peus

Vacil·lant

Entrebancar-se

Desordre motriu

Altres símptomes

Suor abundant

Tremolors

Tics nerviosos

Reflexos exagerats

Signes

Disminució de reflexos

Vehicle desendreçat, desordenat

Vehicle descurat

Vehicle colpejat

Restes i vestigis del consum

Tinença de drogues a l’interior del vehicle

Olor en el vehicle d’ambientadors

Olor d’esprai bucal

Ús de caramels, xiclets, xupa-xups

Símptoma Descripció

MidriasiLa midriasi defineix un augment en la mida del diàmetre de la pupil·la, el cercle negre

NistagmesMoviment involuntari i incontrolable dels ulls. El moviment pot ser horitzontal, vertical o rotatori

MiosiLa miosi es defineix com la disminució de la mida del diàmetre de la pupil·la per contracció

BruxismeTensió mandibular. Moure les mandíbules d’un costat a l’altre i de davant cap enrere

Conjuntiva vermella

Inflamació de la conjuntiva de l’ull

295


Quadre de símptomes per tipus de substància

Substància activa THC Tetrahidrocannabinol

FormesHaixix Del 7 al 15 % de THC

Marihuana De l’1 a 5 % de THC

Monodosi efectiva

15 mg

Experiència narcòtica

d-amfetami-na

De 0,1 a 1 g

Efectes externs que cal reconèixer

Al·lucinogen

Calma, sensació de plaer, cansament

Sequedat de boca, gana

Disminució de la capacitat de crítica

Aparença vidriosa dels ulls

Fugacitat d’idees

Passivitat, apatia

Pupil·les dilatades, conjuntives envermellides

Test en conductor

Reacció retardada de la pupil·la 3-5 segons

Efecte més fort Als 30 minuts del consum

Disminució de l’efecte Durant les dues o tres hores posteriors

Efecte residualSi hi ha consum elevat el dia abans, al matí següent, hangover (ressaca)

Substància activa Opiacis


Analgèsic depressor del SNC

Sopor, somnolència

Cansament

Moviments lents

Sequedat de boca

Llenguatge incoherent

Canvi sobtat entre «excitació» i absència

Pupil·les contretes

296


Substància activa Amfetamines – metamfetamines


Estimulant

Dilatació de pupil·les

Pèrdua de concentració

Desorientació

Inapetència

Manca de set

Esgarrifances

Sudoració

Inquietud motriu

Dosi A partir de 10 mg

Substància activa Cocaïna


Estimulant del SNC

Dilatació de pupil·les

Loquacitat

Evasió d’idees

Eufòria

Insensibilitat al dolor

Irritabilitat, agressivitat

Testen el conductor Reacció retardada de la pupil·la 3-5 segons

15. Realització de la prova de substàncies estupefaents

La recollida de la mostra de saliva és la part més complexa i de-terminant. La gran majoria de tests indiciaris estan formats per una turunda (bastonet amb una part final amb cotó en forma de boleta).

Aquest bastonet és l’element col·lector. Està destinat a la recolli-da de la mostra de saliva indiciària.

Segons el tipus de fabricant del joc indiciari, per garantir la realit-zació correcta de la mostra d’estupefaents, cal passar el bastonet per sota la llengua i per darrere de la zona mandibular i no única-ment per sobre la llengua. La dificultat per obtenir una mostra de

297


saliva en conductors que han pres estupefaents, ja que tenen la boca molt seca, pot fer que la prova s’allargui més enllà dels deu minuts.

Altres tipus de col·lectors de saliva únicament requereixen passar per sobre la llengua i faciliten la realització del test, ja que neces-siten menys quantitat de mostra de saliva i, en conseqüència, menys temps.

16. Interpretació dels resultats de les proves d’estupefaents realitzades

Els tests visuals que funcionen per tècniques d’immunoassaig indi-quen el resultat del test a una zona del carril per on ha corregut la mostra de saliva.

Cal prestar una atenció especial al tipus de test utilitzat i les seves ins-truccions, ja que segons el fabricant indiquen el resultat positiu dibui-xant una ratlla de color vermell, mentre que en altres casos l’absència de ratlla indica el resultat positiu.

Els tests amb instrument lector faciliten un tiquet amb el resultat per a cada substància analitzada.

El que sí que tenen gairebé tots els tests a cada tira reactiva són dues zones: la primera part correspon a la zona de lectura del resultat del test, mentre que la segona part correspon a la banda de control, indi-cativa que el test s’ha fet correctament.

Banda de control

C T

Banda de test

?

Saliva

298


17. Sensibilitat, especificitat, precisió

En fer proves de substàncies estupefaents i comparar els resultats indiciaris obtinguts amb el joc amb el resultat obtingut de l’analítica de la mostra de saliva tramitada al laboratori, cal fer el seguiment respecte a la sensibilitat, l’especificitat i la precisió del joc indiciari, ja que un percentatge per sota del 95 % en algun dels seus valors obli-garia a qüestionar el procediment d’ús del joc o les seves capacitats tècniques.

Sensibilitat:

• És la capacitat del test per detectar el consum.

• Probabilitat que un conductor que hagi consumit doni un resul-tat positiu.

• El percentatge de sensibilitat es pot calcular. Sensibilitat = VP / (VP + FN).

− VP = valors positius indiciaris.

− FN = valors on el laboratori facilita un resultat positiu d’una mostra indiciària negativa.

− Un valor de sensibilitat del 90 % indicaria que el 10 % dels conductors que han consumit marxen d’un control sense ser detectats, amb el risc que aquest fet pot comportar per als usuaris de la via.

− A mesura que els punts de tall per a cada substància són més petits, mantenir la mateixa sensibilitat obliga que el joc de detecció sigui de més qualitat.

299


Especificitat:

• Capacitat del test per detectar els conductors que no han consumit.

• Probabilitat que un conductor que no ha consumit doni resultat positiu.

• El percentatge de l’especificitat es pot calcular. Especificitat = VN / (VN + FP).

− VN = valors negatius indiciaris.

− FP = valors on el laboratori facilita un resultat negatiu d’una mostra indiciària positiva.

− Un valor d’especificitat del 90 % indicaria que el 10 % dels conductors que no han consumit han estat immobilitzats sense motiu aparent.

Precisió:

• Capacitat del test per correlacionar resultats positius i negatius.

• El percentatge de la precisió = VP + VN / (VP + VN + FP + FN).

− Un valor de precisió del 90% indicaria que el test encerta nou de cada deu proves. Per garantir aquest percentatge és necessari sol·licitar al fabricant nivells de sensibilitat i especi-ficitat obligatòriament iguals o superiors al 90 %.

− El valor de la precisió sempre es trobarà entre el valor d’espe-cificitat i el de sensibilitat. A la gràfica següent d’exemple, estaria entre el 95 i el 82 %.

300


10095 %

Especificitat

Sensibilitat

Per

cent

atge

82 %80

60

40

20

0

0 100 200 300 400

18. Taula de reaccions encreuades del joc indiciari

Els jocs indiciaris funcionen detectant grups de compostos o substàncies estupefaents.

Es poden presentar situacions on el conductor hagi ingerit un compost químic diferent d’una substància estupefaent com, per exemple, un xarop per a la tos, i en fer la prova es generi un re-sultat positiu en algun tipus de substància estupefaent.

El motiu rau en el fet que alguns compostos químics duen algun excipient que genera una reacció encreuada i, per tant, un fals positiu. El xarop per a la tos duu com a compost la codeïna, que genera un resultat positiu indiciari en opiacis.

Compost THC Cocaïna Opiaci Metamfetamina Amfetamina

1 Codeïna 100.000 100.000 55 100.000 100.000

2 6-acetilmorfina 100.000 100.000 50 100.000 100.000

3 Oxicodona 100.000 100.000 2.000 100.000 100.000

4 Heroïna 100.000 100.000 200 100.000 100.000

301


5 Dihidrocodeïna 100.000 100.000 80 100.000 100.000

6 Morfina 100.000 100.000 30 100.000 100.000

7 MDA 100.000 100.000 100.000 100.000 100

8 MDMA 100.000 100.000 100.000 300 5.000

9 MDEA 100.000 100.000 100.000 2500 35.000

10 MBDB 100.000 100.000 100.000 100 40.000

11 (+) Efedrina 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

12 (+) Pseudoefedrina 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

13 Metamfetamina 100.000 100.000 100.000 50 100.000

14 Amfetamina 100.000 100.000 100.000 100.000 50

15 Diazepam 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

16 Temazepam 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

17 Cocaïna 100.000 100 100.000 100.000 100.000

18 Cocaetilè 100.000 65 100.000 100.000 100.000

19 Metilesterecgonina 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

20 Benzoilecgonina 100.000 30 100.000 100.000 100.000

21 Cotinina 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

22 Amobarbital 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

23 11-hidroxi-∆9-THC 1000 100.000 100.000 100.000 100.000

24 ∆9-THC * 100.000 100.000 100.000 100.000

25 Cannabidiol 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

26 11-nor-9-carboxi-∆9-THC 10 100.000 100.000 100.000 100.000

27 Metadona 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

28 Amitriptilina 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

29 Maleat de clorfenamina 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

30 Paracetamol 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

31 Aspirina 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

32 β-fenetilamina 100.000 100.000 100.000 100.000 100.000

En tramitar la mostra de saliva per analitzar-la al laboratori, si es detecta com a substància la codeïna aleshores el laboratori emet un resultat final informant que es tracta d’un positiu farmacològic, que correspon a un resultat negatiu en subs-tància estupefaent.

302


Per aquest motiu, sempre cal sol·licitar al fabricant la taula de reaccions encreuades i obtenir una taula com la que es mostra a la pàgina anterior. Es poden observar els tipus de substàncies que s’analitzen per a cada grup d’estupefaents i la quantitat ne-cessària per obtenir un resultat positiu.

Així per exemple, en relació amb els opiacis, es pot observar que el resultat serà positiu si el conductor ha pres algun d’aquests compostos: codeïna, 6-acetilmorfina, oxicodona, heroïna, dihi-drocodeïna, morfina.

La codeïna, l’oxicodona, la dihidrocodeïna i la morfina són analgèsics i, per tant, es troben en medicaments. En aquest cas, el laboratori identifica la mostra de saliva com a positiu farma-cològic.

En canvi, l’heroïna és una substància estupefaent i la 6-acetil-morfina és un metabòlit de l’heroïna, és a dir, allò en què l’orga-nisme transforma l’heroïna després d’haver estat metabolitzada. A diferència del cas anterior, el laboratori identifica la mostra de saliva com a positiva en substàncies estupefaents.

Cal tenir en compte sempre les observacions que el conductor faci constar amb relació a possibles ingestions de fàrmacs que puguin fer una reacció encreuada.

En aquests casos, cal sol·licitar al conductor si duu una mostra del que ha pres al vehicle i, en cas que aquesta medicació hagi estat per prescripció mèdica, si té un document que així ho faci constar.

Aquestes situacions es produeixen molt esporàdicament. En aquests casos, l’agent fa constar al document de recollida de la mostra de saliva que es tramet al laboratori, la substància o nom del medicament que el conductor manifesti haver pres, el

303


nom comercial del fàrmac i la quantitat indicada a la recepta mèdica.

Tot i la prescripció mèdica del medicament, cal tenir en compte la simptomatologia del conductor, en ocasions també provocada per la presa d’una quantitat excessiva de medicament (per sobre de la quantitat prescrita mèdicament) i que podria haver estat barrejada amb altres substàncies (per exemple, alcohol).

19. Informe de resultat del laboratori

Els informes amb el resultat de les analítiques de substàncies estupefa-ents han de contenir aquesta informació:

• Identificació de la mostra: és el número de referència que iden-tifica la mostra des de l’inici. Es tracta de la mateixa numeració que hi ha al codi de barres ubicat al sobre de tramitació de la mostra, al tub contenidor de la saliva i al formulari policial.

L’informe del laboratori també conté el número d’expedient ad-ministratiu o el número de diligència policial, si el fet esdevé penal.

• Traçabilitat de la mostra: es fan constar les dates de recollida de la mostra de saliva pels agents al lloc de la prova, la data de tra-mitació de la mostra al laboratori, la data de recepció de la mos-tra pel laboratori, la data de realització de l’analítica i la data d’emissió de l’informe.

Facilita fer el seguiment de la mostra i tenir coneixement del punt on es troba en cada moment. Aquestes anotacions coincideixen amb les realitzades al formulari de recollida de la mostra de saliva i amb les anotacions que hi ha als registres de control i recepció de mostres realitzades pel laboratori.

304


Data de presa de la mostra

Data de recollida

Data de recepció

Data d’inici de l’anàlisi

Data de finalit-zació de l’anàlisi

Data d’emissió de l’informe de

resultats

Data de valida-ció de l’informe

de resultats

04-07-2016 04-07-2016 04-07-2016 04-07-2016 04-07-2016 04-07-2016 04-07-2016

• Mètodes utilitzats per a l’analítica i l’acreditació del laborato-ri: ha de constar l’acreditació forense ENAC 17025 conforme el laboratori fa l’analítica de substàncies estupefaents en mos-tra de saliva amb compliment de la norma.

• Resultat de les analítiques per a cada substància: es fan cons-tar els valors de concentració de la substància detectada com a positiva. Aquests valors han d’estar per sobre del punt de tall o cut off establert al laboratori.

Es pot observar que els punts de tall del laboratori són inferiors als punts de tall dels jocs indiciaris, ja que s’utilitzen tècniques de més sensibilitat, per garantir la correlació entre els resultats obtinguts amb els jocs indiciaris i els resultats obtinguts al labo-ratori.

Es fan constar també els resultats per a cada anàlit, confirmant l’afectació en el conductor en tant que la droga ha estat metabo-litzada. En l’exemple que es presenta a continuació, es detecta benzoilecgonina, metabòlit de la cocaïna.

CONFIRMACIÓ DE CANNABINOIDE A LA SALIVA Resultat: POSITIU

Anàlits Concentració Cut off establert

THC (9-delta-tetrahidrocannabinol) 182 ng/ml < 10,0 ng/ml

CONFIRMACIÓ DE COCAÏNA A LA SALIVA Resultat: POSITIU

Anàlits Concentració Cut off establert

Cocaïna 66,4 ng/ml < 10,0 ng/m

Benzoilecgonina 18,3 ng/ml < 10,0 ng/ml

305


20. Mostres de confirmació de substàncies estupefaents a laboratori

20.1. Protocol de preparació i remissió de mostres objecte d’anàlisi

Amb relació a la tramitació de mostres, cal tenir en compte de manera específica el que marca l’Ordre JUS/1291/2010, de 13 de maig, per la qual s’aproven les normes per a la preparació i la remissió de mostres objecte d’anàlisi per l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Fo-renses (INTCF).

Requisits del document de remissió de la mostra:

• Sol·licitant (cos policial sol·licitant).

• Dades de l’assumpte (lloc, data, hora de recollida de la mostra, resultat indiciari…).

• Estudi sol·licitat (tipus d’analítica).

• Subjecte de l’estudi.23

• Mostra.

• Cadena de custòdia.

Requisits del contenidor i sobre de la mostra:

• Embalatge primari: en contacte directe amb la mostra.

23 Amb relació al «subjecte de l’estudi» cal fer un matís: la identificació unívoca de la mos-tra s’ha de fer identificant amb un codi de barres o numèric la mostra, sense identificar de manera concreta el subjecte X. Aquesta codificació garanteix la Llei de protecció de dades de caràcter personal amb relació al «donant» de la mostra, de manera que el laboratori desconeix la identitat de X.

306


1. Ha de ser hermètic. Tap de rosca + cinta adhesiva.

2. Etiqueta retolada amb expressió del contingut, amb sistema d’identificació inequívoc.

− Embalatge secundari: de protecció d’un recipient primari o més (a prova de vessament).

− Embalatge exterior: protegeix l’embalatge secundari. Solide-sa i dimensions d’acord amb les mides, el pes i la fragilitat del material per embalar.

• En el cas d’una única mostra s’utilitza embalatge primari i ex-terior.

• El formulari de tramesa de la mostra, el tub amb la mostra i la bossa que conté la mostra han de presentar la mateixa codificació.

20.2. Criteris tècnics que determinen l’anul·lació d’una mostra tramitada

Tècnicament, cal diferenciar entre dos tipus de situacions: aquelles on cal considerar que la mostra tramitada al laboratori és invàlida d’aquelles altres situacions on cal considerar que la mostra és no conforme.

Una mostra invàlida queda tècnicament anul·lada i no permet l’ana-lítica de la mostra, ja que vulnera alguns dels principis bàsics de ga-rantia del procés. A diferència d’aquesta mostra, una de no conforme s’identifica com una incidència tècnica que no impedeix l’analítica i no vulnera un principi bàsic de garantia del procés.

• Mostra invàlida:

− Per caducitat.

307


− Per precintes forçats.

− Per volum de mostra insuficient (inferior als 100 µl).

− Per error de codificació.

• Mostra no conforme (es pot fer l’analítica):

− Per ruptura del tub contenidor o fissures.

− Característiques anormals de la mostra.

− Hisop no en contacte amb la mostra.

21. Proves de confirmació de substàncies estupefaents

En aquells casos on el resultat de la prova amb el test indiciari hagi estat positiu o bé, tot i ser negatiu, s’observi una simptomatologia evident en el conductor d’haver consumit estupefaents, s’ha de fer la recollida d’una mostra de saliva per tramitar-la al laboratori. Aquesta mostra s’ha de re-collir mitjançant un procediment similar al que es faci per a la prova indiciària, amb una turunda que cal dipositar a l’interior d’un tub con-tenidor.

El tub de saliva s’ha ubicar a l’interior d’un sobre precintat, que s’ha de trametre al laboratori.

Aquesta publicació és la segona de la col·lecció de llibres espe-cialitzats en «Temes de seguretat». L’obra està adreçada princi-palment als agents de policia que es dediquen al control i vigilàn-cia del trànsit en les nostres carreteres i municipis amb la finalitat de dotar-los d’una eina de consulta i de perfeccionament sobre el procediment de detecció del consum de drogues i alcohol en els conductors de vehicles de motor i ciclomotors.

El llibre està estructurat en quatre parts, en la primera s’estudia i s’analitza la reacció penal, des del punt de vista de la Fiscalia delegada de seguretat viària de Catalunya; en la segona, la respos-ta administrativa, exposant clarament els criteris que aplica el Servei Català del Trànsit; la tercera part pretén aproximar-nos a la incidència en la conducció des de la vessant medicoforense i la darrera part és totalment de pràctica operativa policial en els controls d’alcoholèmia i drogues a les vies públiques.

TEMES DESEGURETAT2

9 788498 038293

ISBN 978-84-9803-829-3

Documents

TEMES DE SEGURETAT2Introducció 9 El delicte de conduir vehicles de motor i ciclomotors sota ... que assumim en asseure'ns i conduir una màquina tan potent i poderosa. ... o bé la