Indicar que aquest treball té uns 10 anys. Els progressos i/o les noves descobertes, principalment amb la llengua dels ibers, han aportat una mica més de llum. Tot i amb això, la qüestió principal de la que tracta el present escrit, l’apartat religiós, segueix vigent en la seva immensa majoria.

El treball està en word. Tot aquell que el vulgui fer servir, copiar alguna part escrita o fotografia, ho pot fer lliurement.

La religió dels Ibers

L’estudi dels antics pobles de la Península Ibèrica presenta diversos problemes de per sí, principalment i de forma generalitzada per la manca de grans conjunts de restes epigràfiques, i d’altra banda hi ha un handicap ara per ara insuperable, i és que en cas de trobar algun element escrit en llenguatge ibèric que ens pugui aportar alguna informació, aquesta escapa al nostre coneixement en gran part degut al desconeixement de la pròpia llengua ibèrica, si més no en la seva majoria, doncs a algunes paraules, especialment topònims i/o antropònims, se les ha pogut seguir el seu rastre original i fins i tot el seu significat.

Amb tot, contem amb dues vessants per atansar-nos a la vida dels avantpassats peninsulars de les que farem referència al llarg del treball. La primera són les fonts antigues, principalment gregues i

I

llatines, algunes molt desfasades en el temps però igualment interessants. L’altra eina és l’arqueologia, a través de les restes que ens van deixar els antic pobladors.

Podem trobar i extreure força informació relativa als plànols econòmics, arquitectònics (cases, muralles, ...), artístics (ceràmica, eines i fins i tot armament), etc... Desgraciadament però, no tenim gaires referències a la seva religió, als seus rituals, als seus Déus. Sabem el nom d’algunes de les divinitats que ocupaven el panteó ibèric, però és més per l’assimilació i el sincretisme amb altres cultures que de forma directa amb els propis habitants indígenes de la Península Ibèrica.

Aquest treball pretén fer un recull del coneixement actual al respecte de la religió que practicaven els nostres avantpassats, tot tenint en conte que la majoria d’estudis que s’han fet fins al moment contemplen més hipòtesis que realitats contrastables, amb tot, es pot arribar a entreveure de forma força consistent allò que pensaven i sentien aquells que van viure sobre les nostres terres ara fa uns dos mil cinc-cents anys.

Abans de procedir a l’argument seria bo puntualitzar una qüestió que en algun cas pot semblar polèmica i sobre la qual es farà referència més endavant. Generalment els antecedents que tenim per part dels autors clàssics ens parlen tot sovint de les societats indígenes emparant-se en el contacte amb les elits de les mateixes, la qual cosa no deixa de ser un error, doncs no és pot generalitzar per a tota una societat l’experiència d’uns pocs i més quan es tracta d’un tema tant personal com és la religió, la qual només la poden entendre aquells que la viuen en primera persona, i les devocions d’uns molt sovint no es corresponen amb les dels seus veïns, sobretot i com veurem més endavant, en el cas concret dels pobles ibers.

II

La religió és un tret característic i fonamental de tota societat, i tal com esmenta José María Blazquez, el seu caràcter conservador fa que sigui el darrer element d’identitat que perd un poble.

La Religió

Per començar el recorregut de la religió en els pobles antics de la Península Ibèrica hem de pensar que partim d’una primera civilització coneguda com és Tartessos per passar després a Ibers i Celtibers, sense descuidar que tant uns primer i altres més tard van tenir contactes amb altres pobles, ja fossin fenicis, grecs, llatins o indoeuropeus. És més, no cal oblidar que sobre el terreny, encara que fossin pocs, ja hi vivien altres pobladors des d’èpoques més remotes, els quals tenien les seves creences, rituals, divinitats,...

El que sabem a partir de les fonts clàssiques és que la cultura tartèssica, i molt probablement la seva religió, va experimentar una transició cap al món iber, primerament al sud de la península i posteriorment més cap al nord-est de la mateixa, així, tot i que no tenim gaires referències que ens comuniquin les formes religioses dels tartessis, podem fer una certa extrapolació sobre les mateixes basant-nos en el que coneixem en èpoques subsegüents sobre poblacions iberes. Amb tot, està clar que hi ha d’haver variants, algunes de les quals ja s’esmentaran en els desenvolupament del text.

La primera premissa que hem de destacar i que és comú per a tots els pobles ibèrics en quan a religió, és que estem davant de cultes politeistes amb una gran varietat de divinitats i éssers sobrehumans amb freqüents sincretismes entre ells, alguns dels quals semblen tenir una major rellevància que altres a jutjar pel nombre de vegades que apareixen esmentades i/o a la major zona d’influència.

III

Les informacions clàssiques que ens parlen dels Déus indígenes ho fan a través de noms romanitzats o hel·lenitzats, nosaltres ho hem de considerar com a meres traduccions o assimilacions, no per part dels pobladors autòctons en vers les divinitats exteriors, si no tot al contrari, hem de pensar que són els nouvinguts els qui per facilitar la seva pròpia comprensió canvien els noms d’aquells Déus que no coneixen pels seus propis tot veien una coherent correlació d’aptituds de cadascuna de les divinitats sincretitzades.

La religió dels ibers era de caràcter personal, pràctic, de caire naturalista i de relació directe amb la divinitat per tal d’aconseguir algun favor, protecció,...A més, sembla que estava desproveïda d’una casta sacerdotal.

De forma contraria, entre els celtibers la religió era de tipus col·lectiu, molt semblant a la que existia a la Gàlia tot i que no està clar que tinguessin el mateix tipus de classe sacerdotal de tipus druïdic, amb la qual cosa es pot entreveure una relació més o menys directe entre els pobles celtibers de la península i els seus veïns de l’altra banda dels Pirineus.

De forma molt semblant, hi ha traces indicatives que fan pensar en un origen remot i comú per a pobles tant distants com els ibers i els etruscs. Hi ha diversos elements que apunten en aquesta direcció en àmbits molt dispars, i la religió no escapa a aquestes semblances.

Tenim per exemple una constant significativa en quan al món funerari, i ja no parlem de si uns i altres incineraven als seus morts, això ho fan molts pobles de l’antiguitat, es tracta del fet que tant uns com altres no presenten diferències significatives en els textos de les làpides, la qual cosa sembla reflectir una concepció religioso-funerària comuna a tots els seus habitants. Aquesta tradició es pot seguir en el temps i remuntar-se primer a Tartessos i amb anterioritat a pobles neolítics africans. Però hi ha més, es pot intuir una línia que comença fa més de 4.000 anys amb la cultura minoica la qual va ser

IV

arrasada pels Aqueus cap al 1.300 aC. Els grecs tenien el Déu Zeus que era originari de Creta on el seu nom indígena era Zen, paraula que en basc antic vol dir difunt, tal vegada això no signifiqui res, ja s’ha comentat que aquest tema està plagat d’hipòtesis difícilment contrastables, tot i que hi ha altres exemples del mateix calibre.

El fet que el poblador iber busqués en el culte una utilitat pràctica, situa aquesta acció a l’alçada de les manifestacions etrusques primitives, de les romanes d’època dels reis i de les berebers. Entre etruscs, berebers i ibers hi ha una similitud més, són religions en les que la concepció d’éssers sobrenaturals conté una certa imprecisió en quan als seus noms, formes, qualitats,...

Els Santuaris

Hi ha molt pocs santuaris reconeguts, la majoria dels quals se situen en llocs naturals, així tenim casos com Collado de los Jardines, Castellar de Santisteban (Jaen) o Nuestra Senyora de la Luz (Múrcia), tots tres enclavats en coves sobre paratges abruptes i fonts d’aigua. Amb tota possibilitat existien altres llocs sagrats de tipus natural com boscos, llacs, rius, penyes, arbres, etc... Per exemple, a Segobriga hi ha el Santuari a Diana sobre un bosc sacre amb substrat celtíber.

Els santuaris ibèrics no són temples pròpiament dits, la seva forma constructiva seria més semblant als tesauroi grecs els quals tenien la finalitat bàsica de guardar durant un temps concret els exvots que s’hi dipositaven.

Es coneixen pocs santuaris de tipus urbà, potser els més destacats siguin els de Sagres, Azaila, Èvora o El Cerro de los Santos, que tot i que en la seva majoria són d’origen tardà, no és descartable la seva situació sobre un antic recinte o situació natural de culte. No hi ha lloc aquí per fer una descripció arquitectònica de cadascun d’ells, de qualsevol forma, no és aquest un aspecte transcendental,

V

dons queda dit que la seva edificació és en època tardana i estaria plena d’influències foranies.

Els que sembla quasi segur que són anteriors al període romà son els santuaris celtibers de Vilar de Perdices, Panoias, Peñalba de Villastar i Cabeço das Fraguas entre d’altres.

Per descriure’n un d’ells que sigui significatiu, veiem l’exemple de Peñalba de Villastar (Terol), situat sobre el cim d’una muntanya al voltant de la qual transcorre el riu Turia, trobem un faralló de calitja blanca replet d’inscripcions una de les quals fa referència a una estructura amb sostre de la que no ens ha quedat res tot i haver-se identificat una sèrie de forats en els sortints de la roca.

Cova de les encantades

Cabeço das Fraguas

Collado de los Jardines Castellar de Santisteban

Com ja s’ha esmentat amb anterioritat, es desconeix la presència de sacerdots en els santuaris ibers, tal vegada hi hauria un

VI

cos de <<sagristans>> encarregats de mantenir, netejar, dipositar i retirar els exvots, etc, feina que realitzarien de tant en tant.

Pel que fa als celtibers, aquests sí que sembla que tindrien el seu cos sacerdotal, si més no, hi hauria unes persones encarregades de realitzar els rituals, en alguns casos sacrificis, i existeixen algunes imatges que confirmarien aquesta visió.

Tenim per exemple la imatge sobre una resta de vas ceràmic numantí on s’observa el que sembla un sacerdot oferint un sacrifici, el personatge porta un ganivet arcat i apareix tocat amb una espècie de barret de forma cònica igual que el que apareix en un altra figura sobre un altre vas de la mateixa procedència.

Sacerdot sobre vas numantí

Sacerdot sobre vas a Arcóbriga

Altres versions s’han trobat amb individus que porten un arbre sobre el cap i que s’han interpretat igualment com a sacerdots, d’aquestes només ens ha arribat una completa, aquesta imatge sembla estar enclavada a l’ interior d’un temple i procedeix d’un vas d’Arcóbriga (Monreal de Ariza, Saragossa).

Estrabó (3,3,6) ens parla sobre uns especialistes en aquestes pràctiques, ell els anomena hieroskópos, els quals serien els encarregats d’oferir els sacrificis de tipus endevinatori entre els lusitans.

VII

Hi ha altres imatges i/o referències que semblen representar a sacerdots però la seva identificació es confusa, hi ha per exemple la figura d’Olíndico, un personatge notable sense cap mena de dubte que va arribar a protagonitzar una revolta contra els romans, el problema és que es podia tractar tant d’un sacerdot com un cabdill o rei.

Divinitats

Els Déus ibèrics són poc coneguts i difícilment interpretables a partir de les restes arqueològiques. El que coneixem és, com ja s’ha esmentat, a partir de les traduccions de les fonts clàssiques, d’altres es poden deduir a partir de l’epigrafia indígena i/o llatina, malauradament el que manca són representacions iconogràfiques dels mateixos. La majoria dels seus noms i iconografia escapen al nostre coneixement, sobretot pel que fa als ibers, doncs al ser una religió de contacte directe entre la divinitat i el poble no feia falta que els seus teònims fossin de domini públic. En aquest aspecte la religió s’assembla molt a la que es practicava entre els escites, els quals, segons Herodot (IV, 59), no tenien ni temples, ni estàtues ni altars.

Sabem també que molts dels nominatius referents a aquests éssers superiors estaven considerats tabú, de la mateixa manera com succeïa de forma freqüent amb el Déu Teutates entre els irlandesos, deïtats de la Floresta de Marsella o com succeeix en la religió vasca en vers la lluna. Tenim un relat significatiu al respecte que a la vegada ens informa sobre certs rituals. La divinitat en qüestió es pot relacionar amb la lluna i per extensió amb Dis Pater, un Déu de caràcter ctònic regnant de l’ infern del que els gals es proclamaven descendents, és per això que aquests mesuraven el temps per nits i no pels dies (ho farien igualment els celtibers?). El text d’Estrabó (3,4,16) diu així:

VIII

<< Segons certs autors, els Galaics són ateus: però no així els Celtíbers i altres pobles que limiten amb ells pel nord, tots els quals tenen certa divinitat innominada a la que, en les nits de lluna plena, les famílies rendeixen culte dansant, fins a l’alba, davant les portes de les seves cases. >>

A part del que s’ha comentat, el que podem extreure és que aquesta divinitat fou venerada en una regió força àmplia, i no era la única.

Entre els Ibèrics hi ha un Déu que sembla tenir certa preponderància respecte als altres, aquest té l’aspecte d’un guerrer lluitador la qual cosa va dur a identificar-lo amb Hèrcules o Mart. Potser en el món ibèric la seva significació fos més àmplia i se’l podria arribar a relacionar amb la figura del senyor dels cavalls, reflectint una estreta vinculació de la divinitat amb aquest animal propi de les elits guerreres. Prova clara de la seva importància serien les imatges del mateix que s’han trobat encunyades sobre monedes ibèriques. Altres manifestacions d’aquesta divinitat han estat trobades a jaciments com Castro Daire o a Carriça, ambdós a Portugal. Es tracta d’un personatge barbat amb casc i túnica que porta una llança en una mà i un escut circular a l’altra. El que falta és un nominatiu indígena.

Amb la mateixa problemàtica apareix una divinitat femenina relacionada amb el món funerari i que la trobem representada a Pozo Moro. De forma molt semblant podem trobar un sincretisme d’aquesta Deessa amb una altra de caràcter fecund, la qual sembla tenir un origen prehistòric (Deessa mare?) i que amb tota probabilitat va tenir una assimilació amb Astarté, Venus i/o Artemis segons el lloc estigués més o menys hel·lenitzat. Algunes imatges d’aquesta divinitat han estat comparades o relacionades amb certes

IX

representacions de les Dames dels Animals i també amb elements escultòrics com les Dames de Baza i Elx.

Tenim representacions i narracions de tipus mitològic (difícils de desxifrar) que semblen ser unes interpretacions del món i del més enllà per part dels ibers, algunes d’aquestes les trobem a Tivissa, Màquiz o Pozo Moro. En les mateixes no només veiem el que serien els éssers sobrehumans o Déus, també tenim referències a formes alades de genis funeraris, figures de monstres, esfinxs, grifs i altres figures que poblaven el més enllà. El problema és posar-hi un nom a cadascun d’ells.

Dama de Baza Pàtera de Tivissa

Entre els celtibers també hi ha una divinitat que es pot relacionar món d’ultratomba funerari - infernal coneguda amb el nom de Sacellus, el qual sembla tenir el seu origen a la gàlia i que acostuma a anar acompanyat de la Deessa Nantosuelta, matrona de les valls i manantials.

S’han arribat a identificar una trentena de teònims per a

divinitats indígenes cetlíberes, algunes de les quals apareixen repetides en diferents ocasions i localitzacions diverses. Alguns

X

exemples més a part dels esmentats són els de Endovellico, Ataecina, Cernunnos, Lu o Iuppiter, aquest darrer molt venerat per tots els pobles d’origen indoeuropeu i que té un caràcter clarament celestial que viu a les muntanyes i usa el tro i la tempesta. És una divinitat que va ser molt sincrètica i se la va venerar sota el nom indígena de Candamo, nomenclatura que va ser usada per a diversos topònims: Candiano (Laredo), Candemora (Rerinosa), el Monte Candán (Orense), etc.

Amb tot fou Endevellico el Déu més important entre els antics pobles ibèrics, tant per la seva extensa àrea de culte com per el nombre de dedicatòries que s’han trobat, més de setanta.

El seu caràcter de Déu de les cambres d’ultratomba queda reflectit pel porc senglar representat en una de les seves ares, el qual és un animal marcadament funerari, així com la palma i la corona que té als laterals, que en aquest cas no representen simples objectes decoratius, si no que ens parlen d’elements d’immortalitat.

A Castro Urdiales es va trobar un bronze que representava a

Mercuri el qual sosté un trident i un dofí i porta penjat al coll una mitja lluna. Es tracta d’un Déu indígena assimilat a Mercuri exposat segons la iconografia clàssica amb algun atribut de tipus indígena, en aquest cas la mitja lluna.

El Déu Lug era venerat de forma generalitzada a tota l’àrea celtibera, trobem varies representacions i referències epigràfiques en diferents llocs, per nomenar-ne algun: el de Peñalba de Villastar. Aquí observem a la divinitat com a una figura en la que destaca el seu cap, les formes són extremadament simples i s’assimilen a d’altres de mateixa morfologia dins de l’àmbit cèltic. El personatge porta els braços en creu amb les mans obertes, molt semblant a una altra que apareix a Lourizán (Pontevedra) que reprodueix la meitat superior de

XI

la imatge amb barba i banyes, en aquest cas els braços estan oberts i les mans igualment esteses.

Una altra divinitat que era força generalitzada fou Epona, aquesta era femenina i apareix representada, per exemple a Sigüenza (Guadalajara), com una dóna muntant a cavall de costat.

Aquests i d’altres eren de caràcter general, i es poden trobar a través de la teonímia en molts llocs sota petites variacions dialectals, en aquest respecte s’exposa un exemple força aclaridor en el següent mapa, el qual representa les diferents maneres d’anomenar una mateixa divinitat d’origen indígena, si més no, els teònims que es coneixen amb la mateixa arrel, en aquest cas el Déu és Bandue i la seva arrel Band-.

Establir un panteó més o menys clar és extremadament complicat, s’han fet alguns treballs al respecte i a través de les fonts també podem tenir algunes referències, per exemple Lucano en la seva Farsalia (I, 444, 446) cita una triada venerada a la Península sota diferents noms: s’identificava a Esus amb Mart, Tirannis amb Dis Pater i Teutates amb Mercuri, però també es poden trobar amb altres nominatius.

És un tema molt complicat, en tot cas i atenent a al nombre d’inscripcions i representacions gràfiques que tenim, hi ha una sèrie de divinitats que sobresurten sobre les altres amb Endovellico al capdavant.

Però com ja s’ha advertit, la religió ibèrica venerava especialment els ítems de tipus natural, en aquest apartat farem una ràpida menció dels més destacats i representatius:

Porcs Senglars i Serps s’associaven a divinitats d’ultratomba. El Cavall s’associava a divinitats masculines i guerreres.

XII

El Colom s’associava a Nabia. Pot també simbolitzar l’ànima del difunt.

Les aigües eren representatives de diversos Déus (Tangoe Nabiago, Nantosuelta,...)

El Cérvol s’associava a divinitats femenines (molt important a Lusitània on tenia un marcat caràcter de tipus endevinatori).

El Gall com associat a la fecunditat i la resurrecció. El Brau com a símbol de força fecunda. La Vaca com a animal associat a la fecunditat i que moltes

vegades va lligada a la imatge de la lluna. La lluna, que en moltes ocasions simbolitzava la casa dels

difunts. El sol, el llop, boscos, rius, muntanyes, grans roques,... eren

venerats com a llocs sagrats i/o divinitats pròpiament.

Finalment es farà un esment al culte als Genii. Aquest va ser molt estès per tota la Península Ibèrica i en la seva nominació generalment anaven acompanyats d’un adjectiu: Genio Iaquiniensi (San Miguel de Vicella), Genio Tiauranceaico (Estrâos) o Genio Toncobricensium (Marco de Canaveses).

Per cloure aquest apartat s’aporta un llistat de divinitats representatives provinents de la Península Ibèrica, abans però i arribats a aquest punt, es fa necessari un comentari addicional per entendre la dificultat que comporta tractar aquest tema. Quan parlem dels Déus que s’adoraven a la Península moltes vegades no es fan distincions de zones concretes, és a dir, pot quedar més o menys entès que pobles com els Laietans, Contestans, Ilergavons o Batestans per comentar-ne alguns, i que són reconeguts tots ells com a pobles Ibers, comparteixin un gran nombre de divinitats, possiblement aquelles que són més rellevants, tot i que localment en puguin tenir altres de menor transcendència. A la vegada hem

XIII

d’entendre que moltes d’aquestes divinitats també les trobem entre els pobles Celtibers, Galaics, Lusitans, etc... i que en moltes altres ocasions són aquestes darreres societats les que “exporten” Déus, així cm rituals, creences, etc... als seus pobles veïns.

En el mapa anterior ja s’ha pogut observar un clar exemple del que aquí s’exposa, doncs hi veiem com una mateixa divinitat amb l’arrel Band- és reconeguda tant per Galaics, com per Vacceus i/o Lusitans, es tracta només d’un exemple però n’hi ha molts més.

Tal vegada aquesta puntualització s’hagués tingut que fer des d’un principi, i és aquesta la raó per la qual no s’ha fet una distinció per zones més enllà del que suposen dues tradicions originalment oposades com poden ser les d’origen indoeuropeu en front de les que provenen del sud de la Península i que amb tota probabilitat provenen del nord d’ Àfrica.

Aclarit aquest punt veiem el llistat de divinitats i les seves principals característiques, la procedència de les quals és diversa i avarca la totalitat de la Península Ibèrica:

Achelóo És tracta del Déu Brau, símbol de la virilitat i fertilitat masculina.

Adaegina Deessa dels inferns “superiors” que es troba en les parts més profundes dels boscos.

Anxo Divinitat associada als pastors d’alta muntanya els quals deixaven les sobres del sopar com a aliment per al Déu buscant a canvi salut i fertilitat per al bestiar.

Arconi Dimoni dels boscos, amb forma d’ós, que atacava als caçadors.

Baraeco Déu protector dels poblats i ciutats emmurallades.Candiedo Assimilat a Iuppiter, era una divinitat de caire

celestial.Cernunnos Déu de la saviesa i de la renovació de les

estacions.

XIV

Endovellico Esperit infernal i de la nit.Favonius Déu dels vents.Frouida Nimfa de torrents i fonts termals.Lida Deessa de la cacera.Lug Déu del sol el qual fa aparèixer la llum cada dia. Navia Divinitat aquàtica. També se la pot trobar

representada com un colom. Net Divinitat de la guerra i protector dels morts en ella.Poemana Deessa protectora del bestiar.Tullonio Geni protector de la família i la llar.Vael Déu llop, protector de boscos i muntanyes.Vagadonnaego Divinitat infernal a la que s’invocava per a

que s’acomplissin promeses i/o acords.

Aquesta llista és certament reduïda, però serveix per fer-nos una idea de la quantitat de variables i creences que van tenir els nostres avantpassats, i de la diversitat de patrons als que es podien encomanar per realitzar unes o altres tasques.

Rituals

La majoria d’informacions prerromanes les trobem a les necròpolis, però clar està, allà només veiem el final del ritual i en cap cas el procés anterior sencer.

Les referències escrites asseguren que els Ibers practicaven l’endevinació i els sacrificis, l’arqueologia però, només ha pogut documentar l’existència d’ofrenes de perfums, libacions i exvots, fins i tot es poden interpretar certs rituals complexes com els que es poden observar sobre algunes ceràmiques de Líria, o d’altres que semblen celebrar un ritual funerari en honor als morts.

XV

És també gràcies al món funerari que sabem algunes coses del que li esperava al difunt després de la mort. Tenim inscripcions iguals per a èpoques Tartèssiques i Iberes en les que sembla que es mantenen les mateixes expressions i/o idees en referència a la sort del personatge en els camins d’ultratomba:

<<... “bona acollida” en la ribera del riu subterrani on es reuneixen els “germans” per escoltar el veredicte de la “senyora” >>

Aquí la senyora s’ha interpretat com a una divinitat a la que alguns es refereixen com “Mare”.

Com s’ha anat repetint, la religió dels Ibers era personal i de contacte directe amb la divinitat per tal de demanar un cert favor. En aquest context una de les ofrenes més habituals era l’exvot. Aquests podien representar tant a persones com animals, i fins i tot parts del cos, en aquest darrer cas s’especula que el que es demanava era una cura per a la persona que patia una malaltia en la mateixa part representada per l’exvot.

Aquesta pràctica fou molt fecunda, la dificultat està en interpretar o posar nom a la divinitat, geni, etc... a la que se li demanava el favor. En tot cas havia de ser alguna de tipus naturalista, pròpia de la religió Ibèrica, si tenim en conte els paratges on s’han trobat els santuaris que contenien els exvots, alguns dels quals ja els hem vist com Castellar de Santisteban amb uns 2.000 exvots o Collado de los Jardines amb uns 2.500 exvots.

Exvot persona (Collado de los Jardines)

Exvot que representa una dentadura? (Collado de los

XVI

Jardines)

Es parla també de sacrificis, en els cas dels Ibers està clar que els feien, però aquests segurament es limitaven a coloms. La cosa es complica més entre els pobles Celtibers, els quals, apart dels sacrificis d’animals, sembla força clar que també oferien sacrificis humans.

En aquesta qüestió tenim els relats de Livi on ens diu que els Lusitans havien immolat un cavall i una persona (el seu genet?), en senyal de pau!, i Plutarc (Quaest. Rom. 83) ens informa de manera semblant en referència als Bletonenses.

També Estrabó (3, 3, 6), aporta dades sobre aquestes pràctiques:

<< Els Lusitans són molt aficionats a sacrificis (humans), i examinen les entranyes, però sense treure-les. Examinen també les venes del pit i donen oracles tot palpant-les. Vaticinaven també per les entranyes dels presoners, cobrint-los amb capes. Després, quan el sacerdot dóna un cop a les entranyes vaticinen primer per la caiguda. També tallaven les mans als presoners i dedicaven als seus Déus les mans dretes. >>

XVII

Aquestes pràctiques s’han contrastar a través de la troballa de restes humanes, de fet dues, com a complementació de muralles a Bilbilis, les quals es trobaven juntament amb abundants restes faunístiques. Però aquest punt ha estat molt qüestionat darrerament, especialment per Burillo, el qual argumenta que la muralla en qüestió és plenament romana i en cap cas el sacrifici es pot assignar a pobladors i rituals d’origen indígena.

Entre aquests rituals sanguinaris existeix el dels caps tallats, documentats des de l’antiguitat per autors com Titus Livi, Diodor o Estrabó i que eren molt freqüents a Irlanda, Gales o la Gàlia, però que en alguns exemples també s’han trobat representats a la Península Ibèrica en llocs tant dispars com Puig de Sant Andreu (Ullastret), Puig Castellas, Illa d’en Reixac, Garvâo o a la mateixa Numància.

Juntament amb aquest podem interpretar de la mateixa manera el que ja hem vist, i prolíficament, estès ritual de tallar les mans, i del que els mateixos autors clàssics en fan referència.

Entre els sacrificis més practicats estava el dels animals. En aquest cas les representacions són abundants (dintre de l’escassetat de restes de tipus religiós a tota la Península). Per citar-ne algunes: Es troben representacions d’aquests rituals a Numància, també al poblat de Capote i en moltes necròpolis com per exemple a Molina de Aragón, allà apareix una dona sense aixovar però amb una mandíbula de bòvid i dents, conills, ovelles, cabres,... També un de molt similar es localitza a Sigüenza.

En les necròpolis trobem algunes diferències segons les zones. No s’entrarà aquí a discutir el tipus d’enterrament (urna, hipogeu, ...), això només representa el final d’un cicle i no es tracta pròpiament d’un ritual religiós, si no el continent final del mateix. Ens ocuparem

XVIII

de les pràctiques funeràries que es produïen abans de dipositar el difunt en la seva casa eterna.

Es conegut que els ibers practicaven la incineració i/o cremació, també ho feien els altres pobles de la Península Ibèrica, i tot i que aquesta fos la pràctica habitual, sabem que en casos aïllats no va ser la única. No es farà un seguiment gaire extens sobre el tema, però val la pena citar una tipologia, si més no estranya, la qual es trobava en zones més localitzades. Es tracta de la descarnació o exposició de cadàvers. Hi ha algunes restes arqueològiques que confirmin aquest ritual, per citar alguns exemples: tenim dues imatges en iconogràfica vascular numantina que representen a un guerrer amb un bultó que es llença sobre ell i després es posa al damunt , n’hi ha una altra de similar trobada a Lara de Los Infantes, una tercera en un monument a Binéfar, i una darrera en una estela de del Palao de Alcañiz. A més d’això, contem amb algunes referències a través de les fonts clàssiques com per exemple: Silio Itàlico (3, 340 – 343) que informa sobre aquestes pràctiques entre els pobles celtibers o Claudio Eliano (X, 22) que apunta en la mateixa direcció per als pobles Vacceus. Amb tot, i encara que principalment aquests rituals funeraris es practicaven entre els Celtibers, se sap que Ibers de la vall de l’Ebre van arribar a aplicar aquestes tècniques (la prova està amb Binèfar, tot i que queda una mica al nord), possiblement per assimilació i contacte amb pobles propers que les coneixien amb anterioritat.

També hi ha referències en quan a inhumacions, en aquesta cas es tracta quasi en exclusiva d’infants enterrats a l’ interior dels poblats, especialment pel que fa als Ibers tot i que es coneixen alguns exemples entre als Vacceus i els Celtibers com per exemple a Numància, Roa (Burgos) o La Mota de Medina del Campo (Valladolid).

No és gaire fàcil de saber o interpretar els motius pels quals uns personatges eren incinerats, altres inhumats (infants), altres cremats

XIX

o altres exposats o descarnats. A aquest respecte es presenta se següent quadre configurat per F. Burillo (1991) que aporta una bona guia per al que fa al món dels Celtibers:

Un element més de tipus funerari i que ha proporcionat una interessant diferència entre Ibers i Celtibers, si més no en una zona concreta, és el de les esteles.

En la Vall mitjana de l’Ebre s’observa una divergència territorial aclaridora que es pot dividir en dos grups:

Un primer grup se situa a la zona oriental de la Celtibèria i presenta unes esteles únicament amb text i sense representació gràfica.

Seguidament tenim un sector de terreny en el que no hi apareix cap tipus d’estela.

Després, sobre el Baix Aragó, i només en aquesta localització, tonem a trobar esteles funeràries, aquestes però presenten tant text com iconografia, però molta més iconografia que en les esteles que

XX

apareixen en el Llevantí. La problemàtica és que les esteles del Baix Aragó, tot i ser clarament funeràries, no es troben en una localització d’enterraments.

A més totes aquestes pràctiques i rituals, des dels sacrificis a les esteles, també apareix el ritus de l’endevinació, de la qual en feien un ús igual la gran majoria dels pobles ibèrics, si no tots (ja hem vist alguna referència paral·lela quan es comentava el tema dels sacrificis humans)

En aquest cas, sabem a través de Suetoni (Galba IX, 2), que les dones també practicaven aquest art ocult. Aquest autor fa referència a una fatidica puella que va profetitzar la caiguda de l’imperi de Galba, dos-cents anys abans de que es produís, text que es conservava al temple de Júpiter a Clunia.

Segurament uns i altres tenien les seves danses rituals, de fet ja s’ha comentat l’existència d’aquestes en referència al text d’Estrabó (3, 4, 16) en l’apartat dedicat a les divinitats.

Per acabar amb el tema dels rituals es farà esment tot seguit a un de curiós, es tracta de la inutilització d’armament que s’observa en necròpolis, però també en medis aquàtics com rius o emanacions d’aigua. En molts casos les armes estan doblegades i/o trencades, però en d’altres es troben perfectament equipades i sense traces d’haver estat utilitzades, la qual cosa fa pensar en ofrenes per raons votives. Aquesta pràctica s’ha pogut documentar molt bé entre les localitats de Sigüenza i Calatayud, tot i que en general fou un ritual extensament usat per la majoria de pobles de la Península Ibèrica.

S’ha especulat en la possibilitat que les armes que estaven torçades i/o inutilitzades les haguessin tractat així per tal de donar-les-hi una tipus de mort ritual amb la qual l’arma seria enviada al Més Enllà, tot i que també cap l’alternativa que estiguessin així per motius funcionals d’espai dins d’un receptacle concret.

XXI

Sabem a través de Suetoni (Galva 8, 3) que aquesta tradició, en aquest cas la de tipus aquàtic, encara seguia en vigor entre els Càntabres a finals del segle I dC.

Conclusions

Per acabar el nostre recorregut entre les religions que es practicaven en l’antiguitat a la Península Ibèrica cal fer algunes reflexions, algunes de les quals ja es poden advertir al llarg del text.

La primera idea que hem de tenir clara a l’hora d’afrontar qualsevol estudi que tingui per objectiu aclarir algun aspecte sobre els antics pobladors ibèrics és que hi ha poca base arqueològica sobre la que treballar, i en cas d’existir, o no s’ha explotat gaire o no s’han publicat els resultats.

El problema és encara més greu si intentem extreure conclusions sobre els aspectes religiosos. En aquest apartat ja s’ha esmentat que en la majoria de casos tot es resumeix en meres hipòtesis difícilment contrastables.

Hi ha però, alguns estudis i publicacions realment complerts i interessants, en aquest context cal esmentar el treball de José María Blazquez amb una vintena de llibres referents al tema. El problema bàsicament, és que la majoria d’autors que han escrit alguna cosa en referència a la religió dels pobles antics de la Península Ibèrica acostumen a repetir el mateix una vegada i una altra, i com a molt aporten la seva visió i/o hipòtesi, depenent tot sovint de qüestions que no tenen res a veure ni amb la història, ni amb l’arqueologia, ni amb la religió, i que apunten més a motius de tipus polític amb excusa dels quals es tendeix a posar pels núvols a uns pobles per damunt dels altres sense motiu aparentment real. És així com, per exemple, en zones que van ser limítrofes, quan no compartides per

XXII

pobles Ibers i Celtibers, i ens referim a Aragó, es potencia més el treball i l’arrel Celtibera en front d’uns mal estudiats Ibers.

La segona premissa que hem d’anotar és que, en la gran

majoria dels casos, les referències a les creences, rituals, divinitats, ... que tenim, procedeixen del món funerari, i aquí només trobem el final dels procés religiós mortuori, la resta s’ha d’extrapolar per imatges ideogràfiques, analogia amb altres pobles, referències literàries clàssiques, etc...La cosa no seria tant greu si no fos per que les necròpolis que s’han trobat fins al moment són escassíssimes, la qual cosa ha portat als investigadors a fer un exercici extra de treball de matèria gris per buscar una resposta satisfactòria.

En aquest sentit hem de pensar en la quantitat de jaciments d’aquest tipus que s’han perdut en els marges dels cursos fluvials i dels que difícilment es recuperarà mai alguna cosa.

I lligant aquesta problemàtica amb el tant citat tema de les hipòtesis, és bo anotar una reflexió:

Durant dècades, la improductiva recerca d’una necròpolis per a Numància va fer que es pensés en la possibilitat que els seus morts no els haguessin incinerat i que en el seu cas els poguessin haver exposat a l’ intempèrie. Aquesta fou una hipòtesis força estesa i acceptada en alguns casos. Però la troballa entre els anys 1993 – 1994 d’una autèntica necròpolis d’incineració datada entre els segles III – II aC, anterior a la destrucció que va patir la ciutat l’any 133 aC. va resultar un revés a aquesta versió, si més no parcialment, doncs no s’ha de descartar (i no s’ha descartat), que ambdues tipologies coexistissin al mateix temps.

Ja han estat comentades altres problemàtiques durant l’exposició del temari com la dificultat de nomenar a algunes divinitats, les continues assimilacions de les mateixes per uns pobles i altres, els sincretismes que aquestes van tenir amb societats com la romana o la grega a la vista dels testimonis literaris clàssics, i tantes

XXIII

d’altres que en a ben segur intenten simplificar la visió de la religió ibèrica a l’antiguitat, però que de vegades acaba resultant un problema més.

Per últim, s’ha de fer una petita referència a les noves tecnologies de la comunicació, amb una especial dedicació a Internet.

La publicació de treballs és una de les tasques més importants en tot procés històric i/o arqueològic, les conclusions de treballs en aquests àmbits són fonamentals i contribueixen a un millor saber del nostre passat. Durant els darrers anys moltes excavacions han estat exposades a la xarxa amb els resultats finals de cada temporada, i alguns autors importants han creat pàgines on expliquen els seus treballs i línies d’investigació.

No ens hem de creure tot allò que s’escriu a Internet, doncs també hi ha molt de sensacionalista, però és i ha de ser en el futur, una eina indispensable per a la difusió de la història en tots els seus àmbits cronològics.

Un cop més però, es troba a faltar informació de qualitat en referència al tema que aquí s’ha exposat...

Amb tot, el treball presenta les idees bàsiques i alguns exemples que intenten reflectir d’una manera clara el sentir i pensar religiós d’aquelles persones que van viure a la Península Ibèrica fa més de dos mil anys i que no eren tant diferents al que som nosaltres ara.

Al menys aquesta és la intenció...

XXIV

Bibliografia bàsica

Blázquez, José Mª, Religiones en la Espanya Antigua, Càtedra, Madrid, 1991.

Burillo, Francisco, Celtiberos: Etnias y Estado, Critica, Barcelona, 1998.

Eslava Galán, J., Los iberos, Martínez Roca, 2004.

Lorrio, Alberto J., Los Celtíberos, Universidad Complutense de Madrid – Universidad de Alicante, Alicante, 1997.

Olivera Pedreño, J.Carlos, Los Dioses de la Hispania Celta, Universidad de Alicante, Madrid, 2002.

Pastor, Mauricio, La religión de los Astures, Universidad de Granada, Granada, 1981.

Pellón, José R., Iberos: La vida en Iberia durante el primer milenio antes de Cristo, Espasa Calpe, Madrid, 2001.

VV.AA., Los Iberos, Ministerio de Cultura, Madrid 1983.

Internet

http://abcdioses.noneto.com

XXV