V U I T E N A L E C T U R A D EL L E N G U A C A T A L A N A
BOIRINA DES DEL PARA-SOLA Miami-Platja els estius eren sempre iguals, però alhora diferents. De fet, cada dia era diferent. Els colors del
mar -ara encalmat i dòcil, ara regirat i visiblement molest- abocaven un ventall de colors davant els ulls dels
estiuejants absolutament únic. El temps avançava mandrejant de bon matí i fins ben entrada la nit . Passejos
interminables, curses moderades a l'entorn de les cales, àpats frugals, bones converses amb els peus mig
soterrats a la sorra i alguna interessant lectura que penjava de la mà de l'estiuejant despreocupat eren les
ocupacions que mantenien entretingut el turista durant els mesos de canícula.
Normalment, els butlletins meteorològics acostumaven a donar sempre bon temps, a l'estiu. A Miami la calor
resultava sempre cridanera, però l'aigua del Mediterrani eixugava l'angoixa tèrmica del cos dels banyistes. A la
platja tot semblava rutinari, durant les vacances, però cada cosa que hom feia resultava especial... No hi havia
temps per a l'avorriment i cada segon s'assaboria amb intensitat, potser perquè l'estiuejant pensava de tant en
tant que cada petit moment no gaudit a l'estiu es converteix, a l'hivern, en una eternitat difícil de superar.
En Joan Pau, corresponsal del diari Acció Verda havia fet cap un cop més al xalet Marblau, on conjuntament
amb la seva companya de professió, la Júlia, aprofitava per a desconnectar de la pol·lució sonora i ambiental de
Barcelona i, alhora, per a allunyar-se un xic del reguitzell de notícies que havien de cobrir durant la resta de l'any.
La capital era una olla a pressió i, dia sí i dia també, calia escriure cròniques sobre infinitat de temes diversos,
des de l'arribada d'un vaixell carregat de tabac il·legal al port, passant per la inauguració d'un nou museu i
acabant amb el fet insòlit d'algun estranger boig que es passejava nu per la Rambla.
Ara, però, el dial de la ràdio estava desconnectat i havien tallat els fils de comunicació amb el seu supervisor.
Tocava gaudir de les vacances i els seus esforços estaven totalment enfocats a garantir aquest fet. S'ho
mereixien. Havien de gaudir!
Els dos reporters es llevaven d'hora cada matí, feien el passeig de rigor i esmorzaven fruita abans de baixar a
la platja. El mar en calma, ben pentinat i daurat pels innocents rajos del sol (rajos que esdevenien autèntiques
llengües de foc cap al migdia) era una meravella difícilment comparable amb cap altra cosa, un plaer difícilment
insuperable.
Com cada dia del mes d'agost, en Joan Pau plantà aquell dilluns el para-sol en una zona propera al roquissar
inferior del penya-segat anomenat Andrea. L'anomenaven així perquè, segons les veus populars, una jove l'havia
anat esquerdant a còpia de cops de puny totalment enfurida perquè un estiu el sol li havia negat la seva escalfor.
Segons sembla, els cops havien provocat l'esllavissament de la paret natural i, ara, només en quedaven les
roques escampades per l'aigua. Era un entorn idíl·lic i especialment bell, on tan aviat hom s'hi podia mullar els
peus com encalçar crancs i pescar pops.
La Júlia s'estirà a la tovallola, com sempre. Des de la seva posició de bocaterrosa, però, albirà una espècie de
boira que s'apropava perillosament cap a la cala. Era un fet absolutament i usual, perquè la humitat era
pràcticament inexistent i el termòmetre marcava una temperatura infernal.
La noia avisà en Joan Pau. No disposaven de connexió a internet i tampoc estaven disposats a encendre la
ràdio, però certament no podien quedar-se amb el dubte que els inspirava aquella mena de núvol de color grisós i
groguenc. No era normal, aquell fet. Alguna de grossa en devia estar passant.
Els dos reporters van recollir les seves pertinences i van fer via cap al port esportiu. Van noliejar una petita
embarcació forabord, impulsada per un motor de 50 cavalls, i es van endinsar cap a les entranyes del Mediterrani.
La por no formava part del seu codi genètic i, malgrat no estar de servei, van decidir d'abordar el cor del núvol
sense dubtar ni un segon.
Equipats amb màscares antigàs, la Júlia i en Joan Pau van adonar-se quan només havien fet unes desenes de
metres per la zona de tenebres que allò que ells pensaven que era boira, no era pas l'efecte d'una zona de baixes
pressions. El color groguenc era ara d'una tonalitat mostassa preocupant. El perímetre del forabord estava
flanquejat per centenars de peixos morts i no veien pas cap au que sobrevolés la zona. Tot plegat, ben estrany...
Quan ja havien cobert uns cinc quilòmetres l'aire era irrespirable. Les màscares actuaven com una barrera de
protecció inicial, però ja no eren suficients. En Joan Pau feu virar l'embarcació a estribord i, de cop i volta, enmig
de la confusió visual, toparen de ple amb una espècie de mercant de dimensions monstruoses, un vaixell enorme
amb el casc vell i escrostonat i dues imponents xemeneies que exhalaven unes columnes denses i atapeïdes de
fum de color carbassa.
La Júlia proposà d'abordar la nau, però en Joan Pau indicà que allò més assenyat seria avisar la
comandància de marina per tal que fossin ells els qui emprenguessin les accions oportunes. No tenien el mòbil a
mà, així que els calia retornar al més aviat possible a port.
Quan en Joan Pau virà novament, aquest cop a babord, un poderós fil metàl·lic, gruixut i consistent, fou llançat
des del mercant cap a l'embarcació forabord amb una espècie d'arpó propi d'un vaixell balener. Els dos reporters
foren literalment engolits cap al ventre de l'embarcació monstruosa, capturats, arrossegats en contra de la seva
voluntat.
Havien arriscat massa a l'endinsar-se cap a la zona de boira, una boira que en realitat era un vessament
altament tòxic en forma de gas. Havien descobert una activitat il·legal duta a terme al Mediterrani, a escasses
milles de la costa de Miami. Però ja no podien fer marxa enrere i avisar la guàrdia costanera. Llunyanes, les
roques del penya-segat Andrea miraven l'escena immòbils, impassibles. Tot plegat era desesperant. La mort
segura esperava els periodistes a l'altra banda del fil. Tant de bo la noia de la llegenda pogués ressuscitar i
abocar la fúria dels seus punys sobre el casc del vaixell que, impassible, seguia endavant amb el procés
d'alliberament de gasos tòxics...
---------------------------------------------------------------------