V U I T E N A L E C T U R A D EL L E N G U A C A T A L A N A

BOIRINA DES DEL PARA-SOLA Miami-Platja els estius eren sempre iguals, però alhora diferents. De fet, cada dia era diferent. Els colors del

mar -ara encalmat i dòcil, ara regirat i visiblement molest- abocaven un ventall de colors davant els ulls dels

estiuejants absolutament únic. El temps avançava mandrejant de bon matí i fins ben entrada la nit . Passejos

interminables, curses moderades a l'entorn de les cales, àpats frugals, bones converses amb els peus mig

soterrats a la sorra i alguna interessant lectura que penjava de la mà de l'estiuejant despreocupat eren les

ocupacions que mantenien entretingut el turista durant els mesos de canícula.

Normalment, els butlletins meteorològics acostumaven a donar sempre bon temps, a l'estiu. A Miami la calor

resultava sempre cridanera, però l'aigua del Mediterrani eixugava l'angoixa tèrmica del cos dels banyistes. A la

platja tot semblava rutinari, durant les vacances, però cada cosa que hom feia resultava especial... No hi havia

temps per a l'avorriment i cada segon s'assaboria amb intensitat, potser perquè l'estiuejant pensava de tant en

tant que cada petit moment no gaudit a l'estiu es converteix, a l'hivern, en una eternitat difícil de superar.

En Joan Pau, corresponsal del diari Acció Verda havia fet cap un cop més al xalet Marblau, on conjuntament

amb la seva companya de professió, la Júlia, aprofitava per a desconnectar de la pol·lució sonora i ambiental de

Barcelona i, alhora, per a allunyar-se un xic del reguitzell de notícies que havien de cobrir durant la resta de l'any.

La capital era una olla a pressió i, dia sí i dia també, calia escriure cròniques sobre infinitat de temes diversos,

des de l'arribada d'un vaixell carregat de tabac il·legal al port, passant per la inauguració d'un nou museu i

acabant amb el fet insòlit d'algun estranger boig que es passejava nu per la Rambla.

Ara, però, el dial de la ràdio estava desconnectat i havien tallat els fils de comunicació amb el seu supervisor.

Tocava gaudir de les vacances i els seus esforços estaven totalment enfocats a garantir aquest fet. S'ho

mereixien. Havien de gaudir!

Els dos reporters es llevaven d'hora cada matí, feien el passeig de rigor i esmorzaven fruita abans de baixar a

la platja. El mar en calma, ben pentinat i daurat pels innocents rajos del sol (rajos que esdevenien autèntiques

llengües de foc cap al migdia) era una meravella difícilment comparable amb cap altra cosa, un plaer difícilment

insuperable.

Com cada dia del mes d'agost, en Joan Pau plantà aquell dilluns el para-sol en una zona propera al roquissar

inferior del penya-segat anomenat Andrea. L'anomenaven així perquè, segons les veus populars, una jove l'havia

anat esquerdant a còpia de cops de puny totalment enfurida perquè un estiu el sol li havia negat la seva escalfor.

Segons sembla, els cops havien provocat l'esllavissament de la paret natural i, ara, només en quedaven les

roques escampades per l'aigua. Era un entorn idíl·lic i especialment bell, on tan aviat hom s'hi podia mullar els

peus com encalçar crancs i pescar pops.

La Júlia s'estirà a la tovallola, com sempre. Des de la seva posició de bocaterrosa, però, albirà una espècie de

boira que s'apropava perillosament cap a la cala. Era un fet absolutament i usual, perquè la humitat era

pràcticament inexistent i el termòmetre marcava una temperatura infernal.

La noia avisà en Joan Pau. No disposaven de connexió a internet i tampoc estaven disposats a encendre la

ràdio, però certament no podien quedar-se amb el dubte que els inspirava aquella mena de núvol de color grisós i

groguenc. No era normal, aquell fet. Alguna de grossa en devia estar passant.

Els dos reporters van recollir les seves pertinences i van fer via cap al port esportiu. Van noliejar una petita

embarcació forabord, impulsada per un motor de 50 cavalls, i es van endinsar cap a les entranyes del Mediterrani.

La por no formava part del seu codi genètic i, malgrat no estar de servei, van decidir d'abordar el cor del núvol

sense dubtar ni un segon.

Equipats amb màscares antigàs, la Júlia i en Joan Pau van adonar-se quan només havien fet unes desenes de

metres per la zona de tenebres que allò que ells pensaven que era boira, no era pas l'efecte d'una zona de baixes

pressions. El color groguenc era ara d'una tonalitat mostassa preocupant. El perímetre del forabord estava

flanquejat per centenars de peixos morts i no veien pas cap au que sobrevolés la zona. Tot plegat, ben estrany...

Quan ja havien cobert uns cinc quilòmetres l'aire era irrespirable. Les màscares actuaven com una barrera de

protecció inicial, però ja no eren suficients. En Joan Pau feu virar l'embarcació a estribord i, de cop i volta, enmig

de la confusió visual, toparen de ple amb una espècie de mercant de dimensions monstruoses, un vaixell enorme

amb el casc vell i escrostonat i dues imponents xemeneies que exhalaven unes columnes denses i atapeïdes de

fum de color carbassa.

La Júlia proposà d'abordar la nau, però en Joan Pau indicà que allò més assenyat seria avisar la

comandància de marina per tal que fossin ells els qui emprenguessin les accions oportunes. No tenien el mòbil a

mà, així que els calia retornar al més aviat possible a port.

Quan en Joan Pau virà novament, aquest cop a babord, un poderós fil metàl·lic, gruixut i consistent, fou llançat

des del mercant cap a l'embarcació forabord amb una espècie d'arpó propi d'un vaixell balener. Els dos reporters

foren literalment engolits cap al ventre de l'embarcació monstruosa, capturats, arrossegats en contra de la seva

voluntat.

Havien arriscat massa a l'endinsar-se cap a la zona de boira, una boira que en realitat era un vessament

altament tòxic en forma de gas. Havien descobert una activitat il·legal duta a terme al Mediterrani, a escasses

milles de la costa de Miami. Però ja no podien fer marxa enrere i avisar la guàrdia costanera. Llunyanes, les

roques del penya-segat Andrea miraven l'escena immòbils, impassibles. Tot plegat era desesperant. La mort

segura esperava els periodistes a l'altra banda del fil. Tant de bo la noia de la llegenda pogués ressuscitar i

abocar la fúria dels seus punys sobre el casc del vaixell que, impassible, seguia endavant amb el procés

d'alliberament de gasos tòxics...

---------------------------------------------------------------------