Generalitat de Catalunya IES ROVIRA – FORNS Tierno Galban, 77 08130 Sta. Perpètua de Mogoda tel / fax 93 560 42 51

1. Els nostres reporters 2. Inici de curs passat per aigua. 3. Entrevista a Jordi Monsó i Neus Garcia 4. Articles dels/es alumnes i professors/es:

.Ronaldinho

.L’oreneta blanca

.La meva mà

.Adéu a les armes

.La SIDA

.Salvador

.Top Manta 5. Entrevistes:

.A Crístian Recio

.A Juanjo, el nou conserge 6. Biografies:

.Valentini Rossi

.Orlando Bloom

.Dani Pedrosa

.David Bustamante

.Cristiano Ronaldo 7. Articles dels reporters:

.Personatges Manga

.Castanyada 2006

.Rebelde

.Creix la SIDA

.God of war

.Champions League

.Renovació al Consell Escolar

.CV Art dramàtic

.Semblances raonables 8. Chistes 9. Els passatemps 10. “Rojo relativo”

2 4 5

11121415161721

2324

2526283033

353744474850535456575862

Hola amics, amigues, estudiants i “profes­as” de l’IES Rovira­Forns, com ja ho sabeu (la majoria) fa quatre mesos que hem començat el nou curs en els nostres velles i estimades instal∙lacions “aquàtiques”. Els alumnes de 3r d’ESO us presentem la revista Cadena Perpètua número 37 amb el desig, segur que compartit per tots, de començar el proper any 2007 al nou edifici i felicitar­vos, que PASSEU UNES BONES FESTES!

Anaís Ruiz Dedico la revista a la meva família, als meus amics i a tots els que em coneixen.

Àlex Fernández A la meva família i en especial al meu germà i la Yanira. I a l’Eze, Xavi, Patry, Faty, Kiri i David.

Patricia Moreno Dedico la revista a la meva amiga Jessy i a tota la meva família.

Joel Gimeno Dedico la revista a la meva família i amics.

Fatima Elkader A les meves nenes xules que les estimo molt.

Miguel Correa Dedico la revista als meu pare i a ma mare.

Silvia Naylor Dedico la revista a la meva família, als amics de l’insti i amics fans de LOTD/ID.

Gemma Barco La revista la dedico a tots els alumnes de l’insti i a la meva família.

Cristian Recio La revista la dedico a la meva família i a tots els meus amics.

2

Fèlix Doroteo La revista la dedico a la meva família i als meus amics.

Aitor Varela La revista la dedico a tota la meva família, especialment al meu avi i als meus amics.

David Lázaro Sóc en Lázaro i la revista la dedico a la meva família i al Corellano.

Kirian Martínez Dedico la revista a la meva família i als meus amics.

Xavi Garcia Dedico la revista a la meva família, als amics de l’institut i a tots els que em coneguin.

Edgar Correcher La revista la dedico a tota la meva família, i als meus amics Abraham Olivenza i Jesús Orduña.

Baltasar Moreno Dedico la revista a la meva família.

3

Ja hi tornem a ser! El principi de curs ja ha arribat i amb moltes ganes, farts de l’estiu... alumnes i professors tornem al lloc on més ens agrada ser, a l’institut. Tot rutllava molt bé, els alumnes iniciàrem el curs el dotze de setembre, però no vam venir sols, tal i com ha de ser... també aparegué una de les més arrelades “tradicions” del nostre centre, les inundacions.

El passat dia, dimecres 13 de setembre de 2006, va tenir lloc, a l’institut, una inesperada inundació causada per les intenses pluges que van provocar diverses destrosses a tot el territori, especialment a Catalunya on, a més, hi va haver un petit tornado per a zona del Llobregat. Tots els alumnes varem quedar afectats amb la suspensió de les classes durant tot aquell dia. Aquesta vegada, els alumnes no eren a dintre de l’escola quan van caure les fortes pluges, ja que van caure durant la matinada.

En canvi, l’any passat, el mateix dia, el 13 de setembre de 2005, hi va haver una inundació més greu en la qual als alumnes de 1r i 2n d’ESO ens van haver de treure per una finestra de l’edifici vermell, ja que el pati es va convertir en una piscina on l’aigua ens arribava fins als genolls. A més, hi va haver una pèrdua de material escolar considerable que va afectar a la dinàmica diària tant de l’alumnat com la del professorat. Per si això fos poc, les instal∙lacions de l’institut van estar tancades durant els dos dies següents.

Aquest any, en canvi, només varem estar sense classe el mateix dia 13 just a les 8 del matí, quan varem descobrir el cartell on ens informaven de la suspensió de classes fins a l’endemà. Esperem que, per a benefici de tots, les noves instal∙lacions no mantinguin aquesta “tradició”.

La imatge pertany al gran diluvi del curs passat, una de les més grans inundacions que ha patit el nostre centre. Llàstima que no portàvem els flotadors ni el banyador.

Anaís Ruiz i Sílvia Naylor

4

ENTREVISTA A JORDI MONSÓ, ACTUAL DIRECTOR DEL NOSTRE INSTITUT. Volem informar-vos de les últimes novetats del nou edifici, que amb tantes ganes esperem inaugurar, i per això hem pensat que el primer que hem de fer és una entrevista al nostre director Jordi Monsó.

- Hola! Hola. - Ens pot respondre algunes preguntes? Sí, és clar. - Quant temps fa que treballa en aquest institut? Jo? (pregunta a Josep Maria i fa comptes). Aquest serà el 13è any. Hi estic des del curs 94-95, de fet, va ser l‛any en què es va posar en funcionament l‛institut. - Que li sembla la idea que ens traslladem d‛edifici? Magnífica, ja fa molts anys que l‛esperàvem i en tenim moltes ganes. - Hi haurà material nou? Sí, hi haurà força material nou, però en portaran algun del que tenim ara. De totes formes, des de l‛Administració ens han assegurat que, al segon o tercer any, tot el material serà nou. - Per què és tan necessari canviar- se d‛edifici per impartir les classes? Perquè l‛edifici actual no està en les condicions adequades: tenim manca d‛espais, alguns

dels que tenim són inadequats, tenim la instal∙lació elèctrica antiquada, falla la calefacció,etc. - De quant terreny disposem en les noves instal∙ lacions? No ho sé exactament, però tenim més espai que a l‛actual centre. - Li agraden les instal∙ lacions noves? Què en pensa de les velles? Molt, és evident que són millors que les actuals; és un centre més adequat a les nostres necessitats. A més, l‛edifici nou no només és funcional sinó que és maco. - Quines instal∙ lacions noves hi haurà al nou edifici que no tenim en aquest? Tres laboratoris, una aula de música-idiomes,una aula de tallers, una millor biblioteca, una cantina i altres espais. - Creu que quan puguem llegir aquesta entrevista, estarem ja al nou edifici? No ho sé, la nostra voluntat és traslladar-nos abans de Nadal, però estem pendents que el subministraments bàsics arribin al nou edifici, i això podria endarrerir el nostre trasllat fins després de Nadal. - Es una llàstima que no haguem pogut, aquest curs, començar les classes al nou edifici, quin és el motiu? L‛edifici ja està pràcticament acabat, però existeixen alguns problemes pel que fa al subministrament d‛electricitat, telèfon i d‛altres, que depenen de les companyies subministradores, les quals triguen més temps del que voldríem en proporcionar-nos els seus serveis. - I, per acabar, li agradaria dir als alumnes alguna cosa referent a aquest tema Sí, m‛agradaria demanar una mica de paciència perquè trigarem una mica més en

5

traslladar-nos i sobretot demanaria que ara que ens fa tanta il∙lusió inaugurar un nou edifici, aprofitéssim tots plegats per tenir cura de les noves instal∙lacions per tal que durin molts anys en bon estat. - Moltes gràcies. De res.

j j

Silvia Naylor i Anaïs Ruiz amb el director Jordi Monsó.

ENTREVISTA A NEUS GARCiA, REGIDORA D‛EDUCACIÓ DEL NOSTRE MUNICIPI Per aclarir més les coses, el dia 5 d‛octubre del 2006, les entrevistadores i els fotògrafs vam anar a fer una entrevista a la nostra Regidora d‛Educació a l‛Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, Neus García.

- Bona tarda, Neus! Podem fer- li una entrevista? Bona tarda nois. És clar que sí.

- Quines són les funcions i responsabilitats del seu càrrec? Com a Regidora d‛Educació és sobretot això: procurar que hi hagi places escolars pel

municipi, posar-te d‛acord amb la Generalitat per poder-les aconseguir i després coordinar-te amb les escoles per a què funcionin bé i hi hagi una educació de qualitat. - Quants anys fa que hi és en aquest càrrec? 3 anys

- És una tasca difícil? Quins problemes comporta? És com totes les feines, però sí que és difícil perquè a vegades has de tractar amb persones que tenen alguna dificultat o algun problema i és molt desagradable perquè els costa entendre si no se soluciona el seu problema aviat, però sí que és una feina agradable. - En relació amb el nou centre, quan van començar les obres? La història del Rovira fa molts anys que va començar, perquè no només eren les obres,

era tot el procés des que l‛ajuntament va cedir el terreny, desprès es va començar a fer el projecte per part dels arquitectes de la Generalitat, aquesta va aprovar el pressupost

6

dels diners per poder-lo fer. Tot plegat ha trigat molts anys. Per fi l‛any passat van començar les obres. Això representa el final de tot aquest procés, encara que vosaltres ho veieu com la cosa més important, les obres estaven planificades molts anys enrere i el començament de les obres ha estat el final de tot. Sembla que està apunt d‛acabar i esperem que sigui així ja. - Les obres acabaran en el temps previst? Inicialment, quan es va aprovar el projecte que van presentar els arquitectes, la Generalitat ja va anunciar en aquell moment que serien en el gener del 2007 i sembla que realment es podria complir i potser seria una mica abans i tot. - Els alumnes ja tenim ganes d‛anar al nou edifici, per què encara no ens hi hem pogut traslladar? Per això, perquè les obres estan a la fase final, l‛edifici, la part més grossa, ja està fet i ara suposo que li falten els detallets de dintre, tot el que són els subministraments d‛aigua, de llum, de telèfon, de gas i comprovar que totes les instal∙lacions que han fet les empreses que han treballat allà funcionen correctament. -Ja s‛han fet tots els passos corresponents des de l‛Ajuntament? Ara, des de l‛ajuntament, ja fa molts anys que es va fer la cessió del terreny que ja estava en mans de la Generalitat, però aquí sí que es va tardar molts anys per part de la Generalitat a l‛hora de redactar ja el projecte i que els arquitectes comencessin a dibuixar els plànols que com havia de ser aquest institut. I ara, en aquesta última fase doncs, hem estat a l‛espera, des d‛abans de les vacances d‛estiu, que decidissin exactament on havia d‛anar una estació transformadora per poder subministrar electrictat a l‛institut i com ja ho van decidir, al cap de quinze dies que l‛empresa constructora ho va comunicar a l‛ajuntament, “l‛estació transformadora ha d‛anar en aquest cantó, l‛hi tenim reservat un espai, i l‛hi farem un tancat”. Després, al cap de quinze dies, l‛ajuntament va contractar l‛empresa d‛electricitat Fecsa-Endesa per a què fes ja la instal∙lació. Les empreses aquestes de subministrament solen trigar bastant i ara els hi estem una mica a sobre per a què no triguin gaire a posar aquesta estació aa més de tota la resta de subministrament:d‛aigua, de llum i de telèfon. - L‛edifici nou està preparat per poder acollir més línies de l‛ESO i de Batxillerat? Sí, inicialment vosaltres a la vostra escola com coneixeu teniu dues línies inicials d‛ESO i aquest edifici ja s‛ha dissenyat perquè hi pugui haver-ne tres, d‛ESO. Perquè la població va creixent i és una llàstima fer un edifici nou que quedés igual de ple com el que tenim ara, i per tant s‛ha fet una línia més. - Bé, doncs això és tot. Moltes gràcies Neus. De res.

De dreta a esquerra: Aitor Valera, Silvia Naylor, Neus Garcia y Anaïs Ruiz.

ENTREVISTADORES: Anaïs Ruiz i Silvia Naylor

FOTÒGRAFS: Aitor Valera i Cristian Recio

7

Per tenir una idea del que ens espera, si encara no heu pujat al nou edifici aquí teniu un parell d’imatges molt interessants.

A la imatge de dalt podem observar tota l’àrea de l’institut i la planta baixa de l’edifici, amb el pati a la dreta, i a sobre el passadís amb els cinc blocs de les aules, a l’esquerra, la cantina amb la terrassa i a sota observem el gimnàs, en un bloc independent. A l’esquerra veiem la façana principal de l’IES Rovira­ Forns vist des del carrer Tierno Galvan 77. A sota, visió dels blocs de les aules amb el passadís de vidre al fons vist des de la terrassa.

8

Per fer un tast, aquí teniu algunes fotos del nou edifici.

Són poques, però són les més recents que os podem oferir.

A sota i següents, les fotos realitzades en dia 29 de novembre, va ser la primera visita “oficial” de tot el claustre de professors. No, no hi va haver aperitiu...

9

10

Ronaldinho Gaucho és l‛últim ambaixador del “Jogo Bonito”. Va ser Campió del món amb el Brasil, actualment és la imatge de la marca esportiva Nike i l‛hereu del gran “Pelé”. Ronaldinho ha demostrat ser tot un virtuós amb la pilota i fa que la gent es diverteixi tant com ell mentre fa el que més li agrada: jugar a futbol. Es pot dir que, a Ronaldinho, el futbol li corre per les venes. El seu pare, Joâo, ja era un apassionat del futbol que va arribar a professional quan encara vivien en una “favela”. Després va arribar el torn del seu germà Roberto, que va triomfar en el premi de Porto Alegre. La mala sort, però, li arribà, a Ronaldinho, als vuit anys, quan el seu pare es va ofegar en la piscina que el club li va regalar. Ronaldinho jugava a futbol a totes hores, disposat a demostrar que el seu pare tenia raó quan deia orgullós: “Tu seràs el millor!”. Amb 17 anys va millorar la seva tècnica de futbol sala i va disputar el seu primer partit de futbol. Ronaldinho va créixer amb el Brasil, va guanyar el Mundial sub-17 sent el “pichichi” i el millor jugador del torneig. Ara té 26 anys i juga al Barça, amb el número 10 imprès a la samarreta i és un dels millors jugadors de l‘equip. Ànims, Ronaldinho!

Mònica Mateos García 1r C

11

ESTUDI DE LES ORENETES DE CUA BLANCA

El Sr. Enric Mayà, el nostre estimat Enric, m‛ha fet arribar un estudi que ell mateix ha fet sobre les orenetes cuablanca. Aquest estudi és el resultat d‛anys d‛observació i m‛ha semblat de gran interès. Crec que llegint-lo s‛aprèn força sobre la vida, d‛aquests interessants ocells que cada primavera ens visiten. A continuació us el transcric:

L’oreneta cuablanca (Delichon urbica) es mou en unes franges de temperatura on viuen els insectes dels quals s’alimenta, especialment mosquits. Són moltes les aus que s’alimenten d’insectes, però, sens dubte, l’oreneta és una de les que més en consumeix. Per tant, és un bon control de les plagues d’aquests molestos insectes.

En general, acostuma a arribar a les nostres contrades els darrers dies de febrer o primers de març. Els alevins se’n van a finals de setembre i els adults emigren cap a mitjans d’octubre o novembre. Segons he pogut observar, quan la marxa dels alevins s’acosta, es reuneixen tots els d’una determinada zona amb els seus pares, però només els acompanyen en l’emigració algunes parelles adultes. La resta es queda fins a mitjans d’octubre o principis de novembre controlant que no es quedi cap petit.

Quan la marxa s’acosta, deixen de dormir en els nius i dormen prop de rius i llacs on, al capvespre, es dediquen a caçar mosquits i volar. Com que els mosquits no poden aguantar el vol a vegades són empesos cap amunt i les orenetes els segueixen.

L’arribada de les orenetes, a l’igual que la seva marxa, és esglaonada. Quan arriben, el primer que fan és comprovar els seus nius, ja que sempre tornen als mateixos que van deixar l’any anterior. Moltes vegades se’ls troben ocupats per pardals i els han de fer fora abans d’instal∙lar­s’hi.

12

Hi ha la teoria de que l’oreneta ve a la primavera només per criar, però, després de les meves observacions penso que no és exactament així. Crec que es veu obligada a marxar per manca de mosquits. Per tant el seu cas no seria com el dels salmons o les tortugues.

Acostumen a fer tres postes amb quatre cries cadascuna, segons he pogut comptar observant els nius i els fils de corrent on reposen.

Segons he constatat, la situació de les orenetes cuablanca, que nien en els nuclis urbans, és cada cop més dramàtica. De fet he pogut observar que pràcticament ja no fan nius nous. Al meu entendre això es deu a les causes següents:

• Els seus nius són de fang i com que els nuclis urbans cada cop estan més allunyats de rius i zones on hi ha aquest material, la distància que han de recórrer és cada cop més gran.

• Als adults, cada cop els resulta més difícil alimentar les cries, perquè els desplaçaments que han de fer des del niu als rius i basses on troben mosquits són cada cop més llargs.

• En els edificis nous, ja no es fan cornises ni sortints i per tant els resulta difícil trobar lloc on niar.

És una pena, però, si no fem res, aquest encantador ocell desapareixerà de les nostres ciutats. Crec que caldria que féssim falses construccions, sobretot prop dels rius, on poguessin niar. No estic d’acord en construir­los nius artificials perquè crec que això podria alterar el seu comportament natural.

El comportament social de les orenetes és tot un exemple de convivència entre les parelles i la resta d’orenetes. És tot un espectacle veure­les volar com si assistíssim a una exhibició d’avionetes: cabrioles, picats, i tot un munt d’acrobàcies d’una gran varietat.

De la parada nupcial en sé poca cosa i ho deixaré per a un altre article, quan disposi de més informació. Sí que he pogut constatar, però, que la primera posta d’ous sol ser cap a mitjans d’abril. Cal ressaltar que els alevins són alimentats en el niu i quan les parelles en surten tenen molts problemes d’espai, especialment quan ja s’ha fet la segona posta i s’han de covar els ous al mateix temps.

Un dia en la vida d’una família podria anar més o menys així: Quan els alevins de la primera posta s’han llevat, el pare els porta al riu més

proper i els ensenya a caçar. Aquesta cacera dura unes cinc hores. Mentrestant, la mare, es queda al niu covant els ous de la segona posta. A la tornada, els alevins es queden prop del niu i el pare substitueix la mare en la tasca de covar els ous mentre la mare surt a alimentar­se. En tornar la mare, els pares posen els alevins a fer la migdiada prop del niu. Aquesta dura fins al final de la tarda quan totes les cries dels nius propers es poden veure fent pràctiques de vol. Tot un espectacle digne d’admiració! Abans no es faci fosc, els pares posen els alevins a dormir i ells es queden fora fins que és fosc. A vegades he vist coincidir orenetes i ratpenats tot compartint el cel, uns a punt de retirada, d’altres iniciant “la jornada” . Enric Mayà

13

La meva mà

La meva mà no és gaire gran, és de pell morena amb les ungles no gaire llargues. Tinc unes quantes cicatrius petites a la pell. La mà mesura 7 cm. d‛ample i 16 cm. de llargada ( fins al dit més llarg). Els meus dits mesuren de 5 cm. a 7 cm. de llarg. Al principi dels dits, entre els petits foradets per on respira la pell, hi ha uns petits pels d‛un color que no destaca del color de la pell. La mà per dins és d‛un color vermellós en què es troben unes línies a la pell, entre altres, tres que hi ha al palmell de la mà. La que és coneix com la “línia de la vida”, m‛arriba fins a l‛extrem, la de dalt de tot també m‛arriba fins a l‛extrem, però la del mig s‛acaba a mig camí. Les meves empremtes dactilars fan la forma següent: primer es com si fos l‛horitzó amb una gran onada al mig i acompanyada amb unes nombroses línies que ressegueixen la silueta. Les meves mans normalment estan humides i bastant calentes, encara que de vegades poden arribar a estar molt i molt fredes (és el cas de l‛hivern). Sempre les tinc bastant netes i suaus perquè utilitzo la crema per a mans ATRIX. A la ma dreta tinc tres durícies en el mateix dit, d‛escriure tant quan era petita. Una curiositat, és que a la ma dreta entre la mà i el braç tinc una marca en forma de H i unes altres com si fossin estels. Ara per ara no porto res a les mans així és més còmode per poder escriure i estudiar.

Coral González

14

“Adéu a les armes” és un taller que hem fet a 2n i a 1r d’ ESO. Ha vingut una monitora que es diu Laura i ens ha explicat què era una ONG, les zones del món que més pateixen guerres, les zones més pobres, què era un camp de refugiats, i també que hi ha empreses d’Espanya que venen armes als països pobres.

Després vam jugar a un joc que també es deia adéu a les armes i vam mirar dos vídeos: un tractava del tràfic d’armes a Amèrica del Sud, moltes d’aquestes armes han estat fetes a Espanya i venudes per l’Estat espanyol, al vídeo es podia veure un subterrani on hi havia moltes armes que havien estat confiscades pel govern. L’altre vídeo que vam mirar tractava dels camps de refugiats on s’hi refugiaven les persones que corren perill tot i vivint a casa seva. L’han d’abandonar i marxar amb el que poden dur a les mans. I per últim vam omplir un formulari on ens demanava la nostra opinió sobre el taller. Jo us animo a que digueu:

NO A LES ARMES!

Oriol Alonso Ortiz 2n ESO B

15

Les alumnes de 1r d’ESO, Cristina Toledano, Núria Balanza, Coral Gonzalez, Alba

Chaves, Sara Chaves, Mireia Ávila, Laia Juan i Paula Marinel∙lo hem fet un treball sobre la sida, un mural, que l’hem anat exposant per les classes de 1r d’ESO, tot explicant als nostres companys els greus problemes que comporta la sida. L’activitat vam decidir de fer­la el dia 1 de desembre per commemorar el Dia Mundial contra la SIDA.

Vam explicar alguns aspectes com ara: què és la SIDA, d’on prové, si és incurable, la diferència que hi ha entre ser­ne portador i ser malalt de SIDA i quines són les vies de contagi.

Vam decidir de fer­ho per respecte, per respecte als milions de casos que hi ha al món, no som expertes en aquest tema, els nostres companys potser tampoc, però creiem que és convenient conèixer aquest problema i aportar el nostre petit granet de sorra.

La SIDA (Síndrome d’Inmunodeficiència Adquida ) és una malaltia de transmissió majoritàriament sexual encara que també es pot transmetre per la sang, a través de les ferides. De moment no té cura, sí que existeix el tractament que és per tota la vida, i per això hem de tenir compte de no encomanar­nos del virus mortal del VIH (virus d’inmunodeficiència humana). I la millor via per no encomanar­nos és la PREVENCIÓ i el CONEIXEMENT. El pitjor enemic, la IGNORÀNCIA.

S: conjunt de manifestacions, símptomes i signes que caracteritzen una malaltia. I: sistema immunitari. Resistència natural o adquirida davant substàncies estranyes. D: falta, absència. A: que no és hereditari, sinó causat per un virus.

Cristina Toledano i Núria Balanza (1r d’ESO A)

16

El passat 31 d’octubre els alumnes de primer i segon de batxillerat vam anar al cinema a veure la pel∙lícula Salvador.

Aquesta pel.lícula està basada en fets reals i narra la història de la mort de Salvador Puig Antich, jove militant del Moviment Ibèric d'Alliberament, que va esdevenir l'últim pres polític executat a Espanya mitjançant el "garrot vil".

Salvador va néixer a Barcelona el 1948, en el si d’una família de classe mitjana. El seu pare, Joaquim Puig, de passat combatiu republicà, va ser condemnat a mort i indultat a l’últim moment.

Salvador va ser expulsat per motius disciplinaris del col∙legi on estudiava i acabà estudiant en un col∙legi més humil, més tard va estar internat en un col∙legi de salesians fins al setze anys. Compaginà la feina d’administratiu amb els cursos preuniveversitaris nocturns on coneixerà els seus futurs companys d’armes. El 1967 es va fer militant de Comissions Obreres del barri de Sant Josep Oriol. El 1968 deixà la feina i es matriculà a la

Facultat d’Econòmiques. Els fets del Maig Francès el marcaren profundament. El 1971 tornà del servei militar, es matriculà a la Facultat de Filosofia i Lletres i s’instal∙là al pis de la seva germana Imma. L’organització del MIL s’acabà de perfilar i decidiren de passar a l’acció. El grup es desplaçava sovint al sud de França i començaren la lluita clandestina, que consistia bàsicament en atracaments, robatori de cotxes i publicació de pamflets. Cap al 1973 es decideix l’autodissolució del grup. La policia els assetjava: després de detenir Santi Solé l’utilitzen en una operació per detenir Salvador, durant la qual es produirà el tiroteig que ferirà Salvador i matarà l’agent Francisco Anguas. A Salvador el consideren responsable d’aquest fet i el condemnen a pena de mort. Encara que hi van haver moltes mobilitzacions i grans esforços dels advocats Arau i Caminal, a les 9:40 del matí del dia 2 de març del 1974, Salvador Puig Antich, de vint­i­cinc anys, va ser executat a garrot vil a la Presó Model de Barcelona.

A les noies i nois de 2n de batxillerat ens va semblar que la pel∙lícula era molt fidel a la veritable història del protagonista. La pel∙lícula provoca que l’espectador s’emocioni i sigui capaç de posar­se en la pell de Salvador i que pugui imaginar­se l’angúnia que va viure tant Salvador com la seva família i amics. Transmet un missatge esperançador fins al final de la història, on es veu la crueltat del govern que hi havia en aquell moment. De tots els personatges que hi apareixen, la germana més petita de Salvador és la que provoca més la sensibilitat de l’espectador i li dóna encara més drama a la pel.lícula, potser pel fet de viure essent tan petita la mort injusta del seu germà.

17

És una pel.lícula molt recomanable tant per mostrar la nostra història recent com per mostrar com és de terrible cruel i injusta la pena de mort.

LAURA LLORD i MARINA HIDALGO

La història del MIL (Movimiento Ibèrico de Liberación) cal no només circumscriure-la al context del tardofranquisme sinó també al context del moviment obrer de l‛àrea de Barcelona i dins del seu procés de clarificació teòrica, política i organitzativa. El MIL no va ser una invenció més o menys forassenyada d‛un grup de joves, sinó que els seus orígens estan lligats a l‛aparició, a la Barcelona de finals dels anys 60, d‛un moviment obrer que estava trencant amb les tradicionals organitzacions de l‛esquerra antifranquista.

El MIL es formà el gener de 1971 de la mà d‛Oriol Solé Sugranyes, revolucionari, ex- militant del PSUC, que trencà amb l‛estalinisme. Exiliat a Toulouse reunirà dos nuclis entorn al seu projecte de crear grups d‛acció que donin suport a les lluites obreres. D‛una banda els joves francesos que provenien dels sectors llibertaris, com ara Jean- Marc Rouillan, i d‛altra un grup de joves de la classe mitjana barcelonina que provenien ideològicament del marxisme, com ara Ignasi Solé Sugranyes, Santi Soler Amigó i Salvador Puig Antich.

El MIL s'estructurava en Grups Autònoms de Combat (GAC). Les seves accions consistien en atracaments a sucursals bancàries. Amb els diners robats editaven les seves publicacions clandestines i ajudaven els comitès de vaga i els obrers represaliats.

Les contradiccions entre els seus membres sobre com organitzar la lluita aviat es varen fer paleses, fins al punt que el grup va decidir la seva autodissolució l'agost de 1973. Només un mes després, gairebé tots els seus components varen ser detinguts a Barcelona i empresonats.

Entre els detinguts va destacar la figura de Salvador Puig Antich, que va ser executat el març de 1974 després de ser condemnat per la mort d'un policia el dia que el varen detenir.

Altres membres del MIL varen tenir una sort diversa. Oriol Solé Sugranyes va ser mort a les muntanyes navarreses l'abril de 1976 després d'haver protagonitzat, amb un grup de presos d'ETA, la famosa fugida de la presó de Segòvia i Jean- Marc Rouillan es troba encara actualment complint una condemna a cadena perpètua en una presó francesa.

Bibliografia

• Tajuelo, Telesforo. El Movimiento Ibérico de Liberación, Salvador Puig Antich y los grupos de Acción Revolucionaria Internacionalista : teoría y práctica, 1 969- 1 976. París. Ruedo Ibérico, 1977.

18

• Téllez Solá, Antonio. El MIL y Puig Antich. Barcelona. Virus, 1994. • Tolosa, Carlota. La torna de la torna : Salvador Puig Antich i el MIL. . Barcelona.

Empúries, 1999. • Rosés Cordovilla, Sergi. El MIL: una historia política. Barcelona. Alikornio,

2002.

Fa uns dies els alumnes de Batxillerat van anar a veure la pel∙lícula “Salvador”, basada en la novel∙la de Francesc Escribano “Compte enrere”. La pel∙licula narra la història dels últims mesos de vida de Salvador Puig Antich, un jove militant del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), últim ajusticiat polític, pel mètode del garrote vil, del franquisme.

S’ha de reconèixer que “Salvador” pot resultar, per a les generacions més joves, un útil instrument per donar a conèixer les cruels tortures a què el règim franquista sotmetia els presos polítics i socials i, sens dubte, pot resultar un bon al∙legat contra la pena de mort, però també presenta alguns aspectes força susceptibles de ser criticats en un sentit negatiu.

“Salvador” no mostra en cap moment de forma clara la dura realitat econòmica, social i política que patien els sectors obrers més humils d’aquell moment, amb àmplies capes de població que malvivien en barris infames, sovint sense poder gaudir de les mínimes prestacions socials i serveis bàsics sanitaris, educatius, etc., de forma que no s’explicita cap lligam entre la lluita de grups com el MIL i les aspiracions d’amplis sectors obrers que lluitaven no només contra el franquisme sinó que rebutjaven, també, el mateix sistema capitalista.

En aquest sentit un dels punts decebedors del film és precisament que després de veure’l ningú no pot afirmar que surt amb un més profund coneixement de la realitat social dels últims anys del franquisme. Podria arribar a semblar que aquesta lluita no era més que la lluita de petits grupuscles fortament fanatitzats i poca cosa més.

El film se centra sobretot en els “aspectes humans” i la història política queda desdibuixada, convertint­se en una caricatura políticament correcta. No se’ns parla de la situació prèvia que porta a l’aparició de grups com el MIL ni els situa tampoc en el seu present històric. Puig Antich i els seus companys són presentats com un grup de robinhoods que robaven els rics per repartir­ho entre els pobres, que patiren la injustícia dels “dolents de la pel∙lícula”, els militars i els policies franquistes, entre els quals, no ho oblidem, també hi havia “homes bons” com ara el carceller Irurre (el qual, per cert,

19

experimenta una miraculosa transformació fins arribar a cridar en el moment de l’assassinat de Puig Antich ¡Franco asesino! Però això sí, l’endemà va anar a treballar amb tota normalitat, la qual cosa hauria estat impossible) L’essència política del que fou el MIL queda, a la pel∙lícula, reduïda a quatre atracaments a bancs i poca cosa més.

I tot això se’ns presenta amb un accent intencionadament melodramàtic. La pel∙lícula desplega, cap al final, tot un seguit de recursos lacrimògens al mes pur estil hollywoodià, arribant a convertir l’assassinat de Puig Antich en un espectacle morbós que provoca la llagrimeta fàcil de molts espectadors.

Puig Antich és presentat com un màrtir però no apareix cap element d’autocrítica per part d’aquells que haurien pogut fer més per evitar la seva mort. L’oposició antifranquista va fer ben poc per salvar Puig Antich. Certament, varen ser els mecanismes repressius de la dictadura els que mataren Salvador, però cal recordar que les forces de l’oposició franquista que preparaven la transició no es van mobilitzar a fons en no considerar Puig Antich un dels seus, en pertànyer a un grup com el MIL, marcadament anticapitalista i decidit a no deixar les armes.

Em sembla equívoc posar en boca de Puig Antich la frase “ETA me ha matado” donant a entendre que la seva mort fou exclusivament una venjança del règim franquista per l’assassinat del president Carrero Blanco. Els veritables culpables de la mort de Puig Antich foren, d’una banda, el govern Arias Navarro (el més liberal del franquisme,

sense militars i sense membres de l’Opus Dei) però, d’altra banda, la passivitat de les forces antifranquistes (que consideraven els MIL poc més que una banda de gàngsters).

Resulta interessant també la poca transparència de la figura de l’advocat de Puig Antich. L’actor Tristán Ulloa dista bastant de la figura de l’advocat Corominas, que basà la defensa de Puig Antich en afirmar que aquest havia matat el policia per error en confondre’l amb l’integrant d’una banda rival,

abonant la teoria que el MIL era una simple banda d’atracadors comuns.

A més, el film enfosqueix intencionadament les imatges del tiroteig en el qual morí el policia que suposadament fou mort per Puig Antich de forma que no es mulla en l’essència dels fets pels quals és jutjat. No es vol tacar la imatge d’un personatge a qui es vol presentar com a un màrtir. La realitat és que Puig Antich mai no negà que havia disparat i també és cert que va rebre dos trets un cop desarmat, però avui es demana una revisió del procés basant­se en les proves, quan en realitat s’hauria de demanar una anul∙lació del procés basant­se en la il∙legitimitat del tribunal que jutjà Puig Antich.

Em fa l’efecte que si Puig Antich encara fos viu segurament seria, a l’igual que molts dels seus ex­companys, un ciutadà respectuós amb la llei, però també em sembla que si Puig Antich pogués veure des de la butaca del cinema “Salvador” se sentiria indignat pel to reaccionari de la pel∙lícula i per la contradicció amb les idees i forma de sentir i viure del mateix Salvador Puig Antich.

JORDI MONSÓ Professor del Departament de Ciències Socials

20

JORDI MONSÓ: “Premonición” by David Bisbal

JOSEP Mª: “La máquina Gurú” by Seguridad Social

ASSUM: “Adoro a las pijas de mi ciudad” by La Costa Brava

ELIES: “Busco algo barato” by Mecano

Mª JOSÉ: “Si callo, si grito” by David Civera

MONTSE PAGÈS: “Escuela de calor” by Radio Futura

ALÍCIA: “El biombo” by Georgie Dann ( o potser era “El Bimbó”?)

JORDI CORELLANO: “Experiencia religiosa” by Enrique Iglesias

BEATRIZ MILIÁN: “A mis pijas pijipis” by Shinoflow

TONI: “Concierto para adolescentes” by Pecos

JOAN RAMÍREZ: “No te preocupes” by Chayanne

ISABEL VALVERDE: “Corriendo el riesgo” by Mal Momento

JOSEP CATASÚS: “Gavilán o paloma” by Pablo Abraira

ERNEST: “Apatrullando la ciudad” by El Fary

MÓNICA: “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?” by Burning

JOSÉ LEÓN: “Don Pepito, Don José” by Los payasos de la tele.

MIGUEL ÁNGEL: “Qué puedo pedir” by La Oreja de Van Gogh

CHARO: “Bienvenidos” by Miguel Ríos

RAQUEL: “Bailando” by Alaska y Dinarama

JUANJO: “Ábreme la puerta” by El Barrio

MARÍA: “No te vayas todavía” by Los Amigos de Ginés

21

FINA: “He perdido los zapatos” by Nena Daconte (bé no és una cançó, és un disc

sencer; però la Fina s’ho val)

NOIS DE 2n BATXILLERAT: “De pata negra” by Melody

NOIES DE 1r BATXILLERAT: “Maquillaje” by Mecano

ALUMNES DE 4t: “Viaje con nosotros” by La Orquesta Mondragón

ALUMNES DE 3r: “Jaleo” by Ricky Martin

ALUMNES DE 2n: “Si no cuesta trabajo” by Melendi

ALUMNES DE 1r: “A toda mecha” By Santa Justa Klan

DIRECCIÓ: “La tortura” by Shakira i Alejandro Sanz

PROFES DE LLENGUA: “Letras malditas” by Sergio Contreras

PROFES de MATES: “Uno más uno son siete” by Fran Perea

DEPARTAMENT DE TECNO: “Fuente de energía” by Estopa

DEPARTAMENT DE C. SOCIALS: “Guerra fría” by Pastora Soler

EDIFICI VELL: “Llueve sobre mojado” by Fito Páez

EDIFICI NOU: “Un lugar llamado milagro” by Mala Reputación

GUÀRDIES: “Pesadilla” by La Oreja de Van Gogh

PROFESSORAT 1r CICLE: “Rojo relativo” by Tiziano Ferro

CLAUSTRE: “Había una vez un circo” by Los payasos de la tele

22

Hola, et puc fer unes preguntes sobre el futbol i el nou edifici? -Sí Quin curs estàs fent? -Tercer d‛ESO Tens ganes d‛anar al nou edifici? -Sí, moltes. Perquè segurament les instal∙lacions seran millors. Com creus que serà el nou edifici, com aquest de petit? -No que va, segurament més gran, tant l‛edifici com el pati. I amb més condicions per poder fer les classes. T‛agrada el futbol? -Sí, i tant, és el meu esport preferit Quin és el teu jugador preferit? -Ronaldinho, perquè és el millor jugador del món i és dels pocs que fa que el futbol no sigui només un esport, sinó també un espectacle digne de veure. Quin equip t‛agrada més? -Barça, perquè juga molt bé i fa espectacle amb la pilota. Quina competició t‛agradaria guanyar més a tu? -La Champions, perquè és la competició més important d‛Europa. Qui creus que guanyarà la lliga espanyola aquest any? - El Barça, perquè juga millor que els altres clubs Quin camp de futbol t‛agrada més de la lliga espanyola? -El Camp Nou, perquè es el camp més gran de la lliga espanyola. Quin equip creus que guanyarà la champions league aquest any? -El Barça, perquè jugarà millor que els altres equips i segur que quedarem immillorables respecte de la resta d‛equips d‛Europa. Adéu i moltes gràcies per la teva participació. - Adéu i fins una altra.

MIGUEL CORREA

23

Segurament tots vosaltres ja el coneixeu, és en Juanjo, el nou bidell que el Departament d’Ensenyament ens ha enviat, el nou centre al ser més gran, es necessiten dues persones per realitzar les tasques de manteniment, i a més així, la Raquel ara no estarà tant sola i tindrà un company que l’ajudi en la feina. Per a que el pugueu conèixer una mica més aquí teniu l’entrevista que li vam fer en exclusiva per a tots vosaltres. Hola Juanjo, et podem fer una entrevista per al Cadena Perpètua? -Hola, es clar que sí.Has treballat en un altre centre? -No, aquest és el primer. De fet, aquesta és la primera feina que tinc relacionada amb l‛ensenyament. T‛agrada estar a l‛Ies Rovira- Forns? -Si, perquè estic força entretingut. A quins altres llocs has treballat? -He sigut professor d‛esquí, a l‛estació de Pal (Canadà) i guia de muntanya a la oficina de turisme de Canillo (Andorra). Quin tipus de client fan aquestes excursions per les muntanyes? -Tota mena de clients, amb els que tenen poca experiència o van amb nens petits fem les rutes més senzilles i amb els

excursionistes més experts ens arrisquem més, però sempre amb la garantia d‛anar per llocs segurs, també apareixen els estranger etc.. Apa! (aquí ja fiquem cara de sorpresa) i

per quins llocs de muntanya has estat? -Per Espanya i a l‛estranger. Quina es la experiència més emocionant que has tingut? -L‛expedició a l‛Aconcagua, (6.960 m.) situat als Andes és el cim més alt d‛Amèrica. Tens algun tipus de hobby? -Espeleologia, barraquisme, vies ferrades, escalada, i senderisme. Per quin llocs feies esquí? -Per tot els Pirineus tota la zona de allà és molt bonica i és molt agraïda per fer diferents tipus de rutes o escalades. Moltes gràcies per la teva col∙ laboració. -A vosaltres, adéu.

Si voleu veure en un reportatge web, al Juanjo com a guia de barrancs, entreu a

www.tempsaventura.cat i busqueu el reportatge Barranc del Boter.!!

Miguel Correa

24

Valentino Rossi, aclamat el millor pilot de la història, és el geni dels circuits de motos. El jove italià és tot un espectacle en el moment de la car rera com després. Espontani i divertit, celebra les seves victòries amb el seu públic, cremant roda o llençant la moto a ter ra per saltar a les grades.

El pare de Valentino el va introduir al món dels karts amb tan sols deu anys va debutar en el campionat regional de karts de 60cc i un any més tard, el 1990 va guanyar el campionat. A partir de llavors tot va ser un no parar de guanyar premis.

Curiositats: ­ Té molts sobrenoms, Valentinick, Doctor Rossi, Follet de Tavullia. ­ Li apassionen els videojocs, el motocross i els rallis. ­ Un dia va pujar al podi amb una gallina al cap, declarant que era per fer publicitat de la rostisseria d’un amic. ­ El seu casc té un disseny a l’estil d’un detergent, amb la llegenda: "Rossi, més fort no es pot" , " instruccions per un Mundial òptim" , " per millorar el resultat, submergir la moto en aigua a 46º”.

Data de naixement: 16/02/1979 Ciutat de Naixement: Urbino País de Naixement: Itàlia Horòscop: Aquari Alçada: 179 cm. Color dels ulls: blau Color dels cabells: Castany clar

Kirian Martínez

25

Orlando Bloom va néixer a Canterbury (Kent, Anglaterra) dijous 13/01/1977. Es va fer famós pel seu paper de Legolas en la trilogia de El señor de los anillos. Convertit en actor de moda a Holliwood, va tornar a triomfar amb Piratas del Caribe, Troya (amb Brad Pitt i Eric Bana) i Ned Kelly. Als 16 anys es va traslladar a Londres i es va unir al National Youth Theatre on va estar dues temporades. Mes tard, va aconseguir una beca per estudiar a la British American Drama Academny i al Guildhall School of Music and Drama. Durant aquest temps es va presentar a multitud de càstings. Això li va permetre fer petits papers secundaris en la televisió britànica, i altres treballs al món del teatre. Però va ser amb un breu paper a Wilde quan li van arribar les primeres oportunitats al terreny del cinema. Té una bona relació amb la seva família i té una germana, dos anys més gran, que es diu Samantha.

Al marge del cinema, a Orlando li agrada fer esport sempre que pot, en especial la pràctica del parapent, el surf i el snowboard, dels quals sovint ha sortit mal parat. Va ser poc abans del rodatge de El señor de los anillos quan Orlando va tenir un accident que quasi el deixa en cadira de rodes, caigué des d’una terrassa situada a un tercer pis. A conseqüència de l’accident es va trencar l’esquena i quan es va despertar a l’hospital, el metge li va comunicar que no tornaria a caminar. Va estar tres dies intentant assumir què seria de la seva vida a partir d’aquell moment, però una operació li va tornar els seus plans: als 12 dies sortí de l’hospital pel seu propi peu!.

S’ha fracturat diverses vegades les costelles, el crani, el canell, un dit de la mà, un altre del peu, el nas, les dues cames i un braç. Per això porta nombrosos penjolls, amulets, anells i polseres per a què li acompanyin durant el rodatge de la trilogia dels anells.

Va tenir diferents amors, la primera promesa va ser l’actriu anglesa Joanne Morley, van durar un any. El 1977 van trencar i Joanne va començar a sortir amb un dels millors amics de Orlando, l’actor Andre Schneider. Després va ser parella de la rossa actriu Kate Wosthbort amb la que va trencar a principis del 2005. Ara, la seva actual promesa és Vanessa Minillo ex guanyadora de miss adolescent dels Estats Units i presentadora de la cadena MTV.

Filmografia: ­ Piratas del Caribe. El cofre del hombre muerto. Gore Verbinski (2006). ­ Elizabethtown. Cameron Crowe (2005). ­ El reino de los cielos. Ridley Scott (2004). ­ Ned Kelly. Gregor Jordan (2004). ­ Troya. Wolfgang Petersen (2004). ­ Piratas del Caribe. La maldición de la perla negra. Gore Verbinski (2003). ­ El señor de los anillos. El retorno del rey. Peter Jackson (2003). ­ El señor de los anillos. Las dos torres. Peter Jackson (2002). ­ El señor de los anillos. La comunidad del anillo. Peter Jackson (2001).

26

Nom: Orlando Jonathan Blanchard Bloom. Ulls: color cafè. Alçada: 1,80 m. Horòscop: capricorn. Hobby: esquiar i surf. Curiositats: té dos tatuatges reconeguts, però es parla d’un tercer tatuatge misteriós del qual ni Orlando vol parlar.

Cartell de la pel∙lícula Piratas del Caribe.

Ara et toca a tu! Troba a la sopa de lletres set títols de les pel∙lícules i el nom de l’artista.

E Q W E R T Y U I O P A K J I G F G H B L O Y J I E S B A N J Z A F N M U G I E S I U M B V X Q U A E T H L K D S R U C E Ñ N W O T H T E B A Z I L E P A Q Z S Ñ I R F U O M K I P R T U A L C W R Y A O C C H U Ñ F R T L L N V J L V U B I R R A D G U A A Y O R T D T E Q A I E L U D D T N X C L I L Ñ O E D R F D B A V X E T J P L L U V S S I S B I A A N V K G L R T E E L Ñ C C V A Q U E F D B U J I L O D K H L M N D T J N V U O A R C Z Z S S D N Y J L D A S D F A B E R T B V L A E I G U U N R O D G T L U K E L L I T N R V N L R I S Ñ N M O F P I O S U A C I Z W R K P B I J U O G D L J M O R P I L U Y T H C V A O M E E M L Ñ W I S P T L R F X V Y U I L D G D M P E P A I K L O E G E L R E I N O D E L O S C I E L O S

27

E l primer cop que Dani Pedrosa va pujar a una moto tenia quatre anys. N’hi van seguir d’altres, d’altres circuits i algunes carreres entre amics, sempre per diversió i sense imaginar el futur que l’esperava.

Era l’any 1996 quan Pedrosa tenia deu anys i es va inscriure al Campeonato de España de minimotos. Començà a córrer en circuits de karts, acompanyat sempre pels seus pares i amb la moto al maleter del cotxe. Aquell mateix any, Pedrosa quedà sisè en la primera cursa a causa d’un problema amb el tub d’escapament de la seva moto. Però ja en la

segona cursa pujà per primer cop al podi.

El 1998 aconseguí per fi fer­se amb el títol quedant primer, les curses encara eren un passatemps. Més tard la família es va assabentar, a través d’un amic, que s’estava organitzant la Movistar Activa Cup, una copa de promoció amb motos de competició. El fet de passar depilotar minimotos a pilotar motos de curses suposava un canvi enorme i Dani era encara molt jove, però a principis de 1999 van decidir enviar una sol∙licitud per a fer les proves al circuit madrileny del Jarama.

El jove de tretze anys passà les proves de selecció i aquest any disputà la Movistar Activa Cup acabant en una meritòria vuitena posició. El 2000 prengué part al Campeonato de España integrat en el Movistar Junior Team. Acabà quatre de les sis curses que es van disputar, al final del campionat va quedar al quart lloc, per darrera de Joan Olivé, Raúl Jara i Toni Elias. Fou aleshores, quan Alberto Puig l’informà que participaria al Mundial de Motociclisme de 125cc. Pedrosa, que en aquesta època tenia catorze anys, no s’ho creia; el seu somni s’estava fent realitat.

En la primera cursa, a Suzuka, estava entre els últims a la graella de sortida; mai abans havia vist tants pilots corrent junts i, sobretot, en una categoria tan competitiva. El 2001 fou una temporada d’aprenentatge per a Dani Pedrosa, però tot i així aconseguí dos podis, un tercer lloc a València i un altre a Motegi.

La seva tercera posició al Mundial del 2002, on va lluitar pel títol amb Manuel Poggiali i Arnaud Vincent, fou la confirmació del seu gran potencial, durant aquest any aconseguí nous podis i tres victòries a Assen, Motegi i València, encara que va haver de conformar­se amb la tercera posició final. Dani Pedrosa afrontà la seva tercera

28

campanya del Campionat del Món de 125cc. amb determinació i amb ganes d’emportar­ se el títol com a objectiu, essent un pilot jove de divuit anys, es llaurà una reputació com un dels joves amb més talent en aquest esport.

El de Castellar es proclamà Campió de 125cc. a Malàisia, a falta de dos GP per a la final, després d’acumular cinc victòries i un total de sis podis. Però una setmana després patí un accident durant els entrenaments del Gran Premi d’Austràlia, es va trencar els dos turmells.

Després d’una llarga recuperació, el 2004 i sota la tutela de Alberto Puig, el jove pilot va fer el salt a les motos de 250cc., i va ser al Gran Premi de Brasil que Dani es va situar líder i ja no deixà aquesta posició fins al final de la temporada, proclamant­se ja, en la seva primera temporada en 250cc., Campió del Món al circuit de Melbourne, Austràlia, i amb tant sols dinou anys, el més jove de la història.

El 2005 no va ser un any fàcil per al piloto de Repsol, però al final es va fer amb la victòria mundial al circuit australià de Phillip Island, dues curses abans del final de la temporada.

Titanio, així l’anomena un dels seus grans admiradors, Valentino Rossi, per ser "lleuger i resistent”. Dani Pedrosa viu a Londres. Les seves aficions són el ciclisme, el supermotard, el motocross i el trial. Fora del món de l’esport li agrada el cine, estar amb els seus amics i els videojocs. Dani memoritzà els circuits, on ara corre, quan era petit veient els vídeos de les curses de 500cc., en l’època que corrien Rainey o Lawson, però el seu pilot favorit sempre ha set Mick Doohan.

Fitxa personal Nom: Daniel Pedrosa Data de naixement: 29/09/1985 Lloc: Sabadell Residència: Londres Estat civil: Solter Alçada: 158 cm. Pes: 51 kg. Primer Gran Premi: 2001 GP Suzuka Primera Victòria: 2002 GP Assen Equip: Repsol Honda GP Número: 26 Moto: Honda RC211V

Edgar Correcher

29

David Bustamante va néixer el 25 de març de 1982 a la localitat càntabra de San Vicente de la Barquera. Malgrat les seves bones notes, als 16 anys va decidir de no continuar estudiant i va començar a treballar com a paleta a l'empresa de construcció del seu pare. Però Titín, com li diuen al seu poble, començava a tenir clar que el seu lloc es trobava dalt d’un escenari. Possiblement va ser el seu pare qui, a poc a poc, va anar encomanant la passió per la música al seu fill. David va sorprendre tota la família als 12 anys quan al bateig d’un cosí seu va realitzar una interpretació impecable del difícil tema “Guitarra” de PECOS. Una altra de les seves grans passions és el futbol i va estar a punt de ser fitxat per l´Atlètic de Madrid. Actualment juga amb els veterans d’aquest equip.

El seu estil musical preferit és la cançó melòdica. Admira a Sergio Dalma, Cristian o Marc Anthony però els seu gran ídol és LUIS MIGUEL. La seva bona veu, neta, potent, transparent i àmplia en registres va començar a fer­

se popular al seu poble i va guanyar diversos concursos de kararoke. Va intentar sense sort que li donessin una oportunitat al programa Lluvia de Estrellas. De mica en mica va anar despertant a una realitat: havia nascut per cantar. La gran oportunitat va arribar amb el programa OPERACIÓN TRIUNFO, l’objectiu del qual era formar futurs artistes, a més de seleccionar el representant d´Espanya a Eurovisió. David va ser triat com a un dels 16 concursants de l’Acadèmia. Allà va demostrar les seves ganes d’aprendre i va ser un dels que més va progressar. David es va guanyar la simpatia del públic amb la seva sinceritat, espontaneïtat., esforç, les actuacions musicals i per què no, el seu físic. Era un lluitador i després de tres mesos d’intens treball el públic el va premiar convertint­lo en el 3r finalista, la qual cosa suposava un contracte amb la discogràfica Vale Music per gravar el seu primer treball en solitari. A més, juntament amb altres concursants, va acompanyar Rosa a Eurovisió.

30

David va fer d’una frase el seu senyal d’identitat: “ Vaig baixar de la bastida per triomfar”. Després del seu pas per l´Acadèmia, on les llàgrimes el van delatar com un home­nen amb la sensibilitat a flor de ell, Bustamante, amb només 19 anys, va iniciar una carrera amb el més important al seu favor: el suport incondicional d’un públic que va veure en la seva història un conte amb final feliç. I per fi, el 20 de maig de 2002 el seu somni es fa realitat: surt al mercat el seu primer disc, Bustamante, on s’inclouen temes de grans compositors com JUAN CARLOS CALDERÓN (productor del seu admirat Luís Miguel). Però és sens dubte el tema “Dos hombres y un destino”, interpretat a duo amb el seu amic ÀLEX d´OT, la cançó més emblemàtica del disc. El mercat discogràfic començà a tremolar en veure com en menys d’una setmana es venien més de mig milió de còpies superant el rècord del consagrat ALEJANDRO SANZ. Es van vendre quasi un milió de discos, va entrar directament al primer lloc de les llistes de vendes i el va portar a fer una gira multitudinària de més de 70 concerts.

Precedit per aquest gran èxit al 2003 li va arribar el moment de treballar amb un dels grans de la música llatina, EMILIO ESTEFAN qui produeix el seu

segon disc, Así soy yo, que ràpidament es col∙loca al capdavant de la llista de vendes i li obre les portes del mercat americà.

El 10 de maig de 2005 es publica Caricias al alma, el seu tercer disc (aquell que diuen els experts que et consolida o et dilueix en l’oblit). I de nou sorprèn tothom situant­se al llarg de 4 setmanes consecutives al n. 1 de la llista oficial de vendes i aconseguint dos platins en poc més de dues setmanes. Tot i ser un disc de balades, el primer single, “Devuelve­ me la vida”, és un tema rítmic amb clares influències de reggeaton que aviat es convertirà en la cançó de l’estiu. Amb

aquest disc Bustamante es consagra definitivament com a artista.

El 2006 és sens dubte un del millors anys per David. Al juny, surt el seu quart disc, Pentimento, on rendeix homenatge i reinventa 11 de les seves cançons preferides de les últimes dècades i on a més s’estrena com a compositor. També aquest disc entra directament al n. 1 i en una setmana aconsegueix el disc de platí. El 22 de juliol va contraure matrimoni amb l’actriu Paula Echevarría. A totes les seves aparicions públiques es mostra més feliç i centrat que mai. El 2007 marxarà a Amèrica per reafirmar la seva carrera musical.

Gemma Barco

31

por ella (pentimento)

Quiero que brindemos por ella, después de todo es mejor, que nunca sepa la pena, que compartimos tu y yo.

Quiero que brindemos por ella, que el vino mate el dolor, que mate esta tristeza,

con la amistad de los dos. Que nunca sepa el amor que sentimos, que nunca sepa que estamos perdidos,

por ella, por ella. Déjala y piensa que nunca existió, alza tu copa y brindemos por ella.

que en el recuerdo se pierda, la pena que nos dejó.

Quiero que brindemos por ella. que el vino mate el dolor, que mate esta tristeza,

con la amistad de los dos. Que nunca sepa el amor que sentimos, que nunca sepa que estamos perdidos,

por ella, por ella. Déjala y piensa que nunca existió, alza tu copa y brindemos, por ella.

Que nunca sepa el amor que sentimos, que nunca sepa que estamos perdidos,

por ella. Déjala y piensa que nunca existió, alza tu copa y brindemos, por ella,

por ella, por ellaaaaaaa.

32

cristiano Messias Ronaldo dos Santos Aveiro va néixer i viure en un barri obrer de l’illa portuguesa de Madeira, en una família humil. Ja de molt petit demostrà les seves habilitats amb la pilota i el 1993 ja era jugador oficial en inscriure’s a l’Andorihna, un petit club de l’illa. Ronaldo començà a destacar i en complir els deu anys (1995) els equips grans de l’illa (Marítimo i Nacional) ja se’l rifaven. Finalment s’incorporà al Clube Desportivo Nacional, on progressà de forma meteòrica, convertint­se en una de les brillants promeses del futbol portuguès. El 2001 va ser fitxat per l’Sporting de Portugal, i així va passar a formar part del club lisboeta, deixant l’illa per anar a viure a la capital portuguesa.

L’arribada al nou club significà l’inici d’una carrera amb futur, conscient del renom d’aquest club lisboeta, famós per la gran producció de grans talents com Luís Figo, Nuno Valente, Simão Sabrosa o Ricardo Quaresma. Allà li van assignar tutors personalitzats per continuar els estudis i metges que observaven el seu creixement físic. La seva formació personal i professional es desenvolupava cap endavant, fins que el 2001 va jugar per primer cop 90 minuts en la

Superlliga portuguesa, quan només tenia disset anys. Ronaldo causà una grata impressió, i passà a formar part de la plantilla que es proclamà campiona de la lliga portuguesa en la temporada 2001­02.

A l’estiu del 2003, Sporting de Portugal i Manchester United van jugar un amistós

per la inauguració de l’estadi José Alvalade per l’Eurocopa que es jugaria a Portugal el 2004. En aquest partit Ronaldo va causar tan bona sensació entre el club anglès, que van aconseguir emportar­se’l al Manchester United aquell mateix estiu. Aquest traspàs va coincidir també amb el de David Beckham al Real Madrid, i per això, en arribar al Manchester, va ser conegut com el successor de Beckham. El seu primer any al Manchester, ja mostrà les seves qualitats fent campió al seu club en la copa anglesa (FA Cup)

del 2004. Durant el segon any, creixeria com a futbolista fins ser reconegut com el millor jugador jove guanyant la FIFPro, guardó triat pels aficionats. El 29 d’octubre de 2005 marcà el gol número mil del Manchester United, contra el Middlesbrough, en la Premier League.

Selecció Nacional

33

Cristiano Ronaldo va fer el seu debut en la selecció nacional de Portugal el 20 d’agost de 2003 davant de Kazakhstan, i representà la seva selecció en els

Jocs Olímpics d’Atenes 2004. Però on va fer el xut de gràcia a la primera línia del futbol mundial va ser defensant Portugal en l’Eurocopa 2004, on va acabar sent una de les grans figures de la selecció portuguesa admirades i reclamades per tots. Amb ell la selecció de Portugal acabà subcampiona per darrera de Grècia. Al Mundial d’Alemany 2006 Ronaldo va mostrar les seves qualitats i que és capaç de grans sorpreses en un futur molt proper, ell i els seus companys d’equip van deixar Portugal al, més que digne, quart lloc en la classificació final del Mundial d’Alemanya.. Al Manchester United li ha impressionat tant el seu geni amb la

pilota que li ha prolongat el contracte per mantenir­lo a l’Old Trafford fins al 2010.

Aquesta temporada Ronaldo ha patit una tragèdia personal, al setembre morí son pare. Però Ronaldo s’ha mostrat serè a l’hora d’assumir aquesta pèrdua, i s’ha centrat en el seu treball. Ronaldo si continua amb aquesta carrera imparable aconseguirà formar part de la llegenda del futbol portuguès, un futur molt ric per a un jove de vint­i­un anys.

Dades personals: Lloc de naixement: Funchal, Madeira, Portugal Data de naixement: 5 de febrer de 1985 Alçada: 1,84 metros Pes: 78 kg Cama hàbil: totes dues Posició: Extrem o davanter Internacional: 29 cops amb Portugal

Premis de Cristiano Ronaldo: Superlliga portuguesa ­ Sporting de Portugal (2003) FA Cup ­ Manchester United (2004) Millor jove de l’any per a la FIFPro (2005)

Àlex Fernández

34

Nom de la sèrie: Kamikaze kaito Jeanne Maron kusakabe, una noia normal i corrent fins que un àngel enviat per déu li diu que és la reencarnació de Joana d’Arc i li dóna un rosari per transformar­se en ella i tenir el seu poder. Amb això podrà transformar­se en Jeanne i combatir els dimonis que poseeixen les obres d’art.

Nom de la sèrie: Card captor Sakura Sakura Kinomoto, una nena hereta un poder extraordinari, es tracta d’atrapar unes cartes màgiques que corresponen a elements i estats naturals, l’aigua, el foc, l’aire, el gel, la terra entre d’altres. Ella és l’encarregada d’atrapar­les per tal que no facin mal a ningú. Aconseguirà el seu objectiu amb l’ajuda dels seus amics..

Nom de la sèrie: Shin Chan Un nen de cinc anys, nerviós, maleducat i incomprensible que dedica la seva vida a fer­li la vida impossible a tothom que es troba pel camí, sobretot a la seva mare. No li agrada el pebrot. És, però bon company i s’esforça a fer còmica qualsevol situació de tensió o dramàtica, sempre fa riure els altres tot i que també n’hi ha que s’hi desesperen. Té un crit de guerra: culet, culet!

Nom de la sèrie: Detectiu Conan Un noi de 17 anys detectiu descobreix una organització mafiosa i l’enverinen, però en comptes de morir­se es

35

redueix a un nen de 9 anys. Resol els casos més difícils tot usant com a pantalla un maldestre detectiu.

Nom de la sèrie: Inuyasha Una noia que es diu Kagome cau per un pou i arriba a una època antiga, on hi ha dimonis i sacerdotesses. Sense voler trenca l’esfera dels quatre esperits ( una esfera de vidre que té molt poder espiritual) i amb una colla de amics intentaran trobar els fragments de l’esfera, perquè no caiguin en males mans.

Nom de la sèrie: Ranma Un noi expert en les arts marcials se’n va a entrenar a la muntanya, cau en unes aigües termals que li provoquen uns canvis físics, quan es mulla en aigua freda es converteix en noia i quan es mulla en aigua calenta en noi. Junt amb la seva promesa Akane, intentaran trobar la manera de solucionar el problema de Ranma.

Patricia Moreno

Alicia Galindo Nieto Lucas Serrano Egea

36

E l trenta–u d’octubre, els alumnes de 1er d´ESO vam fer la nostra primera excursió. Vam anar a l’Skating (Barcelona). Eren ben bé les nou del matí quan vam agafar l’autobús cap a Barcelona. Ens van acompanyar els tutors de primer: el Nacho Monte, la Bea Milián i la Meritxell Sales. També la coordinadora, la Mª José Gómez i la Bea Vázquez. A l’autobús, per passar el temps, el Nacho va aprofitar per explicar acudits i endevinalles mentre alguns cantaven amb l’ajuda d’algun mòbil . Una vegada a Barcelona vam

esmorzar a un parc. Alguns feien un concurs de qui saltava més llançant­ se dels gronxadors o qui aguantava més fent equilibri (alguns quasi es trenquen el cap!). En acabar, ens vam posar en marxa cap a l’Skating. Per sorpresa, vam veure en la part exterior d’un bar un home misteriós que amagava la cara darrere el diari. Quan ens vam apropar vam descobrir que era el Santi Millán!!!, el de la sèrie de Siete vidas. Va ser una gran sorpresa veure’l !!!

Un cop vam arribar, vam haver de fer una bona estona de cua per entrar i poder posar­nos els patins. Molts nois i noies vam haver de canviar­los perquè no ens anaven bé. En posar els peus a la pista ens vam adonar que allò relliscava massa! La majoria anàvem per la barana i més d’un vam caure de cul! Quan portàvem una hora i mitja vam haver de sortir de la pista perquè poguessin netejar­la amb una màquina. En tornar a la pista van encendre llums de color i van posar música simulant una discoteca. Es va

37

notar molt la diferència! Ja hi havia nens i nenes que anàvem molt més de pressa i fins i tot alguns intentàvem aixecar una cama, fer voltes o encreuar els peus. Al final ens vam quedar sols a la pista, però estava tan mullada que una nena va caure

i es va donar un cop fort al cap. Van haver de portar­la en cadira de rodes a un centre mèdic del costat. Va perdre el coneixement i no es recordava d’alguna cosa. No ens van poder acompanyar de tornada ni la seva tutora, la Bea, ni la Mª José perquè es van quedar amb ella fins que es va trobar millor. A dos quarts de tres aproximadament vam arribar a l’institut. Ens ho vam passar molt bé, però estàvem molt cansats. Així que molts vam aprofitar per fer una becaina!

Núria Balanza i Coral González

38

39

E l dia 31 d’octubre els nens i nenes de segon vam anar d’excursió a l’Imax. Vam sortir del cole a les 9 h.. Quan vam arribar varem esmorzar i ens van deixar donar una volta pel Maremagnum i pels voltants. Després vam entrar al cinema on varem veure una peli amb unes ulleres que et donen al cinema amb les que pots veure en 3D. La peli anava de com es creen els personatges de 3D. La següent peli era sense ulleres, amb una pantalla molt gran. Era un documental molt interessant dels huracans. Al sortir del cine ens van deixar un altre cop, donar una volta fins que fos l’hora de tornar a l’autocar. Les professores que van anar van anar amb nosaltres van ser l’Alícia, la Fina i la Mònica. Vam arribar més o menys a les 14:30 h.. Tothom s’ho va passar molt bé.

Débora Pérez

40

41

E l dia 31 d’octubre, les classes de 3er d’ESO vam anar a patinar sobre gel al Palau Blaugrana. Vam arribar al recinte del F .C. BARCELONA cap a les 10:15 mes o menys i els professors que ens acompanyaven, el Toni, Jordi Corellano , Sandra, i la Elena, ens van deixar temps lliure per esmorzar i anar a donar una volta per les botigues del recinte de F. C. BARCELONA, que per cert era tot molt car!!!. Cap a les 11:00 ens va cridar per anar a patinar!! Al vestuari teníem un lloc reservat per deixar les motxilles, quin enrenou!, tots alhora buscant la talla de les botes, ara te les has de lligar, aquesta bota em fa mal, em sembla que me ficat la bota dreta a l’esquerra... uf!. Quan ja vam acabar de ficar­nos les botes vam sortir cap a la pista (al caminar semblaven ànecs fora de l’aigua) hi va haver cada pinya, però ningú va prendre mal. Ens van deixar patinant fins a les 13:15. Ens ho vam passar tots molt be!! I quan ja ens anàvem cap a l’autocar alguns vàrem veure als jugadors del Barça que anaven a l’hotel de concentració, per a descansar, perquè aquella mateixa tarda tenien que jugar un gran partit de la Champions que enfrontaven al Barça­ Chelsea. I per últim vam arribar a l’Institut ales 2:20 mes o menys.

Alex Fernández

42

E l dimarts 31 d’octubre els alumna de 4rt d’ESO ens vam trobar a les 9:30 h. a l’estació de la Llagosta on en Joan Ramírez i la Montse Pagès ens esperaven amb molt entusiasme. Quan vam agafar el tren estava buit i quan vam arribar a l’estació de Sant Andreu ens vam trobar amb els magnífics professors Josep Catasús i Roser Font. Vam arribar a la bolera, on la Montse es va haver de baralla amb els empleats per algun problema que havia en el repartiment de les pistes.... Quan tot es

va solucionar vam començar les partides. Havien nou pistes, la pista que amb més “morbo” va ser la dels professors, en Josep Catasús, com és normal en ell, va abassegar a tots els que no sabíem, i es va limitar a fer­nos gaudir del seu estil de joc impecable, en lloc d’ensenyar­nos. L’actuació de la Roser Font tampoc va passar desapercebuda, va fer dos estrikes seguits! Tot i que els empleats li van canviar el nom de la pantalla i li van dir Roger. En Joan i la Montse ho van fer bastant bé, però no van tenir tanta sort i moltes vegades la pilota s’anava a fora. Després ens van deixar una hora per fer compres. En Josep es va comprar uns discs d’una època un tant arcaica, per als meus gustos, ja que no els conec. Varem tornar a l’estació i ens vam

acomiadar del Josep i de la Roser. Al tren feia molta calor i allò semblava una llauna d’anxoves de l’Escala. De fet l’excursió va ser força més interessant que no pas fer classes.

Joel Quesada

43

Sinopsi de la història Rebelde és la història d’uns joves adolescents que estan iniciant el quart any de la preparatòria en l’Eliet Way School, un col∙legi amb una fama que traspassa les fronteres del país. Ostenta un elevat nivell de formació, però principalment el que fa atractiva aquesta sèrie és que els alumnes estableixen els contactes socials necessaris per al seu futur, ja que la majoria del alumnat pertanyen a una classe social molt alta perquè són fills de grans empresaris, personalitats i ploítics destacats del país.

L’Elite Way School L’Élite Way School, és un col∙legi diferent ja que a més de funcionar amb codis molt ben establerts per anys d’existència del centre, com els alienants codis socials que dicten com seguir i programar els estudis destacats, també ofereixen un percentatge de beques a tots aquells alumnes que tenen un nivell acadèmic molt alt o tenen grans aptituds per l’esport, perquè no tenien els medis econòmics per poder pagar la seva educació; aquests alumnes s’enfrontaran a un gran problema que és el de tractar d’estar dins del col∙legi, ja que existeix un grup elit amb el nom “ la lògia” que tenen com a objectiu principal assegurar la “puresa” de la classe alta i acabar amb els becats actuant sempre en l’anonimat.

La història La història comença quan els alumnes van de vacances d’estiu al Vacance Club, un club d’estiu amb cinc estrelles, que està a la disposició de tots els alumnes que no poden tornar a casa seva i que té la finalitat que els alumnes s’integrin a la institució abans de començar les classes. En aquest moment quant els personatges protagonistes, que són Mía, Diego, Roberta i Miguel, tenen un enfrontament real que va definir la seva manera de ser, pensar i actuar al llarg de la història ja que es posaran de manifest les seves afinitats i els seus xocs per les diferències de personalitat que existeixen entre ells, ja que són molt complexes així com divertides, enrevesades i plenes d’aventures que marcaran el to amb què se mostrarà la temàtica de la historia.

44

Aquests nois un dia van descobrir que, mes enllà de les irreconciliables diferències, tenen alguna cosa en comú: el seu amor per la música. Tots canten i, a més, Diego compon música, Mía fa la lletra, Miguel fa els arranjaments musicals i Roberta té un carisma i un poder interpretatiu que sedueix tothom a dalt d’un escenari.

En aquest ambient elitista i conservador, els nois i noies hauran de viure els seus estímuls adolescents, reprimint els seus impulsos naturals en funcions d’un model que els assegura els seus llocs dins de l’elit a la qual estan predestinats. Per sort, els rebels d’esperit lluitaran pel que volen i convertir­se en alguna cosa millor.

Els personatges

Mia Alumna rica, filla d’un empresari de la moda internacional. És la figura més popular, i tots volen ser amics seus perquè aquesta amistat assegura un lloc destacat al col∙legi. És bonica, refinada i snob… viu a la caixa de vidre que son pare li va construir. L’amistat i el descobriment d’un secret familiar la farà sortir d’allí per sempre.

Giovani Ve d’una llar de nous rics. El seu nom real és Juan però se’l canvià per Giovani perquè creu que crida més l’atenció. És astut, tot el que fa és per interès. Necessita el que son pare no li pot comprar: relacions. És sociable, però a casa té problemes de conducta, critica i posa en qüestió qualsevol decisió familiar. És graciós i es preocupa molt per la seva imatge, li agraden les marques i tendeix a imitar als qui admira. Egoista, prepotent i indiferent als problemes que no l’afecten directament a ell.

Roberta Nova rica. Frontal, provocativa que necessita ser el permanent centre d’atenció. Odia les regles, a les quals a més no hi està acostumada. Filla d’una famosa vedette, viu en permanent competència amb la seva mare. Per a madurar haurà de comprendre que l’autèntica lluita no està en ser igual o diferent a la seva mare sinó en ser ella mateixa.

45

Miguel Noi becat. És sincer i legal, es mou per impulsos i pel seu ininfringible codi d’honor. Marcat pel suïcidi del seu pare ha arribat a Mèxic en busca de venjança, però la persona que ha de destruir es converteix en el seu primer amor. Tot el seu món canvia, haurà de prendre un camí, el que dicta el seu pensament o fer cas del seu cor.

Diego Alumne ric. Té una forta personalitat i és seductor. Fill d’un important polític, està predestinat a seguir la carrera política com tota la seva família. Viu en conflicte amb el seu pare, ja que aquest sempre n’espera més, d’ell, i mai no li agrades les coses que fa Diego. Està acostumat al poder i a resoldre les coses "políticament". Per a ell, com per al pare, el fi justifica els medis. No li fa obstacle per aconseguir els seus objectius.

Lupita De família humil, noia de barri, els pares s’han preocupat més per la germana i, acostumada a estar sola, la nena passava gran part del dia ajudant en la perruqueria de la seva tia. Allí va aprendre a escoltar històries de la vida i així va néixer la seva devoció per llegir tothora novel∙les d’amor. La seva tia li regalà la vella col∙lecció de novel∙les de Corín Tellado, un autèntic tresor per a Lupita.

Gemma Barco

46

La SIDA continua creixent en tots els continents del món. De moment s’ha pogut confirmar 39,5 milions d’afectats aproximadament. Sobretot la zona més afectada del planeta es l’Àfrica Subsahariana, però també la zona on s’està estenent més ràpidament és a Europa de l’est i a l’Àsia central.

Durant aquest any ja han mort uns 2,9 milions de persones per aquesta malaltia, la SIDA, sobretot a les zones més pobres de gran part d’Àfrica i sud Amèrica. Aquest any ja n’hi ha 4,3 milions de nous d’afectats, de moment, això ha fet que els països més afectats augmentin les despeses en els programes de prevenció contra la SIDA, en especial dirigida cap als adolescents, ja que és un dels col∙lectius on el problema ha augmentat més, especialment a sud Amèrica, com per exemple al Brasil, on a poc a poc les classes d’educació sexual i l’ús del preservatiu han anat creixent.

Quasi totes les infeccions s’han trobat entre els adults d’entre els quinze anys i els vint­ i­quatre anys, han presentat quasi la meitat dels nou afectats aquest any, un 40%.

Un dels estudis que fa ONUSIDA considera que aquests contagis s’han produït en territoris del món on no hi han programes de prevenció com ara el programa dissenyat d’educar la població en l’àmbit sexual basada en el respecte i la profilaxi.

El passat dia 1 de desembre va ser el dia Mundial contra el Sida, a molts llocs del món la gent surt al carrer per conscienciejar­se d’aquest problema mundial i és molt important que tots, individualment ens adonem que la sida no és una malaltia llunyana, sinó que, també està aquí. Coneixem la malaltia, ens han parlat d’ella moltes vegades, però també coneixem la solució: LA PREVENCIÓ. Ens juguem la nostra vida i la dels altres, val la pena. www.onusida.org

Aitor Valera i Cristian Recio

47

God of war és un joc de la Play Station 2, on el jugador condueix per diverses proves un personatge que es diu Cratos, és un espartà que ha de lluitar contra las criatures del malèfic Ares, déu de la guerra, i quan Cratos està a punt de morir, Ares li dóna un poder que el salva i el transforma en un home molt dolent.

Quan Cratos arriba al seu poble va assassinant a tota la seva família i al seu poble, però quan s’adona del que ha fet ja era massa tard, no hi quedava ningú viu. Cratos, sorprès per la barbarie que va cometre, se sent responsable i considera que la seva vida ja no valia per a res, i decideix anar al cim d’una muntanya per tirar­se de dalt a baix.

Llavors, els deus de l’Olimp l’ajuden i el salven, a partir d’aquest moment es trobarà en una aventura en la qual haurà de passar molts paranys i lluitar contra les bèsties infernals d’Ares, fins arribar a la caixa de Pandora que guarda un poder molt gran per poder derrotar Ares, el déu de la guerra. Al final aconsegueix aquest poder i arribarà a lluitar amb Ades per matar­lo.

Un cop que l’hagi matat, Cratos no tindrà cap motiu per continuar vivint i es tornarà a tirar de dalt a baix de la muntanya una altra vegada, i tornaran a salvar­lo els déus de l’Olimp, i ell serà el nou déu de la guerra, i a partir d’aquest moment tindrà noves aventures.

Atenció, el 7 FEBRER 2007 sortirà el God of War 2.

Mentre estem jugant, aquestes són algunes de les escenes que es poden veure en pantalla.

48

Naixement de la bèstia: Finalitza el joc a qualsevol nivell de dificultat. Personatge del cementiri: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat. Crèdits: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat. Nivells eliminats: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat. Manera déu: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat. Possibilitats Heroiques: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat. Pel∙lícules durant el joc: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat. Monstres de Myth: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat. Visions de l'antiga Grècia: Finalitza el joc una vegada en qualsevol nivell de dificultat. Missatge secret 1: Finalitza el joc en la manera Déu. La destinació del tità: Finalitza el joc en la manera Espàrtac. Un secret revelat: Finalitza el joc en la manera Espàrtac. Vestuari alternatiu para Cratos: Finalitza el joc en la manera Espàrtac. Missatge secret 2: Destrueix les estàtues de Llauris i el Minotaure que trobaràs en l'habitació del tron en l'Olimp (usa la Llança de les Fúries: L1 + Cercle). El missatge secret és un número de telèfon. Truca al número per obtenir un missatge pregrabat. Minijoc de Sexe: Al començament del segon acte, hi ha dues dones en el teu llit quan estàs dintre del vaixell. Si saltes al llit, apareixerà un cercle damunt d'ella. Pressiona el cercle per a començar el minijoc.

David Lázaro

Play Station 2

49

La final de la Champions League es disputarà a Atenes. La capital i la metròpoli més gran de Grècia situada a la plana de l’Àtica, al costat del golf d’Egina. És una ciutat gran, activa i sorollosa d'elevats blocs d’edificis i carrers plens d’automòbils que envolta a la tranquil∙la i clàssica majestat de l'Acròpoli. La major part de la ciutat actual és moderna. Atenes és ara el principal centre banquer, comercial i de

comunicacions de Grècia, i un important centre industrial amb el seu port, El Pireu. La població de l’àrea metropolitana és de 3.027.300, i a la ciutat hi ha 885.700 habitants.

L’antiga Atenes, construïda sobre el penyal de l’Acròpoli, a una alçada de 156 m., va ser una poderosa ciutat­estat grega al segle VIII aC., i durant gairebé mil anys va ser el centre clàssic de la civilització occidental. Va regnar en les arts, la filosofia, la ciència, la literatura i el teatre, a diferència de la seva rival principal entre els estats grecs, la militarista Esparta.

Pot ser que no hi vagis a veure la final de la Champions, però bé... tot és possible, si més no, aquí t’oferim un petit “tast” de les meravelles que pots trobar en aquesta ciutat, n’hi ha moltes més però aquestes, possiblement, són les que més et sonaran.

L’Acròpoli L'Acròpolis d'Atenes pot considerar­se la més representativa de les acròpolis gregues. És una roca, plana en la part superior, que s'alça 156 metres sobre el nivell de la ciutat d'Atenes. La major part de les magnífiques obres arquitectòniques de l'Acròpoli van ser construïdes durant l'Edat d'Or del segle V aC., sota el domini polític de Pèricles. Entre els monuments destaquen el Partenó (447­432 aC.), obra d’Íctinos i Cal∙lícrates, és l’edifici més important de l’art grec, construït en marbre pantèlic i amb els capitells d’ordre dòric, va estar dedicat a la deessa Atenea. Al segle VI va ser transformat en una església, durant el segle XV, sota la dominació otomana es convertí en una mesquita i es va mantenir sencer fins al segle XVII, en què els turcs el van utilitzar com a polvorí durant la guerra amb Venècia i va esclatar.

50

Els Propileus (437­432 aC.), a l’Acròpoli s’accedeix pels Propileus, edifici monumental, situat a l’extrem oest. Estructura arquitectònica disposada en dos nivells, amb capitells d’ordre dòric, fou projectada per Mnesikles. La monumental estructura no va ser mai completament acabada, els treballs van ser definitivament interromputs a causa de las Guerres del Peloponès a l’any 431. El Temple d’Atenea Nike (421 aC.), és

un dels primers exponents de l’art jònic a Atenes, obra de Cal∙lícrates i construït amb marbre blanc del Pantèlic. Destaca per la seva senzillesa arquitectònica i el seu fris decorat (a la foto de dalt, és el temple de la dreta). Aquest temple era la llar de la deessa Victòria, no calia que fos molt gran perquè les celebracions litúrgiques es feien a l’exterior. L’Erectèon amb el famós pòrtic de les Cariàtides (421­406 aC.), és el màxim exponent de l’arquitectura jònica a Atenes. Als peus de l’acròpoli encara es poden veure les restes del teatre de Dionís i el teatre d’Herodes, on encara avui es representen tragèdies clàssiques gregues.

Museu Arqueològic Nacional: S’ha de veure sobretot, les dues grans escultures de bronze (Poseidó i el Jove genet), l’or de la tomba d'Agamemnon, les escultures de marbre del període clàssic i els frescos de Santorini. A més, és pot contemplar cinc estàtues de bronze descobertes el 1959 al port del Pireu que són úniques i una autèntica meravella; l'únic Kouros Apolo Arcaic, dues estàtues d’Artemis, la Piraeus Athena i una màscara tràgica totes elles datades en el segle IV aC. Es troba al carrer Patision, 44 en un esplèndid edifici neoclàssic al centre d'Atenes.

L’àgora de Atenes: situada als peus de l’Acròpoli era el centre de l’activitat comercial, social i política de la antiga ciutat. Era, entre altres, el lloc on els atenencs es reunien per discutir les lleis i decidir el futur polític de la seva ciutat. La plaça estava ocupada per

temples, altars i santuaris, a la part central estava l’odeó (petit edifici semblant al teatre per les audicions musicals) de l’any 15 aC. i ampliat durant el segle II. L’Àgora esta dominada per un dels edificis de l’antiguitat grega millor conservats, el temple d’Hefestos construït en l’època de Pèricles (segle V aC).Un altre dels edificis de l’àgora és l’estoa, avui reconstruïda com a museu per exposar les peces recuperades en les excavacions arqueològiques de la zona.

51

El barri de la Plaka és el més popular de tots, mereix dedicar­li un temps per passejar pels seus carrers estrets i pintorescos, les seves escales i places petites, visitar les botigues i menjar en alguna de les tavernes a l’aire lliure. En la plaça Avisinias té lloc tots els diumenges al matí el famós pazari, una espècie d’encants. Molts atenencs i turistes passen l’estona buscant antiguitats a un bon preu. El regateig és imprescindible. Els carrers estan plens de petites botigues que vénen artesania, sabates, sandàlies, roba, discos, llibres i gravats. La Plaka és un dels llocs favorits dels atenencs per sortir a sopar i passejar, ja que és una zona molt agradable on el cotxe està totalment restringit.

I aquí se celebrarà la final de la Champions League en l’Estadi Olímpic d’Atenes " Spyros Louis" (Ολυμπιακο Σταδιο της Αθηνας "Σπυρος Λουης", Olympiako Stadio Athinas "Spyros Louis". Possiblement ja us sonarà, perquè va ser aquí, en aquest estadi, on es van celebrar els Jocs Olímpics del 2004. L’estadi té una capacitat per a 75.000 espectadors.

L’estadi acollí el 1997 el Campionat del Món d’Atletisme, a fi de demostrar la capacitat de la ciutat d’Atenes per acollir esdeveniments de gran magnitud en perdre la capitalitat dels Jocs Olímpics per al 1996.

L’estructura actual de l’estadi va ser feta per als Jocs Olímpics del 2004 i és una obra de l’espanyol Santiago Calatrava. El disseny de l’obra consta de dos arcs sobre el cel de l’estadi. La construcció de l’estadi va patir molts retards, fet que feu perillar l’organització dels Jocs. No obstant, la nova remodelació va ser acabada a temps, sent inaugurat el 30 de juliol del 2004, pocs dies abans de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atenes 2004.

L’estadi va ser reanomenat com Spiridon Louis en honor al famós

maratonista grec guanyador del primer marató dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna Atenes 1896, i com ja hem dit, serà seu del partit final de la Lliga de Campions en l’any 2007.

XAVI

52

En aquest curs toca canvis, no només d’edifici, també al Consell Escolar, i ara toca renovar alguns membres dels tres sectors, alumnat, pares i professorat. El dia 27 de novembre va votar el sector de l’alumnat, per a què poguessin triar dos dels seus representants.

Van ser dues alumnes, la Dayana de 2n d’ESO i la Gisela de 3er d’ESO les portadores de l’urna, sempre sota l’atenta mirada de la cap de cerimònies, l’Àssum. Les nostres companyes, amb tota la serietat que correspon assumir aquest càrrec, van passar uns fulls als alumnes on apareixien els noms dels tretze candidats i cada alumne en podia triar dos de la llista, un cop marcades les creuetes corresponents, el full s’havia de doblegar i ficar­lo a l’urna. Els dos candidats que tinguessin més vots serien els guanyadors.

Després de fer el recompte de vots els alumnes del Rovira­Forns han triat com a representants en el Consell Escolar a:

ORIOL ALONSO de 2n d’ESO. MANUEL ARENAS de 4rt d’ESO.

El 28 de novembre li va tocar el torn als pares, en aquest sector s’hi havia de renovar un membre, la participació va ser discreta i la candidata que va treure més vots ha estat: La senyora ANA GÓMEZ MANSILLA.

Benvinguts sigueu!!

El sector del professorat va exercir el seu dret al vot el dia 29 de novembre, en aquest cas, se n’hi havia de renovar tres, dels membres. Tots eren candidats i les possibilitats en podien ser moltes, al final els elegits van ser els profes:

Sra. Mª JOSÉ GÓMEZ Sra. FINA CÓRDOBA Sr. JORDI CORELLANO

Josep Porta (3r A) vvvvcd

53

Cada dimarts després del pati, un grup d’alumnes de 3r d’ESO que fem el Crèdit Variable d’Art Dramàtic anem a la Granja Soldevila a fer aquest taller.

Hem fet una enquesta a vuit dels alumnes de teatre per saber què en pensen, d’aquest crèdit i els resultats obtinguts són aquests.

­Per què vas escollir aquest CV? 3 alumnes no el van escollir, 3 persones el van escollir perquè els interessava i a 3 els van recomanar d’anar­hi. Què és el que més t’agrada de fer? I el que menys? A les noies, el que més els hi agrada és improvisar, però no els agraden els exercicis del principi de la classe. Als nois no els hi agrada res. Quin és el material que més t’agrada utilitzar? I el que menys? A la majoria de noies els hi agraden les teles. Als nois els pals. El que menys agrada a les noies són els pals. Als nois no els hi agraden les ampolles. Què és el que t’agradaria fer amb més freqüència? A tothom, en general, els agradaria fer teatre i/o improvisar més. Si et donessin l’oportunitat de fer una obra de teatre, la faries? Sobre quin tema t’agradaria més fer­la? Les noies la farien. Els nois depenent del tema i/o del personatge que els hi toqués improvisar. No hi ha un tema favorit, encara que hi ha gent que li agradaria fer una comèdia, ja sigui romàntica o un musical. Creus que en un futur podries dedicar­te a aquesta professió? Per què? La majoria de noies diuen que sí, encara que algunes diuen que no és el que voldrien fer de grans. Els nois, per variar, diuen que no. En definitiva, què et sembla aquest CV? Les noies diuen que els agradaria repetir­lo o tenir­lo d’assignatura fixa. Els nois, una altra vegada, diuen que no els hi agrada.

Anaís Ruiz 3r B i Sílvia Naylor 3r A

54

55

KIRIAN

56

Un hombre va con un pato bajo el brazo y encuentra a un "amigo": ­ ¿Pero que haces con ese cerdo? ­ ¿Estas ciego o que, no ves que es un pato? ­ No, si hablaba con el pato.

¿Que es lo peor de ser un erizo? ­ El reproducirte.

¡Oye, que mi gato ha matado a tu perro! ­ Pero que dices idiota, si mi perro es un doberman! ­ Ah, pero es que mi gato es hidraulico.

¿Sabes que es lo malo del sexo en la tele? ­ Que te caes, porque es demasiado pequeña.

¿Como llamas a un hombre que mete su instrumento en la boca de una mujer? ­ Dentista, ¡malpensado!

¿Donde tienen las mujeres el pelo más corto y rizado? ­ En África.

Pues yo tengo 37 hijos. ­ Caray! ¿Con la misma? ­ Si, pero con mujeres diferentes.

¿Cual es el colmo de un carnicero? ­tener una mujer jamona, una hija chuleta, y un hijo chorizo

La madre de Jaimito le dice: Jaimito, hijo, anda, vete a comprar pegamento. No mamá, ahora no quiero ir. ¡Jaimito, ve ahora mismo! No mamá que no quiero ir. A que te pego. Pero mamá, ¿cómo me vas a pegar si aún no he comprado el pegamento? Gemma Barco

57

Ja que ets tant espavilat/ada, a veure si ets capaç de posar els nom d’aquestes flors al seu lloc corresponent, i trobar enmig d’aquest “brou” els fruits sabrosos...(en castellà).

58

SUDOKU

SAMURAI­SUDOKU

AITOR VALERA i CRISTIAN RECIO

59

X L H C J D A V I D N K A P Q R W E L A T T I G V S M I G U E L F F G X I Z B S H U O F I R R Z C Z A T X Y J A W Q Z P F E L I X T N V W A S A A B T A B E B V E L A T T A A N V O D J A E A R I M S O C Y S G O X M I M M A D A H D D A O Q C A E R F E J Q C L R Y I P G A R R U I R O T I A

Cal que busquis els noms dels alumnes de tercer d’eso que estem fent el crèdit variable de revista durant aquest trimestre, apa! Atreveix­te:

60

“ROJO RELATIVO” Si heu llegit la pàgina del “Top Manta del Rovira­Forns” segurament us estareu fent algunes preguntes: quina relació hi ha entre el professorat de 1r cicle i la cançó adjudicada? Quina relació tenen amb un color tan apassionat com el vermell? Però per què el vermell és relatiu? Tot va començar quan fent broma algú va insinuar que a 1r cicle no érem capaços de posar­nos d’acord. Així que, seguint la broma, l’Alícia i jo vam prometre que vindríem tots i totes vestits de vermell a l’últim claustre del curs. I així va ser com l’últim dia de juny tot el professorat de 1r cicle va venir de color vermell (bé algú se’n va oblidar i va haver de tornar a casa a canviar­se); però quan els anava veient al meu cap sonava: “el tuyo es rojo relativo...” Perquè certament el nostre vermell era ben relatiu (mireu la foto), anava des d’un granat a un to més aviat rosa. I això reflectia una realitat, perquè malgrat cadascú té la seva personalitat i les seves idees (tan variades com els matisos de vermell), al final som capaços de tirar endavant projectes comuns aportant la nostra tonalitat personal; i totes les tonalitats són necessàries per trobar un equilibri de colors que doni coherència a la nostra tasca educativa. El fet és que vam fer que el claustre fos per un dia una mica més divertit i per primera vegada vam tenir un “claustre rojo”, bé “relativo”, però “rojo” al cap i a la fi. I aquest curs a l´últim claustre... quin serà el color? O potser serà el 2n cicle el que donarà la campanada?. Des d’aquestes línies GRÀCIES a tot el professorat de 1r cicle.

María José Gómez

Coordinadora 1r cicle