C I N Q U E N A L E C T U R A D EL L E N G U A C A T A L A N A

LA VERITAT ÉS REVELADA...

Eren ja les quatre de la matinada, i la Júlia ja s’havia llegit els cinc números de Cavall Fort

corresponents a la darrera subscripció anual per tal de fer temps... Normalment es mostrava força

vigorosa quan recorria les pàgines d’aquella meravellosa revista; als fulls de la publicació hi

trobava sempre un bon grapat de motius per a somriure, mentre aprenia nous conceptes de la

natura i descobria les tradicions del país o bé se sorprenia amb els invents del Calaix del Doctor

Cirera. Aquella llarga nit, però, frisava per poder fer quelcom més... Havia esperat pacientment que

tothom anés a dormir per tal d’obrir el whatsapp que li havien enviat a l’escola. Així, baixà graó a

graó les escales que conduïen al rebedor i recuperà el telèfon mòbil que havia posat a carregar

abans d’allitar-se.

La Júlia retornà silenciosament al seu refugi privat i s’esmunyí fins al fons del llit, ben coberta

per la vànova i el cobrellit els quals, fent de tenda de campanya, la feien invisible als ulls de

qualsevol intrús.

Segura que l’Amine, el seu pesadíssim i tafaner germà, dormia plàcidament com un angelet i

profundament com un tronc a la llitera del costat, accionà el botó d’encesa de l’aparell i,

immediatament, el mòbil captà el senyal wifi de la casa.

A la barra de comunicats situada a la part superior de la pantalla hi aparegué la típica icona de

l’auricular de telèfon tancat dins una bafarada de color verd. Era el que havia estat esperant durant

tot el dia. Gairebé no havia menjat res, ni al migdia ni a la nit, davant el desconcert que li

provocava el fet de saber que algú li havia escrit a ella, en privat. Durant la classe d’Anglès s’havia

adonat que havia rebut fins a cent whats, però no n’havia pogut llegir cap. Només feia una setmana

que tenia el mòbil... Fins llavors, la Júlia havia rebut correspondència dels seus cosins de Nador,

al Marroc (el timbre ho indicava clarament) i estava ben acostumada a llegir cartes, però era el

primer cop que algú intentava posar-se en contacte amb ella virtualment, és a dir, a través d’un

missatge no escrit a mà sinó teclejat amb els dits.

La Júlia procurà ser acurada en la seva forma de procedir i, en primer lloc, desactivà el so de

l’aparell; si no ho feia i de casualitat sonava l’avisador d’arribada de missatge, l’Amine s’aixecaria

immediatament talment com si fos una mòmia enfurida i aniria de dret a l’habitació dels seus pares

per tal d’explicar-los que la seva germana estava xatejant amb algú (això o bé li faria xantatge tot

provant que ella li donés cinquanta euros de la seva estimada guardiola). Un cop inhabilitat el to de

trucada, obrí l’aplicació i, amb el cor bategant-li fort dins el pit, comença la lectura dels misteriosos i

il·lusionants missatges que havia rebut durant l’horari escolar.

El primer que veié fou la cara del seu mestre, un home lleig, arrugat, vell i amb una barba

descuidada. La fotografia del perfil del professor la mirava somrient, amb quatre forats dins la boca

i una berruga a la punta del nas. La Júlia començà a suar. Immediatament després, la noia abordà

la lectura del primer missatge...

<<Pel que veig, senyoreta Montoy, li han regalat a vostè un d’aquests aparells infernals que

absorbeixen els cervells dels joves moderns d’avui>>.

I prosseguí amb la comprovació del segon...

<<Aquest missatge és un clar advertiment: si vostè gosa prémer una sola vegada la pantalla

tàctil del dispositiu dins les hores de classe, li confiscaré immediatament el mòbil, el qual passarà

en un obrir i tancar d’ulls a la vitrina on hi reposen tots els telèfons que he anat col·leccionant al

llarg d’aquests anys>>.

I s’enfonsà amb el darrer...

<<Aprofito per a dir-li, de passada, que el seu dispositiu mòbil és una relíquia prehistòrica, ha,

ha! A quins pares se’ls acut de regalar un mòbil amb tecnologia 3G??? Ha de saber que el meu, el

mòbil des del qual li estic escrivint ara mateix, disposa de la tecnologia 4G més avançada. La seva

andròmina vella no pot pas competir amb la meva, ha, ha!>>

<<Passi bon dia, alumna!>>

La il·lusió de la Júlia se n’anà a fer punyetes... De fet, tot se n’anà en orris, perquè ella

pensava que els missatges els hi havia enviat en Justino Bieber, un popular alumne de la seva

classe de qui n’estava profundament enamorada, i que curiosament s’estava convertint en el

cantant de moda. Desil·lusionada i amb el cor trencat, eliminà el missatge del mestre i retornà,

graons avall, el telèfon al punt de càrrega. El seu somni s’havia desdibuixat. Ara, calia tornar a la

realitat i recuperar les hores de son perdudes.

---------------------------------------------------------------------