Ismael, Toni, Víctor i Rafel

Biografia

La seva literatura

La seva obra

La plaça del diamant

Aloma

Mirall trencat

Fragments de les seves obres

Fotografies

Vídeo

Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, a l’octubre de 1908.

És coneguda com a novel·lista i contista, però també escriu teatre i

poesia.

És filla única, i no es relaciona amb els altres infants ja que només

va a l’escola 3 anys. La cultura i passió per la lectura li és inculcada

pels seus pares i el seu avi, amb els quals viu. La mort del seu avi i

mestre, marca la seva adolescència.

Al 1928 es casa amb el seu oncle matern, 14 anys major que ella.

Aquest casament i el naixement del seu únic fill, es converteixen en

una experiència traumàtica: ella mai no ho ha volgut.

Escull la literatura per evadir-se d’aquell entorn clos i decebedor.

Al 1939 s’exilia a causa de la Guerra Civil. Durant l’exili manté una

relació sentimental amb Armand Obiols. Aquest sí que serà els seu

amor vertader. Durant l’exili decideixen quedar-se a França, però a

causa de la segona guerra mundial, han de marxar a Suïssa.

Temps després de la mort d’Armand Obiols, Rodoreda torna a

Catalunya.

Mor de càncer, dia 13 d’abril de 1983.

Mercè Rodoreda és la novel·lista més

important de la postguerra, i autora de la

novel·la catalana més aclamada de tots

els temps, La plaça del diamant (1962).

Entre els premis més destacats que ha

rebut, hi ha el premi Crexells, premi

Victor Català, premi Sant Jordi i premi

Ramon Llull.

Mercè Rodoreda és una autora

destacada de la postguerra i en concret

de novel·la psicològica.

Les seves obres més importants són:

La plaça del diamant

Aloma

Mirall trencat

Aquesta novel·la parla d’una al·loteta anomenada Natàlia. Durant les festes majors de Gràcia, coneix Quimet. Al cap d’un any ja estan casats i Natàlia espera un fill. Ella és molt dèbil moralment, i Quimet la maltracta psicològicament: li canvia el nom pel de “Colometa”. Quan comença la guerra civil, Quimet és cridat a files. Natàlia, cansada de viure miserablement decideix matar els fills i suïcidar-se. Finalment, un conegut, que més endavant serà el seu marit, li ofereix feina: és la seva salvació.

Està escrita en 1a persona, amb un estil molt senzill.

Aquesta obra està basada en la seva

vida. Explica l’amor desgraciat entre una

adolescent anomenada Aloma, i un

home vingut d’Amèrica. Ell és més

gran, madur i a més familiar seu.

Ho conta un narrador omniscient.

Ens explica la vida d’una família. Està

escrita en 3a persona tot i que alterna

l’estil directe amb l’indirecte. L’acció està

situada durant la Guerra Civil. L’obra és

molt llarga, per això es divideix en tres

parts:

1a part: Està dividida en 18 capítols. Ens presenta els personatges, Teresa i Salvador, els pilars de la família, i també els escenaris.

2a part: Aquesta part està dividida en 21 capítols. Ens explica totes les vivències de la família, tant fets externs, com fets més íntims. Aquest capítol ve marcat per la tràgica mort del petit, Jaume. Més endavant, Maria, la germana, es suïcida.

3a part: La darrera part està dividida en 13 capítols. Teresa mor.

Aloma

La plaça del diamant:

" I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d'esma, vaig posar-me a caminar i les parets em diuen que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. "

Mirall trencat:

“En el tercer pis hi havia dues o tres habitacions sense mobles. La d’ella era bastant gran: com la de la seva tia. Les de les noies estaven a l’altra banda, a tocar del planxador, les unes al costat de les altres, petites... just per dormir-hi. En canvi, la d’ella era espaiosa; el llit i l’armari-mirall de fusta de llimoner, el cobrellit i la cortina de cotó d’un blau gris... S’acostà a la lluna bisellada i es mirà: era baixeta, una mica plena. La seva mare sempre deia: «L’Armanda no es pot dir que sigui maca, però té la pell de seda. Sembla que no, i és molt.» Obrí l’armari i agafà una capsa de llauna que estava mig buida; hi hauria de posar més borregos. Però encara li quedaven moltes rajoles de xocolata. Els vespres que pujava a dalt rendida, no podia dormir i a la matinada li venia gana. No hauria sabut explicar la felicitat que sentia abocada al balcó d’aquella casa, menjant borregos i una presa de xocolata darrera de l’altra mentre el cel s’anava tornant clar i començava la piuladissa dels pardals a dintre del llorer. Encara tindria temps de fer una becaina. Però hauria de tancar fosc i despullar-se. Es tragué la roba i l’anà penjant: el davantal d’un blau fort, el vestit de percal ratllat de gris i de blanc, els enagos amb tres puntes al coixí, les unes al damunt de les altres, a l’acabament... Abans de descalçar-se obrí el balcó de bat a bat perquè l’aire l’abaltís i tirà la cortina poc a poc. S’adormí tot mirant com voleiava”.