RESUM DELS

CAPÍTOLS XI, XII,

XIII, XIV, XVI

Remei Baldó Asensi

CAPÍTOL XI: LA CONQUESTA DE GRÈCIA

“Grècia conquistada va conquistar el bàrbar vencedor i va introduir les artsen l’agreste Laci”, Horaci, Epístoles

Entre la 2a i la 3a guerra púnica ( s. III- II a. C) Roma va mantindre diverses guerres contra Grècia (guerres macedòniques), que acabà incorporada a l’imperi romà com una província (Macedònia).

Situació de la península grega: per una part el regne de Macedònia, a càrrec de Filip V i per altra les polis gregues barallades entre elles. L es polis s’agrupaven en dos lligues, l’Etòlia i l’Aquea per fer front a Macedònia.

1a guerra macedònica: Filip s’alià amb els cartaginesos, després de la victòria d’Aníbal a Canas i desembarcà en Itàlia. Una part de les ciutats gregues no li donà suport i hagué de retirar-se d’Itàlia per a pacificar els grecs que s’havien rebel·lat.

2a guerra macedònica: Filip atacà els regnes de Pèrgam i Rodes, que demanaren ajuda a Roma. Roma derrotà els macedonis en la batalla de Cinoscèfalos (197 a. C), però el general vencedor, admirador de la cultura guerra perdonà la vida a Filip de Macedònia.

Tercera guerra macedònica: El fill de Filip, Perseu, intentà unir totes les ciutatsgregues contra Roma. El general Emilio Paulo va véncer els grecs en la batalla de Pidna (168 aC). Moltes ciutats macedònies foren destruïdes. Gran nombre d’ostatges, la majoria intel·lectuals.Més tard les polis gregues es reorganitzaren de nou contra Roma. Els romansderrotaren els grecs en l’istme de Corint. Grècia s’incorporà a l’imperi romà.

Corint

Ad libitum:Respecte dels grecs per la cultura i la llengua grega, sense deixar de promocionar la seua pròpia.•Els mestres grecs eren moltvalorats a Roma.El llatí era la llengua de cultura en tota Europa fins al s. XVIII. Ara eixelloc l’ha ocupat l’anglés.

Recuperació econòmica de Cartago després de la segona guerra púnica. Cató el Vell,un polític romà de l’època, no parava de repetir que Cartago havia de ser destruïda,si es volia la prosperitat i l’hegemonia de Roma.

El pretext es va produir quan el rei númida Masinisa li usurpava territoris a Cartago,aprofitant-se’n de la seua bona relació amb Roma i del fet que Cartago havia signatun tractat de pau amb els romans. Cartago, finalment, va respondre a la provocacióde Masinisa i els romans van intervenir.

El setge dels romans sobre Cartago s’acabà l’any 148 a.C. amb el general romàEscipió Emilià, nét adoptiu de l’Africà. Cartago va ser arrasada i convertida en unapropietat de Roma. Àfrica fou una província romana. Després d’això els romans japodien denominar “Mare Nostrum” al Mediterrani.

Ad libitum: Comparança entre el tractat de pau humiliant al qual van ser sotmesosels cartaginesos per part dels romans i el que volien imposar els aliats (EEUU, Gran Bretanya i Xina) al Japó en la Segona Guerra Mundial. Els japonesos no van suportar la humiliació i no signaren el tractat Bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki (agost del 1945).

CAPÍTOL XII: DELENDA EST CARTAGO (Tercera guerra púnica)

TERCERA GUERRA PÚNICA

CAPÍTOL XIII: NUNC PLAUDITE OMNES (¡Ara aplaudiu tots!)

La literatura romana té el seu esplendor nou segles després de la grega , la qual pren com a model.Teatre: Existía un teatre autòcton de caràcter popular i improvisat ambpersonatges molt tipificats mitjançant màscares ( atel·lanes), però el teatreque triomfà a Roma fou la comèdia d’imitació grega. El teatre era un gènere poètic i els autors més representatius PLAUTE I TERENCI.

PLAUTE TERENCI

Autor molt prolíficTeatre popular, molt exitósPersonatges molt plans i estereotipatsLlenguatge col·loquial i moltcreatiu alhora.Molt de protagonisme delsesclausCorregeix els costums fentriure

Autor d’origen africà, portatcom a esclau a Roma i adoptat per un senador que li donà el nom.Personatges amb mésprofunditat psicològica.Llenguatge més elegant.Menys exitós. De vegadesteatre llegit.

La frase llatina la deia un esclau a l’orella de l’imperator o general vencedor enmigdel desfile que commemorava la seua victòria en una campanya militar (ceremòniadel triomf). La intenció era que el vencedor no es considerara un déu, sinó que tinguera sempre present en la consciència les seues limitacions com a ser humà.

Altres frases que tene un sentit semblant:-Cave ne cadas! (tin cura; no caigues)-Sic transit gloria mundi (cerimònia de coronació del Papa)

Interessos romans en Hispània, primer polítics i després econòmics:-cereals-cavalls-minerals: or, plata, ferro

Rebel·lions contra els romans en Hispània:-Viriat , cap dels Lusitans. -Numància, presa finalment després d’un setge terrible per Escipió Emilià, el mateix que va aniquilar Cartago. (133 aC)

CAPÍTOL XIV: RECORDA QUE ETS UN HOME

SETGE DE NUMÀNCIA

El concepte de cursus honorum apareix en l’època republicana (509-27 aC).Després de l’expulsió de Tarquini el Superb, la figura del rei és substituïda per doscònsols. Els primers , segons la tradició, són Col·latí, marit de Lucrècia, i Brutus, amicde la família.A poc a poc aniran creant-se més càrrecs polítics o magistratures, que juntamentamb la cambra del Senat, existent des dels temps de Ròmul, i les agrupacions delsciutadans, constitueixen els tres pilars sobre els que descansa el govern d’aquestperíode. Podem parlar d’un sistema de govern més participatiu, però amb uncaràcter marcadament oligàrquic, perquè tenen més representació i, per tant, méspoder, les classes privilegiades (patricis i plebeus rics).Les magistratures s’ordenen de la més baixa (qüestor) a la més alta (cònsol) passantper una sèrie d’esgraons (edil, pretor) que marquen el procés d’ascens en la política.La magistratura de tribú de la plebs fou creada després d’una vaga dels plebeus aprincipi del període republicà, amb la intenció que un representant defensara elsseus interessos i s’evitaren abusos. La seua figura es considerava inviolable iqualsevol atac a la seua persona es catalogava com un atemptat. Els tribuns estavenen importància entre els censors i els edils, però quedaven un poc a banda delcursus honorum, perquè només hi podien ser candidats els plebeus. Quan algunpatrici volia desempenyar esta magistratura es feia adoptar per una família plebea.

CAPÍTOL XVI: CURSUS HONORUM (carrera política)

Les magistratures ordinàries eren: qüestors, tribuns de la plebs, edils, pretors,cònsols, censors.

Característiques: anualitat (excepte els censors), col·legialitat i responsabilitat. Elscandidats a aquestos càrrecs es diuen així per la toga candida, que vestien durantla campanya electoral per poder ser reconeguts pels electors.

Dintre de les magistratures existia la diferenciació entre superiors (edil curul,pretor, cònsol i censor) i les inferiors ( edil plebeu, tribu de la plebs, qüestor).Les superiors s’elegien en els comicis centuriats i les inferiors en els comicis tributs.En el cas dels tribuns de la plebs en l’assemblea dels plebeus o assemblea delpoble (concilium plebis)

Abans d’emprendre la carrera política un ciutadà havia de servir deu anys enl’exèrcit, una vegada assolida la majoria d’edat (17 anys).

L’arribada a les magistratures superiors per part dels plebeus es va aconseguirdesprés d’un llarg procés reivindicatiu al llarg del període republicà.

Les magistratures extraordinàries eren: el dictador i el seu ajudant, el mestre decavalleria.

Cadira curul, on s’asseien elsmagistrats curuls (edils curuls,pretors, cònsols i els dictadors)

Lictors : funcionaris que feien d’escortadels magistrats curuls, precedint-los pelcarrer. Duien el manoll de vares o fascesamb la destral, com a símbol d’auctoritat(podien castigar). El número de lictorsvariava segons el tipus de magistrat al qualescortaven.

tribú de la plebs

edil curuledil plebeu

pretor

cònsol

qüestor

censor

ESGRAONS DEL CURSUS HONORUM

FUNCIONS DELS MAGISTRATS

Qüestors: eren en un principi secretaris dels cònsols i s’ocupaven de la recaptació

d’impostos.

Edils: eren com els nostres regidors municipals. S’ocupaven de l’aprovisionament dels

mercats, de la conservació dels aqüeductes, de la vigilància dels carrers, de l’organitzacióde les festes i els espectacles públics…

Pretors: s’ocupaven dels tribunals de justícia.

Cònsols: van ser els substituts del rei, amb el màxim poder civil i militar. Podien

convocar el Senat i les assemblees.

Censors: establien el cens dels ciutadans cada 5 anys i vetlaven pel compliment dels

bons costums. Eren elegits entre els excònsols i era un càrrec més bé honorífic.

Dictador: era nomenat per un dels cònsols a partir d’una ordre del senat, en cas de fort

perill intern o extern per a la república (invasió, atac, guerra..). Se li atorgava tot el podercivil i militar per poder resoldre el conflicte per 6 mesos com a màxim, temps que duravael seu càrrec. Transcorregut eixe temps o aconseguit l’objectiu, eixa persona havia dedimitir. Va ser un bon exemple Cincinat, durant la invasió dels volscos.Sil·la en el seu període de dictador (per la guerra civil contra Màrius) va cometre moltsabusos i assassinats. Juli Cèsar es va fer nomenar dictador vitalici i això va contribuir al seuassassinat. Després d’ells, s’abolí la magistratura de dictador.

EL SENAT (SPQR)

Aquesta cambra es va crear ja en temps de la monarquia (Ròmul) com un Conselld’ancians o persones amb experiència que ajudaven al rei a l’hora de prendre decisions.El Senat pren força en temps de la república com una cambra permanent percontrarestar els canvis anuals en les magistratures.Estava format en esta època per uns 300 membres, tot i que el seu nombre va anaraugmentant.El càrrec de senador era vitalici i s’elegien a partir de la llista que elaboraven els censorsentre els exmagistrats superiors, quasi sempre persones de les classes socials més altes.Per tant era una cambra aristocràtica.Tenia competències de política exterior, d’administració de províncies, de control delculte oficial, de gestió de les finances estatals, de control dels magistrats, de control deles campanyes militars…

Els senadors escolten el discursde Ciceró contra Catilina.

Hi havia senadors “de pata negra”, amb veu i vot, i senadors de segonacategoria, amb vot, però sense veu. Portaven distintius diferents.

Toga praetexta i sandàliespúrpura, pròpies delssenadors d’origen patricique havien ocupat algunamagistratura superior.(patres)

Túnica laticlavia que portavenbaix de la toga els senadorsd’origen plebeu, amb vot, peròsense veu. (conscripti)