E l passat mes de juny el Marroc i el Front

Polisari, després de dos dies de converses

impulsades per l’ONU, van acordar

continuar el procés de negociació sobre el futur del

Sàhara Occidental, la segona setmana d’agost.

Aquests encontres són un fet històric, ja que feia 10

anys que les dues parts no s’havien trobat per parlar

amb profunditat sobre el conflicte.

En la reunió del juny no hi va haver

avanços, ja que les dues parts es

mantenen fermes en les seves posicions:

el Marroc ofereix un règim d’autonomia

dintre del seu territori, mentre que

el Polisari insisteix en convocar el

referèndum d’autodeterminació, tal

com contemplen les resolucions de les

Nacions Unides.

El Sàhara Occidental és una antiga colònia espanyola

de 260.000 habitants que Marroc es va annexionar

l’any 1975 aprofitant-ne la descolonització. L’any

1991, l’ONU va posar fi a una guerra de guerrilles

mitjançant un pla de pau que contemplava el

referèndum d’autodeterminació per al Sàhara i que

el Marroc ha bloquejat fins el moment.

D avant dels conflictes que, a nivell mundial, ens envolten, un es planteja quin és el paper de les

Nacions Unides en el món actual. Molts països, entre ells els Estats Units, opinen que l’ONU fa malament el seu treball, i la culpabilitzen de no haver sabut resoldre la quantitat de problemes de l’Orient Mitjà. De vegades, aquestes opinions són el reflex d’un desconeixement de la capacitat d’actuació de l’ONU.

Més que un actor independent en la política mundial, l’ONU és un instrument en mans dels seus estats membres. Quan aquests no es posen d’acord en la manera d’actuar davant dels conflictes existents, és difícil que l’organització hi pugui fer alguna cosa. El seu secretari general, Ban Ki-Moon, ha de tenir poder de convicció perquè no té el poder econòmic ni militar.

El concepte original de seguretat col•lectiva ideat l’any 1945, segons el qual els estats estarien disposats a fer aliances per dissuadir i castigar els països agressors, va fracassar amb l’enfrontament entre la Unió Soviètica i Occident durant la guerra freda. Els escèptics van arribar a la conclusió que l’ONU s’havia tornat insignificant en matèria de seguretat.

Malgrat tot, l’ONU ha tingut intervencions importants per a la pau. Als anys noranta, Kofi Annan, secretari general d’aquell moment, va impulsar una sèrie de reformes arrel dels conflictes de Bosnia i Ruanda, per fer front al genocidi i les matances en massa.

Al setembre del 2005, l’Assemblea General de l’ONU, va acceptar la responsabilitat de protegir les poblacions més vulnerables.

A partir d’aquí, l’ONU ha estat fonamental en diferents indrets del món. Actualment s’estan fent esforços diplomàtics en el cas de la regió de Darfur, al Sudán, per establir una força conjunta de pau de l’ONU i de la Unió Africana.

Ara bé, des de la guerra d’Irak, la visió que potser es té de l’ONU, és de desencant. Potser cal adonar-se que és necessari un instrument mundial d’aquests tipus, amb poder de convocatòria i legitimació. El sistema de l’ONU no és perfecte, però el món potser seria més pobre i més caòtic sense aquesta organització.

En una entrevista realitzada a l’escriptor i poeta marroquí, Tahar Ben Jelloun, (premi internacional de la pau 2006), sobre la valoració que ell en faria del paper de les Nacions Unides en el món actual, Ben Jelloun opina que Nacions Unides ha de continuar existint, perquè fa una tasca molt necessària. NNUU ha de treballar per la pau, encara que tingui estats membres que l’obstaculitzen permanentment. No obstant això, les Nacions Unides han d’experimentar uns canvis profunds. Avui, després de la desaparició de la guerra freda, i amb la incorporació de nous països, alguns esquemes de funcionament i de relació de poder entre els estats, han quedat obsolets, per no dir antidemocràtics.

Estem d’acord que cal avançar en una profunda reforma institucional de les Nacions Unides i de les seves agències. Fer-les més actuals i més properes a la ciutadania. Ens calen unes NNUU fortes i adaptades als nous temps, que puguin garantir la legalitat internacional.

Sant Just Solidari organitzarà, en el marc de les Festes de Tardor, un sopar solidari a l’Ateneu el dia 19 d’octubre. Amb aquesta activitat, es vol donar a conèixer a la població, el projecte de l’Hospital de Camoapa i, a la vegada, poder compartir diferents vivències entre els socis i sòcies de l’entitat.

Aportacions extraordinàries per a l’Hospital de Camoapa: Ha canviat el número del compte corrent de la Fundació de Sant Just Solidari. Número: Caixa Catalunya: 2013-0052-70-0201458281Recordeu d’identificar-vos en fer l’ingrés per tal de poder emetre el certificat per a la declaració de renda.

Caldria una reforma de l’ONU?Editorial

Ba

ula

EL

BU

TL

LE

TI

INF

OR

MA

TIU

DE

SA

NT

JU

ST

SO

LID

AR

I

Núm. 55

Any XII

Juliol de 2007

2a època

Sumari

C/ de la Creu, 73 - 08960 Sant Just Desvern

Telèfon: 93 473 65 84

Internet: www.justsolidari.cat

E-Mail: sjs@justsolidari.cat

Edita: Comissió de Publicacions

Amb el suport de:

4 Baula

Editorial

Joves i solidaritat

África, pecado de Europa

El futur del Sàhara

Breus

1

2

3

4

4

Continuaran les negociacions sobre el futur del Sàhara Occidental

Breus “Si doy de comer a un hambriento me llaman santo. Pero si también me preguntan el por qué tiene hambre, me

llaman comunista.”

Helder Cámara

Reflexions sobre el paper de l’ONU

Com viuen els joves la solidaritat

Una visió crítica de la intervenció d’Europa a Àfrica

Zoom

Quan pensem en solidaritat, imaginem uns nens agafats de la mà, algú que dóna

sense esperar res a canvi, el signe de la pau... Potser no ens n’adonem i barregem conceptes molt diversos, englobant-los en un mateix sac: la solidaritat. Però què és la solidaritat realment?

Abans, quan anàvem a l’escola, ens preníem la solidaritat com un joc: trobàvem divertit recaptar tota mena d’objectes (aliments, material escolar, productes d’higiene, diners...). Els exposàvem damunt d’una taula, a la porta de l’escola, i cada matí la trobàvem una mica més plena. Ens agradava imaginar l’alegria que sentirien els nens en rebre aquella caixa plena de coses.

Després, de mica en mica, vam començar a canviar la direcció de les nostres accions. A l’institut vam començar a participar d’una manera més activa: el dia estrella és Sant Jordi, en què tots els diners que recaptem dels llibres, entrepans, roses, tómboles, etc., van destinats a activitats solidàries. A nosaltres ens va marcar molt una xerrada que ens van fer uns joves santjustencs que havien anat a Camoapa, a l’estiu, a fer un camp de treball. Ens van explicar com havia estat la seva experiència, i realment van aconseguir transmetre’ns tot el seu entusiasme. Nosaltres, com

a mínim, vam sortir d’aquella xerrada amb un somriure, i amb el convenciment que algun dia també aniríem a Camoapa.

Ara per ara, ens hem adonat que no cal enviar productes a un país llunyà i pobre, que ser solidari comença amb un mateix, amb la gent que tenim més a prop (parents, amics, veïns...). Si no ajudem els que tenim al nostre voltant, com pretenem ajudar gent que viu a quilòmetres de distància? A més, ens hem replantejat els termes: solidaritat/caritat, generositat/compassió, intercanvi/almoina... Quina és la diferència?

I avui, fora de l’àmbit de l’institut, alguns ens preguntem quin serà el curs que agafaran els nostres passos en la solidaritat. Què ens espera? Cap

a on ens encaminarem? El fet de ser joves, ja de per sí, ens genera moltes inquietuds. La solidaritat podria ser una resposta a tots aquells interrogants que ens anem plantejant.

D’una banda, ajudar els altres ens fa sentir millor amb nosaltres mateixos, útils; de l’altra, ens omple saber que, en petitíssima mesura, estem contribuint a canviar una mica el món. Nosaltres els aportem una petita millora en el seu nivell de vida i de benestar, però a la vegada, ells ens fan prendre consciència de la nostra sort i la nostra situació privilegiada. Per tant, la solidaritat és recíproca: un donar i rebre.

Irene Vidal OliverasLaia Guillamet Vilà

Joves i solidaritat

2 Baula 3 Baula

África, pecado de Europa

Núm. 55

Si em permeteu, voldria fer una recomanació: el darrer llibre del professor Luis de

Sebastián (1) “África pecado de Europa” :

El títol és diàfan i explicatiu, es tracta d’un recorregut per la història recent d’Àfrica a partir de l’encontre, més aviat el xoc,

amb els interessos d’Europa, i del resultat de la presència d’aquesta en el continent africà.

És una lectura molt recomanable per fugir dels tòpics interessats sobre les causes del desastre (corrupció, governs dictatorials, etc.) i per aprofundir, d’una forma exhaustiva, en la responsabilitat que té Europa en la dramàtica situació actual i en les fosques perspectives de futur del continent africà.

El professor Sebastián inicia el recorregut del llibre amb l’esclavisme, com la primera gran intervenció d’Europa. Sorprèn descobrir que moltes “honorables” fortunes de respectables famílies europees, tenen el seu origen en la tracta d’esclaus. La dimensió d’aquest fenomen és aclaparadora: els africans van arribar a ser el grup ètnic majoritari a les illes del Carib, al nord-est del Brasil i al sud dels Estats Units.

Posteriorment, l’autor parla del repartiment del continent i les conseqüents fronteres creades pels governs europeus durant la conferència de Berlín (1884-85): Es van creuar més de 177 àrees culturals de diverses ètnies, partint unitats polítiques, socials i econòmiques preexistents.

A partir d’aquí, el sistema colonial que acaba a corre-cuita als anys 60 (no fa gaire). El descriu com un període de gran crueltat en la majoria dels casos, sovint es tracta d’esclavitud sobre el terreny. A tall d’exemple, entre 1880 i 1919, la població del Congo s’havia reduït a la meitat degut als treballs forçats.

Un altre aspecte molt interessant és el conjunt d’efectes que els produeixen als africans, les dues grans guerres del segle passat. És sorprenent que, a més de la invasió, els europeus van exportar les guerres mundials al territori africà. Els africans no tenien ni idea de per què es lluitava a Europa i, en canvi, es van veure embarcats en una confrontació sagnant entre els mateixos poders que s’havien repartit el seu continent.

Més endavant, el llibre descriu com es realitza l’abandó de l’Àfrica (1957-68). Després de mig segle d’ocupació colonial, els europeus van marxar corre-cuita deixant darrere un panorama desolador. Mai les potències colonials van plantejar-se que les nacions ocupades, algun dia deixarien de ser-ho i, per tant, caldria preparar-les, però van fer just el contrari, és a dir, impedir la maduració política per tal d’evitar l’evidència de l’opressió colonial.

Una conclusió interessant de l’autor, és que els europeus deixaren ben inculcat a l’Àfrica, que la força de les armes és el recurs definitiu per accedir al poder. Així doncs, entre 1963 i 1991, després de l’escapada europea, hi va haver 62 cops d’estat amb èxit al continent africà.

També entra a analitzar el fenomen de l’endeutament que apareix després de la independència i que manté els pobles africans ofegats fins a l’actualitat.

Finalment, cal destacar dues aportacions interessants:

La primera, és l’anàlisi de la situació actual amb un títol molt explicatiu “las diez plagas que azotan Àfrica” i que són:

- El subdesenvolupament- La malaltia (Àfrica té el 10% de la població mundial i el 60% dels malalts de sida)- La guerra (segons l’ONU dels 13 milions de morts en conflictes armats a la dècada dels 90, 12 milions eren africans)- La fam- El maltractament de les dones (el risc de morir de part a Etiòpia és 1/14, a Espanya és 1/17400)- Corrupció- Explotació- El deute extern

La segona és, el que Europa hauria de fer per a Àfrica, un seguit de propostes perquè Àfrica pugui salvar-se a ella mateixa. A aquest apartat el titula eloqüentment: “La debida reparación europea”.

Per acabar, una recomanació: llegiu-lo amb un mapa d’Àfrica com a punt de llibre, ajuda a situar-se.

(1) Entre d’altres, Catedràtic d’Economia Internacional fins el 2006, ha publicat una quinzena de llibres sobre temes econòmics i socials.

Lluís Casals

La Laia i la Irene són dues noies que tot just han acabat el batxillerat a l’IES Sant Just. Des que van entrar a l’institut, mogudes per les seves inquietuds i de forma voluntària, van formar part de la Comissió de Solidaritat. Ara han fet una petita reflexió sobre aquests sis anys d’activitats i vivències.

Sobre el llibre de Luis de Sebastián. Ed. Trotta.