D E S E N A L E C T U R A D E L L E N G U A C A T A L A N A

LA SUMA EVITA SEMPRE LA DERROTA...

No era una activitat extraescolar normal i corrent, d’aquelles que reben una munió d’inscripcions tot

just començat el curs escolar. A l’Oriol no l’havien apuntat pas a escacs, ni a multiesports, ni tampoc a repàs

d’anglès o de matemàtiques. L’experiència a què assistiria setmanalment feia goig, certament, i prometia

ser quelcom diferent, gens cursi o rutinària. El pamflet que anunciava el <<Taller de construcció dels

sentits>> -li havien explicat els pares- mostrava la imatge d’una sèrie de mans (se’n podien comptar cinc, pel

cap baix) perfectament entrellaçades, totes unides en un sol punt, un punt central que les mantenia

fortament lligades. L’eslògan deia <<Comparteix per a créixer>>.

L’Oriol havia escoltat atònit quin era el contingut del fulletó publicitari. Estava acostumat a rebre la

típica circular informativa en què l’AMPA feia les propostes d’extraescolars per a les nenes i els nens de

l’escola. Ell, però, volia regenerar-se i fer alguna cosa diferent, mai vista. Es veu que aquell nou curs tenia ja

un bon nombre de pretendents i la llista d’espera era llarga. Conjuntament amb en Ricard i en Genís, l’Oriol

havia estat dels primers a inscriure-s’hi, i ara ja era a dins... Només esperava que no li escalfessin massa la

perola amb xerrades avorrides o exercicis d’escriure a la llibreta. Ell volia acció!

Els seus pares el van deixar, puntuals a tres quarts de cinc, a la porta del gimnàs de l’escola.

L’acompanyaven, no pas perquè l’Oriol no tingués l’edat suficient com per anar-hi tot sol, sinó perquè no hi

veia. Era cec de naixement, sí, però també era una noi molt espavilat, sensible i despert. Captava

ràpidament qualsevol variació que es produïa al seu costat.

Un cop a l’interior, el monitor li va donar la benvinguda. De seguida, l’Oriol percebé com la mà amable

del responsable el conduïa fins a la vora d’un dels companys de curs. <<Ei, Oriol! Sembla que serem carn i

ungla!>>. La veu que el saludà efusivament corresponia a la del Ricard, un company de classe que mai

esperava escoltar una resposta, sinó obtenir un gest amable, com un suau copet a l’esquena o un gest de

complicitat. El monitor agafà la mà de l’Oriol i la posà a l’espatlla d’en Ricard. En Ricard era sord.

Els dos amics van avançar cap al centre de la sala. De seguida, en Ricard va advertir la presència d’en

Genís, un noi del poble que sempre vagava amb la mirada perduda, absent, i que no acostumava a parlar

mai amb ningú. De fet, ningú mai havia vist en Genís parlar amb algú altre.

El monitor indicà a en Ricard que havien d’apropar-se a en Genís i explicà a l’Oriol que la seva missió

era important: havien d’aconseguir que el noi somrigués per primera vegada. Un xic desconfiat, en Ricard

enfilà drecera cap al noi del poble i, un cop al davant, li preguntaren si volia fer grup amb ells. Lògicament,

en Genís no respongué; fet i fet, no es comunicava amb ningú.

El monitor explicà a l’Oriol que aquell era el primer repte del taller de construcció dels sentits. El noi

cec transmeté a en Ricard la idea, però cap proposta d’acció aparegué en aquell moment. Com ho podien

fer, per a mirar d’establir contacte amb en Genís? El repte semblava impossible...

L’amable responsable del taller els demanà que pensessin en algú que fos un bergant, és a dir, una

persona indesitjable, un brètol, un ganàpia. El secret –els digué- consistia en endevinar què era allò que un

bergant mai faria. La resolució de l’enigma era tasca per a l’Oriol. Ell, cec, estava acostumat a extreure

l’essència de les coses a través del silenci. L’Oriol sabia interpretar els sentiments i comprendre les

emocions.

Transcorreguda una bona estona, l’Oriol demanà a en Ricard que l’apropés a en Genís. En Ricard no

entenia el perquè d’aquesta proposta, atès que en Genís no havia fet cap paper des que els havien conduït

davant la seva presència. Sense dir res, l’Oriol estengué el braç que li quedava lliure (l’altre estava unit a

l’espatlla del seu guia en Ricard) i l’apropà al pit d’en Genís. Suaument, posà la seva mà a l’alçada del cor

del noi: buscava el batec periòdic. A poc a poc, el palmell de la mà del noi cec s’acomodà al ritme del motor

del cos d’en Genís.

A poc a poc, també, un somriure començà a dibuixar-se al rostre d’en Genís. A poc a poc -

comprengueren l’Oriol i en Ricard- la seva suma allunyava la derrota que suposava tenir alguna discapacitat.

Aquell taller havia començat d’una forma sorprenent i extraordinària. La primera lliçó apresa fou la lliçó

de la solidaritat i de l’ajuda. La primera lliçó els ensenyava que la unió els faria més forts, definitivament

invulnerables.

- - - - - - - - - - - - - - - - - -