Embed Size (px)
Citation preview
XVIIIe COL·LOQUI INTERNACIONAL
DE LLENGUA I LITERATURA CATALANES
Universitat de Bucarest
2 – 6 de juliol de 2018
RESUMS
1.- CONFERÈNCIES MAGISTRALS – PÀGINA 3
2.- CONFERÈNCIES PLENÀRIES – PÀGINA 8
3.- COMUNICACIONS PER SECCIONS
3.1.- SECCIÓ 1. LINGÜÍSTICA – PÀGINA 15
3.2.- SECCIÓ 2. LITERATURA – PÀGINA 111
3.3.- SECCIÓ 3. TRADUCCIÓ – PÀGINA 223
3.4.- SECCIÓ 4. DIDÀCTICA – PÀGINA 265
27 DE JUNY DE 2018
2
3
1. CONFERÈNCIES MAGISTRALS
Jana BALACCIU MATEI
Institutul de Lingvistică „Iorgu Iordan – Al. Rosetti” (Bucarest)
Les traduccions del català al romanès –rierols que porten històries per a explicar la
Paraules clau: història, històries, literatura, mons de ficció, traduccions del català al
romanès
«Jo t’he preguntat què és un músic i tu has contestat oferint-me exemples de
músiques!». Aquesta frase atribuïda a Sòcrates, irritat perquè a la seva pregunta que
demanava a l'interlocutor l’essència del músic obtenia només exemples, haurien pogut
pronunciar-la també, als anys 90, molts lectors de traduccions del català al romanès, si
haguessin preguntat «què vol dir ser català». Perquè per a la majoria dels lectors
romanesos el món català era pràcticament desconegut, o millor dit, percebut falsament
com un dels components de la hispanitat en un sentit genèric. És per això que les
primeres iniciatives de traducció intentaven més aviat despertar la necessitat d'aquesta
pregunta, així com començar a contestar-la oferint retalls de la seva història, entesa en
el més ampli sentit de la paraula, mitjançant les seves «històries», els mons de ficció
construïts amb la més orgànica matèria d’una nació, la seva llengua.
Selecció bibliogràfica
Chavel, Solange, «Se mettre à la place d’autrui»,
http://www.pureditions.fr/couvertures/1325597814_doc.pdf
Coste, Florent, « Littérature et histoire : rendez-vous manqués et terrains de
rencontre », http://www.fabula.org/colloques/document2081.php
De Carlo, Maddalena, «Quoi traduire ? comment traduire ? pourquoi traduire ?»,
https://www.cairn.info/revue-ela-2006-1-page-117.htm
Hartog, François, «Ce que la littérature fait de l’histoire et à l’histoire», Fabula / Les
colloques, Littérature et histoire en débats,
http://www.fabula.org/colloques/document2088.php
4
Ionescu, Gelu, Orizontul traducerii, ed. a II-a, București, 2004
Lăsconi, Elisabeta, Un splendid concert romanesc [epíleg a l'edició romanesa de
L’ombra de l’eunuc, Bucarest, 2004]
Moțoc, Diana Florina, O întâlnire catalano-română. Traducerea literară, Cluj-
Napoca 2017
Ricoeur, Paul, «Soi-même comme un autre»,
http://palimpsestes.fr/textes_philo/ricoeur/ricoeur-soi-meme.pdf
Zamfir, Mihai, Plecând de la cărţi: Legendarul război,
http://www.romlit.ro/index.pl/legendarul_rzboi?makePrintable=1[sobre Mercè
Rodoreda, La plaça del diamant]
5
Lídia PONS i GRIERA
Universitat de Barcelona
Com s’expressa la possessió en l’Atles Lingüístic del Domini Català
Paraules clau: lingüística descriptiva, català, morfologia, possessius
L’objectiu de la conferència consisteix a presentar, analitzar i interpretar una part dels
materials sobre l’expressió de la possessió que figuren en l’Atles Lingüístic del
Domini Català (ALDC), una obra enfocada des de la perspectiva de la variació
dialectal. Els materials analitzats són les respostes que corresponen als enunciats Meu,
Meva; Teu, Teva; Seu, Seva; Nostre (cosa posseïda masculina), Nostra (cosa posseïda
femenina); Vostre (cosa posseïda masculina), Vostra (cosa posseïda femenina); Llur
(cosa posseïda masculina), Llur (cosa posseïda femenina).
Tot i que en l’exposició hi ha referències a algunes qüestions dialectals, no es tracta
de presentar un estudi sobre dialectologia, sinó de fer una sèrie de consideracions
sobre la naturalesa ─i ocasionalment sobre la freqüència─ de diferents estructures que
expressen la possessió, per tal de contribuir a la descripció general del català. Més en
concret, penso centrar-me: a) en el comentari de les diferents maneres d’expressar la
possessió que, segons les dades que figuren en aquest atles, usen els parlants del
català; b) en la interpretació de les respostes corresponents a cada persona gramatical
d’acord amb la teoria lingüística sobre la naturalesa específica de cada persona; c) en
la connexió entre la naturalesa de cada persona gramatical i el procediment de
referenciar la possessió que es desprèn de les dades.
Selecció bibliogràfica
ALDC (2016) = Joan Veny, Lídia Pons i Griera (2016), Atles Lingüístic del Domini
Català. Volum VIII. 16. El mar. Els vaixells. La pesca 17. Vària. 18.
Morfologia no verbal, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
Badia i Margarit, Antoni M. (1962), Gramática catalana, Barcelona, Gredos, vol. 1.
6
Benveniste, Émile ([1966] 1992, segona edició), Problèmes de linguistique generale,
Paris, Gallimard. Citat a partir de la segona edició.
Brucart, Josep M. (2002), “Els determinants”, in GCC, vol. 2. Sintaxi, p. 1435-1516.
Colomina i Castanyer, Jordi (2002), “”Paradigmes flectius de les altres classes
nominals”, in GCC, vol. 2. Sintaxi, p. 535-582.
Comrie, Bernard ([1981] 1989, segona edició), Language Universals and Linguistic
Typology. Syntax and Morphology, Oxford, Basil Blackwell. Citat a partir de
la segona edició.
Cristal, David (1997), The Cambridge Encyclopedia of Language. Second Edition,
Cambridge University Press, Cambridge - New York - Melbourne.
Fabra, Pompeu ([1956] 1968, quarta edició), Gramàtica catalana, Barcelona, Teide.
Citat a partir de la quarta edició.
GCC = Joan Solà, dir., Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya
(2002), Gramàtica del català contemporani, Barcelona, Empúries.
GIEC = INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (2016), Gramàtica de la llengua
catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
Hockett, Charles F. ([1963] 1966, segona edició), “The problem of universals in
Language”, in Joseph H. Greenberg, Universals of Language, Massachussets,
The MIT Press, p. 1-29. Citat a partir de la segona edició.
Hualde, José Ignacio (1992), Catalan: descriptive gramar, London - New York,
Roudledge.
Ingram, David (1978), “Typology and universals of personal pronouns”, in Joseph H.
Greenberg, Universals of Human Language, vol. 3, Standford - California,
Standford University Press, p. 213-247.
Jespersen, Otto ([1934, 2a ed., The Philosophy of Grammar] 1975, versió en castellà),
La filosofía de la gramática, Barcelona, Anagrama.
Juillard, Michel (1988), “Linguistique et linguistique quantitative”, in John P. G.
Roper, Computers in Literary and Linguistic Research. Proceedings of the
Thirteenth International Conference & L’ordinateur et les recherches
littéraires et linguistiques. Actes de la XIIIe Conference Internationale.
University of East Anglia (Norwich) 1-4 April 1986, Paris - Genève,
Champion - Slatkine,
7
Maingueneau, Dominique i Vicent Salvador (1995), Elements de lingüística per al
discurs literari, València, Tàndem Edicions.
Nogué Serrano, Neus (2008), La dixi de persona en català, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat.
Picallo, M. Carme i Gemma Rigau (1999), “El posesivo y les relaciones posesivas”, a
Ignacio Bosque, Violeta Demonte, Gramática Descriptiva de la Lengua
Española, Madrid, Espasa Calpe, p. 973-1023.
Pons i Griera, Lídia (1998), “Pronoms personals i possessius en català: varietat de
formes a la llengua parlada”, in Giovanni Rufino (ed.), Atti del XXI Congresso
Internazionale di Linguistica e Filologia Romanza. Vol. 2: Morfologia e
sintassi delle lingue romanze, Tübingen, Max Niemeyer Verlag, p. 679-691.
Reboul, Anne (1994), “L’anaphore pronominale: Le problème de l’attribution des
référents”, in Jaques Moeschler, Anne Reboul, Jean-Marc Luscher, Jaques
Jayez, Langage et pertinence, Nancy, Presses Universitaires de Nancy, p. 105-
173.
Robinson, Joy L. (1980), “Sociolingüística i variació semàntica: els tractaments en
català”, in Jordi Bruguera, Josep Massot i Muntaner, ed., Actes del V Col·loqui
Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Andorra, 1-6 d’octubre de
1979, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 620-637.
Sancho Cremades, Pelegrí (2002), “La preposició i el sintagma preposicional”, in
GCC, vol. 2. Sintaxi, p. 1689-1796.
Slobin, Dan I. ([1971, Psycholinguistics] 1974, versió en castellà), Introducción a la
Psicolingüística, México, Paidós. Citat a partir de la versió en castellà.
Steinberg, Danny D. (1982), Psycholinguistics. Language, Mind and World, London
- New York, Longman.
Szijj, Ildikó (2017) “Construccions possessives amb noms de parentiu, comparació
entre el català i altres llengües”, in Estudis de Llengua i Literatura Catalanes
[Barcelona] 71, p. 241-251.
Todolí, Júlia (2002), “Els pronoms”, in GCC, vol. 2. Sintaxi, p. 1337-1433.
Tusón, Jesús, dir. (2000), Diccionari de lingüística, Barcelona, Biblograf SA.
Valle Arroyo, Francisco (1991), Psicolingüística, Madrid, Ediciones Morata.
8
2. CONFERÈNCIES PLENÀRIES
Montserrat BACARDÍ
Universitat Autònoma de Barcelona
Traductors de confiança o la confiança dels traductors i editors de postguerra
Paraules clau: traducció catalana contemporània, postguerra, franquisme, Fundació
Bernat Metge, Selecta, Proa, Carles Riba, Josep M. Cruzet, Jordi Arbonès.
La traducció catalana moderna es va desenvolupar en el tombant del segles XIX al XX,
a recer d’algunes iniciatives editorials que li van conferir un nou valor revifador de les
lletres autòctones. La tendència a l’alça es va mantenir intacta fins al 1939. La
dictadura franquista va fer mans i mànigues per destruir aquesta tradició i va prohibir
singularment la publicació de traduccions, per tal de reduir la llengua a una dimensió
de relíquia folklòrica. Tot amb tot, per vies diverses, la traducció va sobreviure i
alguns traductors, de bracet d’alguns editors, van prescriure el que consideraven que
calia importar de la literatura estrangera. El seu ascendent, en temps convulsos, era
més necessari que mai. Superada la batalla del silenci, la traducció continua ocupant
un lloc rellevant en el sistema literari català.
Selecció bibliogràfica
Bacardí, Montserrat (2012), La traducció catalana sota el franquisme, Lleida,
Punctum.
Camps i Arbós, Josep (2004), «Les Edicions Proa de Perpinyà (1949-1965)». Els
Marges, 72, p. 45-76.
Carné, M. Elena (2011), «Jordi Arbonès, traductor d’Aymà/Proa (1966-1999)». Dins:
Sílvia Coll-Vinent, Cornèlia Eisner i Enric Gallén (ed.), La traducció i el món
editorial de postguerra, Lleida, Punctum, p. 229-242.
Gallofré, Maria Josepa (1991). L’edició catalana i la censura franquista (1939-1951),
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Manent, Albert (1984), Escriptors i editors del nou-cents, Barcelona, Curial.
9
Molas, Joaquim (2010), «1939: any límit de la literatura catalana». Dins: Aproximació
a la literatura catalana del segle XX, Barcelona, Base.
Parcerisas, Francesc (2009), Traducció, edició, ideologia. Aspectes sociològics de les
traduccions de la Bíblia i de l’Odissea al català, Vic, Eumo.
Samsó, Joan (1994 i 1995), La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa
pública (1939-1975), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Vallverdú, Francesc (1987), «L’edició en català i l’experiència d’Edicions 62». Dins:
Edicions 62. Vint-i-cinc anys (1962-1987), Barcelona, Edicions 62, p. 109-
123.
10
Francesco ARDOLINO
Universitat de Barcelona
Tríptic de traducció: Víctor Català, Salvador Espriu i Carme Riera
Paraules clau: literatura catalana contemporània, traducció literària, recepció, Víctor
Català, Salvador Espriu, Carme Riera
La presentació de tres exemples concrets de traducció i, en part, de recepció, ens
portarà a examinar la difusió, en algunes llengües europees, de Solitud; a observar,
gairebé a través del pany, l’enllestiment que Jordi Sarsanedas va fer d’una tria
antològica en francès de la poesia d’Espriu; i a explicar la història de la introducció,
dins el mercat italià, de les novel·les de Carme Riera. Els recorreguts d’aquestes obres
de la literatura catalana de la (post)modernitat fora de les seves fronteres lingüístiques
estimulen unes reflexions metodològiques que, tanmateix, giren al voltant d’una
qüestió central: els estudis de catalanística sobre traducció són suficientment madurs
per passar la fase de l’anàlisi dels textos (i les seves vicissituds) i arribar a abraçar una
visió més general que projecti autors i obres en un context literari i cultural
internacional?
Selecció bibliogràfica
Bibliografia principal
Català, Víctor, Solitud, ed. crítica de Núria Nardi, Barcelona, Eds. 62, 1990.
– Solitudine, trad. it. d’Alfredo Giannini, Lanciano, Carabba, 1918.
– Solitudine, trad. it. d’Ursula Bedogni, Roma, Elliot, 2014.
– Solitude, trad, ang. de David H. Rosenthal, Columbia (La), Readers International
Press, 1992.
– Solitude, trad. fr. de Marcel Robin, Paris, Denoël, 1938.
– Singurătate, trad. rom. d’Irina Călin, Bucarest, Meronia, 1998.
Espriu, Salvador, Anthologie lyrique, trad. de Jordi Sarsanedas, Paris, Debresse-
poésie, 1959.
Riera, Carme, Dins el darrer blau, Barcelona, Destino, 1994.
11
– Dove finisce il blu, trad. it. de F. Ardolino, Roma, Fazi, 1999.
Riera, Carme, Cap al cel obert, Barcelona, Destino, 2000.
– Verso il cielo aperto, trad. it. de F. Ardolino, Roma, Fazi, 2003.
Riera, Carme, La meitat de l’ànima, Barcelona, Proa, 2004.
– SLa metà dell’anima, trad. it. d’Ursula Bedogni, Roma, Fazi, 2007.
Bibliografia secundària
Ardolino, Francesco, «Cartes a Itàlia. Notes preliminars a un epistolari Espriu-
Sarsanedas», Indesinenter, núm. 4, 2009, p. 133-150.
Bacardí, Montserrat i Pilar Godayol (dir.), Diccionari de la traducció catalana, Vic,
Eumo, 2011.
Corrons, Fabrice i Sandrine Frayssinhes Ribes (coord.), Lire Carme Riera/Llegir
Carme Riera, Péronnas, Éditions de la Tour Gile, 2010.
Cotoner, Lluïsa i Pilar Arnau (eds.), Els subjectes de l'alteritat. Estudis sobre la
narrativa de Carme Riera, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
2011.
Glenn, Kathleen M, Mirella Servodidio, Mary S. Vásquez (eds.), Moveable Margins:
the Narrative Art of Carme Riera, London, Associated University
Press, 1999.
Gavagnin, Gabriella ,Lettura di «Solitud», Napoli, AISC, 1987.
Gavagnin, Gabriella i Víctor Martínez-Gil (eds.), Entre literatures. Hegemonies i
perifèries en els processos de mediació literària, Lleida, Punctum, 2011.
Martínez-Gil, Víctor i Laia Noguera (eds.), «Si de nou voleu passar». I Simposi
Internacional Salvador Espriu, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 2004.
Prat, Enric i Pep Vila (a cura de), Actes de les Terceres Jornades d’Estudi sobre la
vida i l’obra de Caterina Albert «Víctor Català», Girona, CCG Edicions, 2006.
Prat, Enric i Pep Vila (a cura de), II jornades d’estudi. Vida i obra de Caterina Albert
i Paradís (Víctor Català), 1869-1966, Barcelona, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 2002.
Prat, Enric i Pep Vila (a cura de), Actes de les primeres jornades d’estudi sobre la
vida i l’obra de Caterina Albert i Paradís «Víctor Català», Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 1993.
12
Manuel PÉREZ SALDANYA
Universitat de València
D’on venen les causals?: entre la gramaticalització i la lexicalització
Dins el conjunt d’oracions subordinades, les causals són juntament amb les
concessives les que mostren una major varietat de subordinants i una certa tendència a
la seva recreació cíclica. Aquesta diversitat cal relacionar-la, sens dubte, amb la
variada tipologia sintàctica, semàntica i pragmàtica que presenten (Baños 2011,
Goethals 2010, Pérez Saldanya 2018, Sweetser 1990). I és que, tot i la seva aparent
senzillesa i uniformitat, les construccions causals poden expressar motius o raons,
però també poden introduir explicacions que justifiquen el que s’indica en l’oració
principal, la manera com s’indica o el tipus d’acte de parla que s’hi realitza.
L’objectiu del treball consistirà a caracteritzar les construccions causals romàniques
des d’una perspectiva plural, que tingui en compte les diferències sintàctiques,
semàntiques, pragmàtiques i informatives que presenten. Així mateix, es tractarà de
delimitar quins són els principals patrons de formació de conjuncions causals
(lexicalitzacions, analogies, gramaticalitzacions), quina relació s’estableix entre el seu
origen i les construccions en què apareixen, i quina evolució solen presentar.
En totes les llengües romàniques, per exemple, trobem conjuncions causals formades
a partir de la gramaticalització de subordinants temporals que indiquen que la
subordinada és anterior a la principal: cat. pus (que), puix (que), ja que; cast. pues
(que), ya que; port. pois (que), já que; fr. puisque; it. poiché, giaché, rom. dacă. I en
totes, aquestes conjuncions tendeixen a utilitzar-se, almenys inicialment, en
construccions causals que tenen un caràcter pressuposat i que s’orienten típicament a
la força il·locutiva, com en (1), en què justifiquen ordres emeses mitjançant
l’imperatiu.
(1) a. E, pus vostre temps havets, venjat-vos d’éls (Jaume I, Feits: 46v)
b. Ja que tant t’interessa, fes-ho tu!
13
No en totes les llengües romàniques, però, aquestes conjuncions mostren una
tendència a ampliar els seus usos inicials i a emprar-se, cada vegada amb més
freqüència, en les causals remàtiques orientades al contingut proposicional, com ha
ocorregut, per exemple, en català i castellà amb els derivats de l’adverbi llatí POST
‘després’ (o variants):
(2) No sabia que havíem organitzat una trobada, puix no l’havia avisat ningú
En aquest ús més tardà, les conjuncions d’origen temporal assumeixen funcions que
inicialment estaven associades a conjuncions del tipus car, formades a partir
d’interrogatius i/o relatius.
Referències bibliogràfiques
BAÑOS, José Miguel (2011): “Causal clauses”, dins New perspectives on the historical
Latin syntax, 4: Complex sentences, grammaticalization, typology, Baldi, Philip
i Pierluigi Cuzzolin (eds.), New York / Amsterdam: Mouton de Gruyter, pp.
195-234.
CUENCA, Maria Josep (2017) “Conjunciones de origen participial en español y en
catalán”, dins Arroyo, Ignacio (ed.), La expresión de la causa en español,
Madrid: Visor Libros, pp. 161-198.
GALÁN RODRÍGUEZ, Carmen (1999): “La subordinación causal y final”, dins Bosque,
Ignacio i Violeta Demonte (eds.), Gramática descriptiva de la lengua española,
Madrid: Espasa, pp. 3597-3642.
GIUSTI, Giuliana (1991): “Frasi causali”, dins Renzi, Luigi, Giampaolo Salvi i Anna
Cardinaletti (eds.), Grande grammatica italiana di consultazione, vol. II, Il
sintagma verbale, aggetivale, avverbiale. La subordinazione, Bologna: Il
Mulino, pp. 738-751.
GOETHALS, Patrick (2010): “A multi-layered approach to speech events. The case of
Spanish justificational conjunctions”, Journal of Pragmatics, 42, pp. 2204-2218.
KORTMANN, Bernd (1997): A typology and history of adverbial subordinators based
on European languages, Berlin: Mouton de Gruyter.
14
PÉREZ SALDANYA, Manuel i Anna PINEDA (2018): “Oracions causals”, dins Martines,
Josep i Manuel Pérez Saldanya (dir.), Gramàtica del català antic, en procés.
SWEETSER, Eve (1990): From Etymology to Pragmatics: Metaphorical and Cultural
Aspects of Semantic Structure, Cambridge: Cambridge University Press.
ZUFFEREY, Sandrine (2012): “Car, parce que, puisque revisited: Three empirical
studies on French causal connectives”, Journal of Pragmatics, 44, pp. 138-153.
15
3. COMUNICACIONS PER SECCIONS
3.1. SECCIÓ 1. EL CATALÀ ENTRE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES.
INTERCANVI, ESTUDI I COMPARATÍSTICA ENTRE EL CATALÀ, EL
ROMANÈS I ALTRES LLENGÜES ROMÀNIQUES
Jordi Manuel ANTOLÍ MARTÍNEZ
Universitat d’Alacant
Les denominacions de les parts del dia en català antic i modern. Un acostament
diacrònic amb perspectiva romànica
Paraules clau: català antic, català modern, localització temporal, canvi semàntic
El sistema per a designar les parts del dia en català actual es caracteritza per integrar
geosinònims i termes polisèmics. Pensem, per exemple, en la distribució territorial de
les variants vesprada, tarda/tarde, capvespre i horabaixa per a referir-se a l’espai de
temps comprés entre el migdia i la posta del sol (ALDC, mapa 625). Pensem també en
el cas de vesprada, mot sinònim de tarda en valencià i que designa les primeres hores
de la nit a l’Empordà i Mallorca (DCVB, s.v. vesprada, 1). La distribució actual és
resultat de l’evolució del sistema del català antic durant el segle XVI i, especialment,
durant l’edat moderna. D’aquesta manera, en aquesta comunicació pretenem oferir
una panoràmica de la distribució territorial i de l’evolució diacrònica de les
denominacions de les diferents parts del dia en català antic (segles XII-XVI) i modern
(segles XVII-XVIII), a fi de donar compte de la distribució semàntica i territorial actual.
Aquesta qüestió ja ha estat atesa per la lexicografia històrica del català i compta també
amb estudis parcials (com Massanell & Torruella 2013); hi manca, però, una
aproximació global, que siga alhora onomasiològica i semasiològica, i que descriga el
sistema del català antic i els canvis que s’esdevenen (amb la incorporació de nous
termes o desplaçaments semàntics d’alguns dels existents) des del segle XVI.
A l’hora de realitzar aquest estudi, és necessària la perspectiva panromànica i,
especialment, farem ús del contrast amb l’occità, el castellà i el francès. Analitzarem,
16
en concret, els termes que designen parts del dia: dia (en oposició a nit), matí (i les
locucions ben matí/bon matí/gran matí), matinada, tarda, vesprada, vespre, nit, i
aquells sintagmes que defineixen els moments del dia a partir d’un punt de referència.
De l’estudi de corpus concloem que els punts escollits com a referència del moment
del dia són: a) migjorn (a partir del qual s’identifiquen tres moments del dia: d’abans
de migjorn, de migjorn i de després de migjorn); b) mitjanit (que, paral·lelament,
permet diferenciar tres moments: d’abans de mitjanit, de mitjanit i de després de
mitjanit); i c) hora de dinar, equiparable a migjorn i derivats (i els tres moments que
defineix són abans de dinar, hora de dinar i després de dinar).
Des d’una perspectiva metodològica, i atès que aquest és un estudi que focalitza l’ús
en l’aproximació al fet lingüístic, fonamentarem les hipòtesis en mostres reals de la
llengua antiga i moderna. Aquesta mostra s’obtindrà del buidatge de les obres
lexicogràfiques de referència del català antic i modern (DCVB, VFaraudo, DAguiló),
però sobretot de la consulta dels corpus lingüístics informatitzats disponibles: el
Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Antic (CIGCA) i el Corpus
Informatitzat de la Gramàtica del Català Modern (CIGCMod). Per al contrast amb
les llengües romàniques, farem ús dels diccionaris històrics de referència (Lexique
Roman, DCECH, DLevy, DMF, TLIO, entre molts d’altres) i, puntualment, dels
corpus disponibles.
L’estudi de les dades serà de tipus quantitatiu i qualitatiu, i serà possible gràcies a les
eines teòriques de què ens forneix la Lingüística Cognitiva i la Gramàtica de
Construccions basada en l’ús. En concret, aplicarem la Teoria del Prototip (segons la
proposta de Geeraerts 1997), la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic
de Traugott (TIICS; Traugott 2012) i el concepte de canvi construccional de Traugott
i Trousdale (2013). Amb l’objectiu de poder definir semànticament el valor temporal
dels termes i sintagmes referits a les parts del dia, estudiarem en concret aquells casos
en què especifiquen les hores o aquestes siguen explícites en el context (tenint en
compte els diferents sistemes de comptabilitzar les hores en català antic i modern).
Selecció bibliogràfica
17
Aguiló, M. (1988-1989). Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics revisats i
publicats sota la cura de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu. Barcelona: Alta
Fulla.
Alcover, A. M. i F. de B. Moll (1993). Diccionari català-valencià-balear (DCVB).
Palma: Moll.
ALDC = Veny, J. i L. Pons. Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona: Institut
d’Estudis Catalans. Vol. I, 2001; II, 2003: III, 2006; IV, 2008; V, 2010; VI,
2012.
CIGCA = Martines, J. i V. Martines, dirs. «Corpus Informatitzat de la Gramàtica del
Català Antic». En Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i
Contemporanis [CIMTAC]. Alacant: ISIC-IVITRA.
CIGCMod = Martines, J. i V. Martines, dirs. «Corpus Informatitzat de la Gramàtica
del Català Modern». En Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i
Contemporanis [CIMTAC]. Alacant: ISIC-IVITRA.
Coromines, J. (1980-2001). Diccionari etimològic i complementari de la llengua
catalana (DECat). Barcelona: Curial/la Caixa.
DCECH = Coromines, J. i J. A. Pascual (1982-1991). Diccionario crítico etimológico
castellano e hispánico. Madrid: Gredos.
DECat = Coromines, J. (1995). Diccionari etimològic i complementari de la llengua
catalana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes/La Caixa.
DFaraudo = Faraudo de Saint-Germain, Ll. (en construcció). Vocabulari de la
Llengua Catalana Medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain. Institut
d’Estudis Catalans. Disponible a Internet:
http://www.iec.cat/faraudo/default.asp#top.
DLevy = Levy, E. (1898). Provenzalisches Supplement-wörterbuch. Leipzig.
DMF = ATILF, CNRS i Université de Lorraine (2010). Dictionnaire du Moyen
Français. Disponible a Internet: http://www.atilf.fr/dmf.
Geeraerts, D. (1997). Diachronic Prototype Semantics. A contribution to Historical
Lexicology. Oxford: Clarendon Press.
Lexique Roman = Raynouard, F. J. M. (1842). Lexique roman: ou, Dictionnaire de la
langue des troubadours. París: Chez Silvestre.
Massanell, M. i J. Torruella. «Denominacions del crepuscle en llengua catalana».
Caplletra, 54 (2013): 51-103.
18
TLIO = Leonardi, Lino, dir. (2016). Tesoro della Lingua Italiana delle Origini. CNR -
Opera del Vocabolario Italiano. Disponible a Internet:
http://tlio.ovi.cnr.it/TLIO/.
Traugott, E. C. (2012). «Pragmatics and language change». En K. Allan i K. M.
Jaszczolt, eds., The Cambridge Handbook of Pragmatics (pp. 549-566).
Cambridge: Cambridge University Press.
Traugott, E. C. i G. Trousdale (2013). Constructionalization and Constructional
Changes. Oxford: Oxford University Press.
19
Manuel BADAL I BERTOLÍN
Universitat de València
Els verbs incoatius: el català dins la Romània
Paraules clau: exaptació, extensió temàtica, incoatius, lingüística diacrònica,
gramaticalització
Des del començament dels noranta hi ha hagut un interés creixent per aplicar principis
de la teoria de l’evolució al canvi lingüístic. Dins d’aquest marc teòric, Lass (1988)
utilitzà el concepte d’exaptació, que prové de la biologia evolutiva, per tal d’explicar
els canvis que es produïen en els marges dels sistemes lingüístics i que consistien en
la reutilització de material morfològic no funcional, anomenat junk. En un treball més
recent, Wall i Octavio de Toledo (2016) proposen restringir el concepte d’exaptació
als canvis lingüístics en què alguna forma o estructura desenvolupa una nova funció
inesperada.
En aquest treball, apliquem aquest concepte a la morfologia verbal del català;
concretament, al procés de formació de l’extensió temàtica de la classe dels verbs
incoatius de la tercera conjugació, i comparem la situació del català amb la del
castellà i el romanès. L’extensió incoativa es troba en distribució complementària amb
la vocal temàtica i i procedeix del sufix -SC-, que en llatí formava verbs incoatius, que
expressaven un canvi d’estat (Giacalone-Ramat 1998). Aquest valor lèxic també tenia
repercussions de caràcter estrictament morfològic, ja que l’infix s’utilitzava només en
el tema de present, és a dir, en totes aquelles formes el valor aspectual de les quals no
entrava en contradicció amb el valor lèxic de l’infix (Pérez Saldanya 1998). El procés
d’exaptació, doncs, consistí en el reciclatge d’aquest sufix lèxic com a sufix flexiu
produït en el moment en què va perdre el seu significat inicial i quedà relegat a certs
verbs de la tercera conjugació. Aquesta reutilització funcional comportà l’aparició
d’una subclasse de verbs dins la tercera conjugació que, a causa de la seua regularitat
(Vermandere & Meul 2016) i transparència, no ha deixat de créixer al llarg de la
història del català.
20
Pel que fa a les dues llengües que són objecte de comparació, el castellà i el romanès,
observem els distints comportaments que ha experimentat aquesta classe verbal. En
primer lloc, l’espanyol, juntament amb el portuguès i el sard, es col·loca en una
posició clarament definida, considerada conservadora, enfront de la resta de llengües
romàniques. Així, en aquestes tres llengües, l’antic sufix incoatiu es conserva avui dia
encara, i manté nítidament el valor incoatiu d’aquesta flexió (Elvira 2001).
Tanmateix, cal fer notar que el castellà té una sèrie de verbs que, malgrat tenir flexió
incoativa en totes les persones, estan desproveïdes totalment de significat incoatiu,
com ara ofrecer o parecer.
En segon lloc, el cas del romanés és molt semblant al català, puix que l’extensió
incoativa també ha perdut el seu valor original i ha esdevingut una marca de classe. A
més, cal esmentar un paral·lelisme entre ambdues llengües. Així, en el paradigma
verbal del català, excepte en algunes formes del present d’indicatiu, del present de
subjuntiu i de l’imperatiu, la vocal tònica apareix després del radical. Les formes
rizotòniques, doncs, són les mateixes que en romanès: les tres persones del singular i
la tercera persona del plural del present d’indicatiu i del present de subjuntiu i la
segona de l’imperatiu. Aquest és un fenomen que no es dóna en el cas dels verbs
incoatius, en què el radical no s’accentua en les formes esmentades adés, que són
precisament en les formes que prenen el sufix incoatiu en ambdues llengües (Allen
1977).
Selecció bibliogràfica
ALLEN, Andrew (1977), «The interfix i/esc in Catalan and Rumanian», Romance
Philology XXXI, p. 203-211.
ELVIRA, Javier (2001), «Sobre la distribución columnar de la flexión incoativa
medieval», Cahiers de linguistique et de civilisation hispaniques médiévales 24,
p. 167-180.
GIACALONE-RAMAT, Anna (1998), «Testing the boundaries of
grammaticalization», en Giacalone Ramat, Anna & Paul J. Hopper (ed.), The
Limits of Grammaticalization, Typological Studies in Language 37, Amsterdam
/ Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, p. 107-127.
21
LASS, Roger (1988), «How to do things with junk: Exaptation in language
evolution», Stellenbosch Papers in Linguistics 17, p. 33-62.
PÉREZ SALDANYA, Manuel (1998), Del llatí al català. Morfosintaxi verbal
històrica, València, Servei de Publicacions Universitat de València.
VERMANDERE, Dieter & Claire MEUL (2016), «How functionless is junk, and how
useful is exaptation? Probing the -I/ESC- morpheme», en Norde, Muriel &
Freek Van de Velde (ed.), Exaptation and Language Change, Amsterdam /
Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, p. 261-285.
22
Oana-Dana BALAȘ
Universitat de Bucarest
Adjectius que expressen la diferència en romanès i en català
Paraules clau: adjectius referencials, quantificadors, sintaxi, semàntica, lingüística
contrastiva
Els estudis sobre el comportament de l’ang. different (Carlson 1987; Beck 2000) i el
fr. différent (Laca & Tasmowski 2001; Tovena & Van Peteghem 2002a, 2002b, 2006;
Corteel 2008) revelen proprietats heterogènies, d’adjectius relacionals o bé de
determinants o quantificadors. Per tal d’explicar-ho, els diferents autors plantegen
tractaments unitaris (adjectiu amb lectures diferents, ang. different, Carlson 1987; fr.
différent, Van de Velde 2000) o binaris (determinant / quantificador vs adjectiu, Beck
2000; Laca & Tasmowski 2001; Tovena & Van Peteghem 2006) a partir de
comparacions intralingüístiques (ang. same vs other vs different; fr. même vs autre vs
différent) o interlingüístiques (ang. different vs alem. verschieden / ander). En
castellà, Leonetti (2007) dedica a l’adjectiu esp. diferente un apartat entre els
quantificadors i apunta que el seu comportament en el marc del sintagma nominal
canvia segons es trobi anteposat o postposat al nucli nominal. D’acord amb el mateix
autor, es tractaria d’una unitat que està passant d’una categoria (adjectiu) a l’altra
(determinant) de manera similar al cast. bastante. Considerem oportuna una anàlisi
que enfoqui els equivalents en altres llengües romàniques, com ara el romanès i el
català i examini contrastivament les seves propietats sintàctiques i semàntiques.
Selecció bibliogràfica
Beck, Sigrid (2000): «The semantics of different: comparison operator and relational
adjective». In: Linguistics and Philosophy 23, 101-139.
Carlson, Greg (1987): «Same and different: Some Consequences for Syntax and
Semantics». In: Linguistics and Philosophy 10 (4), 531 – 565.
Corteel, Céline (2008): «Divers et différents déterminants sont-ils vraiment
équivalents? ». In: Le français moderne, 2/2008, 185-206.
23
Laca, Brenda / Liliane Tasmowski (2001): «From non-identity to plurality: French
différent as an adjective and as a determiner». In: Josep Quer et al., Romance
Languages and Linguistic Theory 2001: Selected Papers from ‘Going
Romance’. Amsterdam: John Benjamins Publishing Company, 155-176.
Tovena, Lucia / Marleen Van Peteghem (2002a): «Facets of ‘different’ in French:
différent and autre». In: Claire Beyssade / Olivier Bonami / Patricia Cabredo
Hofherr / Francis Corblin (eds), Empirical issues in formal syntax and
semantics 4. Paris: Presses Universitaires de la Sorbonne, 63-79.
Tovena, Lucia / Marleen Van Peteghem (2002b): «Différent vs autre et l’opposition
réciproque vs comparatif». In: Lingvisticae Investigationes 25 (1), 149-170.
Tovena, Lucia / Marleen Van Peteghem (2006): «La place de différents dans le
syntagme nominal et les déterminants». In: Francis Corblin / Sylvie Ferrando /
Lucien Kupferman (eds), Indéfinis et Prédications. Paris: Presses Universitaires
de Paris-Sorbonne.
Van de Velde, Danièle (2000): «Les indéfinis comme adjectifs». In: L. Bosveld et al.
(eds), De l'indétermination à la qualification. Les indéfinis. Arras: Artois Presse
Université, 203-269.
24
Vicent BELTRAN
Universitat d’Alacant
Miquel ESPLÀ
Universitat d’Alacant
Maribel GUARDIOLA
Universitat d’Alacant
Sandra MONTSERRAT
Universitat d’Alacant
Carles SEGURA
Universitat d’Alacant
Andreu SENTÍ
Universitat de València
Un corpus oral, dialectal i col·loquial dels parlars valencians
Paraules clau: lingüística de corpus, variació dialectal, variació funcional, registre
col·loquial
El català disposa de diversos corpus extensos de llengua actual; tanmateix, se centren
en la llengua escrita i en registres formals (CTILC, CIVAL). Hi ha corpus de llengua
oral, com per exemple el COD i el COC, dins del Corpus del Català Contemporani de
la Universitat de Barcelona (Alturo et al. 2004; Boix-Fuster et al. 2007; Carrera-
25
Sabaté & Vilaplana; Payrató & Alturo 2002; Pons & Vilaplana 2009; Vilaplana &
Perea 2003; Vilaplana et al. 2007) entre altres recursos (Prieto & Cabré 2007-2012),
que han estat molt útils per avançar en estudis de pragmàtica o dialectologia. Però són
breus, poc representatius de la variació dialectal del català i, sobretot, no estan anotats
ni disponibles en una interfície de consulta web. Per tant, necessitem un corpus
textual de grans dimensions per a dotar la lingüística catalana d’una eina útil i
representativa que permeta l’estudi de la variació de la llengua actual en el registre
col·loquial (fonètica, morfosintàctica, semàntica, lèxica i pragmàtica) (Fernández
Ordóñez 2011; cf. Llop & Pineda 2017). S’hi afig el fet que no n’hi ha cap dedicat al
valencià col·loquial. Per això hem engegat el procés de construcció del Corpus oral
dialectal del valencià col·loquial, el qual té els objectius següents:
1) Arreplegar el català col·loquial no interferit (Beltran & Segura-Llopes 2017), abans
que desaparega, tenint en compte que tant la pressió de la varietat estàndard, com
sobretot del castellà fa desaparèixer aquesta varietat genuïna de la llengua en tots els
parlars valencians (Segura 2003).
2) Oferir als investigadors materials adequats per a desenvolupar estudis de descripció
i anàlisi de la variació lingüística del català, especialment funcional (col·loquial) i
dialectal.
3) Comprovar la hipòtesi que les llengües funcionen com estructures
convencionalitzades, tal com explica la Gramàtica de Construccions Cognitiva
(Goldberg 2003; Taylor 2012; Hilpert 2014).
La focalització en la llengua actual en relació amb la variació condiciona el tipus de
corpus que elaborem. En aquesta comunicació presentem la fase inicial d’elaboració
del Corpus oral dialectal del valencià col·loquial que consisteix a definir,
precisament, les característiques principals i la metodologia de treball. En primer lloc
desenvoluparem els objectius –que ja hem avançat– i el disseny del corpus, és a dir,
quins tipus textuals representen la varietat col·loquial i quins tipus de parlants
(informants) poden representar millor el col·loquial valencià no interferit. En segon
lloc, ens centrarem en la metodologia de treball que hem previst: arreplega de dades,
26
el seu tractament, interfície de consulta. Pel que fa a l’arreplega de les dades,
concretarem, per exemple, la tria de pobles per a la mostra, el perfil de l’informant
(edat, nivell socioeconòmic, formació) el tipus d’interacció (conversacional
espontània, conversacional semidirigit, monòleg expositiu-narratiu), durada de
l’entrevista, etc. Quant al tractament presentarem els criteris de transcripció en
comparació als altres corpus actuals (Payrató & Alturo 2002; Briz 2002; Hidalgo &
Sanmartín 2005; Bladas 2009), el tipus d’etiquetatge i els estàndards per a l’anotació
morfosintàctica del corpus (Ide & Pustejovsky 2017) i les tecnologies de
processament del llenguatge natural utilitzades per a donar suport al procés de
transcripció i anotació. Finalment, explicarem les opcions d’interrogació al corpus de
la interfície de consulta.
Selecció bibliogràfica
Alturo, Núria; Òscar Bladas, Marta Payà i Lluís Payrató (ed.) (2004): Corpus oral de
registres. Materials de treball. Barcelona: Publicacions i Edicions de la
Universitat de Barcelona.
Bladas, Òscar (2009): Manual de transcripció del discurs oral. Materials de treball.
Universitat de Barcelona.
Boix-Fuster, Emili; Marina Àlamo Sala, Mireia Galindo Solé, Francesc Xavier Vila i
Moreno (ed.) (2007): Corpus de Varietats Socials. Materials de treball.
Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.
Briz Gómez, Antonio y Grupo Val.Es.Co. (2002): «Corpus de conversaciones
coloquiales», Anejo de la revista Oralia, Madrid, Arco-Libros.
Carrera-Sabaté, Josefina i Joaquim Viaplana (ed.): Corpus Oral Dialectal (COD).
Textos orals del nord-occidental. Dipòsit Digital de la UB.
CIVAL = Acadèmia Valenciana de la Llengua: Corpus Informatitzat del Valencià
[http://cival.avl.gva.es/]
COC = Payrató, Lluís & Núria Alturo (ed.) (2002): Corpus oral de conversa
col·loquial. Materials de treball. Barcelona: Publicacions de la Universitat de
Barcelona.
COD = Corpus oral dialectal. [http://www.ub.edu/cccub/corpusoraldialectal-
cod.html]
27
CTILC = Institut d’Estudis Catalans: Corpus textual informatitzat de la llengua
catalana [https://ctilc.iec.cat/]
Fernández Ordóñez, Inés (2011): «Nuevos horizontes en el estudio de la variación
gramatical del español: el Corpus Oral y Sonoro del Español Rural», dins G.
Colón & Ll. Gimeno (eds.), Noves tendències en la dialectologia
contemporània, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I, págs. 173-203.
Goldberg, A. E. (2003): «Constructions: A new theoretical approach to language«,
Trends in Cognitive Sciences 2 (5), 219-224.
Hidalgo, A. & J. Sanmartín, (2005): «Los sistemas de trascripción de la lengua
hablada», Oralia, 8, pp. 13-36. Hilpert, M. (2014): Construction Grammar and
its Application to English. Edimburgh, Edimburgh University Press.
Ide, Nancy i Jean Véronis, eds. (1995): Text encoding initiative: Background and
contexts. Vol. 29. Springer Science & Business Media.
Llop, Ares & Anna Pineda (2017): «L’estudi de la variació sintàctica en català: On
som i cap on anem?». Dins Manuel Pérez Saldanya & Rafael Roca i Ricart
(ed.): Actes del XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes. Universitat de València, 7-10 de juliol de 2015. Barcelona: IEC, p.
527-542.
Payrató, Lluís i Núria Alturo (ed.) (2002): Corpus oral de conversa col·loquial.
Materials de treball. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.
Perea, Maria-Pilar i Joaquim Viaplana: Corpus Oral Dialectal (COD). Selecció de
textos. Dipòsit Digital de la UB.
Pons, Clàudia i Joaquim Viaplana (ed.) (2009): Corpus oral dialectal (COD). Textos
orals del balear. Dipòsit Digital de la UB.
Prieto, Pilar & Cabré, Teresa (coords.) (2007-2012): Atles interactiu de l’entonació
del català. Pàgina web: <http://prosodia.upf.edu/atlesentonacio/>.
Segura, Carles (2003): Variació dialectal i estandarització al Baix Vinalopó. Alacant
/ Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de
l’Abadia de Montserrat.
Taylor, John R. (2012): The mental corpus. Oxford: Oxford University Press.
Viaplana, Joaquim i Maria Pilar Perea (ed.) (2003): Textos orals dialectals del català
sincronitzats. Una selecció. Barcelona: Promociones y Publicaciones
Universitarias (PPU).
28
Viaplana, Joaquim; Maria-Rosa Lloret, Maria-Pilar Perea i Esteve Clua (2007): COD.
Corpus Oral Dialectal. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias
(PPU).
29
Jenny BRUMME
Universitat Pompeu Fabra
Beatrice SCHMID
Universität Basel
Convergències i divergències en l’ús de les partícules discursives
Paraules clau: partícules discursives, marcadors, oralitat fictícia, català, enfocament
comparatista
En la nostra comunicació ens proposem reflexionar sobre les convergències i
divergències que presenta l’ús d’algunes partícules discursives en el català i altres
llengües romàniques. Com a punt de partida ens servim de la novel·la Un crim
imperfecte (Barcelona, Edicions 62, 2006) de Teresa Solana. Aquesta novel·la és
idònia per al nostre propòsit perquè inclou, d’una banda, un elevat nombre de diàlegs
i, per consegüent, partícules discursives, i perquè s’ha traduït, de l’altra, a les
principals llengües romàniques (castellà, francès, italià i romanès). Hem optat per un
enfocament comparatista, no pas traductològic, vist que la novel·la no ha estat
traduïda al romanès des del català sinó a partir de la versió castellana feta per la
mateixa Teresa Solana.
Aplicarem una concepció àmplia en la descripció de les partícules discursives que ens
permet estudiar tant els marcadors discursius i connectors com les interjeccions. Ens
proposem analitzar les funcions pragmàtiques d’algunes de les partícules discursives
que es fan servir en la novel·la i que, en certa mesura, reflecteixen l’ús d’aquests
elements en la varietat barcelonina de la llengua, sense perdre de vista que es tracta
d’uns diàlegs elaborats.
Distingirem entre tres nivells:
30
- l’ús de les partícules discursives tradicionals i que representen, en determinat sentit,
les particularitats del català. Serien partícules com ara au o oi. Ex. −No l’has arribat a
fer, ¿oi? (Solana 2006, 46); −[...] Au, aneu, que tinc companyia per dinar. (Solana
2006, 67);
- l’ús de partícules que reflecteixen clarament la convergència amb el castellà i el fet
que el català participa en un espai comunicatiu compartit. Aquí hem de mencionar
partícules com eh, o sigui, tio/home/dona, etc. Ex. −O sigui que ja ho saps ... −va dir
el Borja [...] (Solana 2006: 73); −[...] Home, que només arribo deu minuts tard
(Solana 2006: 73);
- l’ús de partícules que podríem classificar de comunes entre les llengües romàniques
com ara bé, d’acord o ai. Ex. −Bé, no tothom ... −va somriure. (Solana 2006, 63);
−D’acord, t’esperem ... (Solana 2006, 20).
L’anàlisi de les partícules discursives ens permetrà tornar a avaluar la situació del
català entre les llengües romàniques i esclarir el seu estatus com a «llengua-pont».
D’altra banda, la nostra aproximació mostrarà la interdependència dels tres nivells que
distingim en l’anàlisi i l’entramat que forma el conjunt de les partícules discursives.
Selecció bibliogràfica
Briz, A., Pons, S. y J. Portolés (coords.) (2008): Diccionario de partículas discursivas
del español. URL: http://www.dpde.es.
Cuenca, Maria Josep (2002): «Els connectors textuals i les interjeccions», Gramàtica
del català contemporani, dirigida per Joan Solà et al. Barcelona: Editorial
Empúries, vol. 3, 3173-3237.
Cuenca, Maria Josep/Josep M. Castellà (1995), «Una caracterització cognitiva de les
preguntes confirmatóries (question tags)», Caplletra 18, 65-84.
Cuenca, Maria Josep/Marín, M. Josep (2012), «Discourse markers and modality
markers in spoken Catalan: the case of (és) clar», Journal of Pragmatics 44, p.
2211-2225.
Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: IEC.
Solana, Teresa (2006): Un crim imperfecte. Barcelona, Edicions 62.
Solana, Teresa (2008): Delitto imperfetto. Palermo: Sellerio. Traducció de Barbara
Bertoni.
31
Solana, Teresa (2008): Un crimen imperfecto. Barcelona: Debolsillo. Traducció de
Teresa Solana.
Solana, Teresa (2009): Des jumeaux presque parfaits. Arles: Actes Sud. Traducció de
Juan Vila.
Solana, Teresa (2013): O crimă imperfectă. București: Editura RAO. Traducció de
Adriana Steriopol.
32
Teresa CABRÉ MONNE
Universitat Autònoma de Barcelona
María del Mar VARELL BOSCH
Universitat de les Illes Balears
El vocatiu en les llengües romàniques: procés fonològic, morfològic o sintàctic?
Paraules clau: vocatiu, entonació, truncament, llengües romàniques
L’expressió lingüística del vocatiu és segurament una de les parts menys estudiades
de les llengües en general i en particular de les llengües romàniques. Això és així
perquè sovint el vocatiu s’ha considerat un fenomen extragramatical, ateses les
característiques modals i díctiques pròpies de la seva funció conativa, és a dir, el
vocatiu s’utilitza com una forma directa d’adreçar-se i cridar l’atenció sobre l’oient.
En no formar part del nucli argumental de l’oració, la seva posició dins l’estructura
sintàctica és perifèrica, l’única posició a què té accés l’entonació, de manera que
l’entonació és la manifestació fonològica per defecte dels trets lingüístics propis del
vocatiu. Amb independència d’altres manifestacions fonològiques, morfològiques o
sintàctiques que puguin exhibir les llengües, l’entonació específica del vocatiu és el
tret comú que presenten totes les llengües amb totes les seves variants dialectals.
El contorn entonatiu més generalitzat és el vocative chant que consisteix en un accent
tonal ascendent alineat amb la síl·laba tònica, seguit d’un to de frontera sostingut.
Aquest contorn és el més general a les llengües romàniques. A la Figura 1 hi podem
observar un exemple d’aquest contorn realitzat sobre el nom Marina en romanès.
33
Figura 1. Exemple del vocative chant realitzat per un parlant de Moldàvia (Iaşi)
(extret de Jitcă et al. 2015, p. 311, dins Frota i Prieto (2015)).
Opcionalment, els vocatius poden manifestar altres característiques fonològiques i
morfològiques. Entre les llengües romàniques podem trobar casos en què el vocatiu
pot anar marcat amb un sufix específic, com en romanès (1).
(1) om > omule! ʻhomeʼ soră > soro! ʻgermanaʼ fraţi > fraţilor!
ʻgermansʼ
văr > vere! ʻcosíʼ Ileana > Ileano! ʻnom propiʼ doamne şi domni > doamnelor şi
domnilor! ʻsenyores i senyorsʼ
El vocatiu pot anar precedit per un partícula vocativa, com en el cas de les llengües
romàniques alguns exemples de les quals es mostren a (2). Cal fer notar que la
partícula vocativa inicial rep sempre el to alt del contorn que s’utilitzi.
(2) babbu > o ba’! ‘pare’ (sard) Sandru > o Sa’! (sard) Bianca > a
Bia’! (abruzzès)
fiddolu > o fiddo’! ‘fillol’(sard) Antoni > o Anto’! (cat. alguerès) Maria > o
Maria! (cat. balear)
En algunes varietats/llengües de la Itàlia centromeridional (català alguerès, napolità,
salentí, sard) el vocatiu pot experimentar un procés de truncament, no comparable
34
amb el truncament hipocorístic (p.e. en català: Quim, Cinto, Fina, Tomeu, etc.) en què
el vocatiu conserva del nom base la part inicial fins a la vocal tònica. Alguns
exemples d’aquest procés es mostren a (3). En el cas del truncament vocatiu, cap de
les llengües estudiades utilitza el contorn general anomenat vocative chant, sinó uns
d’específics que són compartits amb petites variacions.
(3) Eleonora > Eleono’! (sard) Isperancia > Ispera’! (sard) Laura > La’! (cat.
alguerès)
Esteve > Este’! (cat. alguerès) Gòsamu > Go’! (sard) Francesc >
France’! (cat. alguerès)
El propòsit del nostre estudi és fer una comparació de les diferents manifestacions del
marcatge vocatiu que presenten les llengües romàniques, amb especial atenció al
català, al romanès i a les llengües romàniques del Mediterrani occidental.
Selecció bibliogràfica
Dobrovie-Sorin, Carmen i Ion Giurgea (eds.). 2013 The Reference Grammar of
Romanian. John Benjamins.
D’Alessandro, Roberta i Marc van Oostendorp. 2013. «Phi features for Phonology;
Edge features for Prosody. Insights into de Syntax-Pf interface», Ms. Leiden
University.
Frota, Sonia i Pilar Prieto (eds). 2015. Intonation in Romance. Oxford University
Press.
Moro, Andrea. 2003. «Notes on vocative case: A case study on clause structure». A
Josep Quer et al. (eds.), Romance languages and linguistic theory 2001, 247-
261.
Prieto, Pilar i Teresa Cabré (eds.). 2013. L’entonació dels dialectes catalans.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Vanrell, Maria del Mar i Teresa Cabré. 2011. «Troncamento e intonazione dei
vocativi in Italia centromeridionale» in B. Gili-Fivela et alii (eds.), Contesto
comunicativo e variabilità nella produzione e percezione della lingua. Atti del 7
convegno AISV, Roma, Bulzoni (edición electrónica).
35
Teresa CABRÉ MONNÉ
Universitat Autònoma de Barcelona
Antonio FÀBREGAS
Universitat de Tromsø
Variació i norma en els clítics de datiu de 3a persona
Paraules clau: clítics, datiu, locatiu, variació, normativa
En català, les formes tradicionals que prenen els clítics de datiu de 3a persona (sg. i
pl.) divideixen el territori en dues àrees. Una, que correspon aproximadament al nord-
occidental, central, rossellonès i baleàric, utilitza les formes li/els hi (li donaré la
notícia / els hi donaré la notícia) i l’altra, que correspon grosso modo al valencià i al
tortosí, s’ha valgut de les formes li/els (li donaré la notícia / els donaré la notícia).
Aquest fet no es pot deslligar d’un altre que aparentment no sembla tenir-hi cap
relació: la pervivència del clític locatiu hi en la primera supravarietat versus la seva
desaparició en la segona.
La relació del datiu amb el locatiu té una certa tradició en els estudis lingüístics, de
manera que li/els hi pot ser analitzat com /l+i/ i /l+z+i/ on /l/ representa el morfema de
3a persona (que al seu torn és homòfon al de definitud dels articles determinats), /z/
correspon al morf de plural i /i/ al morf de locatiu (també s’ha identificat amb el morf
de datiu). Aquesta anàlisi és impossible en valencià en absència del clític locatiu i de
/i/ en el datiu plural, de manera que el paradigma li/els no pot ser analitzat de cap
manera amb els mateixos elements que abans: /li/ ha de ser necessàriament la marca
de datiu que incorpora el determinant, la qual alterna amb l’al·lomorf /l/ en el cas del
datiu plural afegint-hi la /z/ de plural. La llengua normativa ha imposat les formes
valencianes del datiu (li/els) a tot el domini lingüístic, suposant la pervivència del
locatiu hi independentment d’aquest fet en les variants no valencianes i obviant-ne la
desaparició a tota la zona valenciano-tortosina.
36
Les llengües romàniques presenten també una forta variació en relació als clítics de
datiu i, com en el cas del català, aquesta variació i les solucions que presenta està
relacionada també amb l’existència o no d’un clític locatiu. El castellà, el portuguès o
el romanès s’arrengleren amb el valencià, mentre que el francès, el sard o l’italià (amb
una gran quantitat de subvarietats) integren el clític locatiu, com en català. Tot i les
diferents solucions que presenten aquestes llengües dins de cada grup (compatibilitat
vs. incompatibilitat entre els clítics de datiu i d’acusatiu), el comú denominador és que
només poden recórrer als elements disponibles dins de cada varietat (ergo, que tinguin
o no clític locatiu és crucial) i que han de respectar la jerarquia sintàctica de l’àrea
clítica, en què les posicions més baixes són aquelles amb el major nombre de trets
interpretables (p. ex. l’acusatiu presenta especificitat de gènere i nombre), en contrast
amb les més elevades on se situen els reflexius.
Una anàlisi morfosintàctica acurada dels clítics de datiu és clau per a entendre i
explicar la variació de les combinacions de tercera persona en les varietats parlades de
les llengües romàniques. De vegades, les propostes normatives, amb la voluntat de ser
supradialectals, combinen estructures gramaticalment inconsistents. Aquest sembla
ser el cas del català normatiu: el datiu singular i les seves combinacions es basen en la
variant del Principat, mentre que el datiu plural i les seves combinacions es basen en
la variant valenciana.
L’objectiu d’aquesta comunicació és explicar l’estructura morfosintàctica dels clítics
de datiu en les dues supravarietats del català, relacionar-les amb altres varietats
romàniques i reflexionar sobre la necessitat d’introduir canvis en el paradigma
normatiu dels clítics de 3a persona.
Selecció bibliogràfica
BOECKX, CEDRIC, i MARTÍN, TXUS (2013) El clític datiu és més que un clitic.
Lleida: Pagès.
BONET, EULÀLIA (2008): «The person case constraint and repair strategies».
Person restrictions. D’Alessandro et alii (eds.), pàg. 103-128. Berlin: De
Gruyter.
37
― (2002): «Cliticització». Gramàtica del català contemporani, Joan Solà et alii (eds),
vol.I: 933-989. Barcelona: Empúries.
― (1993): «3rd person pronominal clitics in dialects of Catalan». Catalan Working
Papers in Linguistics, 3.1: 85-111.
― (1991): Morphology after syntax: pronominal clitics in Romance. Tesi doctoral,
MIT.
CASANOVA, EMILI (1989): «Aproximació a la gramàtica contrastiva dels dialectes
catalans al segle XVIII: la combinació de pronoms de 3a persona». Actes del
VIII Col·loqui internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. 2: 57-80.
Tolosa de Llenguadoc.
FABRA, POMPEU (2010): Obres Completes. Converses Filològiques. vol. 7, Institut
d’Estudis Catalans.
― (1956): Gramàtica catalana. Barcelona: Teide.
IEC (1999): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia.
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
MARTÍN, FRANCISCO JESÚS (2012): Deconstructing Catalan Object Clitics. Tesi
doctoral. New York University.
PANĂ DINDELEGAN, GABRIELA et al. (2013) The Grammar of Romanian.
Oxford University Press.
RENZI, LORENZO (1988): Grande grammatica italiana di consultazione. Il Mulino.
RIGAU, GEMMA (1978): «Hi datiu inanimat». Els Marges, 12: 99-102.
TODOLÍ, JÚLIA (1992): «Variants dels pronoms febles de tercera persona al País
Valencià: regles fonosintàctiques i morfològiques subjacents». Zeitschrift für
Katalanistik: Revista d’Estudis Catalans, 5: 137-160. Frankfurt am Main.
WANNER, DIETER (1999): «Clitic clusters in Romance». Grammatical Analyses in
Basque and Romance Linguistics. J. Franco et alii (eds) (Papers in honor of
Mario Saltarelli), pàg. 257-277. Amsterdam: John Benjamins.
YNGLÈS, M. TERESA (2011): El datiu en català: aproximació a una lingüística
cognitiva. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
38
Emili CASANOVA HERRERO
Universitat de València − Acadèmia Valenciana de la Llengua
És un castellanisme la construcció a + CD?
Paraules clau: romanística, diacronia, normativa, variació, interferència
Anàlisi diacrònica de la construcció a + CD des de la metodologia històrica a partir
d’una rica documentació de corpus i una bona bibliografia específica per a demostrar
la genuïnitat de la construcció.
Fabra afirmava que el CD s’introdueix en català sense la preposició a com en francès,
tant si aquest era objecte de persona com de cosa, excepte quan el complement és un
pronom tònic o quan segueix el subjecte sense intercalació del verb encara que
reconeix que ha trobat casos esporàdics de a + CD de persona, com en el Tirant:
«vingué a veure al Rey e a Phelip e a Tirant». En Converses I, 116 deia: «La
influència castellana ha estat causa d’una inversió en l’ús de les dues construccions
antigues: el català antic construïa normalment el complement directe sense la
preposició a; el català escrit actual el construeix habitualment amb aquesta
preposició», idees que seguia Alfons Par a partir de l’estudi sobre la sintaxi de Bernat
Metge i Moll, 2006, pàg. 295.
Actualment, encara que alguns autors actuals com Joan Parera consideren que la
construcció a + CD no deu ser un castellanisme, es bandeja de la normativa catalana,
excepte en la recent Gramatica normativa valenciana, 2006 redactada per l’AVL, que
ha acceptat com a solució de compromís l’ús normatiu de la a + nom propi («he vist a
Jaume», però no «he vist el xiquet»), plantejament que no ha seguit la Gramàtica de
la llengua catalana de l’IEC ni la Gramàtica històrica de la llengua catalana de M.
Batlle, J. Martí, J. Moran, J. A Rabella. A pesar d’això, des dels primers documents
medievals es veu incipient i progressiu l’ús de a davant dels CD + NP animat, humà i
definit/+ pronom personal tònic/+ pronom relatiu qui, el qual/+ pronom interrogatiu/+
davant de pronoms indefinits tothom, tots/quan hi ha anticipació o dislocació del CD,
39
amb la voluntat de desambigüitzar el segon element de les oracions recíproques i en
les comparatives. De fet en tot el català tenim casos de a + CD en convivència amb V
+ CD sense preposició des del segle XIII, per exemple en la Crònica de Jaume I: «Caer
nos hoïm a.N Guillem de Cervera e a n’Arnau de Castellbò»; «car diu Salomó que qui
perdone a son fiyll» i en processos criminals valencians de 1285 (Dieguez, s. XIII: en
12 casos de 70), fins que en la segona part del segle XV el triomf de a + CD animat
comença a ser total, com es veu en el Tirant, en el Vita Cristi d’Isabel de Villena o en
l’obra de Roiç de Corella. La introducció de a + CD animat des del segle XIII es deu a
un conjunt de causes:
− pèrdua del sistema casual i bicasual que permetia la distinció morfològica entre S i
CD, i intent de recuperar-ne la distinció;
− permeabilitat sintàctica entre verbs transitius i intransitius, propiciada per variables
semàntiques consubstancials al carácter subjectiu de l’acció verbal (Jensen);
− permeabilitat entre acusatiu i datiu propiciada per contruccions amb doble acusatiu,
on l’acusatiu de persona adquiria un significant equivalent al CI;
− la doble funcionalitat del datiu, gramatical/locatiu, que permeté per analogia en el
procés de pèrdua de casos l’ús d’AD + AC per a expressar el datiu;
− la proximitat entre CI + CD de persona o ser animat, perquè els dos són objectes
animats interessats per l’acció, els dos experimenten, són afectats i reben la destinació
de la marca del verb, el benefici, el punt d’aplicació;
− paral·lelisme de construcció quan es troben coordinats un substantiu i un pronom, o
dos pronoms, és a dir, hi ha redundància pronominal o repetició de complements,
(occità ant.);
− la llibertat de col·locació que possibilitava l’anticipació del CD al verb;
− l’èmfasi o realçament que es dona en els pronoms de persona.
Quan el NP va directament darrere del verb la a qualla abans que quan va introduït
per un demostratiu, un article personal o definit, com encara passa hui en les
comarques valencianes. I deu ser ben genuí com demostrarem. Estos factors que
desambigüitzen propiciaren el seu triomf en diverses llengües com el castellà i
romanès, però no foren suficients perquè triomfara en francès i italià toscà per
qüestions d’orde prosòdicofonètic, per l’orde estricte de la sintaxi S + V + O (francès)
40
o per l’adjunció d’un pronom àton de subjecte precedint al verb (italià), però sí en
altres llengües, com:
− italià del Sud i sicilià: s’usa a + CD per la necessitat de distingir entre S i CD, ja des
d’antic. Podria ser per influència del castellà però no ho crec;
− occità: en provençal i especialment en bearnès va introduït per a el CD (com en
engadí i portuguès). Ronjat ho eixampla als dialectes de aq., ag., périg., toul., narb. i
carc., sent una regla general quan hi ha repetició de règim, siga un pronom o un
susbstantiu, siguen dos pronoms i en oracions comparatives;
− aragonès: hi hagué molta variació durant l’Edat Mitjana predominant l’absència de
preposició. En canvi, en navarrès predomina l’ús de a + CD.
Selecció bibliogràfica
Buridant, Claude (2000), Grammaire nouvelle de l’ancien français, París: Sedes.
Cabanes, Vicent (1992), Contribució a l’estudi de l’objecte directe de persona en
català: segles XIII, XIV, XV, XVI, Universitat de València: tesi doctoral.
Diéguez, Àngels (2001), El llibre de Cort de Justícia de València (1279-1321),
València: IIFV-PAM.
Fabra, Pompeu (1912/1982), Gramàtica catalana, Barcelona: IEC.
Fernández González, José Ramon (1985), Gramática histórica provenzal, Oviedo:
Universidad.
García Arias, J. L. (2003), Gramática histórica de la lengua asturiana, Uvieu:
Academia de la Llingua Asturiana.
Jensen, Frede (1990), Old French and comparative Gallo-Romance syntax, Tübingen:
Max Niemeyer.
Laca, Brenda (2006), «El objeto directo. La marcación preposicional», en C.
Company (coord.), La frase verbal, vol 1, t. 1, México: Fondo de Cultura
Económica, p. 423-478.
Lloyd, P. Del latín al español, Gredos, Madrid, 1993.
Moll, Francesc de B. (2006), Gramàtica històrica catalana, València: PUV.
Nagore, Francho (2003), El aragonés del siglo XIV según el texto de la crónica de
San Juan de la Peña, Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses.
Nyrop, Christopher (1979), Grammaire historique de la langue française, vols 2-3,
Ginebra: Slatkine.
41
Rauta, Aurelio (1973), Gramática rumana, Madrid: CSIC.
Rohlfs, Gerhard (1996), Grammatica storica della lingua italiana e dei suoi dialetti,
Torino, Enaudi, volum 2, p.151-181.
Ronjat, Jules (1937), Grammaire historique des parlers provençaux modernes, 4 vols,
Ginebra: Slatkine.
Solà, Joan [et al.], Gramàtica del català contemporani, Barcelona: Empúries.
Vázquez, Pilar-Mendes da Luz, Mª Albertina (1971), Gramática portuguesa, Madrid:
Gredos.
42
Jordi CASSANY BATES
Institut Ramon Llull / Universitat de Bucarest
La frontera amb l’«occità»: borrosa i incòmoda (innecessàriament)
Paraules clau: dialectologia, contínuum lingüístic romànic, frontera entre llengües,
occità, individuació
En el discurs sobre la «unitat de la llengua catalana», es parla del suau contínuum
dialectal que unix el valencià amb el català occidental i del seu contrast amb la nítida
frontera que separa del castellà tot el catalanés1 (vegeu, per exemple, el manual de
dialectologia valenciana de Beltran i Segura, 2017). En canvi, es tendeix a obviar el
borrós límit del catalanés amb l’aragonés i l’occità. En estes zones, on el romanç és
natiu (constitutiu), les isoglosses són menys donades a reunir-se en feixos densos i, en
conseqüència, no ajuden tant com en el colonitzat sud –que és, de fet, excepcional– a
dibuixar sobre el mapa fronteres entre llengües romàniques.
Potser per esta dificultat, el discurs sobre la individualitat (independència) del
catalanés enfront de l’occità i l’aragonés és infreqüent, fins al punt que importants
obres descriptives recents, excel·lents en molts aspectes, no s’entretenen a justificar
l’objecte d’estudi o ni tan sols senten la necessitat de delimitar-lo geogràficament dins
del romanç. El primer és el cas de la Gramàtica del català contemporani (SOLÀ et al.,
2002), a pesar que en la seua introducció Montoya parle d’«àrees de transició» que
«no mostr[en] una solució de continuïtat clara» (p. 8). I el segon és el cas de la
Gramàtica històrica de la llengua catalana de Batlle et al. (2016) i la Fonètica
històrica del català de Recasens (2017).
1 Provem d’evitar l’ús lato sensu de català ja que, al nostre entendre, no compleix satisfactòriament els
requisits de la terminologia científica, segons vam exposar en la comunicació “Ciència, llengua i
cultura: el cas valencià/català” durant el XVII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes
celebrat a València en 2015.
43
Alguns autors, en canvi, sí han discutit la qüestió i han aportat llistats de trets que
diferenciarien el catalanés de l’occità. És el cas de Ronjat (1930), Bec (1967), Veny
(1978) i Gimeno (2005). En l’àmbit dels sons –que sol tindre un especial
protagonisme a l’hora d’oposar llengües romàniques–, els fenòmens adduïts sumen
més d’una vintena. Es poden exemplificar amb els següents parells de cognats: coma
vs. comba; bena vs. benda; pa vs. pan; canya vs. cana; gallina vs. galina; lluna vs.
luna; altre vs. autre; mal vs. mau; mare vs. maire; creure vs. creire; grau vs. gra;
perdiu vs. perditz; suar vs. susar; guardar vs. gardar; fira vs. fièira; fulla vs. fuòlha;
bou vs. buòu; fet vs. fait; col vs. caul; veu vs. votz (e vs. o); calor vs. cal[u]r; tu vs.
t[y]; beur[ə] vs. beur[e].
Ara bé, d’este llistat, algunes de les formes «occitanes» criden l’atenció per ser
manifestament catalaneses també (cas de beur[e]) o per haver-ho sigut en el passat
(cas de fait). Per això, hem considerat convenient comprovar, amb l’ajuda d’obres
dialectològiques i de gramàtica històrica, l’abast geogràfic (tant sincrònic com
diacrònic) de cadascun dels fenòmens sonors explicitats. Així pretenem revisar si
realment hi ha, en l’àmbit dels sons, una frontera entre el catalanés i l’occità o en
quina mesura existix.
El resultat d’eixe estudi és que les isoglosses de molts dels fenòmens que s’han adduït
per a individuar el catalanés enfront de l’occità no discorren (o no discorrien
originàriament) per la frontera «oficial» de les dos llengües. Constatem que els èxits
«catalanesos» freqüentment es donen també en dialectes (gascó, provençal, etc.) o
subdialectes «occitans» o a la inversa (v. Sumien: 2006).
La conclusió a què arribem és que, a partir de certes característiques estructurals,
resulta problemàtic justificar la unitat i la individualitat del catalanés. De totes
maneres, esta situació –cal recordar-ho– és normal en la Romània. Dins d’un
contínuum lingüístic com el nostre –la regió gàl·lica del qual va ser descrita ja en el
segle XIX per Gaston Paris–, les «llengües» no ho són per distància sinó per elaboració
(v. Kloss: 1976) a partir d’un model de llengua referencial que actua com a prototip
de la categoria (cf. amb la semàntica dels prototips). Dins d’un contínuum, el «domini
44
lingüístic» d’una llengua no és més que la zona d’influència d’un referent concret,
típicament escrit, que s’imposa per motius més extralingüístics que lingüístics.
Per tant, cal revisar definitivament la manera com es tracta la individualitat i la unitat
del catalanés. Alguns autors han donat el pas ja (v., per exemple, Castellanos: 2000)
però falta, al nostre entendre, que el nou paradigma es consolide en la lingüística
catalanesa. Açò podria comportar importants guanys addicionals per a la ciència i per
a la societat a què ens devem com a científics: entre altres beneficis, impulsaria de
nou l’enriquidor estudi de la llengua –i de la literatura!– en el marc romànic i,
especialment, occitànic; i proporcionaria les bases per a poder afluixar les tensions al
voltant de la unitat de la llengua (i de la seua codificació), que a més són perilloses
per a la seua supervivència en alguns països.
Selecció bibliogràfica
BATLLE, M. et al. Gramàtica històrica de la llengua catalana. Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016.
BEC, Pierre. La langue occitane. Paris: Presses Universitaires de France, 1967.
BELTRAN CALVO, Vicent i Carles SEGURA-LLOPES. Els parlars valencians.
València: Universitat de València, 2017.
CASTELLANOS, Carles. Llengua, dialectes i estandardització. Barcelona: Octaedro,
2000.
GIMENO BETÍ, Lluís. Aproximació lingüística als inicis de la llengua catalana
(segles VIII al XIII). Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I,
2005.
KLOSS, H. «Abstandsprachen und Ausbausprachen» en Zur Theorie des Dialekts (J.
Göschel et al., eds.). Wiesbaden, 1976 (p. 301-322).
RECASENS i VIVES, Daniel. Fonètica històrica del català. Barcelona: Institut
d’Estudis Catalans, 2017.
MONTOYA ABAD, Brauli. «Introducció: La llengua catalana: Presentació general»
en Gramàtica del català contemporani (Joan SOLÀ et al., Dirs.). Barcelona:
Empúries, 2002.
RONJAT, Jules. Grammaire istorique [sic] des parlers provençaux modernes, 2 vol.
Marsella: Laffitte Reprints, 19802 (1930-1941).
45
SUMIEN, Domergue. La standardisation pluricentrique de l’occitan. Turnhout:
Brepols, 2006.
VENY, Joan. Els parlars catalans: síntesi de dialectologia. Mallorca: Editorial Moll,
2002 (1978, amb el títol Els parlars).
46
Esteve B. CLUA JULVE
Universitat Pompeu Fabra
La intercomprensió lingüística entre el romanès i el català
Paraules clau: plurilingüisme, intercomprensió, romanès, català, estratègies
d’aprenentatge
Durant les darreres dècades en l’àmbit de la didàctica europea de llengües estrangeres
s’ha desenvolupat amb molta força una nova disciplina coneguda com a didàctica de
la intercomprensió. S’entén per intercomprensió la capacitat de comprendre una
llengua estrangera sense haver-la estudiada; bàsicament, a partir de les similituds que
manté amb la llengua materna dels aprenents o amb alguna altra llengua ja coneguda.
Des d’un punt de vista comunicatiu, el concepte d’intercomprensió fa referència a la
comunicació que s’estableix entre interlocutors que parlen respectivament la seva
llengua i que són capaços d’entendre les dels altres, tot i que no les puguin parlar. La
metodologia de la intercomprensió se cenyeix a l’aprenentatge de les capacitats
receptives (comprensió escrita i oral) de llengües d’una mateixa família lingüística.
Darrerament, les institucions europees han potenciat aquesta opció didàctica com a
eina que permet augmentar el plurilingüisme entre els europeus, sense incrementar
desmesuradament els esforços d’aprenentatge. El suport a mètodes intercomprensius
es fa d’acord amb una política lingüística que tendeix a la preservació de la riquesa
cultural i lingüística dels pobles d’Europa sense renunciar a la intercomunicació, i
amb una estratègia que actua com a contrapès davant la preponderància excessiva de
l’anglès coma a llengua de comunicació internacional. A la base dels mètodes que
faciliten la intercomprensió hi ha un treball a fons de lingüística comparada, d’anàlisi
comparativa dels diferents nivells lingüístics (fonològic, morfològic, sintàctic,
semàntic i ortogràfic) en totes les llengües d’una família lingüística. Aquest treball
permet sintetitzar les semblances i les diferències entre les llengües i facilitar-ne
l’aprenentatge.
47
En aquesta comunicació presentarem algunes de les estratègies més productives en la
intercomprensió de textos romanesos per part d’estudiants universitaris catalans,
centrades principalment en: a) correspondències fòniques entre les dues llengües; b)
diferències gràfiques; c) divergències morfosintàctiques i d) aspectes lèxics.
Interès del tema escollit:
Una mostra de l’interès que suscita a Europa la intercomprensió lingüística es pot
veure clarament en els documents del Consell d’Europa: Marc europeu comú de
referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar i Le CARAP (un marc de
referència per als enfocaments plurals de les llengües i cultures). En aquest darrer text
es prioritza clarament la intercomprensió integrada ja que el terme «enfocaments
plurals» fa referència a la utilització de llengües diverses en el procés d’aprenentatge.
Objectius i metodologia:
L’objectiu és presentar algunes de les estratègies més rellevants per a la
intercomprensió entre el romanès i el català. La metodologia es basa en l’explotació
cognitiva del parentiu existent entre les llengües d’una mateixa família i en estratègies
d’aprenentatge fonamentades en l’anàlisi comparada d’ambdues llengües.
Referències bibliogràfiques
CADDEO, Sandrine & JAMET, Marie Cristine (2013), L’intercompréhension: un
autre approche pour l’enseignement des langues. Paris: Hachette.
CLUA, Esteve; ESTELRICH, Pilar, KLEIN, Horst G. & Tilbert D. STEGMANN
(2003) EuroComRom - Els set sedassos. Aprendre a llegir les llengües
romàniques simultàniament, Aachen: Shaker Verlag.
CLUA, Esteve (2016), «La intercomprensió», a PEREÑA, Mònica (coord.) Ensenyar
i aprendre llengües en un model educatiu plurilingüe. Barcelona: Horsori-
Universitat de Barcelona.
ESCUDÉ, Pierre & JANIN, Pierre (2010), L’intercompréhension clé du
plurilinguisme, Paris: Clé international.
48
Maria CONCA
Universitat de València
Josep GUIA
Universitat de València
La catalanitat originària de «Refranes famosíssimos y provechosos glosados» (1509)
Paraules clau: paremiologia, literatura sapiencial medieval, anàlisi textual, traducció
Aquest treball parteix de la tesi, ja establerta per nosaltres (1994, 1996), que l’edició
castellana de Refranes famosíssimos y provechosos glosados (Fadrique de Basilea,
Burgos, 1509) és una traducció d’un text original català, avui desaparegut. La tesi es
fonamenta en dades documentals i, sobretot, en l’anàlisi lingüística i paremiològica
des d’una perspectiva diacrònica i contrastiva, atenent tant la literatura sapiencial
medieval com les successives edicions castellanes de l’obra. Aquesta tesi ha estat
posada en qüestió recentment sense arguments convincents i, per això, tornem sobre
el tema actualitzant dades i aprofundint en l’anàlisi textual. Considerem que el text
original català, Refranys glossats, és de finals del segle XV i que la seva traducció cal
inscriure-la en la relació d’obres sapiencials que en aquella centúria foren traduïdes
del català al castellà.
Selecció bibliogràfica
M. Conca, Teoria i història dels proverbis catalans. Aplicació a l’estudi d’un corpus
paremiològic del segle XVI, Tesi doctoral, Universitat de València, 1994.
M. Conca, J. Guia, Els primers reculls de proverbis catalans, PAM, Barcelona, 1996.
H. Bizzarri, Refranes famossísimos y provechosos glosados. Estudio y edición,
Hispanica Elvetica, Zaragoza, 2009.
M. Conca, J. Guia, La fraseologia. Principis, mètode i aplicacions, IIFV-Bromera,
Alzira, 2014.
49
Jaume CORBERA POU
Universitat de les Illes Balears
La perífrasi d’iteració verbal en romànic i especialment en català
Paraules clau: perífrasi d’iteració, llengua normativa
En els parlars romànics hi ha essencialment tres recursos per a expressar la iteració
verbal neutra (sense matís semàntic especial): el prefix re-/ri- (heretat del llatí),
locucions adverbials com de (bell) nou, din nou, de nouveau, de nuevo, etc. (de
creació romànica), i les perífrasis verbals (també de creació romànica) amb un verb
auxiliar de significat anàleg a ‘tornar’ (voltar a fazer, volver a hacer, tornare a fare,
tornar faire, etc.). Les locucions adverbials de valor repetitiu són presents a tota la
Romània, mentre que els altres dos recursos només són usats en algunes àrees: el
prefix re-/ri- és propi dels parlars d’oïl i de l’italià estàndard, i les perífrasis verbals
existeixen a tota la Romània central i occidental, excepte als parlars d’oïl. D’aquestes
perífrasis n’hi ha dues variants: amb la preposició a d’enllaç entre els verbs i sense
aquesta preposició (per exemple, portuguès tornou a chover de madrugada, gallec
volveu chover de madrugada), i a l’àrea catalana trobam les dues variants: ha tornat a
ploure a la matinada i ha tornat ploure a la matinada; en els parlars balears, on la
variant sense preposició és la tradicional, les construccions tornar a + infinitiu i
tornar + infinitiu són distintives, de manera que hi ha una distinció semàntica entre va
tornar a visitar els seus pares i va tornar visitar els seus pares. Aquesta distinció,
però, no és recollida per la llengua normativa, perquè només prescriu la variant amb
a, la qual cosa és un empobriment expressiu per als parlants que distingeixen. A part
d’això, la variant sense a té una tradició literària extensa des de la llengua medieval a
la llengua moderna: Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Josep
Mª Folch i Torres, Salvador Galmés, Pere Bosch Gimpera, Josep Carner, Ma Antònia
Salvà, Sebastià Juan Arbó, són qualcuns dels noms d’escriptors moderns il·lustres que
l’han usada amb normalitat. És, en definitiva, la perífrasi iterativa tornar + infinitiu
ben genuïna dins la tradició lingüística catalana, és idèntica a altres perífrasis
romàniques, és vigent a la llengua col·loquial moderna i té tradició literària dins
50
l’obra de nombrosos i reconeguts autors tant antics com moderns. No hi ha, doncs,
cap raó perquè aquesta no sigui també explícitament admesa dins el marc normatiu.
Selecció bibliogràfica
Corpus textual informatitzat de la llengua catalana. IEC.
Florencia Genta, Perífrasis verbales en español: focalización aspectual, restricción
temporal y rendimiento discursivo. Granada, Universidad de Granada, 2008.
Joan Solà et al., Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans, 2016.
Maria Grossmann e Franz Rainer (a cura di), La formazione delle parole in italiano.
Tübingen, Max Niemeyer, 2004.
Mar Garachana Camarero i Malte Rosemeyer, «Rutinas léxicas en el cambio
gramatical. El caso de las perífrasis deónticas e iterativas», Revista de historia
de la lengua española, 6, 2011, pàgs. 33-57.
Malte Rosemeyer, «The development of iterative verbal periphrases in Romance»,
Linguistics 2016; 54 (2): 235-272.
51
Gemma COTS TALLADA
Universitat de Barcelona
Àngels MASSIP
Universitat de Barcelona
Contribució a l’estudi comparatiu dels catalanismes del sard, el sicilià i el castellà
Paraules clau: catalanismes, contrastiu, sard, sicilià, castellà
Com la resta de llengües romàniques, el català ha estat una llengua a través de la qual
nombrosos mots han arribat a altres llengües romàniques més o menys properes.
L’estudi de l’aportació del lèxic català a les llengües romàniques té com a primer
objectiu identificar quines són les llengües on hi ha més presència de catalanismes.
Els diversos articles i bibliografía consultada sobre la història i l’evolució del lèxic
català han donat una primera idea sobre el fet que el sard, el sicilià i el castellà són les
llengües amb més presencia de catalanismes. D’aquesta manera, l’estudi recull, a
partir de les diverses obres bibliogràfiques consultades i buidades, un total de 282
catalanismes (137 del sard, 65 del sicilià i 78 del castellà) dels quals donem compte de
la seva datació, afegim exemples de la documentació més antiga trobada, comparem
la seva forma en les diverses llengües i analitzem la seva evolució etimològica a partir
de les dades extretes de les obres consultades (bibliografía).
En segon lloc, els més de 250 mots analitzats s’han classificat en nou àmbits
semàntics (administració civil i judicial, església, peixos i pesca, comerç i ramaderia,
elements de la cuina i parts de la casa, vestuari i objectes de la llar, plantes i aliments,
art i oficis i éssers vius) i un calaix de sastre (altres) per tal de reconèixer i identificar
els camps semàntics on el català ha prestat més mots en unes llengües i en unes altres,
i per, després, donar compte de si hi ha alguna correlació entre els àmbits semàntics i
l’adopció de mots catalans en les tres llengües. Al mateix temps, d’aquests nou camps
semàntics hem triat els tres en els quals hi ha més representativitat d’ètims en aquestes
52
llengües per tal de poder-ne fer un estudi comparatiu; els tres àmbits escollits són:
peixos i pesca, plantes i aliments, i vestuari i parament de la llar. De tots els mots
d’aquests camps semàntics, n’hem estudiat l’etimologia, l’evolució lèxica i apuntem
les vies possibles per les quals aquests s’han difòs a les tres llengües romàniques, i
també donem compte dels catalanismes coincidents en les tres i apuntem les possibles
raons d’aquestes coincidències.
Selecció bibliogràfica
Badia, Antoni M. (1981). Gramàtica històrica catalana. València, Biblioteca
d’Estudis i Investigacions.
Colón Doménech, Germà (1967). «Elementos constitutivos del español:
catalanismos». Dins: Alvar, Manuel, Badia, Antoni, de Balbín, Rafael, Lindley
Cintra, F., dir. (1960-1967). Enciclopedia Lingüística Hispánica. Vol 2, p. 193-
238. Madrid, CSIC.
Colón Domènech, Germà (1993). El lèxic català dins la Romània. València,
Universitat de València.
Gargallo, José-Enrique i Bastardas, Maria-Reina (coords.). (2007). Manual de
lingüística románica. Barcelona, Ariel.
Lausberg, Heinrich. (2006). Lingüística románica. Vol. I i 2. Madrid, Biblioteca
Románica Hispánica, Editorial Gredos.
Lleal, Coloma (1990). Breu història de la llengua catalana. Barcelona, Barcanova.
Meyer-Lübke, W. (1935). Romanisches etymologisches Wörterbuch. Heidelberg.
Tavani, Giuseppe. (1994). Breu història de la llengua catalana. Barcelona, Edicions
62.
Wagner, Max Leopold (1953). «El catalán en los dialectos sardos». Dins: Badia, A;
Griera, A; Udina, F. VII Congreso internacional de Lingüística Romànica.
(1953-1955). Vol 2. p. 610-620. Barcelona, Abadia de Sant Cugat del Vallès.
53
Paula CRUSELLES SESER
Universitat de València
Les sibilants fricatives del valencià i del romanès: distàncies i confluències
Paraules clau: fonètica acústica, fricatives, sibilants, valencià, romanès
El romanès i el català són llengües romàniques properes que, malgrat les diferents
evolucions experimentades (Wartburg, 1991), conserven en la llengua actual elements
comuns: peces lèxiques fonamentals, evolucions fonètiques de determinades vocals i
consonants i alguns aspectes morfosintàctics (Reinheimer Rîpeanu, 2005).
En aquest estudi ens centrem a comparar la producció de les sibilants des d’un punt de
vista innovador, com és la fonètica experimental. Concretament, estudiem les
diferències en la realització del contrast entre la sibilant no palatal sorda /s/ i la palatal
sorda /ʃ/ del romanès i del català del País Valencià.
Tant el romanès com el català inclouen la palatal sorda /ʃ/ i l’alveolopalatal sorda en
l’inventari consonàntic. No obstant això, la situació és lleugerament diferent en el cas
de la sibilant no palatal /s/, perquè es realitza de manera distinta en ambdues llengües:
amb un punt d’articulació dental en romanès /s̪/ (Chitoran, 2002) i alveolar en català
/s/, fins i tot més endarrerida en valencià. De fet, l’oposició entre l’alveolar sorda /s/ i
l’alveolopalatal /ʃ/ en valencià ha generat debat entre els lingüistes: per a alguns
investigadores /ʃ/ no és un fonema, sinó que és un al·lòfon de /s/, mentre que
l’existència del contrast entre aquestes sibilants s’ha defès en altres estudis. Des de la
perspectiva de la fonètica experimental, en Recasens (2006, 2007), Recasens (2014) i
Cruselles et al. (2017) s’ha mostrat que existeix una distinció entre /ʃ/ i /s/ en
valencià, encara que és clarament menor que en català oriental o en mallorquí. Pel que
fa al romanès, s’adverteix que tant l’alveolar dental /s̪/ com l’alveolopalatal sorda /ʃ/
tenen estatus fonològic. L’objectiu d’aquest estudi és determinar a partir de l’anàlisi
de les propietats espectrals (pic espectral i el primer moment espectral, el centre de
54
gravetat) de /ʃ/, /s/ i /s̪/ la diferència de producció d’aquestes consonants entre el
català i el romanès.
Pel que fa a la metodologia, per a obtenir les dades del valencià s’han gravat 46 dones
d’entre 18 a 26 anys de les diferents comarques valencianes, dues per comarca. Les
informants són valencianoparlants, originàries de la seua comarca i amb pares
valencianoparlants de la mateixa comarca que elles. Les dades de l’estudi es basen en
el corpus de Recasens & Espinosa (2006). Les oracions marc contenen /s/ i /ʃ/ en
posició intervocàlica i medial: /asa, aʃa/ i han estat repetides 7 vegades per les
informants, per tant, disposem de 1.288 valors (46 subjectes x 2 consonants x 1
context x 7 repeticions x 2 paràmetres). Pel que fa a les dades del romanès, hem
gravat una dona romanesa de 23 anys, procedent de Bucarest, i amb pares del mateix
origen. Les dades de l’anàlisi s’han obtingut de la repetició de dues oracions: en la
primera s’inclouen dues paraules amb el context alveolodental /as̪a/ i en la segona
dues paraules amb el context palatal /aʃa/. Cada oració es repeteix 10 vegades, de
manera que tenim 40 valors (1 subjecte x 2 consonants x 1 context x 10 repeticions x
2 paràmetres). La segmentació de las sibilants s’ha fet manualment amb Praat
(Boersma & Weenink 2016). Quant als resultats, ateses les característiques
d’articulació de les consonants objecte d’estudi en valencià i en romanès, s’espera que
la distància de producció entre el contrast sibilant en valencià siga menor que el
contrast entre les consonants sibilants estudiades en romanès, per bé que, com
mostrarem, existeix molta variació en la realització de les sibilants en les diferents
comarques valencianes.
Selecció bibliogràfica
Boersma, Paul & D. Weenink (2016): Praat: doing phonetics by computer. Software
package. 6.0.22. Disponible http://www.fon.hum.uva.nl/praat/.
Cruselles, P. Herrero, R. & J. Jiménez (2017): «Propietats acústiques i percepció de
contrastos mínims en les sibilants del valencià». Estudios de Fonética
Experimental XXVI, p. 93-132.
Chițoran, Ioana (2013): The Phonology of Romanian. Berlin, Boston: De Gruyter
Mouton.
55
Recasens, D. & A. Espinosa (2006): «Estudi experimental de les consonants fricatives
del mallorquí i del valencià». Estudis Romànics 28, p. 125-150.
Recasens, D., & A. Espinosa (2007): «An electropalatographic and acoustic study of
affricates and fricatives in two Catalan dialects». Journal of the International
Phonetic Association, 37.2, p. 143-172.
Recasens, D. (2014). Fonètica i fonologia experimental del català: vocals i
consonants. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Reinheimer Rîpeanu, S. (2005): «La latinidad como denominador común: el catalán y
el rumano: dos lenguas románicas confrontadas». A: Catalina Iliescu Gheorghiu
(ed.), Duplicidad comunicativa y complicidad creadora en la traducción del
teatro. Alacant: Universitat d’Alacant, p. 27-43.
Wartburg, W. (1991): La fragmentación de la Romania. Madrid: Gredos.
56
Noèlia DE LA TORRE
Universitat de València
Pau MARTÍN MIÑANA
Universitat de València
Una aproximació als connectors del català i castellà col·loquial
Paraules clau: connectors, col·loquial, català, castellà
Aquesta proposta té com a objectiu l’anàlisi i estudi contrastiu i holístic dels tipus de
connectors que apareixen en les conversacions col·loquials seguint les tipologies
exposades per Payrató (1996), Briz (1993) i el grup Val.Es.Co (2014). Si tenim en
compte que els connectors han generat interès tant des d’un punt de vista diacrònic
(Marín i Cuenca, 1997; Cuenca i Massip, 2005) com sincrònic actual (Cuenca, 2017),
en aquest treball ens dirigirem a l’anàlisi de tipus de texts específics: les converses
col·loquials.
La conversa no és un tret inherent al registre col·loquial, com adverteix Briz (1998:
40-43). D’una banda, la conversació és un gènere que es basa en l’intercanvi de
parlants a l’estil de diàleg, mentre que la col·loquialitat suposa un grau mínim
d’atenció i una presa de torn no predeterminat, sense una regularitat ni rols instaurats.
A més, s’afegiran altres situacions que promouen la col·loquialitat, com ara un espai
quotidià o una relació consolidada entre els participants (familiar o d’amistat).
Per tant, l’objecte d’estudi el consolidaran quatre converses secretes i col·loquials del
territori valencià: dues en castellà i dues en català, les quals constituiran el corpus
principal que permetrà examinar quin tipus de connectors s’empren al llarg del
discurs. L’objectiu principal és descriure la funció dels connectors que s’utilitzen,
comprovar-ne la freqüència i contrastar la hipòtesi de partida: la major presència de
connectors al català. A més d’observar-ne la tipologia, intentarem determinar la raó
57
per la qual s’utilitza cada tipus i es rastrejarà si existeix algun tipus de contrast entre el
castellà i el català de València, de manera que puguem determinar la coincidència de
connectors de dos llengües diferents de la mateixa comunitat de parla.
Selecció bibliogràfica
Briz Gómez, Antonio (1993): «Los conectores pragmàticos en español coloquial (I):
su papel argumentativo» en Contextos, v. 9, n. 21-22, pp. 145-188.
Briz Gómez, Antonio (1998): El español coloquial en la conversación: esbozo de
pragmalingüística. Barcelona: Ariel.
Briz Gómez, Antonio (2010): «El registro como centro de la variedad situacional.
Esbozo de la propuesta del grupo Val.Es.Co sobre las variedades diafàsicas» en
Perspectivas dialógicas en estudios del lenguaje. México: Universidad
Autónoma de León, pp. 21-56.
Cuenca, Maria Josep (2017): «Connectors gramaticals i connectors lèxics en la
construcció discursiva del debat parlamentari» en Zeitschrift für Katalanistik, n.
30, pp. 99-121.
Cuenca, Maria Josep i Àngels Massip (2005): «Connectors i processos de
gramaticalització» en Caplletra, n. 38, pp. 259-277.
Marín, M. Josep i Maria Josep Cuenca (1997): «La gramaticalització en els
connectors: de l’oral a l’escrit» en Actes de l’Onzè Col·loqui Internacional de la
Llengua i Literatura Catalanes, pp. 383-401.
Payrató, Lluís (1996) Català col·loquial: aspectes de l’ús corrent de la llengua
catalana. València: Universitat de València.
Val.Es.Co (2014): «Las unidades del discurso oral: la propuesta Val.Es.Co de
segmentación de la conversación (coloquial)» en Estudios de Lingüística del
español, v. 35, n. 1, pp. 11-71.
58
Xènia ESCOLANO MARÍN
Universitat d’Alacant
Estudi lingüístic de locucions somàtiques amb mà en català i comparativa amb els
seus equivalents en espanyol
Paraules clau: somatisme, mà, variació, equivalents interlingüístics, anàlisi
semànticocognitiva
L’objectiu de la present comunicació és, en primer lloc, realitzar un estudi lingüístic
de les deu locucions referencials idiomàtiques de somatismes amb mà més freqüents
en català i, a continuació, analitzar els seus equivalents interlingüístics en espanyol
per comprovar el grau de correspondència a distints nivells entre aquestes unitats
fraseològiques en ambdues llengües.
Com a unitats fraseològiques prototípiques, les locucions referencials idiomàtiques –
nominals, adjectives, verbals i adverbials– constitueixen unitats lexemàtiques que, al
contrari de les locucions gramaticals, acompleixen una funció oracional i presenten un
significat global; és a dir, són unitats polilèxiques amb fixació estructural i
idiomaticitat (Montoro 2005: 113). Entre els somatismes fraseològics més comuns en
totes les llengües –segons Mellado Blanco (2004), mà, cap, cor, ull i orella–, el
lexema somàtic antropomòrfic mà sembla ser el més productiu a l’hora de generar
locucions. Així ho assenyala Olza en el cas de l’espanyol (2007, apud Julià i Paz
2012) i Kövecses i Szabó (1996) per a l’anglès, i així ho comprovem en el cas del
català, atenent a les ocurrències presents en el Corpus Textual Informatitzat del
Català (CTILC).
Per determinar les deu locucions somàtiques amb mà més freqüents en català ens
basem en les seues ocurrències en el CTILC, les quals recuperem i processem
mitjançant el programa Metaconcor, que ens permet realitzar una extracció
semiautomàtica de les diverses combinacions de binomis més recurrents amb aquest
lexema somàtic: a mà (tenir), a mà (fer), entre mans, a mans de, de mà en mà, mà
59
d’obra, picar de mans, lligar de peus i mans, a mans plenes i rentar-se’n les mans.
Així doncs, comptem amb sis locucions adverbials, tres verbals i una nominal.
Basant-nos també en les seues ocurrències en aquest corpus textual, oferim les
combinacions més freqüents d’aquestes referides als verbs i substantius que les
acompanyen, per exemple, per a a mans de: morir ~, estar ~, entregar-se ~, capar ~,
arribar ~, anar ~, transmetre ~, confiar ~, abandonar ~, posar ~, venir ~, perdre la
vida ~, anar a parar ~, caure ~, ésser ~, ser ~, deixar ~ i passar ~.
Una vegada determinades les locucions més freqüents, donarem compte de les
relacions semàntiques d’aquestes oferint les seues variants intersinonímiques
(relacions de sinonímia/parasinonímia), les possibles relacions d’antonímia i
d’hiponímia, l’anàlisi del fenomen de motivació en l’ordre dels seus constituents en el
cas de les estructures bimembres –és a dir, quan hi ha presència de dos lexemes
somàtics en una mateixa locució (Mellado 2004: 144-147)–, les eventuals variacions
conceptuals o polisèmia i, finalment, les seues variacions paradigmàtiques en què
canvien elements de la unitat fraseològica sense modificar-ne el significat. A
continuació, descriurem els equivalents interlingüístics català-espanyol de les deu
locucions somàtiques des del punt de vista lexicogràfic. Per aquesta raó, només
oferirem un sol equivalent per a cada locució, ja que, d’acord amb Mellado (2015:
155) «la equivalencia lexicográfica se diferencia de la equivalencia textual en que no
pretende hacerse eco de toda la casuística posible de traducciones de un fraseologismo
de la L1 en la L2». Enquadrarem els diversos aspectes d’equivalència fraseològica
funcional en el paràmetre semàntic, morfològic i sintàctic, la qual cosa ens permetrà
examinar, respectivament, si hi trobem equivalència formal, parcial o traduccional, els
paral·lelismes contrastius que es donen en l’estructura morfosintàctica de les unitats
fraseològiques i la combinatòria sintagmàtica que els caracteritza. Finalment,
realitzarem una comparativa semànticocognitiva entre les locucions en català i els
seus equivalents en espanyol per tal d’identificar les similituds en ambdós sistemes
lingüístics a l’hora de conceptualitzar-les a través de recursos com la metàfora i la
metonímia. Ens trobarem majoritàriament amb unitats fraseològiques motivades que
ofereixen iconicitat en ambdues llengües, com ara, a mans de (a manos de) i de mà en
mà (de mano en mano), on en tots dos casos hi ha presència de la metàfora «la mà és
la persona» i de la metonímia «la mà pel control».
60
Selecció bibliogràfica
Julià, Carolina i Ana Paz (2012): «Somatismos con la voz mano y verbos de
desplazamiento en el Diccionario de Autoridades: estudio histórico y
cognitive», a Emilio Montero Cartelle (ed.): Actas del VIII Congreso
Internacional de Historia de la Lengua Española (Santiago de Compostela, 14-
18 de septiembre de 2009). Santiago de Compostela, Meubook, pp. 1445-1459.
Krzisnik, Erika i Jasmina Markic (2011): «El componente roka y mano-brazo en la
fraseología eslovena y española», a Pamies, Antonio i Dmitrij Dobrovol’skij
(eds. lit.): Linguo-cultural competence and phraseological motivation,
Baltmannsweiler, Schneider Verlag Gmbh, pp. 359-370.
Mellado, Carmen (2004): Fraseologismos somáticos del alemán. Un estudio léxico-
semántico. Frankfurt, Peter Lang.
Mellado, Carmen (2015): «Parámetros específicos de equivalencia en las unidades
fraseológicas (ejemplos del español y el alemán) », a Revista de Filología, 33,
pp. 153-174.
Montoro, E. Tomás (2005): Aproximación a la historia del pensamiento fraseológico
español: las locuciones con valor gramatical en la norma culta. (Tesi doctoral).
Recuperat de http://digibug.ugr.es/handle/10481/677
61
Joan FONTANA I TOUS
Universitat de Barcelona
«Peix peix peix». Aproximació als «refranys mínims» catalans i romanesos
Paraules clau: refranys mínims, català, romanès, Farnés, Zanne
No resulta gens forassenyat afirmar que els refranys representen la mostra més
lapidària del geni popular; a l’hora d’afaiçonar-los, hi han intervingut, en la majoria
de casos, anys i panys d’observació, tempteig i error, reflexió... Ara bé, aquesta
fórmula tan llargament meditada quin màxim de brevetat pot assolir? Proposem la
denominació «refrany mínim» per referir-nos a les estructures parèmiques més breus,
en nombre de mots, identificables en una o més llengües. En aquest sentit, no hem de
perdre de vista que certs trets morfològics (pensem, dins del món romànic, en
l’obligada formulació del subjecte tònic en francès o del subjecte àton en friülà) o/i
ortogràfics (per exemple, l’ús d’apòstrofs i guionets) determinaran que no es pugui
establir un mateix número de mots per als «refranys mínims» de totes les llengües.
La nostra anàlisi se centrarà en dues realitats romàniques ben diverses: una llengua de
la Romània occidental, el català, i una altra de la Romània oriental, el romanès, tresor
lingüístic que, gràcies a la conservació dels casos genitiu i datiu del llatí, o a la
formulació enclítica de l’article determinat (per esmentar-ne només dos trets
morfològics), és capaç de concentrar més informació en menys paraules. Així doncs,
la parèmia romanesa «Unirea face puterea» no hi ha dubte que, amb només tres mots,
entraria dins de la categoria de refrany mínim, mentre que el seu equivalent català,
«La unió fa la força», amb cinc mots, no ho faria pas; i tampoc els refranys de quatre
paraules, perquè només cal pensar en el gavadal d’exemples i combinacions (en
quiasme, en paral·lelisme, amb la repetició d’un o més elements...) que ens ofereix el
refranyer català.
62
Pel que fa a la metodologia, espigolarem els possibles «refranys mínims» en els
principals refranyers d’aquestes dues llengües (amb les enciclopèdies
paremiològiques de Sebastià Farnés, per al català, i de Iuliu Zanne, per al romanès, al
capdavant), i, posteriorment, n’analitzarem les estructures sintàctiques més recurrents,
tot comprovant-ne les similituds i les diferències entre ambdues llengües, per arribar a
determinar en quin nombre de mots podem situar el llindar dels «refranys mínims»
catalans i romanesos.
Finalment, no serà sobrer esmentar que l’obtenció d’un llistat representatiu dels
«refranys mínims» existents en diversos reculls paremiològics d’ambdues llengües
pot resultar d’utilitat, d’una banda, als lingüistes, per entendre la idiosincràsia del
català i del romanès, i, d’altra banda, als paremiòlegs, com a «corpus» per a futurs
treballs.
Selecció bibliogràfica
Català:
AMADES, Joan (1982 [1951]): Folklore de Catalunya. Cançoner. Barcelona:
Editorial Selecta.
FARNÉS, Sebastià (1992-1998): Paremiologia catalana comparada [8 vols.].
Barcelona: Columna.
PARÉS i PUNTAS, Anna (1999): Tots els refranys catalans. Barcelona: Edicions 62.
Romanès:
BOTEZATU, Grigore / Andrei HÂNCU (20033): Dicţionar de proverbe şi zicători
româneşti. Bucureşti / Chişinău: Litera Internaţional.
CARTALEANU, Tatiana / Olga COSOVAN / Elena CARTALEANU (2007):
Dicţionar de proverbe comentate. Chişinău: Ştiinţa.
CUCEU, Ion (2008): Dicţionarul proverbelor româneşti. Bucureşti-Chişinău: Litera
Internaţional.
HINŢESCU, Iosef Carl (1985): Proverbele românilor. Timişoara: Editura Facla.
MUNTEAN, George (1984): Proverbe româneşti. Bucureşti: Editura Minerva.
63
ZANNE, Iuliu A. (1895-1912 [2003-2004]): Proverbele românilor din România,
Basarabia, Bucovina, Ungaria, Istria şi Macedonia [10 vols.]. Bucureşti:
Editura Librăriei Socecu & Comp.
64
Josep Vicent GARCIA SEBASTIÀ
Universitat d’Alacant
L’expressió del temps transcorregut en català antic i modern
Paraules clau: català antic, català modern, temps transcorregut, lingüística
diacrònica, canvi lingüístic
La majoria de les llengües del món disposen de recursos díctics per a expressar la
distància entre el moment de parla (o un altre moment de referència) i un instant previ
en el temps (Haspelmath 1997). Segons Kurzon (2008) hi ha dues maneres
fonamentals de verbalitzar aquesta noció: per mitjà de construccions de tipus
adverbial o per mitjà d’expressions adposicionals –i aquestes varien segons la
llengua–. D’acord amb altres estudis (vg., per exemple, Rigau 2001; Solà 2002; Solà i
Pujols 2002), a aquestes solucions caldria afegir-hi un altre tipus d’estratègia: l’ús de
construccions de tipus oracional.
De la mateixa manera que la resta d’aspectes de la llengua, les fórmules d’expressió
del ‘temps transcorregut’ (elapsed time) canvien al llarg del temps. En el cas concret
del català, resulta interessant d’analitzar aquestes construccions des d’una perspectiva
diacrònica. Actualment, de les formes medievals prototípiques −que es constituïen
amb el verb «haver»− només es conserven alguns usos fossilitzats i intensius («temps
ha», «anys ha»), propis de registres molt formals. I és que les expressions modernes
amb «fer» substituïren les solucions antigues de manera progressiva al llarg del
període que abraça els segles XVII, XVIII i XIX.
Els primers testimonis d’ús del verb «fer» en l’àmbit d’expressió que ens ocupa daten
de finals del segle XV i començaments del XVI. Amb tot, en el segle XIII ja
documentem exemples en què «fer» s’usa amb un sentit ambigu, molt pròxim al valor
de ‘temps transcorregut’. Ens referim a casos com el que il·lustrem en (1):
65
(1) Tutor o curador, sí que sia testamentari, sí que sia datiu, de continent, so és dins
·XXX· dies aprés que la tutoria o cura auran reebuda, deu comensar de fer enventari
e, dins ·LX· dies passatz aprés d’aquels primers ·XXX· dies, deu aver fet e acabat
l’enventari. E axí són ·XC· dies, que «fan» ·III· meses. E dins aquestz tres meses pus
que inventari comensa e·l fenex, no és tengut de respondre a nul hom que per raon
d’aquela tutela o cura se clam d’él ne·l ne poden forsar ne destréyner. («Costums de
Tortosa», 322: 6; XIIIb)
Algunes teories del canvi lingüístic basades en la pragmàtica han denominat aquests
casos com a contextos afavoridors del canvi (‘bridging contexts’, Traugott & Dasher
2002; Martines & Montserrat 2014). Aquests exemples permeten una doble
interpretació del significat: una interpretació que infereix el sentit codificat del
constructe (‘constituir’, ‘equivaldre’, en aquest cas) o una interpretació alternativa
(‘temps transcorregut’).
El procés pel qual «fer» assumeix valors temporals és molt semblant al que
experimenten els verbs «fare», «hacer», «fazer» i «faire» en italià, espanyol,
portuguès i francès respectivament −i en diferents períodes cronològics−. I és que,
actualment, en la majoria de les llengües romàniques els verbs provinents de FACERE
poden expressar valors de temps transcorregut. L’única excepció d’aquesta tendència
és el romanès, que conserva uns usos més pròxims al sistema llatí (Manoliu-Manea
1985).
Selecció bibliogràfica
Haspelmath, M. (1997). From space to time: temporal adverbials in the world’s
languages. Munic: Lincom Europa.
Kurzon, D. (2008). «‘Ago’ and its grammatical status in English and other
languages». En D. Kurzon and Silvia Adler (ed.), Adpositions: pragmatic,
semantic and syntactic perspectives. Amsterdam: John Benjamins, , 209-227
Manoliu-Manea, M. (1985). Tipología e historia: elementos de sintaxis comparada
románica. Madrid: Gredos.
66
Martines, J., & Montserrat, S. (2014). «Subjectivació i inferència en l’evolució
semàntica i en l’inici de la gramaticalització de jaquir (segles XI−XIII)»,
Caplletra 6, 185−211.
Rigau, G. (2001). «Temporal existential constructions in Romance». En Y. D’hulst, J.
Rooryck, & J. Schroten (eds.), Languages and linguistic theory. Amsterdam /
Philadelphia: John Benjamins, 307−334.
Solà, J. (2002). «Les subordinades de relatiu». En Solà et al. (eds.), Gramàtica del
català contemporani. Barcelona: Empúries, 2455−2565.
Solà i Pujols, J. (2002). «Modificadors temporals i aspectuals». En Solà et al. (eds.),
Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, 2867−2936.
Traugott, E., & Dasher, R. (2002). Regularity in semantic change. Cambridge:
Cambridge University Press.
67
Jordi GINEBRA SERRABOU
Universitat Rovira i Virgili
Elga CREMADES CORTIELLA
Universitat de Brno
Els verbs d’àpats en català i en les llengües romàniques
Paraules clau: sintaxi, estructura argumental, lingüística contrastiva, aspecte verbal
Els verbs d’àpats (esmorzar, dinar, sopar i berenar) presenten en català una certa
conflictivitat quant a l’ús. Les gramàtiques els descriuen com a verbs intransitius, però
és possible trobar-los realitzats com a verbs transitius, almenys en el català
contemporani. En aquesta comunicació es presentarà una descripció del fenomen, i es
farà una anàlisi contrastiva amb les altres llengües romàniques per determinar si
aquesta conflictivitat és exclusiva del català o és un fenomen general romànic. Alhora,
s’estudiarà l’estructura aspectual i argumental d’aquesta mena de verbs per intentar
descobrir si és aquesta estructura el que afavoreix la doble realització d’aquests verbs
(transitiva i intransitiva).
Selecció bibliogràfica
IGOR A. MELCUK (1984-1992): Dictionnaire explicatif et combinatoire du français
contemporain : recherches lexico-sémantiques, Montréal, Les Presses de
l’Université de Montréal.
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (2016): Gramàtica de la llengua catalana,
Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
SOLÀ, Joan, Maria-Rosa LLORET, Joan MASCARÓ i Manuel PÉREZ
SALDANYA (ed.) (2002): Gramàtica del català contemporani, 3 vols.,
Barcelona, Empúries.
ESTHELA TREVIÑO, JOSÉ LEMA (1984): Semantic Issues in Romance Syntax,
Amsterdam, John Benjamins, 1984.
68
LORENZO RENZI (dir.): Grande grammatica italiana di consultazione, Bolonya, Il
Moulino, 1993.
SĂDEANU, FLORENȚA (1968): «Parallèles espagnols-roumains dans la syntaxe du
verbe», dins XI Congreso Internacional de Lingüística y Filología Románicas:
Actas, ed. Antonio Quilis, Ramón B. Carril i Margarita Cantarero, Vol. 4, 1968,
pp. 1865-1874.
69
Annabel GRÀCIA I DAMAS
Universitat de Girona
El nom de la llengua i la identitat nacional a banda i banda de la frontera
administrativa. Algunes conclusions a la Franja de Ponent.
Paraules clau: nom de la llengua, identitat nacional, frontera administrativa, Franja
de Ponent
La manca de coincidència de les delimitacions polítiques i administratives i les
fronteres lingüístiques és un fet freqüent i generalitzat a Europa. En un temps en què
les comunitats de parlants han pogut prendre consciència de la seua adscripció
lingüística col·lectiva, com a part fonamental en la construcció de llur identitat
col·lectiva, aquest procés ha afectat la manera com els parlants perceben la llengua i
l’adscripció de la seua variant dialectal al model lingüístic de referència. D’aquesta
manera, allà on s’havia viscut amb normalitat la continuïtat lingüística es van
començar a notar diferències en funció del nivell de penetració de la norma, que
repercutien en els sentiments vinculats a la parla autòctona i a la llengua general. Tot
plegat fa que els territoris més perifèrics o aïllats esdevinguin les zones més
exposades a patir els riscos que pot suposar la dificultat de la continuïtat lingüística.
Diversos investigadors del Grup d’Història de la Llengua i Llengua i Normativa de
l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona plantegen nous
procediments d’estudi que permeten afrontar el tractament d’aquesta mena de
problemes. Es treballa a partir dels resultats obtinguts en successius projectes de
recerca interuniversitaris i interdisciplinaris desenvolupats en diversos territoris de la
frontera administrativa del Principat de Catalunya.
A la frontera occidental en particular es constata com les formes de vida i les
relacions polítiques, socials, econòmiques i culturals contribueixen a construir una
determinada visió dels parlants respecte de la seua pròpia llengua. Una visió que es fa
palesa a través de l’etiqueta amb què anomenen la llengua i que no sempre és
70
congruent amb la identat nacional a què l’associen. Així doncs, aquest exercici de
l’heterodòxia esdevé un cop més la gran paradoxa de molts franjolins. Lluny de
visions subjectives per part dels mateixos franjòlegs, en aquesta ocasió, pretenem
aportar una interpretació empírica, basada en nous procediments d’estudi aplicats a
quatre localitats pròximes entre si situades a banda i banda de la frontera
administrativa occidental de Catalunya.
Selecció bibliogràfica
ANDERSON, Benedict, 1991, Imagined Communities: Reflections on the Origin and
Spread of Nationalism, Verso.
NADAL, Josep M., 2005, “Les llengües en el naixement de l’Europa moderna”, dins
Josep M. Nadal, 2005, La llengua sobre el paper, Girona, CCGEdicions, p. 73-
93.
NADAL, Josep M., Perera, S., Monreal, P., Feliu, F. & Albiol, G., 2016, “Derechos
de las lenguas y derechos de sus hablantes: aproximación a la representación
social de la lengua catalana”. Sous la direction de: Agresti, Giovanni et Turi,
Joseph-G. 2016. Représentations sociales des langues et politiques
linguistiques. Déterminismes, implications, regards croisés. Actes du Premier
Congrès Mondial des Droits Linguistiques, vol. 1er. Rome: Aracne ("Lingue
d'Europa e del mediterraneo", 12 p.59-82).
SISTAC, Ramon, “La Franja: la perpètua paradoxa”. Serra d’Or, 636. Desembre de
2012.
SISTAC, Ramon, 2017, “No sempre es diu la veritat: el treball de camp en
dialectologia per contraposició a la història oral i la sociolingüística”, versió
ampliada en català del treball en occità “Vertats relatives: era experiència
dempús dera recerca en dialectologia” presentat al col·loqui Récits de guerre en
langue occitana: témoignages oraux, écrits et littérature, Université Toulouse
Jean Jaurès, Tolosa de Llenguadoc, 15 de març de 2016.
SOROLLA, Natxo i SISTAC, Ramon. “El català a la Franja de Ponent”.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/El-catala-a-la-franja-de-ponent-Natxo-
Sorolla-sociolinguista-Ramon-Sistac-professor-dialectologia-
UdL/video/4570131/#
71
Elena GRÍNINA
Universitat de Relacions Internacionals de Moscou (MGIMO)
La jerarquia de l’idioma: una visió catalana des de l’Edat Mitjana
Paraules clau: català, provençal, Gaya ciència, paraula, oració, sentencia
Entre els tractats de la «Gaya ciència» dels trobadors, l’obra del català Lluís d’Averçó
Torcimany, escrita a finals del segle XIV, ofereix un gran interès, ja que absorbeix la
majoria del coneixement en el camp de la filologia que ha acumulat l’Edat Mitjana. El
tractat està escrit en català, però, el més important és que fou escrit de pròpia mà. El
català Lluís d’Averçó encara que descriu la llengua provençal i presa plena
consciència que aquest és molt similar al català, ja té la idea del prestigi del seu propi
idioma i és orgullós de ser català.
El propòsit d’aquesta comunicació és mostrar quines són les idees de l’autor sobre
l’estructura de la llengua, això és, quines unitats de llenguatge descriu i com les
defineix. El mètode de la investigació és l’anàlisi comparativa de conceptes com
«paraula», «oració» i «sentència», que denoten les unitats de tres nivells de l’idioma
diferents.
El material per a l'estudi l'ha constituït l'anàlisi del text editat per J. Casas Homs
«Torcimany» de Luis de Averço, tratado retórico, gramatical y diccionario de la
rima. Madrid, 1955, T. 1 -2. La comparació dels termes que utilitza Lluís d’Averçó
amb l’aparell conceptual de la ciència moderna, ens permet afirmar que els judicis
dels filòlegs medievals estan lluny de la primitivitat i la ingenuïtat (com es pensen
habitualment). D’altra banda, alguns judicis fins i tot són consonants amb certs
postulats de la lingüística actual. Per exemple, les reflexions de l’autor sobre dues
parts de l’oració: l’expressió sonora i el contingut podem comparar-les amb els
conceptes d’estructura profunda i estructura superficial.
72
El resultat d’aquest estudi ha estat el d’arribar a la conclusió que molts termes i els
seus conceptes, amb què operem actualment, tenen una història centenària. Apareguts
en la gramàtica antiga, van ser entesos i aprofitats pels autors de l’Edat Mitjana i
posteriors èpoques. Al mateix temps, la terminologia llatina era totalment o parcial
l’origen dels préstecs i s’adaptava a les llengües d’Europa, i molts eren repensats,
plens de nous continguts. Un exemple d’això és un tractat de Lluís d’Averçó
Torcimany, algunes reflexions del qual resulten confirmades per la teoria lingüística
de les èpoques següents.
Selecció bibliogràfica
1. Casas Homs, J. «Torcimany» de Luis de Averço, tratado retórico, gramatical y
diccionario de la rima. Madrid, 1955, T. 1–2.
2. Гринина Е.А. Слово - предложение - высказывание (осмысление различных
уровней языка и речи в трактатах «веселой науки». // Высказывание и
текст: комплексный подход к тексту. ИЯ АН СССР МГИМО МИД СССР
Москва, 1989. С. 31 - 38.
3. Grínina E. «Els primers tractats gramaticals de Catalunya i la linguística moderna».
Dins Mitteilungen der Deutsch-Katalanischen Gesellschaft. X Col.loqui
Internacional de Llengua i Literatures Catalanes. Frankfurt am Main, 1994
№28. С. 70 – 71.
4. Grínina E. «Algunas tendencias de la descripción de la gramática en los primeros
tratados provenzales y catalanes». Dins Actas de la II conferencia de
Hispanistas de Rusia. Madrid, 1999. CD. 0,5 п.л.
73
Adrià MARTÍ-BADIA
Universitat de València
La llengua catalana segons els romanistes europeus (1806-1906)
Paraules clau: filologia romànica, lingüística romànica, nom i identitat de la llengua
catalana, llemosinisme, segle XIX
Al segle XIX es situa l’inici de la filologia romànica, que inaugura el filòleg alemany
Friedrich Christian Diez amb la publicació del primer volum de la Grammatik der
romanischen Sprachen el 1836, pedra inicial d’aquest vast i complex edifici. S’hi feia
esment del català, encara que les informacions eren escasses i insegures. L’any 1856
Diez publica la segona edició de la seua gramàtica, en la qual millora molt el text
referit a la llengua catalana. A partir d’aleshores el català, bé com a llengua, bé com a
dialecte, no deixa d’ésser pres en consideració pels romanistes.
La primitiva lingüística romànica no comptava, però, amb una definició satisfactòria
de conceptes com «llengua», «dialecte» i «parla», i per distingir-los es valia
d’arguments extralingüístics com l’antiguitat dels documents escrits, els usos literaris,
l’extensió geogràfica, el nombre de parlants, el prestigi i la situació política, entre
d’altres; tots ells arguments arbitraris des del punt de vista lingüístic. Així, sense estat
al darrere, era difícil que el català fóra considerat com una llengua independent. No
fou considerada en el nivell màxim de llengua pels romanistes Johann Christoph
Adelung i Johann Severin Vater (1806), François Raynouard (1816-1821, I), August
Wilhelm von Schlegel (1818), Lorenz Diefenbach (1831), George Cornewall Lewis
(1835), Friedrich C. Diez (1836, 1856, 1863, 1870, 1876 i 1882), Arthur Bruce-White
(1841), August Fulchs (1849) i August Schleicher (1850), que el consideraven un dels
dialectes de l’occità, llavors conegut generalment com a provençal. L’erudit Manuel
Milà i Fontanals (1861) començà la tasca de reivindicació del català com a una de les
llengües romàniques i els romanistes Gustav Kärting (1884-1888), Fritz Neumann
(1886), Gustav Gräber (1888-1901) i Jean Joseph Saroïhandy (1904) el reconeixeran
així. Tanmateix, encara hi havia romanistes que es mantenien en la posició
74
tradicional, com Alfred Morel-Fatio (1888), Wilhelm Meyer-Lübke (1890 i 1901) i
Adolf Zauner (1900).
Aquest interès creixent dels romanistes europeus respecte al nom, la identitat i
l’origen de la llengua catalana es va reflectir en aquests anys als territoris de parla
catalana, gràcies als treballs d’erudits com Manuel Milà i Fontanals i Antoni de
Bofarull, a Catalunya; Marià Aguiló i Tomàs Forteza, a les Illes Balears; Francesc
Cambouliu, a la Catalunya del Nord; i Teodor Llorente i Constantí Llombart, al País
Valencià.
Així, els objectius d’aquesta comunicació són, en primer lloc, analitzar la posició dels
romanistes europeus sobre el nom, la identitat i l’origen de la llengua catalana des de
l’any 1806 (any de la publicació de la gramàtica de J. C. Adelung i J. S. Vater) fins al
1906 (any de la celebració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana a
Barcelona); i, en segon lloc, examinar la reacció dels erudits dels territoris de parla
catalana davant els postulats de la filologia romànica sobre el català durant aquest
període.
Pel que fa a la metodologia, es tracta d’un estudi diacrònic que combina el maneig de
la filologia, la història social i la història de les ideologies.
Selecció bibliogràfica
Adelung J.C. – Vater, J.S. (1806), Mithridates oder allgemeine Sprachenkunde mit
dem Vater Unser als Sprachprobe in hey nahe fünf hundert Sprachen und
Mundarten, Berlin, Vossische Buchhandlung.
Bruce-Whyte, A. (1841), Histoire des langues romanes et de leur littérature, Paris,
Treuttel et Wurtz, 3 vols.
Diefenbach, L. (1831), Ueber die jetzigen romanischen Schriftsprachen, Leizpig, J.
Ricker.
Diez, F.C. (1836-1844), Grammatik der romanischen Sprachen, Bonn, Eduard
Weber, 3 vols.
Fulchs, A. (1849), Die romanischen Sprachen in ihrem Verhältnis zum Lateinischen,
Halle, Schmidt.
75
Grober, G. (1888-1901), Grundriss der romanischen Philologie, Strasbourg, K.J.
Trubner, 4 vols.
Korting, G. (1884-1888), Enzyklopädie und Methodologie der romanischen
Philologie, Heilbronn, Gebr. Henninger, 3 vols.
Lewis, G.C. (1835), An essay on the origin and formation of the Romance languages,
Oxford, D.A. Talboys.
Meyer-Lubke, W. (1890-1901), Grammatik der romanischen Sprachen, Leizpig,
Reisland, 4 vols.
Meyer-Lubke, W. (1901), Einführung in das Studium der romanischen
Sprachwissenschaft, Heidelberg, C. Winter.
Mila i Fontanals, M. (1861), De los trovadores en España, Barcelona, J. Verdaguer.
Morel-Fatio, A. (1888), «Das Catalanische», dins G. Grober, Grundriss der
romanischen Philologie, Estrasburg, K.J. Trubner, vol. I, pp. 669-688.
Neumann, F. (1886), Die Romanische Philologie, Leizpig, Fueis.
Raynouard, F. (1816-1821), Choix des poésies originales des Trobaudours, Paris,
Firmin Didot, 6 vols.
Saroihandy, J.J. (1904), «Das Catalanische», dins G. Grober, Grundriss der
romanischen Philologie, Estrasburg, K.J. Trubner, 2a ed., vol. I, pp. 841-877.
Schlegel, A.W. de (1818), Observations sur la langue et la littérature provençales,
Paris, Bernard de Ventadour.
Schleicher, A. (1850), Die sprachen Europas in systematischer Uebersicht, Bonn,
H.B. Konig.
Zauner, A. (1900), Romanische Sprachwissenschaft, Leizpig, G.J. Goschen.
76
Pau MARTÍN MIÑANA
Universitat de València
El sistema demostratiu català entre les llengües romàniques
Paraules clau: demostratius, diacronia, llengües romàniques, català
En la llengua catalana contemporània conviuen dos sistemes demostratius: d’una
banda, el sistema binari general i, d’altra, un sistema ternari que és característic del
valencià, del tortosí i d’algunes zones de la Franja. A més, els demostratius són
sistemes en procés de canvi; per exemple, Pérez Saldanya (2015) observa que en
l’actualitat el català general va suprimint el locatiu allí.
Així i tot, és cert que l’aparició de més d’un sistema demostratiu en una mateixa
llengua no es tracta d’un fet insòlit ni únic de la llengua catalana, sinó que es
manifesta a altres llengües romàniques, com ara, als sistemes binaris del portuguès
brasiler (Jungbluth, 2004-2005) o al castellà hispanoamericà (Di Tullio, 2013), o
també, en la diversitat de dialetti italians (Rohlfs, 1996), com el sistema ternari toscà
(Vanelli, 2010). I no només hi ha diversitat en els graus de demostratius, sinó que
també hi ha divergències formals, com ara les formes no reforçades del romanès (els
determinants ăst i ăl) o italià (com sta), utilitzats dialectalment o, més aviat, en un
nivell col·loquial (Rosetti, 1966; Rohlfs, 1996).
Doncs, aquest treball té l’objectiu principal de fer un estudi dels demostratius catalans
en contrast amb la resta de demostratius romànics per tal d’observar diferències i
similituds i poder extraure conclusions al voltant de l’escissió dialectal del català
enfront d’altres llengües romàniques. De fet, enfocar la mirada cap a un paràmetre
més ampli com és la Romània ens pot ajudar a entendre millor la variació d’una
llengua i en aquest cas ens situarem concretament en la diversitat formal (formes
reforçades o no) i funcional (sistemes binaris o ternaris) dels sistemes demostratius de
les llengües romàniques.
77
Es consultarà tant bibliografia sobre evolució històrica general de les llengües
romàniques (a tall d’exemple, Rauta, 1973; Tekavčić, 1972; Nyrop, 1979; Ronjat,
1980; Penny, 2008; Batlle, Martí & Moran, 2016...) com investigacions específiques
entorn als demostratius (com Iso Echegoyen, 1974; Fernàndez-Jardón, 1985; Teyssier,
1987; Casanova, 1993; Begioni, 2011; Company & Espinosa, 2014; Jungbluth & Da
Milano, 2015...).
Així doncs, es durà a terme una anàlisi contrastiva general entre els sistemes
demostratius romànic, tot i que s’atendrà especialment a la situació del català entre la
Gal·loromània i la Iberoromània, així com a bifurcació dialectal del valencià, que
s’apropa als sistemes iberoromànics.
Selecció bibliogràfica
Batlle, Mar; Martí, Joan; Moran, Josep; Rabella, Joan Anton (2016), Gramàtica
històrica de la llengua catalana, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat.
Begioni, Louis (2011), «L’évolution du système du démonstratif du latin classique au
français moderne: un processus déflexif», Studia Universitatis Babeș-Bolyai.
Philologia, n. 56, pp. 87-99.
Casanova, Emili (1993), «Evolució i interferència en el sistema demostratiu català:
una explicació», Actes del novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes a cura de Rafael Alemany, Antoni Ferrando i Lluís B. Meseguer,
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. 3, pp. 161-195.
Da Milano, Federica (2010), «Dimostrativi, aggetivi e pronomi», Enciclopedia
dell’italiano ed. Raffaele Simone, Roma, Istituto dell’Enciclopedia Italiana, vol.
1, pp. 373-374.
Fernàndez-Jardón Vindel, José Manuel (1983), Los determinantes identificadores en
español: artículo, demostrativos y posesivos, Madrid, Grupodis.
Iso Echegoyen, José Javier (1974), «En torno al sistema deíctico pronominal en latín
y su paso a las lenguas románicas», Revista Española de Lingüística, n. 4, pp.
459-472.
78
Jungbluth, Kostanze (2004-2005). «Os pronomes demonstrativos do portugués
brasileiro na fala e na escrita» en Cadernos de Linguagem e Sociedade, n. 7, pp.
83-105.
Jungbluth, Kostanze; Da Milano, Federica (2015). Manual of Deixis in Romance
Languages, Berlin, De Gruyter, p. 589.
Nyrop, Christopher (1979), Grammaire historique de la langue française, Ginebra,
Slatkine Reprints, vol. 1 i 2.
Penny, Ralph J. (2008), Gramàtica histórica del español, Barcelona, Ariel, 3a ed., pp.
133-140.
Pérez Saldanya, Manel (2015). «Paradigms as triggers of semantic change:
Demonstrative adverbs in Catalan and Spanish», Catalan Journal of Linguistics,
n. 14, pp. 113-135.
Rauta, Aurelio (1973), «Capitolul XI. Adverbul», Gramàtica rumana, Madrid,
Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2a edició, pp. 172-181.
Rohlfs, Gerhard (1996), Grammatica storica della lingua italiana e i suoi dialetti,
Torino, Enaudi, vol. 2 i 3.
Ronjat, Jules (1980), Grammaire historique des parlers provençaux modernes,
Ginebra, Slatkine Reprints, vol. 3-4, p. 86-93 i 483-487.
Rosetti, Alexandru (1966), Istoria limbii române din secolul XIII-lea până la
începutul secolului al XVII-lea, București, Editura Științifică, 4a ed., pp. 282-
299.
Tekavčić, Pavao (1972), Gramatica storica dell’italiano, Bolonya, Il Mulino, vol. 2,
pp. 188-204 i 569-575.
Teyssier, Paul (1981), «Le système des déictiques spatiaux en portugais aux XVIe,
XVe et XVIe siècles», Cahiers de Linguistique Hispanique Médiévale,
Université de Paris, n. 6, pp. 5-32.
79
Josep MARTINES
Universitat d’Alacant
El català del s. XV i el Curial e Güelfa: fonts i contrast de llengües
Paraules clau: lingüística contrastiva, corpus, Curial e Güelfa
1) En els darrers anys s’ha desvetllat d’una manera particularment intensa l’interès pel
Curial e Güelfa, una de les obres fonamentals de la literatura en llengua catalana.
2) S’han publicat estudis d’una gran solidesa que han provat de fer llum sobre la
cronologia, l’autoria i les fonts del text, i sobre la seva caracterització lingüística.
3) La lingüística diacrònica té en el Curial e Güelfa un veritable desafiament. Quan
tot just comencem a disposar de les referències externes fonamentals per a situar el
text i el possible autor en el temps i en l’espai, l’anàlisi lingüística és una eina, si no
única, si almenys essencial. La dialectologia, la fonètica, la semàntica i la lexicologia,
la morfologia i la sintaxi i la fraseologia són posades a prova en haver de descriure el
català del Curial e Güelfa.
4) Els darrers estudis sobre les fonts textuals del Curial e Güelfa i sobre el context
cultural italià en què degué escriure’s aquesta obra han fet palesa la presència en el
text d’elements lingüístics de possible origen no català. Arribar a concretar quins són
aquests elements és fonamental per a caracteritzar el model lingüístic del Curial e
Güelfa i pot aportar llum sobre l’evolució del català del s. XV.
En aquesta comunicació, a) posarem atenció sobre elements lexicosemàntics,
gramaticals i fraseològics concrets presents al Curial e Güelfa que probablement són
d’origen no català; i b), inversament, avaluarem en quina mesura s’han de considerar
aliens al català alguns altres elements assenyalats com a tals per altres estudiosos.
Aquest exercici exigeix una anàlisi contrastiva del català amb el llatí i amb altres
llengües (italià, espanyol, francès...), les llengües de les probables fonts textuals de
80
l’obra. En aquesta comunicació continuarem una línia de recerca que vam encetar fa
uns quants anys. Ens fonamentarem en a) l’aprofitament dels corpus textuals digitals
(CICA, CIMTAC, CTILC) i de despullaments manuals, b) en les diccionaris històrics,
c) en la geolingüística i d) en la lingüística contrastiva.
Selecció bibliogràfica
Calvo, Cesáreo (2013): «Curial e Güelfa i Boccaccio: influències lingüístiques»,
SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna,
núm. 2 , 310-324.
Ferrando, Antoni (ed.), Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa. Novel·la
cavalleresca anònima del segle XV en llengua catalana, Amsterdam/
Philadelphia: John Benjamins.
Martines, Josep (2012): «Aproximació a les novetats lèxiques i semàntiques del
Curial e Güelfa», Antoni Ferrando (ed.), Estudis lingüístics i culturals sobre
Curial e Güelfa. Novel·la cavalleresca anònima del segle XV en llengua
catalana, Amsterdam/ Philadelphia: John Benjamins, 941-998.
Soler, Abel (2017): La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de Curial e
Güelfa. I-IV, València: PUV, Institució Alfons el Magnànim-CVEI, Institut
d’Estudis Catalans.
81
Vicent MARTINES
ISIC-IVITRA, Universitat d’Alacant
Ausiàs March poliglot. Anàlisi d’unitats fraseològiques en l’obra poètica d’Ausiàs
March amb la presa en consideració de les traduccions de què ha estat objecte
(anglès, espanyol, francès, italià, occità i portuguès) al si del metacorpus CIMTAC
Paraules clau: Ausiàs March, lingüística de Corpus, unitats fraseològiques,
traduccions
Aquesta comunicació presenta una mostra dels resultats actualitzats de l’anàlisi
detallada de locucions, col·locacions i altres elements fraseològics i d’ordre de mots
significatius quant a la caracterització del cabal del llenguatge literari d’Ausiàs
March. Aquesta anàlisi es fa amb metodologia interdisciplinària de base de lingüística
de corpus, de diacronia lingüística i amb el concurs de les tecnologies de la
informació i la comunicació (humanitats digitals) que ha donat lloc al CIMTAC
[Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis] al si de l’ISIC-
IVITRA (Martines & Sànchez, 2014), aplicada a l’anàlisi de l’aportació lèxica i
estilística d’un autor clau com és Ausiàs March. Es tracta de calibrar el grau de
sintonia i, alhora, d’especificitat del seu llenguatge literari; en quin grau coincideix el
seu llenguatge literari amb el d’altres grans clàssics culturals de la Corona d’Aragó, i
en què basa, alhora, Ausiàs March la clau de la seua mestria estilística.
En aquest sentit, la consideració de les traduccions de què ha estat objecte durant
segles és una estratègia comparatista que dóna fruits per escatir i esbrinar qüestions de
canvi semàntic força interessants. Els traductors, els antics i els contemporanis, ens
ajuden en això i més atés que en el CIMTAC ho podem veure en perspectiva i si
tenim en compte que els traductors de referència tinguts en compte han estat
escriptors clàssics en la llengua meta, com ara a l’espanyol –des del segle XVI–, i,
quant a les traduccions fetes en i des del segle XX a altres llengües romàniques, moltes
d’elles fetes per traductors que són filòlegs romanistes reconeguts, p.ex.: Micó &
Coderch –per a l’espanyol–; Barberà –per al francès–; Di Girolamo, Micó, Compagna
82
–per a l’italià, en sengles traduccions–; Suïls –per a l’occità–; Da Costa –per al
portuguès– (Martines (ed.), 2009). A més, tenim en compte també les traduccions
fetes a l’anglés en el segle XX i XXI per la significació que els traductors han tingut
quant als estudis sobre Ausiàs March, especialment Archer –al seu torn autor de la
darrera edició crítica de referència de les obres de March (Archer (ed.), 2017)–.
Selecció bibliogràfica
Archer, Robert (ed.) (2017), Ausiàs March, Dictats, edición del original de Robert
Archer, traducciones al español de Marion Coderch & José María Micó, con la
colaboración de Vicent Martines, Elena Sànchez, Mª Àngels Fuster i Jordi
Antolí, Madrid, Càtedra.
Martines, Vicent (ed.) (2009), Ausiàs March, poeta universal: 8 poemes d’Ausiàs
March traduïts a 25 llengües / Ausiàs March: a Universal Poet. 8 Poems
Translated into 25 Languages, Institució Alfons el Magnànim, València.
Martines, Vicent & Elena Sànchez (2013), «L’ISIC-IVITRA i el metacorpus
CIMTAC. Noves aportacions a la lingüística de Corpus», Estudis Romànics, 36,
pàgs. 423-436.
83
Antoni MAS I MIRALLES
Universitat d’Alacant
El lèxic botànic en el Libre de Caça i els termes corresponents en altres tractats
romànics
Paraules clau: lexicologia, falconeria, botànica, català, llengües romàniques
Els textos de falconeria medieval ofereixen fonaments teòrics tant des del punt
ornitològic com cinegètic, ja que proporcionen informació dels diferents aspectes
higiènics i terapèutics, necessaris per a l’acurada vigilància d’aquests animals. Des
d’aquesta perspectiva, les obres de falconeria són textos tècnics que arrepleguen una
important mostra de vocabulari específic de diferents camps semàntics, entre els quals
cal ressaltar el de la botànica.
Cal assenyalar que en aquest tipus d’obres també existia la tradició de traduir i copiar
d’uns textos a altres, i també de compilar la informació disponible en altres
manuscrits. Aquesta és la premissa que ens permet comprovar la correspondència
d’un determinat ètim lèxic en diferents llengües. Així, en moltes ocasions és
l’etimologia la que ens corrobora la correspondència lèxica, però en altres casos és,
per exemple, la reproducció de la fórmula proposada per a la curació d’una malaltia el
recurs eficaç que ens revela el terme recíproc, en el nostre cas: el nom de les plantes.
En aquest treball ens proposem estudiar el lèxic botànic que registrem en el Libre de
Caça. Aquest tractat medieval està escrit en català, és anònim i es conserva en un
manuscrit (ms. 505 de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València) de finals
del segle XV o dels primers anys del XVI i ha estat recentment editat (García et. al.,
2013). A més, aquest inventari lèxic el podem analitzar més àmpliament en
companyia de l’ítem corresponent que podem trobar en altres quatre obres de
falconeria medieval escrites en tantes altres llengües romàniques, i que són les
següents:
84
1) El Libro de falcoaria, escrit en portuguès entre 1345 i 1386, per Pêro Menino.
2) El Libro de la Caça de las aves, redactat en castellà a finals del segle XIV pel
canceller Pero López de Ayala.
3) Trataire de faulconnerie, obra anònima escrita en francès a mitjan segle XV.
4) Pratica de citreria breve de Maties Mercader, escrit en italià el 1475.
Els objectius d’aquest treball, doncs, són els següents:
a) Oferir un inventari de les plantes que registrem en el tractat català.
b) Analitzar aquest lèxic amb els ètims corresponents que trobem en les altres quatre
obres.
c) Identificar el nom científic de cada planta.
d) Fer una proposta de classificació d’aquest vocabulari a partir de, per una banda,
l’etimologia de l’ètim i, per una altra, la distribució geogràfica dels diferents textos
analitzats.
Selecció bibliogràfica
Cifuentes, Lluís, (2006): La ciència en català a l’Edat Mitjana i el Renaixement,
Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, col.
«Blaquerna» 3, (1a ed. 2002).
Flora Catalana, http://www.floracatalana.net/, [29.05.17].
85
Àngels MASSIP-BONET
Universitat de Barcelona
Roman ALONSO
Universitat de Barcelona
Trets dialectals del xipella en documentació històrica de la Conca de Barberà
Paraules clau: dialectologia, xipella, diacronia, documentació
El parlar xipella es considera una varietat dialectal del català, discontínua
geogràficament, actualment en retrocés, situada en determinats municipis pròxims a la
isoglossa que separa el català nord-occidental i el català central al llarg de les
comarques de l’Alt Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà.
La característica principal que permet agrupar la manera de parlar d’aquestes
poblacions és el tancament en [i] de la [e] àtona a final de mot en posició lliure o
travada, cosa que es dona en un gran nombre de mots de la llengua perquè afecta els
femenins plurals i les desinències verbals dels infinitius en -re, del present d’indicatiu,
l’imperfet d’indicatiu i el condicional.
Aquest estudi pretén analitzar lingüísticament textos antics de l’àrea geogràfica de la
Conca de Barberà per tal d’identificar, d’una banda, trets propis del parlar xipella i
poder determinar la seva vitalitat en textos escrits de diverses èpoques i tipologies i,
d’altra banda, observar, com a parlar de transició, quins elements comparteix amb el
català occidental i quins amb el català oriental. Ens centrarem especialment en tipus
de textos on sigui més fàcil de resseguir l’oralitat a través de la grafia (textos judicials,
pregons, edictes, actes, ordinacions, inventaris). L’oralitat sempre l’haurem de deduir
de la grafia i especialment dels dubtes i duplicitats de la persona que escriu
(hipercorreccions, poligrafismes, polimorfismes, analogies...). L’estudi parteix
d’altres estudis previs de caràcter dialectal, fonològic i diacrònic que ens han donat
86
compte de l’extensió geogràfica del dialecte en l’actualitat i en altres èpoques, el
context fonològic del tancament de [e] en [i] i possibles explicacions històriques del
fenomen. Prenent aquesta informació com a punt de partida, s’analitza lingüísticament
documentació de diversos arxius (Arxiu Comarcal de Montblanc, Arxiu Històric de
Tarragona, Arxiu de la Casa Ducal de Medinaceli a Catalunya –Monestir de Poblet–)
per tal d’estudiar-ne els trets anteriorment esmentats i poder determinar si, tal com
indica Plaza i Arqué (1994), no hi ha documents textuals que mostrin indicis del
tancament de [e] en [i] ni testimonis escrits d’aquest tret dialectal en documentació de
la comarca de la Conca de Barberà anteriors al segle XVIII i es limiten, principalment,
a textos d’estil informal dels segles XIX i XX.
Selecció bibliogràfica
Alcover, Moll (1930-1962). Diccionari català-valencià-balear. Palma, Editorial Moll.
Altisent, A. (ed.) (1993). Diplomatari de Santa Maria de Poblet, Barcelona,
Generalitat de Catalunya.
Batlle, M.; Martí, J.; Moran, J.; Rabella J.A. (2016). Gramàtica històrica de la
llengua catalana, Barcelona, Abadia de Montserrat.
Cartulari de Poblet. Edició del manuscrit de Tarragona, (1938), Barcelona, IEC.
Griera, A. (1917). «Notes característiques del parlar de la Conca de Barberà»,
L’Escut, 89, Montblanc.
Gulsoy, J. (1993). Estudis de gramàtica històrica, València/Barcelona, Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana/Abadia de Montserrat.
Plaza i Arqué, C. (1994). La parla de la Conca de Barberà. Barcelona, Tesi doctoral,
Universitat de Barcelona.
Plaza i Arqué, C. (1996). La parla de la Conca de Barberà. Tarragona, Diputació de
Tarragona.
Rasico, Ph. (1982). Estudis sobre la fonologia del català preliterari, Barcelona,
Abadia de Montserrat.
Recasens, D. (2017). Fonètica històrica del català, Barcelona, IEC.
Russell-Gebbett, P. (1965). Mediaeval Catalan Linguistic Texts, Oxford, The Dolphin
Book.
87
Mihaela-Mariana MORCOV
Institutul de Lingvistică „Iorgu Iordan – Alexandru Rosetti” (Bucarest)
Analogies lexicals i semàntiques entre el romanès i el català
Paraules clau: àrees lexicals, ètims, dialectes
Un nombre important de paraules patrimonials en català i en romanès són el punt de
partida de la nostra ponència per fer algunes reflexións sobre les analogies que es
poden establir entre les dues llengües i sobre la possibilitat de realitzar una nova
descripció de les àrees lexicals dins la Romània. Per destacar la singularitat del
vocabulari que el romanès comparteix amb el català respecte a altres llengues
romàniques intentarem restringir en la manera que sigui possible el nostre inventari
lexical a aquelles paraules que es troben només en les dues llengües o que van
sobreviure de manera aïllada en altres zones de la Romània i estan de vegades
limitades a èpoques arcaiques. És el cas del llatí TRAMITTERE que exceptuant el català,
l’occità i el romanès, va deixar traces només en l’italià antic. Excluirem de la nostra
anàlisi el lèxic comú amb el castellà i el gallec/portuguès. Amb tot, les paraules
atestades a la Península Ibèrica, fora del domini català, poden interessar-nos en la
mesura en què reflecteixen tendències distintes del català: per exemple, la tendència
cap a l’arraconament de certes paraules que ja no són usuals o que van esdevenir
antiquades en castellà (p. ex.: ducir, aducir) s’oposa a la situació del romanès i del
català, on els continuadors dels mateixos ètims gaudeixen avui d’una gran vitalitat. A
més d’aquestes paraules atestades en el català i en el romanès estàndard investigarem
també les paraules que van ser registrades només en la època arcaica i que s’han
conservat fins avui només en alguns dialectes. En aquesta fase de l’estudi podem
afirmar que la major part de les analogies lexicals que es poden establir entre el
romanès i el català es basen en ètims que, en general, es van conservar també en el
domini lingüístic italià. L’anàlisi semàntica de certes paraules pot destacar altres
aspectes interessants respecte al nostre tema. És el cas dels verbs prendre i a prinde,
que continuen, en català i en romanès, el llatí PRENDERE, i que tenen el sentit de
‘solidificar, espessir un líquid per refredament o per una acció química’ en el context
88
prendre’s la llet, a se prinde laptele. Aquesta accepció no està registrada en les altres
llengües de la Península Ibèrica i, al menys aparentment, tampoc en altres llengües
romàniques.
Selecció bibliogràfica
Atles lingüístic del domini català, Joan Veny, Lídia Pons i Griera, vol I-VIII,
Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2001-2012.
Atlasul linguistic român: sub conducerea lui Sextil Puşcariu. Partea II (ALR II), vol.
I: de Emil Petrovici, Sibiu, Muzeul Limbii Române, Leipzig, Otto Harrassowitz,
1942.
Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, Joan Corominas, vol. I-VI,
Editorial Gredos, Madrid, 1980-1991.
Diccionari etimològic i complementari dela llengua catalana, Joan Coromines, vol. I-
IX, Curial, Edicions Catalanes, Barcelona 1980-1991.
Dicţionarul limbii române (Academia Română), Iorgu Iordan, Alexandru Graur, Ion
Coteanu, Marius Sala, Gheorghe Mihăilă. Bucureşti, Editura Academiei. Vol. I-
XII 1956-2010.
Romanisches Etymologisches Wörterbuch, W. Meyer-Lübke, Carl Winter-Uniersitats
Verlag, Heidelberg, 1972.
89
Jaume PONS CONCA
Universitat d’Alacant
El verb metre en català i en les llengües romàniques
Paraules clau: metre, semàntica diacrònica, gramaticalització
El verb metre ha experimentat en català un retrocés remarcable que començà en la
primera meitat del segle XV. Alhora, un altre verb semànticament proper, posar, va
augmentar els seus usos i significats. Fins a llavors, metre havia assumit en català un
ventall ampli de significats provinents del verb de moviment MĬTTĚRE, ‘enviar’, que ja
en llatí tardà va esdevenir un verb locatiu. Aquest canvi es degué engegar arran d’un
procés metonímic pel qual, entre tots els elements de l’esquema d’imatge del verb de
desplaçament MĬTTĚRE, es va focalitzar en la meta o destinació.
A més a més, el verb metre apareix alhora com a verb lleuger en estructures més o
menys gramaticalitzades, com ara algunes perífrasis verbals (<metre + a + infinitiu>)
o una gran quantitat de col·locacions. Actualment, en català, la presència del verb
metre es redueix a uns quants derivats en què encara es pot entreveure el significat
originari (admetre, permetre, remetre, etc.), i a uns pocs casos de frases fetes o
locucions.
Així, doncs, la substitució dels usos i significats de posar i metre dibuixen un canvi
gradual que gairebé va suposar la desaparició de metre en els segles immediatament
posteriors, i posar (< ll. PAUSARE, ‘aturar’) es va convertir en el verb prototípic per a
expressar significats i nocions que fins aleshores s’havien expressat amb metre. Com
es tractarà d’explicar, algunes d’aquestes nocions, com ara la de CANVI D’ESTAT
suposen el vertader punt de partida del canvi descrit. Així, per exemple, alguns dels
valors que a les hores d’ara té el verb posar, com el valor incoatiu o començament
d’acció, només es poden explicar a partir de la focalització del moment inicial en el
procés de CANVI D’ESTAT. Cal destacar que la intensitat d’aquest procés sobta
90
encara més si es té en compte que els paral·lels de metre eren i són ben vius en la
majoria de les llengües romàniques.
És per tot això que per a aquesta comunicació proposem: a) explicar els usos i els
sentits del verb metre, 2) descriure els diferents processos de gramaticalització que
afecten els dos verbs, metre i posar i, 3) provar d’aïllar els condicionants pragmàtics
que produeixen aquest canvi.
Aquesta investigació s’encabeix dins el paradigma teòric de la lingüística cognitiva i
fa servir la lingüística de corpus i diferents teories lingüístiques com la teoria de la
(inter)subjectivació (Traugott 2003), la teoria de la inferència invitada (Traugott &
Dasher 2002; Traugott 2010, 2012) o la teoria de la gramaticalització (Heine 1993).
Selecció bibliogràfica
Heine, Bernd. 1993. Auxiliaries. Cognitive forces and grammaticalization. Oxford:
Oxford University Press.
Traugott, Elizabeth Closs. 2003. «From subjectification to intersubjectification.» In
Motives for language change, ed. by Raymond Hickey, 124-139. Cambridge:
Cambridge University Press.
−. 2010. «Revisiting subjectification and intersubjectification.» In Subjectification,
intersubjectification and grammaticalization, ed. by Kristin Davidse, 29-70.
Berlín: De Gruyter Mouton.
−. 2012. «Pragmatics and language change.» In The Cambridge handbook of
pragmatics, ed. by Keith Allan, and Kasia Jaszczolt, 549-565. Cambridge:
Cambridge University Press.
− − −and Richard Dasher. 2002. Regularity in semantic change. Cambridge:
Cambridge University Press.
91
Joan-Rafael RAMOS ALFAJARÍN
Universitat de València
Els indefinits en català: el cas dels derivats de ŪNUS
Paraules clau: català, llengües romàniques, morfosintaxi, variació lingüística
La llengua catalana, com la resta de les llengües romàniques, presenta formes
derivades del numeral llatí ŪNUS. Aquests derivats han desenvolupat extensions
semàntiques que els han permès l’aparició en contextos sintàctics diversos.
D’acord amb la descripció del català estàndard i normatiu, al costat de la designació
del número cardinal (1), podem trobar els derivats actuant com a especificadors
numerals d’un nom (2), com a articles indefinits, que inclourien els tradicionals
adjectius indefinits (3), o com a pronoms indefinits (4):
(1) a. Hem tret el número u.
b. Un, dos, tres, quatre...
(2) a. He vist un llibre, i no dos.
b. N’he vist un, i no dos.
c. Un dels implicats ha fugit.
(3) Quan vaig entrar a casa, vaig veure un home.
(4) a. Un ha de saber què vol.
b. Quan a un li paguen bé, ha de treballar bé.
Notem que la variació formal que es posa de manifest en els derivats catalans dels
exemples que hem il·lustrat (1-4) és la de la parella u/un (masculí singular). Una
parella que no segueix, de manera estricta, el model morfosintàctic que podem trobar
en altres llengües romàniques com el castellà, segons el qual la nuclearitat (cf. 1 amb
5) o l’elisió del nom al qual acompanya (cf. 2b, 2c, 4 amb 6b, 6c, 8) comporta una
solució distinta a l’aparició com a especificador nominal (cf. 2a, 3 amb 6a, 7):
92
(5) a. Hemos sacado el número uno.
b. Uno, dos, tres, cuatro...
(6) a. He visto un libro, y no dos.
b. He visto uno, y no dos.
c. Uno de los implicados ha huido.
(7) Cuando entramos en casa, vimos un hombre.
(8) a. Uno tiene que saber qué quiere.
b. Cuando a uno le pagan bien, tiene que trabajar bien.
A grans trets, aquesta correspondència també es fa efectiva en italià, on, tot i la
variació en el cas de l’article indefinit un/uno per raons contextuals, la posició
absoluta també demana uno. En romanès també es produeix un fenomen similar, al
costat de l’ús de un com a especificador, tenim com a numeral unu i com a pronom
unul. Altres llengües romàniques, per contra, adopten en general una única solució
formal per a totes les funcions: en francès, un (substituït pel pronom on en
impersonals); en occità, un (amb òm o se per a les impersonals); o en portuguès, um
(amb alternatives també per a la impersonal: amb se, alguém, etc.). Per tant, aquesta
breu descripció ens permet comprovar que, tot i les similituds, les llengües
romàniques presenten aspectes morfosintàctics divergents.
Però el nostre interès en aquesta comunicació no consisteix tant a veure les
diferències entre les llengües romàniques, sinó a posar de manifest que la distribució
que hem descrit per a la llengua catalana presenta vacil·lacions. De fet, tot i els
esforços de la normativa per afavorir aquestes solucions, hi ha zones dialectals com el
valencià o l’alguerès, que reflecteixen amb certa vitalitat altres solucions històriques
(cf. DECLC; DCVB; Ramos, en premsa) que mostren una distinció entre l’ús en
posició absoluta (u) i l’aparició davant d’un element nuclear explícit (un).
Aquesta solució gramatical, geogràficament més restringida, presenta en les darreres
dècades una forta pressió del model estàndard català (1-4). Al costat d’això, en
valencià també s’hi pot comprovar, sense que es puga atribuir necessàriament a
aquesta pressió, un augment de les vacil·lacions formals u/un en determinades
funcions on la distinció especificador nominal/pronom és menys prototípica: N’he vist
93
u/un, i no dos; U/un dels implicats ha fugit. Al mateix temps, hi ha un augment de la
interferència castellana que desplaça la forma genuïna u per uno. A banda d’això, en
àrees no valencianes, les vacil·lacions u/un, tal com posarem de manifest, també
afecten altres elements quantificadors que inclouen u/un, com ara cada un/cada u, en
els quals la teòrica distinció entre caràcter específic (cada un) i caràcter no específic
(cada u) no sempre és l’adoptada pels usuaris: Cada un/u dels candidats.
En vista de tot això, el nostre objectiu és descriure de manera detallada i sistemàtica el
panorama actual de la distribució formal u/un (i la interferència amb uno). Amb
aquest propòsit, estudiarem el corpus oral contingut al Museu de la Paraula
(http://www.museudelaparaula.es/web/home/), i el textos escrits que formen part del
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana
(http://ctlc.iec.cat/Cerca/Index/undefined?Criteri=L&Operador=EQ) i del Corpus
Informatitzat Valencià (http://cival.avl.gva.es/cival/buscador.jsp).
Selecció bibliogràfica
Encara que diversos treballs s’han fet ressò de la variació formal dels derivats de
ŪNUS en la zona valenciana (DCVB; Colomina, 2002; Saragossà, 2003; AVL, 2006;
Beltran i Segura, 2017), no s’ha dut a terme un estudi sistemàtic de la distribució
funcional de les variants formals, ni tampoc s’ha contrastat amb les llengües
romàniques ni amb l’evolució del català. D’altra banda, obres bàsiques com la
Gramàtica del català contemporani (2002), la Gramàtica normativa valenciana
(2006) de l’AVL o la Gramàtica de la llengua catalana (2017) de l’IEC, que han
dedicat pàgines molt interessants al tema dels quantificadors, no han tocat amb prou
de detall aquest punt.
94
Albert ROSSICH
Institut de Llengua i Cultura Catalanes (Universitat de Girona)
El català entre les llengües romàniques segons François Raynouard
Paraules clau: filologia romànica, història de la llengua catalana
La consideració de la llengua catalana dins el panorama de les diverses llengües
romàniques té, en l’obra de François Raynouard, l’iniciador de la filologia romànica,
una valoració inesperadament favorable. Aquesta estima es manté des de ben aviat,
quan Raynouard explica que «le catalan est depuis long-temps une langue fixée; elle a
des grammaires, des dictionnaires. Un très-grand nombre de livres catalans sont
imprimés, et il en existe un nombre bien plus considérable en manuscrit». Notem que
som a l’any 1821, quan el català es trobava en una situació desesperada, segons la
tòpica visió de la decadència de la llengua i la literatura catalanes.
Malgrat això, l’impressor i erudit rossellonès Josep Tastú (que, a la traducció de Los
contrabanders de Pierre-Jean de Béranger, es definia com «un curiós apassionat de la
llengua romanocatalana») li retreia tebior en el tractament que feia del català:
«Raynouard [...] n’a fait que mentionner la langue cathalane sans lui faire cependant
l’honneur de l’admettre dans la compagnie de ses glorieux provençaux». A propòsit
d’això, Joaquim Rubió i Ors comentava que «la omisión del catalán en el estudio
comparativo que de las susodichas lenguas romanas hacía en 1821 aquel eximio
provenzalista, y que hería el sentimiento patriótico de Tastú, es todavía màs difícil de
explicar cuando se recuerda lo que de nuestro idioma escribía en aquel mismo año en
el prólogo del tomo VI de su Colección de las poesías de los trovadores. “El catalàn,
dice en él, es, de todos los idiomas pertenecientes à la lengua romana, el que màs se le
acerca, aun tal vez sin exceptuar el idioma de los Valdenses” [...]. “Lo he dicho y creo
deber repetirlo: el catalàn es un idioma regular, que està sujeto a formas constantes y
que ocupa un lugar honroso en la opinión de los sabios”».
95
En aquesta comunicació em proposo contextualitzar aquestes opinions i descobrir
d’on neix aquesta valoració tan positiva del català i com va anar progressant en els
treballs posteriors de Raynouard.
Selecció bibliogràfica
François Raynouard, Choix des poésies originales des Troubadours, vol. VI
[=Grammaire comparée des langues de l’Europe latine, dans leurs rapports
avec la langue des Troubadours], París: Imprimerie de Firmin Didot, 1821.
Joaquín Rubió y Ors, «Bastero, provenzalista catalàn», Memorias de la Real
Academia de Buenas Letras de Barcelona, VI (1898), 5-100.
96
Carles ROYO
Universitat de Barcelona
Domini de l’espai i domini del temps en les llengües. Un contrast en els verbs
psicològics
Paraules clau: agradar, domini de l’espai, domini del temps, verb psicològic
Segons Ynglès (2011), el llenguatge es pot organitzar en dos dominis: el de l’espai i el
del temps, dues maneres diferents de construir i conceptualitzar una mateixa escena.
L’organització del català ho faria en el domini de l’espai (domini-E), en què es
ressalta una relació estàtica o no energètica entre un fons, representat pel datiu (em), i
una figura (les mans): el datiu hi és l’element més prominent, el fons que domina la
visió de l’escena (1b). En canvi, l’anglès ho faria en el domini del temps (domini-T),
en què es ressalta l’acció en el temps d’una força dinàmica o energètica, en què el
subjecte amb un possessiu (my hands) és l’element més prominent de l’acció o
l’origen de l’energia (trajector) cap a una fita (1a).
(1) a. My hands tremble.
b. Em tremolen les mans.
Fent una similitud amb el contrast de (1), es pot entendre també la manera diferent
com les llengües construeixen les oracions amb determinats predicats psicològics. La
construcció en el domini-T en alemany, anglès, francès i portuguès (2), en contrast
amb la construcció en el domini-E en català, espanyol, italià i romanès (3), fet que
mostra la preferència de les llengües per un domini diferent. Però tant a (2) com a (3)
el participant més prominent és sempre l’experimentador, i en tots dos tipus de
construcció domina la visió de l’escena. La diferència es troba en el tipus de relació
entre l’experimentador i l’estímul de l’experiència psicològica en cada construcció: a
(3) es ressalta la relació estàtica entre el datiu (m’/me/mi/îmi) i una predicació (el
formatge agrada, les pel·lícules històriques agraden) i, seguint Baker (1997), a (2) es
97
ressaltaria conceptualment una mena d’«acció» o creació d’una representació mental
per part d’un experimentador.
(2) Construcció amb un nominatiu (subjecte) experimentador (SubjExp)
a. alemany Ich mag Käse. / Ich mag historische Filme.
b. anglès I like cheese. / I like historical movies.
c. francès J’aime le fromage./ J’aime les films historiques.
d. portuguès Eu gosto de queijo./ Eu gosto de filmes históricos.
(3) Construcció amb un datiu experimentador (DatExp)
a. català M’agrada el formatge. / M’agraden les pel·lícules històriques.
b. espanyol Me gusta el queso. / Me gustan las películas históricas.
c. italià Mi piace il formaggio. / Mi piacciono i film storici.
d. romanès Îmi place brânza. / Îmi plac filmele istorice.
L’interès d’estudiar aquest fenomen consisteix en el fet que pot contribuir a explicar
altres fenòmens lingüístics amb l’objectiu de comprendre el funcionament de les
llengües. Per exemple, tot i que no és una oració equivalent, en català existeix una
construcció amb el verb agradar en el domini-T (El rei s’ha agradat de la pastoreta:
Rigau 1990), però que està en desús en bona part del domini lingüístic. La preferència
del català pel domini-E pot explicar la prevalença de l’ús amb experimentador datiu,
tot i que algun verb com interessar manté viu l’ús amb experimentador nominatiu
(L’Enric s’interessa pel teatre), juntament amb el datiu (A l’Enric li interessa el
teatre). En canvi, en romanès, el verb a interesa ‘interessar’ pren una semàntica
equivalent a ‘buscar’ en la forma pronominal que regeix un sintagma preposicional
(Marleen Van Peteghem c. p.): M-am interesat de toate posturile de babysitter, dar tot
nu am găsit nimic potrivit ‘He buscat tots els llocs de treball de mainadera, però
encara no he trobat res adequat’ (exemple d’Internet). La preferència pel domini-E
també explicaria la construcció amb experimentador datiu d’uns quants verbs catalans
que poden tenir una semàntica psicològica, com agafar, apetir, esperar o flipar (Royo
2017: §3.2.5).
98
D’altra banda, en els verbs gustar i agradar de l’espanyol hi ha hagut una reanàlisi
des d’una etapa inicial d’oracions amb experimentador nominatiu (SubjExp: María
gusta de la música) fins a l’experimentador datiu actual (DatExp: A María le gusta la
música) (Batllori 2012). Just una reanàlisi inversa de l’evolució del verb to like de
l’anglès, que ha passat de tenir un experimentador objecte a tenir un experimentador
subjecte (Gelderen 2014). La preferència pel domini-E de l’espanyol i pel domini-T
de l’anglès explica la diferència evolutiva, pot explicar les característiques del verb
català agradar o dels contrastos entre les llengües de (2) i les llengües de (3). Fins i
tot, el domini-T admet un subjecte voluntari i explica per què l’oració transitiva
original de l’espanyol expressava voluntarietat en l’experimentador i la intransitiva
actual expressa involuntarietat (Batllori 2012).
Selecció bibliogràfica
BAKER, M. (1997). «Thematic Roles and Syntactic Structure». Dins HAEGEMAN,
L. (ed.), Elements of Grammar. Handbook of Generative Syntax. Dordrecht;
Boston; Londres: Kluwer Academic Publishers, p. 73-137.
BATLLORI, M. (2012). «Diacronía de los verbos psicológicos: una propuesta de
entrada léxica». Dins CLAVERÍA, G.; FREIXAS, M.; PRAT, M.;
TORRUELLA, J. (ed.), Historia del léxico: perspectivas de investigación.
Madrid; Frankfurt am Main: Iberoamericana; Vervuert, p. 341-374.
GELDEREN, E. (2014). «Changes in Psych-verbs: A reanalysis of little v». Catalan
Journal of Linguistics 13, p. 99-122.
RIGAU, G. (1990). «Les propietats d’agradar: estructura temàtica i comportament
sintàctic». Caplletra (València) 8, p. 7-19.
ROYO, C. (2017). Alternança acusatiu/datiu i flexibilitat semàntica i sintàctica dels
verbs psicològics catalans. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.
YNGLÈS, T. (2011). El datiu en català: Una aproximació des de la lingüística
cognitiva. Obra pòstuma: M. T. Espinal, J. Mateu, T. Cabré i G. Rigau (ed.).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
99
Neus SÁNCHEZ LENDÍNEZ
Universitat de les Illes Balears
La universalitat de Ramon Llull: del català com a llengua europea a les traduccions
al romanès
Paraules clau: Ramon Llull, català a Europa, manuscrits, traduccions, romanès
Tot i haver-hi producció historiogràfica en català coetània a l’obra lul·liana que
contribueix a l’aparició d’una prosa catalana, com les Cròniques de Jaume I i Bernat
Desclot, Ramon Llull va fer possible que el català fos un instrument totalment apte
per tractar totes les branques del saber de l’època. La intenció que perseguia l’autor
no era crear una llengua literària estrictament sinó difondre la seva Art entre tots els
públics possibles. D’aquesta manera, sense pretendre-ho, Ramon Llull va posar al
mateix nivell la llengua catalana amb la resta de llengües romàniques i, així, va
començar a expandir la llengua i cultura catalanes arreu d’Europa.
Per poder donar compte que Llull no pretenia crear una nova llengua literària es
mostraran, a partir de set manuscrits del Llibre de consolació d’ermità, alguns
aspectes lingüístics que són rellevants en l’anàlisi de la gramàtica històrica. Així
mateix, es pot analitzar el comportament de la llengua i, així, establir-ne l’evolució.
D’aquesta manera, l’objectiu que es marca aquesta comunicació és mostrar que la
gran tasca lul·liana fou, sens dubte, escriure en català sobre els grans aspectes del
coneixement. La tria d’aquesta obra no és aleatòria, sinó que el fet de ser una de les
darreres –escrita en forma de diàleg–, pot donar més pistes de l’evolució de la llengua
emprada per Llull. Amb aquest estudi lingüístic queda en evidència que un mateix
text lul·lià pot ser testimoni de nombrosos canvis lingüístics i gràfics. Per tant, cal
lligar aquest fet amb la qüestió de l’existència d’una llengua literària de Llull. En
nombroses ocasions, especialment dins de l’àmbit acadèmic, s’ha parlat de Ramon
Llull com el creador de la llengua catalana i, fins i tot, del primer gran literat català.
Cal matisar aquestes afirmacions. Allò que fa gran la figura de Llull és haver estat el
primer autor a escriure sobre temes com la teologia, la ciència i la filosofia en llengua
100
catalana. Sense perseguir la intenció de crear una literatura en català, Llull ha estat un
dels grans motors perquè el català sigui, avui en dia, una llengua viva i madura. La
tasca de Llull, però, no ha quedat estancada en cap cas. L’obra de Ramon Llull és
vigent arreu i així ho demostra que autors romanesos com Jana Balacciu Matei hagin
optat per dedicar part de la seva feina lingüística a traduir algunes de les obres de
Llull. En aquesta comunicació, a més, es pretén donar compte d’aquestes traduccions,
que ajuden a donar a conèixer la cultura catalana arreu d’Europa. Això, però, sense la
tasca incansable de Ramon Llull, no hauria estat possible.
Selecció bibliogràfica
BADIA, Lola (1988). «L’aportació de Ramon Llull en la literatura en llengua d’oc:
per un replantejament de les relacions Occitània-Catalunya a la baixa edat
mitjana», dins Teoria i pràctica de la literatura en Ramon Llull. Quaderns
Crema. Barcelona. Pàg. 141-171.
BADIA, SANTANACH I SOLER 2009. «Per la lingua di Ramon Llull: un’indagine
intorno ai manoscritti in volgare di prima generazione», dins Medioevo
Romanzo 33,1, pàg. 49-72.
BADIA, SANTANACH I SOLER (2007). «Els manuscrits lul·lians de primera
generació als inicis de la scripta librària catalana», dins Translatar i transferir:
la transmissió dels textos i el saber (1200-1500). Primer col·loqui internacional
de grup Narpan «Cultura i literatura de la baixa edat mitjana». Edicions de la
Universitat de Barcelona. Santa Coloma de Queralt.
Base de dades Ramon Llull, Centre de Documentació Ramon Llull (Universitat de
Barcelona), <http://orbita.bib.ub.edu/llull/>.
MARTÍ, Joan (1990). Gramàtica històrica catalana. Problemes i mètodes. Biblioteca
lingüística catalana. Universitat de València. València.
101
Ildikó SZIJJ
Universitat Eötvös Lorànd de Budapest
Observacions sobre els verbs parasintètics en català i altres llengües romàniques
Paraules clau: derivació parasintètica, llengües iberoromàniques, prefix dels derivats
parasintètics
El meu objectiu és descriure alguns aspectes de la derivació verbal parasintètica del
català, en comparació amb altres llengües romàniques. La parasíntesi és un procés de
derivació que existeix en totes les llengües de la família romànica, p. ex. port.
enriquecer, cast. enriquecer, cat. enriquir, fr. enrichir, it. arricchire, rom. a îmbogăți.
Tanmateix, sembla interessant observar les diferències entre les llengües tant pel que
fa a la freqüència, com a la forma d’aquests derivats.
Per fer la comparació, utilitzaré diccionaris bilingües de català i altres llengües
romàniques, en ambdues direccions. Miraré de fer una llista d’elements comparables
entre diverses llengües.
El terme parasíntesi es pot aplicar a diferents conceptes, segons l’enfocament teòric.
Segons una de les aproximacions, elements com ara en-riqu-ir són derivats
parasintètics (p. ex. seria la interpretació de Reinheimer Rîpeanu (Les dérivés
parasynthétiques dans les langues romanes, Mouton, 1974) o de Badia i Margarit
(Gramàtica catalana, Gredos, 1975, II, pp. 394-398). Segons l’altre enfocament entre
els exemples anteriors l’únic derivat parasintètic seria en-riqu-ec-er, que conté el
sufix -ec- i el morfema verbal -er (p. ex. és la interpretació de la Gramàtica de la
llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, 2016, pp. 138, 437). En la meva
comunicació aplicaré el terme en el sentit més ample, però tindré en compte l’aspecte
anterior, per tant l’aparició d’un veritable sufix en el derivat serà un dels meus criteris
de comparació.
102
Des d’un punt de vista general, si comparem dues llengües, la diferència entre elles
pot deure’s al fet que només una d’elles té un derivat parasintètic, p. ex. cast.
ametrallar / cat. metrallar, cast. amueblar / cat. moblar, cast. anochecer / cat.
vesprejar, fosquejar. Per altra banda, pot haver-hi parasíntesi en ambdues llengües,
amb un prefix diferent: cat. efeminat / cast. afeminado, cat. emmotllar / cast. amoldar,
cat. enforcar / cast. ahorcar. Com una altra possibilitat, una llengua pot tenir un
derivat parasintètic, mentre en l’altra l’equivalent seria una combinació d’elements
lexicals: cast. afincar / cat. adquirir finques, cast. amestizado / cat. amb trets
mestissos, cast. encespedar / cat. cobrir amb gespa.
Entre els casos anteriors el que m’interessa més és el segon, és a dir, quan dues o més
llengües tenen els mateixos derivats parasintètics amb prefix diferent. Em concentraré
en primer lloc en els derivats formats amb els prefixos a- i en- i observaré
principalment les llengües iberoromàniques. (Els meus exemples contrastius entre el
català i el castellà procedeixen del Diccionari castellà-català, Enciclopèdia Catalana,
1990.)
Selecció bibliogràfica
Àlvarez, Rosario / Xove, Xosé: Gramàtica da lingua galega, Galaxia, Vigo, 2002.
Badia i Margarit, Antoni: Gramàtica catalana, Gredos, Madrid, 1975.
Bruguera i Talleda, Jordi: Diccionari de la formació de mots, Enciclopèdia Catalana,
Barcelona, 2006.
Cabré, M. Teresa: A l’entorn de la paraula, Lexicologia catalana, Universitat de
València, 1994.
Diccionari castellà-català, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1990.
Diccionari portuguès-català, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1985.
Institut d’Estudis Catalans: Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona, 2016.
Lang, Mervyn F.: Formación de palabras en español, Càtedra, Madrid, 2002.
Reinheimer Rîpeanu, Sanda: Les dérivés parasynthétiques dans les langues romanes,
Mouton, The Hague, Paris, 1974.
Serrano-Dolader, David: «La derivación verbal y la parasíntesis», in Bosque, Ignacio /
Demonte, Violeta: Gramàtica descriptiva de la lengua española, Espasa,
Madrid, 1999.
103
Camilla TALFANI
Université de Toulouse Jean Jaurès
La Faula de Guillem de Torroella en el Cançoner dels comtes d’Urgell
Paraules clau: literatura medieval, narrativa en vers, plurilingüisme, estudi
lingüístic, cançoners
La Faula de l’autor mallorquí Guillem de Torroella és un conte en octosíl·labs
apariats, narrat en primera persona i datable entre el 1370 i el 1374, que va tenir una
àmplia circulació i molt èxit entre els seus contemporanis, escriptors cèlebres com
Bernat Metge i Joanot Martorell i també a la posteritat. D’altra banda, la seva enorme
fortuna és demostrada per la presència, molt significativa, de l’obra en els quatre
reculls més importants de la narrativa catalana en vers, tradició que perdurà al llarg
dels segles XIV i XV. Es tracta dels còdexs: Cançoner dels comtes d’Urgell (C,
Madrid, Biblioteca Nacional, res. 48); Cançoner Vega-Aguiló (Hb, Barcelona,
Biblioteca de Catalunya, 8), l’únic que la copia integralment; Cançoner d’Estanislau
Aguiló (E, Palma de Mallorca, Societat Arqueològica Lul·liana di Palma di Maiorca);
Cançoner de Carpentràs (Fb, Carpentràs, Bibliothèque Inguimbertine, 381), que en
documenta només uns quants versos.
El tema de la història s’inscriu dins el cicle arturià i també s’empelta de mites de
l’antiguitat clàssica i de motius de les llegendes orientals. De fet es narra el rapte
fantàstic del protagonista (o sigui l’autor mateix), organitzat per la fada Morgana i
realitzat per una balena, cap a l’illa encantada del rei Artús. Ja ha estat observat i
assenyalat que la literatura catalana medieval, lírica i narrativa, feia servir models i
materials de procedència diversa i, tot i el recurs freqüent a la més propera literatura
llenguadociana, els temes i els gèneres típics de la producció en llengua d’oíl eren
igualment difusos i coneguts, i confluïen fins i tot en obres de caràcter més popular.
En aquest sentit, cal remarcar que formes literàries com roman, lai, fabliaux i chanson
de geste descendien des del Nord de França per arribar cap als Països Catalans on, al
costat i tant com la literatura trobadoresca, eren copiades, apreses, traduïdes i sovint
104
constituïen fonts i materials per a l’activitat poètica local. Pel que fa a la Faula, però,
és important destacar que no s’hi troben solament motius literaris francesos, sinó
també la llengua, o, millor, una mena de francès que sembla derivar de la lectura de
les obres en llengua d’oíl que ja circulaven. Així doncs la llengua francesa apareix,
per exemple, quan l’autor fa parlar el rei Artús o bé la seva germana, segurament amb
la finalitat de crear una dimensió de mimesi i de realisme en el poema.
El Cançoner dels comtes d’Urgell és el testimoni més antic de la tradició i transmet
conjuntament el llibre de proverbis i les cinc peces narratives del trobador Cerverí de
Girona. Encara que faltin més o menys 135 versos al text, en alguns llocs presenta
lliçons superiors; quant a la seva posició respecte a la transmissió manuscrita, Anna
Maria Compagna, en la seva darrera edició crítica, de tipus lachmannià, de la Faula,
proposa un stemma en el qual una de les dues famílies que el componen coincideix
amb el sol Cançoner d’Urgell. D’altra banda, aquest còdex és clarament el més
corrupte en relació amb la part en francès, amb tota probabilitat a causa de l’escassa
competència lingüística del seu copista, que es reflecteix també en la resta de l’obra,
redactada en l’usual català aprovençalat sovint adoptat com a llengua de la poesia i
del cançoner.
Des de la perspectiva lingüística es possible detectar, per tant, nombroses faltes i
freqüents hipercorreccions que generalment caracteritzen el plurilingüisme dels textos
catalans medievals i habitualment atribuïbles als escribes. Tenint en compte aquest
darrer aspecte, ha sigut necèssaria i s’ha revelat molt interessant una investigació en
perspectiva estratigràfica, és a dir, operada a fi de dintingir correctament entre els
elements que s’han de remontar a l’autor mateix i els trets afegits pels copistes.
En conclusió, la comunicació proposada mira de mostrar els resultats d’aquesta
recerca i de fixar l’atenció en algunes formes que, si bé poden significar només errors
causats per la incomprensió del text, al mateix temps han estat fonamentals per a
l’individuació d’un grafema recurrent que, excloent-ne la imputabilitat a l’idiolecte
del copista, podria contribuir a la localització geogràfica del manuscrit.
Selecció bibliogràfica
105
Bohigas, Pere, «La llengua del Cançoner d’Estanislau Aguiló», Estudis Romànics 16,
1971- 1975, pp. 1-19.
Bohigas, Pere, Guillem de Torroella. La Faula, di Pere Bohigas − Jaume Vidal
Alcover, Biblioteca Universitària Tàrraco, Edicions Tàrraco, Tarragona, 1984.
Cabré, Miriam, «La Narrativa en vers», di Miriam Cabré − Anton Maria Espadaler,
dins Història de la literatura catalana, Vol. 1. Literatura medieval: dels orígens
al segle XIV, direzione di Lola Badia, Enciclopèdia Catalana − Barcino −
Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2013, pp. 297-372.
COM2, A Concordance of Medieval Occitan. The troubadours Narrative Verse,
direzione di Peter T. Ricketts, Brepols Publishers, 1999-2004.
Compagna, Anna Maria, La Faula, Edicions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona,
Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2007.
Coromines i Vigneaux, Joan, Diccionari etimològic i complementari de la llengua
catalana, Curial Edicions Catalans, Barcelona, 1980-2001.
Espadaler, Anton Maria, Cançoner dels comtes d’Urgell, di Anton Maria Espadaler −
Eloi Castelló i Gassol, Universitat de Lleida, Lleida, 1999.
Llabrés y Quintana, Gabriel, Estudi històric y literari escrit per en Gabriel Llabres
sobre’l Cançoner dels comtes d’Urgell, Societat catalana de bibliòfils,
Barcelona, 1907.
Massó i Torrents, Repertori de l’antigua literatura catalana, Institut d’Estudis
Catalans, Editorial Alpha, Barcelona, 1932.
RIALC, Repertorio informatizzato dell’antica letteratura catalana,
www.rialc.unina.it.
Vatteroni, Sergio, Il trovatore Peire Cardenal, Mucchi, Mòdena, 2013.
Zinelli, Fabio, «Occitanico e catalano “dialetti in contatto” nel canzoniere Vega
Aguiló (Biblioteca de Catalunya, 7-8)», dins Transcrire et / ou traduire:
variation et changement linguistique dans la tradition manuscrite des textes
médiévaux, Actes du congrès international, Klagenfurt, 15-16 novembre 2012,
Carl Winter Universitätsverlag, Heidelberg, 2013.
Zufferey, François, Recherches linguistiques sur les Chansonniers Provençaux,
Librairie Droz, Ginebra, 1987.
106
Joan TORRUELLA CASAÑAS
Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats - UAB
Variació designativa del concepte ‘crepuscle’ en l’àrea geogràfica iberoromànica
Paraules clau: variació lèxica, geolingüística, atles lingüístics, crepuscle.
La conceptualització del temps, en general, i la divisió de les parts del dia, en
particular, ha esdevingut, al llarg de la història i especialment en els últims temps, un
tema d’interès i d’estudi recurrent. Aquesta conceptualització implica en la pràctica
una categorització diferent d’una mateixa realitat segons la zona geogràfica dels
parlants, cosa que es tradueix en un grau elevat de variació designativa.
El concepte «crepuscle» indica, segons el DIEC2, la «claror que hi ha quan el sol es
troba sota l’horitzó, des de trenc d’alba fins a la sortida del sol o des de la posta del
sol fins a ésser nit fosca». Així doncs, es tracta d’una part de temps que va entre les
primeres llums del dia i la sortida del sol (crepuscle matutí) o entre el moment que
acaba la posta del sol fins que desapareix la llum del dia (crepuscle vespertí). La
denominació d’aquestes parts dels dia prenen diferents formes segons l’àrea
geogràfica determinada. En l’àmbit de les terres de parla catalana, la diferent
terminologia per expressar aquest concepte ja va ser estudiada per M. Massanell i J.
Torruella (2013), però en l’àmbit geogràfic de la Iberoromània les distintes
denominacions que rep el concepte encara no han estat analitzades.
La nostra comunicació se centraria en el concepte de ‘crepuscle vespertí’ i el seu
objectiu seria l’estudi de la variació designativa per expressar aquest concepte en
l’àmbit de les diverses llengües iberoromàniques, és a dir, en les llengües portuguesa,
gallega, espanyola i catalana. El corpus de treball es faria a partir de les dades que
ofereixen els diferents atles lingüístics d’aquestes zones (ALEPG per al portuguès,
ALGa per al gallec, ADiM, ALEA, ALEANR, ALECant, ALEICan, ALeCMan i
ALCyL per a l’espanyol, i ALDC i ALC per al català). Tal com ja vàrem fer en un
estudi sobre les diferents denominacions del concepte ‘alba’ realitzat juntament amb
107
Carolina Julià, el treball tractaria, per una part, sobre les similituds i les diferències
que hi puguin haver en les diferents llengües en la percepció i conceptualització
d’aquesta part del dia i, per una altra part, sobre la varietat denominativa que les
diferents llengües ofereixen, analitzades des de l’aspecte formal, des de l’aspecte
lèxicosemàntic i motivacional.
La metodologia de l’estudi seria la confecció d’un corpus lèxic en forma de base de
dades on es recollirien totes les variants que els diferents atles de llengües
iberoromàniques i els dos de la llengua romanesa proporcionen, de manera que es
poguessin classificar i ordenar per obtenir dades sobre les categories predominants,
les diferents estructures de les unitats compostes, les motivacions de les distintes
formes, etc.
Selecció bibliogràfica
DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (2007). Diccionari de la llengua catalana.
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. <http://dlc.iec.cat/>.
García Gonzàlez, Constantino (1974). «Amanecer en gallego», Verba. Anuario
Galego de Filoloxía, 1, 150-158.
Izquierdo, Laura (1993). «La escisión semántica del término mañana y la creación
léxica de media mañana», Revista de Filología de la Universidad de La
Laguna, 12, 149-167.
Martín, Cristina (2009). «De las horas en el siglo XVI». In: Romero, Laura/Julià,
Carolina (edd.), Tendencias actuales en la investigación diacrónica de la
lengua (pp. 391-398). Barcelona: UB.
Massanell, Mar/Torruella, Joan (2013). Denominacions del crepuscle en llengua
catalana. Caplletra, 54, 51-103.
Whitrow, Gerald James (1990). El tiempo en la historia: la evolución de nuestro
sentido del tiempo y de la perspectiva temporal. Barcelona: Crítica.
108
Esteve VALLS ALECHA
Universitat Internacional de Catalunya / Universitat de Barcelona
Variació i distància lingüística a la Romania Antiqua: una aproximació
dialectomètrica a l’organització geolectal del contínuum romànic
Paraules clau: romanística, dialectologia, dialectometria, subagrupació, individuació
El principal objectiu d’aquest treball és presentar una primera aproximació
dialectomètrica a l’organització geolectal de l’àmbit lingüístic romànic en base a un
corpus de nova creació que s’està desenvolupant al Centro Ramón Piñeiro para a
Investigación en Humanidades a partir de les dades de l’Atlas Linguistique Roman
(ALiR). Més enllà de permetre analitzar la variació i la distància lingüística entre les
varietats de la Romania Antiqua, però, el procés de dialectometrització de l’ALiR
hauria de servir per poder abordar, des d’una perspectiva quantitativa global,
determinades qüestions que han generat controvèrsia al llarg de la història de la
romanística. Concretament, en aquesta presentació n’abordarem dues: d’una banda, la
qüestió del grau d’individuació de la llengua gallega respecte del portuguès i el
castellà; i, de l’altra, la qüestió de la subagrupació romànica de la llengua catalana.
Finalment, també pararem una atenció especial a la posició que ocupen les varietats
de la llengua romanesa en el contínuum romànic.
Per dur a terme aquesta anàlisi, hem optat per aplicar la distància de Levenshtein a un
corpus de 36.808 ítems repartits per 1.010 localitats de l’àmbit romànic. Tant el càlcul
de la matriu de distàncies com els diferents sistemes taxonòmics i de visualització
emprats s’han obtingut mitjançant la interfície Gabmap, i ens han permès d’arribar a
les següents conclusions:
a) En primer lloc, sembla que l’àrea mediterrània ha donat lloc al major contínuum de
la Romània; aquest contínuum s’estén del sud d’Alacant al sud de la península itàlica
tot resseguint l’arc mediterrani i constitueix –incloses les Balears, les Pitiüsses,
Còrsega, Sardenya i Sicília– una gran àrea lingüística caracteritzada per la presència
109
de varietats de transició que afavoreixen un trànsit suau entre els diferents grups
lingüístics.
b) En segon lloc, s’observa que les varietats dacoromaneses, aromaneses,
meglenoromaneses i istroromaneses formen un clúster que se situa a una gran
distància de la resta de varietats romàniques. En contrast amb les varietats del
romanès, les varietats iberoromàniques, italoromàniques i gal·loromàniques formen
un contínuum de parlars separats per una distància fonètica molt més reduïda.
c) En tercer lloc, s’observa que el portuguès, en tant que àrea lateral de l’àmbit
lingüístic, se situa a una distància notable respecte a la resta de varietats romàniques.
Aquesta distància és important fins i tot respecte a aquelles varietats que més se li
acosten, les de la llengua gallega.
d) En quart lloc, sembla que, en l’estadi sincrònic estudiat –a principis del segle XX–,
les varietats ladines i friülanes –antigues integrants d’un contínuum lingüístic avui
fragmentat– continuen mantenint una relació de gran proximitat. Aquest fet contrasta
amb les varietats retoromàniques –les terceres integrants d’aquest contínuum històric–
, que apareixen no només desvinculades dels parlars ladins i friülans, sinó que –i això
es podria deure a la influència de les varietats germàniques de Suïssa– no s’agrupen
amb cap altre conjunt de varietats analitzades.
e) En cinquè lloc, s’observa que les varietats del gallec formen un clúster tan
homogeni i independent, com a mínim, com els clústers corresponents a les varietats
portugueses i castellanes. Tot i amb això, la relació entre el gallec i el castellà i entre
el gallec i el portuguès no és pas d’equidistància, ja que s’observa una major
proximitat d’aquesta llengua amb les varietats castellanes. Això sembla indicar que el
procés de distanciament del gallec respecte al portuguès que ha tingut lloc al llarg dels
darrers segles ha comportat, paral·lelament, un procés d’acostament d’aquesta llengua
al castellà. Arran d’aquesta evolució, de totes les varietats romàniques que avui reben
per consens la consideració de llengües independents, les de la llengua gallega són,
pel que sembla, les que presenten una distància lingüística més petita respecte a les
varietats d’una altra llengua –en aquest cas la castellana–.
110
f) Pel que fa a la posició del català, les varietats d’aquesta llengua s’ubiquen
clarament entre les varietats gal·loromàniques meridionals –llenguadocianes i
gascones– i les varietats italoromàniques i iberoromàniques septentrionals. Així
doncs, aquest treball permet constatar –per primer cop a partir d’una anàlisi
quantitativa– que les varietats de la llengua catalana ocupen –o si més no ocupaven
durant les primeres dècades del segle XX– una posició intermèdia –de transició– entre
els àmbits gal·loromànic, italoromànic i iberoromànic –amb cap dels quals, tanmateix,
no és possible d’agrupar-les–.
Selecció bibliogràfica
Tuaillon, Gaston i Michel Contini (eds.) (1996): Atlas Linguistique Roman (ALiR).
Volume I. Présentation; Volume I. Cartes; Volume I. Commentaires. Roma:
Istituto Poligrafico e Zecca Dello Stato.
Valls, Esteve i Manuel Gonzàlez (2016a), «Variación e distancia lingüística na
Romania Antiqua: unha contribución dialectométrica ao debate sobre o grao de
individuación da lingua galega», Estudos de Lingüística Galega 8, pàg. 229-246.
Valls, Esteve i Manuel Gonzàlez (2016b), «La subagrupació romànica del català: una
aproximació dialectomètrica de base fonètica a l’Atlas Linguistique Roman»,
Studia Romanica Posnaniensia 43 (2), pàg. 5-27.
111
3.2. SECCIÓ 2. CLÀSSICS DE LA LITERATURA UNIVERSAL A LA
LITERATURA CATALANA. L’ACCÉS I LA RECEPCIÓ
Victòria ALSINA KEITH
Universitat Pompeu Fabra
Marcello GIUGLIANO
Universitat de Leipzig
La traducció de Moby Dick al català
Paraules clau: Moby Dick, traducció literària al català, estil, recepció de la literatura
nord-americana
Moby Dick de Herman Melville té fama de ser una novel·la d’aventures –tot i que és
molt més–, i per tant adequada per a lectors juvenils, i potser per això s’ha traduït
molt: en castellà, sense tenir en compte les també nombroses adaptacions, al llarg del
segle XX se’n van publicar un bon nombre de traduccions. Podem esmentar les de
Manuel Rossell Pesant i Julio Ledesma Páez, de data incerta, les de Fabricio Valserra
i Simón Santainés, totes dues de 1943, una de l’editorial Juventud sense el nom del
traductor, de 1955, la reputada versió de José M. Valverde de 1965, amb moltes
reedicions fins a l’actualitat, les de Julio C. Acerete, José Antonio Vidal Sales i Juan
Gómez Casas, totes tres de 1967, la de Guillermo López Hipkiss de 1969, la de José
Fernández Z de 1981 (o anterior), la de Jaime Uribe de 1994, la d’Enrique Pezzoni de
2001, la d’Elisabeth Martínez de 2002, la de Maylee Yábar-Dávila de 2005, la d’Ana
Gasol de 2006, la de Gregorio Cantera Chamorro de 2008 i la de Marion Carrière de
2015.
Al costat d’aquest panorama tan ple, la presència de Moby Dick al català és tardana i
escassa: la primera i única traducció de la novel·la al català va ser obra de l’escriptora
112
Maria Antònia Oliver l’any 1984, dins de la col·lecció d’Edicions 62 “Les Millors
obres de la Literatura Universal”, i va guanyar el Premi a la Traducció al català de la
Generalitat de Catalunya el 1985.
L’obra de Melville es un clàssic de la literatura mundial i una obra d’extrema
complexitat que representa un veritable desafiament per a la traducció, tant per la
riquesa del llenguatge tècnic de l’àmbit mariner, la varietat de registres i la
complexitat sintàctica de què fa ús l’autor nord-americà, com pels símbols i al·lusions
que trobem al llarg de l’obra, per la gran quantitat de subtils referències intertextuals i
per la varietat de temes filosòfics, metafísics, religiosos i de gènere, entre d’altres. Per
això va ser un encert la tria, per a aquesta tasca, de M. Antònia Oliver, reconeguda
escriptora i traductora experimentada (havia traduït diversos autors al castellà als anys
70, i, després, Diemberger, Woolf, Mark Twain, Italo Calvino i Txèkhov –amb Ricard
Sanvicente– al català). Malgrat l’experiència, la traductora ens diu en la “Nota sobre
la traducció” que hi ha a l’inici del llibre (1984: 11): “Traduir [...] Moby Dick ha estat
una navegació apassionant, però plena d’esculls, en la qual més d’una vegada he estat
a punt de perdre el nord i la paciència. La complexitat i la riquesa del lèxic emprat per
Melville, la varietat i la mescladissa dels nivells de llenguatge, l’envitricollament
sintàctic de molts fragments, m’han meravellat i m’han desconcertat tot sovint.” En
aquesta empresa, cita diferents persones que l’han assessorada i orientada en els
diversos àmbits que presentaven especial dificultat: en el lèxic de la marineria, de la
navegació i de la caça de balenes; en els noms d’animals i plantes; en les referències
bíbliques; en els nivells de llenguatge, i en la interpretació del text original.
Després d’algunes reflexions introductòries sobre la breu historia de la recepció de la
novel·la a Cataluña en comparació amb la història editorial més enrevessada de les
traduccions al castellà, el nostre estudi es proposa, en primer lloc, dur a terme una
anàlisi estilística de la traducció d’Oliver per tal de descriure com s’han resolt al text
meta alguns dels elements més problemàtics de la novel·la, com ara els elements
culturals, la representació de gènere o la traducció de la intertextualitat. Aquest estudi
ens durà a una descripció de les diferències i les similituds entre l’estil del text
original i el del text meta i ens permetrà una primera definició de potencials elements
idiosincràtics de l’estil de la traductora.
113
En segon lloc, i en connexió amb el primer objectiu, l’estudi aspira a esbrinar quin
lloc va ocupar la traducció de Moby Dick en el conjunt de l’obra de Oliver com a
traductora i com a escriptora.
Selecció bibliogràfica
Melville, Hermann. 1984. Moby Dick. Oliver, Maria Antònia (trad.). Barcelona:
Edicions 62.
114
Andratx BADIA-ESCOLÀ
Universidade de Santiago de Compostela, Universitat de Lleida
El cor de les tenebres de Joseph Conrad: traduccions, recepció i influència en la
literatura catalana contemporània
Paraules clau: Joseph Conrad, Albert Sánchez Piñol, literatura catalana
contemporània, clàssics universals, recepció
El cor de les tenebres de Joseph Conrad és un dels relats universals més cèlebres. Un
clàssic long-seller contemporani. La primera recepció de Conrad en català es produeix
l’any 1924, just l’any en què va morir, amb la qual cosa no ha estat un autor aliè a la
tradició literària catalana ni d’incorporació recent sinó que arriba en un moment en
què el debat sobre la novel·la es va intensificant, cosa que l’acabarà convertint en un
referent a tindre en compte.
Tot i que El cor de les tenebres no va ser de les primeres traduccions que es van
incorporar a les editorials catalanes, actualment en disposem, com a mínim, de tres
versions diferents (la de Montserrat Valcells Flotats per a Edicions 62, la de Neus
Bonilla amb pròleg i notes d’Álex Chico per a Editorial Base i la més recent,
publicada el desembre de 2017, de Yannick Garcia amb pròleg d’Albert Sànchez
Piñol) a més a més d’una versió il·lustrada per Ángel Matero Charris de Galàxia
Gutenberg. Això demostra que és un text que té una vida editorial constant i una
influència determinant en escriptors com Sánchez Piñol, sobretot (però no només) en
el cas de La pell freda. En aquest sentit, resulta prou clarificadora la confessió que fa
l’escriptor català a l’obra de Conrad: “[La meva primera novel·la] casualment va
aparèixer el 2002, justament cent anys després d’El cor de les tenebres” i “La pell
freda, que a hores d’ara continua sent la novel·la catalana més traduïda, és una versió
explícita de l’obra que avui prologuem”.
115
L’objectiu d’aquesta comunicació és triple. En primer lloc, analitzar de forma
comparativa les traduccions citades per poder-ne valorar les diferències que hi ha
entre elles i si respecten més o menys el text original. En segon lloc, intentar construir
el discurs crític que s’ha fet sobre la aquesta novel·la de Conrad per comparar-lo amb
la recepció històrica de l’autor. I finalment, veure com es concreta aquesta “versió
explícita” en una de les novel·les més interessants de la literatura catalana actual, La
pell freda, però també quina petjada hi ha en la resta de contes i novel·les fantàstics
de Sánchez Piñol, la qual cosa també permetrà saber si els interessos per Conrad són
els mateixos que despertava en els autors catalans dels anys vint i trenta.
Selecció bibliogràfica
Conrad, Joseph. El cor de les tenebres. Traducció de Montserrat Valcells Flotats.
Barcelona: Edicions 62.
Conrad, Joseph. El cor de les tenebres. Traducció de Neus Bonilla. Pròleg i notes
d’Álex Chico. Barcelona: Editorial Base.
Conrad, Joseph. El cor de les tenebres. Traducció de Yannick Garcia. Pròleg d’Albert
Sánchez Piñol. València: Sembra Llibres.
Sánchez Piñol, Albert. La pell freda. Barcelona: La Campana.
Sánchez Piñol, Albert. Les edats d’or. Barcelona: Proa.
Sánchez Piñol, Albert. Pandora al Congo. Barcelona: La Campana.
Sánchez Piñol, Albert. Tretze tristos tràngols. Barcelona: La Campana.
Coll-Vinent, Sílvia (2010). G. K. Chesterton a Catalunya i altres estudis sobre una
certa anglofília (1916-1938). Barcelona: PAM.
Marzo, Jorge Luís i Marc Roig (ed.) (2002): El cor de les tenebres de Joseph Conrad.
Catàleg de l’exposició del centenari. Barcelona: Ajuntament de Barcelona /
Electa.
116
J. Àngel CANO MATEU
Universitat de València
Santiago Rusiñol i Isop: una relació hipertextual a propòsit de Cigales i formigues
(1901)
Paraules clau: Santiago Rusiñol, Isop, hipertextualitat, transposició, teatre simbolista
El 1901 es va estrenar, al teatre Tívoli de Barcelona, l’obra Cigales i formigues, de
Santiago Rusiñol. Aquest quadre líric en un acte –que no va despertar gaire
entusiasme entre la majoria dels crítics– s’inclou en el teatre simbolista i connecta
amb l’ideari de l’art per l’art. La peça teatral pretén reproduir, en termes radicalment
oposats, el conflicte entre la Poesia i la Realitat, entre l’artista i la societat, base del
pensament de Rusiñol en aquest període de la seua producció. Per això, no és estrany
que hi trobem dos bàndols molt ben diferenciats: d’una banda, els poetes (les cigales),
que representen l’artista, l’idealisme, l’esperit, i que viuen dalt d’un turó, aïllats; i,
d’una altra, els treballadors (les formigues), que simbolitzen la societat, la realitat, la
matèria, i que habiten la planura.
Aquestes «cigales» i aquestes «formigues», en plural a l’obra rusiñoliana, ens remeten
indubtablement a la coneguda faula d’Isop «La cigala i la formiga», de la qual, al seu
torn, Jean de La Fontaine també en féu una versió al segle XVII. L’objectiu de la
comunicació que presentem al XVIII Col·loqui Internacional de l’Associació
Internacional de Llengua i Literatura Catalanes serà, doncs, analitzar la relació
hipertextual, que ja des del títol es fa patent, entre la faula clàssica i la peça teatral.
Aquesta comunicació s’insereix dins del projecte d’investigació «La literatura de
segundo grado: las relaciones hipertextuales en la literatura catalana desde el
“Modernisme” hasta 1939» (FFI 2017-86542-P, MINECO), de l’equip de treball del
qual formem part, cosa que ens garantirà disposar d’un corpus teòric i bibliogràfic ben
fonamentat i operatiu en aquest camp.
117
Nosaltres prendrem com a principal referent per a l’anàlisi el model que Gérard
Genette detalla als Palimpsestes (1982), per la distinció i la claredat de conceptes i
matisos. D’acord amb aquest, entenem per hipertextualitat la relació existent entre un
text B, o hipertext, i un text anterior A, o hipotext. Dit en altres paraules: l’hipertext, o
obra B, que en aquest cas correspondria a Cigales i formigues, de Santiago Rusiñol,
deriva de l’hipotext, o obra A, que hem identificat amb la faula d’Isop. Aquesta
relació de derivació –sempre seguint la proposta genettiana– seria de transformació, ja
que opera en obres (la imitació, que és l’altre tipus de derivació, opera amb gèneres i
estils), i caldria encabir-la en el règim seriós. Rusiñol utilitza la referència a la faula
per a dur a terme una important inversió de valors o transvaloració i difondre el seu
missatge: la defensa de l’artista-cigala, generós, idealista i en recerca constant de la
bellesa, enfront d’una burgesia-formiga materialista. Parlaríem, per tant, d’una
transformació seriosa o transposició.
Selecció bibliogràfica
Casacuberta, Margarida (1992), «Estudi introductori», dins RUSIÑOL, Santiago,
Teatre simbolista, Barcelona, Edicions 62, p. 7-50.
Casacuberta, Margarida (1997), Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite, Barcelona,
Curial / PAM.
Genette, Gérard (1982), Palimpsestes. La littérature au second degré, París, Seuil.
Iosp (1984; 1989), Faules, 2 vols., text revisat i introducció de Francesc J. Cuartero i
traducció i notes de Montserrat Ros, Barcelona, Fundació Bernat Metge.
La Fontaine, Jean de (1969), Faules. Llibres I al VI, traducció i notes de Xavier
Benguerel, Barcelona, Alpha.
Rusiñol, Santiago (1973), Obres completes. Novel·les i teatre, Barcelona, Selecta.
Simbor, Vicent (2015), «La ironia en Rusiñol: “L’auca del senyor Esteve”», Rivista
Italiana di Studi Catalani, 5, p. 1-24.
Sunyer, Magí (2015), «La ironia trista de Santiago Rusiñol», dins SIMBOR, Vicent
(ed.), Ironies de la Modernitat. La ironia del Modernisme al Noucentisme,
Barcelona, PAM, p. 253-276.
118
Pietro CATALDI
Università per Stranieri di Siena
Què significa conèixer en la poesia d'Ausiàs March
Paraules clau: Ausiàs March, gnoseologia, pensament poètic, història de les formes
del pensament
De manera no menys important de com ha canviat la concepció de l'univers, de la
societat o de la psicologia individual, en l'arc que va de l'Edat Mitjana a la modernitat,
també s'ha modificat la concepció del coneixement. En aquest cas, els canvis són
menys evidents, ja que no afecten els continguts, sinó les estratègies; i aquestes
resulten menys difícils de verificar i confrontar. En qualsevol cas, i recorrent a una
fórmula general, es pot dir que el paisatge d'aquest arc és també el del pas d'una
concepció passiva del coneixement a una d'activa: la humanitat medieval d'occident
llegia en els fenòmens naturals i en els esdeveniments de la vida els senyals rebuts de
la divinitat, i l'objectiu del coneixement consistia en desxifrar-los adequadament. El
centre d'interès, per tant, no era la descripció dels fenòmens, sinó la seva interpretació;
tal i com demostra l'escassa o nul·la base realista dels lapidaris, herbolaris o bestiaris
del moment, que es proposaven il·luminar un valor simbòlic i transcendent dels
objectes o individus representats.
Al llarg d'un camí que en filosofia travessa el naturalisme del Renaixement per les
vies de Déscartes i el racionalisme dels segles XVI i XVII fins arribar a Kant i Hegel,
la modernitat capgira aquesta perspectiva: fa de la ciència, amb Galileu, el lloc on es
raona a partir d'observacions i experiments, i concep el coneixement com un procés
que el jo tria i gestiona.
Estudiar les etapes d'aquesta transformació sobre els textos literaris permet eixamplar
el raonament cap a aspectes antropològics, lligats a l'imaginari i al sentit comú. La
literatura ofereix, a més, l'oportunitat de verificar sobre estructures lingüístiques i
119
retòriques el desenvolupament d'aquest procés –aquestes estrucures són, de fet, el
mesurador més sensible i fiable de la relació entre el subjecte i la realitat en l'acte de
conèixer. El fet emblemàtic que Dante identifiqui Beatriu no com un "objecte" sinó
com un «miracle» que ha baixat «del cel a la terra» amb una intrínseca capacitat de
revelar-se ens permet avaluar la manera en què, ja a la tardor medieval, es manifesta
una concepció passiva del coneixement. Tot i que amb la Comèdia serà el mateix
Dante un autor en què això entrarà en crisi, es tracta d'una crisi que trigarà segles a
produir un model alternatiu i consolidat. En aquest sentit, analitzar en els escriptors
dels segles XIII al XVII la manera en què els processos del coneixement han estat
tractats i descrits, permet disposar d'un recurs important alhora de col·locar-los
històricament i cultural. Així passa, per exemple, en les diferents maneres en què
aquest procés s'expressa en el Cançoner de Petrarca o els grans lírics europeus entre el
Renaixement i el Barroc.
Cronològicament a mig camí entre el primer cas i el segon, Ausiàs March consent una
recerca de particular interès: la seva originalitat i grandesa pot també llegir-se
vinculant-lo als grans processos històrics i culturals d'Europa entre l'Edat Mitjana i la
Modernitat, com és el cas de l'evolució de les formes del coneixement.
Des d'aquesta perspectiva s'observa que, en el cançoner marquià, l'experiència de
l'eros es presenta sovint com un esdeveniment que el jo no tria sinó que pateix per
obra d'una força misteriosa, talment una necessitat. Respecte a aquesta experiència, el
jo apareix traginat per moviments que se sotmeten de forma unilateral al control de la
voluntat. L'espai de la consciència i de la tria queden reduïts quasi fins a la pròpia
dissolució. I així i tot, March no col·loca sistemàticament aquesta necessitat fora d'ell
mateix, en una dimensió transcendent, sinó que l'explora orientat al propi món
interior, en el que reconeix la presència de parts i de pulsions desconegudes i no
subjectes a la tria i a la voluntat.
Com sabem, a l'època en què va escriure no existien ni les coordinades culturals ni els
models teòrics per parlar d'una experiència d'aquest tipus com avui, així que March es
veu constret a recórrer a paradigmes culturals i estructures lingüístiques precedents,
que emfatitzen l'aspecte passiu del coneixement, així com a la invenció de nous temes
120
i maneres. És a dir, ha d'inventar una narració i una retòrica nova, ha de construir un
teatre en què les formes del passar i els productes de la seva creativitat convisquin.
L'objectiu d'aquesta comunicació és el d'indagar les maneres en què aquesta invenció
s'expressa en els textos, interrogant-la a la llum específica del tema gnoseològic.
Selecció bibliogràfica
Cabré, Ll. (1996), «Aristotle for the Layman: Sense Perception in the Poetry»,
Journal of the Warburg and Courtauld Institutes, 59, pàgs. 48-60.
Cabré, Ll. i Ortín, M. (2014) «Ausiàs March i els poetes catalans del segle XV»,
Història de la Literatura catalana, Literatura medieval (II), a cura di L. Badia,
Editorial Barcino, Barcelona. pàgs. 353-397;
Le Goff, J. (1988). L'homme médiévale, Seuil, Paris.
Nardi, B. (1996), Studi di filosofia medievale, Edizioni di storia e letteratura, Roma.
Ramírez Molas, Pere (1997), «Ausiàs March: el saber del sentiment», en Rafael
Alemany (ed.), Ausiàs March: textos i contextos, Alacant/Barcelona, Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana / Departament de Filologia Catalana
de la Universitat d'Alacant / Publicacions de l'Abadia de Montserrat
(Biblioteca Sanchis Guarner, 37), pàgs. 321-341.
Zimmermann, Marie-Claire (1975), «Ausiàs March et la quête de l'impossible lieu»,
en Mélanges offerts à Charles-Vincent Aubrun, II, Paris, Éditions Hispaniques,
pàgs. 399-413. [Traducció catalana en el seu Ausiàs March o l'emergència del
jo, València / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana /
CEIC Alfons el Vell / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998, pàgs. 37-
54.]
121
Carles DACHS CLOTET
Universitat Eötvös Loránd de Budapest, Institut Ramon Lull
Els clàssics i la literatura juvenil: el cas de l’obra Els llibres d’A, de J.L. Badal
Paraules clau: clàssics, literatura juvenil novel·la, J. L .Badal
Si autors com Carner, Riba, Carles Soldevila, Pere Calders, Mercè Rodoreda i, més
cap aquí, el traductor de Petrarca al català, Miquel Desclot, Jaume Cabré o el poeta
Víctor Sunyol s’han dedicat a escriure o divulgar literatura per a joves i infants, per
què no ens hi podem interessar, també, els mateixos lectors i crítics que llegim amb
fruïció les seves obres per a adults? L’objectiu de la comunicació que tot seguit
resumiré és reflexionar sobre el paper dels clàssics en la literatura juvenil actual,
centrant-me en l’obra Els llibres d’A, de J. L. Badal. Un objectiu que no n’amaga un
altre: el de trencar l’estereotip de la literatura juvenil com a gènere menor i
reivindicar-ne la importància i el valor. Un valor que, com provaré de demostrar, es
basa més en el fet d’eixamplar-se cap a temes i motius considerats tradicionalment per
a adults que no pas en la reclusió en el món dels joves.
De fet, no és fer cap gran descobriment afirmar que la literatura juvenil té un paper
clau a l’hora de formar nous lectors, d’encaminar-los el gust, d’assegurar que hi ha un
contínuum entre els llibres llegits pel jovent i els que llegeixen els adults. Ho
demostra el fet que moltes vegades les obres juvenils i les destinades als adults tenen
posicions intercanviables: molts grans clàssics van ser, de primer, obres escrites
pensant en els joves com a destinataris i, a la inversa, molts clàssics per a adults són
llegits pel públic juvenil. Només cal fixar-se en Defoe, Charles Dickens, Jules Verne,
R. L. Stevenson, Edgar Allan Poe o, en el cas català, en Pedra de tartera de Maria
Barbal, posem per cas, que va guanyar el premi Joaquim Ruyra del 1984, de literatura
juvenil. Això a part, el valor de la literatura infantil i juvenil en català ha estat
reconegut internacionalment, ja que ha estat la literatura convidada d’honor en la Fira
122
de Bolonya 2017, l’equivalent en el món de l’edició infantil i juvenil a la Fira de
Frankfurt, de la qual ja va ser convidada d’honor ara fa justament deu anys.
Com ja avançava, la comunicació es basarà en l’anàlisi de l’obra Els llibres d’A (La
Galera, 2014), una novel·la que descriu el món i les aventures d’una parella de
germans, Maia i Tau, que viuen a la Serra l’Obac, envoltats de personatges i objectes
curiosos; la narració es fonamenta en la transcripció dels contes que l’autor explicava
als seus fills cada dia, i que va anar prenent més forma quan, per culpa la grip A, van
haver de passar uns dies a casa –i d’aquí ve, en part, el títol del llibre. Un autor, Josep
Lluís Badal (Ripollet, 1966), fins fa ben poc desconegut pel gran públic, i que
tanmateix ja era, des de finals dels anys 90, una figura de culte de la literatura per a
adults: abans de guanyar el premi Josep M. Folch i Torres del 2012 amb l’obra Jan
Plata –basada, també, en les narracions explicades als seus fills, però d’un altre
«cicle»– havia publicat diversos estudis en publicacions especialitzades, dos llibres de
narracions, una novel·la i tres poemaris, amb gran consideració de la crítica, però
potser poc divulgats. Tots ells eren tinguts per llibres hermètics, difícils; a l’hora,
però, d’escriure per a joves, Badal es va obrir: amb un estil fresc, àgil, la narració de
les aventures dels seus personatges està plena de referències literàries que val la pena
d’analitzar: Kafka, Dickinson, Moby Dick, Gilgameš, la literatura oriental o la
mitologia clàssica. Quin paper hi fan, dins la narració? Quina rellevància hi prenen?
En determinen l’estructura, el fons, l’acció, els personatges el punt de vista, l’estil?
N’hi ha de més aviat supèrflues o totes acaben tenint-hi el mateix pes? Tot plegat
mirarem d’aclarir-ho per demostrar que el paper dels grans clàssics és el d’acostar els
joves a les grans preguntes de tots els temps, i que això, lluny de ser-los estrany o
dificultós, fa que encara puguin sentir els grans autors de la història més vius, més
propers.
Selecció bibliogràfica
Badal, J. L. Els llibres d’A. Barcelona: LaGalera, 2014.
Llort, L. «El lector ideal som nosaltres mateixos de petits i de vells» Avui Cultura ( 9
de maig del 2014), p.12-13. Disponible a:
<http://projectetraces.uab.cat/tracesbd/avui/2014/avui_a2014m5d9p12scultura.
pdf> [consulta: 14 de gener del 2018].
123
Mezquita, B. «L’Univers és allò que tens davant dels ulls» [en línia]. El Trapezi (14
d’abril del 2014). Disponible a: < http://eltrapezi.com/els-llibres-da/>
[consulta: 14 de gener del 2018]
Pujals, G. «A favor dels clàssics d’aventures de la literatura juvenil». Temps
d’Educació, 12, 2n semestre, 1994, p. 157-176. Disponible a:
<http://www.raco.cat/index.php/TempsEducacio/article/viewFile/125554/2623
22> [consulta: 14 de gener del 2018].
Valriu, C. Imaginari compartit: estudis sobre literatura infantil i juvenil. Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.
124
Laia DANÉS SANZ
Universitat de Girona
La petjada dels trobadors en la narrativa catalana del segle XIV: les noves rimades
del Cançoner Aguiló
Paraules clau: Cançoner Aguiló, narrativa en vers occitanocatalana, noves rimades,
trobadors
La comunicació se centra en l’estudi literari del Cançoner Aguiló, tot posant èmfasi
en la continuïtat cortesa de les noves rimades catalanes amb la lírica i la narrativa de
tall trobadoresc.
El cançoner català E (Palma, Arxiu del Regne de Mallorca, SAL 5) és un dels dos
manuscrits principals que transmeten la narrativa catalana en vers. Datat
probablement entre els segles XIV i XV, s’inicia amb tota la narrativa conservada de
Bernat de So i dels germans March, als quals s’afegeixen algunes composicions
anònimes com el Fraire de Joi i el Déu d’amor caçador, algunes peces líriques
trobadoresques, el Compendi de Joan de Castellnou, un fragment del Flamenca i es
tanca amb la Faula de Guillem de Torroella.
El corpus de narrativa en vers constitueix, com ja és ben sabut, un dels filons literaris
més productius i característics de l’Edat Mitjana a la Corona d’Aragó. En molts
aspectes representa una mostra excel·lent del pols cultural de l’època, ja que és part
intrínseca de l’herència trobadoresca en terres catalanes i de les ramificacions
narratives dels motius lírics, il·lustra la pervivència de la circulació occitanocatalana
de textos, corrents culturals i manuscrits, retrata les preocupacions polítiques que
sovint traspuen en la literatura cortesana i serveix de mirall de les modes literàries que
tenyeixen, transformen i enriqueixen la literatura catalana medieval.
125
Tots aquests aspectes es poden il·lustrar amb els textos copiats al Cançoner Aguiló,
del qual aquesta comunicació vol repassar la caracterització literària de conjunt. El
focus d’interès principal en aquest treball serà, però, el seu paper en l’herència
trobadoresca a Catalunya. La influència, si més no indirecta, de la cultura
trobadoresca sobre la narrativa en vers catalana no s’ha qüestionat mai. No obstant
això, com que la bibliografia erudita ha tendit a situar la producció catalana en vers
narratiu majoritàriament a la segona meitat o al darrer terç del segle XIV, amb una
notable pervivència al XV, la distància cronològica amb els trobadors els convertia en
un model llunyà, fins i tot pel que fa a la producció narrativa tardotrobadoresca. Ara
bé, una nova distribució cronològica del corpus de narrativa en vers (tal com proposen
Cabré i Rodríguez Winiarski 2016) potser permet trencar amb la idea que la narrativa
francesa és a l’origen de l’impuls original de tot el corpus, alhora que posa de
manifest el paper decisiu dels trobadors del segle XIII –especialment Cerverí de
Girona– en la configuració de les noves rimades del segle següent. Aquesta és la
direcció que explorarà aquesta comunicació, fent atenció a l’anàlisi literària i
codicològica del recull.
Selecció bibliogràfica
Annicchiarico, Annamaria (2003). «Narracions en vers» catalane medievali. Appunti
e materiali per una guida bibliografica. Roma: Edizioni di Storia e
Letteratura.
Asperti, Stefano (1985). «Flamenca e dintorni. Considerazioni sui rapporti fra
Occitania e Catalogna nel XIV secolo». Cultura Neolatina. Vol. 45, núm. 1-2,
pàg. 59-103.
Cabré, Miriam; Espadaler, Anton M. (2003). «La narrativa en vers», dins Història de
la Literatura Catalana. dir. Àlex Broch, vol. I, Literatura Medieval (I): Dels
orígens al segle XIV, dir. Lola Badia, Barcelona: Enciclopèdia Catalana-
Barcino-Ajuntament de Barcelona, pàg. 297-372.
Cabré, Miriam; Rodríguez Winiarski, M. Victoria (2016). «El Conte d’amor i el recull
narratiu de París-Carpentràs», dins Els manuscrits, el saber i les lletres a la
Corona d’Aragó, 1250-1500. L. Badia, L. Cifuentes, S. Martí, J. Pujol (eds.),
Barcelona: PAM, pàg. 13-40.
126
Ensenyat, Gabriel i altres (2000). Cançoner Aguiló (facsímil). Palma: Societat
Arqueològica Lul·liana.
Riquer, Isabel de (1992). «Les poèmes narratifs catalans en noves rimades des xiv et
xv siècles». Revue des Langues Romanes. Vol. 96, pàg. 327-350.
127
Maria-Sabina DRAGA ALEXANDRU
Universitat de Bucarest
Tintín a Catalunya: l´adaptació d´un clàssic dels còmics
Paraules clau: còmics, relacions catalanes-europees, adaptació, Tintín, pluralisme
Al seu article «Coloring America: Multi-Ethnic Engagements with Graphic
Narrative» («Colorant Amèrica: compromisos multiètnics amb narrativa gràfica»),
publicat al periòdic MELUS el 2007, Derek Parker Royal mostra que els còmics són
una modalitat molt eficient de manipular el lector, i per tant, com més intenten
demostrar que el món és plural i múltiple, més fàcilment se'ls pot acusar d'intencions
d'estereotip. Aquesta presentació, però, vol demostrar que el clàssic d´Hergé, Les
aventures de Tintín, que té una història molt llarga de passar per èpoques i espais
d´espectaculars canvis de mentalitats al món, transmet, d´una manera indirecta (i, per
això, encara més subtil) un missatge molt més pluralista. Això es fa no només a travès
del fet que Tintín és un personatge sense massa personalitat, que es pot adaptar
facilment a variades perspectives, com ho diu Benoît Peeters, però també a travès
d´un increment progressiu de la complexitat de l´exploració narrativa del món, que,
amb la progressió de la sèrie, canvia d´actituds respecte a la natura plural del món. El
Journal of Blacks in Higher Education de l´estiu del 2007 nota, la prohibició temporal
de Tintín al Congo al Regne Unit a causa del seu racisme, per exemple, va conduir a
un increment espectacular de les ventes del llibre. Aquesta recontextualització va
conduir a una relectura de les referencies racistes associades amb la representació
gràfica estereotípica de la gent de color, accentuant els canvis a la manera de
comprendre la raça i no pas la promoció del racisme. Pel que fa les opinions
expressades sobre els soviètics a Tintín al país dels soviètics, el primer llibre de Hergé
sobre Tintín va ser un dels primers sobre les atrocitats del règim comunista de tot el
segle XX. Igualment a Catalunya, a l´època del franquisme, Tintín es va fer servir per
transmetre missatges amagats contra del règim que oprimava el pais.
128
La metodologia que farà servir aquesta presentació es basa en la narrativa com a
manera de conèixement, communicació d´informació i resolució dels conflictes
(Mona Baker) i ferà servir reinterpretacions recents de conceptes colonials
problemàtics com ara l´exòtic estratègic redefinit per Graham Huggan. Intenc analisar
la sèrie de Tintín i la seva recepció a Catalunya com argument en favor d´una
perspectiva plural sobre el món. En aquest context, la traducció de Tintín al català és
un cas notable: no es tracta de fer referències al racisme i a la ideologia comunista,
sinó a una altra ideologia, la franquista. Tintín, aparentment un còmic per nens, va ser
durant la dictadura franquista un dels símbols de la orientació europea de la cultura
catalana i del seu desig per la llibertat de la ment. Aquesta cultura minoritària, amb
una història espectacular d´emancipació, reinterpreteix la sèrie d´Hergé d´una manera
representativa per actituds molt més progressives que les amb les quals va ser
associada a casa seva bélga al principi de la seva història editorial. Amb el seu ús
memorable de la dimensió visual (a part de la dimensió verbal) i el seu impacte sobre
el públic, el Tintín català va tenir una funció important en questionar ideas
conservatives i retrogrades de tota mena sobre el món contemporàni i, més
precisament, sobre el destí històric de Catalunya en aquella època.
Selecció bibliogràfica
Baker, Mona. Translation and Conflict. A Narrative Account, London and New York,
Routledge, 2006.
Huggan, Graham, The Postcolonial Exotic: Marketing the Margins, London and New
York, Routledge, 2001.
Peeters, Benoît, Tintin and the World of Hergé: An Illustrated History, London
Bulfinch, 1992.
Royal, Derek Parker, «Coloring America: Multi-Ethnic Engagements with Graphic
Narrative», MELUS, 32:3, Fall 2007, pp. 7-22.
Soldevilla Albertí, Joan Manuel, «Tintín a Catalunya», Zeitschrift für
Katalanistik 25 (2012), pp. 31-48.
Soldevilla Albertí, Joan Manuel, Som i serem (tintinaires), Barcelona, A Contra
Vent, 2013.
129
Vicent Josep ESCARTÍ SORIANO
Universitat de València
La presència dels clàssics grecollatins en l'inventari de la biblioteca de l'historiador
Pere Antoni Beuter (+1554)
Paraules clau: clàssics grecollatins, renaixement, Beuter, València, segle XVI
Pere Antoni Beuter, beneficiat a la Seu de València, professor de l'Estudi General,
predicador de la ciutat i autor d'obres de teologia i d'història, va morir el 5 de
desembre de 1554. Deixà la seua biblioteca, amb més de tres-cents títols diferents,
Pere Lluís –de mare desconeguda–, que passà a formar part de la Companyia de Jesús
i destacà, a Èvora, en Portugal, com filòsof molinista. Però la biblioteca –de la qual
conservem un inventari encara inèdit i molt poc estudiat– va ser subhastada a
València. En la present comunicació ens proposem l'estudi de la presència dels
clàssics grecollatins –de moda en aquell moment, a Europa–, per tal de veure quines
repercussions va tenir allò en la confecció dels textos historiogràfics de Beuter que
ens han arribat. L'anàlisi de la biblioteca beuteriana ens permetrà esbrinar l'influx del
renaixement en Beuter: no sols per la presència dels clàssics de l'Antiguitat, sinó,
també, dels que esdevindrien clàssics nous amb el temps: els italians del renaixement i
Erasme, entre d'altres.
Selecció bibliogràfica
Beuter, P. A. Cròniques de València (ed. Escartí), València, Generalitat Valenciana,
1995.
Beuter, P. A. Primera part de la història de València (ed. Escartí), València, PUV,
1998
130
Escartí, V. J.: "Narrar la historia remota de un país: Beuter y la Història de València
(1538)", Espéculo, 44 (2010).
Escartí, V. J.: "Jaume I, el Llibre dels feits i l’humanisme: un model “valencià” per al
cesarisme hispànic", eHumansita/IVITRA, 1 (2012), pp. 128-140.
Escartí, V. J.: "Beuter i el record de Jaume I a la València del Cinccents", Revista
Internacional d'Humanitats, 42 (2018), pp. 474-491.
131
Mireia FERRANDO SIMON
Universitat de València
Una veu pròpia per a la sirena. D’Andersen a Riera en clau hipertextual
Paraules clau: Carme Riera, La veu de la sirena, Hans Christian Andersen, La
sireneta, hipertextualitat
Carme Riera publicava l’any 2015 La veu de la sirena, una obra que adopta com a
text de referència el conte tradicional de La sireneta, fixat per Hans Christian
Andersen (1837). El vincle entre tots dos textos és deliberadament obvi, entre altres
raons, perquè l’edició de La veu de la sirena inclou també el clàssic d’Andersen
traduït al català per Josep Carner amb el títol de La donzelleta de la mar.
El punt de partida del nostre estudi és aquesta mena d’invitació explícita a confrontar
les dues versions. Ens proposem, per dir-ho més concretament, caracteritzar la relació
dialèctica que estableixen el text canònic fixat per l’escriptor danés i la recreació que
en fa la mallorquina, fonamentalment, des del punt de vista de les teoritzacions de
Gérard Genette sobre la hipertextualitat, enunciades a Palimpsestes. La littérature au
second degré (1982).
D’acord amb el teòric francés, la literatura hipertextual és aquella que té en la mateixa
literatura el seu referent, ja que sempre parteix d’un text anterior (hipotext) i el
modifica d’alguna manera. Riera reconeix el text d’Andersen com a hipotext alhora
que en canvia el sistema de valors subjacent. S’apropia del conte clàssic per a
subvertir-lo i sotmetre’l així a una alteració ideològica interessada o transvaloració,
pensada des del segle XXI. L’hipertext resultant esdevé un text original que projecta
moltes de les constants de la seua literatura. L’escriptora dota la protagonista no sols
d’un nom propi, sinó també de la veu de la qual Andersen l’havia privada. Ben mirat,
es tracta de dos elements humanitzadors, nom i veu, que són clau per a construir-se
una identitat individual i relacionar-se amb els altres. La sirena, ara vella, que ha
132
recuperat la capacitat d’expressar-se, qüestiona la perspectiva de la seua història
personal difosa per Andersen i, posteriorment, per la factoria Disney. Recorre a la
memòria per narrar la pròpia versió dels fets i és en el passat que troba les raons per a
explicar la seua identitat actual.
L’estudi de la recreació hipertextual del conte clàssic implica determinar el tipus de
transformació que el text nou manté amb la tradició, perquè és ací on es confia
l’eficàcia de la proposta, però també demana anar més enllà. La relació entre
l’hipotext i l’hipertext rierià respon a una actitud important d’irreverència cap als
valors difosos per un clàssic universal. Però no solament. Riera també valora i
actualitza una tradició reconeguda com a pròpia. Qüestionar-la mitjançant la pràctica
hipertextual implica afirmar obertament el caràcter de construcció lingüística i
ficcional de la literatura (Hutcheon 1985). Com tindrem ocasió de comprovar, La veu
de la sirena és, a la llum de Genette, una literatura de segon grau, que accepta
obertament la seua condició d’artifici. No debades, fer palesa l’autoconsciència
literària és, també, una de les constants principals de la literatura de Carme Riera.
Selecció bibliogràfica
Genette, Gérard (1982). Palimpsestes. La littérature au second degré, París, Seuil.
Hutcheon, Linda (1985). A Theory of Parody. The Teaching of Twentieth-Century Art
Forms, Londres/Nova York, Routledge.
133
Laura GALLEGOS AMBER
Universitat de Girona
La tradició manuscrita de la narrativa en vers occitanocatalana
Paraules clau: narrativa, vers, medieval, occitanocatalà, manuscrits
Malgrat que la narrativa en vers és un dels gèneres més importants de la literatura
catalana medieval, essencial en qualsevol capítol d’història literària, no existeix
encara un cens complet de les obres que en formen part ni, sobretot, dels manuscrits
en què s’han transmès. De fet, la bibliografia especialitzada sol centrar-se en peces
concretes, sigui quin sigui el seu origen i, en canvi, topa amb dificultats a l’hora
d’analitzar el conjunt de la tradició.
Les noves rimades es relacionen clarament amb la cultura trobadoresca i són
imprescindibles per avaluar la recepció dels trobadors a l’àmbit català. No obstant
això, no s’hi ha fet gaire atenció perquè la seva datació –cap a finals del segle XIV–
creava un gran distanciament cronològic entre els textos catalans i els occitans. Cabré
i Winiarski (2016), però, analitzen aquesta situació i proposen una distribució
cronològica més gradual.
Seguint aquesta línia de recerca ja encetada, el nostre treball apunta que cal estudiar
ambdues tradicions conjuntament i repensar la seva transmissió manuscrita. Tal i com
s’indica a Cabré i Espadaler (2013) i a Cabré i Winiarski (2016), les dades que se’n
derivarien són fonamentals per avançar en aquest camp d’investigació. La publicació
d’aquests primers resultats ha propiciat l’inici d’un canvi en el paradigma crític sobre
el període, però també posa de manifest tot allò que encara es desconeix per
completar una nova interpretació de les noves rimades.
El nostre primer pas és la realització d’un cens que inclogui tant la narrativa catalana
com l’occitana –estretament vinculades–, entre els segles XIII i XV, ordenat tant per
134
la datació, si es coneix, com pels manuscrits que l’han conservat, afegint-hi, a més a
més, les dades bàsiques per situar-lo (localització actual, contingut, data de la còpia,
etc.). A partir de la informació que el cens aportarà ¬per primera vegada de manera
global, el treball vol ser un punt de partida per repensar alguns dels problemes que
presenta aquesta tradició literària. La metodologia té un caràcter interdisciplinari, fet
que permet recollir i interpretar les dades extretes gràcies a l’anàlisi històric, literari i
codicològic, mitjançant les noves tecnologies.
Es preveu que el cens proporcioni informació important per a la reconstrucció
cronològica, un element bàsic per a una nova anàlisi literària, per verificar el vell clixé
d’«eccezione» (Limentani, 1977), que encara s’acostuma a aplicar a tota la narrativa
occitana, i per qüestionar la distribució que han fet els autors d’algunes peces,
catalogant-les ja sigui com a catalanes o com a occitanes. D’altra banda, l’anàlisi
global de la transmissió manuscrita també pot contribuir a replantejar qüestions
bàsiques per a l’estudi de la narrativa en vers, relacionades amb l’origen, els models i
les fonts. Per a aquesta comunicació ens centrarem en les obres que denoten
proximitat entre la tradició catalana i la trobadoresca, les més interessants per a la
recepció dels trobadors a Catalunya.
Els resultats previstos aportaran nous temes d’investigació relatius a aspectes que ja
hem especificat, com la datació, les fonts, la intertextualitat, la circulació i la recepció
i, fins i tot, l’atribució d’alguns textos narratius de difícil classificació i interpretació.
El projecte serà publicat a la base de dades Cançoners DB (http://candb.narpan.net,
finançat de manera contínua amb fons competitius). Finalment, es realitzarà un resum
de les troballes per al nou web de divulgació de la cultura i l’herència dels trobadors,
dins del marc de «El llegat trobadoresc en la construcció de la identitat europea:
l’aportació de les corts catalanoaragoneses medievals» (programa RecerCaixa 2015,
IP Miriam Cabré).
Selecció bibliogràfica
Annicchiarico, A. (2003). «Narracions en vers» catalane medievali. Appunti e
materiali per una guida bibliografica. Roma: Storia e Letteratura.
135
Cabré, M. i Espadaler, A. M. (2013). «La narrativa en vers». Badia, L. (dir.), Història
de la Literatura Catalana. Literatura Medieval, I: Dels orígens al segle XIV
(pp. 297-372). Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Barcino - Ajuntament de
Barcelona.
Cabré, M. i Rodríguez Winiarski, M. V. (2016). «El conte d’amor i el recull narratiu
de París-Carpentràs». Badia, L., Cifuentes, L., Martí, S. i Pujol, J (eds.), Els
manuscrits, el saber i les lletres a la Corona d’Aragó, 1250-1500 (pp. 13-40).
Barcelona: PAM.
Grifoll, I. (1995). «Les noves rimades entre el jo líric i la ficció de la prosa». La
narrativa in Provenza e Catalogna nel XIII e XIV secolo (pp. 109-144). Pisa:
ETS.
Limentani, A. (1977). L’eccezione narrativa. La Provenza medievale e l’arte del
racconto. Torí: Einaudi.
136
Enric GALLÉN MIRET
Universitat Pompeu Fabra
Samuel Beckett a Catalunya. El cas d'En attendant Godot
Paraules clau: Samuel Becket, recepció, traducció, teatre de l'absurd, teatre català
La contribució que presento es proposa analitzar la recepció del teatre de Samuel
Beckett a Catalunya. La comunicació es basarà concretament en les primeres estrenes
d'En attendant Godot a Barcelona. La primera va tenir lloc al Teatre Windsor de
Barcelona el 1956 segons una traducció de Trino Martínez Trives. Deu anys més tard
es va representar la traducció catalana de Joan Oliver a càrrec del Teatre Experimental
Català (TEC) al Teatre Romea. L'objectiu essencial de la comunicació és el de
conèixer la posició contrastada de critica i públic davant d'una proposta que va ser
qualificada a l' època de "teatre de l'absurd" i "teatre d'avantguarda". La nova poètica
teatral va generar una gran controvèrsia per la novetat que significava en relació amb
el teatre establert d'arrel aristotèlica i per convertir-se en un contrapunt a un model de
teatre polític identificat especialment a l'època amb Brecht i el teatre èpìc, tot just
descobert a l'Europa Occidental.
Si el 1956 l'obra es va representar en un dels emergents teatres de butxaca de
Barcelona, deu anys més tard un dels grups més actius del teatre independent català,
el TEC, el va representar en un nombre limitat de funcions. La comunicació abordarà
amb especial interès el coneixement, els criteris, els gustos i, al capdavall, els
contrastos i possibles canvis de posició que es van donar entre una i altra
representació en la crítica i el públic davant d'un dels textos clàssics del teatre
contemporani.
Selecció bibliogràfica
Ciurans, Enric (2006). "Samuel Beckett en els escenaris catalans", Assaig de Teatre,
56, 199-215.
137
Mallafrè, Joaquim (2000). "Beckett on Stage: Catalan Translations", BELLS, 11, 149-
160.
Rodríguez-Gago, Antonia (1988). "Staging Beckett in Spanish", Revista Canaria de
Estudios Ingleses, 16, 155-166
Anna GARCIA BUSQUETS
Universitat de Girona - ILCC
El gènere del genethlíacon a la Catalunya moderna. Dos poemes de Francesc
Fontanella
Paraules clau: Francesc Fontanella, poesia barroca, literatura catalana moderna,
poemes de circumstàncies, Genethlíacon
L’adaptació dels gèneres de l’elogi clàssic al marc social de l’Europa moderna va fer
que –des de la Itàlia quatrecentista fins a ben avançat el segle XVII– es difonguessin
arreu diferents modalitats de poemes de circumstàncies. Aquesta categoria incloïa
composicions celebratives i ocasionals com ara: els dedicatoris als liminars dels
llibres, els propémpticon (per al comiat), els genethlíacon (per als naixements i
aniversaris), els epitalamis, els panegírics per a la lloança del governant, les elegies
funerals o els sonets epitafi, poemes d’encàrrec, poemes fets al moment... La literatura
humanística, emmirallant-se en el model de perfecció que constituïa el món antic i
amb un coneixement exhaustiu de la literatura grecollatina i especialment de la
poesia, va crear uns models neollatins en certa manera nous i originals. En el cas de la
poesia en català i en castellà, el procés no va de models clàssics a models vernacles,
sinó de models clàssics lligats i fosos amb els neollatins, i a partir d’aquest unitat que
dóna un matís diferent a molts gèneres, és com passen a la literatura en llengua
romanç.
Francesc Fontanella (1622-1681) va compondre més de trenta poemes de
circumstàncies i en aquesta ocasió ens centrarem en l’accés i la recepció dels clàssics
grecs i llatins concretament en el gènere genethlíacon, dins del marc de la poesia civil
de circumstàncies de l’autor. Els objectius de l’estudi inclouen l’edició crítica de les
138
composicions «L’Aurora del Cel saluda» i «Quanta alegria», una proposta de datació
de les peces, així com la formulació d’una hipòtesi sobre possibles destinataris.
L’interès de la recerca rau en el fet que són poemes poc estudiats i mancats d’una
edició crítica. Les conclusions a les que s’arribin ampliaran probablement el
coneixement de la biografia del poeta i d’episodis històrics concrets de la Guerra dels
Segadors.
Selecció bibliogràfica
Alcina, Juan Francisco (1993), «Entre latín y romance: modelos neolatinos en la
creación poética castellana de los Siglos de Oro», dins José María Maestre &
Joaquín Pascual (coord.), Humanismo y pervivencia del mundo clásico: actas
del I Simposio sobre Humanismo y pervivencia del mundo clásico, (Alcañiz, 8
al 11 de mayo de 1990), I, Cádiz: Universidad de Cádiz-Instituto de Estudios
Turolenses, 1993, p. 3-28.
Miralles, Eulàlia (2015), «Algunes reflexions sobre la disposició textual d’un
cançoner barroc (BLM, ms. 68). Per a una lectora: un llibre-ofrena i un
testament literari», Zeitschrift für Katalanistik, 28, 2015, p. 187-230.
Valsalobre, Pep (2008), «Francesc Fontanella: una biografia excessiva», Revista de
Catalunya, 239, 2008, p. 71-98.
Velaza (ed. 2017), Antologia de la literatura llatina, Barcelona, Universitat de
Barcelona (Filologia UB), 2017.
Vilallonga, Mariàngela (2000), «Literatura humanística: fer poesia ut apes», dins
Actes XVIII Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma de Mallorca 2000,
89-109.
139
Hilari GARCIA GÁZQUEZ
Universitat de València
Paròdia teatral i intertextualitat: de l’òpera europea a la sarsuela valenciana
Paraules clau: teatre, òpera, sarsuela, paròdia teatral, intertextualitat
Els prejudicis i la indiferència s’han convertit en els principals adversaris de l’estudi
dels gèneres teatrals de caràcter popular. Així, el sainet, l’astracanada, el joguet, etc.
han dut sempre l’estigma de «teatre menor.» Aquesta marca negativa també la
pateixen, en l’àmbit musical, la sarsuela, la revista, el vodevil, etc. De fet, en l’òrbita
cultural espanyola aquesta categoria pertany al denominat «género chico», un
apel·latiu que no només remet a la dimensió de les peces (generalment d’un acte).
Encara en l’actualitat aquest corpus d’obres que es representaren, grosso modo, entre
la segona meitat del segle XIX i la primera del XX continuen sense rebre una atenció
desapassionada i lliure de prejudicis. Potser l’humor matusser, la comicitat simple, el
conservadorisme i el casticisme de la majoria d’aquestes peces han contribuït al seu
oblit i al desinterès per la seua recuperació. També el model de llengua utilitzat, basat
en la parla popular i a les antípodes del model idiomàtic de la poesia de la
Renaixença, podria ser una altra de les causes d’aquesta negligència. Tanmateix, en
un període en què la llengua catalana estava fora dels usos oficials, aquestes formes
de teatre, escrites en un català popular, tingueren una gran acollida de públic durant el
període assenyalat i comportaren l’ús de la llengua catalana en unes manifestacions
artístiques de massa.
En aquest context, una de les pràctiques més habitual en la creació escènica era la
paròdia teatral. Els escriptors i compositors confeccionaren una quantitat ingent de
paròdies d’obres anteriors que havien tingut una gran repercussió. Fins i tot, algunes
d’aquestes paròdies teatrals obtingueren tant d’èxit com les peces parodiades o més.
En aquest sentit, la comunicació que presentem se centra en el procediment de la
140
paròdia teatral, tan habitual en l’univers escènic del vuit-cents, i en concret en
l’examen de dues sarsueles paròdiques valencianes de l’últim quart del segle XIX.
Comptat i debatut, les obres objecte d’estudi són L’agüelo Cuc (1877), amb música de
Rigorbert Cortina (1843-1920) i llibret d’Eduard Escalante (1834-1895) i Joaquim
Balader (1828-1893), i L’agüela Puala (1886), també del mestre Cortina, però amb
llibret de Constantí Llombart (1848-1893) i Ricard Cester (1855-?). Aquestes dues
sarsueles parodien dues òperes famoses que procedien de mons operístics diversos:
per una banda, L’agüela Puala estrafa La sonnambula (1831) de Vincenzo Bellini
(1801-1835), amb llibret de Felice Romani (1788-1865); i per l’altra, L’agüelo Cuc
parodia l’òpera Faust (1859) de Charles Gounod (1818-1893), amb llibret de Jules
Barbier (1825-1901) i Michel Carré (1821-1872). En definitiva, en primer lloc es
fixarà i es precisarà el límit i l’extensió del concepte de paròdia teatral i a partir d’ací
es desenvoluparà una anàlisi de les dues paròdies esmentades, sempre en relació amb
La sonnambula i Faust, òperes de fama universal que en són el referent. Unes
conclusions finals tancaran aquesta comunicació amb què pretenem aportar un poc de
llum als estudis emergents sobre les manifestacions escèniques populars del segle
XIX.
Selecció bibliogràfica
Escartí, Vicent J. (2010). «Lo darrer agermanat (1882): un «drama històric» de
Constantí Llombart» Revista de lenguas y literaturas catalana, gallega y
vasca, 15.
Isusi, Rosa (2015). «Música y diálogo cultural en la Valencia de la Renaixença entre
los siglos XIX y XX» Quadrivium, 6.
Íñiguez, Francisca (1999). La parodia teatral en España (1868-1914). Sevilla:
Universidad de Sevilla. Servicio de Publicaciones.
Peláez, Víctor M. (2005). «Propuesta de historia espectacular de la parodia del
Romanticismo» Universidad de Alicante: Anales de Literatura Española, 18.
Peláez, Víctor M. (2009). La época dorada de la parodia teatral española (1837-
1918) definición del género, clasificación y análisis de sus obras en el marco
de la historia de los espectáculos. Tesi doctoral.
141
Rose, Margaret (1993). Parody: Ancient, Modern and Post-Modern. Cambridge:
Cambridge University Press.
Sansano, Gabriel, «L’obra dramàtica de Llombart», dins Escartí / Roca (eds.):
Constantí Llombart i el seu temps, Acadèmia Valenciana de la Llengua,
València, 2005.
142
Maria GARCIA MARTÍNEZ
Universitat de València
L'avantguardisme de Tristan Tzara i de Joan Brossa
Paraules clau: dadaisme, surrealisme, avantguarda, poesia, innovació.
En aquest treball es veu a partir de dues personalitats tant polifacètiques artísticament
parlant com el romanès Samuel Rosentock, més conegut com Tristan Tzara, i el català
Joan Brossa, es fa una petita comparativa entre la producció d’ambós autors. Sobretot
ens centrem en les aportacions a l’estètica poètica que fan i com revolucionen la
poesia del seu moment.
Tzara va defendre la idea d’expressar la poesia sense tindre la necessitat de ser escrita,
cosa que en la producció brossiana més rupturista veiem també, la seva poesia visual.
Així mateix, els dos artistes experimenten amb el llenguatge de diverses maneres,
fragmenten i descomponen els poemes o composicions tradicionals per oferir als
lectors un nou producte. Des de la mateixa tradició subverteixen i reelaboren i
aconsegueixen un efecte totalment innovador que ha fet que perduren durant els anys
en la història de la poesia. Podem veure com s’acosten també a partir del Surrealisme:
Tzara d’alguna manera per propulsar-lo, i Brossa per ser en un primer moment
qualificat de neosurrealista, per tant, aquest aspecte serà un lligam important. Tots dos
tenen en un moment donat de la seva producció actituds compromeses cap al moment
històric que viuen. A més a més, veiem als seus poemes el gust per allò lùdic, com
saben captar l’atenció del lector i jugar amb ell, i com creen i fan poesia mitjançant el
joc. Podem destacar també la capacitat que tenien els dos de rodejar-se de tot tipus
d’artistes pertanyents a altres camps diferents al literari, indiscutiblement els pintors
van ser una part fonamental pel que fa a les seues amistats. Així doncs, tant Tzara
com Brossa es nodreixen de grans personalitats artístiques del seu moment i de
diferents corrents, açò possibilita la col·laboració en publicacions amb pintors i altres
poetes per exemple.
143
Es tracta de dos autors importants tant a nivell nacional com internacional, i dels quals
trobem poc material que els compare o es fixe en les seues carreres artístiques de
forma paral·lela. A partir d’aquest treball s’intenta fer un acostament cap als dos
poetes vists des d’una òptica contemporània i a partir també dels seus textos.
Selecció bibliogràfica
Bargalló, Josep; Figuerola, Lluís; Palau, Montserrat; Pallàs, Josep M., (1987)
Comentari de textos literaris (Teoria, propostes i terminologia), Barcelona,
Columna Edicions.
Bordons, Glòria, (2015) Joan Brossa, l’experimentació constant de l’escriptura,
Centre d’études catalanes de l’université Paris-Sorbonne. Disponible en línia
<http://www.crimic.paris-sorbonne.fr/site2015/wp-
content/uploads/2015/12/Catalonia-17-Bordons.pdf>
Bordons, Glòria, (1988) Introducció a la poesia de Joan Brossa, Barcelona, Edicions
62.
Hugnet, Georges, La aventura dadá, Ensayo, diccionario y textos escogidos, prólogo
de Tristan Tzara (trad. de Maria de Calonje y Mariano Antolin Rato),
Ediciones Júcar, “La vela latina” 3, Madrid, 1973.
Richter, Hans, Historia del dadaísmo, Ediciones Nueva Visión, “Ensayos”, Serie Arte
y estética, Buenos Aires, 1973.
Tzara, Tristan, Los siete manifiestos dada, Tusquets editores, 1972.
Tzara, Tristan, El Surrealismo de hoy, Godot, 2014.
144
Marinela GARCIA SEMPERE
Universitat d'Alacant
E vaeren si enleys en gran pobrea
Paraules clau: Legenda aurea, textos occitans, textos catalans, traducció medieval
A pesar que la literatura didacticoreligiosa catalana al segle XIII sembla no tenir una
varietat de manifestacions tan important com la que ofereixen les literatures
anglonormanda o francesa, la magna obra de figures com Ramon Llull fa que aquest
aspecte no s'hagi considerat rellevant en les històries de la literatura i en els estudis
crítics. A la important obra de Ramon Llull i la crònica del rei Jaume, monuments
fundacionals dels primers temps de la literatura catalana, cal afegir la traducció
catalana de la Legenda aurea, de finals del segle XIII. Aquesta obra tan coneguda i
difosa des del mateix moment de la seua aparició, té una traducció completa al català,
–amb l'excepció de tres vides, les de Siro, Forseu i Joan Crisòstom– una de les més
antigues, si no la més antiga, i segueix, amb algunes excepcions, l'ordre d'aquella, que
és el de l'any litúrgic.
Un aspecte que ha interessat els estudiosos ha estat la relació entre la traducció
catalana i l’occitana, que presenten, realment, molts elements comuns. Meyer,
Chabaneau, Bohigas, Coromines, Zinelli, han tractat el tema, que fonamentalment es
desenvolupa al voltant de si la versió catalana depén de l’occitana o si és al contrari.
“En resum, podem concloure que la versió catalana, tal com la tenim, o en el seu
arquetipus, és el model de F i de L, i que els dos manuscrits en llengua d'oc són
adaptacions, independents entre si, de la primitiva versió rossellonesa” (Coromines,
Introd. a Voragine, 1977, p. xxii). Més recentment, Zinelli (2009) s'ha referit
novament a la relació entre els textos catalans i els occitans amb motiu de l'edició d'un
nou fragment del text occità descobert del segle XIV. Considera que les dues branques,
catalana i occitana, deriven d'un sol original, i sobre la relació de dependència entre
145
els textos catalans i occitans conclou que serà necessari estudiar i editar més pàgines,
però sembla que es decideix per la dependència dels textos occitans sobre els catalans.
Si tenim en compte el gran nombre de còpies manuscrites llatines que circulaven, com
també el sistema de còpies manuscrites, per capítols, les nombroses variacions que
conté cada manuscrit, com ara l’eliminació o l’afegit de vides, els canvis en vides
concretes en unes vides i no en altres, etc., les diferències entre els testimonis
conservats són considerables. En aquest context complex de còpia i transmissió, en
aquesta comunicació pretenem afegir algunes dades al que ja s’ha dit sobre la relació
entre els textos occitans i catalans. La metodologia emprada serà l’anàlisi d’uns pocs
textos concrets que seran estrets de cincs manuscrits conservats de la traducció
catalana de la Legenda aurea (Garcia 2015) i del manuscrit més complet que conserva
l’occitana (BNF ms. 9759). Ens centrarem en les vides de Teodora i Aleix però
aportarem també alguns exemples d’altres vides. Pretenem establir, almenys, quina és
la relació entre els textos catalans i l’occità en les dues vides esmentades i confirmar
com, a pesar que d’una traducció de la Legenda aurea seria esperable tenir un model
llatí més que no pas un altre d’una altra llengua, en aquest cas, i per a algunes vides,
la traducció pot no procedir del llatí, o no només del llatí. En el cas de dues llengües
amb tantes relacions durant la baixa edat mitjana i d’un text amb una repercussió tan
gran, presentem una aportació en el sentit de delimitar més la relació de totes dues cap
a un text que va convertir-se en un autèntic bestseller durant tota l’edat mitjana, i més.
Selecció bibliogràfica
Bohigas, Pere, Ressenya a Moldenhauer en Revista de Filologia Española, t. XVII,
1930, 72-73.
Chabaneau, C., «Sainte Marie Madeleine dans la literature provençale», Révue des
langues romanes, XXVIII, 1885, V, 7-34.
Coromines, «Prefaci», en Voragine, Jacobus de, Vides de sants rossellonesses, vol. I,
Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1977.
Garcia Sampere, M. «Algunes dades sobre els manuscrits de la versió catalana de la
Legenda aurea» Medievalia, Vol. 18, No 2: «La construcción de la santidad
femenina de los siglos XV al XVII» Coord. María Morrás (2015) 155-178,
ISSN 2014-8410 (digital)
146
Meyer, P., «La traduction provençale de la Légende dorée», Romania, 27, 1898, p.
93-137.
Zinelli, F., ‘La Légende dorée catalano-occitane. Étude et édition d'un nouveau
fragment de la version occitane A’, Lemaitre - Vielliard 2009, 263-350.
147
Joaquim GESTÍ BAUTISTA
Universitat Autònoma de Barcelona
Set poetes neogrecs (i alguns més) en català. Homenatge a Carles Miralles
Paraules clau: història de la traducció, poesia neogrega, Carles Miralles
Aquesta comunicació, el títol de la qual està extret de les traduccions que Carles
Miralles va publicar l’any 1988 amb el títol Set poetes neogrecs, vol ser un
homentage a la figura del gran hel·lenista desaparegut l’any 2014. L’afegit entre
parèntesis (i algun més) fa referència als poetes que s’han anat incorparant
posteriorment al cànon literari català, algun dels quals, com en el cas de Ritsos,
inicialment no eren del gust de Miralles.
Selecció bibliogràfica
http://www.visat.cat/diccionari/esp/traductor/524/miralles-i-sola-carles.html
https://ddd.uab.cat/pub/quaderns/11385790n11/11385790n11p159.pdf
http://www.visat.cat/articles/cat/67/el-caracter-esporadicnbspde-la-traduccio-
denbspla-literatura-neogrega-.html
148
Alfons GREGORI I GOMIS
Universitat Adam Mickiewicz de Poznan
La Michelíada de Munné-Jordà: intertextualitat, virtualitat i experimentació en la
literatura catalana contemporània
Paraules clau: intertextualitat, virtualitat, Ilíada, experimentació literària, ciència-
ficció
En les darreres dècades han estat diverses les obres en llengua catalana que han
explorat relectures de la Guerra de Troia, un dels episodis literaris que més cua ha
portat en el camp artístic occidental, tant pel debat sobre la historicitat del conflicte
bèl·lic, com per la potència de proliferació intertextual i interdiscursiva derivada de la
Ilíada. Així, per exemple, trobem els relats “A les portes de Troia”, de Quim Monzó,
inclòs al recull Guadalajara (1996), o “Andròmaca”, del volum Andròmaca i el
centaure (2014) de Magí Sunyer. Tanmateix, l’obra de més ambiciosa i sorprenent en
aquest sentit és la novel·la Michelíada (2015) d’Antoni Munné-Jordà, publicada per
l’editorial Males Herbes –especialitzada en narrativa no mimètica– i guardonada amb
el premi Ictineu. La magnitud de la proposta de l’escriptor de Vilanova i la Geltrú,
una figura clau en el desenvolupament de la literatura de ciència ficció contemporània
en llengua catalana, es percep ja en la seva nota introductòria: hi explicita no sols la
voluntat mimètica envers els trets fonamentals del clàssic d’Homer, sinó també l’ús
de diferents variants dialectals del català en funció del personatge. A la contracoberta
també s’explicita el joc intertextual amb l’Ulisses (1922) de Joyce, l’obra que
representa el màxim exponent de l’experimentació amb tipologies textuals combinada
amb una evident relació hipertextual, en aquest cas amb l’altra gran obra de les lletres
gregues clàssiques atribuïda a Homer, és a dir, l’Odissea. Aquest és el repte emprès
per Munné-Jordà, que ha elaborat una de les obres literàries més excepcionals de la
història de la literatura no mimètica en llengua catalana. En relació a aquesta fita, val
a dir que la producció de llibres pertanyents a aquestes modalitats narratives en català
–literatura fantàstica i meravellosa medievalitzant, ciència-ficció, narrativa
149
postapocalíptica, distòpies, etc.– ha viscut un important creixement en els últims anys,
precisament gràcies a editorials com Males Herbes. Una aproximació força lúcida a la
majoria d’aquestes modalitats en el nostre context cultural la podem trobar a
Martínez-Gil (2004).
En definitiva, l’objectiu de la present comunicació és analitzar l’ús que es fa a
Michelíada de les característiques genèriques de la ciència ficció (v. Moreno, 2010),
de la diversitat dialectal i d’una gran varietat de registres literaris o tipologies textuals
a l’hora de recrear els materials de la tradició clàssica, tot plegat a través de
l’adaptació a un context contemporani que, a més, ha patit un procés de virtualització
(v. Quéau, 1993). D’aquesta manera, s’examinarà la relació intertextual de la novel·la
catalana amb la Ilíada, prenent com a corpus la traducció de Balasch (Homer, 1997) i
com a eines d’anàlisi l’aproximació clàssica de Genette (1982) i l’estudi de Pòrtulas
(2009), entre d’altres–. Igualment, es tractarà en detall la construcció d’un món
ficcional fonamentat en la virtualitat (v. per exemple Garrido Domínguez, 2011), el
transhumanisme (v. Pilsch, 2017) i les referències als conflictes ideològics de
l’actualitat. Ara bé, cal advertir que el treball que aquí es presenta no inclou l’estudi
de les variants dialectals com a tals, és a dir, des d’un punt de vista dialectològic, sinó
únicament atenent a la seva funció significativa dins del text des d’una perspectiva
ficcional i de pragmàtica literària.
Selecció bibliogràfica
Garrido Domínguez, Antonio (2011). Narración y ficción: literatura e invención de
mundos. Madrid / Frankfurt am Main: Iberoamericana / Vervuert.
Genette, Gérard (1982). Palimpsestes: la littérature au second degré. París: Seuil.
Homer (1997). La Ilíada. Trad. de Manuel Balasch. Barcelona: Proa.
Martínez-Gil, Víctor (2004). “Introducció. Els somnis de la literatura: un itinerari
català”. Dins Víctor Martínez-Gil (ed.). Els altres mons de la literatura
catalana: antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Barcelona: Galàxia
Gutenberg / Cercle de Lectors. 9-40.
Moreno, Fernando Ángel (2010). Teoría de la Literatura de Ciencia Ficción: Poética
y Retórica de lo Prospectivo. Vitoria: Portal Editions.
Munné-Jordà, Antoni (2015). Michelíada. Barcelona: Males Herbes.
150
Pilsch, Andrew (2017). Transhumanism: Evolutionary Futurism and the Human
Technologies of Utopia. Minneapolis / Londres: University of Minnesota
Press.
Pòrtulas, Jaume (2009). Introducció a la Ilíada. 2a ed. Barcelona: Alpha.
Quéau, Philippe (1993). Le virtuel: Vertus et vertiges. París: Éditions Champ Vallon.
151
Jaume GUISCAFRÈ DANÚS
Universitat de les Illes Balears
Isop de Pina: de novel·la hel·lenística a rondalla mallorquina
Paraules clau: Isop, novel·la hel·lenística, rondalla, rondallística
El 25 de desembre de 2015 vaig rebre, per correu electrònic, una consulta d’un
ciutadà de Mallorca a propòsit d’una rondalla que la seva sogra, natural de Pina i que
aleshores tenia noranta-dos anys, recordava de manera molt vaga. Com que no l’havia
poguda documentar entre les de l’Aplec de rondalles mallorquines d’Antoni Maria
Alcover, em demanava si es podia tractar d’una «rondalla oral» del Pla de Mallorca
«o fins i tot simplement de la zona de Pina.» A grans trets, l’argument girava a
l’entorn d’un «majordom anomenat Isop al que el seu amo sempre li demana coses
per tal de desfer-se’n d’ell però ell sempre troba la manera d’ensortir-se’n d’una
manera molt enginyosa.»
Aquest és un argument que se sol repetir en tipus rondallístics diversos, però la
indicació que el majordom nomia Isop em va donar la pista que podria tractar-se
d’una versió d’ATU 921B Best Friend, Worst Enemy.
A petició meva, la persona que m’havia fet la consulta va demanar a la seva sogra que
miràs de contar-li el que recordava de la rondalla, cosa que va aconseguir i me’n va
enviar una transcripció. El text va confirmar les meves sospites inicials que es tractava
d’una versió del tipus ATU 921B esmentat en què es combinen també episodis propis
del tipus ATU 875 The Clever Farmgirl amb episodis extrets de la Vida d’Isop.
Aquesta versió oral és la primera versió documentada del tipus ATU 921B no només
en l’àmbit de la rondallística catalana, sinó gairebé a tot el sud d’Europa, ja que Uther
(2004) només en documenta versions italianes, però no d’espanyoles, ni de
portugueses, ni de gallegues, ni de franceses ni de catalanes.
152
La meva proposta de comunicació consisteix a presentar una edició del text de la
rondalla oral mallorquina que em va facilitar el net de la narradora. La transcripció del
text s’hi completarà amb la catalogació dels tipus i dels motius a què s’adscriu el relat
d’acord amb l’índex internacional de referència (Uther 2004) i amb els diversos
índexs nacionals o regionals, i amb un estudi monogràfic que ha de servir per situar el
relat oral en la tradició rondallística catalana i per posar-lo en relació dialògica amb
les traduccions catalanes de la Vida d’Isop, un dels referents essencials de la novel·la
helenística de caràcter còmic, satíric o realista, que varen tenir una difusió impresa no
gens menyspreable.
Selecció bibliogràfica
Faulas de Isop, filosop moral preclaríssim, y de altres famosos autors. Figueres:
Gregori Matas y de Bodallés. 1842 [Ed. mecànica: Valladolid, Editorial
Maxtor, 2013].
Isop. Faules. 2 volums. Text revisat i traducció de la Vida d’Isop de Francesc J.
Cuartero; traducció de les Faules de Montserrat Ros. Barcelona: Fundació
Bernat Metge. 1989.
Oriol, Carme; Josep M. Pujol (2008). Index of Catalan Folktales. Helsinki:
Suomalainen Tiedeakatemia.
Rotunda, D. P. (1942). Motif-Index of the Italian Novella in Prose. Bloomington:
Indiana University Press
Uther, Hans-Jörg (2004). The Types of International Folktales. A Classification and
Bibliography. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia.
Thompson, Stith (1993). Motif-Index of Folk-Literature. Ed. augm. i rev.
Bloomington: Indiana University Press / InteLex Corporation.
153
Pau Joan HERNÁNDEZ DE FUENMAYOR
UAB - Facultat de Traducció i d'Interpretació
La recepció a Catalunya de la novel·la de fulletó Les Mystères de Paris i la seva
contribució al naixement del mite de París
Paraules clau: fulletó, traducció, recepció, baixos fons
Amb la intenció de cridar l'atenció sobre les formes de la cultura i la literatura
populars, massa sovint negligides pels estudiosos de la creació literària i de la
traducció, aquest treball pretén de fer una aproximació a la recepció a Catalunya de la
novel·la de fulletó d'Eugène Sue Les Mystères de Paris, publicada originalment al
diari Le Journal des Débats entre el 1842 i el 1843 i que va tenir un gran èxit a casa
nostra, amb traduccions aparegudes ja l'any següent de la publicació original. Després
de posar l'obra en context i d'explicar les circumstàncies del naixement de la novel·la
fulletonesca a França amb les seves implicacions literàries i socials i la seva relació no
sempre explícita amb la literatura culta, es parlarà de la traducció castellana de Joan
Cortada del 1844, la primera publicada a Barcelona (per la Impremta de Tomàs
Gorchs). Tot seguit, s'estudia més concretament la recepció i la gran influència
d'aquesta obra i del fulletó francès en general en la cultura catalana del dinou, i molt
especialment en la cultura popular, una influència que podem rastrejar d'una banda en
l'aparició de fulletons inspirats en els francesos a la premsa periòdica (especialment en
les publicacions populars, com ara La Barretina, Lo Esquirol o La Gorra de Cop) i de
l'altra en l'aparició i pervivència en l'imaginari popular d'un seguit de temes i de
personatges fulletonescos o d'origen fulletonesc francès (a través, per exemple, dels
dibuixos publicats a L'Esquella de la Torratxa i L'Almanach de l'Esquella de la
Torratxa o de les descripcions de tipus aparegudes a La Bandera Catalana),
personatges i temes que, en primer lloc, ajudaran a crear una imatge mítica de la ciutat
de París que ha arribat fins als nostres dies, i, en segon lloc, s'adaptaran al context de
les ciutats catalanes, i especialment de Barcelona, bo i creant espais mítics propis,
com el del barri xinès.
154
En parlar de la novel·la fulletonesca en llengua catalana, i a manca d'un estudi més
aprofundit sobre el tema, que tenim en curs, parlarem, com a obres que visiblement
s'inspiren en els fulletons francesos, d'obres com La joyas de la Roser, de Guadalupe
Cortés Wyghlen, apareguda a La Barretina (1868); La pubilleta de Gabá (sic.),
apareguda sense signatura a Lo Esquirol (1868) o Lo barber d'Almoster, cuento
fantástich, de M. Palá, a La Gorra de Cop (1875).
Selecció bibliogràfica
Altadill, A. (1860). Barcelona y sus misterios. Barcelona: Librería Popular
Económica i Imprenta Hispana de Vicente Castaños.
Ghanime, A. (2012). Aben-Abulema (Joan Cortada) y el Diario de Barcelona (1838-
1841). Obra Periodística - Hemeroteca Digital de Autores, (3).
Llanas, M. (2004). L’Edició a Catalunya: el segle XIX. Barcelona: Gremi d’Editors de
Catalunya.
Millà, À. (1956). Libreros y bibliófilos barceloneses del siglo XIX: apuntes para su
pequeña historia. Barcelona: Gremio de Libreros de Barcelona.
Nieto Márquez, I. (2013). Col·leccions editorials a la Barcelona del Vuitcents: el cas
de Joan Oliveres i Gavarró (1812-1891).
Sue, E. (1844a). Los Misterios de Paris. Barcelona: Imprenta de Tomás Gorchs.
Sue, E. (1844b). Los Misterios de París / por Eugenio Sue; traduccion de J. Tió y F.A.
Solá. Barcelona: Impr. de Juan Oliveres.
Sue, E. (1845). Los misterios de París revisados y corregidos por su autor.
Barcelona: Empresa del Barcelonés, Imprenta de Saurí, A. Gaspar i Berdaguer.
155
Arantxa LLÀCER MARTORELL
Universitat de València
Els clàssics de la historiografia i Jaume Ramon Vila
Paraules clau: historiografia, clàssics, barroc, Jaume Ramon Vila
Sovint les obres dels historiadors de l’època moderna catalana han hagut de conviure
amb el llast de ser considerades menors front a la tradició del segle d’Or castellà. Si
bé alguns investigadors ja han apuntat en diverses ocasions que no hem de comparar
la historiografia catalana moderna amb la produïda per figures com la de Jerónimo
Zurita, els estudis sobre la metodologia, les fonts i la construcció del relat deixen
palès que no hem de menystenir les obres dutes a terme en l’entorn català.
La nostra aportació se centra en la producció escrita de Jaume Ramon Vila, un
historiador de la Catalunya de meitat del segle XVI i principis de la centúria següent.
Aquest noble intel·lectual va formar part del conegut «cercle erudit barceloní» dels
anys 20 i 30 del segle XVII, un entorn de circulació d’obres clàssiques, de debats i
també de producció de textos historiogràfics força rellevants per a la tradició catalana.
Formaven part d’aquest cercle Esteve de Corbera, Francesc de Montcada, Esteve
Gilabert Bruniquer, Jeroni Pujades i un llarg etcètera; erudits que encapçalaren l’inici
de l’evolució de la disciplina històrica, tot i que aquest procés encara estava lluny
d’assolir-se.
Mitjançant la figura de Vila estudiem quines obres de la historiografia clàssica feien
servir els autors del moment i quines cròniques o genealogies eren imprescindibles
per narrar el passat. Alhora, si tenim en compte l’entorn intel·lectual de l’autor, també
accedim a obres escrites pels seus coetanis (i alhora col·legues intel·lectuals) que en
l’actualitat són considerades imprescindibles de la tradició barroca, com ara la de
Francesc de Montcada o Jeroni Pujades, entre d’altres. Així, al llarg de la variada
aportació escrita de Jaume Ramon Vila s’esmenten una multiplicitat de referències
156
com Luca Marineo, Juan de Mariana, Gauberto Fabricio de Vagad, Jerónimo Zurita,
Pere Antoni Beuter o Esteban de Garibay, per esmentar-ne uns quants. De la mateixa
manera, l’historiador era un gran aficionat al trasllat d’obres de caire històric i la seua
biblioteca era una de les més copioses del moment, com apunta Villanueva (2004), de
manera que hi contenia diverses genealogies, cròniques, llibres de memòries
provinents d’algun “llibre antiquíssim” o tractats que formaven part de la lectura
habitual de l’autor però que també s’esmenten en la seua obra escrita.
El nostre objectiu amb aquesta comunicació és doble: d’una banda mitjançant l’estudi
de la biblioteca i obra de Vila pretenem contribuir a desmitificar les obres
historiogràfiques modernes i, alhora, analitzar el diàleg que es crea entre l’historiador
i els clàssics, quins textos fa servir i com els utilitza per a la creació de noves obres
historiogràfiques de què ens valem en l’actualitat. Estudiar Vila suposa, al mateix
temps, estudiar tota una xarxa d’intel·lectuals que compartien disciplina, obres i
formes de construir un discurs històric en un moment en què mancaven els models de
referència i la disciplina històrica començava a allunyar-se de la retòrica.
Selecció bibliogràfica
Batlle, Mar (1999): Patriotisme i modernitat a La fi del comte d’Urgell. Una
aproximació a les fonts de l’obra. L’anònim autor i historiador Jaume Ramon
Vila. Barcelona. Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de
Montserrat.
Coll i Alentorn, Miquel (1991): Historiografia. Barcelona. Curial Edicions Catalanes.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
DHC= Diccionari d’historiografia catalana, dirigit per Simon, Antoni (2003).
Barcelona. Enciclopèdia Catalana.
Duran, Eulàlia (2001): «Patriotisme i historiografia humanística», Manuscrits, 19 (p.
43-58).
Duran, Eulàlia (2004): «Historiografia dels temps de l’Humanisme» dins Balcells,
Albert: Història de la historiografía catalana. Barcelona. Institut d’Estudis
Catalans (p. 77-92).
157
Llàcer, Arantxa (2018): «Memòries o història? Sobre els límits dels gèneres en la
literatura de l’edat moderna», Revista Internacional d’Humanitats, 42 (p. 105-
116).
Simon, Antoni (2004): «La historiografia del segle del Barroc (de Jeroni Pujades a
Narcís Feliu)» dins Balcells, Albert: Història de la historiografia catalana.
Barcelona. Institut d’Estudis Catalans (p. 93-116).
Villanueva, Jesús (2004): Política y discurso histórico en la España del siglo XVII.
Alacant. Publicaciones Universidad de Alicante.
158
Pere MARAGALL MIRA
Arxiu Joan Maragall de la Biblioteca Nacional de Catalunya
La poètica de Joan Maragall en la línia de la poesia romàntica des de Wordsworth i
en relació a les concepcions ontològiques del llenguatge. Dos textos claus: la poesia
Dimecres de cendra de 1911 i Elogio de una tarde de agosto de 1908
Paraules clau: Joan Maragall, paraula viva, poesia romàntica, Wordsworth, Emerson,
Walter Benjamin
En l'Elogi de la paraula i l'Elogi de la poesia Joan Maragall exposa la seva poètica de
forma intuïtiva i poc sistematitzada, però hi queda ben explícita la seva veneració pel
llenguatge, i la seva implícita adscripció a les concepcions que donen un valor
ontològic al llenguatge. En l'"Escòlium" del poema del Comte Arnau hi ha uns versos
significatius: "La poesia tot just ha començat/ i està plena de virtuts inconegudes".
Aquesta és una poesia que s'entronca amb el gran canvi o ruptura que comença amb
les Balades líriques de Wordsworth i Coleridge (1798) i que es va desplegant al llarg
del segle XIX en el sentit de la recerca de la "llengua originària" com ha explicat
Eduard Cairol. (cfr. bibliografia)
La idea de Joan Maragall que es pot resumir en la frase: "la revelació de l'essència per
la forma", parteix d'una capacitat excepcional per restar meravellat i expectant davant
els espectacles de la natura i la creença que la mateixa realitat es manifesta amb la
paraula justa en la inspiració del poeta. Obra poètica i escrits en prosa, demostren
repetidament l'interès de Joan Maragall per arribar a una poesia (o a una llengua) que
recuperi la "veu del poble" en el sentit de la llengua despullada de retòrica i del que ell
anomena "l'esperit d'abstracció". Les reflexions sobre aquesta paraula desvetlladora,
vivificadora, es podrien emparentar, de lluny, amb les reflexions que per aquells anys
Walter Benjamin feia sobre el llenguatge (cfr. bibliografia).
159
El testament poètic de Joan Maragall, en aquest sentit, es pot trobar en dos textos: el
poema Dimecres de cendra de 1911 i Elogio de una tarde de agosto, de 1908, que
comentarem.
Selecció bibliogràfica
Benjamin, Walter. "Sobre el lenguaje en general y sobre el lenguaje de los humanos"
dins de Para una crítica de la violència y otros ensayos. Introducción y
selección de Eduardo Subirats. Traducción de Roberto Blatt. Ed. Taurus,
Madrid, 1998
Cairol, Eduard. "La poesia com a llengua originària. De Wordsworth a Maragall" dins
Maragall: textos i contextos de Glòria Casals, Meritxell Talavera (coords.)
pàgs. 127-140. Servei de Publicacions. Universitat Autònoma de Barcelona,
2012
Maragall, Joan. Poesia completa. Edició a cura de Glòria Casals i Lluís Quintana.
Edicions 62, Barcelona, 2010
Maragall, Joan. Obres Completes en 2 vols. Ed Selecta, Barcelona, 1960
160
Lluís Bartomeu MESEGUER PALLARÉS
Universitat Jaume I
Himnes d'Europa
Paraules clau: himne, literatura, música, internacional, nacional, segle XX
A la represa litúrgica medieval de l’etimologia i la pragmàtica del concepte d’ὕµνος –
per exemple, el Corpus i el rés del Santíssim caracteritzats pel Pange lingua “escrit”
per l’Aquinat–, es va sumar, a partir del Renaixement, la diversificació –religiosa,
política, cultural, esportiva, cívica–, de la tipologia de la representació multicodal
poesia + música + espectacle.
La dita tipologia tant limita com ajusta la divisió lírica / èpica, com els gèneres afins,
de l’oda, la marxa, les al·leluies, com la transposició semàntica i funcional...
L’estabilitat pragmàtica del significat heretat és, també, una caracterització poètica i
musical de la història, de la identitat, de la cohesió de l’àmbit social representat, creat
o dominat: en època contemporània, se’n poden assajar anàlisis referides a la política
(religió, milícia, esport), les ciutats, les entitats, les generacions...
Amb aquestes referències discursives formant part de la història d’Europa, la poesia i
la música internacionals i la poesia i la música catalanes, interactuen en himnes
referencials contemporanis. Així, es poden definir quatre tipus d’interaccions culturals
(i en la comunicació se n’aprofundirà breument un de cada grup, sense oblidar els
altres):
(a) D’internacional a nacional i local: La Marsellaise, An die Freude, Va pensiero
sull’ali dorate, La Internacional, el Te Deum de Charpentier...
(b) De nacional a internacional i funcional: el Cant dels ocells (i l’Himne a la Pau de
les Nacions Unides).
(c) De configuració autònoma, històrica: així, en les transformacions semàntiques i
musicals de la Marxa dels Jurats de la ciutat de València, que constitueix els
161
compassos del primers quatre versos de l’actualment oficial Himne de la Comunitat
Valenciana (o de cert valencianisme, en no ser l’única representació social
valenciana); o el romanç origen d’Els Segadors (passant per la fase musical de cançó
eròtica) com a referència de la catalanitat contemporània (o el catalanisme), en la
mateixa fase històrica del Virolai de Montserrat o el Cant de la senyera; o La
Balanguera de Joan Alcover i l’art musical d’Amadeu Vives per a l’actual himne “de
Mallorca”...
(d) Les vicissituds històriques i literàries d’aquests himnes –i els seus pròxims, en
l’època històrica en què apareixen, i al llarg de l’evolució contemporània– es
conjuguen, al si de la diversitat social contemporània –multicultural–, amb els tipus
que els substitueixen en contextos notables: així, generacionalment, en la música
popular contemporània, Podmoskovnye vetxerà, Red river valley o Blowing in the
wind; o bé, en les adscripcions de la Nova Cançó, Al vent, L’estaca, Paraules d’amor,
Tio Canya, o Qualsevol nit pot sortir el sol; o bé, l’Himne del Barça –i altres equips
internacionals–; o la ciutat de Barcelona, des del Paral·lel a Barcelona i Gitana
hechicera dels Jocs Olímpics... O l’Himne del Congrés per al II Congrés Internacional
de la Llengua Catalana.
Interés i metodologia
A través de l’estudi interdisciplinari (literari, musical, espectacular) del tipus / gènere
himne, s’avalua la literatura catalana (i manifestacions regionals de la seua vitalitat i
sostenibilitat), i la dialèctica unitat / diversitat de la literatura d’Europa, d’acord amb
l’eix diacronia / sincronia, en el context multicultural i multilingüe, i de la crisi
d’identitats i de relacions Estat-nació, societat-individu, etc...
Selecció bibliogràfica
Backès, Jean-Louis (1994): Musique et littérature. Essai de poétique comparée, Paris,
Presses Universitaires de France
DD. AA. (2010): Ens calen cançons d’ara. Retrospectiva sobre la Nova Cançó a 50
anys vista, Lleida, Universitat de Lleida
Meseguer, Lluís (201DD. AA. (2018): Literatura i música. La Nova Cançó, PAM
162
Irene MIRA NAVARRO
Universitat d'Alacant
El ressò de Walt Whitman en la poesia social de Vicent Andrés Estellés
Paraules clau: poesia social, intertextualitat, compromís
L’objectiu d’aquesta comunicació és resseguir la presència i les influències que poeta
nordamericà Walt Whitman (1819-1892) poguera produir en l’obra de Vicent Andrés
Estellés, especialment en la centrada en el cant social. Algunes fonts (Keown 2013) i
(Pitarch Font i Garcia Grau 2003) apunten la presència de l’escriptor de Long Island
en la gestació del Mural del País Valencià, especialment pel que fa a la presa de
consciència col·lectiva. Versos com els de la Sonata d’Isabel en donen mostra:
He pensat, llunyaníssima,
la lliçó de Walt Whitman. Demà, en fer-se de
dia, he de seguir la lluita. Però ara, aquesta
nit, he pensat en Walt Whitman. M’invitava a
seguir, perseverar encara. Encenia secretes
llums de lluita a la fosca.
Encara que no es pot determinar amb certesa quina relació tenen ambdues
produccions poètiques ni si Estellés va ser lector directe de Whitman ens capbussarem
en la recerca intertextual de Whitman en la magna obra del poeta valencià i
ampliarem la lectura a les obres dels anys 60 i 70. S’ha de fer esment, però, que Fulles
d’herba (primera edició 1855) va ser traduït fragmentàriament al català en diverses
ocasions estant en vida Estellés, és el cas dels textos de Cebrià de Montoliu (1919) i
Agustí Bartra i Miquel Desclot (1985) i també va tenir diverses traduccions al
castellà, cosa que en possibilitaria la lectura.
163
Seguirem les indicacions apuntades en Keown (2013) i en els estudis de Jordi Oviedo
(2010, 2011), en els quals es constata l’esment del nom del poeta americà en obres
dels decennis dels 60 i els 70, especialment en el darrer volum de l’Obra Completa i
en el ja esmentat Mural del País Valencià. A partir de l’anàlisi literària contrastarem
el discurs poètic de Vicent Andrés Estellés amb el de Walt Whitman tot acarant
algunes parts del Mural del País Valencià amb alguns dels cants de Fulles d’herba,
com el «Cant a mi mateix» per veure si hi ha lligams de contingut o són esments a la
figura que representava el poeta americà. Pretenem, doncs, rastrejar les possibles
petjades que la poesia de Whitman va deixar en Vicent Andrés Estellés per a
profundir en les concomitàncies i divergències que hi ha entre tots dos autors en
referència al cant col·lectiu i la funció de la poesia en aquest sentit.
Selecció bibliogràfica
Andrés Estellés, Vicent (1996). Mural del País Valencià, València, 3i4.
Keown, Dominic (2013). «"Words, words, words": Vicent Andrés Estellés i la
literatura angloamericana» L’obra literària de Vicent Andrés Estellés.
Gèneres, tradicions poètiques i estil Vicent Salvador i Manuel Pérez
Saladanya (ed.), València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, pàg. 197-228.
Oviedo, Jordi (2011). «"Us diré els noms que duien el canelobre encés ..." Els noms
propis en els documents dels anys 50 i 60 a l'arxiu Vicent Andrés Estellés »,
Reduccions. Revista de poesia, pàg.264-273.
Pitarch, Manel i Manel Garcia (2003). «Notes sobre el Mural del País Valencià de
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993): l’ètica i l’estètica en un mateix
compromís» dins Actes del dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i
Literatura. Volum I Marie-Claire Zimmerman i Anne Charlon (ed.),
Barcelona, PAM, pàg. 229-238.
Whitman, Walt (2014). Fulles d’herba traducció a cura de Jaume Pons Alorda,
Barcelona, Edicions de 1984.
164
Eulàlia MIRALLES JORI
Universitat de València
Aproximació a les fonts del Panegíric de Francesc Fontanella
Paraules clau: Barroc, prosa, Fontanella, Panegíric, fonts literàries
El 1641 el poeta i dramaturg Francesc Fontanella va publicar, a les premses
barcelonines de Gabriel Nogués, el volum conegut com a Panegíric a la mort de Pau
Claris. Es tracta de l’únic llibre imprès en vida de Fontanella i possiblement el més
desconegut per la crítica. Entre les fonts del Panegíric destaca la Bíblia, que esdevé,
en la majoria de fragments, la base incontrovertible que permet desenvolupar
l’argumentació; la glossa pot tenir un caràcter concret o més vague, pot ser més
cenyida o oberta, però en un discurs polític com el de Fontanella el text sagrat es pot
convertir en el canemàs a partir del qual s’elabora un discurs. Altres fonts, des dels
pares de l’església fins a diversos llibres renaixentistes i barrocs d’emblemes,
configuren l’univers d’autoritats d’aquesta obra fontanellana. El propòsit d’aquesta
comunicació és estudiar les fonts del Panegíric i situar-les en el seu context, amb la
voluntat de mirar d’explicar la seva construcció retòrica i política.
Selecció bibliogràfica
Fontanella, Francesc, Panegíric a la mort de Pau Claris, ed. a cura de Montserrat
Clarasó i Maria M. Miró, Barcelona, Fundació Pere Coromines, 2008
Grilli, Giuseppe, “Claris, home polític (segons Francesc Fontanella)”, dins Pep
Valsalobre i Gabriel Sansano ed., Francesc Fontanella: una obra, una vida,
un temps, Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la, 2006, p. 225-244.
Miralles, Eulàlia, “Algunes reflexions sobre la disposició textual d'un cançoner barroc
(BLM, ms. 68). Per a una lectora: un llibreofrena i un testament literari”,
Zeitschrift für Katalanistik, vol. 28, 2015, p. 187-230.
Simon i Tarrés, Antoni, La Bíblia en el pensament polític català i hispànic de l’època
de la raó d’estat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016.
165
Zaragoza, Verònica; Miralles, Eulàlia, “La Bíblia en la literatura catalana dels segles
XVII-XVIII”, dins La Bíblia en la literatura catalana, vol. II, Segles XVII-XX,
ed. de Jaume Angelats, Damià Roure i Joan Santanach, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat [en premsa].
166
Adina MOCANU
Universitat de Barcelona
Promoció i recepció de la literatura romanesa al sistema literari català
Paraules clau: literatura romanesa, traducció, recepció, promoció
En els últims anys, la literatura romanesa ha aconseguit assolir un protagonisme
rellevant en el panorama cultural català. Això es deu en gran part a la seva traducció i
la seva difusió dins dels esdeveniments literaris, però també al constant treball de
promoció cultural de diferents agents prescriptors de la literatura. Des de 2004, es pot
albirar un interès creixent per la literatura romanesa. Així, a la revista Reduccions, es
publiquen deu poemes de l'escriptora Ana Blandiana, traduïdes al català per Aina
Torrent-Lenzen i Alina Mondorf i el 2009, a la mateixa revista, apareix una selecció
de poemes de Virgil Mazilescu, Ileana Mălăncioiu, i Ioan Es. Pop traduïda per Xavier
Montoliu Pauli. També l’any 2004, la Institució de les Lletres Catalanes organiza el
seminari de traducció poètica amb dues poetes romaneses Ioana Ieronim i Denisa
Comănescu; arran d’aquest seminari es publica el volum bilingüe de poesia Els estels
cauen a terra.
En aquesta presentació em proposo parlar sobre tres qüestions: a la primera part
esmentaré les traduccions publicades als sistema literari català i l'impacte de la
promoció, els premis obtinguts, la crítica i recepció de la literatura romanesa; la
segona part la dedicaré a parlar sobre els festivals catalans de literatura i la presència
dels autors romanesos dins d'aquests, els moments poètics, la publicitat que s'ha fet
sobre aquests esdeveniments, entre altres. Finalment parlaré sobre els treballs més
extensos que existeixen a Catalunya relacionats amb la literatura romanesa, com per
exemple, articles acadèmics, treballs de màster o doctorat.
En aquest sentit, analitzaré el boom de la literatura romanesa, però no nomes d'una
manera quantitativa sinó des de la importància i la ressonància que les traduccions de
167
la literatura romanesa han tingut dins de la panoràmica literària catalana. A partir del
any 2012, comença el gran interès per la creació literària romanesa: Marin Sorescu,
Letiția Ilea, Norman Manea, Ion Mureșan, Marta Petreu, Ruxandra Cesereanu, Ioan
Es. Pop, Doina Ruști, Nichita Stănescu, Mircea Cărtărescu etc. Així mateix, posaré en
diàleg diverses veus de la crítica literària que van participar a la promoció de la
literatura romanesa, com ara D. Sam Abrams, Francesc Parcerisas, Marc Romera
juntament amb els textos i els contextos en què ells van participar (presentacions de
llibres, debats o trobades amb els mateixos autors).
Per tant, la meva idea és reunir en aquesta presentació tant la producció literària però
també la promoció de cada llibre o de la trobada entre els autors que van participar a
les presentacions dels seus llibres traduïts i el públic dins i fora del sistema literari
català, i quina repercussió ha pogut tenir en el sistema literari romanès. Amb aquesta
proposta, desitjaria fer un mapa de la recepció de les obres dels escriptors romanesos
així subratllar la relació entre el procés de traducció i la seva promoció.
Selecció bibliogràfica
Abrams, D. Sam „Nu sunt altceva decât o pată de sânge care vorbește”, Prăvălia
culturală, 2017, http://pravaliaculturala.com/article/nu-sunt-altceva-decat-o-
pata-de-sange-care-vorbeste/
Balaș, Oana; Xavier Montoliu Pauli. „Barcelona – București, un parcurs academic”,
România literară, 2015.
Mureșan, Ion; Ioan Es. Pop. Assedegats. Dos poetes transsilvans: Ion Mureșan i Ioan
Es. Pop, Traducció de Xavier Montoliu Pauli. Epíleg de Marc Romera, Editura
AdiA, 2017.
Montoliu Pauli, Xavier. Entrevista a Marta Petreu: "No em va obviar la veritat",
Núvol, 2016, https://www.nuvol.com/entrevistes/marta-petreu-no-em-va-
obviar-la-veritat/ Romera, Marc. „Vestigiile naufragiului”, Prăvălia culturală,
2017, http://pravaliaculturala.com/article/vestigiile-naufragiului/
Sorescu, Marin. Per entre els dies, Antologia poètica. Selecció i traducció de Corina
Oproae i Xavier Montoliu Pauli. Pròleg de Francesc Parcerisas. Palma:
Lleonard Muntaner, 2013.
168
Stănescu, Nichita. Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984, Selecció i
traducció de Lilica Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli. Pròleg de D. Sam
Abrams. Palma: Lleonard Muntaner, 2017.
169
Jacob MOMPÓ NAVARRO
Universitat de València
Fonts historiogràfiques del manuscrit 17.711 de la BNE: Una Història Universal
Paraules clau: historiografia, fonts clàssiques, història universal
El manuscrit 17.711 de la BNE conté una Crònica Universal escrita en català i
enllestida a València l’any 1427. L’anònim autor inicia el seu manuscrit amb una breu
introducció sobre teologia i, tot seguit, enceta la part més extensa de l’obra, en la qual
resumeix els escrit bíblics des del Gènesi fins al 2n llibre de Reis, tot afegint
brevíssimes ressenyes sobre fets històrics de l’antiguitat. A partir d’ací i fins al Nou
Testament, el copista segueix resumint la història bíblica, però d’una manera molt
més caòtica, barrejant textos de diversos llibres profètics i incorporant, amb més
profusió que anteriorment, relats històrics i llegendaris de l’antiguitat clàssica. A
mesura que avança la narració, els escrits bíblics perden pes en el text i la història de
l’antiguitat clàssica guanya en rellevància. Posteriorment, realitza un compendi dels
evangelis i Fets dels Apòstols per tal d’explicar la vida de Jesucrist i els seus
deixebles. L’obra prossegueix de manera enciclopèdica incidint breument en la llista
de Papes i emperadors. A mesura que avança la seua redacció, estructurada des d’allò
general fins al cas particular, la Història Universal perd rellevància i l’autor s’hi
centra en la història dels reis de la Corona d’Aragó per finalitzar el seu text en fets
coetanis seus esdevinguts a la ciutat de València.
L’objectiu de la nostra comunicació és posar de manifest les fonts historiogràfiques
emprades per l’autor per tal de confeccionar la seua Història Universal. Analitzarem
passatges del manuscrit i ens centrarem en els detalls que ens permeten d’anar
desgranant quines són aquestes fonts. Comprovarem com certs detalls de la història
bíblica que no apareixen a la mateixa Bíblia són extrets de les obres de Josep Flavi;
d’altres passatges, com les llistes de papes i emperadors, estan basats en l’obra de
Martí de Troppau; i, sobretot, el gran pes de l’Speculum Historiale de Vicent de
170
Beauvais. Igualment, intentarem d’esbrinar quines foren les fonts utilitzades per a la
confecció de la part corresponent a la història dels reis de la Corona d’Aragó.
Selecció bibliogràfica
Beauvais, V. (1494). Speculum historiale. Venetii: Hermann Lichtenstein.
Coll i Alentorn, M. (1972). Les cròniques universals catalanes. Butlletí de La Reial
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 34, 43–50.
Cortadellas i Vallès, A. (2000). Sis llegendes inèdites de la historiografia catalana
medieval. Llengua I Literatura: Revista Anual de La Societat Catalana de
Llengua I Literatura, 11, 7–39.
Cortadellas, A. (2001). Repertori de llegendes historiogràfiques de la Corona
d’Aragó (segles XIII-XVI). Curial Edicions.
Escartí, V. J. (2011). Sobre els primers testimonis memorialístics valencians:
anotacions dietarístiques i cròniques locals. Quaderns de filologia. Estudis
Literaris, (16), 159–173.
Flavi, J. (1482). Antiquitates Judaicae. Barcelona: Empremta de Nicolau Spindeler.
Troppau, M. de (c. 1500). Chronicon Pontificum et imperatorum Martinus Polonus.
Mss. 5.987 BNE.
171
Xavier MONTOLIU PAULI
Institució de les Lletres Catalanes
Les traduccions de Panait Istrati al sistema literari català
Paraules clau: Istrati, traduccions del romanès, Foix i Cases-Delaville, Vidal Alcover
Tres són els moments per datar la presència de l'obra istratiana a les lletres catalanes:
la primera recepció encara en vida de l'autor; una recuperació cap a la dècada dels
setanta gràcies, especialment, a Jaume Vidal i Alcover; i, finalment, la presència
contemporània amb la traducció de dues de les seves obres més singulars del francès
i del romanès.
Aquest darrer fet testimonia la filiació literària de l'autor; en paraules de Vidal
Alcover: «escriu en francès, però els temes de la seva obra són romanesos o
relacionats amb el món agitat i turbulent de la Mediterrània orienta i especialment
dels ports de Braïla, primer, i llavors Alexandria, Atenes, El Caire, Antatòlia, el
Líban, són els seus escenaris». Tanmateix, el mateix autor havia declarat: «primer de
tot sóc i vull ser un escriptor romanès». No debades, va escriure els seus primers
relats en romanès i, posteriorment, va autotraduir/reescriure algunes de les seves obres
més reconegudes.
De ben segur el parèntesi de prohibició d'aquest autor durant bona part del segle XX -
causes motivades per qüestions polítiques que van atacar de ple la difusió de la seva
obra-, van impedir una presència continuada de les traduccions després d'una
arrencada ben insòlita a cavall entre els anys 20 i 30.
Selecció bibliogràfica
Bălan, Zamfir (2001). Panait Istrati. Tipologie narativă. Brăila, Editura Istros.
Istrati, Panait (1926). Kyra Kyralina. Traducció de Delaville. Pròleg de Vicente
Blasco Ibáñez. Barcelona, Editorial Lux
172
Istrati, Panait (1927?). Los aiducs. Traducció de Joaquín Verdaguer. Barcelona,
Editorial Lux
Istrati, Panait (1933). Kyra Kyralina. Traducció de Pedro Foix. Pròleg de Vicent
Blaco Ibáñez. Epíleg de José Francés. Barcelona, Editorial Librería Vilella
Istrati, Panait (1972). Kyra Kyralina. Traducció de Xavier Romeu. Epíleg de Jaume
Vidal i Alcover. Barcelona, Nova Terra
Istrati, Panait (1989). Domnitza de Snagov. Traducció de Lluís Massanet. Barcelona,
Pòrtic
Istrati, Panait (2009). Chira Chiralina / Kyra Kyralina. Edició a cura de Zamfir
Bălan. Brăila, Editura Istros
Istrati, Panait (2015). Els meus començaments. Traducció d'Anna Casassas.
Barcelona, editorial minúscula
Istrati, Panait (2018). Kyra Kyralina. Traducció de Xavier Montoliu Pauli.
Barcelona, Edicions de 1984
Montoliu Pauli, Xavier (2015). «Receptarea lui Panait Istrati în Peninsula Iberică»,
a Analele Brăilei. Brăila, Muzeul Brăilei “Carol I”
Montoliu Pauli, Xavier (2015). «Els començaments de Panait Istrati», a Núvol
[consultable online: https://www.nuvol.com/entrevistes/els-comencaments-de-
panait-istrati/]
173
Maria MORENO DOMÈNECH
Universitat de Barcelona
La poètica de la representació de la subjectivitat dialèctica: una aproximació
comparativa entre Incerta glòria i Els germans Karamàzov
Paraules clau: Incerta glòria, poètica, Els germans Karamàzov, Joan Sales, Fiódor
Dostoievki
L'aproximació comparatística no tan sols permet dibuixar un entramat de possibles
influències o coincidències estètiques, sinó que, fonamentalment, possibilita una
anàlisi acurada i contrastada de les diverses obres comparades. El diàleg contrastiu
possibilita entendre com l'obra dialoga amb la tradició literària anterior i, per tant,
com un determinat autor entén el fet literari. L'objectiu de la present ponència és,
doncs, dur a terme una anàlisi comparativa entre Els germans Karamàzov (1880), de
Fiódor Dostoievki (1821-1861), i d'Incerta glòria (edició definitiva, 1971), de Joan
Sales (1912-1983), tot posant de relleu quins són els seus fonaments estètics.
En el seu cèlebre estudi Problemas sobre la poètica de Dostoievski, Bajtín posava de
relleu com la novel·lística de l'autor rus partia d'un principi dialògic que li permetia
explorar la consciència aliena, (Bajtín, 2004, p. 62) però sobretot exemplificava que
Dostoieveki desplaça la noció de versemblança al terreny psíquic de l'autoreflexió
(Bajtín, 2004, p. 62). Per tant, el primer punt d'aquesta anàlisi comparatística es
basarà en l'anàlisi del concepte de versemblança en les novel·les de Dostoievski i
Sales; en altres paraules, es pretén dilucidar fins a quin punt la versemblança a Incerta
glòria és d'arrel dostoievskiana. En segon lloc, un altre objecte d'atenció serà la
construcció dels personatges d'ambdues novel·les i observar com el discurs que fan
els personatges sobre si mateixos basteix la tensió dramàtica d'ambdues obres. A
partir de la relació que els personatges estableixen amb el món, a més a més, aquesta
entitat física passa a ser una construcció gairebé mental; per tant, caldrà entendre
també quina relació estableixen els personatges/narradors amb l'espai exterior.
174
Tercerament, s'analitzarà com el discurs confessional, subjectiu és fonament d'una
dialèctica exacerbada, capaç de formular un enunciat i, acte seguit, un contraenunciat.
Consegüentment, caldrà resseguir com en ambdues novel·les es basteix un pathos de
tall dialèctic, una mena de diàleg de l'home amb si mateix.
En definitiva, l'objectiu de la ponència és mostrar com Sales, que en el pròleg de la
seva versió d'Els germans Karamàzov qualificava aquesta novel·la d'"obra màxima de
la novel·la cristiana universal", incorpora alguns postulats estètics d'aquesta novel·la i
duu a terme un diàleg amb la tradició europea i universal.
Selecció bibliogràfica
Arnau, C. (2003). Compromís i escritpura. Barcelona: Editorial Cruïlla.
Bajtín, M. M. (2004). Problemas de la poética de Dostoievski. México D. F.: Fondo
de Cultura Económica.
Dostoievski, F. (n.d.). Diario de un escritor. Barcelona: Editorial Alba.
Dostoievski, F. (2014). Els germans Karamàzov. Barcelona: Club Editor.
Lluch, C. (2014). Novel·la catalana i novel·la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet.
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Lluch, C. (2013). Joan Sales i la novel·la catòlica. Barcelona: Claret Editorial.
Pla, X. (2002). «Incerta gloria de Joan Sales o una poètica de l'excés». ESTUDI
GENERAL 22. Revista de La Facultat de Lletres de La Universitat de Girona,
22, 529-553.
Sales, J. (2010). Incerta glòria seguida d'El vent de la nit. Barcelona: Club Editor.
Sales, J. (2014). Cartes a Màrius Torres. Tercera edició augmentada amb cartes
inèdites a Mercè Figueres. Barcelona: Club Editor.
175
Sara MORTREUX SOLEY
Universitat de Girona
Personatges i escenaris de la tradició veterotestamentària en la poesia de Francesc
Fontanella
Paraules clau: Fontanella, Barroc, Bíblia, Antic Testament, religió
La lírica religiosa ocupa un centenar de les gairebé 350 composicions de Francesc
Fontanella. Els sonets de temàtica ascètica, les nadales o les lletres dedicades a sants –
pensem en les que consagra a santa Teresa de Jesús o a sant Julià i a santa Basilissa–
són algunes de les composicions a què s’adscriuen els poemes religiosos de l’autor.
Un dels trets més característics n’és la reiterada menció de personatges de l’Antic
Testament, tant en les composicions de l’època en què va ingressar al convent de Sant
Domènec de Perpinyà com en les d’etapes anteriors. Són personatges que molt sovint
compara –o que entren en sintonia, més aviat– amb d’altres de la tradició grecollatina.
Aquests ressons permeten a l’autor, precisament, de divinitzar sants, com ara Santa
Teresa de Jesús, o d’elogiar, fins i tot, un camí com el de «Jonàs, ressuscitat de la
balena / que m’ocultà tants anys en ses entranyes» (Valsalobre 2015: 206). Vegem-ne
algun exemple: a la glossa «Vinc, Jesús meu, per rompre la cadena» la imatge de
Jonàs i d’altres profetes bíblics expressen el canvi cap a una vida d’il·luminació
religiosa, que es realça amb escenaris bíblics –com Nínive i Tarsis a la glossa a què
m’he referit– o amb imatges que remeten al Càntic dels càntics –com ara la
comparació dels ulls amb coloms a «Al crucificat Amor».
Són molts els ressons bíblics que hi ha en les composicions poètiques de Francesc
Fontanella: alguns n’esdevenen l’eix central de la composició; d’altres serveixen per
divinitzar el contingut del poema. En tots dos casos, però, arrelen en la tradició
cristiana i hi aporten un gra de sorra personal que ens recorda un passatge de la carta-
pròleg de la traducció francesa de La Papallona, d’Oller: «Les évolutions littéraires
176
sont comme les coups de mistral qui emportent et sèment la poignée de graines dans
tous les champs d’alentour: selon le terrain, la plante se modifie, est la même en
devenant autre; selon la nation, la littérature pousse des rameaux différents, emprunte
au génie du peuple et de sa langue des fleurs d’un éclat original» (Oller 1886).
És per això que el present treball explora la presència de les fonts clàssiques de
l’Antic Testament en les composicions líriques religioses de Francesc Fontanella,
n’estudia comparatísticament les convergències i allunyaments respecte dels passatges
bíblics i n’analitza la funció i el to personal de l’autor, que sintonitza amb la
cosmovisió barroca de l’època.
Selecció bibliogràfica
Fontanella, Francesc. La poesia de Francesc Fontanella, a cura de Maria Mercè Miró,
2 vol., Barcelona: Curial (Autors Catalans Antics, 10 i 11), 1995.
Fontanella, Francesc. (2017). Obra poètica completa de Francesc Fontanella, edició
crítica electrònica, a càrrec de Pep Valsalobre i Marc Sogues (coord.). UdG.
http://www.nise.cat/BibliotecaDigital/Autors/FrancescFontanella.aspx
Oller Narcís. Le Papillon. Traduït per Albert Savine, prefaci d’Emile Zola. París:
Nouvelle librarire parisienne, E. Giraud et Cie., 1886
Valsalobre, Pep. «Per a una edició crítica de la poesia de Francesc Fontanella», Els
Marges, 105 (hivern 2015), 84-107.
― (ed.), O he de morir o he d’amar. Antologia poètica de Francesc Fontanella,
Barcelona: Empúries, 2015, 224 pp.
―, «Sobre la transmissió manuscrita de l’obra poètica de Francesc Fontanella: els
cançoners principals i l’ordenació dels textos», Zeitschrift für Katalanistik, 28
(2015), 167-186.
177
Júlia OJEDA CABA
Universitat de Barcelona
L'Alcestis de Miquel de Palol, de la reescriptura del mite a la resurrecció de la
cultura
Paraules clau: narrativa catalana contemporània, Miquel de Palol, mnemotècnia,
tradició
La meva investigació se centra en l'estudi de l'obra de Miquel de Palol. Més
específicament, la hipòtesi és que el conjunt d'obres titulades Exercicis sobre el punt
de vista –extraordinària maquinària literària formada per nou volums diferents– té
com a base generatriu un únic nucli ideològic constituït per l'última novel·la del cicle,
El Testament d'Alcestis. D’una banda pretenc demostrar que la manera amb què es
desplega aquest nucli sembla assumir el model d’unes capses xineses, totes elles
connectades entre sí, i el conjunt de la narrativa paloliana. De l’altra, l’objectiu serà la
descodificació dels mecanismes compositius, en un intent, ja no tant per revelar-ne el
missatge, sinó per copsar la mestria que el total de les seves obres destil·la.
Ara bé, mentre establim múltiples i diverses relacions entre els textos de l’autor,
l’exigència de la seva lectura sempre ens demana un retorn als fonaments clàssics –
d’Eurípides i Petroni, als textos bíblics–, al model del Renaixement (la
Hypnerotomachia Poliphili), o als textos més diversos de la gran narrativa occidental.
La intenció es resseguir la complexitat arquitectònica de l’obra de Palol, que es
vertebra gràcies a l’execució d’un minuciós i exigent exercici mnemotècnic, a través
de la qual l’autor desplega les seves estructures modèliques, basades en esquemes
musicals i geomètrics, i que té per finalitat desplegar el que ell ha batejat com a Joc de
la Fragmentació. Aquest “vehicle” li ha permès articular la més gran de les
motivacions: la lluita contra el pas del temps. Preocupació principal d’un artista que,
irònicament o no, malda per fer-se un lloc dins la Tradició Occidental.
178
La lectura de l’obra El Testament d’Alcestis ens ofereix un recorregut únic,
presentant-se com la conjunció reduïda dels procediments narratius de dues de les
seves obres de més renom: El Jardí dels Set Crepuscles i el Troiacord. El repte, en
definitiva, no és altre que el desxiframent hermenèutic d’una narrativa que es presenta
tant eclèctica com pedagògica, amb la única demanda d’una dedicació quasi ritualista,
que pretén de temps i atenció. Tant és així que l’obra en qüestió no va d’altra cosa que
de l’intent de subvertir el temps lineal, sota el pretext d’una reunió d’amics en un mas
de la Catalunya interior, amb una estratègia narrativa dialògica que ja havíem vist
anteriorment. I amb la finalitat de ressuscitar un dels seus personatges principals,
l’Aloysia. D’aquesta manera, Palol recupera i recombina tècniques narratives ja
emprades, així com personatges i històries, que evidentment ajuden a retrobar-nos
amb l’artista més polivalent: poeta, novel·lista, guionista, assagista, memorialista...
En definitiva, el motor d’aquesta comunicació consistirà en fer una mica més de
justícia al conjunt de la narrativa paloliana, que malgrat d’entrada es presenti
enlluernador, és tant o més visionari que aquells que l’han precedit. Tanmateix, caldrà
evidenciar la forta tradició cultural que en què es fonamenta perquè pugui erigir-se en
l’escriptor que la cultura catalana contemporània necessita inserir dins la seva
construcció historiogràfica.
Selecció bibliogràfica
Alsina, José (1989). El neoplatonismo. Síntesi del espritualismo antiguo. Barcelona:
Ed. Anthropos.
Ardolino, Francesco (2007). “Ab urbe deleta”. Per a una introducció a la narrativa de
Miquel de Palol. Caràcters. Segona època, València: núm. 39 pàg. 26
Eco, Umberto (1992). Obra abierta. Barcelona: Ed. Planeta de Agostini. Trad. Roser
Berdagué.
Eurípides (2012). Alcestis. Fundació Bernat Metge, Escriptors grecs. Barcelona:
Edicions 62. Trad. Josep Alsina.
Guillamon, Julià (2001). La ciutat interrompuda. Barcelona: Edicions de la Magrana
SA.
Palol, Miquel de (2003) La poesia en el boudoir. Barcelona: Columna Edicions,
Col·lecció Clàssics i Moderns.
179
Palol, Miquel de (2009). El Testament d’Alcestis. Barcelona: Grup editorial 62,
Editorial Empúries.
180
Veronica ORAZI
Università degli Studi di Torino (Italia)
Clàssics de la literatura universal al teatre català contemporani
Paraules clau: teatre català contemporani, reescriptura dels clàssics, òpera lírica,
teatre musical, teatre i noves tecnologies
Aquesta proposta ofereix l’estudi dels mecanismes interns del procés d’adaptació i
reescriptura dels clàssics i les seves relacions amb la societat i el públic dels nostres
dies. Es descriuran els resultats aconseguits, quins són els objectius, les estretègies i
com es presenten les peces fruit de la recreació d’obres mestres/figures icòniques a
l’escena catalana d’avui.
Pel que fa als objectius, s’enfocarà la voluntat de reafirmar la vigència dels clàssics
universals i del seu missatge, per a implicar el públic i estimular la reflexió i la
consciència civil. Tocant a les estratègies, s’explicarà la tècnica d’actualització de
continguts intemporals, segons la perspectiva del paper social del teatre i de la seva
incidència en les societats globalitzades de la nostra época. Finalment, es descriuran
les línies experimentals de la nova plasmació dels clàssics i es comentarà en quines
formes es concreta aquesta modalitat de recreació, assolida mitjançant la
modernització d’elements icònics (obres i figures) i del seu valor simbòlic: peces
teatrals (Benet i Jornet, Història del virtuós cavaller Tirant; La Fura dels Baus, F@ust
versió 3.0, Metamorfosis i Boris Godunov; Àlex Rigola, Ubú rei; Santa Joana dels
escorxadors; Ricard 3r; A Midsummer Night’s Dream, etc.) o bé obres teatrals
hibridades amb l’espectacle performatiu (de format ‘tradicional’, com ara
Comediants, Bestiari; La Fura, Degustació de Titus Andrònic; o bé macro-
espectacles, com per exemple Comediants, Maravillas de Cervantes i Elogio de la
locura; La Fura, La divina comèdia), fins al cyber theatre (La Fura, Faust Shadow) i
el musical (Dagoll Dagom, Scaramouche) i, finalment, l’òpera lírica (opera buffa:
Joan Sales, En Tirant lo Blanc a Grècia; Comediants, La Cenerentola i L’italiana in
181
Algeri; per al públic adult: La Fura, La condemnació de Faust i Don Quijote en
Barcelona; Comediants, La flauta màgica, Orfeo i Euridice, Fausto-Bal, Persèfone i
Il barbiere di Siviglia; per al públic juvenil/infantil: Comediants, La petita flauta
màgica, i La Ventafoc).
L’estudi realitzat també ha permès identificar els elements bàsics de tipus
experimental aprofitats a l’hora d’actualitzar un clàssic, com ara la hibridació del
teatre de text/paraula amb la performace, que s’ha desenvolupat fins al macro-
espectacle concebut per a muntatges en espais oberts (urbans o bé naturals) per a
centenars i milers d’espectadors; la revitalització del teatre musical al panorama
europeu, amb les seves experimentacions atrevides; la nova dimensió escènica
propiciada a l’era digital per internet; la col.laboració de dramaturgs/grups de teatre
amb el sector de l’òpera lírica, pensada i dirigida fins i tot al públic juvenil i infantil.
Selecció bibliogràfica
Orazi, Veronica. “Faust secondo La Fura dels Baus: teatro, opera, cinema”, Zeitschrift
für Katalanistik, 30 (2017): 333-355.
― “Don Quijote: de la prosa cervantina al teatro contemporáneo”, Rassegna
Iberistica, 106 (2016): 243-263.
― “La Fura dels Baus: transmedialidad y dramatización de textos narrativos en la
escenificación de los clásicos (Dante, Sade, Kafka)”, in Contemporary
Catalan Classics – Contemporary Catalans and Classics, monografia di
eHumanista/IVITRA, 9 (2016): 224-236.
― “Música y nuevas tecnologías en el teatro español del siglo XXI”, Cuadernos
AISPI, 7 (2016): 29-46.
― “Comediants y los clásicos”, eHumanista/IVITRA, 7 (2015): 372-385.
― “Àlex Rigola riscrive Shakespeare: rilettura dei classici nel teatro spagnolo
contemporaneo”, in A Warm Mind-Shake, Torino, Trauben, 2014. 433-441.
― “Dramma storico e sperimentalismo nel teatro spagnolo contemporaneo: il Boris
Godunov de La Fura dels Baus”, Rassegna Iberistica, 99-100 (2013): 71-83.
182
Adolf PIQUER VIDAL
Universitat Jaume I
Les estructures mítiques en la narrativa de Joan Francesc Mira
Paraules clau: narrativa contemporània, Mira, clàssics, mitologia.
Sovint s’ha establert una relació entre estructures mítiques i obres clàssiques amb la
narrativa de Joan Francesc Mira. Repassem, si no, les equivalències entre Els treballs
perduts (1989) amb els d’Heracles (Oriol i Giralt, 1990), les afinitats del mite de
bíblic de Daniel en El bou de foc (1974), la proximitat entre els Evangelis i El desig
dels dies (1981), l’estructura de la Comèdia dantesca amb Purgatori (2003), fins
arribar a les equiparacions de capítols d’El professor d’història (2008) amb el Faust
goehtià (Piquer, 2008).
Fent la revisió de la trajectòria del narrador valencià ens adonem d’aquesta tendència
a reprendre l’estructura de les fonts clàssiques. Aquest punt de partida en
l’organització dels texts es planteja, sovint, com una dualitat en la qual es tendeix al
contrast entre el referent del qual parteix i el context social al qual s’aplica.
Si ens aturem a revisar l’estructura d’El professor d’història i revisem les
coincidències del protagonista amb Faust, ens adonem que a tots dos els mouen unes
inquietuds. Si el personatge de Goethe es deixa guiar per Mefistòfil al llarg d’un
viarany divers a l’encalç de la saviesa i del coneixement, el professor de Mira pren
aquells punts argumentals per a obrir un seguit de reflexions: la contemplació del món
del clàssic esdevé el mateix, ara des de la talaia de la torre valenciana; la de la bellesa
de Margarida a través dels ulls de l’home madur que admira la jove assistenta
romanesa; les bruixes de la nit esdevenen prostitutes d’immigració il·legal en els
camins d’horta valencians.
183
Aquests paral·lelismes donen un toc d’originalitat i un component local a la narració
de Joan F. Mira. Així i tot, la capacitat d’assumpció dels valors dels clàssics en el
novel·lista valencià va un pas més enllà d’aquestes adequacions formals, fent-los
evolucionar en el sentit que ja havia marcat N. Frye en la seua revisió del camí crític
(1973). Els seus personatges es converteixen en una finestra oberta al món
contemporani i faciliten la reflexió al voltant de temes d’actualitat.
En aquesta frontera difusa que es marca entre les digressions o monòlegs interiors
dels personatges de Mira i el seu valor d’actants dins de l’estructura argumental
podem trobar la inclusió d’opinions, reflexions de tarannà assagístic, al voltant de la
guerra, la història, l’erotisme, la nació, la deshumanització de la societat actual,...
D’altra banda, caldrà distingir quins són els elements de modernitat estilística que
trenquen amb els clàssics per constituir un tipus de narrativa immersa en els trets de la
contemporaneïtat; allò que denominaríem elaboració discursiva i que es palesa en la
utilització de tècniques molt concretes.
Selecció bibliogràfica
Frye, Northop (1973). Anatomy of criticism. Princeton, Princeton University Press.
Oriol i Giralt, Joan (1990): “Els treballs perduts de Joan Francesc Mira”, Revista de
Catalunya, 39, pp. 135-137.
Piquer, Adolf (2006). "Narrativa i territori" en Jornades de la Secció Filològica de
l'Institut d’Estudis Catalans a Morella. Barcelona, IEC, pp. 99-111.
Piquer, Adolf (2008). “La narrativa de Joan Francesc Mira”. En Emili Casanova/ a.
Hauf /Lluís Meseguer: El món i l’obra de Joan F. Mira. València, Denes,
2008. pp. 203 - 216.
Piquer, Adolf (2017). “Narrativa valenciana, segle XXI” en Novel·la catalana avui.
3er. Encontre d’escriptors i crítics a les Garrigues. Juneda, Fongil, pp.131-
156.
184
Juan Miguel RIBERA LLOPIS
Universitat Complutense de Madrid
Dolors MADRENAS TINOCO
Col·legi Dominiques de l’Ensenyament (Barcelona)
Caterina Albert i Paradís, Víctor Català & Rafael Marquina: Autoria, traducció i
interlocució epistolar
Paraules clau: literatura contemporània, relacions catalanes-castellanes, traducció,
Víctor Català, Rafael Marquina
Contextualitzades en el cicle cultural del fi de segle i del període d’entreguerres,
cronologia de reconegut intercanvi literari català i castellà, les traduccións fetes per
Rafael Marquina (1871-1960) de dos aplecs de narracions de Caterina Albert i
Paradís, Víctor Català (1869-1966), pubicats sota els títols Dramas rurales. Novelas
breves (1921) i La madre ballena (1921) ‒volums coincidents amb títols de l’aurora
però contenedors de relats seleccionats de diferents col·leccions seves ̶ , permeten
destriar certs nivells de configuració textual. Ente els criteris d’afirmació autorial i les
opcions i les resolucions del traductor es pot projectar sobre el doble document literari
una xarxa d’interrogants i d’aclariments, enlluernada a més pel que ens informen les
fonts epistolars de l’intercanvi Català&Marquina. Material d’estudi al qual
s’afegeixen el judici d’alguna altra interlocutora amb Caterina Albert i Paradís com
Matilde Ras (1881-1969) i les pàgines de recepció crítica.
Selecció bibliogràfica
Català, Víctor (1921). Dramas rurales. Novelas breves. Trad. Rafael Marquina.
Madrid, Caple.
Català, Víctor (1921). La madre ballena. Trad. Rafael Marquina. Madrid, Ediciones
de La Pluma.
185
Ribera Llopis, Juan M. (2007). Projecció i recepció hispanes de Caterina Albert i
Paradís, Víctor Català, i de la seva obra. Girona: CCG Edicions.
Juan Miguel RIBERA LLOPIS
Universitat Complutense de Madrid
Alba DIZ VILLANUEVA
Universitat Complutense de Madrid
Primera recepció de l’obra de Mircea Cărtărescu al sistema literari català. Materials
de treballs
Ordenació i interpretació dels documents (traduccions, articles, ressenyes, pàgines
webs i altres fonts informatives) que ens situen davant els nivells de la primera
recepció catalana de la figura i de l’obra de Mircea Cărtărescu (1956), des de 2006,
presència considerada com a ascendent de 2009/2012 fins a l’actualitat. S’aborden
així mateix determinats signes que poden marcar les corresponents traduccions
catalanes de l’autor.
Junt a les consideracions específiques a propòsit de l’esmentat escriptor, es planteja la
consecució de la creixent coneixença mútua entre els sistemes literaris romanès i
català.
Selecció bibliogràfica
Abrams, D. Sam (2018), «Res no és diferent del que em diuen els sentits”, a
Cărtărescu, Mircea (2018), Res. Poemes (1988-1992), Palma de Mallorca,
Lleonard Muntaner Editor, pp. 7-22.
Alexandrescu, Ioana (2017), «Mircea Cărtărescu en español: estado de la
cuestión», Enthymema 19 [en línia], A:
https://riviste.unimi.it/index.php/enthymema/article/view/9099/8918
Cărtărescu, Mircea (2016), Per què ens estimem les dones, Palma de Mallorca,
Lleonard Muntaner Editor, Traducció i pròleg de Xavier Montoliu Pauli.
186
Cărtărescu, Mircea (2016), Mircea Cărtărescu: dilluns de poesia a l'Arts Santa
Mònica. Arts Santa Mònica i Institució de les Lletres Catalanes. Traducció i
presentació de Xavier Montoliu Pauli.
Cărtărescu, Mircea (2017), Solenoide, Barcelona, Edicions del Periscopi.
Traducció d’Antònia Escandell Tur. Epíleg de Xavier Montoliu Pauli.
Cărtărescu, Mircea (2018), Res. Poemes (1988-1992), Palma de Mallorca, Lleonard
Muntaner Editor. Traducció de Xavier Montoliu Pauli. Pròleg de D. Sam
Abrams.
Clapés, Antoni; Kúixner, Alexander; Bang, Mary Jo; Cărtărescu, Mircea; Negromi,
María; Montero, Anna (2014), XXX Festival Internacional de Poesia de
Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona.
Evia, Elena (2017), «Mircea Cărtărescu: “Ningú s'ha atrevit a escriure aquest llibre.
Ni
tan sols jo”». El Periódico (12/12/2017) [en línia]. A:
https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20171212/cartarescu-romania-
nobel-solenoide-6490586
Montoliu Pauli, Xavier (2008), «Literatura romanesa i literatura catalana: quan el
desafiament es diu traducció», Quaderns: revista de traducció 15: 103-117.
Montoliu Pauli, Xavier (2016): «Mircea Cărtărescu: veritat i literatura”, a Mircea
Cărtărescu. Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica, pp. 1-5. Arts Santa
Mònica.
Montoliu Pauli, Xavier (2017), «Epíleg. Bucarest, mon amour”, a
CĂRTĂRESCU, Mircea (2017), Solenoide, Barcelona, Edicions del Periscopi,
pp. 853-869.
Moțoc, Diana, i Montoliu Pauli, Xavier (2013), «Quatre apunts sobre les
relacions entre la literatura romanesa i la catalana». Visat 15 [en línia]. En:
http://www.visat.cat/articles/cat/70/quatre-apuntsnbspsobre-les-
relacionsnbspentre-la-literatura-romanesa-i-la-catalana.html
Nopca, Jordi (2017), «”Totes les grans novel·les són poemes”. Entrevista a Mircea
Cărtărescu, autor de Solenoide». Llegim (15/12/2017) [en línea]. A:
https://llegim.ara.cat/actualitat/Totes-grans-novelles-son-
poemes_0_1923407873.html
Plantada, Esteve (2016), «Mircea Cărtărescu: “La literatura és un mitjà per
187
comprendre la vida”». Nació DigitaI (16/11/2016) [en línia]. A:
https://www.naciodigital.cat/noticia/119810/mircea/cartarescu/literatura/mitja/
comprendre/vida
Pujol, Àngela (2016), «Mircea Cărtărescu: “Un escriptor construeix somnis”». Llavor
cultural (30/12/2016) [en línia]. En: http://llavorcultural.cat/mircea-cartarescu-
un-escriptor-construeix-somnis/
Rius, Clàudia (2017), «Mircea Cărtărescu: “No entenc la diferència entre fantasia i
realitat”». Núvol (13/12/2017) [en línia]. A:
https://www.nuvol.com/noticies/mircea-cartarescu-no-entenc-la-diferencia-
entre-fantasia-i-realitat/
188
Ferran RODRÍGUEZ PALET
Universitat de Girona
La metafísica de la novel·la de Mercè Rodoreda: El carrer de les camèlies
Paraules clau: Metafísica de la novel·la, Mercè Rodoreda, psicologisme, Proust,
Bergson
En el present estudi pretenc analitzar les conseqüències que es deriven de la selecció
d'un punt de vista narratiu en la composició de l'univers literari de la novel·la de
Mercè Rodoreda.
La focalització del narrador determina de manera implícita la cosmovisió del món
literari. El narrador ens situa en un món que té unes característiques metafísiques
determinades pel punt de vista que ens l'exposa. D'aquesta manera, a l'observar i
narrar el món, la focalització del narrador determina la metafísica d'aquest, és a dir,
que en la forma en què se'ns explica el món, s'hi amaga una manera d'entendre'l.
Rodoreda, utilititzant el narrador psicològic intrahomodiegètic, està determinant la
realitat narrativa amb una sèrie de característiques pròpies inherents al punt de vista
psicologista. Principalment això es tradueix en un narrador subjectiu, que ens explica
un punt de vista que no pretén ser objectiu o real, sinó que vol relatar una experiència,
i a vegades pot dubtar i inclús mentir o equivocar-se. Per tant, pressuposa una manera
de relacionar-se amb el món, d'entendre'l, i d'explicar-lo. En última instància presenta
una concepció del món, de la possibilitat de relacionar-s'hi, de la possibilitat de
conèixer la veritat, en definitiva: té unes implicacions metafísiques i epistemològiques
inherents a la realitat que explica. El llenguatge és el que construeix la realitat, i
analitzant les correlacions que es deriven d'aquestes característiques narratològiques
podem aprofundir en el procés de construcció de la realitat literària.
En el present estudi pretenc relacionar les metodologies psicologistes que utilitza
Rodoreda amb autors cabdals de la literatura universal com Dostoievski o Proust, i a
189
la vegada relacionar aquest corrent literari amb els corrents filosòfics psicologistes
coetanis, especialment relacionats amb la figura de Herni Bergson.
La metodologia que empraré serà interdisciplinar: faré un estudi narratològic a partir
d'elements de teoria de la literatura, compararé autors clàssics europeus amb Mercè
Rodoreda, i a la vegada els compararé breument amb el corrent filosòfic psicologista,
comparant la metafísica que aquest proposa amb les característiques formals
implícites de la novel·la psicològica.
Les conclusions que se n'extreuen són diverses: un aprofundiment en la concepció del
món que implica i presuposa tota creació literària, la relació directa d'aquests móns
literaris amb els referents filosòfics que la sustenten, i una aproximació a la metafísica
de la novel·la de tall psicologista.
Selecció bibliogràfica
Franck, T. Lecture phénoménologique du discours romanesque: Rhetorique du corps
dans le roman existentialiste et le Nouveau Roman. Lambert-Lucas, collection
"Le Discours philosofique", 2017.
Lutereau, L. "La voz de la conciencia: Fenomenología, Psicologismo, Psicoanálisis."
Nombres: Revista de Filosofía. Universidad Nacional de Córdoba, Córdoba:
2013.
González, M. A. "Psicologismo trascendental y psicología fenomenológica." dins
Naturaleza humana, vol. 12, nº 1 Sao Paulo, 2010.
García, M. "La emoción fuera del psicologismo", Ediciones Thémata, núm 25, 2000,
págs. 217-223.
Bourneuf, R.; Ouellet, R. La novela. (trad. Enric Sullà) Ariel, Barcelona: 1989.
Mieke, Bal, Teoría de la narrativa. Una introducción a la narratología. (trad. Javier
Franco). Càtedra, Madrid: 1987.
190
Vicent SALVADOR
Universitat Jaume I
La traducció fusteriana de L’étranger de Camus: transterritorialitats culturals i
estilístiques
Paraules clau: traducció, Albert Camus, Joan Fuster, L'estrany
Joan Fuster (1922-1992) va ser un escriptor polifacètic que ocupa un lloc destacat en
la historia de la literatura catalana del segle XX. La seua producció com a poeta,
historiador de la literatura i de la cultura catalanes, periodista i assagista té, a més, una
extensió aparentment secundaria però força rellevant des del punt de vista cultural: la
seua tasca com a traductor literari al català (Salvador, 2006),que va realitzar, entre
altres, sobre cinc llibres d’Albert Camus, dos assaigs (El mite de Sísif, L’home
revoltat) i tres llibres de narrativa (L’exili i el regne, La pesta i L’estrany), unes
vegades sol i d’altres a quatre mans, en col·laboració amb el seu deixeble Josep
Palàcios. L’estrany, apareguda el 1967, va ser la darrera d’aquestes obres que va
traduir, en aquest cas en solitari. Es tracta de la primera novel·la de Camus (1942),
que enceta amb aquesta obra una tetralogia narrativa de l’absurd. La figura de Camus,
com a escriptor dissident de l’esquerra oficial francesa de l’època des de la seua
independència intel·lectual, va exercir un poderós atractiu sobre Fuster, que va voler
incorporar l’escriptor francoargelià (amb ascendents valencians) a la cultura catalana.
L’aposta de Fuster per aquest escriptor va enriquir sens dubte el panorama
intel·lectual de la vida catalana dels anys seixanta.
Quan Fuster la va traduir, L’étranger era coneguda feia anys com una obra que havia
estat criticada per alguns mandarins de la cultura francesa i que havia assolit una
celebritat considerable com a obra emblemàtica del seu autor i del temps històric en
què es va engendrar. L’autor va escriure aquestes paraules sobre la seua novel·la: “On
ne se tromperait donc pas beaucoup en lisant dans L’Étranger l'histoire d'un homme
qui, sans aucune attitude héroïque, accepte de mourir pour la vérité.”
191
La novel·la estava escrita, a més, en un estil adust però molt efectiu i la seua traducció
va afrontar el repte de traslladar aquesta economia de mitjans lingüístics
(especialment el lèxic i els temps verbals) del francès al català. La distància temporal
que separa la publicació de L’étranger i la de L’estrany és un factor més a considerar
en aquesta transterritorialització literària que va protagonitzar l’escriptor de Sueca.
Selecció bibliogràfica
Aronson, Ronald (2006). Camus y Sartre. La historia de una amistad y la disputa que
le puso fin, València: Universitat de València / Universidad de Granada
Bacardí, Montserrat (1998). «Joan Sales i els criteris de traducció», Quaderns. Revista
de traducció, 1, pp. 27-38.
Camus, Albert (1942). L’étranger, París: Gallimard
Fuster, Joan (1967). L’estrany, Barcelona: Aymà
Grenier, Roger (1987). Albert Camus, soleil et ombre. Une biographie intellectuelle,
París, Gallimard.
Prats, Antoni (2004). «“Invitació al viatge”, un poema camusià de Joan Fuster», dins
Miscel·lània Joan Veny, 4, Barcelona, PAM, pp. 291-290.
Salvador, Vicent (2006). «L’escriptor, de llengua en llengua. Joan Fuster i les
traduccions», Caplletra 40, pp. 211-234
Vall i Solaz, Xavier (1997). «Joan Fuster i l’existencialisme», dins Claude Benoit et
al. (eds.), Les literatures catalana i francesa al llarg del segle XX. Primer
Congrés Internacional de Literatura Comparada. Barcelona: PAM, pp. 15-18
192
Emili SAMPER PRUNERA
Universitat Rovira i Virgili
Joan Vila (D’Ivori) i la publicació de les rondalles dels germans Grimm a la revista
Virolet
Paraules clau: rondalla, Grimm, D’Ivori, còmic, revista
La recepció de les rondalles dels germans Grimm a Catalunya es va produir uns
quaranta anys després de la publicació del primer volum dels Kinder- und
Hausmärchen (1812) i es va fer, inicialment, a partir de traduccions franceses.
Aquestes primeres traduccions es van publicar en diaris i revistes, i també en forma
d’antologies, la primera de les quals de la mà de Carles Riba (1919, 1921). Algunes
d’aquestes rondalles eren, de fet, adaptacions adreçades als infants, com les de la
col·lecció Contes d’Ahir i d’Avui o les que es van publicar a les revistes En Patufet
(1941-1938) i La Rondalla del Dijous (1919, 1924-1925). En aquests casos, la tria de
rondalles era deliberada i s’incloïen les que tenien un contingut moral evident, ja que,
amb elles, es pretenia educar els infants i transmetre’ls uns valors concrets. Alhora,
aquestes edicions s’acompanyaven sovint d’il·lustracions.
La revista Virolet (1922-1931), suplement infantil d’En Patufet, va ser una publicació
setmanal adreçada a infants i constituïda per historietes, amb jocs i entreteniments, de
caràcter molt menys moralitzant que el que havia adquirit en aquells moments En
Patufet. Aquesta revista, publicada per l’editorial Baguñà i que va arribar als 469
números, va acollir historietes de contes populars, narracions mítiques i contes
medievals, així com adaptacions de les rondalles d’Andersen i dels germans Grimm
en forma de vinyetes. El responsable d’aquesta adaptació va ser Joan Vila i Pujol
(D’Ivori) (1890-1947). Entre d’altres, Vila va publicar adaptacions de les rondalles
següents dels Grimm: «Els músics de Brema», «En Setciències», «El príncep
granota» o «El noi que volia saber el que era por». Aquesta darrera rondalla va
aparèixer a Virolet en quatre episodis (1926) i va ser publicada posteriorment com a
193
llibre amb el títol El muchacho sin miedo (1941), adaptada per Agustí Esclasans. El
llibre no era una reproducció sinó una versió més llarga de la rondalla (24 pàgines),
amb noves il·lustracions.
Aquest no va ser l’únic exemple d’il·lustració de rondalles per part de Joan Vila. A ell
devem també les il·lustracions de les rondalles recollides pel folklorista Pau Bertran i
Bros en les seves diferents edicions: Les Rondalles Populars Catalanes (1908 i 1909)
i El Rondallari Català (1909) (reeditat el 1989 amb estudi i edició de Josep M. Pujol),
així com els Tres contes d’Andersen (1924). Vila també va il·lustrar, a l’Editorial
Catalana, altres títols importants de la literatura universal, com el Coriolà de
Shakespeare, L’elefant blanc robat de Mark Twain, Una cançó nadalenca de Charles
Dickens o l’Eneida de Virgili.
L’objectiu d’aquesta comunicació és establir el corpus de rondalles dels germans
Grimm il·lustrades per Joan Vila que es van publicar a la revista Virolet i analitzar-ne
el contingut així com l’adaptació feta (tenint en compte la revista on es publiquen i el
públic al qual s’adrecen). Tot plegat ens ha de permetre situar l’il·lustrador dins de la
nòmina d’autors que han contribuït a difondre, en la nostra llengua, les rondalles dels
germans Grimm, una de les grans obres reconegudes de la literatura universal que es
troben disponibles en innombrables edicions en més de cent seixanta llengües.
Selecció bibliogràfica
Cadena, Josep M. (1975). Exposición d’Ivori 1890-1947, Barcelona, Instituto
Nacional del Libro Español.
Cadena, Josep M. i Montserat Castillo i Pilar Vélez (1997). D’Ivori: La màgia de la
il·lustració, Barcelona, Ajuntament de Barcelona.
Castillo, Montserrat (1997). «Joan d’Ivori o l’amor pel llibre», Revista de Catalunya
121: 31-50.
Castillo, Montserrat (1997). Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants
(1905-1939), Barcelona, Barcanova/Biblioteca de Catalunya.
Oriol, Carme (2012). «Les rondalles dels Grimm en català: cap a l’establiment d’un
corpus», Estudis de Literatura Oral Popular 1: 73-110.
194
Oriol, Carme (2016). «La difusió de les rondalles dels germans Grimm a Catalunya»,
Estudis de literatura popular. Història i mètodes, Barcelona, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, p. 53-68.
Samper, Emili (2015) «Carles Riba i les traduccions de les rondalles dels germans
Grimm», Actes del Setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes 3, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 261-271.
195
Vicent SANTAMARIA DE MINGO
Universitat de Barcelona
Poe, Valéry i Foix. Apol·lo contra Dionís
Paraules clau: J. V. Foix, Valéry, Poe, composició poètica, automatisme surrealista
La meva comunicació vol ser un comentari innovador de la poètica del poeta J. V.
Foix a partir de les referències a l’escriptor nord-americà E. A. Poe i als comentaris
que en fa el poeta francès Paul Valéry en un text de 1927. El punt de partida d’aquest
comentari serà el parlament de Foix en l’acte públic que va tenir lloc a Sitges el 13 de
maig de 1928, sota el títol d’Els 7 davant “El Centaure”. Desvetllaré les fonts ocultes
de moltes de les citacions que Foix fa en aquest parlament, que posteriorment va ser
publicat a L’Amic de les Arts, i confrontaré la lectura de les Marginalia que fan
Valery i Breton gairebé al mateix temps. El primer s’interessa sobretot per l’expressió
i el segon per la imaginació pura. La relació fons-forma que enfronta Valéry amb el
surrealisme, em servirà per situar la poètica de Foix com una poètica al mateix temps
surrealista i contrària al surrealisme, és a dir, com una poètica que professa la creença
en la realitat de les visions i al mateix temps renega de l’espontaneïtat de
l’automatisme surrealista com a forma d’escriptura.
Foix, efectivament, s’inscriu en la tradició romàntico-simbolista que desemboca en el
surrealisme sense renunciar, però, a la “rigidesa acadèmica” del formalisme clàssic
que partint de Poe va de Baudelaire a Valéry passant per Apollinaire i Max Jacob.
D’aquesta manera, el poeta de Sarrià, fervorós partidari de la disciplina i de l’obra ben
feta, podria ser definit com un noucentista de la irracionalitat concreta.
Selecció bibliogràfica
Breton, A., Oeuvres complètes I, Gallimard, París 1988.
Foix, J. V., Obres completes, Edicions 62, Barcelona 2000.
Raymond, M., De Baudelaire au surréalisme, Editions R.-A. Corrêa, Paris 1933.
196
Santamaria de Mingo, Vicent, “Foix, Dalí i les imatges hipnagògiques”, Els Marges
(Barcelona), 63 (maig de 1999), ps. 7-19.
Santamaria de Mingo, Vicent, “La actividad poética de Salvador Dalí en relación con
la controversia del automatismo surrealista”, Scriptura. Monográfico Salvador
Dalí, Revista de Filología de la Universitat de Lleida, Lleida 2005, ps. 87-100.
Santamaria de Mingo, Vicent, “J. V. Foix i els simulacres. Entre la literatura i la teoria
del coneixement”, Estudis de Llengua i Literatura catalanes/LX. Miscel·lània
Joaquim Molas, 5. Barcelona: PAM, 2010, p. 182-196.
197
Joan SANTANACH I SUÑOL
Universitat de Barcelona
Noemí MONTETES-MAIRAL
Universitat de Barcelona
El Sant Joan de la Creu de Jacint Verdaguer i el concepte de poesia mística
Paraules clau: Sant Joan de la Creu, Jacint Verdaguer, poesia mística
En la concepció poètica de Jacint Verdaguer, la mística hi té un paper molt destacat.
Al pròleg a Idil·lis i cants místics (1879) la qualifica de "branca florida de la poesia",
per bé que diversos crítics han posat en dubte que la poesia de Jacint Verdaguer
pogués ser qualificava pròpiament amb aquest adjectiu. Entre els diversos referents
místics que esmenta en els seus textos, n'hi ha tres d'especialment productius. En
primer lloc, el Càntic dels càntics bíblic, present al llarg de tota la seva poesia
religiosa i del qual va preparar una traducció catalana. En segon lloc, Ramon Llull i el
seu Llibre d'amic e amat, màxim referent autòcton per a la mística, resseguible en
múltiples lemes verdaguerians i punt de referència de les Perles de l'amic i de l'Amat
(1896). En tercer lloc, l'obra de Sant Joan de la Creu, segurament l'autor místic al qual
Verdaguer, per sensibilitat, se sentia més proper. La comunicació es proposa resseguir
la influència de Sant Joan en la poesia del de Folgueroles, i de quina manera
Verdaguer conjuga la seva proposta poètica amb la dels altres referents esmentats.
Selecció bibliogràfica
San Juan de la Cruz (2002), Poesia completa y comentarios en prosa, ed. Raquel
Asún, Barcelona, Planeta, 2002
Malé, Jordi (1997-2001), «El misticisme de Jacint Verdaguer segons Carles Riba»,
Anuari Verdaguer.
Molas, Joaquim, (2002), «Sobre la poètica de Verdaguer», Anuari Verdaguer.
198
Santanach, Joan, (2016), «“No cal ser pescador de perles”: El Llibre d’amic e amat,
de Ramon Llull a Jacint Verdaguer», El Procés. Revista contracultural, VIII.
Serrallonga, Segimon (1995-1996), «El Càntic dels càntics de Verdaguer», Anuari
Verdaguer.
Verdaguer, Jacint (2005), Idil·lis i cants místics, ed. Narcís Garolera, Barcelona,
Columna
Verdaguer, Jacint (2005), Poesia, vol. 1, a cura de J. Molas i I. Cònsul, Barcelona:
Proa (Totes les Obres, 3).
199
Margalit SERRA
Bar-Ilan University (Israel)
Les al·lusions a l’obra de T.S. Eliot en el poema Nabí de Josep Carner
Paraules clau: al·lusió, Carner, Eliot, influència, Nabí
Josep Carner va enllestir a París el que és el cim de la seva obra literària, el poema
Nabí, a finals de l’any 1938, en el mateix moment en què T.S. Eliot contribuïa
econòmicament a la campanya de John Langdon-Davies a favor dels escriptors
catalans. Les traduccions de poemes de T.S. Eliot al català de la mà de Marià Manent,
l’any 1932, ja havien impel·lit Eliot a afirmar que “[t]he Catalan language certainly
seems to have a distinct beauty of its own.” L’obra de Josep Carner i la de T.S. Eliot,
grans homes de lletres europeus amb mentalitat d’obertura i de cooperació,
compartien el rerefons d’un profund coneixement de Dante i de la poesia i de la
llengua franceses. També tenien, tots dos, una gran admiració per la terra poètica
comuna que van saber llaurar els trobadors. L’un i l’altre coincidien a entendre que la
poesia té una funció representativa per a les societats que l’han creada. Com a poetes
nacionals capaços de mostrar el poble que representen com un tot diferenciat, veien el
paper dels homes de lletres com a promotors de fraternitat, ja que no hi ha cultura
nacional que no sàpiga conjuminar el que és genuí amb el que és comú a d’altres
èpoques i cultures. Tots dos entenien que la universalitat es troba en el que és genuí.
El mètode modernista anglès de creació poètica, consistent a manllevar i al·ludir, tan
conegut en l’obra de T.S. Eliot, s’assembla a l’encavallament d’al·lusions a fonts
diverses que Carner usava per a la creació poètica. Tots dos assenyalen la importància
del poder suggestiu dels mots –l’ham poètic de Carner– i tenen una gran capacitat per
a la creació de versos multireferencials. En el cas de Carner, les al·lusions a autors
catalans i europeus, clàssics i contemporanis, es detecten en especial en el poema
Nabí, el gran poema èpico-narratiu de Carner, llarg i elaborat, encara que són presents
també en altres obres de l’autor. Les al·lusions de Nabí són moltes i molt variades:
200
dins la tradició literària catalana, van de Ramon Llull a Joan Maragall, i pel que fa a
altres tradicions, a més d’Eliot, podem esmentar a tall d’exemple Herman Melville,
Jules Laforgue o Paul Valéry. A part del Llibre de Jonàs, que és la bastida de Nabí, hi
ha al·lusions a diversos llibres de la bíblia, el calendari i la litúrgia hebrees. Tots
aquests fets confereixen universalitat, profunditat i contemporaneïtat al poema i a
l’obra de Carner.
Les al·lusions de Nabí no s’han estudiat fins ara. La nostra intenció és indicar-ne
l’existència i, especialment, mostrar les al·lusions de Carner a les obres de T.S. Eliot
The Waste Land i Burnt Norton, el primer dels Four Quartets, l’obra cabdal de l’autor
anglo-americà. Com a mètode d’anàlisi, tenim en compte la definició d’al·lusió
literària de Ziva Ben-Porat, algunes reflexions de Harold Bloom sobre la influència
literària així com els conceptes de multireferencialitat i de dialogisme de Mikhail
Bakhtin. Fem nostre el concepte d’interpretació que donava T.S. Eliot quan
encoratjava el crític literari a “merely [put] the reader in possession of facts which he
would otherwise have missed.”
D’altra banda, diem també que T.S. Eliot tenia notícia de Josep Carner i de Nabí. La
revista The Criterion, dirigida per Eliot, anuncia haver rebut el número del 15 del
juliol de 1937 de la revista parisenca Mesures, que conté el que serà el Cant IV de
Nabí en català i en francès. En els anys de l’exili de Bèlgica de Josep Carner amb la
seva muller Émilie Noulet, T.S. Eliot, en una entrevista a Londres, demanava a Marià
Manent, que era amic de la família Carner-Noulet, de quina manera podia obtenir la
tesi, ja famosa, d’ella sobre Stéphane Mallarmé, que circulava només ciclostilada –per
què li ho demanava precisament a ell? A partir del 1961, un grup d’acadèmics i
escriptors promou, malauradament sense resultats positius, la candidatura de Josep
Carner al premi Nobel de Literatura. T.S. Eliot dóna suport a la candidatura de Josep
Carner.
En el període entre les dues guerres mundials és difícil de trobar dos escriptors tan
coincidents en el concepte de la funció de l’escriptor com Josep Carner i T.S. Eliot.
La identificació de les al·lusions de Josep Carner a T.S. Eliot és la primera passa en
l’anàlisi d’aquesta relació.
201
Selecció bibliogràfica
Badenhausen, Richard (2004). T. S. Eliot and the Art of Collaboration. Cambridge
University Press, Cambridge.
Bakhtin, Mikhail (1981). The Dialogic Imagination – Four Essays. University of
Texas Press. Austin.
Ben-Porat, Ziva. ‘The Poetics of Literary Allusion’ en PTL: A Journal for Descriptive
Poetics and Theory of Literature, 1976, num. 1.
Bloom, Harold (2003). A Map of Misreading. Oxford University Press. New York.
Coll, Jaume (ed.) (2012). ‘Introducció a la història del text i Apèndixs’ en Carner,
Josep: Nabí. La butxaca. Barcelona.
Gardner, Helen (1978). The Composition of Four Quartets. Faber and Faber. London.
Manent, Albert (1997). ‘La recepció de l’obra de T.S. Eliot a Catalunya’ en Del
Noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents. Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
Noulet, Émilie (1971). ‘Nabi de Josep Carner’ en Courrier du Centre International
d'Études Poétiques, 86.
Subirana, Jaume (2000). Josep Carner: L’exili del mite (1945-1970). Edicions 62.
Barcelona.
202
Marc SOGUES MARCO
Universitat de Girona (Institut de Llengua i Cultura Catalanes)
Francesc Fontanella i la poesia hispànica postgongorina
Paraules clau: Fontanella, poesia barroca, Góngora, literatura catalana de l'edat
moderna, sagnia
Durant el tram central del segle XVII el poeta i dramaturg barceloní Francesc
Fontanella (1622-1681) va confegir un extens corpus literari, que consta de més de
tres-centes composicions poètiques i mitja dotzena de composicions dramàtiques. La
seva obra fou celebrada en vida de l’autor i reivindicada com la d’un clàssic fins ben
entrada la renaixença, i és apreciada avui com una de les pedres angulars de la nostra
literatura d’època moderna i una de les expressions més reeixides de l’estètica literària
del barroc en llengua catalana.
La recerca realitzada durant els darrers quinze anys ha posat de manifest que
Fontanella és un autor d’una vàlua literària més que notable, que es destaca pel
domini dels recursos propis de l’estil conceptista, per la diversitat temàtica, estilística
i formal dels seus textos, i per la seva ambició literària, així com per la vocació de
reflectir dins la seva obra alguns dels principals esdeveniments de la pròpia biografia.
Com més va, més són els models i fonts que identifiquem com a referents en la seva
obra, prova de l’àmplia cultura literària de l’autor i de la solidesa de la seva proposta.
En aquest sentit, la crítica precedent ha assenyalat ja l’influx dels clàssic llatins
(Ovidi, Virgili, Ausoni, etc.) i dels castellans del Siglo de Oro, principalment,
Garcilaso, Lope i Góngora. El propòsit de la meva comunicació serà intentar ampliar
aquest panorama explorant l’influx d’un tipus de fonts que no han estat tingudes en
compte fins al moment actual: les estrictament coetànies al poeta. En aquest sentit, la
hipòtesi de partida és que caldria examinar els paral·lelismes, concomitàncies i
intertextualitats existents entre l’obra de Fontanella i la d’altres poetes de l’àmbit
203
hispànic del tram central del segle XVII, més concretament, aquells que la crítica
castellana -de vegades de forma un tant pejorativa-, ha denominat postgongorins.
A tals efectes, el meu propòsit serà presentar un estudi comparatiu entre l’obra de
Fontanella i la d’alguns dels principals representants d’aquesta poètica. Per tal de
plantejar una reflexió abastable i que sigui possible d’esbossar dins el temps de la
comunicació, partiré d’un tòpic literari molt en voga en la poesia de l’època, el de la
sagnia femenina, i compararé l’apropiació del tòpic que fa Fontanella en el poema
“Indivisible de perla” amb la d’altres coetanis seus tant en llengua castellana, com és
el cas de Catalina Clara Ramírez de Guzmán, Pantaleón de Ribera, Rebolledo, Cáncer
y Velasco, entre d’altres, com en llengua catalana, com és el cas de Josep Blanc.
L’estudi comparatiu d’aquest corpus reduït i acotat de textos permetrà apuntar els trets
estilístics, retòrics i compositius que comparteixen els poetes postgongorins,
Fontanella entre ells, però sobretot servirà per assenyalar en quina mesura el poeta
barceloní s’hi acosta o se n’alluna, en quina mesura presenta elements de continuïtat i
d’originalitat, operacions que, espero, contribuiran a millorar la comprensió de la
solidesa de la proposta literària del poeta barceloní.
Selecció bibliogràfica
Valsalobre, Pep; Marc Sogues (coords.) / Rossich, Albert; Miralles, Eulàlia; Castaño,
Marta; Garcia Busquets, Anna; Zaragoza, Verònica; Figueras, Narcís (eds.),
Obra poètica completa de Francesc Fontanella, Servei de Publicacions de la
Universitat de Girona. [Publicació electrònica:
http://www.nise.cat/BibliotecaDigital/Autors/FrancescFontanella.aspx]
Ayats, Lídia (2006), «Els recursos estilístics d'ascendència gongorina en la poesia de
Josep Blanch», dins Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i
Literatura Catalanes. Volum I, Barcelona : Abadia de Montserrat, 2006 (vol. I,
p. 109-129).
Borrachero, A. / McLaughlin, K. (eds.) (2010), Catalina Clara Ramírez de Guzmán,
Obra poética, Mérida: Editora Regional de Extremadura.
Carreira, Antonio (1998), «Antonio de Solís o la poesía como divertimento», dins
Actas del IV Congreso de la Asociación Internacional Siglo de Oro, ed. María
204
Cruz García de Enterría y Alicia Cordón, Alcalá de Henares, Universidad, vol.
I, pp. 371-390
Peraita, Carmen (2007). «Catalina Clara Ramírez de Guzmán: A una sangría del pie
de una dama», dins Dolores Romero López, Itzíar López Guil, Rita Catrina
Imboden y Cristina Albizu Yeregui eds. Seis siglos de poesía española escrita
por mujeres. Pautas poéticas y revisiones críticas. Berna: Peter Lang, 153-
162.
205
Abel SOLER MOLINA
Universitat de València
Fonts clàssiques i intermediaris italians en Curial e Güelfa: el proemi al llibre III
Paraules clau: Curial e Güelfa, Enyego d'Àvalos, Fulgenci, Pietro Alighieri,
Benvenuto da Imola
En la novel·la cavalleresca catalana Curial e Güelfa (Milà-Nàpols?, ca. 1445-1448),
atribuïble a Enyego d’Àvalos, comte de Monteodorisio i gran camarlenc d’Alfons el
Magnànim, els clàssics de l’Antiguitat grecollatina són considerats llibres “de
reverenda letradura”. L’estudi d’aquests és reservat a “hòmens de molta sciència” per
part d’un autor en romanç, que pretén aprendre d’ells i esdevenir un home
“scientífich”, estudiós, d’aquells que adquireixen virtut a través del “studi” (‘studia
humanitatis’). Declaracions en aquesta línia, presents en el proemi al llibre III i en
altres punts de la ficció novel·lada, es ratifiquen quan observem la praxi literària del
mateix escriptor.
Així, comprovem que moltes de les fonts clàssiques citades –i aprofitades per enriquir
l’obra amb “poètiques ficcions”– són el producte de consultes simultànies de distintes
fonts intermediàries i ben assequibles a Itàlia, on s’escriu la novel·la: el diccionari de
Pàpias, els “commenti” de la Comèdia de Dante per Benvenuto da Imola i Pietro
Alighieri, les genealogies mitològiques de Boccaccio, el manual d’algun musicòleg, i
fins i tot un “commenti” de Dante accessible només al Montferrat (un territori que
l’autor coneix bé i on discorre bona part de la narració del Curial).
El rastreig i la constatació dels instruments enciclopèdics italians per mitjà dels quals
l’autor accedia als clàssics –fent servir d’exemple el proemi al llibre III, que parteix
de les Muses al·legoritzades per Fulgenci– ens ajuda a conéixer millor el marc
geogràfic i cultural d’escriptura de l’obra. D’altra banda, l’anàlisi del text català,
confrontat amb les fonts que el fan possible, ens ajuda a entendre com i de quina
206
manera combinava aquest hàbil redactor les referències textuals que tenia a l’abast per
elaborar, a partir de fragments selectes i ben ajustats, com en un treball de delicada
marqueteria, un text literari nou i original. Finalment, cal tenir en compte, en abordar
l’estudi d’una obra com el Curial, influïda ideològicament per l’humanisme del
Quattrocento italià, que l’elecció de determinades fonts (Fulgenci) o mites (el cor de
les Muses dirigit per Apol·lo Musagetes) respon a interessos culturals i estètics
renaixentistes. De fet, el proemi al llibre III del Curial connecta amb els gustos
estètics –neoplatònics– i amb les fonts predilectes del país i del temps on fou escrit: la
Itàlia de la dècada del 1440.
Selecció bibliogràfica
Anònim, Curial e Güelfa, ed. a cura de Lola BADIA i Jaume TORRÓ, Quaderns
Crema, Barcelona, 2011.
Ferrando, Antoni, «Precaucions metodològiques per a l’estudi lingüístic del Curial e
Güelfa», dins ÍDEM (ed.), Estudis lingüístics i culturals sobre “Curial e
Güelfa”, novel·la cavalleresca anònima del segle XV en llengua catalana,
John Benjamins, Amsterdam, 2012, vol. 1, pp. 31-88.
Gómez Font, Xavier, «“Decem musae, ut vocis modulamina?” (Curial e Güelfa, III,
6-7)», dins Actas del VII Congreso Español de Estudios Clásicos (Madrid,
1987), Madrid, 1989, vol. 3, pp. 493-500.
Mesa Sanz, Juan Francisco, «Las fuentes del latín del Curial e Güelfa», dins Ferrando,
Antoni (ed.), Estudis lingüístics i culturals sobre “Curial e Güelfa”, novel·la
cavalleresca anònima del segle XV en llengua catalana, John Benjamins,
Amsterdam, 2012, vol. 1, pp. 387-428.
Mesa Sanz, Juan Francisco, «Pietro Alighieri, fuente de Curial e Güelfa», dins
eHumanista/IVITRA, 1, 2012, pp. 185-196.
207
Magí SUNYER MOLNÉ
Universitat Rovira i Virgili
De Faust a Gaziel: Goethe en Apel·les Mestres
Paraules clau: Faust, Gaziel, intertextualitat, Modernisme, artista
La comunicació es proposa l’examen de les relacions intertextuals entre un dels
clàssics majors de la literatura occidental, Faust, de Johann Wolfgang von Goethe, i
dues peces d’Apel·les Mestres, el poema i la peça dramàtica Gaziel (de 1891 i 1909,
respectivament). Apel·les Mestres va demostrar, des de jove, una preferència per la
literatura alemanya, i particularment per Heine i per Goethe, que es va fer evident en
molts aspectes, com la traducció d’Intermezzo, de Heine, el protagonisme d’aquest
poeta –que va exercir un influx decisiu en la seva poesia i li va proporcionar una
marca de modernitat en els seus inicis– en peces literàries com La rondalla de l’amor.
La influència de Goethe també va ser determinant, s’observa en més d’una peça
literària i adquireix un caràcter de reelaboració directa en el poema, després reelaborat
en drama, que s’estudiarà en aquesta comunicació.
Em vaig ocupar d’aquest assumpte, des d’un punt de vista diferent, en una altra
ocasió. Ara es tracta d’establir les relacions entre els dos textos i la novetat que hi
aporta Apel·les Mestres. La circumstància que l’equivalent de Faust sigui el Poeta, a
més d’inserir el text de Mestres en el debat sobre l’Artista, tan viu en temps del
Modernisme, el fa derivar cap a una altra dimensió que afecta a la condició d’artista
total de Mestres, dibuixant, músic, poeta, dramaturg i prosista –en la primera edició,
els llibres estan il·lustrats amb uns magnífics dibuixos de l’autor. La correspondència,
irònicament negada en el text, de Mefistòfil amb Gaziel també proporciona base per a
una anàlisi d’extraordinari interès sobre la funció del diable en les dues peces i el joc
de complicitats que Mestres basteix en el seu personatge.
208
El reenfocament d’Apel·les Mestres del mite de Faust i, més en concret, de la versió
de Goethe, no es pot considerar una simple reescriptura sinó que, a més, fa
comprendre la dimensió de la poderosa personalitat del poeta català i condueix el
tema a una nova dimensió. Resultarà especialment adequat efectuar-ne un examen des
del punt de vista de la intertextualitat.
Selecció bibliogràfica
Aviñoa, Xosé(1985). La música i el Modernisme. Barcelona, Curial.
Cerdà i Surroca, Maria Àngela (1981). Els pre-rafaelites a Catalunya. Barcelona,
Curial.
Gener, Pompeyo (2007). Mis antepasados y yo. Apuntes para unas memorias.
Punctum & Aula Màrius Torres.
Genette, Gérard (1982). Palimpsestes, Éditions du Seuil
Goethe, J.W.(1981). Faust. Traducció; Josep Lleonart. Barcelona, Clàssics Abraxas.
Mestres, Apel·les (1891). Gaziel. Poema ilustrat per l’autor. Barcelona, Llibreria
espanyola.
Mestres, Apel·les (1909). Gaziel. Drama lírich en un acte. Barcelona, Bartomeu
Baxarias.
Miquel i Badia, Francesc (1891). “Apeles Mestres y sus últimos poemas”. Diario de
Barcelona, 6 de maig, p. 5.536-5.539.
Molas, Joaquim (1986). “Apel·les Mestres”, dins (Joaquim Molas, dir.) Història de la
literatura catalana 7. Barcelona, Editorial Ariel.
Montoliu, Manuel de (1935). Goethe en la literatura catalana. Treball premiat al
concurs del Comitè Hispano-Alemany de Barcelona. Barcelona, Publicacions
de “La Revista”.
Valentí Fiol, Eduard (1973). El primer modernismo literario catalán y sus
fundamentos ideológicos. Barcelona, Edicions Ariel.
209
Oriol TEIXELL PUIG
Universitat Rovira i Virgili
Els clàssics universals en (els dietaris de) Joan Puig i Ferreter
Paraules clau: Puig i Ferreter, clàssics, exili, literatura memorialística
Aquesta comunicació cerca establir el paper que els grans clàssics tenen en l’obra de
Joan Puig i Ferreter (1882-1956). L’escriptor de la Selva del Camp és una figura
cabdal en la literatura catalana de mitjan segle XX i així ho corroboren les múltiples
facetes d’un home que fou traductor, director literari i narrador. El seu paper com a
traductor –d’Ibsen, Tolstoi, Shakespeare i Gorki–, el càrrec que exerceix com a
director literari al capdavant de les Edicions Proa (a Badalona i també en la represa
editorial a l’exili a França, fins a la seva mort) i la seva producció narrativa fan valdre
l’estudi de la recepció dels clàssics per part d’un dels grans modernitzadors de la
literatura catalana del darrer segle.
Per tal de resseguir les influències dels clàssics universals en l’obra narrativa i com a
director literari de Proa s’analitza el dietari de Puig, publicat en dos volums editats per
Guillem-Jordi Graells, el 1975 i el 1981, respectivament: Diari d’un escriptor.
Ressonàncies (1942-1952) i Memòries polítiques. Dari Escandell, en diversos articles
publicats com «La producció autobiogràfica de Joan Puig i Ferreter: Europa com a
referent» (2008) i «Joan Puig i Ferreter: Ressonàncies d’un exili» (2009) elaboren un
primer esbós d’estudi dels dietaris, que, juntament amb la introducció que Graells fa a
les dues edicions, configuren l’única recerca al voltant de les memòries de l’escriptor
de la Selva del Camp.
Les memòries de l’escriptor, que fa explícit reiteradament que desitja que es
publiquin, són una gran font d’informació de les preferències literàries de Puig i
permeten d’esbossar-ne els seus principis estètics. Farcits de fragments d’obres, de
crítiques sobre lectures recents i d’impressions a primer cop d’ull de noves
210
publicacions, els dietaris esdevenen una font d’informació molt valuosa per
reconstruir el paper dels grans clàssics en Puig. Amb un to desenfadat i directe,
l’escriptor selvatà repassa de manera anàrquica –disposició fruit del seu gust
personal– anotacions de temes molt diversos, però hi predominen «les de caràcter
literari» i «les de tema polític», com esmenta Graells. A més a més, com fa notar
l’editor, «al costat d’això, reflexions morals o antropològiques, comentaris sobre art i
música, crònica quotidiana de la seva salut i les circumstàncies de l’exili, notícies de
les repercussions de la guerra mundial, descripció de personatges del moment, etc.».
Així, els dietaris esdevenen una font d’informació molt valuosa per entendre la
recepció dels clàssics en Puig. Finalment, per elaborar aquesta comunicació també
s’analitza la producció narrativa de Puig, sobretot el cicle d’El pelegrí apassionat.
Això, no obstant, les novel·les són una font d’informació secundària i complementen
les idees extretes dels dietaris, atesa la gestació paral·lela de memòries i opus magna.
Selecció bibliogràfica
Escandell, Dari (2009). «Joan Puig i Ferreter: Ressonàncies d’un exili», a Gregori,
Alfons, Stawickiej, Barbay & Potok, Magdy (eds.): Discurso sobre fronteras –
fronteras del discurso: estudios del ámbito ibérico e iberoamericano. Lask:
Wydawnicza Leskem, p. 159-171.
Puig i Ferrater, Joan (1981). Memòries polítiques. Barcelona: Edicions Proa.
Puig i Ferrater, Joan (1975). Diari d’un escriptor. Ressonàncies (1942-1952).
Barcelona: Edicions 62.
Teixell, Oriol (2017). «“La meva llegenda negra». Una lletra de Joan Puig i Ferrater a
Domènec Guansé”. Els Marges, n. 113, p. 92-104.
Teixell, Oriol (2016). «Between history and fiction: the epistolary relationship
between Joan Puig i Ferreter and Domènec Guansé in republican exile (1949-
1954)», a Samper, Emili (ed.): The Myths of the Republic: Literature and
Identity. Kassel: Edition Reichenberger, p. 201-221.
211
Caterina VALRIU LLINÀS
Universitat de les Illes Balears, Grup d’Estudis Etnopoètics (IEC)
Els clàssics de la literatura universal en els clàssics de la literatura infantil i juvenil
catalana: la construcció d’un imaginari propi
Paraules clau: literatura infantil i juvenil catalana, Josep Carner, Carles Riba, Lola
Anglada, Folch i Torres
En els estudis literaris, sovint la literatura adreçada a infants i joves ha ocupat un lloc
secundari i menor. Creiem que aquesta manera de procedir és errònia, atès que té un
paper fonamental en la formació del lector literari. En aquests últims anys, però,
constatem un canvi i podem veure com la literatura infantil i juvenil es fa present en
els estudis acadèmics des de diversos àmbit. El nostre objectiu és contribuir a aquests
estudis, precisament a partir d’un dels enfocaments que el congrés proposa: la relació
amb els clàssics de la literatura universal.
Des dels seus inicis a finals del s. XIX, la literatura infantil i juvenil catalana ha
mostrat influències de la literatura universal, tant en els seus temes com en les
estructures i els personatges. Els autors construeixen el seu relat a partir de vivències i
lectures, passades pel sedàs de la seva creativitat. Els escriptors catalans que es
plantejaren escriure per a infants en les últimes dècades del s. XIX i les primeres del s.
XX s’enfrontaren a la creació d’una nova proposta literària –perquè abans no existia
el concepte de literatura adreçada especialment a infants i joves– i és obvi que
begueren de les obres europees del s. XIX que s’anaven consolidant com a clàssiques,
especialment les grans novel·les d’aventures –d’autors com Stevenson, Verne,
Salgari– i dels contes de narradors com Carrol, Andersen, Collodi o Barrie. Així,
escriptors com Carner, Riba o Soldevila presenten en les seves obres per a joves
lectors, situacions i personatges que es poden relacionar clarament amb models
considerats clàssics, sense oblidar la influència i l’ús dels materials narratius d’origen
oral, que presenten una gran unicitat a tota Europa. D’altra banda, tant Carner com
212
Riba i també Manent, foren destacats traductors d’obres per a infants de primer nivell
i publicaren traduccions d’alta qualitat que encara avui són de referència.
La comunicació analitzarà aquestes aportacions, inserides en el context de la literatura
catalana en el període anterior a la Guerra Civil. Així, podrem observar com
personatges de la nostra literatura per a infants com Perot Marrasquí, Lau l’aprenent
de pilot, els Sis Joans, en Massagran, el Guillot Bandoler o el món literari i plàstic de
Lola Anglada, tenen nombroses confluències amb les creacions d’autors com Carrol,
Beatrix Potter, Andersen, Stevenson, Verne i molts d’altres avui considerats clàssics.
Les conclusions posaran de relleu la vàlua de la nostra literatura per a infants en el
període estudiat, el seu nivell equiparable a creacions europees de qualitat i la
necessitat que actualment treballem per donar a conèixer els nostres propis clàssics
infantils i juvenils a les noves generacions en edicions acurades i assequibles i també
a través dels mitjans que possibiliten les tecnologies de la comunicació.
Selecció bibliogràfica
Baró, Mònica et al. (Ed.) (2007). El patrimoni de la imaginació: llibres d’ahir per a
lectors d’avui. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics.
Bernal, M. Carme (2002). La literatura infantil a Catalunya: 1886-1939. Vic:
Universitat de Vic.
Carpentier, Humphrey (1995). The Oxford companion to children’s literatura.
Oxford: Oxford University Press.
Castillo, Montserrat (1997). Grans il·lustradors catalans de llibre per a infants.
Barcelona: Barcanova.
Duran, Teresa (2002). Un a un fan cent. Barcelona: La Galera.
Rovira, Teresa (1988). “La literatura infantil i juvenil” apèndix a Història de la
literatura catalana vol. 11. Barcelona: Ariel.
Valriu, Caterina (1998). Història de la literatura infantil i juvenil catalana.
Barcelona: Pirene.
213
Pep VALSALOBRE
Universitat de Girona (Institut de Llengua i Cultura Catalanes)
L’estètica emocional de la transformació: revisitació barroca de la faula d’Apol·lo i
Dafne
Paraules clau: Francesc Fontanella, poesia barroca, literatura moderna, recepció
dels clàssics, metamorfosi barroca
L’episodi mitològic d’Apol·lo i Dafne, consagrat per a la tradició occidental per Ovidi
a Les Metamorfosis, va rebre una empenta singular en el Renaixement europeu. El
conegut sonet XIII de Garcilaso de la Vega «A Dafne ya los brazos le crecían» degué
establir el paradigma literari del dolor amorós en la figura d’Apol·lo desconsolat per
la pèrdua de Dafne, almenys en la literatura renaixentista peninsular. Per això, un
segle després, quan Francesc Fontanella reprèn el motiu clàssic per expressar una
pèrdua amorosa, en aquest cas la defunció de la seva estimada Nise, no perd de vista
el sonet garcilasià, entronitzat en la tradició lírica hispànica com a l’expressió del
desconsol per antonomàsia, i el cancel·la i supera així com a paradigma establert,
alhora que en fa una relectura profundament barroca. El poeta català insereix aquest
seu sonet en una sèrie de set poemes elegíacs escrits al 1648 per la mort de la seva
estimada, protegida amb el criptònim de Nise: són cinc sonets, un grup de traduccions
al català (Atxa del desengany) de textos de Girolamo Vida, Ovidi i Torquato Tasso, i
un llarg poema en silves. El conjunt apareix encapçalat per dos versos virgilians (En.,
IX, 446-447): «si quid mea carmina possunt, / nulla dies umquam memori uos eximet
aeuo», que remeten a la consideració de la poesia, de l’escriptura com una estratègia
per vèncer l’oblit, per superar la mort física.
El sonet barroc català recorda quasi explícitament el de Garcilaso en els seus primers
versos i després se n’allunya per ‘transformar’ la simetria i l’ordre amb què el sonet
castellà descriu la metamorfosi de la nimfa en una amalgama indestriable entre l’antic
ésser i la nova realitat, entre l’humà i la planta, i en congela la figura mutacional: no
214
interessen els orígens o els resultats del procés tant com la mutació en ella mateixa,
opció que s’avé amb la consideració del barroc com l’estètica de la transformació.
Però allò més destacable en l’operació que ens ocupa és que els termes bàsicament
sensorials del text renaixentista, ‘vistos’ per l’espectador-poeta, són transmutats en el
sonet català en característiques emocionals humanes, concretament en la
intencionalitat (quasi-auto)transformativa de Dafne, a qui el text atribueix una
extraordinària voluntat contrària a Apol·lo... finalment inútil. Els atributs morfològics,
anatòmics, de la Dafne del text de Garcilaso pateixen un procés paral·lel de
transformació, en aquest cas verbal, i muten en termes de voluntat humana.
Finalment, el text elegíac de Fontanella trenca, com dic, amb les seculars expectatives
canòniques del sonet garcilasià com a emblema del desconsol amorós per superar-les
des de la literaturització de l’experiència biogràfica.
La proposta comença per fer una introducció al gènere elegíac i a la seva evolució des
dels clàssics fins al renaixement i el barroc europeus. Després es revisa la sèrie
elegíaca fontanellana per la mort de Nise, per acabar amb l’anàlisi del sonet en
qüestió. Finalment, es procedeix a la comparació amb el sonet de Garcilaso i
l’exposició de les conclusions finals sobre la intenció i resultats del poeta català.
Selecció bibliogràfica
Valsalobre, Pep. «“Mudats tots los perfils”: aportacions a la biografia de Francesc
Fontanella», Els Marges, 92 (2010), 54-81.
―, «Sobre la transmissió manuscrita de l’obra poètica de Francesc Fontanella: els
cançoners principals i l’ordenació dels textos», Zeitschrift für Katalanistik, 28
(2015), 167-186.
―, «Per a una edició crítica de la poesia de Francesc Fontanella», Els Marges, 105
(hivern 2015), 84-107.
―, «En els marges de la poesia fontanellana: els textos d’atribució dubtosa o falsa
(una aproximació)», Revista de Cancioneros Impresos y Manuscritos, 4
(2015), 132-166.
― (ed.), O he de morir o he d’amar. Antologia poètica de Francesc Fontanella,
Barcelona: Empúries, 2015, 224 pp.
215
Fontanella, Francesc (2017). Obra poètica completa de Francesc Fontanella, edició
crítica electrònica, a càrrec de ___ i Marc Sogues (coord.). UdG.
http://www.nise.cat/BibliotecaDigital/Autors/FrancescFontanella.aspx
216
Tomàs VIBOT RAILAKARI
Universitat de les Illes Balears
Clàssics i mitologia en la literatura popular mallorquina: el relat del Purgatori
d'Ariant
Paraules clau: literatura popular, mitologia, clàssics, Ovidi, Dante
El 1922, el poeta i polític pollencí Ramon Martorell Bennàssar escrigué El Purgatori
d'Ariant, un llarg poema narratiu basat en una llegenda popular (de naturalesa
etiològica) ubicada en les terres de l'antic Rafal d'Ariant (Escorca). Aquest espai, si
per quelcom es caracteritza, és per ser un dels més allunyats i desolats de la serra de
Tramuntana, on la presència humana ha estat molt escassa. Per aquest motiu,
l’existència d’un relat literari tan ric i tan poc estudiat en aquest indret de l’illa fa que
el seu interès sigui especialment gran. L’argument és senzill: la princesa Guldana viu
en el palau d’Ariant. Era admirada per sa bellesa i les festes que hi organitzava, però
els que la gaudien eren convertits en estàtua de pedra. Omar, un nan contrafet,
desitjava secretament Guldana i se’n volia venjar. Durant una de les orgies, Omar li
talla el cap i crema el palau. Fuig a la desesperada del foc amb el cap sota els braços
però cau per un barranc davant la mar. Allà on hi havia el palau, ara hi ha un grans
penyals, dits el Purgatori d'Ariant (indret que fins avui no ha estat identificat). Per tal
d'enriquir la narració, Ramon Martorell féu ús al llarg de poema de diverses
referències literàries (La divina comèdia de Dante, Les metamorfosis d’Ovidi, etc.),
mitològiques (mite de Medusa, etc.) i teològiques (la mateixa comparació de l’indret
al Purgatori), el que tot plegat contribuí a formar una narració amb subtils derivacions
universals. Les versions posteriors del relat d’altres autors no prescindiren de dites
referències, el que ha suposat la consolidació d'aquesta narració dins l'imaginari
col·lectiu i també en la cultura literària local. D’aquestes versions en destaquen les de
l’escriptor mallorquí Gabriel Sabrafín i de la professora Caterina Valriu. En aquest
indret de la serra de Tramuntana, per tant, conflueixen literatura popular i clàssica
d’una forma molt sòlida. En la següent comunicació s'analitza, a més de la base
217
popular de la narració, l’arquitectura formal del poema de Ramon Martorell i les
referències literàries clàssiques que apareixen tant en el poema com en les versions
narratives posteriors. Finalment, atès que Ramon Martorell ni cap altre escriptor
ubiquen l’espai on la tradició popular situa l’acció, s’aporten –a tall d’hipòtesi– els
possibles indrets que serviren per a la base narrativa.
Selecció bibliogràfica
Alighieri, Dante (2000). La divina comèdia (Josep Maria de Segarra, trad.).
Barcelona: Quaderns Crema.
Hugo, Víctor (2017). El geperut de Notre-Dame. València: Bromera.
Ovidi (1996). Les metamofosis (Jordi Parramon, trad.). Barcelona: Quaderns Crema.
Sabrafin, Gabriel (1980). Leyendas, tradiciones y relatos. Palma: Lluís Ripoll editor.
Sabrafin, Gabriel (2004). El purgatori d’Ariant. Llegendes de les Balears, n. 2.
Pollença: El Gall Editor.
Toponímia de Mallorca (2009-2018). www.toponimiademallorca.com [darrera
consulta, gener 2018]
Valriu, Caterina (2009). Llegendes de Mallorca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia
de Montserrat
218
Vicent VIDAL
Universitat d'Alacant
Referents i models de la rondallística internacional en els reculls valencians actuals
Paraules clau: rondalles, reculls, folklore, País Valencià, referents
Amb l’aparició de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) i, per tant, amb
l’arribada del català a les escoles valencianes, la recol·lecció folklòrica i,
especialment, rondallística viu un moment d’embranzida al País Valencià (Bataller
1999: 119-120; Vidal 2014). Amb els anys també s’aniran consolidant tendències que
apunten no solament a un públic escolar, sinó també a un de més general i, de
vegades, especialitzat. En uns casos i en altres hi solen haver referències als autors
que serveixen de model. Sens dubte, el referent principal per als valencians és Enric
Valor, seguit d’altres folkloristes del domini lingüístic com Antoni M. Alcover o Joan
Amades. Més puntualment, però, alguns folkloristes valencians prenen figures
clàssiques de la rondallística internacional per justificar el seu recull o comparar-hi la
pròpia pràctica. En aquest cas, no cal dubtar que els autors més citats són els germans
Grimm, per bé que autors –no estrictament folkloristes– com Perrault o Andersen hi
són esmentats amb una certa freqüència. De fet, si tenim present que Valor fou el
model principal, són aquests autors, precisament, els esmentats en el pròleg del segon
volum del seu recull Meravelles i Picardies: Rondalles valencianes escrit per Manuel
Sanchis Guarner –reproduït i ampliat en l’Obra literària completa de 1975. Sanchis
advertia que les rondalles dels Grimm, de Perrault i d’Andersen eren «molt belles i
prou completes, però que no són nostres» (1975: 11): semblava un tret de sortida
perquè els valencians emulessen Valor i, per tant, també els rondallistes clàssics
universals. Carme Oriol (2012), en estudiar la conformació del corpus de les rondalles
dels Grimm en català, ja apuntava algunes dades ben interessants sobre la recepció
que van tenir aquests filòlegs en la literatura catalana popular. El nostre estudi se
centrarà a analitzar el cas valencià: detallarem, concretament, quins han estat els
principals referents clàssics, quina n’ha estat l’empremta i quin és el grau de
219
profunditat amb què aquests referents penetren, o no, en la manera de fer dels
folkloristes. Tot plegat, en definitiva, hauria de portar a la comprensió de diverses
tendències metodològiques i de (re)creació literària que subjau en la pràctica
rondallística i que permet que els autors s’inscriguen dins d’un context literari
internacional.
Selecció bibliogràfica
Bataller, Josep (1999). Les rondalles valencianes, Gandia, CEIC Alfons el Vell, p.
119-120.
Oriol, Carme (2012). «Les rondalles dels Grimm en català: cap a l’establiment d’un
corpus», Estudis de literatura oral popular, 1, pp. 73-110.
Sanchis Guarner, Manuel (1975). «Pròleg», dins Enric Valor, Obra literària
completa, I, València, Gorg, pp. 9-13.
Vidal, Vicent (2014). «L’escola en valencià: els ensenyants-folkloristes i els reculls
de rondalles», dins Alexandre Bataller i Margarida Coll, Literatura oral i
educació: simbiosi i complicitats, Alacant, Arxiu de Tradicions de l’Alguer /
Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura,
Filial de l’Institut d’Estudis Catalans, pp. 63-75.
220
Verònica ZARAGOZA GÓMEZ
Universitat Oberta de Catalunya
Sor María Jesús de Ágreda i la cultura literària catalana de la segona meitat del
segle XVII
Paraules clau: cultura literària catalana del segle XVII, sor María Jesús de Àgreda,
mística, Corpus Textual de la Catalunya del Nord
Malgrat l’ambient de polèmica que va comportar la publicació del volum Mística
Ciudad de Dios, de la monja concepcionista sor María de Jesús de Àgreda (1602-
1665), l’extraordinari èxit que va assolir a mitjans segle XVII en tota la Península
Ibèrica, també es va deixar notar a la Catalunya del Nord, on va gaudir d’una àmplia
acollida. Fou aquest territori, significativament de frontera (el qual havia estat
annexionat a França el 1659) la porta d’entrada a la cultura literària catalana d’un dels
tractats místics més importants del període. Així, entre 1681 i 1685, tres impremtes
actives de Perpinyà foren les encarregades de dur a terme un ambiciós projecte
d’edició de l’obra agrediana que es va materialitzar en la publicació d’una sèrie
unitària de vuit volums, els mateixos que l’edició prínceps. Ara bé, tota aquesta
producció, exhumada recentment pel projecte Corpus Textual de la Catalunya del
Nord (Institut d’Estudis Catalans), rarament ha estat contemplada pels estudis
bibliogràfics agredians com tampoc per la nostra historiografia literària. Per aquest
motiu, la nostra comunicació pretén analitzar aquest procés editorial, amb l’examen
minuciós dels vuit volums, a fi de revisar alguns elements vinculats amb la recepció
de l’obra a la cultura literària catalana i l’influx en la mística catalana de la monja
concepcionista, consellera de Felipe IV. Un dels elements que abordarem amb major
interés seran els paratextos amb què el jesuïta Antoni Ignasi Descamps (Perpinyà,
1614-1696), editor promotor, va acompanyar l’edició, ja que proporcionen informació
interessant no només des del punt de vista de la rellevància de l’obra, sinó dels agents
involucrats en l’edició i la percepció que es tenia llavors d’aquest tractat, esdevinguda
una obra clàssica en la mística del Siglo de Oro.
221
Selecció bibliogràfica
Comas , Mercè i Miralles, Eulàlia, «La impremta a Perpinyà: Samsó Arbús», Arxiu de
Textos Catalans Antics, 25 (2006), p. 347-373.
Comas , Mercè i Miralles, Eulàlia (coord.), La impremta a Perpinyà (1500-1700),
inèdit. Corpus Textual de la Catalunya del Nord. Programa de recerca de
l’Institut d’Estudis Catalans [Eulàlia Duran, dir. i Eulàlia Miralles, coord.]
[http://ctcn.espais.iec.cat/]. El papel de Sor María Jesús de Ágreda en el
Barroco español, Sòria, Universidad Internacional Alfonso VIII, 2002.
Entre el azul y el blanco. Mística Ciudad de Dios, Sòria, Diputación Provincial de
Soria, 2006.
Fernández Gracia, R., Arte, devoción y política. La promoción de las artes en torno a
sor María de Jesús de Ágreda, Sòria, Diputación Provincial de Soria, 2002.
García Busquets, A., «Notícia d’una mística catalana de principi del segle XVIII:
Teresa Mir i March i la seva autobiografia espiritual Rahó de l’esperit»,
Scripta. Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna,
[=L’escriptura en femení a les terres de llengua catalana (segles XVI-XVIII)],
1 (2013), p. 281-301.
Miralles, E. «La llengua de la impremta a Perpinyà durant la segona meitat del segle
XVII (1650-1699)» dins Gabriel Sansano i Pep Valsalobre ed., Francesc
Fontanella. Una obra, una vida, un temps, Girona, Vitel·la, 2007 p. 93-123.
Morte, Ana, «Sor María de Ágreda como representante de la cultura escrita del
barroco» dins María del Val González de la Peña (coord.), Mujer y cultura
escrita: del mito al siglo XXI, Gijón, Editorial Trea, 2005, pp. 183-198.
Pérez-Rioja, J.A, Proyección de la venerable María de Ágreda (Ensayo para una
bibliografía de fuentes impresas), Sòria, Centro de Estudios
Sorianos/CSIC/Patronato José María Quadrado, 1965.
Poutrin, I., «Censuras y elogios. Los paratextos de las obras de sor Hipólita de Jesús
(1679-1683)», Criticón, 125 (2015)
Zaragoza, V. «L’escriptura en femení a l’àmbit lingüístic català (segles XVI-XVIII)»,
Scripta. Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna,
[=L’escriptura en femení a les terres de llengua catalana (segles XVI-XVIII)],
1 (2013), p. 266-270.
222
Zaragoza, V. «Sapientia absconsa et thesaurus invisus. Notes sobre la presència
femenina en les premses rosselloneses (segles XVI-XVIII)», Butlletí de la
Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, LIV (2013-2014) [2017], pp.
261-297.
Zugasti, M. (ed.), María de Jesús de Ágreda y la literatura conventual femenina en el
Siglo de Oro, Sòria, Cátedra Internacional Alfonso VIII, 2008.
223
3.3. ELS TRADUCTORS DEL CATALÀ I AL CATALÀ COM A
PRESCRIPTORS. EL PAPER DEL TRADUCTOR ENTRE L’ESCRIPTOR I
L’EDITOR
Rosa AGOST
Universitat Jaume I
La traducció i els mitjans audiovisuals: entre la norma i l’ús, i viceversa.
Paraules clau: traducció audiovisual, variació lingüística, norma, models de llengua,
models de traducció
Al llarg de la història, la retroalimentació entre models de llengua i models de
traducció ha estat una constant. En la societat actual, caracteritzada per uns mitjans de
comunicació transmèdia, la importància de la traducció audiovisual com a receptora i,
al mateix temps, transmissora de la variació lingüística és cabdal ja que aquesta
modalitat inclou tots els textos en els que hi ha una combinació de codis verbals (oral
i escrit) i visuals (icònic i lingüístic).
En la present comunicació, analitzem els models lingüístics dels ens més destacables
de l’espai comunicatiu en català de les últimes dècades: la Corporació Catalana de
Mitjans Audiovisuals (CCMA), l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears
(EPRTVIB), la Ràdio i Televisió Valenciana (RTVV) i la Corporació Valenciana de
Mitjans de Comunicació (CVMC). L’anàlisi que oferim posa de manifest els diferents
graus de compromís respecte a la llengua, les característiques essencials dels models
lingüístics de cada corporació i la importància que atorguen a la traducció (doblatge,
subtitulació, veus superposades, accessibilitat, interpretació, llengua de signes, etc.)
com a part de la societat multilingüe i multicultural a la qual pertanyem.
Així, presentem una anàlisi comparativa dels llibres d’estil (LdE) o documents
lingüístics de cada corporació. En el cas de la CCMA, el LdE (2013) és molt complet,
respon a un treball de tres dècades d’experiència i està basat en tres monografies
224
fonamentals: un llibre d’estil (TVC, 1995), uns criteris lingüístics sobre traducció i
doblatge (TVC, 1997) i una monografia sobre el català estàndard i els mitjans
audiovisuals (Vallverdú, 2000). A partir d’aquestes bases, el LdE pretén ajudar a
aconseguir una llengua correcta, adequada, funcional i en evolució constant, comuna,
respectuosa i no discriminadora, variada territorialment i amb varietat de registres. I
compta amb uns apartats especials per al doblatge i la subtitulació. Pel que fa a
l’EPRTVIB, les directrius i l’assessorament lingüístic no sorgeixen de l’ens sinó d’un
manual sobre els mitjans de comunicació orals i escrits que se centra en els gèneres
informatius (Picó i Ramón, 2005), motiu pel qual els aspectes vinculats a l’oralitat i la
diversitat lingüística en queden exclosos.
Respecte a la RTVV, aquesta corporació no va arribar a disposar d’un LdE. El 1989
es va redactar un document d’ús intern, coordinat per la Unitat d’Assessorament
Lingüístic de Canal 9: (El(s) Model(s) Lingüístic(s) de la RTVV. A pesar dels
esforços fets, aquest document no va ser acceptat mai pels responsables polítics però
va constituir el germen de dos publicacions posteriors: un manual de referència per a
periodistes, traductors i filòlegs que volien seguir unes pautes amb una determinada
qualitat lingüística (Mollà, 1990) i un Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en
valencià (Castillo et al., 2011), una iniciativa particular que va comptar amb el
vistiplau de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) però que no va tindre temps
de servir de guia ja que la RTVV va suspendre les emissions el 2013. El LEMAV
segueix molt de prop la proposta de Mollà i se centra quasi exclusivament en els
aspectes lingüístics, amb una al·lusió molt breu al doblatge.
Finalment, amb la CVMC ens trobem amb una situació ben diferent ja que, abans de
començar les emissions de ràdio, televisió i Internet, el Consell Rector va nomenar
una comissió per redactar el que havia de ser el LdE de la corporació i que havia
d’atendre tant als aspectes creatius i periodístics com als aspectes relatius a les normes
lingüístiques i de traducció (CVMC, 2017). Un altra de les particularitats d’aquest
LdE ha estat el mateix procés d’elaboració: la proposta feta per la Comissió redactora
va intentar trobar un equilibri entre la norma i l’ús tenint en compte tots els treballs i
l’experiència anteriors. La proposta es va difondre a tota la societat a través del portal
de transparència de la CVMC i després d’un període d’al·legacions es va sotmetre el
225
text final a l’aprovació de la CVMC, després d’haver obtingut prèviament un informe
preceptiu favorable de l’AVL. Cal destacar que els usos descrits en el LdE són
d’obligat compliment per a totes les persones que treballen per a la CVMC tant en els
departaments de producció pròpia com els de producció aliena (periodistes, assessors
lingüístics, productores, estudis de doblatge i de subtitulació, etc.). Una vegada més,
model de llengua i model de traducció convergeixen i esdevenen dues cares de la
mateixa moneda.
Selecció bibliogràfica
Agost, Rosa (1999). Traducción y doblaje: palabras, voces e imágenes, Barcelona,
Ariel.
Agost, Rosa (2016). «Traducció audiovisual: reflex de la variació o model lingüístic»,
dins Colón Domènech, Germà i Pilar Perea (eds.). Mitjans de comunicació i
traducció. Realitat i interpretació, Castelló, Publicacions de la Universitat
Jaume I, pp. 9-25.
Alcoba, Santiago (Coord.) (2009). Lengua, comunicación y libros de estilo,
Barcelona, Margarita Freixas, María J. Machuca y José María Perceval
Editores.
Casals, Daniel i Neus Faura, (2013). El català als mitjans de comunicación, Editorial
UOC.
CCMA (2013). Llibre d'estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals
Guia editorial. Manual d’ús, Barcelona, Entitat Autònoma del Diari Oficial i
de Publicacions, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 2013.
CVMC (2017). Llibre d’estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de
Comunicació. València, Generalitat Valenciana. (Comité redactor: Rafael
Xambó, Rosa Agost, Anna Peña et al.).
226
Mioara Adelina ANGHELUȚĂ
Universitat de Bucarest
Traducció al romanès dels culturemes en els poemes de Salvador Espriu
Paraules clau: Salvador Espriu, Dumitru Tranca, culturema, comunismo
Els poemes dedicats a un país contenen un entramat de referències culturals del que
l’autor mateix és més o menys conscient, ja que aquest elements formen part
espontàniament de l’expressió i de la seva herència lingüística. El traductor, en canvi,
rep aquesta especificitat amb l’obligació de restituir-la en una llengua que
probablement no gaudeix del mateix imaginari i que no té uns equivalents satisfactoris
dels elements anteriorment especificats.
Els poemes de Salvador Espriu continguts en el volum La pell de brau contenen
al·lusions de natura històrica (l’exili dels jueus sefardites), política (el franquisme –
encara que la política i la història van plegades), religiosa (les connotacions de l’Antic
Testament).
Aquests elements van ser transposats al romanès amb el títol Pielea de taur l’any
1974 pel traductor Dumitru Trancă, és a dir en un espai que, al menys oficialment,
funcionava a contrapèl (interdicció de la religió i de la religiositat, el control polític
regit per un partit d’esquerra) comparativament amb allò que passava en Espanya en
el mateix temps. Aquesta situació insòlita d’una traducció i d’un traductor ens invita a
pensar si els poemes traduïts d’Espriu van sofrir la censura, com molts altres llibres. A
més, en català el títol mateix anuncia una al·lusió cultural difícil de restituir
completament en romanès, ja que per la cultura romanesa la tauromàquia no es més
que una pràctica carregada d’exotisme, però impossible d’adoptar. Mentre que en
català, igualment que en castellà, l’animal té la mateixa característica que el ser humà
(la bravura) i per denominar-lo s’acudeix a un adjectiu, en romanès es recorre al
substantiu, amb tota la carrega de perillositat que implica l’animal tradicionalment, en
227
la consciència col·lectiva, ja que l’adjectiu brav s’utilitzaria en romanès només en
contextos en que s’aprecien les qualitats humanes. A més, gràcies a la intertextualitat
més enllà dels segles i els gèneres literaris, el títol al·ludeix també a la novel·la de
Balzac La peau de chagrin, recalcant la idea de sofriment relacionat amb qualsevol
possessió humana o desig d’expansió.
No obstant això, els dos països tenien en aquella època unes vivències comunes: la
dictadura, la repressió, que en ambdós espais sembraven indirectament i
involuntàriament, al menys en una part de la població, la nostàlgia de la llibertat.
La presentació es proposa fer un inventari dels culturemes catalans traduïts al romanès
i comentar l’adequació de l’adaptació cultural, d’encontrar culturemes equivalents que
siguin funcionals només en la cultura romanesa.
Selecció bibliogràfica
Armstrong, Nigel (2005): Translation, Linguistics, Culture, Clevedon-Buffalo-
Toronto, Multilingual Matters LTD
Ballard, Michel (2011): Numele proprii în traducere, Timişoara, Editura Universităţii
de Vest
Espriu, Salvador (1974): Poezii, Bucureşti, Editura Univers
Espriu, Salvador (1968): La pell de brau, Madrid, Cuadernos para el diálogo
Lungu Badea, Georgiana (2008): Mic dicţionar de termeni utilizaţi în teoria, practica
şi didactica traducerii, Timişoara, Editura Universităţii de Vest
Lungu Badea, Georgiana (2004): Teoria culturemelor, teoria traducerii, Timişoara,
Editura Universităţii de Vest
Lungu Badea, Georgiana, coord. (2006): Repertoriul traducătorilor români de limba
franceză, italiană, spaniolă, vol. 1, Timişoara, Editura Universităţii de Vest
Ruber, Paula G i Abraham Rosman (eds) (2003): Translating cultures – Perspectives
on translation and anthropology, Oxford-Newyork, Berg
228
Alexandru CĂLIN
Universitat de Bucarest
Veles... e vânturi. Com traduir Ausiàs March a un altre idioma romànic
Paraules clau: traducció literària, traducció poètica, Ausiàs March, llengües
romàniques
El poema «Veles e vents» d'Ausiàs March conté set octaves de rima creuada (ABBA).
Cap de les rimes quàdruples no s'hi repeteix. Aquest paper es proposa explicar la
riquesa lèxica del poema mitjançant una perspectiva diacrònica, així com identificar
les possibilitats d'emular aquesta riquesa dins de traduccions rimades a d'altres
idiomes neollatins, com ara el romanès, el castellà i, en menor mesura, l'italià i el
francès.
Selecció bibliogràfica
Moll, Francesc de B., Gramàtica històrica catalana, Universitat de València, 1991.
Rosetti, Alexandru, Istoria limbii române, Editura științifică și enciclopedică,
București, 1978.
March, Ausiàs, Ausiàs March, poeta universal, Edicions Alfons el Magnànim,
València, 1978.
Dinu, Mihai, Ritm și rimă în poezia românească, Cartea Românească, București,
1986.
229
Francesca CERDÀ MOLLÀ
Universitat Pompeu Fabra
La traducció d’Enric Valor de L’ingenu: model de llengua literària i solucions de
traducció.
Paraules clau: Enric Valor, model de llengua literària, traducció literària, català,
País Valencià
Enric Valor és una de les personalitats del segle XX que més ha contribuït a la cultura
catalana des del País Valencià. La seua obra gramatical, lexicogràfica i literària ha
estat àmpliament estudiada; tanmateix, la seua tasca com a traductor ha rebut una
atenció ben exigua.
En la mesura que Valor va ser protagonista actiu dels debats sobre la llengua literària
al País Valencià, amb reflexions articulades i ben informades que no va deixar mai
d’aplicar a la seua pràctica d’escriptor, les seues traduccions esdevenen objectes
d’anàlisi ben valuosos per a l’estudi de la llengua literària des d’una perspectiva
valenciana, més encara tenint en compte la importància que han tingut les traduccions
en la normalització de la llengua catalana contemporània. Així mateix, precisament
pel fet que les traduccions parteixen d’altres textos –textos que condicionen d’una
manera més o menys significativa el text resultant–, l’acarament d’una traducció amb
l’original ens permet inferir actituds lingüístiques i ideològiques respecte a aquest text
d’origen; determinar fins a quin punt el text d’origen influeix en la llengua de la
traducció, i, alhora, fins a quin punt un model de llengua preestablert pot arribar a
afectar les solucions de traducció.
Així, l’objectiu d’aquest treball és descriure el model de llengua literària proposat per
Valor en la traducció que va fer de L’ingenu el 1974, i oferir una aproximació al seu
comportament com a traductor al català. Concretament, em fixaré en algunes de les
qüestions de llengua debatudes en les diverses polèmiques al voltant de la llengua
230
literària (com ara l’ús d’arcaismes o mots literaris, i l’obertura a solucions d’altres
variants del domini), i també en el tractament que fa Valor d’algunes construccions
sintàctiques encara controvertides, com la construcció temporal al / en + infinitiu. En
tots els casos, es tindrà en compte la influència que puga haver tingut el text d’origen
en la presa de decisions.
Pel que fa la metodologia, la traducció de Valors s’ha estudiat a partir de dues
anàlisis. En primer lloc, s’ha dut a terme una anàlisi del model de llengua del text
meta i s’han comparat les solucions lingüístiques identificades en la traducció amb els
criteris establerts per Valor en els seus tractats, sobretot en el Curs mitjà de gramàtica
catalana referida especialment al País Valencià (1977), i en articles de referència
com «Sobre la unitat de la llengua literària» (1970) i «L’aportació valenciana a la
llengua literària» (1971). En segon lloc, s’ha comparat la traducció amb el text
d’origen a partir del model d’anàlisi dels components lingüístics proposat per
Katharina Reiss (2000 [1971]).
La traducció de L’ingenu ofereix diverses mostres de la preferència de Valor per
construccions típiques de la llengua literària, moltes de les quals recomana als seus
tractats gramaticals. Pel que fa al lèxic, s’ha observat que és on Valor fa més
concessions a les particularitats valencianes. De fet, una tendència recurrent és la
preferència de Valor per mots habituals en els parlars valencians quan, tot i haver
caigut en desús en el català central, són les formes emprades pels clàssics. D’altra
banda, la recurrència a mots i expressions no documentades ni tan sols al Diccionari
català-valencià-balear o al Diccionari normatiu valencià dona compte de la valoració
positiva que fa Valor del lèxic rural valencià (que no col·loquial) i la seua importància
per al renovellament de la llengua comuna.
Així mateix, s’ha observat que Valor fa servir arcaismes i diversos mots
exclusivament literaris. En un gran nombre de casos, Valor fa servir mots que
apareixen com a secundaris al DIEC2, és a dir, que remeten a un altre sinònim
considerat més freqüent en la llengua estàndard. Molts d’aquests mots són típics de la
llengua literària (com aidar, beutat, els adjectius acabats en -ívol, etc.). Així, aquests
231
exemples semblen mostrar la voluntat de Valor d’aprofitar i continuar la tradició
literària.
Finalment, els resultats mostren que Valor, potser aprofitant-se de les similituds entre
la llengua francesa i la catalana, moltes vegades fa servir construccions que el català
literari comparteix amb el francès, i els mots catalans més propers formalment al mot
francès en casos en què el català disposa d’un altre sinònim. Tot plegat sembla que el
francès li serveix d’estímul a l’hora de recuperar construccions i mots catalans que
puguen fer un bon servei a la llengua literària.
Selecció bibliogràfica
Casanova, Emili (2003). «La traducció d’Enric Valor». Dins: Voltaire. L’ingenu.
Paiporta: Denes, p. 15-32.
Climent Martínez, Josep Daniel (2015). Enric Valor. Estudi i compromís per la
llengua. Alacant: Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.
Reiss, Katharina (2000 [1971]). Translation criticism, the potentials and limitations:
categories and criteria for translation quality assessment. Manchester: St.
Jerome.
Segarra, Mila (1999). «Enric Valor i la llengua normativa». Dins: Vicent Salvador;
Heike Van Lewick (eds.). Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor.
Castelló de la Plana: Universitat Jaume I, p. 27-51.
Valor, Enric (1970). «Sobre la unitat de la llengua literària». Gorg, núm. 10, p. 6.
Valor, Enric (1971a). «L’aportació valenciana a la llengua literària». Gorg, núm. 15,
p. 7.
Valor, Enric (1977). Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País
Valencià. València: Edicions Tres i Quatre.
232
Maria CONCA
Universitat de València
Josep GUIA
Universitat de València
Xavier Romeu, traductor d’obres de teatre contemporani, entre el reconeixement i el
silenci interessat
Paraules clau: teatre contemporani, traducció catalana, crítica teatral, representació i
edició, plagis
Xavier Romeu i Jover (1941-1983) va nàixer a Barcelona, al si d’una família
catalanista de classe mitjana, i va morir prop de L’Arboç del Penedès, en accident de
cotxe, quan encara no havia fet els 42 anys. Va viure una vida intensa d’amors, lluites,
treballs, viatges..., amb una notable i variada activitat intel·lectual i política. Com a
escriptor, membre destacat de la Generació dels 70, va conrear diversos gèneres:
narrativa curta, novel·la i teatre, a més de la seva constant dedicació al periodisme
crític, entès com una mena d’«assaig del moment». Es va llicenciar en filologia a la
Universitat de Barcelona, amb una tesina sobre les Homilies d’Organyà. Com a
lingüista, professor universitari a Tarragona, va escriure el primer diccionari ideològic
del català, un pioner Manual de fonologia catalana i va dirigir la redacció del
Diccionari Barcanova de la Llengua. El seu compromís polític el va portar a militar
al PSAN, on va ser membre del Comitè Executiu i director de la revista Lluita fins a
la seva mort.
Com a «home de teatre», amb estudis a la DAMU (Acadèmia de Teatre, Música i Arts
de la Universitat de Praga), va ser autor, adaptador, ajudant de direcció, professor de
dicció i d’història del teatre, etc. En aquest article, centrem el nostre estudi en les
traduccions que va fer (els anys 1973, 1981 i 1982) de tres obres d’autors
233
contemporanis: The Tinker's Wedding (1908) de John Millington Synge (1871-1909),
Bent (1979) de Martin Sherman (1938-) i I giganti della montagna (1936) de Luigi
Pirandello (1867-1936). En tots tres casos, Romeu manifesta una gran competència
lingüística de les llengües implicades (anglès, italià, català) i un bon coneixement del
relat escènic i de la tensió dramàtica.
La finalitat de la comunicació és analitzar el text d’aquestes traduccions, conèixer les
dades contextuals de la seva producció i, alhora, donar notícia de la recepció de les
obres per part del públic i de la crítica. Així mateix, en dos dels casos, ens ocupem de
contrastar les traduccions de Romeu amb altres de posteriors, que en són deutores.
Selecció bibliogràfica
Bartomeus, Antoni (1976). Els autors de teatre català. Testimoni d’una marginació.
Barcelona: Curial.
Conca, Maria i Josep Guia (2018). A frec del seu nom. Vida, obra i lluita de Xavier
Romeu. Lleida: El Jonc (en premsa)
Graells, Guillem-Jord; Pi de Cabanyes, Oriol (1971). La generació literària dels 70.
Barcelona: Pòrtic.
Pirandello, Luigi (1982). Els gegants de la muntanya, traducció de Xavier Romeu.
Mataró: Robrenyo.
― (1999). Els gegants de la muntanya, traducció de Narcís Comadira. Barcelona:
Proa-TNC.
Sherman, Martín (1982). Bent, traducció d’Eduard Compte, Sergi Mateu, Iago Pericot
i Xavier Romeu. Mataró: Robrenyo.
Synge, John M. (1995). Genets cap a la mar, Les bodes del llauner, traduccions
d’Anna Murià i Jaume Melendres. Barcelona: Institut de Teatre.
234
Carles CORTÉS ORTS
Universitat d'Alacant
Les traduccions de Xavier Benguerel: l’enllaç amb les memòries literàries
Paraules clau: traducció, memòries, Benguerel, postguerra
La trajectòria literària de Xavier Benguerel (1905-1990) ve lligada necessàriament a
dos espais vitals: la ciutat de Barcelona, on va nàixer i va morir, i la ciutat de Santiago
de Xile, on va residir entre els anys 1940 i 1952 durant l’exili iniciat després de la
guerra civil. Aquest escriptor, que desenvolupà gairebé un treball literari de seixanta
anys, dedicat amb especial importància al món de les traduccions literàries –ha traduït
poesia, entre altres, de La Fontaine, d’Edgar Allan Poe, de Paul Valéry i de Pablo
Neruda–, va conrear la poesia, el teatre, la crítica literària, el periodisme i, d’una
manera destacada, la narrativa i el gènere memorialístic. Estem davant d’un dels
autors catalans més prolífics del segle XX que, amb divuit novel·les i una trentena de
narracions breus publicades, ha restat sovint en l’oblit de gran part de la crítica
d’aquest país. Els manuals d’història de la literatura catalana, com també els estudis
crítics de la narrativa del període, han desplegat tan sols algunes breus línies sobre les
aportacions estilístiques d’aquest autor barceloní.
Observem, doncs, els paral·lels entre la realitat viscuda i les formes del discurs literari
consecutives, de manera que podem localitzar l’aplicació de diversos mecanismes
autobiogràfics en els relats resultants. No ens referim, doncs, a relats propis de la
literatura de l’exili, sinó a obres publicades en posterioritat a l’any 1954 ⎯moment a
partir del qual la situació sociopolítica de l’estat canvià considerablement⎯, que tenen
com a base argumental l’experiència personal de l’autor. És així com analitzarem el
volum Es confessa de les seves relacions amb La Fontaine, Edgar Allan Poe, Paul
Valéry i Pablo Neruda (1974) que ens servirà per entendre la importància de la tasca
com a traductor d’un escriptor que va voler sincerar-se amb els seus lectors, de
manera paral·lela a la redacció dels dos volums de memòries. Una estreta relació,
235
doncs, entre els escrits autobiogràfics i aquesta selecció de traduccions que inclou al
volum on podem llegir al pròleg de Domènec Guansé: “Sens dubte, entre les pàgines
presents i les que formen les Memòries, n’hi ha d’intercanviables. S’enllacen unes
amb altres. Les que ara publica, completen les anteriors, però no dilatant-les, sinó
aprofundint-les.”
Selecció bibliogràfica
Benguerel, Xavier (1971), Memòries. 1905-1940, Barcelona, Ed. Alfaguara.
Benguerel, Xavier (1974), Xavier Benguerel es confessa de les seves relacions amb
La Fontaine, Edgar Allan Poe, Paul Valéry, Pablo Neruda, Barcelona, Ed.
Selecta.
Benguerel, Xavier (1982), Memòries de l’exili: Xile 1940-1952, Barcelona, Ed. 62.
Busquets, Lluís (1994), París-Santiago de Xile. Quatre visions d'un mateix viatge a
l'exili, Barcelona, Ed. de la Magrana.
Busquets, Lluís (1995), Xavier Benguerel, la màscara i el mirall, Barcelona, PAM.
Busquets, Lluís. “Epistolaris de Xavier Benguerel: un pou d'informacions”. El exilio
literario español de 1939: Actas del Primer Congreso Internacional.
Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona (1998): 555-568.
Cortés, Carles (2000), “Els orígens literaris de Xavier Benguerel”, Revista de
Catalunya, 155 (octubre 2000), pàg. 110-120.
Cortés, Carles (2001), “L’ampliació de la realitat en les memòries de l’exili de Xavier
Benguerel”, Història, memòria i construcció del subjecte, Alacant, Ed. Denes:
59-72.
236
Maria DASCA
Harvard University
Jordi Sarsanedas, traductor del francès durant la postguerra
Paraules clau: traducció, existencialisme, Sarsanedas, novel·la catòlica
La trajectòria de Jordi Sarsanedas durant la postguerra ha posat en relleu la seva
importància com a prosista i poeta. Tanmateix, la seva formació com a escriptor és
indestriable de la seva faceta com a divulgador de la literatura francesa moderna, tant
a través de l’Institut Francès (on impartí classes de literatura) com de les seves
traduccions de literatura francesa al català. És aquest darrer punt el que serà el centre
de la nostra anàlisi.
El 1947 es publica la seva primera traducció, la del clàssic de la literatura francesa
resistencialista El silenci del mar, una novel·la curta de Jean Bruller signada amb el
pseudònim de Vercors. El llibre aparegué en la col·lecció literària clandestina
“Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident” i tingué una notòria incidència
entre els cercles literaris de postguerra. El text, que relata com un oncle i la seva
neboda són obligats a acollir a casa seva un oficial de l’exèrcit alemany, fou
interpretat en dos sentits: com a lectura en paral·lel de l’ocupació franquista a
Catalunya i com a crítica a l’acceptació de la dictadura per part de les potències
aliades. L’obra, escrita amb una gran economia de mitjans, contribueix a aquesta
lectura plural en situar en el centre del conflicte el símbol del silenci, un mot que
adquirí un gran poder galvanitzador durant la postguerra.
L’anostrament del llibre de Vercors anà seguit d’altres traduccions, o bé publicades en
revista (a Ariel o Occident) o bé en editorials emergents a inicis dels 60 (Edicions 62,
Estela i Nova Terra), on aparegueren els llibres L'Estat d'Israel, d’André Chouraqui,
el 1963, Diari d'un rector de poble, de Georges Bernanos, el 1965, o Ciutadella,
d’Antoine Saint-Exupéry, girat a quatre mans amb Miquel Martí i Pol, el 1965. Es
237
tracta, en general, de traduccions de literatura coetània a través de les quals
s’introdueixen temes d’actualitat: la vida en el nou estat d’Israel, o les inquietuds
inherents a la novel·la catòlica o d’interès religiós.
La tasca traductora de Sarsanedas respon, d’una banda, a la necessitat de realitzar un
aprenentatge literari que repercutirà en la seva obra (aquest és el cas, per exemple, del
seu interès per l’existencialisme) i, de l’altra, a la voluntat de donar a conèixer, en un
moment especialment dur (els anys 40 i 50), uns autors que contribueixin no només a
modernitzar l’espai forçosament clandestí de la traducció, sinó també a dotar aquest
espai amb uns referents simbòlics que permetin d’establir paral·lelismes (argumentals
i formals) amb la literatura occidental del moment.
En la nostra recerca ens proposem analitzar les traduccions llistades en la bibliografia
tot tenint en compte tant el context cultural que les féu possible com la recepció que
tingueren. En l’anàlisi estudiarem: 1) els agents que mediaren la transferència, 2) el
model de llengua emprat i 3) les opcions de traducció que assumí Sarsanedas. A partir
d’aquesta aproximació farem una valoració general de la tasca traductora duta a terme
per Sarsanedas, tot relacionant-la amb la d’altres escriptors coetanis.
Traduccions
Poésie catalane contemporaine. Dijon: Guy Chambelland, 1960.
Bernanos, Georges. Diari d'un rector de poble. Barcelona: Edicions 62, 1965.
Chouraqui, André. L'Estat d'Israel, pròleg de Josep Benet. Barcelona: Edicions 62,
1963.
Joan XXIII. Les floretes del Papa Joan, a cura d’Henry Fesquet. Barcelona: Estela,
1964.
Matet, Maurice. “Què és l’existencialisme?”, Ariel, 12, setembre-octubre de 1957, ps.
80-82.
Saint-Exupéry, Antoine. Ciutadella, traducció feta amb Miquel Martí i Pol.
Barcelona: Terra Nova, 1965.
Sartre, Jean-Paul. “Les Jeux sont faits” [fragment], Occident, 4, gener de 1950, ps. 20-
27.
Vercors. El silenci del mar. Barcelona: La Magrana, 1987. [1947]
238
Selecció bibliogràfica
Carpetes Institut Francès
Diari inèdit de Pierre Deffontaines
Memòria dels Cercles de l’Institut Francès, coordinador: Miquel Porter Moix.
Barcelona: Hacer Editorial, 1994.
Ardolino, Francesco: La solitud de la paraula. Estudi sobre l’obra narrativa de Jordi
Sarsanedas. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004.
Bacardí, Montserrat: La traducció catalana durant el franquisme. Lleida: Punctum,
2012.
Barthes,Roland: “L’écriture et le silence”. Dins : Le degrée zero de l’écriture. París:
Éditions du Seuil, 1972.
Cornellà, Jordi: “The endless night of Xavier Benguerel: a critical approach to El
Testament”, Butlletin of Hispanic Studies, 2007, ps. 223-238.
Gallofré, M. Josepa: L’edició catalana i la censura franquista (1939-1951).
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.
Pla, Xavier: “Jordi Sarsanedas, més enllà del silenci”, Serra d’Or, 578 (febrer 2008),
ps. 17-19.
Samsó, Joan: La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública, vol.
1/2, pròleg de Josep Benet. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1994/1995.
Sarsanedas, Jordi: “El Cercle Literari”, dins Memòria dels Cercles de l’Institut
Francès, coordinador: Miquel Porter Moix. Barcelona: Hacer Editorial, 1994,
ps. 139-147.
Steiner, Georges. Language and Silence. London/Boston: Faber and Faber, 1985.
239
Galina DENISENKO
Universitat de Relacions Internacionals de Moscou (MGIMO), Departament
d'espanyol
Rússia i Catalunya: la literatura catalana traduïda al rus
Paraules clau: literatura catalana, traducció de textos literaris catalans al rus, vincles
literaris i culturals rus-catalans
L'objectiu de la comunicació és presentar un panorama de la història de la traducció
dels textos literaris escrits en català al rus.
La història de la traducció dels textos literaris en català al rus reflecteix en gran
manera el desenvolupament dels vincles culturals entre Rússia i Catalunya. Ja al segle
XVII-XVIII gaudien de gran popularitat els textos filosòfics de Ramón Llull,
especialment entre els anomenats vells creients. Va ser en la segona meitat del segle
XIX quan el públic rus va començar a conèixer Catalunya com una regió que té la
seva pròpia llengua, tradicions, cultura i literatura. Els estudis sistemàtics de la
llengua i la literatura catalana comencen a Rússia després de la mort de Franco i el
restabliment de les relacions diplomàtiques entre Espanya i la Unió Soviètica quan
l´ambaixador espanyol a Moscou, que era llavors Joan Antonio Samaranch, va
recolzar la iniciativa d'iniciar la docència d’estudis catalans en el Departament de
Llengües Iberoromàniques a la Facultat de Filologia de la Universitat Lomonósov de
Moscou (MGU). Des de 1979 al Departament de Literatura Estrangera d'aquesta
Universitat s'imparteixen classes d'història de la literatura catalana. D'aquesta manera
la MGU es va convertir en un centre important de recerca i traducció de la literatura
catalana. Més tard s'emprenen els estudis i la investigació a la Universitat Estatal de
San Petersburg (SPGU).
En gran part gràcies al treball dels seus estudiants, professors i llicenciats, van ser
traduïdes al rus les obres d’autors com Pere Gimferrer, Joan Maragall, Josep Carner,
240
Salvador Espriu, Josep Maria de Sagarra, Josep Vicenç Foix i altres cèlebres autors de
la literatura catalana dels s. XIX-XX, es publiquen les traduccions al rus de textos
medievals (les poesies d'Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Ramon Llull), surt a la
llum la novel·la de Mercè Rodoreda La plaça del Diamant i moltes altres obres tant
poètiques com en prosa i de teatre. Entre els traductors russos cal destacar els noms de
P.Grushko, M.Samaev, S.Goncharenko, E.Baguinskaya, M.Kienia, N.Matiash,
Vs.Bagno, I.Bigvava, G.Mostovoi, P.Skovtsev, A.Koss, E.Zernova, V.Fedorov,
E.Yakimenko, I.Glushenko, E. Gúixina, A.Urzhumtseva.
Especial esment mereix M. Abràmova, professora del Departament de Literatura
Estrangera de la Universitat Lomonósov de Moscou, que des dels 80 es dedica als
estudis de la literatura catalana i que ha format molts traductors i investigadors en
aquest àmbit. Durant molts anys va fer el curs d´història de la literatura catalana, ha
publicat moltes traduccions de les obres catalanes, articles i treballs d´investigació.
Basta esmentar la traducció de Tirant lo Blanc feta amb coordinació de M. Abràmova
per entendre l´envergadura de la seva labor. No podem oblidar l'edició de la novel·la
de Jaume Cabré Fabré Jo confesso. Últimament M. Abràmova realitza per a estudiants
un taller de traducció dels textos literaris catalans al rus.
Selecció bibliogràfica
АБРАМОВА М.А. “Из истории переводов каталонской литературы в России” //
Stephanos. 2016. № 3 (17). С. 235-242.
ГИНЬКО В.Г. Художественнная литература Испании в русской печати.
Каталонская литература. М., 1998.
Denisenko, G. “Interferencias literarias ruso'catalanas” // Perspectivas del mundo
global a través de la lengua y cultura españolas: Investigación y enseñanza.
Materiales de la IV Conferencia científica internacional de hispanistas. 1-4 de
abril de 2010. Universidad MGIMO. Moscú, 2010
Grínina, Elena. “La literatura catalana en l´àmbit cultural rus” // Actes del XIV
Col.loqui de Llengua i Literatura Catalanes, Budapest, 2006. V.I - Barcelona,
2006
241
BALÁZS Déri
Eötvös Loránd Tudományegyetem (Universitat Eötvös Loránd, Budapest)
En doble paper. El poeta com a (co)traductor de si mateix
Paraules clau: traducció literària, traducció poètica
Dins el marc del novè Seminari de Traducció Poètica organitzat per la Institució de
les Lletres Catalanes, del 7 a l’1 de novembre de 2002 a Farrera de Pallars, un grup de
poetes, escriptors, traductors i filòlegs va traduir poemes de dos hongaresos: del
poeta, editor i dramaturg transsilvà György Jánosházy, ancià, i del poeta, traductor i
filòleg de Budapest, d’edat més jove, Balázs Déri. Com també en altres casos, essent
presents els autors mateixos. Però era un cas únic en la història dels seminaris que
ambdós poetes fossin també traductors d’antologies del català (a l’hongarès), i, a més,
Déri (qui escriu aquestes ratlles) va enllestir tres volums de traducció de la seva
llengua materna al català (un volumet de poemes de János Pilinszky, Estelles, dins la
col·lecció Escorpí d’Edicions 62, 1985, i com a co-traductor de Jordi Parramon en la
traducció de la Tragèdia de l’home, gran poema dramàtic d’Imre Madách, 1985, dins
MOLU de la mateixa editorial, i Cinc belles cartes, obra en prosa de Péter Pázmány,
cardenal del segle XVII, traduïda amb Montserrat Bayà, 1994, als Clàssics del
cristianisme, d’Edicions Proa).
La participació de gent literària de diferents edats i de diversos parlars del domini
lingüístic (Jaume Cabré, David Nel·lo, Eloi Castelló, Tònia Pasola, i com a
representants de la Institució, Francesc Parcerisas i Iolanda Pelegrí, tots del Principat,
Eduard Verger i Júlia Zabala, de València, Miquel Bezares i Margalida Pons, de
Mallorca) va donar ocasió per a diversos debats lingüístics, molt interessants també
per als hongaresos (no solament per als poetes, sinó també per a Kálmán Faluba,
famós fundador de la catalanística hongaresa i András Gulyás, cònsul general
d’Hongria, filòleg i traductor de castellà, també presents al seminari), uns debats com
242
a signes de la formació i transformació in statu nascendi de l’estàndard del català
literari contemporani.
Resultava una experiència xocant, emperò, per als poetes que els catalans insistissin
en suprimir la forma “exterior” de llurs poemes. Jánosházy feia servir exclusivament
el sonet rimat per escandir els versos, però també Déri, qui escriu majoritàriament
versos lliures, de vegades usa formes lligades que considerava elements constitutius
del poema. Des de fa segles i fins avui, la traducció poètica a Hongria sempre ha sigut
i encara és, si és possible, traducció fidel a l’original, sobretot en la forma, mantenint,
fins on sigui possible, l’estructura mètrica, l’esquema mètric, el nombre de síl·labes,
les cesures, fins i tot deixant perdre el sentit precís de l’original. Durant uns debats (de
vegades desesperats) els participants catalans van convèncer-nos que la nostra poesia
manté la seva sonoritat també en versos lliures, sense malmetre’n el sentit.
Aquest “incident” va causar un tomb en la teoria i pràctica de la traducció poètica a
Hongria. Uns anys més tard jo (Déri) vaig publicar un volum de Kavafis traduït a
l’hongarès. Al costat d’una bona part de poemes traduïts (per István Vas i György
Somlyó) ja feia dècades i molt coneguts, gairebé „canonisats”, un bon nombre de
Kavafis no traduïts fins aquell moment es van publicar en traducció meva, i tots en
versos lliures. La meva antologia, gairebé poesia completa del poeta grec, va tenir un
ressò crític sobtadament gran. A la majoria dels crítics, els versos lliures els
semblaven estar despullats de “poesia”, mentre altres els acceptaven amb una mica
d’escepticisme. Però una generació nova, i últimament un poeta i traductor molt
destacat, determinant, van donar una opinió cada vegada més favorable, i aquest fet
potser manifesta que el tomb, causat pel volum de Kavafis (i després, per les
traduccions meves d’Horaci, de Pindar i d’altres) creen una nova etapa en la literatura
hongaresa. I aquest tomb es va iniciar a Farrera de Pallers.
Selecció bibliogràfica
Benjamin, Walter. “The Task of the Translator” en W. B.: Selected Writings Volume
1. 1913–1926. ed. M. Bullock – M. W. Jennings, Harvard UP 1996, pp. 253–
263.
243
Stenier, Geeorge. After Babel. Aspects of Language and Translation. Oxford UP
1975.
Meschonnic, Henri. Poétique du traduire, Paris, Verdier, 1999.
Oseki-Dépré, Inês. Théories et pratiques de la traduction littéraire, Paris, Armand
Colin, 1999
http://www.catedramariustorres.udl.cat/torsimany/_traductors/index.php?acr_autor=d
eri
Jánoházy, György i Balázs Déri. Amb el crepuscle ha arribat la tardor (Seminari de
Traducció Poètica de Farrera, IX). Barcelona: Institució de les Lletres
Catalanes, Emboscall, 2006. ISBN 9788496443969
― Sis poemes: http://perso.wanadoo.es/lipmic/Arreu/hong/deri.htm
Kavafisz. Alexandria örök [Alexandria és eterna]. Kalligram, Pozsony, 2006. ISBN
8071498157
244
Francesc GALERA PORTA
Universitat Autònoma de Barcelona
Avel·lí Artís-Gener, traducció i autotraducció: actituds i implicacions simbòliques
Paraules clau: traducció, autotraducció, postcolonialisme, alteritat
Avel·lí Artís-Gener, Tísner, home de lletres i polígraf incansable, en tornar del seu
exili a Mèxic va tenir la possibilitat de dur a terme entre 1966 i 1983 un seguit de
traduccions d’obres literàries de gran magnitud de tres autors llatinoamericans que, en
aquells moments, ja eren molt reconeguts: Gabriel García Márquez, Mario Vargas
Llosa i Jorge Luis Borges.
D’entrada es fa difícil entendre la necessitat de traducció des d’una llengua a la qual
els lectors catalans tenen accés sense dificultats. No en va, la traducció literària del
castellà al català sovint ha estat menystinguda i ha quedat relegada a obres amb més
interès comercial que literari. Les traduccions de Tísner superen aquests prejudicis i
pretenen ser, d’alguna manera, un estendard de normalització cultural també pel que
fa a la traducció d’una llengua que, per massa propera, massa vegades queda
negligida, just en un moment en què la resta de grans cultures també incorporaven
aquelles mateixes obres d’interès universal.
Les implicacions simbòliques de la tasca feta per Artís-Gener en els camps de la
traducció i de l’autotraducció en la combinació lingüística castellà-català mereixen
una anàlisi en què s’obri la perspectiva a camps com ara el postcolonialisme,
l’alteritat o la subversió de poder.
Selecció bibliogràfica
Artís-Gener, Avel·lí (1968). Paraules d’Opòton el Vell. Barcelona: Cadí.
Artís-Gener, Avel·lí (1977). Palabras de Opoton el Viejo. Barcelona: Ediciones 29,
1977. (Traducció d'Angelina Gatell)
245
Artís-Gener, Avel·lí (1992). Palabras de Opoton el Viejo. Crónica Mexicana del siglo
XVI. Mexico: Siglo Veintiuno. (Traducció d'Avel·lí Artís-Gener)
246
Joaquim GESTÍ BAUTISTA
Universitat Autònoma de Barcelona
La literatura neogrega en català a través dels traductors.
Paraules clau: història de la traducció, literatura neogrega, prescriptors
La literatura neogrega al Països Catalans és coneguda fonamentalment gràcies a la
tasca d’una sèrie de traductors que, seguint un criteri estètic i cultural propis, la van
incorporar al cànon literari català. Dos exemples que il·lustren aquest plantejament
són les traduccions de Riba de part de l’obra poètica de K.P. Kavafis, o la versió de
Joan Sales del Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis. Paradoxalment, quan la
incorporació d’una literatura estrangera depèn exclusivament dels traductors, aquesta
esdevé esporàdica i fragmentària. En el cas de la literatura neogrega, en els darrers 25
anys altres traductors i factors n’han determinat la progressiva incorporació. El
nombre de traduccions s’ha incrementat i, en certa manera, normalitzat. Hi ha dos
factors determinants que expliquen aquesta represa i normalització. D’una banda, els
estudis neogrecs als Països Catalans han avançat força els últims vint anys.
Personalitats com ara Carles Miralles i, sobretot, Eudald Solà, professor de grec
modern a la Universitat de Barcelona, van tenir en els seus deixebles la continuïtat
que no van tenir els estudis neogrecs en temps de Rubió i Lluch i han conferit a
aquesta disciplina categoria d’estudi independent, deslligada de la filiació secular a la
filologia clàssica. D’altra banda, el departament de grec modern de l’Escola Oficial
d’Idiomes de Barcelona també ha tingut molt a veure amb aquest rebrot de l’interès
per la llengua i la cultura d’aquest país. Traductors com ara Montserrat Franquesa,
Joaquim Gestí, Antoni Góngora, Joan Castellanos, Jaume Almirall o Cèsar Montoliu,
per citar-ne uns quants, s’han format o han estat vinculats a aquest departament. Al
País Valencià comptem també amb dos neohel·lenistes dignes d’esment que han
traduït obres cabdals de la poesia i prosa neohel·lèniques; es tracta de Rubén
Montañés i de Jesús Cabezas. L’empenta d’alguns d’aquests traductors els ha portat a
crear recentment l’Associació Catalana de Neohel·lenistes amb l’objectiu de donar a
conèixer de manera recíproca la literatura i la cultura grega i catalana.
247
Selecció bibliogràfica
http://www.visat.cat/diccionari/esp/traductor/524/miralles-i-sola-carles.html
https://ddd.uab.cat/pub/quaderns/11385790n11/11385790n11p159.pdf
http://www.visat.cat/articles/cat/67/el-caracter-esporadicnbspde-la-traduccio-
denbspla-literatura-neogrega-.html
248
Giuseppe GRILLI
Università degli Sudi di Roma Tre
Traduccions a l’italià d’Ausias March. Ressenya i noves propostes
Paraules clau: traductors de March a l’italià, revisió, proposta de traducció com a
interpretació, actualitat de March i la seva llengua
S’analitzaran les traduccions de March a l’italià, especialment les de Constanzo di
Girolamo. Cal partir d’una base històrica: les versions de Di Girolamo van sorgir dins
d’un projecte d’aproximació al text on la traducció tenia un paper de suport per
establir la lliçó filològica d’Ausiàs March. L’estudiós italià es va encarar de bon
antuvi al gran poeta europeu del segle XV, ja que en va fer l’objecte de la seva tesi, i
continua reconeixent-lo com la veu més important del seu temps. El seu treball, que,
tot i mantenir certes constants de mètode i temàtica, ha anat evolucionant, ha estat
complementat en els darrers anys per Josep Maria Micó, qui, tot resseguint
l’empremta de Di Girolamo ha anat definint un text nou i, alhora, una versió al
castellà del poemari marquià prou engrescadora i innovadora. Seguidament,
s’estudiarà l’intent de Josep Maria Micó de traduir directament a l’italià el text
ausiasmarquià. Ara bé, Micó, es va esmerçar en el treball de retraduir a March al
castellà modern després de la feina gens fàcilment esmenable de Pere Gimferrer, que
representà una fita dins de la reconquesta de March per part d’un públic no
estrictament vinculat a la poesia medieval o als estudis de romanística. I també cal
recordar l’esforç anterior, dut a terme per Enric Badosa, que havia estat molt vinculat
al poeta J. V. Foix, tal com el mateix Gimferrer. Per més inri, com Gabriel Ferrater
confessa al Poema incabat, va ser Foix qui va adreçar-lo l’estudi i revisió de March, i
qui sap quant de pes això va tenir en l’empenta del seu germà per confegir una edició
del recull marquià. Amb tot aquest context darrere seu, Micó ha traslladat, amb uns
resultat prou originals, els poemes (o dictats...) d’Ausiàs March a una llengua no
materna per a ell. Finalment, es proposa una nova manera –personal i meva– d’agafar
249
el tema de la traducció com a lectura i interpretació d’un text que, d’una banda, és
datat dins d’un context, i, de l’altra, és encara totalment actual.
Selecció bibliogràfica
Badosa, Enrique, La lírica medieval catalana (1966). Antología y traducción de
Ramón Llull, Jaume March, Peires March, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi,
Ausias March y Joan Rois de Corella.
Di Girolamo, Costanzo, Ausias March, Pagine del Canzoniere Biblioteca Medievale
Testi, 1998 [Però ara edició corregida a Rialc (Rao 94, Ausiàs March
Riproduciamo, qui a margine dell’edizione di riferimento, con alcuni ritocchi,
i testi raccolti nell’antologia Ausiàs March, Pagine del Canzoniere, a cura di
Costanzo Di Girolamo, Milano-Trento, Luni («Biblioteca medievale»), 1998,
più alcuni altri. Si è conservato in questo caso particolare l’ordinamento di
Pagès].
March, Ausiàs, Páginas del Cancionero, edición de Costanzo Di Girolamo y José
María Micó, Valencia, Pre-Textos, 2004.
March, Ausiàs, Poesia. Barcelona, Ed. 62 / la caixa, 1979. (MOLC 14). (ed. de Joan
Ferraté).
March, Ausiàs, Obra poética. Selección y traducción Pere Gimferrer. Col. "Clásicos
Alfaguara". Ediciones Alfaguara S.A. Madrid, 1978.
March, Ausiàs, Dictats : obra completa; edición de Robert Archer ; traducciones de
Marion Coderch y José María Micó Edición 1ª ed. Publicación Madrid :
Cátedra, 2017.
Les poesies d'Ausiàs March, Quaderns Crema, Barcelona, 1979. (Introducció i text
revisat per Joan Ferraté)
250
Caterina MARTÍNEZ MARTÍNEZ
Universitat d’Alacant
Traducció i difusió de l'obra fabriana a principis del segle XX. El cas dels connectors
contraargumentatius concessius
Paraules clau: connectors, concessivitat, estàndard, traducció, normalització
Aquesta comunicació se centra en l’anàlisi de la influència del fenomen de la
traducció en la difusió del català estàndard. Obres clàssiques com ara l’Odissea
d’Homer, els ∆ιαλόγους de Plató, De Officiis de Ciceró o la Metamorfosis d’Ovidi, i,
dels segles XIX-XX, com ara el Discurs del mètode de Descartes, Coriolanus o
Hamlet de Shakespeare, les Short stories de Poe, Gengangere d’Ibsen, Le bourgeois
gentilhomme de Molière, Dei doveri degli uomini de Pellico, les Fables de Fontaine,
el Fausto de Goethe, Andersen, Alice’s Adventures in Wonderland de Lewis Carrol,
les Great Expectations de Dickens, The Jungle Book de Kipling, The Stolen White
Elephant de Twain, etc., són traduïts al català per Josep Carner, Carles Soldevila,
Carles Riba, Joaquim Puig i Ferrater, Francesc Clascar, Joan Creixells, Joaquim Xirau
i Palau, etc., intel·lectuals coetanis de Fabra. A partir d’un recorregut diacrònic, des
de la primera documentació ençà, estudiem en quina mesura la traducció dels
connectors contraargumentatius concessius equivalents a les solucions catalanes
nogensmenys, tanmateix, baldament i malgrat, duta a terme per aquest cenacle
d’intel·lectuals fabrians, en potencia la normalització i el coneixement, formal i
informal, en la llengua catalana.
Selecció bibliogràfica
Anscombre, Jean-Claude i Oswald Ducrot (1983). L’argumentation dans la langue,
Bruxelles: Mardaga.
Fabra, Pompeu (1918). Gramàtica catalana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Lacreu i Cuesta, Josep (1990). Manual d’ús de l’estàndard oral, Universitat de
València, València.
251
Martínez, Caterina (en preparació). La gramaticalització dels connectors
contraargumentatius en català modern. Una aproximació segons la
Gramàtica Cognitiva i la Lingüística de Corpus, Tesi doctoral, Universitat
d’Alacant.
Solà, Joan i Maria R. Lloret, Josep Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs.) (2002).
Gramàtica del català contemporani, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 3
vols.
Traugott, Elisabeht, i Ekkehard König (1991). “The semantics-pragmatics of
grammaticalization revisite.” en Approaches to Grammaticalization, ed. per
Elisabeth Traugott i Bernd Heine, vol. 1, 189-218. Amsterdam: John
Benjamins Publishing Company.
252
Diana MOŢOC
Universitatea Babeş-Bolyai
La veu del traductor en la traducció dels culturemes a Les veus del Pamano, de
Jaume Cabré
Paraules clau: traducció, transferència cultural, culturema, Jaume Cabré, Les Veus
del Pamano
La traducció dels culturemes (noms propis, referències culturals, històriques,
geogràfiques, llibresques, etc.) és considerada la pedra de toc per al traductor, al límit
de la traductibilitat. La classificació dels culturemes s’ha imposat com una manera
d’abordar la tipologia de les diferències culturals entre les diferents cultures, essent
les propostes actuals en l’estudi de la traductologia múltiples i significatives en relació
a la complexitat de l’operació.
La veu del traductor és capaç de resoldre la distància cultural gràcies a la seva
competència bilingüe i bicultural, dimensió indispensable de la competència de
traducció. És una condició sine qua non per a aquest “autor de segon grau” (receptor-
emissor) en la realització de la traducció, per comprendre la varietat de contextos
(lingüístic, extralingüístic, situacional, cognitiu, etc.).
El mètode d’avaluació s’organitza d’aquesta manera: indicació dels culturemes en el
text de partida i confirmació de l’estatus de culturema; descripció dels culturemes des
del punt de vista funcional i formal i descripció dels seus significats en la cultura de
partida; constatació de les dificultats per traslladar-los al text d’arribada i descripció
del procediment de traducció utilitzat per a la transferència; avaluació de les solucions
per a les quals ha optat el traductor: explicacions, omissions, glossaris, notes a peu de
pàgina, etc. (Lungu Badea: 2004, 2009) i de l’impacte d’aquestes en la cultura
d’arribada o de la funció perlocutiva (de l’efecte en el lector).
253
El corpus. Jaume Cabré és actualment un dels novel·listes més venuts a l’estranger.
Només a Alemanya, es van vendre 450.000 exemplars (600.000 a tota Europa) de Les
veus del Pamano, essent un dels autors convidats d’honor a la Fira del Llibre de
Frankfurt (2007). La novel·la Les veus de Pamano (Vocile lui Pamano) (2004), tot i
situada en un petit llogaret del Pirineu, Torena, ofereix una perspectiva molt complexa
de la Guerra civil espanyola. Com a totes les guerres, es posen cara a cara les persones
que conviuen en un mateix espai, i aquí existeixen dos bàndols oposats, si bé Cabré
no els pinta en blanc i negre, tal com observa encertadament Škrabec (2006), sinó que
per a traçar la frontera ideològica usa tota la paleta de grisos, matisos d’interessos,
velles ferides, debilitats, patiment, esdeveniments. L’autor construeix un fresc
dramàtic de la societat catalana posterior a la guerra, sobreposant múltiples nivells
narratius i personatges que viuen en èpoques diferents. Tant la llengua (catalana
alternada amb la castellana) com el llenguatge, les paraules, respecten la varietat
regional, la ideologia política i la classe social se sotmeten al caràcter de cada
personatge. La diversitat de registres, el canvi de perspectiva, a vegades en la mateixa
frase, els records i els presagis, així com tots els termes que recreen els medis socials,
els espais (la toponímia precisa) i les èpoques, són tot de reptes per al traductor.
El llibre Vocile lui Pamano (Les veus del Pamano) va ser publicat en romanès l’any
2008, en traducció de Balacciu Matei amb un pròleg firmat per la crítica catalana
Marta Nadal. Quan va publicar-se aquest volum en llengua romanesa, Jaume Cabré ja
era conegut pels lectors romanesos, tant per la seva presència a Bucarest entre el 22 i
el 23 de maig de 2002 en el marc de les Jornades de Cultura Catalana, com també, i
sobretot, per les altres dues traduccions publicades a l’Editura Meronia, ambdues
firmades per la mateixa traductora: l’any 2002, apareix la novel·la Excelenţă
(Senyoria), amb un pròleg firmat pel mateix autor i un altre per l’autor-secundari (la
traductora); i l’any 2004, Umbra Eunucului (L’ombre de l’eunuc), text acompanyat
per un pròleg de Balacciu Matei i un epíleg d’Elisabeta Lăsconi.
L’anàlisi dels culturemes escollits de la novel·la Les Veus del Pamano destacarà
algunes conclusions vinculades al seu estatus i la seva classificació, a la transferència
cultural, als procediments traductològics utilitzats per a la seva resolució i a
l’estratègia global de traducció, així com també a la condició del bilingüisme i la
254
biculturalitat de la traductora. Sobretot, l’avaluació per restituir els culturemes ens ha
permès observar empíricament, en el text, quins han estat els problemes de
transferència cultural i quines han estat les eleccions traductològiques. Les solucions
concretes que la traductora ha aplicat per a resoldre les dificultats creades pels
elements culturals són múltiples i l’equilibri obtingut en la seva tria, un equilibri entre
aproximar, naturalitzar el text de partida i conservar-ne la distància, inclinant
tanmateix la balança a favor de la cultura de partida, ens condueix a considerar
l’estratègia global com la d’una traducció cultural i comunicativa (Lungu Badea:
2004, 2009). La traductora compleix, en conseqüència, un dels deures essencials del
mediador cultural, és a dir, el d’harmonitzar l’adequació a la llengua i la cultura de
partida i l’acceptació en la llengua i cultura d’arribada. S’entén que la perspectiva
traductològica i la qualitat i l’amplitud del bagatge cognitiu de la traductora Balacciu
Matei determinen la transferència, intentant crear al lector d’arribada, una emoció
estètica similar (o aproximada) a la que sent el lector de partida.
El paper de la traductora és molt més determinant com, en aquest cas, més es tracta
d’una transferència entre enclavaments lingüístics. En aquest sentit, remarquem la
idea de donar a conèixer mitjançant la traducció una cultura, conservant en el text els
elements definitoris, explicant-los i restituint-los al mateix temps en les particularitats
sonores i estilístiques de la llengua d’arribada.
Selecció bibliogràfica
Balacciu Matei, Jana, Xavier Montoliu Pauli (2003), “Traduccions catalano-rumanes:
antecedents i present del projecte editorial Meronia”. Revista de filología
románica, 20, 163-170.
Hurtado Albir, Amparo (2001/2004), Traducción y Traductología. Introducción a la
Traductología. Madrid: Cátedra, a 4-a ediţie.
Lungu Badea, Georgiana (2004), Teoria culturemelor, teoría traducerii, Timişoara:
Editura Universităţii de Vest.
Lungu Badea, Georgiana (2009), „Remarques sur le concept de culturème”.
Translationes, 1, 15-78. Timişoara: Editura Universităţii de Vest.
255
Lungu Badea, Georgiana (2012), „Traduire les effets d’évocation des culturèmes : une
aporie ?”. In Des Mots aux actes. « Jean-René Ladmiral : une œuvre en
mouvement ». Paris: Éditions Anagrammes, nr. 3, 289-308.
Luque Nadal, Lucía (2009), „Los culturemas, ¿unidades linguísticas, ideológicas o
culturales?»”. URL: elies.rediris.es/Language_Design/ LD11/LD11-05-
Lucia.pdf.
Molina, Lucía (2001), Análisis descriptivo de la traducción de los culturemas, Tesis
doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.
Molina, Lucía (2006), El otoño del pingüino. Análisis descriptivo de la traducción de
los culturemas, Castellón de la Plana, Univ. Jaime I.
Montoliu Pauli, Xavier (2008), “Literatura romanesa i literatura catalana: quan el
desafiament es diu traducció”. Quaderns. Revista de traducció, 15, 103-117.
Poyatos, Fernando (1971), „El culturema, unidad para el estudio de una cultura”. În
Yelmos, 1, 23-27.
Poyatos, Fernando (1994), La comunicación no verbal. Cultura, lenguaje y
conversación. Madrid: Ediciones Istmo, Biblioteca Española de Lingüística y
Filología.
256
Rafael ROCA RICART
Universitat de València
Verdaguer en italià i en occità: dues traduccions i una dedicatòria inèdites
Paraules clau: literatura catalana del segle XIX, Jacint Verdaguer, Renaixença,
Francesc Matheu
Els terratrèmols que va patir Andalusia en desembre de 1884 –i que afectaren,
sobretot, les províncies de Granada, Almeria i Màlaga– despertaren la solidaritat de
bona part de la intel·lectualitat catalanoparlant, que no dubtà a posar en marxa
diversos projectes de cooperació i col·laboració econòmica amb els damnificats.
D’aquesta manera, i per posar només dos exemples, és relativament conegut que
Jacint Verdaguer edità, al cap de poques setmanes de produir-se el sisme, un volum
titulat Caritat amb el propòsit de «dedicar sos productes a socórrer les víctimes dels
terratrèmols»; i que els Jocs Florals de València celebrats en març de 1885 varen ser
convocats a benefici dels afectats per la catàstrofe.
Així, entre les diverses empreses literàries que els escriptors vuitcentistes engegaren
amb aquell propòsit destacà, per la seua ambició i dimensions, l’«Álbum artístich y
autográfich á favor de las víctimas dels terratrémols» que, amb el títol de Charitas.
Catalunya-Andalusia, impulsà l’editor Francesc Matheu. Així, des de La Ilustració
Catalana, el periòdic quinzenal que dirigia, en gener de 1885 anuncià la preparació
d’«un quadern de gran luxo que veurá la llum per tot lo mes de Mars y quals
productes se destinarán exclusivament al aussili de nostres infortunats germans
d’Andalusía». I, a l’efecte, convidà tot tipus de personalitats i autors, no sols del
territori catalanoparlant, sinó també d’altres àrees lingüístiques pròximes, com ara
l’espanyola, l’occitana, la francesa, la italiana i la romanesa. Com que finalment, però,
el projecte –de gran abast i pretensions– no arribà a veure la llum, moltes de les
poesies i dels textos autògrafs que els escriptors varen enviar a Matheu restaren
inèdits. Sabem que algunes composicions varen ser rescatades i publicades pels seus
257
autors, com ara «Als terratrèmols d’Andalusia», de Vicent W. Querol, que veié la
llum a l’Almanaque Las Provincias per a 1886. Però també que d’altres –com ara
«Caritat», de Teodor Llorente– quedaren oblidades entre els papers de l’escriptor
català. I és així que, actualment, es conserven al Fons Francesc Matheu que es
custodia a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
D’aquesta manera, entre les poesies que s’hi conserven destaquen un parell de
traduccions de dos breus poemes de Jacint Verdaguer, el màxim representant de la
lírica catalana del segle XIX i, no casualment, un dels escriptors que més s’involucrà
en les accions benèfiques que tenien com a destinataris els afectats pels terratrèmols.
Un dels poemes, titulat «Fulcite me floribus» i pertanyent al poemari Idil·lis i cants
místics (1879), fou traduït a l’italià per Enrico Cardona; mentre que l’altre, de només
quatre versos, fou traduït a l’occità per Charles de Tourtoulon. Així mateix, també hi
trobem la composició original inèdita titulada «La caritat per amor de Déu», que
l’erudit rossellonés Justí Pepratx dedicà a Verdaguer, i que fou signada a «Perpinyà,
lo dia de la Purificació de l’any 1885».
L’objectiu del present estudi és rescatar, contextualitzar, analitzar i editar aquestes
tres composicions –dues traduccions i una dedicatòria– desconegudes i inèdites, que,
entre d’altres coses, assenyalen el ressò internacional que, en els primers mesos de
1885 –poques setmanes després d’editar el poema èpic Canigó–, ja havien assolit
l’obra i la figura de Verdaguer.
Selecció bibliogràfica
Matheu, Roser (1971), Vida i obra de Francesc Matheu, Barcelona, Fundació
Salvador Vives Casajuana.
Pinyol, Ramon (2011), «El recull Caritat i altres iniciatives literàries catalanes davant
dels terratrèmols d’Andalusia de 1884», Anuari Verdaguer 19, p. 353-384.
Roca, Rafael (2011), «L’aportació valenciana als terratrèmols d’Andalusia (1885)»,
Anuari Verdaguer 19, p. 419-431.
Torrents, Ricard (2002), Verdaguer, un poeta per a un poble, Vic, Eumo Editorial-
Universitat de Vic.
258
Pep SANZ DATZIRA
Universitat de Barcelona
El discret encant de Jules Supervielle
Paraules clau: traducció, poesia francesa, poesia catalana
Bona part de les plomes més destacades del segle XX català han signat traduccions
mereixedores de la condició de versió canònica, difícil de deslligar del prestigi que els
seus responsables s'han forjat com a autors d'obra pròpia. L'interès i el coneixement
de molts escriptors catalans per la tradició literària francesa és ben conegut, i ha rebut
l'atenció d'alguns estudiosos, que s'hi han apropat sovint a través dels grans noms per
indagar, per exemple, sobre la recepció i la traducció catalanes de Molière
(Fontcuberta: 2005) Baudelaire (Molas: 2000) o Proust (Pla: 2016), entre molts
d'altres.
En aquesta comunicació ens aproparem al perfil traductor de tres escriptors destacats
de la literatura catalana a través de les versions que donaren a conèixer del poeta,
dramaturg i narrador Jules Supervielle. Tot i no ser una de les plomes més conegudes
pel gran públic, cal comptar Supervielle entre els poetes més representatius del segle
XX francès. A cavall entre París i l'Uruguai, a l'inici de la seva carrera literària es
desmarcà de les tendències avantguardistes i a partir dels anys trenta començà a
ocupar una posició singular en el bigarrat panorama literari francès, que es consolidà
després de l'exili americà durant la Segona Guerra Mundial.
Els encarregats d'anostrar alguns exemples de la literatura de Supervielle al català han
estat, fins ara: Joan Oliver, Tomàs Garcés i Marià Villangómez, que s'interessaren, en
un moment o altre de les seves dilatades trajectòries, per l'obra de l'escriptor. Pel que
fa a Joan Oliver, la relació amb l'autor francès data del període de preguerra. En
aquest sentit, alguns estudiosos han posat en relleu els paral·lelismes entre una obra
com Allò que tal vegada s'esdevingué i La première famille, de Supervielle. Aquest
259
interès portà Oliver a apropar-se, també, a la narrativa de l'escriptor francès, de la qual
va traduir La noia d'alta mar, editat per la Biblioteca Literària de la Rosa dels Vents
de Josep Janés. Així mateix, Oliver signà amb el seu heterònim de poeta algunes
traduccions de Supervielle en vers, aparegudes en publicacions de l'exili.
Pel que fa als altres dos autors citats, Tomàs Garcés i Marià Villangómez, les
evidències que tenim sobre la seva tasca com a traductors de l'escriptor francès són
més reduïdes i corresponen a versions aparegudes també en publicacions periòdiques.
Veurem quin lloc ocupa Supervielle en la literatura traduïda per aquests poetes,
quines motivacions poden explicar la motivació per dur-lo al català i quins interessos
literaris els aproparen a l'obra singularíssima d'aquest autor.
Selecció bibliogràfica
De Baudelaire a Supervielle: traduccions. Trad. Marià Villangómez Llobet. Eivissa:
[s.n.], 1958 (Eivissa: Imp. Diario de Ibiza).
«Tres poemes de Jules Supervielle. Traduccions i nota de Tomàs Garcés». Serra d'Or.
Barcelona, Any XIII, Núm. 141 (1971, Juny), p. 40.
Fontcuberta, Judith, Molière a Catalunya: la recepció del dramaturg al primer terç
del segle XX. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005.
Garcés, Tomàs, Obra completa. Barcelona: Galàxia Gutemberg, 2012.
Molas, Joaquim, «Sobre la recepció de Baudelaire en terres catalanes», dins Actes del
Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. I.
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 43-69
Pla, Xavier(ed.), Proust a Catalunya. Barcelona: Arcàdia, 2016.
Supervielle, Jules, Oeuvres poétiques complètes. Paris: Gallimard, 1996.
Supervielle, Jules, La noia d'alta mar. Trad. Joan Oliver. Barcelona: Quaderns
Literaris, 1937.
Verjat, Alain (ed.), Poesia francesa contemporània. Antologia. Edicions 62, 1987.
Villangómez Llobet, Marià, Obres completes. Versions de poesia II. Versions del
francès. Barcelona: Columna, 1991.
260
Christian TĂMAȘ
Universitat de Bucarest
Traduir Carles Miralles
Paraules clau: Carles Miralles, traducció, romanès, poemes
Personalitat complexa de les lletres catalanes, Carles Miralles i Solà (1944-2015) va
realitzar amb la seva creació i activitat un enllaç espiritual i intel·lectual entre cultures
i tradicions; la seva formació classicista i humanista, la seva acríbia i la seva erudició
el van proveir de les armes necessàries per a la recerca de la causa i del significat de
les coses i també de les seves formes.
Profundament arrelat en les valors i la riquesa de la civilització de l'antiga Grècia,
però també en el cor de la ciutat on va néixer i on va viure tota la seva vida, Carles
Miralles va deixar a la posteritat una obra que inclou critica literària, poemes, assajos i
prosa. Guiador de noves destins com a professor a la Universitat de Barcelona i
campió de la llengua catalana, per la dimensió de la qual com a llengua nacional va
lluitar fins a la fi de la seva vida, Carles Miralles va gravitar pels seus escrits al
voltant de les fonts d'inspiració que han determinat des de tots els temps l'existència
humana: l'amor, la sexualitat, la dona, la recerca de l'absolut, el néixer, el morir, la
pàtria, tots aquests transformats en ingredients alquímics de la seva pròpia existència i
del món.
La major part de l'obra poètica de Carles Miralles va ser traduïda al romanès: D'Aspra
dolcesa - poemes 1963-2001 (Dulci şi aspre, Ars Longa, 2008) i L'ombra dels dies
roja (Umbra zilei, ca de singe, Ars Longa, 2010), una tasca poc fàcil atès que
l'univers poètic de Carles Miralles que es deixa entreveure en els seus poemes és un
univers complex, ampli i constant des del punt de vista de la substància i de la càrrega
expressiva, on la erudició de l'autor i el permanent recurs als temes existencials
anul·len les fronteres entre realitat i imaginació. Per això la poesia de Carles Miralles
261
no pot ser entesa fàcilment. Per entendre-la és necessari un horitzó cultural que
permeti comprendre les al·lusions simbòliques a l'Antiguitat grega o les imatges i les
paraules ordinàries transformades en símbols. Totes aquestes coses i les relacions
quasi viscerals que el gran poeta català va tenir amb la Barcelona de tots els temps,
amb Catalunya, amb les seves tradicions antigues i noves que van inspirar els seus
escrits, fan que el procés de la traducció sigui bastant difícil.
A la llum dels dits, en aquesta comunicació ens proposem de presentar les mes
importants dificultats, d'ordre estilístic i semàntic, que hem trobat durant la traducció
de les obres poètiques de Carles Miralles.
Selecció bibliogràfica
Miralles, Carles, D'aspra dolcesa, Proa, Barcelona 2002;
Miralles, Carles, Dulci și aspre (pref., trad., note: Christian Tămaș), Ars Longa, Iași,
2008;
Miralles, Carles, L'ombra dels dies roja, Edicions 62, Barcelona, 2009;
Miralles, Carles, Umbra zilei, ca de sînge (trad. și pref.: Christian Tămaș), Ars Longa,
Iași, 2010.
262
Alaitz ZALBIDEA BERENGUER
Universitat de València
Ocultació i fidelitat traductora en les fonts catalanes. El cas del dietari d’Andreu
Ivars i Cardona (1936).
Paraules clau: traducció, dietaris, Ivars, XX, memorialística
La història de la llengua catalana ens ha mostrat com, sobretot del segle XVI ençà,
han arribat a les nostres mans nombroses obres en llengua castellana que han estat una
traducció directa de la versió en català, unes vegades ocultada atès el context
sociocultural i polític i unes altres a causa de certes actituds diglòssiques en què
l’autor era influït per la llengua de la massa lectora i per les inclinacions
sociolingüístiques dels seus conciutadans.
De tant en tant, però, trobem casos excepcionals. A les primeries del segle XX, al País
Valencià hi havia un desert en literatura memorialística escrita en català. Una troballa
recent posa de manifest la consciència lingüística d'algun copista –en una etapa tan
convulsa com fou la Guerra Civil Espanyola i el posterior règim franquista– que es va
encarregar no només de realitzar una fidel transcripció d’obres inèdites, sinó també
d’escometre’n una traducció més que notable. En el cas que ens ocupa, hem rescatat
de l’oblit les memòries de fra Andreu Ivars i Cardona, oriünd de Benissa, que ingressà
en l'orde franciscà al convent de Sant Esperit (Gilet, Camp de Morvedre) el 1900. Fou
un dels fundadors de la revista Archivo Ibero-Americano, amb seu a Madrid, on va
residir de 1920 a 1936, i va escriure, a més, nombrosos articles històrics i culturals
relacionats amb la cultura valenciana i de més enllà. Val a dir també que aquest
personatge va ser un dels qui més investigacions va dedicar a Francesc Eiximenis, el
conegut franciscà gironí del segle XIV.
El dietari es conserva en el Convent dels Àngels, que pertany a l’orde dels
franciscans, al barri de Russafa, a València. Probablement fou traslladat des del
263
convent de Sant Esperit, a Gilet, quan es van inventariar alguns documents conservats
en convents franciscans de diverses zones (Cullera, Benissa, Cocentaina...). Està
íntegrament escrit en valencià, la llengua materna de l’autor, i en la caixa on es
conserva hi ha una transcripció del diari feta per algun franciscà, i també la seua
traducció al castellà.
Una de les curiositats del dietari és el model lingüístic i l’ortografia que s’hi empra.
Fa alguns anys, el professor Antoni Ferrando ens va suggerir la possibilitat que el pare
Ivars podria haver estat un dels únics que va seguir les normes ortogràfiques del
franciscà Lluís Fullana i Mira, que es desmarcà des de l’any 1914 dels preceptes
fabristes. En llegir atentament el volum dietarístic, ens adonem que, efectivament, el
frare benisser, catalanoparlant que conreava la llengua en els usos cultes, seguia fil
per randa les prescripcions ortogràfiques fullanesques, cosa la qual fa encara més
interessant la seua obra manuscrita en llengua pròpia, i més sucosa la versió en altra
llengua que se’n faça.
En la transcripció del dietari, el copista fa una versió paleogràfica, que ha ajudat a
conservar les peculiaritats del text en llengua catalana. El treball de l’anònim
transcriptor i traductor ens ha permès, doncs, portar a terme una sèrie d’anàlisis força
engrescadores des del punt de vista de la traducció de l’obra, la conservació del
manuscrit i la fidelitat lingüística de l’autor, que evidencia la continuïtat de la
literatura memorialística en català al País Valencià.
Selecció bibliogràfica
B. Agulló, J. (1990): Padre Andrés Ivars Cardona (1885-1936): un artista de la
historia. Benissa, Ajuntament de Benissa.
Carbonell, J. (2017): Elements d'història de la llengua catalana; edició a cura
d'Antoni Ferrando. València, Universitat de València.
Escartí, V. (2010): “Notícia sobre la literatura memorialística al País Valencià, del
segle XIV al XIX”, Manuscrits, 28, pp. 181-205.
Ferrando, A.; Nicolás, M. (2011): Història de la llengua catalana. Barcelona, UOC.
Ferrando, A. (1996): La Vida de sant Vicent Ferrer, de Miquel Péreç. València,
Vicent Garcia, Universitat de València.
264
Girona, A. (1992): Història Contemporània del País Valencià. València, Tabarca.
Ivars, A. (1936): Diari. Inèdit.
265
3.4. DIDÀCTICA DEL CATALÀ COM A LLENGUA ESTRANGERA I
NOVES TECNOLOGIES. LA PRESÈNCIA DE LES NOVES TECNOLOGIES
A L’ENSENYAMENT ÉS UN FET. QUINS SÓN ELS AVANTATGES I ELS
INCONVENIENTS DEL SEU ÚS?
Pau BORI
Universitat de Belgrad
Del Vocabolari molt profitós al Parla.cat: sis segles de materials didàctics de català
per a no catalanoparlants adults
Paraules clau: català com a llengua estrangera; materials didàctics; aprenentatge de
llengües; ensenyament de llengües; història de l’educació
Aquesta comunicació té com a objectiu recollir per primera vegada en un sol estudi
els principals materials didàctics de català per a no catalanoparlants adults al llarg de
la història. Durant segles i fins ben entrat el segle passat, els principals materials
didàctics per aprendre el català han estat obres gramaticals, diccionaris, guies de
conversa i glossaris de vocabulari, entre els quals destaca, per ser-ne el pioner, el
Vocabolari molt profitós per aprendre Lo Catalan Alamany y Lo Alamany Catalan,
publicat el 1502 a Perpinyà per Joan Rosembach. Una altra joia històrica dels
materials didàctics de català és el Diccionario castellano - Dictionnaire français -
Diccionari català, publicat el 1642 per l’impressor català d’origen gascó Pere
Lacavalleria. Ambdues obres són adaptacions al català de materials per aprendre una
altra llengua moderna europea de l’època.
Al darrer terç del segle XX comencen a aparèixer els primers llibres de text per a no
catalanoparlants adults, el més conegut dels quals fou el Digui, digui, impulsat per la
Generalitat de Catalunya sota els auspicis del Consell d’Europa i inspirat en el
popular curs multimèdia d’anglès Follow me produït per la BBC. Amb l’entrada al
segle XXI, l’oferta de materials didàctics s’amplia amb la publicació de molts altres
266
llibres de text, materials complementaris i recursos d’aprenentatge a través d’internet,
com el Parla.cat, plataforma de cursos en línia de la Generalitat de Catalunya.
Al llarg d’aquests últims 500 anys, els materials didàctics de català han seguit les
principals tendències de l’ensenyament de llengües estrangeres a Europa. En el
moment actual de la història, malgrat l’augment del nombre de recursos (incloent-hi
també els digitals), hi ha una tendència a l’homogeneïtzació dels materials didàctics
de català, en el sentit que tots segueixen el principis de l’ensenyament comunicatiu,
d’una manera molt similar a la que ho fan els materials de la resta de llengües
europees.
Selecció bibliogràfica
Bascuñana, J. F. G. (2006). «Entorno al ‘diccionario trilingüe’ (castellano-francés-
catalán) de Pere Lacavalleria (Barcelona 1642): originalidad, imitación, plagio».
Dins Linguistique plurielle: Valencia. 25, 26 et 27 Octobre 2006 (pàgs. 537-
547). València: Universitat Politècnica de València, Departament de Lingüística
Aplicada.
Bori, P. (2018). Language textbooks in the era of neoliberalism. Londres: Routledge.
Bover, A. (1993). Manual de catalanística. Barcelona: PAMSA i Diputació de
Tarragona.
Martí i Castell, J. (2004). «Presentació de l’edició facsímil del ‘Vocabolari molt
profitós per apendre lo catalan alamany y lo alamany catalan’ imprès a Perpinyà
per Joan Rosembach el 1502». Llengua & Literatura, 15, 665-669.
Niederehe, H. J. (2003). «El diccionario catalán-alemán de 1502: ¿un recurso para la
traducción?». Quaderns de filologia. Estudis lingüístics, 8, 23-34.
Rivera, D. M. S. (2005). «El Diccionario castellano, francés y catalán (1642) de Pere
Lacavallería: indicios de una política lingüística en el siglo XVII». Revista de
filologia románica, 22, 97-119.
267
Sílvia CABALLERIA FERRER
Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes
Carme CODINA CONTIJOCH
Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes
El Projecte Magrana i la literatura híbrida a l’ensenyament secundari
Paraules clau: educació, tecnologia, literatura, clàssics, hibridació
En una era de globalització, en la qual les llengües dominants es van apoderant dels
mitjans de comunicació, és important preservar, potenciar i donar a conèixer la nostra
llengua i la nostra literatura. Creiem que l’escola, com també la societat civil, té
l’obligació de col·laborar en aquest procés tot acostant la nostra cultura i els nostres
clàssics de la literatura als alumnes i crear, així, un imaginari potent, un bagatge
ideològic i humanístic propi.
Els nois i noies que avui trobem a les aules viuen connectats amb aquest món global a
través de la tecnologia. El nostre repte és acostar la literatura als estudiants usant les
mateixes eines que formen part de la seva quotidianitat.
El “Projecte Magrana i la literatura híbrida a l’ensenyament secundari” parteix de dos
conceptes que s’uneixen. Per una banda el concepte de literatura híbrida, entesa com
la combinació de dos o més elements de diferent naturalesa, per exemple partir d’un
gènere literari com la poesia i exportar-lo a un altre mitjà, artístic, digital o tecnològic.
I per l’altra el Projecte Magrana, que es concreta en la suma de diferents treballs que,
com els fruits de la magrana, són l’essència i donen sentit a un contingut general, que
és la fruita o bé l’obra literària.
El nostre treball parteix d’aquesta metodologia que apliquem a la matèria de Llengua i
Literatura a 4t d’ESO i Batxillerat. El objectius que es plantegen són: conèixer un
268
clàssic de la literatura catalana i/o universal; llegir més enllà de l’anècdota (nivell
epistèmic); realitzar treballs de creació; crear continguts i compartir-los; potenciar els
talents; gestionar amb TAC (Tecnologia Aplicada al Coneixement); treballar des
d’una perspectiva competencial. Per a aquest projecte es combinen diferents
metodologies: treball cooperatiu, treball individual, flipped class-room, master-class,
presentacions orals, amb eines 2.0, realitat augmentada, gamificació, xarxes socials,
podcast, vídeo-creacions.
Els beneficis del Projecte Magrana se centren bàsicament en el grau de satisfacció i la
motivació dels alumnes per elaborar el seu propi projecte literari tot treballant els seus
potencials o talents. El grau d’implicació és elevat ja que el repte que els alumnes es
proposen activa les seves expectatives basades en els resultats que es difonen a través
de la xarxa. El bloc és una de les eines utilitzades per compartir experiències i
coneixements amb altres companys o amb altres centres.
Es poden consultar alguns resultats de diversos projectes a:
• Infern de la Divina Comèdia de Dante stmalinfern.blogspot.com
• Poesia visual del poeta català Joan Brossa brossalicia.blogspot.com
• El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare stmdesomni.blogspot.com
• Laura a la ciutat dels sants Miquel Llor https://sites.google.com/site/tmiquelaura/
• DissetCatorze 2.0 Tricentenari 1714 http://dissetcatorze.blogspot.com.es/
• No em dic Laura Maria Àngels Anglada
http://noemdiclaurastm.blogspot.com.es/p/el-nostre-objectiu.html
• El violí d’Auschwitz Ma Àngels Anglada
http://elviolidauschwitz.blogspot.com.es/p/blog-page.html
• Homenatge a Pere Calders http://homenatgeaperecaldersstm.blogspot.com.es/
Finalment, el bloc silviacaballeria.blogspot.com totes les experiències i coneixements
treballats a l’aula sobre literatura des del 2008.
Selecció bibliogràfica
BORRÀS, Laura. Clàssics moderns. Badalona: Llibres ARA, 2013.
BORRÀS, Laura. La literatura en un tuit. Sant Cugat del Vallès: Símbol Editors,
2017.
269
CALVINO, Italo. Per què llegir Classics?. Traducció de Teresa Muñoz Lloret.
Barcelona: Edicions 62, Llibres a l’abast 432, 2016.
CARBONELL, Antoni; FOGUET, Francesc; MARTORI, Joan. Lletres de Batalla.
Bellaterra: Col·lectiu Pere Quart & Núvol, 2017 < http://bit.ly/2CXa6tY>
CIRICI, David. «Com el poble de l’Obèlix». Barcelona: Diari Ara, 31/12/2016
< http://bit.ly/2EDkc3u>
COLOMER, Teresa. «La literatura es el mejor instrumento para adquirir muchas
competencias». Barcelona: Tiching, 13/07/2017 <http://bit.ly/2AVd0NX>
DALMASES, Antoni. «Educar sense literatura». Barcelona: Núvol, 28/04/2016
<http://bit.ly/2EfjJxx>
EGUARAS, Mariana. «Com escrivim i llegim els llibres del segle XXI. Noves vies de
creació i consum de contiguts». Barcelona: CCCB.lab, 21/02/2017
<http://bit.ly/2qYU5C9>
ERASME DE ROTTERDAM. Eduqueu els infants ben aviat en les lletres. Pròleg de
Gregorio Luri. Traducció de Laura Cabré. Martorell: Editorial Adesiara, 2015.
GARCIA i ARANZUEQUE, Raül. «Alerten, que la literatura és “residual” en la
secundària». Barcelona: El Punt Avui 12/11/2016 <https://bit.ly/2AugbWe>
MASSOT, Josep. «La hibridació dels gèneres amb les noves tecnologies». Barcelona:
La Vanguardia, 05/09/2017 <http://bit.ly/2Drqeow>
MONSÓ, Imma. «Literatura» Bellaterra: Col·lectiu Pere Quart
<http://bit.ly/2ECCIZH>
ORDINE, Nuccio. Clàssics per a la vida. Una petita bilioteca ideal. Traducció de
Jordi Bayod. Barcelona: Quaderns Crema, 2017.
ORDINE, Nuccio. La utilitat de l’inútil. Manifest. Traducció de Jordi Barniol.
Barcelona: Quaderns Crema, 2013.
ROCH, Susanna. «Idees per a una ofensiva contra la mutilació intel·lectual
organitzada». Barcelona: Núvol, 29/06/2017 <http://bit.ly/2FzAifQ>
RUIZ DOMÉNECH, Bernat. «Per què ensenyem literatura a l’escola?». Barcelona:
Núvol, 04/05/2016 <http://bit.ly/2DcCoDZ>
SOLÉ, Paula. «SOS Literatura Catalana a l’ensenyament, Manifest». Bellaterra:
Col·lectiu Pere Quart, 10/12/2017 <http://bit.ly/2r0Rd7R>
SOLSONA, Ramon. «El profe de lite». Barcelona: Diari Ara, 16/12/2016,
<http://bit.ly/2Dq9CNZ>
270
TEIXIDOR, Emili. La lectura i la vida. Barcelona: Editorial Columna, 2007.
VALENTÍN RUIZ, Francisco José. «Lectura y educación en tiempos digitales». Santa
Cruz de Tenerife: Ined21, 06/05/2017 <http://bit.ly/2DcC207>
271
Dolors FONT-ROTCHÉS
Universitat de Barcelona
Agnès RIUS-ESCUDÉ
Universitat de Barcelona
Aprenen a preguntar amb les TIC els estudiants de català com a llengua estrangera?
Paraules clau: interrogatives, català com a L2, TIC, TAC, activitats didàctiques
En aquesta comunicació, volem exposar els motius pels quals, des d’un punt de vista
melòdic, en determinats contextos pragmàtics, pot tenir lloc un malentès entre un
aprenent de català com a llengua estrangera i el seu interlocutor en formular
preguntes, i aportar propostes didàctiques que en facilitin l’aprenentatge als
estudiants, tot utilitzant eines TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i
TAC (Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement) a l’aula.
Hem basat l’estudi en les preguntes absolutes que produeixen els aprenents de català
com a llengua estrangera, les quals hem constatat que sovint provoquen situacions
comunicatives difícils a causa de l’ús d’una entonació inadequada. El que sol passar
amb aquest tipus de preguntes produïdes per un parlant procedent d’una altra llengua
és que l’interlocutor nadiu sovint no les percep com a tals, sinó que sol entendre que
es tracta d’una afirmació o d’una frase inacabada i, per consegüent, no respon. Aquest
tipus de malentès comunicatiu, que pot donar-se entre parlants competents en
determinats contextos, se sol desfer amb naturalitat; ara bé, en el cas de parlants
procedents d’una altra llengua, és un fenomen que pot dificultar-los la comunicació
amb els nadius.
Per portar a terme la investigació, hem partit d’un corpus de 30 minuts de gravació de
les activitats de les classes de Llengua Catalana (A1) de l’alumnat Erasmus de la
272
Universitat de Lleida. N’hem extret 31 enunciats-pregunta, els quals són mostres de
parla espontània en català produïdes per 15 informants, 6 nois i 9 noies, estudiants
Erasmus que realitzen un curs EILC (Erasmus Intensive Language Course). Tots
tenen entre 18 i 22 anys i són de procedència geogràfica europea (5 italians, 3
polonesos, 3 alemanys, 2 txecs, 1 belga i 1 grec).
Per obtenir els valors relatius i precisos de les melodies dels enunciats i les corbes
entonatives, hem seguit el mètode Anàlisi melòdica de la parla (Cantero, 2002,
Teoría y análisis de la entonación; Cantero & Font-Rotchés, 2009, Protocolo para el
anàlisis melódico del habla) i hem fet servir l’aplicació d’anàlisi i síntesi de veu Praat
(Boersma&Weekink, 1992-2017, http://www.praat.org). A partir dels resultats
d’aquest estudi, hem constatat la problemàtica que presenta la melodia de les
preguntes formulades pels aprenents de català com a llengua estrangera. Aquesta
investigació, que forma part del projecte Análisis del habla y modelos didácticos
(Ministerio de Ciencia e Innovación – FFI2013-41915-P), en complementa d’altres
que s’estan elaborant en el si del grup sobre la interllengua castellana parlada per
hongaresos (Baditzné, 2012), per italians (Devís, 2011), o per portuguesos (Fonseca,
2013), entre d’altres.
Considerant els resultats d’aquest estudi, presentarem unes propostes didàctiques per
facilitar i afavorir l’aprenentatge de la producció de les preguntes a aquests aprenents
estrangers amb el suport de les noves tecnologies. Des del nostre punt de vista, l’ús de
les noves tecnologies, concretament del dispositiu mòbil i dels webs, comporta molts
avantatges en les activitats d’aula, tot i que cal fer-ne un ús adequat perquè siguin
rendibles i profitoses. En aquest sentit, aportarem activitats innovadores que hem
dissenyat per treballar a l’aula utilitzant aquesta eina i que hem experimentat en un
grup de 20 estudiants Erasmus. Es tracta d’activitats, com seria el cas del joc
Preguntem, que es caracteritza per treballar les preguntes en grups de tres o quatre
amb dinàmiques atractives i amb el suport del mòbil, el qual s’ha demostrat ser molt
eficaç per a la millora en la formulació de preguntes d’aquests aprenents.
Selecció bibliogràfica
273
Baditzné, K. (2012). Spanish Intonation of Hungarian learners of Spanish: yes or no
questions. Tesis doctoral. Universitat Eötvös Loránd, Budapest. Biblioteca
Phonica, 15. http://www.publicacions.ub.edu/revistes/phonica-biblioteca/.
Boersma, P., & Weenink, D. (1992-2017). PRAAT. Doing phonetics by computer.
Institute of Phonetic Sciences, University of Amsterdam. Disponible en
http://www.praat.org.
Cantero, F. J. (2002). Teoría y análisis de la entonación. Edicions Universitat de
Barcelona.
Cantero, F. J., & Font-Rotchés, D. (2009). «Protocolo para el análisis melódico del
habla». Estudios de Fonética Experimental, XVIII, 17-32.
Devís, E. (2011). «La entonación del español hablado por italianos». Didáctica
(Lengua y Literatura), 23, Universidad Complutense de Madrid, 35-58.
Fonseca, A. (2013). Caracterización de la entonación del español hablado por
brasileños. Tesis doctoral. Departamento de Didáctica de la Lengua y la
Literatura. Universitat de Barcelona.
274
Irene KLEIN FARIZA
Universitats de Mannheim i Heidelberg
Georgina ÁLVAREZ MORERO
Universitat de Zuric
El blog com a pont intercultural en la classe de català com a llengua estrangera: dos
exemples
Paraules clau: didàctica CLE, noves tecnologies, blog, expressió escrita
Aquesta comunicació té com a objectiu acostar-nos al potencial didàctic del blog en la
classe de català com a llengua estrangera. L’ús del blog permet introduir les noves
tecnologies a l’aula, així com fomentar el treball individual dels estudiants fora
d’aquesta, els quals estaran en contacte amb la llengua catalana durant el procés
d’escriptura: planificació, redacció i correcció dels textos publicats en el blog. Tenint
en compte el marc teòric que estudia la utilitat d’aquest mitjà per a fomentar
l’expressió escrita dels estudiants de segones llengües, centrarem la nostra exposició
en dues línies: la millora de l’expressió escrita i el desenvolupament de la
competència intercultural.
D’una banda, els alumnes elaboren uns textos que tindran una projecció real en un
context comunicatiu que depassa els límits de l’aula, de manera que la cura i l’atenció
en l’elaboració correcta és major. D’altra banda, els alumnes prenen consciència tant
de les diferències culturals a través de l’explicació de la pròpia cultura, com de les
proximitats culturals, ja que aquesta mateixa explicació suposa una aproximació a la
cultura a la qual es dirigeixen.
La presentació de la comunicació se centrarà en la presentació de dos projectes que
s’estan duent a terme en el present curs acadèmic en dos contextos universitaris: les
universitats de Mannheim i Heidelberg a Alemanya i la Universitat de Zuric a Suïssa.
275
Paral·lelament, s’han creat dos blogs d’accés obert amb els noms de «Mannheim i
Heidelberg en català» i «Zuric en català» que pretenen donar a conèixer els espais on
viuen els estudiants als usuaris catalans de la xarxa. Les entrades es comparteixen a
través de la plataforma de Facebook i altres xarxes socials amb catalans que viuen als
països d’origen dels estudiants, en aquest cas, Alemanya i Suïssa. Els alumnes que
participen en aquest projecte tenen uns nivells de llengua catalana entre A2 i B1
(segons el Marc Europeu Comú de Referència). Per tal de fomentar l’autonomia i la
motivació intrínseca dels estudiants, ells mateixos poden seleccionar els temes sobre
els quals volen escriure; a principi de semestre es negocia amb el grup-classe tant la
quantitat com la data d’entrega de les entrades. Els resultats del projecte es poden
veure a partir de la resposta positiva dels estudiants als qüestionaris de final de curs
sobre la utilitat del blog en l’aprenentage de la llengua catalana, així com una reflexió
sobre el procés d’escriptura i la utilitat de l’eina.
Selecció bibliogràfica
ALONSO FERNÁNDEZ, Ana (2011). «El blog en la enseñanza de español como
lengua extranjera». MarcoELE, 13.
ARAUJO PORTUGAL, Juan Carlos (2014). «El uso de blogs, wikis y redes sociales
en la enseñanza de lenguas». Edutec., 49.
ARMSTRONG, Kimberly, i RETTERER, Oscar (2008). «Blogging as L2 writing: A
case study». AACE Journal, 16 (3), 233-251.
CAMPS, Anna (2003). «Texto, proceso, contexto, actividad discursiva: puntos de
vista diversos sobre la actividad de aprender y de enseñar a escribir». En
Secuencias didácticas para aprender a escribir. Barcelona: Graó.
CASSANY, Daniel (2005). Expresión escrita en L2/ELE. Madrid: Arco Libros.
GUASCH, Oriol (2001). L’escriptura en llengües estrangeres. Barcelona: Graó.
HARKLAU, Linda (2002). «The role of writing in classroom second language
acquisition». En Journal of Second Language Writing, 11, pàg. 329-350.
MÉNDEZ SANTOS, María del Carmen. (2011). «El blog como herramienta docente
en la enseñanza-aprendizaje de ele: de la teoría a la práctica». RedELE 23.
276
Joan LLINÀS SUAU
Universitat de Bucarest
Aspectes de l’adquisició del component fonològic d’aprenents de català amb L1
romanès (grau de català de la Universitat de Bucarest) i L1 català (immersió)
Paraules clau: aprenentatge, adquisició, fonologia, fonètica, percepció, producció,
categorització
D’una banda, es partirà de l’experiència dels darrers tretze anys amb aprenents del
grau de català de la Universitat de Bucarest (amb L1 romanès, per tant). Es prestarà
més atenció al component fonètic que no pas al fonològic, concretament als al·lòfons
del català no existents en romanès i a processos fruit de la coarticulació que poden
dificultar la percepció d’un enunciat (processos que no es donen en la L1 dels
aprenents). Així mateix, es presentarà un cas en què les conclusions a què s’arriba
analitzant la producció dels aprenents en català poden tenir conseqüències sobre la
gramàtica de la L1 (romanès); ens referim a les variants palatals/prevelars de les
oclusives velars, un fet perifèric en la gramàtica del català (i condemnat per la
normativa) però central en la gramàtica del romanès. Es destacarà, per tant, la
importància de la pertinença de la distinció dels nivells fonològic i fonètic, així com
de la distinció entre aprenentatge i adquisició, escaient en el cas dels aprenens del
grau de català que ofereix la Universitat de Bucarest, ja que el primer curs teòric de
lingüística del primer any és, precisament, Fonètica i Fonologia del català. S’oferiran
també exemples de les realitzacions de les consonants ròtiques per part dels aprenents
comparant-les amb realitzacions de la ròtica del romanès i la seva categorització.
D’altra banda, es presentarà el cas de parlants de L1 català en situació d’immersió. Es
tractaran aspectes sobre la percepció de la L2 (romanès) i la producció en la L2, de
nou amb especial atenció al component fonètic de la L1 i al factor percepció. A tall
d’exemple, es tractarà l’articulació de les oclusives sonores (en els contextos que en
català afavoreixen que es realitzin com a aproximants), la categoria i distribució de la
vocal /ə/ en romanès i l’aplicació per part dels subjectes, en la producció de la L2, de
277
les regles fonètiques del català (p. ex., els processos que afecten consonants de
diferents mots en contacte). Durant l’estudi s’haurà de tenir en compte la possible
influència del factor sociolingüístic (filtre del castellà en el cas dels parlants amb L1
català).
Selecció bibliogràfica
BRADLOW, A.R., PISONI, D.B. (1997), «Training Japanese listeners to identify
English /r/ and /l/: Some effects of perceptual learning on speech production», a
Journal of the Acoustical Society of America, Bloomington, Indiana, 101, pàgs.
2299-2310.
BROSELOW, E., CHEN, S., CHILIN, W. (1998), «The emergence of the unmarked
in second language phonology», a SSLA, Cambridge University Press, New
York, vol. 20, núm. 2, pàgs. 261-280.
CARLISLE, R.S. (1994), «Markedness and environment as internal constraints on the
variability of interlanguage phonology», a Yavas, M. (ed.), First and second
language phonology, pàgs. 223-249, Singular Publishing Group, San Diego,
CA.
COTEANU, I. (1982), Gramatica de bază a limbii române, Garamond, Bucureşti.
FLEGE, J. (1987), «The production of “new” and “similar” phones in a foreign
language: Evidence for the effect of equivalence classification», a Journal of
Phonetics, Elsevier, 15, 47-65.
LAMUELA, X. (2005), Estudi comparatiu entre la gramàtica del català i la del
romanès, Generalitat de Catalunya (Departament de Benestar i Família),
Barcelona.
LARSEN-FREEMAN, D., LONG, M. (1991), An Introduction to Second Language
Acquisition Research, Longman Group, Londres (versió en castellà:
Introducción al estudio de la adquisición de segundas lenguas, Gredos, Madrid,
1994).
MAJOR, R. C. (1998), «Interlanguage Phonetics and Phonology», a SSLA, Cambridge
University Press, New York, vol. 20, núm. 2, pàgs. 131-137.
REINHEIMER RÎPEANU, S. (1975), Probleme ale foneticii și fonologiei romanice
comparate, Centrul de Multiplicare al Universității din București, Bucureşti.
RINEY, T.J., FLEGE, J.E. (1998), «Changes over time in global foreign accent and
278
liquid identifiability and accuracy», a SSLA, Cambridge University Press, New
York, vol. 20, pàgs. 213-243.
SOLÀ, J., LLORET, M., MASCARÓ, J., SALDANYA, M. (dir.) (2002), Gramàtica
del català contemporani, Empúries, Barcelona.
VASILIU, E. (1965), Fonologia limbii române, Editura Enciclopedică.
WERKER, J.F. (1994), «Becoming a Native Listener», a American Scientist, Sigma
Xi, vol. 77, pàgs. 54-59.
WODE, H. (1993), «The development of phonological abilities», a K. Hyltenstam i A.
Viberg (eds.), Progression and regression in language: Sociocultural,
neuropsychological and linguistic perspectives, Cambridge University Press,
New York, pàg. 415-438.
279
Sandra MONTSERRAT
Universitat d’Alacant
Carles SEGURA
Universitat d’Alacant
Andreu SENTÍ
Universitat de València
Sergi BARCELÓ
Universitat d’Alacant
La Gramàtica de les Construccions Cognitiva al servei de l’aprenentatge del català
Paraules clau: Construction Grammar, L2, català, Facebook, TIC
Les darreres investigacions han demostrat que la reflexió gramatical ajuda l’aprenent,
tant de L1 com de L2, a millorar les habilitats orals i escrites en una llengua (Casas-
Deseures i Comajoan-Colomé 2017: 107). Així doncs, la qüestió que cal respondre,
en realitat, és quin model gramatical és el més adient per a aconseguir-ho.
La Gramàtica de les Construccions Cognitiva (GCC) és una teoria lingüística amb
algunes característiques bàsiques que difereixen d’altres models ja aplicats en
l’ensenyament de llengües i poden ajudar a bastir un disseny de gramàtica pedagògica
eficient. Ens referim, concretament, als conceptes de «construcció», «prototipus» i
«freqüència d’exposició». Com és sabut, per a aquesta teoria, l’adquisició d’una
llengua és l’aprenentatge de les seues construccions, que s’entenen com «stored
pairings of form and function» (Goldberg 1995, 2003). Precisament, en l’àmbit de la
didàctica de l’aprenentage d’una L2 està demostrat (Ellis 2013, Nassaji 2017) que
280
l’aplicació de teories que combinen el focus en la forma amb la negociació del
significat són més efectives. Així mateix, hi ha molts estudis sobre l’adquisició
(Tomasello 2003) que confirmen que els nadons milloren el domini de la llengua a
través de la imitació de l’ús de construccions argumentals simples («pivot schemas») i
de construccions basades en un element concret («verb island constructions»). Les
més complexes són adquirides a partir dels casos més simples. Quant a l’adquisició de
segones llengües, Eddington & Ruiz de Mendoza (2010) han demostrat que, per a
l’aprenentatge de l’anglès, els parlants d’espanyol es guien pel significat
construccional, més que no pas pel significat del verb (cf. Gonzálvez-García 2012:
273-274). Finalment, les darreres investigacions en psicologia cognitiva (Ellis &
Cadierno 2009, Ellis 2013) sobre l’aprenentatge i el domini d’una llengua (ja siga L1
o L2) han provat que, per a totes les unitats lingüístiques, com més freqüent siga
l’exposició, més es fixaran i, en conseqüència, més n’augmentarà la competència.
Aproximació/Objectius
El nostre objectiu principal és avaluar l’eficàcia de la CCG com a mètode teòric per a
millorar les habilitats de parlar i escriure dels parlants catalans L1 i L2, en comparació
amb un mètode basat en un model de gramàtica generativa. L’experiment tracta de la
construcció catalana EN-partitiva: una construcció amb un verb transitiu, un
quantificador i un pronom anafòric: (1) En tinc dos [de llibres]. En general, la majoria
dels joves bilingües catalans-espanyols tendeixen a ometre el clític partitiu quan
s’utilitza aquesta construcció, a causa de la interferència de la gramàtica espanyola. El
nostre objectiu és millorar l’aprenentatge de la construcció EN-partitiva amb un
enfocament basat en el CCG.
Mètode i dades
Presentem una investigació comparativa amb estudiants universitaris de la Universitat
de València (Estudis de Traducció) i, també, amb estudiants de secundària a
Barcelona. En ambdós casos, hi ha una àmplia gamma de L1 (espanyol, català, xinès,
amazic, etc.). En tots dos casos, la intervenció està formada per dos grups (G)
d’estudiants: a) G1 aprèn la construcció EN-partitiva basada en els principis de la
CCG; b) G2 aprèn l’ús del pronom seguint el model tradicional acceptat als plans
d’estudis escolars, basat en la gramàtica generativa. En tots dos casos s’usa Facebook
281
com a element fonamental de la unitat didàctica. Es valoren i es comparen els
resultats d’ambdós grups en tots dos casos.
Resultats previstos
A diferència dels pobres resultats observats amb l’enfocament tradicional (que
preveurem es repetisquen en els nostres estudiants de G2), esperem que els alumnes
de G1 utilitzen la construcció EN partitiva en llengua espontània (escrita i oral) amb
el clític EN i que mostraran una millor competència en exercicis orientats a la
gramàtica que els estudiants de G2. La combinació de forma i significat i la gran
freqüència d’exposició a la construcció (especialment als prototipus) són factors
crucials per explicar aquest enfocament exitós de l’aprenentatge de llengües.
Selecció bibliogràfica
Casas-Deseures & Comajoan-Colomé (2017): «Noves perspectives per a
l’ensenyament-aprenentatge de la gramàtica: cap a una gramàtica pedagògica»,
Caplletra 63, 107-110.
Eddington, D. & Ruiz de Mendoza, F.J. (2010): «Argument constructions and
language processing evidence form a priming experiment and pedagogical
implications». Fostering Language teaching efficiency through cognitive
linguistics. Eds. De Knop, S., Boers, F. & De Rycker, T. Berlín: Mouton de
Gryter, 213-238.
Ellis, Nick C. & Cadierno, Teresa (2009): «Constructing a Second Language»,
Annual Review of Cognitive Linguistics 7, 111-139.
Ellis, Nick C. (2013): «Construction Grammar and Second language acquisition». The
Oxford Handbook of Construction Grammar. Eds. Hoffmann, Th. & Trousdale,
G. Oxford: Oxford University Press, 2013. 365- 378.
Goldberg, A. E. (1995): Constructions: a construction grammar approach to
argument structure. Chicago/Londres, Chicago University Press.
Goldberg, A. E. (2003): «Constructions: A new theoretical approach to language»,
Trends in Cognitive Sciences 2 (5), 219-224.
Gonzálvez-García, F. (2012): «La(s) gramática(s) de construcciones”. Lingüística
Cognitiva. Eds. Ibarretxe-Antuñano, I. & Valenzuela, J. Madrid: Anthropos,
249- 280.
282
Nassaji, Hossein (2017): «Com integrar un focus en la gramàtica a les classes
comunicatives de llengua», Caplletra 63, 165-188.
Tomasello, M. (2003): Constructing a Language, Boston, MA: Harvard University
Press.
283
Cèlia NADAL PASQUAL
Università per Stranieri di Siena
Valors de la literatura en l’estudi de la llengua. Experiències d’un curs de traducció
poètica
Paraules clau: didàctica del català, TIC, traducció poètica, llengües romàniques,
creativitat
De vegades, en els cursos de llengües estrangeres, els textos literaris s’empren com a
models o exemples en sentit instrumental, és a dir, per verificar el funcionament de les
estructures lingüístiques i representar-les. En canvi, si mai s’integra una unitat
didàctica per completar la formació lingüística amb elements de la història de les
idees, les arts o la literatura de la comunitat que parla la llengua que s’ensenya, no és
pas segur que l’operació, d’indubtable enriquiment cultural, ofereixi tots els ponts per
aprofundir el coneixement de la llengua de manera relativament directa. Situacions
així poden fer incórrer en un doble risc: el de reduir la utilització dels grans textos
d’un país a un tipus comunicació pragmàtica (a saber demanar un cafè o comprar una
barra de pa), o el de convertir-los en càpsules de coneixement de caràcter enciclopèdic
col·lateral.
D’altra part, les reticències a exprimir la literatura, especialment quan es tracta de
textos antics o difícils, com a eina glotodidàctica són comprensibles: la relació
correcta amb les Estances de Carles Riba ha de ser una relació que passi a través del
català estàndard d’avui, no que vagi directament per Riba. Per a un estranger que es
vulgui aproximar al poeta l’únic passatge legítim epistemològicament és el de treure’s
almenys un C1 i, només a partir d’aquí, apropar-se als versos amb la capacitat de
veure-hi la distància, la tensió i, si és vol, per certs aspectes, la incommensurabilitat
entre els dos llenguatges (els del poeta i l’estàndard). El fet és que, di de la literatura
només s'aspira a il·lustrar una comunicació pragmàtica simple, no només es deixa
perdre una possibilitat de contacte amb les seves potencialitats autoreflexives, que
permeten una relació profunda amb la identitat històrica i antropològica d’un idioma i
284
de qui n’ha fet ús en el temps; sinó que també es limita el contacte i aprofitament
d'aspectes similars situats en l'espai del viatge mediat per la interllengua.
L’objectiu d’aquesta intervenció és llavors el de reflexionar sobre algunes maneres
d’explotar aquest element diferencial en contextos d’aprenentatge d’una llengua
estrangera, i de fer-ho, específicament, a través de la traducció de textos poètics. En
aquest punt, caldrà parar esment a les eines: els diccionaris clàssics, els diccionaris
centrats en els usos, les TIC i els diccionaris interactius (fórums, fraseologia,
exemples, rigor filològic).
Per desenvolupar aquesta qüestió, em serviré de l’experiència docent d’un curs de
llengua catalana dut a terme la tardor del 2017 a la Università per Stranieri di Siena.
El curs preveia la traducció a l’italià de cinc poemes de diferents èpoques i estils
(d’Ausiàs March a Maria-Mercè Marçal). Tant els components teòrics com
l’extrapolació dels exemples pràctics s’adeqüen, per tant, a situacions en què la
llengua que s’ensenya i la de l’estudiant formin part d’una mateixa família, en aquest
cas la romànica, de manera que també pugui entrar en joc l’element intuïtiu i no sigui
efectivament imprescindible disposar de coneixements previs consolidats.
El quadre teòric es defineix segons la idea que l’inseriment de la literatura en l’estudi
d’una llengua estrangera ofereix l’oportunitat d’entrar en contacte amb un aspecte
autoreflexiu que, juntament als temes, a l’imaginari o a les estructures retòriques,
ofereixi un coneixement sobre la manera en què una llengua determinada forneix les
claus d’accés al pensament, al món oníric, al de les emocions, o a tots aquells aspectes
de la vida interior, i també de la vida social, dels que normalment qui parla un idioma
que no és el propi sol quedar més exclòs. Dominar una llengua també hauria de
permetre això, un aprofundiment en els seus usos més subtils, simbòlics o creatius.
Els textos poètics són fonamentals en aquest sentit, perquè troben en la component
metalingüística els propis punts de força: la seva és una llengua que a més
d’identificar referents, s’indica també a ella mateixa i mostra el propi funcionament,
les pròpies estructures i també els propis aspectes enigmàtics. Els recursos pràctics,
per tant, han de tenir en compte que, si bé és vera que no posseir un nivell bàsic en
aquest cas del català, no permet detectar ni nodrir-se d’aquest element diferencial,
285
l’exercici de traduir una metàfora, que pot ser al mateix temps una creació única i
original com un mecanisme universal del pensament, implica un gest d’apropiació
específic. El factor creatiu marca un tipus de pas de la llengua d’origen a la
intrallengua i de la intrallengua a la llengua de destinació que, sense descuidar el
compromís amb la veritat del text, canvia les jerarquies respecte les exigències de
caràcter tècnic i activa un tipus de reflexió diferent, una confrontació del pensament i
una participació en les estratègies que el conformen. Proveu, si no, a mirar de fer
traduir «Plena de seny» a una classe de primer nivell de català. El resultat és
fascinant.
Selecció bibliogràfica
Allen, Esther ed. (2007). To be translated or not to be. Barcelona: Institut Ramon
Llull.
Ballart, Pere (1998). El contorn del poema. Barcelona: Quaderns Crema.
Delucchi, Fabio (2012). «Il testo poetico nell’insegnamento dell’italiano L2/LS».
Italiano LinguaDue, n. 1. p. 352-394.
Diadori P. (2018). Tradurre: una prospettiva interculturale. Carocci: Roma.
Ruiz de Zarobe, Yolanda; Leyre Ruiz de Zarobe (2011). La lectura en lengua
extranjera. Londres: Portal Education.
Spera, Lucinda (2014). La letteratura per la didattica dell’italiano agli stranieri.
Cinque percorsi operativi nel Novecento. Pisa: Pacini.
Spolsky, Bernard; Hult, Francis M. ed. (2008). The Handbook of Educational
Linguistics. Malden, Oxford, Vitoria: Blackwell Publishing.
Steiner, George (1975). After Babel. Oxford, England: Oxford University Press.
Vedovelli, Massimo; Casini, Simone (2016). Che cos’è la linguistica educativa.
Roma: Carocci Editore.
286
Marina NAVÀS FARRÉ
Universitat de Girona – Université Aix-Marseille
Els trobadors a l’aula
Paraules clau: trobadors, portal web, didàctica
La comunicació que proposo es troba a mig camí entre els dos temes proposats per al
col·loqui, ja que voldria presentar un nou web sobre trobadors (TrobEu) com una
nova eina per introduir els trobadors com a contingut cultural en un programa de
CLE.
Parlar dels orígens de la literatura europea, i com a tal la catalana, implica parlar de
lírica trobadoresca. La influència dels trobadors a Catalunya perdurarà molts segles, i
per tant no podem entendre poetes com Ausiàs March o novel·les com el Curial sense
tenir en compte els trobadors. Tanmateix, el professor de secundària o el lector de
català, literatura o cultura catalanes a l’estranger no comptava amb cap web fiable,
divulgatiu però rigurós, sobre la cultura trobadoresca. Els webs existents o estaven
pensats per a professionals (Rialto, BedT, Corpus des Troubadours) o eren webs
obsolets i descontextualitzats. Per tal d’omplir aquest buit, Miriam Cabré, de la
Universitat de Girona, va sol·licitar un projecte RecerCaixa que consisteix, entre
altres coses, en crear un portal web sobre la cultura trobadoresca des de diversos punts
de vista, des del rigor científic però amb l’afany divulgatiu i didàctic orientat als no
especialistes. El web (http://www.trob-eu.net/ca/inici.html), encara en curs, preveu
diverses eines com un mapa interactiu de corts, una introducció al món trobadoresc
contextualitzada, de les fonts, una antologia trobadoresca o material docent. Al llarg
de la comunicació es pretén presentar aquest portal, mostrar les possibilitats del
projecte, i es proposa un exemple d’unitat didàctica sobre els trobadors a partir de les
seves vides, que serveix per introduir tant la figura del trobador com la llengua
occitana. Metodològicament, aquesta unitat beu del GFEN (groupe français
d’éducation nouvelle), integrant com a material docent la informació i les eines que
proporciona el portal TrobEu.
287
Selecció bibliogràfica
Boutière, Jean i A. H. Schutz, 1950. Biographies des troubadours, Toulouse, Privat.
Riquer, Martí de, 1975. Los trovadores. Historia literaria y textos, Barcelona, Planeta,
3 vols.
Meneghetti, Maria Luisa, 1984. Il pubblico dei trovatori: ricezione e riuso dei testi
lirici cortesi fino al XIV secolo, Modena, Mucchi.
Meneghetti, Maria Luisa, 2003. «La tradizione della lírica provenzale europea», a
Intorno al testo. Tipologie del corredo esegetico e soluzioni editoriali. Atti del
convegno (Urbino, 1-3 ottobre 2001), Salerno, Roma, pp. 77-99.
Poe, Elizabeth W., 1984. From Poetry to Prose in Old Provençal, Summa
Publications, Birminghan, Alabama.
Poe, Elizabeth W., 1995. «The Vidas and Razos», a A Handbook on the Troubadours,
Berkeley and Los Angeles, University of California Press, pp. 185-197.
Burgwinkle, William, 1999. «The Chansonniers as books», a The Troubadours, an
Introduction, Cambridge, Cambridge University Press, pp. 246-262.
Di Girolamo, Constanzo, 1994. Els trobadors, València, Edicions Alfons el
Magnànim, traducció de I trovatori (1989), Bollati Boringhieri editore.
http://www.trob-eu.net/ca/inici.html
http://www.rialto.unina.it/
http://www.gfen.asso.fr/presentation_gfen/texte_d_orientation
288
Christine PAASCH-KAISER
Universitat de Leipzig
Constanze GRÄSCHE
Universitat de Leipzig
Carsten SINNER
Universitat de Leipzig
Jana NEUHAUS
Universitat de Leipzig
La cobertura de la causa catalana als mitjans de comunicació d’Alemanya: un
projecte didàctic mitjançant un corpus lingüístic de textos de premsa actuals
Paraules clau: corpus, referèndum sobre independència, premsa, política en la
docència del català com a llengua estrangera, neutralitat
Junt amb les eleccions presidencials a Alemanya el dia 24/09/2017 i l’escàndol de
Volkswagen, els referèndums sobre la independència de Catalunya i el dels kurds a
l’Iraq el setembre de l’any 2017 van ser temes de l’actualitat diària predominants als
mitjans de comunicació alemanys. Especialment els esdeveniments a Catalunya són
importants i explosius políticament per a i a Europa. La cobertura als mitjans de
comunicació alemanys va ser una raó per a científics que treballen amb el català a
Alemanya per a indignar-se, sorprendre-se’n i fins i tot espantar-se. Només per
anomenar alguns exemples: tant l’Associació Germano-Catalana com també científics
i investigadors diversos s’han vist obligats a explicar i clarificar la situació a
Catalunya mitjançant crides a plataformes a la Internet (p. ex. a katalanistik.de,
peira.org), cartes als directors (Georg Kremnitz a Süddeutsche Zeitung el dia
26/10/2017, Axel Schönberger a Frankfurter Allgemeine Zeitung el dia 23/10/2017)
com també mitjançant contribucions als mitjans de comunicació de la televisió i la
ràdio (Axel Schönberger a Deutschlandfunk el dia 18/10/2017 i Ulrich Hoinkes a
289
Deutschlandfunk el dia 28/10/2017 i al programa de notícies Tagesschau el dia
22/12/2017).
El projecte d’investigació del Departament de Lingüística Aplicada i Translatologia
de la Universitat de Leipzig investiga la cobertura dels esdeveniments al voltant del
referèndum de la independència de Catalunya en els mitjans de comunicació escrits de
parla alemanya, castellana, portuguesa i francesa en textos d’actualitat diària que es
poden accedir en línia i sense cost. És un estudi conceptualitzat com un projecte
didàctic en el que participen practicants d’Erasmus+ i estudiants de Màster del
departament en la recerca i l’elaboració d’un corpus lingüístic, com també en les
anàlisis qualitativa i quantitativa de les dades recollides. A més a més, el projecte es
dedica a les possibilitats de com es poden integrar en l’ensenyança d’una llengua
estrangera la recerca empírica i el tractament d’informacions sobre temes actuals
polítics i d’un pes històric important.
Aquesta contribució se centra en els articles que es van publicar en mitjans de
comunicació alemanys supraregionals escollits (Süddeutsche Zeitung, Frankfurter
Allgemeine Zeitung) del 06/09/2017 fins al 10/10/2017, específicament en temes
rellevants, p. ex. com es va cobrir el referèndum en els diferents mitjans de
comunicació, quines informacions (històriques, polítiques, legals, culturals) es van
comunicar com a raons que van portar al referèndum i una possible independència,
quins temes s’hi van prioritzar, qui va ocupar-se de la cobertura dels esdeveniments a
Catalunya, en quin moment i des d’on.
Una primera anàlisi, que ja s’ha realitzat, mostra que la cobertura als mitjans
alemanys, per una banda, la van realitzar primordialment corresponsals situats a
Madrid, els quals només parcialment i temporal van viatjar a Catalunya per a ocupar-
se de la cobertura mateixa, i, per altra banda, que els mitjans també van fer servir una
gran quantitat de continguts d’agències de premsa.
La contribució tractarà, des d’una perspectiva de l’anàlisi de discurs adaptada de les
Ciències Socials, (1) quines conseqüències van tenir aquestes circumstàncies per a la
representació dels esdeveniments als mitjans de comunicació, els quals influeixen
290
notablement en el discurs públic i així també defineixen els debats públics i els temes
actuals presents en l’ensenyança, (2) la neutralitat (o no-neutralitat) de les posicions
dels periodistes, (3) les raons d’actuació presents per a cada partit del conflicte, (4) la
quantitat d’informacions (de fons) que es va presentar als lectors alemanys, és a dir,
els models d’interpretació oferts. Les preguntes susdites mostren per què una anàlisi
del discurs de la descrita cobertura és necessària. L’anàlisi qualitativa es basa en la
Teoria Fonamentada (Grounded Theory), un mètode de les Ciències Socials (cf.
Glaser/Strauß 2010). L’anàlisi quantitativa es realitza mitjançant MAXQDA (Kelle
2007).
Selecció bibliogràfica
Barney Glaser, Anselm Strauß (2010): Grounded Theory: Strategien qualitativer
Sozialforschung. Ed.: Hans Huber. Göttingen.
Kelle, Udo (2007): Die Integration qualitativer und quantitativer Methoden in der
empirischen Sozialforschung. Theoretische Grundlagen und methodologische
Konzepte. Wiesbaden: VS Verlag für Sozialwissenschaften.
Süddeutsche Zeitung (http://www.sueddeutsche.de/).
Frankfurter Allgemeine Zeitung (http://www.faz.net/)
291
Agnès RIUS-ESCUDÉ
Universitat de Barcelona
Dolors FONT-ROTCHÉS
Universitat de Barcelona
Francina TORRAS I COMPTE
Universitat de Barcelona
L’aprenentatge de la pronúncia del català com a L2 i les noves tecnologies
Paraules clau: experiència d’ensenyament-aprenentatge, correcció fonètica, noves
tecnologies
En aquesta comunicació, presentarem els resultats d’una experiència d’ensenyament-
aprenentatge amb els alumnes de Llengua Catalana per a l’Ensenyament de la Facultat
d’Educació de la UB que no tenen el català com a llengua primera i que presenten
dificultats en la pronúncia dels sons del català. Per portar-la a terme, ens hem basat en
el mètode verbotonal i ha comptat amb el suport de la plataforma Moodle i el web
«Els sons del català». La proposta vol contribuir a resoldre els problemes bàsics de
caràcter fonètic que tenen els estudiants que han d’assolir una bona competència
lingüística oral, tenint en compte les limitacions de temps per treballar la
pronunciació. Es tracta d’un pla d’acció inspirat en els principis del mètode
verbotonal, en què es treballa a partir de l’audició, la percepció, la imitació i la
producció, amb la finalitat d’afavorir la comunicació i d’aproximar-ne les
produccions orals a l’accent nadiu.
En el cas del català, es treballen sis punts bàsics: l’obertura i el tancament de les
vocals, la neutralització, l’accent, la sonorització, els sons laterals i els emmudiments.
292
Per a cada cas, s’estableixen 4 nivells de tasques, cadascun dels quals s’ha de superar
per poder continuar: pronunciar paraules, pronunciar frases, llegir textos i parlar.
Per a portar-la a la pràctica i per afavorir l’autonomia de l’estudiant, comptem amb la
plataforma Moodle, que suporta els fitxers d’àudio produïts per un nadiu per fer les
audicions (audició), que permet fer tasques de discriminació dels sons (percepció),
penjar àudios amb les pròpies produccions, primer molt senzilles (imitació de paraules
i frases) i, posteriorment, més complexes (producció en un context semiespontani)
després de la correcció i el comentari del professor.
També utilitzem la pàgina web «Els sons del català»
(http://www.ub.edu/sonscatala/#.html), en la qual trobem un inventari general dels
sons de la nostra llengua, amb l’explicació de les característiques d’aquests sons, amb
arxius de vídeo en què parlants de català articulen els sons en contextos diferents, i
amb esquemes gràfics que representen la trajectòria de l’aire i els moviments que es
produeixen en les articulacions quan es pronuncien els sons; i materials diversos que
l’alumnat pot utilitzar per a les seves produccions.
Així, doncs, l’ús de la plataforma Moodle i del web «Els sons del català» permeten
que l’alumnat treballi de manera autònoma per solucionar les seves mancances. Per
aconseguir un progrés òptim, però, cal que totes les tasques siguin tutoritzades per un
professor.
Durant el primer semestre del curs 2017-2018, hem experimentat aquest mètode amb
60 estudiants de primer curs del grau de Mestre d’Educació Primària de la Universitat
de Barcelona i hem constatat que gairebé tots han millorat de manera considerable la
seva pronúncia.
Selecció bibliogràfica
Bau, M.; Pujol, M.; Rius, A. (2007). Curs de pronunciació. Exercicis de correcció
fonètica. Barcelona: PAMSA.
Dalmau, M.; Miró, M; Molina, D. A. (1985). Correcció fonètica. Mètode Verbo-
Tonal. Vic: EUMO.
293
Renard, R. (1971). Introduction à la mèthode verbo-tonale de correction phonetique.
París: Didier.
294
Cristina VARGA
Universitatea „Babeș – Bolyai”, Cluj-Napoca
Aprendre català a través de la traducció audiovisual i de la intercomprensió
Paraules clau: Clipflair, català com a llengua estrangera, subtitulació, plataforma
d’aprenentatge, aprenentatge de llengües assistit per ordinador
En l’Europa multilingüe i multicultural d’avui en dia, l’aprenentatge de les llengües
s’està convertint en una activitat cada vegada més important per a la vida quotidiana
dels ciutadans. Els viatges, els intercanvis culturals i comercials, la circulació lliure
dins de l’espai europeu han promogut l’interès per conèixer altres llengües i cultures i,
per tant, han contribuït al desenvolupament de la didàctica. En el context actual, les
noves tecnologies ofereixen l’entorn més eficient per l’adquisició lingüística i, en els
últims anys, diferents eines informàtiques i plataformes virtuals han estat
desenvolupades amb finalitats didàctiques.
En aquesta ponència, ens proposem de presentar el context general d’aprenentatge del
català, a través de la plataforma Clipflair, a la Universitat Babeș-Bolyai de Cluj-
Napoca, la universitat més gran de Transsilvània i que destaca entre altres universitats
de Romania per la seva política lingüística i pel seu caràcter multicultural. Tot i que
l’inventari de llengües que s’estudien a la nostra universitat és molt divers, el català
no és un idioma que es pugui estudiar durant un itinerari docent complet, sinó que
parlem d’un aprenentatge més restringit. En el programa de màster de Comunicació
multilingüe i multicultural, organitzat pel Departament de Llengües i Literatures
Romàniques, els estudiants tenen la possibilitat d’aprendre, a través del mètode de la
intercomprensió lingüística, diferents llengües romàniques que no van tenir ocasió
d’estudiar durant la seva carrera (francès, castellà, italià, portuguès, romanès, occità i
català). Durant l’aprenentatge, es fan servir diferents eines informàtiques que, en el
cas del català, consisteixen en una plataforma virtual d’aprenentatge a través de la
traducció audiovisual denominada Clipflair (clipflair.net).
295
El nostre objectiu principal és, en primer lloc, fer una presentació detallada dels
continguts didàctics de català que s’estudien a la Universitat Babeș-Bolyai. En segon
lloc, presentarem les noves tecnologies involucrades en el procés didàctic: una
plataforma d’accés lliure, que permeti al professor crear un entorn d’aprenentatge
multimèdia, adaptat al nivell de competència lingüística dels seus estudiants, complex
i flexible que permeti la comunicació professor-alumne a través d’una xarxa social
dedicada. Així mateix, l’accés lliure als materials lingüístics ofereix la possibilitat
d’estudiar de manera independent fent servir la plataforma virtual.
La ponència està adreçada a professors i especialistes del camp de la didàctica de les
llengües estrangeres, especialment del català com a llengua estrangera. També està
adreçada a estudiants que vulguin ampliar els seus coneixements lingüístics fent servir
de manera independent eines d’aprenentatge assistit per ordinador.
Selecció bibliogràfica
---. 2015. Raportul rectorului cu privire la starea Universității Babeș-Bolyai Cluj-
Napoca, URL http://www.ubbcluj.ro/ro/despre/publice/raport_rector (data de
consulta: 29.01.2016).
---. 2015. Raportul Rectorului privind starea Universității Babeș-Bolyai din Cluj-
Napoca în anul 2014, martie 2015, Nr. 6714/31.03.2015, URL
http://www.ubbcluj.ro/ro/despre/publice/files/raport-
rector/Raport_Rector_2014.pdf (data de consulta: 29.01.2016).
Neves, Joselia. 2014. «Clipflair – Evaluation Report – July 2014», URL
http://www.slideshare.net/ClipFlair/clipflair-evaluation-reportjul2014.
Sokoli, Stavroula; McLoughlin, Laura. 2014. «Clipflair – Language Learning
Activities in 15 Languages», URL http://www.slideshare.net/ClipFlair/clipflair-
revoicing-and-captioning-activities.
Varga, Cristina. 2014. «Enseñar las lenguas románicas a través de la traducción y el
doblaje», dins Quaestiones Romanicae, nr. II/2, Lucrările Colocviului
Internaţional Comunicare şi cultură în Románia europeană (ediţia a III-
a/2014), Szeged: JatePress.
Varga, Cristina. 2014. «Proiectul Clipflair. Prima platformă virtuală pentru predarea
limbii române ca limbă străină», dins Cristina Varga (ed.) New Trends in
296
Language Didactics/Noi orientări în predarea limbilor străine, Cluj-Napoca:
Presa Universitară Clujeană, pp. 291-305.
![[City Profile] Bucarest](https://img.pdfslide.net/doc/110x75/556147c9d8b42a8a7d8b47ca/city-profile-bucarest.jpg)
