25è Premi Castell de Barberà

conte i narració breu i poesia

Organitza: Ajuntament de Barberà del Vallès

Edita: Ajuntament de Barberà del Vallès

Dibuix de la portada: Lluïsa Gallego i Andreu

Maquetació i coordinació : Serveis Pedagògics

Impressió: Arts Gràfiques Cevagraf SCCL

Tel.93.586.11.45

1

CONTE I NARRACIÓ BREU

Grup A: Educació primària – Cicle inicial

• 1r premi: Patricia López 7

• 2n premi: Héctor Guillen 8

• 3r premi: Judit Calderón 8

• 4t premi: Cyntia Sánchez 9

Grup B: Educació primària – Cicle Mitjà

• 1r premi: Carla Fajardo 10

• 2n premi: Mónica Lupianez 12

• 3r premi: Ian Puigarnau 14

• 4t premi: Mounaim Benatia 16

Grup C: Educació primària – Cicle superior

• 1r premi: Núria Arruego 17

• 2n premi: Laura Jiménez 20

2

• 3r premi:Carlos Montálvez 23

• 4t premi: Adrián López 24

Grup D: Educació secundària obligatòria – 1r cicle

• 1er premi: Pol Jiménez 26

• 2n premi:Ana Robles 27

Grup E: Educació secundària obligatòria – 2n cicle

• 1r premi: Paula López 28

• 2n premi: Maria Poveda 30

Grup F: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat

• 1r premi: Michelle Martínez 33

• 2n premi: Jordi González 36

Grup G: Formació de persones adultes. Nivell instrumental. Curs de llengua oral i

escrita.

• 1r premi: Maria Gómez 40

• 2n premi: Inna Yarygina 44

3

Grup H: Formació de persones adultes. Secundària. Programa de qualificació professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà. • 1r premi: Javier García 48

• 2n premi: Àngel Sillero 50

Grup I: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d'iniciació a una llengua estrangera. • 1r premi: Lidia Martínez 53

• 2n premi: Esther Garrigós 54

Grup J: Estudis universitaris. Cicles formatius de grau superior.

• 1r premi: Ramon Guim Ferreté 56

• 2n premi: Natalia Vilor 63

4

POESIA

Grup K: Educació primària – Cicle mitjà.

• 1r premi: Helena Parrado 69

• 2n premi: Alicia Mostoso 70

• 3r premi: Laura Pérez 71

• 4t premi: Marc Tudó 72

Grup L: Educació primària – Cicle superior

• 1r premi: Albert Parrado 73

• 2n premi: Anais Cano 74

• 3r premi: Cèsar Gabriel Cascan 76

• 4t premi: Raúl Muñoz 78

Grup M: Educació secundària obligatòria

• 1r premi: Marina Gea 80

• 2n premi: Andrea Vicente 81

5

GRUP P: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de qualificació professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà . • 1r premi: Francesc Romero 83

• 2n premi: Christian Fuentes 85

GRUP Q: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d’iniciació a una llengua estrangera. • 1r premi: Juan José Moreno 86

• 2n premi: Arantxa Ruíz 87

6

7

A. CONTE I NARRACIÓ BREU

Grup A: Educació primària - Cicle inicial

L’ÓS MANDRÓS Hi ha una vegada un ós que vivia al bosc. L’ós es deia Pepito i era divertit i amable, però molt mandrós, tant, que no tenia amics. Deia que parlar era cansadíssim. El Pepito només volia dormir dalt d’un arbre sense que ningú el molestés. Un dia el Pepito es va trobar amb un esquirol xerraire que no parava de preguntar. Parlava i parlava tot el temps, però el Pepito no va contestar fins que l’esquirol es va posar furiós i va dir: - Et faré pessigolles fins que marxi la teva mandra i et decideixis a parlar. El Pepito no soportava les pessigolles i va començar a riure, a cridar, a xisclar i a cantar sense parar. Van venir tots els animals del bosc per veure què passava i l’esquirol seguia fent pessigolles a l’ós Pepito, mentre la seva mandra anava desapareixent. Per fi, l’ós Pepito es va passar tota la nit parlant i parlant amb tots els seus amics.

Patricia López Borrell Escola Elisa Badia, 2n B

Grup A 1r premi

8

LA PRINCESA DE BARBERÀ Hi havia una vegada un rei que tenia un castell on hi vivia una princesa que es deia Paula que tenia un gatet de color negre i era molt afectuós. Un dia el gatet es va perdre i la Paula va plorar molt. Va cridar al seu pare i li va demanar el seu cavall per anar a trobar el gatet. Passats uns dies el rei va escoltar “miau, miau...”. Era el gatet, que el tenia presoner el gegant del castell de Barberà. El rei va treure la seva espasa i el gegant va sortir corrents tot espantat. El rei va agafar el gatet i va portar-lo a la Paula que estava tan contenta que va fer mil petons al seu pare. Fi

Hector Guillen Martínez Can Llobet, 1r B

Grup A 2n premi

L’AVET DEL JARDÍ Vet aquí la història d’un avet de Barberà del Vallès. Fa anys un senyor que es deia Miquel tenia una casa amb un jardí molt bonic. Va arribar el Nadal i el Miquel va pensar que al seu jardí li faltava un avet. En Miquel va anar a una botiga tota plena d’arbres i va comprar un petit avet i a casa amb tota la família el van gaurnir molt amb llums de colors, estels de Nadal, figures de xocolata i els va quedar molt bonic. Va anar passant el temps i es va tornar un gran avet. A tothom li agradava estar al costat d’aquell avet.

9

Un dia va arribar un pica soques i va començar a fer un forat al tronc de l’avet. Tanta escorça va trencar que l`avet va caure i quan en Miquel va veure el seu avet no parava de plorar. Els animals del jardí van tenir una idea i quan va ser de nit i tothom dormia van ajudar l’avet. Les abelles, papallones i marietes van agafar mel de les flors i la van posar al tronc com si fos cola i entre totes les formigues van aixecar el tronc. L`endemà, quan en Miquel i la seva família es van aixecar, l`avet era viu, arreglat! Ningú va saber mai com estaven de feliços. Fi

Judit Calderon Elisa Badia, 1r A

Grup A 3r premi

EL RIU CONTAMINAT Fa molts anys un unicorni anomenat Brillantina al que li agradaven molts els nadons. Brillantina vivia en els núvols i un dia va baixar a beure aigua a un riu, però no va poder perquè estava contaminat. Es va enfadar tant que va anar a buscar el seu amic que tenia poders. El seu amic es deia Torbellino i era el rei dels núvols. Torbellino va baixar a la terra per veure que passava en el riu i quan ho va veure es va enfadar moltíssim i va demanar als nuvols que ploressin durant tres mesos, sense parar, per poder netejar tots els rius.

10

I com les persones no paraven de llençar brutícia als rius Brillantina va decidir que tallaria les pluges i l`aigua de tota la terra. Les persones es van adonar perquè no tenien aigua i tampoc ploraven els núvols. Van decidir mantenir els pocs rius que quedaven nets. Brillatina va sortir a veure els rius i en veure que estaven nets, va cridar a Torbellino i li va demanar que sisplau deixés els pocs rius que li quedaven. Brillantina va dir:

- Tranquil jo m’encarrego que les persones els mantingin nets. I conte contat aquest conte ja s’ha acabat.

Cynthia Sánchez Pozo

Elisa Badia , 2n A Grup A

4t premi

Grup B: Educació primària – Cicle mitjà

EL PLANETA INVERS Hi havia una vegada una nena que es deia Anna i la seva mare la va enviar al bosc a buscar bolets. L’Anna va anar a buscar bolets tal i com li havia dit la seva mare. Mentre agafava els bolets va veure que va caure una cosa del cel. L’Anna va anar corrent a veure què passava, es va aturar i es va trobar amb una mena de nau. A continuació es va obrir la nau i de dins va sortir un

11

personatge una mica estrany. Era un extraterrestre que venia d’un altre planeta. L’Anna es va quedar molt sorpresa perquè no havia vist mai un extraterrestre i li va preguntar:

- Qui ets? Què hi fas? Llavors l’extraterrestre va parlar i va dir:

- Me cid opip. Em eh tudrep, eh tugniv led uem atenalp euq se uid srevni. L’extraterrestre va continuar parlant i l’Anna no entenia res, fins que de tant i tant escoltar-lo es va adonar que parlava dient les paraules al revés. Així va saber que es deia Pipo i que venia del planeta Invers i que no sabia com tornar. Pensant i pensant l’Anna va tenir una idea per ajudar-lo. Va decidir buscar la porta de les estrelles i obrir-la per tal que el Pipo la pogués travessar. Però quan van arribar van veure que la porta no s’obria. De sobte se li va ocórrer que si cridava el nom de la porta al revés potser s’obriria, i va dir: -Atrop! Immediatament la porta es va obrir i el Pipo va poder tornar al seu planeta. Des d’aquell dia, cada vegada que l’Anna surt al bosc a buscar bolets somnia en tornar a trobar-se amb el Pipo i la seva estranya nau.

Carla Fajardo Roldán Elisa Badia, 4t B

Grup B 1r premi

12

ELS DEFENSORS DEL CASTELL Fa anys, al Castell de Barberà del Vallès hi vivien uns personatges molt i molt divertits. Aquests bons amics eren el Senglar groc, l’Esquirol lila, la Poni blava i la Poni taronja. Aquests animals eren estranys però... existien! Com que el castell estava situat al bosc de Santiga les ponis es coneixien totes les lianes, l’Esquirol es coneixia tots els arbres i el Senglar tots els arbustos. Però un bon dia va passar una cosa terrible per als nostres amics: havien venut el castell i els terrenys del bosc perquè els demolissin i hi fessin una carretera. Els nostres amics no sabien què fer, estaven molt preocupats. On viurien ara? Llavors a la Poni taronja se li va acudir que potser podrien espantar els homes quan vinguessin. La Poni blava, que era molt presumida, va dir que ella podia fer disfresses amb fang i lianes, gràcies a que quan era petita, la seva mare li havia ensenyar a fer-se roba amb les coses del bosc. L’Esquirol va dir que ell sabia fer instruments musicals amb sorolls extranys amb les seves dents i branques d’arbres. Tot això ho sabia fer perquè la seva mare li havia ensenyar a utilitzar molt bé les seves dents. El Senglar va dir que ell sabia fer màscares amb fang dur, pals i fulles, i això li ho havia ensenyat a fer el seu germà gran. Però... hi havia una de les nostres amigues que no sabia fer res d’especial perquè encara era molt petitona, era la Poni taronja. Al dia següent els nostres amics es van posar a treballar. Tot era alegria i rialles però... la nostra petita poni taronja estava asseguda, molt i molt trista, perquè no sabia com ajudar als seus amics. Una vegada el treball estava acabat,els animals van agafar una disfressa, una màscara i un instrument. Tot era perfecte, però... no sabien com fer-los sonar. Llavors la Pony taronja va donar

13

bots d’alegria, ella sabia fer música amb ells, per fi podia fer una cosa especial! Ensenyaria als seus amics a tocar ben tocats tots i cadascun dels instruments que havien fabricat. Els amics van aprendre molt i molt ràpid perquè els va resultar molt divertit. Pocs dies després, l`Esquirol va anunciar que el dijous de la setmana vinent arribarien els homes i havien d’estar molt ben preparats. Passaven els dies: dilluns, dimarts, i dimecres... Dijous els animals es van amagar als arbres i arbustos de l’entrada amb les disfresses i màscares posades i, com no, amb els instruments. Quan van arribar els homes, es van escoltar uns sorolls extranys, sorolls que els homes no sabien d’on sortien però que els espantaven cada vegada més i més. A poc a poc els animals van anar sortint amb les seves disfresses i màscares, semblaven monstres. Els homes en veure’ls van sortir corrent, sense saber on havia quedat aquell bosc tant tranquil que ells havien visitat feia poc. Quan els homes van marxar, els nostres amics van cantar victòria. I ja van poder cantar per sempre més perquè els homes no van tornar i no van fer la carretera. Així que... conte contat ja s’ha acabat, i si no és mentida serà veritat!

Mònica Lupianez Rosales Escola Elisa Badia, 3r A

Grup B 2n premi

14

NO ENTENC EL PERQUÈ Avui estava a casa j, tranquil, jugant a la wii,i de sobte: - Ian fes els deures! - Mama, ara no. - Sí, ara mateix! - Per què? - Perquè sí!! - No entenc el perquè ... A l’endemà... - Ian lleva’t ! - No vull!!! - Sí! - Per què? - Perquè sí! - D’acord! No entenc aquest perquè... I així cada dia del món, els 365 dies de l’any. Al meu aniversari no, per sort. Fins que un dia que ja estava fart li vaig dir: – Mama, faré una vaga pels meus drets i punt! I dit i fet, vaig baixar al jardí amb una tenda de campanya, un sac de dormir, menjar, llibres i fulls per fer cartells i pancartes. Un cop instal·lat vaig iniciar el meu primer dia de vaga. Vaig anar a veure a l’Albert, el meu millor amic, i vam jugar a fet i amagar. Primer la va parar ell i vam jugar fins la nit. L’Albert es volia quedar a dormir i vaig buscar un sac, una amanida i una poma per a cadascú.

15

A l’endemà vam i van avisar a tots els nostres amics: l’Ana, l’Elias, el Gerard i la Paula. I vam muntar una festa. L’Ana va portar un radiocasset amb CDs, l’Elias va portar un joc de taula, en Gerard va portar molt menjar i la Paula sacs de dormir per tots quatre i una tenda super gran. Vam fer la festa i al llit s’ha dit.Vaig tenir on mal son: tot m’anava malament ,començava a ploure i em mullava i la mama no em deixava entrar a casa! Quin horror, és horrorós, vull tornar a casa!! Al final vaig tornar a casa i em vaig disculpar amb la mama. Vaig aprendre una bona lliçó. Tant fa si no entenc el perquè, haig de fer cas. Aquest conte s`ha acabat perquè en vaga s’ha quedat.

Ian Puigarnau Orta Escola Martí i Pol, 4t

Grup B 3r premi

16

UN PAGÈS A BARBERÀ DEL VALLÈS Fa molts i molts anys, a Barberà del Vallès hi havia un pagès que es deia Pau. Sempre portava una gorra vermella per protegir-se del sol. Barberà del Vallès era un poble molt petit. Però hi havia molts camps de conreu. El Pau treballava moltes hores al dia les seves terres, amb l’ajut del seu estimat Marcelino. Tots dos eren molt bons companys i en Pau tractava el seu ase com un Rei, li donava uns bons menjars. En Marcelino dormia en un estable que tenia uns matalassos i uns coixins daurats. Un matí,en Pau va anar a l’estable per treballar com cada dia i no va trobar en Marcelino. Espantat va cridar “Nooooo!!! i el meu ase?” Va sortir a buscar-lo pel poble, pels voltants del bosc i va preguntar als veïns si l’havien vist. Ningú no en sabia res d’en Marcelino, no l’havien vist des de la nit anterior. En Pau estava molt i molt trist, tant que es va posar malalt i va estar amb febre durant una setmana. Al cap de 10 dies en Pau va sentir un soroll a l’estable i va trobar Marcelino cansat i brut.

- Estimat meu, has tornat! - va dir en Pau. - Què t’ha passat? - va preguntar amb els ulls plorosos.

Al cap d’una estona,en Pau es va adonar que en Marcelino portava les alforges un sac de monedes per al seu amo. I ell va gastar els diners en fer un nou estable per al seu ase. També li va comprar mantes noves.

17

Van continuar vivint feliços perquè els dos s’estimaven molt.

Mounaim Benatia Etaiek Elisa Badia, 3r B

Grup B 4t premi

Grup C: Educació primària – Cicle Superior

LES COLONIES DE 5è B Tothom pensa que les colònies són divertides... doncs jo dic que no! Fa uns anys a cinquè va passar una de les coses que no és normal que passin abans de les colònies. Us ho explicaré: Era el dia de les colònies, anàvem amb les maletes a l’escola i repassàvem tot allò de fer bondat i portar-nos bé. Després de tot això vam anar cap a l’autobús, però alguna cosa em feia mala espina, alguna cosa no anava bé. Quan vam entrar, el conductor no em va semblar gens agradable, jo crec que tots pensen que un conductor ha d’anar ben vestit, ha de ser amable amb els nens i no ha de fer burrades, però aquell conductor era tot el contrari. Portava una sabata de cada, dos mitjons diferents, un amb la “hello kitty”, un pantaló arremangat i l’altre no, una camisa rosa amb una cara d’una persona boja, al coll portava una bufanda de molts colors. Per rematar-ho tenia la barba tallada per un costat i

18

llarga per l’altre, amb el cabell amb una cresta pintada de blau i bevia d’una una tassa de cafè. Jo anava de parella amb la Nerea, una amiga meva molt simpàtica, que em va dir que havia vist un conductor pitjor que el que hi havia allà. Jo, en principi, no la vaig creure... Quan vam arribar, vam anar directament a les habitacions, jo em vaig posar a la llitera de dalt, això sí les habitacions eren xul·líssimes. Després d’això vam anar a esmorzar a un gran camp de gespa molt gran! Vam jugar a futbol amb una altra escola que es marxava el dia següent i sabeu què? els vam guanyar! El dia va anar passant i llavors va arribar l’hora que a ningú agrada, l’hora de anar a dormir. Ens vam posar els pijames, ens vam rentar les dents i vam fer tot allò que sempre fem (rutines avorrides). Jo estava en una altra habitació quan de sobte vaig veure una taràntula gegant caminant per un dels llits dels meus companys. Tothom va cridar espantat i se’n va anar corrents. Després que un professor la matés jo ja sabia que la nit no aniria del tot bé... Jo tinc molt pànic a les aranyes, ho confesso, i no vaig poder dormir molt per tres raons: la Noelia, la meva millor amiga, no parava de moure’s al seu llit que, a més, feia soroll. La Blanca, també molt amiga meva, no parava de parlar sola, a més no entenia res de res i de tan en tan li anava cridant que si estava desperta. També, perquè no m’agraden gens les aranyes. Llavors la Lucia des del pis de baix, també amiga meva, em va dir que volia anar al lavabo i que no volia anar sola. Jo la vaig acompanyar i de camí em vaig trobar el Joan, el profe de 5èA, que portava cinc ampolles d’aigua a la mà, i no em vaig poder resistir de preguntar-li si se les havia begut totes ell. Em va contestar que sí, jo flipant el vaig esquivar tirant cap al lavabo. Quan la Lucia va acabar vaig tornar al llit i per fi em vaig quedar adormida.

19

El dia següent plovia moltíssim i vam haver d’anul·lar totes les activitats. Mentre estàvem caminant pels passadissos ens vam adonar de moltes coses, el profe de 5èA, en Joan, no parava de fer ximpleries, i a més anava tot mal vestit. L’Òscar, el nostre professor, no apareixia per enlloc i no sabíem què fer. També hi havia molts nens que estaven adormits, tot i els crits. Quan va deixar de ploure, a la tarda vam sortir a jugar, i com no, vam jugar a futbol! De sobte el Joan ens va seure a tots i ens va donar uns fulls. Tots vam preguntar que perquè eren els fulls, però ell no ens feia cas. Tot seguit quan ell va acabar de repartir-los va dir que poséssim el nom que faríem divisions. Ningú no va voler fer-les, tots protestàvem, però ell deia que era l’activitat que ens tocava. Tot seguit va començar a dictar les divisions, i en acabar se’n va anar dient que teníem cinc minuts per fer-les. Molts nens van trencar el full i en van fer confeti, d’altres van fer avions de paper i uns les van fer de mala manera. Per la nit tocava discoteca i totes les noies es van posar guapes i molt xul·les. Quan vam estar llestos i acabats de dutxar en Joan ens va dir que no hi havia discoteca. Tots protestant i cridant. Ell ens va dir que si no callàvem no soparíem. LLavors no vam callar, i tampoc vam sopar... Ja als nostres llits, mig morts de gana, vam començar a pensar:” On és l’Òscar? Ja fa dies que no el veiem, i els nens de sisè? i els de quart? No en sabem res!”. La Lucia, que estava a la llitera de baix va preguntar què li havia passat al Joan. Per què està tan estrany?. Amb aquelles preguntes al cap, en aquella habitació no va dormir ningú.

20

Al dia següent i últim dia d’aquella casa de bojos, em vaig adonar que faltaven moltíssims nens, ni en Joan ni l’Òscar no hi eren. No sabíem res d’altres cursos, i els nens que encara estaven allà, com jo estaven molt malament... Jo estava molt espantada, no trobava a ningú. Quan vam decidir sortir de l’habitació tot estava desert, jo no sabia què fer. Vaig ferr voltes i voltes a la casa però cada vegada em sentia més sola. Vaig tancar els ulls un moment i vaig escoltar una veu molt fina però enfadada que deia: “Núria, Núria desperta !Perdràs l’autobús a les colònies, corre ,aixeca’t”. De sobte vaig obrir els ulls i estava a casa meva, al llit. Tot era normal, a més era aquell dia quan havia d’anar de colònies. Així que les colònies em van anar molt bé!!! Història contada història acabada!!

Núria Arruego Angulo Escola Elisa Badia, 5è B

GRUP C 1r premi

LA BARALLA DE LES ESTACIONS Hi havia una vegada quatre estacions de l’any que s’anomenaven Primavera, Estiu, Tardor i Hivern. La Primavera, amb un vestit dels colors de l’arc de Sant Martí, era molt alegre. L’Estiu, amb una samarreta i uns pantalons blancs que ressaltaven el seu bronzejat de tant prendre el Sol, era molt presumit. La Tardor, amb un vestit marró i un paraigües del mateix color, tenia un

21

aspecte seriós. L’Hivern, que anava molt abrigat amb el seu barret i un abric llarg, guants i una bufanda que només deixava veure els seus ulls foscos, era mandrós. Eren igual que quatre amics, cada estació tenia una manera de ser. Però hi havia dos que s’entenien perfectament i els altres dos tenien moltes discussions. I quines eren les estacions que es barallaven? Us estareu preguntant... Eren l’Hivern i l’Estiu. Des que es van conèixer sempre s’havien barallat perquè a l’Hivern li agradava molt el fred, que plogués i que nevés, però a l’Estiu li agradava que hi hagués més dies de sol, plogués poc i que fes calor. Així que eren totalment diferents. Un dia es van ajuntar les quatre estacions de l’any per resoldre aquest problema. La Primavera ve després de l’Hivern i amb ella els arbres i els camps comencen a florir i deixa de fer tant de fred. La Tardor comença després de l’Estiu i amb ella les fulles dels arbres cauen, comença a fer fred i hi ha algunes pluges. A la reunió que van tenir, tant la Primavera com la Tardor intentaven explicar a l’Hivern i a l’Estiu que havien de portar-se bé entre ells perquè gràcies als quatre la vida a la Terra és possible. La Primavera va dir:

- Hiven gràcies a tu tots els éssers vius poden viure, perquè existeix l’aigua i quan es fon la neu s’omplen tots els rius. I Estiu, gràcies a tu i al teu magnífic sol hi ha vida al planeta i un clima perquè els camps puguin acabar de florir per donar-nos aliments. Així que com veieu no sou tan diferents.

Tant l’Hivern com l’Estiu es van quedar pensant uns minuts, i després l’Hivern va dir: - És veritat, Primavera. Ara ho entenc, hem d’estar units perquè gràcies a que cada un fem

una funció diferent al llarg de l’any existeix la vida al planeta.

22

Així va ser com la Primavera i la Tardor van fer reflexionar a l’Hivern i a l’Estiu fent-los veure que només estant units, i no barallant-se i enfrontant-se, aconseguirien mantenir la vida a la Terra. Les estacions parlant van aconseguir entendre’s. A veure si nosaltres, les persones, també parlant aconseguim no acabar amb el nostre planeta. Conte contat, aquest conte s’ha acabat.

Laura Jiménez Domínguez Escola del Bosc, 5èA

Grup C 2n premi

LA PURA REALITAT

Hola, em dic Al, tinc onze anys, tinc una germana gran i una germana petita, ser el del mig és un rotllo.

Com us imaginareu, al estar rodejat de nenes, m’he hagut de buscar un amagatall secret, per lliurar-me’n d’elles. Per què les germanes són tan pesades? A veure, les estimo molt, però moltes, moltes vegades em fan la vida impossible.

Recordo quan era més petit, que la meva germana petita encara no havia nascut, i la Neus, la meva germana gran, sempre em donava la culpa de totes les coses dolentes que ella feia, i és clar, jo pensava que podria fer el mateix amb la Clara, la meva germana petita, però ella ha après

23

de la gran, i no sé que passa que jo sempre sóc el dolent de la casa sense cap raó. Com m’agradaria tenir una càmera gravant tot el dia a casa per ensenyar-li a la mare qui és en realitat les que fan les trapelleries! I ho vaig intentar un dia, però quan estava a punt de col·locar-la, el meu pare em va veure i em va castigar per jugar amb la càmera.

Un dia, vaig sortir al carrer a buscar a algú que no tingués fills perquè m' adoptés, fins que un policia em va veure i em va portar a casa, i és clar, un altre càstig.

La meva germana gran parla molt per telèfon i quan ve la factura, les meves germanes diuen que sóc jo qui fa les trucades, i és clar, un altre càstig.

Un dia la Clara es va enfilar a l’armari de l’habitació dels pares i la porta es va trencar, i esbrineu qui va ser el "culpable"? i és clar, un altre càstig.

I quan es trenca alguna joguina? a qui creieu que donen la culpa, doncs sí, a mi, un altre càstig.

Sort que tinc a l'àvia, si que em creu. M'agrada molt anar a casa seva, perquè a les que castiga són a les meves germanes i que bé em sento! No se me’n va el somriure de la cara, i l'àvia sempre li diu als pares que sóc un nen molt simpàtic... i els pares no se la creuen.

Ser el del mig té un gran inconvenient, quan vull fer les coses divertides que fa la Neus, sóc massa petit, i quan vull fer les coses divertides que fa la Clara, sóc massa gran, i quan es fan les coses que a mi m'agraden?

24

Així, comprendreu que a l’únic lloc on m'agrada estar és al meu amagatall, amb les meves coses, on ningú em molesta i ningú em pot culpar de res que no hagi fet. Encara que a vegades, els meus pares es desesperen perquè no em troben en lloc, i quan aparec sabeu què? Un altre càstig.

Tinc moltes ganes de fer-me ja gran, això sí, jo no viuré mai amb cap dona, perquè segur que jo tindré la culpa de tot. Fi.

Carlos Montàvez Ramallo Escola del Bosc, 6è B

Grup C 3r premi

EL CAMALEÓ I LA ZEBRA AL CONCURS DE CAMUFLATGE La Zebra i el seu amic Camaleó estaven parlant i el Camaleó li va dir a la Zebra:

- Jo em puc camuflar. La Zebra li va dir que ella també es podia camuflar, i el camaleó li va dir que no:

- Les Zebres no es poden camuflar.

Caminant, caminant, els dos amics van arribar a la fira, i veuen un cartell que diu “GRAN CONCURS DE CAMUFLATGE” “Jo, com que sóc un camaleó, guanyaré aquest concurs de camuflatge, perquè els camaleons ens podem camuflar com vulguem”. Doncs van entrar a la fira, i van veure moltes atraccions, on els agradaria muntar, però arribaven una mica tard al concurs.

25

Quan van arribar dins la carpa del “GRAN CONCURS DE CAMUFLATGE” van veure molta gent. La Zebra es va posar una mica nerviosa, i el Camaleó tant normal escalfant i estirant les cames. Primer li tocava camuflar-se al Camaleó, va llençar una bola de fum i va desaparèixer, van buscar, buscar i buscar, però no el veien. Fins que es va aixecar. La Zebra es va sorprendre, fer això era molt difícil, va pensar. El Camaleó s’havia camuflat amb el terra pla. Li van donar un 9,7 i la Zebra nerviosa li va dir al camaleó:

- Bona jugada, em constarà superar el que has fet.

Ara era el torn de la Zebra, que va pintar el pas de vianants al terra. Es va tombar sobre el pas de vianants i li van donar un 9’7, com al Camaleó que es va quedar bocabadat. Finalment els hi van donar el trofeu als dos perquè el compartissin, però el Camaleó el volia per a ell sol o res.

- Fem un pacte, tu et quedes el trofeu una setmana i després jo una altra, d’acord? –li va dir la Zebra.

- Val, però si hi ha algun problema serà culpa dels dos, eh?

Junts, els dos amics van sortir de la carpa tots feliços amb el trofeu, i es van muntar en atraccions els dos junts com dos bons amics.

Adrián López Salan

Escola Miquel Martí i Pol Grup C

4t premi

26

Grup D: Educació Secundària Obligatòria -1r cicle

LA GUERRA D’UN NEN Hola, em dic Julio. Visc a Andalusia, a Màlaga. Tinc sis anys. Avui és 13 d’agost de 1938. Estic sol. Estic sol a casa. El meu pare és a la guerra, se n’ha anat a lluitar i a matar gent dolenta. La mare ha anat a comprar al mercat del Carme. Avui s’ha d’anar a comprar. Estem en guerra, i no es pot sortir al carrer. Si no es pot sortir al carrer, no pots comprar menjar, i si no menges, mors. Mors de gana. Com els soldats de la guerra, i com el meu avi, que l’han afusellat. La mare m’ha explicat que abans, fa uns anys, no hi havia guerra. Que es vivia força bé. Jo no m’ho crec. Des que jo recordo, cauen bombes del cel, mor la gent… Tinc un amic, té dotze anys i es diu Luisito. És molt simpàtic, encara que a l’escola no li va gaire bé. Ell vol una bicicleta per anar pel carrer, més ràpid que ningú. Diu que la vol ja, perquè les bicicletes són per a l’estiu. El seu pare li diu que estan estalviant diners, i d’aquí poc, poder-li comprar. Ara ha arribat la meva mare, ha vingut de comprar i porta molt de menjar. Ha portat iogurts, dels que a mi m’agraden. També fruita i carn de porc, que m’encanta. Me’n vaig a dormir. Avui, quan m’he despertat, la mare no hi era. Hi havia la meva tieta Paca. Diu que la mare se n’ha anat a cosir al taller, per als rics. Cobra poc, però aconsegueix alguns diners per poder enviar-li al pare, per poder menjar i per pagar el lloguer de casa.

Pol Jiménez Arenas Institut Can Planas, 2n ESO

Grup D 1r premi

27

L'ÚLTIMA CARTA A ROSSELLÓ Hi ha una cosa pitjor que la guerra: la postguerra. El pitjor no és passar gana i haver de conviure amb els guanyadors. No, el pitjor és perdre el que més estimes i necessites per viure i haver-ho provocat tu mateix. Això és el que va passar: "Vam arribar a Sant Andreu de Palomar un grup de pagesos, vestits de segadors, devíem ser uns mil homes, tots rebels, i vam acampar allà a la nit. A l'endemà, vam reprendre la marxa cap a Barcelona, amb el Sant Crist de la Parròquia de Sant Andreu de Palomar per bandera i cantant alhora la impertinent frase "Bon cop de falç". Malgrat tot, res no va sortir com s'esperava: Un petit grup d'entre tots nosaltres, inclòs jo, ens vam dirigir cap al vaixell que partia cap a València i el vam assassinar, a Nostre Senyor Comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya, Dalmau III de Queralt." Això va passar el maig de 1640, dia del Corpus de Sang. Però, qui podia arribar a imaginar que tot acabaria amb l'anomenat Tractat dels Pirineus, on el comtat de Rosselló va passar a ser part de França? Jo, per descomptat, no, no podia, sobretot perquè jo vivia allà, amb la meva estimada, i perquè jo mateix vaig provocar haver de separar-me d'ella, i vaig perdre el que més estimava i necessitava per viure. Així que ja no puc. No vull continuar vivint. Ha estat un any ple de tortures. Aquesta és la carta d'acomiadament per a la meva esposa, la meva última carta. L'última carta a Rosselló:

28

"Estimada meva. No tinc paraules per disculpar-me pel que t'he fet. Amb les meves últimes ganes de viure, t'escric per a dir-te que mai he deixat d'estimar-te ni ho deixaré de fer. Però quan llegeixis aquesta carta, jo ja no hi seré. Me'n vaig molt lluny d'aquí, a un altre món. No puc més. Sóc un covard, no puc enfrontar-me a la vida tot sol, sense tenir-te al meu costat. No et demano que em perdonis, sé que la ràbia no et deixarà fer-ho. No et demano que m'estimis, sé que l'odi no t'ho permetrà. Només et demano que em recordis, que em recordis com l'home que no et va saber estimar". Barcelona, Abril 1641

Ana Robles Campabadal Institut Can Planas, 2n ESO

GRUP E 2n premi

Grup E: Educació Secundària Obligatòria – 2n cicle

A COR OBERT Sóc a una habitació. Veig blanc, blanc i més blanc. On sóc? Tinc por però a la vegada és molt confortable, les parets són com coixins. S’obre una porta, ha entrat un home amb pèl ros i ulls marrons, sembla que ve cap a mi, però no és possible, no el conec. Té alguna cosa a la mà. Què

29

és? Un mòbil, un plàtan, un bolígraf, un micròfon, aigua… Remeno al meu cap totes aquestes possibilitats però conforme s’acosta ho veig millor. És un pot de pastilles. A l’etiqueta hi posa “RELAXINA”. L’home me les fa prendre, però jo no les vull. Per què les haig de prendre? Al cap d’un moment tinc la sensació d’un cop molt fort al cap, m’han donat un cop perquè em prengui les pastilles. Les prenc i als cinc segons començo a adormir-me però no és com sempre, alguna cosa ha canviat. Ràpidament faig un cop d’ull al que ha passat i començo a recordar… Em llevo i baixo a prendre l’esmorzar la mare està trista. El pare em crida des de l’habitació, al arribar-hi, té una maleta negra, diu que l’ompli i jo sense dir res ho faig. Acabo de preparar la maleta, em poso el vestit groc que em va regalar l’àvia per les ocacions especials. En acabar de vestir-me em truca l’Anna i diu que tingui molta sort i que m’estarà esperant fora. Els tiets han vingut a visitar-nos. La tia Martina porta un pastís d’aquells grans que tenen nata i xocolata per dintre, la mare el guarda al congelador perquè diu que no puc menjar res. Agafem el cotxe i anem a ca la iaia Antònia, estem 30 minuts allà i després ens n’anem cap a la casa dels avis de Badalona, allà estem uns altres 30 minuts. Tots em fan molts petons i moltes abraçades. El pare ens porta a mi i a la mare cap a l’hospital, per ell sempre arribem tard als llocs. Són les 12:45 i encara no ens han agafat, a les 13:15 un home em dóna una mena de camisó blanc. Al tornar de posar-me el camisó la mare em fa molts petons i es posa a plorar, jo li dic que d’aquí a poc ens tornarem a veure. El metge em fa una senyal perquè vagi amb ell, li faig cas. Estic a un llit, estirada, sense moure ni un pèl. Noto un aparell a la zona del nas i boca, i una veu llunyana que diu que respiri fondo. Tinc son, molta son, m’adormo. Estic molt relaxada i a gust, de sobre tinc com una punxada a la panxa, es una sensació molt estranya. Em desperto, un regust de sal em toca els llavis. Tot un seguit de metges em miren amb una inexpressió a la cara. M’estan cosint la panxa però no em fa mal. Un dels metges surt de la sala, es dirigeix cap a la meva mare. Li diu alguna cosa i ella es posa a plorar. Vaig cap a ella, no em veu, no puc tocar-la. Al fons veig un

30

altre vegada l’home d’abans, em fa un gest per indicar-me que el segueixi. Al fons del passadís hi ha l’habitació. Em desperto d’aquesta mena de mini “Flash back” que he tingut. Ara ho entenc tot. L’operació de cor que m’havien de fer ha sortit malament i no han pogut fer res per salvar-me la vida. El que la meva mare no volia explicar-me era que hi havia un 80% de probabilitats que l’operació no anés bé. L’home ros porta les pastilles perquè em relaxi per al canvi que d’aquí poc experimentaré, tot això m’ho explica ell. Una mena de llums estan començant a rodejar-me, al poc temps estic al costat d’un home petit que em diu que ja puc entrar. Creuo una porta, és casa meva, estic al llit. De cop, una cançó sona, és la de “Crida” del meu grup favorit Vuit. De cop estic al llit, estiro la mà i toco el despertador. Veig al pare que entra a l’habitació. Al veure’l faig un bot i vaig corrents cap a ell. Ell em mira amb cara de desconcert, i el mateix fa la mare quan baixo corrents i li dono una abraçada que la llenço a terra. Surto al carrer en pijama com una boja, i veig a l’home ros rient i saludant-me. Tot havia estat un somni però estava segura que tot ho havia estat?

Paula López Muñoz Institut La Romànica

Grup E 1r premi

UNA REFLEXIÓ Vacances. A tothom li agraden les vacances, tenir temps lliure, relaxar-se, o dit en altres paraules: no treballar. Però ara tot ha canviat, i no cal ser un expert per adonar-se’n. Simplement has d’estar atent i mirar al teu voltant, la gent. Anys enrere, la gent no anava amb currículums a la mà per donar-los a una dependenta. Ara, la meitat de la gent que veus pel carrer va buscant un lloc

31

on poder oferir els seus serveis. I el més estrany de tot, a qualsevol preu. Abans podíem permetre’ns el luxe de poder escollir entre un munt d’ofertes de treball buscant sempre el sou més alt, però ara ja no podem. Fins i tot, una nena de catorze anys com jo, que no sap res de política, ni de societat, s’adona del que està passant, i és que per poder opinar sobre alguna cosa, primer has d’informar-te’n. Bé, quina millor informació hi ha, que viure-ho a casa teva? Això no és un conte, ni una novel·la de ficció, és la realitat, una dura realitat a la que ens hem d’afrontar: Som quatre a casa, la vida ens tracta bé. Ma mare treballa i el meu pare també. Surto per la tarda amb les amigues i puc permetre’m el luxe d’agafar la bossa de crispetes més gran del cinema. Un luxe que es repeteix moltes vegades. No només puc fer això, ni molt menys. Roba. Tenim un munt de roba, però per què posar-se la de l’any passat si aquest any podem comprar-ne més i possiblement més bonica que la que teníem? Una casa per passar l’estiu. Per què no? És un luxe que ens podem permetre. Dos cotxes en comptes d’un. Sabates. Viatges. Llibres. Transport públic. Fins que un dia tot es desestabilitza a casa. Quan vaig veure al meu pare a casa a les sis de la tarda, va ser molt estrany. “Hauria d’estar treballant”- vaig pensar. Més tard, t’assabentes que és a casa perquè li han retallat les hores de treball. “Què bé doncs! Tindràs les tardes lliures!” – penses. Però sembla que a ningú li fa tanta il·lusió com a tu tenir al teu pare a casa per les tardes. Al contrari, semblen amoïnats. Tu no entens perquè, però ho deixes córrer. Passen els mesos i cada vegada veus al teu pare més per casa. Passeja pels passadissos, renta els plats (encara que

32

només hi hagi un got a la pica) intenta aprendre a fer els llits, s’assegura que totes les bombetes de casa funcionin bé, passa l’aspirador per tota la casa dos cops al dia... Qualsevol diria que vol ajudar, vol sentir-se útil a casa, ja que en el treball no ho pot demostrar. Fins que un dia, el teu pare deixa de treballar i el que semblava una cosa bona i divertida, resulta ser la més insuportable del món. Estan tot el dia a sobre teu, tot és mal humor, et vigilen, et pregunten amb qui vas, amb qui parles... Si surts per la tarda, ja no et donen deu euros per gastar, sinó cinc i després esperen el canvi, miren els preus de les coses mil vegades, buscant sempre el preu més baix, i així contínuament. Mai havies viscut això, i no entens perquè tot ha canviat tan de pressa. Una nit, veus la mare plorant al llit i és llavors quan comences a entendre les coses. A entendre perquè el pare es passa tantes hores a casa. A entendre perquè sempre porta un currículum a la mà, perquè no hi ha hagut vacances aquest estiu, perquè ja no anem al cinema tan sovint. Comences a fer comparacions: la crisi i la guerra. No penseu malament, en aquesta guerra no hi ha morts ni res semblant. Però és una lluita contínua per buscar treball, ja no importa el sou, només volen treballar; ja no volen vacances, ni relaxacions. Una llàstima la veritat, tanta gent amb ganes de treballar i cap treball. I et poses a pensar sobre les injustícies, les classes socials i és llavors quan te n’adones que tot, i absolutament tot, està malament. Necessitem realment la monarquia? És igual la teva opinió, estàs obligat a donar-li part dels diners que cobres. I com pot ser que surti gent a la televisió que no sàpiga ni els continents, i per dir cinc paraules, cobrin més diners que els que cobrem nosaltres en un any?

33

Realment serveix manifestar-se? Canviarem alguna de les injustícies amb pancartes i crits pels carrers? Jo opino des de la visió d’una nena de 14 anys, i la meva opinió és aquesta: no. No servirà de res manifestar-se perquè seguiràs veient al teu pare a casa sense treballar, seguiràs veient injustícies, estafes, rics, pobres, política bona, política dolenta... Però també tinc altres opinions, i és que tampoc perdem res per intentar-ho. Qualsevol cosa serà millor que quedar-se de braços plegats així que som-hi, llencem-nos al carrer a protestar i a desfogar-nos! I aquesta és la realitat de la que us parlava al principi. Una realitat dura, però que poc a poc anirà millorant encara que de moment el futur sembli un gran mar negre.

Maria Poveda Rodríguez Institut La Romànica, 3r ESO

GRUP E 2n premi

Grup F: Educació tecnicoprofessional. Batxillerat

ROMÀNTICA INNOCÈNCIA Sí, aquí! Amagat rere d’aquestes cortines no em veuran. Per fi ho podré presenciar, quina il·lusió! Però haig de vigilar. No em poden trobar o em faran fora! Mare meva! Ja comença!

34

Abans d’explicar-vos què estic esperant, haig de dir-vos qui sóc. El meu nom és Joan, i tinc deu anys. Avui es celebren els Jocs Florals de 1877. Visc al carrer dels Miralls, a Barcelona. El meu pare és un artesà, és un artista! Però el pobre ja no té massa treball. No ho entenc, molts dels nostres antics veïns ja no són al nostre barri. Però no estan morts, no! Però...en realitat és com si ho estiguessin. Ja mai no venen a veure la resta d’antics amics. Quan m’escapo pels carrers de Barcelona, els veig voltant per les fàbriques, amb cares pàl·lides, grises. El seu ànim ha desaparegut. El somriure del Pere, l’antic veí de dalt, ja no somriu com abans, ni m’explica històries o acudits. No m’agraden les fàbriques. Al barri es parla molt de la industrialització de les màquines... tothom pensa que són molt bones, però això, en veritat, és només perquè no han vist la cara d’en Pere sortint d’una d’elles. Però això és un altre tema. Tinc, a més, un germà. Es diu Marc, i és més gran que jo, té vint anys. Ell sempre ha ajudat molt al meu pare en el seu treball, li agrada el seu ofici i és molt bo en tot allò que fa. Jo l’admiro, sempre m’ensenya coses que em fascinen. El meu germà, igual que jo, acostuma a robar tots els llibres que troba. És curiós, però també m’explica que això de robar no està bé. De vegades hi ha coses dels adults que no entenc. Nosaltres som bastant pobres, però jo puc anar a l’escola. La veritat és que no és una escola massa còmode. En ella fa molt de fred, i els mestres ensenyen coses que no m’agraden, com per exemple que les persones que vénen de fora són diferents, inferiors... La veritat és que sé que sóc petit... però no m’agrada com està el món en aquest temps. El Marc és un anarquista. Jo no entenc encara què vol dir ser un anarquista. Però el que sí entenc és perquè pensen així. Ells són la veu, la revolució de tots aquells que no estan conformes amb el

35

que passa avui dia, com ara el treball, l’ensenyament, la política o la religió. Sabeu? De tant en tant, ell i els seus companys fan revoltes per protestar, per dir que no estan d’acord. Però no m’agrada que ho facin. Ells utilitzen la violència; molts cops he vist el meu estimat germà sagnant o ple de cops. Fer mal no està bé. Aquesta no crec que sigui la manera de solucionar coses! Per això jo prefereixo llegir. Els meus amics diuen que això no serveix per res, que sempre estic a la lluna... Però penso que és una bona forma de fugir. Fa un temps, el meu germà em va regalar un llibre que parlava de fets que havien passat feia molt de temps. És cert que estava escrit en els nostres dies, i que era una història inventada... però són coses que de cap manera passarien aquí! Era realment fascinant. El seu autor és l’Àngel Guimerà. I molts com ell han escrit llibres amb els quals es pot viatjar, es pot sortir d’una societat que no t’agrada. Les seves històries no solen acabar bé, ni les seves ni les d’altres. I moltes són obres de teatre. Somio amb el dia en què potser, pugui tenir diners per anar a veure una obra seva. Però ara, el que haig de fer, és gaudir d’aquesta enorme oportunitat: presenciar els Jocs Florals! Encara no m’ho puc creure! Quan sortia de l’escola, fa pocs dies, vaig escoltar als homes rics, els burgesos, que aviat es celebrarien, i segurament podrien veure a escriptors coneguts, com ara Àngel Guimerà, Narcís Oller o Jacint Verdaguer. Des que ho vaig saber, vaig desitjar poder assistir. Per això ara estic amagat, rere la gent, rere unes cortines. Sé que avui tornaré a viatjar, avui tornaré a escoltar fragments d’obres que poca gent coneix, sé que tornaré a enlairar-me i somiar amb altres èpoques, amb altres móns...Avui és un pas més per al canvi, per l’avenç de la nostra cultura… Perquè la gent com jo, com la meva família, tingui les portes obertes als somnis, a la literatura.

36

Un home crida silenci. M’amago bé darrera d’aquestes cortines. Tan de bo ningú em faci fora!

Michelle Martínez González Institut La Romànica, 1r Batxillerat

Grup F 1r premi

NOVA VIDA “I encara queda tota una setmana”. Aquest era el primer pensament d'en Víctor cada dilluns. Com que no tenia altre remei, es va aixecar del llit i es va començar a vestir. Un cop ja estava preparat, va agafar el cotxe i va marxar al treball. Tot i que treballava a Telefònica, i allà ja hi havien problemes amb Airtel i la seva recent separació, preferia estar allà que a casa. I tot per culpa de la seva dona, la Laura. Ella n'estava farta, del seu marit. Ell mai no s'enfadava. En Víctor aprofitava els seus viatges des de Barberà del Vallès fins a Barcelona per pensar molt, fins i tot per parlar amb si mateix. Sabia que no arreglaria el món amb les seves “conversacions”. Sabia que ni arreglarien la seva vida. Però mentre en Joan seguís estant al seu costat i l'entengués, ell sabia que encara no estava prou boig com per necessitar un psicòleg. En Joan sempre arribava al lloc de treball cinc minuts abans de l'hora. Ell no pensava que el seu millor amic necessitava ajuda professional. Sí que creia, però, que algun dia la necessitaria, tenint en compte les persones que l'envolten.

37

Com cada matí, en Joan i en Víctor es saluden amb una abraçada. Segons el codi que havien establert quan eres joves, els “col·legues” (així es consideraven) no es donen mai la mà. Si hi havia hagut algun partit de futbol, comentaven les jugades més polèmiques. Com tots dos eren seguidors del Barça, aquest tema no creava massa conflictes. Era l’ambient que creava conflictes dins la ment d’en Víctor: allà on treballava era un lloc trist, mai no passava res. I si passava, probablement era perquè el seu cap venia a escridassar-li perquè no feia el que li havia demanat. En Víctor no entenia aquests empipaments. El seu treball era obrir un document i escriure-hi quatre coses.

- Potser és que hauries de fer-ho en Tahoma – deia en Joan, amb la intenció de fer riure el seu col·lega.

- Molt graciós.

Tot i que sabia què volia en Joan, mai reia. No des de que la Mercè va aparèixer. D’allò feia ja uns quants anys, però ell mai va saber quan i perquè la Laura i ella es van fer tan amigues. Tant li feia, perquè l’únic que l’importava era que, des d’aquell moment, la seva dona va canviar per sempre. Es va casar amb la Laura perquè encaixaven com un trencaclosques. L’un aconseguia que no es veiessin els defectes de l’altre. Tot i que ella era un mica nerviosa, el seu marit era un motiu més que suficient per comptar fins a deu i calmar-se una miqueta. Però aquesta Laura ja no existia.

38

La Laura d’ara era com una noia de setze anys: rebel i amb una falta de modals impressionant. La Mercè li havia enganxat la seva síndrome de Peter Pan en qüestió de setmanes. Al principi, en Víctor estava molt preocupat per la seva dona. Venia sempre a les cinc de la matinada, i ell l’esperava despert. Amb el pas del temps, i al adonar-se com la seva dona s’estava desgastant tan mentalment com físicament, la ment d’en Víctor va crear com una “capa protectora” que li permetia no sentir absolutament res envers els altres. No hi havia res que el fes mostrar cap tipus de sentiment. En Joan no va trigar ni un dia en veure que el seu amic havia canviat i tampoc va trigar en buscar solucions a aquest problema. Va buscar llibres i va parlar amb qualsevol persona que en Víctor conegués, excepte la Laura i la Mercè. Aquestes dues només apareixien per agafar allò que fos imprescindible per sortir de festa o per marxar de viatge i no tornar en dues setmanes. Llavors, en Joan va decidir recomanar la via més ràpida:

- Comença una nova vida. - No - respongué en Víctor. - Per què? - Perquè no. - Així em contestes, sense donar-me’n motius? - Sí.

La veritat és que en Víctor no tenia cap motiu en contra del divorci o de la separació. Però la seva capa havia estat creada per deixar les coses com estaven. Com que ni ell mateix entenia el funcionament de la capa, li era impossible explicar al seu amic què li estava passant.

39

I fins avui, dilluns 24 d’abril de 1995. En Víctor i en Joan feien la seva feina quan, de cop i volta, una ombra es comença a veure al fons del passadís.

- Mare meva – xiuxiuejà en Joan. - Què? – va preguntar el Víctor. - Per allà ve en Jordi. I no ve content.

En Jordi, el cap de tots dos, venia enfadat. Moltíssim. Se li veia que alguna cosa li havia passat i que la seva intenció era desfogar-se amb algun pobre desgraciat o desgraciada. Al Víctor li acabava de tocar l’únic sorteig de loteria al que ningú vol participar.

Jordi González Franco Institut La Romànica, 1r Batxillerat

Grup F 2n premi

40

Grup G: Formació de persones adultes. Nivell instrumental. Curs de llengua oral i escrita. NUEVE MESES CON KATY 21 de diciembre de 2009, un día lluvioso y helado, inesperadamente recibimos una llamada, nos daban la noticia de que una niña acaba de nacer, nos estaba esperando para ir a buscarla para poder darle un hogar hasta que fuera dada en adopción. La alegría y los nervios inundó nuestro hogar. Victoria y Emmie dos días después fueron al centro de menores para ir a buscarla, cuando ser la entregaron se encontraron con una niña muy guapa, hermosa y llena de pelo. Tenía solo dos días de vida. El viaje se hizo inolvidable, cuando llegó a casa fue recibida con mucho cariño y amor, era víspera de fiestas navideñas, toda la familia la acogió como si de un ángel se tratara, el mejor regalo de reyes. Katy celebró sus primeras navidades con nosotros, recibió muchos regalos, pero para nosotros el mejor regalo era ella, que recibiera mucho cariño, como si de su familia se tratara. Katy iba creciendo poco a poco, era una ñiña muy buena, dormía, comía sin ningún problema, se almodó muy bien a nuestra familia, era muy risueña y espabilada. En marzo de 2010 cayó una gran nevada, tenía tan solo cuatro meses, disfrutó mucho de la nieve, aunque al principio se asustó mucho, porque estaba muy fría. Mary la cogió en sus brazos, con una manta y la abrigaba para que no se resfriara. Pasamos un gran día, lleno de alegría, viendo como disfrutaba Katy de su primera nieve.

41

La primavera llegó, y las tardes comenzamos a salir al Parc Central, me la llevaba con el carrito para dar un paseo, y para que la conocieran mis amigas. Fue muy bien acogida, era “la niña del parque”, todo el mundo la quería, hasta el punto de que me esperaban para poder abrazarla y poder disfrutar de ella. Cuando vino el buen tiempo ya era tradición ir cada día al parque, mis amigas la esperaban, porque su mayor felicidad era poder disfrutar de Katy cada día, le enseñaron a bailar la raspa, a dar palmas, y muchas cosas más. En el parque era muy conocida, todo el mundo quería estar con ella, hasta se creó un círculo de señoras que se denominaban ellas mismas como las “tietes de Katy”, todo el mundo quería un pedacito de ella, porque irradiaba alegría, y según decían quitaba las depresiones, porque te llenaba de amor. Katy crecía sin ningún problema, el médico decía que era más grande que las niñas de su edad, y que su crecimiento se hacía con toda normalidad. Era muy glotona, comía un montón, pero había una cosa que no le gustaba mucho, la fruta de la merienda, se hacía la remolona, pero al final se la comía, después de un tiempo, y como recompensa se comía un polo de helado, le encantaban, de fresa, de naranja y de limón. Los días iban pasando, Katy cada vez se aferraba más a nosotros, y nosotros a ella, era nuestra, y no queríamos que nunca llegara el día que se fuera. Los domingos la llevábamos al mercadillo de Canovelles, porque tenemos amistades allí, y en un par de domingos se hizo la niña más famosa de las paradas, cuando llegábamos todo el mundo tenía un regalo para ella, no la dejaban ir, todos la querían y ella les gratificaba con su alegría, su risa y su mirada que transmitía felicidad. Era un encanto.

42

Siempre la llevábamos a todos los sitios, la gente nos paraba para poder decirle cosas a Katy, era una niña que hacía gozo por donde iba. Nos sentíamos muy orgullosos de ella. El verano llegó, y nos la llevábamos a la playa cada fin de semana, la primera vez que se metió en el agua se quedó tiesa, toda estirada, fue una imagen irrepetible. Jugaba con la arena y no nos podíamos despistar, ya que se la quería llevar a la boca. Disfrutaba mucho jugando, y cuando se cansaba teníamos todo preparado para que pudiera dormir sin que le diera el sol. Cuando llegábamos de la playa, nos arreglábamos todos y nos íbamos a cenar a una terraza, a ella le encantaba coger las servilletas y hacer como si limpiara la mesa. El día llegó, el 18 de septiembre 2010 nos llamaron dándonos una mala noticia para nosotros, el 21 se la llevaban, una familia de preadopción venía a buscarla. Todos nos quedamos muy tristes, toda la gente que la quería no se lo podía creer, pero era la realidad. Celebramos una fiesta para su despedida, vino un montón de gente, Katy era muy querida, fue alegre la fiesta porque aún la teníamos entre nosotros, pero la tristeza nos inundaba. El 21 de septiembre a las 10 de la mañana vinieron a buscarla, un abrazo, un beso y un adiós para siempre. Desde entonces no la he vuelto a ver, un vacío ha quedado dentro de mí. Hasta siempre Katy, siempre estarás con nosotros. A continuación la poesía que compuso una amiga que la quería mucho, y siempre que nos reunimos nos la recita, está dedicada a Katy: Al parque viene una niña, la queremos y la adoramos, el padre no la conoce la madre la ha abandonado. Pero ha tenido la suerte de caer en buenas manos,

43

la familia que la tiene, todos la quieren y la cuidan. La llevan de paseo como si fuera su hija. El día que se la lleven, no nos vamos a apañar, todos nos preguntaremos, ¿la niña como estará? Pero no habrá respuesta, porqué nadie lo sabrá. La familia que la coja, nunca debe de olvidar, quererla como una hija, porque ella va a llenar esa casa de alegría diciendo papá y mamá. Que la quieran y que la cuiden, que la sepan llevar, siempre por un buen camino Maria Gómez Solozano que no pueda tropezar. CFA BARBERÀ Como tropezaron sus padres, Grup G siendo menores de edad. 1r premi Katy todos te queremos…

44

MASLENITZA Nuestra familia es internacional, rusa-española. Esto significa que tenemos dos veces más tradiciones, costumbres, fiestas y celebraciones. Y ahora para substituir al Carnaval español viene de prisa la Máslenitza rusa, que nosotros celebraremos sin duda. La fiesta de Máslenitza es muy popular. Hay teorías diferentes que explican el nombre de la fiesta, sus tradiciones, ritos y ceremonias. Yo contaré la que a mí me parece más clara y comprensible y también contaré como celebrábamos la Máslenitza antes y como la celebramos ahora, mi familia, mis amigos, mis compañeros y yo. La Máslenitza es una fiesta eslava muy antigua que tenemos desde los tiempos paganos. Es una fiesta divertida de despedida del invierno. “Máslenitza” se traduce como “carnaval, carnestolendas”, “Mardi Gras”, pero en realidad no son iguales y sí que hay diferencia entre estas celebraciones. Por esto, yo continuaré usando la palabra Máslenitza en mi relato. La Máslenitza dura siete días, siempre desde el lunes hasta el domingo y transcurre la semana que precede a la Cuaresma. El inicio de la Máslenitza no es fijo y oscila desde 3 de Febrero hasta el 14 de Marzo. Este año lo tenemos el lunes 20 de Febrero . En Sant Petersburgo, de donde soy, en este tiempo tenemos el invierno ruso con mucha nieve, con frío y con hielo. Celebrando la Máslenitza nos apresuramos a decir adiós al invierno y a celebrar la llegada del la primavera, muy esperada. El nombre “Máslenitza” procede de la palabra rusa “maslo” (mantequilla). Según una de las versiones, se llama así porque la semana precede a la Cuaresma y ya no se puede comer carne, pero mantequilla y produtos de leche sí. Además el agasajo principal y el símbolo de la fiesta “los blins”(creps) se fríen con mantequilla o aceite (estas palabras se traducen como “maslo”) también.

45

Los blins (creps) también tienen un sentido figurado. Redondos, colorados y calientes ellos simbolizan el sol. Durante la Máslenitza cuecen los blins cada día y es obligatorio agasajar a parientes y amigos. Dicen que quien come blins durante la semana de Máslenitza tiene todo el año acertado y feliz. En mi trabajo, en la oficina, con mis compañeras cada año cocíamos blins por turnos toda la semana. Los blins siempre tienen un sabor diferente, incluso usando la misma receta. Cada ama de casa tiene su propia receta y sus pequeños secretos y artificios. Frecuentemente los blins se hacen con harina de trigo, pero también usan trigo sarraceno (alforjón), avena y maíz. Los blins se pueden comer con mantequilla o rellenos diferentes: crema agria de leche (se llama “smetana”, es una cosa muy popular en Rusia), dulce de leche, miel, mermelada, queso, huevo, col… - depende del gusto y la fantasía. Pero durante la Máslenitza no solo preparamos y comemos blins. Máslenitza es también descender de las montañas en trineo, defender y asaltar la fortaleza de nieve, montar a caballo, es cantar, bailar, hacer el espantajo de Máslenitza y quemarlo después, es saltar ¡atravesando el fuego! Todas estas tradiciones han llegado a nuestros tiempos. Y durante la fiesta los niños y la gente adulta se divierten como hace siglos. Tradicionalmente la semana de la Máslenitza se dividía en dos partes:

- “Y a estrecha” desde el lunes hasta el miércoles, era el tiempo de las preparaciones. - “Y la amplia” desde el jueves hasta el domingo. La gente no trabajaba y toda su energía la

gastaba en la celebración. Claro, ahora no podemos seguir esta tradición. Trabajamos de lunes a viernes y la mayor parte de la celebración la hacemos el fin de semana.

En los tiempos antiguos cada día tenía sus ritos. El lunes comenzaban la fiestas, empezaban a cocer blins. Construían montañas de hielo para descender en trineo después. También montaban

46

columpios y mesas grandes para el agasajo. Los niños hacían un muñeco de paja, el espantajo, que simbolizaba el invierno. Lo vestían y acarreaban por el pueblo en trineo. El martes empezaban diferentes juegos divertidos: descender de las montañas en trineos y comer blins. Los jóvenes buscaban a novias y las jóvenes a novios. Pero casarse solo se podía después de la Cuaresma. El miércoles la suegra, la madre de la esposa, convidaba a su yerno a blins. Era un día muy responsable. Los blins debían ser muy buenos, muy ricos -así la suegra le mostraba su simpatía-. El jueves era un día importante para todos los hombres. Este día construían fortalezas de nieve. Después un grupo debía defenderlo y el otro asaltarlo. Ellos usaban bolas de nieve y ganaba quien era más listo, fuerte y rápido. Esto siempre era muy interesante para los participantes y para los espectadores. También el jueves montaban a caballo alrededor del pueblo siguiendo la dirección del sol, el horario para ayudar al sol a echar al invierno. El viernes, el yerno invitaba a la suegra a su casa a comer blins. También era un día responsable. El yerno también se esforzaba en ofrecer a la suegra los blins y un buen agasajo para así mostrarle su respeto. El sábado todos se invitaban e iban a comer blins. Como ya he mencionado antes, hoy en día, la mayor parte de las ceremonias las practicamos el sábado y domingo. En los parques de la ciudad se organizan las celebraciones casi como eran en tiempos pasados. Estas fiestas siempre son muy divertidas y alegres. Algo muy importante para participar en la fiesta es vestirse correctamente, para que el frío no te moleste y disfrutar con todo lo que esté pasando y poder pasar en la calle mucho tiempo, a veces todo el día.

47

En las fiestas cada persona puede encontrar lo que le interesa. Se puede montar a caballo y poni, todavía descendemos de las montañas, el trineo “finlandés” es muy popular, hacemos fortalezas de nieve, y claro, muñecos de nieve. Ahora es muy popular pintarlos con acuarelas y queda muy bonito. Pero, claro, ¡ también los muñecos de nieve clásicos con la nariz de zanahoria nos gustan mucho! También se presentan al público los músicos, bailarines y conjuntos folclóricos; son muy interesantes y pintorescos. Así la gente puede conocer mejor la historia, las tradiciones… Y si tienes hambre hay muchos quioscos donde pedir blins, té, café, y muchas otras cosas. El domingo la fiesta se acaba. Este día se llama “El Domingo de Perdón”. Según la tradición de la Iglesia Ortodoxa, los parientes, los amigos piden perdón a otro por las ofensas que han hecho durante el año. Este día quemamos el espantajo de la Máslenitza en un fuego grande. Lo despedimos con bromas y canciones, reñimos al frío y agradecemos la nieve, los juegos y los deportes de invierno. En tiempos pasados al final de la fiesta la gente saltaba atravesando el fuego. Ahora en las fiestas oficiales de la ciudad no se puede hacer. Eso no les gusta a los bomberos y médicos de guardia. Aquí, en Barberà no podremos realizar todas estas tradiciones de celebración de la Máslenitza. ¡Pero los blins yo los voy a hacer obligatoriamente! ¡Y creo que mis blins ayudarán al sol a echar este invierno tan insólitamente frío para esta comarca!

Inna Yarygina CFA BARBERÀ

GRUP G 2n premi

48

Grup H: Formació de persones adultes. Secundària. Programa de qualificació professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà. EL DESPERTAR DE LA LLIBERTAT La meva gran sorpresa va ser despertar, lligat de mans i gairabé un, a una llitera en una habitació de parets blanques i sense finestres en què només hi havia un monitor d’ordinador penjat a la paret del davant amb pàgines de programació canviant simultàniament i una porta de seguretat que donava accés a l’habitació. Mil preguntes venien al meu cap: on era? Com havia anat fins allà? Què feia en aquella habitació? Per més que donava voltes no entenia la situació. “El dia anterior em vaig quedar adormit fent coses per Internet”. El cap em donava voltes i em trobava marejat. En aquest moment es va obrir la porta i va entrar algú. No podia veure bé, però la silueta d’una dona es va acostar i vaig notar una punxada al braç, en qüestió de segons vaig perdre la consciència. Quan vaig despertar estava en una llitera en un passadís molt llarg amb moltes portes als costats. Uns homes amb vestit i cara seriosa empenyien la llitera fins al final del passadís, on hi havia un quiròfan amb llums i parets verdes. La meva intenció va ser parlar però per molt que ho intentava no sortia ni un so de la meva boca, i el meu cos, que estava com adormit, no ho podia moure, només podia veure i pensar en quina mena de tortura era aquella. No tenia cap mitjà per poder revelar què em passava, quan jo havia nascut en un país lliure, on tenia el dret de poder expressar la meva opinió. La llitera seguí sense parar cap el quiròfan i els homes,amb cara immutable i mirada fixa, semblaven tenir clar el seu objectiu. Quan vam arribar al quiròfan em van posar a la

49

taula d’operacions. Allà, cap per amunt mirant un monitor que havia al sostre, amb pàgines de programació alternant-se contínuament. Al cap d’una estona es va acostar una dona amb un vestit, em sonava molt la seva cara. Em va punxar el braç, però aquesta vegada la intenció no era adormir-me si no treure’m sang, que alhora la tiraven per un conducte, tots els allà presents van sortir per la porta rient entre ells com sino passés res, mentre jo em quedava sol i dessagnant-me. El meu cap era un volcà de pensaments i preguntes però no trobava respostes, cada vegada em trobava més feble i els meus pensaments eren més borrosos. En aquell moment, com un espectre amb una màscara de “vendeta” va sorgir del monitor que estava al sostre un home que em punxà al coll i em xixiugejar: “alguna solució trobarem”, i va desaparèixer. Els pensaments tornaven a ser fluïts pel que em vaig adonar que m’estava fent una transfusió. Quina bogeria! Uns homes amb vestit em treuen la vida i un personatge amb màscara me la dóna però el que no podia treure’m del cap era el perquè aquest atropellament i la meva presa de llibertat. El temps passava i jo vaig començar a sentir poc a poc parts del meu cos que estaven adormides, amb molt d’esforç vaig poder moure la mà i quan em vaig adonar estava intentant escapar-me, però aquelles corretges no em deixaven. La meva veu també va començar a sortir molt tènue i fluixa però es va anar anar recuperant ràpidament. El malson era més intens: tenia totes les funcions del meu cos però no podia fer res, em sentia impotent davant d’aquesta situació. Van passar vàries hores quan vaig sentir que el pom de la porta s’obria, i que entrava la dona amb vestit, la seva gran sorpresa va ser trobar-me amb vida, vaig començar a cridar desesperadament i, en un instant, estava envoltat per sis homes que van descobrir que m’estaven fent una transfusió i per això encara estava viu. Jo no parava de cridar una i altra vegada: per què em feu això? si us plau, torneu-me la meva llibertat, jo visc en un país lliure i m’esteu treient la vida! Una veu va dir: ens obliguen a fer-ho. De nou vaig sentir una punxada i a l’instant vaig perdre el coneixement. Quan vaig despertar seguia

50

en la mateixa situació. Jo desitjava ser mort i no seguir amb aquell malson, quan mirava estava envoltat de material mèdic. Aviat van començar a tallar-me dits amb unes tisores, esquitxant-se de sang les cares, però continuaven impassibles. Jo no sentia cap dolor. La sang brollava sense parar, aquesta vegada se’m va ennuvolar la vista de seguida i vaig perdre el coneixement. Per fi era mort. El meu cos allà jeia sense vida, la meva ànima i la meva ment van sortir del meu cos i van anar cap al monitor, esperant amb aquesta fusió aconseguir a la xarxa el que no vaig aconseguir en l’últim moment de la meva vida. Que el que neixi lliure segueixi lliure, encara que l’intentin retallar, amputar i vetar. Allà vaig començar el meu nou despertar de la llibertat.

Javier García Miravalles CFA BARBERÀ

Grup H 1r premi

UN NEN SOLDAT “Ajupiu-vos! Correu... correuuu!!!!” Un B2 Bomber ha passat per sobre nostre. S’escolta un rugit que fa que el terra tremoli, el cor palpita a tota potència. Ja ha passat tot, sortim de l'amagatall i... un paisatge desolador, tot destruït. Ara que ja no tenim perill en certa manera explicaré qui sóc. Bé, millor explicaré què faig aquí perquè no em deixen revelar la meva identitat. Únicament diré que... uff em jugo el coll dient la meva edat, 14 anys, sóc enmig d’una guerra civil, i ara fa uns vint minuts ens han bombardejat.

51

No sé pas qui llegirà aquesta història o ni tan sols si es llegirà, explico això perquè vull que en un futur els governs es posin d'acord per controlar més el que passa amb nens com jo. Explicaré no el que em fan fer, que és assassinar-me, sinó com he arribat a fer-ho. L'història començà així... Estava jugant amb el meu germà al pati de casa. Tota la meva tribu gaudia d’una bona caça, un búfal. Teníem carn per a una setmana, tot era perfecte. Em llevo i surto a fer lluita, amb el cap de tribu. Bé, jo i tots els nens de la tribu. Dins de poc compleixo els catorze anys i m'espera un ritual, perquè als catorze ja et consideren un home a la nostra tribu i fan una sèrie de rituals. Un d’ells és lluitar amb el cap de la tribu. És una lluita amb una llança i un escut. És una lluita tradicional de la nostra tribu. Estic mort de lluitar i amb nervis perquè demà per fi compleixo els catorze anys. Quins nervis. Em llevo són las quatre de la matinada, no sé què passa, el caos regna sento als homes i dones de la meva tribu cridar. Giro el cap, i observo a la majoria de persones de la meva tribu al terra lligades, però solament els homes, les dones no es veu bé que fan amb elles, però se les emporten a un lloc apart i els treuen la roba. “Fills de puta!” crido. Surto corrent, faig un bot i amb la meva llança li travesso amb un fort cop a un de la tribu enemiga que es volia emportar la meva mare. Pum! Em desperto. Vaig patir un cop molt fort després de matar l’home que es volia emportar a la meva mare, i ara estic lligat. Tinc por, molta por. Faig una ullada. Està tota la gent de la tribu morta. Tota la meva família també. Començo a plorar, crido “Mama! Papa! Germà!”. M'agafa un home, i em diu que quina edat tinc. Li escupo a la cara, i em dóna una bufetada i em

52

pregunta una altra vegada quina edat tinc, no dic res... L'home treu una arma nova que mai havia vist i m'apunta amb ella. Em pregunta quina edat tinc. Li dic la meva edat i l’home em diu que a partir d'aquest moment seré un d’ells. No entenc res de res. Penso que he matat a un d’ells i em perdonen la vida. És una incoherència realment, i per això segueixo sense entendre res. No sé què passa. Al cap d’unes hores parem a un lloc a menjar i comencen a parlar amb mi i em diuen que em perdonen la vida a canvi de que lluiti amb ells. La veritat que no entenc res, cada cop menys. Al dia següent anem a un lloc al mig del bosc, em donen un arma com amb la que m'havien apuntat i em diuen que es diu AK-7. Pregunto per què m'han perdonat la vida i la seva resposta és clara, perquè tinc valor. Jo suposo que és perquè quan intentaven fer alguna cosa a la meva mare, en vaig matar un d’ells. L’entrenament és molt dur aquí. Obstacles, tir, lluita sense armes, lluita amb armes, etc. No puc escriure més. L'enemic comença a venir... Ens envolten. N’he mort un! Buf, gairebé em toca un tret. No sé si podré escriure més. M'amago en una saleta. Crec que aquesta serà la meva última línia perquè estan intentant tirar la porta a baix. La meva última frase és: “Ho sento pare, mare i germà per no poder haver venjat la vostra mort.”

Àngel Sillero Salas Barberà Promoció

Grup H 2n premi

53

Grup I: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d'accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d'iniciació a una llengua estrangera. UN BON RECORD Cada dia al matí, s’aixecava la Laia a la mateixa hora, es pentinava els cabells i es vestia per baixar a esmorzar a la cuina. Es posava l’entrepà i els llibres dins la motxilla i marxava a la parada de l’autocar per anar a l’escola. Per la tarda, de tornada a casa, sempre es parava a parlar amb una senyora que li explicava anècdotes de la seva néta. I totes dues acabaven rient. La Laia que només tenia 8 anys, no entenia perquè sempre a la mateixa hora i en el mateix lloc, s’hi trobava la senyora que la feia riure i no coneixia de res. De fet, no sabia com es deia, ni on vivia, però en canvi, la senyora sí sabia el seu nom, la seva edat i on vivia. Tot era molt estrany per la Laia i per molt que intentava recordar si anteriorment l’havia vist en algun lloc, no aconseguia reconèixer qui era aquella senyora. Un bon dia, de cop, la nena ja no va veure aquella senyora, de fet es va quedar una estona esperant per si venia, però allà, no va aparèixer ningú. Així, va passar dues setmanes i no la va veure més. Una tarda de dissabte, la mare de la Laia i ella, es van posar a mirar fotografies de quan la mare tenia la seva edat. Després d’estar mirant moltes fotografies, de sobte, la nena es va quedar paralitzada, per un instant, al davant d’una d’elles. No podia donar crèdit al que estava veient, era aquella senyora que cada tarda havia estat parlant amb ella, però de cop i volta un dia

54

no l’havia vist més. No s’ho podia creure. La nena li va preguntar a la seva mare qui era aquesta senyora i la mare li va explicar que aquesta senyora de la fotografia, se la estimava molt, perquè quan ella havia estat petita, l’havia estat cuidant molt i guardava un bon record de la senyora Maria.

Lídia Martínez Rubio CFA BARBERÀ

Grup I 1r premi

LA SARGANTANA QUE ES CREIA DIFERENT A la part sud de la selva, el primer dilluns de primavera va néixer la Tinka. A diferència d’altres sargantanes petites ella no canviava de color, però els seus pares no se’n van adonar. Serà perquè estaven feliços de portar un fill al món. Una senyora va preguntar: - Aquell d’allà, que s’assembla a la fulla marró, és el meu fill. Quin és el teu? - El meu és el de la fulla sense color -respongué la mare. Sense donar-li importància a la fulla. Amoïnada la senyora li va dir: - Què estrany, mai he vist una fulla sense color, però crec que he d’anar a l’oculista. Els anys van passar i els seus pares i d’altres persones van dir “és un monstre”. Ella no sabia per què l’insultaven, va fer marxa enrere, fins prop del bassal, quan els seus companys van estar a

55

punt d’empènyer-la. Quan de sobte va aparèixer el professor i els va dir “què està passant aquí?”. Totes es van posar fermes. Es van mirar unes a les altres i li van demanar perdó. A partir d’aquest dia van seguir jugant amb ella, però només a fet i amagar. La Tinka només volia ser com els altres. Una tarda es va posar sota un arbre i va plorar tot el que havia emmagatzemat. Després es va quedar adormida pensant que els seus desitjos fossin realitat. Més tard, al llit, el cervell de laTinka va millorar. Les seves esperances van continuar durant molt de temps. Tinka se’n va anar a passsejar pel bosc pensant que apareixeria una bruixa, en la qual creia, perquè li resolgués el seu problema. Però al final no en va aparèixer cap. Al tercer dia, es va donar per vençuda, ja havia caminat prou. Va acudir al metge que li va dir “ets tu i la teva ment, esborra a tots els que t’envolten”. Després d’escoltar al metge havia vist una manera diferent de veure les coses. Més tard, la Tinka va practicar amb molts llibres de pintura fins a esdevenir una mestra de l’art. Per fi ho va aconseguir. Era feliç perquè havia tornat a creure en la sort.

Esther Garrigós Moreno CFA Barberà

Grup I 2n premi

56

GRUP J Estudis Universitaris. Cicles formatius de grau superior. CARTA DE MOTIVACIÓ Apreciat Comitè de Selecció de Personal, En primer lloc, permetin-me agrair-los l’oportunitat d’accedir a un procés de selecció de personal tan exclusiu i poc usual com és aquest. Sóc conscient de les circumstàncies especials que envolten l”empresa”, per anomenar-la d’alguna manera, i també dels requeriments i responsabilitats que comporta la plaça laboral a la que opto. I he de reconèixer que, malgrat la majoria d’aquestes clàusules no acaben sent més que un capritx estrafolari amb l’únic objectiu d’impressionar els candidats, en aquest cas concret em semblen completament justificades. No sé pas qui les va redactar, ni voldria que donés la falsa impressió d’estar-los ensabonant, però saber que es prenen amb tanta seriositat la seva feina és una sensació certament motivadora. I com justament d’això tracta aquesta carta, de motivació, deixi’m explicar-los els motius pels quals crec que sóc exactament el perfil que vostès estant buscant. Com és d’esperar, no parlaré de tots aquells detalls de mi que ja es donen per descomptat: és lògic i raonable que la resta de candidats també siguin escriptors, tinguin capacitat d’inventar-se històries sobre la marxa i riguin de veritat més de tres cops al dia. Aquestes eren les tres característiques imprescindibles segons l’anunci que vostès van publicar, i donat que tots plegats hem arribat fins aquest punt, dedueixo que estan prou satisfets pel que fa a aquests aspectes. Així doncs, em centraré en aquells trets de mi mateix que els donin una visió més àmplia sobre la meva candidatura. Com és normal, tractaré d’evitar aquells aspectes que puguin perjudicar la imatge que vostès es formaran de mi, però en el cas que siguin

57

necessaris per entendre el conjunt, els inclouré. Tenint en compte la feina a desenvolupar, considero que és cabdal que escullin la persona idònia, i per a fer-ho necessitaran tota la informació possible. Prou feina tenen com perquè els candidats els amaguin dades! He de reconèixer que durant els primers mesos del procés no entenia la necessitat de mantenir-ho tot plegat en secret, i fins i tot resultava una mica emprenyador. Tenia entès que és una pràctica comuna en les contractacions d’alts executius, però en el món literari no n’havia sentit mai a parlar. Ara que conec una mica millor la seva feina, però, entenc que una de les raons per les quals vostès fan feliç a tanta gent és perquè ells ni s’imaginen què passa realment. El mateix va succeir l’hivern del 86. Segurament recordavan que hi va haver aquella gran nevada que va durar setmanes, tant que semblava que no s’hagués d’acabar mai. Si en vam arribar a gaudir, els més petits… era ben bé com un somni fet realitat. Un dia rere l’altre, et llevava el pare o la mare per portar-te a l’escola, miraves per la finestra… i a tot arreu només veies blanc, com el paisatge d’una postal de Nadal. No hi havia casa que no tingués el seu ninot de neu, que pràcticament havia passat a formar part de la família ja. Fins i tot el fet mateix d’anar cap a l’escola ja era una aventura, i nosaltres frisàvem perquè arribés l‘hora del pati i poguéssim reprendre la guerra de boles de neu del dia anterior, o les curses de trineus que ens deixaven baldats. Oi que sembla impossible que un nen pogués no entusiasmar-se amb la perspectiva? Doncs a la meva classe n’hi havia un, el Sven. En Sven i el seu pare havien arribat recentment al poble des de Noruega, per motius de feina del pare. Pel que ens va explicar la professora abans que s’incorporés a les classes, l’Sven no parlava el nostre idioma, així que tindria el doble de feina intentant aprendre’l mentre seguia com podia les classes. El dia que l’Sven va arribar a classe els xiuxiueigs van allargar-se una bona estona: l’Sven era molt ros, molt pàl·lid i d’ulls exageradament blaus. Durant els primers dies molts dels nostres companys es van acostar a parlar amb ell i van intentar

58

esbrinar-ne alguna cosa més. Però ràpidament, quan va quedar demostrat que la neu era un interlocutor molt més actiu i emocionant, hi vam dirigir tots la nostra atenció. Tots excepte l’Sven, que durant l’hora del pati es quedava assegut a classe mirant-nos jugar per la finestra. No en sabíem el motiu, però no va sortir a jugar al pati ni un sol dia. La vertitat és que a ningú li queia malament l’Sven, a classe era molt participatiu i progressava ràpidament amb l’idioma, però quan arribava l’hora del pati… simplement es quedava, pensatiu, mirant per la finestra. Segurament mai n’hauríem arribat a treure l’entrellat, de tot plegat, si no hagués estat pel dia en què no vaig recordar que teníem deures. El dia en què no vaig recordar que teníem deures vaig haver de quedar-me a l’hora del pati a fer-los, i m’ho vaig prendre tan seriosament que cinc minuts abans que es reprenguessin les classes jo ja havia acabat tots els exercicis. Posat que no valia la pena sortir al pati per tan poca estona, vaig acostar-me a l’Sven i li vaig formular la pregunta que ens rondava a tots pel cap i que mai cap de nosaltres no havia articulat. La resposta la reprodueixo aquí i ara per primera vegada, vint-i-tres anys després. I ho vaig només perquè sé que ja no cal que me la guardi per mi, tot i que ell en cap moment m’ho demanés.

- Doncs mira, no surto amb vosaltres al pati per la mateixa raó per la qual el sol no baixa cada matí a córrer entre les flors del jardí. Pels mateixos motius pel quals la música es limita a parlar amb els qui la volen escoltar, i mai es deixa veure. Jo sóc la neu que cobreix les teulades. Jo sóc el tronc que espetega a la llar de foc, jo sóc estar en pau amb la vida. Jo sóc els bons propòsits, la rialla de tots vosaltres quan us llenceu en trineu, la bufanda feta per l’àvia amb tota la saviesa i l’amor del món. La tassa de sopa que escalfa les mans mentre el vapor es dissol, mandrós, en l’aire… Jo sóc l’Hivern, i cap d’aquests dies he sortit amb vosaltres al pati perquè ja hi era, esperant-vos i preparant l’escenari perfecte perquè vosaltres, els actors d’aquesta obra sense fi, poguéssiu desplegar el vostre talent… I així,

59

assegut darrere d’aquesta finestra, he vist dia a dia cadascuna de les vostres cares de felicitat, un grapat de motius més que suficients per tornar l’any que ve…

No vaig tenir temps de contestar perquè just en aquell instant tots els companys de classe van tornar del pati i ens vam veure envoltats per molts parells d’ulls cansats però satisfets. Suposo que, després de tot, d’això i només d’això es tractava tot. Poc temps després d’allò els carrers van anar recuperant un a un tots els seus colors habituals. Els ninots de neu es van desfer sota l’atenta mirada d’un sol cada dia més intens, i els genolls pelats van posar-se de moda alhora que nosaltres recuperàvem els pantalons curts i les pilotes de futbol. Ningú, excepte jo, va adonar-se que, aparentment, el pare de l’Sven ja havia acabat el que fos que havia de fer al nostre país, perquè un bon dia ja no el vam tornar a veure més. Com poden veure, encara al meu currículum no ho mencionés, tinc experiència prèvia amb aquest tipus de situacions, i sé mantenir la boca tancada quan cal. Per com ens han insistit en aquest tema, entenc que és un aspecte del càrrec que consideren clau, i he cregut oportú demostrar, a través d’aquest fragment del meu blackground, que sóc el candidat ideal per a la feina que estan buscant. Què més els puc dir de mi? Què més els pot interessar? Tenint en compte el tipus de feina que caldrà dur a terme, entenc que la imaginació és l’altre element imprescindible. Sembla estrany que ho admeti tan obertament, però sóc una d’aquelles persones a les que la imaginació i la literatura els ha jugat més d’una mala passada, i també més de dues. Sense anar més enllà, van convertir en irrepetible (a desgrat meu) l’estiu més increïble que he conegut mai…

60

Tot va començar l’estiu després del meu segon any a la universitat. Des de sempre a mi m’havia agradat el vòlei platja, i val a dir que no ho feia pas malament (tot i que no és una dada que acostumi a posar al currículum!). Gràcies a l’empenta del meu millor amic vam decidir apuntar-nos a un torneig per parelles que es feia a la costa, i per fer un bon paper vam estar entrenant a la platja durant tot l’estiu. Per no avorrir amb detalls innecessaris, només diré que aquella mateixa platja és la que aprofitava el casal d’estiu del poble per organitzar activitats divertides pels nens. I resulta que en aquest casal d’estiu hi treballava, de monitora, aquella noia. Aquells cabells que arrancaven centelleigs envejosos del sol, aquell somriure capaç de fondre gelats i cors amb la mateixa facilitat… necessitaria tot un capítol a part per arribar a descriure-la, però em temo que fins i tot així no li faria justícia. Sigui com sigui, quan anava cap a la platja cada matí ho feia amb el cap posat al moment que ella arribaria amb els nens del casal i muntaria alguna activitat divertida i original amb globus d’aigua, galledes de sorra o matalassos infables. No va ser fins al cap de tres setmanes que vaig vèncer la meva vergonya i la vaig convidar a sopar. El casal no plegava fins a les cinc de la tarda, i després encara havia de preparar els jocs de l’endemà, em va dir, però estaria encantada de quedar amb mi al principi del passeig marítim a les set, va afegir amb un somriure. Encara recordo amb afecte aquella cita i totes les que van seguir, però la meva memòria les ha anat unint en un sol conjunt de moments que sóc incapaç de separar. No sabria dir quan, però recordo recórrer un cop i un altre el passeig marítim mentre s’anava fent fosc, parlant de tot i de res, escoltant sobre les noves entremaliadures d’aquell nen o d’aquell altre. Recordo les excursions en bicicleta els dies que no hi havia casal, escapar-nos de bon matí a cales remotes i assecar-nos estirats al sol. Recordo el cinema a la fresca cada dimarts, les pel·lícules de plorar i les de riure. Tampoc he oblidat els diumenges fent temps fins l’hora de dinar a l’ombra del tendal de qualsevol bar, o com vam aprendre a tocar la guitarra amb un vell instrument que algú havia llençat i un cançoner que voltava per casa. Fins i tot en el torneig de vòlei platja, tot i no

61

guanyar, el meu amic i jo vam aconseguir una molt meritòria tercera plaça. Va ser un estiu rodó, dels que recordes tota la vida. Però també, com tots els estius, va acabar bruscament. Un dilluns estàs estirat al costat de la piscina, jugant a cartes, i una setmana més tard et despertes despertant a les sis del matí per agafar un tren i dos autobusos per anar a la universitat. Suposo que és part del seu encant, com el d’una papallona de vida intensa i bella. Però he de reconèixer que el més difícil de tancar l’estiu del meu segon any de carrera va ser el comiat amb aquella noia. Ella se n’havia de tornar al seu poble, jo a la universitat, i vam haver de fer-nos a la idea que ja feia massa fred per banyar-se de nit, que el vent de tardor feia impossible qualsevol intent de construir un mandrós castell de cartes a la taula del bar de la piscina. Vam prometre’ns mútuament, això sí, que ens tornaríem a trobar a la punta del moll el primer dia de juliol. El meu tercer any a la universitat no va ser res de l’altre món, i si el recordo és perquè va ser quan vaig escriure el meu primer èxit, L’estiu. Basant-me sense esmentar-ho en la meva experiència amb l’Sven i en les meravelloses vacances que havia viscut, vaig escriure la història d’una noia que era l’estiu mateix, amb la qual el meu protagonista vivia mil aventures durant els mesos més calorosos d’un país llunyà. La meva senzilla obra, que no passava de les 100 pàgines, va tenir un èxit inesperat, i va ser el punt d’inflexió a partir del qual em vaig convertir en escriptor. De la història segurament no hi ha gaire més a dir, ja que si estan interessats en contractar els meus serveis segurament ja l’hauran llegida, però el que ningú sap és que va passar el primer dia de juliol, el dia que vaig perdre per sempre més aquella noia. Quan vaig arribar al final del moll només hi vaig trobar gavines i una carta, que deia així: “Estimat, En primer lloc, et demano perdó per no ser aquí i avui amb tu. M’hagués encantat, però les circumstàncies ho fan impossible. He de dir-te que m’ha encantat el teu llibre, crec que tindràs un

62

futur increïble com a escriptor. El que no m’ha agradat d’ell, però, ha sigut que descriu massa fidelment la realitat. Després de dibuixar a la meva ment el món que tu has dibuixat, no em queda altra opció sinó reconèixer-hi la història de la meva vida. Val la pena allargar un somni perfecte i córrer el risc d’esguerrar-lo? Jo sóc de l’opinió que no, que mai és tard per iniciar un nou somni, perquè sempre tindràs el record de tots els altres darrere teu. I en aquest cas, el teu conte és la descripció perfecta del que jo represento, i no m’atreveixo a forçar la meva presència un altre estiu i que descobreixis que amb les teves noves responsabilitats, el temps passat amb mi no era tan meravellós com l’has dibuixat. Seguiràs vivint estius inoblidables a la teva vida, no en tinguis cap dubte, però et puc assegurar que cap d’ells tornarà a ser com l’estiu després del segon any d’universitat, en cap d’ells m’hi trobaràs a mi. Feliç estiu.” I aquesta és la història de com el meu conte va convertir en irrepetible aquell estiu després del meu segon any d’universitat. M’hagués agradat tornar a veure la noia, parlar-hi, però en tots aquests anys no l’he tornat a trobar. A canvi, però, he après a valorar les oportunitats que la vida en dóna, i per aquesta raó em vaig presentar al lloc de feina que vostès oferien. M’encantaria poder ajudar a teixir els somnis de la gent, capbussant-me en els seus records i les seves vivències per poder escriure i descriure per a ells l’escenari perfecte, les paraules exactes que donaran forma als somnis i els faran créixer fins a donar-los ales. També em veig capacitat per mantenir el seu secret i contribuir a que la gent segueixi creient en la màgia dels somnis sense conèixer tota la feina que hi ha darrere. Trobo que és una oportunitat massa bonica per deixar-la escapar, i per això reitero la meva voluntat d’aconseguir el lloc de treball de Teixidor de Somnis que vostès ofereixen.

63

Moltes gràcies per la seva atenció.

Ramon Guim Ferreté Bonastre Universitat Politècnica de Catalunya

Grup J 1r premi

EM VARES DIR QUE TORNARIES. Aquella nit no va sopar. Va mirar cap a la seva butaca lila de vellut i es va asseure a cavil·lar sobre el que havia presenciat aquella tarda. Cansat de la vida que li va tocar viure, en Rolan sabia que aquell dia no tornaria a sortir al carrer: esperava pacient l'arribada de la seva companya de viatge, aquella que va poder esquivar durant la seva joventut, la que s'havia emportat als seus amics. Ara li tocava a ell. Recolzant-se damunt del braç de la seva poltrona, rosegada pel pas del temps i deixant entreveure l’escuma verda del tapís, en Rolan va quedar pensatiu mirant els llibres de la seva prestatgeria vella. Fent una breu mirada, va repassar una vegada més els llibres que tant el van inspirar per poder sortir invicte dels conflictes que el destí havia preparat per ell. Recordant les histories ofertes pels clàssics, L'Odissea, La Ilíada o Les Bacants, fins a rememorar als filòsofs Hegel, Nietzche o el doctrinari Marx, va observar que hi havia un petit llibre que mai havia llegit. «No, no pot ser» –Va pensar. Envaït per la curiositat i trontollant sobre les seves cames, es va apropar a aquest llibret vermellós, típic de llibreries de vell, ple de pols i el llom corcat. Després d’observar la portada sense títol, el va obrir. D’ell va sortir un paper groguenc que va començar a llegir:

64

1 d’agost, 1936, Estimada Cornèlia, Acabo d'arribar a la devastada capital. Me’n vaig anar fa sis dies i ja la trobo a faltar; sé que aquesta no és la millor forma de dirigir-me a vostè però ja se sap: “no se sap el que es té fins que es perd”. Suposo que vostè estarà bé, la meva mare és una estupenda cuinera i ja li vaig deixar l'encàrrec que la cuidés bé. Jo també ho estaré, Granada no està tan malament com la pintaven encara que la nostra ajuda sempre serà necessària. Cuidin-se. El seu amic i protector, Rolan. Quan va acabar de llegir la carta, es va asseure en la seva butaca i amb algunes llàgrimes als ulls, va prosseguir amb la lectura del llibre vell. Rolan va poder veure alguna cosa escrita: sueño, luna, azul, muerte, en forma de versos. «Federico?» –Es va preguntar. Semblaven versos del gran poeta andalús, encara que no n’estava segur. «No em vindrà malament una mica de bona literatura abans que arribi el moment» –Es va dir a si mateix. I va seguir llegint fins que el seu cor va deixar de bategar a l'alba. * * * 1931. -Cornèlia! -Digui'm, senyora Anna. -Hem parlat amb les teves ties. Prefereixes quedar-te amb nosaltres o anar-te’n amb elles?

65

-Doncs si puc triar… Prefereixo quedar-me amb vostès. Tant vostè com el seu marit Ernest, em cuiden bé. A més, en Rolan està aprenent a llegir i a escriure amb una rapidesa impressionant. Si els sembla bé, prefereixo quedar-me. -Ben fet. Demà les trucaré. La Cornèlia era òrfena. El seu pare, comerciant del port de Barcelona, va morir en un accident d'autobús quan aquesta tenia cinc anys i la seva mare, ressentida del pulmó esquerre, només va poder resistir cinc anys més sense el seu marit. En aquests deu anys, el millor que va poder fer per la seva filla va ser ensenyar-li a llegir i escriure. En morir ella, la Cornèlia va quedar en mans de la senyora Anna i el senyor Ernest, els pares d’en Rolan. Una família de classe mitjana-alta, estirp de metges i advocats que intentaven portar una vida sense sobresalts. La Cornèlia els resultava una noia exemplar. Amb tan sols set anys, havia llegit Les Metamorfosis d'Ovidi i destacava entre les alumnes del col·legi de monges. Des del primer moment que va trepitjar la seva casa, en Rolan, amb cinc anyets, la mirava amb els ulls com a plats, sentia el seu cor palpitar i balbotejava si ella l’animava a jugar; tots dos es van fer amics de seguida. Varen passar alguns anys i la Cornèlia va començar a sentir canvis en el seu cos. Ja no li venia de gust jugar, ni corretejar pel carrer: s'estava fent dona. Mirava des de la seva finestra al Rolan, fent les seves malifetes, mentre desplaçava els ulls cap al mirall i observava que ja no era la mateixa que li pregava al nen que juguessin a la pilota o a fer pastetes amb fang. Així, i aprofitant l'experiència de lectura i escriptura amb la qual comptava, la senyora Anna va instar a la Cornèlia que li fes classes particulars al seu fill, almenys perquè no estigués sempre al carrer i desatengués el col·legi.

66

Com cada tarda, en Rolan i la Cornèlia es passaven hores i hores llegint i comentat cada obra. L'Odissea era l'obra clàssica favorita del petit, amb ella somiava i creia que era Ulisses, el guerrer invencible davant les adversitats, i la Cornèlia, la seva pacient estimada. En aquests cinc anys d’ensenyança, tant la Cornèlia com en Rolan sabien que hi havia alguna cosa entre ells dos, però mai feien un pas endavant. Ells creixien, i amb ells, els sentiments posaven la pell de gallina a qui estigués entre mig dels dos. * * * 1936. Esclata la guerra civil espanyola. En Rolan és cridat pel bàndol republicà perquè vagi a Andalusia: a Còrdova i a Jaén s'estaven produint massacres i necessitaven ajuda. En Rolan és destinat a Granada amb quinze anys: Ulisses havia d'embarcar-se i deixar a Penèlope a la seva terra. Entre crits i plors, la senyora Anna i la Cornèlia abracen al senyor Ernest i al Rolan. - No marxeu, digueu que esteu malalts, que no podeu. –deien entre llàgrimes. - Estarem bé, només anem a fer ajuda humanitària. Nosaltres no hem d’estar al front, no estem ficats en política, no ens passarà res, no patiu. –deien els homes intentant calmar-les. Cada vegada era pitjor acomiadar-se. Mentre que en Rolan ficava a la seva bossa una mica de roba i alguna cosa per la seva higiene, la seva mare i la Cornèlia no paraven de plorar. D’altra banda, el seu pare, que l’esperava al marc de la porta movia la mà en senyal de “au va, anem-nos-en”; el Rolan va agafar la seva motxilla, va fer un petó a les dues i se’n va anar.

67

Dins el cotxe, el Rolan observava l’expressió del seu pare: faç frunzida, gorra inclinada cap endavant, boca seca… el pobre home mantenia la mateixa cara de tristesa i preocupació des que van pujar a la berlina. - Pare, què et passa? No has dit res des que hem deixat la mare i la Cornèlia. - No sé, fill meu. Però convé que sàpigues que no tornarem a veure-les. Aquesta guerra està pitjor del que em pensava. O morirem nosaltres o moriran elles. - No diguis això. Tot sortirà bé, nosaltres no lluitarem, anem d'ajuda… - …Humanitària? Psst. Saps que això és mentida. Just en aquell moment, dues llàgrimes van sortir dels ulls d’en Rolan. Ningú l’esperaria a la seva volta i tot per aquesta estúpida guerra que tenia a tot el país regirat. Durant el viatge, tots parlaven de política mentre que en Rolan es mantenia al marge, no volia ser partícip d'aquelles converses ideals que s'assemblaven molt poc a la realitat. Els dies passaven, la guerra continuava i en Rolan llegia i rellegia L’Odissea una i altra vegada abans d’anar-se’n a dormir. Per això, entre somnis parlava: «Penèlope no m’esperarà, morirà. Crec que ja no m’espera». * * * 2012. - Sònia! Sònia! Aquesta nena… Vaja cuidadora m’han assignat… Jo puc fer-me càrrec de mi mateix sense ningú! - Què vol senyor Rolan? Sortirà? Li porto la gorra i la bufanda?

68

-Sí. Aniré a fer una volta. Sol. No cal que vinguis, vaig fins la cantonada a comprar el diari i torno. -Ben fet, ara li preparo el sopar i en tornar menjarà. El vell va baixar al carrer tremolant: alguna cosa l’havia fet sentir que havia d’anar al quiosc aquella tarda. Després d’agafar el diari va llegir: «La doctora en literatura clàssica Cornèlia Girolés mor als 96 anys» en girar la cantonada, es va trobar una figura vestida de negre que li va murmurar: sí que et vaig esperar.

Natàlia Vilor Tejedor Universitat Autòma de Barcelona

Grup J 2n premi

69

B. POESIA

Grup K: Educació primària – Cicle mitjà.

LA BALLARINA La ballarina té un tutú un tutu arrodonit fa salts i piruetes amb les cames ben juntetes. Els músics toquen i toquen els instruments sonen i sonen mentre la ballarina balla el públic embadalit calla. El teatre està ben ple Helena Parrado Serra la ballarina acaba el seu recorregut Escola Can Llobet, 3r A tot el públic aplaudeix de valent Grup K i la ballarina fa reverències amb gratitut. 1r premi

70

LA MÚSICA La música és alegria, tant de nit com de dia. Quan toca el meu violí, em fa sentir feliç. La música em fa ballar, i alegres cançons cantar. Quan vaig al concert estic contenta, d`haver escoltat la meravellosa orquestra. Tots els instruments, sonen junts molt bé. Els instruments abans de tocar, s’han d’afinar. Les notes van ballant, mentre que nosaltres anem cantant. Quan acaba la funció, Alicia Mostoso Saz es baixa el teló. Escola Can Llobet, 4t A Grup K 2n premi

71

A LA MEVA AMIGA LA MÚSICA La primera cançó que vaig escoltar, el meu pare la va cantar. Ell volia que anés a dormir. I jo em volia divertir. Després, el Sol Solet, la gallina i el gegant, les nanes no em dormien però em feien somiar. Ella em va posar el ritme i em va ensenyar a ballar, des de ben petita m’acompanya sense fallar. Per a ella aquest poema que jo no vull recitar. A la música la meva amiga li volgués cantar.

Laura Pérez Álvarez Escola Can Llobet, 4t A

Grup K 3r premi

72

LA FAMÍLIA Tots formem part de la família cadascú en la seva línia. El pare ens ajuda i de vegades juga, la mare ens cuida i també ens mima, amb els germans juguem, però també ens enfadem. Quan estem malalts els pares ens mimen, ens posen el termòmetre i ens animen. Quan hem de fer alguna cosa important ens donen forces, és genial! Quan estem tristos, ells ens posen feliços. Ens animen a aprendre i també a comprendre... Que la vida en família és el millor regal de la vida!

Marc Tudó Roca Escola Can Llobet, 4t B

Grup K 4t premi

73

Grup L: Educació primària – Cicle superior

LA MUNTANYA NEVADA La muntanya és alta i nevada, el terra està blanc i gelat l'herba coberta i glaçada i tot el paisatge emblanquinat. Els esquirols amagats estan on sempre està nevant, si l'ós s'atreveix a sortir el fred haurà de patir. Els esquiadors ben abrigats per la carena van baixant, com puntets en un full es veuen a cop d'ull. Les xemeneies van fumejant mentre a dins es van escalfant, la negra nit va arribant i el fred es va intensificant.

74

Amb aquesta temperatura que fa la gent no s'atreveix a caminar, una bufanda i un gruixut polar si vols sortir a passejar. Cap ocell es veu volar Albert Parrado a causa del fred que fa, Can Llobet, 6è A tampoc es veu cap conill saltant Grup L perquè es podria quedar congelat. 1r premi

LA SINSSY Un dia normal i corrent, a la gàbia vaig mirar, però a la petita el cor se li va parar. La Sinssy, el meu hàmster, va morir, ara alguns dies ploro i no sóc tan feliç,

75

Però, l’alegria no la puc amagar, si de la vida realment vull gaudir. Cada nit reso, perquè la Sinssy estigui bé, i que gaudeixi, balli i voli, amb els angelets. Espero que Déu t’estigui cuidant, perquè encara em queda molt, per anar allà dalt. Mentrestant et seguiré recordant, perquè tu vas fer la meva vida, més emocionant. Avui vaig més contenta al llit, pensant que una vegada més, et tornaré a sentir.

76

Però Sinssy, tot això m’és igual, perquè sé que m’estaràs esperant.

Anais Cano Can Llobet, 6è B

Grup L 2n premi

L’ÀFRICA AL MEU COR A l’Àfrica no hi ha riquesa només hi ha pobresa, no tenen res per menjar però saben pescar i caçar. També alguns saben conrear però no de tots menjars, no tenen aigua per beure i tampoc no saben d’on treure-la. Hi ha elefants de petits i de grans, i el lleopard s’adorm massa tard.

77

No tenen gens de diners però volen una mica més, no tenen molta vestimenta però es vesteixen i ho intenten. No tenen escoles i res de les nostres coses ells es conformen amb poc i nosaltres amb molt. Tots els nens volen estudiar però de petits els fan treballar, alguns no tenen cases però viuen en cabanes. Els nens de l’Àfrica volen ser metges i policies i l’ONG curar-los de les seves malalties. L’Àfrica està en sequera però ho intenten pal·liar de moltes maneres. També hi ha deserts però no els serveixen per res, hi ha massa camells però poca aigua per a ells.

78

Perquè un nen somrigui tots hauríem de fer el que sigui i per treure una família endavant tots hauríem de treballar bastant. Cesar Gabriel Cascan

Elisa Badia, 6è C Grup L

3r premi L’EXTRATERRESTRE MARCIÀ L’extraterrestre marcià ve d’un altre món per endur-nos allà qui sap on. La seva nau és grisa. I la seva pell llisa. Ell és de color i no fa bona olor. Té els ulls grossos com un parell de cocos.

79

Té unes mans fines com les ballarines. Aquest marcià és bromista ja que té bona vista. Ell fa viatges i pinta paisatges. Treu la llengua només per fer una senyal i quan cau a terra es fa molt de mal. Al seu planeta no hi ha res. Només un arbre i res més. L’extraterrestre no té ni idea de tecnologia, per això només gira. L’extraterrestre té núvia i pon ous marcians i espacials. Raúl Muñoz Ella està tranquil·la Can Llobet, 6è B perquè ell els protegeix Grup L amb la seva vida. 4t premi

80

Grup M: Educació secundària obligatòria.

EL MEU GERMÀ Recordo quan el vaig veure, Recordo quan es va fer gran, no m’ho podia ni creure, el temps passa volant. ara ja tenia un petit germà El meu germà era un noiet, amb qui podia jugar. simpàtic i molt inquiet. Era tendre com un ós, Lenta i ràpida a la vegada, i també molt afectuós. és com una frase inacabada. Reia i reia sense parar, La infància és un camí, tenia ganes de jugar. que tothom ha de seguir. Recordo el seu primer petó quan encara era un nadó. Els seus llavis d’olor de mel, van topar contra la meva pell. Quan va complir un any, Marina Gea González una festa amb xampany. Institut La Romànica, 1r ESO El pastís presumit Grup M va presidir el convit. 1r premi

81

ELS BRAQUETS La meva història va començar quan em van dir: Braquets t’has de posar! El dentista va continuar: No passa res, si en porta tota la gent i no és permanent! I jo molt preocupada em vaig sentir atabalada. Vaig posar mala cara i el dentista va fer una esbufegada: No et preocupis noieta, que gràcies als braquets faràs una bona dieta. Queda prohibit menjar xocolata, llaminadures o xiclet només pa tovet. Ah! I per últim a partir d’ara usa bé el raspall i la pasta dentrífica, per deixar ben neta la boca terrorífica. Ara passarà la infermera i et donarà una capseta de cera.

82

Mentre em feien esperar, la meva mare va esclatar: Filla, a sobre que t’ho passes malament al dentista, els diners que em pispa! Va arribar la infermera i em va donar la capseta de cera. Posa-te-la al queixal, així no et farà mal. A què tampoc ha estat res? Doncs hauràs de venir cada mes. Abans que se n’anés un mirall li vaig demanar perquè la meva boca volia comprovar. El vaig agafar rient però quan em vaig veure quasi caic del seient. Després de l’ensurt em vaig aixecar i la infermera em va dir: Apa, vinga! ens veiem un altre dia, i espero que vinguis amb una mica més d’alegria. Quan vaig sortir vaig pensar: Sort que tot això mereixerà la pena

83

perquè així podré menjar dolços de tota mena. Els que porteu braquets ja m’enteneu i els que no, llegiu el meu poema i ho esbrinareu.

Andrea Vicente Herreros IES La Romànica, 2n ESO

Grup M 2n premi

GRUP P: Formació de persones adultes. Secundària. Programes de qualificació professional inicial (PQPI). Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà. CRISI Greu situació la que vivim en aquest vaixell a la deriva afectada per proa i popa l’anomenada gran Europa. Sense confiança en la política ja que a altres coses es dedica només imposant retalladles a les classes més minvades. Perduda l’esperança totalment Doncs mai et criden del Inem

84

gran part del país busca eines per aconseguir una feina.

Demanen austeritat al poble Alemanya i França marquen la pauta al·leguen una causa noble a la ruïnosa Europa convertint a moltíssima gent tot esperant que soni la flauta en potencials indigents. ja no ens queda ni per sopa. No oblidem als grans causants que van ser Caixes i Bancs oferint les hipoteques com a un nen una galeta. Que podem dir dels funcionaris Francesc Romero i Rosales o del col·lectiu sanitari CFA Barberà pensions precàries pels avis Grup P i més misèria a diari. 1r premi

85

M’AGRADES Vaig enlairar una mirada esperançadora, quan aquella noia em va mirar, jo no sabia què fer té una cara encantadora, vaig tenir ganes de saltar. Sempre que la veia pensava per què estava sola, volia conèixer-la i així poder la seva boca provar. Va arribar el dia i vam parlar. A les 5, aquella va ser l’hora. Aquell dia vam parlar, em va dir que li agradava. Et vull besar, per dins pensava. El moment que s’anava d’anar, un bell record meu guardava. Era com un conte de fades. A l’arribar a casa la vaig trucar, al meu pensament hi era ella, amb coses no gaire clares.

86

Amb ella vaig parlar, no sabia què dir i amb un “m’agrades”, la vaig enamorar. Christian Fuentes Amaral

Barberà Promoció Grup P

2n premi

GRUP Q: Formació de persones adultes. Preparació a les proves d’accés a cicles formatius de grau superior i a la universitat, per a majors de 25 anys. Curs d’iniciació a una llengua estrangera. OSCURA SOLEDAT La soledat m’atrapa l’ànima profunda, el camí s’acaba quan tu no hi ets. Negre fons els meus ulls veuen, el dolor s’apropa, jo què he fet? L’error va ser, és, i serà, l’amor abstracte, no existeix en duet. Juan José Moreno Gutiérrez M’ensorro lentament dins del pensament. CFA Barberà del Vallès

Tu vas ser la raó de viure, Grup Q i ara ja, tot està fet. 1r premi

87

AMOR CONGELAT L’hivern ens ha sorprès, en aquesta gran ciutat amagar-nos no serveix de res, Sé que el trobaré a faltar, el meu cor, amor, s’ha congelat. Els sentiments avui són de gel, tinc por de no poder-los escalfar, només puc pensar en els teus llavis de mel i sé que mai els podré oblidar. En el meu amagatall no sé què fer, sense tu hi ha un forat al meu llit. He tingut un somni molt fred i és que dins meu sempre serà de nit!

Arantxa Ruíz Sánchez CFA Barberà

Grup Q 2n premi